CICLE SUPERIOR

Llegir el conte i comentar-lo.El conte dels sentiments

Feu-los preguntes sobre la lectura i la il·lustració i, després, deixeu-los temps per tal que cada alumne identifiqui els sentiments a la darrera vinyeta.

CONTE DELS SENTIMENTS

Diuen que una vegada en un lloc de la Terra es van reunir tots els sentiments i les qualitats de les persones. Quan l’AVORRIMENT ja havia badallat tres vegades, la BOGERIA, tan eixelebrada com sempre, va proposar:–Juguem a fet i amagar?La INTRIGA va aixecar la cella i la CURIOSITAT, sense poder contenir-se, va preguntar:–A fet i amagar? Com s’hi juga?És el joc –va explicar la BOGERIA– en què un jugador para amb els ulls embenats i compta mentre els altres s’amaguen.Quan acaba de comptar els ha de buscar i el primer que trobi, aquest haurà de parar. Per tant, jo paro amb els ulls tapats i començo a comptar des d’un fins a nou-cents noranta-nou mentre vosaltres us amagueu i, quan hagi acabat de comptar, el primer de vosaltres que trobi ocuparà el meu lloc i així podrem continuar el joc.L’ENTUSIASME es va posar a ballar entusiasmat i l’EUFÒRIA el va imitar. L’ALEGRIA feia uns salts tan alts que va convèncer el DUBTE de jugar a fet i amagar, i fins i tot va aconseguir que l’APATIA, a qui mai no interessava res, també s’hi afegís. Però no tots hi volien participar…La VERITAT es va estimar més no amagar-se. Per què? Si al final sempre la trobaven! I la SUPÈRBIA opinava que era un joc beneit, però en el fons el que la molestava era que la idea no hagués estat seva. La COVARDIA va preferir no arriscar-se.–Un, dos, tres– va començar a comptar la BOGERIA…La primera d’amagar-se va ser la MANDRA que, tan gandula com sempre, es va deixar caure darrere la primera pedra del camí. La FE va pujar al cel i l’ENVEJA es va amagar darrere l’ombra delTRIOMF que, amb el seu propi esforç, havia aconseguit pujar a la capçada de l’arbre més alt.La GENEROSITAT no aconseguia amagar-se, cada lloc que trobava li semblava meravellós per a algun dels seus amics:un llac cristal·lí seria ideal per a la BELLESA; un forat en un arbre, perfecte per a la TIMIDESA; una ràfega de vent, magnífic per a la LLIBERTAT. Finalment es va amagar en un raig de sol. L’EGOISME, en canvi, des del principi havia trobat

un lloc molt bo, airejat i còmode, però només per a ell sol.La MENTIDA es va amagar al fons dels oceans (mentida, en realitat, es va amagar darrere de l’arc de Sant Martí), i la PASSIÓ i el DESIG en el cràter d’un volcà. L’OBLIT es va oblidar d’ on s’havia amagat, però això no és el més important.Quan la BOGERIA comptava nou-cents noranta-vuit, l’AMOR encara no havia trobat cap lloc per amagar-se, perquè sempre ho trobava tot ocupat. Fins que va veure un roser i, entendrit, va decidir amagar-s’hi, entremig de les flors.–Nou-cents noranta-nou!– va comptar la BOGERIA, i va començar la recerca…La primera d’aparèixer va ser la MANDRA, només a tres passos, darrere una pedra. Després, va mirar enlaire i va veure la FE, que era al cel i discutia amb Déu sobre la zoologia. A la PASSIÓ i al DESIG els va sentir amb el tremolor del volcà.En un descuit va descobrir l’ENVEJA i, és clar, va poder deduir on era el TRIOMF. A l’EGOISME no va caler ni buscar- lo, tot solet va sortir disparat del seu amagatall, que era un niu d’abelles. Caminant, caminant, li va venir set i, enacostar-se al llac, va descobrir la BELLESA. Amb el DUBTE va ser encara més fàcil: el va trobar angoixat, assegut sobre una tanca sense saber encara on es podria amagar.Així va anar trobant tots els sentiments…, el TALENT, entre l’herba fresca, l’ANGOIXA, en una cova fosca, la MENTIDA,darrere l’arc de Sant Martí (mentida, si era al fons del mar!). Fins i tot l’OBLIT, que ja havia oblidat que jugava a fet i amagar.Només faltava l’AMOR, que no apareixia enlloc… La BOGERIA va buscar darrere de cada arbre, sota cada rierol del planeta, en cada cim de les muntanyes i, quan ja estava a punt de donar-se per vençuda, va veure un roser i va pensar:«L’AMOR, tan cursi com sempre, segur que s’ha amagat entremig de les roses.» Amb una forca va començar a moure les branques... i de sobte va sentir un crit dolorós…Amb la sacsejada, les punxes del roser es van clavar als ulls de l’AMOR. Quan la BOGERIA se’n va adonar, no sabia què fer per disculpar-se… Va plorar, va pregar, li va demanar perdó i fins i tot li va prometre que seria el seu pigall.Per això, des d’aquell dia que per primer cop es va jugar a la Terra a fet i amagar, l’AMOR és cec i la BOGERIA sempre l’acompanya.