1

EL CASTELL DE XÀTIVA

Nom: Raúl López Castelló

Professor: Adrià Besó Ros

Assignatura: Història i Gestió del

Patrimoni Artístic

Curs: 3r A

2

ÍNDEX

1-INTRODUCCIÓ ..................................................................................................... P.3

2-APROXIMACIÓ ALS CASTELLS: definició i «tipologies» .............................. P.4

3-EL CASTELL DE XÀTIVA .................................................................................. P.7

3.1-Història del Castell (7)

3.2-Descripció dels espais: aspecte, ús, reparacions i estat de conservació

d’aquests fins l’abandonament del Castell (14)

-Espais centrals

-Castell Menor

-Castell Major

3.3-La propietat del Castell als segles XIX, XX I XXI (32)

3.4-Ús, funció i utilitat del Castell al llarg del temps (33)

3.5-La protecció legislativa del Castell (37)

3.6-Les «intervencions» al Castell (39)

3.6.1-Destruccions i «obres»

3.6.2-Construccions, reconstruccions i estat de conservació actual

4-CONCLUSIÓ ......................................................................................................... P.51

5-ANNEX (1) AMB IMATGES D’ALGUNS DELS EXEMPLARS DE LA

LLIBRERIA DEL DUC I RETAULE DEL SEGLE XIV .................................... P.52

6-ANNEX (2) AMB IMATGES D’ALGUNS DIBUIXOS DEL CASTELL ....... P.53

7-ANNEX (3) AMB IMATGES DEL CASTELL: 1917 I 1920 ............................ P.54

8-ANNEX AMB LA PROCEDÈNCIA DE LES IMATGES ................................ P.55

9-BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA ...................................................................... P.56

9.1-Bibliografia

9.2-Webgrafia

9.3-Visita virtual al Castell

3

1-INTRODUCCIÓ

La ciutat de Xàtiva té una gran diversitat de monuments artístics, declarats Bé

d’Interès Cultural, que ha anat construint al llarg de la seua dilatada historia, doncs, és

remunta a temps ibèric o cartaginès. És per això que ostenta el títol de Conjunt Històric

Artístic des de 1982. Dins d’aquesta declaració, s’insereix el Castell de Xàtiva, una obra

una mica anterior al propi origen de la ciutat i que, com podrem veure al llarg del nostre

treball, acumula uns valors patrimonials que ja el van portar a ser declarat Monument

Artístic Nacional en 1931.

La distribució d’aquest treball intenta seguir un eix cronològic que pugui

englobar la totalitat de la història i esdevenirs del castell. Als tres primers apartats

trobem la tipologia del castell, els principals fets històrics succeïts en aquell escenari i

una descripció dels deferents elements artístics (o no) que podem trobar-nos allà dalt.

Tot i que no està dividit per grans blocs, podem dir que fins ací arribaria el primer i

després, en un segon gran bloc, tractaríem de fer una ullada a la protecció que té

actualment el castell i com ha arribat fins a ella, els diferents criteris que s’han tingut a

l’hora de realitzar qualsevol intervenció sobre ell i la propietat i els usos, funcions o

utilitats que li s’han donat al castell al llarg del temps i, especialment, des de finals del

segle XIX fins a l’actualitat. Cal dir que en molts casos, aquests apartats són

transversals, és a dir, que necessitem la informació que és dóna en un d’ells per a un

altre i per allò, pot ser que, de vegades, aparegui de nou una informació ja tractada en un

altre apartat anterior però enfocada d’una manera diferent per a desenvolupar el següent.

Pel que fa a la bibliografia, hi ha almenys tres llibres que són fonamentals per

aproximar-nos a l’estudi del Castell de Xàtiva, ja que, tracten integrament del castell.

Els dos exemplars de Sarthou Carreres (1922 i 1946, respectivament), qui fou Cronista

Oficial de Xàtiva i director del Museu de Belles Arts de la mateixa ciutats, són molt

interessants ja que ofereixen una visió del castell en dos períodes diferents i així podem

acostar-nos a veure les diferències que existien de cara a la restauració. Ventura i

Conejero, qui és l’actual Cronista, en la seua obra (1998) no sols dóna una detallada

història i descripció del castell sinó que ofereix un reportatge gràfic de molta qualitat i

que hem pres per a gran part de les imatges d’aquest treball. Finalment, fer referència al

Catàleg de 1983. Per altra part moltes altres han sigut les publicacions que hem utilitzat

per complementar o analitzar alguns dels nostres apartats.

4

2-APROXIMACIÓ ALS CASTELLS: definició i «tipologies»

Tot i que després anem a veure les peculiaritats tant històriques com

tipològiques del Castell de Xàtiva, és important tindre en compte una breu referència al

panorama general pel que respecta a sistemes defensius.

Quant Carlos Sarthou Carreres ens dona una definició d’allò que s’entén per

castell recorre a l’exemplar XII de l’Enciclopèdia Universal Il·lustrada d’Espasa-Calpe

que diu:

Lloc fort, cercat de muralles, baluards, fosses i altres fortificacions [...] deriva del

diminutiu castro, que significa la defensa aïllada, construïda quasi sempre en un lloc

dominant per a la defensa [...] l’origen del qual es remunta als temps primitius1.

En l’actualitat, si fem una ullada al diccionari de la RAE, trobem una definició

molt semblant.

Doncs, primerament hem de dir que no totes les fortificacions (defenses

frontereres, muralles, etc.) són castells. Els castells pròpiament dits es van construir a

Europa en el període que compren l’Edat Mitjana2, on aconsegueixen el seu major

apogeu. Cal dir que la Península Ibèrica medieval va tindre unes circumstàncies molt

favorables per a la proliferació d’aquests tipus de construccions castrals. No cal recordar

ara els esdeveniments generals, però, són de destacar els enfrontaments entre

musulmans i cristians, l’existència de diversos regnes independents o la gran

importància que, durant tota la Baixa Edat Mitjana, adquiriren els senyorius. Tot açò va

fer necessari controlar i defensar territoris, fronteres i camins, i allò que aquests

suposaven i incorporaven3. En general, cadascuna d’aquestes arquitectures que

s’alçaven en els diferents territoris tenia uns objectius prioritaris segons la geografia i el

moment que travessaven. Algunes vegades van estar realitzades per a controlar les vies

de comunicació més importants, altres, per a la defensa d’un territori conquerit, així

com, també es podria destinar a la protecció dels habitants que tenia a l’interior

(evidentment, en el cas que en tingués). Però, com diguem, les necessitats polítiques,

1 SARTHOU CARRERES, C. Castillos de España (su pasado y su presente). Madrid: Espasa-Calpe, 1963, p.

14. 2 CAIRNS, C. Los castillos medievales. Madrid: Akal, 1999, p. 3.

3 Ibídem, p.44.

5

socials o culturals de cada moment podien modificar o privilegiar una funció sobre

altra4.

Concretant més el territori que ens ocupa, les raons per a la proliferació

d’aquestes construccions també són variades, doncs, la fertilitat del territori valencià és

una de les causes del nombrós assentament de diferents pobles al llarg del temps i, per

tant, era necessari defensar les costes o els camps. A més, també els nombrosos cursos

d’aigua (el Xúquer, el Túria o el Olocau), que formaven una mena de camí que calia

vigilar molt com a protecció dels possibles invasors. Amb açò, hem de remarcar que el

període del que provenen més quantitat de restes castrals és l’islàmic. Pel que fa a les

tècniques constructives, s’usava molt la tàpia (en zones d’aigua abundant) i la

maçoneria. Però, per al nostre cas, i per a tots els que s’ubicaven en zona muntanyosa,

generalment, s’usava la segon per raons evidents: tenien a l’abast la pedra en gran

quantitat i l’aigua era més escassa. No obstant, i molt freqüentment trobem les dos

tècniques combinades. Hem de dir, que els cristians utilitzaran, amb algunes

modificacions, els castells musulmans. Quant la conquesta fou ferma, és crearen noves

fortaleses, altres es modificaren i algunes seran abandonades. A partir del segle XIV-

XVI, s’afegeixen als materials anteriors, el carreu i la rajola. No obstant, aquesta

conquesta cristiana no suposarà la pau, sinó que, esdeveniments posteriors marcaran la

continuïtat en l’ús dels castells a les nostres terres5: enfrontaments entre Castilla i Aragó

(segles XIV-XV), les Germanies (segle XVI), la rebel·lió dels moriscs, la Guerra de

Successió, l’atac francès, etc., que a continuació veure’m reflectits més detalladament al

castell de Xàtiva, què, per altra banda és un exemple molt il·lustratiu.

Fer una aproximació tipològica dels castells és una tasca molt complexa

sobretot, pel propi estat en que molts d’ells es conserven i, per tant, és millor parlar de

diferències que no d’una tipologia concreta. Però, si hem de fer alguna, aquesta ha de

fer-se atenent a diversos factors, que fonamentalment són: les dades que ens aporta la

documentació, la ubicació geogràfica [Fig.1], la importància política del territori on està

construït i les seues restes (que en molts dels casos són molt parcials i, a més estan

subjectes a les distintes modificacions al llarg del temps)6. No obstant, pel que fa al

Castell de Xàtiva hem de referir-nos a una primera tipologia castral que identifica López

4VV.AA. Atlas Ilustrado de Castillos y Fortalezas de España. Madrid: Susaeta Ed., 2006, p. 248.

5 RUBIAL, A. Castillos de Valencia. Madrid: Lancia, 1998, pp. 5-6.

6 LÓPEZ ELUM, P. Los Castillos Valencianos en la Edad Media (Materiales y técnicas constructivas), vol. 1.

Valencia: Generalitat Valenciana, 2002, pp. 77-81.

6

Elum (2002), on constaria d’unes construccions ubicades en la part superior (en alguns

cassos alcassaba). Després trobaríem un albacar i, finalment, una ciutat d’ampla

superfície, amb una densitat demogràfica elevada, i un paper polític, social i econòmic

molt important. Doncs, és aquest el cas de Xàtiva (i també de Dènia), que ja posseïa un

recinte urbà en època musulmana, a la part baixa de la muntanya on s’assentava el

castell7. No cal dir tampoc que, pel que respecta al caràcter dels castells, el de Xàtiva té

un caràcter predominantment militar que no civil. A més, per la pròpia superfície on

està construït, és a dir, la muntanya, la seua planta s’adapta a la superfície del terreny i

les diferents estances es construïen segons permetia la morfologia d’aquest8.

Per últim, dir que el Castell de Xàtiva, s’insereix en la via que engloba Xàtiva-

Xixona-Alacant, que serà una de les vies més importants de la meitat sud del Regne en

l’Edat Mitjana9.

Fig.1.Vista aèria del Castell de Xàtiva i la seua ciutat. Es pot observar la muntanya privilegiada

on s’alça el castell i el bast territori que podia tindre controlat, precisament, per l’estratègic

punt està ubicat.

7 Ibídem, pp. 78-79.

8 SARTHOU CARRERES, C. Castillos de… op. cit., pp. 16-17.

9 LÓPEZ ELUM, P. Los Castillos… op. cit., p. 161.

7

3-EL CASTELL DE XÀTIVA

3.1-Història del castell

Separar la història del castell de la història de la ciutat és quasi impossible, ja

que van quasi unides, tot i que, en sentit estricte el castell és inclús més antic que la

ciutat i és clau per entendre l’origen d’aquesta10

. Xàtiva és una ciutat situada en la

vessant nord del Mont Vernissa. Aquest últim, formava una mena de cresta amb dos

punts sobreeixits a cadascun dels extrems, que serien els llocs on s’ubicarien els dos

castells que componen aquest conjunt: el Castell Menor i el Castell Major11

.

Aquesta ciutat és situava en un punt estratègic pel que fa a la comunicació dels

territoris, entre la costa mediterrània i les muntanyes de l’interior del terme valencià.

Allò es tradueix en una situació comercial i estratègica fonamental, que per tant,

requereix la construcció del castell que avui observem i que té uns 600 metres de llarg12

.

En principi datar l’origen exacte del Castell ja és quelcom complicat, doncs, es

mou entre la llegenda i la realitat històrica. No obstant, el que sí que és cert és que la

seua fundació és antiquíssima, doncs, ja existia en l’època que va precedir a les

colonitzacions fenícia i grega, cosa que està corroborada per la troballa de monedes a la

muntanya del castell13

.

Segons ens conta una antiga tradició, la dona d’Aníbal, Himilce, va donar a llum

en aquesta fortalesa al seu fill coincidint amb la destrucció de Sagunt, és a dir, cap al

218 a.C. i dins del període de la Saití ibèrica, on el castell, segons reflecteixen algunes

fonts (Sili Itàlic, III, 63-66) ja tenia una importància destacada fins i tot, fora de les

fronteres hispàniques. El de Xàtiva, segons Beuter, seria el castell més fort i proper dels

cartaginesos, que llavors, dominaven fins al riu Xúquer. Amb açò, va passar després a

mans d’Scipió. Quint Sertori junt a Mario, van lluitar van guanyar sobre els romans,

però amb l’assassinat de Sertori, els celtes van passar a dominació llatina14

.

La ciutat romana de Saitabi estava situada entre la part que ara es troba

envoltada de muralles i l’actual ciutat. Els romans van ampliar el castell, augmentant les

10

SUREDA PONS, J (Dir.). La España Gótica. Madrid: Encuentro, 1989, p. 453. 11

RUBIAL, A. Castillos de… op. cit., p. 63. 12

VENTURA I CONEJERO, A. El Castell de Xàtiva. Xàtiva: Matéu, 1998, p. 12. 13

SARTHOU CARRERES, C. El Alcázar… op. cit., p. 11. 14

Ibídem, p. 13.

8

seues defenses en diverses torres i Juli César va donar-li a la ciutat el títol d’Augusta. La

seua divinitat preferida era Mart i com a ciutat autònoma va encunyar moneda, ja que

alguns exemplars s’han trobat sobre la muntanya del propi castell. Així, si bé, hem

diferenciat dos castells que formen el conjunt, hem de dir que cronològicament, el

primer, el Castell Menor, orientat cap a Penya Roja, seria de fundació preromana (ibera

o cartaginesa), mentre, el Castell Major, seria ja posterior i de fundació romana, aquest

orientat a Vernissa. Amb tot, l’abundant epigrafia trobada és testimoni de la importància

militar, fabril, així com política de la Saitabi romana15

.

Després d’aquest període romà, el castell va rebre la invasió dels gots.

Acceptada ja la religió cristiana per aquests, van rebutjar els temples pagans edificats i

dedicats a Mart i Hèrcules pels romans. La importància militar del Castell en temps

visigòtics no va declinar durant la Medina Xcháteba musulmana. Prova d’allò, és que

fou durant aquet temps quant va viure el seu segle de major esplendor (segle XII),

assolint una població total de fins a 35.000 habitants16

. En l’actualitat, referit a aquest

període sols veiem, murs amb merlets de fàbrica tosca i aljubs trencats que resten quasi

ocults entre cements romans i torres gòtiques, algunes d’elles, truncades.

En el 714, Abd-el-Aziz, va prendre la ciutat de Xàtiva i durant quasi mig segle

va sofrir totes les facetes de la dominació musulmana, doncs, va pertànyer a Toledo, a

Còrdova i València, respectivament. Yusuf en 791, Abderrhamen en 812, Abilazin i el

seu fill Abd-el-Aziz en 1052, Abibekró-Abubeckr en 1065, Almamum Yahia en 1081 i

Aben-Japhat en 1094, foren alguns dels seus wazires. El Castell va ser pres pel dit

Yusuf per als almoràvits africans per a ser conquerit en 1092 per Daw-ben Aischa

(general del emir musulmà Yusuf) i en 1044 per Merwan ben Abd-el-Aziz, qui el va

reparar i fortificar, més del que havien fet els seus predecessors, abans de tornar a

Balensiya en 1145. A més, al 1146, Lécant, va unir-se a la Medina Xateva formant així

una província independent, però baix l’emirat de Balensiya. Durant aquest temps el

castell de Xàtiva, era el refugi dels invasors africans i es disputava entre els reis de

Balensiya i els de Medina Mursiya, fet que, més o menys es perllongaria fins a la

conquesta cristiana i de fet, fou una situació que va ajudar a la conquesta de Jaume I. No

obstant, durant el període d’incorporació a Balensiya (1145-1182), governava aquesta

15

BERCHEZ GÓMEZ, J. (Coord.). Catálogo de Monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana (vol. II). València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1983, p. 933. 16

SARTHOU CARRERES, C. El Castillo de Játiva y sus históricos prisioneros. Valencia: La Semana Gráfica, 1946, p. 27.

9

una dinastia hispànica que relacionem sobretot amb l’anomenat «Rei Llop» (Ibn Said

ibn Mardanis) fins a 1172, data en la que el poder passa als almohades, una dinastia àrab

d’origen bereber destinada a reunificar la Península Ibèrica musulmana entre 1771-

177217

.

Aquest període de dominació musulmana és important per multitud de raons,

entre elles, perquè és d’aquest període del que daten les primeres referències al castell

com a presó, doncs, en 1148 Ibn Mardanis va manar empresonar a Yusuf ibn Hilal. A

més de 1201 data l’anomenada Torre del Sol i l’enteixinat. També durant el període en

que Xáteba passa a governació de Balensiya, es va construir el palau fortificat de la

Aljama, (més tard monestir benedictí de Montsant), a banda de que el castell es va veure

ricament enfortit amb torres, aljubs, muralles i demés elements de protecció i defensa18

.

És a dir, van alçar de nou el castell, aprofitant les defenses que ja existien i enfortint-les.

A més, van ampliar el recinte i construïren una segona tanca per tal de protegir dos

ravals molt poblats de la part baixa19

.

Amb la batalla de Al-Uqab, batalla de Úbeda o de Las Navas de Tolosa de l’any

1212 va començar la decadència del poder almohade i en general, del islàmic a la

Península20

.

En 1241, els nobles Pedro d’Alcalà i Rodrigo de Lizana acompanyats de

diversos cavallers, feien una volta per les proximitats de Xáteba, quant van ser

interceptats des del castell i seguidament empresonats. Assabentat d’aquest fet, Jaume I

va voler anar també a les proximitats d’aquesta ciutat per a fer demostració del seu

poder, intentant que alliberaren als empresonats. La resposta de l’alcaid, que estava

dispost a posar-los en llibertat a canvi d’un elevat rescat, va servir de pretext a Jaume I

per fer allò que desitjava: atacar Xáteba, conquerir-la i apoderar-se de tan imponent

castell. Va buscar lloc per a establir el setge i en 1240 va enviar alguns dels seus homes

amb la missió d’arrasar tants arbres, preses i molins quants estigueren al seu pas. Amb

açò, junt a incursions pels voltants de la ciutat, van aconseguir l’entrega del Castell de

Castelló de Xàtiva, el reconeixement per part dels habitants al rei com a senyor,

l’alliberament dels presoners i la promesa de l’alcaid de no entregar el castell a ningú

17

VENTURA I CONEJERO, A. El Castell… op. cit., pp. 13-15. 18

SARTHOU CARRERES, C. El Alcázar… op. cit., pp. 14-15. 19

BERCHERZ GÓMEZ, J. Catalogo de… op. cit., pp. 933-934. 20

VENTURA I CONEJERO, A. El Castell… op. cit., pp. 16.

10

que no fos Jaume I. No obstant, al 1243, uns musulmans que estaven dins de la

jurisdicció del castell de Xàtiva van increpar la cavalcada d’uns cristians a la seua

tornada i es van quedar els seus botins. Entès açò com un incompliment del pacte

acordat amb l’alcaid, Jaume I va dirigir-se a aquest per exigir l’entrega del Castell de

Xàtiva, qui va contestar negativament a dita exigència. Com podem imaginar, Jaume I

va enviar de seguida als seus homes per tal de posar setge a la ciutat, establint un

campament a les seues proximitats. No obstant, el camí fins obtindre la possessió del

castell no va ser tant fàcil, doncs, va tindre que reunir-se a Almizra amb el infant Alfons

de Castella —futur Alfons X el Savi— que també estava mantenint negociacions amb

l’alcaid per a rebre el castell en el seu benefici. Acabat finalment aquest encontre en

pau, als dos mesos l’alcaid va enviar un emissari al campament on estaven els homes de

Jaume I i fou així com van començar a parlar de les condicions d’entrega que

culminarien al 1244 amb el lliurament al rei de les claus de la ciutat i el Castell Menor,

mantenint l’alcaid el Major per dos anys, fet pel qual, conviurien un temps cristians i

sarraïns, amb la seua respectiva llei i religió. Veient que seria impossible la convivència

es va acceptar la rendició, però, en quin any? Ací hem de dir, que es donen diverses

cronologies, però la més acceptada segons les fonts és l’any de 1249 (no 1244) per a la

rendició, i per tant, l’entrevista de Jaume I amb el infant Alfons de Castella es produiria

a l’any 1248 (no en 1243). És així com Jaume I aconseguia la possessió del castell que

s’havia convertit per a ell en tota una obsessió. Les accions que narren les seues gestes

fins arribar a tal lliurament, es recullen en tot luxe de detall al «Llibre dels feyts del Rey

en Jacme» o «Crònica reial». En concret aquesta obsessió del rei pel castell la veiem

reflectida en la frase que ell mateix va pronunciar en el context de la reunió amb l’infant

Alfons, on li digué: «qui a Xàtiva volrà entrar, sobre nós haurá de pasar»21

.

Amb tot, el Conqueridor va nombrar a Ximén de Toviá l’alcaid del Castell

Menor, va fer algunes reparacions i va donar molts privilegis a la ciutat. No obstant, es

van produir algunes sublevacions per part dels musulmans setabenses en contra de la

nova autoritat establida, repel·lides per l’infant Pere I, qui va aportar la tranquil·litat per

a la ciutat i per al seu castell, tant és així que, encara al segle XIV, el Castell de Xàtiva

conservava la importància militar que li oferia a la Ciutat22

.

21

BEÜT BELENGUER, E. Castillos Valencianos. Valencia: Semana Gráfica, 1984, pp. 69-70. 22

Ibídem, p. 70.

11

Abans de continuar és de gran importància la reflexió de López Elum sobre el

pas del castell musulmà al castell cristià, insistim, dos cultures amb unes diferències

socials i econòmiques que, en principi, podem pensar que no s’adaptarien bé a la

concepció de l’espai cristià. Entre el castell musulmà i cristià hi havia diferències, però

als segles XIII i XIV no es tractava tant de transformar la planta del castell, sinó d’evitar

la runa dels diferents espais construïts pels musulmans fent les reparacions que fossin

oportunes. Hem de pensar que el sistema de castells musulmà va viure uns moments

crítics en el moment últim de la seua dominació, fet que encara es va veure més

aguditzat al llarg del segle XIII per el cost que implicava la seua reparació i l’escassetat

de recursos. Doncs, en aquest segle, amb la descomposició política prèvia a la

conquesta, tant les forces militars, com les que asseguraven les reparacions i el

manteniment dels castells van veure’s reduïdes i per tant el deteriorament dels castells

fou, en alguns casos, molt ràpid. Hem de pensar que no sols açò es va viure al castell de

Xàtiva, sinó que a més, els musulmans també degueren portar a terme algunes

destruccions intencionades abans de ser desallotjats. Amb la conquesta, vingué el remat

definitiu. El panorama castral que es trobà el rei en Jaume fou molt nombrós i en aquest

panorama anaven a seguir vivint una bona part de població musulmana, com hem vist a

Xàtiva. Per allò, s’explica la destrucció d’alguns castells, ja que, d’una banda, podrien

tindre una ubicació perillosa i per tant fer tambalejar la conquesta, i per altra banda,

l’escassetat repobladora feia que no pogueren ser ocupats militarment en la seua

totalitat. El de Xàtiva com hem dit, junt a molts altres, van perviure gràcies a la seua

importància estratègica i constructiva, doncs, era un dels més grans. Per aquest context,

s’entén que, si es van fer algunes modificacions en el sentit de transformar allò que

existia, fou sobretot al segle XIV. A Xàtiva hem de fer referència a la intervenció que

sobretot es va portar a terme en el Castell Menor i que es reflecteix en una millora del

faiçó i aparellament dels carreus en les dovelles i els murs de les portes que després

veure’m en més detall23

.

Vindria en aquest mateix segle, l’anomenada Guerra de La Unió (1347-1348), en

la que Xàtiva no es va mantindre neutral i es va decantar a favor del rei Pere IV el

Cerimoniós i per tant, en contra dels unionistes, els quals, finalment, no van poder

prendre el Castell. Es per aquest fet tan heroic de dita ciutat pel qual aquest rei donava a

23

LÓPEZ ELUM, P. Los Castillos Valencianos en la Edad Media (Materiales y técnicas constructivas), vol. II. Valencia: Biblioteca Valenciana, 2002, pp. 42-49.

12

Xàtiva el títol de ciutat a l’any 1347, doncs, era l’única ciutat del regne després de

València24

. Del segle vinent, cal destacar les visites de don Alfonso de Borja (Calixte

III) i el 16 d’abril de 1481, la de Ferran II el Catòlic.

Al segle XVI, es produeix un succés destinat a canviar, per un temps, l’ocupació

del Castell. Durant la Revolta de les Germanies (1520-1522), on el poble s’enfrontà a la

noblesa i la Corona (agermanats contra mascarats), el virrei de València es va desplaçar

a Xàtiva posant-se sota la protecció del seu castell. Com les manifestacions dels

agermanats no cessaven sinó que, per contra, augmentaven, aquest va decidir anar a

Dènia, acompanyat d’alguns nobles, en juliol del 1520, deixant el Castell un tant

desguarnit. En aquest es trobava presoner el duc de Calabria que va declinar l’oferta

dels agermanats en oferir-li que dirigís el moviment. Els Crespí de Valldaura eren

senyors de Sumacàrcer i Alcúdia de Crespins, a més de molt odiats pels agermanats de

Xàtiva per diversos motius jurisdiccionals. Es va produir una confusió, hi es va pensar

que els agermanats pretenien prendre el castell. Prompte, es van encendre totes les

alarmes des del castell i les autoritats sol·licitaren reforços, que van vindre manats per

Guillem Crespí de Valldaura. Per contra, en ajuda dels atacants, Vicente Peris va aportar

els reforços necessaris per aconseguir finalment una rendició, que es va formalitzar en la

substitució de 60 homes setabenses entre la guarnició del castell, sempre, baix el mandat

de l’alcaid reial, Baltasar Mercader. Trencant l’acord, els agermanats més radicals, van

assaltar el castell matant, perseguint i empresonant a aquells que intentaven fugir o

s’oposaven a la seua ocupació. Entre els presoners destaca l’alcaid Mercader, el germà

del virrei, marques de Zenete. Els agermanats van estar ocupant el castell fins al 21 de

novembre de 152225

.

Durant el regnat de Felip II (1556-1598) cau la Torre de la Fe —la més alta del

castell fins aleshores— a causa d’un rellamp que va fer explotar la pólvora que allí es

guardava. Fou reconstruïda en 1569. També destaquen en aquest període les obres dels

aljubs (1603). Durant el segle XVII les fonts ens informen d’una major presència de

soldats al Castell per la por a una rebel·lió prèvia a l’expulsió dels moriscs (1609). En

època de Felip IV (1621-1665) ens assabentem de la reparació de les campanes de la

Torre de la Campana al 1648, que no sols tenien funció d’alarma militar d’alarma, sinó

també, d’ús cívic. Amb Carles II (1665-1700) continuen les obres al castell, sobretot, en

24

(PERE el CERIMONIÓS, IV, 12), en: VENTURA I CONEJERO, A. El Castell… op. cit., pp. 33-36. 25

BEÜT BELENGUER, E. Castillos Valencianos… op. cit., p. 70.

13

època pròxima a la Segona Germania repel·lida per Ventura Ferrer (governador de

Xàtiva). Amb allò, volem dir que durant aquest segle XVII el Castell seguia mantenint

la seua funció militar, també conjugada ara amb la funció cívica26

.

Però, tant per a la ciutat com per al castell, l’episodi més tràgic seria la Guerra

de Successió, on les tropes que eren partidàries de Felip V s’apoderaren tant de l’una

com de l’altre a finals de 1705. Tot i que els austriacistes o maulets es van defensar en

totes les seues forces, les tropes de Felip V van resultar vencedores en la batalla

d’Almansa el 25 d’abril de 1707, i amb allò, uns 12.000 homes capitanejats pel general

francès D’Asfeld, es van disposar a establir setge en la ciutat de Xàtiva i acabar amb la

resistència del castell que consideraven, ja s’havia perllongat massa en el temps. El

poble xativí, exaltat per la causa austríaca va presentar una defensa sense precedents,

fins i tot, donant la vida per la causa. Però, de poc va servir, doncs, amb l’atac de Felip

V el 24 de maig de 1707 aquests van pujar al castell horroritzats al veure que les tropes

borbòniques avançaven carrer per carrer destruint tot al seu pas, mentre els canyons del

castell disparaven sense parar en un intent —que en això es va quedar— per repel·lir-

los. Miguel Purroy, governador de la ciutat va capitular el 28 del mateix mes. Però tot

no va acabar ací, ja que, decidits a defendre la causa de l’arxiduc Carles, aquells que es

van refugiar al castell van protagonitzar encara atacs contra les tropes borbòniques que

pretenien ocupar-lo i que en un primer moment van aconseguir aturar, fins que el

general D’Asfeld va encarar els canyons contra les portes de les dos fortaleses amb

l’objectiu de destruir-les per a procedir a la tant desitjada ocupació. La falta

d’abastiment a l’interior del castell obligà a la rendició honrada el 6 de juny. Però allò

més tràgic estava encara per vindre. Enfadat per no haver-li donat el seu suport, Felip V

va ordenar per decret de 17 de juny de 1707, la extinció i incendi de tota la ciutat de

Xàtiva, que seria finalment efectuat tot i les nombroses protestes dels xativins. No

content en allò, per a més enuig, va decretar el canvi de nom de les runes en que havia

convertit tal ciutat, fundant una colònia amb el nom de Sant Felip, nom que no fou

eliminat fins a les Corts de Cadis. Així, el castell va quedar sota mans borbòniques a les

ordres de Guillem Omara27

.

Fou aquest el principi del final de l’ús militar del castell, quant el 23 de març de

1748 un terratrèmol va deixar quasi en runes el Castell, fet que va propiciar l’abandó de

26

VENTURA I CONEJERO, A. El Castell… op. cit., pp. 96-120. 27

HERMOSILLA PLA, J. (Coord.). Historia de Xàtiva. Xàtiva: Mateú Impresores, 2006, pp. 326-333.

14

la fortalesa i la subhasta en l’any 1800 de part de la fusta de les runes. No va ser el final

definitiu, ja que, durant la Guerra de la Independència es van fer algunes reparacions per

a defensar-se de la invasió napoleònica, però, de nou, va servir de ben poc, ja que, va ser

ocupat pels francesos l’any 1811, i abandonat l’any 1813 pels mateixos, però ara sí,

destruint, o millor dit, arrasant tot allò que encara romania en peu de la seua antiga

arquitectura28

.

Durant la Guerra Civil va ser ocupat de nou per un grup de milicians que van

instal·lar i una ràdio i la bandera roja i negra a la torre. A finals de 1937 la bandera

republicana va onejar a propòsit de l’ocupació del castell per part de les guàrdies

d’assalt. A partir d’ací, la propietat passa a mans privades i després pública, que

veure’m millor en l’apartat dedicat a la propietat del castell29

.

3.2-Descripció dels espais: aspecte, ús, reparacions i estat de conservació

d’aquests fins l’abandonament del castell

Es tracta de fer un recorregut per les diverses construccions del castell i el bast

territori que ocupa, analitzant tant les obres que actualment encara es veuen com les que

no. Analitzarem en cadascuna d’elles tant el tipus de construcció (descripció), com el

seu ús, així com, les reparacions que a tingut abans de que el castell caigués sota mans

privades (fet que analitzarem als pròxims apartats) i quant, en conjunt, encara prevalia

l’ús militar. Per tant, recalquem els valors artístics, històrics i funcionals que acumula

dit castell en aquest període30

. Per portar a terme la nostra tasca de manera més ràpida i

il·lustrativa, ens ajudarem de la taula i plànol adjunts [Fig.2] que ens reflecteix a manera

d’índex totes les seues parts i per motius cronològics, començarem el nostre recorregut

pels elements arquitectònics que conformen el Castell Menor seguit del Castell Major.

El recorregut serà en sentit ascendent, és a dir, des de que entrem al castell per la porta

conjunta, ens aproximarem als dos castells començant per la part més baixa d’aquests i

finalment, arribarem a la part més alta d’ambdós.

28

SARTHOU CARRERES, C. Castillos de… op. cit., pp. 507-508. 29

VENTURA I CONEJERO, A. El Castell… op. cit., pp. 134-135. 30

La informació que apareix a les descripcions de cadascuna de les estances és fruït d’una síntesi dels següents autors: SARTHOU CARRERES, C. El Alcázar… op. cit., pp. 52-81; SARTHOU CARRERES, C. El Castillo de… op. cit., pp. 12-23; VENTURA I CONEJERO, A. «Guia ràpida del castell». En SARTHOU CARRERES, C. El Alcázar… op. cit., pp. 129-193; VENTURA I CONEJERO, A. El Castell… op cit., pp. 217-281 i BERCHEZ GÓMEZ, J. (Coord.). Catálogo de… op. cit., pp. 932-943.

15

Fig.2. Plano del Castell de Xàtiva amb la identificació de cadascuna de les seues estances.

16

ESPAIS CENTRALS

Porta Forana

Situada a poca distància de la Porta Ferrissa a la que precedia, actualment no es

pot veure, doncs, ja no existeix. Entre aquestes dos portes es formava un corredor que es

definia entre la muntanya i una muralla, la barbacana, avui desapareguda Al període en

el qual el Castell serví de presó, el presoner normalment era primer lliurat en aquesta

porta a l’alcaid. Al segle XV tenim constància de les primeres obres sobre la coberta.

Porta Ferrissa

Rep el seu nom del material que inclou, és a dir, el ferro. És l’actual porta que té

el Castell. Hem de dir, que aquesta és fruït d’un canvi des de la Porta Forana a aquest

nou emplaçament en 1429, i per això, també s’anomena Portal Nou. Ha sigut molt

restaurada durant el segle XX.

Torre Mirador o de la Talaia

Hi ha una torre al costat de la Porta Ferrissa que no es coneix ben bé si es

refereix a la Torre de la Talaia que tant repeteix la documentació, però, que de ser així,

hem de dir que, aquesta actualment està totalment reconstruïda i acull al seu interior una

cafeteria. En tot cas, la seua funció seria la de vigilar i prevenir d’un possible atac. En

cas de ser la mateixa torre, aquesta dataria de 1429, any en el que es posarien els

fonaments. Es va refer en 1458.

Plaça d’Armes

Una plaça d’armes rep aquest nom perquè en cas de perill la gent anava fins a

ella, ja que, a més de ser lloc d’encontre és on es guardava l’armament. Es situa al

centre mateix del castell a manera de pati central. A partir d’aquest pati, a mà esquerra

comença la pujada al Castell Menor i a mà dreta la del Castell Major. En la

documentació es produeix certa confusió amb les places del Castell Major. Les obres31

de 1653 parlen de la necessitat d’incloure bigues de fusta i de pavimentar amb rajola en

31

Quant parlem d’obres, ho fem d’un tipus de llibre o quadern que recollia les intervencions que es produïen sobre un edifici o qualsevol tipus de construcció durant un any o un període determinat. És una de les diferents classes de llibres que conté l’Arxiu del Regne de València per a estudiar la historia del castell de Xàtiva, i per tant, una font fonamental a tenir en compte en aquest treball. GARCÍA MARSILLA, J. V. «Les obres que mai no s'acaben». En Art i Societat a la Valencia medieval. Catarroja: Ed. Afers, 2011, pp. 117­139.

17

les proximitats de la muralla. Actualment, allí dins trobem els tres grans canyons que

van substituir als primitius del segle XVI anomenats lo Bou i lo Porch32

Museu del Castell

Es tracta d’un Museu situat en una construcció moderna de cap a 1947 quant el

propietari del Castell era Gregori Molina (a qui veure’m al parlar de la propietat).

CASTELL MENOR

Portal de Bixquert o dels Socors

Dona a la vall de Bixquert és la porta posterior de la fortalesa en un dels seus

laterals. Es tracta d’un portal constituït per diverses portes de fusta ferrada. El nom de

Porta dels Socors que li va posar Carles Sarthou rau segons Viciana (IV, 154) en que la

mort de Lluís Crespí (senyor de Sumacàrcer i de l’Alcúdia) es va produir en aquest

mateix lloc en 1521, defensant el castell front a l’imminent ocupació dels agermanats,

tot i que, possiblement, no fou exactament ací. Destaquen els grans carreus desbastats

que formen l’arc de mig punt de la porta que s’insereix en un mur de pedra tosca amb

abundant morter [Fig.3].

Fig.3.Porta de Bixquert o dels Socors (on va morir Crespí de Valldaura en 1521) i Torre del

Carasol (actualment casa del guarda i sala d’exposicions) amb balcó afegit.

32

SARTHOU CARRERES, C. Castillos de... op. cit., p. 503.

18

Torre del Carasol

Els seus fonaments són romans, però, l’aspecte que adquireix és la d’una torre

gòtica de planta quadrada que actualment, s’utilitza com a casa del guarda i sala

d’exposicions[Fig. 3]. Està junt al portal de Bixquert. Les obres de 1457 parlen d’una

nova coberta per a la torre i d’algunes reparacions per als murs.

Torre Redona Àrab

No sols estava aquesta en el Castell Major sinó que hi havia altra en la part més

alta del Castell Major, avui convertida en mirador. En tot cas, formava part del circuit

murallat.

Casa dels Paons o Galliner

Es tractaria d’una construcció situada a l’esquerra de la Porta Ferrissa. Els

paons es tenien per un menjar exquisit. Tant és així, que el senyor rei d’Aragó manava

que se’n criaren al castell per a possibles festes o banquets. Aquesta Casa [Fig.4]es va

refer a 1455. El nom de Galliner rau en l’existència d’un galliner modern on es pensa

que estaria situat l’antiga Casa dels Pagos o dels Paóns. En 1424, l’almodiner Pere

Blesa ens descriu com era aquest tipus de construcció. Estava feta amb canyes primer i

després, van substituir aquestes per bigues de fusta augmentant així la seua durabilitat,

doncs, les canyes prompte començaven a donar problemes de conservació. Hem de

pensar que donar de menjar als pagos i pagolins era una activitat molt important en la

vida quotidiana del castell.

Fig.4.Casa dels pagolins, després galliner, prop de

la Porta Ferrissa.

19

Porta d’Aníbal

Segueix l’estil de les portes anteriors, amb grans carreus que, en aquest cas,

formen un arc apuntat. Estaria ubicada sobre el solar de la Saití ibèrica i és la primera

porta del Castell Menor. Fou l’escenari en el que emmarquem algunes dels episodis

bèl·lics d’Aníbal i Escipió. S’anomena així, precisament, per la vinculació dels

successos amb Aníbal. Tot seguit, després de passar aquesta porta, trobem, en l’angle de

la muralla, dos torres quadrades de base romana de les quals no coneixem els seus

noms, sols que la segona possiblement serviria de mirador. Encara avui podem veure la

seua base feta amb carreus romans.

Torre gòtica i segona porta del Castell Menor

Es tracta d’una porta en colze inserida en la torre del segle XI, típica dels castells

i ciutats musulmanes per a fer més enrevessada l’entrada per als possibles assaltants,

reservant inclús un costat als defensors de la muralla [Fig.5]. Al segle XV es van

efectuar reparacions però en estil gòtic i és aquest l’aspecte que té actualment. Es

conforma com l’entrada a la Saloquia (part més alta del Castell Menor). La torre servia

per a salvar el desnivell entre dos trams de la muralla que es situaven a diferent altura.

Fig.5.Segona porta del castell menor

i quadra de cavalleria.

20

Torre i balco de la Reina o d’Himilce

De les dos torres que es situaven als extrems del Castell Menor, aquesta és la

que es situa a l’extrem que dona a Ponent. Aprofitant una finestra de la torre es va

construir el balcó que, no obstant, és ja modern [Fig.6]. El nom de Torre de la Reina el

trobem ja almenys en 1565, així com, coneixem el seu estat de runa des de 1665, quant

es diu que estava en perill d’esfondrament. La construcció actual és un espai rectangular

amb una finestra al costat més estret de perfil apuntat i, com en tots els casos, per a les

finestres, portes i cantonades es reserven els carreus més ben desbastats que s’insereixen

en un mur de tàpia o maçoneria. En aquest cas es tracta de mur de maçoneria. A la part

superior de la torre destaquen xicotetes obertures triangulars. El seu interior es troba

buit, no s’ha conservat el sostre.

Fig.6.Torre de la Reina i balcó d’Himilce.

Pati Interior o Saloquia del Castell Menor

Es tracta d’un enorme pati interior que suposadament devia albergar diverses

construccions, entre elles, cal destacar les habitacions de nombrosos sotsalcaids i

alcaids. Saloquia és una paraula àrab que s’utilitza per a designar la part més alta de

qualsevol castell. En el cas xativí en trobem dues, una al Castell Menor i l’altra al

Major.

Dins d’aquest pati o al seu voltant incloïa diverses estances. Una d’elles eren els

pessebres i quadra de cavalleria [Fig.5], situades a la part esquerra. Encara avui es

veuen restes d’aquestes quadres que estarien en ús al segle XVIII.

21

L’antic aljub, s’ubicava també dins del pati a la part de Llevant. Quant parlem

d’aljub ens referim a una cisterna o dipòsit ample generalment de poca profunditat tallat

en la pròpia roca o fet d’obra. Normalment, es trobava revestit i es cobria d’una volta.

La seua funció era arreplegar l’aigua de la pluja. En aquest cas, es tracta d’un aljub

romà o medieval antic i actualment es troba cobert per un petit jardí.

La Torre de l’Esperó

Com hem dit abans, el Castell Menor, tenia dues torres als extrems. Si

l’anomenada Torre de la Reina n’era una, aquesta, la Torre de l’Esperó n’és l’altra,

situada a la part més oriental. L’esperó era la peça de metall que es portava a la part

posterior de la bota de cavalcar i servia per ferir a l’animal i així dominar-lo.

L’associació de la part darrera de la bota i la torre al extrem oriental fa que s’expliqui el

nom que té dita torre. En 1445 es van fer algunes obres que van consistir, sobretot, en

cobrir de nou la coberta de la Torre. Està a 313 metres d’altura en una situació

clarament defensiva. El mur, molt gruixut, està fet de maçoneria i es troba coronat per

merlets [Fig.7].

Fig.7.Torre de l’esperó i porta d’eixida a les torres

albarranes.

Porta tapiada per a eixir a les torres albarranes

Ubicada a la part més oriental del castell, avui encara es pot veure. Una

albarrana [Fig.9] és una torre que estava fora de la línia emmurallada i funcionava com

a punt avançat de vigilància. Les obres de 1440 van ser de reparació, sobretot,

enferrissant-les de nou. Al Castell Menor en trobem dues i al Major una (la Garita de

Basset).

22

Cisterna i Capella modernes de Sant Jordi (sobre el solar de la Torre i

Capella de Santa Anna del Castell Menor)

Pels dibuixos antics del Castell de Xàtiva, especialment, pel primer d’ells

conegut com és el d’Anthonie van den Wijngaerde, coneixem la ubicació i l’existència

de la Capella de Santa Anna que, probablement, estaria pròxima al lloc on Gregorio

Molina va construir la moderna Capella de Sant Jordi, ubicada a la vora de la cisterna

[Fig.8]. Aquesta seria l’última construcció del Castell Menor que anys enrere s’atribuïa

per la seua ubicació central al territori del Castell Major.

La Capella de Santa Anna fou fundada per Alfons IV el Benigne en 1331, per

voluntat de la seua muller Elionor de Castella. Cal dir que, en 1580 ja es parla d’una

capella molt derruïda. A més, la relació d’obres de 1653, deixa constància de la

proximitat entre el primer portal del Castell Major i la dita capella, fet pel qual el portal

portaria també el nom de la santa.

CASTELL MAJOR

Primer portal del Castell Major o Portal de Santa Anna

Ja en les obres de 1445 es parla d’aquesta possible primera porta, pròxima al

Portal de Bixquert. En tot cas, aquesta era la primera porta d’entrada al Castell Major.

Fig.8.Interior de la Capella de Sant Jordi.

Fig.9.Torre albarrana del Castell

Menor.

23

Torre Redona, prop del portal de Bixquert (any 1580)

En l’actualitat la torre inclou al seu interior un xicotet museu. Va tindre obres de

reparació de 1411 a 1580, any en que fou reconstruïda junt al pany del mur que recorria

des del Portal de Bixquert fins a la dita torre. És en aquest lloc on hi havia tres canons

de bronze que van fer-se de nou en 1580 amb metall de peces antigues. Es van utilitzar

en la Guerra de Successió i apareixen en la documentació en 1742.

Segona porta fortificada del Castell Major

Pren l’esquema de porta de planta en colze com la porta i torre musulmanes

abans esmentades, aquesta, protegida per dos torres. Encara avui es pot veure, sobretot,

destaquen els llindars de la porta que és pràcticament l’únic que resta en peu de tota la

porta. També s’observa l’opus spicatum romà. Al costat de la torre hi havien les

dependències destinades als soldats.

Forn musulmà

Es troba ubicat prop de la porta anterior, dins de les construccions destinades als

guardes com habitacions o cambres on feien vida quotidiana i, per tant, l’ús del forn

seria una activitat quotidiana dins la vida dels guaites. Ja s’esmenten algunes obres de

reparació en 1461 i 1580 consistents sobretot en posar-li una capa aïllant que repeli la

humitat. És de destacar la seua manufactura a base de rajoles disposades a sardinell,

creant una volta per aproximació [Fig.10].

Fig.10.Forn musulmà.

Aljub àrab de dues voltes

Les voltes estan enfonsades. Avui trobem un picnic per a menjar.

24

Porta del Malanyat, de la Devesa o dels Quatre Aljubs

Es tracta d’una porta que dóna eixida a un espai tancat, que es va anomenar del

Malanyat primer i de la Devesa després [Fig.12]. Aquest espai era també on estaven

situats els quatre aljubs romans, que si bé tenen origen romà, les seues voltes són ja

gòtiques [Fig.11]. En tot cas era una zona de pastura per als animals (bous i vaques),

així com, per a l’alimentació de guardes i presoners. Les obres de 1550 parlen, en

relació als aljubs, de reparacions per problemes en l’entrada de l’aigua a l’interior.

També informen de la necessitat de reparar les sequioles que estaven trencades per a

permetre l’entrada d’aigua. En aquest cas, actualment si que podem veure les voltes de

rajola i els seus murs d’una manufactura tosca i molt gruixuts.

Fig.11. Els quatre aljubs.

En aquesta zona del castell tenim les muralles inferiors del Malanyat o de la

Devesa que cauen sobre el precipici en el que es situa la Cova dels Coloms. També

trobem la muralla occidental del Albacar, lloc on van aparèixer diverses làpides

romanes en 1994. Hem de fer referència en aquesta zona als «aposentos» o cambres

dels guardes de la fortalesa, tot i que, actualment ja no queda cap resta.

Cal nombrar-la ja que és el lloc on van aparèixer diverses làpides romanes en

1994.

25

Fig.12.Porta de la Devesa.

Aljub superior i hort del Duc de Calabria

Es situava uns metres abans d’arribar a la Porta de Santa Maria, i s’utilitzava

per a regar l’hort que tenia el Duc de Calabria [Fig.14], on també veiem les possibles

restes d’un molí d’aigua. La construcció de l’hort per al Duc no és anterior a 1514 i la

documentació ja ens parla des de 1455 d’una Casa de Molins possiblement allí ubicada

i, per tant, no hem de descartar la possibilitat de l’existència de diversos molins

destinats a la mola de forment o les olives per a l’elaboració d’oli, previs, en tot cas, a la

construcció del definitiu molí i hort del Duc, amb un grifó de coure per a deixar eixir

l’aigua i poder així regar. Se’ns dubte un espai amb un ús més d’esbarjo per al Duc que

no productiu per al castell [Fig.13].

Fig.13.Aljub superior. Fig.14.Hort del Duc.

26

La Saloquia o part alta del Castell Major

Com ja hem dit, la Saloquia era la part més elevada dels castells musulmans, en

el nostre cas, era l apart més alta de tot el castell. Aquesta part inclou al seu interior

diverses estances o construccions amb les que finalitzarem la nostra descripció.

Comença al Portal de Santa Maria o tercera porta del Castell Major. Al

1439 van tindre que posar una capa de rajoles al sòl per evitar la caiguda dels animals

[Fig.15]. L’articulació de la Saloquia es centrava entorn a dos patis interiors, un davant

de la presó fosca i altre davant la Torre de la Fe.

Després del Portal de Santa Maria, trobem, primerament, la Capella gòtica

dedicada a la mateixa santa, que serà reedificada per la muller d’Alfons el Magnànim

entre 1431 i 1434. Per tant, junt a Santa Anna en el Castell Menor, ambdues zones del

castell tenien una capella amb dos sacerdots beneficiats en cadascuna, sent aquesta

última la principal, i fundada ja en temps de la conquesta, el 15 de juny de 1276.

Aquesta capella és la construcció que més bé ha arribat a nosaltres [Fig.16]. Destaquen

les seues voltes de creueria amb els nervis ben marcats33

.

33

SUREDA PONS, J. La España... op. cit., p. 454.

Fig.15.Porta de Santa Maria amb les portes folrades de planxes

de ferro.

27

Fig.16.Porta, interior de la

Capella de Santa Maria i

sarcòfag del Comte d’Urgell.

A l’esquerra de la Capella trobem la Torre de Sant Jordi, situada a 342 metres

d’altitud i de la que avui podem veure la base romana. Ja apareix en els escrits des de

1433 deixant constància, com és habitual, no sols de la seua existència sinó també de la

seua imminent reparació per motius de deteriorament. També es tornarà a reparar en

1653 i 1665, fet que ens diu que continuava en ús. Segons Sarthou la causa de la seua

destrucció respon als terratrèmols de 1748 i 1755 que ja hem esmentat al darrer apartat.

Seguidament, ens trobaríem amb les Sales Vella i Nova del duc. El nom de

Sala Nova ens indica l’existència d’una Sala Vella. En tot cas es tracta d’una sala

quadrada situada a la vora de la Torre de Sant Jordi [Fig.19 i 20]. Cal dir que segons ens

indiquen les obres de 1516, el rei va manar obrar-la per a poder jugar dins a pilota,

doncs, aquest era deport favorit del duc de Calabria i que les finestres serien enfilades

per a no deixar escapar la finestra. En 1563, ens diuen que podia també fer de magatzem

per a les armes retirades als moriscos. A més, la seua denominació com a sala principal

del duc, ens remet a que possiblement hi havia més sales adjacents.

28

Fig.17. Sala de guàrdia de la presó. Fig.18. Interior de la presó fosca.

La ubicació de la porta que donava a un patí precedit de vestíbul, ens fa

connectar ràpidament la Sala Nova del duc amb el primer pati de la Saloquia, on

encara avui podem veure un paviment romà en opus spicatum [Fig.19, 20]. A l’esquerra

del pati trobem les sales de l’alcaid i guardes [21], que tindrien unes dos o tres plantes,

on sols resten uns arcs gòtics. S’anomenen en les obres de 1580, on reflecteixen la

necessitat d’encerats, i també, en les de 1663 i 1685, on ens informen de la necessitat de

posar una biga de fusta per a reforçar l’estructura. A l’esquerra del pati, trobem la presó

fosca del Comte d’Urgell. Es tracta de dues sales gòtiques, l’una en la torre redona i

l’altra en la sala fosca inferior o Sala del Comte d’Urgell, que se’ns dubte no seria

l’únic presoner [Figs.17 i 18]. Sobretot el text de 1580 ens informa de la necessitat de

adobar la paret, com podem imaginar, per aïllar l’estança de la humitat de la muntanya.

Fig.19.Primer pati de la saloquia, al fons a la dreta escala de la Sala Nova del Duc i Torre de Sant Jordi.

29

Tot seguit vindria la cisterna i l’escala de la Torre de la Campana. L’escala és

l’única cosa que queda d’aquesta torre, tot i que, la seua funció era molt important dins

del castell, doncs, era l’encarregada de donar l’alarma als habitant de la ciutat d’un

possible atac o fugida d’algun presoner, a més, marcava cada hora per a fixar el reg dels

camps dels llauradors. Per la seua funció, es feia guarda i tornem a veure les reparacions

en 1580 per motius d’aigua que, per altra banda, sembla un problema constant al que

s’enfrontava la perdurabilitat del castell. Després en 1648 s’acordarà reparar les

campanes del castell.

Sobre les presons, hem de destacar la Sala Vella del Duc de Calabria pel famós

finestral que encara es conserva des del segle XVI. Hem de pensar en una sala separada

de la Sala Nova del duc, com també eren diferents les seues vistes. Mentre les tres

finestres de la sala Nova donaven a Bixquert, la de la sala Vella donava a la ciutat, per

tant, la connexió visual amb tot el territori que voltava el castell era ben palesa.

No podem continuar sense fer referència a l’arc gòtic que està sobre el

precipici de Bixquert (any 1439) i les sales morisques o Sales Velles, doncs, l’arc

[Fig.22] sustentava tant el pany de la muralla com les sales que sobre ell reposaven, és a

dir, les dites sales morisques, anomenades així per la seua decoració àrab. Precisament

es va construir, des de 1439 a 1454, pel perill de caiguda que tenien tant les muralles

Fig.20.Primer pati de la saloquia amb

«opus spicatum»

Fig.21.Cambres de l’alcaid.

30

com les sales. No obstant, l’arc o portal gòtic al que ens referim es troba avui tapat. Les

sales ja les trobem referides a les obres de 1411 com a palaus moriscs, doncs, ja estaven

abans de la conquesta cristiana del castell i el nom reflecteix que fou una obra dels

«moros» a base de rajoles.

Fig.22.Arc gòtic de Bixquert.

Seguint el nostre recorregut per la Saloquia, hem de fer referència a la seua plaça

situada davant de la Torre de la Fe, que és l’espai obert més alt del conjunt que forma la

Saloquia. Possiblement, en 1562 va trobar la mort en aquest mateix lloc en Dídac de

Borja, germà de Sant Francesc de Borja.

Arribem així a la Torre de Santa Fe, ubicada en un dels extrems del castell. A

352 metres d’altura fou la més alta de tot el castell. Avui no la podem contemplar

perquè fou totalment destruïda el 15 d’octubre de 1563. Els panys d’aquesta torre foren

reparats en les obres de 1439 i, a més, hem de dir que junt a la Torre de Sant Jordi va

servir també com a presó. Posteriorment, fou usada com a polvorí. Fou llavors quant en

1563 va caure un rellamp, causant la destrucció de la torre i la conseqüent reconstrucció

del 1569. Fou finalment destruïda pels terratrèmols produïts entre els anys 1748 i 1755.

Actualment sols resta la seua base.

Finalment, trobem la torre redona, que tot indica que és l’actual mirador a

l’extrem nord-est del castell [Fig.23]. També fou presó i lloc de guàrdia. Altra torre és la

Torre Albarrana o Garita de Basset. Ja hem vist que era una torre albarrana a través

de les dues que hi havia al Castell Menor. El Castell Major pareix ser que sols en tenia

una, anomenada, des de 1705, Garita de Basset com a motiu d’homenatge al general

austriacista Basset, qui va manar la fortificació d’aquesta en temps de la Guerra de

Successió per tal de defensar el castell.

31

Fig.23.Torre redona al costat de la Torre de la Fe.

Com a conclusió, sols destacar que l’obra romana (en menor mesura), àrab i

gòtica és la que predomina actualment al castell. Són de destacar en aquest sentit les

bases romanes d’algunes torres i portals així com, els arcs apuntats i de tosc carreuó,

d’aquestes d’aspecte gòtic (ja sigui per estar construïdes o amb més probabilitat, per

haver estat reformades en dita època), els merlets d’aspecte musulmà i la capella de

Santa María que s’eleva a la part més elevada del castell, així com, la Sala del duc de

Calabria on roman eixe famosíssim finestral renaixentista34

. Per tant, veiem que en la

seua dilatada història ens ha llegat no sols un valor documental o històric

importantíssim, sinó també, un valor artístic i constructiu que no cal menysprear.

***

Fins ací hem tractat l’anàlisi patrimonial d’alguns aspectes del castell i les

referències a partir del segle XIX han sigut molt minoritàries. No és casual que

reservem els següents apartats a parlar llargament dels esdevenirs del castell a partir

d’aquest segle XIX i fins al segle XXI, doncs, per al nostre tipus d’anàlisi són d’especial

interès. En les pàgines que segueixen veurem, una volta es produeix l’abandonament del

castell, en qui recau eixa propietat i quins són els usos, restauracions i protecció que rep

aquest i sota quins criteris o en l’últim dels casos, lleis.

34

SÁINZ DE ROBLES, F. C. Castillos en España: su historia, su arte, sus leyendas. Barcelona: Joaquín Gil, 1932, p. 64.

32

3.3-La propietat al llarg dels segles XIX , XX i XXI

Amb la creació dels ajuntaments i quant la fortalesa tenia ja un escàs ús militar,

l’ajuntament xativí i el govern militar van entrar en disputa per la propietat del castell.

L’alcaid, que al mateix temps era el governador, arrendava les terres properes al castell

per a la seua explotació agrícola. Hi és precisament al voltant del 1841 quant ja es

documenten els primers espolis de pedres esculpides i altres elements de valor relatius a

la fortalesa, sobretot, per utilitzar-les com a material per edificacions particulars35

.

Amb les lleis desamortitzadores l’Estat va confiscar el castell i tal possessió fou

inscrita per Reial Decret en 1864, tenint-la en pertinença des de 1855. L’Estat el va

traure en pública subhasta el 27 de juny de 1870, tenint com a primer propietari

particular a Vicente Casesnoves Contreras, qui va viure la tercera guerra carlista (1872-

1876) sent propietari del castell. Després fou el seu fill, José Casesnoves Codina, qui va

adquirir-lo el 20 d’octubre de 1877. A la mort d’aquest últim, va adquirir la propietat el

seu germà, Francisco, el 24 de maig de 1902. A la mort de Francisco, van passar a ser

propietaris els seues fills per parts indivises, Elisa, Francisco, Asunción i María

Casesnoves Castelló, el 16 d’agost de 1917. Passats 3 anys des de la seua adquisició,

aquests, van vendre el Castell el 3 de gener del 1919 a Bernardo Gómez Igual que era

senador del Regne per la província de Castelló i regentava la botiga El Siglo Valenciano

a la ciutat de València36

.

Gómez Igual, va vendre el Castell, a excepció de la finca de Montsant, a

l’empresari paperer Gregorio Molina Ribera acabada ja la guerra. Amb la Transició, els

seus hereus van vendre la propietat a la Caixa d’Estalvis de València37

.

En 1989 va ser comprada per la Generalitat per 47 milions de pessetes. S’estima

que la propietat que adquirí ocupa uns 400 metres quadrats. És interessant llegir la

formalització de la compra al DOCV 27-12-1989 per Ordre de la Conselleria

d’Economia i Hisenda de 30 de novembre de 1989, doncs, «la conveniència de

l’adquisició és justifica perquè és un dels conjunts històrics més representatius de la

Comunitat Valenciana» on també parla de l’obligació de deixar la lliure circulació de la

carretera en el tram que porta fins a la finca de Mont Sant que destaca és «conducció i

35

SARTHOU CARRERES, C. El Castillo... op. cit., pp. 113-118. 36

VENTURA I CONEJERO, A. El Castell... op. cit., p. 134. 37

SARTHOU CARRERES, C. El Alcázar... op. cit., pp. 10-11.

33

instal·lació d’energia elèctrica, vinguda i provisió d’aigües fluvials»38

. Açò ens servirà

per al pròxim apartat en el que parlarem dels usos i restauracions que han modificat la

percepció del castell actual.

Finalment, l’any 2000 la Generalitat signà un conveni en el que delegarà

«l’exercici de les activitats de manteniment, vigilància, conservació i gaudí públic del

castell de Xàtiva i de la seua ciutadella»39

3.4-Ús, funció i utilitat del castell al llarg del temps

No anem a aturar-nos ara pel que fa als usos en el període que compren des del

seu origen fins aproximadament 1790 que és l’any que marca l’abandonament del

castell, tot i que, no en un sentit estricte.

Fins aquest any, com hem pogut llegir, el castell guarda un ús eminentment

militar, si bé, podem parlar de diferent intensitat d’aquest ús al llarg d’aquest temps. Un

fet és molt important, doncs, es tracta de les fortificacions musulmanes que passaran a

mans cristianes arran de la conquesta i, aquest, és el cas de Xàtiva. Aquesta doble

vessant del castell valencià mereix una definició de les dos concepcions de castell

(l’islàmic i el cristià) que, tot i que en el nostre cas continua eixa marcada funció militar

ho fa en part pel propi punt estratègic on es situa, doncs, les estructures socials i

econòmiques d’una població i d’altra no tenien molt a veure i allò canvia tant l’aspecte

del castell, com la seua consideració i utilització. Si bé, el castell xativí en temps islàmic

tindria una funció (a més de la defensiva) de refugi per a les persones que vivien als

seus voltants, el cristià serà un instrument de dominació d’un grup senyorial exercida

sobre els dependents rurals que cultivaven la terra. Hem de dir, que la preocupació vers

els castells al llarg d’aquests segles fou relativa, doncs, per una banda els perills que

podia tindre la societat islàmica al segle XII, evidentment, ja no es tenien a la segona

meitat del segle XIII i allò de vegades es tradueix en una menor preocupació per les

reparacions que es feien al castell i el seu major abandó respecte a èpoques anteriors40

,

on també influïa moltes vegades la falta de diners.

38

http://www.docv.gva.es/datos/1989/12/27/pdf/1989_816051.pdf (15/10/2015) 39

Diari Oficial de la Comunitat Valenciana, 16 d’octubre de 2000, núm. 3871, pp. 20656-20661. En http://www.docv.gva.es/datos/2000/11/06/pdf/2000_X8322.pdf (15/10/2015) 40

LÓPEZ ELUM, P. Los Castillos… op. cit., p. 50.

34

No obstant, hem de pensar la importància que tenia el nostre castell, doncs era,

el més important del Regne al segle XIV i, per tant, les obres no eren tant descuidades

com en altres castells valencians. Si açò li sumem la funció de presó d’Estat de la

Corona d’Aragó que va tenir des del segle XII fins finals del segle XVI, podem

relacionar les seues mesures i seguretat amb les funcions que realitzava. Doncs, pot ser

que de tota la seua història, el fet que ha fet més famós aquest castell fou, precisament,

el seu ús com a presó. No tant pel fet de ser-ho, sinó més bé pels celebres presoners que

va tindre a la seua custòdia, sent la presó més formidable dels estats d’Aragó durant

l’Edat Mitjana. Per citar alguns dels seus presoners més coneguts: els infants de Cerdà,

Jaume IV de Mallorca, el comte d’Urgell, Jaume d’Aragó (varo d’Arenós i fill del duc

de Gandia), Hugo Rogers (comte de Pallars), Diego de Borja i Ferran d’Aragó (duc de

Calabria), als que ja hem tractat dins del nostre discurs41

. Hem de tindre en compte

també que els monarques cristians van fer de la ciutat un punt destinat a defendre el pas

des de Castella a València42

.

A més hem de dir que eixa importància del castell al segle XIV també és

confirma, en aquest cas en l’àmbit de la heràldica. Doncs, la forma o figura dels dos

castells i la porta comú van ser utilitzades per a crear l’escut de Xàtiva, que va

començar a utilitzar-se ja des de 1347 i, des d’aquest any, aniran modificant-se els

esquemes de representació d’aquest fins al segle XVIII43

.

Entre els presoners, en aquest punt, ens interessa el duc de Calabria pel seu amor

a les lletres i la protecció cap als literats. Aquest personatge tindria una llibreria amb

més de 800 volums entre els quals, es troben obres de sant Agustí, Xenofont, Plini,

Sèneca, Virgili o Vitruvius, entre molts altres. Durant la seua estada com a presoner al

castell (uns 10 anys), bona part d’aquests llibres podrien haver estat al castell de Xàtiva

per a distracció del propi duc44

. Podem veure alguns dels exemplars en l’annex 1.

Al segle XVI el castell es trobava buit i s’emprava per a tancar el bestiar a mode

d’albacar, concentrant a la població en la vila baixa i els ravals45

, on la funció de les

41

SAINZ DE ROBLES, F.C. Castillos en… op. cit., p. 64. 42

http://www.xativaturismo.com/Parte_Publica/Contenidos/Pub_Contenido_Estatico/_Njv6_E0_XGozcFMv8jwm2IMp0YVYNWNKDsb7U3Txr34 (19/10/2015) 43

BERCHEZ GÓMEZ, J. Catálogo de… op. cit., p. 936. 44

VENTURA I CONEJERO, A. El Castell… op. cit., p. 207. 45

RUBIAL, A. Castillos de… op. cit., pp. 65-66.

35

muralles i les portes, estava encara activa, doncs, les primeres protegien a la població i

les segones controlaven el pas a la ciutat.

«Quedan aún en lo alto del monte muchas ruinas y pedazos de muro del antiguo

castillo de Xàtiva». Amb aquestes paraules, l’Arquebisbe Fabián i Euero al·ludien a la

fortalesa al Compte de Floridablanca com destruïda. És un dels documents que ens

permet datar l’abandó del castell entorn a 1790. Tant és així, que li se va donar un ús de

recaptació de diners a la fusta del pis de la Sala del Duc. En 1800 el governador i militar

va manar vendre aquella fusta per evitar que la cremaren aquells que pujaven al castell

per a «divertir-se» utilitzant-la per a fer foc i cuinar els menjars. Aquest fet ens indica

dos facetes molt importants. D’una banda, el castell estava en desús militar i, a més a

més, en un estat de progressiu deteriorament en el que semblava que les autoritats no

actuaven per evitar la runa absoluta d’aquest. D’altra banda, tenim ara un altre «ús» del

seu espai com un lloc d’esbarjo i descans en el que anaven a passar una estona divertida.

La funció militar i defensiva va vindre de nou amb les guerres carlistes, doncs, al

1838 es va intentar una recomposició d’aquest amb presses i una qualitat baixa dels

materials utilitzats, que més que reparacions, hem de parlar d’afegitons.

Tot i aquest petit interval de temps, la discussió per la propietat del castell entre

el poder central (representat pel poder militar) i l’Ajuntament, com ja hem dit, ja havia

començat en aquestes cronologies. Allò, en compte de ser un procés ràpid i preocupat

per la no pèrdua del castell, va devenir, per contra, en un descuit a la propietat que

ambdós reclamaven com a legítimament seua. Per tant, allò va afavorir que les autoritats

locals hagueren anat retirant de la fortalesa pedres de molt bona fàbrica i objectes de

valor que, avui, no obstant, es troben perduts. Cal destacar que tal activitat fou

demandada pel Patrimoni Nacional per evitar la seua continuïtat i evitar la

generalització d’aquesta pràctica i que el castell acabés, per tant, convertint-se en un

lloc d’extracció de pedra i espoli de més material.

En 1864, degut a les lleis desamortitzadores, el castell passà a mans de l’Estat

que 6 anys després el trauria a pública subhasta, passant ja a la propietat privada que

hem senyalat en l’apartat anterior. El ús en aquest període era eminentment privat,

doncs, la família Casesnoves, en possessió d’un contracte amb l’Ajuntament, es va

guardar el usdefruit del immoble i dels seus camps, tenint el seu lliure accés, així com

als seus magatzems i habitació. Aquest contracte restarà intacte durant la Guerra Civil,

36

perquè a més estipulava que l’Ajuntament podia utilitzar el immoble per a protegir a la

ciutat contra les faccions carlistes i en virtut de tal funció temporal, podria tindre

competències en la reconstrucció del mateix46

. Per tant, hem de suposar que durant la

Guerra Civil l’Ajuntament tindria els mateixos drets i funcions. Fou la segona vivenda

de Bernardo Gómez Igual i també, posteriorment, del paperer Gregorio Molina. A partir

de 1978 la Caixa d’Estalvis la «feu servir com a centre de colònies dels fills dels

empleats de l’entitat»47

.

Quant passa a mans de la Generalitat el seu ús més evident serà el de ser

document històric i testimoni viu del pas del temps que cal recuperar i restaurar, i per

altra banda, ensenyar-lo i difondre’l a tot el públic. El valor històric i artístic es quelcom

que havia anat acumulant al llarg del temps, però ara es quant la difusió de coneixement

a través de les seues restes, així com, el gaudí públic i turístic d’aquest es convertiran en

funció rectora que portarà a les successives intervencions en matèria de restauració i

manteniment que pretendran eliminar allò que el propi pas del temps i , en especial, les

controvertides intervencions de la propietat privada, havien afegit amb un criteri poc

«científic». Tot, amb la finalitat de potenciar i dinamitzar més aquest conjunt a la

població a la que pertany.

En l’actualitat, el castell alberga també l’ús que se’n fa en diversos espectacles

que concentren allà dalt a un públic nombrós. Entre d’altres esdeveniments, destaquen

les Nits al Castell, un festival musical i teatral que es celebra cada estiu des de 1997 i

que aquest any a celebrat la seua divuitena edició. Allò que més atrau al públic no és

sols els artistes convidats a participar en el festival, sinó també, l’entorn de que

gaudeix48

. En definitiva, una mesura sobre el patrimoni que tracta de conciliar les restes

que queden amb un ús actual que permet conjugar un espectacle amb la difusió del

castell, sempre, des del respecte al monument. També es celebra la Pujada al Castell de

Xàtiva des de 1985, així, aquest any s’ha celebrat la XXX edició.

També va ser escenari de la presentació oficial d’Aritz Aduriz, qui al 2010

pujava al castell per a convertir-se en jugador del València Club de Futbol49

.

46

SARTHOU CARRERES, C. El Castillo… op. cit., p. 119. 47

SARTHOU CARRERES, C. El Alcázar… op. cit., p. 10. 48

http://va.comunitatvalenciana.com/actualitat/xativa/noticies/nits-al-castell-de-xativa (23/10/2015) 49

http://portaldexativa.es/imagenes-de-la-presentacion-de-aduriz-en-el-castell-de-xativa/ (23/10/2015)

37

Des de fa uns 10 anys i en virtut de la Llei 35/1994, que autoritza als alcaldes o

als concejals sobre els que l’alcalde delegui la seua funció a celebrar enllaços

matrimonials civils, el Castell junt al Palauet són els llocs on es celebren les bodes

civils50

, però sempre baix la condició de ser respectuosos amb el monument.

A més a més, el castell incorpora un museu propi en el xalet modern construït

per Gregorio Molina cap a 1947 amb una col·lecció permanent51

.

3.5-La protecció legislativa del castell

En virtut de la llei del 9 d’agost de 1926, fets prèviament els informes pertinents

de les Juntes Superiors d’Excavacions i del Tresor Artístic Nacional, es declaren per

decret del 3 de juny de 1931, amb un sol article exempt de preàmbul, 750 monuments

de tota classe, entre ells molts castells abans oblidats, i des d’aquest moment entren a

formar part del Tresor Nacional52

. A València aquesta Llei declara Monuments

Nacionals a les Torres de Serrans i de Quart i als castells de Montesa, Sagunt i el de

Xàtiva53

.

Si abans ja havien sorgit les primeres veus que lluitaven per salvar els castells, i

en general, els monuments de les runes, ara arran d’aquesta declaració comença ha

haver una major preocupació pel patrimoni i s’elaboren les primeres teories i lleis arran

de la protecció dels castells. El Ministeri d’Educació Nacional va publicar al Butlletí

Oficial de l’Estat número 125 el decret de 22 d’abril que fou finalment publicat el 5 de

maig de 1949 sobre la Protecció als castells d’Espanya. Podem llegir:

Todos los castillos de España, cualquiera que sea su estado de ruina, quedan

bajo la protección del Estado, que impedirá toda intervención que altere su carácter o

pueda provocar su derrumbamiento. Los Ayuntamientos en cuyo término municipal se

conserven estos edificios son responsables de todo daño que pudiera sobrevenirles.

Para atender a la vigilancia y conservación de los mismos se designará un arquitecto

conservador con las mismas atribuciones y categoría de los actuales arquitectos de

zona del Patrimonio Artístico Nacional. La Dirección General de Bellas Artes, por

50

http://www.xativa.es/pagina-web/bodas-civiles-castillo/bodas-civiles-castillo.html (23/10/2015) 51

VENTURA I CONEJERO, A. El Castell… op. cit., p. 234. 52

Gaceta de Madrid, 4 de junio de 1931, núm. 155, pp. 1181 i 1185. En: http://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1931/155/A01181-01185.pdf (29/10/2015) 53

SARTHOU CARRERES, C. Castillos de… op. cit., pp. 28-30.

38

medio de sus organismos técnicos, procederá a redactar un inventario documental y

gráfico lo más detallado posible de los castillos existentes en España54

.

En 1982, el Ministeri de Cultura va declarar la ciutat de Xàtiva Conjunt Històric

Artístic en l’àrea que compren l’Albereda pel Nord, el Calvari Alt i Penya Roja a

Llevant, rodant pel barranc de la Solana i pel camí del Portet enllaçada a Ponent amb el

raval de Sant Joan. Per tant, la declaració integra tants els quatre barris tradicionals de la

ciutat, el solar romà de la ciutat, els dos castells i el conjunt de muralles que abracen la

ciutat55

.

A partir d’aquesta declaració, van sorgir tota una sèrie de mesures vers la

protecció, primer en el Registre i Inventari del Patrimoni Històric Artístic de La

Costera (1980), que va suposar el primer intent per al que després serà el marc de

protecció patrimonial a escala comarcal. Va ser elaborat coordinadament i en paral·lel

amb el PGOU (Pla General d’Ordenació Urbana) de 1984, doncs, fou el segon, ja que,

abans i havia el PGOU de 1964 però, Xàtiva i el seu castell no eren encara no eren

Conjunt Històric Artístic i, per tant, es tractava més d’actuacions individualitzades56

.

El Govern valencià va declarar, per decret 23/1992, Bé d’Interès Cultural (BIC)

així com Zona Arqueològica el jaciment anomenat «Solar de l’Antiga Ciutat de

Xàtiva»57

. Dins d’aquesta Zona Arqueològica estaven el castell i el recinte emmurallat,

que ja havien sigut declarats Monument Històric Artístic58

en la Gaceta de Madrid el 4

de juny de 1931. Al obtindre tal declaració, el bé passa al domini públic i

l’Administració tindrà que destinar esforços a la seua conservació, promovent les

investigacions al voltant de dit bé, facilitant la seua difusió amb un horari de visites,

fullets, etc59

.

54

Boletín Oficial del Estado, 5 de maig de 1949, núm. 125, pp. 2058-2059. En http://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1949/125/A02058-02059.pdf (29/10/2015); SARTHOU CARRERES, C. Castillos de… op. cit., p. 33. 55

BERCHERZ GÓMEZ, J. (Dir.) Catalogo de… op. cit., pp. 922-923. 56

GAJA I DIAZ, F. Intervenciones en centros históricos de la comunidad valenciana. Valencia: Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 2001, p. 253. 57

Diari Oficial de la Comunitat Valencia, 24 de febrero de 1992, núm. 1730, pp. 1604-1605 en: http://www.docv.gva.es/datos/1992/02/24/pdf/1992_824042.pdf (29/10/2015); http://www.cult.gva.es/dgpa/bics/detalles_bics.asp?IdInmueble=1454 58

GARIN ORTIZ de TARANCO, F Mª. Inventario artístico de la provincia de Valencia, vol. II. Madrid: Centro Nacional de Información Artística, Arqueológica y Etnológica, 1983, p. 47. 59

Horari de visites i breu descripció dels diferents espais del Castell en: http://portaldexativa.es/noticias/secciones/el-castillo-de-xativa/ (29/10/2015)

39

En el 2006, els participants de les Jornades Tècniques sobre Castells i

Arquitectura defensiva en Espanya que es trobaven reunits en Baños de la Encina (Jaén)

van emetre la carta de Baños de la Encina per a la Conservació de l’Arquitectura

Defensiva en Espanya dirigida al Consell del Patrimoni Històric Espanyol. En ella,

trobem una ampliació del Decret del 22 d’abril de 1949 ja nomenat i de la Disposició

Addicional Segona de la Llei 16/1885 del 25 de juny del Patrimoni Històric Espanyol,

ja que, es considera escassa i necessària l’actualització de dits decret i disposició60

.

3.6-- Les intervencions al castell

Per a parlar de les diferents intervencions que han reparat o restaurat el castell

hem de parlar abans dels períodes de major destrucció que han afectat al monument.

Quant ens referim a obres, ho fem a tot un seguit de reparacions que es fan sobre el

castell en temps d’ús militar per a continuar garantint tal funció. Es ja a partir de 1870

quant comencem a parlar de restauracions i reconstruccions, així com també de

construccions, que responen a l’ús que el castell tenia en eixe moment, estrictament

relacionat al propietari que en cada cas tenia. Doncs, no és el mateix una propietat

particular que una propietat pública, ja que, les construccions i restauracions que es

realitzaran aniran destinades a finalitats i usos diferents i és per allò que els apartats de

propietat i usos són tant importants per a comprendre aquest.

3.6.1-Destruccions i «obres»

Les destruccions portaran a les continues reparacions del castell, no obstant al

llarg del temps, aquestes es produeixen per motius naturals o com a conseqüència d’un

període bèl·lic en una conjuntura política, social i econòmica determinada.

Durant la dominació musulmana del castell, hem de pensar en continues i

successives reparacions, doncs, el propi material en que estava en gran part construït i

sobretot, la tàpia de terra, era fàcilment erosionat degut a les condicions climàtiques i els

possibles atacs a la fortalesa. Per tant, necessitaria emblanquinar amb calç els murs

almenys una vegada a l’any per a evitar la seua desintegració. La mateixa situació

trobarem després de la conquesta cristiana, i per tant, les reparacions foren un continuat

al llarg de la Baixa Edat Mitjana, doncs, d’allò depenia, en part, l’efectivitat de la seua

funció.

60

Per a veure la carta: http://ipce.mcu.es/pdfs/BaniosEncina.pdf (29/10/2015)

40

Degut a la quantitat de quaderns d’obres de que ens donen constància tant

l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona com l’Arxiu del Regne de València, ens

fixarem en les de 1410 i 1412 per ser molt significatives en una conjuntura de virtual

guerra civil que seria provocada pel Interregne, a fi de poder exemplificar el tipus de

manteniment que es portaria a terme fins pràcticament el seu abandonament61

. Els

materials que s’usaven serien l’arena dels barrancs propers, l’aigua dels aljubs o fonts a

l’abast. Altres es compraven, com és el cas de la calç, el guix, l’espart, les canyes, els

claus, la fusta, les teules i les rajoles (que no eren les rajoles buides actuals). Doncs, és

important tindre en compte els materials que s’utilitzaven per a després valorar les

intervencions que s’han efectuat al llarg dels segles XX i XXI.

Les reparacions, normalment començaven com és lògic per les parts que més ho

necessitaven, per tant, les obres es dirigien en primer lloc a les muralles i torres, on es

reparaven els llenços i es cobrien les teules o, si l’estat era de runa total, es tirava avall i

es construïa de nou, normalment, amb la tècnica de la tàpia i en alguns casos en pedra

extreta de la pròpia muntanya. Altres obres, anirien, destinades a reparar espais

considerats «secundaris» en quant a prioritat de manteniment com eren les cuines i els

palaus moriscs. Els aljubs o enormes cisternes també foren llocs de freqüents

reparacions ja que, de vegades quedaven inutilitzats. També eren objecte de reparació

les escaleres i pessebres i, en època de presos (segles XII-XVI), també ho foren aquests

espais que moltes vegades sofrien problemes d’humitat, que hem de dir, era quelcom

habitual en les estances del castell degut, en part, a la seua ubicació. Els forns i el molí

també necessitaven de freqüents reparacions62

. Els quaderns d’obres, per tant, tindrien

que ser analitzats en tot projecte de restauració o plantejament d’una intervenció

arqueològica, ja que, les successives intervencions realitzades al nostre castell, de

vegades, les han passat per alt creant un fals històric63

.

La primera destrucció documentada fou durant les Germanies. Els assaltants de

1521 van produir nombrosos danys a la fortalesa. A més, per la seua resistència, es va

castigar a la ciutat a demolir les seues muralles, però sembla que finalment la reina els

perdonà i l’acció no es va dur a terme. Fins a 1543 no van haver reparacions de les 61

GARCÍA MARSILLA, J.V. “El mantenimiento de los recintos fortificados en la Valencia bajomedieval: Las reparaciones del castillo de Xàtiva (1410-1412)”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. 18, 1997, pp. 476. 62

GARCÍA MARSILLA, J.V. “El mantenimiento... op. cit., pp.475-493. 63

GARCÍA MARSILLA, J. V. “Las obras que nunca acaban”. Ars longa: cuadernos de arte, núm. 12, 2003, pp. 7-15.

41

destroces produïdes durant aquesta guerra, ja que, la ciutat no podia fer front als

pagaments que la reparació de les muralles requeria64

.

Una breu relació d’obres ens donarà una visió de la freqüència en que aquestes

eren realitzades: 1423/1429/1429-1430/1433-1434 (específicament a l’església i capella

de Santa Maria), 1439-1440/1440/1441/1442/1444/1445, en 1447 es deixa constància

del mal estat de la fortalesa i s’emprenen les obres en 1448/1451/1453/1454/1455/1457,

en 1458 es torna a deixar constància del mal estat del castell i s’emprenen les obres al

mateix any, 1459-1460/1461/1492/1500/1515/1516, en 1517 es torna a parlar del seu

mal estat i es reprenen les obres en 1520, però en 1521 el mal estat persisteix i es tornen

a fer obres en 1542-1544, així com, en 1545-1558. En 1597-1607, es realitzaran obres

per a enfortir el castell ja que anava a produir-se l’expulsió dels moriscos i ja s’havia

pensat en els possibles enfrontaments que tal context podria provocar. En 1645-1651 es

reparen les campanes del castell. En 1681-1685 es fan algunes reparacions prèvies a la

Segona Germania que va començar en 169365

.

En la Guerra de Successió, també va sofrir diversos danys provocats per la

brutalitat de Felip V en quant al càstig a la ciutat. Fou per Ordre del mateix Felip V de

1721 per la que enviava a la ciutat al marqués de Lede a revisar el castell i començaren

així algunes de les obres de reparació66

.

Les obres que més o menys configuren l’aspecte el aspecte del Castell Major que

ens ha arribat fins ara són les que daten de 1838-1839 basades en la reparació de

muralles i merlets, rampes i canons d’artilleria67

.

Per a veure les obres i les destruccions concretes i dutes a terme en cadascun

dels espais del castell veure apartat 2.3 sobre La descripció dels espais.

3.6.2-Construccions, restauracions i estat de conservació actual

Actualment, l’aspecte difereix per un dels períodes més importants a nivell de

reformes, construccions i reconstruccions que en algunes ocasions desentonen en

l’harmonia del conjunt, però també, en altres, han garantit la pervivència d’aquest

conjunt monumental fins als nostres dies.

64

BERCHEZ GÓMEZ, J. (Coord.). Catálogo de… op. cit., p. 936-937. 65

VENTURA I CONEJERO, A. El Castell… op. cit., pp. 283-285. 66

Ibídem, p. 126. 67

Ibídem, p. 131.

42

Com ja hem dit, en temps de la família Casesnoves i fins a la Guerra Civil quant

era propietat de Gómez Igual, l’Ajuntament, que pel contracte firmat amb José

Casesnoves el 1873 es reservava el dret a fer ús del castell per a protegir a la ciutat en

cas de guerra, tenia competències en la realització de reconstruccions en casernes, cos

de guàrdia, depòsits o magatzems i, en definitiva, aquelles estances que li servien per a

dita finalitat, sempre respectant, en la mesura que fos possible, l’arbreda. Allò no

llevava que el propietari poguera fer restauracions o construccions dins de la seua

propietat.

Si bé, tenim poques notícies de les possibles intervencions de la família

Casesnoves, si que coneixem de la construcció d’un edifici residencial al mig dels dos

castells (Major i Menor), no obstant, en tenim més dels propietaris posteriors: Gómez

Igual i Gregorio Molina. Per a veure l’estat abans i després dels afegitons: annex 3.

Bernardo Gómez Igual va reconstruir la capella de Santa Maria, la Presó obscura

del Comte d’Urgell i la Porta Forana amb la seua torre. A més, va fiançar el finestral del

Duc amb la finalitat de reforçar-la i va fer reparacions en els calabossos. Entre les seues

intervencions més acceptades i positives trobem la reconstrucció de la tercera volta de la

capella de Santa Maria amb els materials originals, la plementeria d’aquesta i el mur de

tancament, no obstant, és molt criticable en tant que va utilitzar per alguns trams la

coberta amb ciment. També va cobrir el paviment dels calabossos gòtics amb un

d’impermeable a base de ciment. Va substituir les finestres obertes en els murs de la

torre per espitlleres, reduint així l’espai que originalment romania obert. Va desenterrar

i obrir una porta d’estil gòtic situada a gran alçada del castell Major enfront dels

calabossos i que comunicava amb la vessant de Bixquert. Va refer algunes de les escales

dels murs i llevà alguns afegitons moderns. Volgué descobrir quins eren els camins

originals del castell per a poder treure a la llum el paviment original, no obstant, per a

fer açò, va destruir els murs de divisió dels bancals i els propis bancals, així com, tota

l’arbreda que l’impedia trobar els dits camins, substituint-los per un paisatge més bé

poètic que mai existiria establint un «jardí rústic» de pins, heures, rosals, trepadores i

violetes silvestres68

. No obstant, Sarthou (1922) es mostra encantat de les intervencions

de Gómez Igual al castell, al·ludint a un consell que ell mateix li va donar dient-li que

«res de restauracions, sinó mera conservació». Queda patent que la mentalitat d’aquella

68

SÁINZ DE ROBLES, F. C. Castillos en… op. cit., p. 65; SARTHOU CARRERES, C. El Alcázar… op. cit., p. 87; BERCHEZ GÓMEZ, J. (Coord.). Catálogo monumental… op. cit., pp. 938-939.

43

època vers el patrimoni o el criteri de restauració no era l’actual, ja que, com hem dit,

eixa utilització de materials que no són adients a una construcció d’època gòtica com és

el ciment o la recreació de paratges vegetals «poètics» s’allunyen d’una intervenció més

científica en termes de restauració.

No obstant, una de les construccions més controvertida i criticable és el xalet

neogòtic situat al centre, entre els dos castells, i que d’aquesta manera conforma com un

tercer cos al conjunt. Gómez Igual va voler la construcció d’un xalet al castell[Fig.24].

Convençut per Sarthou, no va enderrocar la vivenda dels Casesnoves que ja existia i, per

contra, la va refer en un estil neogòtic molt qüestionat i fantasiós, dient-ne idealitzant.

Amb carreus acolorits que segurament no ho són, sinó que, estan estucats sobre pedra,

ja que el seu traç és el d’un carreu geomètricament rectangular, es va ocupar del llenç de

les parets, obrint grans finestrons apuntats on va posar ventalles de fusta que s’emblen

superposades amb unes ventalles de cristall que res tenen a veure amb els vitralls gòtics

medievals. Els merlets de la part superior ja sols foren posats en funció decorativa, a

més, si veiem el castell des de certa altura, la pintura roja, pot ser, impermeabilitzant de

les teulades del xalet i dels conjunts adjacents desentona tant per l’aspecte cridaner com

pels materials utilitzats. El conjunt així com les restauracions dutes a terme en

l’anomenada Porta Ferrissa que pareix seguir els mateixos criteris desentonen en

l’harmonia del conjunt que en un principi es pretenia creant el fals històric que

comentàvem.

Fig.24.Xalet neogòtic. En la primera imatge s’observa el cablejat elèctric per la seua façana, i

en la segon un xicotet jardí i terrassa instal·lats davant del xalet (que avui s’utilitza també com

a sala d’exposicions).

44

Més adient fou la intervenció realitzada sobre el finestral del Duc de Calabria,

que va consistir, sobretot, en posar-li la columneta amb basa i capitell per a donar suport

a les dos vessants del finestral que per allò és geminada [Fig.25]. No obstant, no va

optar per una diferenciació ni de materials ni d’aspectes, sinó que va seguir el principi

de la restauració en estil i, actualment, l’espectador contempla una finestra que pareix

tota ella original de l’època renaixentista, però, degut a la major antiguitat que no a la

intenció, encara avui es nota que tant la columneta com les dos pedres col·locades a

mode de línia d’imposta que inclouen els mateixos motius vegetals que el capitell

central, són afegitons posteriors, ja que, desentonen tant pel color com per la forma en

l’obra adjacent.

Fig.25.Aspecte anterior i posterior del finestral del Duc abans i després de la restauració.

Pel que fa a la Porta Ferrissa, la intervenció fou molt més fantasiosa [Fig. 26].

Va convertir una porta que acabava en llinda per una d’apuntada que tenia unes

dimensions més xicotetes que l’original tant en amplada com en altura. Va afegir a la

part de dalt l’escut del castell emmarcat per una placa rectangular baix de tres elements

decoratius que descendeixen en forma d’escala. A la part superior, va eliminar la

finestreta i les espitlleres existents i ho va substituir pels merlets actuals. Tot amb una

pàtina uniforme i llisa que no permet veure el deteriorament que li ha sigut propi degut

al pas del temps, perdent així part del seu valor documental, doncs, actualment, poc

resta ja de la porta original. A més, també va reconstruir la torre de la porta amb els

mateixos criteris.

45

Fig.26.La Porta Ferrissa vista des de la Porta Forana en 1915 i vista actual.

Gregorio Molina també és responsable d’algunes intervencions que avui han

estat molt criticades69

. Va realitzar una obertura «gòtica» i un balcó volat amb balustres

de ciment. Però, de tot allò el més criticable fou la escalinata que va construir amb un

caràcter molt escenogràfic [Fig.27 i 36] però, i per allò, desproveïda de qualsevol sentit

històric. Va col·locar en ella fonts i cascades i allò més greu és que, per a realitzar-la, va

arrasar amb bona part del Castell Major. Lluny d’aturar-se en aquesta intervenció, va

convertir l’aljub àrab del tercer recinte del Castell Major en un estanc, posant-li una

balustrada de ciment. És autor també d’alguns afegitons de les muralles, utilitzant per a

ells ciment i rajoles ceràmiques. Destaca la seua intervenció en la capella de Sant Jordi

que fou realitzada al segle XX, possiblement, sobre la Capella de Santa Anna, avui,

desapareguda.

En 1950, es van posar al centre de la capella de Santa Maria l’urna amb les

restes del Comte d’Urgell, qui va estar presoner i mort al castell i pretenent a la Corona

d’Aragó en el Compromís de Casp.

69

BERCHEZ GÓMEZ, J. (Coord.) Catálogo de… op. cit., pp. 938-939.

46

Fig.27.Escalinata del Castell Major amb els dos canyons a la

part superior a cadascun dels costats de la font central.

Quant el conjunt monumental passa a mans de la Caixa d’Estalvis, comencen a

realitzar-se una sèrie d’intervencions respectuoses amb el sentit i història de la fortalesa.

Sobretot, actua sobre les cobertes i murs enfonsats. Tot i això, el Catàleg de Monuments

i Conjunts del territori valencià, la realització del qual és contemporània a dita propietat

(1983), ens descriu l’estat de conservació que tenia per aquells anys. «El monument

roman en un lamentable estat. Creuen per tot arreu canonades i desaigües de ferro i

plàstic, fils de la llum i torres elèctriques; hi calçades de blocs prefabricats, afegitons

de rajola vulgar, rafals de ciment, escombralls, fem i malesa» [Figs.28-35]. És sens

dubte un bon resum, ja no sols de l’estat de l’edifici sinó també, de la consciència crítica

vers el patrimoni en el sentit de protegir-lo i marcar una diferenciació amb les

«restauracions» o construccions fetes amb anterioritat basades en criteris que, per a

l’època en que foren fetes eren acceptats, però que ara havien quedat ja obsolets. Per

tant, necessitava millorar-se el seu estat, és a dir, també podem veure la reivindicació

entorn la protecció al patrimoni.

Aquests nous principis seran totalment assumits per les intervencions que

portaran a terme tant la Generalitat com l’Ajuntament. Sobretot, ha consistit en la

consolidació de les muralles i les torres que envolten el castell, un aljub romà exempt i

en 2010 va intervenir en la volta de la Capella de Santa Maria. Ha actuat també en la

nevera, la Torre del Sòl i diferents trams de la muralla, com el tram S-6 adossat a la

47

Porta dels Socors en 1991. En el mateix any va intervenir als trams MA4, S9 i MA1 del

Castell Major. Entre 1992 i 1998 es va restaurar els trams S8, S11 i la muralla de

Ponent. Entre 1998 i 2001 les atencions es dirigeixen a consolidar i reconstruir la Torre

del Sol i el tram E10 de la muralla, així com, els murs i les voltes exteriors de la Nevera

i els túnels d’accés70

. Des de 2008 a 2013, la inversió des de la Conselleria d’Educació,

Cultura i Esport ha sigut de més d’un milió d’euros. Sobretot, destaca la intervenció

realitzada en el tram E-12 de la muralla situada cap a llevant i la torre/escalera del tram

E-11. Aquest tram inclou dos torres i d’una dimensió d’uns 32 metres71

. La intervenció

pressupostada en uns 215.000 euros va consistir en refer part del parapet i els merlets de

la torre nord, així com, en reconstruir algunes zones del llenç de la muralla en el que

l’atovó s’havia perdut. A més, s’han reposat els merlets i els escalons que faltaven en la

torre sud, que en realitat era una falsa torre que amagava el desnivell existent entre dos

trams de la muralla salvats per dita escalera.

Tot i que el treball a les muralles va ser molt minuciós i documentat pel que fa a

ús de materials i tècniques, avui veiem unes muralles excessivament noves [Fig.37], on

pareix que el pas del temps no haja passat sobre elles.

També es va restaurar la Capella gòtica de Santa Maria72

. Des de 1991 la

Generalitat Valenciana ha destinat nombrosos recursos a la restauració d’aquesta

capella, l’última en 2012 amb una inversió propera als 123.000 euros, que va consistir

en consolidar, així com, impermeabilitzar totes les voltes. Vist el seu estat, es va optar

per col·locar una capa de rajoles massisses per protegir l’exterior de la volta. També es

van arreglar els revestiments dels murs, on alguns d’ells estaven coberts per una capa de

ciment per les intervencions de Gómez Igual, i es van completar unes excavacions

arqueològiques al costat nord de l’exterior

No obstant, l’estat de conservació actual sembla ser un tant deficient, doncs,

l’associació del «Cercle per la defensa i difusió del patrimoni cultural» ha alçat la veu

aquest mateix any per a reivindicar «el deplorable estat de conservació i

l’abandonament del Castell de Xàtiva i del solar de l’Antiga ciutat de Xàtiva davant

70

MILETO, C., VEGAS, F., CRISTINI, V (Edit.). Rammed Earth Conservation. Estats Units: CRC Press/Balkema, 2012, pp. 25-30. 71

Sobre la formalització del contracte veure: Diari Oficial de la Comunitat Valenciana, 17 de juliol de 2012, núm. 6820, p. 21601 en: http://www.docv.gva.es/datos/2012/07/17/pdf/docv_6820.pdf (08/11/2015). 72

BERCHERZ GÓMEZ, J. (Coord.) Catálogo de… op. cit., pp. 938-939.

48

l’ajuntament i la Conselleria de Cultura [...] igualment, al Síndic de Greuges»73

.

Sobretot, en l’informe realitzat en 2014, destaquen que «la muralla àrab, d’època

almohade [...] que pertany al Castell Menor, presenta un estat alarmant amb risc

d’enderroc». De la mateixa manera, constaten l’existència de certs elements [Figs. 28-

33] que no són compatibles en un monument declarat Bé d’Interès Cultural (BIC),

doncs, hi ha «una antena/repetidor dins del monument històric; tubs de reg sustentats i

que passen entre els merlets i travessen espitlleres; així com casetes alçades dins del

castell i amb portes de metall»74

.

Fig.28.Rajoles modernes inserides en el tram

de la muralla.

Fig.29.Antena de comunicacions instal·lada

dins del castell.

Fig.30.Porta metàl·lica i garites afegides. Fig.31.Aljub amb rallades i pintades als murs.

73

Per a veure les sugerències i recomanacions del Síndic de Greuges a l’Ajuntament de Xàtiva i Conselleria: http://www.elsindic.com/es/quejas-sugerencias/sugerencias-recomendaciones.html?pagina=21&idMateria=&texto=&anyo=&mes=&aceptada=&esCierre=0 (14/11/2015) 74

http://portaldexativa.es/el-circulo-por-la-defensa-y-difusion-del-patrimonio-cultural-denuncia-el-estado-del-castillo/ (14/11/2015)

49

Fig.32.Restauració amb rajola a l’interior del

mur de maçoneria.

Fig.33.Cablejat i tubs de reg que passen pels

merlets i diferents estances del castell.

Al Castell Major, senyalen, «existeix un forn morú amb despreniments i altres

materials compilats i a la intempèrie» [Fig.34],també destaquen que en les muralles

exteriors hi ha tot un conjunt de pintades i desfetes [Figs.31 i 35] per l’acció d’actes

vandàlics i allò ho relacionen amb la no existència d’una seguretat i vigilància «efectiva

i preventiva». Per tot allò reivindiquen davant l’autoritat competent, en aquest cas

l’Ajuntament per intermediació amb la Generalitat, la realització de les intervencions,

reparacions i rehabilitacions que el castell demana75

.

Fig.34.Despreniments del forn morú a la intempèrie.

75

VICENTE, Ana. “Critican el lamentable estado del castillo de Xàtiva”, Las Provincias, 06-I-2015. En: http://www.lasprovincias.es/ribera-costera/201501/06/critican-lamentable-estado-castillo-20150106000256-v.html (14/11/2015)

50

Fig.35.Pintades al mur de la muralla.

Fig.36.Font inventada a un dels costats de la escalinata

Fig.37.Restauració del tram de la muralla e-12 i

muralla original.

51

4-CONCLUSIÓ

Al llarg d’aquest treball hem vist a través del Castell de Xàtiva una evolució en

el concepte de patrimoni, distints criteris o corrents de restauració, algunes lleis d’àmbit

nacional i valencià, alguns organismes o institucions, així com, algunes polítiques o

estratègies en la gestió del castell encaminades sobretot en els últims anys a la difusió.

Amb tot açò, hem intentat fer un anàlisi del castell des del punt de vista del patrimoni

artístic.

Si hem de fer una valoració del conjunt tenint en compte la seua protecció com a

Monument Nacional, ja des de 1931, és necessari dir que la excessiva permissivitat i

una autoritat quasi inexistent que deixava un marc molt ampli sobre l’actuació al castell,

ens ha donat una imatge d’aquest molt edulcorada en algunes parts i ruïnosa en altres,

doncs, la passivitat de les autoritats davant d’actuacions com les de la família

Casesnoves, Bernardo Gómez Igual o les últimes però no menys arbitràries de Gregorio

Molina, així com, l’escassa intervenció per part de les autoritats per evitar

esfondraments dins del conjunt, ens han llegat un monument molt distorsionat i que

hem de llegir conscients d’aquesta distorsió.

No obstant, en els últims anys, la Caixa d’Estalvis, la Generalitat i l’Ajuntament

de Xàtiva, han pres una major preocupació pel monument —no sense les nombroses

reivindicacions de col·lectius i associacions com ja hem vist— i han intervingut d’acord

a uns principis dirigits a la pròpia consolidació i restauració del monument, eliminant

afegitons, en la mesura d’allò possible, que havien fet els seus propietaris a la primera

meitat del segle XX, així com, incentivant la difusió del patrimoni.

Si bé, als últims anys sembla que aquest castell ha estat un tant oblidat per

l’Ajuntament i Conselleria, esperem que aquesta actitud canvi d’immediat i pugui

existir una convivència pacífica entre ús turístic, difusió, coneixement del patrimoni i

conservació d’aquest, en definitiva, una correcta i respectuosa adaptació entre el llegat

històric que tenim al nostre abast i els nous usos que se li donen, no permetent mai la

desaparició o destrucció de tal bé, que cal recordar, es troba protegit.

52

5-ANNEX (1) AMB IMATGES D’ALGUNS DELS EXEMPLARS DE LA

LLIBRERIA DEL DUC I RETAULE DEL SEGLE XIV

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Flavius Josephus, De Bello judaico; Vitrubius, De Architectura;

Titus Livius, Traducció italiana i taula del segle XIV (segons Sarthou, 1946) de la Verge de

l’Armada, que va rebre culte al castell.

53

6-ANNEX (2) AMB IMATGES D’ALGUNS DIBUIXOS DEL CASTELL

Dibuixos de Van den Wijngaerde (1563), les panoràmiques més antigues del castell i la ciutat de

Xàtiva.

Vistes del castell per Laborde en el seu «Viatge a Espanya» (1773-1842)

54

7-ANNEX (3) AMB IMATGES DEL CASTELL: 1917 I 1920

El castell en 1917, sense construccions afegides (dalt) i

les construccions afegides al centre del castell cap a 1920 (baix).

55

8-ANNEX AMB LA PROCEDÈNCIA DE LES IMATGES

Imatges tretes de: SARTHOU CARRERES, C. El Castillo de Játiva y sus

históricos prisioneros. València: La Semana Gráfica, 1946.

-finestral abans de la restauració de la Fig.25.

-annex número 1 (apartat 4): Titus Livius i retaule.

-annex número 2 (apartat 5): vistes de Laborde.

Imatges tretes de: VENTURA I CONEJERO, A. El Castell de Xàtiva. Xàtiva:

Matéu, 1998.

-Figs.2-26. En la Fig.25. sols el finestral després de la restauració.

-annex número 1 (apartat 4): Flavius Josephus i Vitrubius.

-annex número 2 (apartat 5): dibuixos de van den Wijngaerde.

-annex número 3 (apartat 6).

<https://www.google.es/search?q=el+castell+de+xativa&biw=1280&bih=675&source=

lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwj1wJTo8aHJAhXJaxQKHeyuCNMQ_AUIBygC#tbm

=isch&q=vista+aerea+del+castillo+de+xativa&imgrc=m-jhVXbEuUu0MM%3A>

-Figura 1.

<https://siguiendoaulises.wordpress.com/2014/02/27/el-castillo-de-xativa-una-de-las-

mejores-fortalezas-de-la-peninsula-23-2-2014/>

-Figura 24.

<http://www.diariodelviajero.com/espana/visita-al-castillo-de-xativa>

-Figura 27.

<http://conocevalenciapaseando.blogspot.com.es/2014/11/sos-castell-de-xativa-

monumento.html>

-Figures 28, 31 i 32.

<http://conocevalenciapaseando.blogspot.com.es/2014/11/elementos-

presuntamente-ilegales-en-el.html>

-Figures 29, 30 i 33.

<http://www.levante-emv.com/comarcas/2014/12/22/xativa-pide-ayuda-vecinos-

hallar/1204494.html>

-Figura 35.

<https://www.google.es/search?q=escalinata+del+castell+de+xativa&biw=1280&bih=

675&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwjjtrvSqKDJAhVHORoKHZP9ATUQ_A

UIBygC#imgrc=TJ5w5zBjHwoSEM%3A>

-Figura 36.

<http://www.lorquimur.com/obras/3/restauracion+de+monumentos+arquitectonicos

/28/restauracion+tramo+12+de+la+muralla+del+castillo+de+xativa>

-Figura 37.

56

9-BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

9.1-Bibliografia

BERCHEZ GÓMEZ, J. (Coord.). Catálogo de Monumentos y conjuntos de la

Comunidad Valenciana (vol. II). València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència,

1983.

BEÜT BELENGUER, E. Castillos Valencianos. Valencia: Semana Gráfica, 1984.

CAIRNS, C. Los castillos medievales. Madrid: Akal, 1999.

GAJA I DIAZ, F. Intervenciones en centros históricos de la comunidad valenciana.

Valencia: Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 2001.

GARCÍA MARSILLA, J.V. “El mantenimiento de los recintos fortificados en la

Valencia bajomedieval: Las reparaciones del castillo de Xátiva (1410-1412)”. Acta

historica et archaeologica mediaevalia, núm. 18, 1997.

GARCÍA MARSILLA, J. V. “Las obras que nunca acaban”. Ars longa: cuadernos de

arte, núm. 12, 2003.

GARCÍA MARSILLA, J. V. Art i societat a la Valencia medieval. Catarroja: Ed. Afers,

2014.

GARIN ORTIZ de TARANCO, F. Mª. Inventario artístico de la provincia de Valencia,

vol. II. Madrid: Centro Nacional de Información Artística, Arqueológica y Etnológica,

1983.

HERMOSILLA PLA, J. (coord.). Historia de Xàtiva. Xàtiva: Mateú Impresores, 2006.

LÓPEZ ELUM, P. Los Castillos Valencianos en la Edad Media (Materiales y técnicas

constructivas), vol. 1.. Valencia: Generalitat Valenciana, 2002.

LÓPEZ ELUM, P. Los Castillos Valencianos en la Edad Media (Materiales y técnicas

constructivas), vol. II. Valencia: Biblioteca Valenciana, 2002.

MILETO, C., VEGAS, F., CRISTINI, V (Edit.). Rammed Earth Conservation. Estats

Units: CRC Press/Balkema, 2012.

RUBIAL, A. Castillos de Valencia. Madrid: Lancia, 1998.

SÁINZ DE ROBLES, F. C. Castillos en España: su historia, su arte, sus leyendas.

Barcelona: Joaquín Gil, 1932.

SARTHOU CARRERES, C. El Castillo de Játiva y sus históricos prisioneros. Xàtiva:

La Semana Gráfica, 1946.

SARTHOU CARRERES, C. Castillos de España (su pasado y su presente). Madrid:

Espasa-Calpe, 1963.

57

SARTHOU CARRERES, C. El Alcázar Setabense (Una guía del Castillo de Xàtiva).

Xàtiva: Ulleye, 2009.

SUREDA PONS, J (dir.). La España Gótica. Madrid: Encuentro, 1989.

VENTURA I CONEJERO, A. El Castell de Xàtiva. Xàtiva: Matéu, 1998.

VV.AA. Atlas Ilustrado de Castillos y Fortalezas de España. Madrid: Susaeta Ed.,

2000.

9.2-Webgrafia

<http://www.docv.gva.es/datos/1989/12/27/pdf/1989_816051.pdf>(15/10/2015)

http://www.docv.gva.es/datos/2000/11/06/pdf/2000_X8322.pdf(15/10/2015)

<http://www.xativaturismo.com/Parte_Publica/Contenidos/Pub_Contenido_Estatico/_N

jv6_E0_XGozcFMv8jwm2IMp0YVYNWNKDsb7U3Txr34> (19/10/2015)

<http://va.comunitatvalenciana.com/actualitat/xativa/noticies/nits-al-castell-de-xativa>

(23/10/2015)

<http://portaldexativa.es/imagenes-de-la-presentacion-de-aduriz-en-el-castell-de-

xativa/>(23/10/2015)

<http://www.xativa.es/pagina-web/bodas-civiles-castillo/bodas-civiles-castillo.html>

(23/10/2015)

<http://www.docv.gva.es/datos/1992/02/24/pdf/1992_824042.pdf> (29/10/2015)

<http://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1931/155/A01181-01185.pdf> (29/10/2015)

<http://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1949/125/A02058-02059.pdf> (29/10/2015)

<http://portaldexativa.es/noticias/secciones/el-castillo-de-xativa/> (29/10/2015)

<http://ipce.mcu.es/pdfs/BaniosEncina.pdf> (29/10/2015)

<http://www.cult.gva.es/dgpa/bics/detalles_bics.asp?IdInmueble=1454> (06/11/2015)

<http://www.docv.gva.es/datos/2012/07/17/pdf/docv_6820.pdf >(08/11/2015)

<http://www.elsindic.com/es/quejas-sugerencias/sugerencias-

recomendaciones.html?pagina=21&idMateria=&texto=&anyo=&mes=&aceptada=&es

Cierre=0 >(14/11/2015)

<http://portaldexativa.es/el-circulo-por-la-defensa-y-difusion-del-patrimonio-cultural-

denuncia-el-estado-del-castillo/> (14/11/2015)

<http://www.lasprovincias.es/ribera-costera/201501/06/critican-lamentable-estado-

castillo-20150106000256-v.html> (14/11/2015)

9.3-Visita virtual del castell

58

Vegeu:

<http://www.xativaturismo.com/Parte_Publica/Contenidos/Pub_Contenido_Estatico/

_Njv6_E0_XGpm-soH-n9QyEY9vQuZiCViK1zwOXmKZfo>