Els que fan ràdiosense posar la veuProductors, redactors i guionistes sónperiodistes que passen desapercebuts

—Antoni Capilla—

La febre de la ràdio informativa sembla

que comença a minvar. Cal recordar que

la mort del general Franco i la transició

política van dur a la liberalització

informativa de la ràdio, després de molts

anys de monopoli forçat de Radio

Nacional de España. Totes les emissores

privades del moment van potenciar els

informatius, i els micròfons van començar

a sortir al carrer a la recerca

d'esdeveniments i dels seus protagonistes.

Va ser l'època daurada de la ràdio

informativa. En els darrers anys, però,

s'està vivint una recuperació dels

magazins i dels programes no estrictament

informatius com a gènere estrella. Uns

programes que, sovint, s'articulen al

voltant de figures de renom.

Luis del Olmo, Josep Cuní, Antoni

Bassas, Júlia Otero, Gemma Nierga... són

alguns dels grans noms propis de la ràdio

catalana del moment. Grans noms que

porten darrere seu nombrosos equips de

professionals que fan possible la

comunicació amb els oients: productors,

redactors, guionistes... Una àmplia barreja

d'especialitats periodístiques que sovint

passen desapercebudes. Només parla una

persona, però n'hi ha moltes que treballen

a l'ombra. L'èxit dels aliats a la batalla de

Normandia va ser l'organització. Per cada

soldat que estava al front, n'hi havia 10

més que ho feien possible. Fent un símil

militar, els productors i guionistes són els

soldats de la ràdio.

Uns soldats que treballen escrivint

històries que altres llegeixen davant els

micròfons. Heus aquí sis històries, amb

moltes similituds i força diferències, de la

ràdio catalana. Diferents hores, diferents

formats, diferents tasques que tenen en

comú la presència d'uns professionals que

ni signen els seus reportatges i

entrevistes, ni donen la cara per televisió,

ni reben el reconeixement de l'opinió

pública, ni cobren els mateixos sous dels

seus companys de la premsa escrita i la

televisió; però que, tot i això, són

periodistes d'un mitjà que encara potser

no ha après a valorar el seu treball.

—Als grans programes deràdio només parla una

persona, però n'hi ha moltesque treballen a l'ombra perfer-ho possible—

Capçalera. Setembre 1996

13TEMA DEL MES

Escoltant l'actualitat

La ràdio es desperta a quarts de cinc del matí.Jordi Duran, el coordinador del programa "Elmatí de Josep Cuní" (COM Ràdio), arriba a laredacció. Llegir la premsa del dia, fer-se unacomposició de lloc, preparar 1'escaleta del'informatiu... Quan Josep Cuní arriba al'emissora, pels volts de les sis del matí, l'equipque coordina Jordi Duran —Pere Franch, XavierPuig, Mireia Dalmau, Aurora Masip, AlíciaJaume, Meritxell Recoder, Judit Burrull, RamonLluís i Roberto García— ja ha dibuixat les líniesbàsiques del que serà el programa. "Llavors, ellpot organitzar-se i fer-se una visió de conjunt del'actualitat del dia", comenta Duran.

Els periodistes d'"El matí de Josep Cuní"treballen amb la sintonia de la seva pròpia feina."El programa, tot i tenir un guió previ, es va fentmolt sobre la marxa, segons el que marcal'actualitat", asseguren. Tant preparenl'entrevista de les deu del matí, com elaborenresums de les notícies que s'han donat al mateixprograma, com acaben de perfilar els guions deles hores de programa que encara resten. Si totva bé, el programa, que ha començat a les vuitdel matí, finalitza a la una del migdia, "amb unareunió, una mena de consell de redacció on es

L'equip d"'Els matins deJosep Cuní", a COM Ràdio.

• •-O-.a d* m 9

v

proposen nous temes que es poden elaborar pera nous programes, i on acabem de perfilar orefermar el nostre estil informatiu".

Escriure guions, concertar entrevistes,preparar informes... són les principals tasques adesenvolupar en aquest magazín informatiu."Són l'abecedari del periodisme radiofònic. Elque surt per antena és el plat cuinat. Nosaltressom la cuina, preparem els ingredients i, per quèno, decidim el que se sentirà cada dia",puntualitzen. "Es cert que Josep Cuní marca lapauta, és lògic, però nosaltres també diem lanostra. Com és normal, ell està molt ficat en elprograma i nosaltres, des de la redacció, tenim

—Quan el presentador arribaa les sis del matí, l'equip fadues hores que treballa i hadibuixat les línies bàsiquesdel que serà el programa—

Capçalera. Setembre 1996

14TEMA DEL MES

Núria Ventura, Judit Sala i

Anna Pujol, productoresd'"EI matí de CatalunyaRàdio".

un punt de vista que ens permet avançar-nos opreveure nous temes, noves idees que acabin perdonar una bona oferta informativa als oients".

Un periodisme de sentir, en definitiva. Unperiodisme de magazín, "però informatiu. Somperiodistes, això ningú ho dubta, encara que nosignem reportatges, que no se'ns vegi o que nose'ns escolti. Potser l'única diferència de quèsom conscients és la nostra manca de vanitat.No tenim cap ànsia de figurar, només detreballar a gust i amb llibertat, que és el queafortunadament ara fem a 'El matí de JosepCuní'. A més, sí que sortim per antena. EnJosep Cuní, de vegades, s'estima més que siguinels mateixos que han preparat un informe elsque el llegeixin per antena. Pot semblar unatontería, però això està bé. Es una mostra dereconeixement de la nostra feina de cara enfora;de cara endins la tenim constantment".

Producció i redacció

A l'Administració tot és més rígid. Tothom téuna categoria professional i una feinapredeterminada a fer. Fins i tot si sónperiodistes. Producció i redacció no tenen elmateix significat a Catalunya Ràdio. Ni tan solsexisteix l'eufemisme del redactor de programes.Un bon exemple es viu al programa estrella delsmatins de l'emissora pública depenent de laGeneralitat, "El matí de Catalunya Ràdio",presentat per Antoni Bassas i coordinat peltambé televisiu Xavier Grasset. D'un equip de 10persones, només tres —Núria Ventura, JuditSala i Anna Pujol— són productores. La resta, obé són tècnics, o coordinadors, o redactors-guionistes.

Què fan exactament les productores d "'Elmatí de Catalunya Ràdio"? La Núria, la Judit il'Anna, tres dones de ràdio que handesenvolupat gairebé tota la seva activitatprofessional en aquesta emissora, contesten ambuna única veu: "Bàsicament, buscar convidatsper als programes, coordinar les tertúlies,proposar temes i donar idees. Tot i que devegades no ens fan cas, però és normal, no? I amés, controlar que tot estigui a punt per quan esnecessiti, que no falli cap convidat, que res esdescontroli i, fins i tot, rebre les propostes i

suggeriments de la gent que truca a l'emissora.Bé, tenim una i moltes tasques diferents a feralhora".

Totes tres són periodistes. "Encara que devegades ens ho hem de dir per acabar decreure'ns-ho", bromegen. "Es molt difícil definirquè es un periodista i quina és la seva feinaespecífica. El que sí que tenim clar és que nonomés són periodistes els que treballen alsinformatius. El periodisme i, més concretament,la ràdio, no es limita a redactar i llegir notícies.Trucar, organitzar, produir programes, també ésperiodisme. Nosaltres treballem amb moltainformació i tenim l'obligació d'estar al dia, desaber de què es parlarà al programa. Potser nosom unes periodistes tradicionals, però somperiodistes. Sense la nostra feina, no serienpossibles ni les entrevistes ni les tertúlies".

La reivindicació de la feina del productorradiofònic sembla la causa favorita d'aquestestres periodistes. "No és prou reconeguda, ipotser nosaltres mateixos en tenim la culpa. Elsprimers a creure-hi hauríem de ser els quedesenvolupem aquesta feina. A més, hem dedefensar la nostra pròpia especificitat. Pocsperiodistes tenen la nostra agilitat i capacitat detreball: saber en cada moment què s'ha de fer, aqui s'ha de trucar, cap on pot derivar unadeterminada informació i aconseguir-ne elstestimonis adients... Tampoc és just que el nostresalari sigui inferior al d'un redactor d'uninformatiu, però aquesta és una altra història".

A l'ombra d'una estrella

Luis del Olmo és tota una institució de la ràdiocatalana i espanyola. RNE, Ràdio Miramar,cadena COPE, Onda Cero... El popularperiodista lleonès ha passat per bona part de lesemissores del país. Ara, fins i tot, té unaemissora pròpia, Onda Rambla, des de la qualdistribueix diàriament a tot l'Estat i de vuit a una

del migdia, en associació amb Onda Cero, el seumillor producte, "Protagonistas", un dels espaisamb més tradició en la radiodifusió catalana.Programa veterà, equip jove. Darrere el provatsavoir faire i la veu de Del Olmo, hi ha la feinad'una redacció on es combinen la veteraniad'Antonio Rua amb la joventut de Carlos Luria,Núria Moina i Begoña del Pueyo.

"En Luis ho supervisa tot". Ben cert. Luis delOlmo i el seu equip inicien la jornada a les s,et delmatí, una hora abans de sortir per antena. És elmoment de confirmar la presència dels tertulians,repassar el que diu la premsa del dia, escriurel'editorial del programa i enllestir els guions deles entrevistes. En definitiva, bastir una estructuraque es repeteix cada dia. "Tots tenim una feinaassignada, alguns microespais com 'Todoscontra la droga', que coordina la Begoña, peròtambé he de proposar nous temes, entrevistes...això sí, sempre amb el vistiplau de Luis delOlmo. Ell ho autoritza tot i no vol que esmalgastin esforços", afirma Carlos Luria.

El protagonisme de Luis del Olmo és absolut."Molta gent es pensa que ell sol fa el programa,

Capçalera. Setembre 1996

15TEMA DEL MES

que escriu tots els guions, que s'encarrega de tot.Fins i tot quan truquen, demanen directamentper ell i s'estranyen que algú altre agafi eltelèfon", afirmen els membres de l'equip. Tambésón plenament conscients de la limitació delmitjà en aquest aspecte. "Encara que sigui unaparadoxa, la ràdio és el mitjà més anònim per alsprofessionas que ens hi dediquem. A més a més,som el germà pobre del periodisme. Tant a lapremsa diària com a la televisió tenen millorssous, millor reconeixement popular i millorscondicions i mitjans de treball", es queixen.

Tot i aquests planys, els membres de l'equipde Luis del Olmo es consideren privilegiats. "Hiha qui diu que a la ràdio hi ha els periodistesd'informatius i els de 'segona', els que femprogrames. No hi crec, en aquesta distinció. Totva en funció de l'audiència. Si a la teva emissoraels informatius són el programa estrella i tu t'hidediques, estaràs ben considerat i les tevescondicions laborals seran millors; però el mateixpassa amb els programes. 'Protagonistas' és undels líders d'audiència a Espanya, i això tambérepercuteix en les nostres condicions de treball.Tots som conscients que si treballéssim en unaltre programa no cobraríem el mateix".

La ràdio vodevil

Andreu Buenafuente, "muralles de Tarragona",Oriol Grau, Lucky Guri... En altres paraules: "Elterrat" (SER, de dos quarts d'una a les dues del

migdia), una mena de sainet que dóna la volta ala realitat informativa diària amb entrevistesinversemblants, seccions sorprenents i molt desentit de l'humor. Rere aquest caos perfectamentorganitzat hi ha tres periodistes, HermíniaIbàfiez, Pep Bras i Ramon Juncosa, que fanrespectivament de productora, guionista i tècnicd'aquesta particular casa de veïns. Entre tots—els que donen la cara i els que els obliguen afer-ho— han publicat no fa gaire un llibre onexpliquen què és això d'un programa de ràdioanomenat "El terrat".

Encara que sentint el programa sembli que nohi cap guió preestablert ni cap elaboració, sí quen'hi ha. "Nosaltres fem el matalàs; l'Andreu i elsveïns hi juguen a sobre", bromegen l'Herminia,en Pep i en Ramon. L'Hermínia tria elsconvidats, "tant per un criteri professionald'actualitat com perquè em fan gràcia"; en Pepprepara les entrevistes per tal que "a l'hora de laveritat no en facin ni cas i preguntin el que elsroti", i en Ramon aconsegueix que les veus no estrepitgin i que tot surti per antena quan ha desortir. "Xino-xano aconseguim fer un guiócomplet per a cada programa. Un cop l'hem fet isabem que podem anar tranquils, fem el quevolem", afirmen.

Què en pensen d'ells mateixos en Pep, enRamon i l'Hermínia? "Som o no som

periodistes? Aquesta és la qüestió. Potser femmés de relacions públiques, telefonistes od'escriptors que no pas de periodistes. Però hosom. Potser la gent que escolta el programa

—Ni signen les entrevistes,ni reben el reconeixement

públic, ni reben els mateixossous que els seus companysde premsa escrita—

Hermínia Ibáñez, RamonJuncosa i Pep Bras,productora, tècnic i guionistad"'EI Terrat".

Capçalera. Setembre 1996

16TEMA DEL MES

pensa que l'Andreu Buenafuente truca a tots elsconvidats, prepara les entrevistes i posa lesfalques publicitàries, però la gent que es dedica ala professió sap que existim i que la ràdioacostuma a ser una tasca d'equip, d'un equip totterreny, on tothom fa una mica de tot... Ah!, i detant en tant quedem per dinar i parlar de feina,com els professionals de veritat! ".

Bromes a banda, l'equip és considera ungitamb una missió de summa importància:aconseguir que els "dos terrats" conflueixin enun de sol. "Si no fos per nosaltres, el programaseria una mena de radionovel·la esbojarrada,sense cap ni peus; amb molt sentit de l'humor,això sí. Nosaltres som la consciència delprograma, el nexe d'unió amb el dia a dia, ambla realitat, amb l'actualitat. L'Andreu i els veïnsimprovisen, fan bromes, s'ho passen bé.Nosaltres som els sensats del programa, els quepenquem, que fem la feina grisa. Som el

L'equip de periodistes queproporcionen a Júlia Otero lainformació i documentaciónecessàries perquè puguirealitzar el programa a OndaCero.

contrapunt que necessita el programa", afirmen,abans d'acabar bromejant: "Sense nosaltres nohi hauria cap premi Ondas".

Parlant de premis, ¿què esperen d'aquestaprofessió? L'Hermínia Ibáñez, continuar posant-se "histèrica cada dia. No sé per què, peròm'agrada el que faig. No vull veure el micro ni enpintura, m'estimo més fer la feina que faig". EnPep Bras, continuar amb la seva inconsciència."Si no, com podria treballar amb aquesta tropa?Ah!, i continuar escrivint guions, si és que vullcontinuar cobrant d'aquest negoci". En RamonJuncosa, també: "Pencar set vegades més que aqualsevol altre programa, acabar amb una tensióabsoluta, però, al cap i a la fi, passar-ho bé a lafeina". Periodistes satisfets, es veu.

Periodisme a cau d'orella

Si als matins de la ràdio predominen elsinformatius i els magazins amb forta essènciainformativa, a la tarda la ràdio recupera el seuantic esperit i es consagra a uns continguts mésrelaxats, però igualment vàlids. El que preval noés tant la notícia com explicar històries. Un delsprogrames que millor respon a aquesta màximaés "La radio de Julia" (Onda Cero, de 5 a 8 de latarda), presentat i dirigit per Júlia Otero. Explicarhistòries no és fàcil. Per això, la Júlia Oterocompta amb un ampli equip de periodistes—Maria Carme Juan, José Oleza, EugèniaCurto, Albert Sabadell, Lourdes Lancho, RobertoOrtiz i Joaquín Martín— per donar forma aaquests relats.

Els contes de cada dia comencen a néixer aprimera hora del matí, amb una reunió de JúliaOtero amb la redacció del seu programa. "Tot elprograma gira al voltant de l'actualitat. Són lesnotícies del mateix dia les que ens fan triar uneshistòries o unes altres, triar uns convidats o unsaltres, uns comentaristes o uns altres. Amb totsaquests ingredients elaborem una menad'amanida informativa que la Júlia s'encarregad'adobar quan seu davant del micròfon. Ellatreballa molt per guió, però a la vegadaimprovisa molt. La nostra feina principal esposar-li sobre la taula tota la informació i ladocumentació necessàries perquè pugui explicarles històries perfectament", comenten.

Els periodistes de "La tarde de Julia" escriuenhistòries i volen trencar una llança per alsprofessionals que no treballen a informatius. "Devegades, als periodistes de programes se'nsconsidera com de segona divisió, i no hi estemgens d'acord. Els nostres temes, els nostresreportatges estan força més elaborats quequalsevol notícia que es llegeix en un butlletí o enun informatiu. No ens limitem a fer informaciópura, ni a fer de locutors, sinó que intentemtransmetre més emoció, més credibilitat a lesinformacions que elaborem. Una mateixa notíciaen un informatiu i al nostre programa sóntotalment diferents. Nosaltres l'esbudellem,l'analitzem i l'expliquem", apunten.

Tot i el que puguin argumentar a favor de laseva especialitat professional, són conscients queels costarà molt trencar la imatge queacompanya la seva feina. "Sempre hi hauràclasses: la premsa escrita per sobre de la ràdio, lainformació general per sobre dels esports, elsinformatius per sobre de la redacció deprogrames", es lamenten. Sigui com sigui, al'hora d'autodefinir-se, ho tenen molt clar: "Somperiodistes tot terreny amb una certa propensióa explicar històries quotidianes, notícies queafecten la majoria de la gent que escolta la ràdioen aquest país".

Però quin percentatge de culpa tenen enl'èxit o el fracàs dels programes? "Es difícil dir-ho, però en línies generals si ella té un bon dianosaltres estem molt satisfets, i si nosaltres noestem gaire afinats, ella no té un bon dia. No sési ens expliquem prou bé...", apunten. Un delstermòmetres per avaluar el bon funcionament del

—Buscar convidats per alsprogrames, coordinar lestertúlies, controlar que totestigui a punt, és la feinaanònima dels productors/es—

Capçalera. Setembre 1996

17TEMA DEL MES

programa són les trucades telefòniques: "La gents'hi implica més del que es pot arribar a creure.Et truquen tant per dir-te que els ha agradat el

Erograma com per dir-te que ha estat un xicuix... A més, les trucades sacien la nostra ànsiade fama. La gent ens coneix i ens valora, encaraque no sortim sovint per antena".

I és que tenen una cosa ben clara: "La ràdioés molt més que un micròfon. Pot ser que hi hagialgú que encara cregui que els programes deràdio els fa una persona que seu sola davant delmicro per inspiració divina, però no; la ràdioamaga molta feina darrere del micro, que demica en mica comença a estar més valorada. Amés, tot apunta que el futur de la ràdio passapels programes, que la gent està una mica fartaja que la bombardegin amb notícies. La gent volque li expliquin històries, que li diguin com la potafectar directament un tema tan allunyat com lamoneda única. En definitva, que li acostin larealitat de la forma més entenedora possible, quela ràdio sigui més humana".

Periodisme rere un telèfon

Hi ha un altre tipus de periodistes: els que fan defiltre. Gemma Nierga i el seu programa "Hablarpor hablar" (SER, de dos quarts de dues a tres dela matinada) són els reis de les ones nocturnes.Més de mig milió de persones el sintonitzendiàriament. Suïcides potencials, donesmaltractades, portadors de la SIDA, personesamb conflictes matrimonials i immigrants il·legalsrecorren al programa per parlar dels seusproblemes, per buscar ajut. Encara que noméssigui per unes hores, alguns oients del programaesdevenen protagonistes, centre d'un món real oimaginari. Aquí és on entren en joc FinaRodríguez i Gregori Benítez, els dos productorsde l'espai "Hablar por hablar".

Fina porta tres anys treballant amb GemmaNierga, i Gregori, dos. Tots dos treballen penjatsdel telèfon. "Hores i hores agafant trucades idecidint quines surten per antena i quines no",afirmen. Del centenar que en reben cada dia,només una minoria s'emetrà finalment. "Lanostra tasca és fer de filtre, escoltar els quetruquen, parlar amb ells, cosir-los a preguntes iintentar esbrinar si el que ens expliquen és cert ono. Hi ha programes que et poden agafar ambuna nit dolenta, però generalment tenim un boncriteri i ens enganyen poc. Ja sigui perquè escontradiuen o pel to de veu, els enxampem ambforça facilitat", comenten amb prou satisfacció.

Gemma Nierga toreja amb els oients. Fina iGregori li subministren les bèsties. Són els quemarquen, amb el seu instint i criteri de selecció, elque serà cada programa, els temes dels quals esparlarà. "Més que nosaltres, són els mateixosoients els que determinen els temes delprograma. Si hi ha un tema molt polèmicacostumen a arribar moltes trucades recurrents,però també pot passar que ens n'arribi una queno hi tingui res a veure però que sigui moltinteressant. Llavors, aquesta surt per antena",expliquen. En antena, és Gemma Nierga qui

s'encarrega d'escoltar-los i entrevistar-los, mai dedonar-los cap consell. "L'única opinió personal ésla de l'editorial d'inici, res més".

En aquest editorial té un paper moltimportant Jordi Martínez, un psicòleg reconvertita periodista. "La mateixa filosofia de 1"Hablarpor hablar' ens prohibeix participar, ni anosaltres ni a la Gemma, de forma més directa.L'únic recurs que fem servir són lesintroduccions, a mena d'editorial, on analitzem elque va ser el programa del dia abans i introduïm,si s'escau, alguna nova història". En Jordi ajudala Gemma a elaborar aquesta mena d'editorial.Tot i això, "el que fem és un programa de ràdio,no un consultori psicològic. Seria molt pretensiósper part nostra i, a més, què vols que et digui, noés pas la nostra missió ni la de cap programaradiofònic".

Sònia Martínez, Fina

Rodríguez i Sergio Benítezajuden Gemma Nierga a ferpossible "Hablar por hablar".

Un cop acaba la introducció de GemmaNierga, comença el treball de la Fina Rodríguez iel Gregori Benítez. Darrere de sis líniestelefòniques, comencen a destil·lar el gota a gotaque alimenta el programa. "Encara que estemdarrere del telèfon, ens considerem periodistes.D'això no hi ha cap mena de dubte. Fem unaaltre vessant de periodisme, no aixequem capnotícia ni fem reportatges, però ajudem aexplicar històries, que, en definitiva, és la finalitatdel periodisme, no?", aclareixen. Ho fan durant90 minuts, cada dia. De moment no es

plantegen passar als informatius. "Hi ha qui diuque seria jugar a primera divisió, però a nosaltresens agrada la feina que fem" •

—"Potser no responem a laimatge tradicional delperiodista, però sense

nosaltres no serien possiblesni entrevistes ni tertúlies"—