COMENTARI CRÍTIC D'UN ALUMNE DE SELECTIU“Val més dedicar les hores del català a l'estudi de l'anglés”

Juny de 2008

El text que se’ns ha proposat és un fragment de l’obra Una imatge no val més que mil paraules, de l’escriptor Jesús Tusón. Iniciarem el comentari atenent a la coherència.

En primer lloc, el títol del text és parcialment temàtic, ja que en part acull l’eix sobre el qual gira el document però no reflecteix exactament el tema concret. Pel que fa al tema, podem citar-lo de la següent manera: denúncia sobre la pèrdua de llengües: l’anglés substituït pel català, l’inici d’un malson cap a la uniformització.

Un resum del text pot ser aquest: cada vegada són més les hores que s’empren per a l’estudi de l’anglés enfront d’altres llengües com el català que veuen reduïdes les seues oportunitats. L’autor critica aquesta simplificació lingüística i exposa que igual com s’intenta no perdre la biodiversitat del planeta, perquè aquest és així per la varietat que conté, no s’han de perdre les llengües. Si no, arribarà el moment en què tanta simplificació conduirà el món a no tindre més que una sola llengua, un animal i un vegetal: regnarà la uniformitat i formarem una societat de clònics.

Quant a l’estructura organitzativa que presenta el document, aquesta apareix dividida en tres paràgrafs de manera externa, i de forma interna constatem l’estructura tripartita següent:-Introducció (l. 1-6): ací l’autor planteja el problema que abordarà. Sembla que es vol utilitzar hores de l’estudi del català per a l’anglés. Tusón mostra amb preguntes retòriques la seua indignació davant aquest fet i passa a tractar-ho a continuació.-Desenrotllament (l. 7-21): aquest fragment s’inicia amb un exemple sobre l’extinció d’espècies animals i vegetals, que l’autor utilitza per a fer una comparació amb la pèrdua de llengües. Ens diu que hi ha organitzacions o “veus responsables” que s’oposen a aquesta pèrdua de varietat biològica i que són conscients de la necessitat de defensar la diversitat. A continuació planteja la mateixa qüestió però aplicant-ho a les llengües, moltes de les quals estan en perill de desaparéixer. L’autor comença i acaba el text amb preguntes retòriques en to irònic.-Conclusió (l. 21-23): ací l’autor planteja la conclusió a la qual ell arriba, i és que la desaparició de les llengües com podria ser el català, suposaria un malson i a més una pèrdua d’eixa important diversitat. Acabaríem tenint un planeta d’abundants clons.

Pel que fa a l’estructura temàtica que presenta el text, considerem que és climàtica i inductiva. Jesús Tusón planteja en primer lloc el problema del desig –formulat per algú- d’utilitzar hores d’estudi del català en benefici d’altres llengües. Aquest és el fet que l’autor farà servir com a base per a desenvolupar el text i denunciar al final d’aquest la pèrdua de la diversitat lingüística i les conseqüències de la desaparició de les llengües.

Respecte a la tipologia textual, es tracta d’un text expositivoargumentatiu. Planteja un fet que s’ha donat a la nostra societat (desig de substituir hores lectives de català per l’anglés) i s’utilitza com a base per desenvolupar el tema i establir la denúncia de la pèrdua de llengües. Tot açò l’autor ho argumenta mitjançant exemples continguts en el segon paràgraf (extinció d’espècies biològiques) o utilitzant arguments d’autoritat, quan fa referència a Carme Junyent i a la creença dels experts. Respecte a la finalitat que busca l’autor, aquest pretén modificar l’opinió del lector. Vol fer-li vore què suposaria realment la pèrdua de llengües com el català, així com conscienciar-lo sobre la necessitat d’actuació per a evitar aquesta pèrdua de la diversitat.

Pel que fa a l’àmbit d’ús, es tracta d’un text acadèmic ja que és un fragment extret d’una de les obres assagístiques de Jesús Tusón: Una imatge no val més que mil paraules. A pesar de ser acadèmic, l’autor s’implica en el text mostrant la seua opinió i buscant d’arribar als lectors i conscienciar-los. Es tracta, com a gènere textual, d’un fragment d’assaig sociolingüístic en el qual l’autor expressa la seua denúncia envers la desaparició de les llengües.

Respecte a la variació lingüística, el text està escrit en la varietat oriental del català, com podem observar a les línies 14 o 19 amb l’ús de morfemes verbals del subjuntiu en “i” (“estengui, camini”). També es pot observar en la preferència lèxica d’alguns termes (“aixequen”, lín. 7). Quant a la varietat diastràtica, trobem al text un nivell d’ús estàndard, on pràcticament no apareix llenguatge dificultós o de caràcter tècnic, d’acord amb l’objectiu de l’autor d’arribar a un públic variat, no expert en la matèria, per mitjà d’un grau de formalitat mitjà. A més, fa ús d’exemples que faciliten la comprensió. El registre és formal, acord amb el nivell d’ús determinat.

Es tracta d’un discurs directe i monologat, encara que l’autor introdueix algunes cites en estil indirecte com al segon paràgraf. (“veus responsables alerten sobre...”). L’autor model és una persona òbviament preocupada per les llengües, conscienciada sobre el que suposaria la pèrdua d’aquestes, i defensora, per tant, de la diversitat lingüística. A més, coneix el tema que tracta i sap com fer-lo arribar bé al lector i aconseguir fer-lo pensar.

Les funcions lingüístiques presents al text són la referencial, l’expressiva i la conativa. La funció referencial es troba present en tota comunicació i amb aquesta l’autor planteja informació de manera objectiva (l. 3, 4 i 5). La funció expressiva apareix per tot el text ja que l’autor expressa la seua crítica i ens parla des del seu punt de vista. Finalment, amb la funció conativa Tusón busca aproximar-se al lector i conscienciar-lo sobre allò que la pèrdua de llengües suposaria.

Finalitzarem l’apartat d’adequació atenent a la modalització. Com ja hem dit, l’autor mostra un to subjectiu i s’implica en el discurs. A més fa servir un to irònic per a plantejar la seua denúncia, que es pot apreciar sobretot al principi i al final del document. El text presenta en general oracions enunciatives, però apareixen les preguntes retòriques al primer i al darrer paràgraf, que defineixen aquest to irònic; o exclamacions a la línia 2 i la 10 (“Home, no exagerem!” i “pobres coales i pobres linxs ibèrics!”). Trobem lèxic valoratiu i expressions com “malament”(l. 18), “ben curiós” (l. 14), “esfereïdores” (l. 15), “mal alimentats” (l. 24) o “específicament” (l. 3), entre d'altres. Com que ja hem comentat les ironies presents, sols resta fer referència als signes de puntuació utilitzats. Podem trobar la cursiva a la línia 21 per a reproduir un fragment en una altra llengua o bé el títol d'una obra, a la línia 16. Apareixen els parèntesis a les línies 9, 15 i 20 per a mostrar-nos exemples o fer algun comentari o incí, així com els dos punts a les línies 4 i 19 per a introduir nova informació.

Quant a la cohesió abordarem els mecanismes gramaticals i els lexicosemàntics. Pel que fa als mecanismes de cohesió gramatical, citarem aquells que corresponen a la referència situacional, és a dir, la dixi. S'utilitzen díctics de primera persona del plural, com s'observa en l'ús de morfemes verbals o pronoms coma ara “exagerem” (l. 2), “hem dit” (l. 16), o “ens” (l. 22). Amb aquesta utilització del plural inclusiu l'autor mostra formar part de la societat a la qual es dirigeix i, per tant, estableix una major proximitat amb el destinatari. En aquest apartat cal esmentar la presència de dixi

textual per l'ús del demostratiu de proximitat (analitzable també com a proformes o mots generals que engloben semànticament una idea anterior). En trobem a la línia 3 (“aquesta qüestió”), amb la qual l'autor fa referència a la pregunta retòrica que acaba de presentar, o a la línia 10 (“aquestes crides”) amb què es fa referència a les veus que s'aixequen en contra de la pèrdua de biodiversitat.

Com a mecanismes de cohesió lexicosemàntica trobem la repetició de termes com ara “pèrdua”, “extinció”, “diversitat” o “llengua”, que són mots clau sobre els quals gira el tema del document. També podem citar la presència de substitucions referencials o sinonímiques com ara “Terra” per “planeta”, o “uniformització” per “pèrdua de diversitat”. Entre els hiperònims podem citar “ecosistema”, que inclou termes com “espècies vegetals i animals. Respecte als camps semàntics, relacionats amb el terme “biodiversitat” apareixen “ecosistema, medi natural, espècies animals i vegetals, massa forestal”..., o el relacionat amb la sociolingüística, com és evident tenint en compte el tema del document: “llengua, cabal lingüístic, desaparició o extinció, esperit conservacionista”...

Per acabar aquest apartat abordem els connectors. Dins d'aquests podem trobar-ne d'oposició com ara “però” (l. 14) amb el qual l'autor expressa la seua incomprensió davant el fet que “l'esperit conservacionista” no s'estenga també a l'àmbit de les llengües; disjuntius restrictius com ara “si més no” (l. 13), que equivaldria a un “almenys”; connectors causals: “perquè” (l. 11), mitjançant elqual l'autor introdueix el motiu pel qual cal defensar la Terra; n'hi ha d'additius d'addició com ara “també (l. 14) o “i”, present per tot el text i amb el qual l'autor afegeix noves idees i informacions.

Posaré punt final al comentari amb la meua valoració. Compartisc amb l'autor la situació que presenta al text: la pèrdua de llengües és un fet que afecta a les societats modernes i, com afirma Tusón, pot tenir greus conseqüències. Trobe que és un tema d'interés general i d'actualitat. Està plantejat de manera clara i per mitjà d'exemples per a aconseguir una més gran comprensió del lector. A més, amb l'ús del to irònic deixa vore clarament la seus posició crítica contra els diferents sedassos proteccionistes. Així doncs, l'autor aconsegueix l'objectiu d'informar-nos de les contradiccions socials tot presentant-nos un text coherent i ben cohesionat.

El problema plantejat al text s'ha de considerar amb cura. L'extinció de les llengües és un fet greu que hem de tenir present ja que, com diu Tusón, pot abocar-nos a la uniformització de la societat. Les llengües són realitats vives, cadascuna recull una tradició, una cultura, la història d'un poble. Totes són sentides importants per a cada comunitat de parlants i per això s'ha d'intentar mantenir i promoure aquesta riquesa i diversitat tan valuoses.

Jesús Tusón és, com hem subratllat adés, un escriptor preocupat per la defensa de la llengua i està disposat a lluitar amb arguments per la seua conservació. No sols ha escrit l'obra en la qual s'inclou el fragment proposat per a l'anàlisi, sinó que també té altres obres de sociolingüística com ara Històries de la paraula, on també reflecteix la seua preocupació per la pèrdua de les llengües (de la nostra), i en propugna la defensa.●