CRONOLOGIA DE LA CONFERÈNCIA DE BANDUNG

Eix cronològic

SITUACIÓ GEOGRÀFICA DE LA CONFERÈNCIA DE BANDUNG I EL SEU OBJECTIU

La Conferència de Bandung va ser una reunió d'estats asiàtics i africans, la majoria dels quals acabaven d'accedir a la independència. Va ser organitzada pels grans capdavanters independentistes: Nehru de l'Índia i Sukarno d'Indonèsia, a més dels líders de Pakistan, Birmània i Sri Lanka.Es va celebrar entre el 18 d'abril i el 24 d'abril de 1955 a Bandung, Indonèsia, amb l'objectiu d'afavorir la cooperació econòmica i cultural afroasiàtica, en oposició al colonialisme i el neocolonialisme de les antigues metròpolis.

Biografia de Nehru (1889-1964) Polític indi. Prové d'una família aristocràtica, el 1905 va marxar al Regne Unit, on va estudiar dret. Va formar part del corrent de joves intel.lectuals i en dècada de 1920 va defensar les idees nacionalistes Gandhi.

Amb una trajectòria en la política activa el 1918 com a membre del Partit del Congrés, que va presidir a partir de 1929. La seva ideologia va evolucionar cap a l'esquerra, simpatitzar amb el socialisme i va arribar a enfrontar-se amb Gandhi per aquest motiu. A causa de les seves repetides crides a la desobediència civil, va ser empresonat diverses vegades pels britànics. Va presidir la conferència panhindú de 1934, i el 1942 va col.laborar en les negociacions de Crippen amb l'Administració britànica.

Al proclamar, el 1947, la independència de l'Índia; que va implicar la creació de l'Estat musulmà de Pakistan, va ser nomenat primer ministre de la Unió Índia, càrrec que va fer fins a la seva mort, i ministre d'Afers Exteriors. El govern indi es va servir del prestigi internacional del seu mandatari per enfortir els valors democràtics i millorar les condicions socials en el pla interior. Convertit en un dels principals líders del Tercer Món, Nehru va adoptar una posició neutral davant dels dos grans blocs. L'Índia va passar llavors a ser un important referent dels països no alineats, i va tenir un paper destacat en les conferències de Bandung (1955) i Belgrad (1961).

Però Nehru no va poder contenir els brots nacionalistes, que van conduir al conflicte del Caixmir, a l'aclaparadora derrota índia en el conflicte amb la Xina de 1962 ia la pèrdua de Ladaj. Llavors, el país va començar a perdre la seva influència entre les nacions afroasiàtiques, i Nehru va acabar per modificar el seu posicionament.

Biografia de Gamal Abdel Nasser

(Alexandria, 1918 - El Caire, 1970) Polític i militar egipci, president de la república egípcia entre 1954 i 1970. Fill d'un funcionari de correus, va acudir a l'escola primària en al-Khatatibah, un llogaret al delta del Nil a la qual aquell havia estat destinat. Prosseguir els seus estudis al Caire i va participar en les freqüents manifestacions antibritàniques i antimonàrquiques, el que li va suposar el seu primer ingrés a la presó als 17 anys acusat de conspiració. Després de l'ensenyament secundari i una breu estada en una escola de Dret, el 1937 va ser autoritzat a ingressar a la Reial Acadèmia Militar cairota i tres anys després es va graduar com sotstinent.Després de l'ensenyament secundari i una breu estada en una escola de Dret, el 1937 va ser autori-tzat a ingressar a la Reial Acadèmia Militar cairota i tres anys després es va graduar com sotstinent. Es va educar a la Reial Acadèmia Militar del Caire i va ingressar en l'exèrcit, on es va convertir en diri-gent d'un grup conegut amb el nom de Moviment d'Oficials Lliures, vinculat a la causa del nacionalis-me egipci. Va combatre a la primera guerra àrab-israeliana (1948) i va ser greument ferit. El 1952 va col.laborar en l'organització del cop d'estat que va enderrocar al rei Faruk i instal.lar al po-der una junta militar presidida pel general Mohammed Naguib, amb Nasser com a primer ministre. A l'any següent es va proclamar la República i el 1954, el mateix Nasser va fer dimitir Naguib i va ocu-par el seu lloc al capdavant del país. En el mateix any va aconseguir la retirada de la zona del canal de Suez de les forces britàniques. El 1956 va nacionalitzar la Companyia del Canal de Suez, però en represàlia les forces britàniques i franceses van desembarcar a la zona del canal (novembre), mentre les tropes israelianes avançaven a través de la península del Sinaí. Sota els auspicis de les Nacions Unides va haver d'imposar un alto el foc i la retirada d'aquella regió de les tropes estrangeres, consolidant la nacionalització del canal. Convertit en un advocat de la causa àrab, el 1958 va crear la República Àrab Unida (RAU), amb la in-clusió de Síria i Egipte, un mes més tard se'ls unia el Iemen. Sota la presidència de Nasser, aquesta federació va durar fins a 1961, data en que Síria la va abandonar. En la política interior, inspirada en el que Nasser denominava el socialisme àrab, es van instituir im-portants reformes en l'agricultura i es va nacionalitzar la major part de la indústria del país. La cons-trucció de la Gran Presa d'Assuan, realitzada amb l'ajuda soviètica, es va iniciar el 1960 i, acabada 10 anys més tard, va constituir el seu més important èxit econòmic. La dissolució de la RAU, i l'enfrontament amb l'Aràbia Saudita durant la guerra del Iemen, en què Na-sser va intervenir a favor dels rebels republicans, van ser importants desafiaments al seu somni panà-rab, d'una gran nació islàmica en la qual pogués exercir un cabdillatge . La seva influència, d'altra banda, va arribar a excedir els límits del món àrab: va ser, en efecte, un dels grans líders del movi-ment dels no alineats-amb Nehru, Sukarno i Tito-. Al juny de 1967, durant la Guerra dels Sis Dies, Israel va destruir l'exèrcit de Nasser, va ser el més rude cop del cabdill àrab, que va oferir la seva dimissió a les masses, encara que va ser «recuperat» per elles. Nasser va fer recaure la responsabilitat sobre els seus col.laboradors polítics i va decidir re-córrer a la URSS per reconstruir l'exèrcit i la indústria. Ara els seus enemics no eren només els règi-ms de monarquia feudal, sinó els radicals d'esquerra-Síria, l'Iraq-i els «ordres» palestins. Nasser va fer un esforç de mediador, que va contribuir a minar la seva salut. A finals d'agost de 1970 es va reti-rar a l'illa de Marsa Matruh per a una cura de repòs, el 28 de setembre va morir d'un atac de cor.

Biografia de Josip Broz (Tito)

Josip Broz va nèixer a Kurovec, Croacia el 1892 i va morir o Ljiubljana, Eslovènia el 1980. Va ser el creador d’un règim comunista a l’antiga Yugoslavia.

Va ser un obrer humil però a través de l’acció sindical es va apropar al socialisme.

Durant la 1ª Guerra Mundial, va caure preponer dels russos al ser movilitzat per l’exèrcit autro-hungarès. Tito durant la revolució rusa va actuar com a agent de la Unió Soviètica i va ser dirigent del Partit Comunsta de Yugoslavia on va ser secretari general al 1937.

Ja durant la 2ª Guerra Mundial quan el país va ser ocupat per l’alemanya nazi al 1941, Tito va passar a la clandestinitat i va organitzar una guerrila en contra dels nazis, sense cap ajuda per part de la Unió Soviètica ni dels aliats occidentals que tenien. Aquesta guerrilla va alliberar el país per ells mateixos i van instaurar alesmores un règim polític propi independent de les dues superpotències que en aquell moment es repartien el món ( americans i rusos).

El 1945 va proclamar la República Popular Federativa de Yugoslavia que compatava amb un únic partit, i era un règim comunista. En aquesta Yugoslavia és en la que va exercir primer de cap de govern ( de 1945 a 1953) i després de president de la república (de 1953 a 1980 moment de la seva mort).

Al 1948 Tito va tallar tota relació amb Stalin, i en conseqüència no es va aliar al COMECON o el Pacte de Varsovia ( aliances soviètiques).

Les dificultats econòmiques amb el pas dels anys van provocar que Tito hagués de fer més dura la “dictadura” fins el moment de la seva mort. Els seus successors no van saber com frenar el final del país, que anava arribant, i al poc temps va esdevindre la guerra civil.

DISCURS DE CLAUSURA A LA CONFERÈNCIA Afroasiàtica DE PAÏSOS NO-Alin REALITZADA EN Bandung, Indonèsia, entre l'18 I EL 24

D'ABRIL DE 1955"... mirar el món tal com és avui en dia"

Jawaharlal Nehru

"Sr. Presidente:

El giro que ha tomado esta discusión es mucho más amplio que el que habíamos es-perado previamente. De hecho, ha cubierto la totalidad de las principales temáticas. Hemos

tenido hace un momento la suerte de escuchar al distinguido líder de la delegación turca quien nos dijo qué mentiras, como líder responsable de la nación debe decir y cuales no. Él nos dio un una declaración competente de lo que yo llamaría un lado que representa la forma de ver de uno de los principales bloques existentes en el mundo del presente. No tengo du-das de que una declaración igualmente competente puede hacerse de parte del otro bloque. Yo no pertenezco a ninguno de ellos y propongo no pertenecer a ninguno de los que hay en el mundo. Si hemos de estar solos, estaremos solos, ocurra lo que ocurra (y la India ha es -tado sola sin ninguna ayuda contra un imperio poderoso, el Imperio Británico) y nos pro-ponemos enfrentar todas las consecuencias...

No acordamos con las enseñanzas comunistas, ni acordamos con las enseñanzas anticomunistas, porque ambas están basadas sobre principios erróneos. Yo nunca discutí el derecho de mi país a defenderse a sí mismo; tiene que hacerlo. Nos defenderemos nosotros mismos con todas las armas y fuerzas que tenemos, y si no tenemos armas nos defendere -mos sin armas. Estoy convencido de que ningún país puede conquistar a la India. Incluso los dos grandes bloques de potencias juntos no pueden conquistar a la India; ni tampoco la bomba atómica o la de hidrógeno. Sé lo que es mi pueblo. Pero también sé que si confiamos en otros, como quiera que sean de poderosas las grandes potencias si vamos hacia ellas en busca de sostén, entonces somos ciertamente débiles...Mi país ha cometido errores. Todos los países cometen errores. No tengo dudas de que cometeremos errores; tropezaremos y caeremos y nos volveremos a incorporar. Los errores de mi país y quizá los errores de otros países aquí presentes no tienen mucho peso; pero los errores de las grandes potencias tienen un gran peso para el mundo y pueden llevarlo a una catástrofe terrible. Hablo con el mayor de los respetos de estas grandes potencias porque el-las no son solamente grandes en poder militar sino también en desarrollo, en cultura, en civi -lización. Pero sostengo que la grandeza a veces trae valores muy falsos, falsos principios. Cuando ellos comienzan a pensar en términos de fuerza militar -quienquiera sea, el Reino Unido, la Unión Soviética, o los EE.UU- entonces se están alejando del camino recto y el re-sultado de ellos será que el poder arrollador de un país conquistará el mundo. Desde hace mucho el mundo ha tenido éxito en prevenir tal cosa; no puedo hablar por el futuro.....Hasta donde a mí me incumbe, no importa qué guerra tenga lugar; no tomaremos parte en ella a menos que tengamos que defendernos. Si me uno a cualquiera de estos grandes gru-pos pierdo mi identidad... ¿Si todo el mundo tiene que estar dividido entre estos dos grandes bloque cuál será el resultado? El resultado inevitable será la guerra. En consecuencia todo paso que se tome en reducir el área del mundo que puede llamarse no-alineada es un paso peligroso y conduce a la guerra. Reduce ese objetivo, ese balance, esa visión que otros países sin poder militar pueden quizá ejercer.Honorables miembros, pongan gran fuerza en el poder moral. Ahora estamos tratando con la fuerza militar, pero yo sostengo que la fuerza moral cuenta y que la fuerza moral de Asia y África debe contar, a pesar de las bombas atómicas y de hidrógeno de Rusia, los EE.UU. o cualquier otro país......Muchos miembros presentes aquí obviamente no aceptan la ideología comunista, mientras otros sí lo hacen. Por mi parte yo no lo hago. Soy una persona positiva, no una persona “anti”. Quiero un bien positivo para mi país y para el mundo. ¿En consecuencia, los países de Asia y África estamos privados de cualquier posición positiva excepto la de ser pro-comu-nistas o anti-comunistas? ¿Se ha llegado a esto, a que los líderes del pensamiento que han dado religiones y toda clase de cosas al mundo tienen que estar clavados a este o aquel grupo y ser seguidores de este partido o el otro expresando sus deseos y ocasionalmente emitiendo una idea? Esto es lo más degradante y humillante para cualquier pueblo o nación con auto-respeto. Para mí es un pensamiento intolerable que los grandes países de Asia y

África hayan pasado del cautiverio a la libertad sólo para degradarse o humillarse de esta manera...

Yo les planteo a ustedes: todos los pactos han traído no seguridad sino inseguridad a los países que han entrado en ellos. Han traído el peligro de las bombas atómicas y todo lo demás mucho más cerca de lo que hubiera sido de otra manera. No han agregado nada a la fuerza de ningún país, sostengo, más que la que hubiera tenido por sí solo. Pueden haber producido alguna idea de seguridad, pero se trata de una falsa seguridad. Por lo tanto es una cosa mala para cualquier país el estar adormecido en la seguridad...

...Hoy en el mundo, yo sostengo, no solamente a causa de la presencia de estos dos colosos sino también por la llegada de la era atómica y de la bomba de hidrógeno, ha cambi-ado el concepto entero de guerra, de paz, de política. Estamos pensando y actuando en tér-minos de una era pasada. No importa lo que los generales y soldados aprendieran en el pasado, es inútil en la era atómica. Ellos no entienden sus implicaciones o sus usos. Como dijo un militar eminente; “Ha cambiado la concepción completa de la guerra. No hay prece-dentes.” Puede ser así. Ahora no importa si un país es más poderoso que el otro en el uso de la bomba atómica y la bomba de hidrógeno. Uno es más poderoso en su ruina que el otro. Esto es lo que significa decir que se ha llegado al punto de saturación. Como quiera que sea de poderoso un país, el otro también es poderoso. Para dar en el clavo, el mundo sufre; no puede haber victoria. Quizá pueda decirse correctamente que debido a este mismo peligro terrible, la gente se contiene de ir a la guerra. Eso espero. La dificultad es que mientras los gobiernos quieren contenerse de la guerra, algo ocurre de repente y hay guerra y ruina abso-luta. Hay otra cosa: a causa de la situación actual del mundo puede haber una agresión. Si hay una agresión en cualquier parte del mundo, ésta está ligada para resultar en una guerra mundial. No importa donde sea la agresión. Si uno comete la agresión hay guerra mundial.

Quiero que los países aquí presentes lo comprendan y no piensen en términos de nin-guna limitación. Hoy, una guerra no importa lo limitada que sea está ligada a la conducción a una gran guerra. Aún si son utilizadas armas atómicas tácticas, como se las llama, el paso siguiente será el uso de la gran bomba atómica. No pueden detener estas cosas. En la lucha de un país por la vida o muerte, no va a detenerse en pequeñeces como ésta. No va a de-cidir en nuestro lugar o en el de cualquier otro pero llevaría a la guerra, la ruina y la aniquilación a otros antes de aniquilarse a sí mismo completamente. La aniquilación ocurrirá no solamente en los países comprometidos en la guerra, sino que las olas radioactivas que se desplazan por miles y miles de millas destruirán todo. Esa es la postura. No es una pos-tura académica; no es una postura de discusión de ideologías; ni es una postura de discutir la historia pasada. Es mirar el mundo tal como es hoy en día.

JAWAHARLAL NEHRU

La conferencia reunió a más de mil representantes de cincuenta Estados y de treinta movimientos de resistencia anticolonial en torno al denominador común de la descoloniza-ción afroasiática. Para que se entiende su importancia, si hubiera que elegir los aconteci-mientos históricos mas representativos en la segunda parte del Siglo XX, habría que incluir entre ellos la Conferencia de Bandung que proclamó el fin de la era colonial y la emancipa-ción del hombre de color de Asia o de África, conjuntamente con la muerte de Stalin en 1953, que puso término a la fase belicosa del comunismo; la caída del muro de Berlín en noviem-bre de 1989, que marcó el fin de la Guerra Fría; la paz de Ginebra en 1954 (fin de la guerra francesa de Indochina); la crisis cubana de los misiles en 1963 que hizo temer una guerra nu-

clear; la explosión de la bomba H china en 1967; la derrota de Estados Unidos en Saigón en 1975 y el surgimiento, con el Ayatollah Ruhollah Khomeini, del Islam combatiente en 1979."

Tercer món

Els tres mons separats durant la Guerra freda, amb els seus respectius aliats. Els colors no representen la seva situació econòmica. Primer món: Països aliats dels Estats Units. Segon món: Països aliats de la URSS. Tercer món: Països no alineats i neutres.

El terme tercer món va ser encunyat per l'economista francès Alfred Sauvy el 1952, fent un paral lelisme amb el terme francès tercer estat, per designar els països que no pertanyien a cap dels dos blocs que estaven enfrontats en la Guerra Freda, el bloc occidental (Estats Units, Europa Occidental, Japó, Canadà, Corea del Sud, Austràlia i els seus aliats) i el bloc comunista (Unió Soviètica, Europa Oriental, Xina). Actualment, de manera anacrònica (el "segon món" del "bloc socialista" ha desaparegut com a concepte), el terme s'utilitza, de manera poc precisa, per referir-se als països perifèrics subdesenvolupats o "en vies de desenvolupament", en contrast a els països desenvolupats, en aquest darrer sentit actual, el terme és utilitzat de vegades per referir en bloc a tots els països no desenvolupats, i de vegades, per referir només als que registren els pitjors índexs de desenvolupament humà i econòmic.

Amb un sentit emparentat, de manera més recent s'utilitza la noció de "el Sud" o "països del Sud", fent referència a la desigual "relació Nord-Sud".

En general, l'expressió "tercer món", està orientada a descriure situacions de gran endarreriment econòmic-social, com l'analfabetisme, la fam, les mancances hospitalàries i de salut pública, els habitatges i serveis sanitaris precaris, una escassa expectativa de vida, etc.

Algunes de les seves característiques comunes solen ser el tenir una base econòmica agrària, exportació de matèries primeres, una economia endeutada amb els països més industrialitzats i escassa infraestructura. En matèria de decisions internacionals, els països del Tercer Món, encara congregant a la majoria de les nacions independents i de la població mundial, compleixen un rol secundari-i de vegades subordinat-respecte del que tenen les nacions més poderoses. Alguns blocs de països creats a partir de la dècada de 1980 per hegeomizar les decisions mundials, com el G-7, el G-8 i el G20, es relacionen indirectament amb la idea de "Tercer Món" i la seva relació amb el sistema de presa de decisions globals.

ALFRED SAUVY

Alfred Sauvy va nèixer el 31 d’octubre de 1898 a Villeneuve-de-la-Raho, França i va morir a París al 1990. Va ser economista, demògraf i sociòleg francès. Se’l coneix per ser el creador de l’expressió el “tercer món”.Originalment l’expressió era “tiers monde” i l’article es titulava <<Tres mons, un planeta>> i va estar publicat a la revista francesa L’observateur el 14 d’agost de 1952.Segons ells hi havia tres mons: el capitalista (primer), el comunista (segon), el subdesenvolupat, explotat i oblidat (tercer). Cal dir que tercer, s’utilitza co a clasificació, de manera que el tercer seria el menys important o de menys valor.

ARTICLE:

Gràfics: La pobresa al 3r Món.

En el primer gràfic podem observar del 1940 al 1950 els preus van pujar per la gran demanda occidental d'aquesta matèria. Però va disminuir moltíssim la demanda i per tant el preu am la crisi de 1973. Després els preus es van estabilitzar.En el segon gràfic la mortalitat comparada de països desenvolupats, era molt menor a la que tenien a l'Àfrica. La situació com es demostra era devastadora.

Fets rellevants que demostren el subdesenvolupament al 1950

Els països descolonitzats eren molt diversos en les seves condicions econòmiques, socials i culturals. Va afectar negativament en: l'altificialidad de les fronteres, diversitat ètnica, fragilitat de l'estructura administrativa, baix nivell educatiu i sanitari i l'absència de la classe mitjana.

En la dècada de 1950 va ser declarada el “decenni del desenvolupament”, amb consolidació de les economies nacionals mitjançant les polítiques de producció, en comptes de les restrictives actives. Però van trobar amb dificultats; la gran diversitat de situacions i la persistència de problemes demogràfics, econòmics i financers.

EL NEOCOLONIALISME

Definició

El neocolonialisme és el control o tutela que les potències colonials segueixen exercint sobre les seves colònies antigues, sent aquest l’herència del colonialisme històric i una manera de donar continuïtat al capitalisme globalitzador.

La descolonització per tant, com podem comprovar, no va suposar l’independència econòmica pels països subdesenvolupats, eren les potències imperialistes les que continuaven organitzant l’economia i política mundials, i així podien continuar amb la submissió.

Períodes convulsos que portà el neocolonialisme: el 1970

Amb la independència política i cultural formal, on s’amaga una dependència cultural i econòmica , en una ingerència en els afers interns; per part dels països més rics , on a més tenien conseqüències terribles ( la guerra de Nigèria).Al 1967 , els països occidentals van sostenir econòmicament i militarment la secció de la regió del sud-est de Nigèria , Biafra ; molt rica en minerals i en petroli, on volia aconseguir el control de les seves riqueses naturals. Però això va portar a una guerra civil sagnant entre ètnies diferents.

LA GUERRA DE NIGÈRIA - BIAFRA

La Guerra Civil de Nigèria, també coneguda com a Guerra de Biafra (6 juliol 1967 a 13 de gener de 1970), va ser el conflicte polític causat per l'intent de secessió de les províncies del Sud-est de Nigèria sota el nom de República de Biafra . La guerra va saltar als mitjans per la fam en diverses zones assetjades, i la conseqüent acusació de genocidi procedent en gran mesura dels Igbo (Ibo) d'aquestes regions. Bernard Kouchner i altres doctors francesos que van estar a la Biafra assetjada van crear, el 1971, l'ONG Metges Sense Fronteres com a resultat de la guerra.

Cop militar Les sospites de frau van portar, el 15 de gener de 1966, a un cop militar de tendència

esquerrana per part dels oficials júnior de l'exèrcit, la majoria comandants i capitans. Aquest cop va convertir al cap de l'exèrcit nigerià, Johnson Aguiyi-Ironsi a president, i en el primer cap d'estat nigerià de procedència militar. El cop va beneficiar en la seva major part als igbos, ja que la majoria de colpistes eren igbos o Ironsi. Un igbo promocionaria a molts de la seva mateixa ètnia en l'exèrcit, en detriment dels oficials ioruba i haussa. El 29 de juliol de 1966, els nord realitzar un contra-cop, dirigit pel alferes coronel Murtala Mohammed. Això va situar en el poder a l'alferes coronel Yakubu Gowon. Les tensions ètniques conseqüència del cop i contra-cop van augmentar i van conduir, el setembre de 1966, a les massacres a gran escala de igbos cristians residents al Nord musulmà, produint unes 30.000 morts de igbos.

El descobriment de grans quantitats de petroli al delta del riu Níger, amb la seva enor-me xarxa de rius i aiguamolls en la punta més al sud del país, entre les regions de l'Est i Sud-oest, va portar a les províncies del Sud-est a annexionar aquesta regió per ser autosuficients i cada vegada més pròspers. No obstant això, l'exclusió del poder de les regions orientals va fer que molts temessin que els beneficis obtinguts del petroli fossin emprats en benefici de les àrees del Nord i Oest, i no a l'Est.

Tots aquests factors van portar a l'Est igbo a reclamar la secessió.

La secessió El governador militar del Sud-est igbo, el coronel Odumegwu Ojukwu, ludint a les ma-

ssacres del nord i al frau electoral, va anunciar en el parlament sud la secessió de la regió del Sud-est de Nigèria i va proclamar el 30 de maig de 1967 (29 de maig a diverses fonts) la Re-pública de Biafra com a nació independent. Encara que gaudien de la simpatia europea i de moltes altres parts del món, només quatre països van reconèixer la recentment fundada re-pública. També es diu que una de les principals raons per les quals Ojukwu va proclamar la República de Biafra va ser que no reconeixia Gowon com a cap d'estat ja que no era el se-güent oficial a la jerarquia militar després Ironsi. Els diferents acords de pau, i especialment el de Aburi, Ghana (Acord de Aburi) no van tenir resultat i els tirotejos van continuar.

Els estats bel.ligerants Entre els diferents estats que van combatre es distingeixen tres països:

     Nigèria: amb 60 milions d'habitants (incloent els territoris seccionats), governat per militars amb recursos petroliers i majoria musulmana al centre i nord. El seu exèrcit era un dels mi-llors d'Àfrica al costat del d'Egipte i Sud-àfrica.      Biafra: amb 14 milions d'habitants, ric en petroli amb una majoria ibo de 8 milions, cris-

tians i animistes.     Benín: estat proclacmado per tropes biafreras va arribar a tenir 3 milions d'habitants.

Guerra Civil Ofensives biafreras

El govern nigerià va llançar una "acció policial" per recuperar el territori secessionista després d'una avanç de les forces de Biafra en territori adjacent no pertanyent als igbos. La guerra va començar el 6 de juliol de 1967, quan les tropes federals nigerianes van avançar en dues columnes cap a Biafra. La columna dreta va entrar a la ciutat de Nsukka, que va caure el 14 de juliol, mentre que la columna de l'esquerra va prendre Garkem, que va ser capturada el 12 de juliol. Però Biafra va respondre amb una ofensiva el 9 de juliol, quan les tropes es van moure a través del riu Níger, des de l'Oest cap a les terres del centre del país, passant per la ciutat de Benín City (presa entre el 11 i 16 d'agost després durs combats), que s'havia proclamat també "república independent", fins a arribar al 21 d'agost la ciutat de Ore, just sobre la frontera de l'estat, a 130 milles a l'est de la capital de Nigèria, Lagos. Encara Be-nín City va tornar a mans dels nigerians el 22 de setembre, Biafra va complir amb èxit el seu primer objectiu d'assetjar el màxim de tropes federals de Nigèria possible. Es van necessitar quatre batallons de la Segona Divisió d'Infanteria de Nigèria per fer retrocedir a Biafra i elimi-nar les conquestes territorials aconseguides en l'ofensiva. Però els nigerians van ser expul-sats tres vegades en intentar creuar el Níger a l'octubre. Contraatac nigerià

Els nigerians, en aquest moment, van calmar les seves ofensives i van començar un període de setge a Biafra. Desembarcaments amfibis de la flota naval nigeriana van portar a la conquesta de les ciutats del sud de Bonny, al sud de Port Harcourt, el 26 de juliol i del port de Calabar el 18 d'octubre per part de membres de la tercera divisió de Marina de Nigèria. Al nord, les forces de Biafra van ser obligades a retrocedir al seu propi territori, i la ciutat de Enugu (capital de Biafra) va ser capturada per les forces nigerianes de la primera Divisió d'in-fanteria el 4 d'octubre de 1967. Els biafreño resistir a les terres centrals igbos, i de seguida envoltats per les forces nigerianes.

No obstant això, la reorganització de l'exèrcit nigerià, la reticència de l'armada biafreña a llançar nous atacs i els efectes del bloqueig naval, aeri i terrestre sobre Biafra van portar a un canvi en l'equilibri de les forces. L'excèntric comte suec Carl Gustav von Rosen va dirigir una brigada d'avions miniCOINS (MFI-9b), la BAF o Força Aèria de Biafra, formada per tres suecs i dos biafreño.

Abagana El 31 de març de 1968 una columna de 6.000 soldats

nigerians de la Segona Divisió al comandament del coronel Mohamed Ali es dirigia de Enugu a Onitsha a 96 camions per un camí selvàtic, quan prop del poble de Abagana van ser emboscats per forces rebels al comandament del tinent coro-nel Abagna, amb el camí bloquejat, envoltats i baixos un in-tens foc enemic els soldats van ser massacrats. Molt pocs van aconseguir escapar, els rebels van tenir menys de 1.000 baixes. Va ser la major victòria dels biafreros i humiliant cop al govern nigerià, que va perdre a més al comandant de

l'àrea de Onitsha. Després de la batalla els nigerians van preferir envoltar Biafra matant de fam a la seva població, esperant que aquesta s'afeblís per atacar de nou.

El Setge de Biafra Fotografia d'un petit nen patint kwashiorkor en un camp de refugiats de la guerra civil.

Des de 1968 en endavant, la guerra va caure en unes llargues taules, amb les forces nigerianes incapaços de fer avenços significatius en les zones encara sota control biafreño. No obstant això, una altra ofensiva nigeriana, realitzada d'abril a juny de 1968, va començar a estrènyer el cercle sobre Biafra, gràcies als avenços en els dos fronts del Nord ia la con-questa de Port Harcourt el 19 de maig de 1968. Aquest setge va tenir com a conseqüència el desastre humanitari de fam i inanició en les àrees igbas, ja que una de les tàctiques més utili-tzades per les forces nigerianes va ser el sabotatge de les terres de cultiu. Les imatges de nens biafreño afectats per la fam van donar la volta al món, mentre que el govern de Biafra va acusar a Nigèria d'utilitzar la fam i el genocidi per guanyar la guerra, reclamant l'ajuda de la resta de nacions.

Nombrosos grups de voluntaris van organitzar vols d'ajuda a Biafra, amb menjar, me-dicines, i fins i tot de vegades armes (segons diverses fonts). Nigèria també va acusar al go-vern de Biafra de reclutar mercenaris estrangers per prolongar la guerra. Bernard Kouchner va ser un dels doctors voluntaris de la Creu Roja francesa que va treballar en hospitals i cen-tres de nutrició a la assetjada Biafra. La Creu Roja requeria als seus voluntaris la signatura d'un acord, considerat per molts (com Kouchner i els seus partidaris) com un "acord-mordas-sa", i dissenyat per mantenir la neutralitat de l'organització, sense importar les circumstàn-cies. Kouchner i altres doctors francesos van signar aquest acord.

Després d'entrar al país, els voluntaris, així com els treballadors d'hospitals i centres de salut biafreño, van ser atacats per l'exèrcit nigerià i van ser testimonis dels assassinats i inanició de civils.

Kouchner va ser també testimoni d'aquests esdeveniments, i particularment del gran nombre de nens famolencs. Quan va tornar a França va criticar públicament al govern nigerià i la Creu Roja per la suposada complicitat dels seus comportaments. Amb el suport d'altres doctors francesos, Kouchner va situar Biafra en el centre de l'atenció pública i va reclamar una resposta internacional per solucionar la situació. Aquests doctors, liderats per Kouchner, van veure la inexistència d'una organització humanitària que ignorés les fronteres polític-reli-gioses i que prioritzés el benestar de les víctimes i el 1971 van constituir Médecins Sans Frontières (Metges sense fronteres).

Durant tot 1968 i part de 1969, les dificultats logístiques van fer que les forces federals nigerianes no donessin el cop de gràcia a una guerra que es decantava al seu favor. Tot i l'ajuda exterior i el dany polític causat a Nigèria, l'àrea controlada pel govern biafreño era cada vegada més i més petita. El 22 març 1968 va caure Onitsha, el 28 d'octubre va caure Aba en poder de tropes nigerianes, el 18 de setembre va caure Ogoja i Owerri. Però el maig de 1969, els biafreño van llançar una ofensiva desesperada amb l'objectiu de mantenir el desequilibri entre els nigerians i prolongar l'existència de la nació separatista el màxim possi-ble, aconseguint recuperar Owerri (26 de maig) i Onitsha (23 de juliol). Els van donar suport pilots mercenaris estrangers, que seguien proporcionant menjar, medicaments i armes. Un dels mercenaris més notables va ser el comte suec Carl Gustav von Rosen, que va dirigir a

cinc MFI-9b MiniCOINS, petits avions amb motor de pistons, armats amb llançacoets i metra-lladores, en l'atac als camps d'aviació militars de Nigèria a Port Harcourt, Enugu, Benín i Ughelli al juny. En aquesta connexió, es va aconseguir assolir alguns dels jets nigerians (utili-tzats per atacar els avions d'ajuda humanitària) i tres dels sis bombarders Ilyushin Il-28, usats diàriament per bombardejar els pobles i granges de Biafra. Encara desprevinguts davant la sorpresa de l'ofensiva de Biafra, els nigerians es van recuperar aviat i van contenir als biafre-ño prou com per paralitzar la seva ofensiva. Els atacs aeris biafreño desbaratar les opera-cions de combat de la força aèria nigeriana, però només durant uns mesos.

Les forces federals nigerianes van llançar la seva ofensiva final amb 120.000 homes contra Biafra el 23 de desembre de 1969, amb una gran connexió per part de la tercera divi-sió Marine Commando, que va aconseguir dividir el territori biafreño en dues parts cap a fi-nals d'any. L'ofensiva final, anomenada "Operació vent de cua", es va llançar el 7 de gener de 1970 amb la incursió de la tercera divisió Marine Commando, recolzada per la primera di-visió d'infanteria al Nord i la segona en el Sud. Les ciutats biafreñas de Owerri i Uli van caure el 9 i 11 de gener, respectivament. El 13 de gener va caure Amichi.

La guerra va acabar el 22 d'abril de 1970 amb la rendició final de les forces de Biafra a Umuhaia, darrera ciutat controlada pel seu exèrcit. Uns dies abans, Ojukwu va fugir a l'exili cap a la república de Costa d'Ivori, deixant els detalls de la rendició al seu diputat Philip Effiong. Per a sorpresa de la resta del món, la majoria de les represàlies i massacres prome-ses no van tenir lloc, i es va intentar de manera sincera la reconciliació. Seqüeles

Més d'una dotzena de cops han tingut lloc a Nigèria des de 1960. La guerra va ser molt costosa per a Nigèria en termes de vides humanes, diners i imatge exterior. S'estima que al voltant de tres milions de persones van morir a causa del conflicte, bàsicament per fam i malalties, prop de 3 milions de ibos van fugir a Camerun com a refugiats durant el con-flicte (un altre milió fujo durant el caos previ a la guerra) . La reconstrucció, impulsada pel di-ners procedents del petroli, va ser ràpida. No obstant això, les antigues tensions ètniques i religioses han seguit caracteritzant la vida política nigeriana. El govern militar va mantenir el poder durant molts anys, i els habitants de les àrees productores de petroli reclamaven un re-partiment justa dels beneficis procedents del combustible. Es van aprovar lleis per les quals els partits no podia tenir orígens ètnics o tribals. No obstant això, aquest punt ha estat difícil de dur a la pràctica.

El 29 de maig de 2000, el diari The Guardian of Llacs informar que el president Oluse-gun Obasanjo retirava els càrrecs contra tots els militars que van lluitar per la secessió de Biafra en la Guerra civil nigeriana. En una retransmissió nacional, va afirmar que aquesta de-cisió estava basada en el principi que "la justícia havia d'estar sempre suavitzada per la com-passió". També es creu que Obasanjo va intentar a través de les seves declaracions apaiva-gar als igbos, ja que, durant les eleccions que van tenir lloc l'any anterior, havia rebut un su-port electoral massiu d'aquestes regions.

Intercanvi desigual : Es defineix com el fet que els països subdesenvolupats exporten matèries primères a preu baix, però quan importen productes elaborats als països rics els preus són alts. El control del preu d'aquestes matèries escapa al control dels països que són productors , on fixen les grans borses del comerç internacional per mitjà de la demanda del països rics.Amb els preus d'aquestes matèries provoquen desequilibris importants en les economies dels països productors , ja que generen fluctacions en els ingressos, i les despeses que es deriven en l'adquisició són estables.

Dependència tecnològica:

Els països del tercer món no comptaven amb una tecnología moderna i tampoc no podien obtenir-la per ells mateixos amb els mitjans dels quals disposaven, de manera que havien de comprar-la als països desenvolupats. Per obtenir-les pagaven l’impost de ragalies, que era massa alt pel nivell de la seva renda. Van acabar demanant prèstecs, i axò sumat a l’impost de les mateixes regalies donava lloc a un flux del capital dels països pobres als rics com a retorn de la inversió que producen en aquests. Per tant els era molt complicat acumular capital i afavoria la descapitalització.

El neocolonialisme: mapa d’interessos

En el mapa es pot observar com segons el país China i EUA buscaven matèries diferents.

VídeoEn el següent vídeo de Mans Unides podem observar el que representa el neocolonialisme i també la situació africana actualment. Pensem que si tots no acceptessim aquestes barbaries contribuiriem a una millora.

URL DEL VÍDEO: http://www.youtube.com/watch?v=gTPhIRjJTA0

Bibliografía

http://www.slideshare.net/elesame/descolonizacin-y-neocolonialismo-1432752

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/t/tito.htm

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/51/Sauvy-TiersMonde.jpg

http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Sauvy-TiersMonde.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Neocolonialisme

Imatges google

Llibre de l’assignatura

Conclusió :

La nostra conclusió coincideix amb el que va dir H. Boumedienne, president d’Argelia de les Nacions Unides, al 1974. Ell va saber expressar amb poques paraules la magnitud de la injusticia del món.