Contes i llegendes Tipologia textual: narració El simi i ...fitxers.winhor.cat/einesllenguaC/A_PUNT_02_2019/_2...Contes i llegendes Tipologia textual: narració El simi i el papagai

Contes i llegendes Tipologia textual: narració El simi i el papagai Un papagai i un corb s’estaven dalt d’un arbre, i sota l’arbre hi havia un simi que havia posat llenya damunt una lluerna, perquè es pensava que era foc, i bufava sobre la llenya amb la intenció d’encendre-la per poder-se escalfar. El papagai cridava el simi, i li deia que no era foc, sinó una lluerna. El corb li va dir al papagai que no volgués alliçonar ni corregir aquell qui no vol rebre correcció. Moltes vegades el papagai va repetir al simi que era una lluerna allò que es pensava que era foc. I el corb el reprenia cada vegada que no donés consell a aquell qui no volia escoltar. Finalment, el papagai i el corb van marxar i el simi es va quedar, convençut que en qualsevol moment el foc s’encendria.

Contes d’arreu del món Tipologia textual: narració País: Catalunya

EL SOL QUE NO TENIA MEMÒRIA

Fa molts i molts anys hi havia un arbre i un ocell que eren amics i vivien junts.

Una vegada el sol es va descuidar de passar durant molts dies per aquell paisatge i l’arbre tenia fred perquè no estava cobert de plomes com el seu amic. Llavors, l’arbre va demanar a l’ocell: - Ocell, amic, vés a buscar el sol que no tinc abric. Però l’ocell li va contestar: - No hi puc anar, vola molt alt i si hi vaig, no sabré tornar. I l’ocell ho va demanar a un núvol que passava per allí. - Núvol lleuger, vés a buscar el sol que jo no en sé. Però el núvol tot sol no s’hi veia en cor i li va respondre: - Hi aniré amb el vent que en sap el camí i ho farà content. I quan el vent va començar a bufar el núvol li diu: - Vent, ventet, anem a buscar el sol que tenen fred.

I entre tots dos van portar aquell sol despistat. I amb el sol van tornar les fulles, les flors, les papallones i tot el paisatge va tornar a somriure.

Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració D’EVASIONS Quan m’agafa la “neura”, per tal d’evadir-me, em dóna per pujar i tancar-me en la torre més alta que sóc capaç de construir, i em faig tancar amb una porta amb set panys. I sobrevisc amb el fil de llum que m’entra per una estretíssima finestra i una espelmeta que amenaça a cada segon amb consumir-se i deixar-me a les fosques. Menjo galetes príncipe i bec tang de taronja a punt de caducar. I al meu cap retronen les cançons d’un CD que el discman centrifuga sense pietat. I m’alieno, perquè sé que és qüestió de dies. I quan passen aquests dies, demano que m’obrin i em deixen sortir. I aquí no ha passat res. Passa que darrerament he pujat massa sovint a aquesta torre. Ja puc reconèixer qui puja a fer guàrdia només per la manera de caminar. I he fet aquesta masmorra més “coquetona”, amb uns grans coixins que escampo per terra, com un racó “chill out”, i amb CD’s que regalen amb les revistes d’informàtica i una mica de fil de pescar m’he fet unes cortines “psicodèliques” que juguen amb la llum del sol del crepuscle i omplen l’estança de pampallugues fugisseres. I les hores s’han tornat tan manses que ja no mosseguen quan se’n van. Però tinc la imperiosa necessitat de sortir. Crido, però els soldats a fora tenen ordres de no fer cas de res que jo els pugui dir. He provat d’obrir els panys amb un clip i un tornavís d’estrella que em van portar per porgar els radiadors, però no me n’he sortit. I necessito sortir! He llençat per la finestra una ampolla amb un missatge a dins, demanant que em rescatin de les ordres que he donat. Però he sentit com xocava amb alguna cosa que feia tota la cara de ser el camió de les escombraries, així que descarto que vingui ningú. I necessito sortir! Que se m’acaben les piles del discman!

Text informatiu Tipologia textual: narració

EL TURÓ DE LES NOU CABRES

Aïllat i a poca distància del cingle que encapçala per ponent la vall de Mur,- a mig aire del vessant esquerre de la canal de Santa Agnès-, s'alça entre l'espès alzinar el turó de les Nou Cabres, el monòlit rocós més imposant i alterós de la conca del Ripoll. Una antiga llegenda - força coneguda a la comarca- explica el perquè del singular nom del penyal. Es tracta d'una narració popular de la qual coneixem diverses versions. La que hi ha a continuació fou recollida a la masia del Daví l'any 1929 per l'historiador i excursionista terrassenc Salvador Cardús i diu així:

" Ascendir a l'esquerp morral de les Nou Cabres és, certament, ben difícil. Aquell turó des de lluny sembla la carcassa d'un vaixell girada enlaire. Tot i això, cert dia hi pujà una agosarada cabra que estava prenyada, i no podent baixar, després hagué de cabridar dalt d'aquell ferreny turó. I no acabà aquí l'odissea, ja que ella i els seus fills, belant sempre, no els quedà altre recurs que anar vegetant durant uns quants anys en un lloc tan inhospitalari. Fins que alguns veïns de Sant Llorenç Savall decidiren alliberar-les, pujant-hi per mitjà d'unes escales encastades a la roca viva. Llavors fou quan els veïns de Sant Llorenç Savall es trobaren que dalt d'aquell cim hi havia nou cabres reunides, i d'aquí el nom de morral de les Nou Cabres ".

Ferrando 1997, 171-172

Contes i llegendes Tipologia textual: narració

EL VENT I EL SOL

Vet aquí que un dia el vent i el sol van començar a discutir sobre qui dels dos era més fort. Com que no es podien convèncer l'un a l'altre amb raons van posar-se d'acord a fer una prova.

En aquells moments passava per allí un bon home, que anava a peu d'un poble a l'altre. I, tant el vent com el sol, van decidir de provar en ell el seu poder: qui dels dos li pogués treure el barret que portava seria el vencedor.

El vent va començar a bufar amb tota la seva fúria damunt l'home, però, com que aquest no era pas un beneit, es va embolicar molt bé amb la capa i amb la mà s'aguantava ben fort el barret; tant, que el vent es va donar per vençut, cansat de bufar.

Ara tocava el sol, el qual va començar a escampar els núvols que havia acumulat el vent i va deixar caure els seus raigs més calorosos damunt l'esquena d'aquell home.

Al cap d'una hora ja no podia aguantar tanta calor i, en el primer arbre que va trobar, es va treure el barret i es va asseure a l'ombra a prendre la fresca i a descansar una estona.

Adaptació de la faula d'Isop: Àngel Vergés i Gifra

Dibuixos de Jordi Garcia i Ferrer

Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració HISTÒRIA DEL GOS Aquesta història tracta d’un home que vivia a soles amb el seu gos. Aquell home era molt poruc, però es tranquil·litzava molt quan el seu gos li xupava els dits dels peus. Un dia, mentre veia la tele amb el seu ca, va sentir una notícia que l’atemorí molt. Un psicòpata s’havia escapat del psiquiàtric del seu poble. També digueren que anava solt pel carrer i que tancaren bé les portes i les finestres. Era d’estiu, i la nit era de les més caloroses que ell havia passat. Així que encaixà la finestra de la seva habitació oberta. No li havia d’haver deixada! Quan era al llit sentí un soroll i començà a tenir por. Però de sobte notà els dits dels peus humits per les llepades del seu gos i es tranquil·litzà. A la matinada següent, quan la llum entrà per la finestra, es despertà. Va notar llavors una gota freda que li queia al front. Mirà al sostre i..... Aaaaaaah! El seu gos estava penjat dalt, tot desfet. Al costat hi havia una noteta escrita amb sang que posava: “Els bojos també sabem xupar els dits dels peus”. Paula Orozco, 3r ESO B

Contes i llegendes Tipologia textual: narració EL REI I LA VELLETA El rei Pere era molt temut per tothom a causa de la vida que portava i la majoria del seu poble l’avorria. El rei que era prou llest no desconeixia el poc afecte que li tenia la seva gent, encara que al seu davant li fessin la gara-gara i l’adulessin. Un dia va arribar a orelles seves que hi havia una velleta que cada nit, entre les oracions que deia, en dedicava una al la bona salut del rei i perquè Déu Nostre Senyor es dignés donar-li força anys de vida. El rei feu comparèixer la velleta al seu davant i li preguntà com era que mentre tothom el tenia per tan dur i rigorós i que desitjava la seva mort, en canvi ella resava una oració diària per la seva salut i la seva vida? La velleta li contestà que era cert tot allò que deia el rei, però que ella resava pel rei per por que el que vingués al seu darrera no fos encara pitjor que ell i per allò que : Val més boig conegut Que un savi per conèixer. Déu mantingui mon senyor, per por de pitjor. El rei es va quedar com veient visions amb el que la dona li acabava de dir, però ho va entendre i va decidir respectar el seu punt de vista i també li va fer passar una pensió per mentre visqués seguís resant per ell, encara que fos per por d’un altre de pitjor.

Text informatiu Tipologia textual: text expositiu

UN DIA EN LA VIDA DEL REI La vida de la cort girava al voltant de Lluís XIV. A les vuit del matí s’iniciava la cerimònia de llevar el rei. Un ajudant de cambra el despertava, mentre un altre cortesà descorria les cortines de l’alcova reial. Després de ser examinat pel metge reial, el monarca escollia la perruca que, tal com s‘estilava entre les classes altes de la França del segle XVII, portaria aquell dia. Només uns quants cortesans tenien l’honor de presenciar com el rei, vestit amb bata i sabatilles, era pentinat. A continuació, s’iniciava la cerimònia de vestir el rei, en la qual Lluís XIV era ajudat per uns altres cortesans afortunats. A dos quarts de deu, el rei esmorzava mentre rebia en audiència ambaixadors i alts funcionaris. Tot seguit, es reunia amb els seus ministres i, en acabat, es dirigia a la capella del palau, dedicada a Sant Lluís, acompanyat de cortesans escollits per a l’ocasió. El rei dinava a la una del migdia en presència de part de la seva cort. Al monarca li portaven molts plats, per tal que pogués triar. Així, veritables exquisitats culinàries eren retirades de la taula sense haver estat ni tan sols tastades. Després de dinar, el monarca parlava amb els seus col·laboradors més directes i, cap a les cinc de la tarda, anava a caçar pels boscos del recinte de Versalles o bé optava per passejar pels jardins. A quarts d’onze, havent sopat, el rei es ficava al llit durant una cerimònia en la qual un noble tenia l’honor de sostenir el canelobre que il·luminava el monarca. El Rei Sol dormia envoltat de diversos guàrdies que protegien el llit reial dia i nit.

Text informatiu Tipologia textual: text expositiu LA HIGIENE DEL REI L’onze de novembre de 1601 li van rentar el cap per primer cop. El 17 de novembre li van rentar el

front i la cara amb mantega fresca i oli d’ametlles dolces, per la ronya que semblava fer-se-li. El 4

de juliol de 1602 ha estat pentinat per primer cop. Sembla trobar-hi gust. El 3 d’octubre de 1606 li

han rentat les cames amb aigua tèbia. És el primer cop. El 2 d’agost de 1608 ha estat banyat per

primera vegada.

J. Heroard, autor d’un diari sobre la infantesa i la joventut del rei Lluís XIII de França, nascut el 27 de setembre de 1601.

Contes i llegendes Tipologia textual: narració Faules d’Isop

L’AVAR

Hi havia una vegada un home, que, per posseir més diners, es va vendre tot el que tenia: casa, mobles i terres. Va fer-se una barraca per viure-hi i va enterrar tots els diners que tenia sota una pedra. La primera cosa que feia aquell home tan bon punt es llevava era anar al lloc del tresor: el treia, se'l mirava ben embadalit i el tornava a enterrar.

Després de molt de temps de fer el mateix, un pagès el va descobrir i, durant la nit, va robar-lo. A l'endemà, quan l'avar va veure el forat buit es va estirar els cabells i va començar a cridar com un desesperat. Un desconegut el va escoltar i li va dir:

- No et desesperis, home, que totes les coses d'aquest món tenen un remei. Fes-me cas, enterra uns quants rocs i imagina't que són el teu tresor. De totes maneres utilitzes igualment els diners que les pedres!!

Adaptació de la faula d'Isop i dibuix: Àngel Vergés i Gifra

Relats d’autor Tipologia textual: narració L'hora en punt

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.

—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.

—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.

—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.

—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.

I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

Text informatiu Tipologia textual: text expositiu LA FIRETA Un dels jocs més antics que es coneixen és la fireta. Als pobles ibèrics, que es van construir molts

segles abans que els romans conquerissin la Península, és força freqüent trobar-hi petits estris de

cuina molt semblants als jocs de fireta que coneixem actualment. Es tracta de recipients de

terrissa, fets a mà, que imiten estris de cuina més grossos (vasets, tassetes, platets, ...)

Al museu de Montmeló, al Vallès Oriental, hi podeu veure un vaset amb una tapadora que,

segurament, va servir per jugar a fireta els nens i nenes que van viure a les terres del Vallès ara

fa 2400 anys.

Montse Tenas: “Anem a jugar!”


FEM SAFAREIG Antigament s’havia d’anar a rentar la roba fora de casa, al safareig del poble, perquè a les cases no hi havia rentadores, ni tan sols aigua corrent. Era una feina molt dura que sempre tocava fer a les dones. El safareig era un lloc situat prop d’un riu o d’una riera, als afores del poble, on acudien les dones un cop per setmana carregades amb la roba de tota la família per rentar-la. Consistia en un dipòsit d’aigua que procedia del riu, de forma rectangular i no gaire alt, fet de pedra o de ciment. Els murs acabaven amb una llosa inclinada sobre la qual es fregava la roba. No tenia parets, però sí que tenia sostre, per protegir-se tant de la pluja com del sol en els mesos de més calor. Per rentar la roba, les dones l’apilaven a la llosa i, d’una en una n’anaven agafant les peces: les ensabonaven, les fregaven ben fort sobre la llosa, les picaven i les esbaldien. La roba blanca la deixaven al safareig tota una nit en remull amb lleixiu i l’anaven a buscar l’endemà. La feina era pesada, però tenia la seva part bona: al safareig es xerrava de tot el que passava al poble, s’hi explicaven anècdotes, acudits, xafarderies, ...

Relats d’autor Tipologia textual: narració L'ILLA D'OR I els grecs arribaren a l'Arxipèlag i feren cap a l'Illa Major. Fins passats set dies i set nits no hi posaren els peus. Donaren voltes i més voltes sense trobar on desembarcar, car l'illa era tota circuïda per una alta murada i la creien bel·licosa. Però després, quan s'aproparen a la costa, varen veure que el mur no era altra cosa que un seguit d'edificis d'esplai. Entraren al Port (esportiu, és clar) sense dificultats i als carrers es varen confondre amb la gent d'aquell nou país. Tot d'una s'adonaren que aquell poble era d'esperit fenici: als mercats, i fora, tot podia comprar-se. Els argonautes aviat hagueren d'abandonar aquell indret meravellós i ple de paranys, perquè els habitants només rumiaven com fer barrina, sense que res més no els importés en absolut. Meravellats, els grecs fugiren cap a altres terres amb el velam ben estès: temien el contagi de l'estranya bogeria dels aborígens. Pere Rosselló Bover

Contes i llegendes Tipologia textual: narració Faules d’Isop L’ÀGUILA I ELS GALLS

Dos galls es barallaven pels favors de les gallines en un galliner; i al final un va foragitar l'altre.

El vençut es va retirar resignadament darrera uns matolls, i s’hi va amagar. En canvi, el vencedor va pujar orgullós a una tàpia alta posant-se a cantar tan fort com va poder.

Però no va trigar una àguila a caure-li al damunt i raptar-lo. Des d'aleshores el que havia perdut el combat es va quedar amb tot el galliner.

Lliçó: Qui es vanaglòria dels seus propis èxits, no li triga a aparèixer qui els hi prengui


L’ÀGUILA, EL CORB I EL XAI

Llençant-se des d'un cim, un àguila va agafar un xai.

La va veure el corb i tractant d'imitar l' àguila, es va llençar sobre el xai, però amb tal desconeixement d'aquest art que les seves urpes es van enredar entre la llana, i batent fins al màxim les seves ales no va aconseguir sortir-se'n.

Veient el pastor el que passava, va agafar el corb li va tallar les puntes de les ales per a què no pogués volar i el va dur als seus fills.

Els nens li preguntaren quina mena d'ocell era aquell, i els va dir:

- Per a mi només és un corb, però ell es creu una àguila.

Lliçó: Posa el teu esforç i dedicació en allò per a què realment estàs preparat, no el que no et correspongui.


L’ÀGUILA DE L’ALA TALLADA I LA GUINEU

Un bon dia un home va capturar una àguila, li va tallar les ales i la va deixar al corral juntament amb les seves gallines. Trista, l' àguila, que en altre temps fou poderosa, abaixava el cap i ni menjava: Se sentia com una reina empresonada.

Va passar un altre home que la va veure, li va agradar i va decidir comprar-la. Li va arrencar les plomes tallades, les va curar i les va fer créixer de nou. Una vegada l' àguila era curada, va posar-se a volar i va atrapar una llebre per dur-li en agraïment al seu llibertador.

La va veure una guineu i amb mala fe la va malaconsellar dient-li:

- No li duguis la llebre a qui et va alliberar, si no al que et va capturar; doncs el que et va alliberar ja es bo sense més estímul. Procura més aviat entendrir a l'altre, no et vulgui a atrapar de nou i t'arrenqui completament les ales –

Llicó: Correspon generosament als qui et volen el bé, i per prudència allunya’t dels malvats que t'insinuen fer el que no és correcte.


L’OLIVERA I EL JONC

Una olivera i un jonc no paraven de discutir sobre qui dels dos era més fort.

L'olivera deia:

- Però, per què parles de resistència i de poder, si el més lleuger ventijol et fa vinclar? Mira'm a mi, ni tan sols moc les branques quan tu et plegues. El jonc no va dir res, ja no tenia més ganes de discutir. Va prendre paciència i va esperar el que podia passar. No ho va haver de fer pas gaire. Aviat va venir un huracà que va bufar tan fort i amb tanta fúria que va esqueixar la soca de l'olivera tot fent-la caure a terra, mentre el jonc, plegat com sempre, va resistir.

Després d'haver passat el gran vent, el jonc es va redreçar i va dir a la presumida i orgullosa olivera:

-Què et sembla millor ara: cedir o resistir?


Relats d’autor Tipologia textual: descripció

Gallina

La cresta li queia tota cap a un costat i li tapava mitja cara. Tenia una barballera esqueixada. Vivia tranquil·la a dintre la gàbia dels conills, i, al temps de pondre, cada dia feia un ou. Jo anava a buscar-lo així que la gallina arrencava a cantar, i la meva mare em deia que em passés l'ou per damunt els ulls, que això conservava la vista. Un dia l'ou tenia la closca tan prima que se'm va quedar als dits i rovell i clara tot va anar a parar per terra. La meva mare va mirar la gallina que es passejava gàbia amunt i gàbia avall i va dir que necessitava calç. Una veïna, els diumenges, ens guardava l'os de la sípia, que semblava una barca blanca. La gallina el picava però va començar a fer els ous sense closca i a l'últim li vam donar closques picades i se les menjava i li agradaven molt. Va tornar a fer ous amb closca, però aleshores es menjava els ous perquè s'havia acostumat a menjar closques. El meu pare s'estava una estona dret davant de la gàbia i deia, tot mirant la gallina: viu de renda.

Mercè Rodoreda, La meva Cristina i altes contes, Ed. 62.


LA MIQUELA Pere. – L’heu vista, la Miquela? Qui em pot dir on és la Miquela? Me l’han robada els indis de les

muntanyes blaves. Ai, Miquela meva, Miquelona, estrella fina, confitura meva…! L’heu vista o no

l’heu vista?

Si l’heu vista digueu-me per on és. ( Crida ) Miquela! Miquela, dic! Res de res. Quin desconsol! Ai, quina desgràcia! Potser l’han torrada, potser l’han bullida de viu en viu, aquests indis. Potser l’han cremada per tenir contenta alguna divinitat de les seves i a hores d’ara ja no és altra cosa més que fum, un núvol de fum perdut. Cendra i fum, ella que era la noia més bella de tota la Gran Planura, bella, eixerida, tendra, ben tallada, blanca com la neu i clara com el sol. Ai, Miquelona, i que en passo de pena per tu! Tres eren que se l’endugueren de nit. Duien la cara pintada i el cap ple de plomes, talment falcons. Tots tres entraren dins la seva cambra mentre es pentinava, la lligaren ben lligada i endavant s’ha dit, cap a les muntanyes.

Gabriel Janer Manila

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu

La carn cuita

Temps era temps, per les muntanyes d'Erill-Castell hi navegava a l'estiu un ós molt tafaner que sempre espiava els pastors. L'animal havia observat que els pastors, abans de menjar-se la carn, la feien coure al foc. "Quin gust deu tenir la carn cuita?, pensava l'ós, tot intrigat. Però no ho podia provar, perquè el foc li feia pànic.

Un dia l'ós d'Erill va veure una gran foguera a les muntanyes de Sant Orenç, a l'altre cantó del riu. S'havia calat foc als boscos de la banda d'Aragó i la Serra dels Sis cremava pels quatre cantons. Aquella nit, la fera va entrar a la pleta de Montgai, degollà una ovella i se l'emportà muntanya amunt. La resplendor de l'incendi llunyà il·luminava les muntanyes d'Erill, com una nit de lluna. Quan va ser lluny de la pleta, l'ós va espellar l'ovella i li va treure les tripes, amb la mateixa traça amb què ho faria un carnisser.

Un cop la va tenir oberta en canal, l'engrapà amb les potes del davant i es girà de cara a l'incendi. Durant una bona estona, l'ós va tenir l'ovella exposada al foc que cremava a set o vuit hores de distància. De tant en tant, li donava la volta, tal com havia observat que feien els pastors quan rostien cap de bestiar. Finalment, quan li va semblar que ja devia estar cuita, hi va clavar dentellada.

-No val pas la pena de coure-la! -va dir l'ós-. La carn de bestiar, tan bona és crua com cuita.

Pep Coll, Muntanyes (mig) maleïdes, Ed Empúries, 1994.


LA GUINEU I EL COCODRIL

Discutien un dia la guineu i el cocodril sobre la noblesa dels seus avantpassats.

Molta estona va parlar el cocodril sobre el llinatge dels seus avantpassats, i va acabar dient que els seus pares havien arribat a ser els guardians d’un gimnàs.

Ni cal que ho diguis – va respondre la guineu – Les qualitats de la teva pell demostren molt bé que des de fa molts anys et dediques als exercicis de gimnàstica.

Lliçó: Recorda sempre que el que bé es veu, no es pot amagar amb la mentida

Contes i llegendes Tipologia textual: narració Faules d'Isop

LA GUILLA I EL BOC

Vet aquí que un dia la guilla va caure dins un pou profund i no podia sortir-ne. Poc després un boc va passar per allà.

-És bona per beure l'aigua del pou?- va preguntar.

-És deliciosa- va contestar la guilla. Salta-hi dins i tasta-la tu mateix. El boc va saltar dins el pou i va beure fins que no en va voler més.

-Ara, com podrem sortir-ne?-va preguntar.

-No és gens fàcil- va respondre la guilla-. Se m'acut una idea: posa les potes del davant dalt contra la paret del pou.

I el boc ho va fer. La guilla va saltar sobre el llom del boc, va pujar fins a dalt de tot i es va preparar per fer un bot fora del pou.

-Com podré sortir d'aquí? -va preguntar el boc.

-T'agafaré les potes del davant i t'estiraré per tal que puguis sortir- va prometre la guilla, mentre feia un bot al cap del boc i sortia.

-Ja estic preparat. Estira'm de les potes!-va dir el boc-. M'ho has promès!

Però la guilla ja havia marxat i s'havia esmunyit entre els arbres.



LA GUILLA I EL CORB

Un corb que havia agafat un tros de formatge es va posar en un arbre. Una guilla el va veure, i volent-se apoderar de la carn, se li va plantar al davant i el va omplir de lloances dient-li que tenia bona figura i que era bell; encara va afegir que li esqueia a ell, més que a cap altre, ser el rei dels ocells. El corb va voler demostrar que, de veu, també en tenia, i, deixant caure la carn, va grallar fortament. La guilla llançant-se damunt el formatge, se'n va apoderar i va dir:

- Corb, si també tinguessis seny, no et faltaria res per a ser el rei dels ocells.



LA GUILLA I EL RAÏM

Una guilla morta de gana va adonar-se que dalt d'una parra molt alta penjaven uns raïms que feien molt de goig. La múrria de la guilla no s'ho va pensar dues vegades i va començar a fer salts per veure si n'agafava algun penjoll. Però, per molt que es va esforçar i per cabrioles que va fer, no va arribar-hi.

Els raïms eren massa alts per a ella. Esgotada, i amb més gana que mai, va girar cua i es va repetir:

- Aquests raïms són ben verds. Jo crec que ningú els hauria de tastar.

Adaptació de la faula d’Isop: Àngel Vergés i Gifra


LA GUILLA I LA CIGONYA

Una guilla tenia, no se sap per què, certa mania a una cigonya. I un dia, per divertir-se, va decidir gastar-li una broma: la va convidar a dinar. La cigonya no va sospitar res i va acceptar la invitació. Arribat el moment, la guilla va servir dos plats de sopa. La cigonya no va poder menjar-ne.

Amb el seu llarg bec no podia treure la sopa del plat, mentre que la guilla en un moment va acabar-se-la i llepà encara el plat. Acabat de dinar, va acomiadar, tot rient, la cigonya.

-És llàstima que no hagis tastat les sopes: eren boníssimes.

La cigonya va pensar moltes coses a fi de tornar la burla a la poca-solta guilla. I ho va trobar. Va convidar-la a dinar a casa seva. I la guilla, que es tenia per molt llesta, va acceptar la invitació mentre pensava:

-Que n'és de ruc, aquesta cigonya! Després del que li vaig fer, encara em convida!

La cigonya va servir una sopa boníssima dins d'uns vasos alts i de coll estret. Ella va ficar el seu llarg bec a dins i en un moment va acabar-se-la, mentre que la guineu no hi podia ficar el morro.

En acabar, la cigonya va dir a la guilla:

-Amiga meva, espero que aquest dinar t'hagi fet el mateix profit que em va fer a mi el teu convit.


Contes i llegendes Tipologia textual: text narratiu Faules d’Isop LLAA GGUUIINNEEUU II EELL CCOORRBB Era l'estiu i el sol escalfava els camps, mentre una suau brisa feia que l'ambient fos agradable, i hi havia un corb que a més estava especialment content, havia robat un tros de formatge d'una granja veïna i l'esperava un gra festí! No gaire lluny d'allà, hi havia una afamada guineu que buscava alguna cosa de menjar mentre els seu estómac emetia tota mena de sorolls. Però amb aquestes, que va veure com en les branques d'un arbre hi havia un corb amb un tros de formatge impressionant, tot content. A la guineu immediatament se li va fer la boca aigua veient el tros de formatge i va començar a rumiar la millor manera de prendre-li. I com que la gana aguditza l'enginy, se li va ocórrer ràpidament una idea. Així que es va dirigir cap al corb i li va començar a dir: - Molt bon dia Senyor Corb! He vingut de terres molt llunyanes a escoltar el seu magnífic cant ja que m'han dit que la seva melòdica veu ningú l'iguala!. El corb va mirar-se la guineu amb els ulls cada cop més vanitosos, mentre la guineu li anava alabant la seva veu i explicant les meravelles que d'ella es contaven. Així, que va inflar el pit i es va disposar a cantar. Però només obrir el bec, el tros de formatge que hi duia va caure directament on era la guineu, que no va perdre temps a endur-se'l a un lloc més tranquil i menjar-se'l mentre se’n reia del corb per vanitós. Però el corb va aprendre la lliçó : No s'ha de fer cas dels afalacs que vénen sense solta ni volta.


LA GUINEU I EL LLENYATAIRE

Una guineu era perseguida per uns caçadors quan va arribar on era un llenyataire i li va demanar que l'amagués. L'home li va aconsellar que entrés a la seva cabana.

Gairebé immediatament van arribar els caçadors, i van demanar al llenyataire si havia vist la guineu.

El llenyataire, amb la veu els va dir que no, però amb la seva mà dissimuladament assenyalava la cabana on s'havia amagat.

Els caçadors no van entendre els senyals de la mà i van confiar només amb el que se'ls havia dit amb la paraula.

La guineu, al veure'ls marxar, va sortir sense dir res.

Li va retreure el llenyataire per què, tot i haver-la salvat, no li donava les gràcies, i la guineu li va contestar:

- Te les hagués donat si les teves mans i la teva boca haguessin dit el mateix.

Lliçó: No neguis amb els teus actes el que dius amb les teves paraules.


LA GUINEU I L’ERIÇÓ

Una guineu saltava sobre uns turons, i va estar apunt de caure. Per evitar la caiguda, es va agafar a un eriçó, però les seves pues li van ferir les potes i, sentint el dolor que li causaven, va dir a l' eriçó:

- He recorregut a tu per ajuda, i més aviat m'has ferit!

Al que va respondre l' eriçó:

- Tu en tens la culpa, amiga meva, per agafar-te a mi, doncs ja saps com en sóc de bo per a enganxar i ferir tothom, i tu no n’ets l'excepció!

Lliçó: Mai demanis ajuda a qui acostuma a fer mal


LA GUINEU I LA SERP

Hi havia en una figuera a la vora d'un camí, i una guineu va veure-hi una serp adormida.

Envejant aquell cos tan allargat i, pensant que podria igualar-lo, la guineu es va tombar a terra al costat de la serp i va estirar-se tant com va poder. Tant gran va ser l'esforç que va fer, que al final, per vanitosa, es va partir en dos.

Lliçó: No imitis als més grans, si encara no tens les condicions per fer-ho

Contes i llegendes Tipologia textual: narració Faules d’Isop LA GUINEU QUE VA OMPLIR LA PANXA

Una guineu famolenca va trobar dins d'un tronc d'una alzina un trossos de carn i de pa que una pastors hi havien deixat amagats en un forat. I entrant per aquest forat, se'ls va menjar tots.

Però de tant que va menjar se li va engrandir la panxa de tal forma que no va poder sortir. Va començar a gemegar i a lamentar-se del problema en què havia caigut.

Per casualitat va passar per allà un altra guineu, i sentint els gemecs se li va apropar i li va preguntar què succeïa. I quan la guineu li ho va haver explicat, li va dir:

- Doncs estigues tranquil·la germana fins que tornis a tenir la mateixa forma que tenies, llavors segur que podràs sortir fàcilment i sense problema!

Lliçó: Amb paciència es resolen molts problemes


La guineu Una vegada una guineu es trobà en un bonic prat una bola de deixalles en les quals hi havia un ham amagat que un pescador hi havia posat per tal que la guineu, en menjar-se aquells trossos de carn, s’empassés l’ham i morís. La guineu va mirar i remirar aquell munt de deixalles; se’n malfiava i per això no va voler ni tocar-les. - No han posat aquestes deixalles en aquest prat perquè si; més aviat són per posar-me en perill- es va dir. I se’n va anar.

Contes i llegendes Tipologia textual: narració La llebre i el lleó En una terra s’esdevingué que hi havia un lleó que cada dia sortia a caçar. Totes les bèsties vivien espantades sense saber a quina li tocaria ser devorada pel lleó aquell dia. Veient que no podien seguir d’aquesta manera, es reuniren totes i acordaren que cada dia donarien una bèstia al lleó , així li estalviarien la feina de caçar i la resta d’animals podrien estar tranquils. Cada dia feien a sorts a quina tocava presentar-se al lleó per ser menjada. Un dia la sort va recaure en una llebre, que per por de morir va tardar molt a presentar-se al lleó. El lleó estava molt enfadat per la tardança de la llebre. Era migdia i tenia molta gana i li va preguntar el motiu del seu retard. La llebre s’excusà dient que prop d’aquell lloc hi havia un altre lleó que deia que era ell el rei d’aquella terra i se la volia menjar. El lleó, molt irat, va voler veure si era veritat el que la llebre li deia i li demanà que el portés fins on hi havia l’altre lleó. La llebre va passar al davant i el lleó la seguí. El portà fins a un gran llac envoltat de vegetació. Quan la imatge d’ells dos aparegué a l’aigua, la llebre li digué : - Senyor, veus el lleó que hi ha a l’aigua i vol menjar-se una llebre? El lleó va creure que la seva imatge era l’altre lleó i saltà a l’aigua per combatre’l. El lleó va morir ofegat, Així la llebre, amb la seva astúcia, va matar el lleó i salvà la vida.


LA LLETERA

A una noia que feia molt de temps que servia en una granja, els amos li van regalar una bona mesura de llet perquè pogués vendre-la i es quedés amb els diners; era una noia molt bonica i s'ho mereixia. Contenta, la va prendre i se'n va anar al mercat. Pel camí no parava de pensar: "Per poc que en tregui, me'n donaran deu duros; amb aquests diners compraré uns quants ous que posaré a covar a la gallina rossa de la mestressa; d'aquests ous me'n sortiran mitja dotzena de pollets que no tardaran a fer-se uns bons pollastres, dels quals venuts al mercat, en podré aconseguir cent duros; així em podré mudar i anar a la fira per veure si algun xicot s'enamora de mi; ens casarem, tindrem una casa i.." Vet aquí que, pensant i somiant, la noia va badar i va topar amb un ruc que baixava pel carrer. I van caure ella i la llet i totes les seves il·lusions.

La lletera segons M. Touvay

Adaptació de la faula: Àngel Vergés i Gifra

Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració Contes de por LA MORT EN EL MIRALL

“Si una nit a les dotze en punt et poses davant d’un mirall amb un ciri encès, hi veuràs reflectida la imatge de totes aquelles persones que han estat assassinades fa poc”, explicava amb una veu fonda Dani, el monitor del grup, pocs anys més gran que ells, mentre els altres l’escoltaven, asseguts en cercle davant del foc.

En Dani era un tio legal, sempre estava proposant jocs i activitats. Ningú el creia. Així que ell va insistir: “És cert. I de fet aquesta imatge és tan terrorífica que ningú ha viscut per a contar-ho. Anem a comprovar-ho. Ja veureu. No tindreu por, veritat?” Tots es van dirigir a la cabana on dormien. Van agafar un ciri i es van posar davant del mirall del bany fins a les dotze, quan van tocar les campanes. Mentre esperaven, la porta de la cabana es tancava i s’obria pel vent. Tots estaven pendents del mirall, però només s’hi reflectia la imatge d’en Dani. “Veus com és veritat?”, va cridar algú. En Dani es va dirigir fins a ells: “Us he demostrat que és cert”. Els nois es van tornar a mirar al mirall, i es van veure ells mateixos, però amarats de sang.

Atenea Garcia, 3r ESO B

Contes i llegendes Tipologia textual: narració La sopa d’all Un dia el rei Jaume anava a cacera i es va perdre pel bosc. Com que tenia molta gana va anar a buscar un lloc on menjar. Va trobar una cabana on només tenien pa sec i una cabeça d’alls. El rei en va preparar una sopa. Uns dies més tard va demanar al seu cuiner que n’hi fes una d’igual de bona. Però la va trobar horrorosa i va despatxar al cuiner. Un subdit seu li va dir que no podia fer fora el cuiner perquè no en tenia la culpa. El que passava és que ara ja no trobava la sopa bona perquè li faltava un ingredient: la gana.


LA TARDOR

A la tardor, l’alzinar és pràcticament igual que a l’estiu. Tant els arbres com la major part dels arbustos del sotabosc es mantenen verds. El fruit de l’alzina, la gla, cau a terra, on germinarà. A la zona de la roureda, les falgueres s’han assecat i agafen un color vermellós.

A la fageda el canvi és gran; es converteix en un quadre multicolor. El faig es prepara per passar l’hivern. Les fulles contenen gran quantitat d’aigua dins les seves cèl·lules. Si la temperatura és molt baixa, l’aigua es pot gelar, trencar les cèl·lules de les fulles i perjudicar l’arbre. Per evitar-ho, les plantes caducifòlies deixen de nodrir les fulles, que s’assequen i cauen. Ràpidament es destrueix la clorofil·la i queden els colors grocs i vermells de carotens i xantofil·les que tenyeixen tot el paisatge d’una gran varietat d’aquests colors càlids. De les herbes del sotabosc només en quedaran les parts subterrànies, de manera que el fred no les pugui matar.

Els avets no canvien. Però les herbes del prat s’assequen, escampant les llavors per terra, mentre esperen que hagi passat lla temporada més dura.

El ginebró es manté. Hi trobarem les llavors envoltades d’una polpa aromàtica amb pela blau negrosa, que correntment s’anomena fruit, i que s’utilitza per donar aroma a algun licor, com ara la ginebra.

Text informatiu Tipologia textual: text expositiu LA TOMBA DE TUTANKAMON Tot i ser una de les més petites de la necròpolis de la Vall dels Reis, aquesta és sens dubte la

tomba més famosa de tot l’Egipte.

Una sèrie de circumstàncies excepcionals l’havien protegit. L’any 1922 l’arqueòleg Howard Carter,

que era qui dirigia l’excavació en recerca d’aquesta tomba, ja estava a punt de renunciar-hi quan

van aparèixer uns quants graons d’una escala. A la cambra funerària va trobar un sarcòfag amb

tres taüts. El primer era de fusta laminada en or, el segon era de fusta i el tercer d’os massís, dins

el qual hi havia la mòmia.

També s’hi van trobar uns cinc-cents objectes: un llit i altres mobles, joies i tot allò que podia

necessitar a l’altra vida. L’objecte més característic d’aquests enterraments era la barca per

navegar cap a l’altre món.

Extret d’Egipto (traducció i adaptació). Madrid, Acento Editorial, 2001


La Z i el Zero

La Z estava enquimerada contra el Zero perquè aquest, per raons de brevetat, havia adaptat, com a sigla, la inicial del seu nom. - Sempre ens confonen -es queixava la Z-.És una font contínua de malentesos. - Jo no sabria què dir-hi -es limitava a dir, per tota justificació, el Zero. - I per què no adoptes el 0? -el volia convèncer la Z-. Ja veus si és senzill. I molt més lògic, ben mirat. - No, que aleshores em confonen amb la O -adduïa el Zero.

Albert Jané, Noranta-nou contes, Ed Viena-Columna, 1995.


LES DUES CABRES

Vet aquí que un dia dues cabres de diferents ramats van decidir abandonar les seves respectives cledes i fugir en busca de llibertat i fortuna. Per casualitat es van trobar al cap d'uns dies, separades, però, per un precipici; només un tronc, ben estret per cert, unia els dos marges fent de pont. Ja ho veien, les dues cabres, que era impossible de passar totes dues alhora, però es van entestar a fer-ho. Quan van arribar al mig, cap de les dues no volia retrocedir. No es van voler avenir al mig, cap de les dues no volia retrocedir. No es van voler avenir a cap raó; tossudes com eren, cadascuna volia que fos l'altra la que tirés endarrera. I, discutint, discutint, van arribar a la força. Donant-se cops de banys i empenyent-se mútuament va passar el pitjor: forcejant, van perdre l'equilibri i totes dues es van estimbar.

Adaptació de la faula d'Isop i dibuix: Àngel Vergés i Gifra


LES GRANOTES DEL PANTÀ SEC

Vivien dues granotes en un bonic pantà, però en arribar l'estiu es va assecar, motiu pel qual el van abandonar per buscar-ne un altre amb aigua.

Van trobar en el seu camí un profund pou ple d'aigua, i en veure'l, va dir una granota a l'altra:

- Amiga, baixem les dues dins d'aquest pou!

- Però, i si també s'asseca l'aigua d'aquest pou - va contestar la companya - Com creus que pujaríem aleshores?

Lliço: Abans d'emprendre una acció, analitza’n primer les conseqüències.

Relats d’autor Tipologia textual: narració

LES RATLLES DE LA ZEBRA Hi havia una zebra que s’avergonyia moltíssim de les seves ratlles negres i s’hauria estimat més ser un cavall. La zebra estava molt trista i per això, ella que sempre havia estat esquerpa i solitària, va començar a xerrar amb els veïns de gàbia. I així va descobrir que la girafa s’avergonyia de tenir el coll tan llarg, que l’hipopòtam no estava gens content del seu morro quadrat, que la cigonya no hauria volgut tenir les potes tan primetes, que les foques no haurien desitjat mai tenir bigotis, que l’àguila envejava el cant del rossinyol, que el lleopard es passava els dies llepant-se les taques del seu pelatge intentant esborrar-les, que les serps estaven plenes de complexos perquè no tenien potes, que l’elefant s’avergonyia de tenir la cua en el lloc del nas. En resum, no hi havia cap animal del parc que estigués content d’ell mateix. La zebra va posar el cap entre les potes i va començar a pensar en les seves ratlles negres. Després de molt rumiar, va arribar a la conclusió que ella no era un animal blanc amb ratlles negres sinó més aviat un animal negre amb ratlles blanques. És molt millor ser un animal amb ratlles que no pas un animal negre del tot, es va dir, i des d’aquell moment es va quedar tranquil·la lluint les seves ratlles tota cofoia. Luigi Malerba Contes de butxaca

Relats d’autor Tipologia textual: narració LES TRES COQUES I EL CARQUINYOLI Un dia un pagès que tenia gana es va comprar una coca i se la va menjar. Com que tenia gana, va anar a comprar-se’n una altra i també se la va menjar. Encara afamat, va anar-se’n a comprar una tercera. Quan va veure que les tres coques encara no l’havien satisfet, se’n va anar a comprar uns quants carquinyolis. I després de menjar-se’n un, ja no va tenir més gana. De sobte es va donar un cop al front amb la mà i va exclamar: “mira que n’arribo a ser de beneit!, mira que malgastar els diners en tres coques, quan amb un carquinyoli ja n’hi havia prou” Autor: Lleó Tolstoi

Contes d’arreu del món Tipologia textual: narració País: Marroc

NASREDDIN NO VOL DEIXAR EL SEU ASE

Un dia, un veí va anar a demanar a Nasreddin Hodja que li deixés el seu ase.

- L’ase és al prat, va contestar Nasreddin.

Mentre deia aquestes paraules, va sentir com l’ase bramava a la quadra.

El veí va dir, molt seriós:

- L’ase és a la quadra, i tu em volies fer creure que era al prat perquè no me’l vols deixar.

Estic molt decebut de la teva actitud.

I Nasraddin va respondre, indignat:

- Sóc jo qui estic decebut. Et creus els brams d’un ase i no em creus a mi.


Sant Nicolau Pistoler

En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles arribaren a la ciutat de Gandesa, on trobaren un cotxe de línia, i els deixebles hi pujaren per tal de prendre-l'hi, al conductor, i en veure que el conductor cridava aferrat al volant, el mestre pujà a l'autobús i digué: «Conductor egoista, si fins ara han estat els altres els passatgers i només tu el conductor, sigues ara prou humil per ser tu el passatger i els altres els conductors», i dit això li mostrà el pistolot i el conductor passà al darrera. I un dels deixebles prengué el volant i, en no comprendre el comandament, el menà amb tan poca perícia que s'estimbà contra una façana. I vist això, el mestre digué: «Baixeu i marxeu a peu, perquè ¿com heu de fer servir aquest enginy si tot just compreneu els nusos de les vostres sandàlies?». I dit això, els deixebles es miraren els nusos de les sandàlies i en veritat no els comprengueren.

Pasta gansa, Quaderns Crema

Contes d’arreu del món Tipologia textual: narració Conte Haussa. País: Nigèria

EL LLEOPARD, LA CABRA I EL NYAM

Un home va marxar del seu poble amb tot el que tenia: un lleopard, una cabra i un nyam.

Al cap d’una estona va arribar a un riu, on només hi havia una piragua. A més, era una piragua tan

petita que només podia portar-hi alhora una de les tres coses que li pertanyien.

Ara digueu com va aconseguir portar tres coses a l’altra banda, si teniu en compte que, en cas de

deixar el nyam amb la cabra es menjaria el nyam o el lleopard es menjaria la cabra.

Contes d’arreu del món Tipologia textual: narració Conte Gitano. País: Itàlia

EL PAGÈS MANDRÓS

Hi havia una vegada un pagès mandrós. Era a la tardor, els altres pagesos sembraven, però ell no

en tenia cap gana.

- Avui no –deia- fa fred! Demà ho faré.

I l’endemà:

- Ja no hi ha pressa! Demà ...

I encara després:

- Avui necessito descansar. Demà...

Va arribar el mes de juny; el camp era ben groc per les plenes espigues: el treball dels pagesos

havia tingut el seu fruit. Només el camp del pagès mandrós que sempre deia “demà”, era sec i

sense cap fruit.

Contes d’arreu del món Tipologia textual: narració Conte MALINKÉ País: Malí

EL VELL I ELS SEUS NÉTS

Això és el que he vist:

El món no ha començat avui, ni s’acabarà avui. Hi havia una vegada un vell amb els seus fills. En

tenia deu. Va agafar deu branquillons i els va lligar tots junts. Els va donar a un dels seus fills i li va

demanar:

- Trenca’ls.

No va poder fer-ho. Aleshores els va deslligar i en va donar un a cadascun i els va demanar que

els trenquessin. Els nois ho van fer i els van poder trencar fàcilment. Aleshores els va dir:

- Ho veieu? Si aneu separats, us podran batre fàcilment; però si aneu units, sereu com els

branquillons lligats i ningú no podrà res contra vosaltres.

Això és el que he vist.

Contes i llegendes Tipologia textual: narració El bou i l’ase Un home tenia un bou que treia aigua d’una sínia i un ase que portava els fems. Es va esdevenir un vespre que el bou estava molt cansat, i l’ase li va aconsellar que no es mengés la civada, perquè l’endemà l’amo no el posés a tirar la sínia, i així reposés. El bou va seguir el consell de l’ase i a la nit no va menjar-se la civada. L’hortolà es va pensar que el bou estava malalt i va posar l’ase en el seu lloc a tirar la sínia. Va ser un treball molt feixuc per a l’ase; al cap del dia estava rendit de cansament. Quan a la nit va anar a l’estable va trobar el bou que jeia i posant-se a plorar va dir : - El senyor vol vendre’t al carnisser perquè es pensa que estàs malalt; i per això abans no et mati seria bo que tornessis al teu ofici i no et fingissis més malalt. Això ho va dir perquè l’amo no el tornés a fer tirar la sínia, que era una feina molt més pesada que la de portar fems. El bou va tenir por de morir i aquella nit es va menjar tota la civada per fer veure que ja estava bo.

Contes i llegendes Tipologia textual: narració El corb i la serp Un corb feia el niu en una roca i cada any una gran serp si li menjava els fills. El corb estava molt irat contra aquella serp, però no gosava combatre contra ella perquè no era tan poderós com per poder-la vèncer per la força; i ja que aquesta cada any li feia la mateixa malifeta, va determinar usar la manya contra la serp Vet aquí que, un dia que la filla del rei jugava amb les seves donzelles en un jardí, va posar la seva diadema d’or, argent i pedres precioses en una branca d’un arbre. El corb, quan ho va veure, la hi va prendre i va volar lluny, molt lluny. Molts homes el van seguir, per tal de veure on posaria la diadema que la filla del rei tant apreciava i que ara tan desconsoladament plorava. El corb va posar-la en el lloc on s’estava la serp; i els homes, quan van arribar-hi per agafar-la, van veure la serp i tement que els mossegués, la van matar. I d’aquesta manera va ser com el corb se’n va deslliurar per sempre més.

Relats d’autor Tipologia textual: narració EL CRIM DE LA HIPOTENUSA “La porta de la biblioteca va tornar a obrir-se per deixar passar un homenàs alt i gros com un sant Pau i amb uns bigotis cargolats com els d’un gat de casa bona. Tenia la pell de la cara vermella i les mans roges i inflades, com a vegades tenen les persones que trafiquen molt en vi. Els ulls eren petits i enfonsats al fons de dues coves protegides per unes celles llargues i espesses com una cortina de pèls. El detall més característic, però, era el nas: un nassarrot tort i aixafat de boxador, un apèndix deformat i estomacat, una mena de carretera comarcal de tercer ordre amb ziga- zagues espectaculars, un nas estranyíssim de garrofa.” Emili Teixidor

Cartes dels lectors Tipologia textual: text argumentatiu

Barça i Boixos

Ara que el senyor Núñez s'ha tret -mal que ens pesi a molts- la moció de sobre, potser caldria demanar-li que comencés a fer bugada interna amb tota aquesta colla de nazis que, sota el nom de Boixos, es dediquen, dissabtes i diumenges un rere l'altre, a apallissar altres colles d'animació que, a diferència d'ells, estimen el club i el defensen de manera no violenta.

De moment, l'únic pas de la directiva ha estat reunir les penyes i intentar posar-hi pau, i penso que això és un error. Amb els nazis no s'hi pot parlar: ells sempre van a la seva, i sempre trobaran la més mínima tonteria per aferrar-se a actituds violentes i provocadores.

Als ultra sud del Madrid els van engarjolar a Alemanya per tenir actituds nazis. Em pregunto si potser estem esperant que als nostres els passi una cosa així per posar-hi remei.

Sr. Núñez, la meva localitat al camp és a la tercera galeria del gol sud, al costat de Sang Culé, de la qual no formo part però, evidentment, m'hi identifico, pel seu tarannà festiu, imaginatiu i sobretot no violent; i li puc dir que el dia de l'At. de Madrid vaig passar pànic quan vaig veure la impunitat amb què els nazis creuaven tot el camp, es plantaven allà dalt i repartien estopa a tort i a dret, amb pals i ampolles.

Visca la seguretat de l'estadi més segur del món! Ah, això sí, al meu fill de 9 anys el van registrar i li van fer deixar el tap de l'ampolla d'aigua de plàstic que portava a l'entrada. No fos cas que agredís amb el tap algun Boix Noi.

Quim Ponsa, Figueres, Avui.30/3/1998

Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu

Benestar per a alguns

Un amic restaurador em comenta el malbaratament continu de la Generalitat en còctels, piscolabis, aperitius i recepcions. Des de l'últim departament fins als consellers, passant per tota la gamma intermèdia d'oficials i oficialets, no hi ha cap acte oficial, ni el més breu, que no s'acabi amb un aperitiu o un berenar.

Els càterings es multipliquen i la meitat de tot el que se serveix acaba a les escombraries. Canapès, olives, crestes, sandvitxos, vins i caves omplen enormes taules en quantitats molt superiors a les que els convidats poden consumir.

Les instal·lacions de les fires i exposicions que es multipliquen arreu de Catalunya es munten amb moquetes, fustes, panells i cortines, que conclouen la seva efímera vida al cap d'uns quants dies. Les begudes i els àpats es regalen generosament als convidats. En sobra la meitat i tot acaba als abocadors del Garraf.

Diuen que tenim els pressupostos més austers de tots. A la vegada, els governants exigeixen als treballadors que es rebaixin els salaris i s'estalvia en les subvencions als més necessitats. D'això se'n diu Estat de benestar.

Però no es diu per a qui.

Lidia Falcón, El Periódico de Catalunya, 26/07/98.


Castellers

Setmana rere setmana, els lectors d'aquest diari tenen una puntual i àmplia crònica de l'activitat castellera, gràcies al bon ofici de Xavier Brotons, autor també de diversos llibres sobre aquest fenomen cultural i festiu. Brotons explica l'activitat d'un món que contradiu un dels més gastats tòpics contemporanis: a més globalització econòmica, més estandardització cultural. La vitalitat castellera, seguida fidelment en moltes comarques, posa en clar la continuïtat i el valor d'allò que és propi i sorgeix des de baix. Al costat d'això, els castellers són un espai eficaç d'integració social en moltes viles: ningú pregunta cognoms, orígens ni llengües parlades per fer un castell, només cal arremangar-se de debò.

Alguns intel·lectuals de saló, d'aquests que creuen que la culpa de tot la té el catalanisme, cometen l'error de ridiculitzar els castells. En la seva ignorància, parlen dels castells com a manifestació nostàlgica, essencialista i oficialista. Està clar que no han estat mai a peu de plaça, veient com es carreguen i es descarreguen els castells, ni han escoltat com parla la gent que ho fa. Els castellers, com tantes altres expressions, no són un invent artificial de la Generalitat ni de les subvencions. Són una manera de ser i comunicar-se que existeix perquè la voluntat popular així ho fa possible. Són una Catalunya tan real com la dels patinadors de la Diagonal barcelonina.

Francesc Marc Àlvaro, AVUI 27/07/98.


Ciclistes morts

El dia 24 de juny passat un conductor que circulava borratxo a 80 quilòmetres per hora pel centre de Barcelona va atropellar un ciclista i el va arrossegar durant 80 metres abans d'aturar-se. Resultat: un ciclista mort. El dia de 31 de maig, un grup de ciclistes que circulaven correctament pel voral de la N-152 va ser atropellat per un cotxe que anava a velocitat excessiva. Resultat: tres ciclistes morts.

El dia 2 de juliol, Jaume Samsó, director general del Servei Català de Trànsit de la Generalitat de Catalunya feia unes declaracions després de l'última mort en què deia: "Les bicicletes a vegades són un obstacle a la carretera." Jo tenia entès que la responsabilitat de l'administració era vetllar pels drets dels ciutadans. I el primer dret és, indubtablement, la vida humana. Tanmateix, veig que el màxim responsable del trànsit del nostre país no té cap mena d'interès en aquest assumpte. Des de la meva modesta opinió, crec que el senyor Samsó hauria de dimitir ara mateix. I si no ho fa, que algú altre el faci dimitir.

Ivan Capdevila Peña, El Periódico de Catalunya, 12/07/1998

Pregunta de concurs Tipologia textual: text argumentatiu

Concurs Pasta Gansa

Ponç Pilat no es distingia precisament per la seva higiene. La prova la tenim en el fet que el dia que va decidir rentar-se les mans va assabentar-se'n tothom. Va dir: "Jo em rento les mans!" i la notícia es va escampar per tot Galilea, Palestina i un bon tros del Pallars Sobirà. Aquest fet va quedar com un símbol de la inhibició a l'hora de prendre una decisió. Però ¿què hauria passat si el bo de Ponç Pilat en comptes de rentar-se les mans s'hagués rentat el cap? ¿O si s'hagués tallat les ungles del peu? Doncs que ara escoltaríem frases com "fes el que vulguis, jo em tallo les ungles del peu". O "davant la crisi econòmica, el govern es renta el cap".

De tota manera, si el govern es rentés el cap més sovint potser continuaria havent-hi crisi, però el que és segur és que no deixarien el gabinet tan ple de caspa. I això seria molt d'agrair.

PREGUNTA: ¿Quina mena de sabó es fa servir per rentar-se el cap?

Lluís Arcarazo i David Castillo, Extret del llibre Pasta Gansa, Quaderns Crema, 1994.


Conduir amb mòbil

Sembla que la Direcció General de Trànsit ha donat instruccions a l'Agrupació de Trànsit de la Guàrdia Civil perquè siguin denunciats els conductors de vehicles que circulin per les carreteres mentre utilitzen un telèfon mòbil. Una mica tard, però benvinguda sigui la norma; ja que s'observa amb una certa freqüència, tant en vies urbanes com interurbanes, conductors que guien el seu vehicle amb una sola mà al volant, mentre que a l'altra porten un telèfon mòbil enganxat a l'orella, de manera que desatenen completament la conducció del seu vehicle. Francisco Altozano, portaveu de la Direcció General de Trànsit, explica que parlar per mòbil mentre es condueix suposa desatenció i pèrdua de reflexos, fet que comporta un risc.

Estic segur que amb aquesta norma s'evitaran molts accidents i víctimes, però desgraciadament no haurem pogut salvar totes les víctimes que s'han produït amb anterioritat.

Juan Sánchez, Barcelona, El Periòdico de Catalunya, 25/07/1998


Discriminació i racisme

Pocs dies abans de ser executada a Texas, Karla Faye Tucker va dir: "No diguin que em maten perquè sóc una amenaça futura per a la societat, perquè definitivament, no ho sóc." Per què va morir, doncs? Havia assassinat una parella i l'havien sentenciada a mort. Reunia dos dels requisits més freqüents en els condemnats: no tenir recursos per pagar un bon advocat i haver matat persones de raça blanca. Als Estats Units (EUA) cap fiscal demana la pena capital, si l'acusat pot pagar un bon defensor i la víctima és de raça negra.

La pena de mort és matar una persona de manera legal. Defensar la seva apllicació implica acceptar la tortura: tota execució ho és, així com els dies, setmanes i mesos anteriors. També és inútil, no hi ha cap evidència que tingui un poder dissuasiu. Al Canadà, el nombre d'assassinats ha baixat molt després de l'abolició de la pena capital. Als EUA hi ha estats que no la tenen i d'altres que l'apliquen freqüentment. Per què? Diuen que l'opinió publica hi està a favor. Jo parlaria més d'una utilització de la pena de mort per raons polítiques.

A més molts informes demostren que no hi ha cap argument que ens en demostri la utilitat. Un psiquiatre japonès afirma que cap dels 145 condemnats per assassinat havia pensat en la possibilitat de ser executat. El resultat d'una enquesta a la policía nord-americana sobre la reducció de la violència donava un 1% d'efectivitat a l'augment de les execucions. La pregunta no és qui mereix morir, sinó qui pot matar. Jo crec que l'Estat no pot fer-ho, no es pot lluitar contra la violència amb més violència.

Amparo Granada, El Periòdico de l'Estudiant, Maig de 1998, Núm, 6.Ed Zeta.

Editorial Tipologia textual: text argumentatiu

Contra el treball dels infants

El dia 15 de maig va passar per Barcelona la Marxa Mundial contra el Treball Infantil. Aquesta marxa havia començat el 17 de gener a Manila i des de llavors, dividida en tres marxes paral·leles, havia estat recorrent Àsia, Àfrica i Amèrica, fins a arribar a Ginebra (Suïssa) l'1 de juny de 1998 per fer escoltar la seva veu a la Conferència Internacional del Treball.

Totes les nenes i els nens tenen dret a gaudir de la infància, entesa com un període d'aprenentatge, de creixement, de desenvolupament personal i de plans per al futur. Però es calcula que al món hi ha 250 milions de nens i nenes als quals es nega aquest dret i que es veuen obligats a treballar per sobreviure, sovint en circumstàncies degradants i perilloses i ambs uns sous que els adults no acceptarien. D'aquest sou, en depèn moltes vegades la subsistència de tota la família.

Per protestar contra aquesta situació i exigir solucions, unes quantes organitzacions no governamentals (ONG) dels països on l'explotació del treball infantil és més greu van iniciar aquesta gran marxa contra el treball infantil, i aviat s'hi van afegir altres ONG de tot el món, fins a arribar a més de 700. L'objectiu era sensibilitzar l'opinió pública sobre aquest problema i aconseguir que aquells que tenen a les seves mans el poder polític i econòmic per canviar les coses actuessin de manera immediata i efectiva.

Les solucions no són fàcils i s'ha d'anar amb compte que les mesures que es prenguin no facin encara més difícil la vida d'aquests nens i nenes, però no ens podem quedar amb els braços plegats. Per això des de Cavall Fort volem unir la nostra veu a la de tots els qui han participat en la marxa i dir amb ells: No a l'explotació laboral de la infància!

Revista CAVALL FORT, juny de 1997, núm. 862.

Debats de joves lectors Tipologia textual: text argumentatiu

Es pot endevinar el futur?

Jo crec que no es pot endevinar el futur. Ningú no pot saber què li passarà demà quan tombi la cantonada, o si està vivint els últims dies de la seva vida. La veritat és que els horòscops fan ràbia, perquè engloben tota la gent que ha nascut el mateix mes i és impossible que totes aquestes persones siguin de la mateixa manera i els passin les mateixes coses. No m'agrada que la gent es pensi que per tirar unes simples cartes tinguis el futur decidit i marcat. I, igualment, no creieu que és millor viure cada dia amb l'emoció de no saber què t'espera, d'anar filant la vida a cada pas?

Irene Pascual, 15 anys, Barcelona. Aparegut a la secció Parlem-ne! de la revista Cavall Fort. Núm. 862. Juny de 1998.


Fam al Sudan

Poden morir dos milions de persones

Han hagut d'arribar unes imatges esborronadores de nens famèlics perquè Occident cobrés consciència de la situació del sud del Sudan, on dos milions de persones pateixen fam bíblica. Una llarga sequera i les conseqüències de 15 anys de guerra fratricida entre el règim fonamentalista islàmic de Khartum i les guerrilles cristianes i animistes estan acabant amb milers i milers de persones.

S'hi ha d'enviar ajuda, però s'han de crear al Sudan les condicions necessàries perquè després arribi a la gent. Les autoritats fins ara han boicotejat l'auxili i han impedit que es distribuís. Sota la pressió internacional comença a regir una treva inestable entre els dos bàndols contendents. Però l'ajuda als qui més la necessiten només quedarà assegurada amb una pau duradora. Els governs hi fan poc. Urgeix una mobilització civil com la que es va fer a Bòsnia. Urgeix. Urgeix.

El Periódico de Catalunya 29/07/98


Què en penseu de l'hàbit de fumar?

Fumar és un fet que es veu cada dia per tot arreu. Ho he provat un parell de vegades, però hi renuncio! Si una persona fuma és perquè ella ho vol. Faig 3r. d'ESO i estic segura que més de la meitat de la classe fuma. El nostre professor de gimnàstica ens va fer un càlcul del cost econòmic que representa fumar i va dir que si una persona deixava de fumar dos paquets al dia, estalviaria 300.000 pessetes l'any; o sigui que, amb aquests diners, es podria comprar una moto, per exemple. Per tant, la gent que fuma es gasta els diners inútilment. La gran majoria de fumadors són joves.

Penseu-hi: hi ha altres coses que són més divertides, importants i agradables que no pas fer un cigarro!

Marta Sans Bonastre, Barcelona. Aparegut a la secció Parlem-ne! de la revista Cavall Fort. Núm. 855. Març de 1998.


Horaris de les "disco"

Els sotasignats, mares i pares de família, preocupats per la salut física i emocional dels nostres fills, volem denunciar el perniciós costum que suposa el tardà horari d'inici de l'activitat nocturna dels bars i les discoteques de la nostra ciutat i l'encara més irracional horari de tancament.

No té cap mena de sentit que els nostres nois hagin d'esperar, matant el temps a casa o bevent en qualsevol lloc, fins que siguin les dues de la matinada per començar el seu horari de diversió nocturna, que no s'acabarà, com és lògic, fins a les cinc o les sis de cada cap de setmana o vigília de festiu.

Els poders públics hi tenen la seva part important de responsabilitat, en aquesta qüestió. ¿No podria limitar-se l'horari de tancament o, si no, avançar el d'obertura? ¿Per què no ens ajuden perquè entre tots aconseguim avançar l'horari de diversió entre les onze de la nit i les tres de la matinada? Amb això evitaríem en gran mesura molts riscos innecessaris, com per exemple accidents de trànsit, consum de drogues, abús de l'alcohol i, en definitiva, milloraríem la situació de la nostra joventut i de la societat en general.

Estem segurs que aquestes mesures de racionalització no serien impopulars ni implicarien pèrdua de vots juvenils. Demanem a les autoritats, als joves, als pares i a l'opinió pública en general que ens ajudin a defensar el que és de sentit comú.

Isabel Videgain i 1.697 firmes més, Barcelona, El Periódico de Catalunya, 2/8/98. Ediciones Primera Plana S.A. Grupo

Anunci publicitari Tipologia textual: text argumentatiu

Jo em quedo aquí

ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

Jo em quedo aquí!

Per fi no haig d'agafar el cotxe per anar a una platja de primera.

Que bé, tot està tan ben cuidat i ben equipat, fins i tot hi ha socorristes.

Quin descans poder portar els nens, aquí sempre troben amics i s'ho passen molt bé.

Mira, avui els han regalat una pilota de volei platja, quin detall,no? Això sí que és vida!

Les platges més a proa

Castelledefels, Gavà, Viladecans, el Prat, Barcelona, Sant Adrià, Badalona i Montgat


L'anorèxia

¿Creieu que és just que la noia ideal no pesi més de 40 quilos? Nosaltres pensem que no, l'anorèxia és un dels problemes importants de la nostra societat. Moltes de les males influències vénen dels anuncis on surten productes desnatats amb noies i cossos extremadament prims (la majoria d'aquestes models ha agafat anorèxia algun cop). Nosaltres fem una crida a totes les noies acomplexades, perquè no caiguin en la temptació de no menjar, en l'anorèxia. Aquesta malaltia és una forma ràpida i eficaç d'aprimar-se, però alhora de destruir la vida física i mental.

P. Pereira, E. Abuli, S. Cazalla, El Periódico de l'estudiant. Núm.7. Abril de 1998


I l'exèrcit?

Durant tres nits el cel de mig Catalunya ha estat un altre cop ple de cendres, milers i milers de metres quadrats cremats. Per segona vegada hem sentit que es necessitaven voluntaris, per segona vegada han escassejat els subministraments d'aigua, de combustible, de reproveïment puntual als camions dels bombers. Per segona vegada, joves, molt joves, mal equipats, amb més voluntat que coneixements, ens han donat una lliçó de civisme i de solidaritat. ¿On eren les grans cuines de campanya de l'exèrcit? ¿On eren els seus grans camions cisterna de fuel i d'aigua? ¿On eren els seus grans transports, tractors, erugues, etcètera?

En tots els països civilitzats, l'exèrcit és sempre al capdavant dels efectius mobilitzats amb motiu de grans desastres, juntament amb bombers, Protecció Civil, etcètera. Això sí, a dalt dels portals de les casernes es pot llegir ben clar: Todo por la patria.

Emili Calvo, Barcelona, El periódico de Catalunya. 23/07/1998


La crisi ciclista

La hipocresia, no el dopatge, devalua el Tour 98

Aquest Tour no val, però potser és tot el ciclisme modern el que no té sentit. Les tensions i l'absència del Festina li han tret valor, encara que alguns corredors com Ulrich i Pantani facin el que puguin per salvar-lo.

El dopatge i les hipocresies que l'envolten no només posen en solfa aquesta edició del Tour, sinó que obren una profunda polèmica sobre el ciclisme professional actual. ¿És esport, en el sentit estricte de la paraula, o pur circ protagonitzat per uns anormals capaços de pujar les rampes a velocitats inhumanes? D'altra banda, ¿es pot considerar esport una cosa que depèn tant de la química?

Des del punt de vista normatiu, és absurd equiparar els estimulants i les medecines. ¿Té sentit que un corredor refredat no pugui prendre el que consumeixen tots els altres?

Estem contra el dopatge, però ens fa l'efecte que en lloc d'abordar-lo de cara i plantejar la necessitat que o bé les curses siguin menys dures o bé es disputin a velocitats sensiblement inferiors, s'actua a ull i de cara a la galeria. Tant l'organització del Tour com la justícia francesa estan actuant de manera abusiva contra els corredors, que només són les víctimes de la situació. No és just castigar qui no s'ha demostrat que hagi infringit personalment les normes. Hi ha alguna cosa poc clara i malsana en aquestes actuacions contra el dopatge. O es refunda el ciclisme amb un to més humà, o acabarà de perdre l'escassa credibilitat que li queda.

El Periòdico de Catalunya. 19/07/1998


La fam al Sudan

Llegeixo a la premsa articles esgarrifosos sobre els camps de refugiats de Khartum, que ja han arribat a la xifra de 20.000 persones: éssers humans en condicions molt precàries que fugen de la guerra. En un dels titulars deia que més d'un milió de sudanesos esperen la mort per desnutrició, i que la treva és insuficient per repartir l'ajuda humanitària. També acompanyava l'article una fotografia que ha donat la volta al món, en la qual es veu un nen molt desnutrit intentant treure alguna gota de llet del pit de la seva mare, una foto que impacta, i, la veritat, és que em va fer pensar molt en el fet que la injustícia està acabant amb aquesta pobra gent. On són els governs, les institucions que tenen poder per aturar tant d'horror? Per què serveix l'ONU?

Alguns lectors poden dir que sí, que és una carta més a favor de la solidaritat que denuncia la injustícia, però la veritat és que tant de bo aquesta senzilla carta pugui servir perquè els nostres governs (central i autonòmic) passin a l'acció i, amb el seu poder, impedeixin i aturin tant d'horror; o és que tota la feina és per a les ONG.

Senyors governants, si us plau, mirin la fotografia i passin a l'acció avui, demà pot ser tard.

Antoni Canals, Barcelona, Avui. 6/8/1998


La violència al futbol

Som dos nois de segon d'ESO. Enviem aquesta carta per parlar de la violència al futbol. Com a aficionats als esports que som, no estem d'acord amb els seguidors radicals que posen la violència per sobre de l'esport. Objectes que impacten sobre els jugadors, els àrbitres i, fins i tot, els aficionats rivals. Estem bojos! La gent paga 5.000 pessetes per veure un partit de futbol i barallar-se amb els contraris. Si de debò ens agrada el futbol, deixem de barallar-nos i animem sense agressions els nostres colors ¿Què n'opineu?

Víctor Villa i Javier López Ruíz, El Periódico de l'estudiant. Núm.5. Febrer de 1998

Crítica de llibre Tipologia textual: text argumentatiu

La volta al món en 80 dies

Un gran viatge contrarellotge

Quan l'escriptor francès Jules Verne va publicar La volta al món en 80 dies (Barcanova. 319 pàgines. 1200 pessetes), encara no existien avions propulsats a reacció, ni trens d'alta velocitat, ni tan sols els ràpids automòbils dels nostres dies.

Per això resulta digne d'admiració l'obstinació amb que els protagonistes d'aquesta immortal novel·la (l'impecable, maniàtic i puntual cavaller anglès Phileas Fogg i el seu inseparable criat Jean Passepartout) es posen a donar la volta a l'hemisferi terrestre en només 80 dies. Per complir amb èxit aquesta aposta tan arriscada, tots dos navegaran pel mar Roig i l'oceà Índic, viuran intenses aventures a l'Índia -on Phileas Fogg coneixerà l'amor- i travessaran en tren tots els Estats Units, des de San Francisco fins a Nova York. Al final aconseguiran el seu objectiu. Encara que això sí, per molt poc i just a temps. No importa l'edat ni el moment, llegir aquesta novel·la és sempre garantia de diversió.

Carles Valbuena, El Periódico de Catalunya, 25/07/1998.


Parlar normal

El primer que va fer servir això de "parlar normal" va ser José Antonio Camacho, entrenador del RCD Espanyol, quan, en una entrevista per ràdio al programa El larguero, no fa gaire, algú va dir alguna cosa en català i Camacho, burleta, va replicar: "Hablemos normal."

Fa pocs dies es va produir la segona aparició en escena d'aquesta novetat lingüística. A la secció de cartes d'El Periódico, un ciutadà de l'Hospitalet explicava que va anar a l'estació de Sants a comprar un bitllet i es va trobar que deu dels funcionaris de la Renfe presents es van negar a despatxar-lo al·legant que "no entendían el catalán". Tip, el ciutadà va anar a la secció d'atenció al viatger, a veure si això d'atenció al viatger es confirmava. No va tenir sort. Li van dir que si "hablaba normal" l'entendrien. Si s'entossudia a continuar parlant català, no.

Ja han trobat el recanvi d'aquell "hable usted en cristiano" del franquisme. Ara no exigeixen que parlem en cristià, sinó que parlem normal. "Haga usted el favor de hablar normal!" "Si no me habla normal, no le entiendo" "Por qué me habla anormal?" "Hable normal, por el amor de Dios."

Dues preguntes. Primera: ¿de qui va ser la brillant idea de dissoldre la Crida? I segona: ¿a ningú no li ha passat pel cap ressuscitar-la?

Quim Monzó, Extret del recull d'articles Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, De Quaderns Crema, 1998.


Us preocupa molt el vostre aspecte?

A la gent ens preocupa més l'aspecte físic que no vestir bé. Una persona pot ser grassa i anar ben arreglada i resultar maca. Jo no crec que l'aspecte físic sigui un valor tan important, sí que ho és triomfar no pel cos sinó pel cervell. Gairebé tots el famosos pel seu cos no són del tot feliços i han tingut desgràcies. És clar que a tothom ens agrada presumir i ser macos, però hem de saber valorar altres coses.

La gent grassa o lletja té més problemes, fins i tot -a la feina-. El millor és alimentar-se bé, menjar de tot i sa, no només pastissets, i practicar algun esport.

Maria del Mar, 12 anys, Barcelona. Aparegut a la secció Parlem-ne! de la revista Cavall Fort. Núm. 862. Juny de 1998.


Àngels sense nom

Acabo de rebre una carta del veterinari que m'avisa que aquest mes ha de vacunar el gat. Als gats adults com el meu se'ls vacuna una vegada a l'any: a primers de juliol, perquè no me n'oblidi, sempre m'ho recorden amablement. Aquest meu gat, com tants i tants animals que per sort tenen responsables, és molt més afortunat que els 40 milions de nens, que segons l'informe anual presentat per la Unicef, neixen cada any al món i ningú no registra.

De fet, el meu gat té una existència més real que aquests nens: té un carnet on consta el seu nom i el del seu propietari; la data de naixement, les malalties que ha passat, les vacunes que porta, etcètera. En canvi aquests nens no inscrits enlloc no existeixen. Hi són només per a tot el que valdria més que no hi fossin: per a la guerra, per als treballs duríssims que els destrossen, per a la prostitució, per al tràfic d'òrgans. Però no existeixen, i per tant no poden ser comptats ni protegits, perquè es compleixin els seus drets: dret primer a tenir un nom, vacunes i educació; més tard dret a votar, a casar-se, a tenir un passaport…

Al davant d'aquests àngels sense nom és difícil tancar els ulls i fer veure que no passa res.

Maria Mercè Roca, El Periòdico de Catalunya, 12/07/98.


Abadia

Mentre grimpàvem pel corriol abrupte que s'enfilava fent giragonses rost amunt, vaig albirar l'abadia. No em van impressionar les muralles que l'envoltaven, semblants a d'altres que havia vist arreu del món cristià, sinó la mola d'allò que després vaig saber que era l'Edifici. Era una construcció octogonal que de lluny semblava un tetràgon (figura perfectíssima que expressa la solidesa i la inexpugnabilitat de la Ciutat de Déu), els flancs meridionals de la qual s'alçaven sobre l'altiplà de l'abadia, mentre que els meridionals semblaven eixir del faldar mateix de la muntanya, en el qual s'encastaven com un espadat. Vull dir que en alguns punts, de baix estant, semblava que la roca s'allargués fins al cel, sense canvi de color ni de matèria, i esdevingués fins a un cert punt frontissa i torrassa (obra de gegants que estiguessin molt familiaritzats amb la terra i amb el cel). Tres ordres de finestres predicaven el ritme trinari de l'elevació, de tal manera que allò que era físicament quadrat a la terra era espiritualment triangular en el cel. En atansar-s'hi hom s'adonava que la forma quadrangular engendrava, en cadascun dels angles, una torrassa heptagonal, cinc dels costats de la qual es projectaven a l'exterior.

Umberto Eco, El nom de la rosa, Destino i Ed. 62.


Barcelona

Barcelona tenia a penes, llavors, tres-cents mil habitants. Era una ciutat apaïsada davant el mar. En el port, en la badia, flamejaven les veles de les fragates, dels bergantins, dels bricbarques que feien la carrera d'Amèrica i del nord d'Europa. La ciutat tenia, encara, les muralles. A la Rambla era possible de veure algun convent socarrimat. Des del baluard de Canaletes, quan es feia vespre, s'albiraven les escasses, moribundes llumetes de Gràcia. Tot el que avui és l'Eixample era geografia agrària. Els barcelonins estiuejaven en les menudes torres de Sant Gervasi. A l'hivern, a Sant Gervasi, no hi vivia gairebé ningú. A l'estiu, adquiria una petita vida lànguida.

Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps, Destino.


Barri

El local on es presentava el cavaliere era una sala que durant el fort de la temporada havia servit per a representacions cinematogràfiques que es renovaven cada setmana; mai no hi havíem assistit. Per anar-hi calia passar davant el Palazzo, edifici del temps feudal amb pretensions de castell i que estava a la venda; després s'havia de seguir el carrer Major, en el qual hi havia la farmàcia, el perruquer, tota mena de botigues i on podíem veure des de les construccions feudals fins a les populars, passant per les burgeses. Al capdavall hi havia les cases miserables dels pescadors on les velles adobaven les xarxes assegudes davant les portes. La sala era al barri popular: una barraca de fusta, molt gran, amb una entrada monumental ornada amb cartells enganxats els uns damunt els altres. Així, el dia assenyalat, poc després de sopar, vam seguir el carrer en plena obscuritat. Els nens anaven mudats i estaven engrescats amb tantes coses noves; feia xafogor, com de costum, plovisquejava i alguns llampecs creuaven la nit. Portàvem paraigües. El passeig durà un quart d'hora.

Thomas Mann, Mario i el màgic, Proa.


Casa

La casa Manardi, alberg d'Adrian i Rüdiger, era d'un bon tros la més airosa del poblet i, malgrat ésser sis de colla, la família ens oferí també a nosaltres allotjament sens dificultats. Situada en el carreró esglaonat, era un edifici massís i greu, d'aspecte mig de palau mig de castell, que jo dataria del segon terç del segle XVII, amb una cornisa esquifida sota una teulada de reblum, planera i poc sortint, finestres petites i un portal decorat a l'estil del barroc primitiu, en el revestiment de fusta del qual havia estat tallada la porta veritable d'entrada, proveïda d'una campaneta que tritllejava en obrir-la i tancar-la. Als nostres amics, els havien aparellat una zona realment espaiosa a la planta baixa, consistent en una sala d'estar amb dues finestres de vastes proporcions, el terra enrajolat com la resta de la casa, ombrívola, fresca, una mica fosca i moblada senzillament amb cadires de boga i sofàs de reps, però de fet era tan àmplia que dues persones soles, separades per un espai considerable, podien dedicar-se a llurs quefers sense fer-se nosa l'una a l'altra. A aquesta sala donaven les alcoves, igualment espaioses i parades amb molta senzillesa; una d'aquestes va ser aparellada per a nosaltres dos.

El menjador de la família i la cuina contigua eren al primer pis. La cuina era força més gran que el menjador i hi rebien els amics del veïnat; tenia una llar de foc immensa i les parets plenes de cullerots fabulosos i ganivets i trinxants que ben bé podien haver estat els d'un ogre; els prestatges, farcits d'estris de coure, cassoles, gibrells, plats, soperes i morters; eren els dominis de la signora Manardi, a qui els seus anomenaven Nella [...].

Thomas Mann, El doctor Faustus, Ed. 62.

Relats d’autor Tipologia textual: descripció Descripció fisica Poc a poc es va anar sentint més tranquil·la. Es va acabar el seu minso sopar i pujà a la seva habitació. Pel camí bellíssim : una nena encisadora, que deu tenir dotze anys. Portava un vestit blau, que li arribava fins als peus brodat amb unes roses petitíssimes; la seva cabellera rossa li queia sobre cada espatlla. Un somriure, entre murri i burlaner, i uns ulls blaus preciosos, que l’observaven fos quin fos l’angle des d’on mirés. Amb la mà dreta, adornada amb un anell de perles, sostenia una papallona. A. Mayoral


Dia calorós

Feia una xafogor enutjosa; l'aire era tan pesant en els carrerons que les sentors que s'escapaven de les cases, de les botigues i de les cuines, vapors d'oli, bafarades de perfum i moltes d'altres, flotaven en l'aire sense dissipar-se.

El fum dels cigarrets restava suspès sobre el fumador i no se n'allunyava sinó molt lentament.

La gentada atapeïda en els carrers estrets feia nosa al passejant, en comptes de distreure'l. Com més avançava, més s'emparava d'ell l'estat avorrible que la brisa marina i el xaloc plegats solen produir i que és, ensems, excitació i defalliment. Començà a sentir una suor anguniosa.

Thomas Mann, La mort a Venècia, Proa.


Gabriele d'Annunzio

El vaig reconèixer immediatament [...]. El dia abans un retrat d'ell, en negre i cendra, m'havia cridat l'atenció al museu de Luxemburg, i el seu cap pelat, la seva barbeta i el seu aire de bèstia nocturna, fosforescent i equívoca, no es podien confondre. Es tractava de Gabrielle d'Annunzio [...]. El que molts anys després havia de ser príncep de Monte Nivoso i, borni, vestit de frare i rodejat de mòmies, de camàndules i sepulcres falsificats, s'empassaria la llimonada de la mort, era aleshores un tifa colossal, amb monocle, barret de copa gris i camèlia a la solapa.

Josep Maria de Sagarra, Memòries, Extret de Diccionari de termes literaris.


Gaietà

La Mila se'n quedà emprendada. Li semblava un bon subjecte, agradós i servidor. Era baixet i primelís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava mitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc, semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament. La Mila li posà uns quaranta anys.

Víctor Català, Solitud, Ed. 62.


Josep Pla

Autoretrat verídic promès a la senyora Lola S... i no enviat per excés del sentit del ridícul.

Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlia. Sóc un cap curt i afegiré que sóc un cap gros. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M'hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, i això haurà estat, per als meus progenitors, principalment un pretext d'orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre cal més d'acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hipotètic) d'una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de terra. Els meus cabells no són completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig. La forma del nas, me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l'arbre de la cucanya [...].

Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, tancats dins d'una incisió d'escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i són -segons m'han dit- molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls és característic de les meves faccions, extremament mòbils -d'una mobilitat tan acusada que sempre que algun amic dibuixant m'ha volgut fer un retrat de cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament.

Josep Pla, El quadern gris, Destino i Ed. 62.


L’ESCRIPTOR Tot això m’agradava, i molt. Vaig començar a adonar-me que podia resultar molt senzilla, la vida,

si s’entrava en una rutina regular, amb hores fixes, salari fix i poca necessitat de tenir idees

originals. La vida d’un escriptor és infern, comparada amb la d’un executiu. L’escriptor s’ha de

forçar a treballar. S’ha de fer l’horari, i si no s’asseu a la taula de treball ningú no l’esbronca.

Viu en un món de temor. Cada dia exigeix idees noves, i no pot estar mai segur de si les podrà

seguir o no. Dues hores d’escriure ficció el deixa completament sec. Perquè durant aquestes dues

hores ha estat a quilòmetres lluny, ha estat unes altres persones, i l’esforç de tornar a

l’environament habitual és molt gran. És gairebé un xoc : l’escriptor surt del despatx d’un salt.

Roald Dhal


L'estruç

El coll prim, llarg i suau com una corda vella de lligar pianos, unit al cos ovoïdal, enorme, amb totes les característiques d'una gerra-tinell o d'un bot de vinater, sembla una màquina de regar o una bomba contra incendis. El mateix cap de l'estruç té forma de boquilla de mànega i, si el conjunt anés muntat sobre unes rodes, no dubtaríem pas de la seva servitud.

L'expressió de l'estruç és ingènua. Els seus ulls, sempre esbatanats, recorden els d'una criatura de bolquers extasiada davant d'un llum. Amb el coll dret, vertical, un poc corbat del cim a guisa de crossa, va girant lentament la testa. Maniobra com un periscopi, però susceptible d'entendrir-se. Diríeu que atalaia, al lluny, l'arribada d'un amic.

Prudenci Bertrana, Bestiari, Ed. 62.


Llac de Sant Maurici

L'estany semblava un mirall. El sol lluïa al seu damunt amb força. Els Encantats, vigilant, li donaven un aire esquerp, fantàstic. Els arbres s'hi atansaven valents, de vegades ajaçant el tronc per deixar-se besar per l'aigua. Tots cinc s'havien quedat embadocats, fins el Dalmau que tan sovint s'hi arribava. Verd i blau es repartien l'escena, només compartien la coloració amb el blanc. L'atracció de l'aigua tranquil·la, aquell raconet de neu eterna, allà dalt, espiant...

Maria Barbal, La mort de Teresa, La Magrana.


Magatzem de música

El magatzem de l'entresol, del qual sortien molt sovint els sons produïts per aquelles provatures en les més diverses tonalitats i a través de totes les octaves, oferia un aspecte magnífic, atractiu i gairebé diria culturalment fascinador, que excitava la fantasia acústica fins a un punt d'efervescència interior. Llevat del piano, que el pare adoptiu de l'Adrian deixava a la indústria especialitzada, el magatzem era ple de tot allò que sona i canta, trompeteja, refila, brunzeix, grinyola i retruny, i s'hi podia veure també una representació dels instruments de tecles en la celesta, l'encisador piano de campanetes. Penjats en vitrines o encabits en caixes adaptades a la forma de llurs ocupants (com els fèretres de les mòmies), hi havia els captivadors violins, envernissats de color groc o de color amarronat, amb els arquets esvelts i amb incrustacions d'argent als mànecs, ben subjectats a les brides de les tapes.

Thomas Mann, El doctor Faustus, Ed. 62.


Maria-Mercè Marçal

Sóc algú -una dona- que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text. Evidentment, no sóc només això, però l'escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. [...] Una dona de classe baixa i nació oprimida. Fa molts anys vaig intentar dir el meu «qui sóc» a partir d'aquest «què sóc» inicial.

Maria-Mercè Marçal, Qui sóc i perquè escric, Extret de Diccionari termes literaris.


Noi

Imagineu-vos un noi grassonet de vint anys, amb el cabell curt, el front ample i les parpelles massa pesants damunt uns ulls de color gris indeterminat amb matisos verds i grocs. Recordo aquests detalls perquè havia parlat molt sovint amb ell. Tenia un nas ample i era prognàtic i de pell pigada; en la part inferior del rostre dominaven els llavis molsuts, rere els quals es veien, quan parlava, les dents humides. Aquell conjunt li donava una expressió de melangia primitiva que des del primer moment ens va atreure i ens el va fer simpàtic. Si en la seva expressió hi hagués hagut algun signe de brutalitat, hauria estat desmentida per les mans primes i fines que cridaven l'atenció fins i tot tractant-se d'un meridional, i per les quals hom es deixava servir amb plaer.

Thomas Mann, Mario i el Màgic, Proa.


Noia

Davant del mirall va veure's amb la noia llisa i lluent de cabells molls i degotants que encara tenia gravada. Es va mirar com si no conegués la cara rodona, les dues arrugues fent autovia a través del front, els ulls negres fitant. Era molt més gran que la noia de l'anunci, però es veia atractiva, el cos delimitava bé les formes, els cabells castanys i llisos haurien pogut ser més bonics, però sobretot, li hauria lluït molt el conjunt si s'hagués pogut estirar un pamet amunt. Va palpar-se novament el pit esquerre, va pentinar-se, i al final va treure una ampolla de perfum que tenia arraconada des de feia mesos.

Maria Barbal, Ulleres de sol, Ed. La Magrana.


Puiggraciós

I quina tristor, llavors, quina tristor més fonda va ser la de mossèn Llàtzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoria, semblava que el cèrcol de muntanyes que el voltava s'anés cloent, cloent, darrera seu, com si per tots costats l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Davant per davant se li alçaven les fosques obagues de la Rovira, coronades pels cims altíssims de Puiggraciós. A mà dreta, se li arrengleraven, com un pany de muralles que toqués al cel, les roques fantasmes del cingle de Bertí. A mà esquerra se li estenien les feixes conreades de l'Ulià, tot esgraonant els vessants, com si volguessin arribar als núvols. I a darrera, cap a darrera, ajuntant-se de mica en mica amb les feixes de conreu, se li apareixia el tossalit de Romaní, amb el Castell dels Moros dalt de tot, traient el cap com un espectre. Roques, turons, feixes, espadats, tossals, cingleres, es donaven la mà tot a l'entorn, formant una roda de muntanyes negres que esglaiava de mirar.

Raimon Casellas, Els sots ferétecs, Laia.


Rossend Girbal

Durant molts anys fou l'home més gras de la població i es mantingué entre cent trenta i cent quaranta quilos amb una fixesa admirable. No solament estava gras, sinó que estava content d'estar-ho. No es treia mai cap quilo ni s'amagava el pes. No crec pas que fos un home de conviccions religioses i filosòfiques gaire arrelades; però, si estar gras és una convicció, sempre la mantingué d'una manera explícita i clara. [...]

Es dedicava a la compra-venda d'animals, i el seu ideal era tocar cavalls. Mentre tingué diners, a Girona especialment, sempre tingué un cotxe descobert i un tronc de cavalls. Afirmava que era l'home del país que sabia amb més perfecció guiar a la llarga. El fascinava sortir a la tarda amb el tronc i anar a berenar pels hostals, amb l'amistançada al costat. [...]

Era puntuós, reticent i estiracordetes, i quan posava una paraula la considerava l'última paraula. [...]

Era molt fantasiós. Només les coses d'ell tenien valor, segons la seva opinió, és clar. Tenia una tendència a parlar amb diminutius. Deia: «l'eugueta, la tartaneta, la cuixeta de pollastre». Li agradaven enormement els colomins. És el meu contemporani a qui n'he vist menjar més. [...]

Dinava i sopava tard. Quan arribava al cafè, ja la terregada havia marxat. A les sis quarts de set anava a donar gra. [...] Quan passava pel carrer Estret venint de donar el gra hipotètic, tan pausat, tan aplomat, tan voluminós, oscil·lant com una fragata, picant amb les sabates ferrades, semblava que passava el combregar general. Tenia una tendència a treure els dits anellats fora de la mà, en els quals portava uns brillants petits, provocatius i temeraris.

Josep Pla, El meu país. Obra completa, Destino, 1968


Un sofà

Però en aquell menjador hi havia una cosa bona: un sofà, un sofà de Cadaqués, de caoba corbada, de color torrat, probablement vingut d'Itàlia, un sofà deliciós, una mica tronat, amb un matalasset cobert amb una cretona verdosa lleugerament esfilagarsada, d'unes dimensions perfectes, d'una comoditat absoluta, d'una receptibilitat per al cos humà tan positiva que arribava a inspirar sentiments de tendresa real. Però el curiós d'aquell moble és que formava part de les coses al·luvionals de la casa -dels objectes que la gent s'hi havia successivament descuidat. Vaig preguntar al representant de l'amo qui era la persona que havia comès l'error d'abandonar-lo, però no pogué pas donar-me'n una qualsevol idea clara.

Josep Pla, Contraban, Destino i Ed. 62.


Vinyes

Si contempleu una vinya, en aquest temps, podreu tenir una idea clara del que vol representar la noció vaguíssima de civilització. Les vinyes són tendres, d'una verdor de sucs joves. Els pàmpols broten minúsculs, amb un detallisme angelical, amb una fúria una mica ridícula. Les formes menudes, fistonades, brodades, fan un espinguet que sembla que s'han de menjar el món. A cada cep, a cada tòria, s'hi veu, sense enfarfec, el treball humà acumulat, el treball de cent generacions obscures que han passat deixant rastre de gràcia. Les plantes seques i exhaurides, els garbons que semblaven morts, plens de nusos i de corcs, broten aquests colors, aquests borrissols de fulla, aquestes tendreses pàl·lides. Contemplant la vinya en conjunt, s'hi veuen volar formes antigues i gracioses. Contemplant el pla de les vinyes, amb els camins d'arbres, les cases blanques i torrades cobertes de fullatge, els pus amb l'arc, el rieral polsós i rogenc amb la roba blanca assecada, la taca blava de la mar i la rosa de la platja, les esglésies del país, els campanars catalans, de color d'ensaïmada, us sentiu tant el cap sobre les espatlles, se us fa tan estrangera tota imatgeria de monstres, tota visió metafísica, que arribeu a veure la vida i el desenfrenament de tota forma humana sota el plec del treball i de l'ànsia ordenada de les civilitzacions passades, de l'ambició considerable i obscura dels avis. I la civilització no és més que això: poder reduir mentalment un tros de terra monstruosa a la corba antiga d'una ametlla tendra.

Josep Pla, Pla, de viatge, Destino i Ed. 62.


Viola

Era una nena rossa, amb un pentinat alt una mica exagerat per a una criatura, un vestit blau també massa gran, la faldilla que ara, aixecada pel gronxador, mostrava tot de puntes. La nena mirava amb els ulls mig clucs i el nas enlaire, com si se li hagués acudit de mimar una dama, i menjava una poma a mossegades, inclinant el cap cada vegada devers la mà que havia d'estrènyer la poma i estrènyer-se a la corda del gronxador, i es donava empenta posant la punta de les sabatetes a terra cada vegada que el gronxador era al punt més baix del seu arc, i bufava amb els llavis fragments de poma rosegada, i cantava.

Italo Calvino, El baró rampant, Ed. 62.


COMENÇAR LA CASA PER LA SAUNA A Finlàndia, el primer que es construeix en començar una casa és la sauna: una cabana de fusta amb un banc per seure i una estufa dins. I és que en aquest país s’ha practicat la sauna des de sempre com a mètode per rentar-se i alhora purificar la pell. Constitueix quasi un ritual que consta de diversos passos.

En primer lloc, els finlandesos prenen un bany de vapor dins la sauna, asseguts al banc i sense roba. El vapor s’obté escalfant aigua a l’estufa o bé vessant aigua sobre pedres molt calentes. Els banys de vapor fan suar molt, de manera que, a través de la pell, s’expulsen totes les substàncies impures del cos. A continuació s’aboquen un cubell d’aigua ben freda, que prèviament han agafat d’un riu o bé d’una font damunt del cap. L’aigua freda activa la circulació de la sang. Després es fan un massatge amb branques de bedoll, perquè, en fregar els porus de la pell amb les branques es facilita que se suï més. Tots seguit es renten amb sabó i aigua calenta, que també tenen en un cubell. L’escalforeta té uns efectes sedants , per afrontar amb valentia el darrer pas. Finalment, s’estiren i es rebolquen sobre la neu al costat de la sauna. Pensa que a Finlàndia fa molt de fred i la neu ho cobreix tot durant molts mesos a l’any. En alguns països hi ha saunes de vapor d’aigua calenta com les finlandeses, però la gent no s’acaba rebolcant a la neu! Només hi van per relaxar-se o per aprimar-se.


EL FONS DE L'OCEÀ

El fons de l'oceà es pot dividir en tres zones principals: la plataforma continental, el talús continental i l'abís.

La plataforma continental s'estén a partir de les masses de terra fins a uns 180 metres sota la superfície. Al nord-oest d'Europa, la plataforma descendeix suaument i s'estén uns 320 quilòmetres més enllà del Land's End, l'extrem sud-oest d'Anglaterra. Però algunes plataformes continentals són estretes, especialment a llocs on el mar està voltat per muntanyes de plegament.

La part superior del talús continental marca la vora de la plataforma continental. Aquest talús baixa bruscament cap a l'abís, on hi ha llargues serralades, monts volcànics i fosses profundes. La muntanya més alta del món, mesurada des del fons del mar, és Mauna Kea, a Hawai, que té una altitud total de 10.203 metres.

Keith Lye, El nostre planeta Terra, CEDAG. 1979.

Text informatiu Tipologia textual: text expositiu EL LLOBARRO Els pescadors diuen que el llobarro és el peix més astut de la mar. Quan es troba voltat per una xarxa i el paratge marítim té un fons de sorra, el llobarro té una habilitat extraordinària per enterrar-se; d’aquesta manera aconsegueix que la xarxa passi per sobre de la seva esquena sense que es produeixi la captura. És curiós de veure llavors com el peix soterrat treu un ull vivíssim amatent al moviment de la xarxa i com, ja lliure de l’encerclament, es desempallega de terra d’una revolada i fuig com un coet. Aquesta astúcia no li fa pas perdre qualitat. El nom del peix és general a tota la costa excepte en el litoral de més al nord – a Cadaqués, per exemple- , que en diuen llops, com a França.


ELS DAUS

Un dels jocs més populars de l’antiguitat era els daus. Es tractava d’un entreteniment que

agradava a petits i grans. Despertava tantes passions, que, fins i tot, va arribar a ser un joc

prohibit. Se sap que l’emperador romà August es disfressava de pobre per poder anar a les

tavernes més fosques de Roma a jugar a daus.

Moltes vegades, en comptes de daus es feien servir astràgals, petits ossets procedents de la pota

d’un xai que tenen forma de cub, amb quatre cares diferents.

La troballa de daus i ossets és força freqüent a les excavacions arqueològiques de l’època

romana. A Catalunya en coneixem diversos exemples. Si aneu al Museu d’Història de la Ciutat, a

Barcelona, hi podreu contemplar diversos daus i fitxes romans que van ser utilitzats pels primers

habitants de Bàrcino, l’antiga Barcelona.

Montse Tenas: “Anem a jugar”


ELS EGIPCIS Fa 5000 anys a la vora d’un riu immens, el Nil, va néixer una de les civilitzacions més antigues: la d’Egipte. Per als faraons que regnaven aleshores la mort no era sinó un pas cap a l’eternitat. Però per tal que es pogués continuar vivint al més enllà calia respectar determinats ritus: quan un rei o un noble es moria, el seu cos era embalsamat, momificat i enterrat amb els seus objectes personals. Els murs interiors de la tomba, així com les parets del sarcòfag, es decoraven amb escenes de la vida quotidiana. Finalment, en un preciós rotlle col·locat al costat del difunt hi havia les instruccions per a la vida futura. Aquests “llibres dels morts” es fabricaven amb la fibra de les tiges de papir que creixien a la vora del Nil. Eren rotlles de diversos metres de llarg, damunt els quals els escribes escrivien el text amb signes anomenats jeroglífics i els il·lustraven.

Extret de l’Art de la lupa. De l’antiguitat fins als nostres dies (adaptació). Barcelona. Ed. Empúries, 2002


PER QUÈ L'AIGUA DELS CÀNTIRS ES MANTÉ FRESCA?

L'aigua que traspua del càntir i que en mulla les parets s'evapora i capta l'energia de la calor de l'aigua dins del recipient fent que disminueixi la seva temperatura. Aquest fenomen físic, comparable a la sensació de frescor que causa l'alcohol que s'evapora d'una mà, és el que refresca l'aigua dels càntirs porosos.

Un estudi de la Universitat Politècnica de Madrid ha demostrat científicament el fenomen i experimentalment ha establert que un càntir pot arribar a refredar l'aigua fins a 13 graus per sota de la temperatura ambient. Això sí, el càntir ha de transpirar o suar bé -els que millor ho fan són els de terra negra i blanca- i, per tant, no ha d'estar vidrat. Hi ajudarà que es guardi en un lloc fresc on corri l'aire.

Oriol Calvo, Resposta apareguda a la secció "Pregunta el lector",

El periòdico de Catalunya, 9/08/1998.


ESTRATÈGIES DE SUPERVIVÈNCIA

Les plantes del desert acostumen a tenir arrels molt extenses i profundes per tal de captar la humitat que és extremadament escassa, i moltes, com els cactus, emmagatzemen aigua a les tiges. Hi ha plantes que tenen un sistema d’arrels tan extens que arriba a recollir fins i tot la darrera gota d’aigua del sòl. Per exemple, la Larrea tridentata és una planta que viu a la Vall de la Mor, a Califòrnia (EUA), i capta la humitat del sòl amb tanta eficàcia que impedeix que al voltant creixi cap altra planta.

Els animals han de recórrer a estratègies diferents per tal d’obtenir l’aigua. Alguns micos del desert de Kalahari, a l’Àfrica, coneixen perfectament l’entorn i saben trobar els pous que emmagatzemen quantitats escasses d’aigua. A la zona costanera del desert de Namíbia pràcticament no plou, però al matí sempre hi ha boira a causa de la humitat del mar. Alguns escarabats que habiten aquest desert pugen a la part alta de les dunes quan hi ha boira i esperen fins que sobre la seva panxa es condensen una o dues gotes d’aigua. L’aigua rellisca fins a la boca de l’escarabat, que d’aquesta manera pot beure per sobreviure.


L'ENQUADRAMENT

L'enquadrament és la manera de situar-nos davant d'un paisatge o d'una escena, o la manera de disposar els elements que volem dibuixar o fotografiar (la col·locació, la distància, els detalls). Tot això incideix en l'expressivitat de la imatge que observem o que volem representar. Podem diferenciar diversos tipus d'enquadrament:

� Centrat: ens situem davant del model (simetria). � Descentrat: el motiu o model queda a un costat. Aquesta desigualtat fa que pesi més un costat que l'altre. � Oblic: mirem el motiu des d'una posició no perpendicular a la part frontal. � En perspectiva: es tracta d'un enquadrament centrat però buscant les línies més destacades de la qual resulten convergents cap a un punt.

Com podem veure, l'enquadrament és un pas important perquè la imatge que volem reproduir comuniqui realment el que desitgem, l'elecció d'un d'aquests enquadraments condicionarà totalment la imatge que volem dibuixar o fotografiar.

Adaptat d` Àngel Conde, Manuel González i Magdalena Mira:

Educació Visual i Plàstica ESO, Ed. Teide, 1996.


L'EQUILIBRI DE LA NATURALESA

A qualsevol regió els animals i les plantes viuen uns al costat dels altres en associacions especials. Els animals s'adapten a servir-se de la vida de les plantes com a aliment i refugi. Els depredadors maten altres animals per tal d'aconseguir aliment i així creen complicades cadenes d'alimentació. Una zona, que pot ser tan petita com un estany o tan gran com una regió climàtica, en què els animals i les plantes estan interrelacionats i equilibrats s'anomena ecosistema. Dins d'un ecosistema no pertorbat, el nombre de plantes i d'animals roman quasi constant a causa de factors tals com existències d'aliment i aigua, clima, malaltia, enemics naturals, etc. El manteniment d'aproximadament el mateix nombre de criatures vivents d'un any a l'altre dintre d'un ecosistema s'anomena equilibri de la naturalesa.

L'equilibri de la naturalesa pot ser alterat per les activitats de l'home, i els efectes d'aquestes alteracions poden ser importants. Per exemple, a certes parts d'Àfrica, els lleopards eren considerats una plaga perquè atacaven el bestiar. Com a conseqüència, els grangers mataren lleopards a gran escala. Però a mesura que minvà el nombre de lleopards, el de llur presa, que incloïa babuins i porcs salvatges, augmentà ràpidament. La gran població de babuins i porcs salvatges causà molt de mal a les collites, és a dir que crearen un nou problema als grangers.

A causa de l'adaptació de les condicions del medi ambient, les diferents espècies d'animals que viuen en una mateixa regió natural qualsevol tenen característiques comunes, però cada animal té el seu propi paper especial o nínxol ecològic dins del seu ecosistema.

Keith Lye, El nostre planeta Terra, CEDAG. 1979.


L’ÒPERA

L’òpera és teatre amb música: és un drama posat en música per a ser cantat amb acompanyament d’orquestra i representat amb els elements propis del teatre. Va néixer a Itàlia al començament del segle XVII i des de llavors ha protagonitzat una esplèndida historia que continua evolucionant fins als nostres dies.

Per comprendre com es desenvolupa l’acció hem de tenir en compte, en primer lloc, que la música s’ha compost per a un text en una llengua concreta Si traduïm les paraules, la música ja no s’adaptarà al nou text. Així que l’òpera es representa i s’enregistra en l’idioma original en què va ser escrita. Per seguir l’acció teatral, i això és important per gaudir de l’òpera, el millor és aconseguir una edició bilingüe del llibret o puguem seguir l’acció en l’idioma original, però entenent-ne el sentit en cada moment, gràcies a la traducció.

En el teatre d’òpera l’orquestra se situa en un fossar davant l’escenari; el director se situa davant de l’orquestra de manera que també és vist pels actors cantants des de l’escenari. L’obertura és un resum dels principals temes musicals de l’òpera que l’orquestra interpreta abans que s’obri el teló, com a preludi instrumental.

Per combinar la música amb l’acció teatral, els autors d’òpera s’han servit de diversos recursos: el recitatiu serveix per desenvolupar la trama argumental. Els actors cantants pronuncien el text de manera recitada, a mig camí entre cantar i parlar, acompanyats només per un clavecí. Les àries són per a un cantant solista. També hi ha duets, trios, cors i conjunts, que es reserven per als moments culminants de l’acció o per expressar les emocions dels personatges. Durant les àries, l’acció teatral es deté: la música té el paper principal.


CONVIURE AMB LA DIABETIS

La diabetis és una malaltia freqüent que es caracteritza fonamentalment per un excés de glucosa a la sang.

La glucosa és un sucre d'utilitat per a totes les cèl.lules del cos, com a font d'energia per dur a terme processos vitals. Per tal que la glucosa, que circula per la sang i que obtenim dels aliments, pugui ser usada per les cèl·lules, cal l'ajut d'una substància anomenada insulina.

Si el pàncrees no produeix tota la insulina que l'organisme necessita, la glucosa no penetra a les cèl·lules i s'acumula a la sang. Llavors apareixen els símptomes com l'aprimament, malgrat la sensació de tenir gana, el fet de menjar més de l'habitual, d'orinar en més quantitat del normal i més vegades al dia, i una set intensa que fa que es begui una gran quantitat de líquid. A tot això es pot afegir un cansament intens.

Davant d'aquests símptomes cal consultar immediatament el seu metge. És important remarcar que aquesta malatia és crònica. Per tal de retardar i minvar les complicacions que pot tenir per a la nostra salut cal fer-ne un gran control al més aviat millor.

Fullet informatiu del Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya, 1993


LES ORQUESTRES A CATALUNYA

Al segle XX apareixen les primeres formacions simfòniques estables. El 1910 es va fundar

l’Orquestra Simfònica de Barcelona.

Als anys de la postguerra es va crear l’Orquestra Municipal de Barcelona, que fou substituïda per

l’orquestra Ciutat de Barcelona, la qual va rebre el nom d’Orquestra Simfònica de Barcelona i

Nacional de Catalunya l’any 1944.

1987 va néixer l’Orquestra Simfònica del Vallés í el 1988, l’Orquestra de Cadaqués, integrada per

músics d’arreu d’Europa.

Al nostre país hi ha una gran tradició d’instrumentistes de vent, però no n’hi ha gaires de corda.

Per això és habitual que les noves orquestres contractin músics estrangers que a més de tocar,

fan classes als músics espanyols joves.


LES PAPALLONES: UNA VIDA QUE ES REPETEIX

Les papallones passen per quatre etapes diferents al llarg de la seva vida: ou, eruga, crisàlide i papallona. Aquestes etapes es van repetint de manera que es forma un cicle.

Amb la posta dels ous comença el cicle vital d'una papallona. Els ous són dipositats d'un a un o en grups sobre les plantes que serviran d'aliment a les erugues. Després de poques setmanes, si fa bon temps, les erugues surten dels ous i comencen a menjar. A mesura que creixen, les erugues han de canviar la pell i així poder continuar fent-se grans. Al cap d'un temps, les erugues deixen de menjar i busquen un bon indret on poder formar crisàlide o pupa. En aquesta etapa s'esdevé la transformació d'eruga a papallona.

Finalment, la papallona surt de la crisàlide amb les ales enrotllades i, a poc a poc, com si fossin uns globus, les ales es van estirant i endurint fins que la papallona ja està llesta per a fer el primer vol.

Ricard Del Río, a la revista Tretzevents, núm 739, abril de 1998.


Les tortugues domèstiques Les tortugues domèstiques sempre han estat un centre d’atenció. És molt agradable saber-les tractar bé i tenir cura de les seves necessitats biològiques. Cal distingir les tortugues terrestres de les aquàtiques. Les primeres poden viure en un terrari adequat i segur. Les aquàtiques, tot i que poden fer la seva vida a l’aigua, són amfibis i els agrada viure en un aquari on hi hagi els dos medis : la terra i l’aigua. Molta gent creu que les tortugues són especialment insensibles, però això no és pas veritat. Tenen un bon sentit de l’olfacte i distingeixen alguns colors, especialment el groc i el vermell. També poden sentir vibracions a través del sòl. Amb l’oïda capten una freqüència d’una gamma inferior a la de la veu humana. S’adapten aviat al seu entorn, aprenen on són els amagatalls i els llocs on alimentar-se. Durant els mesos de fred les tortugues hivernen.

Tenen la boca punxeguda, sense dents i una llengua molt gruixuda. Mengen amb un gran plaer verdures fresques com l’enciam, la pastanaga ratllada, els pèsols i les fruites madures i dolces de totes les classes: raïm, maduixes, plàtans, cireres, etc. El seu vegetal preferit és el tomàquet a trossets. Algunes arriben a viure 100 anys.


MÚSICA i TELEVISIÓ

La televisió ha fet servir la música en programes i com a reforç de la imatge en les sintonies, fons musicals i publicitat des que va començar a emetre, en el cas d’Espanya, el 1956. A Catalunya, TV3 va començar a emetre el 1983.

Els cantants i grups musicals han utilitzat sempre la televisió com a plataforma de llançament i difusió de la seva música per la facilitat amb que arriba a tota mena d’espectadors, i alhora, la participació d’aquests artistes ha estat un atractiu per al públic Jove. Malgrat tot, la televisió es un mitjà molt diferent de la ràdio des del punt de vista musical. La ràdio ha mirat de millorar les condicions de transmissió del so i ha mantingut sempre la música com a part important de la seva programació, mentre que la televisió ha afavorit l’espectacularitat de les imatges en detriment del so.

Un exemple de la superioritat de les imatges és l’acceptació del playback en els programes musicals, és a dir, l’ús de música gravada prèviament pels intèrprets de manera que fan veure que canten en directe sense fer-ho.

D’altra banda, els programes musicals sovint inclouen entrevistes, varietats de tota mena i concursos, a més de tenir escenaris de luxe, il·luminacions espectaculars, ballets i tots els elements necessaris per aconseguir l’èxit dels intèrprets.

Naturalment, la música també pot treure profit del poder visual que té la televisió. Així, per exemple, en les retransmissions de concerts de música clàssica, tot i l’escassa qualitat del so, la televisió ofereix la possibilitat de veure l’orquestra, cosa que no passa a lo ràdio ni en una gravació, i a més, permet veure-la d’una manera que, en directe seria impossible.


QUÈ ÉS UN VAMPIR?

Els vampirs són éssers que apareixen sovint en determinats tipus de pel·lícules de terror. Però què és realment un vampir? A continuació us explicaré què són els vampirs i quan apareixen.

Collin de Plancy, en el seu Dictionnaire infernal, publicat a París l'any 1803, escriu que "es dóna el nom d'upiers, upires o vampirs a Occident, de brucòlacos a l'Orient, i de Ka tkhanès a Ceilan, als homes morts i sebollits des de fa molts dies que retornen en cos i ànima, parlant, caminant, insfestant els pobles, maltractant els homes i els animals, i per damunt de tot, xuclant-los la sang, afeblint-los fins a causar-los la mort. Ningú no pot deslliurar-se de la seva perillosa visita si no és exhumant-los, tallant-los el cap i arrencant i cremant llur cor. Aquells que moren per causa d'un vampir es converteixen al seu torn en vampirs".

Una nota essencial que no diu Collin Palancy, però que confirma unànimement el llegendari popular, és que actuen solament de nit. El sol els destrueix. Quan un raig de llum solar fereix un vampir, aquest sofreix una horrible convulsió, el seu cos es contrau com un sarment i adquireix ràpidament l'estat de descomposició que li correspondria des de la data del seu traspàs. Una repulsiva fetor sorgeix de les despulles. A voltes resta solament una lleugera pila de pols.

El vampir, doncs, a diferència dels fantasmes i els espectres posseeix un cos. Aquest cos és mort i enterrat. Això no obstant, surt del sepulcre, recobra les propietats vitals, ataca els vius i es nodreix de llur sang.

Adaptat de Joan Perucho, Incredulitats i devocions, Ed. 62, 1991.

Notícia Tipologia textual: text narratiu

Assassinat per contracte

Un home és contractat per matar una dona protegida per la policia perquè és testimoni en un judici. Després d'haver fallat en dos intents, la banda que li ha fet l'encàrrec perd la paciència i envia dos homes per matar-lo a ell, però ell ho descobreix i elimina els dos assassins. Modest, però, paradoxalment, massa pretensiós film d'intriga amb diàlegs d'excessiu transcendentalisme.

Avui, 22 de gener de 1997.

Relats d’autor Tipologia textual: narració CONTE SENSE TíTOL Era un autor de títols, només. Havia arribat a la màxima puresa literària. Res d'anècdotes. Res de retòrica. Cap efectisme teatral... Tan sols, mots purs: paraules. Rere grans títols fosforescents imaginava llargues i complexes novel·les a l'estil dels narradors russos del segle XIX. O divertides i subtils aventures de tota mena. De vegades, també, els més bells poemes lírics, els versos més emotius i entranyables. En la seva densa soledat d'«escriptor de títols» repassava un cop i un altre les seves Obres Completes: dotzenes i dotzenes de llibres que, paradoxalment, cabien en un sol full holandès. «Una marjada de paraules —va escriure un crític— que amaga l'art més sincer». Aleshores, ell pensava: «La millor novel·la són cent pàgines en blanc». Pere Rosselló Bover

Relats d’autor Tipologia textual: descripció Descripció fisica Poc a poc es va anar sentint més tranquil·la. Es va acabar el seu minso sopar i pujà a la seva habitació. Pel camí bellíssim : una nena encisadora, que deu tenir dotze anys. Portava un vestit blau, que li arribava fins als peus brodat amb unes roses petitíssimes; la seva cabellera rossa li queia sobre cada espatlla. Un somriure, entre murri i burlaner, i uns ulls blaus preciosos, que l’observaven fos quin fos l’angle des d’on mirés. Amb la mà dreta, adornada amb un anell de perles, sostenia una papallona. A. Mayoral


Diari d'un jove maniàtic

Dijous, 25 d'abril

La mare m'ha tornat a enxampar. Després de l'accident amb bicicleta em va comprar un parell de sabates de col·legial, de cuir negre, que són coenetes a més no poder, perquè les duga en compte de les meues sabatilles d'esport blanques llançades a perdre. Jo havia estat enganyant-la, canviant-me les sabates de cuir per les d'esport en el garatge quan me n'anava a classe. Avui he hagut de tornar a canviar-me-les per les sabates de la mare. Les vaig trobar amb una nota que deia: «Dus-les o no tindràs l'assignació setmanal. Firmat, la teua mare». Per sort, sé que se n'oblidarà i, amb sort, podré dur les sabatilles d'esport velles i tenir els diners del diumenge, també. De vegades, la mare és molt tolerant.

A. Macfarlane i A. McPherson, Diari d'un jove maniàtic, Bromera.


El Fernandes

L'últim fitxatge d'El Terrat precedit per un currículum espaterrant, on destacaven una imitació de minipímer amb o sense maionesa, un bram de Tyranossaure Rex i una cara de tortuga perplexa. Ignorem si de petit, el Fernandes va caure dins una proveta gegant. El cas és que ara baveja amb tot el que soni a ciència i/o curiositat juràssica. Un obscur passat de funcionari l'obliga a fer les coses de la forma més complicada possible. En El Terrat, concretament, no para d'inventar-se noves seccions que no tenen el més mínim interès però que, almenys, el mantenen ocupat tot el dia. De fet, triga entre sis i dotze hores a rumiar només el títol d'una secció. Veieu-ne alguns resultats: «Més enllà del Fernandes», «Estoy aquí, aquí insólito», «La bústia és meva» o «T'acuso del rebut». No calen comentaris.

Andreu Buenafuente i altres, "El Terrat", Ed. Columna

Relats d’autor Tipologia textual: narració EL ROBOT CUINER

En Pere ha decidit no cuinar mai més. Aquest matí s’ha comprat un magnífic robot de cuina que ho fa tot: talla, ratlla, bat, pasta, cou, ... A la nit m’ha telefonat i, després de xerrar una estona, m’ha convidat a sopar. L’únic que calia fer era prémer el botó.

Així doncs, hem triat un plat del receptari, hem programat el robot, hem pitjat el botó i ... hem acabat sopant al restaurant, perquè entre d’altres coses, el robot no fabricava els ingredients!

Relats d’autor Tipologia textual: narració IN MEMORIAM Madò Coloma del Molí Blanc morí cremada per bruixa. Fou una mort feliç per als seus botxins. Els ocells que respiraren el fum gris dels seus cabells grisos viatjaren a països meravellosos. Els arbres coberts per la polsina del seu cos encara donaren fruita als besnéts. La terra que fou fertilitzada amb les cendres de Madò Coloma alimentà els fills dels botxins i els botxins dels fills d'aquests, àdhuc fins moltes de generacions després, quan ja ningú no la recordava i tothom ja era pacifista. Va esser la venjança més màgica possible contra aquells homes el cor dels quals havia tornat una pedra de carbó o una figa pansida i dura. Pere Rosselló Bover

Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració LA CASERNA DELS BOMBERS Tot està tranquil a la caserna. Els camions estan alineats i a punt per marxar: hi ha dues ambulàncies, un camió ple d’aigua, un altre camió amb una escala molt llarga i un cotxe més petit amb una ràdio. Dia i nit, els bombers s’estan a la caserna. N’hi ha que descansen al dormitori, d’altres juguen al ping-pong o a cartes, miren la tele, etc. D’altres netegen les sabates, endrecen i netegen els camions, La centraleta de telèfons és el lloc més important de la caserna. S’hi reben les trucades i és el lloc on s’origina l’alarma. La campana toca a for i s’origina l’alarma. Les sirenes bramen, s’encenen els llums, els bombers corren, es posen els uniformes per al foc: botes, pantalons, jaqueta de cuiro, casc,... S’obren les portes de la caserna i els camions surten a tota velocitat.

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu La funció Vaig somiar que em trobava amb ella, amb la meva enamorada, asseguts en un sofà, amb les mans agafades, i dient-nos paraules d'amor. Aleshores va entrar l'altre, el meu rival. Jo em creia que anava a treure la pistola de la butxaca i a convertir-nos en un colador, però no va ser així. Fent servir un to melodramàtic una mica exagerat va declarar que li havia caigut la bena dels ulls, que si ella m'estimava a mi, ell no s'hi volia interposar, que tard o d'hora jo ja m'ho trobaria (això ho va dir en un to una mica sarcàstic), i que ell se n'anava i que no el veuríem més. I efectivament, se'n va anar. I ella em va dir, aleshores, que ja no hi havia res que s'oposés a la nostra felicitat, que no fes cas de les al·lusions sarcàstiques de l'altre. I ens vam besar tendrament. I tot seguit va caure el teló i van esclatar uns grans aplaudiments. És així, això! Un dia que somio, com si fos veritat, com si fos una cosa viscuda, allò que tant desitjo, encara resulta que és una funció de teatre. Albert Jané, Noranta-nou contes, Ed Viena-Columna, 1995.

Relats d’autor Tipologia textual: narració MADURER “Madurer era un nen dèbil, però no era infeliç. Tot i que ja tenia gairebé onze anys, la vida tancada havia alentit el desenvolupament del seu cos i els seus trets eren els d’un nen de nou anys. El rostre era límpid i graciós, els ulls, grans i foscos i els cabells, negríssims i espessos. El to de la pell era pàl·lid, com la del seu pare. Vestia casaques de lli brodades amb fils de moltíssims colors, meravelloses obres de les velles serventes que el cuidaven i mantenien perfecta la neteja de les habitacions on vivia.” Roberto Piumini


Mel i metzines

Entre una embrolla de filferro es debatia pernes enlaire una mena de rata; feia xerrics que em foradaven l'orella. M'hi vaig acostar, i amb una llestesa que em va semblar bruixeria, l'home va treure l'animal del parany i va començar a espellar-lo ajudat d'una navalla. Els grinyols s'havien acabat perquè aquella talpa ja era ben morta. Quan després d'una estrebada, va quedar la pell negra per una banda i vaig veure la carn clarosa a sota, em va semblar que el prat donava tombs dins del meu cap. Aleshores, no vaig saber com, vaig arrencar a córrer, cames ajudeu-me, cap a casa. Encara vaig sentir la riallada d'aquell home que sempre he recordat d'un sol color. Fosc. Mentre corria, vaig poder entendre la seua veu entretallada pel riure: "Atura, atura, que no acaça l'ossa." Fins que no vaig arribar a les primeres cases del poble, no em vaig parar. Les meues cames tenien una tremolera com si m'haguessin d'abandonar el cos. Mare em va dir que no sabia qui podia ser l'home que jo havia trobat, però estava certa que feia de talpaire. Va explicar-me que quan les talpes es posen en un camp, comencen a foradar camins per sota la gleva i aleshores, quan es rega, l'aigua s'acorrua per aquells forats i el camp es perd. I també, que es mengen l'arrel del que hi hagi sembrat. "Són pitjor que una pesta i s'han de matar." I encara que ho vaig entendre, la talpa em feia compassió i aquell home em semblava un dimoni de l'infern.

Maria Barbal, Mel i metzines, Ed La Magrana, 1993.

Relats d’autor Tipologia textual: narració NOTA NECROLÒGICA A primera hora del dia d'avui s'ha produït en la Selva Negra la mort del popular personatge conegut arreu amb el pseudònim de «Tarzan». L’òbit ha esdevingut accidentalment quan, en un dels seus espectaculars salts de liana —sempre acompanyats del característic crit que va fer-lo famós a Holliwood—, s'ha estavellat contra un cable d'alta tensió d'una de les línies elèctriques que subministren corrent a quasi mig continent africà. Aquesta línia havia estat inaugurada just fa una setmana pel ministre corresponent. El sepeli tindrà lloc demà a Nova York. No s'invita particularment. Pere Rosselló Bover


Oliver Twist Capítol II

TRACTA DE LA CREIXENÇA, EDUCACIÓ I MANTENIMENT DE TWIST

Els vuit o nou mesos següents, Oliver fou la víctima d'un sistemàtic procés de traïdoria i engany. Fou criat amb biberó. La situació famolenca i desemparada de l'infant orfe fou degudament reportada per les autoritats de l'hospici a les autoritats de la parròquia. Les autoritats de la parròquia inquiriren dignament a les autoritats de l'hospici si no hi havia cap femella aleshores domiciliada a la "casa" que es trobés en situació de donar a Oliver Twist el consol i nodriment de què estava necessitat. Les autoritats de l'hospici respongueren humilment que no n'hi havia cap. En vista d'això les autoritats de la parròquia magnànimament i humanament resolgueren que Oliver fos tramès "a fora" o en altres paraules, tramès a una dependència de l'hospici unes tres milles lluny, on vint o trenta d'altres joves ofensors de la llei dels pobres es rebolcaven per terra tot el sant dia, sense l'empatx de la vianda o massa roba, sota la paternal superintendència d'una provecta femella que rebia els culpables a raó de set penics i mig per cap i setmana. Set penics i mig de vianda cada setmana és una bona pitança per a un infant; es pot comprar molta cosa amb set penics i mig. La provecta femella era una dona de seny i experiència; sabia el que era bo per a les criatures: i tenia una molt exacta percepció d'allò que era bo per a ella mateixa. Així s'apropiava la part més grossa de l'estipendi setmanal per al seu propi ús, i consignava la creixent generació parroquial a una ració encara més curta que la que originalment li era destinada.

Charles Dickens, Oliver Twist, Ed Proa, 1992.


Per què no m'expliques una història?

Ara per ara, així tot d'una, només et puc oferir una història trista i curta. I és que no totes les històries són alegres, ni totes són llargues. Una vegada hi havia una història i ara ja no hi és. Qui la sabia ja és mort; l'havia contada sense sort a un infant sense memòria; i a un que la va sentir contar no li va pas interessar.

Gianni Rodari, El llibre dels perquè, Ed La Galera, 1984.


QUI TREBALLA ÉS PERQUÈ VOL Les màximes, pensaments i aforismes que s’han arribat a escriure inspirats pel treball i la laboriositat, i que lloen aquesta virtut i que ponderen els beneficis i els avantatges que reporta la seva pràctica, omplirien llibres sencers, i ben voluminosos. I a qualsevol recull de sentències i moralitats se’n poden espigolar sempre unes quantes mostres ben exemplars.

Però la mandra i l’oci, les ganes de no fer res, de reposar i jeure, no han deixat d’inspirar, igualment, algunes reflexions ben originals.

Així, hi ha un proverbi xinès que recorda una dita que es va fer cèlebre, i que s’atribueix a un gandul barceloní molt conegut: “jo, quan tinc ganes de treballar, me les aguanto”.

I encara n’hi ha una altre de barceloní, bohemi i humorista, que solia dir als seus amics i contertulians: “ hi ha anys en què un no té ganes de fer res”.


Sis dies i set nits

Una brillant executiva viatja a una paradisíaca illa del Pacífic per passar unes curtes vacances amb el seu promès (els sis dies i les set nits del títol), però un treball urgent interromp L’idíl·lic avorriment de la parella i la noia es veu obligada a desplaçar-se fins a Tahití. L'únic pilot disponible és Quinn Harris (Harrison Ford), un home al qual li agrada massa l'alcohol i que aparentment ja està de tornada de moltes coses. Durant la travessia una tempesta els obliga a un aterratge d'emergència en una illa deserta. Llavors, és clar , la parella es veu assetjada per tota classe de perills naturals i, fins i tot, per una nau de sanguinaris pirates. Com ja era previsible , la noia i el noi que en un principi s'odiaven a mort acaben embogint l'un per l'altre i que si naps que si cols aquest conte s'ha acabat.

Adaptat de J. Jubert, El tres de vuit, 4/9/1998.


Trucs

Durant dies tractà d'aconseguir una cita amb la veu misteriosa. Després de molts vespres de bregar-hi, la veu acceptà: demà, a les vuit a tal lloc. L'Enric es descrigué per tal de ser identificat: vestit gris i clavell vermell al trau de la solapa. La veu ho trobà divertit. L'Enric se n'alegrà.

L'endemà a les vuit, per primera vegada en setmanes no era davant del telèfon. El lloc acordat era ple de gent i ningú no se li presentà. No pogué saber si ella hi era o no; i, si hi era, qui era. Tornà a casa, tard i torrat, amb claus massa grosses per a panys tan petits. A la següent trucada es mostrà indignat. La veu digué que va ser-hi, a la cita, però que s'estimà més de no dir res i contemplar com reaccionava. Emprenyat, l'Enric penjà el telèfon i, just quan el penjava, ja se'n penedia, car s'adonava que ella ja no volia jugar més. Esperà inútilment una nova trucada que no arribà. Dormí malament i l'endemà a les vuit del vespre el telèfon restà també mut, i quan tornà a sonar, tres dies més tard, fou per a dir-li que el joc ja havia acabat, que ja l'atipava la història que havia començat com una broma de col·legiala, per atzar, un dia que algú trucà, equivocant-se de número, demanant per un tal Enric i repetint les xifres dues vegades, prou per a prendre'n nota i començar el joc. Ara ja no trucaria més. L'Enric li demanà que es veiessin. Ella digué que no valia la pena. Ell insistí. Ella negà rotundament. Ell tingué por que ella pengés i acceptà de no veure's a canvi que tot continués com fins aleshores: una trucada diària. Ella digué que ja ho havia decidit, que no trucaria més. Penjà.

Quim Monzó, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Ed Quaderns Crema, 1980.


Un crim a Holanda

Alertat per les autoritats holandeses, el comissari Maigret viatja als Països Baixos per participar en la investigació d'un assassinat en què el principal sospitós és un ciutadà francès. Però tan bon punt arriba a la petita localitat de Delfzijl, a l'extrem septentrional d'Holanda, s'adona perfectament que allò no seran unes vacances al bonic país de les tulipes, i per diverses raons: el mort era una persona de rellevància, un prohom casat que, tanmateix, duia una doble vida; tots els testimonis del cas s'entesten a no parlar, com si haguessin fet un pacte de silenci per protegir-se mútuament; a més, amb prou feines hi ha ningú del poble amb qui el comissari pugui mantenir una conversa, i la policia holandesa sembla estranyament disposada a enterrar l'afer per no furgar en la vida privada de les personalitats del poble… Massa silenci i , alhora, massa pistes falses: el comissari Maigret, fent cas omís de tots els advertiments, està disposat a arribar fins al final, caigui qui caigui.

Georges Simenon, Un crim a Holanda, Columna edicions, 1996.

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu EL REM DE TRENTA QUATRE Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era completa. El mar era un mirall de lluna tèrbola, en el qual les nostres veles estenien llargues taques blanques i tremoloses. I quina quietud, a l’entorn! No hi ha quietud com la de la mar en ses grans bonances. Els broms, com grosses flors de cristall arrencades d’un arbre meravellós, badaven llur col·les gelatinoses, flotant entre dues aigües, quasi surant sobre l’oliosa planura. N’hi havia tot un jardí. Tenien tons de glaç més o menys desllustrat, i a l’ombra de la barca es revestien d’encantadores fosforescències. Estàvem sobre un regne de fades i allò eren salamons que s’encendrien per algun fantàstic ball submarí? El sol s’entristia, davallant cap a les fosques serres de Bandina. S’amagà amb sobtat aclucament darrera d’un nuvolet, i després s’hi reobrí al dessota, fulgurant amb roges i boiroses flamarades, que espargiren pel mar, amb la rapidesa amb què passa per la pell una esgarrifança, un reflexos daurats, vermellencs i frisosos, d’una finesa ideal. L’aire s’enflairava d’aquella olor de marisc que sap tan bona de respirar, exhalació suau de les aigües costaneres. La barca estava immòbil, com fondejada. Pels plecs desmaiats de les veles, desemparades del vent, s’escorria, joguinejant, la resplendor gira-solada del crepuscle. El cel, més fondo, més pur, més pàl·lid a cada instant, se preparava a rebre la mirada de les càndides estrelles. Joaquim Ruyra. El rem de trenta-quatre.

Tipologia textual: notícia

Bailey guanya els 100 m d'un míting atlètic de Barcelona en què no es va presentar Ottey

El canadenc Donovan Bailey va fer una marca de 10.27 segons a la prova de 100 metres del Míting Internacional d'Atletisme de Barcelona, que es va disputar ahir a la nit a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, davant d'uns 14.000 espectadors. Bailey, plusmarquista mundial de l'hectòmetre (9.84) va vèncer sense problemes però amb una marca fluixa, per davant del nigerià Ezinwa (10.30) i del jamaicà Greene (10.43). La que havia de ser l'altra gran estrella del certamen, la jamaicana Merlene Ottey, no es va presentar. El pebeter es va tornar a encendre, justament el dia que se celebrava el sisè aniversari de la inauguració dels Jocs de Barcelona 92. En perxa, el català Garcia Chico va acabar segon (5,55 m). Als 800 m es va imposar Mark Everett, seguit d'Andrés Díaz (segon). Als 800 m femenins va vèncer la gran favorita, la moçambiquesa Maria Mutola (1h 58min 27 s). L'únic triomf espanyol el va obtenir Isaac Viciosa als 1.500 m.

Avui, 26 de juliol de 1998


Els bombers dominen el foc que ha arrasat 26.000 hectàrees

La Generalitat considera "estabilitzat" l'incendi que devora quatre comarques. L'alerta es mantindrà 24 hores davant possibles revifalles i canvis de temps. Els sis milions d'arbres calcinats trigaran uns 40 anys a recuperar-se.

BARCELONA

L'incendi que des de dissabte passat ha calcinat unes 26.000 hectàrees a les comarques centrals de Catalunya va quedar ahir frenat, gràcies al treball de 1.800 persones, el descens de les temperatures i l'augment de la humitat. Però els efectius antiincendis hauran de continuar treballant avui a ple rendiment ja que, segons el conseller de Governació, Xavier Pomés, encara que les flames van deixar d'aixecar-se ahir a la tarda, "hi ha molta brasa que en qualsevol moment pot provocar una revifalla", sobretot d'aquí a dos dies, ja que es preveu un nou augment de temperatures.

Pomés va qualificar ahir a la nit la situació “d'estabilitzada" i va calcular que calen entre 12 i 24 hores de treball i condicions meteorològiques favorables per considerar que l'incendi està controlat. Les 27 unitats aèries i els 1.800 bombers, agents forestals, membres d'agrupacions de defensa forestal i voluntaris hauran de seguir remullant les brases i els focus esporàdics, reforçats per 50 bombers d'elit del Ministeri de Medi Ambient, procedents de Daroca i Conca.

El Periódico, 22 de juliol de 1998


La policia escorcolla l'hotel de quatre equips i deté el metge de l'ONCE

La policia francesa va portar un cop més la intranquil·litat al Tour, en escorcollar ahir les seus de quatre equips, entre els quals els de l'ONCE, Manuel Saiz, director del conjunt espanyol, va demanar la intervenció de l'ambaixada espanyola.

Poca estona després que l'ONCE-Deutsche Bank decidís abandonar el Tour, la policia judicial va escorcollar tots els equipatges, els vehicles i les pertinences dels corredors, els tècnics i els mecànics de l'equip a l'hotel Chateau de Candie, on s'allotjaven. Més de 40 agents van requisar alguns objectes i van detenir el metge del conjunt, Nicolás Terrados, a més d'interrogar el corredor francès Laurent Jalabert durant dues hores.

El director esportiu de l'ONCE, Manolo Saiz, va demanar ajut a l'ambaixada d'Espanya arran del registre de l'hotel, perquè en la seva opinió "ja no som al Tour". En un ambient molt tens el tècnic es va negar en un primer moment a permetre que es realitzés la inspecció policial mentre no es presentés una còpia de la citació del jutge instructor.

Sobre l'abandonament, Saiz va dir: "La decisió d'abandonar l'havia d'haver pres el Tour i no nosaltres. La direcció, però, ha demostrat que no té cap respecte per la persona, que no té humanitat. Només entén de negocis i jo vull sentir-me al costat de l'esport, no dels negocis".



Subirats i Castellet van estrenar aquest mes de juliol el cicle de Música als Castells

Els dos propers concerts es faran a Gelida, divendres 21 d'agost, amb l'actuació de Randy Greer & Ignasi Terraza Trio, i a Olèrdola, dissabte 22 d'agost, amb les veus del quintet Harmonia.

REDACCIÓ / ALT PENEDÈS

Durant el mes de juliol s'han celebrat els dos primers concerts de la segona edició del cicle de Música als Castells de l'Alt Penedès, una mostra que vol promoure la conservació dels castells i incentivar el sector turístic i els serveis del seu entorn. El primer concert es va celebrar el 24 de juliol passat al castell de Subirats. Hi van assistir unes 250 persones les quals després del concert de música clàssica van presenciar un recital de la coral Llebeig, de Sant Pau de l'Ordal, van visitar el castell i van ser obsequiades amb coca i cava. L'acte va comptar amb la presència de l'alcalde del municipi, Miquel Vendrell i del conseller comarcal de Cultura, Josep Mir.

El segon concert es va celebrar el divendres, 31 de juliol, al castell de Castellet i la Gornal. L'acte va comptar amb l'assistència d'uns 200 espectadors i va ser presidit per l'alcalde del poble, Joan-Josep Borrell, que també va ser acompanyat pel conseller de Cultura i pel gerent de la Fundació Castells Culturals a Catalunya.

El 3 DE VUIT, 7 d'agost de 1998


Els millors ritmes cubans, de l'Àfrica i de la Mediterrània, des d'avui al FIMPT

Radio Tarifa, La Orquestra Aragón i Nahawa Dounbia, els tres noms propis d'aquest any.

El gruix de les actuacions de la 18a. edició del Festival Internacional de Música Popular i Tradicional (FIMPT) tindran lloc a Vilanova i la Geltrú des d'avui fins a diumenge, amb tres línies temàtiques: la Mediterrània, la música cubana i la música d'Àfrica. Radio Tarifa, La Orquestra Aragón i Nahawa Doumbia són els noms propis dels tres concerts principals d'aquest FIMPT a banda del concert inaugural d'ahir, els tres concerts que es faran a l'escenari gran del Molí de Mar. Si la setmana passada s'havien acabat els abonaments posats a la venda, durant aquesta setmana gairebé s'ha venut la totalitat de les entrades, especialment les d'avui i de demà.

Dins la línia mediterrània, un espai per a la música més pròxima: "A sac" és el nom que s'ha donat a la trobada de sacs de gemecs que es farà avui divendres, a partir de les sis de la tarda pels carrers del centre de la ciutat. El sac de gemecs és un instrument que gairebé havia desaparegut de la música catalana i que es va començar a recuperar als anys vuitanta. A Vilanova i la Geltrú es reuniran gemeguistes d'arreu dels Països Catalans, especialment de les comarques de Tarragona.

Diari de Vilanova, 24 de juliol de 1998


Nou rècord de llançament de l'ou

En l'edició d'aquest any del concurs de llançament d'ou cru que se celebra a Poviglio, Itàlia, es va batre el rècord d'aquesta curiosa especialitat. Juri Vecchio i Mauro Cattabiani van ser els guanyadors de la prova després de fer-se una passada de 34 metres. La prova consisteix a llançar l'ou al company de joc i que aquest l'agafi a l'aire sense que es trenqui. Els resultats no solen ser gaire bons i molts ous acaben esclafats per terra dels carrers del barri de Santa Anna, on es fa el concurs.



El règim militar birmà acusa la líder de l'oposició de voler "cridar l'atenció" del món

Aung San Suu Kyi, retinguda a Rangun, protesta a l'interior del seu cotxe

Redacció, MANILA

La Junta Militar de Myanmar (Brimània) va acusa ahir l'opositora Aung San Suu Kyi, premi Nòbel de la pau, de voler "cridar l'atenció" de la comunitat internacional, reunida a Manila per a la celebració de la cimera de l'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN), amb el seu tancament voluntari dins un cotxe, des de fa cinc dies, com a protesta per l'actitud del govern que li impedeix sortir de la capital, Rangun.

La versió oficial Birmana és que Aung San Suu Kyi, líder de la Lliga Nacional per a la Democràcia (LDN), va decidir viatjar divendres passat "sense notificar la seva destinació i va ser detinguda a unes 30 milles al sud de Rangun per prevenir incidents que puguin afectar la pau, la tranquil·litat i la seguretat" al país.

Per la seva part, la Unió Europea va exigir ahir al règim birmà llibertat d'acció i de moviment per a l'opositora. El titular d'Exteriors austríac - país que ocupa la presidència rotatòria de la UE- Wolfgang Schüssel, va demanar "l'accés immediat a través de l'ambaixada dels EUA" a l'opositora birmana.



Segrestades dues monges espanyoles a Ruanda

Els rebels van entrar en un centre de salut i es van endur les víctimes per la força juntament amb 4 religioses ruandeses.

Madrid / Kinshasa

Dues monges espanyoles pertanyents a les Germanes de la Caritat de Santa Anna van ser segrestades ahir a la localitat de Kibumbu, a Ruanda, juntament amb quatre religioses més de nacionalitat ruandesa, per un grup del qual es desconeix la identitat. L'ambaixada espanyola a Kinshasa va començar ahir mateix les gestions amb la República Democràtica del Congo (RDC) per negociar-ne l'alliberament com més aviat millor.

El segrest de les religioses es va produir de matinada, després que els agressors van atacar el poblat de Kibumbu i van obligar per la força les religioses a acompanyar-les. Les monges prestaven servei al centre de salut La Santé de la localitat.

Rosa Muñoz Andrés, metge de 32 anys i natural de Guadalajara, i Sagrario Larralde Solana, infermera de 62 anys, nascuda a Lerín (Navarra), van ser comminades a seguir els rebels, probablement hutus, juntament amb quatre germanes més.

Una monja del Zaire que treballava al mateix lloc, i que es va poder amagar en una habitació per evitar que també la segrestessin, va informar del succés a les autoritats.

El Periódico, 24 de març de 1998


Tocino desconeix quants abocadors hi ha a Espanya

Una directiva europea limitarà l'abocament de matèria orgànica.

BRUSEL·LES

La ministra de Medi Ambient, Isabel Tocino, no sap quants abocadors hi ha a Espanya, segons va reconèixer ahir davant la premsa a Brussel·les, durant una interrupció de la reunió que mantenien els ministres comunitaris de la seva àrea. Els Quinze van aprovar una directiva que limita el flux de matèria orgànica i de residus biodegradables que podran arribar als abocadors.

Espanya tindrà dificultats per complir aquesta nova norma, a causa del descontrol reconegut per Tocino, que no inclou comunitats com Catalunya o Navarra, on sí que s'han anat clausurant els abocadors il·legals i on hi ha un cens i un control sobre els que queden.

La titular de Medi Ambient va afirmar: "En el nostre ministeri no tenim un càlcul, ni tan sols una estimació de quins abocadors hi ha, ni en quina situació es troben". Algunes fonts calculen que poden existir uns 100.000 abocadors a Espanya, dels quals només 121 estan controlats.

L'argument esgrimit per Tocino per justificar la seva ignorància és que els abocadors "són competència estrictament municipal", i que l'únic que el Govern pot fer és actualitzar la legislació.



Anacronismes

En un camp de futbol de Kabul, la capital afgana, un públic discret s'aplegava fa poc per presenciar un espectacle que no té res a veure amb l'esport. Es tractava de l'execució d'una sentència dictada amb tot el pes de la llei islàmica: l'amputació de la mà i del peu d'un condemnat per robatori. El rigor, però, no devia estar renyit amb la modernitat. Tallar, s'havia de tallar, però es veu que podien estalviar-se els sofriments innecessaris sense trair els preceptes. El reu, com un pacient qualsevol, fou anestesiat, i els botxins eren un equip de quatre cirurgians que compliren la comesa amb netedat i eficàcia.

En convertir el patíbul en una mena de quiròfan penal els talibans han volgut demostrar que la tradició és compatible amb l'adaptació als nous temps. Tanmateix, l'embolcall humanitari que pretén emmascarar la crueltat de la pena encara la fa més esgarrifosa. Com que aquest tipus d'operacions les perpetra un règim integrista -tot i que aplaudit en el seu moment com a defensor de la llibertat contra els soviètics- algú podria pensar que això només és possible allà on regeix l'Alcorà. Seria un error: amb la Bíblia a la mà, a la gloriosa València del segle XV, els nostres avantpassats també tallaven orelles, punys i peus de lladres. Però no cal mirar tan enrere: els talibans, aquests amics de Rambo, no són molt diferents dels magistrats i polítics dels pocs països occidentals que apliquen la pena de mort. Substituint la forca per la cadira elèctrica o les injeccions letals, creuen dissimular el caràcter inhumà del càstig. Amb aquesta hipocresia, però, l'homicidi legal es posa en evidència com un brutal anacronisme.

Pau Viciano, El Temps, 13/07/98.


EL GALL I LA GUINEU

Vet aquí que una vegada hi havia un gall que picotejava al peu d’un arbre, tot buscant cucs o algun gra esbarriat de blat de moro. A cada cop de bec que donava, la cresta se li sacsejava com una bandera vermella. Tot d’una va veure que s’acostava la guineu i li va faltar temps, amb volades curtes però seguides, d’enfilar-se a la branca més alta de l’arbre. La guineu es va aturar al peu de l’arbre i li va dir, tan amablement com va saber: - Bon dia germà gall! Com és que t’has enfilat tan de pressa en veure’m arribar? No deus pas tenir por de mi? - Sí que en tinc, i molta! – li va dir el gall. - Quines coses de dir, valga’m el cel! Que no ho saps que s’ha dictat una llei, segons la qual tots els animals som germans, i ens hem d’estimar i respectar els uns als altres? Au, baixa sense por i anirem a fer un tomb. - Ca! – Va dir el gall, sense moure’s d’on era – Prou que et conec! Ets molt viva però no m’ensarronaràs pas. La guineu encara volia insistir però en aquell moment va veure un gos mastí, de potes fermes i gruixudes, que s’acostava a bon pas pel camí i sense torbar-se gaire va emprendre la fugida. - Per què te’n vas? – li va dir el gall, de dalt de l’arbre estant -. No cal que tinguis por del gos, que tots els animals hem de ser germans, segons la nova llei. - És que aquest gos mastí és tan ignorant com tu, i potser encara no ho sap, que han dictat aquesta nova llei – li va dir la guineu mentre desapareixia entre els arbres del bosc.


EL LLEÓ, LA GUINEU I EL LLOP

Cansat i vell el rei lleó, va caure malalt a la seva cova, i la resta d'animals, excepte la guineu, anaren a veure'l.

Aprofitant l'oportunitat de la visita, el llop va acusar la guineu amb el següent al·legat:

- Ella no demostra per nostra altesa cap mena de respecte, i per això ni tan sols s'ha dignat a saludar o a preguntar per la vostra salut.

En aquell precís instant va arribar la guineu, just a temps per sentir el que havia dit el llop. Llavors el lleó, enfurismat al veure-la, va rugir feroç contra la guineu; però ella, va demanar la paraula per a justificar-se i va dir :

- Digueu-me, d'entre totes les visites que aquí teniu, qui t'ha dut tan especial servei com el que he fet jo, que he buscat per tot arreu metges que amb la vostra saviesa et receptessin un remei ideal per a curar-te, trobant-lo a la fi?

- I quin és aquest remei? digues-m'ho immediatament! - va ordenar el lleó.

- Has de sacrificar el llop i posar-te la seva pell com a abric - va respondre la guineu.

Immediatament el llop va ser condemnat a la mort i la guineu, rient-se'n, va exclamar:

- Al patró no se l'ha de dur cap a la rancúnia, si no cap a la benevolència

Lliçó: Qui prepara trampes contra els innocents, és el primer a caure-hi.

Contes i llegendes Tipologia textual: narració Conte indú País: Índia

L’OLLA TRENCADA

Una vegada hi havia el fill d’un Brahman que pidolava aliments a la casa d’un mercader . I la farina

d’arròs que li va donar el mercader, la va guardar dins de l’olla que tenia penjada a la paret. Es

passà tota la nit pensant:

“ En una època de fam com aquesta que vivim, aquesta olla val molts diners. Puc vendre-la i amb

els diners que me’n donin, em compraré cabres.

Com que les cabres es reprodueixen molt ràpidament, formaré un ramat i el canviaré per vaques.

Després vendré els vedells i compraré més i més animals i com que pariran molt sovint, cada

vegada seré més ric. Em construiré una casa molt gran i em podré casar amb la filla d’un senyor

molt poderós i tindré un fill sa i eixerit que serà l’orgull d ela meva vida. I mentre, el meu fill va

d’una banda a l’altra, la meva dona farà les feines de casa i si alguna vegada es distreu, agafaré

aquest bastó que tinc aquí i li clavaré una bastonada...”

I amb l’agitació dels seus pensaments, aixecà el bastó i pegà un cop tan fort a l’olla que quedà

feta bocins. I ell, tan pobre com sempre, quedà ben blanc de farina.

Contes i llegendes Tipologia textual: narració LA FINESTRA (conte popular)

Conten d’un capellà que havia estat destinat en una petita parròquia de muntanya, situada en un indret molt allunyat i molt desavinent. El paisatge hi era certament d’una bellesa singular, amb boscos verdíssims, espadats abruptes que el sol ponent envermellia i una gran vista sobre la plana llunyana. Però la vida hi transcorria més aviat monòtona i ensopida i el capellà, a qui el servei a la parròquia deixava moltes hores de lleure, s’hauria estimat més anar a exercir el seu ministeri en un altre lloc no tan perdut i isolat del món com aquell. Però passaven els anys i el trasllat que més d’un cop havia demanat no li acabava d’arribar mai.

Un dia el senyor bisbe hi va pujar a fer la visita pastoral. Hi havia tres hores de mal camí, costa amunt, que el senyor bisbe va fer dalt d’una mula i així, és clar, es comprèn que fos el primer cop que hi pujava. El capellà el va sortir a rebre, amb tot el poble, i li va donar acolliment a la rectoria. El senyor bisbe feia uns grans elogis de la bellesa natural d’aquell poble, d’aquell paisatge agrest i muntanyenc. I el rector, davant d’aquells elogis, va acompanyar repetidament el senyor bisbe als dos finestrals de la rectoria, des d’un dels quals es podia admirar els penyals que tancaven la vall, i de l’altre, els grans boscos i la llunyania del pla. Però quan ja feia diverses vegades que el rector el duia d’una finestra a l’altra mostrant-li els atractius del paisatge, el bisbe li va dir somrient: - El paisatge d’aquest poble és certament molt bonic. Però potser ja me l’heu ensenyat moltes vegades, fill meu! - Ai, senyor bisbe! Si vostè amb tan poca estona ja se n’ha atipat, compti un servidor, amb els anys que fa que no me’n moc. I conten que al cap de poc temps el rector fou traslladat a un altre poble no tan isolat del món.

Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració

LA TOMBA OBLIDADA

Dimarts tretze, el dia de la mala sort, al cementiri del poble enterraven un familiar meu. Després de l'enterrament vaig anar a beure aigua a la font del cementiri, la font tenia de nom: La tomba oblidada.

Per què tenia aquell nom tan esgarrifós? M’hi vaig quedar una bona estona meditant fins que ja era tard i me'n vaig anar cap a casa. Va ser llavors que....

- Oh no! m'havia descuidat la caçadora al cementiri. Hi vaig tornar ràpidament i tot just vaig haver agafat la caçadora que vaig sentir un soroll sec: el porter del cementiri acabava de tancar les enormes portes del recinte. Jo vaig cridar i cridar, però de tots era sabut que l’enterramorts sordejava. Un cop allà tancat envoltat de més de 10.000 morts em vaig intentar escapar: saltant la tanca, fent un forat sota la porta,... però no va servir per a res.

Va passar estona i de sobte vaig sentir unes veus d’ultratomba que deien: et matarem, et matarem,... i seràs un de nosaltres. Qui passa la nit al cementiri es converteix en un mort vivent...

Em vaig espantar i em vaig posar a córrer com un boig per tot el cementiri, fins que al final vaig anar a parar a aquella font, la tomba oblidada, i llavors, tot es va enfosquir. L'endemà van trobar un nen mort que portava una caçadora negra al costat de la font.

Aleix Burgués - 5è Primària CEIP Francesc Burniol - Argentona


Conten que una vegada, en un poblet molt allunyat dels Pirineus, hi vivien dos amics. Un dia, un d’ells se’n va anar a fer fortuna a Amèrica, i quan s’acomiadava de l’altre li va dir:

-¿Què vols que et porti d’Amèrica? L’altre, com que havia sentit a parlar dels lloros i de tan bé com xerraven, li va contestar: -Porta’m un lloro. Al cap d’uns, anys l’amic va tornar d’Amèrica. Quan va ser a Barcelona es va recordar que no havia pensat en la promesa que havia fet al seu amic. Va buscar un lloro, però no en va trobar cap, i va pensar: ”com que no ha vist mai cap lloro,tant se valdria que li portés un mussol”. Tal dit, tal fet. Se’n va a una parada d’ocells de la Rambla, compra un mussol i l’hi envia. Passat un temps va anar al seu poble, i el seu amic li va dir que havia rebut el lloro. Ell no va saber què respondre i li va dir tot embarbussant-se: -I què, ¿ja parla? -De parlar, no ho fa encara -va respondre l’amic-; però així que sent parlar, escolta i s’hi fixa molt. Jacint Verdaguer (adaptació)

EL LLORO

Contes i llegendes Tipologia textual: narració M’HAS CONVENÇUT

Hi havia una vegada un elefantó molt jove que s’havia fet amic d’una llebre grossa i robusta. Un dia, la llebre va preguntar a l’elefant qui era, segons ell, el més gran de tots dos.

- Et vols riure de mi? – va respondre l’elefantó mirant-se la llebre amb desdeny -. Per descomptat que sóc jo. Tu amb prou feines treus el cap per damunt de les mates, en canvi jo, sóc més alt que els arbustos i amb la trompa puc arribar ala capçada dels arbres.

- Com goses dir això? Jo sóc la més gran i t’ho demostraré. Mira, anirem al poblat i ho preguntarem als homes. Ells són més savis que nosaltres i podran resoldre la nostra disputa. Abans que arribessin al poblat, els homes i les dones que s’anaven encreuant pel camí, en veure una parella tan original, van començar a comentar: “Ep! Mira, una cria d’elefant! Que petit que és!”, “Però, heu vist aquesta llebre? És enorme, mireu quines potes que té!”, “Mai no havia vist una llebre tan gran! I quines orelles! Fixeu-vos com aixeca el cap.”

La llebre va considerar que no calien més raons. - Ho has sentit? Tu ets petit i jo sóc gran. Tenia raó jo. L’elefantó no va saber què dir. A ell li continuava semblant que la seva amiga era més petita que ell... Però això no obstant, li acabava de demostrar el contrari. Va sospirar, resignat.

Relats d’autor Tipologia textual: narració No, tu no tens pas nom -Posa’t al meu lloc –em va demanar-, què faries? Em vaig posar al seu lloc. Bé, si més no, ho vaig intentar. La Berta era jove, intel•ligent, però s’havia quedat sense feina. M’havia vingut a demanar consell, érem amigues. Crec, però, que més aviat volia escoltar la pròpia veu. Li vaig dir que era ella qui havia de decidir. Pobre ajuda! Havia d’enfrontar-se sola a la decisió que l’estava esperant, per què en Guillem, el seu estimat Guillem, s’havia fet fonedís tan bon punt ella li va comunicar el seu estat La família de la Berta era catòlica fins al moll de l’os. M’ho va recordar, amb ràbia. Després va quedar trista, pensarosa durant uns minuts eterns. Finalment, li sortí un murmuri, una dolça entonació: “No, no, tu no tens pas nom, ets poc més que un pensament... M’encoratjo, em rendeixo, t’he estimat des que existeixo... No és teu només el suplici, junts anem al sacrifici... No, no, tu no tens pas nom”. La lletra punyent d’aquella cançó es feia present en la mirada sense esperança de la meva amiga. -Ja ho he decidit –digué, amb un fil de veu–. Demà aniré a la clínica a l’hora convinguda. Potser no havia sabut posar-me al seu lloc, però em vaig posar al seu costat. Vaig deixar-ho tot i la hi vaig acompanyar. Un relat de Joana Carner

Contes I llegendes Tipologia textual: narració

LA LLEGENDA DEL PORC SENGLAR

Temps era temps que, en un poble del Bages anomenat Artés, hi havia una masia: la masia de can Coma. Es trobava situada dalt d'un turó envoltada de boscos d'alzines, pins pinyoners, roures i abundant sotabosc. Hi havia els animals propis de la zona: conills, llebres, guineus, talps, esquirols, perdius, ...I també algun porc senglar. No cal dir que amb aquest bé de Déu de bestiar, l'amo, que era un excel·lent caçador, dia sí, dia també, ja el tenies amb el sarró i l'escopeta a veure què trobava. Un matí d'hivern, mentre el pagès mirava des de la finestra els camps, que just començaven a germinar, va veure com un senglar li feia malbé tot el sembrat.

- Casum l'olla! - va exclamar.

I sense pensar-s'ho dues vegades, agafa l'escopeta i baixa com un llamp. Ja us podeu imaginar amb quines intencions... Apunta, prem el gallet i... diantre! Estava descarregada. S'ajup, agafa una gla, la posa a l'escopeta com a munició i...

El porc senglar, en sentir l'impacte, fuig cames ajudeu-me. El pagès, decebut, va entrar capcot i amb la cua entre les cames a casa seva.

I van passar els dies, els mesos, els anys... Quan ja ningú no es recordava d'aquell fet, va aparèixer al bosc de can Coma un porc senglar amb una alzina al bellmig de l'esquena. Feia goig de veure la mare porc senglar espolsant l'alzina per tal que els garrinets, després de mamar, tinguessin unes bones postres!

Vet aquí que la història fina ue la història es va acabar, del porc senglar i l'alzina de l'alzina i el senglar.


QUÈ HI PODRÍEM FER?

Sabeu aquell conte oriental tan bonic, que ens parla d’un mandarí (xinès, és clar), que una nit va

somiar que era una papallona i l’endemà, en despertar-se, no sabia si era un mandarí o una

papallona?

Doncs això no és res: a darreries de l’any passat, vaig conèixer un comerciant del Port de la Selva

que va somiar que era una granota i, en llevar-se, va comprovar que era realment una granota. La

seva senyora, esgarrifada, el va treure del llit a cops d’escombra i de poc que no el desgracia per

sempre més. Sort van tenir dels coneixements paranormals d’un farmacèutic (el nom del qual em

callo a petició de l’interessat) que amb quatre passades de mans i una beguda va aconseguir

retornar el comerciant a la seva forma habitual.

Però no ha quedat bé: les nits de lluna plena, rauca. I la seva senyora, que té estudis i és molt

moderna, es vol divorciar. Sembla mentida com les històries, en passar d’Orient a Occident,

perden cos i poesia.

Pere Calders

Contes d’arreu del món. Tipologia textual: narració País: Xina

SI-LING-XI

Hoang-Ti, emperador de la Xina, estimava molt la seva dona Si-Ling-Xi. Volia que, quan no hi fos,

tothom la recordés per sempre més.

Un dia li va ensenyar un cuc de seda i li va dir:

- Mira-te’l bé. A veure si descobreixes si ens por fer algun servei;

Així tothom es recordaria sempre de tu.

Si-Ling-Xi es va dedicar a observar molt bé el cuc de seda i va descobrir que aquesta animalons

moren embolicats amb fils. Va desfer aquells fils, els va filar, els va teixir i en va fer un mocador de

seda.

També es va adonar que a les moreres hi havia molts cucs de seda que s’alimentaven de les

fulles d’aquest arbre. Si-Ling-Xi en va criar molts i va ensenyar al seu poble l’art de criar-los.

Això va passar fa cinc mil anys, però els xinesos d’avui encara celebren una festa en record de

l’emperadriu Si-Ling-Xi.

Text informatiu Tipologia textual: text expositiu A QUÈ JUGUEM?

Les joguines han canviat molt al llarg del temps i, sobretot, n’han anat apareixent de noves. Antigament, als infants els regalaven molt poques joguines: pilotes de drap, baldufes i xiulets als nens i cabdells de fil, agulles de cosir i nines a les nenes.

Les primeres nines eren de drap i plenes de llana. Més endavant se’n van fer de cartró: per dins eren buides i sovint contenien uns petits granets de sorra que feien soroll quan algú les bellugava. Si es feia un petit forat al cartró i la sorra s’escapava, les nenes deien que la nina s’havia mort. Actualment, són de plàstic, un material que permet imitar molt bé la pell d’un nen de veritat. Però no sols els materials han evolucionat al llarg del temps, també les característiques de les nines: mentre que les de drap no tenien forma real, les de cartró ja reproduïen la forma dels braços, les cames, la cara... però eren rígides, totes d’una peça. Les d’ara són perfectes: el cap, els braços i les cames són articulats, reprodueixen el relleu dels músculs i són toves com la pell. A més, es mouen soles: ploren, caminen, parlen, gategen,... D’altra banda, les nines han anat guanyant en expressivitat: les primeres tenien molt poca expressivitat a la cara: els ulls, el nas i la boca es pintaven damunt del drap. A les de cartró, els elements de la cara tenien volum i relleu, i això les feia més expressives. Les de plàstic tenen parpelles, pestanyes, els llavis ben marcats, cabells, ... semblen bebès de debò!

Relats d’autor Tipologia textual: text instructiu INSTRUCCIONS PER PUJAR UNA ESCALA Les escales s’han de pujar de cara, perquè cap enrere o de costat resulten particularment incòmodes. L’actitud natural consisteix a mantenir-se dret, els braços penjant sense esforç, el cap dret encara que no tant que els ulls deixin de veure els graons immediatament per sobre d’aquell que es trepitja, i respirant lentament i regularment. Per pujar una escala es comença per aixecar aquesta part del cos situada a la dreta a baix, embolicada gairebé sempre amb cuir o camussa i que, llevat d’excepcions, cap exactament al graó. Posada al primer graó aquesta part, que per abreujar anomenarem peu, es recull la part equivalent de l’esquerra (també anomenada peu), però que no s’ha de confondre amb el peu esmentat abans), i portant-la a l’alçada del peu, se l’ha de fer seguir fins a col·locar-la al segon graó, amb la qual cosa en aquest descansarà el peu, i al primer hi descansarà el peu. (Els primers graons són sempre els més difícils, fins que s’adquireix la coordinació necessària: La coincidència de nom entre el peu i el peu fa difícil l’explicació. Cal tenir en compte especialment de no aixecar alhora el peu i el peu). JULIO CORTÁZAR. Historias de cronopios y de famas. (Traducció) (Font: Refosa d'El text instructiu, de CENTRE D'AUTOAPRENENTATGE DE LLENGÜES de la UNIVERSITAT JAUME I i CÀLAM, de l'Editorial Vicens-Vives)

Recepta de cuina Tipologia textual: text instructiu FLAM D’OU Aquí teniu una recepta tradicional i molt senzilla de fer.

Ingredients: (per a 8 persones)

• 1 litre de llet • 6 ous • 5-6 cullerades grans de sucre (al gust) • la pela d'una llimona • 1 branca de vainilla o canyella • sucre per al caramel

Preparació:

En un cassó, s'escalfa el sucre fins que enrosseixi i llavors es reparteix pel fons de les flameres. A part, es fa bullir la llet amb la pela d'una llimona i una branca de vainilla durant 3 minuts. Es retira la pela de llimona i la branca de vainilla i es deixa refredar. Quan està a temperatura ambient, s'afegeixen la resta d'ingredients i es barreja amb el túrmix. Es reparteix entre les flameres caramelitzades i es couen al bany maria durant uns 30-40 minuts (fins que quallin) a 200ºC (392ºF) tapats amb paper d'alumini per tal d'evitar que es cremin de sobre. Finalment, es reserven a la nevera fins al moment de servir. Bon profit!

Contes i llegendes Tipologia textual: narració Faules d’Isop EL GALL I LA GUINEU

Vet aquí que una vegada hi havia un gall que picotejava al peu d’un arbre, tot buscant cucs o algun gra esbarriat de blat de moro. A cada cop de bec que donava, la cresta se li sacsejava com una bandera vermella. Tot d’una va veure que s’acostava la guineu i li va faltar temps, amb volades curtes però seguides, d’enfilar-se a la branca més alta de l’arbre. La guineu es va aturar al peu de l’arbre i li va dir, tan amablement com va saber: - Bon dia germà gall! Com és que t’has enfilat tan de pressa en veure’m arribar? No deus pas tenir por de mi? - Sí que en tinc, i molta! – li va dir el gall. - Quines coses de dir, valga’m el cel! Que no ho saps que s’ha dictat una llei, segons la qual tots els animals som germans, i ens hem d’estimar i respectar els uns als altres? Au, baixa sense por i anirem a fer un tomb. - Ca! – Va dir el gall, sense moure’s d’on era – Prou que et conec! Ets molt viva però no m’ensarronaràs pas. La guineu encara volia insistir però en aquell moment va veure un gos mastí, de potes fermes i gruixudes, que s’acostava a bon pas pel camí i sense torbar-se gaire va emprendre la fugida. - Per què te’n vas? – li va dir el gall, de dalt de l’arbre estant -. No cal que tinguis por del gos, que tots els animals hem de ser germans, segons la nova llei. - És que aquest gos mastí és tan ignorant com tu, i potser encara no ho sap, que han dictat aquesta nova llei – li va dir la guineu mentre desapareixia entre els arbres del bosc.

Text informatiu Tipologia textual: text expositiu POSEM-HI REMEI Quan la medicina no estava tan avançada, la gent recorria als remeis més diversos per mirar de guarir les malalties. Així, cada poble tenia el seu repertori de remeis per a tota mena de mals.

Per combatre el mal d’orella i la sordesa, untaven un cotó amb l’oli que cremava en una llàntia d’algun sant i se’l posaven dins l’orella, o bé s’untaven directament l’orella amb l’oli. Si l’oli era calent, resultava més efectiu. Per a les angines, la gent s’embolicava el coll amb una cordons de seda blanca, als extrems dels quals hi havia una borla del mateix color, convençuts que això els curaria. Aquests cordons els compraven especialment per a això i se’ls guardaven per utilitzar-los el dia que els fes mal el coll. Una altra pràctica consistia a clavar agulles a les soques dels arbres o tirar-les alguna font per curar el mal de cap. Abans de deixar-les-hi, en torçaven la punta perquè no les pogués utilitzar mai més ningú. Contra els refredats, hi havia qui ensumava ben fort pel nas pols d’escorça de pi. Creien que després de passar pel coll, la pols arribava al cor, i en tocar-lo, curava el refredat. Aquests són només alguns exemples de fórmules i remeis que al llarg del temps s’han anat practicant per curar això o allò, però la llista seria interminable.

Contes i llegendes Tipologia textual: text narratiu

Compare llop i comare truja

Una vegada hi havia una truja que criava sis porcellets, i vet aquí que se li presenta un llop, que li diu: -Comare truja, tinc gana i em vull menjar els teus porcellets.

-Compare llop, fareu el que us semblarà, però us dic que encara no són batejats i us podrien fer mal. Doneu-me un ciri i els batejarem, i acabat us els podeu menjar.

Compare llop se'n va al cerer i li diu: -Cerer, dóna'm un ciri, que batejarem els porcellets que cria Comare truja, i me'ls podré menjar perquè tinc gana.

-Dóna'm cera, que te'l faré.

Se'n va a l'abella i li diu Compare llop: -Abella, dóna'm cera; cera daré al cerer, cerer donarà ciri i batejarem els porcells que cria Comare truja, i me'ls podré menjar, perquè tinc gana.

-Dóna'm romaní florit, que abella farà mel i cera.

Se'n va al bosc i li diu: -Bosc, dóna'm romaní florit, que abella farà mel i cera, cera daré al cerer, cerer donarà ciri i batejarem els porcells que cria Comare truja, i me'ls podré menjar perquè tinc gana.

-Dóna'm aigua per a regar-la.

Se'n va a la broma i li diu: -Broma, dóna'm aigua, aigua regaré romaní del bosc, romaní daré a l'abella, abella farà mel i cera, cera duré al cerer, cerer donarà ciri i batejarem els porcells que cria Comare truja, i me'ls podré menjar, perquè tinc gana.

-Porta'm una regadora, que te n'hi posaré.

Compare llop se'n va anar al llauner, i li diu: -Llauner, dóna'm la regadora, broma posarà aigua, aigua regaré romaní del bosc, romaní daré a l'abella, abella farà mel i cera, cera duré al cerer, cerer donarà ciri i batejarem els porcells que cria Comare truja, i me'ls podré menjar, perquè tinc gana.

Llauner que en venia, va donar regadora a Compare llop, Compare llop va portar regadora a broma, broma va posar-hi aigua, aigua fou portada al bosc, bosc regà romaní, romaní va donar flors, flors foren portades a abella que feia mel i cera, abella donà cera, cera dugué a cerer, cerer donà ciri per batejar els porcellets que criava Comare truja, i se'ls pogués menjar Compare llop perquè tenia gana.

Quan Comare truja veu venir Compare llop amb el ciri, li diu: -Anem a la bassa de Pontils a batejar els meus porcellets i te'ls podràs menjar, perquè tens gana. Arriben a la bassa de Pontils Compare llop i Comare truja, amb els seus porcellets, i quan són allí, tot mirant per on podrien baixar, Comare truja clava una espenta a Compare llop, i cau a dins de la bassa amb el ciri que havia demanat al cerer, fet amb la cera que havia donat abella, feta del romaní florit que havia donat bosc, regat amb aigua que havia donat broma, arreplegada amb regadora que havia donat llauner.

Valeri Serra i Boldú, Rondalles populars, vol.1 PAM

Contes d’arreu del món. Tipologia textual: text narratiu País: Xina EL MANDARÍ I ELS OCELLS Fa moltíssims anys, el mandarí Xau Min governava un país molt llunyà prop de la Xina. Als vells mapes del món no hi havia dibuixats ni els rius, ni les muntanyes, ni les ciutats del país de Xau Min. Només hi havia un cartell misteriós que deia:

Xau Min es passejava cada dia pels jardins del palau. Mirava l’aigua que brollava dels cent sortidors de marbre i badallava d’avorriment a l’ombra dels ametllers en flor.

Una tarda, va sentir una música que sonava a l’altra banda de la muralla. I aquella música desconeguda el va omplir d’admiració i alegria. El mandarí va cridar els seus músics i els va dir:

- Toqueu aquesta música que se sent a l’altra banda de la muralla.

Però els músics no van poder imitar aquella música amb cap instrument. Xau Min va demanar als seus ministres que busquessin el músic que tocava i que el portessin a palau.

Però qui era prop de la muralla no era un músic, era un mercader estranger. El van anar a buscar i el van conduir a palau.

Portava un paquet tapat amb una tela. Va fer una reverència a Xau Min i va dir:

- Senyor, jo no sóc músic però aquí porto qui cantava prop de la muralla. I va aixecar la tela del paquet.

Sota hi havia una gàbia , i a dins, un ocells que es va posar a cantar quan va veure la llum.

- Com es diu aquest ésser que canta de manera tan dolça? Va demanar Xau Min.

- És un ocell – va dir el mercader.

- Un ocell? Jo no sabia pas que n’hi hagués d’ocells.

El seu cant és més bonic que tota la música que conec.

El mandarí va prendre l’ocell entre les seves mans i va dir:

- Un ocell és un ésser tan meravellós que no es pot comprar. Per això et demano que me’l regalis. Jo et regalaré un cofre ple de diamants.

El mercader, molt content, va acceptar el tracte i va tornar al seu país. Al cap d’uns mesos va tornar amb un ocell nou. Després un altre, i un altre...

I Xau Min no va tornar avorrir-se mai més. Es passava hores i hores en una habitació tota de vidre on volaven i cantaven els ocells que li havia regalat el mercader estranger.

I ben aviat n’hi va haver tants que es van omplir d’ocells totes les cases i els parcs i els jardins del país de Xau Min.

EN AQUESTA REGIÓ HI VIUEN UNES PERSONES

QUE NO CONEIXEN ELS OCELLS

Contes i llegendes Tipologia textual: narració EL CISTELL DE POMES

El masover d’una masia que en deien Can Mallol tenia un fill molt jove i prou entenimentat, però que sempre anava en companyia d’una colla de jovenots de la seva edat que tenien el cap ple de pardals i fins i tot de males intencions: pensaven tothora quina una en farien i no solament ho pensaven sinó que molt sovint la feien i tot. El pare tremolava una cosa de no dir en veure el seu fill en aquella companyia tan poc recomanable fins que un dia el va voler advertir del perill que corria aplegant-se amb aquella colla de galifardeus. - No tingueu pas por, pare - va dir el fill rient -; ¿que us penseu que em duran pel mal camí, els meus amics? Ja conec prou bé que hi tenen tirada. Però més aviat seran ells els qui veient-me a mi, se sentiran avergonyits del seu tarannà i s’esmenaran com cal.

El pare va fer com si acceptés les raons del seu fill. Però al cap d’uns dies, havent collit d’un pomer que tenien vora la riera unes pomes grosses i bones que feien goig de veure de tan maques que eren i dues o tres tacades, va dir al seu fill que les guardés al rebost, totes en un mateix cistell. - Aquestes tacades, no pare – li va fer observar el fill -, que farien malbé les altres. - És clar que no, fill, al contrari! Si posem les tarades amb les bones, ja veuràs com se’ls en va la taradura i es tornen com les altres. - El fill, encara que no ben convençut, va fer el que el seu pare li manava. Però al cap d’una setmana, quan va anar a buscar el cistell, va trobar que suquejava: gairebé totes les pomes eren tacades o podrides del tot. - Ho veieu, pare, com ja us ho deia, jo? – va fer el noi- Són les pomes dolentes les que han fet malbé les bones. - I doncs, fill meu: ¿que no em deies tu que aplegat amb companys de mala mena, amb la teva companyia els faries tornar bons?


El llibre de la jungla

- Un dia que feia molta calor a Baghera se li va acudir una altra idea, nascuda d'un rumor que havia sentit. Potser era Ikki, el porc espí, el que la hi havia comunicada; però el cert és que, després d'haver-se endinsat en la jungla, mentre el noiet reposava, ajagut, amb el cap sobre la magnífica pell negra de la pantera li va dir:

- Germanet, quantes vegades t'he dit que Shere Khan és el teu enemic?

- Tantes com fruits té aquesta palmera -va dir Mowgli, que, naturalment, no sabia comptar-. I què? Tinc son, Bagheera, i Shere Khan no és altra cosa que un baladrer amb la cua molt llarga, com Maó, el paó.

- Però ara no és el moment de dormir. Baloo ho sap; jo ho sé i la bandada també ho sap; i fins i tot les daines, aquelles tòtiles rematades, ho saben. I Tabaqui també va dir-t'ho.

- Oh! Oh! -va dir Mowgli-. Tabaqui va venir no fa gaire, i em va deixar anar unes quantes grolleries; em va dir que jo era un cadell d'home despullat i que no servia ni per desenterrar cacatues. Però el vaig agafar per la cua i li vaig fúmer un parell de trompades contra una palmera, per ensenyar-li a ser més educat.

- Doncs vas fer una rucada; ja que, per més que Tabaqui sigui un busca-raons, t'hauria pogut dir alguna cosa que t'interessa. Obre els ulls, germanet (…) d'aquí a poc ja seràs un home.

- I què ho fa, que un home no tingui dret a córrer amb els germans? -va dir Mowgli. He nascut a la jungla; he obeït la llei de la jungla; i no hi ha cap llop dels nostres a qui no hagi tret alguna espina de les potes. No són els meus germans, doncs?

- Bagheera es va estirar tan llarga com era i va aclucar els ulls.

- Germanet -va dir la pantera-, toca'm aquí sota les barres.

- Mowgli va alçar la mà forta i bruna, i a sota mateix de la barba sedosa de Bagheera, on l'ondulació dels músculs enormes desapareixia del tot sota el pèl lluent, hi va trobar una clapa pelada.

- Ningú més en tota la jungla, no sap que jo, Bagheera, porto aquest senyal: el senyal del collar. Germanet, jo vaig néixer entre els homes, i entre els homes va morir la meva mare, a les gàbies del palau reial d'Udaipur. Per això vaig pagar el preu del teu rescat, allà al consell, quan eres un xicarró despullat. Sí jo també vaig néixer entre els homes. No l'havia vista mai, la jungla. Em donaven el menjar a través de barrots, en una cassola de ferro, fins que a l'últim, una nit, vaig adonar-me que jo era Bagheera, la pantera, i no pas la joguina de cap home, i, trencant aquell pany ridícul d'un cop de pota, em vaig escapar; llavors, com que coneixia els costums dels homes, em vaig tornar més terrible a la jungla que Shere Khan mateix. Oi que sí?

- Sí -va dir Mowgli-. Tota la jungla té por de Bagheera, tota tret de Mowgli.

- Oh, tu ets un cadell d'home. I de la mateixa manera que jo he tornat a la meva jungla, tu, tant sí com no, tornaràs amb els homes algun dia… sempre que no et matin al consell.

- Però per què m'han de voler matar? -va dir Mowgli.

- Mira'm -va dir Bagheera. I Mowgli li va llançar una mirada, clavant els ulls als seus. L'enorme pantera no va trigar ni mig minut a tombar el cap-. Aquí el tens el motiu -va dir, movent la pota sobre les fulles-. Ni jo mateixa no puc mirar-te als ulls, malgrat que vaig néixer entre els homes i t'estimo. Els altres et detesten perquè la seva mirada no pot aguantar la teva; perquè ets espavilat, perquè els has tret les espines de les potes… perquè ets un home.

Rudyard Kipling, El llibre de la jungla, Ed. Cruïlla, 1996.

Contes escrits per nois i noies Tipologia textual: narració

EL POLLET INDEFENS

Fa molt de temps vivia en una tranquil·la granja mama gallina amb els seus pollets, a qui encantava donar voltes i més voltes buscant cucs, llavors…… i així passaven les hores i els dies. Però un dia, quan es trobaven tots entretinguts en la seva tasca diària, un dels pollets va aixecar el seu caparró i...... i es va adonar que la seva mare i els seus germanet havien marxat !

Els va buscar nerviós amb la mirada quan, ......de cop, els seus ulls van ensopegar ni més ni menys que amb els del senyor Gat, que també el mirava llepant-se els morros de gust.

El pollet va ser suficientment llest com per avançar-se a la intenció del senyor gat, i per això va marxar corrents, sense saber ben bé on amagar-se.

En la seva desesperada carrera, tan cec anava que...... plaf ! Va donar-se un cop de bec amb la pota de la senyora Vaca que per allà remugava.

- Senyora Vaca !!, senyora Vaca !!! Ajuda’m si et plau ! El senyor Gat em persegueix i....crec que ....... se’m vol menjar !! – Cridava desvalgut i terroritzat el pollet.

La senyora Vaca va girar-se, i mirant-lo amb els seus ulls bovins, sense dir ni muuu...... li va tirar a sobre una enorme cagarada, de tal manera que el pollet va quedar completament cobert de caca de vaca. I allí es va quedar: calladet i agraït a la senyora Vaca per facilitar-li un refugi tan agradablement calentet.

En aquestes que va arribar el senyor Gat. Va mirar per un cantó, va mirar cap a l’altre i va pensar :

- Que estrany ! Alguna cosa fa mala olor, juraria que el pollet havia d’estar aquí.

Mentre, al pollet li va començar a passar el que sol passar quan et poses dins d’un pilot de merda: la caloreta va començar a augmentar cada vegada més i més.... i el pobre pollet cada vegada tenia menys aire. Va voler aguantar, sabent de la presència del senyor Gat allà mateix però...... no va poder suportar-ho i..... va treure el seu caparró per sobre la caca de vaca, cridant PIO, PIO!

Va ser en aquell moment que el senyor Gat va aprofitar i, d’un agilíssim gest, el va atrapar en les seves urpes i.....se’l va menjar !

I aquets conte té un significat tan profund, que a falta d’una, té ni més ni menys que tres lliçons: UNA: que......no sempre, qui t’omple de merda és el teu enemic. DUES: que.....no sempre el que te’n treu és el teu amic. I TRES: que... a vegades, encara que estiguis de merda fins el monyo...... no pots, ni has de dir: NI PIU.

Contes I llegendes Tipologia textual: narració EL PONT DEL DIMONI El megàlit que es troba en un camp prop de Palau-Solità, el dimoni el portava a coll des del Montseny, d’on l’havia arrancat, cap a Martorell per acabar-hi el famós pont romà conegut per Pont del Dimoni, que travessa el Llobregat. En un costat del riu hi havia un gran hostal que no tenia cap pou per proveir-se d’aigua. Hi havia una minyona que s’havia de passar quasi bé tot el dia anant a cercar l’aigua a l’altra banda del diu, en una font que hi havia. Un dia que el riu baixava molt i molt ple va dir, com qui no vol la cosa : que més valdria donar-se al dimoni que no pas haver de fer tants viatges a la font. A l’instant se li presentà un cavaller que li prometé de fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La minyona ho va acceptar perquè estava ben convençuda que li estava prenent el pel perquè era del tot impossible. El dimoni, perquè el cavaller no era altre que el dimoni, es posà a tot seguit a treballar amb tota la fúria, quan només li mancava una pedra de les grosses i la matinada s’acostava, el sol estava apunt de sortir. La noia que ho va veure es va espantar molt i molt, i va anar a demanar ajuda a l’hostalera i tot plorant li va explicar el tracte que havia fet amb el cavaller que no podia ser altre que el dimoni perquè ja estava acabant el pont. La mestressa de l’hostal li va dir que no patís pas, que ella ho solucionaria. Va agafar una galleda d’aigua i la va tirar sobre el gall del galliner que estava ben adormit, el gall tot espantat es va posar a cantar i al cap de poc tots els galls de les masies veïnes ja estaven cantant. En passar el dimoni per sobre la masia de Can Cortès de Palau, el gall es va posar a cantar fent companyia a tots els altres. El dimoni, que només pot treballar les hores de fosca, en sentir cantar el gall es va creure que ja era de dia i que no havia tingut temps d’acabar el pont, tot enfurismat va deixar caure amb tota la ràbia la pedra a terra i amb tanta força que va quedar dreta, tal com encara avui es troba i enfonsada més de catorze pams.

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu ELS CATALANS PEL MÓN Una vegada vaig anar a Birmània vigilant una expedició de banc d'Espanya. El viatge va anar força bé i en arribar a Yakri, un reietó local m'oferí hospitalitat de bona llei. Havent-hi per allí pocs europeus, aquell senyor va tenir interès a fer evident la brillantesa de la seva cort i em retenia, feia que el meu repòs s'allargués més del que m'havia proposat. Per tal què la meva presència occidental no deslluís l'etiqueta de palau, el monarca em va donar una capa tota brodada de perles i pedres fines, amb la condició que només me la podia treure per dormir. Les residències reials d'aquells països són com una mena de parc, on bèsties i persones viuen en comú, guardant determinades diferències. Hi ha una gran quantitat d'ocells, elefants de jardí, felins, tortugues sagrades i profanes, insectes de la temporada i altres animals, tan rars que arriben a fer respecte. L'estada allí era una festa seguida. Cantàvem, ballàvem i menjàvem del matí al vespre i cada vici tenia la seva satisfacció. Però com que jo era persona manada i mai no he negligit el deure, va venir el dia del comiat, i el reietó, per obsequiar-me, va organitzar una gran exhibició folklòrica. El sobirà, vestit de gala, em va fer seure al seu costat. Tenia una pantera als peus i un lloro magnífic a l'espatlla dreta. Va picar de mans i començà el programa. Després de sentir cantar gent de totes les contrades del país, sortiren dues-centes ballarines, que es posaren a dansar d'una manera monorítmica. El ball va allargar-se hores i hores, sempre igual, sempre amb la mateixa cadència. Quan el tedi s'apoderà de mi, vaig dir a manera d'expansió, en català i alçant la veu: —Mal per mal, m'agraden més les danses de Castellterçol... El lloro va fer un crit gutural i dirigint-se a mi digué: —No us emboliqueu. Si us sent el Gran Intèrpret esteu perdut. Va dir-ho en un català tan correcte que de moment se'm va tallar l’alè. Home de món com era, vaig dissimular davant del rei, però aquella nit, quan tothom dormia, vaig cercar el lloro, que va explicar-me la seva història. Era un lloro català de Cadaqués, i havia arribat fins allí per atzars de la vida. Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l'idioma que ens unia, i teníem records comuns. Parlàrem del Mediterrani i de les nostres esperances de reveure'l, i l’endemà de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l'arribada. Pere Calders


JOAN FERÉSTEC (I)

En Joan tingué tres oportunitats d'esmenar el seu caràcter: la primera no li serví, la segona

tampoc no aconseguí que canviés, i la tercera semblava ja un càstig definitiu; si no sabia

ser persona, potser fóra millor que quedés definitivament convertit en un ase, ja que s'havia

comportat com a tal en no aprofitar les dues oportunitats anteriors. Però la providència

divina no podia permetre tal situació, i en Joan ruc va fer mèrits per tornar a la seva

condició humana, això sí, no fou alliberat de tot vestigi de culpa, ja que ell i els seus

descendents van ser coneguts amb el motiu de Feréstec, un mal menor si es tenen en

compte altres possibilitats.

Una vegada era un noi que es deia Joan. Ja sé que és com si us digués Josep o Anton, que a

cada casa en trobareu dos o tres. Però, veureu quin cognom més estrany: es deia Joan Feréstec.

Fins ni sembla de persona. Tant és així, que

estic segur que ni el seu pare ni el seu avi no

se'n deien; però, com que el nostre Joan tampoc

no semblava sempre una persona, Feréstec li

devien començar a dir de motiu, i Feréstec es

diran els seus fills, i Feréstec els seus néts. I vet

aquí tota la família tarada amb un mal nom per

culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser bon minyó.

Però espereu-vos...

Aquest nostre Joan, així que s'enfurismava una

mica, ja feia servir les dents o els punys o les

urpes. Això per a ell valia més que les bones

paraules, que és l'única arma de les persones

decents. I com que en aquest món passa tot sovint que el veí no fa les coses a pler nostre, i en

Joan era molt gelós dels seus gustos, ja us dic que viure prop d'ell era un continu perill.


JOAN FERÉSTEC (II)

La mare, tot era fer sospirs i exclamar: "Aquesta criatura ha nascut per a la nostra condemnació!"

El pare es plegava els braços a l'esquena i proferia greument: "No sé pas on anirà a parar aquest

noi..." I s'allunyava amb un aire de misteri. I el cas és que volia que en Joan entengués que el lloc

on aniria a parar, a conseqüències d'algun cop de geni si no se'l corregia, era a presidi. Però, el

minyó, és clar, no ho entenia. I si ho hagués entès tampoc no s'ho hauria cregut.

Els seus germanets s'hi tornaven com podien, i després el comparaven senzillament amb un gat o

un gos o un ruc o una cabra o un bou, segons els casos. I jo em penso (i això no passa d'ésser un

pensament meu) que hi tocaven bastant; perquè aneu a saber aquella feréstega criatura, si a més

de l'ànima humana en tenia diverses altres: de bou, de cabra, de ruc, de gat o de gos. Però això

és com els sembrats, que cal arrencar les males herbes i deixar les bones espigues; i com que en

Joan no tenia cura d'arrencar-se les ànimes de bèstia i deixar-se les de persona, Nostre Senyor ja

s'encarregà de donar-li pressa.

Doncs, vet aquí que un dia el nostre Joan degué llevar-se amb l'ànima gatívola exclusivament,

perquè se sentia tot rodateulades, irritadís i esgarrapador.

La germaneta feia punta al coixí, asseguda a la fresca del terrat, de cara a la marina. La innocent

criatura acompanyava el renou dels boixets amb una cançó. Això de cançó val a dir que és molt,

perquè en realitat era un seguit de notes esquerdades, escanyades, desafinades, per a fer fugir

esverat el gat més filharmònic de la creació, si és que a la creació hi haguessin gats filharmònics.

El nostre Joan, que es passejava pel terrat amb aquella ànima de gat que hem dit, la comminà

que callés. Però ella, sentint-se amb tot el dret d'estar contenta, senzillament pujà la veu unes

quantes notes més amunt, aleshores el minyó, fora de seny, arrapà feréstegament la trena de la

germana i li clavà les ungles a la cara.


JOAN FERÉSTEC (III)

Jo no sé si ell sabia que Déu té un bastó que no es veu i fa el seu fet. El cas és que tot seguit

s'esdevingué una cosa terrible, i difícil de contar en poques paraules. (Penso, però, que me'n

sortiré). En Joan sentí com si de sobte li arrenquessin la pell i li'n posessin una de nova; entorn de

la boca li brollaren uns pèls llargs i punxeguts; per tot el seu cos experimentà una estarrufera

elèctrica. I tot això en els instants breus (relativament) que duraren els xiscles de la pobra

germaneta.

Quan aquesta es girà per protestar en paraules, en el lloc d'En Joan trobà un enorme gat barrat de

roig, que se la mirava amb uns ullassos plens de mal geni; amb l'esquena feta un pont del diable, i

bufava i miolava.

Tot just ella va tenir un poc d'esma, bufà també, encara que amb un bufit de persona.

El gat fugí rabent com un mal esperit.

En tot aquell dia no es veié en Joan enlloc de la casa.

Que trista és la vida d'un gat! No tenir altre menjar que el que un mateix es caça després d'hores i

hores de quiet aguait, i tot per un ratolí escardalenc o una sargantana escanyolida; o el que un

mateix es furta a la cuina a riscos de cop d'escombra o de l'amorrada als fogons roents o de la

dutxa d'aigua gelada. No tenir més pàtria que les teulades, amb aquells compatricis salvatgins,

busca-raons llestos d'urpes. No tenir per a rentar-se més tovallola que la llengua, i encara tot el

dia gratant, tot el dia llepant, tot el dia fent cacera sobre el propi cos. I amb tanta de feina, sempre

tenir aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un gat, ben mirat!


JOAN FERÉSTEC (IV)

Al cap de vint-i-quatre hores justes, el nostre Joan experimentà aquelles extraordinàries

sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés: vet aquí que tornava a ésser el minyó d'abans.

Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. I era que el pare així

ho havia manat, esperant que per ell sol, el càstig ja faria efecte.

Que el pare sabés callar, per això era el pare; però per a la germana, que encara duia la cara

senyalada, i per al germanet, que no se sentia la seva massa segura, era tanmateix difícil de

retenir-se la llengua.

En Joan, amb el cap fet un niu de cavil·lacions, rodava com una ànima en pena per les cambres,

pel terrat, pel jardí. Ja veia ell que allò d'esgarrapar no estava bé i Nostre Senyor no ho volia; però

la passada transformació més aviat l'irritava, i li semblava que tothom se n'havia de riure; i ara

aquell silenci com si no li hagués passat res, el tenia tot contrariat. En rigor, només esperava un

mot per esclatar. Però el mot no el deia ningú; i els germanets, quan ell s'acostava, s'apartaven

per evitar compromisos.

Al capdavall, els trobà al jardí que preparaven un joc. A En Joan li va entrar de sobte una gran

juguera. Feia més d'un dia que no havia jugat. Perquè, mentre havia estat gat, prou feina havia

tingut a fer-se, una mica que fos, a la nova vida; i sobretot, d'un gat de l'edat d'en Joan ja se'n pot

dir un gat vell; i els gats vells són molt formals i no juguen.


JOAN FERÉSTEC (IX)

Quina ira per al nostre Joan ruc, tanta de gent mirant-lo!

Amb prou feines si tres carreters de la Riba, amb tres vares de freixe que feien tremolar l'aire,

pogueren desfermar la bèstia folla i dur-la a les quadres d'aquella prudent persona de senyor

Feréstec pare.

Que és trista la vida d'un ruc! Aquella parsimònia, aquella monotonia dels pinsos en un menjador

tan fosc, tan cloït, que per a tot serveix, fins per a les funcions que menys predisposen a la gana. I

tot el sant dia dret, fins per dormir. I una còrpora tan extensa, i no tenir ungles per a gratar. I haver

de carregar el pròxim, amb els seus pecats i els seus parents, damunt d'una esquena que es té

sobre quatre potes tan primes. I passar just per allí on et manen; i que no t'ho manen amb

paraules, perquè et tenen per ruc i es pensen que no les entendries, sinó a vergassades. I quan el

genet descavalca, tu espera'l hores i hores, que ell poc pensa en tu tant si plou com si fa sol. I

sempre allò de veure't l'ombra d'aquelles orelles tan llargues, tan peludes, tan mòbils, tan

desacreditades. I sempre pensant, sempre rumiant amb el cap a terra... i amb tanta feina, sempre

aquell avorriment de no tenir res a fer. Que es trista la vida d'un ruc, ben mirat!

El nostre Joan ruc, quan al cap de dotze hores ja gairebé li havia passat aquella ira malastruga,

pensà: "Per dotze hores més, prendrem paciència, i una altra vegada ja anirem amb més de

compte".

Però passaren les dotze hores, i en Joan continuava essent ruc. I els seus germans val a dir que

se n'aprofitaven. Per a la mainada no hi ha tanta alegria com un ruc. Qui va a peu, tenint un ruc

per a cavalcar! A la primeria, en Joan s'hi apuntalava, bufava, brandava la cua, no volia arrencar

de cap manera. La vara de freixe hi posà remei.


JOAN FERÉSTEC (V)

El feréstec minyó, no veient altre remei que presentar-se humil, s'anà atansant passa a passa,

amb les mans a les butxaques per inspirar una certa confiança. I aturant-se a una distància que

encara no podia fer por del tot, mormolà: "Em deixeu... jugar?"

I es gratava el cap, com una reminiscència del dia abans, però avui val a dir que amb mesura, i no

per cap necessitat de debò. La germaneta se'l mirà: semblava tot submís; i com que allí on juguen

dos més gresca fan tres, sense rumiar-s'ho gaire més, accedí: "Juga..."

En Joan avançà una passa més. La germaneta, reculant un xic, afegí: "Però tingues compte de no

treure les ungles..."

Sentir això En Joan i pegar un bot, tot va ésser u. Jo no sé quin diable o quin esperit de gos se li

abrivà a dins; el cas és que s'abraonà damunt la germaneta, i li enfonsà al braç tots vuit incisius i

els quatre ullals, deixant-los-hi marcats com qui mossega una poma.

Però aquella vareta màgica de la Providència, que ningú no la lluca i va fent el seu fet, degué

tornar a colpir en Joan, perquè el ferotge mossegaire sentí un trasbals dolorosíssim en tot el seu

cos. Imagineu quin mal deu fer que, a un home, de sobte li facin un cos nou. Les dents li creixeren

i se li afuaren, el nas se li aixafà, les galtes se li feren totes penjants, se li arrugà tot el front, les

cames se li guerxaren: volgué enraonar, i només li sortí un lladruc.

La germaneta havia perdut el món de vista; quan tornà a veure-hi, en lloc d'en Joan es trobà

davant d'ella el buldog més lleig d'aquest món; i mireu si cal que sigui lleig un buldog, per a ésser-

ho més que cap altre. Germana i germanet i nina i cèrcol i pilota fugiren esfereïts. L'horrible bèstia

restava allí encadenada, fent tremolar tot el jardí amb la seva ira impotent.

En tot aquell dia no es veié en Joan enlloc de la casa.


JOAN FERÉSTEC (VI)

Que és trista la vida d'un buldog! No diré ésser tan lleig, perquè es pot ésser molt lleig tot i no

essent buldog. Però tenir tantes dents, tanta força i tant de mal geni, i no poder bellugar una pota

que l'amo no ho vulgui; i sempre haver de fer aquella cara de prunes agres, perquè, sinó, la gent

et pren per un gos d'aigües i et falta al respecte i l'amo no està content. I no poder aclucar tranquil

l'ull en tota la nit: que ara passa el vigilant, que ara passa un que ve del teatre, que ara passa un

gripau o fresseja una fulla; i tu borda, perquè, sinó, es pensaran que no hi ets. I quan surts a

passeig, haver-te d'aturar a cada arbre, a cada pal, a cada angle de l'escala, a cada cantonada, a

cada quiosc, a cada guarda-rodes, a les cames de cada municipal, i tu aixeca una de les dues

potes del darrere, que en tinguis ganes o no... I allò de no poder saber si aquell altre gos que

passa és un amic o no, si no l'olores sota la cua. I tenir un nas tan fi, que arreplega totes les

ferums mengívoles del barri, i haver-te d'estar sota la taula, si és que t'hi volen, per copsar al vol

un parell d'ossos escurats. I amb tanta de feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer...

Que és trista la vida d'un buldog, ben mirat!

Al cap de vint-i-quatre hores justes, el nostre Joan buldog experimentà aquelles extraordinàries

sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés; vull dir que sentí com si li fessin un cos vell, i es

trobà altra vegada Joan persona.

Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. Era que el pare ho

havia manat així, dient: "Si ara no es corregeix, ni mai". I esperava que aquells dos càstigs seguits

per ells sols ja farien l'efecte.


JOAN FERÉSTEC (VII)

En Joan rumiava, rumiava. Els seus pensaments, segons com es miri, serien molt llargs de contar;

segons com es miri, serà cosa de quatre mots. Bastarà de dir que la feréstega criatura, persuadit

que els seus cops de geni desplaïen no solament a la família, sinó a Algú que és més amunt i té

més poder, estava decidit a no esgarrapar ni mossegar, sinó en cas que li anés la vida. I encara...

Perquè, a una persona, potser li val mes morir-se que no tornar-se gat de teulada o buldog.

Vingué l'hora de tornar al col·legi. El minyó, tot ronsejant de vergonya, hi fou acompanyat per

l'impenetrable genitor; el qual donà al mestre explicacions d'aquella festa d'uns quants dies. "Jo

opino, acabà el bon senyor, que fóra més convenient de no parlar-li'n..." Però, qui atura un mestre,

quan se li presenta ocasió per a una història tan viva, tan extraordinària i tan exemplar!

La història fou, doncs, contada. El mestre es callà el nom del protagonista; però prou que a en

Joan se li veien les orelles vermelles, i els llavis trèmuls i mormoladors, i els ulls amb una

inquietud que s'anava abrivant.

Però la catàstrofe vingué a l'hora de plegar. Aquells castells de paciència i de bons propòsits

s'havien esvaït com unes boires minses. Els bordegassos de l'escola, que tots un dia o altre

havien estat víctimes de la ferotgia d'En Joan, ara el miraven sortir, qui amb una rialleta, qui amb

un xiu-xiu a l'orella del company, qui amb un miol, qui fins amb una imitació de lladruc.

En Joan, poc sincerament penedit encara, no sabia sofrir aquella riota com una segona expiació

de les seves culpes. Però la serventa el retenia, i se l'enduia fortament agafat del puny. Ell vinga

tibar, vinga girar-se; provà si la seva escopinada arribava a la cara dels mofetes: només

aconseguí que la burla es manifestés cada vegada amb més renou. Per fi, es decidí a acabar-ho a

patacades. Pegà una estrebada violenta; i, deseixit de l'estreta de la minyona, anava a escometre

la mainada enemiga, que ja l'esperava en ordre de batalla...


JOAN FERÉSTEC (VIII)

La serventa, veient venir el batibull, provà de retenir-lo; però en Joan, fora de seny, la rebaté d'una

guitza (no és bonic de dir-ho, però guitza se'n diu) i després una altra i per fi una altra fins a tres.

Ja és ben segur que primer es cansarà el pecador de fer malifetes, que Nostre Senyor de fer

justícia. A la primera guitza, el nostre Joan sentí una violentíssima inflor a les orelles, com si les hi

bufessin. Si a la segona hagués tingut consciència (bé, si hagués tingut consciència ja no hauria

ventat guitzes), doncs, si hagués tingut consciència, hauria reparat que ja no tenia mans i peus de

persona, sinó de ruc. A la tercera, ja no era una criatura humana, sinó un ruc amb bast i tot.

I mireu si estava enfurismat. Bé que no s'adonés que la seva veu havia esdevingut un bram: al

cap i a la fi, una acció tan de bèstia com una guitza no sol anar acompanyada amb paraules de

persona. Però, no comprendre per què era que s'anava formant aquell grup al seu voltant! Quin

espectacle, un ruc que ha perdut l'enteniment i amenaça els estels amb els seus unglots terribles i

inútils!

Tothom del carrer era allí; era una pinya, un raïm, una magrana de curiosos: cotxers amb les

xurriaques, carreters amb tralla, municipals amb el sabre, urbans amb el bastó, venedors de diaris

amb la paperassa, emblanquinadors amb la canya, beates amb el rosari, capellans amb el

breviari, macips amb el carretó, camàlics amb la corda, dones de plaça amb la ferum, estudiants

sense llibre, aprenents amb el paquet, dependents amb la mitja cana, botiguers amb la xerrameca,

modistetes amb la capsa, minyones amb el cistell, soldats amb l'enamorament, policies amb

l'autoritat...


JOAN FERÉSTEC (X)

El pobre pare i la trista mare deixaven fer, i

pregaven perquè Nostre Senyor s'apiadés

d'aquell fill.

S'escolà el segon dia, el tercer, i el quart, i

el cinquè. En Joan ja començava a

desesperançar de tornar a ésser mai més

persona. I com que cada dia s'entossudia

més, les vergassades plovien amb més

delit i la càrrega es multiplicava. Ja no li

feia il·lusió ni un bast nou que li havien

comprat. Rumiava revenges contra els que

així abusaven de la seva condició de ruc.

Una vegada s'ajagué al caire d'una feixa;

aquesta intenció tan poc santa congrià

damunt les seves costelles un tal diluvi de

cops, que el pobre ruc expersona començà

a repensar-s'hi.

I descorregué la segona setmana. En Joan ara veia clar que el bon camí per a aconseguir de Déu

el perdó d'una culpa, no és pas ni de bon tros l'enravenxinament, sinó la humilitat.

Jo us asseguro que no trobaríeu un ruc més resignat que en Joan, des d'aleshores. Si, a més dels

dos germanets, la fornida serventa s'enfilava damunt de les seves anques, en Joan acalava les

orelles i tirava com podia.


JOAN FERÉSTEC (XI)

Fins a un dia, -oh dia memorable en la vida d'En Joan Feréstec!- que passejant per vora l'estany

del jardí, el germanet petit va tenir la imprudent idea de fer pessigolles dins les orelles d'en Joan

ruc. Aquest se les espolsà, l'altre insistí, la bèstia parà en sec i el minyó, de l'estrebada, caigué

dins de l'aigua.

Quin esglai, quins xiscles la germaneta, i ningú que hi acudís! I quina lluita dintre el cor d'en Joan

ruc! Vet aquí la seva revenja que se li presentava sola; però també deixar morir negat un

germanet petit...

No s'hi pensà més. El sacrifici més gros per a un ruc és de posar la boca dins l'aigua tèrbola; però

en Joan estirà el coll, submergí el morràs fins a mitja cara, i pescà el germanet.

Tan bell punt el ninó restà assegut en terra, per anar-se desespantant, en Joan sentí un trasbals i

una transformació en tot el seu cos de ruc, però aquesta vegada amb una inefable dolcesa. I

encara no havia tingut esma de palpar-se, que la germaneta ja feia un crit d'alegria: "Oh, Joan, ja

tornes a ésser persona!"

I s'abraçaren tan tendrament, que no us en sabria donar idea.

I no tinc notícia de cap més cop de geni d'en Joan. Tot fa creure que la lliçó va ésser eficacíssima.

Fora d'aquest record, no li restà dels seus abominables costums cap senyal, si no és aquest nom

de Feréstec, que devien començar dient-li de motiu, i Feréstec es diran els seus fills i Feréstec els

seus néts. Tota una família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser

pacient, i no respondre a les ofenses del veí més que amb paraules dolces.

Carles Riba


L’AGRÓ QUE S’HAVIA FET VELL En un estany hi havia un agró acostumat a pescar molt fins que va envellir i, ara, de gran moltes vegades perdia la caça. L’agró va pensar de quina manera podria treure profit de la seva manya, que més endavant va ser la causa de la seva mort. Vet aquí que va arribar un dia que no va poder pescar res i s’estava a la riba trist i mig mort de gana. Un cranc es va estranyar per què ja no pesqués com abans i li va preguntar per què estava tan moix. L’agró va contestar-li que sentia una gran llàstima per tots els peixos de l’estany, perquè dos pescadors que pescaven en un altre estany es proposaven venir a pescar en aquest. - Aquells pescadors -va dir– són mestres en l’art de pescar i pescaran tots els d’aquest estany. El cranc, en sentir això, espantat, va córrer a dir-ho als peixos. Després de parlar molt van reunir-se amb l’agró per demanar-li consell. - Només hi ha una solució- va dir l’agró-; que jo us porti d’un en un a un altre estany que no és gaire lluny d’aquí, on hi ha moltes canyes i un gran fangar, i els pescadors no us podran fer mal. Tots els peixos ho van tenir per bo i cada dia l’agró prenia tants peixos com volia, feia com si els portés a un estany, però, en arribar a un turonet, baixava i es menjava el peix que portava. Així va viure molt de temps sense que li costés pescar, fins que un dia el cranc va demanar a l’agró que el portés a ell. L’agró va allargar el seu coll i el cranc s’hi va agafar amb les dues pinces. Mentre volaven el cranc s’estranyava de no veure l’estany al qual es pensava que es dirigien. En ser prop del lloc on l’agró solia menjar-se els peixos, el cranc va veure les espines dels que s’havia menjat durant tant de temps i va adonar-se de la mala jugada que els feia. Llavors el cranc va estrènyer el coll de l’agró fins que l’hi va trencar i va caure mort a terra. El cranc va tornar a l’estany dels seus companys i els va contar la traïció i l’engany que l’agró els feia i que per això l’havia mort.


L’ELEFANT ENCADENAT Quan jo era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l’atenció l’elefant que, com vaig saber més tard, era també l’animal preferit d’altres nens. Durant la funció, la bèstia enorme feia gala d’un pes, una mida i una força descomunals… Però després de l’actuació i fins poc abans de tornar a l’escenari, l’elefant sempre es quedava lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes. L’estaca, però només era un minúscul bocí de fusta amb prou feines enterrat a uns quants centímetres de terra. I tot i que la cadena era gruixuda i poderosa, em semblava obvi que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel amb la seva força, havia de poder alliberar-se amb facilitat de l’estaca i fugir. El misteri encara em semblava evident - Què el subjecta doncs? - Per què no fuig? Quan jo tenia cinc o sis anys encara confiava amb la saviesa de la gent gran. Vaig preguntar doncs a un mestre, un pare o un oncle pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat. Llavors vaig fer la pregunta òbvia: - Si està ensinistrat, per què el lliguen? No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps vaig oblidar el misteri de l’elefant i l’estaca, i només me’n recordava quan em trobava amb altres nens que també s’havien fet aquella pregunta alguna vegada. Fa alguns anys vaig descobrir que, per sort meva, algú havia estat prou savi per trobar la resposta. L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar l’elefant indefens acabat de néixer subjectat a l’estaca. Estic segur que, en aquell moment, l’elefant va empènyer, va estirar i suar tractant d’alliberar-se. I, malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir perquè aquella estaca era massa forta per a ell. Vaig imaginar que s’adormia esgotat i que, l’endemà, ho tornava a provar, i l’endemà següent, i l’altre... Fins que, un dia, un terrible dia per a la seva historia, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Aquell elefant enorme i poderós que veiem al circ no s’escapa perquè, el pobre, creu que no pot. Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer. I el pitjor és que mai més ha tornat a qüestionar-se seriosament aquell record.

I mai més va tornar a posar a prova la seva força.

Text informatiu Tipologia textual: narració L’ INVENT DE LES LLAUNES DE CONSERVA Les necessitats alimentàries dels exèrcits napoleònics van ajudar a inventar la llauna de conserva. Aquest fet afavorí estratègies militars més ràpides i va fer possible la guerra de masses contemporània. L’any 1796, Napoleó va traslladar des de Niça 350000 homes a través de la frontera italiana a fi de conquerir Itàlia als austríacs, La velocitat de desplaçament d’un exèrcit d’aquestes característiques depèn dels subministraments de vitualles. Napoleó va veure aquest problema i va decidir solucionar-lo, Va constituir la Societat per a l’Encoratjament de la Indústria, que oferia recompenses per les idees que ajudessin la indústria francesa. Un dels primers de guanyar-ne una fou el pastisser Nicolás François Appert. La intenció d’Appert era conservar els aliments. L’envàs dels seus primers assaigs fou una ampolla de cava. Va posar el menjar que volia conservar a les ampolles, les va tancar hermèticament amb taps de suro subjectats amb fil ferros. Després les bullia al bany maria durant períodes de temps diferents , segons el producte que s’havia de conservar. Els primers aliments amb què experimentà foren guisats de carn , les sopes, la llet, els pèsols, les mongetes, les cireres, els albercocs i els gerds. Appert es va traslladar a les rodalies de París , i va fundar la primera fàbrica de conserves del món, amb uns cinquanta treballadors. L’any 1807, l’armada francesa va comprar-li pèsols , mongetes i sopes de verdures per a una expedició militar al Carib. L’armada necessitava la independència que les provisions embotellades li podien oferir, ja que la majoria dels ports de subministrament estaven bloquejats per l'enemic. L’any 1830 les primeres llaunes d’aliments conservats van arribar a les botigues; eren de tomàquets, pèsols i sardines. Més tard, el ventall d’aliments es va ampliar, però les vendes augmentaven molt lentament a causa dels alts preus. Els mètodes manuals de producció en limitaven la fabricació a deu unitats per dia i treballador. A més , aquestes llaunes eren difícils d’obrir. Calia fer-ho amb un martell i un cisell. L’opinió pública es resistia a acceptar els nous mètodes. Les morts d’uns expedicionaris a l’Àrtic es van atribuir a unes llaunes en mal estat i , tot i que, el fabricant era un altre, l’episodi va afectar la indústria d’Appert. El mercat va patir la pitjor davallada l’any 1855, quan unes 5000 llaunes destinades a les tropes de Crimea es van rebentar pel camí, i es pogué comprovar que el seu contingut estava podrit. La raó d’aquests fracassos era que les llaunes no s’escalfaven prou per esterilitzar-ne el contingut. Quan Appert va desenvolupar la seva tècnica no es coneixien els principis científics que la justifiquen. Aquests principis no es van descobrir fins a la dècada següent, gràcies als treballs de Louis Pasteur.


L’ÓS I ELS AMICS

Dos amics anaven junts per un camí quan veieren sortir un ós enorme que llançava terribles rugits.

-Socors! Auxili! - van cridar

El més prim dels dos no va trigar a trobar refugi entre les branques d'un arbre, però el seu amic, massa gras, no va poder fer el mateix.

- Dóna'm la mà i puja'm! - Va suplicar - Corre! Afanya't!

- No puc! - va replicar el més prim mentre pujava cada cop més amunt - Si ajudo a algú tan gras com tu, corro el risc de caure .. i no vull que l'ós em devori!

La temible fera guanyava terreny poc a poc. De la seva boca en sortien rugits temibles, i cada vegada s'anaven apropant més a l'homenet gras. Però de sobte, es va deixar caure a terra.

"He sentit a dir que un ós mai ataca un cadàver" - es va dir per a ell, el viatger - "Em faré el mort".

Immòbil, es va fer el mort, mentre l'ós l'anava ensumant. Després l'animal se'n va anar, realment convençut que l'home estava mort.

Quan l'ós se n'havia anat, l'altre viatger va baixar de l'arbre i va dir al seu amic:

- Has tingut molta sort! Te n'has escapat pels pèls! Em pregunto per què se n'haurà anat l'ós. Fins i tot m'ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a l'orella! - va dir - Què t'ha dit?

- L'ós m'ha recomanat que no torni a viatjar, d'ara endavant, amb algú que només pensa en sí mateix i que no ofereix ajuda quan la teva vida està en perill. És en els moments difícils quan es reconeix els veritables amics.

I amb aquestes paraules, l'home va seguir el seu camí sol.

Lliçó: Aquell que només pensa en sí mateix, perd els seus amics

Contes d’arreu del món. Tipologia textual: narració País: Perú

LA LLEGENDA DE HUASCARAN I HUANDOY

El regne de la serralada dels Andes al paradís de la Vall del Callejón de Huaylas vivien els déus. El déu Suprem, Inti ( el sol), tenia una filla anomenada Huandoy.

Huandoy era tan bonica com una tendra i fresca orquídia. El seu pare pensava casar-la per a tota l'eternitat amb un déu de bellesa similar i de les mateixes virtuts. Però al cor de la vall, dins el poblat dels Yungas, Yungay, hi vivia un gentil i valent príncep mortal, anomenant Huascarán, que es va enamorar profundament de la bonica Huandoy. La Huandoy corresponia el gran amor del príncep. Es trobaven d'amagat, eren feliços i sentien una forta passió i tendresa l' un per l'altre.

Quan el déu pare va assabentar-se dels amors entre la seva filla i el príncep mortal, li va suplicar que ho deixés, que viure amb un príncep mortal no era convenient per a una deessa. La passió dels joves prínceps era superior a les súpliques del pare als seus consells i sermons.

Tan gran va ser la ràbia que va sentir el déu suprem, Inti, davant la força d'aquest amor amb un mortal, que va maleir la parella d'amants i els va condemnar per sempre i per a l'eternitat a viure separats. Els va convertir en dues grans muntanyes de granit i els va cobrir de neus perpètues per a calmar la seva ardent passió. Entremig de les dues muntanyes va situar una vall estreta i profunda per tal que estiguessin totalment aïllats. En la seva fúria, el déu pare va elevar les muntanyes a una alçada majestuosa, per tal que els prínceps, per sempre més, es puguin veure, però mai més no es puguin arribar a tocar.

Els enamorats ploren pel seu dolor, fonen gota a gota la neu que els cobreix i els seus plors d'amor s'uneixen en un llac de color blau turquesa per tota l'eternitat. Aquest llac rep el nom de Llanganuco i el trobareu si un dia aneu al Perú, a una altitud de 3.400 metres sobre el nivell del mar. Les muntanyes, que porten el nom dels prínceps Huandoy i Huascaran, tenen una altitud de 6.560 metres i 6.768 metres, són les muntanyes més altes de la vall i de tot el país.

I llegenda contada llegenda acabada.

Luís Rodríguez Ortiz. Llegenda dels yungas de Yungay-Ancast (Perú)

Relats d’autor Tipologia textual: narració La metamorfosi Poc després del nomenament d’en Pep Guardiola com a entrenador del Barça escrivia un article titulat “L’any que ve, tampoc” en el que expressava els meus dubtes sobre la capacitat del noi de Santpedor per redreçar la situació. Es jugaven en aquells moments les darreres jornades de la lliga i l’afeccionat desitjava que s’acabés ja aquell malson. Res convidava a l’esperança malgrat saber-se el conductor del nou projecte. Els jugadors estaven cansats o desmotivats o les dues coses al mateix temps. Es parlava de mal ambient al vestidor. Els mitjans esmolaven els ganivets contra algun o altre jugador. Ronaldinho no jugava. Es parlava de donar el passaport a Deco i Eto'o. Henry enyorava la seva filla. Però cinc mesos després, mentre escric aquestes ratlles, la situació ha canviat radicalment. L’eruga lenta i parsimoniosa que s’arrossegava pels camps de tota Espanya s’ha convertit en una esplèndida papallona, ràpida, imprevisible que vola cap a l’àrea rival al primer toc. Els dubtes ara els té el contrincant: No sap si li ha passat per sobre una piconadora o un tren de mercaderies. I els porters reben els gols a cabassos i els queda una cara de babau que amaga un pensament: “No hauria d’haver creuat mai el Llobregat” (o la Diagonal en un cas ben concret). El Barça té pressa per resoldre els partits i es planta davant la porteria contrària amb velocitat, amb filigranes, amb jugades que tenen un punt de semblança amb algunes caramboles de billar artístic. I el públic al Camp Nou necessita pitet, amb els ulls ben oberts es pessiga la pell per comprovar que no és un somni. I oblida ràpidament les temporades en blanc, les festes privades de Ronaldinho i les mocions de censura i xala d’allò més amb les galopades en ziga-zaga de Messi amb la pilota enganxada als peus amb cola ràpida, amb les incorporacions a l’atac d'Iniesta, que pot driblar l’adversari a dins l’àrea petita, amb la precisió mil·limètrica de les passades de Xavi, amb la rotunditat de les definicions d'Eto'o que va estar a punt de sortir del club, amb les curses d’obstacles d'Alves arribant fins a l’altre extrem del camp. I sobre tot, amb la implicació, amb el coratge, amb la pressió que afoga al rival a totes les línies del camp. I et preguntes com és possible que aquests jugadors als quals els sobra mitja part per a guanyar i meravellar siguin els mateixos que conformaven aquell equip lent i avorrit de l’any passat. Un relat de Copèrnic


LA MUNTANYA

Hi havia una vegada una noia d'uns 25 anys, que vivia en un poble envoltat d'un bosc. Aquesta

noia tenia un somni, pujar dalt d'una muntanya. Cada dia, es vestia i sortia dient: avui sí que hi

pujaré. Un dia, va començar a traspassar el bosc, però llavors va caure per un barranc. Només es

va fer unes quantes rascadetes, però va decidir fer el camí de retorn cap a casa seva. L'endemà,

va tornar a sortir i aquest cop quan estava a mig camí, va començar a ploure, una pluja no gaire

intensa. La noia va tornar enrere per por de refredar-se. I així van passar uns quants dies, la noia

iniciava el caminet que ja es coneixia, però sempre trobava una excusa o una altra per desfer el

camí. I un bon dia, va dir-se: "no podré pujar-hi mai a aquella muntanya, i això que m'havia fet

tantes il·lusions d'arribar al cim", i va decidir dir a tothom: "ho he aconseguit, he pujat dalt del cim".

Van passar uns anys, la noia continuava fent la seva vida al poble. Semblava que la idea de fer el

cim de la muntanya, ja l'havia oblidat. Fins que un dia, van tenir a casa uns convidats. El cosí

Tomàs, durant el sopar, els va explicar, tot cofoi, com un dia d'estiu, s'havia posat les xiruques i

havia fet el cim. La noia va desenterrar aquell somni de l'oblit. Tot i que, de moment, no es va

posar les xiruques.

Un dia que ella va anar a comprar , quan anava de camí, es va topar amb un vell ermità, i li va dir:

"Ja sé que tens un somni, si no ho intentes mai, mai sabràs si ho aconseguiràs. Tot depèn de tu."

La noia es va quedar callada i pensativa, "i si tingués raó aquest vell ermità?". I dit i fet, l'endemà,

un diumenge assolellat, es va penjar una motxilla a l'esquena, i es va calçar les xiruques. I camina

que caminaràs, i finalment, va arribar al cim.

Lliçó: pots aconseguir tot el que et proposes, si treballes de valent.


LA PERDIU I ELS SEUS FILLS

Una família de perdius vivia en un camp de blat. Cada dia, la mare, abans de sortir a buscar menjar per als seus fills, els feia aquesta recomanació:

- Fills meus, no sortiu mai d'entre les espigues; us podrien veure; a més, heu d'escoltar tot el que sentiu dir.

Els fills de la perdiu obeïen; no es movien d'entre el blat i escoltaven tot el que es deia. Un dia van sentir un home que es mirava el camp i deia al seu fill.

- Demà segarem; el blat ja és madur, les espigues ja rossegen. Avisa els nostres veïns que vinguin a donar-nos un cop de mà.

Els fills de la perdiu van tenir molta por i van explicar a la seva mare tot el que havien sentit. Ella, però, ells va tranquil·litzar i els va dir:

- No tingueu por, demà no segaran.

I va tenir raó, perquè el dia següent només es van presentar el pare i el fill. El pare va dir:

- Els veïns no ens volen ajudar i el blat s'ha de segar. Avisa els nostres parents que vinguin a ajudar-nos.

Els fills de la perdiu es van espantar. Però, quan la mare va tornar amb el menjar, va tranquil·litzar-los altra vegada:

- No tingueu por; demà tampoc no segaran.

També aquest cop va tenir raó. Al dia següent només van sentir els dos homes, pare i fill, que deien:

- Ningú no ens ajuda, fill. Ni amics ni parents, i ja és temps de segar. Ho farem tu i jo sols encara que ens rebentem de cansament.

Els fills de la perdiu explicaren aquesta conversa a la seva mare, la qual els va dir:

Fills meus, prenem les nostres coses i anem-nos-en en un altre lloc. Mentre els pagesos s'han refiat dels altres, jo ja sabia que no segarien; però ara que han decidit fer-s'ho ells, ho faran de debò.

Adaptació de la faula i dibuix: Àngel Vergés i Gifra


LA PRINCESA I EL PÈSOL

Un jove príncep desitjava casar-se, però amb una princesa de veritat. Havia recorregut els set mars, escalat totes les muntanyes del món i lluitat amb els més ferotges dracs, per poder trobar una princesa de debò, però no havia tingut èxit. I és que totes tenien un defecte: unes eren molt grasses, les altres massa primes, altres eren molt altes, altres molt baixes, algunes tenien el nas molt gran, i d'altres molt petit. En fi ...

Després de cinc anys de buscar, el príncep va tornar al seu reialme molt trist i va dir que al món no hi havia princeses biniques. I després d'això va decidir tancar-se a la torre més alta del castell.

Dies més tard, en un dia amb una forta tempesta, algú va trucar la porta del palau. Com que els criats estaven molt espantats pels llamps que queien per la tempesta, el mateix Rei va haver d'anar a obrir la porta.

Quan ho va fer, va veure a una bonica jove amb un bonic vestit de seda blau, teixit amb fils d'or i sabatilles de vidre. La noia estava tota mullada i les seves sabates deixaven anar aigua cada vegada que feia una passa. A més, les trenes fetes amb el seu preciós cabell negre s'havien convertit en dues cataractes per les que queien raigs d'aigua.

"Sa majestat, sóc una princesa i estic perduda. Podria passar la nit al seu palau?", va dir la jove fent una reverència. "Una princesa? va pensar el rei, doncs anem a veure si és cert". El Rei es va endur la princesa a una de les estances per tal que es canviés la seva roba humida.

Mentrestant, el rei va ordenar als seus servents que preparessin una de les habitacions del palau i posessin sobre el llit deu matalassos i deu cobrellits. Una vegada va estar fet, va posar al fons del primer matalàs un pèsol. L'endemà, el Rei va entrar a l'habitació de la princesa i li va preguntar : "Com has passat la nit?" I la princesa va contestar: "Molt malament, hi havia alguna cosa dura al llit que no em va deixar dormir".

El Rei va deixar anar una gran rialla i va sortir de l'habitació cridant per tot el palau: "És una princesa de veritat, És una princesa de veritat! Només una princesa de veritat pot ser tan sensible com per a sentir un pèsol en el fons de 10 matalassos". Va pujar fins a la torre més alta del castell on hi havia el seu fill i li va explicar el que havia passat.

Els dos van riure i ballar. El príncep es va canviar de roba i va baixar a la torre per conèixer la princesa. Quan va entrar a l'habitació i la va veure, ella el va mirar i en aquest instant tots dos van saber que estaven fets l'un per l'altre.

Dues setmanes després es va celebrar el casament a palau i hi va haver una gran festa que va durar tota una setmana.

El príncep i la princesa visqueren feliços per sempre i el pèsol va ser enviat a un museu del regne.

Contes i llegendes Tipologia textual: narració LA SOPA D’ALL Un dia el rei Jaume anava de cacera. Es va perdre i es va quedar sol i separat de tota la gent. Volta que voltaràs per tal de veure si podia orientar-se, com més voltava i caminava més s’anava separant dels seus companys. Després de moltes hores va començar a tenir gana de debò; per fi va fer cap a una casona mig enrunada en la qual hi vivia una velleta sola i pobra com una rata, i tan vella que quasi bé no es podia valer. El rei li va demanar si tenia alguna cosa per menjar; però aquella bona dona tota espantada en veure a casa seva un cavaller tan distingit i elevat, ni va saber què dir-li ni què fer. El rei empès per la gana, va obrir un calaix d’una taulota i hi va trobar un rosegó de pa sec com un os. Entre mil altres rampoines va trobar una cabeça d’alls i, sense haver-se’n vist mai de tan fresques, el rei va posar al foc una cassola tota fumada que corria per allí i va fer una sopa d’all, que va trobar boníssima i gustosa com si mai en tota la seva vida no hagués menjat res de millor. Aplacada la gana, el rei li va donar una moneda d’or a la velleta perquè pogués comprar-se menjar i se n’anà, aviat va trobar-se amb un escamot de la seva gent que el cercava i varen tornar cap a palau. El record deliciós d’aquella sopa d’all va mantenir-se viu en ell. I sempre pensava que si ell que no hi entenia gens ni mica de guisofis, havia fet unes sopes tan suculentes i saboroses, com les faria el seu cuiner, que era un gran mestre en l’art de cuinar! I el dia que li escaigué cridà el cuiner i li manà que fes una sopa d’all. El cuiner tot sorprès per aquell encàrrec, complí el manament reial i portà les sopes a taula. El rei les tastà i encara escup ara; les va trobar insípides i sense cap mena de gust. Cridà tot seguit el cuiner i, tot enfurismat, preguntà com havia fet les sopes i era tant gran la seva indignació que manà que el pengessin per poca traça i mal cuiner. Els cortesans que tenien més influència amb el rei varen córrer per fer-li veure que si havia trobat tan exquisides les sopes que s’havia menjat al mig del bosc no era pas perquè fossin millors que les que li havia portat el cuiner, sinó perquè aquell dia portava una gran gana. Després de rumiar-hi una bona estona el rei es donà per convençut i perdonà el cuiner. També va pensar que no era la millor cosa del món enfadar-se per tan poca cosa i tan de pressa.

Contes i llegendes Tipologia textual: narració LA VELLA I ELS LLADRES Això va anar i era, si era bé i sinó també, una vella que vivia als afores d’un poble. Una nit estava escalfant-se a la vora del foc amb una única companyia de les roges flames. De sobte va sentir un soroll per dalt de la cambra i tota estanyada es va dir: - Què deu ser aquest soroll? O m’ho haurà semblat? Aleshores, va sentir molt clarament els passos que anaven d’aquí cap allà i es va adonar que eren una lladres que anaven a robar-li. Com que estava sola i no tenia ningú que la pogués ajudar, es va posar a pensar: - Què podria fer per tal de fer fugir aquests lladres? Ah! Ja ho sé! I sense pensar-s’ho més, se’n va anar a la porta de l’escala i començà a cridar: - Bernat, puja al terrat! Marieta, treu l’escopeta! - Martí, tira-li! - tu, Pere, pega-li al darrera! - Ramon, compta quants són! En sentir els crits de la vella, els lladres es van espantar molt i deien: - Doncs no hi ha gent en aquesta casa... Ràpid! Anem-nos-en, que si ens agafen entre tots... Després, asseguda la vella vora el foc, va començar a riure amb grans riallades, i... conten que encara riu. Joan Amades, Folklore de Catalunya. Rondallística

Contes i llegendes Tipologia textual: narració LES BRUIXES I LES TEMPESTES

A Castellar es diu que hi havia dos in drets on es reunien les bruixes. Un indret era el forn del Cosidor, del qual no en resta res, ni la masia, sols es conserva la font, situada sota la falda del puig de la Creu. En aquest lloc es reunien les bruixes per anar cap a Caldes de Montbui.

Segons Joan Amades, en el Costumari Català, a Castellar es creia que a la nit de Sant Joan les bruixes es transformaven en mosques, així podien fer més el que volien. Amb la finalitat d'evitar els embruixaments o mals esperits a les masies hi havia el costum d'encendre quatre fogueres als quatre costats de la casa. També es deia que " a la vigília de Sant Joan si s'anava al bosc, s'havia de procurar de no punxar-se amb la fulla del boix grèvol, la qual es creia endimoniada, car el Diable se servia d'aquest arbustos per punxar el braç dels qui es donaven a ell a fi de treure'ls la sang amb la qual havien de signar el pacte que establien ".

Des de temps ençà es creia que les tempestes i pedregades eren provocades per bruixes o bruixots. I per evitar-les molts pobles de Catalunya fins el segle XIX eren freqüents els tallanúvols, l'espantanúvols o esbarriabromes.

Segons Joan Amades, Castellar del Vallès va ser un dels últims pobles que va tenir un tallanúvols com a funcionari públic. Aquest tocava unes campanes especials de bronze que tenien la propietat d'espantar i fer fugir els mals esperits que provocaven les tempestes. " Gent del poble conta encara que passada la Guerra Civil, el sector anomenat el Pla, concretament al carrer de Sant Jaume, vivia un home anomenat Tomàs que, quan es preveia que s'apropava una gran tempesta, exercia els seus rituals. En una ocasió, en veure-la venir, va arribar del camp adeletrat, va agafar de casa seva ganivets i va marxar cap el paratge de la riba de can Barba, concretament on avui es troba la plaça de la Miranda o del Pito, i encarant-se a la tempesta, va començar els seus rituals amb llenties i amb gran gesticulació amb els ganivets encarats cap els núvols "

( Prat 1997, 11-12 i 66-67 )

Relats d’autor Tipologia textual: narració LES TERANYINES Sabeu per què els tapers eren tan amics de les aranyes i respectaven amb tanta religió les grises i denses penjarelles que a poc a poc anaven omplint l’obrador de dalt a baix, fins a tocar gairebé en terra? És una de les coses més estranyes que mai s’hagin vist i un dels records més vius de la meva infantesa. No passava setmana (i quan es donava una mala ratxa no passava dia, sobretot en els obradors dels tapers per excel·lència, és a dir, els homes que feien taps a mà), sense que algun d’ells, tot empenyent el carrat de suro al fil de la ganiveta, i fent-lo rodar per reformar-lo i treure’n, amb una traça gairebé d’un prestidigitador, el tap perfecte, no hi deixés sense voler enganxats els dits o el palmell. La sang brollava de seguida; ja és sabut que les mans en són plenes. A qualsevol altre ofici, l’accident hi hauria produït esglaí i alarma generals. En uns segons, la ganiveta traïdora, la peça de suro, la banqueta i la cadira del treballador, la roba que duia posada i el terra, quedaven tenyits de sang. Però els altres tapers ni se n’adonaven, atens a la pròpia feina i al propi risc. Només algú de la vora mig girava la vista cap a l’accidentat i li deia : “I doncs, Cisquet, que t’has deixat haver amb l’ham de mosca?..Vols que t’ajudi?” I la major part de les vegades el ferit ni donava resposta. Ho deixava tot, eina i treball, s’alçava de la cadireta, espolsava la mà ferida per treure’n la llefiscor, i agafant un bon manyoc de teranyines, el més espès possible, com si fos una troca porosa o un tou de cotó fluix, se’n tapava el tall, per més ample que fos i per fons que tingués, i amb un esqueix de tela vella (sempre en tenien tot de parracs a punt) o una tira d’arpillera, treta de les saques de cànem on s’embalaven les taps, embenava ben bé, s’hi passava un lligam de cordill i cura feta! Era un disbarat? No ho sé: només puc dir que ho he vist fer dotzenes de vegades, sense que mai m’hagin dit que aquesta mena de cura de cavall acabés malament. Al contrari: les teranyines serien tan brutes de pols com vulgueu; el que jo puc assegurar és que n’eren tan plenes i espesses de dos o tres dits, i velles potser d’anys, que semblaven confites. Però el cert és que tancaven les ferides miraculosament, sense haver d’anar a l’apotecari ni al metge. Agustí Calvet (Gaziel)


MARIA LA BRUIXA (I)

Durant les vacances, en Max va conèixer la que seria la seva millor amiga, la Maria. Era una nena

misteriosa, però molt agradable. Li agradava la màgia, i la practicava. El que no sabia el nen, era

que estava estudiant per a ser una bruixa bona.

Anava a l'acadèmia de bruixeria del Bruixot Pilot. Hi anaven nens i nenes de tota la comarca

perquè era la millor però ho havien de portar en secret, per això en Max no n'havia de saber res.

Un dia el noi va anar a jugar a casa de la Maria, i mentre la nena era a la cuina, preparant el

berenar, va començar a xafardejar per tota la casa. Hi havia moltes figures, i mobles antics, que a

en Max li cridaven molt l'atenció, ja que només n'havia vist d'iguals a les pel·lícules.

Va pujar per una escala de cargol fins a arribar a les golfes, on encara n'hi havia més de coses.

Però el que li va cridar més l'atenció, va ser un canelobre daurat i brillant, que destacava entremig

de tanta pols i teranyines. S'hi va apropar, i sense que ell se n'adonés el va absorbir i se’l va

emportar al món daurat.

Un cop allà el seu aspecte va canviar, també es va tornar daurat. Es va espantar força i va

començar a cridar la Maria... Però la nena no el podia sentir, tot i que, en fer estona que no el veia

el va buscar per tota la casa. Quan ja ho havia regirat tot buscant-lo, va veure la porta de les

golfes oberta i es va témer el pitjor. Els oncles de la nena, el Bruixot Pilot, la Bruixa Muixa, la

Bruixa Piluixa i la Bruixa Fluixa, li havien dit que no hi entrés per res del món allà dins i sempre ho

tenien tancat amb clau, per això era estrany que estigués obert. La Maria no s'atrevia a entrar, i

sabia que en Max era allà dins i va decidir anar volant amb la seva escombra cap a l'acadèmia on

treballaven els seus oncles. Mentrestant, el nen voltava pel món daurat fent amics, no li

desagradava aquell lloc, però tenia gana i tot el que hi havia per menjar era d'or.

- Mengem perles daurades, i maduixes d'or, nosaltres,...en vols una?- Li va preguntar un follet,

també daurat, és clar.

Però a en Max, no li venien gaire de gust, i amablement les va rebutjar i va seguir el seu camí,

potser hi havia alguna porta per poder sortir d'allà.


MARIA LA BRUIXA (II)

Mentre, la Maria ja era a l'acadèmia, explicant-t’ho tot als seus oncles, que van començar a

discutir, per saber qui s'havia deixat la porta oberta de les golfes, quan sabien que era tant

perillós...

-Prou!!- va cridar la nena,- ara, això ja no importa! Hem d'anar a salvar en Max, i si no pareu de

discutir, potser serà massa tard.-

Les tres bruixes van donar-li la raó a la nena, van agafar les escombres, i en un tancar i obrir d'ulls

ja eren a les golfes. El bruixot Pilot, va haver de quedar-se a l'escola amb els alumnes, però els va

dir que si calia, tancaria i aniria a ajudar-les, només li havien de dir.

Es van protegir amb un camp magnètic, perquè el canelobre no les absorbís, i van començar a

negociar l'alliberament d'en Max.

- Molt bé, què vols a canvi del nen?- va preguntar la Bruixa Muixa.

- Ja ho sabeu, el que vull,...vull que hem desfeu del meu encanteri i tornar a ser un més de

vosaltres.-

- Això, ja saps que no pot ser, vas fer servir la màgia per fer malifetes, i has de pagar la teva

condemna- Va dir la Piluixa.

- Doncs el nen, es queda aquí a dins, si no perquè xafardejava...-

Llavors la Bruixa Fluixa va tenir una idea, si donava la seva paraula de no fer servir la màgia per a

fer el mal, aleshores, el farien tornar, però l'encanteri, tornaria a produir-se a la més mínima

maldat.

Tots, hi van estar d'acord, i sense adonar-se’n, en Max tornava a ser dins la cuina amb la seva

amiga, mentre que a dalt, a les golfes, tres bruixes i un aprenent de bruixot, reprenien una amistat

i un deure, desapareixent ràpidament, per anar a parar a la gran acadèmia de bruixeria del Bruixot

Pilot, que els va rebre amb els braços oberts, i amb un munt de consells per donar.

En Max, una mica atordit, va explicar el què creia que havia somiat, a la seva amiga, mentre

berenaven.

- Perquè, en aquesta casa, no n'hi ha de golfes, oi?

Contes d’arreu del món Tipologia textual: narració País: Mauritània

PER QUÈ ELS GOSSOS PERSEGUEIXEN ELS COTXES

Tothom a l'Oest d'Àfrica sap per què els gossos persegueixen els cotxes.

Fa algun temps quan els cotxes van arribar per primera vegada als camins, un burro, una cabra i un gos van agafar un taxi.

Estaven molt, molt lluny del poblet on vivien.

Quan van arribar al primer poble, el burro va tocar l’espatlla del xofer i li va dir. "Aquí baixo jo. Quant li dec?"

"Són tres mil francs," va replicar el taxista.

El burro va pagar, i van romandre en el cotxe la cabra i el gos.

La cabra no va estar-hi molt de temps més. Va sortir del taxi, i es va perdre en la malesa.

Per fi el gos va arribar al seu destí. "Quant és?" va preguntar. "Són tres mil francs," va contestar el taxista.

El gos va treure un bitllet de cinc mil francs. El xofer el va prendre i va arrencar el seu cotxe veloçment, rient amb grans riallades.

És per això que un burro, una cabra i un gos reaccionen tan diferent en veure a un cotxe acostant-se pel camí.

El burro roman just on es troba. Deixant al xofer maniobrar al seu voltant. Sap que ja va pagar, i que no ha fet res roí, per la qual cosa no ha d'avergonyir-se.

Al moment que un cotxe s'apropa per un camí on es troba una cabra, aquesta escaparà a tota velocitat, perquè sap que no va pagar la tarifa, i que el taxista l'està buscant per cobrar els seus diners.

Però els gossos passen els dies sencers perseguint cotxes, buscant a aquell xofer que en aquella ocasió els va estafar.


Zerafina

Zi zenyora, zóc la minyona nova… Ja ho zé que zon lez nou i que havia de venir a lez trez però éz que m'he perdut una mica i quan em penzava que ja havia arribat, un zenyor molt ben veztit m'ha dit que era a Zantz.(…)

Zi tinc promèz? Ara no, però n'he tingutz doz. El primer ez deia Miqueló. Era roz com lez ezpiguez i ez va morir a l'Àfrica. El vaig conèixer a la vora de la font. Jo em pazzejava per zota de lez acàziez i zento que diuen: "Quina merenga!" Em giro i veig unz quantz jovez que feien broma Quan eztava a punt de tirar-loz un roc ze'm van acoztar i em van dir que era molt bufona, totz alhora, però que anava una mica ezcabellada, i el que havia dit que zemblava una merenga duia una fulleta a la mà per jugar i me la va clavar alz cabellz. Dezpréz zempre enz vèiem i anàvem a pazzejar per la carretera i un vezpre que enz vam enfilar vinyez amunt, enz vam ficar en una barraqueta de fuzta, em va fer treure el veztit i em va dir que m'eztirez per terra. Ell ez va eztirar al meu coztat, va enzendre un zigarret i m'anava tirant zendra al melic. I quan va haver fumat el zigarret em va comenzar a eztirar els pelz de zota el braz, amb tanta fúria que a mi em zaltaven lez llàgrimez delz ullz. I un bon dia que plovia també enz vam ficar a la barraqueta i l'aigua corria a regueronz per terra i quan vam haver acabat jo tenia tota l'ezquena bruta de fang i vam riure molt. A mi tot allò no m'agradava gaire perquè m'ezgarrifa que em toquin. Quan era petita, una vegada una nena que anava a eztudi amb mi em va encomanar elz zeuz pollz i quan la mama me'lz treia, cada matí, no m'agradava genz que em toqués el cap. Van pazzar unz quantz mezoz i vaig haver d'anar-me'n del poble, tot i que el ventre no ze'm veia genz perquè la mama cada dia me'l faixava ben eztret, Vaig anar a caza d'una tia que viu a trez horez lluny de caza i allí vaig tenir una nena. Així que va rezpirar ez va morir perquè no tenia ozzoz. En Miqueló ja era a l'Àfrica… El dia que ze'n van anar em va dir que l'embarcaven cap a les cabilez i que allí el matarien a copz de zabre i que no em veuria mai méz, i va dir que zi el mataven, mentre ez moriria penzaria en mi… Dezpréz d'allò de la nena em va comenzar a venir al darrera el fill del zenyor Vidal, el farmazèutic. Així com en Miqueló era roz, aquezt zemblava un gitano. Però era méz zimpàtic. A lez nitz zaltava per la fineztra i ze'm ficava al llit. I em deia cozez molt boniquez… Abanz de zortir el zol z'alzava, ez pozava l'americana i fugia correntz. Jo el mirava per la fineztra i li tirava un petó amb la mà, i un eztiu no va tornar perquè van dir que z'havia promèz a Barcelona. I zi m'agrada d'haver vingut a zervir a Barcelona éz perquè penzo que potzer el trobaré i li podré eztirar el ble de cabellz que zempre li queia damunt el front i que era una coza que a ell li agradava molt que li fez.I ara ja ho zap tot. Per la feina em penzo que li agradaré: zóc molt neta i menjo a miquez com un ozell. De malalta no n'eztic mai. Tot el que pazza éz que a l'hivern zi no m'abrigo bé m'encoztipo. Noméz tinc el mal de zer una mica papizzota. Ze'm quedarà, oi?

Mercè Rodoreda, Tots els contes, Edicions 62 i "la Caixa". MOLC, Núm. 18.

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu UNES MINYONES VAN A DESFER LA CASETA DE BANYS DE LA BEN PLANTADA El dia és ennuvolat i tristíssim i el nostre mar sembla un mar del nord. No hi ha ni un vaixell, en tota la seva extensió. No es veu ni una ànima en la platja nua. Ha plogut. Bufa un vent obscur, són dos quarts de sis de la tarda i se sent que alguna cosa molt bella entra en agonia. Dues criades de passa ferma marxen sense dis res, riera avall, fins el lloc on les casetes de banys es trobaven, no fa gaire, voltades de tan dolça alegria i esport. Un conegut, creuant-se amb aquestes minyones, els ha dit ja, tant la tarda fosqueja: «Bona nit!». Toquen, toquen a l’església, trencant l’encantament malenconiós de l’hora gfrisa, campanes interminables. Diu que ahir, al morrot, un llamp va caure i matà una criatura de cinc anys. En algunes cases, a través dels balcons oberts se sent com ja, en aquestes hores, passen el rosari. A l’una hi ha una noieta que canta amb veu agra, no sé per què, una mena de complanta, que fa: «I els pobres no tenen feina / i els rics no fan treballar. / Per mantenir la família / s’han de vendre o empenyar. / a missa i al Sant Rosari / anem-hi tots si podem, / que la glòria guanyarem / de la pàtria celestial.» (...) Fora d’això, i de la veu de la mar sorda i sospirant, hi ha un silenci de mort. Les dues minyones han arribat a la platja. De tantes barraques viroladament acolorides com l’havien guarnida, ara ja no en resta sinó una, que tots coneixem per la de la Ben Plantada. Resta, closa i oblidada fa dies, amb la gran vela xopa, mig podrida de pluja. És una caseta de construcció americana, còmoda i desmuntable fàcilment. Ara la desmunten les serventes, amb certa inhabilitat, pe`ro fent la feina tanmateix. La vela ha estat plegada, desenterrats els pals gentils pintats de blanc i de viu groc. Ja les portes i les parets han vingut a terra. De cap a cap de la platja se’n veu, se’n sent el buit. Ara tot queda més escampat, i més nu, i més trist. Els moviments de les serventes s’han tornat apressats i precisos. Un home amb un carretó s’ha acostat al lloc, ara carrega i s’emporta les fustes ben lligades. Les noies, unides per les mans, donen al mar, ja negre, un esguard darrer. Després, també se’n van. Ja és fosc. Han callat tots els altres bruits i la veu de les onades s’ha fet més sorda i sospiradora, com el gemegar inacabable d’un captiu. El gegant mar diu la seva queixa, aquella queixa tan vasta i tan misteriosa, que, tot i essent quasi humana, ningú no ha arribat a entendre mai. EUGENI D’ORS La Ben Plantada

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu AMISTAT En el mes de desembre precedent, John Thornton, havent-se glaçat els peus, es veié obligat a restar en el seu camp, esperant la guarició, mentre els seus companys remuntaven el riu a fi de construir un rai destinat a Dawson. Ranquejava encara na mica, però el bon temps li feia desaparèixer aquesta lleugera dolença, alhora que Buck, prenent el sol, recobrava gradualment la força perduda tot escoltant el soroll de l’aigua que corre, el xerroteig dels ocells i totes les remors harmonioses de la primavera, acompanyades pel murmuri del bosc secular, que enllà limitava l’horitzó. Una mica de descans és una cosa legítima després d’un viatge de tres mil milles, pe`ro cal confessar que el nostre gos es lliurà amb el cor alegre a les dolçors de la peresa durant aquell temps de convalescència. Val a dir que el seu entorn tots feien el mateix. John Thornton no feia res, Skeet i Nig no feien res tampoc, esperant que sonés l’hora de moure’s. Skeet era una gossa setter irlandesa que des de bon començament havia demostrat molta amistat envers Buck, aleshores massa malalt per a atendre formalment la familiaritat que la gossa li avançava. Ella es complaïa a guarir certs gossos, i de seguida, com una gata mare llepa els seus gatons, es posà a llepar i a guarir assíduament les nafres del pobre Buck. Cada matí, en acabat d’esmorzar, la gossa emprenia la seva feina d’infermera i fou tal l’èxit de les seves atencions, que Buck arribà a apreciar-les tant com les del mateix John Tornton. Nig, igualment amical, encara que més reservat, era un gran gos negre de caça amb els ulls riallers i amb el més bon humor del món. Aquells animals, que semblaven participar de la bondat d’ànim del seu amo, no demostraven cap gelosia pel nou vingut, la qual cosa sorprengué molt Buck. Tan aviat com es trobà en estat de moure’s, els dos gossos l’acaronaren, el feren jugar amb ells a tota mena de jocs, mostrant-se-li tan amics i hospitalaris, que hauria calgut un caràcter ben desagraït per a no sentir-se commogut per aquell acolliment generós; i Buck, que noi era d’un natural vil, els correspongué llargament amb la seva amistat i amb els seus bon actes. Aquest feliç període de pau fou per a ell com una renaixença, com l’entrada en una altra vida. Però el bon companyonatge, els jocs, el fresc oreig primaveral, el benestar de la convalescència, tot no era res al costat del nou sentiment, d’amor veritable, pregon, apassionat, que creixia en ell. JACK LONDON La crida del bosc

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu EL MÚSIC D’entre la infinitat de persones que passaren pel mas Pla en temps de la meva adolescència, la memòria m’ha conservat el record de dos homes amb una exactitud exemplar. A l’estiu, solia passar un músic ambulant, un home vell, petit i plàcid, amb un bigoti llarg i caigut, els ulls tristos i d’una pell tan blanca i esblaimada que semblava que l’havien bullit o almenys que l’interessat havia de tenir un cobriment de cor d’un moment a l’altre. Anava pel món portant per tot equipatge un violí enfundat en una coixinera de drap de casa. Malgrat ésser un vagabund –i un vagabund de l’escola més antiga i a aquilotada- anava relativament ben vestit, i això sembla que li era, en certa manera, imposat per l’ofici que feia; voltava perles masies, pels llogarrets i vilatges i el llogaven per a tocar l’instrument en dies de festa assenyalada o per a amenitzar els casaments i bateigs que es feien a les cases. Portava un barret de palla amb una ampla cinta negra, col de cel·luloide, punys rodons i una corbata verda, muntada sobre una estructura de filferro penjada al botó de la nou. Quan anava pel camí, però, aquesta corbata se la treia, l’embolicava en un tall de paper i la guardava molt ben plegada a la butxaca. Només les sabates enormes i polsoses que portava donaven una idea de la seva mida insegura i esgavellada. Com a músic, el seu repertori era més aviat curtet: tocava una masurca –i aquesta era la seva peça de compromís-, un valset esbravat i cançoner i dos o tres aires rústics antics. Però els pagesos, llavors, no tenien pas gaires pretensions i amb poca cosa es conformaven. Per altra part, l’artista era molt amable i complaent, i si el seu repertori era limitat i de poca variació, no es feia pas pregar per tocar les musiquetes tanta estona com convingués a la seva honrada clientela. Tenia la repetició i la insistència tan fàcil, que més aviat solien cansar-se els joves d’alçar cama que ell de rascar l’arquet sobre les cordes devastades. Així, era molt considerat de tothom i no solament el feien menjar a taula i encara li allargaven algun ralet, sinó que rarament dormia a pallisses, la qual cosa era molt agradable per als vagabunds, sobretot per als que tenien una certa edat. –A les cases, sempre hi havia un catre per a ell, i al matí, per respecte als seus cabells blancs, no solien pas cridar-lo. Així podia fer matinada i llevar-se quan tenia gana. Tenia una altra excel·lent condició, aquell bon home, i és que se n’anava sense fer soroll dels llocs a on l’havien allotjat, procurant que no el veiés ningú, discretament, sense dir ni una paraula. JOSEP PLA Obra completa


Anem bé

No hi ha cap dubte que Espanya va bé: ha comprat 235 tancs.

És com si diguéssim: ja es nota que en Jaume va bé, s'ha comprat una torre a Sitges. I si continuem baixant de nivell: i és clar que va bé, en Pep, ja no agafa l'autobús, ara cada dia va a la feina amb taxi.

Espanya va bé, i la prova és que ha comprat 235 tancs alemanys. Tancs nous, últim model, els més sofisticats. No una mitja dotzeneta, per lluir-los el Dia de les Forces Armades, sinó 235, de moment. Aquests tancs costen 317.709 milions de pessetes, que escrit sencer són 317.709.000.000 de pessetes.

Els tancs que ara tenim sembla que ja han passat de moda. I com que Espanya va bé, és molt satisfactori poder tirar la casa -els tancs- per la finestra. No hi ha al mercat armamentístic cap tanc tan prodigiós i tan car com el Leopard alemany, i ja se sap, oi?, que si comprem una cosa barata a la llarga ens surt cara, i si, en canvi, comprem la màxima qualitat a la llarga estalviem. Algú objectarà: això es diu de la roba, d'un electrodomèstic, d'allò que es fa servir i que amb l'ús es pot deteriorar; però els 235 tancs no són pas per fer-los servir. Com no s'han fet servir els que hem tingut tots aquests anys.

Sí, és una bona reflexió. Aviat farà 60 anys que Espanya no ha tret partit dels seus tancs, i no hi ha cap previsió que permeti creure que a partir d'ara els necessitarà. Al contrari, ha desaparegut la publicitària amenaça del perill soviètic amb la qual es van justificar tantes actituds i decisions. Anem cap a la Unió Europea i no hi anem pas amb tancs. No tenim conflictes amb cap estat veí. Cal buscar en una altra banda, doncs, l'explicació de la inversió de 317.709 milions de pessetes en tancs. Que d'aquí a pocs anys ja valdran molt menys. Una explicació que no pot ser "cal renovar-los, els tancs", si no s'argumenta amb un perquè convincent. I aquesta explicació ha de ser tan impressionant com els centenars de milers de milions confessats.

Queden descartades, per tant, raons tan absurdes com: 1) ara que Espanya va bé, cal aprofitar-ho perquè si un dia un capità general treu els tancs al carrer, almenys no es vegin tronats; i 2) la compra dels 235 tancs no ha de preocupar els contribuents, perquè els diners surten de l'estalvi que s'aconseguirà amb la retallada dels medicaments.

Josep Maria Espinàs, AVUI, 03/03/98.


Com mor el pare Noel

Aquella pregunta dels nens -que com és possible que el pare Noel o els Reis d'Orient puguin visitar totes les cases del món en una nit- se l'ha presa seriosament un membre del Departament d'Enginyeria Civil de la Universitat de Colúmbia, a Nova York, i ha fet els càlculs pertinents.

Al món diu -hi ha dos mil milions de nens. Com que el pare Noel no s'encarrega del musulmans, ni dels hindús, ni dels hebreus, ni dels budistes, la seva àrea de treball es redueix a 378 milions de nens. Amb una mitjana de 3,5 nens per casa, la quantitat de domicilis que ha de visitar és de 91,8 milions. ¿De quan de temps disposa? Gràcies a les diferents zones horàries i a la rotació de la Terra -i si assumim que viatja d'est a oest, que és més lògic-, disposa de 31 hores. Això significa 822,6 visites per segon. A cada casa cristiana, el pare Noel té una mil·lèsima de segon per aparcar, saltar del trineu, baixar per la xemeneia, omplir el mitjons, deixar la resta de regals sota l'arbre, menjar el que li hagin deixat i anar-se'n. Suposant -pel càlcul- que aquests 91,8 milions de cases estiguin distribuïdes pel planeta de manera regular, el pare Noel ha de recórrer aproximadament 125,50 milions de quilòmetres. Això vol dir que el trineu es mou a 1.046 quilòmetres per segon, tres mil vegades la velocitat del so.

Suposant -per fer-ho més lleuger- que cada nen rebés tan sols una capsa mitjana de Lego (906 grams de pes), el trineu duria 321.000 tones de joguines, a part del que pesi el pare Noel. A terra un ren convencional no pot arrossegar més de 135 quilos. Però suposem que aquests rens voladors tenen uns poders especials. Que, per exemple, poden arrossegar dues vegades aquesta càrrega. Ni tan sols així el pare Noel podria fer el recorregut amb els vuit rens tradicionals. En necessitaria 214.200. Això incrementaria la càrrega útil a 353.430 tones. Viatjant a 1.046 quilòmetres per segon, aquestes 353.430 tones rebrien, per part de l'aire, una resistència que produiria sobre els nens un efecte similar al que es produeix sobre les naus espacials quan tornen a l'atmosfera. Cada ren rebria 14,3 quintilions de joules per segon. El pare Noel es veuria sotmès a forces centrífugues 17.500 vegades més fortes que la de la gravetat i a una força frontal de 1.954.701 quilos que l'aixafaria contra la part del darrere del trineu just abans de -tots ells: rens, trineu, joguines i pare Noel- encendre's, explotar i evaporar-se en 4,25 mil·lèsimes de segon.

Quim Monzó, Extret del recull d'articles Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, De Quaderns Crema,1998.


ES POT EVITAR LA GRAVETAT ?

Un dels somnis més absurds és voler evitar la força de la gravetat. Un univers lliure de la força

d'atracció gravitatòria és un impossible físic ja que, si no existís, és difícil imaginar què mantindria

estructurat l'univers... Al cap i a la fi, grans atractors, galàxies i sistemes planetaris li deuen la seva

existència, l'única de les quatre forces físiques que es manifesta a escala de les grans distàncies

estel·lars.

És ja clàssica a la ciència-ficció la idea de Herbert G. Wells qui, en "Els primers homes a la Lluna"

(1901), imaginava una substància, la "cavorita", que actua com a pantalla i blindatge davant la

força gravitatòria i permet a una nau espacial navegar fins la Lluna. Hem de dir, en la seva

defensa, que, només anys després, el 1915, Einstein ens va fer saber que la gravetat no és una

força com l'electricitat (apantallable amb un bon dielèctric, per exemple), i que mai serà possible

crear una pantalla antigravitatòria per molta "cavorita" que es tingui.

La relativitat general ens diu que un camp gravitatori és com una curvatura de l'espai-temps. La

massa altera la mateixa geometria de l'espai-temps, i, per això, evitar la gravetat sembla quelcom

impossible. Encara que sempre hi ha la possibilitat que va fer servir Charles Eric Maine en

"Compte enrere" (1959), on proposava que si la gravetat no és cap altra cosa que espai corbat, el

que calia per permetre l'antigravetat era "corbar l'espai en l'altre sentit". Llàstima que no va

explicar com fer-ho.

Traducció i adaptació de l’article de Miquel Barceló http://www.ciencia.vanguardia.es/


Violència

Durant les últimes setmanes estem vivint un clima de violència, oficialment atribuïda a brots xenòfobs o racistes a bona part d'Europa. En alguns moments la presència als carrers de grups considerats marginals o incontrolats crea una nova sensació d'inseguretat que no es dissipa amb manifestacions multitudinàries ni declaracions grandiloqüents dels polítics.

Parlar de racisme sense més ni més, sense buscar l'arrel del problema, és senzillament amagar el cap sota l'ala. Estem davant un problema de classes, perquè, fins on jo sé, als marroquins rics o als sud-americans rics que viuen a Espanya o a qualsevol país de l'Europa comunitària ningú no els molesta ni són objecte d'agressions.

La societat en què vivim ja fa molt temps que és insolidària, i la violència latent que genera una situació econòmica dolenta i una escassa o nul·la exemplaritat de la classe política ha fet que aquesta violència interior esclatés, i ja sabem que les cordes sempre es trenquen per la banda més dèbil, i els més dèbils són aquesta pobra gent que arriba aquí, o a Alemanya o a França, buscant una perspectiva millor que no troben als seus països d'origen.

No estem davant un fenomen de racisme o xenofòbia, i prou. Es tracta de la crisi d'una manera de fer les coses, d'una pèrdua gairebé absoluta de valors ètics. L'únic que importa és guanyar diners, treballar com menys millor i guanyar tants diners com es pugui. Per això molesta veure al nostre voltant pobresa i misèria. Una pobresa i misèria cada dia més grans, perquè cada dia que passa són més grans les diferències entre rics i pobres. No hi ha millor brou de cultiu que la desigualtat pel rebrot de moviment de caràcter feixista i violent.

Avui les víctimes són els immigrants. Demà podem ser qualsevol. Quan les societats perden el nord, i la nostra l'està perdent, tot és vàlid. I en aquest tot s'hi val entren ràpidament en acció l'odi i la violència.

Javier González Ferrari, Diari de Barcelona, 30/11/92.


Sant Llorenç de la Muga, Mon Amour

Ja tinc equip! D'ençà que el Barça és menys que un club i mentre l'Espanyol manté l'himne en castellà, el cor em demana uns colors i la gargamella un crit.

Gols, punts, victòries. Això vol l'afició. I copes, moltes copes, totes les copes. I embriagar-se en l'alegria i pensar que ja et pots morir perquè haurà valgut la pena viure uns moments tan inefables. Però al cap del temps, tots aquells que havien pujat al carro del vencedor van fent mutis si no tornen les victòries. I el camp es buida. Ah! Que n'és de fàcil ser d'un equip gros! Avui m'hi apunto, demà en renego, sempre a remolc dels resultats.

Desdenyat i delerós, buscava l'equip dels meus amors i ja m'havia fixat en el Sabadell, que les està ballant magres al cul de la Segona divisió, quan he tingut notícia de l'equip de Sant Llorenç de la Muga. No ho he dubtat un sol instant: ja tinc equip!

El Sant Llorenç de la Muga milita a la Tercera Regional. Fa més de dos anys que no ha guanyat un partit. No solament perd sistemàticament, sinó que en una sola lliga ha arribat a encaixar 247 gols i només n'ha fet 20. I no baixa de categoria, perquè més avall ja no n'hi ha cap.

Oh, com us estimo, colors del Sant Llorenç! Vosaltres sí que sou l'essència de l'esport. ¿No és un miracle que amb aquesta adversitat persistent l'equip encara sobrevisqui? ¿No és digne de mèrit i d'elogi que uns xicots vagin per aquests camps de Déu defensant una samarreta que és el pito del sereno? No tenen més moral que l'Alcoià? Assenyalats amb el dit, s'arrisquen a ser dedenyats per les noies de la comarca, però ells, tretze són tretze.

Píndar de Tebas era un poeta excels que, entre d'altres coses, es dedicava a glorificar els guanyadors dels jocs panhel·lènics. En lloava la família i els emparentava amb els déus. D'això se'n diu fer el llepa. Jo estic més a prop del perdedor que del guanyador. Sobretot, si és un perdedor vocacional.

No ho dubteu, jugadors del Sant Llorenç. La meva ploma servirà la vostra causa, m'heu guanyat el cor i jo us prometo fidelitat i lloança. Jo seré el vostre Píndar. I no desespereu. Aquest any, sí.

Ramon Solsona, Extret del recull d'articles Ull de vaca, Quaderns Crema,1995.


Urbanitat i pipí

L'Atlètic de Bilbao juga al camp del Cadis. Als cinc minuts de la segona part, el jugador basc David Villabona té ganes d'orinar i sense pensar-s'ho dues vegades s'acosta al pal de la porteria i fa un pipí.

El fet li costarà, probablement, una sanció del club. No del Cadis, com a propietari del terreny i el pal, sinó del mateix Bilbao, per la mala imatge, que, a més, va ser immortalitzada en una fotografia en què es veu el jugador en primer pla regant el pal i el públic al fons.

Aquest és per a mi el detall més encisador de la feta. Ja és una mica estrany que a Villabona li vinguessin ganes de canviar l'aigua de les olives tot just començar la segona part, però el cas és que, posats a fer-ho a la vista de tothom, va anar al pal de la porteria. ¿Per què?¿Per ocultar-se de trenta mil persones?

No. L'explicació és a parer meu psicoanalítica. El pal de la porteria expressa la cultura de l'arbre. Quan un home ha de fer un riu a la muntanya, busca un arbre. Als nens se'ls ensenya que les urgències s'esbraven contra la soca d'un arbre i que allò que el cos excreta serveix per assaonar la terra, nodrir l'arrel, vitalitzar la saba, enlairar el brancam i multiplicar el fullatge, que purifica l'atmosfera amb oxigen de primera qualitat.

L'instint de buscar l'arbre és doncs, un homenatge a la fecunditat, un cant a la vida, especialment quan procedeix d'un xicot que ve d'un país de boscos frondosos, que ha convertit la tala de troncs en un esport titànic, un país que de l'arbre n'ha fet símbol. La naturalitat amb què va actuar testimonia la falta de mala voluntat. És de més mala educació partir la canyella d'un contrari que fer pipí a recer d'un pal. Els ciclistes per exemple, també alleugereixen la bufeta a la vora de les carreteres i, si la cosa va molt renyida, encara que costi de creure, ho fan sobre la marxa, sense baixar de la bicicleta. Això ja no és falta d'educació, sinó que és una micció d'alta escola, virtuosisme urinari. I això que els esportistes no són gaire dandis. ¿Us heu fixat que no porten mai mocador? Si els raja el nas, escupen els mocs directament a terra. Hi tenen molta traça i ningú no els diu mai res.[…] El cas de David Villabona demostra que els homes fem la feina bastant de pressa i de qualsevol manera. Les dones en canvi requereixen temps i condicions adequades. ¿No heu observat que als llocs públics hi ha una gran escassesa de lavabos de senyores?[…]

Tornant al pipí de Villabona, he d'afegir un detall que no he comentat: el va fer a la porteria contrària.

Ramon Sosona, Extret del recull d'articles Ull de vaca, Quaderns Crema, 1995.


BREU HISTÒRIA DE LA PUBLICITAT Encara que la publicitat és una forma de comunicació moderna, des de molt antic la humanitat ha utilitzat diferents tècniques per cridar l’atenció sobre els productes que es volien vendre. La veu i els símbols gràfics van ser els primers recursos utilitzats per donar a conèixer les mercaderies i els objectes que es posaven a la venda. A l’antiga Grècia, els Kerux eren els encarregats de pregonar els edictes i les normes oficials, però també eren contractats per artesans i comerciants per donar a conèixer els seus productes. A Roma eren els praeco els qui pregonaven a crits les convocatòries d’eleccions, els espectacles del circ, la venda de productes i fins i tot la compravenda d’esclaus. A l’edat mitjana la base de la publicitat continua sent oral, ja que la immensa majoria de la població no sap llegir. Els pregoners eren els personatges encarregats d’anunciar els productes. En aquesta època també van tenir molta importància els símbols gràfics per anunciar els comerços i els tallers artesans. Segons l’activitat s’utilitzava un símbol o un altre com s’ha fet fins als nostres dies. En aquesta època van tenir origen les marques. La marca era un senyal que identificava l’origen d’un producte i permetia mantenir un control de qualitat. La impremta, inventada per Gutenberg al segle XV, revoluciona el sistema de producció de comunicats gràfics i escrits. La impremta va permetre a la publicitat trobar un nou canal de comunicació per arribar a un públic més gran: la publicitat impresa. El primer cartell comercial que es coneix el va fer a Anglaterra al segle XV l’impressor William Caxton. Amb aquest cartell volia fer publicitat dels llibres editats a la seva impremta. Al segle XVII, T. Renaudot crea a França el Bureau d’Adresses (oficina d’adreces), que era un full en què hi havia adreces d’interès per als consumidors. Encara que des de molt antic han existit diferents maneres de reclamar l’atenció dels possibles compradors, el que avui s’anomena publicitat neix al segle XIX en les societats industrials. Amb la invenció de la màquina de vapor el sistema tradicional de fabricació en tallers artesanals es va substituir per la producció en grans fàbriques que permetia produir més i més ràpidament. Aquest canvi radical en el sistema de fabricació s’anomena Revolució Industrial. La màquina de vapor va revolucionar els mitjans de transport. Les publicacions periòdiques van ser els primers mitjans de comunicació de masses i els primers suports que va utilitzar la publicitat per arribar al públic. El cartell es va convertir a final del segle XIX en el gran mitjà de publicitat exterior. En un principi, els cartells eren fets fonamentalment per artistes plàstics, que els van considerar una forma més de creació gràfica. És per això que la majoria dels cartells d’aquest període de final del segle XIX i principi del XX són considerats obres d’art. Entre els artistes més coneguts que es van dedicar al cartellisme hi ha el francès Toulouse-Lautrec i el català Ramon Casas.


BREU HISTÒRIA DEL CINEMA

La història de la cinematografia s’inicia el 1895, quan els germans Lumière van fer a París la primera projecció cinematogràfica. El nou invent es va comercialitzar ràpidament i es va estendre a altres països. La invenció de la fotografia, a mitjan segle XIX, ja havia suposat una revolució. Però amb el cinema es feia un salt endavant encara més gran: no solament es podien crear imatges a partir d’un aparell, sinó que aquestes imatges tenien moviment, s’assemblaven encara més a la realitat. Amb el cinematògraf s’inicia una nova etapa en el món de la imatge. Aquest nou invent, aquesta nova màquina de crear imatges, ha tingut una influència molt gran en la nostra manera de percebre el món. El cinema ha portat posteriorment a la televisió i a la revolució dels mitjans de comunicació: la transmissió d’imatges per satèl·lit, per cable o a través d’Internet. La majoria de les primeres projeccions es feien en barraques de fira i amb la gent dreta. El cinema era simplement una novetat tècnica que permetia veure imatges en moviment. Arribada del tren a l’estació, El regador regat i Sortida dels obrers de la fàbrica són algunes de les primeres filmacions fetes pels germans Lumière. Les primeres projeccions cinematogràfiques de la pel·lícula del germans Lumière Arribada del tren a l’estació van ser curioses. A la pantalla es veu com un tren s’acosta a l’estació. La màquina i els primers vagons apareixen de lluny. Lògicament, com més s’acosta a la càmera, més gran es veu el tren. Un cop queda aturat, unes persones baixen del tren i d’altres hi pugen. Molta gent sortia espantada de la barraca on es projectava la pel·lícula creient que el tren els envestiria. Molts dels primers espectadors del cinema confonien la imatge amb la realitat, i creien que el tren els atropellaria. No sabien interpretar les imatges del cinema. El 1927 la Warner Bros va presentar el primer gran èxit del cine sonor: El cantant de jazz, d’Alan Crosland. La consolidació del cinema sonor va fer desaparèixer de les sales de projecció els músics que interpretaven en directe la banda sonora. El 1935 el color permet donar encara més realisme a la imatge cinematogràfica. Aquell any, a Hollywood es projecta La fira de les vanitats, de Rouben Mamoulian. Però l’èxit definitiu del nou sistema arribarà amb una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema: Allò que el vent s’endugué, de Victor Fleming (1939). Blancaneu i els set nans, de 1937,és el primer llargmetratge de dibuixos animats sonor i en color. Va ser un dels gran films de Walt Disney i un gran èxit comercial, i es va convertir amb el pas dels anys en un clàssic del gènere del cinema animat. El 14 de desembre de 1896 es fa la primera projecció de cinema a Barcelona, al Cinematógrafo Napoleón de la Rambla de Santa Mònica, on es van projectar films dels germans Lumière.


EL LLENGUATGE DELS COLORS

Els humans utilitzem els colors per comunicar-nos i transmetre'ns missatges, els fem servir com a codis (per exemple, en els semàfors, el vermell vol dir no passeu, el verd, via lliure i el taronja ens avisa que està a punt de posar-se vermell), i els donem un determinat simbolisme. Això ho fem d'una manera convencional, és a dir, que hi ha un grup més o menys gran de persones que es posen d'acord i decideixen, per exemple, que el color vermell en els semàfors significarà que està prohibit passar, o que una banderola verda a la platja voldrà dir que el mar està tranquil i no hi ha perill de banyar-se).

Els colors serveixen per a distingir els equips que participen en una competició esportiva, i s'ha estès per tot el món també el costum que cada país tingui una bandera amb uns colors determinats, que convé que siguin clarament identificables a fi que pugui ser distingida a llarga distància. En les banderes els colors tenen significats diversos, però bàsicament assenyalen les virtuts del poble i les característiques materials de la terra: el color blanc sol significar pau, però a Xile recorda la neu dels Andes; el negre evoca la submissió i les invasions sofertes, com ara la bandera de l'Afganistan; a Islàndia, el vermell significa el foc dels volcans, mentre que el groc, en la bandera de l'Índia, vol representar el safrà, un producte de la terra.

Els colors no sempre simbolitzen les mateixes coses ni serveixen per a transmetre els mateixos missatges a tot arreu. Per exemple, a les societats occidentals, quan es mor algú, encara hi ha el costum que els parents es vesteixin de negre, en senyal de dol, en canvi a la Xina el color del dol és el blanc. Continuant a la Xina, l'únic que podia anar vestit de groc (el color del sol) era l'emperador, perquè aquest es considerava el centre de l'univers, com el sol és el centre del cel. En canvi, a Roma, el color reservat a l'emperador, i a la noblesa, era el porpra (un vermell intens, que es feia amb un tint molt car i difícil d'aconseguir). També en les diferents religions, el color és un element important i ple de simbolisme. Sabem, per exemple, que els druides (els sacerdots celtes) es vestien de blanc per a les ocasions solemnes; els monjos budistes van vestits del color del safrà, i en la litúrgia catòlica, segons de quina funció religiosa es tracti, el color dels ornaments serà vermell, morat, blanc o verd.

Revista Cavall Fort, Núm. 857-858, Abril de 1998.


EL NOSTRE COS I LA TEMPERATURA

Els mamífers tenen la sang calenta i un sistema complex per mantenir la temperatura corporal tan constant com sigui possible. L'hipotàlem, situat a la base del nostre cervell, actua com si fos un termòstat: controla la temperatura que el cos requereix per adaptar-se a les condicions ambientals que augmenten la velocitat de producció o pèrdua de calor.

Si una persona està en aigua freda molt de temps, s'observa com reacciona el seu cos en aquesta situació. Tremolarà, se li posarà la pell de gallina i els seus llavis podran agafar un to violaci. Tot això forma part del sistema de conservació de l'escalfor de l'organisme. Els llavis agafen aquest to blau per la raó següent: els vasos sanguinis pròxims a la superfície es contrauen per disminuir el ritme de circulació. En aquest cas la sang calenta no arriba a les zones cutànies més fredes tan ràpidament. Com que la sang circula més lentament, hi ha més temps perquè les cèl·lules captin l'oxigen que la sang transporta. I com que la sang pobra en oxigen és més fosca que la que n'és rica, la pell dels llavis, molt fina i transparent als vasos sanguinis, comença a posar-se lleugerament blava.

La pell de gallina que ens posa els pèls de punta també ajuda a conservar l'escalfor. En els animals de pèl, la carn de gallina fa posar drets els pèls per retenir aire i formar així una capa aïllant.

Quan es té molt fred, hom comença a tremolar. Això fa que el cos produeixi més calor en els músculs. Quan el cos s'escalfa massa, en canvi, reacciona a l'inrevés, procura passar a l'atmosfera la major quantitat possible de calor. L'aigua necessita escalfor per a evaporar-se i per mitjà d'aquest principi físic el nostre cos pot refredar-se.

La suor s'acumula damunt la pell i per a evaporar-se utilitza l'escalfor del cos. Aquesta energia calòrica que el cos desprèn ens fa sentir més frescos. Els vasos sanguinis propers a la pell es dilaten i la velocitat de la circulació augmenta. Quan succeeix això es pot observar que la pell envermelleix.

Tots aquests canvis són introduïts automàticament en l'organisme gràcies al termòstat que podem localitzar dins el nostre cervell.

Judith Hann, Guia pràctica il·lustrada per als amants de la ciència, Ed Blume, 1981.


EL SOROLL QUE FAN ELS MOSQUITS

Tots heu sentit alguna vegada el soroll que fan en volar les abelles, els mosquits, les mosques i altres insectes. D'aquest sorollet tan característic se'n diu brunzit. Com produeixen els insectes aquest sorollet tan agradable de vegades i tan empipador d'altres? Vegem-ho.

Si observem amb atenció tots aquests animalets ens adonarem que no tenen un òrgan especialment dissenyat per a produir aquest soroll. D'altra banda, us deveu haver fixat que els insectes brunzeixen (fan soroll) només quan volen, mentre que quan estan quiets no en fan. Això vol dir, evidentment, que el brunzir té a veure amb el vol i per tant amb el moviment de les ales. Abans d'explicar el brunzit vegem com es produeixen els sons.

El fet que els insectes facin soroll en volar és un fenomen que té molt a veure amb el timbal i el so que produeix. El so produït pel timbal el sentim perquè la pell tibant del timbal vibra quan li donem un cop amb la baqueta. La pell es mou amunt i avall molt ràpidament, malgrat que nosaltres no siguem capaços de veure-ho. De tota manera, ho podeu comprovar fàcilment si hi acosteu un dit: notareu clarament que la pell vibra, es mou molt lleugerament amunt i avall. Aquest moviment de la pell del timbal fa moure l'aire que hi està en contacte; el moviment d'aquest aire fa moure una capa d'aire que està una mica més lluny i aquesta capa una altra de més allunyada, etcètera. Així la vibració inicial de la pell es va transmetent per l'aire -sense que el timbal es mogui, és clar. Aquesta vibració de l'aire arriba fins a les nostres orelles i fa bellugar una membrana semblant a la de la pell del timbal que hi tenim dins, anomenada timpà. Quan el timpà es belluga amunt i avall (vibra, tal com ho feia la pell del timbal en produir el so), tenim consciència que hi sentim.

El brunzit dels insectes és un fenomen molt semblant al de la producció de so del timbal. Diguem-ho millor, per la pell del timbal. Les ales dels insectes fan el mateix que la pell del timbal: es belluguen amunt i avall a una velocitat extraordinària, cada pujada i cada baixada de les ales és equivalent al cop de bastó al timbal. D'aquesta manera, els insectes provoquen un moviment vibratori a l'aire que els envolta anàleg al produït per la pell del timbal. Aquest moviment es propaga, ens arriba a les orelles i ens fa vibrar el timpà. Com que les ales no pugen i baixen un sol cop, sinó que ho fan moltes vegades, això provoca que sentim, no un sol cop, sinó molts i molts de seguits; això és el brunzit. És com una mena de repic de timbal molt ràpid.

Per a adonar-nos de la rapidesa del batec de les ales dels insectes, fem una comparació. La roda d'un cotxe que circula a 100 km/h fa aproximadament, quinze voltes en un segon. Doncs la mosca fa pujar i baixar les ales 350 vegades cada segon. I el petit mosquit encara la guanya: fa més de 500 batecs per segon. Déu n'hi do!

Xavier Bohigas i Janoher, a la revista Tretzevents, núm 736, gener de 1998.


El TACTE

Les sensacions tàctils són percebudes per nosaltres gràcies a la presència en la pell dels receptors específics del tacte. Aquests receptors nerviosos són de dues menes: els corpuscles tàctils específics i les terminacions nervioses lliures.

En funció del tipus de sensació que cal captar hi ha diverses menes de corpuscles tàctils:

� Corpuscles de Meissner: Són de localització molt superficial i propers a la capa de l'epidermis. Són els responsables de la sensació tàctil pròpiament dita o denominada també tacte fi. Es localitzen, sobretot, a les zones on cal tenir un bon tacte, per exemple als tous dels dits. � Corpuscles de Pacini: La seva localització és més profunda, gairebé al nivell de l'epidermis. Tenen la funció específica de percebre els canvis de pressió a nivell superficial. � Corpuscles de Krause: Són especialment sensibles a les baixes temperatures i són els responsables de la sensació de fred. � Corpuscles de Ruffini: Al contrari que els de Krause, són sensibles a l'augment de la temperatura; donen les sensacions de calor.

Els corpuscles tàctils es reparteixen per l'organisme d'una manera desigual i segons quina sigui llur localització al nostre organisme predominen els uns sobre els altres, per la qual cosa cada zona serà més o menys sensible a determinades sensacions tàctils.

Les terminacions lliures són les responsables del tacte fi i de les sensacions doloroses. Enfront de situacions agressives externes que produeixen dolor, l'organisme respon amb un acte reflex. Aquesta resposta automàtica no arriba al cervell, sinó que es genera directament a la medul·la, a partir de l'arribada de l'estímul a través d'una via sensitiva, el qual envia una resposta per la via motora que contraurà el múscul corresponent. Quan la sensació dolorosa arriba al cervell, ja s'ha generat la resposta.

Jaume Ripoll, Com funcionen els nostres sentits, El tacte, Ed. Parramón.1993.

206


ELS MOVIMENTS MIGRATORIS I EL DESENVOLUPAMENT DE LES MATEMÀTIQUES La immigració no és un fenomen exclusiu de la nostra època. Des que varen aparèixer éssers vius a la Terra amb capacitat de moviment, els desplaçaments al llarg del temps han estat una característica constant. Amb la immigració els homes viatges, veuen nous països i parlem amb l’altra gent; en aquest encontre hi ha un intercanvi fecund d’experiències i de coneixements. Uns homes en determinades circumstàncies aprenen unes coses, d’altres n’aprenen unes altres; els moviments migratoris permeten que tothom ensenyi i aprengui; d’aquesta manera el conjunt de la humanitat s’enriqueix a partir de la col·laboració entre tots. En aquest sentit, la cultura és com una torxa que va passant d’una mà a una altra i en el moment del relleu hi ha el veritable aprenentatge; les Matemàtiques han seguit aquest camí migratori i a través de l’intercanvi cultural entre els pobles s’han anat desenvolupant fins arribar al seu estat actual. Amb l’Homo Erectus comença la prehistòria. A la prehistòria tot el que sabem ho coneixem per documents arqueològics, l’home encara no sabia escriure. L’ésser humà primitiu només distingia entre un, dos i molts. La torxa matemàtica va aparèixer a Àfrica i quant l’home emigrà a terres asiàtiques i europees, pogué desenvolupar la intel·ligència i fer créixer el seu pensament abstracte. A la Història fa uns 6000 anys, les ciutats seran essencials per a l’intercanvi cultural entre els pobles. A la Història hi ha el descobriment de l’escriptura i, per tant, la informació que en tenim la rebem a través de documents arqueològics i escrits. Amb l’escriptura es desenvolupà també un altre llenguatge: el de les Matemàtiques. L’escriptura i les Matemàtiques varen créixer a Sumer, entre els rius Tigris i Eufrates, a la Mesopotàmia, a la ciutat d’Uruk sobretot, durant el tercer mil·lenni abans de Crist... la torxa matemàtic havia viatjat des d’Àfrica a Àsia. La cultura sumèria irradià cap a Babilònia, a la mateixa Mesopotàmia. Les cultures mesopotàmiques foren exportades cap a Grècia, Egipte, Xina i Índia. Grècia també rebé influència directa d’Egipte. Els tres problemes matemàtics fonamentals de l’Antiguitat varen estar els següents:

- comptes comercials, que foren l’origen de l’Aritmètica - mesures de terrenys agraris, que originaren la Geometria - mesura del temps (calendari), que originà l’Astronomia.

Els xinesos desenvoluparen una ciència molt pràctica i experimental, però poc teòrica i abstracta (pólvora, brúixola, paper, impremta,...) Els savis matemàtics egipcis i grecs tingueren una Geometria molt avançada, però una Aritmètica poc desenvolupada que no permetia fer càlculs complexos. Calia tenir un sistema de numeració posicional com el que portaren els àrabs des de l’Índia. La saviesa grega estava continguda en manuscrits; destruïda la biblioteca d’Alexandria, la glòria de l’antiga Alexandria pràcticament va desaparèixer. Durant molts segles Europa va viure d’esquenes a la saviesa de l’antiga Grècia.. Tota la bellesa de les matemàtiques gregues hauria estat estèril i s’hauria perdut sense les aportacions d’aquests moviments migratoris: A l’Índia es creà el sistema de numeració posicional en base 10 utilitzat per nosaltres. Els àrabs en la seva expansió cap a Orient el varen conèixer i més endavant el van portar a Europa. A partir d’aquest sistema de numeració, Al-Jwuarizmi desenvolupà l’Àlgebra que facilitava la resolució d’equacions. Tot el saber de l’Antiguitat havia arribat a Europa i gràcies a l’impremta va poder ésser conegut per molta més gent. Aquests coneixements conjuntament amb el sistema indi de numeració varen permetre una florida matemàtica espectacular a partir del renaixement.

207


EUREKA!

Cert orfebre havia fabricat per al rei Heiró una corona d’or. El rei no estava gaire segur que l’artesà hagués obrat correctament; podia haver-se guardat part de l’or que li havien lliurat i haver-lo substituït per un pes equivalent de plata o coure. Així que va encarregar a Arquímedes ( científic grec considerat el més gran del món antic) que esbrinés si la corona era d’or pur ( sense fer-la malbé, és clar).

Arquímedes no sabia que fer. El coure i la plata són més lleugers que l’or. Si l’orfebre hagués afegit a la corona algun d’aquests metalls, aquesta ocuparia més espai que el del seu pes equivalent en or. Coneixent l’espai ocupat per la corona (és a dir, el seu volum) podria contestar la pregunta del rei Heiró. El que no sabia era la manera d’esbrinar el volum de la corona sense fondre-la i transformar-la en una massa compacta i de forma regular.

Capficat amb aquest problema, i veient que no hi havia manera de sortir-se’n, va decidir d’anar a esbargir-se als banys públics. En aquella època, els banys públics no només feien la funció higiènica que fan actualment les cambres de bany de les nostres cases. Sinó que eren, a més un lloc d’esbarjo on s’hi anava a fer-la petar, a explicar acudits (probablement de romans), a parlar de política o dels temes més diversos ( de futbol no, perquè encaro no s’havia inventat). Així que Arquímedes hi va anar a passar una estona per oblidar-se de la corona.

Malgrat tot, Arquímedes no va aconseguir oblidar-se del problema. Resignat, es va submergir en la banyera que algun criat descuidat havia omplert excessivament. Part de l’aigua es va vessar per terra. Aleshores Arquímedes va fer un bot. En un moment d’intuïció havia trobat la solució del problema. S’havia adonat que el seu cos desplaçava aigua fora de la banyera.

Arquímedes no va poder esperar: va saltar de la banyera i, sense recordar-se de vestir-se, va córrer pels carrers de Siracusa cridant “Ho he trobat! Ho he trobat!”. És clars que no ho va dir en català sinó en la seva llengua, en grec: “Eureka! Eureka!”. I aquesta paraula encara es fa servir avui per anunciar un descobriment feliç.

La solució d’Arquímedes era tan senzilla que qualsevol la podia entendre (després que Arquímedes l’expliqués, és clar).

208

Text informatiu Tipologia textual: text expositiu GAUDÍ I LA SEVA ÈPOCA Gaudí va néixer l’any 1852 a Reus en el si d’una família de calderers on va aprendre l’ofici i va conèixer les possibilitats del ferro. Amb disset anys es desplaçà a Barcelona i ingressà a l’Escola d’Arquitectura, on es graduà l’any 1878. Barcelona era en aquesta època una ciutat en plena ebullició. Pertot arreu s’instal·laven noves fàbriques, s’ampliaven els barris amb aigua corrent i llum artificial i arribava una allau contínua d’immigrants. L’Exposició Universal de 1888 va suposar la renovació de la infraestructura urbana i l’ocupació de milers d’obrers. Al calor dels canvis, l’arquitecte Domènec i Muntaner va construir el restaurant de l’Exposició –avui Museu de Zoologia- en un nou estil que estava triomfant a Europa, el modernisme. Gaudí, que va col·laborar en alguna d’aquestes obres, aviat es va interessar per les seves propostes suggeridores i per la fantasia de les formes. Les activitats industrials de la ciutat i el comerç amb Cuba van afavorir tota mena de negocis i el desenvolupament d’una burgesia fortament enriquida que manifesta la seva posició fent-se construir cases luxoses i patrocinant obres d’art. Un dels mecenes més coneguts va ser Eusebi Güell: un empresari que havia amassat una gran fortuna a Cuba i havia fundat moltes empreses a Barcelona. Home d’àmplia cultura, va protegir Gaudí i li encarregà moltes obres. Gaudí coincideix amb una ciutat plena de vitalitat política que reivindica el reconeixement de la seva personalitat històrica, la llengua i drets propis, inspirats en el nacionalisme que sorgeix a Europa. Gaudí era un home de fermes creences religioses, catòlic practicant i molt respectuós amb l’església, amb la qual va mantenir una bona relació al llarg de la seva vida. Va desenvolupar una forta consciència social, manifestada per la seva identificació amb els pobres i una vida senzilla, allunyada de les riqueses i els honors. És significatiu el fet de decidir viure a la Sagrada Família per estar a prop de les obres i el desig de morir a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, prop dels pobres, després de ser atropellat per un tramvia, el 1926, mentre travessava la Gran Via. La mort va posar fi a una trajectòria artística gairebé única que ens ha deixat obres d’una bellesa indubtable, com la casa Vicens, el col·legi de les Teresianes, la casa Calvet, la cripta de l’església de la Colònia Güell, la casa Batlló, la casa Milà i el temple de la Sagrada Família, entre d’altres. Fora de Barcelona els treballs més significatius de Gaudí són la vil·la “El Capricho”, a Comillas (Santander), i el Palau Episcopal d’Astorga (Lleó). Molt important va ser la seva tasca com a dissenyador i decorador, mostrant un gran interès per la integració de totes les arts. Gaudí va rebre moltes influències al llarg de la seva vida i es va interessar per totes aquelles formes que suggerien fantasia i dinamisme. Les seves obres beuen de les fonts del món clàssic, Orient, l’edat mitjana i en els canvis que es produeixen en el seu entorn. Però l’artista va interessar-se també per altres sensibilitats que sorgien de la natura, de les seves creences religioses o de la simbologia catalana. Totes aquestes aportacions van ser barrejades segons un criteri molt personal: el resultat fou una obra absolutament sorprenent, moderna i fregant la genialitat.

209

Textos informatius Tipologia textual: text expositiu GIRONA M’ENAMORA Girona és considerada la primera ciutat catalana i la segona d’Europa que va tenir enllumenat públic amb bombetes incandescents. L’any 1883, per iniciativa de l’enginyer gironí Narcís Xifra i Masmitjà, es va realitzar la primera prova amb una dinamo instal·lada a la central del Molí, al barri del Mercadal. L’assaig es va fer a la Rambla i a la plaça de la Constitució (actual plaça del Vi). Fins aquell moment Girona estava il·luminada amb gas, però un seguit de discrepàncies entre l’empresa concessionària i l’Ajuntament van fer que el consistori es plantegés d’incorporar l’electricitat als carrers. Les discussions eren degudes principalment, al fet de no pagar, la corporació local, els rebuts de la llum, fins al punt que l’empresa va amenaçar de tallar el subministrament. L’acord relatiu a la utilització de l’electricitat es va prendre amb deu vots a favor i tres en contra en un ple municipal.

En 1884, el ple aprovà les bases per la subhasta de la instal·lació. Planas i Flaquer, de Girona mateix, fou l’empresa que guanyà la convocatòria. Aquesta decisió de l’Ajuntament va ser durament criticada per mitjà de la premsa, per part de l’empresa concessionària de l’enllumenat per gas. Consideraven que si l’electricitat fos un producte pràctic i barat ja hauria estat instal·lat a la majoria de ciutats d’Europa, i no seria pas Girona una de les primeres en posar-la en pràctica. La segona prova, aquesta vegada per part de Planas i Flaquer, es dugué a terme a la mateixa zona, però amb quatre llums d’arc voltaic a la Rambla i un a la plaça de la Constitució. Tot i les proves positives, seguien les discrepàncies entre els membres de l’Ajuntament. Per altra banda , els nombrosos molins fariners de propietat municipal entraven en desús i eren amenaçats de ser subhastats per l’Estat , emparant-se en una nova llei. Aquests molins havien de ser utilitzats , segons preveia el pla d’instal·lació de l’enllumenat, com a centrals productores d’energia. L’Ajuntament va haver de negociar durament amb l’Estat per tal d’aconseguir la propietat d’un d’aquests molins, on es va instal·lar la primera central. Girona es destaca, a diferència d’altres municipis, per les aportacions econòmiques que fan els veïns i algunes associacions i empreses amb destí a la instal·lació de l’enllumenat públic elèctric. Un mes abans de la inauguració oficial, que tingué lloc el 24 de juliol de1886, ja s’havien recollit 7.185 pessetes. Entre els qui van aportar diners per aquest projecte hi ha el bisbe Tomàs Sivilla, que va donar 500 pessetes, i la mateixa empresa instal·ladora, que va col·laborar amb 250. Aquesta no va ser, però l’única recaptació que es va fer. Pel febrer de 1887, set mesos després de la inauguració del servei, s’havien aconseguit 9.147 pessetes més. Girona va inaugurar amb una gran festa el seu enllumenat elèctric. Coincidint amb l’onomàstica de la reina regent, Maria Cristina, l’Ajuntament va convidar-la als actes, que se celebrares durant tres dies seguits i van tenir lloc en diversos punts, il·luminats, de la ciutat. En sobresurten la benedicció de les oficines de la concessionària de l’enllumenat, per part del bisbe, i l’enlairament de globus aerostàtics. L’any 1890, l’Ajuntament proposà l’ampliació de l’enllumenat, que s’atorgà de nou a l’empresa Planas i Flaquer. Un any després, el barri de Pedret, la plaça del Carrilet, el Pont Major i els carrers del Carme, la Rutlla i Figuerola gaudien també de l’enllumenat elèctric. Per l’abril de 1895, el nucli urbà i el barri del Ferrocarril es trobaven perfectament il·luminats, mentre que la resta de la ciutat presentava mancances importants. L’ampliació es feia de forma lenta, per la dificultat que suposava instal·lar el cablatge pels carrers estrets i tortuosos que caracteritzen Girona. Un grup de veïns emprengué accions contra la decisió de l’Ajuntament d’atorgar el servei a Planas i Flaquer. L’argument base és el fet que una de les clàusules del contracte beneficia de manera important l’empresa en contra de la ciutat. La llei va sentenciar a favor dels veïns i declarà nul·la la subhasta de l’any1890. L’Ajuntament, per tal de no aturar el procés d’instal·lació, féu un contracte intern amb l’empresa concessionària. Per tots aquests conflictes, Planas i Flaquer, que s’havia expandit a molts municipis de les comarques gironines, en 1903 cedí la concessió de Girona a Alfons Chopitea, que era el seu cap tècnic. Aquest la tingué durant tres anys, fins que se la va vendre a Empresas Eléctricas. En 1918, l’Ajuntament decideix de municipalitzar aquest servei.

210

L'ORIGEN DEL PETÓ

Segurament, no en traurem res de fer-nos la famosa pregunta dels orígens. Això no obstant, algunes teories, tot i que no ens convencen, són interessants com a aproximació conceptual del gest en qüestió.

D'antuvi, geogràficament, només afecta una part de la població de la Terra: com sempre, el creixent fèrtil (Orient Pròxim), que colonitzà la conca mediterrània. "Com a mitjà de salutació o d'expressió de l'amor, la meitat del globus no n'havia sentit parlar abans de les grans exploracions que tingueren lloc del segle XV al XVI" diu Dan Carlinski. En canvi el petó amb connotació religiosa es remunta a mil·lenis a tots els continents.[…]

Segons Desmond-Morris el petó és un gest-relíquia. Antany, abans no comencessin a fabricar aliments per als nadons, les mares deslletaven els seus infants mastegant el seu aliment i introduint-lo amb el boca a boca, cosa que implicava evidentment una quantitat considerable de pressions mútues de la llengua i els llavis.

Aquesta manera d'alimentar els fills, semblant a la dels ocells, ens sembla avui curiosa i estranya, però probablement la nostra espècie l'ha practicada durant més d'un milió d'anys, i el petó eròtic és quasi segurament un gest-relíquia del nostre passat personal, ja que no alimentem així els nostres nodrissons, sinó de la prehistòria de la nostra espècie.

Si els joves amants que exploren la boca l'un a l'altre amb la llengua, retroben l'antic benestar de l'aliment boca a boca, això pot reforçar la seva confiança mútua i els seus lligams.

El fet que hi hagi zones immenses de la terra que no saben què és el petó planteja un interrogant: cal pensar que la tradició manté aquest gest-relíquia, que és indispensable al nostre tipus de comunicació. En altres civilitzacions, l'olfacte ha suplantat el contacte oral, els fregaments del nas han substituït el petó, com en el cas dels esquimals. A cada una el seu gest-relíquia!

Xavier Fauche i Chistiane Noetzlin, El Petó, Edicions La campana, 1988

211


COMUNICACIÓ

La comunicació no és exclusiva dels éssers humans. Els animals també necessiten comunicar-se, tant entre els de la mateixa espècie com amb els d’espècies diferents.

En el regne animal hi ha nombrosos exemples d’animals que es comuniquen amb sons:

● Moltes espècies d’insectes, com les grills, poden produir sons que se senten a grans distàncies. En aquest cas, aquests sons els produeixen els mascles per atreure les femelles.

● Les balenes i els dofins poden produir diversos tipus de sons. En el cas de les balenes, alguns sons arriben a llargues distàncies, ja que el so es transmet millor per l’aigua que per l’aire. Una balena pot sentir sons produïts per una altra balena que es troba a centenars de quilòmetres.

● Els udols dels llops també són una forma de comunicació. Un grup de llops udolant indica la seva posició als grups que es troben en zones properes.

Entre els insectes, l’ús de substàncies químiques per comunicar-se és molt comú. Per exemple, les formigues produeixen una substància olorosa que impregna el camí per on passen. Quan una formiga s’allunya pot trobar el camí de tornada seguint el seu propi rastre. Aquest rastre també pot ser utilitzat per altres formigues per arribar a l’aliment que ha trobat la formiga exploradora.

Hi ha animals que poden canviar de color amb una rapidesa sorprenent: són els calamars i les sípies. S’ha observat que agafen un color determinat quan tracten d’atreure una femella, un altre color quan estan sols, un altre quan s’enfronten a un adversari, etc. Aquests canvis de color són una forma de comunicació única en el regne animal.

Les abelles, a més de produir substàncies oloroses, tenen una forma de comunicació especial, la “dansa de les abelles”. Quan una abella descobreix una font d’aliment torna al rusc i fa una dansa especial. Mitjançant els moviments de la dansa, agafant com a referència la posició del Sol, indica a les seves companyes el camí cap a la nova font d’aliment.

212


LA TÈCNICA AL FUTBOL

La croqueta de Michael Laudrup, el driblatge de Figo, la rematada de cap d'Ivan Zamorano, el xut de Roberto Carlos, les passades d'Ivan de la Peña, les parades de Baia, etc; són accions que es poden veure en un partit de futbol i que formen part de la tècnica d'aquest esport.

Pocs jugadors, com aquests populars futbolistes, tenen l'habilitat de fer una passada mil·limètrica des de 40 m de distància, driblar tots els adversaris que surten al pas o marcar un gol per l'escaire en el llançament d'una falta. Quines són aquestes habilitats que es coneixen amb el nom de tècnica?

1 Conduccions: Són desplaçaments que fan els jugadors pel camp amb la pilota controlada.

2 Driblatges: Accions executades a gran velocitat que serveixen per escapar del marcatge d'un adversari.

3 Passades: Accions amb les quals es fa arribar la pilota a un company de l'equip. Quan el jugador passa la pilota a un company, supera un jugador adversari i rep novament la pilota, l'acció s'anomena paret.

4 Controls: Consisteixen a mantenir el domini de la pilota després de rebre una passada. La pilota es pot controlar amb diferents parts del cos (el peu, la cuixa, el pit…).

5 Rematades de cap: Es fan generalment per desviar la pilota, passar-la a un company o rematar a la porteria contrària.

6 Serveis: N'hi ha de diverses menes:

� De banda: Consisteix a llançar la pilota amb les mans, per sobre del cap, quan la pilota ha sortit per les línies laterals del camp � De porteria: És un xut que fa el porter per emprendre el joc quan la pilota ha sortit per la línia de fons o després de parar un llançament. � De falta: Es fa amb el peu des del lloc on s'ha comès la falta; es pot passar la pilota o xutar directament a porteria. � De còrner: Consisteix a xutar la pilota des de l'àrea de còrner després que algun jugador de l'equip defensor envia la pilota fora del camp per la línia de fons.

7 Xut: Cop donat a la pilota amb el peu.

8 Tècnica del porter: Generalment es resumeix en tres accions:

� Sortides: El porter surt de la porteria per rebutjar la pilota, desviar-la amb els peus, prendre la pilota a un davanter o parar un xut de l'adversari quan s'acosta a porteria � Parades: El porter entoma la pilota sense que se li escapi de les mans. � Rebuigs: El porter no aconsegueix entomar la pilota i la desvia. Acostuma a realitzar aquesta acció quan l'equip contrari realitza alguna de les accions següents: llançar un còrner (la rebutja per evitar una rematada de cap, principalment) o efectuar un xut de difícil parada.

Amb totes aquestes accions realitzades de forma convenient podrem assolir una bona qualitat com a futbolistes i si aquestes habilitats són compartides pels companys, un bon nivell de joc en l'equip.

Adaptat d'Educació Física. ESO, Primer cicle. 1r i 2n cursos, Ed. Serbal,1996.

213


MÚSCULS A PUNT

L'exercici físic és útil per mantenir en forma els músculs i aconseguir un bon estat de salut. Els elements que formen l'aparell locomotor són força resistents, però també han de ser flexibles per permetre'ns fer una gran diversitat de moviments.

Els músculs del teu cos poden dur a terme qualsevol activitat física que et proposis, però sempre després d'un entrenament lent i progressiu que augmenti la grandària de les teves fibres musculars. Perquè el teixit del múscul pugui fer la seva funció, les cèl·lules que el formen necessiten glucosa, un hidrat de carboni present en els aliments, que el múscul assimila en forma de glicogen.

També és important que cuidis la teva nutrició, menjant aliments que tinguin glucosa (cereals, patates, fruita, llet, etc.) i una quantitat suficient de proteïnes i vitamines. Sigues conscient de les teves possibilitats i no demanis als teus músculs un esforç més gran del que poden fer; altrament, tindràs rampes, punxades o lesions.

Les punxades són un dolor muscular que apareix quan sotmetem un múscul desentrenat a un exercici físic excessiu, produint-hi l'acumulació d'un residu d'àcid làctic. La millor manera d'evitar-les és fer exercici habitualment.

Les rampes són degudes a una contracció sobtada d'un grup de músculs; per això cal fer un bon escalfament muscular abans de qualsevol exercici. Practicar esport quan fa fred i suem a causa de l'esforç, o fer una activitat muscular excessiva i brusca, condueix sovint a l'aparició de rampes a les cames. Normalment n'hi ha prou amb fer un massatge lleuger sobre la cama enrampada perquè es relaxi el múscul concret i desaparegui la rampa.

Per mantenir-se sans els músculs necessiten oxigen i altres nutrients, un ambient lliure de toxines i una activitat regular. La major part dels músculs voluntaris estan aparellats per fer accions oposades (els uns es contreuen mentre els altres es relaxen), per la qual cosa el cos manté un equilibri dinàmic. El nostre cos està fet per a l'activitat. Per mantenir-nos sans, forts i flexibles cal que fem exercici regularment.

Jordi Vigué i altres, El múscul òrgan de la força, Ed. Parramón.1994.

214

Text informatiu Tipologia textual: text expositiu ORÍGENS DEL CALENDARI ACTUAL El calendari actual és, amb petites variacions, una versió del calendari vigent a Egipte des del cinquè mil·lenni abans de Crist, amb un cicle anual dividit en dotze mesos de trenta dies (subdividits a la vegada en tres dècades), més 5 dies suplementaris. Van ser també els egipcis els qui van dividit el dia en 24 segments de temps: les hores. Aquest calendari tenia alguns inconvenients, ja que els 364 dies no són exactes i les 6 hores que sobraven cada any s’anaven acumulant. A la Xina, el calendari era més complex. A mitjan tercer mil·lenni abans de Crist, el sistema consistia a emparentar els 12 reis del cel amb els 10 reis de la Terra. Aquesta combinació generava cicles de 60 anys. Seixanta és el mínim comú múltiple de 10 i 12. Els càlculs necessaris per establir a partir d’això un calendari fix eren sovint un secret d’estat. I arribem a Babilònia, la tercera mestra del còmput del temps. De Babilònia hem heretat la setmana de 7 dies, l’hora de 60 minuts i el minut de 60 segons. A més a més, els babilonis van anomenar els dies de la setmana amb els noms dels seus déus, que eren les grans lluminàries celestes. Per prevenir la pèrdua de dies que es produïa en el calendari de 365 dies van incloure anys especials de 13 mesos. El mes 13è estava carregat d’influències religioses negatives i d’aquí la superstició envers el número 13.

L’any 6 aC, Juli Cèsar va decidir fer front al problema de les 6 hores residuals de l’any i encarregà a Sosígenes d’Alexandria la creació d’un nou calendari. Aquest nou calendari recollia les hores residuals en blocs de 4 anys, i afegia un dia complet al mes més curt de l’any. Aquest és l’anomenat calendari Julià, que va ser utilitzat fins a l’any 1582. El retard acumulat a raó d’11 minuts anuals sumava 17402 minuts, uns 12 dies complets.

El papa Gregori XII va reunir un comitè científic per tal de reformar el calendari Julià ajustant-lo al Sol i recuperant els 12 dies de retard acumulats. Aquest sistema, el calendari gregorià, que es va completar prenent com a primer dia de l’any l’1 de gener, no va ser adoptat immediatament arreu. Els països no catòlics van trigar a acceptar la cronologia del papa. Gran Bretanya no va avançar el seu calendari per adaptar-lo al gregorià fins al 1752, gairebé dos segles més tard. Actualment és vigent a tot el món occidental.

215

Text informatiu Tipologia textual: text expositiu VIDA I ESCOLA DE PITÀGORES No se sap amb exactitud cap dada concreta de la seva vida. Ens hem de refiar d’una munió de fonts, i sovint hi ha problemes per destriar on acaba la veritat i comença la llegenda. Per començar no sabem del cert les dates del seu naixement i de la seva mort. Alguns textos diuen que va néixer el 580 a. C., a l’illa de Samos i que va morir a Crotona, el sud d’Itàlia. De vegades se’ns ha presentat com a deixeble de Thales, però sembla que això és improbable a causa de la diferència d’edats (uns 50 anys) entre un i altre. Als 18 anys, va participar en els Jocs Olímpics, i va ser campió de Pugilat. Va viatjar a Jònia, Síria, Líban, Egipte i Babilònia i possiblement a l’Índia. Va aprofitar els viatges per reunir gran quantitat de coneixements matemàtics, astronòmics i religiosos. Pitàgores va ser contemporani de Buda, Confuci i Lao-Tsé. Quan va tornar a Samos, hi regnava el tirà Polícrates. Aleshores va marxar cap a la Magna Grècia i es va instal·lar a Crotona, on fundà una escola-secta, gràcies al suport d’un gran campió dels Jocs, Miló, que també sentia passió per la Filosofia i les Matemàtiques. Els béns dels qui ingressaven a l’escola pitagòrica esdevenien en propietat comunitària, i els coneixements adquirits eren secrets. Per aquest motiu és difícil distingir entre els descobriments que pertanyen al propi Pitàgores i els que pertanyen als seus seguidors. L’escola pitagòrica era conservadora des del punt de vista polític i de règim de vida molt estricte. Però cal dir que també acceptà dones. Una d’elles fou la filla de Miló, Teana, que es casà amb el propi Pitàgores i li donà tres fills. Els membres de l’escola havien de seguir un règim vegetarià sense concessions i dedicaven llargues sessions a l’estudi de les Matemàtiques, la Filosofia, l’Astronomia, la Política i la Religió. Les paraules Filosofia (amor per la saviesa) i Matemàtiques (allò que s’aprèn) se suposen creades per Pitàgores. A l’escola s’hi feien dos tipus d’ensenyaments: un pels membres de l’escola, de caràcter secret, i els altres per a la resta de la gent. La majoria d’ensenyaments es transmetien oralment. Segons la categoria i el nivell dels membres de l’escola, se’ls transmetien només els resultats o bé demostracions i resultats.

216

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu Feblesa de caràcter Un dia, trobant-me dormint com he dormit tantes i tantes vegades, va despertar-me un soroll que venia del meu despatx. - Ja hi som! -vaig dir-me. És el lladre. Fi, caminant de puntetes, vaig guanyar la distància que em separava del lloc on algú m'espoliava. Allí hi havia un senyor desconegut, amb un sac, que triava aquelles de les meves coses que li feien més goig i les amuntegava en una pila. - Ep! Parlem-ne… -li vaig dir. Ell es va girar sense sobresalt ni sorpresa, em va mirar de cap a peus i respongué: - No cal. Jo us guanyo. Així, calculant-ho a ull, peso uns vint quilograms més que vós. Aquest avantatge natural m'estalvia tota mena d'explicacions. Porteu armes? - No. - Raó de més. I procedí a omplir el sac amb els meus béns, fent com si m'ignorés. Jo, com és de bona llei, no em vaig pas resignar: -Però home, això no és qüestió de força. Hi ha la moral, m'enteneu? Sense principis no anireu enlloc i tohom us mirarà de cua d'ull… -La moral! -digué-. És el pes més inútil que pot carregar un home. I, posant-se seriós de sobte, em preguntà: -Que hi creieu de debò en la moral? - I tant, Mare de Déu, i tant! Va rebre aquesta afirmació de la meva fe amb una gran contrarietat. Abandonà la seva feina, m'agafà pel braç i em convidà a seure. I em dirigí les següents paraules: -Mireu: em feu una mica de llàstima i vull que rebeu l'ajut de la meva experiència. "Jo, temps passats, també em refiava de la moral. Era casat, tenia un fill, i un amic del cor, i un negoci. M'havia guanyat la fama d'ésser l'home més bo del barri i, per tant, també el més taujà. El meu confessor quan em veia tremolava, perquè la meva consciència neta no li donava ocasió de lluïment. "Que poc divertit que sou!", solia dir-me, i, per poders, em beneïa. "De vegades, el meu tedi m'esgarrifava, però la pau de la meva llar, el bon nom de la família i la netedat de costums em feien companyia. "Aguanta't, noi, aguanta't -em deia-. Tot això tindrà el seu premi". "I sabeu quin va ser el premi? Ara us ho esplicaré: un dia el meu fill, que acabava de fer catorze anys, va fugir amb la minyona. Esverat, vaig anar a cercar la meva dona per compartir la pena amb ella, i només vaig trobar una carta seva en la qual m'explicava que, cansada del meu ensopiment, se n'anava a viure amb un senyor del tercer pis, que ell sí que era simpàtic i sabia viure". "Desfet, vaig decidir submergir-me en el negoci i al cap d'un parell de dies m'assabentava que el meu amic del cor, valent-se d'una maniobra comercial, me l'havia pres". "Només em quedava el confessor. Vaig explicar-li el que em passava i sense pensar-s'hi gens em digué que tota la culpa era meva i em va posar una penitència d'aquelles que et deixen baldat". "I el bon nom que tenia pel barri? Ja us ho diré: quan jo passava pel carrer, la gent es girava a mirar-me i reia".

217

"Com podeu comprendre, era un bon moment per a fer balanç de la meva vida i trobar que, fins aleshores, havia errat. No es pot anar contracorrent, i si hi vas en pagues les conseqüències. Això quedava tan clar que vaig decidir canviar de vida". "Ara trobo que faig el que vull sense noses de consciència i tothom troba que estic tan bé: les dones em sol·liciten, els coneguts proclamen la meva simpatia i els veïns, quan els vaga, diuen entre ells: "Ja ho veus, tan ase que semblava i encara farà carrera!" "Això és tot. Si us pot servir d'alguna cosa, aquí ho teniu." -Vinc amb vós! -vaig dir-li-. Em sabria molt de greu ser víctima d'una decisió tardana. L'endemà els diaris publicaven la següent notícia: "Ahir de bon matí, els lladres entraren en un pis de l'avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, hom trobà a faltar l'amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums". Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta, Ed 62.MOLC n. 9.

218

Notícia Tipologia textual: text narratiu FRANÇA 3 - BRASIL 0 Aquell dia vaig escoltar el silenci per primer vegada en la meva vida". La frase correspon a Pepe Schiaffino, llegendari davanter de la selecció uruguaiana que, en una calorosa i terriblement humida tarda de l'estiu brasiler de 1950, va contribuir a l'esclat del maracanazo, el drama més gran de la història del futbol. Va ser aquella final del Mundial de Rio que el Brasil va perdre davant 200.000 espectadors, cosa que va provocar un silenci de mort a l'estadi de Maracanã i va produir més suïcidis a les poblacions del gegant sud-americà que el crac del 29 de Wall Street. "Només tres persones han fet callar Maracanã: Sinatra, el Papa i jo". Aquesta és d'Edgardo Ghiggia, l'autor del gol decisiu d'Uruguai (1-2) que va condemnar el porter brasiler Barboza per a tota la vida, ja que va acabar sol, menyspreat, alcoholitzat i demanant almonies pels suburbis de Rio: així és com les gasten, allà (atenció, Zagalo). Des de llavors, el Brasil no havia perdut cap final més. Va guanyar la de 1958 (Pelé i Garrincha, oh!); la del 62 (Garrincha i Amarildo); la del 70 (la del Rei, amb Jairzinho, Gerson, Tostão i Rivelinho); i la del 94 (amb el millor Romário). I ahir va tornar a perdre la que tanca el segle. 120 milions de brasilers eren davant la tele contenint la respiració quan l'àrbitre marroquí va xiular l'inici de la gran final a les 9 en punt del vespre (les 4 de la tarda al Brasil), pocs minuts després que s'hagués propagat, amb la rapidesa del foc sobre la pólvora, el rumor del dia, el del Mundial, un rumor que apuntava que Ronaldo, lesionat, no podria jugar, rumor al qual els teletips van fer donar la volta al món per desmentir-lo poc després. França s'havia paralitzat del tot. La final estava servida i el millor jugador del planeta al camp, però visiblement tocat, inservible. França va començar a jugar al compàs de Djorkaeff i de Zou-Zou Zidane, dominant i arribant amb facilitat a l'àrea de Taffarel, mentre els brasilers, excessivament conservadors, esperaven al darrere la seva oportunitat a través de futbol control, de passades i més passades però sense punch. Així van anar transcorrent els primers minuts. Sense ensurts ni ocasions especialment importants, fins que va arribar el primer gol. Córner que va llençar amb rosca Petit i que va rematar de cap Zidane mostrant a França el camí del triomf. Des del 1958 cap selecció ha guanyat fora del seu continent. Abans del descans, França encara va tenir tres claríssimes ocasions més de gol. Les primeres de Petit i Guivarc'h van ser anul·lades in extremis per Junior Baiano i Taffarel en dues intervencions miraculoses. Però quan l'àrbitre ja estava a punt d'assenyalar el final del primer temps, novament Zidane, novament de cap i novament de còrner, va sentenciar: 2-0! [Recordem que Zinedine Zidane, l'heroi del partit, havia perdut una final de la Copa de la UEFA i dues de Copa d'Europa, totes les finals que havia disputat, fins ahir.] Amb Ronaldo lesionat i l'equip brasiler psicològicament tocat per la contingència (una hora abans de l'inici del partit era a l'hospital) i sense un punt de referència a qui enviar pilotes de gol, amb Rivaldo anul·lat per Karembeu i Leonardo esborrat del mapa per Petit, molt havien de canviar les coses al segon temps perquè el tetracampió pogués capgirar un marcador impossible. Zagallo es va decidir per Denilson, però va mantenir l'inoperant Bebeto i el lesionat Ronaldo. No va fer cap més canvi, el veterà seleccionador, fins poc abans del final. Només va exigir cor i grapa, més grapa als seus homes perquè no abaixessin la guàrdia en els últims 45 minuts, perquè no fossin golejats, com ho van ser. Amb aquestes França es va dedicar a esperar i a deixar passar el temps, reforçada per la seva notable defensa. Els brasilers van pressionar de valent i primer Barthez (en l'única rematada de Ronaldo), després Desailly (batut Barthez) i més tard el travesser (amb xut Denilson) van evitar el 2-1, mentre que Guivarc'h, el caprici de Jacquet, s'entestava a no materialitzar un 3-0 que tampoc Dugarry va ser capaç d'aconseguir, però sí Petit en el temps afegit. Amb el partit del tot controlat per França, Marcel Desailly (molt múscul, poc cervell) es va fer expulsar i va donar un xic més d'animació a una festa que ha durat tota la nit i la matinada, durarà tot el dia d'avui i fins passat el 14 juillet es prolongarà a l'últim racó d'un país, França, que ha guanyat el seu primer Mundial. L'últim del segle, amb tota justícia. Han estat els millors. El campió sempre ho és. Àngel del Castillo, Avui,13/07/98

219


Matilda

Aquella tarda, quan el senyor Wormwood tornà del garatge, tenia la cara fosca com un núvol de tempesta, i era clar que un o altre no trigaria gaire a rebre. La seva esposa reconegué els senyals immediatament i es féu fonedissa. Llavors va galopar cap a la sala d'estar. Va resultar que Matilda estava arraulida a la butaca del racó totalment absorbida per un llibre. El senyor Wormwood ullà Matilda. Matilda no s'havia mogut. Havia arribat a aprendre a bloquejar-se les orelles contra l'horrible so de la terrible caixa. Continuava llegint, i això degué enfurismar el pare. Potser la ira se li intensificà perquè la veia complaure´s en una cosa que era enllà de l'abast d'ell.

-No pares mai, de llegir?-li roncà. -Ah, hola papà! -va dir ella, agradosa-. Has tingut un bon dia? -Què és, aquesta porqueria? -va dir, arrabassant-li el llibre de les mans. -No és porqueria, papà, és molt bonic. Es diu El poni vermell. És de John Steinbeck, un escriptor americà. Per què no te'l llegeixes? T'agradaria. -Això és una porqueria -va dir el senyor Wormwood-. Si és d'un americà, segur que és una porqueria. Només escriuen porqueries. -No, papà, és molt bonic, de veritat. És de... -No vull saber sobre què és -bordà el senyor Wormwood-. I, a més, n'estic ben tip, del teu tant llegir. Au, vés i fes alguna cosa de profit. -I amb un rampell temible va començar a esquinçar les pàgines del llibre, arrencant-les a grapats i llençant-les a la paperera.

Matilda quedà glaçada d'horror. El pare continuà. No hi havia gaire dubte que l'home sentia una espècie de gelosia. Com gosa, semblava dir amb cada pàgina que estripava, com gosa passar-ho bé llegint, si jo no puc? Com gosa, aquesta mocosa?

-És un llibre de la biblioteca! -xisclà Matilda-. No és meu! L'haig de tornar a la senyora Phelps!

-Ara, doncs, n'hauràs de comprar un altre, oi? -va dir el pare, encara arrencant fulls-. Hauràs d'estalviar de la teva setmanada fins que tinguis prou cèntims a la guardiola per comprar-ne un de nou per a la teva preciosa senyora Phelps, oi?

I, dient això, llençà les ara buides cobertes del llibre a la paperera i se n'anà de la cambra, deixant la tele bramant.

Molts infants, en el lloc de Matilda, haurien arrencat a plorar. Ella, no. S'estava asseguda molt quieta, amb la cara groga, i pensívola. Semblava que sabia que ni plorar ni fer morros no traurien cap a res. L'única cosa intel·ligent a fer quan t'ataquen és, tal com un cop va dir Napoleó, contraatacar. La ment meravellosament subtil de Matilda ja era a la feina, buscant un altre càstig adient per al verinós pare. De tota manera, el pla que se li començava a afaiçonar a la ment depenia de si el lloro de Fred era tan bon xerraire com Fred deia.

Roald Dahl, Matilda, Empúries.

220

Tipologia textual: text narratiu

Acudit 1

Un senyor va a visitar el metge tot preocupat perquè creu que té alta la tensió arterial.

El metge, sense mirar-se'l gaire, li agafa el pols i li diu:

"Vostè no té res. El seu pols va com un pèndol."

I el pacient li respon:

"Dispensi, que no ho veu que té els dits sobre el meu rellotge de polsera!"

Acudit 2

Una dona busca feina. Una empresària que rep el seu currículum i l'entrevista li pregunta:

- La contractaré, però només si em prova la seva honradesa, perquè es tracta d'un càrrec de confiança.

-Ah, senyora, jo sóc molt fiada. Figuri's que he estat treballant deu anys en un balneari i mai no he pres cap bany.

Acudit 3

Un senyor li pregunta a una taxista:

-Escolti, quant val fer una volta per Barcelona?

-Depèn del temps -respon la taxista.

-Posem per cas que faci sol.

Acudit 4

Un home que circula pel carrer li pregunta a un dona:

-Perdoni, ¿sap on és el carrer sant Pau?

-Sí, és el carrer que ve.

-Ah, doncs aleshores l'espero aquí.

Contes escrits per nois i noies Tipologia textual: text narratiu

AMAL I ELS FORATS A LES BUTXAQUES

Amal es va aixecar un dia d’estiu, va esmorzar i va sortir al carrer a jugar amb els seus amics. Era dissabte, o almenys això creia. Bé, en qualsevol cas l’important era que feia sol que el cel era blau i que els seus amics l’esperaven a la plaça amb la pilota per fer un partit.

Amal reia camí de la plaça i caminava ràpidament, fent saltironets, això si, mirant sempre a banda i banda abans de creuar els carrers. I fou en un d’aquests passos de zebra quan es va adonar d’una cosa: per les voreres desfilaven dones i homes, com un sol núvol de fum gris, tristos, mirant a terra i amb els caps penjant de les seves espatlles.

Uns anaven cap a la dreta i els altres cap a l’esquerra amb un ordre que a l’Amal li va semblar que no igualarien ni les formigues.

Es va sorprendre i encuriosir, ja que de curiositat en tenia molta, però no volia perdre temps, així que va fer una passa intentant creuar aquell fosc rierol de persones, i realment es va sentir com si un corrent se l’emportés.

No la veien els homes grisos?

Va tornar endarrera com va poder. Llavors va parar l’orella i va sentir una cosa que la va sorprendre. Era un “tic-tac” constant, bé o més aviat era com una cor de “tic-tacs” que a l’Amal li va semblar que sonaven cada cop més fort, en un crescendo que s’escampava per tot arreu des dels canells dels homes grisos.

La noia va decidir seguir a un d’aquells homes de prop per veure si en treia l’aigua clara de tot allò, però el soroll del “tic-tac” seguia sent tan fort que es va haver de tapar les orelles amb els dits.

L’home, absort amb el terra, no es va adonar de la presència de l’Amal, així que va seguir caminant de la mateixa forma.

La nena el mirava, però res li cridava l’atenció, era un home normal, amb jaqueta, corbata, mòbil a la mà...

L’Amal va parar un moment, va girar la vista i va veure que si hi havia una cosa realment estranya, el fet que tots els homes eren tan, tan normals que semblaven iguals, jaqueta, corbata, mòbil a la mà...

Llavors s’hi va fixar millor i va veure com de la jaqueta anaven caient coses a mesura que caminaven. En mirar al terra va veure el que l’home, bé, el que tots els homes i dones, anaven perdent, els somriures. S’escolaven de les butxaques de les jaquetes, ja que totes eren foradades, i queien al terra, on els homes de darrera els trepitjaven.

A l’Amal li va saber molt de greu, perquè li va semblar un desaprofitament perdre una cosa tant preuada, així que els va anar recollint per lliurar-los a l’home gris, però aquest caminava sense aturar-se i sense veure-la.

Així que l’Amal va anar recollint molts i molts somriures ajudant-se amb la seva samarreta, fins que en va tenir tants que ja no s’hi veia. I fou llavors quan va ensopegar, i van anar sortint volant com pardals tots els somriures que havia recollit. I llavors es va produir un miracle: va esclatar una gran riallada que va ofegar fins i tot els “tic-tacs”.

I la gran riallada va contagiar l’Amal, que va començar a riure sense saber ben bé perquè. Però poc a poc, la rialla de la nena va semblar repetir-se com un eco entre les parets de la ciutat. Però no era pas un eco, eren els incipients somriures dels homes grisos, que aviat van veure com els forats de les seves butxaques es van anar fent cada cop més petits. I la rialla de l’Amal, com si d’una agulla i d’un fil es tractés va anar cosint els forats de les butxaques. Aviat foren dues grans riallades, quatre, vuit... així fins que tot el barri va acabar rient.

Llavors l’Amal va intentar recordar que quan es fes gran mai s’havia d’oblidar de revisar si les seves butxaques tenien forats, i si en tenien cosir-los amb els seus somriures i els dels altres. Va creuar el carrer i va córrer a jugar el partit de futbol.

Autor: Agus Giralt


LL’’AAPPRREENNEENNTT DDEE LLLLAADDRREE ((IIII))

En tornar l'home i no trobar el moltó, es va estranyar i va pensar que potser havia tirat muntanya amunt, menjant herba. El va cridar, el va cercar, però va ser inútil. El moltó no va sortir. Va pensar que l'animal potser havia tornat cap al ramat on l'havia comprat feia una estona i va decidir tornar cap allí per veure si el trobava.

El bon home va desfer el camí. Quan va arribar, el pastor li va dir que no havia vist el moltó, però li'n va donar un altre amb el tracte que, si trobava el primer, li tornaria el segon, i si no el trobava, l'hi pagaria.

El capità i tota la colla de bandolers, que havien seguit les maniobres del minyó des de la cova, van celebrar molt la seva astúcia. El noi va arribar esbufegant com un bou, perquè el moltó pesava molt. Encara no havia tingut temps de recuperar l'alè, quan el capità, que havia vist passar l'home carregat amb un altre moltó, li va dir:

- No crec pas que amb un moltó tinguem prou menjar per a tothom. Veig que el mateix home d'abans ve pel camí amb un altre moltó. A veure si li saps prendre una altra vegada.

- No hi patiu, capità. Ara li tornaré a prendre el moltó sense que ni em vegi.

El minyó va tornar a baixar cap al pla. Es va amagar en el mateix indret que la primera vegada i quan li va semblar que l'home del moltó ja era a la bora, va començar a belar:

- Beee! Beee! Beee!

L'home va creure que qui belava era el moltó perdut i ràpidament va anar a cercar-lo, però com que no podia pas endinsar-se en el bosc carregat amb el moltó que duia a les espatlles, el va deixar a la vora del camí. I, així que va estar prou lluny perquè no el pogués veure, el minyó va sortir del seu amagatall i va agafar el segon moltó.

Naturalment, el pobre home no va trobar el moltó que havia perdut i, molt estranyat, va decidir tornar on havia deixat l'altre. Quina no va ser la seva sorpresa quan va veure que tampoc no hi era. Sense poder-se explicar què passava, l'home va resoldre tornar al ramat per veure si potser hi havien fet cap els dos moltons o, si més no, comprar-ne un altre. L'endemà era festa major al seu poble i tenia convidats a casa.


LL’’AAPPRREENNEENNTT DDEE LLLLAADDRREE ((IIIIII))

El minyó va arribar a la boca traient un pam de llengua de cansat que estava. Però abans de descarregar-se el segon moltó, el capità, que havia vist que aquell pobre home tornava amb un tercer moltó al coll, li va dir:

- Mira, ja es torna a veure aquell infeliç amb un moltó al coll.

- Que voleu que l'hi vaig a prendre una altra vegada? - va dir el noi, defallit, però amb ganes de demostrar que era prou fort i agosarat per entrar a la colla.

- Home, no cal, ja tenim prou teca - va dir el capità, que el veia molt cansat.

- Doncs aquesta vegada hi aniré jo pel meu gust i no tan sols li robaré el moltó, sinó que fins i tot li prendré la roba que porta.

I el minyó es va llançar corriol avall cap al pla. Més enllà del lloc on li havia pres els dos moltons hi havia un estanyol, i el noi es va asseure a la vora esperant que arribés l'home, carregat amb el tercer moltó. Així que el va sentir es va posar a riure com un beneit. En veure'l riure d'aquella manera, l'home va remugar, malhumorat:

- El món és així, mentre els uns riuen els altres s'enrabien.

- Que us ha passat alguna cosa?- va preguntar el noi, innocent.

- Que he perdut dos moltons i per poder menjar-ne per la festa major n'he hagut de pagar tres.

- Doncs, mireu quina casualitat, jo precisament reia perquè acabo de veure dos moltons que, jugant jugant, han travessat l'estany com si fossin dues barques i han sortit per l'altre costat. Potser eren els dos moltons que heu perdut vós.

- Segurament - va dir l'home amb un fil d'esperança - Si em volguéssiu guardar aquest altre moltó i la roba, travessaria l'estany per anar-los a cercar.

- Amb molt de gust, bon home. Podeu anar-hi ben tranquil.

L'home es va despullar i es va tirar a l'aigua. I així que va ser prou enllà per no veure'l, el minyó es va carregar el moltó a l'esquena i va recollir tota la roba i va tornar a la cova.


LL’’AAPPRREENNEENNTT DDEE LLLLAADDRREE ((IIVV))

Aquesta vegada va arribar-hi més mort que viu. El capità i tota la colla el van felicitar per la feta i li van dir que era el més fi de tots ells, perquè cap no hauria sabut robar els tres moltons amb l'astúcia que ell ho havia fet.

A l'hora de dinar, el minyó no podia aguantar-se de cansament i de gana. Van posar a taula dos dels moltons, un rostit i l'altre amb suc, i el noi es va treure el ganivet de la butxaca per tallar-se'n un tros. Aleshores va saltar el capità imperatiu :

- Ei, aprenent! Això no és per a tu. Des de sempre els aprenents es mengen les sobres. Cuiner, porta les patates que van quedar d'ahir.

- Com s'entén? - va dir el minyó- Jo no he de menjar dels meus moltons? Perquè qui li ha pres els moltons a l'home he estat jo.

- Aquí no hi ha res de ningú i tot és de tots i meu més que dels altres perquè sóc el que mano. On s'és vist voler fer prevaler el dret del que has robat? Si tu ho has robat al camí ral, nosaltres t'ho robem a tu, i s'ha acabat.

- Doncs si un altre m'ha de robar sense perill ni cansament allò que jo he pres amb tot l'esforç i tot el risc, que robi un altre; que per robar i no guanyar, val més treballar. Deixo l'ofici de lladre i adéu-siau.

I, sense tastar ni una mica dels moltons, l'aprenent se'n va anar cap a casa seva i va abandonar l'ofici de lladre, per al qual tenia tan bones condicions.


LL’’AAPPRREENNEENNTT DDEE LLLLAADDRREE ((II))

Vet aquí una vegada hi havia un minyó que volia fer de lladre i es va anar a oferir com a aprenent a un bandoler molt famós. La colla de lladres tenia el cau en una cova al cim d'una muntanya molt aspra i alta, des d'on es dominava una extensa plana.

Feia poca estona que el minyó s'havia presentat a la cova per fer d'aprenent, que el capità el va cridar:

- Avui tenim poca teca per dinar. Veus aquell home que passa per allà baix amb aquell moltó? Doncs, vés i roba-l'hi.

- Entesos - va dir el noi.

- Compte que és molt valent i forçut i que no es deixarà prendre el moltó sense més ni més.

- No tingueu por, capità, que li prendré el moltó i ni tan sols em veurà.

El minyó va agafar un ganivet vell i rovellat que no servia per a res i una beina dolenta i vella que feia joc amb el ganivet. Amb aquelles dues rampoines el minyó va baixar de la muntanya fins a arribar al camí per on havia de passar l'home del moltó.

Enmig del camí va deixar la beina a terra de manera que semblés que li havia caigut a algú. Unes dues-centes passes més enllà, després d'un revolt des del qual no es veia el lloc on havia deixat la beina, va deixar caure el ganivet. Aleshores, es va posar a esperar, amagat darrere d’un bardissar.

Al cap d'una estona va passar l'home que duia el moltó a coll. En veure la beina va pensar que li devia haver caigut a algun caminant, però com que era tan vella i atrotinada, la va deixar. Va continuar caminant i, més enllà, es va trobar el ganivet. Va pensar que la beina que havia vist abans devia ser d'aquell ganivet i el va collir. Encara que era vell, li serviria per alguna cosa ..., i la beina li aniria bé per protegir-lo. I va fer mitja volta per tornar enrere. Però, per no recular carregat amb el moltó, se'l va treure del coll i el va deixar a la vora del camí. Així que l'home va haver tombat el revolt, el minyó va sortir del seu amagatall, es va carregar el moltó a coll i va pujar cap a la cova.

Relats d’autor Tipologia textual:narració ASSEGUT AL PORXO, MIRAVA LA LLUNA Era tot just un quart de lluna, amb un color ataronjat molt especial, com si s’hagués encomanat dels colors de la posta. Li faltava una banya. Vaig pensar que quan el núvol o la mateixa lluna es belluguessin una mica, la banya tornaria al seu lloc. Una mica més tard va sortir un estel. Feia molta claror i es veia molt bonic al costat de la lluna. La lluna va somriure en veure’s acompanyada, tot i que no havia trobat encara la banya que li faltava. La lluna anava baixant cap a l’horitzó, lentament, coixa d’una banya. La lluna i jo ens vam quedar amb la boca oberta en veure l’estel, que semblava fix i quiet, al cap d’una poca estona va començar a pujar i va passar de llarg. La lluna ja no somreia i els núvols ja li tapaven els ulls. Es deixava anar en un lent descens que res no podia aturar. No només no retrobava la banya perduda, sinó que s’anava desdibuixant poc a poc. Perdia la seva forma de lluna i semblava com una gota de lluna desfent-se en la calor d’aquesta nit d’estiu. I mentre la gota de lluna baixava i baixava... s’anava convertint en espurnes de lluna. Fins que la nit va quedar fosca com cap altra que jo pogués recordar. Aquella nit gairebé no vaig dormir pensant si la lluna s’havia desfet de veritat o potser només eren els núvols i tornaria a sortir demà com si no hagués passat res. L’endemà, quan ja havia perdut l’esperança que sortís... va passar l’estel, semblava el mateix del dia anterior. En aquell precís moment, va sortir la lluna riallera i em sembla que li va picar l’ullet. Però l’estel, ràpidament, va tornar a passar de llarg. La lluna, pacientment, va esperar que en sortís un altre, i un altre, i un altre... i els somriures es van multiplicar. autora: Carme Rosanas, del blog : Col·lecció de moments

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu BARALLES DE TAPERS També a les fàbriques hi esclaten baralles: perquè hi havia antipaties, enveges, greuges, opinions polítiques i altres petites misèries humanes. Els esvalots que llavors sorgien eren imponents; hauríeu dit que n’anava a passar una de molt crespa, potser amb sang i fetge. Un taper amb els sentits regirats, les entranyes fregides i la imaginació duta a punt de dalt, és (i era sobretot en el vuit-cents) una mena d’espectacle de la naturalesa. Les paraules més gràfiques, les imatges més imprevistes, els acudits més extraordinaris i els renecs més recargolats li brollaven dels llavis amb una abundor inaudita i una força fatal. Els andalusos i els gitanos tenen fama de manejar l’idioma que parlen, amb tanta de traça com el ganivet refilat que ells en diuen “faca”, i treure’n tantes guspires com si el passessin per l’esmolador. Però cap d’ells no compon res, comparat amb el que arriba a fer guspirejar el seu esperit enfebrat un baix-empordanès –taper o bé pescador- que es descorda per cantar-les clares. Fou en un moment d’aquests, segurament, que varen ser inventats els motius inimaginables, senzillament genials, que la majoria dels llinatges de Sant Feliu, xics i grans, portem enganxats, talment el cos porta l’ombra. Perquè en instants combustió i de fosa a un grau infernal es poden haver trobat mots tan precisos i marques foc, que dant i Shakespeare haurien hagut de col·laborar per a només apropar-s’hi. Com, per exemple, aquests quatre : a can “Punxacristos”, a can “pa-i-pops”, a can “Pet bufat” i a can “Bufeteja’m...” I total, res. Com anava dient, sentint els crits i els mots gruixuts, qualsevol hauria pensat que hi havia una tragèdia. Però bon punt la renyina arribava al caire de degenerar en abraonament personal, de l’obrador sorgia un clam unànime “Nois! Deseu les ganivetes!” I efectivament: aprofitant les darreres lluïssors de seny, mentre s’anaven llançant les imprecacions més enceses i els insults més feridors, els mateixos contraposats –fossin dos, o tres, o mitja dotzena, i de vegades el taller en pes, dividit en dos bàndols –s’afanyaven a amagar dins el calaix o sota una pila de suro la possible arma que portaven encara a la mà, l’eina de treball que d’un sol cop hauria tallat com un full de paper el braç més robust, en rodella. I justament després, desarmats tots i del tot, que l’esvalot pujava al punt de dalt; però ja amb les mans netes i sense possibilitat de sang, perquè al més que podia arribar a passar era a algun oriol a l’ull, un nas aixafat d’una morma o mitja dotzena de plantofades, exercicis gairebé saludables per a la bona circulació sanguínia i limfàtica, d’una gent més aviat sedentària. Agustí Calvet (Gaziel)

Contes i llegendes Tipologia textual: text narratiu Llegendes del castell de Montsoriu

Sobre com va néixer la guerra dels remences

Un vassall del senyor de Montsoriu va casar-se amb una de les noies més precioses de la rodalia. Per satisfer el vell tribut de vassallatge, és a dir el dret de cuixa, celebrades les noces, el nuvi va presentar la núvia al senyor.

L'endemà l'espòs va fer via al castell per recuperar la seva esposa. Els guàrdies del castell reberen l'home amb mals termes, li digueren que el senyor encara no s'havia llevat i que hi tornés l'endemà. Amb males raons el feren passar tres dies.

El dia que feia quatre, el jove, encès d'ira, pujà al castell disposat a fer el que calgués. En caure el pont, el propi senyor es presentà al portal i li lliurà la seva esposa amb paraules burletes i escarnidores. El noi es tragué la daga i travessà el cor del senyor de Montsoriu sense que els seus servents ho poguessin evitar.

Mentre, al castell regnava la major confusió i desordre davant del succeït, els nuvis van fugir muntanya avall. En arribar al poble tothom els esperava disposat a tirar-se al carrer en defensa de la raó del jove matrimoni.

D'aquell moviment de poble va néixer la guerra dels remences, en què els vassalls van alçar-se contra el poder abusiu dels nobles i senyors.

La senyora de Montsoriu

La llegenda diu que quan morí el senyor del castell, la seva dona va quedar encantada, i que d'ençà d'aleshores, per la nit se Sant Joan, al punt de les dotze de la mitjanit apareixia entre les ruïnes del castell una dona abillada molt ricament,amb un fanal a la mà. Després sonava un corn, que se sentia de molt lluny, i llavors apareixia un cavaller muntat a cavall, s'estava uns segons amb la dama i, en sentir-se l' última campanada, dama i cavaller desapareixen sense deixar rastre.

Na Guillemina de Montsoriu

Conten els vells que tempestes furioses assolaven els camps d'aquestes contrades, i s'esfondraven humils cabanes.

Aquests terrabastalls s'atribuïen a Na Guillermina, dama il·lustre però gran pecadora, condemnada a viure entre les runes del castell de Montsoriu.

Durant molt de temps, ningú no gosava pujar al cim de la muntanya, ja que els esperits infernals defensaven la solitud de l'ànima en pena, i no hi havia valent que s'arribés al cim de la muntanya.

Esfereïdors bruels de tota mena d' animals, es confonien amb la cridòria terrorífica de les bruixes i d'ànimes en pena tan punt arribava el capvespre. A més, les boires s'escampaven arreu i envoltaven el castell que assolia, aleshores, un aspecte misteriós i lúgubre.

La gent de la contrada ja no sabia què fer. La seva vida esdevenia un seguit de desgràcies causades pels mals esperits de Montsoriu, fins que determinaren de fer quelcom per acabar amb aquell malviure. I provaren de resoldre el problema oposant al poder del diable la pregària al Totpoderós.

Assabentat que fou el senyor Bisbe, s'adreçà ell també cap al faldar de la muntanya i conjurà els mals esperits, concedint-los un termini perquè abandonessin el recinte. A la vegada, assenyalà a Na Guillermina i al seu seguici malastruc un cau a les profunditats del Gorg Negre.

Arribada la nit que finia el termini, es deixà sentir a la banda del castell un baladreig esglaiador, ensems que negres núvols es bellugaven pel damunt de Montsoriu, sense que aquesta vegada descarregués la tempesta.

Era el moment que Na Guillermina, obeint l'ordre del bisbe, va posar els peus damunt d'una roca, per esbaldragar-se amb més empenta, i hi deixà les petjades juntament amb les de tots els seus hostes.

Aquesta roca avui se l'anomena "Roca Guillermina".

Contes i llegendes Tipologia textual: narració EL CAVALLER I EL SEU CAVALL

En el temps en què les guerres es feien a cavall, un cavaller tenia moltes atencions per al seu animal inseparable.

Ell mateix en tenia cura i el mantenia ben entrenat, fort i a punt per a qualsevol campanya. Quan la guerra es va acabar el cavall ja no li era útil; el va llogar a un carreter per a estirar el carro i fer altres feines del camp.

El cavall anava mal alimentat, cansat, i sempre rebent fuetades del seu nou amo. Les seves forces van anar minvant i el seu aspecte, abans tan ufanós, ara era molt llastimós. Però vet aquí que el país va entrar en una nova guerra i el cavaller va anar a buscar, com era natural, el seu cavall.

El va netejar, li va donar bons aliments i el va entrenar de nou. Quan li va semblar que ja estava a punt, va marxar amb ell a la guerra, però a la primera topada cavall i cavaller van caure ferits de mort. I el cavall va dir:

No he pogut resistir l'envestida. Jo abans era el millor dins el camp de batalla i tu, quan no em vas necessitar, em vas degradar posant-me en mans d'aquell carreter, que em convertí gairebé en un ase. Has vingut massa tard a refer la teva injustícia, que ara paguem tots dos.

.

Adaptació de la faula: Àngel Vergés i Gifra Dibuixos: Jordi Garcia i Ferrer


EL VAMPIR

Hi havia una vegada un nen, en Pere, que feia el mateix curs que vosaltres. Li anaven molt bé els estudis excepte l’assignatura de matemàtiques. Per culpa de les matemàtiques segurament no podria passar de curs i això l’amoïnava molt. Però a meitat de curs es va incorporar un alumne nou, que era una mica estrany. Tenia els cabells molt llargs i bruts, la seva cara era molt pàl·lida i feia una pudor molt rara. Cap nen no volia seure al seu costat, excepte quan hi havia examen de “mates”. La raó d’aquest canvi es devia al fet que el nen era un geni en aquesta assignatura i tothom intentava copiar-se. Un dia, aquest nen estrany li va proposar al Pere de fer-li classes particulars sense cobrar. En Pere no estava gaire convençut, però al final va acceptar. Van quedar que passaria per casa seva a les 5 de la tarda, quan la mare d’en Pere hagués sortit a treballar. Mitja hora abans de les 5 ja trucaven a la porta del Pere. Era l’altre nen. Les classes anaven molt bé tot i que el primer dia en Pere no s’acostumava a la pudor que feia l’altre nen. Fins i tot va obrir la finestra perquè s’escampés una mica l’aire.Al cap de tres dies, en Pere havia millorat molt en les matemàtiques i un examen que va fer, el va aprovar sense problemes. Tot i els bons resultats, en Pere cada dia que passava tenia més són. S’adormia a tot arreu: a casa, al col·legi, mentre l’altre company li feia classes… I va ser un d’aquests dies que en Pere es va despertar, i va veure sang a la llibreta de matemàtiques. Estava tot sol, però per molt que va mirar i remirar, no es va veure cap tall. La seva mare va notar que cada dia estava més feble i el portà al metge, qui li va diagnosticar anèmia. Durant una setmana es va quedar al llit fins que es recuperà del tot. En tornar a classe va veure que el noi estrany no hi era i començà a preguntar. Cap persona sabia dir-li res més, excepte que durant aquella setmana no havia aparegut a classe. Com que en Pere li volia agrair tot el que havia fet, demanà l’adreça del nen estrany i se’n va anar a veure’l. Vivia a la part més antiga del poble i on feia més por d’anar-hi. Localitzà el bloc de pisos i intentà trobar a través de les bústies el pis. No ho va aconseguir i va decidir preguntar als veïns. El primer no li va saber dir res, i el segon li explicà que va ser una desgràcia el que li va passar a aquella família. La mare i la germana van morir a causa d’una malaltia anomenada clorosi, un tipus d’anèmia. En canvi el noi estrany cada dia estava més sa i més maco fins que un dia va desaparèixer. I així acaba el conte del nen vampir. Resum extret de: Àngela SOMMER-BODENBURG. Històries de por. Barcelona : Alzira : Bromera.

Contes i llegendes Tipologia textual: narració EL VECTIGAL DE LA CARN Ferran d’Antequera ocupà el tron de Catalunya contra la voluntat del poble que no sentia pas per a ell la més mínima simpatia, però que, per un arrelat sentit de lleialtat a la paraula donada, va acceptar la decisió del conveni de Casp, malgrat no estar-hi conforme. El rei, no sabem si s’adonà que el poble no el volia i que l’acceptava per força, i en comptes d’acatar les lleis i els usatges de la terra es va creure amb dret a decidir el que li vingués de gust i fer el que volia prescindint de les lleis i de tothom. Els seus servents aviat varen veure quina era la manera de pensar del rei i també feien les coses de la mateixa manera, sense respectar a res ni a ningú. Un dia un dels servents va anar a comprar al mercat i un cop va tenir el que volia, el carnisser li va demanar que pagués la carn i l’impost de la carn (el vectigal) que era normal en aquells temps. Malgrat la insistència del carnisser el servent s’hi va negar dient-li que ell no era ningú per manar el rei i que faria el que li vingués de gust i no solament no va voler pagar l’impost, sinó que va agafar la carn que havia encarregat i va marxar sense pagar-la. El carnisser se’n va anar al Consell de Cent a demanar justícia i el Consell va decidir que calia fer-la complir encara que fos al mateix rei. El rei era tingut per un dèspota i el fet que el servent, refiat de la manera de ser del rei hagués fet el que havia fet, ja revelava molt clarament quin era el tarannà del rei. Tots els consellers creien i així ho deien, que calia reclamar-li el respecte als drets i costums del país, però tothom refusava d’anar-hi perquè temien per la seva vida. El conseller Joan Fivaller es va oferir per anar-hi, però sense deixar de témer que la seva visita al rei li podria costar la vida. Es va vestir amb la gramalla de dol i es va fer acompanyar per tots els macers i prohoms de la ciutat fins la porta del palau reial. En arribar al peu del carrer de Brocanters, o sia en entrar a la plaça, es va dirigir al poble que el seguia i els va dir que ell defensaria els seus drets i costums davant el rei, encara que li hagués de costar la vida. El rei va rebre el conseller Fivaller amb tota insolència i li va dir que mai s’havia vist que un simple conseller volgués renyar tot un rei. Fivaller li va contestar que ell no era només un conseller sinó el representant del poble i que no hi havia anat per renyar-lo, que no era aquesta la seva feina, sinó per demanar-li que complís la paraula donada de respectar els drets i els usatges de Catalunya, la qual cosa no havia fet el seu servent en el seu nom, i que per tant si no esmenava la conducta del seu servent era com si fos ell. El rei li va dir que tanta gosadia podia costar-li cara i que la podia pagar amb la vida. Fivaller li va contestar que darrera seu hi tenia tot un poble que sabria venjar-lo, que era fora del palau i que estava esperant el resultat de la seva visita i que desitjava saber si el rei respectava o no els seus drets. Quan el rei va saber que tot el poble de Barcelona estava pendent de la seva paraula per llançar-se o no a la guerra va canviar d’actitud absoluta i de mal rei i tornant-se mansoi com un xai feu que paguessin a Fivaller el tribut o vectigal i va pagar també el que valia la carn que el seu servent s’havia emportat sense pagar.

Contes d’arreu del món. Tipologia textual: narració Conte indi País: Amèrica

ELS DOS NÚVOLS AMICS

Hi havia dos núvols blancs, blancs com la neu, que viatjaven pel cel blau d’un matí de primavera. I

ells eren feliços de ser tan blancs i tan vaporosos.

I s’acostaven i s’allunyaven i reien i s’empaitaven i feien formes estranyes en el cel. A la tarda,

però, quan el sol anava a la posta es tornaven de color rosa i groc i vermell i morat. Eren

preciosos, tots dos núvols al capvespre.

Un dia que feia molt de vent, van fondre’s l’un amb l’altre. I van tenir tot d’altres núvols que van

formar una massa de núvols negra i atapeïda.

I va començar a ploure amb força.

Quan va parar de ploure, el cel va tornar a quedar blau com mai i no es veia ni un núvol enlloc.

Però resulta que un bassal que havia quedat a terra es va posar a parlar i a riure amb l’altre bassal

del costat. I li va dir:

- Te’n recordes de quan érem núvols?


EN JOAN I NA JOAN

Els seus pares estan patint patiments de pares. Se’ls veu més petits del que ja són i molt indefensos allà dalt. Mentrestant, en Joan i na Joan, aliens al sofriment dels seus respectius progenitors i al fet que no és gens normal que una nòria dugui tant de temps aturada, juguen a fer balancejar la cistella movent les cames endavant i endarrere. Les autoritats del Comptat ja han informat que l’apagada de llum general va per llarg i, les de l’Estat, que els serveis de bombers estan desbordats.

En Joan ha vingut de vacances a Florida des d’un poblet del Penedès que és tant petit que el nom no en ve al cas. Si en Joan fos de Nova York com na Joan, que també és en aquell parc d’atraccions de vacances, tindria nom de nena. Na Joan agafa la maneta del seu nou amic i, en anglès, li explica que viu a Brooklyn i que el seu pare treballa prop d’on eren les torres bessones. En Joan, que no entén un borrall de l’autèntica llengua dels seus herois televisius, li explica en català a na Joan que als seus pares els va tocar un pessic de la grossa de Nadal i que, per això, són de vacances al país d’en Micky Mouse i de l’Equipo A. Na Joan està contenta d’haver conegut un nen de la seva edat a dalt d’aquella atracció i, suposem que per això, li confessa que té mania a la Mary, perquè el pare de la seva veïna de pupitre la porta cada any a Florida i el seu no. El seu sempre té molta feina i moltes reunions de senyors grans. En Joan treu la fotografia autografiada del Ronaldinho que sempre duu a sobre i, orgullós, l’ensenya a na Joan. Na Joan se la mira encuriosida i li diu que li fan molta gràcia les immenses dents blanques d’aquell jugador de beisbol. Llavors li explica que enguany els Lakers guanyaran els Play-Off perquè han comprat un home que té un nom francès i que és alt com un Sant Pau. No en porta cap fotografia a sobre, però, de la seva butxaca, treu un xiclet que parteix en dos trossos. Se’n posa un a la boca i l’altre el dóna al seu nou amic. Com que en Joan no té cap llaminadura per oferir, posa sobre la faldilla de la seva amiga la fotografia del seu futbolista preferit i, ella, en senyal d’agraïment, li fa un sonor i bavós petó a la galta. En Joan es posa vermell i, com que el coloret de les galtones no entén de llengües, na Joan es posa a riure. S’estan una estona callats mirant com el camió de bombers aparca al costat de la nòria i donant voltes al fet que, com que s’han fet un petó, s’hauran de casar. Al cap d’una estona, na Joan trenca el silenci dient a en Joan que és la primera vegada que fa un petó a un nen i que, en canvi, la Mary, la maleïda Mary, ja té xicot. Es veu que és italoamericà com el Di Caprio. En Joan la interromp per preguntar-li si li faria res esperar-se a que fossin més grans per casar-se i, ja que està posat en peticions, si ell podria fer-ho amb la samarreta del Barça posada. Tot plegat està passant mentre un bomber de pell bruna informa als pares dels nens que, per fi, han aconseguit connectar un generador elèctric a l‘atracció. Ho fa en un castellà de Puerto Rico i en un anglès del mateix lloc. Quan la nòria comença a moure’s, els nens es deixen anar les manetes instintivament i, de sobte, els entren unes ganes tremendes de plorar pors i d’abraçar els colls dels seus pares. Un relat de Toni Viadé i Moreno

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu Estimat Bruce Springsteen, Hi ha persones que em miren com si fos d'un altre planeta o un personatge estrany. Es deuen pensar que estic sonat. En canvi jo crec que per la closca m'hi passen coses que els altres ni tan sols podrien imaginar. Si vaig pel carrer i m'adono que algú em mira com si fos un marcià, me li planto al davant i descaradament li faig mitja rialleta. Aleshores dissimulen i es posen a guaitar cap a una altra banda. Amb aquesta tàctica són molt pocs els qui han gosat riure-se'n a la meva cara. I el més bo de tot és que tant me fum, no com abans que qualsevol situació d'aquestes em tallava moltíssim. Cada vegada m'estic més estones a l'habitació, que per cert no és cap model d'ordre i la vella sempre m'ha d'anar al darrere perquè l'endreci. Hi tinc la tela en blanc i negre que no funciona. He provat d'arreglar-la un munt de vegades, però no té remei. També tinc moltes andròmines escampades pertot arreu, fins i tot guardo joguines de quan era petit. Sobretot cotxes i camions, alguns mig desmanegats. Sempre em dic que els he d'enganxar, però em fa mandra i no m'hi poso mai. Al damunt de la tauleta de nit hi tinc una ampolla amb el coll deformat que vaig treure d'una tómbola. El meu cau no és gaire gran. Hi cap el just. El catre, un tocador ple de coses i un racó, el lloc més decent, on tinc instal·lat el lloro (l'equip de música), els discos i les cintes. És a prop del llit tocant a la finestra, així l'antena agafa millor la FM, principalment al vespre que és quan posen bona música. Em passo moltes hores amb el tocata a tot drap. Em va bé per fer els deures, si no em poso els auriculars, m'estiro i m'entretinc amb els mecanos o alguna altra cosa. També tinc revistes de guitarra i Rolling Stone, que compro tirades de preu en una botiga de llibres vells. La finestra dóna a un pàrquing. No és una vista meravellosa, sinó tot el contrari. Només algun dia, com la setmana passada, que uns tios amb un Camaro van aparcar molt tard en un racó fosc. Estic segur que hi van anar a emporrar-se. Al cap d'una hora, més o menys, es van començar a despilotar amb les finestres abaixades i tot. M'afiguro que també hi havia titis. Uf! Elles sí que em tenen la closca ocupada, hi penso la tira, tot i que no és el més important. Si ho vols saber, no néstic enrotllat amb cap, i això que alguns amics ja tenen parella. A mi em tallaria moltíssim demanar a una tia per sortir, suposo que ja tindré temps. Quan vaig a una festa faig quatre voltes o m'assec, bec alguna cosa i escolto música. Algun cop m'han vingut a buscar per ballar, però les que estan més bones ni em veuen. És normal, no sóc el típic nen maco de quinze anys (…) El Sean tampoc no va amb ningú. Encara que sempre diu que li agradaria sortir amb alguna xavala. N'hi ha dues o tres que no paren de telefonar-li i el persegueixen descaradament. A mi no, ara per ara estic tranquil. El Sean diu que quan ensopegues amb una tia paparra és terrible. Ell s'inventa boles, que ha de fer els deures i tal, per poder-se-les treure de sobre. N'hi ha, però que estan molt bé i és fantàstic de parlar-hi. Suposo que em puc considerar afortunat. Aguantaré fort! Kevin Major, Estimat Bruce Springsteen, Ed. Via Lliure, Trad. Dolors Berenguer.


Història d'un Perquè?

Una vegada hi havia un Perquè, i es trobava en el Diccionari general, pàgina 819. Es va cansar d'estar sempre al mateix lloc i, aprofitant una distracció del bibliotecari, se'n va anar cametes ajudeu-me; més ben dit, "cameta" ajuda'm: saltant per sobre la poteta de la "p". El primer que va fer va ser empipar la portera:

- Per què l'ascensor no funciona? Per què l'administrador de la casa no el fa arreglar? Per què no s'encén el llum del replà del segon pis?

La portera tenia altra feina a fer que respondre a un Perquè tan preguntaire. El va empènyer amb l'escombra fins al carrer i li va dir, empipada, que no tornés mai

- Per què em fas fora? -preguntà el perquè molt indignat-. Perquè he dit la veritat?

Se'n va anar pel món, amb aquell lleig vici de fer preguntes, tafaner i caparrut, com un recaptador d'impostos.

- Per què la gent tiren els papers per terra en comptes de llençar-los a la paperera? - Per què els automobilistes tenen tan poc respecte pels vianants? - Per què els vianants són tan imprudents?

No era un Perquè: era una metralladora de preguntes, i no perdonava ningú. Per exemple, passava davant d'una barraca de fusta i preguntava:

- Qui viu aquí?

- Un paleta.

- Per què serveix un paleta?

- Per fer cases.

- I per què un home que fa cases ha de viure en una barraca?

- Perquè el sou no li arriba per pagar el sou d'un pis.

- I per què els lloguers són tan alts?

- Perquè és així.

- I per què és així?

La Prefectura de policia es va assabentar que hi havia un Perquè així i aixà, alt com ell mateix i no pas més, que havia fugit de la pàgina 819 del Diccionari general. Va fer imprimir la seva fotografia i la va distribuir a tots els guàrdies, amb aquesta ordre: "Si el veieu, arresteu-lo i poseu-lo entre reixes." També va fer imprimir ampliacions d'aquella fotografia i les va fer afixar a totes les cantonades. A sota les fotos deia: "Remil del remils de lires i una ampolla de cervesa per a qui ajudi a capturar-lo."

-Per què? -es preguntava el pobre Perquè, xumant-se el dit sota un d'aquells bans-. Per què em volen detenir? Potser no s'han de fer preguntes? Que potser la llei prohibeix els punts d'interrogació?

Busca que buscaràs, i ningú no el va trobar. Ni tots els guàrdies del món aconseguiren detenir-lo, això que són milions i parlen moltes llengües. S'ha amagat molt bé, el nostre Perquè: una mica per aquí i una mica per allà, en totes les coses. En totes les coses que veus hi ha un Perquè.

Gianni Rodari, El llibre dels perquè, Ed. La Galera, 1984.

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu L'ARBRE DOMÈSTIC En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d'explicar. Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tractava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre. Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia. Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir. —Us vinc a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat. L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué: —No pot ésser. —Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa. Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.) —No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors dels ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu? —Sí. Però, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans. —Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el vostre silenci. Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar: —Què és d'interès nacional, això? —I tant! —Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar. Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. ¿I qui, amb això, no se sentiria ben pagat? Pere Calders


L“ELECTRA”, DE JOSEP M. ESPINÀS

No sé si l’altre dia encara algú, va dir, en algun dels pobles del país: “Se n’ha anat l’electra”, Ja fa anys que vaig sentir aquesta paraula, que no tenia pas el so esquerdat de la ignorància sinó el dring natural de la llengua popular. Perquè l’electra era una expressió –després vaig saber-ho – bastant arrelada en determinades comarques. No m’estranyaria que s’hagués perdut, com a reminiscència d’aquells temps en què l’aparició de l’electricitat va ser notícia. Ara la notícia és la desaparició de l’electricitat. Ens va sorprendre que fent voltar un interruptor s’encengués una bombeta, i ara ens sorprèn que no s’encengui. I no tan sols ens sorprèn, sinó que ens irrita , i ens irrita perquè ens perjudica. Som electricodependents. Des d’un punt de vista general, sense electricitat no es podrien explicar –no existirien- la gran majoria de les branques del progrés modern. L’electricitat és tan omnipresent que sovint no ens adonem que ho fa funcionar gairebé tot. Parlem dels cotxes que van amb gasolina o amb gasoil, de les calefaccions que van amb gas, i que escalfen amb aigua o amb oli, i arribem a oblidar que tant si es tracta de gasolina , de gas o del que sigui, ni l’automòbil ni la calefacció –ni tants d’altres mecanismes- no poden funcionar si no disposen d’electricitat. Una gran part de l’electricitat que fa anar la indústria, el serveis i els costums és subministrada per una xarxa fixa. Jo vaig poder escriure l’article del dia perquè continuo fent servir una vella màquina mecànica. La nevera estava paralitzada pel tall de corrent, el televisor també. Si volia treballar, només depenia de mi. No és la primera vegada que aquesta comprovació d’autarquia em resulta agradable, i és una satisfacció perfectament compatible amb la satisfacció que habitualment em proporcionen els avenços de la tecnificació. L’electricodependència és ja inevitable en la nostra societat. Seria inimaginable un retorn a la civilització preelèctrica, que faria tornar enrera no tan sols la indústria , les comunicacions, la cirurgia i d’altres importantíssimes bases de l’evolució humana, sinó que primitivitzaria els hàbits personals i familiars. Per molt literària i sentimental que fos la defensa de les espelmes casolanes, de la nevera i les barres de gel, de la bonica campaneta penjada a la porta del pis... la gent diria que no. Una situació com la de la setmana passada és el preu ocasional que la gent està disposada a pagar –encara que justificadament se’n queixi- per mantenir el nivell de comoditat aconseguit. Ara fa justament dos-cents anys que Volta inventà la primitiva pila elèctrica (1793). Ara n’hi ha moltes i per a molts usos. La pila és la pastilleta individual d’electricitat amb la qual ens podem independitzar de l’electricitat pública. Però per als semàfors, els metros, els trens... caldria una pila de piles.

Relats d’autor Tipologia textual: narració LLOP Un dia cap a mitjans del segle XVIII un noi jove decideix anar a visitar la seva tia que vivia en un poble lluny. L’havia convidat molts cops i al final acceptà. Per arribar-hi calia agafar el tren. Era un trajecte de dues hores i es comprà el diari per passar l’estona. Quan baixa del tren no veu ningú esperant-lo a l’estació. Cap carro –no hi havien cotxes- ni cap persona, tot estava fosc –no hi havia electricitat. Fins i tot mirant en direcció al poble estava fosc. Com que feia fred i tenia una mica de por, no sabia què fer. Ell tot sol en anar a casa de la seva tieta es perdria, i no el trobarien. De cop s’encén un llum dins l’estació. Tot content entra. Hi ha un home assegut d’esquena a la porta. Va vestit de llenyataire, i té uns braços molt llargs. El noi saluda però no contesta ningú. Torna a saludar i silenci. Decideix seure prop de la xemeneia a llegir una mica més el diari. Al cap d’una bona estona, el llenyataire se li ha posat al costat sense ni ell adonar-se’n i pregunta al noi si al diari no parla sobre les coses que estan passant al poble. Com que li ha agafat calor el noi obre la finestra i un cop d’aire apaga el llum. Només estan il·luminats pel foc de la xemeneia. El llenyataire era un home de celles molt espesses, esquena geperuda, braços que li arriben gairebé al terra i ulls grocs. El noi respon que no. - Doncs n’hauria de parlar, -li replica el llenyataire. Resulta que una nit de lluna plena van trobar mort un xai. Tenia tot el coll obert. Les marques eren d’un llop, i es pensaven que es tractava d’un que s’havia escapat de la resta dels seus companys. Després de 30 dies va tornar a passar. Aquest cop la víctima fou el pastor. Les mateixes marques, i el coll igual. La gent ja estava més que enfadada. No era el mateix perdre un animal que una persona. Tots els casos van aparèixer sempre coincidint amb la lluna plena. Les altres víctimes foren el metge, un matrimoni i una noia que va anar a buscar aigua a la font. Ara s’han organitzat grups de gent que busquen el responsable. Porten escopetes, i ja li han disparat algun tret. Han aconseguit unes bales especials. (Les de plata serveixen per matar homes-llop). -Però no han demanat ajuda a la policia? -pregunta el noi. -No els cal. Ja saben a qui busquen. En les empremtes que deixa es veu que sempre és el mateix, perquè li falta un dit de la pota dreta del davant. Totes les dones i les criatures s’han tancat a casa, mentre els homes busquen el culpable. Ja s’acosten cap aquí. El noi comença a tenir por i intenta tancar la finestra que abans havia obert. Demana ajut al llenyataire i aquest des de darrera fa força per tancar-la. Però el noi veu alhora que li falta un dit de la mà dreta. No va tenir temps ni de cridar!!!! Resum extret de: FAULKNER,William. Contes de fantasmes r elatats per William Faulkner. Barcelona : Destino.

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu Estimada Lisa: Vespre. Fa poc que ha marxat el Climent. Ell t'explicarà tot el que vulguis saber. Si no hagués passat el que ha passat, t'hauria renyat per animar-lo a venir. Volia estar sola, capbussar-me en els records, en la relació amb els meus pares. Quan rebràs la carta, ja deuràs saber que l'Ot va morir el matí del divendres. Feia poc que li havíem canviat el llit i el pijama, l'havíem rentat i situat de la millor manera entre el matalàs i dos coixins, una mica incorporat perquè li fos més fàcil respirar. Tots dos rondàvem d'una banda a l'altra per l'habitació i en un moment havíem notat que ens guaitava obertament, els ulls lluents, amb una mirada de reconeixement gairebé feliç i li havíem preguntat què volia, jo m'havia assegut a la banda dreta del llit. El Pol li havia passat la mà per l'esquena, l'havia incorporat encara més i repetia el seu nom, Ot, Otet. Mai no li havia sentit dir Otet. Ell va girar els ulls, va travar la llengua i va expirar en uns instants. A partir d'aquell moment, el Pol va ser-me un espectacle. Els seus actes eren la raó. Va vestir-lo amb el seu millor vestit, jo vaig ajudar-lo. Recordava haver-li vist sempre a l'armari, un vestit negre amb una ratlleta finíssima blanca, a la butxaqueta de dalt li vam trobar un puro encara embolicat en paper transparent, d'un casament?, D'un bateig? Però al Pol, el sentiment se li desbordava en paraules, no parava de repetir: «Déu meu, Déu meu, què faré sense ell, Déu meu?». Lisa, aquell home que jeia immòbil ha estat el meu pare de veritat. Segurament tu hi afegiries: intransigent com el més sever dels pares, i tindries raó, perquè per jutjar-lo et bases en les meves explicacions parcials, el poc que fins ara saps dels meus primers setze anys. Només et vaig dir el resultat: em va treure de casa. Però mira: jo desitjava marxar des de feia temps i ell em treia. Entens? El que no sé ni potser no podré entendre és el motiu. Estic molt cansada, el braç es queixa, descansaré uns dies i faré companyia al Pol, encara que em neguiteja, però espero treure'n alguna clarícia sobre abans. De pas, a veure si aquest maleït os se solda i puc assajar «Les tres germanes» el juliol. Rep una abraçada germaneta gran, perquè tu seràs..., com es diu la gran? Et recorda i té ganes d'abraçar-te, LORETO Maria Barbal, Ulleres de sol, Ed. La Magrana.

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu La próxima estació Sis dies per setmana, sempre a la mateixa hora, la locomotora travessa la quietud del paisatge. Ni els arbres ni les muntanyes no s'immuten, només la vaca que mira passar els trens. Des de la cabina, el maquinista agita la mà per saludar-la i l'animal respon amb un moviment de cua pendular que, de passada, li venta la mamella. Fa anys que repeteixen aquesta escena, però el maquinista sap que avui és l'última vegada. Demà es jubila. La perspectiva d'un futur alliberat de l'esclavitud de llevar-se a les sis li fa venir salivera. Tindrà temps per cuidar els pocs metres de gespa que decoren l'entrada d'una casa que tot just acaba de pagar. Podrà apuntar-se als viatges fora de temporada que s'anuncien als diaris. Per donar-se ànims, no haurà de repetir-se cada matí que el treball dignifica ni suportar la presència del seu ajudant, un individu taciturn i garrepa. El maquinista ha sortit de l'estació amb la ment ocupada per una pila de projectes majoritàriament possibles. No s'ha fixat en els túnels que serpentegen fins a desembocar en una renglera de suburbis complementaris, ni en els edificis construïts arran de via, coronats per neons publicitaris. No s'ha recreat en la satisfacció de l'últim moment, ni ha pensat que ja no tornarà a controlar mai més el volant de la locomotora o el manòmetre de l'aire. Sense adonar-se'n -el pensament li vaga per un futur farcit de migdiades-, condueix el tren més enllà de les aglomeracions urbanes, cap a un paisatge on predominen els tons verds i una olor intermitent de fems. Quan veu la vaca, lluny, redueix instintivament la velocitat mentre nota la mirada reprovadora de l'ajudant. A mesura que s'acosta la vaca, li fa l'efecte que saludar-la i prou no és suficient i que, tenint en compte les circumstàncies, caldria fer alguna cosa extraordinària, com ara aturar el tren davant l'animal. Sap que això contradiu la normativa, però, de la mateixa manera que durant trenta anys de servei ha estat incapaç d'incomplir el reglament, ara no es veu amb cor de respectar-lo. Redueix la velocitat, doncs, controlant visualment l'agulla del velocímetre, fins al punt zero. A poc a poc -procurant no despertar el mal crònic que sovint li fa xerricar la columna-, baixa a la via. Amb passes insegures, de persona acostumada a no veure's els peus mentre camina, travessa els sembrats, cap a la vaca. L'animal, que ha detectat l'aturada del tren, interromp el moviment pendular de la cua. Gira el cap per observar millor el maquinista, que, amb precaució -com si en comptes d'una vaca, fos un lleó-, allarga la mà per acariciar-lo. El remugant reacciona amb un mugit que espanta la colònia de mosques que, tradicionalment, li embruta els ulls. Mira cap a la locomotora. Malgrat la distància, percep un núvol de fum ascendent que té com a origen el cigarret taciturn de l'ajudant. A les finestres dels vagons, els passatgers exigeixen, a crits, que el maquinista torni immediatament. Tenen pressa, diuen. És inadmissible, rondinen. Reclamaran, amenacen. Una minoria més pacient, en canvi, contempla com un home que, pel seu uniforme, deu ser maquinista, abraça la vaca durant una bona estona i, en acabar, se'n torna cap a la locomotora amb la satisfacció del deure acomplert. Sergi Pàmies, La gran novel·la de Barcelona, Ed Quaderns Crema, 1997.

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu Mai no serem estrelles del rock Va obrir la portella del cotxe i no s'ho va rumiar gens. Després va sortir, tocant primer de peus a terra, gairebé simbòlicament. Quan es va incorporar, amb la pistola visible a la mà, de les dues barreres de cotxes va emergir una crepitació curiosa. La de les armes carregant-se o preparant-se o el que fos que feien abans de disparar. Després, la pluja de veus. -Ventura, no! -Compte! -Tira la pistola! -Atenció! -Preparats! -Que ningú no dispari, quiets! -No et belluguis ni un pèl! -Aixeca les mans! -No! Només va reconèixer dues veus, la del seu oncle i la de la Sara, que havien estat la primera i l'última. Va mirar la lluna, i no va saber si transcorria una eternitat a causa d'ella, o si aquella eternitat la motivaven el col·lapse i la paràlisi del seu cervell. No era una estrella del rock. No havia de morir per força. Així i tot va voler arrencar a córrer, disparar, complir el seu destí. No ho va poder fer. -Tira-la. Tira-la! -Papa… Es va posar a plorar. I va arruïnar l'escena, el seu moment, tot. -No et moguis Ventura! Tranquil, fill! -Compte, inspector! El va veure avançar, a poc a poc, però molt abans que el seu oncle arribés fins on ell era, la pistola ja li havia relliscat de la mà i li havia caigut a terra. -Ara! Tothom es va moure, a dreta i esquerra, però ningú no es va precipitar. La primera claror de l'alba es va filtrar a través de la nit en el moment que en Carles Noguerol va arribar fins a ell i el va abraçar. -Tranquil, Ventura, tranquil -li va dir l'home-. Ja ha passat tot. Havia passat tot? De debò s'ho pensava? Jordi Sierra, Mai no serem estrelles del rock, Columna Proa Jove, 1995


PERCEPCIÓ I SIGNIFICACIÓ DEL COLOR La percepció d’un color està condicionada per la resta de colors que l’envolten. L’elecció d’un color en qualsevol treball gràfic ha de tenir sempre en compte els colors que té al costat. Un mateix color es veu més fosc o més clar segons en què està situat; un mateix color pot semblar dos colors diferents segons el color que l’envolta. Els colors lluminosos són expansius i tendeixen a veure’s més que els foscos, que tendeixen a contraure’s. Una forma de color clar es percep més gran que la mateixa forma de color fosc. És per això que els colors clars tenen més pes visual que els foscos. Les persones no porten la roba del mateix color tot l’any. El més normal és que a l’estiu la roba sigui de colors més vius, més càlids, que a l’hivern; en aquesta estació els colors predominants són més freds, més apagats. La natura fa un procés semblant seguint les estacions de l’any. Es poden atribuir certs valors psicològics als colors. Els colors càlids es perceben alegres i estimulants, són més expansius. Per contra, els colors freds són més seriosos i tristos, són més introspectius. Encara que no hi ha cap regla exacta per separar els colors freds i els càlids, es considera que el vermell és el color càlid principal, mentre que el blau és el color fred bàsic. Les companyies asseguradores s’han plantejat més d’un cop que els cotxes de color vermell paguin pòlisses més cares, ja que es considera que els seus propietaris tendeixen a una conducció més agressiva i temerària i que , per tant, tenen un risc més alt de patir un accident. El color vermell s’associa a la violència, l’exaltació, l’ardor, la sang i el perill. Fins i tot la capa dels toreros és vermella malgrat que els toros no distingeixen els colors. El blau s’associa amb la profunditat i la concentració, la calma i la tranquil·litat. El blau es pot relacionar amb el mar i el cel, espais oberts i relaxants. El verd es relaciona amb el món natural; a més, dóna confiança. Molts senyals utilitzen el verd per indicar situacions positives: en els semàfors, fletxes de sortida... El color groc es relaciona amb el sol, la vida, la llum, l’or. El color blanc s’associa a la puresa i la innocència; i, en canvi, el negre, amb la foscor, el dol, la pena i la tragèdia. Qualsevol creador de comunicats visuals ha de tenir en compte els valors psicològics del color, ja que els receptors els tindran en compte quan interpretin els missatges visuals. El poeta alemany Goethe deia: “Els colors actuen damunt de l’ànima. Hi poden excitar sensacions, despertar emocions i idees que ens calmen o ens exalten i provoquen tristesa o alegria”. Goethe associa al violeta la idea d’alegria, al vermell la del poder, al blau la de calma i fred, al verd la d’atracció, al groc viu la de ridícul i al groc clar la de noblesa.

Text informatius Tipologia textual: narració PRESA DE NUMÀNCIA Els numantins, assetjats per la fam, van enviar cinc homes a Escipió per tal que miressin si aquest els donaria un tracte moderat si es lliuraven als romans. Però Escipió, que coneixia pels presoners tot el que passava a la ciutat, els va respondre que havien de posar-se a les seves mans i retre la ciutat i les armes.

Els numantins, que fins aleshores havien estat de natural violent, a causa de la seva gran llibertat i per la manca de costum de rebre ordres, es van enfurir molt més per la seva dissort quan van saber la resposta d’Escipió i, amb un comportament insòlit en ells, van assassinar els cinc ambaixadors que havien estat missatgers de tan males notícies.

No gaire temps després, com fan alguns en els moments crítics de la guerra, van començar a rosegar pells cuites, ja que hi mancaven totalment els comestibles, el blat, el bestiar i l’herba. Però, quan les pells es van acabar, van menjar carn humana cuita, començant per la dels morts, que trossejaven a les cuines; després ja no van tenir cap estimació per la vida dels malalts i, finalment, els més forts van emprar la seva força contra els més febles. No va mancar cap depravació en uns homes amb l’ànima plena de còlera a causa dels aliments que menjaven i amb el cos igual en tot al de les bèsties, a causa de la fam, dels cabells i del temps.

Així estaven quan es van retre a Escipió, que els va ordenar que portessin les armes aquell mateix dia al lloc indicat i que l’endemà anessin a un altre lloc diferent. Els numantins van depassar el termini del dia, ja que van acordar que molts tenien encara la llibertat i que volien llevar-se la vida. Així doncs, van sol·licitar un dia per preparar la mort. L’amor a la llibertat i el valor de la petita ciutat bàrbara van ser així de grans. Ja que, tot i que hi havia 8.000 numantins en temps de pau, ¡quin gran nombre de derrotes, i de quina importància, van haver de sofrir els romans de mans d’aquells; i que n’era de gran el darrer general que els va assetjar amb 60.000 soldats, i malgrat tot els numantins els van reptar moltes vegades a la lluita! Però Escipió estava molt més avesat que ells a comandar l’exèrcit i no va arribar a les mans amb aquelles feres, sinó que els va sotmetre per la fam, un mal contra el qual no es pot combatre, i que era, a més, l’únic mitjà per vèncer els homes i l’únic amb el qual van poder ser vençuts. Aquells que ho van voler es van donar la mort, cadascú pel procediment que li va semblar millor, mentre que els altres, que van anar al tercer dia al lloc que els havien ordenat, oferien un espectacle difícil de contemplar i extraordinari: els seus cossos eren bruts, duien les ungles llargues, eren coberts de pèl abundant i plens d’immundícia, i feien una pudor fortíssima; anaven vestits amb parracs greixosos i, a més a més, pudents.

APIÀ: Guerres ibèriques


PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA

(14 d’abril de 1931)

CATALANS: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya. Barcelona, 14 d’abril de 1931. El President, FRANCESC MACIÀ

Relats d’autor Tipologia textual: narració SISET A LA RIBA DEL TER

Com cada dilluns, de camí a la fàbrica, en Siset mira el riu recolzat a la barana del pont. En aquell indret, l’aigua sempre baixa tèrbola i encrespada. De petit, amb els amics, jugaven a llençar-hi escopinades i els gargalls es confonien amb els esquitxos d’escuma dels remolins. Anys després, a l’Institut van parlar-los d’Heràclit i es mirava les aigües amb posat transcendent, somniador: tenia il•lusions, grans projectes, però el futur va esvanir-se quan li van oferir feina fixa a la fàbrica. Des d’aleshores es va acostumar a aturar-se al pont cada dilluns per escometre la nova setmana amb les energies renovades: es repenjava al passamà cobert de gebre i omplia els pulmons de l’aire glaçat de l’alba. Només va faltar a la cita quan van casar-lo amb una noia de Sarrià de Ter –van estar-se una setmana a Andorra– i quan va néixer el primer fill –el cap de personal, generós, va donar-li un permís de cinc dies (que no li concediria amb les altres criatures que, amb un degoteig implacable, van anar venint al món: les rutines fan de mal celebrar)–. Avui recorda també la sardinada que cada divuit de Març, per Sant Salvador, reunia tota la família a la riba per festejar l’onomàstica del seu pare. També alguns diumenges hi solia portar el fill gran a pescar, i tornaven a casa triomfalment carregats de barbs i truites per sopar. Darrerament hi ha vingut sovint a passejar amb aquests néts dels quals sempre confondrà els noms (i anotar-los no li serveix de res, massa vegades ho ha fet i tampoc no ha aconseguit associar el garbuix de noms amb les corresponents fesomies). Avui, però, en Siset mira el riu recolzat a la barana del pont per última vegada. I pensa, malenconiós, que més que un riu, en els propers anys l’esperen les aigües quietes i letàrgiques d’un estany.


Un dia qualsevol La vermelló de la pell nua exposada al rogent sol em va fer despertar del somni més plaent. La sorra m’acaronava i em recollia proporcionant-me el millor llit. A l’horitzó s’entreveia encara alguna vela blanca com els llençols, difuminada per la blavor de la mar ara calmada, que en xocar contra les roques més escarpades emergia una escuma incitadora. La calma s’apoderava dels racons més inusitats i la gent es passejava sense pressa alguna recorrent tota la platja. Estirada a la sorra més fina de tota la Costa Brava, observava les lluents coloracions de les tovalloles més imaginatives, mentre els para-sols lluitaven indefinidament contra el fràgil vent de tramuntana. Aquesta brisa arremolinava la brossa, alguns papers i cigarretes, formant un ball giratori semblant a bestioles entremaliades, per l’extensió de platja. Irrompent conversacions, arribava fins a l’aigua, on la brolla acabava surant lentament sobre la superfície cristal·lina, deixant-se portar sense pressa, sense noció del temps. La llum natural poc a poc arribava a la seva fi, ara enrogia la mar d’uns tons carbasses i lluents, amb matisos groguencs, recordant les fogueres de Sant Joan. Amb la caiguda de la foscor la gent desava les seves robes, doblegant tovalloles de forma matussera, mentre els més xics feien xivarri corrent uns rere d’altres. De sobte, un silenci encara més penetrant va regnar la zona, va ser llavors quan em vaig adonar que anteriorment una estrident música continuada havia deambulat per l’ambient durant hores, i jo havia passat per alt erròniament aquell desagradable soroll. Prop meu els pescadors de canya, amb les seves botes, camisa a quadres i gorra de propaganda, abandonaven també les seves zones, carregats amb caixes on suposadament duien els hams, i alguna que altre galleda farcida de grans peixos, sobretot durades. A les seves cares, emmorenides i amb marques de l’edat, es podia entreveure un somriure subtil que donava a conèixer la abundància del seu botí. Recorrien els esculls amb certa elegància fent petits saltirons i esmunyint-se per les parts més planes. Quan l’últim pescador hagué abandonat el seu santuari, vaig observar altre vegada cap a la mar, ja ennegrida i amb aires de frivolitat, que amenaçava amb el seu xiuxiueig en arribar les onades a la platja. L’últim noi va abandonar l’aigua repicant a la sorra compactada amb els peus humits, formant petits bassals d’aigua salada, en silenci. Com tots, va recollir la seva parada i em vaig quedar sola. Les gavines, que s’havien apoderat del terreny fins aleshores, havien desaparegut sense deixar rastre i jo encara allà quieta, muda per l’espectacle, seguia sense moure’m. Tot s’anava apagant, la sorra semblava morta, d’un color fosc, començava allà on jo era i desapareixia quilòmetres enllà formant diminutes dunes erosionades pel vent que ja s’havia accentuat. Quan ja la situació s’extenuava, vaig observar que una petita màquina de llums barbotejants recorria l’extensió de sorra deixant-la ben llisa per l’endemà, mentre treia la brossa que no havia desaparegut mar endins. Aquest fet va marcar la fi de la meva estada.

Ariadna Pou

Relats d’autor Tipologia textual: narració Una altra vertadera història de com va començar i acabar el món L’Arnauet és fill únic, té sis anys i la indecent quantitat de joguines suficient com perquè qualsevol nen de la seva edat passi de l’avorriment a l’estrès en dècimes de segon. Agafa la plastilina que li van portar els Reis de casa "la tieta hippy i soltera" i fabrica unes muntanyes sense pistes d’esquí i un parell de rius que moren a la catifa blava d’en Bart Simpson. Llavors, hi col·loca uns dinosaures de plàstic comprats un dissabte a la tarda de marranada i de “compra’m algu, mama, compra’m algu” al Tot a un euro de l’Abdul. Insatisfet pels resultats, s’aixeca del terra i, d’una puntada, hi fa estavellar un meteorit amb el logo de la Nike estampat, aconseguint una ràpida i efectiva extinció dels pobres animalons. Llavors, decideix que ja és hora que els mamífers surtin a escena i, saltant-se a la torera la teoria de l’evolució i el descobriment d’Amèrica, crea una civilització avançada composta, entre d’altres, de Madelman’s esquimals, Airgamboys del sisè de cavalleria, equips del Subbuteo, la Barbie princesa de la seva cosina Olga, una dominical caravana de cotxes Guisbal i unes edificacions, mig gòtiques mig d’obra vista, fetes amb peces de l’Exincastillos. Quan ho té tot col·locat, el tedi torna a apoderar-se del nen i, per domar-li "vidilla" al tema, decideix inventar un parell de conflictes bèl·lics, una micona de fam, alguna malaltia de transmissió sexual, tres o quatre filies que ha sentit anomenar per la tele i una lliga de futbol que, malauradament, acabarà guanyant el Real Madrid en el temps de descompte. És a dir, quan el seu pare li digui que té dos minuts per recollir aquell caos, rentar-se les mans i asseure’s a taula per sopar. Una altra veritable història de com va acabar el món: Quan l’Arnauet s’acaba el iogurt de llimona, el pare li recorda que encara ha d’aplegar l’escampall de joguines que cobreix el terra de la seva habitació. Com que la discussió sobre el destí de les properes vacances que han mantingut durant tot el sopar els seus pares encara dura, l’Arnauet sap que al seu particular planeta encara li queden uns minuts d’existència. I va per feina. El cotxe de bombers, conduït per un engelosit i desproporcionat Airgamboy, atropella la Barbie Princesa, convertint aquell succés en el primer i darrer crim de gènere de la història del seu univers. Mentrestant, els dos Madelman’s esquimals decideixen anar a viure junts en un loft aixecat amb peces de Lego de color rosa, però els indis de plàstic que li va regalar el tiet Jesús - que no és ni hippy, ni solter, ni Madelman esquimal. Només faltaria! - consideren que allò és un acte contra natura i els lapiden llançant-los unes caniques de color blau marí. En acte de venjança i per expandir la democràcia, els Madelman’s Safari colonitzen el continent dels indis de plàstic per, acte seguit, vendre’ls els atrotinats cotxes d’escalèxtric de quan el pare era jove. Però no els munten les pistes perquè els consideren un raça inferior. Al cap d’uns minuts, els indis es reuneixen amb els barrufets i, en nom del Chin-Chan tot poderós, estampen un parell de reproduccions a escala 1/10 d’avions de Click Air contra el clauer de la Sagrada Família. I, mentre l’Associació d’Airgamboys de l’Eixample culpa de la desgràcia a l’Ibertrén, el Geyperman aviador fa esclatar un bomba fètida que destrueix el planeta de l’Arnauet i que posa en avís al pare, que, emprenyat perquè enguany torna a tocar platja, arriba a l’habitació de l’Arnauet mentre uns jugadors de Subbúteo estan de celebració sobre una postal de la Cibeles. Estiguem tranquils; és impossible que el món real pugui acabar pitjor. Un relat de Toni Viadé i Moreno

Relats d’autor Tipologia textual: narració WOLFGANG La Sabina, una noia de 12 anys, va anar a passar uns dies amb la seva tieta Matilde, que feia d'institutriu en un castell. La Matilde vivia amb una família molt estranya, sobretot el fill, Wolfgang, a qui havia d'educar. Al castell també hi havia el pare d'en Wolfgang i la madrastra.

La Sabina en arribar al castell es va alegrar molt de veure la seva tieta que de seguida li va explicar que la gent d'aquell castell era una mica estranya, sobretot el fill, Wolfgang.

Mentre la Sabina començava a endreçar les seves coses va sentir uns crits molt forts i estranys, com si estiguessin matant algú. Es va espantar i no va dir res.

A l'hora de sopar la Sabina va conèixer en Wolfgang, qui en presentar-se va prémer molt fort la mà de la Sabina, clavant-li les ungles. En Wolfgang era baixet, moreno, tenia molt de cabell i les celles juntes.

Mentre sopaven la Matilde va explicar que havia estat impossible tallar-li les ungles a en Wolfgang, no s'havia deixat. D'aquí venien els crits que la Sabina havia sentit.

En Wolfgang només demanava més carn. Li agradava d'aquella mig crua, vermella i amb suc. La madrastra i el pare li van dir que havia de menjar verdura. Ell va començar a cridar i va marxar cap a la seva habitació. Al castell totes les sortides a l'exterior estaven tancades amb cadenats perquè en Wolfgang sempre es volia escapar.

A la nit la Sabina no podia dormir. Sentia uns udols que venien de l'habitació d'en Wolfgang. La Matilde i la madrastra van anar a veure què passava. La Sabina tenia por i es va quedar escoltant darrera de la porta. Va sentir molts crits i un soroll de vidres trencats. Després silenci. Al cap d'una estona la Matilde va anar a veure-la i li va explicar el que havia passat:

-Jo me'n vaig, no treballo més aquí. En Wolfgang estava cridant que volia sortir. Sempre es posava així en nits de lluna plena, però aquesta vegada era pitjor. La seva madrastra el va renyar molt per no tallar-se les ungles i perquè només menjava carn vermella. En Wolfgang es va tirar a sobre d'ella i li va esgarrapar tota la cara. Després es va tirar per la finestra trencant els vidres i va fugir...

A en Wolfgang no l'han tornat a trobar.

Resum extret de: SOMMER-BODENBURG, Angela. Històries de por. Barcelona : Alzira : Bromera


El mirall del delicte

Les restes d'un retrovisor permeten a la Guàrdia Civil detenir un conductor que va matar un vianant i va fugir.

Xavier Padrisa, un veí de 26 anys de Castellgalí (Bages) que treballava de pastor, va expirar el dimarts 17 de febrer a la matinada al costat de la carretera C-1411, als afores del poble, després d'una llarga agonia, segons ha establert el forense. Unes hores abans, entrada la nit, el jove havia estat atropellat per un vehicle que va fugir del lloc dels fets i va deixar com a únic rastre, les restes d'un retrovisor sobre l'asfalt. Dijous passat, un mes després del sinistre, agents de la comandància de la Guàrdia Civil de Manresa van atrapar el conductor que va atropellar el veí de Castellgalí. El mirallet els havia portat fins a ell.

El cos inert de Padrisa no va ser vist per cap automobilista fins que el dia va començar a clarejar. La foscor planava llavors sobre la reconstrucció del que havia passat. Els investigadors de la Guàrdia Civil van començar a veure la llum quan van aconseguir determinar que es tractava d'un retrovisor d'una furgoneta Opel Combo. El següent pas va ser fer una batuda per les cases de venda d'accessoris i recanvis. La feina de perdiguer no va trigar a proporcionar els primers dividends. Un establiment de Sabadell havia subministrat en dates posteriors al sinistre un retrovisor d'aquelles característiques a un taller de reparació d'automòbils de la mateixa ciutat. I allà les coses ja es van fer transparents: un veí de Sant Fruitós de Bages, una població situada a pocs quilòmetres de Castellgalí, havia fet reparar en aquell taller un Opel Combo que havia tingut una aparatosa topada, de manera que va haver de reposar-hi el retrovisor, el parabrisa i el vidre dret del compartiment davanter. A més a més, el xapista havia treballat durament per fer desaparèixer els bonys del capot.

Dijous passat, els investigadors van anar fins al domicili del propietari del vehicle, Javier M.F., de 42 anys, i el van posar davant el mirall de les proves que havien recollit. L'home no va trigar a admetre que, aquella nit, es va veure involucrat en el terrible accident. El conductor, que va ser detingut sota l'acusació de ser el presumpte autor d'un delicte d'omissió del deure d'auxili, va passar divendres a disposició judicial. La titular del Jutjat d'Instrucció número 2 de Manresa, en funcions de guàrdia, va decretar la seva llibertat provisional amb càrrecs considerant el fet que disposa d'un domicili conegut i confia que no se sostraurà a l'acció de la justícia, informa Jordi Pardinilla.


Notícia Tipologia textual: text narratiu

Eto'o es planteja denunciar el Barça

El camerunès vol cobrar la prima de fitxatge del 15%, que serien uns 3 milions d'euros

Eto'o, amb Piqué en l'Inter-Barça a San Siro. Foto: EFE.

Malgrat les bones paraules de Samuel Eto'o cap al FC Barcelona, les relacions entre les dues

parts no són tan bones com tothom s'imaginava. Segons va informar ahir Catalunya Ràdio, el

davanter camerunès hauria denunciat l'entitat blaugrana, a la qual reclama el 15% del seu traspàs.

Serien aproximadament uns 3 milions d'euros. Aquesta petició d'Eto'o ja va provocar que les

negociacions per aconseguir el fitxatge de Zlatan Ibrahimovic s'allarguessin més del previst. El

nou golejador de l'Inter de Milà sempre va defensar que si li tocava abandonar el Barcelona no

renunciaria a aquesta condició. De fet, des del club blaugrana es va informar que aquesta petició

havia endarrerit el traspàs, mentre que l'advocat d'Eto'o assegurava que ells no havien sol·licitat la

quantitat que es deia en aquells moments i que era d'uns 15 milions d'euros. Des d'un primer

moment, el FC Barcelona es va negar a pagar aquesta quantitat perquè l'operació s'hauria encarit

moltíssim. En els traspassos en què el jugador que ha de marxar ho fa sense la seva voluntat i

encara té contracte amb el club que el vol vendre, se li sol pagar una prima de traspàs. La

discussió que sol haver-hi en aquestes situacions és quin dels dos clubs la paga. Ara potser haurà

de decidir un jutge.


Portugal inaugura sobre el riu Tajo el pont més llarg d'Europa

LISBOA

El president de Portugal, Jorge Sampaio, va inaugurar ahir el pont Vasco de Gama, el més llarg d'Europa i la segona gran obra d'enginyeria civil del segle al continent, després del túnel de la Mànega. El pont, que fa 12,2 quilòmetres de llarg (17 amb els accessos) i 30 metres d'ample, enllaça dues ribes del Tajo al nord-est de Lisboa, sobre l'estuari del Mar da Palha. "El pont ens uneix encara més als nostres socis europeus", va dir Sampaio. Els cotxes van començar a circular-hi a les 17.00 hores.

Batejat amb el nom del navegant que fa 500 anys va descobrir la ruta de les Índies pel cap de Bona Esperança, el pont millorarà la connexió entre el nord i el sud de Portugal sense congestionar Lisboa. L'altre gran pont sobre el Tajo, el 25 d'Abril, construït deu quilòmetres riu avall, ja està del tot saturat (133.000 vehicles diaris). El Vasco de Gama disposa de sis vies, encara que es poden transformar en vuit.

El nou pont ha costat gairebé 150.000 milions de pessetes, cofinançats per la UE, el Banc Europeu d'inversions, grups privats i l'Estat portuguès, i en la construcció de l'obra han treballat 4.000 operaris durant tres anys. La gran obra d'enginyeria civil s'ha construït de manera que pugui resistir terratrèmols d'una intensitat excepcional.

El pont, a més a més, és un accés vital a l'Expo - enllaça amb el viaducte que porta al recinte -, que s'inaugurarà el 22 de maig. Els portuguesos podran travessar-lo gratuïtament però a partir de demà començarà a funcionar el peatge (320 escuts - unes 265 pessetes- per als turismes).



L'àngel alcalde

Clos va aconseguir reanimar un home que va patir un infart en un col·loqui.

La presència de l'alcalde de Barcelona va ser providencial per a Manuel Pons Fontanillas, president de la Fundació Parc Aeronàutic de Catalunya, que va patir un infart mentre intervenia ahir en un col·loqui sobre aeronàutica. Joan Clos no va perdre ni un segon i es va apressar a reanimar el malalt. Els metges que van atendre Manuel Pons al Servei d'Urgències de l'Hospital Clínic van qualificar l'actuació de Clos de decisiva.

Tot discorria amb monòtona normalitat en el dinar - col·loqui organitzat pel Pla estratègic 2000, a la seu de l'IESE, per analitzar la gestió de l'aeroport de Barcelona. Hi havia hagut tres intervencions quan Pons Fontanillas va prendre la paraula. La seva cara en cap moment va reflectir la gravetat de l'atac. Només es va inclinar sobre el seu propi cos i es va esvair sobre la taula de comensals situada davant de la seva.

Clos, que estava assegut en una altra taula amb el conseller Pere Macias, va anar immediatament a atendre'l. Va ser qui es va adonar del greu estat del malalt. L'alcalde, que és metge anestesista i especialista en reanimació, va començar a administrar-li massatges cardíacs i a practicar la respiració boca a boca, mentre els altres assistents avisaven l'ambulància, que va trigar 10 minuts a arribar.

L'expectació entre els assistents pel que semblava un incident es va convertir en angoixa, al comprovar que Clos administrava al malalt un vasodilatador de la farmaciola del Centre d'Estudis Empresarials.

Davant el caire que prenien els esdeveniments, els organitzadors del dinar van decidir donar per acabada la trobada. Manuel Pons va ser traslladat a l'Hospital Clínic, on va ingressar a les 16.50 hores. Hi va passar la nit sedat a la Unitat de Cures Intensives. El pronòstic dels metges sobre l'estat de Manuel Pons era reservat.

El Periódico, 22 de juliol de 1998


Abella cedeix ous de dinosaure

Paleontòlegs de l'Insitut Crusafont de Sabadell s'enduen els fòssils per estudiar-los.

ABELLA DE LA CONCA

Un equip format per sis paleontòlegs pertanyents a l'Institut Miquel Crusafont de Sabadell (Vallès Occidental), sota la direcció del doctor Josep Vidal Santafé, subdirector del centre, va finalitzar ahir els treballs d'extracció d'alguns fòssils d'ous de dinosaure del jaciment d'Abella de la Conca per traslladar-los a l'Institut, on seran estudiats i reconstruïts. La dificultat que suposa accedir a aquest jaciment, que creua un barranc, va fer necessària la intervenció d'un helicòpter per transportar els fòssils fins a la carretera.

Els fòssils van ser descoberts fa tres anys per un veí de la població d'Isona, però la troballa no es va fer pública per evitar espoliacions. La zona descoberta a Abella de la Conca té una extensió aproximada de tres-cents metres i, segons l'opinió de Josep Vicenç Santafé, "és un dels jaciments més importants d'Europa per la seva enorme extensió i per la quantitat d'ous que conté".

Per extreure els fòssils sense fer-los malbé l'equip ha treballat des de dilluns passat en la construcció de motlles de poliuretà, que han servit per protegir els fòssils. De tots els nius del jaciment, que podrien ser més de 200, l'equip n'ha cartografiat 17. Els fòssils s'han extret de quatre nius, cadascun dels quals pot arribar a contenir de dos a set ous.



Son Sant Joan bat un nou rècord de passatgers i vols en un sol dia

L'aeroport de Son Sant Joan va assolir ahir un nou rècord en el trànsit de passatgers i avions durant un dia: 119.000 passatgers i 768 avions van utilitzar-ne les instal·lacions.

La jornada va transcórrer sense incidents, segons van explicar els responsables de la coordinació aeroportuària. Els retards, que van ser qualificats de "mínims" i van estar motivats per causes operatives, només van afectar 26 vols i van tenir una durada màxima de 30 minuts.

L'aeroport de Mallorca va tenir ahir 8.000 passatgers més en relació amb la mateixa data de l'any passat.

La intensa activitat d'entrades i sortides també es va reflectir en un gran moviment de vehicles a l'aeroport, ja que la majoria de passatgers eren turistes que procedien de destinacions europees. En canvi, les sortides eren, majoritàriament, de viatgers que havien passat les vacances a l'illa.

L'aeroport de Palma batrà aquest any un nou rècord. Segons les previsions de les companyies aèries xàrter, utilitzaran l'aeroport de Palma uns 18 milions de passatgers i hi haurà 175.000 vols.

L'increment del nombre de passatgers d'aquest any es deu, en gran part, a l'augment de l'afluència de turistes alemanys.

L'any passat el trànsit aeroportuari a Mallorca va ser de 16,5 milions de passatgers, un 8 per cent més que l'any 1996 (1,2 milions més d'usuaris).


PREDICCIÓ METEOROLÒGICA. DILLUNS 1 DE FEBRER DE 2010

Estat del cel: A primera hora de la matinada estarà molt ennuvolat o cobert arreu. Ràpidament a partir de llavors la nuvolositat minvarà i des del matí quedarà serè o poc ennuvolat en general, excepte al vessant nord del Pirineu continuarà entre mig i molt ennuvolat.

Precipitacions:

De matinada se n'esperen a punts de la Catalunya Central, al Pirineu i al sector central del litoral i del Prelitoral, mentre que fins a mig matí es restringiran al vessant nord del Pirineu. Les precipitacions seran febles en general i localment moderades al sector central del litoral i prelitoral, on puntualment seran en forma de tempesta i neu granulada. Acumularan quantitats entre minses i poc abundants. La cota de neu rondarà els 200 metres i esporàdicament els 0 metres de matinada.

Temperatures:

Mínima lleugerament més baixa i màxima en lleu ascens. La temperatura mínima rondarà entre -10 i -5 ºC al Pirineu; entre -6 i -1 ºC al Prepirineu i a Osona; entre -3 i 2 ºC a la resta de la Depressió Central i al Prelitoral central i nord, i entre 0 i 5 ºC a la resta, localment més baixa al litoral nord. Pel que fa a les màximes oscil·laran entre 1 i 6 ºC al Pirineu; entre 2 i 7 ºC al Prepirineu i a la depressió Central; entre 4 i 9 ºC al prelitoral i entre 6 i 11 ºC al litoral

Ambient de rigorós hivern, amb glaçades entre moderades i fortes a l'interior.

Visibilitat:

Entre regular i dolenta de matinada al sector central del litoral i del prelitoral, a la Catalunya central i al Pirineu, mentre que a la resta serà bona. La resta del dia quedarà entre bona i excel·lent, tret del vessant nord del Pirineu on continuarà regular.

Vent:

Bufarà vent de component nord i oest entre fluix i moderat amb cops forts als dos extrems del litoral i als cims del Pirineu. Tot i això, al litoral i prelitoral central de matinada serà fluix i de direcció variable i a la tarda fluix amb cops moderats de component sud.

Meteocat.com


DRACS I ALTRES BÈSTIES DE FOC

Les festes majors catalanes són plenes de dracs i d'altres bèsties mítiques que omplen d'espurnes les nits d'estiu, al costat dels diables o participant en processons i cercaviles d'acompanyament d'autoritats. En els últims vint anys, el nombre d'animals presents a les nostres festes ha augmentat considerablement, més enllà de recuperacions històriques, diversificant-se la tipologia de les bèsties existents.

De l'ampli ventall d'animals fabulosos que han estat presents, des de temps antics, a la nostra cultura, el drac és el més conegut i representat, tant en la iconografia popular com en el bestiari festiu.

Igual que en el cas del ball de diables el simbolisme del drac es troba a cavall també entre la representació de les forces naturals -animal de terra que viu a l'inframón, que vola per l'aire i que surt de l'aigua, que llença foc- i la identificació amb el mal cristià. El drac és la pedregada, és la natura descontrolada, és l'epidèmia o el flagell. L'heroi, el cavaller, el sant és l'encarregat de posar ordre i controlar aquest poder desfermat, alliberant la comunitat del perill. Dracs, i amb ells víbries, mules salvatges i altres monstres, acaben amb diables i diablots, sota l'espasa de Sant Miquel.

Hi ha una història documentada d'aquestes manifestacions festives que arrenca, com els diables, de les descripcions de les processons del Corpus medieval urbà -a Barcelona o a Tarragona- i arriba fins als nostres dies. El més antic de Catalunya, encara en actiu, és el de Vilafranca del Penedès, ja documentat el 1602. Altres dracs històrics són els d'Olot, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Solsona…[…]

La víbria, o drac femení, i les mulasses o mula-guites són altres animals del bestiari festiu de foc. La víbria apareix diferenciada del drac en els seguicis festius medievals. Quant a la mula-guita, són ben conegudes les de Berga -a la Patum, per Corpus- però cal recordar que les mulasses de Vilanova, i potser també les de Reus, havien estat antigament animals de foc, de característiques semblants.

Coneixem també -a les comarques del sud del Principat, principalment- bous de foc, ja sigui com a representació de l'animal sencer o com artilugi mòbil que s'associa al bou, transposició al món de la imatgeria dels bous embolats, vius.

En els darrers anys el món del bestiari de foc ha experimentat un creixement notable, paral·lel al dels altres grups de foc. Entre els animals de nova creació trobem, principalment, dracs, però també víbries, llagostes, fardatxos o llangardaixos, pollastres o bocs.

La presència del bestiari de foc s'emmarca tant en els espais històrics, formant part de seguicis festius, com en els correfocs. El correfoc, com a nova fórmula festiva ha generat manifestacions específiques de folklore que responen a una nova funcionalitat. El simbolisme de la lluita del bé contra el mal, representats per Sant Miquel i els seus àngels contra Llucifer, els diables o el drac ha deixat pas a una percepció del foc com a component essencial d'aquestes manifestacions festives. Aquest possibilita un joc

participatiu, amb un component del risc, en què actors i espectadors, si es poden anomenar així, es troben en un espai comú.

El joc dramàtic del correfoc no és menys ric, certament, que el d'algunes representacions parateatrals de carrer del passat. La festa un cop més reflecteix el context social on es desenvolupa i evidencia simbolismes, tensions o referents identitaris vigents en cada moment. Ens equivocaríem, doncs, si consideréssim que en el foc hi ha l'única raó d'existència de tot l'ampli ventall del nou bestiari festiu. Tots aquests personatges aporten no pocs elements per a comprendre com són avui les festes i les comunitats que els celebren.

Salvador Palomar, A 08800, La revista de VNG, Agost de 1998.

Contes d’arreu del món Tipologia textual: narració Conte serbo-croat País: Sèrbia EL BOSC MÀGIC Hi havia una vegada un bosc màgic. La seva llegenda explica que quan en aquell bosc hi entri una persona que estimi més la seva misèria que tota la felicitat d’aquest món, el bosc perdrà la seva màgia i passarà a ser un bosc normal. Molt a prop d’aquest bosc hi vivien una mare i el seu fill gran. Vivien tots dos en una casa petita i mai no entraven al bosc màgic. Tot continuava igual, amb felicitat i tranquil·litat fins que un dia necessitaven llenya per a fer foc i van haver d’anar a l’altra banda de la muntanya a cercar-la.

El fill era una mica mandrós i curt de gambals, i va pensar:

- Per què he d’anar a l’altra banda de la muntanya per agafar la llenya, tenint el bosc aquí a prop ?

La seva mare li prohibia d’anar al bosc i sempre li deia que si hi anava li passaria una cosa molt dolenta. Però el fill hi va anar i va portar la llenya. També ho va fer al dia següent sense dir-li res a la mare. Al tercer dia, quan va anar al bosc, es va asseure en un tronc per descansar i, en aquell moment, de sota el tronc, va sortir una serp que es va convertir en una dona meravellosa de cabells rossos i llargs, vestida amb un vestit blanc i preciós. Però era una serp i li va quedar llengua de serp.

El noi, fascinat de la seva bellesa, s’enamorà d'ella i decidí demanar-li que anés a viure amb ell a casa seva. Mentrestant, per casa la seva mare, va passar una noia que venia llenya. La noia anava molt mal vestida, fora feia molt fred, la mare la va fer entrar per donar-li una jaqueta del seu fill, que ja li havia quedat petita, perquè entrés en calor davant del foc. Al cap d’una estona, la noia es va aixecar, li va agrair molt que l’ajudés i li va regalar una mica de llenya per al foc.

En aquells moments va tornar el fill amb la dona-serp. El noi va explicar a la seva mare que l’havia trobat pel camí i no tenia ningú al món i havia pensat que podria viure amb ells.

Al cap d’uns quants dies la mare va notar que la dona tenia la llengua d’una serp i decidí parlar amb el seu fill. Però ell, cada cop més i més enamorat de la dona-serp, no feia cas a ningú. Quan la mare va dir que volia que la dona-serp marxés de casa seva, el fill li va dir que estimava aquella noia i que n’estava tan enamorat que s’hi volia casar.

El noi, malgrat tots els consells que li va donar la seva mare, es va casar amb la bonica noia. La dona-serp va notar que la mare s’havia adonat de qui era ella i, per evitar tot el que podia passar, va començar a plorar davant del seu marit i dir-li que la seva mare no l’estimava. Tant i tant va insistir que finalment el fill va decidir fer fora de casa la seva mare.

La mare, tot i haver dedicat tota la vida al seu fill, es trobava a la intempèrie. Feia un fred que pelava i nevava tant que, mentre caminava, la neu li arribava fins als genolls.

Tot i amb això la mare va continuar estimant-lo ja que sabia que la culpa era d’aquella dona-serp.

La mare, a més, tenia molta fam i tenia els peus congelats. Estava molt cansada i finalment va caure a terra. Llavors recordà la llenya que li havia regalat aquella noia i decidí encendre-la per escalfar-se. Era molt vella i sabia que no podria sobreviure gaires dies més d’aquella manera. En encendre el foc, de dins els troncs sortiren un follets amb uns barrets punxeguts de color vermell com el foc. Els nans començaren a ballar, a saltar, a cantar i cridar, la qual cosa la va fer alegrar i agafar forces. Els follets es van posar al seu voltant i li van començar a parlar:

- El teu fill, dona, va fer despertar els esperits del bosc màgic. Ara, aquests estan molt enfadats, per això el rei del bosc vol parlar amb tu.

En aquell moment va aparèixer un cérvol, amb qui la mare va viatjar fins l’interior del bosc màgic, acompanyada dels follets que muntaven uns esquirols que els feien de cavalls. Allí no hi feia tan fred i no hi havia gens de neu. Els arbres semblaven vius, el terra tenia uns colors diferents, els animals eren estranys i, fins i tot, alguns parlaven entre si. En aquell moment aparegué una cadira impressionant de color negre. Era en un espai fosc i no es podia veure qui s’hi havia assegut. Llavors es va sentir una veu humana que va dir:

- Ja saps que el teu fill va despertar els esperits del bosc. Ara ja té el seu càstig. Tu podràs tornar al teu poble, en el temps de la teva joventut. En aquell precís moment va aparèixer el seu poble, on la gent era molt feliç perquè feia molt sol i molt bon temps i tenien tot allò que necessitaven.

- Entra a l'interior del teu poble. Quan hi hagis entrat, et faràs jove i et trobaràs amb tota la teva família -digué el rei del bosc. La dona es va posar a córrer cap a l'interior del poble i just en el moment d’entrar es va girar i va veure el seu fill. Ella va preguntar al rei:

- Què li passarà al meu fill?

- Quan passis aquesta porta oblidaràs que mai hagi existit. No te’n recordaràs de res. Però no et preocupis per ell. Ell ja rebrà el seu càstig.

En aquell moment la mare dubtà sobre què havia de fer. Finalment va decidir no deixar el seu fill i va dir:

- Malgrat tot el que ha fet, jo no el puc abandonar.

Llavors, un vent huracanat ho va fer desaparèixer tot: els follets, la cadira, el rei, el poble, els animals... i la dona-serp es convertí en serp de debò.

La mare va ser la persona que estimava més la seva misèria que tota la felicitat del món. I la màgia del bosc va desaparèixer. El fill i la mare es van quedar sols. Ell plorava tot demanant-li perdó. A partir d’aquell moment van viure contents la resta de la seva vida.

Alexandra Seslija

Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu EL PACTE Després de seguir un tros de carena, vaig agafar el camí de davallada a les maresmes. Sense girar-me sentia al meu darrera el clic-clic regular de les ungles d’ell, en topar amb el pedruscall de la drecera. Jo m’afanyava perquè pensava en la meva muller i en els meus dos fills. El clic-clic havia esdevingut ara un xipolleig breu, car travessàvem la regió dels aiguamolls. Junt amb el xipolleig sentia el seu alenar ràpid, i un cop, girant-me, vaig veure que tenia la boca oberta i que la llengua roja li penjava a un costat. Això em féu molta gràcia i, agafant el farcell i l’arc amb una sola mà, amb l’altra vaig fer intent d’estirar-la-hi. Ell m’esquivà i fent un salt de costat, em llepà tota la galta amb la seva llengua càlida i humida. Després deixà anar un lladruc breu i enjogassat, i es quedà quiet, mirant-me i alenant amb la boca oberta. Jo estava encisat. Què dirien els altes caçadors que vivien al Mont Solitari quan sabessin el pacte que havíem fet ell i jo? Prou que es veia que ell passava gana, i que havia comprès que amb l’ajut d’un caçador resoldria considerablement la situació. I jo, amb la seva ajuda, em convertiria en el millor caçador de la contrada. Es moririen d’enveja! A hora foscant arribava a la meva cova. La muller molia les darreres llavors que ens quedaven en un morter de pedra. Els infants jugaven al costat amb palets de riera. Jo la vaig cridar i ella em va mirar des de la porta de la cova, davant el planell on fèiem tota la nostra vida. -Mira què us porto!- i vaig alçar la pell de cérvol, inflada amb totes les coses bones que contenia. Ella, però, no semblava pas mirar la pell, Mirava al meu darrera, amb expressió seriosa.

- Qui és, aquest?- i assenyalà El-Qui-No-Es-Fa-Amb-Ningú. - És el El-Qui-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Ara li haurem de canviar el nom perquè hem fet

un pacte, ell i jo. Però què passava? “Ell” m’havia passat al davant i se n’anava cap els nens. La muller s’alçà d’una revolada i agafa una pedra de morter. Jo vaig llençar el farcell i les armes a terra i vaig córrer cap a ella. - No li facis res- li vaig cridar- , és amic nostre!

Però “ell” ja era a la vora dels nens, i els ensumava de capa peus. Els infants se’l miraven sense ni mica de temença, i tot d’una la nena es posà a estirar-li desvergonyidament una orella. La muller féu un xiscle i volgués abraonar-se-li al damunt. Jo amb prou feines la podia contenir, ja que ella li volia esclafar el cap amb la pedra de morter. Però aleshores “ell” es posà a remenar la cua, i traient novament la roja llengua, llepà amplament el rostre dels infants, que reien i picaven de mans.

Aleshores la muller s’apaivagà i vaig aconseguir que deixés la pedra.

- És el nostre amic, veus? M’ajudarà a caçar, des d’ara. Cal que li preparem un bon jaç, a dins.

Però heus aquí que s’esdevingué el que jo no m’esperava. Encara que el vaig cridar de la porta de la cova estant, “ell” no vingué sinó que, alçant les orelles, es posà a mirar de cua d’ull cap el lloc d’on havíem vingut, sense fer gens de cas de mi. Tot d’una, es tombà ràpidament i se n’anà.

- Em pensava que éreu d’allò més amics- em digué la muller amb sornegueria. - Ja tornarà- vaig respondre. - No ho creguis pas- feu ella-. No tornarà. Passaren dos dies i, efectivament, “ell” no tornava. Jo anava a caçar tot sol com abans i, per més que el cercava i el cridava, no el veia enlloc.

Al vespre del tercer dia, en tornar a la cova, vaig veure la muller que, dreta a l’entrada, em cridava excitadament.

- Vine! Cuita!- em cridava. Jo hi vaig córrer adelerat. Què podia haver-se esdevingut?

Davant l’entrada de la cova, mirant-me amistosament i movent la cua, era “ell”. Però no era pas a ell que la muller assenyalava, sinó a l’interior de la cova.

- Mira! Entra-hi tu mateix! – em digué. Ho vaig fer. Dintre, damunt d’un jaç d’herba jeia estesa de costat “ella”. Era molt semblant a El-Qui-No-Es-Fa-Amb-Ningú però més fina. En veure’m, alçà el cap i començà a moure la cua, produint un fresseig d’herbes seques. Vaig saber que era “ella” perquè, en la penombra de la cova, vaig albirar quatre boletes peludes, rodones i grassones, que es movien fent tentines entre les seves potes, quasi damunt del seu ventre, grinyolant i empenyent-se les unes a les altres per haver una de metes que tenien en renglera al davant d’elles. - Com ha vingut? – vaig preguntar a la muller. - De primer ha vingut “ell” –em respongués- duent-ne un a la boca. L’ha deixat prop dels nens i se n’ha anat. Després ha tornat duent-ne un altre, i per últim han vingut tots dos, “ell” i “ella”, cadascun amb un a la boca. Em sembla que tenies raó. I des d’aquell dia començà per a tots nosaltres una vida meravellosa. Jo sortia a caçar amb “ell”, que ja no es deia El-Qui-No-Es-Fa-Amb-Ningú, sinó El-Qui-Ajuda-A-Caçar, i aviat vaig esdevenir el caçador més famós de la contrada, i tothom m’envejava i envejava el nostre pacte. Mentrestant els cadells anaven creixent, i no trigà gaire que fórem sis els que saltàvem alegrement els marges i torrenteres, empaitant cérvols, conills i daines. Fins que un dia “ella” –que es deia La-Que-Vigila-La-Llar, tingué una lluita a mort amb una serp que anava a saltar damunt del nostre menut, i van morir tots dos, ella i la serp. La muller la plorà bella estona abraçada amb el seu cadàver, perquè ara ja “se’ls” estimava.

Antoni Ribera (Llibre dels set somnis)

EL PEIXET D'OR Tipologia textual: narració Rondalla popular russa País: Rússia

Hi havia una vegada, en un poble molt petit, un avi i una àvia que vivien en una casa molt petita i molt vella al costat del mar. Eren tan pobres, tan pobres que només podien menjar el peix que l’avi pescava al mar.

Un dia l’avi va anar a pescar i feia molt mala mar. L’avi va llençar la seva xarxa a l’aigua. Va esperar una mica i en treure la xarxa de l’aigua va veure que només havia pescat una pedra. Va llençar la xarxa al mar una altra vegada i quan la va treure va veure que només hi havia un peixet molt petit. Quan volia ficar el peix dins la seva barca va veure que era un peixet molt brillant de color, era un peixet d’or.

En aquest moment el peixet va començar a parlar tot demanant al pescador:

- Si us plau, deixa’m al mar! Deixa’m viure! Si em deixes anar et concediré tot allò que em demanis.

Llavors, l’avi va contestar:

- Et deixo viure i no cal que em concedeixis res.

L’avi va deixar el peixet d’or al mar amb molta cura i després se’n va anar cap a casa seva.

Quan va arribar a casa, la seva dona rentava la roba al pati en un cossi molt vell. L’avi li va explicar el que li havia passat al mar. La seva dona va començar a rondinar i li va dir:

- Però què has fet beneit! Has deixat anar el peix sense demanar-li cap desig? Li podies haver demanat un cossi nou! Que no veus que aquest el tenim molt vell!

L’avi no va contestar res i se’n va anar al mar, i un cop allà va cridar:

- Peixet d’or, bon peixet d’or, posa’t de cara a mi i d’esquena al mar!

Tan bon punt l’avi va acabar de dir aquelles paraules, el peixet d’or tragué el cap del mar.

- Què vols de mi? -va dir el peixet d’or.

- La meva dona vol que et demani un cossi nou, perquè el nostre ja és molt vell i no serveix per a res.

El peixet d’or va contestar:

- Torna a casa teva que el teu desig et serà concedit.

Quan l’avi va arribar a casa, la dona ja l’esperava tot rentant roba en el cossi nou. I li va dir:

- Però com és que no li has demanat una casa nova, tanoca!, que no veus que la nostra ja és molt vella?

L’avi no va contestar res i se’n va anar al mar i un cop allà va cridar:

- Peixet d’or, bon peixet d’or, posa’t de cara a mi i d’esquena al mar!

- Què vols de mi?- va dir el peixet d’or.

- La meva dona vol que et demani una casa nova, perquè la nostra ja és molt vella i el sostre és a punt de caure.

El peixet d’or va contestar:

- Torna a casa, ja que el teu desig et serà concedit.

Quan l’avi va arribar a casa seva va trobar la dona al pati de la casa, vestida amb unes robes molt boniques i rodejada de criats.

- Però mira que ets capsigrany! Torna ara mateix al mar i demana al peixet d’or que vull ser la reina del mar i que el peixet sigui el meu criat.

Llavors, l’avi, molt trist, se’n va anar cap al mar. I va cridar:

- Peixet d’or, bon peixet d’or, posa’t de cara a mi i d’esquena al mar.

- Què vols de mi? -va dir el peixet d’or.

L’avi li explicà amb molta pena:

- La meva dona s’ha tornat boja i vol ser la reina del mar i que tu siguis el seu criat. El peixet d’or no va contestar res i va desaparèixer dins el mar. Quan l’avi va tornar a casa va veure allà lluny la seva dona a la porta de la seva primera casa, la casa vella, amb el seu vestit vell i rentant la roba en el cossi vell.

I així va acabar la història; i mai ningú més ha tornat a veure aquell peixet d’or. I diuen que ha perdut la confiança en els homes i està amagat al fons del mar.

Júlia Leykina

Contes d’arreu del món Tipologia textual: narració País: Holanda EL PETIT HEROI DE HAARLEM

Hola! Em dic Antoine i, com vosaltres ja sabeu, vaig néixer en un país que és molt lluny d’aquí que es diu Holanda. Al meu país passa una cosa que no succeeix en cap altre i és que la terra està més avall que el mar. Sí, sí, els holandesos tenim un país molt petit i per això ens hem hagut d’empescar la manera de construir una espècie de grans muralles, unes parets molt altes i gruixudes per arreu on les onades podrien cobrir la terra; i aquestes muralles aturen el mar i així tenim el país una mica més gran perquè hem pres terra al mar. Aquestes grans muralles s’anomenen dics i són tan amples com una carretera.

Ja podeu comprendre que aquestes parets han d’ésser molt fortes perquè en depenen els sembrats, les masies i les vides dels habitants d'Hola Antoine Tromp nda. Fins les criatures més petites saben que una esquerda als dics seria una cosa terrible i per això us explicaré un fet que va passar una vegada: prop de la vila de Haarlem, tan coneguda per les seves tulipes, hi viu un noiet que es diu Hans. Un dia, amb el seu germanet se’n van anar a passejar pels dics. Van arribar molt lluny, molt lluny, tan lluny que ja no es veien cases ni masies, només camps d’ordi i flors camperoles.

En Hans estava cansat. Va enfilar-se dalt del dic i s’hi va asseure, mentre el seu germà es quedava a baix collint violetes. Tot d’una, el germanet va cridar:

- Hans, vine! Mira quin foradet més petit! En surten unes bombolles com si fossin de sabó.

- Un forat? On? -va preguntar en Hans.

- Aquí mateix, al dic! -va fer el petit-. L’aigua hi passa.

- A veure!

- I ara! -va cridar en Hans. I deixant-se relliscar avall ho va mirar.

Era un foradet, un foradet molt petit que deixava sortir una gota d’aigua com una bombolla

- Un forat en el dic! -va dir en Hans esglaiat-. Com ens ho farem?

Va mirar cap a la dreta: ningú; cap a l’esquerra: ningú; per totes bandes, tan lluny com li abastava la vista: no hi havia ni una ànima enlloc. I la vila era lluny, tan lluny...

En Hans va tornar a mirar el forat; tot de gotes n’anaven sortint: glop, glop, glop!

En Hans sabia que l’aigua engrandiria ben aviat el forat si no el tapaven ràpidament. Què faria doncs? Correria cap a la vila? I mentrestant què? Ara les gotes ja eren com un filet d’aigua que rajava sense aturar-se i, al voltant del forat, el ciment s’anava humitejant. Tot d’una, Hans va tenir una idea. Va ficar l’índex al forat i el va tapar del tot. Aleshores, va dir al seu germanet:

- Corre, corre, de pressa, Dieting! Digues a la gent que hi ha un forat al dic. Digues que s’afanyin, que jo el tindré tapat mentre no arribin.

El petit, per la mirada del germà, va comprendre que la cosa era greu, i va arrencar a córrer tant com podia. En Hans, agenollat davant el mur, i amb el dit pitjant dins el forat, mirava el seu germanet com corria i s’anava fent cada vegada més petit. Ben aviat no va fer més mota que un pollet; després, va semblar un punt fosc; després, no res; en Hans es va trobar sol tapant el forat amb el dit.

De l’altra banda, sentia el glo! glo! de l’aigua, i, de tant en tant, una onada més forta llançava unes gotes d’escuma que li esquitxaven els cabells.

De mica en mica, la seva mà s’anava enrampant; va provar de fregar-se-la amb l’altra, però cada moment es quedava més freda. Va mirar el llarg camí que menava a la vila: ni una ànima! El fred anava muntant pel braç fins a l’espatlla. Després, unes doloroses punxades i uns forts tremolors li van començar pel dit i li arribaven al colze. Li semblava que feia hores i hores que el seu germà havia marxat. Es trobava tan sol i tan cansat... va recolzar el cap contra el dic per agafar un xic de força i li va semblar que, a l’altra banda, la mar mormolava:

- Jo sóc l’oceà. Ningú no pot lluitar contra mi. Qui ets tu, espurna de minyó, per a privar-me de passar? Val més que fugis.

El cor d’en Hans bategava amb grans batecs. Quant trigaven a venir! No arribarien mai?

I l’aigua xarbotava contra el dic:

- Passaré, passaré, passaré! Quedaràs ofegat, ofegat, ofegat! Fuig, mentre hi ets a temps!

En Hans va estar temptat de treure el dit. En tenia tanta, de por! Però si el retirava, què? El forat s’engrandiria i esbotzaria el mur. Va estrènyer les dents i va pitjar amb el dit encara més fort.

- No fugiré, no fugiré! -va cridar- I no et deixaré passar!

En aquell moment que es van sentir veus. Lluny, molt lluny del camí, es veia una polseguera i tot de gent que corria. Eren els homes de la vila. Molt aviat va reconèixer el seu pare i els veïns. Portaven pales i senalles. I tot corrent cridaven:

"Ja venim, ja venim; aguanta fort!"

Al cap d’un moment, ja hi eren. I quan van veure el pobre Hans, pàl·lid de fred i de sofriment, van córrer a treure’l d'allí. El seu pare el va prendre en braços, va fregar-li els membres entumits i els homes li van dir que era un veritable heroi i que havia salvat el poble.

Quan el dic va quedar ben afermat, van retornar a Haarlem duent en Hans triomfant damunt les espatlles d’uns quants homes. I heu de saber que aquesta història jo us l’he pogut explicar perquè visc a Haarlem i en Hans és amic meu.

Antoine Tromp

Contes d’arreu del món Tipologia textual: narració País: Xina (Zheijan) ELS QUATRE DRACS

Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s’hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d’encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia’ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".

Els dracs van veure que els camps d’arròs eren secs i els conreus s’havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat, moriran.

Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l’emperador Jade que plogui -va suggerir el drac llarg, i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l’emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l’arribada poc cerimoniosa dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!

- Però majestat, els conreus s’estan assecant i la gent s’està morint de gana! -va dir el drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja de seguida!

L’emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s’hi avenia.

- Ah, d’acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.

- Gràcies, majestat -van dir a l’uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra. L’emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l’herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l’argila seca.

Els quatre dracs es van adonar que l’emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent. Aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea.

- El mar, que no és ple d’aigua? Hem d’absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l’aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l’aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals. Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d’arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L’emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li els dracs al davant-. Es l'última vegada que em desobeïu!

Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l’aire volant i aterressin sobre els quatre dracs.

Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més. Tanmateix, no se’n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d’aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilongjian (el drac negre) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tsé o riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.

Han-wei Liu

Relats d’autor Tipologia textual: narració FET D’ARMES Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava. Vaig asseure’m a la vora d’un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit de manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s’hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar. Va acostar-se’m i amb un accent estranger molt marcat em preguntà : -que podríeu dir si vaig bé per anar a l’Ajuntament d’aquest poblet? (Per allí la setmana passada hi havia un poble.) - No sigueu ase- vaig dir-lo- . se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allà us agafaran. Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb el dits que denotava ràbia: - Ja m’ho semblava, que no ho havien previst tot –respongué-. Què em fa falta? Quin és detall que m’acusa? Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres. -L’hem tret d’un diccionari –va dir-me amb tristesa. Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me’l mirava i de cop i volta li vaig dir: -vós i jo els que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d’una altra manera... -No- digué-, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d’entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem. Provàrem fins a deu vegades d’entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem un petit turó que dominava l’espectacle. Des d’allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el que podien demanar els generals. L’enemic em digué: -Vist des d’aquí fa l’efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa... (Vaig fer que sí amb el cap.) -...I, no obstant, enter vós i jo hi ha una qüestió pendent –acabà.

- Jo trobava que tenia la raó, i per tal d’ajudar-lo vaig suggerir: -I si anéssim a cops de puny? -No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i el meu. És difícil –digué-, és positivament difícil. -Pensant vaig trobar una solució: -Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu, vos podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet? -S’hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta. Pere Calders

Relats d’autor Tipologia textual: narració EL PARADÍS INEXISTENT Recordo que, quan era molt jovenet, un dia vaig llegir en algun lloc una història que em va impressionar vivament i que des d’aleshores sempre he tingut present. Ara no sabria dir si la història en qüestió és una rondalla d’aquelles que es van transmetent de generació en generació, o bé és un conte inventat per algun autor. Jo diria, pe`ro, que es tracta d’una llegenda irlandesa, ja que em fa l’efecte que el que ara us contaré va passar en la bella terra d’Irlanda. Resulta que na vegada hi havia una euga jove que havia nascut en un mas situat en una val verdíssima. L’euga es passava la major part del dia pasturant en els prats del voltant del mas. Estava acostumada a menjar herba tendra, a beure en els rierols d’aigua clara, a ensumar l’aire per saber si s’acostava una tempesta, a ajeure’s sota les verns dels marges quan el sol esclafava més del compte, i a contemplar, tot rumiant calmosament, el cel blau i les muntanyes violetes del fons de a vall... Però heus ací que un dia es va presentar al mas l’encarregat d’una mina de carbó que hi havia a l’altra banda de les muntanyes. Va veure l’euga trotant pel prat i li va agradar i la va comprar per endur-se-la a la mina. Era l’època en què encara es feien servir animals per a dur els vagons de carbó d’una banda a l’altra de les galeries. Els animals, sobretot cavalls i mules, que entraven en una mina ja no en tornaven a sortir mai més. Fins i tot quan es morien els enterraven allà sota. Per tal d’haver-se d’estalviar de pujar-los i baixar-los cada vespre i cada matí, els feien,en qualsevol galeria abandonada, una mena d’establer i allà, a les fosques, passaven les nits... A la nostra euga, doncs, la van baixar a la mina. Durant la jornada carrassejava un vagó per l’entrellat de galeries i pous, i a la nit, reposava a l’estable junt amb d’altres animals que feien la mateixa feina que ella. I així van passar uns quants anys. L’euga enyorava molt la vida de la superfície, però a poc es va anar avesant a la mina. Fins i tot es va aparellar amb un cavall i va tenir una filla. A les nits, mentre els miners eren dalt, a casa seva, l’euga explicava a la seva filla com era de bonic i agradable el món de fora. I intentava fer-li entendre què era el color blau del cel, i la transparència fresca dels rierols i la llum enlluernadora dels trons, i l’espaordidora sorollada del tro... Li explicava com, en d’altres temps, ella s’havia trobat lliure i feliç, pel prat, a tocar dels verns, pasturant l’herba tendra que creixia verda i esponerosa, sota les seves potes... I coses d’aquestes. La filla se l’escoltava embadalida, i de totes les històries que li explicava la seva mare, aquesta era la que sentia amb més plaer. I va anar passant el temps. La filla de l’euga es va fer gran, es va aparellar amb un cavall i va tenir fills, també. I aquests fills també van tenir fills. L’euga del prat s’havia fet ja molt vella. Ja no tenia ni forces per arrossegar el vagó de carbó, i els miners la deixaven tot el dia a l’estable, amb els pollins més joves, els que encara no tenien es potes prou fermes per a poder treballar. L’euga vella matava les estones parlant amb els menuts explicant-los, tal com havia fet temps enrere amb la seva filla, com era el món de fora lamina, el que hi havia més amunt d’aquell laberint de galeries i passadissos negres, al cim del pou d’entrada. Els pollins, que no havien vist mai altra cosa en la seva vida que les parets fosques dels corredors de carbó, l’herba seca eles menjadores i les llànties de carbur dels miners, escoltaven la vella pacientment, sense dir res. Fins que una vegada, que la vella estava endormiscada en un racó, va sentir una conversa que tenien dos pollins que ja començaven a tenir edat de treballar i que ja frisaven per ser enganxats a un vagó i poder anar d’un costat a l’altre de la mina. Però en aquell moment no parlaven «d’anar veure món», com deien ells, sinó de l’eterna cantarella de l’euga vella.

-Que et sembla això que sempre explica la rebesàvia? -Vols dir tot allò del món exterior, i el que ella en diu el prat, i el rierol i el sol, i el cel i tota la pesca? -Sí -No res, no en penso. Què vols que en pensi, d’una invenció tan absurda? És impossible que existeixi un món així, no et sembla? -Sí, sí, tothom diu el mateix. Però és una llàstima que no existeixi un lloc tan bell i agradable. Seria un paradís. -Sí, un paradís inexistent. L’euga, que tot i que tenia els ulls tancats, no dormia, ho va sentir tot. I va sentir una pena molt fonda. Però després de pensar-hi molt, fins i tot ella va començar a dubtar si de veritat existia aquell món tan bell, tan ple de colors i d’espais lliures de l’exterior. I així s’acaba aquella història, que no sé si és llegenda, rondalla o invenció d’algú, que no sé quan vaig llegir no sé on... JOLES SENELL Cavall Fort. n:427

Relats d’autor Tipologia textual: narració LES TRES DITES DE L’ALOSA Un camperol era eixit a veure si la curta pedregada li havia malmès gaire la vinya; i ell que es troba una alosa, que, ben cert, havia rebut al cap, i s’havia quedat tota somorta a la vora d’un marge. Tot va ser u, veure-la, i ajupir-se, i engrapar-la. Ave Maria puríssima! –va fer l’alosa, que amb l’esparverament va sortir d’aquella mena de desesma que li havia deixat el pinyac de la pedregada. –On me portes? Què vols fer-ne, d’un pobre ocell amb les ales segades per l’esglai? -Per ma fe, el que se m’acut és escapçar-te i plomar-te, menjar-te ben rostideta, quan seràs prou daurada. -I ara! Sóc una cosa petita que ni s’afigura, n bocinet sense solta, un mos que, quan el tindries a la boca i te l’hauries empassat, no sabries si te l’havies empassat o bé si se t’havia fos. Val més que em deixis viure, i ja et dic jo que hi guanyaràs. -A guanyar-hi – va dir el camperol- sempre faig un. Però em recaria que no volguessis altre que fer-me passar amb raons, i esquitllar-te, i deixar-me amb un a boca de pam. -Compliré el que et dic, de mirar pel teu avantatge; t’ho prometo pel sol ixent, que ja saps que a les aloses ens té el cor robat. Escolta: tres sentències et diré, tres sentències que et faran savi, i la saviesa no és pas com un bocí fonedís, sinó que és un guany per a sempre. Tres sentencies et diré, l’una estant a la teva mà,l’altra quan seré damunt l’arbre, i l’altra quan seré dalt del turó. -fet –va dir l’home-. I ara, veiam si ets una alosa que s’estimi. L’ocell, doncs, que encara era a la mà del camperol, va dir: -Mai per mai no et sàpiga greu Allò que fuig de vora teu. I obrint les ales, se’n va anar de dret a l’arbre. Quan va ésser allí dalt, es va aturar i es va posar a plaer vora d’un branquilló, que encara tremolava com si estigués esfereït d’haver-la vist arribar més de pressa que no pas una sageta. I girant-se envers el camperol: -Mai no creguis, de tan esverat, Allò que no pot ésser veritat. Quan va ésser dalt del turó a l’alosa que sí, que torna a girar-se, i li diu: -Babau, més que babau! Si m’haguessis escapçada, i m’haguessis esbudellada, m’hauries trobat a la tripa una perla que pesa trenta unces. I vinga riure, i vinga riure. El camperol, quan va sentir que l’alosa li feia aquesta sonada, es va tornar blanc de ràbia. Després es va passar la mà pel front. I quan anava a cloure el puny, i ja començava a dir penjaments amb una veu tota embarbussada, se li va acudir: «Si t’hi cremes, no et dirà la tercera sentència, que potser té més nas que no pas les altres dues».

-Veiam –va fer l’home-, digues-me l’altra dita. -Com vols que er digui l’altra dita, si de les dues primeres no n’has fet cabal? -I perquè ho dius això? –va preguntar l’home, obrint uns ulls com unes taronges. -Perquè jo t’havia dit: «Mai per mai no et sàpiga greu allò que fuig de vora teu.» I ara et reca d’haver-me deixat escapar. I T’havia dit: «Mai no creguis, de tan esverat, allò que no pot ser veritat», i ara ho has cregut, perquè ¿com el meu cos, que tot plegat no pesa vint unces, podia dur a la tripa una perla que en pesés trenta? -Tens raó, alosa, tens raó, però m’hauries dir l’altra sentencia, i ja veuràs com me’n recordaré i m’hi ajustaré tota la vida. -Doncs té, aquí la tens, la tercera sentència –va fer tot rient l’alosa: -Ni sap volar la gallina ni la tortuga va al trot ni és feta per a sentències l’orella del tabalot. JOSEP CARNER El cavall encantat i altres contes.

Relats d’autor Tipologia textual: narració LA DISPUTA DE L’ASE Frare Anselm diu a l’Ase: «Senyor Ase, no cal ja pensar en això. Vós prou sabeu, i això a tothom és cosa clara, que les gents constituïdes en dignitat i noblesa mengen les delicades i delicioses viandes, i aquells de menor dignitat i noblesa mengen les viandes grosseres i de menor sabor. Doncs, nosaltres, fills d’Adam,mengem moltes precioses i delicades viandes, com pa de bona i blanca flor o farina, grues,colomins, faisans, perdius,becades, ocells de ribera, agrons, cigonyes, ànecs aloses, capons, polles d’Índia i comunes, tudons, colomes,tórtores,i tota altra aviram. I, encara, cérvols, cérvoles, cabirols, daines, porcs senglars, llebres, conills i tota mena de salvatgina: cabrits, anyells, vedells, moltons, bous, i moltes altres viandes, tan rostides com bullides o en pasta, amb moltes i diverses espècies i salses, com salsa blanca, salsa negra, salsa grisa, camelina, pebrada, vinagre, verdjus, salsa verda, mostalla, naps,alls, cebes, cols, porros, espinacs, lletugues, taronges i moltes altres guises de salses, segons que a cada mena de carn es pertany. Així mateix els peixos: esturions, salmons, truites, llampreses, pelaies, rogers,raps, barbs, escorpes, turbots, congres, mabres,lluços, carpes, perques, tenques, savoges, crancs, anguiles i moltes altres i quasi infinides viandes i maneres de peixos, grossos i menuts. Quan al nostre deliciós i saborós abeuratge, jo us vull dir que nosaltres tenim molts delicats i saborosos vins, com Malvasia, Romania, bastard, moscat, vins grecs i de Còrsega, vernaixa, roset, hipodràs, i altres innombrables vins blancs i vermells, molt subtils, poderosos, aspres, plens de licor, dolços i bruscs: dels quals bevem a nostre plaer en tot temps de l’any, segons que la disposició i qualitat del temps ho vol i requereix. I vosaltres, animals, no teniu semblants viandes ni abeuratges. ¿No és suficientment provat que nosaltres, els fills d’Adam, som de major dignitat i noblesa que vosaltres, animals? I en tot això ningú que té ús de raó no pot ni deu dir en contrari.» L’Ase respon a frare Anselm: «Frare Anselm, em feu quasi riure, per bé que no en tingueu ganes. Bon home de Déu! On és el vostre seny, i la subtilitat que solíeu tenir? Sembla que ja sigueu més llord i més grosser que un pagès. Vós penseu lloar els fills d’Adam, i els vitupereu, com així sigui que no podeu tenir viandes que haveu dites i anomenades sinó comprant-les amb diners. I no podeu teniu diners sinó amb molt de treball, dolor, tribulació i temor mesclada amb pena: mercadejant, batallant, navegant, cavalcant. Moltes i diverses vegades, volent aplegar diners, moriu i sou negats, penjats, escorxats, escapçats, cremats, foragitats i empresonats, perdent membres, orelles,mans i peus. I després que haureu guanyat qualques diners sou en més temor que no éreu abans, pensant com el guardareu, com els multiplicareu, tenint sempre por i temença que no us sien llevats per la senyoria. Vosaltres deixeu de prendre molts plaers i delits per la temor qui és en vosaltres, dient: «Si jo faig tal cosa, la justícia es podrà adreçar a mi i fer-me perdre mon bé.» també haveu de sofrir moltes hontes, injúries i despits, dels quals no us goseu venjar per temor de la justícia i per por de perdre els diners. I després, en l’altre món, haveu de donar compte de com us els haveu guanyats i en què els haveu usats i despesos. I si n’haveu mal usat, anireu la foc infernal, del qual ja mai no en podreu eixir. I després que haveu aplegat diners, no podeu menjar pa de blanca flor o farina sinó amb gran mal, gran treball i gran suor de la vostra cara: car heu de llaurar, sembrar, collir, segar, i separar la palla del gra, agarbellar, moldre, fènyer, i coure al forn. I tot això amb gran angoixa i treball,. I, així mateix, heu de coure les altres viandes, asclant fusta, encenent foc, plorant a causa del fum que entra pels ulls, apilant, deixatant, passant, colant, premsant i escalfant les salses i espècies per vós anomenades.

«Frare Anselm, nosaltres mengem delicadament les viandes, així com bon forment, ordi, avena, sègol,mill, faves, pèsols,llenties,arròs, i semblants semences. I quant als fruiters, nosaltres mengem raïms, figues, préssecs, albercocs, prunes, pomes, peres, cireres, masgranes, llimones, melons, i molts altres bons fruits de diverses guises: i no mengem mai sinó dels més madurs i dels millors. I esdevé que, quan vosaltres voleu collir d’aquells fruits per vostre menjar, només trobeu els més dolents, i vells. I mengem tot això joiosament, a despit de vosaltres, sense que en paguem malla ni diner. Vosaltres pagueu,i nosaltres mengem. Vosaltres planteu els horts, i nosaltres en mengem la fruita. Vosaltres obriu els pous i nosaltres bevem l’aigua. Encara, nosaltres mengem moltes bones hortalisses, com cols, naps, lletugues, espinacs i de moltes altres menes, de les quals en callo, per por d’ésser massa llarg. I to sense enuig ni treball de llaurar, sembrar, collir, moldre, fènyer, cuinar ni encendre foc. I mengem cada dia tant com ens cal, i la resta deixem per a vosaltres, que ens ho guardeu fins l’endemà. I cal que de la guarda vosaltres pagueu els vinyaters, jardiners, i altres guardians. I quant ales altres viandes de carn, i de peix i de les salses de què vós haveu parlat, a despit de vosaltres, nosaltres, animals, en mengem moltes i diverses vegades davant vosaltres, així com cans, gats, rates, mosques, formigues, i això per llur glotoneria, car cap altre animal no en voldria haver menjat. Us dic, encara, que per les diverses classes de viandes de les quals després de grans penes, mengeu, us sobrevénen moltes menes de malalties, així com febres quotidianes, tercianes i quartanes, mal d’estómac i de costat, mal de ronyons, ronyes, poagres, hidropesia, gotes, còlic; sofriu tantes classes de malalties com en teniu de viandes. I encara, volent tenir guariments de les dites malalties, us cal sofrir moltes penes i turments, de fer incisió en vostra carn, cauteritzar amb el ferro calent el lloc del mal,beure aixarops, prendre purgues de rude i mala sabor (les quals us fan esdevenir secs), sagnies, dietes: i us cal estar-vos dels desigs de la carn, i molts altres treballs, els quals serien llargs de recontar, dels quals nosaltres som exempts i segurs. Doncs frare Anselm, quina és la vida dels senyors? La nostra que és sense treball i perill i reposada? Cert, és la nostra; i la vostra és al contrari. Per tant, si teniu altra raó que la damunt dita, bé us servirà.» Anselm Turmeda Fragment de La disputa de l’ase.

Relats d’autor Tipologia textual: narració UN MAL NEGOCI En Pere i en Pau es tenien pels dos minyons més eixerits del poble. Cert és que el poble els tenia per dos beneits del cabàs, pe`ro ells opinaven tot el contrari, amb la qual cosa vivien tan contents i satisfets de si mateixos. Un dia en Pau va dir a en Pere:

- Demà passat és la romeria a l’ermita de sant Hipòlit. Allà hi acut una gentada que fa feredat. L’any passat en Maties va fer-hi una fortuna venent rosquilles, en Metus va fer un dineral venent-hi borregos, i el mateix Jaques venent ametlles torrades, i l’altre venent llonguets, l’altre botifarres, i el de més enllà qualsevol altra fotesa. Per què no hem de fer com ells, nosaltres que a espavilats ningú no ens guanya?

- Tens molta raó- respongué en Pere.

- doncs ja veuràs quina n’he pensat. A l’ermita hi ha una font d’aigua molt bona, però

no hi ha cap font d’aiguardent. Omplim doncs, d’aiguardent un barrilet que tinc a casa, i que bé hi caben un parell o tres de porrons, i ens n’anem cap a sant Hipòlit. Allà hi vendrem més copes d’aiguardent que no voldrem; cada copa ens costarà a nosaltres, a tot tirar, deu cèntims, la vendrem a pesseta, i mira tu quin negoci més rodó fet al cap del dia. Què me’n dius?

- Que és una gran pensada.

-Doncs ja està dit. Posa-hi la meitat tu, lameitat jo i ja hi estem anant. Van escurar-se les butxaques, van omplir el barrilet, i encara que en Pau només va quedar-li una pesseta ala butxaca i a en Pere ni una malla, el dia convingut van llevar-se molt abans que claregés, i carregant-se el barrilet d’aiguardent a l’espatlla, ara l’un ara l’altre, van emprendre amb tot delit el camí de Sant Hipòlit, que distava del seu poble quatre hores llargues. No havien caminat gaire, quan va dir en Pau:

- Tinc una set que m’escanyo! I pensar que aquí portem aquest bé de Déu d’aiguardent!... De bona gana en beuria una copeta.

- No hi ha res a dir –objectà en Pere-, però no és cosa de defraudar la societat; si la

vols, hauràs de pagar-la.

- Ben entès; té, aquí tens la pesseta que m’ha quedat. Vinga la copa. En Pere va embutxacar-se la pesseta i va servir la copa al seu company. Al cap d’una estona, va dir en Pere:

- Saps, Pau, que m’has fet venir set? Ja veuràs, ja que tinc una pesseta, també puc pagar-me-la jo, una copeta.

I en efecte, va pagar-se la copa, tornant a en Pau la pesseta que aquell li havia donat. Però, un tros més enllà, torna a dir en Pau:

- Saps que amb aquella copa no n’he tingut ni per remullar-me el ganyot?... No tinc una pesseta? Doncs vinga una altra copa.

I tornà la moneda a en Pere: el qual, pocs passos més enllà, exclamà:

- Noi, el mateix que et passava a tu m’està passant a mi. Té, aquí tens una pesseta i deixa’m remullar la gargamella.

I la pesseta tornà a passar a la butxaca d’en Pau. I com més avançava el dia, més creixia la calor –com era natural- i com més creixia la calor més creixia la set, la qual –com era natural- lluny d’apaivagar-se amb l’aiguardent, anava creixent el mateix que la calor i el dia. Com que cadascun que bevia pagava escrupolosament, i l’altre es trobava sempre amb el capital necessari per a pagar la despesa, les copes anaven omplint-se i buidant-se que era un gust i la moneda no es cansava de fer les debanadores anat i venint de la butxaca d’en Pau a la d’en Pere, i de la d’aquest a la d’aquell. I què va succeir? ... Allò que forçosament havia de succeir: que, en arribar a l’ermita, el barrilet estava més escurat que una olla foradada, que a la butxaca d’en Pau no hi havia més que la pesseta de la sortida, i a la d’en Pere res més que aquella borreta que es fa ales butxaques buides.

- Com podrà ésser això? –es preguntaven aterrats-.Que nosaltres o uns altres s’hagin begut l’aiguardent el mateix té, ja que cadascú de nosaltres ha pagat religiosament les copes que ha begut; com és, doncs, que hem fet el negoci d’en Robert amb les cabres?

Han transcorregut molts anys de llavors ençà. En pau i en Pere són dos vellets i, malgrat haver-hi barrinat molt i molt, aquesta és l’hora que encara no han pogut comprendre que, havent pagat cada copa amb tota puntualitat al mateix preu que les hauria pagades el públic, es quedessin a la fi de la jornada amb les butxaques tan buides com el mateix barrilet d’aiguardent. Apel·les Mestres Un mal negoci

280

Relats d’autor Tipologia textual: narració IL·LUSIONS EN JOC Quan sigui gran seré una mare perfecta!, però ara com ara, els meus projectes professionals m’ho impedeixen- Somriu amb picardia, i mira directament la càmera.- Si us plau, no més preguntes personals. El periodista li concedeix una treva. - Parli’ns de la seva propera pel·lícula... Ell ja torna i m’afanyo a canviar de canal. Encara fan anuncis, és igual, abstretament se’ls mirarà fins que comenci la segona part. Millor així. - Nena, no tornis a comprar “Goldams” de llauna, s’esbraven massa. - Perdona rei, no ho sabia. Faig un esforç i somric, però ell ni tan sols em mira. Atzar o gens, tan se val, la meva vida no interessa. Formo part d’aquella multitud, tan necessària per l’ordre mundial, d’administratives hipotecades, capitalistes, sempre a dieta i amb cel·lulitis. Sense dones com nosaltres, no existiria cap diferència entre el desig i la rutina. Ja tornen a córrer darrera la pilota i el molt beneit s’ho mira amb excitació. Res el trauria d’aquest estat, ni que li digués que l’abandono pel seu millor amic. Tan de bo tingués aquesta opció!. Però què se’n pot esperar de mi, si mai m’he apassionat per res, he fet les coses pel simple supòsit d’haver de fer allò que se suposa que és correcte, com si les decisions hi fossin per mera cortesia. La Contxi diu que com que no tinc problemes greus, em dedico a barallar-me amb mi mateixa. Què deu saber ella si es passa el dia fregant oficines. Em crispa que sembli més feliç que jo. Si més no, a ella la quotidianeïtat de les coses no li pesa tot i tenir tres fills insuportables i un home masclista. Ui! Quasi marquen. Mira-te’l! Ja estava mig dret amb aquell posat de mico tan propi d’ell. I pensar que abans m’agradava que fes això!. Ara, odio que marqui el seu equip. És una situació en la que entre la seva màxima alegria i la meva absoluta indiferència es fa massa evident el nostre distanciament. No hi trobo cap explicació. No sé com hem arribat a aquest punt, semblava que ara que tenim la casa, els cotxes, estem casats i podem viure la mar de bé, és quan millor ens ho hauríem d’estar passant i justament és tot el contrari. La mare diu que ens convé tenir fills, però jo sé que no. No vull perquè no suporto la idea que ell sigui el pare dels meus fills. Què els pot oferir? El mateix que a mi? En el fons dec ser una dona egoista, menyspreable i del tot contranatural.

281

Mare de Déu, quins crits! I tot perquè l’àrbitre ha tret una targeta de no sé què a no sé qui... tan de bo li parlés així al guàrdia que em posa les multes d’aparcament. Potser així pararia. Com puc estar pensant totes aquestes coses? Què em passa? No entenc res i el pitjor de tot és que van passant els dies i aquest sentiment de rebuig s’agreuja. Què se suposa que s’ha de fer en aquestes situacions? Voldria tenir algú amb qui parlar o si més no, conèixer algú a qui li hagués passat el mateix. És tot tan complicat! Renoi! Acaben de marcar un gol de penal al seu equip! Quina satisfacció! Com quan van despatxar a la bruixa de la Tere. Que pesada que era pobra noia, tot el dia darrera en Recasens. On la varen enviar? Ah, si a Andorra. Justament avui he vist que hi ha una plaça vacant a la seva sucursal. I si li faig un correu? Al cap i a la fi, ella i jo sempre ens hem portat la mar de bé. Sí, sí que ho faré, i així de pas, que m’expliqui millor allò de la vacant. Si ja hi tinc la feina em serà més fàcil marxar. Segur que encara deu estar soltera, millor, així potser podré estar-me un temps a casa seva. No em fa res tornar a començar. De moment, que ell es quedi amb la casa, després ja anirem a veure un advocat i tramitarem un divorci ràpid d’aquells. Gent nova, ambient nou... Si, és just el que necessito. No hi perdo res, aquí ja res em lliga ni m’interessa. Falten deu minuts per acabar el partit, val més que vagi a dormir encara que no tingui son. Si més no, puc seguir pensant dins del llit i si ell arriba em faré l’adormida, com sempre. -Bona nit rei. Estic molt cansada...Vaig cap a dalt. -La mare que els ha matriculat! Tu creus, amb el que cobren! Quina colla de dròpols! Sí, quan sigui gran jo també seré una mare perfecta, però de moment, només desitjo canviar de vida.

Relats d’autor Tipologia textual: narració L’AGULLA DE SARGIR Hi havia una vegada una agulla de sargir tan fina i punxeguda, que es creia ser una agulla de cosir. - Fixeu-vos en el que feu i manegeu-me amb cura - deia als dits que la manejaven -. No em deixeu caure, que si caic a terra, les passareu negres per a trobar-me. Sóc tan fina! - Anem, anem, que no n'hi ha per a tant! - van dir els dits subjectant-la pel cos. - Mireu, aquí arribo jo amb el meu seguici - va prosseguir l'agulla, arrossegant darrera seu un llarg fil, però sense nus. Els dits van apuntar l'agulla a la sabatilla de la cuinera; el cuir de la part superior havia rebentat i es disposaven a cosir-lo. - Quina feina més ordinària! - va exclamar l'agulla -. No és per a mi. Em trenco,em trenco! - i es va trencar -. No us ho he dit? - va sospirar la víctima —. Sóc massa fina! - Ja no serveix per a res - van pensar els dits; però van haver de seguir subjectant-la, mentre la cuinera li aplicava una gota de lacre i després era clavada a la pitrera de la brusa. - Òndia! Ara sóc un fermall! - va dir la vanitosa -. Ja sabia jo que amb el temps faria carrera. Quan una val, un dia o un altre li ho reconeixen-. I va riure per a sí, perquè per fora és molt difícil veure quan riu una agulla de sargir. I es va quedar allí tan orgullosa com si anés amb cotxe, i passejava la mirada al seu voltant. - Puc prendre'm la llibertat de preguntar-li, amb el degut respecte, si de cas és vostè d'or? - va inquirir l'agulla de cap, veí seu - Té vostè un port majestuós, i cap propi, encara que petit. Ha de procurar créixer, perquè no sempre es poden posar gotes de lacre en el cap. En sentir això, l'agulla es va alçar amb tant d'orgull, que es va deixar anar de la tela i va caure a l'abocador, en el que la cuinera estava rentant. - Ara me 'n vaig de viatge - va dir l'agulla -. Sempre que no em perdi! -. Però la qüestió és que es va perdre. «Aquest món no està fet per a mi - va pensar, ja en el rierol del carrer. Sóc massa fina. Però tinc consciència del que valc, i això sempre és una petita satisfacció». I va mantenir la seva actitud, sense perdre el bon humor. Per sobre d'ella passaven surant tota classe d'objectes: encenalls, palles i trossos de diari. «Com naveguen! - deia l'agulla -. Poc s'imaginen el que hi ha al fons!. Jo estic aquí al fons i aquí segueixo clavada. Òndia!, ara passa un encenall que no pensa en res del món apart que no sigui en un "encenall", o sigui, en ell mateix; i ara ve una palla: quina manera de rebolcar-se i de girar! No pensis tant en tu, que donaràs contra una pedra. I ara un tros de diari! Ningú es recorda del que posa, i, no obstant això, com s'estova! Jo, en canvi, m'estic aquí pacient i quieta; sé el que sóc i seguiré sent-ho...». Un dia va anar a parar al seu costat un objecte que brillava tant, que l'agulla va pensar que potser seria un diamant; però en realitat era un casc de botella. I com brillava, l'agulla es va dirigir a ell, presentant-se com a agulla de cap de pit. - Vostè ha de ser un diamant, veritat? - Bé ... sí, quelcom per l'estil.

I els dos van quedar convençuts que eren joies excepcionals, i es van embrancar en una conversa sobre com n'és de presumptuosa la gent. - Saps? Jo vaig viure en l'estoig d'una senyoreta - va dir l'agulla de sargir -; era cuinera; tenia cinc dits a cada mà, però mai no he vist res tan envanit com aquells cinc dits; i, no obstant, tota la seva missió consistia en sostenir-me, treure'm de l'estoig i tornar-me a ficar en ell. - Brillaven potser? - va preguntar el casc de botella. - Brillar? - va exclamar l'agulla -. No; però a orgullosos ningú els guanyava. Eren cinc germans, tots dits de naixement. Anaven sempre junts, la mar d'erts un al costat de l'altre, a pesar que cap era de la mateixa longitud. El de més fora, es deia «Polze», era curt i gros, estava separat de la mà, i com només tenia una articulació en el dors, només podia fer una inclinació; però afirmava que si a un home li'l tallaven, quedava inútil per al servei militar. Després venia l'«índex», que es ficava en el dolç i en l'amarg, assenyalava el sol i la lluna i era el que estrenyia la ploma quan escrivien. El «Llargarut» es mirava als altres des de l'alt; l' «Anular» es passejava amb un cèrcol d'or al voltant del cos, i el menut «petit» no feia res,i de tot això estava molt ufà. Tot era riure-se'n i vanagloriar-se'n. Per això vaig ser jo qui va caure en aquest abocador. - Ara estem aquí, brillant - va dir el casc de botella. En el mateix moment va arribar més aigua al rierol, el va desbordar i se'n va endur el casc. - Anem! A aquest l'han despatxat - va dir l'agulla -. Jo em quedo, sóc massa fina, però això és el meu orgull, i val la pena -. I va romandre altiva, sumida en els seus pensaments. - De tan fina que sóc, quasi creuria que vaig nàixer d'un raig de sol. Tinc la impressió que el sol em busca sempre sota l'aigua. Sóc tan subtil, que ni el meu pare em troba. Si no se m'hagués trencat l'ull, crec que ploraria; però no, no és distingit plorar. Un dia es van presentar diversos nois i es van posar a rebuscar en el rierol, darrere de claus vells, monedes petites i altres coses per l'estil. Era una distracció molt bruta, però ells es divertien d'allò més. - Ai! - va exclamar un; s'havia punxat amb l'agulla de sargir -. Aquesta porca! - Jo no sóc cap porca, sinó una senyoreta! - va protestar l'agulla; però ningú la va sentir. El lacre s'havia després, i el metall estava ennegrit; però el negre fa més esvelt, per la qual cosa l'agulla es va creure encara més fina que abans. - Aquí ve surant una corfa d'ou! - van cridar els xiquets, i van clavar en ella l'agulla. - Negra sobre fons blanc - va observar aquesta -. Què bé m'escau! Sóc ben visible. Sempre que no em maregi, ni vomiti! -. Però no es va marejar ni va vomitar. - És una gran cosa contra el mareig tenir estómac d'acer. En això sí que estic per sobre del populatxo. Em sento com si res. Quan més fina és una, més resisteix. - Crac! - va exclamar la corfa, en sentir-se xafada per la roda d'un carro. - Uf, com pesa! - va afegir l'agulla -. Ara sí que em marejo. Em trenco, em trenco! -. Però no es va trencar, no obstant haver estat atropellada per un carro. Va quedar a terra, i, si fos per mi, podria seguir allà molts anys.

Contes d’arreu del món. Conte dels indis ogagles EEUU Tipologia textual: narració INDI QUE NO COMPLIA LA SEVA PARAULA Al començament del món, quan encara no hi havia gaire gent, el Gran Esperit podia acostar-se a cada indi i donar-li allò que necessitava. Però quan sobre la terra ja hi havia molta gent i no podia escoltar-los a tots, va col·locar a la terra dels oglales una roca en forma d'home i els va dir: - Hi ha indis per tota la terra, així és que jo he de viatjar per tot el món. Si algú de vosaltres necessita ajuda que vingui aquí i li demani a la roca. Aquesta roca té el poder de comunicar-se amb mi. Llavors, els oglales es van acostumar a parlar amb aquella roca i quan escassejaven els bisons o hi havia molta sequera, li demanaven ajuda i la roca resolia els seus problemes. Hi havia un indi anomenat Ratlla Trencada a qui no li agradava caçar i vivia molt pobrament. Un dia que no tenia res per a menjar es va acostar a la roca i li va demanar: - Sé que ets tan poderosa com el Gran Esperit, ja veus que sóc pobre i desgraciat. Em podries ajudar? La roca va contestar: - Des que et conec no t'he vist caçar mai. - És que tinc un arc molt dolent, la meva llança no té punxa i he perdut la meva destral -va contestar Ratlla Trencada-. I a més, les meves cames són dèbils i no puc córrer darrere els cérvols. - I per què no vas a pescar? -va demanar la roca. - La darrera vegada que vaig atrapar un peix se'm va escapar i s'endugué l'arpó. Un gos s'ha menjat els meus hams d'os i les formigues s'han instal·lat a les meves xarxes. - Què vols, doncs? - va dir la roca. - Voldria un cérvol, petitet, petitet. A canvi jo et taparia amb la meva manta de pell de bisó. A l'hivern les nits refresquen i deus tenir fred. La roca li va dir que es guardés la manta, que ell miraria de concedir-li el seu desig. - No, no, jo vull regalar-te-la -va dir Ratlla Trencada-. És segur que tu la necessites més que jo. L'indi va tapar la roca amb la seva manta plena de forats i va marxar. Quan l'indi tornava cap a la seva tenda va ensopegar amb un cervató mort. El va agafar, li va treure la pell i el va posar al foc a coure. Mentre el cérvol es torrava al foc, va començar a fer molt fred i Ratlla Trencada va pensar: "Per què li hauré donat la meva manta a una roca? Em sembla que he fet una estupidesa. Una roca tapada i jo passant fred!".

Deixant el cérvol torrant-se al foc, l'indi va anar fins a la roca i li va agafar la manta i se la va posar sobre les espatlles. Va marxar cap al seu tipi, va menjar part del cervató i se n'anà a dormir. Al cap d'uns quants dies va tornar a tenir gana i va pensar: "Tornaré a la roca i li demanaré que em doni menjar." - Tinc gana, molta gana. Podries donar-me una mica de carn? -va dir l'indi. La roca li va respondre: - Què has fet amb el cervató que et vaig donar? - Era un animalet molt petit i m'ha durat molt poc temps? - Encara no has arreglat els teus atuells de cacera? -va dir la roca. - La corda del meu arc s'ha espatllat. Necessito pell de bisó per fer-me'n una. Si em proporciones un bisó tindràs el meu agraïment. La roca semblava dubtar i l'indi li va dir: - Agafa la meva manta. Aviat plourà i amb ella estaràs coberta. L'indi tornà cap a la seva tenda i en arribar es va ensopegar amb un bisó. Ratlla Trencada va arrencar la pell al bisó, la va posar a assecar i a continuació va posar la carn a coure. Però l'indi havia agafat molt poca llenya i el foc no era suficient per coure un animal tan gros. Al cap de poca estona va començar a ploure i a fer un temps molt fred. Calat fins al moll de l'os l'indi va dir: - Que estúpid que he estat per donar la meva manta a la roca. La roca pot aguantar el mal temps sense cap perill, mentre jo puc morir de fred! Amb aquest pensament, l'indi va anar cap a la roca i li prendre la manta. Després va emprendre el camí de tornada amb la manta a les espatlles. En arribar al seu tipi va veure que el bisó havia desaparegut, al foc només hi quedava una mica de llenya i a l'ambient una agradable oloreta de bisó cuit. Ratlla Trencada va comprendre que la roca l'havia castigat per no haver complert la seva paraula. L'indi va tornar davant de la roca i va demanar i demanar que l'ajudés. La roca no va fer-li cas i no va fer aparèixer més menjar. Llavors Ratlla Trencada va aprimar-se molt. Des d'aquell dia, Ratlla Trencada i els indis oglales han après que per merèixer els favors del Gran Esperit, cal guanyar-se'ls amb l'esforç personal i sinó és millor no demanar res i, que, si per casualitat els regala alguna cosa, li ho agraeixen. Eric Phillips


LA PERLA DEL DRAC

Fa moltíssims anys, vivia un drac a l'illa de Borneo; tenia la seva cova al capdamunt de la muntanya Kinabalu. Aquell era un drac pacífic i no molestava als habitants de l'illa. Tenia una perla d'enorme grandària i cada dia hi jugava: llançava la perla enlaire i després l'agafava amb la boca. Aquella perla era tan bella, que molts havien intentat robar-la. Però el drac la guardava amb molta cura; per això, ningú havia pogut aconseguir-ho.

L'Emperador de la Xina va decidir enviar al seu fill a l'illa de Borneo per mirar si podia aconseguir la famosa perla; va cridar el jove Príncep i li va dir:

- "Fill meu, la perla del drac ha de formar part del tresor imperial. Estic segur que trobaràs la forma de portar-me-la."

Després de diverses setmanes de travessia, el Príncep va arribar a les costes de Borneo. A la llunyania es retallava el muntanya Kinabalu, i al capdamunt del muntanya, com cada dia, el drac jugava amb la perla.

De sobte, el Príncep va començar a somriure perquè se li havia ocorregut un pla. Va cridar als seus homes i els va dir:

- Necessito una llanterna rodona de paper i un estel que pugui sostenir-me enlaire.

Els homes van començar a treballar i aviat van fer una llanterna de paper. Després de set dies de treball, van fer un estel magnífic, que podia resistir el pes d'un home. Al vespre, va començar a bufar el vent. El Príncep va pujar dalt de l'estel i es va elevar pels aires.

La nit era molt fosca quan el Príncep va baixar de l'estel al capdamunt de la muntanya i va lliscar dins de la cova. El drac dormia profundament. Amb molta cura, el Príncep es va apoderar de la perla, va posar en el seu lloc la llanterna de paper i va escapar de la cova. Llavors, va pujar dalt de l'estel i va encendre un llum. Quan els seus homes van veure el senyal, van començar a arreplegar la corda de l'estel i al cap de poc temps, el Príncep ja trepitjava la coberta del seu vaixell.

- Lleveu àncores! - va cridar. El vaixell, aprofitant un vent suau, es va fer a la mar.

Quant va sortir el sol, el drac va anar a agafar la perla per jugar, com feia cada matí i va descobrir que li havien robat. Va començar a tirar fum i foc per la boca i es va llançar, muntanya avall, en persecució dels lladres. Va recórrer tota la muntanya, va buscar la perla per totes bandes, però no va poder trobar-la. Llavors, va veure un jonc xinés que navegava rumb a alta mar. El drac va saltar a l'aigua i va nedar veloçment cap al vaixell. "Lladres! torneu-me la meva perla!", cridava.

Els mariners estaven molt espantats i corrien i cridaven aterrits per sobre la coberta. La veu del Príncep es va elevar per damunt de tots els crits:

- Carregueu el canó gros!.

Poc després van fer foc. El drac va sentir el tro del tret; va veure un núvol de fum i una bala de canó que anava cap a ell. La bala rodona brillava amb les primeres llums del matí i el drac va pensar que li tornaven la seva perla. Per això, va obrir la boca i es va engolir la bala. Llavors, pel pes de la bala que era de plom, el drac es va enfonsar al mar i mai més va tornar a aparèixer.

I des d'aquell dia, la perla del drac va ser la joia més preuada del tresor imperial de la Xina.

Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració LA POR D’EN SERGI Anava a ser i era... fa molt de temps, una xicoteta aldea anomenada Cabarues, al costat del bosc de Robin Hood. Allà vivia un xiquet de sis anys anomenat Sergi; alt per a la seua edat, ni gros ni prim, de cabell bru. Aquest xiquet temia per la foscor, dormia amb el seus pares perquè deia que veia donyets darrere de la porta... veia llops a l’armari, monstres baix del llit i altres fenòmens estranys. El seus pares van pensar en portar-lo al bosc per a llevar-li la por, però es va perdre. Cansat de buscar alguna eixida, se li va aparèixer un llop, gran i pelut com el de “Caputxeta Roja”. Aquest li va ensenyar les dents de llargs ullals i ell, sense esglaiar-se, va agafar una branca caiguda, la va llançar i va cridar: - Agafa’l! –el llop se’n va anar corrents a pel pal. Es va posar a caminar i es va trobar amb una llebre blanca i menuda que passava per allà i aquesta el va saludar. - Hola! Em pots dir per on es va a l’aldea Cabarues? –va dir Sergi un tant sorprès. - No! Però, la tortuga voladora, sí –digué aquesta. - Però si les tortugues no volen! –contestà. - Com que no?.–se sorprengué la llebre. Aquest no digué res més i se n’anà no molt convençut. - Tortugaaaa!!!-va cridar. - Què vols? – digué la tortuga, que era grosseta. - Em pots dir el camí a l’aldea Cabarues? És que m’he perdut i no sé tornar. -respongué. - Segueix aqueixa fava regrosseta i xicoteta que passa per allà, que també va a l’aldea a veure a la seva mare, que viu en un hort proper. - Tu deus de ser Sergi... Tens por a l’obscuritat?.-va dir la mare de la fava. - Com ho saps? –va contestar. - Mira Sergi, aquest donyet màgic et protegirà dels monstres, agafa’l. Dorm amb ell i no et passarà res. Quan va arribar a sa casa, va agafar una poma, però quan va anar a mossegar-la un cuc li va dir: - No em menges, per favor! - Mare! Hi ha cucs a la poma!.–va dir tot tirant la poma a la taula.

- No hi ha! les pomes són fresques. –afirmà el donyet. Sergi va mirar la poma i ja no hi havia cap cuca, potser perquè el donyet n’havia fet alguna de les seues, per tal d’ajudar a què perdera la por. - Sergi, vine a dormir amb nosaltres. –va dir sa mare. - No!, me’n vaig a la meua habitació. Es va adormir amb el donyet i no va tindre por mai més. I conte contat... per un forat s’ha escapat. Autora: Tamara Doncel-Moriano Reyes, Castelló de la Plana


Una llegenda explica com fa molt de temps, en el principi del món un màgic poderós habitava al cel. El seu nom era Lenimar i sempre havia viscut amb el seu germà bessó Keskener. Ambdós eren efectivament bessons, però en realitat eren molt diferents perquè el primer era un ésser d'una gran saviesa i buscava sempre la veritat. Era també molt reservat fins i tot amb son germà i sempre intentava actuar de la forma més responsable amb els seus poders. El seu germà, en canvi, era tot un somiador. Era esbojarrat i extrovertit i poc l’importava saber els grans secrets de l’univers, solament sabia de l’univers que era allí per poder-ne gaudir. Lenimar sempre provava que el seu germà tingués seny i que fos més responsable en els seus actes, però el seu germà sempre es burlava d’ell i marxava per poder veure els estels fugaços. D’altres cops era Keskener qui provava de fer veure al seu germà les belleses de l’univers, però ell sempre entossudit a analitzar les coses no podia veure el que el seu germà li ensenyava. Així visqueren durant molt de temps, els dos veient el món a la seva manera i respectant al germà en les seves idees però convençuts que no eren pas correctes. Però un dia una cosa terrible va passar ja que un gran cometa va arribar al lloc on ells vivien i Keskener, encisat per la seva bellesa va escalar la muntanya més alta per poder-lo veure en tota la seva esplendor. I era tan gran la seva angoixa per arribar al cim que va començar a pujar imprudentment, sense ni tan sols mirar on trepitjaven els seus peus i amb la vista fixa en la cua lluminosa i fastuosa del cometa. I va voler la desgràcia que Keskener, en donar una d’aquelles esbojarrades passes, fes un pas en fals i caigués per un gran precipici colpejant-se el cos amb grans pedres que es trobava en aquella caiguda. Mentre queia va llançar un crit desesperat de socors que el seu germà va sentir en la llunyania. Lenimar va córrer tant com va poder cap on havia sentir la veu d’auxili del seu germà i es va témer que alguna cosa greu havia succeït. Quan va arribar al lloc on el seu germà havia cridat va veure que jeia en el fons del profund barranc i va baixar tant ràpid com va poder fins que va arribar al seu costat. Allí el va trobar, estès sobre el terra, ple de terribles ferides i amb la mirada perduda en el cel. Lenimar el va cridar pel seu nom i ell va desviar la mirada cap a la cara del seu germà mentre sentia com li agafava la mà amb tendresa. - Mira al cel germà, no és la cosa més maca que mai hagis vist?

I Lenimar alçà el cap i va mirar cap on la mirada de son germà fixava la vista i va veure l’immens cometa amb la seva cua de llum cobrint el firmament. Després amb llàgrimes als ulls va tornar a mirar-se al germà que agonitzava i li va contestar: - És molt formós, germà. - Tenies raó Lenimar, la meva bogeria i imprudència han acabat amb mi i ara ho hauré de pagar. - Era jo el que vivia cec i sense veure la bellesa que m’envolta, germà. Sempre vares veure el que jo mai he pogut veure. Lenimar veia que la vida del seu germà s’escapava i desesperat li agafava la mà cada cop amb més força. I quan ja sentia que la mort s’apoderava de Keskener va fer un acte desesperat. Utilitzant els seus poders va fondre els seus cossos en un de sol, fent d’aquesta manera que les ànimes dels dos germans compartissin un mateix cos, encara ferit però que de bon segur amb el temps es podria guarir. Quan això va passar, els dos germans varen decidir marxar d’aquell lloc i viatjar per tot el cel per poder conèixer totes les belleses que allí existeixen. I així va ser que els poders de Lenimar varen actuar altre cop i els va convertir en un formós cometa, com el que varen veure no feia pas gaire temps i varen començar a viatjar per tot el cel, veient totes les meravelles de l’univers. Passaren milers d’anys i els germans varen veure el que mai ningú ha vist i varen conèixer tot allò que la gent ni tan sols sospita que existeix fins que un dia arribaren a un món desolat i solitari. Era un lloc trist i res interessant hi havia, de manera que varen decidir que no mereixia la pena quedar-se allí més temps. Aleshores va ser quan Keskener va veure una petita taca vermella en un immens pla. Els dos forçaren la vista i aleshores varen veure que la taca en realitat era una formosa rosa vermella que vivia enmig de res. Van anar cap a ella per poder-la veure millor i efectivament van veure que es tractava d’una rosa. No era una rosa corrent ja que era exuberant i plena de vida i d’una bellesa sense igual. Lenimar es va quedar captivat per la tenacitat amb què s’agafava al terra erm i la determinació amb què el seu tall s’alçava cap al cel negre i fosc. Aquella rosa tenia unes ànsies de vida com mai abans havia vist. Keskener se'n va enamorar perdudament per la seva bellesa i perquè en mirar-la se sentia com en un somni. Era sens dubte la cosa més maca que mai no havia vist. Molt més fins i tot que el cometa que una vegada gairebé acaba amb la seva vida. I així va passar que els dos germans varen decidir de quedar-se amb la bella rosa per sempre i tornant-se a allunyar d’ella Lenimar va utilitzar altre cop la seva màgia per convertir-los en una brillant estrella que va omplir aquell món de llum. I amb la seva saviesa va fer escalfar el terra i evaporar l’aigua, i va crear els núvols i el vent. I aquest vent va dur els núvols a tots els racons del planeta tornant l’aigua al terra en forma de pluja. I la pluja que queia a les planes va formar els mars i la que queia en els cims va formar la neu i els rius. I com Lenimar havia après finalment del seu germà que del món també s’ha de gaudir i no solament analitzar-lo i que també era bonic tenir somnis, va crear l’arc de Sant Martí just sobre on es troba la rosa perquè ella veiés tot l’amor que sentia per ella. Keskener va demanar al seu germà que durant la meitat del dia pogués convertir-se en un disc lluminós per poder il·luminar tènuement la formosa rosa i xiuxiuejar les coses boniques que sentia per ella. I com que també va aprendre de la serenitat i saviesa del seu germà va crear les marees per fer que les aigües dels mars es moguessin i mai es quedessin estancades.

Molts segles després, la vida va néixer en aquest món i es va omplir de plantes i animals i molt, molt temps després varen aparèixer els Hogol. I encara avui, l’amor dels dos germans per la rosa no s’ha extingit i cada matí apareix el germà Lenimar per escalfar-nos i omplir-nos de llum i vida, cedint més tard el seu lloc al germà Keskener que inunda el món amb la seva dèbil penombra que ens fa somiar i estimar-nos. I les nits que no podem veure a Keskener en el cel es perquè els dos germans són amb la rosa roja, sigui on sigui, compartint en un sol cos l’amor que senten per ella.


LES ALOGES DE BANYOLES

Heus ací que a l'estany de Banyoles no hi viu només un drac, sinó també fades que viuen sempre a l'aigua, conegudes com aloges o dones d'aigua. Aquestes fades viuen a les fonts i els estanys -i no només al de Banyoles - i normalment se les sol veure de nit ... tot i que veure-les pot tenir conseqüències meravelloses o horribles. I en aquesta història ho veurem:

Temps era temps quan una velleta voltava de nit per l'estany, mentre la lluna il·luminava el camí. Però se'n va desviar quan va veure una llum estranya vora l'aigua. Allà, amagades entre les bardisses i pedres, hi havia unes fades que teixien la seva roba màgica i meravellosa. La velleta, temerosa d'aquestes fades, s'intentà allunyar, però amb la desgràcia que en girar-se va trencar un branquilló.

Les aloges ho van sentir i varen sortir al seu encontre i no els va ser difícil rodejar-la. I l'amenaçaren:

“Velleta, ja que ens has vist i destorbat, a trenc d'alba la nostra roba hauràs rentat. Un present et darem, si en sortir el sol has acabat. Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat”.

I la velleta, espantada, es va posar a rentar la roba. Renta que rentaràs, al cap d'una bona estona tota l'havia rentat. I les fades, juganeres, compliren la seva paraula.

- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!

I la velleta així ho feu. En arribar, va obrir la bossa i va veure que hi havia un munt d'or.

Al fer-se de dia, la velleta va sortir a mercat i va comprar moltes coses que necessitava. I quan, la seva millor amiga li va demanar per aquella nova fortuna, la velleta no se'n va poder estar d'explicar-ho.

La seva amiga, cobejosa, va tornar a casa corrents esperant que fos de nit. Les hores no li passaven, i mentrestant pensava que faria amb tot aquell or.

Quan el sol era amagat i ben amagat, l'amiga va sortir de casa i va començar a donar la volta a l'estany, cercant les fades que tant d'or donaven. I caminant, caminant, heus ací que les va trobar. I poc dissimuladament, va fer un gran terrabastall.

Les fades es van espantar, però al cap d'un moment es van recuperar i la van rodejar, i tal com van fer amb l'altre velleta la nit anterior, li digueren:

“Velleta, ja que ens has vist i destorbat, a trenc d'alba la nostra roba hauràs rentat. Un present et darem, si en sortir el sol has acabat. Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat”.

I ella, tota contenta, es va posar a rentar la roba. Va acabar prou d'hora i les fades, contentes, li feren el mateix present, i li digueren la mateixa advertència:

- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!

I l'amiga es dirigir cap a casa. A mig camí però, la cobdícia va poder amb ella i va mirar què hi havia a la bossa. I la seva sorpresa fou ben gran quan veié que només hi havia ... sègol!. Tota enrabiada, ben enfurismada, va obrir la bossa i la va llençar ben endins el bosc.

En arribar a casa, però, tots els que hi havia es van quedar meravellats. La faldilla que duia era ben plena de pols d'or que brillava amb la llum del foc. Després de recollir tota la pols que va poder, la dona, comprenent el que havia fet, va córrer un altre cop al bosc, però no va saber trobar gens d'or i, preguntant a les fades, aquestes li digueren que el vent ho havia fet volar tot.

I així fou com l'amiga va tornar a casa, igual de pobra, i sense voler saber res més de les fades de l'estany de Banyoles.


Manies Crec que les manies de debò, així com les obsessions, són aquelles de les quals no en som conscients. Vaig arribar a aquesta conclusió ahir, estenent la roba al terrat de casa amb la mare. La sorpresa va ser meva quan, en acabar, vaig veure que als fils de l'estenedor que havia omplert la mare, les pinces eren totes de diferents colors, uns pantalons podien tenir tres pinces i totes tres ser d'un color diferent. Ho vaig trobar horrorós. Va ser llavors que em vaig adonar que sóc una maniàtica. Ja era conscient que no tothom pretén que totes les pinces del fil d'un estenedor siguin del mateix color, però em pensava que era evident que cada peça de roba havia de tenir totes les pinces del mateix color. Em va caure el món a sobre. Com quan vaig descobrir que "els pros i els contres" no eren "els peròs i els contres". I em va fer pensar una bona estona. I vaig fer una llista de tot el que considero manies. Però no us la posaré pas, que encara pensaríeu que tinc alguna malaltia mental. És llarga i estranya. Però si les poso per escrit suposo que deixaran de ser manies, perquè ara en sóc conscient... Com amb una obsessió: el primer pas per desobsessionar-te d'alguna cosa és admetre que estàs obsessionat. Però només és el primer pas eh? Que això no ho soluciona tot... Ja m'agradaria... El cas és que tinc por que això de les manies sigui genètic. El pare, després de menjar-se un formatget, un bombó, un polvoró o qualsevol altre aliment que tingui paper d'embolicar, ha d'agafar el paper, allisar-lo i treure-li les arrugues i doblegar-lo tant com sigui necessari perquè quedi en forma de quadrat, i a partir d'aquí el va fent petit i petit fis que ja no el pot doblegar més. El Guillem, el meu germà gran, també té la mania aquesta de les pinces del mateix color. No sé si per ell tan sols és una manera de fer passar l'estona mentre estén la roba o si també s'ha convertit en una mania, perquè d'ordenat i endreçat, el Guillem n'és poc. En David, el més xic de casa, va pel mateix camí. Quan encara ni parlava tenia la mania d'arrenglerar tots els animalets de plàstic que tenia en fileres llarguíssimes que anaven de punta a punta del menjadoret. Ara que és més grandet fa coses que no s'explica ni ell, fa ganyotes i quan li pregunto per què les fa em respon "És que no ho sé, ho he de fer". Jo sé què vol dir, però la mare no ho entén. És com quan et pica el braç, o la cama, o darrere el genoll: t'has de rascar. Doncs ell, en aquell moment havia de prémer molt els ulls, o havia d'aixecar una cama o tancar el puny molt fort. Totes aquestes coses les fa ell, i no sap per què. A mi també em passa això, tot i que ara ho controlo més. De fet, en certa mesura ens passa una mica a tots, crec jo, que fem gestos sense ser massa conscients de per què els fem, però en el punt en què a mitja classe d'història del món contemporani, tens la necessitat de donar-te un cop al genoll, i no només ho penses, sinó que ho fas, crec que es converteix en un problema, i dels grossos, perquè ¿i si un dia tinc la necessitat de donar-me un cop al cap i caic inconscient, què? ¿I si un dia tinc la

necessitat d'estrènyer el puny molt i molt fort quan estic agafant els trossos d'un vidre trencat? I el pitjor, ¿i si no puc evitar fer-ho? Fa un temps creia que hi havia manies racionals i manies irracionals. No ens enganyem, totes són igual d'estúpides, però depèn del grau d'influència en la teva vida són més o menys perilloses. Hi ha hagut molts filòsofs que han intentat buscar què és allò que ens diferencia dels animals: uns diuen que si la capacitat d'avorrir-se, que si la intel·ligència, que si la manipulació... Jo crec que són les manies. Heu vist mai algun gos que, per entrar a la seva caseta, hagi de travessar el llindar tres vegades? O algun ocell que hagi de fer tres saltirons i dos pius abans de menjar-se un cuc? O una rata que no es mengi el formatge si no ha estat embolicat amb paper film i guardat a la nevera un mínim de tres dies? No oi? Doncs això. Gisela Romaní

297

Relats d’autor Tipologia textual: narració Paaam! Avui l’Eduard, com ha estat fent sis cops per setmana durant els darrers vint-i-cinc anys de la seva vida, s’ha assegut a la seva trista, metàl·lica i setantera taula que acumula pols a la rebotiga de l’oficina de Correus i Telègrafs on treballa. Ho ha fet a les vuit i dos minuts, després d’haver entrat per la porta d’empleats, penjat la jaqueta al seu taquiller, i donat tres “Bon dia” als companys del mostrador. S’hi ha trobat la diària pila de certificats retornats, l’ha col·locada a la banda esquerra de l’escriptori i, només aclucant un ull (té aquesta curiosa i inútil habilitat), ha calculat a quina velocitat haurà de treballar per acabar la feina exactament a les tres menys dos minuts. Després ha mirat el rònec calendari daurat que és penjat a la paret, girat la rodeta del datador, obert la capseta del sucador de tinta, mullat el segell, agafat el primer document de la pila amb la mà esquerra, aixecat el segell-datador amb la dreta i....Paaam ! Paaam ! (Destinatari incorrecte) A l’Eduard no li agrada la, extremadament monòtona, feina que fa. Però, ja de ben petit, li van inculcar que val més tenir una feina avorrida però segura, que pardalets al cap i patiments a final de mes. De ben segur que si els seus difunts pares haguessin intuït que, vint-i-sis anys després, la vida del seu fill clarejaria menys que una bombeta de 40 watts, no l’haguessin empès a fer les oposicions de funcionari de l’Estat. Paaam ! (Destinatari absent) L’Eduard no és casat ni té xicota. De fet, amb l’única dona amb qui intercanvia més de sis frases seguides és amb la seva companya de feina Guadalupe. Fa temps, molt de temps, que està secretament enamorat del flaire que desprenen els seu cabells recollits en un monyo. Però la Guadalupe (la Guade de recepció), va acabar cansant-se de la timidesa de l’Eduard i casant-se amb el carnisser del barri que la rondava grollerament. Paaam ! (Destinatari desconegut) L’Eduard, com la tieta del Joan Manuel Serrat, només té els fills dels seus germans. Se’ls estima molt i pensa fer-los hereus del pis de l’Eixample on viu (o “on veu”...com passa la vida), del pla d’estalvis i dels àlbums de segells quan un càncer de pulmó, un autobús amb les pastilles de fre gastades o un tedi suïcida se’l endugui a un cel que, com que ni hi viu ni el veu, no es creu. Fa massa dissabtes solejats que en Nil i el Pol s’han fet grans i les cames de filferro de l’Eduard ja no li permeten jugar-hi a pilota. Fa massa “dies de la mona” que en Nil i el Pol s’han adonat que el tiet Edu no distingeix el Shin Chan del Doraimon. Fa massa temps que, cada minut que passa amb ells, és menys Tiet Edu i més Oncle Eduard. Paaam ! (Adreça desconeguda). L’Eduard gasta els matins de diumenge voltejant les parades de segells del Mercat de Sant Antoni i les tardes planxant i ordenant les, acabades de comprar (o de canviar), estampes de països exòtics que mai no visitarà. Cap allà quarts de nou, desa els àlbums curosament, es prepara el sopar (una truita a la francesa i una peça de fruita del temps), endolla la ràdio i sent com el Carrusel Deportivo l’informa dels resultats de la travessa i li recorda que, la setmana que demà comença, ho tornarà a fer en dilluns laborable. Avui l’Eduard, com ha estat fent sis cops per setmana durant aquests darrers vint-i-cinc anys, anava a aixecar-se de la seva trista, metàl·lica i setantera taula que acumula pols a la rebotiga de l’oficina de Correus i Telègrafs on treballa. Ho anava a fer a les tres menys dos minuts, just abans de donar les tres “Bona tarda” als companys del mostrador, de

298

posar-se la jaqueta i de sortir al carrer per la porta d’empleats. Però l’Eduard acaba d’adonar-se que ha estat segellant tots els certificats de la pila diària amb una data errònia. La durícia del dit gros han provocat que tota la feina feta portés impresa una data de fa quinze anys. S’ha assegurat del seu error mirant el rònec calendari daurat que és penjat a la paret i ha desitjat amb força que, tot plegat (no només aquelles darreres hores), es tractés d’un llarguíssim malson del qual, tard o d’hora, en despertarà. Per aconseguir-ho, ha aclucat els dos ulls i ha somiat amb brevetat que era al llit flairant i acariciant els allargassats cabells de la Guadalupe i sentint les matineres rialles dels cosins del Nil i del Pol. També ha imaginat que sí, que aquell dissabte al matí, també aniria a l’Oficina de Correus i Telègrafs, però que hi entraria per la porta dels clients, que no penjaria la jaqueta, que no hi hauria cap “seu taquiller”, ni cap “seva trista, metàl•lica i setentera taula”, que només donaria un “Bon dia” i que ho faria a una altra “Guade de recepció” diferent, que li mostraria el seu D.N.I. i que, mentre esperaria que li portés el 37è fascicle del col•leccionable “Sellos del mundo”, observaria com un altre Eduard estaria segellant els certificats retornats. Però, finalment, l’Eduard de veritat (el dels ulls oberts, el de la món real) no ha tingut més remei que aixecar les humitejades parpelles i fer-se a la idea que tot allò no era un malson sinó un simple error administratiu. Un simple error administratiu tant fàcil d’arreglar com impossible d’escapar...Paaam ! (data i vida errònies) Un relat de Toni Viadé i Moreno

299

Relats d’autor Tipologia textual: narració RASPALL El dia que el “Turc”-un cadell de goses va menjar el barret del senyor Sala, la senyora Sala va decidir que allò ja ultrapassava tota mesura canina, que només una paciència de sant podia haver tolerat que les coses arribessin fins allí. Per tant, reunida que fou la família i demanat el parer de cadascú, hom acordà que la noia casada del jardiner es faria càrrec del “Turc” i el tindria a casa seva. El nen Sala va tenir un disgust de mort. Li semblava que no trobaria la manera de portar més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte. Passat el moment de les llàgrimes, el problema que se li va presentar era el de donar un destí honorable a la quantitat d’afecte que l’absència del “Turc” deixava vacant. Va provar de mirar-se amb uns altres ulls el canari de la seva tia, però podien fer-se tant poques combinacions realment divertides amb l’ocell que va veure de seguida que no passarien mai d’una superficial coneixença. Aleshores imaginà que el llum de peu de la biblioteca era un fidel soldat que no tenia altra feina que servir-lo. Això li va donar la il·lusió, durant dues hores curtes, d’haver resolt el seu cas, però va comprovar que li quedava encara una terrible quantitat d’estimació perduda per tots els racons de la seva ànima. Provà d’establir una companyonia duradora amb una pilota de roba, amb un manyoc de cordill que, com a cordill, era únic en el seu tipus i, successivament, amb una baldufa americana, una herba nova del jardí i una canya llarga que havia fet l’enveja de totes les seves amistats. I va adonar-se que tot el coratge que havia posat en joc per tal de superar la situació no li servia de res, que la diferència entre totes aquelles coses i un gos era tan gran que no era possible jugar a oblidar-la. Aleshores, va arribar al convenciment que li calia trobar un substitut de gos, quelcom que, sense que la memòria del “Turc” en patís, pogués fer-ne semblança. Va recórrer la casa de dalt a baix, regirà tots els armaris i tots els calaixos i, finalment, en un racó de les golfes va trobar un gran raspall passat de moda, definitivament bandejat de les necessitats de la família. Aclucant els ulls, va passar-li la mà plana per damunt del pèl, i és ben de debò que va fer-li l’efecte que acariciava el llom d’un gos. Per ésser una primera prova va resultar tan bona, que el nen Sala va creure que no li calia cercar més. Va lligar-lo amb un tros de cordill i al cap de cinc minuts escassos estava ben lluny de creure que arrossegava un raspall, sinó que tenia el convenciment que “Raspall”, un gos de raça estranya, el seguia amunt i avall de casa seva. Al vespre, una mica cansat per la capacitat de seguiment del seu nou amic, el nen va anar-se’n a dormir, i abans de ficar-se al llit lligà “Raspall” a la pota d’una cadira. Però encara no s’havia acotxat que ja un entendriment obligador el feia pensar en la manyaguesa de “Raspall” i en la seva docilitat per a adaptar-se a qualsevol mena de joc. Va fer-li una mica de mal el pensament que hauria de passar tota la nit fermat, dormint damunt la fredor de les rajoles, i, seguint un impuls indomable, saltà del llit d’una revolada, alliberà “Raspall” de la seva lligadura i se l’emportà a dormir amb ell. I mireu si passen coses extraordinàries a vegades, que molt abans d’adormir-se el nen va adonar-se que el raspall irradiava calor de vida, que es premia contra el seu cos cercant una carícia. Això, naturalment, li va semblar molt seriós, perquè una cosa és que hom jugui a convertir un raspall en un gos i una altra cosa ben diferent és que la transformació

300

es produeixi de bo de veres. Va alçar-se, obrí el llum i comprovà esbalaït que el raspall, sense perdre gens ni mica la forma de raspall, es movia com un gos. Va saltar donant algunes voltes prop del nen i després va posar-se de panxa enlaire, per tal que l’amanyaguessin. Qualsevol que tingui notícia d’aquest prodigi es preguntarà que d’on podia treure potes per a caminar i panxa per a mostrar un raspall que seguís tenint forma de raspall. Però, vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest detall està tan desproveït d’importància que ni val la pena d’amoïnar-s’hi. El nen va considerar-ho així i tot seguit va tenir el desig d’anar a despertar els seus pares i explicar-los el meravellós esdeveniment. Però, assenyat com era, i coneixedor dels miraments que un fill ha de tenir amb els seus pares, va decidir esperar a l’endemà. Queda ben entès, és clar, que no va poder dormir en tota la nit, i de bon matí, quan va sentir que la seva mare ja feinejava, va anar-la a trobar amb “Raspall” sota el braç. -Mireu, mare –va dir-li-. He trobat un raspall que en realitat és un gos. Es belluga, coneix la meva veu i porta puces. La mare se’l va mirar sense deixar la feina i li respongué: -No siguis beneit i llença aquesta andròmina. Ja ets gran i hauries de tenir més seny. El nen es va sentir ofès i va pensar una vegada més en l’aire de suficiència que tenen la gent gran i la seva manera absurda de viure. No digué res més, s’emportà “Raspall” a la seva habitació i pensà que, si no el volien creure, tot això que es perdrien. A l’hora de dinar la mare explicà, fent-ne burla, la descoberta del nen, i el pare va riure com si es tractés de la bajanada més gran de la terra. El nen no va replicar, perquè ja sabia que la justícia sempre s’obre camí, i esperava que, tard o d’hora tothom podria comprovar que hi ha coses que no fan riure tant com sembla. I mireu si anava poc errat que a la nit següent va despertar-lo un clapit de “Raspall”. Va desvetllar-se i sentí soroll de baralla a la biblioteca i la veu del seu pare demanant auxili. “Raspall” furgava la porta i tenia un rar neguit; el nen obrí, baixà les escales de puntetes i va veure el seu pare barallant-se amb un lladre que el dominava i estava a punt de badar-li el cap amb un ferro de la xemeneia. -Busca’l, “Raspall”, mossega’l! “Raspall” va córrer com el vent, s’abraonà damunt del lladre i va mossegar-li la canyella. I el lladre es va quedar tan sorprès per l’agressió d’aquella mena de cosa, que va rendir-se de seguida i fou lliurat a la policia lligat de peus i mans. Poc després, la mare afirmava amb llàgrimes als ulls que mai més no dubtaria de la paraula del seu fill, i el pare, passant la mà pel llom de “Raspall”, deia: -Li farem una caseta al jardí, amb tot el confort de les darreres descobertes. Damunt la porta, hi farem pintar unes lletres que diguin: “No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”

Pere Calders (1981)

301


Els nous murs de la vergonya El sistema econòmic dels països rics necessita aquest exèrcit d'immigrants disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers nadius no accepten. Nova onada de pasteres. Més ofegats. Més detinguts, incloent-hi ara embarassades de vuit mesos, com la de l'altre dia. Més deportats. Detinguts només en un dia 83 immigrants, 20 d'aquests a l'interior d'un camió a la Jonquera. L'accident de Figueres, el mes de març de l'any passat, d'un altre camió que transportava il·legals -dels quals 11 van resultar morts- va revelar l'existència de xarxes organitzades en territori espanyol que es dedicaven a transportar autèntics carregaments de carn humana viva. La recent sentència absolutòria dels responsables d'aquell incident va posar de manifest que el tràfic d'éssers humans no ha de ser necessàriament considerat un delicte a Espanya. Altres països presumptament civilitzats són escenari d'aquest mateix tipus de negocis basats en el tràfic clandestí d'una humanitat a la qual es tracta més malament encara que al mateix bestiar. Pensem en el cas de la frontera entre els Estats Units i Mèxic, o en el que està passant a les costes adriàtiques italianes. No deixa de tenir la seva gràcia. Els mateixos règims polítics que van clamar contra l'existència d'un mur a Berlín i d'un teló d'acer a Europa, concebuts per impedir que els ciutadans de països comunistes emigressin cap a Occident, els mateixos demòcrates que s'indignaven davant la imatge dels boat people vietnamites o dels balseros cubans, intentant desesperadament guanyar la llibertat, són els que avui consideren pertinent i inevitable el manteniment de barreres tan tràgiques i injustes com aquelles, i pensades per al mateix: impedir el dret humà d'anar d'un lloc a l'altre. Els centenars d'immigrants que han deixat la vida a les aigües de l'estret de Gibraltar són la prova de la culpa moral dels que, defensors acèrrims de la lliure circulació de capitals, s'oposen radicalment a l'exercici de la lliure circulació de persones. Tota la retòrica entorn de l'anomenat problema de la immigració a l'Europa industrialitzada s'aixeca sobre el fet d'escamotejar una dada fonamental. A saber, que els països rics són demogràficament deficitaris i que necessiten importar treballadors joves. Si l'immigrant ha vingut és perquè ha estat concitat a fer-ho. Per més que les argumentacions melodramàtiques que els mitjans de comunicació ofereixen de l'assumpte insisteixin que l'immigrant és un necessitat que s'ha mogut del seu lloc per les condicions de vida miserables que patia, el cas és que un home o una dona joves no canvien de residència si no tenen una certa garantia de trobar feina al lloc on es dirigeixen. L'immigrant sap que hi ha feina, i per això hi va. Si no, no ho faria. El que tenim, a partir d'aquí, és que no és la gana, ni tampoc la pressió demogràfica el que ha desencadenat els processos migratoris en direcció a les ciutats del món industrialitzat, sinó els interessos del sistema productiu i de mercat d'aquest, sobretot pel que fa a la necessitat de mantenir un exèrcit de treballadors no especialitzats, que, menyspreats i temorosos, estarien disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers nadius no accepten, així com a alimentar una economia informal i submergida cada vegada més estratègica. D'aquesta manera s'obté una població laboral que està caracteritzada per una inferioritat salarial absoluta, que amb prou feines si genera costos socials, amb una capacitat reivindicativa nul·la i amenaçada constantment no solament amb la pèrdua del lloc de treball, sinó amb el retorn automàtic que aquesta sol implicar.

302

Són aquestes necessitats de les estructures econòmiques dels països rics el que també explica l'aparició d'un discurs político-jurídic que legitima que milers d'immigrants estiguin condemnats a condicions de treball abusives i incertes, i vegin com les lleis d'estrangeria els neguen el dret d'esdevenir ciutadans. Paral·lelament, la imaginació social, amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, associa de manera sistemàtica l'immigrant pobre amb tota mena de perills, que contribueixen a fer percebre aquesta persona com un indesitjable: delinqüència, costums abominables, amenaces per a la integritat cultural del país amfitrió, auge del racisme. És molt significatiu que el Govern de Trevi -format pels ministres de Justícia i d'Interior dels països de la Comunitat Europea- i els projectes d'instauració d'un espai jurídic i policial comú a Europa occidental incloguin la immigració en el mateix àmbit de problemes que el narcotràfic o el terrorisme. D'aquesta manera, el sistema polític, l'ordre jurídic, la propaganda policial, la fantasia periodística i una opinió pública sempre àvida de culpables fàcils i clars embasten plegats una imatge de l'immigrant que no es correspon amb una realitat objectiva, que és una ficció. És d'aquesta ficció de la que parla la premsa, a la qual se li impedeix l'entrada als bars, a la qual s'aborda al carrer per demanar-li la documentació, a la qual es deporta. Aquest ser imaginari oculta, això no obstant, un ésser social objectivament, algú que crea riquesa a baix preu, que té fills que pagaran impostos, algú de qui ja depèn la prosperitat de la nostra societat. En altres paraules, el primer pas per poder solucionar el problema de la immigració és el de reconèixer que no existeix: la immigració no és un problema, sinó una solució. Un cop acceptada aquesta veritat, es podrà aconseguir potser que els que presumeixen tant de defensors dels drets humans en altres països siguin capaços d'aplicar-los de fronteres endins, de manera que ningú entre nosaltres vegi regatejat el seu dret a l'equitat davant la llei, a la feina, a l'asil, al reagrupament familiar, a la lliure circulació, o a veure's reconegut senzillament com el que és: un ésser humà, és a dir, un ésser lliure i igual. Manuel Delgado (Professor d'Antropologia a la Universitat de Barcelona), El Periódico de Catalunya, 6/8/1998.


XIFRES IMPOSSIBLES

Moltes pel·lícules fan gala d'un anumerisme exagerat. Són freqüents els errors

amb xifres impossibles. Vet aquí uns quants exemples:

"Dels 600.000 milions d'humans, per què em van elegir a mi?". Amb aquest

comentari tan rotund, Harry S. Stamper (Bruce Willis) expressa la seva

disconformitat per haver estat seleccionat per enfrontar-se a l'asteroide que

amenaça de destruir la Terra a la pel·lícula “Armageddon” (1998). Error de

traducció o frase deliberada per mostrar la incultura del nostre heroi? O una

mostra més d’anumerisme, terme encunyat pel matemàtic J. Allen Paulos, que

designa la incapacitat de moltes persones en el maneig de quantitats grans?

Vegem altres exemples curiosos de l'ús irreflexiu de quantitats arbitràries per

intentar revestir una seqüència amb un toc de realisme científic.

A la comèdia “Mi novia es una extraterrestre” (1988), s'assaja un experiment

per enviar un senyal electromagnètic a un punt de l'espai situat a 92 anys llum

de la Terra. El responsable del projecte, mentre contempla extasiat el cel

estrellat, sorprèn a l'audiència amb l'afirmació: "Existeixen 200 milions

d'estrelles a la nostra galàxia". Amb un comentari com aquest no resulta

sorprenent que el Dr. Steve Mills acabi per ser expulsat del projecte: el nombre

d'estrelles de la Via Làctia s'estima entre 100.000 i 400.000 milions! No obstant,

els extraterrestres que visiten la Terra no es queden enrere.

Al costat del petit detall que el senyal necessita 92 anys per aconseguir el seu

objectiu, els eficients extraterrestres no tenen problemes per trobar tripulació -

la suggerent Celeste -, llançar la nau i arribar ràpidament a la Terra (cosa que

al film s'aconsegueix en un temps rècord: un dia!). Tampoc no tenen

inconvenients per afirmar: "Tardarem 92 anys llum a tornar a casa". L'any llum

es defineix com a la distància recorreguda en un any per la llum, en el buit.

Correspon així a una unitat de longitud, no de temps. I per si no n'hi hagués

prou: "Venim d'un planeta a 92 anys llum d'aquí, just a dos sistemes solars de

distància". La distància típica entre sistemes solars és de pocs anys llum. La

distància a l'estrella Alfa Centaure és de només 4,4 anys llum. Malgrat que no

existeixen dades observacionals definitives, es creu que el nombre de sistemes

planetaris a 92 anys llum de distància és bastant més gran que dos.

O bé els insignes extraterrestres que ens visiten a la pel·lícula van una mica

perduts per la galàxia, o intenten deliberadament amagar el seu lloc de

procedència.

Posats a il·lustrar l'ús i abús de grans xifres, en A “matter of perspective”, un

dels episodis de la sèrie original de Star Trek, les naus no són alienes al

característic brunzit que les acompanya en viatjar per l'espai buit. No obstant, el

so requereix d'un mitjà de propagació i no es transmet per l'espai buit. Aquest

fet ineludible no va inquietar els guionistes, que van armar les naus d'aquest

episodi amb poderosos i mortífers... emissors d'ones sonores !! Ones a les

quals el guionista atorga una intensitat en decibels de 18 elevat a la 12ª

potència. L'escala de decibels és una escala logarítmica de base 10. Què

significa en decibels 18 elevat a 12? La intensitat de l'ona equivaldria a 10

elevat a 18, elevat a 12 (watts per metre quadrat, presumiblement). Una xifra

incommensurable i inimaginable.

J. José/ M.Moreno

Contes d’arreu del món. País: Marroc ALI BABÀ Això passava en una vila de l'allunyada Pèrsia, quan el temps caminava a poc a poc, sense presses. Càssim i Alí Babà eren dos germans que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre que només els va deixar una miserable herència. Però Càssim de seguida va saber-se'n sortir i es va casar amb una dona rica, de manera que després de quatre dies s'havia convertit en un dels veïns més rics del poble. En canvi, Alí Babà va casar-se amb una dona senzilla i amb l'herència del pare només va poder comprar-se un parell de rucs i una destral per anar a fer llenya al bosc. Vet aquí que un dia, mentre era al bosc fent llenya, Alí Babà va sentir una mena de remor de cavalls que semblava arribar de lluny. Va alçar els ulls cap a l'horitzó i va descobrir un núvol de pols que venia cap on ell estava treballant. Alí Babà es va a enfilar dalt d'un arbre. I sort en va tenir perquè a mida que el núvol i el soroll s'anaven acostant, Alí Babà va adonar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents i amb poca cara de poc amics. Els lladres es van anar acostant, i en ser a sota l'arbre d'Alí Babà van descavalcar i van lligar els cavalls al tronc. En acabat, van anar cap a una gran rocassa que hi havia allí a prop i el capità dels lladregots va dir: - Sèsam, obre't! I la roca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. Aleshores, d'un a un, els bandolers van anar-hi entrant carregats amb el botí de l'últim robatori, i Alí Babà, des de dalt de l'arbre, els anava comptant. Fins a quaranta va comptar-ne! Quan van ser tots quaranta a dins, la roca es va tancar un altre cop, i Alí Babà va continuar enfilat, mig mort de por. Al cap d'una estona, la roca es va tornar a obrir, amb un esgarrifós soroll. Els lladregots van anar sortint, amb les bosses buides, i van muntar a cavall, per arrencar a córrer bosc enllà, enmig d'un núvol de polseguera. Alí Babà no va gosar baixar de l'arbre, fins que no els va veure ben lluny, ben lluny. Però llavors sí, va baixar i va córrer a mirar de prop aquella estranya roca màgica. - Potser també s'obriria si ho digués jo, això de "Sèsam, obre't!" -va exclamar en veu alta. I al punt, la roca es va migpartir com una porta. Ospa! -va fer Alí Babà en adonar-se de les immenses riqueses que es veien a través de la roca oberta. Enlluernat va entrar a la cova per veure-les més bé, i, en ser dins, la roca es va tornar a tancar. De moment va espantar-se'n, però de seguida es va dir: - Ara rai, que sé com s'obre! I va començar a remenar aquells tresors impressionants que semblava que no s'havien d'acabar mai. - I si m'endugués alguna d'aquestes coses? -va pensar-. Els lladres ni se n'adonarien, i a nosaltres prou que ens ajudarien a viure més bé. Vinga! Alí Babà, doncs, va triar unes quantes d'aquelles meravelles i es va carregar al coll un sac de monedes d'or. Com sabia la fórmula màgica de la porta, va sortir a fora i va omplir les sàrries dels seus ruquets, que pasturaven per allí a prop. En acabat, les va tapar amb una mica de llenya, i cap a casa falta gent! En arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir:

- Vet aquí, dona meva, que se'ns han acabat els maldecaps. - I això com és? Alí Babà va obrir els sacs i va treure'n tot aquell bé de Déu de riqueses. - D'on ho has tret, això? -va demanar la dona, esfereïda. - No t'espantis, dona, que no ho he malaguanyat. I li va explicar, fil per randa, tota la història. Quan va haver acabat, van decidir de comptar-ho i de guardar-ho ben amagat, en secret, perquè no ho sabessin els lladres. Però hi havia tanta moneda que van tenir por de descomptar-se i van pensar que seria millor mesurar-ho amb una mesura de gra. I dit i fet, la dona va anar a casa de Càssim, que vivia costat per costat de casa d'ells, a manllevar una mesura a la seva cunyada. La dona de Càssim es va estranyar que a casa d'Alí Babà, tan pobres, tinguessin alguna cosa per mesurar. I, tafanera de mena, va voler saber de què es tractava: així, abans de deixar la mesura la va ben untar amb llard. Amb aquella mesura, Alí Babà i la seva dona van comptar les seves riqueses, i van veure que tenien vint-i-quatre mesures d'or. Un cop feta la feina, la dona va tornar la mesura a la seva cunyada sense adonar-se que al cul de la mesura hi havia quedat una moneda d'or enganxada amb el greix. Quan la dona de Càssim va veure aquella moneda d'or al cul de la mesura es va quedar glaçada. Va córrer a trobar el seu marit i li va cridar: - Mira, Càssim, si n'ets de beneit! Resulta que Alí Babà es fa el pobre davant teu, i a l'hora de la veritat ell mesura els diners com si fossin blat, mentre tu, que te les dónes de ric, no en pots omplir ni dues mesures i mitja! No et fa vergonya, desgraciat? Quina mena de ric ets tu, al seu costat? Tant va rondinar, que Càssim va acabar prometent que ho investigaria. Ll’endemà mateix Càssim es va presentar a casa d'Alí Babà i va començar a burxar-lo: - Quina cara de salut que fas! Es nota que totes et ponen, eh? -va fer. Però Alí Babà, dissimulant, va contestar: - I ara!, Càssim, ja saps com anem de justos. Que vols riure't de nosaltres? - Au, vinga, germanet, no et facis el distret que ja sabem que comptes l'or per mesures. A mi ja m'ho pots dir, que sóc de casa. I Alí Babà, sentint-se atrapat, ho va contar tot al seu germà. - I on cau, aquesta cova meravellosa? -va preguntar Càssim, al final. - Val més que no ho sàpigues, Càssim. Em fa por que no et passi alguna desgràcia, si els lladres t'hi troben. - Au, deixa't de romanços. On és la cova? Alí Babà, que era bo com el pa tou, va acabar explicant-li on queia. A Càssim li va faltar temps per anar-se-n'hi amb totes les mules que tenia. En arribar davant la cova, Càssim va pronunciar les paraules màgiques, i la roca es va obrir. Corrents, va entrar-hi com un esbojarrat, sense adonar-se que la porta es tornava a tancar darrera seu. Davant aquella meravella d'or, de plata, de pedres precioses, Càssim va perdre el nord. Anava d'un cantó a l'altre, i tot li feia peça. S'ho hauria emportat tot.

- Avui m'enduré el que pugui, i demà tornaré a venir. Així, doncs, va carregar tants sacs com va poder i va anar per sortir. Però la porta era tancada: calia tornar a dir la fórmula. Ara bé, amb l'entusiasme de la descoberta, Càssim havia oblidat del tot les paraules correctes. Va dir: - Blat, obre la porta. I la porta com si res. - Ordi, obre la porta! I la porta com si sentís ploure. - Arròs, obre la porta! I la porta com si fos una paret. No hi havia manera de recordar-se'n. Càssim es va adonar del perill que corria, i va arrencar a plorar de pànic. Si em troben els lladres, estic perdut! Tanmateix, com que la fórmula no sortia, es va determinar a esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l'obrís. Després d'una estona llarga va sentir soroll fora: els bandolers tornaven a la cova! Càssim es va preparar per escapolir-se corrents i, així, tan bon punt es va obrir la roca, va sortir esperitat com un coet. Al principi, va poder esquivar els set primers lladregots, però darrera n'hi havia trenta-tres més, ferotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un ocellet.

- Així, tu ets qui ens robaves, oi? -va fer el capità dels lladres.- Doncs te'n penediràs! -i d'un sol cop d'espasa li va traspassar el cor. A continuació, van agafar el cos de Càssim i el van penjar a l'entrada de la cova, per la part de dins, amb la intenció d'espantar qualsevol altre possible xafarder.

I un cop feta la feina, van arrencar a córrer bosc enllà, amb les mules de Càssim i tot. Mentrestant, a la vila, la dona passava ànsia de veure que Càssim no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda i llavors, inquietada, va anar-ho a dir a Alí Babà. El pobre Alí Babà de seguida va pensar en una desgràcia i, sense rumiar-s'ho ni una mica, va marxar amb els seus ruquets cap a la cova. En arribar-hi, el sol ja s'havia post, però encara quedava la claror del capvespre. Va dir la fórmula i la roca es va obrir: el cos de Càssim penjava esgarrifosament davant els ulls d'Alí Babà. El pobre Alí Babà va fer el cor fort i va despenjar el seu germà. Però abans de carregar-lo al cim d'un dels rucs, va tornar a omplir les sàrries d'or.

Va arribar a la vila que ja era negra nit, i gràcies a això, va poder arribar a casa sense que el veiés ningú. La dona de Càssim, en veure el cos del seu home, es va desfer en plors. Alí Babà no sabia què fer per consolar-la, i al final li va dir: - Mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem de sortir-nos-en tan bé com puguem. I si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts. A la pobra vídua va venir-hi bé, però encara va demanar: - I què farem del cos de Càssim? - Tu no t'hi amoïnis. D'això se n'encarregarà la teva esclava Marxana, que és llesta com una mostela. De manera que va encarregar aquesta feina a Marxana. La noia, que era de veritat molt viva, va anar a la farmàcia a demanar medecines, dient que el seu amo es trobava molt malament. I

l'endemà va tornar-hi a demanar-ne més, com si l'amo estigués molt greu. Tota la vila ja sabia que el pobre Càssim estava molt malalt. L'endemà següent, Marxana va fer córrer la notícia que Càssim havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia tot el poble es va pensar que Càssim havia mort de malaltia. Ningú no sospitava que hagués estat assassinat. I així, doncs, l'endemà el van enterrar enmig de tota la tristesa del poble. Mentrestant, la casa d'Alí Babà i la del seu difunt germà s'havien convertit en una de sola. Vivien plegats i vivien bé. Els lladres, pel seu cantó, s'havien adonat de la desaparició del cos de Càssim. - Això vol dir que hi ha algú més que coneix el nostre secret, i vol dir que l'hem de trobar sigui com sigui! -va fer el capità de la colla, enfurismat. Ell mateix s'encarregaria de trobar-lo. Va disfressar-se de marxant i va anar cap al mercat de la vila. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric de cop i volta, o si algú havia mort tot d'una. Ja se sap que a mercat hi ha sempre molts xerraires, i el bandoler, que era un murri, els va saber trobar i els va saber estirar la llengua. El mateix dia ja sabia el que volia saber. Va tornar-se'n cap a la cova, on l'esperaven els altres trenta-nou, i van començar a rumiar un pla de venjança. Al cap d'una setmana justa, ja ho tenien tot a punt. Un dia, doncs, a l'hora del capvespre, va arribar a la vila un marxant amb vint mules, carregada cadascuna amb dos barrils d'oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant de la casa d'Alí Babà. Allí va aturar-se i va trucar. Va demanar per l'amo i Alí Babà va sortir. - Seríeu tan amable de donar-me hostalatge per aquesta nit? Acabo d'arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré. No us destorbaré gaire. Alí Babà li va donar hostalatge amb molt de gust. Van baixar els quaranta barrils al celler, van dur les vint mules a l'estable i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa el marxant va voler acabar d'arreglar els barrils i es va quedar sol al celler. Aleshores va tustar un barril i en va sortir la veu d'un dels lladres. Tots els barrils amagaven un lladre amb un ganivet a la mà! És a dir, tots menys un, que era l'únic ple d'oli. - Ja és hora? -va preguntar el lladre. - No encara -va explicar el capità.- Ja us vindré a avisar. Però estigueu tots a punt i no us adormiu. El capità va pujar cap a sopar. Mentrestant, a la cuina, Marxana estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava a fregir el segon plat es va trobar sense ni una gota d'oli. - Això rai! -va pensar.- Avui en tenim el celler ple! I va baixar al celler a agafar una mica de l'oli del marxant per acabar el sopar. Ara bé, en sentir soroll de passos, els lladregots es van pensar que devia ser el capità que els venia a avisar, i el primer lladre va demanar, de dins el barril estant: - Ja és hora? Marxana es va quedar glaçada. Però era eixerida com una espurna, va reaccionar de seguida i va comprendre el que passava. Va contestar, doncs, en veu baixa: - No, no encara. Aleshores va anar tustant barril per barril i donant la mateixa resposta. Fins que va arribar al barril ple d'oli i se'l va endur, tot rodolant. Un cop a la cuina, va acabar el sopar, i després va omplir una grossa caldera amb l'oli del barril i el va posar a bullir. Quan l'oli va ser bullent, va

tornar a baixar al celler amb la caldera i va anar-la buidant una mica a cada barril, de manera que els lladres, desprevinguts, anaven quedant rostits un a un. Tots trenta-nou! En acabat, Marxana es va amagar per veure què faria el capità. Quan tothom era a dormir, el capità va baixar de puntetes i va tustar els barrils. Però veient que no contestaven, es va imaginar que s'havien adormit i els va destapar. I llavors se'ls va trobar tots trenta-nou cuits com un ou ferrat! Desesperat, va fugir corrents d'aquella casa maleïda. Marxana va sortir del seu amagatall i se'n va anar a dormir tota tranquil·la. L'endemà ho va explicar tot a Alí Babà, que es va quedar de pedra. L'home, agraït, va omplir Marxana d'abraçades. Aquell dia van fer festa grossa. Però el capità de lladres encara era viu no estava gens disposat a oblidar les fetes d'Alí Babà. De manera que al cap de dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, va tornar a la vila. S'havia afaitat la barba i el bigoti, i ja no s'assemblava gens al marxant d'oli. Aquesta vegada el capità va venir carregat de tresors de la cova. Va comprar una gran casa a la vila i s'hi va quedar a viure com un gran senyor. Amb el temps, el murri va anar-se guanyant l'amistat dels veïns, que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells. Al cap de pocs mesos, tothom havia convidat el gran senyor. Tothom, tret d'Alí Babà. Fins que també Alí Babà es va creure amb l'obligació de ser cortès i hospitalari amb el nou veí. I, doncs, un dia el van convidar a sopar. Es van asseure a taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar. En entrar amb el menjar, Marxana va reconèixer immediatament la mirada del capità de lladres, i es va esgarrifar. Fins i tot va semblar-li veure el pom d'un punyal traient el cap per entre la roba del convidat. Però ella com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar. A l'hora de les postres, però, es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa i va entrar al menjador disposada a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre. - Has tingut una idea esplèndida, Marxana! -la va felicitar Alí Babà. I la noia va començar la dansa. Girava per tota la sala, i ara s'acostava a Alí Babà, ara al capità de lladres, com si tot fos cosa de la dansa. Una de les vegades que s'acostava al convidat, va fer veure que li volia fer una festa, però la ballarina duia un ganivet sota la roba i per comptes d'una festa li va enfonsar el ganivet al coll. Què has fet, desgraciada? -va cridar Alí Babà, esfereït. Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandoler. Quan Alí Babà es va adonar del perill que havia corregut, es va adreçar a Marxana i va dir-li: - Marxana, has salvat dos cops aquesta casa. Sense tu no hi seríem pas. És just, doncs, que en siguis tan mestressa com jo mateix. I a partir d'aquell dia, Marxana va ser tan mestressa de la casa com el mateix Alí Babà. Saïd Ghoulabzouri

Contes d’autor

EL JUTGE JUST Un rei d’Algèria que es deia Bauakas, volia saber si era cert el que havia sentit dir sobre un jutge que vivia en una de les seves ciutats, i que era capaç de discernir la veritat en un moment, sense deixar-se enredar per cap bergant. Bauakas es va vestir com si fos un marxant i se’n va anar a cavall cap a la ciutat on vivia el jutge. Quan va entrar-hi, un captaire esguerrat se li va acostar i li va demanar una caritat. Bauakas li va donar diners i, quan ja se n’anava, el captaire se li va arrapar al vestit. Què vols ara? – va preguntar –li el rei-. No t’he donat diners? M’has fet una caritat –va dir el captaire- ara fes-me un favor. Deixa’m venir amb tu a cavall fins a la plaça major, que, si no, els cavalls i els camells em trepitgen. Bauakas el va deixar seure darrere seu sobre el cavall, i el va portar fins la plaça major. Allà es va aturar perquè baixés, però el captaire es va negar a desmuntar. Ja hem arribat a la plaça. Que no baixes? –va preguntar-li Bauakas. Per què hauria de fer-ho? -va contestar el captaire. Aquest cavall és meu. Si no me’l vols tornar, haurem d’anar a veure el jutge.

Sentint com es barallaven, la gent es va reunir al seu voltant, cridant: - Aneu a trobar el jutge! Ell us ho decidirà!

Bauakas i el captaire així ho van fer. Com que al jutjat hihavia diversa gent, el jutge els atenia per torn. Abans que els toqués a ells, Bauakas i el captaire van sentir un lletrat i un pagès. Hi havia anat a causa d’una dona: el pagès deia que era la seva muller, i el lletrat que era la seva. El jutge se’ls va escoltar tots dos, va callar un moment i aleshores va dir: - Que la dona es quedi aquí amb mi, i vosaltres torneu demà. Quan se’n van haver anat, un carnisser i un tractant d’oli es van presentar davant del jutge. El carnisser anava tot cobert de sans, i el tractant d’oli, d’oli. El carnisser portava uns diners a la mà i el tractant d’oli la hi tenia agafada. Estava comprant oli a aquest home – va dir el carnisser-, i quan em treia el portamonedes per tal de pagar-l’hi, m’ha agafat la mà i ha intentat de prendre’m tots els diners. Per això us hem vingut a veure així, jo agafant el portamonedes i ell agafant-me la m`pa. Però els diners són meus i ell és un lladre. Aleshores va parlar el tractant d’oli: Això no és veritat – va dir. El carnisser m’ha vingut a comprar oli, i quan jo li n’he vessat una gerra, m’ha demanat que li descanviés una moneda d’or. Quan jo m’he tret els diners i els he posat sobre el banc, ell els ha agafats i ha intentat d’escapar-se. Jo li he agafat la mà, com podeu veure, i l’he portat aquí davant vostre. El jutge es va quedar callat un moment i aleshores va dir: - Deixeu-me els diners aquí i torneu demà.

Quan els va tocar el torn, Bauakas va explicar què havia passat. El jutge se’l va escoltar i aleshores va demanar al captaire que parlés ell. Tot això que us ha dit no és cert –va dir el captaire. Ell s’estava assegut a terra, i quan jo entrava a la ciutat, m’ha demanat si podia muntar-lo a cavall amb mi. L’he assegut darrera meu sobre el cavall i l’he portat fins on ell volia anar. Però, quan hi he, arribat, s’ha negat a baixar i m’ha dit que el cavall era seu, la qual cosa no és certa. El jutge va pensar un moment i després va dir: - Deixeu el cavall aquí i torneu demà. L’endemà es va reunir molta gent al jutjat per tal d’escoltar les sentències del jutge. Primer van passar el lletrat i el pagès. - Emporta’t la teva muller - va dir el jutge al lletrat-, i doneu cinquanta cops de fuet al pagès. Aleshores el jutge va cridar al carnisser . -Els diners són teus –va dir-li. I, assenyalant el tractant d’oli, va dir: -Doneu-li cinquanta cops de fuet. Aleshores va cridar Bauakas i el captaire. - Series capaç de reconèixer el teu cavall enmig de vint més? –va preguntar a Bauakas. -I tant –va respondre-li. I tu? – va preguntar al captaire. I tant, - va contestar el captaire. Vine amb mi –va dir el jutge a Bauakas. I se’n varen anar a l’estable. Bauakas va reconèixer de seguida el seu cavall entremig dels altres vint. Aleshores el jutge va fer venir el captaire i li va demanar que li indiqués quin era el seu cavall, el captaire el va reconèixer i el va assenyalar. Llavors el jutge va tornar al seu seient. Agafa el cavall, que és teu –va dir a Bauakas. I doneu cinquanta cops de fuet al captaire. Quan el jutge va marxar del jutjat per anar-se’n cap a casa seva, Bauakas el va seguir. Què vols? – va preguntar-li el jutge-, que no t’ha satisfet la meva sentència? Sí que m’ha satisfet –va contestar Bauakas. Però m’agradaria de saber com us ho heu fet per a descobrir que la dona er la muller del lletrat, que els diners eren del carnisser, i que el cavall era meu i no del captaire. De la següent manera: aquest matí he fet cridar la dona i li he dir: «Omple’m el tinter, si et plau.» Ella l’ha agafat, l’ha rentat de pressa i bé, i l’ha omplert de tinta; era per tant una cosa que estava acostumada a fer. Si hagués estat la muller del pagès, no ho

hauria sabut fer. Això m’ha demostrat que el lletrat deia la veritat. Quant els diners, ahir els vaig posar en un vas ple d’aigua, i aquest matí l’he anat a mirar per veure si havia pujat gens d’oli a la superfície. Si els diners haguessin estat del tractant d’oli, haurien estat untats d’oli de les seves mans. Però no n’hi havia ens; per tant, qui deia la veritat era el carnisser. Saber de qui era el cavall ha estat un xic més difícil. El captaire l’ha reconegut enmig de vint d’altres, com ho has fet tu. Tanmateix no us he pas portat a l’estable per veure qui de vosaltres reconeixia el cavall, sinó a qui de vosaltres el cavall reconeixia. Quan tu t’hi has acostat, ha girat el cap i ha acostat el coll cap a tu; però, quan s’hi ha acostat el captaire, ha aixecat una pota i ha tirat les orelles enrere. He reconegut, per tant, que tu eres el veritable mo del cavall. Aleshores Bauakas va dir al jutge: Jo no sóc cap marxant, sinó el reu Bauakas. Vaig venir aqyuí per comprovar si era cert el que deien de tu. I ara he vist qeu ets un jutge just. Demana’m el que vulkguis, que t’ho concediré com a recompensa. LLEÓ TOLSTOI. Contes i faules.

Contes d’autor EL BARBUDÍSSIM REI DE FES Havien navegat una jornada, quan a posta de sol divisaren al lluny dues galeres. El còmit posà molt mala cara, perquè reconegués que eren de Fes. - I ara a Fes tenen per rei un foraster, cristià renegat, que s’ha alçat amb la corona Per traïció i sorpresa. Ha armat corsaris que fan la guerra sense treva als navilis turcs; de manera que aparellem-nos a la batalla. Una de les naus tragué el faró tres vegades; i fet aquest senyal les dues viraren cap a la galera turca, esforçant les veles tant com podien a la mitjana i el trinquet. En poca estona envestiren la galera. El combat era fort. Els turcs amb els fonèvols llançaven grosses pedres; pedra que tocava un home el feia caure mort per ben armat que estigués. Els de Fes s’hi tornaven disparant les bombardes; duien també moltes ballestes, i de la pluja de sagetes que aviaven hi hagueren molts nafrats. No podia fugir la galera turca; tenia una nau a cada banda, que li tallaven tota retirada. El còmit manà llançar el rampagolls perquè la galera tingués fort, ja no se’n podia anar encara que volgués, Tan aviat com un dels seus homes era mort o nafrat, el desarmava i donava el seu arnés a un altre que ocupava el seu lloc. Des de la gàbia llançaven grans barres de ferro a les naus enemigues, i sacs de calç per cegar-los la vista, com també oli i pega bullent amb grosses calderes. Però els de Fes eren braus; anaven armats d’arnesos blancs, cuirasses i bacinets, i per unes llargues post que havien posat de coberta a coberta començaven a passar, malgrat que molts queien a l’aigua malferits. Molta va ser la gent que d’una part i l’altra morí; i tantes eren les llances trencades i els pavesos, dards i fletxes i passadors, que els cossos morts que a la mar llançaven no es podien afonar davall de l’aigua. Finalment els turcs s’hagueren de rendir, i els corsaris se’ls endugueren a remolc cap a la ciutat de Fes, on quan arribaven ja era nit negra. Tots els tripulant de la nau turca, i entre ells Tirant i Plaerdemavida, varen ser tancats en una fortalesa on hi havia molts altres captius. Un d’aquests, el més antic, explicà als arribats els usos d’aquell reialme. -He de saber –digué- que el nou rei de Fes té per costum fer-se dur cada matí a palau els presoners que arriben en els seus navilis, i els demana notícia d’un tal Tirant el Blanc i una donzella anomenada Plaerdemavida. -Perduts estem- digués aquesta a en Tirant-, ja que si tant ens busca, deu ser per ànim de venjança, per algun greuge que de nosaltres tindrà. L’endemà, essent de dia, els corsaris van dur-los a la presència del rei. Portava aquest rei una barbassa negra i un gran turbant. Quan passaven davant seu, la Plaerdemavida digué en veu baixa i llengua grega, pensant que no els entendria. -Aquest home té una cara de facinerós que espanta. El barbudíssim rei els mirà amb gran sorpresa;però, dissimulant-la,manà que desfilessin els altres presoners. Acabada la desfilada preguntà: - Qualsevol de vosaltres que em sàpiga dir el parador d’un tal Tirant el Blanc de Roca-Salada i una certa donzella anomenada Plaerdemavida, jo el faré franc de la llibertat. - Senyor – digué en Tirant, sortint de la filera-, us prenem per la vostra paraula de rei. Doneu-nos la llibertat que prometeu. El rei tornà a mirar-los amb sorpresa:

-digueu-me abans on són. -Senyor, som nosaltres mateixos. Dient aquestes paraules, en Tirant o la Plaerdemavida es descobriren la cara. El rei barbut semblava pres de gran emoció; grosses llàgrimes li rodolaven galtes avall. -Veniu amb mi- els digué. Els portà en una sala retirada, i traient-se el turbant i les barbes exclamà: -No em coneixeu? -Hipòlit! –digué la Plaerdemavida caient en els seus braços. Les llàgrimes, els sospirs, els desvaris dels dos enamorats no són per a dir-se amb paraules; en Tirant plorava en silenci. Passada l’emoció del retrobament, l’Hipòlit feia portar un dinar esplèndid, i tot dinant els contà fil per randa com havia vingut a ser rei de Fes: -En saber el vostre naufragi, vaig aparellar una galera per seguir totes les mars amb l’esperança de trobar-vos. Volgué la mala ventura que caigués a mans d’uns corsaris de Bugia,els quals em vengueren com a esclau. A la primera ocasió vaig escapar-me. Era una nit d’hivern. Camina que caminaràs, no parava fins a les muntanyes que separen aquell reialme del de Fes; no era fàcil que m’hi descobrissin, a causa dels negres i espessos boscos que s’hi crien. Perquè més me val, pensava jo, fer vida de bèstia boscana que resignar-me a l’esclavitud; i morir lliure que viure esclau. Vivia d’arrels que recollia i d’ocells que caçava. Un dia entre els dies, vaig sentir una confusa remor com de molta gent que s’acostava, i perquè no em veiessin m’enfilo dalt d’un arbre. Eren moros de Fes, aplegats en aquelles desertes boscúries perquè anaven revoltats contra el seu rei. Jo sentia i entenia tot el que deien, amagat entre les rames: i un d’ells, moro eloqüent i d’aspecte venerable, parlava així: «Bé sabeu, germans caríssims, com aquest tirà ens fou imposat per aquell astut i cruelíssim Abenàmar d’Egipte, després de matar a traïció aquell rei nostre veritable i legítim que com condigne càstig a mans d’aquell virtuosíssim Tirant el Blanc de Roca-salada, a les riberes del Danubi; llàstima gran que aquest cavaller, encara que cristià, no es trobi entre nosaltres per a guiar-nos contra el ferocíssim tirà que tan mala vida ens dóna; perquè, guiats per ell, podeu estar certs que abastaríem complida victòria.» Jo, en sentir això, crido des de l’arbre: «Moros de Fes, sursum corda! Allò que tant voleu aquí ho teniu.» El moro savi alçà els ulls i, havent-me vist, digué: «Ets per ventura en Tirant el Blanc?» «No però sóc el seu cosí Hipòlit, del mateix llinatge de Roca-salada.» Allí mateix m’aclamaven per capità i per rei, sota una condició: que em posaria un gran turbant i una gran barbassa postissa, «per quant, digueren, el nostre rei difunt, de santa memòria, era barbudíssim». També em feien prometre que no els obligaria a batejar-se, i que en tot seguiria els usos i costums de la seva terra. Vaig emprendre la conquesta del país, cosa fàcil perquè el tirà era avorrit de totes les gents. Ara que ja sabeu com i per què sóc el rei de Fes, expliqueu-me vosaltres la vostra història. En poques paraules la hi van contar. JOANOT MARTORELL Fragment de Tirant lo Blanc (adaptació)

Contes d’autor EL DESAFIAMENT En Dalmau Cabreta i l’Oliba Miró eren dos senyors feudals que havien guanyat moltes terres en lluita amb els sarraïns, tantes que ni es recordaven d’on queien. I es comprèn. Els àrabs havien deixat en Dalmau Cabreta sense cama i mig borni. A l’Oliba Miró, no li havien pas fet més bons tractes. Se li havien emportat un braç i una orella. En aquestes condicions els dos cavallers no podien cavalcar ni que fos per les terres pròpies. Com que tampoc no hi havia rou gent per a treballar-les o tenir-ne cura, no era gens estrany que els pobres senyors haguessin acabat per oblidar quantes muntanyes, planes i boscos els pertanyien. I potser haurien mort sense recordar-se’n si no hagués estat perquè l’únic fill de l’Oliba Miró –en Miró Olibeta-,se li acudí que l’única filla d’en Dalmau Cabreta, Ermessenda, era la noia que li convenia per muller. Els dos barons varen trobar encertat l’acudit del xicot i un dia van reunir-se per discutir la qüestió dels béns que els joves aportarien al matrimoni.

- Jo cedeixo al meu fill –va dir l’Oliba Miró- les terres de Mediona, Aguilar, Tous, Clariana, Calaf, Corbera, els boscos de Calders...

- Els boscos de Calders? – interrompé en Dalmau Cabreta en actitud de

memòria. Els boscos de Calders són meus -va exclamar l’home com si hagués fet un gran descobriment.

- Què han de ser teus! –contradigué l’Oliba Miró. Els boscos de Calders me’ls va

donar el difunt comte Berenguer Ramon. Recorda-te’n. - Me’n recordo molt bé. El comte Berenguer Ramon me’ls va cedir a mi. - Nassos, et va cedir –cridà l’Oliba Miró ja enfadat.

Els dos barons eren `pastats l’un a l’altre, més tossuts que una banya de marrà. Estaven disposats a donar els boscos de Calders a qui fos, pe`ro no admetien no ser-ne els posseïdors legítims. La discussió va enverinar-se i l’entrevista acabà malament. En lloc d’un casori en va sortir un plet. El jutge a qui van acudir per decidir qui tenia raó, no sabia que dir-hi, perquè justament d’aquells boscos cap dels dos senyors no en tenia documents que provessin el seu dret, i per altra banda tampoc no hi havia lleis que poguessin aplicar-se a uns senyors feudals com ells eren. Les lleis antigues ja no servien per a l’època. Ben a desgrat seu, el jutge va proposar el que sempre proposava en casos semblants: un desafiament. Com que per decidir personalment la qüestió als dos barons els faltaven peces i els sobraven anys, van haver de buscar qui els representés.

- Noi –va dir l’Oliba Miró al seu fill- tu et desafiaràs per mi. En Dalmau Cabreta que s’espavili a trobar qui el representi.

Però l’Olibeta Miró no estava pas per desafiaments. Havia decidit fer d’en Dalmau Cabreta el seu sogre i no volia quedar malament. Així és que tant l’un com l’altre baró van haver de buscar qui lluités per ells. No els fou fàcil, tot i que havien promès bona paga. Ningú no tenia ganes d’arriscar la carcanada per una causa tan ximple. L’Oliba Miró va trobar un cavaller que no tenia ni un clau, a qui la recompensa temptava, però no li serví, perquè resultava que l’home havia fet abans batalla amb

escut i bastó, i això el desqualificava pels desafiaments de la gent noble. El bastó no és una arma de categoria, ja s’entén. En Dalmau Cabreta per la seva banda n’havia trobat un alter, però era tan alt que difícilment el contrincant hauria estat de la seva mida. S’ha de saber que els contrincants havien d’ésser de la mateixa talla. Per fi amb penes i treballs van trobar el que cercaven: dos cavallers disposats a la lluita. Feien una cara de bergants que esparverava, però vista l’escassetat de lluitadors, no es podia filar gaire prim. Mentre fossin valents n’hi havia prou. A la data assenyalada els dos barons, el jutge i els altres membres del tribunal, els parents, els amics i els tafaners van reunir-se en un camp prèviament amidat. Tenia tres-cents pams de costat. Els dos combatents van despullar-se i van quedar-se només amb les bragues, drets i descalços damunt d’un tauló llis. Se’ls prengué la mida amb un cordill encerats, des de la punta del dit gros del peu dret fins a entreforc de les celles. Quan totes les cerimònies van ésser acomplertes, els dos homes, ben equipats amb espasa i escut, muntaren a cavall. Tal com s’esperava arremeteren l’un contra l’altre, però en posar-se a tret d’espasa succeí una cosa estranya. Els dos cavalls s’encabritaren, van començar a fer bots i finalment engegaren els dos cavallers a rodar.

- Aquests dos ja ens l’han feta -va cridar el jutge. I dirigint-se als prohoms del camp va dir-los: Segur que no els heu escorcollat prou bé.

Entretant els dos cavallers s’havien aixecat, havien tornat a escometre’s i havien tornat a rodar. El desafiament se suspengués uns moments. Com el jutge es temia, els dos cavallers, que no eren pas models de cavalleria, per assegurar-se el triomf i disminuir el risc, havien tingut la mateixa mala idea: posar pells d’esquirols a la testera del cavall per espantar el cavall del contrari. Els prohoms del camp s’apoderaren de les pells i examinaren testeres i cobertes. Però alguna cosa degué passar-los per alt, probablement un parell de cues de guineu, perquè en posar-se els cavalls de nou a tret, saltaren l’estacada i fugiren camps a través fent voleiar els combatents pels aires. El jutge estava que bufava, els barons avergonyits i els espectadors divertits.

- Això és un escàndol. Això no pot anar –deia el jutge. Calen lleis, vet aquí. Calen lleis noves. I res de desafiaments. O no seré qui sóc o he d’aconseguir que el comte ordeni lleis que serveixin per al nostre temps.

Els dos barons, que sempre havien estat valents,haurien volgut fondre’s en veure’s tanmal representats. Penedits de la seva falta de seny, varen fer les paus i allí mateix concertaren la data del matrimoni de l’Ermessenda i en Miró Olibeta, que no volien pas altra cosa. Dels boscos de Calders no van dir-ne ni piu. Per cert que, anys més tard, es va descobrir que tots dos barons tenien raó. Els boscos eren molt extensos i Berenguer Ramon n’havia cedit una part a cada baró. Pel que fa al jutge, segons sembla, es va sortir amb la seva, perquè el comte Ramon Berenguer I el Vell promulgà un conjunt de lleis –el codi dels Usatges- que posà fi d’una manera definitiva als desafiaments. La gent aviat es convencé que era millor la llei que no pas l’atzar d’una lluita no sempre honrada, com acabem de veure. I vet aquí com aquells desafiament fracassat va tenir bones conseqüències. Maria Novell Fragment de Viatge per la història de Catalunya.

Contes d’autor UNA DE PIRATES A finals del segle passat, a l’illa de Martinica, una de les propietats més grans i pròsperes que hi havia pertanyia a un català, que duia el nom d’Huguet. El senyor Huguet va explicar una tarda, tot passejant sota l’arbreda sumptuosa de verds foscos que hi havia davant de la seva gran casa colonial, com li havia pervingut tan gran fortuna. -amic meu- va dir tot prenent del braç el meu besavi, que era el seu interlocutor-, tot això ho he aconseguit honradament, pe`ro es meus començaments foren d’allò més perillosament aventurers. I com fos que el meu besavi li pregava que li ho expliqués, l’altre ho feu de bona gana: - Jo era un trist mariner a temporades, i havia de viatjar bastant per la mar del Nord: coneixia els ports alemanys, holandesos i anglesos. Una vegada,sense un clau i sense cap futur, em trobava a Liverpool i, en una posada de mala mort, vaig entrar en una partida de cartes amb tres tipus més, tan descamisats com jo; un dels individus ens va proposar d’embarcar en un vaixell que anava a les Antilles. Ens va dir que en un cayo, o petit illot prop de Cuba, hi havia un tresor enterrat. Es tractava d’anar-lo a cercar. Com a les novel·les, va estendre un mapa dibuixat de qualsevol manera, amb les indicacions precises per trobar el tresor, segons que deia, dins d’una cova. L’ambició i l’aventura em van encegar i, amb un altre dels xicots que jugaven vam dir que sí al mapa. Era un desconegut i només sabíem que embarcaria e n una fragata cap a les Antilles. -No tingueu por –ens va dir-. El cas és desembarcar en algun port de Cuba o de Puerto rico. Després, amb qualsevol llagut ens arribarem al cayo. Aquella mateixa nit ens embarcàrem. El capità de la fragata anava molt guarnit, amb molt de galó, però tenia una cara cadavèrica i uns ulls com dues agulles de glaç. Salpàrem a la matinada i, a les dues hores de navegació, ja m’havia adonat de la fila de tota la tripulació i de l’aire misteriós que planava damunt el vaixell. La fragata no era mala embarcació, i a bord hi havia una mitja dotzena de bons mariners, però la resta eren tots tipus patibularis. Jo era decidit i no tenia por de res ni de ningú, però us juro que dormia amb un ull obert. Al cap de deu dies de navegació, i en ple oceà Atlàntic, em van fer anar a buscar un sextant a la cabina del capità. I allí vaig trobar una cosa que em feu posar els cabells de punta: una bandera negra amb una calavera al mig. Ràpidament, a més d’agafar el sextant, vaig emparar-me d’un pistolot i d’unes municions; ja tenia sota la màrfega un ganivetàs que feia respecte. Quan, dos dies més tard, aparegué un bergantí a l’horitzó, el capità donà l’ordre temuda:

- Pre... parats...abordatge! Tota la tripulació es transformà. Es van armar de llargs i corbats sabres, pistolots i barres de ferro. Alguns encara s’entretingueren una mica a esmolar els ganivets. Sí: vam abordar el bergantí. Deixàrem la nau regirada, tot de ferits a bord, els meus companys de tripulació van anar a robar de tot i jo vaig amagar-me com vaig poder.

Només vaig reaccionar en veure que traslladaven a la nostra fragata una noia. Era la filla d’un hisendat de la Martinica que anava una temporada a París. Juntament amb ella dugueren una acompanyant, també jove. -Bon rescat en traurem- comentà el capità-. Prepareu-li el camarot dels hostes. Hostes! Presonera i ben presonera, la van tenir un grapat de dies. I sort que no la maltractaren. Jo vaig enginyar-me-les per entrar-hi en contacte. Vaig aconseguir de ser qui li portava la minestra i li vaig assegurar que faria tot el que podria per ajudar-la. Ni ella ni la seva acompanyant no s’ho van creure. Mentrestant, vaig emprendre el tipus del mapa, una tarda, i li vaig demanar: -Continues amb la idea de buscar el tresor? Va clavar-se a riure. -Quin colomí estàs fet! –exclamà-. De tresor, res. És un truc que tenim amb el capità er reclutar mariners. La majoria dels que atrapem per aquest procediment arriben a ser tan pirates com nosaltres.

- I els que no? -els que no volen fer-se pirates és que no són prou llestos. Aquestos els deixem en companyia dels taurons. Saps què són? No sabia pas com me’n sortiria de tot allò. M’hi jugava el coll, pe`ro quan van arribar en un port de la Martinica, on havíem de carregar unes bótes de licors –perquè el vaixell dissimulava, amb el transport de mercaderies, l’altra seva activitat- vaig donar instruccions a les dues dones.

- Aquí teniu aquesta pistola –els vaig dir- . Ara comprendreu que us vull ajudar de debò. Si algú vol entrar dispareu.

No van gosar. Jo era a l’altre cap del vaixell quan vaig sentir els seus crits desaforats: el capità havia entrat al camarot per assegurar-se que s’estarien quietes i elles es van posar a xisclar a duo. El veritable perill era que el capità les desarmés i les acoltellés. No sé què em passà pel cap: tot d’una vaig garfir una torxa i vaig encendre un carretell de pólvora. L’incendi de la fragata fou general en poca estona. Tothom corria d’ací d’allà, el capità donava ordres, uns tipus malcarats de la tripulació lligaven i emmordassaven les dues dones per tal que no donessin l’alarma, i jo vaig limitar-me, amb tota la calma, a hissar la bandera dels pirates. En veure això les tropes del fort, els militars assaltaren el vaixell i detingueren o feriren els tripulants. Jo vaig alliberar les deus dones i les vaig lliurar al tinent de la tropa. Elles prou van declarar que les havia ajudades, però de moment em van ficar a la garjola, acusat de pirata. No fou fins al cap de dos mesos que el pare de la noia féu gestions prou eficaces per poar-me en llibertat. Ja era hora.

En veure’m rentat i mudat, aquella noia em demanaria perdó per haver malfiat de mi. Jo vaig respondre que, si podia treballar a la hisenda del seu pare, ja no tornaria a la mar. Es veu que vaig resultar bon treballador, bon capatàs, bon encarregat, bon secretari i bon promès ... i bon marit, a la llarga. -Així us vau casar amb la noia? -No; amb l’acompanyant. Però tant li feia: vaig poder comprar terra i puc dir que la sort em fou favorable ben aviat. Aquest fou el meu tresor, i no el del cayo. Josep Vallverdú. Una de pirates.

Contes d’autor LES AVENTURES DE TOM SAWYER Cap a mitjanit Joe es despertà i cridà els minyons. Hi havia una opressió, difosa per l’aire, que semblava presagiar quelcom. Els minyons van arraïmar-se, i van cercar l’amistosa companyia del foc, baldament la claror tèrbola i encalmada de l’ambient irrespirable fos sufocant. S’assegueren en silenci, atents i en expectació. Continuava la quietud solemnial. Més enllà de la llum del foc, tot ho dragava la negror de la fosca. Tot seguit aparegué una lluïssor tremolenca que vagament, mostrà per un instant el fullatge, i després s’esvaí. Al cap de poc en vingué una altra de més poderosa. Després una altra. Després comparegué sospirant, a través de les brancades de la boscúria, un plany desmaiat, i els minyons sentien un alè vagarívol damunt llurs galtes, i s’esgarrifaren en acudir-se’ls que l’Esperit de la Nit els havia passat arran. Hi hagué una pausa. Aleshores un llampec sinistre convertí la nit en dia, i els mostrà cada fulla d’herbeta, ben especificada i precisa, que creixia al voltant de llurs peus. I mostrà així mateix tres cares blanques, astorades. El sord terrabastall d’una tronada anà udolant i desplomant-se pel cel, i es perdé en botosos braolaments, enllà d’enllà. Una rauxada d’aire fred travessà aquelles bandes, fent remorejar totes les fulles i anar en doina una nevada de borrallons de cendra pel voltant del foc. Una altra resplendor, tota espaordidora, il·luminà el bosc, i el seguí un espetec immediat que semblà que esberlés el cim dels arbres damunt mateix de les testes dels minyons. S’estrenyeren l’un contra l’altre, d’esglai, dins l’espessa fosca que en acabat es féu. Caigueren unes quantes gotasses, tustant les fulles.

- De pressa, minyons. Anem cap a la tenda!- va exclamar en Tom. S’engegaven a córrer, topant damunt arrels i plantes arrapadisses, en la tenebror, capbussant-se cadascú pel seu cantó. Una ventada furiosa braolà entre els arbres, fent xiular totes les coses al seu pas. Els llampecs enlluernadors venien l’un darrere l’altre, i igual feien els terrabastalls de la tronada eixordadora. I aleshores començaren de dar l’aigua per amor de déu, i l’huracà, deixondit, la feia caure en grans cortines damunt la terra. Els minyons es cridaven l’un a l’altre, pe`ro el vent braolador i els llamps que retrunyien els ofegaven del tot les veus. Tanmateix, un per un s’anaren deixant caure a l’indret i s’arreceraren sota la tenda, freds, amb el cos assenyalat i rajant d’aigua; però el tenir companyia en la dissort semblava cosa d’agrair. No haurien pogut enraonar, de tan furiosament que es remenava la vela, baldament els altres sorolls els ho haguessin permès. La tempesta s’enfurí més i més, i al cap de poc la vela es desfermà dels seus lligams i se n’anà volant dins la rauxada. Els minyons s’agafaren de les mans i fugiren, amb moltes anades de corcoll i pelades, cap al recer d’una gran alzina que hi havia a la vora del riu. La batalla era aleshores en tot el seu esclat. Sota la incessant conflagració de llampecs que flamejaven pel cel, totes les coses que li eren a sota destacaven amb exactitud precisa i neta d’ombres: els arbres cots, el riu inflat i amb un esblanqueïment d’escumes; els ruixims de l’aigua esquitxadora; les opaques siluetes dels espadats altívols de l’altra vora, llambregats enmig dels vapors que flotaven a la deriva i el vel travesser de la pluja. Sovint sovint, algun arbre gegantí abandonava la lluita i queia amb un espetec entre la jove tanyada; i els terrabastalls incessants de la tronada es convertien ara en esclats

que fendien l’orella,punyents, aguts, explosius i esglaiadors que empalmaven inexpressablement. La tempesta culminava em un braó incomparable, que semblava que havia de fer-ne miques, l’illa, i abrandar-la tota, o ofegar-la fins al cim dels arbres i endur-se-la em la ventada i ensordir tota cosa viva que hi tingués estatge, tot plegat i ensems. Era una nit feréstega per a romandre-hi una minyonia, lluny de l’aixopluc de la llar. Però a la fi la batalla s’exhaurí, i les forces es retiraren, amb menors i menors amenaces i rondinaments, la pau recobrà la seva autoritat. Els minyons tornaren al campament, força esporuguits; però hi trobaren encara quelcom de plaent, perquè el gran sicòmor, l’abric dels seus jaços, era convertit a ruïna, enderrocat pel llamp, i ells no hi havien estat davall quan la catàstrofe s’esdevingué. Tot el campament regalava i allò que havia estat foc també; perquè no eren sinó minyons atarantats, com esqueia a llurs anys, i no havien pres mesures contra la pluja. Veus aquí matèria de descoratjament, perquè la pluja els havia travessat i tenien fred als ossos. Foren eloqüents en llur desastre; però al cap de poc descobriren que el foc havia rosegat tan amunt de la soca contra la qual havia estat bastit (allà on ella s’encorbava cap enlaire i se separava de terra), que un pam, si fa no fa, s’havia escapat de la mullena: així, doncs, maldaren pacientment fins que amb vilordes i escorces que arreplegaren de sota els flancs de les soques aixoplugades engaliparen el foc a cremar de bell nou. Després amuntegaren grans branques mortes fins que tingueren un foc braolador, i els retornà la joia al cor. Assecaren el pernil cuit, i celebraren un festí, i després d’això s’asseguren vora el foc, i dilataren i glorificaren llur aventura de la mitjanit fins al matí, perquè no hi havia un indret eixut on jeure a fer el son, en tots aquells voltants. A mesura que la llum del sol començà a lliscar damunt els minyons, l’ensopiment va anar-se’n ensenyorint, i eixiren cap a l’alfac i s’ajagueren a dormir. Ben aviat se’ls escaldà la pell, i es posaren, tristament, a preparar el desdejuni. Després de l’àpat se sentiren les frontisses rovellades, i un poc d’enyorança altra vegada. Tom es veié els senyals, i va emprendre’s d’alegrar els pirates tan bé com pogué. Però tan se’ls en donava de les bales, del circ, del nedar, de tot. Els féu memòria de l’imposant secret, i desvetllà un raig de gaubança. Mentre durava, pogué interessar-los amb un nou enginy: consistia a deixar de banda una estona l’ofici de pirata, i ésser indis, per a variar una mica. Els atragué la idea: així és que no passà gaire estona que no esdevinguessin ratllats, i ratllats de cap a peus amb fang negre, com altres tantes zebres (tots tres eren cap de tribu, naturalment), i se n’anaren, fent aldarull, bosc a través, a atacat una colònia anglesa. No trigaren en separar-se en tribus hostils, i es precipitaren cadascun d’ells sobre cadascun dels altres, en les emboscades, amb paorosos esgarips de guerra; i cadascú matà i arrencà la cabellera de l’altre per milers. Fou una diada sagnant. Per consegüent, fou una diada sobiranament satisfactòria. S’aplegaren al campament pels volts de l’hora de sopar, famolencs i feliços. Però ara brollà una nova dificultat: els indis enemics no podien partir-se el pa de l’hospitalitat sense que de primer fessin les paus, la qual cosa era senzillament impossible si no fumaven una pipa de pau. Que ells sabessin, no hi havia més manera. Dos dels salvatges gairebé desitjaven haver romàs pirates. Tanmateix, però, no s’acudia altre remei: així és que, amb totes les mostres d’alegria que pogueren

aplegar, demanaren la pipa i llançaren la seva bafarada, en passar ella, segons l’estil exigit. I ara vegeu: n’estigueren contents, d’haver anat a raure al salvatgisme, perquè hi havia guanyat quelcom: descobriren que ara podien fumar una mica sense haver d’anar a cercar un ganivet que haguessin perdut; no es marejaren prou per anguniar-se’n seriosament. No eren gent per afer quedar malament aquesta alta promesa per manca d’esforç. No: s’exercitaren cautament, en haver sopat, amb un èxit palès, i passaren així una vetlla tota joiosa. Llur nova adquisició els feia més ufanosos i més feliços que no els hauria fet l’arrabassament de cabelleres i pells de les Sis Nacions. Els deixarem tot fumant i parlotejant i estarrufant-se, ja que ara no ens poden ésser de cap més servei. Mark Twain Les aventures de Tom Sawyer Traducció de Josep Carner.

Contes d’autor ALMOGÀVERS I GENOVESOS A Constantinoble en Pere i en Xeixa es van quedar veient visions. Ni en somnis no haurien imaginat una ciutat de tanta riquesa en un paratge tan bonic. La defensava una llarga muralla que s’estenia per les vores del Mar de Màrmara i del Corn d’or, el canal que convertia la ciutat en una península. A l’interior no sabien què admirar més : si el palau reial o l’Hipòdrom o les places amples i lluminoses, emmarcades per pòrtics sumptuosos. Però, per damunt de tot, fou l’església de Santa Sofia, amb la seva alta cúpula, el seu or i els seus mosaics, el que deixà bocabadats els dos xicots. Semblava que un lloc com aquell era per viure-hi sempre en festa, molt alegrement i en pau. La veritat era una altra. Roger de Flor, per entrar al servei dels bizantins, havia posat com a condició, enter altres, la de casar-se amb una princesa. L’emperador, Andrònic Paleòleg, li concedí la mà de a seva neboda. Els genovesos de Pera, una vila que no era gaire lluny de Constantinoble s’alarmaren. Eren mercaders i havien aconseguit de l’emperador molts privilegis i avantatges comercials. Temien que Roger de Flor decantés l’emperador Andrònic a favor dels interessos dels mercaders catalans. - Els almogàvers són catalans – es deien ells-. I els catalans el que volen es quedar-se amb els nostres mercats. Si els deixem fer. Aquí no hi vendrem ni una agulla. Tots convingueren que calia defensar els mercats fos com fos. - Aquesta gent de pera no ens miren amb gaire bon ull- digué Berenguer de Mequinensa a en Pere Portes, un dia que van anar a visitar la vila-. Potser temen que vosaltres, els mercaders de Barcelona, els feu la competència. - La sang no arribarà al riu – va dir en Pere rient. La sang no va arribar al riu. Arribà al mar. S’estava celebrant el casament quan els genovesos entraren a Constantinoble, amb la intenció de fer una estossinada d’almogàvers. I fou justament davant del Palau Blanquerna i a la vista d’Andrònic que començà la brega. S’armà un batibull de mil dimonis. Així que els homes que eren a les naus ho saberen van córrer a defensar els seus companys. En Pere, a bord de la “Cabreta” en aquells moments, cridava indignat: - Aquests genovesos són uns carotes. És que s’han pensat que només ells tenen dret a comerciar en aquestes terres? S’armà de pressa i corrents i baixà a terra per participar en la lluita. No es tractava solament d’ajudar uns companys. Es tractava també de defensar els seus interessos de mercader català. Hi hagué una carnisseria que feia por. Els de Pera van caure a milers. I no van ser completament destruïts perquè l’emperador en va tenir llàstima. Si no arriba a ser per ell, de la vila de Pera, del seu tresor i de les seves mercaderies, no se n’hauria cantat

mai més ni gall ni gallina. Els almogàvers s’hi van abocar com lleons. Eren així de brutals quan s’hi posaven. En Pere es vas quedar esgarrifat. Les escaramusses i els setges de Sicília eren jocs de nens comparats amb aquella batalla inesperada. -Potser n’hem fet un gra massa- va dir en Pere als seus companys en veure l’estesa de cadàvers. No se sentia tranquil. Si això passava entre cristians, què passaria en la lluita amb els turcs? - D’ara endavant no ens mourem de la “Cabreta”, noi – va dir a en Xeixa. Nosaltres estem aquí com a mariners i no com a soldats. No ens posem on no ens demanen. Els almogàvers no comprenien els seus escrúpols. Eren homes de guerra, acostumats a totes les violències. - La guerra és la guerra- deia en Camatort. I si no escapces t’escapcen. Mentre Roger de Flor començava la guerra contra els turcs, les naus es van distribuir pel Mar de Màrmara, a l’abast de les ordres de Roger. La “Cabreta” es va quedar a Constantinoble, ancorada al Corn d’or. Molts fugitius de l’Àsia Menor havien acudit a la ciutat. Desposseïts de tot a causa de la guerra, no tenien ni un bocí de pa per rosegar. Se’ls veia sempre carallargs i miserables rondant pel port. En Xeixa es compadí d’ells. Sense pensar en les conseqüències, segons costum seu molt acreditat, els va repartir queviures de la nau. En Berenguer de Mequinensa aviat s’adonà que els proveïments minvaven. - Qui és el lladre que ens roba les viandes? – va cridar desaforat. En Xeixa es va veure venir la pedregada. Ho diria? No ho diria? Els almogàvers no tenien res de compassius. El baldarien. La cara d’en Berenguer de Mequinensa feia tremolar. Però el noiet s’anava fent gran. Malgrat el seu perpetu atabalament posava seny. Comprengué que no tenia dret a disposar dels queviures de la nau. Havia d’haver demanat permís. - No havia pensat que estava mal fet- va dir en Xeixa. - Què és el que no havies pensat que estava mal fet? – va preguntar en Berenguer que no sabia de què se les havia el noiet. - Això. Agafar les viandes. - Doncs si que ets pallús. És clar que està mal fet. I estovaré el lladre que ni els gossos el voldran. - No ho faré més- va dir en Xeixa tot pansit. En Berenguer es quedà amb la boca oberta. Així, el lladre era aquell marrec. Qui s’ho hauria imaginat mai! - És que passes fam noi? - No. Jo no, ells. En Berenguer cada vegada ho entenia menys.

- I qui són ells? - La gent d’aquí. Aquests que ronden pel canal. Tenen gana. Els nens sempre ploren. - Així ... era per a ells? – va preguntar en Berenguer a forfollons. - Sí. - Ah! En Berenguer s’havia quedat sense paraules. I com que no sabia què dir, l’home girà cua. En Xeixa li va córrer al darrera. Allò li semblava poc clar. - No em castigueu? – va preguntar, tot estirant-lo pel faldó. - No. - És que no està mal fet? En Berenguer no li va contestar. El noi insistí: és que puc continuar donant-los menjar? - Fes el que vulguis- va dir en Berenguer- , però deixa’ns alguna cosa. I en Xeixa continuà ajudant els grecs famolencs i ningú no li va dir res. Cap dels almogàvers no va badar boca. I tot sabien molt bé què feia en Xeixa. Quan en Pere s’assabentà del que havia passat es quedà sorprès. Després de tot els almogàvers no eren pas tan inhumans com semblava. En el fons de la seva ànima hi havia també un raconet de compassió. Maria Novell (Les presoneres de Tabriz)

BENET DE MONTGARRAN O EL NAIXEMENT DE LES ARDENES Olivier Hecquet (Bèlgica) Temps era temps, Benet de Montgarran regnava a les terres de Namur, el castell del qual, encastat dins la roca d'un alt turó, dominava des de les torres tota la dàrsena de la Meuse.Llavors les Ardenes encara no existien; vet aquí que aquesta història parlarà del seu naixement.

Benet de Montgarran tenia les terres més belles del país, els boscos farcits de caça i, per la seva bondat natural, mai no va abusar del seu dret senyorial damunt les gents de les seves terres. Era estimat pels serfs i pels pagesos, fins i tot, es podria assegurar que en trenta milles a la rodona no hi havia cap país més pròsper i plàcid, on s'organitzaven festes i torneigs, i sempre la cervesa hi corria a dojo.

No cal dir que va tardar poc a sorgir l'enveja dels senyors veïns envers Benet i les meravelles del seu país. Les seves collites eren menys riques i la seva caça menys abundant de bestiar i volateria. Malgrat tot, estaven massa ocupats a guerrejar entre ells i preferien deixar Benet en pau.

Hi havia un altre personatge que estava força descontent de la joia que envoltava Benet i el seu poble. Aquest, mestre dels maleficis, fort com cent homes i alt com una muntanya, ple de tanta maldat com el Senyor de bondat, era el diable.

Després d'una llarga nit de deu anys, el diable va sortir de les tenebres i des d'una gruta va contemplar la terra. Per arreu les gents es barallaven, es mataven, cremaven les cases i les collites es perdien. El diable estava tranquil, l'home feia el mal sense la seva ajuda, era hora de tornar a dormir.

De sobte, la seva mirada va topar amb la dàrsena de la Meuse, i les belles terres i el castell de Benoit, que dibuixava les seves torres al cel. Va veure les gents dansar i gaudir, i les collites que creixien impacientment als camps.

Des d'aquell moment, realment enfadat, gairebé embogit, va proposar-se acabar amb tot allò que havia vist. Va enviar-hi bruixots, dimonis, llops ferotges i totes aquelles bèsties dolentes i diabòliques que va trobar per envair i destruir les terres de Benet. Segur de la seva victòria es tornà a atrinxerar, més calmat, dins les tenebres.

Els bruixots llançaren maleficis damunt les collites, els llops sovintejaren els llogarets, les bèsties ferotges devoraren els nens dels pagesos, els dimonis van inundar el país amb tempestes i després el van castigar amb dies de sequera fins que tan sols hi va quedar la por, la fam i la desolació.

Benet de Montgarran veia declinar, poc a poc, la prosperitat del seu país; la gent se sentia trista i sense joia i les terres esdevenien cada cop més pobres. És en aquell moment quan decideix organitzar batudes al bosc per caçar les bèsties ferotges, atrapar els bruixots i cremar els seus caus, i ajudat per màgics bons, amb els seus poders, va aconseguir fer fugir els dimonis i les bèsties malfactores.

Aviat van desaparèixer del país totes les plagues, i de mica en mica, van tornar la tranquil·litat i la joia perdudes.

Dos anys després el diable es va despertar per contemplar la seva obra destructiva damunt el domini de Benet. La seva sorpresa va ser gran en tornar a veure un poble feliç, amb granges farcides de riques collites i el castell de Benet que continuava imponent dominant la plana. Traient fum pels queixals i més decidit que mai a acabar

amb aquell petit paradís, va imaginar una nova estratègia per fer que d'una vegada i per sempre hi regnés el mal.

Una nit, es va esmunyir hàbilment dins els somnis d'un senyor veí de Benet i li suggerí conquerir aquelles belles terres.

Enlluernat per aquella brillant idea i per la victòria que el diable li havia fet somniar, el senyor muntà un gran exèrcit decidit a envair les terres veïnes.

Aviat van arribar a les portes d'aquell fantàstic territori els soldats i el seu senyor. Benet, en veure-ho, va fer venir tot el poble per refugiar-lo als soterranis i grutes amagades dins el turó on s'enlairava el seu castell. Tothom hi anava carregat de blat i d'animals per poder subsistir un segle sencer.

Un cop dins d'aquelles terres, el senyor enemic va trobar totes les cases buides, els pagesos havien desaparegut i el silenci, trencat pel lleu murmuri del vent, era l'únic habitant del poble. En adonar-se de la situació, va optar per anar directament al castell i allà va dirigir les seves tropes.

Però Benet estava protegit per la Meuse, aquell turó alt i escarpat. El castell no tenia cap més accés que el pont llevadís, completament aixecat. Així, malgrat els esforços i totes les seves armes, el senyor enemic no va poder entrar mai al castell per envair-lo. Aleshores va decidir assetjar-lo i va instal·lar el seu campament al voltant del turó. El que ell no sospitava és que Benet estava sobrat de provisions i sis mesos més tard encara no s'havia rendit.

Avorrit de la situació, Benet va enviar un home a l' exterior amb una missió: fer-se passar per un servent del senyor assetjador i, mostrant-li un gran neguit i una forta inquietud, donant-li un missatge urgent: estaven atacant les seves terres! Havia de tornar-hi el més ràpidament possible.

Tal dit, tal fet. En tres dies, el senyor, patint per la integritat del seu castell, va aixecar el setge i el campament i va abandonar el país de Benet de Montgarran.

Quan va arribar a casa seva es va adonar de la jugada d'en Benet, però no va tenir esma de tornar-lo a atacar.

Les terres de Namur van retrobar la pau, les granges sobreeixien de bones collites i la gent no parava de festejar-ho. os anys després, el diable sortí de la seva llarga nit i de les profunditats de la terra per veure si definitivament regnava la desgràcia a les terres de Benet. Però encara va veure un poble feliç.

Aquest cop, realment fora de si, va decidir destruir aquell paradís amb les seves pròpies mans. Va anar a cercar una roca immensa dels fons del mar, que era dues vegades més alta que ell. Se la va carregar a l'esquena i va partir cap a les terres de Namur. Va caminar dos dies i dues nits amb el farcell al cim, va travessar Europa, de Portugal fins a França, i aviat va arribar al país de Benet.

Aquest, avisat per un màgic que el diable venia decidit a destruir el seu castell i el seu país, va buscar amb astúcia la solució per evitar aquell desastre. A la fi la va trobar: va acumular totes les sabates més velles i destrossades de les soles que va poder aconseguir del seu poble i vestit amb parracs, com si d'un pobre viatger es tractés, va anar a la recerca del diable.

Va caminar llargues hores fins que el va trobar, sufocat, mort de fatiga i amb els peus enfonsats sota la gran roca.

Com va poder va demanar a Benet, prenent-lo per un simple viatger:

- Queden molt lluny les terres de Benet de Montgarran?

- No es pot imaginar quant! Va dir aclaparat en Benet. Mireu, jo vinc d'allà i ja he gastat totes aquestes sabates!

El diable va quedar abatut. Va renunciar al seu projecte destructor per tornar a la profunditat de les tenebres, deixant allà la pedra immensa, que va rodar per terra fent un gran soroll.

Després d'aquell dia, Benet de Montgarran no va haver de patir pels atacs de ningú i va viure en pau a les seves terres. Pel que fa a la roca que havia de destruir el seu domini, encara avui dia resta allí, on han crescut boscos espessos. Són els que ara es coneixen com els boscos de les Ardenes.

Contes d’autor

Hi havia una vegada, en un país molt molt lluny d’aquí (tant que ni els més grans el poden recordar) vivia una princeseta en el seu castell, rodejada de jardins plens de flors i arbres frondosos amb simpàtics ocellets que omplien l’aire dels matins amb les seves cançons. La princeseta era la noia més maca del regne i per això mateix totes les altres noies la miraven amb enveja i ulls odiosos. Ella però, vivia aliena a totes aquestes ires i malevolències i en el seu món només havia lloc per al ball, la música i la felicitat. Un dia però, una d’aquestes noies, no podent suportar més la seva pròpia maldat va decidir que la felicitat de la princeseta s’havia d’acabar. I així va ser que aprofitant una festa que la princeseta va oferir a tots aquells que ella considerava els seus amics, aquesta bruixota li va portar com a regal un preciós pastís amb forma de cor i ple de llaminadures i dolços. La princeseta quan va veure el present que li oferien, va saltar d’alegria i el va acceptar amb total ingenuïtat. Però ai! el pastís no era més que un parany perquè la bruixota hi havia amagat un beuratge emmetzinat que produïa un mal de panxa esgarrifós a tot aquell que en tastés un bocí, per petit que fos. I vet aquí que la pobre princeseta va tastar el pastís i de sobte va caure al terra doblegada de dolor. I la bruixota no parava de riure mentre la princeseta jeia al terra tremolosa i espantada, sense comprendre encara què li havia passat. Passat un temps força llarg el dolor va anar minvant però mai va desaparèixer del tot i això va fer que la pobre princeseta es tornés cada cop més trista i solitària. La por li omplia el cos pensant que potser alguna altra persona podria voler fer-li mal altre cop. Aquest pensament li premia el cor i omplia els seus somnis nit rere nit. Un dia però, passejant pel bosc es va trobar amb un simpàtic osset que se li va acostar sense por i a cau d’orella li va dir: - Per què estàs tant trista princeseta? - La gent m’odia i tots volen la meva desgràcia. - Tu creus que tots volen que pateixis?

- I és clar! mira quant de temps fa que sento aquest horrible dolor a la panxa i ningú m’ha volgut donar el remei. - Potser no has sabut preguntar a la persona adequada. No tothom és tant dolent com tu creus, saps? Hi ha altres persones amb el cor gran i pur com tu el tenies abans. - Si és veritat el que tu dius, et prego que em diguis on puc trobar aquesta persona, perquè potser ella em podrà guarir del meu mal. - Tens raó quan dius que puc dur-te a algú que t’ajudi i com que crec que el teu patiment és injust et portaré fins a ell per tal que et guareixi tots els mals. I d’aquesta manera i sense dir cap altre mot la princeseta va seguir l’osset dins el bosc, tot seguint un caminet força estret. De vegades era costerut i de vegades planer, fins arribar a una petita cabana amb una xemeneia que treia un fum negre com el sutge i una olor de llenya de pi que no sabia perquè, però trobava agradable. La princeseta va picar a la porta i un home va sortir a veure qui demanava per ell. - Qui ets tu i què vols de mi? - Si us plau ajudeu-me , un amic vostre m’ha dit que vós podríeu guarir-me del mal que pateixo. - I quin és aquest mal que tens petita ? - Un mal de panxa esgarrifós que tinc per culpa d’una bruixota que em va emmetzinar. - Hmmm vaja! crec que puc ajudar-te, però alguna cosa a canvi m’hauràs de donar, no? - I què vols que et doni jo? Princesa sóc , i moltes riqueses et puc oferir si és que realment acabes el meu turment.- Una cosa només vull de tu.- I quina cosa és aquesta? - Una cosa que no es pot comprar amb diners, vull un dels teus queixals! - Un dels meus queixals? però això serà molt dolorós! Tu també em vols mal ? A més, com puc saber que certament em curaràs un cop t’hagi donat el meu queixal? - Tan cert com que el sol surt cada dia al matí i les estrelles empaiten la lluna a la nit, tan cert com et dic, que no puc donar-te cap prova que el que et dic sigui veritat, tot i que de fet l’és. - M’agradaria creure’t però el cor em diu que menteixes i que només vols augmentar la meva desgràcia. - El teu cor t’enganya petita princesa, i et fa pensar que tot el món té una ànima fosca i bruta com aquella que en el seu dia et va ferir. I ben cert és que hi ha potser més gent envejosa i dolenta que honesta i bondadosa. Però si saps buscar també podràs trobar aquesta altra gent alegre i sana com tu mateixa eres abans. O ja no recordes com reies i cantaves i jugaves cada matí i cada tarda any rere any? Després de dubtar molt i rumiar-s’ho molt i molt, la princeseta va decidir d’acceptar la proposta d’aquell home, tot i que en el fons de la seva ànima no tenia cap esperança i de fet va ser el desencís el que va empènyer-la a prendre aqueixa decisió.

Sense dir cap mot, aquell estrany home li fa fer un gest per tal que obrís la boca, i la princeseta obedient va fer el que li demanava al temps que tancava els ulls. I va notar com uns dits es ficaven per la seva boca i a palpentes anaven tocant tots els queixals de la noia, com si busquessin el més adequat per aquella ocasió. Igual que el pagès busca els fruits més madurs i saborosos per collir-los de l’arbre i dur-los a casa, així mateix feien els dits d’aquell home dins la seva petita boca , mentre ella esperava una estrebada de dolor en qualsevol moment. Però de sobte, digueu-li màgia, digueu-li ciència, va notar que el seu mal de panxa s’havia esvaït com la rosada a trenc d’alba. Va obrir els ulls de sobte com intentant tenir la certesa que no estava somiant. I no era un somni sinó que era la pura realitat, perquè davant seu va veure aquell home que obria una de les seves mans, l’apropava a la seva carona i li ensenyava un queixal blanc com la farina. - M’has guarit! no m’ho puc creure ! com ho has fet? potser saps d’alguna ciència desconeguda per tothom? - Cap metge sóc jo i poc de ciència en sé... Només una cosa sé fer bé i és llegir dins el cor de la gent. El mal que tu paties no era per causa del pastís que aquella bruixota et va oferir, sinó pel teu propi cor, que escamat i decebut va fugir de l’afecte i el calor d’altres cors... es va creure que els bons cors no existien, i en sentir-se tant sol va provocar-te aquest dolor intens que tu creies que venia del pastís. Vares perdre la confiança en la gent, però avui has sabut recuperar-la en permetre que un estrany posés els dits dins la teva boca. Tot i arriscar-te a prendre molt de mal has accedit a la meva proposta sense tenir la certesa de que realment servís d’alguna cosa. Avui has aprés altre cop a confiar en les persones. - Ben cert és el que dius perquè veritablement ja no pensava que tornés a trobar cap persona de bon cor com tu en tota la meva vida. Agraïda estic i crec que una gran recompensa et mereixes. Vine amb mi a palau i t’ompliré las mans i les butxaques de tants diners i joies com tu vulguis! - Res de tot això necessito jo. El tracte ja està fet. Jo tinc el teu queixal i tu la teva salut i la teva felicitat. - Però perquè necessites un queixal ? quin servei et pot donar ? - Molt de seny tenen les teves darreres paraules i tota la raó t’he de donar quan dius que cap servei em farà a mi aquest queixal, de manera que te’l torno a tu ja que teu era i just és que ho segueixi sent. - Però no entenc res! ara per què em tornes a donar el queixal ? si acabes de dir que era l’únic que volies? - Vull que conservis aquest queixal perquè així no oblidaràs mai el que avui has aprés. I cada cop que algú et faci mal i que el teu cor se senti sol i trist, vull que l’agafis i el miris fixament, i que pensis que igual que avui, algú tard o d’hora arribarà i et farà esvair el teu dolor. I sense donar-li temps a contestar ni a replicar i mentre encara estava pensant en tot allò que acabava d’escoltar, aquell home va girar cua i va marxar pel mateix camí per

on ella havia vingut. I quan ja quasi no es podia distingir del fullam del bosc, la petita princeseta va reaccionar i li va dir amb grans crits: - Moltes gràcies per tot !!! siguis qui siguis perquè ni tan sols el teu nom jo sé de tu!! - Només sóc l’últim dels Hogol i potser des d’avui també un amic teu! I un cop dit això aquell home (o Hogol o el que sigui que fos) va desaparèixer pel sender del bosc i mai més es va sentir parlar d'ell ni dels Hogol. Sola davant la cabana , la princeseta va alçar el cap i va mirar el cel blau i els núvols que suraven allà dalt tan immensos i tant blancs com el cor que acabava de recuperar. I tot mirant el petit queixal que reposava sobre el palmell de la seva mà, va enfilar el camí de tornada al seu palau on va viure feliç durant molts i molts anys.

Contes d’autor

Explica una llegenda que ja fa molt de temps un jove hogol, tot cercant un nou lloc on viure, va arribar al món dels humans. Allí va trobar rius i llacs, muntanyes i planes, aiguamolls i deserts, neu, aigua i núvols, i el mar... que bonic és el mar (pensava el Hogol). Però el que més va trobar el Hogol va ser gent. El món dels humans és ple de gent i la gran majoria viuen en pobles i ciutats. De ben segur que són bones persones per poder conviure tots junts. I amb aquest pensament en Hogol va decidir de quedar-se a viure amb els humans. Però ben aviat va veure que les coses no eren tan maques com ell s’imaginava. La gent que allí habitava era físicament igual que ell i externament no es podien diferenciar. Però l’interior, l’essència del seu ésser tenia quelcom desconegut per a ell. En Hogol es va adonar que els humans no deien el que pensaven. Molts cops fins i tot deien el contrari del que pensaven. Es va assabentar que moltes persones lluitaven contra altres persones per motius que ell no entenia, que la ignorància i el desconeixement provocava la por i l’odi. En Hogol no entenia res... allí ningú feia res pel plaer de fer-ho. Totes les coses tenien un preu. Algú li va dir que fins i tot l’amistat tenia un preu. Com es podem comprar els sentiments?, i amb quina moneda es pot pagar? De mica en mica, la petita llum que il·luminava el seu cor es va anar apagant cada cop més. Allò era molt diferent del que ell havia imaginat i se sentia atrapat en un món cruel i despietat. La gent el mirava de reüll i de vegades podia sorprendre algú que l’assenyalava amb el dit rere seu. ”Aquí el primer és un mateix i la resta importa ben poc”, va pensar en Hogol mentre una llàgrima es resistia a sortir dels seus ulls. Tot i així, hi havia una cosa d’aquell món que ell estimava: el mar. Era tan immens, tan misteriós, tan tranquil quan era en calma, i tan poderós quan s’enfurismava... Sempre que se sentia trist anava fins la platja i allí sol, mirant l’horitzó sovint plorava la seva tristor. Però un dia, mentre en Hogol es trobava a la platja, de sobte un vent suau i llunyà va acaronar les seves galtes. I entre el xiu-xiu del vent va poder reconèixer la veu del Germà Arbre, l’arbre savi que viu a Hogoland i gran amic de tots els Hogol. - Germà! Quina alegria poder escoltar la teva veu!

- Fa temps que et veig en aquesta platja, jove Hogol. I cada cop que ho faig et veig plorant. Quin és el mal que ha ofegat el teu cor? - Tinc molta por Gran Germà... - De què tens por? - La gent... aquí la gent és diferent. No diuen el que pensen i no fan el que senten. Tinc por de tornar-me com ells, Germà. - No creguis que són tan diferents de nosaltres, però tens raó: podries tornar-te un d’ells. Vés amb compte. - Potser tu em podries ajudar Germà? - Ajudar-te? Com, jove Hogol? - Potser tu podries evitar que em torni com ells i fer que sigui feliç per sempre i mai més torni a plorar . O encara millor: per què no els canvies a tots ? El món seria molt millor d’aquesta manera Gran Germà!. - Sí: veritablement seria un lloc meravellós per viure-hi, però tot i que tinc poders màgics, no són tan poderosos per aconseguir-ho. L’expressió d’il·lusió que per un moment s’havia dibuixat a la cara d’en Hogol es va tornar a convertir en tristor i va a tornar a abaixar el cap. - No ploris, jove Hogol. Així no solucionaràs el teu problema. - I que vols que faci, Germà? Ni tan sols tu, amb els teus poders pots fer res! Que pot fer aquest pobre Hogol? - Pots fer moltes coses (li va somriure la veu). Tu mateix ho has dit abans, pensa-ho una mica. - Què és el que he dit abans? - Que tenies por de tornar-te com ells. Si et pots tornar com ells, no creus que ells es poden tornar com tu? - Com? - Els humans són com nosaltres en una cosa molt important: no són dolents de mena. Els fan tornar així. Pels motius que sigui s’hi tornen però no ho són per natura. Ara pensa una mica, si a tu et sorprèn la seva manera de fer, de viure, de sentir, no creus que ells també es sorprenen quan et veuen a tu? Potser els pots ensenyar a veure les coses d’una altra manera, a fer somriure quan algú està trist, a abraçar quan algú té por, a donar amor quan trobes un cor trencat. - Creus que serviria de res? Aquí hi ha moltíssima gent i jo conec molt poques persones.

- No et preocupis per la quantitat, l'important és que encomanis la teva felicitat a la gent que coneguis. La felicitat d’un mateix mai ho és del tot si la gent que t’envolta no ho és. Si fas el que et demano Hogol, jo et concediré el que m’has demanat abans. - Fer feliç tot aquest món?. - Fer feliç tot aquest món sí, però tan sols un dia a l’any. Els meu poders no son tan grans, però un cop l’any puc fer que tothom sigui feliç Hogol, sempre que tu compleixis la teva part del tracte. - Sembla molt difícil el que em demanes Germà, els humans tenen un món meravellós però hi viuen d’espatlles. Tot i així ho intentaré, Gran Germà. - Has parlat amb molta saviesa jove Hogol. Recorda: mentre tu facis el que has promès jo compliré la meva part, d’acord? - Si! D’acord! En Hogol es va trobar dret a la platja amb els braços estesos, igual que feia quan era petit allà a Hogoland, al costat del Gran Germà quan el vent bufava. Ja no plorava, se sentia molt bé. El Gran Germà havia vingut de molt lluny per parlar amb ell. Això no era gaire corrent... Potser era una persona especialment estimada pel Gran Germà. Per primer cop en molt de temps en Hogol va somriure mentre mirava com el Sol s’enfonsava en l’horitzó i la Lluna començava a empaitar-lo. - Què haurà fet el Sol a la Lluna perquè sempre l’estigui empaitant? (es preguntava en Hogol) I amb aquest enigma al cap va tornar a casa per passar la nit. L’endemà al matí, en Hogol va sortir al carrer i es va quedar meravellat. Havia nevat! Tot era blanc, que bonic! Però alguna cosa estranya passava... Tothom que caminava pel carrer duia un somriure a la seva cara i quan es creuaven es saludàvem i mirant-los als ulls mentre ho deien, en Hogol va veure que aquest cop sí que deien el que pensaven i que sí que feien el que sentien. Els carrers eren plens de llums i colors i els nens corrien d’un lloc a l’altre, igual que les papallones que volen fins a la llum d’un fanal. - Què passa? (va preguntar en Hogol a un home que passejava pel carrer) - Avui és Nadal! - Nadal? - És clar! Avui és un dia de felicitat per a tothom. Ens reunim a casa i passem el dia amb la gent que estimem i desitgem a tots que siguin feliços. En Hogol va somriure en adonar-se que el Gran Germà havia complert la seva paraula i que almenys, un cop l’any aquell món semblava Hogoland. I des d’aleshores aquell Hogol ha estat voltant per aquell món, sempre intentant compartir la seva felicitat amb la gent que ha anat coneixent. Fent somriure el que està trist, abraçant el que té por i donant amor al que té el cor trencat, tal com li va demanar el Gran Arbre. El Gran Germà a canvi, cada any envia un dia de felicitat per tothom. I així serà sempre que en Hogol compleixi la seva part del tracte.

EL CONTE DE POMPERIPOSSA I EL SEU GRAN NAS Lena Mansson ( Suècia) Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una bruixa molt vella que es deia Pomperipossa. No és un nom molt maco però, malgrat tot, és més maco que ella mateixa. Podeu imaginar-vos com era? Tenia dos ulls vermells i petits i una boca grossa amb només tres dents. A les mans tenia un munt de berrugues i a l'esquena tenia una gran gepa. També mastegava tabac i per això tenia les dents negres; era molt fastigosa.

Ella vivia sola en una caseta al mig del bosc; la seva caseta estava feta de xoriços, pernils, i, en lloc de maons hi havia bombons. Ningú no s'atrevia a acostar-s'hi, ni tan sols un troll, perquè era molt dolenta. Cada cop que algú s'hi acostava el convertia en una taula, en un pissarrí o en una altra cosa. Era una bruixa molt perillosa. La seva pena més gran era que cada cop que encantava a algú, el seu nas creixia una mica més. Aquest era el seu càstig!

En el mateix bosc on vivia Pomperipossa també hi vivia un rei i aquest tenia dos fills: un príncep que s'anomenava Pep i una princesa que es deia Pepa. Un dia van passejar amb el seu servent, que era tan formal, tan formal, que només sabia dir "Ah", "Oh" i “Ba”.

- Volem anar al bosc -, digué el príncep Pep.

- Ah! -digué el servent, i els va acompanyar.

Després d'una estona van arribar a una zona d’aiguamolls i el servent es va mullar els seus peus perquè portava sabates de seda.

- Oh! -va dir, i va tornar corrents al castell per posar-se unes botes.

Però abans de marxar es va posar el dit al nas i digué:

- Ba! Això significava: "espereu aquí, príncep Pep i princesa Pepa, fins que jo torni amb les meves grans botes ben posades".

Però, és clar, això no ho podien entendre els fills del rei, i així doncs van continuar el seu camí, allunyant-se cada cop més del castell. Aquest bosc era el mateix on vivia Pomperipossa!

Tots els ocells van començar a piular:

- Piu, piu, no aneu allà, no hi aneu!

Però això el príncep Pep tampoc no ho podia entendre i li digué a la seva germana:

- Què et sembla si ens aventurem? És que, és tan avorrit estar-se a casa. Mira, jo tinc sis monedes, quantes en tens tu, princesa?

- Jo només en tinc una -va dir la princesa Pepa- però sé fregir pomes.

- Llavors quasi saps cuinar -digué el príncep Pep-, segur que així no ens morirem de gana.

Així doncs van aventurar-se fins que van arribar a la caseta de Pomperipossa, que estava feta de xoriços, pernils i bombons.

- Anem a sopar -digué el príncep Pep, i va agafar un gran xoriço de la casa.

Llavors Pomperipossa va treure el seu nas enorme de la casa i els mirà.

- Entreu, entreu -va dir-. Jo sóc la vostra fada. Ara us feré uns creps amb melmelada.

El príncep Pep i la princesa Pepa la van creure i van entrar a la casa, encara que tenien molta por.

- Mmmmmm -digué Pomperipossa, i els mirà-. No he menjat ànecs fa molt de temps...

I en dir això va fer uns gestos màgics i, de sobte, el príncep Pep i la princesa Pepa van convertir-se en dos ànecs petits i blancs.

- Uiiii -digué Pomperipossa tot tocant-se el nas, perquè en el mateix instant que havia encantat el príncep Pep i la princesa Pepa i els havia convertit en ànecs, el seu nas havia crescut una mica més.

- Això t'està bé per malvada!- digueren tots els ocells del bosc.

- Anem a buscar ajut -van dir tots els ocells. I van anar a buscar la cigonya perquè els aconsellés.

La cigonya és l'ocell més savi de tots els ocells perquè cada hivern va a Egipte per estudiar els jeroglífics de les piràmides.

- Ara anireu a nedar, i allí trobareu menjar, ànecs meus -digué Pomperipossa. I els va conduir al llac amb el seu gran bastó.

- Això és el que us mereixeu, i a més gaudiré molt quan us rosteixi en un gran foc aquesta nit.

- Mac, mac, mac! - van dir els nens-. Nosaltres volíem,creps amb melmelada! Perquè, com sabeu, els ànecs només poden menjar gripaus negres i herba mullada i això no es pot comparar amb les dolces confitures que mengen els reis.

Pomperipossa era a la vora del llac, recolzada en el seu nas, que ara era tan i tan llarg com les seves cames. De sobte, va sentir un cruixit darrera seu i es girà. Era el servent que havia tornat del castell i després havia estat buscant els fills del rei desesperadament.

- Ah! -digué el servent quan va veure Pomperipossa

- Ba! -digué tot desembeinant l’espasa per tallar el seu nas.

Però Pomperipossa el va convertir immediatament en un pardal.

- Piu, piu... -digué el pardal, tot saltant ...

- Mac, mac, mac! -van queixar-se el príncep Pep i la princesa Pepa.

- Sí, sí!!! Queixeu-vos, queixeu-vos -va riure Pomperipossa molt contenta de si mateixa.

- No hi ha res que pugui trencar l'encanteri. Si no sentiu el crit més espantós que existeix; si sentiu aquest crit, tot el que jo he encantat tornarà a ser normal i jo em convertiré en una pedra. Però això espero que no arribi a passar fins d'aquí a molts milers d'anys -va dir Pomperipossa mentre mastegava un quilo de tabac de cop.

- Tan de bo que passi això -digueren tots els ocells.

- M'esteu posant tan furiosa que el meu nas comença a suar -digué Pomperipossa tot remullant el seu nas a l'aigua per refrescar-lo.

Però això mai no ho hagués fet si hagués sabut que en aquest llac hi vivia un cranc que no havia menjat res des de feia tres dies. Aquest cranc va pessigar el seu nassot i Pomperipossa va començar a cridar.

- Aaahh!!!

Però el cranc no va deixar de pessigar-la i Pomperipossa va cridar encara més fort.

- Aaaaahhh!!!

- Això és el crit més espantós que mai no es pugui sentir -va dir la cigonya. I ella digué la veritat perquè els ocells mai no diuen mentides.

Aleshores es va trencar l'encanteri, és a dir, els dos ànecs es van convertir en el príncep Pep i la princesa Pepa, i el petit pardal es va convertir en el servent.

- Ah, Ba, Bé!! -digué el servent tot agafant les mans del príncep Pep i la princesa Pepa i van començar a córrer fins arribar al castell.

Allí els esperava el rei, que estava molt enfadat perquè havien trigat molt.

- Na! -digué el servent per calmar-lo... i llavors, el rei va entendre que havien estat encantats per Pomperipossa i que no hi havien pogut fer res. Ell va quedar molt commogut i va donar al servent la distinció més bonica que existia, i als seus fills els va donar la poma del regne, la meitat a cadascun.

Pomperipossa es va convertir en una pedra... Tu encara pots anar a veure-la si vas en aquest llac. Un cop cada any i el mateix dia que es va convertir en pedra tot tornarà a ser com abans. El cranc tornarà a aparèixer tot pessigant el nas de la Pomperipossa i ella cridarà tan fort que es produirà un eco a totes les muntanyes del voltant. Però quin dia és?... Això només ho sé jo ... i no us ho diré pas!!!

Contes d’arreu del món País: Suïssa del cantó alemany EL GERMANET I LA GERMANETA El germanet agafà la seva germaneta de la mà i li digué:

- D’ençà que la mare és morta no tenim ni una bona hora, la madrastra ens pega cada dia i si ens hi acostem, ens aparta a puntades de peu. El nostre menjar són dures crostes de pa. Fins i tot està molt millor el gosset sota la taula: li tira de tant en tant una cosa bona. Si això ho sabés la nostra pobre mare... Com que així no podem viure, què et sembla si tots dos anem a conèixer món?

I així ho van fer, van agafar les poques coses que tenien i les van posar en un farcellet que es van posar sobre l’espatlla i començaren a caminar. Camina que caminaràs, caminaren per prats, per camps i pedres, i, quan plovia, la germaneta deia:

- Déu i els nostres cors ploren plegats.

Un capvespre arribaren a un gran bosc i estaven tan cansats de gemegar, de gana i del llarg camí, que varen asseure’s dins d’un arbre buit i quedaren adormits.

L’endemà al matí, quan es despertaren, el sol ja havia pujat molt amunt, i dintre l’arbre hi feia calor. Aleshores el germanet digué:

- Germaneta, tinc set; si sabés on hi ha una font petita, hi aniria i beuria; em sembla sentir murmurejar-ne una.

S’aixecà el germanet, agafà la germaneta de la mà i començaren a buscar la font. Però la madrastra dolenta era una bruixa i ella havia vist que els dos infants havien marxat, els havia anat seguint de puntetes, d’amagat, com solen fer les bruixes, i havia maleït totes les fonts del bosc. Trobaren una font que saltava espurnejant per damunt de les pedres i el germanet volgué beure aigua. Però la germaneta sentia com parlava, tot mormolant:

- Qui begui de mi, es convertirà en un tigre. I la germaneta exclamà:

- Si et plau, germanet, no beguis, perquè et convertiràs en una fera i em destrossaràs.

El germanet no va beure, tot i que tenia moltíssima set, i digué:

- Vull esperar fins arribar a la propera font. Varen trobar la segona font, la germaneta s’adonà que en aquesta també deia:

- Qui begui de mi serà un llop, el qui begui de mi serà un llop". Aleshores la germaneta cridà:

- Germanet, si et plau, no beguis, ja que si ho fas, el convertiràs en un llop i em devoraràs.

El germanet no va beure i digué:

- Vull esperar fins arribar a la font següent, però llavors he de beure, diguis el que vulguis, perquè ja tinc massa set.

I quan varen arribar a la tercera font, la germaneta sentí com deia:

- El qui begui de mi, es convertirà en un cabirol.

La germaneta suplicà:

- Oh, germanet, no beguis, altrament et convertiràs en un cabirol i t’escaparàs.

Però el germanet tot seguit s’havia agenollat a la vora de la font, s’havia inclinat i havia begut aigua. Quan les primeres gotes havien tocat els seus llavis, ja jeia allà, convertit en cabirolet. La germaneta plorava veient el seu pobre germanet encantat i el cabirolet també plorava i jeia tristament al seu costat. A la fi, la nena digué:

- Calla, estimat cabirolet, jo mai no t’abandonaré.

Aleshores es va treure la lligacama daurada i la posà al coll del cabirolet, arrencà joncs per trenar un cordill ben flonjo, lligà l’animalet i l’anà conduint bosc endins. Al cap de molta, molta estona varen arribar a una caseta. La nena entrà a mirar-la, i com que era buida, pensà:

- Aquí ens podem quedar a viure.

Buscà tot seguit fulles seques i molsa per fer un llitet tou per al cabirolet i cada matí sortia a cercar arrels, baies i nous, i herba tendra. L 'animalet li ho menjava de les mans, alegre i enjogassat. Al vespre, quan la germaneta estava cansada i havia recitat la seva pregària, posava el cap damunt de l’esquena del cabirolet, que li feia de coixí, i s’hi adormia dolçament. Al germanet tan sols li hauria mancat el seu cos humà: haurien tingut una vida meravellosa.

Durant un temps, doncs, visqueren ben sols en aquest bosc. Però aleshores va passar que el rei d’aquest país celebrà una gran cacera al bosc. A través dels arbres ressonaren les trompes de caça, els lladrucs dels gossos i els crits alegres dels caçadors. El cabirolet ho sentia i tenia moltes ganes d’anar-hi també.

- Ai -es queixà- germaneta, deixa’m sortir i participar en la cacera, no puc resistir més. I tant li ho demanà, que ella finalment li donà permís.

- Però -li digué- no deixis de tornar al vespre. Jo, als caçadors salvatges, els tanco la meva porteta. Perquè et conegui, truca i digues: germaneta meva, deixa’m entrar. Si no ho dius d’aquesta manera, no obriré la porteta.

Aleshores el cabirolet sortí fora i es trobà molt bé i content a l’aire lliure. El rei i els seus caçadors van veure l’animal gallard i el varen perseguir, però no varen pas ésser capaços d’atrapar-lo. I quan pensaren que ja el tenien, ell saltà per damunt de la bardissa i desaparegué. Quan ja fosquejava, anà corrents cap a la caseta, trucà i digué: - Germaneta meva, deixa’m entrar.

S’obrí la porteta, i ell entrà per descansar tota la nit sobre el seu llit pla. L’endemà continuà la caça i quan el cabirol tornà a sentir les trompetes i el "ho, ho!" dels caçadors, se sentí desassossegat i pregà:

- Germaneta, obre’m, he de marxar.

La germaneta li obrí la porta tot dient:

- Però al capvespre has de tornar i has de dir les paraules convingudes. Quan el rei i els caçadors tornaren a veure el cabirolet amb el collaret daurat, tots l’empaitaren, però era massa ràpid i àgil. La persecució durà tot el dia i a la fi els caçadors l’encerclaren i un d’ells li ferí un xic el peu; així que anava coix i s’allunyà a poc a poc. Un dels caçadors el seguí fins arribar a la caseta i escoltà com deia:

- Germaneta meva, deixa’m entrar.

Veié com s’obria la porta i com tot seguit es tornava a tancar. El caçador es fixà en tot, anà a trobar el rei i li contà què havia vist i sentit. I el rei digué:

- Demà ha d’ésser una altre dia de caça.

La germaneta es va espantar molt quan va veure que el seu cabirolet estava ferit. Li netejà la sang, li posà herba i li va dir:

- Fica’t al teu llit, estimat cabirolet, així et posaràs bo.

Però la ferida era tan poca cosa, que l’endemà ja no notava res. I quan tornà a sentir la gresca de la caça digué:

- No puc aguantar-ho, he de participar-hi; a mi no m’atraparan pas.

La germaneta exclamà plorant:

- Ara et mataran i jo em quedaré sola, aquí al bosc, oblidada del món. No et deixo marxar.

- Doncs em moriré de tristor -respongué el cabirolet.- Quan sento les trompes de caça, em sembla que he de sortir de fogó.

La germaneta li obrí la porta amb el cor trist i el petit cabirol corregué content i alegre bosc endins. Quan el rei el veié, manà als seus homes:

- Perseguiu-lo durant tot el dia fins que es faci de nit, però que ningú no el toqui.

Després de la posta de sol, el rei digué al caçador:

- Vine, ensenya’m la caseta del bosc.

I quan es trobà davant la porteta, trucà i cridà:

- Germaneta estimada, deixa’m entrar.

Aleshores s’obrí la porta i el rei entrà i trobà una donzella tan bonica com mai no n’havia vist cap. La noia s’espantà quan s’adonà que no havia entrat el cabirolet, sinó un home, que portava una corona d’or al cap. Però el rei la mirà amb benevolència, li donà la mà i féu:

- Vols venir amb mi cap al meu castell, i ésser la meva estimada esposa?

- Oh sí! -va respondre la noia- però el cabirolet m’ha d’acompanyar, no el vull pas abandonar.

I el rei digué:

- Pot quedar-se amb tu, mentre visquis; no li faltarà mai res.

En aquest moment arribà el cabirolet, la germaneta el tornà a lligar amb el cordill de joncs, l’agafà i sortí de la caseta del bosc. El rei muntà la donzella formosa damunt del seu cavall i la conduí al seu castell.

Amb gran esplendor se celebrà el casament. Ella fou la reina i visqueren feliços durant molt de temps. Tenien cura del cabirolet que saltava alegrement pels jardins del castell. La madrastra dolenta, que era la culpable que els nens haguessin fugit de casa, estava ben convençuda que la germaneta havia estat destrossada per les feres del bosc i que el germanet, com a cabirolet que era, l’havien matat els caçadors.

Quan es va assabentar que estaven tan benaurats i que s’ho passaven tan bé, l’enveja no la deixava en pau i només pensava com podia destruir la ventura de tots dos. La seva pròpia filla, lletja com un pecat i tan sols amb un ull, li feia retret que aquesta sort no hagués estat per a ella:

- Jo hauria hagut d’ésser una reina!

- Estigues tranquil·la -deia la vella, i la consolava- Quan hagi arribat el moment oportú, ja tindré alguna cosa a l’abast de la mà.

Passava el temps i la reina havia portat al món un fill preciós. Com que el rei havia anat a caçar, la vella bruixa es transformà en una cambrereta, entrà a l’habitació on es trobava la reina i li digué:

- Veniu, el bany està preparat; us anirà bé i us donarà noves forces. De pressa, abans que es refredi.

També hi havia la seva filla i entre totes dues portaren la feble reina a la cambra de bany i l’estiraren dins la banyera. Aleshores tancaren la porta i s’escaparen corrents. I vet aquí que a la cambra de bany havien encès un foc infernal, així que la jove i bonica reina s’ofegà en poc temps.

Portat a terme això, la vella agafà la seva filla, li col·locà una còfia i la posà al llit de la reina. També li donà el cos i l’aparença de la reina. Únicament no li fou possible de tornar-li l’ull perdut. Per tal que el rei no se n’adonés, ella s’havia de girar del costat on li faltava l’ull. Al vespre, quan el rei tornà i s’assabentà que li havia nascut un fillet, se n’alegrà molt i va voler anar a veure la seva estimada esposa. Però la vella cridà ràpidament:

- De cap manera! Deixeu tancada la cortina, no és convenient que la reina vegi la llum. Encara ha de reposar.

El rei retrocedí i no s’adonà que en el llit reposava una reina falsa.

Però quan tocaren les dotze de la nit i tothom dormia, la mainadera, que es trobava a l’habitació del nen, al costat del bressol, veié com s’obria la porta i entrava la reina vertadera, que agafà el nen del bressol, el tingué en braços i li donà el pit. Llavors li arreglà el coixinet, el tornà a posar al llitet i l’acotxà amb un edredó. Es recordà també del cabirolet, anà al racó on descansava i li acaronà el llom. Aleshores tornà a sortir silenciosament. L’endemà al matí la mainadera preguntà als guardians si havia entrat algú al castell durant la nit. Però ells contestaren:

- No, no hem vist pas ningú.

I d’aquesta manera la reina venia moltes nits, sense dir mai cap paraula. La mainadera la veia sempre, però no gosava dir res. Quan ja havia passat un temps, la reina començà a parlar durant la visita nocturna dient:

- Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?

Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més.

La mainadera no li va tornar contesta; però quan ja havia desaparegut, anà a trobar el rei i li ho contà tot. El rei digué:

- Déu meu, què és això? La nit que ve jo vetllaré prop del meu fill.

Al vespre anà a l’habitació del nen i a mitjanit tornà a aparèixer la reina, que digué:


Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més. Aleshores amoixà el nen com ho feia sempre, abans d’anar-se’n. El rei no gosava dirigir-li la paraula, però es quedà a vigilar també durant la nit següent. Ella tornà a dir:


Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més. El rei no va poder aguantar-se més. Se li acostà i digué:

- No pots ésser una altra que la meva estimada esposa. I ella li contestà:

- Sí, sóc la teva estimada esposa -i en aquest moment recobrà la vida per la gràcia de Déu, i tornà a estar sana i eixerida.

Tot seguit contà al rei el delicte que havien comès la bruixa malvada i la seva filla, i del qual ella havia estat la víctima. El rei les féu portar totes dues al tribunal i foren sentenciades. La filla fou conduïda al bosc, on les feres la destrossaren. La bruixa la van tirar a una foguera, on es cremà deplorablement. I quan ja només hi havia una mica de cendra, el cabirolet tornà a tenir el seu cos humà. I així fou com la germaneta i el germanet, que ja s’havien fet grans, varen viure molt feliços, fins a la fi dels seus dies.

Beatrice Nyffenegger

Contes d’arreu del món. País: Irlanda ELS GEGANTS FINN I MCCONIGLE

Finn era el gegant més gran i més valent de tota Irlanda. Les seves accions eren conegudes per arreu. Finn tenia un polze que ho sabia tot: quan el xuclava, podia dir què estava passant a qualsevol lloc d'Irlanda i predeia el futur.

Hi havia un gegant a Escòcia que era igual que Finn. Es deia McConigle. McConigle era un gegant ferotge, i quan pujava dalt d’un turó, la terra tremolava sota els seus peus. Un dia va aplanar un llamp d’un sol cop de puny, li va donar la forma d'una crep i se'l va ficar a la butxaca com a record. També es posava el dit del mig a la boca i el xuclava i era capaç de veure que passava. Fins aleshores els dos gegants no s’havien trobat mai, però McConigle tenia la intenció de visitar Irlanda per lluitar amb Finn i vèncer-lo.

Un dia que Finn era lluny de casa, en la distància va veure un missatger que galopava en la seva direcció. El missatger va anunciar que Finn havia de tornar a casa de seguida, i després li va xiuxiuejar a l’orella alguna cosa que el va fer estremir de ràbia.

Finn es va aixecar i va arrencar un gran avet, el va sacsejar per treure’n l’argila i amb el ganivet li va donar forma de bastó per caminar. Veure caminar Finn era com veure moure’s una muntanya, i en un tres i no res ja havia travessat un comtat i anava de dret a casa seva. Quan pujava pel vessant d’un turó, va veure en el fang petjades tan grans com les seves. De fet, tenien exactament la mateixa forma que les seves. Finn va exclamar "Ja és aquí!", i per primera vegada va tenir por i va dubtar. Mai no havia trobat un gegant de peus tan enormement llargs i amples com els seus.

El palau de Finn era situat al cim d’un turó que es deia Mardemans, un turó que estava de cara a una altra muntanya, anomenada Culamore, i enmig de totes dues hi havia una gorja fonda. Finn havia col·locat allí el palau per poder veure els seus enemics a molta distància.

- Oh, gerdera de bosc meva -va dir Finn en veure la seva dona Oonagh, que s’havia trenat el cabell i s’havia posat un vestit de seda molt bonic. Finn va preguntar-li de seguida si la raó per la qual ella l’havia fet anar a buscar era certa.

- Sí, Finn -va dir Oonagh, i va començar a explicar-li que McConigle havia plantat les tendes de campanya a l’altre extrem de la província, que tenia aquell famós llamp a la butxaca, i que s’anomenava a si mateix l'Invencible. Finn es va ficar el polze a la boca per verificar totes aquestes coses i va comprovar que eren veritat.

- Finn, estimat, no et mosseguis el dit! - va dir-li Oonagh ben suaument mentre el feia entrar a la casa, on ja hi havia el dinar preparat. Finn va començar menjant-se setze ous d’ànec, vuit costelles de porc i tres cebes crues d’aperitiu. El plat principal era una cuixa de cérvol rostit molt calent ofegat amb baies i amb tota mena d’herbes. Però tant era el que mengés o begués: a causa de la preocupació, Finn tenia les celles arrugades i una arruga al nas, gran com una esquerda del pont.

- Amor meu -va dir Oonagh- el guanyaràs, sempre ho fas.

Però Finn va fer que no amb el cap i va contestar que allò era molt arriscat perquè, d’acord amb el seu polze, ell i McConigle tenien la mateixa força, menjaven la mateixa quantitat de menjar, pesaven igual i eren idèntics en gosadia, saviesa i astúcia.

- Què més et diu? -va preguntar-li Oonagh; Finn es va ficar el polze dret a la boca i va tancar els ulls per tal de concentrar-se.

- Ja ve -va dir Finn-: és a baix, a Dungannon- i aleshores es va aixecar d’un salt.

- Quan arribarà? -va preguntar Oonagh.

- Serà aquí ben aviat -va dir Finn, començant-se a posar la samarreta i la jaqueta.

Va mirar la seva dona, i per primer cop ella va veure-li por i recel als ulls. Va decidir que hauria d’ajudar-lo fent ús dels seus propis encanteris. Oonagh també tenia poders màgics. Va dir a Finn que l’ajudaria perquè vencés. Oonagh se’n va anar corrents cap al portal per donar un missatge a la seva germana, que vivia a la muntanya d’enfront, Culamore.

- Grània -va dir Oonagh-, ets a casa?

- Sóc a l’hort -va dir Grània-; estic collint baies per fer-ne un pastís.

- Corre al cim del turó i mira al teu voltant, i digue'ns si veus res de dolent -va dir-li Oonagh. Van esperar uns minuts, mentre Finn es passejava amunt i avall i els criats el ventaven amb unes fulles enormes.

- Ja hi sóc -va dir Grània.

- Què veus? -va preguntar-li Oonagh.

- Oh, no m’ho puc creure -va exclamar Grània-. Veig el gegant més gran que he vist mai sortint del poble de Dungannon.

- Com és? -va preguntar Oonagh.

- És una cosa terrible de mirar -va dir Grània, i va descriure un gegant d’uns dotze peus d’alçada, amb uns cabells que li arribaven per sota la cintura, la cara rubicunda com la de qualsevol gegant, excepte que ell la tenia tacada de sang, i el més esfereïdor de tot, els seus tres ulls. Tenia un ull al mig del cap que rodava com les agulles d’un rellotge. No solament era la terra que s’estremia sota els seus peus, sinó que també els ocells dels arbres es morien de terror-.

- Ve per apallissar en Finn -va dir Oonagh a la seva germana.

- Estic amb en Finn -va respondre Grània, i aleshores va explicar que el gegant havia agafat un boc blanc i li estava retorçant el coll, i evidentment anava a menjar-se’l cru.

- Et diré què pots fer -va dir-li Oonagh-: crida’l i digues-li que pugi on ets a fer una queixalada.

- I per què?- va preguntar Finn, incapaç de seguir la velocitat de pensament de la seva dona.

- Estratègia- va contestar Oonagh-, estratègia.

Grània els va dir que estaria contenta d’ajudar i que entretindria el monstre, però que només tenia una miqueta de cansalada i mantega.

- Tant és -va dir Grània-, li donaré sopa de bruc i hi ficaré escorça tallada perquè s’indigesti.

- Bona sort -li va dir Oonagh, fent l'ullet a Finn.

- M’enfilarà amb l’ast i em rostirà -va dir Finn.

- No diguis bestieses! -li va contestar Oonagh, encara que, per dir-vos la veritat, la geganta es veia en una situació on ella mateixa podria ser una deliciosa queixalada, un petit bunyol pel sopar del gegant.

- Estic perdent el coratge. Perdré l’honor -va dir Finn.

- Dos caps són millor que no pas un de sol -va dir Oonagh mentre es dirigia cap al lloc on guardava els fils màgics. Va arrancar nou fils de llana de diferents colors i els va trenar en tres trenes, amb tres colors a cada una; es va posar una trena al braç dret, una altra al voltant del turmell dret, una tercera al voltant del cor, i d’aquesta manera va quedar protegida. Després es va posar en marxa. Va demanar als criats que pugessin a les golfes i li baixessin graelles i un bressol. Les graelles les tenia per fer pastissos, però va amagar-les dintre dels pastissos i després els va posar al foc de la manera habitual. Quan estaven fets, els va enfarinar de manera que quedés amagada qualsevol protuberància, i els va posar a refredar a la finestra. Després va posar llet dintre d’un gran pot, i més tard va convertir la llet en mató i xerigot, i va ensenyar a Finn com agafar el mató amb la mà i fer-lo llis com una pedra. Després va agafar una camisa de dormir i un xal per vestir Finn, i li va posar una gorra de dormir al cap. Li va dir que s’hauria de posar dins el bressol i cobrir-se completament amb els llençols, i treure només els ulls per fora.

- No hi cabo, jo, al bressol -va dir Finn.

- Doncs t’hauràs d’arronsar -li va contestar Oohagh-; has de fer veure que ets el nostre fill.

- Però si jo no sóc cap nen -va protestar Finn, i va tenir por d’haver portat la covardia massa lluny. Oonagh no va fer cas dels seus murmuris: el va ficar dintre del bressol i el va cobrir amb grans mantes de llana i camusses vermelles.

- I ara què faig? -va preguntar Finn.

- Txxx -va fer Oonagh perquè se sentia el gegant, que pujava el turó amenaçant els gossos amb la destral perquè callessin. Va travessar el pati ben tibat i, en arribar a la porta, va agafar un dels suports de roure i va bramar: "Hi ha algú?" Oonagh va anar a obrir amb molta por i va veure en McConigle, que duia pells de rata i pells d’esquirol penjades de les orelles, i el tercer ull li rodava com una baldufa.

- Sou la senyora Finn, suposo -va dir el gegant.

- Sí -va contestar Oonagh-, i estic molt orgullosa de ser la seva dona.

- Es pensa que és el gegant més fort d'Irlanda -va dir McConigle.

- Això és un fet demostrat -va contestar la dona amb orgull.

- Hi ha un home davant vostre que té moltes ganes de tenir-hi una baralla -va dir McConigle, mirant al voltant per veure si ensumava el seu rival-. Què potser s’amaga de mi?

- Amagar-se? -va fer Oonagh-. Ha marxat llançant escuma per la boca. Ha sortit a buscar-vos, i teniu sort que no us hagi trobat, o ara ja seríeu home mort: tindria el vostre cap a la pica com a ornament.

- Sou una guilla -va dir McConigle bramant de ràbia, però Oonagh no es va alarmar en absolut.

- En fa dos com vós d’alçada, i està molt més ben fet -va replicar.

- No coneixeu la meva força -va dir McConigle.

- Si és així, aixequeu la casa i gireu-la -va dir Oonagh.

El gegant es va aixecar, es va ficar el dit del mig a la boca, va pensar un moment, després va sortir fora, va envoltar la casa amb els braços, la va aixecar i la va posar mirant cap una altra banda. Finn, al seu bressol, estava ara de cara a una altra direcció; allà es trobava, suant com un condemnat de calor i de nervis.

- Sou un gegant destre -va dir Oonagh, i després li va dir que s’havia quedat sense aigua, però que hi havia un rierol d’aigua transparent sota unes roques, i que si pogués esquerdar les roques li quedaria molt agraïda. McConigle es va treure la destral de sota l’abric de pell, va picar les roques i va obrir una esquerda que feia centenars de peus de fondària. Oonagh va començar a tenir dubtes.

- Entrem a menjar -va dir-li, afegint-hi que, tot i que el seu marit el faria miques, cal observar sempre les lleis de l’hospitalitat.

Li va posar al davant sis pastissos de pa i una pila de mantega acabada de batre, i es va asseure mirant de ser educada. Ell es va ficar un dels pastissos a la boca, va fer una mossegada i va deixar anar un crit terrible.

- Però quina mena de pa és aquest? -va dir feroçment.

- Pa tou -va dir Oonagh, fresca com el vent.

- Doncs aquí hi ha dues dents que m’han saltat -va dir McConigle, traient-se dos grans molars de color gris amb forma de corns.

- Com! -va fer Oonagh-, doncs aquest és el pa de Finn, l’únic pa que menja, ell i el nen, que és allà. I, dient això, li va oferir un altre pastís. Tan aviat com se’l va ficar a la boca es va sentir un altre cruixit, i el gegant va llançar un altre esgarip encara més feroç que el primer, de manera que el nen petit es va posar a ploriquejar.

- Per tots els dimonis! -va exclamar mentre es treia dues altres dents, amb trossets de geniva i tot.

- Vaja, senyor McConigle -va dir Oonagh-, si no us podeu menjar el pa, deixeu-ho estar, però no em molesteu el nen.

- Mama, mama, vull una mica de pa -va dir el nen petit des del bressol, i la seva veu va sobresaltar McConigle. Oonagh, hàbilment, li va allargar un pastís que a dintre no tenia graella, i McConigle va quedar parat en veure que el nen l’endrapava com si res.

- M’agradaria donar un cop d’ull a aquest xiquet -va dir.

- I tant -va contestar Oonagh, i va dir al nen que s’aixequés i que demostrés que era digne del seu pare. El nen es va alçar, va mirar McConigle i li va dir:

- Sou tan fort com jo?

- Per tots els dimonis! -va exclamar McConigle-, com t’atreveixes a insultar-me?

- Podeu esprémer una pedra fins treure’n aigua? -va dir el nen, i va ficar una pedra dins la mà de McConigle.

McConigle va esprémer i esprémer, però no en va sortir ni una gota.

- Mireu-me -va dir el nen, i va posar les mans sota els llençols, va treure un tros de mató que era exacte que una pedra, i va esprémer fins que li va sortir un petit raig de líquid de les mans.

- El papa m’està entrenant -va dir-, però encara tinc molt per aprendre. McConigle estava bocabadat.

- Ara me’n torno a dormir -va dir el nen-; no m’agrada perdre el temps amb ningú que no tingui la força del papa, que no pugui menjar el pa del papa ni treure aigua d’una pedra.

Llavors es va tornar a acotxar, i, mentre Oonagh el cobria amb els llençols, va alçar el dit índex i va dir unes paraules d’advertiment a McConigle.

- Al vostre lloc, jo marxaria d’aquí abans no vingués el meu pare.

- Això que diu és veritat -va dir Oonagh, mentre entatxonava Finn dintre del bressol i l’acaronava per demostrar que orgullosa que s’estava.

- Em sembla que teniu raó -va dir McConigle.

- No sou en absolut de la seva classe -va dir Oonaghm i va recordar a McConigle que, si el nen era així de fort, tan sols podia imaginar-se vagament la immensitat del pare.

- Em deixareu tocar les dents d’aquest infant? -va preguntar McConigle, encara ple de dubtes.

- Naturalment -va respondre Oonagh, i li va agafar la mà, ficant-la de dret a la boca de Finn i explicant-li que el nen tenia les millors dents al clatell. McConigle va quedar admirat de trobar un nen petit amb una filera sencera de queixals, i més admirat encara quan va sentir que petava alguna cosa. Aleshores va notar que el seu dit es desenganxava, i, quan va treure la mà, hi havia una gran ferida allà on havia tingut el dit que ho sabia tot. Finn se l’havia menjat. McConigle estava tan commocionat, i tan horroritzat, que va caure. Aleshores Finn va sortir del bressol i es va abalançar decididament contra el monstre només amb les mans. El podia haver matat fàcilment amb l’espasa, però McConigle li va suplicar que el deixés viure, i Finn, fent d’heroi cavallerós, hi va accedir. Després d’això, McConigle va demanar la pau, va recollir les dents i les seves coses i va prometre que se’n tornava a casa seva, a Escòcia, i que mai més no tornaria a trepitjar Irlanda.

Bryant Keogh

EN PERE SENSE POR Hi havia un noi anomenat Pere, que era molt valent. Havia sentit parlar moltes vegades de la por, però ell no sabia pas quina mena de cosa era ni si era com una mena de bèstia o d'herba o de pedra. Tenia moltes ganes de saber què era i un dia decidí anar-se'n pel món per veure si la trobava. Caminant, caminant, se li féu de nit. Es trobava vora d'una casa i es féu càrrec de demanar-hi posada. Quan s'hi acostà, trobà molta gent que li aconsellà que no hi anés pas, perquè hi havia la por que cada nit sortia. En Pere, tot content, digué: - Precisament jo cerco la por, perquè m'agradaria conèixer-la. La gent el va prendre per boig. A la casa no hi havia ningú, i hi havia una taula molt ben parada amb bon menjar i bon beure. En Pere va sopar i després se'n va anar a dormir. Així que va haver apagat el llum, començà a sentir un catacric-catacrec, com d'ossos de mort, i ben aviat varen començar a caure del sostre, ossos i més ossos. En Pere es va llevar, els va agafar i s'hi posà a jugar a bitlles. A mig jugar va caure un cap de mort, i en Pere, que de tant jugar havia agafat set, el va agafar, se'n va anar al banc de càntirs, va omplir la calavera d'aigua i la féu servir de got. De seguida es va sentir un gran soroll de cadenes, i uns gemecs i crits esfereïdors, i en Pere va cridar: - Qui vulgui res, que vingui! Tot seguit es va presentar un home petitet, petitet, a qui en Pere preguntà què volia, i ell li contestà que havien fet unes obres a la casa i que no les havien pagades, i que moltes de les teules i rajoles eren seves i que les volia. En Pere li digué que se les podia emportar, però que el deixés dormir tranquil perquè tenia son. Es presentaren tota una colla d'homenets, que varen arrencar les rajoles i les teules que eren seves i se'n varen anar. L'endemà tothom preguntava a en Pere com havia passat la nit, i ell els explicà el que li havia passat. I en aquella casa mai més no s'hi va sentir soroll, i el seu amo, de content, va donar a en Pere una bossa de diners. En Pere es tornà a posar a caminar i a tothom que trobava preguntava: - No em sabríeu pas dir si per aquí prop hi ha la por? Perquè la voldria conèixer! I la gent el prenia per beneit. Va trobar uns que li digueren: - Aneu a posar a l'Hostal del Passerell, i sabreu què és por. En Peret, tot seguit se n'hi va anar. L'amo era geperut, el va rebre molt bé i li donà un gran sopar. Quan hagué sopat, li digué que li havia de tallar l'orella esquerra, car ell tallava una orella a tots els hostes que posaven a l'hostal, perquè havia de fer-se un ungüent per a poder-se guarir el gep de l'esquena, i necessitava per fer-lo tres-centes orelles esquerres, i que ja només n'hi mancava una, que era la de'n Pere. Aquest li replicà que no se la deixaria pas tallar, i que si es volia aplanar el gep, ja li aplanaria ell sense necessitat de cap ungüent, i li ventà un cop de porra al gep que li va rebentar, i

de dintre en va sortir una grossa bossa de diners. El geperut quedà mort i en Pere se n'anà amb les dues orelles. Caminant, caminant, se li féu vespre, veié una casa a prop, i se n'hi anà. Estava sola, i trobà al foc tres calderasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com tres rodes de carro, i tres truites més grosses que la plaça de braus. En Pere tenia gana i menjà una mica d'escudella d'una caldera, una engruneta de truita, una miqueta de pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho havia tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres llitarros grans com tot Barcelona. Quan feia una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar. Un d'ells digué: - A mi m'han agafat escudella de la caldera. I un altre: - A mi m'han escarbotat el pa. I el tercer : - A mi m'han agafat un cantonet de truita. Els tres es varen enfadar molt i juraren que si trobaven qui ho havia fet el farien xixina. Quan se'n varen anar a dormir, es trobaren amb en Pere, i en veure'l restaren parats i li digueren: - No et fem por? - Precisament això és el que jo voldria, que me'n féssiu, i, si voleu, ja me'n podeu anar a coure una mica de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és. Els gegants varen restar sorpresos, varen creure qui sap qui era i no el varen fer sortir del llit, i l'amo del llit on dormia en Pere hagué de dormir a terra. L'endemà, en llevar-se, li digueren: - Vols venir? Anem a matar enemics. En Pere els seguí i es passaren el dia matant els enemics a mils de mils. Arribat el vespre, parlaren d'anar a dormir a casa, però en Pere digué que ell es quedava allí mateix, perquè així l'endemà podria començar més d'hora a tornar a matar enemics. Amb uns quants morts es féu com una barraca i es posà a dormir. A mitjanit veié com una llumeta, cercà què era i es trobà amb una vellota que amb uns untets fregava el front dels enemics morts i els feia ressuscitar. En Pere la matà i li prengué la xicra dels untets. Quan tornaren els gegants els digué: - Nosaltres sí que la fèiem bona; és clar que els enemics no s'acabaven mai, si nosaltres els matàvem de dia i una vellota amb uns untets els ressuscitava de nit. I fil per randa els explicà el que havia vist. Els gegants no se'l van voler creure, però ell els digué que li tallessin el cap i que després l'hi tornessin a afegir i que amb els untets tornaria a quedar viu. Ho varen fer i, en efecte, quedà com abans, però els gegants no se'n donaven per prou convençuts. En Pere els proposà de fer la prova amb ells tres; s'hi varen avenir; els tallà el cap, però en tornar-los-els a afegir els el canvià l'un a

l'altre i els posà el davant al darrera. Quan en tornar vius es varen veure d'aquella manera, els agafà una por tan gran que els tres varen morir. En Pere s'estirava els cabells perquè tothom tenia por, fins els gegants, i ell no en podia tenir. Aquells gegants eren una mala gent, i el rei hauria donat qui sap què per treure-se'ls del davant. En saber que en Pere els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan valent el volgué per gendre i li oferí la mà de la seva filla. La princesa que va saber que el gran desig d'en Pere era saber què era por, es proposà fer-la-hi conèixer. Una nit mentre dormia, el descotxà, posà al seu costat una galleda d'aigua, hi donà un cop i esquitxà el ventre de'n Pere, a qui agafà una gran por i un gran esparverament, i digué: - Ara, si em moro no em sabrà greu perquè ja he sabut quina mena de manera de cosa era això de la por. I tururut el conte està acabat i dalt de la porta hi ha un fust, s'ha acabat; amén Jesús.

Contes d’arreu del món País: Camerun FARI L'ASE

Fa molt de temps, quan va néixer la memòria dels humans, encara no sabem exactament quan era, els ases, com totes les altres criatures que habitaven la terra, vivien en un país on no els mancava res. Quin error varen cometre? Ningú no ho ha sabut mai i potser no ho sabrà mai ningú. Sembla que un dia, una gran sequera arrasà aquell país, a través del qual s’anà estenent una fam terrible. Després de paraules i més paraules en consells i assemblees interminables, es va decidir que la reina Fari i el seu seguici de cortesanes marxessin a la recerca de terres menys desolades, regions més hospitalàries i un país més benèfic.

En el regne de N'Guer, on habitaven els homes, hi havia un gran llac que feia créixer boniques collites damunt de terres fèrtils, i Fari va voler aturar-s’hi.

"Però com podrem disposar de totes aquestes coses bones que pertanyen als homes sense risc?", es preguntava Fari.

- Només d’una manera -va pensar- adquirint la seva aparença.

Però va dubtar: L’home dóna voluntàriament als altres allò que li pertany, allò que ha obtingut amb la suor de les seves mans? Fari no ho havia sentit a dir mai: Però la dona no crec que pugui negar-li res, perquè si no recordo malament, mai no he vist negar-li res a una dona, ni he vist maltractar-la, a no ser que estigués boja com un gos rabiós. Així, doncs, Fari va decidir continuar essent femella i transformar-se en dona aquella mateixa nit.

Nar, el conseller del rei de N'Guer, era segurament l’únic d’aquell regne que practicava sincerament la religió de l'Alcorà. "Al·lah-Uah-Kubarru, Asihahadu, anal·la-il·la, Hai-lal·lahu seid-dina, Mahamad-dara, Surul·la. En això no tinc cap mèrit, ja que he de mostrar-me digne dels meus avantpassats que introduïren per la força d’islam al país de N'Guer."

Però Nar també es diferenciava dels altres per un altre motiu: el color de la seva pell, que no li permetia amagar ni el més petit dels secrets. Encara avui, quan un d’ells s’avergonyeix, se sent aquesta dita: Què s’ha empassat l’àrab? Nar era el conseller, ja que era molt fervent i no faltava a cap de les cinc pregàries del dia: la pregària de Sal·làtul-Subahà, la del Sal·làtul-Yuhurí, la del Sal·làtul-Hasirí, la del Sal·làtul Mahiribí i la del Sal·làtul-Isaí.

Un matí, quan feia l’ablució al llac de N'Guer, va tenir una gran sorpresa en veure unes dones que s’hi banyaven. La bellesa d’una d’elles, a qui les altres envoltaven, era tan gran que d’enlluernador sol ixent va entelar-se per al tafaner Nar, i oblidant ablucions i pregàries va córrer a despertar Bur, el rei de N'Guer.

- Bur, Bil·lahí, Wal·lahó! En veritat, en nom de Déu! Si dic mentida que em tallin ara mateix el cap! He trobat una dona al llac, la bellesa de la qual no es pot descriure! Vine al llac, Bur! Vine! És digna de tu!"-, digué Nar al seu rei.

Bur acompanyà el seu conseller moro al llac de N'Guer i tornà a palau amb la famosa dona i el seu seguici. I en va fer la seva esposa favorita

Quan l’home diu al seu caràcter: Espera’m aquí, només cal que l’home es giri perquè el caràcter el segueixi com si fos la seva ombra. L’home no és l’únic que pateix

aquesta desgràcia. L’ase, com totes les criatures, que haurien de viure felices i sense preocupacions a la cort del rei de N'Guer, s’enfadaven i s’enrabiaven cada dia més. Els mancava el que de fet és l’alegria i la felicitat de la seva naturalesa d’ases: bramar, fer pets, rodolar per terra i clavar guitzes.

Així, un dia demanaren a Bur, argumentant que feia massa calor, l’autorització per anar-se a banyar cada dia al llac a l’hora del crepuscle; i Bur els ho va concedir. Un cop reunides les carbasses, les olles i la resta d’estris de cuina, anaven totes al llac i es treien els bubus i les altres robes i entraven dins l’aigua, cantant: Ah! Ah! Ah! Iam Beta Laminto? Sam Bindal·la ...!

Així que cantaven, es transformaven en ases i sortien de pressa de l’aigua, corrent, clavant guitzes, rodolant per terra i fent molts i molts pets.

Ningú mai no va molestar-les. L’únic que hauria pogut fer-ho, l’únic que sortia del poblat a l’hora del crepuscle per fer les seves ablucions i la pregària del Sal·làtut Mahiribí, Bar el moro conseller, se n’havia anat de pelegrinatge a la Meca.

Fatigades i felices, Fari i el seu seguici, retornaven a prendre forma de dona i retornaven a casa de Bur, amb les carbasses i les olles netes.

Les coses haurien pogut continuar sempre així si, per exemple, Nar hagués mort en el camí de la Meca, o si l’haguessin fet presoner, cap a l’est, en el regne dels bàmbara, o en les dels fulah o en el dels haussa, i l’haguessin forçat a ser esclau, o hagués preferit quedar-se la resta de la seva vida prop de la Meca per poder estar més a prop del Paradís.

Però Nar retornà un bon dia, justament quan es feia de nit. I abans d’anar a saludar al seu rei se n’anà cap al llac. Aleshores, va veure les dones i, amagat darrere un arbre, va sentir la seva cançó: Ah! Ah! Ah! Iam Beta Laminto? Sam Bindal·la ... !

- Kung Llaharru Harràparru Nyanyil·lè Haarru!-, va dir Nar, frase que vol dir: Oh, Bil·lahí, Wal·lahí! No és possible, quina sorpresa! Però si aquestes dones es transformen en someres ..., l'esposa de Bur i tot el seu seguici són someres?

Nar arribà a casa de Bur però no li va poder dir res del que havia vist i escoltat, ja que tothom volia saber coses del seu pelegrinatge a la Meca.

Però enmig de la nit, el seu secret, ocult entre el cuscús, el be i l’afartament, l’ofegava i l’ofegava... Així que va anar a despertar el Rei:

- Bur, Bil·lahí, Wal·lahí! Si dic mentida que em tallin el cap ara mateix, però la teva dona més estimada no és humana, és un ase!

I el Rei contestà: - Què em dius, Bar! Quin dimoni t'ha robat la raó en el camí de la salut? I Nar continuà:-Demà, Bur, demà, Inxal·làh! T'ho provaré.

L’endemà, Nar el conseller, va cridar el diali, el joglar del rei, i li va cantar la cançó de Fari, i li va dir:

- Abans de dinar, quan la nostra favorita acaroni damunt la seva cama el cap de Bur, el nostre rei, perquè s’endormisqui, en lloc de cantar la glòria de reis difunts, tocaràs el teu gàmbare i cantaràs la cançó que jo t'he cantat.

- Que potser la vas sentir a la Meca, aquesta cançó? -li preguntà el diali a Nar. I Nar respongué:

- Ets curiós, curiós ... com tot diali que s’estimi. No, no l’he sentit a la Meca, però ja te n’adonaràs del poder de la meva cançó ...

Arribat el moment que Nar esperava, Bur estava somnolent, el cap damunt la cama de la seva esposa favorita; esperava que Nar tornés a explicar el seu pelegrinatge a la Meca, el diali cantussejava dolçament, netejant el seu gàmbare, i a un senyal de Nar, propici i murri, es posà a cantar la cançó.

- Bur, rei meu -va dir la Reina plorant-. Impedeix al diali que canti aquesta cançó.

- Per quina raó dona estimada? La trobo molt bonica ... -va dir el Rei.

- És una cançó que Nar va sentir a la Meca... -explicà el diali.

- T’ho prego, amo meu! -gemí la favorita- Atura’l ...perquè em fa molt de mal dins el cor, perquè es canta en la nostra terra en els funerals.

- Però això no és prou raó com per a fer callar el diali... -va dir el Rei, mentre el diali continuava cantant.

De sobte, la cama de la reina, que sostenia el cap de Bur, es va endurir i sota la roba aparegué una ungla duríssima i després una pota. L’altra cama també es transformà, les orelles se li allargaren, el seu rostre bonic també... Rebutjant el seu reial espòs, Fari transmutada en ase, enmig de la casa, es va posar a clavar guitzes a tort i a dret, desencaixant la mandíbula de Nar, el moro conseller.

En les cases veïnes, en les cuines, en els patis, les guitzes i els hi-han, indicaven que el seguici de Fari havia seguit, també, la mateixa sort que la seva reina. Com ella, com la seva reina, foren ensinistrades a cop de garrot i de regnes, igual que tots els ases que, inquiets i sense cap notícia de les seves dones, sortiren a la seva recerca i passaren pel Regne de N'Guer.

I diu Amadu Kumba:

- I és després de Fari que els ases aprenen a cops de garrot i troten, carregats, per tots els senders i camins, sota el sol i sota la lluna.

Miquel Essomba

Contes d’autor

Segurament fou un dia com avui, anònim i sense contingut. Un d’aquells dies en que no passa res i acabes per oblidar, com si mai hagués existit. El carrer farcit de gent i al mateix temps buit d’humanitat. Mirades perdudes i passes apressades: així és la vida a la gran ciutat. Aquell dia jo era un de tants i tants que corren pels carrers com si fossin impulsats per un enginy enigmàtic i secret que ens fa moure d’una banda a l’altra. Sense preguntes, sense qüestionar-nos res. Per què? Així està escrit i per alguna cosa serà. Però aquell dia alguna cosa va canviar perquè una persona es va apropar a mi i em va parlar. Recordo la seva breu salutació i el seu somriure amable i confiat. Com pot ser que algú a qui no conec de res gosi abordar-me pel carrer d’aquesta manera? No podia deixar de sorprendre’m i de mostrar evidents signes d’incredulitat davant del que estava veient. Em vaig quedar immòbil i callat, sense saber com reaccionar. - Els núvols són molt bonics avui, i corren molt!, em va dir. - Perdoni senyor, que potser ens coneixem? - No ho crec, sóc nouvingut per aquí. Hem dic Hogol, i tu? - Jo em dic Joan... Quin nom és aquest de 'Hogol'? - És el meu nom, no t’agrada? - Sí, sí, i tant, és molt maco! però es que faig tard de manera que si em perdona... - Be, ja t’acompanyo, des d’aquí no es veuen bé els núvols. - Perdoni senyor, però com li deia tinc molta pressa, adéu!! - On vas? - Tinc molta feina per fer. - I és clar! Els núvols corren tant, avui... gairebé no tens temps de veure’ls tots i com es transformen. Vine amb mi, conec un lloc on no se’ns n’escaparà pas cap!

Em va agafar la mà i va començar a estirar-me tot i provant que el seguís però jo em vaig alliberar i li vaig cridar a la cara: - Escolti: és boig o què? Deixi’m en pau! - Però què et passa home? No vols anar a veure els núvols? - Per què dimonis vull veure uns estúpids núvols? És maco... A mi m’agrada mirar-los. De vegades fins i tot m’imagino que puc volar i vaig fins allà dalt, i que puc veure tot el món com ficat dins una bola de vidre, remenut i als meus peus. És fantàstic!! Apa, vine amb mi, ja veuràs com t’agrada! Em va tornar a agafar la mà i a estirar-me, però aquest cop no vaig resistir-me. Potser fou per l’estranya situació, potser perquè tenia una mica de por. El fet és que em vaig deixar portar. Després de caminar una breu estona varem arribar al port i un cop allí a l’escullera. En arribar es va aturar i va cridar: 'Ja hi som, que et sembla?' - Què em sembla el què? - Aquest indret, no és fantàstic? - I què té de fantàstic? - Doncs tot! Mira: des d’aquí es veu perfectament tot el cel, i si baixes els ulls tens tot el mar davant teu. - I tot això per a què serveix? - Per res, però és maco. No són bonics els núvols? Tant blancs, tant grans i tant llunyans. - Jo quan veig un núvol agafo un paraigua. - I tant! No és genial? Mai t’has preguntat d'on ve l’aigua de la pluja? - ??? - L’aigua!!! ve d’algun lloc! Potser d’algun lloc molt lluny d’aquí. Potser és un núvol australià, amb forma de cangur. O potser ve de l'Antàrtida, brrrr quin fred! Potser és un mini-núvol que tot just ve de la piscina del teu veí. De vegades m’agradaria poder parlar el llenguatge dels núvols perquè em poguessin dir d'on venen. De debò que mai t’has preguntat d'on venen els núvols? - Doncs no... - Vaja! ets una mica estrany tu, eh? - Estrany jo? Jo estrany? - I tant: mai t’has preguntat d'on venen els núvols. Això és molt estrany. - I quina importància té això? El núvols vénen i se’n van i ja està. I no parlen!! - I tu com ho saps? Has parlat amb algun? Segur que no!

- Evidentment que no. Els núvols no parlen. - No parlen com nosaltres, però diuen coses. Tan sols has de mirar-los amb atenció. - Què és el que diuen, que plourà? - Moltes coses. Anuncien la pluja, és clar, però això no té importància. Els núvols parlen de coses que no es poden veure, coses que solament es poden sentir. - Com? - Si home! Els núvols són com un mirall, Reflecteixen el que tu els projectes. Et mostren la teva pròpia ànima. - Vinga home! Estàs sonat! - Pensa una mica, a veure... mira!! Veus aquell núvol? Digue'm què hi veus? - Un núvol... - Però pensa home! Què et ve al cap quan el mires? - Que agafi el paraigua? - No, no, no, no!! Parlo del núvol en si. De la forma, de la mida, del color. Mira’l i digue'm què et recorda. - Home no ho sé. S’assembla a un cotxe però molt vagament... - Bé, ja és alguna cosa! Jo més aviat et diria que és una carruatge estirat per sis cavalls i dues eugues, dels quals les dues eugues i quatre cavalls són negres i la resta grisos, però en fi, no està malament. - Això és un joc de quitxalla. La mainada ho fa. Miren un núvol i diuen el que els recorda. Que potser ets una mica retardat o què? - Vaja, ja veig que no has entès res oi que no? No te n’adones que no hi ha dues persones que vegin el mateix núvol? Els núvols no tenen forma, els la donem nosaltres! Per això són un mirall. Veiem en ells el que nosaltres volem veure, el que portem dins nostre. A ells tan els fa el que pensem d’ells mateixos, existeixen i ja està. Vegis el que vegis en un núvol mai deixarà de ser-ho. Els núvols són com la vida. Hi són per tothom. Pots mirar la teva vida de moltes maneres però no per això deixarà de ser la teva vida. Has d’utilitzar la teva fantasia. Per què conformar-se amb un cotxe si pot ser un carruatge? Per què tenir una vida avorrida i rutinària si la pots fer alegre i plena de sorpreses? No veus que la vida que duus només depèn de tu mateix? Tu decideixes en què es converteix un núvol i tu decideixes en què converteixes la teva vida. - Però no és el mateix, tu no pots fer el que vulguis a la teva vida! No puc ser milionari, només desitjant-ho. - Bé, en això tens raó... en part. Per què t’agradaria ser milionari? No creus que per sentir-te com un d’ells no cal ser-ho? Et parlo de sentiments, de sensacions, de fantasia. Pots passar-te tot el temps veient les coses negativament. Pots deixar passar els anys un rere l’altre sense preguntar-te

que n’has tret de profit. Pots arribar a oblidar que la teva vida no és tant llarga i que no es mereix ésser malaguanyada. Però també la pots omplir d’il·lusió i fantasia. Fer cada dia diferent, intentar-ho almenys. Mirar cap el cel i quedar-te com un estaquirot veient el blau intens que hi ha en ell. I a la nit, allargar els braços cap a la lluna i desitjar amb totes les teves forces poder estar allí. Mirar un vaixell que desapareix per l’horitzó i preguntar-te on anirà, què hi ha allí, per què? No veus que el món que t’envolta és bonic? Per què ignorar-lo si no s’ha de pagar per gaudir-ne? Creus que la vida que tu veus és millor que la que jo veig? Això és el que va dir: 'Creus que la vida que tu veus és millor que la que jo veig?' Després va girar cua i va marxar. Jo em vaig quedar allí durant una estona, intentant comprendre el que aquell estrany m’havia explicat. Però no ho aconseguia. Vaig tornar a casa, tot intentant convèncer la meva ment que tot allò eren senzillament les idees d’un boig i que no havia de preocupar-me’n més. Però alguna cosa estranya passava perquè en el fons alguna cosa em deia que aquell home tenia raó, o part de raó en tot allò que havia dit. Els següents dies després del meu encontre vaig pensar molt en tot allò però tot i així no aconseguia trobar-hi cap sentit. Finalment vaig oblidar-ho tot i ara, afortunadament tot segueix igual. Bé, si us haig de ser sincer haig de dir que de tant en tant (molt pocs cops), alço la mirada cap el cel. I de tant en tant com us deia, veig un núvol que em recorda alguna cosa. Aleshores m’aturo i l’observo amb atenció per poder copsar tots els seus detalls. Però això és pura anècdota. La meva vida segueix com sempre i així és com ha de ser. Això de la fantasia son rucades per als nens i jo ja no sóc un minyó precisament, ni tampoc puc perdre el temps amb aquestes tonteries. De tota manera, crec que un dia (no em pregunteu pas perquè) m’aproparé a l’escullera.Segur que des d’allí podré veure tots els núvols!!!

LA CABRA DEL SENYOR SEGUIN Nicole Boivert (França, conte adaptat d'un text Alfons Daudet) El senyor Seguin mai no havia tingut sort amb les seves cabres. Les perdia totes de la mateixa manera: un bon dia, trencaven el seu cordill, se n'anaven cap a la muntanya i, allà dalt, el llop se les menjava. Ni tan sols les carícies del seu amo, ni la por del llop, res no les feien quedar. Diuen que eren cabres independents, que volien, fos com fos, l'aire lliure i la llibertat. El senyor Seguin que no entenia res del caràcter dels seus animals estava consternat. Deia: - S'ha acabat. Les cabres s'avorreixen a casa meva, no en guardaré mai cap. Això no obstant no es va desanimar i, després de perdre sis cabres de la mateixa manera, va comprar-ne una setena; però, en aquest cas, va tenir cura de triar-la ben jove perquè s'acostumés millor a quedar-se a casa seva. Que n'era de maca la cabreta del senyor Seguin! Que n'era de maca, amb els seus ulls dolços, la seva barbeta i els seus pèls blancs que semblaven un abric! A més era dòcil, es deixava munyir sense moure o posar el peu a la galleda. Era un encant de cabreta... A darrera de casa seva, el senyor Seguin tenia un prat molt maco. Hi va deixar la Blanquette, com havia anomenat la nova cabra, la va lligar en el lloc més agradable, tenint cura de deixar-li prou cordill i, de tant en tant, anava a veure com es trobava. La cabra era feliç i menjava l'herba amb tant de gust que el senyor Seguin n'estava encantat. - Per fi -pensava l'home- vet aquí una que no s'avorrirà a casa meva! Però, el senyor Seguin s'equivocava. Un dia, mirant la muntanya, la Blanquette va pensar: - Que bé s'hi deu estar allà dalt! Quin plaer de poder saltar per l'herba alta, sense aquest maleït cordill que fa mal al coll... Menjar l'herba d'un prat, això només és bo per al ruc o el bou!... Nosaltres, les cabres, necessitem espai. A partir d'aquest moment, l'herba del prat li va semblar sense gust. L'avorriment va arribar. La Blanquette es va aprimar. No va donar tanta llet. Feia llàstima de veure-la tibar tot el dia del cordill, els ulls mirant cap a la muntanya, fent "be, be"... tristament. El Sr. Seguin s'adonava que a la seva cabreta li passava alguna cosa però no sabia què era fins que, un matí, quan acabava de munyir-la, la Blanquette es va girar i li va dir a la seva manera: - Escolti, Sr. Seguin, m'avorreixo aquí, deixi'm anar a la muntanya. - Déu meu!... Ella també! -s'exclamà l'home estupefacte. I, de l'ensurt, va deixar caure la galleda de la llet. Després, assegut a l'herba, al costat de la seva cabra, li va dir: - Així doncs, Blanquette, em vols deixar? I ella va contestar: - Sí, senyor Seguin. -Però, que et falta herba aquí? -Oh no, senyor Seguin. -Potser el cordill és massa curt? Vols que te'l posi més llarg? -No val la pena, senyor Seguin. -Llavors, què et fa falta? Què vols?

-Vull anar a la muntanya, senyor Seguin. -Però desgraciada, no saps que a la muntanya hi ha el llop? I que faràs quan vindrà?... -Li donaré cops de banyes, senyor Seguin. -Tant li fan les teves banyes al llop. S'ha menjat cabres amb banyes molt més grans que les teves... Saps, la vella Renaude, que estava aquí l'any passat, era una cabra forta i valenta com un boc. Doncs, va lluitar amb el llop tota la nit... i finalment, al matí, se la va menjar. -Carai!, pobra Renaude!... Tant me fa senyor Seguin, deixeu-me anar a la muntanya. -Renoi! -va pensar el senyor Seguin- Però què els passa, a les meves cabres? Encara que saben que el llop se les menjarà ... No pot ser, et salvaré, dolenta. I per por que no trenquis el cordill, et tancaré en un estable i t'hi quedaràs per sempre. Dit i fet, el senyor Seguin va portar la cabra en un estable fosc i va tancar la porta ben tancada. Malauradament, havia oblidat la finestra i, així que va girar l'esquena, la cabreta se'n va anar. Quan la cabra blanca va arribar a la muntanya hi va haver un enamorament general. Els vells avets no havien vist mai una cabra tan bonica. Va ser rebuda com una reina. Els castanyers s'inclinaven fins a terra per acariciar-la amb les seves branques, les ginestes d'or s'obrien al seu pas i feien tan bona olor com podien. Tota la muntanya era una festa en honor seu. Que n'era de feliç la Blanquette! Ja no hi havia cordill... res que la privés de saltar i menjar herba al seu gust... Aquí si que n'hi havia, d'herba!, alta fins les banyes!... I quina herba! bona, fina, saborosa, feta amb mil plantes... Era una altra cosa que l'herba curta del prat d’allà baix. I les flors!, de tota mena: blanques, vermelles, grosses, petites, tot un bosc de flors silvestres impregnaven l'aire d'olors molt diverses. La cabra blanca, mig borratxa, s'hi rebolcava, les potes en l'aire, rodolava pels talussos barrejant-se amb les fulles caigudes i les castanyes. Però, de sobte, s'aixecava d'un bot i, hop!, corria a través dels esbarzers i dels boixos, ara a dalt d'un cim, ara al fons d'un precipici, a baix, a dalt, a tot arreu... Semblava que hi hagués deu cabres del Sr. Seguin a la muntanya! És que la Blanquette no tenia por de res. D'un salt franquejava grans torrents, els quals, al seu pas, l'esquitxaven de pols humida i d'escuma. Llavors, xopa, anava a estirar-se sobre alguna roca plana i es deixava assecar pel sol... Una vegada, apropant-se a la vora d'un pendent, va veure a baix, molt avall de la vall, la casa del senyor Seguin amb el prat al darrere. Això la va fer riure molt. - Que petit! -va pensar- com és que vaig poder cabre-hi? Pobreta!, veure's tan amunt, es creia almenys tan gran com el món... En definitiva, va ser una jornada meravellosa per a la cabra del senyor Seguin. Cap al migdia, corrent per tots costats, va trobar-se amb un ramat d'isards que estava rossegant vinya salvatge. La nostra petita corredora, amb vestit blanc, va causar sensació. Li van donar el millor lloc per menjar vinya, i tots aquests senyors es van mostrar molt galants... Tanmateix, diuen que un jove isard de pèl negre va agradar a la Blanquette. Els dos enamorats es van perdre pel bosc durant una hora o dues, i si voleu saber què es van dir, aneu a demanar-ho a les fonts xafarderes que corren entre la molsa. De sobte, el vent va ser més fresc. La muntanya es va tornar de color violeta; era el vespre... - Ja! - va dir la cabreta, i es va parar molt sorpresa. Allà baix, els camps estaven perduts entre la boira. El prat del senyor Seguin havia desaparegut, i, de la caseta, tan sols se'n veia la teulada amb una mica de fum. Va sentir les campanetes d'un ramat que tornava a casa, i va sentir la seva ànima molt trista. Un ocell, que també tornava al niu, la va refregar al seu pas. Es va esgarrifar... i després va sentir un crit per la muntanya: - Hu! hu! -, feia el llop.

Va pensar en el llop, durant tot el dia, la boja, ni hi havia pensat pas... En aquell precís moment es va sentir una trompa molt lluny en la vall. Era el bo del senyor Seguin que intentava un últim esforç per fer-la tornar. -Hu! hu! -feia el llop. -Torna! torna!... -cridava la trompa. La Blanquette va tenir ganes de tornar; però, recordant el prat, el cordill, va pensar que ara ja no podia suportar aquella vida i que valia més quedar-se. La trompa ja no se sentia... Darrere seu la cabra va sentir un soroll de fulles. Es va girar i va veure en la foscor dues orelles curtes, ben dretes, amb dos ulls que brillaven ... Era el llop. Enorme, immòbil, assegut, estava allà mirant la cabreta blanca i assaborint-la ja. Com que sabia que se la menjaria, el llop no tenia pressa; només quan es va girar, es va posar a riure: - Ha! Ha! la cabreta del senyor Seguin -i va passar la seva gran llengua vermella sobre la seva boca negra. La Blanquette es va sentir perduda... Un moment, recordant la història de la vella Renaude, que havia lluitat tota la nit però que al matí havia estat menjada, es va dir que potser valdria més que el llop se la mengés de seguida; llavors, canviant de parer, es va posar en guàrdia, el cap abaixat amb les banyes endavant, com una valenta cabra del senyor Seguin... No és que tingués l'esperança de matar el llop -les cabres no maten el llop- però només per a veure si podia aguantar tant de temps com la Renaude... Aleshores el monstre va avançar i les petites banyes es van posar en moviment. Ah!, que n'era de valenta la cabreta, com es defensava! Més de deu cops, va obligar el llop a recular per a recuperar força. Durant aquelles treves d'un minut, la golafre encara collia amb pressa una mica de l'herba que tant li agradava, després tornava al combat, la boca plena... Això va durar tota la nit. De tant en tant la cabra del Sr. Seguin mirava les estrelles ballant en el cel clar, i pensava:- Oh!, tant de bo aguanti fins l'alba... Una darrera l'altra, les estrelles es van anar apagant. La Blanquette va redoblar els cops de banyes, el llop els cops de dents... Una llum pàl·lida va aparèixer a l'horitzó... El cant d'un gall va pujar de la vall. - Per fi -va dir el pobre animal, que només esperava el dia per a morir. I es va estirar al terra amb el seu pèl blanc tan bonic tot tacat de sang ... Llavors el llop es va llançar sobre la cabreta i se la va menjar.

Contes d’arreu del món País: Sèrbia LA CASETA DE L'ERIÇÓ L’eriçó, eriçonet, sempre passeja pel bosc, sense carreteres ni camins. L'eriçó es dedica a la caça i sempre

se'l pot veure amb tres-centes punxes, preparat per atacar el llop, l'ós i fins i tot l'ovella. Tots els animals

del bosc coneixen el gloriós caçador... Les àligues l'aprecien, el llop se n'amaga, la serp té malsons al

vespre per culpa seva. Davant d'ell el dia avança i el terror es fa més i més gran per on va passant.

Un dia l'eriçó va rebre una carta, una carta molt dolça. La carta deia així: Per a l'amic eriçó, eriçonet. Eriçó, germà, Somio amb tu molt sovint i penso moltíssim en tu. Ara t'escric des del pedregar, amb una ploma d'oca. Que bé que escriu! Vine a dinar amb mi a casa meva. Vine, no et faci mandra. T'espero amb la cassola plena i la boca feta aigua, vine corrent.Una abraçada afectuosa i una dolça salutació. La signava la guineu, guineueta. L'eriçó digué: - Amb el menjar no es pot fer broma. Vaig a preparar-me per anar a dinar a casa la guineu. L'eriçó, eriçonet, s'examinà les punxes i les afinà una a una mentre pensava: -Que content que estic que la guineu m'hagi convidat a dinar. Quan el sol ja era al cel, l'eriçó va arribar a casa de la guineu. Davant la llodriguera de la guineu, feta amb parets de pedra, l'eriçó es tragué el barret i li va fer una reverència somrient. Era un veritable cavaller, saludà la guineu molt amablement: -Bon dia guineu virtuosa, et saludo amb les meves tres-centes punxes, et desitjo que la ploma de gall decori casa teva i que la treva cassola estigui plena de gallina. Que visquis eternament en pau i alegria i que mai no sentis bordar el gos. T'agraeixo molt que m'hagis convidat perquè tinc l'estómac buit. La guineu ja ho tenia tot a punt i van començar a menjar, un àpat boníssim i fantàstic. Els plats s'anaven succeint, un rere l’altre. L'eriçó brindava sovint per la salut de la guineu i per la seva casa. A la quarta hora de menjar, ja tenia la panxa estirada com una pell de tambor. En arribar la nit, va aparèixer la primera foscor i el cel era morat, sortien les papallones i bufà un vent suau de nit que feia sonar les fulles, callava el bosc, ja no hi havia sorolls i els ulls dels gats salvatges brillaven, les cuques de llum encenien els seus lots amb una llum meravellosa ensenyant la direcció als animals. El senyor mussol féu el seu crit de guerra. Alerta ocells, ha començat la cacera! L'eriçó s'aixecà i es va rentar la boca: - He d'anar a casa, ja és tard, tot era molt bo, deixem-nos ja de menjar. Ja estic molt, molt tip. Moltes gràcies afectuosa guineu! La guineu va respondre: - Queda't avui a dormir a casa meva. - No, no puc, he d'anar a casa meva perquè ja és molt tard. La guineu insistia, insistia, li pregava i li agafava la mà , però l'eriçó no canvià d'opinió.

- Estic molt agraït per la teva invitació, però prefereixo la meva humil casa. La guineu va quedar sorpresa i va deixar marxar l'eriçó. Però va tenir curiositat per conèixer la casa de l'eriçó.

- La casa de l'eriçó deu tenir de tot en abundància. Vaig a veure-la en secret. La guineu va marxar com una ombra silenciosa. Les seves potes semblen d'escuma i corrent, així, molt silenciosa i calladeta, de sobte es trobà el llop. - On vas? Digues-m'ho a mi que sóc caçador, és que potser has trobat alguna ovella en algun lloc? Ho sabré en olorar-te. La guineu va dir: -Segueixo l'eriçó perquè vull saber perquè estima tant casa seva. Digué el llop: Ah!, cases, punyeteres. Jo, la meva, per una mica de menjar la donaria. Saps què? Vinc amb tu, ja que m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó. Mentre corrien ràpids com fletxes, es van trobar l'ós, amic de les abelles, que els estava observant. - Pressa sospitosa -l'ós els mirà-. Potser heu trobat una mica de mel? Mentrestant l 'eriçó caminava pel bosc i es guiava per les branques i la lluna groga li ensenyava el camí. L'eriçó parlà per a ell mateix mentre els estels brillaven: - Caseta meva, paradís formós. L'ós va dir: - Llar?, bestieses! La meva la donaria per unes peres podrides o per una gerra de mel, a qualsevol li donaria -deia l'ós, que li agrada menjar-. Vinc amb vosaltres perquè m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó. Tots tres corrien com un riu desbordat. De sobte es van trobar en el fang on hi havia el porc senglar banyant-se, els mirava amb els ulls mig tancats i somiant en menjar. - Amics, tinc els meus dubtes, on anem? Sembla que en algun lloc hi ha d' haver un menjar meravellós. El porc senglar sortí amb molt soroll i el llop li va respondre: - Estem buscant el motiu pel qual l'eriçó estima tant el seu niu. - El propi niu? -respongué sorprès el porc senglar-. Si et plau! Per la meva mantega, no m'ho puc creure. Vinc amb vosaltres perquè m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó. Tots quatre corrien junts cap al seu objectiu; per on passaven ho destrossaven tot com si fossin una tempesta. Van arribar a casa de l'eriçó i es van quedar observant. L'eriçó passà pel costat d'un vell tronc d'olivera i sota el tronc hi havia un forat fosc i silenciós amb una catifa feta de fulles seques. L'eriçó hi entrà saltant d'alegria, va tocar i fent soroll amb

les fulles mentre buscava un lloc on dormir, es va fer el llit, badallà i es posà a dormir, estirà les cames mentre, molt tranquil i alegre, parlava sense parar. - Caseta bonica, la meva llibertat, palau diví de sostre de fusta, llit suau amb terra de fulles, sempre et seré fidel; per res del món no et canviaria, visc en tu sense preocupacions ni por. Sempre et defensaré, fins l'últim moment. L'ós, el porc senglar i el llop cridaren alhora fort: - Eriçó beneit, espècie amb punxes! Així valores la teva barraca vella? Amb un sostre podrit i un terra dèbil, és una casa de gossos, estreta i sòrdida. Segur que hi ha fins i tot puces. Per ella, nosaltres acceptaríem qualsevol cosa sense pensar-nos-hi gaire. D'aquesta casa no tindríem motius per sentir-nos orgullosos. Això digueren tots tres molt enfadats mentre la guineu, llesta, estava molt silenciosa. L'Eriçó es va llevar amb els ulls molt brillants i respongué així a uns convidats tan estranys: - Sigui quin el meu naixement, pobre o ric, l'estimo i m'agrada. És senzill i pobre però és meu i aquí sóc lliure i en sóc l'amo. Sóc treballador, m'esforço molt i em dedico a caçar. Visc tranquil sota el meu sostre.Solament els pidolaires canviaríeu la vostra llar per menjar, només per això, beneits tots tres, no teniu llar pròpia i viviu de la mendicitat i dels robatoris, i acabareu malament. Tot això ho escoltava la guineu i jutjava que eren unes paraules molt sàvies. - Ara veig que l'eriçó té raó. Va dir això i marxà, i tots tres, tant l'ós, com el llop, com el porc senglar tornaren a cridar l'eriçó. - No te raó, i tu guineu beneita deixa't de bromes. Però va passar el temps i vet-ho aquí que tot va anar de la manera que tot seguit us explico. El llop torturador -pobre- el varen matar molt aviat, en una cacera. L'ós barroer, pobret, fins a la mort el picaren les abelles. El porc senglar, va caure com un gos. Durant l'hivern el matà un caçador. Ara, en el bosc sense camí, l'eriçó, eriçonet, passeja i caça, mentre hàbil en el seu treball té la pròpia llar per viure feliç per sempre. Jovan Trísic

Contes d’autor

Explica una llegenda que un cop, no pas massa lluny en el nostre record, l’últim dels Hogol va arribar al regne d'Argal. El sobirà d'aquell indret era Argal III, casat feia pocs anys amb la bella princesa Sara, per la qual cosa tota, la cort es va desplaçar d'una ciutat a una altra per desig exprés de la nova reina. El rei era conegut per la seva particular debilitat per la carn de porc. Tenia grans extensions del seu regne dedicats a la seva criança. Per aquesta raó se l'anomenava familiarment el 'Rei Porquet'. I així va passar, que Hogol va arribar al castell on habitava el rei i tot el seu seguici i de molt bona manera va ser rebut i tractat. Allí va conèixer la Nat, la maga amb cabells del color del coure, que sempre aconseguia amb la seva sola presència arrencar un somriure; i al valent Sir Alfons: famós i admirat per la seva força i valentia en les caceres de porcs senglars. Al costat de tan noble guerrer sempre es trobava el seu fidel escuder Conrad, persona un xic introvertida però amb un noble cor. Hogol es va sentir immediatament interessat per la màgia d’en Nat i els seus poders, ja que encara que en menor grau, ell també sabia una mica de les arts dels encanteris. És per això que un dia en Nat va convidar en Hogol a les seves estances per ensenyar-li alguns trucs amb la màgia. Un cop allí, en Nat li va ensenyar l'encanteri de la paret d'aigua. Ella l'anomenava així perquè aconseguia que una paret qualsevol tingués l'aparença de l'aigua quieta d'un estany, reflectint tot el que es trobava davant seu. Allò era molt més que qualsevol altre truc que en Hogol hagués vist mai i es va mostrar molt impressionat: - La teva màgia és veritablement poderosa, Nat. Coneixes altres encanteris tan meravellosos com aquest que m'has ensenyat? - En conec un altre que encara és millor que aquest però no he aconseguit que funcioni del tot bé. - I en què consisteix? - Jo l'anomeno el 'bagul dels records' i el que fa és guardar en aquest bagul que veus en aquest racó de la cambra totes les imatges que s'han reflectit a la paret d'aigua. Però alguna cosa falla perquè no aconsegueixo que l'aigua estigui quieta i en moure's distorsiona els reflexos que tinc guardats. Hauré de repassar els meus llibres d'encanteris. - És increïble... potser podries ensenyar-me algun d'aquests llibres per aprendre’n alguna cosa. - I tant! Són tots en aquesta taula. Pots venir a llegir-los quan vulguis, però trigaràs temps per aprendre’n alguna cosa.

- Potser el Rei seria tan amable amb mi de deixar-me quedar amb vosaltres un temps i així podria aprendre alguna de les teves arts. - Crec que accedirà de bon grat a la teva petició, ja que és sabut que mai nega la seva hospitalitat a persones nobles com tu. Efectivament, el Rei es va mostrar molt generós, fins i tot complagut en saber les intencions del Hogol. Va ordenar que se li preparés una estança gran però acollidora i que se’l tractés amb respecte i cortesia, cosa que no era necessària ja que la gent ja l'havia acceptat com un d'ells. Potser va ser per la seva senzillesa i simpatia, no ho sabia del cert, però era clar que se sentien a gust en la seva companyia i ell amb la d'ells. Aviat va conèixer les bromes d'en Marçal, amb el qual va compartir tota mena d’històries còmiques; i l'hàbil Toms, l'administrador del tresor reial, del quan deien els seus amics que era capaç de fer diners venent pedres. D'aquesta manera anava passant plàcidament el temps en aquelles terres, aprenent la màgia dels llibres d’en Nat i passejant pel camp amb les belles dames de la cort muntants damunt de Rosinant, el seu fidel cavall blanc. Elles sempre tenien un somriure d’agraïment per agrair-li la seva atenció, especialment la jove i alegre Mercè, que venia, dia rere dia als esmentats passejos. Però un terrible succés va venir a trencar la calma i la pau que regnava en aquell castell de fantasia. Va ser Nunci, la millor amiga de Nat la que es va presentar mentre estaven repassant els seus llibres per advertir-nos que el Rei estava molt furiós. - Correu, correu, una cosa terrible ha passat!- Què ha passat? - Ràpid, ràpid...! Hogol no havia vist mai Nunci tant espantada, ja que era una de les dames més alegres i trempades del castell. És per això que va pensar que el problema havia de ser realment greu. Tots tres van anar a trobar-se amb el Rei per esbrinar la natura de tan terrible succés. Van arribar a la sala del tro reial on ja estaven reunits tots els cortesans. El jove i ben plantat Dav es va apropar per explicar-los què havia passat. - Sembla que ha arribat un lleó feréstec al regne i que està devorant tots els porcs que es troba al seu pas. - Però és que els porcs estan lliures pel camp? - I tant, així la seva carn és més tendra i suculenta. Aquestes són les ordres del Rei. El Rei se sentia veritablement ple d'ira i no parava de cridar i de moure els braços de manera desafiant. - Que potser no hi ha ningú en aquest regne que pugui aturar aquesta bèstia? - És que hem de deixar que aquest monstre devori tots els meus estimats porquets sense ni tan sols moure un dit? - Són nombrosos els valents que s'han encarat amb ell, Majestat (va respondre Ferrn, el conseller reial), però ningú ha aconseguit ni tan sols espantar-lo. És una fera veritablement magnífica. - Magnífica? Magnífica? Aquesta cosa es menja els meus porcs! És abominable! Vull que el matin!! A l’acte! Jo sóc el Rei i aquest es el meu desig i la meva ordre! - Nosaltres acabarem amb aquest engendre, Majestat! - Qui ha parlat? Apropeu-vos!- Amb el vostre permís, Majestat... Som els cavallers de l'Ordre d'Artur Ensen, que anem camí del nostre llunyà regne i vós ens heu donat generosament aixopluc per uns dies.

- Qui són aquests individus i per què vesteixen d'aquesta manera tan senyorial i parlen en aquest to una mica altiu? (va preguntar Hogol a Nat).- Són cavallers del regne d'Artur Ensen. Van arribar fa uns dies camí de la seva pàtria. - Dieu que podeu posar fi a aquest malson? (va preguntar el Rei) - Poso la meva espasa al vostre servei, Majestat. I amb ella la dels nobles cavallers que m'acompanyen. - Si és cert el que dieu, la meva gratitud cap a vosaltres no tindrà límits. Partiu immediatament en la seva recerca i no torneu fins que l’hagueu matat. - Així ho farem. Majestat... I amb aquestes paraules els cavallers van marxar del castell per trobar el lleó que estava matant els innocents porquets del regne d'Argal. Els dies següents no van ser massa esperançadors, ja que constantment arribaven notícies de noves matances de porquets, però cap de la mort del lleó, per això el Rei se sentia molt trist i frustrat. Després d'un mes d’infructuosa cacera, els cavallers van tornar al castell capcots i esgotats. - I doncs? ,va preguntar impacient el Rei. On és el cap d'aquest animal? - Majestat, ho sentim molt però no l'hem pogut matar. Hem lluitat contra ell nombroses vegades, sempre amb valentia i coratge però tot i així no hem aconseguit derrotar-lo. Aquesta bèstia té la força de cent homes i és més feréstec que cent tempestes! Ningú pot derrotar-la. - Greus notícies ens heu dut, nobles cavallers i tot i que la vostra croada ha estat infructuosa, agraït us estic. Aneu a les vostres cambres a descansar, us ho heu guanyat. Jo per la meva part em retiro també perquè necessito meditar sobre tot això. I sense dir res més ni mirar ningú, el Rei va sortir de la sala amb rostre veritablement preocupat. En Hogol se sentia una mica incòmode en aquesta situació, ja que desitjava ajudar però per altra banda els Hogol no són gent de lluita, per la qual cosa poc servei podria donar. És per això que va decidir marxar d'aquelles terres i seguir el seu viatge. En exposar les seves intencions a en Nat, ella es va sentir una mica trista però va comprendre els motius que l'empenyien a fer-ho. - No et sentis malament per no poder matar el lleó. Ni els més valents cavallers han pogut contra ell de manera que no podries fer res per vèncer-lo - Certes són les teves paraules, Nat, però en l'esperit dels Hogol sempre viuen els anhels d'ajudar qui està patint i el vostre Rei està patint molt en aquests moments. - Ho sé, però hi ha coses que es poden resoldre tan sols amb la voluntat. A aquest lleó només el podria derrotar un altre lleó tant fort com ell. - Què has dit?- Que només un lleó tan gran i fort com ell podria derrotar-lo... - És clar!! És veritat! No se m'havia acudit! Ja ho tinc! - Què és el que se t'ha acudit? A què ve tot això?- Anem a veure el Rei, corre!! I així va ser que en pocs minuts el Rei estava novament assegut en el seu tro davant d'en Hogol i la Nat. - Majestat, crec que sé com podem lliurar-nos del lleó (va dir en Hogol) - Estàs segur del que dius, amic meu?- Crec que sí, majestat, però necessitaré ajuda. - Et donaré el que necessitis, per tal que matis a aquest animal.

- Solament necessito uns paletes i l'ajuda de la Nat, majestat. - Paletes? Què és el que estàs barrinant?- Vull fer un mur , Majestat - Que potser vols tancar als meus porquets com vulgars lladregots? - No majestat, només vull fer un petit mur. Confieu en mi: els vostres porquets no patiran cap mal. - Que així sigui, doncs. Emporta’t els paletes i tot el que et calgui però porta'm el cap d'aquest lleó. - De seguida ens hi posem, Majestat. Poca estona després de dir aquestes paraules, i davant les perplexes i incrèdules mirades de tots, en Hogol sortia del castell acompanyat de la Nat i els millors paletes de la cort. Es van dirigir cap a les terres on darrerament s'havien tingut noticies del lleó i es van aturar en un verd prat on els porquets del Rei els agradava anar. Hogol va demanar als paletes que fessin un petit mur de no més de dos metres d'alçada per uns vint-i-cinc de longitud, recalcant especialment que la paret havia de ser el més plana i perfecta possible. Els paletes no entenien res i sabent que el lleó rondava per aquelles terres no se sentien gens tranquils. Tot i així van complir fidelment els desitjos d'en Hogol i en poc temps el mur va estar acabat. - Què hem de fer ara, Hogol? - Ara només hem d'esperar i amb sort el nostre problema s’haurà acabat. - No entenc què vols fer. - Confia en mi, Nat. Si la meva idea dona resultat aviat tornarem a casa. Apa: vine amb mi que ens hem d'amagar Van pujar a un arbre proper al mur que els paletes havien aixecat i allí van esperar pacientment l’arribada del lleó. Després d'unes llargues i avorrides hores d'espera el lleó va aparèixer en la llunyania, apropant-se amb parsimònia i sense amagar-se de res ni de ningú. Els pobres porquets, en adonar-se de la presència de tan poderós depredador van fugir espantats i morts de por. El lleó seguia apropant-se lentament cap al mur sense immutar-se. - Déu meu, Hogol, és enorme! Què fem? - Tranquil·la, hem d'esperar que s'apropi una mica més... una mica més... ara!, ràpid Nat, necessito que llancis l'encanteri de la paret d'aigua sobre el mur! - Però, per què? - No preguntis i fes-ho, ara! Nat va llençar l'encanteri al mur i en un instant va començar a reflectir tot el que es trobava davant seu. Al principi el lleó no es va adonar de res, però finalment va veure que un gran lleó s'interposava en el seu camí. Va dubtar un instant i després va llençar un gruny amenaçador, tot obrint exageradament la boca per mostrar les seves poderoses dents. L'altre lleó va fer el mateix i va ensenyar els seus esmolats ullals al seu rival. El lleó va començar a fer gestos amenaçadors i demostracions de força a les quals sempre contestava l'altre lleó amb actes igual de poderosos.

Finalment es va llençar sobre el seu enemic, mentre l'altre feia el mateix. Els seus caps van xocar i per un moment es van retirar atordits pel colossal impacte, però immediatament es van tornar a atacar. Intentaven mossegar-se amb les seves poderoses mandíbules i donar-se mortals urpades però cap d'ells aconseguia ferir el seu rival. La lluita era terrible i sense treva. El lleó de mica en mica es va anar esgotant degut a la duresa de la lluita i la seva llarga durada i finalment, després de diverses hores, el lleó va caure al terra extenuat. - Ràpid Nat: ara és el moment! Està completament esgotat i no ens podrà fer res! - És increïble! Com se t'ha acudit de fer quelcom així? Mai no m'ho hauria imaginat! - Els Hogol no sabem lluitar però tenim imaginació. El pobre lleó ha fet tota la feina per nosaltres. Amb el lleó ben lligat dalt d’un carro, van tornar al castell per donar la bona notícia a tots. L’arribada va ser triomfant i tots van anar per aclamar els valents que havien agafat al temible lleó. El Rei mostrava una cara radiant i alegre com no es recordava en molt de temps. - Estimat Hogol, ens has salvat a tots de la maldat d'aquest animal i t'estic agraït infinitament. Tot el que em demanis i que estigui al meu abast et serà concedit!. I pel que a tu respecta, bèstia immunda, ara mateix ordenaré que et facin matar! - Perdoneu Majestat, voldria demanar-vos solament una cosa. - I quina cosa és, amic meu? - Voldria que perdonéssiu la vida d'aquest lleó, ja que en realitat només va matar per satisfer la seva necessitat d'aliment. No crec que veritablement sigui un animal malvat. - Com? Que potser vols que el torni a alliberar per que pugui tornar a devorar als meus porquets? - En realitat havia pensat que, ja que els cavallers d'Artur Ensen marxaran aviat cap a llocs remots i llunyans i d'alguna manera el seu honor va quedar malmès, podrien accedir a endur-se el lleó amb ells, amb la promesa d'alliberar-lo en un lloc segur pels vostres interessos i propietats. - És ben estrany això que em demanes, Hogol. Però com que estic en deute amb tu i et vaig donar la meva reial paraula compliré el que em demanes, tot i que no entenc perquè et preocupes per aquesta bèstia immunda. - Els Hogol som gent amant dels animals i pensem que no es regeixen per bondat o maldat, tan sols els empeny l'instint de supervivència. Això de vegades els fa mes humans que els propis humans. - Així es farà, doncs. Ara anem tots a celebrar-ho de valent!! Aquella nit al castell va haver-hi una grandiosa festa en honor del Hogol a la qual van anar tots els seus amics. Ralip, la cuinera reial va fer una truita en honor seu, deliciosa com totes les que fa, per la qual cosa els convidat de seguida se la van cruspir. Emma, una de les belles dames que més agradava passejar a cavall amb en Hogol, animava a tots amb les seves sorprenents històries i contes còmics. I aprofitant que tots els seus amics estaven reunits va decidir donar-los la notícia de la seva propera marxa. - Per què vols marxar, Hogol? Queda't amb nosaltres!! - He de seguir el meu camí. Em sento a gust i feliç aquí ja que la vostra amistat m'heu donat, però algun dia havia de deixar aquestes terres per trobar el meu veritable regne i crec que aquest moment ja ha arribat. Les cares de tots mostraven la tristesa que havia inundat els seus cors però no van dir res perquè sabien que, en realitat el Hogol havia parlat amb molt de seny. I

efectivament va arribar el dia en que el Hogol va muntar dalt del seu cavall per deixar aquelles terres i aquella gent. Tots van sortir del castell per acompanyar-lo un tros del camí i quan van arribar al cim d'un turó que hi havia davant del castell, en Hogol va aturar el seu cavall. - Cuida’t molt Hogol, et trobarem a faltar (van dir tots). - Amics: en tot el temps que he estat amb vosaltres he après una mica de màgia i crec que ha arribat el moment de posar-la en pràctica. Va agafar una petita bossa que penjava del seu cinturó, la va obrir i en va treure una llavor. La va llençar al terra i després, en pronunciar un encanteri, va començar a germinar i en un instant es va convertir en un gran arbre. La gent admirada es va apropar sorpresa a l'arbre per observar-lo millor i mentre, en Hogol els va parlar. - Cada cop que vingueu fins aquest arbre, alguna cosa de mi estarà encara amb vosaltres. I de la mateixa manera que les seves arrels s'aniran estenent, l'amistat que sento per vosaltres anirà creixent i arrelant en el meu cor. - Gràcies per tot, Hogol. Bona sort, van dir tots. Gràcies a vosaltres per fer-me sentir com a casa meva. I així va ser com, amb un somriure i una petita llàgrima l’últim dels Hogol va seguir el camí cap a la seva llunyana terra.

Contes d’autor

En el bosc de les grans clarianes n’existeix una, especialment singular, ja que allí habita el Gran Arbre, tot i que en realitat tots els Hogol l'anomenen el 'Germà Arbre', per la gran estima que senten per ell. Tots els Hogol coneixen al Germà Arbre i és tradició que quan un Hogol arriba al món, els seus pares el duguin davant seu per a què el conegui. I és que el Gran Arbre és savi, això ho saben tots i també que coneix tots els Hogol i la seva història. No se sap la seva edat, però es pensa que el Gran Arbre viu en aquest bosc des de molt abans que arribessin els Hogol a aquestes terres o fins i tot abans de la seva existència. Però el Gran Germà no sempre ha estat conegut i respectat pels Hogol. Explica una llegenda que el primer en saber d'ell, ara fa molt de temps, fou el petit Kalvin. Kalvin era un petit Hogol a qui li agradava donar passejades solitàries pel bosc. Va ser en una d’aquestes passejades que casualment es va trobar amb el Gran Arbre i de seguida es va sentir atret per ell. Era veritablement un arbre enorme i tan sols la seva alçada ja imposava respecte. El seu tronc gruixut sostenia unes carregades branques verdes i espesses que, a l’igual que les seves arrels, tot estenent-se horitzontalment en totes direccions semblaven marcar el seu propi territori a la resta d’arbres que l’envoltaven, els quals ni molt menys podien competir amb ell en grandària i noblesa. El petit Kalvin es passava hores senceres al costat de l’arbre. Sense parlar, sense moure’s, s’asseia a certa distància i l’observava atentament. De vegades, quan el vent bufava en el bosc, el veia balancejar-se, com si estigués ballant alguna estranya dansa tan sols per ell coneguda. I ell aleshores, es posava, s’aixecava, estirava els braços aclucant els ulls i es balancejava també al compàs del vent, igual que com ho feia l’arbre. En aquells moments li semblava distingir entre el xiu-xiu del vent en travessar les branques de l’arbre, una veu que el cridava, la veu de l’arbre que el saludava, la veu del seu amic, perquè estava convençut que l’arbre era el seu amic. Així va ser com el petit Kalvin, de mica en mica, va sentir més predilecció vers al seu nou amic i sempre que podia s’escapava de casa per estar amb ell. Un dia va parlar-li de l’arbre al seu pare i de l’estimació i l’amistat que sentia per ell. Però el seu pare es va mostrar molt escèptic al respecte -Fill meu, els arbres no poden veure a les persones i tampoc parlar amb elles i molt menys sentir estima per nosaltres - Però pare, jo sé que l’arbre és el meu amic i que m’estima

- I com ho saps, que potser t’ho ha dit - No amb paraules, però quan estic prop seu, sento la seva amistat. - Fill, entenc el que sents per aquest arbre. És gran i imponent, la qual cosa significa que té molta edat. Tu ets jove i petit comparat amb ell i és lògic que sentis admiració i et trobis diminut davant d'ell, però creu-me fill meu, no hi ha cap arbre que pugui veure’t i parlar amb tu. Són éssers vius, però estàtics i sense consciència d’ells mateixos. I encara que ho fossin serien incapaços de comunicar-se amb nosaltres. - Pare, jo sé que aquest arbre és el meu amic. Algun dia et demostraré que tinc raó. I així va ser com el petit Kalvin va sortir corrent de casa seva per anar a veure al seu amic. Aquest cop s’endugué un cubell i quan va arribar al petit rierol que hi ha en el bosc a mig camí del clar on viu l’arbre, el va ficar dins la fresca i transparent aigua. Va omplir el cubell i el va treure amb esforç de l’aigua. Va seguir el seu camí cap el Gran Arbre, agafant el cubell amb les seves manetes i esbufegant pel pes del cubell. Finalment va arribar fins el seu amic i encara aguantant el cubell es va apropar a ell. Aleshores vessà l’aigua del cubell sobre el terra, al costat del gros i rugós tronc. I va ser en aquell moment que una cosa extraordinària va succeir, perquè una fruita de l’arbre va caure just als peus del petit Kalvin. El petit Hogol es va ajupir i va agafar la fruita del terra tot i observant-lo detingudament. Va alçar la vista per veure les atapeïdes branques d’un color verd maragda que amagaven per complet els raigs del Sol i finalment va decidir de donar una petita mossegada a la fruita que tenia a les seves mans. Es va sorprendre en notar que tenia un gust dolç i suau. Alguna cosa extraordinària havia succeït, perquè de tots és sabut que la fruita d’aquest arbre, tot i tenir un aspecte apetitós en realitat té un sabor amarg i desagradable. Kalvin va comprendre en aquell moment que aquella fruita era un regal del seu amic. Va arrencar a córrer de tornada a casa per explicar a tothom el que havia passat. Es va escampar la veu ràpidament per tot el poble i en poc temps tota la gent del llogarret anaren cap al bosc per veure aquell arbre extraordinari. Tots duien cubells per poder vessar aigua al peu de l'arbre i és cert que cada cop que algú vessava l'aigua sota les espesses branques del Gran Germà una fruita queia al terra. Però cap d'aquestes tenia el sabor dolç i deliciós de la primera. La gent, estranyada ho intentava un cop i un altre, però el resultat sempre era el mateix. Aleshores el petit Kalvin es va apropar de nou al seu amic agafant amb força el seu cubell, intentant avançar sense abocar el seu contingut. I de la mateixa manera que ho va fer el primer cop va vessar l’aigua sobre la terra molsa i verda, tot just sota les branques de l’arbre. I de nou, va caure un fruit als seus peus, el va recollir i el va mossegar sense por, perquè efectivament era tant bo com el primer. La gent sorpresa, va comprendre en aquell moment que aquell era un arbre savi ja que coneixia a tots els Hogol i d’entre tots ells, podia distingir a Kalvin, el seu petit amic. Tots els Hogol varen saltar d’alegria i varen començar a ballar al voltant del Gran Germà per celebrar tan gran esdeveniment, per fer-li saber al Gran Arbre que tots els Hogol volien ser amics d'ell. Les festes i balls varen durar uns quants dies, ja que tothom sap que als Hogol els encanta la música i la diversió i que qualsevol petita excusa és bona per celebrar un bonic ball. Així doncs, des d’aquells dies remots tots els Hogol acabats de néixer són duts davant el Germà Arbre per a què el noble i savi arbre els pugui conèixer des de la seva infància. Alguns fins i tot afirmen que quan el vent bufa en el clar i el Gran Germà es balanceja com si ballés, una veu xiuxiuejant i amable els saluda.

Contes d’arreu del món. País: Costa d’Ivori LES MENTIDES DE L'ARANYA Fa molt de temps, el rei tenia una filla que es deia Hama, i per provar el nivell d'intel·ligència i civilització de la seva societat, i també per trobar-li un marit que fos prou intel·ligent i noble, va fer saber al poble que donaria la mà de la seva filla a aquell que endevinés el seu nom. L'Aranya, de posició humil, va enginyar-se un estratagema per poder accedir a la cort del rei. Va anar a la selva i va buscar plomes d'ocell, branques i fulles i es va construir unes ales per poder volar. Volant, va entrar a palau i es va posar en una branca de l'Arbre de les Paraules que es troba al bell mig del pati de palau. L'esposa del Rei, que en aquell moment passejava pel pati, va veure aquell ocell tan estrany i va cridar la seva filla: - Hama, Hama!, Corre, surt! Mira quin ocell més estrany que hi ha en aquesta branca de l'Arbre de les Paraules! - On! On és? -va preguntar la filla mentre sortia de la seva cambra. En sentir això, l'Aranya va aixecar el vol. Ja sabia què volia. Ara podria casar-se amb la filla del Rei i entrar a formar part de la reialesa. Arribant al poble, l'Aranya va agafar el seu tam-tam, va reunir uns quants joves i tocant amb força i bon ritme varen anar en comitiva fins al palau reial cantant tan fort com podia el nom de la filla del Rei. Com que el Rei havia donat la seva paraula, va haver de consentir el casament de la seva filla amb l'Aranya i es varen celebrar les noces. La festa va durar una setmana i els balls i les cançons no varen parar en tot el temps. Un cop casats, l'Aranya i la seva esposa varen anar a viure a la seva casa conjugal, i al cap de nou mesos varen tenir el primer fill. El temps va anar passant i el fill anava creixent. Un capvespre l'Aranya estava assegut al portal de casa i el seu fill jugava amb unes pedretes prop del seu pare. De sobte, l'Aranya va començar a cantar una cançó que revelava el secret de la seva trampa per descobrir el nom de la seva esposa, i el fill, que ho va sentir, va anar a explicar-ho a la seva mare. La filla del Rei es va enfadar molt. - Així que vas utilitzar una trampa vulgar per saber el meu nom! -va dir-li la seva esposa- no ens mereixes ni a mi ni al meu fill. Agafo tot seguit les meves coses i me'n torno a casa del meu pare! Dit això, la dona va anar a la cambra a recollir les seves coses. Un cop les va tenir preparades; aleshores, va deixar el farcell a terra i va anar a la cambra del seu fill, l'Aranya va entrar a la cambra de la seva dona i, d'amagat, va ficar-li uns quants ous dins del farcell. Quan ho va tenir tot preparat va agafar el seu fill de la mà i els dos farcells i, sense esperar més, va anar a casa del seu pare. L'Aranya els va acompanyar, i quan van arribar davant del Rei, abans que la dona pogués dir res, l'Aranya va dir: - Pare i Rei meu, la teva filla em desobeeix! Jo crio pollastres i ella em roba els ous i els trenca, i jo em quedo sense pollets per poder honrar els avantpassats. - Això no és cert!- va replicar Hama enfadada. - No sóc pas jo qui diu mentides -va dir l'Aranya amb un somriure irònic -sinó digues-li que t'ensenyi el farcell.

El rei, en veure els ous trencats dins el farcell de la filla, es va enfadar molt amb ella i li va dir:- Filla, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que, agafa les teves coses i torna amb ell cap a casa. Al cap de pocs dies l'Aranya va tornar a cantar la cançó en un moment en què tant Hama com el seu fill la podien sentir. Hama, enfadada, sense dir ni paraula al seu marit, va preparar el farcell amb les seves coses; però mentre preparava el del seu fill, l'Aranya va anar corrents al camp i va collir nyams i, d'amagat, els va ficar dins el farcell de la seva dona. Quan Hama i el seu fill varen marxar cap a casa del seu pare, l'Aranya també els va acompanyar, i igual que l'altra vegada, abans que Hama pogués dir res al seu pare, l'Aranya va parlar: - Pare i Rei meu, la teva filla Hama sempre es queixa que no li dono prou menjar i, tot i que és abundant i variat el que disposa per cuinar, ella, insatisfeta, cull els nyams abans de madurar. Jo li he dit que això no està bé, però ella, en comptes de reconèixer-ho i obeir-me, s'ha enfadat i aquí ens tens. Llavors l'Aranya va agafar el farcell de la seva esposa i en va treure els nyams verds que hi havia ficat, i els va mostrar al rei. El rei, un cop més, va reprovar la seva filla i li va dir: - Hama, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que agafa de nou les teves coses i torna amb ell cap a casa. Al cap de pocs dies, l'Aranya ja tornava a cantar la seva trampa davant de Hama i el seu fill, i una vegada més, Hama va fer els farcells per marxar de casa. Com les altres vegades, quan van ser davant del rei, l'Aranya va parlar abans que Hama pogués dir res: -He donat a la teva filla molts atuells de cuina i ella els ha anat trencant tots per manca de cura. Avui s'ha queixat que ja no li quedaven cassoles i jo li he dit que havia de parar compte de no trencar-les, i ella s'ha enfadat tant que ha agafat tots els meus objectes de valor i aquí ens tens. Si no em creus digues a la teva filla que et mostri el seu farcell. - Això és tot mentida! -va dir Hama abans que el seu pare digues res- L'Aranya, el meu marit, és un veritable mentider. Ell és qui cada vegada ha anat ficant dins el farcell primer els ous i després els nyams verds, per tal de fer-me quedar com una mentidera al teu davant, però aquesta vegada, abans de sortir de la cambra he mirat dins el farcell i n'he tret tots els objectes de valor que ell hi havia ficat per enganyar-te. L'Aranya, en sentir això, es va escapar corrents per tal de no fer el ridícul en descobrir-se les seves mentides. El rei, en veure-ho, va accedir que Hama i el seu fill es quedessin amb ell. L'Aranya no sabia que mai res es pot fonamentar sobre una mentida, perquè tard o d'hora surt a la llum i tot s'ensorra. Lluís Piñot (català que ha viscut temporades a Costa d'Ivori i ha fet reculls de folklore i rondalles)

Contes d’arreu del món. País: Benín MAWU I ELS SEUS FILLS Diuen els vells del meu poble que quan el sol s'amaga ja a l'altra banda de la plana, darrere els arbres gegantins, i en el poblat es comencen a encendre els focs del sopar, que fa molt temps, quan els homes i les divinitats vivien plegats encara i la terra era dolça, Mawu -el més gran de tots els déus, el creador de tot el que existeix- veia, content, orgullós, com creixien els seus fills: Alo (que vol dir braç), Adogo (que vol dir panxa) i Afo (que vol dir peu). Era una família unida que s'estimava. Però un dia, quan va estar segur que no era ja un estrany a la terra i que l'harmonia regnava a la seva petita família, Mawu va decidir que era hora ja de tornar al seu reialme. Va reunir, doncs, els seus tres fills i els va dir: - Fills meus, m'estic fent vell i tinc ganes de tornar al lloc d'on vaig venir, ja sou prou grans per quedar-vos sols. Estimeu-vos, sigueu solidaris. Ajudeu, sempre que pugueu, els qui ho necessitin. No menyspreeu ningú perquè ningú no és menyspreable, doneu almoina a qui ho necessiti i, per sobre de tot, no oblideu els meus consells i així tindreu una vida feliç.

Mawu va afegir que els consells que els acabava de donar eren el més preciós de la seva saviesa, allò que més s'estimava.

Els tres nois van prometre que seguirien aquelles recomanacions.

Així, doncs, al cap d'uns quants dies Mawu es va vestir amb el seu gran mantell daurat, va agafar el ceptre i les insígnies del seu rang, els meravellosos objectes de la divinitat i màgicament va anar enlairant-se fins a desaparèixer de la vista dels qui l'acomiadaven, els quals obrien de bat a bat els seus ulls admirant el poder del pare dels déus.

Els tres fills es van fer homes, cuidaven les seves collites, menjaven tot el que necessitaven i, quan arribava la nit, s'asseien amb els seus, parlaven i reien tot bevent el deliciós vi de palma.

Tots tres havien arribat a gaudir d'una brillant situació. Alo, el braç, vivia en una casa molt gran, envoltada per la densa vegetació del bosc; la llar d'Adogo, la panxa, era més petita i s'aixecava enmig dels seus camps que li donaven molta fruita, gra i verdura.

També Afo, el peu, vivia bé, el seu bestiar es multiplicava molt, tenia porcs, pintades i petites cabres que trescaven ací i allà, donant-li llet i carn quan la necessitava.

Però Alo i Afo semblaven haver oblidat els consells del seu pare, el gran Mawu, i la seva vida anava depravant-se. Menyspreaven els pobres, maltractaven la gent menuda, la seva riquesa els omplia d'orgull i humiliaven la gent de condició més baixa amb la seva actitud i el seu tracte.

Adogo, en canvi, era modest i pels seus actes es veia que no havia oblidat les recomanacions del pare. Al contrari dels seus germans, donava almoina a qui la demanava, a casa seva hi havia sempre menjar per a qui tenia gana, visitava els seus germans i, quan estaven malalts, els cuidava i se'n preocupava.

I passaven els dies, i passaven els mesos, arribaven les pluges i la terra podia beure l'aigua dels núvols, el preciós aliment de la vida, i arribava l'estació seca i creixia el gra de mill i s'anaven inflant els nyams, omplint de riquesa aquell indret on, un dia, Mawu va creure que havia arribat l'hora que els seus fills emprenguessin el camí dur de l'home adult, de l'home recte i solidari.

Però el pare dels déus portava massa temps allà dalt, començava a enyorar els seus fills i va decidir tornar a visitar-los. Es va posar les seves més majestuoses vestidures i, quan estava ja a punt d'anar-se'n, el mirall d'una llacuna li va permetre contemplar la seva imatge. I llavors va tenir una idea. Va voler verificar si els seus fills havien fet cas dels seus consells i va decidir visitar-los sense que sabessin qui era. Dit i fet, es va transformar en un lleó vell i sense forces i es va plantar davant de la porta del seu fill Alo, el braç. Amb una pota feble i fatigada va haver de trucar moltes vegades abans que l'obrissin. Quan, per fi, Alo va aparèixer, després de comprovar qui era el que trucava, li va dir:

- Què vols vell lleó?

- Vinc de molt lluny -va contestar Mawu

Què em podríeu donar aigua, menjar i llit per reposar?

Fora d'aquí, ves-te'n, no tenim res per a un lleó vell i ronyós com tu.

Decebut i cansat, Mawu va prosseguir el seu camí fins a la casa del segon fill, Afo, el peu. Aquesta vegada, però, s'havia transformat en una vella; l'actitud d'Afo va ésser com la del seu germà. Sense apiadar-se de la pobra dona, li va negar l'aigua, el menjar i el repòs que demanava. Mawu es va sentir molt decebut, estava realment cansat i quasi s'arrossegava; va pensar, però, que encara li quedava una oportunitat i es dirigí, aleshores, a casa del seu tercer fill, Adogo, la panxa.

Quan hi va arribar les cames començaven a fer-li figa, estava molt cansat, tenia molta set i temia que també el més petit hagués oblidat els seus consells i recomanacions. Però Adogo el va rebre amb els braços oberts, va fer que li preparessin aigua per rentar-se, li va servir un àpat amb el bo i millor dels seus queviures i li va preparar un jaç on la vella es va adormir de seguida.

Quan Mawu va haver reposat, i encara disfressat de pobra vella, va cridar Adogo i li va demanar que anés a buscar els seus germans.

Encara que un mica sorprès, Adogo va voler complaure la dona i, quan els tres fills van arribar, Mawu recuperà el seu aspecte de divinitat formidable i els va recordar els seus consells i recomanacions, tot el que els havia dit abans de deixar-los sols a la terra. Els va recordar els seus actes, la seva vida i, per a castigar uns i premiar l'altre, va afegir que, en endavant, ballarien una bella dansa sense música:

- Adogo -va manar-, posa't aquí al mig.

Adogo va obeir.

- Alo, posa't ara a sobre d'Adogo.

I Alo així ho va fer.

- Afo, tu et posaràs sota el teu germà Adogo i l'aguantaràs.

Quan els tres germans van haver executat les ordres del pare, Mawu va afegir:

- Serà així per sempre més. Tu, Adogo, en mig dels teus dos germans, ets el rei. I ells seran els teus esclaus. A partir d'ara ja no et caldrà treballar mai més i sempre tindràs menjar suficient, menjaràs quan tinguis gana. No t'hauràs d'esforçar i podràs anar allà on vulguis.

Des de llavors, doncs, Adogo, la panxa, és veritablement un rei. Afo, el peu, camina per a ell. Alo, el braç, treballa i carrega per a ell. I serà sempre així mentre els homes tinguin panxa, tinguin peus, i tinguin braços.

Mawu ho va decidir.

Agnès Agboton(Dahomey- Benin) (*) Els gun són un vell poble del golf de Guinea, on avui hi ha la República del Benin (ex-Dahomey), que abans de la colonització francesa formava un poderós reialme amb capital a Hogbonu ("la gran porta"), actualment Porto-Novo.

Contes d’autor

Raban Una única bombeta il·luminava constantment la cambra de Raban. Penjada al centre del sostre, era l’única font de llum possible; cap finestra, cap forat, ni tan sols una lleu escletxa deixaven entreveure l’exterior. Raban s’hi havia acostumat, mai sabia quan feia sol, si ja era de nit o si per fi havia deixat de ploure. La seva vista s’havia de conformar a seguir les formes d’uns quadres, pintats per ell mateix, que venien a representar algunes de les escenes quotidianes a les quals Raban estava tan acostumat. Acuradament emmarcats, eren l’únic element que podia recordar l’exterior i, conscient del fet, Raban havia situat estratègicament de manera que poguessin ser vistos des de tots els angles de l’estança. Alertat per la poca quantitat de llum i la inevitable sensació d’estretor, Raban s’havia decantat per situar un mirall al capçal del llit, amb l’única intenció que l’estança semblés més amplia i il·luminada. Mai l’havia atret la contemplació de la pròpia imatge, sempre que ho havia intentat hi trobava quelcom d’angoixant i molest. De manera que per Raban, el mirall era només una peça del mobiliari que es complementava amb la bombeta alhora d’aconseguir una il·luminació més generosa. L’existència d’un únic punt de llum generava sempre una única ombra dels pocs objectes presents a la cambra, de tal manera que més d’una vegada Raban s’havia entretingut pintant l’ombra al terra, conscient que la pintada no es veuria mai: amb el llum apagat tot restaria fosc i no es veuria res, i en obrir-se el llum l’ombra projectada taparia la pintada. Conscient d’aquest fenomen i que la seva afició el portaria a pintar totes les ombres de l’habitació, Raban va convenir no moure mai cap dels mobles als quals pintés l’ombra, així evitaria tornar a pintar una altra ombra i esborrar l’antiga Havia acabat de pintar l’ombra d’una cadira que reposava en un racó de l’habitació, de la qual mai se’n feia ús per la manca de visites, quan Raban mirà un gran rellotge de pèndol, situat al costat del llit, per assegurar-se de l’hora que era. Curiosament, aquest rellotge, un record familiar que procedia d’innumerables generacions, havia estat el primer element de l’habitació en ser-li pintada l’ombra. Per altra banda era estrictament necessària la presència d’un rellotge que informés sobre el pas del temps, perquè apreciar el temps en una habitació tancada esdevenia una empresa insalvable. L’hora no preocupava en excés a Raban, capaç d’anar-se’n a dormir de matinada després de passar-se tot el dia treballant o al cap de poc d´haver-se llevat. No li importava saltar-se les imposicions del temps, preferia donar prioritat a les necessitats del propi cos, de fet per això pensava ell, que havia acabat vivint aïllat de l’exterior. Era tard segons el rellotge i Raban va decidir fer-li cas: se’n va anar a dormir. Despertar-se acostumava a ser costós per Raban, no pas perquè li fos difícil trencar el son, sinó per la inseguretat que tenia alhora de saber a quina alçada del dia es trobava. No li agradava posar-se a treballar molt d’hora al matí ja que trobava que s’allargava terriblement fins el dinar, però l´única referència que tenia del temps era el rellotge que estava situat de tal manera a l’habitació que no el podia veure directament des del llit, de forma que s’havia d’incorporar per assabentar-se de l’hora. Si era una hora adient per Raban, prosseguia el seu costum diari de vestir-se i continuar el treball que (de ben segur) havia deixat pendent la nit anterior; si per contra era excessivament d’hora, ràpidament s’adonava que havia de resignar-se a començar la jornada en aquells moments, ja que li era totalment impossible tornar a recuperar el son. Això era un fet que havia preocupat ben sovint a Raban i havia pensat més dúna vegada, que la solució era òbvia: moure la ubicació del rellotge de manera que fos visible des del llit. Aquell matí, però, postrat encara al llit, pensà que allò, ara, resultava impossible: ja havia pintat l’ombra del rellotge, per tant es veia obligat a mantenir-lo sempre en la mateixa posició. Moure el llit resultava igualment impossible, no perquè ja hagués pintat l’ombra, sinó perquè l´única manera que tingués una ubicació adient a dins l’estança , envers del rellotge, era el de posar-lo en el racó on hi havia la cadira de la qual, justament el dia anterior, havia pintat l’ombra. Desesperat pel terrible descobriment va decidir incorporar-se sense vacil·lar i, sense mirar el rellotge, es va vestir ràpidament i prenent els seus utensilis va començar la jornada de treball.

Va ser llavors quan se li va ocórrer mirar l’hora. Encara li quedava molt de temps fins l’hora de dinar Raban era pintor, però no un pintor qualsevol, sinó que només era un simple falsificador. Pintava qualsevol cosa que semblés poder tenir valor. Havia desistit de la seva pintura que, impossible de vendre, havia estat penjada per totes les parets de l’estança. A Raban sempre li semblava que les falsificacions que ell feia posseïen algun caràcter personal; potser per això, pensava ell, no en venia mai cap, perquè deixaven de ser perfectes en el moment en que ell hi intervenia. Tant és així que sota el llit hi acumulava una gran quantitat de quadres, alguns d’ells, fins i tot, podien arribar a semblar iguals; fets amb l’ànim d’aproximar-se, en cada intent, més a l’original, però sens dubte, als ulls de Raban, es quedaven sempre en aquesta imperfecció que li atorgava la seva intervenció. Sempre que acabava un quadre el guardava sota el llit, esperant que el pròxim sí que fos realment com l’original. Aquell dia Raban havia decidit intentar prescindir totalment de la seva personalitat en les còpies que realitzés. Cansat dels seus continus fracassos volia optar per lábsoluta netedat del seu traç, prescindir de qualsevol caràcter propi en la seva pinzellada. Immòbil davant la tela blanca, Raban no sabia com havia de moure el pinzell perquè la pintada no fos seva, sinó com aquella feta en l’original. No havia de pintar com ell ho faria sinó com ho havia fet l’autor anteriorment. Desesperat per la impossibilitat de l’empresa, Raban s’adonà que aquella tela blanca mai podria rebre cap pinzellada. Abatut per aquest descobriment, Raban assentí i, tot i el cansament dels seus ulls, encara li semblà descobrir on poder dipositar la pintura dels seu pinzell: en la seva pròpia ombra. Aviat , però, també s’adonà de la impossibilitat que això comportava: en moure el seu cos, encara que fos lleument, l’ombra variava de posició i en conseqüència era impossible pintar una figura al terra que s’adeqüés sempre a l’ombra de Raban. I no només pel sol fet que en moure el pinzell per pintar ja es mouria l’ombra, sinó per la incapacitat de Raban, ràpidament advertida, d’estar sempre en la mateixa posició. Desanimat per aquest nou fracàs, Raban dirigí la seva mirada al mirall que hi havia al capçal del llit. Advertí, per primera vegada, que estava luxosament emmarcat. S’adonà que el mirall reproduïa amb una precisió envejable el seu rostre. La imatge del mirall era freda, no reflectia res que no fos al seu davant, cap signe aliè a la realitat era present en la imatge. Fascinat per aquest descobriment, deixà passar el temps, inconscient, davant del mirall. Quan intentà assabentar-se de l’hora, s’adona, per sorpresa seva, que davant seu ja no tenia el rellotge, que de fet tampoc hi havia el mirall i que concretament estava situat just en l’angle invers dón es travava mirant el mirall. Uns instants de reflexió el feren adonar que era com si es trobés just davant del mirall però d’esquenes a ell. Uns instants més foren necessaris per assegurar-se que, de fet, ell formava part del mirall. Formava part de la més fidel imatge mai creada. Els anys següents de reflexió només serviren per fer-lo adonar de dues coses: mai sabria com avançava el temps perquè, ubicat sobre el llit, li era impossible observar el rellotge; per altra banda sabia que mai més podria contemplar la seva imatge, ja que li seria imprescindible situar-se davant d’un mirall, fet que crearia una sèrie infinita d’imatges perfectes del seu rostre i resultaria impossible descobrir la seva autèntica imatge. Només els altres podrien veure el temps en el seu rellotge o la seva imatge en el mirall. Però fins i tot Raban dubtava d’això: ¿qui entraria a la seva cambra?, o es que potser no hi havia ningú per poder entrar. Un relat de Curtis

Contes d’autor TORNADA A LA TERRA Sens dubte eren homes valents. Creats per a un món nou. Eren sis homes, cadascun d’ells pertanyia a una nacionalitat diferent. Eren homes de sis pàtries, que havien desaparegut en punts ignorats de l’oceà Pacífic. No se sabia on. Però els seus cossos i els seus vehicles de l’espai s’havien submergit en la immensitat de les mateixes aigües. Com si els seus abismes els haguessin volgut donar una pàtria única i una sola bandera : blanca d’escuma i blava de cel. Steiger se sobresaltà lleugerament. Havia inclinat el con de proa de la seva càpsula fins a formar l’angle exacte previst per a entrar a l’atmosfera, però el seu instint l’avisava que quelcom no rutllava prou bé. Donà una ullada als aparells de control i constatà que les indicacions eren normals. Alleugerit, prosseguí la davallada, a velocitat de vertigen, i premé amb força els dispositius de comandament. Mirà enfora. L’intens frec amb les capes superiors de l’aire que envolten la Terra tornava roents les parts metàl·liques de la nau que hi incidien. Projectaven una lluminositat intensa, però res d’això no era prou per a Steiger. Hi estava acostumat. Així i tot ... Va creure oportú de posar-se en contacte per ràdio amb l’estació de rastreig més propera. -Atenció, atenció ... – va pronunciar arran del seu micròfon. Ningú no va contestar. Steiger empal·lidí lleugerament, mentre engegava un coet de fre, a fi de disminuir la seva velocitat. Després va repetir: -Atenció. Contesta..., contesta, Lluna tretze. Silenci pregon. Va sentir una forta sotragada i s’adonà que la càpsula girava sobre el seu eix d’una manera insòlita, perillosa. Steiger va mirar a través dels periscopis i va sentir-se turmentat pel silenci de l’estació que havia de seguir-lo i guiar-lo en qualsevol emergència. Pe`ro aquella estació, la Lluna Tretze, restava silenciosa. Tampoc no va contestar quan va fer la seva tercera crida. Aleshores va observar amb atenció les guspires lluminoses, grogues i ataronjades, que rodejaven la nau i, malgrat el seu creixent malestar, va respirar una mica més tranquil.

Sabia que la ionització de les capes atmosfèriques entorn de qualsevol vehicle de l’espai podien interrompre eventualment les comunicacions per ràdio. D’aquí, doncs, que renuncià a transmetre de nou i va concentrar-se a aconseguir l’estabilització de la càpsula, bo i dirigint de manera apropiada la cara de blindatge antitèrmic vers el sòl. De cop, s’adonà que els aparells de telemetria havien deixat de marcar. Les agulles restaven estàtiques, immòbils. Definitivament, l’operació de descens, un cop coberta l’òrbita terrestre prescrita en la seva tornada de la Lluna, no era correcta. Steiger se sentí amarat de suor, malgrat que la temperatura ala cabina no era superior als vint graus centígrads, gràcies al perfecte sistema de refrigeració amb què estava dotada. Tocà diversos botons i somrigué amb amarguesa. De bon segur, el seu retorn seria definitiu. No podria enlairar-se una altra vegada pels camins de l’espai. Aquells camins que tant estimava. Provà de comunicar una vegada més per ràdio. Però fou inútil. El silenci era absolut. I la cabina, totalment insonoritzada, no li deixava escoltar no ja sols la més lleugera remor del defora, sió tampoc el brunziment del metall contra l’escalf de l’aire. Steiger s’amollà en el seu seient, cara al cel infinit, sentint en el seu cos la força cada vegada més intensa de la gravetat terrestre, i per mitjà de la pantalla de la televisió va contemplar la visió de la Terra, mentre unes plaques del blindatge antitèrmic dels coets de retrocés es desprenien i fugien enlaire. Amb les llavis closos fortament, Steiger va pensar en altres homes. En sis homes que havien desaparegut misteriosament quan tornaven de llurs vols astronòmics i, en adonar-se que s’apropava al mar, va tenir la certesa que ell, per estrany designi, seria el setè desaparegut. Desalenat, va prémer el botó immediatament varen obrir-se els tes paracaigudes Ringsail de recuperació de la càpsula. Sentí una forta estrebada que adolorí tots els seus membres i, pocs segons després, s’adonà que surava a l’aigua, mentre, automàticament els paracaigudes es desprenien de la càpsula. Steiger va pensar, amb amarguesa, que el destí d’aquell vol havia estat el de prendre terra i no el de caure a l’aigua. Ningú, per tant, no estaria cercant-lo. Ningú, com havia passat amb aquells altres sis astronautes. La mar era encrespada, i pocs minuts, llargs però, van ésser suficients per a marejar-lo. Intensament. D’una manera tan forta que el cap li feia mal, un mal agut que el portava al desvari. Steiger aclucà els ulls i mossegà una llàgrima que havia corregut galta avall. De cop,el cor li feu un salt. Malgrat la cambra insonoritzada, un xiulet intens es deixà sentir, persistent, abassegador. Steiger afluixà tots els sues músculs. Sentia una gran pesantor damunt del seu pit, i s’adonà que perdria els sentits.

I, mentre queia en la inconsciència, va tenir encara la sensació que s’enfonsava. Mirà una vegada més per la pantalla i va veure com les aigües es tancaven entorn de la càpsula. I se sentí engolit, mar endins, cap als seus abismes. I ja res més. Faria companyia als altres desapareguts. Set astronautes. Set misteris en la conquesta de l’espai. Sebastià Estradé (Més enllà no hi ha fronteres)

Contes d’autor

Vaig veure uns núvols estranys mentre queia La nostra darrera trobada va transcórrer en un hotel dels afores de Móstoles, vora l’espai horrible que no és ni dels homes ni de la natura i on s’apilen les deixalles, la pols, les carrosseries de cotxes calcinats i la runa d’enderrocaments llunyans. Aquest fou l’escenari de la darrera discussió. Dúiem un temps llarg molt dolent, i els retrets ara ja tenien gust d’odi. Els meus viatges a Madrid eren cada cop més estranys, i tret d’una mica de sexe, cada cop més breu i més silenciós, ja no érem capaços de reviure aquella passió d’abans.Vam discutir i va acabar malament. No vull relatar com va anar, fou molt desagradable. Recordo l’eco dels crits entre les parets fredes, la trencadissa d’una ampolla de vi. Però si explico tot això és perquè uns minuts abans, la Rosa m’havia explicat la història d’una tal Laura Marzo. S’havien conegut a través d’un xat. La Laura era una tetraplègica de vint-i-cinc anys que vivia prop de Barcelona, i el seu món sense moviment transcorria a Internet. Si havien començat a parlar-se –bé, a escriure’s- era perquè la Rosa, en saber que la noia vivia prop meu, hi havia establert un vincle emocional que no arribava a explicar-se bé. -Està tan lluny com tu, i en canvi la sento molt més propera. Cada nit ens escrivim una estona, trobo els seus missatges esperant-me. Sempre n’hi ha dos o tres d’ella, i cap de teu –crec que va dir- Però l’hauries de conèixer. És una persona sorprenent. Per aquells dies estava escrivint un treball periodístic sobre la vida quotidiana de la gent més desvalguda físicament. M’interessava molt la capacitat de crear-se móns a mida, d’obligar la realitat a doblegar-se en petits espais. El cas de la Laura, per tant, m’anava com l’anell al dit: havia creat una mena de catàleg virtual de pintors paraplègics, esquizofrènics que vivien reclosos, i presos. Em vaig endur el seu número de telèfon, i en ser novament a Barcelona la vaig trucar. De seguida em va convidar a casa seva, un casalot a la serra del Corredor més amunt de Tiana. Un dissabte a la tarda m’hi vaig arribar. La bogeria urbanística no havia arribat a aquell bosquet de pins baixos, solitari batut per la marinada. Era una casa de dues plantes, encalada, oculta entre els arbres i vigilada per un gos gran i negre. La Laura Marzo vivia amb sa mare, una dona gran i pàl·lida, esgotada, i que no obstant no s’aturava ni un instant. Fou ella qui em va explicar que la Laura estava esperant la trucada d’una clínica anglesa, la darrera esperança que tenien per millorar el seu lamentable estat d’immobilitat absoluta.Vivia asseguda i connectada a una enorme butaca que li feia de pulmó i de ronyó artificial, i que disposava d’una infinitat d’artilugis a través dels quals llegia, manipulava el teclat de l’ordinador i es procurava aigua i aliments. Ella era una jove bonica, d’ulls netíssims, trets menuts, caràcter reposat i un somriure perenne. El catàleg de pintura em va fascinar tant com ella. Mantenia contactes amb presos del corredor de la mort d’Atlanta i de Texas, amb folls tancats en manicomis de Portugal, de Grècia, de Romania i de Turquia. Amb minusvàlids físics de tot el món, des del Japó fins a Sud-àfrica. En la majoria dels casos, les obres respiraven una bellesa ingènua i elemental, i en d’altres mostraven móns fabulosos, riquíssims de matisos, densos i apassionants. No m’he sentit mai gaire atret per la pintura i en aquell moment vaig pensar que m’havia perdut alguna cosa important. La major part d’aquells

pintors tenien la facultat de pintar somnis que respiraven pau i harmonia, i et podien transportar a un univers enorme on regnava el bé i la bellesa. El meu treball es va capgirar durant l’estona que vaig passar amb la Laura. Fins llavors creia que havia de parlar de la força reivindicativa de l’art, de l’energia que duen els minusvàlids i que els permet adaptar el món. Ara em resultava molt més interessant explicar com els problemes d’aquella gent eren en realitat una porta immensa que dóna a un món superior. Parlar de l’accés a un univers paral·lel. Em vaig endur còpies en paper del catàleg de la Laura, i a la nit no podia deixar de mirar-me’ls. Em passaven les hores embadalit, perdent-me per horitzons blavíssims, recorrent els fons d’uns mars verd maragda poblats per criatures fascinadores que somreien o meditaven. Van passar uns mesos durant els quals no em vaig poder ocupar del meu treball: la feina diària, els problemes i les inclemències em van fer anar per d’altres camins. Fins que un dia va sonar el meu telèfon i de seguida vaig reconèixer la veu de la Laura Marzo. Alguna cosa em va sorprendre en el to de la veu: hi havia un canvi. -M’agradaria veure’t una altra vegada –em va dir- He descobert un pintor increïble. Un mexicà, em penso, tancat en un centre penitenciari de Suècia, al pavelló dels bojos. Però no havia vist mai res de semblant. Estic convençuda que m’ho agrairàs. Em va citar en un cafè de la Barceloneta, davant del mar. No em podia explicar com dimonis pensava arribar allà (li duria la mare?), però no vaig gosar preguntar-ho. A l’hora convinguda, potser amb un retard de deu minuts, vaig arribar a la terrassa damunt la platja. De primer vaig pensar que no hi era, però finalment vaig descobrir el braç que em saludava, entre les tauletes. Era la Laura Marzo, indubtablement: els ulls, el somriure, la veu. Però es movia i caminava com jo, com qualsevol dels altres. -Em penso que la meva mare t’havia parlat d’un clínica anglesa, oi? –va dir per avançar-se a les preguntes- Ja ho veus: són els reis de la cirurgia. Però no era per parlar d’això que ens havíem de trobar. El pintor mexicà tancat a Suècia era, efectivament, com un cop de puny enmig del cervell i una puntada de peu a l’estómac. Havia pintat un centenar llarg d’obres de gran format on retratava amb molt de detall alguna cosa impossible de definir. Un planeta sencer: una geografia exhaustiva i detallada, els paisatges, la fauna, les ciutats, els costums d’una humanitat remota i complexa. La cosa més semblant a l’obra d’un déu creador que mai no havia vist. Com que em vaig quedar mut, ella va prendre la decisió de convidar-me a sopar per allí a la vora. Vaig suposar que la nova llibertat de moviments la duien a la pressa, a les ganes de viure i de gaudir, de no aturar-se mai. Després del restaurant vam passejar pels carrers i la nit va anar girant fins que els primers rajos de sol van despuntar i em van ferir els ulls fatigats. -Veig que estàs rebentat! –va riure ella- El millor serà que anem a dormir. No em podia creure que parlés de dormir junts, però era exactament això el que volia dir. Ens vam ficar en un hotel que donava al port. Una estona més tard vaig haver de sortir del llit per fumar una cigarreta mentre mirava el mar, per provar de comprendre alguna cosa: fou en va, és clar. Per primer cop als quaranta anys tenia la impressió d’haver descobert l’amor i la passió. M’agradés o no, em calia reconèixer que abans no havia experimentat res de semblant. Ni els cinc anys de matrimoni, ni els tres anys d’amants erràtics amb la Rosa de Madrid, ni res. Ho havia d’admetre.

Em costava veure’m a mi mateix tan follament enamorat d’una jove de vint-i-cinc, però enlloc de sentir vergonya o alguna mena de remordiment, tan sols sentia una alegria desmesurada, una renovadora energia que em connectava al passat i al futur. Ens va costar separar-nos: tres dies seguits desapareguts del món, reclosos en uns pocs metres quadrats que suplien tota la realitat i encara l’excedien. Al quart dia se’ns va fer impossible no reprendre les nostres obligacions, però vam quedar que ens retrobaríem el dissabte. -Vindré a buscar-te a casa –li vaig dir- Tinc moltes ganes de reviure aquell dia, tornar a veure el bosquet de pins, aquell vent… I tres dies més tard m’enfilava novament per la carretera que surt de Tiana. Se m’havia fet tard, i uns núvols cargolats i sinistres havien cobert tot el Maresme. Va començar a ploure i uns llamps esgarrifosos queien damunt del mar, que s’havia tornat metàl·lic i llis. El vent suau que recordava, llavors era un huracà que feia cruixir els pins i movia el cotxe perillosament damunt la carretera. Vaig trobar el trencall que mena a la casa gairebé per casualitat: un aiguat torrencial s’abraonava damunt meu i quasi bé no veia res tres metres més enllà. El camí estava terriblement enfangat. No el recordava tan malmès de la vegada anterior. Vaig haver de deixar el cotxe de qualsevol manera i vaig córrer sota la pluja. Potser per tot això no vaig veure que la casa havia canviat d’aspecte. No me’n vaig adonar fins que no era davant la porta. No estava tancada. De fet, amb prou feines si eren uns fustots podrits i pudents. El sostre havia caigut i no reconeixia res de l’interior: piles de runa, fulles seques, brossa, bassals d’aigua, restes de bigues i de mobles calcinats. Em vaig asseure damunt les ruïnes d’una cadira i vaig contemplar les coses al meu voltant. Més que una casa, allò semblava un vell abocador. Sí, perquè feia molts anys que allò havia deixat de ser una casa. No uns dies ni uns mesos, sinó anys. Potser dècades. I llavors vaig sentir novament els crits de la Rosa, que rebotaven entre les parets. No sé què deia. Que havia perdut el control, potser, que no em volia fer tant de mal. Jo xipollejava damunt d’un bassal de la meva pròpia sang i amb el dit provava de dibuixar no sé quin paisatge, amb vermell, damunt la moqueta verda de l’hotel de Móstoles que està situat al límit de la civilització. Un relat de lluisba

Contes d’arreu del món. País: Japó YOSAKU I L'OCELL MÀGIC Fa molts anys hi havia un noi molt pobre, que vivia en una caseta al mig d’un bosc. Aquest noi s’anomenava Yosaku. En Yosaku es guanyava la vida recollint llenya a la muntanya per després vendre-la a la ciutat. Un dia que nevava i feia molt fred, Yosaku va anar a vendre la llenya. Dels diners de la venda es comprà menjar. Pel camí de tornada sentí uns sorolls estranys. S’hi acostà i va veure un ocell en una trampa. - Pobre ocell -va dir Yosaku-. Ara t’ajudaré. El deslligà de la trampa. L’ocell va marxar volant, content, fent vols d’alegria pel cel i donant-li les gràcies a Yosaku. Yosaku, que tenia molta gana i molt fred, se’n va anar cap a casa seva. Mentre encenia la llar de foc, van trucar a la porta. -Qui deu ser ? -es preguntà Yosaku. Quina sorpresa! Quan obrí la porta es trobà una noia preciosa, que tenia molt de fred. Yosaku, que era bo, li va dir: -Passa i escalfa’t. Yosaku va preguntar a la noia on anava, i ella li va dir que anava a visitar un familiar que vivia a prop d’aquell camí. -És de nit- va dir Yosaku. I ella li va demanar per quedar-se a dormir aquella nit ja que era molt freda. - Sí, m’agradaria, però sóc pobre, i no tinc llit, tampoc gaire menjar. - No em cal, gràcies. - Doncs bé, pots quedar-te - va dir Yosaku. Durant la nit la noia va fer tota la feina de la casa. Quan Yosaku, al matí, es va despertar i va veure tot tan net i ordenat es va posar molt content. Va continuar nevant un dia i un altre. I ella li va preguntar: - Puc quedar-me fins que acabi de nevar? - És clar que sí -va dir Yosaku. Passaven els dies i no parava de nevar. Yosaku i la noia es van enamorar i un dia ella li va dir a Yosaku: - Què et vols casar amb mi? I així sempre estarem junts. - Sí -va contestar Yosaku. - A partir d’avui em pots dir Otsuru -va dir la noia. Després de casar-se ella va treballar molt i ajudà molt al seu marit. Yosaku era molt i molt feliç.

Un dia, quan Yosaku sortí per vendre la llenya, Otsuru li demanà que comprés fils. Otsuru preparà mentrestant el teler per teixir. Quan van tenir els fils, Otsuru va demanar a Yosaku que no entrés a l’habitació mentre ella estigués teixint la roba. Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l’habitació i no menjava ni dormia. Quan va acabar de teixir va sortir de l’habitació i immediatament li ensenyà el teixit AYANISHIKI a Yosaku. Yosaku quedà meravellat: - Quina roba més bonica! Podries vendre el teixit a la ciutat i així podries treure molts diners -va dir-li Otsuru. Yosaku quan anava a la ciutat anava dient als senyors rics si volien AYANISHIKI. Però el rei, mentre passava pel mercat, va veure aquell teixit d' AYANISHIKI tan bonic i el va voler comprar. Llavors li va donar molts diners a Yosaku per aquell teixit tan i tan bonic. Yosaku tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa Otsuru. I li va dir que el rei volia més AYANISHIKI. - Ja en faré més -va contestar Otsuru. Aquesta vegada també trigà quatre dies per fer-la sense ni menjar ni dormir. Estava molt dèbil, quan va sortir de l’habitació. Ella va dir: - He acabat de fer-lo però és l’ultima vegada que ho faig. -Sí, sí -va dir Yosaku- si tu et posessis malalta, jo patiria molt. Yosaku va portar al rei el AYANISHIKI i aquesta vegada també li va donar molts diners. Però per fer el quimono de la princesa -li va dir el rei- necessitaré més teixit. Yosaku li va dir que ja no se'n podia fer més, que era impossible; però davant l’amenaça del rei que, si no ho feia, el degollaria, Yosaku va haver de cedir a la força. Yosaku li va dir a Otsuru que hauria de teixir per última vegada un altre AYANISHIKI. Otsuru va dir que ja ho faria i va començar a teixir a la seva habitació com les altres vegades. -Estic molt preocupat, triga molt a sortir de l’habitació; cada vegada s’aprima més.Com que ell estava tan trist, volia mirar com es trobava Otsuru. Ja no tenia paciència. Va trencar el compromís i va mirar dins de l’habitació. Oh! Un ocell! Un ocell estava teixint amb les seves plomes. Llavors l’ocell es va girar i va veure Yosaku i es transformà en Otsuru. -Al final m’has descobert el secret. Jo sóc l’ocell que un dia vas ajudar. He vingut per tornar-te el favor, però he de marxar perquè ja saps el meu secret!! Otsuru li va dir: -Perdona’m! No marxis! -li va dir Yosaku. Però ella es va transformar en ocell una altra vegada i se’n va anar. Yosaku va cridar plorant: - Espera’m si et plau, torna aquí! L’ocell es va enlairar fent uns sons de tristesa. Tsuyoki Yama ( Japó)

Documents

Contes i llegendes Tipologia textual: narració El simi i ...fitxers.winhor.cat/einesllenguaC/A_PUNT_02_2019/_2...Contes i llegendes Tipologia textual: narració El simi i el papagai