El futbol arriba a Alzira · El futbol no desaparegué a la capital riberenya. L’afició existent generà campionats entre equips de la ciutat (l’Escolar o Colón) i els voltants

Història de la UD Alzira

El futbol a Alzira, com moltes altres entitats de la nostra ciutat, no ha tingut continuïtat al llarg dels anys i, com al-tres coses, arribà primer a la Ciutat del Túria. Abans de 1922 –any de fundació de l’Alcira Foot-ball Club- ja havia calat entre els joves l’afició a l’esport que els anglesos introduïren per Huelva, Galícia i el País Basc a finals del segle XIX.

L’esport del baló va arribar de ple a València arran de l’Exposició Regional

que se celebrà a la capital en 1909. Eixe any es fundà el Gimnástico (predecesor del Llevant), el Burjassot en 1913 i en-tre d’altres, el València F.C. el 18 de març de 1919.

En els primers temps del futbol a Es-panya, fins que es castellanitzaren els termes, s’utilitzaven termes anglesos: foot-ball club, els jugadors es deien equipiers; els àrbitres, referees; les fal-tes, free-kicks i els gols, goals.

Tal volta per la influència del València en tota la província, l’Alcira F.C. va adop-tar com a primers colors la samarreta blanca i pantaló negre. El primer partit del que es tenen notícies es disputà en agost de 1922. Fou un amistós davant el Manuel F.C. que guanyaren els alzi-renys per 4-0, gols

L’1 d’octubre s’elaborà el primer re-glament de funcionament, que fou apro-vat el 4 de novembre. Un dia després, la directiva presidida per Luis Ferrando celebrà la seua primera reunió. El foot-ball havia calat a la Ribera i els alzirenys s’enfrontaren al Juvenal de Carcaixent, l’Olimpia d’Algemesí o l’Alberich.

Després de disputar els seus pri-mers partits al camp de l’Arenal, situat a la partida d’Alborxí, on els jugadors transportaven les porteries al llom, es va decidir comprar uns terrenys a la partida de l’Alquenència per construir un camp amb més espai que donara ca-buda als cada volta més aficionats que acudien a vore l’Alzira. Com que no hi havia lliga nacional, els equips jugaven campionats regionals i l’Alzira fou en-

quadrat al grup B. Això sí, per damunt sols estava la primera regional i no hi havia una competició nacional (la 1ª di-visió es creà en 1928 amb els equips que havien guanyat alguna Copa del Rei).

Els primers anys foren els més feli-ços. A principis de 1923 l’Alcira F.C. jugà el seu primer partit internacional contra el Nüremberg y en agost s’enfrontà al Valencia, reforçant-se amb el gran por-ter Ricardo Zamora. L’interés que mostrà l’afició per vore aquell encontre obligà a la directiva a llogar 400 cadires. Alguns equipiers (jugadors) de la primera èpo-ca foren Pedro Vidal (capità), Joaquín Verdú, José Noguera, Adolfo Garcés, José Estrada, José Edo, José Llago o Agustín Daries i el seu primer entrena-dor fou el senyor Sotillos. En els anys següents, els problemes econòmics obligaren a la venda del camp i que la Federació desqualificara l’equip de les competicions oficials. El 5 de març de 1926 s’acordà la disolució del club.

Naix l’Alcira Foot-ball Club

El futbol arriba a Espanya

El futbol arriba a Alzira(1922-1926)


Tot i no tindre gran solvència econò-mica, estos amics decidiren prorrogar el lloguer del camp, fundar l’Agrupación De-portiva Alcira i jugar durant les festes de Sant Bernat contra l’Entusiasmo de Valèn-cia al que guanyaren per 6-2.

L’èxit de públic generà uns ingressos amb què es compraren samarretes. Comp-tava José Ferri, un dels fundadors de l’AD Alzira i soci nº 1 de la UD Alzira que el co-lor utilitzat per l’equip alzireny fou una ca-sualitat. “Anàrem a comprar-les i només hi havia deu samarretes d’un mateix color, el

blaugrana. El porter, ni tan sols en tenia”. Els partits i les victòries se succeïen -

35 en 47 partits- per la qual cosa els alzi-renys passaren a ser coneguts com “Els Tigres del Xúquer”. El 29 de desembre de 1932, la Federació aprovà la seua entrada com a equip federat al grup B de regional. En 1935 optà al campionat regional que finalment va perdre a Gandia en l’última jornada, després que multitud d’aficionats es desplaçaren a la capital de la Safor en camions, bicicletes o amb el que podien.

Finalitzada la Guerra Civil, la Federació organitzà un campionat superregional per determinar quins equips jugarien en la 1a i 2a divisió nacional. L’AD Alzira conclogué en la tercera posició por darrere del Va-lència i Llevant i per davant del Burjassot, Castelló i Olímpic de Xàtiva, la qual cosa el classificava per jugar en 2ª divisió. Un moviment administratiu va fer que al final fóra el Burjassot qui ascendira, segons al-gunes fonts, “pels serveis dels seus diri-gents al nou règim”.

En la temporada 1940-1941 l’AD Alci-ra realitza una horrorosa campanya en 1ª regional i descendeix a 2ª com a cuer.

1942-1943 La AD no es recupera i segueix un camí tort en lliga on militava al grup III de la 2a regional. Esta catego-ria era la cinquena a nivell nacional ja que existia la Primera, Segona i Tercera Divi-sió i per davall la 1a regional formada por 8 equips (Llevant, Acero, Carcaixent, Tor-rent, Olímpic de Xàtiva, Ontinyent, Nules i Olímpic de Catarroja) i l’esmentada 2a.

Després de la lliga, l’Alzira disputà el Campionat Regional Aficionat on es gua-nyà algun partit més.

Poc després desaparegué l’AD Alci-ra. Una de les causes fou l’actuació d’un guàrdia civil al que no li agradava el futbol de manera que cada diumenge carregava contra els aficionats.

Naixen els Tigres del Xúquer

1r intent de pujar a 2ª divisió

El futbol no desaparegué a la capital riberenya. L’afició existent generà campionats entre equips de la ciutat (l’Escolar o Colón) i els voltants (Ath. Sueca o Benimuslemense). La inquietud d’una penya d’amics provocà que estos llogaren el camp del Fernandino per jugar un partit contra el Yale del Grau de Valencia. Segons un aficionat, a falta de equipaci-ons, estos vestiren les samarretes blaugrana que els prestaren els jugadors de l’Arco Iris.

José Ferri, soci nº 1 durant 40 anys, en 1932

AD Alcira (1931-1943)


L’activitat futbolística no va cesar i el futbol aficionat seguia en marxa. En 1946 es va fundar l’actual Unión Deportiva Alcira. La directiva presidida per Francisco Palau envià una carta als equips de la ciutat on demana-va jugadors i indicaven “que havien de jugar obligatò-riament en l’Alzira”. Els elegits del CD Mercurio, l’equip més potent aleshores foren Ricardo Aranda, Pepe San-francisco, Carlos Ramón, Miguel Fernández “el Rande-ro”, Riereta, Juanito “Junquero”, Alfredo Pellicer, Selfa, Benjamín Comes, Francisco Comes, Salvador Felices, Paco Colom, Pedro Gómez i Roberto Gonzálvez.

Els riberencs començaren en 3a regional i foren campions i ascendiren a 2ª, que mantingueren l’any següent.

Al segon intent, la UD Alzira es proclamà campiona de la 2ª Regional. L’equip el formaven Talens, Juanes, Montesinos, Gil (Fresquet), Requena, Cándido, Arroyo, Espinal, Alejandro, Liñana i Bailach. Farra era el mas-satgista, com en els següents 30 anys.

Dos grans jugadors arribaren del Discóbolo. Fol-gado i Pepín. Tan bons que Kubala se’l volia endur al Barcelona encara que el jugador, ben posicionat eco-nòmicament, no tenia ambició per progressar mentre que Pepín arribà a jugar en 1ª divisió i fou internacio-nal en 1963.

En el primer any en 1ª Regional, l’Alzira acabà se-gon a un punt del campió, el Canals. Els set primers renunciaren a l’ascens perquè la 3a era la 2ª B actual i havien de desplaçar-se a les Balears o Múrcia, a banda de tota la Comunitat Valenciana. Com que la lliga era de 28 jornades i acabava a finals de març, es disputà la Copa Primavera on la UD es proclamà subcampiona del grup 4.

Els 50 començà amb la consolidació en la 1ª regio-nal, ja que es va repetir el segon lloc, ara per darrere de la Penya Soriano d’Alberic, precedent de l’actual CE Alberic. L’Alzira fou l’equip menys golejat i el que més encontres empatà, la qual cosa li va impedir arribar a cotes majors. La pitjor notícia fou la lesió d’Alejandro a Canals que l’obligà a retirar-se. L’Alzira li organitzà un homenatge amb un partit contra el València que va formar amb els millors jugadors: Quique; Corbalán, Monzó, Díaz; Pasieguito, Puchades; Mena, Fuertes, Amadeo (capitán), Romero y Seguí, mentre que la di-rectiva estigué encapçalada pel mateix Luis Casanova. Els valencianistes guanyaren 3-5. No va importar que l’entrada costara 8 pessetes perquè el camp estiguera ple d’espectadors. L’encontre el va dirigir el col·legiat internacional valencià, Julián de la Riva.

A la tercera anà la vençuda i no es va deixar passar l’oportunitat. La UD Alzira es proclamà campió de la lliga 1951-1952 amb quatre punts d’avantatge sobre l’Ontinyent i pujà a Tercera amb Alejandro Martín a la banqueta.

Naix la UD Alzira. De 3ª reg. a 3ª divisio (1946-1952)

Davanters Equip de la temporada 1949-1950, amb Pepín plantat a la dreta Homenatge a Alejandro Martín el 4 de març de 1951


La 1952-1953 serà la primera de les 14 temporades consecutives que l’Alzira milità en la 3ª divisió, categoria de bronze del futbol espanyol, ja que no existia la 2ª B. El debú no va poder ser millor. L’Alzira acabà 5é classificat, sols per darrere del Castelló, Llevant, Albacete i Hellín. Fins i tot durant algu-nes jornades va ser líder. L’Alzira debutà a Lorca (Múrcia). Al cine Cervantes es va interrompre la projecció de la pel-lícula per donar a conéixer el resultat. En primer lloc donaren a conéixer els tres gols que havia marcat el Lorca i, a continuació, en mig del desànim gene-ral, els quatre gols obtinguts pels blau-grana. No cal dir que l’ovació va fer tre-molar el coquet teatre.

21-06-1954 Homenatge al president, Antonio Aracil 19-04-1953 L’Alzira, de blanc-i-blau, al camp de Vallejo (Llevant

Primers anys en 3ª(1952-1956)

En la campanya 1953-1954 els blaugrana llevaren el peu de l’accelerador des-prés d’una estrena de somni. Acabaren en la 9a plaça, amb menys victòries que derrotes. Al final de la temporada, es va produir un debat sobre si es devia permetre jugar en tercera a futbolistes professionals o convertir-la en una categoria amateur. En general es considerava que no hi havia debat perquè en 1ª regional ja es pagaven fitxes de 50.000 pessetes anuals.

En la pretemporada 1954-1955, els blaugrana s’enfrontaren al València amb qui empataren a 0. Per la UD formaren Vela; Albiñana, Egea, Iguacel; Madurga, Fernan-do; Sáez, Saus, Sanmartín, Diego i Layunta. El València alineà Timor; Ibáñez, Tomé, Díaz; Sendra, Mangriñán; Gago, Villarrubia, Badenes II, Pla i Marroig.

La Lliga es va reformar dividint-la en dos fases. La primera tenia 16 grups de 10 equips cadascun. D’ells, els dos primers classificats disputaren la fase d’ascens mentre que els huit restants jugarien la fase de permanència.

La UD Alzira conclogué en el sisé lloc i disputà la fase de permanència on fregà el descens a Primera Regional. Va acabar 8é, a sols tres punts del penúltim, el Villena, el qual va descendir junt al Catarroja CF.

Costa va substituir a Fresquet com a entrenador al llarg de la campanya.


1955-56 Per segon any consecutiu, es va mantindre el mateix sistema de competició. Fresquet tornà a la ban-queta alzirenya. La temporada tam-poc va ser millor i va ser 6é en la lli-ga i 7é en la fase de permanència.

1956-57 Després d’algunes tempora-des buscant una fòrmula adequada per a la Tercera Divisió, es trobà la que s’ajustava suficientment a les necessitats del futbol modest espa-nyol. Cada Federació Territorial orga-nitzà el seu propi grup i al valencià se li adjudicà el 9é. L’Alzira, després de dues temporades angoixants, va tornar als llocs de dalt. Conclogué sisé entre 18 conjunts.

1957-58 La lliga continuà amb el ma-teix format i els alzirenys conclogue-ren en la novena plaça.

1958-1959 En esta temporada la UD baixà a l’onzena posició. Per davant acabaren l’Olímpic de Xàtiva, que disputà l’eliminatòria per pujar a 2ª divisió però que va perdre. Tornà a la presidència Antonio Pastor Aracil i va haver un doble recanvi a la ban-queta. “Fresquet” va ser substituït per Eusebio Ramón “Farina” i este després, per José Mahiques.

1959-60 La dècada conclogué amb una bona classificació. La cinquena pla-ça, encara que lluny de les places que classificaven per a la sèrie de campions i subcampions que per-metien pujar a 2ª Divisió.

1960-61 Es segueix la tònica de mantin-dre’s en la zona mitja-alta de la tau-la. Els seixanta s’inauguren amb una setena posició després de guanyar 13 partits, empatar-ne 8 i perdre’n 9. Marcà 50 gols i encaixà 34.

1961-62 Una volta més es cau a la part baixa de la classificació. És habitual que el conjunt blaugrana tinga una evolució de dents de serra. La 13a plaça aconseguida suposa ser quart per la cua.

1962-63 Es millora un poc respecte a la temporada anterior i es finalitza onzé.

Partit contra l’AlcoiàPartit contra l’Alcoià

La temporada 63-64 fou històrica perquè no es repetiria fins el 1988. El segon lloc final, per darrere del Castelló, permeté jugar el play-off d’ascens a 2ª divisió, no-menat aleshores com a “Eliminatòria de subcampions”. El fill de Luis Suñer Sanchis, Luis Suñer Picó es va fer càrrec de la direcció del club i de tots els deutes que el club arrossegava d’anys anteriors. Suñer Picó es va volcar perquè el seu equip aconse-guira els màxims èxits però el 15 de gener de 1964 li va sobrevindre la mort als 21 anys.

En la promoció d’ascens a 2ª divisió, l’Alzira es trobà amb un rival duríssim com era l’Extremadura. En l’anada, disputada a Almendralejo, el triomf local es fraguà en la segona part ja que l’Alzira era un equip veterà que se desfondà. En la tornada, un gol visitant en el minut 43, va sentenciar l’eliminatòria.

Plantilla de la temporada 1963-64

Anys 50 i principis dels 60 L’assalt a 2ª divisio

Partit contra l’Alcoià


Anys 60 Retorns a 1ª regional

1964-1965 Paradoxalment, després de tocar el cel amb la possibilitat de pujar a Segona, esta tempo-rada és nefasta i es conclou al lloc 15. Per davall sols estigué el Canals, que va descendir. Això sí, la gran quantitat d’empats va ser la causa que es quedara tan arrere. Acabaren empatats a punts amb el Lle-vant, Oliva i Buñol i sols a un punt del Saguntí (10é classificat) i Requena. D’haver transformat algun empat en victòria s’hauria acabat en la zona mitja de la taula.

1965-1966 L’equip arrossegava un gran deute i l’alcal-de, José Pellicer, cridà a Octavio Daries i altres per-sones vinculades al futbol perquè el club no desa-pareguera. Així fou que formaren una directiva que montà l’equip en sols 8 dies.

El grup IX s’augmentà amb quatre equips més i passà a tindre 18 esquadres. Tanmateix, la UD Alzira continuà caent en picat fins l’última plaça, amb el con-seqüent descens a 1a regional, després de catorze tem-porades consecutives en 3a. Com que el descens es

consumà moltes jornades abans que acabara la lliga, l’Alzira retornà al València a Garzón, Navarro i Alfonso, cedit pel club valencianista.

1966-1967 Primera de les diferents participacions que “patirà” l’Alzira en Primera Regional, que equivalia a l’actual 3ª. Normalment estos descensos són efí-mers i se solventaren amb un ràpid retorn a la cate-goria de bronze. De fet, eixe any s’acabà en segona posició marcant 83 gols i encaixant-ne 33. Primer va ser el Vila-real i tercer el Dénia.

En 1967 la 3ª tornà a reestructurar-se, reduint-se els grups, de manera que descendien els 8 últims entre els que es trobà la UD. Pepe Casado va ser fitxat eixa temporada. Llácer, porter blaugrana als anys 30 i 40 i pare de Paco i Juan Llácer, viatjà a Sevilla junt el pare del jugador de l’Avidesa d’handbol, Juan Ale-many, el qual era representant de jugadors. Casado jugava al Triana, filial del Reial Betis. Una volta fina-litzaren les converses amb els dirigents del Betis, Casado va tindre el temps just de comentar-ho amb

els seus pares i fer la maleta. El trajecte Sevilla-Va-lència durà la barbaritat de 22 hores de viatge.

1968-1969 De nou el pas per la 1a regional va ser anecdòtic i l’Alzira passà l’any “campionant”. Va ser l’equip que més victòries aconseguí (24), el que menys derrotes patí (6), el que més gols marcà (76) i el que menys encaixà (28).

1969-1970 Al llarg de la història futbolística, si a algun equip d’Espanya li ha tocat patir totes les reestructu-racions, eixe ha sigut la UD Alzira. Sense temps per assaborir l’ascens, la competició tornà a reestructu-rar-se baixant a regional els equips classificats en-tre el 9é i el 20é lloc. La UD havia conclòs en la que era una meritòria 10a plaça però va descendir. Tot i perdre la categoria, diversos jugadors foren elegits per a la selecció ideal de la 3a divisió. Foren el por-ter Ros, el defensa Manolo i l’extrem Ángel. En eixa selecció també hi hagué un exblaugrana, Rodri, que tornà a la UD.

Equip subcampió de la lliga 66-67 que tornà a 3ª Plantilla de la temporada 68-69 que va arrasar en 1ª regional Casado, Gª Muñoz, Murgui i Mata


La UD Alzira, desgraciadament, va tindre l’“honor” de inaugurar la Regional Preferent en la campanya 1970-1971. Esta està conformada pels 7 equips valen-cians que baixaren de tercera divisió i els 13 primers de 1ª regional. La reestructuració es va deure a que la Federació Espanyola va reduir la 3ª divisió a quatre grups de vint equips (tal com és ara la 2a B). En haver tants grups en Espanya de Regional Preferent queda-ren molts jugadors de 3ª sense equip o que seguien en els seus clubs. A més, sols ascendia a 3ª el primer. Els alziristes quedaren tercers a quatre punts del campió, el Benicarló.

1971-1972 La segona temporada seguida en Preferent se saldà amb un empat a punts amb el campió, el Vinaròs, però que tampoc va servir per ascendir. Els riberencs foren el conjunt que més partits guanyà i el màxim golejador. L’última jornada va ser dra-màtica. L’Alzira avantatjava en dos punts al Vinaròs i un empat li bastava per obtindre el títol de Regio-nal Preferent. Els paterners, 4ts, no tingueren pietat de la UD (3-0) mentre que els llagostiners venceren 0-1 al penúltim, l’Onda. El goalaverage afavorí als castellonencs.

1972-1973 A la tercera anà la vençuda i els blaugra-na es proclamaren campions amb la major diferèn-cia respecte al segon dels anteriors quinze anys, 5 punts. També va ser qui més partits guanyà (25) i qui menys perdé (4), així com el que menys gols encaixà (27). El pressupost de la temporada fou de 2’5 milions de pessetes. Eixa temporada va nàixer la Peña Blaugrana.

1973-1974 En el retorn a la 3ª es va produir un fet es-trany. Tot i que l’Alzira finalitzà 13é classificat (8é per la cua) i havien descendit quatre equips: Gandia, Eu-ropa, Maó i Manacor, hagué de jugar una promoció de permanència davant el Constància d’Inca (Illes Balears). Al partit d’anada empataren a dos mentre que a Inca perderen el partit 2-0 i per tant l’elimina-tòria i la categoria. El blaugrana Juan Llácer va ser el 8é màxim golejador del grup amb 13 tants.

Del camp Juvenil al Luis Suñer Picó

Luis Suñer Sanchis va decidir a primers de 1973 en-comanar la construcció d’un estadi que fóra dels millors de la Regió. En principi estava previst que el primer par-tit es disputara el 15 de setembre davant el Calella –així ho anunciava un cartell, el que suposava haver-lo cons-truït en temps rècord-, però no fou fins el dia de Tots Sants d’eixe 1973, quan els Villalba; Rico, Rico, Andrés, Casado; Alepuz, Segovia; Cabello, Rodri (García) (Fos), Almela, Juste i Moncho saltaren a la perfecta gespa del Luis Suñer Picó per enfrontar-se al Vila-real en el partit de tornada de la segona ronda de la Copa del Genera-líssim. L’empat a 1 suposà l’eliminació.

El 22 de maig de 1974, els blaugrana tampoc pugueren celebrar amb victòria l’estrena de la il·luminació ja que el rival era el València C.F., el qual va véncer per 2-4.

Inauguració de l’estadi Luis Suñer Picó

Plantilla que retornà a la categoría de bronze en 1973.

Construcció de la Tribuna del Luis Suñer PicóJuan Llácer

Tribuna de l’estadi del Frente de Juventudes (actual Venècia)


Després de la incomprensible decisió de la Federació, el Alzira torna a la Regional Preferent (equivalent a la Tercera Divisió actual) en la que passa tres anys. En la campanya 74-75, amb Pa-quito d’entrenador, es conclogué en la 7a plaça.

La lliga següent (75-76) es va acabar quart, a cinc punts del campió, l’Acero.La temporada 1976-1977 va ser especial. L’Avidesa At., fundat per Luis Suñer anys enrere, havia ascendit fins a la Preferent. La Federació va enquadrar-los al grup sud mentre que l’Alzira jugà al grup nord. Ambdós conjunts es proclamaren campions i per saber qui era el millor equip de la Regió (encara no existia el terme Comu-nitat Valenciana) disputaren un partit que guanyà l’Alzira per 2-1. Eixe partit es jugà en un ambient molt tens per la qual cosa en Luis Suñer va decidir dissoldre l’Avidesa At. per volcar tots els esforços en l’equip senyer de la ciutat.

La Segona Divisió B va vore la llum en la tempo-rada 1977-1978. La nova 3a divisió quedà confi-gurada amb sis grups de vint equips. Tots els clubs valencians quedaren inclosos al grup V on els blau-grana finalitzaren en una discreta plaça 11.

En la segona temporada consecutiva en tercera divisió, els alzirenys milloraren la campanya ante-rior i aconseguiren una sisena posició tot i que en-caixà més gols que marcà, fruit del gran nombre de derrotes patides.

En 1979, la Tercera s’amplià a huit grups de vint egquips. Els valencians s’inclouen en el cone-gut fins ara com a grup VI. L’Alzira féu una pèssima campanya i finalitzà en la penúltima posició però no baixà perquè tornava a reestructurar-se la cate-goria. Per una volta les reestructuracions li afavo-

riren. Va patir fortíssimes golejades algunes conse-cutives com en les jornades 33 i 34 en què perde-ren per 6-1 a Cartagena i 4-8 davant l’Alacant.

Amb l’inici dels 80 es produí una lleugera mi-llora respecta a l’any anterior. La Tercera tornà a tindre l’estructura dels anys 60, on a cada Federa-ció territorial li corresponia, més o menys, un grup. Se’n formaren 13 de 20 equips cadascun. L’Alzira fou 7é.

La temporada 1981-1982 fou un mal any en què sols es va estar en la part mitja alta de la tau-la entre les jornades 2 i 4. Després es va caure en picat fins situar-se en zona de descens a Preferent. La crisi social era galopant i amb el nou any canvià la directiva que fins el 6 de gener encapçalà Agus-tín March. José Martínez Manresa va prendre el relleu. El 16 de maig de 1982 va tindre lloc el fet més lamentable de la història blaugrana. S’arri-bà a l’últim partit de lliga a casa amb una afició presa del nerviosisme perquè el descens estava a un pas. Encara restava un altre a Paterna però una derrota davant l’Alginet, que capitanejava el president Pepe Bosch, suposava la pèrdua de la categoria. L’actuació del col·legiat castellonenc Piqueres Badia cremà la metxa dels aficionats fins que a falta de tres minuts per a la conclusió, va expulsar al local Martín Vila i estos botaren al camp. L’agrediren brutalment i li provocaren en-trar en coma. A banda del descens a Preferent, el Col·legi d’Àrbitres es va negar a dirigir cap partit als alziristes mentre que la Federació Valenciana sancionà el tancament del Suñer Picó durant un any. Sols la desgràcia de la Pantanada va retirar la sanció. 1975-1976 09-06-1977

L’Alzira reclamant l’Estatut d’Autonomia el 9 d’octubre

Anys 70


El quatrienni d’or (1982-86)

La directiva es va disoldre i una jun-ta gestora, presidida pel soci número 1, José Ferri Ballester, dirigeix el club fins que, sota els auspicis de Luis Suñer Sanchis, accedeix a la presidència José Palacios perquè la UD isca de la Regio-nal Preferent. Així comença l’època més gloriosa del club. L’Alzira guanyà la lliga 82-83 en Preferent amb total autoritat, mantenint-se en la primera posició tota la segona volta i traent-li huit punts al segon, la Vila-joiosa.

La lliga 1983-1984 és la millor de la història de la UD Alzira. Dirigits per Quique Hernández, els Seral, Colomer, Rielo, Natalio, Planelles, Sanmartín, Lis, Susaeta, Lorente, Parada, Castillo, Juanín, Santomé, Giménez, Pedro, Salido, Cereza, Cazaurang i un jove-níssim Javi feren somniar als milers d’aficionats blaugrana amb què comp-

tava l’equip riberenc. Les xifres foren escandaloses: 30 partits guanyats, 6 empatats i sols 2 perduts. 104 gols a favor i 17 en contra. A casa venceren els 19 encontres disputats a més del ju-gat front l’Ajax d’Amsterdam (3-0). Ca-zaurang fou el màxim golejador amb 34 gols, cap de penal. No obstant, es-tos números no es pugueren arredonir amb l’ascens. El Pegaso va traure un empat a 1 del Suñer Picó i va guanyar a Madrid 2-1.

La 1984-1985 és la tercera i última temporada amb Quique Hernández a la banqueta. En Nadal va acceptar una oferta de l’Alcoià en 2a B. Sense ser tan espectacular com l’anterior, l’Alzira va acabar segon en lliga, superà al Sant Andreu però van caure contra el Pla-sència (Badajoz) en la promoció d’as-cens.

Per fi, a la tercera pugué ser i s’ob-tingué l’ascens a 2a divisió B. A la pre-sidència estava el jove Alberto Campos Suñer i a la banqueta, Benito Floro. El títol de la lliga 85-86 va estar disputa-díssim entre Alzira i Gandia. El títol de lliga va estar disputadíssim entre Alzira i Gandia. Sols un punt donà la lliga als al-ziristes. En les eliminatòries d’ascens es derrotà el Bigastro (3-0 i 0-0) en 1ª ronda. En la definitiva, es perdé a Mollerussa (Lleida) 1-0 mentre que a Alzira els ca-talans s’avançaren amb un 0-1 que feia necessari 3 gols per remuntar. Al minut 67 Corbalán va empatar el partit i cinc minuts més tard este mateix jugador

empatà l’eliminatòria en marcar el 2-1. Este va ser el gol més polèmic de la his-tòria blaugrana. Amb el camp a rebosar on 11.000 incondicionals donaven su-port a l’equip, Corbalán rematà i el por-ter parà el baló amb el dubte de si va ser sobre la ratlla o dins de la porteria. La pressió dels espectadors, que salta-ren al camp per celebrar el gol va po-der amb l’àrbitre andalús Prados García (que després xiularia a Primera Divisió) i donà el gol com a bo. Com que no in-fluïa la quantitat de gols marcats fora de casa es disputà una pròrroga. El clímax de l’eliminatòria es produí als 7 minuts quan Fernando Maestre llançà un xut

Alzira-Sant AndreuJavi a la selecció valenciana

Plantilla campiona de la lliga 82-83 en Preferent La gent es pujava als arbres per

vore els partits


L’Alzira arriba a 2ª A(1986-1989)

En la pretemporada de 1986 el recent descendit, València CF va véncer 1-4 un amistós al Suñer Picó. Els valencianistes formaren amb Sempere, Quique, Revert, Arias, Giner, Bossio, Arroyo, Muñoz Pé-rez, Ferrando, Sixto i Alcañiz. El retorn a la tercera categoria nacional, ara nomenada 2a B, va començar d’allò més bé amb un empat a Albacete i victòries consecutives contra Ourense, Alcoià, Ceuta i Aragón (actual Saragossa B) que arribaren a po-sar-los líders durant dos jornades. L’entre-nador era un altre ex de la UD, Juan Car-los Rodríguez, “El Bala”, encara que cap al final de lliga fou substituït per Buqué. La categoria era duríssima amb un sol grup i es va finalitzar en una meritòria 10a pla-ça.

La campanya 87-88 fou històrica en ascendir a 2a A. La lliga va ser excepci-onal sense baixar mai del sisé lloc. No obstant, tot i que les victòries se succe-ïen, el públic es mostrava reticent per acudir al Luis Suñer Picó. El 27 de ge-ner de 1988, el Luis Suñer Picó acollí el partit de la selecció sub-18 entre Es-panya i Itàlia, que venceren els primers per 1-0, gol d’Aguilà. Cañizares, Ferrer i Solozábal també xafaren el Suñer Picó. Luis i Manolo el del Bombo eixiren els dos a genollons tocant el bombo fins al mig del camp. La segona volta va ser excepcional: des de la jornada 29 fins la 38 no s’abandonà la primera posició, que era l’única que permetia l’ascens, ja que no existia el play-off. L’última jorna-

da fou no apta per a cardíacs. La victò-ria davant el Teruel li bastava per pujar. La UD s’avançà en el marcador. De gol olímpic, el Teruel va empatar però a la fi Fontan marcà el definitiu 2-1 que va fer saltar al camp a mig estadi. Els mà-xims golejadors de la temporada foren Camuel i Herrera.

La lliga 88-89 serà recordada sem-pre com la primera, i per ara única, que els riberencs han estat en la segona mà-xima categoria del futbol espanyol. No obstant això, amb la roïna trajectòria de l’equip, l’afició donà l’esquena a l’equip, tenint en compte que en cap moment tornà a omplir l’estadi com aquell mític 22 de maig de 1988. L’equip arribà a ser

8é en la jornada 9 però anà afonant-se a poc a poc –en part perquè els arbitrat-ges se cebaren amb el dèbil- fins acabar penúltim classificat. Merino va ser el millor jugador blaugrana de la tempo-rada segons la revista Don Balón al lloc 88 d’entre els 150 millors jugadors.

Primera plantilla que jugà en 2ª B

Sorteig de camp entre els capitans Arias i Adam

Treta d’honor del campió del món,

Jorge Martínez “Aspar”

Espanya sub-18 al Suñer Picó amb Cañizares,

“Chapi” Ferrer i Solozábal, entre d’altres


El retorn a la realitat (1989-1994)

1989-1990 Després de tocar el cel (és un dir, més que res per haver estat en 2a), es retorna a la 2a B. En eixe any es produïren tres canvis d’entre-nador (Neme, Waldo i Pepe Casado) però la campanya fou bona esporti-vament parlant. Tota la lliga s’estigué en la part mitja-alta de la classificació sense problemes de descens, encara que l’economia començava a ser el major problema.

1990-1991 Amb motiu del fitxatge per part del València dels juvenils blau-granes Vayà i Molina, el 14 d’agost el primer equip xe jugà a Alzira un amistós. Susaeta avançà a l’Alzira però després remuntaren els “xo-tos” fins l’1-3 definitiu.

Un altre exjugador de l’Alzira, Carles Simón, es va fer càrrec de la nau blau-grana i també va complir deixant l’equip en una posició còmoda. Amb 20 mili-ons de pressupost va ser capaç de su-perar “transatlàntics” com el Gandia i Benidorm, amb el doble de pressupost. Cal destacar d’este any el pas de Molina pel club blaugrana com a cedit del Va-lència.

1991-1992 Després de dos bones temporades en Segona B, la ter-cera va ser una catàstrofe i l’ini-ci de l’espiral descendent en què caigué la UD Alzira fins nou anys més tard. Dels últims 11 partits de lliga no en guanyà cap i va des-cendir com a cuer.

1992-1993 Comença una de les etapes més complicades del club.

Des de 1986 no es jugava en Tercera Divisió. L’angoixa era tal, tant esporti-va com econòmicament, que s’acabà la temporada en la catorzena posició. Com que no pujà cap equip a 2a B i baixa-ren d’esta categoria el Torrevella, Oriola, Llíria i Horadada, baixaren a preferent els tres últims (18, 19 i 20é, com estava establit) més els equips que havien que-dat entre la 15a i la 17a posició. La UD se salvà.

1993-1994 En agost se celebrà una assemblea per decidir sobre la con-tinuïtat del club. Finalment es fa un equip en sols 10 dies, per tal de no

desaparéixer, amb molts jugadors de l’escola i un pressupost de 6 mili-ons del que sols es va poder pagar el mes de setembre. La temporada fou un calvari on hi hagué nombrosos problemes per completar les convo-catòries. A Pinós es viatjà amb sols 10 jugadors de la primera plantilla perquè la bona marxa del juvenil A en lliga nacional impedia tocar a cap dels seus jugadors. Res es va poder fer i es va perdre la categoria com a penúltim classificat.

A més, l’estadi Lluís Suñer Picó ha-via quedat en el més complet abandó i va ser saquejat.

Plantilla de la temporada 90-91 L’Alzira al Vicente Calderón Estat en què quedà el vestidor del Lluís Suñer Picó


De la desaparicio a 3ª (1994-1998)

Comença una nova època. La UD Alzira està en una situació crítica, al lí-mit de la desaparició. De fet, es plante-ja refundar el club per començar en 2a regional (com havia fet el Torrent CF) ja què els deutes posen al club en bancar-rota. La Federació es negava a tramitar les fitxes però un moviment del expresi-dent, José Luis Baviera permet desblo-quejar la situació.

Sebastià Fontana decideix fer-se càr-rec del club en 1994 amb un projec-te auster i un entrenador que comple-tà una gran temporada amb l’Alcúdia, Pepe Alcover. Com que el nou tècnic no tenia encara carnet d’entrenador es va requerir la presència de l’exjugador i exentrenador de l’Alzira, Francisco Gil “Fresquet”

La marxa esportiva no era bona i el 18 de desembre altre exjugador blaugra-na, Natalio Lorenzo, substituí Alcover. El Suñer Picó acabà la seua remodela-ció i es deixà de jugar a Venècia. A la fi, s’acabà en una trista novena posició.

En la segona temporada en preferent (95-96) Natalio va repetir a la banque-ta. Era la primera temporada dels tres punts per partit guanyat, en què guanyà fins a 17 però també empatà altres 17, perdent sols 4. El campió quedà a sols

3 punts però la UD acabà 4t sense dis-putar la promoció d’ascens. En l’última jornada es disputà un èpic derbi Alzira-Carcaixent, dels que qui guanyara, ju-garia la promoció però empataren a 0 i s’aiguà la festa.

En 1996 arribà Pep Cerveró a la ban-queta alzirista i la marxa esportiva de l’equip canvià radicalment. Els empats de la temporada anterior foren substitu-ïts per victòries mentre que els seus per-seguidors entropessaren en la mateixa pedra que la UD ho va fer l’any anterior: empataren massa encontres i els blau-grana tragueren 6 punts al Requena, 7 al Tavernes i 17 al Buñol. A més, es va ser líder les últimes 31 jornades de lliga.

A la promoció s’empat a Betxí i es guanyà al Santa Pola 3-1 però a la setma-na següent es trobà amb “L’Encerrona de Santa Pola”. En un ambient infernal, on la mateixa Guàrdia Civil permetia tirar coets a la banqueta de l’Alzira i un àrbitre, Fer-nández Meca, que també ho va permetre tot al camp, l’equip ribereny perdé 2-1 i l’ascens. L’última victòria per 2-0 contra el Betxí va ser infructuosa.

1997-1998 Sense fer una tempo-rada tan excepcional com l’anterior, el conjunt blaugrana finalitzà segon per darrere del Carcaixent. La lliga passà a

tindre sols 30 jornades ja que la Federa-ció Valenciana creà una Regional Prefe-rent de quatre grups on hi havia menys equips i més pròxims geogràficament perquè les despeses en desplaçaments foren menors.

En l’última jornada, Alzira i Pobla Llarga aspiraven a la segona plaça que permetia jugar la promoció que va ser per als blaugrana.

La lligueta d’ascens tingué continus altibaixos. Es guanyà 2-4 al Puig, es va

perdre 2-5 contra el Dénia, se li guanyà als dianencs la següent jornada per 0-1, tal com feren davant el Puig (2-0) i a Requena 0-2. En l’última jornada es de-cidia l’ascens i al Dénia li valia empatar a punts amb l’Alzira perquè pujar. Els mariners guanyaren 1-0 i la UD empatà a 2 al Suñer contra el Requena.

El nou sistema d’ascensos propicia-va que els segons tingueren una altra oportunitat, que aprofità l’Alzira per eli-minar l’Alacant amb els gols de Nata i Óscar. L’ascens, per fi, era un fet.

Luis el del bombo també es banyàPlantilla campiona de la lliga 1996-97 en Preferent

L’equip del 1995-1996 es quedà a un pas de la promocióFresquet a la banqueta amb 78 anys


1998-99 Cinc anys després es recu-perà la categoria nacional i el pas per la tercera fou fugaç. Amb el mateix pres-supost que en Preferent (15 milions) es va aconseguir l’ascens a la categoria de bronze en sols un any. El treball de Cerve-ró i la compenetració a la que havia arri-bat el bloc en estos tres anys va ser clau per realitzar millor campanya del que es podia esperar en principi. No obstant, la lliga va ser irregular. Els múltiples empats complicaren molt la classificació per a la lligueta d’ascens. De fet, l’última jornada tornà a ser dramàtica. El camp de la Ce-ladilla estava de gom a gom d’aficionats utielans i també d’alzirenys. En el minut 87, Madrigal i en el 89 Sergio González do-naren l’accés a la Promoció i el descens a l’Utiel, de manera que saltaren xispes.

Ara quedava el més difícil: la promo-ció, que fou, relativament, el més fàcil. Classificar-se a última hora va mantin-dre a l’equip amb la competitivitat al més alt i es matxacà 4-0 a l’Europa de Barcelona, 0-3 i 4-2 al Poblenc mallorquí (amb cabotada de Peris i gol de Sergio González en el temps afegit). A la Ciutat Comtal es va véncer 1-3 a l’Europa i un empat a 0 contra l’Oriola (que triplicava el pressupost blaugrana) donà l’ascens a 2ª B 13 anys després. Sergio González

21 tants i Ico va ser el protagonista de la promoció amb cinc gols en sis partits.

1999-2000 La UD tornà a 2a B amb

el menor pressupost dels 80 equips de la categoria de Bronze. Continuava bona part de la plantilla que obtingué l’ascens als que s’afegiren reforços que sols po-dien provindre de la Tercera. Toni Aparicio fou el tècnic elegit i gràcies al seu treball es va aconseguir la permanència.

La primera victòria no arribaria fins la jornada 8 contra el Ieclà. Pel Suñer passà eixa temporada Fernando, com a capità del Castelló, o uns joves Reina, Arteta, Ba-bangida i Motta amb el Barça B que pati-ren un 4-0 dels Reina, Motta o Nano. En la Copa del Rei es derrotà en els penals al Múrcia dels veterans Enric Cuxart, Carlos Arroyo i el Toro Aquino. El segon i últim rival va ser el Màlaga dels Roteta, Movilla, Fernando Sanz, Darío Silva, Albert Luque i Rufete que no va poder passar de l’em-pat a 0 al Luis Suñer Picó. En la tornada, res es va poder fer i es va caure per 2-0. Sobrepassada la història de la Copa, els riberenys començaren a remuntar el vol. De la jornada 16 a la 23 sumà 7 partits in-victe que el tragueren de la zona de des-cens. En el penúltim partit, disputat contra el Llorca, s’aconseguí la permanència.

La 2000-01 s’afrontà amb un pressupost encara inferior, l’equip quedà a sols tres punts de salvar-se. En principi anava a continuar Toni Aparicio a la banqueta però el d’Enguera va rebre una oferta del Novelda que li doblava els seus emolu-ments i Sebastià Fontana li va facilitar l’eixida. Pablo Seral fou l’elegit per substituir-lo encara que la lliga la finalitzà a la banqueta Pepe Martínez. Tot i els roïns resultats l’empresa GM Barberà s’interessà per convertir l’Alzira en una SAD.

Plantilla 1999-2000 que aconseguí la permanència en 2ª B

Camarasa i Javi Navarro amb el València B Fernando, capità del Castelló

De 3ª a 2ª B(1998-2001)

El Barça B de Reina fou derrotat per 4-0


2001-2002 Pep Cerveró tornà a la banqueta blaugrana i quasi obrà el mi-racle de nou. L’equip se situà en la part mitja alta fins que va enganxar una rat-xa des de la jornada 15 a la 22 en que la UD obtingué 19 de 24 punts que li per-meteren acostar-se als llocs de play-off. Una crisi de resultats tornà a l’equip a la realitat, encara que la promoció es que-dà a sols cinc punts.

La 2002-03 fou depriment perquè no hi havia nous ingressos que perme-teren afrontar la campanya amb majors aspiracions i montà un equip de cir-cumstàncies format pels pocs jugadors que seguien lligats a l’entitat, altres que provenien de la Divisió d’Honor juvenil (Marcos Marín i Jordi –Crack’s- i Àlex –Alacant), altres ascendits de l’Amateur (Marcos Ramiro, Ibáñez –que s’incorpo-rava definitivament al primer equip- i altres del Juvenil A (Kike i Fajardo). El conjunt era massa jove i inexpert per a la categoria, sobretot per a un any en que baixaven a preferent cinc equips. Cerveró se n’anà al València C i es donà l’oportunitat a l’entrenador que havia fet grans campanyes amb el filial, Alain Lena. Jornades després, Pepe Casado es va fer càrrec de l’equip per 5a vol-ta però deixà l’equip per seguir dirigint l’escola.

Paco Monterde, aleshores entrena-dor de l’Olímpic de Xàtiva i extècnic del Vallbonense i Benaguasil amb els que havia jugat diverses promocions d’ascens a tercera, fou el substitut. Els blaugranes adreçaren la marxa i recu-peraren els onze punts que duien de desavantatge respecte al primer equip que se salvava. Fins i tot, la UD es con-vertí en el millor conjunt de 2003 fins a 8 jornades per al final. La falta d’un golejador s’acusà i es tornà a caure a zona de descens. En l’última jornada, les victòries del Castelló B, Dénia i Va-lència B feren infructuosa la de l’Alzira a Carcaixent. Per un punt es tornava a Preferent nou anys després.

La campanya 2003-2004 començà abans que concloguera l’anterior. Dos grups d’aficionats feren reunions per plantejar-se l’accés a la presidència però desistiren pel deute existent. En agost, Pepe Bartolomé, junt a l’exconseller del València CF, Àngel Raga, començaren un nou projecte. Després d’un roïn co-mençament de lliga, es feren 7 fitxatges de colp i amb una ratxa de 9 victòries en 10 partits, els blaugrana aconseguiren el 18 de gener entrar per primera volta en llocs de promoció d’ascens, en un vi-brant partit disputat a Xàtiva, acompa-nyats d’una gran quantitat d’aficionats que recuperaven la il·lusió per la UD.

El Catarroja va fer una lliga impres-sionant i no donà opció al títol, així que la 3ª posició de l’Alzira donà el pas a la lligueta d’ascens. El capriciós sorteig de la Federació va fer que els alzirenys s’en-frontaren a l’Acero, Puçol i Benicàssim, tots tres del grup I. La derrota a la loca-litat castellonenca va ser clau per per-dre les opcions del primer lloc. Els re-sultats empitjoraren fins acabar en l’úl-tima posició. La cenicienta del grup, el Benicàssim, pujà com a primer mentre que Acero i Puçol ho feren també ja que hi hagué un ascens múltiple de 3ª a 2ª B de Benidorm, Alcoià i Llevant B.

L’Alzira de la 2001-02 es quedà a pocs punts de la promoció a 2 B

Altra travessia pel desert(2001-2004)

Onze que començà la lligueta d’ascens 2004 al Fornás (Acero)


La segona temporada en preferent (2004-05) aca-bà sent catastròfica. Al principi començà bé però el der-ram cerebral que va patir el tècnic Pep Cerveró a meitat de temporada va afectar la marxa de l’equip. Tant que s’acabà en el 6é lloc, a 16 punts del campió, l’Alberic.

Per a la campanya en que s’ascendiria definitiva-ment a 3ª (2005-06), Pepe Bartolomé va confiar en l’entrenador de moda a la Preferent i que havia fet que l’Alberic fóra campió, Ricardo Magraner. El tècnic de Massalavés va assumir el càrrec de director esportiu. Històrics com Juanjo o Romero així com Burguete o Ángel deixaren l’equip mentre que arribaren diversos exfranjaverds: Iván Villalba, Rafa Monar, Mompó i Richi Magraner. La davantera atresorava més de 60 gols en l’última temporada. Junt a Magraner, Manolo i Migue aportaven dinamita a la davantera. Edu López i Carlos Solaz tornaren al club de què partiren anys enrere cap a l’Elx i el R. Madrid. La capacitat golejadora la demos-traren amb 68 gols. També en defensa es va ser efectiu,

encaixant sols 18 gols. Però el títol no arribà. L’Alzira es trobà amb un Sueca, menys vistós en resultats i joc, però que acabà traient un punt més que els blaugrana. Traure la major quantitat de punts de la història (75) no va ser suficient per a ser campió de grup i per tant, de la Preferent, per tindre la segona opció d’ascens.

El format de la Promoció havia canviat de lligueta a eliminatòries i en la primera s’enfrontà al Vinaròs. Entre l’afició existia cert recel sobre l’equip perquè ha-via golejat als equips inferiors però no guanyà –encara que tampoc perdé- davant els 6 primers classificats. L’1-0 al Suñer Picó donava esperances de que es pas-saria a la final i fou corroborat amb el gol de Pedro en el minut 96 al Torre Sant Vicent vinarossenc. L’últim ri-val fou el Crevillent. A la ciutat de les catifes es visqué un emocionant partit que es posà bé amb un golaç de Solves que el mateix jugador, minuts després, mar-cà en pròpia porta. L’eliminatòria quedà oberta però el Crevillent s’encarregà de tancar al Suñer Picó amb

un 1-3. La tensió es va mascar en el post-partit per-què des d’Elda i València havien arribat notícies que la Federació havia decidit eixa setmana que s’anul·laren els “arrastres”, davant la clara possibilitat d’ascens del Mestalla i l’Eldenc a 2ª B, perquè la 3ª quedara ja en 20 equips. La pressió de l’Alzira i el Requena va fer “can-viar d’opinió”.

2006-07 Havia arribat l’anelat retorn a la catego-ria nacional. Però més que un somni va ser un mal-son. La temporada va començar fatal. A una setma-na per començar els entrenaments, Ángel Puchades va rebutjar la proposta per anar-se’n al Benidorm de 2ª B. Jesús Moratal agafa l’equip que comença molt bé amb tres victòries seguides però que anà des-moronant-se fins Nadal. Ángel Sáiz el va substituir i l’equip millorà defensivament i no es perderen tants partits encara que sols es guanyaren 4. Dos gols en temps afegit de Carlos Alfaro a Elx i de Jorge Mrtínez a Oliva foren claus per a la salvació.

Plantilla 2004-2005 Plantilla 2006-2007 Ascens a 3ª

De Preferent a 3ª(2004-2007)


Sens dubte el principal jugador que ha eixit

de l’escola de la UD Alzira és David Albelda. Però

d’altres han passat alguna etapa de la seua car-rera esportiva als planters de 1ª i 2ª divisió:

València: Fajardo, Vicent dolz, Moscardó, Valiente,

solVes, Vayà, Molina, Ángel casanoVa, góMez,

Elx: edu lópez, carlos solaz (taMbé r. Madrid),

raúl albentosa, édgar

albacEtE: KiKe tortosa, arturo alMazÁn

alacant: Valiente

llEVant: Marc garcía,

Jugadors del 1r equip que han jugat en 1ª i 2ª divisió:

ripoll (anys 50. 1r alzireny): at. Madrid

pepín (anys 50 i 60): las palMas i betis

juan llÁcer (anys 70):

juanín: sabadell i Mestalla

rodri: Mestalla

Quiles: sabadell

casado: rayo Vallecano

sierra: granada

adaM: salaManca i Xerez

Verdés: r.HuelVa i València

paco julio: barça at. i granada

Melo: r. HuelVa i at. Madrid

planelles: castelló i Vila-real

santoMé: celta de Vigo

cazaurang: sporting de gijón

caMuel: granada

cotino: València cF

cuXart: València cF

césar Ferrando: València cF

Morgado: r. saragossa

casuco: r. saragossa

garcía HernÁndez: r. Madrid

Mestre: Mallorca

sarabia: osasuna

Maestre: espanyol i sabadell

pascual donat: seVilla Fc

Molina: deportiVo la corunya, at. Madrid i lleVant ud

raúl ibàñez: Valencia cF i Valladolid

octaVio: nuMància

balaguer: elX, internacional sub 17

Entrenadors que han jugat i/o entrenaten 1ª i 2ª divisió:

QuiQue: porter del València Que es pujà al traVesser

després de guanyar la copa del 54. entrenador en

1969-70

paQuito (1974-75). jugador del València.

raMón Miralles (1977-78). jugador del còrdoVa,

granada i espanyol.

QuiQue HernÁndez (1982-84). Hèrcules (1ª), Va ascen-

dir al nuMància a 1ª i entrenà taMbé l’aris de salònica

(grècia) i albacete, entre d’altres.

pepe Martínez (1985 i 2000-01). porter del València

i sabadell.

benito Floro (1985-86). entrenador del r. Madrid i

Vila-real.

juan carlos rodríguez (1976-79 i 86-87). secretari

tècnic de l’alabés, subcaMpió de ueFa 2001

enriQue buQué (1987). jugà i entrenà al València.

josé raMón Fuertes (1987-88). jugador del Valencia

nando yosu (1988-89). jugador del Valencia, atH. de

bilbao i ràcing de santander a Què taMbé entrenà.

delFín ÁlVarez (1989). jugador del r. Madrid

neMe (1989). jugador del ponteVedra

Waldo (1989-90). jugador del València cF.

Manolo sancHis (1991-92). jugador del r. Madrid

pepe portalés (1992-93). jugador del cd Màlaga

enriQue Montes jugà i entrenà al València.

pepe cerVeró (1996-99, 2001-02 i 03-05). jugador

del València cF

Jugadors de l’Alzira que després han entrenat al conjunt blaugrana:

alejandro Martín (1951-52)

Francisco gil Molés “FresQuet” (1953-54, 55-59,

68-69, 70, 1994)

eMilio layunta (1969)

paco real (1971-72)

juan carlos rodríguez (1976-79 i 86-87)

benito Floro (1985-86)

carlos siMón (1990-91)

natalio lorenzo (1994-96)

pepe casado (5 etapes diFerents)

alain lena (2002)

Jugadors importants

Edu LópezQuilesCasado al Rayo Vallecano


Els nostres Presidents

ALCIRA F.C. (4-11-1922)1922/23 Luis Ferrando 1923/24 Emilio Sales Salvá 1924/25 Faustino Blasco Damià (durant 17 dies),

Francisco Martín (11 dies), José Valentín Escobedo (4 mesos) Leopoldo Serra Villanueva (mes i mig) i Francisco Pérez Sala

1925/26

A.D. ALCIRA (19-7-1931)1931/32 Salvador Escrivà Gallach1932/33 Bernardo Moreno Corts (31 de agosto de 1932)1933/34 Salvador Escrivà Gallach1934 Salvador Boquera Fontana1934 José Valls Goig

UD ALZIRA1946/48 Francisco Palau1950/56 Antonio Pastor Aracil 1954/55 Bernardo Magraner Carrió1955/56 i 57/58 Enrique Garrigues Gregori1958/61 Antonio Pastor Aracil1961/66 Manuel Pla Garrido1963/64 Luis Suñer Picó (fins la seua mort el 15-1-64)1965/66 Octavio Daries Martínez1966 Antonio Llinares Sanjuán1966/67 Francisco Colom Ull1967 Antonio Pastor Aracil1967/68 Joaquín Rodilla Orero1968/74 Alfredo Suñer Oliver1974/76 Salvador Sanchis Pavía1976/77 Francisco Colom Ull

1977/78 Adrián Campos Bialcanet1978/82 Agustín March Pérez 1982 José Ferri Ballester (pt. Gestora)1982/85 José Palacios Boquera1985/87 Alberto Campos Suñer1987/88 Alfredo Suñer Oliver1988/90 José Furió Santaeulalia1990/91 Ramón Alcarria 1991/92 Jordi Blasco Castany1992/94 José Luis Baviera1994/2003 Sebastià Fontana Palacios2003/07 José Bartolomé López2007/… José Bosch Juan

José BoschJosé BartoloméSebastián FontanaJosé Luis BavieraRamón AlcarriaJosé FuríóJosé Palacios

Adrián Campos BialcanetAlfredo Suñer OliverFrancisco ColomOctavio DariesLuis Suñer PicóAntonio PastorFaustino Blasco


Els nostres entrenadors

1951/52 Alejandro Martín Lozano 1953/54 Francisco Gil Molés “Fresquet” 1954/55 Costa 1955/59 Francisco Gil Molés “Fresquet” 1958/59 Eusebio Ramón “Farina” / José Mahiques 1959/61 Eusebio Ramón “Farina” 1961/62 Rafael Arnal 1962/63 Nicolás Vivas Martínez 1963/64 Alepuz /N. Vivas Martínez / Pedro Paradells (13-10-63) 1965/66 Pascual Peralt Cogollos 1966/67 Ibernón 1967/68 Enrique Diego / José Cuñat Aguilar (30-12-67)1968/69 Francisco Gil Molés “Fresquet” 1969/70 Enrique Martín “Quique” / Emilio Layunta 1970/71 Francisco Gil Molés “Fresquet” / Luis Doménech (17-12-70) 1971/72 Paco Real Alacreu 1972/74 José Llopis

1974/75 Paquito 1975/76 Domínguez / Evaristo Carrió (1-2-76) / Bellver (8-2-76) 1976/77 Juan Carlos Rodríguez 1977/78 Ramón Miralles 1978/79 Juan Carlos Rodríguez 1979/80 Alejandro Nebot 1980/81 Belenguer 1981/82 Fernando Gámir García (30-11-81) / Miguel Sarrión / Vicente Piquer 1982/84 Quique Hernández 1984/85 Pepe Martínez Palomar 1985/86 Benito Floro1986/87 Juan Carlos Rodríguez / Enrique Buqué 1987/88 José Ramón Fuertes 1988/89 Nando Yosu / Delfín Álvarez 1989/90 Neme / Waldo / Pepe Casado 1990/91 Carlos Simón 1991/92 Manolo Sanchis /Pepe Casado / Enrique Montes

1992/93 Pepe Portalés / Pepe Casado 1993/94 Pepe Casado 1994/95 Pepe Alcover - Fresquet / Natalio Lorenzo Roy (19-12-94) 1995/96 Natalio Lorenzo Roy1996/99 Pepe Cerveró Sambraulio 1999/00 Antonio Aparicio Chorques 2000/01 Pablo Seral Cristóbal / Pepe Martínez Palomar (25-10-00) 2001/02 Pepe Cerveró Sambraulio 2002/03 Alain Lena Bou / José Casado Moya (7-10-02)

/ Paco Monterde (14-11-02) 2003/05 Pepe Cerveró Sambraulio2005 Rafa Navarro (28-2-05) 2005/06 Ricardo Magraner Pla2006/07 Jesús Moratal 2007 Ángel Sáiz 2007/08 Frank Castelló

1951 Alejandro Martín

1954 Fresquet

1958 Eusebio Ramón

Farina

1970 Emilio Layunta

1971 Luis Doménech

1971 Paco Real

1972 Pepe Llopis

1976 Juan Carlos Rodríguez

1979 Alejandro Nebot

1982 Quique Hernández

1985 Benito Floro

1985 Pepe Martínez

1987 Enrique Buqué

1987 José Ramón

Fuertes

1988 Nando Yosu

1989 Delfín Álvarez

1989 Neme

1991 Pepe Casado

1992 Pepe Portalés

1994 Pepe Alcover

1994 Natalio

1996 Pepe Cerveró

1999 Toni Aparicio

2000 Pablo Seral

2002 Alain Lena

2003 Paco Monterde

2004 Màxim Fernández

2005 Ricardo Magraner

2007 Ángel Sáiz

2007 Fran Castelló


El nostre corL’Afició

Documents

El futbol arriba a Alzira · El futbol no desaparegué a la capital riberenya. L’afició existent generà campionats entre equips de la ciutat (l’Escolar o Colón) i els voltants