En Frederic Godàs neix l’any 1910 a Lleida. Té una infància malaltissa i

passa molt de temps al llit. El fet d’estar molt de temps a casa fa que

adquireixi habilitat per a les manualitats com: treballs amb fusta, dibuix i

pintura, així com per la música. Tant és així que aprèn abans la solfa i a

tocar el piano que de llegir i escriure.

Els seus pares lluiten a Lleida per introduir els principis que informen la Nova

Pedagogia que a Barcelona experimenten amb èxit pedagogs tan importants com Pau

Vila, Galí o Rosa Sensat. Van fundar el Liceu Escolar a les Terres de Ponent.

En Frederic inicia farmàcia per després passar-se a Magisteri a la Normal de Lleida.

En aquells anys d’estudiant coneix una jove, també estudiant

de magisteri, Felisa Bastida, que serà l’amor de la seva vida.

Felisa era la més petita de quatre germans, fills d’Esplús, a la

província d’Osca. Hi neix el 16 de juliol del 1915.

La Felisa acaba els seus estudis i ben aviat se’n va cap a

Barcelona a retrobar en Frederic .Felisa té només 19 anys.

A Barcelona, l’any 1935, en Frederic treballa en els Serveis

Municipals d’Educació, destinat al barri de les Cases Barates,

al peu de Montjuïc. En aquestes cases i barraques adjacents

hi viuen famílies d’emigrants espanyols, arribats per la

demanda de mà d’obra per l’exposició de l’any 1929.

La restauració de la Generalitat després del triomf de

les esquerres en les eleccions del febrer del 1936

restablirà aquells principis educatius anteriors en les

polítiques de protecció de menors, i una de les

primeres mesures serà el nomenament de Frederic

Godàs com a Director del Grup Benèfic de la

Protecció de Menors de Wad-ras.

L’activitat d’en Frederic, de només 26 anys d’edat i amb la

indispensable ajuda de la Felisa, serà frenètica, engegant

des del primer dia iniciatives molt interessants, de forma i de

fons, que canvien de dalt a baix aquella institució. Eliminen

l’obligatorietat d’anar amb el cap pelat i les noies,

acompanyades per la Felisa, van a la perruqueria com

tothom. Poden també elegir vestits evitant els uniformes.

S’estableix la coeducació a les classes i patis, acaben amb la

reclusió de les noies a les terrasses.

L’esport i el joc seran un apartat fonamental en

l’educació i incorporen els jocs didàctics per als petits (argila, arquitectura,..)

També permet i facilita les visites

familiars a qualsevol hora sense

prefixar-los quinzenalment com es feia

fins aleshores.

En aquell ambient de treball i

dedicació, mentre el país es dessagna

en una guerra civil provocada per la

sublevació militar, una alegria: el

naixement de la Danae.

És així que sota la direcció de Frederic Godàs, amb la

indispensable col·laboració de la seva esposa Felisa

Bastida, així com amb el suport de mestres i

educadors, que aquell centre passa a ser una

institució model. Aquells nois i noies marcats per la

institució, ara tenen drets, se senten estimats,són

lliures. Al matrimoni Godàs els interns el consideren

com els seus pares (a la Felisa li deien “mareta”), i

anys més tard seran convidats a bateigs i comunions

dels seus fills.

El Frederic és destituït l’any 1938 com a director del Grup Benèfic.

A finals de gener del 1939 les tropes franquistes són a tocar de les portes de

Barcelona. Una ingent quantitat de barcelonins i catalans inicien el camí cap a França.

Cal sobreviure i passar desapercebut

aquells primers anys de postguerra.

Felisa vol fer de mestra i finalment li és

concedida la plaça la d’un petit poble de

l’Alta Ribagorça, Noals, de només 17

cases.

No hi ha carreteres i Felisa arriba a

Noals damunt d’un cavall (no havia

muntat mai) per camins de ferradura on

tot just passava un animal. No sap on

va, vestida i calçada de ciutat.

Durant les vacances de l’estiu del 1943 són a Osca,

on neix el segon fill Frederic.

El record que els dos mestres van deixar a Noals

perdura durant tota la seva vida, com es feia palès en

la joia i generositat amb què eren rebuts quan hi feien

alguna visita per qualsevol motiu.

Passats uns anys Felisa va a fer de mestra a Esplús, el poble dels seus pares, a Osca.

Felisa treballa de mestra de

pàrvuls en una casa vella i

sense condicions fins que

inauguren les escoles noves.

No pot exercir amb la llibertat i

competència de l’enyorat

Noals: els altres mestres són

franquistes, els inspectors són

a prop, el capellà influeix,...

En aquell desert sociocultural que eren aquells pobles d’Aragó a la

postguerra, Frederic i Felisa intenten aportar canvis que involucrin la

població:espectaculars cavalcades de reis, grup de teatre, ballet,

excursions,...que no tenen, però, continuïtat.

És allà on neix el seu tercer fill, l’any 1947.

L’any 1954 decideixen marxar a Barcelona. Els fills han d’estudiar i a

Esplús no hi veuen gaire futur.

A començaments dels anys 70 l’Elvira, germana d’en Frederic, ha

tornat amb el seu marit de l’exili mexicà, i instal·lada a Castelldefels ha muntat un petit

jardí d’infància, el Petit Món. L’Elvira no té reconegut el seu títol de mestra expedit per

la Generalitat, i per legalitzar el parvulari necessita mestres titulats que seran la Felisa

i en Frederic.

El local amb jardí que el mateix inspector de primer ensenyament anomena “Caseta de

nines”.

El Festival de Nadal realitzat un vespre sota els arbres i envoltat de fogueres per

caldejar l’ambient, és un èxit i passa a ser una de les festes més característiques.

En paraules del mateix Frederic:

El cant és motiu de joia; actua

eficientment sobre l’ autodomini del nen i

ajuda a esbandir les pors nascudes de la

inseguretat. El cant és essencial en una

escola activa; crea sentit de cooperació i

ajuda a millorar l’expressió oral i a

l’adquisició de vocabulari. És una font de

bellesa, de sentit del ritme i afavoreix

quelcom tan important com és la

fantasia. En fi, és això tan gran i tan

senzill: alegria de viure i foment de la

bondat .És senzillament pedagogia.

Sempre hem entès el cant com una activitat col·lectiva i, per tant, educadora d’un

sentiment de cooperació. Així ho hem fet sempre a la trobada de Nadal però ho fem

habitualment en molts moments de la vida a l’escola: a l’aplec lector, en el que cada

alumne/a dels més grans acompanya la lectura d’un més petit; en les obres de teatre

que ens dediquem els uns als altres; en la celebració de la Diada de la Música; els

tallers durant la Setmana Cultural.

Dos anys després de treballar al parvulari, “el profe” ( amb

aquest nom el coneix tothom) cobra una indemnització. El

restabliment de la democràcia compensa tots els càrrecs

directius destituïts durant el règim. En Frederic Godàs era

director de la Protecció de Menors l’any 39 quan va ser

cessat de les seves funcions. Amb aquells diners compra

una caseta: Les Teules Velles...les Teules Velles quin nom

tan bonic, amb la resta de terreny on ara és l’escola.

Tot el patiment i la valentia del matrimoni Godàs i la seva dedicació a la

pedagogia en aquells temps tan difícils de la guerra i la postguerra es

transformen en la il·lusió de seguir educant i donant resposta a nous nens i

nenes en uns nous temps.

I és així com l’escola va creixent. El profe explica que hi van poder construir un

sorrer per jugar; una piscina per als estius; un petit hort, una petita granja. Però,

sobretot, un gran pavelló de música on poder cantar i dansar amb els nens i

nenes.

Anys després el jardí d’infància vol ser escola i el somni es fa realitat. Era l’any 1988,

la Felisa Bastida mor sense veure l’obra acabada. És en aquell moment quan el nom

de l’escola passa a ser compost, en honor al seu record.

Escola Petit Món-Felisa Bastida

Anys després,una nova llei d’educació canvia les coses. Aquells nens i nenes que

coneixem amb tres anyets marxen amb setze anys.

Actualment la gestió del centre és en règim cooperatiu per part de la Cooperativa de

Mestres PETIT MÓN S.C.C.L.