Contextualització del pensament de Hume en el marc històric, sociocultural i filosòfic de la seva època.

Hume neix a el segle XVIII. És l'època de l'Europa de l'Antic Règim, que abasta fins la Revolució Francesa i en la qual les monarquies són absolutes, l'Església catòlica ocupa un lloc important i amb gran implicació política, i l'economia feudal es desenvolupa i va transformant-se en una economia capitalista. A Gran Bretanya, però, la monarquia havia evolucionada cap a un sistema parlamentari. El parlament no estava ocupat pel poble, sinó per la noblesa i els que gaudien d'una situació econòmica adinerada. En el regnat d'Anna I es consolida el sistema bipartidista format pels Torys (defensaran els interessos d'una economia més estrictament agrària, seran religiosament anglicans i defensors del poder i la intervenció de l'Església d'Estat i seran respectuosos i partidaris de l'autoritat regia), el preferit de la reina, i els “whigs” (Liberals). Jordi III va donar el poder als whigs al llarg del seu regnat, que coincideix amb gairebé tota la vida de Hume, encara que aquest per la seva ideologia conservadora, estava més proper als tories. Durant el final de la seva vida, Hume assisteix a l'ascens de la Gran Bretanya com a primera potència mundial.

En la societat del segle XVIII el grup més influent és l'aristocràcia. La situació de les classes populars era molt difícil. Pervivia una estructura feudal que, no obstant, a Anglaterra era diferent. Els nobles propietaris llogaven les terres a la burgesia rural que obtenia beneficis amb pràctiques capitalistes. En l'àmbit de les ciències destaca la figura de Newton i el seu mètode experimental, que tanta influència va tenir en Hume, així com Adam Smith i el seu assaig sobre la riquesa de les nacions amb la qual funda l'economia moderna. En el món de la música destaca Haendel i en el literari la novel-la amb Daniel Defoe i Jonathan Swift. En la pintura es fomenten els retrats i paisatges en els quals destaca William Hogart, plasmant la força interior dels personatges.

La filosofia britànica de l'època té una intenció pràctica. Busca fonamentar la vida social, la moral i el dret a la naturalesa humana, expressant-se amb això una mentalitat cada vegada més laica. Les guerres de religió van donar lloc a una actitud de fanatisme al costat d'una altra d'agnosticisme que pretén contrarestar el primer i en el qual Hume trobarà el seu lloc. Al segle XVII i XVIII es dóna un trànsit del teisme al deisme. El teisme és la creença en un Déu provident que governa el món. Però ja des del Renaixement apareixen

intents d'elaborar una religió natural, destacant l'obra de Herbert de Cherbury, que busca un nucli comú a totes les religions. Aquest intent tindrà la seva continuació en el deisme, el qual afirma un Déu creador del món però sense relació posterior amb ell. Hume pot considerar-se un representant del deisme il.lustrat. Un autor que també determina el pensament de Hume és Locke, amb la seva filosofia empirista i el seu liberalisme polític que, de la societat britànica, passarà al continent i influirà en el moviment de la Il.lustració.