DOSSIER EDUCATIU

300ONZES DE SETEMBRE1714 - 2014

ExposicióDel 14 de març al 28 de setembre de 2014

2

TRES-CENTS ONZES DE SETEMBRE

El record de l’Onze de setembre de 1714 és avui, al cap de tres-cents anys, més viu que mai. Els qui van viure aquell moment històric en van aconseguir transmetre a les generacions següents la importància i la signifi cació. El recordatori de la pèrdua, per la força de les armes, de l’estat català, es convertí en el gran argument per a la demanda d’un autogovern propi.

Al llarg dels anys, es va passar de la memòria personal (la dels qui visqueren els fets) a unes formes de memòria col·lectiva que volien assegurar-ne la transmissió al conjunt social. S’inicià, així, a la darreria del segle XIX, la commemoració pública de l’esdeveniment. D’aleshores ençà, la celebració s’ha mantingut i expandit malgrat totes les adversitats històriques que s’han sofert.

Des dels principi, la societat civil catalana no hi va veure un motiu de plany, sinó un element de revindicació. Per això, es va fer seva la celebració i va ser-ne la impulsora principal. Les institucions polítiques autòctones, en els relativament breus períodes històrics que n’hi ha hagut, s’han afegit a la commemoració. Però n’ha estat la societat civil la protagonista de debó, la que l’ha sostingut en els moments més difícils i la que ha estat capaç de renovar-la i orientar-la fi ns a l’actualitat.

L’Onze de setembreAntoni Estruch, 1909.

Oli sobre tela, 254x400 cm.Fons d’art Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859

© de la fotografi a: Fons d’art Fundació Antiga Caixa Sabadell

3

Sabies què…? aquests primers anys es van produir

moltes persecucions i execucions a aquells contraris

al nou règim borbònic. La més greu serà la de Josep

Moragues el març de 1715 a Barcelona. La seva

sentència de mort serà “la de ser arrossegat viu pels

carrers de la ciutat per un cavall, degollat i fet a quarters,

posat el seu cap en una de les gàbies sobre el Portal de

Mar” exposant-lo així a tot aquell que arribava a la ciutat

de Barcelona.

Recorda: El Decret de Nova Planta no va prohibir

l’ús del català. Això es va fer per mitjà d’altres lleis o

instruccions com les enviades als corregidors catalans

des de Madrid, que deien: “se pondrá el mayor cuidado

en introducir la lengua Castellana, a cuyo fi n dará las

providencias mas templadas, y disimuladas para que se

consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

DERROTA I REPRESSIÓ

La caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 va marcar, al Principat de Catalunya, el fi nal

de la guerra de Successió (1702-1715). La repressió desfermada per Felip V de Borbó fou terrible.

Foren milers els empresonats, executats i exiliats. Es confi scaren béns, s’enderrocaren fortaleses

i es desarmà tota la població. L’estat català (Cort General, Generalitat de Catalunya, Consell de

Cent...) va ser abolit i s’instaurà, el 16 de gener de 1716, el decret de Nova Planta, que establí un

poder absolutista. El dret privat català, però, es va salvar. El capità general es convertí en la primera

autoritat política. A Barcelona es construí la Ciutadella, per tenir la ciutat controlada per les armes.

S’hi aplicaren impostos especials, com el cadastre, veritable tribut de guerra. Es dissolgueren els

governs municipals i s’aplicà el model castellà d’ajuntaments. L’idioma espanyol s’introduí de

manera progressiva i sistemàtica en tota l’administració. La Universitat de Barcelona i la resta de

centres del Principat foren abolits en favor d’una única universitat a Cervera (1717). Les queixes i

súpliques per fer minvar aquestes imposicions (en ocasions també subscrites per antics partidaris

del bàndol felipista) no foren ateses, ja que els catalans eren considerats uns rebels als qual calia

imposar un càstig exemplifi cant.

01

Carta que expressa la sentència de mort del general Josep Moragues, 1715

Archivo General de Simancas. G y L Leg 714

Decret de Nova Planta promulgat per Felip V el 16 de gener de 1716.

Museu d’Història de Catalunya, núm. inv. MHC-996© de la fotografi a: MHC (Pep Parer)

4

Atenció! Els fets de l’onze de setembre van ser tan

importants que des del mateix moment que va succeir

molta gent que ho va viure van voler deixar el seu record

per escrit. Com el frare Manuel Soler, un visionari que

plasmà el valor de l’onze de setembre dient: “Lo foc que

esta nit se à disparat tant de la plaça com dels enemichs

es cosa que pasma, (...). Lo estrago no’s pot dir, pero de vuy a 300 anys se’n recorderà”.

LA PERSISTÈNCIA DE LA MEMÒRIA

La memòria dels fets es va començar a construir ja des del moment mateix de la guerra. Els qui hi

van participar van voler deixar el seu testimoni. Aquells qui formaven part de les elits cultes el van

poder recollir per escrit, com és el cas de les Narraciones históricas de Francesc de Castellví, escrites

a Viena. Els qui pertanyien als sectors populars el van transmetre de generació en generació. La

repressió patida posteriorment, pel seu caràcter traumàtic, alimentà el record dels fets.

Les protestes i els intents de revertir la situació per les armes i de recuperar les institucions

polítiques pròpies es perllongaren fi ns a la segona meitat del segle XVIII. El 1719 hi hagué un

aixecament armat encapçalat per Pere Joan Barceló (Carrasclet). El 1725 la pau de Viena signada

entre l’emperador Carles VI i Felip V marcà un punt d’infl exió, però la resistència armada continuà

fi ns al 1736. Aparegueren també manifestos de protesta, com Via fora els adormits (1734) o Record

de l’Aliança (...) al Serm. Jordi-Augusto, rei de la Gran Bretanya... (1736). L’any 1760, ja dins l’ordre

borbònic, s’inicià una nova estratègia reivindicativa que es concretà en la presentació del Memorial

de Greuges (1760).

La dimensió internacionalAtès el caràcter internacional que tingué la guerra de Successió (1702-1715), no ha de sobtar que la

resistència fi nal de Barcelona tingués una gran repercussió arreu de l’Europa de l’època. El mateix

Voltaire s’admirà de la resistència catalana en una obra centrada en els temps de Lluís XIV de

França. El cas dels catalans va recórrer durant molts anys les cancelleries europees, especialment

en esclatar nous confl ictes bèl·lics al continent.

02

Llibre d’òbits de religiosos i altres coses curioses succeïdes a Barcelona del 6 de juny de 1691 fi ns al 5 de maig de 1775 escrit

pel frare caputxí Manel Soler.CRAI – Biblioteca de Reserva (Universitat de Barcelona), Ms. 386

5

Recorda: Durant els anys de la creació de l’Eixample barceloní, a la darreria del segle XIX i

començament del XX, es van fer nous carrers i calia posa’ls-hi nom. Víctor Balaguer, cronista de la

ciutat de Barcelona, serà l’encarregat de fer-ho i ell mateix serà el primer que recordarà la Guerra

de Successió i l’Onze de Setembre posant a dos carrers els noms de dos grans protagonistes que

van viure aquests fets: un a Rafael Casanova i un altre a Antoni de Villarroel.

EL DESPERTAR DE LA CONSCIÈNCIA NACIONAL

La popularització de l’Onze de setembre, en clau reivindicativa, fou obra de la Renaixença. Aquest

moviment literari de caire romàntic, iniciat al primer terç del segle XIX, precedí i preparà l’eclosió

posterior del catalanisme polític del fi nal de la centúria. Una vuitantena de poesies, nou peces

teatrals i cinc novel·les sobre el tema es publicaren, sota l’impuls dels Jocs Florals de Barcelona,

durant els anys cinquanta i noranta d’aquell segle. Algunes foren signades per grans noms com

Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Serafí Pitarra. Els historiadors també hi van exercir un paper

destacat, ja que tingueren més repercussió pública que no pas els de la centúria anterior. Víctor

Balaguer fou la gran fi gura, però també hi feren una contribució substantiva Mateu Bruguera i Antoni

de Bofarull. Un tret comú dels literats i erudits d’aquells moments fou la reclamació de les antigues

llibertats i institucions catalanes destruïdes per les armes. L’enderroc de la Ciutadella de Barcelona

(1868-1878), llargament reclamat, fou vist pels ciutadans com la destrucció d’un símbol d’opressió.

03

Víctor BalaguerBiblioteca Museu Víctor Balaguer

Vilanova i la Geltrú© de la fotografi a: Museu d’Història de Catalunya (Pep Parer)

6

LA COMMEMORACIÓ D’UNA DIADA

Les primeres commemoracions de l’Onze de setembre de 1714 es produïren a fi nals del segle XIX. El

1886 se celebrà un primer funeral a Santa Maria del Mar, al costat del Fossar de les Moreres, on

eren enterrats els antics defensors de la ciutat. I també, en aquella època, s’iniciaren les vetllades

patriòtiques d’homenatge. Ben aviat, el 1888, s’erigí l’estàtua dedicada al conseller en cap Rafael

Casanova. Això possibilità, el 1894, l’inici del culte cívic de fer ofrenes fl orals al peu del monument,

fet per nuclis força reduïts, vinculats al catalanisme progressista. A partir del 1901, la celebració

prengué un gran impuls gràcies al protagonisme que va prendre el catalanisme polític. La conquesta

d’instàncies de poder polític per part del moviment va permetre que la commemoració rebés un

suport institucional (que abans no havia tingut) i que s’expandís. No obstant això, la societat civil

mantingué el protagonisme. Així, la Unió Catalanista (federació d’associacions catalanes que no

participava del joc electoral) féu una gran promoció de la diada durant els dos primers decennis del

segle XX. El creixement de la celebració va quedar tallat per la dictadura del general Primo de Rivera

(1923-1930).

04

Atenció! El lloc de la memòria més antic del record de

l’Onze de Setembre és el monument a Rafael Casanova

obra de l’escultor Rossend Nobas. Aquesta escultura

formava part d’una galeria a l’aire lliure de catalans

il·lustres situada al Saló de Sant Joan (actual passeig

Lluís Companys). Casanova és representat ferit i a punt

de caure, agafat a la bandera de Santa Eulàlia. Aquesta

és la imatge que tots tenim del conseller en cap. El

1914 aquesta estàtua és traslladada al lloc on es creu

que va caure ferit: ronda de St. Pere amb Alí Bei, el seu

emplaçament actual.

Rafael Casanova i ComesPrincipis del segle XX

Museu d’Història de CatalunyaDipòsit de Josepa Albiach Vilarrassa

© de la fotografi a: Museu d’Història de Catalunya (Pep Parer)

L’impuls institucionalL’inici del culte cívic fou una iniciativa de la mateixa societat civil catalana, atesa l’absència

d’organismes polítics propis. El puixant catalanisme polític, que entre 1906-1909 organitzà el

moviment unitari Solidaritat Catalana, permeté l’entrada dels catalanistes a diferents ajuntaments

i, sobretot, a la Diputació de Barcelona. Així mateix, possibilità la creació d’un primer autogovern, la

Mancomunitat de Catalunya (1914-1923). D’aquesta manera, totes aquestes institucions polítiques

feren seva la reivindicació popular i contribuïren al seu impuls espectacular.

Fotografi a de les redactores de la revista Or i Grana. Aquest setmanari va ser el propulsor de la Lliga patriòtica de Dames, que el setembre de 1906 varen fer ofrena d’una corona de fulles de llorer i roure en bronze davant

l’estàtua de Rafael Casanova.Or i Grana núm. 1 de 6 d’octubre de 1906. Col·lecció particular

7

Els espais de la memòriaA part de l’estàtua de Casanova, ben aviat sorgiren altres espais de memòria. Les concentracions al

Fossar de les Moreres s’iniciaren el 1913 i, aquell mateix any, es féu el primer homenatge a la tomba

de Rafael Casanova a l’església parroquial de Sant Boi de Llobregat. El bicentenari dels fets del 1714

fou decisiu: el juliol del 1914 s’inaugurà, a Vic, una làpida a Bac de Roda i, el setembre, es traslladà

l’estàtua de Casanova al seu emplaçament actual, i se n’erigiren nous monuments a Cardona, a

Moià i en altres poblacions del país.

La primera prohibicióEl règim del general Primo de Rivera (1923-1930) es caracteritzà pel seu antiobrerisme i

anticatalanisme. Per això, va suspendre la Mancomunitat de Catalunya, el primer autogovern català

de la modernitat i, des del principi, va prohibir la celebració de la diada. El 1924 s’intentà fer una

missa que no fou autoritzada. L’arquitecte Antoni Gaudí, que hi volia assistir, fou detingut i multat.

Aquell mateix any, a Lleida aparegué una bandera estelada.

Atenció! Rafael Carreras i Bullbena l’any 1912 demostrà documentalment que Rafael Casanova

estava enterrat a Sant Boi de Llobregat. Allà trobà la partida de defunció on especifi ca també que

Casanova va morir el 1743. La informació canviava així la idea que tothom tenia sobre la mort de

Casanova degut al setge de la ciutat de Barcelona el setembre de 1714.

Col·locació d’una llosa commemorativa a la capella de la Pietat de l’església

de Sant Baldiri de Sant Boi de Llobregat l’any 1922, en el lloc on hi havia estat descoberta la tomba del

conseller en cap Rafael Casanova© de la fotografi a: Arxiu Fotogràfi c de

Barcelona

8

La Diada en temps de guerraDurant el confl icte bèl·lic, les tradicionals ofrenes fl orals foren substituïdes per insígnies que la gent

enganxava en uns coixins pròxims a l’estàtua de Casanova. Era una manera de recaptar fons per als

combatents. En aquells moments, també es va eixamplar la base social i política dels participants, ja que,

per primer cop, hi van tenir un gran protagonisme els anarcosindicalistes de la CNT. La diada del 1938

fou la més emotiva i trista, ja que va ser la darrera que va poder celebrar la Catalunya republicana.

Recorda: Les commemoracions de l’11 de setembre

durant la guerra tingueren un caràcter diferent al

tradicional. Per primera vegada el 1936, desfi laren la

Guàrdia Urbana, els bombers, els guàrdies nocturns,

els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Nacional

Republicana. I amb ells, s’hi sumà també i per primera

vegada la CNT-FAI, que reivindicà la commemoració del

1714 interpretant-la com la continuïtat de la lluita per

aconseguir la llibertat i la justícia social.

Commemoració de l’11 de setembre de 1936. Durant els anys de la guerra civil les ofrenes fl orals van ser substituïdes per la venda d’insígnies. Els

fons recaptats anaven destinats per a ajudar els combatents.© de la fotografi a: Arxiu Fotogràfi c de Barcelona

UNA REPRESA ESPLENDOROSA

La instauració de la Generalitat republicana, tres dies després que Francesc Macià proclamés la

República catalana el 14 d’abril de 1931, signifi cà una gran embranzida a la commemoració. Els

republicans catalanistes disposaren d’uns instruments d’estat per tal de potenciar l’Onze de setembre

i van poder disposar de nous mitjans de comunicació, com la ràdio, per difondre’n el signifi cat

reivindicatiu. La diada del 1931 se celebrà en un ambient d’eufòria, ja que s’havia aprovat de manera

aclaparadora l’estatut de Núria (que preveia el dret a l’autodeterminació i les atribucions pròpies d’un

estat). La de l’any següent, el 1932, fou la més multitudinària, alegre i festiva de totes, ja que es féu

després que s’aprovés fi nalment l’estatut (però molt retallat). L’historiador i periodista Antoni Rovira i

Virgili va dir que l’Onze de setembre havia deixat de ser «un gemec de dolor» per convertir-se en «un crit

de victòria». L’esclat de la guerra civil de 1936-1939 va fer que la diada prengués un caire marcial que

mai abans no havia tingut. Desfi laren, al peu del monument a Casanova, unitats de l’exèrcit republicà i

com mai es convertí en una celebració d’homenatge als caiguts.

05

Sabies què…? En temps de la República el

paper de la ràdio va ajudar a fer més popular

l’onze de setembre, tal i com sentencià Macià

el 1931: “Mercès a la radiodifusió, l’esperit de

Rafel Casanova serà present a totes les llars

de Catalunya!“.

El president Macià amb Manuel Carrasco i Formiguera, Ventura Gassol, Jaume Aiguader, i altres personalitats, fent un discurs per ràdio davant el

monument de Rafael Casanova l’any 1931.Fotògraf: Alexandre Merletti Guaglia

© de la fotografi a: Institut d’Estudis Fotogràfi cs de Catalunya. Col. Merletti

9

L’ÈPOCA MÉS DIFÍCIL

La repressió desfermada durant la dictadura del general Franco (1936-1975) no se cenyí a

l’eliminació dels opositors polítics (execucions, empresonaments, exilis...), sinó que a Catalunya

va suposar un intent de genocidi identitari. L’Onze de setembre i tota manifestació de catalanitat

van ser prohibits. L’escultura de Casanova, juntament amb d’altres, fou retirada, el 1939, de la

via pública. Aquell mateix any, a l’indret on abans hi havia l’estàtua, en va aparèixer una rèplica

en miniatura amb un cartell que deia «Ja creixeràs». I efectivament, els pamfl ets i les accions

clandestines de commemoració se succeïren, malgrat la repressió. El 1944, morí un vianant

quan la policia franquista disparà contra un membre del Front Nacional de Catalunya que

repartia pamfl ets de recordança. El 1964, amb motiu del 250è aniversari, s’intensifi caren les

accions commemoratives. Durant els anys seixanta i primers setanta, els partits i sindicats obrers

s’incorporaren plenament a les celebracions clandestines, cosa que era un refl ex de l’assumpció

de les reivindicacions catalanes per part d’un sector molt important de la gran immigració que es

visqué en aquella època.

06

Sabies què…? Durant el franquisme molts noms dels carrers van ser substituïts per aquells

més adequats al nou règim. Però el nom del carrer Casanova es va poder mantenir al

contrari que altres, perquè es van pensar que Casanova era el venecià Giacomo Casanova.

Durant el franquisme, les commemoracions de l’11 de setembre es feien clandestinament. L’11 de setembre de 1944, un grup de militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) va penjar una bandera catalana a la torre de Sant Jaume a Sant Sebastià del transbordador

aeri del port de Barcelona, que el cos de bombers de la ciutat va haver de treure.Arxiu Robert Surroca i Tallaferro

10

LA DIADA NACIONAL

En l’etapa fi nal del franquisme, l’Assemblea de Catalunya va vincular la commemoració amb la

demanda d’autogovern. El 1976 organitzà una gran manifestació, que les autoritats van prohibir

que se celebrés a Barcelona i que es va fer a Sant Boi de Llobregat. L’any següent, el 1977, iniciada

ja la transició política, es va poder celebrar, durant la diada, la més gran manifestació que mai

s’havia vist. Es van restituir els símbols desmantellats, es dignifi caren espais com el Fossar de les

Moreres i s’erigiren nous monuments i llocs de memòria arreu del territori (al general Moragues, a

Carrasclet, etc.). Progressivament, l’ofrena fl oral a Casanova prengué un marcat caire institucional

i les manifestacions populars de la tarda deixaren de ser unitàries i massives. Foren els nuclis

independentistes els que persistiren en la mobilització reivindicativa arreu del país i, a Barcelona,

mantingueren la concentració del Fossar de les Moreres i la manifestació. Des del 2004 se celebrà

un acte institucional al parc de la Ciutadella.

07

Sabies què…? Després de la mort del dictador comencen les primeres celebracions de les

Diades, com les multitudinàries de 1976 i 1977. Un cop restablert el Parlament de Catalunya, l’any

1980, la primera llei que es va aprovar serà la de fer ofi cial l’Onze de Setembre com a Diada

Nacional, llei que s’ha mantingut fi ns els nostres dies.

Notícia apareguda sobre la manifestació de l’11 de setembre de 1977 al diari Avui. La manifestació unitària que reclamava el restabliment de les

institucions catalanes va aplegar un milió i mig de persones als carrers de Barcelona.

Biblioteca de Catalunya, 07 (46.71 Bar)

Portada de revista amb imatge de la manifestació de l’11 de setembre de 1977 sota el titular Catalunya triomfant.

© de la fotografi a: MHC (Pep Parer)

11

Un nou clamLes diades del 2012 i del 2013 han estat les més majoritàries de tota la història de Catalunya.

La participació massiva a la Via Catalana, la cadena humana independentista que l’any 2013 va

recórrer tot el territori català, inspirant-se en la via bàltica de 1989, mai havia tingut cap precedent.

La mobilització s’explica, en bona part, pel fracàs de l’intent de reforma de l’estatut d’Autonomia

impulsat pel Parlament de Catalunya el 2005. El text aprovat en referèndum pel poble de Catalunya,

el 2006, fou desvirtuat pel Tribunal Constitucional, cosa que motivà una forta reacció popular en

contra que afavorí una gran manifestació el 10 de juliol de 2012. Sectors molt amplis de la societat

catalana començaren a reivindicar el dret a decidir del poble de Catalunya. Com en els seus orígens,

ha estat la mateixa societat civil catalana la que ha insufl at una nova vitalitat a la commemoració.

Via Catalana cap a la Independència de l’11 de

setembre de 2013© de la fotografi a: Bernat

Capdevila i Costa

12

ACTIVITATS EDUCATIVES

Totes les activitats són amb reserva prèvia.

Més informació i reserves al telèfon 93 225 42 44 de dilluns a divendres de 10 a 14 h i de 15.30 a

17.30 h o al correu electrònic mhcvisites.cultura@gencat.cat

Primària: Celebrem 300 onzesCom és que el dia 11 de setembre en pràcticament qualsevol racó de Catalunya se celebra

la Diada? Quin és el signifi cat d’aquesta celebració? A través de la visita a l’exposició

entendrem per què commemorem l’onze de setembre i ens endinsarem en la descoberta

dels símbols i les tradicions vinculats a aquesta data. Adreçada als cursos de 5è i 6è.

Durada de l’activitat: 1 hora

Preu: 65€

Secundària: Construint La DiadaFarem un recorregut des de la capitulació de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, fi ns al

dia d’avui per veure com han estat des d’aleshores les nostres diades i la importància del

suport popular. Es tractaran aspectes relacionats amb la història, la política, però sobretot

la cultura i la societat.

Durada de l’activitat: 1 hora

Preu: 65€

Batxillerat: 1714: la construcció d’un símbolInterpretarem críticament l’evolució dels 300 onzes de setembre i el context històric

que ha marcat el seu desenvolupament durant els segles XIX, XX i XXI. Aprofundirem en el

concepte de nació i reconeixerem els símbols que formen part de la identitat catalana:

quins són i per què ho són.

Durada de l’activitat: 1 hora

Preu: 65€

ESO i Batxillerat: Barcelona 1714: Escenaris de la Guerra de SuccessióPassejada pels escenaris cabdals de la Guerra de Successió a Barcelona, el confl icte que

suposà l’abolició de les constitucions i de les institucions de govern pròpies del Principat.

Al llarg del recorregut visitarem els indrets on es produí el setge, que es prolongà durant

catorze mesos i culminà l’11 de setembre de 1714.

Durada de l’activitat: 2 hores

Preu: 97€

13

PER SABER-NE MÉS

ALBERTÍ, Santiago (1964) (2006). L’onze de setembre. Barcelona: AlbertÍ Editor.

ALCOBERRO, Agusti (2002). L’exili austriacista (1713-1747). Barcelona: Fundació Noguera, 2 vols.

ALCOBERRO, Agustí (2013). Barcelona, 1714.Els gravats de la Guerra de Successió. Barcelona:

Ajuntament de Barcelona i Efados.

ALCOBERRO, Agustí (dir.) (2006) (2013) Catalunya durant la Guerra de Successió. Badalona: Ara

Llibres, 3 vols.

ANGUERA, Pere (2008). L’Onze de setembre: Història de la Diada (1886-1938). Barcelona:

Publicacions de L’Abadia de Montserrat / Centre d’Història Contemporània.

BALCELLS, Albert (2008). Llocs de memòria dels catalans. Barcelona: Proa

CREIXELL, Joan (1985). El monument a Rafael Casanova. Barcelona: El Llamp.

GARCÍA I QUERA, Oriol (2007). Barcelona 1714. L’Onze de setembre. Barcelona: Casals Editorial.

PUJOL, Enric (2003). Història i reconstrucció nacional. La historiografi a catalana a l’època de Ferran

Soldevila (1894-1971). Barcelona-Catarroja: Editorial Afers.

RIERA, Sebastià (1994). La commemoració de l’Onze de setembre. Barcelona: Arxiu Municipal de

Barcelona i Editorial Efados.

SERRET, Carles (1996). Rafael Casanova i Comes, conseller en cap. Ajuntaments de Barcelona, Moià

i Sant Boi de Llobregat.

ENLLAÇOS WEBS

http://tricentenari.gencat.cat/ca/index.htmlhttp://tricentenari.gencat.cat/ca/index.html

http://elborncentrecultural.bcn.cat/http://elborncentrecultural.bcn.cat/

http://1714.mhcat.cat/http://1714.mhcat.cat/

Exposició300 onzes de setembre. 1714 - 2014Del 14 de març al 28 de setembre de 2014

Informació pràcticaHorari del museu i de les exposicions· De dimarts a dissabte: de 10 a 19 h. Dimecres fi ns a les 20 h.· Diumenges i festius: de 10 a 14.30 h· Dilluns no festiu: tancat

ServeisBotiga i llibreria: Telf: 93 221 22 18 / email: llibreria@bestiari.netCafè - Restaurant: Tel. 93 221 00 50 / email: reserves@sagardi.comBiblioteca Josep Benet: Tel. 93 225 47 00Servei educatiu: Telèfon per a reserves de visites escolars: 932 254 244

Transports i vies d’accésBus: Línies núm. 14, 17, 36, 39, 45, 51, 59, 64, D20, H16 i V17.

Barcelona Bus Turístic: Ruta vermella, parada Museu d’Història de CatalunyaMetro: L4 (groga) BarcelonetaAparcament: Pàrquings de pagament al passeig Joan de Borbó, al Moll de la Fusta i al Moll d’Espanya. Els autocars dels grups visitants tenen espais d’aparcament prop de l’edifi ci del museu.

Museu d’Història de CatalunyaComissariat de l’exposició i textos: Enric Pujol.Dossier educatiu: Servei Educatiu del MHC i Sheila García.

Museu d’Història de CatalunyaPlaça Pau Vila, 308003 BarcelonaTelèfon 932 254 700www.mhcat.catmhc.cultura@gencat.cat

Segueix-nos a www.facebook.com/mhistoriacat @mhistoriacat #300onzes

www.mhcat.cat

www.tricentenari.cat www.facebook.com/tricentenari