Upload
ara-llibres
View
223
Download
4
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Us oferim un tast d’ “EMBOSCATS. La Guerra dels que no hi van anar” d’Esther Miralles. El llibre, dins la col·lecció “Sèrie H” d’Ara Llibres, treu a la llum una part de la nostra història que restava oculta: la veritat de tots aquells que, durant la Guerra Civil, es van amagar als boscos per no haver d’anar al front. A continuació hi trobaràs un fragment del pròleg de Josep-Maria Terricabras, fragments d’alguns dels testimonis que expliquen el seu cas en primera persona i algunes de les reflexions de l’autora, la geògrafa Esther Miralles. Més informació: http://www.arallibres.cat/cont/cataleg/cataleg_araLlibres_fitxa_cat.php?idField=575&table=catalogo
Citation preview
21 mm
Una part de la nostra història que restava oculta:
la veritat de tots aquells que, durant la Guerra Civil,
es van amagar als boscos per no haver d’anar al front.
Els mateixos protagonistes –homes del camp, religio-
sos, polítics– ens expliquen de viva veu la seva versió
de la història, uns fets que es van escriure a la llum de
les espelmes i que fins avui havien estat ignorats.
«S’ha escrit sobre anarquistes, comunistes, franquis-
tes, falangistes, carlins i un llarg etcètera. Sobre els
emboscats, no. Potser perquè és un subjecte difícil de
catalogar, difícil d’etiquetar, de definir, amb angles i
arestes, amb llums i ombres. Un subjecte amb formes
complexes, com complexa és la naturalesa humana.
Les seves veus s’estan apagant. Hem estat a temps
d’atrapar gairebé les darreres; els emboscats més joves
tenen avui més de 90 anys. Han estat generosos en vo-
ler compartir els seus records.»
ESTHER MIRALLES EM
BOSCATS
ESTHER MIRALLES(Barcelona, 1970) és llicenciada en geografia per la Universitat de Barcelona i ha treballat per al desenvolupament i la cooperació amb pobles indígenes. Ha viscut alBrasil amazònic amb la comunitatSateré Mawé i en l’actualitat es dedica, des de la seva residència al Solsonès, a la recuperació de la memòria històrica comarcal al Centre d’Estudis Lacetans. Ha publicat diversos llibres i el 2007 va ser la guanyadora del Premi Jaume Sarri de l’IEC.
SÈRIEH
EmboscatsEsther Miralles
La guerra dels QUE NO HI van anar
Pròleg de Josep-MARIA Terricabras
La història mai no explicada dels que esvan amagar per no haver d'anar al front
Altres títols de la sèrie Hcol·lecció dirigida per Sàpiens PUBLICACIONS
El xalet de PuigcerdàJordi Finestres
El silenci dels telersAssumpta Montellà
Cartes des del frontEloi Vila
La maternitat d’ElnaAssumpta Montellà
Barraques. La lluita dels invisiblesLaura De Andrés
La Catalunya sovièticaRamon Breu
Elisabeth EidenbenzAssumpta Montellà
El preu de la famLaura De Andrés
França 1939Marta Pessarrodona
Revolució i esperançaJosep M. Solé i Sabaté
El gran complot. Qui va trair MaciàGiovanni C. Cattini
La Generalitat a l’exiliJaume Sobrequés i Mercè Morales
Amb ulls de nenaEncarnació Martorell i Gil(edició de Salvador Domènech)
L’òmnibus de la mortToni Orensanz
Els mestres de la RepúblicaRaimon Portell i Salomó Marquès
BIC: BT/HBISBN 978-84-15224-92-1
www.arallibres.cat
© Tina Levillain
1
1. UN FRAGMENT DEL PRÒLEG DE JOSEP‐MARIA TERRICABRAS
“Als molts llibres sobre la guerra del 36 també s’hi haurà d’afegir aquest. Només gràcies a tots
els testimonis ens podem anar fent una idea d’aquella tragèdia. Els testimonis d’aquest llibre,
però, ocupen una posició de privilegi: responen als sentiments, emocions, pors i esperances
més simples i més nobles de la vida, als sentiments i pors que no es refereixen als altres sinó
als que neixen d’un mateix i posen en evidència la pròpia vida. És cert que els emboscats no
van anar a la guerra. Però el llibre mostra que també ells la van haver de fer, a la seva manera.
I aquella seva guerra ens arriba ara, al cap de tants anys, en versió original.”
2. DECLARACIONS DE TESTIMONIS
"Per què hem d’anar allà a jugar‐nos la vida perquè un comandant ascendeixi a coronel i
amunt? Que s’ho guanyin! Jo no tinc perquè anar a jugar‐me la vida per ajudar un militar, que,
d’altra banda, no els he pogut veure mai... Em vaig quedar a casa. N’hi havia molts que ho
feien. Com que els trets no em feien cap gràcia, més aviat em feien por... Vam estar nou mesos
emboscats per aquestos boscos d’aquí. I no era jo sol, no, que érem una bona colla!" Josep
Xixons, emboscat
~
"Venien els guàrdies i li demanaven pels fills, i els deia que no ho sabia. I li deien, «Si no ens els
ensenyeu, ens l’emportarem a vostè.» «A mi si se’m volen endur, ja se’m poden endur. Només
que em deixin agafar la mitja per fer mitjons... Que jo, aquella canalla, van marxar i no sé on
són.» I sempre deia això. I l’endemà o l’endemà passat ja en tenia una altra colla. «I la canalla?
I la canalla?» «Jo no ho sé, no us els puc ensenyar perquè no ho sé». Els va guardar sempre fins
que es va acabar la guerra i després van sortir. Dolors Canal, germana d'emboscats
~
«Moltes vegades jo vaig haver d’anar a buscar calçat perquè clar, alguns venien que volien
passar la frontera amb unes sabatetes de xarol, amb un calçat que no haurien fet ni quatre
passes!» Valentí Vilana. Casa seva era punt de suport de les caravanes d'evadits.
~
"Aleshores ens van avisar que ens presentéssim. Vam anar al santuari del Miracle i allà vam
marxar dotze o tretze d’aquí a Riner, potser uns quinze, i amb un camió, cap a Lleida. Van
posar vagons de càrrega en un tren de passatgers i hi anaven els soldats, que jo no havia vist
mai de la vida tants polls com hi havia allà, que la roba corria sola. I au, amb aquella caravana i
anar marxant. Llavors no sabíem pas a on ens portaven, anar passant estacions i el tren anar
marxant. Fins i tot per fer les nostres feines, ens deixaven sortir però amb l’escopeta allà a
prop, no fos cas que ens escapéssim." Josep Missé, emboscat.
~
2
"Quan vam anar a l’altre costat, al camp de concentració, vam veure brutalitats molt grosses, i
no les admeto tampoc. A Lugo vaig estar ben situat, i parlant amb la gent d’allà volien saber el
què de Catalunya. Jo els ho explicava i jo també volia saber lo d’ells, i vaig veure que Déu n’hi
do, també! Vaig pensar: «No he fet cap mal plan, de no voler ni un cantó ni un altre.» La
repressió tampoc em va agradar. Ha sigut així. Si podeu, no ho volgueu." Tom Ceuró,
emboscat.
3. FRAGMENTS DE LA DOCUMENTACIÓ
"De los últimos movilizados para marchar al frente del sector de Balaguer desertaron unos
novecientos individuos, que se encuentran escondidos en los bosques de los alrededores de
Solsona." Informació recollida al Cuartel General del Generalísimo.
~
"Primer es féu un forat, gairebé vertical, fins a arribar a sota la roca. Després es féu el pas que
serviria de porta d’accés a la cova, que consistí, de primer, en una sala d’uns tres metres
d’amplària per uns vuit o nou de fondària, i uns dos d’alçària. El sostre, que feia la roca, ens
sortí completament pla, a nivell, i això ens facilità la construcció en gran manera. Aquesta
primera sala serví de sala d’estar, de menjador, de casino, de sala d’armes i d’església. Els
germans Pedrós, que eren fusters, construïren la porta que tancava la cova, amb una gran
tarja, amb vidre, que donava llum. També construïren la taula que servia per menjar i per
jugar‐hi a cartes, essent el tresillo el joc preferit. L’altar era al fons de la sala, que rematava en
forma d’absis, i consistia en una banqueta que s’havia deixat del mateix tapàs. Al llarg de la
sala s’hi deixava també, del mateix tapàs, dos bancs, un a cada costat, que, coberts amb
mantes, anaven molt bé per poder‐hi seure. Al costat de la porta hi havia l’armeria, tot un
seguit d’escopetes amb els cartutxos, molts d’ells carregats amb bala." Diari inèdit d'Antoni
Llorens.
~
"Es fa més extensa la feina de recader. Portar encàrrecs al seu lloc. Solien ser cartes escrites
amb suc de ceba o amb tinta, aquestes embolicades amb paper d’estany i ficades a dins una
truita a la francesa, diaris marcats, etc, etc. El seu destí podia ser a un banc de seure a un bar.
Qui em buscava sabia com em deia, com anava. Normalment caminàvem un tros junts, ens
despediem i cadascú pel seu camí." Diari inèdit de Maria Rovira.
~
"20 de febrero. Salimos de Manresa a las 8 de la mañana a pie hasta Igualada, donde
ingresamos prisioneros en un campo de concentración. Es un convento. Estamos unos 2.300.
Empieza otra vez la vida de hambre, garrotazos, piojos y mal vivir. Dormimos encima los
ladrillos con un frío tremendo, suerte que estamos unos encima de otros y no sentimos tanto
el frío. " Diari inèdit de Josep Manau.
3
4. FRAGMENTS DE LES REFLEXIONS DE L'AUTORA
Sigui per indiferència, per desconfiança, per por, per no deixar casa seva o per convenciment
polític, van ser cridats per presentar‐se a files i no hi van anar. No van ser ni centenars ni
milers, sinó molts més.
Al llarg de tots aquests anys s’ha investigat i s’ha escrit molt sobre la guerra, les causes i les
conseqüències, els protagonistes polítics i militars, l’estratègia militar, l’actuació internacional.
S’ha escrit sobre anarquistes, comunistes, franquistes, falangistes, carlins i un llarg etcètera.
Sobre els emboscats, no. Potser perquè és un subjecte difícil de catalogar, difícil d’etiquetar,
de definir, amb angles i arestes, amb llums i ombres.
En Joan Pujol, el futur superespia de la II Guerra Mundial, va ser un dels que es van acollir a
l’indult. Per això la data de presentació real, el 14 de setembre, no és casual, i per això també
ell va mentir més endavant quan va dir que s’havia lliurat a la primavera del 1938. És diferent
haver‐se presentat voluntari que haver aprofitat l’oportunitat d’un indult. De totes maneres, la
seva vida militar republicana va durar ben poc. Només cinc dies després d’ocupar la seva
destinació al front es va evadir i va passar a les files franquistes.
En un temps en què no es viatjava i la ràdio era la finestra al món exterior, imaginem‐nos què
devia significar per als joves marxar de la seva llar per anar a viure amb altres nois en un
ambient on no hi havia res escrit, les normes es construïen dia a dia i la jornada començava
quan queia la nit. Per una banda, la guerra, la persecució, el perill, la por; per l’altra, la joventut
i la sensació de llibertat que proporciona no seguir cap guió previ. Allunyats dels
convencionalismes –ni que sigui per tornar‐hi després creient‐hi més–, segurament va ser el
període de la seva vida viscut més intensament i, paradoxalment –vist el que va venir darrere
de la guerra–, també el de major llibertat.
Emancipats i lliures, nocturns com feres del bosc, la fraternitat i la complicitat que es va teixir
entre els que compartien cova, aventures i destí, fossin germans, parents, veïns o fins i tot
desconeguts, era una nova experiència que, d’entrada, no estava prevista en el full de ruta de
la seva vida si la guerra no hagués fet esclatar en mil bocins tots els altres futurs possibles.
De vegades els emboscats passaven períodes tan llargs sense ser molestats que abaixaven la
guàrdia, es confiaven, restaven a casa més temps del que era prudent, relaxaven la vigilància i
es deixaven portar il∙lusament –no només ells, tots– per la còmoda i familiar sensació de
normalitat, una sensació que el dia menys esperat es trencava quan inesperadament se
sentien cops a la porta
Dins de la història dels emboscats, les que realment van haver de ser valentes són les dones.
Eren les que rebien directament la pressió dels comitès, guàrdies d’assalt o militars que
buscaven els emboscats; havien de dissimular quan eren interrogades, saber callar el que
4
coneixien i mantenir‐se fermes fins i tot quan eren detingudes. A moltes els havia marxat el
marit i, depèn de l’edat, els fills grans. Tenien al seu càrrec la família, la feina de casa, del
camp, dels animals, i tota la logística de suport als emboscats: havien d’aconseguir aliments i
cuinar per a moltes persones, i exposar‐se a anar amunt i avall amb el menjar i la roba quan els
homes no es podien apropar a la casa. Havien de cuidar‐se d’avisar a temps els amagats dels
perills si apareixien els guàrdies, i fins i tot en molts casos havien d’entretenir aquests a la
porta de casa mentre els emboscats saltaven per alguna finestra o sortida secreta.
Quan l’Antoni diu de forma vaga que la policia els féu algunes preguntes es refereix en realitat
a preguntes molt concretes no només sobre qui governava al poble, com ell comenta, sinó
també sobre tot allò que podia ser valuós per als franquistes: informació sobre els polvorins,
sobre els sistemes de defensa antiaèria, sobre els llocs on hi havia comandaments militars,
sobre els ponts, les indústries, les represes, les hidroelèctriques, les centrals telefòniques, tot.
La informació que s’obtenia era analitzada per tal de posar‐la a disposició dels serveis secrets i
dels comandaments militars. Quan es preparaven ràtzies aèries, a partir de la informació
recollida i processada, les unitats aèries disposaven de la relació d’objectius i del detall sobre
plànol de la seva localització.
Les històries d’aquelles caravanes clandestines, nocturnes, silencioses i perilloses, més o
menys amanides amb detalls fantasiosos, van omplir les converses de cafè de poble durant
molts anys després de la guerra. Amb el temps es van estendre i, com acostuma a passar, van
anar adquirint una dimensió gairebé èpica. Els guies tenien totes les virtuts dels herois de
novel∙la d’aventures: intrèpids, valents, audaços, amb un punt egoista i de mal geni però, en el
fons, amb bon cor. Els que s’evadien eren
presentats sovint com a maldestres i porucs però, al capdavall, éssers indefensos que l’heroi
havia de protegir, i els guàrdies de frontera tenien, indefectiblement, mala vista i pitjor
punteria.
Durant la Guerra Civil el càstig dels desertors va dependre d’una legislació que va anar
evolucionant i, sobretot, endurint‐ se amb el transcurs del conflicte. Cada derrota, cada front
trencat, cada territori perdut es traduïa en una nova crida de lleves i un nou decret que collava
més els que no complien amb les seves obligacions militars
El remor llunyà de la guerra es va anar concretant, a mesura que s’apropava el soroll de les
canonades del front, en un moviment incessant de persones que fugien de casa barrejades
amb els soldats en retirada.
Dins dels seus refugis els emboscats seguien, amb una barreja a parts iguals de temor i
impaciència, les notícies dels moviments de tropes i, en molts casos, preparaven les coves per
encabir‐hi els familiars, especialment les dones, que preferien anar a amagar‐se amb ells que
restar a casa seva en el momento del pas del front. Marxaven de casa amb recança i amb la
certesa que, entre els soldats republicans i els franquistes, els deixarien el rebost i tot allò de
valor ben escurat.
No esperaven ser rebuts amb els braços oberts pels soldats de Franco, ni molt menys ser
reconeguts com a herois resistents, però molt probablement sí que creien que el fet d’haver‐
5
se emboscat, desobeint les ordres i aguantant la pressió dels republicans, els reportaria un
mínim reconeixement del règim. Però no va ser així. Oblidaven que, abans que res, eren
catalans, per tant, rojo‐separatistas, o sigui culpables mentre no demostressin el contrari. Els
emboscats van ser tractats com els altres soldats enemics: tots ells eren presoners de guerra.