ELS EXILIATS DE LA CULTURA

“Amaréis, pues, al extranjero” Deuteronomio 10:19

Guy Debord a Penegírico diu que “en un món unificat, no és possible exiliar-se”, de tal manera que en el món actual, unificat per un mercat global, l’exili es presentaria com impossible, però res més allunyat de la veritat. La mercaderia es mou per les fronteres, viatja pels lliures mercats globals sense trobar la llei que imposi l’ordre. Els homes, en canvi, tramiten el seu pas per les fronteres a partir de relacions de inter-nationes marcades per interessos econòmics i per les herències de la pròpia història política. Degut a la crisi, Espanya s’ha convertit en un país d’ “emigrants”, categoria que canvia el lloc que ocupa l’espanyol en el món, el qual és vist pels països de destí sota sospita permanent i al qual se li apliquen una sèrie de requisits que fins ara no havia de complir. La mala gestió política l’ha deixat, no només sense treball, sinó sense credibilitat a ulls dels altres. L’únic emigrant benvingut és el “turista”, per ell no hi ha inspecció, repatriació, desnonament, ni sospita. Si l’espanyol, a més a més, vol dedicar-se a lac ultura, encara pitjor, ja que vivim en un país que, sovint, redueix la cultura als seus aspectes més folklòrics, relegant l’activitat cultural (i el seu correlat econòmic) a una successió d’estampetes i de “passejada” dels morts. Com bon país de “buscons”, molta d’aquesta gent va marxar abans de la tempesta. D’aquí que la majoria d’aquells que es dediquen seriosament a la música clàssica contemporània visquin i treballin fora, m’explica Lluís Nacenta, perquè aquí no hi ha possibilitats de desenvolupar la seva carrera. Els compositors Roger Goula, Octavi Rumbau, Raquel García-Tomás o Ariadna Alzina, el clarinetista Víctor de la Rosa o la mezzosoprano Anna Alàs serien alguns exemples de carreres musicals que creixen i són reconegudes fora del país. Incórpore és una editorial jove espanyola que opera des de París, Petit Indie és una discogràfica que mou el seu catàleg d’artistes molt més per terres estrangeres que en casa pròpia (“A Alemanya a cada concert esgotem la venta de discos”, diu un dels seus responsables), l’artista Andrea Btoy exposa a Alemanya, Itàlia fins a arribar a Anglaterra, Núria Güell, censurada a Mollet, exposa en els països de l’est i del nord d’Europa, els músics Cabo San Roque fan mitja vida a Mèxic, Héctor, amic de la universitat, va fugir per falta de treball i per excés de provincialisme (segons indica) i va fer carrera en empreses de publicitat i comunicació audiovisual de renom internacional com B-Reel, VICE, Widen+Kennedy, CAA o Apple. Aquí ja no hi ha mística possible, ja no serveix la proclama de Picasso: “jo no busco, trobo!”. Aquí, qui no busca, res troba, i el que busca, tot sovint es desespera. Ja no busquem treball per “guanyar-nos la vida”; sinó per fer-la possible en un món organitzat al voltant del treball. I si tot està organitzat al seu voltant, quan aquest no existeix, el sentit i el cor es queden buits, inoperables. El neoliberalisme econòmic redueix l’existència a una carrera contra-rellotge per guanyar o morir i on, tot sovint, tens més possibilitats de perdre que de guanyar (estadísticament parlant) en una jugada a “tot o res”, on els mercats decideixen més que tu.

A aquells que els hi ha quedat ‘no-res’, marxen, però, en quines condicions? Sols (“si no et tinc a tu, estic sol i amb veu crucificada”, va dir el poeta Agustí Bartra quan va tornar de l’exili) i a cegues. L’exili es presenta com “l’oportunitat”, però, sovint, el preu que has de pagar és l’aniquilació de tota la teva vida prèvia, un oblit forçat, un

reset de la teva experiència com a individu i com a part d’una col·lectivitat. Fins i tot les formalitats desapareixen, els títols universitaris es borren, no hi ha equivalència possible, la llengua s’erigeix com un mur i, com un nen, tornes a aprendre a parlar, a construir(te) en una altra cultura, en noves terres. Una amiga que es dedicava a la gestió cultural es passa a l’hosteleria a Londres (l’equació serveix per a molts), quan t’acostes als 40 i amb un currículum més que digne, que un polític et digui que vagis a Anglaterra a parlar anglès sona a acudit. Una doctora en Filosofia va aconseguir treball a la televisió alemana, va aprendre alemany perquè la seva tesis era sobre Walter Benjamin, sort que no va estudiar “emprenadoria”, perquè potser només li hagués servit per “emprendre el vol” i caure a terra. Un artista musical de perfil més avantguardista, Internet 2, fuig a Bèlgica amb una agenda d’actuacions mig organitzada, havent passat prèviament per centres com el Pompidou i en vàries edicions del Sónar o la Fundació Miró i ara relegat a Espanya al circuït de sales més underground. En un article a La Vanguardia del 2010 firmat per Teresa Sesé es parlava de “Els fills del MACBA”, una sèrie d’artistes joves que despuntaven i que, avui en dia, molts d’ells (i alguns que no van ser citats en el seu dia, però que entrarien en la mateixa generació) treballen fora, com recorda Lluís: Tamara Kuselman i Gerard Ortín a Amsterdam, Daniel Jacobi i Álex Reynolds en Alemanya, Gabriel Pericàs a Nueva York. En el terreny audiovisual, la productora Miniature, que treballava per la Xarxa de Televisions Locals (actualment centrada en la producció de formats informatius o magazins, arraconant els formats culturals), va trobar una finestra a Canadà i, actualment, a San Francisco. Un altre professional del sector audiovisual, Hernán Migoya, el 12 d’octubre anunciava a la seva pàgina oberta de facebook que marxava d’Espanya “per fugir de tant constrenyiment a la corrupció i tan justicier amb xarxa i a destemps”. Altres, com Xavi G., “cansat de portar més de trenta anys treballant per la televisió en productes que no aproten res” (com indica), ha decidit retirar-se i començar de zero canviant de sector, de ciutat i de forma de vida, llançant a les escombraries les jornades laborals il·limitades (perquè a Espanya, a diferència de molts altres països, el sector audiovisual –incloc el de la publicitat- s’organitza en jornades maratonianes inhumanes). Qui es beneficia més d’aquestes fugues són, en primer lloc, els polítics, que assisteixen a una població desmembrada i sense força social i, en segon lloc, les companyies de transport, que han passat de viure de “l’oci popular” a la “necessitat popular” de famílies els vincles de les quals venen determinats pel calendari cristià. Allò de l’anunci del turró de “vuelve a casa por Navidad” s’ha convertit en una situació generalitzada massa trista, el sentit d’allò “comunitari”, de l’experiència compartida, fa fallida. A l’ “altra banda del mirall”, en el país d’acollida, “la dura indiferència no és, sinó, el rostre incofessable de la nostàlgia”, diu Julia Kristeva a Extranjeros a nosotros mismos.

Per això hi ha molta gent que, encara que hagi estat acomiadada o no trobi treball, es queda, com deia Louis Aragon, “en estrany país en el meu país”: és l’atur o l’auto-exili obligat d’aquell que no pot anar-se’n perquè no vol perdre els seus vincles afectius i familiars, o perquè ni tansols té diners per fugir, o perquè està ofegat per una hipoteca que el lliga al purgatori d’una Espanya que s’ha construït les seves pròpies cadenes, la seva misèria. L’exili interior, l’auto-exili, és pitjor que la fugida, ja que l’única oportunitat que existeix és que el país millori, i per això caldria canviar els seus interlocutros. L’Eva ha estat despedida del TNC, com molts d’altres, treballadors en cadena acomiadats de totes les institucions culturals en programes suicides de reducció de personal. Santi Cabezuelo, artista, comissari, professor i gestor cultural, diu: “Ens vam creure el somni dels ‘amos’ i ara en paguem la factura i busquem espai

pels nostres”. Els “nostres” és aquest “nosaltres” del que parla Kristeva quan ens recorda que durant la Guerra del Peloponès Atenes elabora la noció de coherència cívica (koinonia) concebent la unitat dels ciutadans sobre la base de la seva participació en la vida política, no a partir de criteris racials o socials. La conseqüència immediata d’aquesta imparable ‘fuga de persones’, no només de cervells, és el control social a mans de la política corporativa. Per això, l’única opció viable és, com diu l’exposició que està acollint ara mateix la Fundació Palau: “jo em rebel·lo, nosaltres existim”, això és, ‘jo participo en una nova vida política’, l’única forma de deixar de ser ‘estrangers a nosaltres mateixos’ en casa pròpia.