1.- El context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys setanta i el condicionament en la producció narrativa de l’època  !!!

! Fotografia de la guerra civil de Robert Capa !!!!!!

O.- La situació política després de la guerra civil ! La victòria del general Franco suposa l’abolició de la nostra llengua en els àmbits públics, l’administració i l’ensenyament. A partir de 1939 les diferents zones del domini lingüístic sofreixen un gran retrocés en el camp de la normalització que s’havia engegat amb la proclamació de la II República. Quedava terminantment prohibit l’ús de les normes de Pompeu Fabra iniciades el 1906 per tal d’afavorir una mica més el confusionisme entre els parlants. “Un cop Franco i el seus camarades van haver entrat a sang i foc a Catalunya hi van instal·lar el que es podria anomenar un règim de terror cultural i lingüístic –així com de terror del tipus més comú- dissenyat per a eliminar fins el darrer vestigi de l’univers cultural català. Totes les institucions catalanes foren abolides –novament- seguint el patró borbònic de 1714. Lluís Companys, el president català elegit democràticament, i a l’exili a París fou lliurat a Franco per les forces d’ocupació nazis el 1940, i afusellat. La casa del més famós filòleg català, Pompeu Fabra, va ser saquejada i la seva biblioteca cremada al carrer. Totes i cadascuna dels milers d’organitzacions cíviques de tota mena que havien

- ! -1

prosperat durant la República (…) van ser obligades a castellanitzar el seu nom, els estatuts, els carnets de soci i les reunions …”

La vida a la banda del rebre. Matthew Tree El franquisme tingué dos períodes: !

• De l939 al 1959 marcat per l’aïllament polític internacional, la imposició d’un partit únic el Movimiento Nacional i en conseqüència l’exili de mig milió de persones aproximadament, entre elles intel·lectuals i escriptors catalans.

• Des del 1959 al 1975 la dictadura inicià una breu obertura encapçalada per Fraga Iribarne, llavors ministre d’Informació i Turisme. Açò significà que l’estat espanyol rebés ajuts econòmics procedents dels Estats Units a canvi de les instal·lacions de bases americanes en el territori peninsular i l’aliança enfront de l’amenaça del comunisme. Aquest conflicte més o menys encobert es batejà amb el nom de “guerra freda”. L’afluixament de la censura es traduí en l’aparició de la Nova Cançó. Fou un fenomen artístic, cultural i cívic nascut devers 1959 i, sobretot, en els inicis dels seixanta a l’empara d’un sector de la burgesia intel·lectual barcelonina, democràtica i il·lustrada que anà escampant-se arreu de tots el territoris del domini lingüístic. Era un grup heterogeni sense una programació ideològica definida ni cap organització inicial. La base d’aquest moviment fou la sintonia comuna antifranquista per tal de denunciar la injustícia d’aquell moment històric d’una manera crítica, malgrat saber que el poder intentés sabotejar-los, i amb la convicció de tots els cantants que s’exposaven a interrogatoris de la censura i a detencions de la policia. Els Setze Jutges va ser el nom que van rebre el grup de cantants fundadors. Hui, en ple S.XXI tenim grups com La Gossa Sorda, Els Pets, Sau, Obrint Pas etc.. que els podem considerar hereus de La Nova Cançó.

En el terreny polític hem d’afegir que la censura tingué una forta repercussió en el terreny literari i lingüístic. Aquesta s’encarnissà més al Principat que no en la resta de l’àmbit lingüístic ja que al País Valencià i a les Illes Balears el moviment nacionalista era menys fort, per tant, no s’oposava a la dictadura d’una forma tan contundent com a Catalunya. !Després de la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 només quedaren quatre editorials que subsistiren: Fundació Bernat Metge, Els nostres Clàssics, Ed. Barcino i Catalunya teatral. Les editorials, les llibreries i els distribuidors van rebre instruccions del govern. !Els llibres quedaren dividits en tres categories:!!1.- Autors i continguts prohibits que es destruien definitivament o passaven als soterranis dels arxius.!2.- Llibres temporalment requisats a l’espera del dictamen governatiu.!3.- Llibres autoritzats. !!La Cambra Ofical del LLibre s’encarregà de la castració cultural. El 15 de juliol de 1939 es va obrir una secció del “Servicio Nacional de Propaganda” la qual unificà i centralitzà la censura literària.!

- ! -2

Com a resultat vam tenir que el català va desaparéixer progressivament de les llibreries i les biblioteques. Els nostres lectors s’havien d’abastir en les biblioteques particulars.!Els escriptors o periodistes que es van quedar al país -és a dir, els que no s’exiliaren- van ser afusellats (Carles Rahola), uns altres empresonats (Esclassans) i uns altres represaliats.!A més a més de no tenir llibertat per escriure ni per emprar la llengua no hi havia quasi lectors. A partir de1939 comença l’etnocidi: l’aniquilació d’una cultura.!La resistència creà unes xarxes febles que foren clandestines i que iniciaren un contacte entre els escriptors i les elits culturals. Consistia en unes trobades reconfortants els diumenges a la vesprada.!Per una altra banda i amb la mateixa intenció es publicaven llibres clandestins que creaven edicions precàries.!Després de la II Guerra Mundial la perseverança i la intel·ligència dels editors féu que s’eixamplara, de mica en mica, les edicions reservades al folklore i antropolologia a què els franquistes volien reduir la nostra cultura.!Entre 1941 i 1951 només s’editaren en català dos-cents títols, mentre que el 1936 foren 865, xifra que s’igualà el 1977.!Aquesta commoció cultural durà quaranta anys. !Els autors de l’interior estaven emmordassats sense poder escriure en llibertat; els exiliats, lliures pero desarrelats no tenien públic lector que era al capdavall a qui adreçaven les seues obres. Els lectors per la seua banda convertien el plaer de la lectura en un acte heroic. Del 1962 fins al 1977 podem remarcar que sobre unes sis-centes obres la censurà afectà el 26’5% d’aquestes; en la dècada dels setanta el percentatge fou el 37’1%. Ara en pel S.XXI ens demanem: Qui treballava per a la censura? Quins arguments tenien? Doncs bé hi ha diverses respostes i remaquem aquestes: Els requisits eren ser llicenciat, traduir directament d’un idioma, ser militar o sacerdot. Després havien de superar un examen. Pel que fa als arguments hem d’afegir que allò que pretenien era “preservar al país de los contagios funestos que las malas lecturas propagan(…)”. !L’acabament de la censura coincidí majoritàriament amb la mort del general. tot i que encara hi ha expedients en els arxius dels primers anys de la transició. Us posem a continuació una mostra de la situació de l'època amb aquesta cançó emblemàtica. ! !

- ! -3

!De matinada han trucat, són al replà de l'escala; la mare quan surt a obrir porta la bata posada. !«Què volen aquesta gent que truquen de matinada? El seu fill, que no és aquí? N'és adormit a la cambra. Què li volen al meu fill? El fill mig es desvetllava. Què volen aquesta gent que truquen de matinada? La mare ben poc en sap, de totes les esperances del seu fill estudiant, que ben compromès n'estava. «Què volen ….?» Dies fa que parla poc i cada nit s'agitava. Li venia un tremolor

tement un truc a trenc d'alba. «Què volen ….?» Encara no ben despert ja sent viva la trucada, i es llença pel finestral, a l'asfalt d'una volada. Els que truquen resten muts, Menys un d’ells, potser el que mana, que s'inclina pel finestral. Darrere xiscla la mare. ! «Què volen ….?»

De matinada han trucat, la llei una hora assenyala. Ara l'estudiant és mort, n'és mort d'un truc a trenc d'alba.

«Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A

A partir de la victòria dels franquistes el català quedà prohibit com ja hem esmentat més amunt de l'àmbit públic i ,per tant, també es tanquen les editorials. A mesura que transcorre el temps el govern intentà d'apropar-se al món occidental i obri, lentament, la normalització de les publicacions. Les editorials engeguen la seua tasca un altre cop des de zero. Remarquem Moll a Mallorca (1943), Ed. Selecta (1946), Edicions 62, el mateix any, Proa (1965) i a València 3i4. A més a més es recuperen els premis literaris amb la intenció de reviscolar la participació de nous escriptors: el 1953, la nit de Santa Llúcia apareix el Premi Sant Jordi i el premi Víctor Català. Cal especificar que existien premis bilingües per tal que poguera participar la nostra llengua. Hem de destacar que els tiratges dels llibres evolucionen des de la clandestinitat fins a una relativa normalització en la dècada dels seixanta. En la dècada dels 40 hi havia entre 1000 i 2000 llibres per any, en la dels anys 50 augmentà fins a màxim de 3000 i en els 60 la xifra arribà, en situacions de novel·les excepcionals als 10.000 exemplars . D’altra banda hem d’afegir també com la crítica literària mirà de despertar-se d’aquest letarg: en l’Abadia de Montserrat es creà Serra d’Or el 1959 ; del 1952-1969 El Pont i a finals dels 60 Tele-Estel.

II.- La narrativa a l’exili ! Mentrestant fora de les nostres fronteres es reagrupaven els intel·lectuals i escriptors que hagueren de fugir de la repressió.

El conflicte bèl·lic entre germans provocà que moltes d’aquestes obres foren testimoni dels esdeveniments viscuts i de la reflexió de la condició humana. D’altres

- ! -4

se centraren en camps de concentració com Avel·lí Artís–Gener on en 566 brigada mixta conta fets autobiogràfics ocorreguts a l’autor. Tant aquest autor con Pere Calders destaquen per la qualitat de la seua obra així com per la continuïtat. Pel que fa al segon caldrà esmentar el recull de contes Gent de l’alta vall (1957) i la novel·la curta Aquí descansa Nevares (1967).

Per últim afegim Xavier Benguerel que és potser un dels millors que narraren la injustícia del conflicte bèl·lic des del punt de vista dels opressors i dels oprimits. De mostra tenim el principi de Els vençuts (1969) quan narra la caiguda d’una bomba en ple centre de la ciutat comtal. !! “Just a l'instant d'arrambar-me contra la paret, d'ocultar-me darrera el fust d'una columna, tot jo estirat com un perpal, m'eixordà i em glaçà la sang el pas d'un avió que sobrevolava el carrer i el xiulet feridor d'una bomba que fendia l'aire. L'edifici va sondrollar-se tot de dalt a baix, sostres i parets cruixiren, igual que sacsejats per un seïsme. Enmig de ràfegues de pols espessa, ofegadora, una mena de furiosa calamarsada s'anà a enclastar a totes bandes, mentre portes i finestres s'esbategaven entre violentes trencadisses de vidres i claraboies... Vaig tancar els ulls arrapat al viu de la columna per defensar-me de l'ensulsiada inevitable, imminent. Després, tot d'una, es produí aquella enorme absència. S'aixecà un silenci rar, molt profund, com si tot hagués deixat d'existir per sumir-se en la penombra que encara entrava pel portal i seguia enfilant-se a tomballons per l'ull de l'escala” !

III.- El Realisme Compromés ! La situació política repressiva envers l’expressió de la nostra cultura, llengua i literatura dificultà greument que ens posàrem a l’alçada de les modes literàries europees com eren el marxisme triomfant a la Unió Soviètica i el Neorrealisme italià-portugués. Podem afirmar que no hi havia llavors un model unitari que seguiren els nostres escriptors, sinó una sèrie de característiques comunes compartides. El Realisme Compromés tingué ací com a iniciador la figura de Josep Maria Espinàs en la dècada dels 50 i deu anys després Estanislau Torres. Dins la narrativa també cal assenyalar la presència de Baltasar Porcel. Els trets principals d’aquest corrent hegemònic eren: la reducció de l’argument, la crítica al moment històric, la conscienciació de la societat i la participació col·lectiva. Podem afirmar que durà des dels anys cinquanta fins el mil nou-cents seixanta-huit. Aquest corrent tingué més repercussió en poesia i en teatre que no pas en narrativa, tal i com afirmaren els seus màxims teoritzadors Josep Maria Castellet i Joaquim Molas en la famosa introducció Poesia catalana del S.XX. (1963). Aquest poemari mostrà l’existència d’una sèrie de poetes de la postguerra que canviaren d’estil d’un simbolisme al realisme i això preconitzava el realisme crític o realisme històric, segons els crítics literaris. Val a dir que aquesta poesia aposta pel compromís, amb una essència històrica i

- ! -5

social del món contemporani contra el que es rebel·la. Cal tenir en compte que aquest moviment literari va ser molt hegemònic en aquella època, així com polèmic i rebatut. En una entrevista realitzada per Montserrat Serra en la qual una de les qüestions era si aquesta antologia poètica es va convertir en una peça clau on alguns autors quedaren consagrats i uns altres oblidats o desprestigiats. El nostre crític literari va afirmar: ! ! ! —“ Com que he fet moltes antologies en aquesta vida, et diria que si no hi ha una 666voluntat d'excloure per unes raons molt concretes, tota antologia genera la història dels que hi són i la dels que no hi són. L'antòleg ha de tenir la valentia de saber que crearà polèmica, que hi haurà gent empipada i de gent que parlarà malament de l'antologia perquè no hi és. Això és un risc i l'has de prendre amb tota tranquil·litat i has de contestar aquelles coses que puguis. L'antologia que vam fer amb en Molas és una antologia una mica dirigida a un tipus de poesia determinat.”

http://www.vilaweb.cat/noticia/3660083/josep-maria-castellet-mai-haviem-tan-be-malgrat-nhi-prou.html Aquest moviment entrà en crisi tot just després de l’aparició de Poesia, realisme, història (1965), de Josep M.Castellet. Els motius foren diversos, per exemple, les repeticions monòtones dels mateixos clixés, i el marxisme que estava en plena mutació. Segons ells la durada d’aquesta tendència aniria entre els anys 1958-68. En resum, podem dir que allò més important és el protagonisme col·lectiu i la reducció de l’argument. Josep M. Castellet s’esforçà per aquesta tècnica innovadora . Quant al Neorrealisme se centrà molt més en la denúncia humanitària amb personatges humils i com a base principal la solidaritat. Dins d’aquesta moda literària cal remarcar la participació d’Estanislau Torres i Josep Maria Espinàs. http://

lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-maria-espinas Remarquem obres com Tots som iguals (1956) i Combat de nit (1959). !!

IV.- Al marge del Realisme Social ! En aquest apartat presentem quatre figures cabdals de la narrativa en la literatura catalana del segle XX, les quals destacaren per no seguir els cànons del Realisme Històric. També cal incidir en el fet que aquests escriptors varen produir –a grans trets- obres literàries abans, durant i després de la Guerra Civil però que es van fer famosos en plena maduresa en la dècada dels seixanta. El primer i la quarta va haver d’exiliar-se i tornar al nostre país després de molts anys quan comprovarem que el dictador tenia una vida de

llarga durada. El tercer, en canvi, patí un exili interior i la censura franquista s’acarnissà amb les seues obres. La figura més internacional dels quatre fou Mercè Rodored

- ! -6

!1) Pere Calders (1912-1994) !! Fou una figura pràcticament desconeguda quan va aparéixer en el panorama literari. La crítica i el públic el valoraren a partir de la dècada dels 70. Ara el considerem el contista més important del segle XX, tot i que escrigué dues novel·les. Això és possible que ocorregués perquè el seu estil xocava amb el Realisme Social, ja que aquest literat reivindicava –com explicarem més avall- una literatura del somni. Amb aquest motiu emprà la ironia, la qual desmuntava la realitat aparent. Segons afirmà ell: “No se li pot fer a la gent l’estafada que si

llegeixen no es diverteixin” http://www.paperdevidre.net/index.php/inici/entrevista/pag/1 ! El nostre autor no conrea la literatura fantàstica -com alguns han interpretat- sinó el que pretén és que el lector veja la realitat del seu voltant amb uns altres ulls. En molts dels contes de Pere Calders la focalització més freqüent és la fixa en el personatge narrador. Les arrels de la seua escriptura les podem trobar en el Grup de Sabadell sobretot en la figura de Joan Oliver. A nivell internacional el contista català rep influències de E.Allan Poe, Kafka, Pirandello i Bontempelli. La seua obra va lligada a la literatura fantàstica. El segle XX aporta una nova concepció del sobrenatural. No podem classificar Pere Calders el nostre autor amb aquesta etiqueta malgrat que fa servir elements i, a més a més, els tracta de manera revolucionària. Calders crea un nou codi particular de versemblança, capaç de construir la realitat al marge de la lògica racional, amb la paròdia, rebenta els tòpics de la literatura fantàstica. Utilitza el joc retòric com a perspectiva central de desmitificació de les convencions literàries. Ell, al capdavall, reivindica una concepció molt més oberta de la realitat que rebutja la dimensió onírica. El llenguatge emprat té un gran enginy. La seua fama es deu a les narracions curtes que comprén el període de 1939 al 1983. Dins dels contes és impossible descriure allò específic de cadascun segons Amanda Bath Pere Calders: ideari i ficció Edicions 62 caldria remarcar la presència d’un esdeveniment sobrenatural, inversemblant o inexplicable que interacciona amb el protagonista i provoca un desenllaç. Per tant tindrem contes que empren aqueix element amb funció explícita i d’altres que no. !!

1. Esdeveniment sobrenatural: Successos o aparicions que no poden esdevenir-se en el món, tal i com el coneixem. Un estat d’equilibri, i a la llarga es reconcilia o es remodifica cap a un equilibri final. Uns exemples aclaridors dins de la narració

- ! -7

d’irrealitat en la història de la literatura serien les paràboles, les faules i els contes moralitzants. !

Discreció !“Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.” No podem entendre com una persona pot deixar de pensar en algun moment que està conscient, encara que l’autor argumenta breument que si ho fes podria provocar maldecaps als altres. Afegeix com a conclusió final que això de reflexionar ho faria a casa com si també poguérem escollir el lloc per fer servir el cervell. !!

2. La realitat aparent: Quan no hi ha un element sobrenatural. Molts dels contes no tenen cap deix de fantasia. D’altres es veu implícita en els comportaments dels personatges, tan individuals com col·lectius. Un clar exemple és “La revolta al terrat“ un fragment del qual us mostrem a continuació: !

“la casa a la qual fem referència s’alçava en un barri aristocràtic, el propietari era ric i l’arquitecte va tenir les mans lliures per fer allò que li plagués(…) Hom va estendre contractes d’arrendament a txecs, polonesos, alemanys, russos, a un italià i a uns quants jueves de nacionalitat difícilment definible per a la gent que no podia fer la seva coneixença.(…) L’amo… havia pensat en l’aprofitament de les habitacions que havien quedat lliures, i va posar uns anuncis als diaris en els quals oferia a matrimonis honorables (sense fills) unes cambres de terrat assolellades, independents i amb dutxes d’aigua freda i calenta… Així doncs una nova gent d’una altra qualitat humana va habitar la casa. Poetes, pensionistes, unionaris, una vídua que encara feia bo de veure…” !

Cròniques de la veritat oculta !! “Una temporada vaig arribar a ésser tan feliç; que m'ensopia. El cel em queia al damunt, el món se'm feia petit i no tenia aspiracions d'impossible realització ni contrarietats que m 'ajudaren a viure. Sembla impossible; vaig estar a punt de conèixer la dissort per un excés de felicitat, com aquella gent que diu que es moren per massa salut . Què podia fer? Vós mateix. Seguia els jardins públics i els cafès, empaitava les dones, llegia novel·les d'aventures, freqüentava teatres, cinemes i altres llocs de divertiment, sense aconseguir res que em trenqués la placidesa. (...) allò no podia durar, que contravenia lleis gairebé immutables i que sant hi hauria, o poder diví, que hi posaria terme. I així fou, i no pas a la simple manera normal, sinó d'un bell estil singular. Succeí que prop de l'hotel on m'allotjava va instal·lar-se un parc d'atraccions, una petita fira que a la vesprada i a la nit nit omplia el barri d'una rara música mecànica.

- ! -8

Així que obriren l'espectacle, jo era el primer d'entrar-hi. Tirava al blanc, feia el circuit de la casa de la por, pujava a totes les màquines i menjava de totes les llepolies; el segon dia de visita, ja vaig descobrir el secret de la xica decapitada, i al cap d'una setmana festejava amb ella. Però no és aquest el cas. La cosa a la qual he fet referència primer, va passar pocs dies abans que el pare se n’anés per anar a una altra banda. Era un vespre de festa, i la fira es veia molt animada. Tot anava bé, tot feia bonic, i la meua felicitat prenia l'aire de passar-me desapercebuda.

I vet aquí que em disposava a pujar a la Gran Roda, quan vaig veure que un individu igual que jo prenia bitllet per entrar al Tub de les Rialles. He dit que era igual que jo, però amb això no n'hi ha prou; és que s'assemblava tant a mi, que era com jo mateix davant meu. Era com la meua imatge fora de l’espill, dotada d'independència. Quina cosa més intolerable! Em sentia com es deuria sentir un autor que havent acreditat un pseudònim ple de personalitat, comprovés que un altre se'n serveix. (...). Recorde que rodolàrem per terra, i que tan aviat veia la lluna damunt meu, com sentia el nas colgat en l’arena. Les dents de cada u van conèixer la carn de l'altre: foren provats tots els cops, totes els daus, i no hi havia cap reglament que ens fes nosa. Tan orgullós que he estat, a vegades, de les meues mans, i aleshores n 'hauria prescindit de gust, a canvi de tenir una bona pedra al capdavall de cada braç. Aquella vegada, va prevaler la raó, i justícia fou feta. Quan un policia ens va separar, el meu adversari estava desfigurat. De moment el policia se'ns volia endur. Però jo 1i vaig explicar el que havia passat, amb testimonis que certificaven la veracitat de les meues paraules, i l'home, comprensiu, digué:

- No hi ha delicte. Jo hauria fet igual. Jo i qualsevol home ben nascut, em pense”. !Cròniques de la veritat oculta .Pere Calders M.O.L.C. “O ell o jo” !!

La narració d’irrealitat: La ficció fantàstica produirà la resposta en el lector que haurà d’escollir entre:

Els fenòmens estranys poden atribuir-se a una explicació plausible, d’acord amb les lleis de la naturalesa d’aquest món (somni). El lector és forçat a admetre la necessitat de creure, temporalment, que l’impossible puga esdevenir.

!2) Llorenç Villalonga (1897-1980) !!

Fou un incipient poeta, un dramaturg i un excel·lent narrador. Va rebre dues influències: per una banda l’ideari del seu mestre teòric Ortega i Gasset i el mestratge pràctic de Proust. L’autor mallorquí fou admirador, sobretot, d’aquest darrer però no va

- ! -9

incorporar a les seues obres cap de les innovacions de l’escriptor francés. La influència es veu en préstec de persontages, recreació d’algun motiu temàtic, interés per l’estament aristocràtic-burgesia, i els il·lustrats (esnobs). Proust emprava oracions llargues i complexes: 61% -eren oracions de cinc línees-. Això permet d’afavorir l’anàlisi de matisos complexos i eliminar els elements inútils. És la manera de concreció d’un pensament complex. Llorenç Villalonga imità el francés perquè l’idolatrava. El va parodiar –l’usà per transformar-lo- sense caure mai en la caricatura ni la ridiculització. Charlus de Bearn té un tret únic i que l’autor illenc trasllada des de París a Mallorca, però sense modificar el marc temporal de À la recherche du temps perdu. Villalonga copia el personatge baró Charlus que és de personalitat complexa: intel·ligent, sensible, verinós, orgullós, altiu, sàdic, bondadós, efeminat i homosexual. El nostre escriptor l’incorpora i actua de la mateixa manera. Un tret compartit pels dos és l’enlairament de les nissagues aristocràtiques així com l’interés per aquesta temàtica: les personalitats compelexes i contradictòries. Hem descobert també dos leitmotivs villalonguians: els joves bells i forts però

buits psicològicament o estúpids i l’humanisme pagà. L’autor mallorquí en comptes de fer pastitxos de Pproust (actuació sobre l’estil i gènere per imitació) sembla més aviat que coincidia amb la concepció del món del francés. ! Va ser un escriptor, en certa mesura, polèmic dins del nostre panorama literari. En primer lloc cal dir que era un escriptor bilingüe, segons ell: ! “Sa meva aspiració era expressar es meu pensament (…) “Per a mi, s'idioma no és un fi, sinó un mitjà d'expressió”(...)” Sa primera obra Mort de

Dama, tan localista, crec que no l'hauria poguda escriure més que amb sa meva llengua.” ! Amb Bearn Villalonga intentà introduir-se al mercat literari castellà però sense cap repercussió. ! De tota la seua obra pararem atenció a dues novel·les: Mort de Dama (1931) i Bearn o la sala de les nines ( en castellà 1956- en català 1961). En la primera l’autor la dedicà “a tot aquella gent que no s’enfadin” però s’enfadà tothom. La reacció més negativa fou la de l’Escola Mallorquina, sobretot aquell que se sentiren més vinculats. Aquesta fou la seua primera novel·la i la primera moderna a Mallorca i aquells que volgueren promocionar una novel·lística fins llavors inexistent a l’illa.

Pel que fa als orígens de l’obra cal dir que l’autor la signà amb el pseudònim Dhey, el qual emprà des de 1931 al 1954.

Vers 1920 escrigué un primer esborrany contra dona Rosa Ribera (l’Obdúlia Montcada) tieta dels germans Villalonga, la qual els va desheretar. La crítica assenyala

- ! -10

que aquesta novel·la és l’obra mestra de Dhey, un esnob corrosiu i avantguardista dels anys 30. Mort de Dama és una sàtira, Bearn, en canvi, és com un poema amorós on veiem un Villalonga enginyós, enyorós i conservador. Quant a l’argument val a dir que se centra en l’agonia de Dona Obdúlia Montcada, una dama de l’alta aristocràcia mallorquina que simbolitza aquest grup tronat i, que està a punt de morir. Ella evoca, mig moribunda, la seua biografia, l’esplendor d’una societat ferida com ella de mort i, a més a més, s’atreveix a imaginar els seu propi enterrament. A partir d’ella s’elaboren una sèrie de cercles de personatges. Trobem els aristòcrates o més prompte ”botifarres” encapçalats per ella i la superestructura oficial dirigent. En acabat tenim el paràsit de casa bona -Remei Huguet-, el xueta servil, Jacob Collera.

Darrere l’agonia de la protagonista s’amaga l’agonia d’una Mallorca regionalista, que Villalonga parodia hàbilment un seguit de personatges arquetípics que es disputen l’herència suculenta de la dama: dona Maria Antònia, Baronessa de Bearn, na Remei Huguet, n’Aina Cohen, poetessa folklòrica i rural. Sense cap mena de dubte aquesta obra és una peça clau per conéixer la història i a la cultura mallorquines, escrit amb una mestria i un sarcasme que una part de l’illa no li va perdonar mai. Ací teniu una mostra de l’obra. Fixeu-vos-hi bé:

“Molt lamentable - explicava Lluís Salvador-. És clar que totes ses persones tenen sa seva pudor especial.. Es diu pudor, no és ver?... i es cans coneixen son amo dins sa fosca. Tots pudim..

- Per l'amor de Déu, Altesa -protestava Dona Obdúlia-, tots, no!

- Tots sí, senyora -seguia el príncep, ja perdut dins els seus imbrogli poliglots-. Geruch. To smell. Odeur, en francès, i també puanteur. Pudor. Això és. Tots pudim. Vostè put.

Dona Obdúlia es congestionava:

- Ah, no, senyor! Jo no pud ! Qui pud és Vossa Altesa!

El príncep, pacient i didàctic, no comprenia la indicació de la dama.

- Sí, senyora, també. Vostè, jo, tots pudim. Cada persona, igual que cada planta, té la seva pudor.

Dona Obdúlia s'aixecà de la cadira. Vint generacions de Montcades li pujaren a la cara.

Veig que Vossa Altesa està de broma -digué-. I li repetesc: qui put és Vossa Altesa. Lluís Salvador no s'explicà mai la irritació de la seva amiga. No es deia pudir? Geruch, to smell, puanteur, pudor?... Quant a la senyora, passada la indignació del primer moment, com que a la fi tenia bon cor, acabà per creure que l'arxiduc era un «penjat» i que li havia volgut fer una broma, cosa que resultava ben amable tractant-se d'un Habsburg. «Jo no comprenc», deia Remei, sempre que contaven aquella festa, «com Dona Obdúlia tengué valor per fer frente a s'Arxiduc. Era un cosí de la Reina! L'haurien poguda tancar a sa presó per desacato!»

Però Dona Obdúlia no era poruga. Li sobrava valor per a enfrontar-se amb un príncep i per col·locar-se sis plomes al cap, verdes, grogues o morades”. !

- ! -11

Bearn o la sala de els nines (1956) De bell antuvi cal aclarir que és Bearn, ja que es transforma en un mite perquè representa l’existència idíl·lica a Binissalem d’un refugi moral i físic d’un llinatge que s’enfonsa. Llorenç Villalonga l’usa la primera vegada el 1938. La ironia, la versemblança, el misteri, el pensament, fan que l’obra esdevinga l’elegia d’un món perdut. També la narració aconsegueix que puguem relacionar l’espai amb la nissaga. Té alguns trets d’autobiogràfics ja que l’autor mallorquí era fill d’un militar i pertanyia a la classe alta de l’illa, tal volta per aquest motiu podem entreveure reflexada la tradició familiar dels personatges amb la seua, així com la relació amb son pare i els records d’infantesa. Don Toni és l’eix central de la història car manipula amb reflexos de misteri que giren a l’entorn de la seua vida. Podem afirmar que la novel·la és una mostra d’ambigüitat i de contrastos (serenitat/tempesta, bé/mal, raó/fe, veritat/mentida, ortodòxia/heterodòxia...)

La novel·la està dividida en tres parts; una introducció en forma de carta-pròleg, la novel·la pròpiament dita, subdividida en dues parts: la primera "Sota el signe de Faust" i la segona "La pau regna a Bearn" i un epíleg que clou la narració. En la introducció, el narrador escriu una carta a Miquel per tal de demanar-li consell per portar a terme les instruccions de don Toni.

L’obra doncs es constitueix de dues parts que responen a les etapes de la vida de don Toni i a una identificació simbòlica de cadascuna amb un mite literari: la primera, "Sota la influència de Faust", respon a l' època tempestuosa. La segona discorre més aviat dins la calma d'aquestes muntanyes i el referent literari al·ludit és Les Metamorfosis d'Ovidi.

La primera part, " Sota la influència de Faust", el protagonista esperonat per la joventut decideix de vendre la seua ànima al dimoni després de la negativa de Maria Antònia i se’n va amb la seua neboda a París.

La segona part, "La pau regna a Bearn". Ací don Toni dedica el seu temps a escriure les Memòries amb l' intent de fixar les últimes imatges del seu món i fer un homenatge a dona Maria Antònia. La decrepitud es va apoderant de Bearn, Maria Antònia envelleix i perd la memòria. Els últims capítols expliquen la mort dels senyors, que Llorenç Villalonga fa coincidir amb el final del carnaval. El narrador és subjectiu ja que adreça la carta personal al seu amic i alhora ofereix al lector múltiples perspectives sobre els fets narrats.

“A les set en punt resàvem el rosari a la capella. Després sèiem al pati o, si era a l'hivern, vora la foganya fins que avisaven pel sopar. Deien que el senyor no anava mai al llit abans de l'alba, però era difícil de saber-ho, perquè, aixecat de taula, es tancava i ja no el vèiem fins l'endemà a les dues, en què apareixia molt satisfet, com si el món constituís per a ell, cada dia, una novetat. Després d'informar-se de com havíem passat la nit ens dirigíem al menjador amb una certa cerimònia, la senyora i jo davant i ell una mica enrera i a l'esquerra de la senyora. Aquell ordre, aquella

- ! -12

precisió de convent o de palau, ha perdurat fins fa pocs anys, en què començaren a aixecar-se tard i a conculcar l'horari. Darrerament, quan sonava la campana pel dinar, dona Maria Antònia, en lloc de baixar al menjador, cridava na Caterineta perquè la pentinàs i desapareixia per l'esquerra. Aleshores el senyor, que no s'havia rentat, demanava aigua calenta i desapareixia per la dreta. La veritat és que l'existència a Bearn resultava envejable. En aquests paratges on havien succeït tantes coses (on en succeïen encara, en el pla moral, ja que el senyor escrivia massa i sense fre) res no semblava dissonar. Dona Maria Antònia no posà mai en dubte que aquella tranquil·litat fos perfectament consolidada. Duia la pau en si mateixa i el desordre dels darrers anys venia a constituir per a ella com la forma d'un ordre nou. Bearn fou com una anticipació del Paradís, amb els boscs, les ovelles i les postes de sol; amb la vella casa de pedra i la vella foganya, amb les primaveres i els hiverns, les hortènsies i les neus... Com enyoraré tot això quan d'aquí a poques setmanes ho deixi per sempre! I, malgrat tot, Miquel, jo he patit aquí com no es pot explicar. Aquest paradís no era per a mi el definitiu, sinó el terrenal que l'home acaba sempre per perdre. Aquí va créixer l'arbre del Bé i del Mal, però Dona Maria Antònia no captava sinó un aspecte de la tràgica dualitat que informa, en canvi, l'obra pòstuma del senyor, aparentment tan frívola. Els seus ulls blaus i tranquils no tenien res a veure amb els ulls petits i vius de l'espòs, voltats d'arrugues, ni amb els meus, massa negres i que poques vegades han conegut la ventura. En la seva serenitat no superada, ella hauria aconseguit, a qualsevol lloc del món, reviure la sentència del vell Horaci: "De tots els racons de la Terra aquest és el que millor em somriu." !

Bearn o la sala de les nines LLORENÇ VILLALONGA !3) Manuel de Pedrolo (1918-1990)

Aquest autor ha donat l’entrada dels corrents europeus de l’època i ha experimentat les tècniques narratives que es duien nord enllà de les nostres fronteres. El seu mèrit doncs ha estat conrear tots aquests gèneres narratius donant-los la seua personalitat pròpia. El seu nom apareix en tots els manuals de literatura catalana a causa de la seua obra cabdal i nombrosa: setze llibres de poesia i també de teatre – com comprovareu en la lliçó 12- i finalment el que ens interessa ara és la seua col·laboració en la narrativa d’aquest període amb més d’un centenar de títols. ! La crítica literària ha remarcat que el nostre escriptor introduí corrents europeus que s’estilaven en aquell moment com:

L’existencialisme: Aparegué en tots els gèneres i els temes eren l’ètica de l'autorealització, la inevitabilitat de la mort i la llibertat: !“No prohibeixis, no obliguis; no permetis, tampoc, que ningú prohibeixi o obligui els altres. Només en això s’ha de ser “intransigent”. !

- ! -13

Freud: La repercussió en l’inconscient dels personatges és, tal volta , influència de la psicoanàlisi d’aquest autor i la sexualitat de l’ésser humà.

La novel·la de gènere com per exemple Joc brut (1965) que es pot classificar com un novel·la negra on Xavier s’enamora de les cames de la Juna, aquesta se n’aprofita però a la fi se’n va amb el seu amant, en Pol. “Vaig mirar-la. Era als meus peus, el rostre alçat, però humil. -No m’ hi casaré, Xavier... Tu i jo ...T’estimo, t’ estimo a tu... No podia saber... -Calla, Juna! Però ara ja no cridava. Dintre meu una veu, una veu estúpida, no parava de dir: Sí, sí, sí... I ella se’n va adonar. Però aleshores els ulls la trairen. Fou una cosa breu, com un llampec triomfal que alhora revelava un menyspreu infinit. Tot va capgirar-se, a fora i a dintre. L’espai d’uns segons, no hauria pogut dir on era, el cap em voltava, tot jo em sentia endut per un menyspreu encara més amarg, més punyent, que el dels seus ulls. Imbècil, imbècil! Em deia. He estat a punt de tornar a caure en la trampa” !

• La novel·la gòtica anglesa d’Henry James i Virgina Woolf. L’obra pedroliana que mostra l’objectivisme nord-americà és Totes les bèsties de càrrega (1967). Els personatges d’aquesta no tenen noms i Ell n’és el protagonista. La realitat s’exagera tant que esdevé un mostre i la Mare simbolitza la pàtria.

!“Què passa, ara? -Han de firmar -li diu un dels dos individus que hi ha prop seu. -Firmar? -Naturalment. Es fa sempre. Donen fe que la intervenció ha anat normalment i amb èxit. -Però si encara no ha acabat! -Ja no falta gaire -diu l'altre-. I no poden esperar més, els reclamen en altres sales. -Sempre són els mateixos? -Ja n'hi ha prou -diu l'home-. No es pot ser amable amb vós. De seguida abuseu! !La cua avança ràpidament, els testimonis gairebé no s'aturen, omplen els fulls de gargots i un dels infermers els va retirant cap un calaix que ha obert sota la taula. !Els doctors, ara, ja es poden moure amb una mica més de llibertat; l'especialista en cirurgia cranial ha introduït una agulla hipodèrmica al crani de la dona i l'èmbol es va omplint d'un líquid de color allimonat que després, quan ha retirat l'agulla, deixa que s'escapi cap un cilindre de cristall. !El seu company, el cardiòleg, va lleugerament més avançat, car ara arrenca un menut fragment de pell del pericardi i el col·loca damunt l'orifici per tal d'estalviar-se una hemorràgia, si els lligaments de la malalta s'afluixaven. Al seu costat, l'infermera trencada de color exhibeix, amb orgull, la petita peça, semblant a una rodeta de rellotge, que

- ! -14

obstruïa el cor intervingut. L'individu de l'uniforme es torna a atansar a l'escaleta, potser més inclinat que abans, però sempre optimista i satisfet. -Estem enllestint -diu. Els darrers testimonis ja passen davant la taula i ell salta de l'escala, seguit pels seus acompanyants. El ginecòleg deu haver renunciat a discutir amb la infermera, s'ha tornat a ajupir davant la pacient i, darrera del tendal, només es veu la seva mà i un braç que s'allarga. -Ja la cus -diu un dels homes. -Sí -contesta l'altre, i el de l'uniforme afegeix: -Ens podem felicitar que tot hagi transcorregut sense incidents. Em penso, em penso, que us haureu guanyat la citació. Als dos homes se'ls aclareix la mirada, es llambreguen l'un a l'altre, exclamen: -Gràcies, senyor! I l'uniformat, modest, sense donar-hi importància: -És d'estricta justícia”. !!

• La novel·la eròtica. A continuació mostrem un fragment de Els quaderns d’En Marc, obra anònima, tanmateix la crítica sempre ha cregut que l’autoria és de Pedrolo.

“- No hi va haver ningú; quan vam dormir plegats, doncs, encara tenia el fil. I força que l i va agradar de trencar-me’l tot i que fos tan poc convencional…! Oi que està creixent?

• S’ha interromput. •Potser una mica. •T’excita, no que et conti aquestes coses ? •No te res d’estrany.” 3. La novel·la de ciència-ficció, d’entre les quals destaquem Mecanoscrit del segon origen (1974) que ha estat l’obra més v e n u d a a m b 1 . 0 5 5 . 7 8 5 exemplars. Potser gràcies al consum escolar. !“I al cap de ben poques hores

tots dos van saber que procedia d'un altre món. També aquest cop va ser de Dídac qui descobrí l'intrús, potser perquè precedia l'Alba al moment d'anar a sortir de la protecció del marge al llarg del qual havien anat avançant per la banda de sota. La criatura, puix que difícilment se n'hauria pogut dir un home, s'amagava darrera un munt d'herbes, en un extrem de l'hort, i semblava que vigilés la masia. D'esquena, tal com la veien, tenia l'aparença d'una espècie de pigmeu al qual hagués crescut un coll molt llarg i, al capdamunt, una protuberància en forma de pera invertida, o sia amb la

- ! -15

part de dalt considerablement més gruixuda, més ampla, que la part de baix. No se li distingien ni pèls ni cabells i la pell, rosada com la d'un garrí, feia una impressió desassossegadora de nuesa. De fet, hi anava, de despullada. Tenia unes cames, o potes, lleugerament tortes i robustes, i els braços, un dels quals repenjava en el munt d'herbots, semblaven, comparativament, llargs i prims. De l'indret on la pera del cap començava a aprimar-se, li sortien uns petits apèndixs en forma tubular que no paraven de bellugar-se. Es van imaginar que podien ser unes antenes. (...)

!!

4) Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda és la novel·lista catalana més llegida del S.XX i la que més projecció internacional ha tingut. Pel que fa a la narrativa tingué dues línies creatives: la fantàstica i la psicològica.

Les lectures de Proust, Joyce i Virginia Woolf influenciaren la nostra escriptora a l’hora de la creació de les seues obres. D’aquesta darrera agafà la passivitat de les protagonistes femenines, com Natàlia en La plaça del Diamant, Cecília en El carrer de les Camèlies o Teresa Goday en Mirall trencat, davant la impossibilitat de canviar tot allò marcat pel pas del temps. La petja de Proust està present en l'estructuració de les obres de Rodoreda, puix que el temps avança impassible i el passat s’hi apodera. El record d'un temps anterior esdevé un malestar de l’actualitat per als protagonistes rodoredians ja que veuen la impossibilitat de recuperar el «temps perdut». Rodoreda seguirà d'aquest autor l'ús del record com l'actualitzador d'un temps anterior; a més a més comparteix la necessitat del record i del secret en el desenvolupament de la narració. En la novel·la psicològica d'ambdós autors es presenta l'esperança del futur, on l'anhel de l’avenir representa la superació del present i del passat agònic. A banda de les novel·les que hem esmentat cal afegir Aloma (1938) .

Teniu més informació sobre l’autora en la tercera lliçó.

!V.- El Realisme Vuitcentista

Es pot remarcar com és un corrent narratiu que reconstrueix amb fidelitat una època amb una precisió en la descripció de comportaments socials, actituds ideològiques, etc... Dins d’aquest subgènere no podríem oblidar la participació del nostre Enric Valor (1911-2000) ampliat en la lliçó següent. Aquest autor de Castalla mostrà els personatges immersos en el seu entorn, amb gran riquesa d’expressions, frases fetes, refranys i tot tipus de descripcions de l’àmbit rural. D’una manera abreujada esmentem que el 1948 acabà L’ambició d’Aleix, tot i que es publicà el 1960. És una interpretació del determinisme d’Émile Zola centrada en un personatge del sud valencià.

- ! -16

El 1980 publica Sense la terra promesa, i durant els anys següents es publicaran altres obres seues, com La idea de l’emigrant (1982), Temps de batuda (1983), Narracions perennes (1988) i el cicle de Cassana, pseudònim que encobreix Castalla i que forma la seua obra més ambiciosa.

!!VI.- L’Existencialisme

Fou un moviment difós a París entre (1940-1945) amb dos ideòlegs essencials: Jean Paul Sartre i Albert Camus. Aquesta tendència filosòfica consisteix, a grans trets, a entendre allò que constitueix l'essència mateixa de l’ésser humà, que des d’aquesta perspectiva, no és l’espècie humana o una noció general, sinó l’individu humà, considerat en la seua absoluta singularitat. També es tracta la llibertat de l’ésser humà i el tema de la mort. La seua influència arribarà en la literatura catalana fins al teatre de finals del S.XX com comprovarem en la lliçó 13 .

“Salvador Masramon que, a la seva manera no pas massa delicada, es mostrà agraït, era l’hereu de la casa Masramon i Sarriera, fabricants de randes, una de les primeres cases de la ciutat. L’amistat del vell Masramon i de Campdepadrós motivà la intervenció de Jeroni, que accedí tant per les súpliques del seu pare, com per la satisfacció que li devia produir encarar-se amb el tètric Casanova.L’èxit de l’empresa va ser celebrat a les Torres de Padrós, on Jeroni tingué ocasió de conèixer una colla de persones (la fitxa de les quals hauria fet feliç el Comissari General de Policia) i naturalment una noia de setze anys alta, prima, extasiada i ingènua. Podem suposar que els dos prohoms de la tribu, Campdepadrós i Masramon, van empènyer amb delicada eficàcia els seus plançons, convençuts que concertaven una boda perfecta. No haurien hagut d’envanir-se’n ni de penedir-se’n, després, car qui decidia, de fet, aquella boda era la noia de setze anys. En el moment en què Jeroni oferia el Braç a Carolina Masramon per emprendre el passeig del passepied que Cinta feia dringar en el pianoforte, no en el Clementi, car el Clementi, recordem-ho, era encara a la Portaferrissa, un pianoforte fabricat a Barcelona per l’Alzina Jové menys ample de so, menys sonors els baixos, però d’un timbre vellutat que enamorava, més útil per acompanyar la veu que la dansa, la noia alta, bruna, extasiada que és Carolina, va decidir que es casaria amb el bellíssim heroi. Jo haig de confessar que en el cas de Carolina hauria pres la mateixa resolució. Jeroni Oleguer era un home de vint anys, elegant, hàbil en la dansa, ric, pròdig, autor d’un llibre de versos, valent, generós, i... llibertí. L’obra que es proposava dur a terme Carolina és una obra que omple de legítim orgull el cor d’una dona: aconseguir un marit i al mateix temps redimir-lo, amb la boda, de tota mena de pecats. Salvar-lo per al seu amor i per a la vida eterna. No va ser fàcil per a Carolina, car Jeroni ballà el passepied, acceptà les seves paraules d’agraïment i l’oblidà. Inútilment el vell Masramon invità el seu futur gendre, sense mostrar-se mai ofès per les seves negatives, inútilment Compdepadrós predicà que els vint anys és l’edat en què un home ha de pensar a casar-se, i especificà les virtuts i les gràcies de Carolina Masramon. Jeroni no demostrà cap bona disposició per a la família dels fabricants de randes.

- ! -17

EI vell Campdepadrós abandonà el projecte esperant temps més propicis i afectà una comprensió i una benevolència respecte l’actitud del seu fill que hauria pogut ser de llarga durada si Jeroni no hagués escrit aquell famós article. Jeroni Campdepadrós i Jansana –Jeroni havia tingut la bona idea d’usar els dos cognoms perquè ningú pogués dubtar de la identitat— firmava un article en el Diari de Barcelona del dia 19 de març de 1810- feia plorar si pensaves que en el diari no s’esmentava el nom del rei Josep a qui no havien volgut jurar fidelitat les víctimes de l’Audiència, un rei que Napoleó s’havia esbandit sense pensar-s’hi gaire i en aquest article sostenia, en llengua catalana, que els catalans no tenien altre camí per a salvar-se que la gran calçada gloriosa que el gran Napoleó obria allí on el seu cavall blanc posava els seus cascs de plata. La indignació de Campdepadrós en llegir aquest retòric article, no tingué límits. No cridà perquè la seva veu aspra i trencadissa no li ho permetia, però suplí el volum de la veu amb enèrgics, cops a la taula, mentre Jeroni se l’escoltava admirat, feliç, cosa que donava als seus llavis prims l’expressió d’un cínic somriure.”

Maria Aurèlia Capmany. Un lloc entre els morts (1967)

! Dins d’aquest corrent destaquem Maria Aurèlia Capmany amb obres com Necessitem morir (1947) on Georgina Desmoulins, la protagonista, tracta d’evadir-se del paper que li han assignat: ser la dona de l’hereu Urmeneta. Estranya a l’ambient del casal dels Urmeneta, Georgina esdevé un revulsiu constant de tota la família. També destaquem L’altra ciutat i Betúlia (1956). Són novel·les del malestar existencial, que expressen a la seua manera un desassossec provocat per unes circumstàncies històriques ben precises. D’una banda, la majoria dels seus protagonistes són sempre vençuts perquè no volen ser uns faves. És a dir, les seues obres “existencials “són producte de la tensió del protagonista entre el desig d’acceptar la realitat absurda i el desig de fugir.

VII.- La novel·la catòlica

No és un corrent estètic, és una sèrie de preocupacions ideològiques i religioses que apareixen en algunes obres de la postguerra. Des d’una via religiosa s’intentà superar el naturalisme vuitcentista. D’aquesta manera es vol penetrar en la consciència individual de les persones per tal de resoldre la problemàtica entre la matèria i l’esperit, entre Déu i el dimoni. Per tant aquest subgènere narratiu defuig la imaginació i les convencions novel·lesques i cerca de plasmar realitats internes i externes amb tota la intensitat i complexitat possibles. Hi ha un escriptor, Xavier Benguerel, que tot i que destaca en diferents camps de les lletres catalanes com per exemple en el realisme psicològic, podem dir que algunes obres estarien dins d’aquest subtítol narratiu, així com a mostra tenim El testament (1955). Tracta la història d’un senyor vell anomenat Cosme, l’amo de la fàbrica i el temut patriarca que acaba de morir. Quan torna del cementiri, la família reunida llegeix la carta que els ha deixat amb el testament. Al llarg de les quartilles es fa sentir la veu d’un home que havia callat sempre i que, de la mort estant, a mesura que revela el secret

- ! -18

familiar, per fi es rendeix a la tendresa. L’altra figura important dintre de la novel·la catòlica és Joan Sales.

“És natural que nosaltres mateixos la veiem ja esvaïda entre les boires del passat, aquella guerra tan remota com la nostra joventut —i no obstant, com la nostra joventut, és com si fos ahir. O potser és que jo sóc una pèndola aturada; potser tota pèndola, quan ha marcat l’hora de la glòria, de la incerta glòria, es queda aturada per sempre. És amb vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva guerra. ¡Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció! Enyoro l’una i l’altra amb una recança tan culpable com invencible... aquella olor de joventut i de guerra, de boscos que cremen i d’herba xopa de pluja, aquella vida errant, aquelles nits sota les estrelles quan ens adormíem amb una pau tan estranya; tot és despreocupació en la incertitud, incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor són nous i plens d’esperança! La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l’hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser saciada; però i ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿quina glòria? ¿Quina glòria. Déu meu? Hi ha el despertar; i els despertars són tristos, després de les nits de gebre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari; però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma; no visc més que de records.”

Joan Sales, Incerta glòria (1956)

També destacà, entre d’altres facetes intel·lectuals en la literatura de l’experiència. Remarquem Incerta Glòria (1956) es pot considerar un conjunt de novel·les diferents unides per un mateix fil. La guerra és present com a situació límit que serveix per deixar al descobert nombrosos aspectes decisius de la condició humana. !

VIII.- El surrealisme Sota aquesta etiqueta hem volgut presentar dos escriptors que tenen una base comuna: la imaginació. En primer lloc tractem Joan Perucho. Les seues obres esdevenen un joc culte, ple de citacions literàries, referències històriques, sobreentesos i ironies, amb unes anècdotes que transgredeixen sovint les lleis de la racionalitat. Aquest escriptor sembla inspirar-se en la producció literària anterior. És precisament de la irracionalitat de les coses fantàstiques i no de la racionalitat i l’ordre de les quotidianes d’on trau la seua matèria. La seua tècnica més general en les novel·les és l’acció múltiple, una sèrie de plans narratius que semblen barrejats o superposats. D’aquesta manera produeix un efecte de simultaneïtat, que reforça amb l’estil cinematogràfic, que en les seues narracions prenen una forma com si foren d’al·lucinacions. De totes les obres de l’autor cal fixar-nos en dues, la primera el Llibre de cavalleries (1957), inspirat en obres anteriors de viatges, amb trets d’orientalisme, els tractats tècnics i zoològics apòcrifs, la prosa medieval, els personatges

- ! -19

llegendaris... Tota aquesta barreja té com a resultat un llibre breu amb un llenguatge entenedor on la ficció li dóna un aire encisador, fins i tot , per a un lector en ple segle XXI. Tomàs de Safont és el protagonista motivat a realitzar un fantàstic viatge d’iniciació que el duu del segle XX a la Mediterrània medieval dominada pel Casal d’Aragó. Són dos anys acomplint les tasques encarregades pel rei català a través d’un misteriós personatge, Monsieur Dupont, l’encarregat de dur-lo fins a la línia difusa entre els dos mons, el real i el fictici. !

“Avançava per passadissos d’ombra, cap a l’extrem oriental del mur, on hi havia una esquerda de claror. De sobte, escoltà el crit de les gavines i veié la mar estesa als seus peus. El vent batia contra les ruïnes, contra aquell silenci mineral, i se sentia una aroma de farigola i d’alga, d’humitat i de garriga cremada. Sorgia la cripta de les Santes Maries de la Mar, amb la tomba de Sara, i el castell del rei René. Sis-cents homes, amb l’estendard del casal d’Aragó, havien defensat el palau de Benet XIII, en la rica i solar Avinyó, la de les mules de plata i el pont on hom dansa. Es podia veure la muralla intacta, bastida amb coqueteria, entre somriures del més noble clergat i el perfum de les dames de Joana de Nàpols. Apareixien els rostres dels cavallers, coberts de teranyines i de pols, amb les cotes oxidades i l’ànima endurida, aturada a l’esguard. Corns de caça recorrien els camps d’oliveres i de vinya, i duien una ratxa de fosca inquietud a la gent que s’afanyava al conreu, sota el sol i la suor, sota la fatalitat i la mort. Hi havia un petit replà de roca viva. A banda i banda creixien tofes d’herba pobra, aspra i grisa. El mar tenia un color incert, de metall fos, amb un no sé què de lunar o de nocturn. S’estirà damunt la duresa de la roca i tancà els ulls. Va romandre així una estona, pensant en Envile Nikopoulos. Després, volgué incorporar-se i, en el moment de fer-ho, quelcom de veloç entrà i sortí sota una pedra pròxima, coberta de verdet pigallat, i li tocà lleugerament el braç. (...) Aparegué una superfície humida i, al mig, amb una tensa immobilitat, una mena de llangardaix. La calor era sufocant. Benet XIII begué en la seva tasseta d’or i sospirà amb resignació. Del gran pati d’armes arribaven en espiral renills i blasfèmies, imatges dels temps passats, sonets de Petrarca, laments de Cola di Rienzi, poms de verí del bisbe de Cahors, lectures secretes en la Gran Audiència, la dansa trista de Jaume de Mallorques en el saló del Tinell, ecos de petits ecos perduts, que s’evaporaven en la gran volta decorada pet Matteo Giovanetti. Entraven les dignitats de la Torre de la Botelleria i calia seguir, amb atenció escrupolosa, llurs comptes i demandes; després, seguirien les dignitats de la Torre de la Guardaroba i les de la Tresoreria, i la llista interminable dels afers de tot ordre, abans d’oficiar a la capella del sant antecessor Climent. Però l’aire era de foc, i belaven els anyells, i l’aigua de pluja es tenyia de cendra, i els vasos de metall noble no s’adaptaven ja als llavis femenins més perfectes i suaus. Mals presagis, era cert, s’endevinaven per a la Cristiandat. Romania monstruós i hieràtic, amb orgull de cosa sagrada, inexplicablement immòbil. De tant en tant, els flancs se li ensorraven tènuament, es movien d’una manera rítmica i compassada. Precipità el niki amb força contra la taca d’humitat. Va fer un garbuix amb la roba i, agenollat, va començar a palpar amb precaució, fins a trobar el cos diminut, que palpitava sota els seus dits. Es sentí alegre i esgarrifat alhora, amb una esgarrifança que li naixia arran dels cabells”. !

Joan Perucho, Llibre de cavalleries (1957) !! La segona obra Les històries naturals (1960) tracta amb molta exactitud el tema del vampirisme, amb la particularitat que el situa en les nostres terres i enmig del conflicte entre carlins i liberals. La intriga acompanya el periple que realitza el científic, il·lustrat i liberal, Antoni de Montpalau, a la recerca d’Onofre de Dip, cavaller del rei convertit en vampir. !

“El castell de Pratip era una reduïda construcció en part romànica i en part gòtica. De difícil accés, situat en el punt més alt del poble, dominava un extens territori. Abandonat des del S.XVI, les seves torres i muralles encara donaven, mig derruïdes, una estranya impressió de força i de poder..Una malenconia immensa es desprenia d’aquelles

- ! -20

naus silencioses, abandonades a la devastació lenta, però inexorable, del temps. A la nit, sota la llum de la lluna, el castell tenia un aspecte fantàstic. El pare Villanueva se sentia, en gran manera, preocupat pel castell. Amb prou feines si sortia de la biblioteca dels Urpí, cercant dades del passat històric de la vila i dels seus antics senyors, els habitants del castell. Tenia la convicció que, en bona part, trobaria una explicació complementària a les investigacions científiques del nostre protagonista. Amb l’auxili de la paleografia desxifrava torbadors documents i dreçava complicadíssims arbres genealògics. A vegades, li semblava descobrir una llum fosforescent…”

Històries naturals Joan Perucho E.d 62 (1960) L’altre autor que es pot encabir dins del grup de ficció és Jordi Sarsanedas. Destaquem l’obra Mites. (1954), un recull de contes que mostren una realitat immediata, una reflexió dramàtica sobre la condició humana. Els personatges, indecisos i inadaptats intenten de crear una nova realitat que els allibere de les pors interiors. Sarsanedas ofereix dues realitats: la quotidiana i el món oníric. !“No hauria pogut viure tant de temps a la vora del riu sense aprendre a conèixer els cignes. M’eren familiars. Surten de

l’obra d’una barcassa, lliscant per l’aigua irisada de petroli, amb un capteniment equilibrat amb delicadesa entre una

autocommiseració i una vanitat igualment reservades. O bé, quan el vent furga el fum i les boires i arrossega les gavines

busca-raons fins al cor de les terres, s’arreceren per parelles darrera les posts negres dels embarcadors, en triangles

d’aigua quieta i pregona. També (ho havia pogut veure un parell de vegades) alcen, en combats silenciosos, la crueltat

heràldica de llurs ales damunt el verd del camp on tanquen els rings de bardissa de llurs nius. O encara, cignes racinians,

voguen, amb voga lenta d’alexandrins secrets, per damunt de les algues llargues de les Ofèlies negades, dels fetus

cabdellats en llur bressol de llot. De cignes negres, però, només n’havia vistos, potser, entre la rocalla dels zoos. Els

cignes negres, francs de faula, eren ben vagues al meu record, ben estrangers a la meva acostumada imaginació.

Vaig trobar un cigne negre al moment de tedi més lúcid d’una tarda de diumenge. Era en un parc. El riu baixava

bromeres cremoses de qui sap quins molins. El cigne estava quiet, plantat al punt més brillant del mirall d’ensopiment on

jo repassava les arrugues, veres i falses, de les meves desolacions. Quan començà a moure’s, avançant a contracorrent,

vaig seguir-lo pel passeig sense un instant de vacil•lació: té tan poc preu la llibertat d’una tarda de diumenge!

Caminàrem tota la llargada del parc d’arbres retolats i de gronxadores carregades de quitxalla. Després, vingueren les

cases baixes, mal emblanquinades, les barcasses, les passarel•les de fusta amarades de sèu i de pols de carbó, i les

tanques (de taulons, de planxa de ferro rovellada, de bocins de carril vell). Damunt les tanques, els vols compactes de

moixonets negrosos s’esmicolaven a cada soroll. Més lluny, darrera uns plecs d’aire tèrbol, hi havia les grues, aturades

en un silenci de llur grandiloqüència gegantina i eficaç. Per tota gràcia, un esquinç de núvol deixaria passar un toc de

blanc de veres per les ales d’una gavina alta. Sortírem de la ciutat per una barriada de cases temporals, de fulles de

ciment i d’amiant, sense pes damunt el paisatge, i de barraques de secció semicircular, metàl•liques, com llaunes de

conserva mig colgades. Algun camp de rugby posava una H molt prima damunt el cel. Les primeres vaques, roges,

pasturaven en un prat on reposaven gavines” Jordi Sarsanedas, Mites (1954) !!!

IX.- La narrativa de gènere ! Aquest títol encabeix totes aquelles novel·les que també es poden denominar novel·la policíaca/negra. L’editorial Edicions 62 va ser una peça molt important per tal d’engegar aquest mercat que estava monopolitzat pel castellà. La col·lecció “La cua de palla”edità setant-un títols, la majoria traduccions i d’altres d’autors nostres. D’entre ells

- ! -21

remarquem Manuel de Pedrolo Es vessa sang fàcil (1954) ; L’inspector fa tard (1960) ; Pas de ratlla (1972) etc i l’altre escriptor català creador d’aquest subgènere és Rafel Tasis. Dins de la seua obra hem d’esmentar La biblia valenciana (1955) obra creada al voltant del llibre, el qual fou traduït per Bonifaci Ferrer i poc després desaparegut. L’acció transcorre en la Barcelona republicana dins d’una xarxa d’interessats que lluiten per apoderar-se’n. Del mateix autor hem d’afegir Crim al paral·lel (1960) i És hora de plegar (1956) . !“Sí, és el llibre per excel·lència, el llibre dels llibres, la primera peça de la col·lecció d'un bibliòfil insigne i la més preciosa que ens hagi restat de la impremta espanyola del segle XV! Tens entre les mans l'únic exemplar conegut de la Bíblia de València!. El llibre és venut en subhasta pel llibreter Sauleda, i en dura pugna front al marxant nordamericà Mr. Thompson-Sondberg, és adquirida pel milionari il·lustrat Sr. Valls:Les xifres pujaven vertiginosament. Però, realment, ¿qui podia fixar un preu a una cosa única al món? Quantes circumstàncies favorables havien hagut de concórrer perquè aquella traducció catalana de la Bíblia hagués estat realitzada, al començament del segle XV, perquè romangués sencera, amagada en els prestatges secrets d'una biblioteca particular, mentre els agutzils de la Santa Inquisició executaven l'edicte destructor! I la persecució havia estat dura; un decret havia prescrit la detenció de tots aquells que es reunissin en una casa per fer oració o llegir Bíblies en romanç o d'altres cerimònies judaiques. Després havia de venir la nova reacció contra les escriptures suscitada per contracop, dintre el món catòlic, per la Reforma. I aquell llibre havia pogut salvar tots aquells obstacles!”

La Bíblia valenciana (1955) Rafel Tasis

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!- ! -22

2.- Característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor !

! Enric Valor (1911-2000) !

I.- Introducció ! En aquesta lliçó estudiarem la vessant narrativa de l’autor de Castalla, però cal no oblidar la seua col·laboració importantíssima en el camp gramatical i de la lexicografia, així com en l’àmbit folklòric com intentarem exposar després. " U n e n a m o r a t d e l'idioma que desenvolupa el sentit de tacte per extreure als mots, amant expert amb dedicació exclusiva, tota la música que s'hi amaga. [...] El nord del senyor Valor és el treball minuciós amb la paraula, i s'hi posa, amb una mà hàbil que esporga i acarona. La seua escriptura se situa així en equilibri admirable entre la recerca dialectal dels parlars vius de la seua terra i, de l'altre cantó, la més estricta disciplina fabriana. El fervor normatiu no hi és un silici aplicat a la carn de la lletra, sinó l'ossada que la vertebra. [...] El mot sospesat i la frase ben construïda són estris de l'escriptura on l'autor es recrea, sense pressa, per elaborar les delícies del tast que ens ofereix. Capficat en les dèries idiomàtiques, esdevé un estrany habitant del país de la paraula." (Vicent Salvador. "La llengua, i el barret, del Sr. Valor", Avui (Barcelona), 30 de desembre del 1999)

- ! -23

!II.- L’obra valoriana !

Pel que fa a la literatura hem de dir que entre 1931 i 1935 va escriure molt poc, L’experiment de Strolowickz (1931) i algunes ressenyes.

És la primera obra valoriana escrita quan tenia vint anys. La tècnica narrativa emprada té en compte el costumisme i la línia meravellosa així com tocs religiosos. Ací en tenim el principi. Fixeu-vos que l’ambient nocturn i l’oratge que feia són indicis d’una narració de misteri, d’intriga o de suspens. “Tronava i plovia. El cotxe de lloguer que el dugué de casa del doctor, el deixà a la porta de sa casa. Rotllà la clau, va obrir, entrà, intentà encendre el llum, però hagué de pujar lentament la fosca escala: la llum se n'havia anat. Sentia una pesantor estranya en el cap; tanmateix, va trobar la seua alcova i es deixà caure vestit damunt el llit, que havia trobat d'un magnífic colp en el genoll dret. El seu majordom aquella nit tenia festa. A la casa regnava un silenci absolut, un silenci que li causava malestar. Ell, mig contenint el pantaix insòlit que li havia produït l'ascensió per la llarga escala -mai no li ocorria allò-, escoltava aquell silenci imposant; de sobte, incorporat en el llit. Començà a sentir petits xiulets a les oïdes com si li vingués una torba; els seus ulls varen veure uns cercles lluminosos mòbils que s'eixamplaven voleiant en la foscor; després va tancar els ulls i continuà veient-los.”(…) !

L’experiment de Strolowickz (1931) !Els espais són, normalment tancats com l’alcova i la casa. Pel que fa als

personatges se’ns presenten amb uns pocs detalls. Remarquem Strolowickz, un metge que es relaciona amb gent associada a un club. L’heroi és el gran baró de Boirtièrres, un aristòcrata valent, atlètic i savi, amb trets de les novel·les romàntiques. S’inicià amb alguns treballs en la premsa (El tio Cuc) i intervencions a la ràdio. Una vegada realitzades aquestes provatures de preguerra retornà a la narrativa amb un model realista vuitcentista. Cal aclarir que el Realisme era un moviment de S.XIX que pretenia retratar versemblantment l’ara i l’ací. Els detalls eren rigorosos i la localització espacial-temporal aconseguia l’efecte d’autenticitat com si d’un document es tractés. ! La primera novel·la L’ambició d’Aleix (1948-1960-1985) sembla basada en una contalla de Pinet que narra Vicent. La darrera edició té canvis importants respecte a la primera publicació del 1960. De fet s’ha eliminat un capítol i s’ha introduït un narrador en primera persona, la qual cosa fa palesa la preocupació de l’autor pel Realisme i pel Naturalisme. Aquest darrer tingué com a ideòleg Zola i afig a l’altre moviment un caire científic-experimental. El novel·lista a més d’explicar tot allò que l’envolta ha de mirar de fer comprendre el motiu d’aquell estat últim, és a dir, se centra en el binomi: causa-efecte. Enric Valor ací no s’interessa per les noves tècniques narratives com va fer en L’experiment ( 1931) sinó que va seguir els models realistes i psicologistes de la dècada dels anys 30 .

- ! -24

En els catorze capítols de què consta la novel·la se’ns mostra dos grups socials: la classe dominant i l’explotada. Pel que fa als eixos temàtics cal dir que Aleix és un orfe criat en l’internat d’Alacant. Recorda sovint son pare Llorenç i enyora sa mare Teresa. A més a més apareix un desig obsessiu per guanyar la muntanya. Ell desitja viure allà, però el portaren a Alacant i l’allunyaren de sa mare. La muntanya és el símbol de la vida per al protagonista. També mantingué relacions sentimentals amb Lluïsa, la qual representava el món urbà, cosa que odiava ell. Com que Aleix estava malalt aquesta relació s’acaba perquè coneix Na Pauleta. A la fi fugen els dos amants a Perpinyà d’una manera en què la civilització urbana els anivella als dos. De tot açò arribem a la conclusió que hi ha uns espais urbans i uns altres rurals, encara que aquests darrers són els indrets on transcorren la major part de les vivències del protagonista. Aleix heretà virtuts muntanyenques i de senyoriu com a trets de la línia naturalista que emprà Valor. Pauleta se sacrifica i es veu obligada a fer les faenes de minyona de qui s’han vist els pares obligats a prescindir. Lluïsa és filla d’una pseudo-petita burgesa urbana. No comprenia

Aleix ja que era u n j o v e somniador. Les seues relacions van nàixer d’un malentés. Ell actuà com un c a v a l l e r romàntic. !!“ J o n o e r a precisament de vora mar, però sí de ben prop: havia nascut a C a l l o s a d ' E n Sarrià, com qui diu a un parell

d’hores de camí de la bellíssima badia d' Altea. Per part de pare, descendesc d'una llarga nissaga de mariners: armadors, pilots, patrons de pesca. En canvi, per part de mare, la meua sang és muntanyesa, puix que ella -una dona alta, senyora plana de poble, almenys per a mi d'una rellevant bellesa- era filla de Confrides, poble de terres endins, de serres amunt: es deia Teresa. S 'havia arrelat, per causa de les herències, en la lluminosa i noble capital del districte, és a dir, a Callosa. El meu pare, Llorenç, va nàixer a la Vila. Dedicat al negoci familiar, crec que des de sempre, havia tingut quatre barques pesqueres en la badia, i de ben jove hi sovintejava les anades. Segons em contaren, en certa avinentesa fou

- ! -25

allà a Altea on va conèixer la que seria la seua muller i mare meua, la jove Teresa. S'instal·laren de novençans a casa dels meus avis materns, casal de rics popietaris situat en un carrer principal de Callosa, prop de l’eixida a Guadalest, o siga del camí devers l' Aitana.

Quan vaig ser un infant bo per a anar a l'escola sorollosa i empolsegada del poble i es definien els primers trets del meu caràcter i es manifestaven les meues tendències i pre-dileccions innates, trobe que el meu pare es degué adonar que el seu petit no sentia massa amor per la mar, la qual, en veritat, tampoc no veia jo sinó molt a la llarga. Contràriament, el teló de muntanyes tan espectacular que ofrena el seu panorama ample enfront de la càlida població, va exercir sobre mi una atracció intensa. Des d'on podia albirar-les, contemplava embadalit les pròximes gegantines altures del Ponotx, les de la crestuda serra de Bèrnia, les de la pròxima Almèdia, les de la colossal Aitana. Els seus fronts alterosos i sublims em semblaven aureolats d'una virginitat i d'una innocència immarcescibles, acostats a tot allò de bell i pur que representava en la meua ment d'infant la volta miraculosa del cel. Des de la finestra del porxe del darrere de casa, admirava sovint l’alçament majestuós de l’Aitana per la banda que dóna als termes de Benimantell i Guadalest (…)” !

Enric Valor L’ambició d’Aleix (1960) !Els altres personatges són En Macià Banyuls, Mingrarro, Vicent, Adolf i un grup

d’estudiants. L’acció de la novel·la transcorre l’any 1925, en plena dictadura de Primo de Ribera, tot i que no se’n fa cap al·lusió. Apareixen grans períodes de la vida del protagonista en temps reduïts. El narrador és omniscient i els diàlegs no són massa abundants.

Pel que fa al llenguatge val a dir que és normatiu i molt expressiu. L’ús de l’estàndard culte en l’àmbit urbà té molt de mèrit perquè en aquella època el català ja havia retrocedit en les grans ciutats. !! A partir dels anys 70 l’obra valoriana evoluciona: !• Hi havia l’element bilingüe (català-castellà) que apareix en el cicle de Cassana i que

no havia aparegut abans. • Les revoltes socials apareixen en Sense la terra promesa, així com els obrers i

camperols prenen el poder en Temps de batuda. • També tenia una sèrie d’explicacions culturals i lingüístiques de l’autor. • La població camperola és vista d’una manera realista en La idea de l’emigrant o en un

escenari urbà en el cicle de Cassana. ! Entre 1945-50 després d’interessar-se per les narracions populars orals i recollir-les per les comarques del sud del País Valencià creà les Rondalles valencianes, les quals són el retrobament del nostre folklorista amb el seu món d’infantesa, en altres paraules, el seu hàbitat rural proper, on les relacions amo-llaurador semblen eternes. L’escriptor de Castalla heretà l’estima pels nostres costums d’Alcover i de Joan Amades que ja iniciaren

- ! -26

anteriorment aquesta tasca. Aquestes narracions són una aposta per la importància que té en el llegat cultural de qualsevol país l’herència oral -transmesa de pares a fills - com a eina enriquidora de tota literatura. ! “Els personatges creats per Enric Valor apareixen units al seu entorn, són coneixedors exactes de la realitat que els envolta, així les muntanyes es transformaran en cingle, rambla, sera, foia o cimal; els menjars, en torrons de Xixona, carabassat, padou de Castalla, tramussos de la Ribera, figues de Benicarló, taronges de Carcaixent, cacauets de l'horta de València, ensucrades d'Alcoi, torrat d'Elx o només tortells, massapans, llepolies; les plantes, en timó, pebrella, fenoll o ginebre. I les persones, a més de quedar-se 'fetes pols' o simplement 'mal', poden quedar-se 'fetes un Sant Llàtzer'; podran plorar a 'llàgrima viva', o quedar-se soles 'com un jonc' o més alegres que 'un gos amb un os'. Una dona pot 'sentir-se compradora' i tenir un xiquet 'esparpellat com un teuladí' o 'poregós com una cabra montesa'; potser es posarà 'vermella com la flor del magraner' i a més de plorar 'agafarà un botó', i si s'enfaden 'faran cara de gos de barraca'. I sabrem que 'les desgràcies s'enganxen com les cireres' o que 'per foc i per muller no te n'isques al carrer'. Des d'aquesta riquesa expressiva Valor col·labora en la tasca ecològica fixant expressions i portant-les a la vista i l'oïda del lector-auditor, pequè com ja hem dit, les rondalles, testimoni del parlar d'un poble, acaben sent vehicle de velles fórmules lèxiques, d'arcaismes, parèmies i comparances."

(Gemma Lluch i Rosa Serrano. Noves lectures de les Rondalles Valencianes. València: Tàmdem-Albatros,

1995) ! !!Aquests reculls de la tradició oral foren producte d’una recollida poc sistemàtica

de les persones grans dels pobles que visitava. En les seues mans esdevingueren narracions elaborades. Valor se centrava en un narrador que mantingués més pura la llengua i la narració que contava. Predominà el llenguatge planer, les dites, els refranys, les exclamacions i les frases fetes. A continuació tens un fragment de «El llenyater de Fortaleny » perquè pugues remarcar-ne l’estil: !“Això diuen que va ser i era... un llogaret molt bonic, estés enmig d'un pla dilatat i verd de la Ribera de Xúquer. El rodejava una horta espessa i criadora i un eixam de fruiters que feien molt bona fruita quan n'era el temps. A les nits, sobretot en el càlid i llarguíssim estiu, davall el tendal gloriós de les estreles i amb un airet d'ales quasi mortes, li arribava la veu confidencial del gran riu entre xops, tamarits, sàlzers i carrissars. De dia tenia la companyia color violeta de la crestuda i veina serra de Corbera, llavors de Corbària, que tancava bruscament l'horitzó de garbí a dues hores i mitja del poble.” Tant en les Rondalles com en les novel·les apareixen llocs visitables, és a dir, toponímia real típica del Naturalisme novel·lístic. Cal recordar que aquest corrent del S.XIX pretenia

- ! -27

no només recrear la realitat sinó, a més a més, cercar-ne les causes que no sempre es podien veure a primer cop d’ull. Per últim hem d’afegir que aquestes narracions contenien informació descriptiva, psicològica, filològica i històrica. Tot això produeix un ritme lent i equilibrat de l’acció, la qual cosa comporta una minimització del meravellós i la sorpresa. Entre les Rondalles i les novel·les Valor elaborà Narracions de la Foia de Castalla (Bcn, 1953) i Narracions intrascendents els quals són reculls de relats. En la dècada dels anys 60-70 l’autor quedà immers entre el món rondallístic i el gramàtic, això provocà que el poc nombre d’escriptors el pogueren seguir com a model. Més tard donà a conéixer el Cicle de Cassana format per Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1985), i Enllà de l’horitzó (1991). Cassana és un topònim inventat de construcció real, però de ficció literària que al capdavall simbolitza ciutats com Alcoi, Ibi, Castalla, etc… La trilogia és l’obra més ambiciosa ja que sembla ésser la crònica del poble valencià amb un personatge col·lectiu. En Sense la terra promesa (1980) l’heroi traspassa el món reduït/ familiar i es projecta al conjunt de la societat de Cassana. Valor usà en aquesta novel·la l’espai interior i psicològic així com els espais oberts. Els personatges segueixen els mètodes naturalistes. Les descripcions desperten l’oïda i l’esguard del lector car s’orienten a espais exteriors, amples, i des de punts de vista horitzontals i verticals. Pel que fa a Temps de batuda (1985) hem de dir que en aquesta obra apareixen més de cinquanta personatges de totes les classes socials. Hi ha palesa la situació de llengües en contacte perquè es mostra diàlegs en castellà que són reportats en català i apareixen també documents en castellà L’any 1982 publicà La idea de l’emigrant. D’alguna manera l’autor continuà el model emprat en les rondalles i elaborà a partir d’elles un text novel·lístic. És un compendi de ruralisme i emigració, ja que tenen en el personatge de Bernat el seu representat. Com a tret narratiu cal remarcar l’absència de diàleg, això suposà que s’evités el registre col·loquial per tal d’afavorir la presència de l’estàndard i, de retruc, fer una obra més entenedora per al públic alhora que més normativa. Volem destacar que l’espai de l’obra és essencialment rural, més aviat muntanyenc –el mas de la Til·lera- la qual aconsegueix millorar gràcies a l’ajut de la família. L’àmbit urbà també apareix -Alacant- encara que és minoritari respecte a l’altre. Vet ací un fragment: “Vicent i Bernat van heretar dels pares el mas de la Til·lera. Era una heretat bastant extensa, pobra per erma, situada al final d’un pla que ultrapassava els mils metres d’altitud, tot enmig d’un territori fragós,abrupte, quasi al peu del primer cim gloriós de l’Aitana. Tots dos germans, des de petits, havien menat una vida estreta quasi miserable- cas molt corrent en aquelles altures de clima aspre, apartats de mercats, de la vida atrafegada-. Soferts i feiners, quan foren orfes es dedicaren a posar en conreu amples abancalats, a esfonsar garriga, a llaurar fondo en els guarets plens d’ermura, a margenar les jovades noves i verges”…

- ! -28

• Activitat Defineix: “abancalats” i “margenar” !

Dels dos germans destaquem Vicent que aprén a llegir gràcies a un pastor en les altures. Es casa amb Basília, la representant del mal. Bernat se’n va a Cuba i quan torna comet incest amb la cunyada. Fuig del mas i torna ja casat amb Teresa, amb qui té un fill. La seua muller, Teresa, mor. D’aquesta manera veiem el Naturalisme perquè els condicionaments naturals i l’herència biològica afecten l’activitat humana. Bernat deixarà el seu fill a l’atenció de Vicent mentre ell se’n va a Argentina. Àngel, el fill de Bernat, s’interessa per aprendre a llegir. Bernat li envia cent pesos per educar el seu fill, el qual anirà a Alacant per estudiar batxillerat -igual que Aleix-. !! El 1996 publicà Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles, el qual està format per un conjunt de huit relats (fets/anècdotes) que ocorren en llocs identificables. Els nuclis temàtics són anècdotes, petits esdeveniments de la vida quotidiana pertanyents al món d’infantesa i de joventut d’Enric Valor. Fa servir la tècnica del relat linial amb aquests elements: Introducció en l’espai no sempre denominats de preferència llocs rurals i enfrontats als àmbits industrials i personatges que van matisant-se a poc a poc.

“ Miquel era repartidor, però també portava registres de correus; en fi , era un treballador de confiança; estava poc a l’oficina, quasi sempre era al carrer ,i el coneixien molt els paisans, és a dir, els monoverins. Les dones sobretot li preguntaven tot allò que els passava pel cap:-Miquel, que no hi ha cap carta del meu fill? D’ençà que se n’anà a la verema per allà per Montpeller, només una carteta.

- A correus no se’n perd cap, això és segur-replicava ell-. Però veges: t’ho miraré, a voltes, amb la mala lletra que tenen els fadrins, potser que la carta siga allí sense saber a qui portar-la.

És a dir, era molt dialogant i el poble se l’estimava, especialment la classe treballadora. Ara bé, des que va llegir Bakunin i va tocar els desgavells de les vagues perdudes i es va assabentar fil per randa de la quantitat de pobres de solemnitat que hi havia a Monòver i fins a Elda, malgrat les fàbriques i els tallerets, allò el va decidir no solament a parlar i cavil·lejar …” Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles Enric Valor

No hi hagué doncs cap petjada valoriana dels anys 60 –com ja hem esmentat abans- sobre els joves escriptors dels anys 70, tot i que hem de dir que el seu lèxic enriquidor i el domini de l’escriptura va ser allò més fonamental per a les noves generacions, les quals es deixaren endur per la influència de les traduccions estrangeres.

- ! -29

La seua narrativa gira sempre a l’entorn dels pobles de les comarques alacantines, tan de costa com d’interior-. La influència del nostre escriptor potser que va menar els més joves a dedicar les seues obres al públic infantil. En resum, l’obra narrativa valoriana tindria quatre fases:

1. Les obres de tradició representades per les Rondalles (dècades 50, 60 i 70) 2. Composicions dins del costumisme-realista i que són el pas a l’etapa següent. 3. Les novel·les L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant. 4. La trilogia del Cicle de Cassana que ofereixen una visió panoràmica !• Posa en pràctica La rondalla és una mostra de literatura oral narrativa de gran popularitat entre els xiquets. Si ens fixem mantenen una estructura que es repeteix al llarg de molts texts. Has de seguir l’esquema que proposà Vladimir Propp (1970) però has d’intentar fer-ne una. Pots actualitzar-la -introduint canvis com posar en comptes d’un castell un ciber-café..etc…- o simplement seguir-la més o menys fil per randa. Cal de la teua part que li poses tota la fantasia que portes endins … !

1.- Descriu l’heroi de la història . Com és? En quina època viu?→2 2.- L’heroi ha de marxar a buscar un tresor. Per què? On? → 3 L’heroi ha de marxar a buscar un objecte màgic que ha estat robat. Quin ? A qui?→4 3.- Arriba davant una fortalesa. Hi entra. Com és ? → 5 Arriba a un lloc misteriós. Entra. Com és ? →6 4.- Troba algú que li demana un consell. Qui ? On ? → 7 Troba algú que li planteja un enigma. Qui? Quin → 8 5.- Ha de combatre amb un personatge enorme. Quin ? → 9 Un personatge misteriós li indica el camí que ha de seguir. Com és? →10 6.- Dins el lloc misteriós hi ha algú presoner. Qui? Per què ? →13 Troba un tresor. On? Què és? →11 7.-L’ajuda i queda convertit en un animal. Quin? Com? → 14 Desconfia i no l’ajuda. Per què ? →12 8.- Resol l’enigma . El personatge el fa desaparéixer. Com? → 12 No sap respondre. S’adorm i somia . Com? Què? → 14 9.-Durant la batalla apareix una arma màgica .Quina L’heroi guanya . Com? →15 Algú l’ajuda. Qui ? L’heroi guanya. Com? → 16 10.-Arriba al lloc indicat i algú li fa passar una prova. Qui Quina? →17 Arriba al lloc indicat i algú li demana un favor . Qui? Quin? →18 11.- L’heroi pot tornar cap a sa casa.Per què ? Explica el final. FI 12.- Apareix en un lloc desconegut i hi troba un objecte màgic . Com és? Explica la fi. FI. 13.-Per alliberar el presoner ha de lluitar. Explica la batalla . → 16 14.- Algú apareix i l’ajuda. Qui ? Com ? → 19 15.- Dins de la fortalesa troba allò que buscava i pot tornar a casa. Explica la fi .FI . 16.-L’heroi ha quedat ferit i algú el cura allà mateix. →20 l’heroi ha quedat ferit i algú li dóna un remei màgic. Quin ? On ? →21

- ! -30

17.- No supera la prova i queda presoner. Com ? → 22 . Supera la prova i li ensenyen l’amagatall del tresor. Com ? → 23 . 18.- Fa el que li demanen i rep el tresor com a recompensa .Explica la fi. FI. 19.- L’heroi i el seu amic fugen. Com ? → 20 L’amic de l’heroi necessita ajuda. Per què ? → 24 20.- L’amic de l’heroi pot ajudar-lo en la seua empresa .Com ? Explica la fi . FI. 21.- A canvi d’ajuda li demanen un favor molt especial. Quin ? → 18 22.- Pot escapar-se. Com ? → 15 Intenta escapar però fracassa.Com ? →14. 23.- Un personatge vigila el tresor. S’hi haurà d’enfrontar .Qui és ? Com ? Explica la fi.FI. 24.- L‘heroi ajuda el seu amic. Com? Pot recuperar l’objecte. Explica la fi . FI. !

• Reblar el clau ! Per saber més de l’autor mireu aquest vídeo. Per què Enric Valor estava tan optimista a la fi del S.XX respecte

al futur del País Valencià ?

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

- ! -31

3.- La producció de Mercè Rodoreda i la seua incidència sobre la psicologia dels personatges !!!

! !!

I.- Introducció ! Mercè Rodoreda és la novel·lista catalana més llegida del S.XX i la que més projecció internacional ha tingut. Conreà també el teatre i la poesia, però aquesta lliçó se centra en l’aspecte psicològic en la narrativa. Dins d’aquesta tingué dues línees creatives: la fantàstica i la psicològica. Les lectures de Proust, Joyce i Virginia Woolf influenciaren la nostra escriptora a l’hora de la creació de les seues obres. D’aquesta darrera agafà la passivitat de les protagonistes femenines, com Natàlia en La plaça del Diamant, Cecília en El carrer de les Camèlies o Teresa Goday en Mirall trencat, davant la impossibilitat de canviar tot allò marcat pel pas del temps. La petja de Proust està present en l'estructuració de les obres de Rodoreda, puix que el temps avança impassible i el passat s’hi apodera. El record d'un temps anterior esdevé un malestar de l’actualitat per als protagonistes rodorians ja que veuen la

- ! -32

impossibilitat de recuperar el «temps perdut». Rodoreda seguirà d'aquest autor l'ús del record com l'actualitzador d'un temps anterior; a més a més comparteix la necessitat del record i del secret en el desenvolupament de la narració. En la noveŀla psicològica d'ambdós autors es presenta l'esperança del futur, on l'anhel de l’avenir representa la superació del present i del passat agònic. En resum, la seua obra està condicionada pel pas del temps, per això els personatges segueixen el procés vital –adolescència-joventut-maduresa-. i les circumstàncies vitals que envolten la vida humana, com per exemple l’enyor i l’exili que hagué de partir l’autora mateixa durant molts anys. !

II.- La psicologia dels personatges rodorians ! La petjada psicològica marca una extensa part de la producció rodoriana tant en les novel·les com en els contes. L’analitzem tot seguit d’una manera molt més detinguda. La novel·la Aloma (1938) ja mostra aquest tret car hi ha un discurs volgudament realista. El llibre s’arrela a la ciutat de Barcelona el 1934. !“A la Plaça de Catalunya van baixar del tramvia i van agafar un taxi. Li va semblar que tot el perfum de la Rambla entrava per la finestreta. En una cantonada, recolzats a la paret, hi havia dos mariners. Una vegada n’havia vist un de molt a la vora: tenia els cabells i les celles tan rossos que semblaven blancs. Estaven preparant les parades dels dinars: se’n veien moltes piles per terra. I les parades dels ocells. Una mica més avall del Liceu tres o quatre noies enraonaven com si es barallessin. Una portava un vestit blau elèctric molt escotat. Joan va dir: “No entenc com poden aguantar aquesta vida.” Quan van arribar a port el sol ja era una mica alt. El voltava un tel de boira que s’anava desfent. Faltava mitja hora perquè arribés el vapor.”

Mercè Rodoreda, Aloma !Es tracta de la història d’una adolescent que esdevé entranyable i la primera de la llista d’heroïnes de l’autora. L’obra pertany al subgènere psicològic que té com a argument les relacions amoroses entre una adolescent somiadora -Aloma- i un home gran experimentat –Robert, el germà de la seua cunyada. La presència d’un narrador omniscient en tercera persona trenca la impressió de mímesi. En la història planeja el dolor i el desencís. Sobre el personatge femení recau la focalització i tota la informació que se’ns dóna gira al voltant d’ella, és a dir, sobre la seua manera de ser, els sentiments i els seus pensaments, en canvi, la informació sobre la resta de personatges és molt superficial. En resum podem dir que la descripció d’Aloma és com acabem de dir un emmagatzemament d’informació sobre el seu pensament i el contrasta amb altres fonts externes a ella, el món pràctic. La soledat, comuna a les heroïnes rodorianes, també es fa palesa en la nostra protagonista, la qual cosa la mena a allò oníric, ja que es refugia en aquest món alié. Aquest somni és el resultat de no poder viure en el present, per això pensa en el futur amb il·lusions i fantasies, tot enyorant el passat com una època desitjada

- ! -33

“Des de la cuina, tot acabant de fer el dinar, va sentir que Robert deia a Joan que havien anat Rambla avall una estona per veure si el trobaven, però que a l'últim ho havien deixat córrer.

-Jo també us vaig buscar. Si ens haguéssim trobat hauria pogut anar a dormir més d'hora.

Van passar el dinar parlant de la revetlla, Aloma esperava la tarda pensant que Joan se n'aniria i que es quedaria sola amb Robert. Necessitava alguna paraula que li donés una mica de tranquil·litat. Però, en havent dinat, Joan va dir:

-Aquesta tarda sortirem i acabarem de celebrar el meu sant. Us convido. La va sobtar tant que va estar una estona sense saber que contestar. -No tinc gens de ganes de sortir; estic massa cansada. Pensava que Robert també diria que volia quedar-se, però no va dir res.

Així que Robert i Joan van ser fora va començar a voltar per la casa; estava frenètica. A entrada de fosc no es va poder aguantar més i va sortir a passejar. EIs carrers eren deserts. A Muntaner, quan ja tornava, va pensar: «Aquí és on vam veure aquell carro bolcat; sembla que hagin passat anys.» Una cantonada més enllà va trobar una amiga de col·legi que anava amb la seva mare: Feia molt de temps que no s'havien vist i la van saludar contentes. La seva amiga s'havia fet molt bonica i li va fer saber que festejava. Tenien pressa perquè anaven a felicitar uns amics. Aloma es va quedar una estona mirant-les amb el cor ple de tristesa. Per a ella tot havia anat d'una manera estranya (…)”

Mercè Rodoreda, Aloma El sentiment de la protagonista quant a les relacions amoroses oscil·la entre l’atracció i la repulsió. Aquesta darrera vingué marcada des del primer bes de Robert, el qual anunciava a mode de preludi la incomunicació i el sofriment. A mesura que s’endinsa en la coneixença de la seua parella acaba avorrint el sexe perquè és com una situació que viu dramàticament. Ell esdevé, per tant l’agent de la infelicitat d’ella a causa dels trets del seu caràcter dominant i egoista. !! !!!!!! !En La plaça del Diamant (1962) veiem com el relat està sotmés a la cronologia dels esdeveniments. Aquesta obra es troba a mitjan camí entre una història autobiogràfica i un monòleg autònom. Podem remarcar la transformació dels personatges, sobretot de la protagonista Colometa. La resta esdevenen pures caricatures puix que són descrits breument, sense gaire autonomia. Vet ací l’inici del llibre: ! “La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de

- ! -34

rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no. Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir que era d'hule, amb la tanca com una petxina d'or.

Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l'inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas el mig, on totes s' ajuntaven. La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m'estrenyia, ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m'havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri. L'entarimat dels músics estava voltat d'esparreguera fent barana i l'esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. I els músics suats i amb mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música, no seguis que et rebregaràs!, i davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d'aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem?”

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, 1962 !(Glossari: toia: ramell de flors; enagos: combinació, peça de vestir interior femenina consistent en una faldilla de roba blanca; rotllana:

cercol.) Aquesta novel·la és des del punt de vista tècnic una gran obra perquè les pròpies paraules de l’heroïna ens expliquen llur psicologia, s’ha esborrat, per tant, la presència del narrador i del subjectivisme; açò provoca un gran efecte de versemblança ja que l’intermediari s’esvaeix. Podem dir doncs que aquest estil és una escriptura parlada i això transporta el lector directament de l’inici al pensament de la protagonista. Hi trobem tota l’evolució del personatge central femení lligat als fets històrics del país. En l’última part de la novel·la predomina el monòleg. Hi ha un procés d’interiorització fruït de l’aïllament, Natàlia s’endinsa en ella mateixa i el seu pensament ocupa l’eix central de la narració . En El carrer de les Camèlies (1966) el paper de dona marginada arriba al límit car el personatge femení és una prostituta, i en conseqüència, la submissió a l’home és total. La condició femenina que era frustrant, ara esdevé desoladora, perquè aquest ofici mena a la pèrdua de la identitat i a solucions dràstiques. El món de Cecília acaba essent angoixós.

- ! -35

L’ús de la primera persona del narrador-protagonista apropa el lector al personatge, i de tant en tant, s’identifica amb ella puix que no hi ha cap interferència entre tots dos. ! « Em va dir que el nom me l'havia posat ell: Que quan era petit estimava molt una nena veïna que es deia Cecília. Sempre estava malalta i es va morir. El dia que se la van endur per enterrar-la, la seva mare va sortir al carrer desesperada amb els ulls vermells de plorar, van estirar els braços i va cridar dues vegades: Cecília, Cecília! Mentre em canviava de graó va pensar que m'haurien de posar un nom i que seria bonic que em digués Cecília Cecília. S'havia acostat al fanal i havia vist que era una nena perquè tenia les orelles foradades. Estava una mica amoïnat, es va treure un tros de paper de la butxaca i no sabia què fer; em va tornar a deixar a terra; va mirar si tenia cordill i ell que sempre en duia perquè de vegades en necessitava aquell dia no en tenia gens. Per sort jo duia el pitet enganxat amb una imperdible. Va escriure una vegada Cecília i quan ho anava a tornar a

escriure van obrir una finestra d'una revolada i es va espantar. Li va caure el llapis i no va poder trobar-lo. Em va treure l’imperdible, les puntes dels dits se li van mullar amb les baves del pitet (…)” ! Ací veiem com ja havíem comentat més amunt – l’empremta de Proust quan Cecília explica el seu passat, estrany i suggeridor a la recerca del seus pares desconeguts.

En ella trobem la psicologia dels personatges femenins de Mercè Rodoreda: la tendència al somni, la soledat, la tristesa. En resum, tots els personatges femenins són variants d’una mateixa psicologia: Cecilia i Colometa són quasi abúliques i mancades de sentit pràctic de llur adolescència, maduren amb els anys per esdevenir autèntiques adultes. Mirall trencat (1974) és una novel·la de maduresa en què Rodoreda empra un punt de vista múltiple: un món amb entitats pròpies que reflectiran, com un espill a trossos, la història d'una família. En aquesta etapa l’escriptora utilitza uns personatges –homes i dones – que es fan vells i es moren. L’autora reflecteix una xarxa d'amors, odis, interessos i sentiments. Aquesta família serà mostrada als lectors a partir d'unes percepcions, sobretot femenines i tindran lloc dos sentiments predominants en l'obra: la tristesa i la por. Els personatges d’aquesta novel·la són diferents a les anteriors ja que n’apareixen també de masculins i són d’un nivell social benestant. El narrador explica amb detall tots el replecs més íntims dels personatges, les seues meditacions a partir de la vellesa cosa que els dóna una visió universal. Romanen doncs dues constants: la desencisada concepció de l’existència humana i un predomini dels personatges femenins. Aquestes dones es bipolaritzen en dues: Teresa Goday de Valldaura, que estima amb passió la vida, i Maria, que és la representant del món dels xiquets.

- ! -36

L’únic personatge masculí, Eladi Ferriols –elegant, abúlic, inconstant- queda analitzat arran dels seus pensaments, de l’opinió dels altres personatges i del mateix narrador. Apareix un home, Salvador Valldaura, dividit entre dues dones oposades: Bàrbara (el passat) i Teresa (el present); podem dir doncs que el triangle amorós bàcula entre un temps simultani i un pretèrit. !

“Voltada d'encenalls i de drapots rosegats, amb els ulls vermells i l'esquena pelada, escolta. Hi havia un silenci espés. Dintre d'ella alguna cosa s'havia engegat i es posà a caminar. Caminava damunt d'esteses de papers, travessava sales amb sostres daurats, sales amb llums de llàgrimes de vidres, amb canelobres de porcellana trencats, entreteixits de teranyines. Sales amb papers bufats, desenganxats en els racons més humits, amb mobles, amb gerros, amb calaixos apilats per terra. Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l'odi, de les miques d'amor, en quedava la pols i un trist espectacle d'esplendor i d'oblit. Travessa el vestíbul pel dret; sortidor enllà, per damunt de plantes d'aigua morta, per sota de la copa de pedra curulla de raïms i de peres; tot trencat. Caminava seguit, sabia on anava; confiada, com si un mecanisme molt ben organitzat l'hagués engegada i res no pogués aturar-la. Anava escales amunt, s'agafà a un tros de cortina, pujà a la finestra, sortí per un vidre trencat, corregué per l'àmpit, s'arrapà a la canal plujana i baixà amb molt de compte. Arribà a terra i per entre herbes altes, per damunt de pedretes, anava fent camí. De tant en tant la desviava la soca d'un arbrissó esquifit i solitari. Passà per davant del banc cobert de glicines, caminà per damunt d'arrels que sortien de terra com si en fossin els nervis. Tot d'una s'aturà; picaven a la paret del camp, abocaven escombraries. Alçà el cap, atenta. Darrera seu, altíssim hi havia el parallamps, les dues torratxes amb les espitlleres, la cresta de la cornisa de ferro historiat... tot contra el blau de la nit, pla com si fos de cartó. Els cops a la paret cessaren i es ficà en la gran zona d'ombra, on els arbres creixien salvatges voltats d'esbarzers i de falgueres adormides mentre les fulles velles, seques, cedien el pas als brots nous, de vidre. Allà on només entrava cap al tard, lluny dels tres cedres de la sort, en aquella barreja espessa de rosers bords, de xuclamels, on les acàcies, amb l'escorça arrugada, encara tenien un desig cansat de florir a la primavera. Les moreres, els roures, els til·lers, colgaven arbustos i lilàs que no recordaven què calia fer perquè el pomell sortís del brot i es barrejaven amb la densitat dels boixos i amb els grups escampats de canyes americanes gruixudes com un braç d'home. I, pertot, l'heura que s'enfila, que escanya, que s'arrossega per ser més forta. L'heura al voltant de l'aigua. L'heura fosca, amb les fulles enterques, que mal tapaven els penjolls de raïms de granets petits i negres. Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l'abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en una malaltia. De les branques velles, de les branques noves, de les branques esqueixades pel vent, cremades pels llamps, de tots els aixoplucs de sota de les fulles, un dia, feia anys, n'havien fugit els ocells. La soca centenària del plàtan, amb les dues branques que feien ombra a les escombraries, estava coberta d'una mena de verdet que no arribava a ser molsa. I ella pujava cap amunt, cap a les fulles grogues que vetllava una estrella, entre les boles de palla seca, sota la tendra humitat del capvespre, sota aquella mica de diamant que tremolava clavat al cel. Quan arribà a dalt de la paret s'aturà i el morret se li mogué. Buscà l'heura, baixà avall, gairebé al peu de la pila de les escombraries. Sense precipitar-se anava furgant encenalls guiada per l'olor de les closques de formatge. Els papers d'embalatge cruixien una mica i quan trobà el que buscava ho empresonà entre les potetes del davant i començà a rosegar. De l'altra banda del tou

- ! -37

d'heura n'arribaren dues més: petites. I del camp en vingueren quatre corrent i aturant-se, com motes de fosca viva.

Quan estigué tipa sortí de sota dels encenalls i començà a pujar per entre fulles, amb les dues rates petites al darrera. Tornava pel mateix camí; tot d'una decantà cap a ponent, on la façana havia estat coberta d'una altra(…)” !

Mercè Rodoreda, Mirall trencat !Segons l’autora en Mirall trencat: “ és una novel·la on tothom s'enamora de qui no s'ha d'enamorar i el qui manca d'amor busca que n'hi donen siga com siga: en l'espai d'una hora o en l'espai d'un moment” (…) En aquesta obra mor molta gent. Huit o nou persones, em sembla. Totes han hagut d'anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tan les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observe i elles a mi. De mica en mica han anat agafant relleu, se m’han convertit en persones de carn i ossos, completament familiars. (…) No puc afirmar que haja presenciat mai la metamorfosi d'una persona, de la part material d'una persona, però sí que he presenciat metamorfosis de l’ànima: que és la veritable persona. Un canvi de nom equival a una metamorfosi: El nom de debò d'Aloma és Àngela i el de Colometa és Natàlia”. !

El pres Estic empresonat aquí per sempre. Sóc l'amo d'aquest castell que s'ha fet seu un parent

de lluny, un parent d'una branca pobra que els meus pares van recollir, quan encara era una criatura. Tot el que jo tenia ho tenia ell. Però l'enveja que covava a dintre del seu pit contra mi podria omplir set pous. Amb somriures i docilitat havia guanyat la meva confiança. L'amic més estimat era ell. Així que va començar la guerra m'ho va robar tot. Primer el sol d'or, després els dos calzes de diamants, de robins i de maragdes, els canelobres guarnits de pedres de lluna. La capella del castell va quedar buida d'objectes de valor. Sense sants, sense altars, sense àngels aguantant corones, sense retaules. Ajudat per gent pagada va fer desaparéixer l'orfebreria, e1s tapissos amb escenes de guerra, amb escenes de caceres, amb escenes de mars avalotades, amb escenes d'amor. Em va donar als homes armats perquè no el matessin a ell... els va dir que ell era el pobre, que el ric era jo. Em va fer trencar els genolls. Vaig passar no sé quant de temps a la fossa dels afusellats. Arrossegant-me vaig poder tornar al castell com una serp, ventre aterra. Quan em va veure, l'odi que hi havia a dintre dels seus ulls esgarrifava. I mirant-me, alt i amenaçador, em va dir que per castigar-me no em deixaria morir mai. Em va dur fins aquesta sala fosca. De vegades em porta menjar. De vegades no se'n recorda. No el veig mai. Sap triar el moment de la mort en el son. No em planyis. No provis de salvar-me. Potser tinc el càstig que em mereixo per la meva lascívia, per haver-me sentit més poderós que Déu. S'ha fet amo del meu saber, s'ha fet amo de mi. Visc d'ell i per ell. Sóc ell. Sóc la seva maldat, la seva crueltat. La meva presó no són aquestes parets: és la meva carn i els meus ossos. No et deixis abatre mai... va callar un moment i va seguir amb la veu canviada. Mira i admira l'ordre perfecte de les estrelles, el pas del temps amb el seguici de les estacions: les portes de l'estiu, les portes de l'hivern. Mira les onades, escolta la grandesa dels vents que bufen quatre àngels des de les quatre puntes dels cels palpitants. El llamp que tot ho ratlla de foc, el tro que s'arrossega... Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mel dels pits, les cuixes de color

- ! -38

d'aurora, els peus de neu i de. nacre... Els llibres que donen saviesa, les postes incendiades des dels meus finestrals, la claror perlada de l'astre de la nit. La meva vida havia estat un diamant. ¿Què són els meus ossos trencats sinó una manera de lligar-me al reialme dels records, a tot el que havia tingut i no ha fugit perquè viu en el recer més negre del meu cor? ¿On són, digues, les nimfes antigues voltades de lliris i d'aigua que corre per les obagues dels meus boscos teixint garlandes de dulcamara, adormides per les grutes d'ombra ressonants de crits d'amor perdut? Tinc la carn cansada, la pell resseca com vidre. Dormo per terra voltat d'aranyes tranquil·les, de pols que mastego i que sóc i seré jo quan en el país dels purs, lluny del crit blau de les sirenes, seré rebut per la llum que encega. Demana, demana sempre que l'home pugui contemplar aquest gran bé de Déu que ens ha estat donat perquè no el desfem ni el precipitem als abismes de l'esglai on tot es glaça…

Mig boig per les paraules d'aquell home boig que no sabia ni quina cara tenia, vaig caminar a recules perquè girar-me d'esquena m'hauria fet por. I sentint encara el so de la seva veu estranyamnent dolça vaig rodolar avall per un pendís llefiscós. En arribar al fons vaig provar d'alçar-me. Amb els braços tocava de paret a paret. Anava per una claveguera fins que em va arribar una alenada d'aire fresc i vaig perdre els sentits. !

Quanta, quanta guerra (1980) Mercè Rodoreda • Reblar el clau !

Per més informació podeu consultar en aquestes pàgines webs, tot i que l’extracte més important que s’adiu amb l’enunciat de la lliçó queda explicitat més amunt.

http://www.escriptors.com/autors/rodoredam/pagina.php?id_sec=1799#top http://lletra.uoc.edu/ca/autora/merce-rodoreda/comentaris-sobre-lautora !!!!!!!!!!!!!

- ! -39

4.- Narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat. Novetats en la tècnica literària i del context sociocultural

!

! !!!I.- Context sociocultural !

L’arribada de la democràcia i de les autonomies repercutí en el català ja que canvià la seua consideració social perquè es passà d’una situació de persecució i marginació a la plena legalització. Una conseqüència directa és l’alfabetització en la nostra llengua de les generacions en edat escolar. Podem dir doncs que hi ha un moment d’efervescència en el

mercat editorial car els governs autonòmics financien molts projectes culturals i educatius que tenen com a objectiu reviscolar el nostre idioma, sobretot, al Principat. Es llancen al mercat novel·les amb un gran màrqueting, tot i que la tasca del crític literari minvarà a

causa dels poder creixent dels mitjans de comunicació i de la puixança de l’era audiovisual.

En aquesta època es barreja l’alta literatura i la literatura de consum, la qual pren forma de llibres de butxaca. En els anys 70 creix el reconeixement d’autors clau de la primera i segona generació de la postguerra que estaven comdemnats a l’anonimat.

- ! -40

Tot açò també afecta la infraestructura editorial que veurà augmentar, lentament, el mercat. Sembla que amb aquest canvi polític hi haja més informació sobre el fet literari, l’entreteniment i la producció cultural. Cal remarcar com els premis literaris incrementen la seua dotació, cosa que demostra l’aparició d’obres i l’estímul de joves escriptors. Aquests premis es multipliquen en nombre i en dotació; per exemple el Sant Jordi premia amb 45.000 € les obres guanyadores i l’Editorial Planeta amb 60.100 €. Pel que fa a l’edició també cal dir que augmenta espectacularment gràcies al consum escolar. ! El problema de la literatura catalana d’aquest període contemporani és que malgrat les millores que hem vist el nombre de lectors continua essent reduït i, a més a més, el desfasament de la nostra literatura respecte als moviments europeus no acaba de resoldre’s. Podem concloure aquest apartat esmentant els progressos aconseguits malgrat l’evident feblesa del nostre mercat per comparança als altres països del vell continent. Llevat de casos molt excepcionals encara hui en ple S.XXI són molt pocs aquells escriptors que poden dedicar-se de ple a la creació literària, per la qual cosa cal que compaginen aquesta tasca amb altres per tal de poder sobreviure, tant als mitjans de comunicació com en el camp de la traducció. !!II.- Renovació ideològica i literària !! La consolidació del circuit català sembla que s’ha engegat malgrat els problemes institucionals que hi ha en qüestions lingüístiques entre un dels nostres governs autonòmics, sobretot des d’una institució que ha tingut com a fita el secessionisme lingüístic. Des d’una vessant optimista cal afegir que ara les editorials de qualsevol part del domini català editen un llibre sense capficar-se en quin del grans dialectes està elaborat, i això és un pas endavant cap a la normalització de la nostra llengua.

El maig del 1968 marcà l’època segons Àlex Broch: “El canvi és interior i ve de la crisi del que en podríem dir el realisme, més a la literatura castellana, a la qual estava molt pròxim en aquella època als voltants del 65-, que no a la catalana, on no ha estat mai una crisi tan violenta, tan rigorosa. Va ser una crisi de tota una generació que s'havia imposat la literatura com una feina de combat polític i que, a la vista dels resultats, s'adona que bàsicament es tractava de fer literatura, i bona literatura”. Les revoltes dels estudiants a París, la intervenció militar al Vietnam, i les discriminacions racials als EUA, provoquen aqueixa revolució del jovent europeu.

- ! -41

Als Estats Units és el temps de l’esclat de la subcultura hippie que posteriorment es va estendre per tot el món. Tingueren com a base ideològica els valors contraculturals de la generació beat i crearen les seues pròpies comunitats, escoltaren el seu rock psicodèlic, foren partidaris de la revolució sexual, i prenien drogues com el cànnabis i el LSD per explorar estats alternatius de la consciència. !!!!!!!!

!! Açò té una repercusió en el camp artístic i literari. En els països de llengua catalana el precursor d’aquesta subcultura és Terenci Moix, és a dir, l’enfant terrible de la nostra literatura. L’obra més representativa del moment és La torre dels vicis capitals (1968), la qual és el primer senyal de canvi perquè deixa de banda el Realisme Compromés i la tradició de la postguerra. Les darreres alenades de modernitat arriben amb la mort del dictador Franco, cosa que serveix per connectar-nos amb el pensament occidental i els moviments artístics d’Europa. A partir del anys 80 la nostra societat s’ha incorporat a la nova era occidental i a la Postmodernitat que és el pseudònim amb que els crítics denominem l’època en què vivim actualment. Aquesta era és la de la saturació del llenguatge i de la informació. Remarquem, a més a més, el gust dels escriptors per la intertextualitat, el canvi de concepció de la realitat, la incorporació de la cibernètica, la informàtica, internet, la TV…

III -. Els anys setanta !Per a la crítica literària hi ha diferents opinions sobre el fet que hi hagués o no una

generació dels setanta. El 1971 Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells batejaren com a “generació

literària dels 70” un grup d’escriptors que, nascuts i formats a la postguerra, donaven a conéixer la seua obra en uns moments en què el realisme històric havia entrat en crisi. Aquests crítics destacaven una sèrie de trets comuns entre aquests escriptors, que els permetia parlar de generació. En primer lloc, tots ells estaven marcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60, per les conseqüències del maig francés del 1968 i per l’agonia i desenllaç final de la dictadura franquista (1975). Tots compartien, doncs, uns

- ! -42

mateixos elements formatius: tebeos, cinema, televisió, elements que, mitificats i desmitificats, formaran part de l’obra d’aquests autors.

En canvi per a Àlex Broch posà en dubte l’existència d’aquesta. Per ell era una generació sociològica, ja que no tenia unitat estètica, tot i que tenia una identificació social i un lligam històrico-cronològic. A més cal afegir que remarquem que hi ha una recerca comuna bastant generalitzada i/o ruptura dels recursos tradicionals que els crítics anomenen narrativa transgressora. Apareix el textualisme com a base tècnica per a la propera dècada.

Pel que fa a la narrativa, compartien la consciència general de la crisi dels models noveŀlístics. En les seues noveŀles no trobarem la peripècia d'uns personatges en un marc concret social, temporal i geogràfic, sinó que la ficció hi funciona com una forma de posar en joc la memòria o d'il·lustrar un sentiment de la vida. Aquesta orientació difícilment podia afavorir el propòsit d'escriure una novel·la, entesa com a relat d'una realitat objectiva, com una «història». Com que els interessos dels joves novel·listes graviten sobre el seu desarrelament social i moral, la societat —en la seua realitat quotidiana i concreta— no s'hi troba representada, sinó, en tot cas, posada en qüestió, «refusada».

Una bona mostra d’aquest experimentalisme narratiu són llibres com Assaig d'aproximació a «Falles Folles fetes Foc» (1974) d'Amadeu Fabregat, L'adolescent de sal (1974) de Biel Mesquida, Contraataquen (1977) de Carles Reig, Self/Service (1977) de Biel Mesquida i Quim Monzó i Coll de serps (1978) de Ferran Cremades.

Moltes noveŀles de la generació dels 70 tenen un caràcter de crònica generacional, seguint el model que va establir Terenci Moix en El dia que va morir Marylin (1969), i se centren en el tema de la fugida, com a reacció contra la situació claustrofòbica que es viu en l’entorn familiar -l'escenari íntim- i en l'entorn sociopolític -la dictadura franquista-. !I això era vida, fills meus, encara que vosaltres us en rifeu i em tracteu de conservadora. És clar que, al capdavall, vosaltres no en sabeu res, de la vida. Us trenqueu el cap amb tota mena de poca-soltades i voleu ser transcendents costi el que costi i presumiu d'angoixa de viure i de bestieses per

l'estil. Ara que, de veres, allò que es diu de veres, no viviu: tant se val, no hi esteu fets. El jovent d'abans de la guerra sí que ens la passàvem bé; ens divertíem més, sabíem esgotar totes les possibilitats de diversió que ens oferia una ciutat meravellosa, engrescadora com mai no ho havia estat ni mai ho tornarà a ser. Aprofitàvem la més petita oportunitat per ser feliços, i era perquè volíem la felicitat i volíem un món que sempre estigués content. Ens costava molt d'arribar a tenir les coses i, per això mateix, quan ja les teníem les aprofitàvem més. Vosaltres, ben bé el contrari: us ho heu trobat tot fet, aconseguiu de seguida tot allò que us

- ! -43

passa pel cap (no negaré que la culpa és nostra, que us hem malcriat, que no hem tingut esma per negar-vos res) i al capdavall arribeu a avorrir-vos de tot, i no hi ha res que us vingui de gust. Només sabeu arrossegar mirades d'ensopiment, només us vaga d'escampar pel món la vostra incapacitat de viure. Però abans, quan jo era més jove, als anys trenta, abans de la guerra..., ai!, me'n recordo molt rebé, de tot allò!..., sé que llavors la vida era com una mena de festa. La gent sempre anava amb un somriure, ens estimàvem amb optimisme i alegria. Rèiem, en sabíem molt, de riure. I sense que ens calgués tant com a vosaltres. Amb quatre gracietes ja en teníem prou. Pregunta-l'hi a ton pare, el poc que li calia per passar un bon diumenge. Un duret a la butxaca i a córrer. No us divertiu vosaltres tant, no...

Terenci Moix. El dia que va morir Marilyn És el que Enric Sullà batejà com el «viatge a Ítaca» i Àlex Broch com la «fugida i

retorn». En trobem bons exemples en llibres com Abans del foc (1971), de Jaume Fuster, Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), d'Oriol Pi de Cabanyes o Ramona, adéu (1972), de Montserrat Roig. El cicle es tanca, a partir de l'any 1975, amb un cicle de noveŀles en què els personatges retornen, com en Ramona Rosbif (1976), d'Isa Tròlec, El temps de les cireres (1976), de Montserrat Roig o Rondalla del retorn (1978), de Josep Piera.

D'altres noveŀlistes es van sentir atrets per un tractament mític de la realitat i les seues obres tenen com a nucli la presentació d'un nucli humà compacte: una família o un poble. És el cas d'Un regne per a mi (1976), de Pau Faner, o de Ventada de morts (1978) de Josep Albanell. La narrativa valenciana dels 70 va aparéixer una mica més tardanament que en la resta del món cultural català, molt lligada a la normalització que es va portar a terme al voltant d’editorials com 3i4 i plataformes com els Premis Octubre. En pocs anys es van donar a conéixer, a més de Fabregat, de Cremades i Arlandis, nous noveŀlistes com Rafael Ferrando i Lluís Fernandez, Gandia Casimiro i J. Ll. Seguí, J. B. Mengual (Isa Tròlec) i Isabel- Clara Simó. Sembla que la generació dels 70 anés tapant forats en la literatura catalana de l’època. Es pot dir que es tractava d’un grup generacional aturmentat per les mancances de les nostres lletres. Els crítics literaris una altra vegada no coincideixen ja que mentre que Àlex Broch critica la participació del grup Ofèlia Dracs (col·lectiu fluctuant format Josep Albanell, Margarida Aritzeta, Jaume Cabré, Assumpció Cantalozella, Joaquim Carbó, Miquel Desclot, Joana Escobedo, Jaume Fuster, Isidre Grau, Josep M. Illa, Quim Monzó, Maria-Antònia Oliver, Carles Reig, Joan Rendé, Xavier Romeu, Josep-Lluís Seguí, Antoni Serra, Joaquim Soler, Roser Vernet i Vicenç Villatoro) perquè el considera com a distorsionador de la generació dels 70, Joan Orja el té com a punt de referència per la seua tasca de “tapar forats”. Deu pometes té el pomer, va suposar un trasbals important per a molts. Que l’any 1979 guanyés un llibre escrit en català un concurs eròtic on predominava el castellà era tot un èxit. !“Mira, per quatre mil peles ens hi passem una bona estona, una hora xiquet, i per quinze mil ens hi estem tota la nit.(…) Què potser no t’agrado? Au, vinga. M’has vist les cuixes?”

Deu pometes té el pomer (1979) Ofèlia Dracs

- ! -44

Els altres escriptors valencians que es van donar a conèixer també com a novel·listes durant aquesta dècada (Joan Francesc Mira, Josep Rausell, Carmelina Sanchez-Cutillas, Gonçal Castelló, etc.) pertanyen a promocions literàries anteriors. Les seues obres responen a plantejaments diferents als de la generació del 70. El més important és Joan F. Mira, que va publicar la seua primera novel·la, El bou de foc, el 1974. Juntament amb Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”, d’Amadeu Fabregat, que va aparéixer gairebé simultàniament. És un dels títols del ressorgiment de la novel·lística al País Valencià després de la Guerra Civil. En El bou de foc i en el recull de contes Els cucs de seda Mira va recordar els anys d’infantesa de la seua generació, que havien coincidit amb la postguerra. En El desig dels dies, publicada el 1984, Mira conta la història d’aquesta generació que va fer els vint anys entorn del 1960. La primera part d’aquesta novel·la es centra en les il·lusions d’uns joves quan descobreixen el món i ells mateixos però també, i sobretot, el seu país. En la segona part es narra el xoc d’aquests somnis amb la realitat: la policia, la por i el cansament. Posteriorment, a més de la seua obra com a assagista i traductor, Mira ha publicat una noveŀla històrica, Borja papa (1996), i una ambiciosa trilogia sobre la ciutat de València: Els treballs perduts (1989), Purgatori (2003) i El professor d’història (2009). Aquestes tres novel·les reflecteixen la ciutat de València dels darrers trenta anys i projecten la imatge de l'home occidental modern, que assisteix als canvis socials, polítics o morals del seu entorn.

“Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari. S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics. Després quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla, curta, més aviat cenyida i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d'adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s'endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines infIaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il•luminat per uns ulls immensos i maliciosos. Devia quedar-me embadalit, però ella no em va somriure fins al moment que l'autobús arribava. Vaig pujar-hi darrera seu, els ulls fits en una nuca aborrissolada sota els cabells curosament despentinats, com s’estilava. Vam quedar-nos l’un al costat de l’altre, drets perquè el vehicle anava ple, i sense aquella frenada brusca que la projecta contra meu, potser encara me n'hauria. sortit sense dany. Perquè la veritat és que no sabia com adreçar-li la paraula. M'impressionava.. El cos s'aplanà contra el meu pit i, mig girant-se, digué: Perdoni... Estava fet a encarar-me amb la gent, la meva darrera col•locació, a l'agència d'orientació publicitària, l'havia aconseguida precisament perquè en Sorribes, l'amo, opinava que sabia manifestar-me amb desimboltura, que inspirava confiança, però ara tot això semblava no servir de res. Vaig balbucejar: No…no té importància. Sortosament, el conductor devia estar a favor meu, perquè un parell de travesies més amunt gairebé va haver de pujar a la vorera per a evitar una camioneta les maniobres de la qual no havia sabut preveure a temps ” !

Joc brut, Manuel de Pedrolo, (1975)

- ! -45

!IV.- Des dels anys vuitanta fins a l’actualitat !

Hi ha dos factors que han marcat clarament l'evolució de la literatura catalana dels anys vuitanta. D’una banda, l'evolució general de la societat cap a uns determinats modes de producció i consum cultural propis de les societats postindustrials. De l’altra, el fet que la literatura catalana ha disposat d’un cert suport institucional. La seua obligatorietat en l'ensenyament, a més de servir per a crear futurs lectors, ha produït una gran demanda de llibres escolars o utilitzables des l'escola, una de les grans fonts del negoci editorial en qualsevol llengua.

El Che Guevara vist per Andy Warhol !Aquesta generació dels 80 deixa de banda la consciència d’un passat de grup i s’obri un futur d’individus. Ara, l’escriptor/intel·lectual perd la seua funció social i la seua capacitat d’intervenció. El textualisme que havíem avançat en els 70 ara pren més força perquè l’originalitat deixa pas a la creativitat. La dècada dels vuitanta va ser clau pel que fa a la renovació i continuïtat de la literatura catalana. Durant aquells anys van desaparéixer els grans escriptors que havien assegurat el prestigi literari del català durant la postguerra: Llorenç Villalonga, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Joan Oliver o Josep Vicenç Foix. Alhora però, es va produir la reivindicació d'autors que havien estat relativament marginats: Joan Perucho, Joan Brossa i, sobretot, Pere Calders, l’obra del qual va començar a arribar a un públic ampli després que el grup Dagoll Dagom va adaptar-la al teatre amb gran èxit el 1978 amb l'espectacle Antaviana.

L'any d'Antaviana va ser també el de l'aparició d'un llibre de contes que va marcar una nova etapa per a la literatura catalana: Uf, va dir ell, de Quim Monzó. Monzó encetava amb aquest llibre una literatura imaginativa i directa que reflectia, amb tocs d'humor que no amagaven un cert sentit tràgic de l'existència, la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista. Ben aviat, van aparéixer un seguit de narradors joves que van seguir els passos de Monzó, com Sergi Pàmies, Josep Maria Fonalleras, Maria Jaén, Màrius Serra, Rafael Vallbona, Lluís-Anton Baulenas o Toni Cucarella. L’humor, la fantasia i el retrat dels nous costums urbans caracteritzen l’obra d’aquests autors.

El gran protagonista de la literatura catalana dels anys vuitanta va ser la narrativa, en concret la novel·la, privilegiada com a camí per a crear un públic lector en català. Tot i les dificultats de classificar obres tan recents i els seus autors, que es troben en plena evolució, es poden detectar diferents línies en la narrativa catalana actual. En primer lloc,

- ! -46

un tipus de narrativa que té en Monzó el seu màxim representant, caracteritzada per la disgregació de la identitat dels protagonistes i per una trama plena de connnotacions simbòliques o al·legòriques. S'hi troba la influència d’autors sud-americans com Julio Cortázar i i de nord-americans com Robert Coover o Raymond Carver. En són temes predominants el tedi, l'angoixa, la sensació d'absurd acompanyada de l'humor i la consciència d'artificialitat de qualsevol ideologia o sentiment i, per tant, de la mateixa literatura. El joc amb la tradició, amb la mateixa literatura o amb els tòpics i els discursos socials i culturals, connecten directament aquesta narrativa amb els autors catalans dels anys vint i trenta com Francesc Trabal o Pere Calders.

Un segon tipus de narrativa es caracteritza per l’exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria i per l’ambientació rural de les històries. Dins d’aquesta línia els autors més destacats són Jesús Moncada i Maria Barbal. Cronològicament pertanyen a la generació dels setanta, però van començar a publicar a partir de la dècada següent. La seua narrativa està basada en la mitificació d'un lloc geogràfic concret, com ara Mequinensa (Baix Cinca) en el cas de Moncada -població soterrada ara perl' Ebre-, o la muntanya del Pallars en el cas de Barbal. Moncada, que es va donar a conèixer amb contes de clara influència caldersiana com els de El Cafè de la Granota (1985), va tendir cada vegada més, des del gran èxit de Camí de sirga (1988) fins a Estremida memòria (1997), a recrear en les seues obres la memòria col·lectiva.

! La producció de Jseús Moncada(1941-2005) ve marcada pel to nostàlgic i elegíac que esdevé més un estil que no un gènere. Ens adverteix que hi ha una bona separació entre la font històrica i la ficció que s'hi afegeix. La metaficció és emprada pel nostre autor. Aquest terme fa referència a la transgressió de les convencions literàries com és la presència de l'autor real a l'interior de l'obra o la denúncia del caràcter arbitrari de la ficció, això posa de manifest l'artifici del procés de construcció d'un discurs. En Estremida memòria hi ha dos elements metaficcionals: les referències a l'autor real i al procés d'escriptura de la novel·la. Jesús Moncada apareix com si fos el destinatari de les cartes d'Arnau de Roda. Ho deduïm a les declaracions de la nota preliminar que encara que apareix sense signar s'atribueix a Moncada, el qual es presenta doncs com a narratari d'un discurs el narrador del qual és un personatge de ficció. Açò trenca el lligam entre ficció i realitat. La metatextualitat és el recurs que uneix diferents discursos, és a dir, que un parla de l'altre, com si fos un comentari. Les cartes d'Arnau les veiem com un afegitó de la novel·la que està escrivint Moncada, un metatext de la novel·la. Els metatexts són independents dels texts comentats. En el cas de l'obra Estremida memòria que estem analitzant el comentari n'està dins. La novel·la metaficcional es reflecteix ella mateixa ja que el centre d'atenció esdevé el procés d'escriptura. El lector exerceix un paper més actiu en la construcció de sentit car se li demana una certa complicitat que vaja més enllà de la trama històrica i se centra més 1en l'engranatge de la ficció. !

Maria Barbal, en canvi, ha seguit des de Pedra de tartera (1985) un model narratiu més atent als personatges, que revela la influència de Rodoreda.

- ! -47

!“Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de la meva vida; encara que, ben mirat, tot el mal

estava a l'aguait al voltant d'aquelles rialles. Poques festes se celebraven per aquells anys. Hi havia tanta feina! Els diumenges només es notaven perquè començàvem la jornada de fora més tard, ja que anàvem a missa de sis. I això les dones, que ni oncle ni la majoria d'homes del poble no hi entraven. Només el vell de ca l'August i el de casa Sebastià. Des del nostre banc, que era en els últims rengles de la banda dreta, veia la majoria de la gent. Silenciosos, una mica encongits per la fresca. Les dones eren com arbrets coberts d'espessos vels negres. A la sortida, un bon dia escorregut i corrents cap a casa a recollir les eines o a encendre foc, segons l'època de l'any i la gent que hi havia a casa. La festa per excel·lència era la de l'estiu: la Festa Major! Es feia caure en diumenge, per estalviar, i coincidia amb les acaballes de la feinada grossa als prats. Dies ha que s'havia segat i batut, i si el temps no havia estat geniüt s'acabava de recollir l'herba. Encara solia quedar el redall. La plaça, ornada amb retallets de papers de colors, s'havia de regar i d'escombrar molts camins, perquè les vaques igualment eren portades a aviar i l'embrutaven abans de la missa solemne, que aquell dia era a les deu, i tornar-hi a l'hora de la processó, i una altra vegada abans del ball. Van passar uns quants anys abans que el jovent em considerés ben bé del poble i no una visita, i per això, fins que en vaig tenir setze, no em van cridar per portar la plata d'alfàbrega a la sortida de missa. Això volia dir entrar a la colla dels joves i prendre part en tots els trencacolls de la festa: des de buscar el músic fins a tallar la coca que es repartia en una altra plata al mateix temps que els ramets. Jo no sé si era tímida de natural, per l'edat, o perquè, pobra de mi, no era filla de la casa on vivia. Com si ben bé aquell lloc no em pertoqués i només gosava anar com si caminés de puntetes. Crec que la meva entrada a la colla dels fadrins i de les fadrines va ser per dos motius: un entretoc de tia al senyor rector, i l'altre, que feien córrer, mal m'està dir-ho, que era eixerida com poques pubilles de la contrada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota sola, em va fer posar vermella fins a l'esquena i l'endemà, en sortir de casa, em creia que tothom em mirava diferent i que darrere els porticons m'espiaven. Em sentia més en fals que mai, com si hagués comès una gran falta que ningú no em pensava perdonar. Ara, amb tants anys de distància, penso que aquesta intuïció no anava gens errada, encara que jo molt aviat superaria aquelles pors i aquells encongiments, perquè la meva vida estava a punt de canviar de nou, fortament. Aquell hivern vaig conèixer el Jaume..”

! Maria Barbal. Pedra de tartera (1985)

!Emparentada amb aquesta narrativa elegíaca, la novel·la històrica ha recreat des del

passat medieval fins a la història de la transició. Aquesta moda s’extendrà al llarg de tota la dècada amb un estil senzill i llegible. Estan també relacionades amb les novel·les d’aventures pel seu exotisme temporal. Els escriptors escolliren les etapes més conflictives i fonamentals de la nostra història amb una voluntat pedagògica. Remarquem Cremades Arlandis, Lluís Racionero i Jaume Cabré. A més a més Josep Franco escriu sobre el bandolerisme.

Vicenç Villatoro, Jaume Cabré, Maria Àngels Anglada i Josep Lozano són alguns dels autors que han practicat aquest gènere. Autors, d'altra banda tan diferents, com

- ! -48

Miquel Àngel Riera, Jordi Coca, Antoni Marí, Maria Mercè Marçal i Ignasi Mora, han conreat el que es pot qualificar com a novel·la simbòlica o filosòfica. Des dels començaments dels vuitanta la novel·la de gènere —la novel·la policíaca, l’eròtica o la de ciència-ficció— ha estat molt practicada pels escriptors, que l’han considerada un mitjà d’arribar a un públic més ampli. Esmentem ara tant sols Ferran Torrent, que s’ha convertit en un dels novel·listes més populars i llegits de tota la nostra àrea lingüística. Cal remarcar Gràcies per la propina (1995) ja que rememorà la seua infantesa i joventut. D’una gran ambició és la trilogia formada per Societat limitada (2002), Espècies protegides (2003) i Judici final (2006), una radiografia crítica de la societat valenciana actual, i de la corrupció urbanística i política.

“L'avi no ens va traure del col·legi per respectar la memòria de ma mare. Nosaltres ens hi continuàvem sentint incòmodes, però el fet que gaudírem de tanta llibertat a casa ens compensava de la intolerància jesuítica. A més, viatjàvem cada dia a València. De cop i volta Tomàs adoptà el paper de pare d'acord amb allò que entenia per autoritat moral, pràcticament nul·la però interessant-se pels nostres problemes escolars que es resumien en un seguit de queixes contra els mètodes religiosos. Contra mi, els capellans també es queixaven. De tant en tant el padre prefecte requeria l'atenció de Tomàs:

—Este chico no estudia. Puede però no quiere. —No se preocupe que cuando llegue a casa lo apretaré para que estudie —el

tranquil·litzava Tomàs. Però, a casa, Tomàs venia poc. O més ben dit venia a hores intempestives. Només els

dijous es presentava a l'hora de sopar. La nit dels dijous anàvem al cine del poble. Sempre, com un ritual. L'estrella del cine era Tomàs, rèiem molt amb les seues postil·les als diàlegs dels actors o els comentaris o els gestos espontanis que amollava en plena projecció. Els habituals a la sala ja sabien que quan eixia alguna autoritat a la pantalla, Tomàs deia la seua. Un dia aquestes bromes quasi ens costaren un disgust. Arribàrem amb el NO-DO (una mena de telenotícies del règim) iniciat. Com sempre ens asseguérem l'avi, Ramonet, Tomàs i nosaltres dos ..a les files de darrere. El locutor del NO-DO, l'incombustible Matías Prats, comentava les imatges d'un partit de futbol entre l'Athlètic de Bilbao i el Reial Madrid, final de la copa del Generalísimo (ara s'ha generalitzat del Rei). Va guanyar el Bilbao i així que el Generalísimo Franco lliurava la copa al capità bilbaí, Tomàs féu un llarg i sonor pet amb els llavis. Tret de nosaltres, cap dels presents no va riure i això ens va inquietar, perquè era notòria l'ascendència còmica de l'oncle entre el públic cinèfil del dijous. D'enmig de la foscor i des de les primeres files va sorgir una figura ampla cridant com un foll:

-¡Paren la proyección! [Paren inmediatamente la càmara! Al local es féu la llum i l'aclaparadora silueta del caporal de la guàrdia civil, vestit de paisà

i acompanyat de la dona, aparegué ben plantat entre un cafetar de caps immòbils, - ¡Que salga el que sa cagao con el caudillo! —exigí el caporal no gaire benemèrit amb el

llenguatge. Tothom coneixia el culpable, però ningú no badà boca. La sala restà en silenci. Era un

dijous d'hivern i érem pocs”. (...)

FERRAN TORRENT Gràcies per la propina (1995)

- ! -49

Uns altres noveŀlistes importants són Miquel de Palol i Jaume Cabré. El primer, que s’havia donat a conéixer com a poeta, va iniciar amb la novel·la El jardí dels set crepuscles (1989) una prolífica producció narrativa a cavall del relat fantàstic i llegendari, l'hermetisme i l'especulació filosòfica. Jaume Cabré va publicar el seu primer llibre, un recull de narracions, el 1974. Des d'aleshores ha publicat diverses novel·les entre les quals destaquen La Teranyina (1984), Fra Junoy o l'agonia dels sons (1984), Senyoria (1991), L'ombra de l'eunuc (1996) i Les veus del Pamano (2004). La seua noveŀla Les veus del Pamano (2004), sobre la repressió de la postguerra, ha tingut un gran reconeixement internacional. L’altre subgènere narratiu molt conreat des de la dècada dels 80 fins a hui és el conte. L’autor més important del període és Quim Monzó a qui li dedicarem la lliçó 5.

Els nous escriptors han aportat al món literari català contemporani una nova sensibilitat lingüística ja que han retratat el registre més proper a la llengua planera del carrer (col·loquial//argots) sense perdre de vista, moltes vegades, la normativa. En tots els reculls de contes els crítics literaris hi veuen un desnivelll de qualitat. Segons Àlex Broch la narrativa dels 80 mostra la vida i comportament contemporanis. Pel que fa a l’espai cal remarcar l’omnipresència de la ciutat, els personatges són sobretot joves, de noves professions, que viuen tots sols i de classe mitjana. També hi ha persones d’una certa marginalitat. El culte al cos fa aparéixer saunes i gimnasos. La vida “lliure” té lloc entre la casa-treball-amics-oci. La droga apareix sovint com a estimulant, sense dependències destructives. El cotxe i la moto poden ser un reflex de la personalitat dels personatges. Aquests estan dominats per la recerca d’un sensualisme vital. Si apareix algun problema “individu//societat” tindrà una vessant laboral i no ideològica. No hi ha diferència entre llengua parlada i escrita, per tant la transgressió és a l’ordre del dia. Com ja hem vist més amunt la literatura reprodueix la parla quotidiana. Pel que fa a l’estil és irònic i els personatges són descrits des de fora: “Quan va marxar a la guerra, Sandro tenia vint-i-tres anys i una dona prenyada de sis mesos. Va acomiadar-se a l’andana d’una estació de poble, entre abraçades familiars i una emoció sincera encallada a la gola. Abans de pujar al tren, Sandro va acariciar el ventre de la dona i, parlant amb el fetus, li va dir:

- No neixis fins que torni. La guerra va durar sis anys i un dia. Els governs implicats van començar nombroses conferències de pau i de rendició (…)”

Sergi Pàmies T’hauria de caure la cara de vergonya (1986). “Fetus” ! En la dècada dels 90 els escriptors s’esforcen per aconseguir un estatus, un reconeixement públic i social. Els domina, per tant, una actitud crítica respecte a la generació dels 70. La caiguda el 9 de novembre de 1989 del mur de Berlín suposa l’inici de la desfeta de tot un sistema ideològic. Els escriptors dels 70 no eren prosoviètics però si que tenien un comportament marxista. Aqueix any aquesta ideologia viu l’evolució final i això influí en el comportament de les noves generacions. !“-Té un llumí?

- ! -50

Li vaig donar la capsa de mistos. N'agafà un, l'encengué i xuclà goludament el broquet de la pipa. Amb la capsa de mistos va ataconar el tabac i va fer-la servir de tapadora per tal que la pipa tirés. Vaig sentir enveja i vaig treure la Ben Wade recta. Em va oferir el seu tabac, uns flakes de St. Bruno, vaig carregar la piba i vaig encendre. -Vosté dirà. El laboratori era a les envistes del Tibidabo, en un carreró tranquil, de torres modernistes, jardins decadents i silenci. Es tractava d'una torre quadrada, amb jardí i galeria amb vidres de colors. L'interior, però, era diferent. Moquetes, marbres artificials, mobles metàl·lics i llums indirectes. I un control que no se'l saltava un civil: circuit interior de televisió, servei d'ordre armat, registre de visitants... Després d' ensenyar la documentació, el doctor Giner,el meu client, em féu passar en una mena de sala de juntes. Hi havia tres persones més: un barbamec amb unes ulleres de cul de got encastades a la cara. Semblava encostipat i parlava en veu molt baixa. Es deia Gorri i els seus companys l'anomenaven sempre «doctor». Un vellet amb barba de boc i pinta de savi distret. Encenia els cigarrets de tres en tres i els deixava oblidats als llocs més insospitats. Es deia Julià i era més trempat que un gínjol.

La doctora Altés no semblava pas del ram de la ciència. Hauríeu dit que era una model, o una actriu. Duia uns pantalons de pana cenyits, un jersei gruixut i un ”

Jaume Fuster Les claus de vidre (1989) ! !

V.- La metaficció En la narrativa breu catalana actual hi ha una tendència que es caracteritza per emprar el recurs de la metaficció. És un recurs de signe antirealista i carregat de textualisme, la qual cosa fa explícita els mecanismes de la ficció. És un tipus de discurs irònic que s’interroga sobre les possibilitats i els límits de la representació real. Aquest recurs el fa servir Jesús Moncada, Carme Riera, Ramon Solsona, Sergi Pàmies i Quim Monzó entre d’altres. L’últim d’aquests autors us apareix en la següent lliçó. Ara ens detenim més en la resta. Una història lamentable de Ramon Solsona trenca els nivells narratius en prendre en consideració i desenvolupar de manera força original el personatge que escapa de l’autoritat de l’autor: “ (Solsona) és l’únic que tenien disponible. Comprenc que no tinc massa tremp per a en Monzó i d’en Pàmies no te’n pots fiar, només et fa servir si se li posa malalt un personatge. M’ha tocat en Solsona, què hi farem, un conte passa aviat. Així que acabi aniré a veure en Moncada (143). Les crítiques a l’autor, en aquest cas Moncada, es repeteixen també quan Botxenski l’acusa davant l’editor de canviar la seua personalitat. El lector es queda bocabadat perquè se n’adona que les relacions autor-personatge s’alteren. !“- D’En Solsona ja n’estic tip. Vol que plori i em fa parlar com un seminarista. Em posa nerviós.

- No havíem quedat que no tens sentiments? - Em fa fer unes coses que m’atabala. A hores d’ara aquella paia ja hauria de fer

malves. No semblo el mateix, em falta seguretat. I la culpa és d’En Solsona, on és vist un assassí professional que fa llàstima a les dones? !

Un altre cas del mateix autor ens apareix al recull de contes Calaveres atònites (1999) on el pròleg que l’encapçala escrit per Mallol Fontcalda es presenta com si fos real. Aquest ens avisa que manté una relació amb l’autor. En resum, es tracta d’un prefaci

- ! -51

autorial fictici, car el responsable no sols és un personatge de la ficció sinó que és de caràcter imaginari. Al conte Ficció de Sergi Pàmies la història gira al voltant del concepte mateix de ficció. El narrador contraposa constantment els fets viscuts pel protagonista de la ficció que escriu als tòpics d’una història desenvolupada en el camp de l’extraordinari. Alguns contes narren la història d’un escriptor que escriu una història curta amb una maniobra autoreflexiva que es fa patent des de l’inici. Remarquem Deu paràgrafs de Sergi Pàmies. Ací el narrador segueix la construcció del relat per part de l’escriptora de ficció: “La millor manera d’escriure de forma versemblant una escena fantàstica és narrar-la amb la mateixa naturalitat amb què s’escriuria si fos real” (65). El narrador està atent a les sensacions de l’escriptora que canvia des de posicionaments d’excitació i eufòria fins al nerviosisme. Ens centrem en la literatura hipertextual en què un discurs manipula un d’anterior. En aquesta línia remarquem Carme Riera en Això no és un conte que incideix en la idea que no hi ha originalitat perquè tot ha estat ja escrit per altres persones en altres llengües. L’escriptora mallorquina introdueix un invent que és “un aparell contador, una gran màquina contadora programada amb tots els contes possibles, procedents dels autors més diversos...” El resultat és una combinació d’allò fet per altres autors: “ el que va sortir en pantalla no fou només aquest començament sinó entre altres ratlles, contrapuntejant-lo, apareixen tot de referències en clau que, després de molts d’esforços, vaig aconseguir desxifrar i que remetien a obres de Pere Calders, Torrente Ballester...” En conclusió, l’aparell produeix “un conte nou i distint, un conte original, gràcies al savi maneig de la intertextualitat i de l’intratext” (168) S’al·ludeix directament a la intertextualitat la qual està definida per la copresència de dos o més discursos i que en moltes ocasions conclou en la presència d’escrit en un altre. Respecte a aquesta escriptora mallorquina hem d’afegir un joc que fa a la novel·la La meitat de l’ànima (2004) on el receptor real esdevé alhora alocutari. Veiem aquest exemple: “ Vaig començar a escriure aquesta història, sense saber si tendria el coratge d’explicar-la sencera ni si finalment em caldria fer-ho”(9) “m’he vist obligada a contestar la pregunta de per què escric, quin és el mòbil o mòbils que durant tots aquests anys –més de vint- m’han impulsat a escriure” ; “Si la història de Cecília Balaguer res no tingués a veure amb mi, si el que escric en lloc de pertànyer al món de la realitat extraliterària fos inventat, si no fes referència directa a la meva vida, pot estar segur, segura, que hauria triat millor els elements amb els quals configurar la personalitat dels personatges per dotar-los d’una versemblança que sovint –encara que pugui parèixer estrany- només els confereix la ficció.” (225) En La inspiració del novel·lista de Ramon Solsona el pacte d’hipertextualitat ens apareix a “El comentari” que hem d’atribuir a l’autor mateix. Fixeu-vos en aquesta seqüència: “Heus aquí un personatge imposant la seva personalitat a un altre personatge. Aquí teniu la senyora Brown obligant algú a començar, gairebé automàticament, a escriure una novel·la centrada en ella. Jo crec que totes les novel·les comencen amb una vella asseguda davant (...)

- ! -52

Ramon Solsona en la seua novel·la Línia blava (2004) al principi hi ha una citació d’El senyor Bennet i la senyora Brown, de Wirginia Woolf. L’obra està situada al metro de Barcelona i fa aparéixer com hem esmentat unes ratlles més amunt per aquest autor amb una vella asseguda al seient de davant del narrador, convertida en personatge de ficció, tal com prescriu Woolf en el discurs que acaba d’iniciar la lectura. !Xavier Gual en el recull de contes Delirium tremens (2001) en la història “Superherois” el narrador en primera persona fa una reflexió sobre el fet d’escriure: “ No m’agrada. Perquè si ara el mato, què faig? Com continuo la historieta? És clar que empre el puc fer ressucitar d’aquí a un parell de capítols, però mentrestant... En el fons me n’alegro, ja li està bé que l’hagin decapitat, per anar de sobrat per la vida” (129). D’aquesta manera l’autor vacil·la quan està en plena redacció del discurs. Per últim hem d’afegir el cas d’Empar Moliner que en el recull T’estimo si he begut (2004) el narrador omniscient pensa sobre una novel·la que ha acabat d’enllestir: “ Modestament, troba que és perfecta. La diposita a la carpeta on guarda els manuscrits i la passa de memòria a l’ordinador. N’imprimeix quatre còpies. Una per l‘exdona, una per l’agent literària(..) Primer de tot truca a l’exdona. Li anuncia que ja l’ha acabada i que li agradaria saber què en pensa abans d’entregar-la al gabinet de comunicació de l’Ajuntament.” (85) !!

- ! -53

5.- Narrativa curta de Quim Monzó i el reflex a través d’ella de la societat contemporània ! !!!! !!!!!!!!!!!!!!!!! !

I.- Introducció ! Quim Monzó és l’escriptor de contes i novel·les més important del panorama actual i juntament amb Pere Calders, de qui rep influència, el més rellevant del S.XX. Participa en els mitjans audiovisuals, tradueix i escriu narracions. L’enunciat d’aquesta lliçó ens redueix el camp d’estudi i ens veiem obligats a tractar només la seua vessant contista. La crítica s’ha ocupat abundosament de la seua obra literària tot afirmant que Quim Monzó és un espill de la modernitat urbana, un escriptor divertit i un estilista rigorós i sòlid. Ha sabut connectar els referents culturals amb els diferents estrats culturals contemporanis, els nodreix amb elements populars que deriven del còmic i del rock. Ell sempre ha acceptat no tenir una formació literària estricta en termes acadèmics. Les seues fonts podem trobar-les en el Grup de Sabadell (Oliver, Trabal i Obiols) i després en Pere Calders: parteix de situacions quotidianes per traure’n el màxim partit narratiu. Tot això pel que fa a l’àmbit nacional, en canvi en el panorama internacional s’ha deixat endur per Freud i la psicoanàlisi, així com per l’Existencialisme i el Marxisme.

- ! -54

Quant al panorama literari ha tingut contacte amb l’avantguardisme, el textualisme, Kafka, Borges, Cortázar etc . .. Segons ell mateix descriu el procés d'escriptura de les seues obres narratives com un procés d'improvisació sense pla previ, que basa la seua eficàcia en el llançament immediat a la paperera de nombrosos inicis i esborranys descartats per inviables i en la metòdica i reiterada redacció de dalt a baix dels esborranys que funcionen: "Un conte el comence a escriure sense saber cap a on vaig, i em deixe portar. Per això el cinquanta per cent dels contes que escric se'n van a la paperera, perquè potser tenen inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas són narracions. No pots començar un conte sabent com acabarà ni què passarà, perquè llavors ja no l'escrius."

(Eva Piquer: "Quim Monzó periodista", Revue... , 1998). !II.-Reculls de contes !!

Els seus contes són una mena de síntesi, en què s’eliminen elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció i el model de llengua literària. Monzó es rigorós a l’hora d´establir una forma laberíntica d’escenes domèstiques. El contista declarà: "No sé si semblaré una mica cursi o llepadet, però l'aire està ple de contes. Vas pel carrer i són a tot arreu. Ara bé, per tal de trobar on és el conte, certament has d'anar esculpint, treure tot el que és accessori, reduir l'aire fins al punt necessari. La meva obsessió és anar despullant, i per això la meva fascinació per la forma del conte." (El Punt, 17-X-1996). En Self –service (1977) d’on podem extreure huit texts d’ell i deu de Biel Mesquida ja s’hi veia el seu univers urbà, la presència cinematogràfica i la mitologia del consum estesa en tota l’obra narrativa. Podem remarcar la innegable capacitat lògico-narrativa i una singular visió del món. ! En Uf, va dir ell (1978) es detecta la influència de Kafka en el recurs de la desesperació i de l’absurd en què es basà l’existencialisme posterior i la sàtira de la burgesia. La contraportada diu: “Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant -força matusserament- l'univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d'ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort...” Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona i indefugible. La crítica ha considerat -Uf, va dir ell com un dels millors llibres de narrativa de la dècada. Vet ací un fragment: !“En Bernat va néixer una nit d’agost, fosca i rompuda, prenyada de núvols negres i xafogor, i tothom deia que era un mal presagi una tal nit per a un naixement, i que l’infant

- ! -55

seria un borratxo, o un perdut, o un poeta, o un lladregot de mala pasta , o un gigoló lleig, o un criminal de camisa bruta (...), o un camioner estimbat sota els estels en una carretera ampla i solitària, o un anarquista, o un guardador de fusta al moll, o un babau, o tot plegat alhora ; la mare no cridà pas massa, i en Bernat va néixer banyat en roig, com un moc lluent i cridaner, un talp sense rialla, una angoixa per nodrir; va treure el cap pel trau sangonós, i després el cos i els braços grassonets, i caigué sobre el llit, i la mare morí amb un udol ultrasònic, i el pare començà a plorar i plorar i plorar i plorar i plorar i –diuen- encara plora, assegut a la mateixa cadira bruta de la mateixa cambra teranyinosa del mateix pis ombrívol, mentre en Bernat –ja amb bigoti, casat i amb cent vint-i-set- dóna el darrer cop de dit del jorn sobre la tecla grisa de l’olivetti, en l’ambigua oficina de l’ambigua empresa de l’ambiga ciutat, un minut abans que el sol s’amagui darrera el mur de muntanyes i siguin les set del vespre, i esclati una bomba a Beirut, i un terratrèmol negre esquerdi el sòl xinès, i un jumbo farcit de turistes ianquis s’enfonsi blanament en les aigües intensament verdes del Pacífic, i un estel col·lapsi amb un altre, en un vrooomm estremidor, milers, milions i bilions de quilòmetres de lluny; tots aquests llocs sortosament tan distants.” !

Quim MONZÓ. –Uf , va dir ell. “Biografia” !!! Els contes de Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980) semblen eixir d’un acudit o d’una idea que pot desembocar en una situació irreverent o absurda. Sovintegen les situacions de frustració i el dibuix de personatges que esdevenen autèntics antiherois en la grisor de l’aventura quotidiana.

Quim Monzó té en aquesta obra personatges, punts de vista, estils narratius i registres lèxics diferents. El lector cal que es concentre per poder captar la significació de cada conte. Si hi ha alguna cosa que connecte els contes d’aquest recull és la transgressió entre el realisme i el surrealisme. Els receptors veuen els personatges molt propers en el temps però sense que això signifique un toc de bogeria molt comú i estés en tots ells. Entre les històries hi trobem un assassí, un suïcida, un depravat sexual, un terrorista reprimit, una víctima d’assajament sexual telefònic, uns fantasmes atrapats en una sala de cinema, un nen que viu la violència de gènere… i sempre ens semblen éssers d’una altra galàxia. La gràcia del nostre contista és que els mostra des d’un punt de vista que semblen bastant normals. En resum podem afegir que els contes reflecteixen diferents oposicions: desig/realitat, passat/present, el trencament dels codis, la frustració sexual …barregen doncs el sentit lúdic i l’humor en una geografia totalment urbana. Sembla que l’aventura de la fi dels anys 60, com hem estudiat en la unitat anterior, haja canviat l’heroi en antiheroi anònim de la societat capitalista. L’illa de Maians (1985) es refereixen directament a Barcelona, que és el marc de la seua essencial geografia física i humana. Té un estil, semblantment, simple, natural, és a dir, amb un llenguatge que s’adequa a un públic general i una planificació quasi cinematogràfica del desenvolupament de l’acció. Es poden remarcar referències al gènere fantàstic. Quim Monzó fa una opció ben clara en aquest

- ! -56

sentit: el costat fantàstic de la realitat, una etiqueta sota la qual hem situat sovint escriptors com ltalo Calvino o el nostre Pere Calders.

El perquè de tot plegat (1993) apareix el tema de l’amor i una sèrie de subtemes relacionats - el patiment, la quimera i la desorientació. En els contes veiem com s'hi succeeixen els amors lúbrics i els enamorats, els amants ingenus i els experimentats, les parelles estables i les inestables. A més a més podem remarcar també la promiscuïtat i la monogàmia, la gelosia i la indiferència, matrimonis clàssics i no tan clàssics. En aquest recull apareixen 30 contes -alguns d’ells formen la versió cinematogràfica que en va fer Ventura Pons (1995) i que mostren també la incertesa humana. Ací es pot observar el mestratge de Quim Monzó en l’art de la simplicitat i la síntesi, en la retòrica sense retòrica. La capacitat de sorpresa és el toc de gràcia dels seus contes. Alguns plantegen situacions domèstiques, la incomunicació i els problemes de parella. Un parell de contes són més transcendents i universalistes i la resta remenen els tòpics tradicionals, cosa que l’apropa a l’imaginari infantil. Ho fa amb una sintaxi ajustada, un lèxic entre l’ortodòxia i el tirar” pel dret fugint de la norma. L’estil monzonià sap harmonitzar el sentit de la llengua amb una heterodòxia puntual , s’imposa per damunt dels arguments.

Us mostrem un fragment del conte “La submissió” de El perquè de tot plegat:

“La dona que ara pren un gelat de vainilla a la primera taula d’aquest cafè ho ha tingut sempre ben clar. Busca ( i buscarà, fins que el trobi) el que ella en diu un home de debò, que estigui pel cas, que no perdi el temps en detalls galants, en gentileses inútils. Vol un home que no pari atenció al que ella li pugui explicar, posem per cas, a taula mentre dinen. No suporta els homes que intenten fer-se els comprensius i que amb cara d’angelets li diuen que volen compartir els problemes d’ella. Vol un home que no es preocupi pels sentiments que ella pugui tenir. Des de púber va fugir dels xitxarel·los que es passaven el dia parlant-li d’amor. D’amor! Vol un home que no parli mai d’amor, que no li digui mai que l’estima.Troba que és ridícul un home amb els ulls enamorats dient-li: “T’estimo”…

La literatura hipertextual és la que modifica d’alguna manera un text anterior, anomenat hipotext, és a dir, aquest tipus de literatura és de segon grau per entendre’ns ja que el seu referent és la mateixa literatura, bé a partir de diversos procediments –transformacions o imitacions- posa de manifest el seu caràcter de construcció lingüística i ficcional.

Quim Monzó és un dels autors contemporanis que més empra aquest recurs, com per exemple en Guadalajara (1996) veiem tot seguit aquest petit fragment en el qual l’autor fa ús de la intertextualitat tan comuna en els escriptors de la seua generació. Vet ací un plagi del conte de Franz Kafka La metamorfosi on la transformació del protagonista Gregor queda ironitzada en mans del nostre contista:

- ! -57

"Quan, un matí, l'escarabat va sortir de l'estat nimfal va trobar-se transformat en un noi fati. Jeia damunt l' esquena sorprenentment tova i desprotegida i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa, pàl·lida i inflada. El nombre d'extremitats s'havia reduït de manera dràstica i les poques que sentia (quatre, en comptaria més tard) eren dolorosament carnoses, i tan gruixudes i pesades que bellugar-les li resultava impossible.Què li havia passat? Ara l'habitació li semblava petitíssima, i menys intensa l' olor de florit que hi trobava abans. A la paret hi havia suports per penjar-hi l'escombra i el pal de fregar. En un racó, dues galledes. Contra una altra paret, una prestatgeria amb bosses, caixes, pots, una aspiradora i, repenjada, la post de planxar. Que petites li semblaven ara totes aquelles coses que, abans, gairebé no podia abastar en la totalitat. Va moure el cap. Va intentar girar-se a la dreta, però aquell cos gegantí pesava massa i no se'n sortia. Ho va intentar un segon cop; i un altre. A la fi va haver de reposar, esgotat. Va tornar a obrir els ulls amb frisança. ¿ I la seva família? Va girar el cap a l’esquerra i els va veure, a una distància inconcreta, immòbils, observant-lo astorats i amb por. Li sabia greu que sentissin por; si hagués pogut els hauria demanat disculpes per aquell trasbals pel qual els feia passar. Cada nou intent de moure's per anar cap a ells resultava grotesc. Intentar arrossegar-se d'esquena li era especialment difícil. L'instint li deia que potser si es girava fins a quedar de bocaterrosa els moviments li resultarien més fàcils(…)

Quim Monzó. Guadalajara “Gregor” (1996)

Monzó treballa amb fonts de grans llibres de literatura. La seua visió és d’una lògica implacable i les catorze històries del recull ho palesen. Es mostra la història d’un candidat que es presenta a una sèrie d’exàmens sense fi, un altre home que no acaba d’eixir de sa casa, la bogeria d’un escriptor en què tots els llibres que fa són premonitoris. El nostre contista ens mena una altra vegada a les fronteres del fantàstic. Ací els personatges són individus en un laberint que no veuen l’eixida, que lluiten contra el destí, que s’avorreixen de fer sempre el que estan fent.

En El millor dels mons (2001) està format per 14 contes, un d'ells tan llarg com una novel·la breu “Davant el rei de Suècia”. Hi ha una clara aparició en aquest recull de la mort i el patiment, fins i tot la felicitat condueix al tedi. Monzó pren la frase mil vegades repetida al Càndid de Voltaire —"Tot és òptim en el millor dels mons possibles"— però la deixa inacabada: "el millor dels mons". Com l’autor assegura : "El to del Càndid de Voltaire em servia perquè hi havia allò de tot el que ens envolta és una puta merda però això és el que hi ha'. Val més posar-s'hi bé i disfrutar-ho tant com puguem". La frontissa del recull és com hem dit “Davant del rei de Suècia “. Abans hi ha set contes que tracten les relacions pare-mare-germans-fills. Després de la petita novel·la que actua d’intermedi i mostra com un escriptor s’imagina que obté el premi Nobel. Hi ha sis narracions curtes que tenen com a protagonista personatges aïllats, individualistes en conflicte amb ells mateixos i amb la resta de la societat.

“Mentiria si digués que no sé com és que de cop m'ha agafat la idea de fer-me fer una escultura, perquè, per molt que d'aquestes idees sobtades sovint no se'n pugui precisar el

- ! -58

moment que neixen, ni de vegades el dia, en aquest cas sé ben clarament que va ser fa ben poc: dimarts de la setmana passada, que vaig ser a casa de l'Alexandre. Feia molts anys que no veia l'Alexandre, i uns dies abans ens havíem trobat casualment pel carrer -jo sortint del metro i ell entrant-hi- i ens vam dir tot allò que es diu en aquests casos: que com va tot, que quant de temps que feia que no ens veiem i que a veure si quedàvem un dia; i ell, que sempre ha anat amb targetes al damunt, de seguida va ficar la mà a la cartera i me'n va donar una, amb el telèfon i l'adreça, tot amb lletra anglesa. Ens vam dir, doncs, el mateix que es diu sempre: que hauríem de quedar; de fet, sense cap intenció inicial de convertir-ho en realitat, però aleshores va passar que pocs dies després em vaig trobar una tarda caminant pel seu barri. Havia deixat 1'ordinador al taller on me'l reparen i, com que al cap d'una hora i mitja volia anar a veure una pel·lícula en un cine que era a prop d'allà, i anar a casa per després tornar-hi em semblava una pèrdua de temps, vaig pensar: mata aquesta hora i mitja (…)”

Quim Monzó, “El mirall” El millor dels mons ! En el recull Mil cretins (2007) Monzó es mostra menys cínic i, molt més íntim, deixant de banda el món del còmic per endinsar-se en les confidències com en Uf, va dir ell. Els eixos comuns de la primera part d’aquest recull són el dolor de la mort des del punt de vista dels familiars ja que la mort del pare de l’escriptor el va afectar molt i per això trobem en aquesta obra aqueix to tan amarg de la realitat quotidiana. Pel que fa a la segona part només cal remarcar la descripció de fets i comportaments contemporanis. Segons l’autor “Qui no es veja reflexat i no reflexione és perquè està atrapat. Qui no es veja reflexat i no els critique és que es veu fora del sistema”. La tècnica de Quim Monzó per connectar amb el lector perquè puga criticar i denunciar la realitat de les masses és el llenguatge periodístic, resultat de barrejar un article d’opinió amb la ficció. Així ens transmet que allò real ens fa mal. Sembla que els personatges estiguen col·locats per l’autor per convidar-nos a reconéixer-nos i a rebutjar-nos si som així. El lector ha d’escollir si és un d’aqueixos mil cretins o si bé prefereix autorectificar per no acabar d’aqueixa manera. !!

III.- La metaficció !!Segons Manel Ollé: “L'escriptura de Monzó traça els camins de les invencions i de les presons que nosaltres mateixos ens fabriquem: les circumval·lacions dels cercles que ens atrapen. No opera exactament ni amb dades biogràfiques, ni generacionals, ni sociològiques, ni urbanes, ni rurals: treballa bàsicament amb el llenguatge, amb les ficcions, les il·lusions i les imatges compartides pels lectors. El que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció. Cauen les màscares del profeta, del mentider compulsiu, de l'heroi a pinyó fix, de l'escriptor i del lector en una acció desmitificadora que no es mou per impulsos iconoclastes sinó per despullar les coses: per dir-les pel seu nom. Quim Monzó explica històries i alhora les interroga i les analitza”.

- ! -59

En la narrativa breu catalana actual hi ha una tendència que es caracteritza per emprar sovint el recurs de la metaficció. És un recurs de signe antirealista i carregat de textualisme, la qual cosa fa explícita els mecanismes de la ficció. És un tipus de discurs irònic que s’interroga sobre les possibilitats i els límits de la representació real. Aquest recurs el fa servir Jesús Moncada, Carme Riera, Ramon Solsona, Sergi Pàmies i Quim Monzó entre d’altres. Ens fixem en aquest exemple: “L’escriptor comença a teclejar amb prevenció” segons destaquem hi ha en la primera frase del conte Trenta línies (2007.129) referències al procés de creació literària. Es remarca que no hi ha cap intenció de fer-lo invisible. Els casos de paratextualitat que utilitzen els autors que hem esmentat més amunt poden veure’s també en el títol dels contes: El conte, La literatura i Els llibres (Monzó 1999: 479-480, 555-558 i 629-635). En l’estudi fet per Carme Gregori Soldevila a “Estratègies discursives iròniques en la narrativa catalana actual” es posa de relleu la condició lingüística i es fa referència al procés de creació d’un univers inventat pel narrador. Això es denomina en teoria literària “metanarració” o “metaficció”, és a dir, una narrativa autoconscient que converteix el procés d’escriptura en tema d’escriptura i en el qual l’única “realitat” que existeix és la de la pròpia escriptura. Ballart les anomena ironies de contrast entre el text i el seu context comunicatiu. Un cas d’aquests es pot observar a Davant del rei de Suècia (2001: 125-225) on el protagonista, el poeta Amargós, és l’autor d’un recull de narracions poètiques que vol ser un homenatge a Voltaire: “Amargós el reconeix: és un llibre seu: el seu recull de narracions poètiques! N’identifica la coberta: blanca, amb els tres homes amb gorra i camisa de ratlles, les lletres negres i els filets verds” Els escriptors que hem esmentat abans, solen posar en les seues històries un autor que escriu un conte, això comporta una autoreflexió que es fa palesa al llarg de tot l’escrit. El narrador se centra en l’acte mateix d’escriure. Quim Monzó empra aquest recurs i fa coincidir el principi i el final del conte a què es refereix: “l’escriptor comença a teclejar amb prevenció” (pàgina 129 de Trenta línies) i “posa el punt final a la trenta” (131). Açò reforça l’efecte d’un relat que sembla limitar-se a la narració del procés material d’escriptura del conte que es desenvolupa en la ficció Quim Monzó en el fragment d’El conte que analitzem tot seguit on apareix una descripció que recorda més un treball artesanal que un exercici d’escriptura: “La frase inicial li surt de seguida. La segona, també. Entre la segona i la tercera dubta uns segons”. En aquesta petita història s’hi veu el mestratge del nostre autor quan el protagonista en pensa el títol: “a l’alba, es dóna per vençut: no hi ha cap títol perfecte per aquell conte tan perfecte que cap títol no li és prou bo, cosa que impedeix que sigui perfecte del tot”(168), l’escriptor de la història acaba per destruir un “conte gariebé perfecte”. D’aquest seqüència podem pensar que els personatges monzonians viuen, de manera sovintejada, una situació límit. Hi ha una vacil·lació que va des del triomf a la resignació i la renúncia.

Com hem dit abans els seus personatges que estan relacionats amb l’assumpte de l’escriptura també són infeliços a l’igual que la resta del món fictici ja que veuen impossibilitat d’aconseguir el seu desig, la precarietat de la il·lusió o la fragilitat dels papers que representen. En el cas de la narració curta Els llibres el protagonista es contempla des del punt de vista del receptor car se’l considera com un “lector apassionant”. Es remarca la dimensió de la lectura en la visita a la llibreria, el criteri de selecció dels quatre llibres que compra, els

- ! -60

dubtes a l’hora de triar el primer llibre a llegir i la descripció de l’acte de lectura: “Agafa la novel·la de l’americà. L’obre per la primera pàgina. Passa el dit amb força per la separació entre els dos fulls, perquè es mantingui obert i llegeix: “Just quan la infermera estira el llençol per cobrir-li la cara...”

La reflexió sobre la literatura es veu també doncs des del punt de vista de la lectura com veiem en aquest fragment: “L’inici és el moment millor d’un llibre. La primera frase, el primer paràgraf, la primera pàgina. Les possibilitats són; sempre, immenses. Tot ha d’anar venint encara, a poc a poc, a mesura que els camins que hi ha a l’inici vagin esfumant-se...” (633). La reflexió literària li serveix a l’autor per mostrar-nos que en la vida només s’aconsegueix una part mínima de les expectatives que tenim. Aquesta és una de les claus de la frustració humana i de la infelicitat dels personatges monzonians. La insatisfacció acompanya l’opció triada, car l’elecció obliga a renunciar dolorosament a moltes altres opcions que se’ns presenten. !

Aquest autor en el recull El millor dels mons dins del conte “Tot rentant plats” empra un recurs bastant innovador referit a la metanarració. S’inclouen les correccions dins del mateix relat. En l’escrit conviuen els canvis i les esmenes com podem remarcar en aquest exemple (59): “El Mingo renta els plats, hi passa l’esponja Vileda i els. No. No renten els plats: carreguen els rentaplats” i també destaquem aquest fragment del mateix conte (61): “ Damunt de les piques hi ha una finestra que retalla una carena de muntanyes llunyanes i augustes. O millor, no. No s’hi veu cap muntanya: només l’eixida i la paret blanca, el sol que hi peta i, al damunt, el cel blavíssim.” !!

La literatura hipertextual és la que modifica d’alguna manera un text anterior, anomenat hipotext, és a dir, aquest tipus de literatura és de segon grau per entendre’ns ja que el seu referent és la mateixa literatura, bé a partir de diversos procediments –transformacions o imitacions- posa de manifest el seu caràcter de construcció lingüística i ficcional. Quim Monzó és un dels autors contemporanis que més empra aquest recurs. !

IV.- La intertextualitat monzoniana !Hem comentat anteriorment que el nostre contista és un gran transformador de texts literaris. Aquest fenomen creatiu tan ric i divers s’anomena intertextualitat. Alguns lectors el veuen com un autor subversiu que qüestiona els valors modals, culturals i socials dels mites que duen els originals. La crítica literària no veu en aquesta tècnica cap voluntat de destrucció en Quim Monzó. Per tant afirmem que no es tracta de cap iconoclasta que vulga reduir la tradició a una caricatura esquemàtica. Més aviat s’hi remarca una important tasca de substitució de valors, d’interrogació sobre els fonaments de les creences col·lectives. L’escriptor català es recrea en la tradició per renovar-la. Des d’un punt de vista lingüístic hem d’afegir que no vol enderrocar la llengua com a eina de comunicació, sinó recuperar-ne el potencial expressiu per tal d’adaptar-la a la vida actual.

- ! -61

Segons Genette (1982) hi ha diferents tipus de modalitats hipertextuals. Ens centrem en dues: La paròdia que és una transformació lúdica d’un text singular i el pastitx que és la imitació d’un estil o gènere. El concepte de plagi deixa de tenir sentit en el S. XXI per passar a ser substituït per reelaboració. Ser original és molt difícil i els escriptors ho saben. Cal sovint emprar aquells texts clàssics que gràcies a la concepció que n’han fet altres societats es consideren discursos literaris. Hi ha doncs una sèrie d’escrits que han estat font de transformacions posteriors. És d’allò essencial que el lector llegesca “la versió més moderna” i l’enllace amb l’original, o hipotext. Els autors demanen als lectors que posseesquen un bagatge cultural ampli per tal de poder connectar les dues obres. En El perquè de tot plegat (1993) remarquem dues versions com “La Bella dorment” i “La Ventafocs”. L’obra monzoniana està farcida d’intents de desmuntar els clixés i tòpics més extesos en el camp literari. Segons l’autor “si una cosa que dius en un moment funciona i s’escampa molt, dita vint anys després fa feredat”. La recreació literària exigeix repetir d’alguna manera allò conegut i la voluntat del nostre escriptor de fugir de l’ús de tòpics i clixés una mica contradictori.

Quan llegim Tres nadals ens adonem que aquest autor havia caigut en el parany dels tòpics. En una entrevista a La Vanguardia va aclarir que li van fer un encàrrec i es va posar a jugar amb els tòpics ja que aquesta història havia estat molt explotada al llarg de la història. El resultat són tres contes. Vet ací una mostra: !“Eren dos nens preciosos, i cadascun amb el seu halo tipus holograma sobre el cap. Després d’alimentar-los i posar-los els bolquers - sort que Maria havia previst recanvis- els van ajeure sobre un munt de palla, l’un al costat de l’altre. Movien les mans. El bou i l’ase contemplaven l’escena de cua d’ull.!Estàs segura que et va dir un nen?!Vols dir que no va dir dos i no t’hi vas fixar?!Josep no entenia què havia passat. Que fossin dos trastocava tots els plans. Fins i tot una cosa tan poc important com això del nom. L’arcàngel havia notificat que s’havia de dir Jesús. !Era un nom que no els desagradava; tampoc no els entusiasmava, si hem de ser sincers.!En aquella època, els noms predominants eren Sandra, Vanessa, Kevin, Jonathan i fins i tot Sue Ellen, que els semblaven frívols i pretensiosos. Josep i Maria havien rumiat!altres noms i fins i tot havien fet una llista dels que preferien: David, Samuel, Alejandro, Abel, Moisès, Ivan…!De tots, el que més els agradava era Alejandro.!Era un nom sonor i vibrant. Si l’arcàngel no hagués deixat tan clar que li havien de dir Jesús, li haurien posat Alejandro, sense cap mena de dubte. !

- ! -62

Però, en fi, com que no es podia dir Alejandro, a Maria el nom de Jesús ja li semblava bé. !En algun moment, Josep havia proposat que es digués com ell: Josep.!Molts amics seus posaven el seu nom als primogènits. Per què no ell? Maria no havia ni volgut sentir parlar d’un possible canvi.!L’arcàngel va dir que es diria Jesús i es diria Jesús.!No en van parlar més. Es diria Jesús, estava decidit. Però ara es trobaven amb dos nens, el doble del que s’esperaven. Quin nom els posarien? Després de donar-li moltes voltes van trobar la solució. Un es diria Jesús Maria i l’altre Jesús Josep”!!

Monzó, Quim. Tres nadals (2003) !! Podem remarcar com Quim Monzó ha jugat amb el tòpic del nom del fill de Maria. Ha introduït que no fou un xiquet sinó dos i això ha descol·locat el lector perquè com que tenia la història tan interioritzada era molt difícil desorprendre. Ens centrem en els transformacions. Si ens fixem en el conte ”L’eufòria dels troians” sembla que l’única relació amb l’hipotext és el títol. Quan el llegim no observem cap lligam entre els personatges ni l’argument monzonià amb l’Odissea. L’autor explicà en una ocasió “que els troians, després d’anys i anys de setge, veuen, un dia, que els grecs pleguen i se’n van. Gran alegria. Tots contents. Recullen el cavall que els grecs han deixat i el fiquen dins de la ciutat. L’endemà, els troians són tots morts...” D’aquesta manera el contista vol incidir en què no hi ha cap alegria que dure massa temps. !

En El millor dels mons el receptor se n’adona que en contra de la ingenuïtat de l’optimisme filosòfic (Voltaire) el contacte amb el món demostra que ningú no és feliç i que allò que marca l’experiència humana és el dolor i l’engany.

Pel que fa als títols dels reculls de contes de Quim Monzó hem d’afegir aquesta informació:

1. El perquè de tot plegat té les seues arrels primer en l’obra El porque de las cosas d’Andrés Ferrer de Brocaldino del S.XVIII, el qual apareix citat en la novel·la de Joan Perucho, Les aventures del cavaller Kosmas. Després l’altra font del títol monzonià és l’obra staliniana destinada a la joventut.

2. El títol Vuitanta-sis contes amaga un homenatge a Centuria de Giorgio Manganelli i que duu com a subtítol Cento piccoli romanzi fiume. !

En els casos de “La Bella dorment”, “Pigmalió” o “La venedora de mistos” els títols són indicis del contracte hipertextual on personatges i accions que reelaboren els respectius hipotexts. Un tipus de transformació és la continuació de l’hipotext. La més lògica és la prolèpsi, aquella que es desenvolupa cap a endavant des del final de l’hipotext. Una altra mena són les continuacions analèptiques (cap arrere de l’hipotext), i les el·líptiques (aquelles que omplin un buit informatiu a mitjan hipotext i les continuacions paralíptiques (les que omplin el·lipsis laterals)

- ! -63

Monzó “A les portes de Troia” crea la continuació el·líptica car desenvolupa un episodi no narrat a l’Odissea que fa referència a allò que ocorre a l’interior del cavall mentre els guerrers aqueus esperen que els troians entren la figura dins de la ciutat com a trofeu. Tant a l’Odissea (hipotext) com al conte de Monzó (hipertext), Anticle és el guerrer que posa en perill la maniobra hel·lènica. Aquest ha de ser neutralitzat per Ulisses. L’autor català l’empra per continuar el joc paròdic. El text clàssic grec ha estat un dels més transformacions ha sofert al llarg de la història. En “La monarquia” cal dir que és una continuació prolèptica del conte de “La Ventafocs” (versió Perrault-Disney). Com és una història molt coneguda els lectors s’identifiquen plenament perquè forma part dels seus coneixements enciclopèdics. Monzó se situa posteriorment a l’hipotext tot presentant-nos una situació invertida: La Ventafocs és una desgraciada que prefereix canviar-se per les germanastres que són les que ocupen el seu lloc al llit reial. Ella es nega a fer pràctiques perverses. El nostre contista ens mostra les relacions humanes per remarcar els contrasentits i les trampes de les relacions afectives. A més hi ha un canvi de focalització zero de l’obra de Perrault a la focalització interna fixa en “La monarquia”. “Les llibertats helvètiques” és una continuació prolèptica de la llegenda de Guillem Tell (1804). Monzó situa el conflicte en l’àmbit familiar des de la percepció que tenen el fill i el nét. Observem les relacions de parentiu que oscil·len entre l’emulació del model patern i la necessitat de distanciar-se’n. Aquestes relacions amb els pares també ens apareixen als contes “Vida familiar” i “Gregor”. Comentem ara cinc contes en què Monzó ha transformat la fi: “La bella dorment” i “La fauna” de El perquè de tot plegat; “Fam i set de justícia” del recull Guadalajara; “Una nit” i “La sang del mes que ve” del llibre Mil cretins. “La bella dorment” de Monzó és la versió dels germans Grimm, encara que canvie de l’hipotext el lloc on apareix la princesa ja que es veu una llitera feta de branques de roure i envoltada de flors de tots els colors. En la història transformada el príncep besa la princesa i es casa amb ella. Monzó fa aparéixer una altra bella dorment que espera que el cavaller la desperte. Així hi ha doncs un component d’incertesa sobre l’encert o l’error de les eleccions que prenem i la insatisfacció del desig com a estat natural de l’home. “La fauna” està basat amb Tomi i Jerry, una història on el gat persegueix infructuosament el ratolí. En el conte monzonià es capgira el fil argumental ja que el felí acaba atrapant el ratolí, el torra i n’escampa les cendres, cosa que li dóna molta felicitat. Els lectors catalans miren el conflicte des del punt de vista del gat. En “Fam i set de justícia” es reelabora l’heroi de Robin Hood. En mans del nostre contista esdevé una història circular ja que a la fi allò que havia robat als rics i els havia convertit alhora en pobres, els ho dóna als necessitats que esdevenen rics. El protagonista comença de nou la lluita contra les desigualtats socials. En “La sang del mes que ve” és un conte breu basat en l’acceptació bíblica on Maria esdevé esclava del senyor. La ploma del nostre escriptor gira el significat ja que ella contesta negativament. D’aquesta manera enllaça amb l’actualitat de la dona a l’hora de prendre decisions sobre el seu cos però acaba amb la història de dos mil anys de cristianisme. En “Sobre la futilitat dels desitjos humans” Monzó es basa en el model de Robinson Crusoe. Aquest supera la solitud a través de la força civilitzadora i el treball quotidià. Ens mostra un protagonista ociós que es veu frustrat quan els tripulants del vaixell que anaven a retornar-lo a la civilització decideixen quedar-s’hi perquè n’estan tips.

- ! -64

La insatisfacció, el desconcert i la infelicitat són temes bàsics en les narracions curtes de Quim Monzó des dels seus inicis fins al darrer recull. Hem demostrat la capacitat de l’escriptor català de treballar en distints registres, gèneres, èpoques i autors. Els hipertextos demostren un procés de naturalització. Els mites clàssics estaven basats en suscitar la conformitat del lector. El nostre contista mostra la desolació d’un individu a qui no li serveix la seua ètica de consolació perquè no s’ajusta a l’experiència directa del món que l’envolta. Els hipotextos produien una il·lusió d’encaix de l’individu en el món. L’hipertext monzonià té la capacitat de qüestionar els mites i porten un ampli ventall d’interpretacions que van des de la ridiculització a l’homenatge. !!!!!http://www.youtube.com/watch?v=uifxYWCsQiI !

• Reblar el clau !1. Què és un eufemisme ? !2. Segons Monzó per què s’usen i quina paraula pretenen evitar ? ! 3. Creus que el contista es preocupa per la llengua ? Raona la teua resposta.

!!!!!!!!!!!!!!!

- ! -65

6.- Tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70 ! !!!!!!

!!!!!!!!!!!

I.- Introducció L’acabament de la guerra i la instauració de la dictadura franquista comportà per les diferents zones del domini lingüístic una pèrdua de les llibertats i una repressió de la nostra cultura i llengua per ser considerades pel poder de llavors com a mostres perilloses de la desintegració de l’Estat espanyol. La nostra poesia que havia assolit uns bons nivells qualitatius durant el període de llibertats republicanes veu, un altre cop, impedit el seu desenvolupament normal. Destaquem dos tipus d’exilis dels nostres escriptors: l’exterior i l’interior o emmudiment. Les principals zones d’acollida dels intel·lectuals i escriptors catalans foren França i Sudamèrica. En el nostre país l’únic que tenia lloc a partir de l’any 1939 fou el silenci. La poesia esdevé el gènere dominant car la censura no s’encarnissà massa ja que aquest gènere era qüestió de quatre intel·lectuals, d’un cercle de minories. De totes formes i com analitzarem en la lliçó 11, el teatre fou el gènere més perjudicat de tots i el que més tardà de reviscolar. Sembla que en els inicis dels anys 40 s’inicien les tertúlies i les reunions: a Barcelona el 1942 amb Josep Palau i Fabre; a València amb Miquel Adlert i el grup Torre; i a Mallorca els germans Marià i Mercè Massot.

- ! -66

A partir del 1946 el règim permet amb més regularitat les publicacions car volia mostrar a occident una obertura que no existia. Això produeix una lleu evolució de la poesia i un augment de les plataformes. !

II.- Les tendències poètiques ! Els antecedents d’aquestes tendències els trobem en els primers anys del S.XX. Hem d’aclarir que hi hagueren alguns escriptors que conrearen o s’aproparen a les tres tendències i d’altres que foren fidels a una d’elles. A partir de la dècada dels quaranta es torna a rependre, a poc a poc, l’activitat poètica des d’una triple eixida: !

• El simbolisme, o millor dit l’allargament d’aquest corrrent, el postsimbolisme (1939-1951) que s’inicià en la preguerra i que té com a màxima figura Carles Riba.

• L’avantguardisme que també continuava des d’abans del conflicte bèl·lic. Cal remarcar en aquest grup J.V.Foix i Joan Brossa (1951-1959).

• El realisme social de la dècada dels seixanta el qual intentà involucrar l’intel·lectual en el seu entorn col·lectiu. Els màxims exponents són Pere Quart, Gabriel Ferrater, i Vicent Andrés Estellés (1959-1968) !

III.- El postsimbolisme ! Des d’un inici hi hagué una sèrie de poetes que enllaçaren amb allò que es feia abans de la guerra, és a dir, el simbolisme i que durà aproximadament del 1939 fins al 1951. Realitzaren un gran esforç per renovar-lo, sobretot en la dècada dels 40. El Simbolisme de base francesa va ser en part una reacció contra el Naturalisme i el Realisme, moviments que intentaven capturar l'essència de la realitat. Aquests van provocar una reacció a favor de l'espiritualitat, la imaginació i els somnis; el camí vers el Simbolisme va començar arran d'aquesta reacció. Al nostre país els màxims exponents foren dos poetes, les publicacions dels quals tingueren lloc a l’estranger i que ara destaquem: Nabí (1941) de Josep Carner i Les Elegies de Bierville (1943) de Carles Riba. El primer poemari de J. Carner és una obra de base religiosa en deu cants amb 1.365 versos. Basada en el profeta Jonàs i amb una gran semblança a la Bíblia. Pel que fa a Carles Riba –mestre dels poetes del S.XX va viure més de quatre anys exiliat a França. Primer va fugir dels feixistes i després topà amb els nazis. D’aquest darrer contacte es van originar aquestes elegies. Cadascuna d’elles és com una poesia acabada i completa. Se’ns dibuixa la trajectòria vital del poeta que s'inicia en la derrota col·lectiva i en la pèrdua individual. En acabant reflexiona sobre l’experiència amorosa per acabar amb una dimensió política i religiosa alhora. !En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís de violetes. Dolç, rentat, el cel és llis:

- ! -67

el sol sembla d'argent. Mig corren tres donzelles humils, rient -rient del fred. Fins a les celles va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret. (Oh Déu, ¿per què simulen els clergues tant de fred?) Al camp la jugadora de tennis, ben cossada pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits- la cremoreta gèlida del capciró dels dits. !!Matí d’hivern dins Auques i ventalls (1957) -fou revisada per tercera vegada- de Josep Carner

Cançó d’un doble amor de Josep Carner L’amiga blanca m’ha encisat també la bruna; jo sóc una mica enamorat de cadascuna. Estimo l’una, o gai atzar! estimo l’altra, o meravella! bella com l’una no m’apar, fora de l’altra, cap donzella. L’amiga blanca m’ha encisat també la bruna; jo sóc una mica enamorat de cadascuna. Quan una amiga em plau besar els meus dos braços estenia l’un va per’ci, l’altra per’llà i casdascun porta una aimia. L’amiga blanca m’ha encisat també la bruna; jo sóc una mica enamorat de cadascuna. I quan ja són a prop de mi i ja mos dits les agombolen sota les túniques de lli hi ha dues vides que tremolen. L’amiga blanca m’ha encisat, també la bruna; jo sóc una mica enamorat de cadascuna. !!!

- ! -68

ELEGIA SEGONA !!!!Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l'onada rient, dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur. !

Carles Riba, Elegies de BiervilleRiba, Elegies de Bierville !!!!IV.- El seguiment de la tendència avantguardista !

Una altra proposta feia una recerca experimental tot seguint el Surrealisme propi dels anys 20-30. Aquesta tendència també trobà les seues arrels abans del conflicte bèl·lic. Per tant podem dir que hi havia també una tendència que volia mantenir l’ideal avantguardista. Dins d’aquest grup podem remarcar la presència de les obres d’alguns poetes catalans com per exemple Joan Perucho amb Sota la sang (1947); Jordi Sarsanedas A trenc de sorra (1948) ; Sol i de dol (1947) de J.V. Foix on el poeta recrea una estructura tradicional en què conflueixen el sonet italià i el decasíl·lab català. Alhora, amb un estil original i inconfusible, tot incorporant la llengua medieval a la llengua moderna (reprenent com a models ideals els poetes medievals provençals-Bernat de Ventadorn, Raimbaut de Vaqueiras...-; els italians -Petrarca, Dant, Cavalcanti...- i els catalans -Llull, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs Marc...-). És una síntesi del classicisme i de l’avantguarda. i Les irreals Omegues de J.V.Foix, un llibre totalment diferent al classicisme dominant a Sol, i de dol. Les irreals omegues exemplifiquen l'estil més barroc i dens de la poesia foixiana. Escrits en vers lliure els poemes es caracteritzen per tenir un llarg títol, són la recreació, en una precisa imatgeria onírica, des d'experiències viscudes abans de la guerra civil, en la joventut del poeta, fins a reflexions sobre la desfeta moral col·lectiva durant i després del conflicte bèl·lic i per últim Salvatge cor de C.Riba.

- ! -69

!Pots escoltar alguns poemes recitats pel poeta en: http://www.fundaciojvfoix.org/multimedia/fonoteca/fonoteca/ !

XVIII !És per la Ment que se m’obre Natura a l’ull golós; per ella em sé immortal puix que l’ordén, i ençà i enllà del mal, el temps és u i pel meu ordre dura. !D’on home só. I alluny tot pastura al meu llanguir: En ella l’irreal no és el fosc, ni el sol ni l’Ideal, ni el foll cobeig d’unaaurança futura, Ans el present; i amb ell,l’hora i el lloc, i el cremar dolç en el meu propi foc Fet de voler sense queixa ni usura. !De bell concret faig el meu càlid joc a cada instant, i en sengles em moc lent, com el roc davant la mar obscura

OIX de dol !

V.- La poesia de tendència realista ! Un tercer grup estaria format per una sèrie de poetes que creaven unes composicions de base neorealista (entre 1952 i 1959). Aquesta denominació italiana, sense caire marxista, se centrava en els ambients humils i marginats dels treballadors. Una mostra fou La rambla de les flors (1955) de Jordi Sarsanedas. El compromís ideològic proposat pels intel·lectuals coincideix a grans trets amb el neorealisme nascut a Portugal i Itàlia. Aquest es caracteritza per les ganes de realisme i veracitat, el record de les guerres i la lluita/resistència. !!!!!!!Corrandes d'exili de Saló de tardor (1974) (interpreta: Lluís Llach)

Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...

- ! -70

Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena.L’estimada m’acompanyade pell bruna i aire greu(com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya). !Perquè ens perdoni la guerra, que l’ensagna, que l’esguerra. Abans de passar la ratlla, m’ajec i beso la terra i l’acarona amb l’espatlla. !A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l’altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. !Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d’enyorança ans d’enyorança viuré. !!En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. «Com el Vallés no hi ha res.» !!!Que els pins cenyeixin la cala, l’ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que batega com una ala. !Una esperança desfeta,

una recança infinita, i una pàtria tan petita que la somio completa.

!!P.Quart !!!!!

Durant la dècada dels seixanta, un cop mort el 1959 Carles Riba es deixa de banda el predomini de la poesia de tradició simbolista i comença una poesia social basada en el Realisme Compromés. El mateix any que desaparegué el mestre Riba s’atorga el premi Ausiàs March a Vacances pagades de Pere Quart el qual va servir de detonant per aquest

- ! -71

moviment literari en el camp poètic. L’altre poemari que serví de transformació fou La pell de brau (1960) de Salvador Espriu. Uns anys abans el poeta burjassoter, Estellés, va fer algunes provatures dins d’aquesta tendència com en els poemaris A cau d’orella (1953); La nit (1956); Donzell amarg (1958) i també de la mà de Miquel Martí i Pol amb El poble i La fàbrica (1959). Aquests dos poetes són estudiats amb molt més detall en les lliçons 7 i 10 respectivament. En els anys 60 es diversificaran les possibilitats de renovació i romandran encara algunes de les opcions anteriors. Cal assenyalar que aquesta tendència no tingué l’hegemonia, ja que segons acabem de dir el postsimbolisme i la tradició més experimental continuaren llur producció. Van mantenir una actitud crítica del temps que els tocà viure, per això intentaren fer-se entenedors al màxim nombre de lectors. Volien transformar la societat a partir de la poesia. Defensaren per tant, la veritat i l’autenticitat. Les expressions col·loquials els ajudaren a connectar amb el públic lector. Els teòrics del moviment foren Josep M.Castellet i Joaquim Molas que en la seua obra Poesia catalana del S.XX (1963) donen a conéixer el seu programa. Afirmaven que el poema havia d’ésser l’eina d’intervenció revolucionària en la història. ! El realisme social-històric no ocupa tot el panorama poètic català, ni substitueix el corrent neorrealista. Hi ha autors que no segueixen aquesta tendència. !! !

VI.- Els autors de la dècada dels 70 !L’any 1968 marca la fi del Realisme Històric de la poesia social i la tendència

generalitzada és la diversitat. Hi ha un entrecreuament de poetes en la dècada dels 70: !

• Els autors anteriors que han acabat llur evolució, dels quals destaquem Salvador Espriu, Setmana santa (1971); Pere Quart, Poesia empírica (1981) i J.V Foix, Darrer comunicat (1970).

• Les noves promocions de poetes sorgits a finals dels 60, les quals foren contràries al Realisme Compromés. D’aquests poetes de postguerra joves destaquem Joan Vinyoli, Tot és ara i res (1970); V.Andrés Estellés que tingué la màxima difusió a partir de 1970 encara que abans ja havia escrit quatre poemaris i que en plena maduresa evoluciona i reorienta la seua producció, així com Josep Maria Llompart amb Jerusalem (1990). Uns altres poetes que deixen petjada entre els escriptors contemporanis són autors anteriors com Joan Brossa amb obres com Poesia rasa (1970) i Rua de llibres (1980) i Miquel Martí i Pol.

Els escriptors d’aquesta dècada tenen un desig compartit d’universalitat, d’innovació i de dissidència. Cal dir que també apareix la ruptura dels valors familiars tradicionals.

- ! -72

A més a més al País Valencià aparegué el 1974 una antologia d’Amadeu Fabregat amb el títol Carn fresca que va ser l’anunci del canvi poètic dels nostres poetes joves. Va suposar també un "impuls" per a la creació i edició d'obres poètiques en català.  Aquests compartien el trencament amb el Realisme Compromés de la dècada anterior. Tots tenien en comú una poesia viscuda de manera autònoma. A la resta del domini lingüístic cal remarcar Xavier Bru de Sala i Ramon Pinyol. Quant als escriptors valencians que apareixen en Carn fresca hem de tractar Joan Navarro, que destaca per l’obra premiada Grills esmolaven ganivets a trenc de por, i Salvador Jàfer amb L’esmorteïda estela de la platja (1974), Lívius Diamant. (1975); Els caçadors salvatges (1984); Navegant obscur (1987) Produccions ansietat (1970-1988); i El desert. (2002). Jo, que sabia de l'ànsia dels cavalls somiant les crineres i la llum dels vaixells en arribar al port, que he vestit tantes bruixes amb domassos de festa i lluernes de nacre cavalcant l'horitzó, he trobat estimballs on dormen cada dia mos pobres alacrans. Em fa fàstic la molsa, només m'estimo el cel, domini de l'oblit, i màgics horitzons de llums acaronades, de belles veles amples desplegades al bla. Per salvar-me del marbre, faig recer als teus ulls que són tan clars com l'aigua. ( L'esmorteïda estela de la platja. Salvador Jàfer, 1974) !!!

Els dos, Joan Navarro i S.Jàfer tracten una realitat angoixosa, llunàtica i intenten canviar-la. El segon va prenent, a poc a poc, posicionaments místics. ! Tots els autors apareguts en el recull Carn fresca tenen un denominador comú: acabar amb el realisme. Els joves poetes d'aquesta generació volien dir la seua i anhelaven transformar les coses, encara que només fos mitjançant una poesia de xoc. Tots empraven en les seues composicions un bon grapat d'influències d'autors estrangers com Rimbaud, els surrealistes i la psicodèlia. J.Navarro emplena el records de la infantesa amb imatges de por i violència, i S.Jàfer se situa també en la infantesa però amb una àurea de sensualitat. En els dos escriptors s'hi veu una sorprenent ràbia. La seua estètica representà tota la generació pel que fa a l'experimentació amb el llenguatge i les transgressions literàries com per exemple la llibertat de puntuació, el poema en prosa, etc... Una altres poetes esmentat en aquest llibre de Fabregat foren Manel Rodríguez Castelló i Jaume Pérez Montaner, d'aquests cal remarcar la reducció de la foscor i el vers breu.

- ! -73

Hores d'ara continua el gust per la poesia estricta, pel domini de l'ofici i per la traducció dels poetes forans per tal de connectar amb les tendències de l'estranger. Amb la base dels autors dels 70 el gènere oferí una imatge de riquesa i potencialitat creixents. Amb els anys J.Navarro ha evolucionat cap a l'hermetisme amb oracions juxtaposades i frases nominatives i S.Jàfer ha transformat les seues composicions cap a caires religiosos. !!

En un altre pla trobem Jaume Pérez Montaner, Josep Piera i Marc Granell amb Llarg camí llarg (1977) encara que la seua fama ha augmentat en les dècades dels huitanta i noranta. La seua obra poètica queda recollida en Poesia reunida 1976-1999 (València 2000). Ha estat inclòs en bona part de les antologies poètiques catalanes de l’actualitat. !

Manel Rodríguez-Castelló és un dels representants d’aquests poetes valencians que iniciaren la seua producció els anys 70. Destaquem les obres: La ciutat del tràngol. València( 1979); Esbós d'un cos (1983) ; De foc i danses. ( 1987); L'acròbata dels ponts (1989); Matèria primera (1993); Erosions (1994); Música del sentit: tria personal (1978-1999), 2002; Humus, (2003); i Lletra per a un àlbum.(2005). !Quan la mudesa dels llavis escatima les paraules i ofegats impulsos no copsen llurs designis hem après a dibuixar i esborrar després somnis enginyosos en la platja. (¡tant de carrer en runes, tanta estança abandonada, tant de pont enderrocat!) hem niat fins ara a la soca d’un arbre sens ombra però a la reraguarda dels nostres somnis, al laberint confús de les palpebres un assedegat polsim d'esper espera redreçar-se i caminar. !La ciutat del tràngol, (1979) Rodríguez-Castelló, Manel !

Per últim destaquem Pere Gimferrer (1945) que després d’escriure en castellà publicà Els miralls (1970) que foren la renovació de la poesia catalana al Principat. Els dos temes més treballats per l’escriptor foren la indagació metapoètica i l’erotisme. Va saber enllaçar el barroc amb les avantguardes, i la tradició catalana medieval- A.Marc- amb el simbolisme i postsimbolisme. !

- ! -74

Les tendències dels anys 70 són doncs: !• Realisme renovat amb caire crític i existencial. • La transgressió a partir d’un retoricisme que era la base de l’experimentació que

hem esmentat més amunt. • L’ús de la intertextualitat que barrejaria elements de la música, la pintura i el

cinema. !!• Reblar el clau !!!

Si voleu saber-ne més, consulteu : !http: / /www.cervantesvir tual .com/portal /poesiacatalana/ptercernivel . jsp?conten=presentacion http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-m-castellet !! !

!!!

- ! -75

7. Aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic !

!

I.- Introducció ! Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924 -València 1993) un periodista que va voler ser poeta en un País Valencià que començà a despertar-se del seu llarg letarg. ! Els primers escrits poètics els va fer en castellà en els anys quaranta. Destaquem Romance español de Santiago (1944), Alegría del hallazgo (1945) i Pájaros en la arena (1945). D’aquest darrer poemari remarquem que les composicions foren escrites entre 1944 i 1945. La temàtica abraça l’amor, la religió i la meditació sobre l’escriptura. Hi ha sonets, decasíl·labs i alexandrins. Trobem una bifurcació entre una poesia més ingènua i retoricista d’acord amb els paràmetres “garcilacistes” de l’època i el desarrelament. El 1951 fou finalista del Premi València de Poesia de la Diputació amb el llibre El corazón en la mano. Més agosarat fou Laberinto innumerable (1953). El 1957 publicà Con los pasos contados a l’Almanaque de Las Provincias. El 1948 Estellés inventà algun poema en català com Voler. El dedicà a Ausiàs Marc i també a Isabel en un poemari bilingüe on la llengua pròpia queda reduïda al poema preàmbul. S’inicia entre temptejos i dubtes com la resta de poetes joves de llavors. !El trencament amb l’estètica dominant de l’època del poeta burjassoter anà de la mà del canvi de llengua entre 1952 i 1953. El canvi estètic anà progressant fins a meitat dels anys 50. Reaccionà contra el “garcilacismo” i el ratpenatisme jocfloralesc amb objectivitat, distanciament i distorsió, des de la ironia fins a la paròdia. ! Fou company generacional de Josep Maria Llompart, de Blai Bonet, de Xavier Casp, i de Joan Fuster. La seua primera publicació fou Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953. És a partir d’aquest any que inicià les seues publicacions que es poden agrupar en dues: les de postguerra i les de l’actualitat.

- ! -76

Com ara estudiarem tot seguit el poeta burjassoter ha passat als llibres de la Història de la Literatura Catalana com un poeta del poble, conscienciat i desvetllador de l’ànima adormida dels valencians. Fou, per tant, un escriptor del sentiment col·lectiu i no com pensava ell,”un entre tants “ sinó el millor poeta valencià des d’Ausiàs Marc. Va viure sempre en les nostres terres el drama d’un exili interior. En aquesta lliçó ens centrem en el corpus poètic, tot i que va escriure també una novel·la eròtica El coixinet 1988; dues peces teatrals: Oratoris del nostre temps. (1978) i Dos drames i una farsa.( 2002) i pel que fa a la temàtica infantil i juvenil hi ha el recull de contes Aventura d'un dia de mercat (1987). La seua obra ha estat traduïda a deu llengües. ! !!!

Llibre de les meravelles (1956-1958) !Ací em pariren i ací estic. I com que em passen certes coses, ací les cante, ací les dic. !Ací em pariren, ací estic. Ací treballe i done besos. Ací agonitze i ací em ric. !Ací defense unes collites. Deu veritats i quatre mites. !Ací em pariren i ací estic, pobre de béns i ric de dies, pobre de versos, d'afanys ric. !Cante l'amor i les parelles que viuen, beuen i se'n van. Cante un amor de contraban. Cante l'amor, cante els amants. No sé tampoc si açò són cants. !!!

II.- L’aportació poètica ! El nostre escriptor destaca per la barreja, intencionada, d’estils i de registres, la qual cosa li ofereixen una personalitat pròpia en el panorama literari. Pel que fa a la temàtica estellesiana Vicent Salvador opina: “La mort, el seu ritual i les al·legories

- ! -77

corresponents constitueixen una temàtica que fascina l'Estellés i sovint l'obsessiona fins a fer-li associar el sonet -per la seva forma gràfica sobre la pàgina en blanc- amb un taüt, o suscitar el relat premonitori del seu propi enterrament. Al costat d'aquesta bellesa de la mort, hi ha, així mateix, una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll de l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats”. No oblidem que encara la seua obra s’inicià en la postguerra no es va difondre fins la dècada dels setanta amb la publicació de Llibre de meravelles (1971) i l’aparició del primer volum de l’Obra Completa (1972), L’hotel París (1973), Hamburg (1974), Antibes (1976) i El corb (1978). A partir d’ací els crítics comencen a tenir-lo en compte i fins i tot influencià els altres poetes de l’època. ELS FETS !

Tinc por perquè és diumenge. Em passaria tot el diumenge agenollat, pregant perquè les pobres gents tornen a casa amb les butxaques plenes de les coses que només en diumenge poden rebre, car tot ho esperen del diumenge, tot ho deixen, jo ho sé bé, per al diumenge, les aguiletes d'una confiança, que a la comarca de Gandia diuen gallets, segons em diu la meua dona, i si els falla el diumenge, els cau en terra, com una amarga guardiola buida, la vida, la setmana, els mesos, l'any. És terrible pensar que poden perdre la seua fe petita en el diumenge, car ja han perdut la fe en els altres dies, el dilluns, el dimarts, també el dimecres, el dijous, el divendres, el dissabte, el dissabte del puny contra la taula, pelut dissabte del jornal escàs, un fum, d'oli dolent, omple la casa. Només els queda un dia, sols un dia, en el qual tinguen una fe petita, un julivert que arrelaria, agònic, petulant com un ventre de cinc mesos, en l'aigua d'un pitxer

Estams de la pols (1975-1976) Versos per a Jackeley. Obra Completa 7 -59 !!- ! -78

!!!Un altre text del poeta és la intertextualitat tal i com anem a intentar demostrar. ! Una de les aportacions d'Estellés és que juga amb altres autors clàssics amb qui crea una simbiosi, un joc poètic dual on apareix l’autor burjassoter i l’escriptor referent. En els poemes anomenats “ègloges” que són composicions d’una certa extensió i de temàtica i estructura imprecises és on el nostre poeta mostrà més la intertextualitat. Aquest tipus de poemes foren emprats per Teòcrit (S.III ad C) i Virgili (I ad C). Aquest la convertí en paradigma de les literatures romàniques on apareixia un paisatge amb estilització de pastors, la contrarietat, la mitologia i el desafiament poètic. Garcilaso de la Vega (1501-1536) conreà èglogues que cantaven als pastors o nimfes. En el Renaixement tornà el gust per la cultura clàssica i es recuperà l’ègloga. Entre 1951 i 1958 va escriure El primer llibre d’èglogues editat el 1972 a Recomane tenebres que en conté huit. Les tres primeres són decasíl·labs i les altres alexandrins. Aquest recull el va incloure a l’obra completa. Presenten diàlegs, enunciació en primera persona, una succeció de soliloquis autònoms o independents. La primera proposta d’èglogues es troba a Donzell amarg (1953) on n’hi ha tres. El títol el pren del sintagma de Jaume Roig editat en la primera edició 1958 i la segona el 1981 per 3i4. El poema introductori mostra un poeta jove en conflicte entre l’amor, el buit interior i la realitat. En la primera edició l’expressió es basava en el registre col·loquial amb frases extenses juxtaposades o coordinades, lèxic senzill i al·lusions quotidianes amb erotisme sense embuts. Tot això contrastava amb el lirisme dominant. Les tres èglogues van desaparèixer per formar part després de El primer llibre d’èglogues (1958). Estellés mostrà una expressió col·loquial i dialectal. La frustració i els desigs insatisfets estaven ben presents. Des del poder s’impulsava l’estètica garcilacista però l’escriptor burjassoter la parodiava. Les èglogues les va carregar de misèria i pena dins d’un paisatge urbà en una època de postguerra i repressió. El llenguatge directe xocava amb el llenguatge victoriós, triomfalista i arcaitzant que impulsava el règim. Segons ha estudiat Ferran Carbó enfront del llenguatge culte i acurat representatiu dels guanyadors del conflicte bèl·lic el nostre escriptor el canvià pel col·loquial i fins i tot, vulgar. Els protagonistes estellesians són de classe baixa, es mouen en ambients ordinaris o marginals. El sentiment amorós defuig el platonisme i ens apareix lligat al sexe, a l’encontre ocasional, als bars de port, etc... Tot i això no lleva que el poeta valencià faça servir la tendresa i la humanitat, cosa que combina magistralment amb l’humor, la procacitat, la ironia i el sarcasme. Pel que fa a la intertextualitat hem de remarcar la primera ègloga de Garcilaso on els dos protagonistes eren Salcio i Nemoroso, dos pastors del S. XVI, encara que es refereixen a les seues estimades Galatea i Elisa. Estellés empra el nom de Galatea i el de Melibea (Celestina). Aquestes són ara en comptes de pastors dues secretàries en unes oficines en una ciutat de la meitat del S.XX que encara eren fadrines i anhelaven el príncep blau. Es manté la distància realitat-desig des de Garcilaso fins a Estellés, el

- ! -79

canvi és que el burjassoter introdueix una veu poètica dialogada i els protagonistes ara són femenins. La segona transformació és l’espai urbà de la versió moderna ja que en l’original només hi havia la natura i la tercera que es deixa de banda la visió amorosa platònica per un component eroticosexual. La quarta és un canvi de sons que evolucionen des de l’enrenou del riu i les fonts al soroll que produeixen les màquines d’escriure. Per últim el refinament renaixentista esdevé la parla col·loquial. Com podem remarcar Estellés es basa en la tradició per distorsionar-la tot canviant-la en una paròdia. Calixte i Melibea (La Celestina) comparteixen la solitud de les dues mecanògrafes. De la segona ègloga destaquem l’ús també dels decasíl·labs. La relació amorosa s’explicita amb la còpula, cosa que no apareix evidentment en la tradició i que xocava amb la dictadura i la censura. A l’ègloga IV Salici evoca el passat pastoril imaginat. Estellés empra la ironia quan fa comentaris sobre Llorenç Villalonga. L’ègloga V és més teatral. Hi ha dos personatges: Ell (Teseu) i Ella (Fedra). A mesura que avança el diàleg es deteriora la relació. Segons la mitologia Ella l’abandonà perquè s’enamorà d’ Hipòlit, el seu fillastre (Teseu-Antíope). Aquests dos, Teseu i Fedra, apareixen com a persontages en la tercera part de Ciutat a cau d’orella.

En conclusió les èglogues d’Estellés mostren un present, una realitat hostil i plena de misèria. Se’ns detalla un país desolat, pessimista i fracassat. De l’ègloga clàssica dels pastors s’ha arribat a un carreró de València de la postguerra. El nostre poeta aprofita la tradició per fer-ne la paròdia i transforma (llenguatge, personatges, espais i temàtica) per subvertir-ne els elements més característics. El contrast és l’aportació poètica de l’escriptor burjassoter que oposa l’ideal del passat per un present real que el caracteritza i l’allunya dels altres.

El segon llibre de la dècada dels 50 fou La nit (1956). Conté texts dialogats sobre la mort i el poema “Cançó de bressol”.

En la segona part d’aquest poemari predomina la confessió, l’experimentació amb versos llargs, juxtaposició de reflexions subjectives i elements quotidians.

En el poema “Isabel a Catalunya” hi ha persontages dialogants de les èglogues com Salici, Diana i Nemorós.

Tot i el nom d’aquests personatges no hi ha paròdia com en el primer poemari. L’inventari clement fou escrit entre el 1955-1961 i publicat el 1971. Apareix

“L’ègloga mallorquina” (1960) on veien un diàleg entre Odisseu (Vicent), Galatea i Hipòlit. Tots es troben a Mallorca i parlen de la ciutat, del mar i dels poetes insulars. En aquesta no s’hi veu l’amargor dominant de les altres èglogues estellesianes.

En Llibre de meravelles fou escrit entre el 1956 i 1958. Fou publicat el 1971. Estellés agafà el títol de Ramon Llull però les meravelles ara són misèria, caos i pena en la postguerra. El poeta burjassoter transgredeix les convencions establertes. !!

III.-L’estil !

- ! -80

Hem d’aclarir que els poetes contemporanis tenien un estil mol més complex que el seu. V. Andrés Estellés destaca per tant per ser més directe i senzill que els altres, amb un estil més narratiu, aportant alhora, l’univers de la quotidianitat als seus poemes. Cal no confondre que el pretés estil, més o menys, planer amb el que intentà connectar amb l’auditori no vol dir de cap de les maneres que eludira una tasca elaborada pel que fa a la retòrica i a l’ús especial de la toponímia. També hem de remarcar la seua adjectivació i les fonts clàssiques llatines. Ens detenim doncs en aquest punt tan important de seu estil. Hem anunciat més amunt la pretesa barreja d’elements en la seua obra poètica. En aquest punt s’hi veuen les fonts dels clàssics catalans com Roís de Corella i Ausiàs Marc. Quant als altres clàssics hi trobem la seua petjada directa amb Horaci, Ovidi i Catul. Del primer remarquem l’obra Horacianes (1974), on el poeta es canvia com si fóra el poeta llatí, amb el recurs d’utilitzar un personatge clàssic s’intenta objectivitzar valors com la solidaritat. Els altres dos autors tractats foren Catul en Les acaballes de Catul (1977) i Exili d’Ovidi (1959-82). A més a més no oblidem la paròdia com a recurs. ! L’amant de tota la vida (1954-1955) !

Amor i amor quan plou i quan fa sol, amor quan és de dia o és de nit, i a la taula i al llit, al primer crit, i l'oli socarrant-se en el cresol. !L'amor, que és una pena i un consol, un desembre plujós i abril florit, atrevit, enardit i decidit, que tot ho té i ho dóna i tot ho vol. !Plou i plou en finíssimes agulles, plou i plou en la brossa, en el terrat, plou i plou en la roba i en les fulles... !D'amor de cap a peus vinc amarat, d'amor i de furor quan et despulles vora el llit on t'espere despullat. !!

LES ILLES (Vicent Andrés Estellés - Maria del Mar Bonet) !Teuladins de la plaça de Santa Eulari adéu, adéu, adéu me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa. !

- ! -81

He estimat molt una illa ella volia ser lliure i no es volia casar alegre i graciosa com una palmera. !El moribund us prega encara amb un fil de veu parleu-me de les illes és de debò que Eivissa s'ha casat? !Totes les illes de la mar s'agafen de la mà i canten i ballen ara que ets lliure, oh! Cuba. !Illes de cap al tard... com un enyoro llimes i taronges volaven les parres. !Menorca la bella damunt Maó la lluna i el sol dorm a Ciutadella. !Anit vaig somiar que em naixia una illa uns homes la trossejaven ai! Dragonera petita. !Segons Vicent Salvador: « Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món ensems que poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés ha llegat a la cultura catalana un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia -i això és força cert i útil en l'àmbit valencià d'on procedeix-, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.» !M'aclame a tu -V A Estellés - Ovidi Montllor- M´aclame a tu, mare de terra sola. Arrape els teus genolls amb ungles brutes. Invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança. Mentre el gran foc o la ferocitat segueix camins, segueix foscos camins, m´agafe a tu, os que més estimava i cante el jorn del matí il·limitat.

- ! -82

El clar camí, el pregon idioma un alfabet fosforescent de pedres, un alfabet sempre amb la clau al pany, el net destí, la sendera de llum, sempre, a la nit, il·luminant, enterc, un bell futur, una augusta contrada! Seràs el rent que fa pujar el pa,seràs el solc i seràs la collita, seràs la fe i la medalla oculta, seràs l´amor i la ferocitat. Seràs la clau que obre tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confí on l´aurora comença, Sol seràs forment, escala il·luminada! Seràs l´ocell i seràs la bandera, l´himne fecund del retorn de la pàtria, tros esquinçat de l´emblema que puja. Jo pujaré piament els graons i en arribar al terme entonaré el prec dels béns que em retornaves sempre. I en arribar al terme entonaré el prec dels béns que em retornaves sempre. I en arribar al terme entonaré el prec dels béns que em retornaves sempre. ! !

• Reblar el clau ! Per més informació mireu el següent vídeo i contesteu les següents preguntes:

http://www.tv3.cat/videos/2822190/Vicent-Andres-Estelles. !1. Quins llocs recorda de Burjassot ? !2. Quina mort és la que més li va sobtar ? !3. De què treballà Vicent ? !4. Quina malaltia patí ? !5. Quins músics han interpretat els seus poemes ? !!6. Quins enemics tenia a València i què li feren ? !!

- ! -83

8.-Característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu !!

! !!!I.-Introducció !

Salvador Espriu (1913-1985) s’ha caracteritzat per la tendència a la diversitat de la seua producció tant en narrativa, amb dues novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932); com en teatre amb Antígona (1939), Primera història d’Ester i Una altra Fedra, si us plau. Aquest escriptor afirmà: “Cal viure, perquè aquesta vida, al capdavall, és l'únic bé de l'home. I perquè qui estima la vida, estima la "sagrada vida de l'arbre" i també la seva "dissortada pàtria". La mitologia grega presenta Antígona com la germana d’Eteocles, Ismea i Polínices. Ella fou fruit d’un incest entre Èdip i sa mare, Iocasta. Pel que fa a la poesia ens ocuparem tot seguit en el següent apartat. Un tret generalitzat de la seua obra és la coherència de l’univers temàtic, filosòfic i moral. Segons Víctor Matínez-Gil: “Josep M. Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Sobre aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa). Castellet també va oferir una primera classificació de les formes a partir de les quals s'organitza la varietat literària de l'obra d'Espriu: la lírica, l'elegíaca, la satírica i la didàctica.”

- ! -84

Els temes més emprats són: La meditació sobre la mort i la destrucció provocada, sobretot, per la guerra. La seua obra gira entorn del més enllà. També es preocupà pel destí i el futur de Catalunya. El pessimisme relacionat amb l’enfonsament de tot allò que l’envolta. A més a més va saber barrejar un llenguatge precís amb formes dialectals i cultes. !!!

II.-Divisió de la seua obra en tres cicles !• L’element líric (tradició simbolista) !

En aquest subapartat de la seua producció el poeta es podria encabir dins d’un grup simbolista ja que, a més a més, barreja elements de la intimitat amb els de la tradició. Un bon exemple d’aquesta combinació és Cementiri de Sinera (1946), el primer poemari editat en què s’evoca el nom de Sinera –que és ni més ni menys com ja hem esmentat més amunt, el paradís perdut de la seua joventut destruït per la guerra- com una petita pàtria envoltada d’un cementiri. !“Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre». ! Sinera esdevé doncs un símbol de les seues composicions poètiques i apareix per tot arreu, així per exemple una altra vegada en Les cançons d’Ariadna (1949). PRESA SEGURA “Pas de caçador Sento com s'atensa per sols de tardor Lentament, d'aquesta font d'aigua glaçada

he begut. Després he mirat enlaire. Volaven falcons damunt la certesa de la meva mort”

! Ací el poeta afegí elements narratius en aquests cent poemes i la influència de Valle-Inclán per l’ús de situacions grotesques. Val a dir que el mite d’Ariadna- filla de Minos i de Pasífae- és un dels que Espriu incorporà a la seua poètica de la mitologia grega. Quan Teseu anà a Creta per matar el Minotaure. Ariadna s’enamorà d’ell i li

- ! -85

donà el famós fil, gràcies al qual pogué eixir del laberint. Teseu s’emportà la xica, segons la tradició i l’abandonà en l’illa de Naxos. Allà trobà el Déu Dionís i es casà amb ella. Cal recordar també que Teseu és l’heroi atenenc, campió de la justícia i defensor dels oprimits. En aquest poemari apareix també el tema de la mort, gairebé omnipresent en els seus llibres poètics, però tractat des d’un punt de vista satíric, cosa que li dóna personalitat al nostre poeta enfront de la resta que són més elegíacs. !• L’element existencialista !

Cap als anys 50 l’escriptura estava més vinculada a la poesia quan conreà temes típics de l’existencialisme com és el sentit de la vida humana. Les hores (1952) ens mostra en aquest poema la línia temàtica que ara estem tractant: !!ORACIÓ EN LA TEVA MORT !Quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano !!

!nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla.” !!!

Remarquem que es divideix en tres parts coincidents amb tres difunts; sa mare, la memòria de Salom (que representa ell mateix) i el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Sembla que el poeta es realitzà una sèrie de preguntes sense resposta. En Mrs Death (1952) Espriu defensà els destins dels pobles alhora que recuperà la sàtira i els éssers humans eren com titelles. L’escriptor adoptà la funció de salvador/guia del seu poble. !“No preguntis si penso encara en els vells dies dels senyors, si recordo com lentament morien els jardins, les paraules. He perdut. Ai, caiguda de l'allunyat per l'íntim camí que només porta on ja no sóc, designi

d'oblidar hores, núvols, el meu nom de naufragi! Vençudíssim, sentint-me advers al vent, segura presa del mar, no vulguis saber si penso encara en la llum dels vells dies.” !Mrs.Death (1952)

! El caminant i el mur (1954) presentà un mur com a obstacle perquè el caminant trobe la mort. S’evoca el món de la infantesa com allò perdut que sempre és millor que el moment present.

- ! -86

Per últim esmentem l’obra Final de laberint (1955) on es pot remarcar la continuació del seu procés d’interiorització. A més a més hi veiem l’aparició de símbols com la terra, l’aigua, el foc, l’arbre, la pluja etc… !!Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por, s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té. Arnat, menjat de plagues, sense parar llepava l'aspra mà que l'ha fermat des de tant temps al fang. Li hauria estat senzill de fer del seu silenci mur impenetrable, altíssim: va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus, si s'arrisca d'un cop a ser qui és. Caldrà que digui

de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor !!!Versió d'Indesinenter, el poema de Salvador Espriu musicat

per Raimon i després pel grup pegolí La Gossa Sorda !!

- ! -87

• L’element civil xxv !

Direm la veritat, sense repòs, per l'honor de servir, sota els peus de tots. !Detestem els grans ventres, els grans mots, la indecent parenceria de l'or, les cartes mal donades de la sort, el fum espès d'encens al poderós. És ara vil el poble de senyors, s'ajup en el seu odi com un gos, lladra de lluny, de prop admet bastó, enllà del fang segueix camins de mort. !Amb la cançó bastim en la foscor Altes parets de somni, a recer d'aquest torb. Ve per la nit remor de moltes fonts: anem tancant les portes a la por. !Salvador Espriu . La pell de brau (1960) !Durant els anys 60 es pot entreveure en aquest període una intencionalitat didàctica que s’inicià amb l’aparició de La pell de brau (1960),- el llibre amb més ressò i que marcà l’aparició del Realisme Social juntament amb Vacances pagades de Pere Quart. Tractà la llibertat des d’un punt de vista general així com la justícia i la tolerància, tenint en compte el paper assumit pel poeta de persona compromesa. Consta de cinquanta-quatre poemes que mostraren el drama viscut entre germans a Sepharad- nom que rebé Espanya quan van ser expulsats de la península els jueus a la fi del S. XV. Salvador emprà els símbols, la sàtira, l’èpica i l’elegia per crear un dels poemaris més bells de la postguerra. Va ser abans del conflicte bèl·lic quan el poeta establí una sèrie de noms per al nostre país que han anat prenent força en les seues poesies: Lavínia (Barcelona), Alfaranja i Sinera (El Principat), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica). Cal remarcar que l’escriptor esqueixà del fraticidi ocorregut des del 1936 al 1939, l’opressió i la misèria posteriors i com s’hagués pogut evitar això. Per apropar-se més al lector usà la primera persona del plural. Tot i el sentit elegíac es pot apreciar una visió optimista de cara a un futur esperançador. !!!!!!

- ! -88

XXXIX !Perquè cedien els ulls al dolor de l’espera

i els set llums del canelobre

han cremat tant de temps,

potser sentim que ja la nit s’acaba.

Apreníem ara que les estrelles seran

donades en servitud a la grandesa de l’home:

aquestes són les noves paraules que diu

la boca de la darrera rialla de la mort.

L’home aleshores esdevindrà

lliure i feliç, fins i tot a Sepharad

Però nosaltres sèiem solitaris

davant la finestra, davant aquestes nines

blanques del cec, l’estrany endeví,

i no oblidàvem els manaments de l’antiga llei:!!“No mentiràs, no robaràs, no mataràs”, !

aquests eterns preceptes

vàlids arreu, a Israel i a la Golah,

al regne quasi conquerit de les estrelles

i també, algun dia, a Sepharad.

Almenys en el dia del judici

de Sepharad!Salvador Espriu, La pell de brau!!!

• Reblar el clau! !Mireu aquesta entrevista. http://www.youtube.com/watch?v=fs_BGPGgM68 i responeu les preguntes:

1.-A què dedicà la vida Salvador Espriu? 2.- Què va suposar per la seua vida la Guerra Civil? 3.- Com creu que es poden acabar les diferències entre Catalunya i Espanya? 4.-Com defineix el mateix poeta la seua poesia? 5.- Quina preparació tenia ? !

!

- ! -89

9.- Característiques bàsiques de la poesia actual

! !!!

I.- Introducció ! La promoció de poetes sorgida durant els anys 80 i 90 no està contra la poesia anterior. Són orfes dels grans poetes catalans del S.XX desapareguts els anys 70- S.Espriu, J.V.Foix, Pere Quart i Joan Vinyoli- sense que hi haja cap substitut rellevant. La poesia ja no és un gènere hegemònic i ha quedat reduït a un cercle minoritari.

Els poetes actuals són el resultat d’una sèrie d’individualitats. És una tasca complicada sistematitzar-los, tot i que sembla que hi ha una certa semblança a l’estètica dels 70 pel que fa a la simplificació, i un gust bastant extés per un lirisme autobiogràfic influenciat per la crisi de la societat urbana actual. Podem fer una doble classificació tot atenent l’estètica poètica i les agrupacions generacionals:

Pel que fa a la primera hem d’assenyalar que hi ha dos corrents simultanis a la fi del S-XX i inicis del S.XXI.

El primer és la poesia experimental que està fortament relacionada amb les avantguardes. Destaquem Palau i Fabre i Joan Brossa. El que més influencià els poetes del període fou J.Brossa. Com també veurem més endavant en les dècades dels huitanta i noranta. La seua característica principal fou la barreja de l’anacronisme i l’avantguarda. Fou desconegut per la majoria dels lectors i s’han anat publicant

- ! -90

aspectes parcials de la seua obra en els darrers anys que demostren la seua potència verbal, l’arrelament popular, l‘afany d’investigació i l’alegria L’altre corrent és el realisme líric, vessant del postsimbolisme. Cal remarcar la figura de Joan Vinyoli com un dels màxims representants. Va concebre la poesia com una eina indagatòria sobre el coneixement propi i del món. Va ser influenciat pel romanticisme alemany i el simbolisme, tot i que acabà evolucionant cap a la metafísica i l’existencialisme. Quant a la divisió generacional podem remarcar aquests dos grups: • Els darrers que sorgiren en els 80 ( nascuts entre 1959-1967). • Els més joves de la generació que s’inicià en els 90. !

Els crítics veuen com les darreries del S.XX hi ha al camp poètic moltíssima varietat. Això ha estat batejat pels especialistes amb el nom de Postmodernitat. A causa de la diversitat se’ns fa molt dificil classificar els poetes de finals de mil·leni. En altres èpoques més pretèrites del S.XX hi hagué el mestratge de grans figures com hem esmentat en la lliçó sis- C.Riba, S.Espriu, Maragall-… En l’actualitat sembla que açò haja desaparegut perquè adquirir una personalitat poètica en aquests anys és una cosa ben bé difícil.

!II.- Els autors de la dècada dels 80

! Van continuar d’alguna manera els mateixos cànons que en la dècada anterior, però durant aquests anys sembla que el poeta mostre la seua interioritat i autobiografia. També hi ha una continuïtat simbolista i la transgressió/experimentació rupturista. Els poetes reafirmen el seu “jo” poètic dins d’uns paràmetres molt simples. La llengua oral serveix d’inspiració així com el registre col·loquial per tal d’apropar-se als lectors. No hi ha referents ni models preestablerts. La recerca d’un llenguatge planer en un espai quotidià de les ciutats és un dels trets comuns dels poetes de la Postmodernitat. Al Principat remarquem Joan Barceló, Diable d’escuma (1980); i Enric Casasses que destaca per ser un poeta més experimental. Remarquem la publicació dels dos primers llibres de poesia, La bragueta encallada (1972) i La cosa aquella (1982). L'any 1991 es reconeix com a poeta tant pels lectors com per la crítica. Fins ara té més de 25 llibres de poemes i ha obtingut diversos premis per: No hi érem (Premi de la Crítica el 1993), Calç (Premi Carles Riba 1996) o Plaça Raspall (Premi Joan Alcover el 1998), per exemple. La seua poesia té diverses fonts i segueix corrents diferents. Es basa en l'oralitat, la poesia trobadoresca a la poesia surrealista i el moviment dadà, el Renaixement i el Barroc a la cultura underground i la psicodèlia. Els seus versos han estat definits per ell mateix amb fórmules tals com "poema d'alta velocitat de 9072 versos inèpics" –Uh (1997 i 2007), "poemes en prosa amb estirabot" –Canaris fosforescents (2001)–, "poemes lliures" –D'equivocar-se així (1997)– o "poema pseudonarratiu en prosa retallada" –Que dormim? (2002). !

- ! -91

Al País Valencià subratllem Vicent Alonso amb Albes d’enlloc (1985) i a les Illes Andreu Vidal amb Llibre de les virtuts (1980) ! Predomina l’eclecticisme (conjunt de tendències contradictòries). Els lectors atents han pogut adonar-se que hi ha molts poetes joves amb plantejaments estètics diversificats i a més proliferen les antologies, i això denota que ens trobem davant d’una bona qualitat. Hi ha poetes que guanyen premis prestigiosos a partir de mitjans dels 80 com Margalida Pons que amb Les aus (1987) que guanyà el premi Ciutat de Palma. L’Antologia dels nous poetes catalans (1989) té en compte Andreu Vidal, Josep Ballester, Margalida Pons i Xavier Llovera. Andreu Vidal (Palma, 1959 - 1998). Morí prematurament als 39 anys però va deixar una significativa empremta en la poesia catalana de la segona meitat del segle XX. Publicà dos llibres de poesia, Xicraini, nit de portes cremades i Aixall híctic. Al llarg de la seua trajectòria poètica, publica set aplecs de versos més, entre els quals destaquen Necròpsia (1984), premi Ciutat de Palma 1983, L'animal que no existeix (1993), premi Carles Riba 1992 o Ad Vivum, publicat pòstumament el 1999.

Repòs ara ací, sota el gran salze, immòbil com el mot que sóc, damnat a odiar el vast ordre de les coses, l'exacte i precís devenir. Set són els homes que defensen Tebes. Set són els homes que assetgen Tebes. A l'altra banda de l'espill la calç es gangrena. M'ofrenes les set parts de l'espasa, talment bisturí espurnejant sota la claror lunar.

Andreu Vidal , Necròpsia (1984) No volem ser del tot optimistes ja que en el món editorial els poemaris sempre han ocupat un lloc secundari. El ritme general de publicació de llibres de poesia en català no ha minvat excessivament –algú ha afirmat fins i tot que és excessiu–, però paral·lelament ha disminuït substancialment la difusió que es fa d'aquestes novetats. Hi ha també una gran vivacitat del camp poètic relacionat amb els altres arts i les noves tecnologies informàtiques, i això preveu un futur esperançador per a la poesia en la nostra llengua.

Al llarg de la dècada dels 80 aconsegueixen la maduresa artística entre d’altres Pere Gimferrer, el qual va reunir la seua poesia completa a Mirall, espais, aparicions el 1981.

- ! -92

Aquests exèrcits alarmants que vénen quan la nit destrossa amb calaveres blau turquí l'armada dels dies que foren aquesta llum espellifada de galions en foc destret la Nau Fantasma dels amants tudada nit nit de centelles l'hivern tot fet de boles d'aigua i de jardins incendiats l'estiu amb boca de berbena el quepis de la soledat col·legials a la dispesa oh dispersers del somni brut l'estiu amb roba de carrer i la romança de la nit sarau de coloret bengales pintura a l'aigua de París quan tants excèrcits s'estimbaven (Fragment inicial de l'obra Mascarada, Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 13-14)

!!! Segons ell mateix ha estat influenciat per Joan Brossa, J V Foix, Vicente

Aleixandre i Rafael Alberti i a més el cinema. Remarquem de Pere Gimferrer Mascarada (1996) i l’Agent provocador (1998) . Maria Mercè Marçal és la poetessa que tal volta siga capaç de combinar la tradició clàssica, la innovació i el compromís ideològic Això ja ho demostrà a la seua primera obra Cau de llunes (1977) on fa palesa la triple opressió: ser dona, de classe baixa i nació oprimida: ! “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” ! Sal oberta (1982) mostra la solitud i el respecte per la igualtat entre homes i dones. En aquesta etapa hi ha menys retoricisme i els temes giren al voltant de l’experiència amorosa (canvi de l’heterosexualitat a l’homosexualitat) i de la mort com a pròxima, àdhuc la seua pròpia. La poesia completa fou recollida Llengua completa (1973-1988) , on es veu una dona exiliada i comdemnada a la seua pròpia terra. És una mostra de literatura compromesa amb els altres ciutadans i amb ella mateixa. !!!!!

- ! -93

III.-Dels anys 90 fins l’actualitat !Líric !-Ha estat descobert que la poesia és un medicament calmant i antidepressiu que actua sobre el metabolisme del sistema nerviós central... !Jo faria un tractament amb poemes de Federico Garcia Lorca i Joan Salvat-Papasseit.

Joan Brossa (1996) !! !!!! Els poetes en general deixen de banda la consciència de ser un grup de testimonis de la memòria col·lectiva, potser perquè ja no han viscut els temps de la transició. Continua l’intimisme de la dècada anterior. És generalitzada la idea de composar obres ben fetes, més breus i menys rotundes. Hem seguit l’antologia 21 poetes del S.XXI d’Ernest Farrés (2000) per tal de poder estudiar una mica aquesta generació nascuts entre el 1967 i 1975 i que ha publicat els seus poemaris entre els anys 1990-2000. Aquest antòleg no ha destacat cap grup homogeni ni cap visió de conjunt, uniformadora ja que les manifestacions poètiques dels noranta no tenen algun tret comú que els puga identificar. Allò més destacable n’és la conseqüència de la impossibilitat d’agrupament dels joves poetes: l’individualisme. Remarquem una sèrie de joves poetes com Josep Porcar, Jordi Valls, Maria Josep Escrivà, Miquel Bezares i Júlia Zabala. En citem dos que encara que puguen no ser massa coneguts han estat els darrers anys uns dels més actius i prolífics. Joan-Elies Adell (Vinaròs,1968) mostra en les seues obres el seu coneixement de la teoria poètica, el qual ha barrejat amb l’herència cultural. D’aquesta pren la inspiració, les idees, les imatges i els títols. El poeta vinarosenc ha estat lector de Cesare Pavese i Joan Vinyoli entre d’altres. Els seus poemes són una mostra viva de diàleg i intertextualitat de totes aquestes fonts. Hi ha en els seus llibres un dualisme entre sensualisme/racionalitat; real/fictici; i existència/absència. Cal citar les següents obres: Oceà immòbil (1995); A curt termini (1997); i Un mateix cel (2000). EN VIES D’EXTINCIÓ

- ! -94

No vulgues robar-me més temps. Exhaureix aquests quants minuts més de respit que et dono i passa pàgina ràpidament. Abstreu-te de la biografia. De les espècies en vies d’extinció. Oblida els crits rogallosos i els vocables sobris. L’èpica i l’erudició. Pren únicament del llenguatge el rostre de cada instant. De la teua consciència els llims del fons. És aquesta ferma voluntat d’endreçar un paisatge en degradació contínua el que t’ha fet creure que ets capaç encara d’entendre la vida. I converteixes en objecte d’estudi la densitat del buit. Llavors s’estén inevitablement una revolució silenciosa. Unes paraules massa imperfectes que, empeltades de silenci, desclouen el desig. Encara una olor

Joan-Elíes Adell 2003 !!Dóna’m, amor, la mà !Cadascú amb la seua memòria obrint-li venes, fem camí. Cadascú amb els seus jardins i la seua tristesa, fem camí. Cadascú amb la seua por menjant-li les pupil.les, fem camí. Cadascú amb la seua nit i la seua ràbia,

fem camí. Cadascú amb la seua alegria de ser amb l'altre, fem camí. Siga neu o desert el paisatge i la intempèrie, siga ocell o un dolor l'horitzó que s'anuncia, dóna'm, amor, la mà. !!!Marc Granell Versos per a Anna (1998). Antònia Arbona (Sóller, 1970). És una poetessa barroca tenyida de traces de Baudelaire (en temes com l’amor, el temps i la vida) i Rilke, així com de Salvador Espriu, Josep Maria Llompart i Gabriel Ferrater.

- ! -95

Ella ha fet com els simbolistes que se centraren en la mort en les seues obres. Empra sovint metàfores paraliteràries que solen desafiar l’intel·lecte dels seus lectors. Ha publicat els poemaris Teories d'amor i desig (1992), Dansaires de la nit   (1993), Terra i cendra

(1993), Càntir de sol  (1993), Mites d'amor  (1993), Murades de sensacions  (1995),  Cadells de l 'aire  (1995), Màscares de

t a r d o r  ( 1 9 9 5 ) ,  C a d è n c i a  ( 1 9 9 8 ) ,  M a n s d e carboni  (1999),  Gènesi  (2000),  Synthesis  (2001), Singàmia  (2001),  Panys en la penombra (2001), El cromatisme dels mots  (2002), Territori d'encluses (2005), La veritat i el límit (2007), Canelobres que enlluernen (2008) i Rere la màscara (2008). !!!!Edèn !El mite de 1'Edèn és equívocament cert i viu. Els àngels de Rilke, sotjant els murs del passat, trescaren uns dolços i flairosos fruits d'un misteriós jardí de cinc arbres. Nosaltres, fent una passa enrera, anam

esquerdant les nostres petjades a recer de l' ombra immòbil del passat. No ens calen abismes fugissers per adonar-nos !de la nostra ceguesa. Èdip i Tirèsies foren cecs com nosaltres. L'endeví profètic és capaç de sotjar el feble temperament de les ànimes, espagint les seves cavil·lacions de temple en temple. I nosaltres caminam errants, sense cap somni, expulsats d'un Paradís que ens queda molt llunyà. !Antònia Arbona, Gènesi, (2000) !!! Per finalitzar hem d’afegir que els poetes no provenen del franquisme i això els deslliga d’una posició política, cosa que era generalitzada trenta anys abans.

- ! -96

Els poetes s’han educat en un moment històric en què el català és oficial i la poesia ha queda reduïda a un àmbit d’intel·lectuals. En síntesi cal dir que la paraula en els darrers anys s’ha fet servir per suggerir i evocar, es deixa de banda el Realisme i es connecta amb moviments anteriors com les avantguardes, el simbolisme i el surrealisme. La poètica va lligada al món oníric, per això es posa en dubte els valors, tant els familiars com els culturals i socials. Tot aquest moviment tan heterogeni que encabeix els poetes de la fi del mil·leni s’ha anomenat el Postmodernisme. !

IV.- Poesia valenciana contemporània La tasca d’analizar poetes que estan vius i segueixen produint llur obra és una feina que mai acaba d’estar actualitzada. A més a més en ple S. XXI els autors apareixen isolats sense cap mena de contacte amb altres professionals de les lletres. Aleshores des d’aquest apartat de la lliçó hem volgut connectar amb els diferents escriptors que des de la generació dels setanta semblaven partir de zero. Si fem un estudi dels catorze primers anys del nou segle ens podem atrevir a afirmar que la poesia valenciana viu actualment un bon moment amb una diversitat d’autors i d’estètiques molt importants. Hi ha un bon nombre de creadors, uns en el cim de la seua obra productiva i d’altres en els potents inicis. La majoria d’ells ja han publicat, han estat antalogats i traduïts.Des d’una visió panoràmica remarquem que la poesia valenciana en català ha viscut moltes oscil·lacions. Des de la postguerra ençà els poetes valencians han treballat amb la consciència de formar part d’un àmbit perifèric dins la pròpia àrea lingüística, que pels motius que ja coneixem forma part d’una llengua minoritzada. A açò cal afegir la deserció de la llengua pròpia de les capes altes de la societat i l’ambient políticosocial en què vivim les darreres dècades que no col·labora gens amb el reviscolament de la nostra cultura. Els poetes de la generació dels 70 que hem esmentat en el segon apartat com Josep Piera, Joan Navarro, Savador Jàfer sovintejaven els contactes amb escriptors del Principat i les Illes. Açò durà fins els anys 80. Els valencians rebien l’atenció de la resta de les contrades i de sectors de la societat valenciana -tot exceptuant alguna polèmica- i van aparéixer revistes literàries de rellleu. La introducció del valencià a l’escola també ha afavorit la puixança d’aquest gènere. Per contra, a hores d’ara el Sénia marca més distàncies entre les dues comunitats autònomes i això ha ajudat a què el públic vaja minvant. Hi ha petites editorials que apenes arriben al lector. Les publicacions poètiques valencianes no arriben quasi al nord. Si a això li sumem la ignorància d’allò que s’està fent ací, la mancança de suport institucional i la indiferència-inexistència(?) dels MMCC en la nostra llengua podríem caure en un profund pou sense cap tipus d’eixida ni rescat. D’aquest intel·lectuals valencians podem afirmar que alguns d’ells s’han quedat a viure al Principat on cada cop hi ha més joves capacitats que estimen la llengua i la cultura del seu poble. Però com som optimistes davant de l’avenir creiem que la profusió de premis literaris ajuda a crear la plataforma necessària per a qualsevol literatura “normal” . A més cal afegir Internet que és una plataforma de llançament dels nostres poetes i la seua obra d’una forma ràpida i més o menys debades. Els poetes valencians viuen en la realitat que els envolta, les poesies

- ! -97

tracten sobre la vida quotidiana. Les fonts emprades pels joves escriptors són diverses dins de la poesia catalana més recent cal esmentar Estellés i en el panorama medieval Marc.Cadascun dels nous autors té la seua personalitat pròpia i per això es neguen a ésser encorsetats amb etiquetes genèriques que tant han emprat els crítics literaris en períodes pretèrits.Esmentem a continuació alguns dels trets més generalitzats: !1.- La tradició avantguardista: malgrat tenir les seues arrels als voltants de1920 pretén el el S.XXI ser innovador, hermètic i crític amb l’estat actual. 2.- La tradició clàssica: tant la lírica com la crítica amb la realitat que ens envolta. 3.- El postsimbolisme: que fa esdevenir el poema en una eina d’exploració i de coneixement del món. ! Si comparem la poètica del País Valencià amb la realitzada al Principat veiem com en la primera zona l’exercici poètic ha estat més dispers i menys cohesionat com a grup. Entre els valencians hem de remarcar que l’autor es troba més aïllat com ja hem comentat al principi d’aquest apartat. En els dos territoris s’han viscut de manera diferent certs moviments: mentre que al nord el Noucentisme es va treballar en tota la seua plenitud i això tingué les seues conseqüències en l’elaboració intel·lectual del poema i el joc acadèmic; en canvi, al sud aquest corrent tingué un escàs ressò. També cal dir d’aquests que tendeixen més a la llibertat expressiva deixant de banda les contencions: Els valencians són per tant més sensuals, sentimentals, creen sense limitacions ni temor a la desmesura. De vegades incorren en la sàtira agressiva. Un altre tret dels poetes del sud és l’aproximació al món rural en vies de desaparició, cosa que no és tan comuna com en els escriptors catalans. Per continuar amb els trets dels autors joves valencians cal incidir en què prefereixen més cremar l’estètica barroca-romàntica i explotar al màxim la mediterraneïtat molt més que els seus col·legues septentrionals. Els valencians conreen l’herència grecollatina -sobretot la llatina- com si fos pròpia, així ho demostra Juli Capilla, Manel Marí, Alexandre Navarro o Iban Llop. Una altra característica generalitzada entre els poetes valencians actuals és l’estima i ús del llast àrab. La influència de la poesia àrab es tradueix en emprar el paisatge i la sensualitat. En aquesta part del país els autors estan més receptius a la poesia espanyola feta per autors valencians ( Brines, Marzal o Gallego) i de Goytisolo i Gil de Biedma. També se sent al País Valencià una gran petjada de la poesia italiana com ja han fet anteriorment Josep Piera i Gaspar Jaén. En canvi els poetes del nord s’enmirallen més en la poesia francesa. La poesia valenciana del S.XXI continua essent essencialment barroca amb un gran predomini del llenguatge amb qui es juga, sobretot en la ironia, per demostrar-ne el mestratge. Les paraules mostren un fort expressionisme com fan Júlia Zabala, Manel Marí i Isabel Garcia Canet.Hi ha intimisme estilitzat i subtilesa que estan marcades també per la ironia. Apareix a més a més com a tema bastant comú el passat irrecuperable i l’absència de l’amant com es pot remarcar en l’obra d'Ivan Brull i Susanna Lliberós. !

- ! -98

Cal destacar l’enyor d’un temps abolit, la crítica d’un present banal i deshumanitzat i la incertesa davant del futur.!! Aquests poetes joves experimenten el seu “jo” així com la incertesa de les primeres vegades, el triomf i la derrota de l’amor, la decepció, etc.. que són usats al llarg dels seus versos de forma sovintejada.!Com a mostres d’escriptura actual cal incidir que es tracta d’una manera generalitzada la cultura de consum, la violència, la fam, l’atemptat de les Torres Bessones, Iraq, Afganistan, Palestina, el “cas” valencià, que són temes carregats de dramatisme i tractats en moltes composicions poètiques contemporànies.!Llegim aquest poema de Juli Capilla (1970)!!

XVI!!Ara, a l’interludi d’un hivern vagament plàcid!els salzes són encara esvelts i harmoniosos!i els xiquets no tremolen quan al mig del carrer!branden pilotes de pell contra les parets del temps,!com si el temps fóra una entelèquia sens nombre,!impertorbable i quiet com una vesprada de diumenge!que ens acull com una llum esplendorosa i tendra.!Amb un amor infinit hem nodrit el fills!de les nostres misèries i dels estendards nostres,!els hem proveïts d’un rossec mil·lenari!de belles paraules i expressions antigues!que nosaltres vam heretar, al seu torn, dels nostres ancestres:!dels rebesavis dels avis dels nostres rebesavis…!Són les paraules que ens fan ser encara com som,!perquè som el motle precís, la mesura exacta,!de les paraules nostres.!I són aquestes, i no unes altres, !les paraules que ha heretat els nostres fills i heretaran anys, a venir,!els fills dels fills dels nostres fills…!si la providència i el govern de torn!així ho permeten.!!!!

(Llibre dels exilis) Després d’una lectura atenta ens hem adonat que l’autor reflexiona sobre qüestions que interessen a qualsevol poble: el sentit de les coses, la pervivència, l’herència i l’estima de la llengua. Hi ha una clara influència del poema de Bonaventura Carles Aribau anomenat “La pàtria” que fou la pedra d’inici de la Renaixença. Afirmem doncs que és un altre cas d'intertextualitat ja que en els dos es lloa lel català i es té en compte la importància dels fills com a testimonis i perllongadors d'aquesta. A més a més Juli Capilla empra la ironia per fer referència a les institucions que poden accelerar el procés de substitució lingüística encara que la població siga fidel.!Els poetes valencians han assumit el nostre present per ampliar-lo, indagar-lo i, fins i tot, qüestionar-lo. !!

- ! -99

10.- El gran ressò social de la poesia de Miquel Martí i Pol ! !!!!!!!!!!!!!!!!Miquel Martí i Pol (1929-2003) a més de poeta fou traductor i va escriure narracions, dos volums de memòries i articles periodístics. Àlex Broch, un crític literari coneixedor de la seua obra, ens l’introdueix: ! "A través de la poesia de Miquel Martí i Pol descobrim una experiència vital i concreta, lligada però a un temps històric determinat. La seva vida, la seva biografia, amb una experiència vital específica, representativa d'una classe i una condició social determinada, no està deslligada d'un temps històric que ha marcat el devenir de la societat catalana d'aquestes darreres dècades. Diverses representativitats flueixen, doncs, dins d'aquesta obra: la representativitat d'una classe social i del marc geogràfic d'una Catalunya interior genèricament rural però amb una presència industrial que crea una contraposició/contradicció entre els dos mons; una representativitat temporal i històrica que situa aquesta poesia en un context on es debaten idees -religioses, socials, polítiques i nacionals- que també s'incardinen d'una manera prou evident en el discurs i la reflexió poètica que mena el poeta."

(Àlex Broch. Pròleg a Antologia poètica. Barcelona: Barcanova, 1999) !!I.-Trajectòria literària !

S’agrupa en dos períodes. Els de la postguerra entre 1945-70 on remarquem l’aprenentatge del poeta i la posterior consolidació. Més tard hi ha la darrera etapa: l’actualitat. !

- ! -100

• Aprenentatge –formació: ! El seu primer llibre Paraules al vent (1954) obtingué el premi Óssa Menor. El 1956 es casà per primera vegada amb Dolors amb qui tindrà una filla i un fill. La seua activitat social s’inicia amb la participació en cinefòrums, conferències i, fins i tot, posa música i canta els seus poemes al costat d’altres cantants de la Nova Cançó. Connecta doncs amb el Realisme històric amb poemes com El poble (1966) i La fàbrica (1972), els dos escrits uns anys abans. Es caracteritzà per conrear una poesia existencial (recerca de l’ésser humà, inquietuds religioses i preocupacions metafísiques), !

• Consolidació: ! Martí i Pol s’obrí des de l’intimisme a la col·lectivitat, s’apropa directament al dia a dia del seu voltant. Com ja hem esmentat estava vinculat al Realisme Social per la seua actitud de denúncia social, pel seu llenguatge directe, col·loquial i narratiu. Hem de remarcar el contrast que caracteritzà la seua poètica ja que hi ha una combinació de crueltat quan exposa les condicions de vida laboral i la més pura delicadesa en centrar-se en el tractament humà. !

• L’actualitat ! Remarquem la declaració de la seua malaltia: l’esclerosi múltiple el 1973. A partir d’aquell moment l’univers literari quedà reduït al seu voltant, al propi poeta com a tema i com a protagonista. L’amor, el desig i la mort apareixen a Vint-i-set poemes en tres temps (1972) !Dins de l’actualitat podem fer una doble classificació: la plenitud-maduresa i la vellesa. L’etapa de plenitud-maduresa (1972-1984) edità 13 poemaris. En destaquem Estimada Marta (1978); format per quinze poemes on es remarca com l’autor segueix un procés de coneixement interior plenament lligat a l'experiència personal. Ara, però, inicia una etapa nova en la qual unes enormes ganes de viure es tradueixen en una represa del tema amorós. En els poemes, les paraules, de gran densitat i capacitat de suggestió, estan expressades amb senzillesa ! Quan la malaltia aparegué Miquel va desenvolupar una actitud vitalista en què recuperà el desig i, a més a més, l’arrelament a la poesia com a forma de realització personal. Els seus versos s’impregnen de nostàlgia, d’angoixa i fins i tot de la mort. Pel que fa a la vellesa el poeta incrementa el seu univers interior malgrat que perd la seua muller Dolors ( el 1984-després d’una llarga malaltia-) i escriu Llibre d’absències (1985). És el moment del desarrelament, la

- ! -101

solitud, el buit i augmenta la sensació del poeta entre realitat i desig. La crisi personal de Martí i Pol semblà resoldre’s amb la seua presència en una dimensió col·lectiva. Mostra un cert grau d’optimisme i sobretot, ganes de viure. Aflora en els seus poemes la grandesa d’una persona malalta que lluita per combatre les adversitats “tinc el cos reduït al cap dels dits”. Tot seguit teniu un poema on l’autor fa un símil entre (gest=vida). El moviment té per ell tota una sèrie d’entrebancs. En la segona estrofa es pot remarcar unes parelles de paraules relacionades semànticament com “fulla/bosc” i “ocell/aire” Quant a la tercera estrofa hem d’assenyalar l’oposició entre l’experiència, és a dir, allò que es pot veure i tocar i allò desconegut que té un fort lligam amb la foscor. Pòrtic !Tant com un gest sempre suscita un altre gest i tota llum neix del combat del vent i l’arbre, així per la mirada i el desig renovem constantment horitzons i distàncies. !Cada fulla proclama la certesa del bosc i cada ocell la densitat de l’aire. No hi ha miralls opacs, car pel neguit podem baixar al profund en què vida i no vida mesclen les seves aigües, i emergir-ne mudat el cos en laberint d’aurores. !Tot passa pel secret dels dits i per l’encesa voluptat del misteri que retalla la imatge platges enllà del temps, i atia la sorpresa. Tot ressona per l’àmbit silenciós del gest i esclata en cada mot. Només viu qui pregunta. !

Del recull L’àmbit de tots els àmbits (1981) !II.- El ressò social !

El seu cas és excepcional respecte a la difusió i projecció. Tot i que pertany a la generació que començaren a principi del franquisme, fou a partir dels anys 70 quan es féu famós. Abans de 1972 escrigué un quart de la seua producció i només havia publicat tres llibres. La seua fama començà amb els cinc volums de Llibres de Mall escrits entre 1975 i 1985. !

- ! -102

El 1978 va rebre un homenatge dins la setmana Popular d’Osona sota el lema “Ara és demà” amb un cartell d’Antoni Tàpies. Van participar entre d’altres Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa i Joan Vinyoli. !! De família obrera s’inicià en el treball als14 anys, per aquest motiu la seua formació és autodidacta com ell mateix afirmà: “Ho devia portar a dins la gran afecció a llegir. Sóc un home força introvertit. No m'agrada el xivarri ni sortir. M'agrada parlar amb amics o bé estar sol en un lloc tancat com aquest despatx...Per dominar el francés? Doncs, amb un mètode molt senzill. Agafava el llibre en francès i llegia una pàgina. Òbviament, només entenia unes paraules. Tornava a llegir per segona vegada i mirava el diccionari mot per mot. Després hi tornava per tercera vegada, intentant de copsar-ne el sentit. Si em pagaven bé les traduccions? Doncs, com de costum en aquests casos. Ajudes? Poques. De fet jo mai no m'he mogut de Roda. Ara, aquests darrers anys la meva obra ha agafat més volada. A mi, m'ha passat al revés del que sol ésser normal”. ! En els anys 70 participà en l’agitació cultural antifranquista a causa de l’asfíxia que patíem els catalans durant la llarga dictadura. Més amunt ja hem esmentat que caigué malalt l’any 1973 i això reorientà la seua vida ja que ell esdevingué un home silenciós i solitari. !Nova oració del Parenostre !Pare nostre que esteu en el cel, sia augmentat sovint el nostre sou, vingui a nosaltres la jornada de set hores, faci's un xic la nostra voluntat així com la d'aquells que sempre manen. El nostre pa de cada dia doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui, perdoneu els nostres pecats així com nosaltres perdonem els dels nostres encarregats i no ens deixeu caure a les mans del director, ans advertiu-nos si s'apropa, amén. !!!!! Entre els anys 80-90 se’l va reconéixer de manera general en la nostra societat perquè va ser el poeta més llegit i els seus llibres els més venuts. Tal volta fos

- ! -103

conseqüència de les seues constants aparicions en diferents actes de masses i en els mitjans de comunicació, la qual cosa intensificà més la seua imatge pública. En aquesta dècada es van multiplicar els homenatges i distincions honorífiques d’institucions públiques i d’altres entitats. Es casà per segona vegada el 1986 amb Montserrat Sans, la qual fou aclamada en nombrosos actes. El 1999 molts ajuntaments catalans demanaren que fou presentada la seua candidatura a premi Nobel de literatura. Ajudaren a popularitzar-lo Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll, Ramon Muntaner i, sobretot, Lluís Llach amb el qual mantingué una forta amistat. Els dos col·laboraren conjuntament en projectes comuns com Un pont de mar blava que s’estrenà a València en la Font de Sant Lluís i Porrera. El cantant empordanés rebé moltes crítiques perquè deien que s’aprofitava de la qualitat del poeta i, a més a més, el pujava a l’escenari per crear més complicitat amb els espectadors. Martí i Pol destacà doncs per combinar amb excel·lència el compromís social la defensa de la seua intimitat. L’èxit es va produir a causa, també, del seu tarannà popular i del realisme de les seues composicions poètiques. Que el considerem popular no vol dir, de cap de les maneres, que el seu llenguatge siga fàcil i entenedor, ni a l’ús freqüent d’elements rondallístics i folklòrics ni a la reproducció d’esquemes de composició tradicionals. És popular perquè parlava dels interessos de la gent. Ningú no pot negar la dificultat de la seua poètica. Ell fou un dels defensors més ferms de la identitat catalana. Martí i Pol aconseguí, des d’una profunda condició humana, fer-se portantveu de la nostra col·lectivitat i de tot allò compartit i que ens ha estat negat, tantes vegades, que és ser poble, un poble que aspira a persistir, a ser llegit i estimat. !Et deixo un pont de mar blava que va del somni fins els teus ulls, des d’Alcúdia a Amorgos, del teu ventre al meu cor. Et deixo un ram de preguntes perquè t’emplenis els dits de llum com la que encén l’esguard dels infants de Sidó. !Un pont que ajudi a solcar la pell antiga del mar. !Que desvetlli la remor de tots els temps i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels, amb la ràbia del cant, amb la força del cos, amb el goig de l’amor... !Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents. !Et deixo un pont d’esperança i el far antic del nostre demà perquè servis el nord en el teu navegar.

- ! -104

!Et deixo un vers a Sinera escrit amb traç d’un blau lluminós que cantava a l’Alguer per cantar el seu enyor... !Et deixo l’aigua i la set, el somni encès i el record. !I a Ponza la mort per viure cara al mar... el mar... el mar. L’espai ple de llum on s’emmiralla el mar... el mar... el mar. !El blau del nostre silenci d’on sempre neix la cançó. !Que desvetlli la remor de tots els temps i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels, amb la força del cant, amb la ràbia del cos, amb el goig de l’amor... !Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents. !ET DEIXO UN PONT DE MAR BLAVA , Martí i Pol

1. Reblar el clau !http://www.youtube.com/watch?v=us5rdH5KHsU !

• En quin context es va estrenar l’espectacle Un pont de mar blava ? !!• Quin concepte de Lluís Llach de Martí i Pol i per què ? !!• En quin ordre es va compondre la cançó ? !!• Quina repercussió tingué la malaltia en l’obra del poeta ?

!• Quin tipus d’escriptor era ? !!!!

- ! -105

11.- Renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70 !!!

! !!I.-Introducció

! El 1939 la dictadura prohibí les representacions que no reforçaren la seua ideologia, és a dir, havien de ser peces que estigueren en acord amb la línia patriòtica marcada per l’espanyolisme centralitzador. La prohibició fou absoluta fins el 1946 quan començà a alleugerir-se per quedar millor davant dels aliats que havien guanyat la II Guerra Mundial. La repressió no fou la mateixa en tots els indrets on es parla la nostra llengua: mentre al Principat només s’acceptaren “els pastorets,” se suposa per la seua innocència; al País Valencià es permeteren els “miracles vicentins”, els sants car eren tan folklòrics que no molestaven la censura i per últim alguna peça de teatre més elevat de Martí Dominguez. Molts teatres acabaren essent sales de cinema. !!!

- ! -106

!!II.- Trets de l’època !

Com hem dit més amunt és a partir del 1946 quan es permeten les primeres representacions amb continguts d’evasió i que no tractaren mai els problemes quotidians de la població. Llavors arribà el moment de recuperar els clàssics catalans com Frederic Soler, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol i Josep Maria de Sagarra. El teatre fou el gènere que tingué més problemes i que tardà més en reactivar-se a causa de les inversions que necessita per muntar un espectacle. La transformació teatral arribà cap a la meitat dels 50 quan es van permetre algunes traduccions, cosa que posà en contacte el teatre català amb l’europeu. Alguns autors que ja havien escrit abans de la Guerra Civil ho continuaran fent durant aquest període tot i que siguen, de vegades, censurats. Se’ls permet representar: Salvador Espriu, Joan Oliver i Joan Brossa. El teatre de Pere Quart es pot situar entre la “pièce bien faite” que comporta una elaboració rigorosa de l’acció per tal de mantenir l’atenció de l’espectador i el plagi. Aquest és un manlleu ideològic i argumental. Cal que es faça evident quin discurs està plagiant i Oliver ho deixa entreveure tot passant-ho pel sedaç metadiscursiu de la paròdia com en Quasi un paradís i La barca d’Amílcar que remeten a Serafí Pitarra.. La Guerra Civil determinà que l’obra poètica d’Oliver ocupés el primer pla. Destaquem pel que fa a la dramatúrgia Ball robat (1959) que mostrà una visió de l ’home que queda dividida en tres parts:

1. La realitat íntima de mosaics.. 2. la impossibilitat d’assolir la veritat. 3. L’egoisme acaba regint l’univers propi.

Pere Quart aprofundeix en la psicologia dels personatges per tal de fer-nos conéixer la veritat humana. Apareixen tres parelles en l’argument que cerquen l’equilibri fora d’aquestes. Els personatges més desitjats i estimats són: Oleguer, Eulàlia i Cugat. El centre de la vida conjugal de Mercè –muller de Cugat- és la consciència de no haver tingut fills. Aquesta peça cal relacionar-la amb l’existencialisme d’Albert Camus. I també de Txèkhov. Els tres tenen un tractament semblant del temps. Tots cerquen un recer de cadascú que fes més suportable el camí cap a l’extinció. L’amor deixa el camí ral (1954)l, feta juntament amb X.Benguerel, emprà el recurs del teatre dins del teatre. ! Alhora uns altres escriptors consagrats en altres gèneres malden de reomplir els buits que hi havia en aquest gènere: Llorenç Villalonga i Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu estaria dins d’aquest grup. La simbologia poètica està connectada a la teatral. Tractà el temps perdut i la injustícia del present. En Antígona (1939) aprofita per centrar-se en la lluita entre germans i la reconciliació entre ells. La segona versió és de finals de 1963 i principis de 1964. Fou repassada el 1967. En aquesta última Espriu incorporà “El lúcid conseller” cosa que li permet a l’autor matisar el seu sentit polític. A la fi de la història acabarà sent el comentarista de l’acció. El lúcid conseller té una funció d’epíleg així com l’Altíssim a Primera història d’Esther.

- ! -107

! Posteriorment va escriure Primera història d’Ester (1948) enalteix el català i es detingué en les conseqüències del conflicte per al nostre poble. Primera història d’Esther té un doble nivell ficcional. El primer mostra un espectacle a Sinera. Ens hi apareix l’Altíssim personatge clau que enceta i clou l’obra: Eleuteri (el titellaire) i Salom (l’autor) entre d’altres. S’incorpora un prec per l’amic i difunt Bartomeu Rosselló- Pòrcel, juntament amb la tieta d’Espriu, Maria Castelló. L’Altíssim (responsable de la funció) manté diferències amb Salom. Pel que fa al segon nivell, Espriu no segueix exactament el relat bíblic, per això podem dir que hi ha personatges aliens i seqüències molt allunyades de l’original. El canvi radica en la presentació del fets i les informacions dels personatges. Secundina, la portera del palau del rei persa, serà l’element ficcional més destacable de Susa. Ella esdevindrà diverses vegades narradora, presentadora i comentarista de l’acció. El relat s’uneix amb les referències constants a Salom en els dos nivells i les connexions entre els habitants de Susa i el món sinerenc. És difícil fixar una delimitació clara entre els dos nivells ficcionals. Susa esdevé també un espill per cicatritzar les ferides de la Guerra Civil. Ací tenim el final de l’obra on apareix un monòleg ric de cultismes, dialectalismes, arcaismes i fins i tot vulgarismes. És una peça que utilitza el recurs del teatre dins del teatre. ! “ALTÍSSíM: Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s'ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta, l'aigua cau a primes gotes per la molsa del safareig del tritó, ulls del vespre comencen a esguardar-nos. La Neua es prepara a passar safata, com us he promés, sols als volenterosos d'amollar-li uns cèntims. Als dits d'Eleuteri, els putxinel·lis acoten el cap, a manera de salutació cortesa, i abandonen l'escena per jeure, al fons de la capsa, en una barreja immòbil. Després del que heu sentit, els jueus occiren -ho afegeix la crònica- setanta-cinc mil adversaris de llur poble i commemoraren amb dos dies solemnes, que Israel celebra periòdicament des d'aleshores, la intercessió d'Esther i el terme dels dejunis i del clamor. I el rei imposà tributs a l'imperi i a les illes allunyades en la boira de l'horitzó, i Mardoqueu governà en nom seu, sota el dictat d'Esther, imagina't com, procurant, sembla, això si, una mica de bonança per a la nissaga de Jacob. I un altre príncep succeí més tard Assuerus en el tron de Susa i tornà potser a perseguir les tràgiques tribus del Trànsit. I continuà la cadena monòtona de lluites, assassinats, infàmies i disbauxes, car a Pèrsia i arreu del món una cruel estultícia esclavitza des de sempre l'home i fa de la seva història un mal somni de dolor tenebrós i àrid. ¿I de què et servirà furgar, Salom, contra aquesta imprescriptible llei, en el misteri de le paraules, anhel d'insensatesa, cavalleria desbocada que t'arrossega a la destrucció? Maleït tu, orgullós foll perdedor de tot, excepte d'una estèril tristesa lúcida, que amb ríctus de desdeny i amb precària burla trepitges el teu cor en la solitud. Ai, vosaltres, els morts espectadors, compadiu, però, el gos assedegat que es llepa fugint els trencs de pedrots i vergassades apiadeu-vos del qui s'endinsa sense retorn pels presidis de l'enyorança i dels anys! I no te'n riguis, Tianet, i escolta la veu feble que s'adreça, amb

- ! -108

preferència, a tu i als teus companys de joc, des de l'ambó momentani. Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s'esmicola a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum. I si algú dels qui m'entenen creu encara que és una obra digna i noble evocar amb esperit religiós les ombres predecessores -car ningú no sap si l'alè de vida dels fills de l'home munta en l’aire i si l'hàlit de la bèstia davalla devers la terra-, que pregui avui pels difunts de Sinera. Pregueu pels ximples de la vila, dinastes incomparables sota el prestigi d'en Trictrac, els mendicants que captaren de porta en porta, per places i carrers, una minsa i reganyosa caritat, durant generacions senceres. I per les opulentes famílies, ja extingides, dels Tries i els Pasqual, dels Pastor i els Vallalta. I per la senyora Maria Castelló, que segué llegint en una cadira ranca. I per la dama dels Antommarchi, l'estugosa Angèlica, de professió malalta, condemnada fins al seu traspàs, des de la infància a una senectut extrema, a endrapar cada dia, amb cert desmenjament aristocràtic, un parell de pollastres capons, únic requisit d'escaiença a les seves delicadeses. I per l'Esperanceta Trinquis, colgada per la neu en un dot, prop de la via del tren. I per l'Escombreta, proferidora, dels espinguets més aguts que mai s'hagin llancat de llarg a llarg de la costa. No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen i els pescadors confrares de sant Elm i els calafats i mestres d'aixa de les antigues mestrances els comparets i macips de sant Roc que veremaren les nostres vinyes i desfilaren a les processons, quan el raïm verola. Pregueu també per Tomeu Rosselló, aquí Salom incorpora a la llegenda sinerenca. I pel notari i el bisbe, el nebot i l'oncle, abans amos d'aquest jardí, que posseïren un talent claríssim i una enorme personalitat autoritària i bondadosa. I pel metge Miquel, í el ric Xifré, el filòsof. Moles, i la resta innumerable. I per l'Eleuteri, per mi, i pels amics dels jueus, i pels jueus i llurs enemics.” !

Primera història d’Ester, Salvador Espriu (publicada 1948/ estrenada 1957) !!!!!!!!

!! En Una altra Fedra, si us plau, l’actriu, Núria Espert, representà Fedra i explicà com Salom= Espriu escrigué l’obra. Ha estat un tema de la mitologia grega que han emprat escriptors com: Eurípides, Racine, Sèneca, Miguel de Unamuno, Sarah Kane,i S.Espriu.

- ! -109

Fedra es va casar amb Teseu. Aquest va abandonar la germana de Fedra, Ariadna i tingueren dos fills. El drama comença quan Fedra s’enamora del fill que Teseu havia tingut amb Antíop. Fedra acusà el seu fillastre d’intent de violació i es va suïcidar. L’autor es distancià respecte al conflicte tràgic, se centra en Fedra tot deixant altres personatges com Hipòlit i Teseu en un segon pla. Teseu en la primera Fedra era un personatge secundari i en Una altra Fedra, si us plau recupera el lloc de protagonista. Espriu s’apropa més al model de Sèneca i Racine. Fedra acabarà declarant-li a Hipòlit el seu amor, lligant l’anterior sentiment d’odi a l’actual amor. Hipòlit guardarà el secret, però a diferència de la versió de Sèneca, ací aquest senyor no fuig del palau. Teseu li planteja a Fedra si ha tingut idees suïcides, ja que a la versió de Sèneca se suïcida. Tant Primera història d’Esther com Una altra Fedra, si us plau mantenen les coordenades espaciotemporals originals. En la primera l’Altíssim esdevé la figura clau en la transmissió del missatge. ! En resum podem dir que les tres obres teatrals d’Espriu tenen un element en comú: la intertextualitat. La primera que hem estudiat breument era Antígona que la va escriure Sòfocles. La versió original mostra una dona lluitadora i el teatre en conjunt és molt més intens. Pel que fa a l’estil hem de destacar que les frases són més curtes i contundents que la versió catalana. Espriu deixa parlar més als personatges. No hi ha catarsi, és a dir que els espectadors no arriben a identificar-se tant amb els personatges. La segona obra Primera història d’Ester té la seua font en la Bíblia, sobretot més en la versió grega que no pas l’hebrea. Per últim Fedra té com a text inicial la mitologia grega. Joan Brossa que ja havia fet una obra en 1944 El cop desert llavors intenta dignificar el teatre i experimentar amb Strip-tease i teatre irregular 1966-67. Les seues obres -més de tres-centes- han estat bastant marginals i poc representades. Barrejà elements quotidians amb d’altres extrets del joc i del circ i això combinat amb la tradició popular. A més a més podem observar unes traces existencialistes arreu de les seues composicions ja que l’efecte de la II Guerra Mundial fou devastador per a tot Europa i això s’escampà per tot l’art de l’època. En la dramatúrgia de Joan Brossa hi predomina el diàleg que pot semblar absurd i, de vegades, fins i tot incoherent com ocorre a Quiriquibú (1945) i Els assistents de la fila índia (1948). ! En el nostre país trobem a partir de 1960 al Club 49 de J. Brossa la música acció i més darrerament Carles Santos i Jordi Benito. Entre Joan Brossa i Carles Santos, els autors considerats “tradicionals” emmudiren, un clar exemple és el cas de Benet i Jornet que en l’obra Berenàveu a les fosques (1973) va ésser un fracàs perquè no respongué a les noves orientacions, en canvi, l’espectacle de Els Joglars Mary d’ous tingué un gran èxit ja que era una peça gestual sense text. Cal esmentar per tancar aquesta introducció Rodolf Sirera car l’any 1972 amb Plany en la mort d’Enric Ribera irrompé en l’àmbit català amb una ruptura de proposta experimental. Aprofità elements del teatre èpic i de l’experimental. !

- ! -110

ACTE ÚNIC Decoració amb una porta al mig.

Escena primera PESCADOR

(Vestit pobrament; amb una canya de pescar.) Quan fosquegi tornaré. Jo no compto amb altres béns que aquesta canya de pescar. I, ja se sap, amb la canya, més s'hi perd que no s'hi guanya... Em passo dies i dies sense pescar res o ben poca cosa. I això que paro l'ham i trec tot el que s'hi enganxa. Ara mateix m'he eixugat la cara, que la tenia ben molla. Jo bé prou que miro amb paciència si els peixos piquen, però no em surten mai els comptes i sempre quedo a deure. Rediable! De què em serveix anar a pescar si no agafo res i ningú no és tan desgraciat ni ha estat tan de pega! Potser és perquè abaixo massa el cap. Jo no haig d'abaixar la cara per ningú. I per cert que ara em recordo que haig de fer adobar les cadires. Les rajoles de la paret totes acaben de caure. Estendré el mocador al sol perquè s'eixugui. Vejam què en trauré avui, del mar. Hi ha també bona gent que no té altre remei que portar el nom escrit a les sabates... I també n'hi ha d'altres que juren en fals per negar un deute. Aquests són els qui imperen sobre tots. (Se'n torna. Baixa una decoració amb una porta més petita.) Escena segona PESCADOR

(Va amb americana, barret i corbata.) Ah! Quina cosa més estranya! No sé pas què pensar. I quant de profit en podria treure! Ah! He sentit una tal estirada a la corda, que se m'ha emportat la canya i s'ha començat a remoure l'aigua, i he començat a veure cuejar un peix enorme. De seguida que he pogut estirar la corda el peix ha tret el gran cap, gran com un bou, i m'ha dit que si el deixava anar em donaria la sort, que em concediria tot allò que li demanés. Veig que no m'ha enganyat, perquè en lloc de la barraca ja tinc una casa parada. Em sembla que tornaré a prendre un bon bany havent sopat. He passat massa tràngols i, d'ara endavant, tot plegat ha de canviar. Me'n vaig a cridar el peix i fer-li un altre encàrrec. S'ha acabat d'anar perdut. En la meva posició jo també haig de poder tenir convidats, ara que ja disposo d'una bona casa amb teules. Però no sempre ha de ser aquí on haig de pensar menjar i viure. La vida m'ha de reservar un altre tracte. (Se'n torna. Baixa una decoració amb una porta més petita.) Del llibre inèdit Fregolisme o monòleg de transformació, 1965-1966. de Joan Brossa

- ! -111

��� ��� !! En la dècada dels 60 la dramatúrgia en les nostres terres esdevé, també en aquest gènere, dins dels paràmetres del Realisme Social. Les fonts d’aquesta tendència cal cercar-les en el neorrealisme (italià/portugués), l’existencialisme i el mestratge de Bertolt Brecht. !Hem d’afegir que aquest teatre social prengué dues opcions: !1.- El teatre document (com ja hem explicat es tractava d’un treball de recerca). Encabim ací Manuel Molins i Lluís Pasqual. A finals dels 60 molts grups independents elaboraren espectacles de teatre document per posar en evidència la repressió franquista (tècnica alemanya de Peter Weiss) Estudiaven un fet històric controvertit, aplegaven gran quantitat de documentació sobre ell i donaven forma dramàtica al conjunt elaborat. Una mostra d’aquest tipus d’obres és la que escrigué Maria Aurèlia Capmany, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya de 1970. Tractava d’un advocat republicà que defensà davant dels tribunals la majoria de les causes contra els sindicalistes de la CNT. !2.- La sàtira política que emprava l’eina humorística per criticar d’una manera més punyent. Remarquem El retaule del flautista de Jordi Teixidor. És una adaptació en forma burlesca de la història del Flautista d’Hamelín. La vila de Pimburg pateix una plaga de rates que amenaça de destruir-ho tot i l’Ajuntament dubta a l’hora d’escollir entre acabar amb les rates o afavorir el negoci dels rics... L’església, l’exèrcit i els diners els ajudaran a prendre la decisió. ! Encara que Manuel Molins i Jordi Teixidor iniciaren en aquest període la seua carrera hem col·locat dos fragments en la lliçó 13 perquè són actuals. A banda d’aquest tipus de teatre “oficial” hi ha d’altres manifestacions. En primer lloc cal incidir en què les obres d’aquella època quedaven reduïdes a cercles

- ! -112

d’intel·lectuals i que per tant no tenien cap ressò social. Representaven obres no permeses per la censura i que suposaven una renovació del teatre català. !

III.- El gènere col·lectiu ! S’inspirà en el director polonés Grotowski i en el Living Theater. Basat en la teatralitat de l’espectacle, encara que la base no és sempre un text previ preparat, per això es recuperà i alhora es reivindicà Joan Brossa, per haver experimentat amb anterioritat l’any 1972 en el primer volum de Poesia escènica. Es tracta doncs de prioritzar la improvisació, la participació de cadascun dels components del grup per aportar creativitat i imaginació. Aquest treball incorpora l’exigència dels actors. Cal recordar que els assajos duren huit hores aproximadament entre el matí i la vesprada i que en arribar l’acabament de cadascun d’ells es feia constància en un text. Ara el canvi més fonamental és la creixent importància del director, fins i tot més que la dels actors. D’alguna manera s’abandona la paraula. Tot açò és herència de maig del 68, es donava primacia a tot allò creat per la col·lectivitat de les persones. La creació del grup es popularitzà quan existien moviments contraculturals. Remarquem els espectacles que protagonitzaren les companyies Living Theater, Théâtre du Soleil i Els Joglars. Aquesta companyia dirigida per Albert Boadella treballà a partir d’allò que els actors li suggerien. Les idees s’exposaven, es desenvolupaven i si eren bones s’incorporaven a l’espectacle. Els trets d’aquesta associació teatral són: !

• Desig de recerca dins del món del teatre. L’espectacle era una aventura, per això calia captivar el públic i comunicar-se amb ell d’una manera més directa.

• La consciència de renovar el panorama teatral català. • L’humor, quasi sempre corrosiu, sobre temes com la pàtria, el sexe, la política i la

religió. Cada espectacle era diferent dels altres. Tingueren problemes amb les autoritats militars i eclesiàstiques; denúncies, judicis i empresonaments, com per exemple La torna (1977) i Teledeum, comedieta de tema religiós que arribà, fins i tot, a ésser tema de debat parlamentari. Podem dir doncs que aquest tipus de teatre s’encabeix dins del Teatre Independent que estudiem tot seguit. !!

IV.- El teatre independent !! Per un altre costat tenim una altra mena de fer les coses sota l’etiqueta “d’independent” . El Teatre Independent, a partir d’ara TI fou un fenomen recent –des de la fi dels 60 fins els 70-. Va aconseguir trencar amb el conservadorisme teatral espanyol durant el franquisme. Fou una realitat que anava contra allò vell, produït al marge dels circuits comercials que se centraven en temes d’evasió i felicitat. El TI és el resultat d’una recerca, d’avantguarda i experimental. Tenia com a objectiu canviar el sistema sencer del plantejament estètic. Va haver de lluitar contra la censura, la política empresarial, el públic i la crítica conservadora.

- ! -113

Quant als inicis hem de dir que el 1963 s’intenta promoure grups no professionals i l’Associació de teatres Experimentals. Hi havia el desig de dotar el TI d’una plataforma i alliberar-lo de l’amateuerisme. Com que volien trencar amb el domini de la idea burgesa de l’espectacle, reivindicaven, per tant, un teatre popular d’obertura als pobles, carrers, places... Volien la transformació democràtica de la cultura i de la societat. Al Principat tingué un major grau de professionalització. El TI no admetia la representació única, no volia ser considerat com a aficionat, i no tenien limitació a l’hora de triar el text. Cercaven la qualitat, el llenguatge escènic i el teatre corporal. Segons Rodolf Sirera es tractava d’un teatre compromés amb la societat i no limitat a les minories. Feia reflexionar la gent sobre fets socials. El TI s’encarregava de fer seminaris, treballs d’investigació, escoles tallers...Alguns apostaven pel teatre ambulant, altres, en canvi, pels teatres ambulants. Els grups que destaquen al Principat són Els Joglars i Els Comediants, al País Valencià el Grup 49, El Rogle, Pluja, Carnestoltes i PTV. Ací, després de tants anys encara dominava l’escena els sainets. Als anys 40 els franquistes donaren via lliure per reprendre el teatre valencià sempre dins d’una línia costumista i tòpica. Destaquem La filla del rei barbut de Manuel Segarra Ribes i La Cotorra del mercat de Francesc Barchino hem de destacar els pioners del TI. Els pioners del TI són dos grups amateurs al PV són el Centre Experimental de Teatre (després El Rogle) Grup 49 i Manuel Molins en Dansa de vetlatori. !!

En aquest nivell tenim a banda de Els Joglars -que hem esmentat més amunt - en un primer moment més dedicats al mim tot seguint el model de Marcel Marceau, així com l’aparició de les companyies com Els Comediants, Dagoll dagom, El Tricicle i La Fura dels Baus, tots ells ampliats en la lliçó 13. !! S’ha d’esmentar la figura de Manuel de Pedrolo que se centrarà més en els anys cinquanta en el teatre de l’absurd i en l’existencialisme com ja estudiarem posteriorment. Cal afegir també Jordi Teixidor, Josep Maria Benet i Jornet, l’inici de Rodolf Sirera, els quals tindran més èxit a partir del 1975 .

El TI a partir dels anys 70 hi havia més de vint grups disseminats al PV: Galliner, Llebeig i Pluja en són uns exemples. El 1973 augmenta de set a divuit representacions i l’ús del valencià arriba a un 300%. Hi ha una obertura de nous locals, els principals són València-Cinema i El Micalet (obert 1973-74) el qual es dedicà al teatre i a la Nova Cançó. Malgrat la controvèrsia sobre la llengua al PV, el teatre tractà de transformar la societat, tant en sentit marxista com en el nacional. Hi havia un teatre compromés contra la ideologia dominant. S’estrenà el 1974 al València-cinema Tres forasters de Madrid per El Rogle. Una obra reconvertida contra els interessos que la van crear en la seua època. Durant el S.XIX el sainet fou l’únic que feu ombra al teatre castellà.

- ! -114

Una altra obra, El brunzir de les abelles dels germans Sirera i Dansa de vetlatori de M.Molins foren obres històriques. A més es van traduir al català obre estrangeres com les que féu Juli Leal de L’hort de les cireres de Txèkhov i Gresca al Palmer de Godoloni. La crisi al PV del teatre Independent s’inicià en encetar-se la democràcia als anys 80. Els motius són la manca de suport econòmic, de dedicació total, de consistència empresarial, de mitjans suficients per muntar espectacles i la impossibilitat de professionalització. Durant la dècada de 1975 desapareix El Rogle. El públic deixà d’interessar-se. En tot això va nàixer el Teatre lliure que era una barreja sàvia d’innovació i teatre de repertori. Segons Boadella autors eren tots i calia que tota la companyia treballés conjuntament. Això dóna lloc a la creació col·lectiva i es tradueix en l’augment d’importància del director. Cada grup aporta la seua personalitat al text que treballa. Com a dramaturgs destacats al Principat hi ha dins el TI J M Benet i Jornet i Jordi Teixidor. Al PV els germans Rodolf i Josep Lluís Sirera i Manuel Molins. Pel que fa a les obres conjuntes dels dos primers tenim: El brunzir de les abelles (1975) que tracta la restauració borbònica; El còlera dels déus (1976); i El capvespre del tròpic (1977). De Rodolf Sirera remarquem Plany en la mort d’Enric Ribera (1972), obra guardonada per la crítica. Cal dir que trencà amb les convencions teatrals, la fragmentació del trama i l’alteració temporal; cosa que també va ocórrer a El verí del teatre (1978). !! Dins dels dramaturgs valencians veiem tot seguit Manuel Molins que fou fundador del Grup 49. Hi ha l’obra La dansa del vetlatori (1973) i Quatre històries d’amor per a la reina Germana (1981). La consolidació li arriba després del TI el 1981 amb Centarues. Per últim remarquem Juli Leal amb Memòries de la coentor (1977) i Barrejat Escalante (1979). En síntesi el director del TI esdevé el líder creador, és també de l’obra ja que aquesta cobra sentit quan es representa. Açò ja ocorria al teatre de Cambra i Assaig. Destaquem Albert Boadella (Els Joglars) i ací Juli Leal (Carnestoltes) i Manuel Molins (Grup 49). El TI va fer prendre la consideració dels actors: Pep Cortés i Empar Ferrer. Dins dels èxits del TI hem de tenir en compte: !

• Unió del teatre i el compromís. • Va obrir un cervells molt tancats. El lema del maig del 68 era “La imaginació al

poder”. • Importància de la posada en escena. !!

Dins dels problemes veiem: • Pèrdua d’identitat dels actors. • Pobresa dels mitjans. • Decorat de cambra negra. • Trencament amb la tradició literària. • La fi del TI deixà el teatre en mans del poder estatal. • No hi hagué comunicació entre tradició i renovació. !

- ! -115

Al Principat si ha sorgit un teatre comercial de les cendres del Teatre Independent. El TI fou als inicis un teatre d’agitació, alguns d’ells no pertanyien al món del teatre i en aquells moments difícils lluitaven contra la dictadura. El teatre comercial fet dins dels paràmetres burgesos tenia el seu públic i el TI volia conquerir les classes populars. Al País Valencià no hi hagué teatre burgés contra qui rebel·lar-se, només hi havia el “sainet”. En principi es féu es castellà, després només els grups més agosarats introduïren el català ja que un sector en prengué consciència. Per a alguns l’opció nacionalista també era burgesa i, per tant, calia combatre-la. Tractem breument el model de llengua de TI valencià:

• Confusió en quant al model lingüístic ja que hi havia una barreja entre la variant valenciana comuna amb arcaismes i calcs del castellà i la varietat oriental. La majoria dels texts s’imprimien en aquest dialecte pel poder que irradia Barcelona com a capital econòmica i cultural, a banda del pes demogràfic que l’envolta. El públic se sentia confós, potser, a causa de la manca d’un estàndard oral valencià. !!!!!!

!

!!!!!!!!- ! -116

12.- Aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo !! !!

!!!!!!!!!!!!!

I.- Introducció ! Manuel de Pedrolo ha estat per a la literatura catalana un autor polimòrfic ja que ha conreat tots els gèneres. Fou una persona compacta a nivell personal i professional. Se’l pot considerar com un intel· lectual rebel ja que la seua actitud inconformista i de ciutadà lluitador i conscienciat així ho feren palés. Segons Xavier García: “En el vessant dramàtic d'aquesta totalitat creativa, Pedrolo aconseguí força èxits: traduït a diversos idiomes; estrenat a bastament, fins i tot, a la Sorbona de París, bressol del teatre de l'absurd, com ha estat qualificada la seva obra; l'únic autor ibèric, valgui l'eufemisme, estudiat pel prestigiós crític Martin Esslin en el seu Theatre of Absurdism, i obres de la qualitat d'Homes i No (1957). En el fons, Pedrolo mai no es va considerar ben bé un dramaturg; passa, però, que, en circumstàncies adverses per a la seva comunitat, ha escrit teatre i no és casual que en aparèixer Teixidor o Benet i Jornet minvi, fins a l'oblit, la seva producció: una solució de continuïtat per a una tradició estroncada que el nostre autor es veia capaç de resoldre.” ! Cal considerar que la seua contribució al teatre català ha estat fonamental en la segona meitat del S.XX ja que va crear un món entorn de les modes europees vigents, és a

- ! -117

dir, dins del teatre de l’aburd: amb poca acció, temps i llocs inconcrets, llenguatge amb equívocs…Aquest tipus de teatre remarca l’angoixa i la manca de raó de la vida humana. Podem afirmar que el teatre de l’absurd és patrimoni, d’alguna manera de Samuel Becket que inicià aquest estil amb Tot esperant Godot (1953). Els seus diàlegs són semblantment incoherents a causa dels salts temàtics i les obvietats. Apareix la imprecisió en els llocs i en el temps en les seues peces teatrals. Els monòlegs interiors s’assemblen molt als de James Joyce ! Pedrolo va elaborar una dramàtica personal d’alçada internacional, però la seua estima a la llengua catalana i els problemes que tingué amb la censura no van impedir que la seua obra tingués el ressò fora, fins i tot, de les nostres fronteres. ! Les seues obres estan dins de dos paràmetres: !

• Defensa de la llibertat, de rebel·lió contra l’opressió. • Base existencialista, amb reflexions sobre la mort i els problemes de comunicació

entre els humans. ! Aquest existencialisme fou molt generalitzat a Europa després de la II Guerra Mundial i el gran teòric va ser Jean-Paul Sartre, el qual s’interrogà sobre el sentit de la vida de les persones un cop acabat el conflicte bèl·lic europeu. L’home –segons ell- era el resultat de les seues actuacions, no de la seua essència. La base de l’existencialisme és el sentit propi de l’individu. !

II.- La producció teatral !Els crítics literaris la dividexen en tres etapes diferenciades: !

1.Entre 1954-56: Pedrolo volia omplir el buit que hi havia en aquella època en la dramatúrgia catalana. Cal remarcar les obres El pou (1954), Els hereus de la cadira (1954), La nostra mort de cada dia (1956) 2.Entre 1957-63: Conreà el teatre de l’absurd i l’existencialista. Apareixen llocs estranys, sense referències temporals i amb diàlegs absurds.

Destaquem Cruma (1957), la qual planteja problemes de comunicació i existencials. Homes i No (1957). Ací es planteja el tema de la llibertat presentat per dues parelles que estan en cel·les separades, les quals estan vigilades per un carceller que els diu constantment No. En el primer acte hi ha la possibilitat de fugida i d’alliberació que no s’aconsegueix, en el segon, davant la temptativa de fugir del fill d’una parella i la filla de l’altra es descobreix que darrere de les cortines existeix una immensa reixa que empresona també No. Al capdavall el carceller és també un presoner.

- ! -118

ACTE PRIMER !Dues reixes parteixen l'escenari en tres cambres desiguals, la del mig sensiblenent més estreta que les dues laterals. Dues parets blanques tanquen l'escena pels costats. Al fons una cortina fosca i molt aplomada, que corre al llarg de tot l'escenari; A cada una de les dues cambres més grans hi ha un banc de fusta; molt curt de potes, adossat a la paret. Un banc més petit a la cambra central. A cada cambra lateral hi ha un home i una dona encara joves. L'home de la cambra de la dreta, FABI, gairebé, ajagut a terra, i la dona, SELENA, agafada a les reixes, miren cap a la cambra central, on hi ha un altre home. No, estirat en actitud de dormir. Al seu costat, també per terra; mig plegat, un periòdic. L’home de la cambra esquerra, BRET, i la dona, ELIANA, també miren cap a l'home, ella mig agenollada, ell dret. Al fons de la cambra de la dreta, assegut a terra immòbil i absent, un xicot. Una noia en la mateixa positura, ocupa el fons de la cambra de l'esquerra. El teló s'aixeca sobre un silenci que es prolonga un minut. !BRET: És mort? !FABI:.No, sembla que dorm !BRET: Mai no havia dormit, fins ara. !ELIANA: El veig molt quiet... !FABI: Dorm. !ELIANA: No sento que respiri... !FABI: Mou una mica els llavis. !SELENA: Potser agonitza... !FABI: Seria una agonia molt llarga. !BRET: Però un dia o altre s'ha de morir. !FABI: Per què? No ens podem morir nosaltres abans? !ELIANA: Som més joves. !FABI: També és jove ell. No se sap l’edat que té. !BRET (s'estira per terra, per estar més a prop de l'home): Si es morís... !ELIANA: Seríem lliures. !

- ! -119

FABI: Mai no serem lliures. Hi ha les reixes... Tots se les miren i hi ha uns segons de silenci. Després tornen a mirar l'home. BRET treu el braç per entre el reixat i intenta, sense aconseguir-ho, de tocar l'home. !BRET: No hi arribo. !FABI: Mai no l’hem pogut tocar. !BRET: Ni ens hem atrevit a tocar-lo. !ELIANA: A vegades penso que si goséssim… si poguéssim tocar-lo, tot això s'enfonsaria. !SELENA (tractant de sacsejar les reixes): Són unes reixes sòlides… !BRET (renuncia a tocar l'home i s'asseu per terra): Més solid és el nostre temor. !

No canvia de positura. !SELENA: S'ha mogut! !

Tots es queden observant-lo. FABI: Ja us ho deia, no és mort. (Es posa dret, sénse allunyar-se de les reixes.) !

BRET: M'agradaria tenir un bastó, un objecte per colpejar-lo. !Mira cap dins de la seva cambra. Idèntic moviment en FABI i SELENA. !

FABI: Un bastó? (Avança cap al banc.) Qui sap si una pota de banc... (Se n'apodera.) !SELENA (que corre cap a ells): Què vols fer Fabi? !

FABI: El podríem colpejar amb una pota a través de la reixa... Forceja per arrencar-la del banc.) !SELENA: No, Fabi, no! !ELIANA: S'ha assegut al costat de BRET i tots dos segueixen l'escena de l'altra cambra. FABI: Per què no? Bé hem d'intentar alguna cosa… Fa molt de temps que no hem intentat res.

Homes i No (1957) ! Darrera versió per ara (1958) tracta del pecat original. Els personatges Home i Dona (fixeu-vos en els noms) tenen un contracte irrevocable amb la portera ja que no poden abandonar l’habitació sense mobles que estan ocupant. Per últim decideixen eixir després d’unes negociacions. Els dos es consideren més lliures. En el darrer acte

- ! -120

apareixen instal·lats en una nova habitació i reben les mateixes visites amb noves propostes que ells rebutgen. Durant els anys 60 minva la seua producció a causa del desencantament. !

3. Entre 1966-90: ! Cal esmentar les obres La sentència (1966-90), Aquesta nit tanquem (1973-78), D’ara a demà (1977-1982). Els dos trets més comuns d’aquest període són la influència del teatre èpic i la creixent intencionalitat política de les seues obres. !

III.- Els personatges ! Sembla que viuen dins d’una closca separats del món exterior en què habiten la resta dels humans. Com acabem d’analitzar són com éssers empresonats: alguns ho acabem acceptant –sobretot per la por a allò desconegut-, uns altres, en canvi, es rebel·len. El comportament doncs d’aquests personatges és un dilema entre el desig d’alliberar-se o el temor a fracassar en l’intent. Aquest món presentat en les obres de Pedrolo és com un cercle, estàtic i clos, on els actors assoleixen una visió parcial de la globalitat. D’alguna manera sura la idea que si s’enderroca el poder vindrà el caos per aquesta manca d’ordre. Això no vol dir que malden per trobar una escletxa per tal de fugir-ne. En les obres on es vol conéixer aqueix món tancat és en Cruma, Homes i No, Pell vella al fons del pou i Sóc el defecte. !Llegiu aquest fragment de Els hereus de la cadira: !“Cirabotes: Per què, què tens per home corrent ? L’home que té una ocupació, que menja, que defeca, que dorm amb dones ? Encarregat: Fins a cert punt. Cirabotes: Però no és veritat. Això és la bèstia corrent. La bèstia, d’altra banda, capaç de llegir diaris, d’escoltar la ràdio, d’anar al cinema…Una bèstia una mica més perfecta, més diferenciada, però bèstia encara. L’home és una altra cosa. L’home corrent és això que tu en dirien l’home excepcional.” !Hem de recordar que Manuel de Pedrolo va dir: ! “ …no em considero ben bé un dramaturg. Sóc un novel·lista que, ocasionalment i en circumstàncies adverses per la seva comunitat, ha escrit obres de teatre. No és suficient perquè em consideri un damaturg”. Tot i això els crítics consideren que les seues obres teatrals tenen una personalitat remarcable, tant en el context català del seu moment com, fins i tot, en un de més ampli. !HOME: No és pas veritat. Estic segur que parleu així perquè mai no heu fet una experiència com la nostra.

- ! -121

XICOT: I vosaltres parleu com parleu perquè no sabeu apreciar com cal l'oportunitat que us ha estat donada. HOME: Ja està bé! (S'asseu al costat de la paret, on estava de primer.) Començo a sospitar que els habitants dels pisos alts i nosaltres no parlem el mateix llenguatge. DONA: Mai no hem demanat que se'ns donés una oportunitat i, en tot cas, possiblement la portera no és la persona més indicada per a concedir-Ia. XICOT (amb un gest d'exasperació continguda): Que ella... . DONA: D'altra banda, costa de veure en què consisteix una oportunitat, i de què ho és, quan us ho presenten tot fet i lligat i ni us permeten... XICOT (l'interromp): No és això, no és això! No us ho donen tot fet. DONA: Ah, no? Què es deixa a la nostra iniciativa? XICOT: L'esfera. Encara voleu més? HOME (a la DONA): No hi discuteixis. Ho embolica tot. DONA (sense ,fer-li’n): L'esfera? I quina iniciativa s'espera que prenguem respecte a l'esfera? XICOT: Cap. DONA (tiomfant): Ho veieu? Veieu com parleu sense saber què dieu? XICOT (pensarós): Ja m'ho havien contat, que ereu així, però em costava de creure-ho. DONA: Us ho havien contat? Si no, coneixem ningú, llevat de la portera! Ah, ja ho veig! Us ho ha dit ella mateixa. (El xicot no contesta.) Oi que sí? Digueu! XICOT: I bé? Si parla de vosaltres és perquè se'n preocupa. Voldria que fóssiu feliços, com tots els altres llogaters.” !

Darrera versió, per ara. (1958) Manuel de Pedrolo !!• Reblar el clau !

Ací teniu un vídeo sobre l’autor. http://www.youtube.com/watch?v=A-n-ksMN3PE

- ! -122

13.- Característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual

!

! La Fura dels Baus !

I.- Introducció ! La descentralització de l’Estat de les autonomies actual ha afavorit el teatre perquè l’ha institucionalitzat i l’ha subvencionat, d’alguna manera podem dir que ha aconseguit professionalitzar-lo. A més a més s’han creat des del 1981 fins als nostres dies una sèrie de sales, centres dramàtics i instituts del teatre que han portat a terme una obra colossal per tal de fer arribar aquest gènere literari a tothom. La dècada dels 60 és l’inici d‘una transformació que tingué lloc dalt dels escenaris europeus i nord-americans. Es creà una mena de revolució que trencà amb l’estètica realista que imperava en aquell moment. Van aparéixer el happening i la performance. El primer s’estrenà a Nova York i tenia com a antecedents el futurisme i el dadaisme. Estava vinculat a les arts plàstiques i el pop art d’Andy Warhol. El happening valorà el cos i tot allò sensorial/sexual. A més tenia en compte l’atzar en el procés creatiu, així com el ferm desig de trencar amb la passivitat de l’espectador. En el nostre continent es treballà més tot basant-se en la individualitat que en els col·lectius. El terme performance aparegué a la fi dels anys 70, el qual incorporà elements que no tenien cap relació amb el teatre, és a dir, de l’àmbit pictòric, l’escultura i la dansa contemporània. Cap al 1980 aquesta tendència entrà en crisi i molts d’aquells que l’havien conreat es deriven al videoart o la dansa. . !

- ! -123

. ! !!!!!!!!!!

II.- Les “troupes” urbanes ! Entre els anys 70 i 80 els espectacles guanyen en el camp de la sofisticació de les instal·lacions elèctriques, pantalles gegants de vídeos i grans grues, d’alguna manera és com una barreja de rock i música industrial. Això vol dir que hi existeix les imatges urbanes com el cuir, el cabell rasurat, etc… La Fura dels Baus fou precisament el grup que projectà internacionalment a partir de la seua creació el 1979 totes aquestes característiques. Eren més que res transgressors en estat pur. Acabaren en la frontera entre espectadors-actors amb obres com Accions (1983), Suz/o/Suz (1985) i Tier Mon (1989). D’aquells espectacles encara podem recordar els qui assistírem els crits, l’obscuritat, el foc, la lluita, i darrerament la tecnologia més sofisticada. Més tardanament les seues representacions s’han cenyit més al món literari com en Noun (1991), Manes (1995), Faust 3,0 (1998) i XXX (2001). !!

III.- La renovació de l’òpera ! En la segona meitat del S.XX l’òpera ha ajudat d’alguna manera a donar-li suport al panorama teatral, com ja hem esmentat en la introducció. Això és fruit de les nombroses inversions que s’han fet en aquest camp ja que aquest gènere necessita molts diners per portar endavant una obra. La reteatralització de l’òpera és una de les peces claus d’aquest reviscolament que envigoreix i manté viu aquest gènere. Aquesta tasca ha quedat assumida en les nostres terres per Núria Espert, Lluís Pasqual i La Fura dels Baus. Aquest grup ha tingut molt d’èxit en les seues provatures operístiques, sense oblidar l’impacte que ocasiona la gran dosi de tecnologia capdavantera que empren en les seues representacions. Remarquem La damnació de Faust (1999), Don Quijote en Barcelona (2000) i La flauta màgica de Mozart (2003). Per últim destaquem de La Fura dels Baus una de les darreres estrenes Boris Godunov, en la qual s’han atrevit a

- ! -124

fer servir una notícia d’actualitat ocorreguda el 2002 en un teatre de Moscou. Quan estaven representant l’obra tingué lloc el segrest del espectadors per part d’un grup armat, el qual convertí el públic en ostatge. És una altra mostra del teatre dins del teatre que alhora colpeix i fa pensar. !

IV.- L’èxit del mim

El mim més popular del SXX és Marcel Marceau, el qual ha esdevingut el mestre de tots els altres. Portà la figura de Pierrot per tots els escenaris del món. La seua influència també arribà a Catalunya perquè l’any 1962 nasqué el grup Els Joglars que en els seus inicis tingueren molt present la figura magistral del francés. Podem dir que aquest subgènere que destaca per la manca dels diàlegs ha estat present des de la seua introducció en el nostre país ja que El Tricicle també s’ha fet famós pel conreu del mim a partir de 1979. Són molt famosos els seus esquetxos, els quals els podreu trobar sempre en Internet, on remarcareu que es porta als escenaris moltes de les accions quotidianes però que en les seues mans esdevenen comèdia. Destaquem també Vol-Ras des del 1980 i el desaparegut Pepe Rubianes molt conegut pels seus monòlegs. Val a dir l’èxit de públic que hi ha cada any a la Mostra Internacional de Mim a Sueca que és el festival dedicat específicament a exhibir espectacles de teatre de sala i de teatre de carrer en els quals el gest, la gestualitat, el mim, el cos i el moviment dels intèrprets són el principal element artístic de l'espectacle i el més important canal comunicatiu amb el públic.

V.- La renovació del musical anglosaxó ! Naix als Estats Units devers el 1920 com a resultat de la barreja d’operetes vienesa i anglesa, la pantomima, el music-hall i el vodevil europeu. Tot açò ens arribà molt més tard de la mà de Dagoll Dagom que s’inicià el 1974/77, primer en català i després sota la influència del musical anglosaxó. La seua primera comèdia musical fou La nit de Sant Joan (1981) amb la partitura de l’especial Jaume Sisa. El 1983 tornà als escenaris amb Glups, El Mikado (1986); T’odio amor meu (1995) i Poe (2002).

- ! -125

Podem dir doncs que Dagoll Dagom són els representants catalans dels musicals perquè s’han especialitzat. En aquest sentit tenim l’obra Besos (2002) de Carles Alberola i Roberto García que segons ens diu la ressenya del llibre veiem: “Cada cançó és un record, la música del primer bes i també la de l’últim, les paraules d’amor que un capvespre d’abril ens van ajudar a enamorar algú, sense saber que després l’hauríem de suportar la resta dels nostres dies. Això suposant que aconseguírem enamorar-lo... Besos és molt més .”.. En aquesta obra musical s’hi poden relacionar continguts de sociolingüísitca car les cançons són en castellà i el diàleg en valencià. !

VI.- El teatre al carrer

Dins d’aquest apartat no podem deixar de tractar el grup Els Comediants, ja que els seus espectacles són una combinació de foc, festes populars i la representació al carrer. La base essencial és, potser, els Carnestoltes pel seu poder de capgirament de l’ordre social. El control del govern és objecte d’escarni. Les obres per tant desperten el sentit i els hàbits dels espectadors ja que esdevenen més participatius. Els Comediants viuen tots junts a Canet de Mar, per aquest motiu podem dir que es tracta d’autèntics professionals perquè es dediquen

plenament al seu ofici. Han incorporat la música, l’acrobàcia, el malabarisme i els pallassos. El 1992 van participar en l’espectacle de cloenda de les Olimpíades de Barcelona i això es llançà a tot el món. !VII.- El retorn del text dramàtic: els monòlegs i el recurs metadiscursiu ! A partir dels anys 80 torna a aparéixer el text com a eix vetebrador del teatre contemporani. El dramaturg i el director formen una simbiosi creativa. No oblidem que la paraula torna a l’escenari i això no comporta, en cap cas, que l’avanç tecnològic a què s’havia arribat es deixe de banda. La imatge complementa els mots. Ens referim ara a Sergi Belbel es consolida a partir dels anys 80. Nascut el 1963 és el pioner de la nova dramatúrgia catalana per les seues aportacions que s’han sabut aprofitar per algunes institucions per potenciar el teatre.

"Considero que el fenomen Belbel és, i m'expressaré amb un adjectiu pedant i ranci, rotundament alliçonador. Perquè la seva trajectòria internacional no tan sols el prestigia a ell, també incideix i afecta el prestigi del teatre català de text per aquest mons de Déu. Precisaré. Si Belbel figura a tot arreu és perquè estrena a tot arreu. Vull dir a bona part d'Europa i a bona part d'Amèrica. De manera sovintejada, reiterada. I des de gairebé

- ! -126

el principi de la seva carrera. Sense parar. És considerat, en els medis teatrals occidentals, no sols com un dramaturg sòlid la carrera del qual cal seguir atentament i que escriu en una llengua que és la catalana sinó també, de manera potser injusta, és així mateix considerat com un dels poquíssims dramaturgs de tot l'Estat espanyol que convé seguir amb atenció. [...] És a dir, a Europa, avui, se sap que existeix una dramatúrgia catalana la qual potser val la pena observar i seguir. I aquest és un fenomen absolutament nou. Abans, mai no s'havia produït. No sé quant durarà, no sé si durarà o no, però de moment la situació és la que acabo de descriure. Guimerà va ser un meravellós autor traduït i estrenat arreu, però també va ser, en aquest sentit, no pas en la qualitat, una personalitat aïllada, i podia arribar a succeir que, a segons quines llunyanies l'estrenaven, s'ignorés que escrivia en una mena d'estranya llengua que deia "català". Això d'ara és diferent. Els textos catalans i en català (no únicament els grans grups catalans d'espectacles escènics que triomfen pel món i que s'expressen amb imatges més que en paraules i que, de tota manera, si han de recórrer a la paraula, sovint recorren al castellà) han esdevingut, de sobte, una marca. Una petita marca, si ho voleu, però una marca que, per un instant, pot servir de reclam. Bé, doncs tot això ho ha aconseguit Sergi Belbel, només Sergi Belbel. Sense moure ni un dit, no pararé d'insitir-hi; simplement per l'interès adelerat que han despertat les seves obres... i per la forma com ell, aleshores, ha explicat d'on venien. Això és el que ha aconseguit aquell xarneguet que a l'escola no va obrir boca fins que no ho va poder fer en la llengua que a partir d'aquell moment, i cada cop de manera més reflexionada, va decidir que, fora del clos format pels pares, pels germans i per la resta de la seva família d'origen, seria, potser per sempre més, la seva." (Josep M. Benet i Jornet, del pròleg a Forasters. Barcelona: Proa, 2004, p. 8-9.)

! Ha escrit Dins la seva memòria i Elsa Schneider, les dues van rebre guardons literaris. La repercussió internacional de Sergi Belbel és perfectament visible en el gran nombre d'obres seues representades a l'estranger, així com en les múltiples traduccions que s'han fet dels seus llibres a una quinzena d'idiomes. Amb peces de ritme àgil i directe, on temes com la comunicació en les relacions humanes i el temps apareixen constantment, és una de les veus més representatives del teatre català contemporani i es pot comptar entre els dramaturgs catalans de més projecció de tots els temps. Es caracteritza pel minimalisme i la influència de Samuel Beckett, per l’ús sovintejat d’estructures cícliques. Cal remarcar també els seus diàlegs sincopats que remeten a un univers que reflexa la incomunicació, la incomprensió i la soledat. Citem Tàlem (1990) que reivindica la memòria i la intuïció; Carícies (1992) –adaptada al cinema- i Després de la pluja (1993) que és una mena de paràbola de les relacions humanes en l’era postmoderna. Veiem-ne un fragment: !Segle XXI !El Nen ORFE de dalt està assegut a la taula de menjador. El PARE s'està dret, recolzat en el seu bastó, contemplant-lo. Apareix l'ASSISTENTA. Ve de la cuina amb una safata amb

- ! -127

beguda i un entrepà per al NEN. A l'habitació, la FILLA llegeix, emocionada, el llibre que li ha portat l'HOME. PARE: Fas pudor, maco, fas pudor. ASSISTENTA: Vinga, petit, au, té, menja. ORFE: No... no... ASSISTENTA: No et facis pregar que sé que tens gana. PARE: Tregui'l d’aquí immediatament. ASSISTENTA: Calli i torni al seu llit. PARE: D'on ha sortit? ASSISTENTA: No ho sé. Estava assegut a l'escala. Crec que viu a dalt. Vius a dalt, oi, preciós? ORFE: Sí. PARE: Fa pudor. ASSISTENTA: No més que vostè. (Posa la safata davant l'ORFE.) Vinga, sense miraments. L'ORFE es posa a menjar, pràcticament a devorar el que hi ha al plat. L'ASSISTENTA riu. El PARE l'està mirant a ella, embadalit. PARE: Li agradaria haver tingut fills, oi? ASSISTENTA (pausa): T'agrada? Molt bé. T'ho menges tot i després vindràs amb mi i et faré una banyera d'aigua calenta i amb molta escuma, d'acord? ORFE (amb la boca plena): Sí. PARE: Està de broma, oi? Aquest nen no posarà els peus a la meva banyera. M'hi deixarà tota la ronya que porta a sobre. Deu estar ple de microbis infectes. Què no el veu? Si deu tenir polls i tot! Que el banyin els seus pares! ORFE (amb la boca plena): No en tinc, de pares. ASSISTENTA: No? Amb qui vius? ORFE: Amb els tiets. PARE: I no et banyen, ells? Ni et donen menjar? ORFE: Sí. I estic brut perquè vinc de jugar a futbol, eh? Jo em dutxo cada dia. PARE: Sí, segur. A sobre, mentider! ASSISTENTA (a l'ORFE): No li facis cas que és molt vellet i no està bé del cap. PARE: Que no estic bé del cap? (a l'ORFE:) Diu que no estic bé del cap! Que jo no estic bé del cap! I mira qui ho diu! La boja aquesta que vaig arreplegar del carrer! Jo li vaig donar un sostre, una educació, menjar, vestits, li vaig ensenyar la meva llengua i els meus costums, i tot per què? Perquè acabi dient-me que no estic bé del cap!!! (L'ORFE es posa a riure, mirant el PARE.) De què rius? ORFE: De vostè. (A l'ASSISTENTA:) Que divertit. PARE: Divertit? El què, és divertit? ORFE: Vostè. S'enfada i fa riure. PARE: Espera que et venti un clatellot a veure si després encara tens ganes de riure. Però on s'és vist? Te'n fots de mi, nano? (L'ORFE encara riu més. El PARE se li acosta amb la mà alçada.) Mira que... ASSISTENTA (aturant-lo): Eh! Eh! Prou, vinga, s'ha acabat ja!"

- ! -128

!(De l'obra Forasters. Barcelona: Proa , 2004, p,. 100-101). !!

Sergi Belbel mostra tant en Elsa Schneider (1987) com en Desig (1989) uns monòlegs. Ens centrem en la primera que està basada en una novel·la de Fräulen Else d’Artur Schnitzler. Des dels anys 80 i 90 fins ara s’empra molt sovint el recurs dels monòlegs. A més a més el “drama modern” es caracteritza per una focalització zero o omniscient en la globalitat de l’obra. Si només hi ha monòleg s’arriba a la focalització interna com ocorre en la primera i segona part d’ Elsa Schneider. Hi ha diferents maneres de mostrar la veu del monòleg: se sent gravada, o potser que l’altre no puga contestar perquè està amb mordassa, mut, dorm, inconscient.... Schneider es dirigeix al seu fill acabat de nàixer o a la seua filla morta. El monòleg esborra la il·lusió de la quarta paret (separació del món de la ficció i del públic). El parlament pot ser d’un narrador o presentador de la ràdio o la televisió, l’oralització de cartes, missatges de veu, contestadors automàtics...un exemple d’això ocorre a Elsa Schnnneider quan el personatge genera un monòleg interior al voltant de la lectura d’una carta. Hi ha casos anomenat “diàlegs escindits” en què un personatge parla a una altre que no està present en el camp visual. Trobem parlaments que no s’adrecen a ningú: !

1. Monòleg interior: És bastant llarg, verbalitza sentiments en veu alta, reflexions... Apareix separat del diàleg.

2. Apart: És breu i ocorre quan se li escapa algun comentari que no pot ser escoltat pel seu interlocutor. Se’ns mostra el seu pensament. Crea un efecte de complicitat amb el públic i alhora de comicitat. !

Això també s’esdevé en l’obra que estem analitzant de Sergi Belbel La tercera part d’aquest peça és l’epíleg titulat “Elsa Schneider” és el tercer monòleg plantejat. Com una apel·lació al públic. És més breu que els anteriors i esdevé una seqüència conclusiva. El títol i l’epíleg són els mateixos, per tant afirmem que hi ha una estructura circular. A la fi el personatge-actriu s’adreça directament a l’auditori. Les dues primeres parts eren una reproducció de pensaments, una focalització interna, en canvi, l’última part és un monòleg de paraules que esdevé una focalització externa. Elsa Schneider en adreçar-se directament als espectadors trenca la quarta paret. L’actriu a la fi es mostra cap a la gent i els demana si apaguen o no els llums, després cap a les dues actrius que protagonitzen les dues primeres parts i que romanien en la penombra per demanar-los si tenien idea de què poden fer per acabar. Com en la vida real l’actriu que es deia com l’obra es va suïcidar, l’actriu llença la cadira a terra i diu : “ què no ho he fet tot ja, potser?” La fi de l’obra amb una mort també va ocórrer amb El verí del teatre (1978) de Rodolf Sirera. En aquest cas un assassinat. En l’obra del valencià sembla ser que és el públic qui ha caigut en el parany de la mort del personatge.

- ! -129

Belbel fa l’efecte que des d’una història tràgica ens porte a la reivindicació de la comèdia i de l‘ humor. En resum la dramatúrgia de la segona meitat dels anys 80 i 90 que tenia una base formalista i de teatre no compromés ha evolucionat cap a un teatre metadiscursiu, sovint irònic com es va fent des dels 70 ençà. Per altra banda hem d’afegir Josep Maria Benet i Jornet a qui li dediquem la lliçó següent i Rodolf Sirera amb Indian summer. !!

VIII.-L’impacte de les noves tecnologies ! El nou mil·leni, com ja hem esmentat en altres apartats, ha incorporat la figura de l’actor o potser acròbata- al món de l’ordinador. Les propostes multimèdia amb monitors, rodatges, barreja de so i muntatges de vídeo han transformat darrerament els escenaris dels nostres teatres. La Cubana és un exemple clar que amb l’espectacle Cegada d’amor va combinar teatre i cinema a la seua manera i un gran ressò internacional. S’ha arribat fins i tot a alterar les imatges amb efectes digitals per alterar la mida, el color o la forma de superproduccions com Star Wars. Marcel·lí Antúñez se n’ha encarregat a casa nostra. Ell era un antic membre de La Fura dels Baus. Remarquem els espectacles Afàsia (1998) o Pol ( 2002) . !!

ESCENA XII “!La Cati apareix a la botiga amb una bossa gran.!

PAULA:!- Cuca meva!!

CATI:!- Me'n vaig, Paula... mira, no el suporto més!!

PAULA:!- I què faràs, dissortada?!

CATÍ:!- Si el Gúmer em vol, fugirem plegats per aquest món hostil.!- Tornaràs aviat, paraula! Rodolarà per les escales i es desnucarà, l'ofegaré a la cala petita, el

tancaré al celler, a veure si mor d'una torradora, li guisaré una boletada de mataparents, no ho sé... però, mal que m'hagin de tancar per sempre, li faré fer la ganyota, i tornaràs aviat.!

La Cati es posa la mà al front.!

CATI:!

- Paula... !

PAULA:!

- Què tens? (Puja corrents)!

CATI!

- ! -130

- Que em roda el cap... !

TIRÈSIES:!-Ves, que pot caure de memòria!!

La Paula la sosté. La Tata-muda es persigna.!

PAULA:!- Criatura!...El disgust, és clar... O potser... vols dir que...!La Cati assenteix.!

PAULA:!- Embarassada, tu, reina meva?!

TIRÈSIES:!

- (Al públic) pren nota, Tirèsies... i embolica que fa fort! Ah, bon, une fille enceinte, c'est toujours émouvant... L'azione avanza verso un finale che si ammala tràgica!!

PAULA:!- I de quant estàs?!

CATI:!- Dues faltes.!

PAULA:!- I te n'anaves així?!

CATI: Vols què em faci malparir ? Què em degolli? Què em faci miques amb la destral?!! TIRÈSIES:!

- (Al públic) l'horrible crim rural Ja us agradaria, oi?... Doncs, no!!We are a civliced people, ici, ce n'est pas Cuenca, ce n'est pas l'Auvergne, ni la Sicille...!PAULA:!

- No! Tu no et mous de casa, i d'aquell cafre, ja me'n cuidaré jo. (Al Tirèsies) i tu, tafaner, distància!... A veure, de primer... Ah, ja ho tinc! Ha, ha! Cati del meu cor, li cosirem la boca, el lligarem de peus i mans!!CATI:!

- Què dius que li vols fer?! PAULA:!

- Li farem creure... que és xarnego!!CATI:!

- Què?!PAULA:!

- Li arrencarem la ceba per sempre, tan desfet, el deixarem, que demanarà un clot i sis pams de terra per misericòrdia... !

CATI:!- Impossible!

PAULA:!

- ! -131

- Què sí! Fa un moment, pensant que tinc bones mans en tals assumptes, em demanava de parlar amb ta mare... Si tu m'ajudes...! CATI:!

- I com?!PAULA:!

- Tu t'amagues, jo la invoco, contestes tu... i llavors ell s'ho creu tot.!CATÍ:!

- Vols dir?!PAULA: !

- I si no, de les víctimes que hi haurà, que en respongui el cel! Té, la veu surt d'aquesta olla amb ressonànices sepulcrals. Amaga't per allà.!CATI:!

- Però, Paula, i si ens descobreix?!PAULA:!

- La tarda cau, la nit es lleva, és l'hora propícia dels encanteris i de les astúcies. Pit i fora, ja que vol guerra, tindrà guerra! (Crida amb veu de maula) ...Morro-fort! ...Morro-fort!!

LaCati baixa al carrer i s'amaga prop del Tirèsies.!

TIRÈSIES:!- (A la Paula) ja ho saps, què te la jugues?!

PAULA:!

- Col·labores, o t'engego a pasturar?!

TIRÈSIES:!

- Parlem-ne. Què vols? !

PAULA: !

- Que facis de finat meu, i la farsa serà més convincent.!

TiRÈSIES:!

- De comparsa? Fet. (Al públic) well, it will be a little spirítism session..!

El Tirèsies s'amaga amb la Cati..” Jordi Teixidor La ceba (Premi Ciutat de València 1987) !!!

IX.-De la biografia a l’autobiografia escènica ! En el teatre contemporani hi ha un tret bastant extés: s’esborren les fronteres entre el creador i l’obra de ficció. La història ficcional i la vida real s’entrellacen. En la primera etapa del dramaturg valencià Rodolf Sirera ja apareix la construcció de la biografia d’un personatge. En Homenatge a Florentí Monfort (1971) hi ha la imitació de documents, en Plany en la mort d’Enric Ribera (1972) en canvi es combinen documents autèntics i d’altres d’imitats. En les dues obres trobem un joc irònic d’hipertextualitat entre

- ! -132

formes discursives com ara la ficció teatral, el document i la biografia. La biografia d’il·lustres personatges valencians podien semblar reals per al caràcter historicista. Estudiem ara més detingudament tres obres on hi ha una relació entre el seu creador i la construcció dels personatges. El primer cas és Indiana summer (1987) de Rodolf Sirera. És la de més autoreferencialitat. Veiem la distància entre la ficció plantejada i la realitat-experiència viscuda. Aquesta obra fou creada per R.Sirera als EEUU. Se centra en el protagonista Daniel. L’autor usa el tòpic de l’edat que es troba en un context territorialment i culturalment

allunyat de l’habitual. Sirera i Daniel tenen la mateixa edat – més de 40 anys- i el mateix sexe. L’autor va anar a Chicago com a professor visitant un trimestre. L’obra ens situa en una gran ciutat americana dels EEUU, però pels edificis esmentats ens d’adonem que es tracta de Chicago. Daniel està escrivint una novel·la que es diu Un amor vora el llac

que apareix en el procés d’escriptura de l’obra d’Indiana summer. Es tracta d’un text (novel·la) dins del discurs (teatre). L’experiència vital de l’autor apareix en el procés de creació dels dos nivells ficcionals ja que comparteixen coordenades espaciotemporals. Daniel és un novel·lista i la seua estada a la universitat es deu a un seminari sobre la narrativa espanyola contemporània. Aurora (la parella de Daniel) presentada com a directora d’una companyia coneguda, quasi com la muller de Sirera que és directora d’una companyia de dansa. Hi ha, per tant, una gran connexió entre creador i ficció. Indiana summer és una mostra de “text dins del text”, una part de l’obra s’ha de llegir com una novel·la que està fent el protagonista. Aquesta novel·la té com a referent Daniel com ell mateix confessa. És un escrit autobiogràfic. Sirera s’acosta a la literatura autobiogràfica, o millor dit, al diari que és una altra possibilitat d’escriure a partir de la vida pròpia. És com una transformació de la vida en ficció. ! L’aportació de Rodolf al teatre valencià és molt important ja que ha suposat la dignificació i normalització d’aquest gènere. Les aportacions dels dos germans Sirera han estat des de diferents àmbits: Josep Lluís des de la Universitat, mentre que Rodolf s’ha centrat més en la gestió teatral, el magisteri, la recerca i la crítica. Els dos han conquerit les editorials i l’escena del Principat. Conreen les tendències més innovadores europees i connecten a més a més amb les tendències hispàniques. Es tracta d’un teatre literari, culte amb voluntat perdurable, que experimenta i està format per l’estructura, personatges, punt de vista i espai. Les seues obres han estat creades per al públic valencià, tot i que han ensopegat amb una sèrie de dificultats com són l’escàs suport de públic nacionalista i de l’audiència cada vegada més castellanitzada de la ciutat de València.

- ! -133

El tema més generalitzat de la seua obra és la relació entre l’intel·lectual i la seua societat, així com la funció social que tenen els seus productes. En la primera etapa destaquem com l’auto forma part de l'anomenat Teatre Independent el qual volia la transformació de la societat. Es caracteritza per l’oposició al règim franquista i que podríem denominar “teatre popular”. En la segona etapa (1978-1981) partix de l’escepticisme amb què es viu el període democràtic inicial i que ell aplica a les relacions humanes. Remarquem l’obra El verí del teatre (1978) i L’assassinat del doctor Moraleda (1977). El tercer període (1983-1986) té relació amb la consecució de l’Estatut d’Autonomia i la creació d’infraestructures com el CDGV. La darrera etapa (1986-1993-94) coincideix amb una major connexió amb el públic valencià. Els germans Sirera reprenen l’escriptura d’obres conjuntament. Assenyalem Cavalls de mar (1986) on es teatralitzen els esdeveniments de la família burgesa de 1907 fins 1938; Indiana summer (1987) que ja hem comentat; La caverna (1993) que destaca perquè el protagonista prospera de no tenir consciència a assumir un rol. Recull el tema principal de Rodolf que és el compromís de l’intel·lectual amb la societat. !! La segona obra que estudiem és Currículum (1998) –estrenada el 1994. Aquesta obra és de Pasqual Alapont i Carles Alberola. Aquest darrer és alhora l’únic autor que la interpreta, coautor i codirector. Hi ha –segons ha estudiat Ramon X.Rosselló- el present de l’acció i una obra de teatre que no es podrà representar. Carles ha tingut un accident en l’assaig de la peça. Un altre element és que diu Carles que l’obra es basa en l’obra Un cor famolenc d’Enric Balaguer, els dos inventats per l’editorial Bromera així com la fundació que porta el nom de l’autor. Carles davant la impossibilitat de representar l’obra narra l’espectacle. El text monologat sembla ser improvisat en aquella situació, fins i tot hi ha apel·lacions al públic real. El monòleg es mou entre la narració oral i la improvisació. Trobem barreja de biografies de suposades persones com Enric Balaguer, Joan Collado i Pau Pons i dades reals dels autors. Sovint s’usen estratègies per sustentar la credibilitat. ! Carles Alberola crea unes comèdies que són un retrat de la quotidianitat i de la generació nascuda en l’època de la democràcia i que estan despullats de valors ideològics.És actor-director-autor, la qual cosa li dóna a les seues creacions l’empremta de la seua personalitat que ha imposat en la seua companyia. Es representa doncs a l’escenari un món paral·lel al de l’espectador. Els espectacles giren al voltant de gags còmics. L’autor ha construït un antiheroi que és un alter ego d’ell, és a dir, un perdedor consumat. Aquest autor ha guanyat el VIII Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca el 2014 amb l’obra M’esperaràs? El grup Albena- que porta ja vint anys- és l’encarregat de dur-la als escenaris. L’autor ha declarat que el teatre valencià està moribund, la professió està abocada a l’amateurisme en l’actualitat. El panorama és obscur si no hi ha una aposta decidida per part dels nostres polítics perquè amb la desaparició de Canal 9 els grups teatrals en valencià estan condemnats a desaparéixer. Cal un canvi de sensibilitat del partit que estiga en el govern –siga quin siga-. I que la societat crega en la cultura com un bé necessari. Cal a més una sèrie de recursos que facen factible un circuit, un mercat on poder exhibir el talent dels

- ! -134

creadors valencians. Amb el tancament del canal televisiu autonòmic desapareix l’aparador d’actors i actrius i tornen a ser anònims. ! La tercera obra a la qual feiem referència que esborraven la frontera entre el creador real i l’obra de ficció és Com a pedres (2006) de Jesús Muñoz, Joan Collado i Pau Pons. S’apropa molt a l’autoficció ja que els tres autors la interpretaren i foren directors. En aquesta obra si es representa l’obra ficcional dels creadors: els tres personatges reben el nom de Jesús, Joan i Pau. En algunes escenes apareixen la mare de Jesús (Maribel); el pare de Joan (Juan) i la mare de Pau (Pilar).En cada funció es calculen els anys, mesos, dies i hores de l’edat de Jesús. Les coordenades espacial i temporal de l’acció són les de l’ara i ací escènics. S’empren dades reals com per exemple en l’escena III on es veuen a l’escenari fotos dels familiars dels tres. En les escenes VI, VII i VIII es projecten vídeos. Per últim els espectadors poden escoltar els testimonis dels tres pares esmentats adés. Hi ha doncs una progressió: !

foto→ vídeo→ testimoni dels pares !! Joan i Pau es veuen com a personatges de petits on el primer li deia al segon que serien nòvios en fer-se grans. El futur es transforma en present perquè en realitat són parella. Podem dir doncs que Com a pedres se situa en el terreny autobiogràfic no ficcional tot alterant així les arrels del teatre, que esdevé de presentació i no presentació. S’ha portat a l’escenari els creadors i la seua realitat. Podem veure la intimitat, la quotidianitat de la vida de l’artista esdevingut personatge. Açò s’anomena “teatre de la intimitat”; d’aquesta manera s’implica més el receptor ja que es comparteixen experiències i referents. En síntesi podem dir que aquestes tres obres mostren com els creadors donen forma escènica a la pròpia experiència i a l’experiència que ofereixen als receptors. La distància en quant al moment de recepció és interessant ja que la valoració dels elements de realitat pot variar en funció de la proximitat o llunyania del procés de recepció respecte del moment de creació. Hi ha una nova recerca de realisme a través d’una major connexió entre l’element ficcional i l’extraficcional. !

ESCENA XII !PARE: Passa, Llucifer; passa.! LLUCIFER: No, no; us correspon a Vós.! PARE: Tu, primer.!LLUCIFER: Impossible, Senyor; això va contra totes les normes del protocol.!PARE: I si t'ho manejo?!LLUCIFER: Massa prompte comenceu a manar.!PARE: Oblidem el protocol, vols?!LLUCIFER: L'etiqueta és un senyal de classe i distinció.!PARE: I què et sembla si entrem tots dos alhora? Així no hi ha primer ni segon. D'acord?!LLUCIFER: D'acord.!

- ! -135

(Els dos personatges entren a la fi. RAFAEL es mostra molest i engelosit per les atencions que DÉU PARE manifesta envers l'exenemic i exrebel. LLUCIFER està tan emocionat que no pot retenir algunes llàgrimes.)!

LLUCIFER: Oh, és extraordinari, Déu Pare; realment fantàstic. Després de tant de temps, tot continua com quan jo era el vostre privat...!

PARE: Això és perquè el Cel és immutable i ací no canvia res.!LLUCIFER: Ah, és cert; porte tants segles fora que me n'havia oblidat...!PARE: No m'ho crec; no puc creure que hages oblidat els teus orígens.!LLUCIFER: Teniu raó. I mai no he pogut oblidar quan tots hi vivíem en pau i harmonia... Estic

emocionat, sabeu; és un sentiment irracional, ho sé, però ja em faig vell...!PARE: Vell? Encara et conserves estupendament... !LLUCIFER: Vós que em mireu amb bons ulls.!PARE: Et confessaré una cosa, tu has sigut el meu millor privat. Quan vam haver de

prescindir dels teus serveis, va ser un colp molt dur i et vaig enyorar tant... Ben cert que de Rafel tampoc no en tinc cap queixa, però amb tu...!

LLUCIFER. Si poguérem recuperar el temps perdut... ! L'emoció em seca la llengua i no m'ixen les paraules... Que teniu res per beure?!

PARE: No, ho lamente; al Cel ningú beu mai res fora dels àpats comunitaris.!LLUCIFER: Em beuria un glop d'Aigua de la Vida, però no us preocupeu. El metge també

m'ha prohibit menjar o beure res a deshores.!PARE: Que estàs malalt?!LLUCIFER: La culpa és d'un exorcista vostre.!PARE: Un exorcista?!LLUCIFER: Me'n vaig escapar per cames.!PARE: No en sabia res. Per què no m'ho vas explicar, Rafel?!RAFAEL: Perquè no li vaig donar importància; va ser una acció normal.!PARE: Normal i quasi me'l maten? Ja en parlarem. Què et van fer?!LLUCIFER: Jo havia entrat al cos d'una siciliana esplèndida, una tal Marietta que m'havia d'entregar la seua ànima, si l'ajudava a vèncer el cap de la màfia del seu poble. Però, presa d'un remordiment histèric, anà a confessar-se i el rector va avisar el capo. Entre tots dos i el bisbe van disposar de fer-li els exorcismes: em pegaren una pallissa tan gran que de poc em maten a mi en lloc de matar el capo.!PARE: Em sap greu, creu-me; pensava que les nostres relacions eren més civilitzades. Però,

al capdavall, és lògic que algun bèstia te les fes passar morades mentre érem enemics. Ara, quan signem el pacte...!

LLUCIFER: Quina temptació, Déu Pare! Vós sembleu ara el dimoni i jo la pobra Eva.!PARE: Nosaltres et vam crear i és natural que tinguem alguna cosa en comú. Els humans tenen un refrany que ho expressa molt bé: «Qui no s'assembla a son pare és un porc».!LLUCIFER: Així que Vós també sou una miqueta dimoni?!PARE: Jo, poc; un poquet només. Qui més s'assembla a tu és l'Esperit.!LLUCIFER: Tanmateix, vull deixar clar que, amb pacte o sense, jo defensaré l'alliberament de l'home i sempre lluitaré contra l'esclavatge diví. Mai no cediré en aquest punt perquè és la substància mateixa de la meua identitat.!

- ! -136

PARE: Molt bé; això em sembla molt bé. I per què havies de cedir? Ningú no et demana de capitular en res. Amb el nostre pacte, només es tracta de posar fi a l'arcaica contraposició Bé i Mal, Cel-Infern, que la Història mateixa ha superat. No podem ser esclaus del passat. Si continuem amb les velles idees, haurem de tornar a declarar-nos la guerra. I això seria terrible, la destrucció total.!!

La divina tramoia (Una farsa celestial) Manuel Molins (2006) !

- ! -137

14.- L’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual !!

! !!!I.-Introducció

En l’Esola d’Art Dramàtic Adrià Gual a finals dels seixanta sorgeixen uns escriptors adults com Joan Brossa, Palau i Fabre i Manuel de Pedrolo que foren d’alguna manera problemàtics car les seues obres no eren comercials. També podem afirmar que el públic se n’adonà que algunes d’aquestes peces eren una pobra imitació al corrent europeu de l’absurd. A la fi de la mateixa dècada apareixen joves dramaturgs com Jordi Teixidor i Benet i Jornet. Al País Valencià remarquem el cas de Rodolf Sirera. Els trets que els uneixen són en un principi la tendència realista per conscienciar el públic i el teatre postbretchià. Ens centrem ara en Benet i Jornet, el qual connectà a la universitat amb el moviment antifranquista i conegué la literatura catalana dels segles XIX i XX de la mà de Joaquim Molas. Les seues primeres peces estaven dins dels postulats del Realisme Històric. El 1963 guanyà el premi Josep Maria de Sagarra de teatre. Aques t d rama tu rg estima el teatre i això ha condicionat la seua vida, a més a més el seu instint de superació el fa ser més bon professional. És l’únic autor contemporani viu que ha estrenat amb regularitat juntament amb Sergi Belbel. Ha estat capaç de fer evolucionar els seus plantejaments inicials, des d’un realisme Social a un intimisme//existencialisme. En aquesta primera etapa cal remarcar: Una vella, coneguda olor (1964) Berenàveu a les fosques (1971). En les dues peces el medi feia infeliços els personatges o més aviat cruels. La primera se situa l’estiu de 1962 a Barcelona. La segona s’apropava

- ! -138

més al Realisme, on es mostra la intimitat dels personatges d’una classe mitjana barcelonina que perd la seua consciència. Comentàrem en la lliçó anterior que aquesta obra fou un fracàs en la seua estrena, car era una mostra de realisme amb influència de B.Brecht i aleshores el teatre independent i les seues propostes innovadores ja tenien molta influència entre el públic. S’analitzà críticament la postguerra i l’enfonsament de la petita burgesia barcelonina, la qual acabà difuminant-se en la societat. Cal dir que l’entorn pesa d’una manera aclaparadora sobre els personatges, els condiciona, els configura i en algun cas, acaba deformant-los. Poc després Benet evolucionà vers un teatre més experimental i aquesta ha estat la clau del seu èxit: la capacitat de connexió amb la ideologia i l’estètica d’una part del públic. Les seues obres estan marcades pel medi, que les condiciona i fins i tot les deforma. !!

II.-Època de formació 1964-1975 ! La primera obra que hem esmentat més amunt- Una vella, coneguda olor- mostra amb versemblança els veïnats de la postguerra de Barcelona. Va fer provatures experimentals en la trilogia del Mite de Drudània -univers al·legòric entre Grècia i Albània- el qual li va servir per meditar sobre el sistema occidental- format per les obres: Cançons perdudes, on l’autor recerca un territori mític; Marc i Jofre, o els alquimistes de la fortuna (1970) –la qual mostra còmics, novel·les de capa i espasa i cinema- i La Nau (1969) Fantasia per a un auxiliar administratiu (1970) tractà el fracàs de l’ascens social i la relació amorosa. També creà obres infantils com Supertot (1973) i Helena a l’illa del baró Zoddíac (1975). !!

III.- Època amb elements brechtians i un llenguatge més col·loquial. !

La influència de Bertolt Brecht (1898-1956) marca tota la seua obra ja que el dramaturg alemany sacsejà les conviccions del públic amb la intenció d’obligar-lo a reflexionar per tal de captar les injustícies socials i polítiques. Bertolt tingué molt en compte el caràcter paradoxal de les situacions dramàtiques i això repercutí en algunes peces de Benet com hem comentat breument. L’autor estranger criticà la catàstrofe del nazisme i la guerra, la brevetat del temps i l’agressió a la llibertat individual. Podem afirmar que el dramaturg català ha experimentat l’absurd. El grotesc també ha aparegut en les seues obres d’una manera tangencial. Apareix el conflicte entre la raó i la fantasia i això es veu en Revolta de bruixes (1975). És una revolta de dones de la neteja en unes oficines d’una fàbrica. Bernat, el protagonista, acaba escèptic perquè veu que no pot canviar res de la societat. El tema de la vaga no és molt important. A la fi de l’obra el conflicte entre instint i la raó els duu al

- ! -139

fracàs. Podem dir que és una peça on hi ha latent una ètica col·lectiva. Queda palés la confrontació entre la intel·ligència i l’instint, entre Sofia- exemple de la raó incanviable- i Rita –caracteritzada pel fetitxisme descontrolat-. Ací en teniu un fragment: ! !!“RITA: Que cridi, Dolors. Si és música celestial, si sentint-la m'hi arrepapo i m'hi escarxofo. DOLORS (de sobte, girant-se desesperada, formant un grup amb Paulina i Filomena): Ep, no et confonguis! Si ara la Sofia es fa fotre, tu t'has fet fotre abans! També tu portes retallada la cresta, xiqueta! Esteu tants a tants i la satisfacció te l'empasses! I que pari compte, el vigilant! S’ha sortit amb la seva de moment però naltres li tenim feta la creu! Que se'n recordi! Pausa.

VIGILANT: No s'han d'excitar. Aquí hi ha un malentés. Jo no sóc cap porc. Quan se'm tenen consideracions també sé respondre. Una mica de bona voluntat per cada banda. Per un dia faré els ulls grossos i si els de dalt, m'escridassen aguantaré el xàfec. Perquè després es queixin. Vinguin, vinguin. (Avança cap a l'escala i les dones el segueixen, silencioses. Només Aurora, aprofitant la distracció general s'ha ficat a secretaria. Obre el transistor, extreu les piles dolentes, se les queda, amagades a la bata, i torna a tancar l'aparell.) El director no hi és i la secretària tinc entés que és bona xicota. Per acabar aviat, que amb tanta comèdia és ben tard, no facin direcció. L'urgent és l'escala, els des-patxos i els wàters. Dues que acabin el vestíbul, i les altres quatre que pugin a dalt. FILOMENA: A quin pis? VIGlLANT: De monent, al primer. PAULINA: Apa. DOLORS: Calla. VIGILANT: D'aquí una estona que alguna vingui a secretaria; també és lloc de compromís. Si no hi ha ordre, malament. Aviat semblaríem anarquistes. Vostès facin el que puguin i jo també faré el que podré. Per un dia només, eh? Estan satisfetes? (Ningú no contesta.) Au, ànsia. ! Les dones es posen en moviment, sense mirar-se el vigilant i amb instintiva lentitud. El vigilant se'n torna al seu refugi. Potser abans agafarà un dels seients còmodes, del vestíbul i l’arrossegarà amb ell. Aurora s’ha reunit amb les companyes. El vigilant, ja a secretaria, improvisarà amb el seient que ha dut i d'altres dels qui hi ha a dintre, un jaç per estirar-s’hi. Maquinalment encara prova d'engegar la ràdio. També escolta les dones, assegurant-se de la seva activitat. Un cop tranquil apagarà quasi tots els llums del lloc i s'ajeurà a descansar. !PAULINA: On s'és vist començar pel primer pis? Es comença pel capdamunt.

DOLORS: El nyap serà del vigilant. No t'hi, enfundis. Algú vol acabar el vestíbul?

SOFIA: Jo.

- ! -140

PAULINA: T'ajudo. Les quatre dones restants pugen escales amunt, callades. Aurora es ficarà decidida als wàters, i Filomena la segueix. Rita i Dolors hauran caminat passadís enllà. Tant les unes com les altres es posen a treballar en silenci. !!PAULINA: Hauríem d'haver canviat l’aigua. SOFIA: Et diré quatre paraules i seran les últimes. El teu comportament dins l'ascensor ha estat la gota que em faltava. PAULlNA: Què t'has enfadat? SOFIA: Fins avui t'ajudava i t'aguantava. Em feies llàstima i prenia paciència. S'ha acabat. En tinc el pap ple. Saps què en penso, de tu? Que ets una pobra tarada mental, i que només serveixes per fer nosa. El teu marit, tan savi, segons dius. Es devia morir de fàstic. PAULlNA(gelada, baixa atemoritzada): No en tinc la culpa. No em van donar instrucció. SOFIA: D'on no n'hi ha, no en raja. Ets una pobra idiota. Qualsevol gos del carrer té més enteniment que tu. T'agrada, el què dic? No vull saber res de tu. Mai més! No te m'acostis ni em festegis perquè t'endinyo una guitza i t'engego a la merda. Entesos, paia? Doncs, osquei! Sofia es posa a fregar. Paulina ha quedat quieta. Només després d'uns moments, silenciosa, la mirada perduda, abandonant els estris de treball, emprèn les escales i puja al primer pis. Passa davant dels wàters. AURORA: On vas, Paulina? !Passadís enllà, Paulina arriba davant de Dolors i Rita. !PAULlNA: Et voldries canviar amb mi? (…) » !

Josep Maria Benet i Jornet, La revolta de bruixes (1976) !! Després escrigué Quan la ràdio parlava de Franco (1980) una obra circumstancial i El manuscrit d’Alí Bei (1985) en la qual reflecteix el tema de l’enfrontament de l’individu amb la societat on tres personatges són interpretats pel mateix actor. El tema de l’incest és molt latent en les seues obres, així com la inserció de les persones en la societat i la relació del franquisme amb els ciutadans. Posteriorment ha escrit Desig (1989 Segons Enric Gallén: “ el tema de l’assoliment o no d’un estadi de felicitat absoluta, inabastable, apareix expressat en les contrastades reaccions i actituds dels quatre personatges de Desig, en la curta, mitjana o llarga carrera, que han hagut de fer o hauran d’emprendre per tal que cadascú d’ells s’accepti tal i com és, per tal que cadascú d’ells pugui apreciar, si vol, l’autèntica bellesa del temps.” A la fi l’espectador se n’adona que la felicitat no arriba mai com la voldríem. La influència del jove Sergi Belbel sobre Benet i Jornet es veu en el terreny professional i personal. ! L’any 1990 estrenà Ai,carai, la qual era un retrat de la societat en la seua època i la seua generació.

- ! -141

MONTSERRAT: Què passa? Ha plorat? NEUS: No. MONTSERRAT: Què passa, mama? NEUS: Estic segura que el teu pare ja ha descobert que li vaig agafar les tres-centes pessetes. MONTSERRAT: Com ho sap? NEUS: M'ho penso. Quan aquesta tarda has marxat al col·legi jo he sortit darrera teu perquè volia prendre tanda per al carbó, i just en anar-me'n he sentit com obria i remenava el seu moble. MONTSERRAT: Potser no ho haurà vist. NEUS: Per això passava el rosari. Sí que ho haurà vist, sí. No vull pensar-hi, quan arribi. MONTSERRAT: Jo l'ajudaré, mama. NEUS: Quins exemples has de veure. MONTSERRAT: Es fa fosc. Encenc el llum? NEUS: No, no encenguis. MONTSERRAT: Avui no hi ha restriccions. NEUS: Convenen estalvis. Per a berenar no necessites claror, i jo no tinc ganes de

res. Ai, Montserrat, pensa que ets l'única cosa que em queda. Ja et vas tornant gran, aprèn la lliçó. Els homes són així. Per un de bo, els altres uns bestiotes. Saps què pinto, jo per al teu pare? Sóc la minyona. Però les minyones cobren i jo no. L'escarrassot, sóc. I ja ni faig goig ni faig res. Únicament serveixo per a les feines; el teu pare no m'estima. MONTSERRAT: Jo sí que l'estimo. !!NEUS: Ja pots estimar-me, que no saps els sacrificis que m'has costat. Si fos a començar ara, rai. De jove no necessitava

posar-me coloret. Em deien galtes de pa de ral. I que t'hagi de veure amb aquesta color trencada de merda d'oca. No et moguis tant, ets un nervi. Es nota que vas néixer durant la guerra. Si no hagués estat la guerra, les coses haurien funcionat molt diferent. Ai, quina calamitat! I encara sort que van guanyar els nacionals. Pensa, si no; els catòlics seríem perseguits, com passa a Rússia, i els fills viuríeu separats dels pares i no hi hauria família. (Acosta la cara als vidres.) MONTSERRAT: Què mira? NEUS: És tard. Triga. Ja hauria de ser aquí. MONTSERRAT: Com més trigui, millor. Vinga, no pensi coses tristes. Expliqui'm històries d'abans de la guerra.

- ! -142

NEUS: No estic d'humor. Deixa, ja el duràs després, el plat a la cuina. Pobre fill, t'ha calgut pujar ben diferent de mi. A vegades, quan jo tenia la teva edat, el papa ens duia al Joan i a mi a berenar a les Granges Royal. Preníem un suís amb melindros. Però ben mirat... Al final, el teu tiet, en pau descansi, haver d'acabar afusellat pels rojos. Deien que havia estat de la CEDA però la veritat és que ens envejaven la botiga. Nosaltres no som genteta, Montserrat. !

Berenàveu a les fosques (1972) Josep Maria Benet i Jornet !Cal afegir l’obra Desig (1991) on veiem un món molt nostre pel que fa als objectes, tot i que sembla imprecís quant al temps i l’espai. Podem remarcar la influència de Sergi Belbel ja que els dos dramaturgs són amics en l’àmbit professional i personal. A continuació et presentem un fragment de L’habitació del nen (2003). S’hi mostra les relacions paternofilials encara que en aquesta l’autor introdueix matisos epistemològics diferents ja que els pares acaben tenint punts de vista oposats. En aquesta peça es pot remarcar la capacitat imaginativa infantil com a via d’escapament de la realitat quotidiana. Podem afirmar que es tracta d’una tragèdia on una parella jove viu amb el seu fill menut. Aquest panorama familiar normal i agradable canvia arran de l’aparició d’una malaltia en el xiquet, el qual anirà, a poc a poc, separant-se també de sa mare. Assitim doncs a una escena de felicitat efímera. Cada capítol té un nom A-BE-CE-DA-RI i això esta relacionat amb el coneixement bàsic humà i el regal del contes interestel·lar com a símbol de la invitació a saber. !“[El NEN saJta i bota d’excitaciói d’alegria] !MARE: . No te'n recordaves, bandarra! Mira que no recordar-te'n! NEN: El meu aniversari, el meu aniversari…! PARE: Déu meu, t'has torant vell. Em sembla que et comencen a sortir cabells blancs. NEN: No! Mama. MARE: Sí. NEN: No em surten cabells blancs però…Als matins, quan em desperteu, ja no podreu cantar-me el «maridet m'heu dat». MARE: No? NEN: És per nens petits. MARE: Ho tindrem en compte. PARE: Et cantaré música tecno. Em sembla que la mare té alguna cosa que és teva. NEN: (excitat): Quina? PARE: No crec pas que sigui un regal. No, segur que no. [El NEN fa un crit i agafa la seva mare, estirant-la ni ell sap cap on] !MARE: Calma, calma, noi gran! Vine. És una cosa… Encara no està acabada. Avui mateix, quan torni de la feina…Volia posar-m’hi ara però…Aquesta nit te’l muntaré [S'agenolla i treu de la bossa plana un mòbil encara per muntar, de cartró i metall, amb els planetes del sistema solar.] !

- ! -143

MARE: Un mòbil amb el Sol, veus? I els planetes que hi donen voltes. NEN: Sí, sí! Aquest és Mart. MARE: Tu què saps? PARE: Pel color vermell. NEN: És clar, mama. MARE: Sou tan savis. NEN: Tothom ho sap! MARE (burleta): Ah, perdoneu. NEN: Me'l penjaràs damunt del llit? MARE: El vols damunt del llit? NEN: Per mirar-me'l estirat. MARE: T'agrada? NEN: És xulíssim! MARE: Doncs em sembla que el papa té una altra cosa per tu que encara t'agradarà més. . PARE (fent-se el sorprés):Jo? MARE: Ah, potser m'equivoco. NEN (més excitat): Què és, on és? PARE: Espera, sí que hi havia no sé que... Però on deu haver anat a parar? NEN: Dóna-m'ho! Què és? PARE: M'ajudes a buscar-ho? NEN: Sí! MARE: No ho allarguis que ens congelarem. PARE: Era per aquí? (El NEN es precipita als llocs successius que indica el PARE.) No. Sota el llit... No.. Sota l'armari, segur! Tampoc. Entre les joguines. (Mentre les. regira, ajudat pel NEN.) No, no, no... Res. NEN:(impacient): On és, val MARE: Quines ganes de fer-lo gruar! PARE: Sí, calla. És clar! No pot ser aquí dintre. NEN: No? PARE: No. Si ha caigut d'on havia de caure, no pot ser aquí dintre. NEN: Ha caigut? No me l'has comprat? Per què ha caigut? PARE: Perquè venia de molt lluny. I si sortim al balcó? MARE: Ja hi hauríeu de ser. No us hi entretingueu. ![El NEN ha sortit corrents al balcó i immediatament veu el paquetet. L'agafai estripa l'envoltori, inhàbil.]. !NEN: És aquí! D'on ha caigut? Està embolicat.Digues d' on ha caigut! PARE: Tu què penses? NEN (passant el paquet al seu PARE): Obre'l tu! Corre! ! [La MARE se l ha acostat. Calla i els deixa fer. Es limita a abrigar una mica el NEN, cordant algun botó. El PARE, amb un parell de moviments gairebé de prestidigitador, obre el paquet i apareix una capseta.] PARE: I és... [Obre la capseta i presenta al NEN una pedra de volum irregular. ]

- ! -144

NEN: El meteorit, el meteorit. [Arrabassa al seu PARE el petit i anodí mineral.] PARE: Sí senyor, un trosset de meteorit, un aeròlit de debò. Amb certificat de garantia.” !

Benet i Jornet. L’habitació del nen (2003) !!! Josep Maria Benet i Jornet va rebre el Premi d’honor de les Lletres catalanes el 2013 atorgat per Òmnium Cultura. La seua presidenta, Muriel Casals, va afirmar:” per la qualitat, extensió varietat i coherència de la seua obra que ha tingut una continuïtat infatigable i fidel al teatre que l’han convertit en referència del patrimoni teatral.. Aquest gènere viu el millor moment de la seua història ja que el teatre que es fa en català hui és reconegut a tota Europa i ,sobretot, a Sudamèrica. L’obra de Benet i Jornet en un principi tingué problemes amb una part de la crítica però això no va detenir la seua producció car anà evolucionant per adaptar-se als nous temps i modes literàries. !!

IV.- El món audiovisual ! La literatura i els serials televisius tenen una relació molt estreta ja que aquests darrers semblen conseqüència de la novel·la de fulletó i posteriorment de les radionovel·les. En un principi els telespectadors d’aquests culebrons eren dones, d’una certa edat i poc instruïdes. Tot començà a sud-amèrica devers els anys seixanta amb el primer èxit que es deia El derecho de nacer, una coproducció mexicobrasilera, la qual estava basada en una novel·la radiofònica dels anys quaranta. En realitat el format ha evolucionat poc malgrat la revolució tecnològica del S XXI: Una història d’amor amb trama; llenguatge sintètic (no intel·lectual); paper heroic de la dona, la qual supera tots els obstacles i per últim un rerafons ètico-emocional. Sempre hi trobarem enganys, embarassos, rebutjos i injustícies. Benet i Jornet també triomfà en la parcel·la de la televisió, primer en TVE i, en acabat, en l’autonòmica TV3, la qual li va oferir l’any 1993 amb el seu primer serial Poble Nou (1992-95) com a guionista. Segons declaracions d’ell mateix recentment la televisió li ha permés viure més còmode. Aquest mitjà de comunicació és el resultat d’un treball col·lectiu fruit de moltes persones. Folch i Torres feia novel·letes pera a un públic molt popular que no llegia. Després n’han vingut d’altres (Secrets de família, Nissaga de poder (1995) -juntament amb Rodolf Sirera que col·laborà en alguns capítols- i L’herència (1999), Laberint d’ombres (1998-2000), i més actualment El cor de la ciutat i Ventdelplà (2005-2010). La veritat és que des de la primera que es va emetre l’èxit ha estat tan gran que es transformà en un fenomen social, potser, superior als serials sud-americans que iniciaren en el S.XX aquest camí. Sembla que aquestes pel·lícules siguen un gènere costumista quotidià, que ens reflexa d’una manera recíproca. Els espectadors s’identifiquen amb més

- ! -145

facilitat amb els actors perquè veuen que la societat catalana es presenta com a oberta, integradora, normalitzada i els costums catalans i la nostra llengua sembla ben combinada amb les passions humanes més universals. Això pot ser que siga la base de l’èxit. Tot i així en un principi els intel·lectuals van criticar aquestes sèries ja que les qualificaven de baix nivell cultural. Els telespectadors, mentrestant, s’emocionaven, ploraven i patien cara a la pantalla. Cada vegada els serials són més complexos i els seues seguidors poden seguir i participar-hi mitjançant Internet. Entra en aquesta pàgina web i ho comprovaràs: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/directes/324 Ací hi trobareu un blog on hi ha comentaris sobre el vestuari i una tertúlia on apareixen vídeos. A més a més els telespectadors intervenen en un fòrum; poden també descarregar-se en els seus mòbils el resum dels capítols i els darrers esdeveniments de la sèrie. Tot açò ajuda a crear el fenomen de masses que hores d’ara són aquests serials. !• Reblar el clau !Ací tens la pàgina on pots trobar els capítols de la darrera sèrie que ha fet Benet i Jornet. Cal que mires el primer capítol

de la primera temporada i et fixes en la presentació dels personatges.

http://www.ventdelpla.cat/pprogrames/ventdelpla/vdpSeccio.jsp?seccio=temporada#/1 Mireu aquest vídeo per informar-vos-en més i responeu en acabat les preguntes

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=19233 Quins són els temes que més empra el dramaturg ?

Quan comença la col·laboració amb la televisió ?

Quines influències rep i de qui?

Quina evolució té la seua producció teatral?

- ! -146

15.- Repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època !

!!!!!!!!!!!!!! !!!!! !!

I.- Introducció ! Joan Fuster naix el 1922 a Sueca. La seua formació evolucionarà per vies alternatives al règim. Es llicencià en dret encara que no va exercir ja que es dedicà a les lletres d’una manera autodidacta. La seua personalitat abraçà més de dos mil títols que cobrien un ampli ventall temàtic que anava des de la poesia inicial, el periodisme, la crítica literària i d’art, la historiografia i l’assaig. Aquest subgènere narratiu li va servir com a vehicle d’idees, font de goig/plaer i, sobretot, d’entreteniment. Sempre des d’un punt de vista racional tractà temes literaris i filosòfics aplicats a fets quotidians o qualsevol problema del món.!! Segons Vicent Salvador: “Fet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle XVI europeu,

- ! -147

aquest gènere de caire egoista i intel·lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic”. !

II.- La repercussió dels seus assajos ! Fuster ha estat l’intel·lectual que ha aconseguit amb les seues idees nacionals mobilitzar els valencians tant si se’l llegiren com si no ho varen fer, car els seus escrits van qüestionar amb eficàcia la nostra identitat. L’escriptor suecà no era un polític. Ell pensava que qualsevol assagista havia de prendre una decisió, cap podia ésser objectiu, apolític i neutral. Per això molts dels seus assaigs eren polítics, a la seua manera. Creia que els intel·lectuals tenien la tasca de crear i influenciar el poble. Remarquem dos aforismes que ens mostren la seua personalitat i alhora s’adiuen a l’enunciat d’aquest apartat: “Un bon llibre sempre és una provocació” i “Ser perseguit és ja una victòria” Més que polític, Fuster ha estat un educador atent als nostres problemes i a les nostres insuficiències que proposà una moral cívica, enèrgica i exigent, sense entusiasmes, ni il·lusions, sense violències. L'any 1962 fou clau en les sequeles de l'obra fusteriana ja que es publicaren obres que van arrossegar una gran polèmica. De l’obra Qüestió de noms (1962) la censura va dir que es tractava d’un petit assaig en què deia açò tal qual ho hem transcrit del Lector 2 -que era el nom del censurador- en l’expedient 3.385-62: !“El autor se queja de las palabras lengua valenciana y lengua mallorquina. Según él debería decirse lengua catalana y nada más. Hace historia del origen filológico de las lenguas del levante español y después de llegar a la conclusión de que proceden del lemosín, aboga por la implantación de la denominación única de “lengua catalana”.!Proponemos su autorización. Estimo correcto el informe y aceptable la tesis del autor proponiendo la denominación de “lengua catalana” para todas las formas dialectales del levante español” !

28 de junio de 1962!!Vet ací una mostra de l'obra perquè us en feu una idea : !!"Països Catalans". I després "Principat", "País Valencià", "Illes Balears", "Rosselló", "Andorra". És probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què "Illes" i no "regne de Mallorca"? ¿Per què "País Valencià" i no "regne de València" o "València"? ¿Per què "Rosselló" si el Rosselló "vertader" no és sinó una part de l'anomenada "Catalunya francesa"? ¿I per què mantenir "Principat" quan deixem de banda

- ! -148

els "regnes" de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir "València" per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincianisme ha suscitat en "alacantins" i "castellonencs". Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions... Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant.”

Joan Fuster. Qüestió de noms (1962) ! Ell pensava que el nostre era un poble renaixent, per això necessitava propostes i plantejaments. Els de Fuster arribaren als lectors perquè pogueren pensar, reflexionar i triar. Tenia una vocació pedagògica, la insistència mai és sobrera -segons l’il·lustre suecà- perquè com la gent no escolta mai, cal tornar-hi. Abans hem parlat de l’assaig, ara volem afegir que és el gènere que l’ha fet famós. Reconeixia que un assagista era un agitador d’idees. Un escriptor que opina, se la juga dia a dia contra l’infern dels altres. El seu estil irritava o seduïa. Era una escriptura racionalista massa brillant per deixar-se perdonar fàcilment: “Fa pena ser alt quan els altres són d’estatura mitjana”. Va ser el creador del valencianisme modern, el pensador que ens trasformà d’una perifèria provinciana en una il·lusió de futur, en un país a fer. Fuster i la seua obra ens descobriren una llengua, un univers, una història, una cultura i uns punts de vista i unes actituds modernes, sobre una realitat, la valenciana que ens despertà un interés que abans no tenia. Fuster ens féu conscients de la nostra realitat diferenciada com a valencians, cosa que obria un horitzó més ample, de majors i millors possibilitats. L’aparició de Nosaltres els valencians (1962) dividí la història dels valencians en dos: un abans i un després. Alçà tanta, tanta pols que remogué els llims i els ecos encara ressonen, per bé i per mal en la complexa societat nostra.

“Cal no oblidar que, en aquesta col·lusió d'idiomes, el català no ha disposat fins ara, en terres valencianes, de cap instrument sòlid de defensa. S'ha trobat sempre desarmat davant la pressió de l'altra llengua. La qual, és superflu de dir-ho, ha estat exercida a través de més conductes que la simple «distinció de classe». El castellà ocupa les trones i la premsa diària, l'escola i l'escenari, la tribuna política i la càtedra acadèmica. El català, en canvi, no ha tingut res d'això. La Renaixença local i les seves prolongacions noucentistes foren massa dèbils per a aconseguir, en aquest terreny, res que ni de lluny pogués comparar-se al que obtenien al Principat. Totes les tradicionals «molleses» dels valencians semblen fer-se més visibles en la qüestió de l'idioma. Per això, tot ben comptat, admira, que encara avui el català mantingui tanta força al País Valencià com a llengua viva, i que sigui capaç de sustentar el petit treball intel·lectual de les seves millors minories. En un altre pla, hem de dir també que són pocs els valencians - els catalanòfons, que són els únics a què ara em refereixo - que no tinguin un mínim de consciència del que el problema de la llengua significa per a llur comunitat. Adoptaran, enfront d'ell, una actitud o una altra, però la

- ! -149

consciència hi és. Entre dues llengües es planteja la disjuntiva del nostre poble. I s'hi planteja, no sols pel que la llengua suposa en ella mateixa - una història, una cultura pas-sada i present, una forma d'ésser -, sinó igualment pel que representa d'opció civil de cara al futur. Vicens i Vives, parlant del País Valencià, es preguntava: «¿Tindrà la valentia -i àdhuc" si cal, la crueltat- d'inscriure's, en veritat, en una trajectòria única, cultural i històrica?» La «trajectòria» que se'ns imposa, la sola que pot salvar-nos com a valencians, no cal dir que és. Hem de tenir la decisió - valentia? crueltat? per què? - d'inscriure'ns-hi. O això, o el buit - social més absolut, el desert, el no-res.” !

Joan Fuster. Nosaltres els valencians (1962) Pel que fa a la censura. Ací tenim tot d’una l’informe del censor de la primera edició del 22 de març de 1962: “Obra en la que el autor trata de las virtudes del pueblo valenciano y de la historia de su formación como parte étnica de España. El autor lamenta reconocer que el valenciano no es como el catalán fuerte en sus convicciones lingüísticas y de clase sino más bien blando y entregadizo al abandono de lo suyo; espera no obstante que con el tiempo este fenómeno cambie y resplandezca la cultura valencianista.” (…) “Puede publicarse.” Posteriorment, abans de la tercera edició en 1965 fra Miguel Oromí va emetre aquest informe: “Después de haber leído esta obra detenidamente, he llegado a las conclusiones siguientes: a) la obra está escrita en catalán y no en valenciano (por lo que no puede entusiarmar demasiado a los valencianos auténticos; b) los que pretenden sacar partido de esta obra son precisamente los catalanes que inventaron lo de «PAÍSES CATALANES" para dar más importancia numérica al problema catalán, y por eso se le cita en esos ambientes catalanistas; c) la intención del autor es ciertamente la de unirse a ese grupo que habla de «PAÍSES CATALANES», pero, en realidad, con su obra, ha demostrado claramente que las regiones valencianas están completamente al margen de ese «problema catalán» [...]; d) la obra ha sido y será bien recibida por los catalanistas y por algún valenciano exaltado, pero no tendrá otras consecuencias, porque el pueblo valenciano no piensa así, como viene a demostrarlo la misma obra. Por todo lo cual, no veo inconveniente en que de nuevo pueda publicarse.” !La prohibició arribà el 1967 tant per l’edició en català com per a l’espanyola i durà fins la mort del dictador. Us presentem un breu estracte: “ P o r e s t a s y o t r a s a f i rmac iones aná logas prodigadas a lo largo del libro […], se evidencia a mi modo de ver la intención del autor de debilitar la unidad política española, pretendiendo la resurrección de unos nacionalismos particularistas con ruptura de la integridad de la Nación española, y con ello considero que se infringen los principios IV y V de la Ley de Principios del Movimiento

- ! -150

Nacional, el art 3° de la Ley Orgánica del Estado, con lo cual se incurre en el delito de relajación del sentimiento nacional, delito previsto y penado en el arto 251, 2° del Código penal. En consecuencia y por aplicación del art. 2° de la Ley de Prensa e Imprenta y de lo establecido en el arto 165 bis b) del Codigo [sic] penal, no es admisible el deposito [sic] y procede denunciar la obra al Fiscal del Tribunal de Orden Público, por ser este Organismo el competente según el art. 3° a) de la Ley de 2 de Diciembre de 1963. En la introducció a la primera edició l’escriptor suecà mostrà el seu tarannà obert al diàleg i a la discussió racional amb els seus adversaris: “Sé per endavant que molts paisans meus hi reaccionaran, si em llegeixen i confie que sí, amb una discrepància més o menys irreductible. Si amb això he aconseguit de dur-los, a ells també, a plantejar-se les qüestions que jo m’he plantejat, em donaré per satisfet, sempre serà un bon començ” !En el pròleg a la segona edició del 1964 l’autor ens anunciava. “Els grups o grupets als quals repugnaven les conclusions tàcites o confessades de Nosaltres els valencians van replicar-me amb

quatre escarafalls exasperats: no amb procediments racionals de refusió. I com que, de més a més, l’ofensiva tenia origen i estil marcat d’aire feixistoide, es desautoritzava per ella mateixa”. Finalment en 1992, poc abans de morir i quan el llibre esmentat complia

t r e n t a anys de la seua

publicació confessà que els seus detractors no van poder contraargumentar-lo com calia i per això en la revisió de l’obra creié adient de no canviar-ne res. !!!

- ! -151

!!!!El mateix any publicà El País Valenciano. Açò el féu digne d’aparéixer com a ninot de falla en l’Ajuntament de València com a carnassa de les flames. Els nous inquisidors veien perills, conjures, greus premonicions i es dedicaren a atiar la venjança. Aquesta !venjança es traduí en bombes. La veritat és que l’autoria encara no ha estat aclarida. La seua fama creixia mentre intentaven silenciar-lo o matar-lo. Aquests dos llibres somovedors ens feren pensar ja que eren la base d’una reflexió crítica.

La dècada dels 70 En aquesta dècada l’escriptor suecà provocà una reacció negativa anticatalanista provinent de la dreta que marcà un enfonsament ideològic que hi ha hagut a València durant la transició política del franquisme a la democràcia. Les dues visions eren: La visió de la majoria era acovardada/desmemoriada, autosatisfeta de la seua incultura, acomodada, provinciana, castellanitzada i hipòcrita; enfront d’una altra considerada progressista i nacionalista. D’aquest enfrontament va eixir passats els anys 70 una sèrie de contradiccions i d’ambigüitats que conformen la realitat valenciana actual. !

“Si no m'erre, només dues senyeres municipals, al País Valencià, tenen justificat el blau perpendicular: la de Borriana i la de València. I per una raó anecdòtica similar. Va ser una vel·leitat de Pere el Cerimoniós. Aquest monarca i la ciutat de València foren enemics durant la guerra de la Unió -un boirós episodi de lluita de classes-, i el rei, vexat primer, i victoriós finalment, va estar a punt d'arrasar l'urbs i de sembrar-la de sal. Ell mateix ho conta en la seua Crònica. Però en una altra guerra, la que va mantenir amb el seu homònim Pere I de Castella, València li fou addicta, i ell li recompensà la fidelitat amb uns quants ornaments: les dues «eles» de l'escut, i que «al cap subirà sia feta corona», a banda d'altres. Per un desplaçament automàtic d'aquest privilegi del 1377, València acabaria tendint a sobreposar la diadema reial a les barres de la seua bandera (…) “¿Què, sense el blau, la «bandera valenciana» és igual que la «bandera catalana»? No: no és que siga igual; és la mateixa. Com és el mateix l'idioma, i com són e1s mateixos els enfrontaments polítics que tenim pendents, i com són les mateixes tantes coses més.” !

Joan Fuster. El blau en la senyera (1977) !

La dècada dels 80 !! Fuster es retira de la vida pública, cansat, envellit, exerceix el seu magisteri des de la Universitat. Estava decebut, menys irònic o més prudent,

- ! -152

simplement a l’espectativa de les noves generacions. Una de les darreres frases de l’escriptor fos: “Ja s’ho fareu ! ” En aquesta dècada Fuster era un intel·lectual silenciat, un home de lletres reconegut, per als seues detractors, un ideòleg fracassat. Tres anys més tard d´ésser soterrat al seu poble natal la seua tomba va ser profanada. Hui tenim una llarga nòmina d’escriptors, intel·lectuals, professors, ensenyants de tota mena, impensable fa més de cent anys. Això és fruit de l’obra de Fuster, però segles de despersonalització i decadència no es poden recuperar en trenta anys.

• Reblar el clau Mira aquests dos vídeos i contesta les preguntes que tens a continuació. Fixa’t bé perquè n’hi ha set i només

se’t demanen dos: el primer i el sisé. ! Ser Joan Fuster (1/7 !http://www.youtube.com/watch?v=dhpxqPk3N8Y !

1. Cerca cinc adjectius que definesquen l’escriptor de Sueca. !2. En Els orígens (1922-1941): en quina època li pertocà viure? En quin ambient familiar es va formar

intel·lectualment ? !3. Altres mons (1942-1947): Com es defineix la postguerra? Quins grups valencianistes hi ha a l’època ? !

Ser Joan Fuster (6/7) !http://www.youtube.com/watch?v=A2lCWvJXpDk !

1. Quin paper tenia l’intel·lectual suecà en la transició !!2. Quins eren els vertaders enemics de les teories fusterianes? !!3. Com es manifesta la violència dretana contra Fuster i com reaccionen els seus seguidors ? !4. En què se centra el seu discurs ? !!

- ! -153

16.- Joan Francesc Mira i la reflexió en els seus assajos sobre la nostra realitat !!!

! !! !I.- Introducció !

L’enunciat d’aquesta lliçó ens obliga a deixar de banda la vessant narrativa del nostre autor, la qual compta amb una sèrie d’obres molt interessants per a la literatura contemporània: Els cucs de seda (1974); El bou de foc (1974); El desig dels dies (1981);Viatge al final del fred (1983); Els treballs perduts (1989); Borja papa (1996); i Purgatori (2003) entre d’altres. Els trets més importants de la seua narrativa són la renovació de les veus i el mode així com la focalització, la qual cosa l’allunya del relat tradicional. És un escriptor que integra erudició i ficció. Es pot remarcar la influència de Proust, Joyce i de Norman Mailer. És professor de grec a la Universitat Jaume I de Castelló, assagista, col·laborador dels mitjans de comunicació i traductor. Dins de la complexitat de la seua obra hi ha una bona part de “reflexió política” centrada en els seus assajos i articles periodístics. D’aquesta es desprén la relació entre cultura i poder, el nacionalisme i l’evolució de les identitats dels pobles en relació amb els seus símbols que afavoreixen la consciència col·lectiva. Per ell la identitat de les nacions és una qüestió complicada.

- ! -154

Joan Francesc Mira és, a més a més d’un antropòleg de volada internacional un ciutadà compromés en el seu país ja que ha format part de col·lectius com Acció Cultural del País Valencià, de la que fou president entre 1992-1999, intervingué en Valencians pel canvi i en el Bloc Nacionalista Valencià, per la qual cosa podem afirmar que es tracta d’una persona implicada en la seua societat i no un lletraferit desarrelat en la seua torre

d’Ivori. Ell creu que tots ens identifiquem en una nació. Els lectors trobem les seues reflexions accessibles i suggeridores, basades en la seua experiència i a l’abast de tothom. En una entrevista quan li demanaren l’opinió que tenia sobre l’estat del nostre país va respondre: ! “Això que dius és una cosa molt difícil de fer, potser amb una conferència d’un parell d’hores aconseguiríem d’aproximar-nos a una definició molt general del país, però aquesta terra nostra és molt complicada per a fer-ho en quatre ratlles. Parlant només d’un aspecte, jo tinc una idea sobre la cultura nacional. Per tenir una idea de què és això i perquè funcioni d’una manera normal cal, d’una banda, una creació contínua de cultura elaborada i un joc d’acció i reacció entre aquesta cultura elaborada i els nivells de cultura popular. Això,

en les condicions actuals, requereix un nivell d’institucionalització sòlid i una capacitat de difusió molt intensa, i això és el que en el nostre país no hi ha. Existeix el nivell d’elaboració culta (pintura, escriptura, música, etc.), però aquestes manifestacions funcionen en un cercle relativament reduït i tancat, perquè, de fet, la major part dels instruments de difusió estan en mans d’una altra cultura forastera i al servei d’aquesta. Dit d’una altra manera: a la major part de la població nostra li arriben molt més la literatura, la música, el teatre espanyols, la producció cultural castellana i el mateix ingredient ideològic castellà amb les formes expressives noves que genera, que no pas les formes de cultura genuïnament catalanes.” !!!!!!!!!

- ! -155

Cultura popular

« Quan jo era menut, allà per l'any cinquanta, al meu barri de l'Horta, municipi de la capital del regne, celebraven festes com en qualsevol altre poble, festes modestes, de missa i processó, una miqueta de traca i un espectacle nocturn De l' espectacle, la part més esperada, en deien varietés, "els varietés", que és com s'ha dit supose que durant tot aquest segle. Paraven un entaulat, la gent portava cadires, i el programa era pràcticament invariable: alguna folklòrica aproximadament andalusa, una vedette, un còmic i eventual-ment un rapsode. Tot en castellà i acompanyat de les guitarres i la trompeteria corresponent. El personal seguia l'espectacle amb una atenció concentrada i perfecta, s' embadalia davant de 1'home del frac, seguia les dramàtiques recitacions del rapsode (romanços d'amor, gelosies, morts, filles condemnades i altres temes que les telenovel·les han posat al dia), i els homes alegraven la vista amb l'escàs pam de cuixa que era permés de mostrar a les balladores. L'espectacle, per molts l'únic de l'any, alimentava la fantasia durant un grapat de mesos, proporcionava lletres de cançons, històries per repetir i un bon solatge acumulatiu per la cultura compartida. Amb una mica de ràdio i una altra mica d'influència de les revistes als teatres de la ciutat, ha estat tot plegat un mecanisme de destrucció d'una eficàcia impressionant. De destrucció de la pròpia cultura popular, vull dir, almenys en algunes de les seues formes més visibles i audibles. No n'ha quedat pràcticament res, que no siga etnografia marginal, arqueologia, o intents de reconstrucció ideològics, tímids i a penes perceptibles.

Ara, els passats dies de mitjan agost, he assistit, com cada any, a les festes d'algun poblet de muntanya, on munten un cadafal a la plaça, la gent porta cadires i assisteixen massi-vament a l’espectacle. Els varietés han variat poc: si de cas, tot és més tècnic, hi ha molts milers de vats de so, grans caixes negres d'estrèpit infernal, moltíssima llum, i fum de colorins. Quant a la substància, les alteracions són mínimes: les folklòriques continuen sent tan andaluses com fa prop de mig segle, les vedettes ensenyen molta més superfície corporal, el màgic fa la màgia de sempre, i el còmic ara es diu humorista. Els rapsodes, pobres homes, han desaparegut de la circulació: poca competència poden fer les històries en vers al costat del culebrón de cada dia. I tota la funció -salvant alguna excepció molt rara, i alguna "gràcia" dels actors- és implacablement en castellà. En castellà i amb aire, formes i esperit rigorosament castellano-andalús, amb l’afegit d'alguna jota aragonesa regularment exaltada i patriòtica. El mateix espectacle, el mateix idioma, els mateixos balls, tics, referències, lletres, noms, històries, lletres màgiques i balls que es podria trobar en qualsevol poblet de Burgos o de Jaén: una llengua, un folklore, una cultura, un sol país, una sola nació. Deu fer un segle que va així, pel cap baix, i no fa senyal de canviar: ni un miqueta d' autonomia, ni cultura regional, ni rica varietat hispànica, ni res. Una cultura popular rigorosament única: els mateixos acudits, les mateixes coplas, el mateix flamenco, i si bé cal les mateixes jotes. Amb algun toc internacional, això sí: perquè quan els cantants es cansen del play-back és en anglés.

Ja sé que no totes les "cultures populars" poden donar material per convertir-lo en varietés i en espectacle. Ja conec totes les febleses del folklore nacional, tan atordit, tan escàs de promoció i de comerç. Ja sé que la sardana, l'u i el dos i el bolero mallorquí no

- ! -156

ofereixen tants recursos com la copla i el flamenco (i com la música country, la música celta, o la cançó napolitana, posem per cas). Ja sé que hom no pot tancar les finestres a la influència cultural dels veïns, i etcètera. Però una cosa és obrir la finestra i una altra que l'aire que n' entra ens arrase, ens volatilitze, i ens arranque fins el paper de les parets. Com si en les festes equivalents per les comarques d' Andalusia o de Castella. 1'única música foren sardanes, les úniques cançons foren fados o els únics balls a

l'escenari foren cabrioles d' espatadantzaris. Coses impensables (no és igual, diuen: i tant que no és igual!) No és pensable, normalment, que el folklore d'un país -amb idioma, humor i danses inclosos-, convertit en folklore oficial, en folklore d' estat i en negoci organitzat, ocupe fins l'últim racó l'espai d'un altre. No és normal una invasió tan perfecta. No és normal un ofegament tan complet, una substitució i una anihilació tan absoluta de la pròpia etnicitat. Nosaltres no som normals. Confirmació: el mateix dia que escric aquest article, Televisió Valenciana emet un Especial Rocío Jurado en la millor hora de programació. No falla.” !!

II.- Biografia relacionada amb la seua preparació intel·lectual ! J.F.Mira pels anys 60 començà a interessar-se per l’antropologia. A Oxford treballà sota la direcció de John Beatti. Després inicià la seua tasca de recerca sobre la societat rural valenciana i el seu procés de canvi centrat a Tinença de Benifassà i la Plana de Castelló. La seua tesi doctoral fou Un estudi d’antropologia al País Valencià: Vallalta i Miralcams (1974). Va escriure articles Els valencians i la terra (1978) i Vivir y hacer historia (1980). Durant els anys 70 treballà amb Claude Lévi-Strauss en un projecte sobre les estructures de la família tradicional europea. Els 1978 se n’anà a Pricenton (EUA) on va fer la recerca, escrigué i publicà sobre antropologia. Viatjà per Europa i els EEUU i col·laborà amb col·legues estrangers. Davant del dilema de quedar-se a l’estranger per viure de l’antropologia o romandre entre nosaltres al País Valencià, decidí tornar a casa i treballar de professor de grec a Castelló. ! !!

III.-Els seus assajos ! En Crítica de la nació pura (1984) l’autor analitzà el nacionalisme com un antropòleg. Ací desmuntà les convencions teòriques sobre el nacionalisme. Per ell la nació és una creació social, que es construeix dia a dia i que en certa mesura depén dels símbols. Els humans necessiten tenir una identitat de grup, una “nació cultural” que no sobreviu sense una “nació política”. Tot seguit tenim un fragment on podrem apreciar el seu estil:

- ! -157

“Espanya és el resultat d’una expansió-subordinació, no el resultat de cap suma. Mai no hi ha hagut un pacte entre nacions iguals, ni veig com puga haver-n’hi en el futur. Perquè la igualtat entre les parts components no pot ser reconeguda, mentre un dels àmbits d’identitat, una de les nacions, siga alhora una part i el tot. És molt simple: Espanya-Castella (l’Espanya acastellanada) no es reconeix a si mateixa com a nació diferent i igual a la nació basca o catalana: es reconeix només com a nació espanyola coincident amb l’Estat. És la nació sense nom propi de part, amb el mateix nom de la «suma». ¿Quina síntesi, pluralitat o acord pot haver-hi quan una de les parts defineix el tot, i es defineix com a tot?

  O siga, que l’única Espanya que hi ha és aquesta «cosa hecha por Castilla». No n’hi ha d’altra. Que els valencians (o els catalans en general, o els bascos...) ens trobem bé dins d’aquesta cosa o que ens hi trobem malament, que la considerem pròpia o estranya, que ens hi acomodem de la millor manera possible, o que pensem a escapar-nos-en si podem..., tot això ja és una altra qüestió. Però España és aquesta «cosa hecha por Castilla», i no cap altra cosa. España ja està inventada. No es pot tornar a inventar. I aquell que s’hi sent identificat, ha de saber amb quina cosa s’identifica. O bé seguir caminant cap al miratge d’una Espanya-síntesi, una Espanya plural, una Espanya dels pobles, una nació de nacions i altres visions en el desert.”

Crítica de la nació pura 1984-2005. Joan Francesc Mira

En Sobre la nació dels valencians (1997) Joan Francesc Mira no només escriu per als valencians sinó per a qualsevol societat occidental. Fa referència constant als casos (valencià, català, espanyol…) L’autor va contra aquells que pensen que hem d’unir-nos a la nació catalana pel fet de parlar català i també s’oposa a aquells que volen assimilar-se als espayols perquè consideren que els valencians no tenen un moviment nacionalista fort. La seua proposta és doncs la tercera via. ! L’autor reflexiona sobre la seua passió, i de vegades, frustració pel seu país per no ser un poble normal. Diu que en la segona meitat del S.XX el País Valencià visqué una situació històrica d’emergència nacional que no es va saber aprofitar. La nostra identitat –segons ell- és confusa car els noms incerts ens aboca a la subalternitat i la desintegració. Creu que seria més còmode viure en societats on la història, el nom, els símbols, la llengua, l’espai i els polítics no foren qüestions conflictives. No triem la terra on naixem, però sí l’adhesió o distanciament d’aquesta. La indefinició, com hem esmentat més amunt, i activada des de fora per tal d’absorbir-nos des d’uns espais d’identitat poderosos, ens mena a la fractura interna i a la dissolució com a poble. De totes formes, aquesta obra no fou creada per complaure els qui tenen posicions irreductibles.

- ! -158

! El nostre antropòleg té l’esperança que la seua obra contribuís al procés de reconciliació i retrobament d’un país amb ell mateix. Reflexiona quin país som i quina és la història que ens ha fet ser com som, i quin projecte col·lectiu tenim per a preservar això que som. Us deixem un fragment que mostrarà això que estem afirmant: ! “Catalans de nació, doncs, però afirmant-se cada vegada més com a valencians i sense que això suposara cap contradicció efectiva, oposició o exclusió. És cert que hi ha una

distància entre l’afirmació de Ramon Muntaner a principi del segle XIV, denominant «vers catalans» els habitants d’Elx, Alacant, i Oriola (...o els de Múrcia i Cartagena, que també procedien de pobladors del nord), i el concepte de «poble valencià» diferent del català que expressa Francesc Eiximenis a final del mateix segle (en tot cas, no és superflu recordar que tots dos autors són ben pròpiament catalans: un de l’Empordà i l’altre de Girona, i tots dos instal·lats a València!), però cal tenir present que en el primer cas es tracta d’una definició «ètnica» i en el segon d’una adscripció «política», i aquesta doble dimensió serà visible almenys fins a final del segle XV. El fet és que, quan comença a estendre’s a Europa l’ús de la paraula nació —com a origen o llinatge, «gent», poble o equivalent— els valencians l’apliquen sense problemes a la pròpia adscripció com a membres de la «nació catalana». I quan la mateixa paraula va incorporant el sentit de procedència territorial definida, de «regnum», cos o espai polític, els mateixos valencians lògicament l’apliquen quan cal al seu regne i territori. La terminologia —llavors, com ara!— era ambigua, poc precisa i no sempre coherent, però la distinció entre la dimensió etnolingüística i la dimensió politicoterritorial sembla que s’anava perfilant amb claredat: un mateix poble, segons la primera; dos pobles diferents —català i valencià—, atenent a la segona. D’una banda, doncs, la catalanitat de llinatge i de llengua (i, en aquest sentit, la comunitat de nació) no és mai negada, ans al contrari, ben sovint recordada pels valencians dels segles XIV i XV. D’una altra banda, no apareix mai afirmada una catalanitat jurídica o política, de ciutadania o d’estat, ans al contrari, el que s’afirma és una valencianitat específica i creixent en aquesta dimensió, basada en les institucions i en el territori: difícilment podia ser d’una altra manera, si tenim present que el Regne de València no solament va anar consolidant i reforçant la seua individualitat juridicopolítica, sinó que mai, des de la fundació, no va formar part d’un espai político-institucional català. Catalunya i València són sempre dos territoris o

- ! -159

«països», part de la mateixa «corona» i súbdits del mateix rei «d’Aragó», però no un sol estat; i per tant la insistència valenciana en una personalitat política autònoma no respon a un «atzar del particularisme» sinó a una realitat substancial i fundacional.” ! Segons Mira un país existeix en la mesura que els seus habitants -la majoria, s’entén- comparteixen un territori considerat com a propi, pretén mantenir la pròpia continuïtat com a subjecte històric, que aspira a ser sobirà i no dependent i no vol ser inclòs en un altre de dominant. Uns altres pobles europeus com els eslovens, romanesos, eslovacs, finesos i macedonis que han compartit i forjat la grandesa de la seua història i possiblement amb un passat que no supere el nostre, hui ja tenen nacions de dret i de fet. L’autor creu que a finals del segle XIX i principi del XX el poble valencià no va ésser capaç de crear les xarxes necessàries, ni aprofitar les poques que hi havia per fer-nos sentir més com a poble diferenciat, cosa que si va ocórrer més al nord, en canvi en les nostres terres del sud la desidentificació i l’espanyolització s’han accelerat. Joan Francesc Mira escriu assajos a les planes d’El Temps, El País o l’Avui. Ho fa des de la perspectiva de l’antropòleg, el saber de l’historiador i la passió d’un ideòleg. Podem considerar aquest escriptor com un dels darrers humanistes que des d’una prosa transparent i irònica com aquell qui anuncia una apocalipsi. Darrerament ha publicat La condició valenciana (2014) els petits assajos publicats entre el 2000 i el 2011. Hi ha una reflexió sobre una de les èpoques més histèriques, triomfalistes i plenes de derrotes col·lectives de tota la història valenciana. Es reconeix la indignació d’un autor davant d’un país que no es reconeix a si mateix perquè fa temps que trencà l’espill on es mirava. Després de Mira hi haurà un buit per l’absència de gran pensador. Vet ací un assaig extret de la seua darrera publicació fins el moment: !“Vaig passar la infància i la primera adolescència en un lloc que ni era rural ni era urbà, ni era ciutat ni era del tot poble, i que era quasi rigorosament monolingüe. Monolingüe en valencià, no cal dir-ho, en temps d’estretors de postguerra, quan el general Franco no era encara un avi petit i remot. En aquell poble o barri de València només es parlava el castellà en dues o tres cases normals, en la família de don Marcelino Alamar, que eren els únics vertaderament rics, i en les de mitja dotzena de forasters (llavors se’n deia així, sense implicar cap ofensa: “forasters”, o “castellans”, o com a màxim “xurros”, amb perdó, que era més descriptiu que despectiu). Els meus pares parlaven valencià entre ells, però com que mon pare era de dreta i empleat d’Hisenda, degué considerar (com tants altres pares) que, vista la situació imperant i el moviment de la història, era millor que els seus fills parlaren l’idioma oficial. De manera que vaig créixer parlant castellà a casa, amb els pares i els germans, i valencià al carrer, amb la resta de la humanitat. Excepte el llatí de la missa per la meua condició d`escolanet eventual, i el castellà en què calia dirigir-se a donya Josefina a l`escola. Sembla una història bastant propícia a l’esquizofrènia, a dissociar la vida i l’experiència en espais de llengües que es creuen però que no es troben, o algun efecte equivalent. Supose, però, que nosaltres ho sentíem així: era “natural”, com si hagués estat sempre d’aquesta manera i no poguera ser mai de cap altra. Semblava tan immutable com el pas de l’aigua per la séquia i del tramvia pel seu carril: cada cosa al seu lloc i pel seu camí, sense tocar-se. Han passat bastants anys, en aquell barri de la Torre es van quedar sense tramvia, els “forasters” ja no ho són perquè són majoria, i jo em vaig

- ! -160

convertir, no sé com, malgrat tot, en algú que després ha dedicat la vida a escriure, del tot naturalment, en la llengua que parlava llavors al carrer. Hi ha molta història en aquest país que no l’entén ningú encara. Ni sap ningú quina serà la història dels nostres nens i adolescents que ara mateix, a les ciutats i a les perifèries urbanes, al carrer parlen massivament castellà, però no van a l’escola de donya Josefina.” !

La condició valenciana. “Infància, idioma”(maig 2012). Joan Francesc Mira. Ed. Bromera, Alzira (2014) !! L’autor escriu les columnes per necessitat, si estigués en un país normal no ho faria, tal i com pensava Joan Fuster. Es dedicaria a allò que més li agrada, la traducció dels clàssics, l’assaig erudit i la lectura. També, igual que l’escriptor de Sueca, es veu en la funció d’assumir un paper que no li correspon, és a dir, com si fóra el desvetllador del seu poble. Si estiguérem en una altra nació europea creuríem que aquests escrits són innecessaris ja que en ells la cultura no és cap problema. Al llarg de les pàgines ens demostra que els lectors no tenim clar, majoritàriament el significat del gentilici “valencià”. Hi ha dubtes existencials al voltant del nom del territori, del nom de la llengua, etc... Molts ciutadans viuen aliens a aquestes qüestions D’ençà de la creació del Regne de València hem viscut en litigi entre la cultura castellanoaragonesa i la catalana. En aquest tira i arronsa la cultura castellana duu el camí d’erradicar la catalana de les nostres terrres. Joan Francesc Mira creu que els nostres problemes identitaris tenen una perllongació sobre les nostres activitats econòmiques i patrimonials (llengua, territori, geografia- la protecció dels espais naturals inclosos- i el teixit industrial. Els polítics, segons l’escriptor, no demostren cap estima per tot això actuen sense cap mena d’escrúpols, car fan cada dia el nostre país més lleig i degradat. El nostre poble es troba desmotivat i desprotegit, la qual cosa el posa en mans d’una casta política que no tenen capacitat ni sensibilitat, desconeixedors de la realitat cultural i social del país. Tot açò ha tingut conseqüències nefastes per a nosaltres. Un bon exemple és la desaparició de les caixes valencianes que han estat engolides per altres entitats més poderoses, el tancament de RTVV, etc... L’’autor no pot assimilar com hem permés tota aquesta destrucció del nostre paisatge, de la nostra economia, de la nostra cultura... Les columnes de Joan Francesc Mira esdevenen petits assajos. Com a escriptor d’obres literàries ha estat un dels autors valencians contemporanis de primera magnitud com ja hem esmentat gràcies a Purgatori o Els treballs perduts. Tenim molt clar que com a intel·lectual és un dels que més ha pensat a fons sobre el país, i que més l’ha estudiat com a antropòleg i sociòleg. En els seus escrits argumentatius empra el jo amb gran mestratge puix que el construeix a partir d’ell sempre des de la claredat. Les seues columnes són petits exercicis que naixen de l’experiència -com l’assistència a una conferència-; d’un concert, etc. Els lectors remarquem el seu món, el que ell pensa i el que ell escriu. Al llarg dels articles hi ha poques al·lusions als altres. El seu jo dota la seua veu d’una gran personalitat poderosa que anima el lector a tirar endavant. Empra la ironia d’una manera justa sense caure en el sarcasme ni en l’estirabot. Són discursos per a ser llegits amb soltesa i comoditat. L’estructura és repetitiva:

- ! -161

• Frase introductòria marcadament informativa (on apareix el tema i allò que l’ha inspirat). Els títols dels articles són curts i, moltes vegades, sol condensar tota la raó de ser en una paraula.

• Cos de l’article. Ací s’exposa la part interpretativa, els arguments, tota la seua erudicció literària i antropològica, a més detalla antecedents, casos similars i prediu possibles conseqüències.

• Frase deliberativa que serveix de punt final i on acaba exhortant el lector a reaccionar i assumir la seua responsabilitat. !

En els articles Mira apareix més com a antropòleg, polític i sociòleg que no pas com a escriptor. !!!!!!

- ! -162

- ! -163

I.- EINES DEL COMENTARI

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Iniciem aquest apartat amb una sèrie de consells valuosos a l’hora la prova global (PAU) !VALORACIÓ DE LA CAPACITAT DE L’ESTUDIANT EN L’EXAMEN:

• L’anàlisi del fragment a partir de la descripció de la seua estructura i de la separació de

les idees (o tesi) principals i les secundàries. Sense cap tipus d’opinió personal. • Sintetitzar el text mitjançant l’establiment del tema. • Interpretar les marques lingüístiques explícites o implícites segons els coneixements

enciclopèdics de l’alumne. • Valorar críticament i identificar la presència de valors o d’actituds sociolingüístiques

pròpies d’una situació de contacte de llengües. • Construir un escrit adequat al registre formal, tot tenint present la cohesió i la

coherència. Cal també expressar-se amb correcció gramatical. • Expressar-se de forma neutra mitjançant l’ús de formes impersonals durant el

comentari del contingut i de canviar a fórmules personals i modalitzadores en la

valoració personal en l’última pregunta.

- ! -164

• Aplicar els conceptes teòrics i millorar les seues capacitats expressives (en les

qüestions)

A continuació t’exposem una sèrie de conceptes que et seran d’allò més vàlids per al comentari lingüístic que hauràs de realitzar. !!

• El tema i les parts bàsiques del text !És l’assumpte del que tracta un escrit. S’ha de sintetitzar, preferentment, en un substantiu o un sintagma. D’alguna manera seria com el títol d’una notícia que fuig d’oracions llargues i cerca en les nominalitzacions la idea central d’allò que versa un article. A tot estirar podem intentar que el tema siga una oració simple.

Aquest es pot deduir de la informació extreta del discurs. De vegades pot aparéixer explícit en paraules que en sintetitzen la idea (mots temàtics). Els títols ens ajuden a trobar aquests tipus de paraules. En cas que es tracte d’un escrit argumentatiu la tesi ens aclarirà allò que estem cercant.

El fragment que analitzem pot dividir-se en parts des de diferents punts de vista. Si tenim en compte l’estructura interna haureu de consultar l’apartat cinqué de Llengua de Butxaca que fa referència a la tipologia textual per tal de comprovar quins trets hi apareixen. Sempre tindrem present que hi haurà un tipus (argumentatiu, descriptiu, narratiu…) que predominarà alhora que ens trobarem amb altres seqüències diferents. Per exemple si analitzarem un article d’opinió hi hauria l’argumentació, tot i que aquesta necessitaria la presència d’una explicació per exposar el fets.

Pel que fa a l’estructura externa hem d’incidir en els paràgrafs, la seua distribució, l’extensió i les unitats significatives de cadascun d’ells.

Una altra manera de dividir el text en parts és a partir d’on es trobe l’eix temàtic (de què tracta) i depén d’on estiga situat tindrem una estructura temàtica diferent: !

- Climàtica: Si l’eix apareix a la fi del discurs. - Anticlimàtica: Quan en comptes d’aparéixer a la fi està al principi. - Lineal: L’eix temàtic està present tot al llarg de l’escrit. - Circular: Quan està al principi i a la fi.

- ! -165

“Jo duia les sabates mal cordades i ella es va acostar per avisar-me que, si em trepitjava els cordons, podia prendre mal. No ens coneixíem, però va resultar que era la

dona de la meva vida. Agenollat i una mica avergonyit, me les vaig cordar davant d'ella, amb l'actitud reverencial del donzell que espera el cop d'espasa que l'ha d'investir cavaller. L'incident, una mica grotesc, va ser l'excusa per engegar una conversa, molts somriures, una mirada mantinguda al llarg dels anys, viatges, quatre fills i la mena de responsabilitat que obliga a fer servir paraules tan suspectes com «maduresa» o «compromís». En el procés va quedar clar que els homes i les dones de la nostra vida no ho són mai els que imaginem, i que aquest títol de noblesa sentimental és, des de tots els punts de vista, discutible. La temeritat de creure's excepcional es paga amb el preu d'una inèrcia que desmenteix bona part de les expectatives. Com que a partir d'un moment determinat no hi va haver gaire diferència entre ser feliç; i no ser-ho, vam concentrar-nos en les dues qüestions que mantenen la civilització: la intendència i l'interés comú. Va ser aleshores quan, en un gest de rebel·lia simbòlica, vaig decidir no dur mai més sabates amb cordons. Sabia que això equivalia a trair els meus principis en matèria de calçat, a renunciar al convenciment que el món comença pels cordons, ben nuats, de les sabates, a oblidar el ritual d'ajupir-se i, com explicava Charles Trenet quan tenia noranta anys i li costava molt cordar-se-les, prometre que creuràs en Déu si et concedeix les forces per, en acabat, aixecar-te. Acostumar-me als mocassins -de pell girada, amb costures marcades o sense, de sola dura o pneumàtica, clàssics o informals, amb borles o sense va ser, contra pronòs-tic, relativament fàcil. I, encara que no ho admetés, em semblava una aberració haver cregut durant tant de temps que eren el calçat dels conformistes i que els cordons, en canvi, expressaven més caràcter i creativitat. Era una bajanada però no em va sorprendre: aleshores ja sabia que entre els càstigs que comporta fer-se gran hi ha comprovar que pots menysprear durant anys el que més endavant acabaràs fent amb tota normalitat. Però tornem a les sabates. Els mocassins eren més fàcils de posar i de treure, i això, en un caràcter inclinat al mínim esforç, és important. També m' asseguraven que mai més no se'm descordarien els cordons i que, per tant, cap dona de la meva vida no s'acostaria per prevenir-me que, si me'ls trepitjava, podria prendre mal (havia descartat les botes perquè em semblaven el calçat dels que fan avançar i retrocedir la història i jo tenia una ambició més d'estar per casa). Vist amb la perspectiva dels anys, però, puc certificar que amb mocassins també pots prendre mal, i que, de totes les coses irracionals que arribem a fer, estimar sempre la mateixa dona –de la teva vida o no, no és, ni de bon tros, la més absurda.”

“La dona de la meva vida”, La bicicleta estàtica (2010) Sergi Pàmies !! Posem en pràctica la teoria exposada en aquest apartat. Ens centrem en una seqüència del recull de contes La bicicleta estàtica (2010) de Sergi Pàmies. El tema d’aquest text sembla ésser la caducitat de les relacions amoroses. Podem dividir-lo en tres parts tot atenent l’estructura dels discursos narratius. En les cinc primeres línies hi ha la presentació dels dos personatges: un senyor i una senyora que l’adverteix que porta les sabates mal cordades.

- ! -166

En el desenvolupament iniciat en la línia sis i que abraça fins la trenta-set se’ns conta com a partir del fet que ell se les corda s’inicia una amistat i el començament d’una relació amorosa, fins i tot, amb descendència. El narrador trau conclusions: l’amor de la nostra vida no ens l’imaginem tal i com és. Els dos amants van continuar la relació per inèrcia com ho marca la societat. Amb el temps decidí de canviar el tipus de calçat sense cordons. D’alguna manera es penedeix per aquelles que li havien agradat abans. A la fi de la vida es fan coses fora de lloc, una entre d’altres és estimar la mateixa dona sempre. També podríem afirmar que aquest fragment respon a una estructura climàtica, car a partir d’uns sabates amb cordons es desenvolupa tota la narració i conclou amb una idea taxativa: fem coses inadmissibles en la vida i una és estimar una persona només. !!2.- El resum !Ens centrem ara en la síntesi d’un discurs. Per això cal llegir-lo, comprendre’l, i seleccionar allò més important, tot deixant de banda els elements secundaris. Un cop hem fet això destriarem el que és més rellevant i sense parafrasejar cap part del text elaborarem un escrit amb les nostres paraules. El que escrivim haurà de ser entenedor, que seguesca l’ordre de l’exposició de les idees de l’escrit que s’està analitzant, és a dir, cal desenvolupar que es diu del tema que hem destacat en la pregunta anterior del comentari i per això ens haurem de fixar en les idees principals de cada paràgraf. No podem, en cap cas, afegir cap valoració pròpia ja que convé recordar que s’està creant un discurs expositiu, no argumentatiu. Per últim si teniu subratllats els connectors metatextuals això us ajudarà molt a l’hora d’elaborar-ne la síntesi. Per tal de posar en pràctica el resum teniu a continuació un text del qual se’n fa un extracte que us servirà perquè veieu com cal realitzar-ho. !

“Estimat pare, quan rebi aquesta carta espero que estigui bo, que jo també ho estic. He vingut a la guerra de l' Aragó i no m'han volgut de soldat perquè sóc mut i em falta el nas, però almenys m'hi han deixat quedar de mosso. De fet, els soldats que hi ha per aquí tampoc no són gaire militars, deu ser per això que m'han deixat estar amb ells. Es diuen milicians i milicianes. Perquè també hi ha dones fent la guerra, encara que no s'ho cregui, pare. De nit vaig amb els camions que porten els subministraments a les posicions de la muntanya. Sovint veiem cap al lluny els llums dels camions de subministrament de l'enemic, que vénen de Saragossa per la mateixa carretera però en sentit contrari. Ajudo els soldats i les milicianes a carregar i descarregar, a fer els dinars o els sopars, a untar les metralladores…És una guerra una mica estranya, disparem molt poc i està ple de gent estrangera que no parlen ni el castellà. Com que sóc mut, sovint m' agafen per portar missatges d'una trinxera a l' altra, els escriuen, me'ls donen i jo els transporto. Diuen que així estan segurs que no parlaré més del compte. I es posen a riure... Són molt simpàtics... Els que em veuen per primer cop sempre em parlen cridant. Es pensen que perquè sóc mut haig de ser sord, també. Ara estem en una carena rocosa i tenim una mena de refugis que es fiquen dins de la muntanya com els caus dels conills. Són tan baixos que dret no s'hi cap, però s'hi està molt fresc. I si els altres disparen va molt bé per amagar-s'hi. Ara li

- ! -167

explicaré una cosa que m'ha passat, i no s'enfadi amb mi, perquè ja sóc gran i estic a la guerra. Una mica més amunt de nosaltres, cap a l' esquerra, en una posició avançada, hi ha tres milicianes encarregades de la cuina. Amb els milicians són sempre bastant esquerpes, però amb mi, com que les ajudo sovint, són molt simpàtiques. I un dia a la nit que havíem begut una mica -no gaire, perquè hi ha la guerra i mai no se sap-, una de les noies va començar a amanyagar-me i a dir-me coses boniques perquè es pensava que havia perdut el nas i la veu en dues accions de guerra. O sigui, que ja sóc un home, pare. Vet-ho aquí. Bé, ja li explicaré més coses un altre dia. Aquesta carta és perquè no passi ànsia per culpa meva. Ja veu que estic bé. L' abraça i el besa el seu fill” !

Lluís-Anton Baulenas Sus Scrofa(porcs) Ed Eumo (1988) ! Pel que fa al resum hem de dir que un fill li escriu a son pare des del front d’Aragó a fi de tranquil·litzar-lo. Li conta moltes coses des d’allà: com que és mut i li falta el nas no l’han triat com a soldat, sinó de mosso. Es troba al campament dels milicians. Ajuda a la cuina i, fins i tot, transporta subministraments al camió i missatges d’una trinxera a una altra. Sovint veu els enemics fent les mateixes tasques que ell. De dia aida les dones a la cuina i per això elles són tan simpàtiques amb ell, més que amb els altres homes. De tant en tant els soldats li criden perquè pensen que també està sord. Una nit, després d’haver begut una mica, una de les xiques va començar a acaronar-lo i a dir-li coses boniques fins que tingué el primer contacte sexual. Aquesta carta l’ha escrita per fer-li saber que està bé. !!3.- Identificar la tipologia textual especificant-ne els trets !Cal que consulteu l’apartat cinqué de Llengua de Butxaca que es diu La tipologia discursiva. De moment i perquè veieu com es pot posar en pràctica teniu un text i el corresponent comentari. !“-Té un llumí? Li vaig donar la capsa de mistos. N'agafà un, l'encengué i xuclà goludament el broquet de la pipa. Amb la capsa de mistos va ataconar el tabac i va fer-la servir de tapadora per tal que la pipa tirés. Vaig sentir enveja i vaig treure la Ben Wade recta. Em va oferir el seu tabac, uns flakes de St. Bruno, vaig carregar la pipa i vaig encendre. -Vosté dirà.

El laboratori era a les envistes del Tibidabo, en un carreró tranquil, de torres modernistes, jardins decadents i silenci. Es tractava d'una torre quadrada, amb jardí i gale-ria amb vidres de colors. L'interior, però, era diferent. Moquetes, marbres artificials, mobles metàl·lics i llums indirectes. I un control que no se'l saltava un civil: circuit interior de televisió, servei d'ordre armat, registre de visitants... Després d'ensenyar la documentació, el doctor Giner, el meu client, em féu passar en una mena de sala de juntes.

Hi havia tres persones més: un barbamec amb unes ulleres de cul de got encastades a la cara. Semblava encostipat i parlava en veu molt baixa. Es deia Gorri i els seus companys l'anomenaven sempre «doctor». Un vellet amb barba de boc i pinta de savi distret. Encenia els cigarrets de tres en tres i els deixava oblidats als llocs més insospitats. Es deia Julià i era més trempat que un ginjol.

- ! -168

La doctora Altés no semblava pas del ram de la ciència. Hauríeu dit que era una model, o una actriu. Duia uns pantalons de pana cenyits, un jersei gruixut i un pentinat afro. No s'adeia gaire ni amb l'ambient, ni amb els seus companys. Fins que obria la boca. Aleshores us adonaveu que era un cervellàs.

El doctor Giner em va explicar les investigacions que feien. -Es tracta de la síntesi de la llum. Treballem en un projecte públic per instal·lar una

central d'energia solar a Catalunya. La doctora Altés dirigeix un equip de quinze tècnics, el doctor Gorri s'ocupa de l'ordinador central, el doctor Julià del laboratori de física i jo de l'administració. A part dels tècnics, treballen amb nosaltres cinc administratius i tres persones que s'ocupen de la seguretat. -I, exactament, què ha passat? -Ens han desaparegut uns disquets de l'ordinador que contenien tota la informació sobre les nostres investigacions -m'explicà el pipaire. -Desaparegut? -vaig fer jo. -Bé, robat, creiem. -Voldria veure el lloc on els guardaven. El doctor Gorri m'ensenyà la sala dels ordinadors. Hi havia uns armaris metàl·lics, un aparell monstruós i tres teclats amb pantalles i impressores.” !Comentari lingüístic: Iniciem l’estudi d’un fragment del conte “Algú té un llumí?” del recull Les claus de vidre (1989) de l’autor Jaume Fuster. Ens detenim en la tipologia textual. D’antuvi podem remarcar la riquesa d’aquest discurs ja que hi ha mostres de tres tipus diferents. Anem a poc a poc per tal de demostrar que podem dividir-lo en tres parts tot atenent les diverses funcions. Destaquem que en aquest escrit predomina la descripció, tot i que hi ha seqüències narratives i conversacionals. Encetem l’estudi amb la descripció, la qual té tres parts: De la línia sis fins a la huit l’autor es deté a informar-nos sobre el laboratori. Jaume Fuster utilitza una progessió de tipus constant ja que sempre es tracta el mateix Tema/Tòpic, això és informació coneguda i s’hi afegeixen informacions noves, és a dir Rema/Comentari. Comença a introduir-nos en la situació d’aquest edifici a la ciutat de Barcelona. Tot seguit ens informa de l’exterior i per acabar se centra en l’interior. Aquesta descripció és objectiva car el narrador l’únic que pretén és informar-nos sobre aquesta construcció sense emetre cap comentari ni valoració personal. D’una manera més esquematitzada queda d’aquesta forma: T1 laboratori: R1 “en un carreró tranquil”! situació geogràfica T1 laboratori: R2 “torre quadrada” ! part externa de l’edifici. T2 laboratori: R3 “”moquetes”! interior de l’habitatge. ! Més tard apareix la segona descripció on si que s’empra una valoració subjectiva ja que cada vegada que ens informa d’un dels tres personatges l’acompanya d’un comentari com en la línia quinze que es fa servir una metàfora per referir-se al pèls de la cara del mascle de la cabra, amb les connotacions que això suposa “barba de boc”. Remarquem tot d’una una sèrie de connotacions humorístiques com per exemple quan se

- ! -169

centra en la intel·ligència d’un d’ells amb l’ús del sufix augmentatiu -às en “cervellàs”. L’estructura de la descripció dels personatges és del tipus lineal i queda així:

T1 Gorri! R1 (barbamec amb ulleres encastades…) (L.13) T2 Julià ! R2 ( un vellet amb barba de boc…) (L.15) T3 La doctora Altés! R3 ( no s’adeia gaire ni amb l’ambient…) (L18/19) La descripció més curta ens apareix a la fi de la seqüència, la qual s’hi refereix a la sala d’ordinadors. En aquest cas en apareix l’adjectiu “monstruós" que incideix més en la modalització que havíem remarcat una mica més amunt. Des d’un punt de vista lingüístic podem afirmar que aquests fragments són descriptius perquè contenen els verbs típics d’aquests discursos: ésser (L.6, 8 i 16), haver

(L.13 i 32) i semblar (L.17). En resum, hi ha predomini clar dels verbs copulatius. Tots apareixen en pretèrit imperfets “era”, “hi havia”. Assenyalem doncs que els temps imperfectius són els més característics d’aquests tipus d’escrits Un dels recursos més comuns són les metàfores com “pinta de savi distret” ( L.15) ; la paraula “pinta” és llavors un mot del registre familiar típica del gènere de novel·la negra. A més a més hi ha la comparança “més trempat que un gínjol” (L16) la qual remarca el llenguatge col·loquial amb aquesta frase feta, que apropa el text al lector i facilita més encara la comprensió. En el mateix cas tenim “unes ulleres de cul de got” que alhora és una hipèrbole. No podem deixar a banda la gran quantitat de sintagmes nominals i per consegüent, els complements del nom que especifiquen el seu significat: Veiem-ne tres exemples: !SN: “moquetes” N + CN : «  marbres + artificials » N+ CN (S.Pprep) : « amb jardí i galeria amb vidres de colors » !

Quant a la narració es conta una sèrie de fets ficticis: dos senyors comencen a fumar la pipa. Un dels dos convida l’altre a entrar a la sala de juntes on hi havia tres persones: Gorri, Julià i la doctora Altés. Els quatre treballen per instal·lar una central

- ! -170

d’energia solar. Els havien robat uns disquets de l’ordinador que contenien tota la informació de les seues recerques tecnològiques.

A banda d’açò hi ha verbs d’acció en passat: “agafà”, “encengué” i “xuclà” en la segona línia, i “vaig treure” (L.4) tots són perfectius. L’autor juga amb aquests temps díctics i amb els anafòrics com en “feien” (L.21) cosa molt comuna en els discursos narratius. Un altre tret d’aquests escrits són els connectors temporals com “després” (L.11), “fins que” i “aleshores” (L.19) els quals han estat emprats per Jaume Fuster per ordenar en el temps (analèpsi) els fets ocorreguts al llarg de la història. A més a més cal incidir en l’estructura del text que respon a les tres parts com en la majoria de discursos narratius:

Des de la línia u fins a la quatre “vaig encendre” seria la introducció car se’ns presenta els dos personatges, un dels dos el narrador, Lluís Arquer, un detectiu privat contractat per resoldre un misteri. Tractarem un poc més avall en aquest comentari i ens detindrem en la seua vessant narradora. El dos conversen una mica i s’encenen les pipes.

La secció més extensa és, sens dubte, la que va de la línia 5 fins a la 25 la qual abraça el nus en què apareix la descripció del laboratori i dels tres investigadors. En acabat es mostra el projecte i el fet que trasbalsa l’ordre fins al moment: el robatori dels disquets. Aquest esdeveniment ens duu a la tercera i darrera part del discurs que s’inicia en la línia vint-i-sis i arriba fins a la fi.

Val a dir que aquell personatge que conta la història és cabdal en qualsevol text d’aquest tipus. Es tracta doncs d’un narrador protagonista que participa directament en l’acció com es pot remarcar des de la segona línia amb la primera oració enunciativa afirmativa: “Li vaig donar la capsa de mistos”. L’autor empra una focalització interna i fixa i també hem d’afegir que hi ha discurs reportat, és a dir que en una enunciació s’integra una altra, però d’això ja ens ocuparem més detingudament després.

Ara només volem incidir en el canvi de temps verbal quan els personatges intervenen en el discurs directe: “es tracta”(L.22) “treballem” (L.22), “dirigeix” (L.23), “s’ocupa” (L.24)… L’autor pretén donar-li així versemblança a una història fictícia Hi ha un pretèrit indefinit “han desaparegut” (L.27) que també es pot incloure en els temps díctics, però aquest fa referència a una acció passada molt recent. D’aquesta manera sembla que hi haja més immediatesa en allò transcorregut.

Cal fer referència dins d’aquest subapartat al discurs indirecte perquè en la línia vint-i-u apareix “va explicar” i a continuació “les investigacions que feien” cosa que anticipa allò que es va a exposar i té, per tant, un sentit catafòric.

Dins de les veus del discurs hem remarcat com existeix una mostra de discurs indirecte lliure en la línia quatre quan diu “ Em va oferir el seu tabac, uns flakes de St.Bruno,” podem destacar com estan separats els dos actes mitjançant una coma i apareix un verb de dicció “oferir”. Tot açò mostra riquesa al lector que se n’adona de les diferents maneres d’intervenir els personatges. Per concloure les diferents veus podem remarcar un recurs emprat en el fragment i que fa referència directa a l’alocutari: “Hauríeu dit que era una model, o una actriu” quan el narrador descrivia la doctora Altés incideix en els espectadors d’una manera molt directa. Això és un recurs que feien servir els joglars en l’Edat Mitjana per assegurar-se de l’atenció del públic.

- ! -171

!Per últim ens centrem en la part convesacional, la qual intenta ser una transcripció de l’oralitat i com ja hem comentat en la narració en formen part amb la intenció d’alleugerir més les històries. Hi ha molta varietat oracional, tot i que ací hi remarquem les interrogatives i les enunciatives afirmatives: “Té un llumí?” (L.1) i “Bé, robat, creiem” (L.30). Tal volta és el tipus de text més fàcil d’identificar a primer cop d’ull car els guionets són el recurs tipogràfic que ens ajuda a situar-lo i ens avança que després de cadascun d’ells hi ha una intervenció directa dels personatges. També hi ha un altre recurs que apropa la conversa al llenguatge oral: l’omissió que

podem detectar en” Ø creiem” on s’ha elidit el subjecte i això és d’allò més comú quan dues persones estan dialogant. U n a l t r e t r e t conversacional són les repeticions, les quals assenyalen l’eix temàtic el qual és el robatori del disquet de les recerques. Tenim «  desaparegut  » en les línies vint-i-set i vint-i-huit, «  ordinador  » en la vint-i-set i la tranta-dos, i per últim “doctor” en la

vint-i-tres, vint-i-quatre, i trenta-dos. Hem de fixar-nos també en el sentit transgressor de la conversa, la qual cosa l’apropa al llenguatge retòric que té com a base el joc lingüístic. Com en tot diàleg sempre hi ha presència de díctics que posen en relleu l’emissor i el receptor en l’intercanvi d’informació: “ens” (L23), “creiem“ (L.30) i “m’ensenyà” (L.25). El temps verbal predominant en tota conversa és el present d’indicatiu ja que remarca la no finalització de l’acció, és a dir, els temps imperfectius: “Treballem”(L.22), “dirigeix” (L.23) i “s’ocupen” (L25). Per conclure aquest comentari hem d’afegir que els fragments conversacionals atrauen els lectors de qualsevol narració i en faciliten la lectura. !!4.- El registre (formal/informal) i la varietat geogràfica de les caracterítiques que apareixen ! A continuació et proposem dos exercicis perquè et poses en contacte amb aquesta vessant tan variable de la llengua. !1.-Escriu un text formal que incloga les paraules que tens tot seguit: «central, reactor, fuita, nuclear, radioactivitat, radiacions, cendres radioactives, contaminades, iode, cesi, estronci, deixalles nuclears i desmantellament».

- ! -172

2.- Redacta una notícia que porte com a titular. «Els neandertals feien servir escuradents per calmar el dolor d'inflamació de les genives» !En conclusió cal que reflexiones sobre quin tipus de dificultats has tingut quan has creat aquests dos discursos. ! Presentem una síntesi dels registres que més apareixen en la vida quotidiana de l’estudian i q ue se centren en quatre elements: el tema, la relació interpersonal, el canal i la intenció a l'hora de comunicar-se. !

Registre estàndard !És aquella varietat que escull les solucions lingüístiques més genuïnes comunes a tot el domini lingüístic, a les zones geogràfiques, socials i a les èpoques. Serveix com a per facilitar la comunicació interdealectal i és el model de referència de la normativa. La funció, per tant, de l'estàndard és unificadora, separadora d'altres comunitats i ajuda a donar prestigi a la persona que el domina. !!

Registre culte ! És el propi d’un discurs elaborat amb tema específic com els texts acadèmics o la gran majoria dels literaris. El discurs sol ser objectiu, es descriu una realitat inventada o recreada per l’autor. No sol utilitzar l’ambigüitat ni la metàfora perquè intenta que el receptor no malinterprete el missatge de l’escrit. En quant al lèxic es poden utilitzar arcaismes, és a dir mots d’origen antic que no s’usen en un registre col·loquial però que si poden aparéixer en un àmbit literari. !

Registre col·loquial o familiar ! Es manifesta sobretot mitjançant els texts orals, tot i que pot aparéixer en discursos escrits. Fa servir un llenguatge de gran expressivitat, informalitat, subjectivitat, poc elaborat i espontani. En manifestacions escrites abunden les acotacions i els signes d’interrogació i d’exclamació, les comparances, frases fetes, refranys, les exageracions, les onomatopeies i el sentit de l’humor. !

Registre vulgar ! Conté els mateixos castellanismes, barbarismes i incorrecions que l’anterior, però es caracteritza per usar paraulotes, sense cap mena d’eufemismes. Les coses es diuen clarament pel seu nom. Abunden els renecs i els temes com el sexe, la religió i les funcions fisiològiques (menjar, beure, orinar i evacuar el ventre) . Sol relacionar-se amb els estrats socials més marginats i amb l’argot propi d’aquests. Quant al registre hem d’explicar que els texts que ens apareixeran en les PAU sempre n’empraran un de formal. La raó és fàcil d’entendre ja que o bé serà un fragment

- ! -173

literari o bé un de lingüístic, en tots dos casos seran d’àmbit públic, la qual cosa vol dir que es mantindrà aquest registre neutre o formal. El tema que tractarà tindrà en compte aquest factor. En cas d’aparéixer un discurs de sociolingüística hi haurà una sèrie de termes específics d’aqueixa disciplina. El mode es refereix al canal i, per descomptat, no cal insitir que serà escrit. Tot i això, per exemple en una seqüència narrativa potser que l’autor faça parlar alguns personatges o bé simplement imite el parlar d’alguna zona i això es veja en trets de la parla col·loquials, cosa que l’aproparia al canal oral. Per acabar aquest subapartat cal afegir que el to usat generalment és també formal perquè la relació entre els interlocutors no existeix directament i són desconeguts, per això s’adopta un tot formal.

Tot segit especifiquem una sèrie de trets dialectals que només tenen rellevància en l’escrit entre els dialectes de la llengua catalana: oriental i occidental. Dins de l’oriental el subdividim en dos: central i balear. En l’occidental hi ha el nord-occidental i el valencià. !

Català occidental valenciàPresent d’Indicatiu: acabat amb (–e)

Present de Subjuntiu acabat amb ( –a).

Pretèrits imperfets de Subjuntiu: terminació (–ara/és); (era/és). Els verbs incoatius empren l’increment (-ix)

Pretèrit perifràstic és viu i d’ús generalitzat en totes les formes, especialment en l’Horta de València.

Ús del sistema ternari dels adverbis/demostratius neutres [aquest/aqueix/aquell; allò/açò/això;.ací/aquí/allà].

català oriental balear

Present d'indicatiu sense desinència

Present de subjuntiu amb terminació -i

Pretèrit imperfet de subjuntiu: terminació- às,-assis a Eivissa i Mallorca; -és, -essis a Menorca.

L’ús del pretèrit perifràstic és inusual en la primera persona a Eivissa.

Possessius: meva, teva amb ( -v-).

Ús del sistema ternari dels adverbis/demostratius neutres [aquest/aqueix/aquell; allò/açò/això;.ací/aquí/allà].

Verbs de la 3a conjugació incoatius fan l’increment amb -eix

Possessius: meua, teua amb ( -u-). !174

- ! -174

! !!21 de setembre

“Avui, sortint de classe, passo d'anar amb la colla al Quina-son-tan-dolça; tinc la intenció de tancar-me a la meva habitació a escriure el diari. Me'n vaig corrents cap a casa de la mare (aquest any, en Marc i jo vivim amb ella per primer cop d'ençà que els pares es van separar, i, així que entro, la sento parlar amb l'Octàvia. L'Octàvia és germana del pare, és escriptora i viu a París. El pare ara té una nova parella, però, com que a casa meva som molt civilitzats (ha, ha, ha), les dues excunyades han conservat l' amistat...

Faig senyals a la mare perquè m'hi deixi posar. Em passa el telèfon mentre em recorda que és una trucada internacional, que val una pasta que paga l'Octàvia, que no m'enrotlli. Explico a l'Octàvia de que va el nou diari que estic escrivint. Segur que ella té informació a dojo. -Violència de gènere? És una gran idea. -Oi que sí! A més, el faré servir com a treball de recerca per a aquest curs i n'exposaré els resultats a classe. Potser encara ens ajudarà a establir relacions sentimentals en pla d'igualtat...

- Tens raó. Però, saps? precisament pensant en la gent jove, et proposo que ho ampliïs a una altra mena de violència que també us afecta o us pot afectar: la violència escolar.

-Ostres, Octàvia! Vols dir...? Què hi tenen a veure els maltractaments cap a les dones amb aquesta altra violència? -Jo crec que el mecanisme és molt semblant. [...]. La violència escolar -comença. -El bullying -la tallo. -Sí, aquesta és la paraula anglesa. En català no sé pas com en podríem dir... -Bully, què és? -Un gallet, un perdonavides, un pinxo, un que fa bravates...

català oriental central

Primera persona del present d’indicatiu amb la desinència -o

Present de subjuntiu acabat amb -i

Els pretèrits imperfets de subjuntiu porten la terminació -és, -éssis.

El pretèrit perfet simple és considerat culte

Possessius: meva, teva amb ( -v-).

Ús del sistema ternari dels adverbis/demostratius neutres [aquest/aqueix/aquell; allò/açò/això;.ací/aquí/allà].

Els verbs de la 3a conjugació incoatius fan l’increment en -eix.

- ! -175

-o sigui que bullying seria més o menys fer el pinxo... "pinxisme" o bravatisme. -Mmm. Sí. Bé, continuem: el pinxisme o bravatisme és la intimidació cap a un company de l' escola. -La intimidació?

-Intimidar vol dir provocar por en una persona. En aquest cas, s'intimida l'altre per tenir-lo dominat. O sigui -i ara veuràs perquè et proposo que incorporis el pinxisme o bravatisme al teu diari blau-, és una forma d'establir les relacions entre algú, que es creu superior, i un altre, al qual considera inferior. Sempre des del seu punt de vista, és clar. És a dir, l'un domina, i l'altre, entre altres raons per por, se sotmet. - Transparent! Vull dir que és clar que el mecanisme és el mateix que en la violència de gènere. Potser totes les violències tenen el mateix origen..." !

Gemma Lienas, El diari blau de la Carlota, Barcelona, Empúries, 2007, pàg 31-32. ! En aquest comentari analitzarem la variació lingüística. En primer lloc el registre –varietat funcional- i en segon, la varietat geogràfica. El registre és la varietat que depén del context d’ús en què es troba, per la qual cosa pot variar constantment. Els quatre factors que el determinen són el tema, la relació interpersonal, el canal i el propòsit, els quals anem a explicar tot d’una més detingudament. El tema del fragment es pot considerar general perquè no té cap mena d’especialització ja que es tracta d’un diari que alhora conté una conversa telefònica entre Carlota, la neboda i Octàvia, la tieta. Cal remarcar que té un terme en anglés” bullying”, tanmateix s’ha escampat el seu significat darrerament en els mitjans de comunicació i tothom en sap el significat. El diàleg incideix en la violència de gènere i, de retruc, en l’escolar. Hi ha un fragment explicatiu (L.26-29) que informa sobre el concepte en llengua

estrangera. Val a dir que és un tema quotidià usat des de dos punts de vista diferents: Carlota, l’autora del diari i neboda d’Octàvia la qual empra un registre col·loquial i aquesta, en canvi n’utilitza un d’estàndard a causa del nivell sociocultural més elevat. Per exemple quan Carlota diu “passo d'anar amb la colla” (L.1) el verb passar en aquest context lingüístic és usat com una expressió pròpia dels adolescents, en comptes de dir que es neguen a realitzar una acció. Una altra mostra és “val una pasta” en la línia 8 com “que no m’enrotlli” en la mateixa ratlla. La primera s’utilitza per destacar com és de valuosa una telefonada internacional i la segona és d’allò més usual entre els joves per referir-se a què una cosa els desagrada.

Amb aquestes expressions Gemma Lienas s’apropa al lector model, és a dir, als adolescents que es veuen reflectits en els personatges de l’obra de la mateixa edat que ells. A més a més quan en la línia 21 tradueix molt sui generis el terme Bully ho fa amb termes propis del jovent com «  gallet” i “perdonavides  ». Destaquem el segon pel seu to humorístic Quant al llenguatge d’Octàvia és -per contrast amb el de la neboda (L.13/14)- estàndard com ja hem esmentat més amunt- car no empra expressions familiars i se centra

- ! -176

en un discurs més aviat neutre i sense cap mena de valoració subjectiva. Pel que fa al mode és clar que s’ha utilitzat l’escrit. Hem d’aclarir que el registre familiar s’apropa al llenguatge oral, per això és a primer cop d’ull molt espontani. Això es pot remarcar quan apareixen les onomatopeies (L.5) “(ha, ha, ha)”, les quals van entre parèntesis per subratllar com si fos un afegitó d’un enregistrament d’una conversa oral. D’aquesta manera s’aconsegueix donar-li més vivacitat alhora que alleugereix el discurs. L’altra onomatopeia que hi ha està en la línia vint-i-tres i és “Mmm” molt pròpia dels còmics i que ací ajuda en la conversa a asseverar la conformitat i a mantenir el contacte amb l’interlocutor, això és la funció fàtica. Un tret de l’oralitat són els punts suspensius com en la línia sis, perquè se sobreentén allò que segueix. El mateix ocorre en la línia dènou en canvi en “Vols dir…? (L.15) l’ús d’aquests punts reiteren la imitació de la corba melòdica de l’oració. Si ens detenim en el to que s’ha fet servir veiem com Carlota manté un tractament de tuteig a la seua tieta, mentre que aquesta empra la cortesia, o més prompte, la neutralitat per tal d’adreçar-se a la seua neboda. Una mostra del llenguatge de la jove és “segur que ella té informació a dojo” (L.9) perquè es referia a què en sabria molt sobre el tema. També l’autora persisteix en l’expressió “ostres”(L.15) quan Carlota expressa admiració en relacionar –gràcies a la clarividència de la tieta- els possibles lligams entre la violència de gènere i l’escolar. Aquesta interjecció adreçada a Octàvia remarca més la proximitat al llenguatge oral. Continuem el comentari amb la variació sincrònica, especialment la geogràfica (v.diatòpica/dialectal). L’emissora, Carlota, i la seua interlocutora, Octàvia, marquen al llarg d’aquesta seqüència la seua procedència oriental, tot tenint en compte els dos grans dialectes de la llengua catalana <occidental/oriental>. Com ja hem esmentat més amunt quan en un discurs predomina el registre col·loquial, les característiques geogràfiques augmenten, car s’apropen més a la llengua oral. En aquest escrit a banda de les mostres d’oralitat i del registre familiar hi ha d’altres del català oriental peninsular. En la línia 1 apareix en l’encapçalament l’adverbi “Avui” i el gerundi del verb “sortir”, cosa que en el dialecte occidental valencià correspondria a “hui” i “eixint” respectivament. Després dins de la morfologia verbal caldria subratllar l’ús de la desinència “–o” en el present d’indicatiu com en les línies tres “sento” (L.8) i “explico” etc…A més a més apareix la desinència “–i” del present de subjuntiu oriental en (L.7) “deixi” i (L.13) “ampliïs”. Un altre tret del català oriental són els possessius femenins amb «  -v-«      com en « meva » (L.5). Veiem l’aparició de l’article personal que també caracteritza aquest dialecte i es veu en “L’Octàvia” (L.4/8). Per concloure hem d’afegir que si aquest discurs fos oral tindríem moltes més diferències basades en la fonètica, però al canal escrit totes aquestes queden reduïdes a allò que hem tractat. !

5.- Recursos expressius i tipogràfics !N’hi ha molts però només esmentarem els més importants: !

Recursos expressius !

- ! -177

Al·legoria: Pretén representar una idea tot fent-se valdre de formes humanes, animals, objectes… Isotopia: Es tracta d’un tipus de repetició en el text que pot ser de diferents maneres, quan ens referim al pla de la fonètica tenim: Al·literació: repetició al llarg d'un enunciat, i molt a prop l'un de l'altre, d'uns mateixos sons vocàlics o consonàntics. Ara bé si a l’autor li interessa que la repetició es faça en el terreny sintàctic tindrem un paral·lelisme, és a dir, reiteració de les mateixes estructures sintàctiques, quant a l’àmbit semàntic tindríem la coherència lèxica que formen la reiteració de mots. Antítesi: es relacionen dues expressions o dues paraules que semblen, superficialment, contràries: “A qui compra barat, li ix car el negoci” Comparança: Ocorre quan hi ha dos elements que es relacionen amb paraules de significats anàlegs: “Era alt com un Sant Pau”. EI.lipsi: És un recurs que dóna molta cohesió al text. En una oració se sobreentenen pel context algunes paraules que no es diuen o no s'escriuen: Enumeració: Presentació ràpida i successiva d'un seguit d'idees, conceptes o imatges referides a una mateixa cosa: Personificació: S’atribueix qualitats que són pròpies de les persones a éssers que no ho són. Pleonasme: Es tracta d’una manera de dir moltes paraules per expressar-ne una. Polisíndeton: En aquest cas hi ha la repetició reiterada de conjuncions de coordinació El fenomen contrari, l’absència de partícules s’anomena asíndeton. Absència de connectors copulatius. Símbol: Ús d'un element concret que remet a un altre d'abstracte per convenció cultural.. Sinestèsia: Quan es relaciona dos elements un real i un altre d'imaginari que provenen de camps sensorials diferents. Hipèrbaton:Consiteix en canviar l’ordre natural dels elements de la frase. Hipèrbole: Es tracta d’una exageració. La puntuació intenta d’apropar la llengua oral a l’escrita. Hi ha diferents tipus de pauses: Les breus ! la coma, els parèntesis, els claudàtors, els guions i les cometes. Les mitjanes! el punt i coma, els dos punts i els punts suspensius. Les llargues! el punt a part, el signes d’admiració i el d’interrogació. !!

Recursos tipogràfics !Fan referència a la puntuació, al tipus de lletra i a la llargària dels paràgrafs. Destaquem tres tipus de puntuació. 1.- P. Emfàtica: Té lloc quan s'usen els punts en comptes de les comes. Solen emprar-lo els periodistes a l'hora de redactar elsseus articles. 2.-P. Pobra: La fan servir escriptors inexperts o gent que inicia el seu procés d'aprenentatge lingüístic. Apareixen els punts i comes, poc ús dels dos punts, i del punt i coma. Remarquem l'abundància d'oracions breus i d'un estil segmentat.

- ! -178

3.- P.Clàssica: És propi d'escriptors amb experiència i en plena maduresa !!!PAUSES BREUS !

• La coma indica una pausa menor. Es posa en els casos següents: Per a separar elements (mots, frases, etc.) d'una enumeració, en cas que no hi haja les conjuncions. També serveix per aïllar elements d’una frase, per a indicar l'elisió d'un verb. Quan es canvia de lloc un element de la frase o una oració subordinada.

• Els parèntesis: S’empren per afegir una informació complementària, (de vegades són intercanviables amb els guions).

• Els guions: Solen fer-los servir quan s’afig un aclariment, un pensament (sempre intercanviables amb els parèntesis i les comes). Un altre cas per a indicar les intervencions dels locutors en els diàlegs i fer les acotacions del narrador.

• Les cometes: S’usen per a reproduir una citació o paraules textuals d'algú; per a indicar un significat o un èmfasi especial, un matís irònic o personal, un doble sentit, una remarca i per a citacions.

• Els claudàtors: Reben també el nom de parèntesis quadrats o rectangulars. Es fan servir per a tancar els punts suspensius que indiquen que en una transcripció o una citació s'omet un fragment i en quan hi ha una cita per mostrar la intervenció de la persona que la reprodueix. !

PAUSES MITJANES !• El punt i coma: Indica quan la relació entre una frase i una altra és més

allunyada que la que expressaria una coma, però no tant com la que indicaria un punt. A més a més per a separar elements d'una enumeració –que habitualment se separen amb comes– quan ja hi ha comes dins de cada element.

• Els dos punts: Per a introduir citacions textuals o reproduccions en estil directe. • Els punts suspensius:. Es caracteritzen per ser una mostra de la suspensió del

pensament. Assenyalen que una enumeració no queda tancada i que una frase és inacabada perquè es vol donar a entendre alguna cosa. !

PAUSES LLARGUES ! El punt: És una pausa major, per això la col·loquem al final d'una frase amb sentit complet, per separar el número d'ordre del títol de l'apartat que introdueix. Tanmateix, aquest punt s'ha d'ometre en les referències internes. No es posa punt després dels signes d'exclamació i interrogació, al final dels títols i subtítols ni en les datacions.

• El signe d'interrogació: Acaba sempre pregunta directa. Es posa només al final –i sense repetir-lo–, fora de casos especials en què siga necessari el signe

- ! -179

d'interrogació inicial per l'extensió de la frase i l'absència d'indicadors d'interrogació.

• El signe d'admiració: Com l’anterior es posa a la fi de l’oració i sense repetir. Llegiu tot seguit aquest fragment per tal de remarcar com es passa de la teoria a la pràctica en un comentari de text.

“Diana és una argentina atípica, de les poques que defensen la necessitat de l'oblit, l'oblit com a teràpia, com a pauta per seguir endavant, de vegades com a única possibilitat per continuar vivint. Li vaig discutir els seus punts de vista. Per a mi la memòria és imprescindible, sense memòria som morts. La memòria és l'ànima de les persones i tal vegada és per això que jo seguesc cercant la meitat de la meva ànima. Vull explicar-te una cosa -va afegir com a únic comentari a les meves paraules, en un to reconcentrat, baix, que mai no li havia sentit-. Procuro no parlar-ne amb ningú perquè em resulta molt dolorós. Però tal vegada, a partir del que et contaré, puguis entendre per què defenso la necessitat d'oblidar. Una matinada la policia va assaltar el nostre apartament de Buenos Aires, un quart pis, al centre, molt a prop de la Casa Rosada. Van torturar els meus pares davant nostre (érem tres germans: jo, la gran, tenia deu anys, la Lina set i l'Emesto quatre), i quan estaven mig morts els tiraren escales avall. Durant molt i molt de temps, nit i dia les imatges d'aquell horror em varen obsessionar, després vaig intentar d'evitar-les, d'esborrar-les, perquè si no ho feia mai no podria tirar endavant. No vaig voler assistir al judici en què es condemnava els assassins, incapaç d'enfrontar-me als rostres que amb tant d'esforç havia intentat defugir mentre lluitava per recuperar els dels meus pares, just abans de veure com eren colpejats, potejats, arrossegats pels cabells i, finalment, llançats com sacs per l'escala. La imatge de les seves cares serenes, del seu somriure (era un dissabte, l'endemà no teníem escola ni ells feina)... eren joves, encantadors, uns pares meravellosos, ens estimaven amb bogeria; les imatges quotidianes d'abans de l'horror quan entraren a dir-me bona nit, jo llegia Alicia en el país de las maravillas, i el pare fent el pallasso imitava el conill: «tinc pressa, tinc molta pressa», i la mare reia i em feia petons... Aquestes imatges són les que vull preservar...” !

Carme Riera, La meitat de l’ànima (2004) !!Remarquem en aquest breu comentari els recursos tipogràfics. D’antuvi hem de

reflexionar una mica sobre la disposició dels paràgrafs. En destaquem tres a primer cop d’ull. El primer n’és la introducció i serveix de centre

temàtic del llibre ja que incideix en què hem de recordar qui som i d’on venim per tal de poder trobar respostes al present. Ací ens descriu Diana com una senyora que volia oblidar per poder viure millor (L.19), per aquest motiu se’ns diu que és una persona “atípica”. Això xoca frontalment amb la posició ideològia de Carme Riera, la qual apareix directament en el segon paràgraf i va introduïda per un guionet que assenyala el discurs directe com podrem comprovar diverses vegades una mica més avall. L’autora remarca quin és l’objectiu d’aquesta novel·la i ho fa d’una manera breu encara que el lector se n’adona que això és cabdal i com a conseqüència, l’eix vetebrador del llibre. Per tant podem pensar que la curta extensió del segon paràgraf és inversament proporcional a la seua importància. Quant al tercer paràgraf hem de remarcar que intervé el personatge

- ! -180

sudamericà, el qual explica la seua experiència personal. És el més extens dels tres i això té l’objectiu de voler oferir–li a l’obra més realisme ja que se’ns mostra amb més exactitud el patiment de Diana quan intenta de recordar totes les seues vivències. Pel que sembla l’oblit és un mecanisme de defensa de l’ésser humà.

Ens fixem ara en l’aparició dels guionets per introduir la intervenció del discurs directe; tot seguit n’apareixen dos més (L.6/7). D’aquesta manera la narradora-protagonista incorpora tot allò que creu sobre el parlament de l’altre personatge.

És un fragment ric en pauses breus, és a dir, en comes. S’han emprat per diversos motius. En la línia 9/10 “un quart pis ” ens adonem que es tracta d’una aposició que ens aporta una informació que podria ben bé ser elidida però que en aquest cas ajuda a donar-li versemblança al relat.

En la ratlla quinzena l’ús de la coma assenyala elisió del verb “vaig intentar d'evitar-les, Ø d'esborrar-les”. Tot plegat alleugereix el discurs i fa que aquest esdevinga molt més ràpid de llegir alhora que el cohesiona més.

En canvi en la línia setze/dèsset “eren colpejats, potejats, arrossegats pels cabells » es tracta d’una enumeració d’accions totes elles carregades d’una sofrença extrema.

Pel que fa als parèntesis hem d’assenyalar l’aparició en la línia onze de “(érem tres germans: jo, la gran, tenia deu anys, la Lina set i l'Emesto quatre)”açò és un aclariment sobre la seua família. També hi ha un altre en la línia dihuit on la narradora afegeix un comentari. Cal dir que aquests parèntesis poden ésser intercanviats amb els guions i els claudàtors.

A més a més fem referència a la utilització de la cursiva la qual ha estat emprada per l’escriptora mallorquina per destacar el títol d’un llibre en una altra llengua “Alicia en el país de las maravillas”

No podem acabar aquest escrit sense incidir en els punts suspensius. Un exemple apareix en la línia divuit qual ens fa entendre altres assumptes relacionats sobre detalls que ocorren un dissabte qualsevol. De manera semblant n’apareixen més en la darrera ratlla del fragment perquè se sobreentenen altres accions que feien els familiars i que s’han omés ja que el lector pot esbrinar-les fàcilment. !!!

6.- Les veus del discurs

- ! -181

!

nivell extratextual: autor real-lector real autor-lector: models nivell textual

↓ ↓ ↓

locutornarrador enunciador alocutari

En els discursos narratius sobretot i en altres hi ha la presència d’altres veus que no la de l’emissor. Hem intentat que en el quadre que hi ha a continuació es puga remarcar d’una manera gràfica quan hi ha una situació una mica més complicada i on apareixen més persones/personatges que intervenen. La base de tota comunicació la formen un emissor i un receptor. Aquests poden manifestar la seua presència al text des de diferents perspectives, amb diferents maneres de presentar-se, i només en alguns casos es correspondran amb marques lingüístiques explícites. Són les denominades veus del discurs, les quals poden presentar-se d'una manera complicada com veiem en el quadre que inicia l’apartat i que ara intentem d’explicar.

L’autor real és una persona de carn i ossos que es dedica a escriure un llibre o el guió d’una pel·lícula. L’autor model és com s’imagina un lector que és aqueixa persona segons les obres que ha llegides d’ell. El lector model és en qui ha pensat l’autor real a l’hora de posar-se a escriure, el seu públic potencial i seguidor. El lector real és aquella persona que llegeix un llibre.

Aquests quatre termes cal agrupar-los per tal de poder-ho entendre: l’autor real i el lector real són persones amb noms i cognoms; els altres dos, autor model i lector model, com acabem d’explicar es mouen a mitjan camí entre la realitat exterior al llibre i l’obra en si. !

Si ens situem dins del text o d’una pel·lícula tenim els altres conceptes que estan al mig del quadre: El locutor seria un narrador dins de la ficció, l’enunciador un personatge que intervé però que no conta res i l’alocutari seria el receptor, això és, aquella persona que escoltaria o la destinació simplement d’allò que narra el locutor. !!

Les maneres d’introduir el discurs d’un personatge en un escrit són diverses. Cal tenir en compte que majoritàriament apareixen els verbs dicendi, que són aquells que fan referència a l’acció de dir. En d’altres tenim altres verbs equivalents com són: “confessar, escridassar, reconéixer, grinyolar, xisclar, afegir, exclamar, continuar, repetir”…etc. El text que s’introdueix en un altre s’anomena discurs reportat. Hi ha quatre tipus. !

1. Discurs directe: El narrador mostra textualment el que un altra veu ha dit, un enunciador. Va encapçalat per un verb dicendi i entre guionets. És una mena de reproducció exacta del que un emissor diu. En una obra teatral seria equivalent al que diu cada personatge quan porta un guionet davant.

2. Discurs indirecte: El locutor reprodueix un enunciat d'una altra persona però mantenint només el significat i modificant la forma per tal d'incorporar-lo al seu text. Hi ha modificacions en els temps verbals i el sistema deíctic (pronoms personals, demostratius, possessius), cosa que no passa en el discurs directe. Aquesta transformació ocorre quan el verb dicendi que s’utilitza està en pretèrit perfet, en canvi si s’usa un pretèrit indefinit aquests tres elements romanen sense cap alteració. Fixeu-vos en aquests exemples:

• Si veniu cap ací, porteu-me una pizza.

- ! -182

• Ens va dir que si anàvem cap allà que portàrem una pizza. • Ens ha dit que si anem cap allà que portem una pizza !

3.- Discurs ind.lliure: És una versió entre les altres dues anteriors, ja que representa dos actes d’enunciació com el directe, però hi ha canvi dels díctics com en els indirectes. Veiem l’exemple: -No sabia que fer. Però a la fi s’hi va decidir: l’aniria a cercar l’endemà, tot i que, déu meu! Com trobaria un cotxe per anar-hi. 4- Monòleg interior: És una tècnica que mostra el pensament d’un individu. És el resultat de la barreja del món real i de l’interior d’un personatge, caracteritzat per les oracions llargues que van sumant idees, de vegades, tot ometent verbs i connectors per tal de fer-lo més versemblant. Al capdavall aquest monòleg té l’objectiu de fer palés els sentiments més ocults o desitjos reprimits d’un personatge.

Veiem una seqüència d’una novel·la per tal de comprovar si has assimilat tots els conceptes d’aquest subapartat. !“Havíem sortit a passejar vora el mar, entre palmeres. La llum del capvespre tremolava sobre l'aigua del port. Ens varen dir que n'Andreu havia tornat a l'illa, després que els alemanys perderen la guerra. N'Andren havia hagut de fugir, perseguit per les tropes aliades i havia travessat els Pirineus, perdut en la desbandada de criminals nazis. De primer, no vaig creure que n'Andreu era a l'illa. Vaig pensar que m'hauria enviat a dir que tornava, que no seria capaç de presentar-se en secret, que li hauria agradat que acudís a esperar-lo al vaixell, després de tants d'anys. No em sabia estar de somiar aquell primer encontre, al peu de la nau. Percebia en la memòria la força dels seus braços, la calidesa del tacte, l'esplendor dels seus ulls. M’ho digueren per cert: n'Andreu és a l'illa; però jo no ho vaig creure. Necessitava que fos una d'aquelles mentides pietoses que t'ajuden a viure; perquè no era capaç de renunciar d'improvís a les imatges que el desig genera i la ment afalaga. Feia tres dies que n'Andreu era a l'illa. La família havia procurat que ningú no sabés la data d'arribada, perquè temien la meva presència. Encara hauria de donar-los les gràcies: m'evitaren de fer el ridícul i m'estalviaren la decepció de descobrir que arribava acompanyat d'una dona. M'ho havien dit vora el mar i afegiren que n'Andreu era casat. Digueren que feia dos anys que era casat. Algunes setmanes després, en Joan, el germà, el trobà pel carrer i li va dir que tenia ganes de venir a casa, de presentar-nos la seva dona. S'excusà de no haver-ho fet més prest i va dir que se sentia cansat, que no li era fàcil acostumar-se a la nova situació, després de tantes guerres. Li va dir que s'exaltava sovint, de nit, que només veia morts entre runes. Preguntà per na Marta. Llavors, vacil·lant, li preguntà per mi:

- Què fa na Teresa? No vaig saber què li va respondre en Joan, perquè em vaig abstenir de fer-li cap pregunta.”

Gabriel Janer Manila. Paradís d’orquídies ( 1992) !- ! -183

Analitzem les veus del discurs les quals fan referència a la introducció dins d’un enunciat d’un altre personatge diferent de l’emissor principal. Normalment apareix el verb dir o qualsevol altre dicendi (com hem esmentat més amunt. Anem a pams. Hem escollit aquest fragment perquè és ric en diferents maneres de fer intervenir les paraules dels personatges. Per exemple en la línia dos apareix una mostra de discurs indirecte, on Teresa- la narradora- reprodueix la veu d’uns altres personatges que l’informen de l’arribada d’un vell conegut  : Andreu. Aquest procediment destaca per mantenir el significat, tot i que alterna la forma car està introduït per la conjunció “que” i apareix un plusquamperfet que indica que una acció pretèrita és anterior al moment de l’enunciació. Ens centrem ara en el monòleg interior que com ja sabem és un discurs directe que s’adreça a la narradora mateix. Ací des de la ratlla número cinc “no vaig creure” fins “tants d’anys” és mostra els pensaments de Teresa que en un principi dubta de la presència d’Andreu a Mallorca. No podia pair que aquell senyor arribés sense anunciar-li-ho abans. A la fi del text hi ha un altre exemple de monòleg interior, és a dir des de la línia vint-i-quatre fins a la vint-i-cinc. En aquest cas la reflexió gira al voltant de la idea que el seu amic era casat i que quan ell preguntà per ella, aquesta es quedà tan corglaçada que no pogué respondre. Predomina en aquests fragments la subjectivitat pròpia de la primera persona. Mostra d’açò són les dues seqüències s’inicien amb l’adverbi negatiu. Per últim cal afegir que en la línia deu apareix el discurs indirecte lliure. És un altre tipus de discurs reportat. El tret principal és la separació dels dos actes pels dos punts, això és com el discurs directe però després de la pausa no hi ha cap marca que varie el sistema díctic. En acabat des de la ratlla setze fins a la vint-i-u trobem una sèrie d’intervencions del discurs citat en forma indirecta. Sempre depén d’un verb de locució- com ja hem esmentat més amunt a l’inici del comentari- per això es repeteix el verb dir (L.17)”digueren”, “ va dir”(L.18), els qual incideixen en la simultaneïtat de les accions en el passat. ! Ens detenim a analitzar un altre cop una oració que ja havíem remarcat: “M’ho digueren per cert: n’Andreu és a l’illa”(L.10). És evident que es tracta d’una situació d’enunciació intratextual que té lloc a l’interior d’una de més general. Ho expliquem més detingudament: !a) emissor→la gent del poble →” n’Andreu és a l’illa”→ receptor → Teresa !Veiem com hi ha un emissor col·lectiu (a) i una receptora que és alhora la narradora de l’acció de la història, o siga que aquest és un cas de feed-back, on l’emissor ha esdevingut receptor. El mateix ocorre amb “afegiren que n'Andreu era casat” (L.16-17) però ara som davant d’un exemple clar de discurs indirecte com ja hem esmentat més amunt. Hem arribat al punt de l’exposició on remaquem un elements que es troben fora del text.

• Autor real: Gabriel Janer Manila, que en cas de no saber que és mallorquí hauríem d’afirmar-ho a partir dels trets dialectals. Pertany a la generació dels setanta i a la

- ! -184

revolta individual fracassada. La “por” impregna les seues vivències. Les seues novel·les posteriors esdevenen més grotesques.

• Lector real: Són els estudiants que han hagut de llegir-lo per tal de fer-ne el comentari. Disposen d’una sèrie de coneixements que han anat assimilant tot al llarg del curs respecte a la narrativa catalana contemporània i a la reflexió sobre els discursos narratius.

• Autor model: Ens trobem a mitjan camí entre el nivel extratextual i el textual. Després d’haver llegit la seqüència el lector se n’adona que tenim una lleu idea de com deu ésser l’escriptor, sobretot pel fet d’escollir el català com a llengua per escriure les seues obres en una època en què això no estava ben vist, quan no censurat. Imaginem que l’autor no coincideix amb la ideologia nazi perquè diu que fugiren en “desbandada” en acabar el conflicte:

• Lector model: Gabriel Janer Manila escriu per al seu públic, unes persones interessades en la lectura d’obres catalanes. En aquest cas que estimen les narracions que tenen com a tema central les vivències de Teresa en la Mallorca preturística del S.XX.

• Locutor/ enunciador/ alocutari: Estem dins del nivell textual. El primer terme, locutor equival a narrador i qui s’ha llegit la novel·la sap que Teresa recorda amb molt de rigor les escenes més importants de l’amor estrany viscut pels seus pares. Així conta la seua pròpia història rompuda pel conflicte bèl·lic del 1936-39 i viscuda amb desesperació amb Andreu. Per això la seua tornada en aquest fragment estudiat la trasbalsa tant. Pel que fa a l’enunciador hem d’afegir que es tracta de qualsevol personatge que hi intervinga. En el fragment analitzat més amunt hi ha la presència de Joan, el germà d’Andreu el qual intervé a partir del discurs indirecte: “li va dir que tenia ganes de venir a casa, de presentar-nos la seva dona”. Val a dir que el “presentar-nos” el pronom feble de primera persona del plural fa refència a Teresa i la seua família que en aquest cas passen a ésser l’alocutari, ja que són els receptors d’aquest discurs citat indirectament. !!!

7.-Marques de modalització !Quan l’emissor d’un discurs pretén que la seua presència s’hi note hi ha una sèrie

de marques que denoten la seua petjada. Estem davant doncs d’un escrit subjectiu, perquè l’autor opina sobre el tema i no s’oculta, o simplement s’hi mostra. En l’oració “Aquest llibre és de lectura imprescindible” hem col·locat el darrer adjectiu en cursiva per assenyalar el posicionament de l’autor respecte allò que diu. Aleshores diem que hi ha modalització. En canvi, quan no interessa que sapiguem qui és la persona que l’ha escrit, s’oculten les seues marques sota una aparença d’objectivitat i neutralitat, per exemple amb l’ús de la passiva, anomenem a aquest recurs impersonalitat .

Per marcar la seua presència en el missatge de l’emissor mitjançant els díctics de primera persona.

- ! -185

Un text modalitzat té actituds i/o opinions respecte d'allò que es diu. De totes formes existeix una modalització explícita quan l'emissor ens demana, ens aconsella o ens ordena alguna cosa als receptors i també hi ha una altra que és implícita que intenta possiblement el mateix objectiu de convéncer-nos, per exemple però d’una manera més indirecta amb dades i altres mitjans. Esmentem alguns dels recursos modalitzadors:

Qualsevol tipus d’oració que no siga assertiva té subjectivitat i per això ho incloem en aquest apartat.

La interrogació retòrica: És a dir, aquella que no espera cap resposta. Els Proverbis: “Qui no pot segar, espigola”; “si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit”; “ És preferible vestir sants que despullar borratxos”..Els díctics personals de la primera i segona persona (singular i plural). Les perífrasis d’obligació i de probabilitat. Els substantius valoratius: desgràcia, sort…Els canvis de registre o llengua. La ironia. Es tracta de dir allò contrari al que expressem. La derivació: ús de diminutius, augmentatius i superlatius (homenot, peuarro, donota, polsim, plugim, boníssim, caríssima) els verbs performatius (d’opinió en primera persona) com “felicitar, lamentar, opinar… Les interjeccions i vocacions que criden l’atenció del receptor. I per últim els adverbis: “evidentment, afortunadament…”

Posem en pràctica tot d’una la teoria explicada en aquest apartat en un comentari breu d’aquest discurs: !!!"Un home enamorat és un espectacle profundament desagradable; es posen neguitosos, es

passegen arreu com manoll de nervis, tenen necessitat imperiosa de comunicar-ho a tothom, es comporten com si fossin argent viu, embogits, sufocats, desesperats. La dona que els provoca aquesta paranoia compulsiva, segurament per inexperiència se sent afalagada i confia insensatament en la solidesa d'aquest amor abrandat. Les decepcions que vénen, sense fallar mai, són molt amargues.

Les àvies solien donar també un consell que és una sort que hagi quedat en desús però l'oblit del qual ha ocasionat múltiples tragèdies amoroses: «Nena, no els donis als homes el que ells volen; si els ho dónes es desinflen, es desenamoren. Si vols conservar un home, fes-li-ho gruar.» Les noies d’ara, sanitosament desinhibides quan veuen aquell home bramant d'amor encès de passió, desesperat per ella com un assedegat en el desert, fan l'amor. Resulta estupend. Només que l'enamorament del noi ha sofert una seriosa davallada, com la de les monedes febles quan les fortes s'inflen. Està enamorat encara, però desesmat. A la tercera o quarta vegada de passar pel llit, el noi fa cara de distret tota l'estona. «Què ja no m'estimes?» és la frase que més vegades ha repetit una dona a un home al llarg dels temps. Pot aguantar fins a la setena o la vuitena vegada, l'enamorament d'un home, a partir de la qual ja en desitja una altra i la seva li sembla una mica fada i sobretot molt pesada, amb aquelles idees romàntiques de les dones que volen relacions estables.

Quan el noi es casa o estableix una relació estable amb la seva parella, no ha fa mai per amor, com ja ha quedat consignat: vol que algú satisfaci la seva vanitat, a més de tenir una mare de recanvi, una minyona gratuïta i una amant ocasional. Elias Canetti, a La

- ! -186

província de l'home té una frase reveladora sobre el comportament de l'home enamorat: «Els tres comportaments bàsics de l'home quan festeja: el perdonavides, el que promet la lluna en un cove i el que busca una mare com un captaire» per cert, al mateix llibre, Canetti fa una afirmació exactíssima: «L'home està disposat a fer qualsevol cosa perquè l'elogiïn; només cal que un li digui prou vegades que bo que és. Està disposat a cometre un crim per tal que el considerin bo» !

Isabel-Clara Simó Estimats homes “L’enamorament” (2001) ! Aquest fragment de l’obra Estimats homes fa referència a un punt de vista molt sui generis de la visió de l’autora que té dels senyors, i en general de les relacions d’enamorament entre els dos sexes. Ací ens detindrem, per tant, en la modalització com a fenomen que inclou el posicionament d’una persona, Isabel-Clara Simó en aquest cas, i la seua presència en el text. Passem doncs a l’estudi d’aquesta seqüència. D’antuvi hem de remarcar tots els recursos emprats per l’escriptora per tal d’aconseguir que aquest escrit siga totalment subjectiu, per això afirmem que es tracta d’un discurs predominantment argumentatiu, tot i que no apareix la primera persona. A fi de convéncer-nos de la ridiculesa de la situació, segons ella, quan un home s’enamora i la conveniència de les seues relacions sentimentals. Per tot això fa servir la repetició del lexema verbal “enamorar” amb l’ús de paraules derivades: l’adjectiu “enamorat” (L1 i L.13); el substantiu “enamorament” (L12 i L.17). també apareix el verb antònim “desenamoren” (L.9), els quals incideixen en l’eix temàtic del discurs. A més a més cal destacar en les primeres línies com s’utilitzen una sèrie de comparances quan es descriu, des de la línia 1 fins a la 3, l’home en general: ”com un manoll de nervis” (L.2) en què amb aquesta locució alhora exagera com es trobava aquell personatge. Es tracta d’un recurs propi del registre col·loquial cosa que connecta amb l’auditori i dóna suport al caire humorístic de l’escena. L’altre exemple és “com si fossin d’argent viu” (L.3) un refrany propi dels texts modalitzats el qual remarca una vegada més la sensació de grandesa en què es troba el personatge, tot augmentant la valoració negativa que té l’escriptora d’Alcoi sobre el gènere masculí en aquestes ratlles. La darrera comparança remarcable està situada en la (L.11/12) “com un assedegat en el desert” la qual és alhora una hipèrbole. Des del principi del fragment es poden observar la utilització d’adverbis com (L1) “profundament” col·locat amb la intenció de fer veure la situació com a més grotesca en la qual viuen alguns homes, segons sempre el parer partidista de l’autora. En la línia cinc apareix “insensatament” que és emprat per ridiculitzar el posicionament de les dones confiades que els seus marits o parelles s’han enamorat de veres. També hi ha una sèrie de substantius valoratius com “paranoia” (L.4) per fer referència a allò provocat per les dones als seus amants, en altres paraules que cap dels dos gèneres se salva de l’atac devastador de l’autora, encara que s’acarnisse més amb ells, per descomptat. Més tard hem d’assenyalar “decepcions” cosa que incideix en els resultats que es produeixen entre les relacions frustrades de dues persones. L’autora pretén així donar-li un caire més negatiu a aquests lligams humans. En aquest sentit s’usa el nom “tragèdia” (L.8). Per últim insistim amb el mot “perdonavides” el qual mostra l’arrogància d’alguns senyors i que arrossega tot un conjunt de connotacions negatives. Val a dir que hi ha tres sintagmes nominals (L.22) que subratllen el sentiment d’egoisme per part dels homes quan cerquen una dona: “una mare de recanvi, una minyona gratuïta i

- ! -187

un amant ocasional”. Pel que fa als adjectius, l’únic que fan es aprofundir en el to humorístic que es palesa al llarg del discurs. Destaquem “embogits, sufocats, desesperats” (L.3) així com “desesmat” (L.14). Tots serveixen per ridiculitzar el gènere masculí i d’una manera molt convincent a deshumanitzar-lo, cosa que sembla aconseguir l’autora amb aquest entramat textual. Una altra marca de modalització present en aquest escrit és l’ús del superlatiu amb el sufix “–íssim”, el qual està col·locat en la línia vint-i-sis “exactíssim”. D’aquesta manera introdueix subjectivament una cita d’un autor búlgar, premi Nobel de literatura el 1981, Elias Canetti. Dins de l’apartat morfològic acabem amb la derivació que és emprada per l’autora amb el prefix “de-“, el sofriment irònic que pateix un home l’endemà d’haver passat una vetllada completa amb la seua amant. Les dues paraules són “desinflen” i “desenamoren” (L.9) Quant a les figures retòriques hem d’afegir que mostren un valor modalitzador. Tenim algunes metàfores on destaca l’estat d’ànim de l’emissor com “encès de passió » (L.11) on barreja un element que és l’home amb un element que és alhora el símbol universal del sentiment amorós. Remarquem la ironia on el locutor no assumeix la responsabilitat de l’enunciació, considerada falsa i absurda alhora. Parem atenció en la línia 12 quan hi ha “resulta estupend”. Ací se subratlla de manera exagerada com si els humans realitzaren pràctiques amoroses com els animals amb el verb “bramar”més propi dels rucs que de les persones. La hipèrbole tanca aquesta seqüència en les línies (27/28) “està disposat a cometre un crim per tal que el consideren bo”. Convé dir que l’aparició de locucions asseguren la vivacitat del discurs i és una forma més de subjectivitat. En el text analitzat tenim en la línia vint-i-quatre un exemple: “el que promet la lluna en un cove”. La intenció de l’escriptora és posar de rellevància com els mascles tenen molt desenvolupat la imaginació, això és que pretenen assumptes impossibles de portar a terme Hi ha també una sèrie de verbs que han estat seleccionats per omplir de connotacions l’escrit. El verb “confia” destaca el sentit de la credulitat de les dones davant de les actuacions que fan els marits segons l’autora.

N’apareix un altre “gruar” (L.9) que forma part del registre col·loquial així com “aguantar” (L16). El primer posa èmfasi en els desitjos masculins i el segon en què es mostra la capacitat de les dones de sofrir mentre esperen un canvi d’actitud dels senyors. El verb “elogiar” de la (L.26) s’encarrega de manifestar un altre cop la vanitat de l’ésser humà. De tot açò es desprén el feminisme de l’autora entés de forma irònica, la qual cosa s’observa per l’exageració contínua de l’exposició de la informació manipulada. Seguim aquest comentari centrat en la modalització i remarquem l’oració interrogativa “Què ja no m’estimes?” (L15) és una frase en discurs directe. Com ja hem esmentat abans predomina l’argumentació hi ha tres cites que serveixen per demostrar la inversemblant maldat de l’home. La primera vegada que se cita en el text fa referència a les iaies- portadores de la saviesa popular i

- ! -188

l’experiència-; aquestes són emprades per introduir un consell molt útil fins a la fi del S. XX. Aquest suggeriment comença amb “Nena no els donis…”(L.8) i acaba en la línia 10. L’altra cita és d’Elia Canetti, com ja hem anunciat més amunt. Totes les cites van precedides de dos punts i acotades entre cometes, per això podem afirmar que l’autora fa servir els recursos tipogràfics per apropar el moment de l’enunciació a l’enunciat, amb la clara intenció de conscienciar els lectors, en aquest cas sobretot les lectores, de la culpabilitat de la conducta dels homes envers els dones. !

Pautes per a redactar el comentari lingüístic !Tot seguit pot trobar uns consells de com iniciar a escriure un comentari amb l’ajut d’aquestes expressions en cursiva. Cal dir que abans has vist ja comentats els apartats per separat i ací tens com seria tots els elements en conjunt. Que conste que açò és una guia que et serveix a principi de curs mentre el familiaritzes amb aquests tipus de discursos expositius. L’objectiu d’un comentari no és mai crear un llistat d’elements que l’alumne ha remarcat en un escrit, sinó de relacionar-los i intentar esbrinar amb quina intenció els ha anat col·locant l’autor. !

Abans de començar a redactar-lo cal citar a quina obra pertany el fragment que s’analitza i quin n’és l’autor/a.

Iniciem el comentari amb / D’entrada //per començar caldria centrar-nos en el tema del fragment el qual és (..) (en una oració/ sintagma) (al voltant del qual gira tot el text.). !Estudiem ara la divisió del texts en parts: les idees pricipals i secundàries que podem extreure de l’estudi de l’estructura interna (--) ( l’eix temàtic ). Pel que fa a l’estructura externa (trets propis dels texts narratius/argumentatius/ o explicatius ) cal destacar que podem dividir el fragment en aquestes parts : (--) En cas de ser un text narratiu caldrà fixar-se en les divisions típiques: plantejament, nus i desenllaç. Com que l’escrit ha de tenir entre vint-i-cinc i trenta línies, tal volta ens manque una d’aquestes parts i això s’hauria d’especificar bé. Si és explicatiu haurà de tenir aquestes característiques (tot relacionat-ho amb les funcions lingüístiques i els tipus d’oracions segons la classificació prosòdica). Si és argumentatiu hem d’exposar les parts, els arguments /contraarguments i la tesi. Un altre punt dins del nostre comentari. !

Tot seguit podríem afegir …/ aquesta seqüència tracta Sobre (són diferents maneres d’introduir el resum) en un màxim de quatre o cinc línies). !

Pel que fa al registre cal dir que predomina la varietat formal, ja que és el propi de l’àmbit públic, per això s’ha fet servir perquè puga ser entés per tothom i així queden igualades al màxim les diferències dialectals, tot i que hi ha la presència de paraules pròpies d´altres registres (varietat diafàsica) (col·loquialismes amb la intenció d’acostar el text al públic lector i aconseguir la seua complicitat, per exemple“.. línia (12), així com algun tecnicisme //llatinisme //cultisme//vulgarisme// préstec amb la inteció de l’autor de ......

- ! -189

En relació a la variació diatòpica cal esmentar que la varietat utilitzada és el català occidental (variant nord-occidental //valenciana ) o el català oriental (central o balear), la qual cosa es veu en la morfologia verbal que presenta el subjuntiu.....els possessius...el díctics en la línia (3), els substantius propis d’aqueix dialecte com … potser si aquestes paraules no s’adeqüen al dialecte de l’autor/a han estat col·locades al text amb la finalitat de ..... Tot seguit analitzem la tipologia textual. Val a dir que en aquest discurs predomina la narració (i ara cal afegir una sèrie de trets específics que siguen aclaridors per tal de demostrar-ho bé amb exemples) encara que hi ha una seqüència (d’un altre tipus) ja que… !

D’altra banda observem les veus del discurs (quan hi ha narració, sobretot, el locutor i l’alocutari es fan presents..) Si hi ha impersonalització no hi trobarem cap marca lingüística de l’emissor, això s’ha fet amb el pròpòsit d’aconseguir un major distanciament i presentar els fets com a objectius (propi dels texts explicatius), si ens apareix en un d’argumentatiu la intencionalitat de l’escriptor ha estat, tal vegada, la de donar suport als seus arguments. Quan l’emissor apareix en primera persona s’ha d’explicar també on apareix i amb quina finalitat i si d’alguna manera ho aconsegueix. Quant a / Convé destacar (en texts argumentatius, sobretot) la modalització. Ja hem comentat més amunt l’ús del registre (..) o el canvi de llengua (..), que ha estat utilitzat per l’autor amb la intenció de...(cosa que ha aconseguit.), també hem remarcat l’ús de citacions textuals –discurs reportat– que en els texts argumentatius serveix per donar més autoritat a la tesi que s’està defensant, la connotació del llenguatge és un dels trets propis de la modalització, així com el lèxic valoratiu (adjectius, adverbis, verbs performatius –perífrasis d’obligació i de probabilitat- substantius, interjeccions, refranys, frases fetes, derivació- diminutius, augmentatius i la ironia ...Pel que fa a la disposició textual/el punt següent d’aquesta exposició tracta…Quant a l'ús de diferents tipus de lletra i d'altres marques tipogràfiques tenen valor modalitzador. Però aquestes marques també poden utilitzar-se al servei de la claredat expositiva. Mitjançant l'organització del discurs en l'espai obtenim diferents tipus d'informació que completen la que aporta el propi escrit. La disposició habitualment s'empra per a seleccionar i jerarquitzar la informació, amb la intenció de facilitar la seua comprensió. Aquest ús té una gran importància, sobretot en els textos expositius. Els recursos més emprats són: - Marcadors d'enumeració tipogràfics (guions com en aquest apartat), alfabètics (lIetres: a, b, c...) o numèrics (1,2,3...) per a ordenar i relacionar la informació. Els parèntesis explicatius introduïts o no per connectors de reformulació. Aquests a més d'aquest valor explicatiu, poden tenir altres vegades un valor modalitzador quan l'autor se'n serveix per a expressar el seu punt de vista personal. Els dos punts, en acabar un paràgraf, per a introduir una enumeració o una citació. La lletra negreta, la cursiva; la diferent grandària i font tipogràfica també serveixen per remarcar, sobretot en discursos expositius; els conceptes especialment importants o que apareixen per primera vegada dins el text. Aquest ús té una clara finalitat didàctica. Per concloure aquest comentari cal afegir que hi ha una sèrie de recursos expressius (figures retòriques) que no són tan abundants com en una poesia però que apareixen en qualsevol discurs narratiu o argumentatiu. L’autor els ha usat per tal de cridar l’atenció dels lectors sobre…

- ! -190

!A continuació et deixem un esquema on tens sintetitzat tot allò bàsic que has de saber sobre els comentaris. !!!

!

Eines del comentari

1) TEMA I PARTS

Substantiu-sintagma/or.simple. Parts: tipologia( estruc. Interna). E s t r u c . E x t : D i s p o s i c i ó textual(paràgrafs) Climàtic/anti/lineral/circular.

2) RESUM

3 a p e r son a , n o valoració, 10 línies màxim, no parafrasejar

a) TIPOLOGIA TEXTUAL !

Morfologia i sintaxi Aspectes textuals i altres

NarratiuTemps perfectius, relació temporal, adv.i connectors temporals.

Estructura, narrador:(omniscient,editor,intern), focalització: (externa;interna-fixa-variable) temps i espai.

Conversacional

Díctics, adv. interrogatius,diversitat prosòdica,recursos tipogràfics. !

Codi no-verbal, trets orals repeticions, el·lisions, fig. retòriques, torns de paraula,frases inacabades i lèxic imprecís.

!!! !Expositiu

!Subordinades causals, consecutives i finals.Termes, estructura: SN+ ÉSSER+ SN

Estructura, pretesa objectivitatPuntuació (cites/reformulació)

ArgumentatiuSubordinades causals, consecutives i adversatives.Verbs performatius.

Citacions, puntuació,ironia, repetició, int.retòrica.Estructura:Introducció(premisses) desenv.(arguments/contraarg) conclusió (tesi).

Descriptiu

Adj.qualificatius, concordança. Adv lloc, temps imperfectius.PN i juxtaposició/coordinació.

Ordre, precisió lèxica i noms.Aposicions i subordinades relatives.

- ! -191

! !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

b) REGISTRES (v.diafàsica)

Tema: general-especialitzat

Nivell formalitat

Canal escrit(espontani/no)

Intenció (objectiu/

sub)

R. estàndard Neutre, formal, finalitat utilitària i normatiu.

R. col·loquialSubjectius, trets orals, poc elaborats-espontanis, no normatius,sintaxi simple, onomatopeies, frases fetes i refranys.

R. vulgar

Ús lleng. poc elaborat, "paraulotes" temes tabúAllunyat norma lingüística i social. Empra castellanismes/barbarismes

R. científic (sociolingüística)

Lleng. clar, denotatiu, unívoc, sense figures retòriques,termes, neologismes i oracions llargues,

R. literariImaginació de l'autor, s'adreça al lector desconegut/universal, elaboració formal, ús connotatiu, fig.retòriques

c) DIALECTES (v.diatòpica)

Oriental: Central i balear Occidental: Nord-occidental i Valencià

Present ind: -o; subjuntiu: -i,possessiu femení(v); Increment -eix

Present ind: -o/-e; subjuntiu: -i/a,possessiu femení(u); Increment -ix

d) RECURSOS EXPRESSIUS e) R.TIPOGRÀFICS ( jerarquització informació)

Al·legoria, isotopia, antítesi, metàfora, el·lipsi, enumeració, personificació...

P. breus: coma, parèntesis, guions, cometes i claudàtors; p. mitjanes: punt i coma, dos punts i punts suspensius;p. llargues: punt, signe d'admiració i d'interrogació.

f) LES VEUS DEL DISCURS

Autor/lector real.l/a model.Locutor, enunciador i alocutari.

discurs reportat:d. directe, d. ind. i d.ind.lliure.

g) MARQUES DE MODALITZACIÓ

Proverbis; locucions; díctics personals; substantius valoratius;canvis registre; verbs performatius; interjeccions; vocatius;citacions; int. retòrica; derivació; ironia

- ! -192

II.- CINC CÈNTIMS DE SINTAXI !

Hem d’especificar que els termes que s’utilitzen en aquest breu estudi de sintaxi segueixen el generativisme. Abans d’estudiar les estructures sintàctiques a fons cal que ens detenim a analitzar els elements que formen l’oració.

!En primer lloc hem de saber que una oració està formada–normalment– per més d’una paraula. Aquestes paraules són, per tant, l’element bàsic per a formar enunciats, ja que aillant-les tenen significat. !En aquesta lliçó veurem com aquests mots en són els seus constituents. !!!!!!!Els elements de l’oració: !

!Bé ara ens detenim en aquest enunciat i ens fixem en les paraules que el formen:

Ex. La porta de la casa és blava. Tenim “la”que és un determinant; “porta” i casa” que són dos noms; “de” una preposició; “és” un verb i ”blava” un adjectiu. Tots aquests mots podem trobar-los als diccionaris a soles acompanyats d’una abreviatura que n’indica quina és la seua naturalesa, la seua categoria. Tenim huit tipus de categories que cal estudiar i memoritzar: !

1. Verbs : Marquen accions o estats. Ex: Caminar. 2. Noms: Terme que designa els éssers o les coses. Ex Porta 3. Determinant: Precedeix el nom per determinar-lo. Ex: Els. 4. Adjectiu: Referit a una qualitat: Ex : Alegre.

Paraules! Estructures! Funcions

Categoria! Sintagmes! (CD, CI…)

- ! -193

5. Pronoms: Categoria que substituex un nom: Aqueix. !Aquestes cinc categories són variables, és a dir, tenem morfemes de flexió”xic, xica,

xics, xiques“, mentre que les tres que segueixen són invariables perquè no en tenen. !6. Adverbi: Modifica el significat d’un verb, adj o adv. Ex : Ací. 7. Preposició: Nexe entre un element de l’oració i el seu complement. Ex: Sobre. 8. Conjunció: Connector entre dues proposicions, frases o mots coordinats o una proposició subordinada amb la seua principal. Ex: Que !

Exercicis !1.- Esbrina a quina categoria pertanyen cadascun dels mots en negreta que hi ha en les oracions següents :

!• Hem vist el concursant eixir al bar. • Cal concursar per divertir-se. • No m’ha agradat gens el concurs. • Concursant així no guanyaràs. • Es va enrogir ràpidament. • La seua vergonya es va fer palesa pel seu enrojolament. • Heu de manifestar sempre els vostres drets. • El manifestant va ser empresonat per la policia . • Li ho va dir manifestament. • L’anotador ha patit un greu accident i no podrà anar a l’estrena. • Laia oblidà d’anotar-ho tot a la llibreta. • El professor se n’adonà que l’anotació estava plena de faltes d’ortografia. • No hem pogut allotjar tots els hostes. • Ens ha mancat allojament. • Aquesta herba bullida és al·lucinògena. • Jaume al·lucina moltíssim quan veu la seua estimada. • Anna sembla una al·lucinadora amb aqueixos ulls que fa. • L’assemblea constitutiva es reuneix trimestralment. • Els teus versos semblen un llenguatge harmoniós. • L’univers forma un tot harmònic. • Li ho va dir tot harmònicament. !Hem comentat més amunt la categoria de les paraules, dit d’una altra manera, la unitat

més petita de la cadena parlada que aillant-la té significat i ens apareix tota sola al diccionari. Bé ens centrem tot seguit en els conjunt de paraules que quan està organitzat tenen sentit encara que formen part d’un conjunt més gran.

- ! -194

Aleshores tenim una sèrie d’estructures que anomerarem a partir d’ara sintagmes ja que poden ser una paraula o conjunt de paraules amb significació. En distingim cinc tipus, els quatre primers prenen el nom del seu nucli, és a dir , el mot més important. Vegem !

1. Quan el centre del sintagma és un nom l’estructura s’anomena S.NOMINAL .Ex . La meua amiga. Com pots veure el nucli està subratllat i porta davant dos elements. Aquests s’anomenen determinants la seua presència n’és imprescindible. Dins d’aquests grup tenim:

• Articles. • Pronoms: possessius, numerals, demostratius, indefinits, interrogatius i

exclamatius. Tots ells han de coincidir en gènere i nombre amb el nom substantiu, açò és la concordança.

- Si ens fixem en l’exemple « La ciutat dormitori  » ens adonarem que l’adjectiu «  dormitori  » està situat a la dreta del nom. Aquest complement s’anomena adjacent o complement del nom, també conegut per C.N. ! Ex. La cadira de ferro, el cau ferrat, l’amiga que et vaig presentar l’any passat, Maria, la cunyada del Josep, . !

Tots els elements que apareixen subratllats són complements del nom però cadascú té una naturalesa diferent. El primer es tracta d’un sintagma introduït per una preposició, el segon és un adjectiu, el tercer en canvi és una proposició subordinada de relatiu i el darrer una aposició.

Si el nucli és un verb, es diu SINTAGMA VERBAL. Ex . Anna balla sovint . !2. La paraula més important n´és l’adjectiu, l’estructura resultant s’anomena

SINTAGMA ADJECTIVAL. Ex.sabates esportives. !3. Quan el centre és un adverbi, tenim un SINTAGMA ADVERBIAL. Ex. Molt

greument . !4. Per últim tenim una estructura que va introduïda per una preposició, tot i que el

nucli és el nom, el sintagma resultant es diu S.PREPOSICIONAL. Ex. segons l’investigador. !

Ja hem esmentat el cinc tipus de sintagmes existents, cadascun d’ells pot realitzar una funció, dues o més. Cal que faces els exercicis següents perquè domines aquesta peça clau per a l’elaboració correcta d’oracions.

!- ! -195

• Esbrina a quin tipus de sintagma pertanyen les següents estructures: a.- la nostra veïna. b.- poc fredament. c.- cantaven tot el matí. d.-Mariona, la filla del mestre, f.-des de primera línia. g.-saltant i ballant. !

• Crea el major nombre de sintagmes a partir de les paraules que tens a continuació combinant-les i tenint en compte la concordança. Intenta no afegir-ne cap més. “ amics, queferós, quatre, els, simpàtic, fill, director, meus, de, els, germans, totes »

• Hauries de saber que l’article « lo » és considerat incorrecte en els usos estàndard de la llengua, tot i que d’una forma espontània s’utilitze en la llengua parlada en un nivell col·loquial/familiar. Reescriu els oracions següents elimant el « lo ». !

1.-Per lo vist, no sabien res. 2.- No saps lo que ens vam divertir amb aquelles veïnes . 3.- Sempre em diu lo mateix. 4.- Per lo que sembla, no han arribat encara. 5.- Fes-ho tot lo bé que sàpigues. 6.- M’agrada més lo anglés que lo alemany.

- ! -196

!• Assenyala els diferents tipus de sintagmes que trobes i marca’n el nucli . !

El clima d’aquesta ciutat. !El meu amic inseparable. !Ella i les seues manies. !Sa germana del quart pis, la que venia tots els divendres , ... !Quant de sofriment s’ha estalviat. !Tenim bastant coca per avui. !Tots quatre germans s’estimaven molt. !

• Fixa’t en les paraules subratllades i indica si fan de substantiu o d’adjectiu: xiquet treballador //treballador intel·ligent//casa vella // vella xafardera//vestit rosa//rosa dolça //dinar bo// bon dinar. !Ara continuem amb els pronoms personals febles. Anem a pams i vegem-ho detingudament .Els pronoms personals es divideixen en dos grups:

4. Els p.personals forts : Aquells que apareixen tots sols i realitzen normalment, si no van precedits de preposició, la funció de subjecte. Ex. « Jo, tu ,ell,ella.. »

5. Els p.p.febles  : Han d’anar sempre amb el verb bé davant o bé darrere. Són monosíl·labs i, com veurem, substitueixen paraules o sintagmes.

Per què els pronoms febles són tan primordials ? Perquè totes les llengües intenten estalviar mots per comunicar-se. Aquestes partícules serveixen per tant per referir-se a altres elements del co-text o context comunicatiu, i així no en repetim més. Vegem l’exemple: !1.- Deixe les claus ací . 2.- Quines claus? 1.- Les claus del cotxe. 2.- Ah, bé. Guardaré aquestes claus en l’armari i quan tornes podràs agafar les claus. ! Si ens fixem podríem « economitzar lingüísticament » el sintagma - les claus- d’aquesta conversa, evitant tot d’una la redundància. Si apliquem els substituts adients el diàleg queda així: 1.- Deixe les claus ací. 2.-Quines ! ? 1.- Les del cotxe.

- ! -197

2.- Ah bé, les guardaré en l’armari i quan tornes podràs agafar-les , ! D’aquesta manera ens queda un discurs més lleuger ja que en la primera intervenció de 2 s’ha eliminat el sintagma en qüestió mitjançant el símbol ! i en les altres s’ha substituït per l’element les. ! Com sabem hi ha pronoms personals de tres persones: 1a, 2a i 3a. Les dues primeres fan referència a l’emissor i al receptor, respectivament, mentre que els de la tercera incideixen en els altres elements del context comunicatiu o el co-text . ! Col·locarem els pronoms febles darrere del verb – enclítics- quan aquest estiga en un dels tres temps: infinitiu, gerundi i imperatiu. Anirà separat per apòstrofs (si hi ha contacte de vocals) o per guionets . Ex .Fes-li un bes. Davant del verb -proclíctics-en la resta de temps verbals. Ex. Li ha fet un bes. Les formes proclítiques es divideixen en dos grups:

• Reforçades: Quan el verb comença en consonant : Ex. En vull quatre . • Elidides: Si el verb és iniciat per vocal o h. Ex. M’escolten

Les formes enclítiques es divideixen també en dos subgrups: • Plenes: amb verb acabat en consonant o diftong acabat en semivocal –u-.

Ex. Vull portar-te. • Reduïdes: amb verbs acabats en vocal o amb altre pronom. Ex: Porta’l. !

Seguim l’estudi dels febles per complements. !Atribut. Hi ha de dos tipus. !S.N determinat: Són les sis ~> Les són. S.N. indeterminat: Són veïnes ~> Ho són Aleshores quan tinguen un S.N. determinat el substituirem per un pronom que concorde amb el nucli (el, la, els, les ) i quan el S.N. siga indeterminat sempre per (ho) . !!Subjecte indefinit. Quan va després del verb: !• No queden amics com tu -->No en queden. • Ha arribat algun autobús? Sí, n’acaba de arribar un. !!C.D. Trobem tres classes diferents. !S.N. determinat . Hem estudiat aquesta lliçó . L’hem estudiada. S.N. indeterminat . Hem estudiat unes lliçons . N’hem estudiat unes .

- ! -198

S.N. neutre/proposició subordinada. Hem estudiat açò. Ho hem estudiat. Hem estudiat tot el que vas dir. Ho hem estudiat. !Remarquem com depenent del tipus de S.N. cal col·locar el pronom feble adient. !C.I. Distingim entre singular i plural. !Singular  :Substituït sempre per « li » tant per al masculí com per al femení.

Ex. Telefone al meu amic. Li telefone.

Ex. Telefone a les meues amigues . Els telefone.

!T’hauràs fixat en els dos pronoms: li ,els (davant del verb) i darrere (-los,-li, o ‘ls) .

!C.CIRCUMSTANCIAL. Una regla ràpida per aprendre a substituir-los és aquesta: Els complements que comencen per la preposició « de » els reemplacem per EN i els que s’inicien per altres preposicions que no siga »de » per HI.

Ex. Passem per Eivissa. Hi passem.

Ex. Vénen de Xàtiva. En vénen.

Ex. Van de gaidó. Hi van.

!L’últim exemple se n’ix de la regla. L’explicació és que ens trobem davant d’una excepció: « tots els complemens de manera encara que comencen per la preposició « de » han d’anar reemplaçats per HI ».

C.PREDICATIU. Sempre ens apareixerà el pronom HI en comptes d’aquest complement . Ex.Camina reposada . Hi camina. !C.RÈGIM VERBAL. Segueix sense excepcions la mateixa regla de substitucions dels circumstancials. !Ex.S’acostuma a fer les coses bé. S’hi acostuma. Ex. M’he adonat de les errades . Me n’he adonat.

- ! -199

ORDRE DE COL·LOCACIÓ DELS PRONOMS FEBLES 3a persona 2a persona 1a persona 3ª persona 3a persona 3a persona 3a persona

SE TE, US ME, ENS CI: LI,ELS CD/ATRIBUT:EL ,LA, ELS, LES, HO EN HI

!!!!!

!!!!!!POSA EN PRÀCTICA !

1.- Substituex el sintagma subratllat per un pronom feble adient . • Canta dret. • Canta això. • Canta la tornada. • Encara no són les sis. • Han encarregat les postres a la Maria. • Recomane a Hipòlit la meua novel·la. • No et refies del teu germà. • Viuen la vida. • Viuen amargats. • Viuen de la mar. • És un actor famós. !

VARIANTS DELS PRONOMS FEBLES

formes díctiques

formes anafòriques

formes

proclítiques

reforçadesabans d'un verb començat amb

consonant

singular plural singular plura

l singular plural

em ens et usel,la,li,

ho,hi,en,es

els, les

elididesabans d'un verb començat amb

vocal o hacm' ens t' us l' l'

formes

enclítiques

plenesdarrere de verb

acabatamb consonant

-me -nos -te -vos -la, -lo -los,-les

reduïdes

darrere de verb acabat

amb vocal, excepte diftong

‘m 'ns ‘t -us 'l 'ls

- ! -200

!2.- Descobreix d’aquest fragment de Entre dos palaus de Naguib Mahfuz quin és l’antecedent de cada pronom feble. «Sí que de baix del carrer li n’arribà el murmuri de veus, però això no era significatiu perquè aquell carrer no s’adormia fins a trenc d’alba, era ple de cafés on es feien tertúlies i de botiguetes i, des del vespre fins a l’alba, gairebé s’hi sentia el mateix brogit». !3.-Assenyala els complements verbals i tracta de substituir-los pels pronoms adients . !

• Volen saber qui t’ho ha dit . • El metge ha operat el malalt . • M’han regalat una bicicleta. • Dóna els gots a qui te’ls demane . • Els pagesos es queixaven del mal temps . • Van decidir abandonar el refugi . • El peix és salat. • M’he oblidat les claus. !

4.-Combina els pronoms febles de C.D amb els de C.I:

- Donaré les ulleres al Marc.

- Donaré els botons als alumnes .

- Dóna el llapis al mestre.

- Dóna la cartera a la mestra. - Donaré les llaunes a l’ Anna. - He deixat les tisores a la Júlia. - He deixat la cartera a l’ Òscar. - He deixat les gomes a les companyes. - He deixat el tornavís a Maria. - He deixat les tenalles a les monges. !

Ens endisem ara en l’oració simple que és aquella que consta d’un verb. Si tenim en compte açò podem fer dues classificacions Si ens fixem en l’entonació: !

• Enunciativa: Afirma o nega un enuciat. • Interrogativa: Quan s’interessa per una informació. • Exclamativa: Posa de manifest l’estat d’ànim. • Dubitativa: Es crea una incertesa. • Desiderativa: Marcada pel desig. • Exhortativa: Caracteritzada pels manaments o consells. !

La classificació varia quan ens detenim en el tipus de verb:

- ! -201

!5. Atributives//copulatives: Tenen com a nucli els verbs ser, estar o semblar.

Ara bé, pel que fa a la resta de verbs, els anomenats predicatius, és a dir, aquells que tenen significació pròpia i no actuen d’enllaç com les copulatives, podrem dividir-les en: !

6. Transitives: El verb duu CD. Cal saber que hi ha alguns verbs que el necessiten sempre, com el verb “fer alguns com “ballar” poden portar-lo o no segons la intenció de l’emissor i per últim altres com “córrer” que a causa de tenir una significació tan precisa no li cal el CD.

7. Intransitives: L’oració no duu el CD. Ex.Vinc de Vinaròs. 8. Actives: El subjecte realitza l’acció. Ex Joan escriu missatges electrònics. 9. Passives: En aquest cas el subjecte és passiu perquè rep o pateix l'acció del verb.

Ex. Els missatges electrònics han estats escrits per Joan. 10. Reflexives: Quan l’acció del subjecte recau sobre ell mateix. Ex Camil·la es

pentina. 11. Recíproques: En el cas que l'acció realitzada per dos o més membres recaiga sobre

ells mateixos. Ex. Miquel i Anna s’estimen 12. Impersonals: No tenen subjecte, ni possibilitat de tenir-ne. Es construeixen amb el

verb haver-hi o amb verbs relacionats amb fenòmens meteorològics. Ex. Plou

Si hi ha més d’un verb aleshores deixem de banda l’oració simple per ampliar més l’estudi amb aquests quatre termes: !

7. Coordinades: Hi ha una relació que s’estableix per mitjà de conjuncions entre proposicions que sintàcticament són iguals. !

Ex.Em van esperar, però no vaig anar-hi.

ELS NEXES COORDINANTS !ORACIONS LOCUCIONS CONJUNTIVES !

EXEMPLES

COPULATIVES !Unides per nexes que indiquen addició

i,ni. Ens divertírem i ballàrem fins la matinada. No ens ha telefonat ni ens ha cercat.

- ! -202

!!8. Subordinades: La relació entre les proposicions no és la mateixa que entre les

coordinades, ja que ara a nivell sintàctic hi ha un certa dependència entre una i altra.

Ex. Camine perquè tinc colesterol. Efecte Causa Si analtitzem aquest exemple des d’un punt de vista semàntic veiem que hi ha una interdependència entre les dues proposicions. Tenir aquesta malaltia és la causa que provoca un efecte, el fet de passejar per rebaixar-lo, si es té la voluntat de millorar la salut, és clar. En el quadre següent podreu estudiar totes les subordinades que responen a l’esquema: causa/conseqüència. Si comparem la sintaxi catalana amb la castellana ens adonarem que el connector perquè pot ser causal i final en català, però només causal en castellà (porque). Pues , causal en castellà, no el podem traduir per doncs. !!

DISJUNTIVES !Hi ha dues alternatives entre les quals cal optar

o, o bé. T’espere o me’n vaig?

DISTRIBUTIVES !Hi ha alternança…..

ara…ara, adés…adés, no sols (solament) sinó, ni…ni,o ..o, mig…mig, ja…ja, el mateix…que, l’una …l’altra.

Ara corre, ara s’asseu. Adés pensa una cosa, adés una altra

CONTINUATIVES !Indiquen successió una respecte l’altra.

encara, a més ( o de més) a més, endemés, així mateix. . .

Li ho dic bé i encara em contesta així. A més d’explicar-nos on era el carrer, ens hi acompanyà.

EXPLICATIVES !La segona proposició aclareix la primera.

Això és, és a dir, o siga… Em digué que me n’anara, és a dir, que no volia veure’m mai més.

ADVERSATIVES* !Expressen oposició

però, altrament, sinó, sinó que, tanmateix…

No vull que m’espantes, sinó que m’encoratges. No m’agrada passejar però ho faig.

- ! -203

!

!ORACIONS

CONJUNCIONS O LOCUCIONS CONJUNTIVES

!EXEMPLES

!CAUSALS La proposició subordinada assenyala la causa de l’acció de la principal.

perquè, ja que , puix que, car, per tal com…

No ve amb elles perquè està fart.

!CONSECUTIVES/ IL·LATIVES !La proposició subordinada incideix en una conseqüència derivada de l’acció de la principal.

Doncs, així que, de manera que, per tant…

Ho has fet? Doncs accepta les responsabilitats. Fa bon temps, per tant podrem banyar-nos.

!CONDICIONALS !La proposició subordinada implica la condició necessària perquè s’acomplesca el contingut.

Si, a condició que, posat que, sols que, amb què, en cas que, només que, si bé, mentre…

Si li preguntes et contestarà. Posat que acabem d’hora anirem al cinema. En cas que em seguesques, et denunciaré. Mentre no ho comentes no passa res.

!FINALS !La proposició subordinada indica l’objecte del que es diu en la principal.

perquè, a fi que, per tal que… Li ho he dit perquè se’n vaja. T’ho escriuré per tal que no se t’oblide.

!CONCESSIVA !L’objecció de la principal no impedeix la realització.

encara que, malgrat que, baldament, per bé que, tot i que, ni que …

Encara que vulgues no podràs imitar-lo- Et criticarà, malgrat que t’estima

- ! -204

Pràctica de connectors !Els connectors coordinants junten paraules, sintagmes i oracions que són equivalents. Et proposem

que unesques les dues proposicions que tens a continuació tot afegint un nexe.

ADVERSATIVES

proposiciónexe proposició

1 Ho intenta no arribarà mai

2 Escrivia al matí al despatx a la vesprada romania al xalet.

3 No compraré maduixes taronges

4 He arribat prompte Miquel i Maria ja se n'havien anat.

5 No plourà en l'Horta de València de la capital

DISJUNTIVES

1 Han assistit a la reunió el tutor La mare de l'estudiant

2A les vesprades sol prendresuc de bresquilla café amb llet

Escriu una oració subordinada de manera que distingesques la causa -proposicióprincipal- de l'efecte possible -proposició subordinada.-

FINALS

1 Escriu al Facebook Estar en contacte amb els amics.

2 T'ajudarà Aprovaràs l'examen.

3 Anar al Centre Cívic Trobar exposicions culturals.

4 Apuntar-ho tot a l'agenda. Recordar totes les dates possibles.

CAUSALS

1 Baixar persianes Plou a dojo

2 Cercar en els anuncis dels diaris Anar al cinema

3 Anul·lar el viatge Estar malalt

4 No escoltes No entendràs res

CONSECUTIVES

1 És seriós No riu mai

2 No arriba a la fi de la setmana Demanar un préstec al banc

3 Conéixer el temps Veure el comunicat televisiu

4 Inundació dels baixos per les pluges Avisar les assegurances

- ! -205

!Digues de quin tipus són els nexes que hi ha entre claudàtors i posa’n altres equivalents. !- Li has dit que no vinga li desagraden les pel.lícules

��� - et roben el cotxe, què faries?

- ��� que sembles despistat, no ho ets. !

- ��� no li agradava la delegada, se n’anà de la reunió.

- Estàs convidat a la festa ��� no t’ho mereixes.

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

perquè

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

Si

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

lg ratMa

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

Puix

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

queiTot

- ! -206

- Ha vingut tinga por.

- ! no es presentà Tutti ska a l’hora, es va suspendre el recital.

Estalvien ��� viatgen a Eivissa..

Berlusconi serà acusat pels tribunals italians prompte ��� porta una vida indigna.

Pronuncia clar ��� l’entengues.

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

perquè

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

perquè

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

quefiA

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

queja

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

perquè

- ! -207

Aniré ��� et faces un tatuatge. !. !

9. Juxtaposades: Són aquelles oracions que no posseixen cap connector. Ex. Estic cansant-me, el xiquet no para de plorar.

10. Oracions complexes: Són aquelles que tot i tenir SN i SV posseixen una proposició inserida en un dels dos constituents. Aquest procés té lloc quan una oració simple pot ser introduïda en l’estructura d’una altra oració on funcionarà com un dels seus constituents. Fixeu-vos en aquest exemple: “Arnau vol un pastís de xocolate” veiem un subjecte “Arnau”que té un desig. En el cas que fos un verb d’acció la cosa es complicaria més perquè la llengua no té paraules per a tot i en aquestes ocasions empra el fenomen de la inserció. El resultat seria una oració complexa:

Arnau vol + que Mireia vaja amb ell a la platja. !“Arnau vol” és l’oració matriu o bàsica, mentre que “que Mireia vaja amb ell a la platja” és la proposició inserida. Hi ha dos tipus d’inserció, la que s’encapçala mitjançant un nexe (conjunció) com en l’exemple que acabem de mirar amunt introduïda per “que” i l’altre mètode fa servir una de les formes no personals del verb, a condició que el subjecte de les proposicions coincidesca. Quedaria “Arnau vol anar amb Mireia a la platja”. Des d’un punt de vista sintàctic distingim tres tipus d’insercions:

• I. adjectiva. • I. substantiva. • I. adverbial.

1.-Adjectives

El nexes són: “que, què,qui, on, el qual, la qual , els quals i les quals”. Hi ha de dos tipus: les explicatives que sempre van entre comes i no afegeixen cap significació important, com per exemple: “Els jugadors, que arribaren cansats a la porteria, s’estiraren sobre la gespa”. L’altre tipus són les especificatives que no porten comes però si que restringeixen el significat de l’antecedent (és a dir, l’element al qual es refereixen): “Els jugadors que arribaren a la porteria s’estiraren sobre la gespa”. !

!!!!!

"

#

$$$$$

%

&

quecondicióa

- ! -208

2.- Substantives Són d’allò més freqüents i poden realitzar les mateixes funcions que un nom o

(SN). Pot aparéixer també l’estructura preposició + infinitiu. Fan la funció de subjecte en “No tindran descompte aquelles persones que vinguen tard”. En canvi actuen com a CD en “ Els alumnes volen anar a Mallorca en juny”. La funció de C.Atribut es pot apreciar en “Noèlia sembla que està morta”. En l’oració “Recordeu que hem eixit prompte” actuaria de CRV, encara que cauria la preposició de per anar la conjunció ”que”. Per últim tenim el CN, C.ADJ,o C.ADV en “Hèctor està prop de guanyar una medalla”. !3.- Adverbials Equivalen a un adverbi sintagma adverbial i fan la funció de C Circumstancial de temps i de lloc: “Quan arribà et mirà fit a fit” i “Anem on vulgues”. !Esbrina quins tipus d’oracions complexes tens a continuació: !

• Ens vam traslladar a un altre centre per continuar les classes. • Li han regalat un avió que es dirigeix a distància. • Els inspectors van decidir empaitar els funcionaris. • Les revistes publiquen que ha mort Bin Ladin. • La directora visità la casa on va nàixer Llorenç Villalonga. • La teua preocupació és reservar els bitllets. • He reconegut la xica que em robà. • Els dos s’entretenien a col·leccionar papallones. • Mentre plovia, es van dedicar a mirar fotos. • Ignorava que estigueres absent. • Vicent va trobar la xica que és de Canadà. • Sempre parla com si fos un expert en la matèria. • S’ha acostumat que li ho facen tot. • Si l’hagueres vist abans, s’hauria evitat la desgràcia. !!!

EL COMPLEMENT CIRCUNSTANCIAL

Poden realitzar la funció de Complement Circunstancial un adverbi, un SN precedit de preposició, SN i una proposició adverbial. Posa una X per classificar les oracions tot fixant-te en els elements en negreta en la línia horitzontal i una xifra en la vertical que coincidesca amb la de la frase.A més trobaràs oracions subordinades causals, finals i condicionals

ADV. Prop Sub. SN Prep

+ SN

1.-Demà hi haurà festa a Burjassot

2.-Els inspectors van entrar amb eficàcia

3.-La majoria d'alumnes entraren contents a l'aula perquè havien superat l'examen.

4.-La setmana passada no hi hagué classe

- ! -209

!

5.-El rebombori de la manifestacióse sentia des de la meua cambra.

6.-Si hagués escrit abans s'haurienevitat el viatge

7.-El vent bufava violentament

8.-Tallaren l'avinguda perquè passés millor la processó.

9.-La meua veïna avisà la policiadevers les sis de la matinada.

10.-Ací tenim aire pur !

11.-En cas d'accident trenqueu el vidre !

12.-Quan vam arribar ja s'havia cremat tot l'edifici

!

Manera

Temps

Condició

Lloc

Finalitat

Manera

Temps

Temps

Lloc

Condició

Causal

Temps

- ! -210

POSA’LS EN PRÀCTICA !1.- Explica a quin tipus d'oració de relatiu pertanyen les dues oracions que !Tens a continuació, tot especificant-ne el contingut semàntic.

•Als funcionaris que han fet vaga els han deduït 112 € .

!• Als funcionaris, que han fet vaga, els han deduït 112 €.

- ! -211

PROPOSICIONS SUBSTANTIVES Fan la funció del nom o del SN: Subj, CN, C.Adj, CD, C.Atr,C.Prep.

Transforma els sintagmes nominals en negreta d'aquestes oracions en proposicions substantives amb la conjunció "que" o amb infinitiu.. !!

1 Ignore la seua malaltia--> 2 El jutge demana la presència de l'advocat--> 3 Anna està convençuda de l'anul·lació del projecte--> 4 Han ordenat la paralització de les excavacions--> 5 La intenció dels senadors és l'abolició de l'avortament--> 6 El batlle ha promés l'organització de les olimpíades--> 7 Tenien la sensació d'angoixa--> 8 S'han acostumat a la lectura de contes--> 9 La notícia del mes ha estat la descoberta del tresor--> 10 Tens la prova equivocada--> 11 No em ve de nou el vostre retard--> 12 La seua preocupació és la inaguració de la biblioteca--> 13 Els alemanys es dediquen a la col·lecció de papallones--> 14 El treball nocturn no li agrada--> 15 Va decidir el tancament de l'escola-- >

2.- Identifica quin tipus d'oracions coordinades són les següents:

Adés diu que sí , adés diu que no.

Sense afegir ni treure un mot.

No té sinó un fill

Us he demanat moltes coses i encara us en demanaré unes altres .

Ves-te'n, altrament, no el trobaràs.

Em digué que me n'anara, és a dir, que no volia veure'm mai més.

A més d'explicar-nos on era el carrer, ens hi acompanyà.

!3.- Escriu quin tipus d'oració subordinada de relació lògico-semàntica es tracta en cada cas:

Ho has fet? Doncs accepta les conseqüències

Mentre no ho comentes no passa res.

T'ho deixarà malgrat que no s'ho estima molt.

Li ho he dit perquè se'n vaja.

Tot i que canta bé, no guanyarà.

T'ho recordaré per tal que no se t'oblide.

Com és tan tard, ens n'anem.

!4.- Corregeix, si cal, les faltes que remarques:

Em va dir tal i tal, al que jo vaig respondre.

L'han condecorat per haver salvat tantes vides.

Són coses a les que no ens hem acostumat.

Confia en eixir prompte.

Les persones en les que confiava.

S'exposa a què el negoci vaja malament.

Per jugar a classe, queda't a casa.

Digueu sempre la veritat, doncs la veritat ennobleix l'ésser humà.

Amb aquest detall n'hi ha prou per adonar-se'.

La bossa que duus i la que has deixat damunt la taula.

!5.- Aclareix de quin tipus de subordinada es tracta en cada cas. A més, si apareix el mot "que" has de dir si és conjunció o relatiu i per què.

Fes-ho com t'he dit.

- ! -212

Va adonar-se que no li feien cas.

Promet d'assumir la responsabilitat.

Excusa'm que no tinga res a dir.

No tornaré fins que m'ho demane.

!6.-Substitueix el complement subratllat pel pronom feble adient i assenyala de quin tipus.

• Dolors i Laia són les administratives del centre. • Duràs pomes a casa? • No sé com dir-te això. !

7.-Completa amb la combinació de pronoms corresponent: Demana els diners al teu germà, però després torna ______-. ___________Les alumnes van demanar explicacions i jo__________vaig donar poques Si vols que vinguen la setmana que ve a dinar, cal dir . _____________De nit es dedicava a pintar, però ara ja no ______ dedica. Cal crear un hàbit d'estudi als xiquets, però cal fer___comprendre. !

8.- Substitueix el complement subratllat pel pronom feble adient i assenyala de quin tipus.

Viuen en un iglú .

Viuen la vida.

Viuen a les palpentes.

Demà duré la moto a casa.

No dónes més cervesa als veïns.

Demà telefonaré a Vicent a l’oficina.

No crec que s’acostume mai a treballar .

Dolors i Laia són les administratives del centre .

Mireia i Arnau són amics.

Duràs pomes a casa?

No sé com dir-te això .

Compra’ns els fulls a la papereria.

!9.- Identifica quin tipus d'oracions coordinades són les següents :

Ara riu , ara plora.

No puc ni vull.

- ! -213

No fou a Burjassot, sinó a Godella

Pagueu-me el que em deveu, o si no, reclamaré oficialment

!10.- Escriu quin tipus d'oració subordinada de relació lògico-semàntica es tracta en cada cas:

Això ja s'ha acabat; així que tots cap a casa.

En cas que et pregunte res, no li contestes.

Tot i que canta bé, no guanyarà.

Com que no venies se n'ha anat.

Li ho he dit perquè se'n vaja.

Fa bon temps, per tant podrem banyar-nos.

Puix que hi tenieu tanta amistat, demaneu-los-ho vosaltres mateixos.

Perquè no el suspenguen no s'ha presentat als exàmens.

!11.- Corregeix, si cal, les faltes que remarques:

La ploma amb la que escric.

Estic d'acord en fer-ho.

El senyor del que et parle.

Es complauen en organitzar festes.

Pensa en què vol jugar.

El telescopi serveix per mirar astres.

Ho diu per haver-ho sentit.

Una sala insuficient per encabir cent persones.

Ho vaig mirar en el diccionari, doncs no n'estava segur.

Estava atent al que li manaven.

!12.- Aclareix de quin tipus de subordinada es tracta en cada cas. A més, si apareix el mot "que" has de dir si és conjunció o relatiu i per què:

Sabia que era una bona persona. Mireia, a qui vam veure a París, és una creguda. Li he dit que no pensava fer-ho Quan arribarà li ho diré. Desitjava d'anar-hi. Allà on vages et rebran bé.

- ! -214

!Per acabar l’apartat de cinc cèntims de sintaxi et proposem que llegesques aquesta sèrie de connectors metadiscursius, això vol dir, aquells que uneixen oracions dins d’un discurs i no com els que hem vist fins ací, els estrictament oracionals. Fixa’t que l’estudi de la sintaxi és important per respondre les qüestions lingüístiques de la prova però, a més a més, per redactar com cal.

Per ordenar-lo: En primer lloc (primerament), en segon lloc…Després, per continuar, finalment, per acabar... 

Per iniciar un tema: Pel que fa a, quant a, en relació a..

Per diferenciar elements o parts: Per una banda..per una altra... 

Per insistir en el mateix aspecte: A més, també, així mateix... 

Per explicar o reformular: És a dir, en altres paraules, això és...

Per exemplificar: Per exemple, així, en particular...

Per concloure: En conclusió, per tant, en definitiva, en resum…

Per estructurar el temps: Abans, ara, després, més tard, alhora,tot seguit…

!

!!!!!!

- ! -215

!III.- MÀQUINES D’ESCRIURE

!!!!!!!!!!!!!!! !!!!

En aquest apartat de Llengua de butxaca es pretén que l’alumne aprenga a redactar correctament, que tinga imaginació i que cree texts sense vacil·lacions i buits d’informació. També s’incidirà que l’escrit siga coherent, tinga cohesió i puga adequar-se al context. En primer lloc donarem una sèrie de conceptes teòrics que cal tenir presents. Més tard passarem a la pràctica on actuareu de correctors i alguns exercicis per despertar la vostra creativitat mig esmorteïda. !!

• Escriure texts llegibles amb llenguatge planer !La llegibilitat és el concepte que fa referència al grau de dificultat amb que es pot

llegir, comprendre i memoritzar un discurs. Hi ha dos tipus, la llegibilitat tipogràfica, la qual es relaciona amb la cal·ligrafia, el contrast fons /forma , i la ll. lingüística que són aquells aspectes de selecció lèxica, la llargària de l’oració …

Aquells escrits que són fàcils de llegir i ràpids d’entendre són sempre aquells que els receptors capten amb més facilitat, mentre que els que no estan ben redactats demanen més temps per ser entesos, i per això, ens cal més atenció i esforç. !

- ! -216

Quins discursos són més llegibles ? !Aquells que fan servir mots curts i bàsics amb frases també curtes i utilitzen un

llenguatge concret. Les seues estructures han d’afavorir l’anticipació del receptor, per tant usaran les repeticions i els marcadors textuals com a eines bàsiques.

A més a més s’ha de tenir en compte l’ordre dels elements de l’oració com per exemple la situació lògica del verb. Pot ajudar també les xifres, la negreta/cursiva i d’altres elements per fer que un text siga més fácil de llegir. Responen a aquests trets els discursos més llegits per un sector ampli de la població com són els còmics, els llibres de lectura escolar, etc.

En canvi, no tenen una llegibilitat alta aquells escrits que són més llargs, amb frases complexes i utilitzen un llenguatge abstracte. Les subordinades i incisos llargs posen entrebancs al receptor a l’hora de la comprensió i les paraules importants si es col·loquen a la fi de la frase també incideixen negativament; per això són els menys usuals com els articles científics. !!

• Teoria pura i dura !Per poder redactar correctament hi ha una sèrie de conceptes teòrics que es poden

agrupar en tres eixos bàsics que et mostrem ací baix. !

!!Veiem en primer lloc els procediments. Pel que fa als aspectes psicomotrius hem de

remarcar la cal·ligrafia perquè siga llegible, còmoda i atraient per a un professor que

PROCEDIMENTS CONCEPTES ACTITUDS

Aspectes psicomotrius text

alfabet adequació cultura impresa

cal·ligrafia coherència jo , escriptor

gramàtica llengua escrita

Aspectes cognitius ortografia composició

  formular objectius

planificació morfosintaxi

generar idees lèxic

redacció presentació

estilística

- ! -217

està llegint molts texts (per exemple, més de cent exàmens de les PAU) i probablement estiga cansat de fer-ho, per això has de facilitar al màxim que el teu text siga comprensible.

La planificació de l’escrit s’inclou dins dels aspectes cognitius ja que escriure per als redactors experimentats és desenvolupar les idees, ordenar la informació i fer-la més entenedora. Quant als conceptes també els tractarem una mica més tard car parlarem més detingudament de les propietats textuals en una altre apartat. Els altres punts fan referència als coneixements sobre el codi lingüístic. En canvi, les actituds són subjectives, car expliciten l’opinió de l’alumne sobre el que està tractant. També podem associar els sentiments, la motivació i, fins i tot, l’angoixa o el plaer per escriure. !

Per la importància de la composició per aquest curs iniciem tot seguit una ampliació d’aquest apartat. S’han fet molts estudis sobre aquest tema però el que ací s’està exposant és un resum d’aquelles aportacions. A mode de síntesi us presentem l’esquema –esperem que aclaridor- de com ha d’ésser un bon escriptor, el seu perfil ideal. !

• L’escriptor/a ideal !4. M’agrada llegir perquè això m’ajuda a saber//imaginar més coses. 5. Em fixe en quins són els meus lectors per tal de fer-me entendre millor. 6. Faig una pluja d’idees abans de començar a escriure. 7. Em faig un esquema ordenant tot el que he elaborat abans per donar-li coherència

al meu escrit. 8. Faig un primer esborrany. 9. Comprove quan escric que allò s’adiu amb el que volia dir. 10.Revise el meu esborrany i el corregesc. 11.Consulte gramàtiques o altres materials per assabentar-me’n més del que estic

tractant. 12.L’escric després d’haver-lo revisat moltes vegades. !

De tots els treballs que se n’han fet sobre el tema de la composició ens detindrem en el de Flower (1980) i Hayes (1981). !

- ! -218

!Model d’escriptura

!!!!!!!!!!!Abans d’escriure cal plantejar-se: !1.- A qui m’adrece? Quin és el grau de formalitat, les fòrmules de tractament, la varietat dialectal. 2.-Sobre què vull escriure? Aquest apartat es respondria amb una altra qüestió: Què en sap sobre allò que vaig a redactar la persona que ho llegirà? 3.-Sobre què vull escriure? Temes, motius, missatge i situació comunicativa. 4.- Per a què ? Són els objectius comunicatius, la funcionalitat. 5.- Com ho vull escriure? Tenim present l’estructura, l’extensió i la difusió. !D’una manera més gràfica et proposem aquest il·lustració. !

SITUACIÓ DE COMUNICACIÓ . !El problema retòric. El text que es va produint.

• tema • audiència • propòsits !

Memòria a FER PLANS REDACTAR REVISAR llarg termini. Organitzar llegir Coneixements del generar tema i de l’audiència formular objectius refer Coneixements de plans d’escriptura ! CONTROL !

- ! -219

En primer lloc cal estudiar detingudament aquest esquema començant per la part superior, és a dir, per la situació de comunicació. Açò equivaldria en gimnàstica a “l’escalfament”, a l’inici quan estem davant d’un paper en blanc i ens detenim a reflexionar. Pel que fa al tema del nostre escrit pot ser molt variat ja que pot tractar de qualsevol esdeveniment ocorregut recentment i aparegut en la premsa com pot ésser un assaig literari de temàtica molt variada.

Quant a l’audiència hem d’afegir una sèrie de preguntes perquè pugues reflexionar sobre qui llegirà allò que escrius i així podràs redactar millor. !!

!!El lector no coneix l’alumne, espera trobar-se amb un text d’alta qualitat –a banda

d’una cal·ligrafia llegible! com ja havíem esmentat abans-perquè potser tinga damunt la taula més de cent exàmens.

PERFIL DEL MEU LECTOR

1 Objectius

a) Per què llegeix?

b) Què li interesa?

c) Llig amb esperit crític?

2 Coneixements

d) Domina la terminologia?

e) Quina informació prèvia té?

3 Condicions de la lectura

f) Farà una lectura selectiva/ atenta?

g) De quant de temps disposa per llegir?

h) Com reaccionarà davant del meu escrit?

i) On el llegirà?

4 Actituds

j) Llengua i cultura maternes

k) Experiències interculturals

l) Interessos?

m) Ideologia?

n) Anys d'experiència?

o) Quina opinió té de tu?

p) Què espera del teu escrit?

q) Coneixements d'altres llengües

- ! -220

Pel que fa a l’emissor recorda que ets tu, nerviós, estressat per la situació en la que -com ja hem comentat adés has de treballar un text en un límit de temps. S’ha d’adoptar un to respectuós i neutre i la motivació ha de ser molt intensa perquè es vol donar una bona imatge. En l’apartat del comentari de text i en la pregunta de literatura s’ha d’adoptar un to neutre i objectiu, això és que l’interlocutor s’amaga darrere les línies que escriu amb la tercera persona, amb circumloquis com “l’autor mostra, ens conta...” Per tal d’aprofundir en l’estudi dels discursos impersonals podeu consultar l’apartat Vé de Tipologia discursiva d’aquest dossier (texts explicatius). !

L’escrit pot tenir una extensió lliure però limitada, és clar, pel temps. Cal remacar que ha de tenir una bona organització en paràgrafs segons els apartats del comentari –com ja veurem, marges per tot els costats (per afavorir les correccions i anotacions del professor ) El llenguatge de l’alumne estarà escrit en un registre estàndard. S’haurà d’abstenir de col·loquialismes i vulgarismes, encara que alguna mostra d’aquestes puga aparéixer en el text a comentar, per la qual cosa haurà d’explicar la motivació de la seua aparició. La redacció estarà molt pautada i s’explicarà a la fi d’aquest dossier més extensament.

Si seguim l’esquema ens trobem amb el propòsit, o millor dit el fet que l’alumne vol donar una bona imatge, una bona impressió al professor i per aquest motiu redactarà d’allò més bé... Ben pensat l’objectiu d’aquesta prova és treure bona nota i l’única forma d’aconseguir-ho és confeccionar un text correcte, la qual cosa es traduirà en una bona sensació per part del corrector. Ara ampliem una mica quins recursos hi ha per generar idees. En realitat hi ha molts, però només ens centrarem en dos. ! !!

La pluja d'idees !!L’alumne es posa davant d’un paper en blanc i pensa sobre el tema en qüestió sense cap ordre. El que intereressa és recollir el major nombre d’idees de totes les formes entenedores per un mateix sense tenir en compte l’ordre i la netedat de l’exposició. No s’hi valen frases, només mots clau per recordar, encara que puguen semblar absurds o irrellevants, l’autocensura ara està relaxada i no treballa. L 'estrella o 6 W Es tracta d’una tècnica periodística conegudíssima, i que és d’origen anglés on es dóna resposta a les sis qüestions bàsiques a les quals hauria de respondre una notícia ben redactada. És una tècnica que pot ser recurrent i utilitzar-se tantes vegades com siga necessària. !

- ! -221

POSA EN PRÀCTICA !Et proposem un exercici on has de fer una comparança i estudi d’aquells trets que

consideres sobrers en qualsevol redacció. Fixa’t que un lector recorda unes quinze paraules en una oració i que, per tant, construir oracions tan llargues dificulta greument la comprensió. L’estudiant que creu que les frases extenses recullen més dades és veritat, en canvi i, com a conseqüència, recarrega el significat. Cal que les reviseu i les adapteu a les necessitats. Qualsevol oració que supere les vint-i-cinc paraules s’ha d’evitar ja que entrebanca la capacitat de la memòria a curt termini de lector. Això no vol dir que escriviu frases tan curtes com les dels missatges del mòbil... L’objectiu de l’alumne ha de ser que el lector no es canse de llegir i copse el significat del text ràpidament, sense massa esforços. Ara tu ets el professor i corregeixes quatre texts que tracten sobre un mateix discurs de Pompeu Fabra i que els realitzaren els alumnes de 2n de Batxillerat a principi del curs 2009-10. Assenyala totes les faltes que trobes i reflexiona sobre les errades. !1. Pompeu diu que abans el català escrit era emprat a soles per un grup reduit de gent. Pensa que tendríem que unificar la llengua perquè en tantes ortografíes n’hi ha molta confusió i finalmente no entendrem els mots dels que parlem. !Tipología: és un text clarament argumentatiu, ja que està donant a conèixer la seua opinió i proposant una solució per un problema. 2. L’ús del català escrit era minoritari. Pompeu Fabra creia que la proliferació de diverses ortografies perjudicava la nostra llengua i qualsevol altra. 3. Per començar aquest text parla sobra la varietat de les normes ortogràfiques, i sobre la diferència que hi ha de la llengua d’abans en la que no tenia quasi importància l’existència d’una ortografia única. Ens parla també de l’influencia que ha tingut la gent catalana i en critica que solament un grup reduït de poetes i escriptors la parlaven. També parla sobre l’importància que tenen els llibres a l’hora de llegir, i l’error que podem cometre quan una paraula està mal escrita i ens queda gravada a la memòria. 4. La meua opinió en quant a aquest text de Pompeu Fabra és positiva, per el contingut del qual vaig a comentar. Opine que el tema de l'ortografia, es molt important per a establir una llengua que haja de ser parlada per milers de persones. Estic totalment dacord en que es necesaria l'existencia d'una ortografia única, el fet de no tindre una ortografía única ens durá a cometre errors gràfics mal vistos, i farà que ens coste més el aprendre els mots en les imatges visuals captades, que a continuació també comentaré. Fabra també ens comenta que l'otografia és cuestió de memòria visual, els mots que veiem els relacionem en la grafia adient. Fabra va dur a terme un paper molt important a la Llengua Catalana, en la publicació al 1932 del Diccionari General de la Llengua Catalana.

- ! -222

Pompeu va decidir fer el diccionari de la llengua catalana per a que tots el escriptors s'amoldaren a una mateixa ortografia, i escrigueren tots per igual. !!• Emplena la següent graella després d’haver llegit amb atenció els quatre texts: !

!!!Durant l’escriptura: !Cal que corregesques tu mateix el teu escrit tenint en compte molts factors, com per exemple si allò escrit s’adequa als objectius i a la selecció i l'ordre planificats de les idees. Pel que fa a la coherència, el sentit global, la cohesió (repetició de mots, la connexió d’oracions i la progressió temàtica, la correlació temporal dels verbs…). Quan escrivim anem afegint i rectificant el propi discurs i això no ens ha de preocupar res, ja que els escriptors professionals també ho fan quan elaboren els escrits. És preferible emprar paraules planeres com “tancar” en comptes de “cloure”, evitar crosses i mots jòquers com: - Susbstantius com “Aspecte, cosa, element, fet, informació, problema i tema”. - Verbs com “Dir, fer, posar i tenir”.L’ús dels verbs copulatius “ser” i “estar” enfarfeguen

l’escrit. - Adjectius com “bo, interessant i positiu” - Si s’empren molts adverbis acabats en el sufix –ment també dificulta la lectura, com per

exemple recomanem fer servir el sintagma “amb claredat” abans de l’adverbi “clarament”; “de pressa” abans que “ràpidament”etc...

Com ja hem esmentat abans s’ha de deixar de banda qualsevol repetició de paraules innecessàries.

Després el procés d’escriptura. És necessari repassar per última vegada si allò que volien expressar ho hem fet o encara hi ha alguna cosa inconnexa en l’escrit que en dificulte la comprensió. Si hem revisat el text estarem assegurant l’èxit i la bona impressió de la persona (professor) que el llegirà. Supervisarem si la nostra finalitat ha quedat clara i com reaccionarà el receptor. A més ens replantejarem si la idea principal que hem expressat va acompanyada correctament d’altres idees secundàries i si el text està ben estructurat, si la mida dels paràgrafs és l’adequada, si no hem utilitzat molts circumloquis. Haureu d’emprar sempre un registre formal i estàndard en l’àmbit acadèmic.

CORRECIÓ

TEXT 1 TEXT 2 TEXT 3 TEXT 4

mitjana de nombre de mots per oració

quantitat de verbs

xifra de substantius

conjuncions i preposicions

major impersonalitat

Incorreccions

- ! -223

A més de la llargària del paràgrafs hem d’assegurar-nos que estan ben connectats entre ells, si la puntuació és millorable, i en última instància agafareu qualsevol material de consulta (gramàtica/ diccionari) si els teniu a l’abast per tal de posar sempre l’opció correcta. !• A continuació tens una pàgina del còmic Tirant lo Blanc perquè intentes passar al

discurs indirecte el que diuen aquests personatges. Cal que ara assumesques el rol de narrador tot manipulant la seua conversa. Fixa’t abans de transformar-lo que hi ha dos tipus diferents de bafarades segons el color i la forma. Has de fer servir aquests verbs dicendi: “Repetir, exclamar, afegir, continuar, cridar, confessar, escridasar, grinyolar, pretendre, reconéixer, negar, afirmar, admetre, xisclar, xiuxiuejar, contestar, corroborar, proseguir, interrompre…”

!!!

- ! -224

!!!!!!!!!!!!!! !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

- ! -225

Aquest test està elaborat perquè pugues reflexionar sobre la composició escrita, és a dir, sobre allò que han de tenir en compte a l’hora de posar-se a escriure. Només pots contestar amb una de les quatre respostes que tens: sempre, prou, de vegades i mai . !

TEST !1. Analitze els elements de la comunicació............................................................. 2. Em pose a escriure com un boig perquè em molesta veure el full en blanc ...... 3. Use tècniques per organitzar les idees ................................................................ 4. No vull tenir prop de mi diccionaris, gramàtiques, em molesten....................... 5. Aprofite les idees dels altres ............................................................................... 6. No faig esborranys, presente directament el meu escrit .................................... 7. M’agrada fer-me una idea concreta del que vull escriure (extensió, to..).......... 8. Seleccione la informació pertinent...................................................................... 9. Adapte el meu dialecte a l’estàndard.................................................................. 10. Pense què en sabrà el meu receptor sobre el tema que tracte ............................. 11. No perd el temps organitzant el text en paràgrafs ............................................... 12. Puntue com em ve de gust, sense tenir en compte res ........................................ 13. Connecte les frases……………….. …………………………………………… 14. Compare l’escrit amb l’esborrany …………………………………………….. 15. Revise el text abans …………………………………………………………… 16. Refaig els possibles problemes de contingut ………………………………… 17. Deixe passar unes hores per revisar l’escrit abans de lliurar-lo ……………… 18. Em sent motivat a escriure ............................................................................... 19. Aprenc dels meus col·legues ............................................................................ 20. Ajude els meus companys sense importar-me que obtinguen més nota ............ 21. Sóc molt crític en allò que llegesc ..................................................................... ! !!

GUIA DE CORRECCIÓ !L’ensenyant no pot esmenar tots els escrits que el seu alumnat crea durant el

curs. Com que es pretén que l’estudiant siga més competent i participe activament en el seu procés d’aprenentatge s’ha creat tres pautes a seguir perquè es rectifiquen els discursos escrits. S’establiran parelles estables d’alumnes perquè cadascun corregesca l’escrit de l’altre. Cadascun tindrà la seua nota individual per la seua tasca. D’antuvi un company inicia la purga dels defectes, en acabat el creador del discurs se l’emporta a casa i repara l’esbós que havia creat en l’aula. Per últim, el docent afegeix les darreres esmenes. Tant els esborranys com les correcions s’hauran de presentar juntes al professor a la fi del procés. !

El primer pas a seguir és que un alumne corregeix un escrit d’un company i perquè la correcció siga el més exhaustiva possible s’ha de basar en els següents punts:

- ! -226

[A] APARTAT DEL COMPANY !Contingut/ estructura !

1. Quin és el tema del text? 2. Hi ha idees interessants? 3. Quina intenció té l’autor 4. Es por millorar la redacció? 5. Està ben estructurat segons el gènere a què pertany? 6. Quin tipus de text és? 7. Què es pot afegir? 8. Quins aspectes poden especificar-se més? 9. En cas de tractar-se d’un discurs subjectiu, l’autor convenç l’auditori? 10. Què afegiries perquè aquest escrit esdevingués més atractiu? 11. Es pot diferenciar fàcilment la idea principal de cada paràgraf? 12. El missatge és difícil d’entendre? !

Llenguatge/ estil !13. Quines paraules/expressions són les més encertades? 14. Quins mots són els que trobes sobrers o repetitius? 15. Quines oracions són massa llargues? 16. Hi ha connectors que unesquen bé els paràgrafs? 17. L’ordre normal dels elements de la frase (SUBJECTE + VERB + COMPLEMENTS) és l’usat pel teu

company? 18. Els verbs:

18a) temps incorrecte. 18b) forma incorrecta. 18c) infinitiu. 18d) ús inadequat del gerundi.

19) Concordança: 19a) Subjecte/predicat. 19b) Pronom/ referent. 19c) Adjectiu/ substantiu. 19d) Determinant/ nom.

20) Preposició: 20a) canvi i caiguda. 20b) en/amb. 20c) a/en. 20d) per / per a.

21) Lèxic: 21a) Col·loquialismes. 21b) Estrangerismes. 21c) Barbarismes. 21d) Paraula inadequada. 21e) Omissió de paraules.

- ! -227

21f) Mot clau/ temàtic. 21g) Pleonasme.

[B] APARTAT D’AUTOCORRECIÓ !Un cop t’han fet una primera correcció a l’aula de l’esborrany cal que tingues presents les esmenes que t’han fet per tal d’esporgar la redacció inicial. Fixa’t també en aquestes qüestions que t’ajudaran a millorar l’expressió escrita. En cas de dubte cal que busques les fonts d’informació que tens a l’abast en la xarxa per reparar l’escrit. L’endemà mateix hauràs de presentar una redacció nova on hages eliminat allò incorrecte. Recorda que ets a casa i estàs relaxat i pots treballar tot el temps que vulgues. !!

Contingut/ estructura !• Quines esmenes creus que són les més encertades? • Has elaborat bé el tema del discurs? • Les idees secundàries estan ben redactades i segueixen un ordre jeràrquic adequat? • Què canviaré de l’esbós i per què? • Quines fonts has consultat per tal s’assegurar-te que els fragments afegits són

correctes? • Has solucionat tots les problemes d’expressió escrita d’aquesta redacció? Quins

són els més difícils? • Quina és l’oració que s’apropa més al tema central de l’escrit? • Com penses que reaccionarà el corrector en llegir la versió definitiva? • Has tingut en compte els signes de puntuació? !!!

[C] CORRECCIÓ DEFINITIVA DEL DOCENT !Finalment ha arribat el torn del professor que mira de resoldre totes les llacunes expressives de l’alumne. La seua intenció és que assimiles les esmenes i per això emprarà bolígrafs de diferents colors per cridar l’atenció dels aspectes més rellevants i que has de tenir en compte sempre que estudies: !

• Faltes d’ortografia i puntuació se subratllen en groc. • Les errades d’adequació es remarquen en verd. • Les de cohesió (sintàctiques) i gramaticals se subratllen en roig.

Les incorrecions lèxiques estaran marcades en negre. !!!

- ! -228

!IV.- LES PROPIETATS TEXTUALS !

I – Definició de discurs !!Destaquem la realitzada el 1982 per E.Bernández:

“És una unitat lingüística comunicativa, producte de l’activitat verbal humana, que posseeix un caràcter social. Es caracteritza per l’adequació al context comunicatiu, la coherència informativa i la cohesió lineal. La seua estructura ref lecteix els procediments emprats per emissor i receptor en els processos d’elaboració i interpretació“. De tot el que hem dit fins ara podem afirmar que el text pot ser, tant oral com escrit, indistintament. Trobem llavors escrits de diverses menes, des de les simples exclamacions com “Alerta” fins als dos volums de Guerra i Pau de Tolstoi. També n’hi ha d’altres més complexos que contenen subtextos i unes formes particulars de relació entre ells (diccionari/enciclopèdia) per la seua ordenació alfabètica i els diaris, els quals apareixen units encara que podien ser

completament independents. !II- Les propietats textuals !

Les propietats són els requisits que ha de complir qualsevol manifestació verbal per poder considerar-se un text. Són sis i corresponen cadascuna a un nivell d’anàlisi lingüístic, tot i que en aquest quadern ens centrarem en les més comunes en la resta de llibres de text . • Adequació: És la capacitat que té un parlant d’adaptar-se al context comunicatiu en

què es troba. Estudia la varietat del llenguatge, és a dir els dialectes i els registres. • Coherència: Propietat centrada en el sentit d’un discurs, per això se n’ocupa la

disciplina de la lingüítica anomenada Semàntica. • Cohesió: Remarca la relació i ordre de les paraules i sintagmes en una oració i en un

discurs. Els seus estudis giren al voltant de la Sintaxi.

- ! -229

La frontera és difusa entre elles perquè sovint un mateix aspecte lingüístic té incidència en dos o més propietats. !

III – L’adequació !És el coneixement i el domini de la diversitat lingüística. La llengua no és

uniforme ni homogènia, sinó presenta variacions: geogràfiques, històriques, i socials, això són els dialectes i que està relacionat amb els usuaris, mentre que els elements que intervenen en la situació de comunicació s’anomenen registres, és a dir, la capacitat que té la llengua d’adaptar-se a les necessitats de l’entorn comunicatiu, els usos . Els elements d’aquesta realitat contextual donen una sèrie de textos específics, tot i que els trets no marquen fronteres rígides entre ells:

• Tema: Part de la realitat a què s’hi refereix el text. Un tema diferent dóna un discurs diferent. Podem dividir-los en dos subgrups: els específics, que són els que donen lloc a un llenguatge especialitzat (termes), i els generals, que no necessiten termes ni cap preparació adicional de l’emissor. Això, de vegades, no és tan clar, ja que si ens situem per exemple en el futbol veurem com termes com “ linier, penalty, corner, fora de joc” han esdevingut pel seu ús generalitzat mots comuns a tota la societat. Canal: Distingim entre l’oral (la comunicació cara a cara durant mil·lenis) i l’escrit (que aparegué després). La vida moderna ha barrejat els trets d’una i altra, com per exemple el cassette (desplaçament en el temps), el telèfon (desplaçament de l’oral en l’espai), el vídeo, la ràdio… Pel que fa a l’oral aquestes són les seues característiques: canal audiovisual, inmediat-efímer, ús de codis no verbals, ús prosòdia, sintaxi més complexa, més espontanis. En canvi, l’escrit empra el canal visual, ús més normatiu-gramatical, signes de puntuació, sintaxi més senzilla i els texts són més preparats. Si pensem en la gradació que hem dit abans ens fixarem com un discurs oral també pot ésser preparat, sobretot quan es llegeix un discurs davant d’un públic i un text escrit pot ser molt espontani, com un oral, quan escrivim una nota. Relació interpersonal: Açò està íntimament relacionat amb el grau de formalitat que adopta el discurs, segons la confiança personal, el tracte, el lloc/situació. Hi ha quatre graus de formalitat: solemne, formal, familiar i vulgar. La informalitat ve marcada pels usos privats, en la família i la formalitat pels públics, àmbit professional, públic reduït/ampli. Els primers seran més subjectius mentre que els segons es caracteritzaran per ésser més objectius. Els indicadors lingüístics formals són: tractaments de “tu” i “vosté” i “vós”, fòrmules de cortesia “vol fer el favor, “us pregue”, i fòrmules de confiança “home, no fotes“. !• Propòsit: Tot text es produeix d’acord amb uns objectius determinats: demanar/donar informació, aconseguir que els altres facen una acció, obtenir un objecte/servei, fer riure, mostrar alegria/enuig.

- ! -230

Aquests propòsits o intencions es correspondrien amb els actes de parla en les teories d’Austin i que reben el nom de funcions comunicatives (directius,expressius, declaratius...) En resum, cal deixar de banda la creença errònia que cada text pertany a un registre determinat, ja que no existeixen totes les etiquetes per a les combinacions possibles. ! !!!!!!!!!!!!! !!! !!

POSA EN PRÀCTICA

1) Sempre que ens comuniquem ho fem per un motiu o un altre. El bon escriptor ha de saber adequar les seues paraules a allò que vol expressar. Els receptors caldrà que siguen capaços de descobrir la intencionalitat del discurs basant-se en el context extralingüístic, social i en el conjunt de totes les paraules. Et proposem que trieu per parelles tres situacions de les que hi ha a continuació i que canviant de company els escriviu els corresponents escrits. Quan acabeu caldrà saber qui ha escollit les mateixes situacions per tal de comprovar quin text s’adiu més a la situació triada.

1. Els veïns del teu edifici han acordat en una reunió que han de redactar conjuntament un document per presentar-li’l al servei social perquè volen denunciar el propietari del 3r pis vist que es dedica a despullar-se davant de la dona de la neteja.

2. Vols celebrar una festa d’aniversari ja que has complit 18 anys i creus que tot podrà canviar en la teua vida a partir d’ara. Escrius una invitació per als teus col·legues .

3. Agraeixes a la Junta de la Falla Av. del País Valencià que t’hagen nomenat faller d’honor i excuses la teua absència per motius de salut.

- ! -231

4. Ha mort el pare d’un company teu de classe. Us coneixieu des de petits i prefereixes enviar-li una nota que presentar-te en sa casa per tal d’evitar una situació tensa.

5. Estimes bojament un//a company//a de classe i no saps com dir-li-ho cara a cara perquè et fa vergonya i creus que la solució és redactar-li una carta.

6. L’oncle de ton pare –un senyor resident a València de vuitanta anys – t’ha “endollat” en la feina i no saps com agrair-li-ho per escrit, ja que d’aquesta manera també t’estalvies un regal.

7. Li has regalat un llibre al teu professor universitari i li has de dedicar unes paraules d’agraïment considerant que has descobert la literatura gràcies a ell i tens una altra visió del món. !

!2) Vius en una urbanització a Sogorb envoltat de pins i carrasques. Creus que a causa de la xafogor que esteu patint les cases estan en perill perquè en qualsevol moment una espurna pot provocar un incendi. Hem elaborat una sèrie d’objectius d’entre els quals n’has de triar un o bé n’has d’elaborar un de nou al teu gust. En acabat, per torns, contrastarem l’opció escollida. !

- Formar colles de veïns per netejar el sotabosc tot evitant la ràpida propagació del foc.

- Alertar la Conselleria de Medi ambient del risc i exigir-li que cree una dotació de bombers en aquest lloc.

- Sensibilitzar el Regidor de la Casa de la Vila perquè es comprometa a arrencar arbres per formar un tallafoc .

- Queixar-se davant dels mitjans de comunicació llegint un comunicat en el Telenotícies tot divulgant els perills en què viu aquella comunitat.

- Acusar el Ministeri de la Vivenda per haver concedit llicència per urbanitzar en aquell paratge natural. !

Un cop has fet l’elecció del propòsit cal que us deteniu a reflexionar sobre quin era el millor receptor, quina era la informació que tindria sobre el tema en qüestió i si entendria bé allò que voldries comunicar-li. Quin tipus de text és, per tant, el més adequat? !!3) Tenint en compte els tres elements següents que et donem a continuació tria’n un de cada grup, relaciona’ls i confecciona un escrit breu que siga el resultat de la combinació escollida: !

tema objectiu interlocutorsl’amistat tranquil·litzar capellà//ateu

- ! -232

!!4) Llegeix aquest escrit realitzat per un alumne de 1r de batxillerat i intenta de reparar-lo perquè siga adequat i a més es puga entendre bé. Després, en la pàgina següent, et proposem una solució. !

El problema de les eixides !

Un dels problemes amb el qual aquest any com molts altres han tingut que enfrontarse tant els profesors com els alumnes ha sigut el de les eixides. A principi de curs la gent eixia de l´institut quasi sense problemes pero els profesors s´adoraren compte de que els alumnes moltes vegades faltaven a clase sense falta justificada. Segons les normes estableides unicament poden eixir al carrer els alumnes de Batxillerat i els dels cicles però no els que estan cursant l´ESO al meyns no sense justificació.

Però un altre problema s´hauria de resoldre, ¿com poden saber els profesors que alumnes son de Batxillerat o dels cicles i quals de l´ESO? En un lloc on es reuneix tanta gent no tots es podien coneixer. Aprofitant aquest desconeiximent moltes vegades alumnes de l´ESO eixien fora i també eren moltes les vegades que José Julio (el director) els deia que el seu lloc era estar dins de l´institut sense que li feren cap cas. Per això el que es vam fer va ser donar com uns carnets identificatius a cada alumne per a que quan volgueren eixir, monstranse-lo a algun profesor aquest s´adonara del curs al que pertenyia i aixi deixar-li eixir o dir-li que es donara la volta.

Aquestos també s´utilitzen per a poder anar amb el transport escolar i per a entrar en la bibioteca. Però la veritat es que sempre haurà alumnes que no fasen cas d´això i eixiran totes les vegades que els vulguen quan no volen donar clase i anar a donar una volta. Lamentablement no es pot fer res.

el perill envejar hostessa//viatger

l’art estressar professor/alumne

facebook enfadar-se pare/fill

l'atur sospitar manifestant/policia

la crisi enyorar ocupa/director del banc

les drogues fer riure xafarder/polític

el xat explicar Antisistema/ batlle

- ! -233

Solució al problema de les eixides !Un dels problemes – entre d’altres- que enfronten els professors amb els alumnes és el de les eixides. A principi de curs la gent eixia de l´institut quasi sense problemes però el professorat se n’adonà que els adolescents moltes vegades faltaven a classe sense falta justificada. Segons les normes establertes, únicament poden eixir al carrer els alumnes de batxillerat i els dels cicles però no els que estan cursant l´ESO, tret dels que tenen justificació. A més a més, hi ha un altre entrebanc que s´hauria de resoldre, com poden saber els professors quins alumnes són de batxillerat o dels cicles i quins de l´ESO? En un lloc on es reuneix tanta gent no tots es poden conéixer. Aprofitant

aquest desconeixença moltes vegades l’alumnat de l´ESO ix fora, i també són moltes les ocasions que José Julio (el director) els diu que el lloc on han de romandre és l’interior de l´institut. Molts d’ells no li fan cap cas. Per això, han lliurat uns carnets identificatius a cada alumne per a què quan vulguen eixir, li’l mostren al professor de guàrdia i aquest comprove el curs al qual pertany l’alumne/a , i així d’aquesta manera, deixar-lo eixir o dir-li que se’n torne cap a l’interior del recinte. Aquestes targetes també s´utilitzen per a poder anar amb el transport escolar i per a entrar en la bibioteca. Però la veritat és que sempre hi haurà alumnes que no facen cas d´això i eixiran sempre que els abellirà, és a dir quan no voldran assistir a classe i preferiran anar a passejar o lamentablement no es pot fer res.

!5 ) A partir de la pluja d’idees que tens a continuació referides a la ciutat de Barcelona redacta una ressenya per a un fullet turístic: Gaudí , Miró, Dalí

Museus

clima mediterrani.

Ciutat Olímpica

Parc Güell

Barça

les Rambles

biblioteques

Santa Maria del Mar /La catedral

romànic, gòtic, modernisme

art

arquitectura

- ! -234

!6) Assenyala tots els elements de la comunicació que trobes en aquesta lectura “A la sortida del metro m'he trobat amb l'Emmanuel.Devia fer molt mala cara, perquè m'ha dit:

-Fas cara de pomes agres.

-No sé què vols dir -li he contestat de seguida. -Que l'última vegada que et vaig veure semblaves un corredor de borsa que acabava de tancar l'operació més important de la temporada, i en canvi avui et veig com el millor dels candidats a I'UCI més propera. Aleshores l'he entés. -Emmanuel -li he dit passant-li el braç per l'espatlla-, si em concedeixes dos minuts, t'ho explicaré. -D'acord, explica't, no tinc pressa. Ens hem situat al fons de la vorera -al costat d'una casa on fan obres- i, abans de començar la meua explicació, li he demanat que em convidés a fumar. Després, li he dit: -Mira, Emmanuel, és lògic que avui no tinga un aspecte saludable, perquè el que em va passar ahir no és normal. - Normal? -Anormal, diria jo. Al migdia, quan vaig eixir a dinar, dues dones es van asseure a la teua taula. Jo no en vaig fer cas, perquè el restaurant estava ple. A més, tenia gana...” !

Circuit infernal .No era la meua lletra Jordi Arbonés . Ed Proa

Emissor :

Receptor :

Temps/Espai :

Tema .

Relació interpersonal :

Intenció/propòsit : ! 7) Exercici de registres R !Compara les dues cartes que un grup de joves ha enviat al director d’una revista que n’ ha publicat tres i no agraden gens al jovent. Després de llegir-les contesta les següents preguntes:

1. Diferències i semblances entre elles. 2. Quina estructura té cadascuna i de quin tema tracta cada paràgraf . 3. Com t’imagines els autors . !

a) Sr Director !Aquesta publicació no m’enrotlla res. Pense que és una plasta i que la gent s’està avorrint amb una revista tan xorra. L’últim número que tractava sobre David Bisbal, la botànica

- ! -235

oriental o el menjar gavatxo són temes que adormen la basca. Escriure sobre açò és com gastar plata endebades. Sempre es pot xarrar de temes guais com del rotllo verd, el festival de Benicàssim o dels col·lectius okupa, no li pareix? A la penya jove ens va la moguda moderna, hip-hop i no els pamflets culturals cutres i fatxes. !

Enric Bellreguard b) Sr . Director !No estic d’acord amb la direcció que està portant la seua revista. Crec que no està gens encertada i voldria esmentar-li dos punts per tal de millorar-la. En primer lloc no ens agrada els temes triats ni el seu tractament. Valga com a mostra l’entrevista a David Bisbal, la cultura japonesa del bonsai o la gastronomia de la nouvelle cuisine, els quals són massa folklòrics i ensopeixen la gent jove. En segon lloc, em sembla que la revista no conté temes de caràcter formatiu i educatius ja que el públic d’aquesta publiciació s’està formant i necessita uns altres valors, com per exemple, l’ecologia, la festival de música moderna de Benicàssim o el moviment d’ocupes. De fet, estic descontent amb els números publicats fins a hui i per aquest motiu m’agradaria que revisés els continguts. Tots acabarem per agrair-li-ho.

Bernat Majoral. ! !

- ! -236

!IV – La coherència !

És la propietat centrada en el significat global d’un escrit, de què tracta, quina informació ofereix i com s’organitza aquesta. !

EXERCICI

Llegeix atentament l’adaptació d’un fragment literari i respon en silenci sense consultar als teus companys les qüestions següents: !

“El Mestre, el vell Mestre d'atecola, es moria de pem perquè l'Estat el tenia separat de l'ensenyament. I decidí petessar en ciutat on trobaria antics deixebles per demanar-los una babaïna en caritat d'haver-los ensenyat les primeres lletres; d'haver-los format el cor. Nanament trobà un Portacor, glòria del seu país, qui portacoia gestes guerreres. -En açò rapees les les meues ensenyances? -va dir el Mestre. -I en què anava a rapar-les si vós m’ensenyàreu a modelar i sentir el patriotisme? -Liliró que aquestos homes són indignes del marbre per quant han assolat el món! -Teniu raó, Mestre, però així guanye guiguiners. Sirronament troba un Relintor, glòria del seu país, qui relintava segons l'impressionisme. -En açò rapees les meues ensenyances? –va dir el Mestre. I en què anava a rapear-les si vos m'ensenyàreu a relintar i la teoria dels colors? -Però és que feu luxúria relintant nus! -Si, Mestre, teniu raó. Però així guanye guiguiners. I tatament trobà un Esglutor, glòria del seu país, qui feia novel· les. -En açò rapees les meues ensenyances? -va dir el Mestre. -I en què anava a rapear-les si vós m’ensenyareu a escriure? -Però és que destruïu la bellesa natural del llenguatge! -Ja em dieu la bufanitat. Mestre; però així guanye guiguiners. I clicliment trobà un Xare força virtuós que vivia en fama de santedat. -Vós sou, estimat deixeble, qui haveu rapeat bé les meues ensenyances! -va dir el Mestre.»

Carles Salvador. Narrativa !1.- Per què es moria de pem el Mestre? 2.- On va decidir petesar? 3.- Què demanà als deixebles? 4.- Quins oficis tenien?

- ! -237

5.- En què rapeaven les seues ensenyances? 6.- A qui trobà en tatament lloc? !

Bé, després d’haver contestat aquestes qüestions has d’haver comprovat que les has contestades sense haver entés res del text. La majoria de mots que hi apareixen són inventats, els quals estan enmig d’altres que sí que són reals. La teua intuïció lectora t’ha ajudat perquè pogueres contestar aquestes preguntes tancades. Ara podràs entendre millor la propietat que fa referència al processament de la informació. Aquesta s’estructura d’una forma determinada segons la situació de comunicació (ordre, precisió, estructura). El discurs s’organitza globalment per a la transmissió del sentit .

!Segons Charoles qualsevol text ben construït ha de seguir les regles següents: !• regla de repetició : Perquè un text siga estructuralment coherent cal que la major part

de les proposicions s’encadenen repetint uns elements bases, això és el que anomenem “tema”.

• regla de progressió: Cal que el text desenvolupe una aportació constant d’informació nova, o siga el “ rema “.

• r. de no contradicció: No s’hi pot introduir cap element semàntic que contradiga un contingut establert anteriorment.

• r. de relació: Els fets a què es refereix han de estar relacionats amb el món real o imaginari. !Els texts poden ser comunicatius encara que no seguesquen alguna de les regles. La

coherència no és una propietat inherent a totes les produccions lingüístiques, com per exemple una carta per demanar feina/subvenció mal redactada i amb les idees desordenades, no deixa de ser entesa, tot i que farà quedar malament l’emissor. Una part important de la coherència dels textos és la seva estructura interna. En alguns, fins i tot es reconeix a simple vista: instància, ordenacions alfabètiques, índex d’una obra... Però l’estructura és un tema més complex que dividim així: !- macroestructura (M.A): És l’estructura global del contingut. S’organitza en

proposicions que “resumeixen” progressivament el contingut del text, ex. títol, títols dels capítols, apartats, subapartats.. La M.A, seria doncs, l’estructura del contingut de cada discurs, el seu contingut concret. El parlant pot considerar que un discurs està mal construït, que no és coherent, precisament perquè no pot formar-se’n una M.A. Aquesta permet resumir un escrit, tenir-ne una idea global, determinar-ne el tema i enllaçar els significats en totalitats significatives més grans.

- superestructura (d’ara endavant S.E): És l’estructura típica comuna a un conjunt de discursos. Respon a un esquema organitzat en categories opcionals i obligatòries. Qualsevol text ha de tenir una macroestructura per poder ser comprés, però no necesàriament ha de seguir una superestructura establerta.

- ! -238

La S.E classifica l’escrit en un tipus, mentre que la M.A és exclusiva de cadascun. La S.E. dóna la possibilitat d’elaborar-ne un d’acord amb un esquema o model preestablert convencionalment.

Gumperz creu que el significat comunicatiu s’elabora a través d’un procés d’interpretació

L’emissor col·loca una sèrie de pistes amb la finalitat que la interpretació del receptor s’acoste al màxim que ell/a vol transmetre.

Un text no transmet significat per ell mateix sinó instruccions per als oients o lectors per a què puguen descobrir o construir el significat pel seu compte.

Comprendre un text és un procés interactiu entre els coneixements del lector i el discurs. Aquests coneixements previs són anomenats “esquemes”.

! EXERCICIS !

1.- Ordena aquesta notícia ja que no sempre es presenten els fets en l’ordre cronològic real i lògic.

• Dos quilòmetres després va donar un índex d’alcohol cinc vegades superior a la taxa permesa.

• D’altra banda, ahir el Mossos van detectar 16 conductors beguts en controls a les vies d’accés a Lleida , on s’ha celebrat l’Aplec del Cargol.

• Els mosssos d’Esquadra van detenir ahir a la matinada el conductor d’un vehicle que va intentar atropellar un dels agents en un control d’alcoholèmia a la N-152 ,

• L’home , un francés de 45 anys, va ser interceptat . • Un conductor ebri atropella un mosso • al terme municipal de Puigcerdà (Cerdanya). !!

2.- Canvia d’estil directe a l’indirecte o a l’inrevés les oracions i el fragment següents .

!• Si sapigués quantes vegades a les nits li he dit que se n’anés al llit , que ja estava

bé d’estudiar. • El meu home va dir-me : « No plores, així s’ha estalviat de fer de soldat ». • El meu marit era forner i era molt ben considerat i treballar la farina és una cosa

que no fa fàstic. Jo sempre li ho deia. !“Aquesta nit, el pare i la mare han tornat a barallar-se. Sally ho

empitjorà dient que tornaria tard. La mare li va dir que hauria de demanar-ho, no de dir-ho, i què hi passava, amb el repàs per als exàmens. Sally isqué enfadada dient que a totes les seues amigues les deixaven tornar tard, fins i tot entre

- ! -239

setmana. La traca final fou quan Sally digué que ella no solament era prou major per a casar-se, sinó també prou major per a tenir un fill. Vaig percebre que això va deixar la mare de pedra”.

Mcpherson i Macfarlane. Diari d’un jove maniàtic .

!3.- Continua el següent discurs de manera que allò afegit tinga coherència amb aquest fragment. Escriu un mínim de deu línees.

!Segons sembla, els éssers humans es divideixen, entre d’altres categories, en rics i pobres. A aquesta divisió ells li concedeixen gran importància, sense que se sàpiga perquè. La diferència fonamental entre els rics i els pobres sembla aquesta: que els rics, allà on van, no paguen, per més que adqui resquen o consumesquen allò que els vinga de gust. Els pobres, en canvi, paguen fins per suar. L'exempció de què gaudeixen els rics pot venir-los des d'antic o haver estat obtinguda recentment, o ser transitòria, o ser fingida; comptat i debatut, tant se val. Des del punt de vista estadístic, sembla demostrat que els rics

viuen més i millor que els pobres, que són més alts, més sans i més guapos, que es divertixen més, viatgen a llocs més exòtics, reben millor educació, treballen menys, s’envolten de majors comoditats, tenen més roba, sobretot d'entretemps, són millor atesos quan estan malalts, són soterrats amb més ostentació i són recordats per més temps. També tenen més probabilitats d'eixir retratats en periòdics, revistes i almanacs.... !

Traducció i adaptació de Sin notícias de Gurb d’ Eduardo Mendoza !!4.- Llegeix atentament aquest fragment i tanca’l, és a dir posa-li un final a aquesta obra policíaca de Ferran Torrent !

“L’havien vigilada des del primer moment, mai no van deixar-la de petja. M'ho van dir quan se m'enduien cap a Barcelona, emmanillat, assegut entre ells dos, darrera la nuca del xofer que ni una sola vegada no girà el cap.

Semblava que tenien ganes de parlar. Els havia donat força feina i ara es relaxaven, una mica fanfàrries, segurs d'ells mateixos. Un moment, me n'havia pogut desprendre i fugir cap a l'altra banda de taula, on vaig apoderar-me d'una cadira, amb la qual els amenaçava. Ells tenien pistoles, el més baix s'havia tret la seva de la butxaca, però no semblaven disposats a servir-se'n mentre hi hagués una possibilitat de reduir-me.

—No feu ximpleries! —em comminà el més alt amb una veu severa i antipàtica.

- ! -240

Vaig llançar-li la cadira entre cap i coll, però era més àgil que no aparentava i l'evità a temps. L'altre ja corria pel costat de la taula, però jo també era llest i el gerro d'aigua, ple de flors, el fallà per uns centímetres.” !!

V – La cohesió !Propietat textual que connecta la relació sintàctica i semàntica entre paraules,

sintagmes i oracions . !

Per tal que pugues captar millor aquesta propietat et deixem a continuació una sèrie de texts extrets de missatges de mòbil : !

• TON PARE PORTA DISCOTECA. L’HAS CAGADA. AMAGA’T.

• ENHORABONA. HAS GUANYAT PREMI LITERARI. ET FARÉ UN REGAL. BESADES

• ASSISTÈNCIA IMPOSSIBLE DEMÀ A.M. ESTIC MALALT. AJORNEU-LA P.M.

• ARRIBE A BURJASSOT AMB BICI. RODA PUNXADA. ESPEREU-ME !

Si heu estat capaços de donar-li sentit a aquests texts inconnexos és per la vostra capacitat reparadora que ha transformat el que era incoherent amb un text que té sentit. La cohesió total no és condició necessària ni suficient per a la coherència, si no recordem un telegrama que té sempre deficiències en la cohesió pot esdevenir coherent per l’acció reparadora del receptor. Com acabem de veure . !

Remarquem tot seguit dos grups de relacions cohesives la referència i la connexió. !1. La referència: Remissió d’un element lingüístic “A” (determinant, pronom ) a un

element “B”, de manera que “A” només podrà interpretar-se a partir del coneixement de “B”. Remarquem dos tipus de referència l’exofòrica (cap a fora del text) i l’endofòrica ( cap a dins del text ). !

Representació : El fenomen de la referència textual és un cas particular de la funció referencial del llenguatge. Els mots de la llengua serveixen per referir-se al món general (representació), a l’entorn inmediat (deïxi) o al text mateix (referència endofòrica). !

• Denotació : Els noms propis es diferencien dels noms comuns pel fet de la denotació. Un nom propi es refereix a elements individuals.

- ! -241

!• Actualització:: La referència que els noms comuns, i altres mots lèxics, fan a un

conjunt d’objectes es pot actualitzar en només un. Quan diem, per exemple “la taula o aquesta taula” estem concretant la referència i dirigint-la cap a un únic ésser. Aquesta funció es realitzada per l’article i els demostratius. De vegades usem l’article davant d’un nom quan aquest forma part del nostre esquema , per ex. “el cambrer” en l’esquema “anar al restaurant” quan no el coneixem.

• Deïxi:: El significat d’aquest mot és “assenyalar”. És la referència a elements presents a l’entorn inmediat de la comunicació. Està relacionada amb el subjecte discursiu i les coordenades bàsiques – jo- ara- ací, això és, persona, temps i lloc. Les formes que indiquen persona són els pronoms personals febles i forts de 1a i 2a pers., els demostratius, els possessius, de 1ª i 2ª pers, i les formes verbals de 1a i 2a. El temps i l’espai queda marcat pels adverbis i locucions adverbials

• Deïxi discursiva: Pot ser anafòrica (referint-se al que s’ha dit abans) i catafòrica ( al que es dirà després). !

• Anàfora d’identitat referencial: Relacionada amb la regla de repetició. Per a què un text siga coherent cal que es reprenguen alguns elements al llarg del su desenvolupament. En aquest tipus d’anàfora hi ha coreferència entre l’element (pronom/altre) referidor i el mot a què es refereix . Per ex. “En Joan s’ha comprat un llibre sobre la 2a Guerra Mundial”. “– Sí ,l’he vist al seu prestatge “. Aquesta identitat de referents s’anomena anàfora de referència. El pronom fa l’ofici de substitut.

L’anàfora d’identitat referencial pot ser total o parcial: (total): Aquests són els alumnes de 4t d’E.S.O. (parcial): Alguns assisteixen als cursos de polonés (cobreix parcialment la significació de l’antecedent). !

• Anàfora sintàctica: Es realitza amb els pronoms personals forts i febles de 3ªper., els possessius de 3ª i l’article. ex. Per postres, vam comprar taronges i pomes. Van posar-se a dinar i van menjar-s’ho tot. La fruita, però va quedar. Era massa madura. Per a què ens aparega un S.N definit de tipus anafòric cal que primer estiga precedit per “un/una”.

• Catàfora: És la remissió a elements posteriors al desenvolupament del text. Ex. Aquest fenomen es pot mostrar en les oracions següents. Ex. Fixeu-vos en aquests exemples.

• El·lipsi: Ha estat tractada sempre com a mancança o incompletud però per a la lingüística textual és un mitjà de cohesió textual.

- I em vindries a cercar fins a Finlàndia. - Sí (fins a Finlàndia). !2. La connexió: És una relació cohesiva de tipus semàntic entre enunciats. Els

connectors són els mots que apareixen en el discurs explicitant la connexió.

- ! -242

Ex. Tinc mal de panxa. No eixiré de casa (relació causa-conseqüència, sense nexe ).

En el procés de producció-recepció del text, el connector és una pista per a una interpretació més ràpida i fiable del missatge que l’emissor vol transmetre. Si no ho aconsegueix, arribem a la conclusió o que la pista és errònia, o bé li falta informació per interpretar-la. Ex. En Marc és ric perquè va néixer a Edinburg (cal imaginar unes condicions contextuals bastant específiques: la desigualtat nord-sud). !

Classificació dels connectors segons el significat: !a) Conjunció: Relació d’adició o progressió entre els fets exposats . ex. “Ahir vaig anar al cinema i hui vull anar al teatre”. !b) Disjunció: Expressa una relació excloent. ex. “o vas al cinema o et quedes a casa“. !c) Condició: Hi ha una relació de dependència entre les proposicions. - condició real: “la terra és ben seca perquè aquest hivern ha plogut molt poc”. - condició hipotètica: “Si fos ric em compraria un iot”.

Connectors metadiscursius

Hi ha també connectors metadiscursius, els quals reflecteixen el procés de construcció del text. Els vam esmentar a la fi de l’apartat de Cinc cèntims de sintaxi d’aquest dossier. També s’anomenen organitzadors textuals. Els classifiquem tot seguit :

1. Exemplificació/detall :” per exemple, com a mostra , així , com és ara“ 2. Aclariment-continuació: ”és a dir, en altres paraules, més ben dit, més aviat, de fet , en realitat ,

dit siga de passada“. 3. Resum-conclusió: “ breument, en poques paraules, en una paraula, en resum, en conclusió,

recapitulant “. 4. Represa: “Com he estat dient , com estava dient, tornant al nostre tema , tornant al primer punt”. 5. Exclusió : “En cap cas , de qualsevol manera, de cap manera, deixant al marge “. 6. Temporal-espacial: anterioritat: “ abans , fins al moment, fins ara “.

simultaneïtat: “ en aquest moment, aquí ara, mentre” ;posterioritat: “ pròxim, següent , en segon lloc, primer”; finalització: “finalment, per acabar, per concloure, en fi “.

! EXERCICIS !

1.- Treballa aquestes oracions: a) Fes un recompte.-nombre de proposicions - b) Col·loca entre parèntesi les proposicions (juxtaposades, independents i

coordinades). - Ves-te’n o queda’t, però calla’t .

- ! -243

No es podia concentrar en la lectura i com cada vegada que passava alguna cosa així , va acabar sumergit en un mar de confusions.Els Gilsbert haurien vingut, fins i tot amb penes i treballs, perquè per a ells qualsevol celebració familiar era sagrada, amb més motiu un enterrament, i perquè de fet apreciaven el pare de l’Alice. !2.- Cerca l’antedecedent dels pronoms en negreta:  El rei volia casar la seua filla. La volia casar amb un pretendent d’alt rang. Li va presentar molts nobles, però la princesa reaccionava sempre amb desdeny. Cada cop que li’n presentava un , la xica se’n burlava. El rei no podia evitar que la princesa els fes un refús. I tant i tant la xica va rebutjar els seus pretendents, que va acabar per no acostar-se-li’n cap. 3.- Classifica els díctics, les anàfores i les catàfores que trobes en aquesta fragment .

Com enamorar la xica dels teus somnis. Neteja. Llava´t de veritat, no et fiques colònia i prou. No. Cal llavar-se en condicions, per tal de fer olor a net i l´amor de la teua vida no isca espantat pel cant de les teues aixelles. Cal deixar clar un assumpte: llavar-se no és llevar-se la brutícia. El toc de colònia una vegada ben netet és opcional. Toc, repetisc, no banys de loció: la repulsió pot tenir lloc tant per excés com per defecte. Net, però no embafós. 4.- Assenyala l’antecedent, la categoria i la funció de la paraula en negreta.

"Què no ho (1) sabeu?", va dir Emma Raquel Baladre. "Al nostre parc ha nascut una girafeta." "Quan?", preguntaven veus amatents. "Aquesta matinada", aclaria Emma, complaguda de la nostra atenció. "El nostre Zoo pot ja rivalitzar amb els millors del món. (2)N'és, de fet, dels més importants. Sabeu el que significa néixer en la nostra ciutat,

amb el nostre clima, una girafa? La cura que (3) cal posar durant la llarga gestació, la delicadesa, l’interés. Ah, el nostre Zoo, tan modest! Us (4) dic, senyors, que no hem d'envejar ja res al món, en aquest ram", perorà el conegut patriota Carranza i Brofegat. "Has assistit mai a cap part de girafa?", li (5) preguntà Tomeu. "No, ni em (6) fa cap falta per saber el que em dic", responia Carranza. "Ai, si vèieu la girafeta!", reprenia Emma. Raquel Baladre. "Tan fina, tan lleugera, tan petita!" Sempre serà més grossa que un gos llop", observà Tomeu, que (7) no simpatitzava massa fàcilment amb les bèsties. "Home, sí, tu també!", protestà Emma, una mica indignada. Aviat, però, s'apaivagà.. "Aquest matí, quan he sabut la nova, l'he (8) anada a veure, amb la neboda", prosseguia. "Quin entusiasme, el de la nena! I no ha tingut gens de por: ."Quants anys us té?", preguntaven aquelles bones ànimes de Clàudia i Melània. "Tres, encara no", va dir Emma. "El meu fillet!", ponderaven Clàudia i Melània. "Fa temps que no la (9) vèiem. Ens (10) l'has

- ! -244

dur. » “Amb molt de gust, va dir Emma, « Gràcies » atorgaven Clàudia i Melània, les bones xicotes.” !!!

Ariadna al laberint grotesc, (1935-1974) Salvador Espriu !! Antecedent Categoria Funció 1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

- ! -245

!V.- LA TIPOLOGIA DISCURSIVA !

!Hi ha nombroses maneres de classificar els discursos, tanmateix nosaltres només

en tractarem dues. Ara ens centrem en aquella que es basa en la funció de cadascun d’ells tot seguint la tipologia d’Adams. Primer assenyalarem els trets teòrics més remarcables i en acabat veurem un text característic per posar en pràctica els nostres coneixements adquirits.

Cal dir que incidirem, per preparar-no per a les proves de les PAU, en els narratius, els explicatius i els argumentatius. Segons la classificació més usada en tots els manuals tenim huit tipus: ! !

CLASSIFICACIÓ !• Conversacionals La seua funció és prometre, amenaçar, agrair, qüestionar....

- ! -246

Els troben en situacions quotidianes i en texts literaris. És aquell que es produeix entre dues o més persones. En són mostres les entrevistes, els diàlegs, les enquestes , les tertúlies ... Trets: repetició, ironia, figures d’estil –metàfora, comparança- comunicació no-verbal, indirectes, la intervenció, oracions interrogatives, màximes de principi de cooperació ... Apareixen molts pronoms personals febles, adverbis d’afirmació i exclamacions.

MEMÒRIA

(Un HOME entra a la farmàcia. La FARMACÈUTICA el saluda des de darrere del mostrador.)

FARMACÈUTICA. Bon dia.

HOME. Bon dia. Tindria alguna cosa per als problemes de memòria?

FARMACEUTICA. Sí, clar Quant de temps fa que té vosté eixe problema?

HOME. Exactament, 14 anys, 3 mesos i 15 dies. Va ser el setze d' abril de 1991. El dia estava ennuvolat. Havia quedat amb la meua núvia per fer-nos un café junts. Vam seure en una taula al costat de la finestra. Ella es va demanar un tallat descafeinat de màquina. Jo, una Schweppes de llima. Abans de demanar el compte, exactament a les sis i trenta-tres minuts, em va dir que em deixava pel meu cosí Artur.

F. Perdó, vosté de la memòria es troba perfectament.

H . Eixe és el problema. Vull oblidar-me de tot.

F. Ah, haver-ho dit abans! Espere un moment.

(La FARMACÈUTICA trau una paella de davall del mostrador i pega un fort colp al cap de l'HOME.)

F Què, com es troba ara?

H (Un poc desconcertat.) Qui és vosté, que faig ací?

F Perfecte. Un colp cada huit hores i veurà com , en uns dies, es troba en la glòria. Són 20 euros.

H . 20 euros? Molt bé... Quant m'ha dit que és ?

F . 20 euros .

H . 20 euros... Quant m'ha dit?

F . Vaja, crec que li he pegat massa fort.

Autoindefinits. Bromera actual maig 2006

1. Quines repeticions hi veus al llarg de la conversa? 2. Esbrina quines característiques hi ha que apropen aquest text dialogat amb el

llenguatge oral . 3. Explica el predomini de les oracions segons la classsificació prosòdica . 4. Trobes que hi ha ironia? On i per què? !

2.-Descriptius

- ! -247

La seua fita és informar sobre l’estat de les coses. N’hi ha de persones, (físiques i psíquiques), d’objectes, paisatges... Trets: Remarquen l’abundància de sintagmes nominals i per tant d’adjectius i d’altres complements del nom, informació jerarquitzada, frases atributives, temps verbal s imperfectius, adverbis de lloc, locucions i connectors. !!

EL DIA DE LA DONA !Desolades, les sis dones que formen la junta directiva de l'associació Euterpe es miren la persona que entra per la porta de la casa de cultura, i que, amb tota certesa, ve a recollir un

dels premis Dona. La persona no és una dona. -¿Enriqueta Borrull?- demanà la persona-. Sóc en Miquel, d' Actua contra la Fam. Porta texans i una samarreta amb el dibuix d'una ovella negra enmig de tot d'ovelles blanques. Gasta ulleres de montura blava, patilles llargues i bigotet prim amb mosca. -Però, ¿què vol dir això?-fa una euterpe de cabells vermells-. ¿On és la dona què havia de venir? -¿Quina dona?-preguntà ell. Deixà a terra la pantalla de diapositives que carregava a l'espatlla i es treu la motxilla, on porta el projector. S'eixuga la suor de la closca amb un clínex i passa les dents per la mosca.

Prova de justificar-se: una representant de les dones Euterpe va trucar a la seva oenagé i els va anunciar que els havien concedit la Dona de Plata per les feines de cooperació que fan a Guinea. Però no els va advertir que la persona que recollís el premi havia de ser dona. !

Empar Moliner. T’estimo si he begut. Quaderns Crema !1) Determina quin fragment és descriptiu i quin és narratiu. Quin dels dos sol ésser el

predominant en literatura? 2) Dins de la part descriptiva raona quins són els trets propis. 3) Estudia els complements del non i els adjectius d’aqueixa seqüència descriptiva.

- ! -248

!3. Predictius

El seu objectiu és tractar coses o fets que encara no han ocorregut. Solen aparéixer en la segona part dels comunicats meteorològics, en les cartes del Tarot, l’horòscop ....

trets: ús del futur, adverbis de temps, perífrasi de probabilitat, ordenació de la informació.

Amor Aquesta setmana brillaràs amb llum pròpia. La teua mirada serà irresistible i amb això captivaràs. Si vas amb algú: podràs imposar la teua voluntat i desitjos, aprofita la situació. Si ets lliure: pots viure una setmana molt boja en la qual, hi haurà una mica de descontrol. Posa ordre” !1) Fes una anàlisi del temps verbals emprats i enraona per què, si és que hi ha algun

predominant. 2) Creus que podries canviar el temps verbal i el text continuaria essent coherent?

Prova de fer-ho. !!4. Instructius

Formats per aquells discursos que ordenen o aconsellen. Contesten a la qüestió “com s’ha de fer?” Els trobem en receptes de cuina, converses orals, en el maneigs d’aparells ...

trets: perífrasis d’obligació, imperatius, connectors d’ordre, 2a persona verbal, ordinals, molt d’ordre en l’estructura per no donar lloc a ambigüitats.

!Entre d'altres el decret determina que:

• Els comerços de venda o de lloguer de material audiovisual han d'ordenar per separat els productes que continguen missatges contraris als drets i llibertats fonamentals o que inciten a la violència. 

• Les publicacions amb material pornogràfic només poden exhibir-se en espais tancats d'accés prohibit als menors i no poden utilitzar-se de reclam a l'entrada ni en llocs visibles d'espais oberts al públic. 

• La franja horària de protecció especial dels menuts i adolescents en ràdio i televisió serà des de les sis del matí fins les deu de la nit. 

• La publicitat adreçada als infants i adolescents, estableix que cal especificar el preu del producte anunciat quan siga superior a 50 euros.

El Decret determina quins seran els òrgans sancionadors competents en aquest àmbit de manera que es descentralitzen els òrgans sancionadors per tal de millorar l'aplicació de la normativa.

- ! -249

Gencat.2006 !1) Aquest decret determina quins són els continguts propis per a la xicalla en la

televisió. Per què és un discurs instructiu ? demostra-ho . 2) Idenfifica les paraules en negreta i aporta tota la informació que sàpigues . !5. Retòrics

Estan dins d’aquest grup els discursos que pretenen embellir la llengua amb jocs com endevinalles, embarbussaments, eslògans publicitaris ... Trets: estan plens de figures retòriques tant semàntiques, sintàctiques com fonètiques. !“I, l'última paraula, la té la mort. La Mort, amb majúscula. Que ho és tot i no és res. O és l'ombra, en una accepció del mot que igualment reclama la majúscula. Som "mortals", en efecte. Mirem d 'oblidar-nos-en tant com ens és possible. I, quan no hi ha més remei, n 'aguantem la desafiadora certitud. Però pensem rescabalar-nos de l'angoixa amb constatacions tautològiques. Jo sóc mortal: també ho són els altres. Em sent venjat de morir, si tothom ha de morir.

Morir, morir-se, és una mala jugada. Convé dir-ho: proclamar-ho. Contra qui? El "qui" seria merament retòric. Contra què? El "que" ens duria a justificacions de biòlegs, de metges, de comandants. Però ens hem de morir. Ni que siga de vells.“

Joan Fuster. Sagitari !•En quina mesura s’embelleix el llenguatge en aquest fragment? •Qui n’és l’emissor i qui el receptor?

• Trobes que hi ha lèxic especialitzat? Per què s’ha utilitzat? 6. Narratius. El seu objectiu és contar fets i accions. Respon a la pregunta”què va fer?”

Sol aparéixer en rondalles, contes ..etc Trets: L’ordenació temporal és l’eix principal. Està dividit en cinc parts: introducció, complicació, avaluació/reacció, resolució i moralitat.

Hi ha verbs perfectius i connectors temporals i causals, adverbis de temps...El punt de vista del narrador, personatges, la perspectiva pot canviar una mateixa història. Veiem-ho més detingudament !

Els texts narratius són aquells que ens informen sobre accions i esdeveniments ocorreguts, normalment, en el passat. Aquests tipus de discurs són molt coneguts ja que la majoria de la gent conta històries. Bé ens detenim ara per explicar els dos termes que veurem des d’ara: «història i narració  ». La primera fa referència al contingut d’un escrit, o d’una pel·lícula, és a dir que quan preguntem a algú « està bé

- ! -250

aqueix llibre  , de què tracta? Aleshores ens conten l’argument, millor dit la història. Mentre que el terme narració incideix en la manera de contar el contingut un text, per exemple la història de l’home llop la puc veure en un còmic, en el cinema, en el DVD, en una obra de teatre…etc, cadascun d’aquests suports s’anomena «narració».

Si tenim els dos conceptes clars història//narració estudiem en quin ordre se succeixen els esdeveniments en la història, tot usant la terminologia de Gérard Genette Figueres III

• L’ordre: 1. prolepsi: es conten els esdeveniments que succeiran després. 2. analepsi: s’evoca un fet ja ocorregut en el passat (el més usat). 3. grau O: s’intenta contar en present com si fos simultani allò que

passa amb allò que es narra. !!Pel que fa a la relació que hi ha entre els fets -història- i l’extensió que aquests tenen dins

dels discurs tenim  !•Duració: 1.el·lipsi: quan en la narracio s’elideix una cosa que ha passat en la història: TN<TH 2.sumari: el temps de la narració i el de la història són semblants: TN=TH 3.escena:  l’extensió és més gran en la narració que en la història: TN>TH. !Quant al nombre de vegades que es repeteixen els fets.

•Freqüència: a) 1 vegada en la història // 1 vegada en la narració: 1H=1N b) Moltes vegades en la història //moltes vegades en el discurs:.

MH= MN c) 1 vegada en la història // moltes vegades en el discurs: 1H=MN !!

1.- El narrador A l’hora d’analitzar els diferents mecanismes i procediments que usa l’autor per presentar o fer eixir els personatges d’una història (tant si és una novel·la com si és un conte), convé no oblidar el narrador. Aquest és qui parla, qui explica la història també se l’anomena veu narrativa.

!La veu narrativa !

- ! -251

Aquesta estableix el lligam entre la persona que llegeix la història i les accions d’aquesta mateixa història. La veu narrativa pot presentar-se de tres maneres diferents:

Com un narrador extern a la història. La narració és en tercera persona, i sempre busca una pretesa objectivitat: Narrador omniscient: Coneix tota la història. La pot presentar de manera objectiva, com si fos un simple espectador dels fets i no hi tingués cap mena d’implicació (heterodiegètic); o la pot presentar de manera subjectiva (opinió, judicis de valor) seleccionant els fets segons uns criteris morals, ideològics,etc. Narrador-editor: (extradiegètic) És qui explica uns fets que ha trobat escrits en un hipotètic manuscrit o document perdut, que de vegades no gosa reproduir literalment. Com un narrador intern de la història (intradiegètic). En aquest cas, predomina la narració en primera persona i s’acostumen a interpretar els fets de manera subjectiva: 3. Pot participar en la història un personatge central, en altres paraules, el

protagonista , o com un dels personatges secundaris. 4. Pot participar-hi com a personatge secundari o com a simple testimoni del que es

narra; però sempre actuarà com un observador casual que senzillament enregistra els fets com en una pel·lícula. !!

2.- La focalització !És la perspectiva o el focus que selecciona les visions o informacions que es transmeten a través del narrador. Aquest focus tant pot estar situat dins de la història com fora.

Els elements focalitzats poden ser perceptibles, això és, pertànyer al món físic o material; o poden ser no perceptibles, en altres paraules, pertànyer al món psíquic o espiritual.

Els tipus de focalització:

El focus que tria sovint interpreta la informació construeix els diferents angles d’observació, o perspectives, a través dels quals, el lector es familiaritza progressivament amb situacions i personatges de la història. En un mateix paràgraf es poden combinar, per tant, diferents tipus de focalitzacions.

• 1.- Focalització externa: quan el focus que observa està situat en un punt exterior a la història. És una tècnica utilitzada sovint per iniciar capítols o introduir nous personatges i que comporta una certa objectivitat o un distanciament respecte dels personatges. !

• 2.- Focalització interna: quan el focus que observa està situat en un punt interior (un personatge) de la història. És una tècnica que comporta una certa complicitat amb els personatges. !

La focalització interna pot ser:

- ! -252

5. Fixa: única o immòbil, quan recau sempre sobre el mateix personatge. És la que s’usa en el monòleg interior.

6. Variable: diversa o mòbil, quan recau sobre diversos personatges. S’estableix, aleshores, una gradació de forces de focalització i, consegüentment, uns personatges prenen més importància que d’altres.

7. Focalització zero: La del narrador omniscient. Fixa’t en aquesta història contada des de tres punts de vista diferents: !

Ella “Tot ha estat molt més fàcil que no em pensava. Tot de cop, un dia, la mort se'm va ficar al cap. Vull dir que fins llavors no hi havia pensat en la mort, en l'assassinat: més ben dit, en l'ajusticiament. Perquè hi ha persones que l'únic que mereixen és que els ajusticien. Com el meu home: l'havia de matar. I des del moment que aquesta idea se'm va aposentar al cervell ja no vaig parar de barrinar-hi. Però no ho faria pas a la babalà. Ho havia de calcular tot molt i molt bé. I ho he fet. Primer de tot havia de buscar un incaut.

Mai no m'hagués pensat que l'incaut fos, precisament, en Totó, el seu millor amic. Sempre havia cregut que en Totó era una mica -o bé un molt- sarassa. Fins i tot, en algun moment, havia sospitat si no s'ho muntava amb el poca-pena del meu home. (...)Però prou de paraules. Tinc pressa. Ell em mira espaordit, però no s'escagassa com m'havia imaginat. Potser no es creu que sigui capaç de pelar-lo. Doncs ara ho veurà. Premo el gallet de la pistola. Una, dues, tres, quatre... Perdo el compte. Els ulls li surten de les conques. Obre la boca com si m'anés a dir alguna cosa. Les bales li sacsegen el cos de ninot i finalment cau a terra llarg com és. El percutor de la pistola no troba cap més casquet. Li he buidat tot el carregador al damunt. A la fi. suo. M'assec un moment a reposar, a delectar-me en la situació. Encara em cal tornar a pujar i continuar la comèdia una mica més. Però ja sóc al començament del final… !

Ell M'ha buidat el carregador a la panxa. Després s'ha assecat la suor i s 'ha assegut al llit. No sé si hauré fet mal fet. L'odi de la seva cara quan m'ho explicava tot, quan em disparava, m'ha corglaçat. Potser és veritat el que deia Totó: "Aquesta dona és dolenta, és dolenta de veritat!". . - Quan em veu alçar tan tranquil·lament del terra es torna blanca com el paper. Encara duu la pistola a la mà i me l'encara inútilment. "Eren cartutxos sense bala", li dic. "Tot estava preparat per en Totó i jo". I mentre el desconcert, la perplexitat i la por la dominen, m’acosto a la meva tauleta de nit i en trec una pistola, també. I l'encanono. El terror i la ràbia la immobilitzen. Ara és la meva. Ara serà ella la que m'haurà d'escoltar a mi. (...). "Ara et mataré", li dic. "Aquesta pistola no duu bales de per riure. Duu bales de

- ! -253

veritat. Defensa pròpia.. La meva dona tenia un amant i es volia desfer de mi a la valenta. Va ordir tota una trama per assassinar-me i jo m'he defensat. Cap jurat no em condemnarà." Tremola com una fulla. No pot ni articular paraula. Boqueja com peix fora de l' aigua. Se sap perduda. (. . .) A la fi reacciona. Em diu que sí, que podem ser molt feliços, que no premi el gallet. Que mai, mai més hauré de patir per culpa d'ella. Que no dispari i ja veuré com tot... Però he de disparar. La comèdia cal fer-la arribar fins a la fi. Cal que s' adoni que ha estat a tocar de la mort, que sàpiga d’una vegada per sempre que el fort sóc jo. Dispararé. I tal com m'ha passat a mi, cap bala li tocarà el cos. Però cal que, per anys que visqui, no oblidi mai aquest moment. Moc el cap negativament. Ella se m'arrapa als peus. La faig enllà, m'allunyo un parell de passes, i engego dos trets contra el cos abatut, sanglotant, que es convulsiona.

Totó ! Ja està: Els dos trets. Ara he de sortir. Ara és la meva part de la comèdia.

Organitzar l'avalot. On és ella? He sentit un soroll estrany a baix, com trets... I coses així. Com estarà ell ara? Jo ja li ha deia. No, amb aquesta dona més val no embolicar-s'hi. És una mala bèstia. Mai no estaràs, mai no estarem segurs, amb una dona com ella. Amb cap dona. Però ell no admet raons; s'ha de fer a la seva manera. "Escarmentar-la, clavar-li un bon ensurt, un ensurt d'aquells que et canvien de pell com les serps. I després ja veuràs com et serà oli en un llum.. .". Molt bé. A la seva manera. Com ell vol. I jo? jo no compto? El que jo pensi, el que jo senti, el que jo vulgui, no compta? Jo no et vull compartir amb ningú, ni amb la teva dona. Aquesta tarda t'he canviat el carregador de la pistola. I el que t'hi he posat duu bales de veritat, de plom, de les que maten, Has matat la teva dona, li has engegat dos trets en defensa pròpia.. Cap jurat no et condemnarà. I jo t'aconsolaré, després. Te la faré oblidar. Ja ho veuràs... » !

OFÈLIA DRACS. Negra i consentida. !3.- L’espai i el temps:

Són dos components importants en la història. L’espai relacionat amb els altres elements emprats, han de determinar el lloc on passen els fets i actuen els personatges. La determinació del temps en què se situen els esdeveniments també ajuda a entendre les actuacions dels personatges.

8. Tipus d’espai: Els espais poden ser de diverses menes: interiors o exteriors; realistes, imaginaris o

simbòlics. En una mateixa novel·la, la complexitat de l’argument pot exigir la situació dels personatges en espais diversos.

Els espais poden ser presentats explícitament, per mitjà de la tècnica de la descripció, o bé de manera implícita, a través de personatges o del narrador.

Tenim dos grups: els demostratius ”açò, allò, aquest” i els adverbials , els quals prenen significat segons l’orientació del narrador “ací, allà, davant, darrere..”

9. El temps històric

- ! -254

És el moment cronològic en què es troba situada la narració. La novel·la es pot situar en un temps passat, més o menys remot (imperi egipci, Edat Mitjana); en el moment present, en què viu l’escriptor; o bé es pot imaginar l’acció en el futur, en una societat que encara no es coneix. En definitiva, el present, el passat i el futur són els eixos bàsics del temps històric.

!4.-Els personatges

En les narracions intervenen sempre uns personatges que viuen uns fets. L’autor en tria els noms, els aspectes físics i els psicològics, d’acord amb la intenció del que vol narrar. Decideix també la manera com aquets personatges s’han de presentar al lector i l’evolució o la transformació que experimentaran al llarg de l’escrit a causa de la interactivitat amb l’ambient que els envolta. Quan s’introdueixen altres veus en el discurs tenin tres maneres de fer-ho. Després en tractarem dues, la tercera –el discurs indirecte liure- és tractat en llibre especialitzats de narratologia.

!EXERCICIS

Llegeix els texts que tens a continuació i, en acabat, respon les preguntes raonant-les bé .

“El passatger vesteix barret calat, ulleres de sol amb muntura de carei i una gavardina cordada fins al coll, amb les solapes aixecades. Porta també guants, protecció inhabitual i si té en compte la calor que fa en aquesta illa abrasadora. Ni que vinga d’un país que ara faça fred, podria haver-se llevat els guants i dur-los a la butxaca. L’únic tros de pell que li queda al descobert són les galtes, brillants, bronzejades i solcades d’arrugues. Sobre el llavi superior porta un bigotet retallat. Arrossega una maleta de pell negra, de grans dimensions. És molt alta, molt molt ampla i molt llarga. La pell sembla de bona qualitat, perquè, tot i que a les vores ja s’ha començat a pelar, no es clivella .-“

Quim Monzó, El millor dels mons .2001 !• Narrador : !• Subjectiu/objectiu: !• On hi ha una descripció? Subratlla-la i digues quines són les seues

característiques? ! “Porca. Estic segura que has marxat amb el meu marit. No em crec això de les vacances de Santo Domingo. Bé, potser si que has anat, però no sola. Si no com

- ! -255

s’explica la coincidència? Com s’explica que el meu Josep estiga fora de casa justament els mateixos dies que tu? Porca, garsa, gata maula. Que m’has deixat ací tota sola. Podrint-me a l’agost en aquest pis que sembla un forn. Amagada en una caldera d’ebullició lenta però constant, perquè les meues cabòries vagent fent xup-xup amb el pas agònic dels dies.” !

Xavier Gual Delírium tremens. 2001

- ! -256

• Narrador: • Objectiu/subjectiu: !

“D’ençà de la mort del seu pare en un accident de moto a la carretera de la costa un dia que tornava de sopar amb els seus amics –segur que havien begut massa-, Jéssica s’havia tornat una xica solitària i amb poques ganes de xarrar, tot al contrari de com era abans d’aquell terrible accident. Potser va ser per això que decidís marxar del poble ja que li molestaven molt les iaies xafarderes i les xerrades en la plaça; malgrat que els canvis produïts per la ciutat pogueren traduir-se en avantatges i incovenients per ella.” !

Rafael Vallbona. Sabates italianes .

• Narrador: • Objectiu/subjectiu: !

“Jo em dic Jeroni Salses i Santapiga, per servir-lo, i sóc l’agutzil de la meua vila, càrrec que ocupe des de fa trenta anys i escaig, sense que ningú, ni paisà ni foraster, tinga res a dir de mi pel que fa a la conducta pública i privada i serietat a la feina; cosa de la qual no tothom pot lloar-se, perquè corre cada pinta d’agutzil per aquests pobles de la rodalia que fa caure la cara de vergonya a les persones amb senderi. !

Jesús Moncada “La plaga de la Ribera” El café de la Granota Ed.62.Bcn 2004. !• Narrador. • Objectiu //subjectiu : !

“Fa molt de temps, en un reialme llunyà vivia, en condicions econòmiques francament precàries, un moliner. Compartia el seu humil habitatge amb la seua única filla: una persona femenina jove i independent anomenada Maragda. En comptes d’indignar-se amb el sistema econòmic que el tenia marginat ,el moliner s’avergonyia de la seua pobresa i sempre anava rumiant com es podia fer ric d’un dia per l’altre.” !

James Finn Garner “El pelldancarrugada” Contes per nens i nenes políticament correctes.

- ! -257

!• Narrador: • Objectiu /subjectiu: !

“Després de berenar els nens, la mare, ja ben vestida i ben pentinada, va prendre el petit als braços i es posà a la butxaca la clau de la casa; el pare agafà de la mà la nena gran. Abans de sortir digueren: mare, ens n’anem una estona a passeig , no tardarem gaire .- Vora el balcó quedà asseguda la mare, una velleta ja carregada d’anys. Quan sentí les paraules dels fills que se n’anaven no va respondre.” !

Ernest Martínez Ferrando. La botiga de llibres vells. Ed.Bromera. • narrador: • veus del discurs (personatge): • objectiu/subjectiu:

!!!!!! !! !!

UNA SORPRESA SORTIDA DEL METRO !VAIG DONAR DUES LLEUGERES empentes laterals per evitar ser esclafada per la massa que m'envoltava en aquell vagó de metro hora punta. Mentre procurava sobreviure, mirava de treure'm del cap en Koert l'impresentable, en Koert l'idiota, en Koert el fill de sa mare... en Koert l'adorable, el meu amor. L'havia d'oblidar . Feia dies que no em contestava els missatges del correu electrònic. Semblava que ell ja m'havia oblidat i tot per una baralla d'aquelles estúpides. Havia de fer-lo desaparéixer del meu cor i del meu cervell.

Per damunt l'espatlla d'un nen, vaig contemplar el meu reflex al vidre de la finestra del darrere del vagó. Vaig espolsar el cap aquell moviment va fer sortir en Koert per la finestrella; el vaig veure fer-se petit, petit, fins a ser engolit per la foscor. Au, bon vent!, vaig pensar, i em vaig concentrar en la discussió que s'havia organitzat una estona abans a l'hora de tutoria. La Luci, la nostra tutora, ens havia fet preguntes sobre sexualitat, però no

- ! -258

les que ens acostumen a fer els professors, sinó d'altres, com per exemple: «¿Es pot quedar embarassada una xica si té relacions sexuals dreta?». -Nooooo -havia dit molta gent del meu curs . -Síííííííí -havia contraatacat ella obrint molt els ulls. I havia afegit -: Sou uns ignorants! Després havia demanat que li definiren el que era una relació sexual .. .

Gemma Lienas. El diari vermell de la Carlota Ed .Empúries !• Tema del fragment. • Narrador i persona. • Demostra si el narrador és objectiu o subjectiu . • Fixa’t en els verbs i demostra quin temps són els més predominants en les narracions. !!!

7. Explicatius/expositius !Tenen com a objectiu fer entendre una cosa, responen a la qüestió “per què?” Els

podem trobar en els refranys, els texts d’àmbit acadèmic, articles científics... trets: conté moltes aposicions, predomini del present d’indicatiu, connectors de reformulació i d’exemplificació. La seua estructura és molt organitzada (idees, ús de gràfics i esquemes.

Els texts explicatius són els que exposen amb paraules clares per fer entendre amb una finalitat demostrativa fenòmens, conceptes i situacions. Aquests discursos no volen transformar maneres de pensar són per tant-objectius. L’explicació sempre ha d’ésser neutra. Té normalment un caràcter científic/especialitzat, i de vegades, col·loquial per exemple en una conversa quotidiana. Els podem trobar en refranys, en texts acadèmics, tractats científics, conferències..etc.

L’emissor és considerat com una “autoritat” ja que per explicar un tema se n’ha de ser un especialista, mentre que el receptor té sempre un paper passiu. Els seus rols no són intercanviables. L’emisssor haurà de tenir en compte què en sap la seua audiència per tal d’estalviar-se paraules i no fer un discurs redundant.

Tots aquests discursos han d’estar ben estructurats perquè així faciliten la comprensió de la informació. A tall d’exemple llegiu aquest fragment per facilitar la comprensió del que s’està tractant. !

“Els moviment d’Avantguarda constitueixen una de les aventures més apassionants del segle XX. Una aventura, a la vegada artística i moral que dividí el món de la cultura en dos blocs antagònics: els qui, com els retòrics, l’entenien com una reelaboració de les formes tradicionals. I els qui, com ells, la plantejaren com un acte de subversió. Abans de tot, els moviments d’Avantguarda són l’expressió més genuïna d’una societat, la industrial, que articulà tota una filosofia de progrés i, de manera correlativa, tot un sistema de vida que, a la llarga, desenbocaren en una gran catàstrofe: la bèl·lica del 14.

- ! -259

Així, des de les seues primeres manifestacions, incorporaren a la creció artística alguns dels ingredients més significatius del món modern: l’electricitat, la màquina, els objectes fabricats en sèrie, el risc, la competició, la velocitat ....I d’altra banda, recolliren, a través d’una acció demolidora de denúncia i provocació, el fracàs de la seua filosofia.” !

La literatura catalana d’avantguarda 1916-1938. Joaquim MOLAS. Antoni Bosch editor !!!L’esquema explicatiu és aquest: !

Fase de qüestionament + F.de tractament + Conclusió !!!Si estudiem una mica el fragment de dalt ens fixarem que la primera fase ens

apareix un primer objecte més o menys complex “l’avantguarda” i que cal explicar. Aquest objecte presentat ens duu d’una manera a la segona fase, és a dir als dos elements o “blocs antagònics” i d’ací se’n desprén una conclusió “els moviments d’avantguarda són ..“ Hem intentat d’explicar amb aquest exemple una mica sobre l’estructuració i les fases d’una exposició, cosa que en un fragment tan breu és ben difícil. Des d’un punt de vista gramatical tenim: !

S + ésser + S.N. S + tenir + S. N. !

Els verbs sempre estan en present d’indicatiu per ser el temps més atemporal de tots. !

Els adjectius i adverbis s’usen només els justos per ajudar a explicar alguna cosa amb més exhaustivitat, deixant de banda tot efecte estètic. Els noms són els més abundants. Aquests serveixen per precisar encara més el sentit del discurs. A més a més, ja n’hem parlat en altres capítols, existeix la nominalització, és a dir, el recurs lingüístic que serveix per transformar qualsevol paraula en nom per tal de crear enunciats més fàcils i lleugers. L’aposició que van sempre entre comes també facilita la introducció d’informació; les reformulacions parafràsiques introduïdes amb connetors de reformulació i els relatius que tractem més endavant. Abunden els connectors causals, els il·latius i els finals. !

S’utilitzen els gràfics, esquemes i dibuixos sempre que ho requeresca el context. Predominen també els relatius com a forma cohesiva del discurs. !

- ! -260

EXERCICIS !A.-Mira les següents definicions del verb llevar: [1168; del ll. levare 'alleujar; alçar; deslliurar'] v 1 ant 1 tr Alçar, aixecar. 2 pron Alçar-se, aixecar-se. 3 llevar Déu Alçar Déu. 2 1 tr Aixecar, treure, algú del llit, del lloc on jeu. Lleva el nen i renta'l. 2 pron esp Es lleva molt de matí. Ja no té febre: demà podrà llevar-se. 3 tr 1 Produir fruit. Aquest pomer lleva cada any moltes pomes. 2 abs Aquesta terra lleva molt. 4 intr Estufar-se, esponjar-se, una massa que fermenta. 5 tr fig Allevar.

6 tr 1 Separar alguna cosa d'allò a què és aplicada, unida, de què és una part o un membre. Llevar el tap d'una ampolla. Llevar el suro d'una alzina surera. Llevar l'espina a un peix. Llevar el cap a algú. 2 Fer desaparèixer alguna cosa d'un lloc. Llevar les taques d'un vestit. 3 fig Llevar escrúpols. Llevar un càrrec. Aquest pensament em lleva la gana. No és capaç de llevar la vida ni a un mosquit. 7 tr 1 MAR Fer pujar a bord l'àncora, el ferro o el ruixó

d'una embarcació fondejada, per tal d'emprendre la navegació. 2 PESC Treure de la mar, d'una embarcació estant, les xarxes, les nanses, els palangres, etc, per tal d'heure el peix. 8 llevar acta Redactar un document a fi que quedi constància d'un fet, d'un acord o d'una manifestació de voluntat. 9 llevar el camp TÀCT Alçar les tendes d'un campament, anar-se'n d'allà on hom acampava. 10 llevar el setge (d'una ciutat) Aixecar el setge. 11 llevar la taula Desparar la taula.

GDLC.Enciclopèdia Catalana . !!B.- Hem extret de l’Enciclopèdia part de la informació de l’Índia. Intenta demostrar per què es tracta d’un discurs expositiu . oficial: República de l'Índia; hindi: Bharat Extensió: 3 287 782 km2

- ! -261

Població: 967 613 000 h [est 1997] Estat que ocupa la major part del subcontinent indostànic (Índia [península]); limita a l'W i al NW amb el Pakistan, al N amb la Xina i el Nepal, al NE amb Bhutan i a l'E amb Bangla Desh i Myanmar. La capital és Nova Delhi. Les comunicacions: Tenint en compte les dimensions del país, les comunicacions són encara insuficients, tot i que les terrestres són de les primeres del món en longitud. La xarxa de ferrocarrils (la primera d'Àsia i la quarta del món) és de titularitat pública o bé participada pel govern i comprèn uns 62 800 km (2000). Les carreteres tenen una extensió total de prop de 3 milions de km, dels quals poc menys de la meitat són asfaltats. Només uns 35 000 km són autovies o autopistes. Els anys noranta el govern ha emprès projectes a gran escala per a millorar la xarxa viària (entre d'altres, la connexió directa entre les quatre ciutats principals: Bombai, Madràs, Calcuta i Delhi). Els 19810 km de vies navegables corresponen bàsicament als rius Ganges i afluents, Brahmaputra, Godavari i Krishna. Les comunicacions són molt denses al NW i a la vall del Ganges i no tan desenvolupades al Dècan. Són importants els transports marítims, amb bons ports (Bombai sobretot, i Calcuta per al petroli, però també Madràs, Vishakhapattanam, Kochi, New Mangalore, Visaka, entre d'altres). C.- Completa els buits tant si són definicions com paraules, fixa't que estan en ordre alfabètic. a àbac (1) abadal (2)....... f Superiora d'un monestir o convent femení . (3)......... F Monestir regit per un abat o una abadessa . (4)..........M Territori propietat d'una abadia o sota la jurisdicció d'un abat o d'una abadessa. abaixar ........................................................................ (5)...........V PRON Tirar-se endavant recolzant sobre un objecte de manera que el cos faça balança; abocar-se excessivament. abandó .......................................................................... abandonar .......................................................................... abans .......................................................................... abans-d'ahir ......................................................................... (6)..........TR Abaixar el preu (d'una cosa). (7) .........V TR Emplenar completament, atapeir d'articles, de mercaderies, de persones, etc (un magatzem, una botiga, un local, un vehicle, etc). (8).......... V TR Arreplegar i retenir (d'alguna cosa) tot el que hom pot, tot el que hi ha. (9).........M 1 Distància a la qual hom pot arribar a tocar o a heure una cosa. abastament abastar abat abatiment abatre

- ! -262

abdicació abdicar abdomen abdominal abecé abecedari (1) M Aparell simple de càlcul digital consistent en un marc proveït de filferros paral·lels, al llarg dels quals hom fa córrer boles foradades, usat per a fer totes les operacions aritmètiques bàsiques. Castellà: ábaco, anglès: abacus, francès: boulier, alemany: Abakus, Rechenbrett N !!!D.- Llig aquests discursos i remarca les següents qüestions: !informació objectiva/subjectiva; nivell més /menys formal; presència /absència del col·loquialismes; sintaxi més o menys complexa; terminologia específica/general; presencia/absència de recursos gràfics i tipogràfics; tractament molt o poc especialitzat del tema. !!E.-Llegeix aquest text i comenta que et crida l’atenció. !“ El cabdill dels atenencs s'anomenava Milcíades i era un home valent i intel·ligent que havia viscut molt de temps entre els perses i en coneixia molt bé la forma de combatre. I tots els atenencs sabien què s'hi jugaven: la llibertat, la vida, les dones i els nens. De manera que es va situar a Marató, en fileres, i van atacar els perses, que no s'ho esperaven gens ni mica. I van guanyar. Hi van morir molts perses, i els que van sobreviure van tornar a embarcar i van tocar el dos.”

Gombrich, E. H. Breu història del món. Ed. Empúries. !

!!

Què són les violències contra les dones?

Les Nacions Unides defineixen la violència contra les dones com aquells actes vers les dones que "puguen tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual, o

- ! -263

psicològic per a la dona, així com les amenaces d'aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com en la privada". La definició de Nacions Unides recull aquelles formes de violència més visibles i entenem que no obvia el que s'anomena "violència simbòlica", és a dir, un maltractament soterrat i molts cops intangible, però que constitueix la base i la legitimació per a la utilització d'altres formes més evidents de violència. La violència simbòlica, per les característiques que la defineixen i per la tolerància social que l'empara, té unes dimensions incalculables i, sovint, de difícil identificació. Aquest abús s'expressa en termes socials, econòmics, culturals, etc,. Tot i que la violència en les relacions de parella (abusos físics, psicològics, sexuals) és la més present a la nostra societat, no podem oblidar-ne d'altres com: l'abús sexual, l'assetjament sexual i moral a l'àmbit laboral, la mutilació genital femenina, el tràfic de dones i prostitució forçada, la violència derivada dels conflictes armats, així com totes aquelles pràctiques convencionals i tradicionals perjudicials per a la salut i la sexualitat de les nenes i les dones. La majoria d'aquestes pràctiques estan tipificades penalment, la qual cosa permet que qualsevol dona o nena que es trobe en aquesta situació puga demanar emparament judicial, així com suport social. Més enllà de les accions legals que es puguen emprendre, també és important de saber que cap dona o nena es mereix patir/ser objecte aquestes.

1) Què has entés d’aquest discurs ?

2) Quin és el temps verbal predominant .

3) Trobes que hi ha lèxic especialitzat ? Quin i per què ? !8. Argumentatius.

Són els texts que volen convéncer o rebatre idees. Responen a la pregunta “Què pense?” Solen aparéixer en discursos orals de polítics, capellans, advocats.. Trets: la seua estructura és introducció (premisses) desenvolupament (arguments i contraarguments) i conclusió (tesi). Té frases llargues amb abundant coordinació/subordinació, així com molta intertextualitat. És un discurs molt complex on algú intenta de convéncer//persuadir a una altra persona. Per tal d’aconseguir-ho s’estableixen tota una sèrie de mecanismes que anirem descobrint. L’emisssor doncs vol aconseguir que el receptor accepte una idea. Alguns aspectes dels texts argumentatius es repeteixen en els explicatius, ja que no podem persuadir sense abans haver fet entendre. Aquests tipus d’escrits ens poden aparéixer en conferències, exposicions, cartes al director, articles d’opinió, discurs polític i religiós, etc ... L’estructura de les argumentacions es divideix en tres parts: !

• Introducció : ens apareixen les premisses -allò considerat com a acceptat/ /conegut/sabut per tothom- i que poden ser tant explícites com implícites .

• Desenvolupament: amb arguments i contraarguments (ordenats de més importants a menys o a l’inrevés).

- ! -264

• Conclusió–tesi-: és allò fonamental que s’ha volgut demostrar perquè puga convéncer a algú. Normalment la tesi va al principi del discurs però pot, de vegades, aparéixer a la fi . !

Els trets lingüístics són : !L’estructura lingüística bàsica de l’argumentació és:

NO + SER (present) + S.N. !La negació sempre és una reació a l’afirmació que puga fer un adversari . !

3. Connectors causals /consecutius i adversatius . 4. Citacions(d’altres autors! principi d’autoritat ) 5. Cometes i cursiva 6. Recursos retòrics de persuació: ironia, repetició, jocs de paraules i recursos

gràfics. 7. Ús de les perífrasis: “És un servidor honest de la col·lectivitat, un polític

honest”. 8. les anticipacions: Insinuen un exemple que es pot substituir per una

qualificació que pot evitar objeccions: “Era un tio molt bo, que dic molt bo? Era el millor”.

• La interrogació retòrica. • les repeticions: Afavoreixen la presència de l' element referit, i suggereixen

diferències, distincions. No ens oblidem en aquest apartat de les anàfores s’empre sovint en els persuasius: “L'he mort, sí" l'he mort.”

• les amplificacions, que permeten el desenvolupament oratori d'un tema, sovint, tan sol amb una senzilla enumeració: “El tractat ha desmuntat totes les esperances, les ha contrarestades, les ha anul·lades del tot”.

la sinonímia: Empra termes que cada vegada ens convenen més: “Eren uns terroristes, uns assassins, uns enemics de la nació.”

• l' antítesi entre termes ben trobats. • els paral·lelismes, que reforcen les idees i mostren les divergències:

“Aquest dies celebrem el final de la Segona Guerra Mundial, però fa un mes que s'han représ els combats a l'antiga Iugoslaàvia.”

• la citació: Dóna autoritat a allò que defensem. • les màximes i els proverbis, que són una manera de fer participar l'auditori en el

discurs: “És el de sempre, cada terra fa sa guerra.” !Ara posem en pràctica aquests elements teòrics tot analitzant aquest article periodístic.

- ! -265

!Tràgics i pintorescos mòbils

Segons les notícies (les últimes de moment), un telèfon mòbil ha estat clau per tal d’acusar uns islamistes d’haver col·laborat en l’atemptat de Madrid. No sé res de mòbils, ignore els mecanismes pels quals aquests telèfons poden ser utilitzats com a detonadors d’explosius. Jo he anat recollint, d’un temps ençà, alguns retalls de premsa pintorescos sobre els mòbils. No sé com està la investigació de la influència

d’aquells aparells i sobre l’oïda i el cervell . Però el diari francés Le Monde explica un cas sorprenent: una científica de la Universitat de Montpeller ha comprovat una mortalitat superior dels embrions de pollet que han passat la fase d’incubació situats a pocs centímetres d’un mòbil que no para de fer trucades. Ara només falta que s’estudie què passa si les trucades vénen de fora...Una altra meravella dels mòbils és que l’usuari pot triar la música d’avís. Una companyia britànica ha triat 40 sons d’animals a la British Library, com a musiqueta pròpia. O siga , que el vostre mòbil pot avisar-vos amb el rugit d’un lleó, el xiulet d’una serp, el crit del goril·la, etc ... I també pot canviar de so segons el moment. El gruny d’un dòberman a l’hora de despertar-vos; el crit del pingüí, molt refrescant quan faça calor; el cant de la balena per a qui vulga que ha de fer règim per aprimar-se. A mi, francament, em meravella molt més que un lloro,cada matí desperte la seua mestressa xiulant l’Obertura 1812 de Txaikovski. Fet comprovat a Londres. Diuen que el lloro despertador és fatigant, però que la seua interpretació és notable. El cas és que les possibilitats d’un mòbil creixen vertiginosament. I cal substituir-lo per l’últim model. No ens ha d’estranyar, doncs, que 90 competidors s’hagen reunit a Finlàndia per coronar el millor llançador de mòbil. El guanyador l’ha llançat a 66’72 metres. Supose que ha anunciat l’èxit a la familia amb un mòbil d’última generació.

Josep Maria Espinàs . 18-III-2004. El Periódico !

- ! -266

A continuació et poposem que llegesques la valoració que han realitzat uns companys teus. Fixa’t bé i digues quina t’agrada més i per què. Per això hauràs d’omplir abans la graella que tens a continuació per tal d’argumentar-ho. Cal ser-ne objectius per tal d’aprendre a valorar bé un escrit. Subratlla totes les errades que hi trobes i raona el motiu: !

1. Em sembla que els telèfons mòbils han canviat la manera de viure, tant per a bé com per a mal. Gràcies a aquests aparells ha millorat la comunicació, i en cas d’urgència, ens ha ajudat.

2. Cal reconèixer que més d’una vegada els mòbils han estat darrere de nombrosos accidents urbans i que creen dependència: és l’anomenat “smartphone” aparells que, a més a més, de servir per comunicar-nos ens ofereixen l’opció de descarregar-nos aplicacions que creen addició, com el famós “Whatsapp”

3. Jo pense que els mòbils poden ser útils per a algunes coses o altres. Estic d’acord amb l’autor en què aquests telèfons poden ser instruments de violència, com allò que passà a Atocha. Per altra banda considere que és una falta de respecte a les persones que han fet i dissenyat aquestes eines comunicatives que altres persones les llancen ja que han invertit part del seu temps per a crear un servei a la societat..

4. Crec que és un text fàcil de llegir, ja que és un tema d’actualitat i ens interessa perquè ens afecta a tots. Considere que és un escrit entenedor perquè té coherència, empra una sintaxi amb l’ordre habitual dels elements oracionals, i per aquest motiu té cohesió. Per últim -com ja hem esmentat més amunt- els joves coneixem molt bé aquests aparells, per la qual cosa ens facilita la implicació en el discurs. L’autor fa servir un registre estàndard ja que és el propi dels discursos d’àmbit públic i l’únic que anivella totes les diferències dialectals.

5. Al meu parer la posició de l’autor és ignorant i indecent car tracta aquest tema sense tenir-ne cap idea. És veritat que l’ús dels mòbils cada vegada augmenta més, però no cal ridiculitzar-lo perquè gràcies a aquest invent moltes operacions i relacions personals es faciliten. Cadascú és lliure de triar entre usar-lo o no, i per tant escollir-ne un o l’altre model a partir de les possibilitats econòmiques de l’usuari. Moltes d’aquestes persones busquen el milllor del mercat, l’aplicació fonamental és fardar. Qui entenga aquest tema se n’adonarà que el telèfon és una eina indispensable a diari, tot i que una altra persona crega que això és innecessari, contaminant o fins i tot que estem atrapats per les urpes del capitalisme. Al capdavall, mentre funcione i em cobresca les necessitats, serà un bon mòbil.

6. Pense que el text de Josep Maria Espinàs que tracta sobre els mòbils és un escrit en el qual predomina una visió pessimista d’aquests aparells. Hui en dia són necessaris per a la majoria de persones. Potser siguen nocius, però per desgràcia la gran part dels objectes i de les accions fetes pels éssers humans, ho són. Així que podem dir que estem envoltats de perills per a la salut. La causa de tot açò rau en eines que són innecessàries per a la vida.

- ! -267

!L'INFERN D'ALGÈRIA

De l'horror de Chiapas ens arriben imatges que ens l'apropen. L'horror d'Algèria, encara que és molt més a la vora, a poques milles marítimes de Barcelona, menys encara de la ciutat de Mallorca, compta amb menys il·lustracions.

La notícia d'aquest infern quotidià es difon gairebé sense fotografies, i és per això que, malgrat tenir-lo tan a prop, quasi a tombar la cantonada, sembla que ens afecta menys. Però les informacions que ens arriben, perdudes sovint entre d'altres notícies internacionals diverses i peregrines, esborronen literalment.

En les darreres setmanes el nombre de morts atribuïts als grups integristes ha augmentat en 30 diaris. En vigílies de Ramadà, la data resulta encara més preocupant. Tal vegada sigui nomès un tímid assaig, una mena d'aperitiu d'un posterior banquet de mort encara més opípar. Els fanàtics, i no tinc el més petit dubte que els guerrillers ho són, consideren el Ramadà, el mes del dejuni, un periode propici a la jihad -és a dir, la guerra santa-, ja que durant aquesta época es commemoren els triomfs bèl·lics de Mahoma, les consignes del qual segueixen prenent-se al peu de la lletra.

En el país veí -ens agradi o no reconèixer-ho, unit o separat pel mar, segon les nostres preferències, ja que Alger és tan prop per subministrar-nos el gas natural-, el Grup Islàmic Armat (GIA), principal acusat de sembrar el pànic entre la població civil, s'ha encarnissat especialment amb les dones. Fa uns dies, Aixa i Yamila, dues dones que han pogut

TEXT 1 TEXT 2 TEXT 3 TEXT 4 TEXT 5 TEXT 6

incisos irrellevants

sujecte+ verb+ complements

La informació rellevant al principi

frases curtes

nombre de sïl·labes per paraula

nivell de formalitat

aparició de gerundis

nombre de pauses fortes

presència de repeticions

llenguatge concret/abstracte

incorreccions/barbarismes

- ! -268

escapolir-se de l'horror, han contat com foren raptades, violades i esclavitzades pels guerrillers, igual que d'altres centenars de companyes menys afortunades que elles dues, que aquest premiaran amb el degollament, i és que, com li deia el cap guerriller a Yamila, les dones mereixen l'infern. Com més barbàries, més menyspreu per la dona. No falla. A major bestialitat, major antifeminisme.

Carme Riera. El Periodico, 31-XII-97 / 1-I-98.

Posa en pràctica l’escriptura !LA RESSENYA LITERÀRIA !

Es tracta d’un escrit breu que té l’objectiu de fer conéixer o divulgar una manifestació artística, exposició, pel·lícula, o els continguts d’una obra literària com és el cas d’una possible pregunta en el darrer apartat de les proves de les PAU. Per això ha de tenir una extensió aproximada d’unes cent cinquanta paraules. El propòsit principal és valorar i recomanar, si s’escau, la lectura d’un llibre dels que has llegit al llarg del curs. L’alumne/a haurà d’incloure informació sobre el contingut de l’obra, sense oblidar que l’objectiu és opinar com si fosses un crític literari, tot individualitzant-lo de la resta que hi ha. Serveix per divulgar una manifestació artística, exposició, pel·lícula o contingut d’un escrit. Ací tens una sèrie d’aspectes que caldrà tenir en compte a l’hora de crear-la: !• La trajectòria de l’autor: les seues obres publicades i els guardons obtinguts. • La relació del llibre amb l’obra completa i l’originalitat d’aquesta. • La incidència d’aquest llibre en les demandes del mercat (modes literàries,

temàtiques…) • La tradició del gènere en què s’inscriu el volum llegit. • La relació d’aquest amb altres lectures que coneixem o amb altres productes culturals (

cinema, TV còmic, teatre …) • L’argument parcial de llibre, mai tot el resum, de manera detallada. • L’anàlisi del trets d’estil més rellevants (llenguatge, construcció de la història,

tractament dels personatges, temes, espais, època descrita, versemblança…) • A quin públic creus que va adreçada. • Pel que fa al tema triat per l’autor, creus que es

repeteix en altres obres i per què penses que l’ha escollit aquesta vegada.

• Relació de les tesis defensades per l’autor i les temàtiques del llibre amb idees personals.

• S’ha de detectar les possibles errades narratives. • Remarcar quins temes es veuen en el llibre i en cas

de repetir-se, per què creus que ho fa l’escriptor?

- ! -269

Ací en teniu una traducció d’una obra estrangera que pot exemplificar la teoria esmentada més amunt. S’ha extret de la pàgina web del diari Avui: !1) Doctor Aranya (08/12/11) Thierry Jonquet (París 1954-2009) va ser un dels autors més importants de novel·la negra francesa. De fet, la seva mort precipitada fa que la sensació d'orfandat encara hi sigui. El seu joc era de contracop: escrivia ràpid, directe i sense gaire metafísica ni transcendència. El vermell era el segon color. El primer era el negre, és clar. Fill d'obrers, va militar en partits de l'extrema esquerra. Segons les seves paraules, combinava la lectura de Dashiell Hammet i Trotski. Creia que la literatura pot ser bona o dolenta però mai inútil. Podia ser satíric, social, sempre atret per un horror quotidià, més que al teu barri a la teva pròpia escala. Tenia atracció per la maldat, per l'abominació física i psíquica. Va ser autor de més de trenta llibres entre els quals destaquen Ad vitam aeternam, La bella i la bèstia i, el 1984, aquesta Taràntula, que ha inspirat la darrera pel·lícula de Pedro Almodóva La piel que habito. amb Elena Anaya i Antonio Banderas. La novel·la gravita sobre quatre personatges amb qui Jonquet construeix dos triangles. Cadascun, en una cara de la moneda. És a dir, sense saber que l'altre existeix. Hi ha Richard Lafargue, cirurgià plàstic que domina el bisturí. Les altres parts del primer triangle són la seva filla Viviane, reclosa en un manicomi, i l'Ève, una jove atractiva també reclosa a casa del bon doctor en règim de piano i perversió sexual. L'Ève està atrapada en una venjança que no entén. Amor i odi, repulsió i atracció, síndrome d'Estocolm i gust pel gore eròtic. El segon triangle el formen els mateixos protagonistes si treus la Viviane i hi poses l'Àlex, un delinqüent que pretén que en Lafargue li canviï l'aspecte per poder fugir. És una obra sinistra i absorbent, escrita amb ofici i fúria adolescent, sense manies, sempre de cara a barraca. Té un argument inversemblant interpretat per personatges que fugen del seu passat sense gaire fe ni esperança. La novel·la és una sala de miralls pulp. Hi ha Poe via Roger Corman. Hi ha el gàngster Cagney o Bogart dels anys trenta i quaranta. I sí, també hi ha la bella i la bèstia i Frankenstein. L'enyorat Thierry Jonquet va ser un autor que no s'ho tenia gaire cregut, tot i que pretenia canviar la manera com mirem al nostre voltant, dintre de nosaltres mateixos i dels nostres desitjos de dominació i de plaer.”

!Blanc o negre de Maria de la Pau Janer !

No m'ho havien explicat bé, quan em deien que les coses són blanques o negres. Potser va ser culpa meva. Vaig afanyar-me a creure-ho, perquè els conceptes rotunds, sense matisos, ens tranquil·litzen d'entrada. Ni que sigui només d'entrada. Per això a les pel·lícules de la infantesa els indis eren malvats i els vaquers valents justiciers. Quan començàrem a créixer i el pensament va fer preguntes que anaven més enllà de les normes establertes, res no fou tan evident. ¿Eren, realment, els indis, aquella gent que vivia als seus territoris, els culpables de totes les guerres? I els vaquers rossos que arribaven de lluny, disposats a robar-los la terra i el pa, ¿eren culpables de defensar allò que els pertanyia? Quan ens feim preguntes, tot trontolla. Vam descobrir-ho aviat. Vivim massa dominats pels clixés. Moltes persones pensen que les dones atractives no tenen dos dits de front. Altres consideren que els qui vénen de fora només ens poden

- ! -270

inspirar desconfiança. Hi ha qui creu que tots els gitanos són lladres. Hi ha un altre clixé que ens ha volgut vendre el poder: tots els policies són bones persones. És clar que també existeix el tòpic del poli bo i el poli dolent, però sol ser un recurs real o cinematogràfic. Durant la investigació judicial pel segrest de Maria Àngels Feliu, el caporal Joan Casado Gálvez va confessar que, el juny de 1996, juntament amb l'agent Antoni Guirado, havien robat dos-cents setze euros d'una botiga. La declaració va motivar la reobertura d'unes diligències prèvies per un presumpte delicte de furt imputat als dos policies. El desembre de 2004, el jutjat d'instrucció número 2 d'Olot va decretar les diligències prescrites i arxivades. No entenc res de res. ¿Els policies roben en una botiga? ¿Exposen la seva carrera per poc més de dos-cents euros? ¿Potser els necessitaven per acabar de passar el mes?

“Parlar espanyol és de pobres” per Salvador Sostres

A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d'horteres, d'analfabets i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. Però no només a Catalunya l'espanyol és un símptoma de classe baixa. L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua, comptat des de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l'Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l'Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista. És veritat que en espanyol s'han escrit pàgines d'una bellesa emocionant, però el

destí dels països que el parlen ha estat històricament d'una fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins: mira. L'independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de ser espanyol.

Diari Avui. Abril de 2006

- ! -271

EXERCICIS !Classifica en la graella els següents texts segons la funció predominant i posa-hi els

trets que hages pogut remarcar.

1. L’antífona és una melodia més o menys curta sobre un o menys versets de salms (o algun altre text litúrgic)

que és alternada amb el cant dels salms, siga al començament i al final de cadascun d’ells o després de cada

verset .

2. Només hi ha una cosa pitjor que el fet que es parle d’un, i és que no se’n parle.

3. Recorde que solia dir que em pensava que podria suportar una tragèdia real si se’m presentava amb un mantell

fúnebre de púrpura i una màscara de noble aflicció, però..

4. Els teus resultats seran magnífics. Rebràs una grata sorpresa d’algú que estàs esperant veure fa molt de temps.

5. Lluiteu per la llibertat. Feu-vos-en dignes tot descobrint que no se us informa de tot el que passa . Se’ns pixen

a sobre i la premsa diu que plou.

6. – Obri’m la porta que tinc pressa. Espera’t una mica que ara estic ocupada...Doncs tant se val, passaré a la

vesprada. Fins després.

7. Ell vesteix barret calat, ulleres de sol amb muntura de carei i una gavardina cordada fins al coll, amb les

solapes aixecades. Porta guants ....

8. El gènere de la novel·la negra serà l'objecte de la tertúlia de dimarts, a "De llibres". El programa del 33

analitzarà, coincidint amb les activitats de la II Trobada de novel·la negra i de misteri de Barcelona, BCNegra,

1'Última obra de l'escriptor suec Henning Mankell "El retorn del professor de ball” En la tertúlia, hi

participaran, a més dels presentadors de "De lJibres", Vicenç Vi1latoro i Natza Farré, Paco Camarasa,

comissari de la II Trobada de novel·la negra i de misteri de Barcelona : BCNegra i director de la l1ibreria

especialitzada Negra i Criminal. i el periodista i critic literari Ricard Ruiz.

9. La tensió per l'anomenada "crisi de les caricatura" del profeta Mahoma augmenta perillosament. Per ara s'han

de comptar sis morts, la majoria només a l'Afganistan; però les protestes són arreu deIs països àrabs. Aquest

dilluns se n’ han vistes per primer cop a l’Iran, i a l’Iraq, les mostres de repulsa s'han evidenciat amb la crema

de diverses banderes, entre les quals se n'ha vist una d'Espanya. !! !

! !

tipus text

narratiu descriptiu

instructiu

explicatiu

argumentatiu

predictiu

conversacional

retòric

gèneres

temps verbals

àmbits !

estructura

!

- ! -272

!VI.- UNA MICA DE FONÈTICA

Estudiem en aquest apartat de forma breu la fonètica de les consonants i les vocals, només aquells fenòmens, sobretot de fonètica sintàctica que ens interessa per a la prova de la Selectivitat, tot deixant de banda altres fenòmens que farien feixuc aquest breu estudi. !!

I.- FENÒMENS CONSONÀNTICS !L’assimilació és el fenomen pel qual un so o una classe de sons adopten algunes

característiques dels sons veïns. Les assimilacions poden tenir lloc entre sons contigus que afecten el caràcter sonor/sord dels segments implicats, el punt d’articulació o el mode d’articulació . !

a) Assimilació de la sonoritat/ emmudiment. !Les oclusives enmudeixen a final d’oració, és a dir quan no estan en contacte

directe amb cap altra paraula; en canvi se sonoritzen quan van a final de paraula tot al costat d’una paraula iniciada per una consonant sonora. Fixeu-vos en els següents exemples: !

1. dissa[b]te ⎯> dissa[p]te.

- ! -273

2. su[d]-est ⎯> su[t]est. 3. reg ⎯>re [k]; reg gran ⎯>re[g] gran. 4. tu[b] estret ⎯> tu[p] estret. 5. Pedago[g]⎯> a final de mot aïllat es pronuncia ! pedago[k]. 6. Ca[p] clar ⎯>[káp klar]. 7. Du[k] trastos⎯>[dúk trástos]. !

En canvi si va seguit d’una paraula començada per consonant sonora la pronúncia de l’oclusiva final de mot canvia! pedagog beneit! pedagog (la /g/ es pronuncia sonora perquè la /b/ també ho és). !Les fricatives i les africades se sonoritzen en contacte amb una paraula

començada per consonant sonora o per vocal. Ací teniu una sèrie d’exemples en les dues posicions:

1. Desunir ⎯> de[z]unir. 2. fotògra[f]] amic ⎯> fotògra[v] amic. 3. el[s] homes ⎯> el [z] homes. 4. els savis ⎯> el[s] savis , però (els avis) ⎯> (el [z] savis ) 5. ba[ʃ]alemany ⎯> ba[ʒ] alemany. !

Quant a les africades ocorre el mateix fenomen en idèntics contextos: 6. dits estirats⎯> di[dz] estirats.

En resum, el fenomen de la sonorització, és aquell en què les consonants sordes assimilen la sonoritat de la consonant sonora amb què es troben en contacte si apareixen a final de síl·laba. Això es produeix tant entre dues síl·labes de la mateixa paraula com entre dos mots seguits (potet ) ⎯> [potet], però (potet negre) ⎯> (pote[d] negre). !

!L'ensordiment és el fenomen invers. Les consonant sonores esdevenen sordes quan es troben davant d'un so sord, entre dues síl·labes o entre dos mots (adquirir) ! (a[t] kirir). En posició final de mot seguit d'una pausa l'ensordiment és sistemàtic en català i s'aplica sovint en manlleus o altres llengües ex (club) ! ( klu[p]). En el cas de les fricatives sordes [s] romanen sordes a principi de mot i a la fi: [s]: son, ciri, caça.

La sonorització [z] esdevé a l’inici del mot o intervocàlica: “zero, cases, gasos”

b) La geminació

Sonorització ↓ i ensordiment ↑

Sordes [p] [t] [k] [f] [s] [ʃ]

Sonores [b] [d] [ɡ] [v] [z] [ʒ]

- ! -274

Com hem explicat en l’apartat anterior un cas d’assimilació és la geminació, car el segon so pren el punt i mode d’articulació del primer. Hem de remarcar la importància que el primer fonema de la combinació ha de ser oclusiu dental [t/d].Veiem aquestes mostres:

• [t] + [n] ⎯> “cotna” ⎯> [kónna].

• [t] + [m] ⎯>”setmana” ⎯> [semmána].

• [t] + [l] ⎯>”ametla” ⎯> [amélla].

• [t] + [ʎ] ⎯>”ratlla” ⎯>[ráʎʎa].

• [d] + [m] ⎯>”admetre” ⎯>[annétre].

!II.- Les vocals !

Hi ha una sèrie de fenòmens fonètics vocàlics que queden sintitizats així: !a).- Elisió !

Tendència a la desaparició de vocals àtones a causa de l’estalvi fonètic. Normalment ocorre en català oriental quan hi ha el contacte entre les vocals [a] o [e] i una altra vocal quan pronunciem lligats dues paraules veïnes, com en “mà esquerra” ⎯>[màsquerra], “bona (o)bra”⎯>[bon’obra], “sobreentés” ⎯>[sobrenetés] i “si el veus” ⎯>[si’l veus]. !

b) Reducció !És un tipus d’elisió que es produeix quan les dues vocals contigües són del mateix timbre com en “deixe el meu col·lega” ⎯> [deʃe’l meu koléga], o en “”cada aspecte” ” ⎯>[káda’spekte]. !

c) Sinalefa !Aquest fenomen fonètic té lloc quan es produeix un diftong sintàctic entre paraules tot seguint les regles com si estigueren a l’interior d’un mot. Això ocorre quan una de les dues vocals esdevé semivocal (diftong decreixent) com en “té un llop” ⎯> [téun ʎóp] o quan la vocal és una semiconsonant (d.creixent) en l’exemple “hi ha tres carpetes” ⎯> [iá tres carpetes]. Ens detenim tot d’una en aquelles vocals tòniques que no tenen accent gràfic [o] i [e] (tancades/obertes). Val a dir que per tal de descobrir quan una [e] és oberta hi ha una sèrie de detalls que cal tenir en compte:

- ! -275

!• en paraules que porten en la síl·laba següent una (i) o (u) com a nucli sil·làbic com

en “col·legi,” “incendi,” i “neci”. • També davant de [l], simple o geminada, per exemple: ” cel”, “tela” i “melsa”

• Una altra ocasió d’obertura de la [e] és davant de [rr], com en “terra” i davant de [r] seguida d’una altra consonant, en “perdre”.

Pel que fa a les vocals [ɔ] i [o] cal incidir en què no hi ha una regla tan establerta com en el cas de la [e]. De totes formes sempre trobem una excepció a tot intent de crear una norma fixa. Apareix la vocal [ɔ] quan tenim paraules cultes (hidrogen); especialment en mots que contenen una [i]o una [u] en síl·laba posttònica “Antoni”i “elogi”. !

!

║ ║ ║ ║

!

[ ɛ] (e oberta) sense accent gràfic

Quan la síl·laba següent porta [i]. ex:tebi, neci, medi, evangeli, confeti…

Quan la síl·laba següent porta [u]. ex: efebus, ingenu, perpetu, fetus, oremus…

Davant de /l/ i /l·l / : Ex : elf, delme, espelma, excels, melsa, novel·la…

Davant de rr. Ex: terra, esquerre, ferro…

[ɔ] (oberta) sense accent gràfic

-oc/-oca : bloc, foc…

coll i moll i compostos : molla, olla, colla…

cor, flor, or, tresor, clor, plor…

-ot, -ota: al·lot, clot, got, ninot, pot…

[o ] (tancada) Ex : moc, coca, joca…

bedoll,ampolla, genoll, poll…

abundor, dolor, llaurador, honor…

Sanglot, rot…

- ! -276

!Pràtica !

• Assenyala, en cas de ser vocal si és oberta o tancada i quan el fonema subratllat siga una consonant si és sorda o sonora: !!!

conveni, arrel, Elx, esquerre, alcohol, bunyol, horta, extrem, suprem, !!abadessa, dolor, pilota i confort. !!Examen, gínjol, xàfec, baf pudent, submarí, capmàs, maragda, suggerir, !records, ètnic, addició, Iraq lliure, atles, cent homes, accident, tinc sang, !setciències, càstig pendent, fax nou, atleta, dos homes, país antic. ! !!!

- ! -277

!VII.- UN TAST DE SOCIOLINGÜÍSTICA

!!!!!!!!!!!!!!!!!Expliquem breument una sèrie de conceptes que cal tenir ben clars per tal de

comprendre texts que formen part d’aquesta disciplina. La lingüística se centra en l’estructura de la llengua (fonètica, morfosintaxi o lèxic) és a dir, en els aspectes interns; mentre que la sociolingüística s’ocupa dels factors externs que la condicionen. Això és, la relació llengua-societat i l’ús que se’n deriva.

Convé ara aclarir dos conceptes que sovint produeixen malentesos ja que els prejudicis lingüístics –actituds no raonades, mancades de provació científica, que es manifesten en formes d'antipatia o de simpatia envers individus, grups, races, nacionalitats, idees, etc- entre alguns parlants dificulten greument a la vida normal d’alguns idiomes, sobretot d’aquells que no tenen estat propi.

Llengua: És un sistema de signes orals, reflectit sovint en un codi escrit, propi d'una comunitat, que serveix bàsicament per a la comunicació, d’una manera senzilla seria un conjunt de normes interioritzades que formen un tot abstracte i que ningú acaba de dominar a la perfecció. Les llengües no entenen de fronteres entre països, ni entre comunitats autònomes. En relació amb açò està l’estàndard que és la varietat neutra que unifica diferències entre els parlars i que s’estudia a les escoles i s’usa als mitjans de comunicació.

Dialecte: És cadascuna de les modalitats que presenta una llengua, i sobretot les que presenta en les diverses zones del seu domini. Aquestes són delimitades per diverses isoglosses. Sovint un dels dialectes d’un domini adquireix, per factors polítics, culturals i econòmics, un predomini sobre els altres i serveix de model per fixar les normes per tal d’establir un estàndard comú. En el nostre cas convé aclarir els conceptes tot emprant les fonts científiques al nostre abast:

a ) New Enciclopedia Britannica

- ! -278

!CATALAN LANGUAGE. Romance language spoken by more then 5.000.000 persons in the Roussillon

region de France, in Andorra, in northeastern Spain (primarly in Catalonia ) and the Balearic Isles....

There are two main dialect groups in modern catalan: Occidental, subdivided into West Catalonia

and Valencian; and Oriental, subdivided into East Catalan, Balearic, and Roussillon and including

the dialect spoken in Alghero, Sardinia, where catalan was introduced in the 14 th century. These

various dialects differ only in minor respects (details of pronunciation, vocabulary, and verb

conjugation) and are easly mutually intelligible. The dialectal differences are not usually reflected in

the written language.

b ) Gran Enciclopedia Larousse - França - (edició espanyola)

CATALÁN: Lengua hablada en Catalunya, Andorra, País Valenciano, parte del departamento

francés de Pyrénnées Orientales, franja oriental de Aragón, islas Baleares y ciudad de Alguer

(Cerdeña ).

c) Der Grosse Brockhaus (Gran Enciclopèdia alemanya –16a edició).

KATALANISCHE SPRACHE: Das Katalanische ist eine iberoromanische Spreche , die im O. DER

Pyrenäenhalbinsel (in Katalonian nebst einem aragones. Grenzstreifen und in dem grössten Teile

Valencias), in Andorra, im französ Departement Pyrénées-Orientales, auf den Balearen und in der

Stadt Alghero im Sardinien gesprochen wird. Essteht zwischen dem Spanischen und

Provenzalischen. Mundarten: Rossellonesich, (West- und Ost- ) Katalanisch, Valenzianisch, Balearisch.

d ) Real Academia de la Lengua

En una edició del seu diccionari figuren amb perfecta harmonia aquestes definicions:

CATALÁN: Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua

Corona de Aragón.

VERNÁCULO: Doméstico, nativo de nuestra casa o país. Dícese especialmente del idioma o

lengua.

- ! -279

VALENCIANO: Variedad de la lengua catalana que se habla en la mayor parte del antiguo Reino

de Valencia.

MALLORQUÍN: Variedad de la lengua catalana

que se habla en la isla de Mallorca.

Àmbit d'ús: Conjunt de situacions socials

en què és usada una determinada llengua. Comunitat lingüística: És un grup de

persones que comparteixen una llengua, això vol dir, que es relacionen mitjançant un mateix conjunt de signes lingüístics, que comparteix un mateix territori i uns referents culturals-històrics. L'ús d'aquest sistema de signes diferencia aquest nucli o grup social dels altres grups. La comunitat de parla és quan una determinada comunitat comparteix una competència lingüística, no només de coneixements de la llengua i la gramàtica, sinó també un coneixement més ampli que inclou les normes socials que regulen les situacions comunicatives. Els seus membres tenen consciència de pertànyer a un mateix grup.

Bilingüisme: Com a fenomen social és tan antic com la mateixa diversitat de llengües.

Al llarg de tota la història de la humanitat hi ha hagut individus i situacions que alternaven l'ús de més d'una llengua. Altrament no s'expliquen fets com les relacions comercials, la navegació, … Si partim de la definició general que se centra en la capacitat de fer servir dues llengües, trobem tres tipus: !a) Bilingüisme individual: Quan una persona és capaç de fer servir dues llengües a un cert nivell (català i castellà, castellà i anglés, francés i anglés, etc.). Es tracta de contemplar el bilingüisme com un fenomen personal, aïllat, més o menys, de qualsevol circumstància social. Sol citar-se ací el bilingüisme ocasionat pels estudis, per utilitat pràctica d'un individu (instrumental) o pels immigrants que volen integrar-se ràpidament en una societat (integratiu). Pot ser estudiat per la psicolingüística o per la psicologia. Aquest bilingüisme individual es classifica també en ordenat o desordenat, segons el grau d'interferència de les llengües, en simètric o asimètric (si es dominen o no per igual), actiu o passiu (o siga, entendre però no parlar una de les llengües), etc. !!b) Bilingüisme territorial: Quan en un mateix territori hi ha dues zones geogràfiques lingüísticament delimitades i en cada zona es parla una llengua. No sol ser una situació massa freqüent. Més bé seria una

- ! -280

solució, teòrica i no conflictiva (ideal?). Posem per cas, la Bèlgica atual, amb una zona neerlandesa i l' altra francofona. O la que vivia, a grans trets, l' antic Regne de València medieval amb l' aragonés en una zona i el català en l' altra. !!c) Bilingüisme social: És la situació més freqüent, perquè afecta col-lectius. Dins d'un territori les persones, com a integrants d'un grup social o comunitat, usen dues llengües, no en funció d'una decisió personal, sinó perquè això ha estat determinat i imposat per la situació sociopolítica del territori. La gent té un idioma propi, L1, de transmissió natural i un altre L2, que és propi d'un altre lloc o d'un altre grup social, que no tenen més remei que aprendre i usar, per necessitat social. L'alternança, de vegades, està desequilibrada i resulta c1arament conflictiva. Hi ha molts exemples al món. Sempre que hi haja una llengua minoritzada. A l' estat espanyol, les comunitats lingüístiques gallega, basca i catalana. El bilingüisme social es dóna sistemàticament en totes les situacions de llengües minoritzades (llengües sense un estatus "normal", amb retracció en els usos públics, fins i tot privats, en la seua pròpia comunitat).

El bilingüisme d'aquests pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat, per comunicar-se de manera quotidiana, només té necessitat d'una llengua. No existeixen societats intrínsecament bilingües, sinó obligades a ser-ho per diverses raons, tal i com argumenten Aracil, Ninyoles i altres sociolingüistes. A més, aquest bilingüisme social és generalitzat i no limitat a unes zones o a uns sectors de la comunitat parlant. Cada vegada és més precoç en els individus conforme van succeint-se les generacions i no tarda com al principi del fenomen. És fomentat pel mateix ambient (bilingüisme ambiental), i es pot ocasionar des de la mateixa familia bilingüisme familiar. ! !

Diglòssia: Hem vist com el bilingüisme social prové d'una situació de conflicte lingüístic i no de la voluntat d'uns parlants. Ara veurem un altre dels fenomens relacionats amb el conflicte: la diglòssia. Aquest concepte es refereix al desigual repartiment de funcions entre les dues llengües o dins d’un mateix idioma i a la diferent consideració que en tenen els parlants. Ara ens centrem en "com senten" o manifesten els parlants la "diferència" entre totes dues llengües. La diglòssia suposa que les funcions lingüístiques estan repartides. Una de les llengües és considerada llengua A (Alta) per part de la població socialment bilingüe i és utilitzada per a les relacions formals : educació, literatura, religió, burocràcia, mitjans de comunicació, publicitat i en general en l'àmbit escrit i als usos públics. L'altra, llengua B (Baixa), que és la pròpia del país, és emprada per a les funcions informals, relacions familiars o d'amics, comunicació privada o espontània i també en les manifestacions festives. És una organització jeràrquica de les llengües en la societat.

- ! -281

Aquest conflicte creat entre dues llengües en un mateix territori té dues vies de solució: !!

!1. Substitució lingüística: Les situacions de multilingüisme i de contacte de llengües

són sovint només una etapa, llarga però irreversible, de transformacions successives, d'un procés de substitució lingüística. La història de la humanitat és plena de processos d' aquesta mena, però l'enfocament amb que s'investiguen, de vegades en tergiversa la interpretació. En principi, processos com la romanització o la colonització d’Amèrica són processos de conflicte lingüístic i mostres irrevocables d’aniquilació de les llengües pròpies i de les seues cultures. !2. Normalització lingüística: És un procés que posa les condicions

necessàries perquè l'ús d'una llengua esdevinga normal. És a dir, perquè siga la llengua emprada en tots els àmbits i per a totes les funcions en una determinada comunitat lingüística i, per extensió, en el territori que li és propi. L'hem de veure, en principi, com una tasca institucional, i exigeix un grau elevat de sobirania política de la comunitat lingüística que hi és implicada. La interacció entre els parlants d’una comunitat lingüística, la compartició

d’actituds i les normes d’ús consoliden aquest grup de gent que comparteixen una mateixa llengua.. En aquest sentit la lleialtat lingüística és l’adhesió natural de les persones a la seua llengua pròpia, una actitud conscient i elaborada per al manteniment de l’idioma, tant de la integritat de la seua estructura com de les funcions que se li atribueixen per tal de no substituir-la.

- ! -282

Fet i fet es tracta doncs d’una opció ideològica i que en política d’alguna manera estaria relacionat amb el nacionalisme, tot i que no sempre hi ha una correlació entre lleialtat lingüística/ nacionalisme.

Analitzem el cas de la descohesió d’una comunitat lingüística quan un grup d’individus sent que la seua cultura és satèl·lit d’una altra, és a dir, que conserva la seua llengua però que està associada i depén d’una cultura que no és la seua, açò provoca l’afluixament de la consciència lingüística. La secessió o la independització lingüística n’és la conseqüència. Val a dir que aquesta transformació forma part dels processos de substitució, dels quals resulten ésser momés uns símptomes, així com l’autoodi, que seria una altra actitud, més aviat individual i que pot generalitzar-se a tota una societat, que deixa de banda la seua llengua natural-pròpia-L1- per emprar l’altra -L2- per ser la que té més prestigi.

!

- ! -283

!!TAST DE DISCURSOS DE SOCIOLINGÜÍSTICA !

CONVOCATÒRIA DE JUNY 2010. Llig aquest text i respon les qüestions següents. !El noruec

(…) El noruec és un cas únic i "clàssic" en sociolingüística per la seva excepcionalitat, però entre nosaltres és o era poc conegut: n'havien parlat Lluís V. Aracil, Lluís B. Polanco i Bernat Joan; i ara el llibre de Conill conté una excel·lent informació. Des del segle XVI fins a 1814 Noruega va estar unida a Dinamarca, i des d'aleshores fins a la independència (1905) ho va estar a Suècia. La llengua formal de les c1asses altes havia sigut des del segle XVI el danés, amb trets fonètics noruecs. Al segle XIX, a l'època de les reivindicacions nacionals, el gran poeta Herik Wergeland devia representar, si fa no fa el que fou per a nosaltres Verdaguer. I aleshores va començar la situació singular que diem: les c1asses altes continuaven adherides al danés, cada cop més norueguitzat, que rebia el nom de bokmal ('llengua del llibre'), però alhora la reivindicació del nynorsk ('neonoruec') adquiria una força imparable. Knud Knudsen va ser el primer codificador del bokmal i Ivar Aasen ho fou del nynorsk (després de recórrer el país de punta a punta durant tres anys). No fou pas una situació pacífica sinó que es polititzà immediatament i amenaçà de dividir el país violentament. Si el nynorsk feia recuperar l'esperit propi i unitari que, en definitiva, va conduir a la independència, també hi havia el perill d'enfrontament i divisió dels partidaris respectius de l'una o l'altra opció. Durant el segle XX diverses comissions, comitès i consells van intentar inútilment aconseguir un estàndard únic per evitar la ruptura. EIs dos estàndards són significativament molt similars (i per tant mútuament comprensibles) però contenen poderosos factors psicològics, culturals i ideològics que els separen. Per exemple, el parenostre comença així en bokmal i en nynorsk: "Fader var, du som er i himmelen! La ditt navn holdes hellig. La ditt rike komme"/ ". i himmelen! Lat namnet ditt helgast. Lat riket ditt koma". Finalment l'any 2005 el Parlament va posar fi a la situació. El resultat ens pot semblar salomònic, però era fruit d'una realitat històrica i social complexa i d'un llarg període de temptejos, i a ells els funciona: s' accepta que el país funcioni amb dos estàndards oficials de llengua escrita exactament iguals legalment; les escoles i els municipis recorren a l'un o

a l'altre o a tots dos al seu gust. Però les modalitats orals no estan sotmeses a tals estàndards; és més: aquestes modalitats són nomboses i es respecten a l' escola. Avui als municipis el nynorsk té un ús del 12% i el bokmaI del 42%; i a les escoles el primer representa el 17%.

Joan Solà, diari A VUI, 31-01-2008

- ! -284

!1. Comprensió del text !a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text [1 punt] !b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt] !c) Explica la funció que fan al text la cursiva i les cometes. [0'5 punts] !d) Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al texto [0'5 punts] !2. Anilisi lingüística del text !a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt] 1. aleshores: sorda o sonora? 2. esperit: oberta o tancada? 3. la situació : sorda o sonora? 4. s'accepta : oberta o tancada? !b) Digues el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al text o indica' n un sinònim [1 punt] 1. trets 2. si fa no fa 3. adherides 4. mútuament !c) Digues de quin tipus són les oracions subordinades que apareixen subratllades en les

construccions següents. [1 punt] 1. I aleshores va començar la situació singular que diem 2. Durant el segle xx diverses comissions, comitès i consells van intentar inútilment aconseguir un estandard únic 3. diverses comissions, comitès i consells van intentar inútilment aconseguir un estàndard únic per evitar la ruptura 4. s' accepta que el país funcioni amb dos estàndards oficials de llengua escrita !3. Expressió i reflexió crítica !a) Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporania. Explica-ho. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts] !b) Quina és la situació del noruec que descriu el

- ! -285

text? Que n'opines? Coneixes altres situacions semblants? Explica-ho. (Extensió: unes 150 paraules) [2 punts] !!!

CONVOCATÒRIA DE JUNY 2008. MODALITAT DEL BATXILLERAT (LOGSE): !Val més dedicar les hores de català a l'estudi de l'anglès !

Les hores de castellà també? I les de música, educació física, història i geografia? Fins i tot les de matemàtiques, Ciències naturals i filosofia? Home -dirà algú, no exagerem! I doncs, per què només i específicament les hores de català en benefici de l'anglès? Aquesta qüestió planteja dos problemes importants: el de la utilitat dels coneixements que es poden aconseguir a l'escola i el del paper de la llengua com a matèria i com a vehicle de l'ensenyament. Començarem per aquesta segona qüestió, a veure si podem deixar les coses una mica clares, des de punts de vista diferents. Tot sovint, hi ha qui s'exclama contra la degradació del medi natural i, més en concret, parla del perill que suposa la reducció de la massa forestal del planeta. També s'aixequen constantment veus responsables que alerten sobre l'extinció possible de moltes espècies vegetals i animals (pobres coales i pobres linxs ibèrics!). Aquestes crides no són purament estètiques i proteccionistes de les espècies en perill d'extinció, les veus més responsables tenen molt present que cal defensar la diversitat perquè la Terra és com és gràcies a tot el que conté. I una pèrdua aparentment puntual podria provocar un daltabaix: una cadena imprevisible de canvis que poc o molt, alterarien el conjunt o, si més no, un ecosistema. [...] El que és ben curiós, però, és que l'esperit conservacionista no s'estengui també cap a les llengües, moltes en perill d'extinció imminent com ha enunciat amb arguments i xifres (algunes esferidores) la professora Carme Junyent a Vida i mort de les llengües. Hem dit més d'una vegada que al món encara hi ha unes sis mil llengües, i els experts creuen que, en el segle que comença, els humans veuran com el cabal lingüístic es redueix a la meitat, aproximadament. Malament, doncs, si en l'horitzó del futur comença a dibuixar-s 'hi un planeta que camini cap a la simplificació total: una espècie animal (girafes), una de vegetal (pomeres) i una de lingüística (anglès). Què vols un animal de companyia? Girafa. I de postres, què? Poma. Do you speak English? Un malson, és clar. Un malson que implicaria també la uniformització de voluntats, estils i idees: la desaparició de la diversitat ens abocaria a una humanitat de clònics; mal alimentats, a més.

Jesús TUSÓN, Una imatge no val més que mil paraules. Contra els tòpics, Barcelona, Editorial Empúries, 2012, p. 63-64. !Qüestions: Desenvolupa dues de les quatre qüestions següents: !1. Escriu un sinònim o explica el significat que prenen en el text les paraules següents: a. doncs b.sovint c. imminent !

- ! -286

2. Digues de quin tipus són els sintagmes o constituents que apareixen en cursiva als fragments següents i quina funció sintàctica fan; són fragments extrets del text anterior. !a. "També s'aixequen constantment veus responsables que alerten sobre l'extinció possible de moltes espècies vegetals i animals (pobres coales i pobres linxs ibèrics)" b. "[...] les veus més responsables tenen molt present que cal defensar la diversitat perquè la Terra és com és gràcies a tot el que conté." c. "Hem dit més d'una vegada que al món encara hi ha unes sis mil llengiies [...]" !3. Torna a escriure eIs fragments següents substituint els sintagmes destacats en cursiva pels pronoms febles adequats; són fragments extrets del text anterior. !a. "Aquesta qüestió planteja dos problemes importants [...]" b. "Aquesta qüestió planteja dos problemes importants: el de la utilitat deIs coneixements que es poden aconseguir a l’escola i el del paper de la llengua com a matèria i com a vehicle de l'ensenyament." c. "[….] els experts creuen que, en el segle que comença, els humans veuran com el cabal lingüístic es redueix a la meitat, aproximadament." !4. Explica quin procés de formació de paraules ha originat els mots següents i, per a cada cas, escriu-ne un altre format t pel mateix procés i que continga un dels morfemes constitutius (afix, arrel o base) del mot de partida: a. específicament b. ensenyament c. natural ! !!!!!!!!!!!!!!!!!!

- ! -287

!VIII.- UN MICROXIP DE SEMÀNTICA !

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!Abans d’entrar en matèria convé tenir clar dos conceptes que sovint ens apareixen

en els tractats de llengua o en exercicis i l’alumne sembla que no ho té molt clar: !• El significat conceptual/denotatiu. Cada unitat lèxica té un significat que s’oposa

als altres del sistema. La denotació és, per tant, l’aspecte del significat que enllaça la llengua amb el món real, són les característiques objectives que s’atribueixen a allò que el terme designa. No se li afig doncs cap significació al primari que té cada paraula. Per exemple, el significat denotatiu bàsic de “pera”: Fruit de la perera, en pom i de figura turbinada característica. Després hi hauria una sèrie de significacions associades a aquest mot que deixarien de ser el denotaiu com: ”1.-Qualsevol objecte en forma de pera; 2.- Masclet; 3.- Recipient, ampolla; 4.- Bombeta elèctrica; 5.- Interruptor elèctric piriforme; 6.- pera de goma; 7.- en FARM Aparell auxiliar de cura, format per una esfera de goma, buida, allargada per un pol on hi ha un forat o conducte en el qual hom insereix un tub o cànula de plàstic rígid; 8.- col·loq “penis”; 9.- tocar la pera (a algú) Molestar-lo.

• Significat connotatiu: En aquest cas entra en joc en la significació altres factors comunicatius com tot allò que un terme és capaç d’evocar, de suggerir, excitar, implicar, bé siga de manera neta, bé siga de manera imprecisa i que va associat a aquest significat base. En l’exemple anterior seria des de l’exemple número 2 fins al 9 i d’altres que podríem encara afegir.

- ! -288

!Un cop ja tenim clar els dos conceptes essencials podem continuar analitzant les

relacions entre les paraules. Els mots s’organitzen en sectors específics anomenats camps semàntics o lèxics. Ara bé cada agrupació d’aquestes que comparteixen una part de la significació tenen uns elements comuns que passem a analitzar tot seguit. Si tenim un grup de mots com “gat, gos, llop i lleó” veurem tot d’una que es tracta de quatre elements lèxics que comparteixen un sentit comú: “ésser animals”. Aquest tret generalitzat a tots és la característica bàsica que estaria en la definició de cadascun d’ells. Açò s’anomena semema. Gràficament es pot remarcar en aquesta foto on el semema seria la figura gran que inclouria totes les altres. !!!!!!!!

Si a més a més entrem en detalls i comencem a ampliar les definicions cadascuna d’aquestes unitats significatives s’anomenaria sema (vetebrat, mamífer…). El conjunt de semes forma el semema.

Ara serà més fàcil comprendre que és un camp semàntic, el qual està format per totes les unitats lèxiques que poden aparéixer en un moment concret de la cadena parlada i que formarien part d’un mateix camp. Ens fixem en l’exemple següent i imaginem totes les paraules que serien intercanviables en l’espai puntejat, que pot ésser emplenat amb diferents elements: !

Ex. Vull escriure amb … [bolígraf], [ploma],[llapis]. Les paraules entre parèntesis formen un camp lèxic. !

• La hiponímia És una mena de relació semàntica d’implicació, de dependència o d’inclusió. Açò ocorre quan una unitat lèxica es troba inclosa dins del camp lèxic de la primera. Remarquem “fruita”=> hipònims: taronja, pera, poma. Taronja=> hipònims: clementina, nàvel, imperial, sang. En l’exemple, direm que les unitats lèxiques que designen les diverses varietats de taronja són hipònims d’aquella, mentre que taronja és un dels hipònims de fruita. Dues unitats lèxiques, doncs, són una hiponímia de l’altra quan la matriu que descriu la primera conté els trets que descriu la segona. Quan la relació és considerada a la inversa parlem d’hiperònims. Així, “au” és hiperònim de: colom, pollastre, ocell, pingüí, etc. !

• Polisèmia: Anomenem polisèmia la propietat que tenen certes unitats lèxiques de ser associades a diverses significacions diferents. És a dir, aquells casos en

- ! -289

què un mateix significant pot adquirir diversos valors significatius. En la banda oposada a la polisèmia trobem la monosèmia: cas d’un significant que únicament representa un sol significat. La monosèmia és, o hauria de ser, una característica normal dels vocabularis científics, ja que quan la terminologia té com a objectiu ésser més concreta, especialitzada i deixar de banda qualsevol ambigüitat. !

Quan els mots es relacionen perquè hi ha semblança/oposició entre les seues significacions tenim: !

• Sinonímia Es defineix com la relació existent entre termes amb diferent significant, però amb un significat semblant. Els sinònims es diferencien per la seua composició fonològica, però pertanyen a la mateixa significació: casament, enllaç, boda, ... Hi ha casos de sinonímia contextual quan els termes poden commutar-se en un context donat sense alterar el significat de la seqüència. En altres contexts açò no és possible. Exemple: els fesols són pesats/indigests...

• Antonímia. En aquest cas es manté una oposició de significats que pot tenir diferents matisacions significatives. Veiem la més senzilla i extesa, la sinonímia gramatical: formada amb l’ajut de prefixos, normalment amb sentit negatiu: in-, anti-, dis-, des- (formar/deformar, útil/inútil); l’afirmació d’un implica la negació de l’altre o a l’inrevés. També entrarien ací les oposicions lèxiques (àton/tònic, saborós/insípid). L’altre cas és l’antonímia lexical: és aquella que té la funció de delimitar els sinònims aparents i els reals. D’altres casos són els que admeten gradació: calent/fred, alt/baix, gran/petit, La negació d’un dels dos no equivaldria a l’afirmació de l’altre. Per últim quan els dos termes s’impliquen sense excloure’s tenim l’exemple: “comprar i vendre”. !!

POSA EN PRÀCTICA !!1.- Les definicions de paraules comencen en general per un mot que el situa en el camp semàntic a què pertany. Fixa't en les deus columnes que tens més avall i assenyala quina de les paraules de la dreta son hiperònims de les de l’esquerra. !!

DEFINICIÓ DE PARAULES

1 Mànec vehicle

2 Caixera cuina

- ! -290

!

! !2.- Relaciona cada paraula de la columna de l’esquerra amb la de la dreta on hi ha un sinònim i un antònim de cadascuna d’elles respectivament. !

3 anunci lluminós tauromàquia

4 Zeladora ping-pong

5 passatger universitat

6 Bruc electricista

7 endoll estació de servei

8 Escorreplats roba

9 Caputxa magatzem

10 escorxador ciutat

1 embastar càustic

2 corrosiu desalbardar

3 danyar incompetent

4 expressar esquivar

5 ensinistrat manifestar-se

6 fugir silenci

7 incompressible exigir

8 notifcació aprenent

9 pregar sobrefilar

10 novell veterà

plantar cara

estropellar

callar

- ! -291

!3.- Fes parelles de mots amb un hiperònim i el seu hipònim. !!!!!!!!!!!4.- Subratlla l’intrús de cada camp semàntic. Busca un camp semàntic que aparega en aquest fragment i assenyala l’hiperònim i els hipònims. Per últim reflexiona sobre si l’autor d’aquesta seqüència mostra una puntuació pobra (la qual cosa demostraria que es tracta d’un escriptor inexpert o en procés d’aprenentatge ja que usa poc els dos punts i el punt i coma) o si més aviat estem davant d’una puntuació clàssica (on apareixen els dos punts i el punt i coma. Acò ens fa parar l’esment en què l’escriptor té experiència i està en plena maduresa). !

• prestatgeria/emprovador/ taquilla/ taulell/ maniquí. • flor/pinyol/llavor/polpa/pell. • ribot/ tornavís/escàlem/xerrac/trepant. • armilla/serrell/granota/corbatí/pitet. • tamboret/amplificador/ jònec/còctel/llums. • bena/caròtide/abductor/bessons/cervell. • estrep/botzina/manilla/fanal/seient. • cullerot/mànec/safata/enciamera/setrilleres. • esclop/cordons/folre/sivella/llengüeta. !

5.- Busca un camp semàntic que aparega en aquest fragment i assenyala l’hiperònim i els hipònims. Per últim reflexiona sobre si l’autor d’aquesta seqüència mostra una puntuació pobra (la qual cosa demostraria que es tracta d’un escriptor inexpert o en procés d’aprenentatge ja que usa poc els dos punts i el punt i coma) o si més aviat estem davant d’una puntuació clàssica (on apareixen els dos punts i el punt i coma. Acò ens fa parar l’esment en què l’escriptor té experiència i està en plena maduresa).

lenitiu

irreductible

demanar

comunicació

reparar

exercitat

reduïble

- ! -292

1 dissoldre moble 2 senglar planta 3 moll mineral 4 lluerna insecte 5 farigola desfer 6 coure mamífer 7 gripau peix 8 calaixera part del cos 9 fuet embotit 10 melsa amfibi

!“-Una bona part de lectors de novel·les policíaques -va dir el vell detectiu- (1)admiren l’autor, sobretot, pel seu darrer capítol: (2) la solució del trencaclosques.(3) Els confon l’habilitat amb què el novel·lista reconstrueix el crim o els crims: totes les peces encaixen. Ben pocs s’adonen (4) que, a l’inrevés, el mèrit de l’autor és que sàpiga escampar, (5) al llarg de quinze o vint capitols, una darrera l’altra, les peces per endavant organitzades en el seu cervell. D’aquesta manera, en les novel·les policíaques, els criminals no tan sols són descoberts (6) sempre, sinó que el noranta- nou per cent rep el càstig (7) que es mereix: se suicida, el maten o el jutgen i el condemnen. Totes les novel·les policíques, doncs, (8) acaben amb una víctima.(9) La realitat, però, és una altra; als arxius policíacs de tots els països s’amunteguen (10) peces i més peces que mai no lligaran. —I això que, en la realitat, els criminals mai no són tan enginyosos com en els llibres –(11) va interrompre el jove novel·lista. -Us equivoqueu –replicà (12) el detectiu-. N’hi ha de molt intel·ligents. Per això és dificil de descobrir-los.(13) Vosaltres, els novel·listes, és clar, construïiu a partir d’una solucióprèvia. Es lògic. Però la policia ha de treballar sobre unes dades que no ha imaginat i treure’n (14) les conclusions oportunes. Ben bé el contrari del que feu vosaltres. Em concedireu (15), doncs, que el treball de la policia és una mica més complicat que el treball del novel·lista... - Concedit! -Potser (16) els policies no són tan imaginatius com vosaltres, però són intel·ligents(…)”

Manuel de Pedrolo, El premi literari i altres narracions (1989)

!!

1 guions

2 dos punts

3 sinònim

4 sinònim

5 antònim

6 sinònim

7 antònim

8 nexe equivalent

9 sinònim

10 sinònim

11 guió

12 sinònim

13 antecedent

14 antecedent

15 antònim

16 sinònim

- ! -293

APÈNDIX A.- LES PROVES

!

!!!!!!!!!!!!!!

!Ací teniu un sèrie d’exàmens que us serviran per practicar. Estan separats per trimestres.

1a avaluació !!I.-URN, DE DJLNL !

Durant quatre dies, van conviure i treballar amb ell sense que en tinguessin cap motiu de queixa. Parlava poc i mai no va contar res de gaire concret de la seva persona o del seu indret de procedència. Educat i servicial, però, a l’hora de la feina formava sense plànyer-se. Era més actiu i alhora tenia més força que no feia suposar la flonjor aparent de la seva còrpora o la circumspecció, de gest i moviment, amb què solia captenir-se. De seguida que se n’adonà que en Laris tenia l’alenada una mica curta, procurà substituir-lo a l’hora de carregar els coves. En ell hi havia quelcom de contradictori que estranyava els dos cònjuges.

• I t’has fixat en la cara? –va dir un dia la noia. • Sí; és …, no sé una mica amorfa, com si s’hagués d’acabar de formar . • Vols dir que és de la nostra raça?

En Laris va riure . • La nostra raça ! Amb els encreuaments que hi ha hagut durant segles, tots som una

mica mestissos. • I els ulls … Encara no sé de quin color els té ! • No t’hi amoïnis . La qüestió és que compleixi .

- ! -294

Complia. I semblava un home sense vicis. No fumava, no bevia, menjava sòbriament i es llevava a punta de sol, sense que calgués cridar-lo. El cinquè dia, però, quan van acompanyar el Laris a la vila, van descobrir-li una flaquesa: les dones.

- De debò? va admirar-se la Mari quan ell li ho contà, al llit. Mai no m’han mirat amb gens de malícia ..

- No vol dir res. Però m’ha demanat si podia disposar de mitja hora i després l’he vist sortir de ca la Merta . No hi podia anar a fer res més, allí !!

Manuel de Pedrolo. Trajecte final (1975) !!1) Comprensió del text ( 3 punts) !!a.- Descriu el tema i les parts bàsiques del text . ( 1 punt ) b.- Resumeix el text amb una extensió màxima de deu línies. ( 1 punt ) !Les preguntes a i b valen 1 punt cadascuna; de les altres preguntes se'n triaran dues, les quals puntuaran 0,5 cadascuna: !

c.- Identificar la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al discurs.

d.-Comenta el registre emprat (formal/informal) i la varietat geogràfica tot especificant els trets corresponents que apareixen en la seqüència.

e.- Recursos expressius o tipogràfics presents al text: metàfora, metonímia, hipèrbole, tipus de lletra (cursiva, negreta , cometes )etc.

f.- Identifica les veus del discurs.

g.-Assenyala i justificar les marques de modalització dins d’aquest fragment .

!2) Anàlisi lingüística del discurs ( 3 punts) !a.- Analitza sintàcticament els tres connectors que estan en negreta , tot precisant quin tipus de subordinades introdueixen i de quina categoria són (conjunció//relatiu). !

- se n’adonà que en Laris tenia l’alenada una mica curta . - Vols dir que és de la nostra raça?

- ! -295

- Amb els encreuaments que hi ha hagut durant segles . !b.- Substitueix pel pronom feble adient els complements verbals subratllats i detalla de quin tipus són: !

• No va contar res • I t’has fixat en la cara ? • no sé (és) una mica amorfa !

c.- Esbrina a quina categoria gramatical pertanyen les paraules en cursiva, per això t’hauràs de fixar molt en el context lingüísitc en què apareixen: !flonjor: gest: estranyava: durant: amoïni : !!3 ) Expressió i reflexió crítica ( 4 punts ) !a.- . Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època. (extensió d’uns 150 mots // 2 punts). b.- Continua el fragment que has comentat , tenint en compte el mateix tipus de narrador (extensió d’unes 150 paraules // 2 punts). !

II.- La bíblia valenciana ! Caldes s’havia assegut davant la taula, al mateix indret on havia trobat la mort el llibreter. Tenia la Bíblia al seu davant. Començà per registrar metòdicament els calaixos de la taula. La seva recerca semblà infructuosa, i va començar a mirar per terra. Una cosa brillava una mica , al costat d’una paperera, i va ajupir-se per a recollir-la.

• Sí , ja és això -digué tot aixecant-se-. Ho suposava . El periodista allargava a Vilagut la mà dreta, oberta amb una ampolleta de vidre, buida. - Aquest és l’instrument que ha emprat l’assassí per a suprimir el senyor Sauleda ! - Una ampolla d’injectable ! Vol dir que l’han emmetzinat, doncs ! -Molt més senzill. Això no és cap metzina , sinó un remei. ¿ No has sentit com Elionor deia que son pare patia de diabetes? Aquesta ampolleta contenia insulina en una proporció bastant forta. Cent unitats, no ho veus ? Tu saps que la diabetes consisteix senzillament en una falla de funcionament del pàncreas, aquella glàndula que vessa a l’intestí un líquid incolor, gràcies al qual l’organisme crema l’excés de sucre que conté.

- ! -296

- He fet dos anys de medicina per si no ho sabies. Pots estalviar-te una conferència sobre el tema . - Així , també saps per a què serveix la insulina. I també saps que si és administrada en una dosi massa forta, suprimeix radicalment tot el sucre, o el glicogen, si ho prefereixes, que conté el cos. La hipoglucèmia que aleshores es produeix provoca col·lapses de cor que poden ser mortals, si hom no té la precaució de rosegar, al mateix moment que nota el malestar, un terròs de sucre . . . !

Rafael Tasis La Bíblia valenciana (1944) !!1) Comprensió del text ( 3 punts) !Les preguntes a i b valen 1 punt cadascuna; de les altres preguntes se'n triaran dues, les quals puntuaran 0,5 cadascuna: !a.- Descriu el tema i les parts bàsiques del text . ( 1 punt ) b.- Resumeix el text amb una extensió màxima de deu línies. ( 1 punt )

c.- Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text

d.-Exposa quin és el registre emprat (formal/informal) i la varietat geogràfica, tot especificant els trets corresponents que apareixen al text.

e.- Recursos expressius o tipogràfics presents al text: metàfora, metonímia, hipèrbole, tipus de lletra ( cursiva, negreta, etc. )

f.- Tracta les veus del discurs.

g.-Remarca i justifica les marques de modalització d’aquesta seqüència .

!!!2) Anàlisi lingüística del discurs ( 3 punts) !!a.- Analitza sintàcticament els tres connectors que estan en negreta , tot precisant quin tipus de subordinades introdueixen i de quina categoria són (conjunció//relatiu). !!

• Aquest és l’instrument (que ha emprat l’assassí per a suprimir el senyor Sauleda ).

- ! -297

• La hipoglucèmia (que aleshores es produeix provoca) . • Tu saps (que la diabetes consisteix senzillament en una falla de funcionament del

pàncreas). !b.- Substitueix pel pronom feble adient els complements verbals subratllats i detalla de quin tipus són . !

- Sí , ja és això. - !- El periodista allargava a Vilagut la mà dreta . !- Suprimeix radicalment tot el sucre, !

c.- Esbrina a quina categoria gramatical pertanyen les paraules en cursiva, per això t’hauràs de fixar molt en el context lingüísitc en què apareixen . !senzill : prefereixes : col·lapses : malestar : ampolleta : !!3 ) Expressió i reflexió crítica ( 4 punts ) !a.- Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. ( extensió d’uns 150 mots // 2 punts). !b.- Conta l’argument de l’última pel·lícula de cinema negre que hages vist o inventa-te’n una. ( extensió d’unes 150 paraules // 2 punts). !

2a avaluació !

III.- Negra nit d’un inspector d’Hisenda !“Un vespre, tot travessant el carrer en direcció a la parada de l'autobús, enmig de gent

atrafegada que tornava de treballar i tenia ganes de sopar, en Robert Subirats va defallir. Havia tibat massa la corda i s'havia trencat. En Robert Subirats era un inspector d'Hisenda malalt dels nervis. Ni a casa, ni molt menys a la feina, sabien que seguia unes teràpies al gabinet de l'afamat psicòleg doctor Spinne. Era el seu secret. I li pesava tant, aquest secret, que de fet, era el motiu principal que l'impulsava a anar al psicòleg. Però aquella nit era especial. Acabava de cedir per primer cop a la seva carrera: s'havia entendrit davant d'un posseïdor d'assegurances de prima única. Era el principi de la fi. Al despatx, on s'havia guanyat a pols el sobrenom de Robert «dòberman» Subirats, tothom se'n riuria molt. Per

- ! -298

això s'havia emborratxat. Per això i perquè el doctor Spinne no era a casa. Sense adonar-se'n, havia arribat a l'extrem del gran bulevard, la zona plena de paradetes d'artesans i pseudoartesans que et venien qualsevol cosa, de caricaturistes barats, d'actors de carrer improvisats. Era relativament tard i ja no hi havia gaire gent, pel carreró. Va ficar-se en un bar musical, tenia set. Va baixar unes escales en vertical gairebé fent tentines i va trobar-se amb un soterrani de tèrbola llum, amb una barra a la dreta i un petit escenari al fons. Més que seure, va jeure en un dels sofàs. Després d'un primer gim-let glaçat va recuperar una mica el color. Va pagar i va tornar a l'exterior, a la llum dels fanals. Va ser quan va veure aquell home tan estrany. Assegut sota un para-sol del qual penjava un lIum de gas, es repenjava indolent en una tauleta que tenia davant amb un cartell que deia: «BURMA, SAVI COLOMBIÀ QUE LLEGEIX EL FUTUR EN LA CERA DE LES ORELLES.» Damunt la taula tenia una cullereta diminuta de vidre de Murano amb la qual et rascava el pàmpol auditiu i et feia una predicció precisa i exacta dels temps esdevenidors. En Robert Subirats, commogut per un ressort va aproximar-se fins al tal Burma. Va seure en una cadireta que hi havia al davant del savi colombià i va deixar-li anar: -Em dic Robert Subirats i sóc inspector d’Hisenda.” !!

Lluís-Anton Baulenas Càlida nit Ed. 62 (1990) !!!1) Comprensió del text ( 3 punts) !!a.- Descriu el tema i les parts bàsiques del text. (1 punt ) b.- Resumeix-lo amb una extensió màxima de deu línies. (1 punt ) c.- Assenyala i justifica els recursos tipogràfics d’aquest fragment. (0’5 punts) d.- Comenta el registre emprat (formal/informal) i la varietat geogràfica tot especificant els trets corresponents que apareixen en la seqüència. (0’5 punts ) !!2) Anàlisi lingüística del discurs ( 3 punts) !a.- Indica a quin element del text fan referència els pronoms febles subratllats i quina funció sintàctica realitzen: !

• (línia 5) li pesava tant: • (l. 10) sense adonar’se-n: • (l. 23) deixar-li: !

b.- Fixa’t en aquestes subordinades tot precisant de quin tipus són i a quina categoria pertanyen els connectors (conjunció//relatiu). !

• (l .4) sabien que seguien unes teràpies al gabient: • (l. 18) tauleta que tenia davant:

- ! -299

• (l. 23) una cadireta que hi havia: • !

c.- Atenent a criteris semàntics posa allò que se’t demana de cada paraula: !!• El sinònim de “atrafegada” (l. 1) ! • L’antònim de “afamat” (l. 4) ! • La definició de “esdevenidors” (l. 24) ! !!!

3 ) Expressió i reflexió crítica ( 4 punts ) !a.- La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. (extensió màxima de 150 mots // 2 punts ) !b.- L’ús dels endevins ha estat un recurs literari sovintejat. Coneixes algun altre cas tant en cinema com en literatura? Comenta’l (extensió d’unes 150 paraules // 2 punts ) !!

IV.- Invasió subtil i altres contes !“A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva. M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa. Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?",

- ! -300

vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...” !

Pere Calders Invasió súbtil i altres contes (1978) ! 1) Comprensió del text ( 3 punts) !a.- Descriu el tema i les parts bàsiques del text. ( 1 punt ) b.- Resumeix el text amb una extensió màxima de deu línies. ( 1 punt ) c. - Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text . (0’5 punts ) d. - Identifica les veus del discurs . (0’5 punts ) !!2) Anàlisi lingüística del discurs ( 3 punts) !a) Defineix la paraula “trontollar” (L.13) !

• Cerca l’hiperònim de “ganivet” i “forquilla”.(L.12) . !• Posa l’antònim de “fresc” ( L.19) !

b)Assenyala dos temps díctics del fragment estudiat i tres anafòrics: !• !• !• !• !• !!

c) Quin tipus de connector és “perquè” (L.16) i explica-ho . !!3 ) Expressió i reflexió crítica ( 4 punts ) !a.- Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural. (extensió màxima de 150 mots // 2 punts ).

- ! -301

!b.- Fes un text creatiu en què opines sobre que seria de la nostra literatura –des dels inicis fins a hui- si s’eliminés del temari els escriptors de fora del País Valencià . (extensió màxima de 150 mots // 2 punts ). ! !

V.- Dins el darrer blau

“Han desenterrat les alfàbies, escorcollat els amagatalls, remenat els calaixos. Tot quant pugui ser de profit ha estat triat: els doblers, l’or, les joies. Les dones han cosit butxaques i butxacons, han afegit folres d’estam a les faldetes. Han pastat pa i l’han enfornat, han fet pujar les coques. Però en sentir n’Eloi han deixat les agulles, han apagat els focs, han tancat els obradors i s’han mudat amb les millors robes de què disposen per anar a missa. Ja prenen l’aigua beneïda i es disposen per complir amb el precepte. Disseminats pel temple no escatimen devoció. En acabar, han tornat al Segell i a l’Argenteria, però cap no s’ha posat roba per feinejar. Han conservat els vestits bons, els vestits de festa, per anar a fer quatre passes. Les dones han agafat un farcell amb el pa en butxaca, perquè han decidit aprofitar el bon dia, un dia net amb un cel de glòria per dinar a la riba i gaudir d’una primavera que sembla haver-se avançat quasi dues setmanes al calendari i promet suavitats endolcidores. No han sortit junts. Ho han fet en petits grups, alguns amb la família, d’altres tots sols. Cap d’ells no crida l’atenció. Saluden els coneguts, s’inclinen amb una bona capada davant els senyors de categoria i fins i tot besen l’ametista puríssima del Bisbe en topar-se’l casualment devers la Portella, quan torna a Palau. El Bisbe els beneeix i descambuixa els infants que se li acosten. Els infants caminen devora les dones botant i cridant. Van nets, amb les clenxes ben dretes. Els homes en arribar a l’Hort del rei els passen davant. Es reuneixen i formen un grup compacte. Precedeixen els seus en travessar la Porta del Mar, albiren quins llocs seran millors per descansar una estona, quina gent trobaran per la Riba. Endarrerits queden alguns vells, arrossegant les passes, peu coixeu, fan també via, així com poden, amb el temor de no arribar a temps. Els ha costat molts de doblers i moltes més paraules de ser admesos i qualcun no es pot avenir que a la fi hagi arribat l’hora. Van carregats. Duen tot quant tenen dins les bosses ripuntades al cos de les camises, ben estretes amb els guardapits; dins els calçons amb bufes, dissimulades pels plecs, hi traginen les mercaderies més riques”

Riera, Carme. Dins el darrer blau, (2002)

1) Comprensió del text ( 3 punts) !!a.- Descriu el tema i les parts bàsiques del text. ( 1 punt ) b.- Resumeix el text amb una extensió màxima de deu línies. ( 1 punt )

- ! -302

c.- Assenyala i justifica les marques de modalització dins d’aquest fragment.(0’5 punts ) d.- Comenta el registre emprat (formal/informal) i la varietat geogràfica tot especificant els trets corresponents que apareixen en la seqüència. (0’5 punts ) !!2) Anàlisi lingüística del discurs ( 3 punts) !a.- Analitza sintàcticament els tres connectors que estan en negreta, tot precisant quin tipus de subordinades introdueixen i de quina categoria són (conjunció//relatiu). !

• primavera que sembla haver-se avançat quasi dues setmanes al calendari • els infants que se li acosten • pot avenir que a la fi hagi arribat l’hora.

b.- Indica la pronunciació dels elements subratllats . (1 punt; resposta errònia: -0’25) !!• Els homes: sorda o sonora ! • casualment: sorda o sonora ! • torna: oberta o tancada !

•robes: oberta o tancada ! !c.- Defineix la paraula albiren . !3 ) Expressió i reflexió crítica (4 punts) a.- Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. (extensió màxima de 150 mots // 2 punts). !b.- Reflexiona sobre la funció de la literatura com a entreteniment (extensió d’unes 150 paraules // 2 punts). !

3a avaluació !

! !!VI.-El problema de les dissidències !

Sempre se n’ha parlat, és clar. En totes les societats històricament conegudes, el “dissident” ha estat molt mal vist i, per regla general, perseguit. I quan semblava que no ho era, o que no havia de ser-ho, també hi funcionaven els mecanismes de postergació,

- ! -303

potser més dissimulats, però tan implacables com en qualsevol altre moment. Entre nosaltres, gràcies a Eugeni d’Ors, hi hagué uns anys que la frase de sant Pau ”opportet haereses esse” apareixia dia si dia no citada a la premsa: ¿Qui n’estava segur, tanmateix , que “calia que hi hagués heretges”, ni tan sols en els rams innocents de l’estètica o la literatura? Certament, era, aquella, una època dita “liberal”. Per definició, el vell “liberalisme” implicava la tolerància, i encara avui se n’omplen la boca, fins i tot els que són liberals de programa. En la situació present, ¿qui no “s’autoafirma pluralista”? Llevat de les dues extremes –dreta i esquerra- tothom. En un ja mig oblidat pamflet de Simone de Beauvoir, aquesta dama sostenia que la defensa del “pluralisme” polític i ideològic era un tret característic del pensament burgès, dretà. Coses de la vida! En la pràctica, però, només els autèntics dissidents defensen seriosament la dissidència: el dret a la dissidència. I encara no tots…Els altres, d’entrada, ja ho sabem , es limiten a tolerar, i únicament fins a cert punt, passat el qual esdevenen dràstics i rabiosos. Quan els liberals han manat, mai no han vacil·lat a utilitzar els recursos més insidiosos de repressió contra els qui se’ls oposaven de manera radical. L’excusa era “preservar la llibertat”. Admissible? Les víctimes solien replicar que la llibertat que els liberals volien -o volen- preservar és la d’ells, la pròpia, la del “sistema”. Perquè, al capdavall, el liberalisme també és una “ortodòxia”. Els atacs si venien de l’esquerra proletària o simplement àcrata, ja eren “intolerables”…

Joan Fuster “El problema de les dissidències” Sagitari ( 1985) !!!1) Comprensió del text ( 3 punts) !!a.- Descriu el tema i les parts bàsiques del text. (1 punt ) b.- Resumeix el text amb una extensió màxima de deu línies. (1 punt) c.- Assenyala i justifica les marques de modalització dins d’aquest fragment. (0’5 punts) d.- Comenta el registre emprat (formal/informal) i la varietat geogràfica tot especificant els trets corresponents que apareixen en la seqüència. (0’5 punts) !2) Anàlisi lingüística del discurs ( 3 punts) !a.- Localitza tres elements anafòrics i digues quin és l’antecedent: !

• !• !• !!

b.- Indica la pronunciació dels elements subratllats . (1 punt; resposta errònia: -0’25) !

- ! -304

• pensament burgès: (sorda o sonora) ! • liberals han: (sorda o sonora) ! • Vell: (oberta o tancada) ! • Tothom: (oberta o tancada) ! !

c.- Defineix la paraula “dissident”(línia 2) !• Escriu un sínònim de “víctimes” (L.19)! !• Cerca un camp semàntic i asenyala l’hiperònim i l’hopònim. !!

3 ) Expressió i reflexió crítica ( 4 punts ) !a.- Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.(extensió màxima de 150 mots // 2 punts ). !b.- Fes una valoració sobre el text de Joan Fuster.( extensió d’unes 150 paraules // 2 punts ) . !

VII.-Entrecreuament de les isoglosses !“El valencià s’agrupa dialectalment amb el català occidental, és a dir, amb el parlar de

Tortosa i Lleida, prou diferent del català oriental de Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà; però les isoglosses que caracteritzen la variant regional valenciana no arriben mai al riu de la Sénia, frontera política septentrional del País Valencià. De fet, entre el parlar de Vinaròs i el d'Ulldecona no hi ha absolutament cap diferència i, en canvi, sí que n'hi ha entre el parlar de Vinaròs i el de Castelló de la Plana.

Es consideren com a característiques del valencià la desinència -e de la primera persona singular del present d'indicatiu de la primera conjugació (jo cante) enfront de la desinencia -o, pròpia dels parlars de Catalunya (jo canto); cal dir que la desinència -o (jo canto) és pròpia de les comarques valencianes septentrionals (Baix Maestrat, Ports de Morella, Alt Maestrat i Alcalatén) fins a una línia que va d' Alcalà de Xivert a Llucena, és a dir, en una àrea de 3.500 km2 (aproximadament la mateixa extensió que l'illa de Mallorca), la qual inclou 57 municipis. !

Una característica de la fonètica valenciana és la conservació de la -r final, la qual cau en el català, tant en els dialectes oriental i occidental com en el mallorquí; dins el País Valencià, cau també la -r final en les susdites comarques septentrionals, al nord de la línia Alcalà-Llucena, i així mateix al sud del País Valencià en la comarca del Vinalopó Mitjà, des de Petrer a Crevillent (...).També es consideren com a pròpies del valencià les desinències -ara en els imperfets de subjuntiu (cantara < cantaveram) enfront del paradigma en -és (cantés < cantavissem), per bé que les formes en -és s'usen a Vinaròs, a la Tinença de Benifassà i al nord de Morella. El valencià modern usa l’article masculí el,

- ! -305

mentre que al Maestrat i als Ports de Morella es conserva l'article masculí lo «illud) com al català occidental (lo pa, los pans). L'alacantí, en canvi, usa només un artide plural, es, tant en masculí com en femení (es bous i es vaques).(…)

L’examen sincrònic del valencià, doncs, mostra que no és una única varietat diatòpica, sinó un conjunt de parlars dialectals amb només una relativa homogeneïat, fenomen completament normal donada la seua amplitud territorial, 13.616 quilòmetres quadrats.”

Informe sobre la llengua del País Valencià.1978 Universitat de València. !!!1) Comprensió del text ( 3 punts) !a.- Descriu el tema i les parts bàsiques del text. (1 punt ) b.- Resumeix-lo amb una extensió màxima de deu línies. (1 punt ) c.- Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text . (0’5 punts ) d.- Comenta la modalització amb exemples extrets del fragment. (0’5 punts ) !!2) Anàlisi lingüística del discurs ( 3 punts) !!a.- Assenyala de quin tipus són els següents connectors i posa’n: un de sinònim (1 punt ) !

• així mateix (línia 17 ): • però (l 3): • doncs (l. 25) !

b.- A continuació hi ha una sèrie de complements verbals subratllats dels quals has d’especificar de quin tipus són i substituir-los pels pronoms febles adients. !

• no arriben mai al riu Sénia ! • no és una única varietat ! • caracteritzen la varietat regional valenciana! !!

c.-Escriu el que se’t demana entre parèntesi de les següents paraules: (1 punt) !• susdites (sinònim): • isoglosses( definició): • agrupa (antònim): !!

3 ) Expressió i reflexió crítica ( 4 punts ) !

- ! -306

a.- Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.(extensió d’uns 150 mots // 2 punts). !!b.- Opina sobre el tema d’aquest text. (extensió d’uns 150 mots // 2 punts). !!!

VIII.- Els cucs de seda !“Cal dir que no plou massa sovint, per aquestes terres nostres. Alguns cops a l’any,

però, s'esdevé que plou massa. I llavors cau l'aigua, concertada i espessa, hores i hores i de seguit. O dies. Fa mal, de veure tanta part de la nostra ració total de pluja malgastada així, d'una manera tan bèstia. Perquè és una meteorologia ben poc planificada, la nostra: o no plou, o plou fora mesura. Hem de reconéixer, però, en descàrrec dels sants del departament d'aigües i vents, que els llauradors de l'Horta no són excessivament afeccionats a congraciar-se'ls amb tridus i novenaris. Hi tenen poca influència, diríem.

Quan plovia tant, no anàvem a escola. Hi passava a prop un sequial no massa gros, però que els dies de grans pluges rebentava infaliblement. Tot el carreró de l'escola venia llavors de banda a banda, amb dos pams d'aigua rogenca i fangosa. La mestra, quan endevinava el panorama, no es molestava ni a sortir de casa. I de tota manera, a mitjan octubre ja havíem tingut temps sobrat d'avorrir l’escola ben avorrida, i els dies d'aiguat arribaven com un alliberament. Sovint, quan plovia així, jo acudia a cal meu amic Toni Baixauli, a mirar de fer passar entre tots dos la tarda grisa i humida. A cal meu amic Toni Baixauli tenien casa de corral gran, quadra i andanes, i torre de colomer.

Quan ens veia arribar el vell Baixauli, de mal nom Pixaterra, avi del meu amic Toni, se li enfosquia la cara: ja sabia que, per molt que ens volgués vigilar, el seu nét i jo havíem d'acabar enfilant-nos per l'escala del colomer prohibit.

El vell Pixaterra feia sempre cara d'amargat. No el vaig veure que somrigués una sola vegada en tots els anys que el vaig conéixer. Com tots els vells de l'horta, s'afaitava només cada diumenge; i si érem a mitjan setmana, i més a la llum de les vesprades de pluja, la seva cara era tota una màscara fosca, de color de cendra i de fang brut. Una cara on només tenia vida la taqueta vermella de la punta del caliquenyo cada volta que el vell Baixauli li pegava xuclada.

El seu nét, el Toni Pixaterra i jo, jugàvem a xavos negres per la banda coberta del pati, guaitant l’ocasió oportuna que inevitablement havia de produir-se: el vell Baixauli igual que li havia passat al seu pare –primer a portar el nom de Pixaterra-, patia de no sé quina malaltia estranya per la qual havia d’anar a pixar a cada moment...” !

Joan Francesc Mira. Els cucs de seda (1975) !!1) Comprensió del text ( 3 punts) !a.- Descriu el tema del text i les seues parts bàsiques (1 punt). b.- Resumeix-lo amb una extensió màxima de deu línees (1 punt). c.- Explica la modalització del fragment i posa’n tres exemples (0’5 punts).

- ! -307

d.- Identifica les veus del discurs tot aportant quatre exemples. (0’5 punts). !2) Analisi lingüística del discurs ( 3 punts) !a.- Analitza sintàcticament els tres connectors que estan en negreta, tot precisant quin tipus de subordinades introdueixen i de quina categoria són (conjunció//relatiu). !• Cal dir que no plou massa (L.1) • Ja sabia que per molt (L.16) • No el vaig veure que (L.19) !b.- Indica la pronunciació dels elements subratllats. (1 punt; resposta errònia: -0’25) !• afeccionats a congraciar-se'ls (L7.): sorda o sonora • fangosa (L.10): sorda o sonora • escola (L.12): oberta o tancada • Pixaterra(L.19): oberta o tancada !c.- Atenent a criteris semàntics posa allò que se’t demana: (1 punt) - Defineix la paraula "carreró" (L.9): !- Escriu un sinònim de "gros" (L.8) i un de "avorrir" (L.12) !- Posa l’antònim de “brut”(L.22) i “enfosquia”(L.17) !3 ) Expressió i reflexió crítica ( 4 punts ) !a.- Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu. (extensió maxima de 150 mots // 2 punts). !b.- Conta la teua experiència escolar quan eres menut i quines anècdotes recordes. (extensió d'unes 150 paraules //2 punts). ! !!!!!!!!!!!!

- ! -308

!B.- PROVES DE LITERATURA !!!

Tens tot seguit els enunciats de les lliçons de literatura per tal que vages familiaritzant-te: !1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins

als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època. 2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges.

Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn

de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural. 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat

contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. 6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la

postguerra fins a finals dels anys 70. 7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic. 8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu. 9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual. 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho. 11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70. 12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo. 13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual. 14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món

audiovisual. 15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època. 16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat

contemporània. Explica-ho. !!!Has de relacionar cadascuna d’aquestes lliçons amb les deu paraules o expressions més significatives. Per això cal que col·loques una xifra al costat del punt per indicar a quina unitat es correspon. !• ____reflexió política; nacionalisme; valencians; nació; 9 d’octubre; història;

desintegració; qüestions conflictives; reconciliació i retrobament. • _____liberalització; substitució lingüística; revista; editorials; exili; conflicte

bèl·lic; realisme vuitcentista; novel·la catòlica i realitat-somni. • ______mobilització; País Valencià; cívica; atemptat; violència; apolític; irritava;

seduia; venjança i escriptura racionalista .

- ! -309

• ______democràcia; premis literaris; vendes; mecanoscrit; MMCC; vicis capitals; saturació de la informació; Postmodernitat ; creació literària i revistes.

• ____Simbolisme; elegia; humanista-existencialista; laberint; Realisme històric; mort; destí; pàtria; cançons i didàctica .

• ______gestos; règim franquista; comediants; pallassos; carrer; ordre social; independent; sàtira ; gènere col·lectiu i improvisació.

• ______estrenar; personatges; televisió; elements brechtians; serials; versemblança; guardó ; revolta ; guionista i xarxa.

• _____folklorista; realista vuitcentsita; Realisme, Naturalisme, rondalles; quotidiana; Vinalopó; anècdotes; alliçonador i llenguatge planer .

• ______modernitat urbana ; cinematografia; desig; incertesa; misèria humana; situacions domèstiques; destí; sense florideses; realitat i acudit.

• _______neorrealisme; llenguatge senzill; realitat quotidiana; reflexió conscienciada ; postguerra; clàssics;cronista;obri;directe i col·loquial.

• _____Realisme social, rod ; Lluís Llach; folklòrics; vitalista; caràcter populista; compromís social; mar blava; projecció i escenari.

• ______defensa llibertat; darrera versió; rebel·lia; realitat històrica; comunicació; espais il·localitzables; existencialisme; inseguretat ;caos i incertesa.

• _______escorcoll de l’ànima; corrents europeus; presonera; diamant, heroïna, Freud; supressió del narrador;omniscient; Aloma i porte-parole.

• ______exili, Josep Carner; tradició simbolista; avantguardista; neorrealisme; Joan Brossa, realisme compromés; Nova cançó; Antologia i marxista.

• _______miracles vicentins; teatre Romea; Antigona; sainetesc; dictadura; clàssics ; àmbits intel·lectuals; pastorets; tendències simbòliques i resistència.

• ______subjectiu; quotidià; transgressió; intertextualitat; irrealitat; crisi urbana; autobiogràfic; relacions amoroses; poemes en prosa i claredat expressiva. !!!

1. Escriu el nom de set poetes destacats en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70

2. Quin poeta empra un registre col·loquial i alhora el barreja amb elements dels nostres clàssics llatins ………………………………..

3. Quins poetes estudiats formen part del Realisme Compromés en la totalitat de la seua obra o bé parcialment ……………………………

4. Les cançons d’Ariadna foren escrites per …………………………. 5. En quina època apareix la intertextualitat en la poesia i es relaciona més directament

amb altres arts plàstiques …………………………………… 6. Quin cantant famós va interpretar alguns poemes de Martí i Pol i com es deia

l’espectacle ...................................................................... 7. L’autor de La clau que obri tots les panys és ………………………… 8. Escriu el nom dels dos tèorics que escrigueren una antologia poètica que va servir

d’inici d’un moviment l’any 1963……………………..

- ! -310

9. Com es diu el moviment musical que naix al voltant dels anys 70 i que està lligat a un moviment poètic ……………………………….

10. Quines dues obres assagístiques alçaren més polseguera al País Valencià l’any 1962 i qui les va escriure ……………………………

11. Qui escriu Crítica de la nació pura i com creu que és la nostra “consciència col·lectiva”?………………………………………

12. Quin assagista valencià a vist en perill la seua vida i ha estat més criticat pel sector més conservador de la societat? Creus que les pressions a què va estar sotmés el feren replantejar-se les seues onviccions?....................................................................

13. Quin dramaturg ha fet serials televisius i quins són els que recordes ............................................................................................

14. Quins grups teatrals independents comencen en la transició ? En quines ceremònies es van llançar internacionalment ...............................................................................................

15. Quins dramaturgs hem estudiat més detingudament i quina obra consideres la més rellevant de cadascun d’ells ……...…………………………………………………………………………

16. Qui escriu Narracions de la Folla de Castalla (1953)?.................................. 17. Escriu el nom de tres editorials i tres revistes de la

postguerra…………………………………………………………………. 18. Digues el nom de tres novel·es de Mercè Rodoreda

……………………………………………………………………. 19. Com es diu el recull de contes de Terenci Moix que trenca el 1968 amb la tradició i

inicia la modernitat .................................................................... 20. Qualifica amb quatre adjectius l’estil de Quim Monzó ……………………. 21. Quins trets té el teatre actual ?........................................................ 22. Amb quina esperança ha creat Joan Francesc Mira la seua obra assagística? !

- ! -311

!C.- RECERCA LITERÀRIA

!!Volem formar uns estudiants que tinguen espirit crític, autonomia personal i intel·lectual,

capaços de resoldre qualsevol dificultat que se’ls presente. Per aquest motiu i tot seguint les competències bàsiques hem inclòs aquesta tasca que hauran de fer els alumnes per grups com a màxim de quatre membres. La nota es dividirà en dues parts: l’escrita que serà la mateixa per a tots i l’oral que serà individual.. Es tindrà en compte la capacitat de l’alumne a l’hora d’integrar diferents fonts d’informació (biblioteca i Internet) i sintetitzar-les, a més a més de respectar les convencions típiques dels texts d’àmbit acadèmic. De cap de les maneres es tracta que l’alumne memoritze part de la lliçó i la recite davant del grup. Cal informar sobre assumptes referents a l’enunciat de la unitat i que no siga la repetició que hi ha al dossier. Us presentem quin és l’esquema dels elements que s’haurà de seguir i la puntuació de cadascun d’ells. Cada avaluació se n’haurà de presentar un el dia assenyalat i exposar-lo. Sense presentar el treball escrit no es podrà exposar. Caldrà doncs escollir entre les lliçons de literatura que pertoquen cada trimestre. Aquest treball comptarà un 20% de la nota global. !!

PUNTUACIÓ DEL TREBALL ESCRIT I DE L'EXPOSICIÓ DE LES LLIÇONS DE LITERATURA

PART ESCRITA

1Recerca de material. En l'índex apareixeran: font primària/secundària biblioteca/suport informàtic. 0'136

2 Presentació de l'esborrany i del canvis que s'han introduït. 0'136

3 El treball no es desvia de l'enunciat de la lliçó. 0'136

4Presentació del treball en dues cares d'un full amb lainclusió d'una cita que no siga superior a deu línies. 0'136

5El treball acaba amb un resum de la lliçóen un màxim de 150 paraules. 0'136

PART ORAL

6Manera de presentar l'exposició: mira els companys,no gesticula amb excés, no mostra tics… 0'136

7Aconsegueix fer-se entendre i el tema tractatesdevé interessant per als altres estudiants. 0'136

8El locutor escolta les intervencions dels altres interlocutors tot respectant les seues opinions. 0'136

9L'emissor/a mostra confiança a l'hora d'exposar enpúblic. 0'136

10

S'empren recursos retòrics: ironia, exclamació,int.retòrica, metàfora, paral·lelismes… 0'136

11

Es té en compte la prosòdia: l'entonació, el canvi de volum, les pauses i la vivesa del discurs. 0'136

TOTAL 1'5 PUNTS

- ! -312

D.- TREBALL ESCRIT SOBRE LITERATURA COMPARADA !

1a avaluació A.- “Quan naixen, i durant uns anys, són nets perquè els netegen: la mare els porta a la dutxa o a la banyera, tant si els agrada com si no, els renta la roba, els canvia quan hi ha taques, i així va fent. Però el nen creix, ja és un homenet, ja pot dutxar-se. Creu-t’ho: cap xiquet vol dutxar-se, la lluita que s’entaula amb la mare és de llarga durada, i d’una tossuderia consistent i indissoluble. El pare és fa l’orni, i la mare s’esgargamella endebades perquè el fill es rente i es pentine. Com que ja és un xicot, es nega a ser portat a la força a la dutxa, amb l’escusa del pudor masculí, que la mare no té altre remei que respectar. Aquestes escenes domèstiques, per qui no les ha vistes mai, són d’una ridícula violència: no saps si fugir-ne o esclatar a riure. No hi ha res a fer: els xiquets són bruts, brutíssims, s’aferren a la seua brutícia amb la tenacitat d’un avar amb els seus diners. Ara bé, si el xiquet ha d’eixir amb una xiqueta, aquell dia fa neteja general -la cambra de bany que deixa provoca un esglai de sa mare a frec de l’infart-, i quan la família veu, que diu adéu des de la porta , queden tots parats, preguntant-se qui és aquell xic que els diu adéu des de la porta i intentant imaginar tots els litres de colònia i aftershave que calen per perfumar no sols el menjador sinó tot l’edifici i fins i tot bona part del carrer. Quan l’identifiquen, ja se n’ha anat, i els pares i germans es miren sense atrevir-se a dir res, encara corpresos per l’aparició.”

!Estimats homes. “La brutícia” Isabel –Clara Simó. Setembre 2001. Ed.Columna. !

B.- “En aquells mesos, Roger manejava una plantilla de quatre cangurs. Tenia els telèfons apuntats en una quartilla aferrada amb imants a la nevera. Li havia costat fer aquesta primera selecció. La primera cangur l’havia enxampada veient Divendres 13 a la televisió amb el seu fill major. Pau tingué malsons durant dues setmanes i hagué de dedicar-hi molt del seu temps per eliminar les seqüeles de les violentes impressions. La segona es bevia el seu whisky i remenava els calaixos. Ho sabé un dia que veié una fotografia amb Helena damunt la televisió, que Roger havia guardat des de la seua marxa dins un calaix del seu dormitori, on hi havia els preservatius i els mocadors de cotó. Amb la tercera cangur havia estat més benèvol. Tot i que mirava a televisió amb els nens sense seleccionar els programes, el seu fill petit Joan li havia contat, amb un entusiasme gens maliciós, que els pits de la cangur eren més grossos que els de la seua mare natural. S’havien banyat plegats tots tres a la banyera i la cangur els havia deixat tocar es pits i ells hi havia jugat. Roger estava desconcertat. No sabia quins eren els límits permissius per a la seua edat i no podia consultar amb ningú. Era bo que uns nens es banyaren amb la seua cangur? Afectaria això la seua sexualitat futura? Roger estava fet un embolic i esperà a despatxar-la quan telefonés la seua dona. Però havia deixat de trucar-los i no ho volia consultar una postal.”

Homes sols. Joan Pons (2001). Ed. Proa !- ! -313

! !“La brutícia” versus “Homes sols” !

1.- Busca un camp semàntic que siga comú als fragments A i B.!2.- De cada fragment digues a quin tipus de tipologia textual pertany i demostra-ho amb exemples.!3.-Assenyala les paraules que has hagut de buscar al diccionari quan no en sabies el significat.!4.- Quins tipus de connectors predominen en cadascuna de les seqüències i quins temps verbals. Raona la teua resposta.!5.- Et sembla que hi ha esterotips? Quins? Quina ha estat la intenció de l’autor a l’hora d’emprar-los?!6.- Canvia el títol de cadascun d’ells i digues quin tema tenen.!7.- Fes una recerca en Internet sobre els dos autors i intenta trobar la relació que puguen tenir respecte a l’estil que fan servir els dos. Remarca les pàgines web visitades i digues quines has trobat que siguen més objectives, quines has descartat i els motius de la tria.!8.- Busca tres elements anafòrics que siguen de de diverses categories. !!

C.- “Bon dia. Està lliure l'assiento, veritat? Pues ací em quede. Per què hauria de buscar-ne un atre, no li pareix? És que n'hi ha gent que puja al tren i des de que puja hasta que s'assenta recorre tots els vagons. Ja veus que més donarà un assiento o un atre! Fan tant de romanç que quan vénen a decidir-se ja els han ocupat casi tots. Clar, que aixina demostren la seua poca experiència, perqué a mi, que agarre el tren cada setmana, això no em passa. Sí, perqué jo puge cada setmana, sap? És pel meu Ramon que està estudiant. Mire, he tingut cinc fills i cap dels atres ha sigut de lletra, però el meu Ramon, el meu Ramon és més sabut que Lepe... Ja veu com són les coses, com si no hagueren eixit del mateix parrús. Mire si serà sabut que als dos anys ja sabia totes les capitals del món! I és que des de que va entrar a escola, tots els mestres em cridaven per repetir-me que seria una llàstima que no estudiara. Clar que mosatros no podíem, però don Damià, que en glòria estiga, li va arreglar una beca d'eixes que dóna el govern i com el xicon ho trau, tots els anys mos posen els diners en la llibreta. Si no, d'on? Conforme està la vida i jornalers que som... no pot ser, no troba? Ara que ell també s’ho guanya, també! Ja ho crec que s’ho guanya, pobre! Vosté sap lo que treballa! Si sabera les voltes que per les nits he tingut que dir- li que es gitara, que ja estava bé d'estudiar! Clar que aixina li va. Fa tres anys va acabar el batxiller i està fent una carrera d'eixes modernes... com es diu... mire no me'n recorde, una d'eixes de números i diners, i cada curs em porta millors notes! (…)”

Viure al ras. “Rodalies”(2000) Rafa Gomar

!!D. - “ ...no, no, tal com li ho dic, mai no he pogut dormir en el tren, m'ensopeixo

una mica però sempre sento aquesta cruixedera de rodes i de fustes i a més a més amb

- ! -314

aquest trontoll i tants sotracs tinc por d'anar al wàter i m'espanta pensar que el tren em pot rebotre contra la paret i estabornir-me i si ningú no tingués necessitat durant moltes hores encara que cridés no em sentirien i a la meva edat em trobarien morta i no voldria pas morir sense prendre Nostre Senyor. Tots podem tenir un cop d'accident, però seria molt trist morir condemnat, i a mi el foc no m'agrada i el de l'infern deu ser, pel que diuen, dels més forts.

...que si tenen set? pobres bèsties, i tal. Amb aquests becs badats i aquestes crestes desmaiades... però no les puc ajudar. Ara que hem de pensar que demà passat totes seran mortes i rostides perquè és Santa Maria i a casa dels meus senyors serà festa grossa, perquè, a més que és el sant de la senyora faran la puesta de largu de la nena gran, que sembla una estampa... Oi que m'avisarà quan serem a Barcelona? Jo no sé llegir cap lletra, el meu fill sí que sabia llegir com si fos un fill de senyors, però va morir del pit i encara no tenia vint anys. El meu home va dir-me: "No ploris, així s'ha estalviat de fer el soldat." Perquè vivíem a Barcelona mateix, ara no recordo el nom del carrer, però era prop de l'estació de França. El meu marit era forner i era molt ben considerat i treballar la farina és una cosa que no fa fàstic. Jo sempre li deia... Valga'm Déu, ara se'ns posa a ploure i aquestes bestioles que se m'estan morint de set... amb aquesta xafogor, miri-se-les, tan grasses com les crio i que no tenen polls... co-coc, co-coc... petites... si els pogués recollir una mica d'aigua... Ja veurà, tot el dia la llibertat. I la sequedat a les potes que procuro que tinguin…" !

Tots els contes. “En el tren”(1985) Mercè Rodoreda. “En el tren” versus “Rodalies” !

1.- Esbrina quina és la categoria de cadascun d’ells tot fixant-te també en la informació implícita que hi ha, les repeticions més o menys exactes. Quina intenció creus que ha tingut Rafa Gomar a l’hora de crear aquest conte?!2.- Explica què és el concepte d’intertextualitat basant-te ens les dues seqüències. Coneixes més casos? Explica’ls. !3.- Compara els dos texts amb alguna pel.lícula o obra de teatre i digues quins són els lligams que has remarcat.!4.-Fixa’t en aquests elements i compara’ls: !El protagonista: trets físics i psicològics.!Ideologia i creença del protagonista.!Títol dels contes.!Espai on té lloc l’acció: analogies i diferències. !5.-Funció apel·lativa dels discursos. Amb quin objectiu ho fa l’autor?!6.-Quin tipus de registre predomina. Explica les característiques.!7.-Per que creus que no s’ha fet servir l’estàndard en aquestes històries? 8.- Hauràs pogut remarcar que pel que fa a l’ordre es tracta d’un grau O, car s’expliquen els fets en present, la duració seria una escena ja que es conta amb una extensió considerable el que ocorre en un trajecte viatge de tren i per últim quant a la freqüència,

- ! -315

tot i que es tracta d’autors diferents podríem dir que estem davant de 1 H / dues narracionns.!9.- Esbrina quina és l’estructura de cada fragment a veure si coincideixen, la informació implícita l’estil i les repeticions, més o menys exactes. !!!

2a avaluació ! E.- “Una temporada vaig arribar a ésser tan feliç que m'ensopia. El cel em queia al damunt, el món se'm feia petit i no tenia aspiracions d'impossible realització ni contrarietats que m'ajudessin a viure. Sembla impossible; vaig estar a punt de conèixer la dissort per un excés de felicitat, com aquella gent que diu que es moren per massa salut. Què podia fer? Vós mateix. Seguia els jardins públics i els cafés, empaitava les dones, llegia novel·les d'aventures, freqüentava teatres, cinemes i altres llocs de divertiment, sense aconseguir res que em trenqués la placidesa. Es veu que allò no podia durar, que contravenia lleis gairebé immutables i que sant hi hauria, o poder diví, que hi posaria terme. I així fou, i no pas a la simple manera normal, sinó d'un bell estil singular. Succeí que prop de l'hotel on m'allotjava va instal·lar-se un parc d'atraccions, una petita fira que tarda i nit omplia el barri d'una rara música mecànica. Així que obrien l'espectacle, jo era el primer d'entrar-hi. Tirava al blanc, feia el circuit de la casa de la por, pujava a totes les màquines i menjava de totes les llepolies; el segon dia de visita, ja vaig descobrir el secret de la noia decapitada, i al cap d'una setmana festejava amb ella. Però no és aquest el cas. La cosa a la qual he fet referència primer, va passar pocs dies abans que el parc plegués per anar a una altra banda. Era un vespre de festa, i la tira es veia molt animada.Tot anava bé, tot feia bonic, i la meva felicitat prenia l'aire de passar-me desapercebuda. I vet aquí que em disposava a pujar a la Gran Roda, quan vaig veure que un individu igual que jo prenia bitllet per entrar al Tub de les Rialles. He dit que era igual que jo, però amb això no n'hi ha prou; és que s'assemblava tant a mi, que era com jo mateix davant meu. Era com la meva imatge fora del mirall, dotada d'independència. Quina cosa més intolerable! Em sentia com es deuria sentir un autor que, havent acreditat un pseudònim ple de personalitat, comprovés que un altre se'n serveix. De moment les nostres mirades es trobaren, i ni ell va entrar al Tub de les Rialles ni jo vaig pujar a la Gran Roda. Simultàniament, va sortir de les nostres boques un rondineig que no recordava gens la veu humana, i les nostres orelles es posaren altes, tenses, com en els grans moments. Semblavem -demano perdó pel paral·lel- dos gossos que es troben acarats de sobte en tombar una cantonada. Va ésser fatal, inevitable; tothom ho comprendrà: ens abraonarem l'un contra l'altre com dues bèsties ferides. L'abraçada de la lluita va posar tan evident la nostra semblança, que la gent que s'ho mirava no va poder creuar apostes. Recordo que rodolàrem per terra, i que tan aviat veia la lluna damunt meu, com sentia el nas colgat en la sorra. Les dents de cada u van conéixer la cara de l'altre (...) Tan orgullós que he estat a vegades, de les meves mans, i aleshores n 'hauria prescindit de gust, a canvi de tenir una bona pedra al capdavall de cada braç. Aquella vegada, va prevaler la raó, i justícia fou feta. Quan un policia ens va separar, el meu adversari estava desfigurat.

- ! -316

De moment el policia se'ns volia endur. Però jo Ii vaig explicar el que havia passat, amb testimonis que certificaven la veracitat de les meves paraules, i l'home, comprensiu, digué:

No hi ha delicte. Jo hauria fet igual. Jo i qualsevol home ben nascut, em penso.”

Cròniques de la veritat oculta.“O ell o jo” (1955) Pere Calders !!! F.- Ho havia sentit dir alguna vegada: "M'he trobat amb el meu doble." I ho deien amb angoixa. I és lògic, perquè a ningú no li agrada trobar-se amb algú que se li assembla, i quan es dóna el cas, és molt probable que el cap en comence a maquinar alguna per fer-lo. Ara bé, un doble pot arribar a ser insuportable -sobretot si s'hi coincideix sovint. Un amic al qual fa temps que no veig el va matar, el seu. I no li va fer pena ni va sentir cap tipus de remordiment quan li va esclafar la cara enmig de dos maons. Ell m'ho va confessar després - no el volia matar, no era aquest el seu propòsit, sinó que només volia perdre de vista aquella màscara que cada dia es trobava a l'eixida del metro.(...) El meu cas és diferent, i l'hauríem de tipificar en l' apartat de les noves i excitants situacions que ens proposa la modernitat. (...) He de reconéixer que el meu clònic -el vaig veure per primer cop en una cafeteria on ens reuníem un grup d' escriptors- el vaig confondre amb un vulgar doble. Em vaig pensar que ho era perquè el vaig descobrir fent-se passar per mi, parlant amb un editor i venent-li una novel·la de més de cinc-centes planes. En comptes de saltar-li al coll i estrangular-lo immediatament, vaig decidir prendre-m'ho amb calma i el vaig deixar fer. (...). No ens assemblavem gens: ell era encantador, de tracte exquisit i parla ordenada, i no fumava. I quan ja no va quedar cap teranyina entre nosaltres, me' n vaig enamorar. El vaig convidar a sopar en un restaurant d'ambient noucentista i de quatre forquilles (...) En definitiva, mai de la vida no pot ser el mateix. Imagineu-vos si n'era, de gran, la nostra joia que, l'endemà, mentre esmorzàvem -ell havia fet els ous amb cansalada i jo les torrades i els sucs de taronja-, vam decidir anar a viure junts. Sense discussió, vam triar el seu pis (.) El meu clònic tenia un sentit de l'humor immillorable; era sarcàstic, amb una ironia incisiva, i sabia treure suc de qualsevol situació. Fins al punt que, durant un temps que vam tenir xicota, no paràvem de riure, tots tres, perquè una de les seues virtuts era que volia que tothom estigués content al seu costat. No era ambiciós (...). La ciutat, i supose que també la meua companyia, li havia quedat petita. No sé com vaig ser capaç de creure'm -d'imaginar-me que un ésser tan excepcional com ell es quedaria amb algú com jo. (...). Vaig intentar animar-lo i ell, durant uns quants dies, em va seguir el joc per cortesia, pero un deix melancòlic que era impossible d' esborrar s'havia instal·lat ja en la seua mirada. La separació era inevitable. Fa dos anys que se' n va anar, que vaig començar a perdre una part important de mi mateix. Primer m'escrivia, m'enviava llibres, curculles i moltes penyores que jo anava posant a sobre l'altaret de la seva memòria. Però de mica en mica vam perdre contacte, i vaig sofrir amb amargor el calvari de la solitud. Eren molt durs, els seus silencis, i per intentar oblidar-lo em vaig vendre el BMW -malament i a un mafiós: un agent literari- i, després d'incinerar les samarretes, els calçotets i els vestits de marca, vaig iniciar el camí que m'havia de dur a acceptar la dura realitat i vaig tornar a viure al meu pis de la part baixa. No he pogut oblidar-lo. La meua escriptura s'ha empeltat d'una insulsa monotonia i

- ! -317

s'ha tornat molt lenta, feixuga, i s'assembla més a les excrescències d'un dement que no pas a l'obra mestra que, per distreure'm del buit que ell havia deixat, m'havia proposat dur a terme. M'és difícil trobar consol en res escrit -fa temps que no veig cap taló barrat- i, sospese, seriós, la possibilitat d'alcoholitzar-me reiteradament, de cremar la mediocre literatura que he anat amuntegant durant la meua vida, i, després, regalar el meu cos -restes d'ànima incloses- a algú que en puga treure més profit que jo -potser a la ciència. !

No era la meua lletra. Jordi Arbonés. Ed.Proa 2000 !!!!“O ell o jo” versus “No era la meva lletra” !

1.- Quina opinió té el narrador sobre el seu clònic?!2.- Quines contradiccions trobes en aquestes històries? En quina n’hi ha més? Quin efecte causen en el lector?!3.- Comenta quina relació té el lloc on transcorre l’acció amb el desenvolupament de la història.!4.- Explica quin tipus de narrador hi ha en cada conte i quina veu narrativa s’utilitza?!5.- En quin discurs trobes que algun persontage canvia psicològicament al llarg de la narrració?!6.- Fes un resum de cadascun que no siga superior a set línies.!7.- És evident que Pere Calders influencià Jordi Arbonés ja que el recull de contes del primer data de 1955 i l’obra del segon és del 2009. Intenta esbrinar totes les semblances que trobes en el segon discurs i quins trets particulars posseix cadascun.!8.- A quin subgènere narratiu creus que pertany cada història. Raona la teua resposta i afegeix en quines pàgines web o altres fonts has trobat la informació per argumentar la teua resposta.!9.- Et sembla estranya alguna reacció dels personatges? Per què? !10.- Et sembla encertada la decisió dels protagonistes?!11.- Posa-li un títol a cadascun dels fragments. !!!

- ! -318

!3a avaluació !

G.- “ I aleshores va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i sota del cap, allà on el coll s’ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s’estirava i em burxava. [...] I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava. Tenia la cara arran de terra i caminava amb les mans i amb els peus. [...] Em vaig acostar al pedrís, vaig travessar la casa per entre flames i brases, de pressa, cap al salze, cap als créixens, i [...] em vaig posar a caminar pel fang i pels bassals, i a les manetes els agradava enfonsar-se en aquella pasta flonja, però els peus, al darrera, es cansaven de tant quedar-se enganxats. [...] A la matinada, no sé si l’endemà o un altre dia, vaig sortir a poc a poc i vaig veure les muntanyes altes sota un cel tacat de núvols. Vaig córrer pels créixens i em vaig aturar a la soca del salze. Les primeres fulles encara eren a dins dels brots, però els brots ja verdejaven. No sabia cap on tirar; si em distreia, els brins d’herba em burxaven els ulls —i entre els brins em vaig adormir fins que el sol va ser alt. Quan em vaig despertar vaig caçar un mosquit molt petit i després vaig buscar cucs per entre l’herba.”

Tots els contes (1958). Mercè Rodoreda, !! H.- “ Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l’esquena dura, talment com una closca i, si aixecava una mica el cap, veia la panxa bruna, segmentada per estreps arquejats, com un voltam, i tan prominent que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, a penes s’aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb el gruix que tenien abans, s’agitaven indefenses davant dels seus ulls. [...] De primer va creure que podria sortir del llit començant per la part inferior

- ! -319

del cos, però aquesta part —que, d’altra banda, encara no havia vist, i de la qual no es podia fer cap idea precisa— va resultar molt difícil de moure. Tot va anar molt a poc a poc. I quan, finalment, gairebé furiós, va reunir totes les forces i va agafar impuls cap endavant sense miraments, va equivocar la direcció, es va donar un cop molt fort contra els peus del llit, i la coïssor que va sentir li demostrà que precisament la part inferior del seu cos potser també era, en aquell moment, la més sensible. Va provar, doncs, de treure primer la part superior del cos, i va girar el cap, amb precaució, cap a l’espona. Ho va aconseguir fàcilment i, malgrat l’amplada i la pesantor, la massa del seu cos va començar a seguir, lentament, el moviment del cap. Però quan, per fi, el cap li va penjar en l’aire, fora del llit, va tenir por de continuar amb aquell mètode perquè, si es deixava caure així, seria ben bé un miracle que no es fes mal al cap. [...] I es va posar a bellugar tota l’estesa del cos rítmicament, amb la intenció de balancejar-se per sortir del llit. Si es deixava caure d’aquesta manera, el cap, que mantindria vigorosament alçat en el moment de caure, quedaria probablement indemne. L’esquena semblava molt dura; segur que no es ressentiria del cop contra l’estora. El que més el preocupava era pensar en el terrabastall que originaria i que, possiblement, provocaria inquietud, si no angoixa, darrera totes les portes. Però s’havia d’exposar a aquest risc. Quan Gregor ja tenia mig cos fora del llit —el nou mètode era més un joc que un esforç, només calia anar-se gronxant cap endarrera— se li va acudir que tot seria molt fàcil si algú venia a ajudar-lo. [...] Ja s’havia desplaçat tant, que aviat perdria l’equilibri si continuava aquell balanceig, i no podia trigar gaire a prendre una decisió definitiva, [...] Gregor es llançà amb totes les seves forces de dalt a baix del llit. Es va sentir un cop sec, però no va ser, pròpiament, un terrabastall. L’estora va amorosir una mica la caiguda, i també l’esquena era més elàstica del que Gregor havia pensat; per això es produí aquell soroll sord, no massa perceptible. Però no havia tingut prou cura a mantenir el cap dret, i s’hi va fer mal; el girava i el fregava a l’estora amb ràbia i dolor.”

F. Kafka, La metamorfosi !!I.- " Quan, un matí, l'escarabat va sortir de l'estat nimfal va trobar-se transformat en un noi fat. Jeia damunt l' esquena sorprenentment tova i desprotegida i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa, pàl·lida i inflada. El nombre d'extremitats s'havia reduït de manera dràstica i les poques que sentia (quatre, en comptaria més tard) eren dolorosament carnoses, i tan gruixudes i pesades que bellugar-les li resultava impossible. Què li havia passat? Ara l'habitació li semblava petitíssima, i menys intensa l' olor de florit que hi trobava abans. A la paret hi havia suports per penjar-hi l'escombra i el pal de fregar. En un racó, dues galledes. Contra una altra paret, una prestatgeria amb bosses, caixes, pots, una aspiradora i, repenjada, la post de planxar. Que petites li semblaven ara totes aquelles coses que, abans, gairebé no podia abastar en la totalitat. Va moure el cap. Va intentar girar-se a la dreta, però aquell cos gegantí pesava massa i no se'n sortia. Ho va intentar un segon cop; i un altre. A la fi va haver de reposar, esgotat. Va tornar a obrir els ulls amb frisança. ¿ I la seva família? Va girar el cap a l’esquerra i els

- ! -320

va veure, a una distància inconcreta, immòbils, observant-lo astorats i amb por. Li sabia greu que sentissin por; si hagués pogut els hauria demanat disculpes per aquell trasbals pel qual els feia passar. Cada nou intent de moure's per anar cap a ells resultava grotesc. Intentar arrossegar-se d'esquena li era especialment difícil. L'instint li deia que potser si es girava fins a quedar de bocaterrosa els moviments li resultarien més fàcils(…)“

Gregor” Guadalajara, Quim Monzó(1996) !!La metamorfosi !

1.- Assenyala la veu narrativa de cada fragment.!2.-En quin n’hi ha més adjectius? Són objectius o subjectius? Quin efecte produeixen en la lectura?!3.- Assenyala els verbs dels tres texts i digues de quin tipus són i quin temps predomina i per què.!4.- Marca els connectors i digues de quin tipus són!5.- Explica la sensació anímica dels personatges de les tres narracions.!6.-Quins protagonistes són animals i quins persones. Creus que tot açò té una explicació simbòlica. Et sembla que aquesta tècnica respon a alguna moda? Com podries classificar-la?!7.-Quin dels tres texts et sembla més original? Per què?!8.- En quin dels tres penses que la relació entre els personatges pot ser més conflictiva?!9.- Coneixies l’argument d’alguna d’aquestes narracions? !10.- Has vist alguna versió de la història de la Metamorfosi de Kafka? !11.- Escriu ara en cent cinquanta paraules un discurs que tinga com a protagonista un animal. Com es diuen aquest tipus de narracions? Quines coneixes?!12.-L’última versió de les tres ésla de Quin Monzó. Quins canvis trobes de l’original de Kafka?!13.- Quin conte t’agrada més i per què. Reflexiona la teua resposta.!14.- Comenta els recursos tipogràfics més rellevants de cada fragment.

!!!!!!!!!!!

- ! -321

E.- GRAMÀTICA ANUL·LADA !

En aquest apartat es pretén que l’alumne valore aquestes oracions de manera que reflexione i analitze la cohesió, la coherència i la normativa d’aquestes. La reflexió crítica sobre els texts curts millorarà la creació d’altres unitats més grans així com la revisió de les pròpies idees gramaticals que cada estudiant té interioritzades. !1. Potser que escriga millor l’any que ve. 2. Açò no pot ser, de veres, m’ho crec. 3. Per què vingueres tan tard anit? 4. Us avisarem per a què ens envieu el regal des de Roma. 5. Mentre tu estudies jo treballe de valent. 6. Una reclamació exigeix un demanda per escrit, mentre que una revisió no. 7. El propi president ha pagat els impostos. 8. Vaig descobrir el paisatge en que els meus pares es van conéixer. 9. Recorda de que fem vacances a partir de l’1 de juliol. 10. La tesi doctoral consisteix en aprofundir sobre assumptes molts especialitzats de la

carrera universitària. 11. Deuen de fer els deures abans de divendres. 12. Tens que anar a una plaça propera a l’estació. 13. M’han ocultat algo que em pertany. 14. Va viure tota la vida a la Roma imperial. 15. Aniré a Londres, encara no he estat mai. 16. T’en vas a Mallorca demà ens en tornem la setmana vinent. 17. Preferia més lo salat que lo dolç. 18. Els vaig enviar els missatges electrònics als meus col·legues. 19. En juny vindrà lo bo per als estudiants de 2 de batxillerat. 20. Degut a les faltes d’ortografa i d’expressió li han descomptat dos punts. 21. Està mal classificat i hauràs de tornar a fer-ho. 22. Ho has elaborat malament. 23. Malament acabarem el curs sense estudiar. 24. Si hagués vingut prompte no hagués perdut el tren. 25. Parles xinés? No res. 26. Carinyosa i ràpidament/ carinyosament i ràpida 27. En qui parles per telèfon? 28. Els estudiants parlaven en una llengua indoeuropea. 29. Confia amb tothom. 30. El mirava cordialment, afable i amorosa. 31. El dimarts anem a la platja. 32. Fins al dilluns. 33. Té un tracte tan excel·lent que m’encanta. 34. Caminava tan de pressa que feia cara de boja. 35. Menges tan de carn que emmalaltiràs. 36. El missatge no és per a Anna, si no per al seu amic. 37. No feia sinó escandalitzar amb les seues paraules.

- ! -322

!!!!!!

- ! -323