Els plans de paisatge per l'escala local. Un instrument de foment del

Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge

Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge Treball final de màster dirigit Universitat Autònoma de Barcelona pel Dr.Francesc Muñoz

ELS PLANS DE PAISATGE PER L’ESCALA LOCAL

Un instrument de foment del desenvolupament comunitari a través del paisatge

Míriam Valdelvira Vega Octubre 2013

ELS PLANS DE PAISATGE PER L’ESCALA LOCAL

Un instrument de foment del desenvolupament comunitari a través del paisatge

Autora: Míriam Valdelvira Vega Tutor: Dr. Francesc Muñoz Ramírez Treball final del màster en Intervenció i Gestió del Paisatge de la Universitat Autònoma de Barcelona. Octubre 2013. Amb el suport dels ajuts per a la realització de projectes de recerca “Premi Josep Ma Rueda i Palenzuela”, 7a edició, de l’Àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona .

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ ........................................................................................... 1

1.1. INTERÈS DE LA RECERCA ................................................................................................... 2

1.2. HIPÒTESI DE PARTIDA ....................................................................................................... 3

1.3. OBJECTIUS DE LA RECERCA ............................................................................................... 3

1.4. ESTRUCTURA DEL TREBALL ............................................................................................... 4

1.5. AGRAÏMENTS ..................................................................................................................... 4

2. METODOLOGIA .......................................................................................... 5

3. ESTAT DE LA QÜESTIÓ .................................................................................. 9

3.1. QÜESTIONS PAISATGÍSTIQUES .......................................................................................... 9

3.1.1. Nova cultura del paisatge ......................................................................................... 9

3.1.2. El Conveni europeu del paisatge ............................................................................. 10

3.1.3. La Llei de paisatge de Catalunya ............................................................................. 13

3.1.4. Catàlegs i cartes de paisatge ................................................................................... 15

3.1.5. Acció paisatgística ................................................................................................... 16

3.1.6. El paisatge i l’escala local ........................................................................................ 18

3.2. QÜESTIONS DE DESENVOLUPAMENT COMUNITARI ....................................................... 19

3.2.1. El treball comunitari ................................................................................................ 19

3.2.2. El desenvolupament comunitari ............................................................................. 20

3.2.3. Context a Catalunya ................................................................................................ 25

3.2.4. Els Plans de Desenvolupament Comunitari ............................................................ 26

3.2.5. La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials ................................................. 27

3.2.6. El desenvolupament comunitari i l’escala local ...................................................... 29

3.3.- CONCLUSIONS ................................................................................................................ 30

4. ANÀLISI DE CASOS PRÀCTICS......................................................................... 33

4.1. PRESENTACIÓ DELS CASOS .............................................................................................. 33

4.1.1. L’Hort cooperatiu de La Creu Alta, L’Escarola ......................................................... 33

4.1.2. Pla d'implicació ciutadana del Parc Fluvial del riu Ripoll ........................................ 35

4.1.3. Barri de la Virgen de Begoña de Madrid (VdB) ....................................................... 36

4.2. QÜESTIONARI DE VALIDACIÓ .......................................................................................... 38

4.3. ANÀLISI DELS RESULTATS ................................................................................................ 40

4.4. CONCLUSIONS ................................................................................................................. 41

5. CAS D’ESTUDI .......................................................................................... 43

5.1. ANTECEDENTS ................................................................................................................. 43

5.1.1. En matèria de paisatge ........................................................................................... 43

5.1.2. En matèria de participació ciutadana ..................................................................... 44

5.1.3. En matèria de desenvolupament comunitari ......................................................... 45

5.2. EL PLA DE PAISATGE DE GRANOLLERS ............................................................................ 46

5.2.1. Estructura, metodologia i resultats......................................................................... 46

5.2.2. La participació ciutadana ........................................................................................ 52

5.2.3. Continuïtat del procés ............................................................................................. 54

5.3. QÜESTIONARI DE VALIDACIÓ .......................................................................................... 55

5.4. ANÀLISI DELS RESULTATS ................................................................................................ 57

5.4. CONCLUSIONS ................................................................................................................. 58

6. CONCLUSIONS ......................................................................................... 59

6.1. L’ESCALA SÍ QUE IMPORTA.............................................................................................. 59

6.2. MATEIX PROCÉS, MATEIX RESULTAT? ............................................................................. 59

6.3. ES CONFIRMA LA HIPÒTESI? ........................................................................................... 60

7. BIBLIOGRAFIA .......................................................................................... 62

7.1. SOBRE PAISATGE ............................................................................................................. 62

7.2. SOBRE DESENVOLUPAMENT COMUNITARI .................................................................... 67

8. ANNEXOS ............................................................................................... 71

ÍNDEX DE FIGURES

Figura 1 El mapa dels paisatges de Catalunya............................................................................. 13

Figura 2 Esquema bàsic dels instruments de la Llei 8/2005 ........................................................ 14

Figura 3 Àmbits territorials dels catàlegs de paisatge de Catalunya. ......................................... 15

Figura 4 Què és l’acció paisatgística?. ......................................................................................... 17

Figura 5 Les tres claus del treball comunitari.............................................................................. 20

Figura 6 Evolució del paper del treballador comunitari (TC) ...................................................... 22

Figura 7 Representació del marc legal de la Llei de serveis socials de Catalunya. ..................... 28

Figura 8 Comparativa de l’enfocament IAP i de l’acció paisatgística. ......................................... 31

Figura 9 Fotografies de les diferents activitats que es fan a l’Escarola. ...................................... 34

Figura 10 Imatges del Pla d’Implicació ciutadana del Parc Fluvial del riu Ripoll. ........................ 36

Figura 11 Fotografies de diferents activitats fetes a VdB. .......................................................... 37

Figura 12 Òrgans de participació estables de l’Ajuntament de Granollers ................................. 44

Figura 13 Fases del Pla de Paisatge de Granollers ...................................................................... 47

Figura 14 Tipologies de paisatge de Granollers. ......................................................................... 48

Figura 15 Mecanismes participatius del Pla d’Implicació amb el Paisatge. ................................ 49

Figura 16 OQP validats per la ciutadania .................................................................................... 51

Figura 17 Participació en el Pla d’implicació amb el paisatge de Granollers .............................. 52

Figura 18 Perfil dels participants a les sessions presencials. ...................................................... 53

Figura 19 Taula resum de la participació en el Pla d’implicació amb el Paisatge. ...................... 53

Figura 20 Grau de satisfacció dels participants en el Pla d’implicació amb el Paisatge. ............ 54

1. INTRODUCCIÓ

Aquesta recerca està condicionada tant pels meus interessos personals com pels professionals. D’una banda, la meva formació com a geògrafa va despertar la meva sensibilitat pels temes que vinculen societat i territori. Quan vaig descobrir que la ciència del paisatge m’oferia una nova òptica per entendre aquest vincle, vaig decidir realitzar el Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge. Aquests estudis em van proporcionar les eines necessàries per interpretar, avaluar i gestionar les relacions que els agents del territori tenen amb el paisatge que els envolta. També vaig començar a identificar els conflictes que podien emergir de la seva coexistència i vaig entendre la importància de valorar els aspectes positius de la interacció entre les persones i el paisatge per generar noves oportunitats en el territori. Així doncs, gràcies a la realització del màster vaig descobrir una nova cultura del paisatge on el centre d’interès són les persones i les comunitats, és a dir, aquelles que perceben el paisatge i que han de decidir sobre el futur d’aquest.

D’altra banda, professionalment, també he estat vinculada amb temes de paisatge, sent des de l’any 2008 l’objecte de la meva feina. Voldria destacar, sobretot, els últims anys de la meva trajectòria professional, en els quals he estat la tècnica de paisatge de l’Ajuntament de Granollers (2010-2013) i coordinadora del Pla de Paisatge de Granollers, un instrument pioner en l’aplicació del Conveni Europeu a l’escala local. Les tasques que vaig haver de realitzar estaven relacionades amb la ideació, creació i implementació d’una estratègia pel tractament del paisatge a l’escala local. Va ser en aquest context en el qual es va emmarcar l’origen d’aquesta recerca. La possibilitat que vaig tenir de conduir i gestionar un pla de paisatge a l’escala municipal em va permetre posar en pràctica moltes de les coses que només havia pogut tractar, fins aleshores, des d’un punt de vista teòric. A la vegada, però, se’m va obrir un ventall d’interrogants pel que fa a l’oportunitat d’emprar el paisatge molt més enllà del que les polítiques municipals preveien. Bàsicament, però, les preguntes sorgides convergeixen en una: un pla de paisatge local pot contribuir al desenvolupament comunitari d’un municipi?

Aquest treball vol donar resposta a l’anterior pregunta. Les següents pàgines es presenten diferents teories relacionades amb el paisatge i amb el desenvolupament comunitari i s’analitzen, també, alguns casos pràctics abans d’entrar en detall en l’anàlisi del Pla de Paisatge de Granollers, el cas d’estudi concret d’aquesta recerca i sobre el qual es volen extreure resultats empírics. Al final del treball, es presenten les conclusions que permetran validar, o no, la hipòtesi suggerida.

“Els plans de paisatge per l’escala local. Un instrument de foment del desenvolupament

comunitari a través del paisatge” és la recerca que es presenta com a treball final del Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge, del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció del doctor Francesc Muñoz Ramírez. Aquest treball ha comptat amb el suport econòmic d’un dels Ajuts per a la realització de projectes de recerca “Premi Josep Ma Rueda i Palenzuela”, 7a edició, de l’Àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona1.

1En un inici la proposta de recerca, amb la qual es va obtenir l’ajut de la Diputació de Barcelona, estava centrada en els Objectius de Qualitat Paisatgística, una de les fases d’un pla de paisatge. A l’avançar la recerca es va creure més convenient i interessant considerar la metodologia en la seva globalitat.

1.1. INTERÈS DE LA RECERCA

En els darrers anys, el concepte de paisatge ha esdevingut una qüestió d’actualitat social i, més que mai, es tenen en compte les seves implicacions en la vida quotidiana de les persones. Ja que la majoria de persones habiten paisatges quotidians i/o paisatges ordinaris i que són aquests els que configuren els seus marcs de vida, les preocupacions pel manteniment i gestió dels mateixos ja no afecten només a les administracions i governs sinó també a les pròpies comunitats. Aquest canvi, doncs, no ha estat només una qüestió acadèmica o política, ans tot el contrari. La integració del paisatge com a eix transversal pel desenvolupament sostenible va sorgir en aquest context d’inquietud social per trobar en el paisatge una oportunitat de gestió diferent dels municipis, una manera integral d’identificar-se pobles, ciutats i regions i una estratègia efectiva de participació ciutadana.

Així doncs, i per diversos motius, aquest treball és d’un gran interès en:

• L’àmbit de la recerca, a causa de la manca d’estudis previs que relacionin paisatge i desenvolupament comunitari. Comencen a ser nombroses les recerques sobre processos participatius realitzats en el marc de les estratègies de planificació paisatgística. També s’ha escrit profusament sobre paisatge i identitat territorial, sobretot des d’un punt de vista teòric. En canvi, però, no s’han trobat referències bibliogràfiques o exemples de casos pràctics on la relació entre paisatge i desenvolupament comunitari2 sigui explícita. Així, aquest treball és un primer pas per a l’estudi d’aquesta relació des del punt de vista conceptual, metodològic, de resultat i d’impacte.

• L’àmbit de les polítiques públiques, ja que es podran bastir d’un cos teòric i d’un instrument innovador d’aproximació a la comunitat, amb el qual podran garantir la democràcia participativa. En aquesta recerca s’avaluarà la idoneïtat del paisatge per promoure el desenvolupament comunitari, aprofundint en un cas concret: el Pla de Paisatge de Granollers3. A partir de la presentació d’aquest cas i dels resultats obtinguts, les administracions podran valorar si volen introduir aquests plans en les seves agendes i servir-se del paisatge per acostar-se a la ciutadania i apoderar-la per ser coresponsable del seu municipi.

• L’àmbit del debat ciutadà, ja que el treball estableix les bases per dotar la ciutadania d’un marc amb el qual reflexionar sobre el futur dels municipis on viuen i decidir activament sobre l’orientació que el paisatge prendrà. Aquest marc és el paisatge, un concepte i instrument que garanteix el desenvolupament sostenible i la qualitat de vida. Al mateix temps que la població esdevé més sensible i entesa en matèria de paisatge, estarà més capacitada per prendre un rol actiu en la presa de decisions que afecten el paisatge del municipi, o el que és el mateix, el seu entorn de vida. Simultàniament i s’enfortirà el sentiment d’identitat de la població en qüestió.

2 Sí que s’han trobat algunes referències de processos d’apoderament de comunitats indígenes en països en

desenvolupament o en espais naturals de comunitats rurals, però no tal i com l’entenem aquí, en un context urbà d’un país occidental i en l’escala local. És per això, que no s’han tingut en compte, ja que no seria efectiu comparar ambdues realitats. 3 Cal recordar que el Pla de Paisatge de Granollers és pioner a Catalunya i a l’estat espanyol, ja que és el primer

instrument que aplica els fonaments del Conveni Europeu del Paisatge a l’escala local.

1.2. HIPÒTESI DE PARTIDA

Aquest treball proposa la hipòtesi següent:

Una estratègia de planificació paisatgística local afavoreix el desenvolupament comunitari d’un municipi.

Aquesta hipòtesi vol demostrar la importància i el valor estratègic del paisatge en la construcció de nous instruments de planificació local que prioritzin el desenvolupament comunitari d’un municipi. Per a reforçar-la, s’acompanya d’algunes hipòtesis secundàries:

• Els paisatges comuns i fàcilment identificables contribueixen a l’enfortiment del

sentiment d’identitat i de pertinença a una comunitat. Tal i com succeeix, per

exemple, amb la llengua d’un territori, els paisatges compartits contribueixen a enaltir

els sentiments de col·lectivitat ja que promouen la identificació i el sentiment de

pertinença d’una comunitat amb un territori.

• Les polítiques de paisatge desenvolupen accions que contribueixen al benestar de les

persones i comunitats. Tant si l’estratègia és de protecció, d’ordenació o d’intervenció

en els paisatges, les accions sempre conduiran a una millora del territori afectat i de la

qualitat de vida de les persones que l’habiten.

• Les polítiques de paisatge es fonamenten en el principi de la subsidiaritat i en la

participació ciutadana. Partint d’aquestes dues premisses, qualsevol política de

paisatge apodera als pobles i ciutats que les implementen. És gràcies a aquest

apoderament que s’aconsegueix cohesionar tots els agents que participen activament

en la definició i implementació de les polítiques de paisatge.

• El paisatge no s’ha tingut normalment en compte en el disseny de les diferents

polítiques locals, si més no, no d’una manera holística i transversal. Les àrees de medi

ambient i urbanisme dels organismes locals han estat les més sensibles amb el

paisatge del municipi, però les seves preocupacions han estat divergents i no han

incorporat, majoritàriament, les qüestions socials4.

1.3. OBJECTIUS DE LA RECERCA

Els objectius d’aquest treball de recerca són:

• Detectar, a través de la literatura científica, els punts en comú entre els processos de

planificació paisatgística i els de desenvolupament comunitari, tenint en compte els

conceptes subjacents, la metodologia, els agents implicats i els impactes que generen.

• Crear un qüestionari que permeti inferir si pràctiques relacionades amb el paisatge

promouen el desenvolupament comunitari en el lloc on s’implementen o no. Aquest

qüestionari es basa en les conclusions extretes de l’anàlisi bibliogràfic.

• Realitzar l’anàlisi de diferents iniciatives relacionades amb el paisatge urbà, que

tinguin per àmbit l’escala local, i en les quals la comunitat tingui un pes molt

important, per comprovar si hi ha hagut un procés de desenvolupament comunitari –

aplicació del qüestionari-.

• Avaluar el Pla de Paisatge de Granollers, com a metodologia de planificació

paisatgística per l’escala local, per determinar si aquesta és funcional per impulsar el

desenvolupament comunitari – aplicació del qüestionari-.

4 Les polítiques socials tampoc afegeixen, per norma, la visió paisatgística en les seves actuacions i, quan ho han fet,

s’han fixat només en un element concret, sovint del paisatge urbà.

En aquest treball, aquest darrer punt té molt de pes ja que permet sotmetre la hipòtesi plantejada a un cas aplicat que s’ha desenvolupat recentment i del qual es disposa molta informació.

1.4. ESTRUCTURA DEL TREBALL

Aquest treball de recerca s’estructura en sis capítols de contingut més un darrer on figura la bibliografia.

El primer capítol, presenta les motivacions i interès de la recerca, planteja la hipòtesi i els objectius de recerca, així com l’estructura del document i els agraïments. En el segon capítol, s’explica la metodologia general que s’ha seguit. El tercer capítol desenvolupa l’estat de la qüestió, diferenciant la primera part, centrada en les qüestions paisatgístiques, de la segona, enfocada en el desenvolupament comunitari. El quart capítol presenta els casos pràctics analitzats, en un exercici de validació de la metodologia dissenyada i, en el cinquè, s’analitzà el cas d’estudi en el qual s’entra en profunditat: el Pla de Paisatge de Granollers. En el mateix capítol es fa una síntesi i interpretació dels resultats, a mode de conclusions prèvies. Finalment, el darrer capítol correspon a les conclusions i reflexions finals derivades de l’estudi de la bibliografia, de l’anàlisi dels casos pràctics i del cas concret del Pla de Paisatge de Granollers.

1.5. AGRAÏMENTS

A l’Àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona. Sense el seu suport i interès en el tema, la recerca no hagués estat possible. Especialment, vull agrair l’acompanyament que m’ha ofert l’Anna Jardí, molt útil i agradable en tot moment.

Al meu tutor, el doctor Francesc Muñoz, per confiar en mi al llarg dels anys i donar-me el seu suport per tirar endavant aquest projecte.

A la meva amiga i companya d’aventures paisatgístiques, la Irene Navarro, sense la mirada i opinió de la qual, moltes vegades m’hagués desviat del camí.

A l’Observatori del Paisatge de Catalunya, especialment a en Joan Nogué i en Pere Sala, a en Jaume Busquets i a l’Oriol Porcel, per recolzar-me durant aquests darrers anys.

A la Rosa Maria Alemany, l’Albert Cortina i en Xavier Sabaté, per ajudar-me en els moments inicials a orientar la recerca. Sobretot a aquest últim, per acostar-me el seu saber i estar sempre disponible amb un somriure.

A la família, per confiar a cegues en les meves decisions i ajudar-me en tot moment.

Al Txepe, pel seu ull crític, amor i suport diari.

2. METODOLOGIA

Aquest treball de recerca es fonamenta en tres pilars metodològics: un emmarcament teòric, el coneixement del marc legal i l’anàlisi de casos pràctics. Per cadascun d’ells, s’han tingut en compte tant les qüestions paisatgístiques com les de desenvolupament comunitari. A continuació s’expliquen les diferents fases del treball.

Definició de la recerca

El primer pas de la recerca va ser el disseny del seu plantejament, amb la definició de la hipòtesi i dels objectius de recerca. Aquest estadi es va assolir ràpidament ja que des del principi vaig tenir clar que volia validar la metodologia amb la qual treballava, un pla de paisatge, com a instrument pel desenvolupament comunitari

Construcció de l’estat de la qüestió i del marc jurídic

El segon pas va ser seleccionar les lectures i recursos per emmarcar el tema. Per això, es va fer un buidatge bibliogràfic a través dels cercadors especialitzats, es van realitzar una sèrie d’entrevistes preliminars amb persones expertes i es van buscar recursos complementaris a pàgines web, blocs i altres fonts d’informació virtuals. Voldria apuntar que, gràcies al meu bagatge i experiència en matèria paisatgística, la cerca de recursos d’aquest tema va ser molt més ràpida i efectiva que la de recursos en matèria de desenvolupament comunitari.

Les entrevistes preliminars que es van fer, van ser les següents:

Data Persona i càrrec Descripció de la reunió

17/01/2012 Rosa Ma Alemany – Cap de Benestar, família i educació de l’Ajuntament de Gavà.

Obtenir les primeres referències i opinions relatives al desenvolupament comunitari a Catalunya, tant pel que fa a la literatura existent com als casos d’estudi.

19/01/2012 Albert Cortina – Advocat especialista en urbanisme, ordenació del territori, medi ambient i gestió del paisatge. Estudi DTUM.

Obtenir algunes referències i opinions respecte a la nova cultura i ètica del paisatge.

20/03/2012 Xavier Sabaté – Ambientòleg especialista en estratègies d’implicació ciutadana per la gestió del territori i el paisatge. Soci fundador d’Espai TREs.

Obtenir algunes referències i opinions relatives a paisatge i participació.

La recerca del marc teòrico-jurídic paisatgístic s’ha centrat en el Conveni Europeu del Paisatge i la innovació que ha representat als països on s’ha implementat, en el paper clau de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, i en la pionera Llei de Paisatge de Catalunya i els instruments que ha desenvolupat: els catàlegs i les cartes de paisatge. Pel que fa a les qüestions sobre desenvolupament comunitari, la recerca s’ha enfocat en el treball i el desenvolupament comunitari i les seves bases conceptuals i metodològiques, per, a continuació, entrar en el context català i explicar els Plans de Desenvolupament Comunitari i la Llei de serveis socials. Finalment, des dels dos temes, s’ha volgut fer una aproximació a les particularitats de l’escala local.

2. METODOLOGIA

Creació del qüestionari de validació

Un cop construït l’estat de la qüestió i gràcies a aquest, es va establir una sèrie de punts comuns entre els processos de planificació paisatgística i els de desenvolupament comunitari, a saber: objectius estratègics, qüestions metodològiques i agents implicats (veure conclusions capítol 3). És a través d’aquests punts comuns i de la informació continguda en tres dels articles de la bibliografia que es va crear el qüestionari de validació: l’instrument que ha servit per analitzar si projectes que tenen el paisatge com a eix temàtic, poden conduir o ser a la vegada processos de desenvolupament comunitari. Els articles als que feia referència i que han estat seleccionats per la seva síntesi i claredat d’exposició, són els següents:

• RUBIO, José Antonio; “A vueltas con el desarrollocomunitario: características, reflexiones y retos” a Cuadernos de Trabajo Social, Vol. 19 (2006), pàg. 287-295.

• MARCHIONI, Marco; “Democracia participativa y crisis de la política. La experiencia de los planes comunitarios” a Cuadernos de Trabajo Social, Vol. 19 (2006), pàg. 213-224.

• CIVÍS, Mireia; “Marc Teòric” a Els Projectes Educatius de Ciutat com a praxi de

Desenvolupament Comunitari de gènesi socioeducativa (tesi doctoral), 2006, pàg 55- 95.

A continuació, es presenten els blocs que estructuren el qüestionari, les preguntes plantejades a cadascun d’ells i les respostes que s’han d’obtenir per afirmar que l’experiència o iniciativa promou el desenvolupament comunitari.

Objectius estratègics

1. Generar un enfortiment del sentiment d’identitat i pertinença a una comunitat.

2. Proporcionar informació, espais i instruments a les persones per apoderar-les.

3. Millorar les condicions de vida d’un territori determinat.

Els objectius estratègics són aquelles fites que es plantegen des d’un inici del projecte en qüestió i que responen als fonaments conceptuals. Si aquests objectius són semblants o propers als que es plantegen aquí, s’entén, doncs, que el projecte promou el desenvolupament comunitari.

Agents implicats

1. Quins agents implicats hi ha? Quin volum de persones hi participa?

2. Qui impulsa la iniciativa?

3. Qui coordina la iniciativa i els diferents actors?

4. És una estructura oberta i flexible on poden entrar noves persones, col·lectius o entitats?

5. De quina manera estan articulats els diferents actors (grups de treball, comissions, etc.)?

Els agents implicats són les persones o entitats que participen en el procés des del seu inici o que s’han afegit posteriorment. En aquest cas per promoure el desenvolupament comunitari, interessa que les iniciatives siguin riques en agents implicats, independentment de qui les impulsi o les coordini. Per tant, l’estructura ha de ser oberta i flexible, encara que els actors poden estar organitzats de manera diferent en funció del projecte i les seves característiques.

Qüestions metodològiques

1. Quins espais permeten la participació i implicació dels agents?

2. Es fa una diagnosi participada i/o col·lectiva de la realitat de l’àmbit/territori?

3. Es fa una programació d’accions participada i/o col·lectiva entre els agents?

4. Es fa una valoració participada i/o col·lectiva de les accions realitzades i de la iniciativa en general?

5. S’assegura la màxima difusió de la informació a tots els agents?

2. METODOLOGIA

Les qüestions metodològiques són aquelles que fan referència a la forma com es duen a terme els projectes o iniciatives en relació a les diferents fases i a la participació dels agents. En aquest sentit, s’ha d’assegurar que els canals de comunicació són suficients per garantir la difusió de la informació, així com també els espais creats per a la participació, que han de promoure que aquesta es realitzi a cadascuna de les fases (diagnosi, programació i valoració). Si les respostes són afirmatives, s’estarà promovent el desenvolupament comunitari.

Indicadors d’impacte

1. S’ha produït un procés d’apoderament de les persones ?

2. S’han transformat les relacions existents entre els diferents agents implicats (cooperació, transversalitat, bottom-up)?

3. S’han millorat les condicions de vida de la gent?

Els indicadors d’impacte serveixen per validar si els plantejaments que es feien en els objectius estratègics s’han fet efectius un cop implementat el projecte o iniciativa en qüestió. Per confirmar que la iniciativa ha contribuït a promoure el desenvolupament comunitari, aquestes preguntes s’han de respondre de manera afirmativa.

Aquest qüestionari de validació s’empra més endavant per determinar si el Pla de Paisatge de Granollers promou el desenvolupament comunitari del municipi. Però per a poder testar-lo prèviament i veure si els resultats que se n’obtenen serveixen per extreure conclusions en aquesta línia, es van cercar altres casos pràctics on el paisatge tingués un pes important o fos l’eix temàtic.

Anàlisi dels casos pràctics

Per poder testar el qüestionari de validació s’havien de trobar alguns casos pràctics adients, és a dir, experiències o iniciatives que vinculessin desenvolupament comunitari i paisatge i que acomplissin les següents característiques: context català o espanyol, entorn urbà o periurbà i escala local. Aquests trets són els que també té el Pla de Paisatge de Granollers, el cas d’estudi en el qual s’aprofundirà. És per això que era important triar bé els casos pràctics, perquè havien de servir per extreure conclusions d’interès per l’anàlisi del Pla de Paisatge.

En primer lloc, el que es va fer va ser buscar un contacte que pogués aportar la informació requerida. Es va contactar amb Josep Maria Navarro, uns dels fundadors de la Fundació Privada Desenvolupament Comunitari (abril 2012). Com no va ser possible trobar experiències de paisatge (tal i com s’entén des del Conveni Europeu del Paisatge) i desenvolupament comunitari, es va flexibilitzar una mica la cerca, permetent que el paisatge hi fos present com un eix temàtic més i no com a eix prioritari.

Finalment, d’entre tots els casos contemplats, es va optar per seleccionar-ne tres que presentessin realitats diverses però que fossin ja conegudes per mi, de manera que podia optimitzar temps, recursos i resultats. Els casos triats van ser els següents:

• Hort cooperatiu de La Creu Alta “L’Escarola” (Sabadell).

• Pla d’Implicació ciutadana del Parc Fluvial del riu Ripoll (Barberà del Vallès).

• Projecte VdB. Barri de la Virgen de la Begoña (Madrid).

Per realitzar aquest apartat es va fer una exploració inicial via web dels materials a disposició pública (documents, web, blocs i xarxes socials) i es va contactar en persona o per telèfon amb les persones de referència de cadascun dels casos, fent-los algunes preguntes obertes per completar la descripció genèrica de les iniciatives i algunes preguntes tancades per respondre el qüestionari d’avaluació. Aquestes persones han estat:

2. METODOLOGIA

Persona Càrrec Josep Vidal Membre de la Comissió d’Infraestructura de l’hort cooperatiu de La Creu

Alta “L’Escarola” (Sabadell). Xavier Sabaté Soci fundador d’Espai TReS i coordinador de la redacció del Pla d’Implicació

ciutadana del Parc Fluvial del riu Ripoll (Barberà del Vallès). Pilar Díaz Membre del Col.lectiuPaisaje Transversal, col·lectiu impulsor del projecte

VdB. Barri de la Virgen de la Begoña (Madrid).

Anàlisi del Pla de Paisatge de Granollers L’anàlisi del cas d’estudi s’ha basat en la meva pròpia experiència i coneixements com a coordinador del Pla de Paisatge de Granollers. També s’ha confrontat la informació amb altres persones que han conegut de prop el projecte, la Irene Navarro i en Xavier Sabaté, els consultors que han dissenyat i conduit el procés de participació, el Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers.

Per contextualitzar la recerca, es presenta en aquest treball una síntesi de la metodologia i dels resultats principals del Pla de Paisatge, més concretament de la segona fase, la d’implementació (any 2012) i s’ha contrastat amb la informació obtinguda en l’apartat de l’estat de la qüestió. A continuació, s’ha analitzat el Pla de Paisatge emprant el qüestionari d’avaluació. D’aquesta manera s’ha obtingut uns resultats estandarditzats que permeten la seva comparació amb els altres casos pràctics analitzats al capítol anterior. Finalment, s’han elaborat les conclusions oportunes que donen resposta a si el Pla de Paisatge de Granollers ha promogut el desenvolupament comunitari del municipi o, si més no, de les persones i col·lectius implicats en el procés.

Elaboració de les conclusions

Les conclusions s’han elaborat a partir de la hipòtesi de partida i prenent tant els resultats obtinguts de l’estat de la qüestió com els de caràcter empíric dels casos pràctics i del cas d’estudi. Per tant, són conclusions que, tot i tenir una base qualitativa, han estat construïdes a partir d’exemples reals. A partir d’aquestes, es farà una extrapolació per determinar si els plans de paisatge són instruments adients per promoure el desenvolupament comunitari d’un municipi.

3. ESTAT DE LA QÜESTIÓ

En aquest tercer capítol, corresponent a l’estat de la qüestió, s’exposen i revisen un seguit d’aspectes que delimiten el nostre objecte d’estudi: el paisatge, el desenvolupament comunitari i les polítiques que els afecten, destacant el pes de l’escala local en el tractament d’ambdós temes. Les principals conclusions d’aquest capítol, basat en l’estudi conceptual, metodològic i d’agents implicats, han servit per establir les bases teòriques de l’anàlisi comparatiu entre les polítiques paisatgístiques i les de desenvolupament comunitari. Això ens permet detectar, de forma teòrica, quines són les característiques que ha de tenir un instrument paisatgístic per promoure el desenvolupament comunitari en un municipi.

3.1. QÜESTIONS PAISATGÍSTIQUES

Aquest apartat presenta els instruments i la legislació paisatgística de Catalunya fent abans una passejada pel context europeu i pel que es coneix com la nova cultura del paisatge. Abans d’abordar les qüestions relaciones amb el desenvolupament comunitari, es fa també un incís en el tractament del paisatge en l’escala local, ja que és en aquest context en el qual s’ubica el treball.

3.1.1. Nova cultura del paisatge

L’expressió nova cultura del paisatge, anàloga a la de nova cultura del territori5, vol evocar el

creixent interès que les qüestions paisatgístiques han despertat darrerament, sobretot des de l’entrada en vigor del Conveni europeu del paisatge6 (d’ara en endavant, CEP). Aquesta nova

cultura del Paisatge hauria d’anar més enllà de les propostes de gestió, protecció i ordenació del paisatge que s’han desenvolupat en els últims anys, a Catalunya i a d’altres regions d’Europa, i incorporar eficientment tots els agents socials i la ciutadania. Tot i que els plans i programes de paisatge creats en el marc del CEP incorporen processos de participació ciutadana per donar resposta a les necessitats i desitjos de la població, no s’ha assolit encara un grau prou elevat de sensibilització paisatgística (Nogué, 2010) que es pugui equiparar a la “consciencia ambiental” que més o menys impregna actualment no només els discursos, sinó també les pràctiques, de la classe política i la col·lectivitat.

Més encertat i convenient és, potser, parlar de “la necessitat d’una nova cultura del paisatge” (Busquets, 2005) o d’avançar “cap a una nova cultura del paisatge” (Nogué, 2010), frases que demostren una voluntat i una direcció a prendre. En aquest context de ràpids canvis tecnològics i socials, amb repercussions territorials i paisatgístiques, s’ha d’aprendre a gestionar aquest ritme vertiginós d’esdeveniments, sent conscients que la realitat esdevé diferent dia rere dia i que cal estar molt alerta de les modificacions que es produeixen o, més ben dit, que produïm, i de com aquestes afecten les nostres vides. Aquestes modificacions han de ser respectuoses amb el llegat existent i amb l’entorn on s’integren i, a ser possible, haver

5El Manifest per a una nova cultura del territori va ser proclamat al Círculo de Bellas Artes de Madrid el maig de 2006. A l’octubre del mateix any es va presentar a Barcelona, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, en un acte públic de presentació promogut pel Col·legi de Geògrafs, l’Associació de Geògrafs Espanyols i la Societat Catalana de Geografia. La sessió de presentació, impulsada per Antoni F. Tulla, va ser presidida per Ma. Dolors Garcia Ramon (catedràtica de geografia de la UAB) i va comptar amb la presència de Joan Nogué (Societat Catalana de Geografia), Sergi Cantó (Col·legi d’Ambientòlegs), Carme Miralles (Col·legi de Geògrafs), Jordi Ludevid (Col·legi d’Arquitectes), Pilar Riera (Associació Catalana de Ciència Regional) i Mita Castañer (Societat Catalana d’Ordenació del Territori).

6Consell d’Europa (2000). Conveni europeu del paisatge (en línia). Més endavant, a la pàgina 11, s’explicarà

detalladament. Font: http://www.coe.int/t/dg4/cultureheritage/heritage/landscape/default_en.asp


Projecte de final de màster. Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge. UAB 10

estat reflexionades, ideades i executades en col·laboració amb la ciutadania o, com a mínim, amb el seu coneixement i consens. Si no és així, aquests canvis difícilment podran ser acceptats i integrats en els imaginaris com a fenòmens propis de l’evolució dels paisatges, sinó que seran considerats, més aviat, artefactes sense cap mena d’integració discursiva ni física.

És especialment clar en Nogué (2008) quan comentava que el paisatge “[...] es el resultado final y

perceptible de la combinación de elementosabióticos, bióticos y sobre todoantrópicos, que convierte al

conjunto en un entramado social y cultural en continua evolución, capaz de integrar y asimilar las

modificacionesterritorialesoriginadas por las sociedades del momento, siempre y cuando no

seanbruscas, violentas, demasiadorápidas ni demasiadoimpactantes. Cuando no es así y, por tanto, se

eliminan de un plumazoaquelloselementos que dan continuidadhistórica a un paisajedeterminado y se

pierde el sentido de lugar, no asistimos a una transformación del paisaje, sino a sudestrucción.

Cuandoesto se produce, se creanterritoriossindiscurso y paisajessinimaginario y, entonces, la

colectividadpercibe con claridad que algo no funciona”.

És important, doncs, continuar treballant en la generació d’una nova cultura del paisatge que es basi en tres paràmetres (Busquets, 2005): la consciència del propi paisatge, l’apreciació dels seus valors i la coresponsabilitat en la seva gestió. Aquests conceptes, que es desenvolupen a continuació, tenen molt a veure amb el respecte i la cura del marc de vida de les persones. Els paisatges que es tracten en aquestes pàgines no són els considerats com a excepcionals, sinó tot el contrari: són els paisatges on viuen la majoria de les persones, que han estat transformats per les activitats econòmiques i l’expansió dels atributs urbans. Són aquests paisatges quotidians, anònims i sovint banals, els que han de ser gestionats, protegits i intervinguts perquè les generacions futures els puguin també gaudir. Així doncs, i per concloure aquest apartat, es vol deixar clar que la intervenció humana pot ésser respectuosa amb l’entorn natural i urbà i amb el paisatge, sempre i quan hagi estat reflexionada i parteixi d’una concepció sostenible i participada. Tal i com esmenta Nogué (2008): “Es posible

transformar un paisaje sin destruirlo, pero, para ello, es imprescindible una nueva cultura del paisaje, en

el marco (como no podía ser de otra manera) de una nueva concepción de la ordenación del territorio

basada en la gestión prudente y sostenible de los recursos naturales, en un tratamiento nuevo e

imaginativo del suelo no urbanizable y del paisaje en su conjunto y en una forma de gobierno y de

gestión del territorio basada en el diálogo y la concertación social”.

3.1.2. El Conveni europeu del paisatge

El CEP va néixer de dues iniciatives: una del nord d’Europa i una altra del sud. Mentre diverses organitzacions i països del nord d’Europa van començar a discutir la idea de crear un conveni per a la protecció dels paisatges rurals, algunes regions del sud estaven redactant la Carta del Paisatge Mediterrani7, aprovada a Sevilla l’any 1993. Davant d’aquestes dues experiències, el 1994 el Congrés de Poders Locals i Regionals del Consell d’Europa va decidir crear un grup de treball encarregat d’elaborar un conveni sobre el paisatge que integrés ambdós enfocaments. Així doncs, aquestes inquietuds van propiciar que l’any 2000 es signés a Florència el CEP, el primer tractat internacional dedicat al paisatge8.

L’objectiu general del CEP és encoratjar les autoritats públiques a adoptar polítiques i mesures a diferents escales per a protegir, gestionar i planificar els paisatges arreu d’Europa, amb la

7 Aquestes regions són: Andalusia, a Espanya, Llanguedoc-Roselló, a França i la Toscana, a Itàlia.

8 També s’ha de tenir en compte que existien antecedents jurídics a nivell internacional en matèria de protecció i

gestió del patrimoni natural i cultural, d’ordenació regional, d’autonomia local i de cooperació transfronterera.



finalitat de conservar-ne la seva qualitat i fer que la resta d’actors socials prenguin part en les decisions públiques que hi estan relacionades. A partir de l’1 de març del 2004 va entrar en vigor en aquells països que l’havien signat9 i avui dia en són ja 37 els que el tenen en vigor. El CEP obliga, als països que s’hi han adherit, a adoptar polítiques que promoguin la qualitat del paisatge i la participació dels diferents agents implicats en les decisions que afecten la seva regió o país.

En el preàmbul del CEP es plasma molt clarament la preocupació del Consell d’Europa per assolir el desenvolupament sostenible de les poblacions tenint en compte el rol que juga el paisatge en l’esfera cultural, ecològica, social i econòmica. Destaca també la contribució que fa el paisatge en les cultures locals com a component fonamental del patrimoni natural i cultural, com a eix fonamental de les seves identitats, com a element important en la qualitat de vida de les poblacions i com a element clau pel benestar individual i social. El CEP representa, doncs, un pas decisiu en pro de la creació del dret al paisatge, com a part substantiva del dret a una vida digna i al benestar de les poblacions (Priore, 2002).

Per actuar sobre el paisatge, a l’article 1 del CEP es proposen aquestes formes:

• Protecció dels paisatges: compren les actuacions per a la conservació i el manteniment dels aspectes significatius o característics d’un paisatge, justificats pel valor patrimonial de la seva particular configuració natural i/o de la intervenció humana.

• Gestió dels paisatges: inclou les actuacions dirigides, des de la perspectiva del desenvolupament sostenible, al manteniment del paisatge amb la finalitat de guiar i harmonitzar les transformacions induïdes per l’evolució social, econòmica i ambiental.

• Ordenació dels paisatges: compren les actuacions que presenten un caràcter propositiu particularment accentuat, encaminades a la millora, la restauració o la creació de paisatges.

Aquesta triple actitud implica una visió dinàmica del paisatge i el rebuig a la mera congelació dels paisatges existents (Zoido, 2006). Podríem dir, doncs, que el CEP pren una actitud d’acompanyament dels canvis i transformacions que pateixen els paisatges perquè no perdin la seva qualitat i caràcter. A més, posa especial èmfasi en els paisatges de nova creació i també en aquells més degradats, per tal d’ordenar-los, reestructurar-los i/o dotar-los de significat mitjançant intervencions paisatgístiques. Evidencia, així, la necessitat de tractar els paisatges quotidians, ordinaris, urbans i periurbans: els paisatges on viu la major part de la població. El CEP, doncs, ha aconseguit incorporar el tractament d’espais molt més amplis que anteriorment mai havien estat considerats des d’aquesta perspectiva (Zoido, 2006).

Més enllà de ser el primer tractat internacional dedicat específicament a la temàtica del paisatge, la importància que ha tingut el CEP en el conjunt de països europeus on s’ha aplicat i en d’altres on s’està prenent com a referència és, en gran part, gràcies al seu caràcter pioner per la següent sèrie d’innovacions que val la pena ressaltar:

9 Es necessitava la signatura de deu països i tres mesos de transcurs perquè entrés en vigor, és per això que van

passar gairebé 10 anys des de la seva redacció.



Principals novetats del Conveni Europeu del Paisatge Quadre 1

1- Paisatge ho és tot. El concepte de paisatge afecta a la totalitat del territori independentment de la

natura i les característiques d’aquest. Per primer cop es posa èmfasis en els paisatges ordinaris,

quotidians, degradats, urbans i periurbans i transfronterers que queden inclosos en la definició.

2- El paisatge és específic i universal. És un concepte específic quan s’emmarca en el context d’un

territori i d’una cultura concreta, però, és general al mateix temps ja que afecta a totes les persones i

geografies. En aquest sentit, el paisatge és un tot superior a la suma de les seves parts. La qüestió de

l’escala és, doncs, molt important en aquest joc de zooms.

3- El paisatge com a relació entre factors naturals i/o humans. El paisatge és concebut més com una

relació que com un objecte i és fruit d’aquesta combinació que s’ha anat modelant al llarg del temps.

Per tant, a l’hora d’avaluar el paisatge i emprendre mesures que l’afectin s’han de tenir en compte tant

els elements tangibles com els intangibles

4- El paisatge és la percepció humana d’un territori. Sense integrar la visió de la població i de la resta

d’agents implicats en un territori concret, no es poden identificar i avaluar els paisatges, ja que la

integració d’aquests sabers amb els coneixements tècnics és cabdal per impulsar les polítiques de

paisatge més convenients.

5- El paisatge és un ens dinàmic. Enfront de la tradició estaticista que pretenia congelar els paisatges en

un moment determinat del temps, el CEP planteja la seva interpretació i avaluació regular per adaptar

les polítiques als canvis que l’afecten i modifiquen.

6- El paisatge ha de ser objecte de protecció, gestió i ordenació. En oposició a aptituds excepcionalistes

i exclusivament proteccionistes, les polítiques que promou el CEP parteixen d’aquesta triple actitud, que

acompanya el dinamisme real dels paisatges.

7- El paisatge com a agent del benestar i del desenvolupament sostenible. Es reconeix el rol actiu del

paisatge com a força impulsora de polítiques públiques que procurin el benestar individual i col·lectiu i

la sostenibilitat del territori en qüestió.

8- El paisatge i la participació ciutadana. Per aproximar-se a la percepció que té la ciutadania d’un

paisatge, amb les seves múltiples visions, la manera més eficaç i eficient consisteix en la participació

ciutadana, que permet que la societat expressi els seus desitjos sobre els paisatges que volen.

9- El paisatge com a element de sensibilització i educació. El CEP compromet a les parts implicades a

fer créixer entre la societat civil, les organitzacions privades i les autoritats públiques, la sensibilització

sobre els valors dels paisatges, el seu paper i les transformacions que aquests pateixen.

10- El paisatge com a compromís amb els valors ètics. S’estableix un compromís ètic de gestió

responsable del territori i el paisatge entre la societat i les institucions polítiques que va més enllà de

l’individu, ja que afecta a tota la col·lectivitat, i ha de garantir el respecte per les generacions futures.

Font: elaboració pròpia a partir de Egoz, S. (2009).

Per tancar aquest apartat cal aclarir que cadascun dels països i regions que han adoptat el CEP han impulsat polítiques i instruments de caràcter diferent que es poden resumir en tres blocs principals: a) reconeixement jurídico-institucional del paisatge, b) identificació i qualificació dels paisatges propis i c) aplicacions reals del Conveni. Principalment, les aplicacions reals del CEP s’han traduït en l’escala regional, sent les Comunitats Autònomes els poders públics dels sistema espanyol millor posicionats10 per desenvolupar-lo amb actuacions concretes, així com a Alemanya han estat els Länder i a Itàlia les Regions. Sense voler ser exhaustiva, i només a tall

10

Aquest, a priori, millor posicionament és degut a la posició intermèdia que tenen les comunitats autònomes entre l’Estat i el nivell local i perquè les institucions regionals són les que tenen les competències publiques més rellevants relacionades amb el paisatge, com per exemple, l’ordenació del territori.

d’exemple, podria esmentar, en aquest sentit, les llGalícia11, o les estratègies del paisatge d’Andalusia (aprovada al març 2012), Múrcia o Mallorca (pendents d’aprovació). El següent apartat presenta la situació a Catalunya, regió pionera en l’aplicació del CEP i referent a tota Europa per les polítiques paisatgístiques que ha implementat amb èxit i convertit en bones pràctiques.

3.1.3. La Llei de paisatge de Catalunya

«El paisatge, més enllà d’un atractiu turístic, d’un escenari per contemplar, és un lloc per viure i un patrimoni col·lectiu» (Oliveira, 2012). Aquesta voluntat de distingir el paisatge i donarconèixer com un element cabdal dels nostres pobles i ciutats, forma part de l’agenda política catalana dels darrers dotze anys. A Catalunya, l’interès pel psegurament gràcies a la gran diversitat de paisatges que tenim en un territori no gaire extens. No és sorprenent, doncs, que Catalunya hagi estat una de les regions pioneres en l’adhesió al CEP12.

Figura 1 El mapa dels paisatges de Catalunya. Font: web Observatori del

Paisatge de Catalunya,

És a partir d’aquell moment que l’antic Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP)13 va començar a treballar en una llei per establir les bases per a la protecció, gestió i intervenció dels paisatges de Catalunya i, al mateix temps, va crear els instruments necessaris per sensibilitzar i educar la població, els equips tècnics i la classe de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatgeconservació del patrimoni històric i monumental dels centres urbans, així com també en la protecció dels espais naturals de ventre els equips gestors del territori a l’hora d’apreciar, valorar i intervenir els paisatges. És per això que les referències al concepte que fins aquell moment constaven en polítiques, lleis oinstruments denotaven una perspectiva estrictament proteccionista i pensada per a paisatges excepcionals i/o singulars, deixant de banda els paisatges quotidians i ordinaris.

11

Llei 4/2004, de 30 de juny, d’Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge

el 2 de juliol de 2004 i Llei 7/2008, de 7 de juliol, de protecció de paisatge de Galícia

el 18 de juliol de 2008.

12Adhesió el mateix 20 de desembre de 2000 a través de la Resolució 364/VI del Parlament de Catalunya.

13 En data del present treball, Departament de Territori i Sostenibilitat.

14La Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge,

s’escurçarà en nombroses ocasions anomenant


d’exemple, podria esmentar, en aquest sentit, les lleis del paisatge de Catalunya, València o , o les estratègies del paisatge d’Andalusia (aprovada al març 2012), Múrcia o Mallorca

(pendents d’aprovació). El següent apartat presenta la situació a Catalunya, regió pionera en ferent a tota Europa per les polítiques paisatgístiques que ha

implementat amb èxit i convertit en bones pràctiques.

3.1.3. La Llei de paisatge de Catalunya

«El paisatge, més enllà d’un atractiu turístic, d’un escenari per contemplar, és un lloc per viure i un patrimoni col·lectiu» (Oliveira, 2012). Aquesta voluntat de distingir el paisatge i donarconèixer com un element cabdal dels nostres pobles i ciutats, forma part de l’agenda política catalana dels darrers dotze anys. A Catalunya, l’interès pel paisatge té una llarga tradició segurament gràcies a la gran diversitat de paisatges que tenim en un territori no gaire extens. No és sorprenent, doncs, que Catalunya hagi estat una de les regions pioneres en l’adhesió al

El mapa dels paisatges de Catalunya. Font: web Observatori del

Paisatge de Catalunya, www.catpaisatge.net

És a partir d’aquell moment que l’antic Departament de Política Territorial i Obres Públiques va començar a treballar en una llei per establir les bases per a la protecció, gestió i

intervenció dels paisatges de Catalunya i, al mateix temps, va crear els instruments necessaris per sensibilitzar i educar la població, els equips tècnics i la classe política: la Llei 8/2005, de 2 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge14. Tot i que ja hi havia certa tradició en la conservació del patrimoni històric i monumental dels centres urbans, així com també en la protecció dels espais naturals de valor excepcional, encara es donava una manca de sensibilitat entre els equips gestors del territori a l’hora d’apreciar, valorar i intervenir els paisatges. És per això que les referències al concepte que fins aquell moment constaven en polítiques, lleis oinstruments denotaven una perspectiva estrictament proteccionista i pensada per a paisatges excepcionals i/o singulars, deixant de banda els paisatges quotidians i ordinaris.

0 de juny, d’Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge aprovada per la Generalitat Valenciana Llei 7/2008, de 7 de juliol, de protecció de paisatge de Galícia aprovada per la Xunta de Galicia

ó el mateix 20 de desembre de 2000 a través de la Resolució 364/VI del Parlament de Catalunya.

En data del present treball, Departament de Territori i Sostenibilitat.

Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, aprovada al Parlament de Catalunya el 2 de juny de 2005, s’escurçarà en nombroses ocasions anomenant-la simplement Llei de paisatge.


eis del paisatge de Catalunya, València o , o les estratègies del paisatge d’Andalusia (aprovada al març 2012), Múrcia o Mallorca

(pendents d’aprovació). El següent apartat presenta la situació a Catalunya, regió pionera en ferent a tota Europa per les polítiques paisatgístiques que ha

«El paisatge, més enllà d’un atractiu turístic, d’un escenari per contemplar, és un lloc per viure i un patrimoni col·lectiu» (Oliveira, 2012). Aquesta voluntat de distingir el paisatge i donar-lo a conèixer com un element cabdal dels nostres pobles i ciutats, forma part de l’agenda política

aisatge té una llarga tradició segurament gràcies a la gran diversitat de paisatges que tenim en un territori no gaire extens. No és sorprenent, doncs, que Catalunya hagi estat una de les regions pioneres en l’adhesió al

És a partir d’aquell moment que l’antic Departament de Política Territorial i Obres Públiques va començar a treballar en una llei per establir les bases per a la protecció, gestió i

intervenció dels paisatges de Catalunya i, al mateix temps, va crear els instruments necessaris política: la Llei 8/2005, de 2

. Tot i que ja hi havia certa tradició en la conservació del patrimoni històric i monumental dels centres urbans, així com també en la

alor excepcional, encara es donava una manca de sensibilitat entre els equips gestors del territori a l’hora d’apreciar, valorar i intervenir els paisatges. És per això que les referències al concepte que fins aquell moment constaven en polítiques, lleis o instruments denotaven una perspectiva estrictament proteccionista i pensada per a paisatges

aprovada per la Generalitat Valenciana aprovada per la Xunta de Galicia

ó el mateix 20 de desembre de 2000 a través de la Resolució 364/VI del Parlament de Catalunya.

nya el 2 de juny de 2005,


Els esforços que es van fer per a posicionar el paisatge a l’alçada d’altres temes tan importants com l’arquitectura i/o el medi ambient van ser considerables. Per un costat, des de la Generalitat, i dins de l’antic DPTOP, es va crear la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge15, ja desapareguda i, per l’altre, l’Observatori del Paisatge de Catalunya, creat l’any 2004 com a ens d’assessorament de l’administració catalana i de conscienciació de la societat en general en matèria de paisatge. També cal destacar els canvis que van comportar la introducció de criteris paisatgístics a la normativa urbanística, el requeriment de dur a terme avaluacions d’impacte paisatgístic i la incorporació de l’element del paisatge a qualsevol avaluació d’impacte ambiental (Cañellas-Boltà, 2006).

La terminologia i les definicions de la Llei de paisatge són, en bona part, adaptacions de les establertes pel CEP, fet que demostra la forta inspiració en aquest document: «S’entén per paisatge, als efectes d’aquesta llei, qualsevol part del territori, tal com la col·lectivitat la percep, el caràcter de la qual resulta de l’acció de factors naturals o humans i de llurs interrelacions» (article 3 de la Llei del paisatge).

Figura 2 Esquema bàsic dels instruments de la Llei 8/2005, de protecció, gestió i ordenació del

paisatge. Font: elaboració pròpia a partir de Cortina (2009a).

15

Actualment el Departament de Territori i Sostenibilitat s’estructura en 4 secretaries i una d’elles és la de Territori i Mobilitat. De les tres Direccions Generals que conformen aquesta secretaria, una es la d’Ordenació del Territori i Urbanisme i dins d’aquesta hi ha tres subdireccions, sent una d’elles la de Planificació Territorial i Paisatge.



Tal i com afirma Cortina (2006), la Llei de paisatge té per objectiu fer compatible el desenvolupament econòmic i urbanístic sostenible amb la qualitat de l’entorn, atenent als seus valors patrimonials, culturals i econòmics. A més, ha de servir de marc de referència per a les legislacions i planificacions sectorials que puguin tenir incidència sobre el territori i, per tant, sobre la qualitat dels paisatges.

Entre els instruments previstos per la Llei de paisatge, destaquen els catàlegs i les cartes, aplicables sobre àmbits territorials diferents. Mentre que els catàlegs de paisatge s’emmarquen en l’àmbit territorial de les vegueries, les cartes ho fan en àmbits supramunicipals sense correspondència administrativa obligatòria 16 . A continuació, es presenten ambdós instruments i destacaré les característiques principals de cadascun d’ells.

3.1.4. Catàlegs i cartes de paisatge

Els catàlegs de paisatge constitueixen un instrument per a la incorporació del paisatge en l’ordenació del territori i un element clau per facilitar la connexió entre el planejament territorial i l’urbanístic referent a la implementació de polítiques de paisatge (Nogué i Sala, 2009). Si l’ordenació territorial i urbanística té en compte el paisatge, pot anar més enllà a l’hora d’assolir els seus objectius socials, econòmics i mediambientals. Tal i com diu l’article 10 de la Llei de paisatge, els catàlegs són els documents de caràcter descriptiu i prospectiu que determinen la tipologia dels paisatges de Catalunya, identifiquen llurs valors i llur estat de conservació i proposen els objectius de qualitat que han de complir.

Figura 3 Àmbits territorials dels catàlegs de paisatge de Catalunya. Font: web

Observatori del Paisatge de Catalunya,www.catpaisatge.net

A més, els catàlegs han servit per aportar un important coneixement dels paisatges de Catalunya, assolit gràcies a les diagnosis realitzades entre els experts tècnics, els acadèmics i la ciutadania (Paül i Sala, 2010). La incorporació de la participació ciutadana en el procés d’elaboració dels catàlegs, a banda d’una oportunitat per a la difusió dels valors del paisatge i per arribar a detectar els factors més perceptius, identitaris i intangibles del paisatge, ha esdevingut l’eina en la qual s’ha basat l’Observatori del Paisatge per aconseguir la implicació i la coresponsabilitat de la societat en la gestió i la planificació del paisatge (Sala, 2009).

La culminació d’aquestes tasques arriba amb la definició d’uns objectius de qualitat paisatgística (OQP), que han d’expressar les aspiracions de la col·lectivitat, i que són els que guiaran i orientaran les futures actuacions. La manera com el paisatge s’incorpora al

16

Això vol dir que totes les cartes de paisatge impulsades a Catalunya superen l’àmbit territorial municipal, tot i que aquesta no ha estat una qüestió definida a la llei. Les que s’han elaborat fins ara -Alt Penedès, Priorat, Berguedà, Vall de Camprodon (Ripollès), Conca de la Riera d’Argentona (Maresme), Vall del Tenes (Vallès Oriental) i Alt Empordà- són àmbits geogràfics amb personalitat pròpia, i tot i que algunes tinguin correspondència amb comarques, no han estat així considerades per ser àmbits administratius sinó per la seva identitat històrica.



planejament territorial, concretament als Plans Territorials Parcials, és a través de les Directrius de Paisatge. Les directrius, com s’esmenta a l’article 12 de la Llei de paisatge, són les determinacions que, basant-se en els catàlegs del paisatge, precisen i incorporen normativament les propostes dels objectius de qualitat paisatgística en els plans territorials parcials o en els plans directors territorials.

D’altra banda, els catàlegs representen també un poderós instrument de sensibilització, educació i consciència ciutadana (Nogué i Sala, 2009) que ha permès fer una gran difusió de les tipologies paisatgístiques existents a Catalunya.

Les cartes de paisatge, tal i com les defineix l’article 14 de la Llei de paisatge, són instruments de concertació d’estratègies entre agents públics i privats per a acomplir actuacions de protecció, gestió i ordenació del paisatge que tinguin per objectiu mantenir-ne els valors. Les associacions, les administracions locals o els consells comarcals impulsen aquestes cartes com a mesura per posar en valor un àmbit supramunicipal amb unes característiques paisatgístiques peculiars amb el fi d’establir objectius, acords i estratègies de gestió per promoure la millora d’aquest paisatge i la qualitat de vida de les seves comunitats.

Les cartes no són, però, una simple declaració testimonial de principis, sinó un document de compromís a favor del paisatge on les parts signants es comprometen davant la societat a formar part d’un projecte col·lectiu i a treballar per a assolir els compromisos signats. Són un «full de ruta» i una eina de participació, concertació i mediació territorial útil per l’establiment d’un marc comú que faciliti l’enteniment i el consens entre els agents implicats en la transformació i gestió dels paisatges d’un territori (Cortina, 2011).

Dels principals valors que s’assoleixen amb les cartes de paisatge, en ressaltaríem dos. D’una banda, la seva eficàcia gràcies a la signatura de convenis de gestió, entesos com contractes -programes entre dos o més agents, que permeten l’execució de projectes concrets. D’aquesta manera es pot garantir que el pacte signat es dota d’eines i recursos econòmics per a la concreció de les mesures que s’hagin aprovat i que no roman, doncs, simplement com un document teòric. I, d’altra banda, el procés participatiu, de concertació i mediació que es porta a terme per desenvolupar una carta, tal i com diu Cortina (2011), ja que això permet legitimar les relacions entre els diversos agents que actuen en un territori, augmentar el capital social, reafirmar els valors i el compromís ètic a favor d’un paisatge de qualitat i assolir un bon estat de governança pel territori en qüestió.

3.1.5. Acció paisatgística

La metodologia que proposa el CEP per tractar els paisatges pren el nom d’acció paisatgística, citada per primera vegada a les Recomanacions del Comitè de Ministres als Estats membres

sobre les directrius per a l’aplicació del Conveni europeu del paisatge delConsell d’Europa

(2008), i es desenvolupa en quatre etapes fonamentals:

a) el coneixement dels paisatges: s’adquirirà a través d’un procés d’identificació, caracterització i qualificació que comprengui a) la descripció de les característiques físiques dels paisatges, fruit de la interacció de factors naturals i humans, b) l’anàlisi de les dinàmiques temporals, les pressions i els riscos i c) els sistemes de valors associats fonamentats en l’anàlisi expert i la percepció social del paisatge.



b) la formulació d'objectius de qualitat paisatgística: basant-se en el coneixement obtingut, es determinaran les orientacions preliminars per a la formulació de les mesures de protecció, gestió i ordenació dels paisatges al llarg del temps, articulant les necessitats socials i els valors que la població els atribueix17.

c) l'assoliment d'aquests objectius mitjançant accions de protecció, gestió i ordenació del paisatge: les polítiques de paisatge es poden concretar mitjançant instruments de natura reglamentària (documents d’ordenació territorial o normativa específica) o voluntària (acords, cartes, etiquetes de qualitat o contractes entre les autoritats i els agents implicats).

d) el seguiment de les transformacions i l’avaluació dels efectes de les polítiques: és essencial trobar la manera adequada per realitzar el seguiment de les transformacions paisatgístiques i l’eficàcia de les intervencions, que hauria de contribuir a la revisió dels OQP, a la seva reformulació i a la redefinició periòdica de les fases de la política de paisatge i els seus recursos. L’estratègia predominant, i en la que estan treballant els països adherits al Conveni, és la dels indicadors de paisatge (Nogué, 2009).

Figura 4 Què és l’acció paisatgística? Font: elaboració pròpia.

Totes aquestes fases han de comptar amb processos de participació ciutadana per tal d’incorporar la percepció social i les aspiracions populars en les decisions respecte a la protecció, gestió i ordenació del paisatge. Segons l’article 5 del CEP, la participació ha d’implicar a tots els agents: autoritats nacionals, regionals i locals, població, públic en general, organitzacions no governamentals, agents econòmics, científics i professionals del paisatge. És un exercici ric que permet la possibilitat de validar el coneixement científic i definir uns objectius i accions consensuades. Autors com Mata (2010) i Sala (2011) han reconegut la utilitat del procés, per passar del coneixement dels paisatges a polítiques de protecció, gestió i ordenació. Tant els Catàlegs de Paisatge com les Cartes de Paisatge han seguit aquesta metodologia en la seva elaboració.

17

Aquesta va ser una de les conclusions més rellevants de la V Trobada dels Tallers per a l'aplicació del Conveni

europeu del paisatge, organitzada a Girona el setembre de 2006 pel Consell d'Europa, amb el títol "Els objectius de qualitat paisatgística: de la teoria a la pràctica".



3.1.6. El paisatge i l’escala local

Com s’ha explicat, Catalunya es va adherir al CEP a finals del 2000 i, més tard, el 2005, la Generalitat de Catalunya va aprovar la Llei del Paisatge. Això va permetre el desenvolupament de diversos instruments que han estat molt útils i han representat un avenç significatiu en les polítiques de paisatge. No obstant això, l’escala des de la qual s’ha treballat supera els límits municipals i, no sempre, els beneficis generats són perceptibles des de l’escala local. Es podria considerar que les directrius i/o els acords que generen aquests instruments actuen indirectament sobre els paisatges locals, però en el seu disseny no han estat concebuts des de i per a aquesta escala. Quan es volen aplicar en un municipi determinat, sovint resulten excessivament generalistes i acaben adoptant el rol de directrius o estratègies marc.

Si es rescaten algunes de les consideracions fetes des del món de la recerca en relació a l’escala local, podrem copsar la importància que aquesta té en la vida de les persones. Com diu Castells (1997), malgrat l’extensió de la vida metropolitana, la majoria de la gent continua

habitant, consumint i produint els espais locals. A més, el coneixement més profund d’aquest espai incentiva també un grau més elevat de participació en la vida comunitària, així com també, una implicació i un posicionament més responsable i actiu.

Quan es traspassa la reflexió a l’àmbit paisatgístic, l’escala també destaca per la seva importància en la relació amb la ciutadania. És en aquesta escala on el paisatge, en la seva conformació física, així com en la forma en què es percep, que representa una experiència directa de la vida quotidiana diu Zoido (2006). Altres autors han destacat, també, el paper de l’escala local per aconseguir que els instruments de planificació paisatgística siguin efectius. Nogué (2010) i Sabaté (2009) observen que com més local és el procés participatiu més senzill és per a la gent trobar referents quotidians propis i, segurament, més interès generen aquests, mentre Riesco (2008) afirma que és només en aquesta escala on es possible dotar de sentit l’acció paisatgística.

Però fins a l’actualitat, com ja s’ha apuntat, la majoria de les polítiques, instruments i projectes que afecten els paisatges locals els tenen presents des d’una òptica esbiaixada en la qual s’intervenia només sobre un element o només es realitzava el tractament d’una àrea específica. Per exemple, són nombroses les experiències d’ordenances municipals de paisatge urbà, com la de Barcelona18, en les quals s’ordena l’espai construït dels municipis i es regulen els usos i activitats que es poden fer en aquest. Un altre tipus d’intervenció són els plans de rehabilitació dels centres urbans o barris degradats en el quals, a banda de programar actuacions de millora arquitectònica d’aquests espais, també s’acostuma a establir una bateria de mesures de caràcter social per assegurar la viabilitat dels projectes19. O, fins i tot, podríem destacar nombrosos exemples des del punt de vista patrimonial, bé sigui des del patrimoni arquitectònic o des del patrimoni natural.

Manquen, doncs, instruments de planificació paisatgística per a l’escala local que interpretin el paisatge des de la dimensió holística que plantegen el CEP i la Llei de Paisatge i que la seva aplicació real en un municipi incorporin mesures per a millorar la qualitat de vida de la ciutadania.

18

Ordenança Municipal dels Usos del Paisatge Urbà de la ciutat de Barcelona. Publicat al BOP 146 de data 19/06/1999. Última correcció publicada al BOP 281 de data 24/11/03. www.bcn.cat/paisatgeurba/descargar/oupu.pdf

19 En aquest sentit destaquen els projectes engegats per la Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que

requereixen atenció especial 2/2004, que en el període 2004-2010 havia impulsat 148 projectes en 143 barris de 8 camps d’actuació: espai públic i espais verds; rehabilitació d’edificis; provisió d’equipaments; incorporació de les TIC als edificis; foment de la sostenibilitat; equitat de gènere; millora urbanística, social i econòmica i accessibilitat.



3.2. QÜESTIONS DE DESENVOLUPAMENT COMUNITARI

En aquest apartat, s’introdueix el concepte de desenvolupament comunitari (d’ara en endavant, DC), apuntant algunes de les definicions més destacades i consolidades, i es presentarà breument el recorregut que les pràctiques de DC han tingut en el context català.

Obtenir informació sobre el DC no ha estat, però, un afer senzill. L’evolució dels conceptes al llarg del temps, adaptant-se a la realitat política i social de cada moment; el significat variable depenent del context geogràfic en el qual s’emmarqui; la diferent perspectiva que pren en funció de la ciència des de la qual s’utilitza (sociologia, humanisme radical, treball social, feminisme, etc.) i, ja per últim, el gran nombre d’autors que han treballat aquest concepte i l’han fet seu per aportar-li un nou matís, fan que aquest tema sigui força complex.

Principals divergències de les definicions de desenvolupament comunitari Quadre 2

• La denominació del DC. Alguns autors fan referència a promoció comunitària, organització comunitària o acció comunitària.

• La naturalesa del DC. Per alguns autors es tracta d’un procés, per d’altres es tracta d’una tècnica.

• Els destinataris del DC. Hi ha qui considera que la població ha de ser una comunitat subdesenvolupada o marginada –socioculturalment i econòmica- i d’altres no.

Font: elaboració pròpia a partir de Civís (2005).

No obstant això, a Catalunya, la ciència des de la qual s’ha estudiat i treballat més el concepte de DC ha estat la del treball comunitari.

3.2.1. El treball comunitari

El treball comunitari és un dels tres mètodes clàssics, junt amb l’individual i el grupal, del treball social. Tot i també presentar variables en la seva definició, en general es pot afirmar que el treball comunitari és aquell que pretén abordar el canvi de situacions col·lectives mitjançant l’organització de la població o la construcció d’un grup al voltant d’un projecte (Barbero y Cortès, 2005). En aquest sentit, podem dir que el treball comunitari té dos objectius bàsics:

• ajudar a les persones que tinguin la confiança i l’habilitat per enfrontar-se als problemes col·lectius

• ajudar-les a que facin efectius els canvis necessaris detectats en l’entorn de la intervenció.

L’èmfasi, doncs, es posa en la capacitat que té el treball comunitari per apoderar les persones: des del moment en el qual prenen consciència d’una situació o problemàtica existent, de les seves causes i de les accions que poden conduir a la seva superació, fins al moment en el qual s’impliquen activament i promouen els canvis necessaris per fer efectives les solucions previstes.

Figura 5 Les tres claus del treball comunitari. Fon

Els processos que promouen el treball comunitari i que busquen millorar la qualitat de vida de la comunitat, són els que s’anomenen d’acció comunitària o de

3.2.2. El desenvolupament comunitari

Com s’ha dit anteriorment, el DCdiferents, però també des del propi treball comunitari comunitària, intervenció comunitària o organització de la comunitat, entre d’aLlobet, 2006).

Una definició del DC, que prové dels mateixos autors i que he treball, diu que: són “processos organitzatius que impliquen als subjectes individuals i col·lectius, concebuts aquests com actors sorelacional amb el territori i que prenen consciència i decisió en podertant, millorar les seves condicions de vida”desenvolupar-se en un o diversos projectes i pretenen implicar tots els agents possibles d’un àmbit determinat.

Tanmateix, cal remarcar que tant important el resultat final pel quaels resultats de procés que indiquen com s’ha de conscienciació i d’apoderament del grup. Es fa evident, doncs, que quan parlem de importa el canvi o realització d’un projecte com la implicats, de les relacions, dels diàlegs, de la mobilització col·lectiva, etc

A continuació, s’exposen algunes qüestions metodològiques que permetdissenya, s’organitza i s’implementa un projecte de DC.

Qüestions metodològiques L’estructura que tenen els projectes de DC és compartida amb la que tenen d’altres disciplines científiques que diagnòstic de la situació social, l’avaluació dels resultats (Barbero, 2011)sinó que poden ser retroactives ja que en qualsevol punt del procés es pot reprendre una fase ja engegada per revisar-la o modificard’incertesa, per poder introduir canvis no previstos inicialment. projectes els diferents agents implicats


Les tres claus del treball comunitari. Font: elaboració pròpia a partir de Barbero (2011).

Els processos que promouen el treball comunitari i que busquen millorar la qualitat de vida de la comunitat, són els que s’anomenen d’acció comunitària o de DC.

3.2.2. El desenvolupament comunitari

DC pot ser entès des de les disciplines científiques i de treball diferents, però també des del propi treball comunitari pot rebre diversos noms com comunitària, intervenció comunitària o organització de la comunitat, entre d’altres (Cortès i

, que prové dels mateixos autors i que he és molt convenient: són “processos organitzatius que impliquen als subjectes individuals i

col·lectius, concebuts aquests com actors socials, que mostren algun tipus d’ancoratge relacional amb el territori i que prenen consciència i decisió en poder-ho transformar i, per tant, millorar les seves condicions de vida” (Cortès i Llobet, 2006). Aquests processos poden

iversos projectes i pretenen implicar tots els agents possibles d’un

tant important el resultat final pel qual s’engega un projecte que els resultats de procés que indiquen com s’ha organitzat la col·lectivat i com ha esta

’apoderament del grup. Es fa evident, doncs, que quan parlem de importa el canvi o realització d’un projecte com la qualitat de les experiències dels subjectes

elacions, dels diàlegs, de la mobilització col·lectiva, etc. (Cortès, 2009

algunes qüestions metodològiques que permeten entend, s’organitza i s’implementa un projecte de DC.

ura que tenen els projectes de DC és compartida amb la que tenen els projectes altres disciplines científiques que també aborden situacions socials i es correspon amb

diagnòstic de la situació social, la planificació del projecte, l’execució de les a(Barbero, 2011). Aquestes fases no són, però, una seqüència lineal,

sinó que poden ser retroactives ja que en qualsevol punt del procés es pot reprendre una fase la o modificar-la. És per això que s’ha de permetre un cert marge

d’incertesa, per poder introduir canvis no previstos inicialment. A més, en aquest tipus de els diferents agents implicats intervenen en qualsevol de les fases.

Conscienciació

Organització

Mobilització


t: elaboració pròpia a partir de Barbero (2011).

Els processos que promouen el treball comunitari i que busquen millorar la qualitat de vida de

pot ser entès des de les disciplines científiques i de treball pot rebre diversos noms com acció

ltres (Cortès i

és molt convenient per aquest : són “processos organitzatius que impliquen als subjectes individuals i

cials, que mostren algun tipus d’ancoratge ho transformar i, per

. Aquests processos poden iversos projectes i pretenen implicar tots els agents possibles d’un

projecte que tat el procés

’apoderament del grup. Es fa evident, doncs, que quan parlem de DC tant qualitat de les experiències dels subjectes

Cortès, 2009).

en entendre com es

els projectes i es correspon amb: el

execució de les accions i fases no són, però, una seqüència lineal,

sinó que poden ser retroactives ja que en qualsevol punt del procés es pot reprendre una fase s’ha de permetre un cert marge

A més, en aquest tipus de



No voldria avançar en aquest apartat sense haver introduït la figura del treballador comunitari, la persona que pren el paper de dinamitzador i organitzador del projecte de DC. Tradicionalment s’ha atorgat aquest rol als assistents o treballadors socials, tot i que cada vegada està més acceptat que els projectes puguin ser gestionats per persones provinents d’altres disciplines socials. Les seves tasques principals estan relacionades amb la construcció dels coneixements, la planificació, la comunicació i la interacció amb els grups.

• Diagnòstic de la situació inicial

En un primer moment, el treballador comunitari ha de descobrir les necessitats i potencialitats de l’àmbit en el qual s’intervé. També ha de disposar d’una base d’informació prou àmplia i sòlida per realitzar el diagnòstic professional (Cortès i Llobet, 2006). Aquest coneixement adquirit a través de procediments científics i tècnics, ha de ser contrastat amb l’opinió dels participants, de manera que la diagnosi passi a ser participada.

Per trobar aquests agents, el treballador comunitari ha de donar-se a conèixer entre la comunitat i connectar amb els agents principals. És molt important que generi confiança i, per això, ha de trobar el suport del màxim nombre de persones possible, sobretot dels líders (Barbero i Cortès, 2005). Probablement aquestes persones siguin les que s’impliquin posteriorment en la formació del grup motor, que pot prendre forma de plataforma, coordinadora, federació, etc. El grup motor ha de treballar la consciència del canvi i establir estructures col·lectives que afavoreixin el repartiment de tasques i la participació de la resta de ciutadans .

És molt important crear un ambient favorable a l’acció col·lectiva (Cortès i Llobet, 2006) a l’hora d’iniciar un projecte de DC. Amb aquest propòsit, es pot fer des d’una recollida de signatures a una festa, ja que en funció de l’àmbit i de la comunitat on s’actuï es triarà l’acció o les accions més convenients.

L’objectiu és que, amb el temps, el grup sigui autònom i es faci seu el projecte per dur-lo a terme amb independència del treballador comunitari. També és efectiu generar aliances externes a fi d’augmentar el benefici de la comunitat. Per tot això, cuidar la comunicació del projecte i guanyar presència i suports ajudarà a valoritzar-lo tant des de dins com des de fora.

• Planificació del projecte

La planificació del projecte ha de tenir en compte el conjunt de les necessitats existents a la comunitat. Si s’entén aquesta fase com una oportunitat pel debat i l’acció conjunta, és més fàcil desenvolupar el projecte i aconseguir els resultats previstos. El treballador comunitari ha de dominar diferents metodologies i tècniques de participació i d’implicació i saber-les dinamitzar. Una de les més conegudes és la metodologia d’Investigació – Acció – Participació, que promou la coresponsabilitat d’experts i no experts al llarg de tot el procés.

El full de ruta que s’hagi establert entre el treballador comunitari i els diferents grups no s’ha d’entendre, en cap cas, com una planificació rígida que pugui limitar constantment l’acció i l’assoliment dels objectius plantejats (Barbero i Cortès, 2005) sinó que ha de ser una eina dinàmica en continu desenvolupament i/o redefinició en funció dels esdeveniments.

• Execució de les accions

Així doncs, un cop dissenyat el pla d’accions, amb un cronograma establert i una valoració dels recursos disponibles per a cadascuna d’elles, aquestes s’han d’implementar. Per això, és de nou necessari un compromís dels agents per a impulsar les iniciatives. Tot i que les accions poden ser molt diferents entre elles en funció de les necessitats de la comunitat, de l’àmbit d’actuació i del territori, el rol del treballador comunitari ha de continuar sent sempre el d’acompanyament, oferint, per exemple, orientació en relació a les tasques de comunicació, les negociacions, etc.



Què és la Investigació – Acció – Participació? Quadre 3

La IAP és un enfocament participatiu que combina dos processos, el de conèixer i el d’actuar, amb la finalitat de canviar la realitat d’una població i afrontar els seus problemes a través dels seus recursos propis i la participació de tots els agents.

Combinant la teoria i la praxis, la IAP possibilita l’aprenentatge, la presa de consciència i l’apoderament de la població a més de l’ampliació de les seves xarxes socials, la mobilització col·lectiva i l’acció transformadora. Les fases principals d’aquest enfocament són: l’observació, la investigació, l’acció i l’avaluació, fases que no s’entenen sense la participació i la implicació de la ciutadania.

La IAP, que té els seus orígens als anys 70, un moment d’auge de les lluites populars, ha contribuït a fer aparèixer i desenvolupar altres metodologies participatives. Totes elles han heretat de la IAP la utilitat de la investigació per a la millora de la realitat.

Font: elaboració pròpia a partir de Eizagirre i Zabala (2006).

• Avaluació dels resultats

En aquesta fase s’ha d’analitzar i valorar col·lectivament les activitats, programes i projectes desenvolupats (Úcar et al., 2008). Entesa d’aquesta manera, l’avaluació deixa de ser una eina de control per a convertir-se en una eina d’aprenentatge al servei del conjunt de la ciutadania.

Amb aquest tipus d’avaluació “es passa d'una avaluació centrada majoritàriament en la verificació o comprovació del grau de consecució d'uns resultats, fruit del desenvolupament i implementació d'un programa -la denominada avaluació de resultats-, a unes pràctiques avaluadores més centrades en el procés i en els canvis produïts en les persones que hi participen” (Úcar et al., 2008). És per això que, moltes de les tècniques emprades provenen de la tradició qualitativa, com poden ser les entrevistes a agents clau, els grups de discussió i les observacions de camp.

Abans de passar al següent punt, afegir-hi que, en els projectes de DC, el treballador comunitari ha de ser conscient del moment en el qual deixar de participar en les activitats dels grups per poder donar pas, així, a la plena autogestió de les organitzacions (Cortès i Llobet, 2006). És clau que sàpiga enretirar-se en el moment oportú, sense abandonar el seu paper ni abans d’hora, de manera que els grups no sàpiguen com continuar el procés i es vegin compromesos els resultats a assolir, ni massa tard, per evitar la dependència i la frenada del procés d’autonomia.

Figura 6 Evolució del paper del treballador comunitari (TC).

Font: elaboració pròpia a partir de (Barbero i Cortès, 2005)

De vegades, però, la retirada del professional no és vista com una necessitat, sobretot en situacions on els reptes organitzatius són complexos, com per exemple, en els plans comunitaris, dels quals es parlarà a continuació. El que succeeix, en aquests casos, és que la figura del treballador comunitari s’estabilitza com un líder organitzatiu que ajuda a consolidar les estructures de l’organització.

Temps

Autonomia del grup

Implicació del TC



Els diferents agents

S’han explicat a grans trets les diferents fases que pot tenir un projecte de DC, tot i que després aquestes s’han d’adaptar a cada cas en funció de les necessitats detectades i l’àmbit d’actuació. També s’ha parlat dels agents implicats, del grup impulsor, etc. Però, qui forma aquests grups? Tot i que les respostes poden ser molt variades, seguint la classificació de Cortès i Llobet (2006) es distingeixen tres categories principals:

• Els agents institucionals: són les persones que com a tècnics o polítics representen a les institucions que ens governen i que sovint prenen el rol d’agents impulsors. Entre els agents institucionals, el treballador comunitari i la resta d’agents implicats és cabdal que hi hagi un bon engranatge, per evitar conflictes d’interessos i fer que flueixi el procés de DC. També és molt important que els agents institucionals facin els esforços suficients, en temps i recursos, perquè es facin efectives les actuacions que depenguin totalment o parcial d’ells. És la única manera d’evitar la desconfiança de la resta d’agents que poden veure oportunista la participació política.

• Els representants de la societat civil: són les associacions i entitats organitzades en funció dels seus interessos i que, per tant, tenen un cert grau de maduresa en la creació i la gestió de grups i xarxes i en la consecució d’objectius comuns. La seva participació ajuda a engegar els projectes ja que sovint actuen com a líders i empenyen els grups a mantenir-se cohesionats i fer les accions marcades. Sovint, quan el treballador comunitari fa la seva retirada, entomen el projecte de DC i fan que aquest continuï viu amb independència dels agents institucionals. Dins d’aquestes associacions, s’ha d’assegurar també l’exercici participatiu, evitant que alguna d’elles pugui prendre un rol paternalista.

• La ciutadania: el repte fonamental del treball comunitari és mobilitzar la ciutadania no organitzada. Es promou que les poblacions afectades per una situació problemàtica es converteixin en subjectes de la seva pròpia acció-solució. A més, el propi procés de DC té com a resultat l’enfortiment i l’apoderament no només social sinó també personal dels individus.

I, qui pot impulsar un projecte de DC? Persones a títol individual, una entitat o grup d'entitats, un grup de tècnics o l'administració local. Qualsevol d’aquests agents pot impulsar un projecte de DC i l’únic que ha de fer com a punt de partida és posar-se en contacte amb la resta d’agents i de la població per implicar-les en el projecte comú.

Beneficis

En aquest apartat s’esmenten els beneficis que produeixen els projectes de DC més enllà dels objectius concrets que tinguin de millora d’un àmbit o de les condicions de vida d’una comunitat. Aquests beneficis són els que obtindran les persones implicades en el projecte fruit de la seva participació. Tal i com diversos autors apunten (Barbero y Cortes, 2005; Rubio, 2006), aquests es poden classificar segons:

• Dimensió cultural/simbòlica: està relacionada amb el procés d’autoconeixement que es produeix en la nostra confrontació amb els altres, que ens ofereix una perspectiva diferent d’un mateix. Aquesta dimensió també està relacionada amb la creació d’identitats col·lectives i grupals, ja que l’esforç conjunt que s’han de realitzar per aconseguir els objectius comuns, uneix els individus més enllà del projecte en qüestió. Es pren, doncs, consciència de pertinença a un grup, dels aspectes col·lectius dels problemes, dels múltiples lideratges, de les responsabilitats compartides, etc.



• Dimensió relacional: té a veure amb la superació de l’aïllament individual i amb l’enfortiment de les relacions i els diàlegs. En un projecte de DC, es construiran cercles de solidaritat, llocs de trobada o convivència que fomenten les relacions llargues i les xarxes de suport i que densifiquen el teixit social. Al mateix temps, això proporciona estabilitat a la vida col·lectiva i augmenta la possibilitat d’acció organitzada, atorgant poder al grup i fent menys necessària l’atenció assistencialista.

• Dimensió educativa: un projecte de DC esdevé un instrument d’aprenentatge pràctic relatiu a tres esferes: aprenentatge individual, formació d’habilitats com aprendre a expressar-se, assumir responsabilitats, intercanviar informació, etc.; aprenentatge participatiu, relacionat amb la investigació, la capacitat d’anàlisi i de síntesi i la capacitat d’organització; i l’aprenentatge social, el que es produeix de la unió dels coneixements tècnics i els coneixements populars.

• Dimensió política: gràcies al DC es pot adquirir el poder necessari per la resolució de problemes socials i/o comunitaris. S’aconsegueix tenir veu, possibilitats de negociació, de protesta, autonomia i participació. Es poden obrir processos innovadors d’implicació de la ciutadania en la gestió de les polítiques i els serveis públics.

El desenvolupament comunitari com a mètode, procés i finalitat Quadre 4

“Desenvolupament de la comunitat és un mètode, un procés i un fi en si mateix. És un mètode d’ajuda a les comunitats locals per a fer-les més conscients de les seves necessitats; per a apreciar els seus recursos de manera més realista; per a organitzar-se a si mateixes i als seus recursos de manera que satisfacin algunes de les necessitats per mitjà dels projectes d’acció, i al mateix temps adquireixin les actituds, experiència i destreses cooperatives per a repetir aquest procés una vegada i una altra per iniciativa pròpia. És un procés en el qual hi ha una seqüència dinàmica, establerta al principi, que subministra la seva pròpia força motivadora, de manera que la gent, amb el seu propi esforç, està capacitada per a motivar-se àmpliament cap a l’objectiu de l’automillorament. Un projecte d’acció cooperativa, no importa com sigui de petit, donarà l’autoconfiança necessària per a fer-ne un altre. Això s’ha mostrat repetidament en programes de desenvolupament de la comunitat al món sencer. El fi en si mateix es relaciona amb l’ajuda a la gent per a desenvolupar les seves potencialitats més creativament i de manera més completa”.

Font: traducció pròpia de W.J.Cousins (1959)

Val la pena reflexionar sobre el DC avui dia, moment en el qual s’entén com una concepció àmplia de la democràcia on la participació no ha de quedar reduïda a espais consultius. De fet, la major complexitat en la que vivim ens ubica en uns escenaris on molts problemes socials, conflictes i necessitats difícilment es podran resoldre sense la col·laboració de la comunitat.

Avui dia tot és més fluid (Bauman, 2000) i les respostes tradicionals no funcionen. Estem passant d’una societat estructurada d’acord amb organitzacions tancades a una amb organitzacions obertes, de missatges idèntics enviats en massa a missatges diferents que contenen expressions més específiques d’un mateix malestar. Les xarxes socials han provocat un enfortiment de les expectatives de participació de les persones i també un sorgiment de debats sobre el que és comú. Els projectes i la construcció de realitats bottom-up

20 està trencant amb la clàssica estructura top-down. En resum, en aquesta conversió de la societat cap a formes més horitzontals ja no s’accepta que la ciutadania participi només votant sinó implicant-se i actuant. És aquesta una nova forma de DC?

20

Es fa servir normalment el terme anglès top-down per designar el concepte “desenvolupament des de dalt” i el terme bottom-up pel “desenvolupament des de baix”.



3.2.3. Context a Catalunya

“La manera com comprenem avui el treball comunitari difereix de la d’altres moments, no

solament perquè hi ha influències teòriques noves, sinó també perquè és inseparable de la

realitat social per a la qual imaginem els seus beneficis i de les oportunitats que aquesta

realitat presenta en la intervenció social” (Barbero, 2010). Aquest paràgraf, que tracta la necessitat de contextualitzar el treball comunitari21 en el temps i l’espai, serveix per a valorar la importància d’aquest apartat que, sense voluntat de presentar el recorregut històric detallat d el DC al nostre país, apunta els moments i fites més rellevants.

Les primeres referències sobre DC que van arribar a l’estat espanyol cap a finals dels anys 50 van ser unes orientacions que van estendre diversos organismes de l’ONU (veure quadre 5). Era l’època en què Espanya sortia de l’ostracisme en el qual s’havia vist immersa després de la Guerra Civil i començava a trencar l’aïllament internacional. Pensem que, fins aquell moment, el règim dictatorial s’havia esforçat per fer desaparèixer el concepte d’assistència social, que vinculava l’estat amb certes obligacions públiques. Aquestes accions, més aviat, es feien des de la caritat. A Catalunya, tot i que durant el període republicà ja s’havien fet alguns canvis organitzatius i de mentalitat per posar fi al monopoli històric de l’església com a única entitat benèfica, amb l’arribada del franquisme moltes iniciatives laiques van ser truncades.

La definició internacional de Nacions Unides de desenvolupament comunitari Quadre 5

“El terme desenvolupament de la comunitat s’empra internacionalment per a denotar els processos per

mitjà dels quals els esforços de la gent s’uneixen amb els governs, per a millorar les condicions socials i

culturals de les comunitats, per a integrar-les a la vida de la nació i capacitar-les per a contribuir de

manera completa al progrés nacional. Aquests processos estan compostos d’elements essencials. La

participació de la gent (per si mateixa) en esforços per a millorar el seu nivell de vida, confiant en tant

que sigui possible en la seva iniciativa, i la provisió de tècniques i altres serveis de manera que estimulin

aquesta iniciativa; autoajuda i ajuda mútua, tractant de fer-les molt efectives; tot això s’expressa en

programes destinats a assolir una àmplia varietat de millores específiques”.

Font: Nacions Unides, 1958.

No va ser doncs fins a la fi del període autàrquic que les recomanacions de l’ONU van influir les pràctiques d’assistència social que es duien a terme aleshores. S’ha de dir, però, que les interpretacions que es feien de les mateixes variaven molt en funció del professional que les aplicava. A les acaballes dels anys 60 va ser quan es va començar a parlar de “pràctiques socials” en oposició a les tradicionals “pràctiques benèfiques”. Si aquestes darreres estaven vinculades a la donació i suposaven un retraïment de l’esforç dels individus i la creació d’un benestar fictici, les “pràctiques socials” es basaven en motivar a les persones perquè s’impliquessin en la resolució dels seus problemes, intentant, així, disminuir la intervenció externa.

Càritas va ser el principal ens difusor del DC, tant de forma teòrica, fent publicacions i seminaris, com de forma pràctica, impulsant diverses iniciatives. Un d’aquests processos de DC, el de 1965 a la comarca de Vélez, a Màlaga, va ser especialment rellevant perquè va comptar amb la participació de Marco Marchioni com a expert internacional, un dels principals exponents del DC que ha tingut molta influència a l’estat espanyol. L’experiència pionera de Vélez va ser molt similar al que avui dia s’entén per cooperació internacional, ja que va rebre el suport i el finançament de diverses organitzacions internacionals.

A partir dels anys 80, hi va haver una expansió i consolidació del professional del treball social, en paral·lel a la implantació del sistema de benestar públic i, en concret, del sistema de

21

Recordem que, en aquest projecte s’entén el treball comunitari com una branca del treball social en la qual s’insereix el desenvolupament comunitari.



benestar social. Les pràctiques de la major part dels treballadors socials es relacionaven, però, amb el treball individual i familiar, deixant de banda el treball comunitari. Segons Cortès (2009), això va ser a causa de diversos factors:

• Consolidació d’una estructura organitzativa dels serveis socials burocratitzada que

fomenta la gestió administrativa de problemes socials.

• Predomini al món professional i acadèmic d’una comprensió del treball social que

focalitza la responsabilitat dels problemes socials en els individus que la pateixen.

• Pèrdua del dinamisme de la vida associativa en els barris.

3.2.4. Els Plans de Desenvolupament Comunitari

Van passar els anys i, a poc a poc es van començar a tenir documentats diferents processos de DC que s’estaven implementant a Catalunya. Això va permetre fer una primera distinció entre aquells que eren d’abast més ampli i que responien a l’escala local i aquells d’abast més concret que estaven centrats en un col·lectiu i/o problema. Un punt d’inflexió important va ser l’aprovació del Pla General de Desenvolupament Social, Econòmic i Comunitari (PDSEC) al 1997 pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. El PDSEC va servir per oferir un cert suport econòmic i tècnic per impulsar un tipus concret de procés d’organització comunitària: els plans de desenvolupament comunitari (PDC).

Els plans de desenvolupament comunitari Quadre 6

Els plans de desenvolupament comunitari els podem entendre com un procés de mobilització col·lectiva

en el qual uns actors socials (polítics, tècnics i/o ciutadans) prenen consciència de l’existència

d’interessos comuns i s’organitzen en una plataforma de treball comú entorn el disseny i l’execució d’un

pla de desenvolupament social local. Aquests processos socials tenen una dimensió relacional, diàleg i

treball comú, i una part de continguts, educació, salut, desenvolupament econòmic... o qualsevol altre

aspecte que es refereixi a condicions, relacions i recursos per a la qualitat de vida de la gent de la

localitat.

La visió dels plans és alhora integral, tant els problemes com els recursos d’una comunitat no es poden

contemplar d’una manera parcial o sectoritzada, i integradora, han d’implicar a tota la comunitat.

Font: Cortès (2009)

Malgrat aquest nou marc normatiu, el suport econòmic i el tècnic que van rebre les comunitats per part dels seus ajuntaments per impulsar els plans va ser poc significatiu i l’èxit d’aquests, bastant limitat. D’altra banda, cal dir que l’aplicació d’abordatges col·lectius ha estat sempre una tasca àrdua i els plans més reeixits han estat aquells que han aplicat la metodologia investigació-acció-participativa i que afavoreixen que els ciutadans es converteixin en els subjectes de les accions de millora (Cortès i Llobet, 2006). Fins a l’any 2009, hi ha documentats 74 PDC a tota Catalunya (Sancho, 2009).

En l’actualitat, és la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària (DGACC) qui promou els plans de desenvolupament comunitari juntament amb els ens locals i la ciutadania. La definició dels PDC de la DGACC és la següent: estratègia d’intervenció social i territorial que, mitjançant

un procés participatiu conjunt de tots els agents implicats, vol donar respostes globals a les

necessitats d’una comunitat, amb la finalitat de millorar la qualitat de vida del conjunt de la

població del territori22

.

22

Font: www.gencat.cat.



És interessant també aturar-se un moment a veure quins són els objectius que planteja la

DGACC pels PDC a la seva pàgina web:

• Desencadenar un procés que suposi una millora i un afermament de la identitat a les

zones d’actuació, que promogui sinèrgies positives en el territori a fi d’optimitzar i

racionalitzar els recursos existents.

• Promoure la progressió de les persones, tant en el sentit individual com comunitari,

mitjançant iniciatives d’economia social que afavoreixin, al mateix temps, un

desenvolupament social sostenible.

• Fomentar la coresponsabilitat i el compromís actiu del veïnatge, del conjunt del teixit

associatiu, de l’entorn econòmic i de les administracions.

• Promoure relacions constructives i una resolució positiva dels conflictes, entesos com

a oportunitat de canvi i creixement personal i comunitari.

Com podem veure, aquests objectius estan alineats amb els plantejaments exposats anteriorment de forma teòrica sobre el DC però, també, amb els processos o projectes de desenvolupament local (veure apartat 3.2.6.).

Finalment, cal indicar que les etapes i processos que s’aborden en un PDC corresponen plenament amb les fases que s’han descrit abans: l’estudi i el diagnòstic participatiu i comunitari; el disseny del projecte del pla de desenvolupament; la intervenció participativa i l’avaluació. Per tant, es pot concloure que l’instrument que impulsa l’administració catalana, els PDC, tenen plena coherència amb els fonaments conceptuals, estratègics i metodològics dels projectes de DC.

Per aprofundir una mica més en algunes qüestions i abordar el tema en l’actualitat, a continuació es presenta la Llei 12/2007 de serveis socials, el marc en el qual s’inscriuen els plans, programes i accions de desenvolupament comunitari.

3.2.5. La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials

La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials, que està emparada en l’Estatut d’autonomia de Catalunya de l’any 2006, en la Carta Social Europea i en la Constitució espanyola, va tenir com a antecedents l’anterior llei de serveis socials de Catalunya, del 1985, la Llei d’administració institucional, de descentralització, de desconcentració i de coordinació del sistema català de serveis socials, del 1994, i el Decret legislatiu 17/1994, pel qual s’aprova la refosa de les lleis anteriors. Ja en aquests precedents es defineixen els serveis socials i s’estableix un dret genèric de tota la població als serveis socials i una proposta de sistema que servís per posar-los en marxa. La Generalitat, els ajuntaments i la iniciativa social són els agents amb responsabilitat en aquest sistema que, a més, està format per recursos, prestacions de serveis, programes, equipaments i activitats de prevenció, atenció i promoció social.

La Llei, que té per objecte garantir la llibertat, la dignitat i el benestar de les persones, regula i ordena el sistema de serveis socials amb la finalitat de garantir-hi l’accés universal per a fer

efectiva la justícia social i promoure el benestar del conjunt de la població (art. 1). Segons l’article 3, els serveis socials tenen com a finalitat assegurar el dret de les persones a viure

dignament durant totes les etapes de la vida mitjançant la cobertura de llurs necessitats

personals bàsiques i de les necessitats socials, en el marc de la justícia social i del benestar de

les persones.



Per l’interès de la recerca en les qüestions comunitàries, es important la definició que se’n fa al mateix article 3 de la Llei de serveis socials de les necessitats socials, que són aquelles que repercuteixen en l’autonomia personal i el suport a la dependència, en una millor qualitat de

vida personal, familiar i de grup, en les relacions interpersonals i socials i en el benestar de la

col·lectivitat. També és objecte d’interès l’article 4, que diu que entre els objectius de les polítiques de serveis socials hi ha el d) d’afavorir la convivència social, h) el de promoure la

cohesió social i la resolució comunitària de les necessitats socials, mitjançant polítiques

preventives i comunitàries a tot el territori [...] i el de i) promoure la participació,

l’associacionisme, l’ajuda mútua, l’acció voluntària i les altres formes d’implicació solidària en

els afers de la comunitat.

Tres dels principis que organitzen els serveis socials a Catalunya, i que són de cabdal importància també pels aspectes comunitaris, són els de la descentralització, el de la subsidiarietat i el de la participació. El principi de descentralització diu que totes les persones, independentment del lloc on visquin, han de tenir garantit l’accés als serveis socials, mantenint la diversitat d’opcions territorials i sectorials. El de subsidiarietat fa referència a que tindran prevalença les actuacions de les instàncies més properes sempre que aquestes puguin respondre eficientment. En aquest sentit, es pot parlar d’un cert apoderament de les persones i les entitats socials, ja que poden responsabilitzar-se de determinades necessitats de la comunitat amb el suport dels serveis socials públics. Finalment, el principi de participació23 convida a implicar la ciutadania en les polítiques que es desenvolupin, obtenint així més transparència i responsabilització. Cal destacar, en aquest sentit, l’important rol que tenen les entitats del tercer sector i les estratègies de cooperació i concertació público-privada que es puguin establir.

Figura 7 Representació del marc legal de la Llei de serveis socials de Catalunya. Font: elaboració pròpia.

La pròpia Llei de serveis socials és també fruit d’un procés participatiu que va permetre incorporar moltes aportacions de la societat civil. L’any 2004 es va constituir un Comitè d’Experts encarregat d’elaborar l’avantprojecte de llei, el document que va servir de base pel debat. La Direcció General de Participació Ciutadana va ser l’organisme encarregat d’analitzar les aportacions de la comunitat. A partir del document de base i les aportacions de la comunitat, es va redactar l’avantprojecte de llei i es va iniciar una segona etapa de consulta pública en espais més formalitzats. El procés va finalitzar al Parlament de Catalunya, on la Llei es va aprovar per unanimitat per tots els grups polítics.

23

El títol IV de la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de Serveis Socials regula la participació cívica en tots els nivells dels serveis socials.



3.2.6. El desenvolupament comunitari i l’escala local

El DC a l’escala local és el que es coneix com desenvolupament local (DL). Tal i com passa amb el DC, també hi ha una manca d’acord en una definició del DL global i assumida pels professionals i investigadors d’aquest camp.

En canvi, a diferència del DC, que va sorgir en el context dels països anomenats en desenvolupament, del DL es va començar a parlar als països de l’Europa Occidental en un moment de crisis econòmica del sistema productiu capitalista, l’any 1973. Va ser aleshores quan es va posar de manifest la ineficiència d’altres models tradicionals que preconitzaven un desenvolupament top-down i va fer aparèixer aquest enfocament més local i territorialitzat, posant en valor els processos bottom-up.

Malgrat les diferents interpretacions del DL que hi ha entre la comunitat investigadora i la multiplicitat d’enfocaments que adquireixen les pràctiques de DL, una cosa tenen totes aquestes aproximacions en comú: el DL té un objectiu bàsic, la millora del benestar i la qualitat de vida mitjançant la valorització dels recursos d’una població.

Pel que fa a la seva cobertura, el DL adquireix una perspectiva integral i l’espai pren un paper destacat com a factor de desenvolupament econòmic i social que pot presentar fortaleses i debilitats que fomenten o limiten el desenvolupament de qualsevol grup humà. En aquest sentit, es poden identificar dues línies d’intervenció, la que contempla els municipis o les ciutats com un tot, i les que estan enfocades a una escala micro i que se centren en els barris o en les àrees urbanes amb més dificultats.

I, en què es diferencien els projectes de DC dels de DL?

Els projectes de DC estan centrats en processos socials relacionats amb l’educació i la dinàmica de grups i, per considerar que s’ha assolit el desenvolupament desitjat, és necessària l’educació i la participació activa dels individus d’un territori determinat i d’un col·lectiu humà concret. El territori és entès, en el DC, com un lloc educatiu on s’han de resoldre els problemes que afecten al desenvolupament econòmic i social.

Els processos de DL, en canvi, posen en valor, dins d’un context espacial determinat, uns recursos (econòmics, humans, institucionals, etc.) que constitueixen el potencial de desenvolupament endogen que ha de ser mobilitzat (Rodríguez, 1998). La clau és identificar quins presenten un major potencial per generar desenvolupament. Alhora, és igual d’important que la comunitat local sigui conscient que ha de liderar el seu procés de desenvolupament i no dependre de l’exterior. Per això serà necessari que es fomenti la participació activa per buscar solucions i projectes.

Com hem vist, però, en l’apartat anterior, el DC a Catalunya s’entén sobretot en el marc dels PDC que, majoritàriament, tenen com a espai d’actuació els barris i no tant una ciutat o municipi en la seva totalitat, tot i que molts tenen una aproximació holística i no estan tan enfocats des de la vessant educativa. Per tant, d’això podem concloure, que la confusió terminològica que hi ha per definir tant DC com DL també s’estén a l’hora de diferenciar els conceptes entre ells, emprant a la pràctica l’un o l’altre indiferentment de l’escala territorial en la qual s’apliquin.



3.3.- CONCLUSIONS

En aquest apartat s’ha realitzat un recorregut al llarg del temps i del contingut del que han estat i són les polítiques de paisatge i de DC en un context general i, després, més específicament, a Catalunya. Com s’apuntava a la introducció del capítol, l’interès d’aquesta revisió és poder discernir, teòricament, quines són les característiques que un instrument de paisatge ha de tenir per poder promoure el DC. És per això que, a continuació, es volen destacar les coincidències que per se tenen ambdós tipus de polítiques, les de paisatge i les de DC per, posteriorment, posar en relleu aquelles particularitats que un instrument de paisatge requereix si ha de promoure el DC.

Tot i que les polítiques de DC fa més anys que estan instaurades a Catalunya (com a mínim, podríem remuntar-nos a l’any 1997 en el qual es van posar en marxa els Plans de Desenvolupament Comunitari), les polítiques de paisatge van impulsar-se amb molta força i es van bastir normativament en la primera dècada del 2000 (Llei 8/2005, de de protecció, gestió i ordenació del paisatge). Aquestes polítiques de paisatge tenen un caire global i uniforme amb d’altres països europeus i no és d’estranyar si tenim en compte que s’emmarquen en el Conveni Europeu de Paisatge, el document marc que regeix les polítiques de paisatge a Europa. Probablement, la seva creació tenia per objectiu buscar la integració europea a través de la cultura i, concretament, a través del paisatge.

Paisatge, qualitat de vida i estat del benestar, així doncs, són els fonaments conceptuals d’aquestes polítiques i, com ja s’ha anat desgranant, qualitat de vida i estat del benestar, també són la base de les polítiques de DC. Ambdós tipus de polítiques i/o d’instruments tenen en la seva essència i promouen com a objectius estratègics la millora de la qualitat de vida de les persones i l’increment del benestar de les comunitats implicades. Aquesta és una primera coincidència conceptual.

Una segona característica comuna es la importància de sensibilitzar i educar a la ciutadania i als agents implicats en els aspectes que s’estiguin abordant, bé siguin de DC bé siguin de paisatge. Tant des d’una perspectiva com des de l’altra és cabdal l’apoderament de les persones a través de la pedagogia que se’n fa durant l’aplicació del projecte. Gràcies a això, la ciutadania pot conèixer la situació a abordar, els problemes a resoldre, els instruments que tenen al seu abast, etc. En el cas del paisatge és escaient afirmar que cal inculcar els valors del paisatge i els valors de les persones vers el paisatge i, per això, cal fer dedicar esforços als programes i projectes de sensibilització i educació.

En tercer lloc, i molt vinculat amb el paràgraf anterior, tant important és la participació dels diferents grups en les polítiques de DC com en les de paisatge. I fins i tot es pot afirmar que, sense anar un pas més enllà, sense la implicació real d’aquests grups en els projectes i els objectius que es plantegin, no s’aconseguirà un veritable apoderament. La implicació real, però, necessita prou espai i temps perquè sigui reeixida i perquè es pugui transformar en coresponsabilitat i compromís de cadascuna de les persones cap al projecte en qüestió i, aquest projecte, tant pot ser de DC com de paisatge. Conscienciació, organització i mobilització són sinònims d’aquesta sensibilització i educació, de l’apoderament i de la coresponsabilitat i compromís dels que es parla en aquests fragments.

Pel que fa a les qüestions metodològiques, s’ha constatat que tant els instruments de DC com els de paisatge es regeixen per un mètode molt similar24 ja que provenen de les ciències socials i, per tant, hereten unes característiques comunes. Si comparem l’enfocament IAP, per exemple, dels projectes de DC i l’acció paisatgística pels de paisatge, detectem les següents correspondències:

24

Es simplifica en aquest punt afirmant que hi ha un únic mètode per cada una de les disciplines, però, com hem vist, sobretot pel que fa als projectes de desenvolupament comunitari, hi ha diferents aproximacions que matisen unes fases molt similars, que són les que es presenten aquí.



Figura 8 Comparativa de l’enfocament IAP i de l’acció paisatgística. Font: elaboració pròpia.

Investigació – Acció – Participació Acció paisatgística

Diagnòstic de la situació inicial Caracterització i avaluació

Planificació del projecte OQP - objectiu de qualitat paisatgística

Execució de les accions Execució de les accions

Avaluació dels resultats Avaluació: sistema d’indicadors

Totes aquestes fases, tant en un projecte de DC com en un de paisatge han de tenir la participació de la ciutadania com a eix transversal. Sense la participació i la subseqüent sensibilització, educació, implicació i compromís no podem parlar de projectes ben plantejats ni reeixits en cap de les dues disciplines.

Tanmateix, el paper de la figura d’acompanyament que promourà la participació i contribuirà a l’èxit dels projectes, és cabdal tant en els de DC com en els de paisatge. La figura del treballador comunitari està més reconeguda que la del mediador paisatgístic, ja sigui pel temps que fa que existeix, per la seva professionalització, per la literatura referent al tema, etc. Això no vol dir que el mediador paisatgístic no sigui important. Abans de la crisi i del gir cap a la dreta dels governs europeus que va fer minvar la importància de les polítiques de paisatge, s’estaven ja impulsant diversos màsters professionals que podrien haver concedit l’oportunitat d’obtenir una certificació i un reconeixement molt més ampli.

Finalment, i pel que fa a l’escala, podríem dir que el DC sempre ha atorgat més importància a l’escala local que les polítiques de paisatge, més avesades, fins al moment, a l’escala regional. Els instruments de DC més importants són els plans de desenvolupament comunitari que, com ja s’ha vist, tenen per àmbit barris sencers o parts concretes dels municipis. Fins i tot hi ha una part de les polítiques de DC més enfocades a l’escala local entesa en la seva totalitat, el desenvolupament local, i que generen processos més vinculats a un territori determinat i/o a un col·lectiu concret. Pel que fa al paisatge, tot i que s’ha justificat la importància de l’escala local perquè és en aquesta on el paisatge esdevé una experiència més directa per a les persones, s’han dut a terme poques pràctiques en aquesta escala i els instruments consolidats són els catàlegs i les cartes supramunicipals25.

Per concloure aquest apartat, voldria destacar que els agents implicats en un procés de DC o en un projecte de paisatge, a grans grups, són els mateixos: els agents institucionals (càrrecs polítics o tècnics), la societat civil (entitats veïnals, associacions, etc.) i la ciutadania en general. En ambdós casos, perquè un projecte sigui reeixit, ha d’haver la voluntat institucional de donar-li suport econòmic, polític i tècnic. A més, tant la societat organitzada com els individus a títol personal han de participar. Per això, s’organitzen diversos grups que poden treballar de moltes maneres diferents (assemblees, comissions, tallers, esdeveniments, etc.), liderats normalment, tant en un tipus de projecte com en un altre, per un grup impulsor. Per tant, malgrat que cada projecte pot tenir una composició única, tant els projectes de DC com els de paisatge tenen, en principi, un ventall d’agents implicats similar i que cobreix molt grups diferents.

Així doncs, i després d’aquest repàs als fonaments conceptuals, a les qüestions metodològiques i als agents implicats, podem dir que les polítiques i els projectes de DC i de paisatge coincideixen en molts aspectes. Per tant, que necessita un instrument de paisatge per promoure el desenvolupament comunitari?

25

De manera agosarada, m’agradaria fer les meves hipòtesis sobre per què no s’han dut a terme més projectes de paisatge en l’escala local. En primer lloc, perquè no s’havia tingut encara prou temps per fer suficient pedagogia, que la classe política ja havia perdut l’interès en aquests temes; en segon lloc, perquè els processos de promoció econòmica associats als valors dels paisatge són un procés lent, i encara no s’ha fet evident la potencialitats dels resultats; i, en tercer i darrer lloc, perquè l’escala local implica abordar el paisatge urbà, complex d’interpretar i difícil de regular sense normatives punidores.



Pel que s’ha vist teòricament i que es comprovarà empíricament en els següents dos capítols, un instrument de paisatge ha de tenir com a objectius estratègics el foment de la qualitat de vida i del benestar de la població; ha de fer pedagogia per tal d’apoderar a la ciutadania, aconseguir que s’organitzi i promoure la seva mobilització, coresponsabilitat i compromís; metodològicament, ha d’incloure la participació en cadascuna de les seves fases: diagnosi, planificació, execució i avaluació; i ha d’incloure a un gran ventall d’agents, sense descuidar ni la classe política/tècnica ni la societat civil o la ciutadania en general.

Si un instrument de paisatge inclou tots aquests elements, a priori, semblaria que hauria de promoure el DC. Per verificar si aquestes afirmacions són certes, es fa en el capítol següent una anàlisi de casos pràctics d’experiències paisatgístiques que donen suport al desenvolupament de la comunitat. A través d’un qüestionari de validació es podrà discernir fins a quin punt un projecte de paisatge pot acomplir aquestes premisses i si acomplir-les implica, realment, que es doni un procés de DC.

4. ANÀLISI DE CASOS PRÀCTICS

Durant la fase de recerca d’informació, s’ha constatat que a la majoria de les pràctiques de desenvolupament comunitari a Catalunya, essencialment circumscrites als anomenats Plans de Desenvolupament Comunitari, l’element paisatge no hi és present de manera predominant. És per aquest motiu que s’ha plantejat un canvi d’enfocament: potser no hi ha experiències de desenvolupament comunitari enteses des d’un prisma paisatgístic però potser si que existeixen experiències paisatgístiques que es recolzin en el desenvolupament de la comunitat.

4.1. PRESENTACIÓ DELS CASOS

Les tres experiències que s’han seleccionat presenten, en aquesta línia, una relació clara entre paisatge i comunitat. La tria dels casos s’ha basat en la proximitat geogràfica, l’escala local, la representació de realitats diferents i el context urbà.

4.1.1. L’Hort cooperatiu de La Creu Alta, L’Escarola

Any d’inici i finalització: 2012 – actualitat.

Àmbit d’aplicació: Barri de La Creu Alta, Sabadell.

Descripció:la Coordinadora Jove de La Creu Alta “Llamps i Trons” i altres col·lectius de la ciutat han pres la iniciativa a l’hora de denunciar la precarietat de molts espais abandonats i degradats al barri, en qüestió, i a Sabadell, en general. Per això, han rehabilitat un solar abandonat del barri i l’han reconvertit en un hort urbà cooperatiu anomenat L’Escarola.

El principals beneficis que persegueixen amb aquest projecte són:

• L’hort cooperatiu com a promotor d’una alimentació sana i sostenible. Recollir el propi

aliment fa conscient a la comunitat del que menja i l’apropa a la realitat d’aquestes

matèries primeres, provinents d’un entorn urbà.

• L’hort cooperatiu com a element d'autogestió. Es passa directament del productor al

plat sense intermediaris ni interessos econòmics pel mig. D’aquesta forma denuncien

també l'especulació que es fa amb una necessitat bàsica com és l'alimentació.

• L’hort cooperatiu com a punt de trobada entre joves i intergeneracional. L’hort permet

la trobada entre el jovent del barri i també a persones d'altres edats que vulguin

implicar-s'hi aportant els seus coneixements i el temps.

• L’hort cooperatiu com a recuperació d'un espai en desús i en estat potencial de

degradació. La iniciativa contribueix al procés de dignificació de La Creu Alta,

recuperant espais abandonats que porten problemes i brutícia al veïnat.

A l’Escarola es pot participar de diferents maneres: treballant l’hort, cedint eines o aportant consells, organitzant alguna activitat, etc. Aproximadament hi ha unes 15 persones que regularment s’encarreguen del funcionament i manteniment de l’hort. Aquestes persones són les que assisteixen també a les assemblees quinzenals on es tracten els temes organitzacionals i on es prenen les decisions corresponents. A més, les persones s’organitzen per comissions: infraestructures, planificació i cultiu.



Des de que es va crear l’hort s’han fet diverses activitats lúdico-festives que han reunit a nombroses persones del barri de totes les edats: menjars populars, concerts, xerrades, etc. Tanmateix, durant el juny i juliol del 2013 es van programar una sèrie de projeccions cinematogràfiques “a la fresca” com a símbol del cinema Euterpe 77, el qual s’ubicava al solar on actualment hi ha l’hort. Amb aquestes activitats que promouen la transmissió de la cultura, es rememora l’antiga personalitat del lloc, permetent que sigui també un espai de recuperació de la memòria històrica del barri.

L’Escarola fa un ús intensiu de les xarxes socials per arribar al màxim nombre de persones possibles. A més, alguns blocs particulars i mitjans de comunicació locals (www.isabadell.cat) en fan un seguiment proper de les seves activitats.

Agents impulsors: la Coordinadora Jove de La Creu Alta “Llamps i Trons” (entitats: Diables de la Creu Alta, Gegants i Grallers de la Creu Alta, Espai la branca, esplai Esparver, Arran Sabadell, Taller de Teatre del Centre Sant Vicenç). La Coordinadora és un projecte sorgit del teixit associatiu i juvenil del barri de La Creu Alta amb l'objectiu d'esdevenir un espai de trobada de les entitats i el jovent del barri i per donar sortida als seus projectes o inquietuds. El model que promouen és el de l’autogestió i la implicació amb l’entorn.

Altres agents implicats: Associació de Veïns i Veïnes de La Creu Alta, Trobada Jove de Sabadell, (Sa)Badall.

Font de finançament: les persones adherides treballen l’hort de forma voluntària. Els materials i estris necessaris els han aportat els membres implicats. El solar és una cessió de la propietat amb un contracte entre les parts implicades que indica els usos permesos, la durada de la concessió i les clàusules de rescissió.

Repercussions en el paisatge: l’espai ha passat de ser un espai en desús, degradat i insalubre, que portava anys tancat, a ser un espai obert, amb activitat i de profit pel barri. Per una banda, la meitat del solar està dedicat a l’horticultura, amb la plantació de diversos productes (enciams, cols, pastanagues, tomaqueres, etc.) que un cop recollits es reparteixen entre les persones implicades en el projecte. Per l’altra, la segona meitat està dedicada a la realització de diverses activitats culturals i de lleure (concerts d’artistes novells, xerrades, cinema a la fresca, etc.).

Figura 9 Fotografies de les diferents activitats que es fan a l’Escarola. Font: http://www.llampsitrons.cat/.

També s’han realitzat diverses accions per millorar la seva integració en el paisatge urbà: s’ha netejat de brossa i runa, s’ha allisat el terra i tret les pedres i s’ha transformat la imatge amb la instal·lació de tots els parterres. L’acció més destacada, en aquest sentit, és la pintada tant de l’interior com de l’exterior del mur del solar per diversos artistes locals de renom a la ciutat. Aquests grafits li donen una imatge alegre i divertida que convida a participar i que ha fet millorar la seva integració en el paisatge urbà.



Repercussions en el desenvolupament comunitari: l’aparició de l’hort al barri ha tingut nombroses conseqüències pel que fa al desenvolupament comunitari del mateix. La Coordinadora Jove ha vist enfortida la seva imatge i ha aconseguit fer més accions i atraure més gent perquè s’impliqués. Les estructures de l’hort, però, funcionen com un ens dinàmic, de manera que s’han anat sumant persones mentre algunes altres n’han sortit. L’hort també està obert a les diferents associacions del barri perquè puguin fer altres activitats més enllà de les que plantegi la Coordinadora Jove.

Potser el més engrescador és, però, l’interès que ha despertat l’hort al barri, de manera que gent a títol individual passa, s’hi suma, pregunta, participa, etc. Més d’un jove ha portat al seu avi perquè pogués donar consells sobre horticultora a les persones que treballen activament l’hort, de manera que s’ha produït un interessant debat intergeneracional que sense l’element hort hagués estat impossible d’imaginar.

Més informació: http://www.llampsitrons.cat/

4.1.2. Pla d'implicació ciutadana del Parc Fluvial del riu Ripoll

Any d’inici i finalització: novembre 2010 – 2011.

Àmbit d’aplicació: el riu Ripoll al seu pas per Barberà de Vallès.

Descripció: l’any 2007 l'Ajuntament de Barberà del Vallès va impulsar la creació del Parc Fluvial del riu Ripoll al seu pas pel municipi. L'Ajuntament va identificar de seguida la necessitat de sensibilitzar la població del municipi respecte la importància de recuperar i preservar l'espai fluvial així com també d’acostar el riu a la ciutadania. Amb aquesta finalitat, es va encarregar l’elaboració d’un Pla d'implicació ciutadana del Parc Fluvial del riu Ripoll a la consultora Espai TREs (X3 Estudis Ambientals, en aquell moment).

Aquest pla analitza la relació de la població amb el Parc Fluvial i el grau d'implicació dels diferents agents vinculats, així com els diversos usos que s'estan donant a l'espai. D'altra banda, el Pla identifica els reptes de futur i apunta propostes per implicar els agents del territori i la ciutadania en general en la gestió i l'ús del Parc Fluvial del riu Ripoll.

L'elaboració d’aquest pla va anar acompanyada d'un procés participatiu, que va iniciar-se a final de 2010 i que va incloure una sèrie d'entrevistes personalitzades i grups de discussió sectorials (teixit educatiu, teixit empresarial, propietaris, horticultors, entitats i ciutadania en general). Aquest procés va arribar al seu punt àlgid a una sessió de debat a la qual es va convocar a tota la ciutadania, en el marc de les III Jornades d'apropament i coneixement del riu Ripoll.

Com a plataformes per donar continuïtat a aquests treballs, es va proposar la creació d’una Comissió de tècnics i polítics de l'Ajuntament de Barberà del Vallès i d’un Consell de custòdia del Ripoll, com a òrgan de participació obert a la ciutadania i que controlés l’evolució del Pla d’Implicació Ciutadana.

La realitat, però, va ser que amb la finalització de la legislatura passada (2011) aquestes propostes s’han quedat sense formalitzar. L’Àrea de Participació de l’Ajuntament de Barberà del Vallès afirma, però, que tenen el document que es va redactar com a referència a l’hora d’impulsar noves accions o donar continuïtat a les que ja estaven implementades.

Agents impulsors: l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

Altres agents implicats: l'Oficina de Participació Ciutadana de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona va donar suport i va coordinar aquest pla.

Font de finançament: Diputació de Barcelona.



Repercussions en el paisatge: la població i les entitats que van participar en aquest projecte o que es van interessar pel mateix van rebre tot un seguit d’informació que va contribuir a la seva sensibilització per a la cura i la bona gestió del riu i també en matèria de paisatge. A més, fins l’any 2011 es feien anualment les jornades del riu Ripoll, que incloïen xerrades, actes de neteja del riu i esdeveniments lúdico-festius. D’altra banda, cal afegir que les millores que s’han produït (ús més intensiu de la població o recuperació de certs trams i punts del riu) no es poden associar directament als efectes d’aquest projecte ja que no es van arribar a executar les accions previstes i perquè no es va fer cap posterior avaluació de resultats.

Repercussions en el desenvolupament comunitari: aquesta experiència s’emmarca en els processos de debat ciutadà i de participació que la regidoria de participació de l’Ajuntament de Barberà va engegar a partir del 2003. Tot i que l’Ajuntament va tenir un paper protagonista en l’impuls de la implicació ciutadana amb el riu i l’havia de continuar tenint durant uns anys, s’esperava una transferència gradual de responsabilitats des del consistori cap a la resta d’agents vinculats al Parc Fluvial. La situació ideal hagués estat que la ciutadania i altres agents haguessin assumit un major compromís amb el Parc per a fer-hi actuacions de millora d’acord amb les estratègies consensuades. La desvinculació de l’Ajuntament en un moment crític pel Pla, va fer que s’aturés aquest traspàs de poders i tot quedés en un no res.

Figura 10 Imatges del Pla d’Implicació ciutadana del Parc Fluvial del riu Ripoll. Font: Espai TREs.

4.1.3. Barri de la Virgen de Begoña de Madrid (VdB)

Any d’inici i finalització: 2011 – actualitat.

Àmbit d’aplicació: Barri de la Virgen de Begoña de Madrid

Descripció: VdB és un projecte impulsat pels veïns de Virgen de Begoña, amb l’assessorament del col·lectiu Paisaje Transversal, que té per objectiu la regeneració integral i participativa del barri i la millora de la qualitat de vida de tots els residents. Això vol dir que són els propis veïns del barri els que s’organitzen per proposar solucions als problemes que existeixen. Per fer-ho, han establert una metodologia basada en tres canals: la difusió, per donar visibilitat al projecte, mobilitzar el major nombre de ciutadans i aconseguir més transparència en els processos; la ciutadania, per generar cultura participativa, donar valor a l’espai públic i fomentar els nous formats que ofereix internet; i el projecte participatiu, per proposar dissenys urbans a partir de laboratoris urbans low-cost.

El projecte neix de la idea que les transformacions urbanes es produeixen quan la població entén com es produeixen els canvis i els promou. L’objectiu principal que té és enfortir la identitat comunitària i donar resposta a les demandes veïnals, formulant i provant noves estratègies a través de la implicació dels propis veïns. Per això, s’han fet tallers, esdeveniments lúdics, moviments col·laboratius, etc. A més, a VdB les noves tecnologies han estat clau per a la difusió i la participació i han permès fer un procés obert i dinàmic, en constant evolució, on la



ciutadania pot interactuar comprovant de forma directa si les solucions que van sorgint s’ajusten a les seves necessitats i expectatives.

Tota aquesta tasca s’ha dut a terme gràcies a l’Associació de Veïns, el col·lectiu Paisaje Transversal i la col·laboració voluntària de moltes persones. Una fita important és que al febrer del 2013 VdB va aconseguir finançament de l’Ajuntament de Madrid, per 4 anys, per a desenvolupar un Pla de Barris, un instrument dissenyat també pels propis veïns. Aquest Pla de Barris, més enllà de continuar treballant la participació i l’associacionisme al voltant de l’entorn urbà, incorpora també els següents tres eixos -ocupació i innovació, identitat i cultura i integració i suport social- com a reflex de les actuals necessitats socials i econòmiques.

Agents impulsors: l’Associació de Veïns del barri de la Virgen de Begoña i el col·lectiu Paisaje Transversal. Paisaje Transversal és una oficina que impulsa, coordina, dissenya i assessora processos innovadors de transformació i anàlisi urbana molt adaptats a les realitats locals.

Altres agents implicats: Ajuntament de Madrid. L’AAVV ara treballa també en coordinació amb l’Associació Cultural de El Salvador, ja que hi ha molta gent nouvinguda d’aquest país.

Font de finançament: fins l’any 2013, les accions realitzades han estat finançades per l’Associació de Veïns, però segurament no s’haguessin pogut executar sense la col·laboració voluntària de moltes persones del barri implicades amb el projecte.

Repercussions en el paisatge:les reivindicacions manifestades a través del projecte VdB tenen com a últim objectiu la millora integral del seu barri i, per tant, del paisatge quotidià. En aquest sentit, s’han dedicat nombroses sessions de treball col·lectiu al disseny dels futurs paisatges del barri: muntatges fotogràfics, recreacions gràfiques i maquetes entre d’altres. Aquesta ha estat una manera fàcil i econòmica de promoure el debat i la construcció de solucions col·lectives. També s’han dut a terme intervencions efímeres en el paisatge: jardins amb flors de plàstic, creacions de murals col·lectius, jocs infantils pintats a terra, etc. que han alegrat racons sense vida o superfícies grises.

Figura 11 Fotografies de diferents activitats fetes a VdB. Font: http://www.llampsitrons.cat/.

Repercussions en el desenvolupament comunitari: VdB va néixer partint de tres principis: la regeneració del barri s’ha de fer des de l’opinió ciutadana, les solucions col·lectives són millors i les denúncies transformades en propostes generen més pressió pública. Per això, VdB ha fet una important tasca de difusió i divulgació, tant de cara als veïns del barri, per capacitar-los per la participació, com de cara a fora, per tal de donar a conèixer el projecte (webs, blogs, xarxes socials, jornades, etc.). En aquest sentit, totes les accions de mobilització i dinamització de la participació ciutadana estan orientades a generar una estructura social entre els veïns, a incrementar la seva identificació amb l’espai urbà, a reforçar la identitat comunitària i el moviment col·laboratiu, i a intensificar el valor de l’espai públic i els principis de la sostenibilitat.

Més informació: http://vdebegona.wordpress.com/



4.2. QÜESTIONARI DE VALIDACIÓ

Projecte VdB Pla d’Implicació amb el riu Ripoll

Hort cooperatiu “L’Escarola”



Sí Sí Sí


Sí Sí Sí

3. Millorar les condicions de vida d’un territori determinat.

Sí Sí Sí

Agents implicats


Associació de veïns Col. Paisaje Transversal Veïns Entitats del barri Teixit comercial Ajuntament de Madrid Associació Cultural de El Salvador

Ajuntament de Barberà del Vallès Diputació de Barcelona (DIBA) Consultora externa Empreses Teixit comercial Entitats i associacions (esportives, ambientals, culturals, de veïns, AMPAs, gent gran, etc) Particulars - propietaris

“Llamps i Trons” Coordinadora Jove de La Creu Alta Associació de Veïns i Veïnes de La Creu Alta Persones a títol individual Propietat En total, hi participen de manera activa 15 persones

2. Qui impulsa la iniciativa? Associació de veïns Ajuntament de Barberà del Vallès DIBA

Coordinadora Jove de La Creu Alta “Llamps i Trons”

3. Qui coordina la iniciativa i els diferents actors? Col. Paisaje Transversal Ajuntament de Barberà i consultora externa i

Iniciativa autogestionada


Sí Sí Sí

5. De quina manera estan articulats els diferents actors (grups de treball, comissions, etc.)?

La coordinació general la porta la recuperada AAVV. Quan hi ha activitats grans, s’organitzen comissions de treball.

Comissió de seguiment (tècnics Ajuntament, DIBA i equip redactor). Consell de Custòdia Fluvial (Comissió, entitats, particulars, etc.) – previst, no es va arribar a constituir.

Comissions de treball: la d’infraestructura, la de planificació i la de cultiu.




1. Quins espais permeten la participació i implicació dels agents (assemblees, trobades, debats, tallers...)?

Xerrades, exposicions, debats, tallers, festes, etc.

Entrevistes Grups de discussió sectorials Sessió de debat

Assemblees quinzenals, jornada de treball setmanal. A banda hi ha les trobades extraordinàries: calçotada, concerts, xerrades, etc.


Sí, la diagnosi inicial del barri era tècnica, però es van anar incorporant les necessitats de la gent a mesura que es detectaven per mitjà de les activitats.

Sí, la diagnosi es va elaborar a partir de la informació de les entrevistes i els grups de discussió sectorials.

Sí, es va buscar de manera col·lectiva la informació pertinent pel que fa a la propietat i a les qüestions legals.


Sí, es decideix entre tots. Sí, les actuacions van sorgir del procés participatiu, tot i que la programació (cronograma i recursos) era un aspecte tècnic.

Sí, es fa a les assemblees.


Sí, s’avalua com ha anat entre tots.

No s’han implementat les accions, per tant, no hi ha hagut avaluació.

Sí, es fa a les assemblees.

5. S’assegura la màxima difusió de la informació a tots els agents?

Sí Sí Sí


1. S’ha produït un procés d’apoderament de les persones ?

Sí Sí, en certa mesura. S’ha aconseguit informar i sensibilitzar alguns sectors de la població amb aquest procés però faltaria impulsar les següents fases per passar a l’acció.

Sí


Sí No. S’haguessin hagut d’executar les següents fases per arribar a aquest punt.

Sí

3. S’han millorat les condicions de vida de la gent?

Sí No per aquest projecte. Sí



4.3. ANÀLISI DELS RESULTATS


Els objectius estratègics dels tres casos presentats s’adapten a les premisses requerides per la promoció del desenvolupament comunitari. Abans d’implementar-los, les entitats impulsores havien establert què és el que volien aconseguir amb aquests projectes i entre els seus objectius destaca l’enfortiment del sentiment d’identitat i de pertinença a una comunitat, l’apoderament de la població mitjançant l’oferiment d’informació i d’espais on expressar-se i també la millora de les condicions de vida de les comunitats implicades.

Agents implicats

Els tres casos presenten situacions molt diferents pel que fa als agents implicats. L’hort cooperatiu “L’Escarola” té una estructura bottom-up, impulsada per la Coordinadora Jove, encara no establert relacions amb l’Ajuntament de Sabadell. El Projecte VdB també presenta una estructura bottom-up, està impulsat per l’Associació de Veïns i el Col·lectiu Paisaje Transversal, però aquests sí que compten, a dia d’avui, amb el suport de l’Ajuntament de Madrid. Finalment, el Pla d’Implicació amb el riu Ripoll té una estructura top-down, el que vol dir que està impulsat per l’administració, en aquest cas, per l’Ajuntament de Barberà del Vallès i per la DIBA, amb el suport d’una consultora.

Tot i haver vist que els tres casos permeten la participació i implicació d’una gran nombre d’agents i que sempre se’n podrien sumar de nous perquè les seves estructures són obertes i flexibles, també s’ha constatat que l’evolució de les accions plantejades i dels resultats previstos està més o menys compromesa, en aquests casos, en funció de qui ha impulsat el projecte en qüestió. Els projectes que han estat impulsats “des de baix” (associacions de veïns o altres col·lectius) estan executant les accions que havien previst. Aquest és el cas de l’hort i del projecte VdB. A més a més, aquest últim, ara que l’Ajuntament s’ha compromès i li ofereix el seu suport, pot desenvolupar accions més destacades. En canvi, el Pla d’Implicació amb el riu Ripoll, impulsat per les administracions ja esmentades, no ha arribat a impulsar les accions previstes, ja que per qüestions polítiques el projecte ha quedat paralitzat.


Les fases en que s’estructuren cadascuna d’aquestes iniciatives, són les pròpies que requereix un projecte de desenvolupament comunitari: diagnosi, planificació i/o programació, execució i avaluació. Aquestes fases, en tots tres casos, han estat participades, tot i que cal destacar que l’avaluació del Pla d’Implicació amb el riu Ripoll no s’ha dut a terme perquè el projecte no s’ha implementat.

Pel que fa als tipus d’espais participatius, es pot extreure que en els processos bottom-up

aquests espais són més “informals” (xerrades, exposicions, tallers, festes, assemblees, etc.) i que en el procés top-down els espais són més “formals” (entrevistes, grups de discussió o debats). Això no implica, però, que la qualitat de la informació sigui diferent en funció de quin sigui l’espai participatiu en el qual s’obtingui. La informació pot ser igual de valuosa tant en un cas com en un altre.

Finalment, respecte a la difusió de la informació, també es pot notar una certa formalitat en els canals emprats des de l’Administració per comunicar el Pla d’Implicació amb el riu Ripoll (web i butlletí municipal, díptics i correu electrònic), el que fa que la informació arribi a un públic més acotat. En canvi, els altres dos casos fan servir, sobretot, les xarxes socials, motiu pel qual els grups impulsors reben constantment comentaris i suggeriments de qualsevol persona que vulgui fer una aportació.




Si entenem l’apoderament d’una persona com l’assoliment de nous coneixements i instruments que li permeten passar a l’acció en un moment determinat, podem afirmar que el projecte VdB i l’hort cooperatiu han estat més reeixits, ja que s’han executat algunes accions on ha quedat demostrat aquest apoderament. També podem afirmar que hi ha hagut un cert apoderament en el Pla d’Implicació amb el riu Ripoll, perquè s’ha dotat a les persones participants amb informació i plataformes noves, però, com el projecte no ha tingut continuïtat, no es pot saber si l’apoderament ha estat real.

Pel mateix motiu, per la interrupció del projecte, no es pot afirmar que el Pla d’Implicació amb el riu Ripoll hagi contribuït a millorar les condicions de vida de la ciutadania, ja que les accions plantejades no s’han dut a terme. En canvi, els altres dos projectes sí que ho estan fent. Mentre l’hort cooperatiu està estrenyent i fent prosperar les relacions veïnals, a més de proveir d’aliments de proximitat a la comunitat, VdB està també fent més sòlides les xarxes de veïns i participant de la rehabilitació del barri, dels seus espais públics i edificis. Així doncs, aquests dos darrers projectes han possibilitat canvis en les relacions existents dins de la comunitat i amb altres entitats, com per exemple, amb l’Ajuntament de Madrid (projecte VdB), fent que les reivindicacions sorgeixin de la comunitat i arribin a les administracions responsables. En canvi, el Pla d’Implicació amb el riu Ripoll, per la seva curta durada i la seva manca d’implementació, no ha aconseguit cap canvi significatiu en les relacions de poder entre les entitats.

4.4. CONCLUSIONS

Les conclusions que es plantegen a continuació estan referides a aquests tres casos pràctics estudiats. Per tal de construir una teoria més sòlida, caldria avaluar altres realitats, ja que algunes de les conclusions que aquí s’esmenten podrien variar al ser contrastades amb una gamma més àmplia de casos pràctics. Dit això, també es pot afirmar que aquestes conclusions contribueixen, això sí, a validar, en un primer estadi, la hipòtesi d’aquest treball: una estratègia de planificació paisatgística pot afavorir el desenvolupament comunitari.

El qüestionari de validació permet afirmar que un projecte paisatgístic, de determinades dimensions i característiques, pot contribuir a promoure el desenvolupament comunitari, si més no pel que fa a la seva interpretació més vinculada al procés. Els objectius estratègics, aquells que es prenen de partida i que es volen assolir; les qüestions metodològiques, similars als projectes de desenvolupament comunitari; i els agents implicats, variats i representatius de diferents grups i entitats, s’ajusten en els tres casos pràctics als requeriments del que seria un projecte de desenvolupament comunitari. Així doncs, en aquestes tres variables, els casos pràctics afavoreixen, amb diferent intensitat, però, el desenvolupament comunitari.

Si, en canvi, es pren la interpretació del desenvolupament comunitari no tant com un procés sinó com un impacte a assolir, un efecte provocat en una comunitat i/o en un àmbit, aleshores s’ha observat que els resultats són variables i que depenen, sobretot, de qui són els agents impulsors. Pel que s’ha detectat en els casos pràctics, els projectes impulsats per la comunitat (bottom-up), independentment de si compten posteriorment o no amb el suport de les administracions i altres institucions sòlides, tenen tendència a ser més constants en el temps i a assolir millors resultats. En canvi, el projecte impulsat per l’administració (top-down) s’ha vist truncat en una fase en la qual encara no s’havien implementat les accions, de manera que no es pot parlar de desenvolupament comunitari si tot ha quedat en paper mullat. Faig incidència de nou en què aquests tres casos no tenen perquè ser representatius d’una realitat més genèrica, però sí que permeten afirmar que s’ha d’anar en compte a l’hora d’impulsar un projecte on el desenvolupament comunitari està implícit i es fan servir estructures i mètodes similars, ja que en funció de quins siguin els grups impulsors, això no és garantia suficient per promoure un procés real de desenvolupament comunitari.



Per tant, i com a conclusió final, un projecte o estratègia de paisatge és molt similar a un projecte de desenvolupament comunitari en quant a objectius estratègics, qüestions metodològiques i agents implicats. Però en funció de les energies i l’empenta del grup impulsor, és possible que aquests projecte que semblaria que haurien de conduir sine qua non cap a un desenvolupament comunitari real, no ho facin i, aleshores, podríem només parlar de desenvolupament comunitari com a procés però no com a finalitat.

5. CAS D’ESTUDI

L’àmbit geogràfic d’aquest treball de recerca és el del municipi de Granollers, província de Barcelona. Granollers té una superfície de 14,89 km² i una població de 60.000 habitants. La seva tradició comercial i industrial afavorida per la seva bona situació geogràfica i de comunicacions va atorgar al municipi la capitalitat de la comarca del Vallès Oriental. Tot i que Granollers forma part de la segona corona de la Regió Metropolitana de Barcelona i, per tant, respon a les dinàmiques urbanes pròpies de les ciutats mitjanes, manté espais forestals, fluvials i agrícoles de gran valor que es corresponen a una superfície notable de sòl no urbanitzable, el 43% de la superfície del municipi.

Des de l’òptica del paisatge el municipi de Granollers s’emmarca dins de la Unitat de La Plana del Vallès. De Granollers destaca el seu patrimoni natural i cultural, el mosaic d’usos que combina la tradició agrícola i la vessant industrial, així com el paisatge urbà, característiques que li confereixen un caràcter únic al municipi que haurà de saber preservar, gestionar i transmetre a les seves generacions futures.

5.1. ANTECEDENTS

A continuació es presenten els antecedents en matèria de paisatge, de participació ciutadana i de desenvolupament comunitari de Granollers. S’ha considerat important emmarcar el tema en el municipi en concret per la importància que en aquest treball se li atorga a l’escala local. Conèixer els antecedents permet també saber el posicionament del municipi i del seu govern respecte aquests temes, el que posteriorment a comprendre el cas d’estudi i l’anàlisi a partir del qüestionari.

5.1.1. En matèria de paisatge

En els últims 20 anys a Granollers s’han portat a terme algunes intervencions paisatgístiques que han esdevingut bones pràctiques per l’èxit d’implantació i gestió. L’interès municipal pel paisatge com a instrument de planificació i ordenació va anar en paral·lel al desenvolupament de les polítiques de paisatge de l’extint Servei de Paisatge26 del govern de la Generalitat de Catalunya. Entre els primers programes que aquest Servei va engegar es trobava el de valorització de les perifèries urbanes i millora del paisatge. Adherint-se a aquest, la ciutat de Granollers va ser pionera al realitzar el projecte de millora paisatgística de l’accés a Granollers per la carretera BP-5002, amb l’objectiu de millorar la urbanització de l’accés a la ciutat per la carretera BP-5002, condicionar el lloc per a ús dels vianants fent-lo també més segur i dignificar la imatge i mantenir el caràcter rural de l’entorn singular del Pla de Palou.

El municipi ha treballat també de forma intensa per recuperar i posar en valor el seu patrimoni cultural i natural. Les troballes arqueològiques descobertes han permès reconstruir la història romana i medieval de la ciutat, com es pot veure a l’Adoberia, el Centre d’Interpretació històrica del Granollers medieval. També s’ha volgut recuperar l’harmonia dels espais naturals de l’entorn, com les serres i el riu Congost, que defineixen la ciutat i li confereixen identitat. Tant és així, que des del 2006 una part de la conca del riu té el reconeixement de la Xarxa Natura 2000 pel del manteniment de l’estat de conservació dels hàbitats i espècies de la seva àrea. En aquests sentit, des de l’any 2010 Granollers forma també part del projecte

26

Actualment Unitat d’aplicació de les Polítiques de Paisatge, del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya

EUROSCAPES (Interreg IVC) que desenvolupa la visió conjunta de 14 socis europeus per afrontar les qüestions de gestió sostenible del paisatge a les àrees urbanes i periurbanes.

Granollers també ha participat dels conservar el territori, la cultura i les activitats pròpies d’un paisatge a partir d’acords voluntaris entre els propietaris i una entitat de custòdia (associacions, ajuntaments, organitzacions de ciutadans, etc.). Al municipi s’han establert 3 acords de custòdia, sent el més destacat el del Camí de la Font del Ràdium cap a la Verneda de Can Gili, un acord verbal entre l’Ajuntament i diferents propietaris per enllaçar alguns camins de la Serra de Ponent i podecircular. Els propietaris van cedir els terrenys i l'Ajuntament va fer l'obertura del camí i se n'encarrega del manteniment. A més, l’Ajuntament també té acords amb l'Hotel Ibis pel manteniment del bosc de Can Gordi i amb diversos propierecuperar el camí de l'Escanyat.

5.1.2. En matèria de participació ciutadana

Granollers disposa d’un Pla municipal de participaestratègic i de planificació per tal d’orientar les accions de paun full de ruta per incorporar una manera de governar més compromesa, participativa i relacional. Per marcar el pla de treball, els línies estratègiques es va redactar Participació Ciutadana de Granollers

Figura 12 Òrgans de participació estables de l’Ajuntament de Granollers. Font: elaboració pròpia a partir del Pla municipal de participació ciutadana (201

A més, Granollers és ciutat educadora des del 1992. En aquest context va impulsar el Educatiu de Granollers (PEG) l’any 2002, amb la voluntat de vincular educació, ciutat i participació. La participació de la ciutadaniacoordinació, supervisió i avaluació de les accions educatives que es duen a terme a la ciutat en funció de les necessitats detectades i els models que permetin una millor gestió dels recursos.

D’altra banda, la ciutat disposa del estat actualitzat el 2008, Pla estratègic de Granollers II,transformacions que han succeït a la ciutat. La metodologia per a elaborar ambdóha estat participativa, treballant en comissions sectorials, mitjançant reunions amb les entitats i col·lectius de la ciutat i amb la col·laboració dels municipis de la conurbació. Del procés del Pla estratègic II en va sorgir La ciutat que vol

ciutat on es recullen les voluntats extretes de les aportacions de la ciutadania, ordenades en objectius, estratègies i projectes que inclouen diferents programes d’actuació.

que desenvolupa la visió conjunta de 14 socis europeus per afrontar les qüestions de gestió sostenible del paisatge a les àrees urbanes i periurbanes.

Granollers també ha participat dels acords de custòdia del territori, que tenen la finalitat de conservar el territori, la cultura i les activitats pròpies d’un paisatge a partir d’acords voluntaris entre els propietaris i una entitat de custòdia (associacions, ajuntaments, organitzacions de

etc.). Al municipi s’han establert 3 acords de custòdia, sent el més destacat el del Camí de la Font del Ràdium cap a la Verneda de Can Gili, un acord verbal entre l’Ajuntament i diferents propietaris per enllaçar alguns camins de la Serra de Ponent i poder fer un itinerari circular. Els propietaris van cedir els terrenys i l'Ajuntament va fer l'obertura del camí i se n'encarrega del manteniment. A més, l’Ajuntament també té acords amb l'Hotel Ibis pel manteniment del bosc de Can Gordi i amb diversos propietaris de camps de conreus per

matèria de participació ciutadana

Pla municipal de participació ciutadana (2010), un document estratègic i de planificació per tal d’orientar les accions de participació ciutadana del consistori; un full de ruta per incorporar una manera de governar més compromesa, participativa i relacional. Per marcar el pla de treball, els stakeholders i el calendari de cadascuna de les 14 línies estratègiques es va redactar el Pla d’actuació per desenvolupar el Pla Director de Participació Ciutadana de Granollers (2011).

Òrgans de participació estables de l’Ajuntament de Granollers. Font: elaboració pròpia a partir cipació ciutadana (2010).

A més, Granollers és ciutat educadora des del 1992. En aquest context va impulsar el

) l’any 2002, amb la voluntat de vincular educació, ciutat i participació. La participació de la ciutadania és cabdal en aquest projecte que té per finalitat la coordinació, supervisió i avaluació de les accions educatives que es duen a terme a la ciutat en funció de les necessitats detectades i els models que permetin una millor gestió dels recursos.

anda, la ciutat disposa del Pla Estratègic de Granollers I, elaborat als anys 90, i que ha Pla estratègic de Granollers II, per donar resposta a les

transformacions que han succeït a la ciutat. La metodologia per a elaborar ambdóha estat participativa, treballant en comissions sectorials, mitjançant reunions amb les entitats i col·lectius de la ciutat i amb la col·laboració dels municipis de la conurbació. Del procés del

La ciutat que volem, un document propositiu sobre el model de ciutat on es recullen les voluntats extretes de les aportacions de la ciutadania, ordenades en objectius, estratègies i projectes que inclouen diferents programes d’actuació.

5. CAS D’ESTUDI

que desenvolupa la visió conjunta de 14 socis europeus per afrontar les qüestions de gestió sostenible del paisatge a les àrees urbanes i periurbanes.

, que tenen la finalitat de conservar el territori, la cultura i les activitats pròpies d’un paisatge a partir d’acords voluntaris entre els propietaris i una entitat de custòdia (associacions, ajuntaments, organitzacions de

etc.). Al municipi s’han establert 3 acords de custòdia, sent el més destacat el del Camí de la Font del Ràdium cap a la Verneda de Can Gili, un acord verbal entre l’Ajuntament i

r fer un itinerari circular. Els propietaris van cedir els terrenys i l'Ajuntament va fer l'obertura del camí i se n'encarrega del manteniment. A més, l’Ajuntament també té acords amb l'Hotel Ibis pel

taris de camps de conreus per

), un document rticipació ciutadana del consistori;

un full de ruta per incorporar una manera de governar més compromesa, participativa i i el calendari de cadascuna de les 14

Pla d’actuació per desenvolupar el Pla Director de

Òrgans de participació estables de l’Ajuntament de Granollers. Font: elaboració pròpia a partir

A més, Granollers és ciutat educadora des del 1992. En aquest context va impulsar el Projecte ) l’any 2002, amb la voluntat de vincular educació, ciutat i

és cabdal en aquest projecte que té per finalitat la coordinació, supervisió i avaluació de les accions educatives que es duen a terme a la ciutat en funció de les necessitats detectades i els models que permetin una millor gestió dels recursos.

, elaborat als anys 90, i que ha per donar resposta a les

transformacions que han succeït a la ciutat. La metodologia per a elaborar ambdós projectes ha estat participativa, treballant en comissions sectorials, mitjançant reunions amb les entitats i col·lectius de la ciutat i amb la col·laboració dels municipis de la conurbació. Del procés del

, un document propositiu sobre el model de ciutat on es recullen les voluntats extretes de les aportacions de la ciutadania, ordenades en

5. CAS D’ESTUDI


A Granollers també s’han dut a terme projectes que relacionen la participació ciutadana amb el paisatge. Un exemple és la iniciativa Fem un Jardí (2003), que promou el disseny col·lectiu d’espais públics. Aquesta experiència es va dirigir als alumnes de primària i van ser aquests els que van dissenyar, construir i mantenir diversos espais verds propers a les seves escoles. Durant tot el procés, l’equip tècnic de l’Ajuntament els va assessorar. Els aspectes positius d’aquesta interacció van ser nombrosos, destacant l’apoderament d’aquests infants dels espais públics de proximitat i la frescor dels parcs plens de jocs i colors, però també, de seguretat. Resultat d’aquesta iniciativa són el parc de les Cinc (CEIP Granullàrius), el parc de la Mediterrània (CEIP Mestres Montaña), el parc de Can Gili (CEIP Pau Vila) i els Jardins de Fàtima (CEIP Fàtima). A més a més, Fem un Jardí va obtenir l’any 2005 el reconeixement del III

Certamen de Derechos de la Infancia y Política Local, i el 2007, el de l’Associació X+Verd.

5.1.3. En matèria de desenvolupament comunitari

Des de l'any 2004 a Granollers s’han dut a terme diferents experiències de dinamització i treball comunitari impulsades des dels Serveis Socials de l'Ajuntament. Des d’aquesta àrea s’aborda el desenvolupament comunitari des de dues vessants: com una pràctica social per millorar la qualitat i condicions de vida de les diferents comunitats i com un procés educatiu dissenyat per assolir canvis d'actituds i comportaments, individuals o grupals, en la resolució dels seus propis conflictes.

L’educador social està en permanent contacte amb els diferents EBASP (Equips Bàsics d’Atenció Social Primària) i s’integra amb aquests per analitzar les necessitats del barri i dels diferents col·lectius. Aquesta detecció de noves situacions es fa de forma conjunta, tot i que correspon a l’educador el disseny de les propostes d’intervenció comunitària necessàries.

Objectius principals del programa d'atenció comunitària Quadre 8 1. Millorar la cohesió social en els diferents barris: desenvolupar tasques de detecció i prevenció de

l'exclusió social de col·lectius minoritaris ja sigui per qüestions formatives, culturals, laborals, etc. 2. Disminuir el nivell de conflictivitat social, actuant de forma preventiva amb la diversitat del teixit

social. Altres objectius específics

• Enfortir la convivència veïnal. • Observar i detectar les noves realitats socials. • Dissenyar i aplicar mesures d’actuació per a col·lectius en situacions de risc social. • Continuar la tasca de fer-se conèixer i que la comunitat l’identifiqui com a recurs. • Contactar amb col·lectius i grups amb dificultats de relació social i/o amb risc d'exclusió social. • Fomentar actuacions educatives i preventives per a col·lectius atesos als serveis socials. • Donar a conèixer les necessitats i demandes de la comunitat als serveis dels diferents barris. • Fer partícips als diferents actors de la comunitat en la organització i realització d’activitats. • Transmetre drets i obligacions bàsics de ciutadania a la població en general.

Font: elaboració pròpia a partir de la web de l’Ajuntament de Granollers -www.granollers.cat

Des de l’àrea de Benestar Social també s’han desenvolupat plans que, en a seva totalitat o a partir d’alguna acció, promouen el desenvolupament comunitari. És el cas del Pla Local de la Infància i l’Adolescència (2012-2015) o el Pla per a la Igualtat d’Oportunitats o també d’actuacions més concretes, com el programa d’oci i participació social Implica-Acció, adreçat a la gent gran.

Sens dubte, el Pla de Barris del Congost (2006-2012) ha suposat un abans i un després pel que fa a la implementació d’estratègies de desenvolupament comunitari al municipi, amb un total de 47 accions realitzades: es van poder renovar algunes peces de l’espai públic, es van rehabilitar alguns edificis del barri i es va dinamitzar socialment i comercial. Concretament, es van fer 26 actuacions urbanístiques, 18 programes socials i de dinamització econòmica i 15 comunitats de veïns del barri van gaudir d’ajuts per a la rehabilitació. Es considera que aquest Pla de Barris va ser un paradigma perquè no només va promoure una transformació física de

5. CAS D’ESTUDI


l’espai, que va adequar l’entorn a les necessitats del moment, sinó que aquesta va anar acompanyada d’una transformació social amb un alt grau de participació dels serveis municipals, moltes entitats i persones a títol individual. Faltarà valorar, amb el pas del temps, si les relacions construïdes durant aquest període perduren i es consoliden o si un cop l’ajut institucional i els diners deixin d’existir aquestes es trenquen.

Dins del Pla de Barris del Congost, de caràcter global, voldria destacar un programa més concret: el projecte Bon veïnatge, que té per objectius enfortir la convivència entre els veïns i veïnes, reforçar el sentiment de pertinença al barri i a la ciutat, disminuir les tensions veïnals quotidianes i afavorir el diàleg entre les diferents persones que resideixen en una mateixa comunitat o escala veïnal. Per això, es compta amb la figura d’un treballador social que realitza atenció directe i impulsa el diagnòstic previ per fer el projecte d’intervenció que es requereixi.

Finalment, cal reconèixer l’esforç que va fer l’Ajuntament de Granollers els anys 2005-2007 quan va organitzar les primeres i les segones Jornades de Desenvolupament Cultural Comunitari, un espai de trobada i reflexió dels agents de treball social dedicats a la transformació de la comunitat en el vessant cultural. Les primeres jornades van explorar l’art com a eina per a la transformació social i van reunir agents de tot el món i les segones, en canvi, es van organitzar amb la voluntat de descobrir les capacitats, experiències i vincles entre el desenvolupament cultural comunitari i les manifestacions festives de la cultura popular, amb el títol Les arts en la festa: territori, comunitat i participació.

5.2. EL PLA DE PAISATGE DE GRANOLLERS

L'Ajuntament de Granollers, disposat a promoure un desenvolupament sostenible i una bona gestió de la ciutat i el seu entorn va impulsar, l'any 2011, la realització del Pla de Paisatge de Granollers, un instrument pioner de planificació paisatgística on és especialment important la implicació de tots els agents en la seva elaboració. El Pla de Paisatge es va plantejar com un document per la concertació i el compromís entre l’administració, les entitats i la ciutadania, i té com a objectius:

• Donar a conèixer i contribuir a l'apropiació del paisatge per part de la ciutadania

de Granollers.

• Fomentar la cohesió social i el sentiment d'identitat a través de l'estima del

municipi.

• Implicar als diferents agents en l'obtenció de compromisos concrets en relació a la

gestió del paisatge.

• Millorar la qualitat paisatgística del municipi en tots els seus àmbits i components,

incloent el centre i la perifèria.

En definitiva, el Pla de Paisatge de Granollers volia contribuir a la millora del paisatge, potenciant els seus valors, mitjançant la participació i la implicació de la ciutadania.

5.2.1. Estructura, metodologia i resultats

Per dur a terme el Pla de Paisatge de Granollers es van plantejar dues fases: una primera de treballs tècnics, amb l’objectiu d’obtenir una diagnosi preliminar i on es van establir les bases de treball, i una segona on la participació ciutadana va validar i completar els treballs tècnics a més de determinar els objectius de qualitat paisatgística i apuntar algunes propostes d’actuació. A continuació es detallen els treballs realitzats i els resultats obtinguts en cada fase.

5. CAS D’ESTUDI


Figura 13 Fases del Pla de Paisatge de Granollers. Font: Pla de Paisatge de Granollers (2013)

1a Fase: Treballs tècnics previs27

En aquesta fase es volia obtenir un coneixement profund del paisatge del municipi des d’un punt de vista tècnic. Per això, es va estudiar de forma holística, el que vol dir que es va tenir en compte tot el territori així com també les interaccions i la relació entre les diferents parts.

La diagnosi tècnica es basa en una identificació i caracterització del paisatge. A partir d’aquest treball es van definir les diferents tipologies de paisatge de Granollers, es van detectar els valors paisatgístics i es van determinar els impactes i riscos que comprometen el manteniment de la qualitat paisatgística. La diagnosi conclou amb els reptes que Granollers havia de superar per aconseguir l'excel·lència paisatgística i les oportunitats que el paisatge li pot generar.

Un dels productes més interessants que es van obtenir és el mapa de tipologies de paisatge. Tot i que és impossible delimitar un paisatge en sentit literal, tant per les influències constants que rep com per les diferents interpretacions que se’n poden fer, es va considerar convenient establir tipologies per agilitzar l'anàlisi. Posteriorment es va poder constatar que aquestes tipologies són fàcilment identificables per la població: paisatge periurbà, paisatge fluvial, paisatge urbà i paisatge dels polígons d'activitat econòmica.

27

Documents disponibles a la web: http://www.granollers.cat/urbanisme/pla-paisatge-granollers

5. CAS D’ESTUDI


Figura 14 Tipologies de paisatge de Granollers. Font: Pla de Paisatge de Granollers (2013).

2a Fase: Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers

El Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers es va plantejar com una necessitat: havia de ser la pròpia població de Granollers la que determinés quins són els valors del seu paisatge i, sobretot, quins són aquells que cal preservar i/o posar en valor. És per això que es va formular la pregunta “Quin paisatge volem?”28..

Les diferents metodologies i eines participatives que es van emprar, van ser plantejades per tal d’arribar al major nombre possible de persones i agents implicats, així com també, de garantir la representativitat dels resultats obtinguts. Els objectius d’aquesta fase van ser: descobrir l’opinió de la ciutadania respecte els paisatges del municipi, validar els treballs tècnics realitzats i, anant un pas més enllà, involucrar a la població com a agents actius del paisatge de Granollers. Els mecanismes participatius es van dissenyar per acomplir les finalitats anteriors.

28

Pregunta a la que responen els objectius de qualitat paisatgística.

5. CAS D’ESTUDI


Figura 15 Mecanismes participatius del Pla d’Implicació amb el Paisatge. Font: Pla de Paisatge de Granollers (2013).

Acció Descripció

Qüestionari

ciutadà

Espai de consulta en paper i a la pàgina web de l'Ajuntament de Granollers, dirigit a

la ciutadania en general, per recopilar aportacions per al procés. Es van utilitzar

fotografies, mapes i altres recursos gràfics.

Quadern de

debat familiar

Amb uns continguts semblants als del qüestionari, es va fer arribar als centres

educatius de Granollers una consulta en format de quadern de debat familiar per tal

que l’omplissin en família.

Grups de debat

sectorials

4 grups de discussió per a 4 sectors d’activitat amb una elevada incidència sobre el

paisatge. Aquest exercici va permetre esbrinar les preocupacions d’aquests agents i

concretar objectius de qualitat paisatgística específics.

Sessió plenària

final

Es va convidar als participants dels debats sectorials a una sessió de presentació dels

resultats preliminars del procés i a la primera proposta d’accions.

Debats als

Centres Cívics

Es van dur a terme debats en el si de les Juntes dels Centres Cívics, per traslladar els

debats sectorials a aquests òrgans de participació.

Grup Impulsor Creació d’un equip de treball intern de l’Ajuntament de Granollers, format per un

càrrec tècnic de cadascun dels departaments municipals implicats.

Dinàmiques pel

Consell dels

Infants

Plantejament de 3 sessions de treball en el marc del Consell dels Infants, òrgan de

participació ciutadana de l’Ajuntament de Granollers format per nens i nenes

representants dels cursos de 5è i 6è de totes les escoles.

Tant al qüestionari ciutadà com al quadern de debat familiar es van plantejar un seguit de preguntes dividides en els següents blocs temàtics:

• Percepció del paisatge: es preguntava sobre els llocs del municipi que els evocaven valors o emocions relacionats amb el paisatge.

• Usos i consideració sobre l’estat i la qualitat del paisatge: es preguntava sobre els usos quotidians dels diferents paisatges i sobre quina era la seva percepció de l’estat i qualitat dels mateixos.

• Impactes i amenaces: es plantejaven certs aspectes i dinàmiques que poden degradar la qualitat dels paisatges i es preguntava sobre si realment eren considerats un impacte o bé l’amenaça no era percebuda.

• Propostes i objectius per a la millora de la qualitat del paisatge: es proposaven diferents objectius i propostes que teòricament farien millorar la qualitat del paisatge i es demanava seleccionar-ne aquells que es consideressin prioritaris o més adients.

D’altra banda, als debats sectorials i a la sessió plenària es va treballar fent èmfasi en la visió

sectorial que alguns agents poden tenir sobre el paisatge, amb continguts específics segons el

sector al qual anaven dirigides. Els sectors considerats, tots ells amb una elevada incidència

sobre el paisatge van ser els següents: sector econòmic (industrial i comercial), sector agrari

(habitants i pagesia de Palou), sector educatiu (centres escolars, entitats d'educació de lleure) i

associatiu (tercer sector i associacions del municipi). Cadascun d’aquests grups va treballar de

forma preferent sobre una o més tipologies de paisatge.

5. CAS D’ESTUDI


També es va treballar amb dues plataformes que van permetre una aproximació al paisatge ben diferent. Per un costat, es va recollir la visió dels infants a través de les sessions amb el Consell dels Infants de Granollers i, per l’altra, la dels tècnics de l’Ajuntament amb la creació del que es va anomenar Grup Impulsor i que va permetre un treball tècnic transversal.

Gràcies a tots aquests instruments es va poder saber l’opinió de la ciutadania sobre el seu paisatge quotidià i es va difondre la idea que tothom és agent del paisatge i que, per tant, hi tenim drets però també deures a l’hora d’aconseguir un paisatge de qualitat, un paisatge que millori la qualitat de vida de les persones. A continuació, es destaquen les deu conclusions a les que ha arribat la ciutadania de Granollers sobre el seu paisatge:

Conclusions del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers Quadre 9 1. El centre de Granollers està molt ben valorat com a punt neuràlgic de la ciutat. En aquest sentit,

són els barris els que possiblement estan més infrautilitzats, motiu pel qual els moviments de la població acostumen a ser de la perifèria al centre i mai a la inversa. En aquest sentit, caldria treballar sobre els espais limítrofs entre barris per integrar nous espais d’enllaç amb el centre.

2. Hi ha la sensació que la ciutat és gris i que podria millorar l’estat en que es troben les façanes, sobretot d’aquells recorreguts de vianants que afavoreixen la vista del carrer. La ciutadania considera que la solució pot venir tant des de l’Ajuntament, amb l’aplicació progressiva de la Carta de Colors i el foment de l’arranjament de façanes, com també per part de la població que amb intervencions espontànies pot aportar notes de color a la ciutat.

3. El comerç tradicional encara és una fortalesa i un atractiu pel municipi. No obstant, i com passa arreu, existeix un risc de banalització de la ciutat a causa de la instal·lació de cadenes i franquícies comercials que acaba fent igual totes les ciutats.

4. A Granollers existeix un patrimoni intangible molt arrelat i que alguns col·lectius estan posant en valor. Aspectes com la Festa Major, amb els Blancs i Blaus, el mercat dels dijous, la recuperació de varietats autòctones com la mongeta del ganxet, entre d’altres, li confereixen un caràcter reconegut i valorat per part de la població. D’altres elements patrimonials físics, com la Porxada, la Pedra de l’Encant, les mines d’aigua de Palou, etc., encara reforcen més la identitat i la imatge de la població, que està orgullosa d’aquests elements.

5. El paisatge agrícola de Palou representa un valor pel municipi. Els colors estacionals, la tranquil·litat, la tradició i les dinàmiques pròpies del camp esdevenen una oportunitat del paisatge de Granollers, tot i que té l’amenaça de l’abandonament per la manca de relleu generacional que es faci càrrec del camp i que el mantingui productiu.

6. A Granollers, per les seves dimensions, la majoria dels desplaçaments es fan a peu, motiu pel qual, possiblement, no acaba de funcionar la mobilitat en bicicleta. No obstant, els assistents no descarten el seu ús si es condiciona una bona xarxa de carrils bici que també connecti amb la resta de paisatges del municipi.

7. L’accés a alguns paisatges es difícil pel fet que Granollers es troba entre barreres de comunicació. Per aquest motiu i per una manca de coneixement, tot hi haver una bona xarxa d’itineraris, aquests estan infrautilitzats. La ciutadania valora positivament el fet de disposar de rutes paisatgístiques al municipi i amb cartells explicatius i alguns condicionaments bàsics en farien un ús molt més intensiu, sobre tot les escoles.

8. El riu Congost ha millorat molt, tant pel que fa a la seva renaturalització com pel que fa a l’afluència i activitat que hi ha al passeig fluvial. Es donen lloc activitats esportives, de passeig i educatives en un paratge recuperat per a l’ús i gaudi de la ciutadania. La població aposta perquè continuï la millora, tractant alguns punts negres on creuen que manca neteja i seguretat.

9. Es considera bàsic fomentar l’educació en paisatge, ja que “conèixer és estimar”. S’ha de motivar a la població per a solucionar problemes com l’incivisme, la neteja o la manca de seguretat. Això es pot fer des de les escoles, però també des de les associacions, promovent, per exemple, el treball en xarxa.

10. El paisatge es considera una oportunitat en temps de crisi, no cal anar lluny per gaudir de la diversitat de paisatges, ja que al municipi n’existeix un ric mosaic. A més a més, es coincideix a afirmar que un dels valors més importants de Granollers és la seva gent i el teixit associatiu, i que la participació de la ciutadania en les accions que es duen a terme és una oportunitat a aprofitar.

Font: Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers (2013).

A partir d’aquestes conclusions i de l’exposició pública dels treballs tècnics realitzats per la seva validació, es van establir i consensuar els objectius de qualitat paisatgística de Granollers (OQP). Aquests, un total de 25 OQP agrupats en sis eixos estratègics d’actuació, van ser, a més, prioritzats per la ciutadania, decidint quin havia de ser l’ordre d’actuació per assolir els reptes que planteja el paisatge del municipi. En aquest sentit, la ciutadaniaprincipals eixos estratègics sobre els que començar a treballar per a obtenir el paisatge desitjat de Granollers són els referits al paisatge construït

Figura 16 OQP validats per la ciutadania

29En negreta es marquen aquells OQP diferents mecanismes de participació.

A partir d’aquestes conclusions i de l’exposició pública dels treballs tècnics realitzats per la seva validació, es van establir i consensuar els objectius de qualitat paisatgística de Granollers

sts, un total de 25 OQP agrupats en sis eixos estratègics d’actuació, van ser, a més, prioritzats per la ciutadania, decidint quin havia de ser l’ordre d’actuació per assolir els reptes que planteja el paisatge del municipi. En aquest sentit, la ciutadania va considerar que els principals eixos estratègics sobre els que començar a treballar per a obtenir el paisatge desitjat

paisatge construït i al paisatge compartit.

iutadania 29

. Font: Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers (2013).

En negreta es marquen aquells OQP que van obtenir més puntuació en la priorització obtinguda a partir dels

5. CAS D’ESTUDI

A partir d’aquestes conclusions i de l’exposició pública dels treballs tècnics realitzats per la seva validació, es van establir i consensuar els objectius de qualitat paisatgística de Granollers

sts, un total de 25 OQP agrupats en sis eixos estratègics d’actuació, van ser, a més, prioritzats per la ciutadania, decidint quin havia de ser l’ordre d’actuació per assolir els reptes

va considerar que els principals eixos estratègics sobre els que començar a treballar per a obtenir el paisatge desitjat

. Font: Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers (2013).

que van obtenir més puntuació en la priorització obtinguda a partir dels

5. CAS D’ESTUDI


5.2.2. La participació ciutadana

La participació ciutadana en el Pla de Paisatge de Granollers (a través del Pla d’Implicació amb el Paisatge) ha estat relativament elevada si es compara amb altres processos realitzats al mateix municipi (per exemple, el Pla Estratègic de Granollers) o si es compara amb altres processos similars d’altres ciutats (per exemple, el Pla d’Implicació amb el Parc Fluvial del Riu Ripoll). Però quin ha estat el grau de participació de la ciutadania? A continuació, es presenten algunes dades al respecte.

Figura 17 Participació en el Pla d’implicació amb el paisatge de Granollers (núm. persones). Font: Pla

d’Implicació amb el Paisatge de Granollers (2013).

* Número d’aportacions al qüestionari

**Número d’aportacions al quadern de debat familiar.

El procés participatiu va comptar amb un grau elevat de participació, especialment els mecanismes participatius no presencials (qüestionari ciutadà i quadern de debat familiar). Del total de 1.000 díptics impresos del qüestionari ciutadà, es van recollir un total de 103 aportacions, sumant les que es van rebre a través de la pàgina web (un total de 9) i les que es van recollir a les bústies habilitades en centres cívics, biblioteques i a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà (94 qüestionaris). D’aquestes aportacions, un 90% eren de persones que vivien a Granollers.

Pel que fa al quadern de debat familiar, del total de 750 quaderns impresos, es van recollir un total de 358 quaderns omplerts, el que representa aproximadament la meitat dels repartits, corresponents a igual nombre de llars. Comptant el número de membres que viuen en aquestes llars, 1.429 persones van participar en el procés a traves d’aquest mitjà, el que representa més d’un 2% de la població de la ciutat.

El grup impulsor, format pels tècnics de l’administració pública, estava format per un total de 30 persones procedents d’àrees diferents i també ordenances o policies locals. Els grups de debat sectorials van tenir una assistència diferencial en funció del sector que es tractava: 10 assistents al debat del sector associatiu i del sector educatiu, 6 al del sector agrari i només 2 al del sector econòmic. D’altra banda, a les 4 sessions als centres cívics de Granollers van participar un total de 17 persones, representants de 11 associacions i 4 serveis.

Per la sessió plenària de debat es va contactar amb persones que havien participat en un moment o altre del procés, sobretot als grups de debat sectorials. En total es va contactar amb 52 persones a títol individual o com a representats d’entitats i hi van assistir 25 persones, de les quals 21 ja havien participat en alguna altra sessió (sessió informativa i/o tallers sectorials), fet que va confirmar un interès pel seguiment del procés.

103

358

30 2817

25

1

10

100

1000

Qüestionari ciutadà*

Quadern de debat familiar**

Grup Impulsor Grups de debat sectorials

Debats als Centres Cívics

Sessió plenària de debat

El grup més nombrós que va assistir a les sessions presencials és el de la ciutadania en general, és a dir persones a títol individual que s’han interessat pel procés. També és rellevant la participació de responsables tècnics i polítics de l’Ajuntament, la qual cosa reflecteix el paper del Grup Impulsor en el procés. El teixit associatiu també ha estat molt representat, tant per persones provinents del moviment veïnal com per persones d’altres sectors. Finalmendestacar la participació dels centres educatius i la pobra acollida del procés entre els agents del sector econòmic (empreses, comerços i serveis).

Figura 18 Perfil dels participants a les sessions presencials. Font: Pla

d’Implicació amb el Paisatge de Granollers (2013).

A l’annex es poden consultar alguns delsamb el Paisatge de Granollers (consulta ciutadanaalgunes fotografies que il·lustren el procés i la participació.

Figura 19 Taula resum de la participació en el Pla d’implicació amb el Paisatge. Font: Pla d’Implicació

amb el Paisatge de Granollers (2013).

Mecanisme

Qüestionari ciutadà Díptics

Enquesta

Total

Quadern de debat

familiar

Quaderns

Sessions de debat

sectorials

Debat del sector

Debat del sector Agrari

Debat del sector Educatiu

Debat del sector Econòmic

Total debats

Consells Centres Cívics 4 Debats

Sessió plenària de debat 1 Sessió

A la sessió plenària de debat, es va demanar als participants que avaluessin el procés participatiu a fi de poder valorar el seuplantejaven preguntes relatives a la preparació del procés, a la seva execució, a les expectatives generades, així com a d’altres aspectes generals. A continuació es presenten les aportacions recollides en els 8 fulls d’avaluació omplerts (32% dels assistents).

Associacions de veïns 13

Centres educatius 9

Comerços i serveis 5

El grup més nombrós que va assistir a les sessions presencials és el de la ciutadania en general, és a dir persones a títol individual que s’han interessat pel procés. També és rellevant la

onsables tècnics i polítics de l’Ajuntament, la qual cosa reflecteix el paper en el procés. El teixit associatiu també ha estat molt representat, tant per

persones provinents del moviment veïnal com per persones d’altres sectors. Finalmendestacar la participació dels centres educatius i la pobra acollida del procés entre els agents del sector econòmic (empreses, comerços i serveis).

Perfil dels participants a les sessions presencials. Font: Pla

mplicació amb el Paisatge de Granollers (2013).

alguns dels materials que es van emprar en el Pla d’Implicació consulta ciutadana i quadern de debat familiar), així com també

que il·lustren el procés i la participació.

Taula resum de la participació en el Pla d’implicació amb el Paisatge. Font: Pla d’Implicació

amb el Paisatge de Granollers (2013).

Convocatòria Participació

1.000 impresos 94 respostes

Enquesta online 9 respostes

103 respostes

Quaderns 750 impresos

358 respostes

(1.429 persones)

Debat del sector Associatiu 70 convocats 10 assistents

Debat del sector Agrari 17 convocats 6 assistents

Debat del sector Educatiu 45 convocats 10 assistents

Debat del sector Econòmic 40 convocats 2 assistents

Total debats 172 convocats 28 assistents

17 assistents

52 convocats 25 assistents

, es va demanar als participants que avaluessin el procés participatiu a fi de poder valorar el seu grau de satisfacció. En aquest qüestionari es plantejaven preguntes relatives a la preparació del procés, a la seva execució, a les expectatives generades, així com a d’altres aspectes generals. A continuació es presenten les

8 fulls d’avaluació omplerts (32% dels assistents).

A títol personal 18

Ajuntament 16

Associacions 13

Associacions

educatius 9

Comerços i serveis 5

Empreses 4

5. CAS D’ESTUDI

El grup més nombrós que va assistir a les sessions presencials és el de la ciutadania en general, és a dir persones a títol individual que s’han interessat pel procés. També és rellevant la

onsables tècnics i polítics de l’Ajuntament, la qual cosa reflecteix el paper en el procés. El teixit associatiu també ha estat molt representat, tant per

persones provinents del moviment veïnal com per persones d’altres sectors. Finalment, cal destacar la participació dels centres educatius i la pobra acollida del procés entre els agents

materials que es van emprar en el Pla d’Implicació ), així com també

Taula resum de la participació en el Pla d’implicació amb el Paisatge. Font: Pla d’Implicació

Percentatge

9 %

48 %

14 %

35 %

22 %

5 %

16 %

48 %

, es va demanar als participants que avaluessin el procés grau de satisfacció. En aquest qüestionari es

plantejaven preguntes relatives a la preparació del procés, a la seva execució, a les expectatives generades, així com a d’altres aspectes generals. A continuació es presenten les

5. CAS D’ESTUDI


A grans trets, tot el procés es va valorar positivament i l’aspecte amb una valoració més fluixa va ser la difusió del procés30. Bona part dels assistents va considerar que el tema tractat era molt important. La claredat dels objectius va ser percebuda de manera positiva i també es va valorar força bé la convocatòria i especialment la informació que s’havia enviat prèviament als participants. En relació amb les expectatives respecte els resultats de la sessió, el conjunt de participants va considerar que els resultats reflectien bastant bé la seva opinió. La resta d’aspectes es van considerar positivament o molt positivament (a excepció d’un participant, que es va mostrar descontent en general).

Pel que fa a l’execució de la sessió, tant la dinàmica de treball utilitzada com la representació de les diverses opinions van ser considerades bastant positivament per la majoria d’assistents. Una persona va mostrar poca satisfacció amb els espais i els horaris en els quals havia tingut lloc la sessió. Cal tenir en compte que el qüestionari no recollia l’opinió de les persones que possiblement no van poder assistir, precisament, a causa dels horaris. Finalment, va haver-hi unanimitat en valorar molt positivament el nivell dels dinamitzadors de la sessió.

Segons la valoració general, tots els participants van quedar força satisfets amb els resultats, amb el grau d’implicació seu i de la resta de participants i els objectius assolits.

Figura 20 Grau de satisfacció dels participants en el Pla d’implicació amb el Paisatge. Font:

Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers (2013).

5.2.3. Continuïtat del procés

El Pla de Paisatge de Granollers, que estableix uns criteris i un full de ruta a seguir per a les polítiques de paisatge al municipi, és en l’actualitat un document estratègic amb uns objectius a desenvolupar. Tanmateix, convé que aquest document estratègic es pugui traduir en accions concretes, per a la millora del paisatge i la qualitat de vida. Aquestes actuacions han de sorgir de la voluntat i la implicació de la ciutadania, les entitats i altres agents.

És per això que durant el 2013-2014, l’Ajuntament de Granollers té previst establir un programa d’actuacions consensuat entre tots els agents i que parteixi dels objectius ja establerts durant el procés de participació del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers. Per dur a terme les accions previstes s’hauran de buscar compromisos compartits entre els agents involucrats.

30

Des de la coordinació del Pla d’Implicació amb el Paisatge també es va constatar que era necessari un major esforç de comunicació a través de la web i les xarxes socials per part de l’Ajuntament i una major presència a les agendes locals per tal d’augmentar la visibilitat del procés i aconseguir una resposta més àmplia.

2

4

2 2

6

4

65

7

1 1

0%

20%

40%

60%

80%

100%

Satisfet amb resultatsImplicació participantsObjectius assolitsAprenentatge Reforç vincles

GensPocForçaMolt

5. CAS D’ESTUDI


5.3. QÜESTIONARI DE VALIDACIÓ

Pla de Paisatge de Granollers



Sí, entre els seus objectius es pretén “fomentar la cohesió social i el sentiment d’identitat a través de l’estima del municipi” i “donar a conèixer i contribuir a l’apropiació del paisatge per part de la ciutadania de Granollers”.


Sí, entre els seus objectius es pretén “donar a conèixer i contribuir a l’apropiació del paisatge per part de la ciutadania de Granollers” i “implicar els diferents agents en l’obtenció de compromisos concrets en relació a la gestió del paisatge”.

3. Millorar les condicions de vida d’un territori determinat. Sí, un dels objectius és “millorar la qualitat paisatgística del municipi en tots els seus àmbits i components”.

Agents implicats


Ciutadania en general, sector associatiu, sector educatiu, sector agrícola, sector comercial, Consell d’Infants, centres cívics, Ajuntament de Granollers. En total, es calcula que van participar un total de 1.657 persones. Sessió informativa (44 persones). 103 enquestes, 358 quaderns de debat familiar (abast de 1.429 persones), tallers (45 persones), sessions grup impulsor (30 persones), sessions Consell d’Infants (17 infants). Sessió de retorn (25 persones).

2. Qui impulsa la iniciativa? Ajuntament de Granollers

3. Qui coordina la iniciativa i els diferents actors? Nucli del grup impulsor i consultora externa (equip tècnic)


Sí

5. De quina manera estan articulats els diferents agents (grups de treball, comissions, etc.)?

Hi ha un grup impulsor dins l’administració, articulat de forma virtual i presencial com a grup de treball. No s’ha creat cap altra estructura d’articulació dels diferents agents.

5. CAS D’ESTUDI



1. Quins espais permeten la participació i implicació dels agents (assemblees, trobades, debats, tallers...)?

Qüestionari (paper i online), quadern de debat familiar, sessions de debat/treball, bústia de correu electrònic.


Sí, es va fer una diagnosi tècnica que posteriorment es va contrastar i validar amb els processos de participació.


No, tot i que les accions programades per a la segona fase sí que parteixen dels objectius i propostes recollits a les sessions de participació.


S’ha fet una valoració participada de la iniciativa i del procés però no de les accions a realitzar perquè no s’ha iniciat la segona fase.

5. S’assegura la màxima difusió de la informació a tots els agents? La intenció inicial era afavorir la màxima difusió, però alguns dels canals seleccionats no han funcionat correctament (xarxes socials).


1. S’ha produït un procés d’apoderament de les persones ? Sí, en certa mesura. S’ha fet difusió de molta informació (educant i sensibilitzant en matèria de paisatge) i s’han posat a l’abast alguns nous instruments. Això ha generat un cert debat sobre el tema i ha posat sobre la taula la necessitat col·lectiva de prendre mesures. En canvi, no s’ha aconseguit que l’empenta sigui prou per promoure l’acció.


Sí, en certa mesura. Les enquestes indiquen que els participants valoren que han enfortit els vincles amb altres persones i el municipi. Tot i així, no han pres part activa per fer propostes i accions d’iniciativa pròpia (bottom-up).

3. S’han millorat les condicions de vida de la gent? No. Només s’ha començat a treballar per sensibilitzar i enfortir el sentiment d’identitat i sentiment de pertinença.

5. CAS D’ESTUDI


5.4. ANÀLISI DELS RESULTATS


Els objectius estratègics del Pla de Paisatge de Granollers sí que tenen correspondència i estan plenament alineats amb els objectius d’un programa o pla de desenvolupament comunitari (d’ara en endavant, DC). En concret, el Pla de Paisatge pretén:

• Donar a conèixer i contribuir a l'apropiació del paisatge per part de la ciutadania de

Granollers.

• Fomentar la cohesió social i el sentiment d'identitat a través de l'estima del municipi.

• Implicar els diferents agents en l'obtenció de compromisos concrets en relació a la

gestió del paisatge.

• Millorar la qualitat paisatgística del municipi en tots els seus àmbits i components,

incloent el centre i la perifèria.

Aquests objectius tenen un doble component. D’una banda, estan en correspondència amb les indicacions provinents del Conveni europeu del paisatge (CEP), que fan referència al benestar de la societat, a la consolidació de la identitat dels pobles, al paper actiu de la ciutadania, als drets i deures de les persones vers el seu entorn i a la millora de la qualitat general dels paisatges (per exemple, els punts 4, 7, 8 i 10 del pròleg del CEP). De l’altr, estan dotats dels trets específics que proporciona l’escala local, és a dir, per les característiques de Granollers.

És interessant destacar aquesta important influència del CEP, un marc legislatiu que posa de manifest la importància de la societat en el paisatge i viceversa, perquè és el que sobretot ha influït en què les qüestions socials tinguin tant de pes en la consideració que s’ha tingut del paisatge. Per tant, en aquest sentit, el Pla de Paisatge de Granollers parteix des d’un inici d’un posicionament favorable pel DC de la seva població.

Agents implicats

El Pla de Paisatge està plantejat com un document per la concertació i el compromís entre l’administració, les entitats i la ciutadania. Partint d’aquesta afirmació i de les respostes del qüestionari podem corroborar que, amb alguns matisos, el Pla de Paisatge sí que respon a les característiques d’un programa o pla de DC.

L’agent impulsor, en aquest cas, va ser l’Ajuntament de Granollers que en el seu interès per promoure la qualitat dels seus paisatges va posar aquesta iniciativa en marxa. Per coordinar-ho, es va crear un grup impulsor format per persones de la pròpia administració (equip tècnic) i una consultora externa amb experiència en temes de participació i paisatge. Les expectatives respecte a la implicació dels diferents agents i sectors de la població no es van acomplir, tot i que la crida va ser extensiva i es van fer esforços perquè fos molt inclusiva. La participació/implicació dels agents va ser inferior a l’esperada en quant en nombre i agents representats, sobretot pel que fa a la participació presencial.

D’altra banda, un altre punt feble va ser que no es va crear una estructura que permetés als agents decidir, proposar i actuar de forma autònoma i permanent. Tot i així, cal dir que potser és perquè la fase 2 va consistir en el desenvolupament de l’estratègia i, potser, aquest tipus d’estructura seria més convenient de plantejar en la fase 3 en la qual es realitzaran entre tots els agents les accions previstes.

5. CAS D’ESTUDI



L’aplicació del qüestionari en aquest apartat evidencia que pel que fa a la metodologia, tot i seguir unes fases (diagnosi, objectius i accions, valoració) molt similars a les dels processos de desenvolupament comunitari, el Pla de Paisatge estava enfocat des d’un inici a fer servir la participació com a instrument per arribar a la població i, per això, no ha apoderat als agents en la mesura que ho faria un procés de DC, ja que aquests impliquen més a la comunitat des d’un inici.

Pel que fa a la diagnosi, aquesta es va realitzar per l’equip tècnic i, posteriorment, el seu contingut es va matisar i validar amb la resta d’agents implicats, fent totes les esmenes que fossin necessàries per aconseguir una diagnosi participada. Si bé és cert que es podria haver comptat amb la participació de la població des dels inicis, el propi disseny del Pla de Paisatge no ho contemplava i els pocs recursos econòmics disponibles no ho permetia.

En quant al programa d’accions, entès com el propi disseny del procés participatiu, es pot dir que es va elaborar únicament a nivell tècnic, tot i que es va presentar en una sessió informativa inicial a la resta d’agents. En aquest cas, el Pla de Paisatge dista més dels fonaments dels processos de DC que impliquen a la població fins i tot en la programació del disseny del procés. En canvi, si s’entén el programa d’accions com el resultat obtingut un cop feta la diagnosi (aquelles intervencions que caldrà fer per assolir els objectius plantejats), aleshores sí que es pot afirmar que el Pla de Paisatge està en consonància amb els processos de DC perquè va implicar a la ciutadania en la seva elaboració i priorització.

En relació a la difusió, el Pla de Paisatge, així com ho fan els processos de DC, va posar en marxa tot una sèrie de mecanismes perquè la informació arribés al màxim de població i aquesta pogués prendre consciència de la realitat del municipi. Malauradament, un dels punts febles del Pla de Paisatge va ser la comunicació, perquè tot i que la intenció inicial era la que s’ha exposat, els mitjans no van ser els suficients ni els més convenients.


Els indicadors plantejats permeten determinar que en qüestions d’apoderament de les persones i d’enfortiment de la comunitat els processos de DC, lògicament, són més poderosos que un procés que parteixi del paisatge.

No obstant, el Pla de Paisatge va aconseguir que les persones assolissin un cert grau de presa de consciència de les necessitats i oportunitats del paisatge de Granollers. A més, va posar a la seva disposició informació i mecanismes perquè expressessin la seva opinió i els va capacitar per prendre decisions en aquesta línia. Tot i així, com s’explica al qüestionari, en comparació amb un procés de DC, aquests recursos no van ser suficients per apoderar a la gent i que aquesta tingués iniciativa per fer propostes i accions. Probablement aquestes qüestions són les que fan distar més el Pla de Paisatge d’un procés de DC.

Finalment, pel que fa a la millora de la qualitat de vida de les persones, el Pla de Paisatge haurà d’engegar la fase 3 per implementar les accions proposades d’intervenció en el paisatge i, així sí, fer real aquesta millora.

5.4. CONCLUSIONS

En conclusió, podem dir que el Pla de Paisatge té una gran similitud amb els processos de DC pel que fa als objectius estratègics i als agents implicats. En canvi, disten més entre ells pel que fa a les qüestions metodològiques i, sobretot, pel que fa a l’impacte i l’apoderament real de les persones. Amb el temps i la realització de les següents fases del Pla de Paisatge es podrà determinar si aquest instrument en concret és capaç de promoure el DC no només com un procés sinó també com un resultat.

6. CONCLUSIONS

Arribat aquest punt del treball, manquen presentar quines són les principals conclusions que s’extreuen de cadascun dels apartats: del marc teòric, dels casos pràctics i, especialment, del cas d’estudi, el Pla de Paisatge de Granollers. Això ha de permetre, finalment, confirmar o no la hipòtesi de partida:

Una estratègia de planificació paisatgística local afavoreix el desenvolupament comunitari d’un municipi.

6.1. L’ESCALA SÍ QUE IMPORTA

És molt important recordar aquesta afirmació, sobretot en el context d’aquest treball. Com s’ha exposat en el marc teòric, l’escala local és l’àmbit d’actuació de la majoria de processos de DC. En canvi, fins a l’actualitat, les estratègies de planificació paisatgística no han tingut l’escala local com a principal escenari.

Entenent que l’escala local és la idònia per impulsar processos de DC, considero que les estratègies de planificació paisatgística que vulguin contribuir a garantir el benestar i la qualitat de vida de la comunitat, han d’incidir directament en l’escala local, és a dir, prendre-la com a marc d’actuació. De la mateixa manera, crec que una estratègia de planificació paisatgística local promourà indirectament un cert DC, perquè, tal i com hem vist, i es tornarà a revisar a l’apartat següent, només per la manera com es plantegen aquestes estratègies paisatgístiques (objectius, mètode i agents implicats) i si s’actua sobre l’escala local, es promou, en un grau o en un altre, l’apoderament de la comunitat.

6.2. MATEIX PROCÉS, MATEIX RESULTAT?

En aquesta qüestió es troba inscrita la resposta sobre si la hipòtesi plantejada és valida o no. El capítol de l’estat de la qüestió ha ajudat a establir teòricament quines són les qüestions que qualsevol procés ha de contemplar per generar el DC desitjat. Ha estat en el mateix capítol on s’ha detectat que els projectes de paisatge que es desenvolupen a Catalunya tenen moltes similituds pel que fa als objectius estratègics, a les qüestions metodològiques i als agents implicats amb els programes o projectes de DC.

Posteriorment, per veure si les premisses establertes teòricament es podien demostrar empíricament, s’han avaluat els casos pràctics seleccionats i s’ha conclòs que, en els projectes on el paisatge és un component molt important, els objectius estratègics, les qüestions metodològiques i els agents implicats són plantejats de manera que promouen el DC, en graus diversos en funció del projecte. També s’ha constatat que el que més varia d’un projecte a un altre, pel que fa al DC, és l’impacte aconseguit, és a dir, el DC real promogut en la comunitat.

En els casos analitzats hem vist que el DC assolit per un projecte o un altre variava, sobretot, en funció del grau d’implementació dels projectes i que, això, alhora, depenia, almenys en aquests casos, de qui havia estat l’agent impulsor. Si els projectes són bottom-up, poden evolucionar més: l’interès sorgeix de la comunitat i aquesta s’encarrega de fer avançar les accions plantejades. Si els projectes són top-down, l’interès prové de les administracions i d’altres organismes institucionals i l’evolució no només depèn de la voluntat de la comunitat,

6. CONCLUSIONS


sinó també dels interessos polítics o econòmics31. Com hem dit abans, aquests tres casos no són suficients per ser considerats representatius d’una realitat però, en canvi, sí que han servit per tenir més pistes a l’hora d’interpretar què ha significat el Pla de Paisatge de Granollers pel DC del municipi.

Concretament, el Pla de Paisatge de Granollers plantejava uns objectius estratègics i unes qüestions metodològiques que, a priori, semblava que havien de promoure el DC de la comunitat. Tanmateix, el ventall d’agents implicats també faria preveure el mateix. Però, fins a l’actualitat, el ritme lent que marca l’administració i alguns altres aspectes que detallaré a continuació, fan que els impactes aconseguits en les primeres fases generin dubtes sobre l’apoderament real de la comunitat. Es podria parlar d’un cert grau d’aprenentatge i sensibilització pel que fa als temes paisatgístics, així com d’una familiarització amb els instruments dels que disposen, però bé sigui perquè no hi ha hagut un canvi real en les relacions de la comunitat o perquè no s’ha disposat de suficients espais de relacions, no s’han generat unes xarxes on els diferents agents puguin fer propostes i impulsar les accions que desitgin (en consonància amb els objectius aprovats). D’altra banda, alguns moments no del tot reeixits durant el procés de participació no van contribuir a fomentar la cultura proactiva i d’implicació de la ciutadania.

6.3. ES CONFIRMA LA HIPÒTESI?

Depèn. En relació a tot allò exposat en l’apartat anterior, es pot afirmar que una estratègia de planificació paisatgística local afavoreix el desenvolupament comunitari d’un municipi sempre i quan:

• Els objectius estratègics responguin a la consecució del benestar i la qualitat de vida

de la comunitat sobre la qual s’actuï, tal i com fan la majoria de projectes de paisatge.

• La metodologia s’adapti a l’acció paisatgística, que com s’ha comentat, és el mètode

que proposa el CEP i que, per tant, s’adapta perfectament als objectius estratègics

plantejats i, a més, posa la participació ciutadana al centre en cadascuna de les seves

fases.

• Els agents implicats siguin variats i representatius de tota la comunitat. En el cas que

el projecte tingui una estructura top-down, les administracions i els altres organismes

no han de perdre de vista els objectius estratègics i, a més, han de procurar vincular a

la comunitat des de les fases més inicials del projecte. A més, han d’evitar que el

projecti quedi truncat per altres interessos polítics o econòmics.

• S’aconsegueixi sensibilitzar i educar a la comunitat perquè pugui, així,

coresponsabilitzar-se i actuar quan sigui necessari.

Com s’ha demostrat al llarg d’aquestes pàgines, és molt més fàcil que un projecte de paisatge promogui el DC en tant que procés i no tant com a resultat, finalitat o impacte. Això no vol dir que no sigui possible que fent pedagogia del tema i sent molt conscients del poder del paisatge com a instrument per promoure el benestar i la qualitat de vida d’una comunitat no s’encetin projectes, a partir d’ara, en aquesta línia.

Per tant, en aquest sentit, proposo que s’impulsin més estratègies de planificació paisatgística local pels beneficis que reporta en els municipis en qüestió. Aquestes es poden voler promoure tant pels seus impactes positius sobre el paisatge com pels que genera en les comunitats implicades. En aquest sentit, els equips tècnics i polítics haurien de prendre consciència d’aquesta realitat, ja que fins ara no s’han desenvolupat gaires experiències

31

S’ha de tenir en compte que els impactes que s’aconsegueixen amb els projectes de paisatge sovint requereixen d’un cert temps, sobretot per notar els beneficis socials.

6. CONCLUSIONS


d’aquest tipus i, el Pla de Paisatge de Granollers, presentat en aquest treball, seria una primera temptativa.

Finalment, m’agradaria plantejar algunes qüestions per millorar el Pla de Paisatge de Granollers en les seves futures fases i que promogui més el DC. Si bé és cert que és un projecte pioner i que s’acosta molt als principis del DC en tant que procés, si des de l’administració es volgués aconseguir un DC real, s’hauria de:

• Incrementar el recolzament polític. Tot i que el projecte ha comptat des del principi amb el suport de l’equip polític, caldria un esforç superior per part d’aquest per aconseguir una major credibilitat de la ciutadania i d’altres institucions. L’equip polític hauria de fer-se seu el projecte i contribuir activament a la seva difusió.

• Implicar més àrees tècniques. Si bé és cert que el grup impulsor és transversal i reuneix a persones de totes les àrees del consistori, també ho és que algunes d’aquestes persones no s’impliquen en el projecte com caldria per manca de temps o de voluntat. A més, al ser el paisatge un punt de trobada de moltes disciplines, en algunes ocasions s’ha d’arribar a consensuar quina és l’opció òptima i no s’ha d’evitar el debat, sinó enfrontar-lo i implicar-hi a la ciutadania per trobar la resposta.

• Millorar la comunicació. Malgrat que els serveis de comunicació de l’Ajuntament estaven a disposició del projecte, el formalisme que aquests tenen a l’hora de transmetre els seus missatges i la unidireccionalitat de la majoria de canals, suposen un fre al diàleg. S’haurien d’obrir canals alternatius on la ciutadania se sentís còmode per opinar i dir la seva (xarxes socials, taulells, etc.).

• Fer participar a la comunitat en totes les fases. Si la intenció és promoure també el DC, caldrà que el Pla de Paisatge incorpori la participació de la ciutadania en totes les fases. Potser no ha de ser amb les tècniques més tradicionals de participació, però existeixen altres mètodes com el designthinking o la cocreació que ho permetrien a un baix cost, donant veu així a tothom des de les fases inicials de disseny i planificació.

• No perdre de vista els objectius estratègics. Aquests són l’estrella polar que condueix el projecte cap al DC, més enllà dels objectius concrets i particulars de cada fase. Si deixem de banda la persecució del benestar de la ciutadania i de la seva qualitat de vida en pro d’interessos particulars, el Pla de Paisatge deixarà de tenir sentit com a tal.

• No tenir por d’un canvi en les relacions de poder. Els projectes de DC promouen que les comunitats s’apoderin per tal d’autogestionar alguns temes en concret. Si la comunitat pren les regnes per encarregar-se de la gestió dels seus paisatges, el Pla de Paisatge serà tot un èxit. Per tant, cap de les parts ha de tenir recel que això succeeixi ni por a que es produeixi un canvi en les estructures i que el Pla de Paisatge (o més ben dit, el seu contingut) passi a ser gestionat per les entitats del municipi o la pròpia ciutadania.

Amb aquestes conclusions es posa fi a aquest treball de recerca. Faig una crida cap a les administracions i altres institucions de poder perquè el paisatge recuperi el pes que tenia darrerament com a marc de vida de la societat catalana, com a instrument pel desenvolupament econòmic i com a estratègia de planejament.

7. BIBLIOGRAFIA

7.1. SOBRE PAISATGE

BRUNS, Diedrich (2007). Integration of landscapes in national policies: urban, peri-urban and

sub-urban landscape. Meeting of theCouncil of Europe on “The European Landscape

Convention”. Council of Europe. Document online:

http://www.coe.int/t/dg4/cultureheritage/heritage/landscape/reunionconf/4econference/

TFLOR-2007-9-Urbain_en.pdf

BUSQUETS, Jaume (2005). Per una nova cultura del paisatge. Escola Catalana. n. 417, p. 6-9,

Barcelona.

BUSQUETS, J. i CORTINA, A. (coords.) (2009). Gestión del paisaje. Manual de protección,

gestión y ordenación del paisaje. Ariel, Barcelona.

CADS (2005). “Conveni Europeu del Paisatge, 2a edició acrescuda”. A: Papers de sostenibilitat

8. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya, Barcelona.

CADS (2005). “Documents de la Conferència sobre el Conveni Europeu del Paisatge en ocasió

de la seva entrada en vigor”. A: Papers de sostenibilitat 9. Consell Assessor per al

Desenvolupament Sostenible de Catalunya i Observatori del Paisatge, Barcelona.

COUNCIL OF EUROPE (2003). Second meeting of the Workshops of the Council of Europe for

the implementation of the European Landscape Convention. European spatial plannning

and lanscape, 72. Belgium.

COUNCIL OF EUROPE (2006). Landscape and society. Fourth meeting of the Workshops of the

Council of Europe for the implementation of the European Landscape Convention. European

spatial plannning and lanscape, 84. Belgium.

CAÑELLAS-BOLTÀ, S.; et. al. (2006). La gestió pública del paisatge a Catalunya. Projecte

NORCAT. Centre for theStudy of theSciencesandtheHumanities (SVT), Universitat de Bergen

i Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA), Universitat Autònoma de Barcelona,

Barcelona.

CASTELLLS, M.(1997). La era de la información: economía, sociedad y cultura. Alianza, Madrid.

CLIMENT, Eliseu (2009): Participar. Com incidir en les decisions que afecten el territori,

Barcelona, Edicions Tres i Quatre, S.L. i Institut del Territori.

7. BIBLIOGRAFIA


CONSELL D’EUROPA (2000): ConventionEuropéenne du Paysaje et RapportExplicatif.

Estrasburg. [en línia]

http://www.coe.int/t/dg4/cultureheritage/heritage/landscape/default_en.asp

―(2007): “Orientacions per a l’aplicació del Conveni Europeu del Paisatge”, en Document del

Secretariat General del Consell d’Europa, Estrasburg, pp. 111-145.

―(2008): Recomendación CM/Rec(2008)3 del Comité de Ministros a los Estadosmiembros

sobre las orientaciones para la aplicación del Convenio Europeo del Paisaje (adoptada por el

Comité de Ministros el 6 de febrero de 2008, durante la 1017ª reunión de los representantes

de Ministros).

CORTINA, A. (2006). La ley de protección, gestión y ordenación del paisaje de Cataluña. A: El

paisaje y la gestión del territorio: criterios paisajísticos en la ordenación del territorio y el

urbanismo. Diputació Provincial de Barcelona, 2006. p. 405-420.

― (2008). “La sociedad civil organizada en la planificación territorial sostenible y en la gestión

del paisaje”. A: DE SOUZA, A. I SIMANCAS, M. (coord.): Sociedad civil organizada y

desarrollo sostenible. Consejería de Presidencia i Jisticia del Gobierno de Canarias, Santa

Cruz de Tenerife, pp. 131-164.

― (2009a). “Les cartes de paisatge a Catalunya”. A: NOGUÉ, J.; PUIGBERT, L; BRETCHA, G.

[eds.]. Ordenació i gestió del paisatge a Europa. Plecs de Paisatge: Eines. Olot: Observatori

del Paisatge de Catalunya.

― (2009b). “La participación, mediación y concertación en paisaje”. A: Busquets, J. i Cortina, A.

(Coords.) (2009). Gestión del paisaje. Ariel, Barcelona.

―(2011a). Documents de Recerca, núm. 17:Nova cultura del territori i ética del paisatge,

Barcelona, Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS).

―(2011b): “Principios, valores éticos y retos de futuro en la gestión del paisaje”, en CORTINA,

Albert y SIMANCAS, Moisés (coords.), Retos y perspectivas de la gestión del paisaje de

Canarias. Reflexiones en relación con el 10º aniversario de la firma del Convenio Europeo del

Paisaje, Bienal de Canarias, Gobierno de Canarias, Santa Cruz de Tenerife.

― (2011c): “Las Cartas del paisaje: un instrumento de concertación territorial y de

compromisoético a favor del paisaje”. Revista de DerechoUrbanístico y MedioAmbiente, nº

263, enero-febrero. Madrid. p. 1-29.

Decret 343/2006 de 19 de setembre, pel que es desenvolupa la llei 8/2005 de 8 de juny de

protecció, gestió i ordenació del paisatge i es regulen els estudis i informes de protecció i

integració paisatgística.

DIRECCIÓ GENERAL D’ARQUITECTURA I PAISATGE (2007): Línies estratègiques d’actuació en

paisatge, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Generalitat de

Catalunya.

7. BIBLIOGRAFIA


EGOZ, Shelley. (2009). “TheEuropean Landscape Convention: a close view from a distance”. A:

Landscape and driving forces. 8th meeting of theCouncil of Europe workshops for

theimplementation of the European Landscape Convention. European spatial planning and

landscape, Núm. 93: Council of Europe.

GENERALITAT DE CATALUNYA (2006). Llei 8/2005 i Reglament de protecció, gestió i ordenació

del paisatge. Barcelona: Generalitat de Catalunya. (Quaderns de legislació).

JONES, Michael; STENSEKE, Marie (ed.). (2011). European Landscape Convention: Challenges of

Participation. Springer.

LUCERO, Patricia, et al. (2007). “Calidad de vida y espacio: una mirada geogràfica desde el

territorio local”. A: Hologramática, 7.4: 99-125.

LUGINBÜHL, Y. (2005). “Els paisatges i el benestar individual i social.” A: Documents de la

Conferència sobre el Conveni Europeu del Paisatge en ocasió de la seva entrada en vigor.

Estrasburg, 17 de juny de 2004. Papers de sostenibilitat 9. Barcelona: Consell Assessor per

al Desenvolupament Sostenible de Catalunya.

―(2006). “Landscapeand individual and social well-being”. A: CONSELL D’EUROPA, Landscape

and sustainable development: challenges of the European Landscape Convention. Consell

d’Europa, Estrasburg.

― (2008). “Paisatge i benestar individual i social” a NOGUÉ, Joan; PUIGBERT, Laura; BRETCHA,

Gemma (eds.), Paisatge i salut, pàg. 16-35, Olot: Observatori del Paisatge de Catalunya;

Barcelona: Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya (Plecs de Paisatge;

Reflexions; 1).

MALLARACH, Josep; COMAS, Eulàlia (co.) (2005). Bones pràctiques d’incorporació del paisatge

en el planejament urbanístic de Catalunya, Elements de Debat Territorial, núm. 22,

Diputació de Barcelona, Barcelona.

MATA, Rafael (2010).“Deu anys del Conveni europeu del paisatge. Ordenació i gestió del

Paisatge a Europa”. A: Paisatg-e. Butlletí trimestral de l'observatori del paisatge, núm. 21,

www.catpaisatge.net.

MATA, Rafael; GÓMEZ, J.; FERNÁNDEZ, S. (2001). “Paisaje, calidad de vida y territorio”. A:

Análisis local, 37.

MATA, Rafael; TARROJA, Àlex (2006). El paisaje y la gestión del territorio. Criteriospaisajísticos

en la ordenación del territorio y el urbanismo, Col. Territorio y Gobierno: Visiones, núm. 5.

Diputació de Barcelona, Barcelona.

MONTANER, Josep Maria (2003). “La Catalunya paisatge. A la recerca d’imaginaris col·lectius”

a Nexus, núm. 36, p. 6-13. Fundació Caixa Catalunya, Barcelona.

7. BIBLIOGRAFIA


MUÑOZ, Francesc (2001): “UrBANALización: territorio y paisaje en la ciudad multiplicada”, a

LETRA, José Jorge (int.), A Cidade. Actas dos VII Cursos Internacionais de Verão de Cascais,

Câmara Municipal de Cascais, vol.2, p.173-208.

―(2009). “Paisajesmetropolitanos”. A: BUSQUETS, J.; CORTINA, A. (coords.). Gestión del

paisaje. Manual de protección, gestión y ordenación del paisaje. Ariel Patrimonio,

Barcelona.

NOGUÉ, Joan (2005): “Paisatge i identitat territorial en un context de globalització” a Treballs

de la Societat Catalana de Geografia, Barcelona, núm. 60, p.173-183.

―(2007): La construcción social del paisaje. Biblioteca Nueva. Madrid.

―(2010a): “El retorno al paisaje” a Enrahonar: quaderns de filosofia, núm. 45, p. 123-136,

Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona.

―(2010b). Paisatge, territori i societat civil. Edicions 3 i 4 SL, València.

NOGUÉ, J.; SALA, P. (2006). Prototipus de Catàleg de Paisatge. Bases conceptuals,

metodològiques i procedimentals per elaborar els catàlegs de paisatge de Catalunya. Edició

revisada. Observatori del Paisatge de Catalunya.

www.catpaisatge.net/fitxers/Prototipus2006.pdf.

―(2009). “Los catálogos de paisaje de Cataluña”. A: Busquets, J.; Cortina, A. [coords]. Gestión

del paisaje. Manual de protecció, gestión y ordenación del paisaje. Ariel Patrimonio,

Barcelona.

NOGUÉ, Joan; PUIGBERT, Laura; SALA, Pere; BRETCHA, Gemma (eds.) (2010). Paisatge i

participació ciutadana. Observatori del Paisatge de Catalunya, Olot.

NOGUÉ, J., PUIGBERT, L., BRETCHA, G., EDS. (2009). Indicadors de paisatge. Reptes i

perspectives. Plecs de Paisatge: Eines. Observatori del Paisatge de Catalunya, Olot.

NOGUÉ, Joan; ROMERO, J. Entre paisajes. Àmbit, Barcelona, 2008

OLIVEIRA, Susanna, (2012), “El valor del paisatge. La crisi obre una via a noves maneres de

repensar l’urbanisme” a Presència, núm. 2099, any XLVII, pàg. 5-11, Revista Presència,

Girona.

PAÜL, V.; SALA, P. (2010): “El Vallès en el Catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana de

Barcelona”. Granollers: Ponències. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers 2009, pp. 67-

110.

POL, Enric; CASTRECHINI, Angela; DI MASSO, Andrés, (2008): “Paisatge i qualitat de vida” a

NOGUÉ, Joan; PUIGBERT, Laura; BRETCHA, Gemma (eds.), Paisatge i salut, pàg. 17-51, Olot:

Observatori del Paisatge de Catalunya; Barcelona: Departament de Salut de la Generalitat

de Catalunya (Plecs de Paisatge; Reflexions; 1).

7. BIBLIOGRAFIA


PRIEUR, Michel (2006). “Landscapeand social, economic, cultural andecologicalapproaches”. A:

CONSELL D’EUROPA, Landscapeandsustainabledevelopment: challenges of

theEuropeanLandscapeConvention. Estrasburg: Consell d’Europa.

PRIORE, R. (2002). “Derecho al paisaje, derecho del paisaje”. A: ZOIDO, F.; VENEGAS, C.

[coord.] Paisaje y ordenación del Territorio. Consejería de Obras Públicas y Transportes y

FundaciónDuques de Soria, Sevilla.

RECEP-ENELC (2009). We are the Landscape – Understanding the European Landscape

Convention. Giunti, Florence.

RIESCO, P.; GÓMEZ, J.; ÁVAREZ, D. (2008). “Región, Comarca, Lugar: Escalas de Referencia en la

Metodología del Paisaje”. CuadernosGeograficos de la Universidad de Granada. Vol. 43

(2008-2), p. 227-255, Granada.

ROCA CLADERA (dir.) (2003): “13. Qualitat del paisatge. Objectius específics. Implementació en

el planejament” a Estudis de criteris ambientals per a la redacció del planejament

urbanístic, Barcelona, Centre de Política de Sòl i Valoracions, Universitat Politècnica de

Barcelona.

SABATÉ, X. (2009). Les veus del paisatge. Reflexions metodològiques sobre la participació

ciutadana en els catàlegs de paisatge de Catalunya (anys 2005-2009). Memòria de recerca,

Estudis de Doctorat de Medi Ambient, Universitat de Girona.

SABATÉ, X., et al. (2009). Participar. Com incidir en les decisions que afecten el territori.

València: Edicions Tres i Quatre i Institut del Territori

SALA, P. (2009). “Els catàlegs de paisatge de Catalunya”. A: Nogué, J. et. al. [eds.]. Ordenacio i

gestió del paisatge a Europa. Plecs de paisatge: eines 2. Observatori del Paisatge de

Catalunya, Olot.

― (2011). “Del coneixement a l’acció paisatgística: els catàlegs de paisatge de Catalunya”. A:

El butlletí de l’IEC, núm. 154, www.iec.cat/butlleti/154/opinio.htm

SIMANCAS, M.R. Y CORTINA, A. (coords.) (2011). Retos y perspectives de la gestión del paisaje

de Canarias. Reflexiones en relación con el 10º aniversario de la firma del Convenio Europeo

del Paisaje. Observatorio del Paisaje de Canarias. Gobierno de Canarias. Tenerife.

TARROJA, Àlex (2004). “Paisatge i gestió del territori: transformacions territorials i valoració

social del paisatge”. A: Espais, núm. 50, Barcelona, Departament de Política Territorial i

Obres Públiques, Generalitat de Catalunya, p. 52-58.

ZOIDO, Florencio; VENEGAS, Carmen (co.) (2002). Paisaje y ordenación del territorio, Sevilla,

Fundación Duques de Soria; Consejería de Obras Públicas y Transportes.

ZOIDO, F. (2004). “El paisaje, patrimonio público y recurso para la mejora de la democracia".

A: Revista ph 50. Especi.

7. BIBLIOGRAFIA


―(2005). “Paisatge i ordenació territorial”. A: Documents de la Conferència sobre el Conveni

Europeu del Paisatge en ocasió de la seva entrada en vigor, Papers de Sostenibilitat, núm. 9:

CADS. Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible, Generalitat de Catalunya.

―(2006a): “El Convenio Europeo del Paisaje”. Article inèdit.

―(2006b). “Landscape and spatial planning policies”. A: CONSELL D’EUROPA, Landscape and

sustainable development: challenges of the European Landscape Convention. Consell

d’Europa, Estrasburg.

7.2. SOBRE DESENVOLUPAMENT COMUNITARI

ANDER-EGG, Ezequiel (1989). Metodología y pràctica del desarrollo de la comunidad. El

Ateneo, Barcelona.

― (2003). Repensando la investigación-acción-participativa. Lumen-Humanitas, 2003.

ANDREU, Cristina (2008). "Desarrollo Comunitario: estrategias de intervención y rol de la

educadora social". A: Revista de Educación Social, 7: 2.

BALCAZAR, Fabricio E., (2003). “Investigaciónacción participativa (IAP): aspectosconceptuales y

dificultades de implementación”. A: Fundamentos en humanides, año IV, núm. I/II (7/8), pp.

59-77. Universidad Nacional de San Luis, Argentina.

BANG, Henrik P. (2004). “Everydaymakersand expert citizens. Building politicalnot social

capital”. Digital Collections. ANU Research. ANU Open Access Research.

http://hdl.handle.net/1885/42117 (darrera consulta 25/09/2013).

BARBERO, Josep Manuel; CORTÉS, Ferran, (2005): Trabajo comunitario, organización y

desarrollo social. Alianza Editorial, Madrid.

BARBERO, Josep Manuel (2010). “El naixement del treball comunitari. Desenvolupament

comunitari 1958-1975”. A: VILANOU, Conrad; PLANELLA, Jordi (coord.), De la compassió a la

ciutadania : una història de l'educació social. UOC, Barcelona.

― (2011). “Els professionals de la intervenció social i els reptes metodològics del treball

comunitari”. A: presentació en la jornada de lliurament de la 7ª edició dels Premis Josep

Ma. Rueda i Palenzuela. Barcelona.

BASAGOITI, M.; BRU, P.; LORENZANA, C. (2001). La IAP de bolsillo. ACSUR Las Segovias, Madrid.

BAUMAN, Zigmun (2000). Modernidad líquida. Fondo de la Cultura Económica, Argentina.

BERROETA, Héctor; RODRIGUEZ, Marcelo (2010). “Participación Comunitaria y Regeneración

de Espacio Público: Análisis de una Experiencia”. A: Revista Electrónica De Psicología

Política, 8.22: 1-26.

BLANCO, I. I GOMÀ, R. (2003). Gobiernos locales y redes participativas. Ariel, Barcelona.

7. BIBLIOGRAFIA


BLANCO, Ismael; REBOLLO, Oscar (2003)."El Plan Comunitario de la Trinitat Nova (Barcelona):

un referente de la planificación participativa local". A: Gobiernos locales y redes

participativas. Ariel, Barcelona.

BRU Martín P, Basagoiti R. (2003). “La investigación-acción participativa como metodología de

mediación e integración sociocomunitaria”. A: Comunidad. Publicación periódica del

Programa de Actividades Comunitarias en Atención Primaria, núm. 6. SemFYC, Barcelona.

CARMONA-TORRES, Carmen, et al. (2011) “Collective action for multi-scale environmental

management: Achieving landscape policy objectives through cooperation of local resource

managers. A: Landscape and Urban Planning, 103.1: 24-33.

CIVÍS, Mireia (2005). Els projectes educatius de ciutat com a praxi de desenvolupament

comunitari de gènesi socioeducativa: Anàlisi i interpretació de la dimensió socioeducativa i

sociocomunitària de tres projectes educatius de ciutat de Catalunya (tesis doctoral).

Universitat Ramon Llull, Barcelona.

de CORREA, Luz María; REVILLA, Ingrid (2004). "La representación social de la participación

ciudadana y su vinculación con la educación comunitaria y la gestión municipal para el

bienestar". A: Gaceta Laboral 003: 347-372.

CORTÈS, F.; M. LLOBET (2006). "La acción comunitaria desde el trabajo social”. A: UCAR, X.;

LLENA, A. Miradas y diálogos en torno a la acción comunitaria. Ed. Graó, Barcelona.

CORTÈS, Ferran (2009). Apunts de Treball Social Comunitari. Document de l’assignatura Treball

Social Comunitari de la Universitat de Barcelona. Versió digital:

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/6461/1/Apunts_de_Treball_Comunitari.rtf.p

df

CUMMING, Gabriel; NORWOOD, Carla (2012) “The Community Voice Method: Using

participatory research and film making to Foster dialog about changing landscapes. A:

Landscape and Urban Planning, 105.4: 434-444.

DESENVOLUPAMENT COMUNITARI (2006). Informe final del procés participatiu previ

d’elaboració del Pla Municipal de participació ciutadana de Granollers, document intern de

l’Ajuntament de Granollers.

EIZAGIRRE, Marlen; ZABALA, Néstor (2006) “Investigación-acción participativa (IAP)”,

Diccionario de AcciónHumanitaria y Cooperación al Desarrollo, en www.dicc.hegoa.ehu.es.

ESPAI PÚBLIC, S.L., (2011). Pla d’actuació per desenvolupar el Pla Director de participació

ciutadana de Granollers, document intern de l’Ajuntament de Granollers.

EUROPEAN FOUNDATION FOR THE IMPROVEMENT OF LIVING AND WORKING CONDITIONS

(1999). Local Community Involvement: a Handbook for Good Practice. Office for Official

Publications of the European Communities, Luxembourg.

7. BIBLIOGRAFIA


JOVER, Gema (2011). “La gestión participativa de la ciudad, a través de herramientas 2.0”, en

el Congreso Hybrid Days. Observatorio para la Cibersociedad.

Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials.

LI, Yaojun; MARSH, David (2008). “New Forms of PoliticalParticipation: searching for expert

citizensandEverydayMakers”. A: Britishjournal of politicalscience38.2 (2008): 247.

Cambridge University Press.

LLOBET, Marta; CORTÉS, Ferrán; Alemany, Rosa María (2004). "Proyecto de

investigación/acción en trabajo social comunitario: la construcción de prácticas

participativas". A: Portularia , p.56.

MARCHIONI, Marco (coord.), (2001). Comunidad y cambio social: teoría y praxis de la acción

comunitària. Editorial Popular, Madrid.

― (2002). “Organización y desarrollo de la comunidad. La intervención comunitaria en las

nuevas condiciones sociales”. A: Sarrate Capdevila, María Luisa (co.), Programas de

animación sociocultural, pàg. 455-482. Ed. UNED, Madrid.

― (2006). “Democracia participativa y crisis de la política. La experiencia de los planes

comunitarios”. A: Cuadernos de trabajo social, núm. 19, pàg. 213-224. Universitat

d’Alacant, Alacant.

MARTÍ, Joel (2002). "La investigación - acción participativa, estructura y fases". A: Martí, Joel;

Rodríguez-Villasante Prieto, Tomás; Montañés Serrano, Manuel (co.), La investigación social

participativa, pàg. 79-123. El Viejo Topo, Barcelona.

― (2005). “Diagnósticos comunitarios y participación local: El diagnóstico comunitario de la

Zona Ponent de Tarragona”. A: Participación y desarrollo comunitario en medio urbano:

experiencias y reflexiones, pàg. 181-196. IEPALA: Construyendo ciudadanía, Madrid.

MATA, Rafael (2008). El paisaje, patrimonio y recurso para el desarrollo territorial sostenible.

Conocimiento y acción pública. Arbor, p. 155-172.

MORENO, José L.; ESPADAS, Mª Ángeles (2002). “InvestigaciónAcción Participativa”. A:

DURSTON, John; MIRANDA, Francisca, Experiencias y Metodologías de la Investigación

participativa, Serie Políticas Sociales, núm. 58, pàg. 22-23. CEPAL, Santiago de Chile.

NISTAL, Tomás (2008). "IAP, redes y mapas sociales: desde la investigación a la intervención

social". A: Portularia: Revista de Trabajo Social 8, p.131-151.

NOGUEIRAS, L.M. (1996). La práctica y la teoría del desarrollocomunitario. Narcea, Madrid.

PARÉS, M.; BONET-MARTÍ, J. i MARTÍ-COSTA, M. (2011). “Does Participation Really Matter in

Urban Regeneration Policies? Exploring Governance Networks in Catalonia (Spain)”. A:

7. BIBLIOGRAFIA


Urban Affairs Review, Vol. 48, No. 2., pp. 238-271, versió online (darrera consulta

04/07/2012).http://dx.doi.org/10.1177/1078087411423352

PINDADO, F. (1999). La participación ciutadana a la vida de les ciutats. Ediciones del Serbal,

Barcelona.

REZSOHAZY, R. (1988). El desarrollo comunitario: participar, programar, innovar.Narcea,

Madrid.

RIERA, Carles (dir.), (2010). Pla municipal de participació ciutadana de Granollers, document

intern de l’Ajuntament de Granollers.

RODRÍGUEZ, Román (1998) “La escala local del desarrollo. Definición y aspectos teóricos". A:

RDE-Revista de Desenvolvimento Econômico, vol. 1, núm. 1, p. 6-16. Universidade Salvador,

Brasil.

RUBIO, J. A., (2006). “A vueltas con el desarrollo comunitario: características, reflexiones y

retos”. A: Cuadernos de Trabajo Social, vol. 19, pp. 287-295, Servicio de publicaciones

Universidad Complutense, Madrid.

RUEDA, J.M. (1998). Comunitat, participació i benestar social. Diputació de Barcelona i

Fundació d’Estudi i Cooperació (ESICO), Barcelona.

SANCHO, Anabel (2009). La Planificació als Plans de Desenvolupament Comunitari. Treball final

de carrera. Estudis d’Educació Social. Universitat de Girona.

STEWART, William P.; LIEBERT, Derek; LARKIN, Kevin W. (2004). Community identities as

visions for landscape change. A: Landscape and Urban Planning, 69.2: 315-334.

SUBIRATS, J., (2011). Otra sociedad, ¿otra política? De “no nos representan” a la democracia de

lo común. IcariaAsaco, Barcelona.

VILLASANTE, T. (1995). Las democracias participativas. De la participación ciudadana a las

alternativas de sociedad. Ediciones Hoac, Madrid.

8.1. ALGUNES IMATGES DEL PLA D’IMPLICACIÓ AMB EL PAISATGE DE GRANOLLERS

Imatge 1 Presentació del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers al

Imatge 2 Presentació del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers

Imatge 3 El Consell d’Infants treballant el Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers.

32

Totes les fotografies s’han realitzat per l’equip tècnic del Pla d’Implicació amb el Paisatge de

Granollers i pertanyen a l’Ajuntament de Granollers. No és perm

de la mateixa entitat.

8. ANNEXOS

8.1. ALGUNES IMATGES DEL PLA D’IMPLICACIÓ AMB EL PAISATGE DE GRANOLLERS32

Presentació del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers al Grup Impulsor.

Presentació del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers a la ciutadania.

El Consell d’Infants treballant el Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers.

realitzat per l’equip tècnic del Pla d’Implicació amb el Paisatge de

Granollers i pertanyen a l’Ajuntament de Granollers. No és permès el seu ús sense consentiment previ

8. ANNEXOS

realitzat per l’equip tècnic del Pla d’Implicació amb el Paisatge de

ès el seu ús sense consentiment previ

Imatge 4 Tallers sectorials del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers (agrícola, associatiu, econòmic i educatiu).

Imatge 5 Treballant als Centres Cívics amb el Pla d’Implicació amb el Paisatge de Grano

Imatge 6 Darrera sessió de treball amb el Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers.

8. ANNEXOS

Tallers sectorials del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers (agrícola, associatiu,

Treballant als Centres Cívics amb el Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers.

Darrera sessió de treball amb el Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers.

8. ANNEXOS

Tallers sectorials del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers (agrícola, associatiu,

llers.

Imatge 7 Retorn del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers a la ciutadania i al grup impulsor.

8.2. CONSULTA CIUTADANA (pàg 74 i 75)

8.3. QUADERN DE DEBAT FAMILIAR (pàg 76 i 77)

8. ANNEXOS

Retorn del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers a la ciutadania i al grup impulsor.

CONSULTA CIUTADANA (pàg 74 i 75)

8.3. QUADERN DE DEBAT FAMILIAR (pàg 76 i 77)

8. ANNEXOS

Retorn del Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers a la ciutadania i al grup impulsor.

Cada persona té el seu paisatge.

Digues com vols el teu!

60.000 paisatges Granollers, més deEntre les suaus serres de Llevant i Ponent, a banda i banda del

riu Congost, s’ha anat consolidant al llarg del temps el paisatge de Granollers. Un mosaic típic del Vallès que integra la ciutat i la indústria amb la tradició agrícola del pla de Palou i els petits boscos d’alzines i pins. Aquest paisatge únic és el resultat de molts canvis i moltes transformacions, no només naturals sinó també humanes, que se superposen i que ens ajuden a explicar la història del paisatge i de les nostres vides. Espais naturals com la font del Ràdium i Can Cabanyes, elements patrimonials com la plaça de la Porxada, l’Adoberia i la torre de les Aigües i d’altres icones com el Circuit de Catalunya són elements que tots reconeixem del paisatge de Granollers, però també són paisatges les nostres places i carrers i els llocs on anem a estudiar, a treballar o a divertir-nos. Fins i tot els costums, les activitats i les tradicions com la Festa Major dels Blancs i Blaus, el mercat del Dijous o la Mitja Marató ajuden a donar sentit al pai-satge. Al capdavall, som les persones les que dia a dia contribuïm a construir el paisatge, i així ho hem fet durant generacions, fent que el paisatge de Granollers sigui el que és avui dia.Ara, tots nosaltres -les persones, les associacions, les empreses i l’Ajuntament- tenim l’oportunitat de continuar modelant i tenint cura d’aquest entorn, per tal de poder gaudir d’un paisatge de qualitat i transmetre’l a les generacions futures. Per això, la teva opinió i ajuda és molt important!

Amb el lema “Cada persona té el seu paisatge. A Granollers n’hi ha més de 60.000... Com vols el teu?”, l’Ajuntament ha iniciat el Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers per dotar la ciutadania de mecanismes per prendre part en les decisions i accions que afecten l’evolució del paisatge del municipi.Aquest procés ha de servir perquè cadascú de nosaltres coneguem i fem nostre el paisatge de Granollers. Tothom hi podrà dir la seva i contribuir a generar propostes per millorar la qualitat dels nostres paisatges.Per participar a definir “Com vols el teu paisatge?”, ompliu la consulta que trobareu al dors de la pàgina i dipositeu-la en qual-sevol de les urnes que trobareu als equipaments municipals de Granollers, a l’Ajuntament i a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà. També podeu respondre a la consulta a través de la pàgina web www.granollers.cat/urbanisme/pla-paisatge-granollers i donar la vostra opinió a Twitter, @granollers i #60milpaisatges.Digues com vols el teu paisatge! Tens fins al 15 de desembre!

Per involucrar la ciutadania en les decisions i accions que afecten l’evolució del paisatge del municipi, l’Ajuntament impulsa el Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers.Et convidem a formar part d’aquest procés!Fes-nos arribar la teva opinió i propostes awww.granollers.cat/urbanisme/pla-paisatge-granollerso segueix-nos al twitter @granollers i #60milpaisatges

MÉS INFORMACIÓ:Amb el suport de:

GRÀCIES PER LA VOSTRA COL·LABORACIÓ!

Avís legal. Conforme amb la Llei orgànica 15/1999, del 13 de desembre, sobre protecció de dades de caràcter personal, els informem que les dades facilitades seran regis-trades en un fitxer automatitzat i que només seran utilitzades per a la finalitat indicada. Podent exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició a:

Servei d’Urbanisme de l’Ajuntament de Granollers, c/ Sant Jaume, núm. 7, 08401 Granollers.

Consulta sobre els paisatges de GranollersCom voleu que siguin els vostres paisatges? Responeu-ho en només 10 minuts!

… una impressió d’harmonia i bellesa ______________________________… un sentiment de pertinença a Granollers ___________________________… bons records ______________________________________________… una sensació d’insegureta ____________________________________… una percepció de desordre i deixadesa ____________________________

… que contribueix al manteniment de la biodiversitat ___________________… que genera un rendiment econòmic ______________________________… que destaca per la seva història ________________________________… que té valor des d’un punt de vista espiritual _______________________… que és un bon mirador dels paisatges de Granollers ___________________

1 Els paisatges evoquen emocions quan es viuen o es contemplen. Què us suggereixen els paisatges de Granollers? Digueu un lloc, indret o element que et transmeti...

Quines activitats feu en aquests paisatges?Relaxar-me / reposar

Passejar / Fer excursions

Fer exercici (córrer, bicicleta, etc.)

Altres ________________________________________

En quin estat considereu que es troben?Urbà Palou Serres Industrial Fluvial

Bon estat

Estat regular

Mal estat

2 Cadascú de nosaltres viu els paisatges de manera diferent. Marqueu amb una X en quins paisatges feu les activitats següents i digueu en quin estat creieu que es troben.

3 Alguns fenòmens naturals i activitats humanes degraden la qualitat dels paisatges. Valoreu els impactes detectats a Granollers.

1. Camps de cultiu i magatzems agrícoles en mal estat

5. Edificis que sobre-surten

No és un impacte És un impacte lleu És un impacte greu


3. Presència de carre-teres i vies de tren

7. Aspecte dels cartells i rètols



2. Aspecte exterior de les indústries

6. Transformació dels espais naturals



4. Estat dels edificis del nucli urbà

8. Ubicació d’antenes, aires condicionats i altres No és un impacte

És un impacte lleu És un impacte greu


N’heu detectat algun altre?

1. Mantenir l’activitat agrícola de Palou i potenciar els productes de la terra. 2. Millorar els espais naturals de les serres de Ponent i Llevant. 3. Continuar afavorint la millora i conservació de l’espai del riu Congost. 4. Adequar les naus i els polígons industrials al seu entorn. 5. Millorar l’aspecte visual dels edificis del nucli urbà (façanes, terrats i coberts,

mitgeres). 6. Embellir el paisatge de les entrades al municipi. 7. Facilitar l’accès des del nucli urbà a la resta de paisatges. 8. Donar a conèixer els paisatges de Granollers al conjunt de la ciutadania.

4 Entre tots podem fer més agradables els nostres paisatges. De les següents mesures per millorar la qualitat i el gaudi del paisatge de Granollers, assenyaleu amb una X les tres que us semblin prioritàries.

Proposeu-ne d’altres!

Lloc de naixemet anyVius a Granollers? A quin barri?

M’agradaria mantenir-me informat/dasobre el procès de participació ciutadana Sí No

M’agradaria realitzar accions que servissinper contribuir a la millora dels paisatges de Granollers Sí No

Si heu marcat qualsevol de les anteriors respostes, indiqueu el vostre correu elec-trònic o telèfon de contacte:Noms i cognoms (*):

(*) opcional

4 Dades personals

L’Ajuntament ha iniciat el Pla d’Implicació amb el Paisatge de Granollers per dotar els ciutadans de me-canismes per prendre part en les decisions i accions que afecten el paisatge del municipi.

Granollers té un paisatge divers que tots usem, gau-dim i creem en el nostre dia a dia. El paisatge, lluny de ser només les serres, el riu, els arbres, els camps o els edificis, també som les persones, les nostres formes de viure, la nostra història i costums, que l’han mode-lat fins a ser el paisatge que tenim ara.

Aquest pla ha de servir perquè cadascú de nosaltres coneguem i fem nostre el paisatge de Granollers. Tots hi podrem dir la nostra, amb propostes per millorar-ne la qualitat i la manera com hi vivim, ja que de nosaltres depèn el paisatge futur de Granollers.

4.ESCOLLIU

Mantindríem l’activitat agrícola de Palou i potenciaríem els pro-ductes de la terra, per mantenir el paisatge rural del municipi. Adequaríem les naus i els polígons industrials al seu en-torn, per millorar la qualitat del paisatge industrial.

Continuaríem millorant els

espais naturals de les serres

de Ponent i Llevant, per tal de conservar els fons

escènics.

Arreglaríem el paisatge de les entrades al municipi, per millorar-ne la imatge.

Facilitaríem l’accés des

del nucli urbà a la resta de

paisatges, per millorar el gaudi del paisatge.

Continuaríem afavorint la conservació de l’espai del riu Congost, perquè és un bé

per a la natura.

Milloraríem l’aspecte visual dels

edificis del nucli urbà (façanes,

terrats i cobertes, mitgeres), per

afavorir la qualitat de vida a la ciutat.

Donaríem a conèixer els

paisatges de Granollers

al conjunt de la ciutada-

nia, per fomentar-ne

la

conservació.

GRÀCIES PER PARTICIPAR!

De les mesures següents per millorar la qualitat del paisatge de Granollers... quines escolliríeu? Encercleu-ne 3.

5.DIBUIXEU!

Descriviu breument la vostra proposta:

QUADERN DE DEBAT FAMILIAR

INSTRUCCIONSResponeu les qüestions que trobareu en aquest quadern, abans del 20 de novembre, entre totes les persones que viviu a casa vostra, reflexionant i debatent tots plegats.

QUI SOU?El quadern és anònim. No obstant ens agradaria saber algunes coses sobre cadascun dels mem-bres de la vostra família:

Feu un dibuix, un collage, enganxeu una fotografia... que representi el vostre paisatge ideal de Granollers. Hi teniu molt a dir!

Amb el suport de:

Edat

Sexe (H/D)

654321

On viviu*:*barri i població

i ENTRE TOTS PODEM FER MÉS

AGRADABLES ELS NOSTRES PAISATGES.

CADASCÚ DE NOSALTRES POT FER

PROPOSTES I ASSUMIR COMPROMISOS

PER MILLORAR LA NOSTRA

QUALITAT DE VIDA A TRAVÉS DE LA

GESTIÓ DEL PAISATGE.

Per a més informació podeu consultar el web: www.granollers.cat/urbanisme/pla-paisatge-granollers

1. QUÈ US SUGGEREIX?... harmonia i bellesa_______________________________________________

... bons records____________________________________________________

... inseguretat_____________________________________________________

... desordre i deixadesa_____________________________________________

... mantenir la biodiversitat_______________________________________________________________________

... generar un rendiment econòmic________________________________________________________________

... la seva història______________________________________________________________________________

... ser un bon mirador___________________________________________________________________________

2. QUÈ HI FEU?

És la CIUTAT en si, és a dir, els barris, les places i espais oberts, i els carrers i les avingudes.

Quina activitat feu cada membre de la família a cadascun d’aquests paisatges? I en quin estat considereu que es troben?

Paisatge urbà

Són els CAMPS AGRÍCOLES i les SERRES de LLEVANT i de PONENT, que envolten la ciu-tat. Té valor per a la conservació ambiental.

Paisatge periurbà

Són els POLÍGONS INDUSTRIALS on es concentren les empreses, les indústries, els magatzems i els seus serveis.

Paisatge industrial

És el RIU CONGOST i la franja que l’envolta: el canal, la llera, els marges i els espais adjacents que permeten gaudir del riu.

Paisatge fluvial

3. VALOREU

Antenes, aires condicionats i altres

Digueu llocs de Granollers que us transmetin... Digueu paisatges de Granollers que destaquen per ...

M’hi relaxo

Hi faig exerciciHi vaig a passejar

Hi vaig a jugar

Considereu que es troba en un estat:

Hi vaig d’excursióbo regular dolent

M’hi relaxo


Hi vaig a jugarHi vaig d’excursióConsidereu que es troba en un estat:

bo regular dolent

M’hi relaxo



bo regular dolent

M’hi relaxo



bo regular dolent

Edificis que sobresurten

Aspecte dels cartells

i rètols

Imatge exterior de les indústries

Carreteres i vies de tren

Estètica dels edificis del nucli urbà

Camps de cultiu i magatzems agrí-coles en mal estat

Alteració dels espais naturals

Davant les següents imatges, indiqueu la vostra opinió amb les caretes corresponents:

I assenyaleu amb una fletxa on les situaríeu al mapa

1 2 3 4 5 6 1 2 3 4 5 6

1 2 3 4 5 6 1 2 3 4 5 6

Heu detectat algun altre impacte?

____________________________

_____________________________

_____________________________

____________________________

j No ens sembla un impacte

És un impacte lleu

És un impacte greuk

iELS PAISATGES ENS EVOQUEN

EMOCIONS QUAN ELS VIVIM O ELS CONTEMPLEM, ALHORA

QUE ELS RECONEIXEM VALORS DESTACABLES

iCADASCÚ DE NOSALTRES VIU ELS PAISATGES O ELS

UTILITZA DE MANERA DIFERENT

i

ALGUNS FENÒMENS NATURALS I ACTIVITATS

HUMANES DEGRADEN EL PAISATGE

i

A GRANOLLERS HI HA QUATRE

GRANS TIPUS DE PAISATGE:Paisatge urbà

Paisatge periurbà (serres i Palou)

Paisatge fluvial

Paisatge industrial