edebé · Directora de la col·lecció: Reina Duarte Disseny: Els Altres Dibuixos interiors: RedRose Traducció: Xavier Timoneda ISBN 978-84-683-0000-9 Dipòsit Legal: B. 26-2011

edebé

JJososé María a plaza

tripa els espectres.indd 1tripa els espectres.indd 1 21/2/11 11:24:5521/2/11 11:24:55

Títol original: El cementerio de los espectros sangrantes

© del text, José María Plaza, 2009© il·lustració de coberta, Noemí Villamuza, 2009

Projecte i direcció: EDEBÉ© Ed. catalana: edebé, 2011Passeig de Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.com

Directora de la col·lecció: Reina DuarteDisseny: Els AltresDibuixos interiors: RedRose Traducció: Xavier Timoneda

ISBN 978-84-683-0000-9Dipòsit Legal: B. 26-2011Imprès a EspanyaPrinted in Spain

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Repro-gráfi cos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).


5

A Elisabeth Lubinski, María Jesús Pérez

Fuentes, Marian Chaparro i Rosa Triguero, ja que

totes van tenir a veure, i em van ajudar, amb la pàgina

web dels Sense Por.

Una altra vegada a Reina Duarte

i Ana Plaza, perquè els seus suggeriments han

millorat notablement la novel·la.

Al Departament Comercial d’Edebé per fer

arribar aquesta sèrie a tantes escoles, on ha estat tan

ben rebuda.


7

NOTA DE L’AUTOR

Aquesta novel·la està ambientada en un paisatge fà-

cil de reconèixer: el Cementiri de La Almudena, de

Madrid, que potser és el més gran d’Europa. Tots els

escenaris que aquí se suggereixen, així com els ca-

mins que recorren els protagonistes, són reals, igual

que les tombes, mausoleus o estàtues que apareixen

en el llibre o la història mateixa del lloc.

I com sempre, si vols enviar-li algun comentari

del que t’ha semblat el llibre, així com idees i escena-

ris per a noves aventures, o mantenir correspondèn-

cia amb l’escriptor, pots fer-ho a l’adreça de correu:

[email protected]


9

Índex

1. La neu és blanca ............................................... 11

2. Mirant cap enrere .............................................. 21

3. A les portes del cementiri .................................. 31

4. Entre tres camins ............................................... 43

5. Buscant una sortida .......................................... 51

6. La làpida partida ................................................ 59

7. Lluentors en la foscor ........................................ 71

8. Una trucada en la nit ......................................... 81

9. La pista dels braçalets de corda ....................... 89

10. Uns nínxols amb sorpresa ............................... 99

11. Fent voltes amb els fantasmes ...................... 107

12. Dins del mausoleu ......................................... 117

13. Qui va empènyer la porta? ............................ 125

14. Retorn a la tomba .......................................... 135

15. Gotes de sang ............................................... 145

16. Amunt i avall .................................................. 155

17. Massa gent de sobte ..................................... 163


10

18. Com autòmats ............................................... 171

19. La fortuna i la fortuna .................................... 181

20. Una altra vegada a classe ............................. 193

Epíleg (en blanc de neu) ...................................... 203


11

1. La neu és blanca

Acabava de començar la tardor i ja semblava l’hivern. Així ho vaig sentir aquell diumenge d’octubre, en el qual

havíem quedat tots quatre al parc que hi ha entre casa

meva i casa de la Belén. Feia fred. El vent arrossegava

unes gotes que no es decidien a ser ni pluja ni neu.

—Espero que no triguin gaire —vaig sospirar,

recolzat en un arbre gruixut.

Normalment, les noies solen arribar les prime-

res i el David l’últim. Però aquesta vegada res no va

ser com m’esperava.

Em venia de gust veure els meus amics fora de

l’escola, sense haver d’aguantar els altres companys,

especialment el pesat del Fernando, que està en una

altra classe però sempre va darrere la Cristina, com si

no hi hagués més noies a l’escola.

Des que vam arribar de les colònies on vam


12

viure l’aventura de la guineu venjadora, Els Sense Por

no s’havien reunit ni una sola vegada. És cert que hi

havia vist la Belén i la Cristina fora de classe, i també

el David, el meu millor amic, però en tot aquell temps

no havíem tornat a estar tots quatre junts, com una

veritable colla.

Havien canviat les circumstàncies. «L’estiu és

per divertir-se i la resta de l’any, per estudiar», solia

repetir el meu pare, però aquella divisió no em conven-

cia gens, ja que així els estudiants sempre hi sortíem

perdent.

—En fi , els enviaré un missatge!

Vaig agafar el mòbil amb una mà tan glaçada

que amb prou feines encertava a tocar les tecles. No

vaig poder completar el missatge…

—Eh, Álvaro, que ja sóc aquí!

El David acabava d’arribar; es va apropar, va

mirar ràpidament al voltant i va preguntar:

—On són les noies?

—Doncs… —i vaig tombar el cap a dreta i es-

querra, com si esperés que apareguessin de sobte—,

no ho sé. Deuen haver quedat per venir juntes.


13

—La Belén i la Cristina? —va dubtar un mo-

ment i va somriure—. No ho crec!

La Cristina, que va ser l’última d’unir-se al grup,

no tenia res a veure amb la Belén; sobretot, en la ma-

nera de vestir-se: la Belén anava sempre com una es-

portista, i la Cris com una senyoreta, una mica antiga,

és la veritat, però molt maca. Nosaltres tres tampoc no

teníem gaire en comú, ni el David, ni la Belén ni jo, però

ens coneixíem des de la llar d’infants i això uneix molt.

—Uff, m’estic congelant —vaig protestar, i en

veure el meu amic tan tranquil i amb la caçadora ober-

ta, li vaig preguntar—: Tu no tens fred?

—Fred?... De cap manera! A l’inrevés: estic

molt content! Ha vingut el meu oncle, el de Pamplona,

i m’ha regalat un videojoc fenomenal sobre uns morts

que surten de la tomba i volen conquerir la Terra. T’ho

imagines? —em va mirar perquè compartís la seva

alegria—. He volgut posar-m’hi a jugar aleshores ma-

teix, però…

—La teva mare no t’ha deixat!

—Com ho has endevinat? —va contestar, sor-

près—. Així són les mares! Al matí li he explicat que ha-


14

via quedat amb vosaltres i l’he espifi ada. Adéu morts

invasors! Diu que els amics són abans que els video-

jocs, i bé, no és mala idea, però… és que ni tan sols

l’havia estrenat! —va callar, va fer una volta en cercle i

va continuar—: A casa meva no m’entenen!

Nosaltres tampoc no l’enteníem gaire, però es

tractava del nostre amic i calia acceptar-lo tal com

era.

Sense donar-hi més importància, vaig afegir:

—Encara sort que has vingut, perquè les noies

no apareixen —i, en mirar el rellotge, em vaig adonar

que havia passat mitja hora.

—Ja vindran, i si no vénen, ens n’anem a casa

meva. Et ve de gust?

Abans que li respongués, el David va anar cap a

un banc i s’hi va asseure. El vaig imitar. Si calia espe-

rar, almenys ho faríem d’una manera còmoda.

—D’acord; si no arriben, t’acompanyo a casa,

però no juguem amb la Play!

—I què vols que fem, aleshores? Avorrir-nos?...

—el David hi insistia—. T’asseguro que és un joc geni-

al! Ja veuràs com t’agrada!


15

—Lluitar contra uns morts? —vaig somriure,

però no em va escoltar.

Es va quedar molt seriós, mirant al fons del pai-

satge, que estava canviant de color.

—Saps per què la neu és blanca? —em va pre-

guntar, i abans que li digués que no en tenia ni idea, va

exposar el seu raonament—: La neu és aigua gairebé

congelada i l’aigua és transparent; bé, la que surt de

l’aixeta i la de les ampolles, perquè l’aigua dels rius

tendeix a ser marró…

—Doncs… —era un tema que no havia inves-

tigat.

—No em diguis que no ho saps? —es va sor-

prendre—. Deu ser per algun fenomen atmosfèric o...

vés a saber! Hauries d’esbrinar-ho. No dius que seràs

científi c?

—Sí, però…

—No ho entenc —va concloure—. La ciència

no és lògica. En canvi, els videojocs…!

En aquell moment vam sentir un xiulet del mò-

bil.

Vaig llegir el missatge.


16

Era de la Cristina: «FRED. REFREDAT. LLIT. LLI-

BRE MOLT INTERESSANT. UN ALTRE DIA. DISCUL-

PEU».

El vaig mostrar al David, que també estava mi-

rant el seu mòbil.

Casualment, les dues noies havien enviat els

seus missatges al mateix temps.

—La Belén tampoc no ve. Vaja! Ens n’anem a

casa meva?

Vaig dubtar un moment. M’havia fet la idea que

Els Sense Por estaríem junts aquella tarda i qualsevol

altre pla em descol·locava.

—És que… —vaig dir, mentre ho pensava, però

el David ja havia decidit pel seu compte.

—Com vulguis! —es va aixecar—. Jo me’n

vaig! Estic desitjant començar amb el joc aquest del

cementiri dels morts vivents!

Abans que me n’adonés, el meu amic ja havia

desaparegut del parc i em vaig quedar sol amb tota

una tarda de diumenge sense saber què fer.

Assegut al banc, em vaig posar a reviure les

nostres aventures a la casa de la fi del món aquella nit


17

tan fosca i plujosa; em vaig recordar de com ens vam

escapar per la cova i vam arribar a un lloc desconegut,

on ni tan sols havia plogut.

«Si no arriba a ser pel Sevab no ho expliquem!»,

vaig sospirar en pensar en aquell gran gos bavós que

tenia tan bon olfacte per trobar qui fos.

Si tancava els ulls —i això és el que vaig

fer—, em semblava que l’estava veient. Fins i tot

sentia els seus lladrucs tan reals com si el tingués

al davant.

—Eh!

Vaig alçar la vista, confós, però el parc continua-

va igual de desert.

O gairebé.

De sobte, vaig sentir un cop a l’esquena i una

mena de llengua llarga i fastigosa que em xuclava el

coll.

Em vaig tombar, espantat, i aquelles baves em

van tocar directament la boca.

—Ecs!

Abans que digués res més, vaig sentir una veu

que em pensava que ja havia oblidat.


18

—Ho has vist? Oi que és molt afectuós, el meu

gosset?

L’Erika, la germana petita de la Belén, era al da-

vant meu i va acariciar el llom d’aquell animal, que li

arribava a la cintura.

—Sevab! —els vaig mirar tots dos—. Què hi fa,

aquí?

—No t’ho ha explicat la meva germana? Mentre

vosaltres éreu de colònies, vaig convèncer els meus

pares per portar-lo a casa. No tenia amo i no el po-

díem deixar sol, pobret!, en aquell poble perdut —es

va ajupir, va ajuntar el seu nas amb el de la bestiola i,

fent una veueta ridícula, va cantussejar—: Oi que no,

petitó?

—I és clar! —vaig dir sense donar-hi més im-

portància, i em vaig posar a explicar-li la situació—.

Havia quedat amb la Belén, però no ha vingut…

—Ni vindrà. Se n’ha anat a la Sierra amb la nos-

tra cosina, que ha arribat aquest matí. Volien arribar al

cim de la muntanya abans que es faci fosc. Em pensa-

va que t’havia trucat.

—Bé, ha enviat un missatge al David aquesta


19

tarda… —i abans que el gos se’m tirés al damunt una

altra vegada, vaig dir—: Adéu.

—On vas?

—A casa.

—Per què no et quedes una mica amb nosal-

tres? —va suggerir l’Erika, que té dos anys menys—.

De segur que al Sevab li agrada. Ja saps que ets el seu

preferit. Podríem jugar a…

—No puc. Ja no sóc un nen per estar-me tot

el dia jugant. Sóc gairebé un científi c, i un científi c ha

d’investigar coses…

—Ah, sí! —va dir l’Erika, alhora que uns fl ocs li

queien al cap.

En veure’ls, em vaig recordar de la pregunta del

David, i vaig afegir, orgullós:

—He d’esbrinar per què la neu és de color blanc

si l’aigua no és…

—Si és només això, t’ho dic jo i podem jugar

aquí una estona tots tres. Què et sembla si tu t’ama-

gues entre els arbres, i el Sevab i jo et busquem?

—Quèeeeeeeee? —vaig dir, sorprès.

—Bé, si vols m’amago jo.


20

—No, jo et preguntava per la neu. Estàs segura

que tu saps per què és blanca?

—És clar. És molt fàcil. Ho vaig llegir en una

revista —va dir sense donar-hi cap importància—. Ju-

guem?


Documents

edebé · Directora de la col·lecció: Reina Duarte Disseny: Els Altres Dibuixos interiors: RedRose Traducció: Xavier Timoneda ISBN 978-84-683-0000-9 Dipòsit Legal: B. 26-2011