Cristina Godoy - upcommons.upc.edu

Cristina Godoy

DE TARRAGONA PALEOCRISTIANA

Jordi López Vilar, Les basíliques paleocristianes del suburbi occidental de Tarraco.El temple septentrional i el complex martirial de Sant Fructuós, vols. 1 i 2 (SèrieDocumenta 4), Tarragona, Universitat Rovira i Virgili i Institut Catalàd’Arqueologia Clàssica 2006, 311 i 240 pp.

L’Arqueologia Cristiana i de l’Antiguitat tardana del nostre país està d’en-horabona per la publicació dels resultats de les excavacions de la ,basílica d’E-roski’, un conjunt eclesiàstic trobat l’any 1994, veí del conjunt martirial de SantFructuós al suburbi occidental de Tarraco i que, malauradament, va desaparèi-xer per la construcció d’un gran centre comercial. La direcció de la intervencióarqueològica, el dia a dia a l’excavació de Jordi López Vilar i els més de deu anysd’investigacions esmerçats després de finalitzada l’excavació són una garantiasuficient que el fan el millor coneixedor d’aquests treballs arqueològics.

L’obra que ens ocupa consta de dos volums. El primer recull la presenta-ció dels treballs d’excavació del nou conjunt, la reinterpretació del sectormeridional sota l’antiga Fàbrica de tabacs —excavat per Mossèn Joan Serra iVilaró—, després sotmès a revisió per M. Dolors del Amo i finalment, a lallum de les noves descobertes, altra vegada reinterpretat dins el conjunt delsector occidental de Tarraco. El segon volum conté en forma d’annexos lesunitats estratigràfiques, els materials, els enterraments i l’epigrafia, junta-ment amb un estudi paleopatològic de les restes humanes de Josep Cañellas,un estudi de la numismàtica d’Àngel Rifà i de l’escultura trobada en el sec-tor per Montserrat Claveria. Tot plegat constitueix un desplegament de dadesen inventaris exhaustius presentats amb una molt bona metodologia que per-meten tothora al lector buscar els materials al volum 2. Una feina encomia-ble per la qual cal felicitar els autors i el director del conjunt.

El sector septentrional

López Vilar ens endinsa en la descripció dels treballs arqueològics del sec-tor septentrional, situant-nos topogràficament en el solar objecte de les exca-vacions arqueològiques, i explicant el desplegament dels treballs portats aterme des del mes de febrer de 1994 fins juliol de 1997 quan va tenir lloc ladarrera campanya d’excavacions (19-28). La descripció de les restes al ritmeque es varen realitzar els treballs li dóna un to una mica novel·lat que el faforça interessant perquè reflecteix l’evolució del pensament i dels plans d’ac-tuació en la recerca arqueològica. Els plànols i les fotografies ajuden en tot

Arxiu de Textos Catalans Antics [Institut d’Estudis Catalans / Facultat de Teologia de Catalunya]

DOI: 10.2436/20.3000.01.13 Vol. 27 (2008), p. 519-531

moment la ubicació del lector en les restes descrites. A continuació ve el gruixdel treball amb l’estudi arqueològic del conjunt excavat (29-201), on s’ana-litza l’evolució diacrònica del solar des d’època romana fins a l’abandonamentde la zona probablement al segle VI.

En època romana augustal les troballes al sector VII posen de manifest l’exis-tència d’una construcció amb dependències agrícoles, reformada cap el 30/40dC, en època de Tiberi, i terraplenada en època dels Flavis, una via romana detraçat augustal però reformada i mantinguda fins a l’antiguitat tardana a finalsdel segle V, i finalment una àrea funerària alt imperial relacionada amb la via.

A ponent d’aquesta via va ser trobada una imponent ,domus suburbana’amb un atri o pati central i una zona termal, un ,balneus’ amb un ,caldarium’pavimentat per un mosaic policrom amb motius geomètrics i les parets deco-rades amb pintures, una aula de recepció, a la qual en un segon moment fouafegit un absis, que es distingeix clarament com a zona més noble de la casa.Construïda, segons l’autor, entre el 333 i el 350, la ,domus suburbana’ vatenir una curta vida fins a un moment indeterminat del segle V. En una dataposterior cap el 364 es fan un seguit de reformes al ,propnigeum’ que invali-den els banys i divideix aquest ambient en dos. L’abandonament està datat perl’aparició d’un seguit de materials numismàtics de bronze: AE2 i imitacionsde AE3 de seca tarragonina no oficial, datats per T. Marot a la segona meitatdel segle V.1 López Vilar apunta com a probable causa d’aquest abandonamentuna riuada, els rastres de la qual han estat trobats durant l’excavació.

La descripció de la nova basílica ocupa les pàgines 109 a la 145, i es donena conèixer per primera vegada les característiques d’aquest edifici de cultecristià des de la seva troballa l’any 1994. L’autor analitza amb molta curaaquesta construcció situada a l’est de la via romana i una mica més al nord dela ,domus suburbana’. En tot moment, el lector es ubicat en la planimetriageneral i detallada, completat per una rica il·lustració de fotografies, que per-meten fer-se una idea de l’estat de les troballes, cosa que és molt important,ja que les restes han estat arrabassades després de la intervenció arqueològica.Advertits del precari estat de conservació en el moment de l’excavació, LópezVilar descriu primer el àmbits que enumera sobre el plànol (Fig. 1), segueixanalitzant l’arquitectura, les fases constructives i fa una proposta de restitucióarquitectònica que complementa amb un intent d’exegesi de J. M. Puchesobre la metrologia i la modulació de l’edifici, profusament il·lustrat. En aca-bat, l’autor afegeix l’estudi arqueològic de l’estratigrafia i els materials cerà-mics, numismàtics i arqueològics. Com a colofó a la presentació d’aquestanova església, l’autor esbrina el significat de les prop de dues-centes tombes,la seva distribució dins l’espai litúrgic, la seva tipologia, l’estat de conserva-ció i les restes humanes que hi van aparèixer (148-161).

520 CRISTINA GODOY

1. T. Marot, La península ibérica en los siglos V-VI: consideraciones sobre provisión, circulación yusos monetarios, dins «Pyrenae», 31-32 (2001), 133-160.

La precària conservació de les restes arqueològiques en el moment de l’ex-cavació fa que qualsevol intent d’identificació i de descripció dels ambientsratlli també la més pura interpretació. En trets generals, l’autor presenta labasílica com un edifici de tres naus, orientada a l’est, amb un absis a la capça-lera i un contraabsis als peus, i precedida d’un atri situat a la banda occiden-tal. Tot el conjunt va aparèixer completament arrasat, amb els paviments trin-xats i les tombes profanades.

Passarem a comentar alguns dels punts que creiem dignes d’ésser desta-cats. En primer lloc, volem destacar l’a b s i s, que es troba a l’est de l’edifici,i que el propi autor reconeix com un dels àmbits més difícils d’interpretar,perquè hi ha una doble tècnica en la fonamentació, una feta de còdols ambargila i l’altre d’,opus caementicium’, la qual cosa planteja la possibilitat quehi hagués dues fases constructives. La capçalera presenta també dues sagristiessituades al nord de l’absis que ultrapassen el límit nord. López Vilar plantejadues possibles hipòtesis: o bé les dues fases constructives identificades podriencorrespondre a fases cronològiques diferents o bé podrien formar part d’un solprojecte que les hauria fet coetànies, opinió aquesta darrera per la qual es

521DE TARRAGONA PALEOCRISTIANA

Figura 1Planta de la basílica septentrional amb les diferents fonamentacions

(segons López Vilar).

decanta finalment l’autor, fent-nos partícips dels seus raonaments lògics enl’anàlisi de les restes arqueològiques (120-121).

Al meu entendre, l’explicació que fa de les dues tècniques de construccióde les rases de fonamentació un únic projecte arquitectònic em sembla la mésassenyada. No només perquè dóna sentit a la complexitat estructural delsmurs de la capçalera i del contraabsis, sinó també i sobretot perquè aquestesparts de l’edifici són les que més pes han de resistir i per això els seus fona-ments són de carreus i morter. El fet que els fonaments estiguin tan ben tra-vats entre sí, tant els fets d’una manera, com els fets de l’altre, no fan més quedemostrar que estem davant d’un edifici molt ben projectat i planificat, comes feia en les més emblemàtiques construccions de l’Antiguitat. Cal tambéconsiderar, com assenyala l’autor, que aquesta duplicitat de fonamentacionstambé va ser identificada en la veïna basílica del sector meridional, excavadaper Mossèn Joan Serra i Vilaró.2

Així, doncs, crec que hem d’entendre que els fonaments de l’absis estarientravats i invisibles en alçat, llevat dels murs perimetrals, és clar. Prova d’aixòpoden considerar-se les tombes T-57 i 58, les dues úniques que hi ha en l’ab-sis, que trenquen el mur UE 3071 —i que són posteriors, com suggereix l’au-tor— senzillament perquè no es veia a l’hora d’excavar les que semblen lesdues tombes més privilegiades de tota la basílica.

La capçalera es completa amb les sagristies, situades al costat nord de l’ab-sis, ubicació idèntica que la de la basílica de l’Amfiteatre de cronologia sem-bla que una mica posterior.3 López Vilar assenyala a més l’existència d’allò quehauria estat una mena de contrafort per reforçar aquesta zona (114-115).

Pel que fa al pretès transsepte identificat pels excavadors, haig de dir que noho veig gens clar, ni des del punt de vista arquitectònic, ni tampoc des del puntde vista litúrgic, per la seva raresa en les nostres latituds. Ja els propis excava-dors admeten que alguns trams de la fonamentació en aquest sector han desa-paregut, però asseguren que la seva existència és ,indiscutible’ (112). Segons elmeu parer, els arguments que dóna l’autor no em resulten prou convincents:

– Defineix l’espai com «una nau col·locada transversalment respecte a lesaltres tres paral·leles amb un espai útil de 14 per 4.10 m.», delimitat per fona-

522 CRISTINA GODOY

2. Aquesta tècnica de fonamentació amb còdols i argila és molt freqüent a l’arquitecturaromana de l’antiguitat tardana del país. La trobem al poblat visigòtic de El Bovalar a Seròs(Segrià, Lleida), al castre del Puig de les Muralles a Roses, etc.

3. Ted’a, L’amfiteatre romà de Tarragona, la basílica visigòtica i l’església romànica (Memòriesd’Excavació, 3), Tarragona, 1990. C. Godoy, La memoria de Fructuoso, Augurio y Eulogio en laarena del anfiteatro de Tarragona, dins «Butlletí Arqueològic», 16 (1994) 181-210. La cronolo-gia fou precisada per J. M. Macias, La ceràmica comuna tardoantiga a Tàrraco. Anàlisi tipològicai històrica (segles V-VII). Tulcis. (Monografies Tarraconenses 1), Tarragona, Museu Nacionald’Arqueologia 1999, 227-230.

mentacions fetes d’argila i còdols, de les quals ha desaparegut no res menysque el tram intern de la creu en la seva banda nord (UE 3095), que donariaentitat al transsepte, i que restitueix per simetria amb la UE 3090. Aixímateix cal tenir en compte que aquest mur, no sols ha desaparegut, sinó quenomés pot ser considerat com una fonamentació de l’edifici, ja que hi ha duestombes que el tallen: T-69 i sembla que també la T-71, mentre que altresenterraments li són adossats. Això vol dir que quan es van fer aquestes tom-bes el suposat mur del transsepte no seria visible, probablement perquè estractava de fonaments soterrats.

– Un segon argument que fa apostar l’autor per l’existència del transsepteés la disposició transversal d’algunes tombes en aquest espai, respecte a l’eixlongitudinal de la basílica: T-53, 55, 56 i 62 (jo afegiria també la T-50 i la54). Certament aquesta és una raó amb més pes, ja que sembla que són unaexcepció a la normal situació orientada de les tombes dins la basílica. Noméshi ha dues tombes més (T-122 i 123), situades a la nau sud, tocant a la faça-na meridional, que López Vilar interpreta com un indici de l’existència d’undels accessos a l’església (121), opinió que comparteixo plenament. Però en elcas que ens ocupa no sembla que sigui tan clar, ja que les tombes esmentadeses situen només en el braç meridional del suposat transsepte i algunes d’es-capçades en la part central. El que resulta estrany és que al braç septentrional,del qual recordem que ens manca el límit occidental, no se n’hagi trobada cap.Aquesta concentració de les tombes en la part est de la nau sud ha de respon-dre a altres raons pròpies d’un altre escenari litúrgic, que no les de l’existèn-cia d’un transsepte, al meu entendre.

– Un tercer motiu adduït per l’autor en la defensa del transsepte és que laseva cota de pavimentació seria —juntament amb la de l’absis— més elevadaque no pas la de la resta de les naus. A més s’ha pogut restituir «una línia decancells que devia marcar encara més aquesta separació» (113). No resultagens estrany que la zona de la capçalera es trobi en les esglésies hispàniques aun nivell més elevat que el de la resta de les naus. Precisament l’existènciadels cancells ens parlaria més aviat de l’existència d’un espai litúrgic i no d’unespai arquitectònic amb un mur opac que restringiria la visió del desenvolu-pament del culte.

Tanmateix, malgrat aquestes objeccions, el que sí hem d’admetre és que labasílica té un espai litúrgic reservat al clergat molt ben definit per mitjà d’unalínia de cancells i per tenir una cota superior en el seu nivell de circulació.Aquesta disposició del santuari no resulta gens estranya a l’arquitectura cris-tiana hispànica; la trobem a les esglésies de Vil·la Fortunatus (Fraga, Osca),4


4. C. Godoy, Arqueología y liturgia. Iglelsias hispánicas (siglos IV al VIII), , Barcelona:Autoritat portuària de Tarragona-Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1995, 227-237.

El Bovalar (Seròs, Lleida),5 o ja en les genuïnament visigòtiques de Recópolis(Zorita de los Canes, Guadalajara),6 Santa Maria de Melque i San Pedro de laMata (Toledo),7 Quintanilla de las Viñas (Burgos),8 San Pedro de la Nave(Campillo, Zamora),9 Sant Giâo (Nazaré, Portugal),10 Santa Lucía del Tram-pal (Alcuéscar, Càceres)11 i El Gatillo (Mataplana, Càceres).12

Potser no és gaire afortunat el terme ,transsepte’, ja que aquest defineix elbraç transversal d’una església de planta cruciforme i l’església septentrionaldel suburbi de Tarraco no té, al nostre entendre, aquesta forma arquitectòni-ca. Els excavadors han restituït la nau central i el suposat transsepte com si fosuna planta de creu llatina, guiant-se únicament per uns nivells de fonamen-tació força arrasats pel precari estat de conservació de les restes arqueològi-ques. Com ja he comentat més amunt, entenc que es tracta d’una cimentaciócorreguda que prova la bona qualitat del projecte iconogràfic tal i com corres-pon a la més clàssica arquitectura romana. De fet, en les reconstruccionsinfogràfiques de J. M. Puche, la nau central es representa separada de les nauslaterals mitjançant columnes (132-133).13

Una de les característiques més excepcionals de la nova basílica d’Eros-ki és el contraabsis exempt situat als peus de la nau central. L’excepciona-litat consisteix en la seva forma rectangular i que sobresurt de la fàbrica dela basílica. Suposo que és per això que els arqueòlegs li diuen ,contraab-sis’, tot i que pròpiament no té forma d’absis sinó de contracor; tanmateixels contracors coneguts a l’arquitectura cristiana hispànica solen ocupar elprimer tram dels peus de la nau i no sobresurten de la basílica. Potserpodríem dir-li millor ,contracor exempt’. A més, aquest espai de la novabasílica tarragonina es troba en un lloc destacat en la part oriental d’unatri o pati porticat que precedeix l’edifici per l’oest a tocar de la via, és adir, que no és un cos arquitectònic aïllat i per tant no seria ben bé exempt,

524 CRISTINA GODOY

5. Ibidem, 226.6. Ibidem, 238-243.7. Ibidem, 250-255.8. Ibidem, 255-258.9. Ibidem, 327-332.10. Ibidem, 305-311. Sobre la qüestió dels cancells alts i la seva funció litúrgica, cfr. L’ar-

ticle de H. Schlunk, La Iglesia de San Giâo cerca de Nazaré. Contribución al estudio de la influen-cia de la liturgia en la arquitectua de las iglesias prerrománicas de la Península Ibérica, Actas do IICongresso Nacional de Arqueologia, Coimbra, 1971, 509-582.

11. Godoy, Op. cit, 313-31812. Ibidem, 318-321.13. És per això que no acabo d’entendre l’excursus que fa J. M. Puche sobre el significat

de les esglésies en forma de creu llatina de l’arquitectura milanesa ambrosiana, quan la basíli-ca analitzada no correspon a aquests paràmetres. La reconstrucció en alçada sembla inspirada enla que va fer R. Krautheimer de la basílica de Sant Pere del Vaticà, cfr. R. Krautheimer,Arquitectura paleocristiana y bizantina, Madrid: Cátedra, 1984, 63, cosa en la que insistiré mésendavant quan analitzem l’atri o pati.

com en el cas conegut d’altres basíliques d’absis contraposats d’Hispània id’Àfrica.

Sigui com sigui, el cas és que el contraabsis constitueix un espai determi-nant en el projecte d’aquesta església, car forma part, segons que sembla, delseu programa constructiu original. Es troba perfectament centrat en l’eix lon-gitudinal de l’edifici i conté una tomba privilegiada, la T-7, orientada nordsud, i que fou concebuda des del principi (113-114 ). Una mica més difícild’explicar, tal com confessa l’autor, és la situació del contraabsis en relacióamb l’atri o pòrtic, ja que talla el pas en l’ambulacre oriental, retallant-hi finsal nivell de fonamentació; aquest indici demostra que l’estructura de l’atrihauria estat preexistent, o bé dit d’una altra manera, que el contraabsis s’hau-ria afegit en un segon moment.

Si bé aquest punt de connexió entre el contraabsis i el pòrtic queda unamica confús, el que sí resulta clar és que el contraabsis és contemporani a lamateixa basílica. I aquesta dada és molt important, ja que s’adequa al com-portament de les esglésies d’absis contraposats de la península ibèrica, elsquals no són afegits —com sembla que és la norma en les esglésies amb con-traabsis d’Àfrica—, sinó que formen part del projecte arquitectònic inicial. Labasílica d’Eroski, tot i tenir un contraabsis quadrangular, com ja hem comen-tat més amunt, no contravindria aquestes pautes.14 No només s’ajusta a laresta de l’arquitectura religiosa hispànica, sinó que de més a més, si acceptemla cronologia proposada pels excavadors, constituiria un dels exemples mésantics —sinó el més antic de tots— de les basíliques d’absis contraposats dela península ibèrica, com veurem més endavant.15 El propi autor es fa ressòde la importància d’aquest contraabsis en la interpretació general del conjunt deles dues basíliques —a l’església excavada per Joan Serra i Vilaró n’identificaun altre de contraabsis— i la seva funció funerària de tombes privilegiades(266-268).


14. Sobre els absis contraposats en les esglésies hispàniques i africanes s’ha escrit molt i hainteressat sempre l’arqueologia cristiana, cfr. Godoy, Op. cit. 1995, pp. 66-87, on es recullenles discussions i la bibliografía anterior. Les meves propostes van ser qüestionades per N.DUVAL, Les relations entre l’Afrique et l’Espagne dans le domaine liturgique: existe-t-il une explicationcommune pour les ,contre-absides’ et ,contre-choeurs’?, Rivista di Archeologia Cristiana 76 (2000), 429-476. I la meva resposta: C. Godoy, Sobre arqueología y liturgia en las iglesias hispánicas, Rivistadi Archeologia Cristiana, 77 (2001), 469-480.

15. Els criteris que s’han seguit majoritàriament per datar les basíliques d’absis contra-posats han estat tipològics i/o estilístics i acostumen a portar-se al segle VI o inclús el segleVII, en plena època visigòtica. Malauradament hi ha pocs elements estrictament arqueolò-gics que permetin una datació més acurada. Malgrat tot, hi ha una excepció a la Lusitània,Torre de Palma (Monforte, Alto Alemtejo, Portugal), on la col·locació d’un dipòsit de mone-des en la fonamentació del santuari ens durien a finals del segle IV o inicis del segle V perla primera fase d’aquella església. Cfr. S. J. Maloney, Excavations at the Early ChristianChurch of Torre de Palma, Final Report, University of Louisville, 1989; Godoy, Op. cit. 1995,294-303.

Abans, però, cal detenir-nos una mica més en el pati (àmbit 9), al qualhem fet al·lusió en parlar de l’espai contigu del contraabsis. Es tracta d’unespai rectangular a cel obert, envoltat de porxos, al menys per tres dels seusquatre cantons: nord, sud i est; la banda oest és a tocar de la via romana. Alseu redós van ser trobades un gran nombre de sepultures, algunes de les qualsestaven intactes sota un paviment de ,signinum’. (115-118). Al mig del paties va trobar un element de difícil interpretació (UE 3087), ja que només esconserva la seva fonamentació feta de còdols i argila de 100/45/70 cm.16 Toti admetre la dificultat d’identificació, López Vilar la interpreta com un «,can-tharus’, una font o un petit estany central», pensant en un paral·lelisme deci-siu amb Sant Pere del Vaticà, que també disposa d’un atri a cel obert i unapetita font enmig del pati (115). En el capítol dedicat a discussió i conclu-sions, l’autor fa una exposició molt ben argumentada dels paral·lelismes d’a-questa estructura de la basílica septentrional amb l’arquitectura cristiana deRoma (268-270). Així mateix López Vilar assenyala molt bé el valor histori-coarqueològic d’aquesta proposta que estrenyeria els llaços de la capital de laTarraconensis amb Roma (269).

De la mateixa manera, l’autor fa un repàs per l’arquitectura cristiana con-temporània, a la recerca de possibles paral·lelismes del pati de la basílica sep-tentrional i troba una semblança amb l’atri de la basílica nord de Sant Mennaa Egipte, pel que fa al model arquitectònic. A més destaca que aquest és elprimer cas d’atri occidental de la península ibèrica, però que, donada l’ex-cepcionalitat del conjunt martirial tarragoní, la fa plenament acceptable.17

Tanmateix trobo a faltar una interpretació més directa del pati porxat, sobre-tot en relació al contraabsis que realment ocupa una posició preeminent, quesorprendria als fidels que accedissin al complex martirial des de la via. Pot-ser la tomba privilegiada que ocupava el contraabsis era prou important perjustificar la seva evident significació enmig de l’ambulacre oriental, de talmanera que permetés un itinerari de veneració per els fidels des del mateixpati. Inclús si admetem aquesta possibilitat, tractar d’esbrinar qui podriahaver estat enterrat en aquesta sepultura no ens duria més que a fer especu-lacions.

Pel que fa a la datació d’aquesta nova basílica cal dir que l’excavació no haproporcionat cap estrat constructiu relacionat amb la construcció de l’edifici.

526 CRISTINA GODOY

16. Jo mateixa havia proposat la possibilitat de l’existència d’un baptisteri en aquestindret (Godoy, Op. cit., 1995, 191), perquè en el moment de la publicació encara estaven exca-vant el complex. Evidentment, ara queda descartada aquesta possibilitat. A més a més, el caràc-ter descobert del pati fa del tot improbable que s’hi col·loqués aquí el baptisteri.

17. López Vilar cita el treball de J.-Ch. Picard, L’atrium dans les églises paléochrétiennes d’Oc-cident, Actes du XIè Congrès Interantional d’Archéologie Chrétienne (Lyon, Vienne, Grenoble, Genève etAoste 1986), Roma: École Française de Rome, 1989, vol. I., 505-553, que és ara com ara el tre-ball més complert que s’ha fet sobre el tema.

Però, malgrat el precari estat de conservació en què van aparèixer les restesarqueològiques, cal felicitar els excavadors per la perícia que han demostrat,utilitzant minuciosament totes les dades que el pas del temps i l’espoli antrò-pic han tingut a bé indultar. Pel que sembla, la basílica septentrional —igual-ment que la seva homòloga meridional excavada per Joan Serra i Vilaró— vanser conscientment desmuntades i els elements constructius, tals com aracolumnes, capitells o pilastres, van ser traslladats a un altre indret, fet queexplica que no s’hagi trobat cap d’aquests elements a l’excavació. Les remo-cions causades després pels conreus al llarg dels anys van acabar de destruir elspaviments de ,signinum’, si és que no foren trinxats ja durant el desmuntat-ge de l’edifici.

Els excavadors proposen la datació de la basílica en el segle V a partir delsmaterials continguts en el paviment esmicolat de ,signinum’. López Vilaradverteix que aquesta data és orientativa no del moment de la construcció,sinó del seu funcionament, ja que el paviment s’obriria una i altra vegada perrealitzar els enterraments dins la basílica (134-145). El conjunt de materialsés força homogeni i correspon a la primera meitat del segle V i queda exclo-sa qualsevol datació anterior per la presència de TSA-D Hayes 61B i Hayes76, l’olla Vila-roma 5.40, les comunes africanes i eivissenques i les àmforesorientals LRA 4A (p. 136). Així mateix resulta força significativa l’absènciade formes pròpies de la segona meitat del segle V, com les formes Hayes 86,87A i 87B, la qual cosa —a judici de l’autor— vol dir que la utilització delconjunt com àrea d’enterrament no va superar aquesta data (136-137). Tambéem sembla força eloqüent l’absència de materials del segle VI en tot el con-junt paleocristià.18

L’examen de la basílica septentrional es completa amb l’anàlisi de l’epi-grafia apareguda durant l’excavació i l’estudi acurat de les tombes i les resteshumanes trobades ,in situ’. Pel que fa als fragments epigràfics, sobta l’esca-dusser nombre d’inscripcions apareguts a la basílica septentrional, sobretot siho comparem amb la gran quantitat d’epígrafs que van ser trobats a la zonade la necròpolis i de la basílica meridional. Cal destacar la inscripció funerà-ria de Thecla,19 una verge consagrada oriünda d’Egipte i la de Lupulus, amb-dues datades al segle V (145-147).


18. Ens trobem doncs davant una basílica de cap el 400, per això dèiem més amunt laimportància d’aquesta datació tan antiga per una estructura com és ara el contraabsis, tot i teniruna estructura molt particular. Cal pensar en la influència d’aquest model tarragoní sobre laresta de «contracors» de la Tarraconensis i de les Balears?

19. Alguns autors reivindiquen un origen paleocristià per al culte de santa Tecla, patronamedieval de Tarragona, com M. D. del Amo, Thecla et Theclae. De la santa de Iconio a la beata tarraconense, dins El temps sota control. Homenatge a F. X. Ricomà Vendrell, Tarragona, 1997,123-131. Comparteixo el parer de López Vilar que, seguint M. Pérez en una tesina inèditasobre aquest tema, descarta qualsevol relació entre el nom de la difunta Thecla i el de la santamedieval.

L’anàlisi de les tombes de la basílica (148-161) ens indica que aquestess’adeqüen a les mides de cada difunt, la qual cosa vol dir que es farienexpressament per a cada enterrament i que no estarien preparades des d’unmoment inicial, ,a priori’. Exceptuant les làpides abans esmentades, semblaque no hi havia cap senyalització sobre les tombes, tot i que deurien saberon eren, ja que no es van produir superposicions errònies (152-153). De mésa més, és força significatiu, al meu entendre, l’elevat percentatge d’indivi-dus masculins (un 63 % d’homes davant un 36,20 % de dones) que no escorrespon a una mostra real d’una població. Com diu López Vilar, es tractad’una mostra selectiva d’individus masculins d’edat avançada que el porta apensar en la reserva de la zona de l’absis i de la capçalera com a lloc d’ente-rrament de preveres i altres membres de la jerarquia de l’església local (159-161).

En acabat, l’estudi del sector septentrional es completa amb un seguit deconstruccions tardanes d’ús industrial i agropecuari, on es van poder identifi-car set sectors. Els excavadors ens fan partícips de la descripció arquitectòni-ca i dels materials recuperats d’aquelles zones que no es van poder excavar entota la seva extensió (161-201).

El sector meridional

Si l’exposició dels resultats de l’excavació en la zona septentrional, amb lanova basílica, la ,domus suburbana’ i els àmbits industrials és un treballexcel·lent, malgrat les dificultats, no menys meritòria és la tasca que LópezVilar emprèn en la revisió de la basílica i dels sectors meridionals de la necrò-polis, excavats per Joan Serra i Vilaró, a la llum de les noves troballes. Nopodria haver estat d’altra manera, perquè l’autor ha sabut copsar la importàn-cia de tot el complex martirial (205-225).

Reprenen les notes i plantes de Mn. Serra i tenint en compte la feina efec-tuada per M. D. del Amo,20 López Vilar efectua una anàlisi de l’anomenada,Basílica de la Tabacalera’. Cal destacar l’atenció que dedica als mausoleusannexos a la basílica, dels quals distingeix entre els anteriors a aquesta, elscontemporanis a ella i els construïts posteriorment. Pel que sembla, els mau-soleus 2 i 16 que flanquegen l’absis, corresponen a una segona fase de la basí-lica. El mausoleu 2 (o cripta dels arcs) tenia comunicació directa amb el tem-ple i contenia dues tombes cobertes amb laudes musives, situades cada unadavant d’un arc.

528 CRISTINA GODOY

20. M. D. del Amo, Estudio crítico de la necrópolis paleocristiana de Tarragona, Tarragona, IETRamon Berenguer IV, 3 vols., 1979-1981-1989.

Així mateix reclama la identificació del baptisteri situat en una cambra veïnade la capçalera i que jo mateixa havia posat en dubte21 i que ara em sembla mésprobable, vistes les fotografies publicades per López Vilar de l’excavació de Mn.Joan Serra, conservades a l’arxiu del Museu Nacional Arqueològic (210).

Un altre aspecte digne de menció és la identificació d’un possible contra-absis en el mausoleu 17 i que és coetani a la fàbrica de la basílica, amb la qualcomunica pel seu cantó oriental. L’autor fa notar el sepulcre monumental núm.137, que és el més gran trobat a la necròpolis i que estaria cobert possiblementamb un baldaquí (213-214). Això el faria molt similar al contraabsis de labasílica septentrional. La tomba 137 es superposava a d’altres tombes ante-riors, la més espectacular de les quals és un sarcòfag, cobert per un túmul enforma de ,mensa’, que contenia al centre una inscripció (RIT 959), datada alsegle IV. Si acceptem que el contraabsis es contemporani a la basílica, aquestadada arqueològica ens indica que l’edificació de la basílica és posterior al segleIV (213). En la mateixa línea cronològica apunten els epígrafs relacionats ambels primers enterraments a la basílica, que daten de les primeres dècades delsegle V, com són la inscripció RIT 960 i la famosa lauda de mosaic d’Òptim.Més difícil és esbrinar el moment final d’aquesta basílica, que sembla haverestat utilitzada amb finalitats funeràries durant tot el segle VI (214- 219).

Per consegüent, López Vilar proposa una data de construcció de la basíli-ca meridional cap el 400, en ple segle V, de manera que ambdues basíliquesserien més o menys contemporànies, amb una diferència d’uns trenta anys.

Evolució del suburbi occidental i conclusions

La darrera part d’aquest treball és dedicada a un estudi diacrònic de tot elsector, des d’època republicana fins a la seva transformació en zona funerària ila posterior construcció del complex martirial, que va provocar l’extensió d’ungran cementiri ,ad sanctos’. Em sembla força destacable l’estudi de l’evoluciód’aquesta zona de la ciutat i les seves ,areae’ funeràries, primerament disposa-des seguint les vies i després, als segles IV i V, formant les grans àrees funerà-ries de la ciutat tardo antiga. López Vilar fa un repàs dels recintes funeraris,delimitats per murs, dels mausoleus i els edificis sepulcrals que es troben enel suburbi (243-250). En destaca la concentració de les tombes dins la basíli-ca septentrional i als porxos del pati, mentre la basílica meridional va gene-rar al voltant una gran necròpolis.

La gran etapa constructiva de les dues basíliques i la majoria d’edificisannexes correspon al segle V. Els arqueòlegs ens ofereixen una planimetria


21. C. Godoy, L’organització eclesiàstica i cultural sota els visigots, A Del romà al romànic.Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre el segle IV i X, Barcelona: EnciclopèdiaCatalana, 1999, 44-59.; p. 50.

general que permet obtenir una visió de conjunt de tot el suburbi occidentalde la ciutat (Fig. 2). S’ha pogut comprovar que a finals del segle V tot el con-junt del Francolí comença una lenta involució. Sembla que només va restaractiva la basílica martirial —la meridional excavada per Joan Serra i Vilaró—,mentre la septentrional va ser desmuntada i els seus elements constructiustraslladats. La basílica dels màrtirs sembla que no va sobreviure més enllà definals del segle VI, si bé només persisteix el temple reformat, amb un noupaviment de tessel·les i amb el baptisteri amortitzat, ja que es cobreix ambun paviment de ,signinum’ (252-253). López Vilar posa en relació aquestesreformes amb l’epitafi del bisbe Sergi (520-555) que li atribueix la restaura-ció dels sostres enfonsats del temple sagrat; i a més va construir un monestirno lluny de la ciutat, el qual proposa identificar-lo amb l’edifici situat al sudde la basílica de sant Fructuós perquè l’epitafi diu ,cenobi dels sants’ (253).

L’autor dóna finalment una possible explicació per l’abandó i desmuntat-ge de la basílica septentrional i la decadència d’aquesta zona com a lloc deculte dels sants màrtirs tarragonins: les contínues inundacions del riu Fran-colí que han deixat la seva empremta arqueològica en la presència de llims.Em sembla una proposta raonable i lògica. Fa coincidir aquest moment ambel de la construcció de la memòria dels sants màrtirs sobre l’arena de l’amfi-teatre, traslladant-se la topografia del culte cristià dins el cas antic, on es cons-truiria la catedral, aprofitant que des del segle V tota la zona de representacióde ,l’aedes Augusti’ a la part alta de la ciutat, així com l’amfiteatre com a edi-fici d’espectacles haurien estat desafectats (253-254).

Comparteixo amb l’autor que la catedral ha d’ésser situada intramurs i no ala zona suburbial ,ad martyres’, com defensen alguns investigadors.22 Argumen-ta que la manca de restes identificades a l’interior de la ciutat no és un elementconcloent per situar la basílica episcopal a la necròpolis (257-258). D’aquestamanera, la topografia cristiana de Tarraco en època visigòtica s’avindria més ambel panorama fixat per l’Oracional hispànic de Verona, que situa la memòria de santFructuós a l’amfiteatre i no esmenta la necròpolis del suburbi occidental.23

Així mateix considero que és molt probable que els bisbes s’enterressin a lanecròpolis de sant Fructuós o bé dins de la basílica dels màrtirs o potser en algundels seus mausoleus, ja que les relíquies dels màrtirs donaven una identitat cris-tiana a la ciutat i al poder episcopal. Inclús López Vilar apunta la possibilitat queOptimus, del qual coneixem la famosa lauda de mosaic, apareguda a la nau cen-tral de la basílica, podria haver estat bisbe (259). Se non è vero è ben trovato!

530 CRISTINA GODOY

22. Cfr. J. M. Macias, Tarraco en la Antigüedad Tardía: un proceso simultáneo de transforma-ción urbana e ideológica, dins A. Ribera (coord.), Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entor-no, Valencia, 259-271. A. Muñoz, El cristianisme a l’antiga Tarragona. Dels orígens a la incursióislámica, Tarragona, 2001. La presencia del baptisteri a Sant Fructuós no vol dir que fos la cate-dral, sinó que el baptisme estaría associat ad martyres.

23. C. Godoy – M. dels S. Gros, L’Oracional hispànic de Verona i la topografía cristiana deTarraco a l’Antiguitat tardana, Pyrenae, 25 (1994), 245-258.

Figura 2Planta general del complex paleocristià del Francolí

(dibuix: J. M. Puche)


EL MÓN FUNERARI DE TÀRRACOREALITAT ARQUEOLÒGICA, ANTROPOLÒGICA

I PALEOPATOLÒGICA

Josep Giné i Gomà

B I B L I O T E C A T À R R A C O D ’ A R Q U E O L O G I A

Fundació Privada Liber

Paleopatologia català:Paleopatologia català.qxd 14/04/11 12:28 Página 5

Amb la col·laboració de:


Biblioteca Tàrraco d’Arqueologia, núm. 7

Autor: Josep Giné i Gomà

Traducció a l’anglès: Lisa Mann

Fotografies: J. Giné i CODEX

Edita: Fundació Privada Liber. 2011

[email protected]

Producció: Diggraf edicions

ISBN: 978-84-614-9375-3

Dipòsit legal: T-347-2011


El món funerari de Tàrraco: realitat arqueològica, antropològica i paleopatològica

[ 7 ]

9 NOTA PRELIMINAR11 PRESENTACIÓ

13 CONTEXTUALITZACIÓ DELS JACIMENTS ESTUDIATSJudit CiuranaJosep M. Macias

31 INTRODUCCIÓ

35 L’OS ANTICFracturesOsteomielitisMalalties degenerativesMalalties hereditàriesMalformacions congènitesMalalties adquiridesTumors

43 L’EXCAVACIÓ

45 EL LABORATORIDeterminació de l’edatDeterminació del sexeAntropometria físicaVariabilitat anatòmicaAnàlisi dental

51 CASOS

71 REFLEXIONS

75 AGRAÏMENTS

77 TEXTOS RECOMANATS I BIBLIOGRAFIA BÀSICA

81 CATÀLEG D’IMATGES

133 TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

203 TRADUCCIÓ A L’ANGLÈS

271 TÍTOLS PUBLICATS PER LA BIBLIOTECA TÀRRACO D’ARQUEOLOGIA

ÍNDEX


[ 13 ]


CONTEXTUALITZACIÓ DELS JACIMENTS ESTUDIATS

Morir i reposar a Tàrraco

“Enterra’m com més aviat millor, perquè pugui passar les portes de l’Hades.Lluny em rebutgen les ànimes, les ombres dels difunts, i no em deixen barre-jar-m’hi enllà del riu, sinó que vaig així vagarívol per la mansió de portesespaioses de l’Hades.” (Hom. Il. 23.71-4)1.

Amb aquestes amargues paraules es queixava l’ànima infeliç de Pàtrocle quanAquil·leu, enmig del seu visceral dol, es negava a enterrar el cos del seu amic.Sense la celebració d’uns funerals adients i el que era més important, sense l’a-compliment d’un ritual específic, l’ànima del difunt no podia abandonar el móndels vius i passar a l’altra riba. Els textos literaris llatins van plens d’històries defantasmes i d’ànimes en pena que reclamen als vius que els sigui atorgat unenterrament digne per així deixar de vagar per la terra2. No era, però, nomésla por a una ànima ressentida allò que impulsava els vius a celebrar els ritualsfuneraris preceptius. Tot i que no podem calibrar-ho, els sentiments i el sentitdel deure envers familiars i amics (la virtut de la pietas) degueren tenir unpaper preeminent en la celebració dels funera. De fet, els epitafis funeraris d’è-poca romana procedents de les àrees funeràries de Tàrraco testimonien àmplia-ment com són els membres de la família nuclear aquells que s’encarregaven decommemorar la memòria del difunt i, per extensió, costejar els seus funerals.Als epitafis apareixen mares, pares, germans i germanes, fills i filles i, fins i tot,avis i tiets. Tot i que aquests textos es basen molt sovint en estereotips i pre-senten un alt grau de formulisme, hom no pot negar que siguin només parau-les buides. En un d’aquests llargs epitafis una vídua s’acomiada del marit ambaquestes paraules: “Si els Manes tinguessin seny, se m’haurien endut a mi, l’es-

1 Homer: La Ilíada, introducció, traducció i notes de Joan Alberich i Mariné, L’Esparver Clàssic 19, Edicionsde la Magrana, Barcelona. 2002.

2 Eren molt nombrosos els relats populars sobre els esperits que intervenien al món dels vius sota la formade fantasmes i aparicions nocturnes. Per exemple, l’obra Philopseudes de Llucià és una antologia d’histò-ries d’aquest tipus. Altres autors com Plini el Jove explica la llegenda d’una casa maleïda on havia estatenterrada la víctima d’un assassinat. Un cop l’esquelet fou descobert i els déus Mans pacificats, el fantas-ma deixà de molestar els vius (Epist.7.27). Suetoni també ens parla del vagarejar del fantasma de Cal·lígu-la, que va ser inhumat d’amagat en un jardí, que no s’interrompé fins que una de les seves germanes l’ex-humà i el diposità en un sepulcre (Cal. 59).


[ 14 ]


posa. Quin sentit té ja viure? Ja no vull veure més la llum. He perdut la mevadolça llum quan jo t’he perdut a tu, espòs. Si les llàgrimes serveixen de res,deixa’t veure en els meus somnis. Aquesta casa sola per tu... Per sempre més,adéu, estimadíssim espòs meu” (Alföldy. 1975, 228).

Quan la mort arribava a una casa, la família del difunt era considerada impu-ra, funesta. Es tractava d’un passatge difícil ja que la desaparició d’un individuafectava tota la comunitat. A partir d’aquell moment s’endegaven un seguit degestos simbòlics que tenien com a objectiu gestionar aquest desequilibri. Ladeclaració de la defunció per part del cap de casa (funus agnoscere) derivavaa tot un seguit de cerimònies purificadores. S’havia de purificar la casa, la famí-lia, els presents, els déus de la llar, tot allò que havia estat contaminat per lavista o el contacte amb el cadàver. Els homes es deixaven créixer la barba, lesdones anaven amb el cap descobert i la cabellera desordenada. Fins a certpunt, el món es capgirava: la deixadesa dels vius contrastava amb el difunt, elqual era netejat, perfumat, vestit amb el seu millor vestit i coronat amb flors,en una imatge de bellesa eterna i irreal (Scheid. 1984. 123). Durant la proces-só que transportava el mort a la seva tomba, es portaven candeleres i llàntiesa ple dia; es cantava i es tocava música per ofegar el silenci de la mort. Lesàrees sepulcrals estaven ubicades sempre fora muralles i ben a prop de viesfreqüentades. Així, els difunts estaven sempre presents en la vida dels vius. Lesnecròpolis, doncs, eren l’avantsala de la ciutat. El ritual dels funerals culmina-va amb les cerimònies de la sepultura i del banquet funerari. És difícil dispo-sar d’una descripció precisa dels rituals que hi tenien lloc, ja que les fonts anti-gues són bastant contradictòries. Sabem que eren tres els rituals que s’acom-plien al sepulcre: l’enterrament, el sacrifici de la porca praesentanea i el ban-quet funerari. La sepultura no era efectiva fins que el mort, incinerat o cremat,havia estat cobert de terra (Cic. Leg. 2.57). Aquesta era la primera condiciónecessària per tal que la família deixés de ser funesta. Tot i això, només el soterra-ment del difunt no era suficient: s’havia de celebrar el sacrifici de la porca aCeres (Verg. Aen. 3.67-68). Posteriorment es celebrava la cena ferialis on lescarns del sacrifici eren repartides entre els vius i els morts. Els recipients utilit-zats eren cremats o, segons un passatge de Properci, destruïts (Prop. 4.7.34).

Les fonts textuals ens proporcionen una imatge fixa del ritual que no és real.Al món romà no existí una manera unificada de celebrar els funerals, ja que noexistia una classe sacerdotal que els definís o regís. L’arqueologia funeràriaposa de relleu la riquesa de les variants regionals i el pes de les tradicions fami-liars en moltes necròpolis de les províncies. Tradicionalment, el nostre conei-xement del ritual funerari romà ha estat molt marcat per les fonts escrites endetriment de les evidències arqueològiques. Per una banda, l’estudi de les fontsescrites ha permès inserir els funerals i el culte als morts en un quadre mésgeneral. No obstant això, la gran majoria d’aquestes indicacions corresponen aRoma en un període molt concret comprès entre el segle I aC i els primerssegles de l’imperi. Les fonts literàries ens expliquen entre poc i res sobre lespràctiques funeràries de la resta d’Itàlia i de les províncies. Aquest panorama


[ 15 ]


contrasta amb el major coneixement que avui en dia tenim dels rituals i lesnecròpolis a nivell arqueològic (Scheid 2008, Reichert 2001, Pearce et alii2000).

L’estudi de les àrees funeràries de Tàrraco no només permet conèixer millor elsrituals desenvolupats en aquestes àrees cementirials, conèixer la seva organit-zació interna i la seva evolució al llarg del temps. Les evidències funeràries són,a més, molt útils a l’hora d’estudiar les estructures socials i aspectes demogrà-fics d’aquestes comunitats.

Antigament el principal focus d’interès de les àrees funeràries es limitava a lesinscripcions, l’arquitectura sepulcral i al tipus de tractament del cadàver (inhu-mació/incineració). Actualment les informacions registrades en l’estudi de lesnecròpolis en època romana concerneixen molts més aspectes relacionats ambels rituals i els gestos funeraris. Paral·lelament, altres disciplines com la paleo-patologia o l’arqueozoologia s’han afegit a aquests estudis. Així, l’arqueologiafunerària s’ha enriquit amb l’aportació de diverses tècniques analítiques queofereixen moltes dades que ajuden a complementar el context arqueològic –ladatació històrica i l’escenari urbanístic- en què apareixen. I ens podem aproxi-mar a aquesta realitat des de molts vessants tot cercant respostes que la docu-mentació textual o la pròpia troballa de l’arqueòleg no poden respondre. Peròsortosament l’augment de la interdisciplinaritat de l’arqueologia nodrint-se denombroses tècniques analítiques ofereixen moltes dades que complementen elcontext arqueològic –la datació històrica i l’escenari urbanístic- en què aparei-xen. D’aquesta forma podem arribar, cada cop més, a precisar la data de defun-ció de l’individu, a conèixer part de les seves últimes ingestes, a caracteritzarllur genètica, i, mitjançant l’estudi de les restes òssies,a identificar aspectessocials, culturals o alimentaris de la població romana. Podríem elaborar unallarga llista d’aspectes estudiables que només faria que reflectir l’enorme poten-cialitat de les restes humanes que s’exhumen contínuament en la nostra ciutati en l’antic territorium o ager tarraconensis.

L’amic Giné representa un col·lectiu de professionals aliens a l’arqueologia queen els darrers anys s’han aproximat a la nostra pràctica. Primer encuriosit i des-prés apassionat, ens mostra com la seva visió, que inclouríem en la paleopa-tologia sensu stricto, aporta nombroses observacions que s’escapen a la visióhumanística de l’arqueòleg i que ens ensenyen a veure les nostres troballescom una font inesgotable de dades científiques. A més a més, aquest tipus d’a-proximacions humanitzen la nostra feina, ja que més enllà dels nostres objec-tius historicistes ens diu que també estem tractant amb persones o, com diriaen Josep, pacients que no es queixen.


[ 16 ]


Aquesta breu aportació3 pretén oferir una visió general ràpida del panoramafunerari de Tàrraco, la porta d’entrada de Roma a Hispània i també, durant tres segles, la capital de província més extensa de tot l’Imperi. (Figura 1. Plànol 1)

3 Una reflexió més àmplia sobre els aspectes que es tracten, la trobareu a Gurt/Macias, 2002; Macias, 2008;Ciurana/Macias, 2010. Quant a la documentació planimètrica, podeu consultar Macias et alii, 2007, dispo-nible a http://oliba.uoc.edu/icac/llibres/tarraco/.


[ 17 ]


Llistat d’excavacions arqueològiques amb restes humanes documentades finsl’any 2009 a la ciutat de Tarragona. (Figures 2 i 3. Plànols 2 i 3 respectivament)

1. Les primeres àrees funeràries de Tàrraco (segles II-I aC)

A l’entorn de l’any 100 aC, Tàrraco estava desenvolupant-se a imatge d’una ciu-tat romana. Els terrenys propers a l’antic oppidum ibèric varen ser urbanitzatsa través d’una extensa retícula regular definida per insulae d’1 per 2 actus.Paral·lelament es construí un gran col·lector o cloaca maxima que travessavalongitudinalment la ciutat resseguint un barranc natural que, gràcies aHernández Sanahuja, sabem que prové de la part superior del cim tarragoní.Durant la segona meitat del segle II aC també es dugué a terme la segona faseconstructiva de les muralles, fet que comportà una ampliació ostensible delpomoerium i, suposem, que també fou el moment de la primera gran transfor-mació del portus tarraconensis. Aquesta ciutat en transformació necessitava unnou centre i així es donà pas a la construcció del forum, cor de la vida cívicadels habitants de Tàrraco.

Els espais de la comunitat cívica es configuraren paulatinament intramurs. Però,quins eren els espais que els morts ocupaven en època republicana? Comptemamb escasses evidències sobre els usos i costums funeraris a la ciutat durant elsegle II aC i corresponen principalment a inscripcions4 i elements de decora-

4 La inscripció funerària llatina més antiga de Tàrraco correspon a l’epitafi de Cn. Lucretius, fill de Luci, dela tribu Scaptia (RIT 12). L’epitafi en questió ha estat datat pel professor G. Alföldy de finals de segle II,inicis del I aC (Alföldy 1975). Segons B. Ariño (2008, 155-156) el difunt, que formava part de la tribu Scaptia,molt rara a Hispània, seria ciutadà romà ja que la tribu a la qual eren adscrits els nous ciutadans hispansera la Sergia.


[ 18 ]


5 RIT 9, 18. Destaca un fragment arquitectònic amb un capitell corinti i part d’un arquitrau amb la inscrip-ció ibèrica: [---]NEI / ]ban). Tradicionalment s’havia atribuït aquest element arquitectònic a un hipotètic tem-ple d’Apol·lo. Últimes interpretacions des de l’anàlisi de l’arquitectura defensen una nova interpretació. Ch.Berns (2008) considera que ens trobem davant d’un fragment arquitectònic corresponent a l’angle d’unmonument funerari turriforme d’època republicana.

6 Aquestes dades han estat subministrades per l’investigador Jordi López, que ha estudiat els materials i enprepara la seva publicació en breu.

ció arquitectònica poc rellevants. Tots, però, provenen del suburbi occidentalde la ciutat, en aquell sector delimitat a l’est per les muralles de la ciutat repu-blicana, al nord per la línia de costa i a l’oest pel riu Francolí. Estem a la faseincipient de la gran ciutat romana i que, des del seu port, s’anà expandint finsassolir, ja en el segle II dC, una extensió aproximada de 80-90 hectàrees. Laciutat republicana mira al mar i a les planícies al·luvials del riu Francolí, per laqual discorria la estratègica via de penetració militar cap a l’interior de laPenínsula i on hi havia les fèrtils terres que alimentaven ls ciutadans.

Per aquesta àrea transcorria una via, possiblement ja existent en el període ibè-ric, que gaudiria d’una llarga pervivència i que coincidiria probablement ambel camí medieval de la Fonteta i l’actual carrer Eivissa. Poca cosa sabem, quasires, de les necròpolis i usos funeraris dels ibers que habitaren Tarrakon/Keseabans de l’arribada dels romans. Quan els primers itàlics s’instal·laren a la ciu-tat ubicaren els seus epitafis i sepulcres monumentals a la vora de la via mésfreqüentada i principal en aquell moment, la via de la Fonteta. Aquells indivi-dus indígenes romanitzats imitaren les maneres romanes com a element deprestigi i d’inclusió social. No obstant això, no renunciaren totalment a la sevaidentitat i proposaren una imatge culturalment híbrida a través dels seus sepul-cres. Una bona mostra d’aquest fenomen són els epitafis bilingües en alfabetllatí i iber5.

En aquest mateix moment cronològic corresponen tres incineracions diposita-des a l’interior de kalathoi que foren descobertes a les proximitats del c. deFelip Pedrell i a l’Av. de Ramon y Cajal (Otiña/Pociña. 2005; Mir. 2000). Són elstres únics vestigis coneguts sobre la praxi funerària en època republicana ialhora són les primeres evidències del ritual de la crematio a la ciutat. Es trac-ta de tresincineracions que presenten característiques comunes. En totes tres, les cen-dres del difunt foren col·locades a l’interior d’un kalathos ibèric amb decora-ció geomètrica pintada. Per protegir les cendres es col·locà damunt l’àmpliaboca de l’urna un plat de vernís negre campaniana A (tipus Lamboglia 36).Dues de les urnes havien estat dipositades al fons d’una petita fossa excavadaa la roca, mentre que la tercera fou col·locada dins un petit forat fet en un estratsorrenc que cobria la roca. Els tres difunts havien estat incinerats segons elritual romà de la crematio i les cendres col·locades dins d’una urna. A l’inte-rior d’una de les fosses i al voltant d’una de les urnes es localitzaren tresunguentaris ceràmics que presentaven marques d’haver estat en contacte ambel foc6.


[ 19 ]


Aquestes tres incineracions palesen la implantació de les formes rituals roma-nes, si bé s’utilitzà com a contenidor funerari un vas típicament indígena, unaelecció lògica si tenim en compte que els contenidors ceràmics que s’utilitza-ven eren molt humils i els kalathoi degueren estar àmpliament comercialitzatsen aquell moment7. També és possible que ens trobem davant un fenomend’hibridisme cultural semblant al que reflecteixen les inscripcions bilingües.Tenint en compte tot això és extremadament difícil aclarir si ens trobem davantdels sepulcres d’individus procedents d’Itàlia o es tracta d’indígenes romanit-zats.

A partir del segle I aC, sobretot durant la segona meitat, el panorama funeraricanvia notablement. Es registra un augment significatiu tant d’epitafis en pedracom d’elements de decoració arquitectònica pertanyents a sepulcres monu-mentals. Durant aquest període es documenten encara epitafis bilingües, peròtambé es fan més frequents aquelles inscripcions que commemoren individusde la classe lliberta. Destaquen alguns epitafis que representen veritables llis-tes d’individus que depenen d’un mateix patronus8. Moltes de les inscripcionsdatades en el segle I aC estan gravades en blocs de pedra local, fet que evi-dencia que formarien part de murs i estructures amb cert caràcter monumen-tal. Per altra banda, també existeixen suports epigràfics més humils, com arales esteles d’extrem arrodonit9.

Aquest boom funerari, sobretot a nivell monumental, que es registra a la zonadel camí de la Fonteta, s’explica sobretot pel moment dolç que viu la ciutat.Per una banda, Tàrraco s’havia convertit en colònia de mà de Cèsar a l’entornde l’any 49 aC. Les elits tarraconenses ocupen el seu espai dins el nou ordre.És en aquest període quan apareixen les primeres inscripcions honoràries(Alföldy. 2001, 63). En el darrer quart del segle I aC es desenvolupa una impor-tant fase edilícia per a la ciutat: als peus del turó de Marina, en el lloc que pos-teriorment serà ocupat pel teatre, es basteixen magatzems portuaris que pale-sen la vitalitat i dinamisme del port de Tàrraco. Aquesta fase expansiva culmi-na amb el principat d’August, quan Tàrraco esdevingué, per convalescència del’emperador, seu de l’Imperi durant dos anys i també capital de la prouinciaHispania Citerior. A partir del canvi d’era i amb el regnat dels emperadorsjulioclaudis s’inicià un període d’esplendor econòmic, de creixement demogrà-fic i, sobretot, d’influència política a Roma de les elits tarraconenses que tenenel seu reflex en l’urbanisme i en l’epigrafia.

L’arqueologia ens mostra l’aparició dels grans edificis públics, la proliferació determes i el desenvolupament d’una rica arquitectura domèstica testimoniada

7 En necròpolis de la Gàl·lia Cisalpina i el Vènet també s’ha documentat la pervivència de contenidors cerà-mics indígenes en incineracions d’època tardorepublicana (vid. Fasfold et alii. 2004).

8 Exemples il·lustratius els constitueixen les inscripcions RIT 6, 10 i 14 (Alföldy. 1975).9 Els epitafis de Decimus Titurnius Diphilus (RIT 16) i Lucia (RIT 11) pertanyen a aquesta tipologia. Aquestes

esteles, pensades per senyalitzar el locus sepulturae, no superen el mig metre d’altura.


[ 20 ]


per l’estatuària i les pavimentacions massives. Part de la riquesa derivà d’unincrement de l’explotació del territori basant-se en el model itàlic de produc-ció conegut com les uillae. Es construeix un forum adiectum al costat delforum republicà de la colònia i del qual destaquen la basílica jurídica i un pos-sible calcidicum amb estàtues. S’inicien les reformes de la Part Alta que aca-baran més tard amb la seu del Concilium Prouinciae Hispaniae Citerioris; apa-reix el complex lúdic del teatre i de les termes públiques del front marítim; ies reforma la xarxa viària intra i extramoenia. Durant el govern de Domicià escompletarà la monumentalització de la Part Alta amb el Circ i després seguíamb l’amfiteatre, bastit a principis del segle II dC gràcies a l’acte energètic d’unflamen provincial. El port, motor econòmic de la ciutat, és ampliat cap aponent amb la construcció de noves naus d’emmagatzematge.

2. L’esplendor de les vies sepulcrals (segles I - II dC)

Per allò que ens interessa el desenvolupament de la xarxa viària periurbana tin-gué una importància decisiva en la materialització de les àrees funeràries deTàrraco en segles posteriors. Ja hem vist que durant el període tardorepublicà,les primeres àrees cementirials de Tàrraco es desenvoluparen al suburbi occi-dental al voltant de la via de la Fonteta, on les elits tarraconenses erigiren elsseus monuments funeraris, directament inspirats en aquells que es construïena la península Itàlica. En època augustal assistim al naixement d’una segonaàrea funerària, aquesta ubicada al suburbi oriental de la ciutat, situada a l’estde l’actual casc urbà de la ciutat de Tarragona, i que s’estén per la franja espa-cial delimitada al nord per les muralles de la ciutat romana, medieval i moder-na i al sud per la platja del Miracle. És durant el principat d’August que apa-reixen les primeres tombes ocupant aquesta àrea extramurs. Aquest fet permetconnectar les primeres manifestacions funeràries amb la reforma viària impul-sada per August, si bé aquesta reforma viària es troba ben documentada a tra-vés del mil·liari trobat a Tarragona i datat entre els anys 12 i 6 aC (RIT 934), anivell arqueològic no disposem de dades tan concloents. Excavacions arqueo-lògiques a la zona de ponent i del Francolí han documentat altres trams viarisque han estat datats en època augustal (López Vilar. 2006:52). L’existènciad’una via en aquest sector del suburbi occidental en època augustal també potser inferida a través de l’existència de restes funeràries datades en aquestmoment (Koppel. 2009, 505- 11)10. La presència de monuments sepulcrals ambretrats funeraris que estarien integrats en sepulcres monumentals de tipus turri-forme ja als últims anys del segle I aC a l’entorn de la via de la Fonteta corro-bora la monumentalització de la via.

10 En el seu article, E. M. Koppel recull un total de nou torsos d’estàtua que corresponen als retrats fune-raris de quatre homes i dues dones. Quatre d’aquestes estàtues, totes esculpides en pedra local, proce-deixen amb seguretat de la Necròpolis Paleocristiana i són datades per l’autora en el tercer quart del segleI aC.


[ 21 ]


La reforma viària al suburbi oriental comportà un nou accés prescindint de ladificultosa entrada a la ciutat pel costat de la torre de Minerva i accedint perl’actual Rambla Vella, delimitant el que, gairebé un segle més tard, serà la faça-na meridional del circ. És sota el mandat d’August quan probablement es cons-truirà la porta d’opus quadratum a través de la qual la via penetra a Tàrraco(Dupré et al. 1988:65), i és possible que en aquest moment es construïssin elsprimers sepulcres monumentals al voltant de la nova porta. Ens en parlen demanera indirecta alguns fragments de decoració arquitectònica que encara avuies troben encastats a la muralla medieval i moderna de la ciutat11. Així mateix,les inscripcions més antigues recuperades d’aquest suburbi, els epígrafs deRubenia (RIT 15), de L. Minucius Philargurus (RIT 13) i l’epitafi d’Ephesius(RIT 5) daten totes elles entre els anys finals de la república i els primersmoments de l’imperi.

Durant la primera meitat del segle I dC es van començar a poblar de sepulcresles àrees més properes a la ciutat del suburbi oriental. De fet, en època júlio-clàudia es van construir els primers mausoleus i recintes funeraris. En aquestmoment assistim a un salt quantitatiu, ja que els vestigis funeraris es multipli-quen en tots els suburbis de la ciutat. Durant els segles I i II s’intensifica lafreqüentació funerària del suburbi oriental. Part d’aquesta eclosió funerària éscontemporània a la construcció de l’amfiteatre de Tàrraco, que data de la pri-mera meitat del segle II (Ted’a. 1990). L’edifici es va situar extramoenia, propd’una de les portes de la ciutat que ja en aquell temps donava accés al grancomplex arquitectònic format pel recinte de culte, la plaça de representació iel circ. L’amfiteatre va ser l’últim gran edifici que Tàrraco va incorporar al seuurbanisme, i va amortitzar un petit espai funerari que es trobava a redós de lavia que arribaria a la zona del port. Aquest tram viari hagué de desplaçar-se peradaptar-se a la nova realitat topogràfica.

Pel que fa a les àrees funeràries del suburbi occidental, aquestes havien decompetir per l’espai amb una trama urbanitzada molt consistent formada perluxoses residències suburbanes, espais domèstics més humils i àrees dedicadesa activitats productives. De fet, les àrees funeràries es trobaven allunyades dela porta de la muralla, ja que l’espai més proper a aquesta estava densamentocupada per edificacions. No obstant això, l’arqueologia ha permès detectar lapresència de recintes de planta quadrada a l’aire lliure i sepulcres monumen-tals al nord i al sud de la via (Amo i Barriach. 1975:111-2). Durant la primerameitat del segle II dC es basteix un nombrós grup de monuments sepulcrals enel tram final de la via de la Fonteta que pertanyen a tipologies molt diverses,

11 Ens referim a dos fragments que corresponen a frisos decoratius que estan integrats al llenç murari delpasseig de Sant Antoni. En un apareix el cap d’un bou flanquejat per unes garlandes, mentre que en l’al-tre s’aprecien els tríglifs d’un fris dòric. Durant les excavacions a l’amfiteatre dutes a terme pel Ted’a esrecuperà una peça molt semblant a les anteriors on amb el cap d’un bou i una patera (Ted’a 1990, AFO-1047). En base a criteris estilístics, aquestes peces es daten entre època tardorepublicana i augustal.


[ 22 ]


des de sepulcres turriformes fins a altars monumentals12. En una altra àrea alsvoltants de Tàrraco també trobem diverses tombes, tot i que no estan articula-des al voltant d’una via principal, com passa en els suburbis oriental i occi-dental. Es tracta de la perifèria septentrional, una àmplia zona que s’ubica alnord-oest del recinte emmurallat de Tarragona. Aquí la presència de restesarqueològiques és bastant dèbil si la comparem amb la resta d’àrees suburbialsde la ciutat. No obstant això es coneixen diversos vestigis arqueològics de tom-bes i monuments sepulcrals que principalment es daten a l’entorn dels seglesII i III dC. (Figura 4)

Pel que fa al tractament del cadàver, a les necròpolis de Tàrraco es documen-ten incineracions i inhumacions que comparteixen els mateixos espais funera-ris. Això vol dir que membres d’una mateixa família són inhumats i incinerats.Durant el segle I dC i, en menor grau, durant el segle II dC, incineracions iinhumacions coexisteixen, tot i que el ritual de la humatio és el dominant.L’elecció d’un o altre ritual, doncs, es deu a tradicions familiars i opcions per-sonals i no pot atribuir-se de manera exclusiva a creences religioses o escato-lògiques concretes. En números absoluts, del total de 644 unitats funeràriesdocumentades a Tàrraco en aquesta època, només 28 corresponen a incinera-cions (4,34%). La resta, 616 unitats funeràries (95,65%), són inhumacions. Lesincineracions s’inscriuen dins un ampli marc cronològic que va del segle II aCfins a final segle II dC. Dins les incineracions es distingeixen dos grups: les inci-neracions primàries i les secundàries. Les primàries coincideixen en líniesgenerals amb els busta, és a dir, quan la cremació del cadàver es realitza almateix lloc on seran dipositades les cendres. Les incineracions secundàriesimpliquen el trasllat, més o menys complet, de les restes del difunt (ossile-gium), cremat prèviament a l’ustrinum familiar o públic. Per altra banda, lesinhumacions es disposen majoritàriament a l’interior de fosses simples o en unsistema mixt de fossa i coberta de tegulae, que són col·locades a doble vessanto horitzontalment. No obstant això, també s’han documentat altres tipus decontenidors funeraris com sarcòfags i taüts de plom.

El ritual funerari no és només com es gestiona la disposició del cadàver.Existeixen altres ítems que també en formen part, com ara els aixovars fune-raris. Alguns d’aquests elements havien pertangut al difunt, d’altres eren petitsregals o munera que els participants al funus dipositaven a la tomba. Altresobjectes pertanyen a l’esfera simbòlica, com les monedes o les llànties, mentreque d’altres són de caràcter escaramàntic i protector. Del total de 644 tombesdocumentades només 136 presentaven aixovar, un 21,11%. Aquestes dadesdemostren com no existeix un comportament ritual únic, com existeix unaàmplia variabilitat que els estudis regionals han de verificar i contextualitzar. Al

12 En molts casos només resten les fonamentacions d’aquestes construccions. Molt sovint el pèssim estat deconservació d’aquestes estructures no permet restituir-ne la seva tipologia original. No obstant això,comptem amb diversos elements de decoració arquitectònica que ens ajuden a copsar la dimensió monu-mental d’aquests edificis (vegeu Claveria. 2008 i 2009).


[ 23 ]


llarg del desenvolupament de l’arqueologia funerària cristiana s’ha cercatobsessivament configurar una “tomba pagana tipus” per confrontar-la amb la“tomba cristiana tipus”. La presència d’aixovar i una orientació diferent seriensignes evidents de la fidelitat al paganisme. La presència d’aixovar, doncs, noés un tret distintiu de les tombes paganes si és que realment els comportamentsfuneraris reflecteixen credos religiosos.

Els objectes recuperats en els sepulcres de les àrees funeràries de Tàrraco esdistingeixen per la seva homogeneïtat. Monedes, llànties, unguentaris i reci-pients ceràmics apareixen profusament. Molts d’aquests són elements vinculatsamb celebracions rituals específiques, com ara la vetlla del cadàver (llànties13),la neteja i exposició d’aquest (unguentaris) o la realització d’ofrenes i la cele-bració d’àpats funeraris (plats, bols, tasses). Altres, com les monedes i els amu-lets cerquen de protegir el difunt de les influències pernicioses i garantir-li unviatge tranquil al més enllà. Malgrat aquesta uniformitat pel que fa als ítems queconstitueixen els aixovars existeixen excepcions. Aquesta excepció esta repre-sentada pels aixovars procedents de tombes de dones i infants. En el cas de lestombes femenines, en algunes apareixen objectes relacionats amb la toilette:miralls, capses de cosmètics, pintes, instruments relacionats amb el maquillat-ge, etc. La identitat social de la dona com a matrona es construeix a través d’a-quests elements. Un altre cas excepcional el representen les tombes infantils.La mors immatura o acerba és sentida com particularment dramàtica i trau-màtica reflectint-se en aquests aixovars diferencials formats per amulets i jogui-nes. (Figura 5)

El cicle ritual no acabava amb el dipòsit de l’aixovar juntament amb el cadàvera l’interior del sepulcre. En aquell moment el difunt rebia de la comunitat delsvius el reconeixement de la seva nova condició a través de diversos rituals d’a-gregació. El mateix dia del funeral es celebrava el banquet, fúnebre (silicer-nium) durant el qual també s’efectuaven ofrenes de líquids, les anomenadeslibationes. A les àrees funeràries de Tàrraco no s’han documentat estructuresarquitectòniques destinades a la celebració de banquets probablement perquèaquests àpats eren frugals i s’utilitzaven elements mobles de fusta per a la cele-bració d’aquestes reunions. No obstant això, en algunes tombes s’ha constatatla presència de restes de fauna com ossos d’oví, caprí, conill, bou, gallina i ous.En altres casos, la realització d’ofrenes d’aliments procedents del silicerniumpot ser inferida a través de la presència de vaixella ceràmica en l’interior de latomba. El ritual de la profusio, o sigui, de la realització de libacions, està testi-moniat gràcies als conductes de libació presents en sarcòfags i sepulcres.(Figura 6)

13 Les llànties també eren utilitzades com a regals pels morts durant festivitats a ells dedicades: ita ut ...omnib(us) K(alendis), nonis, idibus suis quisquibus(que) mensib(us) lucerna lucens... ponatur incensoimposito (CIL. VI, 10248).


[ 24 ]


3. El naixement dels grans cementiris suburbans (segles III-IV dC)

Ja des de finals del segle II dC observem, d’acord amb el context global his-pànic, una seriació de transformacions econòmiques i polítiques que establei-xen per la ciutat, des del punt de vista del benestar urbà, una etapa regressivatant per una bona part dels assentaments rurals com per a Tàrraco. L’epigrafiaens indica nous paràmetres vinculats a les elits tarraconenses que s’han rela-cionat amb les conseqüències de la guerra Civil entre Septimi Sever i ClodiAlbí. La adhesió de la noblesa de la Citerior a la causa derrotada per Septimipodria haver significat l’inici de la decadència política de la prouincia HispaniaCiterior. En el segle III la ciutat també fou parcialment destruïda pels francs il’extensió de la província fou retallada amb la reforma de Dioclecià.L’arqueologia ens mostra com la ciutat ja no disposa de recursos per manteniren ús el Teatre, el funcionament del seu clavegueram, la neteja dels carrers ibona part dels magatzems portuaris. Nous paràmetres constructius es vanimposant lentament evidenciant una migradesa de recursos i una evolució quemolts consideren precedent de les ciutats medievals.

Pel tema que ens ocupa, ja a mitjan segle II es registren els primers canvis enel panorama funerari que hem descrit més amunt. És en aquest moment quanmoltes construccions suburbanes, que han quedat abandonades, són aprofita-des per dipositar inhumacions. D’aquesta manera es creen petites necròpolisformades per un màxim de quatre sepulcres que es troben allunyades de lesprincipals vies. És difícil saber quines són les raons d’aquest fenomen, peròsembla que aquestes necròpolis que ocupen zones en degradació evidencienles pràctiques funeràries de la població més pobra. És probable que aquestapràctica fos abusiva. És a dir, que aquelles famílies que utilitzaven aquellsterrenys per a enterrar els seus difunts no en fossin els legítims propietaris.Aquestes pràctiques estan confirmades per textos legislatius com la lexLucerina de la colònia Luceria que establia la prohibició de llençar brossa (ster-cus) o abandonar cadàvers (cadavera) en terrenys aliens (Carrol. 2006:74-5).

A finals del segle II també es registra una desacceleració pel que fa a l’activi-tat constructiva a les àrees funeràries de la via de la Fonteta i del tram de la viaAugusta pel suburbi oriental. Alguns dels sepulcres monumentals comencen adegradar-se i els seus elements arquitectònics són espoliats. Tot i això hi hasectors on algunes construccions altimperials pateixen remodelacions, peròcontinuen acollint tombes, sobretot al suburbi occidental14. Al suburbi oriental,en canvi, cada cop s’hi documenten menys sepulcres per quasi desaparèixerl’activitat funerària al suburbi a mitjan segle III. En part és un procés lògic,donat que la cristianització progressiva de la ciutat comportà la pèrdua de valorde l’antiga arquitectura pagana. Un bon exemple d’això serà la reforma de la

14 El sector de necròpolis documentat als entorns de l’avinguda de Vidal i Barraquer es detectaren actua-cions d’aquest tipus en àrees funeràries d’època júliclaudia (Remolà i Sánchez. 2004).


[ 25 ]


muralla de la veïna Barcino que va representar el desmuntatge de bona partde l’arquitectura funerària periurbana per tal d’aprofitar el seu material cons-tructiu o epigràfic.

Al llarg del segle III s’evidencia un canvi en el paisatge suburbà amb l’inici deldesenvolupament de grans àrees cementirials a cel obert, que arribaren almàxim ús durant els segles IV i V. Són àrees funeràries a cel obert que creixenen extensió sense afectar les tombes antigues i on apreciem petits passos decirculació. Entremig algun recinte funerari sense poder diferenciar jerarquiessocials. Així, a la perifèria septentrional, al vessant de la muntanya de l’Oliva idurant la segona meitat del segle III comença a créixer la necròpolis de MasRimbau, separada uns 700 m del nucli emmurallat de la ciutat. Al suburbi occi-dental, al nord de la via de la Fonteta i a prop del recorregut de la via Augusta,en aquest punt també es desenvolupà un ampli cinturó funerari constituït perles necròpolis de Pere Martell (Amo. 1973), del Parc de la Ciutat (Ted’a. 1987)i del carrer de Prat de la Riba.

Al sud del camí de la Fonteta i cap a l’àrea portuària detectem, a partir de finalsdel segle II, importants transformacions relacionades amb l’abandó o reducciódel sistema de magatzems portuaris d’èpoques precedents. Es detecta també laprivatització domèstica mitjançat cases suburbanes disposades de forma mésseparades i on detectem evidències funeràries aïllades, algun sepulcre arqui-tectònic i també un mausoleu de grans dimensions. És un altre tipus d’ocupa-ció funerària, més dispersa i integrada amb el nou paisatge urbà que es defi-neix en el segle IV. Però aquí no hi ha grans àrees funeràries a cel obert per-què és una àrea ocupada i viva urbanísticament que contempla una clara con-vivència entre els vius i els morts.

Ja hem esmentat que en el tram final de la via de la Fonteta al suburbi occi-dental existia una important àrea funerària en època altimperial i fins i tot ante-rior. A finals de segle III comença a desenvolupar-se amb força la necròpolisde Sant Fructuós ubicada a prop del riu Francolí, i també en clara relació ambla via paral·lela al riu Francolí. El moment de màxima expansió del conjuntcorrespon al baix imperi (segles IV-V), moment en què es desenvolupa unaextensa i rica necròpolis cristiana -ad sanctos- lligada a la memòria dels màr-tirs locals Fructuós, Auguri i Eulogi (López. 2006). Pel que fa als rituals funera-ris, ja no trobem rastre d’incineracions en cap àrea funerària de Tàrraco i elritual inhumador s’imposa finalment. També escassegen els aixovars i altresmaterials relacionats amb el desenvolupament del ritual funerari. Això no voldir que ja no es segueixin els rituals, sinó que les evidències en el registrearqueològic disminueixen, fet que ens indueix a pensar en un empobrimentgeneral i/o en un canvi de mentalitat.


[ 26 ]


4. Els morts a la Terracona tardana (segles V-VI dC)

En una societat cada cop més cristianitzada les vies periurbanes i el gran com-plex cristià del riu Francolí són els principals arguments per entendre la topo-grafia funerària. A més, tot i que l’àrea intramurs de la ciutat patí, excepte lapart alta, un procés de ruralització, el perímetre de les muralles mantinguédurant el segle V el seu valor jurídic i no es va enterrar dins d’aquest espai. Alsegle V Tàrraco recuperà part del seu rol polític a la Península, ja que fou l’ú-nica capital peninsular no afectada pels pobles germànics que hi entraren. Uncop desaparegut l’Imperi, el nou poder visigot representà un canvi en l’esce-nografia del poder però, a nivell cultural, els ritus no experimentaren canvis.

L’àrea funerària coneguda com la Necròpolis Paleocristiana és el gran referentd’aquest moment. Es tracta d’un extens cementiri documentat per sota i al vol-tant de la gran basílica martirial aixecada en una necròpolis preexistent, ja deli-mitada per murs de tanca i que s’hauria format a partir de la pròpia deposiciódels Sants a mitjan segle III. És l’única necròpolis de Tàrraco on no es respec-taren les tombes anteriors i, consegüentment, les superposicions funeràriesforen una constant tot cercant la proximitat amb l’emplaçament exacte de lesrelíquies martirials (tumulatio ad sanctos o martyres) i sense preocupar-se perocultar tombes prèvies del correligionaris. No sabem la cronologia del templecristià, però suposem una datació de finals del segle IV, més o menys la matei-xa que una altra basílica funerària propera i també afectada per l’eixampleurbanístic d’aquesta part de la ciutat. En aquesta part de la ciutat també detec-tem nombrosos mausoleus funeraris posant de manifest, juntament amb nom-brosos sarcòfags, laudes sepulcrals, etc., una àrea funerària benestant disposa-da a enterrar-se prop dels màrtirs locals o bé dins d’una basílica funerària dela qual desconeixem la seva adscripció.

Aquesta pràctica es va mantenir durant el segle V i, en el següent van desen-volupar-se una sèrie de processos que avui encara no estan del tot clarificats,però tot apunta a un trasllat del centres de prestigi religiosos a l’entorn de l’ac-tual Catedral medieval. Això explica la disminució de les pràctiques funeràriesen el sector del Francolí, l’aparició d’enterraments privilegiats en l’àrea de laCatedral i el desenvolupament, en plena època visigoda, de l’àrea funeràriaanomenada de Mas Rimbau. La tria d’aquest emplaçament en el segle III és unaincògnita per estar en una àrea septentrional allunyada de la ciutat, si bé enlínia recta està més a prop de la Part Alta que aquesta de la zona portuària. Estroba en l’àrea més rústica de la perifèria, però fàcilment visible si ens la ima-ginem condicionada i plena de fites funeràries. La seva perdurabilitat en èpocavisigoda fa plantejar un ús preferent per part de la seva societat, que podriaaccedir-hi a través de camins, fent més atractiva aquesta opció per a la gentque vivia dins la Part Alta. Aquí observem una transició clara entre una fase,segles IV-V, on prevalen les àmfores o les teules com a material aprofitat perfer els contenidors funeraris a, ja en els segles següents, l’ús de lloses de pedra


[ 27 ]


per a la construcció de cistes i cobertes. És un nou costum del tot coherent ambel que ens diu l’arqueologia funerària visigoda. (Figures 7 a 10)

Per concloure aquesta relació coneixem una petita àrea funerària dins l’arenade l’amfiteatre i associada a l’església que es va aixecar en el segle VI comme-morant el lloc del martiri dels Sants Fructuós, Auguri i Eulogi.

Judit CiuranaJosep M. Macias

Institut Català d’Arqueologia Clàssica


[ 77 ]


TEXTOS RECOMANATS I BIBLIOGRAFIA BÀSICA

ANTROPOLOGIA

ALEMÁN I , BOTELLA MC, RUIZ L.Determinación del sexo en el esqueletopostcraneal. Estudio de una poblaciónmediterránea actual. Archivo Español deMorfología. 1997;2:7-17.

BAIXARIAS J. La Enfermedad en la HispaniaRomana: Estudio de una necropolisTarraconense. Libros Pórtico, Zaragoza. 2002.

BASS WM. Human Osteology: A laboratory andfield manual of the human skeleton. 3rd Ed. TheMissouri Archaeological Society. 2. Columbia. 1987.

BRICKLEY M, MCKINLEY JI. Guidelines to theStandards for Recording Human Remains. IFAPaper. 2004;7.

BROOKS S, SUCHEY JM. Skeletal agedetermination based on the os pubis: acomparison of the Acsády-Nemeskéri andSuchey-Brooks methods. Human Evolution1990;5:227-38.

BROTHWELL DR. Digging up Bones. Theexcavation, treatment and study of humanskeletal remains. British Museum (NaturalHistory), London. 1981.

BRUZEK JA. Method for Visual Determination ofSex, Using the Human Hip Bone. AmericanJournal Of Physical Anthropology,2002;117:157–68.

BUIKSTRA JE, UBELAKER DH. Standards forData Collection from Human Skeletal Remains.Arkansas Archaeological Survey Research Series.1994;44.

CAMPILLO D, SUBIRÀ ME. Antropología físicapara arqueólogos. Ed. Ariel Prehistoria. 2004.

DUDAY H. The Archaeology of the Dead.Lectures in Archaeothanology. Oxbow Books,Oxford, UK. 2009.

FAZEKAS I, KÓSA F. Forensic Fetal osteology.Akadémiai kiadó. Budapest. 1978.

FEREMBACH D, SCHWIDETZKY I, STLOUKALM. Recommendations for age and sex diagnosesof skeletons. Journal of Human Evolution.1980;9:517-49.

LOVEJOY CO, MEINDL RS, PRYZBECK TR,MENSFORTH RP. Chronological metamorphosisof the auricular surface of the ilium: A newmethod for the determination of adult skeletalage at death. American Journal of PhysicalAnthropology. 1985;68:15–28.

PEARSON K. Mathematical contributions to theTheory of Evolution: on the reconstruction of thestature of Prehistoric Races. PhilosophicalTransactions of the Royal Society. 1899;192:169-244.

SAFONT S, MALGOSA A, SUBIRÀ ME. Sexassessment on the basis of long bonecircumference. American Journal of PhysicalAnthropology. 2000;113(3):317-28.

SCHEUER L, BLACK S. Developmental JuvenileOsteology. Academic Press. 2000.

SCHOUR I, MASSLER M. The development of thehuman dentition. The Journal of the AmericanDental Association. 1941;28:1153-60.

SCHUTKOWSKI H. Sex determination of infantand juvenile skeletons. I: Morphognostic features.American Journal of Physical Anthropology.1993;90:199–205.

TROTTER M, GLESER GC. Estimation of Staturefrom Long Bones of American Whites andNegroes. American Journal of PhysicalAnthropology. 1952;10: 463–514.

UBELAKER DH. Human Skeletal Remains:excavation, analysis, interpretation. Washington:Taraxacum. 1978.

UBELAKER DH. Estimating age at death fromimmature human skeleton: an overview. Journalof forensic Sciences. 1987;32:1254-63.

PALEOPATOLOGIA

AUFDERHEIDE AC, RODRIGUEZ-MARTIN C.


The Cambridge Encyclopedia of HumanPaleopathology. Cambridge University Press.1998.

CAMPILLO D. Introducción a la paleopatología.Ed. Bellaterra arqueología. 2001.

ISIDRO A, MALGOSA A. Paleopatología: laenfermedad no escrita. Ed. Masson. Barcelona.2003.

ORTNER DJ, Putschar WGJ. Identification ofPathological Conditions in Human SkeletalRemains. Smithsonian Contributions toAnthropology. 28. 1981.

STECKEEL RH, LARSEN CS, SCIULLI PW,WALKER PL. The Globall History of HealthProject. Data Collection Codebook.http://global.sbs.ohiostate. edu/ 2005.

WALDRON T. Palaeopathology. CambridgeManuals in Archaeology. Cambridge UniversityPress. 2009.

ANATOMIA

FENEIS D. Nomenclatura anatómica ilustrada. 5aed. Ed. Masson. 2007.

KÖPF-MAIER P. Wolf-Heidegger’s Atlas deAnatomia. 2T. Marban, S.L. Madrid, 2000.

MAYS S. The Archaeology of Human Bones. 2ndEdition. Routledge, Abingdon. 2010.PUTZ R, PABST R. Atlas de Anatomia HumanaSobotta. 2T. 22ª ed. Ed. Panamericana. BuenosAires, 2007.

TESTUT L, LATARJET A. Tratado de anatomíahumana. Salvat editores, SA. Barcelona. 1975.

SPALTEHOLZ W. Atlas de anatomía humana. Vol.I. Huesos, articulaciones y ligamentos. 10ª ed.Labor, Barcelona. 1976.

ARQUEOLOGIA

ALFÖLDY G. Die Römischen Inschriften vonTarraco. Madrider Forschungen 10, Walter DeGruyter, Berlín. 1975.

ALFÖLDY G. Desde el nacimiento hasta elapogeo de la cultura epigráfica de Tarraco. Actasdel I Congreso internacional de Historia Antigua.La Península Ibérica hace 2000 años, Universidadde Valladolid, Centro Buendía, Valladolid.2001:61-75.

ARIÑO B. Epigrafía latina republicana deHispania, Instrumenta 26, Universitat deBarcelona, Barcelona. 2008.

BERNS CH. Ein Grabbau Fur VerschiedeneBetrachter Zu Einem SpätrepublikanischenArchitekturfragment Aus Tarragona.Monumentum et instrumentum inscriptumBeschriftete Objekte aus Kaiserzeit undSpätantike als historische Zeugnisse Festschriftfur Peter Weiß zum 65. Geburtstag, Stuttgart,Franz Steiner Verlag. 2008:9-20.

CARROL L M. Spirits of the Dead. RomanFunerary Commemoration in Western Europe,Oxford Studies in Ancient Documents, OxfordUniversity Press, Oxford. 2006.

CIURANA J, MACIAS JM. La ciudad extensa: usosy paisajes suburbanos de Tàrraco, Vaquerizo. Lasáreas suburbanas en la ciudad histórica,Monografías de arqueología cordobesa 18,Córdoba. 2010:309-34.

CLAVERIA M. Los altares monumentales conpulvini del nordeste peninsular. Escultura romanaen Hispania V. Actas de la reunión internacionalcelebrada en Murcia del 19 al 11 de noviembrede 2005), Tabularium, Múrcia. 2008:345-96.

CLAVERIA M. Los relieves funerarios en piedra delos talleres locales en Tarraco, Les ateliers desculpture régionaux: techniques, styles eticonographie. Actes du Xe Colloque Internationalsur l’art provincial romain (Arles et Aix-en-Provence, 21- 23 mai 2007), Centre CamilleJullian, CNRS, Aix- Marseille Université, Ministèrede la Culture, Arles. 2009:495-504.

DEL AMO MD. La necrópolis de Pere Martell,Boletín Arqueológico, època IV, fasc. 113-120,RSAT, Tarragona. 1973:103-71.

DEL AMO MD, BARRIACH FA. Noticiario:hallazgos arqueológicos en el Camí de la Fonteta,Butlletí Arqueològic, època IV, fascs. 129-132,RSAT, Tarragona. 1975:107-12.

FASFOLD P, MARZOLI MG, ORTALLI J, SCHEID J.La necropoli sulla duna. Scavi a Classe romana.Mostra a Classe (Ravenna), Soprintendenza per iBeni Archeologici dell’Emilia Romagna,Frankfurt/Ravenna). 2004.

GURT JM, MACIAS JM. La ciudad y el territoriumde Tarraco: el mundo funerario, Vaquerizo,Espacios y usos funerarios en el OccidenteRomano, Córdoba. 2002:87-112.

HENNING H, EHRHARDT N, WIESEHÖFER J.Monumentum et instrumentum inscriptum

[ 78 ]




[ 79 ]

Beschriftete Objekte aus Kaiserzeit undSpätantike als historische Zeugnisse Festschriftfur Peter Weiß zum 65. Geburtstag, Stuttgart,Franz Steiner, Verlag. 2008:9-20.

HERNÁNDEZ GUERRA L, SAGRESO L, SOLANAJM. (eds.) Actas del I Congreso internacional deHistoria Antigua. La Península Ibérica hace 2000años, Universidad de Valladolid, Centro Buendía,Valladolid. 2001:61-75.

KOPPELE. Los retratos funerarios en piedra delos talle res locales en Tarraco, Les ateliers desculpture régionaux: techniques, styles eticonographie. Actes du Xe Colloque Internationalsur l’art provincial romain. Arles et Aix-en-Provence (21-23 mai 2007), Centre Camille Jullian(CNRS, Aix- Marseille université, Ministère de laCulture), Arles. 2009:505-11.

LÓPEZ VILAR J. Les basíliques paleocristianes delsuburbi occidental de Tàrraco, Sèrie Documenta4, Universitat Rovira i Virgili, Institut Catalàd’Arqueologia Clàssica, Tarragona. 2006.

MACIAS JM. Tarracona visigoda. ¿Una ciudad endeclive?”, Zona Arqueológica 9, Recópolis y laciudad en la época visigoda, Madrid.2008:292-301.

MACIAS JM, FIZ I, PIÑOL L, MIRÓ MT, GUITARTJ. Planimetria Arqueològica de Tàrraco, Atlesd’Arqueologia Urbana de Catalunya 2, Treballsd’Arqueologia Urbana 1, Documenta 5,Tarragona. 2007.

MACIAS JM, REMOLÀ JA. L’àrea funerària baix-imperial i tardo-romana de Mas Rimbau(Tarragonès), Citerior. Revista d’Arqueologia iCiències de l’Antiguitat, Biblioteca Tarraconense,Tarragona. 1995:189-201.

MIR H. C/ Ramon i Cajal (obres del col·lector),Intervencions arqueològiques a Tarragona ientorn (1993-1999), Tarragona. 2000:293-302.

NOGUERA J M, CONDE E. Escultura romana enHispania V. Actas de la reunión internacionalcelebrada en Murcia del 19 al 11 de noviembrede 2005, Tabularium, Múrcia. 2008:345-96.

OTIÑA P, POCIÑA CA. Memòria d’excavació:Parcel·la 22 B del PERI 2 (Jaume I- Tabacalera)Tarragona (Tarragonès), CODEX, Tarragona.2005.

PEARCE J, MILLETT M, STRUCK M. Burial,Society and Context in the Roman World, OxbowBooks, Oxford. 2000.

REICHERT L. Palilia 8. RömischerBestattungsbrauch und Beigabensitten. Culto deimorti e costumi funerari romani. InternationalesKolloquium, (Rom 1-3 April 1998), DeutchesArchäelogisches Institut Rom, Roma. 1998.

REMOLÀ JA, SÁNCHEZ J. Memòria de l’excavacióarqueològica realitzada en la prolongació del’Avda. Vidal i Barraquer (Ronda Interior),Tarragona (Tarragonès), CODEX, Tarragona.2004.

SCHEID J. Contraria facere. Reversements etdéplacements dans les rites funéraires, Annalidell’Istituto Universitario Orientali di Napoli,Archeologia e Storia Antica 6, IstitutoUniversitario Orientale di Napoli, Nàpols.1984:117-39.

SCHEID J. Pour une archéologie du rite.Nouvelles perspectives de l’archéologiefunéraire, Collection de l’École Française deRome 407, École Française de Rome, Roma. 2008.

TED’A. Els enterraments del Parc de la Ciutat i laproblemàtica funerària de Tàrraco, Memòriesd’excavació 1, Ajuntament de Tarragona, InstitutoNacional de Empleo, Fons Social Europeu,Tarragona. 1987.

TED’A. L’amfiteatre romà de Tarragona, labasílica visigòtica i l’església romànica, Memòriesd’excavació 3, Ajuntament de Tarragona,Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, InstitutoNacional de Empleo, FSE, Tarragona. 1990.



[ 81 ]

CATÀLEG D’IMATGES



[ 83 ]

Figura 1. Plànol 1. Planta de Tàrraco (Ciurana/Macias 2010). 1.Via repu-blicana. 2. Via Augusta sector oriental. 3. Via de costa. 4. Via Augusta d’ac-cés al fòrum. 5. Via Camí de la Fonteta. 6. Via portuària. 7. Via paral·lelaal riu Francolí.

Figura 2. Plànol 2. Planta arqueològica de la necròpolis de Mas Rimbau.



[ 84 ]

Figura 3. Plànol 3. Planimetria arqueològica de part de la necròpolis i basílica paleocristianade la Tabacalera. (Serra Vilaró).



[ 85 ]

Figura 4. Tipologies més usuals dels suports epigràfics de les commemoracions funeràries aTàrraco. 1. Bloc (RIT 547). 2. Placa (RIT 232). 3. Placa (RIT 367). 4. Estela (RIT 213). 5. Altar(RIT 407). 6. Pedestal d’estàtua (RIT 470). 7. Tapa de sarcòfag (RIT 503). Fotos extretes d’Alföldy1975.



[ 86 ]

Figura 5. Mostra d’aixovars funeraris d’època altimperial. 1. Petita ànfora. 2.Anforisc. 3. 5 petits vasos. 6-7. Llànties. 8. Ungüentari. 9. Calamus de bronze.(Ciurana/Macias 2010).



[ 87 ]

Figura 6. Detall d’una tomba amb obertura per libacions del Camí dels Cossis.(Arxiu Codex).

Figura 7. Vista general de l’àrea funerària d’Antoni Guàrdias, 17. (Arxiu Codex).



[ 88 ]

Figura 8. Detall de l’àrea funerària d’Antoni Guàrdias, 17. (Arxiu Codex).

Figura 9. Detall de l’àrea funerària d’Antoni Guàrdias, 17. (Arxiu Codex).



[ 89 ]

Figura 10. Detall de l’àrea funerària d’Antoni Guàrdias, 17, amb tomba reutilitzada. (ArxiuCodex).

Figura 11. Aspecte de la pell d’un pacient afecte d’osteomielitis crònica.


Reobertura al públic de la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona

12 de juliol de 2012

1

Índex

El Departament de Cultura rehabilitarà i reobrirà al públic la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona............................................ 2 La Necròpolis Paleocristiana ................................................................ 4

1. Introducció 2. Descripció de la necròpolis 3. Contingut i significació del conjunt 4. Història del jaciment

Actuacions a la Torre dels Escipions i al Teatre Romà............................ 12

2

El Departament de Cultura rehabilitarà i reobrirà al públic la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona al gener del 2013

• El jaciment arqueològic, que té una importància cabdal per als estudis sobre el procés de cristianització de la Tarraconensis romana, estava tancat al públic des de l’any 1992

• L’actuació permetrà al visitant comprendre millor les característiques del conjunt i facilitarà una millor conservació de les restes arqueològiques

• L'àrea de cementiri compta amb unes 2.051 tombes que abracen des del segle III fins al període visigòtic i configura l’àrea funerària tardoromana a cel obert més important de l’Occident romà

• També es faran actuacions a la Torre dels Escipions i al Teatre Romà per tal de millorar la visita pública d’aquests monuments

El Departament de Cultura de la Generalitat obrirà al públic la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona a partir del gener del 2013, després d’haver estat tancada durant 20 anys. Prèviament s’hi faran tasques de rehabilitació que serviran per millorar la comprensió de les característiques i la significació del conjunt al visitant i la preservació de les restes arqueològiques. La Necròpolis Paleocristiana forma part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000. És un jaciment considerat d'importància cabdal per als estudis sobre el procés de cristianització de la Tarraconensis romana, on s’hi han trobat restes arqueològiques que comprenen un període de temps molt llarg, des del segle I aC fins el segle VII Dc. L'àrea de cementiri compta amb unes 2.051 tombes que cronològicament abracen des del segle III fins al període visigòtic, i configura l’àrea funerària tardoromana a cel obert més important de l’Occident romà. La intervenció a la Necròpolis inclourà les actuacions següents:

� Intervenció preliminar en l’àrea d’exposició in situ: Adequació de les restes arqueològiques per a una millor comprensió de les mateixes pel visitant, posada en valor de les restes de més interès i cobriment de les restes no museïtzables.

� Col·locació de panells explicatius al llarg del recorregut de la visita. � Adequació i neteja del sistema de desguàs de les cobertes.

3

� Col·locació de baranes de protecció en els llocs on manquin i neteja i reparació de les baranes existents.

� Continuació del mur perimetral de les restes arqueològiques en els llocs on ha desaparegut o presenta un perill per la visita.

� Col·locació d’elements que evitin el pas a zones no visitables. � Substitució de la tanca metàl·lica paral·lela a l’avinguda Ramon y Cajal i neteja

del talús vegetal. � Col·locació de paviment continu que marqui el recorregut de la visita a

l’exterior del jardí. � Adequació i neteja del jardí i de la font del jardí.

El Departament de Cultura també preveu fer actuacions d’adequació i millora a la Torre dels Escipions i al Teatre Romà per tal de millorar la visita pública d’aquests monuments. Projecte d’actuació L’objectiu del projecte d’adequació i millora de la Necròpolis Romana és obrir el jaciment a la visita pública i fer més comprensible al visitant les restes conservades en l’àrea d’exposició in situ. El projecte respon a la necessitat d’obrir al públic un espai que ha estat tancat des de l’any 1992. El projecte es formula com a pas previ a la redacció d’un projecte de més abast que inclogui una intervenció completa al conjunt monumental de la Necròpolis, pensat ja des d’un punt de vista urbà, relacionant-lo amb el futur complex d’equipament patrimonial “La Tabacalera”. Emmarcat en aquesta temporalitat, el que es pretén assolir mitjançant aquest projecte és reobrir la Necròpolis amb unes condicions que permetin al visitant comprendre les característiques i la significació del conjunt, alhora que es conservin i preservin les restes arqueològiques d’una forma correcta. El pressupost de les obres és de 225.000€ IVA inclòs.

4

LA NECRÒPOLIS PALEOCRISTIANA DE TARRAGONA

1. Introducció La Necròpolis Paleocristiana forma part de la declaració de tot el terme municipal de Tarragona com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) en la categoria de zona arqueològica. L’any 2000, el Conjunt Arqueològic de Tàrraco, del qual forma part la Necròpolis Paleocristiana, va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO.

Imatge de la Necròpolis

La Necròpolis Paleocristiana de Tarragona fou descoberta l'any 1923 durant els treballs de fonamentació per bastir una fàbrica de la Companyia Arrendatària de Tabacs. A partir d'aquest moment i fins l'any 1928 es dugueren a terme intervencions arqueològiques sobre la necròpolis paleocristiana. Paral·lelament, la "Tabacalera" va cedir una part dels terrenys ocupats per la Necròpolis amb la finalitat de conservar-la i va costejar la construcció d'un edifici dedicat a museu, inaugurat el 1930, que s'integrà com a secció monogràfica en el Museu el 1941.

5

La Necròpolis Paleocristiana és un jaciment considerat d'importància cabdal per als estudis sobre el procés de cristianització de la Tarraconensis romana. S’hi han trobat restes arqueològiques que comprenen un període de temps molt llarg, des del segle I aC fins el segle VII dC. La Necròpolis Paleocristiana resta tancada des de l’any 1992.

6

2. Contingut i significació del conjunt Les restes conservades mostren l’evolució d’aquest espai suburbial de la ciutat romana des d’època romanorepublicana fins a la fi del domini visigot (segles I aC – VII dC). D’aquest llarg període destaca la formació, a partir del segle III dC, d’una àrea funerària extensa i densa que es consolida amb la construcció a inicis del segle V d’una basílica cementirial en memòria de Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats a l’arena de l’amfiteatre l’any 259 dC. El desig dels membres de la puixant comunitat cristiana de Tàrraco de reposar vora les despulles dels sants (ad sanctos) explica tant la construcció de la basílica que commemora i monumentalitza la seva presència com la intensitat i densitat d’enterraments. Les tombes i sepultures més rellevants des del punt de vista arquitectònic i decoratiu, símbol de destacats personatges de les elits locals, cerquen aquesta proximitat. Tot el subsòl de la basílica era una continu de sarcòfags esculturats, magnífiques laudes sepulcrals en mosaic, etc. Un conjunt ampli i únic per explicar la conversió d’un petit espai suburbial en un focus d’expressió del poder i lideratge del cristianisme en els territoris de l’Imperi romà.

Sepultura amb tègules de doble vessant

7

Les restes conservades en aquesta àrea in situ responen a la següent seqüència historicoarqueològica, característica d’un sector suburbial on es desenvolupen distints usos (funerari, residencial, viari i productiu) que varien al llarg del temps:

1. Sitges relacionades amb l’explotació agrícola (segle I aC). 2. Vials suburbans (segles I – VII dC). 3. Enterraments al costat de les vies (segles I – II dC). 4. Domus suburbanes (segles I – VII dC). 5. Edificacions de caràcter productiu i artesanal (segles I – VII dC). 6. Cementiri que es desenvolupa intensament a partir de la segona meitat del

segle III dC en relació amb l’enterrament dels martiritzats Fructuós, Auguri i Eulogi. La necròpolis continua en ús fins a mitjan segle V, conformant l’àrea d’enterrament més extensa i densa de les conegudes a l’Occident romà, amb una àmplia varietat tipològica d’enterraments: criptes i túmuls amb distints contenidors (caixa de tegulae, planes i a doble vessant; sarcòfags de pedra i plom; taüts de fusta, caixes de lloses; àmfores, etc), alguns d’ells amb destacats elements arquitectònics i decoratius.

7. Construcció de la basílica en record i memòria dels sants martiritzats enterrats en el cementiri, que experimenta una expansió i projecció notables tal com mostren les magnífiques criptes, sarcòfags, laudes i altres elements funeraris. A l’interior de la basílica l’activitat funerària continua fins a la fi del domini visigot a inicis del segle VIII.

En definitiva, la Necròpolis Paleocristiana continua constituint, més de 80 anys després del seu descobriment, un referent imprescindible per explicar el món funerari romà entre el paganisme i el triomf del cristianisme i un actiu patrimonial indispensable per mostrar a la societat que fou Tàrraco, porta de Roma a Hispània i capital de la província més extensa de l’Imperi romà.

8

3. Descripció de la Necròpolis Inicialment aquesta àrea fou ocupada per un cementiri pagà i un establiment rural als afores de Tàrraco. Un cop abandonades aquestes funcions, l'àrea fou utilitzada com a necròpolis de la ciutat, des de mitjan segle III. Els estudis indiquen que la consolidació d'aquest espai com a cementiri es produí probablement quan hi foren enterrats els màrtirs de Tarragona, Fructuós, Auguri i Eulogi, i s'edificà una basílica en el seu honor al mateix indret. La necròpolis té un clar caràcter cristià, des dels primers moments. L’àrea del cementiri està datada aproximadament entre els segles III i V, tot i que la basílica s’estima que va durar un temps més. El recinte de la Necròpolis està format per una zona excavada a l'aire lliure (protegida per una estructura metàl·lica), l'edifici del museu, unes criptes funeràries i una zona de jardins amb sarcòfags exposats al públic.

Conjunts funeraris

Els treballs d'excavació han permès la descoberta d'enterraments generalment pobres, tot i que també s'hi poden trobar alguns exemples de més categoria, com mausoleus, sarcòfags i làpides de pedra o de marbre. Els enterraments més corrents són fets amb teules, tot i que del conjunt visitable de la necròpoli destaca un seguit d'inhumacions conservades in situ en què es poden apreciar els diversos tipus d'enterrament utilitzats en aquell moment: tombes en àmfores, teules, túmuls en mensa i cupa, així com tres criptes, una d'elles conservada íntegrament.

9

Destaquen les tombes amb sarcòfags, i amb la coberta feta de mosaics policromàtics, amb representacions de gran qualitat, com la coneguda d'Òptimus. Per a la construcció d'aquests sepulcres es va aprofitar material d'edificis anteriors i també del cementiri primitiu. Aquest fet explica l'existència d'elements funeraris pagans i d’altres de tema profà trobats a la necròpolis. L'àrea de cementiri d'època paleocristiana la formen unes 2.051 tombes que cronològicament abracen des del segle III fins al període visigòtic. La categoria de les tombes és diversa, des de mausoleus i panteons familiars (Cripta dels Arcs i de les Roses), fins a inhumacions en taüts de fusta, àmfores o sarcòfags de marbre importat. En aquesta zona també hi havia una basílica visigòtica en commemoració al bisbe Sant Fructuós, de la qual s’han localitzat bona part de les estructures. Constituiria una edificació de tres naus amb cambres funeràries annexes i un baptisteri. Entre els materials arqueològics pertanyents a l'aixovar funerari de les tombes es trobaren objectes de vidre, ceràmica, os i marfil, i destaca una nina articulada de marfil. D'altra banda, destaca un important conjunt d'inscripcions d'època paleocristiana.

10

4. Història del jaciment Amb la denominació Necròpolis Paleocristiana es coneix l'àrea d'enterraments localitzada en el suburbi del riu Francolí i excavada, en gran part, per Mossèn J. Serra Vilaró en els terrenys de la Fàbrica de Tabacs entre els anys 1926-19331. Es van identificar i excavar més de 2.000 enterraments, constituint l’àrea funerària tardoromana a cel obert més important de l’Occident romà. A més dels treballs pròpiament científics (excavació, documentació i publicació dels resultats), es va erigir un museu monogràfic delimitat en dos dels seus costats per una àrea d’exposició in situ que mostrava una part de les restes. L’àrea in situ es va complementar amb un circuit de visita perimetral enlairat, amb dos viaductes perpendiculars a l’eix longitudinal i dos accessos a les criptes (“dels Arcs” i “dels Enginyer”) localitzades en terrenys de la fàbrica de Tabacs. Un conjunt –àrea in situ i museu monogràfic– que il·lustra i exemplifica perfectament el món de la mort al llarg de gairebé mig mil·lenni, mostrant el trànsit entre la romanitat pagana i la cristiana a través dels rituals i de les formes d’entendre i expressar el vincle entre la vida i la mort.

Edifici del museu. Exposició de sarcòfags a l’aire lliure

L’any 1971, aquesta àrea va ser coberta amb un sistema cupular per protegir les restes de la degradació generada durant les dècades que va romandre a la intempèrie. Entre 1986 i 1987 es va a dur a terme una nova senyalització i la remodelació parcial del semisoterrani del museu.

11

L’any 1992 el conjunt va ser tancat i entre 1993 i 1996 es van elaborar diverses propostes i projectes museogràfics que no s’han executat. També es van fer diverses actuacions de caràcter arqueològic i arquitectònic, com la consolidació parcial de les restes arqueològiques in situ, la substitució de les cobertes per les actuals de policarbonat i la construcció d’un nou mòdul d’accés on s’exhibeix l’exposició “El Món de la Mort. Síntesi prefigurativa del Museu i Necròpolis Paleocristians de Tarragona”, l’únic espai visitable i situat en el talús que limita amb l’avinguda de Ramón y Cajal.

12

ACTUACIONS A LA TORRE DELS ESCIPIONS I AL TEATRE ROMÀ

Torre dels Escipions

La Torre dels Escipions està situada a uns 6 km de la ciutat de Tarragona, a la vora del que era el traçat de l’antiga Via Augusta i constitueix un dels monuments emblemàtics de la ciutat. La Torre té la categoria de BCIN. Les obres tenen com a objectiu evitar la degradació del monument i són necessàries per conservar-lo en les millors condicions possibles de cara al futur. També es pretenen establir els criteris d’intervenció i la metodologia d’actuació en la intervenció de conservació-restauració dels paraments de la Torre dels Escipions, per garantir-ne el resultat final i permetre que el monument mantingui el seu significat original. Les actuacions que s’hi duran a terme són:

� Eliminació de les plantes que hi han arrelat � Neteja preliminar en sec de la superfície � Aplicació d’una solució biocida � Neteja parcial de la superfície amb detergent � Neteja de la superfície amb projecció d’abrasius específics � Consolidació de la pedra amb silicat d’etil � Fixació d’esquerdes i fissures � Fixació del revestiment original � Reintegració de matèria � Protecció de la superfície amb l’aplicació d’un hidrofugant

Es preveu que tota la intervenció es faci sota el control d’un equip científic pluridisciplinari que determini l’abast de cadascuna de les neteges, així com dels materials a aplicar, sobre els quals es faran les anàlisis oportunes, amb l’objectiu de garantir la compatibilitat amb els materials del monument. El pressupost previst de la intervenció és de 58.992,21€ amb IVA inclòs.

13

Teatre romà Les restes arqueològiques del Teatre Romà formen part del Conjunt Arqueològic de Tarragona, declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 2000.

Atesa la impossibilitat, a curt termini, d’afrontar un gran projecte de restauració que doti a l’espai i al monument de les infraestructures necessàries per la correcta visita i interpretació del Teatre Romà, es planteja un projecte que redueixi l’impacte visual negatiu que les estructures materials i els colors de l’entorn provoquen sobre el monument . Les obres que es proposen tenen

com a objectiu la millora estètica de l’entorn del bé protegit per dignificar-lo i permetre’n una millor lectura i contemplació. Es plantegen les actuacions següents:

� Enderrocament de diverses restes d’estructures constructives de les antigues instal·lacions industrials (escales, parets, aplacats de rajola ceràmica etc.) i eliminació de les runes corresponents.

� Eliminació de ferralla metàl·lica (armadures d’acer cargolades i rovellades) que sobresurten d’estructures de formigó armat semienderrocades.

� Pintada de paraments verticals de parets de materials diversos, per unificar el color mitjançant pintures per exterior en paraments verticals que presenten textures o tonalitats estridents o no harmòniques dins del conjunt monumental.

� Enjardinament mitjançant la plantació d’espècies vegetals autòctones (que no precisin reg) a les zones que no afectin el monument, plantes enfiladisses davant de murs verticals en espais que no afecten les estructures protegides i espècies vegetals tapissants en plans horitzontals.

El pressupost previst de les obres és de 29.862,78€ IVA inclòs