47 EST IU 2008

A R T

ExposicióESCOLA D’ART DE CELRÀ

AC T UA L I TAT

Festa Major de Bordils

E L L L I B A N T D E L P O U

Cacera del Senglar

EL PROBLEMA DE L’AIGUAI EL RIU TER

EL PROBLEMA DE L’AIGUAI EL RIU TER

T E L E F O N S A M À

B O R D I L SAjuntament 972 490003Consultòri Mèdic 972 491177Casal d’Avis 972 491191Escola 972 490115Farmàcia 972 490012Llar d’infants 972 490533Parròquia 972 490067Pavelló Municipal 972 490565Casal 972 490704

C E L R ÀAjuntament 972 492001Cultura 972 493026Serveis Socials 972 492224Piscines 972 493030Biblioteca 972 494141Escola de Dansa 972 492631Ràdio Celrà 972 493003Cap 972 492500Escola l’Aulet 972 492305Escola Falgueres 972 493548Farmàcia 972 492018Jutjat de Pau 972 494052Llar d’Infants 972 492452Parròquia 972 492082IES 972 492405Centre Cívic 972 493060Taxi Manrique (8 places) 618 419111

E N C O M ÚAigües, Prodaisa 972 202078Autobusos:Estació de Girona 972 212319Sarfa 972 201796Bombers:Informació 972 240908Urgències 085Consell Comarcal del Gironès:Servei de Català 972 213262Consorci Ambulàncies 972 410010Electricitat:Casas (L’Aurora) 972 201792Enher:Avaries 900 770077Informació 900333330Escombraries 972 250387Gas Girona:Avaries 900 394041Informació 900 303132Hospital Josep Trueta 972 940200Mossos d’Esquadra 088Protecció Civil Girona 972 418655Renfe Informació Girona 972 207093Urgències 972 213262Urgències veterinàries 972 218668Telefònica:

Atenció al client 1004Atenció tècnica (avaries) 1002

Telèfons del Punt d’Acollida:Bordils 972 490874Celrà 972 494052

Taxi 609 806206Taxi de 7 places (Manrique) 618 419 111

H O R A R I S D E L C A P D E C E L R À

Unitat d’Atenció a l’Usuari. De dilluns a divendres, 8 a 20 hores.Per demanar dia i hora pel metge i/o infermera, truqueu a SanitatRespon: telèfon 902 111 444, les 24 hores dels 365 dies de l’ any.Per parlar amb els professionals del CAP Celrà, telèfon 972 49 25 00.

Medicina de família. DR. ARTEMI ROSSELL: dilluns, dimarts, di-jous i divendres al matí. Els dimecres a la tarda.DRA. MARIA JESÚS GELADO i DRA. ROSA ARCEGA: Totesdues doctores es troben absents momentàniament i per tant hi po-den haver variacions en els seus horaris ja que actualment estantreballant dos metges substituts en el seu lloc.

Infermeria. SR. JÚLIO GIL: dilluns, dimarts, dijous i divendres almatí. Els dimecres a la tarda.SRA. MARTA QUIRCH: de dilluns a divendres, de mig matí a mit-ja tarda.Sr. LLUÍS CABARROCAS: dilluns, dimecres i dijous, als matins idimarts i divendres, a les tardes.

Pediatra.. DRA. PILAR MARTÍN: dilluns, dimecres i divendres a latarda. Els dimarts i dijous al matí.

Infermera de pediatria. SRA. FINA ROMANS: dilluns, dimecres idivendres a la tarda. Els dimarts i dijous al matí.

Treballadora Social. SRA. IMMA MARTÍNEZ: dimecres i diven-dres al matí.

Odontologia. DRA. AGNÈS MINISTRAL: dimarts a la tarda. Di-jous al matí.Auxiliar d’infermeria: SRA. ESTER MATAMALA: dimarts a la tar-da. Dijous al matí.

Llevadora. SRA. ISABEL ZEGARRA: dilluns matí i tarda, dimecresal matí.

Ginecòleg. DR. SANTIAGO SEGUÍ: dijous a la tarda.

Obstetrícia. DRA. MAR CADIÑANOS: dimecres al matí.

Extraccions (Anàlisis de sang). Dimarts i dijous de 8:15 a 9:15 delmatí.

Atenció Continuada. Per atendre les urgències o problemes de sa-lut que no poden esperar a ser atesos pel seu metge de família, pe-diatre o infermera:De dilluns a divendres: de 15h fins les 24h.Els dissabtes, diumenges i festius: de les 8 del matí fins les 24h.

Per a una urgència vital, truqueu al 061

S E R V E I S S O C I A L S

Educadora social. EVA BARTOMEUBordils: Dimarts, de 10 del matí a 12 del migdiaCelrà: Dimecres, de 10 del matí a 1 del migdia.

Treballador social. EDUARD BASTERBordils: 1er i 3er dimecres de cada mes, de 10 del matí a 12 del migdia.Celrà: Dimarts, de 10 del matí a 1 del migdia.

Oficina d'atenció a la gent gran.Atenció al públic, dimecres de 4 a 9 del vespre i divendres de 9 a 14 h.Psicòlogues: MARIA ROSA COROMINA i MERCÈ BADOSA

Dinamitzadora d'Atenció a la Gent GranAtenció al públic: dilluns dimecres i divendres de 5 a 8 de la tarda.MARTA CABANÉ

Per a qualsevol consulta, a Celrà, cal trucar al telèfon de l'ajunta-ment, el 972 49 20 01.

A la resta de poblacions, per concertar hora de visita cal trucar al972 49 22 24. També podeu demanar hora personalment o bé pertelèfon al vostre Ajuntament.

R E P O R T A T G E R I U T E R

A I G U A B A R R E I G

E N T R E V I S T A N Ú R I A D E B O R D I L S

A C T U A L I T A T P U N T D E L E C T U R A

E X P R E S S I O N S E X P O S I C I Ó D ’ A R T

E L L L I B A N T D E L P O U C A C E R A D E L S E N G L A R

H I S T Ò R I A L A G U E R R A D E L F R A N C È S A C E L R À

C A R T E S O P I N I Ó

A C T U A L I T A T F E S T A M A J O R D E B O R D I L S

47 EE SS TT II UU 22 00 00 88

4-11

12-19

20-24

25

26-31

32-35

36

37-38

39

40-43

Edita: ASSOCIACIÓ CULTURAL LA LLERA.Ctra. de Juià 48 -17460- CELRÀTelèfons: 972 49 30 26 o 972 49 41 41

CONSELL DE REDACCIÓ:Jordi Barrera i Coll, Carme Congost i Escura, Xavier Jou i Viola,Jordina Torró i Ferrer, Montse Vila Gotarra, Tania Tàpia i Xavier Pi.

DISSENY: Xavier FontanèINFOGRAFIA I IMPRESSIÓ: Gràfiques Palahí, S.L.DIPÒSIT LEGAL: GI-737-96

La Llera del Ter no s’identifica necessàriament amb l’opinió dels ar-ticles signats.

Amb la col·laboració de:

E N T I T A T C L U B A T L È T I C B O R D I L S

La sequera que s’ha patit aquestaprimavera al nostre país ha posaten evidència un gran problema quetenim des de fa anys i que té aveure molt més amb la mala gestióde l’aigua que no pas amb el fetpurament meteorològic. Per poderresoldre-ho caldrà començar dezero, gestionar l’aigua o, millor dit,gestionar els rius com a ecosistemesvius i plantejar-nos que cal quedeixin de tractar el riu Ter com sifos una canonada pensada perquèl’aigua arribi a la ciutat. Aquest,entre d’altres, és l’objectiu de laPlataforma pel Retorn de l’Aiguadel Ter.

Per fer aquest article hem comptat amb l’ajut de di-verses persones que coneixen molt bé el problema ique treballen per resoldre’l. Són (per ordre alfabèticdel cognom): Francesc Camps, president de la Pla-taforma pel Retorn de l’Aigua del Ter; Narcís Illa,portaveu de les comunitats de regants del Baix Ter;Albert Martí, tinent d’alcalde de l’Ajuntament deBordils i membre de la comunitat de regants; JosepM. Martí, president de la comunitat de regants de

El problemade l’aigua iel riu Ter

E S T I U 2 0 0 8

4

R E P O R T A T G E R I U T E R

la Sèquia Vinyals, i Enric Pardo, regidor a l’Ajun-tament de Girona i membre de la Plataforma delTer. Durant l’article no els citarem perquè faria lalectura molt feixuga, però sense la seva contribucióaquest escrit hauria estat impossible.

En els darrers mesos s’ha parlat repetidament deltema de l’aigua, però la veritat és que sabem moltpoca cosa de per què un any, un sol any sense gai-re pluja, pot posar tot un país a un pas delcol·lapse. L’explicació és molt senzilla. Tant de boho fos la solució.

El problema arrenca dels anys cinquanta, quanl’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles–nascut al poble d’Amer, per cert–, es va plante-jar molt hàbilment que calia planificar les novesnecessitats que tenia la ciutat quant a aigua perpoder cobrir les expectatives de creixement delmoment i previsiblement les que hi hauria en unfutur. Llavors ja es va veure que amb l’aigua queels arribava de l’aqüífer del Llobregat no n’hi ha-via prou per cobrir les necessitats d’una ciutatque no deixava de créixer en població. Va ser du-rant aquests anys que l’Estat va publicar una sè-rie de decrets per tal de transvasar aigua cap aBarcelona des de la conca del Ter. Aquests decretsposteriorment es van reunir i convertir definiti-vament en una llei, la famosa llei de l’aigua del59, que marcava com es faria el transvasament

d’aigua cap a l’àrea metropolitana de Barcelona iquin havia de ser el mínim de cabal per garantirla salut del riu Ter.

Qualsevol pensaria que una llei redactada ara facinquanta anys és segurament insuficient per alcontext actual. Doncs bé, la situació és que enaquest moment ni tan sols es compleixen els mí-nims que marcava llavors. La llei diu, entre altrescoses, que sempre que al riu Ter, al seu pas per laciutat de Girona, passin 3 m3 d’aigua per segon;sempre que hi hagi una reserva d’1 m3/s per abas-tar la ciutat de Girona i la Costa Brava, i –aten-ció– sempre que hi hagi aigua suficient per a lescomunitats de regants del Baix Ter, es podrantransvasar cap a Barcelona un màxim de 8 m3/s,per abastar la ciutat.

És veritat que la llei es va redactar sobre la based’un cabal mitjà del riu de 20 m3/s i que ara el Teramb prou feines en porta 12 m3/s, la qual cosa jacomplica una mica la situació. Però almenys ga-rantia que quedarien cobertes les necessitats de lazona de Girona, el baix Ter i la Costa Brava, pri-mer de tot. I establia que, un cop garantit això,llavors i només en aquest cas, es podria fer eltransvasament.

Transvasament, aquesta paraula que ha estat tabúals mitjans de comunicació però només si vaacompanyada de la paraula Ebre al darrere. Apli-cada al riu Ter, sembla que no fa tanta por, per-què el que s’està fent des de fa tants anys és unautèntic transvasament, exagerat i molt per sobredel que seria sostenible. Dit en altres paraules: ladisponibilitat d’aigua al riu ha disminuït, mentreque la demanda ha crescut. I es continua estirantmés el braç que la màniga, perquè, com en tantesaltres coses, gastem més del que tenim.

Va ser en aquesta mateixa època dels anys cin-quanta que es van planificar i construir els embas-saments de Sau i Susqueda. I és curiós que en elsinformes que es van fer l’enginyer encarregat japreveia que això caldria revisar-ho a final de segleperquè, segons deia, la ciutat de Barcelona neces-sitarà nous recursos. I ha estat exactament el queha passat: que, a mesura que la població de Barce-lona i la seva àrea metropolitana ha anat creixent,

E S T I U 2 0 0 8

5

A dins del curs del Ter i a les seves ribes i creixen comunitatsvegetals aquàtiques que són claus per a l’ecosistema delriu. A la foto, feta a Celrà, es pot observar al mig de l’aiguaplantes submergides, com els volantins; a la riba, créixens ibalca a primera línia i al darrera el bosc de salze blanc.

han crescut les necessitats. Cal tenir en compte, amés, que durant tots aquests anys no s’ha fet capaltra infraestructura hidrològica que serveixi perabastar la ciutat. Únicament l’embassament de laLlosa del Cavall (situat a la capçalera del Llobre-gat, cap al Solsonès), que es va construir als anysvuitanta i que ha costat molts anys omplir, perquèsegons sembla té un error important de disseny.

Tal com dèiem, doncs, als anys seixanta s’agafa-ven entre 2 i 3 m3/segon del riu Ter i s’ha anatagafant més i més aigua fins arribar a la situacióactual. Ara s’estan transvasant sistemàticamentels 8 m3/s que en teoria eren el màxim que per-metia la llei, i moltes vegades més (fins i tot se-gons dades oficials). Només que aquesta vegadas’han saltat la part de la llei que establia que aixònomés es podia fer un cop ja estaven cobertes lesnecessitats de Girona, la Costa Brava i els regantsde la zona del Ter.

Per fer-nos una idea de la magnitud de la tragè-dia i del desequilibri que representa, direm queactualment Barcelona consumeix uns 14 m3 persegon, una mica més o menys segons la tempora-da. En definitiva, de mitjana es gasten uns 360hm3/any. D’aquests 360 que es consumeixen, 200hm3 vénen del riu Ter i els 160 restants procedei-xen de l’aigua superficial del Llobregat i de l’a-qüífer del Baix Llobregat. Per tant, les dades can-ten. Malgrat que hi ha diferències entre les fontsconsultades per extreure dades, el que és segur ésque més d’un 60 per cent de l’aigua que es con-sumeix a Barcelona és del Ter.

Aquests 200 hm3 que van del riu Ter a Barcelonarepresenten el 55 per cent de l’aigua que el riuporta. O sigui, que s’està fent un transvasamentd’entre el 50 i el 75 per cent del riu Ter, segons lesdades que es mirin. L’anomenat minitransvasa-ment de l’Ebre, que tant s’han plantejat aquestany com a alternativa i que tant espanta, repre-senta en tant per cent un 0,5 (per agafar 4 m3/s);és a dir, no arriba ni a un 1 per cent, mentre quehi ha temporades que es transvasa un 70, 80 i finsi tot s’ha arribat a dir un 90 per cent del cabal delTer.

Algunes de les persones que hem entrevistat perfer aquest article han parlat d’autèntic espoli. Unespoli que suportem des de fa cinquanta anys.Fins i tot a l’època de la dictadura hi va haver

E S T I U 2 0 0 8

6

R E P O R T A T G E R I U T E R

Una imatge de la manifestació pels carrers de Girona.

L'actor Joan Massotkleiner (Paco Benjumea, a la sèrie "ElCor de la Ciutat") i el president de la Plataforma per retornde l'aigua al riu Ter, llegint el manifest desprès de la mani-festació a Girona.

E S T I U 2 0 0 8

7

Una imatge de la pancarta que encapçalava la manifestació a Girona, aquest mes de juny passat.

mobilitzacions contra aquesta situació injusta.Segurament van ser una de les primeres mobilit-zacions socials que hi va haver a l’època de latransició, als anys seixanta i setanta. Però aquestavegada la situació ha esclatat.

I què ha passat perquè aquesta vegada hagi saltatl’espurna? Ha estat aquesta la sequera més durade la història recent? O és que hem perdut la pa-ciència de cop, ara que ja feia tants anys queaguantàvem? Doncs el que ha passat de diferent enguany –iaquí coincideixen tots els qui hem entrevistat– ésque aquesta vegada han reduït o tallat completa-ment la disponibilitat d’aigua a la conca del Ter.És a dir, el govern ha prioritzat que l’aigua del Ters’hagi transportat cap a Barcelona en detrimentde les necessitats i dels usos de l’aigua al territoride la conca hidrogràfica del Ter. Fins al mes d’a-

bril, és a dir abans de les pluges, s’impedia dispo-sar d’aigua procedent dels embassaments per re-gar les explotacions familiars que hi ha a les zo-nes de Celrà i Bordils i que són la forma de vidade moltes famílies en aquesta zona i a la resta deles comunitats del Baix Ter.

Si fem recompte de desgràcies, n’hi ha una de cla-ra que és que avui dia la garantia de subministra-ment d’aigua a l’àrea de Barcelona és tan precàriaque, si un any no plou suficient al Ripollès i Oso-na, els 5’5 milions d’habitants de la ciutat i l’àreametropolitana es poden quedar sense aigua. Ambel consum insostenible d’aigua provinent del Terels embassaments només poden emmagatzemaraigua per un període d’un any de consum. Si pas-sa un any sense ploure a la conca, cosa bastantprobable, el sistema queda sense reserves. I és peraixò que les situacions d’excepcionalitat són en

els darrers anys més freqüents que no pas els pe-ríodes “normals”.

N’hi ha una altra que és que els rius s’espremenfins al límit i que es tracten com a simples sub-ministradors de recursos hídrics (canonades) ievacuadors de residus (clavegueres). Exactamentcom si tractéssim els boscos com a magatzems defusta.

I hi ha encara una altra desgràcia –per citar-nenomés unes quantes–, que és que en situacionscomplexes, com la que s’ha viscut aquest any, tor-nin a rebre els mateixos que ja estan sotmesos aun espoli tan desmesurat en situacions normals.D’això, en català, se n’ha dit sempre “ser banyut ipagar el beure”. Aquest any, al mes de març es vaimpedir utilitzar aigua per regar els conreus d’u-na zona, la nostra, en la qual el 60 o 70 per centdels conreus són de regadiu, pollancres, fruiters iplanta de viver. Fer això és posar en risc l’econo-mia familiar de moltes persones de la zona.

Doncs bé, l’ACA va comunicar aquesta decisió ales comunitats de regants el mes de març i, men-tre a Barcelona debatien amb gran indignació sia l’estiu es podrien o no omplir les piscines, la co-munitat de regants de la Sèquia Vinyals, la queagrupa regants de Sant Joan de Mollet, Flaçà,Juià, Celrà i Bordils, tenia prohibit agafar ni unasola gota d’aigua per a regar des de feia mesos. Imentrestant alguns tertulians als mitjans de co-municació, matí, tarda i nit, es permetien opinarsobre com n’és d’insostenible l’agricultura de re-gadiu. Alguns representants de les comunitats deregants amb els quals hem parlat diuen que tenenla impressió que se’ls criminalitza. Segons expli-quen, el mètode de regar per inundació, que s’hautilitzat tradicionalment, gasta molta aigua; aixòés evident, però el que no es diu mai és que mol-ta d’aquesta aigua es filtra cap al subsòl, alimen-tant els aqüífers, tant esgotats. És a dir, que hi haun retorn molt important de l’aigua cap als pousd’origen.

Igualment cal tenir en compte que el problemadel riu Ter és un problema de tothom, no sola-ment dels pagesos, ja que si la situació no canviatots podríem quedar-nos sense aigua d’aixeta. Els

E S T I U 2 0 0 8

8

R E P O R T A T G E R I U T E R

Aquestes dues fotos són dels anys 1938 ( la de dalt) i l’altradel 1956 ( la de baix) i es pot apreciar com el curs del riu acanviat. El canvi és a l’alçada de Bordils. Les dues fotos sóndel Pla de Celrà-Bordils.

regants tan sols són lapunta de l’iceberg, elsque noten el problemaabans.

La Plataforma per alRetorn de l’Aigua delTer pretén aglutinar to-tes les veus que en unmoment o altre han ha-gut de patir aquest ma-lestar, com a usuaris,com a administracionso com a treballadors. Ésper això que aquestaPlataforma, creadaaquest 26 de gener pas-sat, agrupa ajunta-ments, entitats econò-miques com la Cambrade Comerç o la FOEC,els sindicats, les entitatsdel món agrari (comu-nitats de regants i coo-peratives), els empresa-ris turístics i totes lesentitats del món ecolo-gista. Les reivindica-cions i les propostes desolucions poden ser di-verses però el seu punten comú és l’objectiu:treballar per aconse-guir que es tracti el riuTer com un ésser viu.Com una font de ri-quesa ecològica ieconòmica i com a fontde vida per a plantes,animals i també per ales persones que vivima la seva llera.

Tots els entrevistats sobre aquest tema han coin-cidit que el problema del Ter i per extensió de Ca-talunya és la mala gestió dels recursos hídrics, o,millor dit, la gestió inexistent. Aquest problemal’agreuja el fet que el 70 per cent de la poblaciódel país està concentrada en un 10 per cent del

territori, que evident-ment no disposa de re-cursos naturals permantenir-se. La Plata-forma treballa per di-fondre aquest proble-ma, que ens ha estat ex-plicat poc, malament icarregat de demagògia.

Les pluges dels darrersmesos han suposat unacerta tranquil·litat pera tots però la part ne-gativa ha estat que araels polítics volen sus-pendre totes les mesu-res que s’havien co-mençat a valorar com apossibles solucions peral problema.

És per això que la Pla-taforma té ara més sen-tit que mai. Actual-ment els esforços secentren a fer feina entres fronts. Per unabanda, a quantificar elsrecursos que hi ha, de-tectar els problemes imirar de proposar so-lucions respecte a això.La premissa fonamen-tal, per descomptat, ésgarantir que hi hauràun retorn del cabalecològic al riu. A partird’aquí i més en general,partint del fet que elproblema bàsic de sub-ministrament es troba

a l’àrea de Barcelona, caldria detectar les necessi-tats actuals i futures i definir quina és l’aportacióque pot venir de la seva pròpia conca (Llobre-gat). I caldria també posar en marxa mesuresd’estalvi i reutilització i així mateix pensar en lesdessalinitzadores que siguin assumibles ambien-talment i econòmicament.

E S T I U 2 0 0 8

9

Què és l’ACA i per quèté tant poder

Històricament les competències sobre el ci-cle de l’aigua han estat de les confedera-

cions hidrogràfiques. En l’època de la tran-sició les confederacions que pertanyien a

una sola comunitat autònoma van traspas-sar les competències a la comunitat, i les

que agafaven territori de diverses comuni-tats autònomes van passar les competènciesa l’Estat. Per això l’antiga confederació hi-drogràfica del Pirineu Oriental es va tras-

passar a la Generalitat de Catalunya, men-tre que tota la part del Segre i de l’Ebre,

com que agafava territoris diversos de dife-rents comunitats autònomes, es va quedar

com a competència de l’Estat.

La Generalitat va crear dos organismes perdur a terme la gestió, un era l’anomenadaJunta d’Aigües i l’altre era la Junta de Sa-nejament. Però aquesta divisió per com-petències que al final tractaven el mateixproducte només va portar problemes, i, fi-

nalment, aquests dos organismes es vanunificar per intentar gestionar el tema del’aigua de forma holística i conjunta. Lla-vors es va crear l’ACA (Agència Catalanade l’Aigua), que és una agència adscrita alDepartament de Medi Ambient de la Ge-

neralitat i que és la responsable de la gestiódel cicle de l’aigua.

És a dir, l’ACA és en realitat el govern, laGeneralitat. La financem entre tots a travésde l’impost que grava el consum d’aigua i

és l’única autoritat competent en aquest te-ma, per sobre de qualsevol altre organisme,inclosos els ajuntaments, que no tenen com-

petències en la gestió, sinó únicament enl’abastament a les cases i en el sanejament.

D’altra banda, s’està treballant per aconseguir res-postes jurídiques. Des de fa anys és la mateixa Ad-ministració, que sovint ha de garantir que es com-pleixin les lleis, la que està incomplint la llei del’aigua. Una situació paradoxal. Per fer-ho ja s’hapresentat una demanda a l’ACA i també es farà

una denúncia al Síndic de Greuges de Catalunya ia la Comunitat Europea, al Parlament. I social-ment parlant l’objectiu és fer conèixer la realitatdel problema als ciutadans d’una forma seriosa.

MONTSE VILA

E S T I U 2 0 0 8

10

R E P O R T A T G E R I U T E R

La sequera continuada dels darrers anys haportat a una situació llastimosa pel que fa a laqualitat de l’aigua i dels ambients fluvials delriu Ter aigües avall de la ciutat de Girona. A ladisminució de cabals que el riu ha anat patinten les darreres dècades, cal afegir-hi un incre-ment clar de les aportacions d’aigües residualsregenerades. En definitiva, tot plegat ens vaportant a un riu cada cop més empobrit i ma-lalt.

En una situació natural de segur que també esdonaven moments en què passava poca aigua,però en arribar les pluges de la tardor el riucreixia i es recuperava. Avui dia difícilment esprodueixen revingudes i, si mirem l’aigua que

hi corre, podem dir que ens trobem en una si-tuació de sequera contínua.

Aquesta situació permanent de manca d’aiguaprovoca l’empobriment de les espècies i nopermet el funcionament correcte dels ecosiste-mes. El principal problema per a la conserva-ció dels animals aquàtics ve per un fenomenanomenat eutrofització, que consisteix en uncreixement desmesurat de les algues i plantesaquàtiques, degut al fet que l’aigua del riu estroba molt enriquida amb nutrients (nitrogeni fòsfor), tal com si l’haguéssim adobat. Aques-ta gran quantitat de plantes produeix durant eldia molt oxigen, i aquest, que no es pot acu-mular fàcilment a l’aigua, s’escapa cap a l’at-

El Ter, un riu eixutUN DIAGNÒSTIC DE L’ESTAT DEL TER SEGONS L’ASSOCIACIÓGALANTHUS

Manifestants indignats durant la visita del President Monti-lla a Torroella de Montgri.

Foto de la tractorada de protesta que es va fer el mes demarç d’aquest any.

E S T I U 2 0 0 8

11

mosfera. Durant la nit ens trobem amb aques-ta gran quantitat de plantes que, juntamentamb els animals, van respirant molt d’oxigenfins al punt que aquest es pot arribar a acabar.

És aquest fet el que pot provocar que es morinun gran nombre de petits animalons i peixos.D’entre tots sempre moren primer algunesespècies, de manera que cada vegada la cosa esva empobrint més; a mesura que el riu s’eutro-fitza, van desapareixent les espècies més sensi-bles. Entre els peixos autòctons, a tall d’exem-ple, les bagres (Leuciscus cephalus) i els barbs(Barbus meridionalis) són especialment sensi-bles, mentre que l’anguila pot arribar a toleraraigües força eutrofitzades.

En aquest sentit un episodi com l’actual, ambun llarg període de cabals migrats, pot compor-tar la desaparició d’un gran nombre d’espècies.Tot i que en un futur immediat l’aigua torni acórrer de forma més generosa, moltes d’aques-tes difícilment es tornaran a recuperar.

Les condicions de baixa qualitat de les aigüesdel Ter en els darrers anys han portat a la desa-parició de peixos, en l’entorn dels nostres mu-nicipis, com l’espinós (Gasterosteus gymnurus)i la bavosa de riu (Blennius fluviatilis); tambépodem donar per desaparegudes diverses espè-cies de musclos de riu i un gran nombred’espècies d’invertebrats com ara alguns tipusd’espiadimonis.

La reduïda capacitat de transport de sedi-ments, com que rarament es donen crescudesde cabal, ha anat modificant el perfil del riu.Moltes xombes d’aigua han anat quedant re-blertes de sediments, generalment fang, i aixòha portat a un perfil cada vegada més planer.Aquest fet és també clarament negatiu per a laconservació de les espècies de fauna aquàtica,ja que suposa una pèrdua d’hàbitats on viure.Abans es podien arrecerar a les basses més pro-fundes, i alhora l’aigua s’oxigenava en córrerpels rabeigs. En l’entorn del riu la falta de re-vingudes importants fa que raregin els codo-lars, que ràpidament són ocupats per herba; ai-xí, espècies com els corriols no troben am-bients amb graves i còdols on criar.

La falta d’episodis en què el riu pugi per sobredel nivell mitjà fa que no hi hagi un bon reca-rregament de l’aqüífer, de manera que el nivellde les aigües subterrànies cada vegada es trobaa major profunditat.

Tots aquests efectes adversos es poden evitarsempre que al riu hi passi un mínim d’aigua debona qualitat, conegut com el cabal ecològic,que hauria de ser de 3 m3 per segon al seu pasper Girona. De fet existeix un Pla de Cabals deManteniment, aprovat per l’Agència Catalanade l’Aigua per al riu Ter, per assolir aquest ob-jectiu. En la situació viscuda recentment de se-quera nacional aquests cabals no s’han respec-tat ni de bon tros, fins i tot fora del períoded’excepcionalitat. Quan han arribat les plugestenim dades preocupants, com les del dia 25 demaig, que a Ripoll el riu portava 172 m3/s d’ai-gua i a Girona n’hi circulava 1,51 (per sota delcabal de manteniment). Tota aquesta aigua, endetriment de la qualitat ecològica del riu, haestat retinguda en la seva totalitat als embassa-ments, de manera que únicament passava l’ai-gua de petits afluents que tributen aigües avalldel Pasteral.

Al conjunt de mals que pateix el Ter al pas pelsnostres municipis, s’hi afegeix el fet que a pocsquilòmetres s’hi aboquen les aigües regenera-des de la depuradora de Girona. La falta d’in-versió en aquestes instal·lacions de depuracióha comportat l’abocament constant d’aigüesmal depurades i amb grans continguts de nu-trients, fins al punt que sovint part de l’aiguano ha estat tractada pràcticament. Un clarexemple que constata el que s’ha comentat an-teriorment són els estudis realitzats per conèi-xer la qualitat dels ambients aquàtics, a partirde la diversitat d’animals que hi viuen, amb elsquals s’ha pogut observar que la qualitat ecolò-gica de l’aigua aigües avall de Girona, mesura-da amb els índexs pertinents, té uns valors quesón aproximadament la meitat dels mesurats al’alçada de Bescanó. I, per altra banda, el boscde ribera ha estat sovint tallat per ser substituïtper plantacions d’arbres de fusta, cosa que haalterat la funcionalitat ecològica del riu.

ASSOCIACIÓ GALANTHUS

12

L’Aula de Ciències és un entorn d’aprenentatgedestinat a facilitat l’educació científica als alum-nes d’educació infantil i primària de les escolesde Catalunya.

En aquest moment, el Decret del nou currículumde primària diu: “L’àrea de coneixement del medinatural, social i cultural té com a finalitat propor-cionar a l’alumnat els coneixements i les eines perubicar-se en l’entorn on viu, per aprendre a habitar-lo, a respectar-lo i a millorar-lo (... ) El coneixementdel medi ha de permetre a l’alumnat d’incidir en lamillora del seu entorn i fer-lo sostenible.”

A l’Aulet disposem de la dotació de materialseducatius, de material informàtic i de laboratorique el Departament d’Educació proporciona ales escoles amb la finalitat de facilitar l’actualitza-ció en la manera de treballar les ciències a dins ia fora de l’aula.

“La força de l’enfocament didàctic que es propo-sa, a part dels aspectes pròpiament científics, re-cau en el paper de l’alumnat en la construcció deles idees, en el paper del professorat com a me-diador d’aquesta construcció, en la gestió de l’au-la i en la utilització dels recursos.” (‘L’aula deciències amb suport TIC a infantil i primària’,

V. Carbó, T. Pigrau i R.Tarín. Guix, n. 344)

Hi ha mestres de l’Aulet que hem rebut formacióper a l’Aula de Ciències i s’ha creat una comissió que

s’ha dedicat a organitzar l’espai i proporcionar re-cursos per tal que els alumnes i els mestres del cen-tre puguin utilitzar-la i intentar treballar el coneixe-ment del medi amb aquest nou enfocament.

Vam anar a la bassa de Can Marturi (aigua estan-cada) i al riu Ter (aigua corrent), i vam agafar unesmostres per portar a l’escola i fer un treball d’ob-servació amb la lupa de mà i la lupa binocular.Observant l’aigua del riu no es veia res, peròquan miràvem l’aigua de la bassa:“Aquí hi ha coses que es mouen! (...). Són bitxos!(...) Són sers vius!”Expressions com aquestes són les que deien elsalumnes en veure projectat a la pantalla de l’Au-la de Ciències el que es captava a la lupa connec-tada a l’ordinador.A la classe s’hi van organitzar racons de treball perdescobrir i/o experimentar amb les propietats del’aigua. També van parlar de la falta d’aigua degu-da a la sequera i al mal ús que en fem les persones,i van decidir escriure una carta a l’Ajuntament deCelrà, per demanar que ens proporcionés un eco-nomitzador d’aigua per incorporar a l’aixeta de laclasse i així reduir-ne el consum.

Durant aquest tercer trimestre els nens i les nenesde 1r. de cicle inicial hem estudiat els éssers vius ihem aprofitat per conèixer millor el nostre entorn.

En una de les sortides que vam fer vam agafarpots i lupes de l’Aula de Ciències i vam aprofitar

L’Aula de Ciències a l’Aulet

13

per atrapar cargols, abelles i altres invertebrats.Els vam observar de prop i després els vam alli-berar. Vam reconèixer també plantes com la bo-rratja, la ravenissa blanca, la malva, el fonoll, ellledoner... i animals com l’aranya de tapa. Tambévam sentir cantar la mallerenga i se’ns va acostarun pit-roig i una garsa.

Més tard a l’Aula vam observar amb detall comera cada planta i les vam dibuixar i pintar tanexactament com vam poder.

A la classe hi teníem capgrossos i en vam com-provar l’evolució fins que es van convertir en pe-tites granotes, que després vam alliberar a la bas-sa de Can Marturi.

En el dossier de coneixement del medi hi ha unapartat que aprofundeix en l’estudi del temps at-mosfèric, i amb els alumnes anem treballant els di-ferents instruments de mesura que podem utilit-zar. Pel gener va ploure un dia i en el pluviòmetrehi havia quedat aigua; vam mesurar-la i vam cal-cular els litres per metre quadrat que havien caigut–molt pocs, per cert! També vam sortir al pati amesurar la temperatura de l’aigua, cosa que vamfer amb 2 instruments de mesura diferents: untermòmetre convencional i un termòmetre digital(el que hi ha incorporat a l’Ecodat).

*L’Ecodat és una consola que funciona ambuna bateria i que et permet enregistrar tempe-ratura, so i llum i emmagatzemar les mesurespreses; llavors pots descarregar aquesta infor-mació en un ordinador i et surt la gràfica a lapantalla.

Va ser treballant el cicle de l’aigua que els alum-nes van tornar a utilitzar la consola de l’Ecodat ia prendre’n la temperatura en diferents mo-ments. Un cop descarregada la informació a l’or-dinador, projectada la gràfica a la pantalla i ana-litzada entre tots per interpretar-la amb correc-ció, vam imprimir-la i la vam incorporar a lesfitxes del dossier.

Els alumnes de 5è hem treballat l’energia al llargdel temps i vam enfocar aquest treball analitzantdiferents èpoques: la prehistòria, els romans, l’e-dat mitjana, l’edat moderna i la contemporània.A partir d’imatges projectades vam treballar unaenergia a cada època, tot analitzant els beneficis iel progrés que va suposar la seva utilització.

Amb la prehistòria vam treballar el foc (energiacalorífica), a l’època dels romans el molí de gra(energia cinètica), a l’edat mitjana la sínia (ener-gia hidràulica), a l’edat moderna el vaixell de ve-la (energia eòlica) i a l’època contemporània lesenergies renovables i no renovables.

En tot el procés de treball vam fer murals, jocs,treball individual, treball en grup i experimenta-ció a l’aula.

“La manera com el professorat i l’escola deci-deixi utilitzar l’espai i els materials de l’aula deciències, influeix de manera decisiva en la ma-nera com l’alumnat pot exercir i anar adquirintles diferents competències.” (‘L’aula de ciènciesamb suport TIC a infantil i primària’, V. Carbó,T. Pigrau i R.Tarín. Guix, n. 344)

14

Del mes de juliol a mitjan setembre, a la plaça in-terior del Centre Cultural La Fàbrica (davant dela Biblioteca)

Hi trobaràs:ESPAI DE BAR• Tenim servei de bar del centre cívic i de les pis-

cines.• És important la teva col·laboració:

- Has d’anar a buscar-te la consumició a qualse-vol dels dos bars.

- Dóna’ns un cop de mà en la recollida de gotsi/o envasos; deixa’ls a les caixes que prepara-rem –una per al cívic i l’altra per a les piscines.

ESPAI DE LECTURA A LA FRESCA

ESPAI D’ACTUACIONSDins la programació dels Dijous a la fresca, a 2/4de 7 de la tarda

L’entitat organitza un cursetd’estiu per als qui vulguininiciar-se en aquest esport

Les nostres patinadores i patinadors cada dia quepassa ens demostren que tenen una capacitat ex-traordinària per aconseguir resultats excel·lents.A les competicions d’aquest gener, alguns es vanclassificar per al campionat català i després vanaconseguir formar part del campionat espanyol.A part de les competicions, el nostre club tambéha participat en diversos festivals amb diferentsxous, amb els quals s’han aconseguit uns resul-tats magnífics.Nosaltres també preparem el nostre propi festi-val cada any i cada grup hi participa amb un nú-mero musical. També hi ha actuacions indivi-duals i a més aprofitem l’ocasió per convidar-hialtres clubs de patinatge.

L’estiu passat, el grup de xou gran del nostre clubes va desplaçar fins a Riccione, Itàlia, per partici-par en el campionat internacional. Els nostrespatinadors van fer un espectacle fantàstic i el re-sultat va ser la quarta posició en el campionat,un resultat excel·lent.L’activitat de patinatge es realitza al pavelló de Celràper a nens i nenes a partir de tres anys, i en diferentshoraris per adaptar-nos a les diferents necessitats.Durant el mes de setembre es farà un curset gra-tuït, el dilluns i el divendres, per als qui vulguintenir l’opció de provar si els agrada la pràcticad’aquest esport. Si us animeu a participar-hi, apassar una bona estona, a fer esport i a conèixergent nova, ja sabeu on trobar-nos.

Aquest estiu la Biblioteca surt a la fresca amb la BIBLIOTERRASSA!!

Club Patinatge Aulet

15

Llibres de butxaca per l’estiu

CHACÓN, D. Háblame, musa, de aquel varón.COELHO, P. El Zahir.DOS PASSOS, J. Paralelo 42.GAUDÉ, L. El legado del rey Tsongor.GRAFTON, S. D de fugitivo.ISHIGURO, K. Un artista del mundo flotante.MARSÉ, J. Teniente Bravo.McCARTHY, C. Meridiano de sangre.McEWAN, I. Dissabte.MENDOZA, E. La isla inaudita.MURDOCH, I. El sueño de Bruno.OÉ, K. Una cuestión personal.ORDÓÑEZ, M. Tarzán en Acapulco.PULLMAN, P. Luces del Norte.RODOREDA, M. Viatges i flors.ROSALES, E. La ciutat invisible.RUÍZ ZAFÓN, C. El palau de la mitjanit.RUÍZ ZAFÓN, C. El príncep de la boira.RUSCALLEDA, C. Cuinar per ser feliç.SARAMAGO, J. El cuento de la isla desconocida.SCOTT FITZGERALD, F. El gran Gatsby.SIMENON, G. El hombre que miraba pasar lostrenes.SIMENON, G. Los vecinos de enfrente.UPDIKE, J. Brasil.VARGAS LLOSA, M. Conversación en la catedral.VÁZQUEZ MONTALBÁN, M. Asesinato en elComité Central.VÁZQUEZ-FIGUEROA,A. Tierra de bisontes.Cienfuegos VII.YOSHIMOTO, B. Kit-chen.

Llibres infantils

AMAGO, A.; RODRÍGUEZ, N. Bemoll Esparpi-llat. Un ratolí en el piano.AMELIO-ORTIZ, O.P.; JÄNTTI, M. Me quieremucho... poquito... y nada. El cuento de Margari-ta.BERNAL, C.; CODINA, F.; FARGAS, A. Hi haviauna vegada... Els contes de sempre.BERNAL, C.; RUBIO, C.; GINESTA, M. Sarazadi les mil i una nits.BERNAL, C.; RUBIO, C.; SCHMID, E. Alba Ro-sada, la princesa que es va enamorar del mar.BRENIFIER, O.; DESPRÉS, J. El llibre dels granscontraris filosòfics.CAPDEVILA, E.; HERNÁNDEZ, S. La Bimbas’apunta a futbol.FAULKNER, W.; MARDONES, M. El árbol de losdeseos.GIFRE, C.; VICENS, M. El gira-sol del forat.GIL, C.; MUÑIZ, J. El libro de las hadas.MARTÍN ROIG, G.; Art per a nens. Un repàs delsmoviments i pintors més importants de la història.REDLICH, B. No siguis poca-solta!RUBIO, A.; AMARGÓS, J.A.; TOBELLA, X.;LLADÓ, P. Les cançons de les tres bessones.SCHÖSSOW, P. El petit Dodo.

A la Biblioteca hi pots trobar una selecció de llibres de butxaca perquè et sigui mésfàcil endur-te’ls i llegir a la platja, a la piscina o quan te’n vagis de vacances.

Premi Baldiri Reixac a l’escolade Bordils

Aquest final de curs hem tingut una gran sorpre-sa: ens hem posat molt contents perquè ens hanconcedit el Premi Baldiri Reixac. Aquest premi elconcedeix la Fundació Carulla. Està destinat al’estímul i el reconeixement de l’escola catalana.

“Es premia la qualitat global, en llengua i contin-guts, de les escoles, instituts, centres de formaciód’adults i centres universitaris de formació delprofessorat quant a la catalanitat, concretada enun projecte educatiu i lingüístic que s’estiguiaplicant i que assoleixi un ús elevat de la llenguaentre l’alumnat i el professorat, tant en l’activitatacadèmica com en la comunicació informal. Esvalorarà igualment l’activitat educativa en re-ferència a la identitat que, a més de la llengua icultura pròpies, manifesti voluntat integradoraen el marc d’una societat democràtica.”

La Fundació Lluís Carulla va néixer, quan encarala llengua i la cultura catalana estaven persegui-des pel règim franquista, per premiar les iniciati-

ves que ajuden a mantenir la nostra identitat na-cional. Aquest any s’ha commemorat la trentenaedició.El proppassat dimarts 3 de juny un grup de mes-tres va anar a recollir el premi al Palau de Pedral-bes de Barcelona. Els el va entregar el presidentde la Generalitat de Catalunya, José Montilla, i elconseller d’Educació, Ernest Maragall.

El premi consisteix en una dotació econòmica de3.300 € i un diploma en el qual consta:

“Perquè es tracta d’un equip de mestres compro-mesos amb la llengua i el país, i ple d’entusiasmeque, en un entorn familiar i amable, desenvolupad’una manera exemplar activitats diverses de granqualitat pedagògica amb uns resultats excel·lents”

Enhorabona a tots!

Ernest Benach, a l’escola deBordils

El dia 29 de maig va ser un dia històric per a lanostra escola, perquè ens va visitar el presidentdel Parlament de Catalunya, Ernest Benach.Com que els alumnes de la l’escola de Bordils desde fa molts anys, quan fem 5è o 6è, anem a visi-

16

CEIP Bordils

El president José Montilla, amb un grup de mestres que vaanar a recollir el premi.

El president explica la història del Parlament de Catalunyaals alumnes de 5è i 6è.

17

tar el Parlament de Catalunya, el president ens vatornar la visita.El primer acte que va fer va ser un consell esco-lar extraordinari. Després, als alumnes de 5è i 6èens va explicar un conte sobre la història del Par-lament de Catalunya. Nosaltres li vam fer moltespreguntes que ens havíem preparat.El president també va saludar els alumnes de lesaltres classes, li van explicar el que feien, li van re-citar uns poemes de Ricard Creus sobre la llen-gua catalana, li van ensenyar les titelles amb quèfarien el teatre... i finalment els alumnes de P5 livan regalar un cistell amb pastanagues, enciams,cebes... de l’hort de l’escola.

Va ser un dia important que segur que recorda-rem!

El President, amb els alumnes de 5è i 6è.

L’EMDC i La PerlaCONTINGUTS PEDAGÒGICS I ESPECTACLES PER L’ESTIU

Les classes d’estiu adreçades a infants, joves iadults donen una continuïtat de treball alsalumnes i un espai perquè tothom pugui conèi-xer la feina que es desenvolupa a Celrà amb ladansa

La feina de l’EMDC es fa des del respecte i l’amorpel propi cos, i el respecte vers els companys periniciar-se o aprofundir en el coneixement corpo-ral. L’exploració del potencial de moviment és unmitjà per al llenguatge expressiu.

En la dansa creativa i contemporània s’uneixen eldomini del moviment, de l’art del gest i l’expres-sió de la dansa, basant-se en l’estudi del vocabu-lari corporal, coreogràfic i musical, així com dellurs interrelacions.

Aquest estiu, a més de continuar oferint classesregulars per a infants i adults, a l’EMDC-LaPerla hem comptat amb la visita de dos profes-sionals de la dansa que han aportat a l’Escolaconeixements molt diferents.

D’una banda, Eines per al treball de duos –que s’-ha fet del 8 al 13 de juliol amb Germán JaureguiAllue– ha estat un curs centrat en la recerca deformes físiques de relació i diàleg. En la feina s’-ha combinat l’aprenentatge amb la creació per-sonal per aconseguir que cadascú pugui desenvo-lupar les seves propostes i idees. S’hi han abordatdiferents formes de recerca de material així comde construcció i composició.

Germán Jauregui és, des de 1999, intèrpret de laCia. Última Vez / Wim Vandekeibus, alhora quecreador de diferents espectacles com el projecteSites of imaginations (L’Animal a l’Esquena2007), amb la peça 4 itinerarios y otras fotos, ambIdoia Zabaleta, Itxiar Rozas i Elena Albert.

D’altra banda, l’artista brasilera Jussara Miller haofert un curs intensiu d’introducció a la tècnicade Klauss Vianna, reconegut pedagog brasiler. Elcurs s’ha plantejat per oferir referències practi-ques per al desenvolupament de la investigacióen el camp de les arts corporals. També s’ha tre-

18

ballat la flexibilització de la postura i la conscien-ciació corporal.

Jussara Miller és ballarina, coreògrafa, professo-ra i investigadora del moviment, graduada i doc-torada en dansa per la Universitat Estatal deCampinas UNICAMP (Brasil). Directora-funda-dora del Salão do Movimento, un espai de dansai educació somàtica a Campinas, fundat el 2001,que realitza activitats i estudis del movimentamb la tècnica Klauss Vianna. És autora del llibreA escuta do corpo–Sistematização da TécnicaKlauss Vianna (Ed. Summus, 2007).

Espectacles de dansa d’aquest estiu

La dansa cerca maneres de comunicar-se, relacio-nar-se i dialogar amb l’altre, de posar-se davantel públic. Així, aquest estiu es va començar ambla mostra de final de curs d’alumnes i professio-nals relacionats amb l’EMDC, que es va poderveure el 21 de juny passat, en la qual es va presen-tar l’espectacle Les danses de juny, amb la partici-pació de 35 ballarins i ballarines i la direcció ar-tística de Carme Renalias, Emma Teixidor, Enric

Fàbregas i Bárbara García, artistes i pedagogs quetreballen a l’EMDC-La Perla.

A més es van poder veure a Roses i es veuran aGirona dues produccions de La Perla per la Dan-sa. A Roses, l’actuació es va fer dins la programa-ció d’estiu promoguda per l’Ajuntament, Flors iVioles, un cicle d’espectacles de carrer adreçat atots els públics. I a Girona es farà el dia 13 d’a-gost, a dos quarts d’onze de la nit, a la plaça delsJurats. L’espectacle es titula De nits i somnis, i l’in-terpreten cinc ballarins i ballarines: BárbaraGarcía, Magdalena Garzón, Natàlia Espinet, An-dreu Badii i Enric Fàbregas.

Fotos: arxiu La Perla per la Dansa

19

Un projecte de dinamització del comerç d’una àreaha de tenir com a objectiu general la promoció i di-fusió de l’oferta comercial i de serveis. Des de l’As-sociació de Comerciants es treballa, conjuntamentamb l’Ajuntament i la Direcció General de Co-merç de la Generalitat de Catalunya, per elaborarpropostes orientades a la promoció del comerçurbà de Celrà amb la finalitat de millorar la sevacompetitivitat i el seu grau de dinamisme comer-cial.

Campanya mediambiental alsetembre

Els impactes de les bossesde plàstic de nansa d’unsol ús repercuteixen tanten el medi natural comen el medi urbà, sobre-tot a través de la gene-ració de brutícia i elsefectes en els proces-sos de gestió de resi-dus. La població és

la consumidora final de les bosses de plàstic peròtambé en són responsables altres sectors, com elcomerç, que ha contribuït a generar l’hàbit d’u-tilitzar-les i, per tant, ha de fer esforços per ani-mar els seus clients a no utilitzar-les desmesura-dament.

Per tal de fomentar la reducció de la dependèn-cia a les bosses de plàstic oferint una alternativacòmoda i atractiva a tots els clients dels co-merços de Celrà i amb l’objectiu principal d’in-centivar i premiar l’ús de bosses reciclables desde l’Associació, s’obsequiarà cada client amb unabossa/cabàs de roba. Es tracta de fer un primerpas per reduir l’ús de les bosses de plàstic dintred’una campanya de prevenció de residus domès-tics amb l’objectiu principal de crear una cons-ciència ambiental a dues bandes:

• El ciutadà es qüestiona el volum de residus quegenera i es planteja realment la necessitat deminimitzar-los.

• El comerç comparteix la responsabilitat i fapartícip el ciutadà en la gestió dels residus queprodueix a casa seva.

Promoció del comerç urbà de Celrà

Ajuntament de CelràComerçCatalunya

Generalitatde Catalunya

Celrà, Comerç Amic El vostre comerç!

E S T I U 2 0 0 8

20

E N T R E V I S T A N Ú R I A D E B O R D I L S

De ben petita ja tenia inquietudper ajudar els altres i per conèixeraltres llocs, altres vides, altrescultures. La Núria es va esperar atenir-ho tot fet, els estudis acabats iuna bona feina, i va ser llavorsquan va decidir marxar una bonatemporada i viure aquestaexperiència que confessa que li hacanviat la vida. Ella és enginyera iara té 32 anys. En fa dos vaabandonar el poble per anar-se’n al’Índia, amb bitllet d’anada i sensedata de tornada, a col·laborar ambla Fundació Vicenç Ferrer. El seuva ser un autèntic viatge iniciàtic.

La Núria ni tan sols sap com ho va decidir. Diu quela crida va ser tan forta que no s’hi va poder resis-tir. Malgrat tot, ella és la primera que ho desmitifi-ca tot. Creu que no és tan important on es viatja iel que es viu com la forma de viure-ho. I que el

Entrevistaa la Núriade BordilsVA VIURE MIG ANY A L’ÍNDIA I VACOL·LABORAR AMB LA FUNDACIÓVICENÇ FERRER

moment personal de cada un és definitiu per po-der aprofitar les oportunitats, per estar receptiu iper saber donar i prendre tot el que la vida ens ofe-reix. Ella estava en el moment personal adequat,tenia la feina que volia i la vida resolta però quanarribava a casa el cap se li posava a cent.

El primer pas de tot va ser el dia que, a travésd’un amic, va conèixer la Fundació Vicenç Ferreri va decidir apadrinar una nena índia. “Apadri-nar una nena val 18 euros al mes. Vaig pensarque cada dia feia un tallat, la qual cosa repre-senta almenys 5 euros a la setmana, o sigui 20al mes, i que era ridícul que m’ho pensés gaire.S’ha de fer i prou”.

A partir de llavors tot va ser un camí que la vaanar empenyent a fer realitat el seu somni. Va en-viar el seu currículum a la Fundació Vicenç Fe-rrer i es va interessar per temes com el budisme.Mentrestant mirava circuits per l’Índia en agèn-cies de viatges i va llegir infinitat de llibres de ru-ta, però tot ho anava fent com si només planifi-qués unes vacances. “Crec que en aquest mo-ment jo ja sabia que volia marxar de veritat, node vacances sinó per viure una altra vida durantuna temporada. Però m’enganyava a mi matei-xa. I em va anar bé perquè em va permetre anarplanificant i reflexionant sobre el fet de marxarsense que em paralitzés la por”.

Finalment, després de mesos d’alimentar aquestaobsessió, un dia de Sant Joan, després de la revet-lla, es va decidir a marxar i l’endemà ja compra-va un bitllet amb data per a l’anada però sensedia de tornada. Començava aquí la seva aventuracap a Rajasthan i pel nord de l’Índia, que és elprimer que va visitar, durant tres setmanes, fentun circuit en taxi i en autobús, acompanyadad’una amiga que llavors va marxar.

Quan es va quedar sola, va viatjar fins a la centralde la Fundació Vicenç Ferrer per conèixer la ne-na que tenia apadrinada i també per quedar-s’hia treballar. La seu es troba localitzada a Ananta-pur, tirant cap al sud del país. Allà, al campus, talcom en diu la Núria, hi presten voluntariat unavintena d’espanyols i també hi treballen, amb soui condicions com les de qualsevol empresa, molts

indis. Molts d’ells són homes i dones que al mo-ment oportú van ser nens apadrinats per perso-nes occidentals i que ja han construït la seva vidaa la mateixa Fundació. És per aquest motiu quemolts d’ells parlen espanyol o almenys l’entenenuna mica. “Anar a fer de voluntari és anar a tre-ballar i molt. Aquest és un error que comet mol-ta gent, que es pensen que aniran de vacances.Al campus t’ofereixen menjar i dormir, la restava a càrrec teu”.

Els primers dies la Núria va aprofitar per visitaruna mica la zona i per anar a veure la seva nena,i al cap d’una setmana ja s’incorporava a l’equipde treball de la Fundació. Com era previsible, ellaera l’única dona enginyera. La resta eren engin-yers natius dels quals diu que va aprendre molt imolt. Abans, però, es va haver d’entrevistar ambVicenç Ferrer, que viu i treballa a la central i que,tot i la seva edat, supervisa absolutament tot elque es fa i es desfà a la Fundació. La Núria des-criu Ferrer com un home “molt agut, molt llest,acostumat a buscar solucions per a tot i a tro-bar-les. És molt treballador però ara ja és moltgran i està malalt. Té brots continus de malàriai aquesta és una malaltia que, a part de ser greu,dóna símptomes de molt defalliment”. Malgrattot, ell, alguns dels seus fills i la seva dona, AnaFerrer, “la mother Ane”, com li deien els volunta-ris al camp, viuen per aquesta Fundació i ho su-pervisen tot com si es tractés d’una vertaderamultinacional, amb un control absolut sobre lagestió i sobre la feina.

La Fundació Vicenç Ferrer treballa en construc-ció d’infraestructures, en ensenyament, té centresde salut, tracta temes de maltractament a les do-nes, treballa en prevenció i cura dels malalts de lasida, etcètera. És una organització pensada per al’atenció integral dels problemes de la zona. Elstreballadors natius, un cop formats, van fentaquesta xarxa que s’estén pel territori des de lesciutats fins a les zones més remotes.

En una d’aquestes regions perdudes és on viu lanena que la Núria va apadrinar. En un lloc on noes parla cap més llengua que el seu dialecte i onno entren els occidentals. La Núria era la segonapersona blanca que veien aquella gent. Potser per

E S T I U 2 0 0 8E S T I U 2 0 0 8

21

E S T I U 2 0 0 8

22

E N T R E V I S T A N Ú R I A D E B O R D I L S

això la van rebre com si fos una vertadera deessa.“Com a les pel·lícules, va sortir tothom del po-ble a rebre’m, vestits amb la seva millor roba, iem van posar tot de corones de flors al coll, emvan oferir dolços i em feien petons als peus”. LaNúria encara es mor de vergonya quan explicaaquesta experiència. Confessa que no sabia comfer-s’ho perquè aquella gent s’aixequessin de te-rra i deixessin de besar-li els peus, sense ofen-dre’ls, per descomptat. I finalment va decidir fercas al seu guia i traductor i intentar entendre queaquestes mostres d’agraïment que a nosaltres enspoden semblar tan humiliants són, en realitat, laseva forma d’expressar-se lliurement. I que, pertant, la millor mostra de respecte és acceptar-ho,sense donar-li més voltes.

La vida de voluntària, en canvi, no era precisa-ment de pel·lícula. La Núria va estar col·laboranten la construcció d’una depuradora biològica pergenerar aigua per regar, no per a consum humà.“Allà hi ha molta sequera i les situacions de se-quera continuada són molt més que un proble-ma, són vertaderes tragèdies socials. Es va fentuna roda: si no plou, no hi ha conreu; si no hi haconreu, els homes no van a treballar al camp iles famílies no tenen ingressos. Els marits esqueden a casa, estan deprimits, beuen i molt so-vint maltracten les dones. O, si no, emigren a laciutat i a vegades tornen amb una altra dona. O

sigui, que llavors abandonen la seva, amb elsnens, i la fan fora de casa, etcètera.” Un autènticcercle viciós que es produeix periòdicament i quela Fundació intenta pal·liar posant en marxa in-fraestructures que puguin evitar el problema ifins i tot fent servir els mecanismes legals perprevenir situacions d’injustícia social, sovintcontra les persones més dèbils. Una de les cosesque fa la Fundació, per exemple, és construir ca-ses i posar les escriptures a nom de la dona per-què no s’arribi a aquestes situacions.

Al camp de treball la Núria es llevava ben aviatper poder anar a l’obra abans que la calor fos as-fixiant. Dinaven allà mateix, amb els treballadorso altres voluntaris, i treballaven tot el dia fins capa les 8 del vespre, que era l’hora de tornar al cam-pus, dutxar-se, evidentment no pas cada dia, imenjar una mica, gairebé sempre arròs. Llavorsuna mica de vida social amb els altres voluntarisi a dormir, per agafar forces per a un altre dia detreball sota el sol.

“L’únic oci possible era arribar-nos a la ciutat iconnectar-nos a Internet, escriure als amics i ala família o fer excursions.”

Una malaltia provocada per les mateixes pastillesque s’havia de prendre per prevenir la malària vaser la responsable que la Núria hagués d’abando-nar el camp de treball abans d’haver acabat la fei-na, quan només feia dos mesos que hi era. La de-bilitat, el malestar i la falta de gana la van anartorturant fins que els seus mateixos companys livan aconsellar que havia d’abandonar el camp, iaquesta feina tan dura, i probablement empren-dre el camí de tornada. La Núria encara té clava-da aquesta espina, mai no es va fer al càrrec d’ha-ver d’abandonar: “Jo no volia marxar; per mi,marxar en aquell moment era un fracàs total.”

Al cap de tres dies de deixar les pastilles, quan jahavia fet la major part del trajecte cap al lloc onhauria d’agafar l’avió de tornada, ja es trobavabé. Llavors, però, va ser quan li va sortir una ma-laltia a la pell que la va inflamar absolutament ique va fer que hagués de visitar l’hospital. Supe-rat aquest episodi i ja en millor forma, la Núria

va treure forces de la flaquesa i va decidir que, jaque era al sud i es trobava millor que mai, caliaaprofitar-ho. I va estar-s’hi encara dos mesosmés, que, sumats als que ja portava, donen el migany que la Núria es va passar vivint en aquest pa-ís fascinant. Les tres darreres setmanes va viureamb una família d’indis cristians, molt devots, enla qual la mare es deia Maria i on la van tractarcom si fos la seva filla de debò.

Allà hi va fer la vida que faria una noia índia na-tiva i va ser també on va veure pel·lícules de les deBollywood, el Hollywood indi, un tipus de cine-ma que s’ha imposat de tal manera, que ja és totun autèntic gènere. La Núria ens explica comsón: “Sempre són iguals, de fet al principi empensava que sempre veia la mateixa pel·lícula.Hi ha un noi i una noia i hi ha un moment enquè s’enamoren. Després sempre hi surten dospersonatges de tontos, els típics negats, i tambésempre hi surt algú que mor, moltes vegadesatropellat, i després ressuscita i surt per allàcantant i ballant. Són tan dolentes, que al finalfan gràcia.”

La bona vida de casa i els guisats de la Maria vanser els responsables que la Núria recuperés pes ipogués tornar cap a Bordils amb un bon aspecteexterior i encara millor aspecte a l’interior. “Séque queda molt típic i tòpic, però allà hi vaigdescobrir el significat del que és la serenitat, delque és viure sense presses, com diuen allà“shanti, shanti”(1), fer les coses tranquil·la-ment i en pau.

Bé Núria, tal com tu dius,Namasté (2).

E S T I U 2 0 0 8

23

(1) El nom original Shanti és indi i prové del Sanskrit (Santi). Significa una cosa tan senzilla com “pau” però no solament en elsentit que nosaltres interpretem. Les ensenyances i cerimònies budistes i hinduistes sovint finalitzen amb les paraules “Om shan-ti shanti shanti”, que es poden interpretar com una invocació de pau, “de pau en el cos, en la parla i en la ment” (és a dir, en totel nostre ésser) o bé com un desig de pau individual, col·lectiva i universal.

(2) Namasté és una paraula hindú que s’utilitza tant per saludar com per acomiadar-se. Normalment s’acompanya amb una lleu-gera inclinació del cap endavant amb els palmells de les mans junts a l’alçada del pit.O sigui, el gest és el reconeixement d’una ànima a una altra.Literalment: Nama significa “reverència”, As significa “jo” i Te significa “tu”.Bàsicament es tracta d’una profunda demostració de respecte. És un gest senzill i humil carregat de simbolisme a l’Índia. Pro-bablement és el gest més representatiu d’aquest país.

´

E S T I U 2 0 0 8

24

E N T R E V I S T A N Ú R I A D E B O R D I L S

Em vaig enamorar, sí. No puc negar que el primercontacte va ser del tot aclaparador. La temptacióera fer la maleta i tornar a casa. Aquest país exi-geix una actitud certament particular, una barre-ja a parts iguals de fascinació i d’escepticisme.

No crec que l’Índia sigui un país encantador, es-pecialment si ens fixem en els seus paisatges. Abanda d’algunes muntanyes i d’uns quants pen-ya-segats al sud, la resta sembla més aviat unaplanícia monòtona.

El que realment s’imposa és la multitud huma-na. Algunes vegades s’imposa fins a tal punt queen certs moments t’exaspera i et supera. La gent,la multitud, és la principal protagonista de totallò que passa. Em va costar acostumar-me a lamultitud i a barrejar-m’hi sense por. El dia quevaig aconseguir perdre’m en aquesta multitud vaser el dia que em vaig enamorar.

És per això que crec que és impossible visitar unpaís com aquest en autocars turístics. Fer-ho aixíés perdre’n l’essència.

L’Índia es pot observar i analitzar, però no expli-car-se. Cal deixar-se portar, escoltar i observar. Siel que pretenem és explicar i comprendre tot allòque passa davant nostre en funció de la nostrapròpia lògica estem perduts. En realitat, crec quesi expliquéssim a un estudiós dels nostres tempsla realitat social, científica i tecnològica de l’Ín-dia arribaria a la conclusió que l’Índia no exis-teix. Tants nivells socials, tantes tradicions i cre-ences del passat i a la vegada tanta actualitat...Segur que ens diria que és un sistema del tot in-coherent. És impossible!

Però l’Índia existeix i funciona. Anar a l’Índia ésun viatge a través del temps: al passat però tam-bé al futur. Un viatge a les olors, els colors i elscostums d’una altra època... una època que s’haallargat fins al present. Al mateix temps que l’Ín-dia exporta informàtics i matemàtics arreu del

món i que els seus executius controlen els negocisamb un ordinador portàtil, l’Índia encara viu enel temps dels miracles. Els informàtics i els execu-tius indis adoren i rememoren els antics mites almateix temps que parlen pel telèfon mòbil.Aquesta modernitat no implica cap ruptura ambels temps passats. Els temps passats no desaparei-xen sinó que s’acumulen.

L’Índia m’ha fet enfadar, m’ha seduït, m’ha irri-tat... Crec que m’ha provocat tots els estats emo-cionals possibles. No sóc una defensora de totesles tradicions i costums indis. No sóc una il·lumi-nada que va anar a l’Índia. L’Índia és gran i di-versa. És impossible no reaccionar davant d’a-questa diversitat bé per la repulsió bé per la fas-cinació que provoca.

La majoria de la gent a qui vaig dir que marxa-va sola a l’Índia em van dir que havia perdut elseny. En realitat va ser tot el contrari. Quan vaigtornar a Europa em vaig sentir més plena i mésserena que mai.

Amb la motxilla a l’esquena, vivint de manerasenzilla i gaudint dels petits plaers de la vida,m’he sentit millor que mai. I m’haureu de dis-pensar, ja sé que és típic i tòpic, però són plaerstan senzills com una posta de sol, contemplaruna nit estrellada o una bona tassa de cafè quanaconsegueixes trobar-ne.

El meu desig, carregar-me altra vegada la motxi-lla a l’esquena.

NÚRIA

Namaste

Aquest és un text que la Núria va fer per posardins l’àlbum de fotos del viatge. És un escritmolt íntim en el qual explica els sentiments iles sensacions que li va provocar aquest granpaís, que ja forma part de la seva vida. Ella haestat tan amable de compartir-lo amb nosal-tres.

Un fragment del quadern de viatge

E S T I U 2 0 0 8

25

A C T U A L I T A T L E C T U R A

Un punt de lectura és un servei que intenta fo-mentar l’hàbit de lectura, apropant els llibres a lapoblació infantil, juvenil i adulta. També intentafer conèixer les biblioteques públiques i els ser-veis que ofereixen, fomentant-ne l’ús.

Dues persones voluntàries, Carme Riera i NúriaAguiló, ja han començat a preparar-ho i seran lesresponsables del servei un cop s’hagi obert, al se-tembre, concretament cada dimarts i dijous, de 5a 2/4 de 7 de la tarda, a la biblioteca de l’escola.

El Punt de Lectura ofereix un espai per llegir dia-ris i revistes, novel·les i llibres de tota mena i pera totes les edats. Es podrà consultar informació al’ordinador i les persones que vulguin podranemportar-se en préstec els llibres que els interes-si o demanar-ne a la Biblioteca Municipal deCelrà, a través d’un servei de préstec interbiblio-tecari que es posarà en marxa.

L’Ajuntament de Bordils, la Comunitat de Muni-cipis de la Llera del Ter (Pla d’Entorn) i l’escolade Bordils col·laboren amb dotació econòmicaper a mobiliari, fons de llibres i préstec de llibresd’una biblioteca a l’altra. Organitzativament,aquest Punt de Lectura dependrà de la Biblioteca

Municipal de Celrà, que actuarà com a bibliotecade referència per atendre les vostres demandes dellibres i revistes en préstec.

A més de preciosos llibres infantils de contes i va-rietat de poesia, endevinalles, llibres de zoologia,sobre l’univers, la ciència, manualitats, etc., ac-tualment disposem de:best-sellers com L’ombra del vent, de CarlosRUIZ ZAFÓN; El niño con el pijama de rayas,de John BOYNE, o Los Pilares de la Tierra, deKen FOLLET, entre d’altres; els darrers títolsd’autors de primera línia com Isabel ALLENDE(Hija de la fortuna), Quim MONZÓ (Mil cre-tins), Sergi PÀMIES (Si menges una llimonasense fer ganyotes, L’instint) o Josep M. ES-PINÀS (A peu per Mallorca, El meu ofici), Gem-ma LIENAS (Cul de sac, El diari vermell de laCarlota), Pere CALDERS (Cròniques de la veri-tat oculta, De teves a meves), Mercè RODORE-DA (Tots els contes, Aloma o La mort i la prima-vera); i altres novel·les juvenils com Les aventu-res d’Arthur Gordon Pym, Penja els guants,Butxana o El vigilant en el camp de sègol.Vine a passar una bona estona en un ambienttranquil i distès!

Punt de lecturaS’OBRIRÀ UN PUNT DE LECTURA A LA BIBLIOTECA DE L’ESCOLA DE BORDILS, A PARTIR DEL MES DE SETEMBRE

L’Escola d’Art de la Fàbrica de Celrà ha tancat elcurs, com cada any, amb una gran exposiciódels treballs que han fet els alumnes durant latemporada. Per primera vegada les obres de to-tes aquestes disciplines artístiques han lluït re-partides pels diferents espais de La Fàbrica, onles ha pogut veure una gran quantitat de públic.Aquesta ha estat, doncs, una exposició col·lecti-va que ha destacat per quantitat i qualitat aparts iguals.

Dins el Centre Cultural La Fàbrica, espais com laBiblioteca o el centre cívic han obert les sevesportes a l’expressió artística. La Biblioteca acolliales obres fetes pels alumnes dels cursos de cerà-mica, escultura i restauració; al Centre Cívic hihavia els treballs dels alumnes infantils de cerà-mica; al primer pis hi havia part de les pintures, ia la sala d’exposicions, al tub, hi havia la mostradel curs de fotografia, pintura i tapís. Els altresanys l’exposició s’havia fet a Can Cors, però en-guany els horaris més extensos d’atenció al pú-

26

A R T E X P O S I C I Ó E S C O L A D ’ A R T D E C E L R À

Exposició Escola d’Art de Celrà

blic d’aquests espais on s’ha exposat i el fet quesiguin llocs de pas i centre d’altres activitats hanpermès que l’exposició fos visitada per moltamés gent. Ha estat un èxit.

Montse Seró és la professora del curset de cerà-mica des de fa quatre anys, o sigui, des que es vainaugurar l’Escola d’Art als locals de La Fàbrica.Durant aquest curs passat van assistir a les clas-ses, en el grup d’adults, 11 persones, és a dir, elmàxim d’alumnes que es poden admetre, i 8nens i nenes. Els infants s’admeten a partir de 5anys i sobretot se’ls ensenya modelatge i unamica d’introducció a les altres tècniques de laceràmica.

Segons va explicar la professora, la majoria de lespeces que hi havia exposades eren les obres crea-des només en el tercer trimestre del curs, ja quela major part de les peces que es van fent, elsalumnes les regalen a familiars i amics. A les clas-

ses de ceràmica s’hi pot aprendre el procés com-plet per poder fer una peça, des del modelatge,fins a l’assecatge, la realització i el forn. Tambés’ensenyen les diferents tècniques per obtenir elscolors i s’explica com s’elaboren els esmalts. Elscursos de l’Escola d’Art estan pensats perquè si-gui possible donar una atenció molt personalit-zada a tots els alumnes.

Un total de 22 alumnes, 12 adults i 10 nens, hanseguit enguany el curset de pintura que impar-teix la professora Lina Gil. En aquesta discipli-na és clau també el fet que es pugui personalit-zar molt l’ensenyament, ja que entre els alum-nes hi ha nivells molt diferents. Amb els nens estreballa la introducció al dibuix i la pintura, lesformes; es fa dibuix amb model de fusta; es tre-balla la teoria del color i una mica de teoria del’art, estudiant la vida i l’obra d’alguns pintorsfamosos. Se’ls donen algunes nocions d’històriade la pintura i després ells creen la seva pròpia

27

obra, interpretant lliurement el que han vist delpintor.

Els adults fan tot l’aprenentatge de l’ofici i entrealtres coses se’ls ensenya dibuix del natural ambuna model. El curs està plantejat per fer un tastetde moltes tècniques diferents (aquarel·la, oli,etc.) per després poder definir-se personalment.

El curset de restauració que imparteix la profes-sora Rosa Ríos és un dels més consolidats de to-ta l’oferta. Es feia fins i tot abans que hi haguésl’Escola d’Art a La Fàbrica, en altres locals deCelrà, des de fa uns 8 anys. Hi ha aproximada-ment uns 30 alumnes que fan classes d’aquestadisciplina tan pràctica. Amb la restauració es dó-na una vida nova a peces antigues que es podentornar a utilitzar o que es destinen a altres usos osimplement per decorar. Es restaura tot tipus demobiliari i antiguitats, però els objectes més res-taurats són mobles de tipus rústic.

El tapís és també una de les estrelles de l’Escolad’Art de Celrà. No hi ha gaires llocs on es puguiaprendre aquest art que aquí ensenya la professo-ra Marta Rovira des que va començar l’escola deLa Fàbrica, ara fa quatre anys. Aquesta és una dis-ciplina complexa i molt entretinguda. Els alum-nes poden trigar perfectament tot el curs a aca-bar una sola peça, depenent sempre, és clar, de lagrandària i de la complexitat que tingui. Normal-ment s’utilitzen ordit de cotó i trama de llana perfer els tapissos, encara que també es pot fer servirlli i fil sintètic.

L’Escola d’Art de Celrà disposa de telers propis, laqual cosa és un autèntic luxe, ja que són aparellsmolt cars i voluminosos dels quals no es disposaa tot arreu. A altres llocs s’utilitzen bastidors amanera de teler per fer les classes. Aquí, però, elsalumnes tenen la sort de poder treballar amb te-lers de veritat i, per tant, aprenen molt millor latècnica de confecció. L’Escola disposa de 4 telers

28

A R T E X P O S I C I Ó E S C O L A D ’ A R T D E C E L R À

Foto

:Alb

ert

Gas

cón

29

(3 de dues persones i un d’individual) i de dosbastidors.

Jordi Ribot, el professor de fotografia, ha organit-zat les classes en tres nivells d’estudis per poder feruna formació més a la mida de cada un dels més de20 alumnes que té fent els cursets. Els del primercurs han estat fent fotos sobre un tema lliure, els desegon han treballat el retrat d’una persona durantels 9 mesos que ha durat el curs i els de tercer, jamés experimentats, han estat fent fotografies d’au-tor, és a dir, un treball una mica més artístic. Du-rant el curs els alumnes fan pràctiques fotografiantracons del poble i també fan sortides a Girona i aaltres indrets per aplicar els conceptes apresos.

La mostra dels treballs fets pels alumnes d’escul-tura va ser també una de les més espectaculars.L’originalitat i la delicadesa de les peces es va po-der apreciar en l’exposició que es va fer a la Bi-

blioteca. Núria Efe és la professora d’aquesta dis-ciplina des que s’imparteix a l’Escola d’Art deCelrà, ara fa quatre anys. Enguany hi ha hagut 8alumnes, tots ells adults, que han assistit a les se-ves classes. En escultura es treballen diferentsmaterials, entre els quals hi ha el fang i alguns ti-pus de pedra.

MONTSE VILA

30

A R T E X P O S I C I Ó E S C O L A D ’ A R T D E C E L R À

31

Sóc en Pere Castellà de can Met-teta. Els de lameva edat, com el teu sogre, en pau descansi, emconeixen per en Met-teta.Sí que n’hi havia de permís d’arma, en aquellaèpoca, però havies de tenir una edat i el pare emva haver de firmar perquè jo era menor d’edat.Com que el pare havia estat tancat a la presó noen podia tenir, de permís d’arma. Però caçavaigual.

– Abans, doncs, els vostres pares no anaven alsenglar?– No. Només a la caça petita. Conills, llebres, per-dius, tot això.

– Llebres també?– Carai i tant! Un dia amb en Veray en menysd’una hora en vam matar tres. Ens les veníem.Era l’única caça que ens veníem. Ens en donavendotze duros el quilo. Els portàvem a la polleriaMir. I aquest dia els n’hi vam portar tres i ens vo-lia abaixar el preu:– Oh! És que en mateu moltes!– Collons! Com més us en portem, més us higuanyeu la vida!

El primer senglar que vaig matar, el vaig matartot sol. Érem a cacera amb el vailet. Vaig plegar ala una de can Grober i anàvem per mirar de ma-tar algun tudó o algun tord. Com vam ser allà, als

camps de can Magost, de Sant Martí, a la quearribem a la ribera, hi acabaven de passar els sen-glars. Es veia que n’hi acabaven de passar. Nomésportàvem un cartutxo de bala i un de balins lligatamb un cordill a dins del sarró. I li vaig dir:– Jandro! Agafa aquests dos cartutxos i treu-los delsarró i dome’ls i no et moguis fins que et cridi.Tot i els revolts que feia el torrent, el camí tam-bé els feia. I jo camí amont i els sentia roncar–con trobaven un gla s’emprenyauen. Jo sabiaque més amont hi havia una castanyeda i pen-sava: quan arribem a la castanyeda ja us mena-ré la pressa.

– Perquè la castanyeda és més neta?– Home, la castanyeda fa molta ombra i afoga labrossa. I el primer que surt… aixeca el cap… i ja liha fotut bleda… i ja el vaig tenir.Va travessar a l’al-tre costat de riera. Fotia fred, sortia una fumerola.Li vaig travessar aquí la nuca i en acabat allà el vaigrematar. I en marxa un de petit, per avall, del cos-tat que era jo i amb perdigons li foto verdalaga alcul i aquell va marxar. I al cap d’uns dies…

– Així que era una truja i un virat.– No era pas virat aquest, ja era acampat. Era unporc que feia 30 o 40 quilos. Doncs tu, era el diaque es va morir en Franco i la colla del Navarro el varen matar, i en Mir –el fuster de laresidència, que era molt bon tirador!– va dir:

32

Cacera del senglarLA CACERA DEL SENGLAR EN ELS SEUS ORÍGENS

Sota el nom ‘El llibant del pou’ posem nom a una secció que es consolida en el format d’entrevistaa un personatge que ens parla d’una experiència, d’un coneixement, d’un ofici. Ens retrata unaèpoca determinada a qualsevol indret de la nostra llera del Ter.

Un llibant o corda gruixuda d’espart que ens permet de pouar, no solament aigua fresca i necessà-ria, sinó el coneixement preciós passat i actual per enfondir arrels de futur.

– N’he mort un que unbarraconaire li ha fotutun tiro al cul.– No! –vaig dir– No erapas cap barraconaire,era jo.I l’hi vaig explicar.

– Què és un bbaarrrraaccoo--nnaaiirree?– És un tio que s’està allà amagat, que posa quatrebranques dretes i s’està allà dintre esperant quan elbestiar hi va a menjar o a beure. Ho entens? Saps com pesava un pernil desossat? Cinc quilos.Perquè el vam portar a can Cardenal i en Josep va dir:– Us el vull desossar, que vull saber quant fa elpernil.Doncs feia cinc quilos. Era una truja molt boni-ca! Sort que era una truja, perquè no portava capganivet per sanar-lo, jo.

– S’ha de sanar sempreel porc?– Sí, si és mascle sem-pre s’ha de sanar; si no,la carn queda pudenta,faria pudor a pixats.Ells tenen una cosa perdonar senyal i si no elssanes no te’ls potsmenjar, foten una pesta

que espanta. Primer degollats i, quan ja han do-nat la sang, després capats. I en acabat arrastra’lfins al primer cotxe que es troba i en acabat llàm-pia’l allà on s’acostuma a llampia’l.

– On ho fèieu?– Primer a can Veray però després a can Moisès.Ja teníem la fusta i els ternals reparats per pujar-lo, la manguera per rentar-lo. Tu diràs la feinaque hi havia! Abans els desossàvem, ara ja no es

33

Llibant.mCorda gruixuda com la que s’empra a la

corriola d’un pou, per pujar materials a lesbastides de construcció o per estirar una

embarcació cap a terra.

fa pas. Ara fan servir més la destral que pas elsganivets. En acabat es fan piles, cada caçadoruna pila. Ara agafen la llista i els van cridant:– Fulano de tal –i ja li donen “la part”. Ho femaixís.La colla pel senglar ja t’explicaré com va co-mençar. Jo treballava a la Pagans i ens vam ado-nar que hi havia algun senglar i vam convidar lacolla de Mieres, que venien. Però encabat ja hianaven sols –els de Mieres– i vam dir:– Ja els arreglarem aquests i farem una colla.Vam posar-hi 15 duros cadascun i així vam co-mençar la colla.

– Com us organitzàveu?– Primer –el dissabte– teníem reunió. Commarxàvem del bar, ja tothom sabia on anava. Jasabia la parada allà on iria. El diumenge al matía cap hora –encara havíem d’anar amb el lot–,anàvem a veure allà on havien tocat els porcs. Abuscar la petja. No hi anàvem pas tots, dos o tresnomés.Lo primer les basses, perquè s’hi rebolquen.Principalment con fa tramuntana el pèl se’ls hiva frisant i s’hi rebolquen. Els camins, els pues-tos que van a menjar… el blat de moro... Fanmolt de mal els senglans! Les pipes de gira-sol,fan uns ruedos! Del blat de moro deixen les duesregues dels voltants i del mig ho fan malbé tot.Abans ens hi passàvem tot el dia a la parada. Japortàvem el dinar. I si alguna vegada tocaven re-tirada a migdia, com que el ferrer portava elsseus gossos, després anàvem pel conill per aca-bar de fer la jornada.

– Com us la donaven el senyal?– Abans no teníem emissores com ara. Anàvemamb la trompeta només, amb la corneta feiestots els senyals. Con veies petja era un senyal, al’hora de plegar era un altre senyal, si el tocaves,si el mataves… ara ja no em recordo dels sen-yals.

– Ho fèieu, de passar el ramàs per esborrar lespistes antigues del senglar?– Ah no, aquí a Celrà no ho hem fet mai; els del’altra banda sí que ho feien però nosaltres noho hem fet mai.

– I el tema dels gossos?– El que té els gossos ha d’estar a la pisca dels gos-sos. Per portar els gossos s’han de ser dos.

– Qui era el cap de colla en aquella època?– De cap de colla en Veray, ho portava tot en Ve-ray, i en Moisès Riera. Ell, en Moisès, ja va venirde Rocacorba i és el que ens va ensenyar a nosa-tros, d’un mas que en deien Bustins. La llei, totsl’han de creure a ell. Ell diu: “Tu iràs aquí”, i hasd’anar allà on et manda. Oh!, perquè és com unadictadura això! Home, si no, seria com una casade barrets. Tothom iria allà on te li donés la gana.Perquè les parades no són totes igual. Tothomvoldria anar a les bones, a les que hi ha basses, alscollets de muntanya, corriols…

– I les eines?– Sí, ara quasi bé tothom va amb rifle. Abans anà-vem amb les escopetes de dos canons, encabatamb l’automàtica, que era de cinc tiros, però no-més en deixaven tirar tres. Havies de tenir un em-bús que només poguessis carregar-ne tres. Lamunició quasi bé tot Winchester, tot munició es-trangera. Sempre bala.

– A la cacera del senglar, sol no s’hi pot pasanar?– Està privat. S’hi ha d’anar amb colla, ha de sercom a mínim una colla de deu.

– Per què?– Ah noi! Con que és una fiera. Un senglar con ésferit és una fiera. Em veia mort jo, aquí baix unavegada.

– Què us va passar?– Vaig tirar amb un porc i li vaig fotre el tiro alcostat dret, aquí a la panxa. Era un clot gros quehi havien arrencat una planta grossa. Els gossos ellladraven, el van sitiar allà i el lladraven. Con jovaig veure el porc, ell també em va veure a mi. Jael tinc cap a mi, amb la boca oberta. I com d’aquía aquí, li tiro i va semblar que no el tocava. I conel vaig tenir a tocar les cames li tiro aquí a l’ull. Java estar mort. I el tiro que em pensava que no l’-havia tocat li havia aixafat tot el morro. Era unporc que feia cap a vuitanta i pico, de quilos.

34

– Són porcs molt grossos?– N’he mort hasta que passen de cent. En JosepSimón –aquell de les plantes de Púbol– en va ma-tar un que feia més de cent. I en tenia un altre so-ta el peu que anava xerricant. Ui, aquell pla queera gros! Jo el vaig ajudar a treure’l i l’ullal debaix m’emplenava tota la mà.I la raça dels senglans ha canviat. Abans hi haviauns porcs ensellats, geperuts més secs i amb lacua entre cames. Sempre eren secs, la mare queels va parir!Les truges, si en tenien tres o quatre, només n’a-campaven un o dos, això que hi havia més men-jar que ara perquè el bosc era més treballat, te-nien el menjar més a l’abast. Aquests d’ara, encrien 7 i 8, eh! En porten unes panxades, les tru-ges, i és perquè la raça ha canviat. Aquest (assen-yala el que té penjat a la paret) ho era, d’aquells,perquè pel pes que feia no havia de fer aquestsullals de collons!

– És veritat que hi ha senglars blancs?– Jo n’he vist un en tota la meva vida! Una vega-da vam anar a Montnegre a menjar cargols ambsenglar i en tenien un de blanc que feia 25-30quilos tancat en una cort. Era una senglar igualque els altres que tenia el pèl blanc. Perquè lestruges (casolanes), les engeguen i els senglars lesmonten i surten del color de la truja. Les deixenanar a la pastura de les aglans i els senglans les en-ganxen. Ell va dir que l’havia comprat en un mer-cat, ara no recordo quin mercat va dir, però…però una vegada vaig anar a Banyoles a dissecaraquest cap (trofeu de caça d’un cap de senglarmascle amb dos ullals que fan feredat, d’entre 70-80 quilos, que penja de la paret del menjador)amb un que li deien Culprim. Doncs tenia mol-tes pells blanques, de gent que havia anat cap aExtremadura, cap a Andalusia o per allà, i hi ha-via molts senglans blancs. Sí! Tenia pells blanquesper adobar. Va fer el cap i va fer la pell.Una vegada en vaig matar un que li faltava la ca-ma de darrere.

– Ferit o malformat?– Diu que a vegades la truja va alta i encaraporta els de l’any abans i el mascle els hi fotenqueixalada i es queden amb la pota a la boca.

Els mascles, com una truja va calenta, portenmolta mala llet. Es porten unes baralles, unesbatusses. Hem mort porcs que estaven ferits decap a cap de tenir una batalla amb un altre sen-glar.Aquest el vaig matar allà a lo d’en Pou, allà a Go-da, i mira els gossos si són putes, que els d’enMoisès ja l’havien trobat aquest que li faltava lacama, la tenia tallada aquí a genoll i aquell dia elvan trobar i no van voler-hi anar. I jo tenia un gosque l’estrenava aquell dia i aquest gos me’l vaportar a matar. Els d’en Moisès varen anar capamb l’amo quan el varen trobar. Porten una ma-la llet que espanta aquests ferits, un porc ferit ésuna fiera. I en Vilaseca em va dir: “Em dons el capper a disseca’l?”

– Encara es fa això de dissecar-los?– Sí, a la colla en tenen molts de dissecats, mortsmeus. En Veray, en Vilaseca en té un altre.I l’últim que vaig matar, el vaig matar a Camp-dorà, a la muntanya més alta de Campdorà. Surti dret cap a mi. Li foto tiro i l’erro, passa per allàal meu costat, em giro rodó i li foto metlla. El vaigenganxar aquí, vora d’orella i ell a daltabaix i vaigcap allà i sento ras ras, ja espetegava. Era gros. Almenos noranta. També en vam matar aquell dia!En vam matar molts, potser 3 o 4.

– Quan vàreu deixar d’anar de cacera?– Mira, fa dos anys, quan estava preparant–ho totper anar a cacera. Estava preparant-ho tot, queho poso tot aquí a damunt la taula i em va venirl’infart. Em vaig començar a afogar i ja va estar. Itenia tots els documents però aquell any el noi jano m’hi va volguer. No va volguer que hi anés. Ésclar, és un compromís si et ve un altre infart iestàs a la parada. I no hi he pas anat mai més. Lihe donat l’escopeta. Tres escopetes li vaig donar.I la munició.

En Pere va acabar la munició aquest divendres12 de juny de 2008.– Del cel estant, tots els senglars són blancs, Pe-re.

EDUARD BAULIDA I ESTADELLA

La Cabanya. Agost 2007

35

Coincidint amb el bicentenari de la guerra delFrancès, el Taller d’Història de Celrà ha publicatuna nova monografia sobre història local. El seutítol és La guerra del Francès a Celrà, de la qual ésautor Artemi Rossell Ferrer.

El llibre comença explicant quines van ser lescauses que van originar el conflicte i també comes va formar un exèrcit per tal de fer front aaquesta invasió.

En un altre capítol s’explica com la ciutat de Gi-rona va demanar als pobles dels voltants ajuda enforma humana i material per tal de defensar lacapital, aspecte que fins al moment no s’haviatractat. El treball fa una relació dels pobles quevan contribuir amb homes a la defensa de la ca-pital. L’autor aporta noms dels voluntaris i delsoficials celranencs que van formar part delsterços de miquelets. També ens comenta com du-rant el segon setge de Girona les tropes francesesvan ocupar Celrà i en la seva fugida van cremarun nombre important de cases. Més tard, el maigdel 1809, van tornar a entrar a la població, on vancontinuar fent estralls.

Ens fa esment dels requeriments que fan els fran-cesos durant l’etapa d’ocupació del poble, al ma-teix temps que relaciona els nous canvis queaquests fan tant en política local com en cobra-ment d’impostos.

Ens presenta una relació nominal dels celranencsmorts a conseqüència d’aquesta guerra. Un nom-bre molt elevat, ja que ens compara els 23 mortsque hi va haver en una població de 800 habitantsamb els 28 morts durant la Guerra Civil del1936-1939, amb una població de 2.066 habitants.Una altra aportació inèdita que fa el llibre és as-sabentar-nos dels celranencs que, en caure preso-ners, van ser enviats a França.

I, finalment, ens explica les conseqüències nega-tives que va representar aquesta guerra per al po-ble: augment de les defuncions, descens de la na-talitat, pèrdues de les collites, la fam de la pobla-ció i la lenta recuperació del poble fins arribar alsnivells dels anys anteriors a aquest conflictebèl·lic.

L’autor exposa que per a l’execució del llibre haestat fonamental poder consultar els arxius par-ticulars de cases de Celrà, els quals estan diposi-tats a l’Arxiu de Girona, i per aquesta raó estimu-la la recuperació d’aquests tipus de documents,que poden ser útils de cara a altres treballs histò-rics.

Finalment, s’ha de remarcar que, amb la realitza-ció en altres poblacions de treballs com aquest, estindria una informació molt més completa sobrela guerra del Francès.

E S T I U 2 0 0 8

36

H I S T Ò R I A L A G U E R R A D E L F R A N C È S

La guerra del Francès a CelràUN ALTRE CAPÍTOL DE LA HISTÒRIA ANALITZAT PEL TALLER D’HISTÒRIA

E S T I U 2 0 0 8

37

E N T I T A T C L U B A T L È T I C B O R D I L S

Enguany s’ha celebrat la trentena marxa popularde Bordils. D’alguna manera ens fa pensar en unaexistència de trenta anys, i això no és poc. De fet,però, el Club Atlètic Bordils, organitzador d’a-questa activitat des del seu inici, no ha complertencara els trenta anys. Falten uns nou mesos perpoder dir que hem entrat a la quarta dècada de lanostra existència com a entitat.

Des del mes d’abril de 1979, que és quan va co-mençar la nostra existència, han passat moltescoses. Intentarem fer una mica de resum de lesque considerem més importants dins la nostrapetita història. Són fets insignificants però quehan marcat d’alguna manera les persones que hihem aportat una mica del nostre temps. I tambéd’altres persones que, al llarg dels anys, han par-ticipat en les propostes que hem preparat.

Com s’ha dit abans, l’abril de 1979, un petit grupde persones ens vàrem trobar per dur a terme unaactivitat molt de moda en aquella època: una mar-xa popular. El primer que calia –així són les coses–era batejar l’embrió d’entitat que havíem creat. Vaser fàcil trobar-li un nom, i fou així com va aparèi-xer el Grup Atlètic Bordils. Fixeu-vos que d’iniciérem un grup. No un club. Aquest darrer termeens semblava massa important per a una entitatamb poques pretensions i amb un pressupost es-quifit.

Sigui com sigui, el 20 de maig d’aquell any vàremencetar el paquet de marxes populars a Bordils.Normalment, per a una activitat a l’aire lliure, te-nir un dia plujós és un problema important. Enel nostre cas va ser una sort. Novells en l’organit-zació de marxes, preteníem apuntar un a un totsels participants. Noms, cognoms, adreces, edat,etc. Si voleu provar-ho, veureu que és difícilapuntar més d’una persona per minut. Nosaltresérem dos per fer aquesta feina. I a més calia co-brar, tornar el canvi i mantenir una mínima con-

versa amb les persones que preguntaven pel reco-rregut o que, simplement, volien saludar-nos.Com que havia plogut el dia abans, només vàremtenir 107 inscrits. Sort.

I pel que fa al recorregut, molt adequat per l’èpo-ca: sortir de Bordils, anar als Àngels passant perSant Martí Vell, Madremanya, Pedrinyà, Vilosa,Sant Martí Vell, Juià i Bordils. Uns trenta quilò-metres que avui espantarien la majoria.

Després de millorar el sistema d’inscripció –desde la segona marxa, celebrada el dia 13 d’abril de1980, cada participant s’apunta ell mateix–, và-rem tenir un relatiu creixement en l’assistència,amb un màxim aproximadament de 330 perso-nes en aquests anys.

També hem anat escurçant i suavitzant el recorre-gut, per tal d’adaptar-lo a les maneres de fer actuals,que, en general, no accepten un esforç tan gran.

Una anècdota, prou irrellevant però curiosa si noens falla la memòria, és el nom del lloc d’on sortienles primeres marxes. Ho fèiem des del lloc que avuianomenem plaça de l’Estació. En aquell momentno tenia un nom concret, però com que al costat hihavia la Discoteca Silver primer i la Xipetotec des-prés, als primers programes hi posàvem que el llocde sortida era al pàrquing de la Discoteca Silver ode la Discoteca Xipetotec. Com que aquest nom noens agradava prou, a partir d’un cert moment và-

Una mica d’història d’aquestaentitat, que ara farà 30 anys

E S T I U 2 0 0 8

38

E N T I T A T C L U B A T L È T I C B O R D I L S

rem anomenar l’indret com a plaça de l’Estació.Aquest és, com hem dit, el nom que s’utilitza avuiper referir-se a aquella plaça.

La data fixa del primer de maig es va determinara partir de la tercera marxa popular, aprofitantque és un dia festiu. D’aquesta manera es facilitala planificació a les persones que participen demanera regular en aquestes activitats.

El 22 de juliol de 1993, vàrem voler crear estatutsi legalitzar-nos. L’article primer dels estatuts con-cretava la denominació de Grup Atlètic Bordils ideterminava que tenia “com a objectiu el fo-ment, el desenvolupament i la pràctica continua-da de l’activitat física i esportiva, sense finalitatde lucre”. També s’hi deia que “L’activitat espor-tiva principal de l’entitat serà de caràcter de lleu-re, inspirat en una base esportiva merament lúdi-ca i recreativa”. Això no obstant, també s’hi deiaque “podrà participar en competicions organit-zades per les federacions esportives efectuant icomplint en qualsevol cas els requisits legals i re-glamentaris i realitzant les oportunes inscrip-cions en les respectives federacions”.

La inscripció de l’entitat al Registre d’Entitats Es-portives de la Secretaria d’Esport de la Generali-tat de Catalunya no va ser possible perquè no espodia utilitzar la denominació Grup. Això va ferque s’ajornés la legalització del Grup Atlètic Bor-dils, ja que els membres de la junta vàrem consi-derar que era una decisió arbitrària i injustifica-da. Posteriorment pensàrem en la possibilitat deregistrar-lo amb el nom de Club Grup AtlèticBordils, però no era un nom gaire adequat.

Sigui com sigui, per tal de no allargar més lamanca de personalitat jurídica, el 19 de juliol de

1999, vàrem promoure uns nous estatuts, redac-tats en els mateixos termes que els anteriors, peròamb la denominació de Club Atlètic Bordils.Aquests estatuts varen ser aprovats i inscrits ambel número 10541.

També el 1993 vàrem iniciar el que avui consti-tueix el gruix més important de les nostres acti-vitats: sortides de diumenge, cap de setmana o al-tres dates determinades a diferents indrets de lanostra geografia: muntanya, litoral, a peu, en bi-cicleta, etc.

En tots aquests anys hem anat ampliant l’oferta i,d’aquesta manera, el 2008 tenim 14 propostes,des de rutes per la Costa Brava fins a sortides decap de setmana pel Pirineu, passant per diferentsopcions intermèdies. Algunes de les rutes quehan deixat millor record als participants han es-tat sortides als llacs de Carançà, al Puig Carlit, alCanigó o a Mantet, totes elles a l’Estat francès, oles més properes a les Gavarres, Puigneulós, SantAniol d’Aguja i Tregurà, les Guilleries, la Garrot-xa o el Montseny, sense deixar de banda les diver-ses rutes de la Costa Brava, que ens han permèsde resseguir la pràctica totalitat del litoral gironí.

Menció a part mereixen altres sortides com unaruta en cavall i carruatge pel Bages; una ruta flu-vial per l’Ebre, de Riba-roja a Mequinensa; a Bar-celona, per veure alguns dels edificis més impor-tants d’Antoni Gaudi, o al Montsant, on vàremcombinar l’esport amb la gastronomia.

També ha estat important per a nosaltres el fetque des de l’any 2004 planifiquem la propostaanual amb el Centre Excursionista de Celrà, tre-ballant de manera conjunta i amb una dinàmicamolt profitosa.

A les planes web de l’Ajuntament de Bordils i delCentre Excursionista de Celrà, trobareu informa-ció detallada d’aquestes activitats. També podeuenviar un missatge a l’adreça de correu atletic-bordils@hotmail.com, per demanar informaciócomplementària o per apuntar-vos a la llista dedistribució, donant-nos la vostra adreça de co-rreu, per tal que us enviem documentació de to-tes les activitats que duem a terme.

39

OpinióLa implicació de les entitats en lapolítica cultural

Discrepar de les decisions del consistori éslegítim i democràtic

Des de la CUP de Celrà hem defensat sempre unmodel de gestió cultural participatiu i basat enla promoció i el suport de les entitats del poble.L’enfortiment del teixit associatiu és una peçaclau a l’hora de garantir una cultura participati-va, dinàmica, diversa i a l’abast de tothom. Ambaquest objectiu hem presentat diverses propos-tes als plens municipals i procurem mantenircontactes regulars amb les entitats. El 20 de junypassat les vam convocar a una reunió informa-tiva per tal de posar-los al corrent de dos acordsde l’Ajuntament que considerem que afectennegativament el desenvolupament cultural deCelrà.

Al ple d’agost de 2007 es va aprovar per unanimi-tat una moció de la CUP, consensuada amb laresta de grups municipals, per la qual s’aprovavala creació del Consell Municipal de Cultura, unòrgan de trobada, diàleg, coneixença i decisió en-tre les entitats i el consistori. D’aquest acord sor-gia la necessitat d’aprovar un reglament de fun-cionament del Consell esmentat. La Comissió,integrada per membres de les entitats i del con-sistori, s’havia de reunir periòdicament fins alliurar un avantprojecte de reglament. Després dela celebració d’una única reunió el març passat,l’equip de govern va anunciar que el Reglamentse sotmetria a votació en el passat ple de maig, enquè es va aprovar amb l’abstenció de la CUP. En-tenem que és una contradicció flagrant que esvulgui fomentar la participació de les entitats ipersones interessades en aquest àmbit i que nos’hagi comptat amb la seva contribució en la re-dacció del Reglament del seu propi Consell. Noqüestionem el Reglament en si sinó la manera

com s’ha procedit per aprovar-lo. En la reunióamb les entitats els vam lliurar còpies del textaprovat i els vam informar de la possibilitat depresentar-hi al·legacions durant el període d’ex-posició pública.

La segona qüestió que vam voler tractar en lareunió era una ordenança fiscal aprovada al plede juny que, al nostre entendre, entra en con-flicte amb els interessos de les entitats culturalsde Celrà. L’Ordenança té com a objectiu, segonsl’equip de govern, establir unes taxes per a lautilització d’instal·lacions municipals nomésper a aquelles entitats de fora del municipi quehi vulguin organitzar activitats. Tot i que estemplenament d’acord amb aquest plantejament,vam optar per votar-hi en contra davant la re-dacció d’un dels apartats, concretament l’article2.2, que diu: «Resten no subjectes a la presenttaxa [...] les utilitzacions de béns immobles mu-nicipals que es realitzin per entitats sense ànimde lucre de Celrà i sense cobrament d’entrada nicap tipus de contraprestació econòmica». Tot iles reiterades explicacions per part de l’equip degovern en el sentit que no tenen intenció d’apli-car la taxa a les entitats del poble encara que co-brin entrada en els seus actes, el fet és que no ésaixò el que consta en el text aprovat. En la reu-nió amb les entitats vam repartir-los còpies del’Ordenança perquè puguin valorar si la redac-ció actual és prou idònia i, si els sembla oportú,puguin presentar-hi també les al·legacions co-rresponents.

Lluny de crear conflictes, el que pretenem és ferarribar la informació a les entitats sobre lesqüestions que els afecten, per tal de conèixer-nede primera mà l’opinió i fomentar-ne la impli-cació en la política cultural del municipi.

DANI CORNELLÀ I DETRELL

Regidor de la Candidatura d’Unitat Popularde Celrà

E S T I U 2 0 0 8

40

Trenta-tres anys, els anys de Crist, sónels que fa que la Festa Major deBordils l’organitza El Jovent, o sigui laJuventud Bordilense, tal com es deiaen els seus primers temps. Poquesvegades és tant de justícia afirmar queuna entitat forma part de la històriad’un poble com en aquest cas. ElJovent va néixer fruit de la voluntatd’un poble, i, al llarg dels anys, Bordilsja no seria el mateix sense aquestgrup. El Jovent de Bordils és unavertadera escola de voluntariat i deciutadania, un exemple departicipació ciutadana insuperable iun model de com pares, mares,representants polítics i ciutadansatorguen tota la confiança del món aun grup de nois i noies, adolescents ijoves, que, encara que sigui per unsdies, governen el poble.

A C T U A L I T A T F E S T A M A J O R D E B O R D I L S

La històriarecent de laFesta Majori del Joventde BordilsDELS ANYS NORANTA AL’ACTUALITAT

L’any passat vam dedicar el número d’estiu de LaLlera a fer memòria de les festes majors de Bor-dils des de l’any 1920 fins als anys noranta. Ara, através d’aquest escrit, pretenem recordar aquestsdarrers 18 anys (del 1990 a l’actualitat) i els grupsdel Jovent que fa tants anys que fan possible lafesta major, entre molts altres actes. Citar totes lespersones que hi han participat seria una tascainabastable. Sobretot perquè hi passen quasi totsels joves del poble, almenys en un moment o al-tre. O sigui, que el que nosaltres puguem fer serànomés una petita mostra de tota la gent que me-reixeria rebre reconeixement per la feina feta.

Les festes majors dels anys noranta comencen ambun esdeveniment notable que va ser tot un encert:la creació del gran Concurs del Pagès de Ferro. Se-gons sembla, la idea va sortir de Quim Pou, unmembre de la comissió de festes i estudiantd’agràries a la universitat. El primer campionat esva celebrar l’any 1990 i va durar fins al 1996. El se-cret del gran èxit del concurs era, sens dubte, l’ori-ginalitat de les proves que calia superar. N’hi haviade tan espectaculars com una cursa d’empalmartubs d’aspersió, llançament d’eines del camp (unperpal, una pioixa i un tràmec), fer rodar una ba-la de palla o tallar troncs. I d’altres tan tradicionalscom fer un allioli, lligar-se bé unes espardenyes debetes i una faixa o beure un litre de vi per cap.

Salvador Maneu, amb el qual hem parlat peraquest període, recorda que també va ser el 1990quan es va organitzar el primer partit de futbol alcamp de fang, només per a homes. L’any següent esva obrir el fang-futbol a la participació de les donesi va començar el també famós Joc de les Dones, unconcurs només per a dones amb proves molt sin-gulars, com un concurs de menjar flams amb lesmans lligades, fer curses de sacs o beure moscatell.En Salvador va presidir el Jovent de Bordils junta-ment amb David Joher. Formaven part del seuequip Esteva Moré, Quim Pou, Montse Pou, elsgermans Silvia i Xavier Vicenç, i Laura i Lídia Gra-bulosa, les noies de Can Sau, membres d’una de lesgeneracions més vinculades a les festes majors delpoble, ja que la seva família regentava la pista Sau,un dels llocs llegendaris de celebració d’aquest es-deveniment des de principi del segle XX.Durant aquests anys, tal com s’havia fet sempre,es pagava per gaudir de la Festa Major i tothomho trobava normal. La gent pagava pel ball i elsque s’ho podien permetre llogaven una llotja al’envelat, un palco. Com més a prop de l’escenari,

més car. D’aquella època els que formaven partde la comissió recorden que el que més els agra-dava era la preparació de la festa, un mes i mig dereunions inacabables fins a altes hores de la nit.

Aquesta comissió, tal com passarà sempre, vaanar evolucionant amb els anys, va canviar demembres i finalment es va solapar amb les perso-nes que passarien a ocupar el seu lloc a la pre-sidència. Això de fet és una constant en el Joventde Bordils i probablement el secret que aquestaentitat mai no s’hagi mort.

L’any 1992 o 1993, doncs, ens trobem que la pre-sidència del Jovent ja ha canviat de mans i que ensón responsables en Terry, o sigui Carles Terrades,Lídia Grabulosa i Montse Pou (que ja estaven enl’equip anterior). L’any 1992 es va organitzar la pri-mera cursa de ciclomotors i va ser un any recordatper la comissió de festes per la seva intensitat. Elsmembres del Jovent feien grups de 6 o 7 personesque anaven itinerant pels diferents llocs del pobleon es feien les activitats, nit i dia. Una experiènciaesgotadora però molt maca que únicament es potresistir si el grup està molt ben avingut, un altredels secrets que sembla acompanyar el Jovent.

Això sí, tots els entrevistats confessen que la feina demés responsabilitat és sacrificada i potser per això lamajoria de la gent es passa 8 o 10 anys col·laborantamb l’entitat, però, quan arriben a la direcció i aga-fen les feines de més responsabilitat, solen treballaruns 3 o 4 anys de mitjana al capdavant i llavors en-tra el relleu. Els més menuts del Jovent tenen a vega-des 14 anys i solen començar per la festa de Reis. Unaautèntica escola de voluntariat en la qual la jerarquianomés s’escala a base d’anys i de treball.

En Terry recorda que durant aquests anys (1992-94) va començar a sortir amb força el dilema desi la festa havia de ser gratuïta. Moltes festes delspobles del voltant ja ho eren però a Bordils escontinuava amb la tradició de molts anys enrerei, només si hi havia dèficit, l’Ajuntament se’n feiacàrrec. A part, particulars, comerços, etc., han es-tat també grans col·laboradors en el finançamentde la festa, en la publicitat del programa i en mol-tes altres qüestions.Des de 1994 fins a 1997, més o menys, els màximsresponsables del Jovent de Bordils van ser CarlesJoher i Francesc Planas i juntament amb ells Jo-an Sanent i Neus Panella. Va ser durant aquestsanys que el Concurs del Pagès de Ferro va anar

E S T I U 2 0 0 8

41

perdent participació de mica en mica i al final esva deixar de fer l’any 1997, al mateix temps quees van començar a organitzar la gimcana per agrans, els campionats de botifarra i el concurs depesca, que només va durar un any. Actes i activi-tats que neixen i moren són només un altre pasde l’evolució d’una festa viva.

L’any 1998 va ser quan es va fer el pas tantes vega-des debatut i es va passar a fer la festa gratuïta.Carles Joher recorda que es van cobrir despeses dela festa amb els diners que es van fer a la barra del’envelat, que va passar a gestionar el Jovent, i tam-bé es va mirar de posar més anuncis al programa,per ingressar més. I, segons recorda Francesc Pla-nas, va ser en aquell moment que es va començara fer algun concert per als joves, els divendres de lafesta, encara que no seria fins a l’any 2001 que esconsolidaria el divendres com la nit per als joves,amb festes de música electrònica i dj’s.

Lluís Sastre i Albert Serrats van ser dos dels res-ponsables del Jovent durant els anys 1998 i 1999,juntament, entre d’altres, amb Jordi Gou, que vaagafar el relleu de la responsabilitat de l’organit-zació durant els anys 2000 i fins al 2003, sempreaproximadament. Juntament amb en Jordi hi vantreballar Xavier Casademont, Laura Carreras i unequip de quasi 40 persones més que, tal com usdèiem, no podem citar.

Va ser també durant aquests anys que es va obrir LaPioixa com a local del Jovent. L’any 2000 es vainaugurar la nova llar dels jubilats i quan els avisvan marxar de l’antic local aquest va quedar per aljovent. No té relació directament amb la festa, peròLa Pioixa ha estat l’embrió de moltes iniciativesimportants i mereix esment encara que només si-gui perquè va ser lloc d’acolliment de l’entitat.Desprès La Pioixa ha passat a ser una entitat inde-pendent del Jovent i encara ho és a l’actualitat.

Xavier Casademont i Xavier Salvador van ser elssegüents a la llista dels responsables del Jovent, du-rant els anys de 2003 a 2005. Acompanyats de Mi-quel Serrats i Josep Mitjà, van encapçalar un equipde gent entre els quals hi havia, entre d’altres, Ma-riona Salvador, Carles Gibert i Mònica Gibert i unequip d’unes 15 o 20 persones més, els més habi-

tuals, encara que en moments de feina podiencomptar amb unes 30 persones com a col·labora-dors. El 2003 és l’any de creació del Concurs dePintura Ràpida, un dels plats forts encara avui dia,i va ser també quan es van recuperar les curses deciclomotors i els espectacles de motocròs. Els res-ponsables d’aquests anys pensen que el secret delJovent és tenir un bon grup format per gent ben di-ferent però que tothom tingui ganes d’entendre’s.

Josep Mitjà va ser el president del Jovent aproxi-madament des de l’any 2006 fins l’any passat. Perla Festa Major passada va sortir la foto de l’equiporganitzador de la festa a la nostra revista i elprograma d’actes.

Enguany els responsables del Jovent són Irene,M. Cassú, Cèlia, Marc. P, Joan, Mireia, Lluis,Marc C, Joan, Jordi G, Ariadna, Josep i Jordi B.En la comissió, però, hi ha més de 30 joves. El jo-vent continua essent el responsable de la tria dela programació, encara que solen ser prudents isegueixen més o menys la tònica dels anys ante-riors, sempre amb alguna modificació original.Aquest any els fa especial il·lusió la Festa Jove, ladel divendres i el 1r Encivada’t Tour.

Molta sort i sobretot per molts anys, JOVENTde Bordils. Sou admirables!

Per fer aquest escrit hem parlat, entre d’altres (per ordred’antiguitat), amb Salvador Maneu, Carles Terrades, Car-les Joher, Francesc Planas, Jordi Gou, Xavier Casademonti Jordi Barrera, tots ells representants o presidents del Jo-vent en diferents èpoques. I des d’aquí dono fe que tots ellsnomés s’han preocupat de treure’s mèrits i de citar nomsd’altres persones que formaven part dels seus equips res-pectius i a les quals han donat tot el protagonisme. Totsells han recordat els noms dels que els han precedit i, pertant, els han ensenyat, i també dels que els han succeït. I demolta de la gent que va treballar amb ells. I ens han dema-nat que els truquéssim i hi parléssim. Evidentment no ensera possible parlar amb tothom i hem hagut de triar.També ens han suggerit que, ja que no hi podíem posartots els noms, no en citéssim cap, però des de la redaccióhem cregut que això desmilloraria l’escrit considerable-ment. Aquest article el fem amb tota la bona fe i amb l’es-perit de fer un modest homenatge a totes i cada una de lespersones que han passat pel Jovent de Bordils, encara queel seu nom no hagi pogut sortir citat. Gràcies a tots ells i atots els que ens heu donat informació pel vostre temps iinterès.

E S T I U 2 0 0 8

42

A C T U A L I T A T F E S T A M A J O R D E B O R D I L S

E S T I U 2 0 0 8

43

Dijous 21 d’agost• 21:30 – Pregó i repicada de campanes per donar la ben-vinguda a la Festa Major de Bordils, seguidament audi-ció d’havaneres amb la cobla Les Veus de Parlavà, i cre-mat a la plaça Onze de Setembre, davant l’ajuntament.

Divendres 22 d’agost• 10:00 – Concurs de dibuix per nens i nenes de 3 a10anys a la Pista Vella• 17:00 – Jocs de Cucanya pels menuts a la plaça Onzede Setembre. (Inscripcions: dill.18 i dim.19 darrera a laPista Vella de 20:00 a 22:00).• 20:30 – Concurs de Playbacks al Pavelló Torrentó pera petits i grans. (Inscripcions: dill.18 i dim.19 darrera a laPista Vella de 20:00 a 22:00)• 00:00 – Encivada’t Tour amb els Diables de l’Onyar(des de la Pista Vella) i tot seguit NIT JOVE amb LosMEJORES i Interacció Musical entre Baix Emporda iGironès (Round I: Dj’s Bisbal vs. Dj’s Bordils). EntradaLliure a la Pista Vella.

Dissabte 23 d’agost• 09:00 a 13:30 – Torneig Bioesportiu de Mini-Handboli Mini-Voley al pavelló Blanc i Verd (Inscripcions: dill.18i dim.19 darrera a la Pista Vella de 20:00 a 22:00).• 19:00 - Animació Infantil a càrrec de Fefe & Compan-yia a la plaça Onze de Setembre.• 00:00 – Gran Ball de Festa Major amb l’orquestra ME-TROPOL. Entrada lliure. A la Pista Vella

Diumenge 24 d’agost• 09:00 - V Concurs de pintura ràpida de Bordils• 12:00 - Missa cantada per la coral de Sant Esteve deBordils a l’església• 19:00 – Concert de la Selvatana i tot seguit gran ball defesta major amb L’orquestra SELVATANA (*Durant eltranscurs del ball es farà l’elecció de l’hereu i la pubilla deBordils 2008).

Dilluns 25 d’agost• 18:00 – Sardanes amb la Cobla Baix Empordà a la Pis-ta Vella.• 22:00 - Clausura de la Festa major amb espectacle deMàgia.

Els palcos es podran reservar els dies 18 i 19 d’agostde 20:00 a 22:00 a darrera la Pista vella. Preu de 50?incloent coca i cava per la nit del ball de la Selvata-na.El Jovent de Bordils ens reservem el dret de modificarels actes de la festa major si causes imprevistes ens hiobliguen.

EXPOSICIONSTREBALLS DE MANUALITATS. Fets socis i sòcies dejubilats de Bordils i altres col·laboradors.5è Concurs de fotografia5è Concurs de pintura ràpida

Programa Festa Major de Bordils 2008

Ajuntament de Celrà

Amb la col·laboració de: