Doc Es Amunts COMPLETO - GEN-GOB(bodes, batejos...). Així, trobam arreu d’Eivis-sa, i concretament as Amunts, molt més allunyats de la ciutat, un paisatge rural ca-racteritzat

Es Amunts: vida, cultura i paisatge

LINA SANSANO (ANTROPÒLOGA)

ETNOGRAFIA

Forn

de

pega

.Fot

o:Li

na S

ansa

no

87


Etn

ogra

fia

88

El casament i l’explotacióagrària. El policultiu

A l’entrada del port de Sant Miquel es troba la torre des Molar.Foto: Marià Marí

El pagès eivissenc, al llarg de molts anys, hahagut d’especialitzar-se en la seua pròpiasubsistència. Pel que fa la seua defensa, s’hiha hagut de dedicar ben seriosament fins al’època contemporània, sobretot a causa deles incursions procedents del continentafricà, prenent a vegades l’ofensiva del cor-sarisme a la recerca de béns i d’esclaus pertreballar la terra (cal recordar en aquestsentit els comentaris de Miquel Gaietà Solerexplicant que la necessitat de vigilar i guar-dar la costa retreia a la població masculinad’atendre el camp, cosa que explicava el seuendarreriment). Per altra banda, i com a con-seqüència d’aquesta inestabilitat, ha hagutde produir un poc de tot, sense poder gaudirde grans extensions dedicades al cultiu d’un

sol producte. Això determina en gran mane-ra no només el paisatge agrari, sinó tambéla manera de viure que genera aquest tipusd’agricultura de subsistència, que és un delspunts de partida de la cultura popular del’illa d’Eivissa, entenent amb aquest termetots aquells costums, tradicions, mites, cre-ences i religiositat, parentiu, relacionssocials, dret foral, música, danses i altrestrets específics dels seus pobladors.

Una de les constants que es repeteix al llargde la història d’Eivissa és la dispersió de lescases a l’àmbit rural, ja des d’època púnica,tal i com assenyalen Matilde Font i MiquelTarradell a Eivissa cartaginesa quan parlende l’extraordinària perdurabilitat de l’hàbi-


Etn

ogra

fia

89

tat rural dispers. Això, unit a un tipus de pro-ducció familiar, configura un mode d’explo-tació de la terra destinada a l’autoabasta-ment del grup familiar que habita la casapairal. És una agricultura de subsistènciaque es complementa amb activitatssecundàries, activitats complementàries idiverses artesanies de caràcter domèstic.

La base de l’explotació era la família quehavia de produir un excedent, encara quefos reduït, per tal de poder obtenir, a travésde l’intercanvi de productes o bé a través del’escassa circulació monetària que existia,tot allò que necessitaven i no podien pro-duir ells mateixos: robes, calçat, eines,mobles, etc. Més encara si es donava el casque el pagès no era propietari i treballavales terres com a majoral o bé com a arrenda-tari, ja que en aquests casos estava obligat aproduir un excedent per tal de poder entre-gar als propietaris tal i com s’estipulava,sovent només de paraula i amb una estretade mans, en els contractes regits pel nostredret consuetudinari. També s’havia de pre-

veure una part per a possibles reparacions omillores de la finca i manteniment de la ca-sa, així com per a les diferents celebracionsfamiliars i socials que es poguessin escaure(bodes, batejos...). Així, trobam arreu d’Eivis-sa, i concretament as Amunts, molt mésallunyats de la ciutat, un paisatge rural ca-racteritzat per unes explotacions no gairegrans on es troba tot tipus de cultiu, tant de

Diferents classes d’espardenyes. Foto: Lina Sansano

Al litoral des Amuntstrobam nombrososexemples, a ports i

cales, de casetes depescadors. A la

fotografia, escarsd’embarcacions de

s’Illot des Renclí.Font: Arxiu Raymar

Foto: Rafa Domínguez

reguiu com de secà, complementat per unaramaderia de cabres i ovelles, porcs, algunavaca, conills i aviram. Tot això sense oblidarla pesca, la caça i, sobretot, l’explotació delsrecursos forestals.

Pel que fa a la producció agrària, cal dir queel 95% de les terres estaven destinades acultius de secà, donant-se gairebé sempreuna associació d’arbres i herbacis, necessà-ria per a les exigències de l’autoabasta-

ment. Els cereals eren el cultiu predomi-nant, sobretot l’ordi i el blat, que en els anysde rotació de cultiu eren substituïts perllegums (faves o pèsols). I, entre els arbres,destaquen per la seua importància el garro-ver i l’ametller i, després, la figuera, l’olivera,la parra i els albercoquers (els albercocseren font d’un notable volum d’exportaciócap als països nòrdics). El reguiu, importantsobretot a Buscastell (amb la seua comu-nitat de regants i els seus molins fari-ners i d’on podríem destacar per la seuaimportància i singularitat, a més de les hor-talisses i verdures, el cultiu de la patata, lescireres i el cànem i el lli), Sant Miquel ialgun altre, sense oblidar els tancons i hor-tets que s’arreglaven al costat de cada casa,destinats a fruiters i tot tipus d’hortalisses,regades amb l’aigua de cisterna o aljub. L’ai-gua del subsòl s’aprofitava mitjançantsínies, safareigs i canals de reg i, més tard,amb molins i motors.

La ramaderia oferia força de treball, adobs itota una sèrie de productes necessaris per


Etn

ogra

fia

90

Ovelles descansant de la calor a Santa Agnès de Corona. Foto: Marià Marí

Recol·lecció depatata als hortetsde Buscastell.Foto: Marià Marí

L’organització i distribució social i familiarde les tasques quotidianes d’una casapagesa solia respondre a un mateix patró.Tots els membres del grup havien de col·la-borar, cada un en la mesura de les seuespossibilitats i atenent a la seua edat i sexe.El cap de família, ajudat dels fills, principal-ment de l’hereu, s’ocupava del conreu de lafinca. La mare i les altres dones de la famílias’ocupaven de la cuina, del corral, del tancóo hortet i de la criança i l’educació delsinfants. La feina es començava ben de matí,i a les hores de sol fort, sobretot a l’estiu, sesolia descansar o fer altres activitats més arepaire; a la tarda s’hi tornava fins al solpost. Ateses les tasques principals, fins al’hora d’anar a jeure, hi havia tot un seguitde feines que es portaven a terme i que res-ponien a aquest model d’autoabastamentde les cases pageses eivissenques. Elshomes es dedicaven a fer o reparar eines,obres a la casa, reposició d’argila, carbonell ialga als terrats, manteniment de corrals i

annexos, parets i margenades. Les doness’ocupaven de fer la roba que la famílianecessitava, brodaven, filaven llana, teixien,cosien, cobrien les soles d’espardenyes queels homes feien…

Les feines, reparacions i obres importantsd’una finca o casa pagesa es feien en col·la-boració amb altres familiars o vesins, tantsi tenien caràcter extraordinari, com si erentasques inscrites dins el calendari agrícolaanual. De vegades, aquestes feines suposa-ven una reunió festiva o una xacota, comper exemple, una desfeta de dacsa, unamatança, una fonyada de raïm o una trulla-da. Les persones que anaven a una casa percol·laborar eren compensades i compli-mentades amb part del producte elaborat,a més de ser convidats a l’àpat que es feiaaquell dia a la casa.

D’altra banda, les feines comunitàries oparroquials també es portaven a terme en

al consum humà: carn, ous, llet i derivats, lla-na i pells. Deixant de banda els animals depreu (cavalls, mules i ases), necessaris perals treballs agrícoles i els transports, el porcera l’animal que més avantatges oferia:estabulat a la vora de la casa, ocasionavapoques despeses i poca feina, i d’ell s’aprofi-tava gairebé tot, essent part important en ladieta alimentària eivissenca. També espoden destacar els ramats d’ovelles i cabres,que pasturaven els camps en guaret, iconills i aviram que complementaven deforma periòdica la dieta alimentària ambcarn i ous. Les activitats complementàriessignificaven un reforç necessari dins de

l’economia domèstica i es portaven a termeuna vegada ateses les tasques principals delcamp i dels animals. Les més importantseren la pesca, l’extracció de sal, la recol·lec-ció i aprofitament dels recursos naturals(fusta, canyes, llenya, carbó, quitrà i teia,calç, herbes aromàtiques i medicinals, mel,baladre i rabasses de ginebre per fer flaütesi castanyoles, soques de pi per fer tambors,pedra per a la construcció, savines per ferbigues i tegells...), la caça, i les diferentsartesanies domèstiques ensenyades i trans-meses de generació en generació: cosir, bro-dar, filar, teixir, encordar cadires, fer espar-denyes o instruments musicals i d’altres.


Etn

ogra

fia

91

L’organització social i familiar

col·laboració amb els diferents vesins, comera quan s’havia d’emblanquinar l’església(per això hi havia uns encarregats, elsobrers parroquials, que per torns es feiencàrrec de les necessitats del temple), oreparar una margenada o un camí veïnal.També en comú es feien els forns de calç,sempre dirigits per algun mestre forner opersona entesa, on, per aconseguir aquestproducte, s’havien de coure les pedrescalcàries devers 45 hores seguides i, pertant, s’havien de fer torns per vigilar el foc ianar afegint llenya; com també passavaamb els forns de pega o les sitges de carbó.

En totes aquestes activitats jugava unpaper important la cooperació entre dife-rents grups productius. Aquestes feinesrequerien un esforç suplementari, peròtambé tenien un component lúdic produït,sens dubte, per la reunió de diferents grupso famílies; era un moment oportú perenfortir les relacions socials, de parentiu i,fins i tot, una avinentesa per tal que elsal·lots fadrins es poguessin conèixer i aixídonar peu a l’inici dels festejos, costum benpeculiar de les Pitiüses i que pel que fa asAmunts podríem trobar alguna peculiaritati potser una major pervivència.


Etn

ogra

fia

92

Bugada de cossi. Foto: Lina Sansano


Etn

ogra

fia

93

Festejant. Foto: Narcís Puget. Font: Arxiu d’imatge i so del CIEF

Al camp eivissenc tradicionalment s’ha do-nat de forma preeminent la patrilocalitat oresidència a la casa dels pares del nuvi,especialment si aquest és l’hereu i succes-sor. Podia esdevenir-se que si l’hereva era lanúvia i ell no, el nou matrimoni anàs a viurea casa de la família d’ella, de manera que esdonava així, a vegades, la residència matrilo-cal. Aquest fet però, era menys freqüent acausa del costum eivissenc de l’elecció del’hereu, a diferència del dret català. En eldret foral pitiús se solia preferir, però senseser determinant, el primer fill mascle. En elsmatrimonis en els quals cap dels dos erahereu s’havia de recórrer a la neolocalitat.En aquest cas, havien de buscar una casanova per a ells o bé construir-la al tros deterra que corresponia a la seua herènciaforçosa, la llegítima, o buscar una finca onpoguessin treballar com a majorals o arren-dataris. Això determina en gran part l’ads-cripció als noms de casa o malnoms, moltmés útils a la pagesia eivissenca que no els

llinatges, excessivament repetits per morl’endogàmia local a l’àmbit rural.

En qualsevol cas, la casa pagesa eivissenca ocasament es caracteritza per la seua dimen-sió familiar, entenent per tal un espai ques’adapta en cada moment a les necessitatsdel grup que l’habita i que creix així comcreixen les necessitats familiars. Té undomini públic, com és el porxet i el porxo, onsovent se celebraven xacotes, festes fami-liars, velatoris i també el conegut festeigpagès, recordant en certa manera l’àtriumromà. Un domini familiar que és la cuina,lloc on se solia menjar i treballar, i on a l’hi-vern es celebrava el festeig pagès, vora l’es-calfor de la llar. I un domini molt més res-tringit i reservat que són les diferents casesde dormir. A més, hi ha uns altres elementscaracterístics que responen a la seua fun-cionalitat agrícola i ramadera com són elgraner, els corrals, el trull, el magatzem, elpou o la cisterna i, al costat de la casa, el


Etn

ogra

fia

94

La casapagesa,exemple desimplicitati bellesa.A la imatge,can Jordi, aSanta Agnèsde Corona.Foto: NarcísPugetFont: Arxiud’imatge iso del CIEF

Tipus de residència i hàbitat

tancó o hortet, el safareig, les sèquies i lesregadores, i més separat encara, algun aljubi l’era per batre el cereal. Les cases més anti-gues, sobretot les que es trobaven allunya-des de l’església, a vegades tenien una torrede defensa, que podia ser exempta o bécom un afegit més de la casa, elementsovent imprescindible a causa de la insegu-retat que durant segles patí la gent de l’illa.És difícil establir tipologies concretes a àre-es determinades. Més aviat es pot suposarque el tipus de casa va estretament lligadaa la importància de la finca i la seua rique-sa. El que sí es pot constatar és la bellesainnegable d’algunes cases que avui encaraes conserven sense grans distorsions pergairebé tota l’àrea des Amunts: Corona,Albarca, es Camp Vell, Buscastell, Sant Joan,Sant Vicent de sa Cala... L’arquitectura ruraleivissenca ha estat descrita com una arqui-tectura sense arquitectes (Sert), per tractar-se de construccions que el propi pagès por-tava a terme. Es caracteritza per ser untipus de construcció sense fonaments,directament assentada sobre la roca, dequatre parets estructurals on s’hi assenta elsostre de bigues i tegells i en ocasions decanyes, amb capa superior de carbonell,alga i argila, materials que s’havien de reno-var constantment per evitar que les biguesagafassin humitat. La coberta plana estava

preparada per a la recollida de les aigüespluvials a la cisterna d’ús domèstic que hisol haver a totes les cases. A principis delsegle XX l’arribada de teules va popularitzarla coberta de doble vessant. Els murs solenser d’una amplària que oscil·la entre els 60 iels 80 cm i són un doble mur de pedra ambrebliment interior de terra i pedra més peti-ta. I l’element que dóna la nota més carac-terística d’aquesta arquitectura és el mor-ter bastard dels murs i l’emblanquinat ambcalç, oferint unes superfícies que delaten laseua composició. Les obertures i finestronssón petits i se solen protegir amb creus pin-tades o en relleu.


Etn

ogra

fia

95

Blancs de calç sobreconreus i pinars.

A les imatges,esquerra, can Gorra,

a Santa Agnès deCorona i, baix, can

Miquel Mestre, aSant Mateu

d’Albarca.Fotos: Marià Marí i

Lina Sansano

La tecnologia agrària i dels diferents oficis iartesanies domèstiques d’Eivissa es carac-teritzen per la seua senzillesa, la seua evolu-ció lenta al llarg del temps i per estar realit-zada amb els materials que l’eivissenc teniaal seu abast. El pagès coneix i domina l’en-torn natural i en fa un aprofitament savidels seus recursos. Les eines del camp nodifereixen gaire del que es pot trobar aaltres societats rurals. Cal destacar els dife-rents tipus d’arades (començant per l’aradaromana, la més antiga i emprada fins benentrat el segle XX; l’arada de pales, la d’ore-llots i, finalment, la de rodes, precedent delmodern tractor); les aixades i els aixadons,els guarniments per als animals de preu,tant per treballar la terra, com per al trans-port, les destrals, les serres, els ganxos, elscàvecs, els podets i altres. Cada una de lestasques complementàries requeria unsestris específics. Les eines, si eren senzilles,

se les feien ells mateixos; si requerien algu-na complicació les podien encarregar aalgun ferrer o fuster d’ofici, els quals sí quemanejaven un instrumental més específic.Un exemple de la rudesa de les eines podriaser l’endreçada de fer espardenyes: fetes defusta, cepell, i senzillament d’os, com són eltrinxador i l’allisador. Justament els darrersespardenyers d’ofici estaven localitzats dinsl’àrea des Amunts: el matrimoni de cas Puig-vert de Sant Mateu, na Catalineta de canJaume de Rubió, i na Catalineta de Ca n’An-dreu, també de Rubió, que ha ensenyatl’ofici en diversos cursos impartits durantels darrers anys.

Cal recordar que es va donar un impulsimportant per a la modernització i fomentde la producció, tant al camp com a la ciu-tat, al final del segle XVIII, arran sobretot delPla de Millora impulsat principalment per


Etn

ogra

fia

96

Feina al camp.Eivissa, anys 20.Foto: NarcísPugetFont: Arxiu d’imatge i so del CIEF

Tecnologia


Etn

ogra

fia

97

Curset de formació

impartit perl’Associació

d’Apicultorsd’Eivissa i

Formentera.Foto: Marià Marí

l’il·lustrat Miquel Gaietà Soler, així com perdiverses personalitats que anaren passantper l’illa d’Eivissa. A pesar de l’increment del’àrea conreada i la introducció de nouscultius i arbres fruiters, la realitat o la pràcti-ca no va acompanyar del tot les idees teòri-ques dels il·lustrats. Entre el final del segleXIX i el principi del XX, Eivissa s’obrí més alcomerç exterior i es produïren nous intentsindustrialitzadors que milloraren una micael panorama econòmic d’Eivissa, però quesovent topaven amb els inconvenients deri-vats de la insularitat. En tot cas, el campseguia com sempre més endarrerit que laciutat. Per aquesta raó, el poeta i historiadorMarià Villangómez parla de la triple insula-ritat que patia el pagès eivissenc i que difi-cultava la modernització i el desenvolupa-ment:

Al camp eivissenc, però, s’havien anat per-petuant les tradicions i els vells costums. Un

triple aïllament els protegia. El geogràfic:Eivissa és una illa, i una illa aleshores oblida-da. En segon lloc tenim la separació entrecamp i ciutat: el camp enviava pobladors a laciutat, però aquesta influïa poc en el camp,que restava espiritualment remot, tancatdins la pròpia atmosfera. A l’últim cada casapagesa era un illot dins el camp aïllat de lainsular Eivissa. El fet que les disperses alque-ries no haguessin format mai un veritablepoble, malgrat tots els intents, havia preser-vat, potser més que cap altre factor, l’antigavida camperola.

Eivissa, la terra, la història i la gent.(pp. 108-9)

La modernització del camp no podia arribaramb facilitat fins que a darrers del segle XIX,i especialment primers del segle XX, no esvan anar millorant tant els camins i carrete-res, com els mitjans de transport.


Etn

ogra

fia

98

La calç, elementpurificador.Imatge utilitzada dins el programaeducatiu del GEN-GOBEivissa“Es Amunts:vida, cultura i paisatge” persimbolitzar lapossibilitat deplanificaciósocial i territorial d’aquest espainatural.Foto:Ilse MayerGehrkenFont: MartinDavies

Les tasques agrícoles eren les que determi-naven el ritme de les altres activitats. L’hortera una ocupació contínua per a les dones.Els homes havien de sembrar, regar, cavar,segar, batre a l’era, i a l’estiu, els mesos decalor forta, podien anar a l’extracció de la sal.Sempre es trobava temps per a la pesca itambé per a la caça. Al camp, a més de lestasques que requeria el cultiu de secà, s’ha-via de collir ametlles, garroves, albercocs, fi-gues, raïm i altres fruits; al començament dela tardor es fonyava el vi, més tard es feia latrullada, després les matances. Tot això s’a-nava alternant amb les tasques d’explotacióforestal: fusta, llenya, forns de calç, forns depega, sitges de carbó. Els moments que lesocupacions agrícoles ho permetien s’haviad’emblanquinar la casa (una vegada a l’anyper fora, i dues per dins), s’havien d’arreglarels terrats reposant algues i argila, s’havia defer net la cisterna, el safareig i les sèquies.

A tot aquest seguit de tasques s’hi interca-len les celebracions familiars, les populars iles religioses, atès que cada parròquia icada poble tenia les seues. Per la seuaimportància podríem destacar les festes deNadal i les de Sant Joan, ambdues adapta-cions religioses de les celebracions paganesdel solstici d’hivern i el solstici d’estiu, res-pectivament. A Sant Joan de Labritja sesegueix celebrant l’antic ritu pagà de saltarper damunt dels foguerons, la nit de SantJoan, recordant el ritu purificador comú amoltes societats camperoles, en clar home-natge al sol i al cicle de la vida. També esfeien disfressades i mariol·los, es respecta-va la quaresma, a l’estiu es feien les balla-des a pous i fonts, i a la tardor se celebravaTots Sants, amb un sopar en el qual deixa-ven la taula parada per a les ànimes que lanit dels difunts visitaven les seues casesterrenals.


Etn

ogra

fia

99

Calendari anual

Arriba el tempsde fer oli.

Foto:Mercedes Garijo

A l’àmbit rural les diferències socioeconòmi-ques són minses. La majoria eren petits omitjans propietaris que treballaven lesseues pròpies terres. L’explotació directa erael règim de tinença predominant. Una partreduïda eren majorals de grans finques, elspropietaris de les quals residien a Dalt Vila,formant una discreta classe alta, i en moltamenys quantitat hi havia els arrendataris.

Dins d’aquest context, com és lògic, tenienmés avantatge les finques que disposavende la suficient aigua per a les necessitats dela casa i del camp. Podem dir que l’abundàn-cia de l’aigua és el factor principal de lariquesa d’una casa pagesa. La proximitat auna font d’aigua o bé la possessió de pous,aljubs i les imprescindibles cisternes oferiaa les finques millors possibilitats de produc-ció agrícola i ramadera. En aquest sentitl’hort podia significar un major ingrésmonetari, ja que els productes de l’hort, decaràcter perible, s’havien d’anar a vendre, laqual cosa oferia una important font d’in-gressos.

Dins del món tradicional aquestes petitesdiferències socioeconòmiques es podienobservar en la indumentària femenina, quese solia complementar amb les prendes (lesemprendades de corall i plata o les d’or), quereflectien la situació econòmica de cadafamília. Tenir o no tenir abundància d’aiguaera tan important que sovent durant el fes-teig pagès, mentre el jove esperava perpoder festejar amb l’al·lota, la mare podiaaprofitar l’avinentesa, si no coneixia el fadrí,i preguntar-li de forma intencionada peròcom qui no vol la cosa: “i que a ca vostrateniu hortet?” Una altra manifestació cultu-ral de la importància de l’aigua era el cos-tum pagès de fer ballades a pous i fonts,que com Marià Torres molt bé diu al Calen-dari de ballades populars: “la ballada s’inau-gurava amb un tro d’arma de foc, que ensrecorda el sentit de protecció, de demanarque l’any que ve la collita no sigui més peti-ta, que les aigües assegurin els sembrats i lacollita per a tot any”. En destacam les balla-des al pou de Forada, al broll de Buscastell,al pou de Labritja, al d’Albarqueta i al desBaladre. Les capelletes d’aquestes fonts,aljubs, pous i cisternes tenen tipologiadiversa, però es caracteritzen pels mateixosmaterials i línies constructives que els casa-ments.


Etn

ogra

fia

100

Pou des Baladre(Sant Vicent desa Cala).Foto: Marià Marí

Accés als recursos naturals.L’aigua


Etn

ogra

fia

101

Especialment a final del segle XIX i a principidel XX, l’augment de població va propiciarque es roturassin noves terres. Aquestaexpansió es va fer per terrenys cada vegadamés marginals, que donaven menys rendi-ments. Això també influirà en el moment delrepartiment de la finca, ja que l’hereu nor-malment es quedava el millor tros i es deixa-ven com a llegítimes les terres menys aptesper al cultiu que, sovent, eren les boscoses iles costaneres. Potser la població de Vila gau-

dia d’una situació econòmica una mica mésfolgada, però en temps dolents, com perexemple durant la Guerra Civil espanyola, elspagesos, a pesar de la seua escassetat de mit-jans, sempre tenien quelcom que portar-se ala boca. Més d’una família de Dalt Vila i de laMarina anaren a viure a casa d’algun conegutal camp durant aquests temps difícils. LaGuerra Civil marcà l’inici del trencament demolts costums i tradicions, com per exempleel festeig pagès, actualment desaparegut.

Segons Costa Ramon, el dret foral eivissences caracteritza per una vigència del DretRomà, especialment pel que fa referència ales successions, no en canvi pel que fa altema de privilegis. Tanmateix el conjunt,sense ser una creació exclusiva d’Eivissa,resulta específic i diferent del que es troba a

la resta de les Balears, i en comparació, perexemple, a l’heretament català, el costumforal eivissenc representa, en certa manera,un triomf de l’equitat sobre la rigidesa delsprincipis. És una variant més humana imenys petrificada del dret. Entre aquestesespecificitats cal destacar: el dret d’habita-

Dret Foral

Antic casamentde can Baló,

a Santa Agnès de Corona.

Foto: Marià Marí


Etn

ogra

fia

102

Emprendada de corall i plata. Foto: Vicent Guasch

ció, servituds, successions i llegítimes, espò-lits i parceria. Costa Ramón afirma que anti-gament devia regir el Dret Romà, amb elsprivilegis concedits a les illes, i que un copentra en vigor el Codi Civil, s’observa el dretcomú. No es pot parlar pròpiament d’un dretescrit consuetudinari, sinó més aviat d’uncostum foral tramès de generació en gene-ració, com molts altres aspectes de la culturalocal, ja que poca gent, especialment a l’àm-bit rural, sabia llegir i escriure. El dret d’habi-tació, conegut a Mallorca com a estatge ique encaixa perfectament en el dret d’habi-tació de la legislació comuna, representa eldret de les germanes fadrines de l’hereu aseguir vivint a la casa paterna, amb dret auna habitació o casa de dormir, independenti tancada amb pany i clau, així com a la utilit-zació de cuina, porxo, pou o cisterna i fruitade l’hort. A canvi, aquesta fadrina solia ferhereu de la seua llegítima al nebot predilec-te, fill del seu germà l’hereu i normalmentfillol. Una altra fórmula seria que l’al·lota noreclamàs la seua llegítima, a canvi, però, demanutenció, cura i assistència en cas demalaltia. O encara, fer del dret d’habitació ide manutenció un substitut de la llegítima.Evidentment, això representa una fórmulaper no desprendre’s o bé per retornar a lacasa pairal una part (la llegítima d’un delsseus membres) del patrimoni, seguint sem-pre la política d’evitar la seua fragmentació.

Pel que fa al tema de les servituds, el costumeivissenc té el que es coneix com camí d’anara missa, que podria tenir origen en el iter adsepulchrum del Dret Romà i que té els matei-xos motius d’existència que el camí de sacra-ments i el camí de vius i de morts, del dretcatalà. Aquests camins eren els que la gentde la pagesia emprava per anar a un serveireligiós: un enterrament, una boda, unbateig, una processó, una missa i que creua-ven alguna finca privada, però que el propie-tari havia permès aquest pas, únicament iexclusiva per aquestes raons de cooperacióamb els serveis religiosos. Dreceres que esfeien a causa de la dispersió de poblament.Estava tan arrelat aquest costum que s’haviaarribat a l’extrem de creure que el pas d’unenterrament obria un nou camí de missa;però era el pas constant, durant segles, dels

viàtics, dels enterraments i dels matrimonis,el que creava i donava lloc a aquesta servitud.

Referent al tema de la successió i de les lle-gítimes, cal diferenciar entre l’herènciaforçosa i l’herència de lliure disposició. Lapart forçosa, que és la que es destina a lesllegítimes, es distribueix entre tots els fillsd’acord amb les normes de Justinià i variasegons el nombre de fills: quatre o menysfills obtenen la tercera part de l’herència.Cinc o més fills n’obtenen la meitat. Es dónaaixí una injustícia, ja que en cas de ser qua-tre germans, cada un n’obté la dotzena part.Si són cinc germans, cada un n’obté unadesena. No és una regla equitativa siguiquin sigui el nombre de fills. Això la diferen-cia, però, del dret comú, que destina la terce-ra part de l’herència sigui quin sigui el nom-bre de fills. A diferència també d’altres llocs,es dóna el cas que les llegítimes són nor-malment pagades en vida del donant, tantper defensar els drets dels fills no hereus,com per evitar que els hereus a qui s’haatorgat la major part de la finca, reservant-se els pares l’usdefruit, malmetessin aques-ta part que no els corresponia. Sembla queno era molt freqüent el “finiment” o cartade pagament de la llegítima que els fillsatorgaven als pares renunciant a qualsevolsuplement de la seua llegítima.

D’altra banda, hi ha els contractes que s’esti-pulaven abans del matrimoni, és a dir lescapitulacions matrimonials o, tal i com esconeixen a Eivissa, els espòlits, que tenen uncaràcter especial i únic; la seua originalitatpermet considerar-los com a la instituciófonamental del dret foral eivissenc, tal i com


103

Llibre de testamentsi espòlits.

Foto: Cristina Palau

Etn

ogra

fia


Etn

ogra

fia

104

afirma J. Costa Ramon. Els espòlits contenendiferents contractes que afecten tant elsnuvis com les seues respectives famílies. Enprimer lloc s’especifiquen les donacions ambles seues condicions i reserves, el dot o elregal a la núvia i, finalment, l’heretament. Enel segle XX desapareix la figura de l’escreix,que era un augment del dot de la núvia, i quesí va ser freqüent fins al final del segle XIX. Ales donacions dels pares als fills per raó delseu matrimoni, els donants es reserven l’us-defruit vitalici, tant a si mateixos com per alseu cònjuge (mentre no es tornin a casar).Això acaba convertint-se en una vertaderadonació que no té efecte més que després dela mort del donant i que es contradiu amb lalegislació comuna, que prohibeix les dona-cions entre cònjuges. Després de les dona-cions ve la constitució de dot a favor de la nú-via, generalment en robes i prendes, tot valo-rat per un pèrit i assegurat pel futur maritsobre els seus propis béns. Es determinen elsguanys i s’estipulen els heretaments.

A Eivissa, com a la resta de les Balears, regeixel règim matrimonial de separació de béns.En cas de milloraments s’han de pactarexpressament i la seua fórmula corrent ésdividir el patrimoni adquirit durant el matri-moni, en proporció desigual a favor delmarit (a raó de tres quartes parts), donada la“presumpció lògica” que l’home aporta unmajor esforç a la societat familiar. L’hereta-ment a favor dels fills data de l’època de laconquista catalana. Aquest heretament nocomporta cap limitació del domini delsdonants, ja que no perden mai el dret deseparar o de gravar lliurement els béns. D’al-tra banda, els contraents, tot just acaben derebre els béns que ja els donen a favor d’al-guns dels seus futurs fills. Però això no supo-sa donar ocasió a una manca del respecte

que els fills deuen als pares, donat que no esnomena un hereu (no hi ha primogenituracom en el cas català), sinó que s’estipula lafacultat de designar d’entre tots els fills, pre-ferentment mascles, aquell que millor elssembli, evitant així, de pas, el cas que el pri-mogènit no fos persona capaç o patís algu-na minusvalidesa. L’heretament eivissenc ésirrevocable i es troba subjecte a la celebraciódel matrimoni i a l’acceptació per part deldonatari.

La parceria és un contracte agrícola entre elpropietari de la finca i el majoral, que a mésde treballar la finca habitarà la casa, tenintcura de la seua producció. Són contractesverbals que començaven i acabaven el dia deSant Joan (24 de juny). El majoral aporta elsanimals de preu amb els seus guarniments iels estris necessaris per a les diferents tas-ques agrícoles, anomenats “l’arreuada”. Nor-malment, la meitat de la collita era per almajoral i l’altra meitat per al propietari. Encas de tenir hort, el majoral havia de portardos o tres cops per setmana una certa quan-titat de productes del temps al propietari;era el que es conexia com a senalló. Les con-tribucions, les llavors, l’adob i els fems, erenpagats a mitges. Totes les feines de la finca imanteniment de la casa eren a càrrec delmajoral i el propietari es feia càrrec de lesreparacions i de la sembra o reposició delsarbres fruiters. Els animals de corral solienser meitat i meitat, com també les seuescries. Si el propietari no tenia part en l’avi-ram, per Sant Joan i per Nadal se li portavendos galls o dues gallines. En cas d’haver-hibosc, llevat de la brusca, el majoral no podiatallar fusta, tret que fos per encàrrec del pro-pietari, i n’obtenien la meitat per hom. Eldesvís o avís per avançat de la finalitzaciódel tracte es feia sis mesos abans, per Nadal.


Etn

ogra

fia

105

Bestiar i conreus a Sant Joan de Labritja. Foto: Oliver Martínez


Etn

ogra

fia

106

Flaó, orelletes i bunyols.Foto: Marià Marí

Remeis i cuina popularLa gent tenia un coneixement bastant pro-fund dels recursos naturals que tenien alseu abast. Una llarga llista d’herbes erenrecollides durant diferents èpoques de l’any,especialment per Sant Joan, per guarir elsdiferents mals: camamil·la, herba de SantPonç, trencapedra, romaní, frígola, fullesd’eucaliptus, sàlvia, fulles de noguer, herbasana... També eren importants per a l’elabo-ració de licors estomacals: herbes i frígola.Pel que fa a la cuina, cal destacar la im-portància dels llegums i el pa fet de blat od’ordi. L’aportació proteínica venia dels ani-mals de corral que oferien ous i carn, de lesmatances del porc i porcelles, que es feiennormalment abans de Nadal i després dePasqua. Sense oblidar el bestiar i la vedella.

Plats principals de la cuina eivissenca són elcuinat de verdures, fet per quaresma, elsmacarrons dolços de Sant Joan, el sofritpagès, ensalada pagesa, ensalada de peixsec, guisat de peix, borrida de rajada, frita depolp, de porc, de freixura... Es feien coques degató, de pebrera, de tomata, de sobrassada ode bledes, i també cocarrois farcits de bledes.Com a dolços: les orelletes per a celebracionsespecials, els bunyols, el flaó fet amb format-ge, la greixonera feta amb llet i ensaïmada oamb pa dur, i els panellets per Tots Sants.Finalment, la salsa de Nadal, ben peculiar deles Pitiüses, on es barreja el salat i el dolç.Se’n feia una olla ben gran per tal que n’hihagués durant totes les festes de Nadal, Capd’Any i Reis o, fins i tot, per Sant Antoni.

A poc a poc, i amb la modernització deltransport marítim, anaren arribant els pri-mers turistes, que d’una forma massivairrompien a mitjan dels anys seixanta isetanta, i que seguí creixent entre els anysvuitanta i noranta. Cap als anys seixanta isetanta, la coneixença de noves formes devida i d’altres cultures i tradicions va fer quees deixassin de banda la major part delscostums antics que encara s’estilaven. Elpaisatge illenc, especialment les costes, can-vià de manera traumàtica, fet provocat prin-cipalment per una economia emergent: lairrupció del turisme. Les finques i casespageses des Amunts començaren a patir ungreu abandó, i actualment és l’àrea ambuna menor densitat de població de l’illa. Tretde Portinatx, el Port de Sant Miquel i sa Cala,la resta de la zona es conserva més intactaatès que no es va sumar a la nova economia.Això no obstant, les terres deixaren de serconreades, donat que els seus habitantspreferiren treballar al sector terciari. Aquestcanvi es produí en tan poc temps que esparla del fenomen de la balearització perreferir-se al canvi ràpid d’una economiaprimària agrícola-ramadera a una econo-mia de forta especialització del sector deserveis. Si as Amunts i tota la zona interiorde l’illa el camp s’abandona, arreu de l’illacomença a ser productiu ser propietari deterres costaneres amb les quals fins aras’havien pagat les llegítimes, per poder(deixant de banda l’agricultura) construirhotels, restaurants, apartaments. Les rela-cions socials s’obren i els matrimonis deixende celebrar-se de forma endogàmica. S’aca-ba la cooperació entre vesins i parentela, tanhabitual en la societat basada en un siste-ma socioeconòmic d’autosuficiència, on lesrelacions socials i de parentiu tenen unpaper fonamental. Molts costums es perdeni altres queden només en el record. Tanma-teix és interessant observar que actualmentaquesta zona s’està obrint a un tipus deturisme més respectuós i menys agressiu,

com és el turisme rural i l’agroturisme. Almunicipi de Sant Joan, especialment, es tro-ben destacables exemples de cases pagesesreadaptades per satisfer aquesta novademanda. S’està revaloritzant, coneixent iapreciant millor la riquesa i la bellesa desAmunts. I, des del punt de vista de l’agricul-tura, destaquen les millores que es vanintroduint des de les cooperatives agrícoles,els nous cultius ecològics, l’intent de recu-perar la producció d’oli i la collita de mel deles nombroses caseres d’abelles, antigues omodernes, el reviscolament i modernitzaciódel cultiu de la parra i la producció de vipagès o vi de la terra, especialment a SantMateu, on es concentren dos de les empre-ses més importants de l’illa.


Etn

ogra

fia

107

Urbanitzacions al port de Sant

Miquel.Fotos: Marià Marí

El turisme i el canvi d’economia

Vinya i cereals, plantacions tradicionals al camp pitiús. Parres i blat a Sant Mateu d’Albarca. Fotos: Marià Marí


108

Documents

Doc Es Amunts COMPLETO - GEN-GOB(bodes, batejos...). Així, trobam arreu d’Eivis-sa, i concretament as Amunts, molt més allunyats de la ciutat, un paisatge rural ca-racteritzat