Serveix per explicar l’Opus Dei. Chevrot! (“el pozo de Sicar” pgs 229 i següents)...

A nosaltres la obra que ens ha tocat en sort es no gens menys que cooperar amb el nostre Creador: prolongar i acabar la seva obra. La creació és bella i profitosa, malgrat el que encara té d’inacabada, malgrat les deformacions que el pecat li ha fet sofrir. Déu compta amb la nostra col·laboració per reformar-la i perfeccionar-la. Si la organització del Univers, si la vida humana té encara evidents llacunes, la nostra missió consisteix en reomplir-les: on trobem la lletjor hem de posar bellesa; on l’ injustícia, la rectitud; on el sofriment, el goig, o al menys pau i serenitat. Aquesta és la nostra tasca diària: aconseguir que regnin sobiranament en les ànimes la bellesa que resulta del ordre i tota la felicitat, que el nostre amor sigui capaç de donar. Això, davant l‘oficina, al taller, en las activitats i intercanvis de tota mena, en las relacions socials. Per tots arreu hem de ser els menestrals del ordre i de la justícia, els creadors incansables de la bellesa i de la felicitat. El treball quotidià, fins les més humils ocupacions, no es sols una qüestió personal de cada u, sinó que és l’obra del Creador que tots estem cridats a continuar. Perduts durant la jornada en una infinitat de detalls, podem trobar raons, excuses per no tenir aquesta visió més profunda de les coses. Ha arribat l’hora d’aconseguir-la. Així donarem sentit al sofriment i complirem amb perfecció fins els més petits detalls. De tant en tant Déu suscita cors grans, esperits poderosos d’una força i generositat incomparables, que són objecte d’una vocació més alta. És el cas del savi, que s’afanya investigant un a un els secrets de la creació, en lluita decidida contra l’error i la misèria dels homes. Alguna cosa anàloga succeeix amb el gran estadista, amb el rector dels destins d’una ciutat, d’un imperi, encarregats de la moralitat i del benestar dels seus semblants. I per últim, com a coronació de tot estan els sants, que brinden als seus germans admirables exemples de bellesa moral. Sols ells, els servents del amor diví, proporcionen a l’ humanitat el secret de la felicitat vertadera. Perquè els descobriments del savi i els decrets del qui presideix poden tornar-se contra los homes i causar-los dany; en canvi, els sembradors autèntics de santedat són únicament dispensadors de pau i d’alegria. Sant Francesc d’Asís podia dir de sí mateix i dels seus primers deixebles: som els joglars de Déu, enviats per Ell per reanimar el cor dels homes i comunicar lis l’alegria espiritual. La nostra missió és acabar l’obra de Aquell que ens ha enviat. Acabar-la abans que res en nosaltres: acabar la mostra creació personal, vivint cada cop més conforme a la nostra condició de fills de Déu. Acabar-la, després, al nostre voltant, difonent i estenent entre els homes el regne de Déu. No es tracta de dos objectius a fora del nostre ofici o als nostres deures d’estat, sinó que formen part del nostre treball, que és treball de Déu. Nosaltres ens santifiquem u santifiquem el món transfigurant les nostres accions quotidianes i les nostres relaciones amb el proïsme per l’amor a Déu. D’aquesta manera, posant amor, a la vegada que guanyem el pa de cada dia ens anem mereixent el cel. I si som honrats i lleials, mitjançant el treball santifiquem als altres homes, els ajudem a ser més cristians. Tota la nostra vida es divinitza des del moment en que fem la voluntat d’ Aquell que ens ha enviat. Arribats a aquest punt, les contradiccions de la vida cobren matisos divins insospitats. Ja no ens dominen els esdeveniments, ni els homes. La nostra vida és el que volem fer d’ ella: no esta encadenada a les nostres alegries i als nostres dolors, sinó que es sobreposa a ells i els domina; ja no arrosseguem a dures penes una existència miserable, sinó que empunyem amb senyoriu les regnes de la nostra vida. Ja no es una cosa buida, perquè Déu ha omplert el nostre pobre fang d’un contingut meravellós. Cap vida és inútil, són els homes els qui la fem estèril. Des de que el nostre cor es sent gran i fort tota la vida es torna bella i fecunda. Els èxits ja no ens envaneixen, ni els fracassos ens desanimen. Ja no “suportem” la vida, sinó que la comprenem, la dominem, l’estimem, l’entreguem...

La clau d’aquest nou estil resideix a la convicció de que soms missioners, associats a la seva obra en totes les formes de la nostra activitat. Aquesta convicció destrueix en nosaltres l’orgull, ens omple de desitjos i d’alegria de viure. Es veritat, que com els altres homes, el cristià coneix l‘amargor del plor. Però al acceptar, com vingudes de Déu, tant les alegries com les contrarietats de la vida, troba sempre en el ànima la cançó feliç de la pau divina, que serà alegria en les hores radiants i serenor en les grises. Alegria i serenor dos trets distintius de la fesomia del cristià. El cristià no s’oposa a les satisfaccions que proporciona la vida, sap gaudir les, donar les el seu just valor. No es precipita a buscar el sofriment inútil, però sap acceptar el sofriment necessari. No té por a morir, però tampoc té por a viure. La seva vida és curta i petita perquè és obra humana; però també és gran i infinita perquè en ella es realitza la obra de Déu . No se la pren com una càrrega, sinò com una responsabilitat que Déu ens l’ha encarregat. Sap que la vida es bella, i que integra y culmina la bellesa de tota la creació. Sap que la vida es bona perquè cada instant lo brinda una nova ocasió per fer el bé.