Embed Size (px)
Citation preview
EL PRÍNCEP I EL CAPTAIRE
Adaptació teatral de Martí Camprubí de la novel·la homònima de Mark Twain.
Personatges per ordre d’aparició:
NARRADOR
TOM 13 anys aproximadament
GUÀRDIA I 25 anys aproximadament
GUÀRDIA II 25 anys aproximadament
PRÍNCEP 13 anys aproximadament
PATGE I 20 anys aproximadament
PATGE II 20 anys aproximadament
REI 80 anys aproximadament
HERTFORD 60 anys aproximadament
LORD ST. JOHN 55 anys aproximadament
GUÀRDIA III 25 anys aproximadament
GUÀRDIA IV 25 anys aproximadament
BET 14 anys aproximadament
NAN 12 anys aproximadament
AVI 65 anys aproximadament
JOHN 40 anys aproximadament
CAPITÀ 30 anys aproximadament
LORD PROTECTOR 65 anys aproximadament
1
PRIMERA PART
NARRADOR (davant el teló) – Amics, teniu l’ocasió de ser espectadors d’un cas ben
interessant. Qui sap si és història o si és llegenda, si va passar o no va passar... Tant se
val, ara. Sigui veritat o sigui mentida, ens traslladem a Londres, pels vols de l’any 1550,
sota el regnat d’Eduard VI...
Un cert dia de tardor, a una miserable família anomenada Canty els va néixer un nen que
no desitjaven i que van batejar amb el nom de Tom. El mateix dia el rei Eduard va tenir
un fill, el primer fill, l’hereu de la corona; li va posar Eduard, Eduard Tudor, príncep de
Gal·les... I vet aquí que, per un curiós caprici de la naturalesa, aquells dos nens
s’assemblaven moltíssim; eren com dues gotes d’aigua...
S’aixeca el teló i es veu el parc del palau reial, encerclat per una reixa. TOM, vestit
com un captaire, s’acosta a la porta de la reixa i tafaneja. Entren GUÀRDIA I i GUÀRDIA II
i se li atansen amenaçadors.
GUÀRDIA I – Au, fora d’aquí!
TOM – No faig cap mal a ningú.
GUÀRDIA I – No s’hi pot estar, aquí.
TOM – Ui, quins fums!
GUÀRDIA I – Perquè aprenguis educació! Té!
Li venta una cleca.
TOM – Ai! Volia veure el príncep. No l’he vist mai, encara. M’has fet mal, animal!
GUÀRDIA I – Què has dit? Maleït dimoniet! (Li pega i el tomba per terra.) Fora d’aquí! Au!
TOM – Què passa? Que potser és un crim, voler veure el nostre príncep de prop?
GUÀRDIA I – Veure el príncep, tu? Arri enllà, xusma!
Li clava una puntada de peu al cul.
TOM – Ai, ai!
GUÀRDIA II – Deixa’l estar, home. Si és una criatura...
2
El PRÍNCEP entra al parc.
GUÀRDIA I – No et pots fiar de ningú...
PRÍNCEP – Què passa? Què tens, noi? Que has caigut?
GUÀRDIES (formats militarment) - Senyor!
PRÍNCEP – Aixeca’t, noi.
TOM – No puc. M’he fet mal en caure. Aquí, a la cama.
PRÍNCEP – Que t’has entrebancat?
TOM – No. Aquest m’ha pegat. M’ha fet caure. I jo no feia res de mal.
PRÍNCEP – Que t’han pegat? I per què?
TOM – Ja he dit que jo no he fet cap mal a ningú. Sou el príncep, oi? Doncs només us volia
veure de prop. Ja estic content: ja us he vist. I la veritat és que no feu gota de por. Més
aviat us trobo simpàtic i eixerit. Jo diria que sou com nosaltres.
PRÍNCEP – Jo et feia por? I per què?
TOM – Oh... perquè ho diuen.
PRÍNCEP – Què diuen?
TOM – Que no se us pot acostar ningú... que no escolteu a ningú... que no es pot estar
dret davant vós...
PRÍNCEP – I tu em volies veure a mi?
TOM – No sou el príncep, vós? O és que no ho sou i us esteu rifant de mi?
PRÍNCEP – Per sort o per desgràcia, sí, sóc el príncep de Gal·les. No m’havies vist mai?
TOM – Tan de prop com ara... no. Ai, la cama!
PRÍNCEP – Et fa molt mal? A veure, aixeca’t.
TOM – No puc.
PRÍNCEP (als GUÀRDIES) – Ajudeu-lo a aixecar-se. No ho veieu, que no pot?
GUÀRDIA I – Senyor, aneu amb compte. És un captaire.
PRÍNCEP – I això què hi fa? El cas és que ha caigut, s’ha fet mal i se l’ha d’ajudar, no? (El
PRÍNCEP l’ajuda a alçar-se). Vine amb mi, noi. A veure què t’has fet.
GUÀRDIA I – Perdoneu, senyor... aquesta gentussa a vegades té mala sang, i quan un
menys s’ho espera...
PRÍNCEP – Feu pas! Vine amb mi.
El PRÍNCEP ajuda TOM a caminar, que coixeja, i surten del parc cap al palau. Entren en un
salonet que es pot fer a part amb alguna mena de paravent o bé il·luminant aquest
sector de l’escena i deixant a les fosques la resta.
3
PRÍNCEP – Vine, seu.
TOM – Alça, Manela! Això és casa vostra? (Fa un xiulet d’admiració). No hi sabria pas
viure, jo, aquí. Tindria por d’embrutar-ho tot... Hi aniria com sobre punxes.
PRÍNCEP – Fas cara de cansat. T’han tractat malament, els guàrdies? Tens gana? Espera.
(S’acosta a una porta). De pressa! Prepareu un bon berenar! (Riu en veure la cara de
satisfacció de TOM, sorprès davant de tanta riquesa).
TOM (que s’ha oblidat del mal de la cama i ja no coixeja) – Manoi, manoi! Bufa i rebufa! Si
jo visques aquí..!
PRÍNCEP – Ep! Ja no coixeges?
TOM – He! Qui pensa ara en la cama? Com si no la tingués! Ja me la trobaré en sortir!
PRÍNCEP – Com et dius, tu?
TOM – Tom Canty, amb la vostra vènia, senyor.
PRÍNCEP – Només això? Quin nom més curt! Si et digués el meu, primer hauríem de
seure. Tens un nom estrany... On vius?
TOM – A la ciutat, senyor. A la plaça de la Carronya. Un barri pobre, senyor, amb la vostra
vènia.
PRÍNCEP – Tens pares, oi?
TOM – Jo sóc pobre. I no tinc ni mare. Pare sí, i també un avi, però com si no en tingués...
Tothom diu que els pares són bons amb els fills, però el meu pare només es recorda de
mi per apallissar-me... quan no li porto prou monedes. L’avi és molt vell i sempre està
borratxo, com el pare. Juguen a veure qui n’està més i qui cau a terra abans. Amb la
vènia de la vostra senyoria, senyor.
PRÍNCEP – I aquest avi vell que dius, també et pega?
TOM – Ja ho crec! No ens estem de res, a casa. I pica tan o més fort que el pare. Em clava
cada pallissa, que n’hi ha per llogar-hi cadires. Amb les mans, amb els punys tancats així,
amb una corretja de verga de bou i un bastó que té sempre a mà darrere la porta... amb
la vènia i permís de vostra senyoria.
PRÍNCEP – No cal que utilitzis sempre aquestes deferències, quan em parlis. Per cert, el
teu parlar és força fi i delicat; no s’adiu gaire amb la teva roba.
TOM – Vaig vestit amb el que puc rampinyar o el que trobo enmig de les deixalles. No us
podeu imaginar tot el que es pot arribar a trobar, remenant les deixalles. Coses bones,
eh? Fins i tot menjar. Davant de casa n’hi ha piles, de deixalles... I els captaires
professionals ja sabem com treure’n profit... amb la vostra vènia, se... ai! Perdoneu,
senyor. Ja no hi pensava. D’això, i si parlo fi com dieu, és gràcies al pare Andrew, un
capellà molt bo que conec i que m’estima molt; m’ha ensenyat una mica a llegir i a
4
escriure, m’ha deixat llibres, m’ha explicat contes de fades i palaus com el vostre
prínceps i princeses i dames i cavallers i barons i baronesses... i tot això. I m’agrada
molt!
PRÍNCEP – I germans, no en tens?
TOM – Sí, ja ho crec, dues germanes, tinc. La Bet i la Nan.
PRÍNCEP – Quins noms més estranys...
TOM – Bet vol dir Elisabet, i Nan Ferdinanda. La Nan és molt llesta; llàstima que és
coixeta i va amb crosses. I la Bet no és tan espavilada. Però totes dues són molt bones i
ens estimem molt. Tenen tretze i catorze anys.
PRÍNCEP – Lady Elisabet, la meva germana, en té quinze i és molt maca. Escolta, les
teves germanes també prohibeixen als criats que somriguin mentre les vesteixen o les
despullen?
TOM – Que us penseu que les meves germanes en tenen, de criats?
PRÍNCEP – No? Doncs qui les ajuda a treure’s i a posar-se aquells vestits tan complicats?
TOM – Però, senyor, voleu dir que us treuen la roba per anar a dormir? Però que dormiu
despulladets com les bèsties? Ni les meves germanes ni jo ens traiem la roba si no és per
rentar-nos... Un parell de cops l’any!
PRÍNCEP – Que no teniu més d’un vestit cadascú?
TOM – Què en faríem de dos? Només tenim un cos cadascú! Ui, i a més, no tenim pas
tants diners com per malgastar-los amb vestits.
PRÍNCEP – Perdona, no et volia ofendre. Escolta: tu i les teves germanes tindreu ben aviat
vestits nous i calçat i criats que us vesteixin. No me’n donis les gràcies. Explica’m més
coses. M’agrada. Hi viviu bé, allà a la plaça de la Carronya? Teniu joguines? Mengeu
gaires caramels i pastissos?
TOM – Que si tenim joguines, dieu? I tant, les que volem! Ens les fem nosaltres, ves, la
canalla del barri. Agafem una caixa del mercat buida, li posem quatre rodetes de fusta i
ja tenim una carrossa! Fem curses de carrosses baixant a tot drap per la baixada de
l’església... Ens clavem cada trompada! I si veiéssiu les lluites amb pedres i bastons que
organitzem contra els barris rivals. I les meves germanes, amb quatre parracs fan unes
nines més boniques que les de veritat!
PRÍNCEP – Lluites amb pedres i bastons? Deu ser molt emocionant!
TOM – Sí! Ui, si ho veiéssiu! De vegades fins i tot ens fem mal de veritat... i llavors
correm-hi tots amb potingues! I de vegades també ens barallem amb els guàrdies!
PRÍNCEP – Que bo! Com m’agradaria jugar-hi a mi també!
5
TOM – I a l’estiu, si ens veiéssiu com nedem als canals i al riu! Ens enfonsem el cap els
uns als altres i ens capbussem i fem veure que ens ofeguem...
PRÍNCEP – I no us feu mal? No hi ha cap perill?
TOM – No, i ara! Ja veuríeu com us agradaria, si ho provéssiu...
PRÍNCEP – Canviaria el regne del meu pare per poder jugar així amb tu. Explica’m més
coses!
TOM – També cantem i ens embrutem de fang. Ens hi rebolquem, l’un sobre l’altre... És
divertit, oi, fer tombarelles en el fang?
PRÍNCEP – Tombarelles en el fang? (Amb posat d’admiració). Vestits... o despullats?
TOM – Com sigui, però, vaja, com més vestits millor! És fantàstic!
PRÍNCEP – Si jo pogués vestir-me com tu i anar descalç, i rebolcar-me en el llot, ben brut,
ni que només fos una vegada, sense que em renyés ningú... seria capaç de renunciar a la
corona!
TOM – Voleu dir? Però si la bona vida, la comoditat... això agrada a tothom!
PRÍNCEP – Ja n’estic tip i cuit de tanta comoditat! Jo voldria fer, beure, menjar... sempre
el que jo volgués. No el que em manessin.
TOM – Doncs jo, si pogués vestir-me com vós, ni que fos només una vegada... em moriria
de goig!
PRÍNCEP – No em diguis senyor! No en vull ser, jo. Digue’m de tu.
TOM – No sabré com començar...
PRÍNCEP – Prova-ho, va!
TOM – Com vulgueu, senyor... ai, com vul...guis.
PRÍNCEP – Així! Ho veus? I deies que t’agradaria anar vestit com jo? Tanta il·lusió et fa?
TOM – Oi tant! És el que més m’agradaria, ara.
PRÍNCEP – Doncs au! Entrem aquí dins. Treu-te aquests pellingots i posa’t el vestit que
més t’agradi. En trobaràs cinquanta per triar a l’armari de dintre. Potser no podrem jugar
gaire estona, però mentre ningú no ens destorbi ens ho passarem la mar de bé! Apa,
som-hi!
Se’n van a una cambra. Entren dos PATGES amb safates plenes de menjar.
PATGE I – Senyor... amb la vostra vènia.
PATGE II – No hi ha ningú.
PATGE I – Juraria que era aquí.
PATGE II – Doncs t’has equivocat. Aquí no hi ha ningú.
6
PATGE I (s’acosta a la porta on hi ha el PRÍNCEP i TOM) – Senyor, senyor...
PATGE II – Anem, anem... Ja ens tornarà a cridar.
PATGE I – Però...
PATGE II – No em vull esperar, jo. Queda-t’hi tu, si vols. Encara ens renyaran...
PATGE I – Doncs jo vaig a buscar Sa Majestat. M’hi jugo el coll que el príncep no es
trobava sol quan ens ha demanat el servei, i ara m’ha semblat sentir un murmuri...
PATGE II – Doncs saps què, deixem-ho aquí i marxem.
PATGE I – Això, i marxem.
Els PATGES deixen les safates i se’n van. Entra el PRÍNCEP vestit amb els parracs de
TOM, i TOM amb la roba del PRÍNCEP. Tots dos se’ls veu contents i van fent
gesticulacions exagerades provant d’imitar-se respectivament.
TOM – Això és fantàstic! Quin luxe! Dec semblar un noble dels de debò! O un rei. Oi que
fan així, els reis? (Fa una reverència). M’hi sento tan bé, amb aquesta vestimenta! Com si
l’hagués dut tota la vida.
PRÍNCEP – Jo també. Que divertit! Quina comoditat! Oi que escopiu així, els mendicants?
De través! (Ho fa còmicament. Passegen mirant a un costat, com si s’emmirallessin).
Tom, mira’t bé. Mira. Què et sembla? Ets un captaire... o un príncep? I jo, sóc un
príncep... o un captaire?
TOM – Ai, no em demanis que contesti. No és propi de la meva condició que ho digui.
PRÍNCEP – Doncs ho diré jo: és increïble! Sembla que tots dos siguem el que
representem. Tu, un príncep amb tota la reialesa... i jo, un pollós de la plaça de la
Carronya. Som iguals! Vet aquí un caprici de la Natura!
TOM – És un miracle! Els cabells, els ulls, l’estatura, el nas, la boca... la cara.
PRÍNCEP – Fins i tot la mateixa expressió, tenim. Si sortíssim nus a carrer, ningú no
podria endevinar qui és l’un i qui és l’altre... M’agradaria comprovar-ho. (Se li il·lumina la
cara com si tingués una gran idea). Calla! Quina idea! Provaré una cosa: a veure si em
coneix aquell soldat tan bèstia que t’ha pegat abans. No et moguis, Tom. Espera’t aquí.
Vaig a espantar-lo. Torno de seguida.
TOM – No, no ho facis.
PRÍNCEP – Tu quiet aquí. T’ho ordeno!
S’enfosqueix l’escena i, en tornar la llum, veiem la reixa del palau on hi ha els GUÀRDIES.
7
PRÍNCEP – Guàrdia! Obriu! Feu pas!
Al GUÀRDIA I li sembla reconèixer-lo com a captaire i li obre la porta. Quan el PRÍNCEP
passa per davant seu, el GUÀRDIA I li dóna una bufetada i una puntada de peu al cul.
GUÀRDIA I – Ah, ets tu! Té i té! Això és com a paga pel que m’ha tocat rebre a mi per
culpa teva. Gripau! Captaire pollós! Arri! I si et torno a veure per aquí, et faré arrencar la
pell.
PRÍNCEP (furiós) – Miserable! M’has bufetejat a mi! A mi! Ara sabràs qui sóc jo! Quadra’t
davant meu! Et pensaves que no era jo, eh? Doncs sí, doncs sóc el príncep. Perquè ho
sàpigues! El príncep de Gal·les! I et faré penjar!
El GUARDIA I li presenta les armes tot fent el pallasso i llavors tots dos guàrdies es posen
a riure.
GUÀRDIA I – Perdoneu, senyor. No us havia reconegut. Saludem sa Graciosa Majestat...
Ha, ha, ha! Feu pas a l’Altesa Reial! Pas al príncep de Gal·les! Au, tingui, sa Majestat!
Tingui!
Els GUÀRDIES li peguen i l’empaiten fins que el PRÍNCEP desapareix.
SEGONA PART
NARRADOR (davant del teló) – El nostre pobre príncep convertit en captaire va ser
foragitat de palau, i a tot arreu on va anar va ser l’ase dels cops. Defallit i afamat,
humiliat i apallissat, va anar a l’església dels franciscans, on ho hi havia hagut un bon
frare que ell coneixia. Però aquell frare ja no hi era i tampoc el van creure. A la fi, va
localitzar la plaça de la Carronya i allà va trobar la casa d’en Tom. El pare d’en Tom
estava completament borratxo. Es va pensar que aquell noi era el seu fill i li va clavar
una bona pallissa perquè no li havia dut ni una trista moneda. Quan va provar d’explicar-
se, es van pensar que s’havia tornat boig.
Per altra part, a palau, el pobre Tom, cansat d’esperar el príncep, va decidir sortir de la
sala on era... i, quan ja es veia pres i penjat per intrús, comprovà que tothom el prenia
pel príncep. Patges, dames, guàrdies i nobles el reverenciaven. Ningú no va dubtar que
ell fos el veritable príncep. Quan ell va voler aclarir la situació, el van prendre per guillat.
8
Arreu va córrer la brama que el príncep havia perdut el seny a causa de l’excés d’estudis.
I ja tenim dos bojos, en aquesta història!
S’obre el teló i apareix un saló amb un tron reial. Assegut al tron, el vell REI, malalt i molt
curt de vista; drets, els nobles HERTFORD i lord ST. JOHN. Al costat del REI, els GUÀRDIES
III i IV amb llança.
ST. JOHN – Milord duc Hertford, caldrà reforçar els llocs de guàrdia. Amb les festes de la
verema, el populatxo s’ha desbocat i cal esperar excessos dels mals instints de la
gentussa.
HERTFORD – Ja ho he previst. Està resolt. Casualment, han arribat a les meves orelles
que un intrús ha usurpat el càrrec d’un cap de la guàrdia, ha actuat unes hores com a tal
i n’ha fet de tots colors.
ST. JOHN – Jo us garanteixo, senyor, que al nostre palau no hi entrarà cap estrany: tenim
una guàrdia eficient i responsable. I si hi aconseguís entrar, tardaria tant a sortir-ne i
entrar a la presó de la Torre, com ell hauria trigat a entrar a palau.
HERTFORD – Perdoneu, milord. Sa Majestat deu estar impacient per tenir noves del
príncep. (El REI assenteix). Els metges que tenen cura de la salut del nostre príncep de
Gal·les han arribat a la conclusió que no ha perdut pas el seny. El diagnòstic no és pas
tan negatiu com semblava. Sobre la taula trobareu un resum detallat de les anàlisis
mèdiques. Es recuperarà ben aviat. Segur. No obstant, cal seguir al peu de la lletra les
recomanacions... És a dir, el príncep ha d’ignorar absolutament que es troba en
observació i tractament mèdic. Ell ha de creure que està bo.
ST. JOHN –Ja hem pres les mesures pertinents. Tothom està al corrent de l’última
proclama, que diu: “En nom del rei, es fa saber que està rigorosament prohibit fer cap
cas dels rumors que parlen d’un suposat comportament extravagant i mancat de raó de
l’hereu de la corona. Es fa saber que hi ha penes d’arrest i de mort per la propagació
d’aquest rumor fals i malintencionat. En nom del rei: prou comentaris, prou murmuris!”
HERTFORD – Ja no hi ha comentaris ni murmuris, senyor.
REI – Aviseu el príncep de Gal·les, el vull veure.
HERTFORD – Així és farà, senyor.
REI – Que els doctors no deixin sol el príncep ni un moment!
ST. JOHN – Les vostres ordres es compliran, senyor.
HERTFORD – Senyors, el príncep de Gal·les, duc de Gloucester, comte de Warwick,
senyor de Salisbury...
9
REI (el talla) – Prou, prou romanços! Que entri d’una vegada!
HERTFORD – El rei!
Entra en TOM i TOTS saluden amb grans reverències.
TOM (s’agenolla davant el REI) – Senyor!
REI – Eduard, fill meu, aixeca’t. Que vols enganyar-me, potser? A mi, el teu pare, el rei!
Full meu... digues que em volies gastar una broma i ja està, tot oblidat.
TOM – Vós, senyor, sou el rei? Ai, ai, ai... estic perdut. Tingueu pietat de mi!
REI – Ai, redéu! Ja hi som! Jo que em creia que els rumors eren exagerats... Vine amb el
teu pare, fill! Digue’m que em coneixes.
TOM – Majestat, senyor... Em diuen que vostra senyoria és el rei, que Déu guardi molts
anys, i m’ho crec, no tinc més remei, però...
REI – És clar... sí... bé... Però no tremolis així, noi. Aquí no hi ha ningú que vulgui fer-te
mal. No cal que gastis cap protocol, amb mi. Parla’m com sempre, amb senzillesa i
afecte... Ja saps que jo t’estimo i que tots t’estimem. Gairebé no hi veig, fill; perdo la
vista. Però tot i així m’adono que m’estimes i que et posaràs bo ben aviat. Saps qui ets,
tu, oi? No em diguis coses rares com fa una estona...
TOM – Us prego que em creieu, senyor, quan dic que no sóc el vostre fill, ni el príncep de
Gal·les. Jo sóc el més humil dels vostres súbdits... Vaig néixer captant pels carrers i, per
una sorprenent casualitat, ara em trobo aquí. Sóc molt jove per morir! Vós podeu salvar-
me amb tan sols una paraula. Deixeu-me marxar!
REI – No parlis de morir, ni de marxar, fill meu, si la vida i la felicitat et somriuen..! Et
posaràs bo, ja ho veuràs. No tinguis por. La pau sigui amb tu.
TOM – Tots ho heu sentit perfectament. El rei em vol bé. Mercès, senyor. (Tot content).
Puc retirar-me?
REI – És clar que sí, si és el que vols.
TOM – Així, puc sortir del palau?
REI – Del palau? I on vols anar? On estaràs més bé que aquí al costat del teu pare que
t’estima?
TOM – És que m’ha semblat entendre que quedava en llibertat. Em disposava a tornar
amb els meus, amb el meu pare borratxo i amb tota la púrria de lladres i captaires, al
femer on vaig néixer i em vaig criar... però que malgrat tot és la meva casa i la meva
vida. No hi estic acostumat, a aquestes pompes i esplendors. Em semblen irreals. Per
favor, senyor, deixeu-m’hi anar.
1
REI – Pobre fill meu... encara no estàs bé del tot. Potser es tracta d’una follia passatgera
o d’una petita dèria... Déu vulgui que sigui així. Farem venir les mes grans celebritats
mèdiques perquè t’examinin. T’has de posar bo.
HERTFORD – Ja us havia dit moltes vegades que les fantasies que aquell frare preceptor
explicava al príncep un dia o un altre li pujarien al cap.
REI – Escolteu-me tots! Aquest fill meu està una mica sonat... accidentalment. L’excés
d’estudis i l’escassetat de diversions en són la causa. Ara, durant una temporada, res de
llibres ni de mestres! Procureu que es distregui. Boig o no, és el príncep de Gal·les, el
meu fill, l’hereu de la corona d’Anglaterra. Boig o no, el regne és seu. Qui faci comentaris
sobre la seva malaltia, anirà contra la pau del regne i es farà mereixedor d’una soga al
coll. Preneu-ne nota, milords!
L’escena s’enfosqueix i, en tornar la llum, ens trobem davant d’una miserable cova. Un
infecte jaç serveix de llit als grans; un altre, als petits. BET i NAN, germanes de TOM,
seuen al jaç petit. NAN porta crosses. L’avi de TOM jeu al seu jaç gran. Entra JOHN
CANTY, pare de TOM, arrossegant el PRÍNCEP amb una mà; en l’altra hi té una ampolla
de vi. Llança el PRÍNCEP a terra. BET i NAN corren a ajudar el PRÍNCEP.
JOHN – T’arrencaré la pell a fuetades!
AVI – I a mi em matareu a disgustos! Què passa ara?
JOHN (al PRÍNCEP) – Digue-li, digue-li tu! (A l’AVI). Volia escapar-se! Una altra vegada! A
fe que se l’ha de domar, encara que sigui a bastonades! Enmig d’un avalot de gent ha
intentat escapolir-se i, després d’haver-lo empaitat mitja hora, l’he atrapat. Així...
(L’agafa pel coll). Un dia t’escanyaré de veritat.
PRÍNCEP – Ai, ai! Prou, prou!
AVI – Prou, que el mataràs. I després el trobarem a faltar a l’hora de recollir les almoines.
JOHN – Que n’ets, de dolent! I de pòtol! No pot ser que siguis fill meu.
PRÍNCEP – És que no ho sóc!
JOHN – Ah, no, eh? És clar, tu ets fill de Satanàs!
PRÍNCEP – Ni vostre, ni del dimoni. Jo sóc fill del rei. Jo sóc el príncep de Gal·les! I faré que
pagueu amb la vida aquest tracte que em doneu!
JOHN i l’AVI esclaten a riure.
BET – Pobre Tom! Que Déu l’empari!
1
NAN – Pobre germanet...
JOHN – Les bestieses que llegeixes en els llibrots que et deixa aquell diable de monjo
t’han ben girat el cervell.
PRÍNCEP – Estic tan sa com vós. I si m’acompanyeu al palau us ho demostraré. Sóc
Eduard, hereu de la corona, i demanaré al rei que us empresonin... (Rumia una estona).
O també puc fer que us donin una bona recompensa...
AVI – Minyó, no diguis aquestes coses, que ens portaràs la desgràcia a tots.
JOHN – No! Continuem la comèdia, si això li fa gràcia! Bet, Nan, que potser heu perdut la
cortesia? Com us atreviu a estar dretes en presència del príncep! Agenolleu-vos! Feu-li
reverències! (BET i NAN ho fan amb un posat burleta). Genolls a terra! Ha, ha, ha!
NAN – Potser si el deixéssim descansar una mica li desapareixerien totes aquestes
històries del cap... Deixeu-lo que reposi.
BET – El veig més cansat que mai. Demà tornarà a ser el mateix de sempre i no tornarà a
venir a casa amb les mans buides. Que sant Francesc, patró dels pobres, ens acompanyi.
NAN – Sant Francesc és el nostre patró, oi? Si no ho fos, jo l’en faria...
JOHN – Ara tothom a dormir. S’ha acabat la funció. Tu (a BET), deixa’m una ampolla aquí
al capçal... i a clapar s’ha dit, que demà és dissabte i la recapta ha de ser doble!
Al cap de poc se senten els roncs de JOHN i l’AVI. BET i NAN s’aixequen i abriguen el
PRÍNCEP. S’afluixa la llum. El PRÍNCEP fa el senyal de la creu i s’adorm.
NAN (s’allunya una mica del PRÍNCEP) – Bet, vine. (Mira JOHN i l’AVI). Que santa
Deogràcies, patrona dels sords faci que no ens sentin.
BET – Què vols? Què passa?
NAN – No cridis i escolta’m. No li has notat res al Tom? És estrany...
BET – No. Per què?
NAN – Jo diria que ens l’han canviat.
BET – Valga’m sant Pancraç! No diguis ximpleries!
NAN – I tot allò que ha dit que era fill del rei?
BET – Mira que n’ets, de totxa, Nan .
NAN – No ho sé... Què vols que t’hi digui? No ho havia dit mai...
BET – Això és el cansament i els cops. Deu haver rebut algun mal tanto al cap, cap a la
banda del rebost de les idees...
1
NAN – No em diràs que no n’havia rebut mai abans, de cops. I nosaltres dues... ens
n’hem fet tips, de rebre garrotades! I mai no hem sortit amb aquestes històries... Mira
que si no és el nostre germà...
BET – Qui vols que sigui, doncs? Sant Innocenci?
NAN – No ho sé, no ho sé... Però per mi que no és en Tom.
BET – Sí, dona, sí. Ara estem tots cansats. Em sembla que ja somiem desperts i tot. Demà
serà un altre dia, Nan.
NAN – I si fos veritat que no és en Tom? I si fos el fill del rei?
BET – No diguis bajanades. Sant Atanasi, patró dels mentiders, et castigarà.
NAN – Escolta una cosa: ara, abans de dormir, s’ha fet el senyal de la creu. Li havies vist
fer, abans?
BET – Sempre... quan entrava a l’església.
NAN – Tots ho fem, en entrar a l’església... Però, en posar-se a dormir, no li ho havia vist
mai. I et diré una altra cosa: cada vegada que rep un cop, en Tom el para posant-se la
mà a la cara amb el palmell a la galta. I avui m’he fixat que ho fa al revés.
BET – Tu agafes manies, em sembla...
NAN – Sant Filibert me’n guardi!
BET – Què dius del celobert?
NAN – Filibert, Filibert... Tu l’invoques sovint.
BET – Ara ja no. Un dia li vaig demanar un desig i no em va fer cas. Estem mig renyits.
PRÍNCEP (somiant) – A mi, la guàrdia! Sir Williams! Em sentiu? Veniu, us dic! Que no ho
veieu, que aquests em volen convertir en un captaire? Agafeu-los! Que els duguin a la
Torre! Ai, que em peguen! (Es protegeix amb el palmell girat enlaire).
BET – Tom, què et passa?
PRÍNCEP (despertant-se) – Eh? Qui ets tu?
BET – Tom, no reconeixes les teves germanes?
PRÍNCEP – Oh... ah, sí. Somiava coses horribles... Jo era un miserable pidolaire i
vosaltres... (Se sorprèn). Però... no ho entenc... vosaltres. (Es protegeix amb la mà, el
palmell enlaire).
NAN – Dorm, Tom, dorm. Somiaves. No tinguis por. Nosaltres som aquí, amb tu... Dorm.
(El PRÍNCEP s’adorm). Has vist, Bet? Li has vist la mà..? El palmell girat enlaire...
BET – Casualitat.
NAN – Aquest no és el nostre germà. Mira-te’l bé. (Suaument, toca la cara del PRÍNCEP,
que es desperta espantat i es protegeix la cara amb el palmell). Ho veus? Posava la mà
com t’he dit!
1
BET – No siguis tossuda! Qui vols que sigui? És ell, però amb el meló trastocat, ves! Ai,
santa Simforosa, patrona dels amoïnats, no ens abandonis ni de nit ni de dia... És la
patrona dels amoïnats, oi, santa Simforosa?
NAN – I si no ho és, jo la’n faig ara. I au, anem a dormir, que ens atraparà el sol.
Es posen a dormir. Poc després es fa de dia i la resplendor del sol il·lumina l’escena.
JOHN – Uaaah..! Ja es fa de dia, avi. Au!
AVI – Uuummm! Deixeu-me dormir.
JOHN – Va! Amunt, que ja és de dia. Que avui és festa i hem d’anar a Sant Alban. Si no
correm una mica, arribarem que la missa ja haurà començat. Au, fora del jaç, els peus a
terra! (Els dóna cops amb el peu). Tu, Bet, vindràs amb mi a l’abadia. La Nan i l’avi a la
catedral de Sant Pau. I en Tom a Sant Alban. Avui, tots amb els complements de gala...
NAN dóna al PRÍNCEP una gep artificial; a BET, tres nafres adhesives. NAN agafa les
crosses.
PRÍNCEP – Per què ens hem de posar això, ara?
NAN – No et facis el beneit. Com si fos la primera vegada... Au, de pressa! Avui rai, que
ens posem les artificials... Pitjor és quan ens fan posar aquelles nafres de calç viva que al
cap de dos dies fan nafra de debò!
JOHN – Aneu! De pressa! I recordeu-ho: si em porteu poca recapta, dejunareu dos dies. I
allà al racó tinc el garrot preparat. Au, dropos!
TOTS se’n van. NAN, coixejant, queda reressagada.
NAN – Que el bon sant Dimas, patró dels lladres, es recordi de nosaltres i ens faci trobar
uns bons babaus que es deixin robar!
L’escena s’enfosqueix i apareix, després, davant la cortina, el NARRADOR.
NARRADOR – En aquells dies, morí el rei, i el tron i la corona van caure sobre el
desventurat Tom, que va tenir ocasió d’utilitzar el seu poder per afavorir els pobres i
desvalguts. Mentrestant, el veritable príncep comprovà de molt a prop la misèria de (amb
ironia) la molt noble família Canty, barons de la penúria, ducs de les deixalles i
1
marquesos de l’escata d’arengada... Van passar els dies i els mesos i finalment els dos
personatges d’aquesta història, un bon dia, van trobar-se cara a cara. Ara veureu com va
anar, tot plegat.
La llum il·lumina ara l’interior d’un saló del palau reial. Al mig, un tron amb els GUÀRDIES
III i IV a banda i banda. Assegut al tron, TOM vestit de príncep. A un costat lord
HERTFORD i a l’altre lord ST. JOHN i LORD PROTECTOR.
ST. JOHN – Senyor, us preguem humilment que poseu tota la vostra reial confiança en
nosaltres, els vostres consellers i servidors. No us defraudarem, altesa. És per això que
ens permetem insistir que us digneu segellar l’ordre d’execució del duc de Norfolk,
aquest traïdor intrigant. Aquesta era la reial voluntat del vostre reial pare.
HERTFORD – I la voluntat del rei és llei, senyor.
TOM – Trobo exagerat el vostre afany de fer justícia. Sir Norfolk serà jutjat com cal, per
un jurat just que, si és convenient, el condemnarà... Vosaltres sou part interessada.
Sembleu impacients per ocupar el seu lloc.
ST. JOHN – Majestat, considereu que lord Norfolk..?
HERTFORD – La seguretat de la corona perilla...
TOM – La seguretat de la corona o la vostra..? Esperaré l’informe del judici.
HERTFORD – Però senyor...
TOM – Prou!
LORD PROTECTOR – La voluntat del rei és llei. Vós ho heu dit, milord.
Se sent aldarull de veus a fora.
TOM – Què és això? Què és aquest aldarull? Guàrdies!
Els GUÀRDIES III i IV corren cap a la porta. Entren GUÀRDIA I i II, de la primera part, que
porten el PRÍNCEP, BET i NAN. Entren també PATGE I, PATGE II i CAPITÀ.
CAPITÀ (flectant el genoll davant TOM) – Perdó, sa Majestat! Aquests galifardeus han
armat un gran aldarull. Han entrat a empentes i agredint els guàrdies a cops de bastó.
BET – Amb permís, senyor, això no són bastons. Són les crosses de la meva germana. I
no som pas tan valents com això, senyor. Simplement hem clavat un cop de gaiato al cap
de cada guàrdia. I en tot cas, el que els ha fet mal ha estat el casc.
1
LORD PROTECTOR – Bé... i tot això, per què?
CAPITÀ – Aquests marrecs us volien veure, senyor.
HERTFORD – I us heu deixat vèncer per quatre mocosos? De què serveix la guàrdia del
rei?
ST. JOHN – Capità, haureu de donar compte de la vostra ineptitud.
CAPITÀ – Senyor, han entrat com un huracà!
HERTFORD – Un huracà de tres infants...? No em feu riure! I vosaltres, qui sou?
NAN – Jo sóc la germana d’aquesta (tocant BET) i d’aquest (tocant TOM).
BET – I jo sóc la germana d’aquesta (tocant NAN) i d’aquest (tocant TOM).
PRÍNCEP – I jo, senyor, sóc el príncep de Gal·les, Eduard Tudor, duc de Gloucester, senyor
de Salisbury...
Els GUÀRDIES, HERTFORD i ST. JOHN corren a llançar-se sobre el PRÍNCEP.
TOM – Deixeu-lo! Deixeu-lo, he dit! Té tota la raó! Ell és el rei de debò!
TOTHOM – Què?
LORD PROTECTOR – No feu cas de sa Majestat. És altre cop la malaltia.
ST. JOHN – Agafeu aquest vagabund!
TOM – Que ningú no s’atreveixi a tocar-li ni un sol fil de roba! És el rei! (Al PRÍNCEP): Oh,
milord, senyor rei, permeteu que el pobre Tom Canty sigui el primer a jurar-vos fidelitat.
Ocupeu, senyor, el lloc que us correspon. Finalment ens hem pogut tornar a trobar!
LORD PROTECTOR – Senyors, senyors! Observeu quina semblança més prodigiosa! Si són
calcats! Són iguals! Heu vist mai res tan semblant? No és possible! (Tots s’hi fixen i
queden meravellats). Són com dues gotes d’aigua! Quin dilema més terrible! Qui és qui?
Qui el de debò i qui el de mentida?
TOTS – Aquest és el rei! (Uns assenyalen TOM i altres el PRÍNCEP).
LORD PROTECTOR – Silenci tothom! Cal actuar amb prudència. La situació és
compromesa... És imminent l’acte sublim de la coronació i la proclamació del nou rei
després de la mort de l’anterior. Pel bé del país, cal que les coses estiguin ben
assentades. Vet aquí dos candidats al tron: el que fins avui havíem tingut i un... diguem-
ne captaire que afirma ser el príncep de Gal·les. Qui és qui? Voldria fer algunes
preguntes a aquest... com li haig de dir? Minyó... majestat..?
PRÍNCEP – Pregunteu-me el que vulgueu.
HERTFORD – Sigui qui sigui el rei, això no servirà de res. Ell (assenyala TOM), que ocupa
aquest tron des de fa un temps, pot saber ja tot el que li pugueu preguntar sobre la vida
1
de palau. I ell (assenyala el PRÍNCEP) pot ser perfectament un impostor que prèviament
s’ha informat de tots els detalls de palau.
LORD PROTECTOR – Teniu tota la raó, milord.
ST. JOHN – Sí. Aquesta dificultat per prendre una decisió podria dividir el país en dos
bàndols i desprestigiar la monarquia.
LORD PROTECTOR – Duc d’Hertford, feu arrestar l’impostor!
HERTFORD – I qui és?
LORD PROTECTOR – No ho sé! Mal per mal, segur que aquest (assenyala el PRÍNCEP) ho
fa millor que l’altre.
HERTFORD – De cap manera! Més val boig conegut que savi per conèixer!
ST. JOHN – En què quedem?
LORD PROTECTOR – Espereu! Tinc la solució. (Al PRÍNCEP). On és el segell reial? Digueu-
nos-ho i l’enigma estarà resolt, perquè només el veritable príncep de Gal·les pot saber-
ho. (Expectació general). L’impostor potser s’ha après a consciència la lliçó, però segur
que no ha caigut en un detall d’aquesta mena. On és el segell reial que serveix per a les
signatures importants?
HERTFORD (a TOM) – Ara s’acabarà la teva suplantació.
ST. JOHN (al PRÍNCEP) – Prepara’t per pujar l’escala del patíbul!
PRÍNCEP – Lord St. John, aneu al meu escriptori privat... i en el racó de l’esquerra, prop de
la porta que dóna a l’avantcambra, veureu la cabota d’un clau de bronze. Pitgeu-lo i
s’obrirà un petit joier. Només jo conec aquest amagatall. El primer que veureu serà el
segell. Porteu-me’l!
LORD PROTECTOR – Per què vacil·leu? No heu sentit l’ordre del rei?
ST. JOHN – Del rei?
Lord ST. JOHN se’n va. Vol fer una reverència i no sap a qui fer-la. finalment en fa una a
cada un dels dos.
LORD PROTECTOR – Ara sortirem de dubtes.
Torna lord ST. JOHN.
ST. JOHN – Senyors, el segell no és allí.
LORD PROTECTOR – S’ha volgut riure de nosaltres. Guàrdies! Porteu aquest miserable
pidolaire a la Torre! Poseu-li grillons i assoteu-lo pels carrers.
1
Els GUÀRDIES corren a llançar-se sobre el PRÍNCEP.
TOM – Atureu-vos! Qui li posi la mà a sobre s’hi juga la vida! Voleu dir que heu buscat bé,
lord St. John?
ST. JOHN – Absolutament. El joier era buit.
TOM – Un moment! El segell aquest era rodó? Més aviat gros? Amb unes lletres i un
dibuix gravat? Sí? (Els NOBLES fan que sí amb el cap). Doncs ja sé on és. Per què no me’l
descrivíeu abans? Sé on és, tot i que jo no l’hi vaig pas posar.
LORD PROTECTOR – Qui el va posar on és, doncs?
TOM – El qui teniu aquí davant. (Assenyala el PRÍNCEP). El veritable rei d’Anglaterra. Ell
mateix us dirà on és. Rumieu una mica, majestat. Recordeu. Feu el mateix que vau fer
aquell dia, abans de sortir corrents del palau amb els meus parracs per castigar aquell
soldat, que us va pegar i us va tirar a terra, creient que éreu un pidolaire.
PRÍNCEP – En recordo... tots els detalls... però el segell... no recordo on pot ser.
TOM – Milord, vós sou el rei. No us doneu per vençut. Jo no vull seure més en aquest tron
que només porta maldecaps... A veure, revivim aquell matí: jo us parlava de les meves
germanes, Bet i Nan, que són aquí; del meu pare i del meu avi, tan malcarats. Us vaig
contar els nostres jocs i baralles amb els vailets de la plaça de la Carronya. Em vau fer
portar un gran convit...
PRÍNCEP – Ho recordo tot perfectament.
HERTFORD – Què significa tot això? Aquest absurd conte de fades?
TOM (continua) – En broma, senyor, ens vam canviar els vestits... Ens van posar davant
d’un mirall i ens va sorprendre que ens assembléssim tant. Llavors vau veure la meva
mà, que m’havia ferit un soldat, i vau dir que el castigaríeu... i vau sortir corrent cap a la
porta del jardí. Sortint, vau passar pel costat d’una taula i vau agafar això que en dieu
segell reial i em sembla que ho vau deixar al primer calaix de dalt, en un prestatget petit,
cobert amb un drapet vermell.
PRÍNCEP – Oh... Lloat sia Déu! Ja ho sé! No digueu res més. Lord St. John i lord protector,
aneu aquí a l’avantcambra i al prestatge de dalt l’armari hi trobareu el segell amb un
grapat de nous.
LORD PROTECTOR – Un grapat de nous?
PRÍNCEP – Sí! Au, aneu. De pressa!
Els dos LORDS se’n van.
1
GUÀRDIA I – Perdoneu el meu atreviment, senyor. Si encara hi ha algun dubte que aquest
minyó és el rei, jo hi puc afegir alguna cosa.
HERTFORD – Però què és això? On s’és vist? Com goses parlar sense demanar permís?
GUÀRDIA I – És que és molt important, el que vull dir...
HERTFORD – Tu?
PRÍNCEP – Deixeu que parli. Què vols dir?
GUÀRDIA I – Jo sé del cert que aquest minyó és el rei... i perdoneu, senyor.
HERTFORD – Per què?
GUÀRDIA I – Perquè jo sóc qui li va barrar el pas a la reixa del jardí, aquell dia que vós
(s’adreça a TOM) volíeu entrar per veure de prop el príncep. Us he reconegut
perfectament. Jo us vaig fer caure a terra. Perdoneu, senyor. No sé...
HERTFORD – I per què no ho deies abans?
GUÀRDIA I – Perquè ningú no m’ha preguntat res. Tenia por de ficar-me on no em
demanen...
Entren lord ST. JOHN i LORD PROTECTOR amb el segell reial i unes quantes nous.
LORD PROTECTOR – Vet aquí el segell reial i les nous. No hi ha dubte: aquest captaire...
ai, senyor, perdoneu... és el rei, que Déu guardi molts anys!
HERTFORD – Què volen dir aquestes nous?
PRÍNCEP – De sobte m’ha vingut gana i he pensat que em vindria de gust un grapat de
nous amb pa torrat. I és que jo havia fer servir moltes vegades el segell reial... com a
trencanous.
GUÀRDIA I – Senyor! (S’agenolla davant del PRÍNCEP). Em castigareu? No volia fer-vos
cap mal!
PRÍNCEP – De cap manera. Tu també has contribuït a resoldre aquest trencaclosques.
LORD PROTECTOR – La cosa ha quedat clara, senyors. Vassallatge al rei Eduard, príncep
de Gal·les, rei d’Anglaterra! Visca el rei!
TOTS – Visca, visca!
TOM – Senyor, rei meu, preneu aquests reials vestits i torneu-me la meva miserable roba
de vagabund. (Es treu la capa i la dóna al PRÍNCEP).
LORD PROTECTOR – Despulleu aquest galifardeu i tanqueu-lo a la presó!
PRÍNCEP – No! Si no hagués estat per ell, jo no hauria pas recuperat la corona. D’avui en
endavant serà el meu conseller en cap. Gràcies a ell he conegut les insídies i enveges
dels cortesans de palau. I he conegut la misèria, la fam, la dissort; he vist com viuen els
1
pobres i desventurats del meu regne. A ell, el meu amic. Tom Canty, també li ha estat
profitós el pas per palau. Ha obrat amb rectitud i ha enaltit el govern del país. Visca el
nou conseller en cap! Visca!
TOTS – Visca!
TOM – I que Déu guardi molts anys el rei Eduard, rei d’Anglaterra, el príncep captaire!
TOTS – Visca, visca!
Teló.
2
