Col·lecció Prisma – 49 - cossetania.com · Sobre l’eclesiologia i la teologia del primat petr ... ist abgründig verschieden von aller Historie des seienden, aber ebenso auch

Col·lecció Prisma – 49

la teologia cristiana

a la modernitat

de l’albada del segle xvi al llindar de la il·lustració

JoseP-ignasi saranYana

La teologia cristiana a la modernitat.indd 3 21/01/19 18:14

Primera edició: març del 2019

© Josep-ignasi saranyana

© de l’edició:9 grup editorial

cossetània edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

tel. 977 60 25 [email protected]

www.cossetania.com

Disseny i composició: 3 × Tres

impressió: romanyà Valls, sa

ISBN: 978-84-9034-819-2

dl t 56-2019


Amb agraïmental Dr. Josep Gil i Ribas,

que, en retornar a casa nostra, m’ha facilitat recuperar les arrels,i a la meva germana Zoila,

per la seva paciència mentre escrivia aquesta monografia.


Introducció ..................................................................................................7

capítol primerA la tardor de l’Edat Mitjana .................................................................13

1. el marc històric i cultural .....................................................................13

2. sobre la ruptura o continuïtat entre l’edat mitjanai el renaixement .................................................................................15

a) la discussió historiogràfica .............................................................15

b) un nou antropocentrisme ...............................................................18

c) les relacions gràcia-llibertat i la crisi de la metafísica ......................19

d) nous conceptes d’espai i temps .......................................................21

3. El tomisme ...........................................................................................21

a) tomistes en la Baixa edat mitjana ..................................................21

b) el cas misteriós de tomàs de Vio, cardenal gaietà .........................22

Sobre el constitutiu formal o metafísic de la persona .....................23

Sobre el destí final dels nens morts sense haver estat batejats .........24

Si la Sagrada Escriptura pot provar la presència real eucarística ....25

Sobre l’eclesiologia i la teologia del primat petrí ............................26

Les relacions entre la filosofia i la teologia, i la immortalitatde l’ànima ......................................................................................27

c) el tomisme parisenc ........................................................................28

capítol segonLes reformes del cinc-cents .....................................................................31

4. Luter i el luteranisme ...........................................................................31

a) sobre l’origen i la transcendència de la reforma .............................31

b) l’influx de gabriel Biel en luter .....................................................35

ÍndeX


Josep-Ignasi Saranyana186

c) luter i la doble justificació ..............................................................37

d) la “qüestió” de les obres ................................................................41

e) l’autonomia de la consciència moral ...............................................43

f) altres tesis teològiques de martí luter .............................................44

g) la Confessio augustana (1530) .......................................................46

5. calví i el calvinisme ..............................................................................51

a) de París a ginebra ..........................................................................51

b) els grans temes de la Institutio christianæ religionis .......................52

6. l’escola de salamanca..........................................................................58

a) Francisco de Vitoria ........................................................................59

b) melchor cano .................................................................................61

c) domingo de soto ............................................................................64

7. la teologia tridentina ...........................................................................67

a) El Concili de Trento (1545-1563) ...................................................67

b) els decrets del primer període tridentí i el “cas carranza” ..............68

L’afer de la doble justificació ..........................................................68

La Sagrada Escriptura ...................................................................71

El pecat original .............................................................................73

c) el segon període tridentí i la transsubstanciació ..............................74

8. Fundació de la companyia de Jesús .....................................................76

capítol tercerEl Barroc ....................................................................................................79

9. els debats entre catòlics sobre la gràcia i la llibertat .............................79

a) Prolegòmens ....................................................................................79

b) miquel Baius ...................................................................................81

c) luis de molina ................................................................................84

d) domingo Báñez ..............................................................................87

10. Francisco suárez ................................................................................90

a) naixement i itinerari .......................................................................90

b) l’existència de déu .........................................................................90

c) el concurs .......................................................................................92

d) la gràcia i els sagraments ...............................................................92

e) la modalitat substancial .................................................................93

f) l’eucaristia ......................................................................................94

g) els estats de perfecció ......................................................................94


La teologia cristiana a la modernitat 187

11. roberto Bellarmino ............................................................................95

12. la teologia moral com a disciplina autònoma ....................................98

a) la casuística i els primers tractats sobre la consciència moral .........98

b) Juan de azor .................................................................................100

13. la mística espanyola del segle xvi ....................................................103

a) corrents espirituals .......................................................................103

b) sant Joan de la creu .....................................................................106

14. La teologia hispanoamericana del segle xvi ......................................110

a) teologia profètica .........................................................................110

b) teologia acadèmica .......................................................................115

capítol quartEl segle francès .......................................................................................123

15. el jansenisme ...................................................................................123

a) Precedents .....................................................................................123

b) l’Augustinus de cornelius Jansen .................................................125

c) Principals tesis jansenistes .............................................................127

d) Probabilioristes i probabilistes ......................................................129

16. el quietisme i la polèmica sobre l’amor pur ......................................130

a) miguel de molinos ........................................................................130

b) madame guyon i François Fénelon ..............................................132

17. els orígens del gal·licanisme .............................................................133

18. l’espiritualitat francesa ....................................................................134

19. l’escolàstica francesa del segle xvii i el seu context ..........................135

a) Primeres passes de la teologia positiva ..........................................135

b) denis Pétau ...................................................................................138

c) louis thomassin ...........................................................................142

capítol cinquèDel pietisme luterà a la Il·lustració ....................................................147

20. el món protestant i reformat després de luter i calví ......................147

a) el pietisme com a reforma dins la reforma ...................................147

b) el programa de Philipp Jakob spener ............................................150

c) el presbiterianisme calvinista ........................................................152



21. la resposta catòlica al jansenisme tardà ...........................................154

a) daniele concina ............................................................................154

b) giovanni lorenzo Berti .................................................................157

c) sant alfons maria de liguori ........................................................158

Breu epíleg ................................................................................................165

Bibliografia ..............................................................................................169

a) obres de caràcter general relatives a tot el període .............................169

b) obres de caràcter monogràfic (selecció) .............................................171

Índex onomàstic .......................................................................................177



introducció

todo triunfo es prematuro.Leonardo Polo

al rerefons d’aquesta història de les idees religioses hi ha dos pre-judicis o, potser amb més propietat, hi ha dues hipòtesis de treball. la primera és que la història és una anàlisi de “segona navegació”, és a dir, una interpretació dels fets succeïts i no només una mera exposició dels esdeveniments segons el seu ordre cronològic. la historiografia alema-nya ha popularitzat aquesta diferenciació entre la pura objectivitat i el relat interpretatiu distingint entre la Geschichte i la Historie.1

la Geschichte és la mera exposició de les coses tal com van ser, sense cap mena d’interpretació. És solament ordenar les “res factæ”. la His-torie, en canvi, és explicar les coses, o sigui, exposar les “res fictæ” (del verb llatí fingo, que vol dir ‘construir’ o ‘compondre’, tot i que també té el sentit pejoratiu de ‘dissimular’ o ‘enganyar’).

1 lluny de la meva intenció acollir la discussió encetada per martin Heidegger sobre la diferenciació d’aquests dos termes. Per a Heidegger, “geschichte” és a “Historie”, com el ser és al ser (s’inscriu, per tant, en la diferenciació ontològica i canvia la signi-ficació que la historiografia convencional dóna als termes): “die geschichte des seyns ist abgründig verschieden von aller Historie des seienden, aber ebenso auch von der in solcher Historie durch Vergegenständlichung erreichten ‘geschichte’” (la història [geschichte] del ser és abismalment diferent de tota la història [Historie] del ser, però també de la història [Historie] mitjançant l’objectivació de l’assolida història [geschich-te]) (martin Heidegger, Geschichte des Seyns, GA Bd 69, Frankfurt 1998, S. 28). No n’hi ha prou, segons Heidegger, d’objectivitzar la història del ser (és a dir, de les coses que són o existeixen realment) per assolir la història del ser (o Ésser).



l’autor d’aquesta monografia pensa que la pura enumeració dels fets té un innegable interès, però al capdavall minse. no obstant això, leo-pold von ranke, creador de la escola positivista, volia que l’historiador es limités a les “res factæ”. amb una dita seva que s’ha fet molt famo-sa, a l’historiador li pertoca “bloss zeigen, wie es eigentlich gewesen”,2 només li correspon mostrar o ensenyar la realitat del que ha esdevingut. i això, si per ventura és possible, no va més enllà de la causa material.

en canvi, l’aprenentatge que mena cap a l’experiència i aboca a po-der preveure d’alguna manera els fets futurs i evitar els errors passats exigeix una interpretació. els lectors d’història no cerquen només uns fets nus, sinó que, encuriosits, desitgen conèixer la concatenació de causes i volen descobrir el fil de la vida. aquesta expectativa pressu-posa la Geschichte, ben segur, però va més enllà. el lector d’història vol Historie, perquè és molt més interessant i atractiva. Per enlairar-se a aquesta segona navegació, l’historiador ha d’activar la imaginació, la memòria i la intuïció, i ha de saber construir un relat.3

És ben cert que hi haurà tantes “històries” com historiadors. tan-mateix, hi ha unes narracions que són més versemblants que les altres, suposada sempre la bona voluntat de l’historiador i el seu afany de ve-ritat. així, doncs, aquesta petita monografia, que ara té el lector al seu abast, ha volgut copsar el curs dels esdeveniments i aclarir, quan ha es-tat el cas, el sentit d’alguns dels fets poc o mal coneguts. s’ha situat, de bell antuvi, al nivell de la segona navegació, expressant-ho amb l’afor-tunada dita nàutica del Plató socràtic. Pretén, doncs, ser una Historie.

la segona hipòtesi de treball, que deriva de la primera ara esmen-tada, i amb la qual s’ha topat inesperadament l’autor d’aquest relat, és que la història de les idees religioses cristianes se’ns presenta com un gran riu, amb llargs i lents meandres, que de vegades deixen anar

2 aquest enginyosa frase exigeix el verb “ist” al final. tanmateix, a mitjan segle xix, era un recurs literari elegant escriure així.

3 “i use the german terms “geschichte”/“geschichtlich” to refer to what happened, and “Historie”/“historisch” to indicate the ways in which historians attempt to deter-mine what this was” (‘utilitzo els termes alemanys Geschichte / geschichtlich per refe-rir-me al que va passar i Historie / historisch per indicar les maneres com els historiadors intenten determinar què era això’) (udo Schnelle, Theology of the New Testament. translated by eugene Boring, Baker academic, grand rapids 2007, p. 27, n. 5).



un braçal que se separa del curs principal. sovint aquests braços aca-ben en un no-res i tornen al flum d’on han sortit. altres vegades, però, segueixen un itinerari propi i configuren, amb el curs principal, un del-ta. en tot cas, el que he descobert i vull transmetre als meus lectors és que al llarg dels segles el cristianisme no ha patit mai, des del punt de vista doctrinal, una brusca i sobtada ruptura. les coses s’han covat des de lluny, de mica en mica. detalls mínims han provocat petites esberles doctrinals, cada cop més profundes, que a la fi han menat cap a trencaments o abrupcions. “Quia parvus error in principio magnus est in fine”, com deia l’adagi escolàstic. amb tot, no resulta gens senzill esbrinar els petits canvis que són a l’origen de les “novetats teològi-ques” que acaben trencant la genuïna tradició apostòlica. calen moltes lectures, un contacte directe i empàtic amb les fonts, i demanar la llum a l’esperit.

*

s’esmenta, al començament del primer capítol, una discussió de gran abast sobre la continuïtat o discontinuïtat entre la Baixa edat mitjana i el segle xvi. el tema té una gran actualitat, ara que acabem de com-memorar els cinc-cents anys de la crisi provocada per martí luter; una crisi d’unes conseqüències pràcticament incopsables. Hi va haver rup-tura o continuïtat? Wilhelm dilthey tenia raó, des de la seva riba, quan defensava la no-ruptura i s’oposava així a Jacob christoph Burckhardt, també criticat per Konrad Burdach. ara bé, dilthey no l’encertava de-fensant que la nova línia va ser més fidel als orígens apostòlics que la continuïtat catòlica, i, si no, que l’hi preguntin a John Henry newman, que es va esmerçar a treure l’entrellat d’aquest assumpte estudiant conscienciosament la patrística del segle iv; i potser també a Johann adam möhler, que va fer el mateix dedicant-se una llarga temporada a examinar l’edat d’or de la patrística.

Podríem citar una munió d’interessats en aquest debat, des dels pio-ners catòlics Bartolomé de carranza i cesare Baronio, fins a historia-dors i teòlegs més recents, com els protestants adolf von Harnack i rudolf Bultmann, i els catòlics romano guardini, Karl adam, michael schmaus, Jean daniélou, Joseph ratzinger, olegario gonzález de car-dedal i, ja a casa nostra, Josep m. rovira i Belloso, Josep gil i ribas i



Josep rius i camps. entendre el que va succeir a començaments del xvi implica conèixer bé els principals trets del que va passar al segle iv, i reconèixer honestament que no hi va haver trencament entre el segle i i el iv, sinó noves maneres de dir, o sigui, inculturació.

les “novetats” luteranes, tan importants en l’encetament de la mo-dernitat, es poden rastrejar en un dels braçals de la Baixa edat mit-jana. luter va beure d’un doll baixmedieval, representat sobretot per gabriel Biel, i en va treure les conseqüències. els comentaris que feia el reformador en les seves lliçons (comentant romans o els salms) eren moneda de lliure circulació en els àmbits acadèmics d’aquella hora. Per això, els teòlegs de trento no trobaven, a les primeries del concili, què hi havia de perillós i de “novetat” en la lectura luterana de rom., 1:17, tot i el brogit que hi havia hagut. els va costar molt entendre el quid de la novetat, malgrat que la flaire que feien les propostes pastorals del reformador no els agradaven, els atordien i els resultaven sospitoses.

la qüestió, que ara, després de córrer tanta aigua sota els ponts del tíber, sembla una mica més clara, aleshores s’oferia com un dia tan boirós que no es veu la roba estesa del veí. Finalment, i després de molt llegir i discutir, els teòlegs tridentins es va adonar que la “novetat” luterana consistia en el rebuig de tota “justificació activa” (o, el que és el mateix, l’acceptació de només la “justificació passiva”). aquesta “novetat” també es pot rastrejar en calví i els altres “novatores”, i va penetrar d’esquitllada en el catolicisme, bé que amb modalitats diver-ses, ja que la trobem en Baius i Jansen.

Per què el rebuig de la justificació activa? al darrere hi ha la inca-pacitat de comprendre (i d’acceptar) que déu pot intervenir eficaçment “dins” l’ànima del pecador i transformar-la efectivament, ja in statu viæ, i no només quan s’acaba el temps; i que, a més, és possible (i de fet es dóna) en l’home una harmònica col·laboració entre la llibertat humana i la intervenció divina.

l’historiador té tot el dret a preguntar-se: ¿és que ningú no va cop-sar, quan es va destapar la caixa dels trons amb el manifest contra la indulgència, que la cosa anava més enllà, i que no es tractava només d’un enrenou entre eclesiàstics? doncs sí: però només dues persones ho van advertir: tomàs de Vio, cardenal gaietà, en la disputa amb luter a Augsburg, la tardor del 1518; i Erasme de Rotterdam, el 1524, quan va



escriure el seu opuscle sobre la llibertat, contra luter. el primer es va adonar que les noves propostes, referides al sagrament de la penitèn-cia, rebutjaven que la gràcia pogués guarir o sanar realment l’ànima, i que això suposava iniciar una “nova església”. el segon va percebre que seguir el reformador en el més pregon del seu pensament significava negar que el lliure albir és quodammodo l’única causa sui que hi ha a l’univers creat.

*

aquesta monografia acaba en punta. els relats històrics no poden acabar d’altra manera, perquè la història continua i no s’atura. això no vol dir que la història sigui eterna i cíclica, com ho expressaven (i creien) els grecs, amb els mites de sísif i la seva pedra, i Prometeu i el seu fetge… la fe cristiana ens assabenta que la història tindrà un final, imposat des del defora. això, però, encara pot tardar molt, moltíssim. sempre serem a mig camí, doncs, com asseverava el dant.4 el regne de déu, tot i que ja és enmig nostre (lc., 17:21), es va fent de mica en mica, amb barreja de blat i jull. Joan sales, tip de les pluges d’Haití i ofegat per l’angoixa de l’exili, ho va cantar bellament:5

germana, ¡quant de fang ens pesa a les sandàliesi només som a mig camí!

Barcelona, 25 d’agost del 2018

4 “nel mezzo del cammin di nostra vita / mi ritrovai per una selva oscura, / ché la diritta via era smarrita” (Divina comèdia, cant primer de l’infern, incipit).

5 Joan Sales, Viatge d’un moribund, n. 53. Pluges (Haití, 1941, dedicat a la Nuri, la seva esposa).



Capítol primer

a la tardor de l’edat mitJana6

1. El marc històric i cultural

en la modernística és habitual anomenar Humanisme el contingut específic de la cultura renaixentista, i designar com a renaixement el període intermedi entre l’edat mitjana pròpiament dita i les primeres passes de la modernitat. tot i que aquests dos tòpics són molt fluids i no hi ha una unanimitat total entre els especialistes, es pot concretar més la distinció entre els dos conceptes subratllant que l’Humanisme fa més esment en el llegat literari-artístic-cultural del període, mentre que quan parlem de renaixement ens fixem més aviat en les coordenades historicocronològiques d’aquesta etapa. el nostre propòsit és focalitzar l’atenció en l’Humanisme renaixentista. Què vol dir això? com que hi ha hagut més d’un Humanisme al llarg de la història (l’Humanisme grec i el romà), i com que també coneixem uns quants renaixements al llarg de la nostra era, com ara el renaixement carolingi o el renaixe-ment del segle xii, s’escau destacar que aquí ens interessarem principal-ment per l’Humanisme que va emergir durant el renaixement que va des de la fi de les hostilitats de la guerra dels cent anys entre França i Anglaterra (1453) fins al començament de les guerres de religió (que a França van esclatar cap a l’any 1562 i, una mica abans, en els dominis de l’emperador carles V).

6 aquest títol vol ser un homenatge a Johan Huizinga, pel seu magnífic llibre publicat l’any 1919.



l’Humanisme es va avançar una mica a la península italiana, on tro-bem esplèndids fruits ja en el segle xiv, d’una qualitat i abundor mai vis-ta en un lapse de temps tan minse. n’hi haurà prou de recordar poetes, lingüistes i pintors tan destacats com ara Francesco Petrarca, giovanni Boccaccio, Fra angelico, masaccio, Pico della mirandola, lorenzo Va-lla, Filippino di lippi, leonardo da Vinci, sandro Botticelli, raffaello sanzio o michelangelo Buonarroti, a tall d’exemple. de mica en mica es va estendre l’Humanisme des d’itàlia fins a altres dominis geogràfics: ausiàs march, Jaume Huguet, robert campin, rogier van der Weyden,

Erasme de Rotterdam



Jan van eyck, Joanot martorell, Fernando de rojas, antonio de ne-brija, erasme de rotterdam, thomas more o Joan lluís Vives en són representants egregis. el fet tal vegada més rellevant a espanya de l’Humanisme renaixentista va ser la fundació de la universitat d’al-calá (1508), l’obra cabdal del projecte cultural del cardenal Gonzalo Jiménez de cisneros a la qual, tot i haver-hi estat invitat, erasme no va voler sumar-se.

a grans trets, l’Humanisme es va caracteritzar per tres notes: per l’estima i el retorn a l’antiguitat clàssica (no només en temes literaris, sinó també en el cultiu de les llengües grega i llatina, recuperant a més la preceptiva literària clàssica); per una nova relació amb la natura (que apareix plàsticament en el relleu concedit als jardins i als espais naturals, en la pintura), i per una marcada actitud antropocèntrica (per exemple, i en la pintura, per l’atenció concedida al cos humà, amb un estudi primoter del seu moviment i de les seves proporcions, pel desco-briment de la perspectiva i pel cultiu del retrat). i també per un tènue erotisme, que es percep sobretot a la novel·la, que, com a gènere literari específic, neix pròpiament en aquests anys, amb un primer esbós a la Blanquerna de ramon llull. aquestes tres característiques també es descobreixen a la ciència teològica que va sorgir en els anys de l’Huma-nisme (òbviament, congruis congrua referendo); una teologia de temps de crisi i de grans canvis, però força interessant, amb algunes origina-litats dignes de consideració, tot i que va romandre fidel a la tradició baixmedieval.

2. Sobre la ruptura o continuïtat entre l’Edat Mitjana i el Renaixement

a) La discussió historiogràfica

s’ha discutit molt sobre la continuïtat/discontinuïtat entre la Baixa edat mitjana filosoficoteològica i l’Humanisme renaixentista. l’histori-ador suís Jacob Christoph Burckhardt (1818-1897) va defensar la neta separació d’època; el seu deixeble alemany Wilhelm Dilthey (1833-1911) es va inclinar per una suau continuïtat, entesa com a progressiva i lenta maduració de la mentalitat i de la cultura occidentals, fins a modificar completament l’horitzó europeu, no només en el pla cultural,


Documents

Col·lecció Prisma – 49 - cossetania.com · Sobre l’eclesiologia i la teologia del primat petr ... ist abgründig verschieden von aller Historie des seienden, aber ebenso auch