DE L’EXPERIÈNCIA A LA REFLEXIÓ, COM MILLORAR LA PRÀCTIC DOCENTIntervenció de Ramon Barlam a la Taula Rodona Moderada per Joan Badia, amb la participació de Núria Alart, Toni Badia, David Vilalta i jo mateix.

Webinar organitzat per la Fundació Bofill i la Universitat Oberta de CatalunyaOctubre de 2015

Atenent les indicacions dels companys i del moderador de la taula la meva intervenció en aquest debat intentarà aportar la meva experiència docent en totes les etapes educatives però especialment en la meva tasca que a professor de Ciències Socials i la mal anomenada diversitat, a l’ESO. També el meu coneixement sobre metodologies de treball en xarxa, desenvolupament i gestió de projectes educatius de diversa mena. En especial els relacionats amb les també mal anomenades ‘noves tecnologies’. La millora de la pràctica docent és una necessitat, i una preocupació en els àmbits professionals en els que em moc, ja siguin companys de claustre o de les diverses associacions i institucuions amb les que em relaciono habitualment.

Agraeixo a la Fundació Bofill i a la UOC, especialment al Joan Badia, l’oportunitat de compartir aquest debat amb la Núria, el Toni i el David, bons experts en la matèria. Se m’ha demanat que encari la meva intervenció des de la perspectiva a peu d’aula i de claustre. Que de fet és la que coneixo més de prop. Les pautes que ens ha facilitat el Joan per fer fruir el debat han estat de gran ajuda, i confeso d’entrada el meu desconeixement de l’obra de Doud Lemov. La lectura de Teach like a Champion ha estat una font d’inspiració per la preparació de la meva intervenció. Els que em coneixeu sabeu que m’agrada llençar missatges senzills i clars, i il·lustrar-los a través d’una metàfora. La comparació de l’educació amb el ciclisme és la que s’ajustava més al propòsit d’aquest acte. La reflexió que segueix és fruit també de les moltes converses que freqüentment mantenim amb companys de professió, pares i amics.

La pregunta se les porta. Com millorar la pràctica docent? Aquesta és en essència l’eix del gran debat educatiu dels nostres dies. D’entrada, i sense extrendre’m en els detalls, podriem resumir el context educatiu com d’estancament preocupant, si no d’involució. Hi han contribuït la precarització dels pocs mestres i professors que han pogut entrar al sistema, les contínues reformes i altres factors. Però això seria tema per a un altre debat també molt sucós. Sí volia dir que això no exclou una responsbilitat ben clara que és la de pofessorat. La millora de la pràctica docent és avui una necessitat de primer ordre. I afegiria, en clau d’autocrítica. que no es pot desencallar sense un canvi d’actitud. També de la resta d’agents, però especialment dels que estem a primera línia de foc.

És en aquesta línia que John Howart, economista anglès, afirma que la bicicleta és un vehicle curiós, doncs el passatger esdevé el seu motor. Ben cert. Qui ha d’impulsar el lideratge d’aquest canvi, qui ha de sortir del que ara anomenem la zona de confort és indubtablement el professorat.

En el món de la immediatesa i on està de moda reinventar-se a cada moment, contínuament escoltem als mitjans innovacions que s’apliquen majoritàriament a determinats centres. Les escoles d’elit, que tradicionalment han estat les garants dels sistemes pedagògica més conservadors, ara s’han posat les piles. Però no han estat els únics, i un exemple molt il·lustrador de que en cercles reduïts (encara) hi ha la consciència de que la cosa no funciona i cal buscar solucions és la xarxa d’Instituts Innovadors de l’ICE de la UAB coordinada pe Josep Masalles. Llevat aquestes excepcions, sóc de l’opinió que la major part del que se’ns ven com innovació, provingui d’on provingui, acaba en un no res i són mé activitats enlluernadores que no pas actuacions que veritablement acaben tenint un impacte més enllà de l’anècdota. No és que faltin mestres innovadors, protagonistes d’interessants aportacions. El que cales són centres innovadors, i com he dit més d’una vegada, aquests espoden comptar amb els dits de la mà. La ‘foto’ d’aquesta situació és la d’una bicicleta estàtica’. Hi ha esfoç però poc efectivitat. Estic cansat d’assistir a jornades i congressos, veure experiències aïllades espectaculars però molt poc amb

cap i peus que comenci a primer d’ESO i que acabi a 2n de Batxillerat. Per exemple. Molts dels ‘experiments’ són com les bicicletes impossibles de la presentació que acompanya aquest escrit. Dissenys espectaculars però efectivitat zero. Com el malaurat projecte Educat 1x1, que va acabar com el rosari de l’Aurora, sortint de puntetes per la porta del darrere. Crec que no calen més exemples. I és que en aquest país ens deixem enlluernar amb una facilitat tremenda.

La millora de la pràctica docent passa per desencallar aquesta situació, amb actituds innovadores de transformació profunda, a nivell estructural i metodològic. En aquest procés distingeixo quatre fases o dimensions.

La primera, a la que ja hem fet referència anteriorment té a veure amb l’actitud personal. En les atribucions del mestre del segle XXI hi ha d’haver una premisa indispensable, que és la predisposició de treballar en equip. Les darreres aportacions tecnològiques de les darreres dècades no poden passar de llarg a l’escola. D’entrada per optimitzar el treball docent i oferir l’oportunitat d’incorporar noves metodologies fins fa poc impensbles i impossibles, com la derivada de l’escriptura telecol·laborativa al núvol o la dimensió del debat en format webinar que estem fent ara mateix. En conseqüència, no pot existir aquesta nova dimensió sense la consolidació de la prèvia. No podem parlar de treball en equip si no hi ha un compromís i una actitud prència a nivell personal.

La dimensió següent representa, per tant, un nou estadi. que podríem animenar ‘de tàndem’ Estem parlant d’una actuació conjunta, d’una associació entre dues o més persones amb el propòsit de comprtir i de sumar esforços per tal de millorar l’actuació educativa. A primària parlaríem de cicles, En converses de pares, o entre professionals, és freqüent escoltar que a tal o a qual cicle són molt ‘canyeros’. A secundària, menys freqúent, això es pot produïr a nivell d’equips docents i més excepcionalment de seminris. Depèn de molts factors sobre els que sovint tenim poca o nul·la incidència. Quantes vegades les dinàmiques burocràtiques han desmuntat equips o projectes interessantíssims? I és que amb un sistema on preval més l’antigüitat i altres privilegis és difícill de lluitar-hi. En tot cas, la incidència d’aquesta dimensió és molt més sòlida i efectiva que l’anterior. Afegir, finalment, que els desjustaments metodològics extrems poden ser contraproduents i fins i tot traumàtics. És el cas dels alumnes que després de disfrutar amb un professor que es preocupa de facilitar les millors metodologies i recursos que té al seu abast als seus alumnes, a l’any següent aquests es troben amb les realitats que tots hem patit i coneixem. I que sorprenentment encara es permeten.

Una tercera dimensió representaria l’assoliment del Nirvana. Pocs són els afortunats que hi arriben. I és que aconsegur articular de manera efectiva un projecte de centre on tot el claustre se’l cregui i se’l faci seu és molt poc freqüentment. Tot i que moltes vegades se’ns vol fer veure la seva efectivitat (coincidint curiosament amb l’època de matriculacions), les evidències deixen veure sovint les escletxes. Aquesta és la dimensió amb la que podem distingur un bon centre d’un altre que no ho és.

La quarta i darrera dimensió no implica necessàriament haver assolit l’anterior. Però no per això deixa de ser potser la més important. El treball en xarxa ens permet teixir relacions professionals (també personals) amb altres professionals. I això és molt important per la finalitat que ens ocupa en aquesta taula rodona, ja que gràcies a ell el professorat pot trencar el seu aïllament en el cas de treballar en un centre amb dinàmiques mediocres i gaudir des de l’intercanvi d’experiències, formació, etc. fins al caliu humà que també necessita per al seu desenvolupament emocional i professional. L’exemple clar d’aquesta situació descrita la tenim en els primers anys de professors d’aules obertes. (any 1997) Com molts altres professionals, vaig gaudir del suport de bons companys, però també vam haver de patir la incomprensió de l’altra part (majoritària).

Al cap i a la fi, el sentit de l’educació no ha canviat pas amb el pas dels anys. Continua sent el mateix. Els nens han d’aprendre a anar sols en bicicleta. Cal trobar el moment adequat per treure’ls les rodetes i, sense adonar-se, comencen a correr sols sense cap mena de dependència.

Acabada l’exposició de les que considero quatre fases en el procés d’innovació, cap on s’ha de dirigir la millorar de la pràctica docent, m’agradaria exemplificar-ho en un únic projecte (de la xarxa LaceNet). A la darrera diapositiva trobareu l’enllaç que us portarà a dos vídeos. Aquests us facilitaranuna millor comprensió de la que jo us internaré facilitar el més breument possible.

Fa quatre anys estva esmorzant amb un grup de professors i va sortir el tema de que els nostres alumnes no saben fer un bon ús dels seus smaprtphones, que redueixen a l’ús del Whats app, l’Instagram i poca cosa més. Paral·lelament, no sabrien anar sols a Barcelonaa entre altres coses perque quan hi van, amb els pares, no aparten la vista de les pantalletes. Algú va llençar el repte d’organitzar-los una gimkana en la que haguéssin de necessitar els seus dispositius mòbils per aconsegur els objectius. Dit i fet, en pocs dies va estar muntada l’activitat que encara avui forma part del core de l’actual (quatre anys després). Instagram, codis QR, Apps dels Transports Metropolitans de Barcelona … A la tornada, la valoració tant d’alumnes com de professors va ser espectacular. L’activitat correspondria a la segona de les fases. I es podria haver quedat aqui de no ser que es va voler compartir en primer lloc amb la resta de companys del centre (actualment està encaixada en el projecte educatiu) i més tard (quarta dimensió), es va obrir a altres centres. De manera que actualment són més d’una desena els centres de la Catalunya central que l’estan aprofitat. Com també ho estan fent altres de Saragossa, València, Alcoi, Manresa i Castelló (s’incorpora en la propera edició 2016).

L’experiència amb aquest i molts altres projectes, sempre en relació amb la millora de la pràctica docent, ens dóna algunes pistes que poden ajudar-nos molt en aquest sentit.

La primera d’elles és que en el que també anomenem era de la distracció, hem de ser capaços de triar allò que pot representar certament una millora i desviar-nos dels focs d’encenalls. Les modes han fet també molt de mal en educació.

Un segon aspecte destacable és que sovint, per fer grans canvis i consolidar-los, cal afluixar la marxa. Podem córrer el perill d’estavellar-nos en qualsevol moment.

Un altre qüestió important fa referència a la gestió dels recursos. Sovint els mestres i professors més imquiets, per anomenar-los d’alguna manera són els que tenen més fronts oberts. La dossificació d’energies és una habilitat no pas gens fàcil. Necessària per tal de consolidar projectes. En termes ciclistes, els docents hem de tenir l’habilitat de saber triar elplat i el minyó més adeqüat ja sigui en pujades però també en baixades (que també n’hi ha). Hi ha altres països que no tenen aquesta preocupació. És el cas d’Holanda, on les bicicletes únicament tenen un únic plat i un únic pinyó. Serveixi l’exemple per destacar que les comparatives entre sistemes educatius han de tenir en compte ‘el terreny’ per on han de discórrer. Finlàndia té una societat més civilitzada, menys alumnes per aula i altres benevolències del ‘terreny’ que fa que les ‘bicicletes’ que s’hi venen siguin força diferents.

Ja per acabar, dir que el missatge de Lemov és molt engrescador, però en un lloc on la innovació està pràcticament penlitzada i és una opció totalment voluntària, han de canviar moltes coses perquè es pugui avançar. Potser si entre tots aconseguim posar de moda l’educació ens anirà més bé, Entretant continuarem treballant i dur per una escola millor.