Esglésies i ermites antigues de Sant Boi de Llobregatcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/... · 53 Esglésies i ermites antigues de Sant Boi de Llobregat

53

Esglésies i ermites antigues de Sant Boi de Llobregat

Maria Lledó Barreda i Casanova (1), Carles Serret i Bernús (2)(1) Museu de Sant Boi de Llobregat, (2) Arxiu His-tòric Municipal de Sant Boi de Llobregat

IntroduccIóSant Boi és un exemple de centre urbà actual amb origen en una vil·la altimperial, que es cristianit-zaria durant l’antiguitat tardana i esdevindria nucli parroquial els primers segles de l’època medie-val, base de la ciutat que és a dia d’avui. De fet, l’origen del Sant Boi actual, cal anar a cercar-lo amb un model ben bé “estàndard”: un petit turó, que controla una important via de comunicació (pas del Llobregat) i on es bastirà una fortificació militar (l’Alcalà musulmà, més tard el Castell cristià) i, ben a prop, l’edifici religiós que donarà peu a l’incipient vila medieval.1

orígens de l’esglésIa parroquIal de sant BaldIrIL’arqueologia ens ha anat desvetllant traces d’una població que perdura des del baix imperi, però amb una significativa reducció de presència de cultura material, per tant de població, i el que ens trobem és un reaprofitament constant d’estructures, canvis de funcionalitat -moltes vegades- o

� Hem volgut deixar fora d’aquest treball, diverses capelles i oratoris privats donat què, en molts casos, no podríem anar gaire més enllà de la seva simple enumeració. Per altra banda, en l’actualitat, hi ha d’altres espais de culte (catòlics no cristians, musulmans, ...), amb una trajectòria històrica més o menys dilatada, però molt poc coneguda i gens estudiada. Comptem, però, una notable excepció, la Tesi Doctoral de Miquel Àngel Plaza-Navas on es dedica un extens apartat a la “Història de los Testigos Cristianos de Jehovà en Sant Boi de Llobregat (�963-20�3)” (accessible des de http://digital.csic.es/handle/�026�/75500

54

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

inutilització en d’altres.

Un exemple dels més importants és, justament, l’església parroquial paleocristiana. L’arqueologia ens ha permès saber com una cisterna romana, associada al proveïment d’aigua a les termes roma-nes, acabava convertint-se en edifici religiós. Les obres d’adequació foren escasses. S’enderrocà un mur interior de separació, per ampliar-ne la capacitat, o -possiblement- s’obrí un pas entre ambdós espais. A més, es va construir una porta per permetre l’accés dels fidels i es cobria el nou edifici amb un sostre embigat, de fusta. En aquells moments de l’antiguitat tardana, l’edifici també serví de cementiri, com ho demostra la troballa de dues tombes de teules. Per altra part, l’advocació del temple, consagrat per lloar a Sant Baldiri de Nimes, figura a tots els calendaris mossàrabs i té el culte força estès per la Hispània visigoda.

La primera documentació escrita que en fa esment ens remet a l’any 965, on ja es recull aquesta vincu-lació amb la figura de Sant Baldiri, augmentant les referències documentals a partir d’aquesta data.

Al segle XI, un testament ens dóna referències ar-quitectòniques de l’estat de l’edifici. Es tracta del llegat testamentari que va deixar un personatge, anomenat Escluva, per subvencionar la coberta de volta de canó de l’església, l’any 1040. Les di-mensions d’aquest primitiu temple romànic, llarg i estret, situat a l’actual carrer de la Pau, es co-rrespondrien “estricto sensu” a les de l’antiga cis-terna romana. La transformació de l’edifici, que així esdevenia temple romànic, va ser feta amb petits carreus, de gres vermell, i estava dotat de petites capelles, a banda i banda de la nau central, i dues més a l’absis. El campanar estava situat a l’angle sud-est, sota mateix del de l’actual temple barroc / neoclàssic.

segle XV, l’esplendor de la parròquIaAl llarg del segle XV, la situació econòmica a la parròquia de Sant Boi devia ser molt favorable, donat que en aquest moment és quan es va obrir la porta principal a la banda oest. Així mateix, es portaren a terme altres treballs de reforma: se substituí el paviment de morter allisat posat al segle anterior, s’elevà l’altar major, la capçalera es refaria completament i el tancament rectangular de l’absis fou substituït per un de poligonal amb fornícules interiors. La coberta del nou absis es féu també en estil gòtic, tal com sembla testimoniar la clau de volta que es troba encastada, a la façana de l’actual parròquia, i que representa Déu Pare en majestat, sedent, i envoltat d’un univers d’astres. Les ca-pelles laterals de l’església disposaven també d’imatges o retaules propis i es trobaven protegides per uns forjats que també s’instal·laren durant aquest període. Aquestes millores coincidiren amb l’encàrrec al pintor Lluís Dalmau, del retaule de Sant Baldiri, realitzat entre el 1447 i 1448.2 De 1495, data la construcció i instal·lació d’un rellotge al campanar del temple, a càrrec del Comú. Més refor-mes i embelliments, com la fabricació d’un nou orgue, se succeïren durant la centúria següent.

el retaule de sant BaldiriA partir d’alguns documents sabem que el 1448 els Obrers del temple de Sant Baldiri signaren el contracte de l’obra de fusta del retaule amb l’imaginaire Jaume Roig i, molt poc després, va subscriure’s la pintura del conjunt amb el pintor Lluís Dalmau.

Tot i que es desconeix com va ser, al complet, el retaule de Lluís Dalmau, a dia d’avui, sabem de l’existència de tres de les taules que el conformaven. La primera és la peça central on trobem la figura del sant, conservada a la sagristia de l’església parroquial actual; de la segona, on es mostra el martiri del sant, es té constància documental de la seva existència formant part de la col·lecció Barraquer de Sant Feliu de Guíxols. A partir d’aquesta taula, es va poder identificar una tercera, la del judici de Sant Baldiri davant el rei, a la col·lecció de Hans Rudolf Gerstenmaier (on s’identifica com a Sant Esteve conduit davant el rei, d’autor català del segle XV).�

2 Veure «Història d’un retaule», article de Carles Martí i Vilà, a la revista Vida Samboyana, número �27, juny de �966, pàgina 5.3Veure «Lluís Dalmau. Sant Baldiri», article de Francesc Ruiz i Quesada dins La pintura gòtica hispanoflamenca. Bartolomé Bermejo i la seva època, Barcelona, 2003. Pàgines 302-305

55

Una de les causes -més que probable- d’aquest trossejament, rau en les modificacions incorpora-des, al segle XVII, per adaptar-lo als gustos i mides de la nova església barroca. Se sap que, a la peça central, se li afegiren nous relleus sobre la vida del sant, encarregats a l’escultor Miquel Gra, el 1688. La taula de Dalmau va ser col·locada dintre d’una fornícula barroca, la qual amagava bona part dels relleus daurats i el paviment originals de la pintura. A més, la taula va ser repintada i to-talment redecorada.

del temple romànIc al gòtIc, segles XVI-XVIIAquest període es caracteritza pels successius arranjaments; aquestes petites refetes que anaven conferint a l’edifici, de forma progressiva, un aire tardogòtic, tal i com mostren les descripcions trobades en documents de l’època.

Un indici clar de la vida col·lectiva, dels veïns del Sant Boi del segle XVI, el constitueix la fundació i les activitats de la Confraria del Roser, apareguda el 1512, i que havia d’assolir una extraordinària importància, testimoniada per la construcció de l’altar dedicat a Nostra senyora del Roser, a partir de l’any 1627, quan se suprimiren la quarta i cinquena capelles romàniques del mur lateral sud de l’antic temple, i on destaca per la seva grandària -totalment fora de mida- en relació al volum del temple primitiu. Per les seves dimensions, al llarg de les obres de construcció de la nova església al segle XVIII, dita capella s’empraria -provisionalment- com a parròquia. Però l’obra de més enver-gadura va ser el retaule per a la capella, encarregat als artistes Josep Rattés (autor de la porta del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona) i Joan Aldabó (autor del retaule major de l’església del Convent de Santa Magdalena, a Barcelona, entre d’altres), ambdós fusters. El contracte es va signar l’any 16�8, moment en què les obres de la capella ja havien finalitzat, i detalla la representació dels quinze misteris del Rosari i la incorporació de capitells corintis i de les imatges, a banda de la Mare de Déu del Roser, de Sant Domènec de Guzmán i de Sant Pere Màrtir.

la noVa esglésIa Barroca, segle XVIIIL’església parroquial de Sant Baldiri va ser el primer edifici parroquial a Sant Boi edificat com a tal ex novo; les anteriors parròquies de la vila van ser bastides aprofitant sempre l’estructura arquitec-tònica, la d’una cisterna d’època romana. No obstant, tot i ser construïda de nova planta, l’església barroca aprofità, com a fonament de la seva paret nord, part de la paret meridional de l’església romànica, del segle XI, en la qual s’obrien una sèrie d’arcades laterals i, encara avui, ben visibles des

M. Lledó Barreda i C. Serret, Esglésies i ermites antigues de Sant Boi de Llobregat

56


de l’exterior de l’edifici pa-rroquial, en la seva façana al carrer de la Pau.

Així doncs, quan Mossèn Al-bertí portava ja uns anys de rector, 4va veure’s en la ne-cessitat de fer un nou edifici, tot enderrocant l’església an-terior: “l’Església era xica i lo poble era gran”. Tot i la bona voluntat, el context històric i el fet d’estar desenvolupant-se la Guerra de Successió, foren moltes les dificultats hagudes en la construcció d’aquest nou edifici. Fet que queda, nítidament expressat, en la inscripció de la llinda de la porta principal de la pròpia església, on -en llatí- trobem també referenciades la data

de la col·locació de la primera pedra i de l’acabament de l’obra major. Traduït ens diu:

«Malgrat els grans mals causats per les guerres i la misèria dels temps que corren aquest temple aquesta casa de Déu fou edificada des de l’any 1710 al 17�8»

De fet, l’any 17�4, una part de l’església ja era apta per ser beneïda i les autoritats van donar permís per a que la nau de l’antiga església, romànica i gòtica, pogués servir de cementiri. Durant la dècada dels 40 del segle XVIII, s’anirien acabant els arranjaments de l’edifici fins a prendre la seva fisonomia definitiva. Ben aviat, i per la seva grandiositat, va ser coneguda com “la Catedral del Llobregat”. La historiadora Mª del Carme Palou (2001) va trobar -i argumentar- indicis prou sòlids com per perme-tre atribuir l’autoria a la nissaga dels Tintorer, importants mestres d’obres de la Catalunya Barroca.

Finalment, al 1755, es va poder fer la solemne benedicció de l’església nova, amb el retaule de Sant Baldiri presidint l’altar. Com ja hem explicat, la taula original -de Lluís Dalmau- havia sofert modifi-cacions, en utilitzar-se com a peça central en un nou retaule que havia estat encarregat, el 1688, a l’escultor Miquel Gra. Un retaule que mai seria finalitzat, a causa de la mort de l’artista. No obstant, existeix la hipòtesi que va ser acabat per l’escultor Francesc Espill ja que, a l’època, aquest artista va realitzar diversos treballs en esglésies de la comarca. Així doncs, al retaule, se li incorporaren -entre d’altres elements- les figures de dos sants més, Sant Abdó i Sant Senén, copatrons de la vila de Sant Boi. Aquest nou retaule, segons els documents conservats, havia de ser treballat de forma similar al retaule de Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona o millor, si podia ser. En el contracte s’hi especificà que les imatges de la vida de Sant Baldiri havien de ser en mig relleu. D’aquest nou retaule s’havien conservat (fins el 1916) alguns relleus, a la rectoria de l’església; abans del seu trasllat al Museu Diocesà de Barcelona.

La façana de la nova església barrocaSegons el projecte original, la construcció contemplava dos campanars, dels quals només es reali-tzà el del cantó nord. La façana presenta tres cossos definits per quatre grans pilastres rectangu-lars adossades, les quals descansen sobre una base que, en el cos central, és salvat per les escales d’accés amb balustrades a banda i banda. La porta d’entrada està ornamentada amb una doble pilastra coronada per capitells toscans i un arquitrau, i queda rematat per un frontó trencat que en-llaça amb una fornícula amb la imatge de Sant Baldiri. Destaca, sobretot, un petit relleu circular, que ja hem apuntat la seva procedència des de la primitiva església, amb la imatge del Déu Pare en ma-jestat, sedent i voltat d’un univers d’astres. Sobre aquest, hi destaca una rosassa oberta, a l’alçada del cor. Tota la façana queda rematada per un tester mixtilini, ondulat, amb pinacles que coronen les pilastres adossades de la façana. Tots aquests elements arquitectònics transmeten solidesa i una sobrietat que es suavitza gràcies a les ondulacions de la teulada.

En relació al campanar, la forma quadrada de la base, es transforma en octogonal a l’exterior on

� Veure «Mossèn Francisco de Albertí i de Salvà», article de Carles Martí i Vilà, a la revista Vida Samboyana, número �53, agost de �968, pàgines �0 i ��

57

trobem, a mitja alçada, finestres allargades amb arc de mig punt. El campanar queda coronat per una cornisa i petites esferes. En altres municipis, com Vilanova i la Geltrú o El Vendrell, trobem cam-panars molt similars al de Sant Boi.

L’interior de la nova església barrocaLa planta rectangular està formada per una nau central sense creuer i amb capelles laterals in-tercomunicades. En el primer tram de la nau trobem el nàrtex, o vestíbul, sota el cor. Les capelles laterals s’obren a la nau central a través d’arcs de mig punt sustentats per pilastres dòriques. Sobre cada arc trobem les tribunes o balcons amb balustrada de fusta i tancades amb una gelosia amb forma bombada.

A les parets de la nau central pugen pilastres d’ordre gegant rematades amb capitells i entaula-ment; sobre aquests descansen els arcs que formen la volta. En els murs situats entre cadascun d’aquests arcs hi ha unes petites finestres quadrades emmarcades per llunetons; aquests, apun-tats, no arriben a més de la meitat de la volta, a banda i banda del tancament i on es troba una clau de volta decorativa. El tancament del presbiteri recorda una volta sexpartita, rematada amb una clau de volta.

En relació a les capelles laterals, un cop finalitzada l’obra al segle XVIII, podem dir que n’hi havia 12, amb les següents advocacions, patint canvis i modificacions en relació a l’estat actual:

Altars del cantó de l’evangeli: - Capella del Sant Crist - Capella de Sant Josep - Capella de Sant Isidre - Capella de la Santíssima Trinitat - Capella de Nostra Senyora de la Pietat (on es guarden les despulles del conseller en cap Rafael Casanova) - Capella de les Ànimes o de Nostre Senyora del Carme

Altars del cantó de l’epístola: - Capella de Nostra Senyora del Roser - Capella de Sant Roc - Capella de Sant Joan Baptista - Capella de Sant Antoni de Pàdua - Capella del Sant Sepulcre

l’esglésIa de sant BaldIrI, segle XIXLa Guerra del Francès (1808-1814) va viure’s de forma molt intensa a Sant Boi de Llobregat, sent es-cenari de durs combats i patint diversos saqueigs que van malmetre part de les millores efectuades a l’església durant el segle anterior, tal i com podem veure en el llibre de comptes de l’església:

«La entrada de les tropas francesas en esta Vila en lo die 10 de Juny del 1808 saque-jàren i robaren tots los diners havien quedat en lo arxiu i la sagristia».

Alguns dels treballs de reconstrucció, que s’hagueren de portar a terme després de la fi de la gue-rra, afectaren a la rosassa i a la teulada, entre d’altres. En aquest període, però, hi destaca la cessió per part del convent dels Trinitaris de Barcelona del seu retaule major, d’estil neoclàssic, al 1821. No obstant, la seva imatge central, la Verge de la Bonanova, va ser substituïda per la de Sant Baldiri. Aquesta peça va ser encarregada a l’escultor Nicolau Sauri, el qual realitzà també dos àngels que s’incorporaren al retaule.

No obstant, per documents conservats de l’època, sembla ser que la població de la vila no tenia gai-re bona estima al rector del moment, Jacint Palau; potser van considerar excessives les despeses ocasionades pel trasllat del nou retaule.

A mitjan del segle XIX una normativa estatal ordenà el trasllat dels cementiris, ubicats a l’interior dels nuclis urbans, a zones allunyades, com a mesura higienista i sanitària. Així doncs, el cementiri de la vila, canviaria d’ubicació, transformant-se el terreny que ocupava en un nou carrer (el de “La Pau”, probablement fent al·lusió al seu anterior ús) i, poc més tard, s’eliminava -gairebé- qualsevol resta, amb la construcció de l’edifici del Centre Catòlic, a la Plaça de la Constitució, amb una rebaixa significativa del nivell de l’antic solar d’enterrament, es esdevenir platea del teatre, encara existent, per bé que en desús.


58


l’esglésIa de sant BaldIrI, segle XXPocs dies després d’esclatar la Guerra Civil espanyola (19�6-19�9), l’església va ser saquejada i cremada per un grup d’incontrolats. Segons un full de valoració de danys, elaborat el 19�9, el tem-ple parroquial havia quedat «bastante deteriorado en su interior». En relació als altars i retaules de les capelles, es diu que en van resultar destruïts uns divuit, així com dos orgues. L’arxiu parroquial, d’una riquesa incalculable, patí pèrdues, molt significatives -sobretot- en la documentació dels se-gles XVIII i XIX. Fou totalment destruïda la Casa parroquial, d’època gòtica, situada davant per davant del temple.

Per aquesta raó, al 19�6, passats els moments de descontrol inicial, es recolliren el retaule de l’altar major (format per la taula central del retaule gòtic de Lluís Dalmau i altres afegits posteriors) i la pila baptismal (que datava del segle XVI) i es dipositaren al Museu de Barcelona, patint diverses vi-cissituds i trasllats. Acabada la guerra, i no sense dificultats, el retaule va poder ser recuperat per la Junta d’Obres Parroquial, no així la pila baptismal. No va ser, fins el 1964, que rebria una important actuació de restauració.

Al mateix full de valoració que esmentàvem abans, de 19�9, s’hi consigna que «consta que fue salva-da una hermosa tabla gótica con la imagen del Santo Patrón San Baudilio, aunque no se puede precisar dónde ha ido a parar; es de creer que estará en algún museo». D’aquesta manera, també altres docu-ments i objectes de l’església, es conservaren gràcies a l’acció de la població i municipalitat que els resguardà al soterrani de la Casa de la Vila.

Acabada la guerra, calgué arranjar tots els desperfectes del temple. Tot i les dificultats econòmi-ques -generals- del moment, els santboians i santboianes van respondre amb generositat a la crida de les comissions creades per tal de recaptar diners per a la restauració de l’església. L’altar major va ser decorat amb una talla policromada de Sant Baldiri encarregada a l’artista imaginaire Josep Maria Camps i Arnau.

altres edIfIcIs relIgIosos antIcs de la VIla Durant l’Edat Mitjana, cadascuna de les jurisdiccions de la vila de Sant Boi tenien la seva pròpia església o ermita. La xarxa parroquial organitzava la divisió administrativa de la població; aquest fet es remunta al procés de repoblament paral·lel a la progressiva conquesta de les comarques en mans de l’Islam.

L’ermita o església de Sant Pere.�

El barri de Sant Pere s’organitzà al voltant de l’ermita de Sant Pere, que depenia del monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Dita ermita va ser construïda cap al segle X, a la vista que, en dos documents dels anys 1004 i 1011, inclosos al Cartulari de Sant Cugat del Vallès, hi apareix com a església. L’ermita tenia un cementiri al costat, excavat l’any 1984, on s’hi va trobar un conjunt de tombes datades entre els segles IX i XI.

L’ermita romànica comptava amb tres retaules de creuer, sagristia al fons i a l’entrada un porxo co-bert de teulada sobre embigats de fusta. A la capella hi havia l’altar de Sant Pere, el del Sant Crist i el de la Verge del Bon Part. La imatge de la verge, que era de marbre, va ser traslladada a l’església de Sant Baldiri, l’any 1826.

Al segle XVI, aquesta antiga església, ubicada al final del carrer del mateix nom, era en plena deca-dència i en molt mal estat de conservació. La seva administració passà a la parròquia de Sant Baldiri i de la seva cura se n’ocuparen els ermitans que vivien allà mateix. Aquests donats s’esmenten en diversa documentació; per exemple, a l’arxiu parroquial de la vila hi consta l’òbit, amb data de 1454, de Joan Sunyer, donat de la capella de Sant Pere, o l’inventari de 1485 dels escassos béns de Bea-triu, també ermitana de dita capella.

Finalment, ja en el darrer terç del segle XVIII es tancà al culte a l’espera de ser reparada, però els esdeveniments polítics del segle XIX van fer que, entre 18�5 i 18�7, fos enderrocada i les seves pedres utilitzades per a reforçar els murs de defensa de la població, abocada -com tot el país- a les obligacions d’una nova guerra, la dels Set Anys, la primera carlinada.

5 Veure l’article «L’Ermita de Sant Pere de les Puelles i la seva necròpolis» de Maria-Lledó Barreda i Casanova i An-drea López López, presentat en aquestes mateixes jornades

59

L’ermita de Sant Sebastià, al FonollarAnnexa a la domus del Fonollar s’hi construí, probablement durant el segle XV, una capella dedicada a Sant Sebastià i a Sant Bernat. Les intervencions arqueològiques desenvolupades a la dècada de 1990-2000 no van permetre identificar, amb claredat, cap espai específic que pogués vincular-se a aquesta funció religiosa.

L’ermita de Santa Bàrbara del LlorLa quadra jurisdiccional del Llor posseïa una ermita dedicada a Sant Pau, que apareix documenta-da en els testaments a partir del segle XV, però el seu origen podria ser molt més antic. Al segle X s’esmenta la Torre del Llor, a la qual està adossada l’ermita. Segles més tard, cap al XVIII, s’introdueix l’advocació a Santa Bàrbara i és en aquest moment quan comença a registrar-se el nomenament d’ermitans. En el segle XIX enca-ra estava en puixança la quadra del Llor i s’hi celebrava l’Aplec de Santa Bàrbara. L’ermita, aban-donada, acabà de malmetre’s a causa dels esdeveniments de 19�6. Abans d’aquesta data encara podia veure-s’hi un re-taule amb les imatges de Santa Bàrbara al mig, Sant Francesc d’Assís a la seva dreta, i Sant Pau a l’esquerra; una petita es-cultura de la Santa, alguns or-naments de l’altar, quadres per les parets, i bancs de fusta per a devots. Sense que en coneguem gaires detalls més, ni l’impacte de la guerra, a mitjans de la dè-cada de 1960-1970 fou, literal-ment, desmuntada i el recinte patí tota mena de transforma-cions desvirtuadores.6

La capella de la Torre BenviureEs coneix l’advocació de la capella a Sant Miquel gràcies a un testament de 1065 en el qual Bernat Bernat li deixava un mas, unes terres i vinyes. La imatge de Sant Miquel de la capella del Bori pro-cedia d’aquesta capella.7

6 Veure «Les nostres (?) ermites (I)», article signat per Clam-Blan (pseudònim sense identificar), a la revista Vida Sam-boyana, núm. �66, setembre de �969, pàgina 87 Veure «Les nostres (?) ermites (II)», article signat per Clam-Blan (pseudònim sense identificar), a la revista Vida Samboyana, núm. �67, octubre de �969, pàgina �0


60


L’oratori de Sant Miquel Arcàngel del BoriA principis del segle XX a l’oratori de la Casa Gran del Bori encara s’hi oficiava. El casal del Bori es trobava aleshores completament separat del poble de Sant Boi.

La capella de Sant PauEl primer cop que és documentada la capella de Sant Pau és el 1010. Aquesta capella estava situada a la Marina i per la seva situació és possible que en diverses ocasions hagués estat afectada per les inundacions del delta del riu Llobregat, fins que el 1617 quedà destruïda. Tot i que hi hagué intenció de reconstruir-la el 1661, la parròquia de Sant Baldiri, de la qual depenia aquesta zona, s’hi negà. Recordem que, a mitjan segle XVI, s’havia produït la divisió de la parròquia santboiana, passant una part de la nostra Marina, a la nova parròquia que donarà peu a la creació d’El Prat de Llobregat.

L’ermita de Sant Ramon Va ser construïda pel mestre d’obres santboià Aleix Parés entre el 1885 i el 1887, seguint l’encàrrec de l’hisendat Josep Estruch, qui l’aixecava a fi de perpetuar la memòria del seu pare, el polític Ra-mon Estruch; i en recordança de la seva mare, n’Eulàlia Comella, col·locant la imatge de la seva Patrona al costat de la de Sant Ramon Nonat. Destruït l’altar i les imatges de l’ermita l’any 19�6, fou beneïda una nova imatge de Sant Ramon al 19�9.

L’ermita és un edifici d’inspiració neoromànica. L’edifici de planta quadrada consta de tres cossos, dels quals el central, que acull la capella, és el més alt per tal de permetre la comunicació entre les diverses dependències per sota. Els laterals són simètrics, amb portals de mig punt coberts per trencaaigües. Al cos central trobem la porta principal, d’arc de mig punt amb una arquivolta treballada amb relleus, que descansa sobre quatre columnes. El cos sencer està delimitat per dues pilastres, rematades per pinacles. En la part superior trobem un rosetó i un campanar d’espadanya coronat per una petita creu de ferro.

Del cim on actualment s’hi troba l’ermita s’havia dit La Fita per haver-hi hagut la que marcava el límit dels tres termes que hi convergien: Viladecans, Sant Climent de Llobregat i la quadra del Benviure.

El convent de la Visitació�

On avui s’alça el Complex Assistencial de Salut Mental Benito Menni, al peu de l’antiga carretera de Sant Vicenç, l’orde franciscana -en la seva branca caputxina- hi va aixecar, al 1580, el convent de la Visitació. L’iniciativa va ser de la noble família dels Cardona, protectors de l’orde i senyors del castell de Sant Boi.

Les cel·les dels religiosos estaven cobertes amb canyes, la pròpia terra servia de paviment i eren estretes i baixes. Els ornaments i el parament de l’església eren força sobris i seria l’únic edifici construït amb una certa solidesa. Els caputxins hi restaren fins el 1597, malgrat la mala salubritat de l’indret i l’escassetat d’aliments.

Poc després, els Pares Servites s’hi instal·laren, però no va ser fins el 1609 quan Joan de Cardo-na va fer la cessió oficial del convent a aquesta orde, que hi restaria fins el 18�5. Aquest orde es traslladà de la Torre Llimassa, convent situat a l’antic terme de Santa Creu d’Olorda. La comunitat estava formada per entre sis i deu religiosos i entre dos i quatre germans d’obediència. La situació econòmica de la comunitat fou sempre precària. L’únic període en que la documentació deixa veure una certa millora és, a finals dels XVIII, quan es construí el cambril de Nostra Senyora dels Dolors, una devoció molt estesa al nostre Pla del Llobregat, en aquells temps. La capella del convent era,

8 Veure «El Convento de la Visitación», article de Carles Martí i Vilà, a la revista Vida Samboyana, número �99, juny de �972, pàgina �3

61

estructuralment, gairebé igual com és en l’actualitat, tot i les modificacions de les construccions adjacents, posteriors. Dins de l’església hi foren enterrats els membres de la comunitat, així com d’altres persones relacionades amb ella.

El segle XIX esdevindria molt dur per a la comunitat. El 1808, tot just iniciar-se la Guerra del Fran-cès, va seguir la sort d’una cinquantena més de cases “principals” de Sant Boi, resultant saquejat i cremat, el convent, pels imperials francesos. Després de la marxa de la comunitat, el convent restà uns vint anys abandonat i els seus béns van ser confiscats per l’Estat com els d’altres institucions religioses.

El Doctor Antoni Pujadas, coneixedor de l’existència del convent abandonat, decidí poc després d’establir una casa de salut al carrer Canuda de Barcelona i haver-la de tancar pel rebuig de la po-blació dels voltants, reubicar-la a l’antic convent. Així doncs, després de les reformes per a adequar l’indret, el 1854 va ser inaugurat l’embrió del que avui són dos grans centres de salut mental. De l’ordre interior, de l’alimentació i del culte religiós, s’encarregaren les Germanes de Sant Vicenç de Paul.

Després de la mort del Doctor Pujadas, l’orde de Sant Joan de Déu sota la responsabilitat del seu restaurador, el Pare Benito Menni, s’encarregà de la institució psiquiàtrica. Actualment, trobem dos institucions independents: “Benito Menni Centre d’Atenció en Salut Mental”, depenent de l’orde de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús i el “Parc Sanitari Sant Joan de Deú”, depenent dels germans d’aquesta orde. El 191�, una ordre governativa va obligar a la separació “física” dels recintes assistencials, per sexes. Aquest fet comportava que l’hospital psiquiàtric masculí quedés privat d’edifici religiós per atendre a les necessitats espirituals dels religiosos, facultatius i malalts. La situació fou resolta amb la construcció a la dècada següent, d’un nou temple d’estil neogòtic, obra de l’arquitecte Benvingut Rius i Teixidor i que fou inaugurat el 1929.

mIl anys més tard, a mode d’epílegComençàvem aquest treball a l’alta edat mitjana i dèiem que les primeres referències documentals, escrites, de la parròquia santboiana calia anar a cercar-les a l’any 965. Aquesta es mantingué, inva-riable, fins que a mitjans del segle XVI una part molt important del territori de l’Hospitalet, anomenat Prat dellà, juntament amb una part del terme parroquial de Sant Boi, van conformar l’embrió del que avui és el municipi d’El Prat de Llobregat. Una divisió que només va molestar, almenys a Sant Boi, al senyor rector, que va veure caure, dramàticament, els seus ingressos. A nivell civil no ens consta que generés cap debat, en un territori encara sota les mans dels senyors dominicals.

Fent un nou salt en el temps, avancem fins a una data clau, el dia 5 de juliol de 1966. En aquesta data, Gregorio Modrego Casaus (El Buste, Saragossa, 1890 - Barcelona,1972), arquebisbe de Bar-celona (1942-1967), signava el decret de divisió de la parròquia santboiana i l’erecció de 4 noves parròquies. Molt significatiu que ho feu gairebé a les acaballes del seu mandat, donat que l’any


62


següent es retiraria, bastant sobrepassat per la dinàmica en la que es trobava l’església catalana post-conciliar.

Cal dir que aquest procés de segregació va ser producte d’una necessitat, i que fou la pròpia parrò-quia de Sant Baldiri qui l’impulsà, per tal d’adaptar-se i poder fer front a una nova realitat demo-gràfica i social. Eren els temps del “desarrollismo”. En aquells moments, el titular de la parròquia santboiana era Mossèn Francesc Fradera Vallès qui, aquell mateix any (1966), celebraria els 50 anys de la seva primera missa i que moriria, el 1970, tancant un cicle i obrint-ne un altre a la parròquia santboiana, amb el seu relleu per Mn. Miquel Alayrach, un capellà jove, modern, que trasbalsaria la vida de la parròquia. Aquest, però, ja és un altre tema.

El decret de segregació fou publicat al “Butlletí Oficial de l’Arquebisbat de Barcelona” i reproduït, el mes de setembre, a la publicació local Vida Samboyana. A banda de tota una sèrie de consideracions canòniques i de la justificació de la iniciativa (increment de població i càrregues de feina), inclou 8 punts:

Punt primer: delimitació del nous límits parroquials.

I. PARRÒQUIA DE SANT JOSEP OBRER: Sector de “Vinyets” o “Casablanca” (cens: 12.000 fi-dels). Límits: Caserna militar (Riera Roja - Ronda Sant Ramon). Continua por la Ronda fins trobar l’eix del carrer de “Pablo Piñol” (avui Pi i Margall) i d’allà vers ponent, fins Sant Ramon i terme de Viladecans.

II. PARRÒQUIA DE MARIA AUXILIADORA: Sector immediat als antics hospitals Psiquiàtrics (cens: 9.000 fidels). Límits: vèrtex de “Pablo Piñol” amb la Ronda de San Ramón fins al cementiri i Camí o Riera de darrera del mateix i dels Psiquiàtrics (com el Cementeri, continuaran pertanyent a la parròquia de San Baudilio), baixa per darera de les cases del carrer d’Eusebi Güell i fins arribar al carrer Ebro. Continua per darrera de les cases d’aquest carrer i “Pau Piñol” i la seva prolongació vers el punt de partida.

III. PARROQUIA DE SANT PERE APÒSTOL: Sector Cooperativa (censo: 7.000 fidels). Des de la riera de Can Soler (carretera - Molí Nou), segueix fins al psiquiàtric masculí (avui PSSJD) i cementiri des d’on segueix la Ronda de Sant Ramon, fins a la intersecció amb “Pablo Piñol” i d’allà fins l’ermita, des d’on contina pels límits municipals de Sant Cli-ment i Santa Coloma, fins tornar al punt de partença. S’ha agregaven unes petites illes de territori que estaven assignades a la parròquia del Sagrat Cor, de la Colonia Güell, al terme municipal de Santa Coloma de Cervelló.

IV. PARROQUIA DE NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT: Sector FECSA (cens: 8.000 fidels). Des de la Riera Roja, puja pel carrer “Baleares” (avui Onze de Setembre), “Acorazado España” (Pau Claris) i per darrera de les cases del carrer Cerdanya segueix fins el carrer de la Vídua Vives i, des de darrera de les seves cases, fins arribar al “canal de la Dreta” (Molí Vell) i per la C-245 a tornar a trobar la Riera Roja.

Punt segon: específic a l’afectació que tenia sobre la parròquia del “Sagrat Cor” de la Colònia Güell.

Punt tercer: dona a les parròquies la categoria d’”Ascens”, un nivell intermedi.

Punt quart: en la mesura de les possibilitats, aquestes noves parròquies seran dotades amb la nòmina corresponent i regides per un sacerdot principal que comptarà amb l’ajut de dos coadjutors.

Punt cinquè: es determina que s’habilitin espais provisionals fins que puguin edificar-se els temples definitius.

Punt sisè: Les noves parròquies regiran des del dia de presa de possessió del seu titular. Las segre-gacions i agregacions, tindran efecte des de l’inici de les funcions de cadascuna d’aquestes noves parròquies.

Punt setè: L’Arquebisbat disposarà, oportunament, allò que estimi convenient en relació al patrimoni actual de la parròquia de Sant Baldiri i que pugui veure’s afectat per les noves demarcacions. Així com del pas de deutes, si n’hi hagués, respectant les voluntats dels fundadors o donants i d’altres drets, legítimament, adquirits.

Punt vuitè: Totes aquestes parròquies formaran part de l’Arxiprestat de Llobregat.

De forma lògica, els 50 anys transcorreguts des d’aquella decisió, de gran transcendència en la vida local santboiana, ha vist sorgir noves edificacions religioses, més modernes i funcionals però que, de moment, queden fora de les intencions escrutadores d’aquest treball.

63

BIBlIografIa

ALONSO CÁMARA, Lluís. Aproximació a la població de Sant Boi de Llobregat, en el temps de Florida-blanca. Dins “XXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos”. El Prat, 1980.

- Influència de l’Església a la vida de Sant Boi (segles XIII al XVIII). Dins “Història de sant Boi”. Patronat Municipal de Cultura - Centre de Normalització Lingüística. Sant Boi, 1985.

ANTÓN FRUCTUOSO, Pedro. Almacén de razones perdidas. Historia del Manicomio de Sant Boi (185�-1945). Editorial Científico-Médica. Barcelona, 1982.

ARRANZ MUÑECAS, Tomás. Del internamiento a la psiquiatria comunitaria. Historia de la asistencia en “Benito Menni, Complejo Asistencial en Salud Mental”, Sant Boi. Hermanas Hospitalarias del Sagrado Corazón de Jesús. Sant Boi, 1995.

BARREDA I CASANOVA, Maria Lledó. Memòria d’excavació interior església Sant Baldiri. Ajuntament de Sant Boi, 1992 (inèdit).

- El jaciment arqueològic del Fonollar. Dins “1r. Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya”, Actes. Barcelona, 1998.

- i GARCIA, Jordi i SERRET, Carles. Història de Sant Boi de Llobregat. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, 199� (1ª edició), 1994 (2ª edició).

- i MIQUEL, Júlia. Anàlisi territorial del Sant Boi medieval i modern. Dins “1r. Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya”, Actes. Barcelona, 1998.

BIOSCA, Anna i PUIG, Josep Maria. La Necròpolis de Can Masselleres. Primeres Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat. Castelldefels, 1989.

CASTELLS COMAS, Magí. Llibre compost per Magí Castells y Comas ... Còpia dactilografiada de l’original manuscrit. Fons Carles Martí i Vilà de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llo-bregat.

Catalunya Romànica. Volum XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.

CODINA I VILÀ, Jaume. Guerrilles i Guerrillers a Sant Boi. Dins “Guerrilles al Baix Llobregat”. Biblio-teca Abat Oliba, núm. 46. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986.

- Els Santboians de 1490. Biblioteca Abat Oliba, núm. 85. Ajuntament de Sant Boi - Publicacio-ns de l’Abadia de Montserrat, 1990.

- Llibre de politiqueses i curiositats. Memòries de Pau Porcet (1788-1856) pagès de Sant Boi de Llobregat. Col·lecció Llorenç Sans d’Estudis del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1995.

- L’aiguabarreig del Microcosmos. Sant Boi de Llobregat a mitjan segle XVI i XVIII. Col·lecció Llorenç Sans d’Estudis del Baix Llobregat, 9. Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Ajunta-ment de Sant Boi de Llobregat, 1998.

- A Sant Boi de Llobregat (Segles XIV-XVII). Columna assaig, 22. Columna Edicions, SA. Bar-celona, 1999.

- i BARREDA I CASANOVA, Maria-Lledó. Sant Boi fa 500 anys. Una societat en transformació. Pou Comú, 2 (Col·lecció Carles Martí i Vilà d’Estudis Històrics). Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, 2001.

FÀBREGAS I ESPADALER, MARTA (Coordinadora). El Castell de Benviure (Sant Boi de Llobregat). Estudi historicoartístic. Treball inèdit, de l’any 2010, que forma part dels estudis previs i com-plementaris als treballs d’excavació i rehabilitació del que avui és el “Centre d’Interpretació Medieval Torre de Benviure”.

GAVÍN I BARCELÓ, Josep Maria, Baix Llobregat, “Inventari d’esglésies”, núm. 21. Arxiu Gavín. Barce-lona, 1988.

GARCIA PARDO, Jordi. El pla del Llobregat al segle X. Tesi de llicenciatura (inèdita) presentada a la Universitat de Barcelona, 1985.

- Sant Boi i el Pla del Llobregat mil anys enrera. Resum mecanografiat de la conferència del II curs d’Història de Sant Boi (1985). L’Oreig - Grup d’Acció Cultural. Sant Boi. Inèdit.

- Sant Boi i el Pla del Llobregat a finals de l’Edat Mitjana. I Premi Carles Martí i Vilà, 1987. Col.lecció Espais i soietats. El Racó del llibre de Text. Editorial Oikos-Tau. Barcelona, 1989.


64


GOICOECHEA I ORSOLICH, Manuel. Ermites de la rodalia. Biblioteca Popular. Sant Boi, 1960.

MARTÍ I VILÀ, Carles. Notes històriques de la vila (I). Biblioteca Popular. Sant Boi, 1952.

- El barrio y la ermita de “Sant Pere”. Treball publicat, inicialment, el 1951 a la revista “Navi-dad” i editat com a quadern, imprès a Talleres Gráficos “El Llobregat” de Sant Boi, sense data (probablement el 1952).

- Estampes santboianes del segle XVII. Biblioteca Popular, Sant Boi, 1956.

- Guerra de la Independència (1808-1814) a la vila de Sant Boi. Biblioteca Popular. Sant Boi, 1965.

- Mil.lenari de la vila. Biblioteca Popular. Sant Boi, 1968.

- L’Esclavitud a la vila. El retaule de Lluís Dalmau i altres assaigs. Biblioteca Popular. Sant Boi, 1979.

- Records i costums santboians. L’Oreig, Grup d’Acció Cultural. Sant Boi, 1985.

- Els oficis a Sant Boi cent anys enrera. Servei de Publicacions del Patronat Municipal de Cul-tura. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, 1986.

MOLIST, Núria, MELIAN, Rosa i PUIG, Ferran. El carrer de la Pau (Sant Boi de Llobregat). Primeres Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat. Castelldefels, 1989.

PAGÈS I PARETAS, Montserrat. Les esglésies pre-romàniques del Baix Llobregat. Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 198�.

- Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. Biblioteca Abat Oliba. Centre d’Estudis Comar-cals del Baix Llobregat - Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

PALOU I OÑOA, Maria del Carme. La Llar Sant Josep (Asilo San José). Patronat de la Llar Sant Josep. Sant Boi de Llobregat, 199�.

- L’església de Sant Baldiri. Art i història. Parròquia de Sant Baldiri amb la col·laboració de l’empresa Viuda de Lauro Clariana, SA. Sant Boi de Llobregat, 2001.

Patrimoni contemporani. Descobrir Sant Boi de Llobregat. Col·lecció Descobrir el Patrimoni Contem-porani. Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Columna Edicions, SA. Barcelona, 1992.

PEDRO I PASCUAL, Mireia. Sant Boi de Llobregat. Recull gràfic 1892-1965. Col·lecció L’Abans - El Baix Llobregat. Efadós editorial. El Papiol, 1999.

ROCA CARLES, Josep Maria. Retalls d’Història Vedruna a Sant Boi. Col.legi “Sagrat Cor - Vedruna”. Editat per l’Ajuntament de Sant Boi en la commemoració dels 110 anys de la institució esco-lar.

SERRET I BERNÚS, Carles. De la Revolució Francesa a la Guerra del Francès. Sant Boi 1789-1814. Dins “Sant Boi i la Revolució Francesa”. Documents II. Arxiu Històric Municipal. Ajuntament de Sant Boi, 1990.

- Carles Martí i Vilà (1898-1987). Servei de publicacions del Patronat Municipal de Cultura i Joventut de l’Ajuntament de Sant Boi, 6. Sant Boi, 1992.

- 174�-199�: 250 anys de la mort de Rafael Casanova. Dins Miscel·lània d’homenatge a Jau-me Codina. Columna - El Pont de Pedra, S.L.. Barcelona, 1994.

- Rafael Casanova i Comes, Conseller en Cap. Ajuntaments de Moià, Barcelona i Sant Boi de Llobregat, 1996.

- i BARREDA I CASANOVA, Maria-Lledó. El Fonollar. Informe. Servei de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Sant Boi. Sant Boi, octubre de 1992. Inèdit, còpia conservada a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.

- i BARREDA I CASANOVA, Maria-Lledó. Vides Santboianes. Ajuntament de Sant Boi de Llo-bregat, 1998.

- i BARREDA I CASANOVA, Maria-Lledó. El Castell de Sant Boi de Llobregat. Dins de la “VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà. Territori de frontera a l’Alta Edat Mit-jana”. Centre d’Estudis Santboians (Comissió Ciutadana). Sant Boi de Llobregat, 201�.

- i MIRABENT I ZENÓN, Roger. El fons Barraquer de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Dins “Els fets i les conseqüències del 1714 al Baix Llobregat”. X recerca col·lectiva del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Estudis, 8 (R de Recerca). Edicions del Llobregat. Sant Feliu de Llobregat, 2014.