És l'hora del poble - Diari de campanya

www.unitatpopular.cat

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA // 100.000 EXEMPLARS // www.unitatpopular.cat

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

del poble

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres2

>> ÉS L’HORA DEL POBLE

Una alternativa d’esquerres per la plena independència dels Països Catalans

Edita: Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres // Tiratge: 100.000 exemplars. // Dipòsit legal: (això t’ho hauré de dir demà al matí)Aquesta publicació ha estat produïda per l’equip de L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans. La maquetació i el disseny gràfic han anat a càrrec de Diego Muñoz (www.milvietnams.com).Les infografies han estat elaborades per Martí Cirici. Hi han col·laborat diversos periodistes i activistes vinculats als mitjans de comunicació popularsLa correcció lingüística ha anat a càrrec de: Núria Argemí, Glòria Alcalà, Maria Castellet, Gemma Forcada, Marcel Tuyet i Helena Vílchez. // La fotografia ha estat coordinada per Oriol Clavera. Tot aquest treball ha estat voluntari i no remunerat.Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

parlamentaris serà equivalent a 2,5 ve-gades el salari mínim: de 1.600€ al mes • Sotmetrem a consulta permanent i contínua la nostra acció parlamen-tària a la militància, els moviments socials i populars, i al conjunt de la societat perquè la nostra activitat parlamentària es fonamenti en la de-mocràcia directa, activa, participati-va i inclusiva• Mantindrem sempre la independèn-cia respecte als grups financers i les elits econòmiques i no demanarem crèdits per a finançar la campanya • Evitarem la duplicitat de càrrecs en les institucions o en la mateixa orga-nització, per tal d’evitar l’acumulació de poder • Potenciarem el municipalisme com a eina real de transformació social. Defensarem la simplificació de les estructures administratives a través de la dissolució de les diputacions provincials, i apostarem pels muni-cipis, les comarques i altres institu-cions supramunicipals com a base de les polítiques de proximitat que pro-posem

El 25 de novembre, fes l’únic vot útil en favor d’una alternativa d’esquerres per la plena sobirania dels Països Catalans.

Vota la CUP – Alternativa d’Esquerres.

Votar CUP – Alternativa d’Esquerres és fer vot útilLes darreres enquestes publicades do-nen un percentatge de vot a les CUP – Alternativa d’Esquerres equivalent a poc menys del 3%. I això sense preguntar per la CUP – Alternativa d’Esquerres! Tenint en compte que per molt alta que sigui la par-ticipació, l’abstenció existirà, les mateixes enquestes que neguen que la CUP – Al-ternativa d’Esquerres pot entrar al Parla-ment en realitat diuen que sí que entrarà.Des d’una perspectiva de vot útil, el votant independentista i d’esquerres pretén que el seu vot serveixi, en la mesura del possible, per reforçar que la seva visió estigui repre-sentada al Parlament amb la major força possible, i alhora reduir al màxim els escons nacionalistes espanyols i favorables a una política econòmica i social de dretes.Tenint en compte que superar el 3% dels vots a Barcelona dóna d’entrada a 3 repre-sentants al Parlament, l’entrada de la CUP – Alternativa d’Esquerres es produiria en de-triment dels escons de CiU i del PP, no en detriment d’altres forces que es puguin re-clamar de l’esquerra o de l’independentisme.I més enllà del recompte electoral: només el vot per la CUP – Alternativa d’Esquerres és un vot a favor de la transformació d’arrel dels Països Catalans des de la perspectiva política, econòmica, social i cultural. No és possible que les coses canviïn si continuem votant als de sempre.

El 25 de novembre hi ha eleccions al Parlament de la Ciutadella. Unes elec-cions que tenen lloc en una conjuntura excepcional caracteritzada pels efectes que la crisi econòmica ha tingut a nivell polític i social. Als Països Catalans, les principals conseqüències de la crisi han estat:

• l’empobriment de bona part de la po-blació com a conseqüència de les po-lítiques dictades per la Unió Europea i aplicades pels successius governs es-panyols i autonòmics• el segrest de les institucions per part dels bancs i dels mercats, que a través del control del deute públic, són qui realment marquen les polítiques dels governs a nivell europeu, estatal, au-tonòmic i municipal• i finalment, el creixement de la cons-ciència independentista de bona part del nostre poble, especialment al Princi-pat on les persones partidàries de la in-dependència superen les que no ho són

Des de les múltiples mobilitzacions pel dret de decidir dels Països Catalans i les consultes per la independència, fins les acampades per una democràcia real, passant per les múltiples lluites en de-fensa del territori i contra l’especulació turística o urbanística, una part molt im-portant del poble català ha demostrat

durant els darrers anys que no es con-forma amb el país que s’ha construït i que en vol un altre.

És en aquest context que la CUP – Alter-nativa d’Esquerres ha decidit presentar-se a les properes eleccions del 25 de novembre.

Ens presentem perquè creiem que l’entrada d’una força política nítidament independentista i d’esquerres al Parla-ment de la Ciutadella és possible i ne-cessària. Una força política que planti cara a aquells que retallen i privatitzen en nom de Catalunya. I perquè és igual-ment imprescindible treballar per impe-dir, també a les institucions, que els de dalt segueixin manant com sempre o que, pitjor encara, ho canviïn tot perquè tot continuï igual.

Com ho farem?

Des de la CUP – Alternativa d’Esquerres creiem que la política és una cosa ben diferent del que practiquen els partits polítics. Per això, la nostra activitat par-lamentària es basarà en els següents principis:

• Els nostres parlamentaris tindran un mandat limitat a una legislatura • La retribució màxima dels nostres

Els números clarsEssent coherents amb la nostra demanda de transparència, fem públics els números de la nostra campanya electoral. Què ens gastarem i d’on obtindrem aquests diners?

Despeses

Cartells 2.772 Plafons 8.868Pancartes9.556Bobines de plàstic2.068

Revista 6.000Tramesa electoral 124.190Publicitat 28.200Merxandatge3.000

Actes de campanya 7.000Vídeos 1.000Advocats 1.000Total despeses 193.654

Ingressos

Líquid disponible 68.000Quota extraordinària 34.800Aportacions nuclis locals 29.000Donacions particulars 4.000

Bons d’ajut 39.854 Activitats lúdiques 18.000

Total ingressos 193.654

3www.unitatpopular.cat

ÉS L’HORA DEL POBLECandidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

del poble QUÈ ÉS I D’ON VE AIXÒ DE LA CRISI

Què és i d’on ve això de la crisi

“L’endeutament dels bancs

quadriplica tota

la riquesa que

es produeix en

un any.”

La crisi no és un fenomen de la naturalesa com un tsunami o una tempesta, sinó un fenomen econòmic, social i polític carac-terístic de l’actual sistema capitalista. De crisis n’hi ha hagut moltes de diferents tipus i dimensions al llarg de la història. Unes han estat més greus que d’altres, però són cícliques i cada vegada es repe-teixen més sovint i amb més duresa. Això no seria important si les crisis -com la que estem patint actualment- no provoquessin més desigualtats socials, un augment de la pobresa, una major destrucció del medi ambient i més explotació dels treballadors i les treballadores.

Es parla de situació de crisi quan l’economia deixa de créixer i les inversions no obtenen sucoses rendibilitats. Com que no hi ha expectatives de benefici el capital deixa d’invertir, es perden llocs de treball, cauen els salaris i el consum de les famílies i l’economia queda aturada. És interessant observar com, en el capitalis-me, els elements que ajuden a l’economia a superar una crisi són els mateixos que acaben provocant la següent. L’anterior gran crisi, la dels anys 70, es va superar amb el desplegament de la globalització, amb la imposició del que es va anomenar agenda neoliberal i amb el creixement del sector financer. Com es pretén fer ara?

D’una banda, la globalització va perme-tre a les grans empreses produir allà on fos més barata la mà d’obra i els impos-tos, i vendre allà on s’aconseguís majors beneficis. Les polítiques neoliberals van aconseguir destruir el poder de negocia-ció de la classe treballadora i els seus salaris van quedar estancats, mentre es privatitzaven progressivament serveis que històricament havien estat públics com la sanitat, l’educació, el transport o les pen-sions. Per últim, l’auge del sector financer va permetre desenvolupar tot un seguit de complicats productes financers per es-pecular i aconseguir major rendibilitat que en l’economia real productiva, encara que això acabés provocant el tancament de fàbriques i la pèrdua de llocs de treball.

De crisi en crisiCom a conseqüència d’aquesta agen-da política iniciada els anys 80, el capi-tal va recuperar la rendibilitat, va tornar a invertir i l’economia va començar a créixer de nou. Tot i això, les desigual-tats van seguir creixent també i les con-dicions de la majoria de la població van empitjorar per la manca progressiva del que s’anomena estat de benestar i per uns menors salaris.

Aquesta “solució”, però, no podia ser sostenible a llarg termini i, com ja hem dit abans, acabaria desencadenant una nova crisi. Unes empreses que cada vegada produïen més i més mercade-ries necessitaven tenir davant, per poder vendre tots els productes fabricats, una població amb una renda cada vegada superior. En canvi, ens trobàvem que els salaris creixien poc i la competència era cada vegada més aferrissada per la glo-balització i els nous mercats mundials. La nova fórmula per superar aquesta barrera va ser el crèdit. A partir dels anys 90 es va expandir la utilització de les targetes de crèdit i l’accés a préstecs bancaris per la compra d’automòbils, mobles, electro-domèstics i habitatges. L’endeutament de les famílies i, sobretot, de les empre-

ses es va accelerar durant els anys 2000 on semblava que la bonança econòmica no tindria fi.

La crisi va esclatar el 2008 i el que els mitjans de comunicació deien que ha-via de ser una crisi financera que només afectaria els banquers avariciosos de Wall Street ha acabat convertint-se en la major crisi de la història del capitalisme. Què ha passat? Ens han dit que l’actual crisi és culpa de totes les persones que es van endeutar i van especular al sector financer i immobiliari. Fins i tot s’acusa la població d’haver viscut per sobre de les seves possibilitats. La veritat és que el conjunt del sistema ha produït més mer-caderies (pisos, cotxes, telèfons, ordina-dors, serveis, etc.) de les que es podien vendre -sobreproducció- i els bancs i les caixes han donat més préstecs dels que es podien tornar -sobreendeuta-ment-. Aquests desajustos són propis del capitalisme perquè aquest és un sis-tema que funciona a través del mercat i la persecució del benefici privat, i deixa de banda la satisfacció de les necessi-tats de les persones.

Les polítiques d’austeritatUn cop instal·lada la crisi, hem presenciat una gestió per part dels governants que no ha fet més que aprofundir l’agenda neoliberal de les darreres dècades. Es busca afavorir les condicions pel capital encara que això re-presenti, novament, unes pitjors condicions de vida de les classes populars. Els governs han prioritzat el rescat del sistema financer en comptes de salvar a les persones garantint els seus llocs de treball i els seus habitatges.

Aquest xec en blanc a la banca, la caiguda dels ingressos públics per l’aturada econò-mica i l’augment de l’atur que ha provocat la crisi, ha fet augmentar el dèficit públic. També cal dir que els darrers anys s’havien reduït els impostos als més rics afeblint la recaptació d’ingressos. Després del rescat dels poderosos, s’ha imposat, a partir de 2010, la prioritat de reduir el dèficit a base de retallades de la despesa pública. Això ha es-

devingut una nova oportunitat per seguir de-teriorant els serveis públics com l’educació, la sanitat, etc.

La reducció del dèficit públic, però, ha estat impossible d’aconseguir a base de retallades de la despesa. La frenada de l’activitat econòmica que aquestes reta-llades suposen i la consegüent caigu-da d’ingressos, s’afegeix a la destrucció d’empreses i llocs de treball del sector privat i no fa més que empitjorar la situació de crisi i depressió econòmica.

El sector financer, fortament endeutat als mercats internacionals, segueix asfixiant l’economia real amb les seves exigències de cobrament. Per una banda, l’aturada productiva no facilita el retorn dels prés-tecs de les empreses i les hipoteques de les famílies fortament colpejades per l’atur. I per altra banda, l’excés d’endeutament concedit pels bancs és impagable per l’enorme volum que representa: fins a quatre vegades tota la riquesa que pro-dueix l’economia en un any.

La factura de la crisi l’estan pagant les clas-ses populars que veuen reduïda la seva capacitat de compra per l’augment de l’IVA, del preu del transport públic, l’electricitat, l’aigua, les taxes universitàries, el pagament per recepta mèdica, la pèrdua de llocs de treball, etc. Mentrestant els bancs reben ajudes i passen els seus deutes privats a les arques públiques, fent recaure sobre les espatlles dels treballadors i treballadores el pes del despropòsit de la bombolla immo-biliària i la corrupció política.

Les classes dominants estan gestionant la crisi beneficiant els seus interessos, en un context favorable i amb l’ajuda d’uns governants que són afins al seu projecte social i econòmic. La idea que la crisi aca-barà passant després d’uns anys de pati-ment i que aviat tornarem als bons temps és una fal·làcia en el capitalisme. La crisi no s’acabarà mentre aquesta afavoreixi a uns quants i les classes populars que la patim no ens alcem i diguem prou.

Ivan Gordillo, economista i membre del Seminari Taifa.

Edita: Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres // Tiratge: 100.000 exemplars. // Dipòsit legal: (això t’ho hauré de dir demà al matí)Aquesta publicació ha estat produïda per l’equip de L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans. La maquetació i el disseny gràfic han anat a càrrec de Diego Muñoz (www.milvietnams.com).Les infografies han estat elaborades per Martí Cirici. Hi han col·laborat diversos periodistes i activistes vinculats als mitjans de comunicació popularsLa correcció lingüística ha anat a càrrec de: Núria Argemí, Glòria Alcalà, Maria Castellet, Gemma Forcada, Marcel Tuyet i Helena Vílchez. // La fotografia ha estat coordinada per Oriol Clavera. Tot aquest treball ha estat voluntari i no remunerat.Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Fotografia: Robert Bonet.

>> És l’hora del pobleCandidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

del poble


Entrevista als candidats

Una de les propostes principals de la CUP-AE és no pagar el deute amb els bancs. Com és possible fer-ho? A partir de la teva expe-riència amb el món cooperatiu, creus que és possible construir una economia que estigui al servei de les persones?

‘No hi ha cap alternativa’ és el que ordenen els mercats i allò que els governs obeeixen. Però la via islandesa ha fet, en un any, tres coses que ens volen fer creure que són impossibles: negar-se a pagar el deute privat bancari, em-presonar banquers i anul·lar el deute hipotecari

fraudulent de milers de famílies. Tècnicament i jurídicament es tracta de negar-nos a pagar un deute privat amb recursos públics. Ja n’hi ha prou. La prioritat és la crisi social i abandonar el frau de l’economia especulativa que malmet el teixit productiu. Ni un sol euro públic més per rescatar els bancs que han provocat la crisi. La mateixa banca que ha guanyat 70.000 milions d’euros des de l’inici de la crisi sense comptar el rescat públic. Fixem-nos en La Caixa: 7.800 milions nets de beneficis des de 2007. Totes les retallades de CiU s’apugen a 5.500 milions.Respecte a l’economia cooperativa, social i so-

lidària, no només creiem que és possible. És que ja és una alternativa viable feta realitat. Més de 800 milions de persones al món ja estan vin-culades a un cooperativisme que democratitza l’economia, reparteix el treball, redistribueix la riquesa i protegeix l’entorn. Un model postca-pitalista que als Països Catalans ja hi és també: si ells tenen Endesa, nosaltres Som Energia; si ells tenen la Caixa, nosaltres Coop57; si ells tenen Danone, nosaltres La Fageda. Aquesta és la millor notícia: la democràcia econòmica i social, encara embrionària, ja és a casa nostra trucant a la porta d’un futur cooperatiu.

Com a professora d’una universitat pública, què en penses quan sents que cal retallar els serveis públics per tal de fer front a la crisi?

Les taxes universitàries han augmentat aquest curs acadèmic fins un 66% respecte l’any an-terior. L’estudiantat dels Països Catalans ha pagat una mitjana de 1.700 euros només en concepte de matrícula, una xifra que col·loca les universitats públiques dels Països Catalans en el quart lloc entre les més cares d’Europa. Aquest importantíssim augment de les taxes afecta els estudiants de les classes treballa-

dores, és un atac frontal a la universitat pública que tant ha costat d’aconseguir i significa el menyspreu del paper de la universitat com a motor social i econòmic.Quan sento els responsables polítics d’Ensenyament que diuen que el fet que hi hagi més alumnes a l’aula no afecta la qua-litat d’ensenyament, no sé si ho diuen per ignorància, la qual cosa és greu pel càrrec que ocupen, o ho diuen com una mostra d’irresponsabilitat.L’educació mai no ha de ser considerada com una despesa social que actuï com una llosa

dels pressupostos públics. L’Educació ha de ser considerada pels governs una inversió col·lectiva per aconseguir una societat més avançada culturalment i més cohesionada so-cialment. Si volem unes transformacions reals hem d’apostar per defensar la importància d’invertir en recursos morals i ètics, tant de cai-re col·lectiu –justícia, solidaritat…- com indivi-dual –autoestima, confiança…-. Si no s’abona en aquests indicadors, difícilment es millorarà la capacitat i les condicions perquè la ciuta-dania pugui accedir de debò a tot allò que li manca per satisfer les seues necessitats.

Com garantir un futur per la llengua catalana a tots els Països Catalans?

La nostra aposta és i ha estat sempre la d’entendre la llengua catalana com la llengua comuna i preferent dels Països Catalans, ja que n’és la llengua pròpia i històrica. Plante-gem que totes les institucions del nostre país, entre les quals trobem el Parlament de Cata-lunya, han de fer polítiques actives de promo-ció del català. I més en el context actual en el qual la nostra llengua pateix agressions cons-

tants arreu dels Països Catalans. Així, si bé és cert que el Parlament ha legislat en aquest àmbit, per la CUP-AE cal més atreviment i fer-mesa en les propostes per sobrepassar uns límits que ens imposen els estats espanyol i francès, com es demostra darrerament al País Valencià, la Franja, les Illes o la Catalunya del Nord. I davant les amenaces cal plantejar, si fa falta i sense por, la insubmissió com a una opció. Quina ha de ser la posició del ca-talà en un futur estat independent? Som del parer que, en els territoris històrics de parla

catalana (exceptuant l’Aran, la Fenolleda i al-gunes comarques del País Valencià), el ca-talà ha d’esdevenir l’única llengua preferent. Conscients de la realitat lingüística i respec-tuosos amb el plurilingüisme proposem tam-bé donar una posició intermèdia a llengües com el castellà i el francès, que són pròpies per molts habitants dels Països Catalans.

David FernàndezPeriodista i cooperativista. Cap de llista per Barcelona.

Antonieta JarneProfessora universitària. Cap de llista per Lleida.

Lluc SalellasPeriodista. Cap de llista per Girona.

Laia Altarriba, periodista especialitzada en temes de drets humans i de denúncia social, membre del consell de redacció de L’Accent.

ENTREVISTA ALS CANDIDATSCandidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

del poble

La crisi està colpejant d’una manera especial les dones. Des de la CUP-AE què proposeu per donar la volta a la situació actual?

El rostre de la pobresa sempre ha estat femení i avui més que mai. Només cal fixar-nos en l’àmbit laboral per adonar-nos que les dones som les que patim penalitzacions per ser ma-res, les que fem les feines més precàries i les que tenim els sous més baixos per la mateixa feina que els homes o les que cobrem pen-sions de viduïtat menors. I dins les famílies som les que majoritàriament ens carreguem

les tasques familiars i les que patim la violència masclista. Si, a més, ets una dona immigrada, la vulnerabilitat i el risc de caure en l’exclusió social augmenta exponencialment. La CUP denunciem la societat actual patriarcal i situem la dona al centre del nostre projecte transformador, mitjançant la promoció de polí-tiques públiques d’empoderament de la dona destinades a suplir aquestes desigualtats, com per exemple la lluita activa contra la vio-lència de gènere amb tots els mitjans neces-saris, la penalització de la publicitat sexista, el reconeixement dels drets de les treballadores

sexuals, l’educació pública no sexista o la fina-lització de la discriminació salarial i laboral per motius de gènere.

Ens diuen que les polítiques d’austeritat i la conseqüent privatització dels serveis són in-evitables. Què hi responeu des de la CUP-AE?

L’austeritat, com la humilitat, és un valor en si mateix. El defensem públicament i el practiquem en la nostra acció política, en les nostres cam-panyes, en les nostres despeses, en les pro-postes de reducció de despesa pública que fem als ajuntaments... Però les polítiques mal dites “d’austeritat” que imposa el mercat finan-cer a través de les seves organitzacions, com la UE, i partits, com CiU, PP o PSOE, són en

realitat una aposta ideològica equivocada per fer pagar la crisi als treballadors. Dic que és una aposta ideològica perquè, en realitat, és abso-lutament antieconòmica i està ensorrant, de fet, l’economia de molts països, entre els quals, els Països Catalans. La banca ha decidit superar la crisi que ella mateixa ha creat posant-ho tot al servei dels seus beneficis. I quan dic tot, és tot: l’educació, la sanitat, els transports, l’aigua, el territori... la supervivència mateixa de milions de persones. Resulta lògic pensar que deixar-nos prendre l’aigua, com ens vam deixar pren-dre l’electricitat i altres recursos bàsics, és tornar

a cometre el mateix error que van cometre tant esquerres com dretes obrint el mercat especu-latiu sobre el sòl i la construcció. Cal pensar en clau d’economia productiva, abandonar el joc de l’especulació, arraconar els bancs i el capital financer tot creant alternatives financeres sòlides, democràtiques i participades. Però més urgent que això, ara i aquí, és defensar el poc que ens queda i ens volen prendre per jugar al casino del guany immediat. L’aigua, aquí i arreu, és del po-ble. I l’energia, que és central en la nostra socie-tat i l’hem delegat als mercats especulatius, ho ha de tornar a ser. I en clau ecològica.

A què us referiu quan dieu que voleu la inde-pendència total?

Diem que volem una independència total perquè entenem que el poble català són els Països Catalans, no únicament la Co-munitat Autònoma de Catalunya. Per tant, el subjecte col·lectiu que ha d’exercir el dret d’autodeterminació són la totalitat de catalans i catalanes, el conjunt de la nació. A més, perquè l’exercici del dret d’autodeterminació és un exercici de construcció nacional que

s’expressa en tres aspectes: primer, en el dret a decidir lliurement la condició política i el model econòmic, social i cultural; segon, en la capacitat que les classes populars han d’assumir com a agent actiu de la transfor-mació social; i tercer, com a pas en la con-secució de la independència dels Països Catalans.Per a nosaltres independència significa allibe-rar-nos d’Espanya i França, però també de la Unió Europea, ja que la UE representa la pèrdua de sobirania dels estats i la imposi-

ció de polítiques neoliberals. El que volem és conviure en llibertat en l’Europa dels pobles.A més, per a nosaltres l’alliberament nacio-nal és indestriable de l’alliberament social (de classe) i de l’alliberament de gènere.

Georgina RieradevallRegidora de l’ajuntament de Vic. Segona de la llista per Barcelona.

Quim ArrufatRegidor de Vilanova i la Geltrú. Tercer de la llista per Barcelona.

Isabel ValletAdvocada. Quarta de la llista per Barcelona.

Quina proposta feu per acabar amb l’atur i amb la misèria?

Proposem que es reparteixi el treball perquè n’estem fartes d’encorbatats i de benvestides que surten per la tele dient que les treballa-dores i treballadors treballem poc i que el que cal és incrementar la jornada laboral precisa-ment en un moment en què milions de per-sones no tenen feina assalariada.La feina ha d’estar repartida, però també la

riquesa. Són dos repartiments que són in-destriables, ja que si només repartim la feina ens quedem no a mitges sinó ben just al co-mençament. Allò que hem de repartir és la riquesa, més que res perquè a les persones que la creem (que no som ni especuladors ni membres de cap consell d’administració ni “inversionistes” ni cap parauleta bonica d’aquestes) ens torni allò que a través del salari, la plusvàlua i mil i una martingales, els que es pensen amos ens prenen.

Les persones que van a l’atur i les que fa temps que hi són estan sent utilitzades per les classes dirigents per fer por als que tre-ballem i amenaçar-nos que si no acatem les seves ordres de cobrar menys i tenir menys drets ens enviaran directament a no tenir feina. I ara, fer cap a l’atur és fer cap a la misèria. Per tant, repartim la feina però també la riquesa.

Jordi Martí FontMestre. Cap de llista per Tarragona.



del poble


“La independència consisteix en què el poble català tinguem capacitat de decidir democràticament sobre els afers polítics, econòmics i socials claus que determinaran el nostre futur; pensem que és el mitjà a través del qual el poble català podem agafar les regnes del nostre futur col·lectiu amb l’objectiu de defensar els interessos de les classes populars catalanes.”

Vivim temps de incerteses i canvis pro-funds. Davant el desconcert general de l’esquerra institucional i els sobtats canvis de camisa dels partits d’ordre, nosaltres ens refermem en els plan-tejaments polítics que hem defensat sempre. L’Esquerra Independentista i la CUP hem treballat durant molts anys per crear les condicions favorables a la ruptura democràtica amb l’estat espan-yol i la construcció d’un futur nacional en plena llibertat. Ara l’escenari és més pro-pici que mai, i això ens esperona a inci-dir en el procés a favor del que sempre hem defensat: una plena independència que vagi més enllà d’un simple canvi de fronteres, i que esdevingui un mitjà per aconseguir transformacions socials i de model de participació política.

En què consisteix la independència?La Independència consisteix en què el poble català tinguem capacitat de deci-dir democràticament sobre els afers po-lítics, econòmics i socials claus que de-terminaran el nostre futur. I que aquesta capacitat estigui articulada a través d’un ordenament jurídic reconegut internacio-nalment.

Nosaltres pensem que la Independència és el mitjà a través del qual el poble ca-talà podem agafar les regnes del nostre futur col·lectiu amb l’objectiu de defen-sar els interessos de les classes popu-lars catalanes enfront dels interessos dels mercats i el capital, per als quals el nostre poble i els recursos naturals del país són només una font més de beneficis que s’ha d’exprimir tant com sigui possible. I enfront els interessos de l’estat espanyol, que aspira a ser un estat-nació culturalment homogeni i polí-ticament centralitzat. Un estat-nació que encara somia amb el seu passat impe-rial i no atén a raonaments democràtics quan es tracta de preservar la unitat de la seva pàtria.

Per què és important la independència?La Independència és necessària per a garantir un futur digne per a les classes populars catalanes. Només si el poble català és el dipositari real de la sobirania i té capacitat de decidir, sobre qüestions polítiques i també en matèria econòmica i social, podrem afrontar els reptes que se’ns plantegen a l’inici del segle XXI. A aquestes alçades històriques s’ha posat clarament de manifest que l’única mane-ra de garantir un futur digne a les classes populars és posar l’economia del país al servei del poble i no de l’acumulació ca-pitalista. Assolir aquest objectiu només serà possible si podem articular un con-

trapoder que emani de la voluntat popu-lar i que defensi els nostres interessos enfront dels poders econòmics i geopo-lítics que només ens volen exprimir per a maximitzar els seus beneficis.

Per altra banda, la independència és necessària per tal de garantir la super-vivència del poble català com a subjec-te col·lectiu. Sense la Independència no podrem impedir la extinció a mig termini de la llengua catalana, ni la im-posició de la homogeneïtat cultural i la centralització política a la qual aspira el projecte d’estat-nació espanyol. Hem de ser conscients que la plena realit-zació d’aquestes aspiracions homoge-neïtzadores i centralitzadores impliquen la desaparició definitiva del poble català com a subjecte col·lectiu. La indepen-

dència és necessària per tal que el fet nacional català no es converteixi en una mera qüestió folklòrica ni en una sim-pàtica diferència regional dins la nació espanyola, com ja ho és dins la nació francesa.

Quin és el nostre projecte projecte polític?El nostre projecte polític, la Unitat Po-pular, es basa en la premissa que és el poble català, en el marc dels Països Ca-talans, el subjecte de sobirania que ha de poder decidir democràticament so-bre els aspectes claus del nostre futur. Entenem l’autodeterminació del poble català com un procés d’empoderament popular i de transformació social, on no només puguem decidir sobre la in-dependència política sinó també so-bre tots els temes claus que afecten el nostre futur com a poble, especialment les polítiques econòmiques, socials,

cional) d’espais de participació política i social alternatius als existents, desobe-dients a la legalitat espanyola que ens nega el dret a l’autodeterminació, em-marcats dins una estratègia de cons-trucció nacional i de transformació social que ens permeti superar el capitalisme. Hem d’anar construint amb la nos-tra pràctica política, des d’avui mateix, una autèntica democràcia participativa i popular, on s’asseguri la participació política del poble sense mediacions, superant les interpretacions formalistes que limiten la democràcia únicament a l’exercici del sufragi.

Per què plantegeu la independència en el marc dels Països Catalans?Perquè el poble català no es circumscriu a la comunitat autònoma catalana del Regne d’Espanya. Per nosaltres defen-sar la unitat del poble català més enllà de

energètiques i alimentàries. Estem con-vençuts que sense sobirania econòmica no hi pot haver sobirania política. I l’única manera que el poble català pot ser so-birà econòmicament és democratitzant l’economia per tal de posar-la al servei de les persones i optar per un model de desenvolupament econòmic de país centrat en les necessitats de la seva gent i no en els interessos dels grans poders econòmics i polítics que avui do-minen el món.

La Unitat Popular és un projecte de futur, una realitat en construcció. En aquest context, la candidatura CUP-AE és un pas ferm, però un pas més, en el procés de creació i articulació en tots els àmbits i nivells (local, municipal, comarcal, na-cional, social, econòmic, laboral i institu-

la divisió administrativa espanyola i fran-cesa és un principi polític irrenunciable. Les múltiples derrotes militars i polítiques que ha sofert el poble català durant els últims tres-cents anys han suposat un esquarterament jurídic i polític del país. Però si encara avui podem parlar del po-ble català com una realitat que va més enllà de la divisió autonòmica espanyo-la és per la resistència i tenacitat de les classes populars, que davant la integra-ció i l’encaixisme de les elits autòctones, han mantingut viu el poble català com a subjecte col·lectiu. Nosaltres ens sen-tim hereus d’aquest llegat. Els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, són el nostre marc nacio-nal, però també el nostre projecte de fu-tur. I com tots els projectes de futur, cal treballar cada dia per tal que algun dia aquest projecte esdevingui una realitat plena. No hem d’oblidar que les nacions es construeixen; neixen i moren com a part de conflictes socials i polítics, no són pas realitats immutables i atempo-rals. Hem de construir el país que volem i necessitem des d’avui mateix.

La nostra aposta de construcció nacio-nal es basa en bastir una alternativa po-lítica, la Unitat Popular, que integri en el seu sí el conjunt del poble català, en un projecte polític comú per a tot el país.

Quins són els principals obstacles per a la independència?Ara per ara, el procés d’autodeterminació del poble cata-là té davant dos grans obstacles, que estan estretament relacionats. El primer és l’ordenament jurídic espanyol, perquè nega el dret a l’autodeterminació del poble ca-talà i atorga a l’exèrcit espanyol el paper de garant de l’ordenament constitucional i la integritat territorial d’Espanya. La Constitució espanyo-la del 78, forjada sota les amenaces del soroll de sabres, i l’ordenament jurídic i institucional que se’n deriva és incompatible amb una solució en clau democràtica del conflicte nacio-nal català. El segon obstacle és el projecte polí-tic d’encaix amb Espanya dels partits autonomistes. CiU vol ara atribuir-se el lideratge del procés obert arran de la manifestació del 11 de setembre de 2012, però hem de tenir memòria i tenir ben present que ells han estat uns dels arquitectes i principals de-fensors d’aquest mateix ordenament jurídic espanyol que nega el dret a l’autodeterminació del poble català. CiU, com la patronal catalana, re-

La independència dels Països Catalans


del poble LA INDEPENDÈNCIA DELS PAÏSOS CATALANS


“El nostre projecte polític es basa en dues premisses: que és el poble català, en el marc dels Països Catalans, el subjecte de sobirania i que sense sobirania econòmica no hi pot haver sobirania política.”

“Nosaltres diem sí a la independència i sí als Països Catalans. En cap cas serem un obstacle per a la convocatòria d’una consulta encara que no es faci ben bé en els termes del nostre projecte polític, però sempre defensarem el dret a la plena autodeterminació del poble català i el caràcter imperatiu de la voluntat popular.”

dueix el conflicte nacional estricta-ment a qüestions de finances, fisca-litat i infraestructures. Per nosaltres aquests són proble-mes importants, però es deriven d’un marc polític antidemocràtic que ells mateixos han creat i administrat durant més de trenta anys. I pensen continuar fent-ho. Aquesta és la clau de volta. Tard o d’hora CiU rebrà una oferta des de Madrid, possiblement amb el beneplàcit de Brussel·les i Berlín. Una oferta en termes de fi-nances, fiscalitat i infraestructures. I què farà CiU si depèn només d’ells? Negociar i pactar en funció dels inte-ressos de les elits econòmiques, que és el que han fet sempre. I aquests interessos passen per mantenir la in-tegritat territorial de l’estat espanyol, com han expressat ben clarament els factòtums del poder empresarial barceloní.El programa electoral de CiU usa una ambigüitat calculada. Mai fan ser-vir el concepte d’Independència i, en canvi, remarquen l’objectiu gens concret de tenir “estructures d’estat”, sense aclarir si es conformarien amb què aquestes “estructures d’estat” fossin estructures de l’estat espanyol però controlades completament per un govern autonòmic català. Diuen també que una possible consulta via referèndum s’hauria de fer d’acord amb la legalitat “que s’esdevingui”, com si la legislació espanyola fos fà-cil de canviar en tot allò referent a l’autodeterminació dels pobles. Si fan una llei de consultes al Parlament de fireta de la Ciutadella, ja hi haurà un alt tribunal espanyol que imposi l’ordenament constitucional. I això ho saben perfectament a can CiU. Nosaltres pensem que la manera més efectiva de canviar les lleis injus-tes és desobeir-les. La història de les conquestes de drets civils, polítics i socials estan plenes de casos d’èxit de la desobediència civil. En canvi, la història del nostre poble està plena d’intents fracassats de reformar Es-panya per fer-hi cabre el poble cata-là. Aquesta ambigüitat calculada del programa de CiU respon a la neces-sitat de tenir les mans lliures en la negociació que s’obrirà quan tots els actors en el conflicte nacional català posin les cartes sobre la taula. Per tant, hem d’evitar que CiU sigui qui gestioni en solitari el procés perquè estats associats i altres fórmules no són passes tímides cap a la llibertat si no passes fermes cap a l’encaix definitiu amb Espanya.

I davant d’aquests obstacles, vosaltres què proposeu?Pensem que ara és l’hora del poble. Ha de ser el poble català qui lideri el procés d’autodeterminació a tra-vés de l’autoorganització i la mobilit-zació popular, desafiant i desobeint les lleis que ens impedeixen la plena autodeterminació i no pas caient en la quimera de reformar l’ordenament jurídic espanyol. La manifestació de l’11 de setembre, així com la llarga història de lluita del nostre poble, ens demostra que és la mobilització po-pular que ens fa avançar en els nos-tres objectius. No podem deixar el procés en mans dels partits polítics

que, des de fa més de trenta anys, han gestionat l’autonomia que ens ha mantingut encadenats a Espanya. Ara, com aleshores, la funció de CiU és utilitzar el desig popular de lliber-tat per defensar el programa de les elits econòmiques, que consideren que reduint el dèficit fiscal i el dèficit d’infraestructures el conflicte nacio-nal català queda resolt.

Independència en el marc de la Unió Europea?La plena independència, entesa com la capacitat efectiva del poble català de poder decidir sobre els aspectes claus del nostre futur, no la podrem tenir en el marc de la Unió Europea. El preu de la pertinença a la UE és la

subordinació de l’economia del país als interessos econòmics i geopo-lítics del gran Capital i dels estats centrals de la UE, amb Alemanya al capdavant. Nosaltres pensem que aquests interessos són irreconcilia-bles amb els interessos del poble català perquè la subordinació econò-mica implica, per exemple, l’aplicació de les mesures de xoc neoliberals, basades en socialitzar les pèrdues, retallar i desballestar els serveis pú-blics, i privatitzar els beneficis.

El conflicte d’interessos es planteja perquè no és compatible estar su-bordinat a les polítiques econòmi-ques que la UE imposa als països perifèrics i tenir sistemes d’educació i sanitat públics, de qualitat i univer-sals. No parlem ja de la possibilitat de fer polítiques econòmiques enca-minades a superar el capitalisme, po-lítiques que democratitzin les grans decisions econòmiques i racionalitzin la producció i la distribució de la ri-quesa. Aquesta és una de les dis-juntives importants per al nostre futur com a poble. Nosaltres pensem que aquestes disjuntives s’han de resol-dre democràticament, donant capa-citat real al poble de decidir sobre els afers que marcaran el nostre futur col·lectiu. Per tant, entenem que és trampós i manipulador voler plantejar que la Independència només podrà ser en el marc de la UE, per exem-ple vinculant ambdues qüestions en la pregunta d’una possible consulta, perquè la pertinença a la UE impli-ca assumir unes polítiques econò-miques i socials molt determinades i nosaltres pensem que aquestes polítiques són irreconciliables amb els interessos del poble català. Són dues qüestions diferents i no es pot pretendre, tal com pretén fer CiU, escamotejar el debat sobre el model social i econòmic que implica la per-tinença a la UE.

I si CiU planteja una consulta amb una pregunta que no us agrada?Nosaltres direm Sí a trencar amb Es-panya, Sí als Països Catalans. No serem un obstacle per a la convo-catòria d’una consulta o referèndum encara que no es faci ben bé en els termes del nostre projecte polític, però no donarem un xec en blanc en forma de Sí incondicional a qualse-vol tipus de consulta que CiU pro-posi. Per donar la veu al poble i que aquesta veu sigui vinculant sempre hi hem estat i sempre hi serem. Per

trencar amb Espanya de forma in-equívoca sempre hi hem estat i sem-pre hi serem. Ara bé, si es dóna a la veu del poble un valor purament consultiu, si s’utilitza la veu del poble com un xec en blanc per a negociar noves formes d’encaix amb Espanya, si la pregunta no és inequívoca en el sentit de constituir un estat propi o si es tracta d’una autodeterminació a mitges en què se’ns permet decidir la permanència a Espanya però se’ns obliga a acceptar la permanència a la Unió Europea nosaltres defensarem el dret a la plena autodeterminació del poble català i el caràcter impera-tiu de la voluntat popular.

Fotografia: Jordi Borràs.


del poble PAGUEM LES DE SEMPRE: IMPOSTOS I ESPOLI FISCAL

8

Paguem les de sempre: impostos i espoli fiscalNi les retallades són per totes, ni tothom s’ha d’estrènyer el cinturó igual, ni la pu-jada de taxes és resolutiva, ni la indepen-dència ens farà sortir de la crisi. Ara bé, això no vol dir que els Països Catalans no pateixin un tracte injust per part de l’estat espanyol i que l’espoli fiscal no sigui un gran problema econòmic del territori, jun-tament amb el frau fiscal de les elits de casa i de les mesures imposades per la Unió Europea per reduir el dèficit mit-jançant els impostos.

L’augment de l’IRPF i l’IVA és una de les mesures estrella d’enguany per fer front a la crisi de les arques espanyoles. Ara bé, la pujada no afecta a totes igual. La clas-se treballadora és qui fa l’esforç econò-mic i a la vegada perd capacitat mone-tària. La classe benestant trampeja la situació gràcies a les polítiques neolibe-rals que afavoreixen els que més tenen.

Qui menys té és qui paga Un cas peculiar és el del suposat aug-ment de l’IRPF que s’ha aplicat el 2012 a les rendes altes. Cal saber, però, que allò que està estipulat com a rendes al-tes són aquelles que superen els 10.000 euros al mes. O sigui, les que no arriben a 120.000 euros anuals són considera-des rendes mitjanes. Si tenim en comp-te que als Països Catalans la mitjana d’ingressos és només una cinquena part d’aquesta xifra i que el PIB per habitant és de 24.300 euros podem veure clarament la ironia de fer creure que es treballa per una millor distribució de la riquesa. A la pràctica l’increment de l’impost l’acaba pagant el gruix de la població: el 68% de la càrrega fiscal de l’IRPF l’assumeix la franja de les rendes mitjanes, que és on es concentra la major part de la ciutada-nia. Surrealista.

Com provocar la recessió econòmicaL’ombra de l’escàndol dels impostos i els beneficis per les elits s’allarga a l’IVA, un impost indirecte que va de la mà del preu dels productes i repercuteix en la inflació. L’augment de la taxa és una mesura posi-tiva només a molt curt termini i desastrosa en el temps. Comença així allò del peix que es mossega la cua. S’entén de forma clara si sabem que la pujada de l’IVA fa reduir el consum intern i per tant fa baixar les vendes. Aleshores les empreses dis-minueixen la producció, acomiaden per-sonal o tanquen, un fet que fa augmen-tar les persones en situació d’atur, que tenen menys recursos i que redueixen el consum intern,... D’aquesta manera, la població empobreix. El resultat és doble-ment negatiu: per una banda l’economia pateix una recessió (enlloc de créixer, min-

va); i per l’altra, no s’aconsegueix l’objectiu recaptatori marcat perquè la capacitat econòmica de la ciutadania és menor. Però és més, l’IVA s’aplica per a tothom igual sense tenir en compte els nivells de rendes i, una vegada més, perjudica a les classes baixes que han de fer un esforç fiscal major. Injust.

El món al revésL’impost de societats és una altra de les més grans enganyifes. Les empreses pe-tites tributen un 24% dels beneficis mentre que les organitzacions que facturen més de 6 milions d’euros ho fan tres punts per sota, al 21%. Les elits empresàries que re-

gistren més de 180 milions a l’any encara paguen menys, només el 19% d’impostos, cinc punts per sota de les microempreses. Però n’hi ha més, perquè les grans fortunes tenen capacitat per eludir fins a dues terce-res parts de l’impost amb mecanismes que els permeten no declarar tots els guanys i així eviten pagar la contribució. En algunes ocasions les corporacions empresarials arriben a abonar només el 10% de la taxa, menys del que paguen les famílies, que contribueixen amb un 11,5% de la renda. Un escàndol.

Espoli fiscal espanyolEls Països Catalans pateixen un dèficit fiscal crònic amb l’estat espanyol. Apor-ten, mitjançant els impostos, molt més del que reben en serveis i inversions. Un espoli fiscal valorat en devers 33.000

Maria Manyosa Masip, periodista i col·laboradora dels Serveis Informatius Populars de Sabadell.

milions d’euros anuals, o sigui, més de 160.000 milions d’euros només els da-rrers cinc anys.

Frau fiscal catalàA ca nostra, però, també es pateix l’espoli fiscal nacional que actualment ronda els 26.000 milions d’euros (el 23,3% del PIB). Són diners no declarats, estafats a les arques públiques i que afecten a la població en dos sentits: per una banda, impossibilita l’obtenció de més serveis públics; per l’altra, obliga el pagament de 876 euros de mitjana per persona i any en concepte d’impostos per mantenir el nivell de serveis assolit fins ara.

Entrevista a Sandra Pazos, regidora i mem-bre de la CUP a Banyoles on es va aprovar demanar la condonació del deute municipal. Girona, Molins de Rei i Celrà han seguit pro-cessos similars.

“Necessitem

governants que no

empobreixin les

clases populars”

El que es vol és que es perdoni el deute? De quant?

No es tracta de perdonar res, més aviat del que es tracta és que es retornin els 770.000 euros que els banyolins i banyolines han aportat a Espanya i no se’ls ha retornat.

La moció es va aprovar. I ara què?

Va ser una acció simbòlica perquè sabem que si ho posem en pràctica l’estat espanyol intervindrà els comptes de l’ajuntament. Ara bé, si això ho fes una batllia com Barcelona la situació seria molt diferent.

Com viviu l’espoli fiscal que pateixen els PPCC?

L’espoli repercuteix a les persones. Tenim unes taxes d’atur i un índex de pobresa ele-vadíssims. És injust i insostenible, i la Gene-ralitat ho aprofita per justificar les retallades. Però les mesures per fer front a la crisi són decisions polítiques.

La solució són uns Països Catalans independents?

Amb la independència això canviarà, tot i que continuarem en un marc europeu que pressiona per aplicar retallades socials. El que necessitem són governants que no em-pobreixin les classes populars.

El més escandalós, però, és que l’evasió tributària la protagonitzen, en un 72% dels casos, els grans negocis tot i que representen només l’1,8% del teixit em-presarial. Els autònoms, les societats i les pimes, que són la gran base productiva, incompleixen en els pagaments gaire-bé tres vegades menys. Això s’explica amb una política fiscal generosa amb les grans fortunes que permet l’elusió fiscal i no pagar impostos tot aprofitant-se dels aspectes interpretables de la llei. També la lentitud judicial propicia el frau fiscal fent que el 88% dels delictes d’evasió de capitals quedin impunes.

Treballar per a un nivell de vida digne per a totes les persones vol dir apostar per la independència, però també su-posa fer un repartiment real de la rique-sa, aturar d’asfixiar la classe treballado-

ra amb impostos, deixar de fer l’ullet a les grans fortunes i invertir contra el frau fiscal que empobreix cada any els Paï-sos Catalans 26.000 milions d’euros. En definitiva, del que es tracta és de prendre mesures per deixar de pagar sempre les mateixes.

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres


del poble>> És l’hora del poble

9

DIEM PROU A TANTES REFORMES LABORALS

Diem prou a tantes Reformes Laborals


Són temps difícils per als drets laborals. Des que Zapatero va pujar a la tarima del Congrés espanyol, el maig de 2010, han plogut refor-mes laborals a dojo. Cop a cop, retallada a retallada, primer els socialistes i després els populars, l’Executiu espanyol, entre aplau-diments d’empresaris i del nostre Govern autòcton de CiU, no ha dubtat a capgirar tots els àmbits de la relació laboral: avui un treballador percebrà moltes menys indem-nitzacions per acomiadament que fa només un parell d’anys, els convenis col·lectius ja no el protegiran de les condicions i un salari dignes, els quals restaran com a paper mu-llat en mans de les empreses, i s’han reduït les pírriques pensions un 20%, per posar només alguns exemples.

Els afectats som la gran majoria: els més

S’ha de dir ben alt i ben clar: les reformes laborals dels darrers dos anys s’han dut a terme (també i so-bretot) contra les dones, víctimes de les bombes socials que han repre-sentat les polítiques dels executius espanyol i autonòmic, ja que són les més les més precàries entre les pre-càries, atenent a les feines menys valorades socialment, i amb salaris més baixos. I també pel fet d’haver comès el fatal delicte d’haver cotitzat massa poc, atès que s’han dedicat a cuidar els petits i els grans, amb les jornades laborals parcials i en les feines en negre.

La llista és llarga, i va des de la li-mitació de les polítiques de concilia-ció laboral, com ara la lactància o la reducció de jornada per guarda de fill menor, a les reduccions de les pensions més baixes, passant per la liberalització final dels contractes a temps parcial, que resten sota la lliu-re disposició d’hores de l’empresari.

d’un milió i mig d’aturats, víctimes col·laterals de la Reforma laboral que ha facilitat la xacra dels ERO; els pensionistes, que veuen con-gelades les seves pensions minúscules ara durant dos anys; les dones i els treballadors immigrants, que nodreixen la gran majoria del treball en negre, precari i encara pitjor pa-gat; i en general tots i totes les treballadores, que cada cop treballen per menys salari, i més hores i anys, per aconseguir pensions cada cop més baixes, i taxes d’accidents de treball cada cop més altes. Un darrere l’altre, com una inacabable gota malaia, cada decret dels divendres negres va esborrant drets que havien costat molt d’aconseguir als nostres pares i avis, a fo-rça de dècades de sacrificis, vagues i re-volucions, i avui ho estem perdent en un

temps rècord. En només dos anys segura-ment hem patit la pèrdua més espectacular de drets laborals que es pugui recordar.

Però hem de tenir clar que ells mai no en tindran prou, i el forat on han caigut els nos-tres drets laborals sembla que no té fons. Però realment el límit el marcarem nosal-tres, els i les treballadores. Quan diguem prou als carrers i centres de treball, quan ens manifestem i exercim el desobedient art de sindicar-nos.

Cal que sortim al carrer a dir prou. Calen una o mil vagues generals, manifestacions i tancades, i totes les mobilitzacions ne-cessàries, fins que la patronal i el Govern entenguin que amb els drets laborals no s’hi juga.

“Avui un

treballador

percebrà

moltes menys indemnitzacions

per acomiadament”.

Evolució de l’acomiadament

Reformant el mercat laboral

contra les dones

1977• Indemnització de l’improcedent amb 60 dies per any treballat, amb el lí-mit de 5 anualitats, i el treballador té l’opció d’incorporar-se de nou a l’empresa.

1980 • Indemnització de l’improcedent de 45 dies, amb el límit de 3,5 anualitats, i el tre-ballador ja no té l’opció d’incorporar-se de nou a l’empresa.

1997• Nou contracte per a col·lectius de dones, aturats i més grans de 45 anys amb acomia-dament de 33 dies, amb un límit de 2 anualitats.

2010• El contracte amb acomiadament de 33 dies s’estén a quasi tots els col·lectius.• L’empresari pot acomiadar amb 20 dies per “possibles pèrdues futures”.

2012• El contracte amb acomiadament de 33 dies serà l’únic existent i també s’aplica als contractes anteriors.• L’empresari pot acomiadar amb 20 dies amb només “reduccions d’ingressos” de tres trimestres.• Supressió dels salaris de tramitació.

Principals afectacions

en les dones

Restriccions en la reducció de jornada per guarda de fill menor. No es podrà dur a terme si es falten uns dies complerts a la feina, sinó que la reducció ha de ser obligatòriament d’unes hores al dia.

Derogació de les bonificacions per contractar dones que han acabat la maternitat o han gaudit d’una exce-dència per cuidar fills.

Reducció de la quantia mínima de la jubilació.Es permeten jubilacions per sota dels 600 euros mensuals per als que han cotitzat poc. La gran majoria d’afectats seran dones.

Limitacions en el permís de lactància.No podran gaudir de la lactància els dos pro-genitors alhora, mare i pare, tal com permetia la llei anteriorment.

Algunes pinzellades de la realitat laboral dels Països Catalans

175 treballadors morts l’any 2010

en accidents de treball.

520

sinistres laborals diaris l’any 2010.

1.750.000 persones aturades al setembre de 2012.

25% de taxa d’atur, 23% a Catalunya,

28% al País Valencià i 20% a les Illes.

55% dels pensionistes no superen

els 641 euros mensuals.

200.000 és la xifra d’empleades de la llar

que es calcula que treballen en negre.

61% de les empleades de la llar són immigrants.

94%

de les empleades de la llar són dones.

Àlex Tisminetzky, advocat laboralista.



del poble

10

POBRESA I REALITAT

Pobresa i realitat

El paradigma dominantExisteix la percepció generalitzada que talent i la qualificació es troben direc-tament relacionats amb la remunera-ció salarial. Així, i donat que ambdues variables es troben estrictament rela-cionades amb un mateix -el talent es refereix a una qualitat innata per des-envolupar una tasca determinada, i la formació es vincula amb l’adquisició de coneixement - sembla lògic que des-prés de les renúncies personals i de la inversió econòmica destinada a formar-se i a desenvolupar-se professional-ment, arribi un moment en que els fruits de tal esforç es materialitzin amb una bona nòmina.

La pobresa, una categoria de dominació i controlD’aquesta línia de pensament se’n des-prèn que si hi ha qui s’esforça, progres-sa i guanya, per contraposició, hi ha també qui no s’esforça, no progressa, i no guanya: el pobre.

A partir de l’establiment de la relació di-recta entre l’esforç personal i la situació econòmica, el pobre és automàtica-ment culpabilitzat, estigmatitzant-lo per la seva naturalesa mandrosa i la falta de compromís amb la societat i amb les normes que la regulen.

En el context del nostre estat del be-nestar, la participació al mercat laboral condiciona l’adquisició de drets so-cials, com la prestació d’atur. Com que la presència del pobre al mercat laboral és baixa i discontinua, les prestacions que li pertoquen no garanteixen la seva autonomia, abocant-lo a les xarxes de suport, o en cas de no tenir-les, a una més que probable marginació. Per tant la manca de presència en el mercat laboral no tan sols exclou econòmica-ment sinó que ho fa socialment.

La força d’aquesta imatge és difosa i utilitzada com a amenaça sobre la resta de treballadors. Així la pobresa esdevé un mecanisme de control social.

La realitat desvetlla la fal·làcia neoliberalAssumir la correlació entre talent, es-forç i èxit, implica necessàriament con-demnar a l’ostracisme a 1.665.100 persones (54% homes i 45% dones) que es troben en situació d’atur als Països Catalans. Recolzar la veracitat d’aquest argumentari, significa culpabi-litzar el 33,4% dels balears, el 39,7% dels catalans i el 44,1% dels valencians que manifesten no poder fer front a una

pagament imprevist, o que es troben al llindar de la pobresa.

Promoure aquest pensament signifi-ca criminalitzar les famílies per un so-breendeutament que se situava en-torn al 130%, menyspreant també les 150.888 famílies que han estat desno-nades des de 2007. Representa sumar al drama de la pèrdua de l’habitatge i a la injustícia del manteniment del seu pagament un cop produït el desnona-ment, l’estigmatització social per un projecte de vida truncat, fracassat, que molts cops derivarà en problemes de salut com l’ansietat, la depressió, i en els casos més lamentables, el suïcidi.

La lluita pel desenvolupament de l’Estat del BenestarMés enllà de la dimensió econòmica, es planteja sense pudor que la situa-ció dels pobres, aturats, desnonats, malalts crònics, joves i un llarg etcète-ra, no són qüestions que requereixin de consideració social, perquè són

un problema estricte de les seves famílies. L’abordatge familiarista de l’exclusió és una idea que cal com-batre, perquè atempta contra la idea mateixa de societat.

Enfront d’això, cal posar de relleu que el discurs individualista, supo-sadament igualitari, sustenta que “a mateix esforç, mateix posicionament social” és fals. Ho és perquè l’exercici reduccionista de la pobresa, oculta que una situació d’exclusió econò-mica pot ser resultat del desencade-nament d’unes circumstàncies a les que la persona no pot sobreposar-se (un desnonament, una malaltia cròni-ca o la cura d’una persona). Però so-bre tot és una falsedat perquè amaga que les dinàmiques d’exclusió, aque-lles realment significatives i explicati-ves del fenomen, són estructurals i inherents al sistema. El mercat no és l’agent social que vetlla per la salva-guarda de drets i garanteix la cohe-sió social, ans el contrari.

Cal estendre els drets per a garantir l’aturada dels processos d’exclusió abans que aquests es materialitzin, reivindicar el paper redistributiu dels serveis públics i defensar l’accés uni-versal a aquests, eliminant les barreres d’entrada com el repagament, l’euro per recepta o l’apartheid sanitari.

Per fer-ho caldrà segurament replan-tejar el sistema tributari, però podem començar rebutjant altres estratègies pretesament universalistes, que sota la màxima de garantir el “dret d’elecció del servei”, i fonamentades en la transferència monetària, signifiquen el transvasament de recursos públics al sector privat, comportant una precarit-zarització de les condicions laborals i disminuint la qualitat del servei.

Cal en definitiva reivindicar allò pú-blic per fer bona aquella màxima de “a cadascú segons les seves capa-citats, a cadascú d’acord amb les seves necessitats”.

Arnau Comas i Eloi Martínez


del poble LES CONSEQÜÈNCIES MATERIALS DE L’OPRESSIÓ PATRIARCAL

Les conseqüències materials de l’opressió patriarcal


Maria Rodó de Zárate, militant feminista.

amb parella estable, ja que qualsevol opció que surti de la família nuclear heterosexual no té dret a reproduir-se, a no ser que pagui les desorbitants xifres que ofereixen les clí-niques privades de reproducció assistida. Em sembla que tot això són conseqüèn-cies materials.

I la pregunta es manté. Per què tant d’enrenou? Per què aquesta obsessió en limitar els drets sexuals i reproductius? Parar atenció en la insistència en legis-lar contra el dret al propi cos ens hauria de fer veure la seva rellevància. Controlar

Sovint es diu que les qüestions de gènere i sexualitat són qüestions simbòliques. Quan es parla de polítiques d’igualtat, del dret a l’avortament o del matrimoni entre perso-nes del mateix sexe s’acostuma a sentir sempre alguna veu que apunta que això és “una cortina de fum” o bé que “es fan per treure l’atenció de les coses importants”. En definitiva, polítiques de segona. Però el patriarcat i la desigualtat que genera té con-seqüències materials, tant per les dones com per la resta de la població. L’economia també té una vessant “de gènere” i tant les condicions laborals com les crisis econò-

miques com la divisió del treball estan mar-cades pel patriarcat. El no reconeixement del treball reproductiu com a treball n’és un exemple. Es diu que si es comptabilitzés tot el treball reproductiu i de cures que majori-tàriament fan les dones, aquest correspon-dria a un 50% del PIB. Totes aquelles feines que consisteixen en la creació i el manteni-ment de la vida no són només rellevants en si mateixes, sinó que la vida productiva tal com l’entenem no es podria dur a terme sense elles. Però tot i la seva rellevància, ni tan sols es considera treball. I, per tant, ni està remunerada, ni gaudeix de drets labo-rals, ni de prestacions com l’atur o la jubila-ció, ni d’organitzacions sindicals que vetllin pel seus drets. Es relega a l’àmbit privat i s’invisibilitza com a treball. Amb la crisi ac-tual i la disminució de les prestacions, dels sous i dels serveis públics, aquests treballs recauen cada cop més sobre les de sem-pre. Quan a una persona malalta se la dóna d’alta quan encara és totalment depenent,

qui se suposa que l’ha de cuidar? Quan es tanquen escoles bressol, qui ha d’estar al costat de les criatures?

Les polítiques econòmiques neoliberals tenen conseqüències materials sobre la població, però encara sembla que les polí-tiques conservadores i sexistes afecten no-més a qüestions legals i civils que només tenen un efecte discursiu. Un exemple és l’atac constant als drets sexuals i reproduc-tius. Aquesta qüestió, que està damunt la taula en qualsevol període electoral, s’acostuma a veure com una política se-

cundària i propagandística encarada a fer content l’electorat, com si per ella mateixa no fos una qüestió prou rellevant. El cas del dret a l’avortament és paradigmàtic. Per què aquesta qüestió ha estat sempre un tema central de la lluita feminista? Per què la dre-ta conservadora l’ha situat també sempre com un punt clau? Què s’amaga darrera el dret a l’avortament que aixequi tanta po-lèmica? Cap altra cosa que el dret al propi cos. La interrupció voluntària de l’embaràs és un dret que reconeix, primordialment, la lliure elecció de la dona sobre el seu cos. L’actual govern del PP planeja reformar la llei de l’avortament en base a la infantilitza-ció de la dona, però només per aquesta qüestió, ja que no es demana l’autorització per a cap altre tipus d’intervenció mèdica a partir dels 16 anys. També es proposa que la malformació del fetus no sigui motiu per avortar. Gallardón diu que fa això basant-se en la defensa de la igualtat de les per-sones discapacitades, però alhora també

defensa que siguin les tutores/tutors qui decideixin sobre la fertilitat de les persones dependents. En què quedem? Encara que el debat sobre l’eugenèsia sigui una qüestió molt més àmplia, des de quan li preocupa la vida de les persones dependents al PP? Mentre es retallen recursos per aquestes persones i les persones que les cuiden, s’obliga a parir perquè es defensa la seva vida. I un cop nascudes, se n’ocuparà Gallardón? D’altra banda, és ben curiós l’argument que va utilitzar el mateix minis-tre contra el dret a l’avortament, al·legant que hi havia una ‘violència estructural que

obligava a les dones a avortar’. A part de la impertinència d’utilitzar aquest tipus de con-cepte per argumentar en contra dels drets sexuals i reproductius de les dones, és un argument del tot contradictori amb altres polítiques que es plantegen. Un exemple és la reforma de la cartera de serveis bàsics que s’està negociant. S’ha insinuat que les dones solteres i les lesbianes quedaran fora de les tècniques de reproducció assis-tida que es garanteixen a les parelles hete-rosexuals. La reducció de la despesa amb aquesta mesura tendirà a ser inexistent, ja que ni unes ni les altres són ‘per defecte’ persones amb problemes greus d’esterilitat (que són més costoses). Amb les dimen-sions de les actuals llistes d’espera ocupa-ran el seu lloc dones amb parella masculi-na, així que no hi haurà l’estalvi. Quina vida es defensa amb la llei de l’avortament? Des de quan li ha importat la vida a la dreta con-servadora? Quina maternitat es vol defen-sar? Només la de les dones heterosexuals

“Si es

comptabilitzés tot el

treball reproductiu

i de cures que

majoritàriament fan

les dones, aquest

correspondria a un

50% del PIB.”

“La insistència

dels estats en

controlar el cos no és

una cortina de

fum, és un atac

directe contra

les dones.”

el cos de les dones significa controlar la seva sexualitat, la seva capacitat repro-ductora, el seu cos també com a mitjà de treball. I la defensa del dret al propi cos no només ens porta al control de la reproducció sinó que obre el camí cap a formes diferents d’entendre’l. Un cos amb un sexe que no es defineix a tra-vés del binomi imposat, un cos que no s’adapta a les normes patriarcals, un cos que no es vol reproduir. Tanta paradoxa i contradicció interna en la legislació sobre l’avortament evidencia la centralitat del cos com a camp de batalla. La insistència dels estats en controlar el cos no és una cortina de fum, és un atac directe contra les dones i els seus drets fonamentals, i per tant un atac contra el poble. Les con-seqüències materials del patriarcat tenen moltes cares, com l’homofòbia i la trans-fòbia, posar el dret al propi cos en la cen-tralitat de la lluita política és una obligació més necessària ara que mai.

Fotografia: Eloi de Mateo.



del poble>> És l’hora del poble

12

Les nostres propostes polítiques

Per un nou model social,

econòmic i cultural

Una economia al servei del poble.

Aturem les retallades

La CUP - Alternativa d’Esquerres defensa un mo-del socioeconòmic socialista i ecològic enfront del model capitalista. Treballarem per suspendre les privatitzacions encobertes a través de la política de l’austeritat i les tisorades ordenades per la UE, i aprovades pel conjunt dels governs catalans i espanyols. Treballarem per recuperar la gestió directa i pública del conjunt dels serveis públics.

Nacionalització de la banca,

una banca pública al servei

de la societat

Treballarem per establir els mecanismes que permetin la nacionalització de la banca i les en-titats intervingudes amb diners públic, així com l’establiment de les mesures legals a l’abast per encausar i jutjar als responsables econòmics i polítics de l’actual situació econòmica i social.

Sobirania econòmica i no

pagament del deute il·legítim

Apostem per fer una auditoria popular, declarar nul i suspendre el pagament del deute públic il·legítim als fons d’inversió i la banca interna-cional.

Nacionalització i autogestió

dels sectors estratègics

Defensem la propietat pública i col·lectiva dels sectors estratègics clau. Les diverses fonts d’energia, l’aigua i altres recursos naturals han de ser declarades de titularitat i gestió pública, democràtica i col·lectiva.

Per la Construcció Nacional

Independència nacional

per als Països Catalans

Forçarem la ruptura dels Països Catalans amb els estats ocupants a través de l’exercici del dret a l’Autodeterminació del poble català. De-fensarem que només junt amb la consecució de l’emancipació social serà possible reeixir en el procés per construir la independència nacional.

Una república

dels Països Catalans per

una democràcia real i directa

Fomentarem i facilitarem la creació dels meca-nismes que permetin generar un procés cons-tituent per establir les institucions polítiques comunes que permetin a la societat catalana governar-se. Treballarem per l’establiment dels mecanismes que permetin la construcció d’una societat plenament democràtica a partir de l’exercici de la democràcia real, popular, horit-zontal, participativa, directa, activa i inclusiva. L’evolució de tota societat plenament demo-cràtica és el socialisme.

Per l’Europa i la Mediterrània

solidàries dels pobles lliures.

La CUP - Alternativa d’Esquerres rebutja for-mar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit. L’actual projecte de la UE és un projecte al servei del capitalisme i el neolibe-ralisme. Rebutgem les polítiques del BCE, FMI i el BM. Treballarem per un marc de relacions euromediterrànies dels pobles lliures. Pro-mourem el tancament de totes les bases mili-tars, i la construcció d’una societat que potenciï la cultura de la pau, la cooperació i la solidaritat internacionalista.

Pel català com a llengua

comuna i preferent

En primer lloc, fem una aposta clara perquè el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, sigui la llengua de cohesió social, la llen-gua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, per justícia –com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat històrica de la seva llengua–, llengua oficial. Defensarem que l’occità sigui llengua oficial a la Vall d’Aran i la Fenolleda i el castellà als territoris castella-noparlants del País Valencià. Aquesta oficialitat del català no impedeix, però, que considerem que en aquests nous Països Catalans uns dels objectius com a país consisteixi a treballar pel plurilingüisme, per aquest motiu haurem de te-nir en consideració el castellà –i en els territoris de la Catalunya Nord el francès–, com una de les realitats lingüístiques del nostre país, impul-sarem un debat social sobre quin haurà de ser el estatus jurídic d’aquestes llengües.

La cultura com a eina

de transformació social

Ens comprometem a situar els equipaments i infraestructures culturals al servei de les noves relacions col·lectives que volem promoure.

Per un espai comunicatiu

dels Països Catalans

Volem uns mitjans de comunicació que reflec-teixin la realitat social i nacional sense filtres partidistes ni interessos conjunturals, i treballa-rem per un espai comunicatiu d’àmbit de Paï-sos Catalans.

Ç


del poble

13

LES NOSTRES PROPOSTES POLÍTIQUES

Per la igualtat d’oportunitats,

les llibertats, i els drets

socials i laborals

Repartiment dels treballs

i de la riquesa

Pel repartiment del treball productiu, domès-tic i de cura, la reducció de la jornada labo-ral, dignificació del treball, tancament de les ETT,derogació de les reformes laborals i esta-bliment d’un nou marc laboral. Treballarem per acabar amb el treball precari.

Pels drets i les llibertats

Treballarem per derogar lleis discriminatòries com ara la d’estrangeria i els efectes segre-gadors que en deriven: racisme institucional, desprotecció laboral i assetjament policíac en-tre d’altres.

Per uns serveis públics

universals, de qualitats i únics

Defensem l’existència d’una única xarxa pública amb prestacions universals i gra-tuïtes, i amb criteris d’alta qualitat i efi-ciència. Per fer-ho, promourem la dero-gació de tot acord o concert amb entitats privades en l’àmbit dels serveis públics i les pensions. Impulsarem l’assumpció i gestió de la propietat per part del sector públic de les actuals escoles i hospitals concertats. Universitat pública, de qua-litat i gratuïta. El coneixement i recerca han d’estar al servei del poble i no del capital i el mercat. Readmissió de les persones acomiadades com a resultat de les polítiques de desbaratament dels serveis públics. Proposarem l’augment de les partides pressupostàries dels ser-veis públics i del sistema de pensions, així com establir un marc legal que impe-deixi una disminució d’aquestes partides en un futur.

Pel dret a l’habitatge i a la terra

Defensem una moratòria dels desnona-ments: prohibició immediata de tots els desnonaments per raons econòmiques. Advoquem per crear un mercat públic de lloguer amb preus que no sobrepassin el 30% de la renda del llogater. Despenalit-zació de l’ocupació.

Cap a una societat

no patriarcal

Per unes polítiques públiques que facin efec-tiu l’avortament lliure i gratuït dins del sistema sanitari públic, la lluita contra la violència de gènere amb els mitjans necessaris per desen-volupar-la, el repartiment del treball productiu, domèstic i de cura, la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques, el dret de lesbia-nes, gais, bisexuals, trans i intersexuals de viure amb llibertat la seva sexualitat, i la lluita contra l’homofòbia i la transfòbia.

Per la defensa del territori

Per un model territorial respec-

tuós amb el medi i al servei de

les persones

Per un canvi radical en la política d’infraestructures, acabant amb les obres de destrucció massiva i les socialment i econòmi-cament deficitàries (aeroports comarcals i trens d’alta velocitat), apostant per la promoció del transport públic en detriment del vehicle privat. Replantejament del model turístic per aturar la tendència que està convertint els Països Cata-lans en un parc temàtic. Vam dir No a Eurove-gas, diem no als models com BarcelonaWorld i Terra Mítica. Promourem plans integrals de protecció del medi ambient contra tota mena d’activitats que en el marc capitalista es desen-volupen i amenacen la seva pervivència.

Uns Països Catalans sense

nuclears amb un model

energètic ecològic

Desplegament i intensificació de l’ús d’energies alternatives i renovables sota el model de la generació distribuïda, tot advocant per una re-ducció gradual del consum energètic. Estem en contra de les grans infraestructures energèti-ques que només estan al servei del capital com és el cas de la MAT.

Sobirania alimentària

i per una nova cultura

de l’aigua i de la terra

Treballarem per superar l’actual marc de pro-ducció socialment i econòmicament insoste-nible, promoure la pagesia ecològica com a sector estratègic per a la seguretat alimentària, l’equilibri socio-ambiental a l’entorn rural i la creació d’ocupació dins d’un nou paradigma d’economia ecològica. Prohibició dels cultius transgènics. Defensem la gestió pública, direc-ta i transparent de tot el cicle de l’aigua, treba-llarem per evitar la seva privatització.



del poble


del poble


Retallades en sanitat: una simple necessitat de quadrar el pressupost o hi ha alguna cosa més?

“Darrere aquestes decisions a

priori contradictòries podria trobar-se

la voluntat política de donar a

mans privades sectors cada cop més

importants de la sanitat pública.”

Una de les àrees on més preocupació i alarma social han generat les retalla-des ha estat en el de la salut. A una rà-pida i perceptible degradació dels ser-veis sanitaris s’hi ha sumat l’aplicació de noves mesures altament impopu-lars, com la de l’euro per recepta, i la pèrdua de salari i conquestes laborals (enmig d’un increment de la pressió i càrrega laborals) per als treballadors del sector. En els darrers dos anys el pressupost públic de salut, s’ha reduït dramàticament: un 6,96% el 2011, al que caldria sumar la partida destinada a pagar deute aplaçat, el que faria pu-jar la retallada fins a un 15,6%. En nú-meros absoluts es passaria d’un pres-supost de 9.188,61 milions d’euros a 7.647,91 milions. Si incloem l’efecte de la inflació la reducció real arribaria a un 18% i significaria, que la des-pesa real per habitant es retrauria als nivells dels anys 90. I això no sembla que s’hagi aturat aquí, constantment arriben nous anuncis de retallades, encara pitjors que podrien incloure el tancament d’hospitals sencers, com ja s’estudia a Mallorca, o reducció de llits, com ja s’ha fet al País Valencià. Si la despesa sanitària als Països Ca-talans ja ha estat històricament defici-tària, per sota la mitjana, no sols euro-pea, sinó també estatal, ara comença a amenaçar directament un dels pilars que permetien identificar el ja precari estat del benestar: el dret universal a la salut. Només al 2011, el Defensor del Pacient de Catalunya denunciava judicialment, que almenys en tres ca-sos es podia relacionar la mort d’un pacient amb les retallades.

No és estrany, llavors, que la lluita con-tra les retallades sanitàries hagi estat un dels cavalls de batalla: l’anomenada “revolta de les bates”, juntament amb usuaris i ciutadans, ha protagonit-zat centenars de talls de trànsit, ha acampat als hospitals, ocupat durant setmanes els CAP amenaçats de tan-cament, recollit desenes de milers de signatures, tancaments de farmàcies o promogut la desobediència civil a l’euro per recepta i a l’exclusió dels immigrants del sistema sanitari públic.

Unes lluites marcades per la compli-citat entre professionals i usuaris, tal i com explica Maria José Lecha, tre-balladora de l’Hospital Sant Pau de Barcelona, “uns hem hagut de fer un sobreesforç, assumint més càrrega de feina just quan pateixes reduccions de sou, i els altres carregant-se de paciència davant un servei que empi-

tjorava visiblement”. Però com afrontar aquesta pèrdua de qualitat en el dia a dia? “Naturalment conèixer i explicar la situació ha estat clau -continua Le-cha- davant les queixes dels pacients els animaves a omplir els fulls de re-clamacions o a signar els manifestos en defensa de la sanitat pública i la re-acció era entusiasta. Si t’oblidaves de

dir-ho ells mateixos t’ho demanaven. I si hi havia prop una manifestació direc-tament els animaves a venir-hi”.

Retallades il·lògiquesDavant d’aquestes protestes la reac-ció del Govern ha estat culpar la crisi, els deutes del tripartit, la necessitat d’eixugar el dèficit o, en el millor dels casos, l’espoli fiscal. I que, davant la manca de caixa calia fer “ajustos”, “mi-llorar l’eficiència” i “fer un esforç”. En-

Segons un estudi del Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris (CAPS) demos-tra com les retallades s’han programat d’una forma lineal i il·lògica, renunciant a aprofitar la situació per aplicar una reforma del servei que derivés en una estructura més racional i eficient. Entre els exemples citats pel CAPS es troba el fet que l’atenció primària hagi patit el gruix de l’ajust, quan està demos-trat que a mig termini, un bon servei de detecció i prevenció suposa un estalvi

cara que tots aquests motius puguin tenir dosis de raó i que el sistema sa-nitari públic és clarament millorable en termes d’eficiència econòmica i rendi-bilitat social. El problema és, però, que una anàlisi de les retallades programa-des –tant a nivell estatal com de les di-ferents autonomies- no indica que els plans vagin en aquest sentit.

en intervencions i hospitalitzacions, molt més cares. Tampoc s’ha afrontat la despesa farmacèutica, que suposa entre un 25 i un 30% del pressupost total, entre 5 i 15 punts per sobre la mitjana europea. En aquesta línia, el Fòrum Català d’Atenció Primària (Focap), denuncia que el no finança-ment públic de 426 medicaments fet efectiu pel Ministeri espanyol de Sani-tat es barregen fàrmacs d’escàs valor terapèutic –i per tant totalment pres-cindibles- amb altres de molt impor-tants i sense cap alternativa similar, en una decisió més condicionada pels pactes amb la indústria farmacèutica que amb criteris científics.

Privatització a la vistaDarrere aquestes decisions a priori contradictòries podria trobar-se la vo-luntat política de donar a mans priva-des sectors cada cop més importants de la sanitat pública. Cal recordar que a Catalunya el 50% del pressupost de sanitat ja es dóna a empreses priva-des mitjançant els concerts hospita-laris, però això encara podria apro-fundir-se si es generalitza el “model Alzira” –anomenat així per l’hospital d’aquesta comarca valenciana- de gestió privada d’un equipament pú-blic. L’Hospital Clínic de Barcelona –probablement la millor institució sa-nitària del país- podria convertir-se en la propera víctima de l’afany del ca-pital per controlar aquest sector bà-sic i CiU en podria decretar la venda abans fins i tot del 25-N.

Una privatització que, en contra del que acostuma a repetir la propaganda neoliberal, no ha demostrat mai que sigui més eficient ni més barata que la gestió pública. Diversos exemples in-ternacionals, recollits per la Coordina-dora Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià (CAS-PV), apunten just el contrari. Una profunda reforma del sistema d’atenció bàsica a Anglaterra als anys 90, que establia criteris de competència entre centres, va haver de ser revertida després que les taxes de diverses malalties, així com la de mortalitat augmentessin de forma alar-mant sense que, a més, es rebaixés sensiblement la despesa sanitària pública. Canadà i Nova Zelanda tam-bé van tirar enrere reformes similars, tornant al sistema públic únic, encara que el cas més conegut sigui el dels EUA, que amb una despesa sanitària que duplica la de qualsevol altre país desenvolupat té uns indicatius sanita-ris molt per sota de la mitjana.

Joan Canela i Barrull, periodista i col·laborador de diversos mitjans d’informació popular com La Directa, L’Accent, La Burxa, Rebelión o Diagonal.

Fotografia: Oriol Clavera.


del poble RETALLADES EN SANITAT

15

Algunes dades útils per entrendre la sanitat pública

Despesa sanitària anual per habitant:

País Valencià: 1.140€

Illes Balears: 1.118€

Principat de Catalunya: 1.295€

Estat Espanyol: 1.329€

Unió Europea: 2.103€

Percentatge del PIB destinat a la sanitat

Països Catalans: 5%

Unió Europea: 7%

Percentatge de treballadors empleats a la sanitat pública:

Països Catalans: 4,1%

Unió Europea: 6,6%

Des de que van començar les retallades hi ha:

56 CAP més sense serveis nocturns.

7.000 professionals menys que cobren un 7,41% menys de sou.

4%més de clients d’assegurances sanitàries privades.

Des de Cafè amb llet heu investigat profundament el funcionament del sistema sanitari català. Quines conclusions en traieu?

Hi ha una manca absoluta de democràcia i de transparència, no es pot saber quan cobra el gerent d’un hospital ni consultar els informes pagats amb diners públics. I aquesta opacitat no és casual, sinó que ve promoguda pel que jo anomeno la socio-vergència sanitària per poder fer els seus negocis impunement. No és que no facin res per aclarir com funciona, sinó que fan molt per a que sigui exactament com és en un entorn en que empresaris i polítics són, sovint, les mateixes persones.

Els defensors dels concerts privats defen-sen que aquest sistema és més eficaç i ba-rat que el sistema públic.

El concert interessa perquè queda fora del control ciutadà, ni tan sols des del Parla-ment es pot controlar com es gasten els di-ners donats a aquestes empreses privades.

Donaré un exemple de com funciona aques-ta trampa de les concessions privades. Els hospitals privats s’oposen a que la Genera-litat contracti una concessió pública conjun-ta per abastir el menjar de tots els hospitals per que ells, com a empreses privades, tenen menys burocràcia a l’hora de fer-ho. Però llavors ells fan el mateix sense control públic -però amb diners públics- i escullen l’empresa de Ramon Bagó, que va ser pre-sident del Consorci Hospitalari de Catalun-ya. No seria més fàcil un servei públic de cuines descentralitzades que abastés tots els hospitals i també escoles, presons, etc.? Aquest sistema de cuines ja existeix, sols que és privat.

En l’anàlisi de la despesa sanitària, creieu que les retallades són equitatives?

Quan nosaltres vam començar a pregun-tar com es feien les retallades, el 2010, llavors encara eren molt limitades i el dis-curs que calia fer esforços estava força as-

sumit. Així, en aquell any els treballadors van acceptar una reducció dels sou del 5% i els usuaris la pèrdua d’alguns ser-veis com per exemple la centralització de la ginecologia en un únic centre, el que obligava a majors desplaçaments. Però en aquell moment s’estava renovant tota la cafeteria de l’hospital. Vam preguntar si la despesa era necessària en aquell moment i ens van respondre que “era un contracte ja signat i que s’havia de res-pectar”. Caram! Què els convenis laborals i els serveis públics no són contractes sig-

nats? Perquè s’han de respectar uns i no altres? Llavors t’assabentes que el senyor Bagó té una empresa de construcció que és l’encarregada de refer la cafeteria i que a més en tindrà l’explotació.

Després vam descobrir que partides com la petició d’informes o el protocol no es to-caven –de fet no ho han fet fins el 2012- i ens convencem que no es poden acceptar les retallades si aquestes no es fan sota criteris de transparència i democràcia.

Com s’aconsegueix aquesta transparència?

Naturalment cal participació ciutadana, im-plicació i control social. Mira, un exemple, el sector on al senyor Bagó li costa més d’entrar és a les escoles. Perquè? Doncs per que compten amb unes AMPA que són pur poder ciutadà i que s’asseguren que el servei sigui el més bo possible pel preu que es paga.

Entrevista a Albano-Dante Fachin, coeditor de Cafè amb llet

“No es poden acceptar

les retallades si no es fan sota criteris

de transparència i democràcia”

“El concert

interessa perquè

queda fora del

control ciutadà.”




del poble


L’estafa bancària.Parlem?

“Abertis va

obtenir l’any

passat 200 milions d’euros de

benefici net amb

els peatges

catalans.”

“La comissió d’investigació

sobre caixes

d’estalvi

va quedar

dissolta amb

la convocatòria

d’eleccions.”

Zero responsablesLes caixes d’estalvi són unes en-titats socials sense ànim de lucre que, en els seus orígens, tenien com a missió fomentar l’estalvi i proporcionar crèdit a la majoria de població. Abans de la seva apari-ció, només una minoria, de la clas-se burgesa, tenia accés al sistema bancari.

El govern d’aquestes entitats re-cau sobre les entitats fundado-res, els poders polítics i els propis clients i treballadors. Així, en el consell d’administració d’una enti-tat d’estalvis hi ha gent designada per entitats de la societat civil, per ajuntaments, diputacions o auto-nomies i per clients i treballadors. Aquestes persones eren les res-ponsables del govern de l’entitat i tenien com a missió garantir que l’entitat continuava treballant pels objectius fundacionals.

Les caixes d’estalvis en les darre-res dècades s’han convertit en un dels instruments que han inflat la bombolla especulativa o que han impulsat la privatització de serveis públics com ara la sanitat o les pensions. I ho han fet a proposta d’uns gestors imbuïts de la teoria neoliberal que s’ensenya a les es-coles de negoci d’aquest país com ESADE -i que poca gent s’atreveix a qüestionar- i amb l’aprovació dels representants civils i polítics. Tots els ajuntaments que tenen veu i vot a les assemblees generals de les caixes que hi havia fa dos anys al país, sindicats com CCOO que també tenen veu i vot en aques-tes assemblees, els representants dels impositors... Tots, absoluta-ment tots, van aprovar l’estratègia d’actuació presentada pels ges-tors.

El poder financer de les caixes s’ha anat concentrant en les darreres dè-cades, fent que el seu poder de de-cisió s’allunyés cada vegada més de la societat. Amb la reforma de 1977, desenes d’entitats desaparegueren absorbides per altres de més grans. El procés de creació de La Caixa i de Bancaixa n’és un bon exem-ple. Amb la crisi actual, però, el sistema de caixes ha pràcticament desaparegut. De les quinze caixes d’estalvis que existien el 2008, ac-tualment només tres continuen fun-cionant sense problemes. Sis més

han estat absorbides per bancs, una per una altra caixa d’estalvis i 5 d’elles estan integrades en entitats intervingudes per l’estat. El resultat final d’aquest desastre no ha tingut cap conseqüència penal en pràcti-cament cap dels casos. Cap ajunta-ment o diputació ha assumit la seva responsabilitat en el govern de les caixes d’estalvis. Personatges com l’exministre de defensa, Narcís Ser-ra, responsable en bona mesura de la ruïna de Caixa Catalunya, pot continuar tranqui·lament sense ni tan sols donar explicacions. Només en el cas de les caixes del País Va-lencià s’han produït imputacions pe-nals: 6 alts directius de la CAM i 11 alts directius valencians de Bankia.

Finalment, el passat jul iol el Parla-ment de Catalunya posà en marxa una comissió d’ investigació so-bre bancs i caixes, davant la forta pressió popular exercida en mobi-l i tzacions com l ’encerclament de l ’edif ici de La Caixa o les pressions exercides per les plataformes d’afectats pels desnonaments o bé per part icipacions preferents. Això sí, tant CiU com el PSC -les dues formacions que van part ici-par de forma més activa dels òr-gans de poder de les caixes- van vetar la compareixença dels pr in-cipals alts càrrecs. Un dels efec-tes col· laterals de la convocatòria

ser la companyia qui denunciés per impagament individualment a cada usuari. La General i tat, doncs, ha posat al servei d’una mult inacional tota l ’administració de trànsit i l ’aparel l punit iu.

L’estafa de les participacions preferentsAquest és un dels majors escàn-dols f inancers, pol í t ics i socials de les darreres dècades. Cente-nars de milers de persones tenen milers de mil ions d’euros dels seus estalvis immobil i tzats a per-petuïtat. Aquesta estafa afecta principalment a l ’estalvi de milers

d’eleccions ha estat la suspensió de les comissions d’ investigació. Si es volen tornar a reobrir, caldrà que ho aprovi el proper parlament i que les comissions tornin a co-mençar des de zero. Una major ia absoluta de CiU dif icultar ia enor-mement aquesta tasca.

El fabulós robatori de les autopistesLes autopistes haurien de ser, en teoria, unes vies de pagament que t inguessin una alternat iva gratuïta que fos viable en temps de ruta i seguretat. També haurien de ser, en teoria, concessions l imitades temporalment a l ’amort i tzació de la inversió feta per a construir- les. Cap d’aquestes dues premisses es compleix als Països Catalans. Al contrar i; les vies de peatge conformen el tronc central del sis-tema viar i (quina és l ’al ternat iva per anar de Girona a València sen-se pagar peatge?) i les conces-sions han estat al largades diver-ses vegades. A tal l d’exemple, la concessió de l ’autopista entre Va-lència i Tarragona ha estat al larga-da pel govern d’UCD, pel govern del PSOE i pel govern del PP. Una concessió que havia de f inal i tzar el 2004 s’ha al largat, de moment, f ins el 2019.

I tot aquest muntatge és obra de l ’ol igarquia de casa nostra. L’estat espanyol simplement beneeix l ’existència d’un mercat captiu, però qui n’és el propietar i i qui n’obté els beneficis són les el i ts de casa nostra. Des de 2003, aquest negoci es reuneix en qua-si la seva total i tat al voltant de la companyia Abert is, controlada per La Caixa i per ACS. En la nòmina de càrrecs d’aquesta companyia hi f iguren o hi han f igurat ant ics pol í t ics com Miquel Roca o Fran-cesc Homs, dir igents de La Caixa com Leopoldo Rodés, Isidre Fai-né, Ricard Fornesa o Salvador Alemany, persones vinculades a mit jans de comunicació com Car-los Godó, Florentino Pérez, algun nét de ministre franquista...

El passat 23 de maig, Lluís Re-coder mentia en una sessió de control del Parlament. Expl icava que el negoci dels peatges no era tal com deien els seus detractors, sinó que era un negoci amb molt poc marge, ja que l ’empresa con-cessionària havia de fer el man-

teniment i pagar impostos. Doncs bé, després de fer el manteniment i haver pagat impostos, aquest “poc marge” que pregonava Re-coder es convert ia l ’any 2011 en 200 mil ions d’euros nets de bene-f ici només als peatges dels Paï-sos Catalans. I per aquest 2012 la pròpia Abert is ja ha anunciat que els seus beneficis han augmentat de moment un 69%.

Mentrestant, mi lers d’usuaris que van secundar la campanya de desobediència #novul lpagar es-tan rebent multes del Servei Ca-talà de Trànsit. Unes multes que s’apl iquen fent servir supòsits poc clars, ja que en real i tat hauria de

Abel Caldera i Pujols, forma part del consell de redacció de L’Accent.


del poble L’ESTAFA BANCÀRIA. PARLEM?



“150.000 persones

han estat

desnonades

de casa seva

per les entitats

financeres des de

l’inici de la crisi”

de jubi lats d’extracció popular. El producte f inancer, les part icipa-cions preferents, foren comercia-l i tzades per les caixes especial-ment a part i r de 2009. Les enti tats necessitaven ampliar el capital disponible en plena cr isi i , davant la impossibi l i tat de f inançar-se al mercat exter ior, decidiren vendre un producte complex i d’alt r isc a través de la seva xarxa d’of icines. El mateix sistema de pressió en-tre els trebal ladors bancaris que havia funcionat per a col· locar mi-lers d’hipoteques indiscriminada-ment, s’usà per a col· locar aques-tes part icipacions. Els cl ients no eren informats degudament i fou la confiança dipositada en l ’ent i tat d’estalvis de tota la vida la que els portà a fer cas d’un producte que els empleats de banca venien com un producte de renda f ixa se-gur i d’alta rendibi l i tat.

La immobil i tzació d’estalvis en plena cr isi econòmica ha situat en una posició molt del icada milers de famíl ies. La vergonya i la culpa de l ’estafat fa que encara avui hi hagi mi lers de ciutadans que no s’atreveixin a denunciar que han estat víct imes d’una estafa. Des-enes de directors d’of icines han estat trasl ladats per evitar les re-clamacions dels afectats. Només algunes enti tats han accedit a bescanviar aquestes preferents per altres productes f inancers, però amb pèrdues per part dels afectats. Les autori tats compe-tents no han processat cap res-ponsable i els representants pol í-t ics de les enti tats -per exemple, la portaveu nacional de Comis-sions Obreres Maria Dolors Llobet que és alhora membre del Con-sel l d’Administració de La Caixa- s’han inhibit del problema.

Deixar la gent sense llarEl drama socia l dels desnona-ments ja ha provocat que unes 150.000 persones hagin perdut la casa als Països Catalans. Malgrat la pressió de les plataformes so-cia ls que donen suport a ls afec-tats, cap administració ha dut a terme accions concretes per a acabar amb la problemàt ica. La dació en pagament i la moratòr ia de les execucions hipotecàr ies, tot i ser una solució que compta amb un ampl i consens socia l , ha estat e ludida per part dels part i ts

aconseguir diners l íquids, però s’hi entreveu de forma clara l ’aposta per a la privatització de béns col·lectius. Les dues grans priva-titzacions que es volen executar són la gestió de l’aigua a través de la venda d’Aigües Ter Llobregat i la dels peatges dels Túnels del Cadí i Vallvidrera. En el primer cas, el go-vern finalment l ’ha adjudicat a Ac-ciona, on hi participen també fons d’inversió d’importants famíl ies ca-talanes com els Godía o Rodés. En el segon cas, la privatització supo-sarà que el sistema de transports públics deixi de rebre els beneficis que reportaven aquests peatges públics.

En els darrers informes fets pú-blics, podem observar com les xifres del deute dels partits amb les caixes són molt elevades. Per exemple, a La Caixa, l ’any 2011, els partits l i devien més de 50 mi-l ions d’euros. D’aquests, quasi la meitat els devia CiU, mentre que el segon partit que més devia era ICV, amb quasi 15 mil ions d’euros. El PSOE li devia 8 mil ions -l’any 2007 l’entitat ja va perdonar un deute de 6 mil ions d’euros al partit-, mentre que el PP l i devia uns dos mil ions. El deute d’ERC no arribava al mig mil ió i ni SI ni Cs tenien cap deute amb l’entitat.

L’admin is t rac ió púb l ica també h i ha cont r ibu ï t , fen t p lans de pen-s ions pr i va ts ob l iga to r is per a ls seus t reba l ladors .

Un a l t re camp on des de les ca ixes d ’es ta lv i s ’ha promogut la p r i va t i t zac ió de ser ve is pú-b l ics és e l camp de la san i ta t . E l ma jo r exper iment a l nost re pa ís de gest ió p r i vada d ’hosp i ta ls púb l ics -que ser ve ix de re fe rent a to ta la d re ta neo l ibera l euro-pea- ha es ta t l ’ anomenat “Mode l A lz i ra ” , que ap l ica la Genera l i ta t va lenc iana i ges t iona una UTE dar re re la qua l h i ha La Ca ixa i Bank ia .

pol í t ics major i tar is com CiU, e l PSOE o el PP. La inhibic ió inst i-tucional ha suposat que les pla-taformes de suport hagin estat l ’únic element realment efect iu.

Beneficiaris de les privatitzacionsTothom ha sent i t a ls m i t jans l ’ex is tènc ia de d ive rsos in fo rmes que pronost iquen e l co l · lapse de l s is tema de pens ions púb l ic . Desenes d ’aquests in fo rmes han es ta t fe ts des que e l 1991 es van lega l i t za r e ls p lans de pen-s ions pr i va ts a l ’es ta t espanyo l . To ts e l l s fe ts per en t i ta ts f inan-ceres i cap d ’e l l s s ’ha comple r t però ha aconsegu i t l ’ob jec t iu de fe r c ré ixe r e l nombre de cont rac tants d ’aquests p lans.

De fet, la pr incipal inst i tució f inan-cera de Catalunya és alhora la t i-tular de la pr incipal asseguradora mèdica privada, Adeslas. L’olfacte de l ’ent i tat per a preveure que el pastís sanitar i ser ia molt atract iu va portar a La Caixa a segregar Adeslas d’AGBAR just abans de vendre la major ia d’accions a una empresa francesa. Tot això, fet sis mesos abans de l ’arr ibada de Boi Ruíz al departament de sanitat.

La Caixa, a través d’AGBAR i d’Abertis també ha participat i participa en els concursos per a fer-se amb un seguit de serveis i empreses públiques que el govern de Mas vol privatitzar. Segons diu el propi govern, l ’operació és per

Polítics endeutats, mans lligadesEl deute dels part i ts pol í t ics amb bancs i caixes és un dels aspectes més opacs del sistema. Conèixer la quantitat de diners que els par-t i ts deuen als bancs i caixes és, a dia d’avui, missió impossible. Si bé f ins ara les caixes tenien l ’obl igació de fer públ ics els deu-tes que els part i ts pol í t ics tenien amb el les, no tenien obl igació de fer públ ics els deutes que hi te-nien les fundacions vinculades a aquests part i ts -que, com s’ha vist en el Cas Palau, formen una zona opaca del f inançament dels part i ts pol í t ics-. Ara, amb la seva conversió en bancs, cap caixa t indrà l ’obl igació d’ informar sobre aquests deutes.




del poble

18

CAP A UNA EDUCACIÓ PLENAMENT PÚBLICA I DE QUALITAT

Cap a una educació plenament pública i de qualitat

“Els models educatius d’èxit tenen com a denominador comú un sistema molt majoritàriament públic i una inversió superior al 6% del PIB.”

Diuen que en educació no hi ha receptes màgiques. També s’ha senti t dir a responsables pol í t ics que en tema de fracàs escolar hi té més a veure la cultura de l ’esforç imposada per la famíl ia que no pas la inversió públ ica. I s’ha senti t parlar del sistema d’ensenyament català mixt públ ic-concertat com un valor del país. La real i tat, però, si observem les dades, és que si bé és cert que en educació no hi ha receptes màgiques, també és cert que la base per a començar a construir un bon sistema educatiu és molt

clara. La minimització del fracàs escolar va vinculada a inversions generoses. Tots els països que tenen una inversió superior al 6% del PIB en educació tenen uns ín-dexs d’èxit escolar molt elevats. Què vol dir aquesta inversió? Més professors per menys alumnes, suport per a disminuir el desavan-tatge socioeconòmic d’una franja de l ’alumnat, recursos per a aju-dar l ’a lumnat amb més dif icultats, recursos per a impulsar l ’a lumnat més avantat jat, professionals amb feina estable i reconeguda... I l ’a l tra dada és que una inversió

Volen una universitat per uns pocs

Arnau Mallol i David Carmona, antics portaveus del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

L’augment de les taxes universitàries un 66% es tradueix en l’exclusió d’una gran part de la societat del coneixement.

Pagar la seva incompetència:El primer i més immediat objectiu que cerca l’increment del preu del crèdit és eixugar el deute acumulat per les univer-sitats públiques. En els darrers anys els incompliments financers dels governs au-tonòmics han generat un deute creixent a la tresoreria de les universitats, cosa que les gerències han aturat aplicant severes retallades pressupostàries en els exercicis dels anys 2011 i 2012.

Estimular el negoci de la banca:Aquesta dràstica política de capta-ció d’ingressos allunya la universitat d’oferir preus assequibles per la majoria d’estudiants, sobretot en un moment on l’atur juvenil supera el 50%. Per tal d’evitar una deserció excessiva de les carreres universitàries els governs estan improvi-sant un mètode per costejar-se els estu-dis superiors. Però, lluny d’implementar una potent sistema de beques públiques, cediran ullclucs les possibilitats d’obtenir finançament a la ventura de les entitats bancàries, mitjançant préstecs monetaris en línia amb el que han fet altres governs europeus.

Mercantilitzar l’activitat acadèmica:Un altre objectiu cabdal és alterar la con-ducta vers les carreres universitàries, ja que l’augment del cost d’oportunitat condicionarà l’elecció racional dels es-tudiants. En aquest sentit la necessitat d’endeutament estimularà iniciar uns es-tudis amb una elevada taxa d’inserció al mercat de treball, perquè hom quan fina-litzi la titulació haurà d’aconseguir un sa-lari per poder retornar el préstec. Alhora també s’exhaureix la possibilitat material de cursar una segona titulació, tot empen-yent els graduats a encadenar màsters.

El conjunt de dissuasions que compor-tarà l’augment del cost d’oportunitat dels estudis superiors provocarà rebaixar el nombre d’estudiants, no només perquè s’evitaran les segones titulacions i els re-petidors, sinó perquè força joves directa-ment renunciaran a la universitat, tal i com ha succeït a Anglaterra (descens del 9,9 en les matriculacions). El govern i la patro-nal es freguen les mans davant l’eventual reducció del nombre d’estudiants, ja que els permetrà amb major subtilesa elimi-nar totes aquelles titulacions, especia-litzacions, matèries, etc. amb una baixa demanda, perquè no es troben en con-dicions d’oferir valorització en termes de mercat de treball.

generosa es dóna quan el siste-ma és molt major i tàr iament públ ic. Quan més del 90% d’una socie-tat té els seus f i l ls escolar i tzats a l ’escola públ ica, la pressió social per tal que el servei sigui de qua-l i tat és tan transversal que obl iga a uns mínims a totes les forces pol í t iques. De fet, el que se’ns vol vendre com a “model propi” de públ ic-concertat no deixa de ser una anomalia que només exis-teix, en països del nostre entorn, a Bèlgica, amb un potent sistema educatiu en mans de l ’església catòl ica.

>> És l’hora del poble ENTREVISTA ALS CANDIDATSCandidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

del poble

19

MARXAR A BUSCAR EL FUTUR A FORA

Marxar a buscar el futur a fora


“No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats perquè les nostres possibilitats mai han existit.”

“M’agradaria pensar que el nostre país és el lloc on volem i podem invertir el nostre futur.”

Marc Torras és un jove sabadellenc que, com altres desenes de milers de joves, ha hagut de marxar a treballar a l’estranger per a poder obtenir un sou per tirar endavant. La història d’aquests joves és la història d’un país que està posant en risc el seu futur, obli-gant a marxar a gent preparada i amb ganes de treballar mentre aquells que han provocat el daltabaix continuen donant-nos lliçons des de totes les tribunes econòmiques, polítiques i mediàtiques.

Per primer cop en 13 anys no vaig ser a Barcelona per l’ Onze de Se-tembre. M’hagués agradat ser-hi, però després de dos anys sense un sol contracte de feina vaig decidir marxar del país. Això no vol dir que durant aquests dos anys no treba-llés. Al contrari, fins i tot vaig estar treballant per a un dels principals diaris del país! Però, és clar, un no pot pagar lloguer cobrant prop de 300 euros mensuals per unes cinc hores diàries. També vaig treballar en una empresa de comunicació, sense contracte, fins que em van acomia-dar. També vaig fer de cambrer... fins i tot em vaig prestar per a estudis clí-nics per tal d’aconseguir uns ingres-sos. Evidentment, entre feina i feina (si és que així es poden considerar) passava un autèntic calvari, com tan-ta gent, sense saber si aquest mes podria pagar les despeses mínimes o hauria de treure els calés de sota les pedres.

Sincerament, no crec que sigui el que em mereixo, ni jo ni la majoria dels qui patim aquesta situació. En el meu cas, vaig optar per treure’m la carrera, fer un màster, cursos, llen-gües... i aguantar, per exemple, dos anys treballant durant deu o més ho-res al dia per uns 800 euros al mes en un mitjà públic de comunicació. No cal dir que allà, d’ètica periodís-tica, res, i d’interessos polítics, tot. I és que a molts ens ve de lluny la situació de crisi. Abans de treballar en aquell mitjà públic, vaig passar per unes pràctiques no remunera-des, feines precàries que assumia pensant que només era una etapa mentre estudiava...

En definitiva, arriba un dia en què dius prou i decideixes marxar bus-cant, almenys, una feina que et doni tranquil·litat. I, és clar, tenint en compte que ja som més de 10.000 els i les joves catalans que hem apostat per aquesta via, allà on vagis te’n trobes. Aquí a Amsterdam, per

exemple, resulta molt fàcil conèixer catalans que netegen habitacions d’hotels, fan de cambrers en restau-rants, reparteixen cartes del depar-tament de correus o són reposadors en supermercats. Entre aquests he conegut llicenciats en Història, Lite-ratura, Periodisme o advocats. I no he vist ningú penedit d’haver marxat. Aquí saben que cobraran a final de mes. Ara bé, cadascun té la seva història d’arribada particular en un país on la presència de l’extrema dreta és significativa. Ni molt menys ha estat fàcil. Ser immigrant significa ser carn de canó per a estafadors i explotadors (òbviament aquí també n’hi ha, encara que en proporció me-nor). D’altra banda, hi ha els qui ja han aconseguit la feina per a la qual es van preparar. Enginyers, infor-màtics, i altres que, tenint en compte els seus sous i condicions laborals, es fa molt difícil pensar que mai tor-nin a casa.

Però tinc la sensació que la volun-tat, el desig, l’anhel -i ara ja fins i tot el somni- de la majoria és tornar. Tothom pensa en un futur a casa, amb la seva gent i en l’entorn on ha crescut. Per això, quan jo veia des de la distància un Onze de Setembre com el d’aquest any tenia un doble sentiment. D’una banda, resulta molt esperançador veure el poble al carrer expressant la voluntat de llibertat. Es poden canviar les coses! Però, de l’altra, és frustrant veure com les elits polítiques i econòmiques catalanes

que són responsables de la situa-ció actual intenten una vegada més treure’n profit. Hem vist molts anys CiU al poder, però també ERC. I la precarietat de les nostres vides, dels qui sempre hem estat a baix, només ha vist matisos. No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats perquè les nostres possibilitats mai han existit. Abans pensàvem que no tindríem una casa mai de la vida per-què els preus eren molt alts, ara pen-sem el mateix però perquè els salaris són encara més baixos, o perquè di-rectament no en tenim.

I doncs, de què es tracta ara? D’un canvi de bandera? Sabem de sobres que de corruptes i d’explotadors n’hi ha molts que parlen en català. Si han de seguir manant els qui han manat fins ara, si els banquers han de se-guir gaudint de la mateixa impunitat, si els Millet, Matas, Montull han de seguir al carrer, si hem de canviar el color però no l’estructura ho haurem canviat tot per no aconseguir res. Òbviament vull la independència, però perquè el meu sigui un poble lliure i digne. Per tant, perquè les vides de les persones que en for-men part també ho siguin. Desitjo un país on les relacions personals, econòmiques i socials es basin en el respecte i la solidaritat i no en la dominació i l’explotació. Simplement, m’agradaria que la vida en el nostre país fos suficientment agradable com per pensar que és el lloc on volem i podem invertir el nostre futur.

Fotografia: Dani Codina.


del poble>> És l’hora del poble LES POLÍTIQUES DE DECONSTRUCCIÓ NACIONAL


Les polítiques de deconstrucció nacionalEliminació de subvencions a entitats cul-turals, reducció de pressupost, retallades a mitjans públics,... Són algunes de les polítiques efectives d’un partit, CiU, que d’un temps ençà ha omplert els discursos presidencials de conceptes com ‘estruc-tures d’estat’. Paraules ben sovint buides de contingut si ens atenem als fets.

Mentre amb la boca reivindica la catala-nitat, amb la mà agafa unes tisores que deixen en situació crítica entitats que fa anys que lluiten per la promoció de la llengua i la cultura. ‘Una de les primeres iniciatives quan CiU va entrar al govern va ser la supressió del departament de vice-presidència, i Catalunya Nord va tornar a formar part de l’àrea d’Exterior’, explica Hervé Pi, un dels activistes culturals nord-catalans més destacats. ‘Aire Nou de Bao va preferir renunciar a la subvenció abans que ser considerada de nou com a en-titat forastera, ho podíem fer perquè no hi ha cap assalariat’. Altres entitats, però, depenen de les subvencions de la Gene-ralitat. I la retallada ha portat, per exemple, a tancar la Bressola de Càldegues, a la Cerdanya, després d’onze anys d’escola en català. També ha suprimit les subven-cions a les tres principals entitats: l’APLEC, que organitza cursos de català a l’escola pública; Òmnium Cutural, que fa cursos per a adults; i Ràdio Arrels, l’única ràdio que emet en català. ‘Havíem notat un cert desinterès i ara ha enfortit un sentiment d’abandó. És la primera vegada que re-talla el 100% de les subvencions, i tenint en compte que representa uns 120.000 euros, pensem que és més simbòlica que no necessària’.

La llengua, un dels pilars i tret fonamen-tal dels Països Catalans, és atacada des de fora i des de dins. Un PP bel·ligerant imposa a bona part del país la majo-ria parlamentària a la voluntat popular. L’intent de genocidi lingüístic al País Valencià i les Illes es fa evident amb decrets plurilingües a les escoles, lleis que eliminen el requisit del català, tele-visions que emeten en espanyol, etc. La normalització lingüística retrocedeix a passos de gegant mentre, des de Bar-celona, el govern s’ho mira de braços plegats, tot i que la immersió lingüística ha rebut els primers atacs de la judicatu-ra espanyola.

‘La dreta, sigui espanyolista o catalanista, s’entén. Quan Artur Mas s’ha reunit amb el president José Ramón Bauzá, hi ha tingut un tracte excel·lent, sense retrets’, diu Marcel Pich, militant d’Endavant Mallorca. ‘Si Mas tingués una mínima sensibilitat nacional al respecte, actua-

L’espai comunicatiu català és un altre element bàsic en la construcció nacio-nal, com a eina capaç d’establir un marc referencial propi. I també ha rebut per totes bandes. A la pèrdua de presència del català arran de la configuració de la TDT, on han proliferat els canals en es-panyol, s’hi afegeix la inexistent recipro-citat d’emissions. Passa, com hem vist, entre el Principat i les Illes, i també amb el País Valencià, on el tancament dels repetidors de TV3 per part del govern del PP el 2011 va ser fortament contes-

que emetia íntegrament en català, fins que l’any passat el Consell de Mallorca va de-cidir tancar-lo argüint motius econòmics. La tornada del PP al govern també es va fer notar a IB3, on l’espanyol cada cop té més presència.

Mentrestant, al Principat, les retallades han comportat el tancament d’uns quants mi-tjans i la precarització de molts altres, que no poden pagar els col·laboradors perquè no cobren les subvencions. La difusió i promoció de la cultura també han quedat

ria, o si més no, s’hi pronunciaria, però s’ha mostrat passiu davant els atacs a la seva llengua, encara que siguin en una part del territori on ell no governa. Un atac a un catalanoparlant és un atac a qualsevol catalanoparlant’. Pich també recorda que el 2009 l’emissió de TV3 fou substituïda pel senyal internacional de TVC, ‘com si fóssim estrangers’. Des d’aleshores, a les Illes no es veu TV3 i, des de fa unes setmanes, al Principat tampoc no es veu IB3.

tat al carrer. Avui per avui, el sud conti-nua sense senyal.

‘Hi havia hagut una millora quantitativa i qualitativa dels mitjans en català, sobretot al Principat, però ara de sobte hem retro-cedit molts anys enrere’, lamenta Laia Alta-rriba, periodista i militant de la CUP. Recor-da la creació, el 2005, de RTV Mallorca, que recollia l’herència dels canals locals que havien quedat sense adjudicació de TDT. Era un dels pocs mitjans de les Illes

coixes amb la retallada de la Corporació Catalana de Mitjans Audivisuals, que ha eliminat el canal 3XL, ha fusionat el Súper3 i el 33 i ha tret de les ones iCat FM. A més, CiU es planteja reduir els anuncis privats a Catalunya Ràdio. ‘En el context actual, vol dir reduir el pressupost de la ràdio pública i, per tant, la qualitat. D’això se’n beneficia la ràdio privada i en castellà. I no podem oblidar que la ràdio i televisió pública han estat una eina imprescindible per a la nor-malització lingüística del país’.

La ‘remodelació’ a la CCMA és una greu estocada a la cultura, un sector que també s’ha vist afectat per la retallada, amb una disminució de la contractació institucio-nal. ‘I aquesta ha anat a parar a propostes musicals diferents a la meva, més comer-cials’, diu el cantautor Cesk Freixas, can-didat a la llista de la CUP per Barcelona. Per ell, aquesta política ‘respon a un criteri concret, que beneficia propostes que no suposen cap problema per al poder’. Rei-vindica una gestió pública de la cultura per tal d’establir preus populars i consolidar una xarxa d’espais actualment força aturada: ‘Els ajuntaments han creat infraestructres i les han deixat en mans del sector privat, que ho gestiona entenent la cultura com un producte. A més, ara són inservibles perquè els ajuntaments no poden assumir-ne les despeses’. A la retallada també s’hi afegeix el fet que CiU hagi deixat en mans del PP l’àrea de cultura de la Diputació de Barcelona, ‘un insult’, segons Freixas, ‘que demostra que ni CiU ni PP no donen cap importància a la cultura’. En aquest sentit, critica que ‘cap govern no l’ha considerada mai primordial’, i insisteix que ‘la cultura és una de les tres potes de la nostra societat, juntament amb l’educació i la sanitat’ i que ‘si en tallem una la societat es queda coixa’.

“La dreta, sigui espanyolista o

catalanista, s’entén. Quan Artur

Mas s’ha reunit amb el president

José Ramón Bauzá, hi ha tingut un

tracte excel·lent, sense retrets.”


>> És l’hora del poble CONTROL POPULAR PER POSAR FI A UNA DEMOCRÀCIA CORRUPTACandidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

del poble

Control popular per posar fi a una democràcia corrupta

“Quantificar econòmicament el cost

de la corrupció als Països Catalans

és més senzill que fer-ho moralment, però el volum de processos oberts i

per obrir impossibilita fer qualsevol de

les dues coses.”

Les enquestes sobre “preocu-pacions c iutadanes” assenya len, ent re e ls pr imers l locs de l ràn-quing, l ’a tur i la s i tuac ió econò-mica de l pa ís. Unes in just íc ies que, a cr i ter i de cada vegada més gent , es der iven de la mala gest ió públ ica, d ’una economia segrestada pe l capi ta l pr ivat i de la manca de vo luntat po l í t ica per reso ldre-ho. Qüest ions, to-tes e l les, que provoquen ràb ia i ind ignació ent re les c lasses po-pulars.

Un estat d ’àn im que es mul t ip l i -ca, a més, amb una a l t ra de les “preocupacions” de l rànquing: la cor rupció, una xacra espe-c ia lment genera l i tzada ent re la c lasse pol í t ica i que no es pot at r ibu i r n i a una gest ió maldes-t ra, n i a la submiss ió davant les d i rect r ius de Brusse l · les, s inó d i-rectament a una acció de govern mal in tenc ionada, premedi tada i exerc ida des de l ’a fany de lucre pr ivat i l ’ in tercanv i de favors amb e l poder.

Quant i f icar econòmicament e l cost de la cor rupció a ls Pa ïsos Cata lans és més senz i l l que fer-ho mora lment, però e l vo lum de processos ober ts i per obr i r im-poss ib i l i ta fer qua lsevo l de les dues coses. A l Par lament va len-c ià, per exemple, una desena de d iputats de l PP estan imputats pe ls casos Gürte l , Bruga l o Co-operac ió. Són a lguns e ls noms dels emblemes de la cor rupció a un ter r i tor i amb més de 200 pol í t ics, empresar is i banquers imputats i que va veure, atòn i t , com la just íc ia espanyola absol ia l ’expres ident de la Genera l i ta t , Franc isco Camps.

No ha gaudit de la mateixa sort , en canvi , l ’homòleg de Camps a les I l les, Jaume Matas, condem-nat pel cas Palma Arena. El l ha estat e l màxim representant de tot un execut iu del PP i UM (ara Con-vergència per les I l les) dedicat a l saqueig de les arques públ iques. De fet, en el darrer lustre Mal lor-ca i les i l les han anat assumint e l suborn i e l t ràf ic d’ inf luències com a pràct iques intr ínseques al caràcter de la c lasse pol í t ica. Les invest igacions ja es compten per desenes i han t ret la c iutadania a l carrer en diverses ocasions.

Pa lma i Va lènc ia s ’han er ig i t , doncs, en dues de les capi ta ls de la cor rupció cata lana. Unides, a més, pe l gendre de l re i espan-yo l , Iñak i Urdangar in, que ha d i-bu ixat bona par t de la s i lueta de la nac ió jugant a desv iar d iver-sos mi l ions d’euros públ ics, amb l ’a juda de ls governs va lenc ià i ba lear, i estab l in t e ls seus nego-c is ent re Barce lona i Sant Cugat . A l Pr inc ipat , però, Urdangar in no ha pogut impulsar les seves ope-

rac ions tan f ructuosament.

De fet , la cor rupció po l í t ica made in CiU i PSC ha estat un poc més sof is t icada que en a l t res ter r i tor is , però igua lment deni-grant . E ls casos Pa lau i Pretòr ia són una mostra de l gran vo lum d’escàndols que s ’han anat co-ne ixent i que inc louen t rames com la de les ITV o com les de la san i ta t públ ica, destapades per ent i ta ts com la la rev is ta Cafè

amb L let , e l s ind icat CATAC-CTS/ IAC o la mate ixa CUP.

Un terreny de joc a midaAls Pa ïsos Cata lans la cor rupció no només ha provocat la paupe-r i tzac ió de recursos i serve is pú-b l ics; també ha fomentat la cons-t rucc ió de grans in f raest ructures inút i ls amb f lagrants agress ions a l medi ambient (Ter ra Mí t ica) , la pr ivat i tzac ió d ’empreses i serve is públ ics (sa lut ) o l ’enr iqu iment i l · lega l de par t i ts (C iU, PP i UM, presumptament ) , ent re mol tes a l t res conseqüències d i rectes. I h i ha, a més, una conclus ió que es fa pa lesa amb e l pas de l temps: que per mol ta press ió ju-d ic ia l cont ra la cor rupció (con-cursos ar reg lats, prevar icac ió, comiss ions i l · lega ls, etc. ) e l cer t és que es t racta d ’un fenomen in t r ínsec a la nost ra democrà-c ia, f raudulenta per s í mate ixa. La c lasse pol í t ica v iu una rea l i ta t para l · le la a la de l poble que go-verna. Aprof i tant-se de la manca de mecanismes de cont ro l popu-lar i de presa de decis ions, gau-deix de pr iv i leg is com decid i r e l seu propi sou amb recursos pú-b l ics, nomenar càr recs de con-f iança sense cr i ter is ob ject ius, ad jud icar subvencions i cont rac-tes en func ió d ’arguments ocul ts o pr ivat i tzar i tancar serve is pú-b l ics en nom de l ’e f ic iènc ia, en-t re mol ts a l t res abusos de poder.

Aquesta és una a l t ra forma de la cor rupció, sov int lega l i normal i t -zada, però que es t roba a la co-lumna ver tebra l de la ind ignació popular. Especia lment, pe l que fa a les formacions t rad ic iona ls or ig ina lment d ’esquerres, que s ’han adaptat fàc i lment a a lguns d’aquests pr iv i leg is: assessors, crèd i ts , sous, recursos pe l par t i t o ad jud icac ions a empreses ami-gues.

E l descrèdi t genera l i tzat de la c lasse pol í t ica, doncs, respon també a un escenar i lega l que es va destapant com un ter reny de joc fabr icat per la cor rupció, on e ls fe ixos de b i t l le ts de ne-gocis de tota mena farce ixen e ls gestors públ ics, ja s igu i per a l ’ in tercanv i de favors puntua ls o per a l ’ impuls d ’ in ic ia t ives pol í t i -ques de més l la rg abast .

Xavier Gispert, periodista i membre del consell de redacció de L’Accent.



>> És l’hora del poble

Cap als Països Catalans que anhelem


del poble

“El canvi de país

passa perquè

cada un de

nosaltres actuï

quan cregui

que alguna cosa

no va bé.”

“...un estatut dels

treballadors

completament

nou per als Països

Catalans lliures

que, per exemple,

“prohibeixi la

cessió laboral i les

subcontractacions” on hi ha tota mena d’incentius per-què els propietaris de negocis que vulguin tancar-los per jubilar-se o per problemes econòmics els ce-deixin als seus treballadors perquè els converteixin en una cooperativa.

L’economista Arcadi Oliveres pensa d’entrada en com hauria de ser un Principat lliure, perquè veu molt lluny la independència de tots els Països Catalans, tot i que hi simpatitza. Però té clar que en tot cas caldria fer una república “sense exèrcit de cap mena” solidària “amb els seus propis ciutadans” però també amb Espanya, el tercer món i les futu-res generacions -garantint un futur sostenible-. I és molt escèptic amb la Unió Europea. No es planteja sortir-ne directament però, al con-trari d’altres que es limiten a parlar

la cooficialitat”. Avisa que el català hauria de ser la llengua comuna de tot el país -perquè és l’única que n’és pròpia mentre que el castellà s’hi ha imposat, com el francès- i perquè “no hi ha cap societat amb bilingüisme al carrer”. Assegura que s’ha demostrat clarament que, quan conviuen dues llengües amb el mateix paraigües legal en un ma-teix país, sempre n’hi ha una que avança en l’ús social i una altra que retrocedeix. En aquest sentit el ca-talà, perseguit històricament, parteix amb desavantatge.

El mestre a la Catalunya del Nord Guillem Fuster coincideix amb Mar-fany però proposa, d’entrada, un

Llibertat, democràcia i justícia són algunes de les paraules més pros-tituïdes del vocabulari i l’única ma-nera de tornar-los el significat és radicalitzar-les. Tal com explica qualsevol diccionari “radical” només vol dir “relatiu o pertanyent a l’arrel”. I la via més directa resumir quins són els Països Catalans que vol la CUP és anar a l’arrel d’aquestes tres paraules que no es poden deslligar l’una de l’altra sense que perdin el sentit. Alguns dels qui hi treballen cada dia, siguin o no de la CUP, as-senyalen el camí que la candidatura vol seguir. Expliquen com haurien de ser uns Països Catalans realment lliures, radicalment demòcrates i so-cialment justos.

L’alcaldessa de la CUP a Viladamat (Alt Empordà), Irene Palol, diu clara-ment que ara s’ha de parlar de “ra-dicalitat democràtica”. Que “avui en dia no tenim una democràcia real” i per aconseguir-la cal avançar molt perquè “no és només cedir el po-der als altres” votant cada quatre anys. Ella ho intenta, a la seva esca-la, però admet que cal molta peda-gogia i canvis profunds. Pregunta, per exemple, perquè la llei no per-met que els plens municipals siguin oberts a la intervenció de qualsevol veí, “no només els partits haurien de poder fer mocions”, es queixa, “per què les associacions no en poden fer?”. Reivindica assemblees ober-tes, pressupostos participatius, alli-berar els ajuntaments de maneres de fer anquilosades i dur aquesta transformació a tots els nivells. Can-viar la manera de fer política des de l’arrel.

“El canvi de país passa perquè cada un de nosaltres actuï quan cregui que alguna cosa no va bé”, insisteix Palol. I no només es trac-ta de transformar les estructures de decisió. L’activista de la Xarxa d’Economia Solidària Jordi Garcia reivindica avançar cap a la “demo-cràcia econòmica”. Des de la seva experiència al món cooperatiu recla-ma alliberar decisions -com ara allò en què s’inverteix i en què no- de les mans de les grans corporacions privades. Reclama una “planificació participativa” de l’economia, “com la

que es fa en més de 250 ciutats del món que funcionen amb pressupos-tos participatius” decidits pels seus habitants a través d’assemblees o de referèndums.

Però la societat no es transfor-ma només amb les decisions ma-croeconòmiques, el canvi de sis-tema, segons Garcia, passa per “asseure els treballadors als consells d’administració de les empreses on fan feina”. I per fomentar el coopera-tivisme. Cita l’exemple del Quebec,

d’estructures d’estat, vol un país prou independent, prou lliure, per-què com a mínim pugui distanciar-se de la Unió en els punts més fos-cos: “la política econòmica liberal, la manca de democràcia en la presa de decisions, el rebuig a la immi-gració i les retallades en polítiques socials”.

Ara, quan es parla d’economia tam-bé és inevitable parlar de justícia. En aquest sentit el secretari de re-lacions polítiques de la Coordina-dora Obrera Sindical, Roger Sabà, reclama “un país realment just” po-sant límits a la riquesa personal en tots dos sentits: mínims i màxims. Garcia també proposa un procés perquè els ciutadans decideixin, via referèndum, quin ha de ser el l ímit màxim de riquesa permès i el mínim garantit a cada ciutadà. El patrimoni dels qui fossin més rics del comp-te s’hauria de reinvertir en garantir una vida digne a tothom. Sabà, a més de tendir a la igualtat salarial, reclama un estatut dels treballadors completament nou per als Països Catalans ll iures que, per exemple, “prohibeixi la cessió laboral i les subcontractacions”.

Pel que fa als drets laborals el can-tautor Pau Alabajos vol un país on els músics tinguin les mateixes ga-ranties socials que qualsevol altre treballador. On un accident en un concert o un trajecte en cotxe cap a un espectacle es pugui considerar un accident laboral i on no se’ls apli-qui un IVA “de luxe” del 21%. Alaba-jos, a més, proposa un equivalent a la Societat General d’Autors i Editors “que no sigui una màfia legalitzada”, en què els artistes puguin decidir formar-ne part o no sense quedar-hi lligats, que recapti racionalment i protegeixi la música en català. So-bre la llengua, precisament, proposa que al País Valencià el castellà sigui “una segona llengua de ple dret”, cooficial, perquè és l’idioma que es parla històricament a les comarques de l’interior repoblades sobretot per aragonesos a l’Edat Mitjana. Però diferencia aquesta situació de la de la resta de territoris on el castellà i el francès no són originaris sinó im-posats.

El vicepresident de la Coordinado-ra d’Associacions per la Llengua, Jaume Marfany, accepta aquesta possibilitat però concreta explica que l’única llengua oficial al conjunt dels Països Catalans hauria de ser el català. Diu que cada un dels terri-toris ha de tenir prou autonomia per decidir si és l’única o no, “perquè cada un coneix millor la seva pròpia realitat”, però reclama “vigilar amb

Enric Borràs Abelló, periodista


del poble CAP ALS PAÏSOS CATALANS QUE ANHELEM

Cap als Països Catalans que anhelem


“Fer una societat

on les classes

populars tinguin

el pes central

de la decisió

política.”

terme mig al territori que és ara sota l’administració francesa. Explica que en una fase inicial es podria proposar una etapa transitòria en què el cata-là i el francès fossin cooficials. “Cal afrontar amb humilitat i respecte les diferents realitats sociolingüístiques”, avisa. Marfany recorda que el tercer idioma més parlat del parlada al país és el berber, la llengua amaziga, i que cal respectar tots els parlars. Això sí, Marfany, Fuster i Alabajos tenen clar que a les comarques on es votarà el 25 de novembre l’única llengua ofi-cial hauria de ser el català.

La militant feminista i professora de filosofia Núria Rodríguez posa l’accent del futur en l’educació. Des-fer el sistema patriarcal actual, avisa, exigeix “una transformació radical de la societat” començant per revisar el currículum dels alumnes, el material didàctic i la formació del professorat. “Se’ns educa en uns valors diferents des que naixem i a l’escola no es parla del paper de les dones en la història o la filosofia, se’ns fa invisi-bles”, critica. Per arreglar-ho reivindi-ca la coeducació, que no consisteix en què nens i nenes comparteixin l’aula i prou, sinó en refer la mane-ra d’ensenyar. I també una “educa-ció sexual lliure i sense tabús”. Però Rodríguez també reclama recursos econòmics per lluitar contra la vio-lència de gènere. Explica que “les lleis que hi ha ara -amb l’excepció del País Valencià on s’ha fet una pas-sa enrere- no estan malament però no s’hi dediquen prou diners i no es desenvolupen”. Tampoc no dubta que en uns Països Catalans lliures les dones han de poder decidir so-bre el seu propi cos i que això vol dir accés a l’avortament lliure i gratuït.

Roser Vernet, activista irreductible en moviments de protecció del territori com ara la Plataforma en Defensa del Priorat també reclama mirar dins dels Països Catalans per garantir l’equilibri territorial, “una de les as-signatures pendents en totes les polítiques”. Reivindica planificació que eviti “actuacions depredadores” com ara infrastructures sobredimen-sionades i l’urbanisme descontrolat. En uns Països Catalans lliures, diu, hi hauria d’haver vies de participació

perquè els habitants de cada munici-pi col·laborin en aquesta planificació i es fomentin, amb criteris sosteni-bles, els potencials de cada territo-ri. Per això explica que cal abando-nar la idea del progrés entès com a creixement il·limitat, canviant-la per la “cooperació entre la tradició i la innovació”.

Com tot territori que vulgui sobre-viure als Països Catalans els cal “un

futur digne”, reivindica el portaveu de l’organització juvenil Arran, Marc Garcés. Això vol dir que els joves han de poder participar en decidir les po-lítiques que els afectin, però també que es puguin desenvolupar plena-ment, amb un accés realment univer-sal i gratuït a l’ensenyament superior. Garcés creu que els joves haurien de poder tenir accés a emancipar-se en un “habitatge amb un preu just i sense que calgui hipotecar-se” i espais per reunir-se, socialitzar-se i autoorganitzar-se. Això sí, té clar que l’única manera de poder-se garantir un futur digne és “arrancar el poder a les èlits econòmiques i les grans corporacions”, fer “una societat on les classes populars tinguin el pes central de la decisió política”.


Documents

És l'hora del poble - Diari de campanya