2

IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 2n d’ESO 3

Barcelona 5

Sant Martí de Provençals 6

L’església de Sant Martí 10

Les masies 12

El Parc de Sant Martí 15

ÍNDEX

4

IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 2n d’ESO 5

1. BARCELONA Barcelona és una ciutat molt gran en territori, habitants, edificis i serveis. Actualment la seva població és d’aproximadament 1.600.000 persones i la seva superfície és d’uns 100 km2. Perquè et facis una idea d’aquesta superfície pensa que des de la muntanya de Collserola fins al mar hi ha uns 8 km. i des de Montjuïc al riu Besòs uns 9 km.

La base territorial de l’administració municipal està formada pels districtes, que estan dirigits per un gerent nomenat per l’Alcaldia. Aquesta organització afavoreix que tot funcioni millor i els ciutadans i ciutadanes estiguin més ben atesos. L’Ajuntament de Barcelona ha dividit el seu territori o terme municipal en 10 districtes.

1.1 DIVISIO TERRITORIAL DE LA CIUTAT: ELS DISTRICTES I ELS BARRIS

La necessitat de saber coses del territori que formava la ciutat ja va portar, a finals del segle XIX, que l’administració municipal comencés a comptar per districtes per poder tenir dades més fiables del conjunt del terme municipal. Si mirem els anuaris de Barcelona d’aquella época podem trobar multitud de dades dels districtes i dels barris que hi havia en aquell moment.

L’any 1984 s’aprovà la nova divisió territorial de la ciutat de Barcelona, després de les dècades dels anys 60 i 70 en què la ciutat de Barcelona va tenir grans transformacions socials i urbanístiques.

L’actual divisió de 73 barris va ser aprovada pel Consell Plenari de l’Ajuntament el 22 de desembre de l’any 2006. Abans, va passar per un llarg procés en el qual van participar l’Ajuntament de Barcelona amb els seus Districtes, entitats i associacions de la Ciutat i una comissió d’experts, per tal d’aconseguir el màxim consens possible. Aquests Barris tenien com a condició respectar els límits dels Districtes. Actualment s’està treballant per a la integració d’aquesta nova divisió en el sistema estadístic municipal de Barcelona.

Els districtes tenen competència en qüestions com ara l’urbanisme, la via pública, els serveis personals, el manteniment d’infraestructures, i la població, entre moltes altres. La denominació oficial dels districtes és el seu nom i un número.

Els 10 districtes de la ciutat són:

1. Ciutat Vella, 2. Eixample, 3. Sants-Montjuïc, 4. Les Corts, 5. Sarrià-Sant Gervasi, 6. Gràcia, 7. Horta-Guinardó, 8. Nou Barris, 9. Sant Andreu. 10. Sant Martí

6

2. SANT MARTÍ DE PROVENÇALS Sant Martí de Provençals és un districte de Barcelona que, situat a l'est de la ciutat, limita amb el municipi de Sant Adrià de Besòs, els districtes de Ciutat Vella, l'Eixample, Horta-Guinardó, Sant Andreu i el mar Mediterrani

Sant Martí de Provençals va ser un poble independent des del 1716 fins al 1897. Actualment el districte es divideix en 10 barris. Per damunt de la Gran Via hi trobem: 1. La Verneda i la Pau; 2. El Clot; 3. Camp de l'Arpa del Clot; 4. Sant Martí de Provençals; per sota hi trobem: 5. Poblenou; 6. Besòs i el Maresme; 7. Provençals del Poblenou; 8. Parc i la Llacuna del Poblenou; 9. Vila Olímpica del Poblenou; 10. Diagonal Mar.

El districte de Sant Martí de Provençals concentra la major part de les platges de Barcelona en els seus 2.675 metres de litoral. Amb 1.079 hectàrees i 222.914 habitants (dades de l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 2006), és el segon districte de la ciutat en extensió i població.

IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 2n d’ESO 7 2.1 ETIMOLOGIA DEL NOM

El nom de Provençals té el seu origen en la paraula llatina provincialis, utilitzada pels romans per anomenar els camps situats més enllà de les muralles de les ciutats. Per altra banda, el nom de Sant Martí prové de la primera església edificada i dedicada a Sant Martí de Tours.

2.2 ELS ORÍGENS

Hi ha diverses opinions sobre l'origen de la població. Una d'aquestes és la de Josep Moran i Ocerinjauregui. Aquest autor defensa la teoria de l'assentament de repobladors vinguts de la regió francesa de la Provença quan el rei Lluís el Pietós, fill de l’emperador Carlemany, recuperà Barcelona de mans dels sarraïns l’any 801.

Al segle X, Sant Martí de Provençals era un ampli territori, situat fora de les muralles de Barcelona, que s'estenia a l’est de la ciutat fins als marges del riu Besòs i, des del mar, fins la muntanya del Carmel.

El nucli més antic era el poble de Sant Martí de Provençals que data aproximadament de l’any 1052. Aquest nucli va néixer al voltant d’un temple dedicat a Sant Martí de Tours. L’actual església de Sant Martí és en el mateix indret que l’antiga del s. XI.

2.3 EL REC COMTAL

Sant Martí de Provençals es va desenvolupar cap al nord a partir del segle X gràcies a la presència del Rec Comtal. D'altra banda, les terres de més al sud, plenes d'aiguamolls, es van transformar a mitjan segle XVII en els territoris de major activitat industrial de l'estat espanyol.

L’origen del Rec Comtal cal cercar-lo en l’antic aqüeducte romà que proveïa d'aigua la ciutat. Al segle X, el comte Miró o Mir (954-66) va reconstruir el canal que havia quedat abandonat durant segles. El Rec Comtal era un canal que conduïa les aigües del riu Besòs des de Montcada i Reixac fins la ciutat de Barcelona i que servia per a regar els camps de conreu, moure molins fariners i tintorers i portar aigua potable als habitants. Gràcies a aquest històric canal es construïren grans masies, entre les quals han arribat fins als nostres dies la Torre del Fang i la dels Pardals del Guinardó.

Als segles XIX i XX, bona part del seu recorregut es va aprofitar per al traçat del clavegueram de Barcelona.

Segell utilitzat a mitjans del segle XVIII

Lluís el Pietós. (Biblioteca Nacional de França). Durant els anys 800-801 va dirigir l'expedició que va conquerir Barcelona als musulmans i després va ser l'encarregat de nomenar els primers comtes de Barcelona.

El Rec Comtal al seu pas per Sant Andreu a finals dels s. XIX

La Torre del Fang

8 2.4 LA UNIÓ A BARCELONA

Fins l'any 1716, Sant Martí de Provençals va ser una parròquia sota la jurisdicció de Santa Maria del Mar. A partir d'aquesta data i a conseqüència del Decret de Nova Planta de 1716, es va convertir en un municipi independent fins l’any 1897, en què va ser agregat a la ciutat de Barcelona, juntament amb els antics pobles de Gràcia, Sant Andreu, Sants, Les Corts i Sant Gervasi.

2.5 L’ÈPOCA INDUSTRIAL

Al segle XVIII, s’inicià a la part baixa de Sant Martí, al Poblenou, un procés industrial amb l'assentament primer dels prats d’indianes -terrenys on es blanquejaven les peces de teixit en cru abans de ser tenyides o estampades- i, posteriorment, de fàbriques tèxtils. Les indianes eren teixits de cotó estampats i van servir de base per a l'inici de la industrialització a Catalunya.

Els motius fonamentals que van portar els industrials a instal·lar les seves fàbriques a Sant Martí de Provençals van ser el baix preu dels terrenys, l'abundància d’aigua, la proximitat al port de Barcelona i el pagament d’uns impostos molt baixos. Aquests factors van fer que el nombre de fàbriques anés en augment; el 1885 hi havia 60 fàbriques i, el 1888, ja n’eren 243. Les primeres fàbriques que es van instal·lar al Clot i al Camp de l'Arpa van ser les farineres, seguides per les indústries tèxtils, les adoberies, les bòbiles, les de productes químics i moltes d’altres.

A finals del segle XIX, el barri s’havia convertit en un assentament industrial i obrer, consolidat urbanísticament amb la instal·lació de fàbriques i d’habitatges. Aquest fet va comportar un augment molt important de la població, que molt sovint procedia de la resta de Catalunya i d'Aragó. Tot aquest procés industrial implicà un canvi en la condició social de la població, que esdevé predominantment obrera.

2.6 LA GUERRA CIVIL (1936-39)

El 1936, part de l'exèrcit espanyol, seguint el general Francisco Franco, es va revoltar contra el govern constitucional de la Segona República. Al barri de Sant Martí, on ara és l'actual camp de futbol del Júpiter, s’inicià la defensa contra les tropes franquistes.

Davant la necessitat de produir armament per l'exèrcit republicà, les antigues fàbriques metal·lúrgiques del Poble Nou van dedicar-se a fabricar armes.

L’espai que ara ocupa el Fòrum, al final de la Rambla Prim, era conegut com el Camp de la Bota, on van ser executades unes 1700 persones per la repressió franquista entre 1939 i 1952.

Fraternitat de Miquel Navarro. Monument commemoratiu que recorda la gent executada en el Camp de la Bota.

Fàbrica tèxtil de Can Ricart. Poblenou.

El 14 de febrer de 1939, tan sols dinou dies després de la caiguda de Barcelona, l’advocat i diputat Eduardo Barriobero va tenir el dubtós honor de ser el primer afusellat al Camp de la Bota a mans de les tropes franquistes. Entre 1939 i 1952 serien executades al parapet 1704 persones. L’aleshores vicari de Sant Adrià de Besòs, mossèn Pere Ribot, recordava les matinades de 1941: “El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia sabies quants havien mort cada dia”.

(Josep M. Huertas. L’Avenç, maig del 2004 p.26)

Aquest era l’aspecte del Camp de la Bota els anys 70. Uns espai de barraques.

IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 2n d’ESO 9 2.6 EL BARRI DE LA VERNEDA

El barri de la Verneda s’estén entre la Ronda de Sant Martí, el carrer d’Espronceda, la Gran Via i el districte de Sant Andreu.

El nom de la Verneda fa referència als arbres que creixen al marge dels rius, els verns. En aquest barri es troba el nucli originari de l'antic poble de Sant Martí de Provençals, que data de l'any 1052, nascut al voltant d'un temple dedicat a sant Martí de Tours que al llarg dels anys s'ha reconstruït més d'una vegada i és l'origen de l'actual església de Sant Martí Vell. Fins als anys cinquanta del segle XX, en aquest territori hi havia camps de conreu, unes quantes masies (Can Planas, Ca l'Arnó, Can Riera, Can Cadena) i l'església. A finals del segle XIX ve ser famosa l’anomenada Colla del Safrà o de Sant Martí formada per pintors com Nonell, Mir, Pichot, Vallmitjana, Canals i Gual hi anaven a pintar els camps i les terres de la Verneda de Sant Martí.

Hi havia cultius de verdures, hortalisses, arbres fruiters, etc. També hi havia molts molins fariners que aprofitaven la força de l’aigua del Rec Comtal com a energia. L’agricultura va ser l’activitat principal de Sant Martí de Provençals fins ben entrat el segle XVlll. El barri de la Verneda va mantenir durant molts segles aquest marcat pes agrícola. Fins i tot, quan a mitjans del segle XIX Sant Martí de Provençals es converteix en una de les poblacions més industrialitzades de Catalunya, la Verneda manté la seva tradició agrícola a excepció d’alguna fàbrica que amb el temps es va instal·lar en el territori.

A partir dels anys 50 del segle XX el paisatge agrícola es va veure modificat. L’emigració de molts homes i dones procedents de diversos indrets de l’Estat espanyol buscant feina, va fer que aquest territori, com d’altres de Barcelona i els voltants, canviés ràpidament a causa de la construcció massiva d’habitatges. A partir d’aquell moment, va assolir el caire de barri obrer, on els protagonistes són els polígons i els grans blocs d’habitatges.

A partir de finals del segle XX, amb la desaparició de la dictadura franquista, l’arribada dels nous ajuntaments democràtics i, especialment, a partir de les reformes afavorides pels Jocs Olímpics de l’any 1992, La Verneda s’ha convertit en un barri dotat d’equipaments, de serveis, d’intervencions urbanístiques que milloren el paisatge. La desaparició de les barraques de La Perona, la creació del Parc de Sant Martí, l’arribada de la segona línia de metro, la urbanització de la Rambla Prim i la transformació del carrer Guipúscoa en rambla, han fet de la Verneda un espai més humà on viure.

L’església de Sant Martí als anys 60.

Terrenys al voltant de l’església de Sant Martí. 1963

El pont que enllaça el carrer València amb el carrer Guipúscoa. 1970

Masia a la Verneda l’any 1963

Aquesta creu era una de les marques dels límits de Sant Martí de Provençals l’any 1913.

10

3. L’ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ L’església està situada al bell mig de l’antic nucli de Sant

Martí de Provençals. L’edifici que nosaltres veiem encara manté algun element arquitectònic del segle XV i està situat al lloc on al segle XI existí una petita capella dedicada a Sant Martí de Tours.

Prop d'aquesta primera capella es creà un nucli compacte de poblament, una sagrera, documentada ja l’any 1084. El despoblament de mitjan segle XIV va fer que cap el 1380 la població d'aquesta parròquia es reduís a 17 focs.

D’aquesta primitiva edificació no se n'ha conservat res. L’església que podem veure actualment té el seu origen en l’església que es va construir a la segona meitat del segle XV en un estil gòtic. Aquesta església gòtica tenia una interessant portada amb timpà on hi havia, entre d’altres, una escultura de Sant Martí en el moment de partir la seva capa. L’església no es va completar fins al segle XVII (1688), en què es va construir el campanar de planta quadrada i el coronament de la façana d’estil barroc.

L’església es trobava aïllada i voltada només per algunes masies. La reconstrucció de l'església, i també la de la creu de terme, refeta el 1589, revelen un moment de renaixement de l’antic nucli rural de Sant Martí.

El campanar, del segle XVII, està cobert amb teules vidriades policromades més modernes. Les ferradures de la porta mostren intencions votives respecte al patronatge de Sant Martí. L’església està unida a l’edifici de la rectoria per un pas cobert i elevat amb forma d’arcada. L’edifici de la rectoria havia estat durant els segles XVll i XVlll una masia que fou molt malmesa durant la guerra civil i restaurada als anys cinquanta. És de planta rectangular coberta a quatre vessants, amb un cos adossat, de menor altura i volum, i un jardí tancat i arbrat al darrere. A les façanes hi ha dos rellotges de sol encarats de manera distinta.

Tot el conjunt de l’església i la rectoria ha patit moltes transformacions i pèrdues amb el pas del temps, sobretot durant la Setmana Tràgica, l’any 1909, i la Guerra Civil (1936-39).

Arc ogival

Teulada policromada del campanar

Vista de l’església i la rectoria

Vista del pas cobert entre l’església i la rectoria

Façana de la rectoria on es poden veure els rellotges de sol.

IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 2n d’ESO 11 3.1 SANT MARTI DE TOURS

Sant Martí de Tours (Pannònia, actual Hongria, 316 - Candes, França, 397) va ser un sant segons la tradició catòlica.

Va rebre la seva educació a Pavia, i va ingressar amb 15 anys a la guàrdia imperial romana, a la qual va servir fins a l'any 356, primer a Itàlia i després a la Gàl·lia.

Fou primer soldat sota Constantí I el Gran i després sota Constantí II, i abans de la meitat del segle IV es va convertir al cristianisme. Es va llicenciar i es va unir a Hilari de Poitiers, que li va recomanar tornar al seu país d'origen per convertir la seva gent.

La llegenda més famosa entorn de la seva vida va succeir a l'hivern del 337, quan estant Martí a Amiens troba a prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred, a qui dóna la meitat de la seva capa, ja que l'altra meitat pertany a l'exèrcit romà al qual serveix. La nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa per agrair-li el seu gest. Aquesta és l'escena que iconogràficament s'ha preferit per a la seva representació.

Martí decideix llavors deixar l'exèrcit romà i convertir-se, la qual cosa no pot fer fins passat un temps, en negar-li la llicència l'emperador.

Després de deixar la vida militar, es bateja i s'uneix als deixebles de Sant Hilari a la ciutat de Poitiers.

En temps de Constantí II va patir la persecució dels arrians; cap el 360 va tornar a la Gàl·lia per reunir-se amb Hilari i fundar un monestir.

L'any 370 és nomenat Bisbe de Tours. La seva vida pastoral es va caracteritzar per l’evangelització i la lluita contra els costums pagans. Es va fer cèlebre per la seva santedat i els seus miracles.

Sant Martí de Tours. s. XII. Frontal d’altar. Pintura sobre fusta. Església parroquial de Sant Martí de Puigbó (Ripollès).

Sant Martí de Tours. s. XVI. Taula pintada. Museu Nacional de l'Edat Mitjana (París)

Sant Martí de Tours i Sant Nicolau de Bari. Autor desconegut. s. XV. Art Gallery Victoria (Austràlia)

Sant Marti i el captaire. P. Becker. s. XV. Església de Sant Martí, (València)

12

4. LES MASIES DE SANT MARTÍ DE PROVENÇALS

Aquestes imatges corresponen a algunes de les construccions més antigues de la població martinenca. Algunes encara es conserven avui dia i d´altres han desaparegut. La imatge de fons correspon a un plànol aproximat de la seva distribució al territori entre els segles XVII i XX.

1. Esglèsia 2. Rectoria 3. Hostal de Sant Martí

4. Can Planas 5. Can Mariné 6. Can Nyau

7. Corrals d’en Peris 8. Ca l’Arnó 9. Can Cadena

10. Can Riera 11. Cal Galinaide 12. Cal Masover

13. Can Canals 14. Ca l’Armengol 15. Can Jullol

Masia:

Casa agrícola aïllada que té terres de conreu adscrites i característiques arquitectòniques iguals a les del mas. Són cases de dues o tres plantes, generalment amb teulades de dos vessants, però també n’hi ha d’una de sola, o més complexes, de planta basilical, per exemple, amb un cos central més alt. El pis principal és destinat a habitatge, el superior a graners i la planta a dependències agrícoles. Segons el tipus de producció, poden ésser cerealistes (a l’Empordà), ramaderes (al Lluçanès), vitícoles (al Penedès), hortícoles (al delta del Llobregat).

IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 2n d’ESO 13 4.1 CA L´ARNÓ

Masia de planta baixa i un pis, amb estructura de maons arrebossats i coberta de teules a dues aigües. És interessant observar la finestra gòtica de la façana, probablement recuperada d'algun altre edifici, ja que aquest és del segle XVII, com posa de manifest la làpida amb un escut i la data de 1689. Al centre de la façana s’obre una porta, amb arc de mig punt, amb dovelles i brancals de pedra. També són de pedra els emmarcaments de les finestres de la façana principal. Molt propera a Can Cadena i a Can Planas, així com a l’església i rectoria de Sant Martí de Provençals. Actualment l’edifici està rehabilitat i és una ludoteca municipal.

4.2 CAN CADENA

Masia dels segles XVI-XVII organitzada amb planta baixa, un pis i golfes. La seva coberta és de dues aigües, amb carener perpendicular a la façana principal, en la qual s'obre el portal d'entrada, d'arc de mig punt, de pedra. També són de pedra els emmarcaments de les finestres i el balcó situat a sobre de la porta. Les façanes laterals i posterior són molt senzilles. Els voltants de la casa, antigament horts, es destinen actualment a vivers de Parcs i Jardins. Aquest vell mas ens testimonia la realitat agrícola d’aquesta zona. En els darrers anys s’ha recuperat per al barri, ja que ha esdevingut la seu d’un centre experimental i educatiu d’agricultura i jardineria alternativa i biològica.

4.3 CAN PLANAS

Masia dels segles XVI-XVII, de planta baixa i dues plantes pis, amb estructura de murs de maons i coberta a dues vessants amb teulada de teula que té un ràfec interessant. Les cantoneres de l'edifici són de pedra treballada, així com els emmarcaments de les obertures, que constitueixen els elements més interessants de les façanes d’entre els quals hem de remarcar la porta (amb arc de mig punt, de dovelles) el balcó i el seguit d’obertures de la segona planta. També cal destacar l’existència d’un rellotge de sol. El pas del temps i l’abandó van fer que l’edifici de la masia estigués molt malmès. Actualment està rehabilitada i s’utilitza com a centre d’acollida.

14 4.4 LA TORRE DEL FANG

Edifici en origen dedicat al conreu, fruit de moltes transformacions al llarg del temps, i que actualment es compon d'una sèrie de cossos que es clouen en un pati obert a llevant. Si bé la configuració actual és del segle XVIII, amb la característica galeria a solà formant un àtic en el cos principal, algunes parts de la construcció, així com elements decoratius, es remunten al segle XV i XVI, en particular les nombroses finestres, tant les del simple perfil lobulat com aquelles més ornamentades amb parelles de caps fent de permòdols.

La Torre del Fang va ser una de les prop de 30 masies de Sant Martí. Com la majoria, la propietat sempre va pertànyer a importants famílies barcelonines, entre elles la de Galzeran de Gualbes del segle XV, mercader i banquer que va arribar a ser membre del Consell de Cent. Més tard, la masia i les seves terres van passar, via donació, al clergat i ordes religiosos.

Els primers documents situen la construcció de la primera façana, la qual dóna al carrer del Clot, cap a finals del segle XIII o principis del segle XIV. Un segle més tard es va afegir el volum del costat nord, que dóna a Espronceda, i que es va realitzar amb murs de maçoneria lligada amb morter de fang. D'aquí, tal vegada, el seu nom. Va ser a partir de mitjan segle XVIII, quan se li van afegir més cossos constructius.

El seu emplaçament havia estat un lloc privilegiat, ja que la seva proximitat al Rec Comtal afavoria les tasques agrícoles i, a més, estava en una via principal ja que l’actual carrer del Clot (abans carretera de Ribas) havia estat el camí ral que partia del Portal Nou de les muralles de Barcelona i arribava fins a Sant Martí i Sant Andreu del El Palomar.

Els anys 1713 i 1714, la torre va ser utilitzada per l'exèrcit borbònic com un dels punts des dels quals es bombardejava Barcelona.

La seva història va donar un tomb al 1852, quan es van realitzar les primeres expropiacions per a l'estesa de la línia fèrria. Des d'aquest moment, l'esdevenir de la torre del Fang està marcat pel tren i la indústria. Seixanta-tres anys després, l’any 1915, els terrenys de la masia es van veure afectats per una nova expropiació, lligada a l'ampliació de la línia del ferrocarril a França.

L´any 1922, la torre del Fang va deixar de ser una masia agrícola i va passar a tenir ús industrial. La comprà Foment d'Obres i Construccions i, en el que abans eren horts i camps, es van alçar instal·lacions per a la fabricació de materials de construcció. Foment va demanar a l'Ajuntament de Barcelona, i ho va aconseguir l´any 1924, que els terrenys que ocupava la torre fossin exclosos del Pla Cerdà. Els edificis es van transformar en oficines de la constructora i les terres van passar a ser un gran magatzem a l'aire lliure de les grans llambordes amb els quals es van traçar les calçades de l’Eixample.

IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 2n d’ESO 15

5. EL PARC DE SANT MARTÍ El Parc de Sant Martí, que havia d'incloure en el seu perímetre tres antigues masies i una església gòtica, va començar a gestar-se el primer any de la nova democràcia, el 1979, i els arquitectes designats, Carles Martí i Antonio Armesto, van demanar l'assessorament del gran arquitecte especialista en jardins Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Dissortadament, l'execució del projecte va ser tan lenta que Rubió va morir sense veure el parc realitzat. Martí i Armesto van contractar l'escultor Antoni Roselló per fer-hi una font que embellís el projecte.

La plaça on hi ha aquesta font va resultar de la urbanització d'un espai ple de deixalles i vehicles, un espai entre els vells edificis del nucli rural de Sant Martí de Provençals i un dels grups de vivendes aixecat a finals dels anys seixanta. La plaça va donar una base estable al conjunt format per l'església, la rectoria i tres antigues masies, únics elements del nucli històric que es van poder salvar, i aquell buit es va convertir en un espai públic i avantsala al parc de Sant Martí.

El Parc ocupa part del barri de la Perona i la seva creació ha significat la potenciació i la preservació de l’antic nucli de Sant Martí de Provençals amb els seus exemples patrimonials més antics: l’església i les masies. La primera fase, amb la participació del paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí, va ser inagurada durant les festes de la Mercè de l’any 1985. El Parc es va finalitzar l’any 1992.

5.1 LA FONT DE SANT MARTÍ DE PROVENÇALS

Els arquitectes Martí i Armesto van contractar l'escultor Antoni Roselló per fer-hi una font que embellís el projecte urbanístic del Parc de Sant Martí. L’escultura representa un brollador que deixa anar un fil d'aigua des de dalt d'una columna, que recorda una antiga bomba de treure aigua a pagès i evoca el fet que el lloc va ser històricament un aiguamoll i, més tard, un camp conreat. A més, determina la frontera entre una àrea plantada de tarongers i la resta de la plaça. L'autor va voler marcar distàncies entre l'aspecte de poble que presenta l'església de Sant Martí i els grans blocs de la nova Verneda, situats a l'altre costat del carrer. La zona del Parc de Sant Martí on es troba la font va ser inaugurada el dissabte 9 de novembre de 1991.

El Parc de Sant Martí

Vista aèria de la zona del Parc de Sant Martí. Fixa’t en l’ombra que projecta l’església.

16 5.2 LA PERONA

L’espai on actualment hi ha el parc de Sant Martí va ser ocupat anteriorment pel barri de barraques de La Perona, que va néixer l’any 1947. La seva població vivia en unes condiciones molt dolentes: no hi havia aigua corrent, les barraques eren molt senzilles i estaven fetes amb totxana i uralita i només hi havia sis fonts públiques. La Perona va ser un dels últims nuclis de barraques on anaven les famílies gitanes que no podien accedir als programes de reallotjament. La Perona va desaparèixer definitivament el juny de l’any 1989.

La forta immigració que es va produir a Barcelona durant el període del 1900 al 1940, amb gent provinent principalment del món rural de Murcia, Aragó, Valencia i de la mateixa Catalunya per tal de trobar treball i millorar la seva situació econòmica fa que s'instal-lin de forma precària a les periferies de Barcelona sorgint el barraquisme. Aquest problema s'agreuja perquè a partir de l'any 1940 una nova onada migratòria, més nombrosa, provinent d'Andalusia, acut a la crida de possibilitats de treball. Tant és així que a Barcelona es comptabiltzen unes 20.000 barraques. Segons les estadístiques d'aleshores a La Perona hi havia unes 900 barraques.

L’origen del nom de La Perona

L’any 1947, l’esposa del president d’Argentina, M. Eva Duarte de Perón, viatjà a la ciutat de Barcelona i visità el barri de barraques de la Ronda Sant Martí. Arran d’aquesta visita es va difondre la idea entre els barraquistes que Eva Peron, la Perona, volia fer construir cases en aquells terrenys per als pobres, i és per aquest motiu que la barriada adoptà el nom de la Perona.

Barraques de La perona. 1989

Jocs i espectacles infantils al barri de la Perona. 1981.

Dones al voltant d’un foc torrant sardines a La Perona. Anys 80.

Les barraques de La Perona

IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 2n d’ESO 17

18

Generalitat de Catalunya Departament d’Educació Institut d’Educació Secundària Bernat Metge