EL DOGMA DE LA NO-VIOLÈNCIA.

Rolando D’Alessandro

INDEX

PRÒLEG1.- UN FANTASMA RECORRE OCCIDENT 42.- ELS SEUS FANS 53.- PERÒ… QUÈ ÉS EN REALITAT? 124.- GANDHI, REFERENT DE TOTS ELS NO-VIOLENTS 185.- CRÍTICS DE LA NO VIOLÈNCIA GANDHIANA 266.- ELS POSTULATS 297.- LA VIOLÈNCIA 368.- PODER I VIOLÈNCIA 399.- NOVIOLENTS VERSUS VIOLENTS? 4610.- CONCLUSIONS 47PRÒLEG

Objectiu:

en un moment de definició de nous subjectes revolucionaris i de noves pràctiques i projectes detransformació social és necessari fer net de dogmes i apriorismes. L’enfrontament maniqueista entre partidaris de la violència o de la no- violència és estèril, unobstacle a l’elaboració de nous discursos, noves narracions, noves pràctiques. I així ens ho ensenya el mateix sistema, que no dubta en reprimir i agredir quan l’acció – siguiviolenta o pacífica – ataca punts sensibles de la maquinària del poder. Els canvis en el codi penal il’aparent gratuïtat i desproporció de tantes actuacions policials en són la demostració. Si en aquest text he optat per la denúncia del dogma no-violent i no, per exemple, del mite soreliàde la violència purificadora, és simplement perquè el primer ha esdevingut (en la vulgata difosa permitjans de comunicació, càtedres, pupitres, altars i per les mateixes assemblees de moviment)plantejament hegemònic, condició imperativa que ha d’inspirar la solució de totes les tensionssocials. El dogma que aquí es denuncia és una versió espúria, manipulada i falsificada, d’un corpus teòric,filosòfic i d’actuacions que se situa en el terreny de la més absoluta radicalitat. És una versió que sovint situa el problema en el conflicte i no en les causes que el generen. Unaversió que, en emfatitzar la negació de quelcom mai ben definit (la violència) contribueix a reforçarmecanismes deslegitimadors de corrents o comportaments que no s’adapten als patrons hegemònicsque hom aplica a les dinàmiques socials, tot desplaçant el focus del debat lluny de la recercacol·lectiva de camins de transformació radical de les relacions socials.

1.- UN FANTASMA RECORRE OCCIDENT

Un fantasma recorre Europa i part de la resta del món. Presència repetida a la finestra mediàtica, vagareja pels àmbits de la política institucional, planejapels temples, surfeja per Internet, s’escola dins les escoles. L’anomenen no-violència i de fantasmaen té moltes característiques: silueta desenfocada, origen incert, naturalesa equívoca. Corejada com un mantra, l’evocació de l’esperit de la no-violència ressona en assembleespreparatòries de manifestacions, actes constitutives d’associacions, presentacions públiques deplataformes, coordinadores, xarxes ... Ocupa un lloc destacat en el bagatge d’adjectius que acompanyen qualsevol iniciativa de protesta.Serveix com a targeta de visita de grups activistes, de reivindicacions, d'individus. Ha esdevingut el paraigua sota el qual els descontents del nostre, fins fa poc, despreocupat occidentintenten protegir-se de les pluges criminalitzadores de les premses de règim (i també, encara quecada vegada amb menys èxit, de les pallisses i multes dels defensors de la legalitat). Totes les expressions tradicionals de la lluita social es presenten des de fa temps amanides ambaquest condiment: manifestacions, marxes, concentracions, sit-in… Fins i tot les vagues, lesocupacions i els piquets han de passar per una mena d’ITV de la no-violència. Era inevitable que això passés: durant dècades, un plugim discursiu constant ha amarat tots elsracons de la nostra societat. Des de les escoles, amb els seus “racons per a la solució de conflictes”,a les esglésies, les televisions i els diaris de totes les tendències... la reiteració d’argumentacionscontra el recurs a les armes de qualsevol mena en la resolució de conflictes (socials) ha estatobsessiva. La violència és inútil, genera més violència, crea odi i rancúnia, és masclista, és injusta, trenca laconvivència... La violència s’ha de condemnar, vingui d’ on vingui. La violència ens treu la raó. Provoca el rebuig de la majoria.... De forma pacífica, en canvi, hom pot obtenir tot allò que és bo, just, equitatiu. El diàleg (parlant lagent s’entén), el raonament, la protesta civilitzada, i si pot ser lúdica, se’ns han presentat com lesúniques i poderoses formes capaces de transformar el món. Durant dècades ens han dit que l’única condició, l’única regla a respectar en la confrontaciódialèctica entre interessos de classe oposats era defugir qualsevol manifestació de violència. Durant dècades ens han servit en totes les salses exemples edificants d’hindús ascètics, de hippiescol·locats, de maigs francesos romàntics; al mateix temps que ens pintaven amb tintes demoníaquesels revolucionaris assedegats de sang, els rebels que tenien la destrucció com a causa única. Han estat dècades d’instil·lació en l’imaginari col·lectiu, i en el vocabulari, de figures que havien derepresentar el costat fosc de les nostres societats: marginals, venjatives, irracionals. Luddita,nihilista i anarquista han deixat de ser adjectius associats a corrents polítics històrics, i sovintgloriosament complexos, per carregar-se de negativitats, barrejats amb tot un arsenal lexical a l’úsescampat per les bateries mediàtiques. S'han fabricat, a desenes, models de nous enemics interns: els esvalotadors, els vàndals, elsantisistema, els violents. I el pare de tots els enemics: el terrorista. És una recepta antiga, tant coml’exercici del poder: l’evocació del perill, de l’ ”altre” (la no persona, el no ciutadà, el no humà,l’encarnació del mal), d’allò que un membre del cos social no pot ser mai. Éssers ambcomportaments irracionals i per definició negatius als quals se'ls pot oposar, se’ls ha d’oposar, elmodel del bon ciutadà que actua segons les normes de la convivència civil. Tot aquest bagatge criminalitzador ha legitimat la definició, exposició, aïllament i eliminacióselectiva d’una sèrie de subjectes polítics, de formes de lluita i comportaments de resistència,elements importants del bagatge històric de la lluita de classe, als quals es nega dignitat i fins i totcategoria política. Les nostres democràcies no han escatimat mitjans repressius per desarrelaraquestes males herbes d’un cos social fonamentalment sa, és a dir obedient. Però per fer-ho, permantenir mínimament viva la ficció democràtica, per compatibilitzar-la de cara a les opinions

públiques internes i externes, amb el mai renegat i de vegades massiu recurs a la presó, a l’agressiófísica, a la tortura o a la mort, els nostres sistemes democràtics parlamentaris necessitaven unadefinició d’allò que és bo, que és propositiu, d’allò que sí que es pot fer – tot i no estar-hi d’acord,tot i estar discomformes, i fins i tot desesperadament discomformes. I aquest "allò" ha estat la NO-VIOLÈNCIA. Òbviament interpretada amb el mateix filtre que ja es fa servir habitualment per a d’altresconceptes: democràcia, llibertat, participació, drets. Filtre que elimina amb inexorable eficàcia totsels contaminants antisistèmics que aquestes paraules i principis poguessin amagar.

2.- ELS SEUS FANS.

Són múltiples els subjectes que branden el concepte de no violència com a arma de formaciómassiva, maldant per imposar-lo en el terreny de la conflictivitat social.

Religions. Des de fa un temps assistim a un auge ecumènic amb trobades periòdiques de popes, rabins, bisbes,mullah i lames que canten les lloances de l’essència pacífica i pacificadora de les diverses creencesen la història de la humanitat. Evidentment no hem llegit els mateixos llibres. La creu, la mitja lluna i l’estrella de David hanpresidit, precedit i seguit invasions, batalles, guerres a dojo, per no parlar d’execucions, tortures ocàstigs físics i psicològics esgarrifosos. ELS llibres: la Bíblia, l'Alcorà, la Torà (o Pentateuc) van farcits de matances, venjances divines, irescelestials i brutalitats diverses. Si les religions són portadores de pau, germanor i resolució no violenta dels conflictes, el mínimque es pot dir dels seus anunciadors, siguin profetes o deïtats encarnades, és que es van explicarmolt, però que molt malament. I tampoc ajuden gaire a convèncer-nos de la naturalesa amorosa i fraternal el silenci o les tèbiesdenúncies o recriminacions per part dels respectius germans de fe, que acompanyen i segueixen lesactuals atrocitats que en nom d’aquests i d’altres déus es continuen produint arreu del planeta. I emrefereixo tant als islamistes amb els seus aiatol·làs, mullah i imams, com als catòlics amb bisbes ipapes avaladors de dictadures cruentes i d'injustícies sagnants; tant als cristians fonamentalistes quegovernaven als EUA i que van decidir la invasió d’Irak, com als jueus que consideren que la terrapromesa és seva i prou. Diuen que els creients que maten són una minoria. Pel que sembla, també són una minoria elscreients que mostren una repulsa ferma i definitiva a les violències del seu propi bàndol. Però deixem-ho aquí. Amb algunes frases extretes dels seus textos sagrats, aquells que inspiren lesaccions i la vida de tot bon fidel:

Deuteronomi [text de referència per a jueus i cristians]42 «Emborratxaré les meves fletxes amb sang, i la meva espasa devorarà carn; les emborratxaréamb la sang dels morts i dels presoners, començant pel cap, amb venjances sobre l’enemic.» 51 «I quan.. [al Tabernacle]... s’hi apropin uns estrangers, que siguin morts.» 4 «Llavors Judes es va acostar i el Senyor els va donar als Cananeus i Fariseus, i els van derrotardeu mil, en Bezec.» 5 «I van trobar Adonibezec a Bezec, i van lluitar contra ell, i van derrotar els cananeus i Fariseus.» 6 «I Adonibezec va fugir, però el van perseguir i el van prendre, i li van tallar els dits grossos de lesmans i dels peus.» 7 «I Adonibezec va dir: Setanta reis, que tenien tallats els dits grossos de les mans i dels peus,s’estaven sota la meva taula, recollint allò que en queia,...»8 «Ara els fills de Judes havien lluitat a Jerusalem, i l’havien conquerida, i passada a fil d’espasa, ihavien calat foc a la ciutat.»

9 «I després van baixar a fer la guerra contra els cananeus, que habitaven a la muntanya, i al sud, i ala plana.»

... L’islam tampoc es queda curt:

«La sedicióés pitjorquel'assassinat.No elscombateu aprop de lacasavenerada,sempre queno us hiobliguin elsvostresenemics. Sius fan laguerra,podeumatar-los,és el destí

dels infidels. Si deixen de lluitar contra tu, Déu els podrà absoldre i mostrar misericòrdia. Lluiteucontra ells sense parar, fins que sigui aturada la persecució dels creients i que el culte de Déu estiguifermament assentat ...» Sura, IX: 73, 111, VIII: 65; XXII: 78, II: 190 a 193 «I combateu-los fins que la religió pertanyi només a Allah. Si es rendeixen, atureu les hostilitats,excepte amb els injustos. » 2.191-193 «Aviat cremarem en el foc aquells que no creguin en els nostres versicles, (l'Alcorà). Cada vegadaque llurs pells es consumeixin li’n donarem unes altres per tal que assaboreixin llur càstig. Allah ésPoderós i Savi! » 2.191 «Aquesta serà la recompensa d’aquells que lluiten contra Allah i el seu profeta, i que dediquen elsseus esforços a portar el desordre a la terra: mateu-los o sotmeteu-los al suplici de la creu; talleullurs mans i peus alternats; foragiteu-los dels seus països. La ignomínia els cobrirà en aquest món iun càstig cruel en l’altre. Tallareu les mans dels lladres, homes o dones, com a càstig pel seu crim. És la pena que Déu haestablert contra ells. Ell és poderós i savi» Sura V, 37 – 38 «Feu la guerra contra aquells que no creuen en Déu... que no consideren prohibit allò que Déu i elseu profeta han prohibit i contra la gent del llibre que no professa la religió vertadera. Feu-los laguerra fins que no paguin el tribut amb les seves pròpies mans i que siguin sotmesos.» Alcorà 9.29 «… l'Enviat de Déu va dir: Vaig rebre el comandament de combatre els homes fins que reconeguinque no hi ha divinitats fora d’Allah, que Mahoma és l’Enviat d'Allah, que facin llurs oracions i quepaguin el Zakat... Hadith » 2.16

Quina credibilitat no-violentista pot tenir gent que liquida com a aigua passada la història de lainquisició, de l’evangelització al seguici dels colonitzadors o de les guerres beneïdes. O que negaamb rotunditat que l’ Islam s’hagi imposat amb l’espasa a ningú! (En un fòrum a Internet unmusulmà crític, que acusava l’ Islam d’haver destruït, en la seva expansió imperialista, nombrosescultures, va ser contradit per un fidel indignat: l’Islam no havia anorreat mai cap cultura ... que nofos contrària als seus principis…).

Polítics “reformistes“Hi ha sectors de la política de partits que creuen que el sistema social que patim pot modificar-sedes de dins, amb una sèrie de canvis pactats, consensuats, acordats segons el principi del "parlant lagent s’entén". Són els partidaris de la identificació amb les institucions, del diàleg amb els amos, del’intercanvi civilitzat d’opinions, de la presentació de solucions raonables a les instànciescompetents en la presa de decisions. Són els Reformistes. Gent dels partits d’esquerra institucional, dels moviments socials “assenyats”. N’hi ha bàsicament de dues classes: Els prosistema purs, és a dir, els quadres polítics que quan arriben al govern, sigui estatal o municipal, es limiten a unmaquillatge superficial de les violències exercides pel sistema (militarisme, repressió, explotacióeconòmica, discriminació, etc) i, tot ignorant el context de violència estructural present a l’arrel deldescontentament d’una part de la societat, s’esmercen en contenir amb tots els mitjans qualsevoldesbordament de la protesta social. D’exemples en tenim a dojo de governs d’esquerra,centreesquerra o semiesquerra que als nostres països democràtics no han utilitzat mai el seu poderper modificar les relacions de forces entre aparells repressius i organitzacions socials, incidint en elmarc legislatiu (a tall d’exemple: qualificant com a delictes les pràctiques usureres de la banca odespenalitzant els actes de reapropiació col·lectiva d’espais). Més aviat, aquesta classe de crítics acèrrims de la violència com a pràctica política ha donat provesabastament del seu autèntic tarannà participant en aventures militars arreu del món, reforçant elssistemes de control social, sotmetent els seus països a les lleis del mercat i del capital, recolzant les

actuacions neocolonials d’empreses multinacionals, fins a arribar a la infàmia - en aquest regned’Espanya - de promoure, aplaudir i justificar la creació dels GAL, la guerra bruta, les desaparicionsi la tortura a mort. Són partits com el PSOE, amb el seu carismàtic líder Felipe González,responsable confés – i satisfet – de crims de lesa humanitat; o com el PD a Itàlia o el PSF a França.Per a aquests partits d’ordre i de poder, la no-violència és un concepte només aplicable, més aviatimposable, als oprimits, als dissidents, als disconformes. Contra els quals està del tot justificatemprar tota mena de coaccions i brutalitats, tan estatals com – si s’escau – para-estatals. Però també hi ha els reformistes utòpics, els que creuen que el sistema democràtic no és perfecte però sí perfectible,que veuen en les cartes magnes dels nostres països (amb una certa dificultat afegida en el cas del’espanyola) elements inspirats per l’ideari progressista i humanista que ens ha llegat la història. Aquesta categoria, en haver quedat orfe d’un projecte social revolucionari, s’erigeix en paladinadels drets civils. En ella el culte a la no violència sol reduir-se a un rebuig de tots els valors positiustradicionalment associats a la figura mítica del guerrer o del lluitador (coratge, força, lleialtat,respecte, fraternitat ...) per destacar-ne els negatius (arrogància, masclisme, manca d’empatia...). Els valors del reformista utòpic són moderats, de classe mitja, bàsicament “bonrotllistes”. Els seuspartits, progressistes, fan un paper útil de legitimadors d’un sistema que fa aigües quan són al’oposició; i si arriben al govern, d’apagafocs.

Legalitarisme Una de les bases ideològiques dels reformistes de tota mena és la defensa de la legalitat. Esfonamenta en la creença, àmpliament indemostrada i sense cap base històrica, que la Llei és elproducte d’un pacte social, fruit d’un ampli consens i que té com a objectiu garantir la defensa delsvalors fonamentals d’una societat, començant per la justícia. I que el sistema parlamentaricontempla els mecanismes adients per la seva transformació.No és un gran invent, però funciona: la idea és que l’ status quo es pugui canviar amb els mateixosmitjans que es fan servir per mantenir-lo. Cal admetre que en una època de pèrdua de vergonya generalitzada entre governants i poderosos detota mena, que mostren una tendència cada cop més acusada a trencar amb desimboltura les reglesdel joc; una època en que allò que fa unes dècades s’anomenaven escàndols han passat a formar partdel dia a dia de la crònica política i econòmica dels nostres països, amb bancs que estafen,enganyen, escanyen i falsifiquen; amb polítics corruptes i corruptors, multinacionals violadoresreincidents dels drets humans, periodistes mentiders compulsius, exèrcits assassins de poblacionscivils, ministres cleptòmans, presidents puteros, reis anihiladors d’elefants ... no és estrany quemolta bona gent desitgi la instauració de l’imperi de la llei, considerat com una limitació a laprepotència dels més forts. Alguns, molts pocs, apunten cap a una interpretació del dret que subordina els diversos codis (penali civil) i les normes regulatòries a les cartes magnes i a les declaracions universals. Per a ells la lleiés un camp de batalla, on s’hi enfronten interessos sovint oposats i que pot decantar-se per uns oaltres.Trobo més encertada la comparació amb una arma: pesada i de difícil manipulació, que només lapoden fer servir amb eficàcia els guerrers més forts i experimentats i aquells que la fabriquen. I defet passa sovint que, fins i tot quan aconseguim empunyar-la, resulti força inocua o que se’ns giri encontra.

Contagi socialLa pràctica reformista no abasta només el terreny institucional.Les centrals sindicals majoritàries, per exemple, ja fa dècades que són organismes perfectamentintegrats, amb funcions concretes de mediació en un sistema que no qüestionen, burocràcies ambcentenars i milers de dependents a sou, que es guanyen la mesada fent rodar una maquinària que,com en qualsevol altra institució, acaba tenint com a principal objectiu la seva pròpia pervivència.

El mateix procés de fagocitació ideològica-organitzativa afecta els arsenals (que a les facultats deciències polítiques anomenen significativament “repertoris”) de formes de lluites socials. Fins i tot la vaga, l’arma estrella dels treballadors en les seves proves de força contra la patronal, ésreformulada com una mera manifestació de protesta, una expressió de malestar, com qui diu, unarecollida de signatures. I si no és així és atacada, criminalitzada, regulada fins a la seva pràcticaneutralització (serveis mínims, repressió del piquets, estigmatització...).

L’amnèsia que pateixen els moviments populars afectats de legalitarisme, els porta a convertir devegades un magistrat en heroi i paladí de la causa dels oprimits. Aquests enamoraments abrandatsenvers individus amb toga serien proves força innòcues de beneiteria política si no acabessin posanten un segon pla la tasca principal del gremi, el manteniment de l’ordre (capitalista), en amagar-neels excessos brutalment repressius.

El cas Garzón a l’estat espanyol és emblemàtic: unes quantes actuacions tan sonades com inútils(inculpació de Pinochet i d’algun altre torturador llatinoamericà, admissió a tràmit de denúnciespels crims del franquisme) han fet oblidar el llarg historial d’encobridor i còmplice de centenars decasos de tortura del súper jutge. I sobretot la invenció d’una estratègia basada en la criminalització de cercles cada cop més amplisde la societat organitzada d’Euskadi, amb tancament de mitjans de comunicació (7!) i uninterminable llistat de violacions de les garanties que el ciutadà, en principi, té en un estat de dret. Les conseqüències de la normalització de les lògiques perverses, d’ una naturalesa inquisitorial, queaquest jutge va desplegar per anorrear els moviments bascos, les estem apreciant avui amb la sevaextensió al conjunt del territori espanyol i en relació a les manifestacions de protesta: on deia kaleborroka s’hi escriu "antisistema" i tota la resta queda invariat.

La defensa a ultrança de la legalitat porta els reformistes a compartir taula amb la categoria delspro-sistema. És a dir dels avaladors entusiastes de guerres, presons, pallisses i violència estructuralde tota mena, amb destrosses ambientals, tortures, opressió i explotació a escala planetària. En els seus plantejaments, que sovint prescindeixen de l’ètica (la legalitat segons ells està per sobrede qualsevol altre principi, sigui de justícia, sigui humanitari), sempre en resulta clamorosamentabsent la coherència. En efecte, el no-violent legalitarista pro sistema no té cap problema en saltar-se les regles o acceptar que se les saltin els del seu bàndol, al mateix temps que s’esgargamella perfer imposar càstigs i mà dura contra els seus enemics. Per ell, el policia que trenca ossos a unmanifestant inerme, el banquer que es queda amb els estalvis d’uns jubilats o la immobiliària quecompra un pis embargat per un euro, fan molt ben fet en burlar l’esperit de la llei ja que actuen ennom de valors superiors, val a dir, la cobdícia i la prepotència. Periodistes i tertulians També l’aparell mediàtic té un pes rellevant en la banalització i difusió de la consigna no-violentista. Tot i l’aparent pluralitat de capçaleres de premsa, televisives i radiofòniques, pel que faa les grans qüestions la diversitat es dilueix i queda al descobert l’essència del quart poder. Lògic: jasabem que les fonts acostumen a ser un grapat de grans agències nacionals i internacionals i elsgabinets de premsa de multinacionals i institucions estatals; que els lligams entre empreses decomunicació i banca són més que estrets; que els mitjans públics estan agafats entre la pinça de lespressions del mercat (que els voldria fer desaparèixer) i dels interessos partidistes (que els volencontrolar); i que la dependència de la publicitat és portadora d’una gran varietat de formes decensura i autocensura.

Els periodistes – amb lloables, tot i que escasses, excepcions -, i encara més aquesta figuraesperpèntica que és el “tertulià”, ofereixen centenars d’exemples de com afaiçonar l’opinió pública,és a dir portar la gent a veure i creure determinades coses i no d’altres. I tot plegat– i aquí està lagràcia - en nom d’allò que la gent vol creure i veure.

També l’extracció social juga un paper rellevant en el resultat de la feina periodística. De classemitja i formació universitària, el periodista/tertulià sol tenir un discurs políticament correcte, ple deseny, tancat a la comprensió de qualsevol manifestació de conflicte que s’escapi dels paràmetresd’una cosmovisió liberal i conciliadora. Pot mostrar-se comprensiu envers la ràbia d’un miner que perd la feina, però sense justificar-ne encap moment els “excessos”. Considera preocupant l’extensió de la pobresa a les nostres ciutats, però parla dels col·lectiusdepauperats com a “grups de risc”, i de la pobresa com el fruit d’un caprici dels fats o de variablessubjectives.

I sempre, sempre, adopta el llenguatge dominant, alimentant la creació de figures que s’oposen a la“normalitat”, a la convivència civil: el terrorista, l’antisistema, el violent.

Activistes de moviments socialsFins aquí,hem parlatnomés delsdefensorsd’unaconcepcióde la noviolènciapurament

negacionista. D’aquells que, en definitiva, rebutgen qualsevol estridència en el marc de les relacionssocials.

Però també hi ha qui honestament creu que la NV és una arma eficaç per a l’assoliment d’un desitjatmón millor, més just, més humà, on les relacions entre persones i amb les altres espècies i el medino estiguin marcades per l’explotació, la rampinya i l’abús.

Els moviments en van plens i sens dubte són protagonistes de lluites i iniciatives valentes, coherentsi fins i tot, en ocasions, eficaces. No constitueixen un cos homogeni, ja que per a molts d’ells elconcepte de no violència consisteix simplement en aplicar en l’enfrontament amb el sistema lacontenció de l’agressivitat que caracteritza les seves vides privades. Tanmateix en els debats quecíclicament travessen assemblees i reunions el seu argumentari es redueix a unes quantes fórmules:La no violència té un potencial enorme que permet guanyar des de batalles locals fins a l'enderrocd'imperis.La no violència porta al cor mateix del conflicte l’embrió d’una realitat futura més justa,equilibrada, lliure i pacífica.La no violència és l’única resposta radicalment diferent que s’oposa a les múltiples violències delpoder.La no violència convenç la societat de la bondat de les nostres propostes.La violència en canvi...Posa al mateix nivell opressors i oprimits.

Sempre dóna com a resultat règims nefastos, cruels i repressius.És rebutjada per la gran majoria de la gent.Fórmules, totes elles, que haurien de ser objecte de reflexions i debats i no repetides com a veritatsinqüestionables, reblades per l’obsessiva denúncia corejada per mitjans i aparells de poder.

3.- PERÒ... QUÈ ÉS EN REALITAT? «La noviolència és una filosofia que deslegitima la violència, promou una actitud de respecte del'altre en el conflicte i una estratègia d’acció política per combatre les injustícies.» «És la no-participació en res que hom consideri malèfic.» «Els militants de la noviolència diferencien la violència de les situacions d’injustícia, de la violènciade les reaccions que s’hi oposen. Els seus mètodes són qualificats de noviolents per oposició alsmètodes recurrents en la història, ′tal com ens és explicada′, amb la repressió militar o policial deles reaccions violentes a les situacions d’injustícia. El postulat noviolent doncs reconeix que la injustícia és l’autèntica font de violència. Els noviolentsa més solen rebutjar categòricament la definició de pacifisme. L'acció noviolenta intenta incidir enels mecanismes psicològics humans de l’adversari que haurien de fer insuportable la utilitzaciócontinuada de la força armada contra gent inerme. L'opinió pública es constitueix com a actornecessari i metabolitzador de la lluita noviolenta. Les polítiques modernes i mediàtiques estanamarades d’aquest concepte.»[Wikipedia]

La noviolència, doncs, hauria de ser una “forma de lluita contra les injustícies” que no calconfondre amb la passivitat i la simple manifestació de descontentament. La noviolència pròpiament dita és una manera d’actuar, filosofia de vida, estratègia, cosmovisió queinspira la praxis política. No qualsevol mancança d’actuació violenta és noviolenta. Quedar-se acasa jugant al trivial o mirant una manifestació a la tele tot bevent Coca Cola, canviar de vorera enveure un immigrant estomacat per un grup de nazis, fugir cames ajudeu-me quan un grupd’energúmens uniformats ataca la senyora gran que ens donava conversa durant una manifestació,no són capteniments noviolents, sinó que més aviat van del conformisme i l'egoisme a la covardia.Tampoc es pot definir noviolent qui es limita a votar cada quatre anys, criticar el govern des de labarra d’un bar, passejar-se un dissabte pels carrers de la ciutat cridant eslògans darrera la banderolad’un sindicat, saltar de canal quan a la tele hi surten els caps de govern de torn, o donar uns caleronsa Càritas. L’acció noviolenta ha de buscar una incidència real en les situacions que es pretenenmodificar mitjançant la desobediència individual i de massa, el boicot actiu, la denúncia, lesocupacions, la pressió constant sobre els responsables de violacions de drets, la negativa a cooperar– per activa i per passiva - amb opressors i explotadors, la utilització del propi cos com a escut perdefensar persones, animals o arbres amenaçats per la cobdícia del mercat … Ha de perseguirobjectius concrets i buscar el màxim d’eficàcia. Malauradament, totes elles actituds sovint ben allunyades de les nostres pràctiques quotidianes i,per cert, acompanyades en molts casos d’altes dosis de coacció. En la història de la humanitat són innombrables els episodis de rebel·lió contra situacionsd’injustícia, agressions i imposicions per part dels poders de torn. En gairebé tots ells, la violènciaNO ha estat la primera opció escollida pels agreujats. La persona oprimida sol manifestar la seva disconformitat amb paraules o gestos, es queixa,protesta, resisteix, fuig i només quan està acorralada o veu perillar la seva pròpia incolumitat com acol·lectiu, poble o persona, s’hi torna. És a dir: actua en defensa pròpia. Per l’altra banda, els comportaments dels diversos poders sempre s’ajusten, al llarg de segles i decontinents, a la mateixa pauta: primer ignorar, després deslegitimar, demonitzant, ridiculitzant odifamant el rebel o l’opositor i, finalment, reprimir. Si els rebels són molts, també és pràctica usualdividir-los entre bons i dolents.

L’últim cicle de lluites a l’estat espanyol ofereix una àmplia panòplia d’anècdotes significatives: 27 de maig de 2011. La Plaça Catalunya de Barcelona és ocupada des del dia 15, com moltes altresplaces arreu de l’estat i del món, per assemblees ciutadanes que busquen solucions a l’anomenada“crisi”, en la qual molts no hi veuen altra cosa que la decisió de patronals, multinacionals, bancscentrals i organismes financers de llançar un atac ben concertat i definitiu al que queda de l’ "estatdel benestar" a la vella Europa. Des del 15 de maig hi passen desenes de milers de persones, amb puntes màximes durant la nitelectoral, quan la junta central prohibeix les concentracions. Davant el fet d’una plaça plena de goma gom a les dotze de la nit, cap autoritat gosa fer aplicar la decisió. Resulta difícil, fins i tot per alspolítics d’ultradreta disfressada que arriben al govern municipal, trobar raons suficients per reprimiruna manifestació de democràcia pura: el poble que ocupa i utilitza les places per parlar i decidirsobre qüestions col·lectives. El problema és que és difícil ignorar-los, plantats al mig de la ciutat, itambé difícil difamar-los, amb la quantitat de recolzaments que reben de tots els àmbits de lasocietat. I així, el dia 27 són enviats a “netejar” la plaça centenars d’antiavalots armats amb pistoles, cascos,porres i fusells per a pilotes de goma clàssics i de nou disseny. L’objectiu és desmuntar elcampament i endur-se tot el que hi hagi: ordinadors, cuines, pantalles de vídeo, equips de so,papers, tendes i paradetes. Milers de persones es concentren per impedir-ho: s’asseuen davant dels camions de la neteja, delsfurgons, resisteixen les càrregues i els cops de porra. Qualsevol esbós de reacció per part delsagredits és apaivagat pels manifestants mateixos: no hi haurà un sol agent copejat. No vola cappedra, no es branda cap bastó. La policia aconsegueix buidar la plaça i endur-se els camions amb el botí (que no serà retornat alsseus legítims propietaris), però milers de persones la reconquereixen desbordant, tot avançant ambles mans aixecades, els cordons d’antiavalots que es retiren en desbandada disparant a tort i a dret. El resultat són més de 150 contusionats i ferits de diversa consideració i grans danys materials. Les autoritats s’esgargamellen dient que hi havia violents, provocadors. És el seu recurs preferit.Però aquest cop fins i tot una opinió pública i una premsa ensinistrades a considerar provocació iviolència actituds inofensives i simbòliques (com ara un llançament d’ous o de pintura), no podenignorar que entre els milers de seqüències i fotogrames no n’hi ha un que il·lustri un comportamentagressiu per part de cap manifestant. Així doncs modifiquen la tàctica, amb l’ajut interessat dels sindicats de policia (el de CCOO és el

mésmatusseren afirmarque, davantcasos de

desobediència greu, repartir llenya és la resposta més adequada per part d’una policia democràtica).Un indignat (ell també!) conseller d’interior afirma en roda de premsa que no es pot de cap maneraqualificar de no violent el capteniment de manifestants que avancen desobeint les ordres de lapolicia i saltant-se les barreres. És a dir, per a les autoritats de l’europea Catalunya també són violència les pràctiques gandhianesde desobediència. I així ho expliciten: en un programa televisiu, el responsable dels antiavalotsafirma que, per descomptat, el mateix Gandhi hauria “pillat” a Plaça Catalunya. Òbviament, la ignorància política del conseller i subalterns té els seus seguidors entre el ramat depolítics de dreta i d'un bon grapat de comentaristes televisius, però com que la xarxa bull d’imatgesi comentaris, i la premsa internacional també hi fica cullerada, no són gaire els que es llancen a ladifícil tasca de criminalitzar el moviment. La cosa canvia radicalment el 15 de juny. L’assemblea de plaça Catalunya decideix traslladar-se alParlament, on la nova majoria CiU-PP pretén aprovar un paquet de retallades pressupostàries queataquen directament drets bàsics com la sanitat i l’educació. La idea difosa entre els milers depersones que es mobilitzen és establir un setge per impedir l’entrada dels diputats. Al llarg de la nit,el parc de la Ciutadella és encerclat, a dins hi fan guàrdia centenars de policies. Es fan barricades ales entrades. Són els mateixos del 27 M, molts encara amb les nafres, els blaus i el guix de lescàrregues que havien patit. Al matí la policia obre a cops de porra un passadís d’accés al Parlament. Cordons de policiabloquegen els manifestants, escamots de secretes es passegen provocant. Un grup de diputats entraentaforat en furgons policials. Alguns que volen arribar a peu són increpats, se’ls barra el pas,d’altres són seguits i escridassats, a un li pinten la calba d’una "espraiada", a una altra li dibuixenuna creu a la gavardina. Un altre denuncia que li han escopit. Un altre encara, cec, que li han tocatel gos. El president del govern arriba en helicòpter. La gent que vol bloquejar el Parlament ho fa al crit de ningú-no-ens-representa, negant el dret a unsquants senyors a decidir sobre les nostres vides en virtut d’una legitimitat més que qüestionable. Ésuna acció lícita i absolutament respectuosa envers la integritat física de les persones (cap diputatpodrà ensenyar ni una petita equimosi). De nou els que reben són els manifestants, amb ferits i,aquest cop, amb detencions. En definitiva, tenim una acció noviolenta que es plasma en el boicot a una instància de decisió,considerada il·legítima pel desfasament cada cop més cridaner entre voluntat de participaciópopular i un sistema polític ancorat en un model de representativitat del segle XIX. També hi ha raons conjunturals: CiU, partit al govern, només ha estat votada per un català de cada 6i en el seu programa electoral no s’hi feia esment a cap retallada. I tanmateix la reacció, aquesta vegada, és compacta i sense fissures: premsa, polítics, autoritats itertulians s’esquincen les vestidures, bramen, denuncien crims de lesa autoritat, invoquen càstigsexemplars. Els primers dies la unanimitat de la premsa és total. El president del govern diu que s’hacreuat la línia vermella. Els diputats de tots els partits fan un document i una foto de grup onreafirmen la seva sacralitat de representants del poble, tot condemnant l’intolerable atac que hanpatit, ells i la Institució. Els sectors carca-catalanistes afirmen que al darrera del setge al Parlamenthi ha un complot espanyolista que vol deslegitimar el nostre autogovern. Els sectors carca-espanyolistes diuen que el basquisme radical s’ha estès a Catalunya amb kale borroka inclosa. Desde ràdios, diaris i televisions plouen imbecil·litats i crits de venjança. També la magistratura, quehavia quedat estranyament indiferent i gens reactiva davant l’allau de denúncies rebudes per lesagressions policials del mes anterior, es desvetlla de cop. Estimulada per un sindicat neofeixista –Manos Limpias –, la fiscalia ordena investigacions i el lliurament de tot el material gravat pelsmitjans de comunicació presents al lloc dels fets durant el matí. En un tres i no res s’acabenconfegint càrrecs penals com sedició i atemptat a les altes autoritats de l’estat. N'assumeix la causal’Audiencia Nacional, a Madrid, tribunal especial hereu directe del TOP (Tribunal de OrdenPúblico) franquista. La recerca i captura dels “sediciosos” durarà mesos i donarà com a resultat lainculpació d’una trentena de persones escollides a l’atzar per al paper de boc emissari.

L’escenari es repetiria, gairebé calcat, el setembre del 2012 a Madrid, amb la iniciativa del “Rodeael Congreso”, on n’hi ha prou amb la declaració d’intencions – ja que en cap moment s’altera elfuncionament normal de la institució – per justificar pallisses, acusacions grotesques,identificacions massives, i un discurs criminalitzador esbombat per tota la bateria mediàtica. Al cap de dècades de sentir-nos repetir que vivim en estats democràtics on la crítica i l’oposició espoden manifestar de totes les maneres possibles excepte les violentes, ara ens adonem que n’hi haprou amb atacar simbòlicament l’ordre establert, les estructures en què s’articula l’exercici delpoder, per desvetllar la reacció brutal del sistema.

Fa deu anys, a Gènova, la mateixa aliança mediàtica-política-financera-policial havia aconseguitenfonsar el moviment antiglobalització a la cimera del G8. Un mort, milers de ferits, tortures,violacions massives de drets fonamentals, detencions il·legals, agressions salvatges, impunitat per atots els responsables policials i condemnes a desenes d’anys de presó per devastació i ràtzia contraels manifestants.

El boc emissari a Gènova, el culpable, va ser el black-block. Provocadors per a uns, antisistema perals altres. A Barcelona no cal. I fins i tot una part del moviment considera un greu error haver plantejat unaconfrontació directa. Gent que havia estat radical fa 10 anys, titlla d’immadurs i provocadors elsjoves que, increpant amb poca educació càrrecs electes, fan caure la popularitat del moviment de lesplaces. A Madrid els convocants de les concentracions de setembre es desmarquen una i altra vegada de lesminories violentes, tot i que el màxim de violència que poden ensenyar els mitjans de comunicaciósón un grapat d’emmascarats que branden unes banderes roges i sacsegen unes tanques o uns quantsjoves que responen a cops de peu a les càrregues dels antiavalots. Entre una convocatòria i l’altra el tsunami neoliberal no minva. La magistratura arxiva totes lesdenúncies per brutalitat policial. Estudiants, gent aturada, veïnes, famílies desnonades són objectedel zel professional dels antiavalots, a València, Madrid, Barcelona o Mallorca. Desenes de ferits.S’imposa la norma franquista de la manifestació no autoritzada. Cada reunió de més de 20 personespot ser dissolta, els participants identificats i multats. Les sancions plouen a centenars...

I arribem a la vaga general del 29 de març de 2012. El seguiment és massiu i centenars de piquetsrecorren les principals ciutats. L’assetjament policial és constant. Hi ha detencions a Barcelona ialtres ciutats catalanes. I hi ha reacció. A la manifestació central de Barcelona, contra la tàcticapolicial dels carrousels de furgons, alguns aixequen barricades de contenidors incendiats i rebentencentenars d’aparadors de bancs, caixes o immobiliàries. N’hi ha que s’enfronten a cops de pedra a lapolicia que dispara a tort i a dret pilotes de goma, carrega, mobilitza desenes de secretes i llençagasos contra la gernació que omple Plaça Catalunya.

Les masseshan ensenyatles dents i lareacció delsistema éshistèrica: 140detencions,desenes deferits greusper bales degoma ipallisses, la

posada en marxa d’un web per part de la policia convidant a la delació anònima. Les bateriesmediàtiques disparen a discreció missatges criminalitzadors. L’ombra de l’estat autoritari es fa mésominosa.

Malgrat tot això, encara hi ha sectors dins dels moviments que creuen necessari pronunciar-sepúblicament en el rebuig dels capteniments violents. Que no n’hi ha prou amb no respondre ambviolència a la violència del sistema, sinó que cal evitar fins i tot la semblança amb qualsevol pressióque pugui ser titllada de “violenta”. La innocuïtat es va establint com a referent de legitimitat perqualsevol intervenció pública dels sectors disconformes. Pots protestar, pots queixar-te, però sense molestar.

La PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), per les dimensions de la problemàtica que aborda ila seva dramaticitat (són nombrosos els casos de suïcidi a tot l’estat provocats per desnonaments)esdevé un dels moviments més significatius del moment. Amb enorme habilitat política les sevesimpulsores combinen una gran varietat d’iniciatives: des de les resistències solidàries i col·lectivesdavant l’expulsió de famílies als barris populars, a la creació d’una xarxa d’advocats que elaborenuna estratègia legal compartida, fins a la redacció d’una ILP que rep el recolzament d’un milió i migde firmes. Però també promouen ocupacions d’immobles buits, i recolzen algunes expropiacionsd’articles de primera necessitat en supermercats per repartir entre gent necessitada. I aquí comencena arribar les condemnes i els tocs d’atenció. Tan efectius que, si més no fins ara, no hi ha hagut més“compres proletàries”. Llavors, la PAH s’endinsa en el camí de l’escrache. Primer ocupen oficines bancàries, esmanifesten davant la seu de partits i finalment es desplacen fins als domicilis dels diputatsresponsables de la perpetuació d’una abusiva, fins i tot per a Europa, llei hipotecària.Són desenes les accions sense cap mena d’agressió física a persones o coses (l’objectiu és“avergonyir” l’adversari en el seu propi entorn). Òbviament però, això no és cap impediment perquèla dreta llanci ràfegues d’improperis, insults, acusacions i amenaces contra les persones que méshan destacat en aquesta lluita. Se'ls atribueix complicitat amb l‘entorn etarra i pràctiques nazis,acusació especialment graciosa provenint de personatges que mai no han volgut condemnar elrègim filonazi de Franco. L’escrache és definit sense pudor una forma de violència.I es produeix una sèrie de reaccions curioses. En lloc d’emprar el cèlebre argument de Labordeta ala Cambra de Diputats en resposta a les provocacions feixistes d’un representant del PP (“váyaseusted a la mierda”), davant l’evidència encegadora de la futilitat i malícia de les acusacions, s’obreun debat. Centrat, pel que fa a una bona part dels moviments, en rebatre l’argumentari criminalitzador, endesmarcar-se de l’exercici de la violència, en subratllar les diferències entre pràctiques bones iactituds rebutjades. En justificar-se.

Tanta és la legitimitat que donem al “seu” discurs sobre la violència! ¡I tanta és l’eficàcia que haassolit la seva estratègia, que és suficient brandar el fantasma per aconseguir desactivar i contenirmanifestacions més que legítimes i necessàries de dissidència organitzada!

No fa gaire una destacada lluitadora dels moviments barcelonins, en una xerrada, es congratulavadel fet que les pràctiques gandhianes, que als anys 70 eren una curiositat exòtica entre elsprotagonistes de la lluita de classe, comptessin avui dia amb el suport i l’interès de la majoria. Éscert que aquest canvi hi és i s’ha notat. Queda per esbrinar per què s’ha produït i qui l’ha impulsat. Isi tot plegat ha representat un avenç o un retrocés en l’eficàcia de les lluites i en l'aprofundiment i laextensió d’un ideari progressista en el conjunt de la societat. Si ha servit o no per elaborar una novacultura del conflicte polític, una nova visió de la radicalitat de classe, ... Anem a pams...

4.- GANDHI ÉS EL REFERENT DE TOTS ELS NV

«La noviolència va ser popularitzada des de l’any 1921 per Gandhi a l’Índia, mitjançant la nociód'ahimsâ (del sànscrit a- : ′negació ′ i imsâ: ′violència′), un dels fonaments del jainisme, del'hinduisme i del budisme. Posteriorment seria adoptada o utilitzada més o menys obertament pernombroses personalitats, entre d’altres Martin Luther King en la lluita dels Negres nord-americanscontra la segregació, pel 14è Dalaï Lama exiliat a l'Índia per la resolució del conflicte entre la Xina iel Tibet, per Adolfo Pérez Esquivel a l’Amèrica llatina, per Lech Wałęsa iVáclav Havel en contra dels governs comunistes polonesos i txec, per Cory Aquino a Filipines iNelson Mandela contra l’apartheid a l'Àfrica del Sud.» [Totes les cites d’aquest capítol s’han tret de LOSURDO, DOMENICO: La non violenza, EditoriLaterza, Roma-Bari 2010 i de wikipedia]

Gandhi Com tots els mites, sobretot els passats per Hollywood, és un símbol, una icona invocada, admirada,citada per una legió de personatges, autors, informadors i docents, que a vegades ni s’han pres lamolèstia de llegir una mica sobre la seva vida, obres, pensament i acció. I menys encara de fer-hoamb un ull crític, i sense intentar doblegar-lo als propis interessos polítics immediats. Si ho fessin, veurien de seguida que no hi ha cap defensor nostrat de la noviolència que s’apropi, nique sigui remotament, als plantejaments del carismàtic hindú. Gandhi, de jove, va estudiar a Anglaterra, circumstància que equival a dir que no era exactament undesgraciat, un pària, un proletari. Segons els seus biògrafs una part important del corpusideològic/espiritual que forjaria posteriorment, definint allò que anomenaria l’ essència del pobleindi, va ser inspirada per fonts europees. Per exemple, la conversió al vegetarianisme del futurmahatma va tenir lloc després de la lectura de A Plea For Vegetarianism de Henry Salt. També lacreença en el profund espiritualisme oriental, exaltat en oposició al materialisme imperant a lesmetròpolis colonitzadores, té el seu origen en la freqüentació de cercles d’intel·lectuals europeusil·lustrats. Que a l’època ja maldaven per atribuir a pobles allunyats les virtuts originàries, que coma humanitat hauríem perdut en el vell continent. Recupera així un vell concepte que es troba a les escriptures sagrades hindús, l’ahimsa. Evitació detota violència contra la vida. Sobre aquesta base espiritual, articularia al llarg de tota la seva vida lalluita per deslliurar l’ Índia de l’opressió colonialista anglesa. Però... Entre 1899-1902, a l’Àfrica meridional va esclatar la Guerra dels Bòers, els colons d’origenholandesa que s’oposaven a l’annexió dels “seus” territoris a les possessions de l’imperi anglès. Vaser una guerra cruenta, amb nombroses víctimes civils. Gandhi hi va participar amb un contingent de soldats indis que s’encarregaven de traslladar elsferits. Però el fet de no emprar les armes no era excusa per a ell: havien participat a una guerra. Fent un balanç d’aquella experiència, l’any 1902 afirma: «Com a hindú jo no crec en la guerra, peròté aspectes que valoro, com ara la rica experiència que vam adquirir al front. No va ser la set desang la que va empènyer els homes al camp de batalla [...] hi van anar perquè era llur deure. I moltsesperits rudes, salvatges s’hi van transformar en amables criatures de Déu.» «Aquell que voluntàriament col·labora amb una trepa de bandolers, fent de missatger od'informador, o curant-los si estan ferits, també és culpable de bandolerisme. I aquells que durant laguerra es limiten a encarregar-se dels ferits no poden defugir la culpa d’haver participat a laguerra.» De fet la paradoxal justificació de la guerra, per part del creador de l’ahimsa moderna, seria unelement recurrent al llarg de tota la vida i la militància de Gandhi. L’any 1900 elogia la participació índia al contingent anglès en la repressió de la Revolta delsBòxers – guerra de l’opi (les potències colonials pretenien imposar la comercialització de l’opi,suscitant un moviment popular de rebuig i oposició)– a Xina.

L’any 1906 intenta crear un cos de voluntaris indis per ajudar a reprimir la revolta dels zulus a Sud-àfrica. Al començament de la 1a Guerra Mundial, Gandhi es compromet a allistar com a voluntaris500.000 indis per a l’exèrcit anglès, arribant a manifestar el seu desig que també els seus fills hiparticipin. A la tardor de 1914 les tropes índies representen un terç de l’exèrcit anglès a l’ Índia i al final de laguerra 1 milió hauria participat als combats. Manté fins la segona guerra mundial la seva oferta d’enviar voluntaris indis a combatre al costat del’exèrcit anglès, a canvi de la independència. Explicava així aquesta dèria militarista: «en circumstàncies excepcionals la guerra pot ser un malnecessari, així com ho és el cos.» (6 de juliol de 1918). De la guerra dels bòers a la primera guerra mundial, els pronunciaments militaristes gandhianstenen com a objectiu guanyar-se el respecte, com a poble, del colonitzador anglès per tal d’obtenirun estatus semblant a altres països de la Commonwealth o, més tard, la independència. És la fase de la recerca de la cooptació, d’assimilació a l’opressor colonial, de la reivindicació del’hindú/indi com a membre de la raça ària. A qui el critica per incoherència amb l’ ideari no violent respon (amb un llenguatge que enqualsevol assemblea d'avui dia li costaria una expulsió immediata per masclista) que no s’ha deconfondre la militància del lluitador no violent amb la impotència de «gent desvirilitzada» i que,abans de renunciar-hi, cal adquirir «la màxima capacitat d’atacar» o, més explícit encara: «no es potensenyar l’ahimsa a un home que no és capaç de matar.» També acusa els seus crítics de «covards», ja que la Satyagraha [fermesa en la veritat] i «la simpleresistència passiva» de qui «és massa feble per emprar els mètodes de la violència» no tenenabsolutament res en comú. L’any 1896 deia: «la nostra és una lluita contínua contra la degradació que els europeus intenteninfligir-nos, rebaixant-nos al nivell dels toscos cafres, que només pensen a caçar i que tenen com aúnica ambició aplegar un bon ramat per comprar-se una dona i viure una vida d’indolència i nuesa.»De fet, la lluita contra l’apartheid de Gandhi consistia en «defensar exclusivament els drets delshindús com a comunitat; no només no va preocupar-se gens del destí dels africans, sinó queexplícitament pretenia que els hindús formessin part de la minoria privilegiada dels colons»(Fredrickson 1995). Però, rectificar és de savis, i a partir de 1919, després de la massacre d’Amritsar (gairebé 400 mortspels trets de l’exèrcit anglès contra una manifestació) i la revolució d’octubre a Rússia, que va tenirampli ressò a l’Índia com a tots els països colonitzats, inicia un nou recorregut cap a laindependència basat en la solidaritat i la cooperació entre tots els pobles oprimits, ambreconeixement del principi d’igualtat entre nacions. El moviment gandhià entrà així a formar partplenament del moviment anticolonial mundial. Ahimsa gandhiana «La de la noviolència és una teoria complexa: som uns éssers mortals indefensos, envoltats perviolència (himsa). La dita ‘la vida viu de la vida’ té un significat profund, l’home no pot viure ni uninstant sense perpetrar violència, de forma conscient o inconscient. La mateixa condició d’ésser viu– que menja, beu i es mou – implica necessàriament la himsa o sigui una encara que mínimadestrucció de vida [...]»

Per a Gandhi el concepte de violència abraça un ampli ventall de comportaments, situacions imodels socials. Són violència per a ell el ferrocarril, la industrialització, l’ús de cotxes, laurbanització, la destrucció de la societat rural tradicional, la medicina (pel seu ús de la vivisecció,pràctica especialment abominada). Per a Gandhi eren violents el moviment socialista, el moviment cartista, les suffragettes i fins i totels vaguistes que aturaven la producció per solidaritat.

També acusava de violenta la insurrecció irlandesa, tot i que perseguia els mateixos objectius: laindependència d’un poble del domini anglès. O, parlant de la invasió d’Abissínia per part de la Itàliafeixista, deia: «Si Abissínia fos noviolenta, no tindria armes ni desitjaria tenir-ne. No hauria fet capcrida a la Societat de les nacions o a altres potències demanant intervencions armades. No hauriadonat cap motiu de queixa. I Itàlia no hauria trobat res per conquerir, si els abissinis no haguessinoposat resistència armada negant-se a col·laborar, voluntàriament o a la força». La noviolència (ahimsa), com a lluita, per Gandhi empra doncs les armes de la desobediència, de lano cooperació. Però també mesures que no exclouen la coacció. Missatge a la nació del 9 abril de 1930 «Que les nostres germanes facin piquets davant de lesbotigues que venen alcohol [...] i teles estrangeres « [...] Que cremin els teixits estrangers.» Quants pacifistes actuals no es posarien les mans al cap davant de situacions com aquestes: «Les dones es concentraven davant de les botigues que venien productes de Gran Bretanya. Seguienles dones que sortien de les botigues intentant convèncer-les perquè tornessin les seves compres.També s’escenificaven ‘siapes’, funerals fingits durant els quals les imatges dels botiguers que esnegaven a participar al boicot eren cremades davant de llurs cases.» Hermann 2008. El boicot de mercaderies de l’enemic no és, per descomptat, una invenció de Gandhi. L’any 1919 ial 1925 a Xina s’hi havien registrat molts episodis d’aquesta mena en el marc de les mobilitzacionscontra la pretensió japonesa d’establir-hi un protectorat. En canvi amb la Marxa de la Sal sí que comencen a aparèixer elements innovadors. L’any 1930Gandhi és empresonat i passen a encapçalar la marxa la poetessa Sarojini Naidu i el fill delMathma, Manilal. L’objectiu és desobeir la imposició colonial d’una taxa sobre la sal, i per fer-hos’organitza una marxa gegantina que es proposa envair en massa les salines de Dharasana,delimitades per un fossar i defensades per policies indis, comandats per oficials britànics.L’equivalent de les actuals zones vermelles que són creades en ocasió de reunions internacionals decaps d’estat i dirigents econòmics. Tothom sap que es tracta d’una acció il·legal però la consigna éstaxativa: «Avançar sense tan sols aixecar les mans per defensar-se dels cops», «Hem d’aprendre amantenir la nostra posició.» Un cronista de la United Press narra: «Avançaven per grups, un darrera l’altra, s’asseien a terra i aguantaven els cops de bastó fins aperdre els sentits, sense aixecar el braç. Els policies van acabar irritats per aquella no-resistència [...]Donaven cops de peu al ventre i als testicles dels homes asseguts. Els ferits cridaven pel dolor i aixòsemblava atiar la fúria de la policia...»Avui dia diríem que es tractava d’una tècnica comunicativa sofisticada, que escenificava una lluitaon s’enfrontaven víctimes i botxins. Es tractava de suscitar la indignació del poble indi i de l’opiniópública mundial. De fet la noviolència per a Gandhi i els seus seguidors és en primer lloc l’eina per la producció de laindignació moral. A qualsevol preu. «Farson va veure que una dona oferia el seu nadó als cops de la policia intentantque rebés un cop al cap.» Diu Gandhi «És una lluita per donar la vida, no per prendre-la. En aquesta lluita també els nenspoden tenir-hi un paper.» Aquesta mena de posicionaments planteja i plantejava ja en el seu moment dubtes seriosos sobre lamoralitat d’aquestes pràctiques. El Mathma diu també. «Ara el meu cor és dur com una pedra. En aquest combat per l’autogovern(swaraj) estic disposat a sacrificar, si cal, milers i centenars de milers d’homes...» I rebla «El partitdel Congrés es proposa conquerir la llibertat sacrificant vides i qui no estigui d’acord amb aquestavisió més val que se’n vagi.» És evident que els valors subjacents a aquesta forma d’heroisme no són tan diferents dels “altres”:«La nostra no violència hauria de ser la no violència dels Patans (Pashtuns). Vaig viure amb ells.No tenen por de matar o de morir [...] Un noi patà no té por. Si es vessa sang no corre a amagar-se acasa. Experimenta plaer en el combat.» «Per heroisme, menyspreu de la mort i virilitat el militantno violent ha de ser superior també al guerrer tradicional.»

Per Gandhi «Només hi ha una manera per matar el monstre i és oferir-nos en sacrifici. No hi ha vidasi no és mitjançant la mort.» En definitiva, un enfocament que recorda molt i molt la religiositat extrema de determinats sectorsde la nostra història i cultura: «No crec que la religió hagi d’anar separada de la política. Aquesta,sense religió només és un cadàver que s’ha d’enterrar...» En aquesta filosofia del sacrifici no podien faltar altres elements propis de certs fonamentalismes: lacelebració del celibat o de la castedat, per exemple; la reprovació del sexe com a plaer: «Quanambdós [matrimoni] volen satisfer la passió animal sense haver de suportar les conseqüències del’acte, no és amor, sinó luxúria.» També reprobava altres “vicis”: « (l’alcohol) aquest enemic de la humanitat, aquesta maledicció dela civilització...»

Coherent amb el seu ascetisme va ser el recurs reiterat al dejuni de protesta. Aquesta tècnica haviaestat utilitzada pels independentistes irlandesos, un moviment que Gandhi havia criticat per violent:l’any 1920 moria, després de 74 dies sense menjar, Terence Mac Swiney. Gandhi la portaria a lapràctica en vàries ocasions, també com a forma de pressió moral envers els seus seguidors. Finalment, per acabar d’il·lustrar la complexitat del personatge, recordem unes manifestacionssobre el feixisme i el nazisme, sobre Mussolini i les seves aspiracions bèl·liques i deliriscolonialistes. Gandhi diu, per exemple, que les reformes a favor de la pagesia a la Itàlia del Duceestan inspirades per un amor apassionat pel seu poble i també que «feixistes o nazis són una ediciórevisada de les anomenades democràcies, si no una resposta als seus crims.» Resumint: Gandhi considera la no violència com una eina de lluita, la més eficaç, però també admetla participació a la guerra – manifestació suprema de la “himsa” – com a oportunitat, i factor enocasions positiu. I reconeix que, en tot cas, davant d’una injustícia una reacció violenta sempre ésmés desitjable que la passivitat. Gandhi critica algunes lluites d’alliberament nacional contemporànies pel seu recurs a la violència,però no es priva d’elogiar hindús que no compartien gaire la seva visió de l’ahimsa, això sí, desd’una aproximació militarista: «Subhas és un gran patriota que ha donat la vida pel bé del seu país.»El 8 d'agost de 1942, a Gowalia Tank, Bombai, Gandhi va dictar la resolució "Abandoneu l’Índia".La població era convidada a seguir el moviment de desobediència civil, actuar com una nacióindependent i no obeir les ordres dels britànics. Els britànics, alarmats per l'avançada japonesa cap ala frontera de Birmània amb l'Índia, van respondre arrestant Gandhi al palau de l’Agha Khan aPune. El Comitè del Partit de Congrés també va ser detingut i el partit dissolt. Arran d'aquestesmesures les protestes es van multiplicar per tot el país. Es va declarar la vaga general. No totes lesmanifestacions van ser pacífiques: van esclatar diverses bombes, alguns edificis del govern van serincendiats, l'electricitat va ser tallada i el transport pràcticament paralitzat. La independència de l’Índia arribaria l’any 1947. El Mathma seria assassinat per un fanàtic hindúl’any següent. Des d’una òptica tant d’eficàcia com d’ètica, per molt que ens hi esforcem, és molt difícil atribuiren exclusiva la descolonització de l’Índia a la lluita del moviment gandhià – tal com defensa lainterpretació canònica escampada pels mitjans de comunicació i la industria cultural. El contextinternacional i una potència colonial afeblida per l’enorme esforç de la 2na Guerra Mundial sónfactors certament no secundaris en la culminació d’aquest procés. Per altra banda no es pot ignorar el fet que el moviment gandhià no va aconseguir fer triomfar en lasocietat el principi de l’ahimsa. El conflicte entre hindús i musulmans va esclatar donant lloc a unade les més grans neteges ètniques de la història moderna («Els trens que passaven la frontera amb elnou país, el Pakistan, en els dos sentits arribaven sovint carregats només de cadàvers»). Tampoc anivell social es van assolir grans resultats, amb el manteniment del sistema de castes i de pràctiquescruels d’opressió de la dona.

Altres referents

El 28 d’agost de 1962 Martin LUTHER KING va pronunciar el seu discurs més famós, “I have adream” ... «A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracionsd’aquest moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà.Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo:"Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals”.» No és casual que siguin aquestes les seves paraules més esbombades, repetides i aclamades, tot i lamistificació implícita en la citació de la declaració d’independència, redactada per gent comJefferson, que a més de ser un esclavista convençut de la inferioritat intel·lectual dels negres, veiaen la independència de la metròpoli el senyal de via lliure que permetria conquerir els immensosterritoris de caça dels nadius americans. Aquest discurs va ser pronunciat en la primera etapa de l’activitat política de Martin Luther King,caracteritzada, com en el cas de Gandhi, per la recerca de la cooptació, és a dir l’assimilació de laminoria negra en el grup dominant. En aquesta fase la protesta noviolenta contra el règimd’apartheid, que encara era vigent a nombrosos estats dels EUA, anava dirigida a obtenir lacomplicitat dels sectors blancs més liberals. Són els anys de la guerra del Vietnam, de la lluita contra la segregació racial a Sud-Àfrica. Per aalguns sectors propers a Luther King la guerra és, com ho era per a Gandhi, l’ oportunitat per alsnegres de demostrar la seva virilitat, el seu coratge i la seva lleialtat al país. Estratègia, objectius imètodes molt diferents dels defensats pels seus contemporanis del Black Power, per Franz Fanon iper totes les corrents anticolonialistes que en aquells anys emergien arreu a Àfrica i Àsia. Més tard M.L. King comença un apropament a les tesis dels afroamericans més radicals, pels qualsmostra comprensió, fins a – i ja som en plena guerra freda - retre públic homenatge a Du Bois, unintel·lectual comunista. Sense abandonar la pràctica de la noviolència, MLK apropa el seu discurs aldel moviment anticolonial i s’oposa a la guerra del Vietnam. El maten a l’abril de 1968. Les lleis racials són abolides als EUA, però... el mèrit és exclusiu del moviment no violent?, tal comafirmen reiteradament els partidaris de la superioritat d’aquesta estratègia respecte a les revolucionsviolentes que – sempre – acaben malament. Ja l’any 1952, un diputat del congrés dels EUA declara que la discriminació racial reforça lapropaganda comunista. En l’escenari de confrontació planetària amb la URSS, l’opressió de laminoria negra podia influir negativament en les opinions públiques i dels dirigents de nombrosospaïsos africans i asiàtics. La segregació era una arma propagandística poderosa en mans delcomunisme internacional que estava guanyant a Laos, Vietnam i Cuba, amb figures emergents comla de Lumumba al Congo. L’administració dels EUA tenia, a més, un greu problema de desafeccióentre els nombrosos soldats afroamericans destacats al Vietnam, que majoritàriament vivien ambsentiments de rebuig aquella “guerra dels blancs”. Fos com fos les lleis racials van ser abolides. Però no van acabar amb el racisme i la discriminació. Quina és la situació, avui, més de mig segle després d’aquella victòria? Un home de 30 anys d’Harlem té menys esperança de vida que un coetani de Bangladesh. Permalaltia, no per drogues. Els afroamericans són un 12% de la població, però són gairebé el 50% ales presons. Matar un blanc implica 11 vegades més possibilitats de ser condemnat a mort queassassinar un negre. I l’opressió es manté també a nivell simbòlic: a les olimpíades d’Atlanta presidia l’aeroport unaenorme bandera confederal. El govern americà ha creat un mausoleu de l’holocaust dels jueus aEuropa... i mai no ha formulat cap reconeixement del genocidi perpetrat contra els nadius. Ni ofertcap desgreuge per l’esclavatge, per l’opressió infligits durant generacions a l’octava part, la negra,de la població dels EUA. Aquestes són conseqüències del procés noviolent de desobediència civil dels anys 60? Seguramentno, però seria un exercici d’honestedat intel·lectual, quan s’empra l’argumentari del “mira com hanacabat totes les revolucions violentes”, intentar esbrinar què passaria si apliquéssim les mateixesclaus de lectura a les revolucions definides no violentes.

Un altre nom del santoral no violent és el de Nelson Mandela. És cert que va rebre el Nobel de laPau i que fins als anys 60, amb l’ACN (Consell Nacional Africà) va promoure una política inspiradaparcialment en la doctrina de Gandhi, basada en la desobediència civil i en la no cooperació amb elgovern racista de Pretoria.

Però,decebutpelsresultats iper lacreixentrepressió,va acabarorganitzantun grupparamilitar(MK), unavagageneral i vacoordinarcampanyes

de sabotatge contra objectius militars i governamentals, preparant plans per a una possible guerrilla.Nelson Mandela descrivia el pas a la lluita armada com un últim recurs: l'augment de la repressió,les violències policials i de l'Estat l'havien convençut que anys de lluita no violenta contral'apartheid no havien portat a cap sortida. Això sí, la primera opció va ser el sabotatge que «no comportés cap pèrdua de vides humanes.» Unmembre de l'ANC, Wolfie Kadesh, explicà la campanya d’atemptats amb bomba impulsada perMandela: « (...) fer explotar llocs simbòlics de l'apartheid, com ara despatxos de passaport intern, eltribunal suprem per a nadius i llocs similars... oficines de correus i del govern. Però ho havíem defer de tal manera que ningú no fos ferit, ningú no havia de morir.” » Mandela diria de Kadesh: «El seu coneixement de la guerra i la seva experiència de primera mà enel combat m'han estat extremadament útils.» «Mandela recaptà també fons a l'estranger per al MK i organitzà l'entrenament paramilitar del grup.Va seguir una formació militar a l’Algèria independent i estudià a Clausewitz, Mao Zedong, CheGuevara i els especialistes de la Segona Guerra Bòer » [Wikipèdia] Va caure l’any 62 i, condemnat a cadena perpètua, passaria el següents 28 anys a la presó, fins a l’indult que va rebre l’any 1990. Mentrestant, el seu moviment no seguia una estratègia de resistència precisament no violenta. Devegades fins i tot repulsiva, ja que venia co-determinada per l'odiós sistema contra el que anavadirigida, amb pràctiques com la del “collar”: un neumàtic col·locat al coll de la víctima i incendiat.

Un referent molt de moda de la doctrina no violenta és la lluita del Tibet contra els "Fu Manxú"xinesos, amb el Dalai Lama en el paper de simpàtic leader espiritual i polític. Lectura simplistad’un conflicte complex, mediatitzat per interessos occidentals, ocultat per la censura xinesa i ondifícilment la resposta a la assimilació s’ajusta sempre als cànons de les pràctiques gandhianes.Que, per altra banda, no semblen mostrar una gran eficàcia.

Revolucions de vellut o de colors

Les lectures manipulades també abunden en les versions difoses pels mitjans de comunicació de massa, amplificadors del discurs de les nostres castes polítiques occidentals, sobre les “revolucions”no-violentes - “de vellut” o “de colors” - que van enderrocar alguns règims d’Europa de l’est. Des de Txecoslovàquia fins a Kirguizistan, passant per Geòrgia i Ucraïna, - ens han explicat - ha estat

l’obstinació democràtica i pacífica dels pobles a fer col·lapsar els sistemes autoritaris que oprimien aquests països. Poc o res ens han dit dels moviments econòmics i comunicatius, del suport donat alsdissidents per les potències occidentals, via canals no oficials o via grans financers. I no parlem de l’estranya esquizofrènia que s’apodera dels nostres tertulians i polítics que s’entusiasmen amb les imatges de masses eslaves o caucàsiques que omplen carrers i places i si s’escau s’hi instal·len. I que en canvi pateixen atacs d’hidrofòbia quan els carrers i places ocupats per masses autòctones, atonyinades a consciència pels defensors de les llibertats democràtiques, són de les nostres nacions. Tampoc els analistes internacionals s'hi esmercen en la descripció de la situació actual dels poblesucraïnès, georgià o rus, sotmesos a règims neoliberals corruptes i ferotges, creadors amb la mateixarapidesa de milionaris, que de masses de miserables sense drets.

Més: el maquillatge de la realitat per justificar la propaganda no-violentista inclou la construcció d’unargumentari anti-oprimits en els conflictes on la violència és una evidència innegable. Palestina,Kashmir, Sudan, Somàlia, Amèrica Llatina són escenaris de lluites que, tal com va passar amb elsmoviments de descolonització o contra l’apartheid a Sud-Àfrica, la segregació racial a Estats Units iel feixisme a Itàlia, França o al mateix estat espanyol, donen lloc en ocasions a episodis de violènciai fins i tot d'atrocitats, algunes inacceptables per a qualsevol sensibilitat humana. Violència i atrocitats que tanmateix no treuen legitimitat a les lluites en les que s’emmarquen, ja queel grau de brutalitat de l’enfrontament és marcat per la intensitat de l’opressió imposada. Resumint, la interpretació que atribueix a les estratègies i filosofies no-violentes una eficàciasuperior, derivada d’una superioritat ètica, en la resolució de conflictes socials i nacionals éshistòricament més que discutible.

5.- CRÍTICS DE LA NO-VIOLÈNCIA GANDHIANA

[Totes les citacions no acompanyades de l’esment de la font són extretes de LOSURDO, DOMENICO:La non violenza, Editori Laterza, Roma-Bari 2010 i de Wikipedia]

Tot i que arraconats pel discurs dominant, al llarg de la història han estat nombrosos i moltqualificats els crítics d’aquesta teoria.

Val la pena esmentar, però, que reconeguts abanderats de la violència revolucionària, davant lamanifestació suprema de la violència entre humans -la guerra-, sovint van defensar posicions moltmés contràries que no pas el mateix Mathma Gandhi que, com hem vist, tenia una forta tirada atrobar admissible el recurs a les armes per dirimir diferències entre països.Mentre Gandhi s’ofereix com a allistador a la 1ª Guerra Mundial, Lenin defensa “l’agermanament”entre soldats enemics, Bucharin parla d’”horrible fàbrica de cadàvers”, Luxemburg de “genocidi” iTrotskij de “barbàrie cega i descarnada”.

Georges Labica «La no-violència ja no és una escola ètico-política, com succeïa amb Gandhi i els seus successors,sinó una mena de tabú, generalitzat per la potència estatal i reforçat pel record d’una sèried’experiències passades: caiguda de la URSS, fracàs del comunisme, repressió a la Xina… Elspartidaris d’una acció insurreccional ja no saben què fer i es diuen que, si cal passar per això, mésval deixar-ho córrer. Aquesta és la base de la no violència actual... I, al meu entendre, això és el que cal replantejar... la violència no és producte d’una elecció, perexemple, entre Gandhi o Lenin. No és una partida de cartes: és la situació que imposen els mitjans.

Ara bé, a les nostres societats la condemna de la violència és absoluta, i sense cap reflexió sobre elseu contingut... i en canvi el sistema mai no ha estat portador de tanta violència com ara, en plenaera de la globalització. Violència militar i violència de l’economia … I tanmateix el rebuig i laprohibició de la violència és interioritzat per les consciències, fins i tot les més militants. Cosa quefacilita que l’Estat mantingui el monopoli absolut de la violència, des de l’escola fins als conflictessocials i armats.»

Bertrand Russell«Jo creia que el mètode de la resistència sense violència podia arribar a tenir un abast superior alque realment havia d'acabar tenint... Sens dubte té un gran poder: a l’Índia, contra els anglesos,Gandhi va triomfar. Però la seva força depèn de l’existència d’algunes virtuts en aquells contra elsquals s’utilitza. Quan els hindús s’estiraven a les vies del tren, els anglesos es van abstenir decometre la crueltat d’esclafar-los. Els nazis en canvi no es feien cap escrúpol en situacionsanàlogues. La doctrina que Tolstoi defensava amb tanta força, segons la qual qui deté el poder potser regenerat moralment si se li oposa una resistència passiva, evidentment no tenia cap valor aAlemanya després de 1933.»

George Orwell«La distinció no rau tant entre violència i no violència sinó entre tenir o no fam de poder. Hi hapersones convençudes de la maldat de policies i exèrcits i que tanmateix són més intolerants iinquisitorials en els seus plantejaments que la persona normal que opina que en certes ocasions ésnecessari recórrer a la violència. Mai no diran a ningú ′Fes això o allò o acabaràs a la presó′ peròmaldaran per infiltrar-se en el seu cervell i manipular els seus pensaments fins a l’últim detall.Principis com el pacifisme i l’anarquia, que en aparença impliquen una renúncia absoluta al poder,més aviat estimulen aquesta actitud mental.» (de Lear, Tolstoi i el Boig).

SartrePrefaci a Els condemnats de la terra de Franz Fanon:«Feu bona cara, els no violents. Ni víctima, ni botxí... Ho heu d’entendre: si la violència haguéscomençat avui, si explotació i opressió no haguessin existit mai a la terra, podria ser que l’actitudno-violenta pogués apaivagar el conflicte. Però si el règim sencer i també els vostres pensamentsno-violents són condicionats per una opressió mil·lenària, la vostra passivitat només servirà percol·locar-vos del costat dels opressors»

Toni Negri«La violència obrera és la càlida projecció del procés d’autovaloració obrera... Per a Marx, entredos drets equivalents el que decideix és la força... El materialisme històric defineix la necessitat dela violència en la història: nosaltres la carreguem amb la qualitat actual de l’emergència de classe,considerem la violència com una funció legitimada per l’exaltació de la relació de forces en la crisi iper la riquesa dels continguts de l’autovaloració proletària.»

ThoreauAutor del llibre Desobediència civil i partidari aferrissat dels mètodes no violents afirma obertamentque per lluitar contra l’esclavisme és lícit impugnar les armes.

Als anys 60, en un context de repressió brutal dels moviments reivindicatius dels negres a EstatsUnits, George Jackson, membre de Black Panthers, diu: «El concepte de no-violència és un falsideal. Pressuposa l’existència de compassió i de sentiments de justícia en l’enemic. No obstant ésobvi que quan l’enemic té totes les de perdre i res a guanyar mostrant voluntat de justícia icompassió, la seva reacció només pot ser negativa.»

Malcolm X també va polemitzar sobre aquest tema amb els líders afroamericans de la lluita pelsdrets civils: «Crec que és un crim acceptar de ser víctimes de la brutalitat sense fer res per defensar-se.»

Simone Weil«La noviolència gandhiana sembla, de moment, una forma una mica hipòcrita de reformisme.»

Annah Arendt (Sobre la Violència)“Qui hagi reflexionat sobre història i política no pot ignorar el paper enorme que la violènciasempre ha exercit en la historia humana”.

“Ningú qùestiona l’ús de la violencia en l’autodefensa, perquè el perill no només és obvi, sinópresent, i el fi que justifica els mitjans és immediat”.

“Crec que és un reflex força trist de l’actual situació de la ciencia política el fet que la nostraterminología no faci distincions entre paraules tan decisives com poder , fortaleza, força, autoritat i,finalment, violència”

“No hi ha gaire dubtes sobre quin és el resultat del xoc frontal entre violencia i poder. Si l’estratègiade resistència no-violenta de Gandhi, tan poderosa i reeixida, s’hagués topat amb un enemic diferent– en comptes d’Angleterra, la Russia de Stalin, l’Alemanya de Hitler o, fins i tot, el Japó depreguerra – el resultat no hauria estat la desconolització, sinó la massacre i la submissió”.

Més recentment,Lance Hill (Diacres de la Défense) i Peter Gelderloos (Com la no-violència protegeix l’Estat), handenunciat la ineficàcia de la lluita no violenta i la seva utilització en el discurs dominant perneutralitzar tensions socials i moviments. També en denuncien la sobrevaloració pel que fa al’eficàcia i l’afirmació, com a postulat no demostrat, ni demostrable, d’una seva presumptasuperioritat ètica que permetria crear nous contextos socials sobre bases més humanes i positives.

Reinhold Niebuhr«Un cop admès que el factor coacció és moralment justificat, tot i que perillós, ja no podem marcaruna línia de separació clara entre coacció violenta i no violenta”. “El boicot (gandhià) al cotó anglèsva tenir com a conseqüència la infralimentació de molts nens de Manchester.»

Luisa Muraro [Dio è violent!]

“La predicació antiviolència, en la mesura en què exclou a priori la ide d’una violència justa,facilita la renuncia a actuar, si cal, amb tota la força necessària. I això afecta la intel·ligència de lespersones. Aquells que no utilitzen la seva força quan els és útil o necessari, poden semblar estúpids,però aquells que hi renuncien d’entrada s’hi tornen de debò”.

“La meva posició és diferent a la dels no violents en un punt concret: jo no em presento al poderósde torn declarant que renuncio a l’ús d’una força que arribi si cal a la violència… Cal tenir-lasempre a l’abast de la mà, si no volem que ens l’arrebassin: quan es renuncia a la pròpia forças’acaba sucumbint a les forces d’uns altres..”

“… s’equivoca qui creu que es pot fer amb la violència allò que volem, utilitzar-la o renunciar-hi,com si emprar-la assenyadament fos a completa disposició dels humans, com si renunciar-hi fos unalliure opció i no l’efecte d’una imposició que ens fa renunciar també, amb ella, a la nostra força”.

Val a dir que en el món del pensament polític o filosòfic són nombrosos els autors (des de Nietzschea Benjamin) que situen la reflexió sobre aquest tema a un nivell que transcendeix la qüestió delsmitjans que es poden o s’han d’emprar en un conflicte social. Els mecanismes de legitimació d’unesidees, l’assoliment de l’hegemonia de classe, la definició del poder i de la seva superació otransformació, la naturalesa i les fonts de la sobirania són assumptes que no poden encabir-se en lapolèmica reductiva que implica l’aut-aut no-violentista. Per concloure aquest apartat recordem només que també en el si dels moviments antiglobalitzacióde tombant de segle, es van aixecar moltes veus defensant la legitimitat d’un ús de la forçadiversificat, variat i adaptat a les circumstàncies de les lluites socials. I es va alertar sobre el fet quel’extensió acrítica del concepte de no-violència entre la població pot arribar a afectar el principimateix i la capacitat psicològica de defensa legítima, desactivant els potencials de resposta i obrintla porta a actituds d’acceptació i de submissió.

Jean Genet - Violence et brutalité - 2 Setembre 1977 Els periodistes etziben paraules impactants sense tenir en compte la seva lenta germinació en lesconciències. Violència – amb el seu complement indispensable: no-violència, en són un exemple. Si analitzemqualsevol fenòmen vital en el seu més estricte significat biològic, veurem que violència i vida sóngairebé sinònims. El gra de blat que germina i trenca la terra glaçada, el bec d’un pollet que forada l’ou, la fecondacióde la dona, el naixement d’un nen podrien qualificar-se de violències. I ningú acusa el nen, la dona,el pollet, el gra de blat". El procés a la violència de la " RAF " (Rote Armee Fraktion), és ben real ... pero tothom intueixd’alguna manera que aquestes dues paraules: procés i violència n’amaguen una tercera: la brutalitat.La brutalitat del sistema. « .»

6.- ELS POSTULATS

El dogmàtic no-violent d’avui dia, sigui membre d’una associació o d’una secta, basa la sevaactuació i, més sovint, la seva predicació, en uns quants postulats.

MASSA CRÍTICA

El primer és que per aconseguir els canvis socials desitjats i necessaris cal assolir una massa críticade persones que automàticament provocaria la caiguda, com un castell de cartes, del sistema.

És un plantejament més religiós que polític. De fet dóna per descomptada l’existència d’una veritatque simplement s’ha de revelar a la humanitat, que acabarà abraçant-la guanyant-se així el paradísterrenal. Un cop convertides les majories socials, amb policies i banquers inclosos, ja no serannecessàries coaccions i enfrontament.

El seu corol·lari és que, en la intervenció política, no cal adoptar cap aptitud que sigui rebutjable pera les “majories”, per a l’opinió pública, empesa per un llarg ensinistrament educatiu i mediàtic a larecerca perenne de valors de pau i d’ordre.

S’eleva per tant al rang d’única forma de lluita possible aquella que impliqui només el propisacrifici, valor suprem i única possibilitat de redempció dels pecats del món.

És un enfocament que obvia que la societat no és un simple ramat homogeni d’individus, sinó unespai on s’enfronten interessos, idees, cultures, cosmovisions diverses i de vegades oposades. Unespai de conflicte, mediació i lluita a més de cooperació, solidaritat i amor.

Ignorar-ho i actuar com a dipositaris de la veritat única és messianisme.

“SÓM PART ESSENCIAL DEL SISTEMA”

Un altre postulat àmpliament defensat és la necessitat de la nostra cooperació –activa i passiva – peral funcionament del sistema. Aquí la tradició cristiana es casa amb un marxisme i un anarquismepassats pel turmix del pensament feble de les últimes dècades, investint el conjunt del cos social dela condició de “subjecte revolucionari” que antuvi era reservada a la classe obrera, al proletariat. En aquest cas el corol·lari que se’n deriva és que la no cooperació i la desobediència civil tenen lacapacitat de minar les bases materials mateixes del sistema.

Ara bé, si és ben cert que desobediència i no cooperació són condicions necessàries per a unatransformació radical, és més que dubtós que siguin suficients si són aplicades en àmbits locals oregionals. El capital ja porta dècades demostrant la seva extraordinària mobilitat i capacitat transformista, ambla deslocalització massiva dels centres productius, amb la multiplicació de mecanismes d’apropiacióde la plusvàlua, amb el control despietat dels recursos essencials. Amb la transferència silenciosa iinexorable de quotes cada cop més rellevants de sobiranía de les estructures estatals a àmbits ques’escapen de tot control polític. L’escenari de societats on sectors cada cop més amplis de població poden ser consideratsprescindibles, meres masses mantingudes als marges de tot procés productiu o redistributiu, ja no ésuna hipòtesi d’un futur a la Blade runner, sinó una amenaça palpable que afecta també a la vella iorgullosa Europa.

Ras i curt: res no permet afirmar que el sistema neoliberal necessiti per a la seva pervivència ireproducció la participació activa de gran part de la població. Ni tan sols com a consumidora.

INDIGNACIÓ MORAL

925 milions de persones passen gana. 8 multinacionals controlen el mercat global dels aliments ambbeneficis astronòmics. L’onada devastadora arriba a la tranquil·la illa europea. En pocs anys hem passat de la cultura del“pelotazo”, dels crèdits fàcils, de les grans obres inútils i de la circulació del diner embriagadora aun context de catàstrofe. La gent normal descobreix que havia viscut per sobre de les sevespossibilitats, que en realitat no es podia permetre l’habitatge, el cotxe, la pantalla i la rentadora quepublicitat i caixes gairebé li havien entaforat a la mà (només una firmeta aquí, tres més allà...), i queara s’ha d’estrènyer el cinturó. També descobreix que això de l’educació i la sanitat gratis iuniversals eren un luxe asiàtic, que com a occidentals que som evidentment ja no ens podempermetre. Els rics esdevenen més rics i els pobres més pobres. Els bancs es queden amb els estalvis decentenars de milers de jubilats, a més dels habitatges de centenars de milers de famílies, fotudes alcarrer i escanyades pel deute. Es retallen els sous de funcionaris i treballadors, s’amnistien elsevasors d’impostos i els blanquejadors de diner negre, es torna a donar als empresaris el poderd’acomiadar i flexibilitzar – eufemisme d’explotar - al seu gust. Posats a fer, també s’apliquentisorades a les prestacions socials, a les pensions. Els migrants que havien vingut a fer-se esprémercom a mà d’obra barata són pregats d'anar passant cap a casa a puntades de peu al cul o bé tancatsen Centres d’Internament, val a dir presons per a homes i dones que han comès el delicte de no serturistes. També ens hem adonat que a les universitats hi havien anat a parar fills de proletaris, i això

sí que no pot ser. O que les dones havien entrat al mercat del treball descuidant els seus deures decuidadores i garants del comfort domèstic. Bona part de la població és a l’atur i perquè s’entretinguii no faci maleses els governs s’escarrassen per portar megacasinos on fer-los passar l’estona iacabar-los d'escurar. Als més aplicats potser se’ls oferirà la possibilitat d’acompanyar el monarcacom a batedors en alguna predació d’espècies exòtiques. L’església, davant l'allau cada cop mésgran de gent que passa gana, es frega les mans perquè les parròquies tornen a omplir-se. Mitjans i economistes ens expliquen que tot això és per al nostre bé, que amb uns quants anys depetits sacrificis salvarem l’economia i la competitivitat. Que sanejarem el deute, rescatarem labanca, reduirem la prima de risc, farem pujar l’IBEX 35 i créixer el PIB (condicions sine qua nonper tornar a tenir la televisió de plasma, el cotxe nou, les vacances al Marroc i, si ens sobren algunscalerons, fins i tot pagar-nos la sanitat, un pla de pensions i també l’escola per als nens, però aixòamb mooolta sort).

Res de nou, és la història de sempre, amb la peculiaritat que aquest cop als amos, als opressors, alstitellaires que mouen polítics i policies costa posar-los un nom o un rostre. L’any 2006 el 30% de lesoperacions en els mercats financers les realitzaven algoritmes d’ordenador sense cap intervencióhumana. L’any 2009 aquestes operacions representaven el 60% del total. En quatre dies circula mésdiner pels mercats financers que en tot un any en l’economia real, el 90% dels intercanvis de divisesés pura especulació. La financiarització desregulada de l’economia també ha facilitat l’expansió deles economies il·legals. Les fronteres entre economia legal, il·legal i il·lícita són cada cop mésdesdibuixades.

Assistim en realitat a una deshumanització radical dels processos de decisió, de la repressiómateixa. L’anonimat dels mercats va de bracet amb la tecnologia del control, amb l’ull que tot hoobserva i que no se sap de qui és. Les decisions lògiques dels ordinadors des-responsabilitzen elsespeculadors internacionals, les pantalles de l’ordinador que li envia a un drone l’ordre d’anihilar unobjectiu no retransmet els crits, les mirades, ni l’olor de carn cremada de les víctimes. Els policiesque actuen a les manifestacions no tenen rostre ni identitat.

En aquest context ¿com s’identifiquen els decisors que, segons els estrategs de la NV, sota la pressióde la indignació moral del poble, haurien de modificar les seves actuacions?

EFICÀCIA

Es repeteix sovint que la no-violència és una forma de lluita més eficaç que les revolucions de totala vida, si hom vol assolir la fita d’una societat realment lliure, justa i fraternal. “Ja veus les revolucions violentes com han acabat: Rússia, Xina, Cuba, Cambodja”… et diuen. Tu, com que t’agrada polemitzar, fas esment de la Resistència antifeixista a Itàlia o de l’aixecamentpopular contra el cop franquista a Barcelona. Però t’equivoques, perquè el recurs estilístic enqüestió es diu - em sembla – sinècdoque, i consisteix en atribuir a una part la naturalesa del tot. I és,per definició, una mena d’ enganya-babaus. Amb la mateixa lògica podríem afirmar, de fet, que el sistema de democràcia representativa basat eneleccions lliures és nefast perquè ha portat al poder, entre d’altres, a Hitler, Mussolini, Hamas,Berlusconi, Putin, Aznar, Felipe González, Rajoy o Mas. O que la socialdemocràcia reformista és una opció summament arriscada, sinó mira tu què li vapassar al Xile d’Allende. On – per cert- poques setmanes abans del cop d’estat, el president va feraprovar un decret de desarmament de les milícies obreres i de barriada, amb la consegüentconfiscació de les poques armes de què disposava el poble. Ell, l’Allende, va morir amb unametralleta a la mà. O que la NV és un instrument reprovable si es pensa en com han acabat els negres als Estats Units oels hindús a l’Índia, amb castes, divisions i massacres religioses i tal i qual.

La nostra mateixa història més recent ens torna a demostrar que no hi ha receptes fixes i que elsmètodes de la lluita social, així com els seus resultats, han de ser sempre objecte d’una anàlisimultifactorial.

A Itàlia el moviment contra l’energia nuclear va guanyar mitjançant un referèndum popular que vatancar la porta a la construcció de cap central en tot el territori.

A Catalunya el mateix moviment va ser ampli, imaginatiu, difós, amb manifestacions, marxes,actes, xerrades, seminaris, jornades, assegudes, cercaviles, campanyes de premsa, i finalment unainiciativa legislativa popular, que és el màxim que aquesta democràcia de fireta posa a disposició dela gent per intervenir sobre els assumptes que li incumbeixen. Va ser una feinada admirable demilers de persones, un desplegament d’energies i d’argumentacions d’enorme maduresa i impactesocial. Es van aconseguir recollir totes les signatures necessàries, amb tots els requisits legals. Es vapresentar al parlament, els diputats li van dedicar unes hores i després la van arxivar engegant apastar fang promotors, signants, moviment i de passada el poble sobirà. A Catalunya ens vanencolomar 4 centrals.

A Euskadi en volien instal·lar una a Lemoiz. 150.000 firmes, marxes de 50.000 persones,manifestacions de 200.000. Al·legacions a dojo d’ajuntaments i veïns. I tanmateix les obres vancomençar. Que ETA va atacar patint baixes i provocant morts (entre els quals, l’enginyerresponsable de les obres i el director de l’empresa) i danys importants. La Guàrdia Civil per la sevabanda matava una activista anti-nuclear, Gladys del Estal, en el transcurs d’una concentraciópacífica a Tudela. També van ser nombrosos els actes de sabotatge dins i fora la central: talls de cablejat, introduccióde sorra a les canonades, enderroc de centrals de transformació i de torres d’alta tensió. I les accionsmultitudinàries de protesta, de desobediència civil o de boicot contra l’empresa promotora, amb lanegativa a pagar el rebut de la llum, amb la participació de desenes de milers de persones, devegades de pobles sencers, d’una munió d’associacions i col·lectius. Les obres de construcció de la central de Lemoiz es van aturar.

Mèxic. El 1 de gener de 1994 saltava a les primeres planes dels diaris de tot el món una nova sigla:EZLN, Ejército Zapatista de Liberación Nacional. A Chiapas, Mèxic, milers d’indígenes s’havien aixecat contra la corrupció, l’opressió racista,l’explotació de les seves terres, el caciquisme i, sobretot, contra el Tractat de Lliure Comerç quesantificava el dogma neoliberal que es pretenia imposar a tots els pobles d’Amèrica Llatina. Elsprimers dies de l’enfrontament es van resoldre amb la derrota militar dels insurgents i amb desenesde morts. Tanmateix les formes d’organització, els valors defensats per aquell grapat de dones ihomes mal armats, el seu discurs polític, simple i sofisticat alhora, capaç de parlar a la ment i alscors de tots els oprimits del planeta van tenir un impacte enorme, amplificat per les incipients novestecnologies de la comunicació que permetien pontejar la lectura encotillada del llenguatge mediàticoficial. El moviment zapatista, tot i no assolir els seus objectius immediats, esdevindria per anys unreferent, un exemple de dignitat i coratge en l’imaginari col·lectiu. La seva petja seria duradora enuna àmplia panòplia de respostes populars a l’enemic comú, el capitalisme refundat i rampinyaireque pretenia imposar-se arreu del món. L’aparent paradoxa que un exèrcit, una guerrilla, servissin d’inspiració a les immenses xarxes deprotesta que cap a finals de segle posarien setge a totes les reunions dels poderosos de la terra, desde Seattle a Gènova, bàsicament articulades al voltant de modalitats d’acció no-violenta, hauria deservir com a element de reflexió per superar les oposicions artificials, invocades des dels centres depoder econòmic, polític i mediàtic, entre protestes legítimes i pacífiques i comportaments delictius iintolerables.

L’eficàcia d’una lluita, per definició, rau en la capacitat de desequilibrar la relació de forces entreels contrincants. És innegable que la capacitat de destrucció del sistema és infinitament superior a lade la gent oprimida. A més, determinades violències plantegen seriosos dilemes morals, ja que per aqui defensa valors humans fonamentals hi ha preus, com la pèrdua de vides humanes innocents, quesón inassumibles. Actitud no gens compartida pels senyors de la guerra que ens dominen, queparlen amb total cinisme i despreocupació de les víctimes col·laterals de les seves guerres o lesoperacions d’ordre públic.

Tanmateix no hi ha cap casuística clara, i probablement és impossible que n’hi hagi, atesa lacomplexitat de l’objecte a analitzar, que permeti mesurar l’eficàcia del recurs a la no-violència enles lluites de transformació social. Qualsevol afirmació en aquest sentit es planteja doncs com unacte de fe més que d’anàlisi racional.

ÈTICA

Sembla però, per a molts, que la no-violència sigui indiscutiblement superior com a forma oestratègia de lluita, en el camp de l’ètica, de la moral. “Ull per ull i la humanitat es quedarà cega”,sembla que va dir en Gandhi, home ocurrent a més d’ascètic i innegablement prim. Crist es va fer famós pel tema, entre d’altres, de l’altra galta. Va impressionar tothom en una èpocaen què si no t’hi tornaves (per poc que poguessis) tenies mala peça al teler. Ara bé: què haurienpensat els seus deixebles i els milions de fidels que seguirien els seus ensenyaments, si JC en llocd’acceptar el sacrifici hagués dit als deixebles: “apa nois, aneu passant cap a la creu, que a mi se’mgira altra feina”. Per altra banda, en converses amb pacifistes afloren sovint conceptes i arguments com “lasuperioritat de l’ésser humà” que ens hauria d’allunyar de pràctiques animals com la defensa a copsi a mossegades del propi territori o de les pròpies chances reproductives. En si mateix és unconcepte que fa feredat, tan semblant (èticament i gramatical) a “superioritat de la raça blanca”, a“superioritat de l'home” o “superioritat de la nostra cultura”. Jo em conformaria amb que la nostraespècie aprengués a conviure en respecte amb l’entorn, amb els altres animals i amb si mateixa,encara que els seus individus de vegades es tornessin agressius per zel o per gana. Per descomptat: matar innocents, segrestar, torturar, humiliar són accions que difícilment ens obrenel camí cap a una societat més respectuosa, lliure i justa. Però... què hi ha d’ èticament reprovable enla trencadissa de l’aparador d’un banc? Bertold Brecht havia arribat a justificar-ne el robatori apunta de pistola, considerant-lo una falta lleu respecte a l’autèntic delicte de l’existència del bancmateix. I això que a la seva època els bancs, comparats amb els d’avui, eren clubs d’escolanets.

Diuen que a les nostres societats el 75% de les persones enquestades són partidàries de la no-violència. Però jo em pregunto si al darrera de la xifra hi ha una comprensió, una anàlisi seriosa deles diverses opcions que es plantegen en un marc d’injustícia flagrant o d’agressió oberta contradrets fonamentals o contra el mateix equilibri natural. La idea que la violència és dolenta vingui d’ on vingui i sigui la que sigui té un efecte homologadorque porta a interpretacions i preses de posició aberrants. Com el fet d’ignorar el dret, reconegut pertotes les religions, tots els ordenaments jurídics, totes les cultures, a la defensa pròpia, legítima perdefinició. O com el de posar al mateix nivell la brutalitat inhumana d’un sistema destructor i lesrespostes, de vegades no gaire racionals però reaccions al cap i a la fi, de qui s’hi oposa atacantobjectes i coses inanimades. Hi ha massa gent que es defineix no-violenta que considera “normal” que acabin a la presó personesque han fet malbé mobiliari urbà en el transcurs d’una manifestació o que potser simplement s’hannegat a condemnar determinades actuacions i organitzacions. Gent que quan els dius que a la presó– que és violència suprema - no hi van gairebé mai els banquers especuladors, els jutgesprevaricadors, els policies torturadors, els empresaris taurons i els polítics corruptes et respon queaixò no és excusa. Ni que tampoc sembla preocupada pel fet que determinades valoracions de

l’alarma social – creada, sempre i per definició, pels mitjans de comunicació –, utilitzades com araó per castigar “més enllà del mateix marc legal”, siguin hereves no d’una concepció del dretmodern, sinó d’un enfocament inquisitorial de persecució del dissident/herètic. Però les contradiccions no s’aturen aquí. Després de l’atemptat de Madrid de l’11 de març de 2004 -191 morts i 1800 ferits -, vaig assistir a una reunió d’una plataforma contra la guerra d’Iraq. Una deles participants, una senyora de les més bel·ligerants envers les incontinències “aparadoricides” deljovent en totes les manifestacions, va dir: “però de què ens queixem ara? Hi ha una guerra i això ésun acte de guerra”. La bona dona resumia en una frase el caos ètic a què ens aboca la visió dogmàtica de la NV,projectant-nos, en aquest cas, uns quants passos enrere respecte a la cosmovisió militarista mateixa.Sí, perquè els militars – si més no, formalment – porten segles intentant posar límits i regles al’expressió màxima de la violència, la guerra. Una confrontació bèl·lica és criminal, però en el seu context s’hi poden produir crims encara mésodiosos. Crim de guerra és una noció que cap militar ignora: matar civils expressament, torturar,maltractar o executar els presoners o llençar bombes contra hospitals, escoles, barris on no hi haobjectius militars. També són crims de guerra i de lesa humanitat les represàlies contra poblaciócivil, supòsit on podia encabir-s’hi amb tota evidència el fet de fer explotar un tren de rodalies enhora punta, ja que els objectius només podien ser no combatents. El dogmàtic no-violent veu com un matís irrellevant la diferència entre disparar a un soldat armat ofer miques gent inerme, que potser fins i tot havia participat a les enormes manifestacionsantiguerra. I així, de manera paradoxal acaba afavorint l’acceptació resignada o acrítica de labarbàrie més absoluta. Més: la cultura de la no-violència mal entesa no ha dificultat l’acceptació universal de l’actualmodel de “defensa”, basat en forces professionalitzades. Les lluites per la insubmissió vanaconseguir sostreure els joves a la imposició de formar part de la institució militar i familiaritzarmolta gent amb el pensament antibel·licista i antimilitarista, però no van aconseguir – ni eraesperable que ho fessin - afectar l’estructura, la funció i l’aprovació social que envolta la institucióexèrcit. Avui, a cap partit, organització o moviments se’ls passa pel cap, a diferència del que succeïa alsanys 30, plantejar una alternativa popular, controlada des de baix, al monopoli de la força armadaper part del govern d’un país. I tanmateix la història, també la recent, veu molts exemples dedefensa basada en milícies populars. Rebutjar com a anatema, tal com es fa des dels movimentspacifistes i no-violents o des de l’esquerra legalitarista, el fet de parlar de les alternatives a l’exèrcites tradueix, a la pràctica, en avalar-ne l’existència.

7.- LA VIOLÈNCIA

Una de les bases del credo dels dogmàtics no-violents és que LA VIOLÈNCIA ÉS DOLENTAVINGUI D’ON VINGUI i per tant compensen la seva incapacitat d’articular lluites incisives contrala brutalitat del sistema amb una magistral i contínua activitat de condemna, censura, crítica, insult,aïllament, denúncia, difamació i blasme dels VIOLENTS... antisistema. Sol ser una actitud que no té res a veure amb la polèmica que es pot establir entre interpretacionsdiverses de la lluita. En primer lloc, perquè accepta la definició de violència que en cada moment ve marcada pel poder. I perquè, amb el seu reiterat exorcisme del fantasma de la violència, accepta tant l’argumentarirepressiu com la divisió, imposada per governants i mitjans de comunicació, entre manifestantsbons i dolents, entre protestes raonables i vandalisme, tot trencant els vincles de solidaritat i suportmutu indispensables per a l’eficàcia d’un combat.

Massa sovint s’oblida que els ídols de tot no-violent en això tenien una actitud ben diferent: Gandhies limitava a aconsellar una formació militar a qui escollís el camí de la força, Luther King

professava admiració envers les Panteres Negres, Xirinacs va tenir problemes en els últims anys dela seva vida per haver declarat públicament que els de l’Eta eren amics seus, Crist va deixar frasesde l’estil “qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra” o “treu-te la biga de l'ull propiabans de fixar-te en la palleta de l’ull aliè”. El mateix John Lennon (!) afirmava estar d’acord ambel programa en deu punts dels Black Panther i el seu eslògan “defensa’t quan t’ataquin”.

I a més: què és aquesta violència que cal evitar a qualsevol preu?

A la meva infantesa, violència es considerava el fet de matar algú o apallissar-lo fins a enviar-lo al’hospital. Els piquets de vaga, les batalles campals amb fatxes i policies amb ús generós de còctelsmolotov, fones i tiradors, barres de ferro, claus angleses, pals de tota mena, pedres de qualsevolmida, cadenes, etcètera eren universalment admesos com a actuacions legítimes, tot i que no sempreoportunes.

Entre finals dels anys 60 i començaments dels 80 pràcticament tota Europa va viure períodes deforta tensió política i social. A Alemanya, França, Itàlia, l’Estat espanyol i el Regne Unit, elconflicte va donar lloc a una llarga sèrie d’episodis d’acció directa que sovint es traduïen ensabotatge, boicot, guerrilla urbana, fins a la creació de nombroses organitzacions armades. A Itàlia aquell cicle de lluita va assolir una magnitud i una durada força excepcionals. L’acció del’estat va consistir en la provocació (de l'escalada anomenada "estratègia de la tensió", ambmassacres indiscriminades, intents de cop d’estat, assassinats i agressions a dojo) i posteriorrepressió, amb canvis legislatius, reforçament de l’aparell sancionador i disciplinari, mesuresextraordinàries de privació de drets amb la creació, entre d’altres, de les presons de màximaseguretat. Van ser milers els detinguts, més de 4000 dels quals van ser acusats dels delictesd’associació subversiva i banda armada, centenars els pròfugs i desenes els militants d’esquerraassassinats. La dinàmica repressiva va comptar amb el suport incondicional del més gran partitcomunista d’occident i, per primera vegada, va utilitzar, com a eina de divisió i fragmentació delmoviment i dels presos, la separació instrumental entre violents i no-violents. Va ser tot un èxit.

A partir de la dècada següent, jaestava mal vist agredir policies ifeixistes a les manifestacions, vaguesi mobilitzacions. Després, l’etiquetade “violència inexcusable” es va anaraplicant als atacs a bens materials,com ara cremar cotxes de burgesos isucursals bancàries o fer volarcentraletes telefòniques. Més tard, vatriomfar la idea que els piquets devaga havien de ser informatius i queera cosa d’irresponsables siliconarpanys de les empreses o tallar la lluma edificis d’oficines. Finalment, les

trencadisses d’aparadors i la crema de contenidors, per fer-ne barricades, van acabar esdeveninttambé manifestacions d’ inaudita violència. En aquesta escalada al desarmament unilateral, fins i tot la vaga, l'arma per excel·lència de la lluitade classe, ha patit conceptualment una degradació constant, fins a ser interpretada com unamanifestació de descontent més, a la qual hi participa lliurament qui vol i, sobretot, sense molestarningú; les manifestacions han de ser necessàriament lúdiques, amb tot el teatre de nois i noies quees despullen, d’escaladors que es pengen d’una façana, de batucades, pallassos amb xanques i

cartellets amb acudits, mentre que els sabotatges més mild, les respostes a agressions feixistes, ladefensa activa d’ocupacions, ja mereixen la consideració de quasi-terrorisme.

Avui dia, està mal vist llençar fems a la porta d’una sucursal bancària, o ous i tomàquets - sempreque no siguis membre amb carné de la Unió de Pagesos -, ampolles de plàstic buides, pintura ofarina. Està perseguit cremar banderes o tirar petards. Tapar-se la cara, portar escuts o material deprotecció, indicadors històrics de justificada desconfiança en els cossos de seguretat, passen a serindicadors de voluntat de delinquir. No s’admet res que l’adversari pugui interpretar com unamínima disposició a la lluita.Però, l’espiral no s’atura i el llistó segueix baixant: ja es preparen lleis, enmig d’un silenciconformista, que qualifiquen l’ocupació d’espais públics amb finalitats de protesta od’autoorganització com a intimidació i capteniment delictiu.

Desarmament unilateral, deia: “ells” en efecte han mantingut tot el seu arsenal legal, discursiu,organitzatiu (amb unitats cada cop més entrenades i equipades) i d’armes. Un antiavalot d’avui diaestà molt més armat que un “gris” dels anys 70 i aquesta progressió ha estat proporcional al’increment de les penes per possessió d’eines que servien per mantenir a distància les forcesrepressives com ara molotov, tiradors o barres de ferro: els nostres “arsenals”.

De vegades la interpretació que del concepte violència fan els mateixos “violents” ajuda a crearconfusió. Conceptes com “acció directa violenta” s’apliquen sovint a actuacions que no són accionsdirectes, sinó actes de propaganda, manifestacions de ràbia, formes de lluita dirigides a obtenir,d’una manera totalment indirecta, resultats diversos. Assistim així sovint a actuacions l’objectiu de les quals és cridar l’atenció més que no pasaconseguir fites immediates. Amb ampolles i pedres difícilment pots aturar i menys destrossar unfurgó equipat amb blindatge. Llençant coets de fira no trenques ni un vidre. El passamuntanyesserveix més per a la foto que per evitar una identificació, un contenidor bolcat no serveix per feruna barricada sinó per fotografiar una icona. Per altra banda l’estètica del guerrer metropolità dóna cabuda a actituds de prepotència pueril deltipus “jo me la jugo, sóc radical i ningú m’ha de dir res”, avalades per la reacció, al seu tornespectacularitzada, de policies i mitjans. Accions més teatrals que perilloses i poses adoptades decara a la galeria reben, en lloc d’una estirada d’orelles per part dels militants més experimentats, eltractament d’actes de guerrilla urbana, de terrorisme. L’escenificació de l’enfrontament reemplaça l’actuació determinada i eficaç de qui acceptarealment, amb consciència i intel·ligència, la confrontació amb el poder. És infantil i sovintinoportuna, però per descomptat no mereix les acusacions de creadora de problemes polítics icomunicatius per al conjunt dels moviments.

És curiós, de fet, que la virulència indiscriminada que els dogmàtics de la no violència aboquendamunt de les pràctiques més arrauxades de sectors en general juvenils, no tingui mai una traduccióponderada i decidida – i absolutament legítima – en les relacions al carrer.

Els no-violents, en efecte, tenen tot el dret del món a exigir que cap pallasso disfressat de blackblock entri en el seu espai quan es tracta de gestionar el carrer. Ara bé, primer l’han de definir el seuespai, sense cap pretesa d’estendre a la totalitat de qui es mou la pròpia estratègia.

8.- PODER I VIOLÈNCIA « Il est juste que ce qui est juste soit suivi ; il est nécessaire que ce qui est fort soit suivi. La justicesans la force est impuissante, la force sans la justice est tyrannique. La justice sans force estcontredite, parce qu'il y a toujours des méchants ; la force sans la justice est accusée. Il faut donc

mettre ensemble la justice et la force et pour cela faire en sorte que ce qui est juste soit fort, ou quece qui est fort soit juste. La justice est sujette à dispute, la force est très reconnaissable et sans dispute. Ainsi on n'a pudonner la force à la justice, parce que la force a contredit la justice et a dit qu'elle était injuste, et adit que c'était elle qui était juste. Et ainsi ne pouvant faire que ce qui est juste fût fort, on a fait quece qui est fort fût juste... Ne pouvant faire qu'il soit forcé d'obéir à la justice, on a fait qu'il soit juste d'obéir à la force. Nepouvant fortifier la justice, on a justifié la force, afin que le juste et le fort fussent ensemble, et quela paix fût, qui est le souverain bien. » Pascal “Pensaments” [trad. lliure] «És just seguir allò que és just, i és necessari seguir al fort. La justícia sense força ésimpotent, la força sense justícia és tirànica. La justícia sense força és contestada, perquè sempre hiha malvats, la força sense justícia és acusada. Per tant, cal unir la força i la justícia i per aixòprocurar que el just sigui fort i que el fort sigui just. La justícia és objecte de controvèrsia, la forçaés ben reconeixedora i sense controvèrsies. De manera que no s’ha pogut donar força a la justícia,perquè la força va contradir la justícia i va dir que era ella, la justa. I llavors, ja que era impossibleque la justícia fos forta, van decidir que qui era fort fos just... Ja que no es va poder obligar la forçaa obeir a la justícia, van decidir que fos just obeir a la força. En no poder donar força a la justícia,van justificar la força, per tal que la força i la justícia s’unissin i que triomfés la pau, que és el bésuprem» Tot oblidant que en la Constitució dels EUA (germà gran de les nostres democràcies occidentals,admirat i idolatrat pels neocons de pa sucat amb oli que corren pel nostre país) hi ha un article quegaranteix als ciutadans el dret a tenir armes, per poder-les utilitzar també contra un govern que liagafessin dèries totalitàries, els nostres polítics, tertulians i càrrecs policials surten una i altravegada amb la cantarella que en un estat democràtic només li correspon a la policia l’ús legal de laviolència. En un estat autoritari també. I en un estat feixista. Tanta insistència en recordar-nos aquest dret d’exclusiva en repartir llenya, tanta reiteració en unprincipi que fa molt de temps les nostres societats semblen haver assumit o que en tot cas pateixenamb resignació, fa sospitar que en realitat el missatge sigui un altre: que la violència, si és exercidapels “nostres” policies, mossos, guàrdies civils, ertzantzes, és legal – i per tant “justa” - perdefinició. Això vol dir que fotre-li una galtada o un cop de pilota a un badoc, rebentar a puntades de peumelses de nois estirats a terra, trencar cames i braços a dones i nois, infligir pallisses en comissarieso dins dels furgons, segrestar persones, disparar pilotes de goma a l’atzar entre multituds rebentantulls, arrossegar invàlids per terra, i un infinit etcètera... són totes pràctiques que automàticament estornen lícites quan qui les exerceix és un “representant de l’autoritat”. Per a qui encara no ho hagi entès així, i pretengui portar davant la justícia allò que imprudentmentgosa anomenar excessos, abusos o arbitrarietats, hi ha els tribunals que s’encarreguen d’explicar-lique efectivament l’”autoritat” sempre té raó i que la pallissa, la detenció, la presumpta agressió són,sempre, una actuació proporcional dels agents. Qualsevol que s’hi hagi trobat sap a què es refereixen quan parlen de proporcionalitat. En moltscasos per reblar la idea i perquè es fixi bé al cap de la gent, es condemna per difamació o falsaacusació els demandants. Els legisladors, per la seva banda, elaboren normes a la carta per blindar la impunitat dels diversoscossos i de les seves actuacions.

Rates versus robocops «Que nos odien, mientras nos teman» (frase que obre un fòrum policial a internet)

«No es prudente revelarle al enemigo cuáles son mis fuerzas». (Cap de la Policía de València – 20de febrer de 2012 –) El “enemigo” són estudiants d’institut que protesten perquè no hi ha calefaccióa les seves aules: desenes de ferits i detinguts, molts d’ells menors d’edat. «Boti boti boti, perroflauta qui no boti!», manifestació de Mossos d’Esquadra. Barcelona. «Es poden amagar on vulguin, perquè els trobarem. Ja estiguin en una cova o en una claveguera,que és on s'amaguen les rates, o en una assemblea que no representa ningú, o darrere d'una cadirad'una universitat». Comissari general de coordinació territorial dels Mossos d'Esquadra, DavidPiqué. «O generem pànic o no els traiem d'aquí» (Miguel Hermida, responsable de la Brigada Mòbil, aplaça Catalunya contra els indignats)«També Gandhi hauria pillat» (Sergi Pla, Comissari de Recursos Operatius, a propòsit de l’operatiudel 27M 2011),«Anirem més enllà de la llei» (Felip Puig, maig de 2011),

Quan la tensió social puja i els habituals amortidors materials i immaterials grinyolen o s’eliminenper massa cars, és a dir quan ja no hi ha pastanaga, arriba el moment del pal.No és un recurs original però sol funcionar. Cal fer por, terroritzar. I llavors vinga a pegar, a gasejar,a ferir, a matar(?). Fitxen i detenen sindicalistes, estudiants, menors. Amb el suport de l’aparellmediàtic criminalitzen les protestes i posen en marxa iniciatives de delació anònima i massiva.Identifiquen i multen centenars d’aturats, veïns de barris populars per “desobediència”, reunióil·legal o qualsevol altre motiu que se li acudi a l’agent de torn. La seva aposta consisteix ensubstituir els llaços de solidaritat social, l’empatia, la compassió, l’aspiració a la justícia, per unclima de desconfiança, de sospita, de sálvese quien pueda. Són receptes aplicades per totes lesdictadures. Els resultats sempre són nefastos per a la cohesió social, per als valors que hauriend’estar a la base de la convivència: el respecte, el fet de compartir, l’ajut mutu, la cooperació. Valorssubstituïts amb prepotència pels principis d’autoritat, ordre, obediència i competitivitat. En diuenpau, però és la pau dels cementiris.

Costa molt d’esforç intentar encabir dins dels paràmetres d’un joc democràtic, ni que sigui formal,el concepte de defensa de l’ordre públic que perpetren, avui dia , els cossos de seguretat. En canvi,la lectura resultaria molt més clara si fos en clau d’imposició d’un ordre arbitrari per part d’un cosespecialitzat de mercenaris, ben armats, entrenats i amb la impunitat garantida. És evident, a hores d’ara, que entre els mecanismes legals establerts no n’hi ha cap que pugui servirper posar límits a l’escalada de violència que estan cuinant aquests moderns pretorians. En part pelrol que en el conflicte social els atribueix el sistema, i en part per la subcultura post franquista queen aquest país mai ha estat realment superada. Responsables polítics i policials consideren objectiunatural de la tasca dels cossos de seguretat la desfeta o la rendició incondicional de la dissidència. No tenen aturador, fora que nosaltres aconseguim imposar límits i respecte amb la nostra actuacióen la contesa. Però... ho estem aconseguint?

Un mitjà de comunicació va realitzar una enquesta entre membres de diversos cossos policialsdestacats en unitats antiavalots. Se’ls demanava que puntuessin entre 1 i 10 la por que sentiendurant les actuacions contra: obrers en vaga, seguidors d’equips de futbol, manifestants del 15M imoviments socials diversos. En el cas de les manifestacions de treballadors la puntuació vorejava el9, en els aldarulls en contextos esportius superava el 7 i baixava al 2 quan es tractava de lidiar ambels “antisistema” de les places. El mateix mitjà hauria pogut arrodonir l’enquesta fent un recompte dels ferits en els diversoscontextos i topades: els gairebé 150 del desallotjaments a plaça Catalunya més els centenars a lesdiverses manifestacions estudiantils a València, Barcelona, Madrid no tenen equivalents en larepressió de concentracions humanes molt més violentes com són les esportives, o determinades aemprar la violència necessària com les obreres.

Són dades que posen en entredit la creença que una resistència passiva ajuda "necessàriament" adesactivar situacions de tensió i violència. A les nostres places i carrers, encara que – de moment –amb un nivell d’intensitat molt menor que a les salines de les marxes gandhianes, la desobediènciapacífica de la gent no neutralitza l’agressivitat de l’adversari. I en part per una mala comprensió,aquesta també deguda a la provinença social dels partidaris de la teoria NV, majoritàriamentprovinents d'una petita burgesia escolaritzada i culturalment cristianitzada. Dirigir-se als policies amb flors o ensenyant-los llibres o convidant-los a estudiar poden ser actesprovocadors. Humiliar algú, per a un segment molt ampli de la societat, és pitjor que pegar-li. I de vegades, uns actes universalment acceptats com a forma d’expressió crítica no-violenta acabenprovocant una reacció emocional molt més negativa, per duradora, que un llançament de pedres.

Són aspectes a tenir en compte, en la fase actual, car aquestes escenificacions a baix cost deguerrilla urbana són una bona manera d’entrenar “moralment” els cossos policials. Complir l’ordrede carregar a cops de porra i puntades de peu sobre adolescents, homes, dones, gent gran, genttreballadora, pel sol fet d’estar protestant, endureix els elements amb més capacitat empàtica quepugui haver-hi en els diversos cossos. La repulsa que aquestes actuacions provoquen i que col·lectivament s’aboca damunt del cospolicial, en reforça els llaços interns, diguem-li esperit de cos o corporativisme. Persones normals esvan identificant gradualment com a membres d’una fraternitat guerrera, conscient de la seva pròpiaforça que la situa per sobre de la ciutadania normal, que de vegades l’odia i que sempre la tem. Així, gradualment, s’esborren els escassos elements que una tèbia educació democràtica podiahaver introduït en el si de les organitzacions repressives i hi tornen a dominar la complicitat,l’”omertà mafiosa” i l’encobriment dels companys, per moltes barbaritats que arribin a fer. Que hitorni a dominar el principi d’obediència. No cal, en efecte, que en un cos militar o policial tots els membres siguin sàdics o torturadors oassassins potencials, d’aquests sempre n’hi ha. L’important és que els seus companys facin pinya alseu voltant, aprenguin a justificar en nom de la defensa del cos fins i tot allò que als seus ulls ésinjustificable, en una escalada que sempre desemboca en l’horror, en la barbàrie. No tots els SS que cremaven jueus, comunistes i gitanos als camps d’extermini devien haver somiatser torturadors. No tots els marines que van massacrar els pobladors de Mi Lay aspiraven en la sevaadolescència a esdevenir violadors. No tots els soldats americans que van assassinar civils a l’Irakaplicant la regla nazi dels 20 enemics per un soldat mort devien tenir com a fita a la vida serassassins de dones i nens. I podria continuar. Els botxins no neixen, es fabriquen. I una de lesresponsabilitats més greus dels actuals governs, en la seva dèria de neutralitzar la dissidència, ésque n’estan fabricant. Ministres, consellers d’interior, caps de policia proclamen als quatre vents la seva voluntat, desig,esperança de “fer por”. No inspirar respecte, ja que aquest és un valor que es pot reivindicar nomésen una esfera de reciprocitat. Por. Mira-te’ls, com en Franco! I esmercen tots els esforços en equipar les seves tropes amb armament cada cop més eficaç, variat iaterridor, en cercar situacions de tensió que donin qualsevol pretext, ni que sigui mínim, per aactuacions contundents, per infligir ferides greus, atacar el màxim de gent possible. Les armesindiscriminades: pilotes de goma, gasos lacrimògens són emprades a profusió malgrat els riscos deprovocar danys irreversibles a les víctimes, o potser precisament per això. Es difon la pràctica de les pallisses a gent retinguda, pel carrer. El discurs s’endureix, es tornadesafiant, provocador. Els tons són de guerra. Tothom sap que hi ha centenars o milers d’ exemples de manifestacions, concentracionsmultitudinàries o protestes minoritàries on l’absència de policia antiavalots ha anat acompanyadad’absència d’aldarulls de cap mena. La gent sap autogestionar els seus espais, si la deixen. Per això necessiten burxar. Les provocacions estructurals no falten: les injustícies i els abusos cridaners, escandalosos; elrobatori, el furt sistemàtic de recursos i drets dels sectors més febles de la societat. L’arrogància

insofrible i ostentosa dels poderosos. La prepotència d’exhibicions de força i de legitimitat autoatorgada, com en el cas de les cimeres d’institucions no elegides per ningú i que governen elsdestins de tots, són causes suficients per generar tensions i malestar. Una reunió de banquers que volen decidir la imposició de nous ajustos i retallades o de caps d’estatque es reuneixen per sotmetre els “seus” representats a les decisions dels anteriors, no sónprovocacions simbòliques com ara organitzar una botifarrada amb botelló a la Meca durant elRamadà. Són una exhibició amenaçadora i desafiant d’arbitrarietat. Però per si amb això no n’hi hagués prou, despleguen la panòplia de tècniques dirigides a feresclatar l’exasperació de la gent: una empenta per aquí, una exhibició de musculatura per allà, unaprohibició avui, una càrrega gratuïta demà, unes amenaces televisades, uns secretes a les reunions,unes detencions espectaculars, unes identificacions, sancions i agressions injustificades, a tothora iarreu.

I es reforça el control. Càmeres de vídeo, l’ull del gran germà que et segueix, vigila, observa.Internet és assetjat per noves normes i per departaments especialitzats en espiar, i censurar. De lesxarxes socials n’extreuen la informació sobre gustos, relacions, preferències i idees de milers depersones, informació que als anys 50 la policia secreta de les dictadures estalinistes només podiarecollir amb l’esforç de milers d’informadors i immensos recursos de l’estat. Els mòbils esdeveneneines de seguiment individualitzat.

Neixen com a bolets nous delictes o guanyen protagonisme velles infraccions a lleis franquistes: serestranger, no condemnar la violència, cremar unes fotos o un drap, dir certes veritats sobre elmonarca espanyol i família, no portar identificació a sobre o difondre determinats missatges perfacebook, són delictes o faltes, com fumar herba o beure una birra al carrer... sempre que no sigui ala terrassa d’un bar. Fins a arribar a la reintroducció de la norma feixista de dissoldre i castigar, ambsancions administratives, reunions polítiques en l’espai públic - de moment només polítiques: no emconsta encara que s’hagin plantejat reprimir els comiats de solters i les aglomeracions per a lesrebaixes - de més de 20 persones.

L’estat, alhora que abandona el paper de regulador del conflicte social, que fins ara havia exercitmitjançant un cert control sobre l’economia, reforça el seu paper normatiu i sancionador i decontrol. Hem de sentir-nos en tot moment vigilats, observats.

Un ex director de l’escola de policia de Catalunya va admetre que el 90% dels delictes o faltes dedesobediència i desacatament són culpa d’una actitud inadequada de la policia mateixa: si tu vastranquil·lament, ocupant-te dels teus assumptes, no tens cap motiu per acceptar de bon grat que etfacin perdre temps o t’alterin amb intromissions immotivades. La reacció dependrà del teu caràcter idel teu estat anímic, però en tot cas serà una resposta a un abús.

El dret de la policia a identificar un ciutadà i el deure per a aquest últim d’accedir a qualsevolrequeriment en aquest sentit per part dels agents de l’autoritat han esdevingut una normauniversalment acceptada que no suscita protestes ni gaire resistències. Donem per descomptat, i per natural, el fet que qualsevol individu uniformat o fins i tot amb unsimple braçalet que digui “Policia” ens pugui aturar pel carrer i demanar la documentació, preguntaron anem, d’on venim, mirar-nos a les butxaques, regirar-nos les bosses. Ni ens plantegem si ésnormal, o no, tenir un número assignat que ens seguirà al llarg de tota l’existència al passaport, alDNI, al permís de conduir, a una infinitat d’actes de la nostra vida social. Fins i tot ens arriben a fercreure que és còmode i funcional.

I no ho és. Georges Bernanos (escriptor catòlic) La France contre les robots (1944) - Pléiade, p.989-993 [trad. lliure]

«Sí, estimat lector, em temo que la llibertat ja sigui per a tu només una paraula grandiosa com vida,mort, moral, un palau desert on hi entres només per casualitat, .... En canvi quan algú pronuncia elmot ordre, ja saps immediatament de què parla, i t’imagines un revisor, un policia, una cua depersones ben quietes una darrere l'altre .. Si ets sincer, admetràs fins i tot que la paraula llibertatsuggereix vagament idees de desordre, conflicte, baralles ... O potser ja no et suggereix res, noméspotser un buit .... Allò que els teus avantpassats anomenaven llibertats, per a tu són desordre,avalots, capricis. ... Jo vaig viure una època en què no calia tenir passaport. Qualsevol home de bé,per anar d'Europa a Amèrica, només s’havia de molestar en pagar el seu passatge a la CompanyiaTransatlàntica. Podia fer la volta al món amb una simple targeta de visita a la seva cartera. Elsfilòsofs del segle XVIII protestaven indignats contra l'impost sobre la sal, que consideravenimmoral, essent la sal un regal de la natura a la humanitat. Fa vint anys, el petit burgès francès esnegava a deixar les seves empremtes dactilars, formalitat abans reservada als forçats. Oh! sí, ja sé,em direu que només són foteses. I tanmateix, oposant-se a aquelles foteses, el petit burgésdefensava un immens llegat, una civilització sencera que s’ha anat esvaint gairebé sense que ensn’adonéssim, perquè l'Estat modern, el Moloc tecnològic, a fi d’establir una base sòlida per al seufutur de tirania, va mantenir el vocabulari liberal anterior, cobrint o disfressant les sevesusurpacions innombrables amb un lèxic liberal. Al petit burgès francès que es negava a que liagafessin les empremtes dactilars, els intel·lectuals paràsits, sempre còmplices del poder, fins i totquan sembla que s’hi oposen, li deien desdenyosos que aquest prejudici contra la ciència impediriauna admirable reforma dels mètodes d'identificació, que no es podia sacrificar el progrés a la porridícula a tacar-se els dits. Profund error! El petit burgès francès no tenia por d’embrutar-se els dits,sinó la seva dignitat, la seva ànima. Pot ser fins i tot que no en fos conscient, que ho fes per instint.Tant se val. Ja podien dir-li: "Però de què tens por? Quin problema hi ha en que t’identifiquin deforma instantània amb el mitjà més simple i infal·lible ? Només li interessa als criminals amagar-se... ». El petit burgès admetia que el raonament tenia el seu valor però no el convencia. En aquellaèpoca la comprovació d’empremtes només presentava riscos per als criminals, i avui continuaessent així. És el concepte de criminal que s’ha ampliat de forma prodigiosa, arribant a abastarqualsevol ciutadà poc favorable al Règim, al Sistema, al Partit. El petit burgès francès no tenia laimaginació suficient com per imaginar un món com el nostre, tan diferent del seu, un món en el quala cada cruïlla la Policia Estatal aturaria els sospitosos, filtraria els vianants, convertiria el porter dequalsevol Hotel, responsable dels seus registres, en el seu ajudant voluntari. Tanmateix, totcelebrant l’eficàcia del nou mètode contra els infractors reincidents, intuïa que una arma tansofisticada en mans de l'Estat, no romandria gaire temps inofensiva per als ciutadans corrents. Vavoler defensar la seva dignitat, i amb ella la nostra seguretat i les nostres vides. En els darrers vintanys, quants milions d'homes, a Rússia, Itàlia, Alemanya, Espanya, gràcies a aquest sistema decontrol s’han vist impossibilitats de perjudicar els tirans, i fins i tot d’amagar-se o fugir? I aquestenginyós sistema encara ha destruït alguna cosa més preciosa que milions de vides. La idea que unciutadà que mai hagi tingut problemes amb la Justícia del seu país, ha de seguir essent perfectamentlliure d’ocultar la seva identitat a qualsevol persona que desitgi, per raons que només ell estàautoritzat a jutjar, la idea que qualsevol indiscreció per part d’un agent de policia en aquest terrenyno sigui tolerable, sense un motiu molt greu, ja no li ve al cap a ningú. Arribarà el dia en què potsertrobarem natural deixar la nostra clau al pany, per tal que la policia pugui entrar a casa nostra dia init, obrir la nostra cartera cada cop que ens ho exigeixin. I quan l'Estat ho consideri més convenientper tal d’estalviar temps, perquè ens hauríem d’oposar a que ens marquessin a foc a la cara o al cul,com animals d’un ramat?»

9.- NO-VIOLENTS VERSUS VIOLENTS? Vídeo d’una manifestació a l’Índia. És una marxa de camperols que reclamen terres i que recorrencentenars de quilòmetres per anar a presentar els seus greuges als governants de l’estat. Una marxagandhiana, amb dones, nens, vells. Les realitzadores del vídeo han fet entrevistes i recollit lesimpressions de gent de totes les edats. S’apropen a la càmera un parell d’homes prims, barbuts, mal

vestits, fins i tot una mica pitjor que la resta. Branden fusells i un dispara un tret a l’aire. La marxasegueix desfilant, ningú no s’aparta. Els dos són uns bandits i diuen que la protesta és justa però que el mètode no violent no és proueficaç. El mateix resultat es pot assolir, afirmen, més ràpidament per la via de les armes. En veureels seus fusells, que són velles andròmines, t’inclines per no compartir la confiança dels homes.Però el que sobta és veure com, saludant amb un somriure desdentegat, els dos tornen a barrejar-seamb la resta de la gent. Caminen junts.

La dicotomia violència-noviolència és falsa

En primerlloc perquèla definiciód’allò queés violentens vedonada pelpoder a laseva

conveniència. Via mitjans de comunicació, polítics o opinion makers. I per tant és variable, i semprebasada en delimitacions imprecises i escandalosament asimètriques: com més pugen els nivells debrutalitat dels dominants més baixa el llindar d’allò que ens és tolerat. Falsa, perquè les lluites socials sempre han produït una barreja d’actuacions. La resposta a lesinjustícies, sempre, sempre, ha començat manifestant-se com un reclam, una demanda, una propostaraonada i raonable. Per desgràcia són ben rars a la història els casos en què qui té el poder es mostradisposat a renunciar-hi total o parcialment. I així el reclam esdevé pressió i coacció, imanifestacions diverses d’astúcia en la utilització dels mitjans a l’abast. En general, en aquesta faseja comença la repressió. I per tant la violència. Que ens aboca a la defensa, sigui passiva o activa. La NV no trenca aquesta espiral, simplement accepta que el preu a pagar sigui sempre més alt per anosaltres.

Lògic seria rebutjar la narració escrita per l’enemic, negant-nos en tot moment a ajustar-nos al seuguió, redactar el nostre propi relat basat en els valors que gran part de la societat entén i comparteix.Renunciar, per exemple, en nom d’una concepció rígida de les formes que pot assumir una lluita, aarquetips socials tan arrelats en totes les cultures com la figura rebel que amb generositat,determinació, intel·ligència i coratge s’oposa amb força a la prepotència i la brutalitat de l’opressor,es traduiria en un aflaquiment injustificat de l’imaginari col·lectiu resistent.

No és casual que la protesta dels miners asturians, caracteritzada per una intensitat del’enfrontament físic que no té punt de comparació amb el que fins ara han plantejat altresmoviments recents com l’estudiantil o el 15M, suscités per tot l’estat una onada de respecte,solidaritat i admiració. Per explicar aquest corrent de simpatia, que inutilitza tant d’esforçoscriminalitzadors, els sociòlegs, politòlegs i comunicadors en nòmina han apuntat diversesexplicacions com ara la tradició minera i la defensa del lloc de treball, que eviten curosament lainterpretació més senzilla: que en una situació com l’actual, d’agressió desvergonyida i descarnadaa totes les conquestes socials de segles, la reacció dels treballadors de la mineria és considerada persectors socials cada cop més amplis – i més enllà de consideracions sobre eficàcia o ètica – com“adequada”. La determinació, l’organització i cohesió en plantar cara a les forces repressives són valorsreconeguts, com el coratge i la solidaritat. Com la dignitat. Com la coherència. Valors que es troben en el cor de totes les lluites per la justícia social, prescindint de la sevaplasmació en actuacions pacífiques, desobedients, reactives, proactives o violentes.

10.- CONCLUSIONS Vivim en una societat que és a l’ull de l’huracà d’un canvi de paradigma històric. L’arsenal que elpoder, en les seves diverses instàncies, ha anat acumulant en aquestes dècades es desplega. Poder militar, policial, econòmic i polític. Però també poder de convicció per via del formidableaparell mediàtic i la cadena d’eines que configuren el sistema de producció de discursos i ideologiesdominants. Poder sobre les ments, formades en/per a la submissió, l’acceptació de veritats establertes o laresignació. Poder d’inhibició de les nostres capacitats, com a societat, per a organitzar-nos i teixirlligams, dels nostres potencials de reacció. Ara com ara , quan assistim a manifestacions enormes com potser mai s’han vist a la història del’estat espanyol, es pot apreciar plenament el resultat de la barreja de terrorisme d’estat id’inculcació capil·lar i profunda de condicionants paralitzadors en el conjunt de la societat. Com els lleons del circ, que podrien cruspir-se en un tres i no res el domador i el seu ridícul fuet ique en canvi, immobilitzats per la por i un llarg ensinistrament, no gosen franquejar les líniesinvisibles que els separen del seu torturador, milions de persones en aquest període d’agitació socialaturen una i altra la seva indignació davant un mur invisible.

I un dels ingredients del morter psicològic amb què es collen els maons d’aquest mur és el dogmano-violent, amb la seva negació contínua de l’enfrontament, del recurs a la força. Ingredient queagreuja la incapacitat de construir una nova consciència política, condició necessària perl’elaboració o definició d’ objectius compartits.

Mai en aquestes últimes dècades havíem assistit a una resposta social tan àmplia, provocada per unatac sense precedents al model de vida de la immensa majoria. Places i carrers inundats demanifestants no han pogut tanmateix modificar de manera significativa el full de ruta dissenyat peruns anònims “mercats”, llevat el cas dels èxits assolits en la llarga lluita de desobediència civil en elcamp del dret a l’habitatge.

A l’ofensiva neoliberal oposem una defensa fragmentada, incapaços per ara d’articular estratègiescompartides i globals. Més necessàries que mai ja que aquesta lluita per aturar el procés dedestrucció (social, ambiental, cultural) ha d’anar associada a la tasca de reconstrucció, dereforestació de la terra cremada per mercats i burgesies.

No és temps, per tant, de divisions i d’intents d’imposició de cosmovisions úniques, sinó de recercade sinèrgies, de superació de les diatribes que han afligit en les darreres dècades els moviments detransformació social.Els ideals i valors que ens impulsen venen de lluny i ens portaran lluny, són molt semblants i esmanifesten amb formes diverses.

Les nostres actuacions s’hi han d’adequar, així com s’han d’adequar a la intensitat i naturalesa deles agressions que estem patint dia rere dia amb flexibilitat, creativitat i intel·ligència. Sensepreconceptes ni dogmatismes ni, sobretot, imposicions i limitacions marcades des del poder.

Tenim tot el dret i fins i tot l’obligació de defensar-nos. Ho podem fer, és clar, intentant tots elscamins que puguin evitar l’enfrontament directe, però sense donar per assumit i interioritzat querenunciem a l’ús de la força. Que en tot cas haurà de ser raonat i proporcional als objectius que espretenguin assolir. Evitant al màxim els esclats esporàdics de ràbia pels quals paguem sempre preusdesproporcionats.

Gandhi admirava la formació militar, nosaltres no: en tindríem segurament prou amb recuperar lacapacitat d’ escollir en cada moment la forma de lluita que més ens convingués. A nosaltres, no aells.

Preparar un terreny fèrtil per a l’articulació d’una contraofensiva social passa per aprendre aorganitzar i aprofitar els recursos immensos de coneixements i habilitats que posseïm com a poble,com a societat. Com a intel·ligència col·lectiva. Passa per aprendre del nostre passat. Per aprofundirels lligams de solidaritat i de comunitat de lluita. Per aprendre a reconèixer i admetre – de debò - ladiversitat.

I també passa per replantejar les relacions que sovint s’instauren entre els moviments socials -tradicionals, nous i novíssims – i la societat de la que formen part. Relacions marcades perdinàmiques que oscil·len entre l' avantguardisme leninista i el messianisme protocristià, amb la sevarecerca espasmòdica de fórmules màgiques i receptes universals.

En aquest cos on vivim i que pretenem protegir o rescatar, s’estan gestant aproximacions diverses alconflicte, que ignoren els enfrontaments canònics entre partidaris i opositors de la no-violència o dela violència, del partit o de l’assemblea, del reformisme o de l’insurreccionalisme.

Aquí es poden trobar les bones pràctiques que ens haurien de servir com a referent. En ocasió de lesvagues generals del 29 M 2012 i del 14 novembre 2012, i de les mobilitzacions de la mineriaasturiana o dels jornalers andalusos, així com ha passat i passarà en innombrables ocasions, milersde persones, en piquets, manifestacions, ocupacions, expropiacions de supermercats o bloquejos decarretera van respondre amb fermesa, proporcionalitat i intel·ligència a les estratègiesdesmobilitzadores i repressores de l’enemic. I van ser centenars de milers o milions aquelles que es van negar a caure en el parany de lacondemna i fins i tot del distanciament, assumint la legitimitat d’un ampli ventall de respostes i laimportància d’un fer pinya solidari que transcendeixi les formes de lluita que en cada moment espuguin o s’hagin d’emprar. És un tema d’eficàcia, de coherència i de democràcia. Ja se n’han fet massa de revolucions per alpoble però sense el poble o bé utilitzant el poble.

La diana d’aquest pamflet, repeteixo, no és la noviolència com a pràctica valenta d’oposició iresistència al poder, sinó la seva conversió en dogma totalitari, tant en les seves declinacions mésoportunistes i properes als poders, com en les més genuïnes de qui en fa una filosofia de vida (lesfilosofies de vida tendeixen a metamorfosar-se en religions... i ja sabem que les religions comencen

amb promeses de justícia, germanor i amor i acostumen a acabar amb matances, fogueres icorrupció).

Hauria de fer reflexionar, finalment, la manera en que s’està difonent i estenent aquest dogma, ambuna absència de debat real, ja que qualsevol posició crítica, encara que purament teòrica, cau avuisota el focus de la sospita, s’exposa a la criminalització mediàtica o a la persecució directa d’unsistema penal que contempla una munió de delictes d’opinió.

És un mal camí: una filosofia portadora d’alliberament mai pot florir arrelant en el cadàver del dreta la disconformitat.

“M’he hagut de tallar les garres – he tallat la força que hauria pogut fer mal als altres i a mi mateixa. Id’aquesta manera també he tallat la meva força”

Clarice Lispector, Berna 1948