DEMÀ NO ÉS MAI antologia

Tria de poesies extretes de l’Antologia Demà no és mai AdiA edicions

Del llibre Tornar és lluny, d’Edicions Proa i del llibre Swing, de Labreu

edicions

Destacat en gris, el títol del llibre on apareix la poesia i l’any de publicació

Entre en neguit i el silenci 1959

1 Voler resoldre el crit i l’esperança per sortir, novament, fet llum i cant, no importa massa: reviu l’encontre, els llorers de l’estança dels miracles I somnis; saber-se estrany tothora és el terrible, viure perdut per inhòspites cimes sense els ulls de l’amic en l’altra vora, viure damunt els ossos del silenci de tot i un fred sempre. i un mot bastaria per resoldre-ho!

Foc nostre, somni 1960

2

hem esperat la teva veu

del troc de l’aire.

no-res.

un vol d’ocells

reviu la simfonia

i el color del teu gest.

la força

del teu verb

no tremola per la blava fredor

de l’aigua.

l’hivern havia cobejat

la intimitat d’una cançó

que destruís l’enigma.

3

Vindràs amb la fúria

del vent de migjorn

per endur-te

el que resti de nosaltres.

entraràs sense trucar.

et veuràs el vi

de la nostra copa

amb insolència familiar.

sense enuigs el record.

temps ha esperem!

Paraules 1962

4

adéu

qui podrà retornar-nos la certesa

de quelcom més

que no siguin paraules?

han estat durant anys

la nostra menja

i ara estem sadollats de sons i ritme.

vosaltres que llegiu

digueu-me:

on dormen les realitats?

Paraules cap al tard 1973

5

quan cau la nit i espessa boira humida

damunt la meva tarda

caminen els records al meu silenci

quan tot el fred reposa

sobre els llibres que em volten

i la ploma,

s’acosten a la meva llunyania

per fumar mansament l’última pipa.

records, que com la pluja en els meus vidres,

truqueu insistentment

erreu la via

no vull la caritat dels vostres somnis.

mireu: el vent és fred

la tarda és aspra

I aquest carrer de poble

sense una ànima

vestit amb cases tristes

i monòtones

seran avui les coses que jo estimi.

6.

veniu a mi petits mals pensaments.

la tarda vessa sol

i m’arriben del vent les flors i l’herba

ara escric aquests versos damunt paper tabac

i tot és massa intens.

voldria un breu instant la vostra calma:

em volten els deixebles

en la concupiscència dels meus anys

oberts als nous fantasmes de la primavera

i em danya el vell temor

a sentir-me per sobre l’esperança

condemnat a fer el bé per sempre més.

7.

adéu

del seu desig de solitud

n’ havia fer un viure

i esperava miracles

a cada punta del carrer.

de sobte s’adonà

que s’havia fet vell

i que ja no calia espera.

desitjà un bon company

mes ja era tard.

Els colors de la nit 1990

8

adéu

la meva fe penja d’un fil de de fred

i em força al gel de quatre mots

per esbaldir la meva set de foc

i no són temps per malgastar paraules

els temps que corren.

adoro verbs crucificats, i beso

el seu perfum de gòlgota diari

mentre rumio, com un cec, mentides

per despullar l’amor de la disfressa

de quatre lletres...

Setembre 1992

9.

adéu

repasso avui tot el silenci

que m’ha lligat a les paraules

mig adormides dels meus llibres.

i em sé en perill.

esdevindrà introbable la tarda clara

d’un raig de sol sobre la taula?

la lluna allarga, entre les branques flonges

del meu paisatge, les respostes blanes

d’un bosc de mites estellat i fòssil.

ara, maldestre, difumino en l’aire

tots els meus ocres imprecisos

cercant el negre d’una roca on pugui

clavar les mans i convertir-me en pedra.

repasso en va tot el silenci. queda

potser darrere d’algun verb un signe

no descobert?

tota la llum s’ha convertí en ombra

quan són les nou.

deixo la ploma i tanco

la persiana que m’allunya dels dies.

sé que he estimat el que he pogut.

no ha estat gens fàcil.

Ombres 2000

10

Sovint, en els dies grisos, s’escapen cor i mans

per a burxar en les restes d’una vida

que han enrunat paraules

mal dites o mig dites.

i és hora

d’un sil·labari nou,

potser d’un nou silenci,

que ofegui al gorg d’un temps madur

les albes que envelliren

de cop, sense indulgència.

perquè ens comença a tremolar la veu

en totes les mentides

11.

Si véns, amor, i jo no hi sóc, sobre els fogons, hi trobaràs les restes d’un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi. La teva llum aclarirà les ombres de totes les mentides que dormiten damunt la meva taula.

Sabré trobar-t’hi al meu retorn? Quan marxis, tanca la porta sense fer soroll.

Temps en blanc 2003

12

aquesta és la sentència:

plantar paraules. regar-les amb paraules, collir-les amb els dits de pell més tendra.

dallar les canyes del silenci, barranc inútil, galliner de somnis.

sembrar, després, paraules líquides, per disfressar la vida de mort, la mort de vida.

cap pausa. no em pregunteu per què

13

excavo amb mans de pànic la deu del temps.

enterro i desenterro l’arrel d’una aigua vella, perduda i retrobada, fràgil. desert i pluja quietud i fúria.

cistell de dits, teixeixo un pom de vímets, memòria i oblit i malentesos.

la vida que hem de dir-nos podria encara cabre dins tot el que ja hem dit?

14

ha arribat l’hora de la pluja.

Posaré el món sobre la taula. l’ofegaré amb un vers. Coixí de mots Sobre la boca de la terra, Geografia de la fam.

Si em sobren lletres, El meu taüt.

15

tot és i no serà si jo no hi sóc camins i no camí per no anar enlloc

sempre és enlloc a tot arreu

la pell s’esquerda tremolen els turmells. les mans, on són les mans ?

tot és i no.

quan el que ve no ve s’escurça el temps de pluges en terres mal llaurades

cançons de pa sense llevat ni sal. tot el dibuix ha pres la forma exacte del blanc de plana de llibreta. només ens manca l’última sorpresa. tot és i no.

16

al vendre flac d’una guitarra plany d’ombres. s’esquerda la paret la casa buida silencia la nit dels escorpins, i l’infant somriu. i el temps que ignora fatiga, rosega fris i sòcol. on és la pedra que aguantava el sostre? 17 sóc temps. rossego les paraules amb ràbia. la nit és meva, també la solitud, la boca closa, l’insomni cru del massa tard... Mossego els mots, però. La pell secreta del capvespre, la fruita encara mastegada en somnis revelarà la meva por més íntima, l’única veu que escolta. qui?

18 adéu arrencaré l’espasa del cor de l’arbre que ha conegut tots els ocells, la saba de cent anys contra l’eixuta perversitat d’un sòl de pedra. la mà dels dies asclarà paraules de fusta vella camí del bosc on les arrels respiren, encara. vestiu amb fulles noves els vells camins els que en sabeu la màgia si teniu por deixeu el temps en blanc. 19 Vaig arribar als meus llibres com qui arriba a un combat sense enemic, i amb fam de lluita perduda la batalla les lletres m’ignoraren. quin jo, però, llegeix prop de la finestra?

La nit dels peixos 2005 20 l’afany esventra els versos amb ungles de poeta. no badis agafa agulla i fil, i cus-te els dits al blanc de cada full, i escriu a poc a poc com per sentir la tinta entre les ungles. La teva sang netejarà la por. Camins de serp 2009 21 abandono el silenci. la boca escup paraules, i parlo, parlo, parlo. què hi fa el que digui? retorno a l’oceà dels mots banals i tempto un horitzó sense naufragis. m’esperen miracles a mig sopar.

Ragtime 2011 22 escric a poc a poc per no ferir les lletres i sentir-les als ossos i a la pell. tremolen si tremola, sorpresa entre el desig i la desgana, la mà. però observar com creixen i es converteixen en paraules i parlen, i dibuixar-les amb la mà ferma sobre el paper d’una conversa. són sang i foc els llavis i la ploma. escric a poc a poc, que vull els mots amb mi i per a mi. m’acosten i m’allunyen de l’oblit que entenebreix les coses. les pors de cada dia no aguanten les paraules ben dites

23 necessitem el tu per conjugar la vida pot ser real sense pronom el temps? ni tu ni jo ni ell no som si no estem junts? té cap sentit el jo sense el teu tu, sense ell? per escapar del laberint on la memòria ens té reclosos, només potser un nosaltres podrà cosir paraules i silencis. Necessitem els tres pronoms per ser?

24 tinc les paraules que em mereixo la vida ha estat el mestre, no el llibre. són poques, i no sempre puc dir les coses que voldria, però ja no hi ha temps per gaire més i em cal aprofitar-les. se’m resideixen alguns verbs, i els sentiments sovint no tenen lletra. no sempre amb sons puc modular el que estimo, potser és l’infern. tinc les paraules que em mereixo, però no goso despertar-les totes. tinc molta por del que no entenc del tot. Ocult darrere les lletres (com ja sabeu, em consta la majúscula), només el nom de Déu em desafia.

de Tornar es lluny, any 2013 25 vesteixo teranyina de paraules i enfilo un cop i un altre l’agulla de cosir possible amb impossible. joguina amb cos de fang mig fet amb presses i a l’últim dels sis dies, no puc fugir dels mots banals que han despertat els meus dimonis. paraules. en tinc la boca plena no sé amb qui no quan podré desfer-me’n. la mort rosegarà, perquè no callo, les últimes. tempesta de silencis les tardes mal llegides.

26 el joc de fer-se vell alguns ja l’hem jugat. resten poques sorpreses. de tard en tard, la possibilitat de cartes noves, i de noves mentides per jugar-les en vespres impossibles les llàgrimes, els jòquers, els reis, la vanitat. la resta els goigs incerts. la mort té tots els asos. caldria ser un diable per fer tampes. i em temo, amics lectors, que així tampoc. 27 És perillós obrir els records. com serps s’esmunyen àgils riu avall a l’aiguamoll de la memòria. sempre en surts malferit, dels records són bons els bons? el àcids posen de genolls la nostra vanitat. potser perquè ens fan mal les hores que ens recorden un temps baldat i coix fugim a caus d’oblit. també els records són fets de temps i fang però caldrà tenir-los ben a prop. en terra de silencis, seran la nostra veu.

27 (bis) d'infants, la por. no havíem de tenir-ne. les coses eren dòcils i el temps manyac. a qui li convenia que en tinguéssim? potser la dúiem amb nosaltres, la por potser venia de tan lluny, que dormia al bressol on han dormit, ingènues les llàgrimes i els riures. avui caldria que en tinguéssim de por. ja no en tenim. avui, que tot hauria de fer por...

Swing 2015 28 l’olor de pins desperta carícies oblidades, el bosc convida a la nostàlgia. captiu del que no tinc, recompto el que he perdut. ni eternitats ni mites al llit de les sorpreses. Vet aquí el que ara estimo: la flor que lluita entre esbarzers, els arbres que retroben fulla i fruita, les quatre estacions del verd al blanc

i el raig inesperat d’un sol de pluja que tinti el cel amb els colors de l’arc. i el goig efímer d’un nou dia i prou

29 no hi ha respostes. potser no hem sabut mai com preguntar ni a qui, ni quan, ni què. i ens ha costat saber que una resposta no és feu dels mots, només: les mans, els sexe, els ulls també responen. més càstig que no premi, les paraules, des de babel, l’espasa que interroga. silenci, crit, tempesta, pressa i pausa, Pregunta, no resposta. Caldrà parlar amb el cos, substituir la lletra per un gest, un gest, només un gest, migjorn o tramuntana, les mans esteses al camí dels folls, per vèncer mites i esventrar llegendes.

30 mastego les paraules dels llibres que tinc a prop. amics que van i vénen dels llocs més impensables. m’agraden les paraules que afalaguen, i estimo les més àcides, tions de foc que encenen respostes a silencis mal covats, i tan se val què diguin. m’acompanyen. i ho sé per mi, per mi que estimo els llibres, pels temps que oblido, pels amics que enyoro.