El Rubí del progrés i les deficiènciesDesprés de la rierada del 1962, Rubí visqué un creixement espectacular: passà de tenir 10.443 habitants a tenir-ne 35.885 el 1975. Alhora, l’activitat econòmica principal, la vinya, es veié superada per una indústria creixent que cada cop requeria més mà d’obra.

Any rere any, se superaven les previsions més optimistes. Per a l’alcalde Murillo, veure grues i més grues a l’skyline rubinenc era símbol de progrés, modernitat i èxit. Però aquesta expansió desaforada comportava molts maldecaps: manca de places escolars, d’infraestructures bàsiques, de mobilitat, de serveis sanitaris, de neteja… i la necessitat de solucionar aspectes bàsics com el clavegueram, l’asfaltatge dels carrers, una bona connexió elèctrica o un servei d’aigua corrent adequat.

En aquest context, aparegué la protesta i la lluita col·lectiva, amagada durant decennis per la dictadura repressiva. Començaren a sorgir sindicats clandestins a les fàbriques, moviments estudiantils a les universitats, les primeres veus feministes i, també, les primeres mobilitzacions veïnals d’uns barris totalment desestructurats.

En la lluita veïnal de Rubí, hi havia una sèrie de demandes que tots compartien; però, a més, cada barriada tenia uns objectius concrets que afectaven els seus habitants de manera més directa.

Contaminació a la Plana del Castell

Una petita plaça a la Plana del CastellAl barri de la Plana del Castell, concretament a la plaça del Marquès de Barberà, hi havia una empresa important, coneguda com els timbres o l’AEG. Aquesta indústria va patir un gran incendi el 3 d’octubre de 1971 i quedà totalment destruïda. Posteriorment, l’edifici fou enderrocat i el solar fou barrat i abandonat durant anys, ple de runa, rates i dos pous sense tapar, tot i les denúncies dels veïns.

Amb l’arribada de la bombolla immobiliària, la finca fou adquirida per un grup constructor per fer-hi un bloc molt alt. Per sort, l’arribada al barri del doctor Gilabert va suposar un revulsiu, i amb ell al capdavant, l’Associació va recuperar la motivació per reprendre les activitats. Amb les mobilitzacions, s’aconseguí enderrocar la tanca i netejar el solar per poder-hi fer activitats esportives.

Però encara va quedar, de l’antiga AEG, un tros de façana mig enderrocada que era un perill i donava una imatge ruïnosa de la plaça. El motiu d’haver-ho mantingut era que a l’interior hi havia un transformador que FECSA es negà a soterrar. En aquell moment, aprofitant que al costat de la plaça hi feien un grup d’habitatges i que el constructor era també propietari del solar de l’AEG, s’arribà a un acord entre l’Ajuntament, l’Associació de Veïns i el constructor perquè aquest cedís el solar i es fes càrrec d’urbanitzar la nova plaça.

Avui, els veïns estan tan satisfets de la plaça que volen convidar tothom a gaudir-ne, especialment cada 24 de juny, quan, a més de sardanes, ofereixen xocolata i melindros a petits i grans.

L’any 1966 s’instal·là una indústria química molt a prop —a menys de 100 metres— dels habitatges de la Plana del Castell, amb el vistiplau de l’Ajuntament d’aquella època, tot i les protestes del veïnat.

Durant més de deu anys, aquesta empresa, ubicada en una zona “inadequada”, va contaminar les aigües netes del torrent de Can Xercavins i els pous d’on els veïns s’abastaven d’aigua potable.

Tot això es va dur a terme malgrat les contínues denúncies que feien els ciutadans i la premsa. Se n’arribaren a tramitar un centenar, aproximadament.

Finalment, el 1979 la indústria es traslladà a una zona industrial i deixà les instal·lacions abandonades, amb grans quantitats de productes químics a l’abast de tothom.

Avui, aquest solar, convertit en zona verda, és un premi a la lluita del veïnat i ha estat replantat per voluntaris de tota la ciutat.

19772003

19661979

“Un dia vam començar a notar una olor i un sabor estrany a l’aigua. Més tard, passejant a prop de l’empresa, vam notar que l’aigua que sortia feia la mateixa olor.”

“L’Ajuntament franquista s’oposava a la nostra lluita. Hi anàvem cada mes, i un dia l’alcalde Murillo se’n va afartar i ens va començar a cridar. Tenim un escrit de l’Ajuntament en què amenaçava de prendre mesures legals si continuàvem pressionant i dient que no s’hi implicaven.”

Pere Cortadellas Serra, 76 anys, mecànic/metal·lúrgic. Veí de la Plana del Castell i col·laborador en les lluites del barri.

Imatge de Rubí en els anys setanta. Font: Arxiu Nacional de Catalunya FONS ANC1-564 / TAF HELICÒPTERS, SA

El Rubí del desarrollismo franquista dels anys seixanta i setanta suposava la implantació de la societat de consum i de progressos tecnològics i socials, però també unes deficiències enormes que trigaren decennis a resoldre’s.

“Les nits de l’estiu ens ofegàvem al llit per la pudor dels gasos.”

“Teníem dues opcions: fèiem tancar l’empresa o havíem de marxar nosaltres del barri.”

“Una vegada hi havia un camió descarregant uns productes. El conductor em va dir que si el vehicle explotés, tot el barri desapareixeria, i part del poble també.”

Antonio Segarra, 85 anys, metal·lúrgic jubilat. Veí de la Plana del Castell.

Vista de la fàbrica de productes químics, 2 de febrer de 1969. Fotografia de Pere Cornella Argimon.

Vista de la fàbrica de productes químics amb el castell al fons, 14 d’abril de 1970. Fotografia de Pere Cornella Argimon.

Una de les denúncies que posaren els veïns contra la fàbrica, 19 de maig de 1970.

Llista de signatures dels veïns a la denúncia.

Retall de premsa de La Vanguardia del 1975 en què es denunciava la situació.

Retall de premsa del Diari de Barcelona del 1975 en què es denunciava la situació.

Restes de la fàbrica un cop abandonada i amb fàcil accés, 1979. Fotografia de Pere Cortadellas Serra.

Zona verda actual, on abans hi havia la fàbrica, 2017. Fotografia de Pere Cortadellas Serra.

“Toda una barriada vive desde hace nueve años en peligro de contaminación por la proximidad de esta industria, situada a menos de cien metros del núcleo habitado.”Miralta, J. “Sigue en sus actividades una industria peligrosa”. Diario de Barcelona, pàg. 9, 6 de juny de 1975.

Fàbrica AEG en els anys seixanta, abans de l’incendi. Imatge extreta del llibre L’abans de Rubí, de Meritxell Torné.

Fàbrica AEG després de l’incendi, octubre del 1971. Fotografies de Manel Escofet.

Fem justícia i fem memòria: som el que som gràcies a aquest esforç col·lectiu.

Lluites compartidesLa Catalunya contemporània s’ha forjat gràcies a lluites compartides per una gran majoria de la ciutadania, protagonitzades per persones anònimes, d’origen i condició diversa.

Lluites compartides vol posar en valor el paper de lluites locals i nacionals en la construcció del país, treballant en xarxa amb les persones i els col·lectius que les han protagonitzat o que n’han estat testimonis, amb l’objectiu de reforçar la cohesió social en la construcció del present i el futur de tots.

Lluites que han contribuït al progrés de barris, pobles i ciutats i a la millora de les condicions de vida de les persones que hi habiten.

Lluites que han defensat els drets democràtics, socials, culturals, educatius, laborals, lingüístics… En definitiva, que ens han permès ser més lliures.

Fem justícia i fem memòria: som el que som gràcies a aquest esforç col·lectiu. Tots fem un sol poble perquè tots participem de la construcció d’aquest país. I com que les idees no perviuen sense l’acció —sense nosaltres—, us convidem a recordar el passat per fer entre tots un present que ens porti a un futur millor.