‘El reai Lear’ o “l’apocalipsi sense

religió”

Lluís Pasqual porta la tragèdia de Shakespeare al Lliure

L.S. Barcelona | Actualitzada el 10/01/2015 00:00

Teresa Lozano interpreta el savi i visionari bufó reial, sempre cantant la veritat al

monarca. / ROS RIBAS

Va ser una veueta que, un dia de primavera, li va dir a cau d’orella a Lluís Pasqual que

havia d’aparcar una comèdia d’Eduardo De Filippo que tenia emparaulada per a la

temporada següent del Teatre Lliure i que havia de tenir el valor d’aixecar una

“catedral” com El rei Lear, “una muntanya immensa que comences a pujar i no saps

quan s’acabarà, però el que saps és que estaràs rebentat; un exercici d’humiliació

quotidiana perquè saps que mai en podràs abastar tots els significats”, explicava ahir el

director.

Però per fer-ho necessitava tenir tres armes, tres condicions sine qua non : el rei, el

repartiment i la tempesta. “En aquest cas, va resultar que el millor actor era una actriu”,

deia referint-se a Núria Espert, que va veure-ho com un repte “naturalíssim” després de

rellegir tres vegades el text de William Shakespeare que més la “commou”. Amb el rei

al sac, en poc més d’un mes el director va aconseguir lligar un repartiment excepcional,

una companyia -atenció- de 24 persones: Laura Conejero, Míriam Iscla i Andrea Ros

interpreten les tres filles, entre les quals el monarca vol repartir el regne en funció de

l’amor que li professin; Teresa Lozano representa el bufó reial; Òscar Rabadán i Jordi

Collet són els gendres i ducs de Cornwall i Albany; dos veterans com Ramon Madaula i

Jordi Bosch interpreten els comtes de Kent i Gloster fidels al senyor, i els fills de l’últim

són els germanastres Julio Manrique i David Selvas. I, per arrodonir la jugada, el famós

tercer acte, el passatge de la tempesta, Pasqual estava decidit a resoldre’l “sonorament”,

anunciava ahir.

Sentiments, emocions, èpica

El rei Lear -que es podrà veure del 15 de gener al 22 de febrer al Teatre Lliure de

Montjuïc- es presenta en una traducció de Joan Sallent i una versió de gairebé tres hores

obra del mateix Lluís Pasqual. Ha esporgat totes les escenes, però assegura que no hi ha

donat cap intenció. “Jo no tinc cap mirada sobre El reai Lear. No sabem qui és

Shakespeare perquè té la terrible habilitat de no jutjar els personatges, ni tan sols els

més vils o abjectes. Els tracta a tots igual. Si ell no hi posa cap visió, qui sóc jo per fer-

ho? -es pregunta-. La dificultat és trobar el to. És una travessia pel dolor on hi ha tot un

ventall exhaustiu dels comportaments humans, la dolenteria, la generositat, la renúncia...

i també és una obra sobre l’amor i el fet que si és el motor de la humanitat potser no

n’hi ha prou. Té sentiments, emocions i té èpica, és la història del món i la humanitat.

Com l’apocalipsi, però sense religió”, resumeix Pasqual.

El públic també farà aquest viatge. El director ha situat l’escenari al centre de la sala,

amb butaques a dues bandes, i com a tota escenografia juga amb les plataformes que

s’eleven de terra, la il·luminació, la música i les projeccions de Franc Aleu. El poder és

en les paraules, “que, com deia Peter Brook, són com trossos de carbó mineral: tenen

per dins una potència energètica molt forta”, diu Pasqual. “Hi ha poesia però també una

crueltat que no puc suportar. Esperem que la imatge quedi al fons de la consciència de

l’espectador”, desitjava Núria Espert.

http://www.ara.cat/cultura/reai-Lear-lapocalipsi-religio_0_1282671856.html