€¦ · Editorial DOSSIER: ETNOLOGIA I PATRIMONI Evaluación del impacto ambiental. La consideración y pro-tección del patrimonio cultural valenciano NATALIA MARTÍ RUIZ De l’objecte

Editorial

DOSSIER: ETNOLOGIA I PATRIMONI

Evaluación del impacto ambiental. La consideración y pro-tección del patrimonio cultural valencianoNATALIA MARTÍ RUIZ

De l’objecte etnogràfic al patrimoni etnològic.Antropologia, patrimoni i museusAGUSTÍ ANDREU I TOMÀS

El patrimoni arquitectònic industrial valencià ADRIÀ BESÓ ROS

La definició i l’activació del patrimoni inmaterial. Algunes propostes des de l’etnologiaALBERT MONCUSÍ FERRÉ

Los paisajes culturales: instrumentos para su análisis y puesta en valorEMILIO IRANZO GARCÍA

L’estudi del paisatge històric de les hortes mediterrànies:una proposta metodològicaENRIC GUINOT RODRÍGUEZ

SERGI SELMA CASTELL

La documentación del patrimonio etnològico. El caso delPAI Marina d’Or-Golf (Oropesa-Cabanes) y PAI Torre La Sal(Cabanes)

ENRIC FLORS UREÑA

MISCEL·LÀNIA

La barraca valenciana, procesos de transformaciónJUAN A. GARCÍA ESPARZA

El mestre corretgerRAMÓN TARÍN LÓPEZ

Solidaridades familiares en Francia y en Europa, entre lafamilia y la asistencia estatal.MARTINE SEGALEN

La restauración del carromato pabellón artístico de los herma-nos ValleEMILIA RUEDA FALCÓ

secció bibliogràfica

Normes per a la presentació d’originals

3

5

13

43

73

87

101

125

145

161

179

187

200

231

revistavalencianad’etnologiaNúm. 3 · 2008València

Museu Valencià d’Etnologia Diputació de ValènciaC/ Corona, 36. 46003 ValènciaTel: 963 883 584

EditaMUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA

DireccióJOAN SEGUÍ

Consell de RedaccióADRIÀ BESÓ

(Museu Comarcal de l’Horta Sud Josep FerrísMarch, Torrent)

ROSER CABRERA

(Institut Historiador Chabàs, Dènia)

JOSÉ Mª CANDELA

(Museu Valencià d’Etnologia)

JORGE CRUZ


RAQUEL FERRERO


ROBERT MARTÍNEZ


Consell Assessor:IOLANDA AIXELÀ

(Àrea d’Antropologia, Universitat d’Alacant)

JOSEPA CUCÓ

(Departament de Sociologia i Antropologia Social,Universitat de València)

JOAN GREGORI

(Xarxa de Museus de la Diputació de València)

GIL MANUEL HERNÁNDEZ

(Departament de Sociologia i Antropologia Social,Universitat de València)

PHILIP JONES

(South Australian Museum, Adelaide, Austràlia)

FRANCESC LLOP

(Conselleria de Cultura, Educació i Esport,Generalitat Valenciana)

JOAN MATEU

(Departament de Geografia, Universitat de València)

JOAN FRANCESC MIRA

(Antropòleg i escriptor)

ANTONIO MIGUEL NOGUÉS PEDREGAL

(Facultat de Ciències Socials i Jurídiques,Universitat Miguel Hernández, Elx)

JULIA OSCA LLUCH

(CSIC. Instituto de Historia de la Ciencia yDocumentación López-Piñero, València)

FOTINI TSIBIRIDOU

(Department of Balkan, Slavic and Oriental Studies,University of Thessalonica, Grècia)

Correcció de textosUNITAT DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DE LA

DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA

Disseny i maquetacióLucas Creativos

Imatge portadaAndrés Marín

Subscripcions96 392 47 46

ImpremtaImprenta Romeu

ISSN: 1885-1533DL: V-3190-2005

© de l’edició: Diputació de València.© dels textos: els autors.© de les fotografies: els autors i/o propietaris.

Per al tercer número de la Revista Valenciana

d’Etnologia l’equip de la revista proposa un dossier al

voltant d’una una temàtica, “Etnologia i patrimoni”,

que –sense risc a exagerar- considerem cabdal, si es vol

estratègic, per a l’etnologia en general i per a l’etnolo-

gia a terres valencianes en particular. La pròpia dificul-

tat de definició de l’element patrimonial etnològic (per

massa ample i per tant massa difús); el distanciament

(més o menys conscient) que l’antropologia ha pres

respecte al tram patrimonial que li pertoca, malgrat ser

una disciplina amb fortes arrels museístiques; i, com a

conseqüència o –pot ser- com a causa, la encara molt

millorable situació legal (de protecció per tant) que té

el patrimoni etnològic respecte a altres patrimonis, ens

fa pensar en la necessitat de fer convergir esforços,

d’incentivar perspectives, a l’hora de “posicionar” el

patrimoni etnològic en un lloc més favorable a la si de

la societat a la qual pertany, al nostre cas, la valenciana.

Aquest dossier vol ser un pas més en eixa direcció.

A grans trets, l’etnologia i el patrimoni conflueixen

en dos plànols: un, el de les mirades teòriques que des

de l’antropologia se li han llançat al patrimoni, als

processos de patrimonialització. L’altre, més mundà si

es vol, el de la situació legal i les possibilitats de protec-

ció i gestió que se’n fan del patrimoni adjectivat com

etnològic. Al dossier que introduïm estan presents

ambdues perspectives. Quasi tots els treballs que

apareixen varen ser exposats a les Jornades de Gestió

del Patrimoni Etnològic a la Comunitat Valenciana, que

el Museu Valencià d’Etnologia i la Direcció General de

Patrimoni Cultural Valencià varen organitzar a l’octubre

del 2006, i tenen per tant una òptica valenciana. Així,

l’article que obri el dossier, el de Natalia Ruiz, ens situa

en la vessant legal: la presencia de l’etnologia als

informes d’impacte ambiental que preveu la noramtiva

en vigor. És aquesta una contribució important per

mesurar la importància del patrimoni etnològic a la leg-

islació patrimonial valenciana, però per damunt de tot,

és important per aclarir la postura de la Conselleria de

Cultura pel que fa a la consideració i la protecció del

patrimoni etnològic i respecte a quins col.lectius de

professionals s’hi impliquen. L’exemple de treball de

camp que planteja Enric Flors al cas del PAI de Marina

d’Or a Oropesa, n’és una bona mostra del que està

fent-se al caliu de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.

Amb els treballs d’Agustí Andreu i Albert Moncusí

s’hi introdueixen dos temes al voltant dels processos de

patrimonialització: un referit als objectes, a la cultura

material, fonamentalment a l’àmbit museístic i l’altre

centrat al patrimoni inmaterial. Per la seua banda,

Adrià Besó fa una mirada general al patrimoni industri-

al valencià, habitualment vinculat a l’etnologia, lligam

que caldria potenciar encara més si cal. El geògraf

Emilio Iranzo ens fa propostes d’estudi amb la perspec-

tiva del paisatge cultural, és a dir propostes que ens

haurien d’ajudar a contextualitzar, a comprendre millor

la integració dels elements patrimonials etnològics en

allò més macro, el del conjunt paisatgístic del qual for-

men part indestriable. Un cas concret, ara des de la

història, és el que ens presenten els medievalistes Enric

Guinot i Sergi Selma, en referència a la seua proposta

metodològica per l’estudi històric de les hortes

mediterrànies.

La secció de miscel·lània incorpora en aquesta

ocasió dos treballs amb propostes de recuperació físi-

ca d’elements etnològics: una de les barraques, des de

l’arquitectura, i un altra a partir d’un treball de restau-

ració dut a terme al propi museu. Tanquem el número

amb una recerca sobre l’ofici de corretger a la comar-

ca de l’Horta Sud, i un treball de l’antropòloga france-

sa Martine Segalene al voltant de les noves formes de

relació familiar documentades a Europa.

3revistavalencianad’etnologia

d o s s i e rE T N O L O G I A I P A T R I M O N I

EVALUACIÓN DEL IMPACTOAMBIENTAL. LA CONSIDERACIÓN Y

PROTECCIÓN DEL PATRIMONIOCULTURAL VALENCIANO

NATALIA MARTÍ RUIZ*

*Llicenciada en Dret. Técnic Jurídic de Patrimoni a la DireccióGeneral de Patrimoni Cultural Valencià de la Conselleria deCultura i Esport. [email protected])

Over the last decade, the increasing human activity

over the valencian territory has forced the application

of new legal controls. One of these controls the

“Evaluación de Impacto Ambiental” directly refers to

the ethnological heritage. Evaluation of possible

damage over the valencian cultural heritage is made in

reference to a specific legal framework. This article

explains the administrative procedures of such evalua-

tion for the interest of professionals in the field.

Keywords: cultural heritage, heritage legislation, Llei

Valenciana de Patrimoni Cultural.

En la actualidad la actividad humana relacionada

con el territorio demanda una intervención adminis-

trativa más amplia y estricta con el fin de evaluar la

compatibilidad entre determinadas actuaciones, pri-

vadas o públicas, y el mantenimiento de, entre

otros, los valores patrimoniales y/o culturales.

La legislación patrimonial está procurando esta-

blecer medidas que cada vez representen un mayor

control, ya que los valores a proteger en muchos

casos son tan sensibles que no pueden compatibili-

zarse con actuaciones que no sean las propias de

protección. La Ley del Patrimonio Cultural Valen-

ciano aprobada en 1998 ha sufrido dos modificacio-

nes, una en 2004 y otra en 2007, cuya tendencia ha

sido, por un lado, ampliar el concepto de patrimonio

cultural, y con ello los valores merecedores de esta

consideración y protección, y, por otro lado, se han

ido extendido las normas de protección alcanzando

un nivel cada vez superior.

El concepto de patrimonio cultural lo encontra-

mos en el artículo 1 de la actual Ley del Patrimonio

Cultural Valenciano que define el patrimonio cultu-


La diversa actividad en el territorio ha determinado la aplicación de diversos mecanismos de control,

entre ellos el de evaluación de impacto ambiental, que incluye el patrimonio etnológico. La valoración

de afecciones sobre el patrimonio cultural valenciano se integra en un procedimiento legal determina-

do. El presente artículo expone este procedimiento específico en todos los aspectos de su tramitación

administrativa al efecto de que cualquier profesional implicado pueda conocer sus contenidos.

Palabras clave: Patrimonio cultural, egislación de patrimonio. Llei Valenciana de Patrimoni Cultural

ral valenciano como “los bienes muebles e inmue-

bles de valor histórico, artístico, arquitectónico,

arqueológico, paleontológico, etnológico, docu-

mental, bibliográfico, científico o técnico, o de cual-

quier otra naturaleza cultural, existentes en el terri-

torio de la Comunidad Valenciana o que, hallándo-

se fuera de él, sean especialmente representativos

de la historia y la cultura valenciana”, y añade “

también forman parte del patrimonio valenciano,

en calidad de bienes inmateriales del patrimonio

etnológico, las creaciones, conocimientos, técnicas,

prácticas y usos más representativos y valiosos de

las formas de vida y de la cultura tradicional valen-

ciana”. “Asimismo, forman parte de dicho patrimo-

nio como bienes inmateriales las expresiones de las

tradiciones del pueblo valenciano en sus manifesta-

ciones, musicales, artísticas, gastronómicas o de

ocio, y en especial aquellas que han sido objeto de

transmisión oral y las que mantienen y potencian el

uso del valenciano”. Por tanto, el ámbito a proteger

desde el punto de vista patrimonial ha pasado a

ampliarse comprendiendo de una forma más

amplia el patrimonio etnológico al señalar por

ejemplo como elemento a proteger el patrimonio

inmaterial, categoría que ya se venía protegiendo

en el ámbito internacional.

Por otro lado, el Capítulo II del Título I de la Ley

establece lo que denomina “Normas generales de

protección del patrimonio cultural”. En este marco

se incluye el artículo 11 que regula la necesidad de

que los Estudios de Impacto Ambiental cuenten con

un informe favorable de la Conselleria de Cultura.

Este precepto se ha ido modificando y ampliando

debido a que se considera fundamental la participa-

ción de la administración competente en cultura en

este procedimiento al ser uno de los más tramitados

hoy en día con motivo de la proliferación de obras

públicas y privadas de grandes dimensiones, actua-

ciones que representan una gran e importante afec-

ción patrimonial.

En el procedimiento de impacto ambiental el

problema fundamental radica en evaluar cual es el

patrimonio a afectar y el grado en qué se verá afec-

tado para poder determinar cual debe ser la solu-

ción en cada caso. A su vez este proceso de evalua-

ción plantea diversas cuestiones. La primera es la de

identificar los elementos patrimoniales que se

hallan en el territorio en el que se va a actuar. En

estos momentos la administración competente ha

establecido la obligatoriedad de que por el promo-

tor se lleve a cabo una prospección, actuación que

permite a través de un trabajo de campo enumerar

y efectuar una primera valoración de los elementos

patrimoniales a afectar. Esta valoración en realidad

determina una segunda fase, porque de ella depen-

de que el proyecto siga o no adelante o se señalen

condiciones para su ejecución. Por tanto, esta valo-

ración permitirá establecer si el patrimonio detecta-

do cuenta con valores para ser protegido o no.

Aunque podríamos pensar que por definición todo

el patrimonio debería ser protegido, en el sentido

de conservación in situ o en un algún lugar adecua-

do para ello, la búsqueda de equilibrio entre los

valores patrimoniales y otros valores e intereses

hace muy compleja la toma de decisiones en este

ámbito. No hay que olvidar que el patrimonio

representa un interés general pero también están

en juego otros.

A continuación vemos en concreto que es lo que

prevé la normativa en la Comunidad Valenciana,

6 revistavalencianad’etnologia

tanto en materia de Estudios de Impacto Ambiental

como en materia de patrimonio cultural y como se

desarrolla este procedimiento de integración de uno

en el otro.

La legislación vigente en materia de impacto

ambiental está comprendida por la Ley 2/1989, de

3 de marzo, de Evaluación de Impacto Ambiental.

La norma que la desarrolla es el Decreto 162/1990,

de 15 de octubre, del Consell de la Generalitat

Valenciana. La citada Ley en su artículo 1 establece

su objeto y en concreto el apartado primero reza

“Es objeto de la presente Ley la regulación de los

Estudios de Impacto Ambiental, entendiéndose por

tales los encaminados a identificar, clasificar, estu-

diar e interpretar, así como prevenir, los efectos

directos o indirectos de un proyecto, sobre la salud,

el bienestar humano y el entorno. Asimismo se

regula la sanción y la exigible recuperación del daño

causado.”

El artículo 2 establece que el Estudio deberá

contener unos mínimos, precepto que se va a ver

complementado con otra norma dictada por la

Conselleria de Territorio y Vivienda en el año 2005,

y que se comentará más adelante, que establece

algunas especificaciones en cuanto al contenido

mínimo de algunos Estudios de Impacto

Ambiental.

De la normativa citada se desprende que los

Estudios de Impacto Ambiental deben atender a

diversos ámbitos que se considera necesario evaluar

desde un punto de vista medioambiental y entre

ellos se encuentra el patrimonio cultural, denomina-

do en ocasiones por esas normas patrimonio históri-

co, o patrimonio histórico-artístico o con referencias

sólo al patrimonio arqueológico. Lo que queda claro

es que los Estudios deben referirse al evaluar el

medio a los elementos patrimoniales que están inte-

grados en el territorio que se va a afectar con el pro-

yecto. Ello requerirá su identificación, su valoración

y su consideración en el Estudio en relación con el

proyecto, y el establecimiento de medidas protecto-

ras o correctoras en su caso.

La Orden de 3 de enero de 2005 de la

Conselleria de Territorio y Vivienda por la que se

establece el contenido mínimo de los Estudios de

Impacto Ambiental que se hayan de tramitar ante

esa Conselleria exige que algunos Estudios de

Impacto Ambiental, que más adelante se señalarán,

incorporen, como parte integrante del mismo, un

informe de la administración competente en rela-

ción con el patrimonio cultural. En concreto la

Orden se remite al artículo 11 de la Ley del

Patrimonio Cultural Valenciano, precepto que esta-

blece que los estudios de impacto ambiental debe-

rán contar con un informe “acerca de la conformi-

dad del proyecto con la normativa de protección del

patrimonio cultural”.

Dos cuestiones a destacar. En primer lugar, este

informe se ha exigido desde la aprobación de la Ley,

es decir, a partir de junio de 1998, lo que ocurre

ahora con la Orden es que en algunos casos debe

incorporarse no al expediente de declaración sino al

Estudio de Impacto Ambiental. Ello supone que el

informe no se inste una vez iniciado el procedimien-

to de impacto ambiental por la Conselleria compe-

tente, sino que primero debe obtenerse el informe

favorable de la Conselleria de Cultura y éste se

incorpora al Estudio de Impacto Ambiental como un

documento integrante del mismo. No hay que olvi-

dar que la Ley destaca el carácter vinculante de este


informe, lo que determina que el órgano administra-

tivo competente para formular la declaración de

impacto debe tenerlo en cuenta y su contenido vin-

culará para la resolución final.

Por otra parte, hay que tener en cuenta que este

informe tiene esta consideración especial, en cuanto

a documento integrante del Estudio, solo para aque-

llos casos que se determinan expresamente en la

Orden y que a continuación enumeramos:

- Actividades extractivas.

- Actividades ganaderas.

- Proyectos de infraestructuras lineales.

- Proyectos de líneas eléctricas.

- Instrumentos de ordenación del territorio.

En todos estos casos la Orden fija cual es el con-

tenido mínimo, como ha de estructurarse y que

documentación gráfica específica debe contener el

Estudio de Impacto Ambiental. La consideración del

patrimonio cultural valenciano se debe efectuar en

diversos apartados y de diversa forma. La estructu-

ra es similar en casi todos los casos y se describe por

la Orden señalando que el Estudio deberá contem-

plar debidamente relacionada la siguiente docu-

mentación:

1. Descripción de la actuación proyectada y sus

acciones derivadas.

2. Examen de las alternativas técnicamente viables

y justificación de la solución adoptada.

3. Inventario ambiental y descripción de las inter-

acciones ecológicas ambientales claves.

4. Identificación y valoración de impactos, tanto en

la solución propuesta como en sus alternativas.

5. Establecimiento de medidas protectoras y

correctoras.

6. Programa de Vigilancia Ambiental, que incluirá

el compromiso de presentación del informe

anual sobre el cumplimiento del mismo.

7. Documento de síntesis.

8. Cartografía y documentación complementaria.

El informe patrimonial previsto en el artículo 11

de la Ley del Patrimonio Cultural Valenciano se exige

dentro del apartado 4. En algunos casos, como por

ejemplo para infraestructuras lineales, este informe

se cita en este y en otro apartado, en concreto el 5

relativo a medidas protectoras y correctoras, y lo cita

como un informe relativo a afecciones a elementos

patrimoniales. Este informe no es otro diferente, es

el citado en el artículo 11.

Otro apartado en el que se incluyen referencias

al patrimonio cultural es el apartado 3 relativo al

inventario ambiental y descripción de las interac-

ciones ecológicas ambientales claves que en casi

todos los casos tiene un subapartado titulado

“Definición del medio del medio socioeconómico

y cultural” en el que se señala que se contempla-

rá la incidencia sobre los elementos que compo-

nen el patrimonio histórico-artístico, etnológico y

arqueológico, y en ese mismo apartado al final

añade que “debe observarse que dicho patrimonio

está constituido, entre otros, por los bienes de

valor histórico, arquitectónico, arqueológico, pale-

ontológico, etnológico y científico que sean espe-

cialmente representativos de la historia y la cultu-

ra valenciana”.

El patrimonio cultural valenciano, conforme a la

definición del artículo 1 de la Ley del Patrimonio


Cultural Valenciano está integrado por elementos

de diversa naturaleza, tal y como se ha visto ante-

riormente. Algunos de estos elementos son clara-

mente identificables, como por ejemplo el patrimo-

nio arquitectónico que por su reconocimiento inme-

diato no ofrece dificultades en el momento de ser

identificado, otra cosa será conocer si cuenta con

un interés histórico o artístico que lo conviertan en

un elemento a proteger. En otros casos, como el del

patrimonio arqueológico, esta fase de identificación

puede resultar dificultosa en cuanto a que su exis-

tencia no es constatable de facto y requiere en la

mayoría de los casos de la aplicación de procedi-

mientos y métodos específicos.

Por ello, resulta necesario que esta identificación

inicial se realice a través de estudios específicos que

permitan recabar con todas las garantías la informa-

ción, ya que además es fundamental este reconoci-

miento previo puesto que de él depende que se lleve

a cabo correctamente la valoración del impacto y las

correspondientes medidas de protección.

En estos momentos el órgano administrativo

con competencias en materia de patrimonio cultural

valenciano en base a la Ley del Patrimonio Cultural

Valenciano, así como a partir de la práctica en los

expedientes administrativos relacionados con el

Estudio de Impacto Ambiental, ha ido perfilando un

procedimiento que sirve de guía para efectuar el

estudio relativo al impacto sobre el patrimonio cul-

tural valenciano.

Este procedimiento se inicia con dos actuaciones

del promotor:

- Recabar de la administración un informe sobre la

afección que el proyecto pueda representar para

el patrimonio paleontológico. De este informe

podría derivarse la necesidad de acometer algu-

na actuación específica para el estudio del patri-

monio de esta naturaleza.

- Llevar a cabo una prospección arqueológica y

etnológica que permita el reconocimiento del

patrimonio de esa naturaleza, así como el arqui-

tectónico.

La prospección citada se lleva a cabo a partir de

una autorización administrativa concedida en rela-

ción con un proyecto suscrito por técnico competen-

te, arqueólogo, puesto que se trata de una actua-

ción que debe ejecutarse con una metodología cien-

tífica concreta y adecuada. Esta actuación consiste

en la exploración superficial del terreno que va verse

afectado con el fin de localizar indicios o elementos

relacionados con el patrimonio arqueológico e iden-

tificar elementos de naturaleza arquitectónica y

etnológica.

En lo que respecta al patrimonio etnológico

cabe destacar la relevancia que este patrimonio ha

ido adquiriendo de forma que es uno de los princi-

pales elementos a tener en cuenta desde el momen-

to inicial en la prospección del terreno. Lo que quizá

todavía no resulta viable, por las normas que están

vigentes, es considerar que en esos estudios previos

tengan una participación plena los profesionales en

etnología. Ello es así porque la actuación principal

en este procedimiento es la prospección arqueológi-

ca, por la evaluación que ha de hacerse de este

patrimonio, y por tanto, su metodología ha de ser

arqueológica, por lo que necesariamente se exige un

profesional de esta rama para su ejecución. Quizá el

etnólogo debería participar en otros estudios que

forman parte de las actuaciones previas y que están

más relacionadas directamente el patrimonio etno-


lógico y su documentación, recuperación o puesta

en valor.

Una vez finalizada la actuación o actuaciones,

puesto que podría haberse exigido una actuación

paleontológica, el técnico o técnicos que las han

realizado deben aportar ante la administración un

documento que integre los resultados y sus conclu-

siones desde el punto de vista científico. A partir del

análisis de estos resultados por los técnicos del

órgano administrativo correspondiente se pueden

plantear diversas conclusiones. Puede considerarse

el estudio realizado suficiente y concluyente en

cuanto a la inexistencia de patrimonio cultural en el

área afectada o puede que el estudio sea conclu-

yente en cuanto a la existencia de patrimonio cultu-

ral, y procederá en consecuencia establecer las

medidas a aplicar para minimizar, eliminar o com-

pensar ese impacto. En el caso en que el estudio

realizado no se considere suficiente y concluyente

deberán continuarse los trabajos hasta obtener la

información necesaria.

En cualquier caso, una vez se ha obtenido, con

todas las condiciones señaladas, la información

patrimonial, la administración comunica al promotor

las conclusiones que pueden derivarse de esta pri-

mera fase de reconocimiento y le manifiesta cual va

a ser la valoración del patrimonio afectado con el fin

de que se planteen en el Estudio de Impacto

Ambiental las correspondientes medidas.

En el caso de que se constaten afecciones al

patrimonio cultural habría que prever medidas que

deben estar necesariamente condicionadas por el

tipo de bien de que se trate y por el régimen de pro-

tección que corresponda aplicar al mismo en virtud

de lo que establezca la normativa pertinente. Por lo

general, y sin perjuicio de que en cada caso indivi-

dualmente deberán plantearse unas medidas especí-

ficas, las medidas correctoras y protectoras en el

ámbito patrimonial tendrán una tendencia distinta

según se produzca una afección directa o indirecta

sobre los bienes. En el caso de que se vaya a produ-

cir una afección directa las soluciones pueden orien-

tarse a:

- No afectar al elemento patrimonial en cuestión

evitando que el proyecto o actividad afecte al

área donde se encuentra.

- Si se afecta deberá valorarse si va a desaparecer

totalmente o no. Puede darse el caso de que su

escaso interés permita su desaparición, pero que

sea necesario un proceso de documentación

adecuado con el fin de que quede debida cons-

tancia de su existencia. En caso de que la afec-

ción sea parcial o no implique su destrucción

deberá plantearse medidas que permitan al bien

mantener sus valores en la medida de lo posible.

Si la afección es indirecta pueden resultar nece-

sarias medidas que permitan que esta afección sea

mínima y que, además, se mantenga como tal.

Algunos ejemplos de medidas correctoras y pro-

tectoras en el ámbito patrimonial pueden ser las

excavaciones de algunos yacimientos arqueológicos

para su estudio y documentación y posterior des-

trucción o la modificación del proyecto para que no

se vea afectado un elemento arquitectónico protegi-

do especialmente.

Toda la información señalada hasta ahora ha de

integrarse en el Estudio de Impacto Ambiental y se

ha de solicitar al órgano administrativo competente

la emisión del informe del artículo 11 de la Ley del

Patrimonio Cultural Valenciano, informe que tratará


de constatar que el Estudio recoge las actuaciones

realizadas y sus resultados y que las previsiones en

cuanto a medidas de protección y de corrección son

adecuadas.

El informe podrá ser favorable, y con ello permi-

tirá la continuación de la tramitación del impacto

ambiental ante el órgano administrativo competen-

te. También podrá contener observaciones o condi-

ciones que el órgano medioambiental deberá tener

en consideración en la correspondiente declaración.

¿Y si es desfavorable? En este caso deberá

tenerse en cuenta el motivo por el que es desfavora-

ble, puesto que en cada caso las consecuencias

serán distintas. Si el sentido negativo se justifica en

la incompatibilidad total del proyecto o actividad

con el patrimonio cultural no podrá provocarse un

pronunciamiento positivo de la administración salvo

que se modifiquen las previsiones del proyecto o

actuación de forma que no concurra afección al

patrimonio o ésta pueda ser compatible.

Una vez obtenido el informe patrimonial proce-

de continuar el procedimiento ante el órgano

medioambiental correspondiente. En ese procedi-

miento se valorarán el resto de impactos del proyec-

to y el mismo culminará con la declaración de

impacto ambiental.

El acto declarativo puede ser favorable, desfa-

vorable o favorable con condiciones. En caso de

que sea favorable con condiciones la vigilancia del

cumplimiento de éstas corresponderá al órgano

administrativo del que han derivado. Corresponde

el seguimiento y vigilancia del cumplimiento de las

condiciones al órgano administrativo que las haya

impuesto, sin perjuicio de que el órgano medioam-

biental pueda efectuar las comprobaciones y reca-

bar la información que estime necesario relativa su

cumplimiento.

En conclusión, es evidente que este procedi-

miento demuestra la ampliación del ámbito de

actuación administrativa en lo que al patrimonio cul-

tural se refiere a través de un mayor control de las

actuaciones que le afectan, pero ¿permite una

mayor protección?¿Estudiar el patrimonio desde el

punto de vista documental y/científico es suficiente?

Tal y como se ha señalado los intereses en juego son

varios y determinar su prevalencia no resulta fácil

por lo que en algunas ocasiones debe ser el patrimo-

nio cultural el que se proteja por encima de otros

valores y en ocasiones el sacrificio resulta necesario.

Lo difícil es decidir en cada caso lo que procede.

Referencias legislativas de interés

Normas sobre Patrimonio CulturalLey 4/1998, de 11 de junio, de la GeneralitatValenciana, del Patrimonio Cultural ValencianoDOGV 3267 de 18/06/1998

Ley 7/2004, de 19 de octubre, de la Generalitat, de modi-ficación de la Ley 4/1998, de 11 de junio, del PatrimonioCultural ValencianoDOGV 4867 de 21/10/2004

Ley 5/2007, de 9 de febrero, de la Generalitat, de modi-ficación de la Ley 4/1998, de 11 de junio, del PatrimonioCultural ValencianoDOCV 5449 de 13/02/2007

Normas sobre impacto ambientalLey 2/1989, de 3 de marzo de Impacto Ambiental BOE 87 de 12/04/1989

Decreto 162/1990, de 15 de octubre, por el que se des-arrolla la LeyDOGV 1412 de 30/10/1990

Orden de 3 de enero de 2005 de la Conselleria deTerritorio y Vivienda por la que se establece el contenidomínimo de los Estudios de Impacto Ambiental que sehayan de tramitar ante esa ConselleriaDOGV 4922 de 12/1/2005



DE L’OBJECTE ETNOGRÀFIC ALPATRIMONI ETNOLÒGIC.Antropologia, patrimoni i museus

AGUSTÍ ANDREU I TOMÀS*

This article offers an approach to the analysis of the

social construction of the concept of cultural heritage

from the 19th. century up to the present. Our

reflection takes into consideration the development of

the ethnological museums and their role in the

delimitation of the ethnographic object, as well as

the anthropological theories about the ethnological

heritage. We make special emphasis in the moment

that the ethnographic heritage incorporates the

matter of the popular culture and traditional into its

discussion line. This incorporation will imply the

substitution of an interest based on the “otherness”

for another based on “us”. This later will give the

ethnological heritage a distinguished role in the

creation of collective identities. Finally, we make a

reference to the patrimonial repertoires as part of a

consolidation of a new ideological construction that it

is activated in function of the economical aspects.

Key Words: Cultural heritage, Ethnographic

Museum, Ethnographic Objects, Anthropology.

Permeteu-me d’iniciar aquest article sobre antropo-

logia i patrimoni etnològic amb un record personal.

A principis dels anys vuitanta, a la Universitat de

Barcelona —a les seves aules de Tarragona—, els

estudiants interessats en l’antropologia havíem de

cursar la llicenciatura de Geografia i Història

General. El Pla Maluquer ens permetia cursar una

sèrie d’assignatures optatives entre les quals hi havia

diferents matèries impartides per professors d’a-

questa disciplina. En aquest context, d’escassa pre-

sència de l’antropologia en aquells ensenyaments

on s’impartia docència sobre aquesta disciplina (des

de Geografia i Història, a Catalunya, a Filosofia, a les

Illes Canàries), l’activitat docent s’havia de comple-

mentar necessàriament amb seminaris i conferències

que, a través de la iniciativa dels mateixos professors

o bé a partir d’institucions com l’Institut Català

d’Antropologia (ICA), ens permetien suplir les man-

cances de la nostra formació. Precisament un dels

primers seminaris als quals vaig assistir fou sobre

patrimoni etnològic. El seminari fou impartit per* Professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i TreballSocial. Universitat Rovira i Virgili (Tarragona).

Façana principal del Musée d’Arts et Traditions Populaires deParís. Aquest museu, actualment tancat al públic, serà la basedel futur Musée de la civilisation de l’Europe et de laMediterranée que s’està construint a Marsella.

En aquest article presentem una aproximació a l’anàlisi de la construcció social del patrimoni cultural des delsegle XIX fins el present. La nostra reflexió pren en consideració el desenvolupament dels museus d’etnolo-gia i el seu paper en la delimitació de l’objecte etnogràfic així com els discursos de l’antropologia sobre elpatrimoni etnològic. Fem especial èmfasi en el moment en que el patrimoni etnològic incorpora en el seudiscurs la temàtica de la cultura popular i tradicional. Incorporació que implicarà la substitució d’un discurssobre l’alteritat per un discurs sobre el nosaltres i que conferirà al patrimoni etnològic un paper destacat enla creació d’identitats col.lectives. Finalment fem referència a la consolidació d’una nova construcció ideolò-gica que activa els repertoris patrimonials en funció no ja dels seus aspectes identitaris sinó dels econòmics.

Paraules clau: Patrimoni cultural, museus etnologia, objecte etnogràfic, antropologia.

Dolors Llopart i Marta Montmany, aleshores conser-

vadores del Museu d’Arts, Indústries i Tradicions

Populars del Poble Espanyol de Barcelona (MAITP).

Entre d’altres, un dels aspectes que recordo d’aquest

seminari fa referència a una reflexió sobre un fet

molt concret que podríem resumir en la següent pre-

gunta: pot un objecte de plàstic entrar en un museu

etnològic? És a dir, si un museu d’etnologia podia

adquirir, conservar i exposar un objecte que podem

denominar actual, un objecte que encara es fa servir

per la mateixa funció que ha estat creat. De

moment, la resposta que en aquell moment es va

donar a aquesta pregunta no és l’important, sola-

ment ens interessa constatar el fet mateix de fer-nos

aquest tipus de pregunta. Si mirem, en aquesta

mateixa perspectiva temporal, l’altra part del binomi

sobre el qual reflexionaren en aquestes pàgines,

l’antropologia, hem de dir que la situació no era

gaire diferent. Juntament amb els continguts teòrics

de les diferents assignatures era un temps en què el

treball de camp constituïa un dels aspectes cabdals

de la nostra formació, i a cada curs teníem l’obliga-

ció de fer-ne un. Els meus tres primers treballs de

camp —els de la resta de companys anaven en una

mateixa línia— foren sobre l’artesania dels cabassos

als Reguers, la jota tortosina i, el que es convertiria

en la meva tesi de llicenciatura, la pesca a les albu-

feres del delta de l’Ebre. Tot i que en la nostra for-

mació teòrica se’ns insistia en el fet que l’antropolo-

gia estudia la cultura de qualsevol grup humà, des

dels anomenats «primitius contemporanis» fins a les

societats pageses i industrials, la veritat és que aquí,

a casa nostra, la pràctica d’aquesta disciplina encara

estava focalitzada a l’estudi del món rural o, el que

en aquell moment era el mateix, una part de la cul-

tura, la cultura popular i tradicional. En la pregunta

que ens féiem en l’exemple que hem comentat

sobre el seminari de patrimoni etnològic, la resposta

que ens vàrem donar a aquest interrogant consistí a

concloure que un objecte de plàstic també era un

objecte etnològic. Em vaig quedar, però, amb la sen-

sació que, en aquella època, difícilment podríem

veure un objecte d’aquestes característiques en un

dels nostres, pocs, museus etnològics. La situació

que acabem d’exposar, la focalització tant de l’an-

tropologia com del patrimoni etnològic vers la cultu-

ra popular i tradicional, ha dominat durant un gran

període de temps la pràctica dels antropòlegs i dels

conservadors de museu. D’una manera molt senzilla

Jean Jamin (1985) ens comenta que l’existència de la

institució museística, des del punt de vista de l’an-

tropologia, es justifica a partir de la «collecte et la

présentation d’objets dits ethnographiques, qu’ils

soient primitifs ou populaires». Els museus d’etnolo-

gia, com a museus, col·leccionen i presenten objec-

tes; com a etnològics, els objectes col·leccionats i

exposats fan referència a un tipus concret de cultu-

res: les primitives, i a una part, no tota, de la cultu-

ra de les societats civilitzades: la cultura popular i

tradicional.

Si a partir, bàsicament, de la Il·lustració, el

col·leccionisme esdevindrà el punt de partida de la

construcció social del patrimoni i de l’aparició del

museu modern, la concepció del patrimoni com a

testimoni de la cultura d’un poble (ja sigui primitiu o

popular) i no pas com a representació dels avanços i

materialitzacions d’una cultura culta ni com quel-

com amb un valor exclusivament artístic o econò-

mic, donarà lloc als museus etnogràfics i al que

podem anomenar «etnologització del patrimoni», la


creació d’un patrimoni amb un estatus propi, dife-

renciat de la resta de patrimonis, tant pel tipus d’ob-

jecte com pel discurs que es genera al seu voltant.

Aquest procés culminarà amb el seu reconeixement

administratiu i polític, als anys vuitanta, amb la cre-

ació de la Mission du Patrimoine Ethnologique, a

França, i la posterior entrada d’aquest concepte en

les lleis sobre protecció del patrimoni de la resta de

països europeus.

Juntament amb el que hem denominat «etnolo-

gització del patrimoni» —la penetració en el món

del col·leccionisme i dels museus d’un patrimoni eti-

quetat com a etnològic—, també hem de centrar el

nostre interés en el que podem anomenar «etnolo-

gia del patrimoni». El primer aspecte ens remet als

museus i a la seva pràctica en relació amb l’adquisi-

ció, protecció, conservació i difusió del patrimoni, és

a dir la construcció del patrimoni etnològic. El segon

aspecte ens remet a l’antropologia i els seus discur-

sos sobre el patrimoni i, més concretament, sobre el

patrimoni etnològic.

La construcció de l’objecte etnogràfic: gabinets

de curiositats i primers museus d’etnografia.

Diversos autors, entre ells Arnold Van Gennep i

Georges-Henri Rivière, situen l’aparició de l’objecte

etnogràfic en el període renaixentista, moment en

què sorgeixen els anomenats «gabinets de curiosi-

tats». Si bé en un primer moment en el món del

col·leccionisme la peça està associada al seu valor

econòmic (idea de tresor), bé sigui, com ens comen-

ta Krzysztof Pomian (1990), un valor econòmic asso-

ciat a la matèria amb què està fet l’objecte o un

valor econòmic associat al treball (objecte treballat,

no pas matèria bruta). En aquesta època, el col·lec-

cionisme està estretament vinculat a les elits de la

societat i no serà fins al segle XVIII que la dèria per

col·leccionar s’ampliarà a les classes mitjanes. El

col·leccionisme privat d’aquesta època implicarà,

doncs, una diversificació del tipus de col·leccionista,

uns canvis en l’estatus social i econòmic de qui

col·lecciona i, també, uns canvis en el contingut d’a-

llò que es col·lecciona. És el període en què, junta-

ment amb les naturalia i les realia, s’estableixen

altres dinàmiques: les rariora, les curiosa i les mirabi-

lia. Aquests gabinets, que col·leccionen els objectes

de la natura i els creats per l’home en funció de la

seva raresa, del seu caràcter insòlit o fabulós, es con-

vertiran en el punt d’entrada del que més endavant

serà considerat com a objecte etnogràfic, i alguns

d’aquests gabinets de curiositats seran la base de la

futura creació de museus d’etnografia. En aquest

sentit, possiblement el cas més paradigmàtic sigui el

de l’actual Musée d’Ethnographie de Neuchâtel, en

l’origen del qual trobem el Cabinet d’Histoire

Naturelle et de Curiosités Ethnographiques del

general Charles-Daniel de Meuron. Òbviament,

però, els gabinets de curiositats, en ordenar les

col·leccions per criteris de curiositat o excepcionali-

tat, poc tenen a veure amb la manera de fer del que

seran els futurs museus d’etnografia.

El museu etnogràfic, creat al segle XIX, té els seus

orígens en el moviment folklorista i en el procés de

naturalització del món que es dóna en aquesta

època. La seva creació també guarda una estreta

relació amb la multiplicació dels viatges d’exploració

i amb les grans conquestes colonials. El pas del gabi-

net de curiositats al museu etnogràfic implicarà pas-

sar d’un col·leccionisme preocupat per mostrar la

bizarrerie i la inhumanitat dels costums de determi-


nades societats humanes a un sistema de classifica-

ció que, de la mateixa manera que l’antropologia,

intentarà posar en relleu l’existència d’uns estadis

evolutius des del punt de vista cultural i demostrar

científicament, a partir dels objectes, la superioritat

d’unes cultures sobre les altres fonamentada en la

dicotomització primitius/civilitzats.

Hem de dir però que aquesta revolució en la

consideració de l’objecte com a font de coneixe-

ment ja es va iniciar dintre mateix d’alguns d’a-

quests gabinets de curiositats. Un exemple d’això

que estem comentant el constitueix el gabinet de

curiositats d’Ulisse Aldrovandi. Aquest gabinet ens

mostra una faceta, sovint oblidada, d’aquest tipus

de col·leccionisme: l’accepció de la noció de curio-

sitat com a microcosmos o resum del món on tro-

ben el seu lloc els objectes dels tres regnes (món

animal, vegetal i mineral) al costat de les produc-

cions de l’home. Aldrovandi (1522-1605) no

només acumula objectes, sinó que els classifica, els

descriu i els utilitza per als seus tractats, és a dir,

l’objecte forma part d’un dispositiu de construcció

d’un saber científic.

En aquesta construcció naturalística de l’objecte

etnogràfic cal destacar el paper que va desenvolupar

Edme-François Jomard, conservador del Dépôt géo-

graphique de la Bibliothèque Royale. Jomard centrà

els seus esforços en la creació d’una col·lecció espe-

cial destinada a rebre els productes dels viatges llun-

yans i, en els seus plantejaments, l’etnografia era

considerada com una ciència auxiliar de la geogra-

fia, que ens ha de permetre conèixer els costums i

usos de les nacions i pobles exòtics. En un document

elaborat l’any 1831, ens comenta el següent:

À faire connaître, d’une manière exacte et positi-

ve, le degré de civilisation des peuples peu avan-

cés dans l’échelle sociale, en donnant le moyen

d’apprécier leurs ouvrages, et jetant une vive

lumière sur l’état de leurs arts et de leur économie

domestique, autant que sur la nature de leurs

idées morales et religieuses. (Hamy, 1988: 129)

En aquest document, Jomard fa referència a dos

dels aspectes que, encara i tot actualment, caracte-

ritzaran el patrimoni etnològic: 1) l’objecte testimo-

ni, i 2) la idea de salvament etnogràfic. La col·lecció

etnogràfica implica que els objectes han d’ésser con-

siderats en relació amb la seva utilitat pràctica i

social, destacant-ne tres dimensions: el seu ús eco-

nòmic, la seva dimensió tècnica i els seus aspectes

simbòlics. Jomard justifica, també, aquesta col·lecció

d’etnografia en funció dels canvis que en aquestes

societats està provocant el contacte amb l’home

blanc. Una justificació idèntica la trobarem en el

moment en què el patrimoni etnològic s’amplia a la

cultura popular i, per altra part, és ben conegut que

la nostra disciplina sempre pateix d’aquest caràcter

d’urgència: analitzem els trets culturals que estan a

punt de desaparèixer (sobre això ja hi tornarem més

endavant). Un altre dels aspectes interessants de l’o-

bra de Jomard està relacionat amb la introducció

d’un nou ordre al museu, en aquest sentit cal desta-

car la correspondència mantinguda amb Phillip

Franz von Siebold metge d’origen alemany que, com

a metge militar, va ser destinat al Japó als anys vint

del segle XIX. Tot i que l’interés específic de von

Siebold fou la flora i la fauna japonesa també va

aplegar, en els seus set anys d’estada al Japó, una

notable col·lecció d’objectes etnogràfics (museu de

Leiden, 1831). En els anys quaranta del segle XIX la


correspondència mantinguda entre tots dos perso-

natges se centra, bàsicament, en el sistema de clas-

sificació que ha de regir l’ordenació de les col·lec-

cions. Von Siebold era partidari d’un sistema geo-

gràfic, per procedència, en la classificació dels objec-

tes, mentre que Jomard era partidari d’una classifi-

cació per matèries:

Les systèmes que nous avons admis, vous,

Monsieur, et moi, dans la classification des objets

ethnographiques, sont, il es vrai, différents; le votre

facilite les recherches comparées en rangeant les

uns après les autres les objets de même nature, de

même destination, empruntés à plusieurs peuples;

le mien, au contraire, conserve l’ordre géographi-

que, et rassemble les produits divers d’une seule

même nation… J’admire d’ailleurs l’enchaînement

dans lequel vous présentez les différents objets

ethnographiques, parce qu’il est établi sur un systè-

me naturel et qu’il nous montre l’homme depuis

les plus bas degré de son développement industriel

jusqu’au plus haut degré de son développement

scientifique. (Hamy, 1988: 242)

En el seu pla de classificació per matèries,

Jomard només arreplega aquells objectes treballats

per la mà de l’home; l’objecte etnogràfic exclou les

produccions naturals (la natura bruta) i les de

l’Europa civilitzada. Aquests objectes els divideix en

deu classes (valguin com a referència aquests dos

exemples de la seva classificació: «Classe II Objets et

ustensiles propres à procurer la nourriture», o bé la

«Classe IX Mœurs et usages»). El seu sistema és

tipològic, cada classe es divideix en ordres, cada

ordre es divideix en gèneres i cada gènere en espè-

cies (la matèria, la forma, les dimensions, el lloc d’on

provenen els objectes, constitueix l’espècie).

L’objecte etnogràfic troba el seu sentit en una natu-

ralització de la vida social. Es tracta d’un sistema

classificatori de tipus taxonòmic inspirat, sens dubte,

en l’obra Systema Naturae (1735) de Carl von Linné,

pare de la taxonomia moderna; recordem que

aquest naturalista va establir una nomenclatura

binominal ordenada basant-se en la classificació

següent: regne, classe, ordre, gènere i espècie.

Els esforços de Jomard per crear una col·lecció

d’etnografia culminaran amb la creació del Museu

d’Etnografia de Trocadero l’any 1878, amb Ernest-

Théodore Hamy com a conservador del primer

museu d’etnografia de França. El sistema de classifi-

cació de Hamy combinava la classificació de Jomard,

seguint la naturalesa i l’ús dels objectes, amb l’apro-

ximació en termes d’àrea geogràfica de von Siebold.

Uns anys més tard, cap al final del segle XIX, en

aquest cas a Anglaterra i als Estats Units, es produeix

la consolidació del model tipològic en els museus

d’etnografia. Un dels millors exemples el trobem en

el Museu Pitt-Rivers. Aquest militar, antropòleg i

arqueòleg es dedicà a col·leccionar objectes de la

vida quotidiana de diferents cultures i va organitzar

la seva presentació basant-se en uns criteris tipolò-

gics en què els objectes estaven classificats segons

les seves qualitats formals i funcionals. La compara-

ció d’objectes de diferents períodes i cultures, que es

presentaven junts, amb un intent de mostrar l’evolu-

ció d’allò simple a allò complex i de representar una

reconstrucció de la història del món a partir de la

dicotomia primitiu/civilitzat, convertint el museu en

un clar exemple d’etnologia comparada.

A partir de Pitt-Rivers i, sobretot, amb Franz

Boas, el museu es convertirà en un dels principals


àmbits de professionalització de l’antropologia, i la

cultura material fou una eina de suport de les teo-

ries i les anàlisis antropològiques. Boas i el seu parti-

cularisme històric van introduir en el museu una

nova manera de fer, una nova manera de concebre

aquest objecte de coneixement. A partir d’ara l’ob-

jecte no ha d’il·lustrar un període de desenvolupa-

ment; a partir d’ara l’objecte ha de representar una

cultura. La cultura era, doncs, el sistema que dona-

va sentit a l’objecte etnogràfic i, en conseqüència, la

col·lecció havia de presentar la vida d’una tribu. En

aquest sentit, és coneguda la polèmica que va gene-

rar Boas en oposar-se a una classificació dels objec-

tes realitzada sobre la base de la idea d’invent uni-

versal, il·lustrada per objectes de procedència diver-

sa, disposats en seqüències evolutives. Per a Boas

aquesta manera de fer implicava una descontextua-

lització de l’objecte; l’antropologia relativista entenia

que s’havien de presentar cultures, totalitats cultu-

rals, és a dir, que tenia com a missió restituir un estil

de vida. Per al particularisme històric els objectes

creats per una cultura són portadors de significació i

no pas indicadors d’un estadi cultural. L’interés per

la contextualització va implicar que la museografia

relativista cercaria noves fórmules de representació

dels objectes a fi d’aconseguir un realisme major en

la seva contextualització. Una d’aquestes fórmules

fou els living groups, grups de maniquís que repre-

sentaven escenes de la vida de les diferents unitats

culturals sobre les quals treballava el museu. Per a

Boas el museu havia de complir tres funcions bàsi-

ques: la d’entreteniment, la de recerca i l’educativa.

Des d’aquest punt de vista, va agrupar els objectes

en dues sèries diferents: objectes d’exposició (entre-

teniment/educació) i objectes de col·lecció (recerca).

Els objectes de col·lecció eren una eina de recerca,

una eina d’instrucció universitària, el museu era un

laboratori d’antropologia. Aquest entusiasme de

Boas pels museus, aviat va deixar pas a un escepti-

cisme fonamentat en el fet de considerar que la cul-

tura material oferia tota una sèrie de limitacions a

l’hora de comunicar els conceptes generats per la

investigació antropològica. Des de Boas l’antropolo-

gia optaria per l’escriptura com a mitjà de traducció

de l’experiència científica. El particularisme històric,

juntament amb el funcionalisme, fusionaran l’etnò-

graf (descriptor de costums) i l’antropòleg (construc-

tor de teories) i provocaran la constitució definitiva

del mètode etnogràfic a través del treball de camp i,

per tant, la relació directa de l’antropòleg amb l’in-

formant, mediatitzada pel llenguatge i no pas, com

fins llavors, per mitjà de l’objecte. Aquest fet incidi-

rà en el progressiu allunyament d’aquesta disciplina

del món dels museus i la seva ubicació en la univer-

sitat, tot i que alguns deixebles de Boas, com Alfred

Kroeber o Margaret Mead, encara van tenir un

paper destacat en aquesta relació entre antropolo-

gia i museus.

Finalitzada, pel que fa a l’antropologia, aquesta

època d’or dels museus, la noció d’objecte etnogrà-

fic tindrà un nou impuls a partir de la creació d’una

sèrie de museus, apareguts a la fi del segle XIX, que

s’ocuparan de la cultura popular. De la mateixa

manera que l’antropologia deixarà de dedicar-se

exclusivament a les anomenades societats primitives

i els antropòlegs iniciaran treballs de camp en la seva

pròpia societat, el museu etnogràfic posarà la seva

mirada sobre el seu entorn més immediat i caldrà

una redefinició de la concepció d’objecte etnogràfic.

A partir d’ara, l’objecte etnogràfic ja no serà sola-


ment aquell objecte procedent d’una societat llunya-

na, i de la mà, en un primer moment, del folklore,

s’ampliarà a la cultura popular.

Dels “altres” al “nosaltres”: el patrimoni etno-

lògic i la cultura popular. Les activacions identi-

tàries del patrimoni.

Els moviments folkloristes del romanticisme obriran

una nova via, la de les cultures locals o nacionals, i

l’objecte etnogràfic es concebrà com una condensa-

ció de les representacions col·lectives. Aquesta nova

concepció del patrimoni, que prové, com han assen-

yalat entre altres Joan Prat i Llorenç Prats, de la tra-

dició folklorista del segle XIX, generarà unes noves

dinàmiques en relació amb el patrimoni etnològic.

Aquesta extensió del patrimoni etnològic a la

cultura popular va tenir un gran impuls, en un pri-

mer moment, en la creació dels museus a l’aire lliu-

re escandinaus, els heimatmuseus alemanys i, poste-

riorment, amb els museus d’arts i tradicions popu-

lars. Activacions patrimonials, totes elles, que perse-

gueixen posar en relleu la diversitat cultural d’un

determinat territori i afavorir l’emergència d’uns

trets identitaris.

Al final del segle XIX, segons Jean Clair, es pro-

dueix un fet crucial en la història dels museus. A par-

tir d’aquest moment el museu inicia el camí que el

portarà a la superació d’un dels problemes que

encara tenia pendents: la vella polèmica sobre si

aquestes institucions havien de dedicar-se exclusiva-

ment als grans esdeveniments de la humanitat i,

conseqüentment, ignorar per sistema els fets micro-

socials. El triomf de la perspectiva universalista impli-

carà la incorporació a les sales dels museus, al costat

de les obres d’art i els testimonis d’una cultura cien-

tífica, dels objectes de la vida quotidiana i de les

classes més desfavorides. Els museus d’etnologia

deixaran de ser uns museus de les coses exòtiques,

del patrimoni de les altres cultures, les cultures dites

«primitives», per a incorporar en el seu discurs la

temàtica de la cultura popular.

Aquestes institucions activaran el patrimoni par-

tint dels criteris següents:

1. Activació patrimonial a partir d’una tendèn-

cia, de reminiscències clarament romàntiques,

de recuperació del que s’està perdent. Entre

altres consideracions, es pretén conservar el

coneixement sobre allò que desapareix (la cul-

tura popular i tradicional) per influència de la

societat industrial, i contribuir així al manteni-

ment de la diversitat cultural.

2. Activació patrimonial que persegueix posar en

relleu la diversitat cultural d’un determinat

territori i afavorir l’emergència d’uns trets

identitaris. El tractament de la vida quotidiana

i dels esdeveniments locals confereix al museu

un nou paper: el d’institució implicada en la

creació d’identitat.

La mirada dels museus etnològics sobre la cultu-

ra popular implicarà una sèrie de fases caracteritza-

des per mantenir un posicionament diferencial sobre

l’accepció del mateix concepte de cultura popular.

Des d’aquest punt de vista podem parlar, sense pre-

tendre ser exhaustius, de quatre grups diferents de

museu: 1) els museus a l’aire lliure i els heimatmu-

seus, 2) els museus d’arts i tradicions populars i els

museus que sorgeixen en els països descolonitzats,

3) els museus de civilització, els ecomuseus i els

museus de societat i la redefinició dels museus del

món occidental creats a partir de l’espoli colonial, i


4) els museus comunitaris sorgits a l’altra banda de

l’Atlàntic.

Aquests quatre grups que acabem de delimitar

impliquen quatre apropaments diferents al concepte

de cultura popular; hem d’assenyalar que, en relació

amb les diferents nocions de cultura popular, hem

seguit la classificació que fa Joan Prat (Prat, 1999) i les

hem relacionades amb els diferents tipus de museus:

a. La primera etapa (museus a l’aire lliure i hei-

matmuseus) es caracteritzen per l’associació

que fan entre cultura popular i tradició.

Recullen, doncs, les diverses manifestacions

dels estils de vida preindustrials i generen tot

un seguit d’oposicions de tipus temporal (tra-

dicional/modern) i espacial (rural/urbà) que ja

havien caracteritzat el treball dels folkloristes.

b. La segona etapa (museus d’arts i tradicions

populars i els museus dels països descolonit-

zats) entenen la cultura popular com a cultu-

ra nacional i generen unes oposicions del

tipus (espanyols/catalans-gallecs/valencians).

c. La tercera etapa inclou una sèrie d’elements

presents en les anteriors etapes (treballs des

de l’òptica de la tradició, de la cultura nacio-

nal i de classe social); en aquest cas, però,

creiem que la diferència s’estableix a partir de

l’ús del plural en aquestes nocions. És a dir, no

pretenen recollir una sola tradició, una sola

identitat nacional o una visió des d’una sola

classe social, sinó que el museu passa a

(re)presentar la diversitat cultural bé sigui d’un

territori, d’una regió, d’una nació o bé fins a

la mateixa idea d’humanitat. Ja no es tracta

tant de la noció de cultura popular com de la

cultura en un sentit global i totalitzador, la

cultura en majúscules, almenys des d’un punt

de vista teòric, ja que la pràctica de molts d’a-

quests museus no va significar cap trenca-

ment amb els plantejaments anteriors i van

continuar centrant la seva activitat amb rela-

ció al passat, sense incorporar en el seu dis-

curs els objectes de la vida quotidiana actual.

d. La quarta etapa (els museus comunitaris)

operen amb una idea de cultura popular més

estretament lligada al model italià, fonamen-

tat en una oposició de classe social (cultura

dominant/cultura subalterna) que clarament

manté una actitud crítica vers els desajustos

econòmics i socials provocats pel sistema

capitalista i l’estat modern. Aquests museus

sorgeixen al final dels anys seixanta per a

oferir als grups socials desfavorits la possibi-

litat d’accedir a la seva pròpia cultura i inci-

tar-los a assumir el seu futur (Duclos i

Vieillart, 1993).

Amb l’aparició de la temàtica popular dintre del

museu es produeix un nou encontre entre antropo-

logia i patrimoni. L’antropologia i el museu etnològic

troben una mateixa justificació de la seva existència:

la urgència. El «salvament etnogràfic» ha estat un

tema recurrent tant en antropologia com en el món

del patrimoni per a justificar tot un seguit de pràcti-

ques i actuacions sobre la cultura popular en detri-

ment d’altres manifestacions culturals més contem-

porànies i actuals.

Es tracta de «salvar», sobretot, els testimonis

d’un estil de vida rural, greument amenaçat pels

efectes uniformitzadors de la revolució industrial.

Des del punt de vista patrimonial aquesta idea fou,

per exemple, un dels principals eixos de la creació


dels museus a l’aire lliure dels països escandinaus . El

general Adolphe Hoefer (impulsor del Nederlands

Openlucht Museum,1918) expressà aquesta visió,

l’any 1912, de la manera següent:

Però ¿qui rebutjaria allò quotidià per allò que és

nou i monòton? Aquí i allà la gent utilitza mobles

i eines que encara són característiques de la seva

regió, però de mica en mica els productes unifor-

mes de les fàbriques es van introduint. (De Jong,

1994: 35-36)

Un d’aquests primers museus a l’aire lliure fou el

de Skansen (Suècia), creat per Hector Hazelius

(1891). El model proposat pel Friluftsmuseet

Skansen sentà les bases i els principis generals dels

primers museus a l’aire lliure que, a la fi del segle XIX

i principi del XX, aparegueren a la meitat nord del

nostre continent. Una de les característiques fona-

mentals d’aquests museus consisteix a treballar

sobre un tipus concret de patrimoni: el dels estils de

vida preindustrials; però, a diferència d’altres

museus amb la mateixa vocació, en aquest cas l’àm-

bit del museu no és un edifici, sinó un espai. Un

espai on trobem diverses construccions del món

rural, pertanyents a llocs i a èpoques diferents. Es

tracta, doncs, d’un espai creat artificialment, ubicat


L’arquitectura rural així com la presència d’hostes i hostesses amb els vestits tradicionals, són un dels recursos habituals en els museusa l’aire lliure. Nederlands Openluchtmuseum.

en una zona de fàcil accés i situat en la rodalia d’una

gran urbs, on es traslladen una sèrie d’edificis repre-

sentatius del patrimoni arquitectònic tradicional,

amb reconstrucció d’interiors inclosa.

Un altre dels aspectes a destacar d’aquests

museus el trobem en el fet que, normalment, desen-

volupen tot un seguit d’activitats relacionades amb

l’artesania (recuperació d’antics oficis, amb elabora-

ció de productes i posterior venda), amb l’agricultu-

ra (reproducció de diferents fases dels processos de

treball: segar, batre...) i amb les formes de vida tra-

dicionals (escenificació de festes, rituals...), adquirint

un gran pes específic les mostres de folklore viu.

Els museus a l’aire lliure museografien la temàti-

ca popular i tradicional amb una òptica força con-

creta; la reproducció fidel de la vida i els treballs del

camp persegueix posar en relleu la diversitat cultural

d’un determinat territori i, com a rerefons, afavorir

l’emergència d’uns trets identitaris, bé siguin regio-

nals o nacionals. El museu es converteix en una ins-

titució política en un moment en què, com afirma

Pierre Nora (1986), la nació pren consciència d’ella

mateixa com a nació. El desenvolupament de deter-

minats museus a l’aire lliure s’insereix precisament

en aquest context polític de creació de consciència i

identitat nacional/regional en què estan immensos la

majoria dels països escandinaus en aquesta època

(Maure, 1993).

Aquest aspecte que acabem de citar, el patrimo-

ni com a font de creació d’identitat, es va convertir

també en l’eix central de tota una sèrie de museus

que sorgiren a Alemanya sota la denominació de

heimatmuseus. Bàsicament aquests museus ale-

manys van elaborar un discurs que posava el seu

èmfasi en dos aspectes clau que després trobarem

en el missatge elaborat des de l’ecomuseologia, si

bé amb unes altres connotacions: els aspectes iden-

titaris i una museologia orientada a la comunitat

local.

El museòleg mexicà Alfredo Cruz-Ramírez

(1985) ha estat un dels primers autors a reivindicar

clarament la posició privilegiada d’aquest tipus de

museus dintre de l’arbre genealògic dels ecomuseus,

aspecte aquest que segons l’autor abans citat, ha

estat totalment oblidat, i en altres casos silenciat,

amb motiu de l’estreta relació que va existir entre els

heimatmuseus i el règim nacionalsocialista.

En el seu origen, els heimatmuseus neixen amb

una clara vocació d’utilitzar el patrimoni com a eina

per a crear en els individus un sentiment de vincula-

ció a la pàtria. El punt de partida és el mateix que en

el cas dels museus a l’aire lliure; el patrimoni sobre

el qual treballen aquests museus gira al voltant de la

temàtica popular i tradicional, de la qual en són

dipositaris els pagesos i que, amb el naixement del

proletariat industrial i els processos de desarrela-

ment inherents al fenomen de la industrialització,

està greument amenaçada. La focalització dels tre-

balls i dels esforços dels heimatmuseus sobre les tra-

dicions populars permetrà, en definitiva, preservar la

veritable cultura germànica i lluitar contra la influèn-

cia uniformitzadora de la civilització industrial:

Avec la naissance du prolétariat industriel, le ‘peu-

ple’ et ses ‘traditions’ devinrent un objet de

recherche en soi. En fait on ne se pencha pas, sauf

dans de rares cas, sur le travailleur industriel, mais

bien plutôt sur son image inversée, l’habitant des

campagnes... La présentation de l’histoire régiona-

le en tant que facteur constitutif de l’histoire

nationale n’est pas sans avoir joué un rôle impor-


tant dans les musées allemands de la fin du siècle.

Ces fonctions identitaires dévolues au musée con-

tribuèrent à en faire le garant de la ‘culture’ ger-

manique face a l’influence de la ‘civilisation’.

(Roth, 1989: 129-130)

Otto Lehmann i Joseph Klersch, dos dels primers

teòrics i sistematitzadors de la heimatmuseologia,

assenyalen clarament aquest fet en uns articles

publicats els anys trenta(Cruz-Ramírez, 1985).

Concretament, Klersch afirma, arran de la creació de

la Haus der Rheinischen Heimat (inaugurada el 1936

per Goebbels), que aquests museus han d’ésser un

indret on el poble es retrobi amb la seva història i, a

través d’aquesta, es desprengui la força moral prò-

pia de la raça.

Aquestes paraules de Joseph Klersch ens reme-

ten a un aspecte innovador en el món dels museus

ens assenyalen com a públic del museu el poble, vin-

culant la institució amb la vida de la comunitat. El

museu ja no es concep com un indret per a minories

cultes, sinó que es vincula clarament a la totalitat de

la població d’un determinat territori. Però, tot i la

importància d’aquest canvi, la població simplement

passa a desenvolupar un paper clàssic dintre del

museu, el rol de públic, en cap moment es pretén

que assumeixi un paper important dintre de la ges-

tió i el funcionament de la institució.

La veritable revolució dels heimatmuseus es pro-

duirà dintre de la mateixa institució i afectarà, sobre-

tot, a la manera amb què aquesta entitat elabora i

presenta el seu discurs a través de les exposicions. El

heimatmuseu centrarà els seus esforços en els

aspectes educatius i pedagògics, no es dedicarà tant

a mostrar objectes (com fan la resta de museus

europeus de l’època) com a mostrar informació.

Aquest canvi obeeix clarament a dos factors; per

una part, el nivell d’instrucció del nou públic del

museu és més baix i cal donar-li la informació ja

interpretada; per altra part, el museu pretén conver-

tir-se en el lloc d’encontre de la ‘gent del carrer’ amb

la seva història local i això significa que el museu es

converteix en la institució que senta les bases de la

interpretació del passat (la història local) a partir de

la qual construir aquest sentiment identitari d’ads-

cripció a la pàtria. El museu esdevé una escola que,

mitjançant un programa pedagògic elaborat minu-

ciosament, mostra als seus alumnes, la població, la

seva identitat. No és gens estrany, doncs, que els

heimatmuseus (tot i que els seus orígens daten dels

anys vint del segle XX) fossin apropiats i mediatitzats

pel règim nacionalsocialista alemany i passessin a

desenvolupar una funció clarament política.

Aquesta construcció del patrimoni etnològic

estretament vinculada a la cultura popular tindrà un

nou impuls amb la creació a França del museu

d’Arts i Tradicions Populars (ATP). En aquest cas,

però, podem parlar d’un trencament amb la tradició

folklòrica que en certa manera representen, en el

moment del seu sorgiment, els museus a l’aire lliu-

re i els heimatmuseus alemanys. Paul Rivet i

Georges Henri Rivière conceben un museu on la

recerca ha de tenir un paper fonamental; aquesta

afirmació se sustenta, entre d’altres, en dues idees

bàsiques: el museu-laboratori i l’objecte testimoni.

Aquests dos museòlegs francesos destaquen l’as-

pecte clau de la museologia etnològica, la idea

d’objecte testimoni que ja hem anat comentant

amb anterioritat (des de testimoniar un estadi evo-

lutiu, una totalitat cultural o una identitat) i que


implica que s’han de restituir les coordenades

socials, econòmiques i simbòliques dels objectes.

Des de l’etnologia, com ens comenta Fabre (1997),

l’objecte patrimonialitzat solament té sentit en una

xarxa o conjunt de relacions simbòliques de les

quals n’és el producte i alhora el testimoni. El pro-

jecte de Rivet i Rivière concep el museu d’etnografia

com un conservatori i, alhora, com un observatori

cultural, com un centre de recerca i documentació i

com un centre de conservació i exposició. Els serveis

de recerca adquiriran una existència formal l’any

1966 amb la creació del Centre d’Ethnologie

Française, laboratori associat al CNRS (Centre

National de la Recherche Scientifique). Des de la

missió Dakar-Djibouti dels anys 1931-32 es van

organitzar diferents enquestes sobre el terreny, la

majoria d’elles sobre arquitectura rural. Des dels

anys seixanta, l’interés de Georges Henri Rivière se

centrà no ja en un determinat tipus de patrimoni,

l’arquitectura rural, sinó en un espai patrimonial, en

un territori concebut com a entitat social, cultural i

territorial que implicarà la conservació in situ dels

elements patrimonials i que, per a Issac Chiva, signi-

fica la definitiva ruptura amb el món del folklore i el

pas a un apropament etnològic sobre el patrimoni:

Surtout, en remplaçant l’observation des objets et

traits culturels isolés, par la saisie de ces faits

sociaux totaux que sont les groupes et territoires

régionaux, cet animateur hors pair aura marqué,

dans la connaissance de la société française, le pas-

sage du folklore a l’ethnologie. (Chiva, 1985: 15)

Apropament etnològic que a la fi dels anys sei-

xanta es concretarà en la creació d’un nou tipus de

museu, l’ecomuseu, que vincularà estretament

aquesta institució amb un territori i la seva població

i que contribuirà a superar la crisi en què es troben

immersos els museus, especialment aquells que s’o-

cupen del patrimoni cultural.

A mitjan segle XX, la majoria d’autors assenyalen

que es produeix una crisi i un esgotament de les teo-

ries museològiques tradicionals. La superació d’a-

questa crisi comportarà l’aparició d’unes noves

maneres de treballar i entendre el patrimoni. En

aquest sentit podem parlar de dues noves vies que

tenen el seu origen, més o menys, en una mateixa

època, si bé apareixen en llocs diferents:

a) la via angloamericana (al final dels anys cin-

quanta): els centres d’interpretació; i

b) la via francesa (els anys seixanta): els ecomu-

seus.

Totes dues vies comparteixen unes mateixes

característiques: el seu origen està estretament vin-

culat a les polítiques institucionals de protecció de la

naturalesa, l’aparició i el desenvolupament dels

parcs nacionals (Estats Units/via interpretativa) i la

creació dels parcs naturals (França/via ecomuseísti-

ca). D’altra banda, aquestes dues vies també coinci-

deixen en un aspecte fonamental: les activacions

patrimonials que proposen centren el seu interès en

la recerca de la participació de la població i s’impli-

quen en el desenvolupament econòmic i social del

territori: converteixen el patrimoni en un instrument

de desenvolupament.

La via interpretativa va tenir una gran importàn-

cia en el món anglosaxó, sobretot en les institucions

de protecció de la natura, els serveis pedagògics d’e-

ducació ambiental i en la conservació in situ de

determinats elements del patrimoni cultural. La seva

principal característica la trobem en el fet de situar


l’objecte en una posició secundaria i traslladar al pri-

mer pla els coneixements, els sabers i les temàtiques

de reflexió que ens pot aportar el patrimoni. El des-

plaçament des de l’objecte a la informació no impli-

ca, però, privilegiar un discurs pedagògic; no es trac-

ta tant de donar informació elaborada com d’acon-

seguir que l’usuari desenvolupi la seva pròpia inter-

pretació dels elements patrimonials que li són pre-

sentats. En canvi, la via ecomuseística implica una

revolució des de dintre de la mateixa institució

museística, i els seus plantejaments tindran una

major incidència en el concepte i la valoració del

patrimoni, com també en la funció social que han de

portar a terme els museus.

A nivell sociopolític, un dels aspectes que inci-

deixen en l’aparició i concreció de la idea d’ecomu-

seu van ser les noves preocupacions aparegudes en

la societat francesa a partir del maig del 68. Les pre-

ocupacions culturals i socials dels anys seixanta, que

cristal·litzaren en el maig del 68, són un punt de par-

tida clau per entendre aquestes institucions. Els

esdeveniments socials abans comentats feren arrelar

en la mentalitat col·lectiva uns ideals que van afavo-

rir una certa revaloració del món rural i de la diversi-

tat cultural, implicant un ressorgiment de les cultu-

res tradicionals i minoritàries, el patrimoni de les

quals constituïa l’objecte principal de treball dels

ecomuseus.

Diversos autors destaquen, també, la gran

importància que va tenir el desenvolupament d’una

política de gestió del territori, portada a terme pel

govern francès, de la qual cal destacar dos aspectes

clau: 1) el 1963, la creació de la Délégation pour

l’Aménagement du Territoire et l’Action Régionale

(DATAR), i 2) el 1967, la creació dels Parcs Naturels

Régionaux. Els parcs naturals regionals francesos es

varen crear, a iniciativa de la DATAR, per a revalorar

aquelles àrees rurals caracteritzades per tenir un

patrimoni natural d’una certa importància. Es tracta-

va de crear una institució capaç de dinamitzar

socioeconòmicament aquests territoris afectats per

greus problemes de despoblament i empobriment.

El desenvolupament econòmic proposat per aquests

espais se centrava, sobretot, en impulsar i canalitzar

el flux turístic interior. Bàsicament es pretenia reo-

rientar el turisme intern cap a les zones rurals depri-

mides (40 per cent dels francesos passa tres setma-

nes fora de casa a la tardor) i aprofitar també el

turisme exterior (el 1965 França rebia set milions de

turistes estrangers).

La creació dels parcs naturals per la DATAR va

significar el sorgiment d’una institució interessada

en la protecció i la dinamització del patrimoni natu-

ral i cultural com a instrument de desenvolupament

econòmic i com a mitjà per a aconseguir una millo-

ra de la qualitat de vida de les comunitats locals.

Aquest fet implicà un encontre amb la institució

que fins a aquell moment tenia, per dir-ho així, el

monopoli del patrimoni: el museu. L’encontre entre

els parcs naturals francesos i el món dels museus,

possible gràcies a les innovacions que aquesta insti-

tució, creada per la DATAR, va introduir en la políti-

ca de conservació de la naturalesa, va desembocar

en la creació d’una nova manera de concebre, acti-

var i dinamitzar el patrimoni a través de presentar la

relació d’un col·lectiu humà amb el seu entorn tant

social com natural. El 1966, el grup interministerial

encarregat de definir la política dels parcs naturals

regionals francesos organitzà les Journées d’Études

sur les Parcs Naturels Régionaux, en les quals el


museòleg francès Georges Henri Rivière va ser con-

vidat a participar en la comissió dedicada a assesso-

rar la política d’aquestes institucions en els aspectes

patrimonials. Les primeres realitzacions dels museus

dintre dels parcs naturals regionals francesos van ser

la Maison des Techniques et Traditions Ouessantines

(1968, Jean Pierre Gestin) i el Musée au Plein Air de

Marquèze (1969, Georges Henri Rivière), que des-

prés es convertiran, respectivament, en els actuals

Ecomusée des Monts d’Arrée i Ecomusée de la

Grande Lande. Aquests nous museus, denominats

ecomuseus a partir de l’any 1971, representen el

punt de partida de la pràctica ecomuseística, carac-

teritzada per: 1) prendre en consideració l’home i la

naturalesa, 2) ser un museu del temps i de l’espai,

3) ser un museu amb un programa interdisciplinari,

4) ser un museu implicat en la protecció de la natu-

ralesa, 5) ser un museu de caràcter territorial, 6) per

estar al servei de la societat i del seu desenvolupa-

ment, i 7) per implicar la població local en la seva

gestió.

Si bé l’ecomuseu és un fenomen francès, hem

d’assenyalar que el seu sorgiment no es pot enten-

dre sense tenir en compte l’escenari museístic inter-

nacional. Aquest nou museu és fruit també de diver-

ses aportacions i reflexions de diferents museòlegs

d’arreu del món, com també de diverses experièn-

cies originades fora de les fronteres de França i que,

a banda de contribuir a enriquir les idees ecomuse-

ològiques, contribuiran, també, decisivament a crear


Zona dedicada a l’ofici de moliner, amb la casa del moliner en primer pla i, al fons, el molí de Geloux. Écomusée de la Grande Lande.

el moviment anomenat nova museologia. André

Desvallées, en la presentació del llibre Vagues. Une

anthologie de la nouvelle muséologie (1992), del

qual ell mateix n’és el compilador, es pregunta per

l’origen d’aquesta innovadora filosofia museística en

un intent de trobar-ne la partida de naixement. Les

seves respostes estan, deliberadament, plenes d’in-

terrogants: ¿la nova museologia neix a partir de les

experiències desenvolupades en els ecomuseus?;

¿els seus inicis els trobem en els museus veïnals

americans de la fi dels anys seixanta?; ¿són les refle-

xions contingudes en els articles i conferències de

museòlegs com, per citar-ne alguns, John Kinard,

Duncan F. Cameron, Stanislas Adotevi, Georges

Henri Rivière, Hugues de Varine...?, ¿o bé la podem

datar l’any en què es va crear, a França, l’associació

Mouseologie Nouvelle et Expérimentation Sociale, el

1982?; ¿o és més significativa la Taula Rodona de

Xile de 1972?... Pensem que estem davant d’una

situació única i irrepetible caracteritzada per una

gran eclosió d’idees i experiències que s’influeixen

mútuament i nodreixen les idees fonamentals dels

dos fenòmens més significatius del món dels museus

en la segona meitat del segle XX: els ecomuseus i la

nova museologia. Un tipus de museu (l’ecomuseu) i

un corrent museològic (la nova museologia) que

comparteixen una mateixa filosofia, concretada, pel

que fa als ecomuseus, en la definició evolutiva de

Georges Henri Rivière (1980) i, pel que es refereix a

la nova museologia, en la Taula Rodona de Santiago

de Xile (1972), la Declaració de Quebec (1985) i la

creació de l’associació Mouvement International

pour une Nouvelle Muséologie (1985), centrada en

el paper social i en la incidència del museu tant en el

seu entorn social com en el natural. Una nova con-

cepció que vincula estretament aquesta institució

amb el desenvolupament socioeconòmic dels pobles

i cerca activament la participació de la població en la

gestió de la institució.

L’ecomuseu i la nova museologia impliquen

sobretot un canvi en la manera de concebre el patri-

moni etnològic. Aquest canvi és, sobretot, evident

no tant en el que hom pot considerar com a patri-

moni etnològic, sinó en l’ús que s’ha de fer d’aquest

patrimoni, com comenta Jean Claude Duclos, en

referència als museus de societat i aplicable també a

la dinàmica patrimonial instaurada pels ecomuseus:

«a la cuestión de saber lo que el museo de etnogra-

fía debe adquirir se agrega otra, la de saber lo que

va a contribuir al desarrollo de aquellos en cuyo

nombre hace la adquisición». Tot i que els ecomu-

seus delimiten un nou marc en relació amb l’ús

social del patrimoni, la multiplicació d’aquest feno-

men implicarà la seva pròpia crisi. La majoria d’eco-

museus no van ser capaços, en el seu intent de

representar una cultura lligada a un territori, d’esca-

par de l’èmfasi i la focalització de les seves represen-

tacions sobre la cultura popular.

La crisi dels museus d’arts i tradicions populars i

dels ecomuseus, cap a la fi del segle XX, va originar

una nova reformulació del patrimoni etnològic. A

partir del final dels anys vuitanta i en els inicis dels

noranta del segle XX, unes noves denominacions

irrompen en el món dels museus: els museus de

societat i els museus de civilització. En aquest cas es

tracta d’unes noves formes d’entendre el patrimoni

etnològic que lliguen amb la tradició dels ecomu-

seus, de la nova museologia i dels museus comuni-

taris. Aquestes noves denominacions implicaran,

una altra vegada, insistir en el desplaçament de la


cultura popular (una part de la cultura) a la cultura

en la seva totalitat. Com comenta Yves Bergeron

(2007), director del Servei de Recerca del Museu de

les Civilitzacions de Quebec, el museu ha d’explorar

un patrimoni que no estigui limitat a un període his-

tòric ni a un grup cultural particular. En el mateix

sentit s’expressa Guibal (1992) quan comenta que el

museu ha de posar l’accent sobre la dimensió histò-

rica dels fets culturals observats, insistint sobre les

proximitats i les diferències, sobre les continuïtats i

les ruptures, de les cultures rurals a les urbanes, de

les cultures regionals a les cultures immigrades.

Plantejaments teòrics des dels museus que pretenen

superar, per dir-ho així, la seva addicció vers el pas-

sat, vers una part de la cultura, una concepció del

patrimoni limitada a la cultura popular.

L’aparició dels museus de societat i de civilització

ha provocat un desplaçament de la idea de museu a

la de comunitat, un desplaçament de la conservació

d’objectes a la preservació de la cultura. Àmbit

aquest, el de la cultura i no el de l’objecte, molt més

grat per a la disciplina antropològica i més còmode

per als antropòlegs. Aquest desplaçament de la

noció de patrimoni etnològic cap a la cultura i la

comunitat, que ja havien iniciat els ecomuseus, jun-

tament amb el reconeixement administratiu i polític

de la noció de patrimoni etnològic als anys vuitanta,

significarà un punt d’inflexió en la relació entre

patrimoni i antropologia.

El reencontre entre un domini de recerca i el

patrimoni: el reconeixement legislatiu del patri-

moni etnològic.

La creació, l’any 1980, de la Mission du Patrimoine

Ethnologique, a França, va significar el reencontre

(Fabre, 1997) entre un domini de recerca (una cièn-

cia, l’etnologia) i una noció multiforme (el patrimo-

ni). La definició de patrimoni etnològic per part d’a-

quest nou organisme de l’administració va ser elabo-

rada amb la participació de polítics, antropòlegs i

museòlegs. La definició ressalta la relació entre patri-

moni i identitat, el patrimoni etnològic s’ocupa de

les identitats col·lectives dels grups humans, dels

seus aspectes tant materials com immaterials, i

encara que no hi ha cap referència explícita a la cul-

tura popular, l’expressió «elementos que fundan la

identidad de cada grupo social y lo diferencian de

los demás» ens remet a la idea de cultura genuïna

que no està gaire lluny de la cultura popular i tradi-

cional ni d’una visió essencialista i poc dinàmica de

la cultura. La creació de la Mission, a banda del reco-

neixement administratiu i polític del patrimoni etno-

lògic, també va significar una desmuseïtzació (Prats,

1997) d’aquest tipus de patrimoni i el seu reconeixe-

ment com a domini de recerca específic.

Els anys vuitanta i noranta del segle XX varen

ésser una època en què el concepte de patrimoni

etnològic es va anar implantant a nivell legislatiu. A

Espanya, la Ley del Patrimonio Histórico (1985) recull

el concepte de patrimoni etnogràfic (García,1998).

En l’article 46 del títol VI aquest patrimoni es defineix

com els béns mobles i immobles, els coneixements i

les activitats que són o han estat expressió rellevant

de la cultura tradicional del poble espanyol en els

seus aspectes materials, socials i espirituals. La legis-

lació espanyola relaciona directament el patrimoni

etnogràfic amb la cultura popular i tradicional; en

canvi, altres lleis promulgades per diferents comuni-

tats autònomes, faran més èmfasi en els aspectes

identitaris i territorials. La Ley Andaluza del


Patrimonio Histórico (1991) defineix el patrimoni

etnològic com a expressió de la cultura i dels estils

de vida propis del poble andalús i centra el seu inte-

rés en aquells coneixements o en aquelles activitats

en perill d’extinció (Agudo, 1997). A Catalunya, el

patrimoni etnològic s’insereix dintre de la Llei de

Foment i Promoció de la Cultura Popular i

Tradicional i de l’Associacionisme Cultural (1993) i

en la seva redacció s’emfatitza la seva relació amb la

cultura popular i tradicional, amb una redacció cer-

tament poc innovadora:

«Article 5è (Constitueixen el patrimoni etnològic

de Catalunya)

a) Els immobles i les instal·lacions emprats consue-

tudinàriament a Catalunya les característiques

arquitectòniques de les quals siguin representati-

ves de formes tradicionals.

b) Els béns mobles que constitueixen una manifes-

tació de les tradicions culturals catalanes o d’ac-

tivitats socioeconòmiques tradicionals.

c) Les activitats, els coneixements i altres elements

immaterials que són expressió de tècniques, ofi-

cis o formes de vida tradicionals.»

(Llei 2/1993, de 5 de març, de Foment i Protecció

de la Cultura Popular i Tradicional i de

l’Associacionisme Cultural)

Aquesta institucionalització del patrimoni etno-

lògic ha significat el sorgiment d’una sèrie d’organis-

mes especialitzats en la gestió d’aquest tipus de

patrimoni; en el cas català es va crear del Centre de

Promoció de la Cultura Popular i Tradicional

Catalana que, com a un dels elements principals en

la planificació i gestió de les polítiques culturals, va

iniciar el programa d’Inventari del Patrimoni

Etnològic de Catalunya (IPEC, 1994). No és l’únic cas

en què aquestes noves polítiques s’han articulat al

voltant d’una sèrie de línies de recerca que han

adoptat la forma d’inventari. A Catalunya, aquest

IPEC va néixer amb un programa molt ambiciós

caracteritzat per un intent de donar empara a l’àm-

plia gamma d’investigadors, institucions i agents

socials que tradicionalment s’han ocupat, a casa

nostra, del patrimoni etnològic. Serveixi com a

exemple d’aquesta situació una mirada sobre els

programes que integraven el Segon Pla de Recerca

(1997-2000) del qual jo mateix vaig formar part amb

un projecte sobre l’anàlisi de la cultura fluvial a

l’Ebre català. Les institucions implicades, com a titu-

lars de la recerca, en els diferents projectes actius

d’aquest període anaven des de departaments uni-

versitaris d’antropologia (Universitat de Barcelona i

Universitat Rovira i Virgili) a museus (Museu de la

Pesca i Museu Etnològic del Montseny), passant per

associacions culturals sota diferents denominacions

(Associació d’Acció del Patrimoni, Consell Cultural

de les Valls d’Àneu, Grup de Recerca Folklòrica

d’Osona, Institut Català de Prospectiva

Antropològica, Associació Cultural d’Amics del Cau

de la Costa Brava-Museu de la Pesca i Centre

d’Estudis del Bages) fins a empreses del sector cultu-

ral (Migdia Serveis Culturals CB, Cultures Urbanes

SCP i Montsec Actiu SL). Quant a les temàtiques de

les recerques, aquestes també eren força diferents:

patrimoni pesquer, rumors contemporanis, cultura

del foc, afirmació i negociació d’identitats col·lecti-

ves a través de les músiques populars urbanes, estra-

tègies de producció davant la creació d’un parc

natural, productes alimentaris i receptes, cultura flu-

vial, i altres de més generalistes que inclouen en el


seu títol el concepte d’inventari o memòria lligats a

un territori concret (el Pallars, el Priorat, les Gavarres,

el Montseny). Sortosament, tot i les restriccions con-

ceptuals del que la llei catalana entén per patrimoni

etnològic, les recerques portades a terme a partir

d’aquests programes no s’han limitat a la cultura

popular i tradicional.

El reconeixement administratiu del patrimoni

juntament amb la seva desmuseïtzació, també ha

significat un trencament amb les primeres concep-

cions sobre l’objecte etnogràfic. L’objecte etnogrà-

fic, creat per a generar un discurs sobre l’alteritat,

per a mostrar una imatge de l’altre que ha anat

variant al llarg del temps, en convertir-se en patrimo-

ni etnològic ha substituït la construcció de l’altre per

la construcció del nosaltres. Aquest pas ja es va

donar en el moment en què els temples que guar-

den aquest tipus de patrimoni, els museus, van ocu-

par-se de la cultura popular, però la noció de patri-

moni etnològic, tant de la Mission, com de les lleis

que hem vist a nivell d’Espanya i de les seves comu-

nitats autònomes, introdueix un nou element que

reforça aquesta construcció del nosaltres: el patri-

moni etnològic adquireix la seva significació en la

conservació in situ, en el territori on s’ha generat i

s’ha transmès. Com ens comenten Pierre Lamaison i

Denis Chevalier (1983: 12-13) «c’est un ensemble

d’agents sociaux, de biens matériels ou immatériels,

de savoirs organisés, qui se sont élaborés, transmis,

transformés sur un territoire donné», la variable

territorial s’ha convertit en un element clau, com ja

assenyalava Isaac Chiva, d’aquest tipus de patrimo-

ni. El procés de circumscripció del patrimoni etnolò-

gic a l’àmbit d’una comunitat territorial comporta

per a alguns autors (García, 1998) el perill d’operar

amb un concepte de cultura estàtica i essencialista,

poc disposada a explicar els contactes culturals entre

els pobles. Certament, aquest és el perill en què

poden caure, i han caigut, les polítiques patrimonials

i els museus. Hem de dir, però, que la variable etno-

lògica del patrimoni s’ha convertit en el punt de par-

tida des del qual s’ha desenvolupat una visió integral

del patrimoni que posa el seu accent no solament en

les continuïtats, sinó també en les ruptures i els con-

tactes entre els diferents pobles. Els aspectes territo-

rials del patrimoni s’han de veure des del punt de

vista del marc territorial on es crea, es transmet i es

transforma el patrimoni. Aquesta percepció del

patrimoni és precisament la que apunten en una

ponència presentada a les Jornades sobre el Museu

Nacional d’Etnologia (1992) una antropòloga (M.J.

Buxó), un director de museu (J.M. Rueda) i una

pedagoga ambiental (M. Mir):

La consideració integral del patrimoni etnològic

implica col·locar el museu en l’entorn territorial on

es vincula, des d’una perspectiva històrica i adap-

tativa, l’ecologia i la cultura, de manera que es

puguin reflectir la continuïtat de les formes cultu-

rals, els processos de canvi i els contactes i influèn-

cies amb altres àrees. (Buxó, Mir i Rueda, 1992)

Aquesta visió integral del patrimoni, desenvolu-

pada a partir de l’antropologia, ens ha de fer refle-

xionat sobre l’existència d’un patrimoni (singular) o

d’uns patrimonis (plural). L’ús del patrimoni en plu-

ral (arquitectònic, arqueològic, artístic, històric,

etnològic, natural...) respon a uns acords entre les

diferents disciplines per mitjà del qual aquestes s’a-

tribueixen en exclusiva una determinada classe d’ob-

jectes-patrimoni:


En el llenguatge quotidià, sovint assimilem el con-

cepte de patrimoni amb l’herència, i és en aquest

sentit, també, que les ciències humanes i socials o

bé en el món de les belles arts, parlen dels seus

patrimonis respectius, adjectivant-los [...]. Sense

entrar ara en massa detalls, es podria dir que totes

les disciplines esmentades consideren que els ele-

ments que integren els seus patrimonis respectius

són aquells béns (i només aquells béns) que, d’a-

cord amb cada moment històric i segons un con-

sens generalitzat dins de cada professió, poden ser

considerats com a béns culturals i/o béns simbòlics

que mereixen ser preservats, conservats, protegits

i admirats. (J. Prat, 1993: 122)

Si posem l’accent en els aspectes territorials del

patrimoni, és a dir, en el fet que el patrimoni s’ha

generat, transmés i transformat en una determinada

comunitat, l’ús plural d’aquest terme manca de sen-

tit. Ja no es tracta de parlar de diferents patrimonis

en el sentit d’una herència, d’una propietat exclusi-

va d’una determinada disciplina. El patrimoni és la

cultura, i l’apropiació que en poden fer cada una de

les diferents disciplines no ha d’excloure el discurs

que en puguin fer les altres. No hi ha diferents patri-

monis, el que hi ha són diferents apropaments al

patrimoni. Els objectes-patrimoni són susceptibles

de rebre diverses interpretacions de la mateixa

manera que parlem d’activacions identitàries o eco-

nòmiques del patrimoni, també hem de parlar que

qualsevol objecte-patrimoni es pot activar des del

punt de vista arquitectònic, artístic, etnològic... Per

exemple, una catedral, ¿què és?: ¿patrimoni arqui-

tectònic, artístic, etnològic...? Evidentment ho és tot

a la vegada. Un arquitecte pot parlar dels aspectes

constructius, un historiador de l’art dels períodes

artístics i, al mateix temps, aquest és un espai utilit-

zat per una sèrie de gent que practica uns ritus i

unes creences i, per tant, l’antropologia també pot

elaborar el seu discurs sobre aquest objecte-patri-

moni. És aquesta idea de fet social total que són els

grups socials i els territoris regionals que ens comen-

tava Isaac Chiva com a punt de partida del coneixe-

ment etnològic sobre el patrimoni i que implica

aquesta visió holística sobre l’objecte-patrimoni.

La substitució de la construcció de l’altre per la

construcció del nosaltres, juntament amb els canvis

socials i polítics de l’època en què es van donar, ens

pot explicar també les noves reformulacions dels

museus d’etnologia que contenen i són dipositaris

del patrimoni dels altres, és a dir, d’aquells museus

que han constituït el seu fons a partir del típic model

colonialista de la societat occidental. En alguns

casos, com a Europa, aquesta crítica és va dur a

terme des de dintre mateix de la institució. En canvi,

a la resta del món, aquest qüestionament ha estat

liderat per les poblacions autòctones locals. La

voluntat de les poblacions autòctones per fer sentir

la seva veu dintre del museu va provocar un replan-

tejament sobre el sentit de les col·leccions acumula-

des en el passat i sobre la imatge de les representa-

cions que d’aquestes oferia el museu. Com a conse-

qüència d’aquests moviments, molts d’aquests

museus s’han vist obligats a repatriar determinats

elements patrimonials; recordem per exemple les

lleis dels anys noranta als Estats Units, que obliguen

els museus que depenen de l’Administració a repa-

triar els ossos i els objectes d’aquelles comunitats

que així ho sol·licitin. Una altra conseqüència d’a-

questa crítica social al museu serà l’aparició dels

museus administrats pels autòctons.


Per la seva banda, els museus europeus que con-

tenen col·leccions exòtiques també redefiniran el

seu paper, és a dir, canviaran la seva mirada sobre el

patrimoni etnològic. La majoria d’aquests museus es

convertirà en un espai de diàleg i reconeixement

entre cultures, s’orientaran cap a una reflexió sobre

el multiculturalisme i les relacions interculturals com

a forma d’elaborar un nou discurs sobre el nosaltres.

Reflexió que en una societat global i multicultural

passa per mostrar la diversitat cultural i les relacions

entre col·lectius que són portadors de cultures dife-

rents i conviuen en un mateix territori.

Un dels museus europeus que més crític ha estat

amb el paper que tradicionalment han desenvolupat

els museus d’etnologia ha estat el Musée

d’Ethnographie de Neuchâtel. Aquest museu, creat

a partir d’un gabinet de curiositats i dipositari del

patrimoni dels altres, ja ha mostrat clarament el seu

interés a desvincular-se d’aquesta construcció de

l’alteritat que ha implicat la depredació de les altres

cultures. La seva exposició «Le musée cannibale»

(2002) és tot un clàssic d’aquesta visió crítica que

acabem d’exposar.

Aquest museu també ens ofereix una recontex-

tualització de l’objecte etnogràfic clàssic. Roland

Kaer i Jacques Hainard han apostat per una museo-

logia en què l’objecte està al servei d’una idea i no

importa, doncs, tant la procedència d’aquest com el

que es vol comunicar. En les seves exposicions hi ha

una confrontació entre objectes de les altres cultures

i objectes de la vida quotidiana de la nostra societat

que tenen com a missió, des de la perspectiva a la

vegada propera i allunyada de l’etnologia, de pro-

porcionar-nos una reflexió original al voltant d’una

temàtica actual. Una aposta, en definitiva, per una

museologia crítica, que ha de permetre als visitants

relativitzar les seves percepcions, deconstruir els seus

sabers i interrogar-se sobre les seves certeses amb la

finalitat de repensar la seva realitat

(http://www.men.ch/expositions.asp/1-0-240-99-5-4-1/).

La redefinició del museu d’etnografia i del propi

patrimoni etnològic en altres casos ha implicat, en

certa manera, la seva negació. Repensar un patrimo-

ni que la pròpia institució i els canvis socials han con-

vertit en incòmode ha significat la reconversió de

l’objecte etnogràfic en obra d’art. Si els museus d’et-

nologia (Prado, 1995) han sublimat el passat col·lec-

tiu i el museu d’art la producció individual d’artistes,

ara el museu etnològic realitza un apropament al

museu d’art amb la diferència que no sublimarà l’art

com a creació individual, sinó com a creació d’una

cultura. Ens estem referint, òbviament, al Musée du

Quai Branly, museu que ha apostat per una desvalo-

ració dels components socials i culturals dels objec-

tes en benefici de les seves qualitats estètiques,

aspecte aquest que ha originat una forta polèmica

tant entre els professionals dels museus com entre

els de l’antropologia.

El final de la dècada dels anys vuitanta es carac-

teritza per la irrupció (consolidació) de l’antropologia

en el discurs sobre el patrimoni i aquest es converti-

rà en un àmbit de recerca i docència alhora que de

professionalització. Si en els inicis de la nostra disci-

plina l’objecte etnogràfic i els museus van esdevenir

un dels elements privilegiats de construcció de la teo-

ria antropològica, avui en dia el patrimoni etnològic

s’ha convertit en una especialització emergent dintre

de la nostra professió, que posa el seu èmfasi en els

processos de construcció socials inherents a la noció

de patrimoni i en la seva relació amb la identitat.


En el si de la disciplina hi ha un consens genera-

litzat consistent a associar la idea de patrimoni etno-

lògic amb la cultura, amb l’objecte d’estudi de la dis-

ciplina. Com comenten Prats (1997) i García (1998)

el patrimoni és una representació de la cultura, una

construcció social d’una determinada imatge o

representació d’aquesta.

El patrimoni es concep com una construcció

social que, en cada moment històric, legitima un

determinat univers simbòlic. Els elements integrants

del patrimoni adquireixen una capacitat simbòlica

que no posseïen abans. Aquest nou estatus sovint

implica una mutació en la seva funció i el seu ús. No

és el mateix un objecte-patrimoni que un objecte-

ordinari, l’objecte patrimoni posseeix un nou valor

simbòlic que no tenia en l’interior de la reproducció

social. Com ens comenta en Krzysztof Pomian

(1990): «Sa nouvelle fonction est une fonction sig-

nifiante. Elle est devenue un système de sémiopho-

res, objets porteurs de caractères visibles suscepti-

bles de recevoir signification». El procés de patrimo-

nialització implica, doncs, una elecció i una separa-

ció del món real, trasllada un element de l’àmbit de

la cultura al del patrimoni. Un cop convertit en

patrimoni, aquest element de la cultura passa a

tenir un nou ús social. Per molt que des de l’antro-

pologia, i també des dels museus, s’insisteixi que el

patrimoni és la cultura en la seva totalitat i no pas

una part d’aquesta, el cert és que el procés de patri-

monialització se sol dur a terme sobre els aspectes


Façana del Musée du Quai Branly, obra de l’artiquecte Jean Nouvel.

més tradicionals de la nostra societat, sobre tot allò

que està a punt de desaparèixer i sobre els trets cul-

turals que ens diferencien per la seva condició d’ú-

nics i, alhora, propis.

La producció del nostre patrimoni es fonamenta

en el fet d’establir una continuïtat entre el món del

passat i el present, l’objecte-patrimoni es converteix

en portador d’una memòria que pretén evitar el risc

de fragmentació en la transmissió de determinats

recursos culturals.

Salvament etnogràfic, urgència, desmemoritza-

ció..., conceptes que ens remeten al passat amb la

finalitat d’evitar la ruptura en els processos de filia-

ció. La recuperació de la memòria ens proporciona

una falsa idea de continuïtat; l’objecte-patrimoni,

una vegada perdut el seu valor d’ús, de recurs cultu-

ral, n’adquireix un altre de nou en tant que portador

d’aquesta memòria. La seva patrimonialització no

implica pas situar-lo de nou dintre de la cultura, de

la reproducció social, sinó resituar-lo dintre de l’àm-

bit del patrimoni; de recurs cultural passa a recurs

patrimonial.

El patrimoni no manté els trets culturals vius,

en ús; en tot cas en preserva el coneixement. Si la

cultura (García, 1998) pot ser entesa com una

sèrie de recursos que hom necessita i utilitza per


Reconstrucció d’una cuina a l’interior d’una granja. El Nederlands Openluchtmuseum és un bon exemple de la renovació de lescol.leccions dels museus etnològics amb la penetració dels objectes del món industrial i de la vida quotidiana actual.

viure, per aquest mateix fet, aquests recursos can-

vien, en sorgeixen de nous i altres desapareixen.

La recuperació dels recursos que es perden i la

seva delimitació com a patrimoni implica que ja no

s’utilitzaran de la mateixa manera que quan per-

tanyien al món de la cultura; aquests objectes-

patrimoni són reapropiats en funció del seu caire

simbòlic, i no d’ús, i la seva transmissió surt de la

cultura i circula dintre del patrimoni.

Per altra part, també hem de tenir present que

la construcció de la memòria es nodreix a partir de

les operacions de restitució i, en aquest sentit, no hi

ha diferència entre els discursos del patrimoni i els

de l’antropologia, les exposicions, de la mateixa

manera que les publicacions impliquen una repre-

sentació de les societats que el públic es pot apro-

piar (Granet-Abisset, 2005). El museu és una fàbrica

de memòria de la mateixa manera que ho és un lli-

bre o un article.

El patrimoni com a recurs econòmic: de la lògi-

ca de l’objecte i la cultura a la lògica del pro-

ducte.

Si fins fa ben poc les construccions socials del patri-

moni estaven estretament relacionades amb la cre-

ació d’identitats col·lectives i amb la recuperació de

la memòria, en els darrers temps s’ha consolidat

una nova construcció ideològica que activa els

repertoris patrimonials en funció no ja dels seus

aspectes identitaris, sinó dels econòmics. Des d’a-

questa perspectiva, el patrimoni es converteix en

un recurs econòmic, en un producte de consum. El

desenvolupament de la societat capitalista ha creat

noves necessitats de consum fonamentades en

l’oci i en l’oferta turística que han provocat que els

processos de patrimonialització s’insereixen dintre

d’una perspectiva de rendibilització econòmica y

social. L’entrada del patrimoni en el mercat turístic

ha implicat un canvi en la lògica patrimonial, de la

lògica de l’objecte hem passat a la lògica de l’ho-

me i la cultura i ara ja fa temps que hem entrat en

la lògica del producte. Entre altres aspectes, aques-

ta nova lògica patrimonial ha incidit en el fet que

actualment el patrimoni respon més a uns estereo-

tips fonamentats en la demanda turística que no

pas en la pròpia tradició cultural. El mercat dicta les

seves lleis i les institucions que tradicionalment

s’han ocupat del patrimoni han hagut d’adaptar-se

a aquesta nova situació. Aquestes adaptacions han

provocat una sèrie de canvis en el món dels museus

i han estat el punt de partida de diferents activa-

cions patrimonials portades a terme per una gran

diversitat d’institucions que no tenen res a veure

amb els museus i que, per altra banda, creen un

discurs diferent sobre el patrimoni.

La majoria de museus s’han adaptat a partir

d’una renovació que afecta les seves polítiques

d’exposició: major pes de les exposicions temporals

(renovació constant dels seus continguts), creació

d’exposicions espectacle (amb un clar domini del

disseny respecte del missatge), introducció de les

noves tecnologies (nous mitjans tecnològics i reali-

tats virtuals), renovació de les col·leccions (entrada

en el museu de l’objecte actual, l’exemple més sig-

nificatiu el trobaríem en el museu a l’aire lliure dels

Països Baixos, a Arnhem). En altres casos aquesta

adaptació ha significat l’acostament d’aquesta ins-

titució a la manera de fer dels parcs temàtics (cas

de l’Ecomusée d’Alsace) o bé la creació de nous

tipus de museu (com és el cas dels economuseus


canadencs, una combinació original d’empresa

artesanal i museu).

El patrimoni com a quelcom que té un valor de

consum destinat al turisme rural i cultural també ha

incidit en el fet que el museu hagi perdut el mono-

poli del patrimoni. Sense anar gaire lluny, n’hi ha

prou amb girar la mirada al nostre voltant per ado-

nar-nos d’aquesta realitat; a la província de

Tarragona, per exemple, trobem una rica i diversa

varietat d’activacions econòmiques proposades per

administracions locals, fundacions, parcs naturals,

escoles-taller, agents locals... que incideixen sobre

diferents àmbits patrimonials i generen, també, uns

productes diferenciats: exposicions, rutes, itineraris,

reconstrucció d’elements patrimonials in situ, cen-

tres d’interpretació, museus, festes temàtiques...

Certament la complexitat de tot aquest entra-

mat que s’està creant entorn del patrimoni és gran

i, algunes vegades, indueix a una certa confusió;

quan un visita una d’aquestes activacions no sap del

cert què s’hi trobarà, i, d’altra banda, la qualitat de

les activacions difereix molt d’unes a altres, si bé

totes tenen una mateixa funció: la promoció d’un

producte i la seva pretesa contribució al desenvolu-

pament socioeconòmic del territori. Potser un dels

productes patrimonials que millor exemplifica el que

acabem de comentar siguin les rutes. A la província

de Tarragona tenim una llarga llista de rutes activa-

des: Ruta del Cister, Ruta de les Catedrals del Vi,

Ruta dels Castells del Gaià, Ruta de la Pau, Ruta dels

Ibers, Ruta de les Aigües Medicinals, Ruta de l’Art

Rupestre, Ruta dels Templaris, Ruta de l’Islam...

Algunes d’aquestes rutes simplement es basen en la

promoció de certs elements patrimonials que tro-

bem sobre el territori, un territori que normalment

inclou diversos municipis, comarques o fins i tot pro-

víncies, i que per la convergència d’uns interessos

comuns s’articulen entre ells i es presenten com un

producte unitari en funció d’una determinada temà-

tica patrimonial. Per exemple, la Ruta de les

Catedrals del Vi agrupa els diversos cellers de tipus

modernista que hi ha a la nostra província i per mitjà

d’aquesta activació troben una nova via de promo-

ció dels seus productes, sense que això impliqui cap

actuació a nivell patrimonial. Altres, en canvi, impli-

quen una major complexitat i combinen una sèrie de

recursos i productes patrimonials amb una major

incidència en el territori pel fet que no es basen úni-

cament en els aspectes divulgatius i de promoció.

Aquest tipus de rutes implica la utilització de dife-

rents equipaments i serveis, de vegades ja existents

i, per tant, s’assembla al model anterior, i simple-

ment els gestiona, i en altres ocasions la mateixa cre-

ació de la ruta està relacionada amb la implantació

d’infraestructures patrimonials sobre el territori.

Un altre dels efectes d’aquestes activacions eco-

nòmiques ha estat la creació de recursos patrimonials

que, a diferència de les realitats inventades des dels

museus, no pretenen tenir cap relació amb un rere-

fons d’autenticitat ni restablir d’una manera científi-

ca el món d’origen de l’activació. Es basen en la cre-

ació d’un producte destinat i activat patrimonialment

per al consum del turisme. Un bon exemple en són

les festes temàtiques que en els darrers anys s’han

creat en diferents indrets del nostre territori.

Les iniciatives d’activació del patrimoni relacio-

nades amb la reconstrucció històrica tenen una llar-

ga tradició al nostre continent, sobretot les relacio-

nades amb l’època romana, el renaixement i l’època

napoleònica. En els últims anys, aquest tipus d’acti-


vacions patrimonials també estan tenint un gran

apogeu al nostre país, bé sigui a partir d’equips

especialitzats de reconstrucció històrica, que cerca-

rien el mite de l’autenticitat en la seva escenificació,

o bé a partir de la creació d’una sèrie de festes de

tipus temàtic, la principal característica de les quals

resideix en el fet que són activacions temporals que

aglutinen una gran diversitat d’arts i formes d’ex-

pressió. Generalment les festes temàtiques consti-

tueixen unes activacions patrimonials que estan

relacionades amb un determinat període històric o

amb alguna característica de les societats pageses

(sobre un determinat procés de treball o sobre

aspectes gastronòmics). En aquest àmbit podem dis-

tingir entre macroactivacions o microactivacions

segons la seva durada temporal, els recursos econò-

mics i humans que utilitzen i l’impacte que produei-

xen al territori. A la província de Tarragona podem

distingir tres macroactivacions: Tarraco Viva

/Tarragona (1999), la Festa del Renaixement/Tortosa

(1996) i la Setmana Medieval/Montblanc (1987).

Convé també recordar que a Catalunya hi ha una

gran tradició de recreació i escenificació popular

centrada en l’àmbit religiós: actes sacramentals (el

Ball del Sant Crist de Salomó), les passions

(Ulldecona, Esparreguera), els pastorets i els pesse-

bres vivents. Les festes temàtiques tenen, però, unes

connotacions significativament diferents: són lai-

ques, de contingut històric i no religiós i, si bé també

les podem qualificar d’espectacle, tenen un vessant


Mostra d’activitats artesanals sobre el treball del ferro a l’Écomusée d’Alsace.

consumista que no posseeixen les de caràcter reli-

giós, o almenys no el posseïen fins fa poc.

D’altra banda, també hem d’esmentar les festes

majors i altres festes que componen el cicle festiu

anual dels diferents pobles i ciutats del nostre país.

En aquest sentit pensem que les festes majors, com

en el cas de les festes de contingut religiós més

estricte, es poden emmarcar dins d’una altra dimen-

sió diferent al de les festes temàtiques. Com ens

comentava una persona relacionada amb la Festa del

Renaixement de Tortosa, aquesta festa temàtica no

només té uns orígens i un contingut diferent de la

festa major, sinó que la seva funció també és molt

diferent. La festa major és una festa per als habitants

de Tortosa, mentre que la Festa del Renaixement és

una festa per a la gent de fora, en què els habitants

d’aquesta ciutat treballen per als forasters, és a dir,

estan pensades com a recurs turístic. Sense cap mena

de dubte, les festes religioses, les festes majors i els

altres tipus de festes del calendari són un clar refe-

rent de les festes temàtiques, però aquestes tenen en

el seu haver un component d’innovació més gran,

fruit de la trobada entre la tradició i la modernitat i

són conseqüència de l’aparició de nous estils de

diversió i lleure. Són un tipus de festes que, ja que no

impliquen un procés de recuperació de cap tradició,

com per exemple ha ocorregut amb les festes de car-

naval, impliquen una (re)creació cultural que aporta

una nova configuració del temps festiu, convertint

un determinat moment històric o la cultura tradicio-

nal en espectacle i objecte de consum. A més, pel

seu caràcter de festa per a la gent de fora, se solen

inserir en el calendari festiu en l’època estival o en

cap de setmana, procés aquest que també s’observa

darrerament a les altres festes (Velasco, 1998).

Època romana, època medieval, època renaixen-

tista, són, doncs, el marc de referència de les tres

macroactivacions relacionades amb les festes temàti-

ques de la província de Tarragona. La Tarraco Viva es

presenta abans de tot com una festa de reconstrucció

històrica, i la participació de la població queda bas-

tant reduïda al paper clàssic d’usuària/espectadora de

la festa, és abans que res una festa de contemplació

i no de participació, el protagonisme el tenen els dife-

rents grups de recreació històrica que representen les

seves escenificacions en el marc de la festa temàtica;

en canvi, en les altres dues festes, la població local

assumeix el paper d’actora/protagonista. Respecte a

la Festa Medieval de Montblanc, una de les persones

implicades en l’associació que la promou comentava

que durant una setmana a l’any cada racó de la vila,

cada edifici, cada persona es torna història. ?Els orí-

gens d’aquestes dues festes són totalment diferents.

La Festa del Renaixement de Tortosa (1996) va sorgir

a partir d’una investigació del Consell Comarcal del

Baix Ebre per dissenyar l’escut que representaria la

comarca. La investigació històrica duta a terme va

posar en relleu la gran vitalitat d’aquesta ciutat en

temps de Carles V i es va començar a gestar, per part

de l’Ajuntament de Tortosa, la possibilitat de seguir

els passos d’altres ciutats que havien recuperat un

determinat moment històric per a crear una activitat

lúdica i cultural (basada en la idea de recreació histò-

rica i en una oferta d’espectacles) amb «la finalitat de

promocionar turísticament i culturalment la ciutat,

reactivar l’economia i fomentar l’associacionisme»

(www.festadelrenaixement.org). La Setmana

Medieval de Montblanc (1987) té altres orígens. En

aquest cas, el punt de partida el trobem en un grup

de joves que, cansats d’unes festes majors poc parti-


cipatives i orientades a la gent gran, va decidir reunir-

se per a crear el seu propi espai festiu. Aquest grup

de joves va contactar amb diversos col·lectius ciuta-

dans i d’allà va sortir la idea de recrear la Llegenda de

Sant Jordi. Recordem que el Costumari Català situa la

mort del drac a mans de Sant Jordi en aquesta pobla-

ció de la província de Tarragona. La idea es va portar

a la pràctica a través de la creació d’una associació,

l’Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi

(www.setmanamedieval.org). Nascuda a partir de la

idea d’uns col·lectius de persones, avui en dia la

Setmana Medieval, amb una afluència d’unes qua-

ranta mil persones, la participació directa d’uns tres-

cents habitants i la col·laboració de prop de cent

veïns, s’ha convertit en un referent cultural i econò-

mic d’aquesta població de cinquanta mil habitants.

- L’èxit d’aquestes propostes rau, entre d’altres,

en els aspectes següents:

1. La ciutat com a escenari: l’espai on es desen-

volupa l’activitat és la ciutat. Un espai cone-

gut, quotidià. En definitiva, un espai de vida:

els carrers i les places on la gent desenvolupa

la seva vida quotidiana.

2. La dimensió temporal: es tracta d’unes activa-

cions temporals, normalment de caràcter

anual. La unitat temporal de les quals és fàcil-

ment identificable per la població local, ja que

la seva durada sol ser la mateixa que la de les

festes majors. Des d’aquest punt de vista, la

gent ja està acostumada a una inversió de

temps i recursos que s’empren i es gasten en

uns quants dies.


Els grups de reconstrució històrica són un dels elements més característics de les festes temàtiques. Tarraco Viva.

3. Compten amb el teixit social ja existent. La

majoria de la gent hi participa a partir del

col·lectiu/associació/agrupació en què ja esta-

va abans de la creació de la festa, no necessi-

ta fer una cosa diferent, simplement la fa de

manera diferent, com per exemple els boti-

guers que es vesteixen d’època i treuen el tau-

lell al carrer en lloc de vendre els seus produc-

tes com la resta de l’any.

4. Es tracta d’una activitat que desenvolupa un

nou tipus de consum. El consum és part fona-

mental de la festa: mercats, tavernes, restau-

rants, tendes… Aquest consum amb un cert

valor afegit (la cultura) respon perfectament a

la demanda dels nous estils de diversió i lleure.

En l’era de la globalització, el patrimoni s’ha

convertit en un objecte de mercantilització, en un

recurs turístic, i això ha incidit tant en l’aparició i pro-

liferació d’una sèrie d’institucions, empreses, funda-

cions… que s’han sumat a la utilització d’aquests

recursos, com en la creació de nous productes patri-

monials i noves formes de divulgació que barregen

la modernitat, la tradició i la innovació i que oferei-

xen uns nous escenaris d’anàlisi i reflexió sobre el

patrimoni i els seus usos i apropiacions.

BibliografiaActes des Entretiens du patrimoine (1998). Actes des Entretiens

du patrimoine: Patrimoines et passions identitaires (Sous laprésidence de Jacques Le Goff). París: Fayard.

AGUDO TORRICO, J. (1997). «Patrimonio etnológico.Problemática en torno a su definición y objetivos», Boletín delInstituto Andaluz del Patrimonio Histórico, nº 18, pp. 97-108.

ANDREU TOMÀS, A. (1995) «El patrimoni com a eina de desen-volupament: parcs naturals i nova museologia», Revistad’Etnologia de Catalunya, nº 7, pp. 68-77.

— (2007). «Más allá del museo. Las activaciones económicasdel patrimonio: de los parques naturales a las fiestas temá-ticas», en ARRIETA, I. (ed.): Patrimonios culturales y museos:

más allá de la historia y del arte. Zarautz: Universidad delPaís Vasco, pp. 61-68.

ARIÑO, A. (1998). «Festa i ritual: dos conceptes bàsics», Revistad’Etnologia de Catalunya, nº 13, pp. 8-17

BERGERON, Y. (2007). «Du Musée de l’Homme du Québec auMusée de la civilisation. Transformations des musées d’eth-nograpie au Québec», Quaderns-e, Institut Catalàd’Antropologia, nº 9 (http://www.icantropologia.org/qua-derns-e/09/Bergeron.htm).

BUXÓ REY, M. J.; MIR, Marina; RUEDA TORRES, Josep Manuel(1992). «El museu etnològic com a gestor del patrimoniintegral». Comunicació presentada a les Jornades sobre elMuseu Nacional d’Etnologia. Barcelona. [mimeografia]

CHIVA, I. (1985). «Georges-Henri Rivière un demi-siècle d’eth-nologie de la France», Terrain, nº 5, pp. 76-83.

— (1992). «Qu’est-ce qu’un musée des arts et traditions popu-laires? Entretien avec Claude Lévi-Strauss», Le Débat, nº70, pp. 165-173.

CLAIR, J. (1992). «Les origines de la notion d’écomusée», enVagues. Une anthologie de la nouvelle muséologie.Mâçon: Éditions W. (M.N.E.S.)

CRUZ RAMÍREZ, A. (1985). «El heimatmuseum: una historiaolvidada», Museum, nº 148, pp. 241-244

CUISENIER, J. (1992). «Quels musées de l’homme et de la socié-té?», Le Débat, nº 70, pp. 178-187.

DAVALLON, J. (2002). «Comment se fabrique le patrimoine»,Sciences Humaines [hors-série], nº 36, pp. 74-77.

(2004). «Objet concret, objet scientifque, objet de recherche»,Hermès, nº 5, pp. 76-83.

DE JONG, A. A.M. (1994). «El museu a l’aire lliure dels Païsosbaixos: com un antic museu a l’aire lliure es manté al dia»,Aixa. Revista Bianual del Museu Etnològic, La Gabellad’Arbúcies, nº 6, pp. 35-43.

DÉSVEAUX, E. (2002) «Le musée du Quai Branly au miroir de sesprédécesseurs», Ethnologies, vol. 24, nº 2, pp. 219-225.

DÉSVEAUX, E.; DEGLI, M. (2002). «Du village au musée».Consultat en línia el 10/10/2007.(http://www.cndp.fr/Revue TDC/841-42087.htm)

DUBUC, É. ; TURGEON, L. (2004). «Musées et premièresnations. La trace du passé, l’empreinte du futur»,Anthropologie et Sociétés, vol. 28, nº 2, pp. 7-18.

DUCLOS, J.C. (1992). «Pour des musées de l’homme et de lasociété», Le Débat, nº 70, pp. 174-178.

— (2001). «De l’ecomuseu al museu de societat», Aixa. RevistaBianual del Museu Etnològic, La Gabella d’Arbúcies, nº 10,pp. 67-79.

— (2005). «Depuis Rivière…», Le Monde Alpin et Rhodanien,(Grenoble) vol. 33, nº 1-4t. trimestre, pp.139-150.

DUCLOS, J.-C.; VEILLARD, J. Y. (1992). «Museos de etnografía ypolítica», Museum, nº 175, vol. XLIV, nº 3, pp. 120-131.

FABRE, D. (1994). «Ethnologie et patrimoine en Europe.Conclusions et perspectives du colloque de Tours», Terrain,nº 22, pp. 145-150.

— (1997). «Le patrimoine, l’ethnologie», en NORA, Pierre (dir.):Science et conscience du patrimoine. París: Fayard, pp. 59-72.


GARCÍA, J. L. (1998). «De la cultura como patrimonio al patri-monio cultural», Política y Sociedad, nº 27, pp. 9-20.

GESTIN, J.P. (1989). «Muséologie et parcs naturels», en La muséo-logie selon Georges Henri Rivière. París: Dunod, pp. 155-157.

GUIBAL, J. (1992). «Quel avenir pour le Musée National desArts et Traditions Populaires?: Entretien avec Jean Guibal»,Le Débat, nº 70, pp. 157-163.

GRANET-ABISSET, A.M. (2005). «Le musée, façonneur demémorie», Le Monde Alpin et Rhodanien, (Grenoble) vol.33, nº 1-4t. trimestre, pp. 161-168.

GUILLAUME, M. (1990). «Invention et stratégies du patrimoi-ne», en JEUDY, Henri-Pierre (dir.): Patrimoines en folie. París:Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme (col.:«Ethnologie de la France», 5), pp. 13-20.

HAINARD, J. (1985). «Le musée, cette obsession…», Terrain, nº4, pp. 106-110.

— (2007). «L’expologie bien tempérée», Quaderns-e, InstitutCatalà d’Antropologia, nº 9(http://www.icantropologia.org/quaderns- e/09/Hainard).

HAINARD, J.; KAEHR, R. (eds.) (1985). Temps perdu, tempsretrouvé : voir les choses du passé au présent. Neuchâtel:Musée d’Ethnographie de Neuchâtel.

HAMY, E.-T. (1988). Les origines du musée d’ethnographie.París: Éditions Jean-Michel Place.

HUBERT, F. (1987). «Du réseau de musées a l’écomusée»,Ethnologie Française, vol. 17, núm 1 («Hommage àGeorges Rivière»), pp. 67-74.

— (1989). «Historique des écomusées», en La muséologie selonGeorges Henri Rivière. París: Dunod, pp. 146-154.

INIESTA, M. (1994). Els gabinets del món. Antropologia,museus i museologies. Lleida: Pagès.

— (1994). «Antropologia, patrimonis i multiculturalisme», Aixa.Revista anual del Museu Etnològic del Montseny, LaGabella, nº 6 (Monogràfic: «Experiències museístiques enetnologia»), pp. 79-98.

JAMIN, J. (1985) «Les objets ethnographiques sont-ils des cho-ses perdues?», en HAINARD, Jacques; KAEHR, Roland (eds.)(1985): Temps perdu, temps retrouvé : voir les choses dupassé au présent. Neuchâtel: Musée d’Ethnographie deNeuchâtel, pp. 51-74.

JEUDY, H.P. (dir.) (1990). Patrimoines en folie. París: Éditions dela Maison des Sciences de l’Homme (col.: «Ethnologie dela France», 5).

LAMAISON, P.; CHEVALIER, D. (1983). Ethnologie et protectionde la nature. París: École des Hautes Études en SciencesSociales.

LLOPART, D. (1994). «Patrimoni etnològic versus museus etno-lògics», Aixa. Revista anual del Museu Etnològic delMontseny, La Gabella, nº 6 (Monogràfic: «Experiènciesmuseístiques en etnologia»), pp. 7-14.

MAURE, M. (1993). «Nation, paysan et musée. La naissance desmusées d’ethnographie dans les pays scandinaves (1870-1904)», Terrain, nº 20, pp. 147-157.

Museum (1992). «Museos etnográficos y los museos al airelibre». Museum, nº 175 (vol. XLIV, nº 3).

NORA, P. (dir.) (1986). Les lieux de mémoire. T2: la nation. París:Gallimard.

— (dir.) (1997). Science et conscience du patrimoine. París:Fayard.

PAZOS, Á. (1998). «La re-presentación de la cultura: museosetnográficos y antropología», Política y Sociedad, nº 27,pp. 33-45.

POMIAN, K. (1990). «Musée et patrimoine», en JEUDY, Henri-Pierre (dir.): Patrimoines en folie. París: Éditions de laMaison des Sciences de l’Homme (col.: «Ethnologie de laFrance», 5), pp. 177-198.

PRADO, P. (1995). «L’ethnologie française au musée? Ou unnouveau musée de l’ethnologie de la France?», Terrain, nº25, pp. 147-157.

PRAT CARÓS, J. (1993). «Antigalles, relíquies i essències: refle-xions sobre el concepte de patrimoni cultural», Revistad’Etnologia de Catalunya, nº 3, pp. 122-131.

— (1999). «Folklore, cultura popular y patrimonio: sobre viejasy nuevas pasiones identitarias», Arxius de Sociologia, nº 3,pp. 87-109.

PRATS, L. (1997). Antropología y Patrimonio. Barcelona: Ariel.— (1998). «El concepto de patrimonio cultural», Política y

Sociedad, nº 27, pp. 63-76.— (2003). «Patrimonio + Turismo = ¿Desarrollo?», Pasos. Revista

de Turismo y Patrimonio Cultural, vol.I, núm. 2, pp. 127-136. (2007). «Concepto y gestión del patrimonio local», Quaderns-

e, Institut Català d’Antropologia, nº 9 (http://www.icantro-pologia.org/quaderns-e/09/Prats.htm).

RIVIERE, G.H. (1985). «Definición evolutiva del ecomuseo»,Museum, nº 148, pp 182-183

ROIGÉ VENTURA, X. (2007). «Museos etnológicos: entre la cri-sis y la redefinición», Quaderns-e, institut catalàd’Antropologia, nº9 http://www.icantropologia.org/qua-derns-e/09/Roige.htm

ROTH, M, (1989). Collectionner ou accumuler? A propos desmussées ethnographiques et historiques régionaux enAllematge et en France Terrain, nº12, pp.125-137

VAN GENNEP, A. (1914) .“Quelques lacunes de l’ethnographieactuelle”. En: HAINARD, J. i R. KAEHR. (1985). (Ed.).Temps perdu, temps retrouve. Voir les chases du passé auprésent. Neuchâtel: Musée d’Ethnographie de Neuchâtel.Pp. 43-50.

VARINE, H. De. (1992) “Le musee au service de l’homme et dudéveloppement”. En Vaques, Une antologie de la nouvellemuseologie. Ed. W.M.N.E.S, Maçon.

VARINE, H. De.(1991) L’initiative commnunitaire. Recherche etexperimentation. Editions W. M.N.E.S, Maçon

VEILLARD, J .-Y, (1993). “Le musée de la Civilisation duQuébec. Un monde en continuité et devenir”, Terrain,nº20, pp.135-146

VELASCO, H. (1998) “Canvi de temps, canvi de festes “, enRevista d’Etnologia de Catalunya, 13: 18-27.

VIATTE,G. (2007). “La muséologie au musée du Quai Branly”.Quaderns-e, institut català d’Antropologia, nº9,http://www.icantropologia.org/quaderns-e/09/Viatte.htm



EL PATRIMONI ARQUITECTÒNICINDUSTRIAL VALENCIÀ

ADRIÀ BESÓ ROS*

The process of industrialization of the Valencian terri-

tory developed from the second half of the ninete-

enth century, with a few special characteristics when

compared to other industrial regions of the Spanish

State, as Catalonia and the Basque Country.

Industrialization has left his mark on a wide variety of

architectural types of engineering works distributed

by many of the rural and urban landscapes. For the

last few decades, academics have defended the value

of this cultural heritage of industrial society, which has

been gradually assumed by civil society and by various

citizens' movements. Therefore administrations invol-

ved in the care of the cultural heritage have develo-

ped, with unequal effectiveness, conservation and

management policies.

Key words: Industrialization, industrial heritage,

industrial architecture, industrial archaeology, engine-

ering works, heritage policy, heritage management.

El procés d’industrialització, emmarcat dins unes

coordenades espacials i temporals, deixa la seua

empremta cultural sobre el territori on es desplega

amb una sèrie d’elements individualitzats que a poc a

poc han anat canviant el paisatge i les relacions

socioeconòmiques dels grups que l’habiten. Aquest

conjunt de béns culturals, mobles i immobles, que ha

estat revaloritzat per la societat amb el pas del temps,

conforma l’anomenat patrimoni industrial. Des d’ales-

hores ha estat objecte d’atenció i estudi per diverses

disciplines, des de les quals s’ha plantejat la necessitat

d’una metodologia per a la seua adequada gestió.

Serà a partir de la dècada dels anys vuitanta del

segle XX quan trobem al País Valencià les primeres

iniciatives que presten atenció a aquest patrimoni

emergent. Des d’aleshores s’han publicat bastants

estudis locals, sectorials o temàtics sobre el patrimo-

ni industrial i s’han desplegat les primeres polítiques

de gestió, però l’escàs temps transcorregut no ha fet

possible plantejar una síntesi del treball realitzat.

Pensem que a hores d’ara és encara una empresa

El procés d’industrialització del territori valencià desenvolupat a partir de la segona meitat del segleXIX, amb unes particularitats pròpies respecte a altres regions industrials de l’Estat espanyol, com araCatalunya o el País Basc, ha deixat la seua empremta en una gran diversitat de tipologies arquitectò-niques i obres d’enginyeria escampades per bona part dels paisatges rurals i urbans. Des de fa unesdècades s’ha defensat des de l’àmbit acadèmic el valor patrimonial d’aquest legat cultural de la socie-tat industrial, que progressivament està sent assumit per la societat civil i per diversos moviments ciu-tadans. Per això les administracions implicades en la tutela del patrimoni cultural han desplegat ambmajor o menor eficàcia les seues polítiques de conservació i gestió.

Paraules clau: Industrialització, patrimoni industrial, arquitectura industrial, arqueologia industrial, obres d’en-ginyeria, política patrimonial, gestió patrimonial.

* Departament d’Història de l’Art. Universitat de Valè[email protected]

Detall del pont de ferro sobre el riu Túria del ferrocarril València-Llíria.

amb uns certs riscos, tot considerant les nombroses

llacunes que hi ha a nivell d’estudis i sobretot d’in-

ventaris, i que un article de revista no serìa el mitjà

més adient, tot atenent les necessaries limitacions

en l’espai. Per això aquest article es planteja més bé

com una mena d’estat de la qüestió que intenta res-

pondre als següents objectius:

· Mostrar un recorregut per les principals mani-

festacions patrimonials dels diversos sectors produc-

tius i de serveis que han caracteritzat la industrialit-

zació valenciana, plantejada com un procés amb

unes particularitats pròpies que el fan diferent al

d’altres zones de l’Estat espanyol com ara Catalunya

o el País Basc.

· Donar a conéixer quina es la situació actual del

patrimoni arquitectònic industrial valencià, tant des

del punt de vista d’investigació, com de difusió i ges-

tió i plantejar una reflexió.

· Oferir a aquelles persones que desitgen iniciar-

se en l’estudi o la gestió d’aquest patrimoni una eina

bàsica que facilite una primera aproximació en base

a uns conceptes bàsics, els quals poden ampliar-se a

partir del repertori bibliogràfic que s’inclou al final.

El contingut s’assenta fonamentalment en l’ex-

periència personal de deu anys de treball en la rea-

lització de l’Inventari del Patrimoni Industrial de la

Comunitat Valenciana dins el grup d’investigació

d’Arqueologia Industrial dirigit per la doctora

Inmaculada Aguilar des del Departament d’Història

de l’Art de la Universitat de València. Per això molts

dels exemples aportats se centren en les escasses

comarques que es troben inventariades1 o en aque-

lles zones o tipologies més estudiades pels investiga-

dors, sent conscients de les nombroses llacunes que

per la situació actual de la disciplina necessàriament

ha de presentar qualsevol intent de síntesi.

En el primer punt plantegem un recorregut pel

procés industrialitzador valencià en base a les tipolo-

gies característiques de cadascun dels sectors pro-

ductius, d’equipament o de serveis, oferint en alguns

casos una valoració dels exemples més destacats. Al

segon punt expliquem el camí recorregut pel patri-

moni industrial com a concepte des que es planteja a

l’àmbit acadèmic fins que comença a ser assimilat

per la societat civil. I al tercer punt analitzem el paper

jugat per les diferents administracions públiques que

tenen competències en la seua conservació i gestió.

1. La formació del patrimoni industrial valencià

A diferència d’altres regions més industrialitzades de

l’Estat espanyol, com ara Catalunya o el País Basc, el

procés d’industrialització valencià ha estat posat en

dubte per la historiografia econòmica fins a dates prou

recents, la qual cosa s’explica per la timidesa amb què

es du a terme el procés, sobretot en la seua primera

fase entre finals del segle XIX i les primeries del XX.

Al segle XVIII hi ha un important desenvolupa-

ment de les manufactures, en principi controlades

per les organitzacions gremials i després pel capital

comercial. La crisi sedera que ja es venia arrossegant

des de les primeries del segle XIX fa desaparéixer

aquesta base preindustrial, per la qual cosa, tot

exceptuant alguns nuclis molt limitats, el procés no

es va completar fins ben entrat el segle XX.

El corrent historiogràfic que parla de la no indus-

trialització del País Valencià en justifica les causes en


1 Les fitxes de l’inventari de patrimoni industrial de la Comunitat Valenciana es troben informatitzades i publicades al portal de laDirecció General de Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana www.cult.gva.es/dgpa, dins l’apartat de béns immobles d’etnologia.

el procés de refeudalització dels segles XVII i XVIII i la

debilitat o traïció d’una burgesia que inverteix en el

sector agrari. Aquesta qüestió ha estat reformulada

per un nou corrent historiogràfic que sí que reconeix

que al País Valencià es dóna un procés industrialitza-

dor en paral·lel a altres zones de l’Estat més avança-

des, tot i que ací presenta unes peculiaritats pròpies.

Segons R. Aracil: «Si la burguesía —valenciana o

no— tiene una característica básica, tanto en la tran-

sición al capitalismo como en el mismo capitalismo,

es la obtención de beneficios al menor coste posible

de tiempo. En este sentido la burguesía valenciana

ha sido muy coherente en los sectores agrícola

(recordemos la competitividad de la agricultura

valenciana en la segunda mitad del siglo XIX), comer-

cial (recordemos la solidez de sus exportaciones y las

sociedades financieras) y también industrial. El estu-

dio de casos determinados ha concretado procesos

locales y ha descubierto la complejidad del cambio

social, entendiendo la transición al capitalismo, al

margen de todo mimetismo, como una lenta y espe-

cífica transformación de las estructuras tradicionales

—y nacionales— que, a la larga, también arrastró y

condicionó la industrialización. Las conversiones, o

reconversiones, industriales se produjeron parcial-

mente, a nivel macroeconómico, y los diferentes islo-

tes industriales existentes se unieron en el tiempo

para configurar, poco a poco, un entramado de célu-

las industriales que permiten hablar de industrializa-

ción».2 D’aquesta manera el creixement agrícola i

l’industrial van ser clarament complementaris.

Així, els primers pols industrials es localitzen en

determinades àrees valencianes: a la província de

València a la capital i el seu entorn, i a Sagunt. En la

província d’Alacant, a l’Alcoià, la Vall d’Albaida i el

Comtat (Alcoi, Ontinyent i Cocentaina) i la Vall del

Vinalopó (Elx, Elda) i Xixona, Ibi i Onil. Castelló és la

província menys industrialitzada, on trobem Onda i

la Vall d’Uixó, que es conformen com a principals

illots industrials al voltant de la indústria de la cerà-

mica i el calcer respectivament. Però, a més, al País

Valencià, el paisatge industrial es complementa amb

les grans extensions ocupades pels monocultius de

la vinya i del taronger, fruit d’un procés de capitalit-

zació i transformació de les estructures agràries, el

qual dóna com a resultat una nova cultura material

i unes noves tipologies arquitectòniques.

Tot seguit plantegem un recorregut per les prin-

cipals manifestacions del patrimoni industrial valen-

cià, començant per aquells elements bàsics que ser-

veixen de punt de partida i possibilitaren el procés,

com ara les fonts d’energia, les xarxes de transport i

comunicacions, passant per les manifestacions de la

indústria productiva i les tipologies lligades al desen-

volupament agrícola, per a concloure amb les trans-

formacions urbanes que van en paral·lel a aquest

procés de desenvolupament econòmic.

1.1. Les fonts d’energia

Tot atenent la dificultat per a obtindre el carbó mine-

ral en el territori valencià, les primeres instal·lacions

fabrils es plantejaren a partir de l’aprofitament de

l’energia hidràulica. Però la generalització en l’ús de

les diferents fonts d’energia pròpies de la Revolució

Industrial van crear les condicions que possibilitaren

l’embranzida definitiva del procés.


2 ARACIL, R., «Industrialización», en CERDÀ-GARCÍA BONAFÉ, 1995. Aquesta veu dóna una àmplia i detallada visió del procés industria-lizador valencià i les seues característiques.

La força de l’aigua

L’energia hidràulica és la que ofereix més capacitat en

època preindustrial. Per això els cursos d’aigua natu-

rals o artificials i els llocs on se situen les caigudes

d’aigua determinen en certa mesura els emplaça-

ments de les activitats industrials com ara batans,

ferreries, i sobretot molins fariners que, com a mono-

poli senyorial durant l’Antic Règim, es reparteixen

pràcticament per totes les localitats del territori valen-

cià.3 Els molins preindustrials són construccions senzi-

lles que es basen en les tipologies de l’arquitectura

popular de la zona on es construeixen i que allotgen

en el seu interior el sistema de moles, la casa per al

moliner i una part destinada a magatzems. Amb la

industrialització, els molins històrics van tenir diferent

sort. A les comarques de l’interior, molts van conti-

nuar molent amb aigua fins que van deixar de funcio-

nar cap als anys seixanta del segle XX. Altres van

incorporar les noves fonts d’energia com ara el vapor

o l’electricitat per a transformar-se en autèntiques

farineres industrials amb edificis de pisos i incorpo-

rant noves tecnologies per a la mòlta. I en altres casos

van substituir o complementar la producció farinera

amb la introducció de turbines per a produir electrici-

tat. Aquests molins preindustrials conformen un ric

patrimoni que es troba totalment abandonat sense

unes perspectives clares. Tot i això podem citar alguns

casos de recuperació duts a terme per iniciatives

públiques o privades, com ara el molí de Quartell que

ha estat rehabilitat per l’ajuntament com a centre cul-


Conjunt industrial del Barranc del Molinar a Alcoi.

3 En 1998 es va crear a València l’Associació Valenciana d’Amics dels Molins amb la finalitat de promoure l’interés pels vells molins hidràu-lics i eòlics. En el seu lloc web http://www.uv.es/avam es pot trobar informació sobre molins valencians i un ampli repertori bibliogràfic.

tural, l’Ecomuseu d’Ares del Maestrat que compren

un sistema de cinc molins preindustrials construïts

entre els segles XVI i XVIII, o el Molí d’Ester a Requena,

que ha estat restaurat per un particular i es pot visitar

amb tots els seus aparells en funcionament.

Aquesta experiència secular que es tenia en l’ús

de l’energia hidràulica va condicionar que les prime-

res instal·lacions industrials recorregueren a aquesta

font d’energia com a força motriu, davant l’absència

de carbó mineral al territori valencià i la dificultat per

obtindre’l de fora per les mancances en el transport.

Les primeres fàbriques del barranc del Molinar o del

Barxell a Alcoi, o el riu d’Alcoi a Cocentaina, funcio-

naven aprofitant un salt d’aigua que movia una gran

roda que transmetia la força a les diferents parts mit-

jançant uns embarrats i corretges. El primer conjunt

del barranc del Molinar està format per sis fàbriques

tèxtils. Els edificis s’ordenen a partir de la seua adap-

tació al relleu esquerp de la zona, tot atenent que no

permet explanacions de gran amplitud, la qual cosa

condiciona la construcció de fàbriques en altura de

tres o quatre pisos de planta quadrada o rectangular,

formades de vegades per dos edificis separats per un

pati. Aquestes construccions es resolen a partir de la

tradició constructiva local, tot i que progressivament

s’hi van introduint els nous materials i tècniques, com

ara les columnes de ferro colat i estructures d’acer

que s’implantaran de manera definitiva ja a final del

segle XIX. Tot considerant la seua importància, aquest

conjunt ha estat declarat l’any 2005 Bé d’Interés

Cultural Valencià en la categoria de conjunt històric,4

tot i que a hores d’ara no s’ha plantejat cap interven-

ció seriosa per a la seua recuperació i posada en valor.

La màquina de vapor i el motor de combustió interna

Aquest invent emblemàtic de la revolució industrial

va ser introduït per primera vegada a la indústria en

terres valencianes a la fàbrica de seda de la Batifora

de València el 1837, que va haver de tancar uns anys

més tard com a conseqüència tant de la crisi en la

producció de seda causada per la pebrina com per la

dificultat de trobar carbó de qualitat per a moure-la.

Tot i això ens ha deixat un edifici emblemàtic que

respon a la tipologia de fàbrica de pisos, que ha

estat recentment rehabilitat com a equipament

esportiu. Després d’aquesta experiència primerenca,

no serà fins als anys vuitanta del segle XIX quan ja

s’introduesquen definitivament les màquines a

vapor en diferents tipus d’indústria. Aquest enginy,

capaç de produir una important potència en força

motriu, va possibilitar que la indústria es deslocalit-

zara dels cursos d’aigua, d’on depenia fins alesho-

res, i poguera estendre’s per tot arreu. Un exemple

il·lustratiu és el cas d’Alcoi, on les noves fàbriques

comencen a construir-se ja al costat del nucli urbà

que ofereix unes millors condicions topogràfiques i

de comunicacions.

Més endavant, cap a la primeria del segle XX, va

introduir-se en les noves indústries el motor de com-

bustió interna de gas pobre o que utilitzava combus-

tibles fòssils, com ara la benzina, gas-oil (també ano-

menats d’olis pesants) o el petroli, que a poc a poc

anaren substituint les màquines de vapor. Aquestes

peces valuosíssimes s’instal·len en edificis indepen-

dents del conjunt fabril, que tenen una entitat i una

qualitat arquitectònica pròpies, i transmeten l’energia

a la fàbrica mitjançant un sistema d’embarrats i polit-


4 Decret 105/2005, de 3 de juny, del Consell de la Generalitat, pel qual es declara Bé d’Interés Cultural, amb la categoria de ConjuntHistòric, el denominat el Molinar d’Alcoi. (Diari Oficial número 5.025 de data 10-6-2005.)

ges. Estem parlant d’un motor únic per a tota la fàbri-

ca, la qual cosa determina unes tipologies arquitectò-

niques que busquen la facilitat per a transmetre la

força mitjançant un sistema de politges que funcio-

nen tant en horitzontal com en vertical. Més enda-

vant el motor de vapor serà substituït per l’elèctric, i

ja ben entrat el segle xx és quan s’associarà un motor

per màquina, primer independent amb transmissió de

corretges i després integrat formant una unitat.

L’energia elèctrica

La primera electricitat es va generar a partir de cen-

trals termoelèctriques que movien els generadors o

dinamos amb màquines de vapor que funcionaven

amb carbó o motors alimentats per gas. A València

començaren a funcionar les primeres instal·lacions

cap a 1886, però no se’n conserva cap (Aguilar,

1990, 144-146). Concebuda com una instal·lació de

reserva per a garantir el subministrament de la ciu-

tat, es va construir en la segona dècada del segle XX

la Central Tèrmica de Patraix, on destaca l’edifici

principal amb una arquitectura inspirada en la seces-

sió vienesa i un monumental fumeral de rajola de

secció circular, tots dos en bon estat de conservació.

A partir de la primera dècada del segle XX, les

noves possibilitats tècniques permeteren aprofitar la

força de l’aigua per a produir energia mitjançant

generadors, així com la seua conducció cap als llocs

de consum mitjançant línies elèctriques i transfor-

madors. Ben prompte es construïren centrals pro-

ductores d’energia per tot el territori valencià. En

molts casos es tractava de petites instal·lacions que

aprofitaven la infraestructura d’antics molins hidràu-

lics, ara reconvertits en fàbriques de llum amb la

substitució de moles per turbines. Vingueren apare-

llades amb la creació d’empreses o cooperatives pro-

ductores i distribuïdores d’electricitat, que progressi-

vament s’anaren absorbint i fusionant fins a conver-

tir-se en un monopoli ja a la dècada de 1960.

Destaquen pel seu interés arquitectònic les centrals

construïdes per Hidroelèctrica Española a València el

1908 sobre l’antic molí de Nou Moles, a la séquia de

Favara, i la d’Alcoi, el 1910. Ambdues es troben pro-

tegides, en ús, i han estat recentment restaurades.

Pocs anys després es construeixen la de Xulilla i la de

Millars, que es troba submergida sota l’aigua del

nou embassament de Tous. De molts dels molins de

fer llum només en queda el record en la toponímia

local, les seues instal·lacions van ser desmantellades

quan molts d’ells van caure en desús a la dècada

dels anys seixanta del segle XX, com ara, per citar-ne

alguns exemples, la fàbrica de llum de Xelva, el des-

aparegut Molí de l’Alborgí a Carcaixent o la central


Antiga fàbrica de seda La Batifora a València, ara rehabilitadacom a centre cultural i esportiu.

construïda sobre la séquia Major de Vilamarxant.

Altres es readaptaren a les noves necessitats per a

continuar funcionant, com ara el Molí de Daroqui de

Manises o la Central de la Pea a Vilamarxant, cons-

truïdes al costat del caixer del riu Túria.

1.2. La vertebració del territori: les xarxes de

transport i comunicacions

Tot i que pel seu caràcter d’obra d’enginyeria tenen

un paper discret tot considerant-ne la funcionalitat,

senzillesa i sobrietat ornamentals, alguns autors

(Nárdiz, 2007) en destaquen la importància com a

elements transformadors del territori, tant de l’en-

torn immediat on es troben situats, com dins de

l’àmbit que afecta les comunicacions.

Carreteres

Durant l’Antic Règim, les comunicacions entre les

diferents poblacions es feien per camins carreters.

Les primeres carreteres projectades van ser el Nou

Camí Reial de Madrid a València i Barcelona, execu-

tada durant la segona meitat del segle XVIII, i la carre-

tera de Madrid a València per Las Cabrillas, obra de

la primera meitat del segle XIX. En la primera desta-

quen com a elements patrimonials més significatius

el pont de Catarroja, obra de l’arquitecte acadèmic

Vicent Gascó, i diversos ponts amb volta de rajola

que es conserven al llarg del seu recorregut que es

projecten seguint un mateix model, com ara els cons-

truïts a l’entrada i l’eixida d’Alginet. En la segona

destaquen els ponts dissenyats per l’enginyer Lucio

del Valle, d’entre els quals cal destacar el pont de

Contreras (1851), que salva amb set arcs de pedra el

riu Cabriol, que és considerat una de les obres d’en-

ginyeria més importants del seu moment. Fora d’a-

quests dos itineraris principals, al segles XVIII i XIX es

construeixen alguns ponts més al llarg de la geogra-

fia valenciana. Però el primer impuls per a dotar el

territori d’una xarxa de carreteres ve donat per la llei

de carreteres espanyoles de 1857, on es planifica una

xarxa dividida en tres ordres d’acord amb la seua

importància, que s’anirà construint al llarg de la

segona meitat del segle XIX, vertebrant d’aquesta

manera les comunicacions terrestres de tot el territo-

ri valencià. Els elements patrimonials més destacats

d’aquesta xarxa són els ponts, i n’hi ha de tres tipus:

de pedra i rajola, de ferro i de formigó armat. Els pri-

mers van ser construïts majoritàriament al segle XIX.

D’entre els ponts de ferro destaquen els que creuen

el Xúquer a Cullera (1905), Alzira i Gavarda (1917),

els de Montaverner (1890) i el viaducte de Canalejas

a Alcoi (1907). Tot i que el formigó es va utilitzar al

segle XIX en la construcció de ponts reproduint els

models dissenyats amb pedra, al segle XX crea tipolo-

gies pròpies, com els d’arc parabòlic, l’exemple més

interessant dels quals el trobem al viaducte de Sant

Jordi a Alcoi (1928). Altres elements associats a la

xarxa de carreteres, com ara les casetes de peons o la

completa xarxa de posades i ventes, han desaparegut

pràcticament per complet com a conseqüència de les

successives ampliacions.

Ferrocarrils

La construcció i consolidació de la xarxa de ferroca-

rrils al llarg de la segona meitat del segle XIX va ser

un dels factors decisius que impulsaren el desenvo-

lupament econòmic valencià i la seua industrialitza-

ció, tant als principals nuclis industrials urbans com

a les àrees rurals. A més de vertebrar les comunica-

cions territorials, els seus traçats connectaren els


nuclis productors amb els ports comercials, facilitant

així la seua comercialització a gran escala.

L’any 1852 es construeix la línia que unia

València amb el Grau, i les línies València-Silla i Silla-

Benifaió, pertanyents al ferrocarril del Grau de

València a Xàtiva. En 1856 la companyia canvia la

seua denominació per la de Sociedad de los

Ferrocarriles de Almansa-Valencia-Tarragona. Pocs

anys després és absorbida per la Compañía de los

Caminos de Hierro del Norte de España. La principal

artèria ferroviària valenciana es completa el 1867

amb la inauguració del tram fins a Tarragona. L’altra

gran companyia del moment, la Compañia de los

Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA)

es farà càrrec, el 1858, de la línia Almansa-Alacant.

D’altra banda, el 1884 la Compañía de Ferrocarriles

Andaluces inaugura la línia Alacant-Murcia.

Posteriorment, el 1902 el Central d’Aragó completa

la línia que uniria València amb Aragó, tot remun-

tant la vall del riu Palància des de Sagunt. Els anys

següents donen com a fruit la incorporació de noves

línies al sistema ferroviari fins als anys 1920.

Una vegada consolidada, aquesta xarxa de ferro-

carrils es va completar amb línies de via estreta, i una

de les primeres és la que unia Gandia amb

Carcaixent amb la finalitat de donar eixida a la pro-

ducció taronjaire. El 1888 entra en funcionament la

línia València-Llíria, mentre que a partir de 1893

comença a funcionar el trenet entre València i

Torrent, el trajecte del qual finalitzaria a Castelló de

la Ribera l’any 1920. Un altre traçat és el que uneix

Alacant amb Dénia, inaugurat el 1915.

Entre els elements del patrimoni ferroviari cal

destacar les estacions i els ponts. Quant al tema de

les estacions, remetem a qualsevol de les obres

d’Inmaculada Aguilar. Aquestes obres d’enginyeria

no han estat valorades fins a dates ben recents. Això

explica que a la primeria dels anys setanta s’enderro-

cara l’Estació d’Aragó a València o es plantejara l’en-

derrocament de la del Nord amb la intenció de crear

un nou enllaç ferroviari. A partir dels anys huitanta

van canviar els plantejaments en ser considerades

pels seus valors patrimonials, motiu pel qual moltes

d’elles van ser restaurades i alliberades d’afegits

impropis d’èpoques anteriors.

Un poc més han tardat a valorar-se els ponts. Al

llarg del seu recorregut trobem ponts que salven els

desnivells de barrancs i cursos fluvials. En la seua

construcció primer es va recórrer al ferro i després al

formigó armat. Dels ponts de ferro destaquem el del

riu Alcoi (1888) en la línia que uneix Xàtiva i Alcoi, el

que salva el barranc del Quisi (1915) en la línia

Alacant-Dénia, el que creua el Xúquer a Alzira (1909-

1928) dins la línia València-Xàtiva i el que salva el riu

Túria en la línia desmantellada que unia València

amb Llíria (1915). En formigó cal destacar els de

Montesa, Alzira, Carcaixent i Xàtiva, en la línia que

uneix València amb la capital de la Costera, que es

construeixen entre 1925 i 1931. Els ponts de carreus

en el ferrocarril són poc freqüents. Destaquem el que

creua el riu Albentosa (1904), a la línia del ferrocarril

miner de Sagunt i el que creua el riu Palància a la línia

d’Aragó, construït entre 1897 i 1899.

Recentment els itineraris de les línies ferroviàries

abandonades han estat reconvertits en vies verdes.

Aquesta iniciativa es presenta com una oportunitat

per a conservar i revaloritzar un patrimoni en perill

de desaparició. Per la seua longitud destaca la del

ferrocarril miner de Sagunt, que parteix de la provín-

cia de Terol i arriba fins al Camp de Morvedre.


Ports

Durant la segona meitat del segle XIX i les primeries del

XX s’emprenen els principals projectes de millora i cons-

trucció de nous ports comercials, amb la finalitat d’a-

daptar-los a les necessitats tècniques dels vaixells de

vapor i amb les demandes comercials. Així es construei-

xen fars, coberts, molls de càrrega, dàrsenes, etc. La

navegació va vapor havia esdevingut el principal mitjà

de transport per al comerç a llarga distància. Per això

les xarxes de ferrocarril enllaçaven directament amb els

ports més importants, contribuint d’aquesta manera al

desenvolupament econòmic del seu hinterland.

En la costa valenciana trobem, de nord a sud, els

següents ports comercials de les primeries del segle XX:

Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Castelló, Borriana,

Sagunt, València, Gandia, Dénia, Xàbia, Altea, la Vila

Joiosa, Alacant, Santa Pola i Torrevella. Molts d’ells es

van especialitzar en l’exportació de determinats pro-

ductes agraris, com ara el de Borriana i el de Gandia

amb la taronja, i el de Dénia amb la pansa. Pel seu

patrimoni arquitectònic conservat destaquen els de

València, amb l’edifici del varador (1903-1915) i el con-

junt de coberts (1910-1914), formats per una sèrie de

naus paral·leles als molls que utilitzen el llenguatge

propi de l’Exposició Regional Valenciana on es barre-

gen el modernisme amb l’historicisme. També hi des-

taca l’estació marítima del port, coneguda popular-

ment com a edifici del rellotge (1910-1915), inspirat en

l’estació ferroviària de Lió a París i resolt amb un llen-

guatge eclèctic afrancesat. El port de Gandia conserva

els coberts fruiters construïts l’any 1907, que consti-

tueixen una de les millors mostres de l’arquitectura

industrial de la Comunitat Valenciana. Per últim, al port

d’Alacant destaquen els edificis de la Duana, construïts

entre 1908 i 1910, i de la Llotja del Peix (1917-1921).

1.3. La producció de béns d’equipament i de

consum

La indústria siderúrgica

La diversitat amb què comença el desenvolupament

del sector en el segle XIX, basat en petites foneries i

tallers de maquinària, evoluciona cap a una concen-

tració de l’activitat en mans de poques firmes que es

convertiran en referents a nivell nacional.

L’empresa més antiga, l’activitat de la qual ha

perdurat fins als nostres dies sota la multinacional

Vossloh, és Macosa. Va ser fundada el 1887 per

Miguel Devís i José Noguera, i els primers tallers s’u-

bicaven en una nau construïda al barri de

Marxalenes de València, que encara es conserva en

bon estat. Tal com assenyala A. Álvarez (DDAA,

2000), és aquesta generació d’industrials valencians,

com ara els Talleres Valls, Devís-Noguera, La

Primitiva Valenciana, La Sociedad Vulcano, La

Maquinista Valenciana, etc., la que aconsegueix que

València se situe en un lloc destacat dins el panora-

ma de la indústria metal·lúrgica, després de Bilbao i

Barcelona, i impulse el fort procés d’industrialització

i modernització de la societat valenciana realitzat a

les primeries del segle XX.

En els seus orígens va estar dedicada a la calde-

reria grossa, tot incloent la construcció de calderes

per a màquines de vapor de totes les grandàries i sis-

temes i altra gran varietat de productes metal·lúr-

gics. En els períodes compresos entre 1885 i 1935,

el ferrocarril havia experimentat un notable impuls.

Tot i això, durant aquest període la construcció i

reparació de material ferroviari es trobava en mans

de grans empreses com ara la Maquinista Terrestre y

Marítima de Barcelona, Babcock Wilcox i

Euskalduna, que van absorbir el 96 % de la produc-


ció, repartint-se en altres empreses —entre les quals

es trobava Construcciones Devís— la petita porció

restant. Tot i això la construcció de calderes indus-

trials de vapor durant la Primera Guerra Mundial, la

seua participació en les estructures metàl·liques de

l’Estació del Nord de València (1917), la reparació de

vagons i ténders en 1928, són els primers passos

que la firma Devís fa en el món ferroviari. Aquest

canvi de rumb productiu es va materialitzar en la

necessitat d’unes noves instal·lacions, que es van

construir a partir de l’any 1922 junt a l’antic camí

Reial de Madrid, formades per una sèrie de naus,

obra de l’arquitecte Javier Goerlich. Durant el perío-

de de la Guerra Civil, l’empresa reconverteix la seua

producció i es dedica a fabricar armament i munició

per a abastir les necessitats de l’exèrcit republicà. La

reconstrucció de les xarxes i instal·lacions ferroviàries

en acabar la guerra civil fa que Construcciones Devís

s’introduesca ja decididament en el mercat de la

producció i reparació de maquinària ferroviària.

El 31 de desembre de 1947 es fusionen

Construcciones Devís, S.A., de València i Material

para Ferrocarriles y Construcciones, S.A., de

Barcelona, l’antiga Can Girona, en Poble Nou,

donant lloc a la firma Material y Construcciones,

S.A., amb una complementarietat productiva en les

dues indústries fusionades. Finalment, el 1989, l’em-

presa és adquirida per la firma britànica Alstom, que

concentra la seua producció en les modernes

instal·lacions d’Albuixec, quedant el 1996 definitiva-

ment fora d’ús els tallers de València. El projecte

urbanístic del Parc Central, dins el qual s’inclou la

vella factoria, no contempla la conservació de cap

element del conjunt.


Naus de la factoria MACOSA a València.

La principal empresa siderúrgica va ser la

Compañía Siderúrgica del Mediterráneo, fundada el

1917 pels bascos Ramón de la Sota i Eduardo Aznar,

ubicada a Sagunt a partir de les instal·lacions de

tractament i embarcament de ferro que en la prime-

ra dècada del segle XX havia construït la Compañía

Minera Sierra Menera. Les instal·lacions van ser dis-

senyades per l’enginyer nord-americà Frank C.

Roberts, amb grans expectatives i importants inver-

sions. La planta va iniciar la seua producció al gener

de 1923, però la crisi de 1929 va provocar la seua

pràctica paralització en 1932, i es va reactivar durant

la guerra civil per a abastir de material bèl·lic l’exèr-

cit republicà. Acabada la guerra, l’empresa va ser

intervinguda per l’Estat i el 1940 passà a formar part

d’Altos Hornos de Vizcaya, que en 1972 canviarà el

seu nom pel d’Altos Hornos del Mediterráneo. A

partir de 1954 incrementarà ostensiblement la seua

producció en relació al desenvolupament econòmic

del país, augmentant en paral·lel el nucli de pobla-

ció nascut amb la indústria: el Port de Sagunt. El

1984, l’empresa va tancar definitivament. Bona part

del complex productiu va ser desmantellat, i sols van

quedar en peu l’alt forn número 2, recentment res-

taurat, i un conjunt de les primeres naus que es van

construir. A més, en quedaren en peu algunes parts,

com ara l’economat, l’església, l’escola d’aprenents,

els habitatges obrers i un conjunt que respon als

plantejaments de ciutat jardí amb cases per a direc-

tius, conegut amb el nom de la Gerència, sobre les

quals encara no s’ha decidit quin serà el seu futur.

Al port de València es funda el 1924 la Unión

Naval de Levante, companyia creada a partir de la

fusió de Talleres Gómez, Astilleros de Tarragona i

Talleres Nueva Vulcano. Aquestes drassanes respo-

nen perfectament a l’estructura tipus per a la fabrica-

ció de material naval pesat: oficines, sala de gàlibs,

naus de fabricació i muntatge, magatzems, grades,

tallers, grues, xarxa de ferrocarril per al transport de

materials, molls d’armament, etc. Durant la guerra

civil es dedicaren a la producció d’armament i carros

de combat, per la qual cosa va ser considerada objec-

tiu militar i patí nombrosos bombardejos que van

causar danys importants. Després del conflicte les

drassanes foren reconstruïdes i ampliades. Es va

construir la Grada IV, el moll de l’Armament amb els

seus tallers auxiliars, les noves naus de maquinària,

caldereria del ferro, magatzems, dos cossos al nord

per a l’edifici de les oficines, l’escola d’aprenents,

economat i menjadors per a obrers. L’estètica, no cal

dir que és bàsicament funcionalista i que són els


Torre de refrigeració de la Factoria Elcano a Manises.

enginyers de l’empresa els que s’encarreguen tant

dels elements pròpiament de construcció naval com

dels de caire més arquitectònic. L’estat de conserva-

ció és molt bo, llevat de la gran sala de gàlibs, que ha

estat compartimentada per a desenvolupar oficines.

L’última de les grans indústries siderúrgiques

valencianes va ser l’Empresa Nacional Elcano, creada

per l’Estat l’any 1940 per a la fabricació de motors de

grans vaixells per a la marina mercant, amb la finali-

tat de recompondre la flota espanyola, una part

important de la qual havia estat feta malbé durant la

guerra civil. Es localitza sobre la ratlla que separa els

termes de Manises i Quart de Poblet. El conjunt s’es-

tructura seguint el model tipològic on els diferents

pavellons es disposen a partir d’uns eixos principals.

Els diferents tallers, que adopten la tipologia de nau

diàfana, ubicats en la meitat interior del recinte, es

comuniquen per transbordadors sobre raïls. Cada

nau disposa de diferents grues pont per a facilitar el

procés de producció. Com és habitual en el model de

factoria concebuda amb un caràcter paternalista, es

va construir un grup de cases destinades a diverses

categories laborals de l’empresa, que van des dels

enginyers, amb dues plantes i jardí, a les dels obrers

que es desenvolupen en planta baixa i es caracterit-

zen per la seua austeritat decorativa. El conjunt d’e-

dificacions es concep amb una arquitectura historicis-

ta de caràcter eclèctic, que entronca amb el corrent

arquitectònic propugnat pel règim franquista de pos-

tguerra, tot i que evoca d’una manera llunyana en

alguns aspectes l’estètica decó. Després d’afrontar

diversos processos de reconversió, l’empresa ha tan-

cat recentment les seues portes i a hores d’ara es pre-

veu un projecte urbanístic que deixa al marge qual-

sevol plantejament de conservació del conjunt.

El paper

La indústria paperera demanda una gran quantitat

d’aigua que s’empra en el procés de blanquejat,

per la qual cosa es localitza prop del caixer de rius

o séquies. Durant l’edat moderna es troba molt dis-

persa, però des de finals del segle XIX, quan s’inicia

la mecanització de la producció comença un procés

de concentració en el riu Alcoi en detriment d’al-

tres nuclis paperers que no es modernitzaren, i

queden sols fora d’aquell àmbit Xèrica, Alboraig,

Requena i Bunyol, d’entre els quals destaca aquest

últim. Al contrari, a les primeries del segle XX

comencen a multiplicar-se les fàbriques de paper

en la conca del riu Alcoi i apareixen, a més d’Alcoi,

noves fàbriques a l’Alqueria d’Asnar i Cocentaina,

que ja gaudia d’un bon nombre de molins paperers

de tradició artesanal, Muro, Potries, Banyeres de

Mariola i Vilallonga. A aquesta llista cal afegir

Ontinyent, on el 1932 es funda la Papelera San

Jorge, que produirà paper corrent i cartonatges a

base de kraft i pasta d’arròs. El principal intent de

consolidar la indústria es va fer amb la creació el

1934 de Papeleras Reunidas, amb seu a Alcoi, que

va aglutinar la producció i comercialització de set

fàbriques de diverses localitats, i va cessar en la

seua activitat el 1986.

El tèxtil

La indústria tèxtil parteix de la tradició artesanal

sedera, de la qual deriven les primeres indústries,

com ara la Batifora a València (1837) o la Lombard a

Almoines (1848). Aquestes matèries van ser substi-

tuïdes per la llana i el cotó, amb les quals comença

el veritable enlairament industrial del tèxtil, que se

centra a les comarques de l’Alcoià i el Comtat, on


trobem les primeres fàbriques des de mitjan segle XIX

situades al costat de rius i barrancs per aprofitar l’e-

nergia hidràulica per a moure els seus enginys. El

tipus més utilitzat per aquest sector és la fàbrica de

pisos. En moltes d’elles, com ara a la fàbrica

Lombard d’Almoines, es pot apreciar l’evolució en

les diferents fonts d’energia utilitzades: la hidràulica,

el vapor, el petroli i l’electricitat.

El calcer

La indústria del calcer s’ha concentrat especialment

a la Vall del Vinalopó, amb centres importants, com

ara Elx i Elda, i d’altres menors, com Asp, Monòver,

Petrer, Sax i Villena, i un poc allunyat d’aquesta

àrea el de Cocentaina. Aquesta indústria parteix

d’una important tradició artesanal de tipus familiar

de fabricació d’espardenyes de cànem, una produc-

ció que amb el temps va a anar concentrant-se i

industrialitzant-se, amb la introducció de noves

maquinàries i la creació d’espais de treball a les

naus industrials.

A la Vall d’Uixó va sorgir un altre nucli industrial

a partir de l’empresa fundada per Silvestre Segarra el

1913, que es va dedicar pràcticament en exclusiva a

produir el calcer per a l’Exèrcit, i va arribar a ocupar

més de quatre mil treballadors. Hi disposava de colò-

nia obrera, economat, hospital, menjadors comuni-

taris, i tenia la seua pròpia fàbrica d’electricitat,

cartó i puntes metàl·liques. Després del tancament

de l’empresa el 1992, les naus han estat fracciona-


Fábrica de Seda Lombard a Almoines

des i venudes en diverses participacions, i s’ha con-

servat en bon estat la colònia obrera, on les vivendes

van ser adquirides pels treballadors.

Materials de construcció

Abans de la industrialització, els rajolars concebien

la seua producció a escala local, que es veia limita-

da per la capacitat dels forns moruns. La introduc-

ció del forn Hoffmann a la primeria del segle XX fa

que es multiplique la capacitat de producció dels

rajolars d’acord amb la creixent demanda de les

grans poblacions, al voltant de les quals se situen

els rajolars, sempre prop dels terrers que serveixen

de matèria primera i dels cursos d’aigua necessaris

en el procés de producció. Així, a València hi havia

rajolars a quasi tots els pobles del voltant, però

sobretot a Alfara del Patriarca i Aldaia. Llevat del cas

de Paiporta on una part de l’antic rajolar de Bauset

ha estat rehabilitat com a museu etnològic (Sanz,

2000), la resta s’han enderrocat pràcticament tots,

i en el millor dels casos sols en queden els fumerals

com a únics testimonis de la seua presència.

Pel que fa a la ceràmica decorativa i arquitectò-

nica, l’higienisme i el creixement urbà contribueixen

a l’increment de la seua difusió i demanda a partir

de les primeres dècades del segle XX, la qual cosa

repercuteix en el desenvolupament industrial del

sector que se centra en aquells nuclis que ja gaudien

d’una tradició artesanal secular, com ara l’Alcora,

Onda, Manises o València, on destaca per la seua

arquitectura la fàbrica de la Ceramo, d’estil neoàrab

que es troba en un complet estat d’abandó. Però la

industrialització aporta també nous materials, com

ara els paviments de rajols hidràulics i de mosaic de

Nolla. En aquest sector destaca per la seua arquitec-

tura d’inspiració modernista la fàbrica de Nolla a

Meliana, fundada el 1862 per Miquel Nolla i Bruixet,

que va exportar els seus famosos productes a bona

part dels països europeus i a Amèrica.

Però un dels materials més relacionats amb l’ar-

quitectura industrial és el ciment. La seua introduc-

ció en l’arquitectura a gran escala comença ben

entrat el segle XX, per la qual cosa, les primeres

fàbriques començaren a funcionar a finals de la

dècada dels anys vint per a suplantar les importa-

cions franceses. Aquesta indústria es troba molt

localitzada i concentrada en grans companyies,

entre els quals destaquen Valenciana de Cementos,

amb factories a Sant Vicent del Raspeig i Bunyol, i

Cementos Asland a Sagunt. Aquestes continuen

encara el seu funcionament, tot i que han passat a

mans de multinacionals. Es tracta d’indústries espe-

cialment molestes, per la qual cosa han hagut de

tancar les factories situades prop dels nuclis urbans,

com ara Cementos Túria a Burjassot i Cementos

Peyland a Riba-roja de Túria. Els seus edificis han

estat completament enderrocats per a l’aprofita-

ment urbanístic dels seus solars.

1.4. L’altra industrialització: les transformacions

en l’espai agrari i el seu patrimoni

Una bona part de les inversions de la burgesia valen-

ciana durant la segona meitat del segle XIX va recau-

re en el sector primari. Les desamortitzacions havien

alliberat les terres en mans mortes. Moltes d’aques-

tes propietats adquirides per la burgesia conforma-

rien la base patrimonial necessària per a plantejar les

seues inversions en el marc d’una nova agricultura

comercial destinada majoritàriament a l’exportació.

Això va significar la irrupció amb força de la burge-


sia en el grup de terratinents, que durant l’Antic

Règim havia estat encapçalat per l’església i la

noblesa. Però aquesta va introduir canvis novedosos

substancials en l’explotació de les seues propietats,

tot aportant una mentalitat pròpia del món empre-

sarial —comptabilitat, finançament, capitalització

d’inversions— i una gestió directa amb personal

assalariat, les quals no estan renyides amb el presti-

gi social que buscava la burgesia amb la tinença de

les propietats rústiques.

Dos són els cultius comercials que a partir de la

segona meitat del segle XIX començaren a transfor-

mar la imatge del paisatge rural valencià: la taronja,

en les comarques costaneres del golf de València

situades entre la plana de Castelló i el Marquesat de

Dénia; i la vinya, als secans de l’interior valencià.

Ambdós cultius, sobretot la vinya, ja gaudien d’una

important tradició històrica, però la consolidació

d’unes infraestructures de transport adequades obri-

rà les portes a un ampli mercat internacional que

n’afavorirà la producció i el comerç a gran escala.

Els paisatges dels horts de tarongers

Al llarg del segle XX el taronger ha esdevingut un

monocultiu en les comarques litorals. La seua

expansió parteix del perfeccionament de les estruc-

tures i tècniques històricament arrelades en la cul-

tura hidràulica valenciana, a les quals s’afegiran els


Antic magatzem de taronja de Peris Puig a Alzira, rehabilitat com a saló de banquets.

nous enginys, com ara la màquina de vapor, les

bombes de pistó, les canalitzacions de ferro colat,

etc. Amb el taronger es relacionen certes tipologies

arquitectòniques especialitzades, com ara el motor

de reg, el magatzem de taronja, i tota una sèrie

d’indústries auxiliars relacionades amb la comercia-

lització citrícola, com ara les serradores mecàni-

ques i fusteries per a la preparació de caixes,

impremtes per a la confecció de paper per al seu

envasat, etc. Totes elles recorren a la tipologia de

nau industrial, que facilita un espai diàfan on es

col·loquen les diverses maquinàries necessàries per

a desenvolupar cada activitat. Destaquen pel seu

interés arquitectònic els magatzems de Ribera a

Carcaixent i el de Peris Puig a Alzira, tot i que es

tracta d’exemples rellevants dins un panorama on

predomina una arquitectura sòbria i funcionalista

(Doménech, 1991).

Els paisatges de la vinya

El cultiu de la vinya a gran escala explica la necessi-

tat de passar dels petits cellers individuals als grans

cellers cooperatius i privats on el raïm, després d’un

procés de premsat i fermentació es transforma en vi

per a ser destinat al consum interior o a l’exporta-

ció. La introducció del ferro en l’arquitectura per-

met que la nau siga l’estructura que millor s’adapte

a les necessitats de la producció, i dins d’ella se

situen els trulls, les premses i els dipòsits de fermen-

tació. En general totes elles presenten una arquitec-

tura bastant sòbria. Destaquen pel seu llenguatge

eclèctic els cellers privats de Torre Oria (1989) i Casa

Nueva de Oria (1907) a Requena (Besó, 2003) i els

cooperatius d’Utiel i Torís amb una arquitectura ins-

pirada en l’estètica decó. Per la seua peculiaritat cal

fer referència a la Bodega Redonda d’Utiel, que

adopta planta redona, amb els dipòsits de fermen-

tació de fàbrica coberts amb volta tapiada, adossats

al mur perimetral formant un anell, deixant l’espai

central per a l’elaboració del vi. Tot el conjunt es

cobreix amb una estructura de fusta i ferro. Ha estat

rehabilitada com a seu de la Denominació d’Orígen

Utiel-Requena, on la rotonda del celler s’ha dedicat

a museu del vi.

El port de València esdevé la principal porta d’ei-

xida dels vins valencians, per la qual cosa al Grau hi

havia un bon nombre de cellers de firmes exporta-

dores. Adoptaven la tipologia de nau, on s’emma-

gatzemava el vi en dipòsits de fàbrica abans de pro-

cedir a la seua l’exportació. Durant les dues últimes

dècades han sucumbit tots davant l’especulació

urbanística, i en queda tan sols com a testimoni el

cos d’oficines de Vinos Garrigós, que recorre a un

llenguatge neomedieval relacionat amb l’estil de

l’arquitecte valencià Manuel Cortina.

També a les zones productores sorgeixen indús-

tries auxiliars relacionades amb el vi, dedicades a la

fabricació i reparació de tonells i carros per al trans-

port a curta distancia de bótes i bocois.

La indústria química per a la producció d’ímputs

L’agricultura comercial basa els seus rendiments en

la introducció d’adobs minerals, que trencaven el

dèficit històric d’aquestes matèries que arrossegava

l’agricultura valenciana, ja que fins a l’antic règim

la fertilització es basava fonamentalment en adobs

orgànics. En aquest procés la classe burgesa va

jugar un paper important i van destacar per la seua

activitat figures com Polo de Bernabé, o institu-

cions com la Reial Societat Econòmica d’Amics del


País i la Reial Societat Valenciana d’Agricultura.

Amb això apareixen les grans instal·lacions relacio-

nades amb la importació de matèries primes per als

adobs, entre les quals sobreixen les de la firma

Cross junt als ports de València i Alacant. Com que

es tracta d’una indústria química, les seues arqui-

tectures es caracteritzen per l’absència d’elements

estructurals de ferro, material que està més expo-

sat a la corrosió. De l’antiga factoria de València

s’han protegit un interessant conjunt de naus de

fusta, que han anat progressivament deteriorant-se

per la seua falta de conservació, axí com una gran

nau coberta amb volta de formigó armat sobre la

qual s’ha projectat la seua rehabilitació com a tem-

ple per al culte religiós.

Altres vegades sorgeixen magatzems de distri-

bució ubicats en àmplies naus industrials, com ara el

de Campos Crespo, obra de l’arquitecte Demetri

Ribes, que presenta la característica façana amb tes-

tera graonada amb pilastres, o el conjunt de grans

naus de la fàbrica d’adobs nitrogenats que hi ha al

Grau de València.

Les indústries agroalimentàries

Dins aquest apartat no podem deixar de banda les

farineres i els molins d’arròs. Arquitectònicament

ambdós recorren a la tipologia de fàbrica de pisos,

i es diferencien fonamentalment en la tecnologia

emprada, ja que l’objectiu de les farineres és la

molta del grà per a obtindre la farina, mentre que

la finalitat dels molins arrossers és el descorfat i

blanquejat del gra. Moltes d’aquestes instal·lacions

començaren com a molins hidràulics, per la qual

cosa encara conserven el seu emplaçament junt a

les sèquies. La instal·lació de motors va possibilitar

la introducció de noves tecnologies que repercutie-

ren en una millora en el procés i en la productivitat.

Entre els molins fariners cal destacar el d’Alfara del

Patriarca situat junt a la Séquia de Montcada, el

Molí de Ferrando a Paterna, en procés de rehabilita-

ció com a hotel, la fàbrica d’Harinas Belenguer i

Harineras Levantinas a València, i entre els arrossers

el Molí Nou d’Albalat de la Ribera i el Molí

d’Umbert al barri del Cabanyal de València, que ha

estat rehabilitat amb molt bon criteri com a Museu

de l’Arròs, on es mostra tota la maquinària restau-

rada en funcionament.

Altres indústries relacionades amb el sector pri-

mari són les conserveres. Desgraciadament als

pobles inventariats sols s’han conservat en el millor

dels casos els antics fumerals, com és el cas dels de

la fàbrica de Conserves Oria-Pelayo d’Alzira i de la

Torrentina a Torrent.

1.5. La nova imatge de la ciutat: els equipa-

ments tècnics i col·lectius

El creixement de les ciutats amb la industrialització

va provocar problemes de salubritat, davant els

quals l’higienisme va plantejar solucions, propiciant

la difusió de noves tipologies i obres públiques per a

garantir la qualitat de vida dels seus habitants.

Les xarxes de subministrament d’aigües potables

Durant l’Antic Règim les persones obtenien l’aigua

de les fonts públiques, brolladors, pous, séquies o

cisternes que s’omplien de les sèquies. Un bon

exemple són les grans cisternes públiques que es

construeixen al segle XVII i XVIII per a garantir l’abas-

timent d’aigua els mesos d’estiu a Vilamarxant,


Riba-roja de Túria, Paterna, Quart de Poblet i Aldaia,

relacionades amb la xarxa de séquies del Túria. Són

dipòsits subterranis de parets de morter de calç i

volta de mig canó que es basen en models d’aljubs

islàmics, motiu pel qual erròniament en alguns casos

se’ls atribueix un origen medieval.

La primera gran xarxa pública de distribució

d’aigua que entra en servei al País Valencià és la de

València, inaugurada el 1850 en base al projecte

dels enginyers Ildefons Cerdà i L. Marchessaux.

Capta les aigües del riu Túria a l’assut de la Presa

(Manises), des d’on arriba el cabal a la ciutat de

València després de recórrer quasi vint-i-cinc quilò-

metres de conduccions subterrànies. Les obres

d’enginyeria més destacades d’aquesta xarxa són

els filtres, a prop del nucli urbà de Manises, dos

dipòsits coberts, un situat vora Quart de Poblet i

l’altre a l’entrada de València vora Mislata. De tota

aquesta xarxa, la presa i les instal·lacions per a la

captació d’aigua construïdes a la primeria del segle

XX encara continuen en ús. La resta —respiralls,

conduccions, dipòsits, etc.— han quedat fora de

servei, tot i que encara es conserven amb diferent

sort. Els filtres de Manises han patit una intervenció

no massa afortunada en convertir-los en parc públic

i sala d’exposicions, mentre que el dipòsit d’aigües


Antic molí d’Umbert a València, rehabilitat com a museu de l’arrós.

potables de València ha estat obert al públic en ser

rehabilitat d’una manera prou respectuosa com a

seu del museu d’història de la ciutat (Aguilar, 2004,

183-192).

Com hem vist, a les xarxes d’aigua potable pre-

cissen sempre d’almenys un dipòsit regulador,

situat a una altura major que la dels llocs de con-

sum per tal de garantir una suficient d’eixida del

fluid. Per això en aquelles zones on la topografia

ho permet s’assenten directament sobre el terreny

en llocs elevats. Adopten formes quadrades o rec-

tangulars i es construeixen, primer amb estructures

mixtes de formigó i maçoneria amb morter de calç

i coberta de voltes de rajola construïdes en paral·lel

—Vilamarxant i Sueca (situat al terme de

Corbera)—, i després totalment en formigó. Els

dipòsits d’aigua potable de Carlet constitueixen un

exemple atípic per la seua tipologia, però que

convé destacar pel seu interés arquitectònic. Es

tracta de dos dipòsits circulars units per la caseta

que tanca els mecanismes reguladors, totalment

construïts en formigó armat i coberts per una volta

de canó, decorats amb elements historicistes neoà-

rabs. Van ser construïts amb el patrocini de la Caixa

de Carlet cap al 1927. Tot i trobar-se sense ús, han

estat recentment restaurats.

En les poblacions situades sobre terrenys plans

cal recórrer a dipòsits elevats. Els més antics es cons-

truïen sobre torres de planta circular, amb parets de

maçoneria i filades de rajola, com és el cas del dipò-

sit de la Pobla Llarga (situat al terme de Carcaixent)

i el de Carcaixent. La progressiva generalització del

formigó armat fa que a partir de la dècada dels anys

1930 es recórrega exclusivament a aquest material,

la qual cosa permet aconseguir una major alçada

recorrent a estructures més lleugeres. Molts dels que

han quedat fora d’ús han estat enderrocats —Albal,

Alaquàs— o han estat restaurats reinterpretant-los

des d’un punt de vista artístic —Aldaia, Picanya—.

Aquestes tipologies de dipòsit-torre també les tro-

bem als complexos fabrils per tal de garantir la seua

pròpia demanda.


Antics dipòsits d’aigua potable de Carlet.

Els safareigs

Són uns espais públics que esdevingueren llocs de

sociabilitat femenina dins el marc d’una societat en

procés d’industrialització. L’aparició dels safareigs

públics als municipis valencians s’incia en el darrer

terç del segle XIX, i es va generalitzar durant les pri-

meres dècades del segle XX. En els anys cinquanta i

seixanta no es considerava el seu valor patrimonial,

per la qual cosa en molts casos, en quedar fora d’ús,

van ser enderrocats. Però a partir dels anys huitanta

van començare a ser revaloritzats en reconéixer-se

els seus valors culturals. Encara que a penes s’utilit-

zen, alguns han estat restaurats amb molt bon crite-

ri. Podem referir-nos, entre d’altres, als safareigs de

Vilamarxant i de Benifaió.

Els escorxadors

Representen una tipologia pròpia de la ciutat indus-

trial, ja que abans el ramat se sacrificava en l’inte-

rior de les ciutats, amb els consegüents problemes

sanitaris que això representava. Solen estar prop

d’un curs d’aigua per tal de vessar-hi la sang i

poder disposar d’aigua per al rentat dels animals

una vegada esquarterats. Responen a una arquitec-

tura funcional que empra com a tipologia bàsica la

nau, i es caracteritzen per tindre finestres amb mar-

quesines de ferro per a facilitar l’adequada ventila-

ció del seu interior. L’Escorxador Municipal de

València és el conjunt més important, per les seues

dimensions, nombre i especialització de les

instal·lacions. Va ser dissenyat per l’arquitecte Lluís

Ferreres i construït el 1902, seguint els paràmetres

de l’arquitectura de rajola sorgida a Espanya al

darrer terç del segle XIX. El 2003 va ser rehabilitat

com a complex cultural i esportiu.

Però en la major part de les poblacions valencia-

nes els escorxadors eren construccions senzilles, per

la qual cosa en molts casos han estat enderrocats

com a conseqüència de la seua absorció pel creixe-

ment urbà. Però alguns dels exemples més destacats

arquitectònicament han estat rehabilitats per a

diversos usos públics, com ara el d’Alberic, el de

Bétera i el d’Alboraia. El de Benifaió ha estat restau-

rat per a adaptar el seu funcionament com a escor-

xador a la normativa sanitària actual.

Els mercats

La seua implantació es generalitza a la primeria del

segle XX en les grans ciutats valencianes. Gràcies a

una aposta decidida per l’arquitectura del ferro en

les seues estructures s’aconsegueixen espais diàfans

per allotjar les parades de venda. A València desta-

quen els mercats de Colom (1916), obra de

Francisco Mora, i el Central (1914-1928), projectat

pels arquitectes catalans Francisco Guardia i

Alexandre Soler. Els dos han estat declarats Bé

d’Interés Cultural i recentment restaurats. El Mercat

d’Abastos de València (1940-1948), projectat per

Javier Goerlich, va marcar una nova fita en l’evolució

tipològica, ja que recorre a estructures de formigó

armat, i en el seu moment fou un dels mercats més

moderns d’Europa.

El desenvolupament econòmic assolit per l’agri-

cultura comercial als pobles de la Ribera es reflecteix

en la construcció d’interessants mercats durant el

primer terç del segle XX, destacant els d’Alginet

(1904), Benifaió (1929), Carlet (1930) i Carcaixent

(1932-1934).


Les escoles

Durant l’Antic Règim, la funció docent bàsica havia

estat encomanada quasi exclusivament als ordes reli-

giosos. Des de la dissolució del règim senyorial

l’Estat assumeix l’obligació de la formació bàsica i

apareixen escoles en la major part de les poblacions.

En principi no gaudien d’una tipologia arquitectòni-

ca pròpia sinó que es localitzaren en dependències

municipals o en edificis que havien quedat desafec-

tats del procés desamortitzador. A partir de la crea-

ció del Ministeri d’Instrucció Pública l’any 1900

començaren a construir-se en aquelles localitats més

poblades els primers grups escolars, amb unes ade-

quades condicions higièniques de lluminositat i ven-

tilació dels seus espais, amb pavellons separats per a

xiquets i xiquetes i patis amplis per a l’esplai.

A partir dels anys vint les noves construccions ja

es generalitzen per tot arreu del País Valencià, inten-

sificant-se especialment durant el període de la

Segona República. D’entre els edificis que fins ara

s’han inventariat destaquem les escoles de Llíria i les

de Paterna, o el grup escolar Cervantes de València,

que responen a una tipologia de dos pavellons, l’un

per a xiquets i l’altre per a xiquetes. Exemples signi-

ficatius per la seua modernitat tipològica basada en

models aleshores prou difosos a Europa són el Parc

Escolar de Carlet, construït per la seua caixa d’estal-

vis el 1926, i el Parc Escolar Navarro Daràs de


Antic escorxador municipal de València, rehabilitat com a centre cultural i esportiu.

Carcaixent, projectat per l’arquitecte Francisco Mora

i construït el 1932. Ambdós conjunts es caracterit-

zen per presentar unitats docents ubicades en pave-

llons independents construïts sobre un gran parc-

jardí que permet tant l’esbargiment de l’alumnat

com les bones condicions higièniques de lluminosi-

tat i ventilació a l’interior de les aules.

Aquests edificis no gaudien de cap valor patri-

monial en els anys seixanta i setanta, motiu pel qual,

amb l’important increment demogràfic de moltes

poblacions valencianes, varen patir nombroses muti-

lacions, afegits de noves construccions o fins i tot

destruccions per a donar pas a edificis més capaços

i moderns. A la dècada dels anys vuitanta s’hi pro-

dueix un canvi de tendència quan comencen a valo-

rar-se arquitectònicament els edificis escolars, i es

respecten els seus valors patrimonials a l’hora de

procedir a la seua necessària modernització per tal

d’adaptar-los a les necessitats docents actuals.

La imatge de l’arquitectura d’empresa

Dins l’àmbit urbà, el sector financer valencià ha creat

la seua arquitectura d’empresa, on destaquem els

casos de la Caixa d’Estalvis de València i el Banc de

València, que a partir dels anys trenta van dissenyar

diversos models d’edificis en relació amb la impor-

tància de la població on havien de construir-se. En la

planta baixa s’ubicava l’oficina, mentre que els pisos

es destinaven a habitatges per al directori i els

empleats. Es caracteritzen pel recurs a un llenguatge

historicista molt barroquitzant, propi dels anys de la

postguerra civil. Molts d’ells es troben inclosos als

catàlegs dels plans generals d’ordenació urbana de

les poblacions on es localitzen.

2. El patrimoni industrial com a concepte: de

l’àmbit acadèmic a la societat civil

La valoració dels testimonis materials i immaterials

de la industrialització com a patrimoni cultural es fa

efectiva a Anglaterra després de la Segona Guerra

Mundial. Com sol ser habitual, aquestes noves

incorporacions al concepte de patrimoni cultural

tenen origen, en la majoria dels casos, en els àmbits

erudits o acadèmics, i ha de passar un cert temps

fins que són assimilades per la societat, que és qui

en definitiva, amb la seua estimació, les apropia i les

revaloritza com a tals.

2.1 L’Associació Valenciana d’Arqueologia

Industrial

Al País Valencià la primera iniciativa per a l’estudi i

posada en valor del patrimoni industrial es forja amb

l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial, crea-

da l’any 1988 per un grup de llicenciats procedents

de diverses disciplines relacionades amb el patrimoni i

que ja gaudien d’un ampli bagatge en la matèria, per-

tanyents molts d’ells als àmbits acadèmics universita-

ris, amb la finalitat d’inventariar, estudiar i donar a

conéixer el patrimoni industrial valencià, la qual va

funcionar activament fins a la meitat de la dècada

dels noranta. Tot i aquest curt període de temps, la

seua activitat va ser molt intensa i l’any 1990 va orga-

nitzar el Primer Congrés d’Arqueologia Industrial del

País Valencià a Alcoi, i el 1994 el segon a Sagunt.

També va començar, per encàrrec de la

Generalitat Valenciana, la realització de l’inventari

de patrimoni industrial de tota la Comunitat

Valenciana, que per falta de finançament es mate-

rialitzà només en alguns pobles de la Ribera Baixa i

de l’Alcoià.


Amb tot, potser l’activitat més significativa de

l’Associació va ser la realització de l’Enciclopedia

valenciana de arqueología industrial, dirigida per

Manuel Cerdà i Mario Garcia Bonafé, que va comp-

tar amb una àmplia plantilla de col·laboradors i que

va fer-se inspirant-se en altres experiències sem-

blants dutes a terme a l’estranger.

2.2. L’arqueologia industrial dins l’àmbit acadèmic

La introducció d’aquesta disciplina als àmbits acadè-

mics està estretament lligada a la Universitat de

València i a la tasca docent de la doctora Inmaculada

Aguilar. Des dels anys noranta va començar a impar-

tir cursos relacionats amb les diverses vessants del

patrimoni industrial dins del programa de tercer cicle

d’Història de l’Art. I finalment el pla d’estudis de la

Llicenciatura d’Història de l’Art de la Universitat de

València de l’any 2000 incorpora en cinqué curs l’as-

signatura Arqueologia Industrial, i és l’única univer-

sitat valenciana on s’imparteix aquesta matèria.

A més, al novembre del 2003 es crea la Càtedra

Demetri Ribes UVEG-FGV, com a resultat d’un con-

veni signat entre la Conselleria d’Infraestructures i

Transport de la Generalitat Valenciana, i la

Universitat de València, i es nomena com a respon-

sable tècnic la professora Inmaculada Aguilar. Els

seus objectius són:

—La creació d’un museu valencià del transport i

del territori.

—Realitzar estudis i recerques sobre la Història

del Transport, les Obres Públiques i l’Ordenació

Territorial de la Comunitat Valenciana.

—Projectar i coordinar activitats culturals.

—Difondre la història de les obres públiques i el

patrimoni de l’enginyeria civil.

—Elaborar informes tècnics per a la protecció i la

posada en valor del patrimoni històric.

—Mantenir una activitat docent.

Al llarg de quatre anys de funcionament, la seua

activitat ha estat molt intensa i s’ha materialitzat,

entre d’altres coses, en la creació del museu virtual

del transport i el territori5 com a bestreta del que serà

el museu ubicat en els antics tallers i el centre de

rodatge de l’estació del Nord de València, la institució

dels premis d’investigació Demetri Ribes (quatre con-

vocatòries), la redacció d’informes i dictàmens tècnics

sobre béns culturals pertanyents al patrimoni indus-

trial, l’organització de diverses jornades tècniques,

realització i col·laboració en exposicions, la publicació

de diverses monografies, i la docència en diversos

àmbits acadèmics, com ara cursos d’extensió univer-

sitària i programes de postgrau de la Universitat de

València i d’altres universitats espanyoles.

2.3. Patrimoni industrial i societat civil

Tots aquests esforços fets des del món institucional i

acadèmic per l’estudi i difusió del patrimoni indus-

trial van impregnant a poc a poc la societat civil, la

qual cada vegada és més conscient de la necessitat

de preservar-ne els vestigis materials més impor-

tants. Tot i que el camí recorregut és important,

encara queden anys de treball de totes les institu-

cions implicades en el patrimoni industrial per a

ampliar i consolidar aquesta tasca de conscienciació

social per a la conservació, defensa i posada en valor

dels béns que l’integren.


5 http://www.museodeltransporte.com

El primer moviment amb un ressò bastant ampli

va sorgir cap a l’any 1995 amb la creació de la

Comissió Ciutadana per a la Defensa de la

Gerència,6 amb la finalitat de protegir i donar un ús

públic al conjunt d’edificis de la Gerència d’Altos

Hornos del Mediterráneo, que després del tanca-

ment i desmantellament de l’empresa eren una de

les poques parts del conjunt que encara es trobaven

en un bon estat de conservació i es veien amenaça-

des per diversos projectes urbanístics.

Posteriorment, l’amenaça dels plans urbanístics

de l’Ajuntament de València sobre l’antiga fàbrica

de Tabacalera va ser el motiu del sorgiment, l’any

2005, de la plataforma Salvem Tabacalera,7 amb la

finalitat de reivindicar la conservació íntegra d’a-

quest conjunt industrial, que no ha trobat cap res-

posta de les administracions implicades.

L’amenaça de destrucció de complexos indus-

trials que es consideren importants pel seu valor

arquitectònic o sentimental, en tractar-se de facto-

ries que han estat molt arrelades a la vida quotidia-

na de les poblacions on es localitzen, ha fet sorgir en

alguns casos moviments ciutadans més o menys

organitzats, dels quals destaquem el que reivindica-

va la conservació de la fàbrica Feycu de Xirivella, tot

comptant amb el suport del Col·legi d’Arquitectes

de València, finalment assolada el 2003, i la defensa

de la fàbrica de mantes Paduana d’Ontinyent, que

acabà també sent enderrocada el 2006.

Però lamentablement, altres vegades la societat

civil cau en el parany de les administracions implica-

des i és ella mateixa qui reivindica l’enderrocament

dels béns. Un cas significatiu és el de la factoria

Macosa a València, on després d’anys d’abandó i

d’ocupació consentida de persones marginals ha

derivat cap a una situació insostenible, per la qual

cosa les associacions de veïns en demanen com a

eixida immediata l’enderrocament, en compte d’exi-

gir a les administracions, en primer lloc, el compli-

ment de les seues obligacions en matèria de patri-

moni, salut pública i seguretat ciutadana, i tot seguit

obrir un debat sobre la conveniència o no de conser-

var el conjunt.

2.4. Les aportacions dels col·legis d’enginyers

Una part del patrimoni de la societat industrial ha

estat projectat per enginyers, professió que sorgeix

per a donar respostes a les necessitats productives,

d’infraestructures o d’equipaments que demandava

la industrialització. Per això recentment els col·legis

d’enginyers han plantejat diverses activitats amb la

finalitat de reivindicar i difondre el valor patrimonial

del conjunt de béns que els seus avantpassats en la

professió van produir. La primera iniciativa és el

Congrés sobre Patrimoni Històric de la Ingenieria

Civil en la Comunitat Valenciana, organitzat l’any

2003 pel Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i

Ports de la Comunitat Valenciana. Posteriorment

l’any 2007 el Col·legi Oficial d’Enginyers Superiors

Industrials de la Comunitat Valenciana va organitzar

l’exposició Dos siglos de industrialización en la

Comunidad Valenciana, que es va plantejar com un

recorregut pels diferents sectors productius de la

industrialització valenciana, fruit de la qual ha estat

la publicació d’un interessant catàleg (DDAA,

2007a).


6 http://www.gerenciapublica.org 7 http://www.salvemtabacalera.org

3. La gestió del patrimoni industrial des de les

administracions públiques

L’article 46 de la Constitució Espanyola de 1978 atri-

bueix als poders públics les competències per a

garantir la conservació i difusió del patrimoni cultural.

El títol VIII reconeix l’autonomia dels municipis i les

comunitats autònomes per a gestionar les competèn-

cies que li són atribuïdes, entre les quals es troben les

que afecten als béns integrants del patrimoni cultural.

3.1. El patrimoni industrial des de

l’Administració Local

L’Administració Local, per mitjà de les atribucions

atorgades per la legislació urbanística, té competèn-

cies per a la gestió del patrimoni cultural immoble

situat dins l’àmbit del seu terme municipal. Així, a la

primeria dels anys vuitanta molts municipis valen-

cians elaboren la seua planificació urbanística i els

arquitectes que redacten els inventaris de patrimoni

hi incorporen ja elements significatius de l’arquitec-

tura industrial, els quals fins aleshores mancaven de

qualsevol atenció. Tot considerant la relativa novetat

d’aquesta categoria de béns patrimonials, la seua

valoració es fa d’una manera desigual, depenent de

la major o menor sensibilitat dels facultatius, però

sobretot de les corporacions locals a l’hora de fer

efectiva la seua protecció real. Alguns municipis,

com ara València, van ser al seu moment especial-

ment sensibles en la seua protecció.

El 1979 es crea el Museu d’Etnologia de la

Diputació de València, destinat a conservar, estudiar i

difondre els testimonis materials i immaterials de la cul-

tura popular valenciana, centrant-se sobretot en l’èpo-

ca preindustrial. D’acord amb els nous plantejaments,

el 1996 es crea la Unitat de Patrimoni Industrial, al cap-

davant de la qual figura des d’aleshores Manuel Cerdà.

Entre les activitats més destacades figura una sèrie de

campanyes de prospecció dutes a terme entre els anys

1999 i 2004 en edificis fabrils del Molinar i el Barxell, a

Alcoi, tot aplicant el mètode arqueològic industrial.

Actualment, els seu treball se centra en l’estudi de la

cultura material de la industrialització, els resultats del

qual es plasmaran en la creació d’un museu virtual de

la cultura material de la industrialització.


l’Administració Autonòmica

L’any 1989, la Generalitat Valenciana assumeix per

transferència de l’Administració Estatal les compe-

tències en matèria de patrimoni cultural. La Llei

4/1998, de Patrimoni Cultural Valencià, i la seua pri-

mera modificació8 no fan cap referència en tot el text

al patrimoni industrial, tot i que en la pràctica la seua

gestió se situa dins la Unitat de Patrimoni Etnològic

de la Direcció General de Patrimoni Cultural. La sego-

na modificació continua sense abordar el patrimoni

industrial com a patrimoni específic, però es refereix

a aquells béns del patrimoni arquitectònic industrial

més destacats, que per les seues característiques

hauran de ser inclosos dins dels catàlegs municipals

d’edificis protegits com a Béns de Rellevància Local9.

També declara d’ofici com a Béns de Rellevància


8 Llei 7/2004, de 19 d’octubre, de la Generalitat, de Modificació de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.(DOCV, 21-03-2004.) 9 Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del PatrimoniCultural Valencià (DOCV, 13-02-2007). Article 50.3: «Els catàlegs prestaran la protecció adequada, mitjançant la qualificació d’aquestscom a béns immobles de rellevància local, als nuclis històrics tradicionals, segons es defineixen i consideren en la legislació urbanísti-ca, i a les mostres més representatives i valuoses de l’arquitectura popular i del patrimoni arquitectònic industrial del terme municipal».

Local tots els béns pertanyents a algunes tipologies

d’immobles del patrimoni preindustrial i industrial,

com ara pous de neu, molins de vent, i els fumerals

industrials de rajola construïts abans de 1940.10

Tot i que valorem molt positivament que es faça un

primer intent per prestar cobertura legal a aquest tipus

de patrimoni, hem d’indicar que planteja una opció

molt tímida i conservadora. S’hi protegeixen sobretot

elements del patrimoni preindustrial, com ara neveres i

molins de vent, situats sempre en zones rurals, en

terrenys esquerps, prou lluny encara de les pressions

immobiliàries. I els fumerals de rajola, deslligats de la

resta de construccions que els envolten i que formen

part d’un mateix sistema productiu, que en molts casos

poden ocupar milers de metres quadrats. Pensem que

no és casual que el legislador opte per protegir els

fumerals que tan sols ocupen quatre metres quadrats

com a màxim, alliberant la resta de la superfície per a

posar-la a disposició del mercat immobiliari.

L’inventari com a eina bàsica de gestió

A l’hora de plantejar una adequada política de gestió

del patrimoni industrial, en primer lloc cal conéixer de

forma detallada i individualitzada el conjunt de béns

que el formen. Per això l’inventari se’ns presenta com

l’eina bàsica i necessària per a poder dur avant aquest

procés amb una certa coherència. Així, la Generalitat

Valenciana va encarregar els primers inventaris a

l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial, la

qual va realitzar el 1991 els treballs a alguns pobles de

la Ribera Baixa i l’Alcoià. Després d’un parèntesi d’i-

nactivitat, el 1997 va encomanar els inventaris a la

Universitat de València, mitjançant conveni, la realit-

zació dels inventaris que s’han dut a terme d’una

manera continuada fins l’actualitat. Tot considerant

que el patrimoni industrial s’inclou dins l’àrea de

patrimoni etnològic, el model de fitxa utilitzat és el

d’etnologia. Tot i que defensem l’especificitat del

patrimoni industrial, pensem que l’ambigüitat i ampli-

tud amb què es formulen alguns camps fan que en la

pràctica resulte una fitxa prou acceptable.

La forma com s’està gestionant la realització

d’aquests inventaris per part de la Generalitat pre-

senta certs aspectes positius: que s’haja establert

una línia pressupostaria fixa des del 1997 per al seu

finançament a través d’un conveni amb la

Universitat de València, i la publicació de totes les

fitxes completes a la xarxa, la qual cosa permet que

qualsevol ciutadà tinga accés i conega el patrimoni

que es troba inventariat. Tot i això, l’escassesa dels

recursos destinats fa que la seua execució no avan-

ce a un nivell òptim, per la qual cosa, al ritme

actual, podem preveure que encara tardarà algunes

dècades a finalitzar-se. D’aquesta manera, encara

que s’arribe a concloure en aquestes condicions,

servirà de ben poc com a eina de planificació i ges-

tió patrimonial, perquè caldrà tornar a revisar les

primeres campanyes per a veure els elements que

realment es conserven.


10 Ibídem. Disposició addicional cinquena: «Tenen la consideració de béns de rellevància local, i amb aquesta denominació haurande ser inclosos en els respectius catàlegs de béns i espais protegits, les següents categories d’elements arquitectònics: els nuclis his-tòrics tradicionals, així denominats conforme a la legislació urbanística, els “pous o caves de neu” o neveres, els fumerals de tipusindustrial construïts de rajola anteriors al 1940, els antics molins de vent, les barraques tradicionals de la comarca de l’Horta deValència, les llotges i sales comunals anteriors al segle XIX, l’arquitectura religiosa anterior a l’any 1940 incloent-hi els calvaris tradi-cionals que estiguen concebuts autònomament com a tals, i els panells ceràmics exteriors anteriors a l’any 1940».

La valoració dels béns integrants del patrimoni industrial

La gestió de qualsevol tipus de béns culturals impli-

ca en tot moment una presa de decisions. Per això,

tot atenent les especificitats pròpies del patrimoni

industrial analitzades per molts dels seus estudiosos,

hi ha un cert acord a formular una sèrie d’aspectes

a tindre en compte per a emetre una valoració sobre

un bé patrimonial.

A. Valor testimonial

Singularitat i/o representativitat tipològica

Autenticitat

Integritat

B. Històrico-social

Tecnològic

Artístico-arquitectònic

Territorial

C. Possibilitat de restauració integral

Estat de conservació

Pla de viabilitat i rendibilitat social

Situació jurídica

Els informes d’impacte ambiental

En virtut del que disposa l’article 11 de la Llei

4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià, així com

l’Ordre de 3 de gener de 2005 de la Conselleria de

Territori i Habitatge que regula el contingut dels

estudis d’impacte ambiental,11 cal incorporar a qual-

sevol projecte d’obres públiques o privades que

afecten el territori una valoració de l’impacte del

projecte sobre els béns culturals: patrimoni arqueo-

lògic, arquitectònic i etnològic. Així mateix caldrà

incorporar les fitxes, d’acord amb el model plante-

jat per la Conselleria de Cultura, dels elements

patrimonials afectats si encara no es troben inven-

tariats. Normalment aquests informes s’encarre-

guen a arqueòlegs per una qüestió funcional, ja que

resulta més fàcil encomanar a un mateix professio-

nal els tres informes que no a dos o tres diferents.

Nosaltres pensem que haurien de delimitar-se les

competències d’acord amb la formació de cada

especialitat, deixant així els informes de patrimoni

etnològic i arquitectònic industrial en mans de per-

sones formades i especialitzades en la matèria, tot

considerant les seues especificitats.

La Fundació de la Comunitat Valenciana per a la

Conservació del Patrimoni Industrial de Sagunt

Aquesta entitat, tot i que és de caràcter privat, va ser

promoguda a instàncies de la Conselleria de Cultura

de la Generalitat Valenciana, per la qual cosa la

incloguem dins aquest apartat12. Va ser constituïda

en 1994, i segons els seus estatuts els seus fins són

“estudiar, conservar, difundir y dotar de contenido

los conocimientos, recuerdos, sonidos, objetos,

materiales, imágenes y cualquier otro elemento que

configuró y organizó las actividades de carácter side-

rúrgico que han tenido lugar en Sagunto en el siglo

XX, así como fomentar la protección, conservación y

proyección social del patrimonio industrial en la

Comunitat Valenciana”. El patronat està constituït

per les següents entitats públiques i privades: la

Generalitat Valenciana a través de la Conselleria de

Cultura i Educació i Esports i de la Conselleria

d’Empresa, Universitat i Ciència, l’Ajuntament de


11 Ordre de 3 de gener de 2005, de la Conselleria de Territori i Habitatge, per la qual s’estableix el contingut mínim dels estu-dis d’impacte ambiental que s’han de tramitar davant d’aquesta Conselleria (DOGV, 12-01-2005). 12 www.fcvsagunto.com

Sagunt, la Fundació Bancaixa Sagunt, l’Autoritat

Portuària de València i Arcelor Mittal.

La Fundació s’encarrega de la custòdia i gestió

dels arxius d’Altos Hornos del Mediterráneo, dins el

qual s’inclou tota la documentació que des dels ori-

gens de l’activitat siderúrgica a Sagunt a les primeries

del segle XX s’ha anat generant i de la recuperació del

patrimoni material relacionat amb la producció side-

rúrgica, com ara maquinàries, instal·lacions, etc, que

van sobreviure al procés de desballestament que van

patir les instal·lacions a ran del seu tancament. Totes

aquestes activitats es plantegen amb l’objectiu últim

de crear un museu-arxiu industrial al voltant de l’alt

forn número dos, recentment restaurat.


l’Administració Estatal

Des de l’any 2000 hi ha en marxa un Pla de

Patrimoni Industrial d’àmbit estatal gestionat per la

Dirección General de Bellas Artes i Bienes Culturales,

a través de l’Instituto del Patrimonio Histórico

Español. Les raons de tal iniciativa estan en l’evidèn-

cia de la naturalesa d’aquest patrimoni com a testi-

moniatge fonamental per a comprendre i documen-

tar un període clau de la nostra història i articular les

bases de la seua conservació, ja que es tracta d’un

patrimoni en ràpida transformació i deteriorament.

Els objectius bàsics del Pla d’àmbit estatal són:

emprendre la protecció, conservació i projecció

social d’aquest patrimoni i instrumentar les mesu-

res que ho facen possible, incloent-hi l’ús futur de

conjunts, edificis i elements industrials, en la con-

vicció que es tracta d’un patrimoni que pot conver-

tir-se en factor de desenvolupament local, tant cul-

tural com econòmic.

Comprén 45 elements seleccionats per les dife-

rents comunitats autònomes espanyoles. Els ele-

ments inclosos a la Comunitat Autònoma

Valenciana són els següents:

El Molinar (Alcoi)

Fàbrica de Tabacs de València

Antiga Estació del Grau de València

Fàbrica de Seda Lombard d’Almoines

ANNEXClasificació tipològica emprada en l’inventari depatrimoni industrial de la Comunitat AutònomaValenciana

PATRIMONI PREINDUSTRIAL

Molins.Serradores.Foneries.Blanqueries.Pous de neu.Salines.Forns de calç.Rajoleries.Altres indústries.

PATRIMONI GENUÏNAMENT INDUSTRIAL

Indústria tèxtil (fàbriques i colònies).Indústria agroalimentària (sucreres, farineres, cellers, con-serveres, xocolateres, fàbriques d’arròs, de tabac, altres.)Indústria química.Indústria de la fusta i del moble.Indústria del paper i de les arts gràfiques (fàbriques depaper, editorials, impremta).Indústria del suro.Indústria siderúrgica i metal·lúrgica. Indústria de la pell i del calçat.Indústria de la construcció i de la ceràmica.Indústria de la joguina.Mineria.Magatzems industrials.Tallers mecànics.Xemeneies industrials.Altres.


EQUIPAMENTS TÈCNICS COL·LECTIUS, COMUNICACIONS I OBRES

PÚBLIQUES

Aigua: pous, embassaments, canals, dipòsits, séquies iinfraestructures de les séquies, fonts públiques, assuts,parcs de bombers.

Gas: fàbriques de gas, gasòmetres, fanals, altres.

Electricitat: centrals hidroelèctriques, centrals tèrmi-ques, estacions transformadores, fanals.

Mercats.

Escorxadors.

Ferrocarrils: màquines i material mòbil, estacions, pontsi viaductes, túnels, tallers, magatzems, funiculars, tele-fèrics, altres.

Camins i carreteres: ponts de ferro, ponts de formigóarmat, ponts de carreus, maçoneria, etc., túnels, case-tes de peons, pontons, altres.

Ports i fars: estacions marítimes, duanes, magatzems,llotges, drassanes, etc.

Correus i serveis telegràfics, torres de telègraf òptic.

Cementeris.

ARQUITECTURA D’EMPRESA

Bancs.Companyies d’assegurances.Hotels.Gasolineres.

ARQUITECTURA CIVIL

Habitatges d’obrers.Colònies industrials. Centres d’educació.Beneficència.Sanitat, higiene, banys, balnearis, etc.Espais d’oci: parcs, quioscos, casinos, cinemes, centresrecreatius, teatres, etc.

ARQUITECTURA MILITAR

Quarters, refugis, etc.Quarters de Policia i Guàrdia Civil.

BibliografiaAGUILAR CIVERA, I. (1984): Historia de las estaciones.

Arquitectura ferroviaria en Valencia, València, Diputació deValència.

—— (1988): La estación de ferrocarril. Puerta de la ciudad,València, Conselleria de Cultura i Educació.

—— (1990): El orden industrial en la ciudad. València en lasegunda mitad del siglo XIX, València, Diputació deValència.

—— (1995): Estaciones y ferrocarriles valencianos, València,Consell Valencià de Cultura.

—— (1998): Arquitectura Industrial. Concepto, método y fuen-tes, Valencia, Museu d’Etnologia.

—— (2003): El territorio como proyecto. Transporte, obraspúblicas y ordenación territorial en la historia de laComunidad Valenciana, València, Conselleria d’ObresPúbliques, Urbanisme i Transport.

—— (2004): El patrimonio arquitectónico industrial valenciano.Algunos ejemplos, Saitabi, 54, 155-192.

—— (2005): Cien elementos del paisaje valenciano. Las obraspúblicas, València, Conselleria d’Infrastructures iTransport.

AGUILAR CIVERA, I. i VIDAL OLTRA J., Coords. (2002): Cientocincuenta años de ferrocarril en la Comunidad Valenciana1852-2002, València, Generalitat Valenciana, Conselleriad’Obres Públiques, Urbanisme i Transports.

AMORÓS HERNÁNDEZ, A. (2003): El Molí de Daroqui a l’èpocaelèctrica, Torrens: Estudis i Investigacions de Torrent iComarca, 13, 249-260.

ARACIL, R, CERDÁ, M. i GARCÍA BONAFÉ M. (1980):Arqueología Industrial en Alcoy, Alcoi, Ajuntament d’Alcoi.

ARANGUREN, J. (1998): El ferrocarril minero de Sierra Menera,Madrid, Aldaba.

BESÓ ROS, A. (1999): Els horts de tarongers de Picanya.Arquitectura i paisatge, Picanya, Ajuntament de Picanya.

—— (2003): Del celler domèstic al celler industrial: la introduc-ció del ferro en l’arquitectura del vi a la comarca d’Utiel-Requena, Els Paisatges de la Vinya: Congrés: Manresa (elBages) 24, 25 i 26 d’octubre de 2003, 123-132.

BOTELLA GÓMEZ, A. (1981): La industria papelera, su localiza-ción en el País Valenciano,. Saitabi, 31, 165-181.

CALATAYUD GINER, S. (1990): Los inicios de la mecanización enel regadío valenciano, 1850-1930, Áreas, Revista deCiencias Sociales, 12, 203-211.

—— (1993): El regadío ante la expansión agraria valenciana:cambios en el uso y el control del agua (1800-1916),Agricultura y Sociedad, 67, 47-92.

CERDÁ, M. i GARCÍA BONAFÉ M, Dirs. (1995): Enciclopediavalenciana de arqueología industrial, Valencia, InsitucióAlfons el Magnànim.

Diversos autors (1985): Debats, 13 (monogràfic ArqueologiaIndustrial), València, Institució Alfons el Magnànim.

—— (1991): Arqueologia Industrial. Actes del Primer Congrésd’Arqueologia Industrial del País Valencià: Alcoi, 9, 10 i 11de novembre de 1990, València, Diputació de València,Centre d’Estudis d’Història Local.


—— (1996): Cultura material i canvi social, Actes del SegonCongrés d’Arqueologia Industrial al País Valencià, Sagunt17, 18 i 19 de febrer de 1994, València, AssociacióValenciana d’Arqueologia Industrial.

—— (2000): De l’ofici a la fábrica, una familia industrial valen-ciana en el canvi de segle, La Maquinista Valenciana,València, Universitat de València.

—— (2002): Registro de arquitectura del siglo XX. ComunidadValenciana, València, Col·legi Oficial d’Arquitectes de laComunitat Valenciana.

—— (2007): Historia del Puerto de Valencia. València:Universitat de València.

—— (2007a): Dos siglos de industrialización en la ComunitatValenciana. València, Colegio Oficial de IngenierosSuperiores Industriales de la Comunidad Valenciana.

DOMÉNECH ALCOVER, E. (1991): Naranja y arquitectura, Historiade la naranja. València, Prensa Valenciana, 101-139.

—— (1996): L’arquitectura dels magatzems de taronja, La frutadorada. La industria española del cítrico 1781-1995,València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 89-120.

GARCÍA PÉREZ, J. (2001): Arquitectura industrial en Alcoy. SigloXIX, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert.

GARCÍA ROS, L. (1922): Ensayo de estadística de los alumbra-mientos de agua para pequeños riegos de la provincia deValencia, III Congreso Nacional de Riegos, III, 141-152.

GIMÉNEZ CHORNET, V. (1999): El inicio de los ferrocarriles ytranvías de vía estrecha en Valencia, València, InstitucióAlfons el Magnànim.

GIRONA RUBIO, M. i VILA VICENTE, J. (1991): Arqueologia indus-trial en Sagunto, València, Institució Alfons el Magnànim.

JOVER DOMÍNGUEZ, F. I RICHART MOLTÓ, J. (2005): Els regs ila indústria hidràulica a Cocentaina, Cocentaina,Ajuntament de Cocentaina.

LAHOZ ABAD, P. (1992): Higiene y arquitectura escolar en laEspaña contemporánea (1838-1936), Revista deEducación, 298, 89-118.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1974): Nuevos riegos en Valencia en el sigloXIX y comienzos del XX, Agricultura, comercio colonial y cre-cimiento económico en la Espanya contemporánea: actasdel Primer Coloquio de Historia Económica de España.Barcelona, 188-205.

MARTÍN MARTÍNEZ, J. (1991): Urbanismo y arquitectura indus-trial en el Puerto de Sagunto (1907-1936), Sagunt, Caixad’Estalvis de Sagunt.

NÁRDIZ ORTIZ, C. (1999): Las carreteras del siglo XIX. Patrimoniocultural, urbano y territorial, IX Cursos de PatrimonioHistórico de Reïnosa, 237-257.

—— (2007): Obras de ingenieria y creación de paisajes, Revistade Obras Públicas, 3.474, 19-32.

NAVARRO VERA, J. R. (1998): Puerto, ciudad y paisaje portua-rio. Los puertos del estado en la Comunidad Valenciana,Alacant, Universitat d’Alacant.

PIQUERAS, J. (1985): La agricultura valenciana de exportación ysu formación histórica, Madrid, Instituto de EstudiosAgrarios, Pesqueros y Alimentarios.

PIQUERAS, J. i SANCHIS, C. (2005): Hostales y ventas en loscaminos históricos valencianos, València, Conselleriad’Infrastructures i Transport.

SANCHIS DEUSA, C. (1994): Els ponts valencians antics,València, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme iTransport.

SANTACREU SOLER, J. M. (1991): El patrimonio arqueológicoindustrial de Alcoi, Historia de la provincia de Alicante, 7,Múrcia, Mediterráneo.

SANZ GISBERT, E. (2000): El patrimoni industrial de Paiporta. Elrajolar de Bauset, Paiporta, Ajuntament de Paiporta.

SIGNES MARTÍNEZ, F. (2007): Del taller de los Devis al centrotecnológico de Vossloh (1896-2006), València, Vossloh.

SIGNES MARTÍNEZ, F, i DEL ALAMO ANDRÉS, M. (2002): Devis,Macosa Alstom... Historia gráfica de una industria valen-ciana (1891-2002),. València, FederacióMinerometalúrgica de Comissions Obreres del PaísValencià.

SOBRINO, J. (1996): Arquitectura industrial en España, 1830-1990, Madrid, Cátedra, 1996.

VERDET GÓMEZ, F. (2003): La industria papelera de la Hoya deBuñol, desarrollo económico, movimiento obrero,Bunyol, Instituto de Estudios Comarcales de la Hoya deBuñol-Chiva.

VIDAL VIDAL, V. M. (1988): Arquitectura e industria. Un ensayotipológico de los edificios fabriles de l’Alcoià, València,Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports.


la modernitat al posar en comú, fins i tot en

el sentit de fer conèixer, torna a donar valor

a allò que no és modern

JOAN FRANCESC MIRA, 2007

El que avui entenem per patrimoni cultural és el

resultat d’un procés de selecció de béns que té un

caràcter eminentment modern. I és que, malgrat

que la humanitat ha practicat formes de col·leccio-

nisme ja des de l’Antiguitat, no és fins ben entrat el

segle XVIII que trobem una nova manera de relacio-

nar-nos amb els béns. En un context de creixent

secularització i de sorgiment d’una fonamentació

racional i reflexiva de la identitat, començà a

ampliar-se la valoració especial atorgada a uns

objectes —els monuments— per anar assolint cada

vegada més coses, en una recerca d’arrels, en el pas-

sat, i amb una intervenció d’institucions polítiques

que vetllaven per la projecció social de la selecció i

conservació patrimonial (Ariño, 2002). Així, el patri-

moni cultural ha esdevingut resultat d’un procés de

selecció simbòlica d’elements del passat que pren la


LA DEFINICIÓ I L’ACTIVACIÓ DELPATRIMONI INMATERIAL.ALGUNESPROPOSTES DES DE L’ETNOLOGIA

ALBERT MONCUSÍ FERRÉ*

Aquest assaig enfoca la definició del patrimoni immaterial i el seu procés d’activació. Primer se centra

en la seua definició, des d’un punt de vista jurídic i disciplinar i després tracta els valors que interve-

nen en la seua activació. El text es clou amb una reflexió sobre els reptes en l’activació de patrimoni

immaterial i les possibles aportacions en aquest terreny, des de l’Etnologia.

Paraules clau: patrimoni immaterial, patrimoni etnològic, etnologia, activació patrimonial

* Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitatde València. [email protected]

This essay focuses on the definition of immaterial

heritage and its process of activation. First, it centers

on the definition of immaterial heritage from a

juridical and academic point of view. Second, it

focuses on values that intervenes in the activation of

that kind of heritage. Finally, it deals with a reflection

about the challenges of the activation of intangible

heritage and with some responses from Ethnology.

Key words: immaterial heritage, ethnologic heritage,

ethnology, heritage activation.

forma d’una representació reflexiva sobre aquells

éssers humans que fan la selecció.

L’exercici de triar coses, conservar-les i mostrar-

les, constitutiu dels processos de patrimonialització,

és protagonitzat per múltiples agents que els donen

un valor especial. En aquesta ampliació de contin-

guts de la categoria «patrimoni cultural», en els

darrers decennis ha entrat en joc l’etiqueta «patri-

moni immaterial». L’objectiu d’aquest article és l’ex-

ploració d’alguns aspectes fonamentals en la defini-

ció d’aquest tipus de patrimoni i en la selecció i pro-

tecció dels béns que el composen.

La definició del patrimoni immaterial: el criteri

jurídic i el criteri disciplinar

La construcció del patrimoni cultural és el fruit d’un

procés de classificació de béns que obté el seu

màxim reconeixement gràcies a l’acció d’agents ins-

titucionals que d’alguna manera sancionen la selec-

ció entre tots aquells que serien potencialment patri-

monialitzables. La mateixa generació de tot un

seguit de categories que designen uns tipus de béns

o altres, dins del conjunt «patrimoni cultural», és

també objecte d’acció per part d’institucions de

diferent abast territorial que gaudeixen d’una posi-

ció dominant a l’hora que una pràctica o una cate-

goria social sigui reconeguda com a legítima i fins i

tot l’única possible. En el cas que ens ocupa, l’acció

fonamental, en aquest sentit, passa per formes de

regulació mitjançant normes i sancions sobre quins

tipus de patrimoni hi ha i què conté cadascun d’ells.

Gómez-Pellón (1999:25) ha suggerit que la classifi-

cació institucionalitzada del patrimoni cultural

segueix fonamentalment dos criteris. D’una banda,

un criteri jurídic (que diferencia béns mobles i immo-

bles) i d’altra un criteri disciplinar (que es refereix a

béns de naturalesa arqueològica, artística, docu-

mental, bibliogràfica o etnogràfica). Traslladant

aquesta bifurcació a un altre pla, podem dir que els

discursos de la legislació i els de les diverses discipli-

nes científiques originen dos grans criteris per a

determinar els tipus de patrimoni que hi ha i el que

contenen.

El primer criteri és el jurídic. La definició dels

diversos tipus de patrimoni es plasma en la legislació

que estableix certes categories tipològiques que han

anat ampliant-se, històricament, des de les Belles

Arts a la Cultura Popular i Tradicional. Es tracta de

lleis escrites que defineixen de forma explícita les

característiques dels béns patrimonials i, si escau,

possibles sancions per a pràctiques que atemptin

contra la seva conservació per part del col·lectiu de

referència format per la població d’un determinat

àmbit territorial.

A un nivell internacional, podem parlar de con-

vencions (tractats multilaterals entre Estats, que

requereixen d’un compromís per part de cadascun

d’ells) o de recomanacions (documents orientatius

de polítiques particulars per a diversos Estats). En

l’àmbit estatal, en el cas d’Espanya, la normativa que

hi ha remet a la Llei 16/1985, de 25 de juny, del

Patrimoni Històric Espanyol, sobre la base de la qual

han anat promulgant-se diverses lleis autonòmiques.

La classificació legislativa1 sol partir de dos pro-

cediments: enumeració i elaboració de categories

classificatòries teòriques el més inclusives possible.


1 Per veure amb més detall la definició jurídica del patrimoni cultural vegeu Santamarina (2005).

Un exemple del primer procediment el representa la

Convenció de la UNESCO de 1970, que distingeix

col·leccions i exemplars rars (botànica, zoologia,

anatomia, mineralogia…), béns relacionats amb la

història, béns arqueològics, béns procedents del

desmembrament de monuments històrics i artístics,

antiguitats de més de cent anys, material etnològic,

béns d’interés artístic, manuscrits rars i incunables

(llibres, documents, publicacions, còdexs…), segells

diversos, arxius diversos, objectes de mobiliari de

més de cent anys i instruments de música antiga.

El segon procediment —el d’elaboració de

categories classificatòries— el trobem, per exem-

ple, en la Convenció de la Haia (1954), que diferen-

cia béns mobles i immobles de gran importància

patrimonial (monuments, llocs arqueològics,

col·leccions arxivisticobibliogràfiques), edificis per a

exposar aquells béns mobles (museus, arxius,

biblioteques…) i centres monumentals. Un patró

semblant el segueix la Convenció sobre Protecció

del Patrimoni Mundial de la UNESCO de 1972, que

diferencia béns naturals i béns culturals. Els primers

inclouen: monuments naturals (formacions físiques

i biològiques amb valor universal estètic o científic,

com són volcans, cascades, barrancs…); forma-

cions geològiques i fisiogràfiques habitades per

espècies amenaçades; i llocs naturals o zones natu-

rals amb valor científic i estètic (l’Amazònia,

l’Antàrtida, parcs naturals…). Entre els béns cultu-

rals es poden diferenciar monuments (obres arqui-

tectòniques, d’escultura, pintura, cavernes…); con-

junts (grups arquitectònics o monumentals) o llocs

(zones marcades, en major o menor mesura i no en

exclusiva, per la intervenció humana, com seria el

cas de mines, pantans, molins…).

Durant dècades, la Convenció del 1972 ha sigut

el principal referent jurídic internacional, però avui

no és l’únic. La Recomanació sobre la salvaguarda

de la cultura tradicional i popular (1989) i la

Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni

Cultural Immaterial (2003) mereixen un capítol a

part ja que incorporen a la classificació patrimonial

categories anteriorment no incloses. En el primer

cas, es parla del «conjunt de creacions que emanen

d’una comunitat cultural, fundades en la tradició,

expressades per un grup o per individus i que reco-

negudament responen a les expectatives de la

comunitat en tant que expressió de la seva identitat

cultural i social». Per la seva banda, la Convenció del

2003 incorpora la categoria «Patrimoni Immaterial»,

que inclou: «els usos, representacions, expressions,

coneixements i tècniques —junt amb els instru-

ments, objectes, artefactes i espais culturals que els

són inherents— que les comunitats, els grups i en

alguns casos els individus reconeixen com a part

integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patri-

moni és recreat constantment per les comunitats i

els grups en funció del seu entorn, la seva interacció

amb la naturalesa i la seva història, de forma que els

infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contri-

bueix a promoure el respecte de la diversitat cultural

i de la creativitat humana».

Si revisem els conjunts de béns que s’inclouen

en la Convenció del 2003 i, en alguns casos, també

en la Recomanació del 1989, veurem que es consi-

deren patrimoni immaterial: tradicions i expressions

orals, inclosa la llengua; arts d’espectacle; usos

socials, rituals i actes festius; coneixements i usos

relacionats amb la naturalesa i l’univers; tècniques

artesanals tradicionals.


En l’àmbit espanyol, el marc legislatiu vigent el

configura la Llei del Patrimoni Històric del 1985 i la

promulgació posterior de lleis autonòmiques de

patrimoni que, en alguns casos, incorporen catego-

ries com «parcs etnogràfics», «llocs etnològics», o

«cultura popular i tradicional», per a arreplegar

aquells aspectes que hem vist que incloïen, a nivell

internacional, la Recomanació del 1989 i la

Convenció del 2003, de la UNESCO. De manera que

la legislació espanyola també dóna una certa impor-

tància al patrimoni immaterial, integrat per creen-

ces, costums, valors i pràctiques caracteritzades per

l’oralitat i/o la intangibilitat, per bé que utilitza per a

definir aquest conjunt les etiquetes «etnològic» o

«etnogràfic».

Així doncs, la majoria del que la legislació inclou

explícitament com a patrimoni immaterial és etique-

tat com a folklore, cultura popular i tradicional o

patrimoni etnològic o etnogràfic. L’ús dels adjectius

per a reconèixer un tipus particular de béns com a

patrimonialitzables o un valor de referència per a

definir com a patrimoni certs béns no resulta d’una

decisió arbitrària dels legisladors. Té a veure amb la

definició de disciplines científiques que l’adjectiven i

de les seves respectives àrees de coneixement (Prat

1999:94). Això ens porta al segon criteri de definició

del patrimoni immaterial: el criteri disciplinar.

L’adjectivació de béns patrimonials com a patri-

moni arqueològic, històric, artístic o etnològic va de

la mà de l’existència de les consegüents disciplines.

Si tenim un patrimoni etnogràfic o etnològic és per-

tinent buscar quina és l’àrea de coneixement i la dis-

ciplina que hi hauria al darrere. Per lògica hauríem

de fer referència a una disciplina que s’anomenara

etnografia o etnologia. Amb tot, etnografia i etno-

logia no són exactament sinònims, per bé que són

tractats com si ho foren en la legislació de patrimo-

ni. Podem diferenciar-les d’acord amb la proposta

feta per Lévi-Strauss (1979), qui va suggerir que

qualsevol coneixement antropològic passava per tres

fases: l’etnogràfica, l’etnològica i l’antropològica. En

la primera, es realitzava una descripció de les pràcti-

ques i formes de pensar d’un grup humà concret. La

segona s’encarregava del coneixement i explicació

d’aquelles pràctiques i pensaments. Finalment, la

tercera fase consistia en partir d’aquella descripció i

coneixement sobre cada societat particular, per

fonamentar conclusions universals en l’estudi dels

trets socials i culturals de la humanitat en el seu con-

junt. Etnografia i etnologia formen part, doncs,

d’una mateixa àrea de coneixement que al nostre

Estat és coneguda amb el nom d’antropologia social

i cultural2. Una ciència que estudia les estructures,

institucions, composició, normes, rols, creences,

valors, tecnologia i les relacions internes i entre elles,

de les distintes societats humanes.

Si considerem la forma com acabem de definir

l’etnologia, en tant que branca del coneixement

antropològic, qualsevol producte humà pot arribar a

ser-ne objecte, més enllà d’allò que des del criteri

jurídic es considera etnològic o etnogràfic. No obs-

tant això, s’hi ha generat una categoria especialitza-

da que inclou béns que es consideren tradicionals i

populars, en relació amb algun col·lectiu concret.

Amb «tradicionals» es vol dir que se’ls veu com a

manifestacions autèntiques associades a un deter-


2 El que a Espanya s’anomena Antropologia Social i Cultural, rep altres noms en altres estats. A Gran Bretanya, per exemple, sel’anomena Antropologia Social, als Estats Units Antropologia Cultural i a França Etnologia.

minat col·lectiu i existents des d’un temps indetermi-

nat. Quan es considera aquells béns com a populars,

se’ls inclou en una categoria oposada a les realitza-

cions d’una elit. De manera que el patrimoni etnolò-

gic acaba sent associat a objectes i pràctiques vincu-

lades des d’un passat més o menys indeterminat a

un determinat col·lectiu i, més específicament, a les

persones que en ell no formen una elit.

Fins aquí, sembla que les adjectivacions patrimo-

nials són associades de manera prou clara a un

determinat àmbit de coneixement. Però quan par-

lem de la categoria «patrimoni immaterial», que és

la que aquí ens ocupa, ens trobem un problema.

Totes les disciplines treballen amb coneixement, que

per definició és una cosa immaterial. Per tant, cap

disciplina d’entrada es pot atribuir a ella mateixa la

definició de patrimoni immaterial. Per superar

aquest entrebanc pot resultar útil anar al cas de la

Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO. L’any 1997

la Consulta Internacional d’Experts sobre la

Preservació d’Espais Culturals Populars va reconèixer

la importància del patrimoni immaterial i es va mani-

festar la necessitat que es reconeguera aquest tipus

de patrimoni amb alguna figura homologable a l’ac-

tual Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat

promoguda per la UNESCO. Finalment, aquella reco-

manació, junt amb les disposicions del 1989 i 2003

d’aquell organisme internacional, que hem citat

quan parlàvem del criteri jurídic, van quallar en la

creació, des del 2001, de la categoria «Obres mes-

tres del patrimoni oral i immaterial de la humanitat»

que inclou en la llista de patrimoni mundial elements

associats, fonamentalment, a formes de vida «en

risc d’extinció». El valor fonamental dels béns que

s’inclouen en la llista consisteix, sobretot, a perme-

tre que continuï existint la diversitat cultural. De fet,

la diversitat mateixa es converteix en patrimoni

immaterial.

El 2001 la UNESCO va designar com a obres mes-

tres del patrimoni oral i immaterial de la humanitat

un total de 19 béns. El la llista 2003 el conjunt es va

ampliar en 28 obres més i el 2005 l’ampliació ha

estat de 45.3 Es tracta de festes, danses, música, cos-

movisions, teatre, i expressions orals de diversa índo-

le, on s’inclouen, per exemple el carnestoltes

d’Oruro (Bolívia), o el de Binche (Bèlgica), l’art dels

meddahs (narradors públics, a Turquia), el teatre

Nogaku de Japó, l’espai cultural de la plaça de

Djmaa-el-Fna al Marroc o el Misteri d’Elx a Espanya.

Els elements de la llista tenen en comú el seu caràc-

ter de pràctiques orals i, per al seu reconeixement fa

falta, entre altres coses, una reflexió sobre el risc de

desaparició, sigui per la falta de practicants o, com

en el cas del Misteri, per l’escassetat de mitjans tèc-

nics i de persones amb experiència en els esdeveni-

ments o per la pèrdua o retrocés de la llengua vehi-

cular de ritual (en aquest cas, la valenciana).

La proposta de la UNESCO té, tanmateix, almenys

un precedent. El 1950, Japó va desenvolupar el pro-

grama Tresors Nacionals Vivents, per a reconèixer

persones que posseïen determinades destreses o

que coneixien certes tècniques la continuïtat de les

quals corria perill o havia de ser especialment valo-

rada. Altres països es van sumar a la iniciativa, fins


3 En la segona reunió del Comitè Intergovernamental de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, que va tenir lloc a Tòkio alsetembre de 2007, s’acordà que en el futur aquesta llista d’obres mestres serà substituïda per una Llista Representativa del PatrimoniImmaterial de la Humanitat i per una Llista de Patrimoni Cultural Immaterial que requereix una urgent salvaguarda, de manera queno es preveu la designació de noves Obres Mestres del Patrimoni Immaterial, en la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO.

que en 1996 la UNESCO va declarar unes Directrius

per a la creació d’un sistema de Tresors Humans

Vivents que estipulaven que «l’acte mateix de la cre-

ació no té forma física. La interpretació i l’acte crea-

dor són immaterials: estan encarnats en la destresa

o la tècnica dels que ho realitzen». La definició

inclou tècniques de reparació d’instruments musicals

folklòrics, treball de pedra per a recuperar monu-

ments, preparació d’entelat o empaperat per a

cobrir parets d’edificis històrics, arts interpretatives

(ball, drama, teatre), arts marcials i ritus. Tant aques-

tes directrius com el recent reconeixement per part

de la UNESCO d’una categoria de patrimoni cultural

immaterial prenen com a referència pràctiques i acti-

vitats, més que no elements materials, amb la qual

cosa allò immaterial de la cultura (coneixements,

creences, valors i, en definitiva, significat) acaba

convertint-se en realitat en el més important, alhora

que es defineix com a Patrimoni una cosa que prové

de la vida quotidiana de la gent corrent (Ariño,

2002:137-138).

Les apreciacions que acabem de fer sobre les

propostes de la UNESCO ens permeten aclarir alguna

cosa des del punt de vista disciplinar, per dues raons.

En primer lloc, la major part del que s’acaba incloent

sota la categoria «patrimoni immaterial» coincideix

amb allò que la legislació espanyola incorpora en la

categoria de patrimoni «etnogràfic» o «etnològic» i,

de fet, amb allò que durant molt de temps fou

objecte privilegiat d’una disciplina que va nàixer i es

va desenvolupar inicialment com a ciència que estu-

diava «l’altre exòtic» en la figura dels pobles colonit-

zats per europeus més enllà del seu continent o en

la dels pobles rurals europeus. Un doble exotisme

que es reflecteix en la major part dels fons que solen

conservar i mostrar els museus etnològics o etnogrà-

fics. El Museu Etnològic de Barcelona és un bon

exponent d’una línia de fons i continguts encarada

a l’exòtic colonitzat. Un exemple més proper i repre-

sentatiu en el cas de l’exòtic rural el proporcionen

Cruz, Doménech i Llamas (2005) quan inventarien i

analitzen la presència de l’etnologia en museus del

País Valencià. Per a ells, la recent proliferació de

museus etnològics al territori valencià respon a l’as-

sociació entre etnologia i contextualització cultural

d’objectes i pràctiques ben diversos, la qual cosa

pren forma en una proliferació de museus que com-

binen fons d’una tipologia ben variada (arqueolò-

gics, biogràfics, artístics, històrics…). Els mateixos

autors, amb tot, ressalten que els fons etnològics se

solen limitar en el temps a final del segle XIX i princi-

pis del XX i representen rarament activitats conside-

rades modernes, com la indústria o el turisme. En

altres paraules, la societat tradicional ha estat durant

molt de temps objecte privilegiat de l’etnologia, en

una línia coherent amb la definició jurídica de patri-

moni immaterial a nivell estatal i internacional.

La segona raó que ens permet aclarir alguna

qüestió sobre la definició disciplinar del patrimoni

immaterial és que la consideració de coneixements,

creences i valors posats en pràctica, com a béns

patrimonialitzables, entronca directament amb la

definició antropològica de «cultura», que inclou tot

allò que ha estat produït per humans (material o

immaterial) i que s’allunya de la noció humanista

que només considera certes pràctiques (fonamental-

ment l’art i l’educació formal) com a culturals.

Les dues raons enumerades suggereixen que

l’antropologia social i cultural o, si es vol, l’etnologia,

és una disciplina indispensable per a l’estudi i la con-


servació del patrimoni immaterial. Dit d’una altra

manera, el patrimoni immaterial esdevé un objecte

privilegiat des d’un punt de vista antropològic. ¿Però

què podem dir, des d’aquest punt de vista del que

inclou l’etiqueta «patrimoni immaterial»?

Antropològicament parlant, allò que la legislació

inclou en la categoria és immaterial en tres sentits.

Per començar, distingir cultura material i immaterial

comportaria «descontextualizar los objetos fuera del

marco de la actividad humana que los ha hecho

posibles y les ha dotado de funcionalidad, valor y

significado» (Fernández de Rota, 2003:80). De

manera que el primer sentit en què qualsevol patri-

moni té alguna cosa d’immaterial és que transmet

significats associats al seu context de producció, ús i

funcions (Ballart, 2001:108). Qualsevol bé cultural

seria definible, precisament, a partir del significat

immaterial que li atribuïm: testimoni d’un determi-

nat esdeveniment històric, d’una manera de vida, de

les creences d’un col·lectiu, de la tecnologia i els

sabers utilitzats per a aprofitar els recursos disponi-

bles, etc. (Agut i Fernández de Paz, 1999:8).

En aquest sentit, qualsevol disciplina que treballi

sobre el patrimoni cultural ha de buscar el context

en què els béns són patrimonialitzats, és a dir, aquell

en què prenen significat com a patrimoni. Això els

inclou en el seu ús quotidià abans de ser seleccio-

nats i també després, quan es converteixen en béns

culturals reconeguts. El Misteri d’Elx, per exemple,

reconegut entre els 47 béns immaterials inclosos per

la UNESCO en la llista d’obres mestres del patrimoni

oral i immaterial de la humanitat, és un element cul-

tural amb polisèmia. Pot ser entès en el context de

les creences i les pràctiques del cristianisme catòlic

del passat i, en el present, en la devoció mariana.

Però alhora esdevé un ritual que identifica una ciu-

tat i representa un aparador promocional per a ella,

de cara al turisme. En ser reconegut institucional-

ment com a patrimoni cultural el bé adquireix un

significat universal, deslligat d’aquell que era reli-

giós. Un significat com una expressió de devoció

popular en un sentit genèric, incloent-hi una llen-

gua, textos i melodies específiques i també com un

element ritual d’identificació i com a carta de pre-

sentació internacional (a la qual se suma, en aquest

cas, el Palmerar, declarat també patrimoni mundial).

El segon sentit en què qualsevol bé cultural

patrimonialitzat té quelcom d’immaterial és, precisa-

ment, que sempre es tracta d’una representació d’i-

dentitat col·lectiva que, ubicada en el context de la

humanitat, genera diversitat cultural. Darrere de la

definició institucionalitzada del patrimoni cultural hi

ha la voluntat de defensar i protegir certs béns d’al-

guna amenaça o risc. En la modernitat avançada, un

dels riscos fonamentals és el de perdre la pròpia

identitat, davant de la consciència dels canvis que

experimenta el món modern, entre els quals ocupa

un lloc especial una certa consciència d’homoge-

neïtzació cultural motivada per l’expansió global del

mercat, els mitjans de comunicació, les ideologies i

el contacte amb persones d’orígens diversos. La pre-

ocupació per la pèrdua de la pròpia identitat, llavors,

facilita que es consideri la diversitat cultural com a

patrimoni, a través de la defensa de la necessitat

que es mantinguin més o menys coexistents, pràcti-

ques, creences i valors culturals diferents que, en

conjunt, confegeixen la diversitat humana.

En tercer i últim lloc, el patrimoni cultural té

quelcom d’immaterial en el sentit que sempre es

tracta d’un coneixement formalitzat, reconegut.


Una espècie de memòria col·lectiva de la humanitat

i de cada poble (Prats, 1995:28). Més que no en la

cultura, en general, el patrimoni cultural consisteix

en una selecció del que considerem que val la pena

transmetre, com a coneixement formalitzat científi-

cament (mitjançant inventaris, catàlegs, investiga-

cions…) sota una o altra etiqueta categorial de

patrimoni.

En definitiva, tenim una definició jurídica de

patrimoni immaterial que inclou pràctiques i activi-

tats humanes que són transmeses d’una generació

a una altra oralment o d’una altra forma entre

membres d’un grup humà específic i que són consi-

derades tradicionals i populars per part dels seus

membres. Una consideració que se sanciona amb

disposicions i recomanacions normatives. Però al

mateix temps convé recordar que qualsevol patri-

moni cultural té una part immaterial que és justa-

ment la que es troba darrere de la seva valorització

i coneixement. Des d’un punt de vista disciplinar,

l’etnologia o antropologia social i cultural esdevé la

disciplina més pròxima al treball de recollida i con-

servació d’aquest tipus de patrimoni i, alhora, tant

ella com altres disciplines del camp de les ciències

socials i humanes poden fer aportacions en la con-

textualització dels béns i també en l’estudi dels pro-

cessos de patrimonialització.

L’activació del patrimoni immaterial i els valors

del patrimoni4

Saber com treballa el procés de construcció d’un

bé com a patrimoni immaterial pot resultar molt

útil davant de la implementació de mesures de

recuperació i conservació d’aquells béns i també

d’altres potencialment patrimonialitzables. Vegem-

ho a partir d’un exemple. L’any 2005, el govern

mexicà va presentar la candidatura de la cuina

mexicana per a la seva designació com a obra mes-

tra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat.

En un altre lloc (Moncusí i Santamarina, e.p.) hem

analitzat la presentació de la candidatura i el seu

fracàs. La proposta tenia com a principal promotor

el govern mexicà i anava avalada pels planteja-

ments d’una antropòloga que alhora regentava a

París un restaurant de cuina mexicana. La base de

la proposició era la caracterització de la cuina mexi-

cana com a cuina de la dacsa, producte que es con-

siderava eminentment mexicà, la qual cosa es tra-

duïa en plats tradicionals i en el valor especial que

se li atorgava a aquell producte. La UNESCO refusà

la candidatura perquè no es va saber introduir la

relació entre la part patrimonial i el ritual simbòlic

del conreu i consum de la dacsa. D’altra banda, la

declaració oficial com a patrimoni de la humanitat

requeria la demostració d’un risc de desaparició de

la pràctica patrimonialitzada que motivava una

especial promoció i un esforç de salvaguarda. La

proposta mexicana tampoc no acomplia aquest

requisit. Per últim, la candidatura despertà oposició

de la veïna Guatemala perquè les seves autoritats

consideraven la dacsa també pròpia de la seva

cuina nacional.

El cas permet veure que la patrimonialització

passa per la posada en marxa d’una doble valora-

ció o lectura. D’una banda, hi ha una qüestió de

caràcter material i d’altra una de simbòlica. Els


4 Una part d’aquest apartat és una revisió d’un treball anterior (Moncusí, 2005).

diversos agents que participen en el procés de

patrimonialització d’un bé posen en marxa totes

dues qüestions en tant que tipus de valors a tenir

en compte per a la selecció, la conservació i l’expo-

sició de béns patrimonials.

Els agents activadors del patrimoni, entre els

quals podem citar bàsicament el sector acadèmic,

tècnics professionals de la conservació, administra-

cions públiques, mercat, organismes internacio-

nals, societat civil i, en el cas espanyol, l’Església,

construeixen el patrimoni en base a un o altre tipus

de valors. Quan deriven del valor material dels

béns, posen en marxa un cert càlcul de costos i

beneficis. En l’exemple que hem posat abans, la

qüestió material rau en la promoció d’un producte

per a restaurants i empreses del sector alimentari

mexicanes i també com a element que pot poten-

ciar turísticament el país. Ara bé, en altres casos el

càlcul pot comportar que un bé o un conjunt de

béns no se seleccioni com a patrimoni a conservar

físicament o en forma d’inventari. És el cas, per

exemple, de la valoració del preu d’un sòl sobre el

qual hi ha un edifici o un conjunt arquitectònic sus-

ceptible de ser seleccionat i preservat. Si el valor

material del sòl per a la construcció de noves edifi-

cacions s’imposa, pot ser que aquells béns no

siguen preservats.

En contrast amb el valor material, trobem el

valor de caràcter simbòlic. En aquest cas el bé a

patrimonialitzar és percebut en tant que represen-

tació d’alguna cosa. Un exercici que pot tenir un

caràcter expressiu o referencial. En el primer cas

estem parlant de la vessant artística o estètica dels

béns que són valorats per la forma única que pre-

nen com a producte humà que desperta sensacions.

Quan parlem de valor simbòlic referencial ens estem

fixant en el patrimoni com a representació d’alguna

cosa més enllà de la seva forma. Es pot aplicar el

valor simbòlic referencial per la via científica, que se

centra en el coneixement, o per una altra via que

seria el valor que té en un nivell identitari.

Aleshores, en un nivell científic, podem valorar un

bé perquè considerem que es necessari per a poder

conservar-ne el coneixement. Es valora el producte

perquè creiem que val la pena conèixer-lo, bé amb

la memòria de persones o bé amb altres docu-

ments. Busquem el valor científic per mitjà de la

descripció. I en el cas del patrimoni etnològic, això

pot vindre fàcilment dels coneixements de les per-

sones que han conegut aquella realitat: la memòria.

Aleshores, el coneixement etnològic rau de forma

privilegiada en les persones que han conegut allò

que serà objecte de patrimonialització; en els seus

coneixements i creences; en els seus records conver-

tits en discurs.

Quan el patrimoni pren valor referencial en ter-

mes identitaris, ho fa perquè esdevé símbol d’identi-

ficació col·lectiva. En aquest cas un bé o conjunt de

béns es patrimonialitzen perquè evoquen els seus

usuaris o creadors sota una o altra categoria col·lec-

tiva. El patrimoni obté valor perquè rememora un

passat col·lectiu o uns valors i pràctiques socials que

s’hi associen. En aquesta forma de valoració prenen

en joc dues figures retòriques presents en els discur-

sos identitaris. D’una banda tenim la metonímia, per

la qual el contacte amb un bé considerat autèntic

atorga autenticitat a aquella identitat. D’altra

banda, trobem la metàfora, que converteix l’exercici

de selecció i preservació d’un bé patrimonial en un

esforç per salvaguardar la identitat mateixa.


En l’exemple de la candidatura de la cuina

mexicana a patrimoni de la humanitat, la qüestió

simbòlica es troba fonamentalment en la represen-

tació de la identitat mexicana, mitjançant la cuina

i també en el coneixement a demostrar del pro-

ducte a patrimonialitzar, com una cosa en risc de

desaparició i amb un espai ritual específic de

representació.

En definitiva, el procés de patrimonialització de

béns immaterials passa en bona mesura per donar

contingut referencial científic a coses que la gent

ha seleccionat perquè s’identifica amb elles i potser

també els atorga valor material. El valor identitari i

el material, junts o per separat, es troben sovint

darrere dels motius d’administracions, societat civil

i mercat en l’activació patrimonial. Els petits

museus, que poden ser des d’una persona que es

munta ella mateixa una col·lecció, sense suport ins-

titucional, o un ajuntament que decideix crear un

museu etnològic, sovint sense assessorament disci-

plinar i amb poca cosa més que bona voluntat,

segueixen totes dues o una de les dues formes de

valoració. Però el procés de patrimonialització no

pot ser complet si no entra en joc el valor referen-

cial científic. És a dir, si no es treballa per a la con-

textualització dels béns a patrimonialitzar per al seu

millor coneixement en tant que creacions huma-

nes. De manera que és imprescindible posar d’a-

cord l’entorn científic (universitari i museològic) i el

social per crear un discurs museogràfic clar i ade-

quat i donar un contingut museològic als béns. Cal

explorar els coneixements, les creences i els valors

que hi ha darrere dels utensilis materials, per a no

limitar-se a acumular-los. La qüestió és fer un pas

que associï aquells utensilis i les percepcions dels

seus usuaris.

Amb tot, l’activació patrimonial no s’esgota en

la generació de discurs museològic. Hi ha formes

d’activació que no acaben ni pretenen acabar amb

una proposta d’aquest tipus. Pensem, per exemple,

en les associacions aglutinades en el moviment dels

«salvem», que promouen al País Valencià la protec-

ció de béns patrimonials d’acord amb el seu valor

simbòlic, enfront de les amenaces d’usos que bàsi-

cament se centren en un valor material.5 Defensar

la salvaguarda del Jardí Botànic, de l’Horta de

València o de l’antic poble pescador del Cabanyal

enfront d’operacions urbanístiques fonamentades

en una plusvàlua del sòl i en els suposats beneficis

de la potenciació d’una València turística són exer-

cicis d’activació patrimonial que combinen accions

reivindicatives i activitats culturals diverses amb la

finalitat de ressaltar el valor simbòlic, en uns casos

identitari i en altres també o bàsicament artístic,

arquitectònic, històric i cultural de determinats

conjunts patrimonials. Gómez Ferri (2004) explica,

en el seu treball sobre el cas concret de Salvem el

Cabanyal, com aquesta plataforma ha mirat de

dignificar la identitat cabanyalera a través de la

reactivació i reconeixement del valor patrimonial

del barri, en un nivell urbanístic, artístic i arquitec-

tònic, però també del patrimoni immaterial que

conformen històries, anècdotes i esdeveniments

recordats per la gent major. Una part d’aquest barri

que es veurà afectada pel projecte urbanístic de

perllongament de l’avinguda Blasco Ibáñez cap al


5 Per a veure més en detall el paper d’aquest tipus de moviment i dels processos de patrimonialització que posen en marxa, vegeuAlbert (2005).

mar (i la consegüent construcció d’habitatges d’e-

levat preu) ha estat catalogada oficialment com a

Patrimoni Historicocultural, i malgrat això l’amena-

ça persisteix.

L’activació del patrimoni immaterial se centra,

aleshores, en la defensa del seu valor eminentment

simbòlic, però en un context en què aquesta pren

especial significat. Una època de modernitat avan-

çada en què sorgeixen respostes locals a la globalit-

zació, a la possible incidència de riscos diversos i,

especialment, als derivats del descontrol de les tec-

nologies humanes (industrials i polítiques) i al risc

de perdre la identitat (Hernández Martí, 2002). En

aquest context, València està sent modelada

seguint un patró de ciutat aparador, amb projectes

urbanístics associats a grans esdeveniments interna-

cionals i grans infrastructures (America’s Cup,

Ciutat de les Arts i les Ciències, Circuit Urbà de

Fórmula 1), que prioritzen el valor material del sòl i

dels guanys econòmics directes i indirectes que se

n’esperen. Al mateix temps, els projectes s’intenten

legitimar amb la posada en marxa de valors simbò-

lics associats fonamentalment a la identificació dels

ciutadans amb la seva ciutat i el possible orgull que

s’hi pot associar.

Reptes i algunes respostes en l’activació de

patrimoni immaterial

Hi ha molta feina a fer en l’activació del patrimoni

immaterial, especialment en matèria de valors sim-

bòlics. A grans trets, podem destacar reptes en

matèria de formació de tècnics de conservació, en el

camp de la vertebració territorial d’institucions de

protecció i centres d’estudi i, finalment, en el nivell

de la sensibilització social.

Quant a la formació, una pregunta clau és com

podem compaginar la urgència de preservar patri-

moni immaterial —i específicament, aquell que

hem identificat com a etnològic— amb una forma-

ció disciplinar tan diversa com la de la gent que tre-

balla en aquest camp. De primer, a qualsevol pro-

fessional del camp se li pot pressuposar, com a

científic de formació, una inquietud per recuperar

el valor referencial de les coses. Una altra cosa és

on i com buscar els continguts per a treballar en

patrimoni etnològic. Bàsicament el lloc són les per-

sones; les seves percepcions; els seus discursos.

Aproximar-se a elles a través de centres d’estudis o

altres entitats locals o, senzillament, les persones,

directament. Un treball que sempre passa per la

descripció; cal anar a les persones per a enregistrar

el seu discurs i, si escau, la seva imatge mentre des-

criuen espais, processos o mentre expliquen

records i anècdotes viscudes. Per a la conservació

del patrimoni immaterial —entés com a etnològic

en el sentit més o menys estricte que marquen les

lleis, o en el sentit antropològic més ampli que fa

referència al context de la pràctica social— cal una

formació de caràcter socioantropològic. Els conser-

vadors haurien de tindre una formació pluridiscipli-

nar que incorporés, entre altres coses, un ensinis-

trament en tècniques de camp que permeten cop-

sar aquella descripció de primera mà de les vivèn-

cies, les pràctiques i els discursos de les persones.

En aquest punt, cal una bona connexió entre els

centres d’ensenyament superior i els futurs i els

presents professionals d’aquest camp. I no sola-

ment això, sinó que és imprescindible al nostre país

algun tipus de formació pluridisciplinar dissenyada

al marge d’interessos corporativistes acadèmics


que van en detriment de la seva qualitat i de l’aten-

ció a l’amplitud i diversitat del que avui es coneix

com a patrimoni cultural.

Un segon repte el constitueix la vertebració

territorial d’institucions de protecció i centres d’es-

tudi. Un fet que té relació amb la important qües-

tió de fons de la cohesió del territori valencià. Quan

ens trobem que no sembla sempre clar amb quin

nom cal anomenar-lo —país, comunitat, regne—

es fa difícil una articulació plena de les diverses ini-

ciatives d’activació des de la societat civil. Dificulta

una política de patrimonialització i una gran coor-

dinació en aquest sentit, per exemple, que deter-

minades associacions o centres d’estudis no es

puguin ajuntar amb uns altres sota una mateixa

entitat coordinadora perquè anomenen el territori

amb un nom o un altre o perquè consideren o no

l’existència de certa unitat cultural amb territoris

de parla catalana. A més, Cruz, Doménech i Llamas

(2005) han destacat que la política patrimonial en

matèria de patrimoni etnològic al País Valencià es

veu mancada per línies de recerca i defensa del

patrimoni bastant potents a nivell autonòmic.

Concretament ressalten que del total de 224

museus amb fonts etnològics del país, només dos

són de gestió autonòmica. En aquest estat de coses

bé podem dir que la poca vertebració a nivell d’ac-

tivació no es limita a la societat civil, sense ànim de

menysprear l’ingent esforç que ha realitzat la

Generalitat Valenciana en el terreny de les norma-

tives i reglaments de patrimoni i en l’aplicació de

tasques d’inventari patrimonial.

Finalment, un tercer repte passa per la sensibi-

lització de la població. L’activació de patrimoni

immaterial és difícil si no hi ha un reconeixement

del valor simbòlic i/o econòmic dels béns per part

de la població. És necessària una promoció del

coneixement d’aquells béns però sobretot d’una

valoració en tant que elements imprescindibles per

a donar valor a la pròpia societat i, fonamental-

ment, per a mantenir-ne la identitat. En termes eco-

nòmics, determinats projectes de patrimonialització

comporten possibilitats de desenvolupament

socioeconòmic a mitjà i llarg termini que poden

desaparèixer quan s’apliquen valoracions econòmi-

ques a curt termini, com les que representa la venda

del sòl o projectes de mitjà o llarg termini que pas-

sen per la destrucció física d’elements patrimonials.

Una sensibilització social en aquest sentit pot con-

tribuir a anar més enllà de fer el paper d’inventariar

béns que estan a punt de desaparèixer a causa d’a-

quells projectes o valoracions econòmiques.

Els tres reptes que hem plantejat no són inde-

pendents. La formació dels tècnics en metodologia

socioantropològica pot afavorir l’aprofundiment en

el coneixement dels béns a protegir i fins i tot pot

proporcionar-los recursos perquè contribueixen a la

sensibilització de la població per a una activació

patrimonial reeixida. Però finalment aquests esfor-

ços poden resultar poc fructífers si no hi ha una

identificació col·lectiva amb el mateix país, la seva

gent, el seu territori i les seves institucions i si les

iniciatives institucionals i civils no van en la matei-

xa línia.

Tot i que es tracta d’un organisme de titularitat

provincial i que això pot resultar un entrebanc de

cara a l’extensió de la seva tasca, les iniciatives que

s’estan duent a terme des del Museu Valencià

d’Etnologia suposen un trampolí per a impulsar una

resposta decidida en tots aquests terrenys. A nivell


de continguts i discurs museològic, el museu és

exponent d’una manera d’entendre l’etnologia que

transcendeix l’associació entre patrimoni immaterial

i societat tradicional. Les exposicions temporals i la

seva exposició permanent «La ciutat viscuda» en són

bona mostra. D’altra banda, està organitzant semi-

naris i jornades per a les quals compta amb entitats

i institucions de tot el territori valencià i du a terme

recerques que s’estenen per les diferents parts del

país. Van en la mateixa línia la iniciativa de la Revista

Valenciana d’Etnologia i el fet que el museu

col·labori obertament amb la recentment creada

Associació Valenciana d’Antropologia.

Conclusions

Hem definit el patrimoni immaterial, tenint en

compte un criteri jurídic i un de disciplinar, com un

patrimoni molt ampli, en termes antropològics i

que conté, de forma privilegiada, béns que han

estat etiquetats com a patrimoni etnològic o etno-

gràfic. Creences, coneixements, valors, danses, fes-

tes, rituals, normes i organismes consuetudinaris,

formes de narrativa, música popular..., són la

matèria primera d’aquest tipus de patrimoni. La

seva activació, és a dir, la posada en marxa de la

seva selecció i reconeixement com a patrimoni és el

resultat de l’acció d’agents molt diversos que par-

teixen de la valoració material i simbòlica dels béns

patrimonialitzats. Totes dues són importants, però

la que resulta completament imprescindible i la

que, de fet, dóna entitat pròpia al patrimoni imma-

terial (i al cultural en general) és la segona valora-

ció. El patrimoni cultural és seleccionat, conservat i

mostrat com a element d’identificació col·lectiva, la

qual cosa li atorga un valor especial. Però no acaba

aquí la cosa, és imprescindible aprehendre els

coneixements, les creences i els valors que consti-

tueixen un context que donà sentit a una pràctica

humana o a un bé material, en un determinat con-

text sociohistòric. I no només això, sinó que cal una

tasca de revisió d’aquell context en què té lloc l’ac-

tivació; de quins agents hi estan intervenint i de

quin és el seu paper, per a poder facilitar la matei-

xa tasca patrimonialitzadora sigui amb la potencia-

ció de les pràctiques d’uns agents, sigui amb un

esforç per mirar de contrarestar-ne o senzillament

afrontar-ne d’altres.

Hem acabat plantejant diversos reptes que l’ac-

tivació del patrimoni immaterial presenta al nostre

país i fent-hi algunes propostes. Els reptes plante-

jats han estat la formació socioantropològica dels

professionals del patrimoni, l’acció institucional de

patrimoni i l’acció civil vertebrada en tot el territo-

ri i, finalment, la sensibilització social envers un

valor simbòlic del patrimoni i, si escau, el seu valor

material a llarg termini. Respondre-hi no és senzill,

però és possible amb una col·laboració almenys a

nivell de museus, centres universitaris, associacions

i centres d’estudis i administracions públiques, que

són els agents que tenen una major disposició de

recursos de diferent tipus a l’hora de treballar per

a respondre a tots tres reptes i, en definitiva, per a

afavorir l’activació del patrimoni immaterial al nos-

tre territori.

BibliografiaAGUDO TORRICO, J. i E. FERNÁNDEZ DE PAZ (1999):

“Patrimonio cultural y museología: significados y conteni-do”, en AGUDO TORRICO, J. i E. FERNÁNDEZ DE PAZ(coords): Patrimonio cultural y museología: significados ycontenidos. Actes del VIII Congreso de Antropología,FAAEE/AGA, Santiago de Compostel·la, pàgs. 7-15.


ALBERT, M. (2005), “El patrimonio cultural y la sociedad civil”,en HERNÀNDEZ MARTÍ, G. M. i altres, La memoria cons-truida. Patrimonio cultural y modernidad, Tirant lo Blanch,València, pàgs. 192-223.

ARIÑO, A. (2002): “La expansión del patrimonio cultural”,Revista de Occidente, 250, pàgs. 129-150.

BALLART, J. (2001): “El patrimoni històric: bases teòriques”, enCARRERAS, C., MUNILLA, G., M. ARTÍS, BALLART, J. i M.BOADA (2001): Gestió del patrimoni històric, Edicions de laUOC, Barcelona, pàgs. 12-51.

FERNÁNDEZ DE LA ROTA, J.A (2003): “Patrimonio y desarrolloen el marco de una concepción etnográfica”, enGONZÁLEZ ALCANTUD, J. A. (ed.) (2003): Patrimonio ypluralidad. Nuevas direcciones en AntropologíaPatrimonial, Centro de Investigaciones Ángel Ganivet,Diputación de Granada, Granada, pàgs. 79-94.

CRUZ, J., C. DOMÉNECH I LLAMAS, E. (2006): “Vitrines valen-cianes. Aproximació als museus valencians d’Etnologia”,Revista Valenciana d’Etnologia, 1, pàgs. 21-33.

GÓMEZ FERRI, J (2004): “Del patrimonio a la identidad. Lasociedad civil como activadora patrimonial en la ciudad devalencia”, Gaceta de Antropología, 20.

GÓMEZ PELLÓN, E (1999): “Patrimonio cultural, patrimonioetnográfico y antropología social”, en AGUDO TORRICO,J, i E. FERNÁNDEZ DE PAZ (coords.): Patrimonio cultural ymuseología: significados y contenidos. Actes del VIIICongreso de Antropología, FAAEE/AGA, Santiago deCompostel·la, pàgs. 17-29.

LÉVI-STRAUSS, C (1979): Antropología estructural, Siglo XXI,Mèxic.

MIRA, J. F: i R. SANMARTÍN (2007): “L’Antropologia del detall.Una conversa entre Joan Francesc Mira i Ricardo Sanmartínsobre identitat, multiculturalisme i societat glocal”, RevistaValenciana d’Etnologia, 2, pàgs. 13-32.

MONCUSÍ, A. (2005): “La activación patrimonial y la identi-dad”, en HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. i altres, La memoriaconstruida. Patrimonio cultural y modernidad, Tirant loBlanch, València, pàgs. 91-121.

——, (2005b): “El Patrimonio Etnológico”, en HERNÁNDEZMARTÍ, G. M. i altres, La memoria construida. Patrimonio cul-tural y modernidad, Tirant lo Blanch, València, pàgs. 225-260.

MONCUSÍ, A. i B. SANTAMARINA (e.p.): “Bueno para comer,bueno para patrimonializar. La propuesta de la cocinamexicana como patrimonio inmaterial de la humanidad”,en M. ÁLVAREZ i F. X. MEDINA (dir.), Patrimonio cultural yalimentación entre América y Europa, Icaria, Barcelona.

PRAT, J. (1999): “Folklore, cultura popular y patrimonio”, Arxiusde Sociologia, 3, pàgs. 87-109.

PRATS, Ll. (1995): “Què és el patrimoni etnològic?”, en CALVO,Ll. i J. MAÑÀ (eds.) (1995): De l’ahir i l’avui. El Patrimonietnològic de Catalunya, Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya, Barcelona, pàgs. 26-29.

SANTAMARINA, B. (2005): “Instituciones, normativas y catego-rías del Patrimonio Cultural”, en HERNÁNDEZ MARTÍ, G.M. i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural ymodernidad, Tirant lo Blanch, València, pàgs. 53-89.



LOS PAISAJES CULTURALES:INSTRUMENTOS PARA SU ANÁLISIS

Y PUESTA EN VALOR

EMILIO IRANZO GARCÍA*

Although the concern of the landscape it is not new,

the growing scientific and social interest raised in the

last decade has increased its appearance in the politi-

cal agendas. Indeed, the landscape isn’t legally a

vague concept. Since 2004, la Comunidad Valenciana

has been endowed with two important regulations

for its protection and analysis: the Law 4/2004 about

Zoning and Landscape Protection, and the Decree

120/2006 that it approves the Regulations of

Valencian Landscape. These interesting legal instru-

ments provide tools for their study and cataloguing.

One of these instruments, the Programs of

Landscape, and the Law 4/1998 of Valencian Cultural

Heritage (Cultural Park) provide us the opportunity to

carry out projects for the preservation of the cultural

landscapes: the Heritage Park.

Key Words: Cultural landscape, cultural heritage;

landscape law; heritage park.

Introducción

Uno los rasgos que hace del paisaje un elemento de

interés es la multiplicidad de valores que posee, o

dicho de otro modo, de cualidades intrínsecas que

los grupos sociales le hemos otorgado. El paisaje ate-

sora valores ecológicos, estéticos, productivos, socia-

les, espirituales y patrimoniales. Así, podríamos decir

que el paisaje es ecología, pero también estética,

economía, cultura, símbolo, en definitiva un todo

material y abstracto al mismo tiempo. Pero la idea

que deseamos transmitir en este artículo es que el

paisaje es, sobre todo, patrimonio cultural.

Y es patrimonio porque manifiesta el trabajo

combinado de la naturaleza y el hombre en el espa-

cio, generando toda una cultura territorial. Nos da pis-

tas de cómo la sociedad ha hecho suyo un territorio y

sobre todo porqué se identifica con él y lo convierte

en un bien colectivo. El paisaje es patrimonio porque

tiene una serie de valores, entre ellos, la capacidad de

identificar a las personas con un lugar y de favorecer

sentimientos de pertenencia. De algún modo, el pai-

Aunque la preocupación por el paisaje no es nueva, el creciente interés científico y social suscitado por ésteen la última década ha propiciado su presencia en las agendas políticas. El paisaje ya no es un concepto jurí-dicamente indeterminado. Desde el año 2004, la Comunidad Valenciana ha promulgado dos normativaslegales claves para su protección y análisis: la Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y de Protección delPaisaje y el Decreto 120/2006, por el que se aprueba el Reglamento de Paisaje. Este interesante corpus legalaporta herramientas para su estudio y catalogación. Uno de estos instrumentos, los Programas de Paisaje,junto a la figura de protección de la Ley 4/1998 de Patrimonio Cultural Valenciano, denominada ParqueCultural, nos proporcionan la oportunidad de llevar a cabo proyectos para la preservación, mejora y pues-ta en valor de conjuntos paisajísticos culturales: los Parques Patrimoniales.

Palabras clave: Paisaje cultural, Patrimonio cultural, Ley del Paisaje, Parque Patrimonia.

* Departament de Geografia. ESTEPA (Unidad de Estudios delTerritorio y del Patrimonio). Universitat de Valè[email protected]

saje conforma un conjunto patrimonial donde desta-

ca especialmente el patrimonio etnológico; es decir

aquellos elementos y actividades cuya razón de existir

guarda relación con las aspiraciones cotidianas de la

sociedad que habita un lugar. Este sustrato tangible e

intangible nos muestra y explica las relaciones socie-

dad-medio que en el pasado, pero también en el pre-

sente, han tenido y tienen lugar en un ámbito geográ-

fico. Cuando un grupo social es consciente de su

patrimonio paisajístico y etnológico, cuando observa

en él un reflejo de sus raíces y empieza comprender el

sentido de ciertas estructuras y fenómenos de los que

participa, se origina un proceso de identificación

colectiva que posibilita su pervivencia.

El patrimonio etnológico tiene un papel funda-

mental en la configuración de los paisajes culturales. El

paisaje cultural se muestra como un documento histó-

rico que nos propone una identificación y nos induce

a pensar que ha habido interacción humana en deter-

minado lugar; nos habla del desarrollo económico, de

los cambios de mentalidad, de los progresos científico-

técnicos y de la evolución ambiental que se ha produ-

cido. Es el bien más compartido que una cultura

puede poseer al relacionarse directamente con la cali-

dad de vida y la identidad cultural.

Los conceptos de paisaje

Existen diversas definiciones del término paisaje,

pero antes de llegar a ellas me parece interesante

realizar algunas consideraciones:

1. El interés por el paisaje y sus formas no es

reciente. Ya en el siglo XIV y XV aparecen las

primeras manifestaciones pictóricas y literarias

sobre el paisaje, aunque realmente fueron los

filósofos románticos y naturalistas de princi-

pios del siglo XIX los precursores del interés

científico por el paisaje (MATEU, 2006).

2. El concepto paisaje no se ha mantenido está-

tico en el tiempo. La noción paisaje ha evolu-

cionado en función de los enfoques y escue-

las, otorgándole al término matices interesan-

tes a estudiar por todo aquel que desee pro-

fundizar en la materia.

3. El paisaje, su estudio y comprensión han adqui-

rido en la última década una relevancia desco-

nocida anteriormente, usándose en ámbitos

tan diversos como la política, el arte, las cien-

cias, la ordenación del territorio y el urbanismo.

4. Como consecuencia de lo anterior, el paisaje

se ha convertido en un instrumento de la pla-

nificación territorial. Tras la celebración de

convenios y conferencias internacionales y la

proposición de directrices y normas jurídicas,

en el caso valenciano el paisaje ha sido regula-

do mediante una ley y un reglamento.

Las definiciones de paisaje parten de puntos de

vista distintos y por lo tanto pueden diferir unas de

otras. Cuando alguien hace una referencia al paisaje

solemos pensar rápidamente en una vista panorámi-

ca, en una cuenca visual o en la escena que percibi-

mos del aspecto de una porción del territorio.

Podríamos decir, que es el territorio que nos entra

por los sentidos.

Pero podemos avanzar hacia una definición más

elaborada del concepto paisaje. Según el profesor

Maderuelo (2005) existen varios enfoques en la

noción paisaje: el del arte, el de las ciencias natura-

les y el de las ciencias sociales, encabezadas por la

Geografía. El término paisaje surgió de la pintura; sin

embargo debido al sentido territorial que ha adquiri-


do actualmente vamos a centrar nuestra atención en

los otros dos enfoques.

Según la Ecología del Paisaje, el paisaje es un sis-

tema funcional integrado por elementos abióticos y

bióticos que interactúan en un territorio (BAUDRY Y

BUREL, 2002). Español (2006) indica que el paisaje se

asocia a variedad, diversidad, heterogeneidad y com-

plejidad, e intenta explicar las vivas relaciones entre

ecosistemas distintos pero cercanos; el paisaje es

estructura pero también dinámica.

Por su parte, la Geografía además de considerar

las dimensiones física, material y objetiva del paisaje,

tiene en consideración las perceptiva, cultural y subje-

tiva. Así pues, el paisaje es, por un lado, las configu-

raciones concretas que adquieren los espacios geo-

gráficos, sus componentes y dinámicas, pero también

la imagen que percibimos, resultado de la evolución

natural y de los procesos históricos. En definitiva, el

paisaje son formas, procesos y la imagen que de ellos

percibimos (MARTÍNEZ DE PISÓN, 1996).

La Convención Europea del Paisaje (CONSEJO DE

EUROPA, 2000) lo definió como: “cualquier parte del

territorio tal como la percibe la población, cuyo

carácter sea el resultado de la acción y la interacción

de factores naturales y/o humanos”.

Como se ha podido observar, las definiciones

presentadas muestran un concepto de paisaje inte-

grador; en otras palabras, se asume que el paisaje

está compuesto tanto por componentes naturales

como antrópicos. Entonces, ¿por qué hablamos de

paisaje natural, o de paisaje cultural? Las revisiones

bibliográficas y las propias experiencias nos llevan a

pensar que se trata de una cuestión de enfoques, en

ocasiones sólo de pequeños matices. Un paisaje cul-

tural es la plasmación territorial de la actividad

humana. Una de las figuras clave en la concreción

del término fue el geógrafo Carl Sauer. Para él, el

paisaje cultural era el resultado de la acción de un

grupo social sobre un paisaje natural. La cultura es

quién transforma, lo natural el medio a modificar y el

paisaje cultural el resultado (SAUER, 1925).

Algunos organismos internacionales como la

UNESCO (WORLD HERITAGE COMMITTEE, 1992), sí

que han proporcionado una definición de paisaje cul-

tural. Por su parte la Convención Europea del Paisaje o

la Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y Protección

del Paisaje de la Comunidad Valenciana no adjetivan el

término paisaje, ofreciendo una noción integradora de

aspectos abióticos, bióticos y antrópicos.

Los paisajes culturales generalmente son trata-

dos por los geógrafos físicos como la antítesis de los

paisajes naturales. El paisaje cultural se interpreta

como aquel territorio totalmente modificado por el

hombre, en el cual no queda nada de natural.

Si siguiésemos esa afirmación, no podríamos

sino renunciar a la existencia de paisajes naturales en

el territorio valenciano. Sin embargo, consideramos

que sí que se puede matizar la diferencia en paisajes

naturales y culturales, al comprender que los prime-

ros son aquellos en los que, a pesar de estar presen-


Un sector del litoral de La Marina: un paisaje muy mediterráneopor la estrecha articulación entre el mar y la montaña; y de granvalor escénico… no siempre respetado. La sierra de Toix y, alfondo, el macizo de Aitana fotografiados desde el Penyal d’Ifac.

te la acción antrópica, ésta no predomina sobre los

procesos ecológicos. También podríamos entender

por paisajes naturales aquellos en los que la acción

antrópica, aunque existente es prácticamente imper-

ceptible. Dicho en otras palabras, en un paisaje natu-

ral, los procesos naturales (clima, fenómenos físicos

como la fuerza de la gravedad, la formación de suelo

o la energía interna de la Tierra, y procesos bioquími-

cos como la cadena trófica) son los responsables de

mantener el funcionamiento del sistema.

Otras corrientes diferenciaban entre paisajes cul-

turales y paisajes urbanos, lo que implicaba que el

paisaje cultural era rural o eran los paisajes en los

que se mezclaba la actividad agrícola tradicional con

restos de vegetación natural y asentamientos.

La Convención para el Patrimonio Mundial de la

UNESCO (1992), definió los paisajes culturales como

“el resultado de la combinación de los trabajos de la

naturaleza y el hombre [...] siendo los Paisajes

Culturales Patrimonio de la Humanidad, aquellos

seleccionados en función de su sobresaliente valor

universal y su representatividad”. No podemos olvi-

dar que la Convención de la UNESCO de 1992 fue

el primer instrumento que identificaba, protegía,

conservaba y transmitía a las generaciones futuras

los paisajes culturales de excelente valor universal.

Tras esta presentación de la discusión terminoló-

gica y conceptual, pensamos que lo más pertinente

es hablar de paisajes culturales como un concepto

integrador, que empleamos para matizar el carácter


Figura 1. Componentes del sistema paisaje.

de áreas donde la acción humana es la encargada de

mantener el equilibrio. En definitiva, escenarios

donde se desarrolla la vida cotidiana de la gente.

Los componentes del paisaje y sus características

visuales

Para poder realizar un estudio del paisaje y aplicar

metodologías de análisis es imprescindible conocer

cuáles son los elementos que constituyen un paisaje

cultural. Un paisaje está compuesto por las siguien-

tes clases de elementos:

· Abióticos o físicos: como el relieve, el roquedo

o el agua.

· Bióticos: como la vegetación y la fauna.

· Antrópicos: como los asentamientos, las vías de

comunicación, las actividades agrícolas.

Pero a estos tres componentes del paisaje hemos

de añadirle una componente fundamental, sin la

cual no se puede comprender el paisaje: los observa-

dores. En el siguiente diagrama (tabla 1) son mostra-

dos los elementos integrantes del paisaje.

Mientras que los componentes que mejor defi-

nen los paisajes naturales son el roquedo, las formas

del terreno, la vegetación y el agua, los componen-

tes de los paisajes culturales son, además del sopor-

te natural (especialmente la fisiografía), los usos del

suelo, las construcciones y las infraestructuras aso-

ciadas a ellos. Además, si los elementos y procesos

que conforman un paisaje cultural son consecuencia

de una época pasada o de modos de vida tradiciona-

les, podemos incluir al patrimonio etnológico como

componente de los paisajes culturales. La articula-


Tabla 1 Características visuales de los componentes del paisaje

ción de estos elementos en la mente del observador

da lugar a la percepción de determinadas estructuras

espaciales, caracterizadas por desempeñar una fun-

ción específica, que generan una escena paisajística.

Comprendiendo que la componente visual juega

un papel esencial en el análisis y valoración de los

paisajes, seguidamente reseñamos las características

visuales más relevantes:

- Color

- Forma

- Línea

- Textura

- Escala y tamaño

- Organización espacial

Estos rasgos que poseen tanto los elementos que

conforman el paisaje como la totalidad del conjunto,

se combinan caracterizándolo en función de los con-

trastes visuales que tienen lugar, de la dominancia

visual de unos elementos respecto a otros o de la

organización espacial de la escena. En la tabla que se

presenta a continuación, se pueden observar las

características visuales más destacadas de los com-

ponentes del paisaje (DE BOLÓS, 1992; AAVV, 2004).

Tipos de paisaje

A la hora de introducir racionalidad en todo el entra-

mado conceptual, una de las soluciones que adopta-

mos es la de agrupar los paisajes en función de una

serie de criterios. Existen variadas clasificaciones

taxonómicas del paisaje; un ejemplo de ello se obser-

va en la tabla 2.

Instrumentos legales

La preocupación por el paisaje no es una cuestión

reciente. A nivel internacional, los primeros antece-

dentes son de principios de siglo XX. Así tenemos la

Primera Conferencia Internacional sobre Protección

de Paisajes Naturales (celebrada en Berna en 1913) o

el Primer Congreso Internacional sobre Protección de

Flora, Fauna, Parajes y Monumentos Naturales (París,

1923). A nivel nacional, la primera iniciativa legislati-

va fue la Ley de Parques Nacionales de 1916, que

proporciona las primeras figuras de protección.

Sin embargo, no será hasta mediados del siglo

XX y sobre todo a partir de su último tercio cuando

surjan propuestas y acuerdos, especialmente a nivel

internacional, con el propósito de dotar a los paisa-


Tabla 2 Clasificación de los paisajes por tipos

jes de una cobertura legal que velara por su protec-

ción, preservación y recuperación. Esta tendencia se

ha visto reforzada durante los primeros años del siglo

XXI, como consecuencia de la creciente valoración

social de la estética territorial y de la capacidad del

paisaje para proporcionar calidad de vida..

En este sentido, aparecen la Ley de Espacios

Naturales Protegidos (1975), origen de los actuales

códigos legales en España, como la Ley 4/89 y su

modificación Ley 41/97 de Conservación de los

Espacios Naturales Protegidos y de la Flora y Fauna

Silvestres, la cual incluye una figura de protección

específica para el paisaje: los paisajes protegidos. Sin

embargo, con fecha 13 de diciembre de 2007 se ha

aprobado la Ley 42/2007 del Patrimonio Natural y de

la Biodiversidad, que deroga y sustituye a la citada Ley

4/89. Entre los principios de esta nueva ley se hallan la

protección del paisaje, el fomento de su estudio y las

actividades relacionadas con la puesta en marcha de

políticas de gestión, tomando como modelo el

Convenio Europeo del Paisaje.

En España, como consecuencia de la descentrali-

zación autonómica, los instrumentos jurídicos en

materia de protección de espacios naturales, de

ordenación del territorio y de patrimonio cultural han

pasado a formar parte de las competencias de las

autonomías. Así, para el caso valenciano tenemos

como más destacadas:

· Ley 5/1988, de 24 de junio, de la Generalitat

Valenciana por la que se regulan los parajes

naturales.

· Ley 6/1989, de 7 de julio de Ordenación del

Territorio de la Comunidad Valenciana.

· Ley 3/1993, de 9 de diciembre, Forestal de la

Comunidad Valenciana

· Ley 11/1994, de 27 de diciembre, de la

Generalitat Valenciana, de Espacios Naturales

Protegidos de la Comunidad Valenciana.

· Ley 4/1998, de 11 de junio, de Patrimonio

Cultural Valenciano y las Leyes 7/2004 y

5/2007 por las que se modifica.

· Decreto 109/1998, de 29 de julio, del Gobierno

Valenciano, por el que se regula la declaración

de Parajes Naturales municipales y las relacio-

nes de cooperación entre la Generalitat

Valenciana y los municipios para su gestión.

Con todo, aunque el paisaje aparecía citado en

algunas de estas leyes, era un concepto jurídicamen-

te indeterminado. Lo que realmente motivó su con-

sideración como una realidad global y de creciente

interés social, sobre la que había que actuar legal-

mente, fue la Convención Europea del Paisaje, que

tuvo lugar en Florencia, en 2000.

La Convención Europea del Paisaje, además de

definir el concepto de paisaje, representa un conjun-

to de compromisos de carácter general para la incor-

poración de éste en el planeamiento territorial. Sin

embargo, la Convención no propone ningún tipo de

instrumento metodológico para el estudio y análisis

de los paisajes. Es por ello, por lo que tienen que ser

las leyes estatales, o como en nuestro caso las auto-


La huerta se ha convertido en el más recurrente cliché paisajís-tico valenciano, pese a su alarmante degradación y muy escasaprotección. Un sector de la huerta de Campanar (Valencia).

nómicas, las que regulen jurídicamente y establezcan

los instrumentos para la identificación, valoración y

protección del patrimonio paisajístico y para la orde-

nación del territorio. Así, en el territorio de la

Comunidad Valenciana y siendo pioneros en España,

se dota al paisaje de cuerpo legal a través de la:

· Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y

Protección del Paisaje de la Comunidad

Valenciana, y del

· Decreto 120/2006 por el que se aprueba el

Reglamento de Paisaje de la Comunidad

Valenciana.

Centrándonos en lo que nos interesa, el

Reglamento de Paisaje se convierte en la pieza clave,

que va a dotarnos de herramientas para analizar el pai-

saje y abordar los estudios y catálogos. ¿Qué es lo que

nos indica el Reglamento? El Título III regula los instru-

mentos para la protección, ordenación y gestión del

paisaje, que se contemplan en la Ley 4/2004. Estos son:

- Plan de Acción Territorial de Paisaje de la

Comunidad Valenciana

- Estudios de Paisaje

- Estudios de Integración Paisajística

- Catálogos de Paisaje

- Programas de Paisaje

Estos instrumentos no son independientes unos de

otros, sino que guardan una estrecha relación entre sí.

Además, todos ellos deben de introducir la participa-

ción ciudadana, tan necesaria para la transparencia y

viabilidad de la planificación del paisaje que deseamos,

a través de un Plan de Participación Pública.

La Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y

Protección del Paisaje indica que todos los Planes de

Actuación Territorial (de carácter supramunicipal) y

todos los Planes Generales de Ordenación Urbana

(P.G.O.U.) han de contar con un Estudio de Paisaje.

El Estudio de Paisaje

El Estudio de Paisaje es el instrumento responsable

para un territorio concreto, de identificar, caracteri-

zar, evaluar su paisaje y diseñar medidas y estrategias

de actuación para conseguir el paisaje que la ciuda-

danía desea. Las metodologías para la elaboración

de un Estudio de Paisaje pueden ser de dos tipos:

analíticas o sintéticas. Las metodologías analíticas

son aquellas que se fundamentan en el estudio indi-

vidualizado de cada componente del paisaje, para

posteriormente proceder a su integración en áreas

homogéneas y evaluación (RECATALÁ, 1995; AAVV.,

2004). Por su parte, las metodologías de tipo sintéti-


El Molinar de Alcoi constituye el ejemplo más claro de un paisa-je industrial tradicional valenciano.

Cullera es un buen ejemplo de los nuevos paisajes turísticos dela segunda mitad del siglo XX caracterizados por una intensivaocupación de la línea de costa.

co son aquellas que a partir de uno o dos componen-

tes dominantes del paisaje, identifican unidades

territoriales en función de su aspecto externo homo-

géneo (ZONNEVELD, 1989), con el objeto de anali-

zarlas, evaluarlas y valorar su capacidad de uso.

La decisión de adoptar una metodología u otra

queda supeditada a una serie de cuestiones como las

dimensiones del área de estudio, el tipo de informa-

ción de base, el tiempo disponible para efectuar el

trabajo o el equipo técnico que ejecuta el estudio.

Aunque una metodología analítica ofrece una mayor

calidad de detalle en el estudio de los componentes

del paisaje y elimina la subjetividad de los métodos

sintéticos, en la definición de unidades territoriales

homogéneas, exige mayor esfuerzo de coordinación,

al trabajar con diversos técnicos, disponibilidad de

recursos económicos y sobre todo de tiempo. En este

sentido, la alternativa de plantear un estudio de pai-

saje empleando un método sintético, especialmente

adecuado para el análisis de territorios a escala local

y supralocal de los que tenemos información limita-

da, se plantea como la opción más interesante

(RECATALÁ Y SÁNCHEZ, 1996).

Las metodologías sintéticas siguen las siguientes

fases:

1. Delimitación del área de trabajo.

2. Identificación de sus unidades territoriales

homogéneas, denominadas unidades de paisaje.

En su identificación se utiliza información apor-

tada por fuentes como la fotografía aérea, la car-

tografía temática, los modelos digitales del terre-

no, y las observaciones de campo. Las unidades

de paisajes son definidas utilizando como apoyo

aquellos componentes claves desde un punto de


La sociedad tradicional valen-ciana construyó piedra a piedrael impresionante paisaje cultu-ral de los bancales, como éstede la sierra de Xortà.

Los cascos urbanos tradicionales tienen intereantes valores paisa-jísticos gracias a su composicón y textura. En primer plano, Oliva;más atrás “horts” de cítricos y presidiendo al fondo, el Montdúver.

vista fisionómico (por ejemplo la fisiografía, la

cubierta vegetal o los usos del suelo). Así, tras la

definición de límites entre elementos contiguos

que difieren en su respuesta visual se constituyen

las unidades homogéneas de paisaje.

3. Caracterización de cada unidad de paisaje,

entendiendo caracterización como un análisis

en profundidad de los rasgos de la unidad,

donde unas fichas de caracterización o inven-

tario nos marcan las pautas a seguir.

4. Clasificación tipológica y evaluación del las uni-

dades de paisaje. Para la evaluación de las uni-

dades pueden utilizarse los siguiente criterios:

· Calidad ambiental.

· Diversidad ecológica.

· Intervisibilidad.

· Orden espacial (que sea la expresión de una

estructura espacial equilibrada).

· Significado patrimonial (que sea la expresión

de un modo de vida tradicional).

· Estado de conservación de los asentamientos y

de los elementos del patrimonio etnológico.

· Capacidad de portar valores simbólicos.

· Singularidad-Unicidad.

5. Fijación de los objetivos de calidad paisajística,

donde se plantean las aspiraciones que la socie-

dad desea para cada uno de esos espacios, y se

proponen actuaciones para alcanzarlos.

Un Estudio de Paisaje debe incorporar otros de

los instrumentos que el Reglamento indica: el

Catálogo de Paisaje y los Programas de Paisaje. No

obstante tanto los Catálogos de Paisaje como los

Programas de Paisaje también pueden ser elaborados

y presentados como si de una colección de fichas de

inventario se tratase, de forma independiente a los

Estudios de Paisaje.

El Catálogo de Paisaje

Es un instrumento que recoge aquellos componentes

del paisaje previamente identificados y valorados,

que requieren una protección especial o que poseen

una calidad paisajística y etnológica alta o muy alta.

Los Catálogos de Paisaje que se tramiten como docu-

mento independiente a los Estudios de paisaje debe-

rán contar con:

- Plan de Participación Pública.

- Delimitación, caracterización y valoración de las

Unidades de Paisaje.

- Delimitación de los Sistemas Abiertos (espacios

libres de edificación de interés ambiental o cul-

tural).

Los Programas de Paisaje

Se trata de una herramienta para la puesta en valor

de los paisajes culturales, pues concretan actuacio-

nes para la preservación, mejora y puesta en valor de

éstos. Al igual que los Catálogos se pueden tramitar

de modo independiente a los Estudios de Paisaje.

En relación con los Programas de Paisaje, una

herramienta que puede ser empleada como elemen-

to para la preservación, mejora y puesta en valor del


Los humedales constituyen paisajes muy característicos del terri-torio valenciano: el Prat de Cabanes y Torreblanca, declaradoparque natural.

paisaje y su patrimonio son los proyectos de Parques

Patrimoniales. Éstos no son un instrumento legal,

sino una herramienta técnica que se está desarrollan-

do en algunos lugares, y sobre la cual nos ha pareci-

do oportuno efectuar una serie de consideraciones.

Los Parques Patrimoniales

Los Parques Patrimoniales son una herramienta de

revalorización y revitalización del territorio y su paisa-

je. A través de ellos el patrimonio etnológico, disper-

so en el territorio y generalmente sin manifestaciones

monumentales, puede ser articulado ganando signifi-

cado y valor. La idea principal es que son, ante todo

un proyecto; es la construcción de un ente material,

un conjunto físico donde se integran elementos paisa-

jísticos y patrimoniales, con el que la gente se identi-

fica al tiempo que aporta beneficios socioeconómicos.

El concepto de parque patrimonial aún no está del

todo consolidado. En algunos casos existen figuras de

protección como los Parques Culturales, consideradas

por la legislación patrimonial (Ley 12/97 de Parques

Culturales de Aragón, Ley 4/98 del Patrimonio

Cultural Valenciano). Pero como ya hemos dicho, los

Parques Patrimoniales son, sobre todo un proyecto de

puesta en valor y de dinamización socioeconómica.

En función de su forma espacial y de los compo-

nentes que lo constituyan, Pérez y Parra (2004) dife-

rencian los parques patrimoniales en:

- Parques Patrimoniales Preindustriales: molinería

y minería tradicional.

- Parques Patrimoniales Industriales.

- Infraestructuras históricas de transporte: cana-

les y vías fluviales.

- Parques fluviales y corredores fluviales.

- Parques agrarios o distritos agrícolas patrimoniales.

- Parques militares.

- Parques arqueológicos.

Los Parques Patrimoniales tienen sus orígenes en

la planificación territorial estadounidense con el

Parque Cultural Urbano (ciudad textil) desarrollado

en Lowell, Massachusetts (1975) y se han venido

desarrollando tanto en EEUU como en Europa.

Algunos ejemplos de ello son:

- Illinois and Michigan Canal, en Illinois (EEUU)

(1984): parque de una infraestructura histórica

de transporte.

- IBA Emscher Park, (Alemania) (1988): parque

fluvial.

- Parque Agrícola Sud Milano, (Italia) (1991): par-

que agrario.

- Allegheny Ridge Heritage Park, (EEUU) (1992):

centro de producción de acero, de ferrocarriles

y de carbón: Parque Patrimonial Industrial.

- Parque de las Colonias del Llobregat, en Barcelona

(España): parque patrimonial industrial.

- Parque Fluvial del riu Besòs, en Barcelona

(España).

- Parque Fluvial del Turia, en Valencia (España)

(2007).

- Parque Cultural de la Valltorta-Gasulla, en

Castellón (España), en fase de redacción: cen-

tro de arte rupestre levantino.

Características principales de un Parque

Patrimonial

1. Son lugares o territorios donde se privilegia el

esparcimiento a través del uso de unos recur-

sos culturales y naturales en equilibrio.

2. Son ambientes humanizados y vivos, donde se

conjuga la recreación con la vida cotidiana.


3. No es ni un parque natural ni un parque temá-

tico. Ofrece un tipo de servicio íntimamente

ligado a la identidad cultural de un territorio.

4. Es un espacio donde el patrimonio y otros recur-

sos territoriales, culturales, históricos y escénicos

se combinan para formar un paisaje acordado,

que cuenta la historia de dicho territorio.

5. Un Parque Patrimonial representa un espacio

donde los recursos patrimoniales son claves en

el desarrollo económico.

Metodología para el diseño de Parques

Patrimoniales

De acuerdo con Sabaté (2005) los pasos fundamentales

en el diseño de un Parque Patrimonial se resumen en:

1. Definir los objetivos básicos del proyecto.

Generalmente se intenta integrar las diferentes

funciones del área de estudio: preservación, edu-

cación, esparcimiento y ocio y desarrollo econó-

mico. Es importante que en esta fase estén invo-

lucrados las diferentes administraciones y actores

territoriales. Los habitantes del lugar tienen que

estar completamente implicados.

2. En todos los parques patrimoniales es impres-

cindible explicar una historia. Un hilo con-

ductor que ayude a comprender el territorio

en el que nos hallamos, sus recursos, los

modos de vida...

3. Delimitación del ámbito del parque, en función

de los objetivos, recursos y la historia. El tamaño

es variable y si es extenso y rico puede dividirse en

subámbitos con su propia narración, al tiempo

que todos juntos articulan una historia común.

4. Inventario de los recursos patrimoniales y

paisajísticos, centrándose en los elementos

del periodo que se quiere destacar. Los recur-

sos inventariados se ordenan en función de su

valor paisajístico, histórico y cultural y en fun-

ción de la historia que se pretende narrar.

5. Creación de itinerarios a través de los cuales

se vinculen los recursos patrimoniales a la his-

toria común.

6. En resumen, se tiene que definir una clara

estructura física, conformada por cinco ele-

mentos según el profesor Sabaté (2005):

· Ámbito del parque y subámbitos (Áreas).

· Recursos paisajísticos, patrimoniales y servi-

cios (Hitos)

· Las puertas de acceso al parque y centros de

interpretación (Nodos)

· Los caminos que vinculan todo lo anterior

(Itinerarios)

· Los límites visuales y administrativos del par-

que (Bordes)

Conclusiones

Una vez realizado este breve recorrido en torno al pai-

saje, sus significados, tratamiento jurídico y maneras

de abordar su estudio y puesta en valor, queremos

concluir efectuando las siguientes reflexiones:

· El paisaje es considerado patrimonio porque es

un complejo producto de la cultura popular,

que muestra las relaciones entre hombre y

naturaleza a lo largo del tiempo.

· Existe cada vez una mayor sensibilidad social

por el paisaje, que ha obligado a la puesta en

marcha de políticas públicas y normativas lega-

les para su preservación, ordenación y gestión.

· Una buena manera de abordar correctamente el

paisaje e intervenir sobre él asegurando su buena


salud, es a través de la aplicación de metodologí-

as de análisis que incluyan identificación, caracte-

rización, evaluación y medidas de acción.

· Entre las medidas de actuación sobre el paisa-

je, es interesante fomentar aquellas que pro-

ponen la recuperación de espacios con una

carga patrimonial sugerente. El patrimonio

etnológico es el que mejor resume los modos

de vida tradicionales y tiene una alta capacidad

simbólica, muy importante a la hora de promo-

ver iniciativas de puesta en valor. Herramientas

como los Parques Patrimoniales, además de

suponer una buena oportunidad para la pues-

ta en valor de un patrimonio como el etnológi-

co, a diferencia del museístico eminentemente

territorial, nos permiten dinamizar social, cul-

tural y económicamente territorios con carac-

terísticas paisajísticas y culturales singulares.

BibliografíaAAVV (2004): Guía para la elaboración de estudios del medio

físico. Contenido y metodología. Ministerio de MedioAmbiente, Madrid.

BAUDRY, J. BUREL, F. (2002): Ecología del Paisaje. Conceptos,Métodos y Aplicaciones. Ediciones Mundi-Prensa, Madrid.

COUNCIL OF EUROPE (2000): European Landscape Convention.Florence: Council of Europe.

CRUZ, J. El patrimonio cultural en el medio rural valenciano.Aportaciones para un debate conveniente. Ruralia 1999;(nº4):9-20.

DE BOLÓS, M. (1992): Manual de Ciencia del Paisaje. Teoría,métodos y aplicaciones. MASSON, S.A., Barcelona.

ESPAÑOL, I. (2006): Manual de Ecología del Paisaje. Colegio deIngenieros de Caminos, Canales y Puertos, Madrid.

FOWLER, P.J. (2001): Cultural landscapes: great concept, pityabout the phrase. The Cultural Landscape. Planning for asustainable partnership between people and place. ICO-MOS-UK, 64-82.

FOWLER, P.J. (2003): World Heritage Cultural Landscapes 1992-2002. World Heritage Papers [6], 1-135.

GUERRA DE HOYOS, C. (1997): Patrimonio Cultural yReutilización. PH Boletín del Instituto Andaluz delPatrimonio Histórico;(18):93-6.

HERMOSILLA, J. E IRANZO, E. (2003): El desarrollo local enCortes de Pallás. Teoría y práctica (1999-2003). Universitatde València, Valencia.

MADERUELO, J. (2005): El Paisaje. Génesis de un concepto.Abada Editores, Madrid.

MARTÍNEZ DE PISÓN, E.(1996): El concepto de paisaje como ins-trumento de conocimiento ambiental, en MARTÍNEZ DEPISÓN, E. (editor). Paisaje y Medio Ambiente. FundaciónDuques de Soria, Madrid.

MARTÍNEZ DE PISÓN, E. (2003): Significado cultural del paisaje.I Seminari Internacional sobre Paisatge 1-7.

MATEU, J. (2006): Paisaje y docencia. La obra de Eduardo Solery Pérez. Valencia. Universitat de València.

OJEDA, J.F. (2004): El paisaje como patrimonio. Factor de desarro-llo de las áreas de montaña. Boletín de la A G E, 38; 273-8.

ORTEGA, N. (1998): Paisaje y cultura, en CABERO, V. (editor)Paisaje y Medio Ambiente. Secretariado de Publicaciones eIntercambio Científico, Universidad de Valladolid; 137-46.

PÉREZ, L. Y PARRA, C. (2004): Paisajes culturales: el parquepatrimonial como instrumento de revalorización y revitaliza-ción del territorio. Theoria [13], 9-24.

RECATALÁ, L. (1995): Propuesta metodológica para la planifica-ción de los usos del territorio y evaluación de impactoambiental en el ámbito mediterráneo valenciano. TesisDoctoral (Inédita). Facultad de Ciencias Biológicas.Universidad de Valencia.

RECATALÁ, L. Y SÁNCHEZ, J. (1996): Metodología de evaluaciónde la calidad ambiental del paisaje para planificación de losusos del territorio y evaluación de impacto ambiental en elámbito mediterráneo. En: CHACÓN, J. Y IRIGARAY, C.(Eds.) “Riesgos Naturales, Ordenación del Territorio y MedioAmbiente”. VI Reunión Nacional y ConferenciaInternacional de Geología Ambiental y Ordenación delTerritorio. Granada; 137-151.

RUIZ, J.A. (1997): Patrimonio Cultural y Desarrollo Local. PH Boletíndel Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico,(18); 38-44.

SABATÉ, J. (2004): ¿Paisajes Culturales, consecuencia de la pos-tmodernidad? II Seminari Internacional sobre Paisatge

SABATÉ, J. (2005): De la preservación del patrimonio a la orde-nación del paisaje. ID Identidades. Territorio, Cultura,Patrimonio 1, 15-33.

SAUER, C.O. (1925): The morphology of landscape, en LeighleyJed (editor). Land and Life: selection from the writings ofCarl Ortwin Sauer. University of California Press; 19-53.

WORLD HERITAGE COMMITTEE (1992): Revision of theGuidelines for the Implementation of the World HeritageConvention. Report of the World Heritage Committee,Sixteenth Session. Santa Fe: World Heritage Convention.

ZONNELVELD, I.S. (1989): The land unit: A fundamental conceptin landscape ecology, and its applications. LandscapeEcology, 3(2), 67-86.



L’ESTUDI DEL PAISATGE HISTÒRIC DE LES HORTES MEDITERRÀNIES:UNA PROPOSTA METODOLÒGICA

ENRIC GUINOT RODRÍGUEZ*

SERGI SELMA CASTELL**

This paper puts forward a methodological proposal

for the study of the historical landscape of the

Mediterranean irrigation region of medieval origin. In

the first place, it enumerates the phases of elabora-

tion, then it fixes the different parameters to make

the analysis of the landscape morphology, and, in the

third place, it proposes the diachronic interpretation

of those types of landscape, since Roman time to con-

temporary time, mainly following the pattern which

the Valencian irrigation regions represent.

Key Words: Market gardens, Historic Landscape,

Històric Settelment, Morphology of the Landscape,

Medieval Archaelogy.

Un paisatge històric és el resultat de la intervenció

humana sobre un territori concret, quan aquesta s’ha

aplicat en tota la seua diversitat possible i al llarg del

temps. Per això, tot el nostre entorn és, en realitat, un

paisatge històric ja que d’una manera o d’una altra

s’ha produït la seua antropització, molt intensa en

l’entorn urbà, prou acusada en el medi agrari, i més

dèbil en les zones boscoses o lacustres del litoral.

Com és evident no tots els paisatges històrics són

iguals ja que depenen en gran mesura del grau d’ocu-

pació humana i d’urbanització aconseguit, així com

del nivell d’explotació del territori en tots els seus ves-

sants agropecuaris. A més, cada període de la història

—cadascuna de les grans etapes socials que a la

Península Ibèrica poden sintetitzar-se en el rastre del

món ibèric, el romà, el musulmà, el feudal i el contem-

porani— ha anat deixant una empremta en el paisat-

ge que pot ser identificada, caracteritzada i avaluada,

i que resulta més o menys intensa segons el moment

i les zones afectades. Es tracta, per tant, d’empremtes

sobre el territori que presenten unes característiques

Aquesta contribució planteja una proposta metodològica per a l’estudi del paisatge històric de les

hortes mediterrànies d’origen medieval. Primer s’enumeren les fases d’elaboració, seguidament es

fixen els diversos paràmetres que cal seguir per a l’anàlisi de la morfologia dels paisatges d’horta i, en

tercer lloc, es proposa la interpretació diacrònica d’aquest tipus de paisatge, des de l’època romana

fins a la contemporània, principalment a partir del model que representen les hortes valencianes.

Paraules clau: hortes, paisatge històric, poblament històric, morfologia del territori, arqueologia medieval.

* Enric Guinot (Universitat de València), [email protected]** Sergi Selma (OFITESC), [email protected]

Imatge de l’Horta de Faitanar (terme municipal de València).

determinades —amb predomini d’uns o d’altres ítems

quantificables— que es poden identificar amb formes

concretes de modelar el paisatge.

Els paisatges agraris que han arribat al nostre

temps són, en conseqüència, el producte d’una llarga

història acumulada del seu ús social. Malauradament,

aquests espais no han estat tradicionalment objecte

d’una atenció preeminent per part dels especialistes

perquè, molt sovint, tan sols s’ha donat especial relle-

vància als espais del poder, normalment les edifica-

cions de caràcter monumental, més enllà del seu

estat real de conservació, com és el cas de castells,

palaus, esglésies, monestirs i d’altres semblants.1

Sí que és cert, amb tot, que en els últims anys i

a l’empara de les successives lleis de protecció del

patrimoni històric i cultural, s’ha aconseguit anar

elaborant amplis inventaris de jaciments arqueolò-

gics —tot i no ser tan exhaustius ni homogenis

territorialment com seria desitjable o com preveuen

les mateixes lleis— i, més recentment, s’han incor-

porat els elements del patrimoni cultural que tenen

un valor etnològic. Sens dubte això respon a l’asso-

liment d’uns primers consensos, tant des del camp

de l’arqueologia com des de l’àmbit d’estudi de la

història en general, per a reclamar la necessitat de

documentar i estudiar els espais de vida i treball de

la població en general, incorporant així els escena-

ris de la vida quotidiana de les capes populars de

cada societat concreta. Queda, amb tot, molt per

avançar en aquests terrenys, per no parlar de tot

allò que s’ha relacionat amb el patrimoni immate-

rial que molt sovint resulta obviat.

Amb tot el que s’ha dit anteriorment, hui en

dia, davant de qualsevol procés de transformació

urbanística o de desenvolupament d’infrastructures

d’una certa envergadura, un dels costos socials més

evidents per al patrimoni cultural de la nostra socie-

tat és la destrucció definitiva d’alguns d’aquests pai-

satges històrics.

L’objectiu en aquests casos, per tant, hauria de

ser l’execució de les obres de forma i manera que

minimitzaren la fractura del territori i, malgrat la

presència de les noves infrastructures, permetre la

continuïtat dels espais històrics des del punt de vista

funcional i morfològic tant com fóra possible. I tot

això, sense descartar l’aplicació de mesures pal·liati-

ves en punts concrets o, com hauria de resultar


1 Des d’un punt de vista patrimonial, serveix d’exemple una ràpida consulta a la nòmina dels BIC del patrimoni immoble declaratsper la Generalitat Valenciana fins a l’actualitat. Sobre més de huit-centes construccions individuals i, fins i tot, conjunts urbanístics,la suma d’edificis religiosos (catedrals, esglésies, convents i monestirs), militars (castells, muralles, torres, etc.) i residències nobil-iàries (palaus i mansions), arriben al 95 % del total. Val a dir, amb tot, que això és i resulta una pauta generalitzada en altres indrets.

Zona objecte d’un estudi de paisatge històric de l’Horta deValència, a la séquia de Faitanar (terme municipal de València).

obvi, la realització d’un estudi exhaustiu dels espais

i els elements que es veuran afectats de forma irre-

versible.

Arribats en aquest punt sense retorn, cal plan-

tejar-se, doncs, com fer l’estudi del paisatge histò-

ric, a fi i efecte de poder documentar-lo amb la

major precisió possible i, posteriorment, determinar

el grau d’afecció que pot arribar a generar la trans-

formació urbanística en la zona i permetre avaluar

la incidència d’aquesta sobre el patrimoni cultural.

1. Fases d’elaboració de l’estudi sobre el paisat-

ge de les hortes mediterrànies

En l’entorn rural de l’àmbit espanyol, i més en con-

cret de l’àmbit valencià, els espais rurals construïts

al llarg de la història es concreten majoritàriament

en els paisatges del secà i en els del regadiu.

Ambdós són d’una importància històrica semblant,

però és evident que el paisatge de més complexitat

social i densitat constructiva de l’espai és el paisat-

ge de les hortes mediterrànies. Desafortunadament

i de forma molt habitual, la valoració d’aquests pai-

satges agraris i especialment el de l’horta, s’ha plan-

tejat a partir d’un simple criteri de valor de mercat,

de producció en el moment actual, sense que s’ha-

ja incorporat en absolut la necessitat de documen-

tar i avaluar la realitat històrica acumulada per

aquest espai rural.

És per això que es fa imprescindible incorpo-

rar de forma immediata als estudis de valoració

sobre aquests paisatges agraris, els corresponents

treballs de reconstrucció de l’esmentat paisatge i

de la seua interpretació en clau històrica. El mèto-

de de treball combina els patrons ja habituals de

la recerca històrica i de l’arqueologia extensiva —

pel que fa al buidat de les fonts documentals i a

les tècniques de prospecció superficial respectiva-

ment—, amb les pautes que caracteritzarien l’ar-

queologia del paisatge, molt més centrada a fixar

uns elements concrets d’anàlisi en el territori, i

l’enquesta oral, que resulta bàsica per a recopilar

la cultura immaterial associada a un espai deter-

minat.

L’estudi sobre el paisatge d’una horta reque-

reix d’una metodologia senzilla que es pot concre-

tar en tres fases d’elaboració clarament diferencia-

des: en primer lloc, cal fer una recopilació exhaus-

tiva de material de base per a planificar el treball;

després, s’ha d’afrontar un intens treball de camp

que, des de perspectives arqueològiques, antropo-

lògiques i històriques, permeta recollir el major

nombre de dades que hi haja sobre el terreny; i la

fase següent consisteix en l’anàlisi d’aquestes per

tal de fer la interpretació i l’avaluació respectiva de

l’esmentat paisatge, no solament des d’un vessant

físic i formal, sinó, sobretot, des d’un plantejament

cultural i històric.

1.1. La recerca prèvia de material de treball

El punt de partida es basa en la recopilació de tot el

material cartogràfic —amb un interés especial per

les planimetries antigues— i fotogràfic —especial-

ment vistes aèries— que puguen aconseguir-se

sobre la zona o àrea d’estudi i el seu entorn més

immediat. Igualment, és necessària la recollida i sis-

tematització de la informació documental que hi ha

en els arxius històrics que puga ser d’interès per a

orientar i planificar el treball de camp primer, i aju-

dar després a la interpretació del paisatge històric

que s’estudia.


1.2. El treball de camp

És la peça clau de l’estudi, ja que en recórrer l’àrea

afectada es poden localitzar, identificar i relacionar

els elements claus del paisatge i que configuren

alhora el seu patrimoni material. En un paisatge his-

tòric d’horta —com és el cas que ara s’exemplifi-

ca— és imprescindible identificar i descriure els ele-

ments o paràmetres d’anàlisi següents:

· El poblament, i més concretament la docu-

mentació dels espais de residència, bé sia de

formes concentrades o disperses, bé de per-

manents o temporals, i existents o desapare-

gudes.

· Les xarxes viàries, on caldrà identificar els

camins i establir la jerarquia que hi ha entre

ells per tal de veure si organitzen el territori i

de quina forma ho fan.

· La xarxa hidràulica històrica que hi ha, identi-

ficant-hi els sistemes hidràulics generals d’a-

bast territorial ampli i fent una jerarquia de les

séquies i els braços de distribució de l’aigua

que recorren la zona.

· Els espais de treball, o més exactament, la

reconstrucció dels parcel·laris fossilitzats i la

seua relació amb altres elements com ara els

abancalaments, les construccions agrícoles i

ramaderes associades, o els espais no culti-

vats vinculats a l’ús humà.

1.3. L’anàlisi i avaluació dels resultats

Finalment, una vegada confeccionats i arreplegats

els materials de treball sobre els diversos paràmetres

objecte d’anàlisi, cal procedir a la convergència de

tots ells per a fer la reconstrucció històrica secular

del paisatge rural. Per això, cal tenir en compte que

els paisatges agraris valencians, especialment les

hortes històriques, són herència de la seua cons-

trucció en època medieval islàmica, per la qual cosa

en aquests casos convé diferenciar entre els ele-

ments fragmentaris supervivents de períodes histò-

rics més antics, dels aspectes medievals que van ser

els decisius en la construcció d’aquest paisatge

agrari que ha arribat als nostres dies.

Es pot concloure, doncs, que l’elaboració de

l’estudi d’interpretació i avaluació patrimonial del

paisatge històric d’una horta ha de tindre en

compte, de base, un conjunt exhaustiu de plani-

metries, sobre cartografia oficial o ortofotos a

gran escala; un informe històric sobre les caracte-

rístiques de l’espai i el procés de construcció acu-

mulativa al llarg dels segles; una valoració patrimo-

nial dels elements objecte d’estudi i la seua jerar-

quització en el territori; i una recopilació de tot el

tipus de material susceptible de formar part d’un

arxiu de la paraula —oral— i audiovisual.

En aquesta línia, el treball de camp esdevé l’eina

adient per a recollir el patrimoni immaterial que va

associat a les característiques del paisatge històric

que està estudiant-se. Es tracta d’anar més enllà de

la simple descripció física dels elements o del paisat-

ge mateix, per a aprofundir en les maneres de fer, és

a dir, en com es treballa la terra, com es rega, com

es denominen les coses i els llocs, com es percep l’es-

pai i el territori pels seus habitants i usuaris, quins

són els espais de sociabilitat i, en definitiva, com

s’organitza la gent. Aspectes tots ells representatius

d’un patrimoni immaterial molt variat i ric que s’ha

transmés generació rere generació de forma secular.

Finalment, si l’estudi està motivat per algun

projecte de transformació urbanística o construc-


ció d’infrastructures d’envergadura, caldrà un

epíleg amb la valoració dels nivells d’afecció que

la seua execució pot ocasionar sobre el paisatge

històric, a més d’un seguit de propostes o mesu-

res a adoptar per tal de protegir-lo o bé de mini-

mitzar els referits efectes sobre els valors culturals

i patrimonials.

2. Paràmetres d’estudi i avaluació del paisatge

històric de les hortes: la morfologia del paisatge

El paisatge històric és un element que ha de ser

estudiat tant des de la seua perspectiva i evolució

històrica, com també des del punt de vista de les

seues restes materials, de la seua concreció física

sobre el terreny. Per aquest motiu resulta important,

sinó bàsica, la delimitació de l’àrea d’estudi. De fet,

la reconstrucció històrica del paisatge i, per tant, l’a-

nàlisi dels paràmetres que en guien l’estudi, ja des-

crits anteriorment, en un espai concret —com ara la

zona d’afecció d’una transformació urbanística o

d’una infrastructura—, no es pot limitar en excés a

la zona d’estricta afecció, car podria limitar-se’n, si

no dificultar-ne, la comprensió. Cal que l’àrea d’es-

tudi s’estenga a un espai més ampli, sense límits

precisos en ocasions, però que siga suficient per a

entendre les jerarquies que poden fixar els diferents

elements estudiats —xarxa de poblament, xarxa de

comunicacions i circulació, sistemes hidràulics,

espais de treball— en el conjunt espacial del paisat-

ge històric de què formen part.

Qualsevol estudi de paisatge agrari, i més con-

cretament el d’una horta històrica mediterrània, ha


Reconstrucció de la topografia original de la zona objecte d’estudi a la séquia de Faitanar.

de preveure una anàlisi morfològica de l’espai, el

caràcter diacrònic de la qual permeta identificar i

avaluar les diverses etapes històriques en la forma-

ció del paisatge que ha arribat fins als nostres dies.

Per aquest motiu, l’estudi s’ha de centrar en aquells

elements que han deixat la seua empremta en el

paisatge, això si no és que formen part de la seua

mateixa configuració. Uns paràmetres que es pro-

posa que siguen analitzats separadament per tal de

valorar en quin grau han estat responsables del lle-

gat actual.

2.1. La topografia original

L’inici de qualsevol estudi i valoració d’un paisatge

històric sembla lògic que tinga en compte els condi-

cionants naturals que van poder afavorir, dificultar

o, almenys, influir en el resultat final de qualsevol

projecte d’intervenció i transformació per part de

l’home. El substrat topogràfic és el punt de partida

obligat per a entendre les transformacions i els can-

vis que s’han produït en el paisatge, per això ha de

practicar-se un intent de restitució de la geomorfo-

logia inicial de la zona.

En línies generals, les hortes valencianes s’as-

semblen a una gran extensió plana desenvolupada

sobre les acumulacions sedimentàries de la desem-

bocadura d’un gran riu, encara que en realitat s’a-

dapten a una topografia original molt més irregu-

lar, amb desnivells progressius i l’existència de

nombrosos barrancs i torrents que permetien el

drenatge de la zona en moments de pluges i inun-

dacions. En definitiva, un terreny irregular que,

malgrat les transformacions, preserva trets de la

seua fisonomia original (vegeu per exemple Mateu,

1980; Mateu, 1989).

Resulta especialment interessant detectar i

reconstruir la presència d’antics paleocanals de dre-

natge que, sovint, van condicionar el traçat de

camins o dels braços de distribució de l’aigua de

reg. A vegades, també van ser aprofitats per a fer

discórrer pel seu interior algun camí o es convertia

en un braç més de reg que, sovint, exercia la doble

funció de distribuir l’aigua de reg i, a més, arreple-

gar les aigües sobrants o els escorrims del reg o de

la pluja. La seua funció és canalitzar i evacuar els

cabals que pogueren afectar la conservació dels

camps cultivats.

2.2. La xarxa de camins

La circulació viària existent a la zona ha de ser iden-

tificada i descrita, alhora que se n’estableix la jerar-

quia interna. Els camins són, sens dubte, els ele-

ments vitals per a establir la comunicació entre els

diferents nuclis de població d’un espai físic determi-

nat, per molt dispersos que aquests es troben.

No obstant això, el primer nivell en la jerarquia

d’aquest element sembla oportú atorgar-ho als

camins principals, que tenen com a objecte la

comunicació entre poblacions importants allunya-

des entre ells. En conseqüència, van ser els lloga-

rets, llocs o alqueries més disseminades, les que es

van acostar a les vies de comunicació a l’hora d’es-

tablir-se en el territori i decidir el punt exacte del seu

emplaçament.

El següent nivell en la jerarquia de la xarxa vià-

ria solen conformar-lo els camins d’accés a les cases

i les alqueries. Resulta interessant observar la longi-

tud i la forma del seu recorregut i l’angle que dibui-

xen en el seu naixement respecte als vials principals.

De fet, l’augment del poblament dispers al llarg dels


segles finalment generà també una xarxa més gran

de camins directes a les alqueries, sovint sense con-

nexió entre elles, ja que generalment tots es verte-

bren a partir dels vials principals.

L’últim escalafó de la jerarquia viària que ha

d’establir-se en l’estudi correspon a les sendes o

camins d’accés a les parcel·les de cultiu. L’interés se

centra a observar si aquests accessos deriven dels

vials principals o solen tindre el seu origen en els

accessos als llocs de residència. En aquest sentit, la

majoria dels camins secundaris d’accés als llocs de

residència són útils també per a accedir als camps

de cultiu, generalment immediats a les alqueries i la

seua contornada. Encara així, hi ha alguns camins

específics la funció dels quals resideix exclusivament

a accedir als camps de cultiu, a les parcel·les més

allunyades de l’entramat viari.

La reconstrucció planimètrica de tots i cada un

dels camins de la zona d’estudi ha de generar com

a resultat una xarxa, simple o complexa, però efec-

tiva, de vies de comunicació que s’adapta en una

topografia diversa i que jerarquitza convenientment

la funció de cada un i el seu nivell d’ús.

2.3. La distribució del poblament

Conéixer la forma que adopta cada període històric

per a instal·lar la població en el territori i el tipus

d’assentament que va utilitzar a l’efecte són aspec-

tes imprescindibles per a una correcta comprensió

del paisatge històric i la seua dinàmica secular de

creixement.

L’anàlisi de la distribució dels espais de resi-

dència de la població i la seua morfologia en l’àm-

bit de la zona d’estudi permet establir les fases

cronològiques del procés d’ocupació i explotació

del territori afectat. Encara que resulta obvi, cal

indicar que en les hortes valencianes —i en el pai-

satge rural valencià en general— les evidències

físiques i materials —concretades en construc-

cions que encara hui en dia es conserven en peu—

són molt abundants per a períodes històrics com

el medieval/baixmedieval i el modern/contempora-

ni. Amb tot, per a la fase pròpia de la construcció

i la posada en funcionament de l’espai agrícola

irrigat en època islàmica no hi abunden les evidèn-

cies materials.

De l’estudi morfològic i funcional de l’espai

agrícola irrigat es poden inferir algunes hipòtesis

sobre la possible ubicació d’establiments d’època

islàmica, encara que no molt més. Només futurs

treballs arqueològics a la zona podran aportar

més llum sobre el tema. No es pot oblidar que la

transformació d’un vast espai agrari comporta un

gran moviment de terres i el possible cobriment

d’elements del paisatge precedents, per això

resulta imprescindible recórrer a la consulta dels

inventaris de jaciments arqueològics i monumen-

tals que puguen haver sobre la zona d’estudi. La

seua integració o desafecció respecte a l’entorn

que els envolta és una lectura més d’aquest pai-

satge històric.

Al contrari, a les hortes històriques valencianes

sí que resulta cada vegada més nítida l’ocupació de

l’espai que es va produir després de la conquista

feudal del segle XIII, tot i que aquesta no es consoli-

dara i s’estenguera fins als segles baixmedievals

(Guinot, 2003; Guinot, 2005). De resultes de tot

això, ens trobem amb un poblament poc dens i

agrupat a l’entorn dels emplaçaments coneguts

habitualment com alqueries, l’evolució de les quals


en el temps va fer que passaren a definir una explo-

tació agrícola que disposava d’una edificació de

grans proporcions. Moltes d’aquestes alqueries han

vist incrementar notablement les seues dependèn-

cies al llarg dels segles, per la qual cosa una lectura

atenta de la seua estratigrafia murària i de la seua

arqueologia espacial pot fer visibles algunes restes

dels seus períodes més antics.

Per a finalitzar aquest apartat, l’anàlisi ha de fer

èmfasi també en l’estudi concret de les cases, les

construccions comunitàries, les construccions de

defensa, les construccions agrícoles i ramaderes, i

totes aquelles que tinguen relació amb l’ús humà

del sòl, ja que totes elles vinculen la població amb

el territori i, en conseqüència, amb un modelatge

concret del paisatge.

2.4. La xarxa hidràulica

En aquest apartat han de descriure’s les característi-

ques morfològiques i funcionals de les infrastructu-

res hidràuliques que hi ha a la zona i que van ser

construïdes per a transformar la zona en regadiu.

Resulta imprescindible establir la jerarquia de cada

séquia dins del sistema hidràulic i la seua funció res-

pecte a l’ordenació i regulació del reg sobre la zona.

Séquies mare o principals, braços o séquies

secundàries i derivacions menors o conduccions

directes a cada camp regat, són la gradació més

simple, encara que la veritat és que la distribució i el

repartiment de l’aigua pels distints canals resulten

molt més complexos. El traçat, el pendent, els sag-

nats del seu cabal, l’orientació dels camps i les àrees

de reg homogènies són algunes de les pautes que

han d’incorporar-se a l’anàlisi morfològica de les

séquies de reg.

Les séquies contenen, a més, tot un conjunt

d’elements integrats que conformen un ampli

espectre de restes materials conservades in situ, les

quals cal considerar com a representants d’un patri-

moni hidràulic ric i variat, de vegades tan antigues o

més que algunes de les restes arquitectòniques més

representatives i encara més venerades del nostre

patrimoni cultural (Selma, 1995).

2.5. El parcel·lari agrícola

A l’hora d’analitzar el parcel·lari s’han de seguir les

pautes ja conegudes i aplicades en zones sem-

blants d’horta que tenen el seu origen en època

islàmica. El punt de partida és, sens dubte, la dife-

rència que hi ha entre les irregularitats que general-

ment presenten els bancals o terrasses d’època islà-

mica i les noves parcel·lacions que es produeixen

després de la conquista feudal. La fixació d’un

repartiment de les terres conquistades i l’inici i esta-

bliment de programes sistemàtics de colonització

van donar, com a pauta més habitual, l’aparició de

parcel·laris molt més regulars.

El parcel·lari islàmic pot ser detectat en superfí-

cie, encara que resulta habitual que l’ús continuat

de l’espai i la seua transformació fins a l’últim pam

de terra deformen una percepció visual correcta del

fenomen. En aquests casos, fa falta una contextua-

lització més gran de l’espai regat per a aprendre

alguns d’aquests indicis i entendre’n l’evolució.

Per contra, a l’hora de desxifrar les conseqüèn-

cies de la conquista sobre l’ordenació de l’espai, cal

buscar en l’entramat parcel·lari actual restes de les

parcel·les del repartiment de terres posterior a la

conquista feudal del segle XIII, entenent que el par-

cel·lari actual seria una evolució a partir del feudal


a causa de les contínues divisions interiors de les

parcel·les. La seua fixació en el territori es pot

detectar igualment.

En aquest sentit, plantegem que el nou disseny

de l’espai agrari per part dels conquistadors es va

produir respectant les estructures importants de

l’anterior parcel·lari, és a dir, les séquies principals,

els camins bàsics de circulació, a més dels límits de

parcel·les que no corresponien a cap estructura en

particular, però que no mantenien una morfologia

preeminentment rectangular com la que respon al

disseny d’espais en societats colonitzadores, com és

el cas de la feudal, i que, al contrari, solen ser resul-

tat de la topografia anterior del terreny.

La primera aproximació a la localització de par-

cel·les del repartiment es pot fer utilitzant com a

mesura base la jovada, unitat de superfície de l’orde-

nació foral valenciana en què majoritàriament es

feien les donacions i que equival aproximadament a

tres hectàrees. El resultat permet obtenir parcel·les

morfològicament acceptables, que en alguns casos

tenen una superfície molt pròxima a una o dues

jovades, mesures que es repeteixen en les donacions

del Repartiment. Tanmateix, no sempre les superfí-

cies de les parcel·les donen com a resultat xifres

redones, per la qual cosa ha d’aplicar-se la subdivisió

en cafissades, atés que una jovada equival a sis cafis-

sades, i per tant una cafissada aproximadament a

mitja hectàrea. Les mesures de superfície en cafissa-

des de les parcel·les s’acosten molt més a números

exactes, encara que en alguns casos les xifres resul-

tants no eren divisibles per sis, que és la base del sis-

tema foral per a les mesures de superfície.

L’experiència en el treball de camp ens demos-

tra que, de vegades, el nivell d’abancalament de la

superfície d’estudi no permetia la construcció de

parcel·les amb les superfícies proposades, per la

qual cosa cal fer una nova proposta sobre la gran-


Xarxa de camins, poblament i séquies a la Baixa Edat Mitjana. Destaca la baixa densitat de punts de poblament i vies de circulació,mentre la xarxa hidràulica ja es troba plenament desenvolupada.

dària de les parcel·les del repartiment, aquesta

vegada directament en cafissades. D’aquesta mane-

ra es podran localitzar i identificar un bon nombre

de parcel·les morfològicament lògiques i accepta-

bles, tant sobre els plànols com en el mateix espai

físic, les quals disposen a més d’unes superfícies que

encaixen molt millor amb les mesures forals, al vol-

tant de dues o tres cafissades segons els casos.

Finalment, pot contemplar-se una altra propos-

ta de divisió parcel·lària a partir de les unitats de

reg, entés que cada derivació d’aigua a partir del

canal principal pot representar una parcel·la. Això

permet, de vegades, corregir alguns errors de la

proposta inicial i descartar-ne algunes altres al

mateix temps.

3. Anàlisi diacrònica d’un paisatge històric: les

hortes mediterrànies d’origen medieval a la

Península Ibèrica

L’estudi del paisatge històric no pot limitar-se a una

descripció de la imatge actual del territori, que no

obstant això sempre serà un bon punt de partida. El

referit estudi ha de contemplar una anàlisi diacròni-

ca, que permeta identificar les modificacions que ha

patit el paisatge rural al llarg del temps, de tal

manera que puga elaborar-se’n finalment una hipò-

tesi sobre la morfogènesi. Només així podrem

entendre el procés d’acumulació generat amb el pas

dels segles de les traces que van deixar les diverses

societats històriques i, el que és més important, per

què han arribat als nostres dies d’una manera con-

creta o d’una altra, deixant la seua empremta en el

paisatge rural.

Així com passa en altres espais, també el pai-

satge històric de les hortes mediterrànies valencia-

nes, però també d’altres zones de la Península

Ibèrica, no és sinó el resultat de l’acumulació al

llarg del temps de les formes d’organització de

l’espai rural que han anat aplicant, sobre ell, les

diferents formacions socials que s’han succeït

durant segles. En aquest àmbit de la conca

Mediterrània i més en concret en la façana orien-

tal de la Península Ibèrica, cadascun dels grans sis-

temes socials que se succeïren acabaren per deixar

la seua empremta en el territori i en el paisatge,

perquè tots ells es basen en tradicions, de vegades

molt diferents, pel que fa al model de relacions

socials, estructures econòmiques i relacions de

poder que els han caracteritzat.

Aquesta circumstància fa possible detectar,

amb els instruments de la metodologia històrica, el

rastre i la influència de la seua presència en el pai-

satge actual que ens han llegat. Bàsicament, i per

a facilitar la comprensió d’aquests diversos models

i el seu testimoni, podem centrar-los en les etapes

següents: una primera corresponent a les societats

ibèrica i romana; en segon terme, l’època medie-

val islàmica; continua el període corresponent a la

societat feudal baixmedieval i d’època moderna; i,

finalment, l’etapa contemporània, que comprén

els segles XIX i sobretot el segle XX, pels canvis

accelerats que es produïren en la realitat espacial

de les hortes.

3.1. Època ibèrica i romana

Les primeres transformacions significatives del pai-

satge mediterrani en la franja costanera de la

Península Ibèrica es van produir amb el desenvolu-

pament de la societat ibera sobre la base de la cre-

ació de poblats concentrats i una primera organitza-


ció dels espais de cultiu. D’això hi havia bastants

exemples ben destacats en l’entorn valencià, com

ara les ciutats de Llíria i Sagunt, però en canvi, en

altres llocs, cas de l’horta de la ciutat de València,

no hi havia antecedents coneguts d’assentament

humà i, per tant, d’organització de l’espai rural i

més específicament agrari en aquest període histò-

ric anterior al segle II aC, ja que la fundació de l’urbs

valentina té lloc l’any 138 d’aquesta centúria

(Ribera, 2002: 43).

Això vol dir que, mentre que en els àmbits rurals

que han patit una explotació menys intensa hi ha la

possibilitat d’identificar els punts de poblament per

mitjà de la localització arqueològica, en zones d’ús

agrari intensiu com són les hortes la identificació de

jaciments és mínima i no permet fer-se una idea

detallada de l’organització espacial. A més, caldria

tenir en compte la idea generalitzada entre els espe-

cialistes que tampoc no hi hauria necessàriament

uns parcel·laris fixos en els espais de conreu d’a-

questa societat ibèrica, per la qual cosa la possible

empremta d’aquesta societat en l’espai de les hor-

tes pot considerar-se pràcticament desapareguda

més enllà del jaciment arqueològic aïllat que puga

ser identificat.

L’opinió més general entre els arqueòlegs i els

especialistes en l’època antiga és que la romanització

va ser la veritable impulsora d’una ordenació de l’es-

pai rural de moltes zones del Mediterrani i, per tant,

també d’Hispània. Per això és totalment lògic partir

de la idea que, en el marc geogràfic de les actuals

hortes històriques mediterrànies, hi van haver explo-

tacions agràries, grans propietats amb l’espai residen-

cial de la vil·la, una xarxa de camins de connexió

entre aquestes i també amb la civitas, i una organit-

zació dels camps de cultiu sobre la base d’una

parcel·lació concreta del territori, les centuriacions.

Tanmateix, els testimonis o els simples indicis de

tot això en el paisatge actual semblen força limitats

i no permeten conéixer ni explicar amb massa detall

el veritable procés d’organització de l’espai rural

que, segles després, seria ocupat per les hortes. És

evident que aquesta situació no desmereix en abso-

lut l’esforç i el progrés del coneixement dels histo-

riadors de l’època romana, però l’experiència de

l’horta de València palesa les dificultats de recons-

truir la xarxa del poblament rural romà a partir de

les localitzacions arqueològiques.2

Mentre que el nucli urbà de la ciutat de Valentia

ha anat acumulant una molt notable nòmina de tro-

balles que han donat resultats espectaculars en la

reconstrucció del traçat, en l’aspecte i les caracterís-

tiques d’aquesta, contrasta veure que la zona rural

del seu entorn és un dels àmbits sobre el qual es dis-

posa de menys informació arqueològica. Això es

deu, en opinió dels especialistes, tant a la falta d’ex-

cavacions concretes com a l’accelerat procés d’ur-

banització de la segona meitat del segle XX (Alapont

et alii, 2004), però també, i aquesta és una qüestió

clau al nostre parer, pel fet que aquest paisatge

d’horta ha estat un territori de cultius intensius

durant segles i, a més, ha viscut una reconstrucció


2 Per exemple, Ferran Arasa, en fer un balanç divulgatiu dels testimonis arqueològics del que seria el terme municipal de la Valènciaromana, fora de la ciutat, cita bàsicament el pas de la Via Augusta i la seua relació amb la carretera N-340 tradicional, l’existènciade centuriacions i algun exemple de l’estructura física d’una villa, concretament una al Puig, car les altres que comenta estan forade l’horta històrica (Arasa, 1999).

espacial per part de les societats posteriors, la islà-

mica i la feudal. Tot plegat és el que a la fi elimina

de forma molt considerable els rastres materials de

les èpoques més antigues, de tal forma que, en

general, a hores d’ara només som capaços de situar

sobre un plànol la localització de les vil·les romanes,

però no de conéixer l’ordenació espacial del seu

entorn, o trobar restes materials de conduccions

d’aigua però no poder lligar-les, ni de lluny, a un sis-

tema hidràulic organitzat.

Respecte al tema de l’organització dels

parcel·laris romans, és indubtable que en molts paï-

sos europeus l’estudi de les centuriacions és d’espe-

cial importància, i també en trobem una tradició

historiogràfica relativa a les terres valencianes

(vegeu Cano, 1974; Bazzana, 1978; Pingarrón,

1981; González, 1995). En general han fet ús d’una

metodologia basada en l’anàlisi de planimetries

contemporànies de diversa escala, tant de camins

com cadastrals, i sobre la base de la identificació de

mòduls de distància basats en l’actus romà.3

Sens dubte els treballs de González Villaescusa

(1995) són els que han avançat més en aquesta

metodologia, amb la qual ha corroborat, en uns

casos, i ha identificat per primera vegada en altres,

la xarxa de centuriacions tant a Llíria com a Sagunt,

Elx, i, especialment, l’horta de València, ja que, en

aquest darrer cas, ha arribat a assenyalar la traça de

fins a tres d’aquestes parcel·lacions romanes.4 Però

l’opinió d’aquest autor també és categòrica sobre el

fet que, si bé hi ha indicis de línies fossilitzades en

el paisatge modern corresponents a delimitacions

de la centuriació «València A», per exemple a l’hor-

ta entre Faitanar i Patraix, a l’oest de la capital

valenciana, en realitat les línies dominants i que han

caracteritzat el seu paisatge agrari d’horta els últims

segles no són coincidents amb les de la citada cen-

turiació sinó que corresponen a una nova organitza-

ció posterior del paisatge esmentat, que atribueix al

període medieval islàmic.

Així doncs, tenint en compte les característiques

de les restes arqueològiques d’època romana dins

del perímetre de les hortes històriques mediterrà-

nies, com ara l’horta de València, poden apuntar-se

dues observacions principals:

a) És evident que, a la vessant mediterrània de

la Península Ibèrica, hi va haver una organit-

zació agrària i de la població en època roma-

na d’aquelles zones rurals on fins al segle XX

hi han hagut hortes històriques, però el rastre

material —que s’hi puga constatar de forma

arqueològica— és habitualment de tipus

puntual i la seua localització no permet conéi-

xer bé el conjunt del paisatge rural romà.

b) Aquests aspectes que caracteritzen l’espai

rural romà i que es poden trobar a les actuals

hortes històriques són, en quasi tots els casos,

elements aïllats, fora de context de l’actual

paisatge, tant pel que fa a la ubicació dels

assentaments com a la vertebració dels par-


3 Els indicis de les mesures habituals dels parcel·laris romans es basen en el quadrat de 20 x 20 acti (cosa que implica un costatoscil·lant entre 703 i 714 metres i una superfície que s’acostava a les 50 hectàrees) segons els casos, encara que també podiautilitzar-se la meitat d’aquestes distàncies. En l’àmbit francés sens dubte la referència n’és G. Chouquer (1996-1997). 4 N’halocalitzat tant a l’horta nord de la ciutat, concretament en la part de la séquia de Montcada, com també a l’horta sud, en l’en-torn de Patraix. En el primer cas, dominaria una centuriació de mòdul 706 metres (20 actus) que ha convingut anomenar«València B», mentre que en el segon cas aquest mòdul seria de 704 metres (també 20 actus), que ha denominat «València A».

cel·laris o al disseny de les xarxes hidràuli-

ques, per la qual cosa es pot afirmar que el

paisatge de les hortes històriques no és

herència del món romà.

3.2. Època medieval islàmica

A poc a poc, ha anat estenent-se entre els medieva-

listes un consens bastant generalitzat a l’hora de

destacar la importància de les transformacions del

paisatge rural de la Península Ibèrica a partir de l’a-

rribada dels musulmans en el segle VIII, amb un pro-

tagonisme clar del paper que tingueren els sistemes

hidràulics en la seua caracterització. Hortes i pobla-

ment en petites comunitats clàniques serien els dos

eixos sobre els quals s’articularia la construcció del

territori rural d’Al-Andalus, en el marc de la colonit-

zació musulmana i la integració amb les comunitats

camperoles tardoromanes locals, tal com han plan-

tejat diferents autors (Guichard, 2001; Barceló,

2001; Glick, 1998).

Tot i que subsisteix actualment un debat sobre el

pes que l’Estat i la ciutat musulmana tenien en els

mecanismes de decisió a l’hora de constituir i establir

noves comunitats i en el disseny i construcció d’espais

hidràulics, això no impedeix que aquestes caracterís-

tiques de l’estructura social musulmana medieval, tan

diferents a les de la societat romana prèvia i a la pos-

terior societat feudal, van deixar una empremta inde-

leble si més no sobre el territori del Xarq al-Andalus i

dins d’ell a les hortes valencianes, atés que els assen-

taments a partir del segle VIII dels grups musulmans,

àrabs i berbers, van crear un nou paisatge històric

que trencava les xarxes de les centuriacions.

Aquestes hortes andalusines medievals relacio-

nades amb les alqueries han estat molt ben carac-

teritzades morfològicament fins ara en el marc dels

petits assentaments de muntanya, que generaven

espais hidràulics que no solen superar les 10 o 12

hectàrees però que freqüentment estan entre les

tres i les cinc hectàrees. Aquests espais es caracte-

ritzen formalment per l’existència d’un punt de

captació de l’aigua, font, barranc o riu, per una

séquia principal de distribució que manté la cota

més alta possible sobre el terreny, i per l’existència

d’una xarxa secundària de canals i regadores que

prenen una forma arborescent o de pinta dominant

segons com siga el relleu (Barceló, 1989; Barceló et

alii, 1998). Igualment, cal destacar-hi la molt eleva-

da adaptació d’aquestes estructures hidràuliques al

microrelleu, constatable en els traçats molt sinuo-

sos de les séquies i les formes irregulars, arredoni-

des o amb angles, del parcel·lari, a fi de facilitar el

màxim abancalament del pendent i generar la

millor circulació de l’aigua. S’ha assenyalat com en

molts casos les formes generals que adopten les

séquies o regadores internes d’aquestes hortes són

de tipus arborescent en el seu interior mentre que

en el seu perímetre màxim exterior adopten una

forma més aviat ovalada, aspectes que són discer-

nibles sobre el paisatge actual quan s’identifica la

forma com arriba l’aigua a cadascuna de les par-

cel·les (Selma, 1991; Selma, 1994; Selma, 1998;

Torró, 2005).

Aquest model ben contrastat en terres valen-

cianes, catalanes, baleàriques, murcianes i andalu-

ses de l’Alpujarra, ha estat fins ara més difícil de

traslladar a les grans hortes periurbanes i a les pla-

nes costaneres per l’enorme diferència en les

dimensions dels sistemes hidràulics i la multiplicitat

d’alqueries i assentaments, tot i que a poc a poc el


model va mostrant les seues coincidències morfo-

lògiques. Així, també hi ha un canal principal de

distribució (la séquia mare), i abundants canals

secundaris i regadores que duen l’aigua a les par-

cel·les. La diferència és que en aquestes hortes de

plana hi havia una multiplicitat d’assentaments o

alqueries, de tal manera que el canal principal no

solament subministrava aigua a l’horta d’una

alqueria sinó a tot un conjunt d’alqueries, cadas-

cuna amb la seua horta.5 La forma de procedir a la

distribució de l’aigua entre elles era construir un

partidor d’aigües amb una forma especial —«llen-

gua» és el nom que rep majoritàriament a les hor-

tes valencianes—, que consisteix en un tallamar

situat enmig de la séquia que parteix sempre de

forma proporcional el cabal d’aigua que duu la

séquia principal.

Amb aquest artefacte s’aconseguia dotar pro-

porcionalment d’aigua cadascuna de les

alqueries/comunitats clàniques assentades al llarg

d’una séquia de grans dimensions i, en conseqüèn-

cia, des d’un vessant morfològic es podrà identifi-

car sobre el paisatge l’existència dels canals princi-

pals, els partidors de llengua, els braços secundaris

que duien l’aigua corresponent a cadascuna de les

alqueries, i l’horta específica d’aquestes que, en

molts casos, està organitzada espacialment amb

una forma arborescent en el seu interior i una fiso-

nomia externa ovalada o en forma de llàgrima, en

altres ocasions tipus delta, que ha cridat tant l’a-

tenció dels especialistes (Guinot i Selma, 2002,

2003, 2006).

Aquest darrer traçat té una relació directa amb

el parcel·lari que, en algunes zones de les hortes

històriques, adopta abundants irregularitats mor-

fològiques, no tant en els límits exteriors de les

parcel·les, que també, sinó en les relacions entre

grups de parcel·les que, en molts casos, formen

terrasses. D’altra banda, el més significatiu dels

límits individuals és la irregularitat en els costats

que coincideixen amb camins bàsics de circulació o

amb els braços principals de les séquies. No es trac-

ta tant que, en ser de terra, els marges presenten

en la distància curta una abundància de corbes,

sinó que en la llarga distància les ondulacions són

nítides, eloqüents i estant relacionades amb el

microrelleu de la zona que es va mantenir escrupo-

losament pels constructors del sistema hidràulic.6

És evident que aquest tipus de parcel·lació no té

a veure amb la centuriació romana des del punt de

vista morfològic, però tampoc no és conseqüència

dels repartiments feudals del segle XIII, perquè

aquests es van basar en les unitats de superfície

també geomètriques de la jovada i el seu divisor la

cafissada (1 jovada = 6 cafissades = 3 hectàrees).

Amb laterals de parcel·les irregulars, per ser aquest

el traçat de la séquia o del camí principal que la deli-

mitava, sovint era molt complicat aconseguir for-

mes de parcel·les que compliren aquesta lògica

mètrica, per la qual cosa hem de concloure que el

seu rastre en el paisatge actual és una herència fos-

silitzada del disseny de l’horta andalusí.

En resum i tenint en compte el model general

d’assentament a les zones rurals de la societat islà-


5 Vegeu, si més no, els estudis fets a l’entorn de la ciutat de Sogorb a la vall mitjana del riu Palància (Martí, Selma, 1995), i al terri-tori que envolta la ciutat d’Oriola al Baix Segura (Azuar, Gutiérrez, 1999). 6 Vegeu l’aplicació pràctica d’aquestes propostes en elcas de l’horta d’Aldaia, prop de la ciutat de València (Esquilache, 2007).

mica medieval a Al-Andalus i especialment a la zona

Mediterrània, podem concloure que:

a) L’assentament de la població d’època medie-

val islàmica (segles VIII-X) va reconstruir total-

ment el paisatge agrari d’època romana i va

crear un nou paisatge de regadius coneguts

com la vega o horta posteriorment, vertebrat

per una xarxa de séquies que tenen relació

morfològica amb la localització dels espais de

residència (alqueries) i una nova parcel·lació

dels espais de treball.

b) Els trets més significatius que han perdurat

d’aquesta completa reorganització del paisat-

ge agrari andalusí són tant les séquies mare

com els braços principals de circulació/distri-

bució de l’aigua.

c) És probable que una herència en el paisatge

des d’època andalusí siguen els principals

camins de circulació entre poblacions d’ori-

gen islàmic que vertebren aquest espai, com

també la localització d’una gran part dels

espais de residència: alqueries i rafals.

d) L’existència d’una sèrie de trets parcel·laris en

els abancalaments, caracteritzats per la seua

adequació a les corbes de nivell, la qual cosa

contrasta força amb els criteris de parcel·lació

de les centuriacions i també amb els dels

repartiments feudals dels segles XII al XIV.

e) Hui en dia, encara persisteix en el paisatge de

les hortes històriques tota una sèrie d’ele-

ments morfològics que responen, en gran

mesura, al paisatge del regadiu andalusí.

3.3. Època feudal medieval i moderna

El tercer gran moment cronològic en què es van

produir canvis d’importància en la construcció dels

paisatges històrics de la zona mediterrània de la

Península Ibérica correspon als segles XII-XIV, en el


Xarxa de camins, poblament i séquies en època contemporània. S’observa la creixent densificació en l’ocupació de l’espai quant apunts de poblament i vials de comunicació nous, sense alterar les estructures bàsiques que organitzen el territori.

marc dels repartiments de terres i les colonitzacions

dutes a terme per la societat feudal després de les

conquestes del Xarq al-Andalus. Afortunadament,

es tracta d’un període que podem documentar molt

millor gràcies a la contrastació de les fonts escrites i

l’arqueologia espacial.

En línies generals podem considerar que aques-

ta colonització feudal del Xarq al-Andalus i, en con-

cret, la seua repercussió en el territori de les hortes

històriques, va tenir una sèrie d’eixos o paràmetres

que cal resseguir, com ara: l’expulsió o no de la

població musulmana de les seues cases i terres; el

repartiment de les terres entre els conquistadors

cristians d’una forma proporcional pel que fa a les

dimensions; la contracció i desaparició de la majoria

dels nuclis de residència dispersos per l’horta; la

continuïtat dels sistemes hidràulics; o l’aparició

d’una nova parcel·lació.

a) L’expulsió o no de la població musulmana de les

seues cases i terres.

Es tracta d’un dels principals punts a documentar ja

que, segons que hi hagués expulsió o no en els anys

posteriors a la conquesta feudal, tot indica que l’or-

denació espacial del territori i, en concret, la dels

espais de regadiu, es transformà de forma molt des-

igual. A grans trets, a les hortes —o en les parts sig-

nificatives d’una horta més gran—, on perdurà el

poblament musulmà, el paisatge andalusí experi-

mentà canvis limitats i, en general, fàcilment detec-

tables durant la Baixa Edat Mitjana. En canvi, allà on

hi hagué expulsió es poden documentar transfor-

macions del paisatge que, en alguns casos, foren

profundes.

b) El repartiment de terres amb dimensions propor-

cionals i la resta del patrimoni entre els conquista-

dors cristians.

A hores d’ara comencem a tenir una millor idea dels

problemes pràctics que comportà el repartiment de

terres als colons cristians, en el cas del País Valencià

tant per part de Jaume I com de la noblesa feudal

després de l’expulsió de la població musulmana.

L’horta de València va ser un dels espais que va viure

de forma més intensa aquest procés, que té referèn-

cies documentals bastant explícites en el conegut

Llibre del Repartiment. En línies generals i més enllà

de casos concrets, hi van haver dos tipus de dona-

cions majoritàries en funció de la categoria social del

beneficiari: una gran heretat o, si hi havia, una

alqueria o real/rafal, per als membres de la noblesa,

i heretats de terra d’una dimensió de 3 jovades (= 9

hectàrees) —que de vegades variaven a dues o qua-

tre jovades—, entre els colons que eren d’origen

camperol o popular urbà. Aquests nous reparti-

ments de la propietat tingueren un reflex directe en

la reordenació espacial del paisatge, tant de les

zones de secà com també de les hortes d’origen

andalusí (Guinot, 2007).

c) La contracció i desaparició de la majoria dels nuclis

de residència dispersos per l’horta.

Una tendència general en el paisatge rural de les

hortes valencianes repartides entre els colons cris-

tians durant el segle XIII va ser l’abandonament,

paral·lel a l’expulsió dels seus habitants musulmans,

de la majoria dels espais de poblament. Les conegu-

des alqueries foren substituïdes per un nou pobla-

ment concentrat que, de vegades, amplià i transfor-

mà amb perspectiva urbana una petita alqueria


andalusina, però en altres ocasions va consistir en

una veritable pobla o vilanova totalment ex novo. En

qualsevol cas, totes dues actuacions comportaren la

creació d’una nova xarxa de poblament (vegeu per

exemple Torró, 1988-89).

d) La continuïtat dels sistemes hidràulics.

Davant la ruptura que en línies generals comportà la

conquesta feudal del segle XIII, en aspectes com l’e-

lement humà, l’estructura de la propietat i la distri-

bució del poblament a les hortes andalusines pot

afirmar-se en canvi que es produí un grau elevat de

continuïtat en el manteniment de la xarxa que

nodria el funcionament agrícola d’aquestes hortes,

és a dir, en els sistemes hidràulics organitzats que hi

havia en aquell moment (vegeu Furió, Martínez,

2000).

Aquesta continuïtat sembla avalada tant per la

repetida afirmació en els documents baixmedievals

de la continuïtat dels usos, costums i pactes per a

l’ús de l’aigua de les séquies de la Vega de

València —«com en temps de sarraïns»—, com pel

traçat concret que tenen encara hui en dia, en el

disseny del qual prima absolutament l’adequació a

les corbes de nivell i al microrelleu dels llocs per on

passen, cosa que implica que la parcel·lació dels

camps hagué d’adequar-se a aquests eixos preexis-

tents i complicà en molts punts poder mesurar les

parcel·les amb les dimensions exactes segons el

nou sistema mètric de la València foral implantat

en el segle XIII. Tot indica doncs que la xarxa

hidràulica bàsica és anterior —andalusí—, a la par-

cel·lació que ens ha arribat fins a l’actualitat, d’o-

rigen feudal (Guinot, Selma, 2002, 2003, 2006).

Tot i això hi ha algunes hortes d’origen andalusí

que foren transformades i reordenades a partir de la

colonització cristiana, tal com passà per exemple al

territori d’Alzira amb la construcció de la Séquia

Reial d’Alzira o del Xúquer. Tot i que han estat objec-

te d’importants estudis sobre la seua història social,

n’estan encara pendents les anàlisis detallades de

l’organització espacial.

e) La nova parcel·lació.

Respecte a la forma concreta de parcel·lació dels

camps i les heretats en aquesta època, al regne

valencià fou usual la figura dels soguejadors, oficials

reials que amidaven i marcaven sobre el terreny amb

cordes (sogues) les parcel·les per a assignar-les als

colons. Aquest procés és el que generà les parcel·les

reals de cultiu del segle XIII i posteriors, tot i que va

plantejar alguns problemes respecte a la seua plas-

mació pràctica sobre el terreny car no es sap molt bé

com es feien aquests mesuraments.

És probable que utilitzaren diversos criteris a

l’hora de calcular distàncies, tant de llarg o tant

d’ample, fet que implicava que les parcel·les resul-

tants pogueren ser rectangulars, quadrades, més

estretes, etc. En principi les mesures teòriques de les

parcel·lacions basades en la jovada del segle XIII

estan referides fonamentalment a una modulació

que té per base la braça valenciana (1 braça = 9

pams = 204,75 centímetres), i a una gènesi de par-

cel·les d'una jovada de 120 x 60 braces (245,7 x

122,85 metres).

La veritat és que tant el treball de camp com l’es-

tudi de les compravendes de terres de l’època baix-

medieval, l’anàlisi dels plànols cadastrals del segle XX

i la consulta en els llibres de sequiatge, amb l’exten-


sió de les parcel·les en els segles XVIII i XIX, permet

comprovar que la mesura estàndard de les parcel·les

existents estava basada majoritàriament en una

extensió d’una o dues cafissades (mitja o una hectà-

rea), tot i que s’hi donaven també variacions propor-

cionals d’aquesta.

Aleshores, sembla raonable deduir tres qües-

tions importants. En primer lloc, la posada en cultiu

de bona part de l’Horta a partir dels repartiments

feudals va implicar una adequació o aproximació

del parcel·lari que hi havia en època musulmana, a

les mesures bàsiques d’una unitat de treball feudal:

la citada cafissada (o dues d’elles). El segon aspecte

és que les jovades dels repartiments es van amidar

realment en camps o parcel·les d’aquestes dues

dimensions de forma majoritària. I, finalment,

aquesta parcel·lació ha quedat fossilitzada en el pai-

satge agrari d’aquesta zona fins a l’actualitat, mal-

grat les subdivisions internes que s’han produït en

algunes d’elles.7

L’epíleg d’aquest període de canvis correspon a

una fase temporal àmplia que se situa entre l’època

baixmedieval i la moderna (segles XIV-XVIII) que, tot i

no generar transformacions significatives en el pai-

satge de les hortes històriques, sí que feren la seua

aportació corresponent al procés acumulatiu. Una de

les qüestions significatives que podem detectar

quant a les possibles transformacions del nou paisat-

ge de les hortes medievals a partir de l’impacte de la

conquesta feudal del segle XIII és la de la lentitud de

les transformacions posteriors en pràcticament tots

els paràmetres que afecten l’estructura del seu pai-

satge i que hem enumerat anteriorment. Per exem-

ple, entre els segles XIII i XVI, i en molts casos fins al

XVII, la densitat dels nuclis de poblament a les hortes

fou reduïda; sovint no hi hagué fundació de noves

localitats i, més específicament, l’aparició de pobla-

ment dispers en cases i alqueries o barraques sembla

mantenir-se en cotes reduïdes. En línies generals la

xarxa de poblament va canviar relativament poc

entre el segle XIV i el XVI-XVII, per la qual cosa cal justi-

ficar amb cura, tant documentalment com arqueolò-

gicament quines són les edificacions realment baix-

medievals respecte del conjunt de les actuals.

Paral·lelament, aquesta lentitud en els canvis de

les estructures bàsiques del paisatge rural de les hor-

tes pot traslladar-se també al manteniment de la

xarxa bàsica de camins medievals i a la continuïtat

de la xarxa hidràulica bàsica. Sobre aquesta última

qüestió cal assenyalar que el lent procés de subdivi-

sió de parcel·les entre els segles XIV i XVIII degué de

generar, en el seu cas, la construcció d’algunes

noves regadores o reguers que dugueren l’aigua fins

a la nova parcel·la dividida, però sembla evident que

aquestes alteracions no van significar canvis fona-

mentals en l’estructura de la xarxa hidràulica i, en

conseqüència, del paisatge d’època feudal.

Cal tenir en compte, a més, que les modifica-

cions més visibles del paisatge d’aquestes hortes

sembla que es produeixen en els conreus predomi-

nants, ja que va passar-se d’una presència generalit-

zada del cultiu de cereals i vinyes durant l’època

baixmedieval —amb un pes minoritari de les horta-

lisses, els fruiters i el farratge (alfals generalment), o

fins i tot l’arròs—, a la generalització de les moreres

com a arbre subministrador de fulla per al cultiu del


7 Vegeu una anàlisi detallada d’aquesta qüestió per al cas de l’Horta de València en Guinot (2007).

cuc de seda entre els segles XVI i XVIII. Però encara

que la presència d’aquest arbrat va tenir un clar

impacte en el paisatge visual de l’horta, tancant-la

en perspectiva, no va produir un canvi estructural en

la morfologia espacial.

En resum es podria explicar que en el paisatge

que ha arribat als nostres dies, a les hortes valencia-

nes han sobreviscut una sèrie d’elements estructu-

rals que es remunten a la gran reorganització de

l’espai rural de l’horta produïda en el segle XIII, amb

lleugeres modificacions durant la resta de l’època

baixmedieval i moderna.

Els trets del paisatge baixmedieval es troben

representats, principalment, per l’existència d’una

sèrie de grans alqueries senyorials i per la gènesi

d’un nou parcel·lari basat en mesures feudals: la

cafissada i els seus derivats, tot i que s’adapta en la

seua forma i en els límits exteriors a l’existència de

línies de rigidesa espacial que vénen d’època musul-

mana, com poden ser els braços principals de les

séquies o dels sistemes hidràulics i els camins princi-

pals de trànsit de població a població.

3.4. Els canvis de l’època contemporània

El procés de la revolució burgesa a Espanya en el pri-

mer terç del segle XIX així com els canvis cap a una

societat més urbanitzada al llarg del segle XX han

caracteritzat profundament l’evolució històrica del

món rural. La desaparició dels senyorius nobiliaris i

de les relacions socials feudals, la desamortització

dels béns eclesiàstics, la construcció d’un Estat libe-

ral, el creixement de les ciutats, l’augment demogrà-

fic, el desenvolupament d’una agricultura comercial,

la revolució de les comunicacions i molts aspectes

més han caracteritzat el període de canvis més grans

en la història de la nostra societat i, per tant, és evi-

dent que hauran hagut de deixar un fort impacte en

la realitat del paisatge agrari del moment (vegeu

Romero, Hernández, 1980; Romero, 1983).

Així doncs, podríem precisar que les principals

transformacions dels dos últims segles en el paisat-

ge de les hortes històriques s’han concentrat en cinc

qüestions fonamentals, encara que no totes coinci-

dents en el temps, i que s’enumeren tot seguit: un

procés de fragmentació del parcel·lari; un augment

en la densitat del poblament dispers en cases i

alqueries; l’aparició de noves fonts de subministra-

ment d’aigua com són els pous o els motors; el canvi

de cultius amb la generalització del taronger; i la

ruptura del paisatge d’horta secular per grans infras-

tructures com ara carreteres i ferrocarril. Vegem-ho.

a) La fragmentació del parcel·lari.

Tot i que aquesta és una característica secular de la

tradició agrària d’època medieval i moderna a les

hortes, durant segles es va mantenir en uns límits

bastant reduïts, atés que el parcel·lari va continuar

en bona mesura organitzat en unitats de treball

d’una o dues cafissades (mitja o una hectàrea). Les

compravendes i els establiments emfitèutics o

arrendaments van fer oscil·lar aquesta parcel·la

estàndard, però és ben significativa la tendència al

manteniment d’aquests paràmetres parcel·laris fins

a l’actualitat.

A partir del segle XIX i durant la primera meitat

del XX els canvis en la demografia i en la producció

agrícola de les hortes van empènyer de forma insis-

tent cap a una fragmentació creixent d’aquesta par-

cel·la bàsica. Des de final del segle XVIII el territori

valencià va entrar en una dinàmica sostinguda de


creixement de la població i, en conseqüència, es va

produir una tendència a la partició del patrimoni

familiar en les terres i, un dels mecanismes utilitzats,

fou la divisió interna d’aquestes parcel·les estàndard

en unitats més reduïdes de tres o dues fanecades (1

cafissada = 6 fanecades = mitja hectàrea). Aquest

procés fou possible tant per l’augment de la rendibi-

litat de les terres de les hortes mediterrànies, com

pel desenvolupament significatiu d’una agricultura

cada vegada més comercial. La simultaneïtat d’amb-

dós processos durant més d’un segle va contribuir a

una important transformació del paisatge social de

les hortes valencianes perquè va permetre que, tot i

que cada vegada amb menys terra, les famílies llau-

radores pogueren subsistir i reproduir-se.

El mecanisme formal per a dividir-les fou pràc-

ticament sempre el mateix: la parcel·la base d’una

o dues cafissades es tallava en forma longitudinal

en dues o tres unitats des del seu costat més curt,

de tal manera que es creaven noves parcel·les que

mantenien la seua profunditat escurçant tan sols el

seu costat menor. La peculiaritat d’aquest mètode

és que genera uns límits rectilinis molt nítids entre

nova i nova parcel·la, mentre que els exteriors de la

unitat original mantenen la seua irregularitat, tan

freqüent quan coincideixen amb braços de séquies

i fins i tot camins antics, cosa que permet datar

almenys de forma proporcional entre els uns i els

altres l’antiguitat relativa en la seua gènesi.

b) L’augment en la densitat del poblament dispers

en cases i alqueries.

Com és lògic la tendència al creixement demogràfic

i a la subdivisió dels patrimonis familiars i el

parcel·lari va comportar un progressiu creixement

del poblament dispers en noves barraques, cases i

alqueries. Aquest procés va ser molt intens en algu-

nes zones de l’Horta de València fins a mitjan segle

XX, generalment més gran com més prop del nucli

consolidat de la ciutat, i més feble a mesura que

anem allunyant-nos-en, mentre que en altres hortes,

com ara la de Castelló o Vila-real, la proliferació de

casetes no comportà residència dispersa usualment.

c) L’aparició de noves fonts de subministrament d’ai-

gua: els pous o els motors.

Una de les conseqüències del desenvolupament

d’una creixent agricultura comercial al llarg del

segle XIX i principi del XX va ser la intensificació del

treball agrari i les collites en el marc de les hortes

valencianes. Això va comportar un augment de les

demandes d’aigua procedent dels rius i les fonts

tradicionals, la qual sovint era repartida basant-se

en acords i pactes d’origen medieval. Evidentment

cada vegada es va fer més freqüent i greu la insu-

ficiència d’aigua per a respondre a aquesta creixent

demanda i, per això, el canvi revolucionari que es

donà cap a la fi del segle XIX quan s’instal·laren els

primers motors de vapor per a elevar aigua des dels

pous que punxaven una capa freàtica que podia

ser buscada a cotes molt més profundes del que es

feia anteriorment. La difusió d'aquests motors a les

hortes va ser lenta pels costos econòmics que plan-

tejava però, a poc a poc, van anar estenent-se

durant el primer terç del segle XX, i les seues xeme-

neies tan característiques entraren a formar part

del paisatge agrícola, en una confluència visual

entre revolució industrial i agrària (vegeu Martínez,

2006).


d) El canvi de cultius: la generalització del taronger.

Un altre dels canvis importants en el paisatge histò-

ric d’aquestes hortes s’ha produït des de principi del

segle XX, en alguns casos ja en la segona meitat del

XIX, però amb uns efectes ben importants en la rea-

litat visual del seu paisatge. Es tracta de la substitu-

ció generalitzada de l’anterior conreu de cereals i de

verdures i hortalisses que havia caracteritzat l’horta

tradicional dels segles XIX i XX, pel predomini del

taronger com a cultiu arbori.

També cal tenir en compte els canvis que va

generar la seua difusió en els usos i costums del tre-

ball agrari a les hortes. Per exemple les demandes

d’aigua per a reg són diferents en la seua tempora-

litat a la de les hortalisses, i també ho són les del

volum necessari en cada cas per a regar una

parcel·la de les mateixes dimensions amb un tipus

de cultiu o altre. D’altra banda, també s’hi han de

tindre en compte les diferents demandes de treball

que comporta per als llauradors ja que, segons l’è-

poca de l’any, la presència diària d’aquests al camp

de tarongers no és necessària, fet que comporta una

circulació i una diferent presència de les persones en

l’escenari de l’horta.

e) La ruptura del paisatge de les hortes històriques

per les grans infrastructures.

Malgrat que els canvis enumerats fins a ara són con-

siderables, no tots són del mateix calat i, de fet,

tenen un impacte diferent bé siga sobre el paisatge

agrari, bé sobre els usos socials o bé sobre el paisat-

ge històric. Així, la difusió dels tarongers ha compor-

tat en la segona meitat del segle XX aquest canvi

important en la imatge visual, i en la mateixa visibi-

litat de les hortes, però en el fons no deixa de ser un

canvi temporal en el sentit de la seua reversibilitat

sense alteracions profundes en l’ordenació espacial.

Passar d’un camp d’hortalisses a un de tarongers

ha estat una decisió personal del llaurador buscant

rendibilitat però, en general, no ha provocat majors

alteracions físiques o estructurals de l’espai de l’hor-

ta, tal com es constatà en el passat amb el canvi del

cultiu de vinyes i cereals medievals per les moreres

de l’època Moderna, i el nou pas a les hortalisses en

el segle XIX. El mateix podem dir de l’aparició de les

xemeneies dels motors de vapor enmig de les hor-

tes, les quals esdevenen fites d’orientació espacial, ja

que la influència d’aquestes en la parcel·lació o en

les vies de comunicació es pot considerar molt limi-

tada.


Proposta de reconstrucció del parcel·lari feudal a partir del segle XIII, basat en les mesures forals de jovades i cafissades (1 jovada = 6 cafis-sades = 3 hectàrees). Les parcel·les són encaixades entre els eixos anteriors que dibuixen el paisatge: séquies principals i camins de circulació.

Faitanar - Braç de Ferreri Argamassa 1

Polígon 58 - València

En cafissades

En canvi, en aquests dos últims segles les hortes

històriques s’han vist afectades per la construcció de

successives grans infrastructures, les quals han alte-

rat l’espai amb un considerable impacte sobre el pai-

satge perquè el seu disseny del territori es basava en

nous criteris socials d’ordenació espacial, sovint de

caire urbana, sense relació amb l’ordenació del pai-

satge històric d’una horta d’origen medieval. Ens

referim concretament a les noves carreteres —de

traçats rectilinis— entre poblacions i a les vies del

ferrocarril, que es remunten al segle XIX, però que

han assolit la seua expressió més gran en els darrers

trenta anys en ser transformades en autovies o línies

de l’AVE, de molta més envergadura i amb més

capacitat per a seccionar i anul·lar camins i séquies

de qualsevol mena.

4. Conclusions

L’aigua és la protagonista principal a l’hora de

modelar el paisatge agrari de les hortes històri-

ques. Això vol dir que, a les hortes valencianes, la

localització dels nostres pobles i ciutats, la direcció

i dimensions de les parcel·les de cultiu, o el traçat

dels camins, està condicionat pel disseny de l’espai

i el repartiment de l’aigua per la xarxa de séquies.

Però aquesta influència decisiva del domini de

l’aigua escassa i irregular del nostre país no és limita

a un aspecte físic. A més de dominar-la, cal procedir-

ne a la regulació i distribució, a articular mecanismes

de gestió i reglamentació que possibilitaren un ús

racional (domesticat) entre les diferents comunitats

humanes que en depenien.

Per això domesticar l’aigua ha estat una de les

tasques més antigues que ha realitzat la humanitat

per a configurar alguns dels seus paisatges més carac-

terístics. En el cas valencià, el recurs a l’aigua com a

eina per a transformar un espai agrari en camps de

cultiu fèrtils, que a més estan ordenats i adaptats a

l’orografia del terreny (en allò que de forma equivo-

cada en diem «integrats en el medi»), és la prova més

evident que està generant-se una construcció total-

ment artificial. Abancalar els terrenys, traure l’aigua

dels seus cursos naturals, emmagatzemar-la, conduir-

la i distribuir-la proporcionalment pels camps de cultiu

no és cap altra cosa que fases diferents de l’elabora-

ció i el funcionament d’un artefacte construït, al qual

hem convingut en denominar, tècnicament, espai

hidràulic i, socialment, horta.

Moltes van ser les construccions emprades per a

dominar els cabals naixents o els cursos d’aigua en

circulació i que, ara, són clars testimonis del ric

patrimoni hidràulic heretat. No obstant això, el prin-

cipal monument que ha de ser estudiat, protegit i

difós, pels seus valors històrics, culturals i patrimo-

nials, és cadascuna d’aquestes hortes. Totes elles

formen part del llegat que ha anat conformant-se a

poc a poc, generació rere generació, com a resultat

d’un saber popular i una tradició centenària, si no

mil·lenària.

Les hortes, els espais hidràulics, o més planera-

ment els espais de l’aigua, són verdaders monuments

de la cultura popular, de la cultura agrícola d’un poble

que, com el valencià, ha treballat la terra durant

segles per a sobreviure, però que també ha hagut de

construir i canalitzar séquies, organitzar el reparti-

ment de l’aigua entre pobles i col·lectivitats humanes,

trobar respostes als conflictes per l’ús de l’aigua,

inventar mecanismes i solucions de repartiment per

tanda entre el reg i la mòlta del gra, o construir les

màquines i les instal·lacions dels molins hidràulics.


Al capdavall, ací s’ha intentat plantejar una pro-

posta metodològica per tal d’estudiar, analitzar i ava-

luar els paisatges històrics de les hortes mediterrànies.

Una proposta que s’inicia amb l’enumeració d’unes

fases elementals que s’han de seguir en l’elaboració i

la confecció d’un estudi global sobre el paisatge de les

hortes; que continua amb l’establiment d’una sèrie de

paràmetres o ítems que han de ser objecte preferent

d’estudi i avaluació en tant que configuren la morfo-

logia del paisatge històric de les hortes objecte d’estu-

di; i, finalment, en aquesta proposta metodològica es

considera imprescindible fer una anàlisi diacrònica del

paisatge històric per tal de fixar les empremtes que

cada formació social va deixar al llarg dels segles en la

configuració social i funcional de les hortes mediterrà-

nies d’origen medieval a la Península Ibèrica.

En definitiva, es tracta d’una proposta metodolò-

gica que utilitza paràmetres d’estudi i processos d’a-

nàlisi que condueixen a l’obtenció de resultats plausi-

bles i contrastats que, al mateix temps, permetran la

confrontació amb altres estudis sobre el paisatge i el

territori, per tal d’aconseguir una panoràmica global

del territori afectat i, sempre, des d’una perspectiva

diacrònica en l’esdevenir de la seua evolució històrica.

Els estudis del paisatge, ara com ara, són la

millor eina per comprendre la realitat actual d’un

territori transformat al llarg dels segles. L’estudi del

paisatge aporta una visió global del valor patrimo-

nial i cultural que pot tenir l’espai analitzat. La seua

perspectiva supera àmpliament els resultats que fins

ara aportaven les prospeccions arqueològiques

superficials o l’estudi de les troballes puntuals.

Es tracta d’un concepte que entra de ple en l’es-

perit original de les lleis de patrimoni històric i cultu-

ral. Algunes defineixen aquest com la «cultura mate-

rial fruit de l’acció de l’home en sentit ampli», i con-

sideren aquella com «un conjunt de béns que han de

ser apreciats en si mateix», i el valor d’aquest patri-

moni el proporciona «l’estima que, com a element

d’identitat cultural, mereix a la sensibilitat dels ciuta-

dans» (Llei 16/85, de 25 de juny de 1985, de

Patrimoni Històric). D’altres són encara més explíci-

tes, com la llei valenciana quan estableix que «for-

men part del patrimoni cultural valencià, en qualitat

de béns immaterials del patrimoni etnològic, les cre-

acions, els coneixements i les pràctiques de la cultu-

ra tradicional valenciana» (Llei 4/1998, d’11 de juny,

de Patrimoni Cultural Valencià), i això és justament el

que conté el paisatge de les hortes històriques, tot un

saber fer i un saber actuar que s’ha transmés de

forma secular, de forma tradicional, en romandre

intrínsecament lligat a una realitat física tangible com

és el paisatge construït de les hortes històriques.

BibliografiaALAPONT, L. et alii (2004): “L’arqueologia de l’Horta de

València: un món per descobrir”, Afers, 47, p. 13-28.ARASA, F. (1999): “El territorio municipal: caminos, parcelacio-

nes y poblamiento”, en Historia de Valencia, València,Levante; Universitat de València, p. 26-29.

AZUAR, R. i GUTIÉRREZ, S. (1999): “Formación y transforma-ción de un espacio agrícola islámico en el sur del PaísValenciano: el Bajo Segura (siglos IX-XIII)”, Castrum 5, p.201-211.

BARCELÓ, M. (1989): “El diseño de espacios irrigados en Al-Andalus: un enunciado de principios generales”, en Elagua en zonas áridas. Arqueologia e Historia. I Coloquiode Historia y Medio físico, Almeria, vol. 1, p. XV-XL.

BARCELÓ, M. (2001): “Immigration berbère et établissementspaysans à Ibiza (902-1235). À la recherche de la logiquede la construction d’une nouvelle société”, Castrum 7, p.291-321.

BARCELÓ, M. et alii (1998): The design of irrigation systems inal-Andalus, Bellaterra.

BAZZANA, A. (1978): “Vestiges de centuriations romaines etd’un itinéraire préromain dans la plaine de Castellón”, enArchivo de Prehistoria Levantina, 15, p. 277-292.


CANO, G. M. (1974): “Sobre una posible centuriatio en elregadío de la Acequia de Montcada (Valencia)”, enEstudios sobre las centuriaciones romanas en España,Madrid, p. 115-127.

CHOUQUER, G. (dir.) (1996-1997): Les formes du paysage,París, Errance, 3 volums.

ESQUILACHE, F. (2007): Història de l’horta d’Aldaia.Construcció i evolució d’un paisatge social, Aldaia,Ajuntament d’Aldaia.

FURIÓ, A. i MARTÍNEZ, L. P. (2000): “De la hidràulica andalusía la feudal: continuïtat i ruptura. L’Horta del Cent a l’Alziramedieval”, en L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes d’irriga-ció a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica,Ajuntament d’Alzira; Universitat de València, p. 19-73.

GLICK, Th. F. (1998): “Els pagesos i l’organització d’una agri-cultura d’importació”, en L’Islam i Catalunya, p. 85-91.

GONZÁLEZ, R. (1995): “Paisaje agrario, regadío y parcelariosen la huerta de Valencia. Nuevos planteamientos desde elanálisis morfológico”, en II Coloquio Historia y MedioFísico. Agricultura y regadío en Al-Andalus, Almeria, p.343-360.

GUICHARD, P. (2001): Al-Andalus frente a la conquista cristia-na: los musulmanes de Valencia (siglos XI-XV), València,Universitat de València.

GUINOT, E. (2003): “El desplegament feudal sobre el PaísValencià. Repartiment i colonització a l’Horta de València:Montcada (1239-1246), en El feudalisme comptat i deba-tut. Formació i expansió del feudalisme català, València,Universitat de València, p. 361-388.

— (2005): “L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana. De sis-tema hidràulic andalusí a feudal”, Afers, 51, p. 271-300.

— (2007): “El repartiment feudal de l’Horta de València alsegle XIII: jerarquització social i reordenació del paisatgerural”, en E. GUINOT i J. TORRÓ (eds.), Repartiments medie-vals a la Corona d’Aragó, València, Universitat de València,p. 111-196.

GUINOT, E. i SELMA, S. (2002): Las acequias de la Plana deCastelló, València, Conselleria d’Agricultura; GeneralitatValenciana.

— (2003): Las acequias de Elche y Crevillente, València,Conselleria d’Agricultura; Generalitat Valenciana.

— (2006): Les séquies de l’Horta-nord de València: Mestalla,Rascanya i Tormos, València, Conselleria d’Agricultura;Generalitat Valenciana.

MARTÍ, R. i SELMA, S. (1995): “La huerta de la madina deSubrub (Segorbe, Castelló)”, Boletín de ArqueologíaMedieval, 9, p. 39-51.

MARTÍNEZ, F. (2006): Els espais hidràulics de Picassent.L’expansió del regadiu durant els segles XVIII al XX,Picassent, Ajuntament de Picassent.

MATEU, J. F. (1980): “El llano de inundación del Xúquer (PaísValencià): geometría y repercusiones morfológicas y paisa-jísticas”, Cuadernos de Geografía, 27, p. 121-142.

— (1989): “Assuts i vores fluvials regades al País Valenciàmedieval”, en Los paisajes del agua, València; Alacant,Universitat de València; Universitat d’Alacant, p. 165-186.

PINGARRÓN, E. (1981): “Rastreo de una centuriatio en la zonasur de la Huerta de Valencia”, Cuadernos de Geografía,29, p. 161-176.

RIBERA, A. (2002): “La fundación de Valencia y su impacto enel paisaje”, en Historia de la ciudad. II. Territorio, sociedady patrimonio, València, p. 43.

ROMERO, J. (1983): Propiedad agraria y sociedad rural en laEspaña mediterránea: los casos valenciano y castellano enlos siglos XIX y XX, Madrid.

ROMERO, J. i HERNÁNDEZ, J. L. (1980): Feudalidad, burguesíay campesinado en la huerta de Valencia, València,Ajuntament de València.

SELMA, S. (1991): “El molí hidràulic de farina i l’organitzacióde l’espai rural andalusí. Dos exemples d’estudi arqueolò-gic espacial a la Serra d’Espadà (Castelló)”, Mélanges de laCasa de Velázquez, vol. XXVII, p. 69-106.

— (1994): “Evolució des de l’època andalusí de l’espai agrariirrigat a la Vall de Veo (Serra d’Espadà, Castelló)”, en IVCongreso de Arqueología Medieval Española, Alacant, vol.III, p. 567-574.

— (1995): “Acequia”, “Acueducto”, “Embalse”, “Irrigación”,i “Presa”, en M. CERDÀ i M. GARCÍA BONAFÉ (dirs.):Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial,València, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, p.15-17, 19-20, 259-261, 355-358, 514-517, respectiva-ment.

— (1998): “Hidraulisme medieval al territori d’Onda”, Butlletíd’Estudis Municipals, 1, Onda, p. 179-194.

TORRÓ, J. (1988-89): “Sobre ordenament feudal del territori itrasbalsament del poblament mudèjar. La MontaneaValencie (1286-1291)”, Afers, 7, p. 95-124.

— (2005): “Terrasses irrigades a les muntanyes valencianes: Lestransformacions de la colonització cristiana”, Afers, 51, p.301-356.


-

^


LA DOCUMENTACIÓN DEL PATRIMONIO ETNOLÓGICO.El caso del PAI Marina d’Or-Golf (Oropesa-

Cabanes) y PAI Torre La Sal (Cabanes)ENRIC FLORS UREÑA*

Following the fieldwork carried out by an

interdisciplinary team in the area of the placement

of the development of the PAI Marina d’Or, in

Oropesa (Castelló, Mediterranean Spain), a report

was produce on the archaeological, paleontological

and ethnological heritage identified in the area. This

work describes the methodology used on the field

as well as in the processing of the data recovered.

An assessment of the overall heritage is also put

forward, opening up crucial questions referred to

the level of protection to be applied in this kind of

situations, in particular to ethnographic elements.

Key Words: Field work, Ethnographic Heritage,

Castellón.

Introducción

El proceso de la intervención técnica en el estudio de

prospección para la valoración y el cartografiado del

patrimonio arqueológico, paleontológico y etnológi-

co del área del P.A.I. MARINA D’OR - GOLF, tuvo

como objetivo primordial ofrecer toda la informa-

ción necesaria para elaborar un instrumento eficaz

que facilitara la planificación y ejecución de un gran

proyecto urbanístico conjugado con el estudio y pre-

servación del Patrimonio.

Con la finalidad de planificar los trabajos de

campo, se realizó un primer vaciado bibliográfico y

cartográfico del área de estudio que abarcaba 22’2

km2 situados en los municipios de Cabanes y

Oropesa en la provincia de Castellón.

Se formaron tres equipos de trabajo diferencia-

dos que funcionarían de manera independiente

bajo una misma coordinación: por un lado, el equi-

po de paleontólogos, bajo la dirección técnica del

Dr. Joaquin Albesa Salas, se encargaría de la realiza-

ción de las columnas estratigráficas que permitieran

A partir del trabajo de campo realizado por un equipo inter-disciplinar en el área del PAI (Plan de AcciónIntegral) Marina d’Or (Oropesa, Castelló), se generó un informe patrimonial referido a los elementos decarácter arqueológico, paleontológico y etnográfico. El presente trabajo describe la metodología seguida enel campo y en el procesado de los datos. Así mismo platea una valoración patrimonial de los bienes localiza-dos y se pregunta los criterios a seguir a la hora de decidir los niveles de protección a aplicar, en particular enaquellos bienes referidos al patrimonio etnológico.

Palabras clave: Trabajo de campo, bienes etnológicos, Castellón.

* Gerente de ARX. Arxivística i Arqueologia S.L. y director técni-co de arqueología de la Fundació Marina d’ Or de la ComunitatValenciana.

analizar las formaciones geológicas y paleontológi-

cas del sector.

Un segundo equipo estaría formado por arqueó-

logos náuticos, quienes se encargarían de las pros-

pecciones subacuáticas del área de afección del emi-

sario proyectado para la estación de aguas residua-

les, trabajos que serían realizados en dos fases, la

primera bajo la dirección técnica de D. Carlos de

Juan Fuertes y la segunda a cargo de D. Juan

Sebastián Miralles Roda.

Finalmente, un tercer equipo de arqueólogos –

D. Enrique Estevens Marco, D. Joan Palmer Broch, Dª

Carmen Marcos Díaz, D. Enric Flors Ureña1 – llevaría

a cabo la prospección sistemática terrestre que per-

mitiría documentar las áreas de dispersión de mate-

riales arqueológicos, así como la identificación de los

elementos etnológicos que formarían parte de una

base de datos diseñada con la finalidad de realizar

una primera catalogación, valoración y cartografia-

do del patrimonio del área de estudio.

Características generales del área de estudio

El área a la cual se ha circunscrito el estudio global,

se encuentra en la franja costera conocida como

Ribera de Cabanes, ocupando parte de los términos

municipales de Cabanes y Oropesa. Su orografía

viene definida por la existencia de una gran llanura

costera y por una serie de montes y sierras que la

delimitan hacia el interior; al norte se encuentran

las estribaciones nororientales de la Serra de les

Santes, conocidas como Serra del Campello que,

sin llegar a la línea de costa, permiten una fácil

comunicación entre la citada llanura y el Prat de

Cabanes, comunicando hacia el norte con el

Corredor d’Alcalà. Hacia el oeste es la misma Serra

del Campello la que la separa del Pla de l’Arc, situa-

do en el interior; el acceso al citado llano queda

pues restringido a los valles del Barranc de Miravet

y el Barranc del Campello que cruzan la sierra, sien-

do respectivamente aprovechados en la actualidad

por el Camí Cabanes-Orpesa y la carretera comarcal

CV-146. Por el sur, sus límites quedan establecidos

en La Serra d’Orpesa, que paulatinamente descien-

de hasta el mar en la zona conocida como La

Renegà. Por último, el límite oriental viene marca-

do por la costa, proporcionando a la llanura un fácil

acceso al mar.

Por lo que se refiere a los principales accidentes

geomorfológicos, además de las montañas que la

delimitan, hay que destacar la presencia de los

barrancos de Miravet y Campello que cruzan trans-

versalmente la zona y cuyos aportes aluviales cons-

tituyen la mayor parte del llano actual. Estos apor-

tes tienen un origen cuaternario, constituyendo un

substrato inmejorable para la práctica de la agricul-

tura. Del mismo modo, dichos barrancos, junto con

una importante red de acuíferos subterráneos, tam-

bién facilitan los aportes hídricos necesarios para

tal fin, permitiendo abastecer los numerosos pozos

de riego existentes en la zona y las marismas de El

Prat de Cabanes - Torreblanca, que pueden renovar

así sus aguas.


1 Queremos agradecer la participación y asesoramiento del Dr. Ferran Arasa y de D. José Viciano que nos acompañaron en variasocasiones durante los trabajos de campo, así como a Dª Asunción Fernández, D. Gustau Aguilella y al Dr. Francesc Gusi por las infor-maciones aportadas sobre el área de estudio. Asimismo, queremos manifestar nuestro agradecimiento a todas aquellas personas conlas que nos encontramos – vecinos, agricultores, cazadores… - que nos aportaron una valiosísima información oral sobre la zona.

Un tercer elemento a destacar dentro de la oro-

grafía de la zona es la existencia de marismas en la

franja más próxima a la costa. Dichas marismas tie-

nen su origen en los aportes hídricos provenientes

de las sierras del interior, variando su tamaño en

función de los períodos de estiaje a los que está

sometido el clima mediterráneo y se encuentran

separadas de las aguas marinas por una restinga

fósil. En la actualidad, la mayor parte de estas maris-

mas han desaparecido como consecuencia de su

aterrazamiento con fines agrícolas y urbanos, con-

servándose únicamente en El Prat de Cabanes -

Torreblanca.

A partir de las características físicas descritas se

pueden deducir una serie de condicionantes, que

interrelacionadas, resultan determinantes para el

establecimiento de población humana en la zona:

1.- Orografía: presenta una superficie prácticamente

llana, que facilita su explotación agrícola sin necesi-

dades de un acondicionamiento previo mediante

terrazas. Al mismo tiempo, las montañas que lo cir-

cundan posibilitan la existencia de puntos de control

estratégico sobre el territorio.

2.- Orientación: El llano, abierto al mar, le proporcio-

na una buena orientación con respecto al Sol, facili-

tando el crecimiento de las plantas y con ello de la

agricultura. Por ello, la ubicación del hábitat será

más frecuente en los lugares soleados que en las

áreas sombrías.

3.- Clima: Se beneficia del régimen climático medi-

terráneo y se encuentra protegida de los vientos del

norte y el oeste gracias a los montes que la circun-


1.- Vista general del área de estudio para el PAI Marina d’Or-Golf y del PAI Torre la Sal.

dan, creando un microclima que la preserva de los

temporales de piedra y granizo.

4.- Recursos hídricos: Los barrancos de Miravet y

Campello, junto a otros secundarios y los acuíferos

subterráneos, proporcionan el agua necesaria para

la práctica de la agricultura y el consumo humano,

siendo la llanura rica en este recurso en compara-

ción con los valles más interiores.

5.- Substrato geológico: Los materiales aluviales

aportados por los barrancos, son ricos en los mine-

rales necesarios para el crecimiento de una gran

variedad de flora, favoreciendo así la practica de la

agricultura. Otro elemento geológico a tener en

cuenta para el establecimiento humano en tiempos

pasados, se encuentra en la abundancia de materia-

les férricos que poseen algunos de los montes que

rodean el llano. Este es el caso del Tossal del

Mortorum, en cuyas pendientes todavía pueden

observarse varios pozos de extracción abandonados,

claras evidencias de explotación minera en otros

tiempos. Aunque aún está en fase de estudio2, es

posible que las primeras extracciones estuvieran

relacionadas con el asentamiento humano que se

encuentra en su cima, durante el período de ocupa-

ción final del poblado en el siglo VII a.C. Muy próxi-

ma se encuentra la Mina de La Font del Campello,

de galena argentífera, que junto a las minas de hie-

rro del Mortorum pudieron constituir uno de los

principales factores que influirían en la ocupación de

nuevas áreas durante la Edad del Hierro y principios

del periodo ibérico. Por otra parte, el aprovecha-

miento del substrato geológico queda patente con

la explotación, hasta hace pocos años, de una can-

tera a cielo abierto en el monte del Coniller, frente a

la población de Oropesa, destinada a la extracción

de la piedra caliza.

6.- Proximidad al mar: La llanura está abierta al mar,

lo que ha permitido la llegada de los productos del


2.- Vista de las galerías de laMina de la Font del Campello.

2 Excavaciones dirigidas por D. Gustau Aguilella, del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló.

comercio marítimo mediterráneo a través de los fon-

deaderos situados en las restingas litorales

(FERNÁNDEZ, A. 1986). Este factor proporciona un

aliciente adicional para el establecimiento humano

en la zona, siendo el punto de partida de una ruta

comercial hacia las tierras del interior de la provincia,

no sólo de productos sino también de bienes intan-

gibles como la transmisión de conocimientos y cre-

encias que, sin lugar a dudas, influirán de manera

decisiva en las comunidades allí asentadas, y por

ende, en las interacciones con el medio que las

rodea. Un segundo beneficio proporcionado por el

mar, viene dado por los recursos que este aporta,

como puede ser la pesca, de los que han vivido los

habitantes de Oropesa y Torreblanca hasta tiempos

recientes, así como el aprovechamiento más recien-

te que durante el siglo XX y sobre todo durante su

último tercio, ha marcado una nueva fisonomía de la

zona litoral destinada al ocio.

7.- Comunicación: Su orografía dota a la zona

de las condiciones óptimas para ser utilizada como

la vía de paso tradicional de la costa mediterránea.

Esta vía, que recorre toda la costa mediterránea

peninsular, ya sería utilizada desde la prehistoria

aprovechando los pasos naturales que ofrecen las

llanuras costeras para establecer sus rutas de inter-

cambio. Así por ejemplo, no es desdeñable asociar

parte de esta ruta costera con el Camí de les Torres,

al nordeste de la zona estudiada, cuyo trazado

podría continuar por la ruta del Barranc de Miravet

atravesando el Desert de Les Palmes hasta llegar a la

Plana de Castelló. Una segunda ruta, esta en direc-

ción oeste, parte del yacimiento de Torre la Sal,

estando relacionada con el comercio marítimo medi-

terráneo durante el periodo ibérico; su función prin-

cipal sería facilitar la llegada de los productos prove-

nientes de este comercio a los asentamientos situa-

dos en las tierras del interior de la provincia. Para

conseguir este propósito, aprovecharía el paso natu-

ral que proporciona el Barranc del Campello hacia el

interior, que las transformaciones más recientes lo

hacen pasar por detrás del Mortorum – Camí de la

Ribera – o bien por el ya mencionado Barranc de

Miravet, - conocido aún como Camí de la Fusta -,

comunicando así El Prat de Cabanes - Torreblanca

con El Pla de l’Arc de Cabanes. Actualmente todavía

están en uso ambas vías de penetración.

Como resultado de todos estos factores, consi-

deramos que en la zona estudiada ha tenido lugar

una ocupación humana continuada a lo largo de los

siglos, aunque su mayor o menor importancia y ocu-

pación estará condicionada por una conjunción de

factores determinantes que abarcará desde los

aspectos ambientales a los sociales de cada período

determinado.

Metodología de trabajo: el registro de los datos

de campo

La labor de acopio y síntesis de la información dispo-

nible del área de estudio, es el primer paso a la hora

de afrontar la prospección, porque permite una

actualización de los conocimientos que sirven de

base de partida y guía previa para alcanzar la máxi-

ma eficacia en los posteriores trabajos de campo.

Por ello, en primer lugar se realizó la consulta de

las bases de datos del Inventario de Bienes

Inmuebles de la Comunidad Valenciana así como a

las elaboradas por el Servei d’Investigacions

Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de

Castelló, en un intento de completar y homogenei-


zar la información disponible para el área de estu-

dio, prestando especial atención a todos los yaci-

mientos o bienes inmuebles de carácter histórico,

paleontológico, artístico o etnográfico que ostentan

alguna figura de protección.

Este trabajo previo incluyó la consulta de publi-

caciones monográficas o periódicas especializadas

en centros de documentación, bibliotecas técnicas y

archivos que conservan información fundamental

para la realización de esta fase. Además, ya iniciados

los trabajos de campo, se realizó un seguimiento

bibliográfico de todas las publicaciones tanto mono-

gráficas como periódicas que se vio ampliado gra-

cias a las aportaciones del equipo asesor.

La información bibliográfica siempre tiene el

problema de su dispersión tanto por su lugar de

acceso (bibliotecas, hemerotecas, archivos), el tipo

de documentos (libros, congresos, revistas científi-

cas, periódicos, documentos originales) como las

disciplinas implicadas, tanto específicas como afines,

(arqueología, antropología, etnología, geografía,

geología, botánica) que aportan datos complemen-

tarios sobre el entorno paleoambiental, grupos

humanos, organización sociopolítica, organización

territorial y de distribución de las propiedades,

explotación del suelo, etc.

Sin embargo, la realidad práctica es que a menu-

do la información disponible, referida específica-

mente a elementos patrimoniales concretos, resulta

bastante pobre y confusa en su localización, espe-

cialmente en casos como el que nos atañe, debido a

que el área de estudio delimitada no había sido estu-

diada en profundidad hasta el momento.

Por otro lado, la cartografía y la utilización de

ortofotografía digital, tanto en el trabajo de campo

como en el laboratorio, nos proporcionó una visión

global del área de prospección, aportando una

visión de detalle sobre los emplazamientos topográ-

ficos óptimos para la localización de posibles asenta-

mientos, vías de comunicación naturales y antrópi-

cas, redes hídricas, vegetación actual, etc.

Además, el análisis de los estudios hidrogeológi-

cos nos ha ofrecido algunos datos que pueden dar

una visión complementaria a la interpretación de

posibles áreas postdeposicionales de las muestras

recuperadas para el caso de las dispersiones arqueo-

lógicas; los mapas de usos del suelo nos han permi-

tido observar importantes transformaciones agríco-

las realizadas en los últimos años y los mapas geoló-

gicos han sido una herramienta fundamental en el

análisis de las áreas paleontológicas.

La prospección se ha basado en la aplicación de

una rigurosa metodología de trabajo de campo, rea-

lizando lo que se conoce como prospección sistemá-

tica intensiva, que consiste en el reconocimiento

visual del terreno en el que los prospectores avanzan

separados por una distancia que oscila entre los 5 y

10 metros. En el área de llano se utilizaron como

referencia los márgenes de cada campo: aterraza-

mientos, márgenes, acequias o diferencia de cultivo.

Para poder recorrer las parcelas se tuvieron en cuen-

ta factores como la presencia de caminos -que a su

vez nos sirvieron para la delimitación de los sectores

y áreas-, característica y disposición de los cultivos,

accesos al principio o final de las áreas de prospec-

ción y disposición orográfica (barrancos y curvas de

nivel).

Para las áreas de montaña – fuera del entorno

urbanizable -, se realizó una prospección selectiva,

siguiendo las curvas de nivel y barrancadas a dife-


rentes cotas de altitud, obviando las zonas de denso

bosque que impedían la visibilidad del terreno y cen-

trando la prospección en todas aquellas zonas cuyas

condiciones orográficas hacían presumible el esta-

blecimiento de áreas de hábitat disperso, como la

localización de masías o corrales y, sobre todo, se

prospectaron las cimas, cerros, pendientes suaves,

márgenes de los barrancos, cuevas y abrigos ya que

todos ellos eran susceptibles de aportar información

complementaria a la investigación en curso.

El establecimiento de las divisiones en áreas y

sectores nos permitió llevar un control de las zonas

prospectadas mediante la utilización de fichas de

campo que posteriormente fueron informatizadas.

Tras la localización de áreas de dispersión de materia-

les arqueológicos o de bienes etnológicos, se toma-

ban sus correspondientes datos en otras fichas que

recogen todos los campos necesarios para el análisis

individualizado de cada elemento catalogado.

Las fichas básicas pueden cumplimentarse direc-

tamente por sectores o individualmente por áreas,

según la complejidad y tamaño de la superficie a

prospectar así como de la mayor o menor variabili-

dad que pueda surgir. En este caso y debido a las

características orográficas y al tipo de trabajo previs-

to, se optó por rellenar una ficha por cada área de

prospección prevista. El trazado final de las áreas de

prospección se realizó durante los trabajos de

campo, atendiendo a condicionantes orográficos,

antropomórficos (transformaciones recientes de cul-

tivos), existencia de caminos, etc.

Base de datos para la descripción del trabajo de

campo

Los campos generales que se contemplan en la ficha

por áreas son los siguientes:

PROYECTO: Nombre del proyecto de la prospección,

entre paréntesis el nombre del municipio o

municipios que afecta y el año.

ENLACE: Código interno de enlace con el subformu-

lario fotográfico que almacena las fotos en una

tabla paralela.

SECTOR: Número del sector, zona o división de la

zona a prospectar. En el presente caso, el área

de estudio se dividió en 18 grandes sectores.

ÁREA: Letra que identificara la subdivisión de un

sector determinado. Esta división se realizó

durante el trabajo de campo atendiendo a crite-


3.- Base de datos para el control de lostrabajos de campo por áreas en las pros-pecciones de campo.

rios de organización del trabajo, utilizando para

ello divisiones basadas en los accesos al lugar de

prospección, creando un total de 101 áreas.

NOMBRE: Nombre del Área que normalmente se

identifica a partir de un accidente geográfico,

del nombre de la partida reflejado en el mapa

topográfico o catastral (si bien no siempre apa-

rece), o de algún elemento que permita su rápi-

da identificación como la existencia de un corral,

de una masía, etc. que se utiliza para dar nom-

bre a su área inmediata.

ENTORNO: Aquí se especifican las características

edafológicas, utilización o estado actual del

suelo, vegetación (se incluyen aspectos como la

densidad de vegetación), e hidrografía.

ACCESIBILIDAD: Grado de dificultad de acceso al

área descrita. Este es un campo predefinido con

cinco opciones ordenadas de menor a mayor

dificultad en el acceso.

- Fácil en coche. El acceso puede realizarse en

coche por carreteras o pistas forestales hasta

una distancia máxima del área de 100 metros.

- Difícil en coche. El acceso al sector o área se

realiza por pistas forestales que necesitan, al

menos, un vehículo todo terreno, o que permi-

ta el acceso de turismo hasta una distancia

aproximada de 500 metros.

- Fácil a pie. Cuando no hay pistas transitables

en coche pero se puede acceder y recorrer a

pie a través de sendas o con pendientes infe-

riores al 30%.

- Difícil a pie. Como en el punto anterior pero con

predominio de pendientes superiores al 30%.

- Muy difícil. Cuando el acceso no está marcado

por ningún tipo de senda o camino, por ejem-

plo una zona de bosque denso, o bien es nece-

sario tomar medidas especiales para acceder al

lugar (barrancos, pasos estrechos o peligrosos,

etc.).

CROQUIS O MAPA DEL SECTOR O ÁREA: Vista sobre

el mapa topográfico con la toma de puntos de

referencia y datos que puedan considerarse de

interés (control sobre una zona de paso, hallaz-

go de dispersiones arqueológicas, ubicación de

elementos etnográficos, etc.). Los mapas son

ejecutables en CAD desde la propia base de

datos.

FOTO GENERAL: Fotografía del área o sector con

observaciones o una breve descripción como pie

de foto.

RESTOS DOCUMENTADOS: Otras anotaciones e

impresiones sobre el sector en general, así como

referencia a la localización o no de materiales

arqueológicos en superficie, numeración y breve

descripción en las fichas de campo de las mues-

tras recogidas, breve referencia a la existencia de

elementos etnológicos a catalogar, etc.

IDENTIFICACIÓN: Técnicos encargados del estudio y

prospección de dicha área.

Tras la identificación de un elemento patrimonial a

caracterizar, valorar y cartografiar (un área de dis-

persión de materiales arqueológicos, una zona

paleontológica, elementos etnológicos, edificios

históricos, etc.) los datos se recogen en otras fichas

de campo que, como en el caso anterior, son digi-

talizados en una base de datos específica que con-

tienen los datos básicos necesarios para llevar a

cabo un análisis individualizado de cada elemento

catalogado.


Base de datos para la catalogación de bienes

patrimoniales

La introducción de datos y su consulta se realiza a

través de un formulario en formato de ficha que

economiza espacio visual al condensar en una pan-

talla todos los bloques de información necesarios

agrupados por temas.

Esta base de datos permite obtener fichas resu-

men de todos los bienes catalogados, informes com-

pletos individualizados, listados de las coordenadas

UTM o de los códigos de identificación, listados

bibliográficos ordenados por autor y agrupados por

los elementos estudiados, etc. A continuación se

describirá el contenido de las diferentes fichas y el

tipo de datos que engloba:

FICHA DE IDENTIFICACIÓN

NÚMERO del área de protección o del bien etnoló-

gico catalogado. Este número fue asignado de

manera correlativa a medida que se ejecutaba el

trabajo de campo.

CÓDIGO identificativo del bien. Está formado por

una serie de números oficiales procedentes del

INE; así pues, los dos primeros códigos identifi-

can a la provincia de Castellón; los dos siguien-

tes corresponden a la comarca; los siguientes

cuatro dígitos corresponden a la numeración ofi-

cial asignada por el INE a los municipios, siendo

en nuestro caso el 0332 para Cabanes y el 0859

para Oropesa. Los tres últimos dígitos han sido

asignados por nosotros para identificar cada

uno de los bienes catalogados.

NOMBRE oficial del bien si ya estaba inventariado

previamente por la Conselleria o nombre asigna-

do siguiendo criterios toponímicos en el caso de

tratarse de un elemento inédito.

Localización: COMUNIDAD, PROVINCIA, COMAR-

CA, MUNICIPIO.

Coordenadas UTM, (X, Y, Z) de un punto central del

área o de referencia del bien etnológico que era

tomado en campo con un GPS. En el subformu-

lario se anotan diversos puntos que identifican

coordenadas X e Y que permiten marcar un polí-

gono cerrado para los casos de áreas de disper-

sión de tipo arqueológico o paleontológico,

identificando así la zona a proteger.

OTROS NOMBRES por el que se conoce el área de

dispersión o el bien etnológico o arquitectónico.


4.- Vista de la base de datos para lacatalogación de bienes patrimonia-les. Ficha de identificación del biencatalogado.

Forma de ACCESO con la descripción de cómo lle-

gar al punto identificado.

NATURALEZA del bien; se trata de un campo desple-

gable en el que aparecen las opciones que per-

miten identificar el tipo de bien patrimonial

inventariado (arqueológico, etnológico, arqui-

tectónico, paleontológico, etc.)

TIPO de bien; describe brevemente el tipo al que per-

tenece el bien (poblado, hallazgo casual, necró-

polis, masía, noria, torre, ermita,...); para el caso

arqueológico, cuando los indicios no permiten

concretar con fiabilidad suficiente (la mayor parte

de las veces), el tipo aparece entre paréntesis pre-

cedido de la palabra Dispersión, refiriéndonos

con ello a que se trata de una acumulación de

materiales arqueológicos en superficie cuyas

características formales permiten intuir la asocia-

ción a tipos de bienes concretos; así por ejemplo,

la presencia de abundante material cerámico islá-

mico, arqueológicamente suele interpretarse

como la existencia en la zona de una alquería, o

cuando aparecen materiales romanos imperiales

se habla genéricamente de villa, etc., aunque

este tipo de acepciones únicamente podrán ser

asignadas definitivamente tras efectuar excava-

ciones que permitan confirmar dichos tipos.

CULTURA o adscripción cultural a la que pertenece

el bien (romana, medieval, etc.)

CRONOLOGÍA aproximada en siglos para el área o

intervalo cronológico inducido a través del estu-

dio de los materiales arqueológicos recuperados,

características formales, documentación históri-

ca existente, etc.

VALORACIÓN. En este campo se realiza una valoración

global del bien (Nulo, Bajo, Medio, Alto, Muy alto)

basándonos en las observaciones realizadas

durante el trabajo de campo. Así, para las disper-

siones se valora su extensión, aparente estado de

conservación, constatación o no de estructuras,

etc. Los baremos utilizados nos permiten realizar

una aproximación subjetiva y provisional a falta de

la realización de posteriores intervenciones que

nos confirmen los datos obtenidos para establecer

mejor su valoración final. Para los bienes etnológi-

cos y arquitectónicos, la valoración se realiza

siguiendo criterios como la posibilidad de su recu-

peración y conservación, su representatividad en la

zona, su consideración histórica y paisajística, etc.


5.- Vista de la base de datos para lacatalogación de bienes patrimonia-les. Ficha de descripción del biencatalogado.

FICHA DE DESCRIPCIÓN

DESCRIPCIÓN del bien catalogado a partir de los

datos observados en campo. En esta descripción

se recogen observaciones relativas a la distribu-

ción espacial de las dispersiones, presencia y

conservación de estructuras, abundancia de res-

tos, tipologías constructivas, posibles interpreta-

ciones sobre su funcionalidad, elementos inme-

diatos relacionados, etc.

ENTORNO físico del bien catalogado en el que se

detallan aspectos relacionados con el tipo de

cultivo actual, orografía, proximidad a cursos de

agua...

NOTICIAS HISTÓRICAS relativas al bien identificado.

En algunos casos se han podido recoger datos y

noticias antiguas o noticias orales que atañen a

la aparición de restos arqueológicos en la zona

en el que se ubica el bien catalogado, anécdotas

o datos concretos sobre el uso de determinados

bienes etnológicos o sobre su construcción,

reparación o destrucción, etc.

ESTUDIOS REALIZADOS sobre el bien analizado - por

lo general de tipo histórico -, o en el caso de tra-

tarse de yacimientos arqueológicos, reflejando

las campañas de excavación o de prospección

efectuadas, nombre del director y año, investi-

gaciones sobre objetos hallados en la zona, etc.

MATERIALES. Este campo se reserva para el caso de

la toma de muestras de campo de materiales

arqueológicos, por lo general fragmentos cerá-

micos y líticos que se localizan sobre un área de

dispersión, cuyo inventario detallado se realiza

en otra base de datos creada al efecto.

DEPÓSITO. Lugar en el que han sido depositadas las

muestras de materiales recogidas durante los

trabajos de campo, siendo la Conselleria de

Cultura quien determina el lugar de depósito

final que para nuestro caso ha sido el Museu de

Belles Arts de Castelló.

Campos relativos a protección y conservación:

DIMENSIONES del bien etnológico, arquitectónico o

de la dispersión de materiales que se describe en

metros cuadrados.

BANDA DE PROTECCIÓN establecida perimetral-

mente alrededor del bien catalogado. Este

ancho de banda de protección se incluye en los

mapas en CAD en dos capas específicas: una

inmediata con una trama en color rojo con el

ancho de banda de protección indicado en la

base de datos, y una segunda tramada en ama-

rillo que indica el área de precaución alrededor

de la banda de protección. Su finalidad es la de

cartografiar un perímetro espacialmente defini-

do que deberá ser tenido en cuenta ante cual-

quier tipo de intervención prevista por la planifi-

cación urbanística o de infraestructuras.

PROTECCIÓN JURÍDICA: tipo de protección reco-

mendada que se le asigna al bien (BIC, Bien de

Relevancia Local,…).

ESTADO DE CONSERVACIÓN: para las áreas de disper-

sión, mientras no existan datos fiables su estado

en la mayoría de los casos es el de indeterminado.

CAUSAS DE ALTERACIÓN: se referencian aquí las

posibles causas de alteración del registro

arqueológico como pueden ser las derivadas de

los trabajos agrícolas, erosión, etc. Para los ele-

mentos arquitectónicos y etnológicos se explica

si las alteraciones son producto de su abandono,

de modificaciones sustanciales para su uso, etc.


CONTROL DE RIESGOS: se aconseja efectuar investi-

gaciones con anterioridad a los riesgos identifi-

cados que podrían afectar el elemento cataloga-

do (zona urbana, viales, etc.).

URGENCIA: prioridad en la planificación de las inves-

tigaciones previas a cualquier transformación de

la zona.

RECOMENDACIONES DE ACTUACIÓN: se describen

las medidas correctoras y las actuaciones desti-

nadas a minorar la afección sobre el bien inven-

tariado.

FICHA DE DATOS COMPLEMENTARIOS

Esta ficha pretende recoger datos específicos com-

plementarios para las áreas paleontológicas y los

bienes etnológicos. Para ello se divide en dos apar-

tados diferenciados:

a) Datos complementarios para los Bienes

Paleontológicos: En este apartado se referencia la

potencia estratigráfica estimada, su edad geológi-

ca, datos generales sobre el paleoambiente, y su

asociación fósil. Este apartado fue separado para

confeccionar una capa de paleontología con enti-

dad propia.

b) Datos complementarios para los Bienes

Etnográficos: pretende recoger datos concretos,

por lo general recopilados a través de información

documental u oral, como el autor / constructor del

elemento analizado en el caso que se conozca, uti-

lización antigua y actual, sobre todo cuando se le

da una aplicación diferente a la original… y final-

mente se describen las restauraciones o reparacio-

nes observadas. Cabe decir que, aunque en la

ficha se refiera a bienes etnográficos, tienen cabi-

da en la misma todo tipo de bienes arquitectóni-

cos (como masías, corrales, torres, núcleos despo-

blados, etc.) así como posibles áreas arqueológicas

(como sería el caso de las cuevas que pudieron ser

ocupadas en la antigüedad, reocupadas para su

uso pastoril, como refugio durante contiendas

bélicas, o acabar incluso como restaurantes, etc.).

FICHA DE DATOS ADMINISTRATIVOS

Esta ficha, de tipo complementario, permite el alma-

cenaje y gestión de datos sobre el tipo de régimen

jurídico de cada bien: si está inventariado, qué tipo

de protección legal tiene o en qué momento del trá-

mite administrativo se encuentra (BIC, Incoado


6.- Vista de la base de datos para lacatalogación de bienes patrimonia-les. Ficha de datos complementariosdel bien catalogado.

BIC...), el número de expediente generado, etc.

Además se recogen los datos catastrales de polígo-

no y parcela en el que se ubica el bien catalogado.

FICHA BIBLIOGRÁFICA

Referencias bibliográficas exclusivamente referidas a

los artículos o monografías en los que se estudia el

bien al que hace referencia la ficha.

ÁLBUM FOTOGRÁFICO

Aunque en la base de datos original aparecía una últi-

ma ficha en la que se incluían las imágenes del área

identificada, el gestor de la base datos Access opera

con las imágenes incrustándolas o manteniendo un

vínculo que actualiza los cambios en la imagen origi-

nal, pero en ambos casos la guarda dentro de la base,

lo que conlleva un aumento del tamaño en disco tan

desproporcionado que la hace inoperante. Por ello, se

decidió crear un álbum independiente, con una ficha

gráfica básica de cada bien catalogado que se convier-

te en formato pdf para crear un libro electrónico con

la generación de cada informe de la base de datos.

INFORMES AUTOMATIZADOS

Pensando en que la base de datos pueda ser actuali-

zada permanentemente, hemos diseñado una serie

de informes que permiten imprimir una sucesión de

listados y fichas con los datos incluidos en la misma.

Para ver una presentación preliminar de cada informe

hay que pulsar sobre uno de los botones que apare-

cen a la derecha (si se deja el cursor sobre cualquiera

de ellos aparece el texto de ayuda sobre el control).

El primero de ellos (lupa) imprime un listado de

los Códigos de Bienes agrupados por municipios. El

segundo (mundo) permite la impresión de la lista de

coordenadas UTM para cada uno de los bienes. El

tercero (hoja y lápiz) corresponde a la impresión de la

ficha resumen del bien que tenemos en ese momen-

to en pantalla y el quinto (libreta) imprime las fichas

resumen de todos los bienes de la base de datos. De

igual forma, el cuarto (dos hojas) y sexto (varias libre-

tas) nos permite obtener el informe completo del

bien que tenemos en pantalla o la totalidad de los

informes. El séptimo botón está pensado directa-

mente para obtener un listado bibliográfico comple-

to que le permita consultar más información sobre

los bienes inventariados en la base de datos. Este lis-

tado bibliográfico está ordenado automáticamente

por autores y dentro de cada autor se indica crono-

lógicamente el artículo o monografía utilizada y a

continuación el código y nombre del bien o de los

bienes inventariados que se estudian en dicha obra.

Finalmente, el botón de Word envía el informe actual

a este programa en el formato elegido (rtf o html).

Primera evaluación de los bienes etnológicos

catalogados

El trabajo de campo nos permitió llevar a cabo la pri-

mera fase de documentación de bienes arqueológi-

cos, paleontológicos, etnológicos y arquitectónicos

del área de estudio.

Para el caso de los bienes etnológicos, se selec-

cionaron para su catalogación aquellos cuyas carac-

terísticas y estado de conservación hacen recomen-

dable un estudio más detallado que permita evaluar

la conveniencia o no de su preservación, restaura-

ción y puesta en valor, pasando a ser integrados en

la planificación urbanística prevista.

Aunque no nos extenderemos con la descripción

individualizada de cada bien etnológico catalogado,



7.- Informe bibliográfico generado automáticamente por la base de datos.

por no ser el objetivo de nuestra charla, sí que hare-

mos un breve resumen sobre los diferentes tipos loca-

lizados en el área de estudio en desiguales estados de

conservación. Así por ejemplo, se han documentado

diferentes tipos de casas de campo y masets de diver-

sas tipologías, todas ellas con dos alturas, con la plan-

ta baja destinada a los animales y la parte superior

haciendo las veces de vivienda y pallisa.

Tenemos igualmente representados varios ele-

mentos relacionados con la arquitectura del agua

junto al Barranc de Miravet, como son el Molí del

Bessó y el de la Ramona, ambos en zonas boscosas

que han sido protegidas dentro de la planificación

urbanística como zona de parque natural. Otros ele-

mentos relacionados con el aprovechamiento del

agua son los sistemas de riego que aprovechan los

recursos hídricos subterráneos, habiéndose docu-

mentado balsas, pozos y cenias, estas últimas ya en

desuso y abandonadas o transformadas y explota-

das de manera motorizada.

Uno de los elementos más destacados relaciona-

dos con la arquitectura del agua es el que se conoce

como Aljub d’Orpesa, bastante reciente el que pode-

mos observar en la actualidad, pero del que tenemos

constancia como límite de término ya en el siglo XIII.

La documentación histórica nos revela que a inicios

de 1278 se producen una serie de ataques contra los

límites territoriales de Oropesa. Debido a estos

hechos, Bertrand Pérez de Pina, señor de Oropesa,

acude al rey Pere III demandando que sean restitui-

dos los mojones a su lugar, trabajo que le será encar-

gado al justicia de Castelló de Borriana quien, tras

analizar los documentos existentes relativos a los pri-

vilegios de los castillos de Miravet, Albalat y Orpesa,

restituye uno de los límites “...ab aljubo de

Orpesia...”. En la actualidad, el límite entre los térmi-

nos de Oropesa y Cabanes se encuentra a unos qui-

nientos metros al sudeste del aljibe, por lo que el alji-

be se encuentra en término de Cabanes, si bien con-

tinúa manteniendo el topónimo de Aljub d’Orpesa.

Entre los elementos que reflejan periodos históri-

cos relacionados con otro tipo de conflictos, hay que

destacar la identificación de varias trincheras de la

Guerra Civil y otras, en la Serra del Señor y frente a

Oropesa, que bien podrían estar relacionadas con las

Guerras Carlistas o con la Guerra de la Independencia.


8.- Vista de l’Aljub d’Orpesa, situadoen un cruce de caminos cerca dellímite que separa los municipios deCabanes y Oropesa.

Finalmente, hay que destacar la existencia de

varios tipos de explotaciones, tanto a cielo abierto

como en galerías, como son la cantera para la

extracción de piedra caliza del Coniller, las minas de

hierro del Mortorum, o las minas de la Font del

Campello, de galena argentífera, en la que aún se

conserva el camino de acceso y la caseta de los

mineros desde cuyo interior se accede a las galerías

de extracción del mineral.

Conclusiones

En total se identificaron cincuenta y cuatro áreas de

dispersión de materiales arqueológicos en superficie

y más de doscientos puntos de hallazgos aislados y

elementos de interés etnológico que deberán ser

estudiados en el futuro en el marco de los cambios

de suelo previstos para la ejecución de la urbaniza-

ción planificada.

Tras realizar un estudio de viabilidad económica,

relacionada con los costes futuros directamente rela-

cionados con los estudios patrimoniales que debe-

rán desarrollarse en el ámbito del PAI Marina d’Or-

Golf (Oropesa-Cabanes) y en el PAI Torre la Sal

(Cabanes), se propuso a la dirección de Marina d’Or

la posibilidad de crear una Fundación que gestiona-

ra la totalidad de los trabajos relacionados con el

Patrimonio, así como otros estudios de tipo cultural

y medioambiental.

Con la finalidad de gestionar y coordinar las

investigaciones, se creó la Fundació Marina d’Or de

la Comunitat Valenciana, cuyos objetivos en materia

de Patrimonio han iniciado ya las investigaciones en

el área de Torre la Sal que permitan controlar y ami-

norar el impacto que el desarrollo de estas áreas

pudiera ocasionar sobre el patrimonio histórico.

Tras varias conversaciones con la Dirección

General de Patrimonio Cultural Valenciano, se entre-

gó un “Plan de ejecución de medidas correctoras y

diseño del sistema de gestión del Patrimonio

Histórico” en el que se detallaban todos los aspectos

relacionados con el funcionamiento del equipo de

técnicos, del desarrollo de los futuros trabajos arqueo-

lógicos, las metodologías de campo y laboratorio que

deberían ser aplicadas, así como un estudio de segu-

ridad y salud. Tomando como premisa este plan gene-

ral, se han ido ejecutando proyectos de intervención

individualizados para la red viaria y para cada zona

edificable que, tras sus correspondientes intervencio-

nes arqueológicas, van siendo liberadas para poder

iniciar el proyecto de construcción o bien han queda-

do supeditadas a modificaciones parciales para la

integración de aquellos restos que por sus caracterís-

ticas propias así se ha determinado, como es el caso

en el que se está trabajando en la actualidad sobre la

zona arqueológica de la ciudad ibera de Torre la Sal.

Somos conscientes de las transformaciones que

se están produciendo en todas partes sobre el paisaje

histórico debido a las numerosas obras que demanda

nuestra sociedad: infraestructuras como carreteras,

autovías, conducciones de gas, eléctricas, de agua…,

otras que ocupan grandes áreas como las extraccio-

nes de piedra o arcilla, la creación de nuevos polígo-

nos industriales, parques eólicos, transformaciones

para suelo urbano, aeropuertos o incluso grandes

transformaciones agrícolas, sin olvidar las que afectan

directamente al ámbito marino, con la creación de

emisarios submarinos, espigones para la regeneración

de playas, puertos comerciales y deportivos, etc.

La realización de estudios de campo de estas

características, cuyo objetivo es el de valorar y carto-


grafiar el patrimonio existente en un área de próxima

transformación, no puede o no debería entenderse

como a menudo sucede, como un estudio indepen-

diente en el que los técnicos encargados del mismo

hacen su trabajo y concluye con la entrega de un

informe o memoria que formará parte de un anexo

más del proyecto global para cumplir con el expedien-

te. Afortunadamente, cada vez son más frecuentes los

equipos formados por técnicos de diversas disciplinas

– arquitectos urbanistas, paisajistas, técnicos

medioambientales, gestores del patrimonio, ingenie-

ros, etc. - que actúan como coordinadores de “sus

propios equipos”. En nuestro caso, tuvimos la suerte

de formar parte de un complejo equipo de técnicos

desde el inicio del proyecto, en el que el intercambio

de información era fluido y frecuente, aportando los

datos de campo que eran contrastados con la planifi-

cación urbanística que se estaba diseñando. Esta

metodología de trabajo permitió aplicar las primeras

medidas paliativas sobre determinadas áreas cuyas

características patrimoniales podrían obligar a realizar

modificaciones parciales posteriores. Así por ejemplo,

se cambió el diseño inicial de varias rotondas y viales

de la red primaria que afectaba a áreas con importan-

tes dispersiones de material arqueológico; en otros

casos, se hizo coincidir y englobar dentro de un futu-

ro campo de golf a varios de los bienes catalogados;

sobre diversos elementos patrimoniales de posible

interés se planificaron áreas de zona verde que en el

futuro podrán ser reubicadas dentro del mismo sector

según convenga a las necesidades de conservación del

patrimonio; finalmente, se potenció la programación

del acondicionamiento de las laderas del Mortorum

cuyo asentamiento ubicado en la cima se propone

como Zona Arqueológica para su puesta en valor.

Quedan aún por definir las directrices básicas

exigibles que nos permitan hacer una valoración téc-

nica y crítica de nuestro patrimonio. En otras pala-

bras, ¿qué debemos documentar? Y aún más, ¿qué

debemos conservar?

Se trata sin duda de un juicio de valor subjetivo,

en el que los técnicos encargados de los estudios

sobre nuestro patrimonio que se desarrollan fre-

cuentemente con motivo de los informes de impac-

to ambiental deben tomar partido, ya que las impli-

caciones derivadas pueden llevar a una excesiva

sobreprotección de ciertos elementos, frente a la

total infravaloración de otros igualmente válidos, lo

que en ocasiones hace difícil “seleccionar” unos

bienes para su salvaguarda en detrimento de otros.

Se trata del eterno debate entre lo que debe ser

conservado o no y que, en última instancia, forma

parte de criterios supuestamente objetivos que varí-

an, ya no sólo con el tiempo, sino según las circuns-

tancias propias de cada estudio. Así pues, un mismo

tipo de bien, por ejemplo una cenia, recogida en un

estudio de impacto sobre un área reducida (por

ejemplo una cantera, o una granja avícola, etc.),

puede ser valorada de manera diferente a si el ámbi-

to de estudio abarca miles de hectáreas (por ejem-

plo la planificación de suelo urbano e industrial en

los PGOU). Algo tan simple – y variable - como las

dimensiones del área de estudio, puede influir, y de

hecho lo hace, en la valoración del mismo bien ana-

lizado ante las decisiones sobre su conservación o

no. Determinados tipos de obras, como el caso de

un gasoducto, permiten tomar decisiones rápidas:

se puede desviar unos metros y evitar una destruc-

ción innecesaria de dicho bien; pero ¿qué ocurre

cuando esa misma cenia se encuentra en el trazado


de una autopista? De manera inmediata ha perdido

su valor y tras su documentación – en el mejor de los

casos -, es destruido. En otros casos se decide su

preservación, obligando a su integración y conserva-

ción, quedando como un elemento decorativo des-

provisto de contexto y funcionalidad en el centro de

una rotonda. Obviamente los técnicos nos enfrenta-

mos a menudo con este tipo de situaciones, a veces

ante casos cuya necesidad de conservación entra en

conflicto con el resto de intereses públicos o priva-

dos. A todo ello hay que añadir que todos los estu-

dios que se realizan sobre el patrimonio en el ámbi-

to de una transformación del suelo, sean del tipo

que sean, deben enfrentarse siempre a un factor

fundamental: el tiempo. Aunque la legislación es

clara en los trámites que deben acometerse ante los

estudios de impacto ambiental, los estudios sobre el

patrimonio son, con demasiada frecuencia, los últi-

mos en realizarse, muchas veces incluso cuando ya

han sido iniciadas las obras, provocando situaciones

incómodas para el desarrollo de los trabajos de eva-

luación y generando, no pocas veces, retrasos inne-

cesarios.

Por todo ello es preciso perfeccionar cada vez

más el proceso de documentación y registro de los

bienes que forman nuestro patrimonio. Las nuevas

herramientas informáticas como las aplicaciones de

Sistemas de Información Geográfica, las bases de

datos que nos permiten recopilar grandes cantida-

des de información textual y gráfica, las cada vez

más potentes y económicas cámaras de fotos digita-

les, el uso de GPS manuales y, sobre todo, un

exhaustivo y riguroso método de prospección de

campo, son tan sólo los pasos básicos e imprescindi-

bles para acometer cualquier estudio de estas carac-

terísticas. Las nuevas técnicas nos están permitiendo

realizar el dibujo de plantas y alzados en CAD y los

dibujos y croquis a mano alzada están siendo susti-

tuidos progresivamente por nuevas técnicas de foto-

grametría y ortofoto que nos permiten obtener vis-

tas digitales en 3D de los bienes patrimoniales que

se hayan documentado.

Por todo ello, ante actuaciones que comportan

una transformación irreversible sobre nuestro patri-

monio, deberán plantearse estudios globales que

vayan más allá de la documentación catalográfica,

ya que ésta debe entenderse como el primer paso y

no como el objetivo final. Deberán definirse aún los

estudios sobre la evolución del paisaje, teniendo en

cuenta que los restos que nos han llegado – al mar-

gen de su antigüedad o de la mayor o menor impor-

tancia que le asignemos para su conservación -, no

deben ser entendidos como elementos aislados, sino

que conforman una globalidad que traducen una

realidad de costumbres y tradiciones, de formas de

trabajo y de modos de vida, en ocasiones integradas

en un medio y en otras transformándolo a lo largo

de los tiempos.


9.- Planta, sección y alzados de una casa de campo de Torre laSal realizada mediante técnicas de fotogrametría y ortofotopara su restitución en 3D .

BibliografíaANDREU VALLS, G. (1975): “Los antiguos términos de Miravet,

Albalat y Cabanes. Notas históricas, documentales y biblio-gráficas en el IV Centenario de su unión territorial”. Boletínde la Sociedad Castellonense de Cultura, LI, pp. 213-243,Castelló.

ANDREU VALLS, G. (1994): “La Carta de población de Cabanesde 1243” en Carta de población de Cabanes: noticias his-tórico-documentales en su 750 aniversario. Ajuntament deCabanes, pp. 29 y siguientes. Cabanes.

ARASA I GIL, F. – ROSELLÓ I VERGER, V. M. (1995): Les viesromanes del territori valencià. Conselleria d’ObresPúbliques, Urbanisme i Transports, 141 pp. València.

BARBERÀ I MIRALLES, B. (2002): Cátaleg dels molins farinersd’aigua de la província de Castelló. Vinarós: Ed. Antinea ,483 pp. Vinarós (Castelló).

BAZZANA, A. (2000): “Entre le montagne et le mer: réflexionssur l’organisation du peuplement médieval (VIII-XI siècles)dans la province de Castellón”. Scripta in honorem EnriqueA. Llobregat Conesa, I, pp. 503-520, Alicante.

BURILLO MOZOTA, F.-IBÁÑEZ GONZÁLEZ, E. J. (1991):“Configuración de la base de datos y ficha informatizadadel proyecto Carta Arqueológica de Aragón 1990”.Cuadernos del Instituto Aragonés de Arqueología, I, 23 pp.Teruel.

ESCURIOLA SANTAMARÍA, N. (2003): “Un passeig en el tempspel terme de Cabanes”. Cultura i estudi local a la Plana del’Arc. Biblioteca de Les Aules, 12, pp. 259-267, Castelló.

ESTEVE GÁLVEZ, F. (1975): “Un poblado de la Edad del Bronceen la Ribera de Cabanes (Castellón)”. Cuadernos dePrehistoria y Arqueología de Castelló, 2, pp. 65-74,Castelló.

FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (1986): “El yacimiento submarinode Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Nuevasaportaciones.” Cuadernos de Prehistoria y ArqueologíaCastellonense, 12, pp. 229-248, Castelló.

FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (1987-1988): “El poblado ibéricode Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Campaña deexcavaciones 1985-1988”. Cuadernos de Prehistoria yArqueología Castellonense, 13, pp. 227-274, Castelló.

GARCÍA LISÓN, M. – ZARAGOZÁ CATALÁN, A. (2000):Arquitectura rural primitiva en secà. GeneralitatValenciana, 63 pp. Valencia.

GIMENO BETÍ, L. – ARASA I GIL, F. (1993): La toponimia delterme municipal de Castelló de la Plana. Ajuntament deCastelló, 150 pp. Castelló.

GRUP ESPELEOLÒGIC “BACHOQUETA” (1988): “11 Cavidadesde la Sierra de Oropesa (Plana Alta, Castelló)”. Lapiaz, 17 ,pp. 17-22, Castelló.

MADOZ, P. (1848-1845): Diccionario geográfico-estadístico-his-tórico de Alicante, Castellón y Valencia. 2 vol. 368 pp.Institución Alfonso el Magnánimo, 1982 imp. Valencia.

MESEGUER FOLCH, V. – SIMÓ CASTILLO, J.B. (1997): “El patri-monio etnológico de Canet lo Roig”. Publicacions delCentre d’Estudis del Maestrat, Sèrie Estudis d’Etnologia delMaestrat, núm. 1. Benicarló.

MESEGUER FOLCH, V. – SIMÓ CASTILLO, J.B. (2001): “El patri-monio etnológico agrario de Benicarló”. Publicacions delCentre d’Estudis del Maestrat, Sèrie Estudis d’Etnologia delMaestrat, núm. 5. Benicarló.

MIRA, J.F. (dir.) (1983): Temes d’Etnografia Valenciana.Poblament, arquitectura, condiciones de la vida doméstica.Col·lecció Politécnica, 10. Instituto Alfonso el Magnànim.Valencia.

MOLES HERRERO, V. (1990): “Toponimia rural de Nules: sigloXVI”. I Congrés d’Història I Filologia de la Plana, pp. 347-369, Nules.

PARCERO, C. – MÉNDEZ, F. – BLANCO, R. (1999): El Registro dela Información en Intervenciones Arqueológicas. CAPA 9.Criterios e Convención en Arqueoloxía da Paisaxe, 75 pp.Laboratorio de Arqueoloxía e Formas Culturais (GIArPa) IIT,Universidade de Santiago de Compostela.

PERIS Y FUENTES, J. (1922): “Escarceos arqueológicos.Castellón y sus cercanías”. Boletín de la SociedadCastellonense de Cultura, III, pp. 193-199, Castelló.

PRIESTLEY, G. (1992): “Cartografía para arqueólogos”.Ciencias, metodologías y técnicas aplicadas a la arqueolo-gía, pp. 97-115, Barcelona.

REY AYNAT, MIGUEL DEL (1998): Arquitectura rural valenciana:tipos de casas dispersas y análisis de su arquitectura,Generalitat Valenciana, 295 pp. Valencia.

ROCA TRAVER, F. A. – ANDREU VALLS, G. (1994): Carta depoblación de Cabanes: noticias histórico-documentales ensu 750 aniversario. 50 pp. Cabanes.

ROSELLÓ VERGER, V. M. (1992): “Les vies romanes al PaísValencià”. Estudios de Arqueología Ibérica y Romana:Homenaje a Enrique Pla Ballester. S.I.P.- Trabajos Varios,89, pp. 619-637, Valencia.

RUIZ-ZAPATERO, G. (1996): “La prospección de superficie en laarqueología española”. Quaderns de Prehistòria iArqueologia de Castelló, 17, pp. 9-20, Castelló.

SEGURA, F. (1995): El Cuaternario continental en las tierras sep-tentrionales valencianas, El Cuaternario del PaísValenciano, pp. 83-96, Valencia.

SEGURA, F., SANJAUME, E. y PARDO, J. E. (1995): Evolucióncuaternaria de las albuferas del sector septentrional delGolfo de Valencia, El Cuaternario del País Valencià, pp.139-154. Valencia.

SEGURA, F., SANJAUME, E. y PARDO, J. E. (1995): Evolucióncuaternaria de la albufera de Torreblanca, Cuaternario yGeomorfología, 11 (1-2), pp. 3-18, Logroño.

SEVILLANO COLOM, F. (1951): Bosquejo histórico de Oropesa.Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXVII,pp.64-109, Castelló.

VAILLANT CALLOL, M, DOMENECH CARBÓ, Mª T, VALENTÍNRODRIGO, N. (2003): Una mirada hacia la conservaciónpreventiva del patrimonio cultural. Ed. UPV, Valencia.

VV.AA. (1999): Arquitectura de tierra: EncuentrosInternacionales Centro de investigación Navapalos / CentroExperimental y de Investigación para la Construcción conmateriales y técnicas autóctonas. Ministerio de Fomento.Centro de Publicaciones, 279 pp. Madrid.


MISCEL·LÀNIA


LA BARRACA VALENCIANA,PROCESOS DE TRANSFORMACIÓN

JUAN A. GARCÍA ESPARZA*

The Barraca Valenciana is a type of vernacular architec-

ture found in some Mediterranean coastal areas. This

type of architecture is thought of an Iberian –Iron Age-

origin. Today, the barraca shows a square shape plant.

Its height, proportional to the minor dimension of its

plant, has two floors: living room on the low floor, and

a storage area on the first floor.

Nowadays, industrial building materials have shado-

wed, even, substituted most of the construction mate-

rials that once characterised this type of traditional

architecture. Threats from the advance of urban deve-

lopment are becoming the barracas a type of traditio-

nal architecture on danger of disappearing.

Key words: Barraca, ethnographic heritage.

1. Introducción

La elaboración de este artículo tiene por base

levantamientos métricos e investigaciones hechas

por el autor, en el ámbito de su formación

específica como Arquitecto Técnico en restauración

de edificios históricos. La investigación comenzó en

el año 2004 y continúa a día de hoy. Han sido

innumerables los paseos por la huerta, las

fotografías y apuntes tomados así como las

entrañables charlas, matutinas y vespertinas, con

los hombres y mujeres de la huerta.

El paso previo a la catalogación e hipotética

protección del conjunto de construcciones tradicio-

nales de tierra, es la elaboración de un riguroso

inventario y un pormenorizado análisis dimensional,

constructivo y material que justifique su conserva-

ción. El estudio sobre la mentada construcción,

parte de una inquietud personal por la situación

paupérrima que vive el patrimonio arquitectónico

popular valenciano.

La Barraca Valenciana es una construcción vernácula de marjal, ubicada en la cuenca mediterránea de

origen probablemente íbero. Según las construcciones existentes en la actualidad, su planta es cua-

drangular (vx2v varas valencianas); su alzada, proporcional a la dimensión menor de su planta, se

reparte en dos alturas, planta vivienda y desván. Los materiales industrializados han llegado a ocultar

e incluso sustituir muchos de los elementos elaborados artesanalmente bien por desconocimiento de

la técnica, la inmediatez del nuevo material o por simple economía. Actualmente la supervivencia de

esta construcción se enfrenta al avance de los núcleos urbanos por medio de edificaciones e infraes-

tructuras contemporáneas sobre las huertas periurbanas en las que se asienta.

Palabras clave: Barraca, patrimonio etnológico

* Arquitecto Técnico. [email protected]

2. Localización y descripción constructiva

Ubicadas en la cuenca mediterránea y de origen pro-

bablemente íbero, la Barraca Valenciana es una cons-

trucción vernácula de marjal; registró el máximo

momento de apogeo durante el primer tercio del siglo

XIX gracias al aumento de la actividad agraria, el gran

movimiento comercial de nuestros productos y la

explosión demográfica, pero un acuerdo del

Ayuntamiento de Valencia el 19 de noviembre de

1884 prohibió la construcción de barracas devenido

de incendios en la población del Cabañal y anticipán-

dose al del Palmar, del que sobrevivieron tan solo unas

pocas (Historia de la Ciudad / www.valencia.es: 2005).

(Figs. 2 a,b,c).


Fig 2 – Conjunto de Barracas de principios del siglo XX – Valencia.Fig 2a – Anónimo. Vendedor ambulante en las calles de El Palmar. Archivo Levante EMV.

Fig 2b – Anónimo. Barracas de la huerta. Archivo Levante EMV. Fig 2c – Anónimo. Mujer en la puerta de su Barraca. Exposiciónpermanente en las Barracas de la cooperativa de agricultores deCatarroja.


Según las construcciones existentes en la actualidad,

su planta es cuadrangular (v x 2v varas valencianas)1, sis-

tema de medición previo al sistema métrico que hoy

conocemos; la longitud de la vara valenciana se estable-

ce de manera relativa por medio de palmos (22 a 23

cm.) siendo ésta de cerca de 90 cms.; lo que viene a esta-

blecerse en cuatro palmos aproximadamente (García J.A.

2006: 18). Su alzada, proporcional a la dimensión menor

de su planta, se reparte en dos alturas planta vivienda y

desván según los dibujos esquemáticos de la (Fig. 3).

Los muros exteriores de planta baja se alzaban con

adobe de dimensiones aproximadas 2x1,5 palmos,

(40x 30 x 10 cm) ocultos tras un revoco embarrado de

entre uno y dos dedos de espesor recubierto por una

veladura de protección o enjalbegado de cal. Las sepa-

raciones interiores y muros piñones del desván se ela-

boraban mediante entramado vegetal revestidos de

igual modo (Gosalvez 1915: 25). La estructura de

cubierta se levantaba con cabios ensamblados en dur-

mientes que coronan los muros de adobe y en la viga

cumbrera. Esta recibía un embrozado con manojos de

paja de junco cosidos al soporte de cobertura formado

por caña de ribera bordada con hilo de palomar según

la técnica de la caña maestra.

Actualmente, estas construcciones se entienden

como una consecuencia de los diferentes procesos de

evolución constructiva en los que se ha visto inmersa

(L’escrivà 1976:41), debido a los consabidos movimien-

tos socio-culturales a lo largo de la historia de las urbes

y sus alrededores (Flores 1981: 36).

La barraca como construcción con sus características

y funciones tradicionales casi ha desaparecido y tiende a

recrearse como casa de campo de familias ciudadanas.

De ahí que la percepción de la barraca, desde el

punto de vista de los constructores contemporáneos,

trate de enfocarse hacia una recreación tanto interna

como externa de una época gloriosa de esta cons-

trucción. Se trata de musealizar tanto los objetos típi-

cos y tradicionales como la propia edificación. Y gra-

cias a ellos, hoy en día tenemos la suerte de poder

visitarlas, de poder entenderlas y apreciarlas sociocul-

turalmente.

Con tal de crear ese ambiente bucólico y represen-

tativo, se da el caso, de que gran parte de las barracas

construidas íntegramente con materiales industrializa-

dos, estén maquilladas con una piel un tanto confusa

de rusticismo que se denota desde una visión cercana.

Fig 3 – Perspectiva constructiva de una barraca. GOSÁLVEZ, V:La barraca valenciana, facsímil del manuscrito original de 1915.

1 Análisis dimensional de las barracas según esquema inferior derecho en Fig 2, parte analítica del inventario elaborado por GARCÍAESPARZA, J.A.

De otro modo perviven las barracas constructiva-

mente tradicionales2 que han sufrido la transformación

de su cubierta original de cañas y enea3 -por las conti-

nuas reparaciones originadas por la pudrición, la nidifi-

cación de aves o por agresiones externas-, en una

cubierta industrializada de teja o amianto. En estos

casos su constructor no se preocupa por maquillarla ya

que lo entiende como una cuestión de practicidad y

economía tras un proceso infinitamente triste, pero

necesario para la supervivencia de la edificación; éste

entiende su barraca como pura y nadie que se acerque

a contemplarla va a dudar de su autenticidad, pese que

al divisarla desde lo lejos pueda parecer más novedosa

que aquella que fue maquillada. (Figs. 4 a,b).


Fig 4 – Barracas que han sufrido procesos de transformación levesy graves; fotografías del autor Valencia (2004-2007).F4a. Desaparecida Barraca “De Coca”, La Punta ( Z.A.L. PuertoValencia).F4b. Actual Restaurante-Barraca “La Genuína”, Pinedo (Valencia).

2 La datación aportada en las fichas del inventario es la obtenida por transmisión oral directa de sus propietarios. 3 El “borró” es unaplanta que crece en humedales, y tradicionalmente se empleaba para la cubrición de las barracas por sus cualidades drenantes y anti-pudrescentes. Éste fue la causa de innumerables incendios en núcleos donde se concentraban un buen número de barracas.Actualmente esta planta se encuentra protegida y únicamente se puede obtener bajo petición expresa.

La pérdida de estas técnicas es inminente puesto

que desde hace un tiempo ningún propietario recurre a

ellas para reparar o enmendar pequeños daños ocasio-

nados por el paso del tiempo y la falta de manteni-

miento. Los materiales industrializados han llegado a

ocultar e incluso sustituir muchos de los elementos ela-

borados artesanalmente bien por desconocimiento de

la técnica, la inmediatez del nuevo material o por sim-

ple economía.

3. Criterios de intervención en las técnicas cons-

tructivas populares para su óptima conservación y

empatía a la percepción

Muchos valores de la arquitectura tradicional necesitan

ser preservados, como las estructuras materiales, o

cualquier combinación de estos u otros materiales. Es

deseable donde sea posible conservar el conocimiento

(sabiduría) y las habilidades manuales empleadas y

registrarlas con fotografías y por escrito en aquellos

lugares donde las tradiciones estén en peligro de des-

aparición. Pero hay muchos otros aspectos que se

deben proteger, incluyendo el uso del espacio y su arti-

culación, los sistemas de adecuación ambiental, clima-

tización y refrigeración y otros valores directamente

relacionados con el tipo de sociedad que las habita. No

se debería renunciar a ningún valor, aunque la mayor

atención se debe centrar en aquello que se ha perdido

o corre riesgo de perderse, incluyendo todas las varian-

tes mencionadas. (Rehabimed 2007: nº7).

La conservación de las barracas existentes median-

te técnicas tradicionales y/o compatibles con éstas se

está perdiendo; se debe tratar de mantener lo existen-

te con la mayor dignidad y sin un sobreesfuerzo exce-

sivo para el propietario que acometa la intervención.

Partiendo de la no reinterpretación estricta de la técni-

ca tradicional, pero sí del empleo de los materiales que

la componen, se podría entender una intervención

compatible con aquello preexistente a conservar. La

Barraca Valenciana formada por las técnicas anterior-

mente nombradas requiere de una pormenorizada

atención y consecuentemente, una delicada interven-

ción para no incurrir en transformaciones que desvirtú-

en la construcción llegada a nuestros días.

3.1. Enjalbegado

Técnica; Pintura formada por cal apagada y agua que

se extiende con brocha sobre el paramento en donde

fragua y endurece; se le da color con pigmentos mine-

rales y tiene propiedades antibacterianas (Corpus

2002).Para evitar el deterioro del revoco sobre el que se

aplica, la barraca viene recibiendo año tras año encala-

dos sucesivos, soliendo coincidir con las fiestas locales.

Recuperación; Para recuperar las faltas de encalado,

se debe introducir una porción de cal viva en un reci-

piente hondo y llenarlo de agua dejándolo un tiempo

para el correcto apagado de la misma. Posteriormente,

se aplicará sobre el paramento mediante brocha gruesa

a modo de pinceladas. La técnica perdura a día de hoy

en algunas barracas y otras casas de la huerta.

3.2. Embarrado

Técnica; El enfoscado de barro de espesor variable que

recubre adobes y entramados para su protección, se

trabaja por moldeo directo, mediante el amasado de

grandes puñados de barro de consistencia plástica que

van apilándose y luego, antes de su fraguado, son fra-

tasados con la mano o herramienta (Monografía

nº385-386 1986: 46).

Recuperación; Se puede encontrar deteriorado por

agresiones directas por golpeo o indirectas por la


humedad lo que ha producido su disgregación. Para

recuperar las faltas, se procederá a retirar todas las par-

tes de recubrimiento que se encuentren abombadas o

sean susceptibles de desprendimiento. Se regará por

aspersión constante hasta la correcta humectación del

soporte que recibirá un nuevo embarrado.

Si los lienzos de barro únicamente presentaran fisu-

ras, éstas podrían suturarse con mortero de cal similar

al existente. (Fig. 5).

3.3. Adobado

Técnica; La técnica consiste en la fabricación de ladri-

llos con una tierra arenosa y arcillosa con fibras vegeta-

les, con ayuda de moldes sencillos de madera, en los

que se dispone el mortero de tierra que se apisona lige-

ramente a mano. La misma técnica tiene diferentes

nombres locales, pero las características de preparación

de los ladrillos permanecen muy semejantes

(Interacción 1986 /Chueca, F. Caro, J. 1998).El secado

de los ladrillos antes de su utilización exige entre 2 y 3

semanas y puede hacerse directamente al sol, sin coc-

ción ( De Hoz, Maldonado, Vela 2003: 57).Los ladrillos

secados se utilizan como bloques y se colocan con

ayuda de un tendel hecho delicadamente según las

mismas proporciones que el mortero de los ladrillos.

Recuperación; Una intervención en muros de

adobe puede resultar muy dispar dependiendo del

estado de conservación en que se encuentren.

Para ello se establecen tres niveles de deterioro:


Fig 5 – Detalle de la pérdida de revestimiento de un muro de adobe de una Barraca de Alboraya (Pª de Massamardá). Fotografía delautor - Valencia (2007)

- Erosión superficial. Entendiendo por descarnado la

pérdida superficial del adobe debido a un desprendi-

miento de la capa de embarrado que los recubre y a

una excesiva exposición a la intemperie, cabría la posi-

bilidad de reparar el muro recurriendo a un engrosa-

miento de la capa externa de embarrado mediante la

misma mezcla de conglomerante utilizada para el

revestimiento final de las partes desprendidas como se

observa en la (Fig. 6 a).

A sabiendas de la dificultad técnica de aunar un

material existente y un nuevo recubrimiento de

espesor considerable, y con el fin de evitar eventua-

les desprendimientos por falta de adhesión, se

deben adoptar medidas auxiliares de elaboración

que facilite su unión. Será conveniente ensartar cla-

vos de madera (ahumados previa colocación, para

evitar su pudrición) en las llagas del aparejo existen-

te; estos clavos unidos entre sí mediante listoncillos

de madera formando hiladas horizontales servirán

de amarre al nuevo revestimiento según el esquema

de la (Fig. 6 b).

- Pérdida de sección. La pérdida de sección del muro se

entiende por la falta de hasta un tercio de espesor en

alguna de las zonas que lo compone. Teniendo en

cuenta la complejidad de recuperar una masa tan

importante de volumen, se puede optar por una mez-

cla similar al mortero original empleado en la manufac-

turación de los adobes aunque modificado con cal para

mejorar su adhesión. Será imprescindible el empleo de


Fig 6 – Análisis de la erosión y los criterios de intervención en muros de adobe, diseños del autor Valencia (2004-2007).

6A 6B

6C

elementos de unión entre el muro tradicional y la recu-

peración volumétrica.

Actualmente disponemos de múltiples medios auxilia-

res para ejecutar una intervención complicada con

métodos de reconstrucción diferentes a los originales

pero totalmente respetuosos con los mismos, no sien-

do aconsejable las soluciones tipo (Fig. 6 c).

- Faltas murarias. Ante una significativa pérdida de

muro, en la que ha desaparecido un painel en todo su

espesor, faltando íntegramente un buen número de las

piezas que lo componen, habría que recurrir a la elabo-

ración de nuevas piezas de abobe según las dimensio-

nes de las conservadas, para evitar retallos, y según las

técnicas descritas en antiguos tratados, con una dosifi-

cación similar a la de las piezas del muro existente para

que ambas partes del mismo, la construida y la recons-

truida, sean compatibles estáticamente. (Fig. 7 a,b,c).

Para hacer colaborantes ambas partes del muro, se

debe recurrir al empleo de cañas de ribera ensartadas,

hilada tras hilada solapando a ambos lados al menos

pieza y media de adobe, unos 60 cms., en los tendeles

del muro existente y en el nuevo muro proyectado lis-

tos para recibir el mortero de barro de unión de las

nuevas piezas. Ante esta costumbre de intercalar entra-

mados de cañas entre las hiladas de fábrica, se podría

señalar a la cultura babilónica como la precursora de la

técnica de la tierra armada. Estas verdugadas de caña

repartidas de manera regular en tendeles en toda la

altura del edificio contribuían a un mejor reparto de los

esfuerzos de compresión y ceñían la estructura en

capas independientes entre sí. Este refuerzo evitaba

posibles patologías derivadas de asentamientos dife-

renciales, reducía los efectos de eventuales, retraccio-

nes, dilataciones térmicas y sismos de baja intensidad.


Fig 7 – Análisis de las faltas murarias y los criterios de interven-ción en paramentos de adobe, diseños del autor Valencia(2004-2007).

Sea cual sea la técnica empleada para salvar la

redención del muro de adobe, se habrá conseguido la

recuperación volumétrica del muro en su conjunto. Si

el muro, que actúa como soporte de la estructura de

cubierta, ha perdido su capacidad portante manifesta-

da por asientos diferenciales de la estructura, éste

debería reforzarse. Existen varias posibilidades de inter-

vención al respecto, pero quizás la menos agresiva per-

ceptilmente es ejecutar al muro un doblado interno

con una hoja de ladrillo tosco de medio pie de espesor

que asegure una correcta transmisión de cargas y que

a su vez unido al muro de adobe por medio de llaves

metálicas ancladas a las llagas del intradós del aparejo

de barro forme un muro de carga de doble hoja. Si el

doblado del muro se ejecuta por el extradós ya no

puede ser portante debido a la organización estructu-

ral de la barraca y se incurre en una modificación

dimensional importante en la complexión externa de la

barraca. Además el doblado interno mejora aún más la

salubridad del habitáculo vivienda.

3.4. Entramado

Técnica; El entramado es una estructura cuyos compo-

nentes son piezas vegetales de diámetros considera-

bles que se utilizan para rigidizar marcos que com-

prenden las paredes; estos marcos se complementan

con un tejido más fino elaborado con caña de ribera

normalmente, unidas con fibras vegetales o clavos.

Para que este entramado funcione como paramento

divisorio totalmente opaco, se deben rellenar los espa-

cios del tejido con tierra, especialmente barro arcilloso,

o la misma arcilla junto con otros materiales combina-

dos aplicado en ambas caras del entramado (Bardou-

Arzoumanian 1986).

Recuperación; La intervención en estos paramentos

dependerá directamente del estado de deterioro en

que se encuentren, siendo posible:

-Pérdida de resistencia. Si el paramento ha sufrido

deformaciones notables, éstas han de corregirse

mediante una estructura auxiliar que ayude a recuperar

la planeidad original. La colocación de travesaños de

madera de suelo a techo, puede ayudar a rigidizar de

nuevo el entramado cosiéndolo a éste.

-Falta de paramento. Cabrá valorar el porcentaje de

entramado perdido y el existente para actuar en conse-

cuencia. Pudiéndose adoptar múltiples soluciones gra-

cias a la fácil ejecución de esta técnica, se deja al buen

entendimiento la posibilidad de rehacer tan solo la parte

faltante uniéndola al existente o rehacer el paño íntegro

de modo que quede solapado a los restos del existente.

Para cualquiera de las dos intervenciones, se deberá eli-

minar el revestimiento de barro para posteriormente

rehacerlo. (Fig. 8).

3.5. Embrozado

Técnica; Sobre la caña trenzada se cosía en sentido

ascendente desde el alero hacia la cumbrera el material

herbáceo por fardos que constituían el espeso recubri-

miento de cubierta elaborado con manojos aplanados,

de un grueso entre 10 y 25 cm. y entre 40 y 80 cm. de

longitud; siempre se empleaban las materias vegetales

especialmente resistentes a la pudrición propias de

zonas lacustres. Eran unos buenos aislantes colocados

con un recubrimiento de un tercio como mínimo. Sus

puntos débiles son, evidentemente, el fuego y la fragi-

lidad de las ligaduras que unen las gavillas4 al armazón

estructural. La cumbrera o caballete se remataba con

un mortero bastardo de barro y cal.


4 “Gavillas”, manojos herbáceos para la cubrición de la cubierta.

Recuperación; Esta técnica no admite reparaciones

puntuales, de hecho la vegetación de las cubiertas

se renovaba cíclicamente. Actualmente son escasas

las barracas que presentan vegetación en su cubier-

ta. Ante esta pérdida, cabe razonar y expresar la

necesidad de conservar una técnica constructiva

compleja, endémica y en peligro de extinción. Para

reutilizar esta técnica, cabría ahondar en la memo-

ria histórica de los hombres de campo de los pobla-

dos del sur y la albufera, recuperarla, perpetuarla y

ponerla en práctica. El ahumado de las materias

vegetales, podría ser contraproducente en este

caso, puesto que siendo excelente solución ante la

pudrición, éste agrava la posibilidad de cremación

de la cubierta.

Actualmente esta técnica constructiva ha dejado

de ser la “inmediata” convirtiéndose en un proceso

complejo y generalmente desconocido frente a las nue-

vas estructuras de soportes enrastrelados lígneos o

metálicos, con coberturas de teja plana apoyada y

atada con alambre o placas de amianto atornilladas.

3.6. Estructura

Técnica; La técnica para generar un soporte estructu-

ral planeiforme, consiste en el trenzado de cañas de

ribera finas colocadas una a hueso de la otra en sen-

tido horizontal y unidas entre sí bordadas con hilo de

esparto a cañas maestras transversales de mayor diá-

metro, las cuales trabajarán como estructura portante

o de soporte. La separación entre éstos es variable,

dependerá de la rigidez que se le vaya a conferir al

conjunto. Esta técnica se empleará sobre las estructu-

ras tanto de cubierta como del desván, así como en

los hastíales para servir de cerramiento (S.Guarner

1957: 23).


Fig 8 – Análisis de la erosión y fractura de soportes verticales deentramado vegetal y los criterios de intervención, diseños delautor Valencia (2004-2007).

Recuperación; Los soportes de entramado y entortado5

necesitan de un cuidado constante y de alguna revisión

anual para mantener una cierta integridad del conjun-

to ya sea por pequeñas filtraciones provenientes de la

cubierta, o por el propio trasiego del personal sobre la

estructura vegetal. Según el estado de desperfecto, se

podría consolidar añadiendo cañas en el caso de pre-

sentar faltas rehaciendo el tejido o simplemente refor-

zándolo, y posteriormente consolidarlo con un renchi-

do6 de yeso que puede sustituir o complementar al

mortero de barro de revestimiento. Sobre la capa de

nivelación de yeso, en el caso de los entramados hori-

zontales, para repartir cargas y a modo de solado, sería

idóneo colocar un entablado de madera. (Fig. 9).

4. Criterios de aceptación de nuevos materiales

frente a las técnicas tradicionales

Cualquier proyecto de intervención debe llevar consigo

una consolidación previa de aquello que ha llegado

hasta nuestros días, y un estudio de adición de nuevos

sistemas que sean compatibles con los tradicionales.

Compatibilidad material; El hecho de que el nuevo sis-

tema que se forma, a resultas de la combinación de

diferentes materiales, sea un nuevo elemento estructu-

ral consolidado; no debe presentar inconveniente tra-

ducido fundamentalmente en la posibilidad de ade-

cuarse buenamente a las solicitaciones igrotérmicas,

ambientales y sobretodo con durabilidad en el tiempo.

Compatibilidad estática; Los dos sistemas están consti-

tuidos por el elemento consolidado, la serie de elemen-

tos de unión al propio elemento y la estructura forma-


Fig 9 – Análisis de la pérdida de soportes horizontales de entra-mado vegetal y los criterios de intervención, diseños del autorValencia (2004-2007).

5 El “entortado” es el procedimiento por el cual, la estructuraportante de cañas de ribera es revestida por una capa de barroy paja que ciega los huecos e irregularidades del trenzado y per-mite un trasiego temporal. 6 Se denomina “renchido” a unacapa de regularización ejecutada con yeso y de espesor variable.


Fig

10 –

Dib

ujo

en p

lant

a de

la c

iuda

d da

tado

en

1877

cua

ndo

la p

obla

ción

de

Vale

ncia

asc

endí

a a

143.

861

habi

tant

es. C

arto

grfía

His

tóric

a de

la c

iuda

d de

Val

enci

a. E

d. F

axim

il. A

man

do L

lopi

s, L

uís

Perd

igón

, Fr

anci

sco

Tabe

rner

. 20

04

da por ambos. La evaluación de la compatibilidad está-

tica de una intervención es difícilmente generalizable y

depende normalmente del caso específico.

Compatibilidad arquitectónica; Aunque en este caso el

sistema está constituido por el elemento consolidado y

el contexto particular en que se introduce, también

debe ser evaluado el impacto del elemento consolida-

do bajo cualquier otro contexto.

Compatibilidad ambiental; Por el que se refiere al

impacto ambiental legado a la elaboración de la inter-

vención y a la consecuencia que su eventual manteni-

miento comporta (Arquitectura e Restauro 2003: 77).

Los materiales tradicionales (tierra, madera, caña,...),

paulatinamente han sido sustituidos por nuevos mate-

riales industriales (cemento, ladrillos, amianto, alumi-

nio,…) en todo el Mediterráneo. Los mismos materia-

les están en todas partes y la homogeneidad en el error

y en la banalidad presentan una absoluta unidad. El

problema central es la colonización galopante de la

construcción tradicional por los nuevos materiales

industrializados. El más emblemático de éstos fenóme-

nos es el del cemento y sus derivados, entre los que el

hormigón ocupa un lugar privilegiado.

En el inventario elaborado se analizan todos y cada

uno de los materiales que intervienen actualmente en

todas las barracas estudiadas donde se puede hacer una

reflexión sobre la incidencia que han tenido estos nue-

vos materiales industrializados sobre las barracas, el

grado de afección y su metamorfosis. Las barracas pre-

sentan canjes en los materiales que las constituyen y

gran parte de ellas, conjuntos de alteraciones morfoló-

gicas que en la mayoría de los casos no contribuyen a

reconocer la casa como una edificación tradicional, ésta

se renueva con materiales que no le son propios y a su

vez incompatibles, se de nota en las barracas fotografia-

das. Tratadas como elementos muebles perturbadores

del nuevo planeamiento urbanístico en el cual “no enca-

jan”, son consideradas construcciones lúgubres,


Fig 11 – Dibujo en planta de la ciudad datado en 1925 cuando la población de Valencia ascendía a 247.281 h. En 1980 la pobla-ción llegará a alcanzar los 751.734 habitantes. Cartogrfía Histórica de la ciudad de Valencia. Ed. Faximil. Amando Llopis, LuísPerdigón, Francisco Taberner. 2004

pobres, incómodas y débiles7.Valoradas económicamen-

te como construcciones de barro y caña no se atiende a

su importancia constructiva, etnográfica y cultural.

La supervivencia de ésta construcción está en peli-

gro de extinción, enfrentada al aumento de población

y consecuentemente al desarrollo y expansión de los

núcleos urbanos y asentamientos históricos (Figs.

10y11); en el mejor de los casos queda transformada

su morfología y entorno directo, en el peor de los casos

se produce su desaparición8. Cuando una barraca ya ha

quedado descontextualizada de su entorno primigenio,

la vida que en ella se desarrollaba y para la que fue cre-

ada ha cambiado radicalmente, debemos aceptar que

la pervivencia de este patrimonio vernacular, pasa por

adaptarse dignamente a un cambio de uso/etapa. No

por ello se debe modificar o transformar parte de su

complexión, sino amoldar el nuevo uso al espacio exis-

tente tal y como ha llegado a nuestros días.

La intención de la conservación arquitectónica,

situadas en contextos rurales o urbanos, es mantener

su autenticidad e integridad. En muchos casos, esto

además requiere un uso apropiado, compatible con el

espacio y significado existente. Desde el punto de vista

material, se reducirían los problemas de conservación si

atendiéramos a una protección rigurosa; del exterior

del edificio en los casos de aquellas barracas que pue-

dan ser susceptibles de cambio de uso, las “Urbanas”,

-aquellas que han sido descontextualizadas de su

entorno original-; y una protección tanto externa como

interna en las que se encuentran en territorio antrópi-

co o las llamadas “Periurbanas”, -aquellas que milagro-

samente se encuentran en su entorno natural-.


Fig 12 – Análisis del deterioro y mimesis con el entorno, fotografía del autor, Alboraya - Valencia (2007)

7 * De acuerdo con el “Artículo 45” de la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano referente a la declaración y régimen de protec-ción; “Aquellas actividades, creaciones, conocimientos, prácticas, usos y técnicas que constituyen las manifestaciones más repre-sentativas y valiosas de la cultura y los modos de vida tradicionales de los valencianos serán declarados bienes de interés cultural.Igualmente podrán ser declarados bienes de interés cultural los bienes inmateriales que sean expresiones de las tradiciones del pue-blo valenciano en sus manifestaciones musicales, artísticas , gastronómicas o de ocio, y en especial aquellas que han sido objeto detransmisión oral, y que las mantienen y potencian el uso del valenciano”. “Según las Clases que esta Ley manifiesta, nos encontra-ríamos dentro de la categoría de bienes inmuebles con: Monumentos referidos a las barracas urbanas, y con Parques Culturalesreferidos a las barracas aisladas contenidas en un medio físico relevante por sus valores paisajísticos y ecológicos”. 8 Prácticamentela mitad de la cincuentena de barracas inventariadas se encuentran en un estado de conservación deficiente o ruinoso.

5. Conclusión

Se podría atisbar un posible rescate de su inminente

desahucio como un conjunto de técnicas tradicionales

existentes en las históricas barracas dentro de las perti-

nentes zonas de huerta que las contiene y de las que

siempre ha dependido no tan solo por mera superviven-

cia de la construcción y su entorno, sino por una activi-

dad en derredor que haga factible su conservación.

Hay que plantearse cuestiones fundamentales sobre

la justificación misma de conservar tales ejemplos o sobre

quién debería hacerlo y con qué criterios: si son exponen-

tes de una forma de vida actualmente perdida, si se con-

servan por sus cualidades constructivas y espaciales o si

han de conservarse en calidad de especimenes de museo;

todas estas consideraciones han de incidir sobre cualquier

política de conservación. Hay quienes opinan que la con-

ciencia de unos vínculos con el pasado debe primar; para

otros, existen cualidades de belleza en la forma y el uso

de los materiales que justifican sobradamente su conser-

vación e incluso la hacen esencial. (Fig. 12).

La conservación debe realizarse mediante diferentes

tipos de intervenciones como son el control medioam-

biental, mantenimiento, reparación, restauración, renova-

ción y rehabilitación; analizando cada caso singularmen-

te. Cualquier intervención implica decisiones, selecciones

y responsabilidades relacionadas con el conjunto patrimo-

nial, también con aquellas partes que no tienen un signi-

ficado específico hoy, pero podrían tenerlo en el futuro.

La creación de parques etnológicos podría dinamizar una

serie de actividades destinadas a escuelas taller, universi-

dades de verano, centros de atención especializada y aso-

ciaciones culturales entre los cuales se recojan las expe-

riencias etnográficas mediante testimonios orales y escri-

tos de los hombres de la huerta y la marjal para ser tras-

mitidos a las nuevas generaciones y ponerlas en práctica.

La rehabilitación en forma de “parques temáticos” y

“museos al aire libre” es un medio para conservar edifi-

cios, pero a menudo los convierten en pueblos ficticios,

o introducen soluciones inadecuadas, las cuales han sido

diseñadas para facilitar el tránsito de los visitantes en una

secuencia predeterminada a través del parque. La posibi-

lidad de adaptación de estas construcciones tradicionales

al “Turismo Tradicional”, es peligrosa en tanto en cuan-

to se recurre a ensalzar erróneamente la antigua usanza

y se tiende a recrear lo que pudo suceder como un puro

escenario rústico. El turismo ha llevado algunas veces a

una sobreenfatización de ciertas características de una

tradición. El sentimentalismo, el idealismo romántico o

los folletos turísticos no deberían influir en las políticas de

conservación. Es más que probable que el desarrollo que

se conoce como “Turismo Cultural”, comporte que un

mayor número de turistas busque la autenticidad en

lugar de la recreación artificial de la tradición.

BibliografíaBARDOU, Patrick; ARZOUMANIAN, Varoujan; Arquitecturas de Adobe,

Ed. Gustavo Gili, México 1986Centro de Investigación de Técnicas y de Materiales Autóctonos y de

Construcciones Experimentales. Inter-acción. II Encuentro de traba-jo. La tierra como material de construcción. Navapalos 1986

CHUECA, F; CARO, J; Arquitectura de tierra, Encuentros InternacionalesCentro de Investigación Navapalos 1998

CORPUS, Ecole d’avignon, Col.legi d’Aparelladors i Arquitectes tècnicsde Barcelona, Ecole des arts et métiers traditionnels de Tétouan,Arquitectura tradicional Mediterránea, Ed. Grup 4, Barcelona 2002

Arquitectura e Restauro; Dalla Reversivilità alla Compatibilità. Florencia,Ed. Nardini, 2003, pp 77-86.

DE HOZ, J; MALDONADO, L; VELA, F; Diccionario de tierra tradicional,Ed Nerea, San Sebastián 2003

El butlletí RehabiMed, Nº 7 [Entrevista] <http://www.rehabimed.net/www_cat/but.asp> [Consulta: 22/02/2007]

FLORES, C; La arquitectura popular española IIII. Ed. Aguilar, Madrid 1981GARCIA, J. A.; Técnicamente La Barraca. Valencia 2006GOSÁLVEZ, V: La barraca valenciana, facsímil del manuscrito original de

1915, Ícaro Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia, Valencia1998

Historia de la Ciudad. < http//:www.valencia.es > [Consulta:11/01/2005]

L’ESCRIVÀ, J; Les nostres barraques, Mislata 1976MONOGRAFÍA nº 385/386; Instituto Eduardo Torroja CSIC, La Tierra

Material de Construcción, Junio 1986SANCHIS GUARNER, M.: Les barraques valencianes, Ed. Diputación de

Valencia, Barcelona 1957


Els orígens del arreus en totes llurs modalitats es

remunten a temps immemorials, no obstant això,

algunes peces probablement no són tan antigues

com hom pensava en principi; la collera per exem-

ple, que té una antiguitat bastant recent, pràctica-

ment es remunta al segle XIX, i per tant se’n pot con-

siderar bastant moderna la utilització a l’Horta Sud.

L’aparició de la collera coincideix amb la introducció

a les terres valencianes dels magnífics rossins d’ori-

gen belga o bretó, tan estimats pels nostres llaura-

dors per la seua força i resistència, cosa que ben

prompte convertirà la presencia d’aquests extraordi-

naris exemplars en l’estampa més representativa del

paisatge rural.

Però cenyint-nos exclusivament a l’artesania dels

arreus, hem de dir òbviament, que l’ofici de corret-

ger, fou un ofici molt important, vinculat fonamen-

talment a vestir les cavalleries, tant d’arada com de

tir o transport, abans de la generalització de les

màquines i els vehicles de motor al món rural. La

tasca del corretger consistia a l’elaboració dels


EL MESTRE CORRETGER

RAMÓN TARÍN LÓPEZ2

L’article fa una repassada pels diferents estris i tècniques lligades a l’ofici de corretgeria partir de dades arreplegades

en la comarca valenciana de l’Horta Sud.

Paraules claus: ofici, corretgeria

This article deals with the typology of tools and

techniques used by the belt makers (fabrication of belts

used by animals at farming work), from data gathered

in the valencian area of Horta Sud.

Key words: belt maker by trade

arreus per a les cavalleries, que ajustats a la grandà-

ria de les bèsties, facilitaven llurs moviments alhora

que s’evitaven els flecs, les molèsties o els colps en

l’exercici quotidià de tir.

Amb la maquinització de les labors agrícoles i de

transport, el corretger que, en la majoria dels casos,

desenvolupava el seu treball amb plena dedicació,

va haver de deixar el tradicional ofici i evolucionar i

adaptar-se a altres activitats similars com ara la tapis-

seria o la fabricació de la bossa de mà.

Aquest treball que hem intentat plasmar per

mitjà del material documental o gràfic al nostre

abast estem segurs que necessita d’una habilitat no

exempta d’unes certes dosis artístiques així com

d’una gran imaginació en l’ornamentació dels

arreus de la cavalleria. D’igual manera caldria ressal-

tar els aspectes excepcionals de l’ofici del corretger

on l’eina principal del seu treball són les mans i la

llibertat d’ornamentació d’una peça que resultarà

única.

El futur, però amb el seu progrés, s’encarregaria

en la segona meitat de segle de dir adéu als dòcils

cavalls, accessoris; als estils artesans i les tècniques

de la indumentària amb els seus ornaments d’argent

i claus daurats dins del suggestiu món de la corret-

geria.

El passat sempre s’endú, a vegades de forma

traumàtica, no tan sols un tros de l’ànima sinó

també l’artesania tradicional de moltes generacions

que mai no hauria d’oblidar-se.

Materials primaris

La matèria primera en la fabricació dels arreus és la

pell. El cuiro es podia adquirir en les respectives ten-

des subministradores del ram o bé directament dels

blanquers. El corretger rep el cuiro completament

blanquejat, tot i que abans d’arribar al taller, les pells

han passat per un llarg i complex procés d’assaona-

ment a les blanqueries.

Les classes de pell que hi ha adaptades dins del

guarniment és diversa: hi podem distingir diversos

tipus de cuiro, segons la pell de l’animal de què

s’obtenen: entre les pells més utilitzades en la con-

fecció d’aparells es solen trobar les de: porc, corder,

vaca o vedell.

Els cuiros derivats d’algunes d’aquestes pells

són: guarnimentera, seller, pauleta, vaquetilla,

badana i ferratge.

El conjunt de cuiros es subdivideix en els dife-

rents grups:

a) Guarnimentera, sellero, vaquetilla i paule-

ta, formen el grup de pells derivades del ramat vacú

i boví: els tres primers s’obstenen de la pell de vaca

o bou adults mentres que l’últim es diferencia per

pertanyer a la pell del vedell o vedella jove. La dife-

rència entre els uns i els altres radica en assolir més

o menys qualitat i per tant poden ser utilitzats en

determinades parts dels arreus que requereixen més

consistència. El seller es el cuiro utilitzat per a fabri-

car el selló mentres que el guarnimentera es fa ser-

vir de manera general en tots els arreus.

b) La badana és el cuiro que sòbtè de la pell del

ramat boví i s’utilitzava sobretot en la fabricació de

la verga que porta el selló.

c) El ferratge és la classe de cuiro que s’extrau

de la capa més feble de totes les capes que consti-

tueixen la pell.

La lona pot substituir el cuiro en alguns arreus,

com ara en les albardes o els coixins que porten les

colleres i collerons.


Altres materials emprats són:

Metàl·lics: claus, puntes, tatxes, reblons, ane-

lles, cadenes, sivelles, argolles, estreps.

Fusta: costelles, cavallets, forcats, etc.

Finalment, la cera, els tints, el cànem, de distints

fils, i el greix, completaven la varietat de materials

necessaris per desenvolupar lófici.

El fil de cosir els guarniments. El fil utilitzat en

l’elaboració dels arreus ha estat el fil trenat de lli o

de cànem. El fil potser de dos, de tres o quatre caps,

sèncerava amb cera verge d’abella. El nombre de

caps corresponia a la grossària del trenat; així, per

exemple, el fil de quatre caps era el més resistent

perquè estava trenat amb quatre fils o caps. Tot i

aixó, aquest fil ha estat poc utilitzat i sèmprava

només per a cosir les vergues del sellò, i els més uti-

litzats eren els fils de dos o tres caps.

El greix és un altre dels elements que estaven a

l’abast a la corretgeria, ha estat el greix fos de cavall

que servia per engreixar els arreus dels animals. El

greix derivat del sagí de porc s’utilitzava per a

engreixar l’eix i la peçonera del cub del carro.

ÚTILS DE GUARNIR

La quantitat i la varietat d’eines emprades en aquest

ofici al llarg de tot el procés de confecció dels arreus

resulta bastant nombrós. Aquesta és la descripció

dels principals estris de la corretgeria agrupats

segons la seua utilització: (a) De mesurar, (b) de tall,

(c) de foradar, (d) de cosir, (e) de colpejar, (f) de mar-

car i (g) ratllar.

a) Estris de mesurar

Hi havia tota una tipologia d’aparells adaptables

a cada funcionalitat com ara la cinta mètrica, regle

de fusta o el compàs de ferro, que servia per a

mesurar la distància per mitjà dùn caragol fix o

mòbil.

b) Eines de tallar i rebaixar

La ungleta: ganiveta sustentada per una fulla

de dues direccions els extrems de la qual acaben per

una banda en punta i rom per l’altre; un dels cantells

serveix per a rebaixar i láltre per a tallar.

El contell: ganiveta en fulla en forma de mitja

lluna un xic més gran que l’ungleta cosa que la pro-

veix dùna potència superior. Es fa servir per a tallar

les peces més resistents o de més gruix.


Ungleta

Contell

Les tisores: hi ha dues tipologies de tisores, les

clàssiques i les mordasses; les tisores clàssiques són

les que gasta el corretger per a tallar les peces menys

resistents com el cuiro o la lona, i les mordasses

s’empren per a tallar ferro o reblons. Aquestes últi-

mes estàn formades per dos ramals de ferro d’uns

40 cm de llargària que les doten d’una gran potén-

cia. Els estrems superiors es troben proveïts per una

boca semicircular que s’articula per mitjà d’uns

clauets que van col·locats al centre de la base. Els

extrems inferiors dels ramals van folrats per una

goma que facilita la presió de les mans.

Màquina de tallar: és una eina manual que

està sustentada principalment per una fulla tallant i

acerada i roleu de marcar. Disposa d’un regulador

artificial del palorama que articula el seu desplaça-

ment a qualsevol mesura fixada i permet tallar peces

de diferents grandàries. Generalment, aquesta

màquina es fa servir per a fer les tires llargues de

cuiro com ara els ramals.

Màquina de rebaixar: antiquísima màquina

manual, semblant a la típica regruixadora, proveïda

per un rodet i el contrapés que facilita el desplaçament

de la peça. Aquesta màquina disposa dùna fulla de

tallar central que actua sobre la peça desplaçada.

c) Instruments de foradar

Alenes. La varietat d’alenes presenten una tipolo-

gia formada per un conjunt de punxonets dàplica-

cions funcionals diferents. Les alenes estan fetes en


Màquina de rebaixar Alenes

Tissores Màquina de tallar

forma de rombe semblants a la clàssica pastilla

Juanola i van de major a menor; alguna d’aquestes

alenes és adaptada pel corretger per a cosir el cuiro de

mitja carn, nom amb què és coneix el teixit més prim.

El mànec de l’alena es redó i s’utilitza, com el típic

didal de cosir, per a espentar l’agulla de fil prim.

L’alenó: punxó de dimensions més llargues que

l’alena que s’utilitza per a perforar el cuiro més grui-

xut per on s’ha de passar el fil més gros. Per a pas-

sar el fil pel forat de la corretja s’emprava una agu-

lla de ganxet feta de fil d’aram doblegat i reblat pel

corretger que substituïa el passador.

Traucadors: igual que les alenes, es caracteritzen

per presentar diferents modalitats; dins d’aquesta

tipologia es podia distingir: el sacabocaos de boca

quadrada, redona, rectangular, d’estrela, d’una o dues

boques, etc. Es tracta d’eines similars formades per un

tub circular sustentat d’una boca més ampla que la

base. Per a foradar la corretja, es posava la peça

damunt d’un disc d’alumini a la fi d’esmortir el colp

del martell perquè no es feren rebaves. Aquestes són

les principals funcions de casdascún dels traucadors:

—de boca redona: de fer els ullals de cuiro.

—de boca rectangular: per a fer els forats allar-

gats de les sivelles.

—de boca quadrada: sàplicava exclusivament

als forats que portava la vela.

—traucador de mà: eina manual proveïda de

dues modalitats: la primera està formada per una

rodeta en forma d’estrela composta per set dents


Alenó

Traucadors (Sacabocaos) de boca rectangular

Traucadors (Sacabocaos) de boca rodona

Traucador (Sacabocaos) de boca quadrada

diferents i intercambiables, cosa que permet fer una

varietat de forats sense cambiar el broquet el qual es

regulava per mitjà dùn moll de fixació; tant en lóber-

tura com el truncat, es desplaça sempre en el mateix

sentit, de forma que si es vol rectificar el punt de fixa-

ció o cambiar la mesura, s’ha d’aguardar que faça la

volta completa. La segona és bastant més petita i es

diferencia de l’anterior per tenir un broquet adaptable

a la grandaria del forat que vol fer-se. Aquesta eina,

només s’utilitza per a foradar aquelles faenes ja trun-

cades a les quals ha d’afegir-se algun adornament.

Gúbia: làmina d’acer proveïda d’estries o dents

que tallen el teixit en forma de zig-zag. Es fa servir

per a fer els adornaments sobre els perfils rectes o

corbats que portaven les morraleres dels capçals.

d) Útils de cosir

L’agulla: barreta punteguda d’acer que està pro-

veïda d’un ullal en un extrem per a passar-hi un fil.

Serveix per a cosir o passar els fils a través dels forats

fets amb l’alena. Les costures es cusen amb dues agu-

lles: l’una de dalt a baix i l’altra de baix cap a dalt. La

modalitat d’agulles o útils de cosir estava integrada per:

El passador: tipus d’agulla que s’emprava per a

passar el fil de cosir en aquelles parts de la peça que

presentava corbes molt agudes o bé que el pla con-

trari del forat fora poc visible; en aquest cas l’agulla,

s’enfilava per l’angle posterior del forat, estirant del

fil cap enrrere.

La taula de cosir: estri de fusta que té una fun-

ció semblant a les gafes de cosir. A l’hora d’elaborar


Agulla

Passador

Taula de cosir

Gúbia

el cosit, el corretger subjecta les taules entre les

cames cosa que li permet tenir les dues mans lliures

per a fer el treballar amb les agulles.

La gafa de cosir: aparell de fusta proveït de

base i dues pales en forma de tenalles articulades

per un pedal lateral que serveixen per a exercir la

presió sobre la corretja.

Sùtilitza per a cosir qualsevol classe d’arreus:

francalets, corretjots, retranques, etc.

e) Eines de colpejar

Martells. Hi ha una varietat de tipologies entre

les que cal distingir:

Martell comú que es gastava en les típiques

faenes.

Martell especial: de puntes estretes i dimensions

allargades que s’emprava en aquells raconets o angles

estrets de la peça on el martell normal no podia entrar.

Martell de peu de cabra: està format per una

làmina estreta que acaba el tall en forma de forque-

ta o ganxet. Es feia servir per arrancar les tatxes o

clauets de les peces.

Maceta de fusta: eina petita de secció plana que

solia emprar el corretger per a determinades feines.

f) Eines de marcar i ratllar

Marcador: n’hi ha de diferents tipus: el compás

de ferro, format per dos ramals que acabaven l’un

en punta roma i l’altre en punta fina, i el marcador

de fusta que disposava dùn caragol per a amidar


Martell comu

Martell especial

Maceta de fusta

Marcador, compàs de ferro

les distàncies: El primer s’utilitzava com a mesura i

ratllador per a marcar les guies en les costures o

adornaments: es donava la distància que devia de

tenir la costura del cantell i aleshores recolzant una

punta del compàs per la part de dalt de la peça i

láltre per baix, ajustat a la vora, anava marcant la

línia per on s’havia de cosir. Les puntes romes tenien

com a funció desplaçar-se sobre la peça sense fer

malbé el teixit.

Ratllador: eina de ratllar que es fa servir per a

matar els cantells de la peça de cuiro deixant-los

roms. Estava format per una fulla estreta de caire

rom, una poc inclinat cap amunt, que finalitzava

en forma de ve. S’emprava per arrancar o buidar

el cuiro.

g) Estris de reblar

Encunys: eina composta d’un tub mascle de

ferro i una femella de base de secció circular que ser-

veix per a ficar i reblar els traus. Operació consistent

en ficar el trau de baix cap amunt sota la lona; sobre

el qual s’acobla una arandela que es rebla per mitjà

de la presió del mascle.

Altres classes de ferramentes són: mordasses,

ganxos d’embotir, torn de posar ullets, poltró,

enclusa, disc de plom, etc.

Mordasses: hi ha dues modalitats de mordas-

ses, la primera és la típica tenalla de sabater que ser-

veix per a subjectar o estirar les tires de corretja, i la

de tallar el ferro i reblons. Estan formades per dos

ramals de ferro d’uns 30 cm de llargària que la


Ratllador

Encuny

Embotidor de ferro

Marcador, de fusta

doten d’una gran potència a l´hora de subjectar o

tallar la peça. Els extrems posteriors van folrats fins

a la meitat del mànec per una goma que ajuda a

mantenir la presió de les mans.

Embotidors, n’hi ha dues modalitats: lémbotidor

de ganxos de ferro, i lémbotidor de fusta. Les caràcte-

ristiques principals que presenten els embotidors de

ganxos sobre els de fusta es troben en el fet de tenir

una figura recta o corbada que varia en funció de la

seua utilització; els embotidors de fusta estan formats

per dues barres rectes i redones. Sèmpren per introduir

la palla o la llana a l’interior de la collera o colleró.

Poltre de molurar: espècie de tronc de fusta

que s’utilitza per a donar la forma al colleró abans

de revestir-lo.

Enclusa. Petita peça d’acer que serveix per a

reblar els claus. Alguns corretgers substitueixen

aquesta peça per un tros de raïl de tren.

Disc de plom: Estri de forma circular que solia

fer-se el mateix corretger amb deixalles de tubs de

plom. S’utilitzava com a base de l’encuny o trauca-

dor per a fer el forat del trau. Quan es quartejava o

s’espatlava alguna part del disc, es ficava dins d’un

atifell, normalment una paella, al foc fins a fondre’s,

acció per la qual es cremaven totes les impureses

inscrustades eliminant-hi, alhora totes les partícules

del cagaferro mitjançant aquest procés de regenera-

ció. Després es deixava refredar a la paella i d’aques-

ta prenia la mateixa forma.


Embotidor de fusta

Poltre

Enclusa

Disc de plom

Els fonaments de l’artesania dels arreus

Per a confeccionar l’autentic arnés, es talla el cuiro

de l’amplària de les corretges amb un estri de tallar

semblant al rosset del fuster tot i que en compte de

marcar la línia la talla. Per a fer les tires més primes,

el corretger utilitza un quarterejador, una peça molt

esmolada que es troba subjectada al banc de treball

en posició horitzontal. Les ferramentes de tall s’uti-

litzen per a llevar de les corretges qualsevol cantell

esmolat. Els cantells més grossos es redueixen amb

petites eines de fulles esmolades que solen escalfar-

se. El plegat és una línia decorativa que s’imprimeix

prop del cantell de la corretja.

D’altra banda, el moll principal de l’art del guar-

niment radica en el cosit del cuiro, per al qual s’uti-

litza el fil de lli per ser un fil extremadament més fort

i flexible tot i que arriba a tallar el cuiro. La quanti-

tat de fil necessària és huit voltes la llargària de la

peça que s’ha de cosir; abans d’utilitzar-se el fil s’ha

d’encerar amb cera verge d’abella. Tots els forats del

cosit es marquen amb un punxó abans de perforar-

lo amb l’alena. Per a unir els extrems de les corret-

ges, han de retallar-los amb un ganivet de mitja

lluna, extraient la part interior fins que ambdues for-

men una falca i puguen unir-se per la grossària dels

arreus sense protuberàncies donant-li aixì un acabat

molt acurat.

La funcionalitat bàsica dels arreus està correla-

cionada a les determinades activitats que ha de des-

envolupar el ramat cavallar com puga ser el tir i

arrosegament dels vehicles de dues rodes o la

mateixa activitat agrícola, és per aixó que la perfec-

ta elaboració de cada part de l’aparell és vital per a

facilitar la labor del cavall i puga realitzar-lo sense

dificultats, sobretot, quan es tracta de càrregues o

forcats molt pesants que poden obstaculitzar la res-

piració de l’animal. De vegades el cavall no pot con-

trolar el vehicle de rodes que arrosega ni fins i tot,

portant el fre. El carro ha de tenir les barres rígides

per a mantindre el vehicle a una distancia prudent,

a més a més, és necessari el selló encoixinat per a

sostenir el pes de les barres i de la càrrega així com

la cingla o ventrera ajustada per baix del ventre per

a mantenir baixos els varals. Per a evitar que el vehi-

cle rebase l’animal, s’elaboren les retranques, que es

col·loquen al voltant de la gropa del cavall i van

enganxades a la sivella del sellò i les puntes de les

barres mitjançant uns tirants de cadena que actuen

com a fre a les baixades o tiren enrrere del carro a

l’hora de recular.

L’activitat artesana del corretger es desenvolu-

pava al voltant d’una taula de treball que precedia

l’entrada de la casa: sobre la taula farcida de mate-

rials de cuïro s’hi trobava tota mena de ferramen-

tes: punxonets, ganivetes de mitja lluna per a tallar

el cuiro, martells de reblar, estenalles de fusta per a

cosir a mà, màquines de repuntar, fil encerat, cuiros

de badana, de pell porc, de cavall o corder, etc. Pots

de greix de cavall o oli d’ull de bou, per engreixar

els carros i aparells; garbons de vares de vímet per

a fer les tralles. La manipulació de la pell donarà la

forma artesana a les aparellades completes que


Estenalles

penjaran adossades a la paret, així com ventreres,

retranques, colleres, collerons, ramals cabestres,

etcètera.

Així doncs, un dels secrets fonamentals o bàsics

en el conjunt d’arreus, es troba en la perfecta ela-

boració de la collera, el colleró, el sellò i les retran-

ques, que han de gaudir de la bona artesania atés

que de la seua correcta aplicació depén en gran

mesura de les condicions desitjables de treball que

ha de tenir la població per a desenvolupar les dife-

rents activitats.

Gran part de tot el treball desenvolupat al vol-

tant d’aquesta artesania és detallat i precís, en la

seua elaboració el mestre corretger el fa tot a mà: els

càlculs es feien tots a ull ja que en realitat són molt

poques les mesures que s’empraven.

Confecció dels guarniments

El corretger, en primer lloc, amidava la cavalleria. Hi

havia un mida fixa: la vertical o de corda, que con-

sistia a amidar l’animal des de la creuera fins la

peüngla. A partir d’aquesta mesura fixa s’amidava

per dits. Així, hi havia haques que passaven alguns

dits de la corda i d’altres que no l’assolien.

Per a tallar alguns arreus es necessitava utilitzar

el patró: collerons, sellons, i certes peces del cabeçó.

En canvi, altres com ara els francalets, els tirants o

els correatges, no requerien del seu ús.

El procés de confecció era el següent: per mitjà

de la cinta i el compàs es prenia la mida de l’arreu.

Tot seguit es tallaven les peces, previament marca-

des, amb la ganiveta de mitja lluna o les tisores,

depenent del tipus de cuiro. La màquina de tallar

s’utilitzava sobretot en les corretges llargues. Els

trossos o tires de corretja que necessitaven fer-se

més prims havien de rebaixar-se amb la màquina de

rebaixar. Una vegada preparades les peces es marca-

ven les línies per a cosir i es col·loquen sobre les tau-

les, que es troben pressionades entre les cames del

corretger. Comença a cosir-se perforant amb l’alena

o punxonet, i amb les dues, a les quals s’ha enfilat el

cànem encerat, es va cosint procurant mantenir la

mateixa distància entre les puntades. Cada agulla

està col·locada a cada costat de la peça que està

cosint-se; s’introduixen ambdues pel mateix forat:

primer passa lágulla pel costat de l’inrevés, i abans

que pase tota l’agulla s’introduix l’altra, estirant

d’ambdues alhora.

Les peces que no necessiten cosir-se s’adherei-

xen clavant-les o reblant-les.

Classes d’arreus

Per a enganxar lánimal al carro o a l’arada, es neces-

sitaven els arreus següents: colleró, collera, selló,

selleta, corretjot, ventrera, ramals, cabeçada, cabes-

tre i retranques.

El colleró. Es tracta d’una peça en forma de

ferradura o corba tancada que s’estructura sobre

el capçal gros, que és la part superior més grossa,

i la gola que és la part més estreta de baix. Està

constituit per dues costelles de fusta que van de

dalt a baix, sobre les quals va col·locada la verga

que és la bàse sobre la qual es revestix tot el colle-

ró. Les costelles van subjectades a la verga per cinc

baguetes o gafes de corretja anomenades, en el

llenguatge col·loquial del corretger, presilles

(bagues): una a l’altura de l’anella; dues als franca-

lets i dues sobre la part baixa. El cos de la verga

està format per dos coixins en forma tubular

embotits de palla de ségol, llana, o pèl de cavall,


els quals van folrats de badana. El colleró es tanca

per damunt del capçal gros per mitjà de tres

corretgetes: la primera corretja va a la part de fora,

diguem que més prop a l’animal, es diu la corretja

mestra, i és la que fa la volta abracillant tot el cos

del colleró; la corretja del centre va botonada al

capçal gros contrari, i la corretja de l’altre extrem,

que és la que baixa per la costella fins a uns cinc

centímetres més avall dels francalets. Els capçals

grossos van subjectats per una corretja de cuiro

que es tanca per la part davantera. El colleró porta

incorporat un francalet a cada costat amb una

carabasseta que serveix per a enganxar els tirants

del carro els quals van situats sobre la solapa que

reforça la part central del colleró. En alguns casos

el colleró també està proveït dels respectius eixan-

guers —peça de corretja en forma d’ullal per on

passa el timó de l’aladre— que va col·locada per

damunt del francalet.

En l’elaboració del colleró s’utilitza el poltró,

espècie de tronc de fusta que serveix per a motlurar

de forma adequada la figura final que ha d’assolir;

una part esencial de la seua confecció és la correcta

manipulació de les costures que han d’anar sempre

cosides cap afora, així com l’eliminació d’arrugues a

la part interior del colleró a fi d’evitar les matadores

produïdes pel fregament amb la pell de l’animal.

Algunes modalitats de collerons de més grandà-

ria tenen una protecció elevada en la part superior

posterior dels francalets-tapacolls que s’estira cap

enrrere per a protegir de la pluja, i evitar que l’aigua

correga pel bastiment del selló.

El procés de confecció del colleró, que és una de

les peces més complicades de fer, presenta tres fases

en la seua elaboració:

Una primera fase dedicada a fer el cos. La

badana es doblega a la meitat i amb un patró es

marquen les tres parts que formen el cos. Una volta

tallades amb les tisores es cusen a mà o a màquina.

S’hi afegeix una peça a la badana —motlura tubu-

lar— al llarg del cos. Després s’ha de posar en aigua

durant deu minuts perquè s’estove el cuiro i es passa

a embotir-ho amb palla de ségol per mitjà d’uns

ganxos llargs de ferro. Durant tota l’operació s’ha

d’anar remullant la badana procurant que el cos

reste el més sólid possible. Aquesta fase acaba tan-

cant els extrems del cos cosint-los.

La segona fase comença colpejant el cos amb

costella vella a fi d’anar corbant-lo fins a poder

col·locar-lo en el motle. Una vegada situat en la

zona correcta es tanca cosint-hi els extrems. Després

s’ha de deixar tot un dia secant-se perquè prenga la

forma del motle que ha de ser semblant al coll de

lánimal.

La tercera fase consta de vestir el colleró. Es

trau del motle el cos amb la forma ja ben definida i

van ficant-se-li les distintes peces, banyant-les prè-

viament totes perquè s’adapten millor al cos abans

de cosir-ho. Novament s’introdueix en el motle per a

col·locar-li les costelles i les distintes corretges: fran-

calets i claus de tensar i tancar.

Finalment es trau del motle i s’adorna amb els

clauets i les tatxes platejades.

Alguns collerons solien portar sobreposats a la

part de sota uns adornaments consistents en unes

tires de cuiro en forma de randa anomenades popu-

larment mosquiteres.

L’elaboració de la collera. N’hi ha de diversos

tipus: collera de carro i collera de llaurar. La prime-

ra consta de riostra i cos que van unides per una


ungleta a la part de dalt del capçal gros i es tanca

de sota amb les patilles que van nugades per la jun-

yidora d’una cordeta de junyir:1 la riostra es una tira

de cuiro llarga que va cosida a un tubular en un

dels cantells de la costura que s’allarga més que

l’altre formant una solapa. La collera té la forma

d’una especie de tubular que va reomplida amb

material de palla o llana i recoberta de tela; va fol-

rada de cuiro sense adobar, cosa que li dóna una

textura molt més forta al cos i que té com objectiu

fer més suau el contacte del teixit amb la pell de

l’animal. Després de reomplir la collera s’ha d’esto-

var per a donar-li la forma al poltró: finalment el

corretger ha de cosir el cos de la collera fins a la

part superior. L’última part del treball consisteix a

junyir el forcall, es tracta d’uns coixins o braços

tubulars que s’encaixen als costats de la collera

entre la riostra i el cos.

Quan la collera està tancada pels extrems, es

cusen tots dos extrems: si pel contrari és oberta, es

deixen els extrems separats. Les colleres obertes

generalment s’utiltzen per als rosins perxerons o bé

els rucs que tenen el cap excepcionalment gros;

aquests tipus de collera s’obrin amb força i s’esmun-

yen pel cap del rosi tancant-se amb tires de corretja

o cordell. La collera tancada es col·loca cap per avall

de forma que la part més ampla passe també per la

part més ampla del cap del cavall, girant-se a conti-

nuació cap per amunt, baixant-se pel coll fins a aco-

blar-se al seu lloc. A la collera d’arrossegar el carro

se li posava el forcasset, que era una peça que es

ficava davant de la collera; a pesar de ser un estri uti-

litzat per al carro, el forcasset també ha estat utilit-

zat en les labors agrícoles.

La collera de llaurar, està precedida per un jouet

o forcasset i porta com a complement el manti, que

es una espècie de coixí fet de lona flexible o tela de

cotó que va reomplit de clim vegetal, cosa que pro-

porciona una certa frescor a lánimal;2 el manti va

nugat, junt amb les patilles sota la collera, amb el

cordell que junyeix les peces.

Als costats exteriors de la collera porta dues ore-

lles o ases de cuiro anomenats francalets que soste-

nen cada un dels caps dels timons de l’arada que

estan travats mitjantçant els tellols que s’introduïen

per un dels forats del timó perquè no se n’isquen al

tirar l’animal de l’arada.

La tècnica utilitzada en lélaboració de la collera

és molt similar a lémprada en la del colleró.

L’elaboració del selló. Està format per un bas-

timent fabricat amb fusta de faig i proveït de dos

cavallets en forma de mitja lluna. A la part inferior

de l’estructura o carcassa porta col·locats: el coixí i

el contracoixí, anomenats dessudadores que tenen

com a principal funció protegir la pell i absorbir la

suor de l’animal. Bàsicament, les dessuadores es

componen de dues peces de cuiro reomplides, la

primera de pallús d’arrós i, la segona, amb borra o

llana que actuen de coixí entre la forma i el cavall.

El selló va revestit pel guarniment que és una peça

de pell de bou d’uns 80 centímetres de llargària per

40 d’amplària. Aquesta pell solia trossejar-se en


1 Entre els llauradors, la veu junyir significa vestir l’animal per a l’arada. 2 El «clim vegetal» s’obstenia de la palma del marga-lló per mitjà dùn procés de manipulació. Les fibres proporcionades per aquest metode eren unes fibres funcionals d’una qualitatexcel·lent que a més d’absorbir la suor de l’animal, solia conservar-se sempre esponjada. Aquest material es regenerava de formamolt escaient pel llaurador, que passava per llavar-lo cada setmana, una acció que a més d’estovar el clim, servia per a substituirles impureses que apareixien en l’interior del manti.

diferents parts per aprofitar millor tot el material;

habitualment eren cinc les peces de cuiro subdivi-

dides, amb elles es folraven les dues tapes que for-

maven les caigudes dels costats, el bastidor que

anava al centre dels cavallets i els dos cavallets que,

a més de folrats, van clavejats de tatxes daurades o

planxes de metall. El selló serveix de base del

corretjot per a sostindre l’equilibri de la càrrega del

carro i està proveït de dues anelles per on passen

els ramals.

La selleta era la peça que portava l’animal quan

anava a llaurar, la qual es subjectava amb una cingla

que passa per davall del ventre de la cavalleria i es

corda a la sivella de la selleta; es tracta d’un basti-

ment similar al del selló sobre el qual a penes s’intro-

duïen algunes modificacions.

El corretjot és la peça que dóna suport a les

barres del carro. Es tracta de l’element més llarg i de

més grossària de tots els arreus que va doblegat per

la meitat; en un dels extrems porta una sivella fixa

que serveix per a cordar el corretjot; en l’altre està

proveït d’uns traus a la part superior, que serveixen

per apujar o baixar les barres del carro.

El corretjot consta de tres peces de cuiro tallades

i muntades en costura de doble peça. Aquestes

peces s’han de posar en adobament durant un cert

període de temps a fi de dotar el cuiro de flexibilitat

per a facilitar la manipulacio dels doblegaments, les

costures, o els plegats que tanquen l’assentament

de la barra.

Ventrera: peça que serveix de contrapés per a

subjectar i anivellar la posició de les barres. La ven-


El mestre corretger José Campos Garcia a mitjans dels anys huitanta

trera va ajustada per baix de l’animal i té com a fun-

ció mantenir baixos els varals. Es tracta d’una tira

grosa de cuiro que té una elaboració semblant al

correjot.

Els ramals són unes corretges estretes d’uns tres

centímetres d’amplària per 10 metres de llargària

que va enganxada al capçal pels seus dos extrems.

Els ramals serveixen per a conduir, frenar o canviar la

direcció de la cavalleria.

La cabeçada. Hi ha dues tipologies de cabeça-

des, la cabeçada valenciana i la cabeçada clàssica.

La primera es compon de morralera, tester, ulleres,

mentonera i el serretó. El tester o cabeçal va subjec-

tat per mitjà de tres corretges, una que va unida a

les ulleres i les altres dues restants van passades per

darrere de les barres de l’animal i exereixen de punt

de subjecció. La morralera és la peça que abracilla la

boca per damunt del musell del cavall i sol portar

d’adornament unes tires de corretja que es fan amb

la gúbia de zig-zag. Les ulleres són les peces laterals

del cabeçal que van adornades amb les inicials del

propietari gravades per clauets daurats o platejats, i

tenen com a finalitat tapar una part de la visió de l’a-

nimal per a evitar qualsevol antull que puguera tin-

dre. Les ulleres porten dues sivelles, l’una dalt que

serveix per a subjectar el tester i láltra a la part de

baix que porta la puntera on s’agafa la morralera o

muserola, que és la corretja on va eganxat el serre-

tó. La mentonera tè com a funció fixar el cabeçal

perquè no sàpuje.

La cabeçada clàssica està formada per un

model molt similar a la cabeçada valenciana; pràcti-


cament es diferència d’aquesta per estar proveït el

tester dùna corretja que baixa per la cara de l’ani-

mal des del centre de les orelles fins a la musellera.

El cabestre de quadra és el que es posava a la

cavalleria després de llevar-li els arreus de treball,

sobretot quan havia de romandre lligada al pesse-

bre. Estava format per una morralera, el tester i

dues carrileres que eren les peces que subjectaven

les parts de davant i de darrere del tester i la muse-

rola. En la seua confecció s’utilitzava el mateix siste-

ma dels doblets de cuiro de les retranques o els

francalets.

Les retranques estan conformades per unes

tires de cuiro molt resistents, en la seua elaboració

s’utilitzen els doblegats de corretja. En aquesta

operació es talla la tira amb doble amplària i des-

prés de cosir-la s’ha de remullar amb aigua i

romandre de tres a quatre dies per a dotar-les de

major flexibilitat. Les retranques exercixen com a

motor i fre del carro evitant que el vehicle supere

l’animal o bé contribuisca a arrossegar-lo en trets

difícils de transitar.

Accesoris i adornaments

Entre els principals acessoris dels aparells i elements

d’adornament que complementaven el guarniment,

el corretger havia de fabricar uns altres útils amb

productes de cuiro o lona com ara: boçals, capes,

tapacolls, mantetes, collars, assots, tendals,

veles, morrions, etc.

El boçal: ronsal fet de cuiro que es ficava als ani-

mals d’arada perquè no pogueren mossegar els

sembrats o les antares en girar el cap: constava de

tres corretges de cuiro unides de forma circular i

subjectades sobre dos tirants laterals que anaven

passats per una sivella que portava en un costat el

cabeçal.

La capa o manta d’aigües com també és cone-

guda, és una peça de lona feta a mida del cos de

l’animal; en la part del cap sobreix uns centímetres

per a protegir-li tot el coll. En la confecció de la

capa, el corretger havia d’utilitzar una fórmula

especial a l’hora de fer el biaix a la corbatura del

coll, per tal d’aconseguir eleminar les arrugues en

donar-li la forma. Les vores de la capa no solien

anar rivetejades perquè s’estimava contraproduent;

el cuiro en banyar-se es contrau provocant l’apari-

ció d’arrugues en la lona, cosa que escurçava les

seues mesures naturals. La capa estava proveïda de

dos ullals reforçats de cuiro que servien per a intro-

duir les anelles del selló, que era el lloc per on pas-

saven els ramals. Aquestes anelles, a més d’actuar

com a element de subjecció, evitaven que la capa

s’enlairara.

La capa es subjectava per mitjà d’unes punteres

que s’abracillaben sota la part davantera de la cava-

lleria, mentres que la part posterior anava subjecta-

da a les barres del carro per mitjà d’unes punteres.

La manteta o renyonera és una peça de lona

que portava als extrems unes tires de cuiro adorna-

des amb borles anomenades mosquiteres; la borla,

a més de ser un element decoratiu servia també per

a espantar les mosques. La manteta anava engan-

xada al colleró per mitjà d’una sivella; la base que

cobria l’animal es confeccionava amb teixit de lona

i de les barres cap avall per tires de cuiro.

Normalment les vores anaven rivetejades de cuiro;

la capa també solia adornar-se amb dibuixos emble-

màtics com l’escut de Lo Rat Penat, el nom del

cavall, la localitat, etc.


El tapacoll és una peça de cuiro que va plega-

da dalt del collerò i subjectada als capçals grossos. El

tapacoll té com a finalitat tapar i protegir el coll de

l’animal de la pluja i evitar així les matadores causa-

des per la fricció del contracoixí banyat amb la pell.

Normalment els tapacolls els portaven les cavalleries

que havien de fer molta carretera.

El collar de campanetes es tracta d’un comple-

ment fet amb una corretja ampla que s’adapta al

capçal; hi solia haver dues tipologies de collars: un

suplement amb tres esquellots col·locats per darrere

de les barres de la cavalleria i el collar de campane-

tes que solia portar-ne una dotzena; segons el tipus

de capçal se’n posava l’un o l’altre. La campaneta és

completament redona i porta dins una boleta que és

la que produeix el típic i harmoniós so; ambdues

tenen com a principal funció esmortir qualsevol

soroll que puga espantar lánimal.

Lássot es fabrica amb una vara feta de fusta de

freixe o de vímet. L’assot de vímet estava fet amb

quatre vares trenades que formaven una especie de

columna a la qual s’afegixia la tralla, unes tires de

cuiro cosit que es passaven pels ullals que previa-

ment s’havien fet i anaven trenant-se. La cua de l’as-

sot acabava amb un fil de cànem que produïa l’es-

clafit per damunt del llom de l’haca.

Teldars i menjadors. En l’elaboració del menja-

dors o teldars el treball del corretger es limitava a fer

forats en el material per a col·locar i reblar els ullals,

els ulls metàl·lics, per on havien de passar els ramals

o cordes del toldar; operació consistent a posar un

clauet o torniquet per l’ullal. Una vegada passat per

aquest disposava d’una claueta més ampla que el

forat i en fer-li la mitja volta, evitava que es pogue-

ra despassar la lona.

En primer lloc, el corretger feia en la lona un

forat rectangular amb un traucador sobre un disc de

plom i desprès de ficar l’ullal en la base matriu pas-

sava a reblar-lo mitjançant léncuny mascle.

Les vores de les lones es cosien amb la clàssica

màquina de cosir.

La vela de canyís. L’elaboració d’aquesta vela

resultava un treball més complicat. El primer que havia

de fer el corretger era mesurar les peces que necessi-

tava per a la seua confecció, l’altura dels arquets a fol-

rar, la caiguda del menjador, les dimensions del

murrió, preparar la gavella de canyís, etc. A continua-

ció el corretger tallava la peça rectangular i la posava

damunt dels arquets per a donar-li la forma que volia;

en acabant li feia el biaix del colze per a passar la tra-

vesanya. El canyís anava folrat primer per una tela de

sac i després es ficava la lona. Una volta desbastada i

col·locada la lona damunt dels arquets, s’havien d’es-

tirar els laterals i els cantells, que van ajustats a una

corda que va passada pels barrots del varals. Aquesta

operació s’havia de fer en hores de sol perquè el teixit

de la lona que estava fet de cotó es dilatara amb el

calor i no hi deixara arrugues. Finalment, es posava la

farfalada, que és una sobrepeça de cuiro en forma de

randa que rematava les vores de la lona per la part de

fora del varal. Aquesta peça servia per a donar la cai-

guda a les aigües, fet que evitava que aquesta es fil-

trara pels varals i banyara part de la càrrega.

El morrió és una espècie de visera plegable

confeccionada pel corretger per a protegir la càrre-

ga. Es tracta d’una peça feta de cuiro que sobreix

de la vela i en fa de prolongació. Esta proveïda

d’una vareta circular de ferro que articula el seu

desplegament. Generalment va plegada sobre la

mateixa vela del carro.


Aspectes socials i econòmics

Tot i treballar d’encàrrec, previ ajust dels arreus, de

manera generalitzada el corretger solia tenir un

romanent considerable de guarniments nous; colle-

res, retranques, capçals, etc., per a abastir els casos

d’urgència del client o bé per acudir als mercats

comarcals o de la ciutat.

L´horari de treball solia ser de sol a sol, tot i que

si la reparació corria presa el treball es perllongava

sota la llum eléctrica o al voltant del cresol durant les

constants restriccions que marcaren la dècada dels

anys cinquanta.

Els arreus nous solien ser els que més marges de

guany deixaven, ja que les reparacions d’avaries es

pagaven menys, a més d’implicar-hi més dedicació

de temps.

Per regla general el taller solia estar sempre ins-

tal·lat en alguna dependència annexa a la vivenda,

com ara és el cas del mestre corretger Pasqual

Gómez Gandia, de Picanya, allí rebia els encàrrecs,

reparava arreus vells o en confeccionava de nous. A

la seua corretgeria acudien llauradors, ordinaris i

carreters amb els aparells vells o trencats per a la seua

repararació. El període de la postguerra està caracte-

ritzat per les dificultats econòmiques que es traduïen

en deutes que anaven creixent a les llibretes. La vin-

culació del seu treball amb les tasques del camp con-

dicionava l’aspecte econòmic ja que havia d’esperar

que el llaurador venguera la seua collita per a poder

efectuar el cobrament, un moment que aprofitava

per a aclarir els comptes amb els proveïdors o les

botigues subministradores que estaven ubicades a la

plaça del Collao i la del Negret, a València.

A pesar que l’elaboració dels aparells represen-

tava la principal font d’ingressos, el mestre corret-

ger també havia de recórrer a altres recursos econò-

mics com la venda de carbó o petroli a les mestre-

ses de la localitat. Cada setmana acudia amb els

seus fills a la fira del dijous que, des de l’any 1887,

es celebrava al llit del riu Túria, al Pontet de Fusta,

entre els ponts de Serrans i el de la Trinitat, allí

exposava les aparellades noves i tota la resta de

mercaderies complementàries, davant la bigarrada

concurrència de visitans.

En el pla social hi havia tota una sèrie de detalls

que el corretger havia d’elaborar per mitjà de l’orna-

mentació dels arreus, i per l’observació dels quals

hom podia definir la situació econòmica del propie-

tari, el seu caràcter o la sensibilitat, fins i tot, les

seues manifestacions de dol. Quan moria algun

membre de la família es solia posar al capçal, la fron-

talera —una peça de corretja adornada amb borles

negres de llana— que anava col·locada de forma

horitzontal sobre el front de lánimal. El llaurador

portava aquesta peça de forma molt rigorosa durant

tot el temps que es guardava el dol.


In this paper Martin Segalen puts forward different

hypothesis about the new ways of family relations

taken place in Europe last decades. Taking as

reference some known studies, Dr. Segalen addresses

aspects as the contradictions generated by the

maintenance of the equilibrium between family

relations and personal freedom; familiy solidarities

and the new played by the elderly, or the differences

of these processes happening in south and north

Europe.

Key words: Kinship studies, new family relations,

solidarity, individualism, marriage, family, elderly

people.

En primer lugar quisiera agradecer muy sinceramente a

la profesora Josepa Cucó y a la Universidad de Valencia

su invitación a participar en estas Jornadas. También

quisiera, ya desde este momento, darles las gracias a

ustedes por su paciencia a la hora de escucharme.

El establecimiento de una clasificación teórica en

la disciplina antropológica entre sociedades “exóti-

cas“ y sociedades “occidentales o complejas” ha

dado lugar a una división en el ámbito de la investiga-

ción cuyas consecuencias han sido nefastas para el

estudio de la familia moderna.

1. Antropólogos como Marilyn Strathern (1992) o Jack

Goody (1986) denunciaron que esta división generaba

equívocos respecto a la importancia de los lazos de

parentesco en la sociedad y la familia moderna, rasgos

que no son tan sólo meras supervivencias de tradicio-

nes pasadas sino también rasgos propios de la moder-

nidad. Esos autores subrayaron igualmente que la

sociología de la familia moderna se interesaba casi

exclusivamente por la pareja, mientras que el tema del


SOLIDARIDADES FAMILIARES ENFRANCIA Y EN EUROPA, ENTRE LAFAMILIA Y LA ASISTENCIA ESTATAL1

MARTINE SEGALEN*

Martine Segalen reflexiona en torno a las nuevas formas de relaciones familiares en la Europa de las

últimas décadas. A partir de un repaso a diversos estudios realizados, plantea aspectos como las con-

tradicciones generadas entre la necesidad de mantener las relaciones familiares y la búsqueda de la

independencia personal, las solidaridades familiares y el nuevo papel que los abuelos juegan en ellas

o las diferencias existentes en estos procesos entre el norte y el sur de Europa.

Palabras clave: Estudios de parentesco, nuevas relaciones familiares, solidaridad, individualismo, matrimonio,

familia, abuelos.

* Profesora de la Universidad de París - X1 El siguiente texto corresponde a la ponencia presentada por laprofesora Segalen en las Jornades Internacionals EstructuresFamiliars i Relacions de Génere per al Segle XXI, organizadas porel Departamento de Sociología y Antropología Social y la Facultadde Ciencias Sociales de la Universitat de València en marzo de2006. Agradecemos desde aquí tanto al Departamento deSociología y Antropología Social como a la profesora Segalen sucesión a la Revista Valenciana d’Etnologia para su publicación.

parentesco aparecía sólo de forma periférica o cuando

se estudiaban las sociedades exóticas o rurales.

Aunque el análisis de Talcott Parsons ha sido refu-

tado en lo que concierne a los lazos del parentesco – es

decir, que la familia nuclear está aislada de su parentes-

co-, durante muchos años las investigaciones en torno

a la institución familiar se centraron solamente en la

pareja. Bien para describir el nuevo proceso de forma-

ción de la misma, como los trabajos de F. de Singly y

Claude Martín. Bien para analizar las consecuencias de

la nuevas formas familiares sobre la filiación, con la pre-

sencia de una nueva figura dentro de las familias

recompuestas: el compañero o nuevo esposo de la

madre. ¿Cuál es su papel?, ¿cómo llamar a este

“padrastro”?, ¿cuáles son sus relaciones con los hijos

de la madre?, ¿y la relaciones entre hermanastros?;

¿cuál es el papel del padre biológico?, ¿cuáles son las

consecuencias sobre el joven en lo relacionado con la

residencia, los estudios, etc.? (Théry, Cadolle, Martial).

En la actualidad estas son algunas de la cuestiones

que se plantean en la sociología de la familia, además

de otras relacionadas con la homoparentalidad, la

adopción o las nuevas técnicas de reproducción.

2. Los primeros estudios se interesaron por la proximi-

dad residencial y por las relaciones entre padres y hijos

después del matrimonio de los últimos. Las encuestas

de Louis Roussel (Institut National d’Études

Démographiques (INED), 1972), demostraron por pri-

mera vez, a nivel nacional, la importancia de los víncu-

los entre parientes. A pesar de la movilidad social y

geográfica, los lazos se mantenían muy fuertes y eran

de gran utilidad. Fue una gran sorpresa descubrir como

en la Francia de los años 1970 existía una gran proxi-

midad geográfica entre padres e hijos e hijas casadas,

proximidad resultante de la elección de residencias cer-

canas con la finalidad de mantener intercambios mate-

riales, simbólicos o afectivos. Las encuestas de Roussel

se efectuaban en los años de gran crecimiento econó-

mico, momento en que los jóvenes estaban más ins-

truidos y accedían a mejores trabajos que sus padres.

Con la condición de que nunca se discutieran en la

familia asuntos delicados como la política, estos lazos

resultaban de una gran utilidad dentro de la familia.

Otros trabajos de similares características (Agnès

Pitrou, 1992), planteaban la cuestión del diferente

papel que el parentesco jugaba en las diferentes clases

sociales. Demostraban que en las clases superiores esos

lazos desarrollaban una función de promoción para los

jóvenes, mientras que en las clases populares, el paren-

tesco no podía más que mantener el nivel social, sin

esperanzas de mejora social por parte de los hijos.

A pesar de su interés estas investigaciones no

tuvieron continuidad, puesto que la mirada sociológica

se focalizaba en esos momentos en las nuevas formas

familiares emergentes, tanto en las familias monopa-

rentales como en las familias recompuestas. Se exami-

naba el nuevo proceso de creación de las parejas sin

matrimonio o la asunción de la mujer como un agente

social y familiar igual (más o menos) al hombre.

3. Fue necesaria la aparición de nuevos elementos en la

sociedad para que se volviera la mirada hacia los estu-

dios realizados a través de grandes encuestas. Algunos

investigadores, como yo misma, habíamos confirmado

la importancia del parentesco en zonas rurales e inclu-

so urbanas (como en la ciudad de Nanterre, que no es

precisamente un pueblo pequeño), pero los resultados

de las investigaciones fueron descartados, aduciendo

que las encuestas no eran sistemáticas y, por tanto,

carecían de validez desde el punto de vista de la antro-

pología. Sin embargo, a partir de entonces este tipo de


investigaciones fueron retomadas y los grandes orga-

nismos como el INED o el Institut National de la

Stadistique et des Études Économiques (INSEE) lanza-

ron encuestas nacionales en torno a estas cuestiones.

Lo cierto es que el alargamiento de la esperanza

de vida en nuestras sociedades provoca la recomposi-

ción del cuadro de las relaciones de parentesco. El

envejecimiento de la población significa la emergencia

de un nuevo grupo de edad dentro del ciclo individual

de la vida, es decir, una generación de individuos que,

aunque ya no pueden ser considerados de mediana

edad, tampoco entran en la categoría de viejos, gozan

de buena salud, de jubilaciones decentes y, aunque

están jubilados, no están inactivos ni en la sociedad ni

en la familia. Por el contrario, sus pensiones de jubila-

ción les permiten ayudar a sus nietos y no ser ya una

carga para sus hijos.

La aparición de lo que se ha dado en llamar “la

sociedad de los seniors” (un apelativo muy útil para

convertirlos en objetivo del mercado económico y de

la publicidad) dibuja un nuevo paisaje al fin de la déca-

da de 1990, al tiempo que se trata la crisis del Estado

de Bienestar con la perspectiva del creciente peso de

los ancianos en la sociedad. Es evidente que en

Europa ha finalizado el dinamismo económico que la

había caracterizado durante los años de la postguerra,

y que las nuevas generaciones de jóvenes, a pesar de

poseer una mayor preparación académica, encuen-

tran grandes dificultades a la hora de encontrar

empleo. En todos los países francófonos de Europa y

América del Norte se desarrollaron, a finales de los

años noventa, investigaciones centradas en la impor-

tancia de los lazos de parentesco y de sus diversas fun-

ciones, tanto económicas como simbólicas.

Paradójicamente, el divorcio o la separación de las

parejas que convivían sin estar casadas coincidía con

el deseo de los individuos de subrayar su identidad en

la línea familiar. En nuestras sociedades modernas,

donde los individuos tienen que luchar continuamen-

te por sus posiciones sociales y familiares, se reconoce

la importancia de la representación de la continuidad

familiar, manifestada por la importancia dada a las

genealogías. Al parecer en Francia existen unos cinco

millones de personas que trabajan en la reconstruc-

ción de sus genealogías familiares.

4 . En 1992 la Caisse National d’Assurance Vieillesse

(CNAV) dirigió en Francia una gran investigación repre-

sentativa de las familias francesas de tres generaciones

(1.958 pivots o individuos de 48 a 52 años, 1.217

ancianos de aproximadamente 75 años y 1.493 jóve-

nes de 25 años que habían salido de la casa de los

padres) analizando aspectos como los intercambios, los

lazos que se establecían entre ellas (desde las comidas

en restaurantes hasta el sistema de herencias, los cui-

dados al perro o a un nieto o el pago del permiso de

conducir). Esta encuesta demostraba, a partir de una

muestra representativa nacional, la igualdad en los

intercambios de servicios frente a una desigualdad en

los intercambios monetarios. Entre los servicios más

extendidos se encontraban la asistencia a los más

ancianos por parte de las generaciones de los que

hemos dado en llamar pivots (o intermediarios): el 50

% de los ancianos recibían alguna forma de ayuda y

un 84 % cuando su vida cotidiana presentaba dificul-

tades. También resulta significativo el importante papel

de los abuelos que cuidan a los nietos, permitiendo a

sus hijas trabajar. Volveremos a este asunto más tarde.

En lo que concierne a los intercambios moneta-

rios, aparecía muy claramente que las pensiones que

venían del sector público, a través de la redistribución

del sistema nacional de jubilaciones, se redistribuían


en el sector privado, es decir, la familia, y que los

beneficiarios eran ante todo los jóvenes.

Hay que comprender que esa investigación se situa-

ba en un contexto económico muy diferente del de las

realizadas por Roussel o Pitrou. En primer lugar, éstos

se interesaron sólamente por dos generaciones y no

tres como en la encuesta del CNAV; en segundo lugar,

el contexto económico relativo de las tres generaciones

era muy diferente. La gran novedad de la investigación

fue confrontar la experiencia de tres generaciones cuya

vida se había desarrollado en muy diversos contextos:

-Los ancianos vivieron una juventud difícil en tiem-

pos de guerra y en el momento de la investigación sus

pensiones de jubilación eran muy débiles.

-La generación intermedia gozó de un contexto

económico muy favorable en lo que concierne al mer-

cado del trabajo, especialmente para las mujeres. Sus

pensiones de jubilación presentaban un incremento

respecto a las de la generación anterior.

-Los jóvenes, tras haber disfrutado de lo que

podría considerarse una “juventud dorada“, y de

mayores niveles de estudios universitarios que sus

padres, se encontraban con grandes dificultades en el

mercado de trabajo, lo que les impedía desarrollarse

como adultos.

Entre 1995 y 1997 tuvo lugar una encuesta de tipo

cualitativo consistente en 30 entrevistas a tres genera-

ciones en la región de París, Bretaña, alrededores de

Toulouse, Lyonnais y Lorena. En ella desarrollamos el

nuevo papel de los abuelos en la sociedad moderna:

«seniors» que se tornan en abuelos jóvenes y que ayu-

dan considerablemente a sus hijos a través del cuidado

de sus nietos. La constatación de esta importante ayuda

familiar subraya dos rasgos de la familia moderna:

-A pesar del sistema público de Francia, que es bien

conocido por el apoyo que ofrece a las madres que tra-

bajan (como guarderías infantiles, niñeras y, más tarde,

escuelas maternales), la presencia de los abuelos en la

familia está muy desarrollada. Puesto que la familia es

más grande y más afectiva, el vínculo entre abuelo y

nieto está muy valorado. Por otra parte, el apoyo de los

abuelos funciona como apoyo al trabajo de sus hijas,

cuidando por ejemplo a los niños en caso de enferme-

dad o durante las numerosas vacaciones de que gozan

los franceses, que no trabajan demasiado y piensan

que el tiempo de ocio es la solución de sus problemas.

-Han cobrado importancia las líneas femeninas.

Los lazos de parentesco ya no son tanto patriarcales y

patrimoniales como matriarcales (madres ayudando a

sus hijas cuando sus parejas se rompen, o sosteniendo

sus carreras profesionales). Hemos constatado un

gran proximidad entre madres -del babyboom, de la

liberación de la mujer- e hijas, compartiendo ambas

los mismos valores.

Los resultados de esta encuesta cualitativa fueron

aplicados para analizar lo que hemos venido en llamar

«el nuevo espíritu familiar». En la actualidad las fami-

lias ya no funcionan como proveedoras de trabajo,

alojamiento o status. Los valores del comunalismo

familiar han sido sustituidos por el individualismo y ha

desaparecido la co-residencia. Sin embargo, y a pesar

de la importante movilidad social, en dicho estudio

recogimos la evidencia de la existencia de una serie de

lazos creados por la familia que cada miembro de la

misma aprovecha según sus necesidades (familia

como lugar de identidad, de solidaridad, etc.), aunque

los lugares de residencia sean diferentes. ¿De qué se

componen esos lazos?. De elementos que se transmi-

ten, sin valor material pero con un gran valor senti-

mental, como objetos, joyas o fotografías. Además, la

gran mayoría de las familias tienen una vivienda o una

casa donde pasan las vacaciones, donde se construye


o se inventa una memoria y una continuidad familiar.

La familia no siempre comporta felicidad, también

existen elementos negativos como las peleas entre

diferentes miembros de la misma, especialmente entre

hermanos y no tanto entre padres e hijos, pero acaban

pesando más los aspectos positivos que los negativos.

Se puede entender la pervivencia de los vínculos

de parentesco frente a la fragilidad de los matrimonios

contemporáneos como la venganza del principio de

filiación sobre el principio de alianza. Hay que añadir

que nuestra encuesta ha demostrado una proximidad

en los valores entre las dos generaciones más jóvenes.

Es decir, entre la generación de los padres y madres

del babyboom, de la libertad, o de la celebración del

amor; y los hijos que pertenecen a una generación

que ha vivido la legalización del aborto o la contracep-

ción. Esto explica también la proximidad afectiva entre

madres y hijas, frente al abismo existente entre los

más ancianos y los jóvenes, en relación por ejemplo al

autoritarismo. Un ejemplo de ello sería la desaparición

del sentimiento de sacrificio femenino existente en la

generación de las abuelas y la manifestación de dicha

desaparición en el individualismo de las nietas.

En nuestra colección de relatos de vida tenemos la

historia de una mujer de 60 años que cuenta cómo la

desdichada vida de su padre afectó de forma negativa

a su propia vida. La historia transcurre en los años

sesenta en un pueblo de Lorena. El padre enviuda

cuando ella tiene 20 años y decide que ella debe que-

darse en casa. Incluso después de casarse con su mari-

do debe vivir con ellos. Finalmente el padre accede a

que la hija trabaje como profesora de una escuela pri-

maria en un pueblo vecino. En el transcurso de la entre-

vista la mujer lloraba, lamentándose de que la misma

situación no se hubiera dado en la actualidad. Afirmaba

que, cuarenta años atrás en un pequeño pueblo, no

hubiera sido posible decirle a su padre viudo: «adiós,

voy a hacer mi vida en otro lugar». Ella es víctima de su

generación. Ese ejemplo parece ilustrar perfectamente

el cambio de valores y la asunción del individualismo,

tanto en sus aspectos positivos como negativos.

Quedaba demostrado así que, a pesar de la relevan-

cia del estado asistencial en Francia, los lazos de paren-

tesco eran muy importantes. Esta gran encuesta nos ha

conducido a interrogarnos acerca de la situación en

otros países de Europa y confrontada con la situación

francesa, sin olvidar que no es posible hablar de solida-

ridades familiares sin conocer la provisiones económicas

de los estados para sostener (o no) a la familia.

5. Abuelos, abuelas de Europa.

A partir de este punto se abrieron nuevos temas de

investigación en los estudios de parentesco, uno de los

cuales fue la cuestión del apoyo público al trabajo de las

madres. La socióloga del trabajo Constanza Tobío centra

así su interés en las abuelas, sin las cuales madres espa-

ñolas no podrían incorporarse al mercado de trabajo.

Constaza Tobío saca a la luz el papel de los abue-

los, escasamente reconocido. Las abuelas de hoy son

la ultima generación de mujeres que no han trabaja-

do fuera de la casa, al contrario que las mujeres con-

temporáneas. Dada la baja la tasa de fertilidad, la pro-

porción de ancianos es superior a la de jóvenes acti-

vos, de hecho las jubilaciones aumentaron considera-

blemente entre 1960 y 1990. Al igual que en Francia,

los abuelos gozan de independencia económica y

pueden ayudar a sus hijos. La gran encuesta de Tobío

puede resumirse en el hecho de que las abuelas susti-

tuyen a las madres, en ausencia de estructuras para

cuidar de los niños. Es un modelo diferente al francés,

en el que las abuelas solamente están con los nietos

en momentos de crisis o en vacaciones, y no a diario.


No voy a desarrollar los ejemplos de la variedad de

modelos de «abuelidad» en Europa, aunque son muy

interesantes y reveladores del efecto de la ausencia de

apoyo a las madres que trabajan. El ejemplo francés,

comparado con el español, demuestra que las políti-

cas públicas que sostienen al trabajo de la madre son

las mejores para mantener la fertilidad de las mujeres.

6. Para reflexionar en torno a la construcción de mode-

los que oponen el norte y el sur de Europa, en lo que

concierne la relación entre las solidaridades publicas y

las privadas, citaré los trabajos realizados a nivel euro-

peo por el Max Planck Institute fur Ethnologie de Halle.

Hoy resulta un enfoque clásico oponer el norte de

Europa, donde son importantes las ayudas públicas y el

lazo de parentesco es débil, con la Europa del sur, en la

que la situación es la contraria. Un antropólogo muy

conocido como David Reher (1998) sostiene que ese

modelo moderno tiene sus raíces en un pasado que se

remonta al menos a la Edad Media. Reher afirma que

en la Inglaterra de esa época hasta 80 % de los jóvenes

entre 15 y 19 años eran aprendices o criados fuera de

sus hogares familiares, mientras que en los países medi-

terráneos ese porcentaje era del 30 %. Del mismo

modo, el acceso al matrimonio en Inglaterra se produ-

cía bastantes años después de dejar la casa familiar y

tras haber ganado dinero, contrariamente a lo que ocu-

rría en el sur del continente, donde los jóvenes pasaban

directamente de la casa familiar a su propia casa tras el

matrimonio. Consecuencia de esto es que en países

como Inglaterra se desarrolla una cultura de la indepen-

dencia donde los jóvenes deben aprender a valerse por

sí mismos. Por el contrario en el Mediterráneo la fami-

lia cumple una prolongada función protectora.

Otro rasgo resaltado por Reher es el papel de la

familia respecto a la situación de los ancianos enfer-

mos. Mientras en el sur aquella cumple una función de

protección respecto a los ancianos, Inglaterra será la

primera nación en establecer un sistema de ayuda asis-

tencial con sus Poor Laws. La persistencia en la actua-

lidad de determinados valores familiares no resulta así

sorprendente para Reher, ya que el origen de los mis-

mos se remonta a varios siglos atrás. Por ejemplo, en la

actualidad en España, Portugal, Italia y Grecia, el 74 %

de las personas interrogadas en una encuesta europea

relativa a la vejez, consideran que es preferible vivir con

sus hijos, mientras que el porcentaje en Finlandia,

Suecia, Inglaterra y Noruega es del 25 %.

Sin embargo estas consideraciones no resultan de

gran interés hasta que se conocen los regímenes de

asistencia pública. Y aquí de nuevo es difícil establecer

comparaciones puesto que los países europeos no

establecen las mismas medidas para los diferentes

aspectos de la institución familiar. Un ejemplo sería

Francia, muy orgullosa de sus políticas familiares, pero

que se sitúa muy por detrás de los países del norte de

Europa. Algunos países desarrollan políticas familiares

pero no bajo esa denominación, puesto que conside-

ran la familia como supuestamente un asunto priva-

do. Es necesario profundizar en el laberinto de estas

complejas medidas para percibir importantes diferen-

cias: por ejemplo, en Noruega los requisitos para acce-

der a las ayudas públicas se establecen respecto a los

individuos, mientras que en Francia se establecen res-

pecto al grupo familiar.

Es bien conocido el famoso esquema clasificatorio

de Gosta Esping-Andersen, que introduce la dimensión

de género al subrayar que las medidas son recursos

para la madres trabajadoras. Más recientemente,

Esping-Andersen ha añadido la dimensión de la «fami-

liarización» o «desfamiliarización» de las funciones

sociales. Un buen ejemplo de esto ha sido desarrollado


por una joven socióloga francesa que analiza las condi-

ciones de la juventud en cuatro países europeos.

Hablaré rápidamente de dos de ellos: Dinamarca y

España. Cecile Van De Welde examina el papel del

Estado, de la familia, del mercado del trabajo, de las

representaciones de lo que significa el status de «adul-

to», así como las políticas relativas a la educación supe-

rior. En Dinamarca, el joven deja la residencia familiar

al cumplir 18 años, gozando de becas públicas al tiem-

po que trabaja para ganar dinero. El 42 % de jóvenes

entre 18 y 30 años prosiguen sus estudios mientras que

paralelamente dos terceras partes de los mismos tam-

bién trabajan. Desde la infancia en ese país se enseña

la cultura de la autonomía y la independencia. En

España, por el contrario, los jóvenes dejan la familia

muy tarde, en parte porque hay muy pocas ayudas

públicas y en parte porque el modelo cultural valora

residir con los padres hasta una cierta edad. Se dice que

son pobres sólo los que no tienen familia. La juventud

aparece como una fase de formación, y si se deja a los

padres antes de que estas tres condiciones -tener resi-

dencia, empleo y cónyuge- se cumplan, este hecho es

considerado una traición: el 80 % de los jóvenes espa-

ñoles de18 a 30 años permanecen en la casa familiar.

Estos ejemplos demuestran la dificultad de elabo-

rar estudios comparativos sólidos cuando los valores,

las estadísticas, y las políticas son tan diferentes entre

sí. Por eso resulta de gran interés el proyecto de inves-

tigación en el que me honra participar y que voy a pre-

sentar brevemente para finalizar esta ponencia.

7. El programa del Max Planck Institute fur

Ethnologie-Kinship and Social Security- se ha desarro-

llado a partir de la idea de que las estadísticas clásicas,

los censos y las encuestas de carácter extenso no

resultan útiles a la hora de comprender las relaciones

entre familia y políticas públicas en relación a la segu-

ridad, la exclusión social y el género. El único medio

para entender estos lazos es realizar investigaciones

de campo junto a familias que describan de forma clá-

sica la composición de su familia y las relaciones que

se desarrollan en cada hogar investigado. El proyecto,

dirigido por Patrick Heady, se acompaña al mismo

tiempo de una investigación de cariz histórico. Se han

elegido ocho países europeos: Rusia, Suecia, Polonia,

Austria, Croacia, Alemania, Francia e Italia. Se puede

observar la importancia dada a los países que fueron

comunistas, donde los lazos de parentesco fueron

muy importantes en contextos pasados y en la actua-

lidad pasan por grandes dificultades económicas.

En el caso de Francia la investigación se ha realiza-

do en tres lugares diferentes: el ámbito rural de un

pueblo de Gascuña bajo la supervisión de Georges

Augustins; Dole, una ciudad de tamaño medio próxi-

ma a Besançon; y por último una joven investigadora y

yo misma en un gran edificio de la ciudad de Nanterre

donde quince años antes yo había dirigido una serie de

investigaciones, con lo que resultaba un lugar intere-

sante para observar la evolución de los lazos sociales.

En cada ubicación se realizaron 30 entrevistas a

partir de un programa informático muy exigente. Se

trabajaba con los informantes durante muchas horas

y, una vez completado el cuestionario, éste era envia-

do al Max Planck donde tenía lugar el análisis mate-

mático de los datos.

Por el momento aún es imposible presentar resulta-

dos ya que los trabajos de campo todavía no han con-

cluido. En Alemania finalizarán el próximo mes de junio

y en algunos países como Rusia o Italia todavía no se han

iniciado. En la actualidad disponemos tan sólo de datos

en bruto, como el número de parientes que forman las

genealogías. Una de las genealogías está formada por


más de 300 parientes, y 36 de ellas por menos de 20,

mientras que la media se sitúa entre 40 y 60 individuos.

Suecia aparece como un país en el que la familia está

limitada a un número muy pequeño de parientes, al con-

trario que Austria y Francia, donde las familias son muy

numerosas, especialmente en las zonas rurales.

En el caso de Nanterre, un gran edificio con más

de 1.500 apartamentos, los lazos de parentesco son

muy diferentes, lo que dificulta la extracción de un

«modelo» único según la edad de los encuestados, la

proximidad residencial de los parientes etc. Al parecer

las familias que llevan viviendo en el edificio veinte

años procuran instalar a sus hijos e hijas en el mismo

edificio o en las proximidades con el fin de mantener

los lazos de parentesco. La singularidad del edificio

radica en la fuerza de los lazos de amistad entre muje-

res jóvenes a través de sus hijos e hijas que asisten a

la misma escuela. La amistad de los niños conlleva la

amistad y la ayuda mútua de las madres.

La hipótesis de partida que se plantea es una

mayor debilidad de los lazos en la Europa del Norte.

Puede que estos lazos no sean tan débiles como apa-

rentan ya que la riqueza de estas sociedades radica en

la presencia simultánea del Estado y de la familia,

lazos de parentesco que se suman a la asistencia

pública. Lazos de lujo.

Esperamos intrigados los resultados de esta investi-

gación europea, la primera realmente comparativa y,

por tanto, unánimamente demandada tanto por soció-

logos como por antropólogos de la familia, ¡así como

que los resultados estén a la altura de su elevado coste!

Para concluir:

En las últimas décadas la evolución de la familia pare-

ce excluir la importancia del parentesco dada la larga

ascensión del individualismo. Ese movimiento se ha

acompañado de una legitimación de los sentimientos

y del afecto, no solamente del afecto conyugal sino

también del filial. La naturaleza de los lazos de paren-

tesco ha cambiado profundamente, ya no son algo

impuesto, sino una opción que se elige y, por tanto, su

naturaleza es mucho más activa, especialmente en el

lado femenino, puesto que son las mujeres las que

mantienen el espíritu familiar.

Parece que individualismo y lazos de parentesco no

entran en contradicción, mientras que los cimientos de

la pareja son cada vez más y más frágiles. En un mundo

como el nuestro, con una apariencia amenazadora, la

continuidad, la filiación, el mantenimiento o la invención

de una historia familiar son importantes en el plano

material, pero también representan el último lugar en el

que estamos relacionados con el mundo de los antepa-

sados, donde podemos aprovecharnos de una forma de

continuidad social, el último lugar sagrado al fin.

Bibliografía

ATTIAS-DONFUT, C. (dir.). (1995): Les solidarités entre généra-

tions: Vieillesse, famille, Etat, Paris, Nathan.

ATTIAS-DONFUT, C. y SEGALEN, M. (1998): Grands-parents. La

famille à travers les générations, Paris, Odile Jacob.

ATTIAS-DONFUT C. y SEGALEN M. (dirs). (2001): Le siècle des

grands-parents. Une génération phare, ici et ailleurs, Paris,

éditions Autrement, coll; Mutations n° 210.

ATTIAS-DONFUT C., LAPIERRE N., SEGALEN M. (2002): Le nouvel

esprit de famille, Paris Odile Jacob.

GOODY, J. (1988): Prólogo en BURGUIERE et alii, Historia de la

familia, vol 2: 9-16. Madrid, Alianza.

ROUSSEL, L. (1976): La famille après le mariage des enfants,

Travaux et documents, Cahier no 78, Paris, Presses

Universitaires de France.

PITROU, A. (1992). Vivre sans famille. Les solidarités familiales

dans le monde d’aujourd’hui. Toulouse, Privat, 1978, 2e éd.

REHER, D. (1998): Family ties in Western Europe: persistent con-

trasts, Population and Development Review, 24, 2, Juin, p.

203-234.

STRATHERN, M. (1992): After Nature, English kinship in the late

twentieth century, Cambridge, Cambridge University Press.

VAN DE VELDE, C. (2002): La dépendance des jeunes adultes dans

l’Union européenne, Les politiques sociales, 3-4, p. 54-67.


Descripción de la pieza

El conjunto ferial Pabellón Artístico consta de una

estructura autoportante, que es el carromato en si.

Cuenta, además, con una estructura arquitectónica

que a modo de basamento configura la fachada del

espectáculo, con arcos, puertas y telones pintados que

colgados de los portones del autoportante, conforma-

ban el pasillo perimetral por el que circulaba el público.

Las dimensiones del autoportante son aproxima-

damente 4,98 m. x 3,29 m. x 7,30 m.1 quedando

dividido en diez pequeños escenarios con figuras de

autómatas que representan escenas cómicas del

momento. La parte delantera del carromato alberga

un gran organo de estilo francés con cuatro músicos

autómatas y dos antorchines. En la parte trasera

sobre una plataforma, se dispone un grupo de paya-

sos acróbatas.

Un complejo sistema de poleas y correas bajo el

carromato permite distribuir movimiento de forma

continuada a todas las figuras .


This article summarizes the work of conservation and

restoration carried out in an automatons covered wagon of

the early 20th century. Restoration work was made in 2006

by a team of the Museu Valenciá d'Etnologia because of

the temporary exhibition "Pasen y Vean". The wagon has

an interesting ethnografic value, as a evidence of some past

ways of life and social behaviour. In the restoration process

we have tried to maintain the essence of the piece because

of the sentimental value attached. We also tried to respect

its unity by avoiding making additions that could alter it.

We always followed the established conservation and

restoration criteria The restoration work was mainly based

on cleaning, repairing and consolidation of damaged parts

as well as on the volumetric reconstruction and

reintegration of chromatic lacks.

Key words: conservation, restoration, alteration, treatment.

LA RESTAURACIÓN DEL CARROMATOPABELLÓN ARTÍSTICO

DE LOS HERMANOS VALLE

EMILIA RUEDA FALCÓ*

Este artículo resume el trabajo de conservación y restauración llevado a cabo en un vagón de autómatas de prin-

cipios del siglo XX. Intervención hecha en 2006 por el Área de Restauración del Museu Valenciá dÉtnologìa con

motivo de la exposición temporal “Pasen y Vean”. La pieza resulta muy interesante por su valor etnográfico pues

es testimonio de unos modos de vida y comportamiento social del pasado. En cuanto a la restauración, se ha inten-

tado mantener la esencia de la pieza por el valor sentimental que ha adquirido con el paso del tiempo, así como

respetar su unidad sin efectuar aditamentos y tratamientos que la alteren, siguiendo los criterios de conservación

y restauración establecidos. Las tareas de restauración se han basado básicamente en la limpieza, reparación y con-

solidación de partes deterioradas así como la reconstrucción volumétrica y la reintegración cromática de faltantes.

Palabras clave: Conservación, restauración, alteración, tratamiento.

* Restauradora del Museu Valenciá d’Etnologí[email protected] estas medidas pueden variar pues hay partes del carromatoque se pueden llegar a desplegar. Viajaba con los portonescerrados y con la parte delantera, posterior y el techo plegados.

A lo largo de los cuarenta años (1920 – 1961) de

actividad, se producen una serie de modificaciones,

fruto de los cambios de moda del momento y por el

propio deterioro de la atracción (fig.1). De aquel pri-

mer carromato sólo se mantiene intanta la parte

central con el órgano, sus figuras y la alegoria pinta-

da en la parte inferior. Se sustituye la peineta supe-

rior y el remate del rótulo, abandonándose así las

formas recargadas y redondeadas por otras de corte

más moderno y angular. La busqueda de una mayor

funcionalidad, a la hora de realizar los montajes y

desmontajes, favorece la incorporación de materia-

les mas ligueros. Se desechan así las pesadas escayo-

las en madera por paneles elaborados en madera y

tela. Durante este tiempo muchas de las escenas del

teatro mecánico son renovadas en consonacia con

los acontecimientos del momento.

Los materiales empleados para su fabricación

son muchos y variados, destacando la madera poli-

cromada, el metal, el textil, el vidrio, el papel, el

cuero, el plástico y el esmalte.

Importancia de la pieza

La fecha de fabricación del teatro mecánico se

puede establecer cronológicamente en los años

veinte del siglo pasado, atracción explotada por la

Familia Valle, para pasar a formar parte del amplio

abanico de espectáculos integrantes del cosmos cir-

cense y ferial. El carromato que era instalado de

pueblo en pueblo, mostrando al público el desplie-

gue de las diferentes escenas de autómatas (fig.2),

supone de gran importancia para la época, como

testimonia el propio programa de la atracción2.

La categoría del teatro mecánico de autómatas

estriba no sólo en su valor estético sino en muchos

otros, como su valor histórico y cultural, genuina-

mente valenciano. Auténtica muestra del arte popu-

lar mediterráneo, nos aporta información muy valio-

sa de tipo histórico, sociológico, económico y antro-

pológico del momento que lo vio funcionar. El valor

sentimental que adquiere la pieza es otro de los

aspectos que incitan a su conservación, es un lega-

do cultural de nuestros antepasados que tras más de

cuarenta años fuera de los circuitos de feria forma

parte de nuestra propia historia y cultura.

Areas de actuacion

Las descomunales dimensiones que alcanza el con-

junto, las limitaciones espaciales para su exposición

en el museo y el escaso tiempo para realizar la res-

tauración son algunos de los condicionantes que

marcan la intervención. Se opta finalmente por rea-


2 “.... en esta salón se encierra, un milagro, un verdadero milagro de la técnica, una caprichosa diablura, ingeniosa y artística. Losojos se recrean en la contemplación de un conjunto de figuras vivientes con alegorías perfectas y farsas de reconocida comicidad.Enumerar y enjuiciar serenamente este espectáculo sería tarea harto difícil; quede, sin embargo, sentado para aquellos que asegu-ran que en la Feria todo es igual, que el “Pabellón Artístico”, con su rancio abolengo de gran atracción, ganado en todas las FiestasMayores de España, por su arte y originalidad ni puede ni debe compararse con nada porque a todo es distinto y superior.”

Figura 1. Imagen del antiguo Pabellón Artístico (1920)

lizar la restauración de las partes y elementos más

importantes del conjunto sin llegar a restar especta-

cularidad a la pieza (fig.3).

Estado de conservación del conjunto

Las óptimas condiciones ambientales de temperatu-

ra, luz y humedad del local en el que el carromato se

encontraba almacenado hasta su intervención favo-

recen notablemente a la buena conservación de los

materiales constituyentes.

En general, podemos decir que la conservación

del conjunto es buena, a excepción de algunas alte-

raciones más puntuales:

- Los movimientos propios de la madera han produ-

cido daños estructurales en forma de fisuras y des-

encoladura de fragmentos con el consiguiente des-

prendimiento de estucos y policromías. Pequeños

faltantes por astillado de la madera así como múl-

tiples arañazos y golpes así como orificios de salida

de insectos xilófagos de una plaga inactiva.

- Las figuras mecanizadas de madera de las esce-

nas suelen estar bien conservadas. En algunas se

observan desencoladuras de unión de piezas

motivadas por el uso y funcionamiento conti-

nuado de la atracción.

- Sus policromías, la mayoría originales, suelen

estar estables aunque en zonas puntuales se

han producido levantamientos con o sin pérdi-

da de preparación y película pictórica formán-

dose lagunas de diferentes medidas y profun-

didad (fig.4).

La práctica habitual de repintar directamente

sobre la policromía, invadiendo incluso la superficie

pictórica original circundante ha desvirtuado su apa-


Figura 2. Vista general del autoportante

riencia estética, ya que con el paso del tiempo los

materiales empleados en el retoque han envejecido

de diferente manera respecto de los materiales ori-

ginales de la obra.

Se hace evidente en el cambio cromático que las

zonas intervenidas experimentan y que les hace

tomar mayor protagonismo que la propia obra. Para

la identificación y disposición de los repintes se ha

empleado una lámpara de luz ultravioleta (fig.5 y 6).

Otro tipo de intervención que encontramos, es

el repinte que modifica aspectos formales originales,

tratándose en este caso de un repinte originado por


Figura 4. Craqueladuras y faltantes de la capa de preparacióny policromía

Figura 3. Croquis piezas intervenidas

un cambio socio-político que no obedece al primige-

nio del artista. Es el caso de la placa de esmalte que

se encuentra en la escena “Los abuelos y el niño”

que dice: “ Mire al señor Ventura, nunca metido en

acción, entregado a la lectura al par que hace diges-

tión” al eliminar el repinte subyace: “ Miren al señor

Ventura, republicano en acción, entregado a la lec-

tura al par que hace digestión” (fig.7 - 8).

La acción negativa de fuentes de calor ha provo-

cado también cazoletas, descohesión y desprendi-

mientos del estrato pictórico. En general, la acumu-

lación de suciedad superficial y polvo (fig.9), las

manchas de diferente naturaleza (pinturas, grasa,

barro, cera...), las deposiciones de mosca y el enve-

jecimiento y la oxidación de ciertos componentes de

materiales como barnices (fig.10) y pinturas ha favo-

recido a los cambios cromáticos y oscurecimiento de

las diferentes superficies policromadas.

La mayoría de los metales y, en particular el hie-

rro, están expuestos al aire y la humedad, se corro-

en. Este fenómeno implica la oxidación del metal, el

cual no es uniforme al presentar poros y fisuras,

pudiéndose provocar la total destrucción del metal,

no es el caso del latón cromado del que constan los

tubos del órgano y la barra de protección a ambos

lados del carromato, la cual sólo presenta deteriora-

do el cromado por desgaste debido a su uso.

Tampoco presentan corrosión activa los instrumen-


Figura 5. Detalle de un repinte Figura 6. Fotografía UV antes de la restauración

Figura 7 - 8. Inicial y final Fig 9. Acumulación de polvo

tos de música metálicos y el cerramiento de las

escenas al tratarse de acero inoxidable, al igual que

los asideros de la barra de protección mencionada

anteriormente.

Si se detecta corrosión generalizada y uniforme,

pero estable desde el punto de vista químico en

varias piezas y accesorios de hierro (fig.11-12). En

algunas zonas se observan también levantamientos

de la policromía en forma de cazoletas, producien-

dose numerosas lagunas que dejan ver la superficie

metálica subyacente.

De forma generalizada, la vestimenta de las figu-

ras está bastante sucia con manchas de oxidación y

polvo (fig.13) . Los tejidos como lanas y fieltros han

sufrido infestación por insectos (polilla), alimentán-

dose directamente de las fibras y provocando roturas


Fig 10. Oxidación de barniz

Figura 11-12. Oxidación del metal

Figura 13. Manchas de oxidación

Fig 14. Debilitamiento del tejido

y desgarros (fig.14). Los ropajes confeccionados en

seda estan muy debilitados por la erosición y el roce

continuado sufriendo desgarrros y cortes (fig.15).

- Las cualidades mecánicas del cuero se han mer-

mado, disminuyendo su suavidad, flexibilidad y

resistencia. En los calzados y complementos

(puños, cinturones, correas) de figuras han apa-

recido grietas, deformaciones y pequeños levan-

tamientos. La piel está reseca, sin brillo y bastan-

te sucia por la acumulación de polvo (fig.16).

- La suciedad así como la grasa desprendida de

los mecanismos se ha depositado sobre el linó-

leo de los pavimentos de alguna de las escenas

impidiéndose ver incluso los motivos decorati-

vos de los mismos. Se observa incluso pérdidas

del diseño y decoloración de los pavimentos.

- La acidez ha modificado la tonalidad original del

papel apareciendo punteaduras de color parduz-

co. La oxidación de las partes metálicas emplea-

das para la fijación de los documentos también

ha favorecido el debilitamiento de este material.

- En la escena “La cogida de Manolete” se obser-

va en la figura del toro un ataque de microor-

ganismos, motivado por la condensación de

humedad bajo las fundas de plásticos emplea-

das para la proctección.

- Vidrios muy manchados, algunas piezas rotas y

astilladas. Algunos de los pequeños espejos de

las decoraciones se han extraviado por haber-

se roto o desprendido.

- Las placas que documentan lo que sucede en

las diferentes escenas han perdido partes del

esmaltado dejándose ver el metal de debajo.

Propuesta y criterios de intervención

En cuanto a la restauración, se ha pretendido man-

tener la esencia de la pieza por el valor sentimental

que ha adquirido con el paso del tiempo, así como

respetar su unidad sin efectuar aditamentos y trata-

mientos que la alteren, siguiendo los criterios de

Conservación y Restauración establecidos.

Los criterios de intervención se regirán por los

principios básicos de reversibilidad, reconocimiento

y respeto por el original, y se consideraran como

máxima de todos los métodos, procedimientos y

productos empleados.

Básicamente los tratamientos de intervención se

centrará en operaciones de limpieza, consolidación,

reposición de faltantes y tratamientos puntuales de

los diferentes materiales. Los procesos de interven-

ción serán similares para aquellas piezas de semejan-

te naturaleza:


Figura 15. Desgarros en seda Figura 16. Cuero sucio y deshidratado

Madera: limpieza mixta para eliminar la suciedad,

consolidación y adhesión de fragmentos, asenta-

do de imprimaciones y protección final de poli-

cromías. No se realiza un tratamiento curativo de

desinsectación ya que el mismo es bastante agre-

sivo y complejo dado los materiales y que la

plaga está totalmente inactiva. No es convenien-

te realizar tratamientos que sean innecesarios.

Metales: limpieza mecánica para eliminar suciedad

y procesos de oxidación y protección posterior

de superficies con metacrilato de isobutilo.

Textil: desmontaje de piezas, limpieza de suciedad y

depósitos, reparaciones parciales del soporte y

montaje.

Papel: limpieza y reparaciones puntuales de soportes.

Cuero: limpieza e hidratación.

Linóleos: limpieza mixta mediante cepillado, aspira-

ción y disolución.

Vidrio: limpieza y substitución de elementos frag-

mentados.

Proceso de la intervención

La primera tarea consistió en trasladar todo el con-

junto desde Calpe (Alicante) hasta las dependencias

de restauración del Museu Valencià d’Etnología.

Las grandes dimensiones de la pieza dificultaron

los procesos de actuación, impidiendo la realización

de los mismos de forma conjunta. Por este motivo se

tuvo que dividir las zonas de trabajo en:

Autoportante, pabellón Artístico, paneles decorati-

vos, columnas y accesos de entrada y salida.

Una vez, estudiado y valorado el estado de con-

servación de cada uno de estos elementos, se decide

comenzar la restauración por el carromato, por ser la

pieza principal y en peor estado de conservación.

Como primer paso se realiza la toma sistemática

de medidas así como la documentación fotografica de

todas las piezas. Para coordinar la intervención en el

carromato, se decide trabajar por sectores, comenzan-

do por la parte delantera en donde se sitúa el organo.

Organo: integrado por tres cuerpos(fig.16). El

cuerpo nº 3 consta de un paisaje policromado con

ménsulas a ambos lados sobre las que se disponen

dos figuras de músicos. El cuerpo nº 2 lo conforman

los tubos del órgano con un fondo de espejos rema-

tado por el título de la atracción en madera policro-

mada y en un plano anterior otras tres figuras de

músicos. Y el cuerpo nº 1 rematado por una peine-


Fig 17. Frontal autoparlante

ta estrellada de madera policromada y espejos.

En el zona nº 3, se realiza primeramente una

limpieza mecánica de la suciedad mediante aspira-

ción. En la zona del paisaje, los detritus de mosca se

eliminan mecánicamente a punta de bisturí y la pre-

sencia de manchas de aspecto aureolado (fig. 18 –

20) se elimina con Vulpex al 30% en White Spirit.

Se opta por esta disolución después de haber

realizado una serie de catas. Las catas nos aportan

gran parte de la información necesaria para estable-

cer el nivel de limpieza más adecuado, al permitir

comprender directamente la configuración de esta

estructura y la forma de interelacionarse con la pin-

tura (Barros, 2000).

El resto del paisaje se limpia con una disolu-

ción de White Spirit más Vulpex al 15% y unas

gotas de amoniaco para acelerar la limpieza

(fig.21, 22). Neutralizando las superficies con


Fig 18 - 20. Inicial, cata de limpieza y final.

Fig 21 - 22. Inicial, final.

Figura 23. Vista general

White Spirit para eliminar posibles residuos de la

disolución empleada.

Para consolidación de la madera y estratos supe-

riores se emplea Mowilith al 5% - 10% en agua apli-

cado mediante inyección (fig.24). Las zonas a conso-

lidar se humectan previamente con alcohol y agua

para favorecer la penetración del consolidante.

Los faltantes de preparación se reponen con un

estuco blanco (fig.25-26), impermeabilizándose con

un acetato vinílico para reintegrar posteriormente

con materiales acuosos.

Para la reintegración de los dorados y las policro-

mías sobre metales se emplean colores al barniz.

En el cuerpo nº 2 se realiza también una aspira-

ción general teniendo para ello que desmontar los

tubos metálicos del órgano. Los espejos desprendi-

dos se vuelven a adherir empleandose un adhesivo

nitrocelulósico (fig. 27-28).

La limpieza de los espejos se realiza con una

disolución de alcohol y agua al 50% y la de los tubos

con White Spirit. Las piezas metálicas policromadas

con descohesión se consolidan con una resina poli-

mérica tipo Paraloid B67 en acetona al 7% - 10%.

Las craqueladuras que presentan las cinco figu-

ras por la ejecución defectuosa de la técnica pictóri-

ca empleada (superposición de nuevas capas de

color sobre otras aún en estado mordiente) no serán

intervenidas pues atestiguan el paso del tiempo y la

costumbre de refrescar policromías acorde con nue-

vas modas y cambios sociales

Dos figuras de menor tamaño y una peineta de

espejos rematan el cuerpo nº 1, estas piezas se lim-

pian con una disolución al 3 – 5% de Vulpex en

White más unas gotas de amoniaco para acelerar la

limpieza y se neutraliza con White Spirit.

Tras humectar la zona con agua y alcohol se inyec-

ta el consolidante (Mowilith® al 2% - 5% en agua).

Reposición del estrato de preparación con un estuco

blanco, impermeabilizándose con un acetato vinílico

para reintegrar posteriormente con materiales acuo-

sos. La reintegración de las partes se realiza de forma

mimética asemejándose a la forma y el tono original.

Finalizada la primera fase de la restauración, se

continúa trabajando en las diferentes escenas que


Fig 24. Consolidación.

Fig 25 y 26. Faltante y reintegración estrato de preparación.

Fig 27 y 28. Inicial y final

configuran el carromato mecánico. Primero, en las

escenas con cerramiento y posteriormente en la

parte trasera abatible y bajo la techumbre.

Escenas:

Madera: limpieza mixta para eliminar los depósitos de

suciedad, encolado (Fig.29) de fragmentos desprendi-

dos con resina acrílica Vinavil‚ por impregnación.

La limpieza de la balaustrada torneada que coro-

na las escenas se realiza con una disolución de oleato

de potasio en W.S. en baja proporción, eliminando un

estrato de suciedad muy incrustado pero sin llegar a

remover la capa de barniz, tratándose de un barniz

sintético y neutralizándose posteriormente con W.S.


Figura 30. Escena “La galatea en colores”

Fig 29. Encolado

El levantamiento de imprimación y policromía

era un deterioro muy generalizado. Se consolidó con

una resina vinílica de entre el 3-5% según el tipo de

descohesión.

Las policromías de figuras y otras superficies se

limpian con aspiración y con la disolución de 3 – 5%

de Vulpex en White Spirit (Fig.30).

Metales: limpieza mixta empleando lana de acero

de bajo gramaje y un disolvente hidrocarburo

para desengrasar y eliminar restos de corrosión

(Fig.31-32). Protección de estas superficies con

resina acrílica.

Tejido: tras una aspiración general de todos las

prendas, se desmontan sólo aquellas que preci-

saban una intervención urgente y el mecanismo

interno lo permite. Limpieza de suciedad y

depósitos mediante lavado, realización de con-

solidaciones parciales del soporte y montaje pos-

terior (Fig. 33-34).

En la escena “Si las mujeres mandasen” el

chaleco del personaje masculino ha sido sustitui-

do por otro de nueva confección al presentar un

proceso de avanzado deterioro debido a la infes-

tación de insectos. El nuevo chaleco toma como

referencia el patronaje, la cromía, el tipo de

punto y la naturaleza del material. En la escena

“Los abuelos y el nieto” también se sustituye el

chaleco del niño debido al deterioro sufrido por

el rozamiento del mecanismo que mueve la figu-

ra. En la escena “Las maravillas del circo” se con-

fecciona un chaqueta nueva para uno de los tres

payasos ya que la figura carecía de ella. Esta cha-

queta se realiza con un fieltro de lana similar a

los fieltros de otras figuras.

Cuero: eliminación de suciedad superficial e hidra-

tación con un producto específico para la restau-

ración del cuero. Intervenciones en los calzados

y otros elementos de las figuras.

Papel: limpieza con abrasivos tipo viruta de goma.

Linóleos: limpieza mecánica mediante aspiración

seguida de una limpieza química con una prime-

ra disolución de agua y amoniaco al 20 %. Una

vez reblandecido el estrato de suciedad se insis-

te con la disolución empleada en el resto de lim-

piezas. Para la adhesión de levantamientos y la

corrección de deformaciones se inyecta cola

(Vinavil) con previa humectación de la zona y

posterior aporte de presión.

Vidrio: Los trabajos se centran básicamente en el

desmontaje del cerramiento que protege las

escenas del carromato. Esta operación se realiza

para poder facilitar la sustitución de las piezas

rotas y astilladas. El engrudo original (masilla a


Fig 31 - 32. Inicial y final.

Fig 33 - 34. Inicial y final.

base de blanco de España y aceite de linaza)

empleado para sellar el marco metálico se

encuentra muy duro y quebradizo, sustituyén-

dose por una silicona especial que reúna condi-

ciones mas idóneas.

Una vez concluida la fase de restautración del

autoportante, se procede a intervenir el resto de ele-

mentos arquitectónicos anexos. Para la restauración

de las columnas, el rótulo de la atracción, las puer-

tas de acceso y los dos paneles decorativos, se sigue

la misma metodologia anteriormente empleada asi

como procedimientos y materiales.

Conclusión

Esta pieza se ha intentado poner en valor dado el

estado de conservación en el que se encontraba,

pues habia pasado a estar olvidada e incluso infrava-

lorada. Durante el proceso de restauración se ha

observado como el teatro de autómatas iba reco-

brando su identidad original, y si no total, al menos

en un porcentaje muy elevado. El proceso de restau-

ración del carromato de los Hermanos Valle ha per-

mitido recuperar su colorido y morfología original y

por lo tanto de su valor historico-artístico. De igual

forma, la intervención le a permitido continuar sien-

do uno de los pocos supervivientes de esta saga de

espectáculos.

Por último, quería agradecer el enorme esfuer-

zo realizado por todo el equipo de profesionales

involucrado en esta restauración, comenzando por

los mecánicos del carromato, Juan José Femenía y

José Carabajosa, porque gracias a ellos funciona de

nuevo. El haber trabajado conjuntamente sobre la

pieza no fue tarea fácil y se llevo a cabo sin proble-

mas. Agradecer la estrecha colaboración con los res-

tauradores de textil y vidrio y en especial al personal

del Museu Valenciá dÉtnologia cuya ayuda y expe-

riencia ha sido decisiva para el buen estado de inter-

vención. De igual forma agradecer al alumnado de

la especialidad en Conservación y Restauración en

Bienes Culturales de la Universidad Politécnica de

Valencia que realizó prácticas en esta intervención.

BibliografíaActas del I Congreso del GEIIC Conservación del Patrimonio:

Evolución y Nuevas Perspectivas,1ª ed. Valencia: GrupoEspañol del IIC, 2002. 140 p. ISBN 84 60761452.

Actas del XIV Congreso de Conservación y Restauración deBienes Culturales, 1ª ed. Valladolid: Ed. Excmo.Ayuntamiento de Valladolid, 2002. 498p. ISBN8495389487.

CALVO, A. (1997): Conservación y Restauración. Materiales,técnicas y procedimientos. De la A a la Z. .Barcelona.

MOUREY, W. (1992): Procesos de alteración, análisis y conser-vación de los metales antiguos.

PLENDERLEITH, H. J. (1997): La Conservación de antigüedadesy obras de arte. Versión española de Arturo Diaz Martos,209 – 310 p.


ACÍN FANLO, José Luis Museo Ángel Orensanz y Artes de Serrablo / José Luis AcínFanlo, José Garcés Romeo y Enrique Satué Oliván. - Huesca:Diputación Provincial, 1989. 144 p.: il., col. y n. ISBN 84-86978-55-6 BETNO 3119

AGUILAR CRIADO, Encarnación Cultura popular y folklore en Andalucía: los orígenes de laantropología / Encarnación Aguilar Criado. - Sevilla:Diputación Provincial, 1990. 389 p. - (Publicaciones de la Diputación Provincial de Sevilla.Sección: Ciencias Sociales; 4)ISBN 84-7798-047-0BETNO 1901

Alaquàs, imatges per al futur: celebrar, compartir, gaudir:[exposición celebrada del 31 de agosto al 30 de octubre enel Castillo d’Alaquàs]. - [Alaquàs: Ajuntament, 2005]. [6] p.: il. ; 21x21 cm. La exposición es una iniciativa del colectivo “Quaderns d’in-vestigació”BETNO C.29/nº 10

ALMELA Y VIVES, FranciscoAlquerías de la huerta valenciana / por Francisco Almela yVives; fotografías de Vidal. Valencia: Imp. La Semana Gráfica, 1932. 36 p., [32] p. de lám.; 19 cm. - (Monografías de “ValenciaAtracción”. Arte y Turismo) BETNO N.P. C.02/nº 17

ALMERICH, José ManuelLa terra, l’aigua, l’home: l’horta de València / José ManuelAlmerich, Francesc Jarque. València: Gltat. Conselleria d’Agricultura, Peixca iAlimentació, 2002. 224 p.: principalmente il. col.ISBN 84-482-3307-7 BETNO 4162

ALMERICH, José Manuel Torrent: festa i patrimoni / José Manuel Almerich, FrancescJarque. - Torrent: Ajuntament, 2005. 123 p. : il. col. ; 34 cmISBN 84-923304-8-1 BETNO 5322

AMADES, Joan Folklore de Catalunya: cançoner: cançons-refranys-endevina-lles / Joan Amades. 3ª ed. - Barcelona: Selecta, 1982. 1396 p. - (Biblioteca perenne; 15) ISBN 84-298-0452-8 BETNO 2156

AMBROSETTI, Juan B. Supersticiones y leyendas / Juan B. Ambrosetti. - BuenosAires: Siglo Veinte, 1976. 141 p. BETNO 1447

AMEZCUA, Manuel Crónicas de cordel: historia y cultura popular en Jaén /Manuel Amezcua; prólogo de Salvador Rodríguez Becerra. -Jaén: Diputación Provincial, 1997. 508 p.: il. - (Colección Investigación) ISBN 84-89560-19-6 BETNO 3216

La antropología en México: panorama histórico, v. 4. Lascuestiones medulares (etnología y antropología social) /Coordinador general Carlos García Mora; coord. MartínVillalobos Salgado...[et al.]. - México: Instituto Nacional deAntropología e Historia, 1988. 804 p. - (Colección Biblioteca del INAH)ISBN 968-6038-72-8 BETNO 2171/04

Antropología y etnología. 2 / coordinado por Joan Prat iCaros; edición de Román Reyes. - Madrid: EditorialComplutense, 1992. 180 p. - (Las Ciencias Sociales en España: Historia inmediata,crítica y perspectivas)


FONS BIBLIOGRÀFICS A LA BIBLIOTECA DEL MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA

Monografías Patrimonio cultural

secció bibliogràfica

CAÑADA SOLAZ, Mª CARMEN

PARRA MÁRQUEZ, Mª ISABEL

ZAFRA PERTUSA, LORENZO

BAGUETTO PÉREZ DE LAS BACAS, SERGIO

CALVO FAET, MARIELA

ISBN 84-7491-415-9BETNO 2835

Antropología y patrimonio: investigación, documentación eintervención / [Autores, Juan Agudo Torrico...et al.]. -[Granada]: Junta de Andalucía, Consejería de Cultura: Comares, 2003. 184 p.: il. ; 24 cm. - (Cuadernos técnicos; 7)ISBN 84-8266-369-0 BETNO OR 001/07

ARAZO, María ÁngelesBorbotó, Massarrojos / María Ángeles Arazo, FrancescJarque. - Valencia: Ajuntament, [1999]. 85 p.: il. col.; 34 cm. ISBN 84-95171-30-9 BETNO 4470

ARAZO, María Ángeles Campanar / Mª Angeles Arazo, Francesc Jarque. - València:Ajuntament, [1998]. 95 p.: il. col.; 34 cmISBN 84-89747-45-8 BETNO 4471

ARAZO, María ÁngelesPinedo y su gente / Mª Angeles Arazo, Francesc Jarque. -València: Ajuntament, [1996] 71 p.: il. col.; 34 cm. ISBN 84-88639-92-9 BETNO 4469

ARAZO, María Ángeles El Rincón de Ademuz / Mª Ángeles Arazo y Francesc Jarque.- València: Diputació Provincial, [1998]. 91 p.: il. col.; 29 cm ISBN 84-7795-149-7 BETNO 3500

ARAZO, María Ángeles Valencia y su provincia / María Angeles Arazo; fotos deFrancesc Jarque. - Valencia: Diputación Provincial, 1985. 116 p.: il. ISBN 84-505-1958-6 BETNO 3106

Archiduque Luis Salvador Costumbres de los mallorquines: artesanía y folklore /Archiduque Luis Salvador; prólogo de Joan Bestard. -Barcelona: José J. de Olañeta, Ed., 1981. 222 p.: il. + 12 h. de lám. - (Arxiu de tradicions populars; 12). Reprod. facs. de la ed. de: Palma de Mallorca: ImprentaMossén Alcover, 1955 BETNO 0854

ARDID GUMIEL, Miguel Cuaderno de la Sierra / Miguel Ardid Gumiel. - Madrid:Comunidad de Madrid. Patronato Madrileño de Áreas de Montaña, 1995. 292 p.: il ISBN 84-451-1070-5 BETNO 2974

Arxiu del Regne de València: catálogo de mapas, planos ydibujos. Vol. IV [Recurso electrónico]. - València: Generalitat, 2000. 1 disco (CD-ROM)BETNO RE 0082

ÁVILA GRANADOS, Jesús Rutas de España / Jesús Ávila Granados. - Barcelona: Planeta,[2006]. 8 v.: il. col.; 32 cm + 9 DVD Contiene: v. 1. El Camino de Santiago - v. 2. La Vía de la Plata- v. 3. La ruta del castellano - v. 4. La ruta del Quijote - v. 5.El camino del Cid - v. 6. Al Andalus v. 7. La Vía Augusta - v. 8. La España insularDL B 47673-2006 BETNO OR 332/01-08

Ayudas a la investigación [1984-1985]: volumen II: arte,arqueología, etnología / Miguel Bernall Ripio...[et al.]. -Alicante: Instituto de Estudios “Juan Gil-Albert”: Diputación Provincial, 1988. 276 p.: il., map., plan. ISBN 84-7784-014-8 BETNO 1779

Balgarska Ethnografija = Etnografia Bulgara. - Sofia(Bulgaria): Academia Bulgara de las Ciencias, 1980-1983. 2 v. (376, 330 p.) : il Ed. Bulgara en alfabeto cirílicoBETNO 0906/01 BETNO 0906/02

BALLART HERNÁNDEZ, Josep Gestión del patrimonio cultural / Josep Ballart Hernández yJordi Juan i Tresserras. Barcelona: Ariel, 2001. 240 p. - (Ariel Patrimonio) Bibliografía: p. 225-235 ISBN 84-344-6643-0 BETNO 3826

BAS LÓPEZ, Begoña As construcións populares: un tema de etnografía en Galicia/ Begoña Bas. - 2ª ed. A Coruña: Edicios do Castro, 2002. 272 p.: il. ; 24 cm. - (Cuadernos do Seminario de Sargadelos;44).ISBN 84-7492-173-2 BETNO 4137


BELTRÁN MARTÍNEZ, Antonio La vida de los pastores de Ejea, según datos de Félix Sumelzo/ Antonio Beltrán Martínez. - Zaragoza: Institución Fernandoel Católico, 1989. 144 p.: il. - (Cuadernos de Etnografía de Aragón; 1)ISBN 84-7820-041-X BETNO 2115/01

BELTRÁN MARTÍNEZ, Antonio Introducción al folklore aragonés: vol. II: cantos y bailes /Antonio Beltrán Martínez. Zaragoza: Guara editorial, 1980. 270 p. - (Colección básica aragonesa; 22-23) ISBN 84-85303-33-4 BETNO 2688

BONTE, Pierre De la etnología a la antropología: sobre el enfoque crítico en lasciencias humanas / Pierre Bonte. - Barcelona: Anagrama, 1975.74 p. - (Cuadernos Anagrama. Serie: Sociología yAntropología;107) ISBN 84-339-0707-7 BETNO 1006

BONTE, Pierre Diccionario de etnología y antropología / Pierre Bonte,Michel Izard... [et al.]; traducción de Mar Llinares García. -Torrejón de Ardoz [Madrid]: Akal, 1996. 758 p.; 25 cm. - (Akal. Diccionarios; 13).ISBN 84-460-0451-8 BETNO OR 132/B BETNO OR 132/C BETNO OR 132/D

BORDENAVE, Jean L’eglise romane de Saint Sernin de Cupservier: traditions etcoutumes populaires en Montagne Noire / par JeanBordenave, Jean-Louis Bonnet, Michel Vialelle... [et al.]. p. 57-66: il. Extrait du Bulletin de la Société d’Etudes Scientifiques del’Aude – T. LXXIX. 1979. BETNO C.04/nº 28

BORDENAVE, JeanProspection archeologique a Montaillou recherches sur le fol-klore de la mort / Jean Bordenave; Michel Vialelle; JeanBenoit. - Albi: Presses Midi-Pyrénées, [s.a.]. [4 p.]: il. Tiré á part de la revue “Les Cahiers Tarnais”.BETNO C.04/nº 26

BOUZA-BREY TRILLO, Fermín Etnografía y folklore de Galicia / Fermín Bouza-Brey Trillo;edición a cargo de José Luis Bouza Álvarez; prólogo de JulioCaro Baroja. - Vigo: Xerais de Galicia, 1982. 2 v. (315, 298 p.): il. - (Extramuros; 6 y 7). ISBN 84-7507-064-7 BETNO 0822/01 BETNO 0822/02

BRANDES, Stanley Metáforas de la masculinidad: sexo y estatus en el folkloreandaluz / Stanley Brandes. Madrid: Taurus Ediciones, 1991. 268 p. - (Taurus Humanidades. Ciencias Sociales; 329). Bibliografía e índice p. 249-267 ISBN 84-306-0205-4 BETNO 2208

BUENO, GustavoEtnología y utopía: respuesta a la pregunta: ¿qué es la etno-logía? / Gustavo Bueno. Madrid: Ediciones Júcar, 1987. 236 p. - (Júcar Universidad. Serie Antropología; 13) ISBN 84-334-7013-2BETNO 0018

BURGOS, Antonio Folklore de las Cofradías de Sevilla: acercamiento a una tra-dición popular / Antonio Burgos. - 3ª ed. - Sevilla:Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 1982. 152 p.: il. + 10 p. de fot. - (Colección de bolsillo; 6) ISBN 84-600-5611-2 BETNO 0825

CALVO CALVO, LuisEl “Arxiu d’etnografia i folklore de Catalunya” y la antropo-logía catalana / Luis Calvo Calvo. - Barcelona: ConsejoSuperior de Investigaciones Científicas, 1991. 302 p.: il. Bibliografía p. 251-273 ISBN 84-00-07145-X BETNO 2502

CALVO CALVO, LuisCatàleg de materials etnogràfics de l’Arxiu d’Etnografia iFolklore de Catalunya / Lluís Calvo i Calvo. - Barcelona :Consell Superior d’Investigacions Científiques, 1990. 262 p.: il. + 14 h. lám.ISBN 84-00-07090-9 BETNO 2515

CALVO CALVO, LuisCatàleg de materials gràfics de l’Arxiu d’Etnografia iFolklore de Catalunya / Lluís Calvo i Calvo. - Barcelona:Consell Superior d’Investigacions Científiques, InstitucióMilà i Fontanals: Generalitat de Catalunya, Centre dePromoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana,1994. XII, 489 p.: il.; 27 cmISBN 84-00-07424-6 BETNO 4881

CAMPILLO GARRIGÓS, Rosa La gestión y el gestor del Patrimonio Cultural / Rosa CampilloGarrigós; presentación de Juan Velarde Fuertes; prólogo deRosa Garcerán Piqueras. Murcia: KR, 1998. 328 p. - (Historia y patrimonio) Bibliografía p. 291-326


ISBN 84-88551-38-X BETNO 3022

CAMPOS GONZÁLEZ, Carlos El castillo de Benisanó / autores, Carlos Campos González,Mariví Herrero García, Ángel Alonso Estrems; fotos, Gonzalo. - [Benisanó]:Ayuntamiento, [1998]. 63 p.: il. col. y n. ; 30 cmISBN 84-923484-0-2 BETNO 5634

Cançons de Cocentaina: I: recopilades l’any 1923 / per JustSansalvador i Cortés. Cocentaina: Centre d’Estudis Contestans: Institut de Cultura“Juan Gil-Albert”, [1998]. 216 p.: il.; 28 cm.BETNO 3202

CAPITANIO, Mariantonia Chiodi e ferri da cavallo nel folklore europeo: notizie edite edinedite / Maiantonia Capitanio. - Firenze: StamperiaEditoriale Parenti, [1981].235-245 p.: il. Separata de: Archivio per l’Antropologia e la Etnologia, Vol.CXI (1981). BETNO C.07/nº 30

CASAS GASPAR, Enrique Folklore campesino español: ritos agrarios / Enrique CasasGaspar. - Madrid: Escelicer, 1950. 310 p.: il. BETNO 1591

Castelló de Rugat : memòria d’un poble / Mª del CarmenAgulló Díaz … [et al.]; coord. Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. - Ontinyent: Caixad’Estalvis. Obra social, 1999. 252 p.: il., col. y n. ISBN 84-95102-10-2 BETNO 3631

CEA GUTIÉRREZ, Antonio Fuentes etnográficas en la novela picaresca española I: los“Lazarillos” / Antonio Cea Gutiérrez y Joaquín ÁlvarezBarrientos; prólogo de Julio Caro Baroja. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1984. 164 p., [2] h. de lám.: il. - (Biblioteca de Dialectología yTradiciones populares; 17) ISBN 84-00-05753-8 BETNO 1033

CENTENO ROLDÁN, Plácido Turégano y su castillo en la Iglesia de San Miguel: estudio crí-tico de su historia y arquitectura / por Plácido CentenoRoldán; prólogo, Ángel Dotor y Municio. – 2ª ed.Segovia: [s.n., 1974]. 200 p., [32] p. de fot.: il.; 25 cm. - (Publicaciones históricas

de la Diputación Provincial de Segovia, 6) BETNO 5262

Centre d’Estudis Contestans, 1971-2001: història i memòriagràfica / A cura i coordinació de Pere Ferrer i Marset, autorsdels textos, Mª Desamparados Soler Moltó... [et al.]. -Cocentaina: Centre d’Estudis Contestans, [2002]. 279 p.: il. col. y n. BETNO 3103

La Cepeda: tierra de los Amacos / Amando Álvarez Cabeza,Tomás Álvarez Dominguez (ed.), Máximo ÁlvarezRodríguez... [et al.]. - Madrid: Endimion, [2000]. 191 p. - (Ensayo; 132) Bibliografía p. 177-179 ISBN 84-7731-357-1 BETNO 3475

Certamen Nacional sobre Artes y Tradiciones Populares(6º. 1988. [Madrid])Premios del Certamen Nacional de Fotografía sobre Artes yTradiciones Populares 1988 Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General deCooperación Cultural, 1989. 144 p.: il. col. y n.ISBN 84-7483-530-5 BETNO 2131

CIOMPI, Valeria La gestión cultural del patrimonio cinematográfico / ValeriaCiompi. - Valencia: Generalitat Valenciana, 1997. p. 23-38 Separata de la Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics; nº20 BETNO C.10/nº 31

COCCHIARA, GiuseppePreistoria e folklore / Giuseppe Cocchiara; introduzione diAntonino Buttitta. Palermo: Sellerio editore, 1978. 120 p. - (Prisma; 16) BETNO 2257

COLBERT, François Marketing de las artes y la cultura / François Colbert yManuel Cuadrado; con la colaboración de Jacques Natel...[et al.]. - 2ª ed. - Barcelona: Ariel, 2007. 284 p. ; 24 cm. - (Ariel Patrimonio) BETNO 5483

COLIGNON, Alain Dictionnaire des saints et des cultes populaires de Wallonie:histoire et folklore / A. Colignon. - Liège: Éditions du Muséede la Vie Wallonne, 2003. 621 p.: il. ; 24 cm ISBN 2-930186-03-8 BETNO OR 266


Coloquio de Etnografia da Regiâo Salonia (1º. 1987.Sintra) Etnografia da Regiâo Saloia: a terra e o homen [I Coloquiode Etnografia da Regiâo Saloia. Sintra, 4 a 6 de junho de1987] / Instituto de Sintra. - Sintra (Portugal): Instituto de Sintra, 1993. 362 p.: il. + 24 h. de lám. ISBN 972-9056-06-4 BETNO 1862

Coloquio de Etnografía Marítima (1984. [Santiago deCompostela]) Coloquio de etnografía marítima: [actas] Museo do PoboGalego en setembro de 1984. [Santiago de Compostela]: Consellería de Pesca. Xunta deGalicia: Museo do Pobo Galego, 1988. 276 p.: il. ISBN 84-505-7487-0 BETNO 1631

Coloquio Paul Kirchhoff (1º. 1986. México) La Etnología: temas y tendencias: I Coloquio Paul Kirchhoff,del 21 al 25 de abril, 1986) / Auspiciado por el Instituto deInvestigaciones Antropológicas y Coordinación deHumanidades - UNAM. - México: Instituto de InvestigacionesAntropológicas, UNAM, 1988. 362 p.: il. - (Serie Antropológica; 96). ISBN 968-36-0503-6BETNO 1810

Coloquio Paul Kirchhoff (2º. 1989. México) La etnografía de Mesoamérica Meridional y el áreaCircuncaribe: II coloquio Paul Kirchhoff (Ciudad Universitaria,México, 13-17 de noviembre de 1989) / coordinado porAndrés Medina. - México: Instituto de InvestigacionesAntropológicas, UNAM, 1996. 446 p.: il. ISBN 968-36-4847-9BETNO 2977

Congrès el Nostre Patrimoni Cultural (7è. 2006. Palma deMallorca)

Actes del VIIè Congrès el Nostre Patrimoni Cultural: arquitec-tura i enginyeria popular a Mallorca / [edició a cura de G.Rosselló Bordoy, sota la coordinació d’Antoni Lozano Ruiz iMaria Magdalena Riera Frau]. - Palma de Mallorca: SocietatArqueològica Lul·liana, 2006. 338 p.: il. ; 24 cm ISBN 84-96376-87-7 BETNO 5521

Congrés de Cultura Catalana (1977. País Valencià) La cultura popular al País Valencià: problemes específics iproblemes en el marc dels Països Catalans / Secretariat del’ensenyament de l’idioma. Valencia: Eliseu Climent, 1977. 40 p.(2 vol. duplicados) ISBN 84-85211-37-5 BETNO C.01/nº 15 y nº18

Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (1er. 1996. Aielo deMalferit)

Actes del primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida: Aielode Malferit, 1996 / a cura de Josep Talens i Emili Casanova.- València: Diputació Provincial: Institut d’Estudis de la Valld’Albaida, 1997.XVI, 966 p.: il.; 24 cm ISBN 84-600-9429-4BETNO 4447

Congrès d’Estudis del Vinalopó (2on. 2001. Monòver) El patrimoni històric comarcal: II Congrès d’Estudis delVinalopó: [actas] / coord., Tomàs Pérez Medina. - Petrer:Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, 2005. 368 p.: il. ; 24 cm ISBN 84-609-6177-X BETNO 4893

Congreso de Aragón de Etnología y Antropología (1º.1979. Tarazona, Borja, Veruela y Trasmoz) I Congreso de Aragón de Etnología y Antropología:(Tarazona, Borja, Veruela y Trasmoz, 6,7 y 8 de septiembre de1979). - Zaragoza: Diputación Provincial: Institución“Fernando el Católico” (CSIC), 1981. 272 p.: il.ISBN 84-00-04802-4 BETNO 1243

Congreso de Etnología y Folklore en Castilla y León (1º.Soria) Etnología y folklore en Castilla y León / coordinado por LuisDíaz Viana. [Salamanca]: Junta de Castilla y León. Consejería deEducación y Cultura, 1986. 502 p.: il. - (Estudios de etnología y folklore; 2). ISBN 84-505-4374-6 BETNO 1656

Congreso del Grupo Español del IIC (2º. 2005. Barcelona) Investigación en conservación y restauración: II congreso delGrupo Español del IIC: [Barcelona, 9,10 y 11 de noviembre de 2005]. - Barcelona:Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2005. 507 p. : il. col. y n.; 30 cm ISBN 84-8043-154-7 BETNO 5321

Congreso Mundial Vasco (II. 1987. Vitoria) Antropología Cultural = Antropologia Kulturala / GobiernoVasco, Sociedad de Estudios Vascos. - San Sebastian: Eusko-Ikaskuntza, 1988. 319 p.: il., map. - (Cuadernos de sección. Antropología-Etnografía; 6) Ponencias y comunicaciones presentadas en materia deantropología cultural, en el Congreso de Antropología, cele-brado en Vitoria-Gasteiz entre los días 21 y 25 de septiem-bre de 1987, en el marco del II Congreso Mundial Vasco BETNO 1814


Congreso Ncal. de Artes y Costumbres Populares (3º. 1975.Palma de Mallorca)

Etnología y tradiciones populares: (Congreso de Palma deMallorca): [III Congreso Nacional de Artes y CostumbresPopulares, 16-19 de enero 1975] / [convocado por laInstitución Fernando el Católico]. - Zaragoza: Institución“Fernando el Católico”, (CSIC): Diputación Provincial, 1977. 718 p.: il.; 25 cmISBN 84-00-03747-2 BETNO 2660/03

Congreso Nacional de Artes y Costumbres Populares (4º.1983. Zaragoza-Calatayud) Etnología y tradiciones populares: Congreso de Zaragoza-Calatayud [IV Congreso Nacional de Artes y CostumbresPopulares, Zaragoza-Calatayud, 21-24 de abril de 1983] /[convocado por la Institución Fernando el Católico]. -Zaragoza: Institución Fernando el Católico: DiputaciónProvincial, 1987. v. <2>: il.; 24 cm. - t. 2. Comunicaciones. ISBN 84-00-06782-7 BETNO 2660/02

La construcción del territorio valenciano. Patrimonio e his-toria de la ingeniería civil / Coordinación y textos, MarcFerri. - [Valencia]: Colegio de Ingenieros, Caminos, Canales yPuertos, [2003]. 247 p.: il. col.; 30 cm.Catálogo editado con motivo de la exposición del mísmotítulo, celebrada en Valencia (septiembre-octubre 2003) DL V 3549-2003. - ISBN 84-380-0251-X BETNO 5325

CORBÍN FERRER, Juan Luis Las barriadas de las calles de Sagunto y Alboraya / Juan-LuisCorbín Ferrer. Valencia: Caja de Ahorros de Valencia, 1986. 268 p.: il. ; 24 cm Premio “Navarro Reverter” de la Caja de Ahorros de Valenciaen los CIII Juegos Florales de 1986.ISBN 84-505-4562-5 BETNO 4731

CORBÍN FERRER, Juan Luis Del Miguelete a Santa Catalina: Plaza de la Reina y Barrid’Argenters / Juan-Luis Corbín Ferrer; prólogo de J. Mª CruzRomán. - Valencia: Federico Domenech, 1988. 205 p., [1] h. pleg. plan.: il. ; 24 cmISBN 84-85402-51-0 BETNO 4730

CORBÍN FERRER, Juan LuisHistoria y anécdotas del Barrio del Carmen / Juan-Luis CorbínFerrer. - 2ª ed. Valencia: Federico Domenech, 1990. 258 p.: il. Bibliografía e índice p. 251-257. - Premio “Navarro Reverter”

de la Caja de Ahorros de Valencia en los Juegos Florales de1979. ISBN 84-85402-63-4 BETNO 3042

CORRAIN, Cleto Spunti di etnografia religiosa in una raccolta di medaglie /Cleto Corrain. - Padova: Istituto di Antropologia dell’Universtà, 1975. 128 p.: il.BETNO 2039

Costumbres y folklore de Cuatretonda (Valencia): estudioetnológico por el “Grup de Danses Populars deQuatretonda” / dirigido por Violeta Montoliu. - Valencia: Grup de Danses Populars de Cuatretonda, 1987. 342 p.: il. ISBN 84-404-1186-3BETNO 1471

CUISENIER, Jean Etnología de Europa / Jean Cuisenier. - Albolote (Granada):Comares, [2000]. XI, 150 p.; 21 cm. - (Cultura y sociedad)Tít. orig.: Ethnologie de l’Europe ISBN 84-8444-222-5 BETNO 4676

Culturas y drogas: [exposición] Madrid, Museo Nacional deEtnología del 28 de mayo al 30 de septiembre de 1987 /Domingo Comas Arnáu...[et al.]. - Madrid: Ministerio deCultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos, 1987. 60 p.: il. col. y n. ISBN 84-505-5797-6 BETNO 1593

DELMAS, Jean Les sociétés savantes ou service de la dialectologie et du fol-klore / par Jean Delmas. Paris: Bibliothèque Nationale, 1976. p. 117-138 Estrait de: Actes du 100e Congrès National des SociétésSavantes (Paris 1975). Colloque interdisciplinaire sur les sociétés savantes. BETNO C.05/nº 04

Descubra España: pueblo a pueblo por las rutas más bellas /[dirección, Javier de Juan y Peñalosa, Sacramento Nieto]. -[Madrid]: Club Internacional del Libro, 2006. 33 v.: il. col. ; 30 cm Contiene: t. 1-2. Cantabria - t. 3-4. Andalucía - t. 5.Andalucía III, Ceuta, Melilla t. 6-7. Asturias - t. 8-9. Comunidad Valenciana - t. 10-11.Galicia - t. 12. Islas Baleares - t. 13-14. Castilla y León - t. 15.La Rioja - t. 16-17. Castilla-La Mancha t. 18. Islas Canarias - t. 19-20. Estremadura - t. 21. Navarra- t. 22-23. País Vasco t. 24-25-26. Cataluña - t. 27. Murcia - t. 28-29. Aragón - t.30-31. Madrid - t. 32.


Camino de Santiago - t. 33. Alojamientos singulares ISBN 84-407-1487-4 BETNO OR 340/01-33

DIBIE, Pascal Etnología de la alcoba: el dormitorio y la gran aventura delreposo de los hombres / Pascal Dibie. - Barcelona: EditorialGedisa, 1989. 228 p.- (Hombre y sociedad. Cla·De·Ma: Etnografía) ISBN 84-7432-369-X BETNO 1760

Directorio de Instituciones y Organismos relacionados conla Etnografía / Dirección General de Bellas Artes y Archivos.- Madrid: Ministerio de Cultura, 1992. 348 p. BETNO OR 139

DITTMER, Kunz Etnología general: formas y evolución de la cultura / KunzDittmer. - México: Fondo de Cultura Económica, 1975. 344 p.: il. + 12 h. de lám. - (Sección de Obras deAntropología)Bibliografía p. 295-311. BETNO 0057

DOMINGO COMECHE, Dolores Alcublas: aproximación a su historia / Dolores DomingoComeche. - Alcublas (Valencia): Ayuntamiento, [1999]. 312 p.: il. col. y n. ISBN 84-930717-1-4 BETNO 2399

DUNDES, AlanInterpreting folklore / Alan Dundes. - Bloomington: IndianaUniversity Press, 1980. XIV, 304 p. ISBN 0-253-14307-1 BETNO 0918

Edición crítica de la información promovida por la Secciónde Ciencias Morales y Políticas del Ateneo de Madrid,en el campo de las costumbres populares en los treshechos más característicos de la vida, nacimiento,matrimonio y muerte (1901-1902) / edición a cargo deAntonio Limón Delgado y Eulalia Castellote Herrero. Madrid:Ministerio de Cultura. Dirección Gnral. de Bellas Artes yArchivos, 1990. 2 v. (pag. var.) : il., map. Precede al tít.: Museo del Pueblo Español, Asociación deAmigos del Museo del Pueblo Español. - Tít. de la cub.: Elciclo vital en España: (encuesta del Ateneo de Madrid, 1901-1902) Contiene: t1 v1. Nacimiento: concepción, gestación, alum-bramiento. t1 v2. Nacimiento: Alumbramiento, bautizo, hijosilegítimosISBN 84-7483-664-6 BETNO 2133/01 BETNO 2133/02

ELÍAS PASTOR, Luis Vicente La elaboración tradicional del vino en La Rioja / Luis VicenteElias; dib. de Jesús López Araquistain. - Madrid: UniónEditorial, 1982. 92 p.: il. ISBN 84-7209-137-6

BETNO 2689

ELÍAS PASTOR, Luis Vicente Apuntes de etnografía riojana / Luis Vicente Elías Pastor; conla colaboración de José Luis Gil Valgañon. - Madrid: UniónEditorial, 1983. 145 p. Contiene: La labor etnográfica, 1980-83. Los despobladosriojanos. El medio físico en la tradición religiosa de la Rioja ISBN 84-7209-161-9 BETNO 1899

Encuentro nacional de arqueología industrial (1º. 1999.Monterrey, N.L.) La cultura industrial mexicana: Primer encuentro nacional dearqueología industrial (Monterrey, NL, 3, 4 y 5 de junio de1999): Memoria / Sergio Niccolai, Humberto Morales Moreno(coord.). - Puebla: Benemérita Universidad Autónoma dePuebla; México: UNAP. Facultad de Filosofía y Letras: Comitémexicano para la conservación del Patrimonio Industrial, 2003. 462 p.: il.; 23 cm.ISBN 968-863-635-5 BETNO 5360

Encuentros Internacionales Sobre Cultura Tradicional (1º.1984. Portugalete)Kultura herrikoiari buruzco: nazioarteko topaketak =Encuentros internacionales: cultura tradicional (Portugalete,27,28 y 30 de julio 1984) / Sociedad Elai-Alai. Vitoria-Gasteiz: Servicio Central de Publicaciones delGobierno Vasco, 1985. 185 p.: il. col. y n. + 10 h. de fot. Textos en castellano y euskera ISBN 84-7542-156-3 BETNO 1453/01

Énguera y La Canal [Recurso electrónico]: música tradicionalvalenciana. - Madrid: Tecnosaga, [2004]. 1 disco audio (CD-ROM): son. + 1 folleto (23 p.). - (La tradi-ción musical en España; 34). Intérpretes: Colla Brials. - Elfolleto contiene explicaciones sobre la Colla Brials, Énguera yLa Canal, el repertorio (seguidillas, fandangos...), los instru-mentos y acompañamiento musical DL M 39760-2004 BETNO RE 0031

Espai Despuig (1er. 2004. Tortosa)L’ús i l’abús del patrimoni en els territoris de parla catalana: IEspai Despuig, 12 de novembre de 2004, Tortosa. - [Tarragona]: InstitutRamon Muntaner, 2005. 69 p.: il. col.; 21 cm BETNO 5279


Etnografía del habla: textos fundacionales / compiladora,Lucía A. Golluscio; colaboradoras, Corina Courtis...[et al.]. -Buenos Aires: Universitaria de Buenos Aires, 2002. 192 p.; 23 cm. - (Temas lingüística) ISBN 950-23-1232- BETNO 4165

Etnolog: glasnik Slovenska Etnografskega Muzeja = Bulletin ofthe Slovene Ethnographic Museum. - Ljubljana (Slovenia):Slovenski Etnografski Muzej, 1998. 558 p.: il. col. y n.; 24 cm N. 8 (59). - Textos en esloveno e inglés.BETNO 4732

Etnología de Andalucía Oriental I: parentesco, agricultura ypesca / edición de Danielle Provansal y Pedro Molina; prólo-go de Marie-Elisabeth Handman. - Barcelona: Anthropos; Almeria: Diputacón. Instituto de EstudiosAlmerienses, 1991430 p.: il. - (Autores, textos y temas: Antropología; 23). Bibliografía p. 417-429ISBN 84-7658-281-1 BETNO 0280/23

Etnología de las Comunidades Autónomas / coordinado porMatilde Fernández Montes. - Madrid: Consejo superior deInvestigaciones Científicas: Doce Calles, 1996640 p.: il.ISBN 84-87111-54-8BETNO 2841

FELIU FRANCH, Joan Conservar el devenir: en torno al patrimonio cultural valen-ciano / Joan Feliu Franch. Castellón de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I,[2002]152 p.: il.; 24 cm. - (Universitas; 10)ISBN 84-8021-401-5BETNO 4186

FERNÁNDEZ DE ARRATIA, Fernando Itinerario jacobeo / Fernando Fernández de Arratia. -Reedición. - [Pamplona]: Gobierno de Navarra, [1990]. 31 p. + [2] h. de lám.: il. ; 22x11 cm. - (Navarra. Temas decultura popular, 99) DL NA 77-1990. - ISBN 84-235-0375-5 BETNO C.26/nº 07

Festival internacional de folklore: mesa de debate anual,Burgas rio de Cultura Búlgara. Museo Regional de Bourgas, 2002.150 p., [2] p. de fot.Textos en búlgaro, índice y sumarios en inglésBETNO 4125

Fiestas, museos y monumentos. - [València]: Conselleria deCultura, Educació i Esport, 2006-. 2 v.: il. ; 21 cm

DL M 32957-2006. - ISBN 84-482-4414-1 BETNO 5478/01-02

FLORO, LázaroDescripción é historia del Miguelete y sus campanas / LázaroFloro. - [ed. facs.]. Valencia: Librerías “París-Valencia”, [1990]. 62 p.: il. ; 22 cm. - (Colección biblioteca valenciana)Reprod. facs. de la ed. de: Valencia: Establecimiento tipográ-fico de Manuel Pau, 1909.DL V 1464-1990 BETNO C.27/nº 12

FLORO, LázaroDescripción e historia del Miguelete y sus campanas / porLázaro Floro. - Valencia: Establecimiento tipográfico de Manuel Pau, 1909. 62 p.: il.; 18 cm BETNO N.P. C.02/nº 12

El folklore español / edición de José Manuel Gomez-Tabanera;Julio Caro Baroja ...[et al.]. - Madrid: Instituto Español deAntropología Aplicada, 1968. XII, 455 p.: il. + 80 p. lám. BETNO 0754

Folklore in the modern world / edición de Richard M.Dorson. - The Hague: Mouton Publishers, 1978. XI, 364 p. - (World Anthropology) ISBN 90-279-7740-2 BETNO 1259

Folklore y costumbres de España. / bajo la dirección deFrancisco Carreras y Candi. Madrid: Ediciones Merino, 1988. 3 v.: il. Contiene: T. I.: Historia del folklore / Joaquín Mª deNavascués. Mitología Ibérica / Constantino Cabal. Labranza /Telesforo de Aranzadi. El toreo español / Lorenzo Ortiz-Cañavete. T. II.: La canción tradicional española / Eduardo M.Torner. El baile y la danza / Aurelio Capmany. Vidrio / LuisPérez-Bueno. Folklore infantil / Valerio Serra Boldú. T. III.:Gente de mar / por Gervasio de Artiñano. La vivienda popu-lar en España / Leopoldo Torres Balbás. Costumbres religio-sas / Valerio Serra Boldú.ISBN 84-86912-01-6 (t. I.) Reprod. facs. de la ed. de: Barcelona: Casa Editorial AlbertoMartín, 1943, 1944 y 1946 [respectivamente]. BETNO 1068/01-/02-/03

FORDE, C. DaryllHábitat, economía y sociedad (Introducción geográfica a laetnología) / C. Daryll Forde. Barcelona: Ediciones Oikos-Tau, 1966. 521 p.: il. (Libros Tau. Ciencia y Cultura)BETNO 0455


FORDE, C. Daryll Introducción a la etnología / C. Daryll Forde. - 2ª ed. -Barcelona: Oikos-Tau, 1995. 528 p.: il. - (Colección Oikos Textos; 5) ISBN 84-281-0848-X BETNO 2750

Formas de cultura y vida tradicional de los pastores yvaqueros en la región de Cantabria / dibujos de Alfonsode la Lastra Villa ; textos de Julio Caro Baroja ...[et al.]. Santander: Universidad de Cantabria, 1987. 106 p.: il. ISBN 84-600-5119-6 BETNO 2116

FRASQUET FAUS, Eduard Aproximació a la història de Benirredrà / Eduard FrasquetFaus, Jordi Gil Montagud. Benirredà: Ajuntament deBenirredrà, [2006]. 400 p.: il. col. ; 31 cm.DL V 5221-2006. - ISBN 84-606-4116-3 BETNO 5783

FRAZER, James George El folklore en el Antiguo Testamento / James George Frazer.- Madrid: F.C.E., 1981. 648 p. - (Sección de Obras de Antropología) ISBN 84-375-0196-2 BETNO 0024

GAIGNEBET, Claude El folklore obsceno de los niños / Claude Gaignebet. -Barcelona: Alta Fulla, 1986. 250 p.: il. - (Arte del zahorí; 3) ISBN 84-86556-12-0BETNO 1608

Galicia: antropología: [T. XXIX: historia de la antropología.Patrimonio etnográfico] / edición de Francisco. RodríguezIglesias; [autores del T. XXIX, Xosé Manuel GonzálezReboredo…et al.]. - A Coruña: Hércules de Ediciones, [1997]. 495 p.: il. col.; 32 cm Texto en castellano y gallego. - Bibliografía p. 483-495. ISBN 84-89468-68-0 BETNO 2931/07

Ganadería y pastoreo en Vasconia / [dirección de José M. deBarandiaran y Ander Manterola]. - Bilbao: Eusko Jaurlaritza -Gobierno Vasco, Instituto Labayru, 2000. 1020 p.: il. ; 30 cm. - (Atlas Etnográfico de Vasconia; Tomo11) ISBN 84-89816-71-9BETNO 2527/02 BETNO 2527/02-Dup.

GARCÍA FRASQUET, Gabriel La tradició musical a Rafelcofer: teatre líric, cant litúrgic, fol-klore i bandes de música / Gabriel García Frasquet. -Rafelcofer (La Safor): Societat Unió Musical “Santa Cecília”,

1999. 79 p.: il. y mús.ISBN 84-87593-43-7 BETNO 3654

GARCÍA GARCÍA, TeodoroFresno de Cantespino / Teodoro García García. - [S.l.: s.n.,1980]. 130 p. [44] p. de fot. col. y n. ; 25 cm En la cub.: Síntesis histórica de una villa segoviana BETNO 5261

GENNEP, Arnold van Manuel de folklore français contemporain, t. I, v. 1: naissan-ce, baptême, fiançailles / Arnold Van Gennep. - Paris: Édi-tions A. & J. Picard, 1982. XIII, 376 p.: il. + 6 h. fig. y 7 map. - (Grands manuels Picard)Reimpresión de la edición original de 1943 ISBN 2-7084-0066-5 BETNO 0980

GENNEP, Arnold van Textes inédits sur le folklore français contemporain / Arnoldvan Gennep; présentés et anotes par Nicole Belmont. - Paris:G.-P. Maisonneuve & Larose, 1975. 144 p. - (Archives d’Ethnologie Française; 4)ISBN 2-7068-0596-XBETNO 0148/02

GIOBELLINA BRUMANA, Fernando Soñando con los dogon: en los orígenes de la etnología fran-cesa / Fernando Giobellina Brumana. - Madrid: ConsejoSuperior de Investigaciones Científicas, 2005.394 p.: il.; 21 cm. - (Estudios sobre la ciencia; 35)ISBN 84-00-08312-1 BETNO 5127

GONZÁLEZ ALCANTUD, José Antonio Canteros y caciques en la lucha por el marmol. Macael :etnología e historia oral / José A. González Alcantud. -[Almeria]: Instituto de Estudios Almerienses, 1990. 122 p.; 24 cm. - (Cuadernos monográficos; 8)ISBN 84-86862-37-X BETNO 4327

GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, Aurora Etnografía y comparación: la investigación intercultural enantropología / Aurora González Echevarría. - Bellaterra(Barcelona): Universitat Autònoma de Barcelona. Servei dePublicacions, 1990. 222 p. - (Publicacions d’Antropologia Cultural. UniversitatAutònoma Barcelona; 7)Bibliografía: p. 211-222 ISBN 84-7488-934-0 BETNO 1898/07

GONZÁLEZ IGLESIAS, Lorenzo El bordado popular serrano: folklore salmantino / LorenzoGonzález Iglesias. - 2ª ed.


Salamanca: Centro de Estudios Salmantinos, ConsejoSuperior de Investigaciones Científicas, 1982. 30 p.: il. + 34 p. de lám. - (Publicaciones del Centro deEstudios Salmantinos. Monografías; 1)ISBN 84-00-05006-1 BETNO 2073

GONZÁLEZ MENA, María Ángeles Museo de Cáceres: sección de etnografía (Catálogo) / MaríaÁngeles González Mena. Madrid: Ministerio de Educación yCiencia, 1976. 396 p.: il. col. y n. - (Museos de España. Serie, Catálogos; 4)ISBN 84-369-0098-7 BETNO 0163

GRAU VERGE, Ferran Rossell / Ferran Grau Verge, Miquel Àngel Pradilla Cardona;fotografies, Manuel Andreu, Albert Rot, Joan Adell. -Benicarló: Onada Edicions, 2005. 141 p.: il. col. y n. ; 22 x 23 cm. - (Biblioteca Cruilla, 1)BETNO 5191

Guía del paisaje cultural de la Ensenada de Bolonia, Cádiz:avance / [autores, Carlos Alonso Villalobos ... et al.]. -[Sevilla]: Consejería de Cultura, Instituto del PatrimonioAndaluz, 2002333 p.: il. col. ; 25 x 30 cm. - (PH cuadernos / InstitutoAndaluz del Patrimonio Histórico; 16)ISBN 84-8266-488-3 BETNO 3037/16

Guía para la puesta en valor del patrimonio del medio rural/ [equipo de trabajo, Pablo Palenzuela Chamorro...et al.]. -[Córdoba]: Consejería de Agricultura y Pesca. Empresa Públicapara el Desarrollo Agrario y Pesquero de Andalucía, [2000]. 5 v.: il. col. y n. ; 30 cm + 1 disco CD-ROMContiene: [1] Aspectos generales [2] Patrimonio rural [3]Patrimonio etnológico [4] Patrimonio arquitectónico [5]Intervención integral en el patrimonio [6] CD-ROM ISBN 84-95083-14-0 BETNO 4742/01-06

GUICHOT Y SIERRA, Alejandro Noticia histórica del folklore / Alejandro Guichot y Sierra;Estudio preliminar de José Ramón Jiménez Benítez. - Sevilla:Junta de Andalucía. Consejería de Cultura, 1984.XII, 254 p. Contiene: Primera parte: Orígenes del folklore en todos lospaises hasta 1890. Segunda parte: Orígenes y desarrollo delfolklore en España hasta 1921Reprod. facs. de la ed. de: Sevilla: Hijos de Guillermo Alvarez,Impresores, 1922 ISBN 84-505-0364-7 BETNO 1569

GUINOT I RODRÍGUEZ, EnricLes séquies de L’Horta Nord de València: Mestalla, Rascanyai Tormos / autors, Enric Guinot Rodríguez, Sergi Selma

Castell. - València: Generalitat. Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, 2005. 223 p.: il. col. y n. ; 31 cm. - (Camins d’aigua: el patrimoniohidraúlico valenciano, 6) ISBN 84-482-4246-7 BETNO 5244

HAMMERSLEY, Martyn Etnografía: métodos de investigación. / Martyn Hammersleyy Paul Atkinson. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica, 1994. 298 p. - (Paidós Básica; 69) Bibliografía p. 269-286 ISBN 84-493-0012-6BETNO 0938

HERNÀNDEZ DOLZ, AgustíPobles abandonats: els paisatges de l’oblit / AgustíHernàndez Dolz, José Manuel Almerich Iborra. - [Valencia]:Consell Valencià de Cultura, [2006]. 190 p.: il.col. ; 28 cm. - (Maior / Consell Valencià de Cultura,4) DL V 5192-2006. - ISBN 84-482-4539-3 BETNO 5379

HOYOS SAÍZ, Luis deManual de folklore: la vida popular tradicional en España /Luis de Hoyos Saínz, Nieves de Hoyos Sancho; con unas pala-bras preliminares de Nieves de Hoyos y una introducción a lapresente edición de J. M. Gómez-Tabanera. - Madrid: Istmo,1985. 26, XV, 602 p.: il. + [32] p. de lám. - (Colegio Universitariode Ediciones Istmo. Textos redivivos, libros perdurables; 2). Reprod. facs. de laed. publicada originalmente en: Biblioteca de folklore espa-ñol. Madrid: Revista de Occidente, 1947 ISBN 84-7090-146-X BETNO 1950

HUGUET SEGARRA, Gaetà Els valencians de secà: estampes velles del Maestrat / GaetàHuguet Segarra; presentació i edició per Vicent Pitarch iAlmela; pòrtic per M. Sanchis Guarner. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, Fundació Huguet,2003. 199 p.: il. col. y n.; 24 cmISBN 84-8021-436-8 BETNO 5307

INIESTA VILLANUEVA, José Antonio Ritos mágicos y tradiciones populares de Hellín y su entorno/ José Antonio Iniesta Villanueva y Juan Francisco JordánMontes. - [Murcia: s.n., 1987].88 p. Premiado en el I Certamen de Etnología (1989) del Institutode Estudios Albacetenses. ISBN 84-404-9751-2 BETNO 2205


Inventario de protección del patrimonio cultural europeo:monumentos de arquitectura militar. Inventario resumido /Dirección General de Bellas Artes. Madrid: Dirección General de Bellas Artes, 1968. 174 p. BETNO OR 120

ÍÑIGO, José María La ruta del Cid / José María Íñigo y Antonio Aradillas. -Madrid: Susaeta, 1999. 254 p.: il., col. ; 22 cm. - (Guías Clave) ISBN 84-305-9222-9 BETNO 2512

IVARS CERVERA, JoanEl patrimoni artístico-monumental de Teulada / Joan IvarsCervera, Jaume Buigues Vila 2ª ed. rev. - Teulada: Ajuntament: Associació Cultural “Amicsde Teulada”, 1999. 187 p., 3 plan. pleg.: il. col. y n.; 22 cmTexto en valenciano, español, inglés, alemán y francés ISBN 84-920725-1-2 BETNO 5590

JAIME GÓMEZ, José de Variaciones de etnología colmenera aragonesa / José deJaime Gómez y José Mª de Jaime Lorén. - Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca,1999. p. 47-94: il. Separata de: Cuadernos del baile de San Roque deEtnología, N. 12. BETNO C.13/nº 2

Els jocs tradicionals / Responsable de l’edició, Elena EspunyArasa. - [Móra la Nova (Tarragona)]: Institut RamonMuntaner, 2007. 109 p.: il.b. y n.; 23 cm. Precede al tít.: recerca i patrimoni etnològic. Sigue al tít. :Dins el 10è. aniversari del Curs de jocs tradicionals de la FESTCAT a Horta de Sant Joan.Ecomuseu dels Ports, Horta de Sant Joan (Terra Alta). 22 de juliol de 2006DL B 16858-2007 BETNO 5657

JORDÁ CERDÁ, FranciscoResumen de etnología: las etapas de la cultura / FranciscoJordá Cerdá. - Barcelona: Seix Barral, 1951.86 p.: il. - (Colección Estudio; 85) BETNO 2992

JORDÁN MONTÉS, Juan Francisco Mentalidad y tradición en la Serranía de Yeste y de Nerpio /Juan Francisco Jordán Montés y Aurora de la Peña Asencio. - Albacete: Instituto deEstudios Albacetenses: Diputación Provincial, 1992.

362 p.: il. - (Serie I Estudios / Instituto de EstudiosAlbacetenses; 67). ISBN 84-87136-32-X BETNO 2681

Jornadas de Etnología de Castilla - La Mancha (2ª. 1984.Ciudad Real)II Jornadas de Etnología de Castilla - La Mancha (Ciudad Realdías 7 al 9 de junio de 1984): Actas. - Toledo: Servicio de Publicaciones de la Juntade Comunidades de Castilla - La Mancha, [1985]. 430 p.: il. ISBN 84-505-2335-4 BETNO 1214

Jornadas de Etnología de Castilla - La Mancha (4ª. 1986.Albacete)IV Jornadas de Etnología de Castilla-La Mancha : Albacete,26-28 de septiembre de 1986 [actas]. - [Toledo]: Servicio de Publicaciones de la Juntade Comunidades de Castilla-La Mancha, 1987. 584 p.: il. ISBN 84-505-6987-7 BETNO 2140

Jornadas de Etnología sobre “La Cultura Pastoril” (4as.1990. El Molino deSorzano, La Rioja) Sobre cultura pastoril: IV Jornadas de Etnología (El Molino deSorzano, La Rioja, dias 17,18 y 19 de mayo de 1990) / coordinado por LuisVicente Elías y Julio Grande Ibarra. - Sorzano (La Rioja): Centro de Investigación yAnimación Etnográfica. Instituto de Conservación y Restauración de BienesCulturales, 1991. 432 p.: il. ISBN 84-404-8623-5 BETNO 2113

Jornades Culturals a la Plana de l’Arc (4ª. 1999. La Valld’Alba)Actes IV Jornades Culturals a la Plana de l’Arc: La Vall d’Alba,octubre 1999) / Del text: Juan Manuel Vilar Gozalbo... [et al.]; de la coordinacióedició: Comissió Organitzadora. - Castelló: Diputació Provincial. Servei dePublicacions, 2001. 113 p.: il. ISBN 84-89944-23-7 BETNO 3836

Jornades Culturals a la Plana de l’Arc (6es. 2001. Cabanes) VI Jornades Culturals a la Plana de l’Arc: actes: Cabanes,19,20 i 21 d’octubre de 2001. - [Cabanes]: Comissió organitzadora de les VIJornades Culturals a la Plana de l’Arc: Ajuntament de Cabanes: Diputació Provincial de


Castelló, [2004]. 198 p.: il. ; 24 cmISBN 84-96372-00-6 BETNO 5742

Jornades del Parc Natural de la Serra de Mariola : patrimo-ni cultural : arquitectura rural (1es. 2005. [Alcoi])I Jornades del Parc Natural de la Serra de Mariola: patrimo-nio cultural: arquitectura rural, 6,7, i 8 d’abril de 2005. -València: Conselleria de Territori i Habitatge, 2007. 175 p.: il. col. y n.; 30 cmBETNO 5530

Jornades sobre el Patrimoni Etnològic a les Terres dePonent i l’Alt Pirineu (1res. 1989. Lleida)I Jornades sobre el Patrimoni Etnològic a les Terres de Ponenti l’Alt Pirineu / Associació Catalana del Patrimoni Etnològic; direcció de l’e-dició Javier de Castro. Lleida: Servei de Publicacions de la Universitat de Lleida, 1993. 214 p.: il. ISBN 84-600-8426-4 BETNO 1697

KRICKEBERG, WalterEtnología de América / Walter Krickeberg. - 2ª reimp. -México: FCE, 1982. 498 p.: il., dibuj. + 28 h. de fot. y 3 h.pleg. de map. - ( Obrasde Antropología) ISBN 968-16-1277-9 BETNO 0578

KROHN, Kaarle Folklore Methodology: formulated by Julius Krohn andexpanded by Nordic Researchers / Kaarle Krohn. - Austin: University of TexasPress. American Folklore Society, 1971. XVIII, 192 p. - (Bibliographical and Special Series of AmericanFolklore Society; 21) ISBN 0-292-70092-X BETNO 0247

LABURTHE-TOLRA, Philippe Etnología y antropología / Philippe Laburthe-Tolra; Jean-Pierre Warnier. Madrid: Akal, 1998. 304 p. - (Akal Textos; 21) Contiene: Bibliografía e índices p. 279-303ISBN 84-460-1034-8 BETNO 3061

LANTERNANI, Vittorio Crisi e ricerca d’identità: folklore e dinamica culturale /Vittorio Lanternari. - 2ª ed. Napoles: Liguori Editore, 1983. 248 p. ; 21 cm. - (Contributi di sociología; 30) ISBN 88-207-0359-9 BETNO 2621

LAOUST-CHANTRÉAUX, GermaineMémoire de Kabylie: scènes de la vie traditionelle (1937-1939) / Germaine Laoust-Chantréaux; preface de CamilleLacoste-Dujardin; texte de Leïla Sebbar. Aix-en-Provence: Édisud, 1994. 127 p. : il. ISBN 2-85744-739-6 BETNO 3302

LARREA PALACÍN, Arcadio deEl folklore y la escuela : ensayo de una didáctica folklórica /Arcadio de Larrea Palacín. - Madrid: CSIC: Instituto “San José de Calasanz” dePedagogía, 1958. XII, 184 p.: il.BETNO 0222

Lecturas de antropología para educadores: el ámbito de laantropología de la educación y de la etnografía escolar /Editado por Honorio M. Velasco, F. Javier García Castaño y Ángel Díaz de Rada. - Madrid: Trotta, 1993. 461 p. - (Estructuras y procesos. Serie ciencias sociales)ISBN 84-87699-81-2 BETNO 3033

LISÓN TOLOSANA, Carmelo Perfiles simbólico-morales de la cultura gallega / CarmeloLisón Tolosana. - 2ª ed. amp. - Madrid: Akal Editor, 1981. 219 p.: il., map. - (Akal bolsillo; 44) ISBN 84-7339-538-7 BETNO 1699

LLATAS BURGOS, Vicente Folklore Villarense / Vicente Llatas Burgos. - El Villar delArzobispo: Ayuntamiento, 1994. 136 p.: il. BETNO 2852

LLOMPART, Gabriel Entre la historia del arte y el folklore: folklore de Mallorca,folklore de Europa: miscelanea de estudios II / GabrielLlompart; prólogo de Lenz Kriss-Rettenbeck. Palma de Mallorca: G. Llompart, 1984. 558 p.: il. - (Fontes Rerum Balearium. Estudios y textos; 4) ISBN 84-398-2188-3 BETNO 1962/02

LLOMPART, Gabriel Religiosidad popular: folklore de Mallorca, folklore deEuropa: miscelanea de estudios I: el calendario y la jornada / Gabriel Llompart; prólogo deJulio Caro Baroja. Palma de Mallorca: José J. de Olañeta, Editor, 1982. 430 p.: il. - (Fontes Rerum Balearium. Subsidia)(Archivo detradiciones populares; 4 ) ISBN 84-300-6545-8 BETNO 1962/01


LLUECA ÚBEDA, Emilio La vila de Benavites / Emilio Llueca i Úbeda. - [Benavites]:Ajuntament, 1993. 77 p.: il. ; 24 cm. ISBN 84-606-1567-7 BETNO 4653

LLUECA ÚBEDA, Emilio La vila de Benavites: un segle d’història en imatges (1900-2000) / Emilio Llueca i Úbeda. - [Benavites]: Ajuntament, [2002]. 156 p.: il.; 24cm. ISBN 84-923369-1-9 BETNO 4654

LÓPEZ BELTRÁN DE HEREDIA, Carmen La Ley valenciana de Patrimonio Cultural: Ley 4/1998, de 11de junio, del Patrimonio Histórico-Artístico. Normas regula-doras del patrimonio cultural valenciano / Carmen LópezBeltrán de Heredia. - Valencia: Tirant lo Blanch, 1999.248 p. - (Tirant monografías; 116) ISBN 84-8002-861-0 BETNO 3375

LÓPEZ DE AGUILETA, Iñaki Cultura y ciudad: manual de política cultural municipal / IñakiLópez de Aguileta. Gijón: Trea, 2000. 284 p.; 22 cm. - (Biblioteconomía y administración cultural; 36) ISBN 84-95178-59-1 BETNO 5458

LÓPEZ MIRA, José Antonio Cuaderno didáctico del Museo de Etnología y Arqueología /José Antonio López Mira y Ana Martínez-Botas Mateo. -Callosa d’en Sarrià (Alacant): Ayuntamiento, 2000. 40 p.: il. BETNO OR C.11/nº 19

LÓPEZ NÚÑEZ, María Trabajos de conservación - restauración en el archivo de laiglesia parroquial de Santa María de Alicante / María LópezNúñez, Nelson Castro García, Isabel Martínez Carrau.[Valencia]: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.Direcció general de patrimoni artístic, [1998]. 1 h. pleg.: il. col.; 17 cm. - (Conservación y restauración delPatrimonio Histórico Valenciano) En la cub.: Alicante: libros corales del archivo parroquial igle-sia de Santa María BETNO C.25/nº 28

LORENZO FERNÁNDEZ, Joaquín De varia etnográfica / escolma limiar e notas de Carlos GarcíaMartínez. - [A Coruña]: La Voz de Galicia, [2004]. 207 p.: il.; 22 cm. - (Biblioteca gallega) Edición conmemorativa do Día das Letras Galegas 2004.ISBN 84-9757-122-3 BETNO 4608

LORENZO FERNÁNDEZ, Joaquín Notas etnográficas da parroquia de Borneiro / XoaquínLorenzo Fernández.[A Coruña: Xunta de Galicia, 2004]. 16 p.: il.; 30 cm Tít. tomado de la cub. BETNO C.23/nº 10

LORENZO FERNÁNDEZ, JoaquínHistoria de Galicia: vol. II: etnografía: cultura material /Xaquín Lorenzo Fernández; pubricada baixo a dirección Ramón Otero Pedrayo. - Madrid:Akal, 1979. 746 p.: il. ; 18 cm. - (Arealonga, 34) ISBN 84-7339-428-3 BETNO 2656

Loty, la imagen de Andalucía (1915-1936) [Recurso electró-nico]. - 2ª ed. - [Sevilla]: Junta de Andalucía. Consejería deCultura. Empresa Pública de Gestión de ProgramasCulturales, [200?]. 1 disco (CD-ROM) Contiene la colección completa de las placas originales digi-talizadas de la colección Loty, adquiridas por el Museo deArtes y Costumbres Populares de Sevilla ISBN 84-8266-323-2 BETNO RE 0083

LOWIE, Robert H. Historia de la etnología / Robert H. Lowie. - México: FCE,1981. 358 p. - (Sección de Obras de Antropología) ISBN 968-16-0515-2 BETNO 0232

MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc Folklore Valenciá: arreplega de llegendes, tradicionsi costumsdel Regne de Valencia / Francés Martínez y Martínez. - Altea(Alicante): Aitana Editorial, 1998. 160 p.- (Colección Algar; 8 )Reprod. facs. de la ed. de: Valencia: Societat Valenciana dePublicacions, Imprenta de Ramon Soto, 1927. (N. 4 de laBiblioteca Popular) ISBN 84-86156-57-2 BETNO 3162

MARTORELL, Pep Manotes, Tarzan i 400 malnoms més de vora mar (2n volum)/ Pep Martorell. [Valencia]: Vicent García Editores, 2005. 141 p.: il. n.; 22 cm.DL V 871-2005. - ISBN 84-87988-83-0 BETNO 5494

MAUSS, MarcelIntroducción a la etnografía / Marcel Mauss. - 2ª ed. -Madrid: Istmo, 1974. 388 p.: il.- (Fundamentos - Istmo; 13)ISBN 84-7090-002-1 BETNO 0132


Memoria de la I Asamblea Comarcal de Cronistas,Investigadores y Escritores (1ª. 1983. Utiel)Memoria de la I asamblea comarcal de cronistes, investiga-dores y escritores amigos de la historia y la cultura, 9 de sep-tiembre de 1983. - Utiel: [Ayuntamiento], 1985. 161 p. ; 21 cm ISBN 84-505-1388-XBETNO 4652

Memoria gráfica de Alicante y comarca: un siglo en imáge-nes / dirección y coordinación Carlos Mateo Martínez yFrancisco Moreno Sáez. - [Alicante]: Diario Información,[1998]. 2 v. (VIII, 800 p.): principalmente il. col. y n. BETNO 4139/01 BETNO 4139/02

MENA PAREDES, Vicente Folklore / Vicente Mena Paredes. - Quito (Ecuador): Casa dela Cultura Ecuatoriana, 1985. 226 p. - (Colección Básica de Escritores Ecuatorianos; 75 )BETNO 2161

MENAGES MENAGES, Àngela-RosaEls valencians d’Algèria (1830-1962): memòria i patrimonid’una comunitat emigrada / Àngela-Rosa Menages, Joan-Lluís Monjo. - Picanya: Edicions del Bullent, 2007. 255 p.: il. n. ; 21 cm. - (La farga monogràfica, 26) Obra ganadora del 8é Premi Bernat Capó de difusió de lacultura popular.DL M 24059-2007 BETNO 5690

MESEGUER FOLCH, Vicente El patrimonio etnológico de Canet lo Roig / VicenteMeseguer Folch y Juan B. Simó Castillo. - Benicarló: Centred’Estudis del Maestrat, 1997. 184 p.: il. - (Estudis d’Etnologia del Maestrat; 1). ISBN 84-600-9433-2 BETNO 3048

MINGOTE CALDERÓN, José LuisTecnología agrícola medieval en España: una relación entre laetnología y la arqueología a través de los aperos agrícolas /José Luis Mingote Calderón. - Madrid: Ministerio deAgricultura Pesca y Alimentación, [1996]. 204 p.: il. Bibliografía p. 177-204. ISBN 84-491-0179-4 BETNO 1037

Una mirada a la ciutat en vertical: itinerari urbà per lesxumeneres fabrils d’Ontinyent / Coordinación, Agustí Ribera.- Ontinyent: Regidoria de Patrimoni Històric i Artístic, [1991]. 16 p.: il. ; 23x12 cm BETNO C.24/nº 15

MIRALLES SALES, Josep La villa de Castellfort / Josep Miralles i Sales. - [Benicarló]:Centre d’Estudis del Maestrat, [2002]. 255 p.: il. col. y n.; 23 cm. - (Historia del Maestrat; 3). ISBN 84-930291-6-5 BETNO 4530

MONJO I PASQUAL, Eugeni Adolf Cançons nostres / escriptor i fotos, Eugeni-Adolf MonjoPasqual; transcriptor, Josep Mayor Cholbi; composició poèti-ca, Teresa Bas Castelló. - [Teulada]: Eugeni-Adolf MonjoPasqual, 2004. 327 p.: il. ; 24 cm. ISBN 84-933146-7-6 BETNO 3461

MONOD, Jean Los barjots: etnología de bandas juveniles / Jean Monod. -Barcelona: Ariel, 2002. 334 p. - (Ariel social) ISBN 84-344-4262-0 BETNO 3971

MONTAÑANA I MARTÍ, Maria Teresa Etnografia de l’ofici d’escombrer a Tarragona / Maria TeresaMontaña i Martí. Barcelona: Editorial Rafael Dalmau;Fundació Salvador Vives Casajuana, 1987. 126 p.: il. + 1 h. pleg. y 16 h. lám. - (Publicacions de laFundació Salvador Vives Casajuana; 99). Premi “ex-aequo” del Premi Gumersind Bisbal i Gutsems, 1986 ISBN 84-232-0261-5 BETNO 1657

MONTESINO, Antonio Identidad, ciudadanía y patrimonio antropológico: invenciónde la tradición, políticas de la identidad y construcción socialdel patrimonio en el tiempo de la “globacización” / AntonioMontesino. - Santander: Límite, 2006. 125 p.; 22 cm. - (La Ortiga, ISSN 1136-3614. Serie Glocalia.Taller de Antropología Social de La Ortiga) (N. 65-67 de lacolecc.; N. 6 de la serie) ISBN 84-88498-99-3 BETNO 5570

MORA, Ignasi Dénia i la Marina Alta / Ignasi Mora. - València: Conselleriade Cultura, [1995]. 94 p.: il., col. - (Ciutats i comarques valencianes; 1).ISBN 84-482-1019-0 BETNO 3815

MOURE PENA, Teresa-Claudia El monasterio femenino de Ferreira de Pantón en la EdadMedia: estudio histórico-artístico: II Premio de InvestigaciónManuel Vázquez Seijas / Teresa-Claudia Moure Pena. -[Lugo]: Deputación, Museo Provincial de Lugo, [2005]. 138 p.: il. ; 23 cmBETNO 5175


Museo de Artes y Tradiciones Populares. (Madrid)Catálogo del Museo de Artes y Tradiciones Populares(Colección Guadalupe González-Hontoria). - Madrid:Servicio de Publicaciones de la Universidad Autónoma,1975. 148 p.: il. BETNO 0167

Museo del Folklore: restauri e nuove acquisizioni : [mostra]Musseo del Folklore, 5 maggio-2 luglio 1989. - Roma:Multigrafica Editrice, 1989. 64 p.: il. col. y n., lám. Bibliografía p. 61-64 ISBN 88-7597-012-2 BETNO 2303

Museo do Pobo Galego. (Santiago de Compostela) Cuestionario do folclore galego / Cándido Salinas, Antoniode la Iglesia y Francisco de la Iglesia. - Santiago deCompostela: Museo do Pobo Galego, 1994. 44 p. - (Alicerces; 7 ) ISBN 84-88508-10-7BETNO 2682/07

Museo Etnográfico Castilla y León: [catálogo] / [textos, LuisResines Llorente... et al.; fotografía, Miguel Ángel Quintas]. -[Zamora]: Junta de Castilla y León: Fundación Siglo para lasArtes en Castilla y León, [2004]. 239 p.: principalmente il. col. y n.; 26 cm.ISBN 84-932325-2-1 BETNO 4885

Muséologie et ethnologie. - Paris: Editions de la Réunion desmusées nationaux, 1987. 292 p.: il.; 24 cm. - (Notes et documents des Musées deFrance; 16)ISBN 2-7118-2091-2 BETNO 2624

Museu d’Etnologia (València) Huella del Tiempo: aspectos etnográficos de la ColecciónDíaz-Prósper. Exposición / Museu d’Etnologia de la Diputacíode València. - Valencia: Diputació Provincial, 1997. 152 p.: il. - (Col·lecció Ethnos; 1) ISBN 84-7795-102-0BETNO 2700/01

Museu Nacional de Arqueologia e Etnologia: [exposiçao]Portugal das origens à Época Romana. - Lisboa: MuseuNacional de Arqueologia e Etnologia. Instituto Português doPatrimónio Cultural, 1989. 104 p.: il. col. y n.ISBN 972-9257-09-4 BETNO 2291

La Numancia errante, exilio republicano de 1939 y patri-monio cultural / edición de José Ignacio Cruz y Mª José Millán.- Valencia : Biblioteca Valenciana, [2002]

304 p.: il.; 24 cm. - (Colección literaria. Actas)

Recoge los trabajos presentados en el curso internacional“La Numancia errante, exilio republicano de 1939 y patrimo-nio cultural”, organizado por la Biblioteca Valenciana del 4 al6 de junio de 2001 ISBN 84-482-3075-2 BETNO 4707

Nyeregbe!: in the saddle! Fest im sattle!: [exposición], Museode Etnografía, 22 de mar. al 10 de sept., 2002. - Budapest:Néprajzi Múzeum, 2002. 92 p. : il., col. y n. ISBN 963-7106-85-5 BETNO 3104

Oltre il folklore: tradizioni popolari e antropologia nella socie-tà contemporanea / a cura di Pietro Clemente e FabioMugnaini. - Roma: Carocci editore, 2001. 246 p. ; 22 cm. - (Università / Antropologia)ISBN 88-430-1882-5 BETNO 4132

ORIOL I CARAZO, Carme Estudi del folklore andorrà en el seu context: “La guerrad’Andorra amb els Estats Units” i altres mostres de folklore /Carme Oriol i Carazo. - Barcelona: Alta Fulla, 1997. 160 p.: il. - (Arxiu d’Etnografia d’Andorra. Monografies; 1).ISBN 84-7900-084-8 BETNO 2938

ORTIZ, Fernando Ensayos etnográficos / Fernando Ortiz; selección de MiguelBarnet y Ángel L. Fernández. - La Habana (Cuba): Editorial deCiencias Sociales, 1984. 425 p., [36] p. lám. - (Pensamiento Cubano) BETNO 1816

La otra Iberia: etnografía del Cáucaso occidental y central =L’altra Ibèria: etnografia del Caucas occidental i central /[exposición producida por Museu de Prehistòria i de lesCultures de València, Museo Etnográfico de Rusia (SanPetersburgo]. - València: Diputació Provincial, [200-?]1 folleto: il.; 21 cm BETNO C.21/nº 06

PAGDEM, Anthony La caída del hombre: el indio americano y los orígenes de laetnología comparativa / Anthony Pagden. - Madrid: AlianzaEditorial, 1988. 297 p.- (Alianza América. Monografías) ISBN 84-206-4217-7 BETNO 1829

PALERM, Angel Historia de la etnología, 1: los precursores / Angel Palerm. -2ª ed. correg. - México: Alhambra Mexicana, 1982. 2 v. (320, 216 p.)Contiene: V.1. Los precursores, V. 2. Los evolucionistas ISBN 968-444-022-7 (v.1) BETNO 0047/01


PALOMEQUE RICO, J. Atlas del hombre: (antropología y etnología) / J. PalomequeRico. - Barcelona: Jover, 1988. 1 v.: il. col. ISBN 84-7093-261-6 BETNO OR 124

PASCUAL TIRADODe la meua garbera: contalles de Castelló de la Plana / JosepPascual Tirado; introducción y edición de Vicent SorianoTortajada. - València: Edicions Alfons el Magnànim, 1996. 276 p. - (Biblioteca d’autors valencians; 35) ISBN 84-7822-181-6 BETNO 3259

PASQUAL TIRADO, Josep De la meua garbera: estampes castellonenques / JosepPasqual Tirado; introducción y glosario de Manuel SanchisGuarner. - València: L’Estel, 1974.158 p. - (Sèrie Groga; 25)ISBN 84-85104-15-3 BETNO 0807

PASTOR DE LA ROCA, José Historia general de la ciudad y castillo de Alicante: descrip-ción de sus monumentos, antiguedades, ruinas, topografía,usos, costumbres y sucesos...desde los tiempos más remotoshasta nuestros días / por José Pastor de la Roca. - Valencia:Librerías París-Valencia, [1993].376 p.; 22 cm. - (Biblioteca valenciana) Reprod. facs. de la ed. de: Alicante: Imprenta de RafaelJordá, 1854 BETNO 4932

El patrimoni de molins de la demarcació de Tarragona:anàlisi i estratègies d’intervenció / direcció de Jordi BlayBoqué i Salvador Anton Clavé. - Barcelona: Diputació Provincial, 2001. 684 p.: il. col. ; 24 cm. - (Cultura) Projecte hidràulic (1997-1999): usos i aprofitament de l’ai-gua en el període preindustrial a la demarcació de Tarragona.Projecte europeu del Programa Raphael de la Unió Europea.- Bibliografía p. 649-659. ISBN 84-95835-04-5BETNO 4149

El patrimonio cultural de los humedales = Wetland cultu-ral heritage / dirección y coordinación María José Viñals. -[Madrid]: Ministerio de Medio Ambiente, 2002.267 p.: il. col. y n. ; 23 cm. - (Serie Antropológica) Edición en castellano e inglés. ISBN 84-8014-423-8 BETNO 2474

Patrimonio etnológico: nuevas perspectivas de estudio / coor-dinado por Encarnación Aguilar Criado. - Granada: Junta deAndalucía, Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 1999. 228 p.: il. - (Cuadernos / Instituto Andaluz del Patrimonio

Histórico; 10). ISBN 84-8266-093-4 BETNO 3037/10

Patrimonio y pluralidad: nuevas direcciones en antropologíapatrimonial / editor, José Antonio González Alcantud. -Granada: Diputación Provincial, 2003. 553 p. ; 20 cm. - (Biblioteca de etnología; 9) ISBN 84-7807-353-1 BETNO 4582

PEÑA HUERTAS, Mª José Catalogación de piezas: arqueología, bellas artes, etnología.[Curso de Museología] / Mª José de la Peña Huertas. -Madrid: Estudio de técnicas documentales, 1998. 3 v.: il. ISBN 84-89686-38-6 BETNO OR 208/01 BETNO OR 208/02 BETNO OR 208/03

PEPÍN FERNÁNDEZ, Matilde Santuarios valencianos: un viaje etnográfico / Matilde PepínFernández. - València: Consell Valencià de Cultura, [2003]. 391 p.: il. col. y n.; 28 cm. - (Maior / Consell Valencià deCultura; 2). ISBN 84-482-3621-1 BETNO 4517

PERALES, Juan B. Tradiciones españolas: Valencia y su provincia / por Juan B.Perales. - Valencia: Librerías París-Valencia, [1993]. 246 p.; 16 cm. - (Biblioteca valenciana) Reprod. facs. de la ed. de: Madrid: Est. Tip. Editorial de G.Estrada, 1882. (Biblioteca enciclopédica popular ilustrada. Sección 4ª, histo-ria). Tomo I (único publicado) BETNO 4977

PÉREZ DE LOS COBOS GIRONÉS, FranciscoCasas solariegas de la Comunidad Valenciana / FranciscoPérez de los Cobos Gironés. Valencia: Federico Domenech, [2007]. 240 p.: il. col.; 26 cm. DL V 1759-2007 BETNO 5722

PÉREZ GARCÍA, Carmen Grisallas de Castellfort y Albocàsser: un trabajo técnico derecuperación del patrimonio artístico castellonense / CarmenPérez García, Francisco Medina Candel. - Castelló: Diputació Provincial. Servei de Publicacions, 2006. 225 p.: il. col. y n.; 21 cm. - (Universitària. Geografia i història)BETNO 5294

PÉREZ GUILLÉN, Inocencio Vicente Pintura cerámica religiosa: paneles de azulejos y placas:fondos del Museo Nacional de Cerámica y Artes


Suntuarias González Martí / Inocencio Vicente PérezGuillén. [Valencia]: Subdirección General de Publicaciones,Información y Documentación, [2006]. 394 p.: il., col. y n. ; 28 cmEn la port.: Ministerio de Cultura, Dirección General de BellasArtes y Bienes Culturales, Subdirección General de MuseosEstatales; Museo Nacional de Cerámica y Artes SuntuariasGonzález Martí ISBN 84-8181-286-2 BETNO 5509

PIÑEL, Carlos La Zamora que se va: colección de etnografía Castellano-Leonesa de Caja España / Carlos Piñel. - Zamora: PrensaIbérica, 1993. 312 p.: il., col. ; 30 cm ISBN 84-87657-60-5 BETNO 2945

Plazas valencianas = Places Valencianes: [exposición en el]Museo Taurino, del 14 de marzo al 20 de mayo de 2001 = del14 de març al 20 de maig de 2001 / [textos, Enrique Amat,Carlos Bueno, Albert Alcaraz]. - València: Diputació, 2001. 66 p.: il. col. ; 22 x 22 cm Textos en valenciano, español e inglés ISBN 84-7795-285-X BETNO 5289

POIRIER, Jean Una historia de la etnología / J. Poirier. - México: Fondo deCultura Económica, 1987160 p. - (Colección Popular del F.C.E.; 361) ISBN 968-16-2526-9BETNO 1704

Programa de normalización de estudios previos aplicado abienes inmuebles / [coord. de la ed., Instituto Andaluz delPatrimonio Histórico]. - [Sevilla]: Junta de Andalucía.Consejería de Cultura, [2006]. 193 p. : il. col. y n. ; 24 cm. - (PH cuadernos / InstitutoAndaluz del Patrimonio Histórico; 19) Resúmenes en inglés BETNO 3037/19

La provincia de Valencia / [Marta Conesa Llansola...et al.]. –Valencia: Diputación Provincial,1998. 119 p.: il. ; 17 cm.ISBN 84-7795-180-2 BETNO 4439

Proyecto Andalucía: [Antropología: Tomo VIII: folklore y fla-menco] / proyecto editorial creado y dirigido por FranciscoRodríguez Iglesias; [autores del tomo, Antonio GarcíaBenitéz…et al.]. - Sevilla : Publicaciones comunitarias -Grupo Hércules, 2003. 382 p.: il. col. y n. ; 31 cm. – (Proyecto Andalucía ; 8) ISBN 84-931553-9-X BETNO 3636/08

Proyecto Andalucía: [Antropología: Tomo X: identidad cultu-ral] / proyecto editorial creado y dirigido por FranciscoRodríguez Iglesias. - Sevilla: Publicaciones comunitarias -Grupo Hércules, 2003. 374 p.: il. col. y n.; 31 cm. – (Proyecto Andalucía ; 10) ISBN 84-933178-1-0 BETNO 3636/10

Proyecto Andalucía: [Antropología: Tomo XII: emigración einstituciones culturales] / proyecto editorial creado y dirigidopor Francisco Rodríguez Iglesias. - Sevilla: Publicaciones comunitarias - Grupo Hércules, (2004?). 398 p.: il. col. y n.; 31 cm. - (Proyecto Andalucía ; 12) ISBN 84-933178-6-1 BETNO 3636/12

Publicaciones del Instituto de Etnografía y Folklore“Hoyos Sáinz”: vol. XV.

Santander: Centro de Estudios Montañeses, 2001. 328 p.: il.ISBN 84-930673-9-3 BETNO 3953

El pueblo andaluz: sus tipos, sus costumbres, sus cantares /redactado en verso y prosa por Fernán-Caballero... [et…al.];compilado por J.María Gutiérrez de Alba; y aumentado porJ. Martín y Santiago. - Valencia: Librerías París-Valencia,[1995] 264 p.; 16 cm Reprod. facs. de la ed. de: Madrid: Imprenta de Gaspar, edi-tores, [18-?] BETNO 4960

PUIG, AlbertoExperience d’animation-enquete dans les clubs du troisiemeage de la Dordogne (Bilan, 1er septembre - 30 novembre1979) / Alberto Puig; sous la direction de Francois Moniot. - Bordeaux: Musée d’Aquitaine, 1980. 42 p.: il. BETNO C.03/nº 12

PUJADAS I MUÑOZ, Joan J. Etnografia / Joan J. Pujadas (coord.); [autores, Joan J. PujadasiMuñoz, Dolors Comas d’Argemir, Jordi Roca i Girona]. - 1ªed. en lengua catalana. - Barcelona: Universitat Oberta deCatalunya, 2004. 365 p.; 24 cm. - (Humanitats; 74) ISBN 84-9788-142-7 BETNO 2234

Queiroz, Maria Isaura Pereira de Historia y etnología de los movimientos mesiánicos: reformay revolución en las sociedades tradicionales / Maria IsauraPereira de Queiroz; prefacio de Roger Bastide. 2ª ed. - México: Siglo Veintiuno Editores, 1978. 354 p.: il. + 4 h. de lám. - (Siglo XXI : Antropología) Bibliografía p. 343-354.ISBN 968-23-0124-6 BETNO 0105


QUINTAS, AngelAngel Quintas: fotografías, 1950-1970 / Angel Quintas. -Zamora: Junta de Castilla y Leon, 1993. 176 p.: il. ISBN 84-87739-42-3 BETNO 2918

RECIO ALFARO, Carles Valéncia i els seus municipis / Carles Recio Alfaro. - València:Diputació Provincial, 1999. 348 p.: il. col. ; 33 cm.ISBN 84-7795-210-8BETNO 3497

RECLUS, Elías Los primitivos: estudios de etnología comparada / E. Reclus.- Valencia: Ediciones Estudios, [1903] 272 p. BETNO 2993

Recuperación de la organería barroca: Andalucía barroca2007. - [s.l.: Junta de Andalucía, s.a.]. 1 h. pleg.: il. col. ; 23x24 cm. BETNO C.29/nº 08

El regadío histórico en la comarca de Requena-Utiel: geo-grafía y patrimonio / [investigación dirigida por JorgeHermosilla Pla]. - Valencia: Dirección General de PatrimonioCultural Valenciano, 2005. 231 p.: il. col. ; 28 cm. - (Regadios históricos valencianos, 4) En la cub.: Recuperem patrimoni BETNO 5250

RIG, Mercedes La arquitectura popular / [Texto, Mercedes Reig]. - [Madrid?]:Tania, [s.a.]. 31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras. - Tít.de la cub.: La arquitectura popular en España BETNO C.28/nº 22

REIG, Mercedes Las catedrales góticas en España / [Texto, Mercedes Reig]. -[Madrid?]: Tania, [s.a.]. 31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras BETNO C.28/nº 23

REIG, Mercedes Las rutas del mudéjar / [Texto, Mercedes Reig]. - [Madrid?]:Tania, [s.a.] 31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras BETNO C.28/nº 25

REIG, Mercedes Los paradores / [Texto, Mercedes Reig]. - [Madrid?]: Tania,[s.a.].

31 p.: il. col.; 21 cm.Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras BETNO C.28/nº 21

REIG, Mercedes Viaje por la España antigua / [Texto, Mercedes Reig]. -[Madrid?]: Tania, [s.a.]. 31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras. - Tít.tomado de la cub. BETNO C.28/nº 24

REIG, Mercedes Viaje por la España judía / [Texto, Mercedes Reig]. -[Madrid?]: Tania, [s.a.]. 31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras BETNO C.28/nº 20

Repertorio de textos internacionales del patrimonio cultu-ral. - [Granada]: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura,Editorial Comares, [2004].323 p.: il.; 24 cm. - (Cuadernos / Instituto Andaluz delPatrimonio Histórico; 14)ISBN 84-8266-392-5 BETNO 3037/14

Restauración de la Anunciación del Carmen de Antequera/ [coord. de la ed. Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico].- Sevilla: Consejería de Cultura, 2006. 64 p.: il. col.; 21 x 25 cmISBN 84-8266-653-3 BETNO 5640

RISCO, Vicente Unha parroquia galega nos anos 1920-1925 / Vicente Risco.- Santiago de Compostela: Museo do Pobo Galego, 1993. 40 p.: il. + 5 h. de dibujos. - (Alicerces; 4) ISBN 84-88508-02-6 BETNO 2682/04

ROCHA PEIXOTO, António Augusto da Etnografia portuguesa: (obra etnográfica completa) /António Augusto da Rocha Peixoto; organización, prefacio,notas y bibliografía de Flávio Gonçalves. - Lisboa: PublicaçôesDom Quixote, 1990. LVII, 428 p. : il. + 78 p. de lám. - (Portugal de Perto.Biblioteca de Etnografia e Antropología; 20). Bibliografía p. 409-426. Reprod. facs. de la ed. de: Póvoa de Varzim: CâmaraMunicipal da Póvoa de Varzim, 1967ISBN 972-20-0766-1 BETNO 2141

The role of ethnographical museums within a UnitedEurope: proceedings-Athens, 1-5 october 1992, EugenidesFoundation. - Atenas : Greek Society of EthnographicalMuseology, 1995.


380 p.: il. Precede al tít.: Inaugural meeting of ethnographicalmuseums in the countries of the European Community. -Under the patronage of the Greek Ministry of Culture andwith the support of the Office in Greece of the Commissionof the European Communities. ISBN 960-85622-0-1 BETNO 2543

ROMÁN DEL CERRO, Juan Luís Alicante, 1881-1980 / Juan Luís Román del Cerro. - Alicante:Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 1984.236 p.: principalmente il.; 30 cm. - (La memoria colectiva.Retratos de una ciudad; 6)ISBN 84-86396-01-8 BETNO 2368

ROMERO DE TEJADA, Pilar Las joyas de Marruecos del Museo Nacional de Etnología /Pilar Romero de Tejada; prólogo de Julio Caro Baroja. -Madrid: Ministerio de Cultura, 198066 p.: il. + 53 p. de lám., col. y n. ISBN 84-7483-075-3 BETNO 0802

La rueda elevadora de agua de las minas romanas deRiotinto: memoria de intervención / [coord. de la ed.,Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico; autores, ReyesOjeda Calvo... et al.]. - [Sevilla]: Consejería de Cultura,2006. 152 p.: il. col. y n.; 24 cm. - (PH cuadernos / InstitutoAndaluz del Patrimonio Histórico, 18) Resúmenes en inglésISBN 84-8266-581-2BETNO 3037/18

Sa Raval des Castell: la història d’un poble a través del mate-rial arqueològic [catálogo de la exposición del Museu deMenorca] / Coordinación, Francesc Isbert y Cristina Andreu;textos, Enric Vilardell...[et al.]. - [Palma de Mallorca]:Conselleria d’Educació i Cultura ; [Menorca]: Consell Insular de Menorca.Departament de Cultura: Museu de Menorca, [2006]. 123 p.: il. col. y n., mapas y planos; 26 cm. DL B 30167-2006. - ISBN 84-96430-73-1 BETNO 5385

Sabor de antaño: notas sobre identidad local, actualizaciónetnográfica y desarrollo cultural / edición de Kepa Fernándezde Larrinoa.-Vitoria-Gasteiz: Escuela Universitaria de TrabajoSocial. Universidad del País Vasco, 2003.557 p.: il. ; 22 cm. ISBN 84-7681-388-0 BETNO 4849

SÁEZ GUALLAR, Francisco Javier El Archivo de Etnografía de Teruel / Francisco Javier SáenzGuallar. - Teruel: Instituto de Estudios Turolenses, 1983.

247-262 p. Separata de la revista Teruel, N. 70BETNO C.03/nº 35

SALVÁ BALLESTER, Adolfo De la marina i muntanya: folklore / Adolf Salvà i Ballester;edición a cura de Rafael Alemany. - Alacant: Institut d’Estudis“Juan Gil-Albert”; Callosa d’en Sarrià: Ajuntament, 1988. 292 p.: il. ; 21 cm. - (Tradició; 5).ISBN 84-7784-004-0 BETNO 2458

San Sebastián de los Reyes (1930-1960) [Recurso electróni-co]. - San Sebastián de los Reyes: Ayuntamiento. Delegaciónde Cultura Universidad Popular. Centro de EstudiosTradicionales, [200-?]. 1 disco (CD-ROM)BETNO RE 0098

SAN VALERO APARISI, Julián Guía para el estudio de la cultura popular / Julián San ValeroAparisi, Pilar García Latorre, Milagros Gonzalo Alvarez. -Valencia: Academia de Cultura Valenciana. Sección deEtnología, 1980.170 p. ISBN 84-370-0131-5BETNO 1651

SARRIÓ MARTÍN, Fanny Petrus Lembrí: estudios previos / Fanny Sarrió Martín, [RosaLlorca Pérez, Juan Pérez Miralles]. - Castelló : Servei dePublicacions. Diputació Provincial, 2007. 162 p.: il. col. y n.; 21 cm. - (Universitària. Geografia i histò-ria) BETNO 5550

SARTHOU CARRERES, Carlos Impresiones de mi tierra / C. Sarthou Carreres. - Valencia:José Huguet, [1984]. 111 p. : il. ; 25 cm. - (Biblioteca gráfica valenciana. Serie“Valencia de ayer”; 1). ISBN 84-86341-00-0 BETNO 4017

SATRÚSTEGUI, José MaríaAntropología y lengua: (tradicion popular, memoria colecti-va) / José María Satrústegui. Urdiáin (Navarra): José MªSatrústegui, 1989. 182 p. - (Sobre Etnografía Vasca; 4) ISBN 84-404-5436-8 BETNO 1907

SATRÚSTEGUI, José MaríaSolsticio de invierno: fiestas populares, olentzero, tradicionesde Navidad / José María Satrústegui. - Iruñea: [s.n.], 1988.200 p. - (Sobre Etnografía Vasca; 3)ISBN 84-85112-15-6 BETNO 2047


SEGUÍ, Salvador Manuel Palau (1893-1967) / Salvador Seguí. - 2ª ed. -València: Consell Valencià de Cultura, 1998. 174 p: il. - (Serie minor. Historia; 47). Contiene: Bibliografía e índices p. 141-170 ISBN 84-482-1662-8BETNO 3196

SEIJO ALONSO, Francisco G.Historia ilustrada del Antiguo Reino de Valencia Alicante-Valencia-Castellón / Francisco G. Seijo Alonso. - Alicante: Elautor, 1984. [42] p.: principalmente il., col. y n. Carpeta I. La obra com-pleta se compone de 20/25 carpetas. BETNO C.05/nº 45

Sept regards sur une — réalité: rencontre des pèlerinages =Siete miradas a una – realidad : encuentro de peregrina-ciones: [exposiciones] / [textos Francis Latour, Bieito PérezOuteiriño, Laura Romina Silva Castro]. - [s.l.] : Interreg IIICSud, [2006] 167 p.: il. col.; 24x24 cm.Precede al tít.: COESIMA (Coopération Européenne de SitesMajeurs d’Accueil)DL C 3140-2006 BETNO 5397

SIERRA DELAGE, Marta Tallas y máscaras africanas en el Museo Nacional deEtnología / Marta Sierra Delage. Madrid: Ministerio de Cultura, 1980. 124 p.: il., col. y n.ISBN 84-7483-114-8 BETNO 0801

El Sistema de Información del Patrimonio Histórico deAndalucía (SIPHA) /[coordinación de la edición, Instituto Andaluz del PatrimonioHistórico]. - [Sevilla]: Consejería de Cultura, 2007. 321 p.: il. col.; 24 cm. - (PH cuadernos / Instituto Andaluz delPatrimonio Histórico, 20) Resúmenes en inglés ISBN 84-8266-637-1 BETNO 3037/20

SKIK, Khira Musée du Bardo: Départament Musulman / Khira Skik. -Tunis: Institut National d’Archeologie. Service Publication,1974.124 p.: il.Bibliografía p. 121-122.BETNO 3310

Societat i Patrimoni / [textos, Daniel Benito Goerlich ... et al.].- [Valencia]: Master de Conservació i Gestió del PatrimoniCultural, 11ª edició, Universitat de València, 2006. 222, [24] p. de lám.: il. col. y n. ; 23 cm. - (Conservació i ges-tió del Patrimoni Cultural, 2) Tít. tomado de la cub.

ISBN 84-370-6540-2 BETNO 5606

SOLER, Abel Beniarjó: poble de la Safor i senyoria d’Ausiàs March / AbelSoler. - Beniarjó: Ajuntament , 2007. 320 p.: il. col.; 29 cm. DL V 2038-2007 BETNO 5780

Les teles del Retaule Major de l’Esglèsia del Pilar deValència / [Coordinació de l’edició, Felisa Martínez Andrés,Lucía Fernández Menendez; textos, Alfonso Esponera Cerdán...et al.]. - [València]: Generalitat Valenciana, 2003. 70 p. dupl.: il.; 29 cm. - (Recuperem el Patrimoni)Portada y texto en valenciano y castellano en sentido inver-soBETNO 5685

THOUS LLORENÇ, Maximilià El poema de la Llonja / Maximilià Thous Llorens. - València:[s.n.], 1949 (Tallers Tip. de Vicent Cortell). 30 p.: il., grab.; 22 cm BETNO N.P. C.02/nº 06

Tidemills of western europe = Moulins à marée... =Moinhos de maré... = Molinos de marea del occidenteeuropeo / [Cláudia Silveira...et al.]. - Seixal: EcomuseuMunicipal do Seixal ?, 2005. 35 p.: il. col.; 29x11 cm. ISBN 972-8740-17-4 BETNO C.24/nº 08

TOSCHI, Paolo Il Folklore / Paolo Toschi. - 3ª ed., corr. y aum. - Roma:Editrice Studium, 1969. 174 p.: il. + 10 h. de lám. - (Universale studium; 1.-1/A). BETNO 1473

TOSCHI, Paolo Invito al folklore italiano: le regioni e le feste / Paolo Toschi. -Roma: Editrice Studium, 1963. 402 p.: il. BETNO 1474

Trabajos de conservación y restauración de la tabla de “LaVerge Maria de la Salut” en la iglesia parroquial deBocairent. - [Valencia?]: Conselleria de Cultura, Educació iEiència. Direcció general de patrimoni artístic, [1998]. 1 h. pleg.: il. col.; 17 cm. - (Conservación y restauración delPatrimonio Histórico Valenciano) En la cub.: Bocairent: església parroquial de la Mare de Déude l’Assumpció: taula de la Verge Maria de la Salut (s. XV) BETNO C.25/nº 29

Tuttitalia: enciclopedia dell’Italia antica e moderna: Le VenezieII. - Firenze: Sadea, 1964.


p. 561-592: il. col. y n. Fascicolo N. 165, 1964. BETNO C.09/nº 24

Universidad y Etnología: II Aula en Castilla y León. -Salamanca: Diputación. Centro de Cultura Tradicional, 1987. 267 p.: il. - (Serie Abierta; 3)ISBN 84-505-5404-7 BETNO 1663

VALENSI, LouisLe Musée d’Aquitaine a la recherche d’un passé vivant: pré-sentation du plan d’enquêtes d’Ethnographie pour la régiond’Aquitaine / Louis Valensi, F. Moniot. - Aquitaine: Muséed’Aquitaine. p. 51-58 : il.BETNO C.06/nº 30

VARELA, Paz Castelos e fortalezas de Galicia = Castillos y fortalezas deGalicia / Paz Varela; fotografías de Tono Arias y NievesLoperena. - Vigo (Pontevedra): Nigratrea, 1999. 158 p.: il. col.; 31 cm. - (Colección Mayor) DL AS 2086-1999. - ISBN 84-923922-8-2 BETNO 5773

VENTURA BELTRÁN, Vicent Valencia y su provincia / Vicente Ventura Beltrán; fotos deFrancisco Jarque. Valencia: Diputación Provincial, 1982. [14 p.]: il., col. BETNO C.01/nº 26

La villa de Cornelius (L’Ènova, Valencia) / Rosa AlbiachDescals y José L. de Madaria (coords.). - Valencia: Ministeriode Fomento, 2006. 174 p.: il. col. y n. ; 30 cm BETNO 5507

VIOLANT I SIMORRA, Ramon El Pirineo español: vida, usos, costumbres, creencias y tradi-ciones de una cultura milenaria que desaparece. Vol. II: orga-nización social y pecuaria. La caza y la pesca. La vida pasto-ral. La vida agrícola. Creencias, mitos y supersticiones. Fiestaspopulares. Representaciones, danzas y deportes / RamonViolant i Simorra. - Barcelona: Alta Fulla, 1986 317-675 p.: il. - (Mitos, ingenios y costumbres; 15). Reprod. facs. de la ed. de: Madrid : Editorial Plus-Ultra, 1949ISBN 84-85403-96-7BETNO 1190/02

VIOLANT I SIMORRA, Ramon Obra oberta, 2: Elaboració del cànem i de la llana al Pallars.La indústria casolana del pa al Pallars Sobirà; Notas de etno-grafia pastoril pirenaica. La trashumancia; Mitologia, folklo-re y etnografia del fuego en Cataluña / Ramon Violant iSimorra; prólogo de Ramona Violant Ribera. - Barcelona:Alta Fulla, 1979. 290 p.: il. - (El pedrís; 5)

Reprod. facs. de la ed. de: Igualada: obradors gràfics de PereBas, 1934 ISBN 84-85403-14-2 BETNO 0843/02

ZURRIAGA AGUSTÍ, Ferran La Plana. Terra del Llebeig: Estudi etnogràfic del Cap de SantAntoni de Xàbia / Ferran Zurriaga i Agustí. - Xàbia:Ajuntament, 1990. 75 p.: il. ISBN 84-505-9146-5 BETNO 3229

PUBLICACIONES PERIÓDICAS

AGUILAR SANZ, Josep VicentMuseus locals i etnologia / Josep Vicent Aguilar Sanz.EN: Revista Valenciana d’Etnologia. - València: MuseuValencià d’Etnologia: Diputació de València, [2005]-. ISSN 1885-1533 N. 1 (2006), p. 7-20 BETNO PP 0343

ALONSO GONZÁLEZ, Joaquín MiguelMuseos etnográficos en Castilla y León: entre la realidady el deseo / Joaquín M. Alonso González y Luis A. GrauLobo.EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General deBellas Artes y de Conservación y Restauración de BienesCulturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N.2 (1995), p. 119-127 BETNO PP 0294

ANGUELA, Antoni Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicionali Popular: dades per a un balanç / Antoni Anguela.Contiene:Fitxa tècnica / por Salvador Sorrosal. Algunes dades sobre lacultura tradicional a Catalunya / por Josep Albà. EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cul-tura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona:Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,1992-.ISSN 1132-6581N. 1 (1992); p. 80-87BETNO PP 0278

ARDÈVOL, Elisenda Por una antropología de la mirada: etnografía, representa-ción y construcción de datos audiovisuales / ElisendaArdèvol. Perspectivas en antropología visual / edición a cargode Luis Calvo Calvo.EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de


Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 53 (Cuaderno 2º) (1998), p. 217-240 BETNO PP 0012

Asociarse e informarse para el patrimonio cultural EN: Ruralia: Revista del Món Rural Valencià / Centre Rurald’Informació Europea (CRIE). - Caudiel-Benafer (Castelló): CRIE, [1998]-. N. 4 (1999), p. 19-20 BETNO PP 0074

AYESTARÁN, ElenaEn torno al hogar / Elena Ayestarán San Sebastián y AnaBarriuso Vázquez. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General deBellas Artes y de Conservación y Restauración de BienesCulturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 6 (1999), p. 231-249 BETNO PP 0294

BARAHONA VALLECILLO, Sebastián La Navidad en Mengíbar. Tradición religiosa y popular /Sebastián Barahona Vallecillo. EN: El Toro de Caña: Revista de Cultura Tradicional de laProvincia de Jaén / Diputación Provincial de Jaén. - Jaén:Diputación. Área de Cultura, 1996-. ISSN 1138-7297N. 3 (1998); p. 447-524BETNO PP 0073

BARAÑANO CID, Ascensión Directorio de investigadores de la antropología, etnología yfolklore de España / Ascensión Barañano Cid, María PíaTimón Tiemblo y Juan Manuel Valadés Sierra.EN: Etnografía Española / Dirección General de Bellas Artes,Archivos y Bibliotecas. Madrid: Ministerio de Cultura, Dirección General de BellasArtes, Archivos y Bibliotecas, Subdirección General deArqueología y Etnografía, 1980-. N. 9 (1995); p. 137-308BETNO PP 0132

BECK, Jane C Taking Stock: 1996 American Folklore Society PresidentialAddress / Jane C. Beck.EN: The Journal of American Folklore / American Folk-loreSociety. - Boston and New York: American Folk-lore Society,1888-. ISSN 0021-8715 Vol. 110, N. 436 (1997), p. 123-139 BETNO PP 0176

BERNAT I ROCA, Margarida La sección etnológica del museo de Mallorca (Muro) / M.Bernat i Roca.

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General deBellas Artes y de Conservación y Restauración de BienesCulturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), 229-236 BETNO PP 0294

BIANCO, Alessia La arquitectura popular tradicional a examen: diagnósticoexperimental en la comarca del Rincón de Ademuz / AlessiaBianco, gabriella Guerrisi. EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento deComposición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio dePublicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758XN. 17 (2005), p. 106-113 BETNO PP 0085

BRANDES, StanleyFotoperiodismo y etnografía: el caso de W. Eugene Smith ysu proyecto sobre Deleitosa / Stanley Brandes y Jesús M. deMiguel. Perspectivas en antropología visual / edición a cargode Luis Calvo Calvo.EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 53 (Cuaderno 2º) (1998), p. 143-174 BETNO PP 0012

BURILLO MOZOTA, FranciscoLos trabajos de etnología-antropología en la revista Kalathosdel Seminario de Arqueología y Etnología Turolense /Francisco Burillo Mozota.EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 57, n. 1 (Enero-2002), p. 121-128 BETNO PP 0012

CABANILLAS FERNÁNDEZ, Marta Puesta al día de la didáctica en los museos: El Museo deArtes y Tradiciones Populares de la Universidad Autónoma deMadrid / M Cabanillas Fernández. EN: El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria / AsociaciónCultural “Día de las Tradiciones Canarias”. - La Orotava(Tenerife): Asociación Cultural “Día de las TradicionesCanarias”, 1995-. ISSN 1136-4467N. 17 (2004), p. 87-91 BETNO PP 0023

CALVO CALVO, Luis Psicología étnica y etnografía en Cataluña, un desarrollo cos-mopolita / Luis Calvo Calvo.


EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 57 (Cuaderno 2º) (2002), p.245-256 BETNO PP 0012

CALVO CALVO, Luis La Revista de Dialectología y Tradiciones Populares y susaportaciones a la antropología española (1944-1996) / LuisCalvo Calvo. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 57, n. 1 (Enero-2002), p. 29-58 BETNO PP 0012

CAPPAI, CarloEstructuras culturales y accesibilidad para la isla de SanErasmo en Venecia / Carlo Cappai y Alessandra Segantini EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento deComposiciónArquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones dela Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758XN. 19 (2006), p. 56-65 BETNO PP 0085

CARBONELL JIMÉNEZ, Isabel María El aula de la naturaleza / Isabel María Carbonell Jiménez.EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola dePusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 14 (2003), p. 60-62 BETNO PP 0088

CARO BAROJA, JulioLa religión: un tema de etnografía española / Julio CaroBaroja. EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la AsociaciónGranadina de Antropología. Granada: Asociación Granadina de Antropología, 1982-1998. ISSN 0214-7564N. 3 (1984), p. 5-11 BETNO PP 0004

CARROBLES SANTOS, Jesús La situación del patrimonio etnográfico en Castilla-LaMancha: “un brindis al sol” / Jesús Carrobles Santos ySantiago Palomero Plaza. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-.

ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 129-137 BETNO PP 0294

CASTAÑO MADROÑAL, ÁngelesLa novela autobiográfica de Mohammed Chukri como fuen-te para una etnografía de la pobreza urbana en Marruecos /Ángeles Castaño Madroñal.EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981N. 60 -1- (2005), p. 191-206 BETNO PP 0012

CEBRIÁN GIMENO, RafaelExcursionismo y patrimonio cultural / Rafael Cebrián.EN: A.CO.PA.H: Asociación para la Conservación delPatrimonio Histórico.Valencia: Asociación para la Conservación del PatrimonioHistórico, Facultad de Geografía e Historia, 1996-.ISSN 1575-3867 N. 8 (Novie 2000) ; p. 65-66 BETNO PP 0051

CHARLOT, JohnVietnamese Cinema: The Power of the Past / John Charlot.EN: The Journal of American Folklore / American Folk-loreSociety. - Boston and New York: American Folk-lore Society,1888-. ISSN 0021-8715 Vol. 102, N. 406 (1989), p. 442-452 BETNO PP 0176

CHIVALLON, Christine Rendre visible l’esclavage: muséographie et hiatus de lamémoire aux Antilles françaises / Christine Chivallon EN: L’Homme: Revue Française d’Anthropologie / ÉcolePratique des Hautes Études. Paris: Éditions Mouton & Co, 1961-. ISSN 0439-4216N. 180 (2006), p. 7-41 BETNO PP 0106

COLOBRANS, JordiAntropologia, etnografia i requeriments informàtics. Unareflexió sobre dos casos : Programa d’Avaluació de Centres,i Pesca i Captura / J. Colobrans. EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cul-tura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona:Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,1992-.ISSN 1132-6581N. 20 (2002), p. 118-130 BETNO PP 0278


COMELLES, Josep M.Antropologia i salut: etnografia, compromís i activisme /Josep M. Comelles EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cul-tura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona:Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,1992-.ISSN 1132-6581N. 20 (2002), p. 92-105 BETNO PP 0278

La conservación de la piedra del claustro de la catedral deOviedo / Araceli Rojo...[et al.] EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento deComposición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio dePublicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758XN. 19 (2006), p. 96-107 BETNO PP 0085

CORREIA, Luís Miguel La torre del homenaje del Castillo de Pombal: una mirada(in)discreta / Luís Miguel CorreiaEN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento deComposición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio dePublicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758XN. 19 (2006), p. 86-95 BETNO PP 0085

CRUZ OROZCO, Jorge El patrimonio cultural en el medio rural valenciano.Aportaciones para un debate conveniente / Jorge CruzOrozco. EN: Ruralia: Revista del Món Rural Valencià / Centre Rurald’Informació Europea (CRIE). - Caudiel-Benafer (Castelló):CRIE, [1998]-. N. 4 (1999), p. 9-18 BETNO PP 0074

CUPIDO, Pietro Les trabocchi de l’Adriatique / Pietro Cupido EN: Le Chasse-Marée: Revue d’Histoire et d’EthnologieMarée. - Douarnenez (Francia): Le Chasse-Marée, [1981]-. ISSN 0292-4609N. 195 (2007), p. 62-65 BETNO PP 0030

DÍAZ BOIX, HumbelinaLos talleres didácticos del Museo de Pusol / Humbelina DíazBoix. EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola dePusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 14 (2003), p. 56-59 BETNO PP 0088

DÍAZ DE RADA, ÁngelLas formas del holismo: la construcción teórica de la totali-dad en etnografía / Ángel Díaz de Rada.

EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 58 (Cuaderno 1º) (2003), p. 237-262 BETNO PP 0012

FERNÁNDEZ MARCOS, VicentaCostumbres y tradiciones en Pedrosa del Rey (León) / VicentaFernández Marcos. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 38 (1983), p. 263-277 BETNO PP 0012

FERRER, CarlosAportaciones a la etnografía valenciana en la obra de Simónde Rojas / Carlos Ferrer. EN: Revista Valenciana d’Etnologia. - València: MuseuValencià d’Etnologia: Diputació Provincial de València,[2005]-. ISSN 1885-1533 N. 1 (2006), p. 105-112 BETNO PP 0313

FUMERO ÁLVAREZ, Pedro Antonio Tradición marinera: el mar en nuestras costumbres, folclore ymúsica popular / Pedro Antonio Fumero Álvarez y Ana IsabelPulido Tarife. EN: El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria / AsociaciónCultural “Día de las Tradiciones Canarias”. - La Orotava(Tenerife): Asociación Cultural “Día de las TradicionesCanarias”, 1995-. ISSN 1136-4467N. 16 (2003), p. 126-129 BETNO PP 0023

GALIANO SÁNCHEZ, Juan Tradiciones olvidadas: una diversión popular: el farolet / J.Galiano “Broses” EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola dePusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 8 (1998) ; p. 66-70 BETNO PP 0088

GANDÍA MONTÉS, Saúl José La Anunciación de Santa María de Ontinyent / Saúl JoséGandía Montés EN: Almaig: Estudis i Documents / Dirige “La Nostra Terra”.- Ontinyent: Asociación de Fiestas de La Purísima, 1985-. ISSN 1139-2487N. 22 (2006), p. 6-19 BETNO PP 0077


GARCÍA DELGADO, Vicente Etnologia marina: les embarcacions, vehicle de cultura / V.García Delgado. EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cul-tura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona:Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,1992-.ISSN 1132-6581N. 1 (1992); p. 110-114BETNO PP 0278

GARRIDO ROIZ, Juan Pedro Aproximación a la cultura popular y tradicional de PueblaGuzmán, según documentación de Sebastián GarcíaVázquez / Juan Pedro Garrido Roiz. EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. -Madrid: Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad deFilosofía y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco,1975-. ISSN 0210-9441Nºs.81-82-83-84 (jun-dic.1998); p.76-84BETNO PP 0002

GARRIDO, José Luis Apuntes para la etnografía de la Sierra de Segura: el “royolos espinares” (Valle de Los Anchos) de Santiago-Pontones /José Luis Garrido. EN: El Toro de Caña: Revista de Cultura Tradicional de laProvincia de Jaén / Diputación Provincial de Jaén. - Jaén: Diputación. Área deCultura, 1996-. ISSN 1138-7297N. 2 (1997); p. 449-526BETNO PP 0073

GÓMEZ LEÓN, Rafael C.La Asociación Cultural Día de las Tradiciones Canarias /Rafael C. Gómez León. EN: Molinum: Boletín de la Asociación para la Conservacióny Estudio de los Molinos (A.C.E.M.). - Madrid: A.C.E.M., 1998-. Año 2, N. 8 (2000) ; p. 19-21 BETNO PP 0312

GÓMEZ PELLÓN, EloyMuseos etnográficos y museografía en Cantabria / EloyGómez Pellón.EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General deBellas Artes y de Conservación y Restauración de BienesCulturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 95-118 BETNO PP 0294

GONZÁLEZ ALCANTUD, José Antonio De la etnología en Francia: entrevista con Martine Segalen /José A. González Alcantud. EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la Asociación

Granadina de Antropología. Granada: Asción. Granadina deAntropología, 1982-1998. ISSN 0214-7564N. 7 (1990), p. 13-19 BETNO PP 0004

GONZÁLEZ CASARRUBIOS, Consolación Los museos etnográficos en la comunidad de Madrid / C.González. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General deBellas Artes y de Conservación y Restauración de BienesCulturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 217-228 BETNO PP 0294

GONZÁLEZ CASARRUBIOS, Consolación El conocimiento y difusión de la cultura popular a través delMuseo de Artes y Tradiciones Populares de la UniversidadAutónoma de Madrid / Consolación González Casarrubios. EN: El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria / AsociaciónCultural “Día de las Tradiciones Canarias”. - La Orotava(Tenerife): Asociación Cultural “Día de las TradicionesCanarias”, 1995-. ISSN 1136-4467N. 11 (2002) ; p. 74-80 BETNO PP 0023

GUTIÉRREZ, AngelChocolatería “El Indio”, análisis de una exposición / ÁngelGutiérrez, Jesús Loeches y Juan Carlos Rico. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General deBellas Artes y de Conservación y Restauración de BienesCulturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 6 (1999), p. 211-230 BETNO PP 0294

HERRADÓN FIGUEROA, Mª Antonia Joyería decimonónica en el Museo Nacional de Antropología/ Mª Antonia Herradón Figueroa. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General deBellas Artes y de Conservación y Restauración de BienesCulturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 6 (1999), p. 283-305BETNO PP 0294

HUERA CABEZA, Carmen El museu etnologic de Barcelona: formación, desarrollo yprevisiones de futuro / Carmen Huera Cabeza. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853


N. 2 (1995), p. 151-163 BETNO PP 0294

INIESTA, Montserrat Antropología, patrimonio y museos en Cataluña / MonserratIniesta. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), pp. 139-149 BETNO PP 0294

Jornadas sobre historia, arte y tradiciones populares delMaestrazgo (3ª. 1992. San Mateo)

Terceras Jornadas sobre historia, arte y Tradiciones popularesdel Maestrazgo: [San Mateo, 5, 6 y 7 diciembre 1992] /[Centro de Estudios del Maestrazgo]. EN: Centro de Estudios del Maestrazgo: Boletín deDivulgación Cultural.Benicarló: Centro de Estudios del Maestrazgo, 1983-. ISSN 0212-3975N. 41-42 (en.-jun. 1993) BETNO 0070

LAFERTÉ, Gilles “Campagnes de tous nos désirs”...d’ethnologues / G.Laferté & N. Renahy. EN: L’Homme: Revue Française d’Anthropologie / ÉcolePratique des Hautes Études. Paris: Éditions Mouton & Co, 1961-. ISSN 0439-4216N. 166 Avril-Juin (2003), p. 225-234 BETNO PP 0106

LAHORASCALA, Pedro Notas sobre el folklore y etnología del valle del Tiétar / PedroLahorascala.EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. - Madrid:Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad de Filosofía yLetras, Universidad Autónoma de Cantoblanco, 1975-. ISSN 0210-9441Nºs. 75-76 (dic. 1996); p. 29-33BETNO PP 0002

LATORRE ROMÁN, Roque Arquitectura popular tradicional del Valle de Los Anchos(Sierra de Segura) / Roque Latorre Román. EN: El Toro de Caña: Revista de Cultura Tradicional de laProvincia de Jaén / Diputación Provincial de Jaén. - Jaén:Diputación. Área de Cultura, 1996-. ISSN 1138-7297N. 5 (2000); p. 423-486BETNO PP 0073

LLACER BOSBACH, Miguel XXII reunión de asociaciones y entidades para la defensa delpatrimonio cultural y su entorno / Miguel Llácer Bosbach.

EN: A.CO.PA.H: Asociación para la Conservación delPatrimonio Histórico.Valencia: ACOPAH, [1995?]-. ISSN 1575-3867N. 8 (2000), p. 82-83 BETNO PP 0051

LLOP I BAYO, Francesc Museos y colecciones museográficas permanentes de carác-ter etnográfico en la Comunidad Valenciana / Francesc Llopi Bayo.EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 272-282 BETNO PP O294

LÓPEZ ÁLVAREZ, Juaco Museos etnográficos en Asturias / Juaco López Álvarez. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 83-94 BETNO PP 0294

LÓPEZ CORDERO, Juan A.Referencias mágicas en la etnografía de Pegalajar / Juan A.López Cordero. EN: El Toro de Caña: Revista de Cultura Tradicional de laProvincia de Jaén / Diputación Provincial de Jaén. - Jaén:Diputación Provincial. Área de Cultura, 1996-. ISSN 1138-7297N. 2 (1997); p. 233-247BETNO PP 0073

LÓPEZ DÍAZ, Teodoro Caudiel / por Teodoro López Díaz.EN: Penyagolosa: Revista de la Diputación Provincial deCastellón.Castellón: Diputación Provincial, 1999-. N. 3 (2002, 4ª ép.), p. 9-21 BETNO PP 0069

LÓPEZ GARCÍA, Julián Etnografías del amor: lugares literarios y argumentos para laficción / Julián López García.EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981N. 60 -1- (2005), p. 217-267 BETNO PP 0012


LÓPEZ QUILES, Verónica Leonor Patrimonio etnológico y museología / Verónica Leonor LópezQuiles. EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola dePusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 14 (2003), p. 52-55 BETNO PP 0088

LÓPEZ SIMÓN, José María Visitamos: el conjunto etnográfico de La Aparecida / José MªLópez Simón. EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola dePusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 18 (2007), p. 31-38 BETNO PP 0088

MANTEROTA ALDEKOA, Ander Etniker Bizkaia: publicación del Departamento de Etnografíadel Instituto Labayru – Bilbao / Ander Manterota.EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981Vol. 57, N. 1 (Enero-2002), p. 83-92 BETNO PP 0012

MARCOS ARÉVALO, Javier Los museos etnográficos en Extremadura / Javier MarcosArévalo. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 165-190 BETNO PP 0294

MARIEZKURRENA, Consuelo Relación de publicaciones periódicas, seriadas y coleccionesreferentes a temas de Arqueología, Antropología yEtnografía que existen actualmente en la Sociedad deCiencias Aranzadi / C. Mariezkurrena, K. Mariezkurrena. EN: Munibe: suplemento de ciencias naturales del Boletin dela Real Sociedad Vascongada de los Amigos del País. - SanSebastian: Grupo de Ciencias Naturales Aranzadi, [1948?]-. ISSN 1132-2217N. 44 (1992) ; p. 123-172BETNO PP 0264

MARTÍN ARROYO, Verónica Tradiciones populares al servicio de la arqueología: ¿unmodelo de gestión sostenible? / Verónica Martín, AntonioGutiérrez, Manuel Luque. EN: El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria / AsociaciónCultural “Día de las Tradiciones Canarias”. - La Orotava(Tenerife): Asociación Cultural “Día de las TradicionesCanarias”, 1995-. ISSN 1136-4467

N. 14 (2003), p. 117-122 BETNO PP 0023

MARTÍN NÁJERA, Aurora La génesis de un museo: el etnográfico textil provincial“Pérez Enciso” de Plasencia (Cáceres) / Aurora MartínNájera.EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 6 (1999), p. 339-360BETNO PP 0294

MARTÍNEZ ESPINOSA, Gerardo Defensa y salvaguarda de las artesanías tradicionales y popu-lares: formas de cooperación para esta defensa / por GerardoMartínez Espinosa. EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. -Madrid: Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad deFilosofía y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco,1975-. ISSN 0210-9441Nºs. 29-30 (mar-jun. 1983); p. 23-28BETNO PP 0002

MARTÍNEZ GIRÓN, Ramón La montaña de Tudmir (introducción etnográfica) / RamónMartínez Girón.EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la AsociaciónGranadina de Antropología. Granada: Asociación Granadina de Antropología, 1982-1998 ISSN 0214-7564N. 6 (1988), p. 79-85 BETNO PP 0004

MAYANS I PLANELLS, Joan Nuevas tecnologías, viejas etnografías (objeto y método de laetnografía del ciberespacio) / Joan Mayans i Planells. EN: Cuadernos de Geografía. - Valencia: Universidad,Facultad de Filosofía y Letras, 1964-. N. 17-18 (2002), p. 79-98 BETNO PP 0013

MEDINA SAN ROMÁN, Mª del CarmenActualidad de los museos etnográficos en Andalucía / M. delCarmen Medina San Román. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-.ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 49-62 BETNO PP 0294

MENDOZA EGUARAS, Ángela La sección de artes decorativas y etnología [del MuseoArqueológico de Granada] / Ángela Mendoza Eguaras.


EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la AsociaciónGranadina de Antropología. Granada: Asociación Granadina de Antropología, 1982-1998 ISSN 0214-7564N. 1 (1982), p. 47 BETNO PP 0004

MENÉNDEZ DE LA TORRE, HerminiaLas ofrendas de ramos en Asturias / Herminia y María JoséMenéndez de la Torre. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 6 (1999), p. 307-338BETNO PP 0294

MENÉNDEZ ONRUBIA, Carmen Galdós y las tradiciones populare del Valle de Ansó / C.Menéndez Onrubia.EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares delCSIC. - Madrid: Consejo Superior de InvestigacionesCientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 43 (1988), p. 403-410 BETNO PP 0012

MEZQUIRÍZ IRUJO, María Ángeles Los museos de etnología en la comunidad foral de Navarra /A. Mezquiriz. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853N. 2 (1995), p. 255-259 BETNO PP 0294

MILETO, Camilla La conservación de la arquitectura: materia y mensajes sen-sibles / Camilla Mileto.EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento deComposición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio dePublicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758XN. 19 (2006), p. 20-33 BETNO PP 0085

MONTERO CASTELLANO, Fernando Casa-museo del Ateneo: La “Casa de los Cinteros” / F.Montero Castellano. EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar delArzobispo. Villar del Arzobispo: Ateneo Cultural, 1992-. N. 3 (1993), p. 24-25 BETNO PP 0122

MONTERO CASTELLANO, Fernando Visita a la Casa de los Cinteros: La entrá / Fernando MonteroCastellano. EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar delArzobispo. Villar del Arzobispo: Ateneo Cultural, 1992-. N. 19 (1999), p. 26-28 BETNO PP 0122

MORENO, CharoActitudes sociales y creencias populares sobre las amas decría, reflejadas en el romancero tradicional: la nodriza delinfante / Charo Moreno EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares delCSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 54 (Cuaderno 2º) (1999), p. 153-175 BETNO PP 0012

MORREALE, Margherita Tradiciones populares y antigüedad clásica en el “Tesoro” deS. de Covarrubias: sugerencias para su estudio / MargaritaMorreale. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 43 (1988), p. 437-439 BETNO PP 0012

MÚJICA GOÑI, Amaia Los museos etnográficos en el País Vasco. Una visión generaly un proyecto particular: el museo arqueológico, etnográficoe histórico vasco de Bilbao / Amaia Mujika Goñi. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 283-299 BETNO PP 0294

NEBREDA, Jesús José“Pero, ¿acaso ha ocurrido alguna vez alguna cosa?” oEtnología, historia y filosofía / Jesús J. Nebreda.EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la AsociaciónGranadina de Antropología. Granada: Asociación Granadinade Antropología, 1982-1998. ISSN 0214-7564N. 12 (1995), p. 35-43 BETNO PP 0004

Noticias del Museo Nacional de EtnologíaEN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña deAntropología. - Madrid: Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988.


ISSN 0213-845XN. 7 (1988), p. 28-29 BETNO PP 0003

ORS MONTENEGRO, Miguel Etnología y fuentes orales / Miguel Ors Montenegro. EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola dePusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 1 (Abril 1994) ; p. 4-8 BETNO PP 0088

ORTIZ GARCÍA, Carmen Las biografías y la historia de la etnología / Carmen OrtizGarcía. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 47 (1992), p. 7-27 BETNO PP 0012

ORTIZ SOLER, Domingo La divulgación e interpretación del patrimonio cultural en elmedio ambiente donde se inserta: su puesta en valor a tra-vés de los museos locales ... / Domingo Ortiz Soler.EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. -Madrid: Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad deFilosofía y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco,1975-. ISSN 0210-9441Ns.89-90-91-92 (jun-dic.2000); p. 63-74BETNO PP 0002

PÉREZ GARCÍA-OLIVER, Lucía Museos etnográficos en Aragón / Lucía Pérez García-Oliver.EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General deBellas Artes y de Conservación y Restauración de BienesCulturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 63-82 BETNO PP 0294

PINDADO GARCÍA, Virginia Los símbolos en la cultura material nómada de África delNorte: la colección de tazufras del Museo Nacional deEtnología / Virginia Pindado García. EN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña deAntropología. - Madrid: Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988.ISSN 0213-845XN. 5 (1985), p. 29-31 BETNO PP 0003

PINO DÍAZ, Fermín delEl nacionalismo en la historia de la ciencia, el caso de la etno-logía / Fermín del Pino Díaz.

EN: Ethnica: Revista de Antropología / Centro de EtnologíaPenínsular del CSIC, director Claudio Esteva Fabregat. -Barcelona: Centro de Etnología Penínsular del ConsejoSuperior de Investigaciones Científicas, 1971-1984.ISSN 0210-5608N. 12 (1976), p. 95-126 BETNO PP 0015

PINO DÍAZ, Fermín del Repercusiones de la nueva historiofrafía de las ciencias en elcaso de la Etnología: el problema de la profesionalización /Fermín del Pino Díaz.EN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña deAntropología. - Madrid: Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988.ISSN 0213-845XN. 4 (1984), p. 19-22 BETNO PP 0003

PRATS I CANALS, Llorenç La transición del folklore a la etnografía en Cataluña: La obrade Ramón violant i Simorra / Llorenç Prats i Canals. EN: Ethnica: Revista de Antropología / Centro de EtnologíaPenínsular del CSIC, director Claudio Esteva Fabregat. -Barcelona: Centro de Etnología Penínsular del ConsejoSuperior de Investigaciones Científicas, 1971-1984. ISSN 0210-5608N. 16 (1980), p. 105-120 BETNO PP 0015

RIQUELME MANZANERA, ÁngelEl museo etnológico de la huerta de Murcia (tradiciónes, cos-tumbres y artes populares en la región de Murcia) / ÁngelRiquelme Manzanera. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 237-253 BETNO PP 0294

ROCA RICART, RafaelTres visites del centre excursionista de Lo Rat-Penat a Alaquàs(1880, 1897 i 1898) / Rafael Roca Ricart. EN: Quaderns d’Investigació d’Alaquàs. - Alaquàs: Col·lectiu“Quaderns d’Investigació”. Ajuntament, 1981-. ISSN 1132-9017 N. 15 (1996) ; p. 11-29 BETNO PP 0185

RODRÍGUEZ BECERRA, Salvador Patrimonio cultural y patrimonio antropológico / S.Rodríguez Becerra. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981


T. 54 (Cuaderno 2º) (1999), p. 107-123 BETNO PP 0012

ROMERO DE TEJADA, Pilar Exposiciones y museos etnográficos en la España del sigloXIX / Pilar Romero de Tejada. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General deBellas Artes y de Conservación y Restauración de BienesCulturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 11-47 BETNO PP 0294

ROMERO DE TEJADA, Pilar El Museo Nacional de Etnología / Pilar Romero de Tejada.EN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña deAntropología. - Madrid: Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988. ISSN 0213-845XN. 3 (1983), p. 18-23 BETNO PP 0003

ROMEO I FIGUERAS, JosepLírica popular i lírica tradicional: una precisió terminològica /Josep Romeu i Figueras. EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cultu-ra de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona: Departamentde Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992-. ISSN 1132-6581N. 5 (1994); p. 10-115BETNO PP 0278

SÁEZ, RicardoProyecto de accesibilidad al público para las cubiertas de lacatedral de Santiago de Compostela / Ricardo SáezEN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento deComposición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio dePublicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758XN. 19 (2006), p. 34-55 BETNO PP 0085

SÁNCHEZ GÓMEZ, Luis ÁngelLa Sociedad Española de Antropología, Etnografía yPrehistoria (1921-1951) / Luis Ángel Sánchez Gómez. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 45 (1990), p. 61-87 BETNO PP 0012

SÁNCHEZ TRUJILLANO, María Teresa Los museos etnológicos en la Rioja / María Teresa SánchezTrujillano.

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853N. 2 (1995), p. 261-270 BETNO PP 0294

SANSANO COSTA, Catalina El patrimonio etnológico pitiuso / Lina Sansano Costa. EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. -Madrid: Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad deFilosofía y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco,1975-. ISSN 0210-9441 N. 101-102-103-104 (2003), p. 2-4 BETNO PP 0002

SANTA RITA, JoaoProtección y puesta en valor de monumentos megalíticos delIII milenio antes de nuestra era: restauración de un túmulofunerario en Alcalar (Portugal) / Joao Santa Rita, Rui Parreiray Elena Morán EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento deComposición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio dePublicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758XN. 19 (2006), p. 66-73 BETNO PP 0085

SANTOS MORO, Francisco deArte popular hindú en el Museo Nacional de Etnología: (lascastas de la India a través de su arte popular) / Francisco J. deSantos Moro, Inmaculada Ruiz Jiménez. EN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña deAntropología. - Madrid: Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988.ISSN 0213-845XN. 4 (1984), p. 23-25 BETNO PP 0003

SIEMENS HERNÁNDEZ, LotharEtnografía de la pesca de morenas en la isla de Madeira: loscantos de “Chamada” / Lothar Siemens Hernández. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento deDialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 36 (1981), p. 145-166 BETNO PP 0012

SIERRA RODRÍGUEZ, Xosé Carlos Los museos etno-antropológicos de Galicia: panorama, casosy reflexiones / Xosé Carlos Sierra Rodríguez. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / MuseoNacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservacióny Restauración de Bienes Culturales, 1994-.


ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 191-212 BETNO PP 0294

SIRVENT BERNABEU, Concepción Luces y sombras de la nueva ley de patrimonio cultural valen-ciano / Concepción Sirvent Bernabeu.EN: Recerques del Museu d’Alcoi. - Alcoi: MuseuArqueològic Municipal Camil Visedo Moltó, 1992-. ISSN 1135-2663Vol. 9 (2000), 11-13 BETNO PP 0079

Sobre la Plaza Mayor : la vida cotidiana en La Rioja duran-te la Edad Media / Mª T. Álvarez Clavijo, J.A. TiradoMartínez, P. Álvarez Clavijo.EN: Trabajos del Museo de la Rioja / Museo de la Rioja. -Logroño: Consejería de Cultura. Museo de la Rioja, 1987-. N. 22 (2004), 360 p. BETNO PP 0170

TORSELLO, B. Paolo Restauración e historia: ¿conflicto de intereses? / Paolo B.TorselloEN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento deComposición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio dePublicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758XN. 19 (2006), p. 10-19 BETNO PP 0085

TRAPERO, Maximiano Romancero y teatro popular en la tradición oral castellano-leonesa / Maximiano Trapero. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares delCSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981T. 38 (1983), p. 37-53 BETNO PP 0012

UNGARO, LucreziaRecualificación de los mercados de Trajano en Roma /Lucrezia Ungaro, Labics. EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento deComposición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio dePublicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758XN. 19 (2006), p. 86-95 BETNO PP 0085

VEILLON, Dominique La moda como patrimonio cultural en tiempos de guerra / D.Veillon.EN: Historia y Fuente Oral / Seminario de Historia Oral delDepartamento de Historia Contemporánea de la Universidadde Barcelona. - Barcelona: Universitat, 1989-1995.ISSN 0214-7610N. 3 (1990), p. 105-120 BETNO PP 0022



1. Els originals s’hauran d’enviar a la seguente adreça: Revista

Valenciana d’Etnologia, Consell de Redacció, Museu Valencià

d’Etnologia, C/Corona 36, 46003, València. L’enviament es

farà en suport informàtic amb la redacció original, escrita amb

el tipus de lletra Times New Roman del cos 12; a més, s’hau-

rà d’indicar el processador de textos i el sistema utilitzats

(preferentment Word o compatible). També se n’haurà d’ad-

juntar una còpia en paper (A-4) per una sola cara, amb un

interlineat senzill, amb marges suficients, sense sagnies ni

tabulacions i amb numeració a les pàgines.

2. Tots els articles hauran d’estar encapçalats pel títol, autor o

autors i l’adreça o les adreces postals i/o electròniques com-

pletes, que hi hauran de figurar a manera de nota al peu de

la pàgina. Els treballs hauran d’incloure un resum en la llen-

gua de l’article i en anglés. Necessàriament aquest resum no

superarà els 425 caràcters amb espais. Així mateix, haurà

d’incloure’s un glossari amb un màxim de cinc paraules clau.

3. Les notes numerades a peu de pàgina es podran utilitzar per a

explicar o ampliar alguna qüestió. També podran ser utilitzades

per citar la procedència de material dárxiu, però no per referèn-

ciar la bibliografia citada al text.

4. Per a les referències bibliogràfiques incloses en el text, s’hau-

rà d’utilitzar la citació entre parèntesis de l’autor en minúscu-

la, any de publicació i pàgines de referència, si és procedent.

Exemples: (Almela,1960: 32-38)

(Àlvarez i al., 1992: 40;Cebrián, 1994;

Gregori, 1985).

Cas de que es faça una cita de cita, caldrà seguir la

següent normativa:

Exemples: (Almela,1960,: 32-38, en García, 1980: 35)

De la bibliografia citada en el text se’n farà una llista

alfabètica al final de l’article, en la qual figurarà el nom dels

autors, seguit de l’any de publicació entre parèntesis i les

dades d’aquesta, tal com apareix en els exemples adjunts.

Les referències d’un mateix autor es col·locaran cronològica-

ment de menor a major i en totes aquestes se citarà l’autor.

En el cas dels articles de revista, les pàgines que el compre-

nen han d’ apareixer al final de la referència. Cas de que el

treball tinga editors, aquesta circumstància és farà constar.

Si un autor té publicats més dún treball en un mateix any,

aquest sórdenaran de menor a major i s´ acompanyaran d´

una lletra en ordre alfabètic. Cas de que es cite un llibre

sense autor aquest figurarà a la bibliografia ordenat per la

primera paraula del títol.

Exemples: Llibre:

ALMELA, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia,

91 p..

BAR-YOSEF, O Y KHAZANOV (eds) Pastoralism in the

Levant (Archaeological Materials in Anthropological per-

spective). New York.

Articles:

ACOVITSIÒTI-HAMEAU, A. (1985): “Les glacières de

Provence”, Archeologia, 206, 60-71.

ÀLVAREZ, I., TORREGROSA, S. (1983): “Els pous de neu de

la muntanya”, El Teix, Alacant, 1, sense paginar.

5. El text s´ha de presentar sense subratllats o altres marques al

text.

6. Les figures hauran de ser originals a tinta o amb impressió de

qualitat làser. Les taules i els quadres poden figurar amb una

numeració independent de les figures. Les fotografies, con-

trastades i de qualitat, podran incloure’s formant làmines. En

tots els casos, aquestes il·lustracions, etc., s’hauran de presen-

tar numerades al dors amb números aràbics correlatius. El text

dels peus corresponents a cada figura, taula, quadre o làmina

s’haurà de redactar en suport informàtic (a continuació de la

bibliografia del treball) i s’adjuntarà imprés en un full a part.

Per al muntatge d’originals amb la grandària de pàgina, es

tindrà en compte la proporció de la caixa de la revista: 23,5

cm x 16,8 cm.

7. Tant per a les figures, com per als quadres, taules i fotografies,

se n’haurà d’especificar la situació dins del text. Les figures es

citaran en el text entre parèntesis seguint l’exemple: (fig. 1).

(fig. 2,1). (fig. 4-6). Les làmines s’hauran de citar en el text

entre parèntesis i seguint l’exemple: (làm. 1). (làm. 6-8).

8. Els treballs originals s’hauran d’enviar al Museu València

d’Etnologia abans de la data fixada pels editors. La Direcció de

la Revista, atenent a l’avaluació del Consell de Redacció,

respondrà en el termini d’un mes a l’admissió o el rebuig del

treball. Els originals, publicats o no, seran tornats als autors.

Normes per a la presentació d’originals


1. Los originales se enviarán al del Museu Valencià d’Etnologia

a la siguiente dirección: Revista Valenciana d’Etnologia, Consell

de Redacció, Museu Valencià d’Etnologia, C/Corona 36, 46003,

Valencia. El envio se hará en soporte informático con la redac-

ción original, tipo de letra Times New Roman cuerpo 12, indi-

cando el procesador y el sistema utilizados (preferentemente

word o compatible). Se acompañará copia en papel (A-4) por

una sola cara, interlineado sencillo, con márgenes suficientes,

sin sangrías ni tabulaciones y con numeración en las páginas.

2. Todos los artículos estarán encabezados por el título, autor o

autores y la dirección o las direcciones postales y/o electrónicas

completas, que figurarán a modo de nota al pie de la página.

Los trabajos incluirán un resumen en la lengua del artículo y en

inglés. Necesariamente, este resumen no superará los 425

caracteres con espacios. Así mismo, deberá incluirse un glosario

con un máximo de cinco palabras clave.

3. Las notas numeradas se podrán utilizar para explicar o ampliar

alguna cuestión. También podrán ser utilizadas para citar la pro-

cedencia de material de archivo, pero no para referenciar la

bibliografia citada en el texto.

4. Para las referencias bibliográficas incluidas en el texto, se uti-

lizará la citación entre paréntesis del autor en minúscula, año de

publicación y páginas de referencia, si procede.

Ejemplos:

(Almela,1960: 32-38)

(Àlvarez y al., 1992: 40;Cebrián, 1994;

Gregori, 1985).

En el caso que se realice una cita de cita, se seguirá la

siguiente normativa:

Ejemplo: (Almela,1960,: 32-38, en García, 1980: 35)

De la bibliografía citada en el texto se hará una relación

alfabética al final del trabajo, en la cual figurará en mayúscula

el nombre de los autores, seguido del año de publicación entre

paréntesis y de los datos de la misma, tal como aparece en los

ejemplos adjuntos. Las referencias de un mismo autor se colo-

carán cronológicamente de menor a mayor citando, en todas

ellas, al autor. En el caso de los artículos de revista, las páginas

que comprenden el mismo deben aparecer al final de la referen-

cia. En el caso de que el trabajo tenga editores estos se harán

constar. En el caso de que un autor tenga publicados más de un

trabajo en un mismo año, estos se ordenarán de menor a mayor

y se acompañarán de una letra en orden alfabético. En el caso

de que se cite un libro sin autor, este figurará en la bibliografía

ordenado por la primera palabra del título.

Ejemplos: Libro:

ALMELA, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia,

91 p..

BAR-YOSEF, O Y KHAZANOV (eds) Pastoralism in the

Levant (Archaeological Materials in Anthropological per-

spective). New York.

Articulos:

ACOVITSIÒTI-HAMEAU, A. (1985): “Les glacières de

Provence”, Archeologia, 206, 60-71.

ÀLVAREZ, I., TORREGROSA, S. (1983): “Els pous de neu de

la muntanya”, El Teix, Alacant, 1, sin paginar.

5. El texto se ha de presentar sin subrayados ni otras marcas de

texto.

6. Las figuras serán originales a tinta o con impresión de cali-

dad láser. Las tablas y cuadros pueden figurar con una numera-

ción independiente de las figuras. Las fotografías, contrastadas

y de calidad, podrán incluirse formando láminas. En todos los

casos, estas ilustraciones, etc., se presentarán numeradas al

dorso correlativamente con números arábigos. El texto de los

pies correspondientes a cada figura, tabla, cuadro o lámina se

redactará en soporte informático (a continuación de la

Bibliografía del trabajo) y se adjuntará impreso en hoja aparte.

Para el montaje de originales a tamaño de página, se tendrá en

cuenta la proporción de la caja de la revista: 23,5 cm x 16,8 cm.

7. Tanto para las figuras, como para los cuadros, tablas y foto-

grafías se especificará su situación dentro del texto. Las figuras

se citarán en el texto entre paréntesis y siguiendo el ejemplo:

(fig. 1). (fig. 2,1). (fig. 4-6). Las láminas se citaran en el texto

entre paréntesis y siguiendo el ejemplo: (lám. 1). (lám. 6-8).

8. Los trabajos originales se remitirán al Museu Valencià

d’Etnologia antes de la fecha fijada por los editores. La

Dirección de la Revista, atendiendo a la evaluación del Consejo

de Redacción, responderá, en el término de un mes, la admisión

o el rechazo del trabajo. Los originales, publicados o no, serán

devueltos a los autores.

Normas para la presentación de originales