Upload
ricard-carbo-madria
View
47
Download
2
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Llibre de records de infantesa de la autora Margarita Vidal.
Citation preview
De la mà dels meus records
Contes i narracions de
Margarita Garriga Vidal
1
Als nostres estimats avis: Vidal i Carmeta.Margarita i Carmen
2
ÍNDEX
Pròleg................................................................................................................................5
El meu poble......................................................................................................................7
Els arbres de la carretera................................................................................................10
Un poble de les Gavarres................................................................................................13
Caricus!...........................................................................................................................15
El carrer del cementiri....................................................................................................17
Els tapers d’aquell temps................................................................................................21
El cine Kursal..................................................................................................................24
Can Palamós...................................................................................................................27
Els mercats d’aquell temps..............................................................................................30
Els balls de l’envelat.......................................................................................................34
Les pianoles mecàniques.................................................................................................36
Records de la meva escola..............................................................................................39
Heribert Rutllan, un bon mestre......................................................................................42
L’arròs del besavi............................................................................................................43
El corredor de taps..........................................................................................................46
L’amic del meu avi..........................................................................................................48
Els barrets de la senyora Lola.........................................................................................50
L’anell de prometatge......................................................................................................52
Una noia amb pretensió..................................................................................................58
La Margarita i la Paciència............................................................................................61
La Quimeta de Can Juli...................................................................................................64
Alguns records de la Guerra Civil del 1936 – 1939.......................................................67
El senyor Josep Dalmàs..................................................................................................73
3
El metge Sr. Ruscalleda...................................................................................................74
La meva veïna..................................................................................................................75
L’home tranquil...............................................................................................................78
Records d’un poble de Rosselló......................................................................................81
Quan anàvem de visita....................................................................................................87
El burro i les cireres........................................................................................................90
Girona Antiga..................................................................................................................92
Visites tètriques...............................................................................................................96
La meva Botiga..............................................................................................................100
Una nena marcada........................................................................................................106
Viatge a Noruega...........................................................................................................108
Viatge a Rússia, Moscou...............................................................................................111
Viatge a Rússia. Sant Petersburg..................................................................................116
Viatge als Països Baixos...............................................................................................120
Viatge a París................................................................................................................124
L’avellaneta d’or...........................................................................................................128
Escollir una princesa.....................................................................................................130
En Mitjons.....................................................................................................................133
Els supermercats...........................................................................................................136
Els reportatges de TV2..................................................................................................138
Les quatre estacions de l’any........................................................................................143
Dues coses molt importants a la vida............................................................................146
4
5
PròlegDe la mà dels meus records és un petit llibre sobre diferents fets i esdeveniments que
van tenir lloc durant la infantesa, joventut i edat adulta de la vida de Margarita Garriga
Vidal.
Està construït a partir de petites perles que són les quaranta-cinc narracions i relats que
conté. Aquests són de fets i vivències que van impactar a la Margarita quan era una
nena i, de gran ha volgut perpetuar-les en format de llibre per deixar-ne constància al
seu estimat poble de Cassà de la Selva, tot i que també, parla sovint de la seva estància a
un petit poble del Rosselló, anomenat Le Bolou.
Aquestes narracions són fets reals però que Margarita ha novel·lat, és a dir, ha canviat
els noms dels personatges i ha alterat una mica la realitat d’algunes narracions, no de
totes. N’ha fet una obra literària. I què és si no la literatura?
Són relats que abracen tot tipus de temàtica, ja sigui quan explica la seva època
d’estudiant a França, i com el seu avi, tot construint una capsa amb joncs la va ajudar a
entendre les unitats, desenes i centenes, o quan recorda com era Cassà en la seva
infantesa i com va ser un dels bombardejos més ferotges al poble, o bé amb les
reflexions actuals de com la fa sentir el pas del temps, tot escrivint diferents reflexions
com ara Les quatre estacions de l’any. També fent homenatge a personalitats del poble
cassanenc com ara l’ex alcalde Dalmàs o un bon metge com el Dr. Ruscalleda.
Escriu amb veritable passió i ho fa de manera nostàlgica, literària, amb molt d’amor,
però també humor. No ho pogut evitar fer-me un fart de riure amb el conte L’arròs del
besavi, ni sentir-me tan bojament encuriosida per saber com acabaven els diferents
relats d’Una noia amb pretensió o L’anell de prometatge. Tot i així, he de reconèixer
que Caricus! és un dels meus contes preferits.
M’han seduït totalment les narracions sobre els seus viatges arreu d’Europa, i també els
petits contes inventats sobre prínceps i princeses.
Però principalment, el que crec que ha estat més important per mi i el que m’ha posat
els pèls de punta i m’han omplert els ulls i la gola de llàgrimes, ha estat saber més de les
meves arrels, de la meva família, saber a què es dedicaven i veure com han estimat tant i
6
tant a la tia Margarita, aquesta dona meravellosa plena d’amor que ens dóna dia sí i dia
també.
Ha fet una gran feina i ha complert amb una de les grans finalitats de la literatura:
perpetuar la memòria de moltes persones que ja no són vives. Els fa viure dins la seva
obra i per tant, mai podran morir, és un gran homenatge.
És tot un honor per a mi escriure aquest petit pròleg, ja que ha sigut una experiència més
a la meva curta vida. Ajudant a escriure aquest llibre m’he adonat que la meva tia-àvia
és una dona culta, apassionada per la vida i la bellesa de les petites coses que ens ofereix
l’entorn, ha sigut una heroïna, una avançada en la seva època per les seva curiositat i les
seves ganes d’aprendre i viatjar, i sempre ho ha fet tot amb la bondat que tan la
caracteritza.
Moltes gràcies per traspassar-me tots aquests coneixements, tornaria a ajudar-te a
escriure-ho una vegada i una altra, ja que per mi, ha sigut vital i únic.
Et desitjo molt d’èxit i sobretot, que visquis molts anys amb nosaltres.
Viviu les narracions i gaudiu de la lectura tant com ho he fet jo.
Marta Carbó Madrià.
El dia que la Margarita em va demanar que transcrivís a ordinador els seus relats, vaig
acceptar sense dubtar-ho. La tecnologia és una barrera que en aquest moment encara
no esta al seu abast, però no és quelcom que se'n desdigui. Quan em va brindar les
llibretes que fèiem servir de petits a l’escola, les de coberta flexible de diferents colors,
totalment col·lapsades de lletres i paraules d’una excel·lent cal·ligrafia, me'n vaig
adonar que poder no era ella qui perdia en no saber passar aquests contes a l’ordinador,
sinó que, poder, era la meva generació de “teclajadors” que a poc a poc aniríem perdent
la magnificència de fer amb les nostres pròpies mans totes les lletres de l’alfabet, amb el
nostre toc personal, amb corbes úniques i formes d'escriure pròpies, els que acabaríem
perdent més. No deixem que la pantalla devori el paper i el bolígraf.
Ricard Carbó Madrià
7
8
El meu pobleDe petita vivia a la Carretera Provincial, 48. Érem masovers de can Beneipà de pagès.
Els records que tinc de casa meva són rònecs. Les finestres de l’entrada eren velles. Les
parets de la façana eren de calçobre escrostonat, com tantes altres cases del poble. Del
teulat en penjaven alguns blens de paret. El sòl era de rajols trencats per l’ús de tants
anys. A l’entrada hi havia el tinar1 de l'avi envoltat de coves. Seguia un passadís amb
una porta que baixava als traus d’on sortia la fumarola i l’olor del suro bullit quan el
treien de la caldera. L’altra escala anava a les tres habitacions de dalt: una a cada extrem
amb finestra a la carretera i a l’hort i la tercera més petita enmig de les dues.
Al menjador hi havia un armari de paret cantoner que el veia igual a moltes cases. Hi
havia plats i tasses que penjaven d’uns clauets, amb unes franges de papers de colors
que decoraven els cantells de les lleixes i es canviaven un cop l’any. La taula decorada
amb un test de cintes, unes cadires al voltant i un calendari a la paret. Cada desembre els
regalaven a les botigues d’on érem clients i competien per fer el seu més bonic. Els
calendaris tenien temes bucòlics amb noies boniques que baixaven fins a un llac.
La cuina, molt petita, només deixava espai als fogons i a la cuinera. Abans d’entrar
hi havia un posa-càntirs amb dos càntirs de terrissa sense esmaltar perquè deien, que
així, aguantava l’aigua més fresca.
L’hort arribava fins al torrent, com tots els horts de la carretera. A la paret del fons hi
havia una porta que sortia al riu. Sempre hi corria l’aigua i moltes dones hi anaven a
rentar, amb la picadora, el cove de roba i la fusta per agenollar-s’hi. A les seves ribes hi
creixien arços que a la primavera s’omplien de flors blanques i del xerroteig dels ocells.
Quan a casa venia el bullidor, a bullir el suro en el fornet de l’hort, per mi era una festa.
Sempre el convidàvem a berenar. L’àvia solia comprar sardines i en feia una fregida.
Treia una safata de tomata i ceba amanida i un bon porró de vi.
A cada banda de la carretera hi creixien uns plàtans superbs, de tronc ample i branques
poderoses i enlairades que feien una ombra beneïda a l’hora del sol i al capvespre una
fresca deliciosa. Anys més tard els varen tallar. Em va saber molt greu, quan arribava la
1
9
tardor, m’agradava córrer entre els pilons de fullaraca i sentir sota els peus el cruixit de
fulles seques. Jo vaig perdre això i el poble, va perdre el seu segell bucòlic.
Els vespres, els veïns, tot parant la fresca, explicaven contes de por i jo, que en tenia
molta, tremolava però hi tornava cada dia atreta com per un imant. La gent gran em
deia:
No et fan por les xibeques? Aquests arbres n’estan plens. Hi han fet un niu i a la
nit surten i es fiquen per finestres a menjar-se els ulls de les criatures.
Tot allò m’esfereïa i ells, murris, encara ho accentuaven més.
Tanca les finestres, àvia – li deia jo abans d’anar al llit.
Fa molta calor! No voldràs ofegar-te?
Tanca, tanca! – li repetia.
L’àvia es va adonar que cada cop venia més esporuguida de parar la fresca i finalment
no m’hi va deixar anar més.
Al costat de casa hi vivien la Clareta i en Nando. Ell també carrador de suro2 i amb
un fornet al pati per bullir-lo com tants tapers al poble. Després venia la casa de
la Pepita de can Culera que era perruquera i anava a les casses per arrissar, amb molls
que escalfava al foc, els cabells de les senyores quan encara no hi havia permanent.
Seguia la casa d’en Rafel i la Caterina, amb els seus tinars i coves a l’entrada. Després a
can Ribot que ja era taverna l’any 31 i ara és el Frankfurt Joan i Núria. Seguia ca la
Sofia i la casa d’un altre carrador que vivia sol.
Davant de casa s’hi estaven les Fuietes i en Quim, també taper. Quan ella anava a la
plaça portava un cistell de vímecs vell, tapat amb un drap perquè no es veiessin les
mercaderies comprades. La seva veïna, la Caterina d’en Salvi, el portava lluent,
envernissat amb flors pintades i ben destapat perquè es veiessin unes taronges grosses
que feien denteta.
També eren veïns la Candita i en Pujol, músic de la Selvatana. La Coloma i en
Xirivella, també músic. La Lola, cuinera del col·legi dels “Hermanos” i la seva filla.
Fins que arribant a la cantonada del carrer Martí Dausà trobes a can Gironès on encara
2
10
hi ha data de 1868. De can Gironès recordo el senyor Ramon i la senyora Vicenta que
sempre anava de negre amb unes pedretes d’atzabeja recordant un passat gloriós, molt
passat, ja que el negre era força descolorit.
Després de can Gironès venia l’escola de doña Teresita. Abans can Vilaret tenia el
col·legi al Passeig i el regentaven un senyor i la seva filla. L’avi m’explicava que aquell
col·legi de la Teresita havia estat el cafè “La Fraternal”. Quan van plegar, van vendre el
material i l’avi va comprar unes tasses grosses i fortes, on tenia gravat el nom del cafè.
En aquell temps al bell mig de la plaça de la Coma hi havia una bomba d’aigua. Tenia
un braç de ferro difícil de manejar i les dones anaven a posar aigua amb galledes i
càntirs.
De petita la mare em portava a pàrvuls a ca la doña Teresita. Nosaltres, els petits,
teníem una guardadora. La mare m’agafava la mà i a l’altra jo hi portava una bosseta
amb berenar i una cartilla. Jo no volia anar a col·legi i feia uns rebecs sonats. Ves per
on, a l’escola m’hi vaig quedar fins a jubilar-me. Em vaig fer mestra.
Als meus sis anys ens vàrem traslladar a França però això, ja és una altra història…
Quan vam tornar de França tenia 9 anys.
Aleshores em vaig adonar que Cassà era un poble de músics i tapers. Sentia refilar la
tenora o fer escales la trompeta. De tinars i coves en veies rere qualsevol finestra, o a
moltes entrades de les cases. Taps i aglomerats de suro han donat molta riquesa i
benestar a Cassà.
També es respirava un aire d’intel·lectualitat. El casino del Passeig i el Cafè Republicà
de la Coma tenien les seves biblioteques i eren centres de lectura.
Des dels marges de Vall-llovera es retalla la silueta esvelta del campanar. Com el bon
pastor guarda el ramat de cases que s’aclofen sota la seva ombra protectora.
11
Els arbres de la carreteraEl meu poble de Cassà tenia uns arbres meravellosos a cada costat de la carretera de
Girona.
Van ser plantats a meitat del S.XIX. Així que del meu record ja eren arbres esplèndids,
poderosos, alts, de branques perpendiculars, elevant-se cap al cel, com una oració. Allà
s’hi guardaven els nius dels ocells, que emplenaven de xerroteig els capvespres frescos
entre les seves fulles verdes. Eren plàtans, senyorials, que donaven un segell peculiar al
poble.
He vist en una revista la tala dels arbres de la carretera que es va fer l’any 1963. És un
panorama desolador. Si s’havia d’ampliar la carretera, per què no feien una senzilla
desviació a l’entrada, seguint el torrent i sortint al final prop del mas Can Beneipà, a on
acabaven els arbres. Encara que l’Ajuntament s’hagués endeutat, amb els anys ho
recuperarien i salvaven quelcom tan bonic com són els arbres que costen 100 anys per
créixer. La desviació deixava salvats els arbres, bons pel poble i els seus habitants. Una
via d’accés de més. No sé per què cap líder de l’Ajuntament no va exposar aquesta
teoria. Cert que eren molts diners, però els que manen també s’empenyen amb projectes
que són malversacions.
Crec que aquesta tala d’arbres, seria com si en temps del “boom” de la construcció,
quan aparegueren tants de pisos i es feien tants negocis amb ells, algun capitost, amb el
seu seguici, s’hi hagués obstinat a talar els arbres de la Devesa de Girona, que són un
tresor, per aixecar-hi edificis.
Quan varen talar els plàtans de la carretera de Cassà jo vivia fora. Estic segura que
davant d’aquella davallada hauria plorat setmanes. No podien salvar-los? També
després de quaranta anys varen fer una variant important. Crec que es podien trobar
altres solucions abans de guillotinar-los.
He viatjat per França i he trobat moltes carreteres amb bàndols d’arbres que els han
respectat. En particular, per l’oest, en el trajecte de Mantauban cap al Nord, pel camí de
París, hi ha alguns trajectes amb arbres. També al deixar la frontera del Pardús es
12
conservaven carreteres de plàtans fins a arribar a Le Bolou i quasi fins a Perpinyà. Això
del meu record, molt després d’haver segat els bonics arbres de la carretera de Cassà.
Sota la seva ombra, els diumenges a la tarda, després de dormir la migdiada, les dones
veïnes, assegudes a les seves cadires de balca i posant-se la fusta de cosir a la falda,
jugaven a cartes. S’hi passaven hores, mentre el sol s’amagava entre les fulles, fins que
marxava cap a l’horitzó. Els seus homes eren al Cafè, a jugar també a cartes: el truc, el
mus, a la botifarra, la brisca, el set i mig i al canari.
Nosaltres, la mainada, ens assèiem a prop de les àvies i jugàvem a un joc inventat, de les
escorces dels plàtans. Ens amagàvem mentre una nena, trencava un tros d’escorça que
feien els troncs i llavors ens cridava i havíem d’encaixar-lo en el petit clot que havia
deixat el tros trencat. La que ho endevinava, era la que trencava la nova escorça i les
altres, havíem d’amagar-nos. Les hores i hores que vam passar entretenint-nos a les
tardes dels diumenges d’estiu. També a la tardor, recollíem les boles que feien els arbres
i ens les tiràvem un equip contra l’altre. Amb això, es rebentaven les boles, i llençaven
grums de llavors i pols.
A les branques hi feien niu molts ocells, entre ells, la xibeca, que feia por a la mainada,
amb el seu crit gutural i intermitent. Era sinistre, ja que sempre cridava a la nit, quan
tothom dormia i la carretera quedava desolada. També en aquell temps, recordo, a més
del crit de la xibeca, el cant sigil·lós del Sereno, que salmodiava:
Las doce han dado! Sereno!
Entre totes aquestes lleteries, jo, m’enfonsava dintre els llençols.
A les nits d’estiu sortíem a parar la fresca. Allà explicàvem contes de por, de bruixes, de
bandolers, de xibeques que entraven a les habitacions de la mainada a menjar-se'ls ulls.
Jo em sentia esporuguida però hi tornava cada nit.
A la tardor, m’agradava caminar sobre les voreres de la carretera que eren d’unes pedres
grosses i rústiques, trepitjant la catifa de fulles seques que cruixien sota els peus.
Aquells arbres ens van fer companyia, ombra a l’estiu, guàrdia a l’hivern, donant un aire
de protecció a les cases. Amb ells, entre les parets i l’asfalt, hi havia un alè de vida que
es renovava cada any i marcava el poble una personalitat. Si haguessin sabut conservar-
13
los, demostraria que els avantpassats haurien tingut aquest do humà de saber respectar la
naturalesa.
14
Un poble de les GavarresLes Gavarres són les muntanyes del poble de Cassà. És una serralada que va des de les
terres de Girona fins al mar. En ella, sobresurt el santuari dels Àngels, un punt blanc
entre la foscor dels boscos. Els arbres que cobreixen les muntanyes són suros, alzines,
pins de diferents classes, el pi pinyoner, el pi silvestre, també hi ha castanyers, freixes,
oms i salzes. El sota bosc l’omplen les mates de brucs, de ramells amb diminutes flors
blanques quan ve la primavera. Arbustos de petits fruits rodons i vermells a la tardor,
esparregueres, moreres punxants, de fruits morats i vermells, gatoses i ginesta. Aquestes
muntanyes són recorregudes pels caçadors, boletaires o gent que li agrada anar a
caminar. Algunes cases de pagès que abans eren evitades s’han tancat. Ara són poques
les que segueixen amb vida. Vuitanta anys enrere, la gent vivia dels boscos, del suro, de
la llenya i també dels conreus de les terres de sequer, bones pels cereals i la vinya.
Quasi totes tenien un petit hort, carregaven d’un pou i cultivaven verdures. De tant en
tant es veien les fumaroles dels carboners que es guanyaven la vida amb la llenya del
bosc. Les masies escampades per la serralada eren moltes i també petits poblets arraulits
sota el seu senzill campanar.
De totes les pedanies3 d’aquells indrets em va interessar molt, la dels Metges, per coses
que vaig llegir de la seva reduïda història. El tema era els mestres que hi hagueren abans
de la nostra Guerra Civil.
Com jo he estat sempre mestra d’unitària, o sigui, mestra de poble de pagès, hi tinc una
verdadera estimació. Aquest petit llogaret dels Metges perdut entre les muntanyes de les
Gavarres, abans de la guerra, hi feia de mestre el capellà, gràcies a ell, els noiets
d’aquelles terres aprenien a llegir i a escriure, l’aritmètica i alguns coneixements de
l’enciclopèdia. Suposo que a causa dels curts pressupostos de l’Estat, els petits pobles
de pagès no tenien escola. Era d’agrair que algunes persones hi anessin a fer de mestre,
quasi sempre, era el capellà.
Vaig saber que el senyor Fecundo Barceló, amo d’un mas dels Metges es va preocupar
de fer anar un mestre allà dalt. Era de Sant Hilari, es deia Joan, així els infants varen
poder aprendre els coneixements bàsics de l’ensenyament. No sé si aquest senyor té una
placa commemorativa a la plaça del poble o bé a la rectoria, o bé a la paret d’algun mas,
3
15
se la mereix sobradament. Sinó, el poble i els seus habitants li deuen. Recordo que
aquest senyor vivia al meu carrer, al de la Indústria, abans Calvo Sotelo, abans de la
Llet. Residia en un edifici més bonics del poble.
El senyor Fecund era alt, imponent i d’aspecte seriós. Regia una fàbrica de taps. Ara que
he sabut que va ser un mecenes del poble dels Metges, l’hi tinc veneració. És d’agrair
que de les gestions d’aquest home, uns nens d’unes masies perdudes entre les
muntanyes poguessin anar a l’escola.
Segons he llegit, els Metges, després del clergue, hi va anar un senyor de Calonge que
es deia Josep, l’anomenaven Sr. Pepitu. Aquests els hi ensenyava a llegir, escriure i
l’aritmètica. Com que era molt aficionat a l’Univers feien els jocs dels estels. A fora, a
l’aire lliure, un alumne era el Sol i se centrava al mig. Els altres eren els planetes i
giraven al seu voltant. Això divertia als nens i mentrestant, parlava dels astres, fent que
tinguessin coneixement de l’Univers. Amb aquests relats penso com aquell mestre
oferia als nens de les muntanyes, oblidats de l’Estat, quan aquest, tenia el deure
d’atendre a tots els seus súbdits, la possibilitat d’una bona educació.
Els Metges té encant. Al costat de l’església i al cementiri hi ha una gran esplanada
rodejada de bosc. Aquells boscos plens de suros i alzines amb un infinit arc de cel que a
les nits clares d’estiu, el Sr. Pepitu devia contemplar els estels i la magnitud que oferia
el paisatge.
16
Caricus!L’avi Vidal tenia el costum de dir-nos a vegades: Caricus! Era l’exclamació que li venia
a la boca quan veia alguna cosa bonica o alguna cosa que fèiem que l’alegrava.
Quan estrenàvem un vestit per la Festa Major exclamava: “Caricus! Que mudades que
us fa anar la vostra mare!”
No sentíem mai que digués aquesta paraula quan parlava amb el seu amic quan venia a
veure’l o amb els corredors que s’emportaven els carracs4 per ensenyar-los els
fabricants de taps de xampany.
Recordo que treia unes paneres especials per les mostres i feia saltar els quadrats de
suro perquè es veiessin de tots cantons.
Jo deia a l’àvia “per què l’avi sempre ens diu Caricus? Què vol dir aquesta paraula?”
No ho sé. Mai li sento a dir si no és amb vosaltres. D’on deu haver-la treta,
caram?
Doncs sí, no sabíem el seu origen.
Quan arribava de l’Institut de Girona i portava bones notes exclamava:
Caricus nena! Això sí que és bo, és de primera.
Estava enamorat dels estudis de les seves nétes, així com el pare era un intel·lectual,
l’avi Vidal, no, però va ésser ben ensenyat, va anar a col·legi fins als 14 anys, cosa
inusual als anys 1878, encara que en aquells temps, els nois se’ls feia ensenyar, però a
les noies, no. Les meves àvies no sabien llegir ni escriure. La meva àvia Carmeta va
aprendre de fer la seva firma de rutina. L’avi, en canvi, sabia fer una bona carta, sense
faltes d’ortografia, amb una lletra cal·ligràfica i estava molt bé de càlcul i d’aritmètica.
A casa teníem amistat amb famílies de pagès de la muntanya, a qui el pare i l’avi
compraven el suro. Quan venien de visita per fer els tractes, mai vaig sentir que l’avi
digués:
Caricus! Que cara que és aquesta partida de suro.
4
17
No, només deia:
No sé si la comprarem. Penso que no em sortirien els trefins necessaris.
L’avi era discret quan parlava, i jo, m'asseia pacient a la cadira del menjador esperant
que sortís el “Caricus!”. Jo entenia que allà no era el meu lloc, però també esperava que
diguessin “vés a Can Palamós a comprar una capsa de galetes variades”. Hi anava molt
servicial i quan s’encetava per convidar als amics, esperava que l’àvia em digués:
Pren una, nena, va agafa’n una.
Després jo en triava sempre una que anava embolicada amb paper fi i que ja vigilava tot
el temps de la conversa, al poc, l’avi, treia l’ampolla de moscatell i al final, es feia el
tracte. Però l’avi i el pare ja havien pujat abans al bosc de la muntanya llunyana i havien
pres vestes5 i mirat bé el suro.
Un dia, estant a la cuina amb l’avi i l’àvia vaig dir a l’avi:
Vine, que vull dir-te un secret – vaig agafar-li la mà per endur-me’l al menjador.
Ell em va contestar estranyat:
No vols que ho senti l’àvia?
No. Vine. – vaig insistir i me’l vaig emportar.
Allà li vaig rodejar el coll amb els braços i li vaig xiuxiuejar a l’orella:
Caricus!!
Ell, em mirà complaent i traient-se el gros mocador de quadres de la seva brusa blau
marí s’eixugà unes llagrimetes que se li escapaven dels seus ulls bondadosos.
5
18
El carrer del cementiriLa meva àvia Carmeta m’explicava que per allà els anys 1876 vivia al carrer del
cementiri.
De petits anaven a jugar al voltant del “Campo Santo”, on creixien les moreres i altres
bardisses. S’atipaven d’aquells fruits a dojo. Moltes vegades eren calentes del Sol i
polsoses per estar prop dels camins que anaven cap als camps. A les nits d’estiu, quan
els veïns estaven al carrer a la fresca, la mainada tornava al cementiri. Corrien per terra
unes llumetes blavoses, fruit dels gasos fosforescents dels morts, enterrats a terra.
Són les ànimes dels que se n'han anat, i volen tornar a casa seva – deia el noi
més gran de la colla.
Una nena del grup tenia l’afició de pujar a la porta rovellada, que mai es tancava i es
gronxava fent xerricar les frontisses.
Para de balançar-te – li cridava una – No veus que despertaràs als morts? – Entre
tots feien xivarri i es divertien innocentment.
En aquell carrer hi vivien uns veïns que es coneixien. A l’estiu sortien a parar la fresca
al portal de les seves cases.
En Perot portava sempre un tros de pa xocat amb oli i una arengada. Un veí li deia:
És bo això, eh? Molta arengada i poca carn, eh!
Això, això – repetia en Perot.
A vegades tenia un escuradents a la boca i simulava com si es neteges la dentadura ja
mallada.
Sí, sí, sí, sí, de carn poca Perot. Com tots. Sols algun tros de cansalada de tant en
tant, i gràcies!
Això, això – tornava ell.
19
La Gracieta, una dona molt entesa i revinguda com un sergent, sempre explicava
grandeses. A casa seva tot era meravellós. Menjaven viandes suculentes i no els hi
faltava de res.
D’on surten les misses? – comentava una veïna sedassera – Llevat que sigui de
les filles...
La Gracieta tenia tres filles, de vida un xic sospitosa. Ningú s’atrevia amb ella, ja que
era de geni demoníac. El seu home era un bon jan, sempre deia a tot “amén”. Tenia un
aire cansat i no rendia gaire com a treballador.
Ets un verduler – li deia la seva dona de portes en dins. – no serveixes per res, si
no fossin les filles, de gana ens moriríem.
A casa l’esbadocava però quan sortien al carrer, a parar la fresca, a l’estiu o el Sol a
l’hivern, la Gracieta festejava el seu marit, en Rafael, cobrint-lo de moixaines i de
mànegues.
Però a vegades sentien que a dintre de la casa hi havia uns daltabaixos que feien feredat.
Elefant! Elefantàs! – li cridava la dona – No serveixes per res. Sempre estàs
cansat. Altra vegada l’amo t’ha fotut fora de la feina.
El carrer del Cementiri, com indicava el seu nom, hi passaven els enterraments.
L’Enriqueta, una noia tuberculosa, seguia la seva vida assentada en un sofà, darrere la
finestra i veia desfilar les comitives fúnebres que portaven a les persones a la seva
última morada. No tenia companyes, ni visites i tothom se n’apartava per por al microbi.
Els seus pares ho dissimulaven i volien tenir amistat amb els veïns, per això es feien els
simpàtics, però no la treien mai a fora, perquè no es sentís humiliada. Ella anava tirant,
només bevia una mica de llet i s’alimentava d’algun fruit sec.
No pot empassar-se res – es lamentava la mare.
Molta joventut es va morir en aquella temporada, però ella, anava fent la viu-viu.
Sempre somreia, ensenyant unes dents blanques, però els ulls els tenia tristos, nebulosos
i enterrats dins unes conques profundes.
20
En aquell temps els enterraments eren de tres categories. Els de primera portaven
plomers negres en la carretel·la i en els cavalls. Va morir una nena de la pesta que
dominava en aquella època i com que era un enterrament de primera, lluïa una caixa
blanca esmaltada i quatre cintes llargues sortien del taüt i les aguantaven uns escolanets.
L’Enriqueta va rompre a plorar en el compàs d’aquell desfili. La seva mare va tenir
treballs per consolar-la, traient-la de la finestra i emportant-se-la al menjador.
Moltes cases del carrer del Cementiri eren pageses. Cultivaven els camps que tenien ben
a prop, al final del carrer. Una casa criava vaques i venia la llet.
La Gracieta l’anava a comprar.
Noi! – li digué un dia a l’amo – avui sí que hi has posat molta aigua. És ben
aigualida.
Jo sempre hi poso la mateixa – respongué fresquet.
La mainada del carrer anaven a jugar després d’ajudar als seus pares en les tasques.
Corrien pels camps a la recerca de sargantanes, granotes i regines. El ganàs de la colla
l’exposà en una olla vella, la tapava i sobre uns rocs encenia un foc, i els animalons
xisclaven dintre l’olla mentre es rostien. Els grapes reien mentre una nena petita plorava
i cridava contra els vailets.
No et volem a la colla! – repetien els vailets – Ves-te’n a casa teva!
La meva àvia em deia que abans de les sis del matí anava al bosc proper a buscar un sac
de fullaca per adobar la terra de l’hort. Allà hi collien tomates, pebrots, albergínies,
enciams, durant el bon temps i a l’hivern, cols, bròquil i escarola. També hi havia molts
fruiters al seu hort, en sortien cireres, prunes, peres i maduixes que després de donar-ne
als veïns, se’ls venien a plaça.
Alguna vegada, algun vailet, el dia de mercat, s’aixecava molt aviat al matí i esperava
els pagesos que femessin els cavalls a les anelles d’una paret i els ajudava a descarregar
els sacs i els cistells i els acompanyava a parar a la plaça, així obtenien dos o tres
cèntims de propina i seguidament anaven a la botiga del carrer i deien:
Tres cèntims de caramels petits d’aquells que en doneu més.
21
Així, llaminejaven asseguts en uns esgraons xuclant amb frisor aquell sucre amb gust de
fruites.
En entrar al carrer, a la cantonada, s’aixecava una casa senyorial de bonics balcons de
ferro forjat i canzell ostentós. Era cal senyor Eudald. El seu fill, en Juli, anava tot tibat a
l’escola privada, a on un senyor amb barba i molt intel·ligent, segons es contava, regia
la classe. Els alumnes eren pocs i de les cases ben estants del poble. En Juli portava
gorra de visera de xarol, jaqueta curta de vellut sedós, amb botons de metall i
unes culottes a quadres cordades amb un botó sota el genoll, mitjons de llana fina i
botines. Els llibres lligats amb un cordó de cuir sota el braç. Era tot un senyoret, i es
diferenciava enormement dels pobrets desarrapats del carrer. El pare no li deixava anar
a jugar amb ells, però quan era fora, alguna tarda, com la mare era més condescendent,
s’escapava com una bala, cap al fons del carrer, dient a una criada:
Compte Maria! No diguis res al papà, sinó, t’apallissaré.
I s’escorria ràpid, cap a jugar amb la colla, a caçar llangardaixos, granotes i regines i
tirar-los a l’olla roent. Es divertia bojament i tornava suat, el llaç del coll desfet i els
cordons de les botines penjant.
Molts vailets no anaven a l’escola, només algun noi que al pare en tenia molta cura. Les
noies ni pensar-hi, almenys, les pobres. Algunes a casa seva tenien una filadora i amb
les borres de llana, filaven els fils que després teixien amb quatre agulles sense top i es
feien els seus mitjons, gruixuts i masseters.
Anys endavant, aquell cementiri primer, prop del carrer, es va tancar i se n’obrí un altre
molt més lluny, més gran i ben cuidat per treballadors que pagava l’Ajuntament. Però
això va ser quan la meva àvia ja era vella. Ella, recordava de quan era nena, aquell
cementiri petit, en el que jugaven pels seus voltants, buscant mores i caragols, que
després la mare cuinava per dinar.
El petit cementiri va desaparèixer, el varen enderrocar, i amb ell, també se’n varen anar
tots els records de la infància de la meva àvia.
22
Els tapers d’aquell tempsA Cassà, des del 1850 al 1950, hi va florir una indústria tapera. Es vivia del suro.
De primer, els taps es feien a mà. Era un bon ofici, perquè es guanyaven diners. Molts
tapers començaven la setmana, anant les tardes dels dilluns a berenar, els dijous feien el
mateix, així es deia “tapers vagos i llaminers”.
Durant l’estiu, en alguns carrers, els treballadors tenien l’artefacte de carrar suro a fora.
Es veia una renglera de caixes recolzades a la paret, sostingudes pels quatre peus de
fusta, la gúbia o ferro clavat a la caixa, on s’hi sostenia el carrac, i amb el ganivet
tallaven els caires del carrac, l’arrodonien i sortia el tap. Els tapers estaven asseguts en
cadires baixes de balca a l’altura de l’estaca de ferro. Les pal·lies6 queien a terra i el tap
anava al cove.
L’àvia m’explicava que tenia una germana tapera. Guanyava diners i tots se’ls posava a
sobre. Era presumida, es comprava roba bonica, anava a la modista, i la perruquera la
pentinava dos cops per setmana. Allò no era natural entre la gent de classe baixa. La
seva mare la renyava sempre, ja que no aportava cap diner a la casa. Ella ni cas. Era
alta, elegant, bonica, els cabells rossets, un xic arrissats, es feia un monyo alt sobre el
cap, a la moda, que la donava un aire més elegant. La vaig veure en un retrat i em va
semblar molt bonica, va enamorar un jove també molt guapo d’una casa ben estant. Es
casaren i varen ser feliços.
L’àvia Carme ajudava a casa seva, amb la feina de la terra, ja que tenien una propietat
molt gran, que els seus pares van comprar, amb els esforços dels seus treballs. Quan
m’ho explicava l’àvia no comprenia com en aquell temps, que tot anava a cinc cèntims,
que no abundaven els diners, i ells, pogueren comprar aquella propietat.
Molt poc dormir – em deia l’àvia – i sempre treballant, diumenges i tot. No
paràvem, ens collíem tot el menjar, perquè cultivàvem la terra. El pare feia
jornal, la mare també, i jo, anava a buscar fullaca per adobar el camp i també
treballava del que em sortia.
6
23
El seu pare era bullidor i toscador de suro. Aquests dos oficis eren molt pesats. Els
bullidors havien de fer uns feixos de suro molt grossos, lligar-los amb cordes fortes,
carregar-los a l’esquena, i tombar-los al fornet, que bullia desesperadament en un foc
infernal. El bullidor també havia de fer el foc en el nínxol del fornet. A l’estiu era molt
pesat, encara que tot l’any requeria un gran esforç. Toscar era treure l’esquena roma de
les peces de suro. Amb una eina especial que era una gran fulla de gavineta, forta i dura,
i amb una mànega llarga, la passaven sobre l’esquena del suro i saltava la porqueria
sobrant, mentre, amb el peu, premien la peça.
Què t’estimes més, Xicu? – preguntaven al besavi – Bullir o toscar?
Tot és prou fotut – contestava cansat.
Aquests eren els oficis necessaris en el treball del suro, tot era elaboració pels futurs
taps.
Moltes cases tenien fornet. Aquell suro fumejant omplia les cases i sortia el carrer amb
una fortor agre.
A cada carrer hi havia tapers. Uns feien carracs, altres els arrodonien i així, sortia el tap.
A les cases sureres, a més del fornet, els tinars dels carracs, les caixes de fer taps, tenien
la mola de molar els ganivets. Era una mola d’arenisca7 roja, amb un peu que la feia
moure i un pot a sobre per l’aigua que anava caient, mentre esmolava, deixant a terra un
munt de sorra roja.
També vivien d’aquesta indústria, els esmolets, que es dedicaven cada setmana a molar
els ganivets i ganivetes que se’ls hi portava. Les ganivetes servien per llescar el suro una
vegada bullit. Recordo que el pare llescava a mà. Dipositaven les llesques a un recinte
fosc i desnivellat allà les regaven, tancaven perquè es mantinguessin toves, si no, hagués
estat impossible treballar-lo. Abans no sortien els taps, seguien un llarg procés i d’ell, en
vivia molta gent.
Anys endavant, la indústria es va mecanitzar i tot va canviar, també l’ambient tranquil
de finals del S. XIX on es vantava tranquil·lament per les tavernes, on es contaven
7
24
històries de la cacera, de la perdiu i del tudor. Els tapers, sempre exagerats, explicaven
les moltes peces que havien mort.
Si no portes becs i unglots – deia un o altre un xic mentider – no creurem res del
que tu dius. Proves, proves... Porta proves.
L’altre s’enfurismava, aixecant alt el porró, mentre el taverner li aguantava el braç.
Ei! No t’esveris, que si em trenques la mitja, et sortirà cara la cacera.
Sovint el feien enfadar perquè sabien que mentia.
Explicava el meu avi que foren temps que hagueren de treballar molt però que varen
viure bé, tranquils, dins d’un ambient quiet, emparats pels beneficis que els hi va
proporcionar la indústria del suro.
25
El cine KursalEn el passeig de Cassà, en aquell temps hi havia el cine Kursal. Després es va destruir, i
actualment hi han aixecat una avinguda de pisos el baix dels quals, s’obren botigues, un
congelat, una llibreria i les oficines d’un banc.
Quan era petita m’agradava molt el cinema. Anava al cine Kursal amb el pare. A prop
del cine s’hi establien les dues dones que venien cacaus i avellanes torrades. La gent en
comprava paperines fetes de trossos de diaris. Dintre del cine, durant les pel·lícules, es
sentia un cric crec de cloves que xordaven i apagaven els diàlegs dels actors, així que
alguns xiulaven perquè acabessin amb les fresses de les cloves. Una dona que anava a
escombrar, deia:
N’he recollit un quintà de cloves. Si ja ho dic jo, la gent a casa seva no s'atipen,
tot s’ho gasten pel cine, després han de comprar avellanes que acabar d’omplir
l’estómac.
Abans d’entrar al cine es passava per la taquilla, una obertura petita a la paret, d’on
sortia el cap de la taquillera.
Una vegada davant meu, hi havia una nena que anava cada dia a Girona a estudiar, i
despistada digué:
Dos bitllets a Girona, anar i tornar.
La taquillera va treure el cap d’aquell forat com la tortuga de la seva closca i digué:
Dos bitllets anar i tornar, et penses que som a l’estació del tren? – La gent va
riure i la nena avergonyida de la seva pifiada va córrer cap al cine.
El porter prenia les entrades.
A l’hivern, el local del cine era molt fred, tenien una estufa de llenya. Un empleat la
supervisava. D’un cove treia trossos de llenya per anar-la mantenint.
A vegades arran de les parets hi corria alguna rata.
26
La platea era coberta de fileres de butaques. A dalt corria una galeria de l’escenari al
fons amb una gran pantalla que groguejava. Petits quadres d’artistes famosos d’aquella
època penjaven per les parets: Ramón Navarro, Ronald Colman, Convad Weid, Robert
Donalt, Robert Young, Cark Gable, etc. De les dones: Clodette Colbert, Loreta Young,
Jean Artur, Norma Shearer, etc.
Recordo que quan feien una pel·lícula de José Mujica, el cine quedava ple de gom a
gom, fins als passadissos anaven plens de cadires. En cas d’alarma, la gent s’hauria
atropellat. Una dona deia preocupada:
Avui, diumenge, la meva filla amb trenta vuit graus de febre, no l’hem poguda
aturar. Ni el seu pare. S’ha aixecat del llit, s’ha emborrassat i coberta com un
esquimal ha fugit cap al Kursal, perquè donaven una d’en “Mujica”, cantava el
“Júrame”. Aquestes noies estan ben pirades.
Jo era molt petita, i recordo haver sentit aquesta cançó, en aquell cine, per aquell
cantant. La interpretava tan bé que al llarg de tota la meva vida no he sentit ningú com
ell. Era sublim i se t’emportava al cel.
Les pel·lícules eren sonores. El pare m’explicava que en la seva infància, els films eren
muts. Els de l’oest, en deien de “caballistes”. Sempre hi corrien molts cavalls, els genets
lluïen mocadors al coll, que el vent feia voleiar.
El pare no em volia al cine dels grans, però repetia:
Tu no hi tens que venir aquí. Has d’anar al cine dels capellans.
Jo feia un rabec, fins que la mare intervenia:
Vulgueu-la, per una vegada, sinó, farà unes ploraires tota la tarda. – A la fi, el
pare m’agafava de la mà i a contra cor se m’emportava.
No et poden agradar aquestes pel·lícules. – em deia.
Jo no les entenia, però m’agradaven molt.
Admirava a Greta Garbo, amb els seus ulls entornats, a la Marlene Dietrich, de veu
cascada com la d’un carreter un xic begut, però desglossava unes cançons, que eren un
27
encant. El pare no em comprenia, però jo volia aquelles pel·lícules i no els ninots del
cine del casal.
El cine del Kursal no tenia comoditats, com tampoc n’hi havia a les cases. Les butaques
eren dures, el fum de l’estufa, a vegades embromava els ulls, i algunes pel·lícules es
trencaven i la continuació no lligava amb l’anterior, Però, allà, en aquell recinte, es
somiava cada diumenge a la tarda, com un esplai per tota la setmana.
Aquelles parelles que desenvolupaven els idil·lis a la pantalla, jo les comparava amb les
parelles del poble en el passeig, festejant, assegudes en els bancs.
Tot ha passat, ja no queda res, però alguna vegada recordo el cine desaparegut i les
formoses parelles que ja són al cel.
28
Can PalamósCan Palamós era una botiga de comestibles davant de casa meva, al carrer de la Llet,
abans Calvo Sotelo i ara, carrer de la Indústria. Als de Can Palamós es deien Barnés.
Ningú no sabia per què en deien Can Palamós. Dalt del xamfrà d’una finestra hi havia
una pedra llarga que hi figura la data de 1790 (data de la Revolució Francesa), amb la
inscripció de Pera Barnés.
La botiga era petita. Hi havia un graó per baixar. El taulell a la dreta, acabava amb un
gran molí de cafè pintat de vermell, amb una roda de mà que movien per moldre el gra,
tot llançant una aroma encisadora. Tot era petit, menys el molí de cafè, tot i que en
deien “molinet”. Darrere el taulell hi havia unes lleixes de pots de vidre amb pastes per
l’olla i unes altres amb pots de caramels. A l’esquerra hi havia petits departaments de
caixes de galetes i altres productes.
En entrar, la porta era petita, amb una cadira on s’asseia l’amo de la casa, en Vicenç.
Això era pels volts del 1935. L’avi em deia que en Vicenç havia estat malalt algun
temps i va ser internat en un hospital de Girona. Es va curar però va quedar com aturat.
S’estava tot el dia assegut en aquella cadira, custodiant una capelleta de rajola blanca
que tenia una aixeta d’aigua de la mina, que usaven els clients que no tenien aigua a
casa seva.
En Vicenç quan entrava algú a comprar cridava a la seva dona:
Maria! Et demanen!
I sortia la Maria tota petita, perquè allà, tot era petit, sempre somrient, ensenyant una
boca sense dents. Per això, picava les ametlles sobre el marbre del taulell, abans de
menjar-se-les per postres.
La Maria sempre servicial i riallera preguntava als clients:
Què voleu?
I pesava l’arròs i els fideus per l’escudella o molia unes unces de cafè olorós que sortia
del calaix del molinet.
29
Al costat dels armaris hi havia clavats de propagandes: sabó “El lagarto”, amb un
gran llangardaix dibuixat, xocolata “Juncosa” de la qual, la radio anunciava cantant:
“Volem xocolata, volem xocolata de la xocolatera que és la de Juncosa, que la Juncosa
és la de primera”.
A vegades, per berenar, anàvem a comprar-ne una presa que era un tall petit. També hi
havia de l’Ametller. Molt valorada era la de la Nèlia, ja que com a propaganda, donaven
un patinet amb uns quants pilons d’embolcalls. Això va fer que la mare la comprés
sovint. Vàrem menjar molta xocolata i vàrem obtenir el patinet. Va ser l’enveja dels
nens del carrer. El recordo pintat de color taronja llampant, com els colors dels
embolcalls de la xocolata, amb la cara d’una nena dibuixada, amb un serrell i un gran
llaç als cabells, així era la Nèlia.
A la botiga també hi havia llaunes de galetes i caramels. Aquests procedien de can
Mauri de Barcelona. Les galetes eren les Maries d’una fàbrica de Girona. En tenien de
variades i bones que només compràvem quan venia algun convidat. Temptaven a la
vista les figues seques de caixó, arrenglerades, dolces i enfarinades. A l’hivern, la mare
ens feia anar a comprar una paperina per postres. De paperines n’hi havia de petites,
fines i de colors atractius, eren pel cafè i pel pebre, de mitjanes en forma de cucurutxo,
pels cigrons i per les mongetes cuites. Les grans, eren fetes de paper bast, de color
marró.
La família Palamós estava formada pel pare, en Vicenç, baixet, rodanxó, de galtes
penjant, que li donaven aspecte de bulldog amb els llavis caiguts. Tot el que feia durant
el dia era aixecar-se de la cadira, obrir la porta, travessar el carrer estret, estintolar-se a
l’altra banda i deixar que una mica de sol li escalfés la cara. A vegades s’arribava fins
a la pineda d’en Rata, que era bastant a prop i quan tornava li deia a la Maria:
He vist un clap de pinetells que feien patxoca.
Doncs home... – li contestava la Maria. – els haguessis collit. Ja saps que ens
agraden a tot, fregits amb all i julivert.
Bé... ja els colliré un altre dia.
La Maria, petita i prima, amb ulleres i de veu fina, es posava darrere el taulell i deia:
30
Què vols noia?
Quan anaves a comprar o bé:
Què hi posarem?
La filla de Can Palamós es deia Margarita. Prima com la seva mare. No era guapa, però
tenia un encant especial, que la feia agradable. Era una artista com a camisera, el seu
ofici. El meu pare deia que mai no havia dut camises tan ben fetes com les de la
Margarita de Can Palamós. Després de la botiga, venia un local sense porta i al fons, la
hi tenia la màquina de cosir i sempre el cap cot damunt de la màquina la veies cosint
camises. Tenia al seu costat una porta-finestra que donava a l’exterior, a un petit
corredor humit i ombrívol, cobert d’una parra de raïms migrolats, al fons del petit hort
tancat tot per parets, s’estenia una esplèndida figuera de figues blanques de “coll de
senyora”, que la Maria sempre ens en feia obsequi d’un plat a la tardor.
La Margarita al costat de la seva màquina hi tenia una petita caixa de botons, betes, fils,
cintes i puntes, que en aquell temps que no hi havia la confecció, el gran gremi de
modistes, els hi anaven a comprar.
Els diumenges, la Margarita s’arreglava i anava a missa. Era petita, però elegant. Duia
roba i sabates boniques i cares. Ben vestida i encantadora, la Margarita va enamorar un
músic d’una orquestra de nom. El seu pare no va consentir mai aquella relació. La seva
filla era per estar-se a casa seva, cosir i cuidar-los quan serien vells. El músic, disgustat,
va marxar. La Margarita es quedà a casa seva, de cara a la màquina, fent córrer els dits
lleugers entre les camises.
Com l’heroïna d’Ibsen o una Madame Bovary, ella havia de sentir intensament la
necessitat de desflorar els seus sentiments i cercar l’abraçada de l’home amant. Mai
ningú ho va saber. Va callar i va romandre al costat dels seus pares fins que després
d’alguns anys, va morir. Va seguir-la en Vicenç i al final, la Maria, que tal com va
viure, se’n va anar amb un somriure als llavis.
31
Els mercats d’aquell tempsMolts anys abans de la guerra i alguns anys després, Cassà tenia dos mercats, el de
dimecres i el de diumenge.
Els mercats de la fruita i verdures es feia a la Plaça Petita. Hi havia uns bancs de fusta
on s’asseien les pageses i als seus peus hi tenien els cistells. Les que es dedicaven a la
venda de fruita, muntaven les seves parades amb un gran assortit, encara que no
coneixíem aquests fruits tropicals que tenim ara.
La mare m’explicava que recordava quan varen aparèixer els plàtans. Li semblaren molt
rars, diferents de les fruites rodones i enceses de la nostra terra. Una dona se’n menjà un
sense pelar.
Jo et fot! – digué – Sí que és dolent i de mal rossegar. Tan car i de tan lluny, és
més bo el que tenim aquí.
La parada més extensa de verdures era la de la Torremansa. Ocupava tota la façana de la
botiga de robes de la “Lluna Petita”. Molts coves replets de totes les verdures. Melons i
xíndries a l’estiu, pomes a l’hivern, caquis de color taronja rebentant de suc. Amb
poques hores ho venia tot se n’anava amb els coves buits que carregava en el carro i
les falt riqueres plenes de monedes de metall, que és el que corria en aquell temps.
Eren famosos els melons de Campllong. Els refinats pèsols i faves de les dones que
venien en tren de la Vall d’Aro, els polposos cars que l’àvia comprava el diumenge al
matí, els bullia i els feia amb vedella amb una salsa boníssima que ens en llepàvem els
dits i tenia el meu pare enllaminit, deia:
Que no diguin mal de les sogres, que fa unes salses riquíssimes. No n’he trobat
cap de tan bona en tots els restaurants que he recorregut.
A la Plaça de la Coma, els dimecres, hi havia alguna parada de roba. Eren teles
doblegades en un cartó. Segons les estacions de l’any, n’hi havia de seda, de llana, de
vellut, de cartrons, de crespó, etc. Les compraves a metres i les portaves a la modista,
perquè et confeccionés el vestit, l’abric o la jaqueta, segons el figurí que escollies de la
revista que tenia. No n’hi havia de roba confeccionada, tot anava a la modista.
També, apareixia els dimecres alguna parada de ceràmica, de terrissa se’n deia, olles,
32
ansats, cassoles, que com que es trencaven sovint, s’havien de reposar. No hi havia
plàstic i els terrissers tenien molta vida. La població de Quart, veïna de Cassà, vivia de
la terrissa i quan arribà el plàstic, la va enfonsar.
Un cert temps a la plaça de la Coma hi recordo una parada de pastisseria que quan
sortíem de col·legi, hi anàvem corrents per olorar els perfums dels seus xuxús daurats i
ensucrats que enllaminaven. Ja sabia que l’àvia ens n’havia comprat un per cada
germana, com una cosa extraordinària i perquè eren més barats que els de la pastisseria.
El dimecres eren els mercats més forts.
També hi havia dues places més de mercats. La de les Mesures i la dels Hortelans.
A la primera s’hi venien cereals. La plaça té unes voltes, suposo que serien per
resguardar-se de la pluja o d’algun ruixat impertinent. Allà s’hi dipositaven els sacs de
les mercaderies que els pagesos baixaven dels carros, després anaven a fermar els
animals a una paret llunyana a on hi havia les anelles adequades. Els cereals es
despatxaven a base de cóps, eren unes mesures com pots. Tenien el cóp petit, el mitjà i
el gros, els emplenaven i després els arrasaven amb un bastó.
A la segona plaça hi anaven els hortelans a vendre planter. Aquell gènere es venia molt,
ja que molta gent del poble tenia un saió. Era un petit terreny, alguns amb pou, fora del
poble a on cultivaven les seves verdures i patates per l’any. En aquell temps era tot molt
restringit i les famílies procuraven cultivar menjar per poder dur-lo a taula.
Els pares també tenien una vinya a uns tres quarts d’hora lluny de casa, en el terreny
abrupte del començament de les muntanyes Gavarres. Estava format per feixes que
baixaven al fons a on hi havia una bassa sota un avellaner bord. La déu era permanent i
no li faltava mai l’aigua, així que aquella feixa fonda hi plantàvem hortalisses i hi
collíem molta verdura: tomates, melons, carbassons i albergínies que omplien la nostra
taula. També les serps acollien a la bassa i això a mi m’horroritzava. Era el meu
turment, contra la vinya que tant m’agradava.
Per anar a aquest terreny, la mare, sempre pràctica, va agafar un carret que tenia que era
per passejar els nadons quan eren petits, li havien regalat a França, un soci de la fàbrica
que regentava el meu pare. Com que eren gent de “postín” ho feien tot a l’engròs, així
que el cotxet era un cotxarro, pompós, amb un manillar gran i platejat, amb franges
florals pintades al costat. Quatre rodes de cautxú reforçats. Era tota una institució. Com
havia servit per a les filles del soci, ja grans, havia passat de moda, quan el varem
33
utilitzar nosaltres. A Espanya, el nostre poble, no n’hi havia de cotxets per la mainada,
així que s’estaven a casa seva fins que podien caminar i sortien al carrer donant-los-hi la
maneta.
Nosaltres ja érem grans, de 6 i 10 anys, quan la mare se li va encapritxar de treure el
carret. El va pintar de blau marí, deixà les flors d’adornament que quedaren molt mal
parades. Ella emplenà el cotxet de cabíc, cistells i decidida emprengué el camí cap a la
vinya.
Nosaltres li vam dir abans:
Mama, no el treguis el cotxet. No veus que farem el ridícul? Si no n’hi ha cap
més així. I menys per anar a la vinya.
Caram! Que remirats! No, si us penseu que portaré aquests carretons de fusta,
d’una sola roda de ferro, amb dos braços de guant perquè em tombi pel camí.
Nosaltres la seguíem, jo cap baixa i avergonyida. La meva germana, no, perquè era
petita i no entenia res. Ella contenta com unes castanyoles i deia innocent i cridant:
Mama, oi que ens hi deixaràs pujar quan tornem de la vinya?
Calla – jo la renyava, mirant a les nenes que des del portal de casa seva se’n
reien de nosaltres.
La mare, “contra viento y marea”, empenyia el carret endavant, ja que la muntanya era
un xic muntanyosa. El pare venia més tard. Crec que no s’enganxava amb nosaltres per
vergonya d’aquell artefacte.
De tornada, com que el vehicle era bastant gran, hi portàvem un sac de patates, un
cistell de maduixes, que l’àvia amania amb moscatell i sucre, també un meló i
hortalisses. Com que sempre tornàvem quan es feia fosc, nosaltres, les dues germanets,
pujàvem al carro i com que la carretera que agafàvem, feia baixada, després de deixar el
bosc hi anàvem estupendament bé, a la mare no li pesava, sinó que havia de tenir cura
que el vehicle no anés carretera avall. Aquell trajecte, vergonya a part, era fabulós. No
trobàvem a ningú a aquelles hores.
34
Quan entràvem al poble, m’amagava dintre del cotxet. El viatge havia estat
fenomenal. En arribar a casa m’afanyava a saltar i a entrar-hi.
Vine a ajudar-me a descarregar! – deia la mare.
Però jo em feia l’orni i me n’anava cap a dins al menjador.
Com sempre l’avi sortia a ajudar-la i deia:
Caram! Sí que en porteu de coses! Aquesta vinya és un tresor.
35
Els balls de l’envelatQuan era petita, pels anys 1934- 35, en el poble es feien envelats durant la Festa Major.
Els recordo al Passeig davant del cine Kursal, ja desaparegut.
En arribar la Festa Major, la moguda, pals, festes, cordes i teles, sobre el terra del
passeig, era tot un esdeveniment. Era l'antesala de l'alegria dels balls, de la música, de
les orquestres, dels vestits llargs i les noies boniques de Cassà.
Primer es muntava la carcassa de l'envelat, les cordes tibants i les lones, després venien
les llotges, dintre s’hi posaven les cadires, i les llums. Finalment, s’adornaven les parets
de lona amb domassos de color que convidaven a la festa.
Amb la meva amiga sentíem el bategar de la bateria que marcava el ritme de l’orquestra,
i es barrejava amb el xivarri d’un envelat ple de gom a gom. Nosaltres ens hi acostàvem,
i arremangàvem la lona per entrar d’estranquis per sota les llotges. Des d’allà miràvem
la pista del ball.
Recordo que les noies lluïen vestits llargs, era un ritual. No s’hi podrà anar amb vestit
curt les que ballaven, era obligatori dur-lo llarg.
Com que jo era molt aficionada al cine, coneixia de memòria els artistes de Hollywood i
els seus vestits. Comparava aquells nois i noies amb les vedettes de moda. Buscava la
rèplica dels Ronald Colman, dels Robert Young, dels Robert Donat, dels
John Barrimore o de les Claudette Colbert, de les Irene Dunne, de les Loretta Young o
de les Jean Arthur.
Els colors de moda anaven del rosa pàl·lid al blau cel fins al lilós. Moderadament
escotats amb tuls i llaços. Les noies eren totes tan atractives que semblava una festa de
Hollywood. Una noia amb els cabells curts a la garçon, tenyida de ros, portava un vestit
color carabassa amb detalls negres, que es feia veure com una salamandra.
Hi havia les bessones Irenetes, filles de la Irene del Passeig, que portava una botiga de
comestibles. Eren petites i boniques. Lluïen uns vestits llargs i iguals, per un de color
rosa, i l’altre, en blau cel. Anaven a cosir a ca la Anneta, del carrer de les Barraquetes.
No era una modista molt acurada. Una amiga de la mare ens explicava que un dia hi va
36
anar perquè l'hi confeccionés un vestit, ja que la seva modista no podia degut a la
quantitat de feina. Quan li emprovà, va veure que era molt mal tallat.
L’Anneta li anava arreglant les mànigues sobre seu, i amb les mans intentava que se l’hi
posessin bé. Digué:
No, si això s’arreglés amb la planxa. Un cop ben planxat, ja veuràs quin bon
caient.
Jo vaig pensar (ens deia l’amiga) “ja l'hi fotràs tu el mal caient”.
Però les bessones Irenetes no eren tan primmirades, i lluïen els seus vestits a l’envelat.
També, amb els concurrents que participaven en el ball, hi venia una noia molt maca,
que s’assentava en una llotja, amb les seves tres amigues. Mai cap jove la va anar a
treure a ballar. No li van dir mai res. Allò no ho comprenia, quan jo la comparava amb
una Irene Dunne de Hollywood. Era modista, simpàtica, i el seu germà la treia de tant
en tant a ballar. Però res, els joves no l’anaven a buscar. Aquells nois, li feien el boicot.
Observava que tots tenien el seu grup, i d’allà no es movien. Potser és que eren fidels
com els suricats8.
A vegades, la seva mare s’enfadava al veure que la seva filla no tenia requesta, malgrat
fer-la asseure a les files de davant. Després de molts balls, d’una revolada, li agafà la
mà, i tot emportant-se-la, li cridà:
Anem filla, anem cap a casa! Aquests mussols no et fan ballar. No els necessites
per res! Mussols! Gamarussos! – deia als joves, mentre s’enduia la filla.
Mare, calleu… – deia la noia amb veu baixa
Calleu! Calleu! Calleu! – repetia la mare – Són uns mussols i ho són.
Els nois reien per sota el nas, mentre la mare i la filla marxaven. La noia, capcot i
avergonyida, i la mare, treien foc pels queixals.
Amb la guerra del 1936 - 39, els envelats acabaren. Després vingueren altres temps i
altres costums.
8
37
Les pianoles mecàniquesQuan era petita, recordo que a la primavera, quan tornava el bon temps, arribaven les
pianoles mecàniques a alegrar els carrers amb les seves melodies, al igual que les
orenetes emplenaven el cel de xisclets al capvespre. Era una invitació a sortir al carrer, a
la vida.
Per aquell temps estaven de moda els cuplés. L’àvia Marieta em parlà de la
Raquel Meller, que era la seva cupletista preferida. A mi també m’agradava molt i la
vam arribar a veure amb els Vienesos a Barcelona, ja que el pare ens hi portava cada
any a l’estiu.
D’altres cupletistes eren la Bella Dorita, l’Olga Ramos i la Parreño. Les seves cançons
sonaven a les pianoles mecàniques.
Recordo de les pianoles, el “Júrame” de Mojica i “Flor de té” de Raquel Meller, però
també algunes de grolleres com una que deia:
“Ladrón, me has robado la honra y el mantón”
o una altre que deia,
“Una noche de neblina, con un turco se fugó”
La gent llançava monedes al pot que hi havia al costat de la pianola, per tal que
continuessin alegrant els carrers. També venien fullets amb les lletres de les cançons.
L’àvia Marieta me'n comprava i me les cantava.
El pare també en sabia molt de cantar i li encantaven les pianoles mecàniques.
Interpretava sarsueles amb un grup d’aficionats. En el grup hi havia la seva cosina i en
Nin que era el vedette. Pel seu timbre de baríton, el pare havia de representar sempre el
menyspreat. Omplien el teatre de gom a gom. Tot el poble anava a sentir-los.
Gràcies a ell vaig conèixer els cuplés de Sara Montiel, com “Sus picaros ojos”, que
abans ja havien cantat altres cupletistes. El pare me la cantava i em tenia corpresa.
38
39
“Le vi por la callepasó por mi lado
me dijo un requiebroque fue de mi agrado.
No quise mirarleno fuera a zararle.
El me dijo: "Vidasi usted me quisiera
igual que en la gloriaquizás que viviera"
Y yo ruborosame puse orgullosa.
Sus ojos en mise fijaron con tal fuerza en el mirar
que entonces sentíuna cosa muy difícil de explicar.
Mas que iba yo hacersi se chala fácilmente la mujer
pero el caso que no tuve reflexióny le di mi corazón.
Loquita de gozoal verme adorada
sin darme yo cuentaya estaba colada.
Por qué me decíaque se derretía.
Sus ojos morunosun poco entornaos
quedaba en mi almacon fuerza clavaos.
Y así como locadecía mi boca:
Por dios míramemírame poquito a poco por favor
que quiero sabersi es verdad que tú me quieres como yo.
Repite que sique no quieres a ninguna más que a mí
y si dices tú que si ya verássi te quiero de verdad.
El pare ho cantava amb tanta harmonia que ens tenia a totes captivades.
Algunes melodies de sarsueles es desbrossaven a les pianoles. Tot això són records
preciosos de la meva infància i d’una gent boja per la música.
40
Records de la meva escolaDe petita, la mare m’acompanyava a l’escola. La tenia molt a prop. D’una mà agafava a
la mare, de l’altra, la bosseta on duia l’esmorzar.
No m’agradava marxar de casa i feia sempre un rebec. Volia estar amb els meus avis.
Els pares anaven a treballar, però la casa no quedava mai descuidada amb aquells avis
bondadosos. Hi estava tan unida, que fora de casa meva, em semblava tot tenebrós.
Recordo molt bé, el pànic que m’entrava de viure un ambient desconegut. Els primers
anys, ens ensenyaven de lletra unes noies grans. Passàvem la cartilla. Quan vaig saber
llegir, el primer llibre va ser “El pequeño Daniel” deia: “El pequeño Daniel va a
la escuela...”.
Després tinguérem una senyoreta, però jo vaig absentar-me, ja que la meva família es
traslladà a França, a la frontera, a un poble anomenat Le Boulou, per motius de treball
del pare.
Ja devia saber llegir bastant, ja que a l’escola, aviat vaig passar a ocupar el segon lloc.
El primer, mai el vaig poder atrapar ni a França ni a Espanya.
Després d’uns dos anys, vam tornar a Espanya. El col·legi nacional estava ubicat a
l’edifici del jutjat, a la plaça de la Coma. L’últim pis, per aquest menester, el baix i el
primer eren per les classes.
La mare em va acompanyar a la secció corresponent. Portava un llibre francès que me’l
varen fer llegir perquè la mestra conegués el meu nivell. Vaig quedar-me allà. Era la
classe mitjana. Abans hi havia els pàrvuls i després, el tercer grau, que era l’últim.
L’edifici era petit i com explico, tenia dues funcions. El pati era reduït, tancat per una
senzilla tela de fil ferro igual que les dels galliners.
Després d’un any aproximadament, el col·legi nacional passà a un local molt gran, un
bonic edifici amb entrada per la carretera Girona – Sant Feliu, a on corria una bonica
tanca de ferros amb porta petita al corredor extern de l’edifici i porta molt gran a
l’entrada del jardí. En temps passat havia estat una casa senyorial, d’algun magnat de
Cassà, suposo, enriquit pels taps de suro, que des del 1850 anava flotant i produint
riquesa.
41
Allà va ser una escola per noies. No sabia on anaven els nois. Sempre vaig aprendre
entre nenes.
La meva senyoreta va ser la Maria Planas de Palamós. Tinc un bon record d’ella. Va ser
una bona mestra. A la tarda, mentre fèiem labors, ens explicava temes interessants, per
augmentar la nostra cultura, ja fossin geogràfics, d’història, de la Bíblia o de ciències
naturals.
Els escoltava amb molt d’interès i mai va haver de renyar-me perquè callés, quan
passava al matí durant els exercicis. Hi havia una colla de xerrameques que de tant en
tant ens cridava l’alto. Però a les tardes, durant les seves explicacions tenia tots els
sentits alerta.
Ens va portar un llibre molt bonic de lectura, en ell hi havia una poesia de Maragall que
em va quedar clavada al cor deia així:
El dolent fill a la dolenta filladeia un matí:
- Tu ets del cel l’estrella quemés brilla!
Et portaré a casa de ma maretot un tresor,
Et portaré de casa de ma mare...- Porta’m son cor!
El dolent fill la trobàque dormia, tot somiant.
El dolç somni que dia i nitsomia és són infant.
El dolent fill pren la destrali d’un cop salvatge trenca el seu cor.
Com llàntia d’orportant-lo en sa mà dreta
queia, prop del portali el formós cor amb dolça veu
li deia:- Fill, t’has fet mal?
Una vegada deia la senyoreta, que havia llegit un escriptor, crec que era de Jules Verne:
42
L'any 2000, l’home ja haurà anat a la lluna i hi haurà uns invents tan
impensables...
Jo pensava “Pobra senyoreta, l’any 2000! Això, era impossible. Estàvem l'any 1934. Jo
no calculava bé, i em semblava una data tan extremadament llunyana i un fet tan
impossible, que allò devia ser una exageració d’un novel·lista somiador.”
Doncs ja hi hem arribat i la meva senyoreta ja no existeix.
Com a excursió de fi de curs, vam anar a fer una berenada a un bosc de Can Vall-
Llovera. A les classes no hi havia exàmens, ni butlletins, ni reunions de mestres, ni es
marejaven els pares, i he de dir que apreníem molt. Vaig fer l’ingrés de batxiller i vaig
passar fluidament, sortida d’aquella ensenyança. Sense cap falta al dictat, a més d’una
redacció d’una plana d’un tema imaginat. Tres multiplicacions elevades, una divisió
amb decimals i dos problemes un xic difícils. Aquelles alumnes totes sortíem sense fer
faltes d’ortografia, amb bona lletra, un càlcul bastant acceptable i uns coneixements de
cultura general.
En aquella època, abans de la Guerra Civil, els Governs es preocupaven molt de
l’ensenyança. Es van construir dues escoles. Una de molt bonica que ara és l’hospital
geriàtric. Doncs no contents amb aquesta, en construïren altra de molt més gran,
preciosa, amb tot d’avantatges, amb un gran pati i jardí, però la Guerra Civil ho va
destorbar i al final va servir per a l’hospital militar. Acabada la guerra van fer l’esforç
de posar-la en marxa i ara són les actuals escoles Puig d’Arques de Cassà de la Selva.
43
Heribert Rutllan, un bon mestreEl Sr. Heribert Rutllan va ser mestre particular de Cassà durant molts anys. Degut a fets
polítics va perdre la plaça de mestre titular amb oposicions.
Va treballar en el poble i tingué una infinitat d’alumnes, de totes les edats i de tots els
nivells i tothom estava molt content de la seva labor.
Jo hi vaig fer quatre anys de batxillerat. Les matemàtiques, que per a mi era
l’assignatura més difícil, me les va fer entendre perfectament i fins i tot, em resultaven
simpàtiques. Amb ell, aquesta assignatura no hi vaig tenir problema. Haig de dir que
tots els mestres que vaig tenir durant el transcurs de la meva ensenyança, varen ser
bons, i els hi tinc estima i agraïment, ja que tots varen fer el que varen poder, però el
que em va resultar més especial i eficient, va ser el Sr. Rutllan.
Ell no perdia mai el temps fugint dels temes, sempre a ratlla, fent-nos treballar, tocant
l’assumpte de les assignatures. Prou que la mainada, múrria, a vegades, volia sortir dels
llibres i anar-se’n cap “a los campos floridos de relax”, però ell, amb la seva guia de
capità impertorbable, ens conduïa cap a l’estaqueta.
Amb ell vaig aprovar tots els curos i en algunes assignatures, amb molt bona nota. En
perdó de tots els altres mestres, el Sr. Rutllan va ser un excel·lent professor. Se li ha fet
un homenatge ben merescut.
Gràcies Sr. Rutllan per tot el que va dar-nos.
44
L’arròs del besaviA la família del meu avi Vidal els agradava molt l’arròs. Cada diumenge en feien i
deien que era molt bo perquè la besàvia sabia cuinar molt bé. La meva àvia Carmeta
m’ho explicava. Quan hi anava convidada algun diumenge se sentia molt afalagada.
El pare era corredor de taps i es guanyava bé la vida. Anaven a arrendament, no tenien
propietat i eren cinc germans. A ca l’àvia eren treballadors, havien comprat un gran
terreny en el carrer del cementiri, i hi havien aixecat una casa gran però gens bonica.
Tota la família feia de manobres d’un paleta llogat a hores. Amb molts d’esforços,
treballs, suors i estalvis van arribar a ésser propietaris.
Menjar arròs els diumenges, en aquell temps, parlo de l'any 1886, era cosa molt fina. A
ca l’àvia Carmeta, menjaven molta verdura de l’hort, i algun conill que criaven.
L’avi Vidal i el seu pare anaven molt per les Gavarres, a comprar suro, que més tard, el
besavi revenia. Coneixien molt bé aquelles muntanyes, i les seves masies:
Can Estivalque, Can Barceló, Can Gironès, Can Oms, Can Barrabàs, Can Preses, Can
Riera, etc.
A vegades, pel camí de les Gavarres, cansats de caminar, enxampats per la pluja o
acalorats pel sol roent del migdia d'estiu, es quedaven a reposar en alguna d’aquestes
masies.
Un dia d’aquests, a l’hora de dinar, la mestressa, els va dir:
Quedeu-vos, que dinareu.
No, no, gràcies – van respondre.
Si, homes. Quedeu-vos que hi ha arròs.
Al sentir aquella paraula, el besavi va mirar al seu fill interrogant.
La dona ho va entendre.
Va, que ja poso dos plats més a taula.
45
Bé, doncs ja que insistiu – digué el besavi tot content – ... Ens quedarem – I
s’assegueren davant dels plats que la mestressa ja els hi havia posat.
Sí, la meva dona cuina bé – assegurà l’home – és molt bona cuinera.
A la taula no hi faltava el porró de vi negre de la seva pròpia collita. El plats, com era
corrent en aquell temps, eren de terrassa vermella, ben fondos, les culleres de fusta i els
estalvis d’un gruixut bloc de suro sortit del tronc.
La mestressa portà la cassola grossa de terrissa vermella, fumejant, amb una bona olor
que desprenia.
Al besavi se l’hi posaren els ulls com taronges. Els seus narius s’inflaren per l'excel·lent
aroma de l'arròs, el seu plat preferit.
La mestressa els emplenà el plat generosament. Hi havia talls d’una carn blanca, i el
color de l’arròs era d’un daurat temptador.
Tots començaren a menjar. El besavi reglotava de gust. Tenia tots els sentits posats en el
plat. Aixecava la cullera plena del daurat arròs cap a la boca i tancava llavis i ulls a la
vegada.
Mengeu, mengeu! – deia la mestressa – És fet amb peix de roca.
El besavi s’aturà amb la cullera enlaire “peix de roca?” va pensar “com carall l’han
pescat el peix de roca?”
El besavi sabia que tots aquells pagesos de les Gavarres baixaven un cop al mes al poble
més proper a comprar i tots els pobles eren lluny de la costa.
Sí, sí, de roca – continuà la mestressa – Aquí fora n’hi ha un munt que paren el
sol.
El besavi se li ennuegà l’arròs i li vingueren oïts. Sortí corrents cap a fora. Allí, damunt
de les roques hi havia una munió de llangardaixos que prenien el sol tranquil·lament.
46
El besavi, em deia l’àvia Carmeta, va avorrir l’arròs per sempre. Ja no hi va haver aquell
plat tan suculent que cuinava la seva sogra. Els diumenges, sempre més, van menjar
cigrons guisats.
47
El corredor de tapsA casa vivíem de la indústria surera. Com tantes altres famílies del meu poble, per no
dir quasi totes. El meu avi Vidal passava hores davant el tinar carrant carracs. Tenia
diversos coves i paneres al voltant de la bota corxera. I anava carrant i tirant les peces
als diferents coves. Jo em preguntava "¿com ho sap de quina classe són?" "¿com encerta
al cove on van?"
Per mi era un misteri. Sabia d’antuvi quins carracs en podria treure de cada llesca de
suro. Damunt del tinar hi penjava una bombeta d’un pàmpol que amb un cordill
descentrava per fer-lo arribar just damunt de l’angle on carrava.
Els corredors de taps recollien mostres dels carracs fets i els mercadejaven. Quan el
carrac sortia de la llesca ells deien “Obra feta pel corredor”.
Els taps eren els carracs arrodonits per les màquines de mà. Abans de les barrines tots
els taps es feien a mà, després, en temps de la mare, amb la màquina i finalment amb les
barrines.
Dels diversos corredors que venien, n’hi havia dos de molt especials; un era alt i prim i
feia uns discursos que semblava un predicador. Parlem de 1935, exaltat deia:
Jo he vist la república tan escabellada, cara bruta i mal forjada que no pot acabar
pas bé tot aquest guirigall. Tothom crida, tothom vol manar i ningú governa. Ja
ho veureu, ja!
Aixecant els braços enlaire poava tota la passió d’un vident en els seus discursos, i
repetia convençut:
Hi ha d’haver ordre! Ordre la cosa primera!
L’altre corredor era baix i cepat, amb cabells grisosos. Sempre estava assegut i parlava
amb ironia de murri. En aquells moments eren temps de llibertats polítiques i venien
sovint líders de diversos partits a fer propaganda de les pròximes eleccions.
L’home baix i rabassut deia:
48
Sí, Vidal, sí! Huries d’haver vingut al míting! Quin polític, quina eloqüència! Ho
va dir tot molt clar, que tot s’havia de tirar a terra. Tot enderrocat per aixecar una
nova societat!
L’avi el mirava de tant en tant amb un aire de compassió.
Vols dir que s’ha de tirar tot a terra? – deia dubitatiu – Vols dir que en
necessitem tants de xerraires?
Sí home, sí! Ho deia molt bé! S’ha de començar des de res! El que passa és que
tu ets un proletari com jo que no es vol mullar amb la política.
El corredor anava repetint el discurs del míting de tirar aquella societat corrupta aigua
avall per engegar una marxa cap al nou país del proletariat.
L’avi de tant en tant aixecava el cap i se'l mirava dubtós. No deixant mai de carrar i
llançar taps al cove. Creia que aquella era la millor política per anar menjant i seguir
carrant.
49
L’amic del meu aviEl meu avi tenia un amic que es deia Benet.
Cada setmana en Benet venia a veure’l. S’assentava a una cadira del menjador i deia:
Bon dia, Vidal.
Bon dia Benet - contestava el meu avi.
Estaven minuts i minuts sense dir-se res més.
Jo m’assentava a un racó del menjador esperant que enraonessin, però mai van tenir una
conversa. Com que a mi m’agradava molt escoltar a la gent gran, ja que trobava
interessant tot el que deien, em quedava a escoltar.
Quan marxava sempre era el mateix:
Adéu, Vidal.
Adéu, Benet – se li responia.
Quan era a fora, l’avi deia a la meva àvia:
En Benet és molt bon home. Som molt amics. Mai hem tingut la més petita – i
senyalant un trosset petit de dit repetia – Ni així, ni així – i premia la punta del
dit.
L’àvia se’l mirava estranyada dient:
Què hi vols tenir, si no us dieu mai res? – i era així.
Quan en Benet venia de visita es mirava detingudament tot que hi havia al menjador. Hi
havia dos armaris plens de coses. Pintats de blanc esmaltat, fet per la mare, que tenia
passió per pintar-ho tot. En un adossat a la paret, a l’armari, hi havia unes xicres molt
antigues del temps de la besàvia, eren pintades de flors de colors, també molts de plats
de pisa blanca, gots i copes boniques i una figureta de porcellana que era un gat. Me
l’havia regalat l’àvia Carmeta i me l’estimava molt. L’havia posat al fons per
resguardar-la. Una vegada, una amiga malvada me la va treure i digué:
Quin gat tan maco!
50
Al moment el deixà caure i es va trencar en mil trossos. Jo vaig rompre a plorar. Ella
digué hipòcrita:
Ai! Em pensava que era de goma.
En Benet tenia molta feina en mirar coses del menjador. La meva mare l’havia fet
empaperar i com que era molt curiosa, l’emplenà de diferents coses. Hi havia dos
quadres antics que foren d’una tia, representant dues nenes molt boniques, una amb
tirabuixons i l’altra amb serrell. En una paret penjava un bonic tapís que el pare havia
dut de París com a regal per a la mare. Era una escena flamenca, en un pati andalús,
amb guitarres i ballarina.
O sigui, en Benet, tenia molt per anar mirant. En el centre, hi havia una taula coberta per
un mantell i una làmpada heretada també d’una tia, amb serrell de vidrets de colors. En
una altra paret, encaixat, teníem un bufet9, que portaren de França, amb lleixes sobre les
que lluïen un finíssim joc de cafè de porcellana, amb floretes d’ametlles rosades i, uns
plats posats en vertical de porcellana blanca, amb figures de genets amb casaca
vermella, que representava una cacera anglesa. Tot això, foren regals al pare de quan
treballava com a gerent d’una fàbrica de França.
En Benet s’ho mirava tot amb molta afició però no feia cap comentari.
Teníem una ràdio que el pare va comprar de tercera o quarta mà. Era una caixa negra,
amb tres palanquetes. Una era per les ones, l’altra per les estacions, l’altaveu era
exterior i penjava d’un cordó llarg que sortia de la caixa i el posava a dalt de la paret.
Poques cases tenien ràdio i les poques que havia vist, en cases ben estants, eren aparells
molt bonics i els altaveus anaven a l’interior cobert per una bonica tela brodada, no n’hi
havia de fils que sortissin. La nostra ràdio semblava una aranya negra.
En Benet ja se sabia de memòria tot el que hi havia al menjador, però ell ho tornava a
admirar cada setmana.
Quan se n’anava era el ritual.
Adéu Vidal.
Adéu Benet – se li contestava.
9
51
52
Els barrets de la senyora LolaLa senyora Lola era presumida i el que més la preocupava era ser ben considerada
dintre l’ambient d’aquell petit poble. Ella s’esmenava en ser simpàtica amb tothom. Als
nens sovint els donava un anís que portava en una bossa de Judes a la mà quan sortia a
comprar o a passejar. Als nens els hi agradava i se li apropaven dient-li: “Bon dia,
senyora Lola” i ja tenien l’anís a la mà.
Era una dona viuda de mitjana edat. De cara rodona com una pometa, de galtes enceses i
ulls petits molt inquiets i espurnejants, com de persona molt curiosa. No tenia pas a tots
els veïns de la seva part, sinó que alguns li feien “peròs”, encara que a la cara li seguien
simpàticament la comèdia.
Anava molt arreglada, un xic pintada, amb discreció. Li agradava ficar-se en tots els
assumptes intentant fer sempre el desmenjat i dient sempre que el que explicava era allò
que havia sentit dir.
M’han dit, Roseta, que aquella veïna seva que vostè visita tant, no és de fiar. Jo
no sé res, sap? M’ho han dit.
Ho deia tot en veu baixa, xiuxiuejant.
Jo, sap, de cap manera, voldria que se sabés.
Al poble continuava la seva vida pacífica. Els homes anaven a les fàbriques de rajols i
les dones a comprar i cuidant-se de la cuina, fent que les famílies seguissin endavant.
No hi havia gaires distraccions al poble. Els dies de festa, els homes anaven al Cafè a
jugar a cartes i les dones feien reunions entre les amigues. La senyora Lola s’afanyava a
ser amiga amb totes per a poder participar de les reunions i dels grups, s’esmenava en
tot. Tenia testos de flors en el pati i oferia esqueixos d’altres senyores per fer-se la
simpàtica o una plata de bunyols a la veïna quan era Quaresma o licor de codony a la
tardor.
Ella sabia que a moltes no els hi queia bé i ja sabia per què.
No, no puc empassar-me-la – deia la Maria, a les seves amigues. – amb aquest
aire de meu-meu, a mi no me la fot!
53
Les altres no hi entraven ben bé del tot, en aquesta conversa, encara que alguna
xafardera havia dit diverses vegades que en el penjador de l’entrada de la senyora Lola
hi havia algun barret de senyor.
L’entrada de ca la Lola era neta i endreçada. De rajols vermells com eren en aquell
temps, amb una butaca de vímet, un test de fulles verdes i lluentes, que treia a fora quan
plovia i al fons un xic amagat hi havia un penjador. Les males llengües deien que al
vespre, ella tenia alguna visita.
En aquell poble pacífic, avorrit, de vida quotidiana, la Maria estava cansada que el seu
marit, el qual era un gran aficionat al cafè i al joc del canari, la deixés sempre sola. A
més a més, el seu marit era molt distret. Quan arribava a casa seva la dona li deia:
On has deixat el barret?
Ah. Me l’he endut? – responia distret.
I tant, si no t’estesis a l’aguait, no sé què en faríem de tu!
Ell movia l’espatlla indiferent.
Tant s’oblidava del barret que un dia, la Maria, decidida, va sortir de casa seva. Se’n va
anar a ca la senyora Lola i entrant desaforada li digué:
On és el barret del meu home?
Ai, no sé què em dius Maria! – exclamà sorpresa.
La Maria s’apropà al penjador mig amagat i allà estava el barret del seu marit. L’agafà
d’una revolada i es mirà la Lola com un cantó que dispara cent.
Ai! – digué la Lola- No sé com hi ha anat aquí.
Jo sí que ho sé. – digué la Maria.
La descoberta s’allisà el cabell, es posà la mà a la cintura i digué carinyosament:
Bé, Adéu, senyora Maria.
Adéu senyora Lola. – contestà verinosa la del barret a la mà i tancà la porta amb
tanta fúria que quasi fa baixar els vidres.
54
L’anell de prometatgeEn Xicu de cal Xerrac, era un noi treballador, intel·ligent pel negoci dels taps que havia
heretat del seu pare. Tenia un gran encant per les dones, moltes estaven enamorades
d’ell; d’aspecte forçut, un xic agitanat, de cabells negres ondats i ulls encisadors. No es
preuava10 mai de les seves conquestes i entre els amics quan li deien:
Apa Xicu! Te l’has ben feta teva, aquesta nit passada al ball, a aquella forastera
tan maca.
Ell no feia cas, responent:
No serà tan maca, era molt simpàtica.
Sí, ja, ja, ja ho vàrem veure...i què? La vas acompanyar a casa seva?
Va, no en parlem, no en parlem.
Fugia sempre d’estudi sobre aquests temes i per ell, no sabien mai res, només el que
veien i el que comentaven les llengües tafaneres. Era el Don Juan del poble.
Hi havia el costum els diumenges, després del cine i el ball de tarda, de passejar per la
Plaça Major. Nois i noies anaven separats, només alguna vegada quan un noi volia
festejar a una noia se li posava al costat després de ser rebutjat vàries vegades. Era el
ritual. També entre ells es feien mirades enamorades.
La colla de les senyoretes distingides, és a dir, de casa bona, no hi anaven al ball de
tarda perquè “no feia fer fi”. Anaven al cinema, sempre que la censura ho permetia. En
canvi, als balls de nit, de tant en tant, sí que hi compareixien, sempre acompanyades
d’una mare o d’una veïna d’edat.
A la plaça, el diumenge, quan sortien les noies del ball de tarda, que era el ball dels
treballadors, venien alegres, mogudes i xerrameques. Els nois s’atrevien amb elles i les
piulejaven, les seguien al darrere i els hi feien bromes que elles acceptaven contentes.
Entre la colla dels atrevits hi havia en Xicu.
En el grup de les senyoretes fines, la Maria Lluïsa, s’havia encapritxat d’aquest noi i
deia a les seves amigues:
10
55
No, si a mi no em dirà mai res. No li vaig, jo.
Una companya li contestà:
Deixa-ho estar. No sé perquè et fixes amb aquests. És vulgar. Sembla un gitano.
I tant! – deien les altres, mentes totes se’l miraven de reüll.
La Maria Lluïsa sabia que tan sols amb una picada d’ull d’ell, les hauria tingut a totes a
la palma de la mà.
Ella no els hi tenia en compte. En un moment, neguitosa, es desprengué de la colla, que
li digueren:
Què fas? A on vas ara?
Ella es plantà davant d’en Xicu i li digué emportada per no sabia què:
Aquesta nit hi ha el ball al casino. Jo hi aniré.
Es quedà tota vermella, encesa de vergonya pel seu exabrupte.
Bé – digué el noi – que et diverteixis.
Ella tornà amb les amigues, i quasi plorosa, es lamentà tot girant la cara i girant
l’esquena a la colla dels nois.
No veieu? Ni m’ha fet cas.
Perquè hi anaves! – li digué una – Per què t’humilies?
Els nois anaren marxant tot dient a en Xicu:
Com les arrossegues! Fins i tot a les de la vorera fortificada!
Ell no va fer cas.
A la nit es va celebrar el ball. A les files de davant de les cadires hi havia aquelles noies
senzilles i rialleres que els nois sempre treien a ballar. A la fila del darrere s’hi asseien
les més tibades, que se’ls hi deia que no tinguessin massa franquesa amb els vailets.
En Xicu va dansar tota la nit amb qui va voler i a la Maria Lluïsa ni la va mirar. Ella
quan va tornar a casa seva, va esclatar a plorar i la seva mare, que la sentia des de la
seva habitació, no sabia com resoldre aquell assumpte.
56
Amb el transcurs del temps en Xicu anava divertint-se amb la seva colla i, acompanyava
a diferents noies sense decidir-se per cap.
Has de casar-te Xicu – li deia la seva mare – Ja ets gran, i bo seria que portessis
una jove ben maca i bona noia aquí a casa.
Esteu de punyetes, mare, no hi penso jo amb això, ja hi ha temps.
Sí – es lamentava la seva mare – que no et pesqui alguna berlanga.
No tingueu por – la consolava – ja sé allà on vaig.
I sí, amb tota la seva colla, cada dissabte a la nit, després del cafè, anaven a la ciutat
veïna a fer les seves ràtzies setmanals.
Durant la setmana, treballava de valent i es divertia els diumenges amb les noies del
poble a la plaça i al ball, mentre les beates anaven a rosari cobrint-se el cap amb les
mantellines.
La Maria Lluïsa va fer tot el possible perquè en Xicu es fixés amb ella fins que
aconseguí portar-lo al seu costat durant les passejades del diumenge al sortir del cine.
Ell continuava rondant-les totes però de tant en tant, es deixava caure al costat de la
Maria Lluïsa, i deia als seus amics:
És bastant bonica i em ve tant la darrera....
També pensava que era una noia de bona posició social. Pubilla, tenia només una
germana i la seva mare gaudia d’una bona renta.
A vegades l’acompanyava fins al portal de casa seva. Allà rondejaven una mica, mentre
des del baix balcó es sentia el piano que la seva germana tocava abstreta. La Lluïa li
deia, fent-se la interessant.
T’agrada aquesta melodia? És de Debusy.
M’agrada més el pas doble – deia ell contundent.
En Xicu no decidia res formal i no deixava que alguns vespres festegés les noies massa
fàcils que l’estiraven cap als racons foscos dels carrers extrems del poble.
La Lluïsa ho sabia, però ho dissimulava tot. Mentre l’acompanyés de tant en tant...
Alguna vegada ell li repetia:
57
Dona, t’hauries de buscar un noi fi, de corbata, comptable d’un banc. No veus
que jo sóc de Can Xerrac? – ella es desesperava.
No m’ho diguis això. És a tu a qui vull.
Quan venien les festes, ell es passejava galant i obsequiós amb alguna formosa forastera
que venia convidada. La Lluïsa preocupada, el feia anar a buscar per una veïna amiga,
que era com una criada. En Xicu li repetia.
Diga-li que ja hi aniré quan hagin passat les festes.
Al final, es varen prometre. Ell li regalà un anell caríssim, d’una maragda grossa com un
insult. Quedà sorpresa, l’abraçà i el petonejà a dojo. L’ensenyà a les amigues i totes
comentaren el valuós anell.
El festeig durà un temps. Quan la Maria Lluïa li parlava de casar-se ell ho tirava lluny
dient-li:
Ja en parlarem.
La Lluïsa ho deia a la seva mare i sí que se’n va parlar. La mare va anar a trobar a la
mare d’en Xicu a casa seva i li assabentà que donaria un bon dot a la seva filla gran i la
faria pubilla si es casava immediatament.
En Xicu s’ho pensà molt bé i es casaren. Ella per fi va entrar al seu paradís al costat
d’en Xicu. La sogra molt contenta perquè a Cal Xerrac hi entrés una noia amb un molt
bon dot.
La mare d’en Xicu portava la casa, ajudada per una criada. Entre tant, la senyoreta
Maria Lluïsa dormia mig matí i a la tarda anava de visita a casa de les amigues o a casa
seva a escoltar els concerts de piano de la seva germana.
En Xicu passat el primer any de casat tornà a les seves ràtzies nocturnes. Ara, mensuals,
i no amb amics, sinó en solitari, sense voler parlar mai del tema.
La Maria Lluïsa ho sospitava però es feia la beneita i tots contents.
Una setmana que la mare d’en Xicu va estar malalta, la Lluïsa va anar a comprar a la
carnisseria. Al davant hi tenia unes quantes dones i entre elles hi havia la “Cuca”, una
noia de reputació un xic dubtosa, que s’absentava de tant en tant del poble.
58
Doncs ara tu per aquí “Cuca”– li digué el carnisser.
Sí, ara ja em quedaré aquí i tinc xicot.
Les dones se la miraren sorpreses, i el carnisser també. Ella cofoia continuà:
És casat, però tal i fa. M’ha promès que es divorciarà i que es casarà amb mi. –
Allargà la mà i mostrà un anell d’una maragda insultant. – Me l’ha regalat el
meu xicot com a promesa.
A la Lluïsa se li obriren uns ulls com taronges. Era el seu anell. Feia dies que l’havia
perdut, no el trobava enlloc i estranyada, ho repetia al seu marit, tot preocupada:
El deus tenir endreçat en alguna capsa – li deia ell tranquil
La Lluïsa ho comprengué tot al moment, coneixia la frescor d’en Xicu i del que era
capaç. Anà a casa seva corrents, regirà les tauletes i el tocador del seu quarto i escalfí en
plors tirada sobre el llit.
Quan al migdia arribà en Xicu, la Lluïsa va armar la de San Quintin. Ell ho negava,
dient-li que no fes cas de la “Cuca”, que volia posar mal viure entre ells.
I l’anell? – cridava ella desequilibrada.
Hi ha tants burros a l’Empordà que s’hi assemblen – contestà ell pacífic.
La Lluïsa se li tirà a sobre esbadocant-lo.
Ell, ja una mica esvarat, li digué:
Dona, he pensat que d’avui endavant aniràs a estiuejar a la platja, passaràs un
mes a l’hotel.
La Lluïsa es quedà impressionada. Allò eren paraules majors. Aquell temps, al poble,
ningú anava d’hotel, un mes de platja. Ja sabia com impressionaria a les seves amigues.
Ara s’adonarien el que valia en Xicu i que valia la pena aguantar-ho tot per ell.
La setmana següent, ben equipada, marxà de vacances al mar. Ell li comprà un altre
anell, més pompós i car que el primer. En Xicu continuà amb entusiasme el seu ímpetu
pel negoci i altres ímpetus no tan comercials. Ella aquests temes, els va deixar córrer, ja
que sabia que a ell no el canviaria, com passa amb tots. Seguí tot igual, i tothom
content.
59
Una noia amb pretensióLa Lluïsa era una noia amb pretensió, sempre deia:
Una noia és per un rei.
Si ella és reina – li contestava la seva mare.
La Lluïseta s’ho creia de debò. Esperava que un jove vindria de la ciutat a ballar al
poble i se n’enamoraria d’ella. Era bonica, un xic revinguda, que és el que els agradava
a aquell temps als nois. Simpàtica i graciosa, s’emportava els balladors a garbells.
Anava de companya amb la Maria i aquesta encara que no es quedava sense ballar era
una mica de les que ni si queda. Primer era la Lluïsa. Ella se’n burlava una miqueta de
la seva amiga pels xicots que aprofitava per ballar. N’hi havia un que treballava en una
botiga de la ciutat veïna anomenada “El dàtil”. Quan se’ls hi apropava i com que era
una mica denerit, la Lluïseta li deia:
Mira, ja tens el dàtil aquí. Ai festes, que les passaràs dolces!
La Maria s’enfadava, però li perdonava tot per no quedar sense amiga.
Alguns nois intentaren festejar amb la Lluïsa, ella els anava menyspreant a tots. La
Maria s’estranyava d’aquest comportament, ja que algun, era molt agradable.
A ca la Lluïseta es dedicaven a la venda del peix. Cada dia, de bon matí, el pare, la mare
i ella anaven amb un carretó a buscar les caixes de peix a l’estació. A vegades també
n’arribaven a la tarda i tornem-hi. De tant en tant, els ajudava el germà però com que
era petit, el pare, li dispensava.
A la filla, la feren anar a cosir de sastressa. Els vespres, amb la modista, a fer-se els seus
vestits. Els diumenges, al ball, apareixia sempre molt mudada.
La Maria quan anava a buscar-la veia les caixes de peix a l’entrada a punt de ser
transportades a la peixateria, un local molt bonic amb forma de piràmide en un cantó
d’una plaça petita del poble. Semblava un templet i donava un segell particular en
aquella placeta. Amb el temps, els progressistes ho varen enderrocar.
60
A ca la Lluïseta, com era natural, sempre s’hi sentia olor de peix.
No ho puc suportar – es queixava la filla.- no podeu dedicar-se a una altra cosa?
– preguntava a la seva mare.
Això et dóna menjar! – exclamava la mare. – i pots anar com una senyoreta a
cosir. Amb mi hauries de venir – la exhortava – a vendre peix perquè sabries
quin bo hi fa a l’hivern amb el glaç de les caixes.
Ells es guanyaven bé la vida entre els seitons, els barats, les sardines, les bogues, els
sonsos, els pops i calamars.
No ho aguanto – es queixava la Lluïseta.
Es rentava molt sovint, portava sempre una ampolla de colònia “Heno de Pravia” molt
de moda en aquell temps, i es perfumava sempre a fora el carrer i preguntava a la Maria:
Sents pudor?
No, dona. No exageris. Fora de casa teva no se sent res.
Aquests detalls, a ella, no l’ensorraven. Un cop en el ball aixecava el cap i amb aquell
aire de superioritat es mirava a tothom com si fos una reina.
Una tarda, a la sala, aparegué un xicot molt guapo, molt ben vestit. Semblava un noi de
casa rica i ho era de veritat. Com sempre, a la que va veure va ser a la Lluïsa. Ella se
sentia molt afalagada. Va desplegar totes les seves arts de simpatia. Varen ballar tota la
tarda i quan va acabar el ball, ell la va voler acompanyar.
La Lluïsa agafà a la Maria del braç, com feia cada vegada que sortien i digué amb
coqueteria:
Ai no ho sé, pot ser que no m’acompanyi, ja tinc la meva amiga per anar a casa.
Ell, encara més interessat, respongué:
Vindré amb vosaltres, vull estar una mica més amb tu.
Anaren cap al carrer i seguiren direcció avall mentre la Lluïsa parlava amb un accent de
Barcelona repetint que la seva mamà no volia que anés al ball.
61
La Maria es quedà astorada de la barra que tenia la seva amiga i del seu canvi ostentós
pensant on arribaria la seva pretensió.
El jove se la mirava dubtós i amb un somriure sorneja.
De cop, la Lluïseta s’aturà davant d’un edifici dels més bonics del poble, amb un cancell
sobre el que corria una balconada de pedra amb un cavaller que matava al drac.
Ara entrarem – digué la Lluïsa, fent veure que tocava el timbre – ja pot anar-
se’n, no vull que la mamà el vegi.
La Maria es quedà encara més astorada. De cop i volta va aparèixer el germà petit de la
Lluïsa, tot corrent i acalorat i apropant-se a ella li cridà:
Corre, Lluïseta, vine, el pare m’ha dit que hem d’anar a buscar les caixes de peix
que han arribat a l’estació.
La Maria es quedà glaçada i el jove esclatà a riure. La Lluïsa sense alterar-se digué:
Ai! No faci cas d’aquest ximplet és el babau del poble i a mi em té mania.
El nen continuà:
Sí, ja veuràs el pare! Ja et fotrà!
El resultat va ser que el jove elegant i finolis no aparegué mai més i la Lluïseta segons
diu el refrany i com fan totes les noies que mentre esperen el seu “principe azul” es van
casant. Va anar a l’altar amb un jove formal i treballador, empleat del ferrocarril.
62
La Margarita i la PaciènciaLa Margarideta i la Paciència eren germanes i vivien al mateix poble. Una a la Plaça de
la Coma i l’altra al carrer Martí Dausà, on per cert només hi vivien la Margarita i el seu
home, en Joan. El carrer és curt i estret, ocupat per les parets d’uns horts i altres parets
llargues d’un altre edifici, és com un carrer mort.
La Paciència habitava una casa molt vella i mal feta de la Plaça de la Coma. Parlo de
l’any 1934. Les cases no eren tan ben arreglades com les d’ara. Llavors moltes façanes
eren descalçades, amb el calçobre caient, pelades i despintades. El poble era decrèpit,
anava a arrendament.
També hi havia, però, uns quants edificis molt bonics que eren i són objecte de la meva
admiració.
La Paciència vivia amb el seu home, recollits a casa d’en Pere Salvi. A l’entrada de
rajols trencats i no gaire nets, hi havia algun feix de bruc per encendre el foc de la llar.
Quan tornaven tots tres de la vinya d’en Pere Salvi, la Paciència portava un bon feix de
llenya per escalfar-se, i un cistell vell i mal trenat amb algunes figues el setembre o
cireres bordes a la primavera.
La Paciència anava tota ella mal arreglada, així com els seus companys. De neta gens,
de polida tampoc. No sé si es pentinava, ja que exhibia un monyo o recollit de cabells
molt tinyós que marcava el punt final d’una clenxa que separava dues tofes de cabells
enganxifosos i aplanat. Tenia bigoti incipient que acabava amb uns pèls llargs prop de
les comissures dels llavis que li conferien un aspecte de foca.
Quan anaven tots tres cap a la vinya, el marit, taciturn, no deia res, jo crec que
d’enraonar no en sabia. La Paciència era la més espavilada al caminar i en cada
gambada feia voleiar uns draps o pedaços a cada costat de la falda.
Com que en Pere Salvi no la podia seguir, el vell li deia cridant:
Paciència, no em deixis! Paciència, no em deixis!
Algun eixelebrat del poble li responia:
63
No tinguis por que et deixi la Paciència, amb la pinta que fa qui vols que la
vulgui!
La Margarita era la imatge oposada de la seva germana. Era extremadament neta i
polida. Fregava diàriament els rajols amb lleixiu, i cada quinze dies amb salfumant. De
genolls, com es feia llavors, sobre una banqueta de fusta i fregalls d’espart.
La Margarita sabia portar molt bé la casa. Fregia bacallà, que en aquell temps era molt
barat i era la menja dels obrers. Per dinar li’n posava un tall al seu home i en Joan l’hi
deia:
Margarita, com és que me’n dónes un tall? Jo he sentit tres “xius” a la paella.
No, home, no! - replicava ella - Ho has sentit malament! Només n’he fregit dos
talls, un per tu i un per mi.
En Joan, enrabiat, l’hi deia que havia sentit molt bé quants “xius” hi havia hagut.
La Margarita portava molt bé la hisenda de la casa. Comprava les llaunes de sardines a
la Societat de les Barraquetes, on eren més barates. Després anava a Can Palamós, que
era una botiga de comestibles a prop de casa seva i li deia a la Maria:
Maria, vine a obrir-me la llauna de sardines. En Rafael de la Societat m’ha dit
“Ja te l’obriré Margarita” i jo que l’hi he dit: “No Rafael, ja me l’obriran a can
Palamós, perquè pel camí perdria l’oli”.
La Maria, amb una santa paciència, li obria la llauna de sardines perquè no se li perdés
l’oli.
Com a clienta de Can Palamós, també els hi demanava algun bri de julivert o permís per
omplir el càntir d’aigua, ja que aquella aigua coïa molt bé la grana.
Quan anava a dormir la Margarita s’hi emportava algunes galetes, per menjar-se les
quan en Joan s’hagués adormit. Sota el coixí hi poava un grapat de garrofa.
En sentir el rosec, en Joan endormiscat li deia:
Què menges?
64
Garrofa, Joan! Que en vols? - deia ella sol·lícita.
No, no m’agrada la garrofa. La garrofa pels rucs.
Ella continuava rosegant tranquil·la.
Ja ho crec que en sabia de portar una casa!
65
La Quimeta de Can JuliLa Quimeta de Can Juli tenia una botiga de comestibles al carrer del cementiri.
Nosaltres amb la mare la visitàvem cada dijous quan hi anàvem a comprar. Sempre ho
fèiem al vespre, havent sopat, ja que hi fèiem tertúlia i tornàvem tard.
L’avi deia a la mare.
Ets com la Maria del Bateu que no s’estava mai a casa, ja t’agrada rondar i
xerrar. A veure si avui veniu més aviat. Cap a les dotze de la nit ja està bé!
La mare no l’hi feia cas i hi tornàvem. La Quimeta era molt simpàtica i graciosa i
sempre em donava un tall de carbassa dolça confitada, que treia d’un pot de vidre que
tenia sobre el taulell.
Es parlava de tot. Jo m’ho escoltava embadalida, ja que m’agradava molt anar amb la
mare a casa de les seves amigues a passar rosari, com deia l’avi, o sigui, a fer-la petar.
La Quimeta ens explicava que havia quedat vídua molt jove, amb tres fills. La mare deia
que era ben cert que quedar-se vídua és el pitjor que l’hi pot passar a una persona. Ella
deia que els diumenges a la tarda, a quarts de cinc quan passaven els matrimonis de
bracet cap al cinema, li agafava tanta tristesa que es posava a plorar.
Després ens deia que no sabia com fer-ho per pujar els fills. Amb el jornal denerit d’una
dona no podia donar als fills el necessari.
Veig que les vídues que van a treballar han de passar les de Sant Vicenç de Paul,
que deia el meu marit en pau descansi.
Pensava que volia obrir un negoci.
Mira si seré totxa – repetia – que volent posar una botiga d’espardenyes vaig
anar a demanar a una espardenyeria i les espardenyes donaven per viure.
De cap manera! No la posis pas! – em van contestar – Et fotràs de gana.
Nosaltres tirem perquè fem córrer altres coses.
66
La Quimeta, innocent, no va portar la botiga d’espardenyes, sinó de queviures. I veta-la
aquí. Es queixava que a l’altre extrem del carrer hi havia una altra botiga que pels
pagesos que anaven a mercat era més avinent. El dia de mercat no feien gaire calaix, ja
que quan passaven per la seva botiga, ja anaven proveïts. Però sempre quedava algun
ressagat.
La Quimeta era molt devota, tant com la botiguera de la competència. Les dues es
delien per passar el rosari. Un cop a la setmana es reunien amb el senyor rector, com a
membres d’acció catòlica, hi compartien la seva fe i la seva animadversió talment com a
galls de baralla.
Davant de ca la Quimeta hi vivien uns pagesos que criaven vaques. Tots els matins, les
dones del poble anaven a buscar la llet. Un dia molt matí van picar fort a la porta.
La Quimeta sortí per la finestra i veié el petit de la vaqueria donant cops porta amb
molta impaciència.
Què vols? – va cridar.
Baixa Quimeta! Ven-me dos quilos d’arròs que la mare l’ha de batre per posar el
suc amb l’aigua de la let.
La Quimeta ben astorada baixà amb camisa de dormir i li vengué l’arròs.
El germà de la Quimeta es deia Plàcido. Era trempat, solter i vivia plàcidament amb la
germana i família al carrer del cementiri. Era granaire. Comprava la grana als pagesos i
la revenia al detall, a la botiga o a l’engròs, en el magatzem del costat.
Mentre que al seu germà semblava que li anava bé la Quimeta es queixava de que els
queviures donaven poc.
Hem d’anar amb compte a tornar els envasos de llauna perquè ens els abonin.
Hem de vigilar amb les paperines i ajuntar el pes. Si perdem un xic d’aquí i una
mica d’allà, aviat ens anirem a fer punyetes.
Més d’una vegada el havien entrat lladres a robar. Van haver de posar una alarma que,
en entrar un intrús, encenia i apagava el llum fent guspires com uns petits focs
artificials. Quan ens la van ensenyar jo em vaig espantar molt.
67
Mireu doncs. No entraran a la casa – deia la botiguera. Llavors la gana feia
córrer i hi havia molts lladres de gallines i conills.
Els últims dies de la guerra en Plàcido es va trastocar. Deien que entrarien els nacionals
i els moros i que tallarien el cap a tothom. En Plàcido se’n va anar a l’Ajuntament per
demanar que tothom es refugies a la plaça. Els nacionals van entrar i en Plàcido no va
perdre el cap, ben al contrari va recuperar la lucidesa i continuà amb el magatzem de
granes.
68
Alguns records de la Guerra Civil del 1936 – 1939Tenia nou anys quan va esclatar la revolució del 18 de juliol del 1936 a Espanya. En
realitat va començar el dia 17 al Marroc.
Els primers dos anys de la guerra, la població civil, a part dels nois que van haver d’anar
al front, no vam sentir gaire el brogit, encara que sí vaig patir el racionament dels
aliments. Coneixíem per la ràdio i els periòdics els combats que es lliuraven en el front
d’Andalusia. Els cents de les tropes nacionals cap al nord, l’altra fletxa cap a Madrid i
una tercera a Llevant. Això era lluny i com que a nosaltres no ens tocaven bombardejos,
per ser un poble petit, perdut a la província de Girona, podíem en aquell moment, estar
tranquils.
Després, a mitjans de l’any 1938 ja va començar a fer-se difícil trobar aliments. Les
botigues anaven quedant buides, en els prestatges només hi havia les lleixes. De tant en
tant, venien sabó o figues seques i es formaven cues per obtenir-los.
Recordo que a casa i a moltes altres es menjava farro, era farina de blat de moro. El pa,
cap als últims mesos del 38 també es feia amb farina de blat de moro, s’engrunava tot,
no era consistent. Quan el menjaves es feia una bola a la boca i quasi no podies
empassar-la. En aquell moment, enyoraves cruelment el pa blanc.
Havia vist a la meva àvia caure-li algunes llàgrimes i deia.
Jo ja sóc vella, mai més veuré pa blanc.
Hi havia uns veïns que tenien monedes de plata i amb elles podien comprar pa als
flequers, que treballaven poc i d’amagat. Les seves lleixes també estaven buides. Però
amb la plata o amb intercanvis es podien trobar aliments.
Una tarda, en el meu carrer va sortir un nen a la porta de casa seva menjant una llesca de
pa blanc grossa. Els meus ulls varen fer ballarugues.
A dintre! – sento cridar a la seva mare – Josep! A dintre a berenar!
Vaig comprendre que a ells no els hi faltava de res. Devien tenir molta plata.
69
Era tal la premoria que es passava que moltes dones carregades d’algunes peces de roba
per canviar, anaven viatjant per pobles de pagès que tenien aliments com farina, oli,
llegums, patates i d’altres.
La meva àvia deia a la mare.
Hem de sortir a buscar menjar. Em recordo que tinc una fiola a un poble prop de
Figueres. Anirem a veure-la.
Amb l’àvia i la mare vàrem anar al poble a prop de Figueres.
S’havien proveït de mitjons, mocadors i samarretes, comprades a un stock que a
vegades venien d’estraperlo i després ho descanviaven.
Vàrem arribar a una masia gran, la portalada oberta i un home d’edat, d’aspecte
bondadós, ens va rebre.
L’àvia es donà a conèixer, presentant-li la seva filla i la seva néta.
Sóc la Carmeta de Cassà, padrina de la Josefa d’aquesta casa...
L’home l’interrompí
Ui! La Josefa! Es va fer monja, de quant temps parleu!
L’àvia se sentí un xic atabalada.
No ho sabia això. No ho sabia.
L’home, que en el fons era un bon jan i, estava cansat de presentar-se parents de per tot,
va dir:
Au, entreu, asseieu-vos a la taula, que aviat trauran l’escudella.
L’àvia no va fer embuts, entrà, i nosaltres, la seguirem. Jo em sentia molt avergonyida i
admirava aquell bon home que ens va comprendre tant bé.
Vàrem assentar-nos a taula, era llarga, ja que s’hi assentava la gran família de la casa.
Tots ens varen ser simpàtics. La mestressa ens va servir un bon plat d’escudella i
després, carn d’olla.
70
La mare va bescanviar mitjons i samarretes per oli i mongetes.
Ens acomiadarem molt contents d’ells, vaig entendre que de tant en tant, ajudaven als
visitants que hi acudien premiats per la misèria.
Començant l’Alçament Nacional, en el poble, es desbordà un instint venjatiu contra tota
persona que era fitxada de dretes. Ens varen requisar la ràdio i alguns matalassos. Varen
venir milicians a buscar-ho. Els pares passaren molta por, ja que sabien que els del
comitè d’Orriols havien anat a pobles emportant-se els homes fixats, i els mataren per
les cunetes de les carreteres. A Cassà no hi va haver cap mort, gràcies a un alcalde, que
ara se l’hi ha fet un homenatge i se’l mereix.
A mig període de la guerra es decretà fer un camp d’aviació a Cassà. Així que es
confiscaren uns camps del mas La Torremansa i allí es planificà el camp d’aviació. Com
que estava cobert d’userda es cridà a la gent que anés a collir-la. Doncs bé, una colla de
persones, sacs i cistells a les mans, i fauces al puny, cap a can Torremansa.
A casa, vam anar-hi la mare i jo, també amb saques i cistells per fer menjar pels conills,
com tothom.
El primer a arribar, la mare, amb la fausa, estellà en una mà, corre-cuita, embolicada en
els baixos de la faldilla, tornarem a casa. El pare li va dir:
No has de fer aquestes aventures. Has de quedar-te dins, i no sortir. No veus que
tot et surt malament?
El pare era bon home, però tenia un caràcter molt fort i de tant en tant deixava anar una
bona tamborinada.
El camp d’aviació no es va realitzar després d’haver aixafat tota l’userda de Can
Torramansa. Durant el conflicte civil vam patir moltes restriccions de llum. Enceníem
llums de petroli, de carburo i d’espelmes. Això ens deixava un llot negre al nas i a la
gola que després sortia en els mocadors.
El nostre petit hort tenia de veí l’espaiós col·legi de can Vilaret. En temps de la guerra,
cap al final, quan va venir la desbandada dels republicans, es va emplenar de refugiats.
Com que el meu hort donava al seu pati, separat per una tela de llambra, vaig fer-me
71
amiga d’unes nenes i m’emplenaven de cigrons guisats que els hi portava. Recordo molt
bé la cara d’aquella nena i els cigrons. El poc, els varen fer marxar a tots cap a la
frontera. Sé que allà varen anar a parar a uns camps de concentració sota el Pirineu, en
zona francesa, i d’allà, segons he llegit, cap als camps de concentració d’Alemanya. En
veure les moltes pel·lícules dels nazis i dels seus camps d’extermini, no deixo de pensar
en aquella nena que, compassiva, em donava cigrons.
El desembre del 38, un vespre, varen venir unes dones, amigues de la mare. Va haver-hi
un xiuxiueig entre elles. A mi, la mare, m’envià a dormir, però de darrere l’escala, vaig
entendre que el pare, que havia estat cridat al front, feia uns mesos, estava amagat pels
boscos de les Gavarres, junt amb els marits d’aquelles dones. Vaig veure que totes elles,
acompanyades de l’avi, marxaven de casa.
El meu pare i els seus amics s’havien amagat a una casa de pagès. Les dones hi anaren a
veure’ls i a portar-los roba. Com dos d’ells eren ben estants, les seves dones els hi
portaven menjar per a tots.
El gener del 39 varen bombardejar Cassà. Venia de casa de l’àvia de la carretera i
passant per la vorera, la fressa d’un avió volant molt baix em va espantar. Amartellava.
Trossos d’asfalt saltaven com peixos. No sabia què fer. No hi havia ningú a fora. Em
vaig posar a córrer cap a casa. Encara no hi vaig arribar una fressa aterridora d’avions,
omplí el cel. Ja dintre, arribant al menjador, començà a tronar un bombardeig despietat
per sobre el poble. L’avi ens va fer tirar a terra, sota la taula. Ens miràvem espantats.
Ara coneixíem el que era la guerra.
Quan sortirem tímidament de casa al carrer, no hi havia ningú, tothom estava esporuguit
a dintre. Vàrem tornar a intentar-ho vàries vegades, i a la fi, sortiren els veïns espantats.
A poc a poc, vam saber que les bombes havien caigut a la carretera, prop de ca la meva
àvia paterna, per allà, on pocs moments abans, havia passat camí a casa. Havien mort
sota una escala, com a refugi, una mare i una filla, que les trobarem abraçades.
Caigueren bombes en diferents punts del poble i s’imposà un pànic general.
L’avi va decidir portar-nos a Sant Mateu de les Gavarres, un llogaret perdut entre els
boscos, amb una família d’uns cosins amb qui teníem molt bona relació.
72
Allà hi vam menjar patates bullides, sopa de farro i trossos de truita que ens va venir
com gloria beneïda. Tenien moltes gallines i les truites varen abundar.
En els boscos hi havia soldats desertors que a la nit o cap al tard, quan ja era fosc,
venien a menjar. La cosina, que era molt bona gent, els atipava. Ella tenia al seu fill al
front i deia:
Pobrets, també m’agradaria que algú donés un tall de pa al meu fill. Qui sap on
para! Qui sap on és! Ai Déu meu, tingueu pietat d’ell!
Un vespre, entrà el tiet esvarat i digué als soldats que estaven menjant un tros de pa amb
truita:
Correu! Marxeu! Que venen les tropes de milicians.
Ells, saltaren corrent i per una porta de darrere, que donava a les corts, fugiren cap al
bosc.
La cosina va adonar-se que s’havien deixat unes cantimplores i unes mantes, ràpidament
les agafà i les tirà a les corts de les vaques, tancant fortament la porta. En aquell
moment entraren uns soldats i se sentia tot una trèmula a fora.
Ens varen fer unes salutacions: braços enlaire i punys tancats. Ens obligaren també a
nosaltres a fer aquella salutació. La cosina els hi va fer menjar pa amb tomàquet i truita.
En marxar digueren que havien matat set soldats que es refugiaven a una casa veïna.
Tots tremolaven. Després exigiren al cosí que els acompanyés a buscar al camí cap a
França. En quedar sols, la cosina va rompre a plorar.
Ja no el veuré més. Déu meu! Perdre l’home i el fill! Tingueu compassió, Féu
meu!
La mare la consolava. La tragèdia va durar dos dies. No vam menjar res, ni gana que
teníem. Ho passàvem entre els plors de la cosina.
Al segon dia, al vespre, tornà en Siset, el cosí. La seva dona l’abraçà i es fongueren tots
dos en plors.
73
Pensava no tornar – deia – no m’han tractat pas malament. Els he indicat el camí
per anar a la frontera i m’han deixat marxar.
Un dia després arribaren les tropes nacionals. Era en caure la tarda i vam veure un
contingent de tropes avançar cap al camí que pujava cap al llogaret. Nosaltres, les
criatures vam aixecar el braç amb el puny a l’aire i ells ens varen dir que no era així, i
ens ensenyaren la salutació feixista. Ens donaren mallades d’alumini i preguntaren a en
Siset el camí de la Bisbal. Ell els hi va indicar i varen marxar.
Al poc, tornàrem a casa amb el carro d’en Siset.
Per la carretera, hi havia algun cavall mort a les voreres, ens descobria que hi havia
passat tropes i que tot era un desgavell per les coses tirades pel camí.
A casa, tot estava regirat. Ens havien robat i desvalisat. Els avis s’havien quedat al poble
però en els últims moments, per la por que els hi havia fet els veïns, que tots marxaven
cap als masos dels afores, dient que entrarien les tropes i que ho matarien tot, també
varen marxar. Ens explicaren que van refugiar-se a una casa de pagès, amb molts altres
coneguts, que portaven alguna cosa per menjar i a ells, vells i desvalguts, no els hi varen
oferir res.
Al cap d’uns dies, el pare tornà a casa i l’alegria va ser total. No hi havia res per menjar
però el pare es va espavilar entrant a l’Ajuntament a fer-hi alguna funció i el menjar va
tornar però varem tardar temps en veure el pa blanc.
74
El senyor Josep DalmàsVaig veure a la revista Llumiguia de Cassà de la Selva un escrit de reconeixement sobre
el Sr. Josep Dalmàs. Està molt bé aquest recordatori. Sí, el Sr. Dalmàs va ser un alcalde
molt honorable que va tenir el poble durant la República i els primers anys de la
sanguinària Guerra Civil de 1936 – 1939. M’hi afegeixo en aquestes paraules de
Llumiguia, donant suport a les seves bones gestions que deixa constància que hi ha
polítics que honoren la raça humana.
El Sr. Dalmàs era molt amic del meu pare però d’idees completament oposades. En
política es contradeien sempre, però en persona eren dos bons amics.
Vaig estar malalta. Vaig caure en una malaltia que en aquella època era una pesta i
molta joventut moria per la seva causa. Recordo que era una nena que el 17 de juliol de
1936, portaren amb taxi a Barcelona, de visita a casa d’un metge molt eficient, del
carrer Mallorca. Aquells dies Barcelona era com un cementiri. Tot callat. Tot mort. No
transitaven cotxes i el meu pare digué al taxista:
Va, anem de pressa, que això em dóna molt mal so. Anem al metge, al Carrer
Mallorca, a “x” número.
Vàrem anar-hi i em va receptar repòs i unes injeccions intravenoses.
Marxàrem molt ràpid. Sortirem de Barcelona deixant-la tant silenciosa com quan hi
entràrem.
Una vegada a casa vaig començar a fer repòs. Les injeccions senyalades no es trobaren
en cap farmàcia del poble, ni tampoc a Girona, a on el meu pare va recórrer en un
peregrinatge.
A casa, el pare va començar a pensar i se’n va anar a casa del Sr. Dalmàs a explicar-li el
problema. L’endemà vàrem tenir tres capses d’injeccions, ja que es va desplaçar a
França i va tornar amb les injeccions. Això no ho oblidaré mai.
Gràcies Sr. Dalmàs, sigui allà a on sigui i crec, que està al cel, en el lloc més bonic,
encara que les seves idees no fossin aquestes. Sí, hi està! I també, està en un lloc
insubstituïble: en el cor de molts cassanencs i cassanenques.
75
El metge Sr. RuscalledaEl metge Sr. Ruscalleda va ser molts anys un metge de Cassà. Va exercir amb cura i
dedicació, va ser molt apreciat pels seus clients i familiars. Se li va fer un homenatge i
com que jo vivia a fora, me’n vaig assabentar tard, així que li vaig escriure una
carta lamentant no haver-ho sabut abans, em contestà molt atent, dient-me que aquelles
paraules meves, eren una de les coses que li reconfortaven de la seva tasca realitzada.
Allò em va agradar molt.
D'ençà que va arribar al poble, devia tenir uns vint-i-cinc anys, ens vàrem aconductar
amb ell i fins que es va jubilar quan jo ja era fora de la població. Recordo, que quan era
jove era molt atractiu, com que era simpàtic, a vegades s’aturava a un cosidor de
modista del meu carrer, a xerrar una miqueta. Totes es desvivien per ell.
Jo era una nena i estava malalta de tuberculosi, així és que a casa el vam necessitar
molt. Recordo que després de fer-me la visita i donar-me la injecció, s’asseia al peu del
llit i enraonava amb els meus pares. Mai ens va fer cap indiferència. Els meus pares
l’adoraven.
Amb els anys, vaig tornar a viure a Cassà i, amb la publicació d’un llibre escrit per ell,
que crec que el Sr. Tolosà se’n cuidà de portar a terme, se li va fer un homenatge. Jo,
vaig comprar el llibre i m’hi vaig acostar perquè me’l dediqués, com va fer tota la gent.
Ell, me’l firmà dient-me unes paraules simpàtiques.
Amb aquest llibre vaig assabentar-me de moltes coses d’ell que no sabia, com de tots els
seus llargs viatges pel món, de la seva carrera com a cirurgià, o sigui, que tenia un munt
d’aptituds, que haver-les fetes servir, hauria pogut ser un gran metge, especialista i viure
a una ciutat. Però ell era humil i es va trobar molt bé en l’ambient de Cassà.
Encara que un xic tard, jo li dedico aquestes lletres al bon Sr. Ruscalleda, que si en el
meu poble s’hi va trobar bé, li he de dir que nosaltres també el vàrem voler molt.
Gràcies per tot Sr. Ruscalleda.
76
La meva veïnaLa senyora Dolores era veïna de casa meva. Tenia obsessió amb la neteja. La seva casa,
el mosaic li lluïa com si fos de vidre, semblava uns plafons d’un palau xinès. Cada dia
passava el drap. Com que havia estat criada de casa de senyors, durant la seva joventut,
es passava els veïns fregant la casa i com que no tenia fills i només estava amb el seu
marit, el senyor Josep, tenia molt de temps lliure.
Ella es fixava molt amb la netedat de tots els llocs que visitava, així, deia d’unes noies
presumides que figuraven, ben pintades, passejant-se per la plaça del poble els
diumenges, deien:
Poden ben presumir. Val més que anessin al cementiri a netejar la seva tomba
que està plena de llepons.
A casa seva venia a les veïnes, enciams i tomàquets que cultivava a l’hort el seu home.
Sabia de totes les novetats del poble.
Teníem un pou mig amb la veïna i a través d’una porta de llauna rovellada que es
tancava per la seva part, ens passava de tant en tant algun plat de figues de coll de
senyora, quan era la temporada o préssecs de la vinya quan eren madurs. La mare li
agraïa els regals, donant-li grossos ansats plens de llet i cafè ben ensucrada.
La senyora Dolores no sabia llegir ni escriure, com eren tantes dones en aquell temps,
però quan el seu marit li llegia el diari, ella parava tota l’atenció i li agradaven molt les
notícies. En el corredor de la seva eixida, s’asseien a la fresca i ell es dedicava al diari.
Jo ho sentia des de l’altre costat de la paret i em feia molta gràcia quan el senyor Josep
llegia els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, ja que era per allà del 1942.
Llegia en “Fonpapén i en Degollé” (Von Papen, el ministre exterior dels nazis i en
Degaulle, l’amo de la França lliure, exiliat a Londres) quan el periòdic es referia a
aquestes persones.
M’agradava molt fer col·lecció de cromos d’història i en tenia una de la Primera Guerra
Mundial. Com era criatura em vaig ficar al cap que en una estampa hi havia el senyor
Josep. Era ben igual. Un soldat amb baioneta calada atacava a un enemic enmig d’una
77
sanguinària batalla. Tenia un bigoti gros com el meu veí i la mateixa expressió.
L’ensenyava al pare i li explicava el símil entre ambdós personatges. Ell somreia irònic.
No veus que són dibuixos?
En veure la meva expressió dubtosa, continuà
Espanya no hi va entrar a la Primera Guerra Europea. Va ser neutral.
Què vol dir neutral?
Que no vàrem participar en el conflicte.
La paret ens separava dels veïns però al final dels horts, una tela alàmbrica ens feia
visibles.
El senyor Josep, guiava el seu carretó pel mig de l’estret corredor de maons que dividia
el seu hort en dos. Havia de fer equilibris per no tombar-ho anant com anava, ple de
gana, tràmec, càvec, podadora i cistells. Al final de l’hort, sortia per la porta que donava
a la carretera i enfilant-la, arribava a la vinya.
El senyor Josep, de jove, se n'havia anat a Cuba i va fer-hi una petita fortuna. Al arribar
a Espanya es buscà una bona noia treballadora i neta. La seva esposa va ser la senyora
Dolores, que s’havia passat la joventut fent de criada. Després es varen instal·lar al
poble, comprant una bonica i espaiosa casa que tenia un hort llarg fins a la carretera. La
Dolores va ser com una senyora, cuidant-se només de casa seva i netejant sempre el
mosaic que brillava com una “alum” 11. Es sentia contenta de tenir un bon marit,
treballador, formal i que sabia llegir el diari.
Quan a darrere el reixat alguna vegada es parava a enraonar amb mi jo li deia al senyor
Josep:
Com s’ho ha fet, senyor Josep, allà a Cuba, per fer una fortuna?
Amb molta diligència i poca consciència – contestava sorneguer.
11 Peça de alumini
78
Al pas dels anys, el senyor Josep es va morir. La senyora Dolores va quedar desolada.
Sempre plorava. Quan conversava, sempre acabava plorant. Em pensava que es moriria
de tant plorar. Caient-li les llàgrimes, mai va parar de netejar els mosaics. Ja vella, va
caure malalta. Des de casa sentia els seus singlots de l’amor. M’entrava un terror
indescriptible. Per què s’havia de patir tant per anar-te’n? Un dia els plors es varen
acabar.
Aquella casa dels meus veïns restà muda. El corredor de l’eixida, silenciós i els arbres
fruiters de l’hort varen anar morint-se com els seus amos.
79
L’home tranquilEl meu pare era soci d’una empresa de taps de suro.
L’Ernest era el capitalista fort, emprenedor i negociant. Era un home tranquil. En les
compres del suro i la venda de taps, era molt bo. Vivien a Cassà de la Selva. Van
traslladar la fàbrica a un poble francès, just passada la frontera, a l’altra part dels
Pirineus. Per evitar les despeses d’exportació.
Havent-se traslladat feia poc a França, l’home tranquil, dormia en un pis i venia a dinar
a casa. El pare era el soci més humil, sense capital invertit, però molt eficient en la
coneixença del suro i dels taps, era el seu ofici, a més, sabia el francès.
Amb el pare i la família, vivíem en un gran i bonic pis de lloguer, gràcies als beneficis
que el pare obtenia del negoci. La mare s’admirava del luxe que gastaven la dona i la
filla del capitalista.
Mira Joan, mira! – deia sufocada. – A l’estiu a Platja d’Aro, i amb tot luxe. Ja ho
veus?
Sí, li contestava el marit – Ho deuen tot.
Què dius ara?
Si ho sabré jo! Que hi sóc pel mig! Jo no podria dormir.
La dona es preguntava com seria el seu marit que no tenia el do de l’Ernest, per poder
també gaudir del luxe que tant envejava.
L’Ernest esperava poder adquirir un xalet molt luxós, que estava negociant per
instal·lar-s'hi la seva família que residia a Espanya.
Havent dinat el soci deia tranquil·lament:
Ja em dispensareu, faré una becaina – Posava els braços creuats damunt la taula i
recolzava el cap i al minut ja roncava.
La mare l’admirava i deia al pare:
No veus l’Ernest – parlava amb veu baixa – No veus com de bé s’ho pren, tenint
el cap ple de negocis.
És un tranquil – responia el pare en veu alta.
80
Calla, calla, que el despertaràs – xiuxiuejava la mare.
Què va! – cridà fort el pare. Hi va donar un cop ben fort a la taula que la va fer
trontollar.
L’altre va continuar roncant com si no sentís res.
Veus? Ja t’ho deia – continuà – I pensa que ens cauen unes lletres que no sé com
les pagarà. No hi ha ni cinc de calaix. Sort que té crèdit i pot anar capejant el
temporal amb préstecs al banc i anant a la deriva. Però com que paga, encara que
tard, se’n va sortint. Per fer-ho així, cal molta galta.
Cinc minuts abans de l’hora, es despertava, estirava els braços i deia:
Apa, som-hi. Anem-hi. – i els dos socis, feien camí cap a la feina.
A vegades, el pare, venia molt capficat pels deutes que hi havia i per la por que tot
se n'anés en orris i perdre la feina.
Un dia, tornant d’un viatge de negocis per França, es queixava a la mare:
Treballar és cansat, però aguantar això em supera. L’Ernest, tant sí com no ha
volgut anar a una fàbrica amb la qual havíem quedat molt malament. Enviarem
una tramesa de taps de xampany, els discs dels quals no havien estat enganxats
amb la goma adequada. Era deficient. Ja li vaig observar a l’Ernest que el
producte no estava en condicions. Ell no em va fer cas. S’envià, i al cap de poc
la mercaderia va ser retornada.
Quan vàrem ser en enfront de la fatídica fàbrica, l’Ernest hi volgué entrar.
Vinga, som-hi. – insistí.
No vull entrar-hi. – va dir al pare.
Però home, anem-hi. No se’n recordaran. – repetí l’Ernest, que el necessitava per
la traducció del francès.
Després de molt insistir hi vàrem entrar.
I tant que els vàrem conèixer, després de presentar la targeta!
L’amo del xampany els va fuetejar amb crits i paraules. El pare estirava del braç en el
seu soci, tot xiuxiuejant-li:
81
Anem, anem, marxem.
L’Ernest, ben calmat, no es movia, aguantant el xàfec, i repetia al senyor exaltat:
Calma! Calma! Tranquil, esperi, paciència. – i es quedava allí plantat.
Sap? – deia l’Ernest en veu alta, al senyor de la fàbrica embotelladora. – Això
que ha passat és culpa del meu germà, que és un sonat – i deia al pare – Va Joan,
tradueix! No t’encallis. – li manava la pressa. – No, no – tornava, dirigint-se al
senyor. – No passarà més. Ja el tindré ben amarrat al meu germà, cara dura. –
Vinga, tradueix, insistia.
El meu pare traduïa barbotejant, bocabadat, de l’empenta del seu soci, d’inventar-se un
germà cara dura.
No varen vendre res, no varen fer cap comanda.
Quan al migdia es van asseure en un restaurant d’aquella ciutat, l’Ernest va dir al pare,
tot menjant a boca plena:
Veus, Joan? El que et falta a tu és empenta, home, empenta. Si no, no
s’arriba enlloc.
L’Ernest continuà el seu abundós àpat, tranquil i satisfet.
82
Records d’un poble de RossellóVarem anar a viure a França ja que la fàbrica on el meu pare treballava com a director
es va passar a l’altre lloc de la frontera per no haver de pagar els forts aranzels.
Quan entrarem al poble hi havia un pont magnífic que em va impressionar. Era penjat
entre forts calbes de ferros el seu camí de travesseres de fustes i tres arcs de ciment i
pedra que els aguantaven. El riu Tec, corria en un fons de palets i cantos rodats. Tenia
una amplitud exagerada i era torrencial a la primavera i a la tardor. El pont donava un
segell peculiar al poble i era el seu millor adornament.
Recordo quan a les nits d’estiu tornant del balneari de “La Font Minerale” donant la mà
a l’avi, deixàvem la carretera de plàtans ombrívols i entràvem a la passera del famós
pont penjat. Les fustes travesseres trontollaven un xic però la mà forta de l’avi em
donava seguretat i allà, a l’horitzó, s’aixecava la lluna com un globus de plata.
Semblava que es detenia uns minuts i que continuaria rodolant per la línia ondulada de
les muntanyes. En un moment s’enlairava seguint el cel estelat, reflectint-se en les
basses quietes del riu mig sec, que mostrava milers de cantos rodats. Aquella hora era
màgica, ha quedat gravada per sempre dins el meu cor i de tant en tant em visita i
recordo aquella quietud meravellosa sota un gran arc de cel puntejat d’estels i la foscor
dels boscos.
Ara, el pont, està destruït, el varen substituir per un altre, indiferent i vulgar com molts.
Quan ja de gran vaig tornar a visitar el poble, al veure aquell nou pont pla i repetit em
va condoldre, em va entristir. Per la història del poble sabia que el pont penjat es va
construir l’any 1850 i es va destruir el 1959, doncs tenia més de 100 anys. Pensava que
s’havia ensorrat en temps del a guerra dels alemanys de l’any 1939 – 1945 però no, va
ser per desviar la carretera i com la nova havia de passar per camp de l’alcalde, abans de
tocar les seves terres, es dictà tirar el pont a baix. Allà, com aquí, com a per tot, i en tots
els temps, els que manen no se’ls pot tocar.
No fa gaire temps, em va venir la nostàlgia d’aquell pont que no he oblidat mai i li vaig
fer una poesia, en francès, que vaig enviar a l’alcalde del poble. Em va contestar molt
sorprès i agraït i m’envià un llibret de la història del poble feta pels alumnes del
83
col·legi, guardo la carta i el llibre com un tresor. Penso si en 150 anys de col·legi de
nens francesos algú hauria escrit unes lletres al formós pont.
La meva poesia deia així:
Au Pont du Boulou
En arrivant d’Espagne
fus toi qui j’ai connu
tres arcs et tres entrailles
merveilleux Pont du Boulou.
Emportés us les fortes ailes
berceau de mon chemin
s’adormi mon cœur d’enfant
et depuis de parcoure cert temps
c’était d’un songe la fin.
A toi Pont du Boulou
bateau des gracieuses voiles
à l’air suspendu
berçant les cœurs des hommes
qui croisent ton chemin
cherchant un mon perdu.
Jamais nous ne trouverons
tes arcs de capitaine
servant de support aux câbles
et aux fers de ces antennes
que gardent les chemins
que croisent les destins.
Malheur aux cœurs des hommes
que destourien ta beauté
sons baisser un coin d’aumône
à qui voudrai l’espoir et l’amintié.
Jamais pourrons te voir
les générations nouvelles
ni qui veux que le pont
sois des hommes
l’union éternelle.
Merveilleux Pont du Boulou
ces arcs et ces antennes
charmantes ces boiseries
ces câbles et ces merveilles
Salut Pont du Boulou!
Je t’honore Pont chéri,
puisque emporté la tempête
des hommes malheureux
qui rugen de venin
détruire tes merveilles
de ta face le dessin
Adieux Pont du Boulou!
Jamais pourá tourner
les vieux temos adorables
mes songes d’enfant perdus.12
12 Traducció a la última página!
84
En el poble, ocupàvem un segon pis, esplèndid, de nou balcons al voltant de la façana,
des d’on es contemplava una vista meravellosa per ser aquell un edifici molt aïllat. En
entrar tenia una avinguda de càssies que xarbotejaven els ocells a l’estiu. Al darrere hi
havia un jardí de rosers i una palmera.
L’escola no estava gaire lluny, anàvem separats nois i noies, per una paret.
A classe, la meva professora, portava una manteleta negra a l’hivern. Era grossa i tenia
el seient sobre una tarima, des d’on ens vigilava.
No em va costar gaire aprendre aviat el francès, perquè el pare el sabia i me’n va
ensenyar.
Voilà! – deia la senyoreta, a les del meu grup – vous n’avez pas ponte d’une
espagnloe qui vous passe pour lire?
Jo entenia que allò d’ “espanyola” era com un insult. Els francesos són molt
xovinistes13.
La mare, un dia va venir tota amoïnada i digué a l’àvia.
Mira què m’han dit a l’epiecarie. – passaven uns gitanos fent passar l’ós, i em
digueren – no els coneix a aquests? Són espanyols.
L’àvia tallà:
I tu no els has sabut contestar? Havies de dir: No, no els conec, però segurament
que han vingut aquí a veure els seus germans.
A l’escola es treballava matí i tarda amb els llibres, no amb la costura. Allà, no es perdia
el temps. L’ idioma era el francès, no el Rosselló, o d’altres de les regions franceses.
Eren molt centralistes.
Recordo les lliçons de la mestra, molt interessants totes. Quan tocaven matemàtiques,
que per a mi eren difícils, ho escrivia a la pissarra, hi havia manat a les alumnes portar
uns paquets de joncs, lligats amb unes gometes, en grups de deu i així, ens ensenyava
les unitats, desenes, centenes i milers. Érem nenes de set i vuit anys i anàvem molt
13 Creença narcisista que el propi país es superior a tots els altres.
85
avançades. Combinava els números amb els joncs, després es passava a la pissarra,
marcant els dígits. Jo em feia un embolic, ja que venia de la cartilla de pàrvuls d’un
col·legi espanyol.
Com jo a casa plorava perquè no ho entenia, ja que també tot es parlava en francès i
estava totalment prohibit dir-ho en Rosselló. El meu avi, convençut, que la seva néta era
una eminència incompresa, deia:
No, si això ve dels joncs! Pobra nena! Ja ho arreglaré, jo. Aniré al riu i et faré
una capsa plena de joncs, que serà la millor!
Així que una matinada, l’avi, baixà al riu i de la riera trencà joncs i va fer una capsa
plena de desenes i centenes de petits brincs lligades amb gometes.
La caixa era de cartó. No era tan maca com la de la Delphine, que tenia un pot pintat tot
d’arbres de cacau i negres que els transportaven.
L’avi creia que jo aprendria molt bé amb els joncs.
Però no, no hi havia manera. El meu pare, que sempre estava fora, viatjant taps per
França, uns dies que estava a casa em va agafar pel seu compte i amb números escrits i
exemples m’ho va fer entendre molt bé. Així que quan vaig tornar a tenir classe de
càlcul me’n vaig sortir.
A la plaça del poble hi havia un monument als soldats caiguts de la Primera Guerra
Mundial. Quan fa poc vaig tornar a visitar el poble, no hi era. Em vaig quedar astorada.
També se l’han carregat? – pregunto a un transeünt.
No! – em digué – l’han traslladat a una altra plaça – i em senyalà a l’esquerra.
Vaig comprendre que a causa de la carretera que venia d’Espanya, com travessava
aquella plaça, el trànsit i el progrés havien arraconat els sentiments.
El nou monument de pedra es va traslladar a una altra plaça més apartada. Tenia
d’inscripció dels soldats del poble morts a la primera guerra i seguidament separats per
una ratlla venien els soldats morts de la Segona Guerra Mundial, amb les dades
respectives de 1914 – 1918 i 1939 – 1945. Amb tristesa vaig pensar “sí, homes de cor
de pedra, aixequeu monuments de pedra els pobres soldats, però no sereu capaços
86
d’acabar amb les guerres”. Aquells noms desconeguts, per mi, em feren trontollar
l’ànima.
El poble, pertanyent a terrenys termals, abundava l’aigua medicinal i era famós pel seu
vichi anomenat “La Font Mineralle”, un balneari que s’aixecava als afores, al peu de la
carretera que venia d’Espanya, bordejada de grans plataners, després del bonic pont. A
l’estiu, l’avi, m’hi portava a prendre les aigües. La gent la bevia amb uns gots graduats
amb un nivell que els hi havia marcat el metge, ni un grau més ni un grau menys, això
no privava que després omplissin les garrafes de les fonts abundants que es trobaven
pels marges dels camps i a casa seva se’n bevien a dojo.
A la botiga del Balneari, venien entre altres coses, caramels. L’avi, un dia me’n va
comprar un d’especial, gros, de franges de colors, quasi no em cabia a la boca. El
xuclava a gust, tant dolç com la mel, amb un moviment dels llavis em va caure sobre les
fustes del paviment del pont i en tan mal moment que per entre les conjuntures va anar a
parar al fons del riu, sobre les pedres rodones, ja que a l’estiu, hi havia poca aigua.
D’allò em va sortir un rebec. Ja que sovint si perdia alguna cosa, esclatava a sanglots.
L’avi es va enrabiar perquè jo no callava i agafant-me per la mà, em feia seguir amb
dificultat, ja que no volia deixar el pont. Com allà al carrer es parlava Rosselló, vaig
sentir que unes veïnes deien, tot mirant-se a l’avi malament:
Dejà! No es pot deixar els minyons en els xicots, són uns malhumorosos.
A casa vaig continuar el rebec a causa del caramel, i l’avi deia:
No, no la voldré més amb mi. Tothom ens mirava del seu rebec.
L’endemà al matí, quan vaig aixecar-me per anar a col·legi, vaig trobar el meu gros
caramel sobre la tauleta, jo creia que foren els àngels que a la nit varen anar a buscar-lo
al fons del riu compadits dels meus plors. Però va ésser l’avi, que una altra vegada baixà
al fons del riu per buscar-me el dolç.
El bonic edifici a on vivíem, tenia una llarga tanca que voltava la placeta de les acàcies.
En els seus pals de ferro hi creixien unes plantes enfiladisses que tapaven la vista de la
carretera. En aquelles cúspides frondes, un dia, vaig tenir la passió d’amagar-hi el bastó
del senyor del primer pis, que havia deixat descuidat a la barana de l’escala. Ell, de
seguida va venir a preguntar-me si l’havia vist, jo pensava “per què m’ho diu a mi?
87
També hi ve al jardí la dona del camp que els hi porta els recuits, la bugadera, que cada
quinze dies ve a rentar-los la roba i la dona de la neteja, com tenia aquell senyor la
intuïció que havia estat jo?”. Quan va arribar l’hivern i totes les fulles de la planta
enfiladissa van caure, allà va aparèixer el bastó del senyor del primer pis, recte i bonic,
amb l’empunyadura de metall, entre els troncs retorçats de les branques seques.
Varen viure prop de dos anys en aquell bonic poble, per circumstàncies diverses
tornarem a Espanya. Quant els empleats dels transports tragueren tots els pobles per
portar-los al camió, en veure el pis buit, les parets nues i totes les pertinences nostres al
carrer, vaig sentir-me com despullada i una gran tristor m’ennuegà el cor. Quan dintre el
cotxe deixava aquell parc d’ombres de acàcies, i corríem per la carretera sobre el bonic
pont que s’anava perdent a la llunyania, sabia que amb ell perdia part de la meva
infantesa.
88
Quan anàvem de visitaQuan de petita vivia en aquell poble francès dels Pirineus, a vegades, els diumenges a la
tarda, anàvem amb l’avi de visita a ca els sogres d’un soci del meu pare.
Es deia Madame Vivién. Habitava un petit xalet molt bonic, en el barri dels que havien
anat a la Indoxina a fer fortuna, ja que havia sigut de l’imperi francès.
Madame Vivién, era una senyora de mitjana edat, molt cuidada. Ens rebia carinyosa i
deia a l’avi, amb la seva veu gutural de francesa:
Entrer meussieur. M’amuse que hagueu vingut a veurem. Passo tantes heures
sola. – Després es dirigia a mi.
Voilà, ma petite, ara vindrà la Nicole i podreu jugar.
La Nicole era la seva néta.
Ens assentàvem en el bonic menjador de mobles senyorials. Sobre el piano hi tenia
bibelots, figuretes i una copa alta de alabastre sobre la que hi descansaven coloms d’ales
obertes.
Com l’avi se l’escoltava molt atent ella es queixava de les seves amargures.
Ja ho dic jo. No ho veuré però tot anirà perdut. No quedarà res. El jove és un
esmalucat. La meva filla s’hi va voler casar, tant si com no. – Se li escapaven les
llàgrimes, que s’eixugava amb un mocador blanquíssim amb olor d’herbes de
lavanda.
No s’hi amoïni, Madame Vivién. – li deia l’avi. – la joventut és així. També és
bonic que s’enamorin.
Però de persones centrades! Si el meu marit hagués vist tot això! Mon Dieu!
Mon Dieu!
Recordo que el seu jove era guapo, elegant, tal com un artista de cinema. Es presentava
igual a un figurí. Cabell clenxinat i corbatí com era la moda. A vegades en el cafè on
89
feia el vermut, pujava sobre una taula llarga de mormol i es posava a ballar claqué,
imitant a Fred Astaire. Deixava a tothom bocabadat. Llavors comprenia les llàgrimes de
Madame Vivién, i així va succeir, tota l’herència i el negoci se’n va anar aigua avall. La
fàbrica, el capital, la finca i més n’hi hauria hagut. Aquell figurí clenxinat era soci amb
el meu pare en el negoci dels taps. Ell era l’amo de l’edifici de la fàbrica. L’altre soci
era el capitalista i el pare el varen admetre perquè coneixia molt bé el suro i els taps.
El ballarí quan festejava a la Caludette, la filla de Madame Vivién, molts diumenges li
faltava. Se n’anava a la ciutat propera a fer les seves disbauxes. Quan al ball les amigues
amb sorna li preguntaven pel seu xicot ella deia:
Passa balanç, té molta feina.
Elles reien, però no feia que la Claudette baixés el cap, ella tenia el xicot més guapo de
tot el poble.
En aquells dies de visita m’escoltava amb paciència els laments de la Madame Vivién,
mentre per la finestra mirava els dos elefants de mosaics de colors que adornaven el
petit replà de l’escala del jardí. Deia la Madame que els havia portat el seu marit d’un
viatge a la Indoxina. Em tenien tan obsessionada aquells petits elefants que jo també en
volia per casa meva.
La mare em mudava per anar de visita. Portava un vestit blanc de seda, de crep, amb
una capelina sobre l’espatlla i un barret rosa de ràfia calada amb una aleta que portava
dos floretes blau cels al damunt del front. Jo em sentia com una princesa i la Madame
em repetia que era molt bonica.
A mitja tarda va entrar la seva néta i dues amigues. Van dir-me si volia anar a jugar al
jardí. No hi vaig anar perquè m’agradava més escoltar la conversa dels grans.
Quan les nenes van tornar a entrar al menjador, la Madame digué:
Voilà, veniu, us donaré el regal que vaig comprar a la ciutat. – Anant cap al
bufet, tragué un preciós pastís de xocolata. Era una grossa gallina. El posà sobre
la taula i acostant-me’l a mi, me l'oferí joiosa. – Allez, ma petite, prend! Mange!
Mange!
90
Allò em semblà una aparició miraculosa. I com vaig entendre molt bé la invitació, vaig
rodejar el pastís amb els meus braços, pensant que aquella senyora era una benedicció i
que aquell pastís era tot per mi. Com no sabia prendre bé la mida de les coses i
recordant les observacions de la meva àvia de “guarda sempre per l’endemà” vaig
destapar la gallina i només vaig prendre el més petit que hi havia, una llaminadura lila,
color que em va quedar gravat per sempre al cervell. De seguida, la Madame, tragué la
gallina i li oferí a les nenes. D’una arpada, s’endugueren el cap, l’altra arrancà una ala i
així tot va anar desapareixent en un moment. Aquelles nenes no devien tenir una àvia
que els hi inculques guardar per l’endemà.
La Madame digué:
Voilà, ça va! – i s’endugué la plata buida.
Les nenes contentes van tornar a jugar al jardí. Jo em vaig quedar al menjador. Ja no em
semblava tan bonic, ni em varen interessar més les lamentacions de Madame Vivién, ni
els coloms d’alabastre sobre el piano ni els elefants de mosaic del jardí.
Al sortit, quan vàrem ser a la carretera, vaig tenir una reacció inesperada, em vaig tirar a
terra, entre crits i plors, rebolcant-me per la sorra de les voreres. L’avi s’espantà:
Què et passa ara? – em digué sorprès.
Jo no podia contestar. Emmaregada de la desaparició de la gallina.
Com va poder em va arrossegar fins al nostre pis. L’àvia enfadada, després la mare, que
també em va entrar a l’esvalot.
Què tens? Què et passa? – em preguntaven estranyats.
La gallina!! La gallina! – sanglotava.
Al final l’avi va dir que no em voldria mai més enlloc i que s’havien acabat les visites.
91
El burro i les cireresA la vora del riu, arran d’uns horts hi havia un cirerer curull de cireres. De lluny es veia
la vermellor pel damunt del mur de pedra seca que tancava la finca.
En Joanot se les mirava des de sota cada vegada que passava pel camí del riu entre els
esbarzers i el llistó. Volia fer-se un top de cireres però no hi arribava. Saltava, però era
inútil, s’acostava al mur i s’esgarrinxava. Tan a prop dels ulls i tan lluny dels dits.
Migdia, el sol roent i la calor es feia sentir. A en Joanot, li estrenyia la gola, se li
assecava per moments. Tan a prop com era el riu però ell encaparrat amb les cireres.
En Joanot tingué una pensada. Va anar a buscar el burro que tenia el seu pare.
A vegades, l’havia vist portar agafat amb una corda. Anava pels carrers empedrats del
petit poble rossellonès, al peu del Pirineu. Traginaven coves de raïms al temps de la
verema, semals de força pesants i voluminosa, saques i gra de patates en temps de les
collites i quintars de rocs quan hi havia algun enderroc.
Me’l mirava, el burro d’en Joanot. Puc dir que quasi me l’estimava. Era pacient,
capbaix, esporuguit per les garrotades de l’amo. No sé per què li pegaven. Ara penso
que seria per la seva inalterable condició social, com tanta gent desgraciada a qui els
toca rebre. El burro d'en Joanot, per no tenir res, no tenia ni nom. Era descolorit,
amb taques de diferents tons, cua-curt, orelles baixes, llagrimós, uns pèls mal pentinats
sobre el front. A vegades, els hi anava a acariciar i crec que ell, m’ho agraïa fent un
singlot plorós. No era bonic, ni sedós ni d’ulls d’atzabeja, com en Platero14, però me
l’estimava. Aquests animals que han ajudat tant a l’home que és sofert i pacient, no sé
per què no els hi han fet un homenatge. Moltes estàtues per savis, pensadors, filòsofs,
polítics que no han arreglat mai res. Els de baix, la gent pobra, d’una escala
social quasi com la del burro, no els hi toca del que hi ha a dalt, com les cireres
d’en Joanet. Ja seria moment, que l’home deixés de tant orgull i erigís alguna estàtua al
burro.
Doncs bé, en Joanot se’n va anar a buscar el pacífic animal a casa seva i se’l va
emportar al costat de la paret el cirerer.
14 Del conte de Juan Ramón Jiménez, Platero y yo.
92
Ell, molt espavilat per a aquest menester, d’una camada va pujar a dalt del burro. Ja
estava a prop de les cireres, tant vermelles, tant lluentes com de xarol que, ara sí que,
s’hi emplenava la boca de saliva, però en Joanot, que a vegades, encara que no ho
semblés, filosofava, va dir en veu alta i tot espantat “si algú que passés cridés: arri,
arr...i”. I com que el burro era molt obedient i admirable amic de l’home es va posar a
l’acte a córrer potes i ajudeu-me.
En Joanot petà de dents contra la paret i s’estaborní a terra entre la pols del camí i les
corrues de formiguetes. Les cireres seguien allà a dalt, indiferents, brillants i boniques,
per l’enveja d’altres caminants.
93
Girona AntigaDurant l’any 1942 vaig estudiar el batxiller a Girona. Els estudis d’aquell temps eren tan
diferents dels d’ara que sembla que ens separin més de cent cinquanta anys d’existència.
Girona era molt reduïda, no s’havia estès pels seus extrems com ha fet aquests últims
anys. Per l’estació dels autobusos, tot eren camps de blat i altres cereals. En aquell
sector del començament de la carretera de Barcelona era un descampat i sols hi havia
unes casernes militars.
El mercat tenia lloc al Carrer de la Plateria, uns bancs de fusta allargats eren els seients
de les pageses que venien a vendre les seves verdures i hortalisses. Allà ja hi havia la
llibreria de can Franquet on comprava els textos de batxiller. I la llibreria de can Geli.
La Rambla era el centre de trobada de la gent de la ciutat. Ara ja no sé a on s’han
desplaçat. Molt sovint hi havia una munió de joventut passejant per la rambla. Paral·lel
a ella seguia les Voltes, unes construccions eixatades i desiguals que devien servir per
refugi del mercat per quan plovia.
L’ajuntament estava ubicat al mateix lloc que ara. Davant hi ha també unes voltes que
tenien uns comerços que han canviat completament, només aguanta una cafeteria que
abans en dèiem la Granja, s’hi servia una estupenda xocolata amb nata, dit suís, que
encara persisteix.
El nostre institut de batxillerat, era al carrer de la Força, al cap de munt, prop de la
Catedral. Deien que havia estat un convent. Era un edifici batussó i vell, com eren molts
edificis oficials d’aquell temps. Anàvem separats nois i noies i aquest mètode a mi,
m’agradava molt. Sempre l’ambient masculí em cohibia.
El professor de matemàtiques era una eminència. Feia la classe ràpida, desflorant un
raig de x, z i y que formaven uns rius d’incògnites, jo no hi entenia res. Anava tan
ràpid... i així ho havia de fer, per compartir set cursos, distribuïts en una setmana, sols
els matins, en aules de quaranta alumnes. No preguntessis res, ja que no hi havia temps
de respondre, després de les demostracions de la pissarra i d’haver preguntat en alguna
alumna. Preníem apunts, la mà ens quedava tesa per la rapidesa que s’escrivia i
94
esborrava la pissarra. Les més solvents anaven a classes particulars. Jo m’espavilava
com podia.
El professor de filosofia era un bon jan, d’una bondat impossible per un professor,
davant d’aquelles eugues desbocades d’alumnes que es reien d’ell descaradament. Era
difícil captar les seves explicacions, per l’enrenou que armaven.
No t’hi preocupis d’escoltar! – cridava una – Aprovarà igual a tothom.
Comprovava que sols una mà de ferro sense pietat podia dominar les classes i fer que
els alumnes aprenguessin. No era vàlid allò, “deixeu que els nens vinguin a mi”. En
aquelles circumstàncies d’una munió d’assignatures molt dures, s’havia de tractar amb
duresa l’ensenyament, si no tot era un caos i enteníem que sense un gran esforç no
arribaríem enlloc.
Els catedràtics d’altres assignatures ens feien rendir molt.
El col·legi a on residia era d’un nivell mitjà, més aviat, senzill, situat a un costat de
l’alta escalinata de la catedral. La seva arquitectura era com la d’una casa gran, vulgar,
sense estil, amb uns grans balcons baixos i la portalada casell d’entrada dins d’un gran
porxo. El col·legi s’havia anat fent gran tot enganxant-se a altres cases formant un
conjunt desigual que acabava a la paret de la Catedral.
La nostra superiora prou ens deia que no fóssim presumides, que era un pecat, però ella
no podia dissimular el desfici que li produïa el convent del davant, a l’altra banda de
l’escalinata. Era un edifici molt bonic, de rajols de pedra, ben col·locats, amb finestres
emmarcades amb pedres que feien dibuix d’alfalsars moruns15. El cancell era formós, de
vidres glaçats, sabíem que a era un col·legi luxós. Allà hi anava l’elit de les senyoretes
de la ciutat, les mensualitats eren molt cares, també tenien els professors de més alt
nivell intel·lectual.
Ara – deia la nostra superiora – vindran a impartir classes uns professors de
Barcelona. Els col·legis els tenien per aclarir les assignatures difícils de les
alumnes que anaven a l’Institut. El nostre convent va ser sempre de segona
categoria.
15 Camps sembrats d’alfals.
95
La mare superiora prou ens feia sermons de la humilitat, prou ens aixafava el tupè de
cabells quan passava pel nostre costat si ens l’havíem fet massa enlairat, dient-nos:
No cal marcar el tupè! Fora presumir! Sigueu humils!
Però a ella la tenia ben capficada aquell convent ostentós de senyoretes d’alta societat
davant del nostre.
La catedral de Girona és famosa per ser l’única que té una nau central, la més gran de
totes les basíliques amb unes bovades d’arc que no s’aguanten amb cap columna, sols
per les parets del costat. No he vist amb tantes esglésies d’Europa, una escalinata com la
seva, sembla que vagis a pujar al cel. Una amiga de la colla deia:
No voldria casar-me en aquesta església. En cas de pujar aquesta escala, al
arribar a dalt em desmaiaria.
Girona té quatre rius: l’Onyar, que el travessa, el Ter, que la voreja, el Güell i el
Galligants. L’Onyar ensenyava molts anys abans tota una sèrie de casa maltretes i
ruïnoses com la rialla d’una vella desdentada. Es miraven al riu, sense reflex en aquelles
aigües tèrboles i fangoses. El pont de pedra és el més sòlid, va del Carrer Nou a la
Rambla. Té el Pont de Ferro tot armat i tancat pel sostre tot de barres de ferro. Un altre
pont, és singular, ja que és fet d’un sol arc, molt prim que l’aguanta
Girona a més de la senyora catedral té moltes altres esglésies:
És poble de capellans, de monges i de misses – deia la gent d’aquell temps.
Recordo que celebraren unes setmanes de missions. Semblà que un encanteri de tristesa
caigué sobre la ciutat. Tot ho condicionava les prèdiques dels pares jesuïtes a les
diferents esglésies. Nosaltres, les que residíem al Cor de Maria, ens tocava l’església de
Sant Fèlix. El predicador era convincent i s’emportava l’audiència cap allà on volia.
Sortíem meravellats. Cada dia donava un tema diferent i ja l’anunciava el dia abans.
Una tarda va ser dedicat a les monges. Varen tornar al convent entusiasmades, una
digué:
Ja ho ha dit el “padre”, “las monjas lo mejor de cada pueblo”.
Vaig entendre el perquè de l’entusiasme.
96
En una sessió que vam assistir va tocar el tema de les dones esgarriades, no va dir
aquelles paraules anteriors, però els hi parlà de Maria Magdalena i les va fer plorar a
totes. Veient aquell llagrimeig vaig pensar que també havia sabut arribar-los al cor.
Girona era també la ciutat de les processons, per Setmana Santa sortien “els passos”,
anaven sobre una taula de rodes, ja que eren molt feixucs. Així que quan venia de
baixada la feina era de retenir-los.
Tothom corria a la processó, com de tal manera que un capvespre vaig veure un pobre
home caigut a una cantonada, gemegant dèbilment, ningú va anar a auxiliar-lo, tenien
pressa per assistir a les passarel·les religioses.
L’endemà de la passarel·la religiosa, les voreres del Carrer de la Força relliscaven de
tanta cera escampada.
També se celebrava el Rosari de l’Aurora. Les internes del meu convent havíem
d’assistir-hi. A les cinc i mitja del matí ens llevàvem i anàvem a la processó, mig
adormides i badallant, per ordre de la mare superiora. Recorríem uns quants carrers
cantant el rosari. Les portes tancades i les finestres també, crec que els veïns ens
maleïen.
El centre d’esbarjo era la Rambla. Amb arbres a cada banda, a l’estiu feien ombra. Era
un bonic lloc per passejar i això ho feia molta gent. Sota les voltes eixatades, s’exhibien
aparadors de diferents botigues que alegraven l’ambient.
Recordo que al final de la Rambla, vingueren de la Plateria, hi havia una botiga molt
gran, una merceria, plena de capces a vessar, si hi anaves a demanar-ne una, et deien
molt amablement:
No en tenim cap, ara de moment.
Crec que les dues coses més boniques de Girona són la Catedral i la Devesa. La Devesa
és un bosc de plàtans, plantats a la sortida de la ciutat després de la plaça de Correus. És
un gran adornament i un pulmó d’oxigen.
97
Visites tètriquesQuan estava pensionista en el col·legi de les monges de la ciutat, els diumenges a les
tardes ens acompanyava una senyora a fer visites especials i que no fossin gens
temptadores ni perilloses de mals exemples i que ens donessin unes lliçons de les
dificultats de la vida.
Així que les tardes dominicals enfundades en els uniformes de festa amb el gran llaç de
seda al coll, blau marí i topats blancs, com els pintors romàntics del S. XIX, amb la
boina de feltre, portant l’agulla platejada del col·legi, anàvem a passeig a visitar els
llocs que la mare superiora hi havia designat abans.
Una tarda era al cementiri, l’altra al manicomi i l’altra a les Pedreres a seguir el Via
Cursis, ben esventades per la tramuntana que petava en aquelles roques altres. Aquests
tres llocs eren els punts neuràlgics pel nostre ambient. Després tornàvem a la ciutat quan
la gent anava al cinema. Llargues cues s’esperaven davant dels locals, ja que en aquell
temps remot no hi havia televisió ni gaires cotxes. Tot era reduït, limitat i centrista. La
gent s’havia de conformar amb el poc que hi havia. Migrava molt en quant el cinema.
Recordava les tardes festives, somiant en aquells locals que oferien històries de ficció.
Així doncs, quan tocava el cementiri, desfilàvem pels carrerons entre les tombes.
Ja és trista la vida – deia la senyora acompanyant, mirant-se els nínxols, els
noms, les fotos dels difunts, que semblaven imatges inadequades en un lloc de
descans.
Tardava a acabar el recorregut. El temps se’m feia etern i em pesava com les lloses dels
sepulcres. La senyora anava fent comentaris mentre els meus ulls buscaven la porta de
fugida.
Amb aquests imatges tornàvem al convent, entre la tristor freda de l’hivern, la boirina
que s’aixecava del riu i la bola vermella del Sol, enfrontant-se a l’horitzó per l’obertura
que descobria la ribera.
Nosaltres demanàvem a la superiora que les tardes festives ens deixés anar al cine dels
capellans, un centre a prop dels convents, però ella repetia:
98
No, de cap manera. El cine sempre pot llençar alguna imatge inadequada.
Així que els pares pogueren estar ben tranquils, que tenien les seves filles ben
guardades.
Quan tocava anar a passar el rosari a les Pedreres, sobre aquell cúmul de roques altes,
que bordejaven la part nord de la ciutat, a l’hivern hi tocava de fort la tramuntana, ens
quedaven ben esventades, mentre la senyora acompanyant desbrossava els misteris de
goig, de dolor o de glòria, segons tocava i nosaltres dèiem els pare nostres, els avé maria
o, repetíem les lletanies corresponents.
De tornada per la carretera solitària de plàtans alts, de branques despullades, trobàvem
alguna vegada els estudiants de seminari. Anaven de dos en dos, amb fila, conduits
també per un guia controlador. Les ràfegues de vent se’n emportaven els barrets dels
seminaristes i ells corrien a atrapar-los.
Una visita que em treia la son era la del manicomi.
Per què no ho canviem per un altre lloc? – deia una alumna.
De cap manera – contestava la carabina – No podem desobeir l’itinerari marcat
per la superiora. A més heu de conèixer totes les desgràcies de la vida, per agrair
a Déu Nostre Senyor la nostra sort..
Jo pensava si no seria millor que no haguessin enviat tantes desgràcies.
L’edifici d’aquell hospital s’havia construït molt apartat de la ciutat, entre camps de
cultius, sembrats de cereals. Alguna masia molt llunyana puntejava l’horitzó. En aquell
confí hi havia molta pau i silenci.
Dintre el jardí creixia un arbre centenari, de soca amplíssima, que dues persones amb els
braços oberts no podien abastar. Estenia les seves branques ombroses i colpides formant
un cercle amplíssim. Al seu davant s’obria el portal del convent de les monges
cuidadores i al voltant els pavellons dels malalts.
Alguns es passejaven pel jardí, amb aire absent i arrossegant els peus. Entre les mates
de baronies amb els seus lliris blaus aixafats, apareixien les cames d’ algú que romania
assegut.
99
Un noi alt i escamarlat, cantava pel camí.
Aunque vayas disfrasau’ te consco bacalau’.
Una dona un xic miop, eixarrancant les sabates, ens seguia allargant la mà i demanant
caramels.
Dom un camelu, dom un camelu.
Nosaltres no sabíem a on mirar. La guia ens feia passejar per aquells jardins oblidats a
on creixia algun avet.
Des d’un pavelló de porta tancada, pels barrots d’una petita obertura, sortien els ulls
desorbitats d’un malalt que el devien tenir aïllat.
En el fons del pati hi creixia un Palo Santo ofenós. Quan era la tardor, els rodons fruits
polposos de color carabassa sortien d’entre les fulles i molts de madurs eren a terra, sota
la seva ombra.
Una nena joveneta, tota descordada del vestit, es menjava a boca plena un caqui sucós.
No ens va ni mirar, sols tenia ulls per la fruita. A l’altra mà, en portava dos de mig
aixafats i amb els dits tots untats.
Quan marxàvem, en un racó del tancat per el reixat, un jove com una estàtua de pedra
mirava en direcció a la ciutat llunyana, potser entenent que allà hi havia la vida que ell
no podia viure ni gaudir.
Tornàvem al convent, després ens tocava hora santa. Resar i més resar. A continuació
berenàvem, seguidament a estudiar a una classe apartada, totes les lliçons que teníem
per la següent setmana.
Aquella classe estava construïda sobre un pont enganxat a l’edifici veí. Eren tots de
grosses pedres, ja que formaven la part antiga de la ciutat, al carrer de sota, també
empedrat, conduïa a un barri límit, el qual tenia una certa mala fama per ser habitat per
senyores bondadosament samaritanes. Allà hi anaven soldats i senyors que s’enfonsaven
els barrets i s’aixecaven el coll i solapes dels abrics.
100
Nosaltres anàvem estudiants per completar la nostra tasca i la vida seguia carrer avall
com la tasca que empeny a les persones.
101
La meva BotigaEra una botiga a on s’hi venia de tot, des d'una arengada fins a sacs d’ordi i civada. Tota
classe de queviures, llegums, vins i olis.
L’avi Martí la dirigia amb molta parsimònia. Era bondadós, pacient per al públic,
servicial i sempre atent.
Venien a comprar clients dels barris i els divendres, dia de mercat, molta pagesia.
Entre els compradors, venia una dona que vivia a un poble proper. Travessava tot el
poble, trobant diferents botigues pel camí, però ella no s’aturava enlloc, i arribava a Can
Martí, metòdicament i infal·lible. L’avi Martí li tenia molt agraït.
La dona es deia Teresa. Sempre polida, ben pentinada, de cabells blancs, partits amb
clenxa, recollits en un monyo rodó. Portava una manteleta negre a les espatlles i un
cistell de vímecs al braç, que sempre omplia del mateix.
Què hi posarem avui Teresa? – li deia l’avi, quan ja sabia el que demanaria.
Doncs sí Martí, com sempre. Tres onces de cafè, un quilo de mongetes del
ganxet, dues llaunes de sardines i una teula de xocolata. Ja sabeu, estic sola i per
la setmana ja en tinc prou. Ja tinc l’hort també.
Quan ho tenia tot servit, recollia el gènere, pagava calmosament i anava posant-ho tot al
cistell, per desesperació de les que estaven esperant que les despatxessin, seguidament
deia:
Martí, ara que hi penso, posa’m tres onces de cafè moll.
Ell agafava el pot del cafè, pesava tres onces i el molia.
Posem-hi, paperines ben fines, perquè el cafè és molt car.
Sempre usaven paperines fines, no havia de dir-ho, ja que les gruixudes eren pels
llegums, l’arròs i els fideus.
Mentre en Martí tombava el cafè a la paperina, ella deia:
102
Escura bé el calaix, Martí, que no m’hi quedi gens al fons, ja que ha de durar-me
tota la setmana.
Es tocava l’agulla que li enganxava la manteleta i seguia
Perquè Martí, ja ens coneixem de temps, eh
I tant Tresa, no de poc! – Reia el botiguer.
Jo, ja em coneixes. No ho sóc d’empipadora. Jo em conformo de tot.
I tant i tant – repetia el venedor que coneixia molt bé el seu ofici.
Si algú de nosaltres, volíem servir-la, ella deia:
No, no. No us compliqueu, ja esperaré a en Martí.
L’avi es tornava tot ufanós, afanyant-se per poder atendre la Teresa. Alguna vegada, la
Teresa, comprava un ciri per oferir-lo a l’altar de Santa Llúcia. A l’armari de la botiga,
hi penjaven ciris de totes mides.
La Teresa deia:
A veure Martí, despengem aquell del fons, aquell de mitja mida – i senyalava
amb el braç.
En Martí, pujava a una cadira per arribar-hi i tocant-lo – deia – aquest?
Sí, aquest – responia.
En Martí el baixava i el pesava, dient-li el preu.
Ai, no sé, Martí, em penso que no és aquest. A veure, baixa’m un altre, aquell – i
tornava a assenyalar un altre. Aquell de darrere – seguia tota dubtosa.
En Martí tornava a agafar la cadira i altre volta a dalt, despenjant ciris, pesant-los i
posant el preu, fins que ella en trobava un a la mida.
L’esposa d’en Martí li deia quan estaven sols.
103
Tant pujar i baixar! Et trencaràs una cama! Deixeu-me-la per mi a la Teresa, ja
l’espavilaré.
No, no, Mercè, que l’espantaries.
El divendres que ve, la despatxaré jo i no se’n parli més.
Ella ja ho intentava al següent mercat, però la Teresa, molt escorredissa, seia a la cadira,
deixant el cistell a terra, per veure que tenia molt tràfec, arreglant el marcador de farcell
i deia:
No, no es molesti senyora Mercè, despatxi, despatxi a la gent. Jo ja esperaré a en
Martí – i no hi havia res a fer, en Martí tornava a pujar a la cadira, cada vegada
que la Teresa volia un ciri.
Es venia carburo a quilos, ja preparat en paperines gruixudes, apartades perquè la forta
olor no es barregés amb el del menjar.
A la botiga, al fons, hi havia dues bótes grans, una de vi negre i l’altre de blanc. També
un petit tonal de vi dolç. En Martí també en despatxava a gots. Quan venia una clienta
aficionada al xarel·lo, seia a una cadira i deixava passar a la gent. A vegades tant
s’esperava, que una revolada s’aixecava i deia:
Punyeta Martí! Posa’m un got de garnatxa, no n'ha de fer res ningú, de si bec o
no bec.
En Martí li posava ràpidament el got de vi, tot dient.
Disculpeu, la Quimeta té set.
Allà s’hi formava un bon caliu de clientela i alguna que bevia de tant en tant un bon got
de vi dolç. Eren hores de treball, d’agilitat, despatxant pastilles de xocolata, omplin
paperines de fideus i arròs, servin cigrons i mongetes i oli del petit aparell que bombava
el líquid d’or.
A una clienta li deien la Maria Farmàcia. Jo preguntava a l’avi Martí, si era el seu
cognom.
104
No. Li diuen així perquè a casa seva té dos portals que vénen d’una botiga de
productes mèdics, i varen anar a parar a casa seva, per haver-les tret d’unes
deixalleries.
Al principi de conèixer-la, quan venia a comprar sempre esperava una hora baixa de
clientela, i es quedava a enraonar amb l’avi, ja que li agradava molt fer discursos i l’avi
se l’escoltava pacientment com feia amb tothom.
Jo quedava admirada, perquè s’explicava molt bé, tant de política com d’algun fet social
que havia succeït de poc. Estava al cas de tot. Xocava una dona, que tocava diferents
temes, una intel·lectual, entre, les demès que sols parlàvem d’arròs i fideus, de lo car
que estava tot, i es preocupaven si havien arribat les mongetes del ganxet.
Quan la Maria se’n anava, quedant ben descansada del fet que en Martí se l’escoltés, jo
deia a l’avi:
Quina dona tan sàvia!
No sap llegir, ni escriure – em contestava l’avi.
Jo sorpresa me’l mirava consternada.
No. No sap llegir. Tot això que diu ho ha sentit, perquè neteja en el cafè dels
senyors i ells saben l’interès que té en saber-ho tot. No els estranya, ells van
xerrar i ella netejant a la cuina, oberta al cafè. Bé hi havia un tipus ben
significatiu a la nostra botiga.
Entre els clients, venia un senyor, que era un pagès senyor. Portava un cabàs molt gros.
Era simpàtic, d’un enraonar molt curat, tocava molts temes mentre nosaltres ateníem als
clients. S’asseia prop d’unes lleixes, curulles de llaunes de sardines, deixava el cabàs a
terra i obria un discurs dient:
Eh Martí! Que et sembla el que deia ahir “La Vanguardia”? Ja que era client
d’aquest diari i a casa també. Li agradava comentar de política. Ell parlava tot
sol amb veu alta, mentre nosaltres despatxàvem i els altres compraven. Quan li
tocava la tanda de ser atès, esperava sempre a en Martí, es feia venir bé la
jugada.
105
L’àvia Mercè, que era més llesta que un esquirol, el va calar, i un dia que en Martí ja li
havia despatxat tot, la Mercè va fer un vol rodó. Es plantà davant d’ell i de tota la seva
mercaderia comprada i diu en Martí:
Corre, vés a buscar dues paperines de carburo per l’Enriqueta dels Metges, que
espera. Jo ja passaré comptes amb el senyor Albert d’Empordà.
El senyor Albert i en Martí es varen quedar sorpresos, però ella ràpidament agafà paper
i llapis i fa la llista de tot el que havia comprat el senyor, que ho tenia sobre el taulell, i
com aquell que no diu res, li digué:
Li conto senyor Albert, les dues llaunes de sardines i les dues pastilles de sabó
que s’ha posat al cabàs, i que s’ha servit vostè mateix.
El senyor Albert quedà vermell com un tomàquet.
Ai! M’he distret, senyora Mercè.
Ja ho crec! Senyor Albert – contestava la botiguera – No passa res.
Des d’aquella feta, el senyor Albert no va tornar a comprar a can Martí i aquest digué a
la Mercè:
– Veus, l’has espantat!.
– No et fot– contestava enrabiada- a veure a on arribem! Clients com aquest ben
lluny!
Passaven els dies i a cada època es venien uns productes de temporada. A la Quaresma
molta feina, sucre, matafaluga i celiandre pels bunyols.
Hi havia moltes clientes andaluses, que coïen “pestiños” i “torrijas”. A vegades ens en
portaven perquè coneguéssim els seus menjars.
Cada mes, baixaven llenyateres, i gent de muntanya a proveir de cansalada, botifarres,
mongetes i carburo.
Era gent senzilla, treballadora i una mica sorruts.
106
Venia un home que a vegades enraonava bastant, potser per escombrar la soledat de
tants dies a la muntanya. Tenia un fill, que com ell treballava al bosc fent carbó. Hi
havia un petit hort, prop de casa seca i deia a en Martí.
– No ens fotrem pas mai de gana, amb el fill. Ja li dic jo al noi, no deixis mai la
terra, ni el bosc, sempre se’n treu alguna cosa. A la vila no hi creixen pas les
patates a les “ceres”16.
– Que ho diguis – deia en Martí – ja ho penses bé!
– A mi mai no m’ha faltat res, ni una dona. També l’he trobada. Em vaig casar i
les vaig portar allà dalt. Ja li dic jo al noi, busca’t una dona.
A vegades parava d’enraonar i es passava la mà per sota el nas, fregant-se les gotes que
li vessaven.
– Un no s’ha d’acovardir davant d’una dona! – I al dir-ho eixamplava el pit.
– Es planta cara i endavant. Ja li dic jo al noi: Busca’t una dona i porta-la aquí dalt
– referint-se a la muntanya – Ja fangaré un tros més d’hort, plantaré cols i
patates i no ens fotrem pas de gana. –Ho deia tot optimista de saber que la terra,
sempre responia.
Les botigues d’aquell temps, eren per uns moments reunió de veïns a on, algunes dones,
donaven consells casolans per curar constipats, un mal de ventre o una indisposició. No
s’anava tan freqüent al metge. Recordo els remeis de la meva àvia a base d’herbes i
caldos de ceba.
16 Voreres.
107
Una nena marcadaLa Sílvia era una nena mística. Un núvol de tristesa voltava sempre pels seus ulls.
L’àvia li deia:
Dona, somriu una mica. T’he vist entre les amigues i sembles una ànima en
pena.
No tenia gaire salut, sempre es quedava encallada. No podia seguir al seu grup en el pati
del col·legi que saltaven i corrien desaforadament. Quan jugaven a files d’enemics,
arrancant-se mútuament les nenes de cada fila, una li deia:
No et volem, perquè no tens força, vés-te’n d’aquí.
Ella tristona se'n anava cap a una paret on el Sol escalfava les pedres. Allà s’arrimava a
la companyia dels rocs.
Pensava que quan seria gran, tot canviaria. Trobaria tolerància i acceptació, que les
persones creixien amb bondat i la societat que l’esperava no podia ser d’aquella manera.
Però, innocent, no comprenia que aquelles nenes, eren els alevins de les futures
barracudes que ho devorarien tot.
Quan era petita la seva mare llogava una mainadera perquè la cuidés i la portés a
passejar els diumenges a la tarda. La mainadera era molt joveneta i un cop a casa seva
se l’emportava amb la colla a fer malifetes.
Anaven a la via del tren a posar agulles de cap als rails. Així quan passava la
locomotora els aixafava. Després les recollien tot rient. La Sílvia tenia pànic al tren i
l'obligaven a estar amb elles, quan es posaven arran del ferrocarril, que llençava fum i
guspires. Elles es feien un tip de riure. Si la mare hagués vist com tenia de ben cuidada a
la seva filla!
Altres tardes, corrien per sobre unes parts baixes que donaven als grans safarejos de la
sínia, plens d’aigua, a on entre setmana anaven a rentar les dones. La Sílvia es marejava
en veure tanta aigua i ràpida saltava a terra.
108
Has perdut! Has perdut! – li deia la mainadera mentre ella i les altres seguien per
les parets, completant tot el recorregut.
Cansades, quan tornaven a casa de la mainadera, li donava el seu berenar, que la mare li
hi havia preparat, encara que ja se li havia menjat la meitat. Després, ella, tenia set, i la
mainadera agafava un got i per no anar al canti, prenia aigua d’un cossi ple de llot de
verdet.
Per què li dónes això? – li deia una companya.
És molt bona – replicava amb tota frescor – És aigua de pluja.
En passar un temps, el pare es va morir i la Sílvia quedar encara més espantada i trista.
Els seus ulls s’ennuvolaran més, ja no podia esbossar cap més somriure quan la seva
àvia li demanava. Tornà al col·legi i seguia la seva rutina de sempre. En el pati, en els
jocs, tampoc la volien, com també algunes d’altres quedaven excloses, aquestes es
reunien entre ells mirant com les altres es divertien. No comprenia que en tota societat
d’éssers vivents sempre hi ha els capitostos, que procuren dominar per fer-se amos del
cotarro. Com els micos de la selva, que a mossegades i urpades entren a ser els amos
del grup. Si n’hi ha algun d’esguerrat o falta de vitalitat, queda exclòs completament i
ha de raure sol i fastiguejat.
Un dia en el pati, una nena de les matones se li acostà i no tenint prou de no voler-la li
digué:
Jo tinc una cosa que tu mai més tindràs.
La Sílvia aixecà el cap sorpresa.
Sí – li digué amb tota expressió feridora – El pare.
La Sílvia es posà a plorar i ella se n'anà a jugar a corda, indiferent i deslligada com
saben fer la mainada.
La vida va seguir i amb el temps comprovaria que li tocaria viure tot allò que ja
coneixia.
109
Viatge a NoruegaVam aterrar a Oslo. Aquesta capital, com totes les ciutats que vam visitar, no són tan
poblades ni festives com les del sud d’Europa. Sembla que hi falti gent. No tenen
edificis importants, tots són d’una arquitectura senzilla. A Oslo destaca l’Ajuntament,
de façana pintada, gran i aparatós. La catedral sembla un edifici vell, arraconada a una
altra part de la Badia.
Recorreguérem el museu dels víkings. Guarden unes grans embarcacions fetes de pals i
fustes, obres admirables de segles enrere, amb les que els víkings recorregueren els
mars del nord i entraren a l’Atlàntic. Arribaren a les illes britàniques, al nord i oest de
França, baixaren fins a les costes cantàbriques i gallegues d’Espanya. Segons la història,
es diu, si varen travessar l’Atlàntic Nord i arribaren a les costes Orientals de nord
Amèrica, abans que Colon descobrís Amèrica per la part del Carib.
En el nostre viatge vam seguir per carretera, tot bordejant la costa, cap al centre del país
i després cap al nord.
Inicialment visitarem el sud, Kristiansun, primera capital de Noruega, avançarem cap a
Stavanger, que té un gran fiord, Bergen, Alsund, d’un fiord de quilòmetres i quilòmetres
cap a l’interior, entre barrancs profunds, oberts a les altres muntanyes. Trondheim,
aquesta ciutat la vaig trobar diferent de totes les altres, té com una pàtina medieval. La
seva catedral és petita. Hi ha un friso de relleu de pedra fosca que mostra figueres amb
diferents posicions, com parlant de costums d’aquella època.
Allà ho vaig trobar tot petit. Només són grandiosos els fiords i les muntanyes. Els fiords
com llengües de gegant que entren dintre les muntanyes i es perden quilòmetres endins.
La naturalesa allà és supèrbia. La gran columna vertebral dels Alps Escandinaus, on es
formen petits valls i a on de tant en tant, apareix algun poblet, la carretera segueix la
costa, cap al nord i des d’ella, contemplarem la preciositat de la seva geografia. Aquest
va ser un viatge tot naturalesa.
Vàrem passar per la zona anomenada el país dels trols. Aquests són sers imaginaris que
surten als contes dels nens petits per fer-los por o per presentar-los un món de somnis,
com aquí són famosos els contes de la Ventafocs, la caputxeta vermella, la Blancaneu, i
110
d’altres. En els infants se’ls hi dóna contes que els hi desperti la imaginació, que
estiguin contents i deixin de molestar.
La carretera bordeja els immensos boscos escandinaus, atapeïts d’avets, arces, oms, i
bedolls. La llegenda diu que allà hi viuen uns trols, sers nans, lletjos com un pecat, amb
cues llargues i orelles voluminoses, mai ningú n’ha vist cap però asseguren que
existeixen i tenen espantada a les mainades d’aquelles latituds.
Nosaltres també en vam comprar una d’aquelles figuretes en una parada turística
d’alguna ciutat. Ara la tinc a casa com a decoració i cada vegada que trec la pols dels
mobles em mira fent llengots i penso en els seus bonics boscos on tenen l'habitatge.
El guia ens explicava que molt a l’interior de les extenses boscúries mai ningú hi havia
anat, ja que probablement es perdria. Això feia que aquells indrets fossin
extremadament misteriosos i el pensament corria per saber que estranyava per allà
dintre. La fauna eren cérvols, alces, martes i erminis, de pells precioses i també ossos,
aquest simpàtic ser, que sembla per masegar i llavors ens lliure una mossegada.
Entre les arbredes apareixia algun riu, on veieren algun home que passejava
tranquil·lament. En les seves aigües abunden les truites, els salmons, les perques i els
lluços.
Vam recórrer quilòmetres i quilòmetres, el bus bordejava els boscos i jo contemplava
aquella meravella d’arbres. Com el viatge es feia llarg la gent de l’excursió dormitava
en els seus seients, gronxats pel vaivé del cotxe, però jo, no tancava mai els ulls, no en
tenia mai prou d’assaborir tanta bellesa.
Després de moltes hores el paisatge canvià, entrarem a una zona en què els boscos
desapareixeran i vingueren les altres muntanyes, rocoses, cobertes de vegetació nana,
que s’enfilaven cap al cel i a les seves entranyes hi entrava el mar formant els llargs
fiords que es perdien en la llunyania.
Teníem el mar a l’esquerra, grans onades a vegades cobrien la carretera, deixaven
abandonats una munió de peixos en el seu asfalt. Les criatures saltaven, patien i
deliraven per tornar a l’aigua, però l’ona havia reculat i ells mostraven les seves
escames platejades al sol fins que morien. Aquells mars tenen una gran riquesa en
pesca.
111
Algunes vegades deixàvem el cotxe i embarcaven per navegar pels fiords. Entre altres,
entràvem en el d’Alesun, que és un dels de més allargada. Fora d'això tots s’assemblen.
Els poblets que creixen a les seves estretes valls la gent fa servir vaixells per comunicar-
se entre ells, així doncs, veus mainada amb les seves bosses de vidre que van cap a
col·legi, o gent gran que amb els seus productes van al mercat.
En el trajecte d’aquestes excursions marítimes, com ja ens havien avisat, portàvem
impermeable o trossos de plàstic per cobrir-nos les espatlles. L’aire era molt humit,
semblava que plovia suaument, com un ciri-miri, la cara ens quedava humida, sempre
entre altes muntanyes rocoses, a vegades estretes com un sisme.
A Trondheim vam aturar-nos unes hores per visitar la ciutat. Després seguirem cap al
nord. Arribarem a uns tres-cents quilòmetres del cercle polar Àrtic, després ens en
tornarem cap al sud, mentre un reduït grup continuaren amb un altre cotxe fins al
Kapnor, la punta més llunyana d’Europa, encara que d’allà al pol hi ha uns milers de
quilòmetres. Ens explicaren que les persones que arriben al cap els hi entreguen un
diploma que acredita que han visitat aquella zona llunyana.
Els terrenys àrtics són ocupats pels esquimals Samir. Viuen dos-cents remats de rens.
Són canviants, com es desmunten les seves tendes, buscant les herbes pels seus ramats.
En l'actualitat envien els seus infants cap al sud, en els col·legis de les poblacions i a
l’estiu tornen amb els pares per ajudar-los. Cada vegada es perd més la vida dels
Samirs. El jovent, havent conegut la ciutat i les comunitats, no volen continuar la vida
dels seus pares.
Noruega és una monarquia constitucional, tolerant i oberta. Té un nivell de vida molt
alt. No es compren que també tingui un alt incident de suïcidis. La seva història va estar
unida a Suècia fins que es va independitzar, no fa molts anys. La seva bandera és
vermella amb dues línies blaves que es creuen. El territori és llarg i estret fins a arribar
al cap Nord.
Visitarem el parc de Vigeland. És a l’aire lliure com un passeig d’Oslo, que va pujant i
baixant escales curtes de pedra on contemples les escenes de la vida de figures nues que
certifiquen la vida íntima de les persones i les seves relacions. És un parc obert a la vida
que demostra com de tolerants són la gent del nord.
112
Viatge a Rússia, MoscouVam agafar l’avió a l’aeroport de Barcelona. Per un mal entès, de poc que ens quedem a
terra. Eren les sis de la tarda d’un dia de les darreries de setembre. L’avió allà parat, la
gent ja havia pujat i nosaltres amb la guia no ens permetien agafar el vol. La
responsable de l’avió no permetia a la nostra guia que pugéssim les escales. La nostra
acompanyant amb el seu anglès, la va increpar i al final, pujàrem. Un cop a dins vam
entendre que hi havia hagut una confusió, no sé de qui era la falta. El resultat és que les
safates ens van anar col·locant allà on pogueren i a nosaltres, ens va tocar darrere de la
cabina dels pilots. Sota els nostres seients hi havia una profusió de botelles de licor, que
a vegades, corrien d’un costat a l’altre. Devien haver carregat a Espanya. Amb la meva
germana ens vam mirar com dient-nos si estàvem segures en mans d’aquells senyors
que eren tan propicis al copeig.
Després de més de quatre hores de vol i ja nit, arribàrem a Moscou. L’aeroport atapeït
de gent, es varen fer els tràmits corresponents, recollirem els equipatges i un guia, ens
acompanyà a un hotel. L’hotel era un edifici molt gran, en el que t’hi perdies. El hall era
ple de botigues de regals, de robes, de sabates, de nines de fusta, les famoses
matriosques russes.
El matí esmorzàvem amb molt Kefir, boníssim, amarat de sucre, en podíem menjar tant
com volíem. En els àpats abundaven les llonzes de porc i les sopes de ceba. En els pisos
dels dormitoris ens hi vam perdre. Per tornar al menjador, com no ens enteníem amb
ningú, vaig agafar pel braç a una cambrera i me la vaig endur a l’ascensor. Amb gestos
li vaig dir que marqués a baix. Em va entendre i ens acompanyà fins a platea a on
volíem anar.
Moscou és una ciutat molt interessant, pels seus edificis i les seves esglésies. Tot ella és
un monument d’arquitectura. Junt amb Sant Petersburg, són les ciutats més
meravelloses que he visitat. Són una joia.
La plaça Roja de Moscou és grandiosa. Rectangular, allargada. Roja vol dir bonica. Allà
s’aixeca el Kremlin, Kremlin significa fortalesa. A moltes ciutats russes tenen un
Kremlin.
113
El de la plaça de Moscou, és molt gran, de forma triangular. Dintre hi ha una petita
ciutat. El formós palau dels Tsars, seguit d’una reixa daurada esplendorosa. Aquests
ferros que tanquen jardins i s’allarguen per quilòmetres són una poesia de la decoració.
El kremlin hi ha divuit torres amb diferents noms: la torre de Sant Nicolàs, prop del
museu de la història, la del Salvador, que té la porta d’entrada i el rellotge. És el quart
que s’hi ha instal·lat. El mecanisme de la seva rellotgeria pesa aproximadament vint-i-
cinc tones. Cada quinze minuts sonen unes campanetes melodioses. I cada hora se
senten els cops retombants de la campana gran. Altres torres, com la de l’Aigua, el seu
nom és degut que allà s’hi va instal·lar un aqüeducte per reglar els jardins del kremlin.
La Torre de Rabat, de l’Arsenal, i altres.
Dintre del Kremlin hi ha les esglésies de l’Assumpció i de l’Anunciació. Les parts sud
de les seves muralles donen al riu Moscòvia. L’església de l’Assumpció és com una
fortalesa, de parets altes i grosses pedres amb quatre grans cúpules de bulbs daurats, tan
particulars a les esglésies eslaves de l’Orient d’Europa. Les de l’Anunciació són més
esveltes. Té sis torres i una d’elles més alta i grossa com si fos la dominant. En el
recinte del Kremlin, a sobre, la massa enorme de la campana de la Sabina i el canó del
Tsar. Hi ha un edifici molt gran, ja que allà tot és gran, és la nova seu del govern, el
soviet suprem, és recent, completament nou i desdiu de les precioses construccions del
segle passat.
A la gran Plaça Roja, l’església de Sant Basili destaca pels seus colors, únic en el món,
pel que fa a la seva arquitectura. Adornada de rajols envernissats de colors, mosaics,
dibuixos geomètrics, filigranes decoratives fetes de rajoles pintades. Sant Basili no té
una façana determinada, sinó que és un conjunt per ser mirat en rodó. Al principi hi van
ser diverses esglésies de fusta. A cada victòria contra les tribus enemigues de Moscou
s’hi plantava un nou recinte religiós per donar gràcies. Els freqüents incendis, cremaven
les esglésies fins que els Tsars menaran que fossin construïdes amb pedres. Sant Basili
va ser construïda sobre el sepulcre de Basil, un pidolaire alien i visionari que va agafar
fama a Moscou, era molt conegut. En total, són vuit esglésies adossades formant un sol
bloc multicolor, molt treballat per la part exterior. Sant Basili durant alguns segles va
ser l’església més famosa de Moscou i l'oficial. Després es construïren moltes altres,
quasi totes amb les seves cúpules de bulbs daurats, en particular, al final del segle XVII,
principis del XVIII. Rússia, oficialment era una gran nació religiosa en temps dels tsars.
El cap de la gran religió ortodoxa era el gran Copo, en completa connexió amb el tro.
114
La plaça Roja és una plaça de colors. El museu de la història un edifici preciós de
vermell terrós, com de xocolata, aquest sí que té façana, amb quatre cúpules baixes,
totes de blanc, dues de mitjanes i dues molt altes, i un taulat al fons també blanc. Les
torres no són bulbs, sinó campanars amb punta. Al costat té la porta de la resurrecció
amb la capella d’una icona de la Verge. A prop, hi ha l'església de la Nostra Senyora de
Kazan, vermella i blanca, plena d’arcs amb punta, molt populars en el dibuix rus. És
petita, en comparació amb els grans temples que té la ciutat, amb la imatge de la verge
de Kazan a la porta frontal.
Els magatzems Gunn, són estatals i ocupen una extensió llarguíssima al davant del
Kremlin. L’edifici és majestuós amb un sense fi de finestres i pòrtics, treballats amb
filigranes de pedra, totes aquestes meravelles et deixen astorat.
Vam recórrer diferents carrers de la ciutat per veure més meravelles. Passejarem pel
carrer Razin, una via important de Moscou i en un carreró pròxim aparegué la preciosa
església de Nikitniki (de nostre senyora de Geòrgia). Va ser construïda al S. XVII, amb
els diners d’un ric mercader que es deia Nickit-nickov en el pati de la seva finca. Era
tanta la riquesa del mercader, que a vegades deixava diners al tsar. L’església és una
coqueria, petitona, plena d’arcs amb punta, amb finestres de petites columnes i petxines.
Quatre torres desiguals coronades de grossos bulbs verds. Les parets i els arcs pintades
amb vermell torrat i blanc.
Visitarem diferents establiments, i per tot, les portes eren obertes i safates de caviar i
boca pels visitants.
Un dia ens portaren a la seu de l’església Ortodoxa, seria com aquí el Vaticà, però no
era cap ciutat, sinó un recinte immens que t’hi perdies, entre plantes, arbres, esglésies,
jardins i l’interminable edifici dels pobles, dels estudiants per clergue, i les altes
autoritats religioses. Eren molts els camins que conduïen a les portes de les seves parets.
Hi havia pidolaries, dones que resaven agenollades, monjos que portaven capelletes
penjades al coll, tota una munió de gent vinguda de no sé on, a visitar aquell lloc sant.
Dintre també hi havia construccions boniques, totes amb el seu segell eslau de daurats i
adornaments amb pedra treballada. Vaig voler assistir a una missa ortodoxa, dintre
d’una església que hi havia celebració. S’hi entrava per una porta de vidres com una
casa vulgar de la nostra terra. Dins era ple de gent, el que em confirmà que el poble rus
era en general devot i creient, encara que hagués sofert un trasbals tan gros com la
115
Revolució de 1917. A l’església no hi havia cadires, la gent estava dreta, entre càntics i
oracions, va passar molt de temps, vaig comprendre que les funcions religioses duraven
molt. Me’n vaig anar, sense assabentar-me de res, el que devia ser l’altar era un retaule
de frisos daurats i icones. No hi havia estàtues però sí moltes pintures bizantines.
A la tornada cap a Moscou, l’autobús es va parar a un pas de nivell, travessà un tren i el
guia digué:
És el tren siberià!
El cor em va fer un salt i em vaig aixecar per veure’l bé.
El tren siberià! – vaig exclamar.
Alguna van aixecar el cap, mirant-me com si fos beneita.
Vaig callar, però estava molt contenta d’haver vist aquell tren que sortia de Moscou
després de travessar la Rússia Europea seguiria durant vuit dies la Sibèria fins a
Vladivostok, un port davant les illes nord del Japó. Sempre havia somiat poder fer
aquell viatge. Conèixer les terres siberianes, els seus pobles i les llargues hores de
quilòmetres sense res, només l’horitzó i el cel.
Abans d’entrar a Moscou ens pararem en una tasca, la porta era doble, segurament per
guardar-se del fred a l’hivern. Després de la primera de vidres i fusta hi havia un espai,
com un petit corredor, i després venia la segona.
A dins vam prendre cafè amb llet, i hi havia unes quantes persones, també un gat sota
una taula, vaig acostar-me i volia fer-li una carícia, i va fugir espantat, com fan els
mateixos gats d’Espanya.
Tornarem a Moscou. A la Plaça Roja, visitarem la tomba Lenin, fundador del
comunisme a Rússia, és un gran mausoleu rectangular, sobri, arramblat a la paret del
Kremlin. A dintre vam baixar unes escales fins al fèretre embalsamat. Érem una colla de
turistes, en silenci i disciplinats, anàvem caminant en fila, alguns soldats armats, tibats i
hieràtics feien guàrdia. Jo, com que sempre tinc quelcom de despistada, vaig abocar-me
a la barana per veure més bé el cadàver, immediatament, se m’acostà un soldat, arma al
braç, amb cara de pocs amics i em diu unes paraules intel·ligibles i em mostra la fila
116
dels visitants. Vaig tornar al meu lloc, espantada. Ja em veia detinguda i cap al
Lubianka, per ser interrogada pels seguidors d’Andropov.
Arribarem a una gran plaça a on hi ha una senzilla església, on celebren molts
casaments. És tradicional fer-los allà, en particular la gent senzilla. Hi apareix una
ramblera llarguíssima d’estàtues de cavalls sostinguts a les potes del darrere i aixecant
abraonats les davanteres amb les crins a l’aire. Són unes figures captivadores, que de
nits s’encenen de vermell, fent llum, a una avinguda amplíssima que li dóna un aspecte
únic.
Visitarem un museu subterrani, una fossa circular molt gran, les escales i parets de
marbre impol·lut. Tot il·luminat per llànties de cristall, era un homenatge als soldats
russos que lluitaren contra la invasió alemanya. Varen morir més de 100 milions de
l’exèrcit i 20 milions de civils. Figures de soldat de mida natural apareixen talment com
si estiguessin en batalla, els ulls desorbitats, baioneta calada, matant i morint, sota els
reflexos de les explosions dels canons i el fum de la tempesta, la sang tacava la terra.
Eren unes escenes grandioses que feien avorrir les guerres de tot cor.
El metropolità de Moscou és una obra gegantina, no es pot deixar de visitar-lo. Cada
estació canvia de decorat i de material de construcció. Allà hi ha els bustos de les
celebritats russes, polítics, escriptors, pintors, filòsofs, militars i altres. Crec que és el
més gran i valuós d’Europa.
Moscou té moltes esglésies de cúpules daurades en forma de bulbs, també en té amb
campanars piramidals, tots amb el seu segell eslau, completament diferents dels
d’Europa, encara que algunes esglésies importants i palaus, varen ser dirigides per
arquitectes italians.
A les places i jardins amb estàtues i busts, commemoren i donen homenatge entre altres
als seus grans escriptors. Puskin, que morí en un duel contra un militar que ofengué el
seu honor, Gorki, que nasqué a Nidgi-Nogorov. El gran dramaturg Chegov, autor de
contes, obres de teatre i novel·les traduïdes a quasi totes les llengües.
Rússia té tresors arquitectònics meravellosos i escriptors únics en el món.
117
Viatge a Rússia. Sant PetersburgEl viatge de Moscou a Sant Petersburg, el vam fer amb tren. Com era un viatge de
classe turista, el férem de nit, cosa que em va saber molt de greu, ja que volia veure el
paisatge de la terra russa, durant les tretze hores que durà aproximadament. Així que en
comptes de dormir, em vaig passejar tota la nit pel corredor dels vagons, arrimant-me
als vidres per observar a l’exterior. Tot era fosc, no es distingia res. De tant en tant, molt
separats, apareixia la llum esmorteïda d’alguna estació. Pujarem al tren a les sis de la
tarda i arribarem a Sant Petersburg cap a les 7 del matí. Durant el trajecte, ens donaren
sopar, després entrepans, galetes i begudes per a la nit. Varen ser molt esplèndids. En
començar el viatge, la guia ens digué, que a vegades el tren era assaltat per bandolers.
Bona cosa ens va dir. Crec que ho va fer, per anar-nos-hi acostumant. Això era degut a
la llibertat que s’anava instal·lant en aquell país. El temps de la dictadura, ens digueren
que hi havia més seguretat.
Quan es varen dissipar les ombres i aparegué la primera terra dels voltants de Sant
Petersburg, tot eren horts de cols i mongeteres seques, arrapades a unes canyes tortes o
caigudes, per ser fi de temporada. O sigui, els mateixos horts de quan arribes prop de
Barcelona. Vaig pensar que a la gent, els separa ben poca cosa, llàstima de l’idioma.
Quan arribarem, passarem, conduits per l’autobús, a un hotel molt gran, com el de
Moscou aproximadament.
Sant Petersburg, també és molt interessant, una ciutat digna de ser visitada, com una de
les més boniques d’Europa.
El palau d’hivern és un superb exemplar del S. XVIII, construït per l’arquitecte
Rastrelli, té dos quilòmetres d’allargada. Té una infinitat de portes i finestres, adornades
de columnes, rematades amb volutes de pedres i adornaments. Pintat de color blau cel i
blanc, dóna una sensació magnífica de pau i d’unitat. Va ser ocupat pel Tsar Pedro III,
després per Alexander I. Segons explica la història, les primeres esglésies russes foren
de fusta i troncs, igual els primers senzills palaus, però a causa dels freqüents incendis,
el tsar decretà que s’havien d’edificar amb pedres, així que tots els habitants de Sant
Petersburg portaven les pedres per fer els seus edificis.
118
Aquesta ciutat va ser obra de Pedro I, el Gran. La va fer construir entre moltes illes i
pantans del riu Neva, el nord de Rússia, en el mar Bàltic, per tenir sortida al mar, ja que
sent tan gran la seva nació, sols la tenia pel sud en el mar Negre. També va voler fer
fortificacions de guerra davant de Suècia, que sempre va ser una enemiga invasora,
juntament amb Polònia. Així que a Moscou hi ha el monument Minent, i el seu
company, un príncep, que lluitaren contra la invasió dels suecs i polonesos. A Sant
Petersburg hi ha la magnífica estàtua de Pedro I, el Tsar fundador. Les primeres
construccions a Sant Petersburg, foren les fortificacions de Pedro i Pablo, més tard,
esglésies. Allà hi són enterrats alguns Tsars. En últims temps guarden les despulles de
Nicolàs II i la seva família dels Romanov, assassinats a Ekaterinburg per ordre dels
soviets comunistes, en la sublevació de l’any 1917. Aquestes fortificacions dels primers
temps eren presons terribles. Allà hi estigué confinat Dostoibesky, per finalitats
polítiques, condemnat a mort, però al final se l'hi commutà la pena per l’exili a Sibèria,
a on va escriure “La casa de los muertos”. Explicava el guia que d’aquelles presons, en
temps passats, tiraven els presoners vius lligats al fons del Neve i allà flotaven gelats
com blocs de vidre.
Al centre de la plaça del Palau d’Hivern, s’aixeca la monumental columna de granit
vermellós dedicat al tsar Alexander I. Té més de quaranta-set metres d’alt. La corona,
un àngel que esclafa una serp, representa el tsar Alexandre que venç els enemics de
Rússia. De la plaça, la més gran del món, surten l’Avinguda Neuski, aquest va ser un
príncep general que lluità contra els enemics de Rússia.
A Sant Petersburg, sobresurt l’Almirallat, glorifica el poder militar naval de Rússia. És
un edifici grandiós, no només important per les seves drassanes, sinó perquè era una
fortalesa ben defensada. Té una altíssima agulla daurada que puja al cel, dient a tots els
edificis: “Aquí estic jo”. En honor a aquest vell i gegant edifici, la periodista Montserrat
Roig va escriure el llibre “L’agulla daurada”, que és la de l’Almirallat, descriu el siti
que va patir aquesta ciutat pels alemanys en la guerra 1939 – 1945. Els nazis no varen
poder entrar a la capital en contra de tants i tants atacs, bombardejos, canonades, que
reduïa la població a una mínima expressió, però aguantaren i és una de les grans gestes
de l’exèrcit rus. Varen ocupar Peterjof a uns quilòmetres a l’exterior, lloc d’estiueig dels
tsars.
119
També destaquen la punta de l’església de Sant Pedro, però no tan alta com la de
l’Almirallat.
Les columnes rostrades, són pintades de vermell al peu del port, sobre el riu Neva, que
va a parar al Bàltic. Servien de fars, i tenen figures de mascarons de proa dels vaixells
antics. Tot el llarg de la desembocadura del riu, apareixen les dues supèrbies esfinxs
egípcies. A més del Neva gran i el Neva petit, hi ha altres rius, com el Fontanka, el
Moika i molts canals que els creuen diferents ponts, tots molt bonics i un clar exponent
de l’enginyeria russa.
Dintre de la ciutat de Sant Petersburg, que va ser la segona capital russa, ja que la
primera era Moscou, i després amb el temps, la capital tornà a la ciutat central. És
admirable l’església del Salvador sobre la Sang escampada. És un temple-monument al
lloc a on l’any 1981 va caure mortalment ferit el tsar Alexandre II. És un edifici inspirat
en l’arquitectura pròpiament russa de les cúpules de bulbs o cebes de colors, com una
còpia de Sant Basili de la Plaça Roja de Moscou. La silueta s’emmiralla a un canal. Tota
ella està treballada com una joia d’orfebreria, revestida de rajols asfaltats, rajoles i
pedretes de colors blau cel i blanques. És una filigrana i va ser l’església que més
m’agradà.
Entre les estàtues, que n’hi ha moltes, signifiquen ser un poble agraït i de cultura, es
destaca la de Pedro I el Gran, sobre un cavall de potes davanteres aixecades, amb un
braç estès, com el gran Tsar que va ser. El cavall s’aixeca d’una gran roca amb forma
d’onada. Un altre monument a un tsar, és el de Nicolàs I, regnà el 1825, era germà
d’Alexandre I. Està ubicat a la Plaça de Sant Isaac, a on s’aixeca l’església de Sant
Isaac. Aquesta figura eqüestre, està dalt d’un pedestal, i té una posició pacífica, no tant
avantguardista com la de Pedro I.
A la gran Avinguda Newski, paral·lel al riu Neva, s’hi troba la catedral de la verge de
Kazan. Allà hi està enterrat el famós mariscal Kutúzov, de la guerra contra Napoleó
l’any 1812. Davant de l’església hi ha una estàtua d’aquest general rus.
Una altra església bonica és la catedral de Smolni. Aquest nom li ve d’una fàbrica de
quitrà que hi havia allà, la paraula esmola és brea, en rus, que servia per calafatejar i
pintar la flota de les drassanes de la ciutat. Deia el guia que passant per allà la tsarina
Isabel s’enamorà del paisatge, i allà s’hi va construir un palau, que va ser la futura
120
església, després serví per col·legi i pensió per senyoretes d’alta aristocràcia
Petersburguesa.
Està dintre del Palau d’Hivern. L’escala principal d’entrada subjuga per la seva
magnificència. És blanca, de columnes de granit gris, acabades amb volutes i
adornaments daurats. Un gran raig de llum baixa del seu alt sostre, que enlluerna. Té
una barana preciosa de petites columnes tornejades. Pel seu extraordinari contingut i la
riquesa que guarda va entrar al “llibre Guinness”. Té 322 galeries, 3 milions d’objectes
d’art i s’ha de recórrer 24 quilòmetres per veure-ho quasi tot. Guarda pintures de
Leonardo DaVinci, de Raffael, de Rubens, de Rembran, de Murillo, de Poussin i de
més. També té molts quadres dels impressionistes del S. XIX.
Peterhof, és una població a uns 20 quilòmetres de Sant Petersburg. Allà hi ha els palaus
d’estiu dels tsars, a on estiuejaven. És un immens parc de jardins, amb estàtues daurades
i de pedres selectes, que omplen de vida aquells boscos de bedolls, trèmols, oms i
feixes. Passejant surts a les aigües del Bàltic. Davant del Gran Palau hi ha la gran
fontana, amb l’escultura d’un bonic sensor, estripant les gargamelles del lleó. D’aquesta
cascada surten radicals, diferents camins que van en diferents direccions. El peu del
palau central, una munió de precioses estàtues de bronze daurat, tenen posicions
evocadores que donen sensació de vida.
Vam visitar aquests jardins el dia 5 d’octubre, les fonts encara rajaven, i mils
d’esquitxos omplien l’espai tornant-ho tot de vidre. Els colors grocs, torrats,
vermellosos i verds moribunds, pintaven les fulles dels arbres com d’insomni. Tot
semblava irreal en aquells moments.
Tornarem cap a Espanya des de l’aeroport de Sant Petersburg. El viatge a Rússia va ser
únic i meravellós.
121
Viatge als Països BaixosEls Països Baixos formats per Luxemburg, Bèlgica i Holanda són països pròspers, amb
treball i comerç, que donen recursos als seus habitants i tenen un nivell de vida bastant
alt, almenys quan nosaltres els vàrem visitar. De tots tres, ens quedarem més dies a
Holanda, ja que així estava programat.
Holanda, gran part, va ser arravatada al mar, pels esforços dels seus habitants, amb dics,
canals i esculleres. El fet de ser d’un país petit, els holandesos es llençaren amb els seus
vaixells a navegar pel món, ocupant territoris i fent el seu imperi. En els segles passats,
entraren a les costes de Nord Amèrica, navegant pel riu Hudson, competint amb els
anglesos, també al sud d’Àfrica, amb la seva guerra dels bòers, contra Anglaterra.
Conquistaren moltes illes d’Oceania, buscant les espècies: canyella, clau, vainilla, nou
moscada, pebre i altres, més valorades que el mateix or. Holanda va ser un país
colonitzador i es va fer molt ric. També Bèlgica que va tenir per molt temps el Congo, a
l’Àfrica, fins que es va independitzar.
Vam anar a visitar La Haya, no té res de particular, o potser res que a mi
m’impressionés. Hi havia moltes flors a les places, és la nació de les flors, amb les quals
fan molts diners exportant-les per tot el món. Cultiven les tulipes, pel que els
holandesos són famosos. Els seus camps a la primavera són una esplendor de catifes de
colors. Nosaltres no les vam poder veure, ja que ho visitarem a l’estiu, encara que el
mercat de les flors d’Amsterdam, famós a Europa, era un assortiment de totes les
gammes de flors del món.
Amsterdam està solcada de canals, i al fons d’ells, ens explicà el guia, cada any
extreuen quantitat de bicicletes que hi cauen per accident, ja que una gran multitud
recórrer els seus carrers en bici.
Teníem la pensió al costat d'un canal d’aigua negrosa. Quan a l’hora de dinar ens
presentaven molt sovint peix del riu, una turista ens deia:
Això ho han pescat aquest matí en aquestes aigües brutes del canal, a on van a
parar totes les clavegueres. Ja tens que aquells peixos no es menjaren.
122
Allà hi treballava una criada espanyola. Jo interessada li vaig demanar com anava la
feina i em va dir:
És molt dur treballar amb aquesta gent. – referint-se als seus amos. La vaig
comprendre perquè havia llegit quelcom sobre la raça teutona.
De nits recorreguérem els seus carrers. Visitarem la zona a on les senyoretes prostitutes
s’exhibien en els aparadors de llums vermelles, molt flaques de roba. Els homes de
l’excursió hi quedaven embadalits.
Una tarda vam tenir-la lliure i vàrem anar pel nostre compte, vaig dir a les meves dues
companyes:
I si anéssim a visitar la casa d’Anna Frank, aquella nena jueva que a la fi va ser
detinguda pels nazis i anà a morir a un camp de concentració amb tota la seva
família?
Així ho férem. Com no sabíem on era el lloc, preguntant pels comerços, amb el meu poc
francès i un deteriorat anglès, vam trobar el carrer i el rètol que deia “Museu d’Anna
Frank·.
La façana era completament igual que la de la pel·lícula que anys anteriors, vaig veure
al menjador de casa per la televisió. En aquells dies, mai m’hauria pensat entrar a la
casa-presó d’Anna, ja que allà va anar a refugiar-se amb els seus pares, germana i uns
coneguts. De dia no podien ni moure’s, per no fer fressa, ja que els baixos eren uns
magatzems tallers propietat del seu pare, un comerciant jueu a on es treballava. Només
de nits podien respirar un xic. A les tres sales reunides del pis, enganxades a les parets
hi havia les mostres de les mateixes revistes de cine, ja groguenques pels anys, que hi
havia retallat l’Anna. Tot era completament igual, intacte. S’entrava al pis de dalt per
una porta estreta, camuflada per lleixes de llibres. Els vidres eren coberts per papers
d’embalatge, perquè no tinguessin vistes a l’exterior. Vaig pensar amb el martiri de por
que passaren aquella gent, posats en aquell niu, durant més de dos anys, amb el temor
de ser sempre descoberts. Comprenc la seva situació tan aterridora, com de tants mils de
jueus. Seria per això que Stefan Zweig, jueu, amb la seva fina sensibilitat d’escriptor,
des de Sud Amèrica, veient com s’estenia imparable l’urpa nazi, se suïcidés.
123
L’Anna, també mirava el cel i segurament tenia un raig d’esperança. Prop tenien la copa
d’un castanyer d’Índia, ramut, que els hi donava una transmissió de vida, amb els anys,
l’Ajuntament d’aquella ciutat, parlà de talar l’arbre per circumstàncies imperatòries.
Però la població protestà, perquè era l’arbre de l’Anna Frank. No sé com va acabar
aquella qüestió.-
Visitarem el Maduradam que és el museu més petit d’Holanda, a l’aire lliure.
Passejàvem a poc a poc per no trepitjar-ho, ja que tot és una miniatura, semblava una
ciutat lil·liputenca.
Un dia embarcaren en el mar Zuidense i anaren a visitar unes illes, noms de les quals no
recordo, per cert, noms holandesos, que també en deien les illes de les dones lletges, si
és que això es pot dir d’alguna dona. Els homes se’ls devien estimar molt, quan
passaven els turistes o forasters, ells, agafaven les seves dones i les tancaven dins de les
cases.
Visitarem Brussel·les, com la capital de Bèlgica, la Plaça Principal, amb l’ajuntament i
altres centres de govern, és preciosa, per l’arquitectura dels seus edificis i els
adornaments de pedra treballada com fets de puntes al coixí. Hi ha la font famosa del
“Mankenpiss”, el nen que fa el pipí. Molts turistes s’hi fan la foto amb ell, i a la plaça de
Brussel·les, tenen un museu d’aquest nen, vestit amb mil diferents indumentàries. És
molt popular en aquella ciutat.
Amberes, és un port importantíssim a Europa junt amb Londres i Rotterdam, són els
més concorreguts de tot el continent. Amberes és el centre comercial dels diamants.
Recorreguérem els carrers de les botigues d’aquestes pedres precioses i veiérem uns
cristalls tirotejats i vidres trencats d’un recent atac. Ens varen dir que era una ciutat on
la policia hi tenia molta feina pel perillós robatori de les pedres precioses.
Navegarem pels petits i estrets canals d’aigües tèrboles de Bruixes. És una ciutat
completament medieval.
El que m’agradà molt d’alguna ciutat holandesa van ser les pianoles mecàniques.
Boniques, pintades, decorades alegrement amb pintures de flors i ocells, emplena de
colors i música els seus carrers.
124
També els seus formatges són riquíssims. En una població, a la plaça, vam veure uns
homes, amb vestits típics, com els tirolesos, portant sivines carregades de formatges
gouda, grossos, que devien pesar quintars. Era la festa del formatge. Entrarem a
comprar-ne a una botiga. Com sóc una mica romancera, vaig triar i remirar diferents
formatges, amb una mica de dubtes, deia a la meva companya:
Serà bo aquest? I aquest altre?...
Així alguns, fins que una senyora clienta que comprenia el castellà em digué:
Como la paella de España.
Em vaig quedar parada. Bé, vaig pensar, ja som una mica famosos.
Ens vam donar pressa a pagar i marxarem.
També visitarem els molins de vent, en els primers temps servien per bombar l’aigua
que extreien de les terres robades del mar, amb uns esforços ingents. Ara les seves aspes
servien per fer moure les màquines que serraven fustes per fer mobles o altres artefactes
que envien per totes les parts del món.
125
Viatge a ParísQuan estudiava, encara nena, per mi, París era una ciutat de somni. Mai m’hauria pensat
poder visitar-la. Era una distància molt llunyana, en aquell temps, sols anar a Barcelona,
ja era una proesa.
Ara, ja gran, l’he visitada quatre vegades, i molta gent la coneix.
Sempre ha estat símbol d’algun tema: de la moda, del romanticisme, dels
impressionistes, dels seus famosos escriptors, de la magnífica arquitectura dels seus
palaus i esglésies i tants tresors que guarda.
En temps primitiu la ciutat va ser un llogaret prop del riu Sena, on vivien la tribu dels
paricis. També hi varen arribar els romans, i hi varen estar alguns anys baix el seu
domini.
França ha estat una nació sempre avançada, oberta a les tendències de procés i llibertat,
I això són punts que marquen la ciutat.
Anant cap a París, quan arribarem a prop, les terres dels seus voltants, són camps de
blat, és una zona agrícola i rica amb productes del camp.
En entrar a la ciutat, per la part que ho vam fer, tot eren edificis moderns, quadriculats i
rectangulars, de línies geomètriques. Començava a fer-se fosc i entrarem en uns barris
d’aspecte normal com el de qualsevol altra ciutat. Ja fosquejava i sols les petites llums
dels pisos i d’uns fanals, donaven un ambient apagat, una viatgera de l’autobús digué:
No diuen que aquesta és la ciutat de la llum? Doncs mira, s’assembla molt amb
el carrer del meu poble.
Esperis – digué el guia.- Encara falta mitja hora per arribar al centre.
Després de descansar a l’hotel, l’endemà vam visitar Notre Dame, la catedral de la
ciutat. Aquesta obra mestra de l’arquitectura gòtica, es va començar el S. XII i durà 200
anys. Pels corredors de les seves torres, hi ha el record llegendari del personatge de
Víctor Hugo, en Quasimodo, que es moria per l’amor de la ballarina gitana Esmeralda.
Aquesta catedral és una preciositat. La façana té el pòrtic central, i un, a cada banda, a la
126
mateixa altura. En el primer pis, la gran rosassa de vidres de colors que donen a
l’interior una llum irisada, segueixen quatre finestres altes d’extrems arrodonits. Al pis
següent, el mateix i després venen les dues altes torres. La part del darrere, té un gran
portal i arcs treballats amb filigranes de pedra que li donen un aspecte volàtil produït
pels espais buits entre els arcs.
Moltes gàrgoles surten de les cornises dels seus taulats amb figures de faunes, bruixes i
dimonis. Hi ha una processó de petites estàtues adornant les seves altures.
La Sainte-Chapelle, església del gòtic radiant, construïda al S. XIII, per Lluís IX, el
futur Sant Lluís, allà es guardaren les relíquies de Crist. Té una meravella de vidrieres
que formen una autèntica Bíblia de llum i subjuga la finor de la seva decoració
esculpida.
Navegarem amb el bateaux-mouche pel Sena. Abans d’arribar a Notre Dame, es troba la
Conciengerie, palau-castell, situat al cor de l’illa de la Cité, que són els conjunts
d’edificis molt antics, construïts sobre una illa del Sena, de la que surten diferents ponts
per unir-se a la ciutat. En aquesta illa, s’aixeca la catedral de Notre Dame, l’ajuntament i
altres centres oficials.
La Conciengerie té la magnífica sala gòtica, residència dels reis de França, construïda
per Felip el Formós. Després va ser parcialment convertit en presó, ja que alguns reis,
en aquell temps, volien tenir els seus enemics empresonats a prop d’ells. En aquesta
presó va haver-hi la cella de Maria Antonieta, l’Austríaca, que li deien els francesos, la
desgraciada reina, filla de Maria Teresa d’Àustria, que quan la va casar a la poderosa
França, li semblà que l’enviàvem al paradís, i acabà a la Guillotina com el seu marit
Lluís XVI, a conseqüència de la Revolució Francesa de l’any 1879.
L’arc de triomf de la plaça de l’Etoile, el va fer construir Napoleó, commemorant les
seves memòries. Des de la seva terrassa, amb més de 150 metres d’altura, es pot veure
una vista esplèndida de París.
La gran cúpula del Pantheón sobresurt dels taulats de la ciutat i es pot veure des de
diferents punts. Va ser església fins al 1791, després la transformaren en temple
republicà, per honrar la memòria dels homes il·lustres de la nació: Voltaire, Rousseau,
Zola, Dumas, Victor Hugo o Pierre i Marie Curie.
127
La Basílica Catedral de Saint Denís, al carrer de la Legió d’Honor- Saint Denís, va ser
l’església vinculada a la reialesa, per donar sepultura als reis de França. Guarda més de
setanta tombes, les de Dagobert, Francesc I, Catalina de Medicis i Lluís XVI. Crec que
aquest últim, devien saber a on va anar a parar perquè el varen guillotinar el gener del
1793. L’edifici es considera una de les primeres obres de l’art gòtic.
El Château de Vincennes, és l’única residència real medieval que perdura. La torre té
uns cinquanta metres d’alçada, la Santa Capella, està restaurada i presenta elements
escultòrics d’una qualitat excepcional. En una de les presons del castell, va ser tancat el
Marquès de Sade.
La plaça de la Concòrdia és grandiosa i d’allà surt l’avinguda que va a l’edifici de
l’Òpera, de l’arquitecte Garnier. En un extrem de la plaça, s’aixeca el Palau Borbón, de
diverses columnes i frontó clàssic, com les de la Roma Imperial. En aquesta plaça, l’any
de la Revolució Francesa, s’hi va instal·lar la Guillotina, que segà els caps dels reis i de
molta aristocràcia. Després, temps endavant, el general Napoleó Bonaparte, va fer-hi
col·locar en el centre de la plaça, l’obelisc que portà d’Egipte, en commemoració de les
seves victòries en aquelles terres.
L’edifici dels Invàlids és també grandiós i s’assembla molt en el Pantheón, però la seva
cúpula és daurada. Els Invàlids, va ser un hospital que va fer construir Napoleó per
albergar els soldats ferits i tolits que arrastraren de les seves batalles. A l’interior dels
Invàlids hi ha la tomba de Napoleó, qui després de conquistar quasi tot Europa, caigué
presoner dels anglesos i aliats, a la pantalla de Waterloo, a Bèlgica, i més tard d’un
respir dels 100 dies, el portaren presoner a Santa Helena, una illa perduda a l’Atlàntic.
Allí morí, sofrint sis anys de captiveri, completament aïllat. Anys vinents, reclamà el
seu heroi, i el varen retornar a la seva pàtria, entrant en un vaixell pel riu Sena.
El “bois de Boulogne” és un bosc extens a una zona de París, que serveix d’esbarjo i de
passeig.
Creuant el riu Sena, hi ha molts ponts, el més bonic és el pont d’Alexandre. El va
regalar el tsar Alexandre I de Rússia al rei Luís Felipe d’Orleans a França, després de la
restauració borbònica, una inscripció a la barana, al mig del pont, confirma aquest regal.
En els extrems hi ha uns formosos fanals amb estàtues d’angelets. Els llums són
128
semblants als que hi ha a la Plaça del Palau d’Hivern de Sant Petersburg, al voltant de la
columna granítica d’Alexandre I.
Un segell únic de la ciutat de París és la Torre Eiffel, torre metàl·lica acabada amb
punta, construïda per l’enginyer Eiffel, per una exposició de l’any 1887 a París. En la
seva època, alguns intel·lectuals i figures de relleu, s’oposaren a aquest projecte, i crec,
que fins i tot, arribà al Parlament amb motiu de litigi. Consideraven que un monument
de ferralla dintre d’una ciutat famosa pels seus bonics edificis del S. XVII, XVIII i XIX,
no podia tolerar-se. Doncs ha quedat com a símbol i molta gent coneix París per la seva
Torre Eiffel.
En l’actualitat, altres ciutats han desplaçat París, com Londres i New York, però jo
sento que París sempre serà la reina. En una conversa ho vaig manifestar i em digueren:
No tant reina. Bé que temps passat va fer una bona exhibició de guillotina
pública. – vaig pensar que per tot hi ha contrastos i desnivells. La raça humana
és així.
129
L’avellaneta d’orLa Rosina era una nena fantasiosa. El seu pare deia a la seva mare:
No anem pas bé. Aquesta nena pagarà molt car el seu caràcter, és massa
somiadora.
Bé home, ja li passarà. És una criatura.
La Rosina es distreia fent córrer la seva imaginació pels núvols. Tot el seu cor i els seus
pensaments eren prínceps i princeses, palaus i festes, vestits d’estels brillants, camins
entre flors i arbres bonics, de desmais i salzes, on una nena trobava una fada que, amb
una vareta màgica la transformava en una bella princesa.
A la Rosina li agradava anar a passejar pel bosc i els camps que hi havia prop del poble.
En aquell temps, molt temps enllà, quan el poble era reduït en unes quantes cases al
voltant del vell campanar, la riera limitava els horts amb els camps, un petit bosc es
trobava no gaire lluny, on la Rosina anava a somiar, ajaguda entre la fullaraca, amagada
entre les mates de mòdegues, ginestes i llentiscles. Ben a prop veia les umbel·les de les
flors de les herbes on hi penjava alguna petita teranyina d’una aranya espantadissa i els
petits blauets de primavera. Mirava el cel blau turquesa i els núvols grossos, amuntegats
com escuma que sota el zèfir es movien lentament. Allà ella hi veia un príncep muntat a
cavall apropant-se a una princesa de cabells eteris.
Un dia la Rosina tot tornant dels seus somnis pel camí del bosc va torbar una velleta
carregada amb un feixuc feix de llenya a coll, capcota pel pes dels troncs. La Rosina se
li acostà tot ajupint-se per mirar-la a la cara i li diu:
Bona dona! Vos que éreu fada del bosc i ara sou bruixa que em donaríeu una
avellaneta d’or?
Ja et donaré jo, si sóc una bruixa! – La velleta afeixugada per la llenya, la
descarregà, n’agafà un tronc i li ventà una garrotada.
La Rosina amb la mà al cap se n’anà adolorida, sorpresa i desencantada fins a arribar
sota una olivera en un marge de bardanes i esparregueres. Per primer cop no va mirar el
cel ni les formes dels núvols. L’atzagaiada l’havia posat de peus a terra.
130
En arribar a casa seva amb un bony ben real al mig del front no va dir ni piu del què li
havia passat. Estranyat, el pare, li preguntà:
Què no hi ha hagut cap príncep ni princesa, avui?
La Rosina restà muda i digué que no volia pas sopar perquè tenia mal de cap. I tant que
en tenia!
La mare satisfeta comentava poc més tard amb el pare:
Ho veus, sembla que la Rosina es va fent gran. S’acaben els somnis i les
fantasies.
T’haig de donar la raó. Sembla que es va centrant.
Mentrestant la Rosina estirada damunt del llit amb la mà damunt el nyanyo, notava que
el bony prenia una forma arrodonida, talment com una avellana, no pas d’or,
precisament, com aquella que somiava que en sortirien vestits de princesa.
Els núvols de cotó amb imatges fantàstiques havien quedat enrere.
Ara per ara no comprenia l’abisme que acabava de trobar entre un món i l’altre.
131
Escollir una princesaEn el reialme de Chelsenstein, situat al centre d’Europa, prop de les muntanyes
boniques dels Alps, vivia la familiar real en un castell, entre avets, arces i bedolls.
L’hereu era per merèixer i la seva família, en particular la mare i l’assessor dels
assumptes familiars es delien per presentar-li una princesa. Varen celebrar festes en el
sumptuós palau del castell, convidant les noies d’alta societat europees, incloent alguna
princesa, ja que d’aquestes, en quedaven poques. Cap de les convidades acabava de
convèncer a la reina. Les observava amb lupa. Sempre fallaven en alguna cosa, o massa
xerraires, o poc distingides o, un xic glotones, res anava a la mida.
Hem de buscar una justa per la nostra categoria. No podem desmerèixer dins de
l’escalón del nostre registre.
Així, anaven continuant celebrant festes. L’hereu era guapo i ben plantat, totes ja
l’acceptaven però ell, no estava gaire per l’aferra i seguí el joc de la seva mare.
El conseller coincidí amb la reina, que cap d’aquelles noies, ben disposades pel tema, no
reunien els punts exigits.
Al final, entre les pretendentes que hi varen passar, una semblà que seria l’adequada. La
reina va dir:
Ha de passar l'última prova. Si surt positiva, al fi, serà ella.
La prova va ser que després de celebrar una esplèndida festa, la varen convidar a
quedar-se a dormir en una ostentosa habitació del palau. La reina digué:
Em cuidaré de preparar-li el llit.
Doncs bé, ella mateixa va anar a buscar en els magatzems de la cuina del castell, en els
sacs dels llegums la secció dels cigrons. Com proveïa d’unes de gra extraordinari,
n’agafà un i el posà sota el matalàs on hauria de dormir la noia escollida. Només ho va
comentar amb l’assessor, repetint-li que no ho digués a ningú, ja que era un alt secret
d’Estat.
Aquella noia, la nit, va dormir en l’estància que se li va preparar.
132
L’endemà al matí es reuniren per esmorzar, la reina, l’assessor i la pretendenta.
Com ha passat la nit? – preguntà la reina.
Ella amb un cert to, com ja sabia que s’havia de fer en aquell ambient, contestà:
L’estança és perfecte, com correspon en aquest castell. El luxe d’un gust exquisit
que descobreix una excel·lent amfitriona.
La reina sospirà afalagada i es mirà a l’assessor que també li correspongué
Estic molt contenta que m’hagin convidat, tot és meravellós, però...
La reina i l’assessor es miraren intrigats.
Però... – seguí indecisa – No sé... – començà a moure els dits, el polze i el major,
fent-los petar – No sabria com dir-ho. M’ha semblat que sota el matalàs del
costat dret hi havia com una pedreta.
La reina li escapà un cop de cap aquissant i digué amb veu alta dirigint-se a l’assessor:
Crec que aquesta és la noia adequada.
Així que es concretà el prometatge, l’hereu i va estar conforme, com tot el que deia la
seva mare. A més, la noia era bonica, fina de tipus, just per poder-la lluir a tots els
esdeveniments socials.
Hi havia un punt de molt mal resoldre. Era que no tenia diners, veia d’una família
senzilla. Va ser escollida perquè per les coses incompressibles de la vida pogué
introduir-se a un nivell social més alt.
L’assessor digué a la reina:
És pobre, això és un mal molt gros.
Apujarem els impostos – digué ella convençuda.
Hi haurà moltes despeses per les cerimònies i festes – es lamentà l’assessor.
Posarem impostos nous – reafirmà ella.
133
Oh! No sé si el poble protestarà – seguí preocupat.
Sempre protesta – retornà la reina.
I el rei, què dirà el rei?
El rei tenia molta feina anant de caça d’elefants i no es posava en aquests
assumptes familiars. Ell era feliç anant fent la seva vida com volia.
Els nuvis van sortir al balcó real. Tothom els va aplaudir, el poble sempre aplaudeix,
l’entusiasme s’encomana. En el temps següent, la parella va viatjar per moltes contrades
i més tard països que segons deien, eren per lligar tractes comercials i polítics. Ella, tal
com havia de ser, va anar estrenant models i més models, dintre de la carrera del
rànquing internacional i la família reial contenta de tenir una representant que causava
sensació allà on anava. El poble seguia aplaudint i movent panderetes, els impostos
anaven augmentant i escanyant, però sempre havia estat així, i seguiria igual per més
canvis que hi haguessin. Doncs el poble, feliç, s’atenia a la dita que diu “val més boig
conegut, que savi per conèixer”.
134
En MitjonsEn Mitjons és el gos del meu nebot. Més ben dit, jo sóc tia-àvia d’ell, d’en Ricard Carbó
Madrià. El varen anar a buscar amb la seva mare, a Albanyà, un poble dels Pirineus
catalans. Primer s’assabentà de la seva existència per l’ordinador, així que el va
conèixer pel seu retrat. Era tan bonic que s’hi entusiasmà i de seguida s’hi va sentir
enganxat.
Quan arribà era un cadell de dies, tan bonic i rodó que enamorava. Tot negre, de pèl
sedós, rodó com una boleta, amb uns ulls negres, brillants com pedres precioses. Tenia
la punta de les potes blanques i també, la punta del morricot. Li varen posar el nom de
Mitjons com el gat del President Clinton dels Estats Units, que li deien socks (mitjons)
per les seves papotes blanques. Abans d’aquest nom, l’hi havia posat Whisky, però els
va atreure tant les puntes blanques de les seves papotes que li quedà Mitjons.
En créixer es va fer alt i gros, però en una mica regular. El pèl se li va allargar i ara és
molt pelut, amb onades i les grenyes li baixen per les orelles, se li escapen pels costats
de les potes i té una cua amb un serrell esplèndid que la belluga quan està content o
interessat per alguna cosa.
El seu amo, en Ricard, el té mig domesticat. Quan li parla i el mana, ell s’asseu, li dóna
la poteta, es tomba, fa tombarelles i, fins i tot, li porta una sabata. Sempre li dic a en
Ricard:
Si l’ensenyessis molt bé, amb temps i paciència, el podries portar a un circ, a
treballar, a fer els números que aprèn i tu, podries viure de renta al llarg de la
teva vida.
En Ricard riu i em viu:
Quines coses té tia. Creu que jo vull esclavitzar el meu Mitjons? Ni que passés
misèria no ho voldria.
Jo ho dic de broma però a en Ricard, no li toqueu el seu Mitjons.
135
El gos és molt estimat per tots els de casa. Tenim tres gossos, la Guinona, la Nina i en
Mitjons. Tots són molt volguts però per mi el més graciós i estimats és en Mitjons
encara que no sigui meu.
Sé que molt a prop de París hi ha un cementiri pels gats i gossos. Ho he llegit. He vist
fotos d’aquell recinte i inscripcions que hi han posat els amos dels animals morts és
curiós com moltes persones estimen els seus animals. Vaig llegir en les làpides boniques
i ornamentades de flors i petits bigalots, frases com: “A mon petit chat, tout avec mon
coeur”, o bé “a mon petit chouchou, le chein plus aimé du monde”, o bé “Mon cherí,
j’ai mort avec toi”, o bé “Jamais trouverez otre comagnie comme la tienne” o bé “Au
revoir angelique chien” i així moltes altres. Em complau haver conegut que tanta gent
els estima. Mai suportaré aquestes festes taurines o jocs amb els animals fent-los patir.
Clar que els homes si fan guerres com poden ser compassius amb els animals?
En Mitjons és molt intel·ligents. Quan sent fressa de culleres i plats, ja el tens al costat
per veure si pesca alguna cosa. Encara que va molt tip, així com els altres. La mestressa
les hi compra sacs de pinso i botifarró. A més, un familiar, els hi porta ansats de
“delicatessen” que són les deixies d’un restaurant. És graciós quan els hi dóna la ració.
Es posen tots tres asseguts al seu costat, quiets i sense barallar-se, esperant el seu torn de
menjar. L’amo, els hi va donant ossos, restes de carn, espines, patates rosses i alguna
mandonguilla, que ells van menjant ordenadament. Després, quan ja estan els hi diu:
Apa, apa, cap a fora.
Ells obedients, se’n van al pati. Tenen un jardí amb molta gespa i bastant espaiós. Allà
hi juguen molt bé. També tenen unes pilotes per fer-les córrer. En Mitjons és el mascle i
jo li dic a vegades:
Apa, que ets en Robert Redford del "cotarro".
Encara que de tant en tant, les dues femelles no el volen a jugar, i ell s’enrabia de
valent.
Algun dia el seu amo, se l’emporta a passejar, a vegades a peu i altres amb cotxe, fins i
tot, una nit el va voler amb els amics a fer una barbacoa. S’havia de veure com de
content pujava al cotxe, no se l’hi havia de repetir, i una vegada dins el cotxe, mirava
136
pels vidres encantat i cofoi. Allà va menjar molts ossos i algun tall, fins que es va
adormir.
Jo sempre li enraono i sembla que m’entén, és el que diuen les jovenetes “els homes són
com els gossos, et miren, et miren i sembla que t’entenen”.
En Mitjons és tan bonic, amb el seu pel ondulat, i una patufa de cabells sobre els ulls
que jo li dic:
Ets el gos més guapo del món. Et posaré un llaç vermell en aquesta patufa i et
portaré a la ciutat a un concurs de “Bellezas caninas” i guanyaràs el primer
premi. I si no te’l donen, te’l donaré jo.
L’abraço i li faig molts de petons. Crec que m’entén, almenys, em mira molt.
En Mitjons té uns tres anys i mig, per tant, encara és jove, té molt de delit i és tan
carinyós que s’arrima a tothom qui entra, i els hi vol fer carícies, però lo seu és llepar a
tothom. Crec que pel que no serviria seria per guardar la casa contra els lladres, ja que
aniria a llepar-los i a fer-los carantoines. Qualsevol se’l posaria a la butxaca.
Jo aniria a passejar-lo, però s’entusiasma de tal manera quan surt de casa que dóna unes
estrebades que tomba. Cada un dels gossos porta el seu collar amb les senyes d’identitat.
Un dia que badàvem s’escapà per la finestra oberta i el vam perdre, els familiars sortiren
a buscar-lo, anaren entre altres llocs al veterinari que ja el coneixien i li varen explicar
tot alterats. El veterinari els hi va dir:
Està en mans d’una senyora que l’ha trobat i es passeja amb ella pel Passeig.
Allà varen anar i el trobaren tot content passejant amb la seva corretja de la mà
d’aquella senyora que ja es pensava poder quedar-se’l.
L’agafaren i no volia seguir, allà al Passeig, en mig d’altres gossos i de la gent asseguda
als bancs, s’hi trobava com peix a l’aigua.
137
Els supermercatsEls supermercats són una manera de vendre moderna, dels temps actuals. Aquest
costum va començar a Nord Amèrica. Ho feien a les pel·lícules. La gent deia que aviat
ho implementarien aquí.
Aquí què us penseu? – deien alguns – Serà a la sexta generació. Quan arribin, ja
estaran passats de moda.
Van tardar alguns anys però ja són aquí, per satisfacció del públic.
Són molt còmodes. Això de trobar-hi tot a mà i no haver de recórrer diferents botigues
per comprar els diferents aliments. Estalvies temps, molt de temps.
Admiro anar al supermercat. Quan hi vaig, com tinc temps per perdre, m’agrada donar-
hi una volta i contemplar tanta abundància. Recordo que quan era petita, les botigues del
meu poble. Aquestes, tenien quatre lleixes, uns armaris i unes capses de llauna. Les
balances de platets i pesos. Tot ho embolicaven amb paperines, que omplien al moment
de la compra. Paperines de punta com embuts, de paper rústic i les fines, petites, de
colors, per posar-hi cafè o pebre. Res es trobava embassat. Per rentar, hi havia els
sabons que els passaven fregant sobre la roba i la picadora, de fusta, per estovar la roba i
després, lleixiu per emblanquir-la. Tot portava molta feina i les dones es passaven una
tarda sencera per rentar. Moltes vegades era el diumenge a la tarda.
Quan recorro els supermercats, admiro tots els seus productes. A la secció de fruita,
tanta variació i abundància, amb fruites tropicals que, a la meva infantesa no sabia que
existissin.
A sota dels formatges de diferents nacions. Unes vidrieres llargues de neveres exhibint
els suculents productes. Les carns igualment empaquetades amb el seu preu, podent
gastar més o menys.
Aliments mai pensats en els nostres temps d’infància i joventut, els veiem en els
supermercats. Ens alimentaven, però de llamí, poc i molts productes, eren completament
desconeguts.
138
El grup de pastisseria, de tota variació, és posat amb tanta gràcia que tempta als ulls i als
dits i la boca, se’t fa aigua.
Passejar un cert temps pel supermercat, sense pressa, com faig, m’agrada una infinitat,
ho gaudeixo molt.
Aquesta abundància que ens rodeja, productes de l’altra part de món, a l’altra punta dels
oceans, és una meravella.
Comprenc que les dones que porten la casa, van a comprar ràpides i no es paren a
pensar en la innovació d’aquests mercats que posa a les seves mans tants productes
variats. El temps els hi urgeix, però saben la comoditat que els hi representa i poden
escollir preus al seu abast. No coneixen el d’aquell temps i no poden comparar, ni saber
l’avanç que han arribat a assolir per això no hi poden donar tant valor, ni sentir l’emoció
que representa entrar en aquests llocs. Són com les biblioteques dels aliments. També hi
vaig per gaudir-ho i valorar-ho. Benvinguts als supermercats que ens reuneixen per
buscar el més elemental de la vida.
139
Els reportatges de TV2Els reportatges de TV2 són molt interessants, en tots els temes que presenten, tant
d’història, de personatges famosos, de l’Univers, de la formació de la Terra, de les eres
geològiques, del cos humà, dels misteris de la ment de l’home, etc.
Els que més m’agraden són els que parlen dels animals, dels seus costums, en les
diferents zones de la Terra.
La Sibèria salvatge, ens mostrà els immensos boscos de la taiga17, cap a la part Oriental
i sud-oriental on viu el tigre de Sibèria, tan difícil de ser vist per l’home i en canvi, tan
perseguit pels furtius, que han fet que quasi desaparegués aquesta espècie en aquella
zona. Viu allà, l’ós negre, solitari, la femella amb els seus cadells, no és sociable com
altres espècies, roda pel bosc, buscant aliments, baies, arrels, escorces, i també, ataca a
petits mamífers per cobrir la fam. Alguns guardaboscos, recorren els milers i milers de
quilòmetres per sorprendre els furtius i salvar els animals, en contra dels seus esforços,
no poden acabar amb la pirateria. Viuen en la zona nord les martes i els erminis, de pells
precioses i valorades que produeixen un fructífer comerç.
En les zones tropicals hi ha una gran varietat de micos. Els papions, els caputxins, els
titis, els voladors, el mico aranya, els orangutans, els ximpanzés, els mandrils i d’altres.
Els caputxins són molt intel·ligents, trenquen els fruits de clova, picant-les contra
troncs. Uns micos del Brasil, utilitzen pedres per trencar les cloves de les nous. He vist
en els reportatges com un mico per travessar un riu usava un tronc, posant-lo a dins de
l’aigua per tal de comprovar la fondària, i allà on aquesta era menys fonda, s’hi posava
per travessar-lo. Aquest mico era gros, no recordo el nom de la raça. Altres, posaven
fulles fines, aciculades, verdes i fresques perquè ja sabien perquè, dintre els forats de les
formigues i les treien impregnades de suculents insectes, que se’ls menjaven
llaminerament. Les cries petites aprenien tot això, però com eren innocents, agafaven
qualsevol tronc, i com era sec, les formigues no picaven i es quedaven sense provar el
llamí i mirant a la seva mare, totes sorpreses.
17 Zona de vegetació propia de climes freds.
140
Altres micos, crec que eren els titis, petits i bellugosos, cuidaven de la seva femella i
cries, amb instints maternals. El mascle, busca primer fruits dels arbres i després hi
acompanya a la seva parella. Quan ja està ben tipa, ell comença a menjar els que
queden. Com estan ben lluny, li representa un gran esforç. També es cuida de guardar
les cries, perquè la femella pugui dormir i quan es traslladen d’arbre, se les enfila al
coll, com si fos la mainadera.
Alguns ocells són curiosos. A les voreres del riu, en uns petits prats verdosos, sempre
prop d’una albereda, hi ha un ocell que amb el bec porta pedretes boniques i fa un cercle
amb flors del camp. La femella vola i vola al voltant d’aquests preparatius, i el que troba
més bonic, s’aparella amb el seu mascle, propietari d’aquella obra d’art. No és ben
curiós això? Els animals tenen intel·ligència i amb ells, som germans en el dolor. Hem
de respectar-los i els que no ho fan, no són dignes de la raça humana.
Hi ha animals socials. Ja sabem el de les abelles i formigues. Són interessants els
mamífers que viuen en certa forma primitiva de societat, com els lleons. Van amb colla,
a on predomina el mascle, amb la seva gran cabellera, cosa absurda, ja que sembla que
hauria de ser la femella qui lluís aquest encant. Les lleones són les que cacen i, ho fan
amb grup, perquè saben que així, és més eficaç. Protegeixen les seves cries, inclús dels
mascles, ja que a vegades, per la fam, aquests, devoren als petits, o bé, quan estan en
zel, ja que no volen destorbs. Pugen a les branques dels arbres per dormir, allà hi senten
més fresca i també és un bon punt per vigilar.
Altres grans felins no són tan sociables i vaguen per la Sabana en cerca de preses i
femelles amb qui aparellar-se.
Dintre de les seves societats, també hi ha els rebutjats, lleons que no poden entrar en cap
grup, ells sabran per què. Han de vagar solitaris per aquells paratges.
Són ben curiosos els castors. Abunden allà on hi ha llacs i en les terres del Canadà, del
nord d’Estats Units, a Finlàndia i en terra russa de la Sibèria. Amb les seves dents que
creixen contínuament, han d’usar-les per obligació. Trenquen arbres de mig metre de
diàmetre i fan una devastació imponent als seus voltants dels rius, llacs o basses on
viuen. Formen dics de troncs, amb una intel·ligència d’enginyers. En els seus caus, els
omplen de fulles i de tot el que forma part de la seva alimentació, que guarden també
per l’hivern. A sota els rius i a on habiten, construeixen unes llargues galeries que
141
alguns homes les han desfet per comprovar-les i són inimaginables. A vegades, el
principi de construir, l’aigua se’ls hi emporta, ells pacientment van a fer-les a un lloc
més llunyà. També les noves cries, es fan gran i han de marxar de la seva zona, tota
ocupada, doncs es busquen una parella que també els hi costa el seu esforç i marxen
lluny a instal·lar-se, explorant terres d’aigua en el seu camí.
Els ossos, tenen un gran instint maternal, les femelles protegeixen les seves cries i les
condueixen cap a les zones on hi ha aliment. En uns llocs del Canadà i al nord dels
Estats Units, les ósses, seguides pels petits, exploren unes muntanyes completament
pelades i cobertes de pedres, allà les mares mouen les pedres i troben infinitat d’arnes,
papallones amagades que els hi serveixen d’aliment, les cries ho aprenen i s’atipen. Un
cas ben curiós és que també són carnívores. En els boscos s’alimenten de baies, de
fruits, d’arrels i brots tendres.
A les illes Sajalín, a l’extrem oest de les costes nord d’Alaska hi viuen milions de
foques. L’home les ha caçades despiadadament pel comerç de les seves pells. Inclús
mataven a les cries de foca per la seva pell blanca. Els ossos polars busquen les foques
per alimentar-se. Moltes vegades oloren el glaç per tal de descobrir l’amagatall de les
foques. A cop de morro trenquen el gel, fan un forat i les atrapen. Allà hi corren les
llebres i guineus blanques. En aquelles latituds gelades i de nits inacabables, també hi ha
vida.
Els lèmmings, són rosegadors petits com rates. Viuen en estols al nord dels continents,
en particular, al nord d’Europa, a Noruega. Escaven galeries i viuen d’arrels, de
gramínies i petits paràsits amagats a la terra. Van sempre amb grans bandades i una cosa
curiosa, és que fan grans migracions i quan troben un desnivell en els alts penya-segats
d’aquelles terres es precipiten tots al mar i moren a milers. No saben canviar el destí
davant d’aquest gran perill i estudiosos dels costums dels animals, no saben explicar
aquest fet.
La naturalesa, la lluita per subsistir, és molt ferotge entre les espècies animals. De cop
de vista tot sembla un paradís i no és així. En els documentals d’Àfrica, i passa per tots
els continents, les espècies han de treure tots els seus instints per sobreviure. Es veuen
els nyus, les zebres, els impales i serfs corren esperitats quan els persegueixen els
lleons, llavors, en el seu recorregut han de travessar un riu i allà, els esperen els
142
cocodrils. Els serfs, també han de córrer per deslliurar-se de les ungles del llop, i aviat,
es veuen rodejats per aquests, ja que saben molt bé com atacar en equip. Moltes
vegades, una mare femella d’un serf, contempla com els llops estripen la seva cria. Ella
amb les banyes, contraataca, però ells no deixen el tiberi. És una cadena tròfica. En la
societat dels homes, passa quelcom semblant.
Un animaló especial és el suricata, de la mida d’una mangosta. També es troba a
l’Àfrica. Viuen en comunitat, s’ajuden, vigilen i cooperen entre ells perquè el grup vagi
bé. Quan estan en el niu, sota la superfície de la terra, que també apilen formant una
muntanyeta, uns quants fan de guàrdia. Estan drets fora dels caus, observant si hi ha
algun perill i fan un senyal amb uns crits i tots ells entren a les més profundes galeries.
Allà estan segurs. A vegades els ocells drongos, des dels arbres, donen el senyal de
perill i els suricates s’amaguen, però els ocells trapelles, a vegades fan el senyal, i quan
desapareixen els suricates, entren en les seves depeses i se’ls hi mengen tots els insectes,
escorpits, erugues, escarabats, que tenen acumulats pel seu aliment.
En els milers de coves que hi ha a les muntanyes de Cuba hi viuen milions de ratpenats i
entre ells cada femella reconeix la seva parella i la seva cria per l’olor i el seu crit.
S’aparellen els dos mateixos mamífers de per vida. També ho van els suricates i els
pingüins. És exemplar aquesta fidelitat.
Els mamífers no veuen els colors, però les aus sí.
Els reportatges de TV2 ens mostren les boniques imatges de milers de flamencs roses
aixecant el vol, des d’una zona pantanosa cap al cel. Tenen aquests colors pels milions
de crancs que es mengen dels aiguamolls, així com els colibrís tenen una gamma de
colors pel nèctar que xuclen dels milers de flors coloraines dels prats a on voltegen.
La flor dels continents s’adapten segons les seves possibilitats o propietats a les terres
on viuen.
En el 1871, el president de EUA, Ulises Grant, reconegué el parc de Yellowstone, com
a Parc Natural, protegint la fauna i la flora, que són molt interessants, cosa que van
imitar més tard altres nacions així es formaren els parcs protegits a Àfrica, Àsia i
Amèrica del Sud. Això perquè no s’extingissin la flora i fauna en perill. En el
Yellowstone hi viuen ocells blaus dits “azulejos”, també hi ha bisons, que, en cicles
143
anteriors, ompliren els prats de tota l’Amèrica Central del Nord. I eren l’aliment de
milers de tribus índies però, l’home blanc, en la seva invasió, els mataren a milers per
les pells i per plaer, deixant a les tribus índies que morissin de fam.
En els boscos de l’Oest d’EUA, a la regió que s’estén des de la Comubia Britànica fins a
Califòrnia, hi creixen les sequoies, arbres mil·lenaris de la família dels pins. Tenen un
perímetre exorbitant. Un té un túnel, pel qui hi passa un cotxe, se’n varen tallar molts.
Ara són protegits. Abunden els pins contorta, que en cas d’incendi, cremen com cerilles.
En els bonics valls entre les altíssimes muntanyes de les rocoses, creixen flors de tots
colors. Hi ha lliris grocs, flors blaves, vermelles, roses i blanques, formant catifes de
colors entre el verd de l’herba.
En el Tròpic, creixen els arbres Ceibes.
El drago a Gran Canària, té una forma especial, un gros tronc i acaba amb una pinya de
branques.
A les zones desèrtiques i caloroses s’escampen infinitat de cactus, alts i punxants,
formen com boscos, a Mèxic, a prop del Mojave a EUA, i altres zones del continent,
desèrtiques i caloroses. Alguns cactus són com canelobres, espectaculars, altres són com
boles de cap de turc, amb unes flors de colors que són l’aliment dels llangardaixos de
cua blava.
Els governs de les nacions han format els parcs naturals, per protegir i conservar tota la
meravella de la flora i fauna que creix a la terra.
144
Les quatre estacions de l’anyCada sessió de l’any té el seu encant:
La tardor sembla que vulgui dir tristor. Serà potser perquè el dia s’escurça i en canviar
d’hora ja entra més la penombra o perquè s’hi celebra el dia dels difunts. Venen dies de
boira, de vent, de pluja, però és bonic estar darrere la finestra i veure com plou, les gotes
rere els vidres i l’aigua córrer carrer avall. La gent no vaga pels afores. Convida a estar
a dintre, quiet i assossegat. Al minvar el brogit, en estar lluny de tothom, se sent un
descans apetible. Giravolt de núvols esquinçats baixen de la muntanya i es dipositen
sobre la vall. És temps de bolets sota la molsa humida, de castanyes i fruites de tardor,
plenes de sucs i de sucres madurades al sol, fort de l’estiu. És temps de verema i en els
meus dies per alguns carrers del poble sortia la fortor de la premsa dels raïms i a
vegades queien sucs avinats del mos trepitjat.
Les fulles cauen i pels camins que abans havien estat ombrívols s’hi omple una catifa de
fulles seques que cruixen sota els peus dels caminants. Els boscos tenen una simfonia de
colors com mai. L’ocre, el daurat, el vermell fosc, el verd ombra, formen una preciositat
a la vista. La tardor pinta els boscos. Els camps es llauren. Sota les ferides de la terra
oberta se sembren les llavors que tornaran a donar-nos aliments en aquest cicle
meravellós de la vida. Un dia en una classe, el mestre ens va dir que féssim una frase
ben significativa, que donés exacte quelcom concret i intel·ligible. Feia proves per
conèixer els alumnes. Era un mestre molt eficient. Després ens la feia llegir i comentar.
Una alumna va escriure aquesta sobre la tardor.
Un viudo vestit de negre es passeja pel cementiri.
El mestre se li escapà el riure. No hi va haver cap comentari. Va ser suficient. Vaig
mirar-me a l’alumna, que mai me’n mirava cap i el seu perfil em va quedar clavat.
El solstici d’hivern entra a finals de desembre fins al març. Molts arbres han perdut les
seves fulles i les branques semblen esquelets que claven al cel. En elles s’hi veu algun
niu abandonat que espera la primavera per fer calor als nounats i sentir altra vegada el
xarboteig alegre de la nova vida. Algun any neva. El mantell blanc s’estan pels camps i
és com un adob. El refrany diu “any de neu, any de bé de Déu” o també “neu de gener,
pagès, estintola bé el graner”. Aquestes frases tan senzilles, del poble, contenen
145
verdaderes veritats. Són tan sàvies com la filosofia dels pensadors. Més curtes i més
directes.
Els mesos de gener i febrer són de baixes temperatures. Els freds estreny. Abans
s’encenia foc a la llar, cap al vespre i prop d’aquest, la família se sentia recollida.
Recordo l’avi, quan feia torrades i escalfava vi, en uns vols rodons i xatos de terrissa
vermella. Els posava sobre la cendra encesa, fèiem la xuca.
Aquell temps plovia molt a l’hivern, moltes nenes anaven a l’escola amb esclops.
Alguns rústics, altres pintats de vermell. Jo en volia uns de vermells. La mare em
calçava amb sabates de goma. Però jo volia uns esclops. Al fi de fer rebecs, l’avi me’n
comprà uns de vermells com els puputs dels camps de blat a la primavera. Vaig anar
molt contenta a l’escola, fent xip-xap a totes les basses que trobava.
Era tant la fressa dels esclops a classe que la senyoreta ens va dir:
Si us plau, camineu més a poc a poc, perquè això és un barullo.
De veritat, semblava una audició de sevillanes.
Al gener, el fred era molt fort, i els vells deien:
Tanqueu la porta, que el fred ens estalona.
En aquest cicle es celebrava les boniques festes de Nadal i Reis, amb les seves misses i
litúrgies. La missa del gall a mitja nit de Nadal, tan representativa, amb l’adoració del
nen Jesús.
En el bosc hi creixia la molsa, que anàvem a buscar per fer el pessebre. Els gallerans i el
grèvol de boletes vermelles, destacant entre el verd fort de les seves puntes espinoses.
Els finals de gener, trencaven els botons platejats i sedosos dels gatells, al peu d’algun
rierol.
Les puntes de les herbes verdes del blat i altres cereals sortien a la superfície del camp,
ja hi havien rebentat les llavors i s’obrien pas en el seu camí de la vida. Els ametllers de
blanc i de rosa vesteixen les branques despullades dels seus arbres.
La primavera ja és bonica en si, és com una esperança. És cantada per poetes i músics i
també pintada per optimistes pintors. Significa temps de flors i renovació de la natura.
146
En el camp apareixen entre els sembrats els clavells, blauets, les roselles d’un vermell
de foc, els arcs floreixen de blanc, pels marges del camp. Tornen les orenetes que amb
els seus xiscles omplen el cel d’alegria. També ven les cigonyes. “Per Sant Blas, la
cigonya veuràs” i les garses, que s’aparellen de per vida. Dues garses venien en el pati
del meu col·legi i es posaven sobre les branques d’un pi. Això durà diversos anys fins
que una primavera en va tornar una de sola i, continuà sola durant un temps fins que no
la vaig veure mai més.
En els marges dels camps hi surten els espàrrecs. Les erugues processionàries fan corrua
sobre la terra i s’enfilen pels pins, formant bosses compactes a les branques que són els
seus nius. Els ocells netegen d’insectes els camps i fan un gran bé a la naturalesa. En el
bosc floreixen de groc les espinoses gatoses i la ginesta que servirà per fer les catifes del
Corpus. Les flors dels geranis i les roses omplen testos i jardins, és l’estació de les flors.
Es celebra la festa del llibre. Una rosa i un llibre és un bonic regal en aquest dia.
A l’estiu rebenten les cigales amb els seus cants estridents produïts per les friccions de
les cloves de les seves ales. Se senten fortament durant les hores d’estiu quan el sol està
al seu zenit i els camps segats són secs i roents. No hi ha persones als afores, tothom fa
la migdiada.
L’estiu és temps de banys i de mar. Es frueix a la fresca de les ones i dintre l’aigua,
encara que no comprenc les torrades que suporta la gent a la sorra. Crec que solament és
pel color moreno de la pell que està de moda. També poden obtenir-lo per altres medis.
Només de pensar que si fos un càstig posat pel govern, quantes protestes i
manifestacions no hi haguera. Quan jo era criatura, no hi havia aquesta afecció. No ens
en recordàvem del mar, la majoria hi vivíem d’esquena. Ha estat el turisme que ens ho
ha fet recordar.
147
Dues coses molt importants a la vidaEn aquell temps, els vells deien uns proverbis molt encertats, plens d’una filosofia
profunda, com un resum dels grans pensadors, els quals omplien pàgines i pàgines per
acabar dient el mateix.
Sentia a dir “l’home sempre va buscant allò que no aconsegueix, córrer a darrere un
somni que s’esfuma”.
També alguna vella malintencionada repetia “no et fiïs mai de ningú. Ni de tu mateix”,
“abans de decidir, dormir primer”, “som esclaus de la matèria i la matèria, sempre
falla”.
En els portals de les cases, als capvespres d’estiu, parant la fresca, de tant en tant, la
gent gran deixava anar alguna dita “qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la
parra”.
La dona d’en Nicassi li deia: “Nicassi, no t’emboliquis que te harán mal bien”, ja
que en Nicassi s’embolicava amb tots els veïns.
M’escoltava també als meus avis que de refranys en sabien un munt.
“Guarda sempre per l’endemà, ja que d’això no se’n penedirà”. Crec que un dels més
cristians que serviria per a totes les religions, ja que separen més els homes que no pas
els uneixen, seria el de “no facis als altres el que no vulguis per tu”, aquí resumeix tota
la caritat que es predica.
Tots aquests refranys tenen el seu sentit, però n’hi va haver un que em quedà gravat: “Si
tens un rellotge que s'endarrereix cinc minuts cada dia i un amic que et traeix cinc
vegades al mes, no el tiris, no el deixis, perquè no trobaràs res millor”.
148
Poema d’el Pont de Rosselló
149