Upload
espai-de-llibertat
View
238
Download
5
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Monografic: La granota bullida Entrevista: Dolors Marin
Citation preview
espai de llibertaT 1'('\iSLa cl'csqUCI'I'CS pel' a la rOl'mació, I a l'e f'I e.\ i ó i l'agitaci(í polí! icA Pl'illll' I' Il'illl!'~ II ' ( ' ¿OOri :LiO ('UI'<>"
El Illollogl'àfïc: La gl'élllOLéI bull icla
L'(,Il II'C'visL<l: Dolors Maríll, h i s Lo l'i éI cio l'a
l,'apu IlL: Oclón cir Hucn
37
Numero 37 Primer trimestre 2005
Director: Jordi Serrano Subdlrector · Vicenç Mohna
Consell de mdacclo David Sempere. Xavier Bretones , Josep Sellares, Gemma Martín. Sant! Castella. Ferran Escoda , Montse Lopez, Antoni Castells, Jordi Miralles . Xavier Domènech. Onolllla, Joffre Villanueva.
Espai de Llibertat AVinyó, 44 primer 08002 Barcelona e-mail ffg @lalc .org wwwlalc.org Tel . 936 0\1 644 Fax 9360 11 640
Edita. Fundació Ferrer I Guardla
Impremta Primera Impresslo, S.L Sabadell
Disseny· Ferran Cartes I Montse Plass
Maquetaclo · Fundació Ferrer I Guardl8.
AssessoramenllmgUlstlC. Montse López. Vicenç Molina
DibUIX de la porrada. Thais BOrrl .
Revista trimestral Preu· 3.50 euros. SubSCripcions: 14 euros/any
Dlpòslllegal. B 33.262- 1996 ISSN.1136·1581
Espai de llibertat és membre de l'Assoclaclo de Publicacions Penodlques en Català.
La Imla editOrial d'aquesta revista es ellliurepensamenl, per tant. les OPI
mons del consell de redaCCió, les trobareu a l'EditOrial. la resta d·oplnlons seran únicament responsabilitat de qUI les firm i
espai de llibertaT Sumari
Editorial 2
El punt de vista de Forges 3
La consigna Qui és més animal 4
Jordi Miralles
La reflexió 37 Una certa idea del Mediterrani 7 Joan-Francesc Pont 1
El monogràfic: la granota bullida La síndrome de la granota bullida 15
Jordi Miralles La invasió del mosquit-tigre i altres alienígenes 19
Ona Ferrer La primera bomba química-radiactiva esclata 23
Josep Puig Simplicitat radical , nou estil de vida 25
Lali Roca
L'entrevista Dolors Marin 27
Vicenç Molina
La col·laboració Alemanya, amenaça ultradretana 33
W Radléwitz. Christian Lange
L'apunt Odón de Suen y del Cos 40
La creació Què els hi deixarem? 47
Lluís Brunet
Les recomanacions Pel·lícules i llibres 48
2
editorial.,
Amb el Govern, per la democràcia
Uns quants reformistes moderats -moderad íssims!- volen fer allò que s'hagués hagut de fer al segle XIX (com a molt tard) si aquest hagués estat un país mínimament civi litzat. Obviament, no va ser així. Un país mínimament civilitzat és aquell on es garanteix un màxim de llibertats civi ls, públiques i privades, d'igualtat d'oportunitats, de benestar social i de ca
ris particulars , no ha de veure's finançat pel conjunt dels contribuents,
Doncs n'hi ha uns altres que, tot i conservant el finançament injust que reben dels fons públics, directament i també per mitjà dels concerts escolars amb l'escola confessiona l, tot i conservant el dret - que ningú no els nega- a influir i adoctrinar els seus propis fidels, volen fer servir
pacitat de gaudi de l'espai públic, Sense exclusions ni privilegis, I, per això, cal impedir que els qui tenen privilegis educati us, socials, fis
El dret a una vida lliure i feliç enfront la incommensurable
aquests fons per mobilitzar-se contra els qui defensen el dret de tots i de cadascun a viure segons la pròpia consciència, Els primers, són a
cara dura de l'Església catòlica
cals, jurídics, en continuïn tenint. Cal aconseguir que els qui es creuen amb el dret únic de monopolitzar el que ells entenen per la veritat, se n'adonin que això, per molt inversemblant que els sembli, és una qüestió que només pot afectar la seva consciència privada, però que mai - però és que mai!- pot recaure en els qui tenen una altra mena de consciència, O de criteri, O de visió ètica de la vida, Totes les opcions de vida lliurement escollides i respectuoses amb les dels altres han de tenir el mateix tipus de vincle amb l'estructura cívica democràtica que ens vincu la, a tots, en el mateix espai, Ningú no ha de creure's amb més drets, o amb menys deures, Ningú , en funció de crit e-
l'actual govern, Els segons, són els jerarques, comunicadors i estaments oficials de l'Església catòlica , en explícita connivència amb el pitjor de la dreta cavern ícola , bel,licista i mafiosa espanyola (és a dir, el PP), No hi tenen cap dret' Ja van començar així fa molts anys, en l'experiència democràtica més seriosa que hi hagi hagut mai a la Península Ibèrica, I l'Església catòlica va ajudar de valent , i molt', a carregar-se la República, Ara, no els deixarem, Defensarem la democràcia, l'acompliment dels compromisos electorals d'aquest govern, la convivència civil, el dret a una vida digna, ll iure i feliç enfront la intolerància i la incommensurable cara dura de l'Esg lésia catòlica! •
•
el l)Unt de vista de ForgeS
4
la consignA Qui és més animal?
Jordi Miralles. Presiden t de la Fundació Terra
La legislació vigent defineix que els animals de companyia són tots aquells que pertanyen a les espècies Canis familiaris (gos) i Felis catus (gat). Però el ventall actual d'animals domèstics ja inclou també ocells cantaires com els canaris, els lloros i les cotorres; els hàmsters, els conills, i al tres menys expressius com ara tortugues, peixos, amfibis diversos, etc. I més darrerament s'hi han afegit animals silvestres que han estat capturats o criats en captivitat per convertir-se en mascotes.
Tradicionalment, gats i gossos tenien unes tasques ben concretes a la llar (per això es van domesticar) de vigilància, control de rosegadors, etc . Avui, aquests animals , en el medi urbà, s'han convertit en complements per cobrir deficiències diverses de tipus afectiu dels humans. Adoptar un animal de companyia és reconèixer que assumim la responsabilitat de tenir-ne cura i acomplim amb els preceptes legals que comporta, entre altres que no es converteixi en un focus de malalties, que no malmeti els espais públics i que se li procurin les condicions vi tals perqu è pugui tenir una vida saludable. Malauradament, si tenim en compte el greu problema de l'abandonament de mascotes, vol dir que no sempre quan adquirim un animal domèstic comprenem l'elevada responsabilitat que assumim. En primer lloc, hom ha de valorar la mida
de l'animal en relació amb l'espai que li reservem. En segon lloc, caldrà que atenguem a algunes de les seves necessitats vitals (exercici, menjar saludable, etc.). Finalment , no podem oblidar que hi ha un important desplegament legal per garanlir la qualitat de vida dels animals domèstics que comença amb el cens, continua amb les vacunacions i s'acaba amb una mort
i disposició digna del cadàver. De fet , a les ciutats no hi hauria d'ha
ver animals domèstics per causa de les complicacions que se'n deriven. Però, si pensem que la nostra vida necessita l'afecte d'un animal atès que és més senzi ll que relacionar-se amb un altre ésser humà, llavors hem d'assumir la mascota adient a les nostres possibili tats. Mentre un hàmster necessita menjar, aigua, neteja de la gàbia i poca cosa més, un gos cal educar-lo , mimar-lo, treure'l a passejar, sotmetre'l a control veterinari, etc. El cas dels gats és una mica més complex per tal com tenen un vessant ll ibertari . Un aquari amb peixos no és pas menys complex (tot i que és més tecnològic que emotiu) però no està sotmès al rigor legal de les mascotes de quatre potes. Els oce lls són també un món a part. Cotorres , lloros i altres espècies exòtiques poden esdevenir un problema en el cas que s'escapin. Només a Barcelona la població de cotorres en llibertat que un dia foren
animals de gàbia passa dels 15.000 exemplars i constitueixen un greu problema. Les tórtores turques escapades de les gàbies s'han converti t en una plaga en molts indrets residencials.
No hauríem d'oblidar que tenir un animal no està exempt de ri scos sanitaris. Els gats poden transmetre la lesmaniosi , una malaltia bacteriana que pot provocar l'avortament en una
ONG. Els animals domèstics en el segle XXI haurien de ser per a casos especials i no pas un element de consum per cobrir mancances afectives. És evident que un gos pigall esdevé un company de gran utilitat per a una persona invident. Tan evident com un gat pot ser la mascota d'un taller i mantenir a ratlla la presència de qualsevol rosegador que despistada
dona embarassada. .. . Qui necessita afecte? ment pugui pujar de la claveguera. Molts dels animals de companyia menys convencionals com hàmsters, po-
Els animals de companyia no haurien de ser mai espècies sa lvatges que podrien
Qui ens el pot donar? Una tortuga? Un hàmster? ...
viure pel seu compte en llibertat, ja que tenen dret a viure i a reproduir-se en el seu entorn natural. El fet d'integrar un animal de companyia en una ll ar signi fica que es compta amb el consentiment responsable i racional que en el cas d'un gos O d'un gat comporta educar-lo. El nostre país està a la cua pel que fa a gossos educats o ben ensin istrats. Els mètodes habituals emprats (tot i ser poquíssims els gossos que reben educació per part d'experts al nostre país) tampoc no són precisament basats en el respecte a la seva psicologia. Un gos necess ita fer exercici entre dues i quatre hores diàries per tenir un bon equilibri emocional. No són gaire les persones que poden dedicar aquesta quantitat de temps. També cal no ob lidar que hi ha races considerades perilloses la tinença de les quals (a banda de requerir unes condicions especials) ens hauria de fer actuar pel principi de precaució, és a dir, no adoptar-los llevat que sigui per alguna raó especifica.
Finalment, potser caldria recordar que el temps que podríem dedicar a un animal domèstic el podíem emprar per a pràctiques so lidàries com atendre a la gent gran, fer de monitor per a la mainada o, simplement, ser voluntari d'una
llets, coni ll s, tórtores , etc., acaben gairebé sempre sent un objecte de consum. Qualsevol animal entendreix els humans (grans i petits) de forma innata, però això no hauria de ser la raó per adquirir un animal que a la llarga pot acabar sent un problema. La major part de les tortugues aquàtiques acaben alliberades en algun riu , estanyo bassa i es converteixen en depredadors sorprenents. I podríem posar molts exemples dels problemes que comporta si hom no s'ha documentat fefaent ment de les responsabilitats que contrau adoptant una mascota. La propera vegada que passegeu per una botiga de mascotes penseu qui és l'animal i qui necessita afecte, i qui millor que ningú us el pot donar.
L'ètica immoral que hi ha darrera dels centres d'acollida d'animals abandonats i les campanyes d'adopció per part de les associacions protectores de mascotes, la hipocresia de les administracions públiques i les passions que desperten les mascotes en molts humans són prou fermes (infinitament més apassionades que discutir sobre el pitjor dels tsunamis) com
perquè, si voleu que us tren-quin la cara algun dia, només
ca l fer un articl e contra els animals domèstics. Us parla la veu de l'experiència ... .
•
37 5
la l'cflcxiÓ
U na certa idea del Mediterrani: la construcció dlun espai de laïcitat
Joan-Francesc Pont Clemente Catedràti c de Dret financer i tributari de la UB
Les religions d'Egipte i Babilònia van ser, com altres religions antigues, cultes a la fertilitat. La Terra era femenina, el Sol , masculí. Com explica Bertrand Russell, la fert ilitat, la Gran Mare, és l'Artemisa dels grecs i la Diana dels romans. La religió de Babilònia, a diferència de l'egípcia, es va preocupar més de la prosperitat en aquest món que no pas de la felicitat en l'altre , el que resulta explicable pel referent femen i central de les seves creences. Els cretencs van adorar també una deessa i eren gent alegre, no molt aclaparats per les supersticions fúnebres. A l'Atenes de Sòcrates i Plató, on es descobreix l'art de raonar per deducció, era possible - com en molt poques èpoques de la Història- ser intel·l igent i feliç alhora , feliç per mitjà de la in
de l'ésser humà, condemnat pel dogma a una permanent minoria d'edat- , però és també l'origen de mil i una heretgies que d'una manera o d'una altra han creat les condicions per a la conquesta de la llibertat. Ho ha estudiat amb detall Raoul Vaneigem en un ll ibre imprescindible, La résistance au christianisme publicat per Fayard el 1993. Constitueix un documentat estudi de com durant vint seg les ha existit
una resistència que ha militat a favor de les llibe rtats naturals contra l'opress ió cristiana, i també una denúncia de com les esglésies cristianes han construït una història a la seva mesura sobre la mitificació de personatges llegendaris (Jesús, Pere, Pau) i el flagell de la Inquisició inspirada per Domingo de Guzmàn. Aquesta
obra és una reivindicació tel·ligència. L'Acadèmia on Plató ensenyava va sobreviure a totes les altres escoles i va perdurar com una illa de paganis
Com a Atenes, de la dissidència com a emanació d'un esperit lliure i un reconeixement al deute de la humanitat amb els heretges i també
ha de ser possible ser intel·ligent i feliç alhora
me fins dos segles després de la conversió de l'Imperi romà al cristianisme. Va ser tancada l'any 529 per Justinià , pel fanati sme religiós d'aquest emperador, i l'Edat fosca es va estendre sobre el Mediterrani i el conjunt d'Europa 1.
El Mediterrani és el lloc fundacional de les tres religions del Llibre -és a dir, dels més formidables instruments d'esclavitud
amb les heretges, la doble gosadia de les quals, en pensar lliurement i en atrevi r-se a fer-ho sent dones, va finalitza r normalment amb la mort a mans dels intolerants. Entre aquestes heroïn es hi ha Marguerite Poréte, que va morir a la foguera 1'1 de juny de 1310, i Heilwige Bloemardine (morta el 23 d'agost de 1335) , ambdues representants del movi-
37 7
8
ment del lliure esperit que no només no condemnava sinó que lloava el plaer i la seva funció emancipadora2.
Les tres religions del Llibre es caracteritzen per l'absència del simbolisme femení referit a la divinitat. En això es diferencien de les altres tradicions religioses del Mediterran i, com l'egípcia, la babilònica, la grega i la romana. Només els heterodoxos se surten de
maçònics i noms de fets i 11erois gloriosos del republicanisme, amb una bandera tricolor brodada amb les paraules LlibertatIgualtat-Fraternitat6. La bandera republi cana que, al roig i al groc hi afegeix el morat, el color del tafetà que varen prendre a Mariana de Pineda, amb un triangle a mig brodar i les paraules de la tri logia Llibertat-Igualtat-Ll ei , terrible delicte que
la rígida cotilla de la retòrica religiosa que cons idera exclusivament els homes com a integrants del cos legí-
El lliure esperit la va conduir al garrot el 26 de maig de 18317. La república és, doncs, femenina, lloa el plaer i la seva funció
emancipadora i un dia la república
tim de la comunitat, i són els evangelis gnòstics els que semblen configurar un "Pare" i una "Mare" divins, fins i tot una versió de la Trinitat formada pel pare, la mare i el fill , i s'atreveixen a configurar un poder femení. Però, com és sabut, cap dels textos gnòstics no va ser acceptat com a canònic en el cristianisme i els manuscrits van romandre enterrats i ignora ts durant gairebé dos mil anys a la muntanya de Nag Hammadi3 4. Judaisme i Islam són igualment misògins i les tres grans religions monoteistes han continuat justificant les misèries del present amb les promeses d'ultratomba.
Els déus del monoteisme i els regnes fundats sota la seva invocació són masculins. La llibertat, la raó i la república són femenines i apareixen, sovint, representades per dones amb el pit descobert , el que enllaça amb el s primers mites femenins de la fertilitat.
L'Espanya totalitària defineix la seva essència nacional com a viril , ruda , forta , sana, oposada a l'efeminament d'allò que és europeu, com en el Canto del cosaca d'Espronceda al segle XIX o com en el nacional-catolicisme de la dictadura franquista en el XXs. L'Espanya liberal és una dona bella i jove, amb barret frigi , asseguda sobre símbols
mediterrània hauria de ser també fem enina, podent representar-se per la figura de Minerva o Atenea, deessa greco-romana de la saviesa, de les ciències i de les arts, patrimoni històric comú de tota la conca mediterrània, des d'Egipte a la Gàl·lia , de la qual alguns autors destaquen que no va fer mai el sac ri fici de la seva llibertatS,
La història de la llibertat és la història dels heretges i dels heterodoxos. Les religions oficials es compadeixen poc dels
impius i aquest és un fenomen d'ahir i d'avui. Recordi 's, si no, l'hostilitat més o menys vetl lada dels mitjans catòlics , protestants i jueus contra
Salman Ru shdie durant els anys noranta, condemnat a mort per l'Iran teocràtic, per haver gosat escriure uns Versos satànics. Dos personatges, un musulmà i l'altre jueu, poden representar el paradigma de l'àn ima mediterrània, almenys del seu vessant més acollidor, generós i obert al progrés de les ciències i a la felicitat del gènere humà. Averroes (Abü-I-Walid Muhammad ibn Ahmad ibn Muhammad
ibn Rud) (1126-1198) nascut a Còrdova és un punt de referència indiscutible de la filosofia espanyola de tots els temps. Va exercir de jutge a Sevilla i a Còrdova, va mantenir durant anys bones relacions amb el
tron , però conforme al destí fatal
dels qui en el Mediterrani gosen pensar amb llibertat, va ser acusat d'heretgia i deportat , morint al Marroc. La seva estàtua ocupa des de fa cent cinquanta anys un lloc preferent en el vestíbul principal de la Universitat de Barcelona. AI meu entendre, Averroes aporta a la història del pensament la independència de la filosofia en relació amb la teologia, doncs
d'Averroes i va néixer, com ell , a Còrdova, encara que va exercir la seva activitat principalment al Marroc i a Egipte, conreant la Medicina, el Comerç, el Dret, la Filosofia i la Teologia. En la seva obra principal , Guia de perplexos o Guia d'indecisos, segons els traductors , va tractar de reconciliar fe i raó . Per a Maimònides els indecisos són els pensadors a qui els
seus estudi s han dut a to-encara que intenta conciliar-les, reflexiona que la religió descrita en els textos sagrats és apta per a les multituds, incapaces de comprendre les ve ritats ra-
La llibertat, la raó i la república
són femenines
par amb la religió. S'atreveix a defensar una interpretació figurativa o metafòrica del Ll ibre, les
cionals, mentre que la fil osofia es reserva a uns pocs escollits, capaços d'utilitzar les eines de la raó. En el que aqui m'interessa destacar, per a Averroes, nascut cent anys abans que Tomàs d'Aqu in09, la filosofia no és ancilla Theologiae, ja que la primera és ciència i la segona no, pel que s'obren les portes, amb segles d'avançada, a la majoria d'edat de l'ésser humà i a la llibertat de pensament. El preu que va pagar Averroes va ser resultat d'un edicte d'Almanzor en el sentit que Déu havia decretat el foc de l'infern per als qui pensessin que a la veritat s'hi podia arribar amb la sola raó, pel que el rei va lliurar a les flames tots els llibres que van trobar sobre lògica i metafísica 10
Averroes, tot i que era creient , no era pas ortodox. Va ser combatut pels guardi ans de la fe i un tal Algazel va escriure contra ell un llibre titulat Destrucció dels filòsofs en què manifestava que, en trobar- se tota la veritat necessària en l'Alcorà, no hi ha necess itat d'especulació independent de la revelació 11. Averroes va replicar amb la seva obra Destrucció de la destrucció (Tahafutal-Tahafut) que hauria de constar en les primeres pàgines de la història dels Iliurepensadors.
Maimònides (Mosé ben Maimon) (1135-1204) és contemporani
llegendes del qual serien més una guia d'aprenentatge simbòlic que una història literal. Les seves teories van ser combatudes pels talmudistes purs, encara que va tenir molts seguidors a les comunitats jueves de diverses ciutats com Narbona, Saragossa, Lleida i Barcelona. Maimònides no és un heterodox, com Averroes , i ha estat incorporat al judaisme oficial , però si que és un exponent del diàleg interreligiós i un precursor dels estudis de religió comparada, pel
fet d'expressar els punts que són comuns o diferents entre les tres religions del Llibre12 .
Avui , quan el Mediterrani es troba dolorosament dividit pel confl icte palestino-israelià, per l'hegemonisme dels sectors enfrontats al Líban, per l'enemistat secular greco-turca, pel veto integrista a l'evolució democràtica en alguns països i per les dificultats sorgides dels nous moviments migratoris, la redescoberta del Med iterrani com un àmbit natural de conv ivència
hauria de basar-se en el reconei-xement del nostre patrimoni fi
losòfic comú , simbolitzat, a aquests efectes, millor que per ningú, per Maimòn ides i Averroes. He escollit, deliberadament , dos creients en diferents religions del Llibre per demostrar que, sent un Iliurepensador, no propugno la mort
37 9
A Diputació V Barcelona
xarxa de mUnicipis
fftXarxairrê.lS
Xarxaires és un espai virtual de gestió del coneixement en l'àmbit de les polítiques locals de joventut, impulsat per l'Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona. El seu objectiu és afavorir l'actualització permanent de tots els seus membres, facilitant l'intercanvi d 'experiències i la reflexió en aquest àmbit.
Xarxaires és obert a responsables i professionals de les polítiques de joventut , estudiosos d 'aquest àmbit i membres del món associat iu juvenil.
www.diba .es/xarxaires
-
de Déu ' 3 sinó el respecte més absolut a la llibertat de consciència. Això implica, per descomptat, l'acceptació de la religió com un dret individual i col· lectiu , però , també, la proscripció de qualsevol autoritat o coe rció sobre els discrepants, els dissidents, els heretges o els incrèduls.
No pot ni ha d'oblidar-se que el progrés i la llibertat han estat sempre obra dels heterodoxos, els
clusiva dels déus terribles i venjadors de Llibre . Vull un Mediterrani femení, il·luminat per Isis i per Minerva, per la llegenda d'una Maria Magdalena capaç d'estimar i de ser estimada i pel record viu de totes les heretges cremades per la Inquisició i de totes les dones ll iures lapidades per l'intolerant fanatisme dels homes.
La república mediterrània no serà un Estat o una Federació,
quals han sofert per això la persecució i la pèrdua de la llibertat i àdhuc de la vida. Amb
El progrés i la 11 ibertat han estat sempre obra
dels heterodoxos
però sí un espa i de convivència en el qual floreixin la cu ltura i la civilització, un món en el
emoció ho remarcava Fernando de los Rios en el seu discurs parlamentari del 8 d'octubre de 1931: "Arribem a aquesta hora, profunda per a la Història espanyola, nosaltres els heterodoxos espanyols, amb l'ànima masegada i plena d'estrips i de cicatrius profundes, perquè ve així des de les fondàries del segle XVI, som els fil ls dels erasmistes, som els fills esp irituals d'aquells la consciència dissident individual dels quals va ser escanyada durant seg les"'4 Molt abans, el 1773, Diderot deixava escrit a les seves Memóríes: "He treballat durant més de trenta anys [en l'Enciclopèdia]. De totes les formes de persecució que un arriba a imaginar, no n'he escapat a cap, per no esmentar tota mena de pasquins difamatoris. Ho han sofert el meu honor, la meva fortuna i la meva llibertat ( ... ) M'he enfrontat a l'enemistat declarada de les co rts de justícia , els magnats, els militars ( ... ), els eclesiàst ics , la policia , els homes de lletres que no col·laboraven en la nostra empresa, l'alta societat i tots els ciu tadans que es deixaven arrossegar per la majoria"' S
Declarat culpable per menjar ca rn en divendres de quaresma i per haver retirat el crucifix de l'au la, va ser penjat per la Inquisició Gaietà Ripoll i Pla a Va lència el 31 de juliol de 1826. El seu únic delicte era ser un mestre d'esco la liberal en un pais dominat pels servils ' 6.
Defenso, en suma, que el Med iterrani deixi de ser un feu masculí, propietat ex-
qual cadascun dels homes i de les dones puguin buscar com mi llor els sembli la seva fe lici tat. I per arribar a aquest ideal, com va passar a la riba europea durant el XIX i el XX , potser hagi d'alçar-se la veu dels Iliurepensadors en les tertú lies, en les lògies, en els mitjans de comunicació i, fins i tot , en els parlaments.
Des dels in icis del liberalisme a les Corts de Cadis fins avui mateix, l'Espanya catòlica i conservadora no ha baixat mai la guàrdia i s'ha afanyat a devorar els seus fills més esclarits quan intentaven encendre la llum de la il· lustració i de la ciència. S'ha complert al peu de la lletra el diagnòstic cruel però precís d'Antonio Machado: "A Espanya -no ho oblideml'acció politica de tendència progressista sol ser feble perquè manca d'originalitat ; és pur mimetisme que no passa de simple excitant de la reacció. Es diria que només el ressort reaccionari funciona en la nostra màquina social amb alguna precisió i energia. Els polítics que han de governar envers l'avenir han de tenir en compte la reacció a fons que segueix a Espanya a tot avenç de superfície. Els nostres polítics anomenats d'esquerra -diguem-ho de passada- poques vegades calculen, quan disparen els seus fusells de retòrica fu turista, la reculada de les culates, que acostuma a ser, encara que sembli estrany, més violenta que el tir"l 7.
Això és el que passa ara mateix amb la laïcitat. Oualsevol tímid avenç en algun
37 11
12
país mediterrani és contestat per una inusitada violència integrista contra els cossos o contra les ànimes. Les religions es menyspreen a si mateixes quan pretenen prevaler sobre la república, quan confonen el Dret positiu amb les instruccions del clergat , quan usen la violència per imposar els seus costums, quan introdueixen en el Codi penal l'adulteri - sempiter
construcció d'una societat bona. La revolució que avui necessita el món i, en particular, el Mediterrani , és la revolució del coneixement. Les dictadures polítiques i religioses s'alimenten de la ignorància i de la superstició. El coneixement es manté injustament distribuït i han de trencar-se els murs (els nous murs de Berlín, que com aquell han de caure a trossos)
na emanació de la por masculina a la llibertat de la dona-, quan excomuniquen els qui es comprometen amb
La república mediterrània té un símbol en Minerva,
perquè la saviesa s'estengui sobre la terra , en el llenguatge dels antics símbols construc-
l'avenç de la ciència, quan restringeixen les opcions sexuals o quan neguen l'autonomia del Dret civil de familia , quan segreguen els seus fidels de la resta de la ciutadania i, sobretot . quan redueixen la dona a la invisibilitat darrera el vel.
Però el Mediterrani o serà laic o no serà el mare nostrum. perquè malviurà dividit i amenaçat per la por als executors de la venjança divina. Ha de poderse tornar a beure vi en tota la conca mediterrània, recuperar Dionís o Bacus i recordar l'esperit dels òrfics , que van inspirar Pitàgores. Els governs han d'esforçar-se en el desenvolupament de les relacions de bon veïnatge. com les propostes de la conferència euromediterrània de Barcelona al 1995. rellançades per Itàlia, França. Portugal i Espanya en la cimera informal de Roma del passat 2 d'octubre de 2004. La cooperació entre els governs ha d'incloure, necessàriament, els elements suficients per al desenvolupament econòmic-empresarial dels països mediterranis, de tots , desenvolupament concebut per fer possible la
tors. Per a aquesta tasca han d'utilitzar-se
cables i antenes que universalitzin internet i els mitjans de comunicació, ha de generali tzar-se el domini de l'anglès com a lingua franca , i els reformistes demòcrates de tots els països han d'alçar la seva veu. conforme a la seva pròpia tradició, però amb el suport manifest i eficaç de la fraternitat militant dels seus conciu-
tadans de la resta del món . De l'exercici quotidià de la laïcitat en el teixit associatiu humanista, democràtic i progressista n'ha de sorgir una defensa desacomplexada de la laïcitat a la Ciutat, d'una laïcitat que no ha de demanar disculpes. Cal tenir en compte que la laïcitat és compatible amb les re ligions, si aquestes accepten la seva subjecció a l'ordenament juridic democràtic, mentre que les religions són , de vegades, massa vegades, una amenaça per a les institucions laiques i àdhuc per als seus pro-pis dissidents. La laïcitat - que s'inscriu en la llista dels valors femenins que he volgut reivindi-
ca r aquí- construeix un espai públic en el qual tots són iguals, el que permet a cadascú exercir la seva desigualtat.
La laïcitat no és ni una reli gió més ni una opció materialista. però tampoc no ha de confondre's amb la mera aconfessiona litat o neutralitat de les institu-
cions públiques. La laïcitat si que consti tueix una ètica civi l, univer-
sal ista i independent de qualsevol con fessió o ideolog ia. La laïcitat està pedagògicament oberta a totes les aportacions culturals , religioses. filosòfiques i cientifiques que siguin capaces de desenvolupar una reflexió critica i comparada i d'aquesta manera resultin compatibles amb les exigències d'una ciutadania informada i responsable. La reducció de la laïcitat a un marc polític neu-
bles amb els principals valors ètics i espirituals de les diverses cultures i religions '9 La qual cosa només s'esdevindrà en la mesura que aquests valors hagin acceptat disminuir raonablement la seva intensi tat per no topar violentament amb els valors de les altres opcions reli gioses i filosòfiques. Únicament així. mitjançant el manteniment d'una tensió de-
mocràtica sobre les tral de coex istència entre les religions 18
converteix en impossible l'objectiu de garantir aquesta matei
La laïcitat permet con fessions i mitjançant l'allunyament d'aquestes de l'escola, que ha de defen-
que l'espiritualitat humana es desenvolupi amb plenitud
xa coexistència pacífica. Aquesta última requereix un activisme laic que produeixi una relativització parcial del va lor que cada confessió religiosa atorga als seus costums, regles morals i creences , de tal manera que unes confessions deixin marge a les altres. Aquest és el ve-ritable sentit del dret a l'espai públic, que no és un ll oc buit , d'anomia. sinó que ha de configurar-se mitjançant un sistema de valors de tolerància, de ll ibertat i de pluralisme, comuns al conjunt de la república , concilia-
sar-se com un "lloc sagrat", pot constru ir-se la república20 .
La laïcitat permet que l'espiritualitat de l'ésser humà es desenvolupi amb plen itud , una espiritualitat que -empresonada pel dogma de les religions- reneix en les ànimes ll iures que busquen la bellesa.
Com va assenyalar Friedrich von Schi ll er, no-més a través del ll indar de
la bellesa pot penetrar-se en el regne del coneixement i el
que vam concebre aqui com a bellesa descobrirem un dia que
és la ve ritat21 •
•
37 13
14
Notes
1. CIr. Russell. Bertrand: Historia de la Filosofia occidental, Espasa-Calpe, Madrid, 1971 , vol. I, pàgs. 24-81, passim. 2. err. Vane igem, Raout: La resistance au christianisme, Fayard, 1993. pags. 285-296, passim. 3 . Cir. Pagets, Elaine: Los evangefios gnósticos, Crítica , Barcelona , 198 1 (21 edició). pàgs. 91-115, passlm . 4. Un caputxí heterodox, socialista i antife ixista , Jordi llimona. em deia quan el valg entrevistar el 1999 per a Espai de Lliberta t, Déu és més mare que pare ... 5. Jalme de Andrarde - pseudònim del General Franco- acaba la seva novel·la o gUió per a la pel·lícu la Raza [Madnd. 1942] amb aquestes paraules: "0 los a lmogavares, que en nuestra histona tue· ran fa expresión mas alta del valor de la raza : la l lor de los pueblos del None. lo mas herOICO de la leglón romana. lo mas noble y guerrero de las esti rpes ara bes, lundido en el manantiallnagotable de nuestra raza ibera. No olvldes que cuando en España surge un voluntario para el sacrificio. un héroe para la ba talla o un vlsionarlo para la aventura, hay Slempre en él un almogavar. 6. Gravat conservat a la Biblioteca Nacional, reprodUlt per Alvarez Junco. José: Maler dolorosa, Taurus. Madrid, 2001 [pàg. 11 de l'encartament documental entre les pàgines 360 i 36 11. 7. CIr. Rodrigo. Antonina: Martana de Pineda. Plaza & Janés. Barcelona, 1984, pàgs. 109 i 153-159. 8 . Pausanias, 1, c.2. 9 . Per a mi Averroes no es. como es diu sovint. el precursor de Tomàs d'AqUino, s106. precisament, el seu primer contradictor. amb un segle d'anticipaCió. 10. CIr. Russell , Bertrand: Historia de la filosofía occ/dental, Espasa-Calpe, Madnd, 1971, voUI. pàg. 46. 11 . CIr. Rusell , Bertrand : Op. clI ., pàg. 47. 12. CIr. Küng. Hans: El Judalsmo, Circulo de Lectores. Barcelona. 1993, pàg. 203.
13. Tol l que cal fer prou alenCIÓ al concepte mort de Déu . 14. CIr. Jlméne x Lozano. José: Los cementerios civiles y fa f1eterodoxia española. Taurus, Madrid , 1978. pàg. 258 (nola 23). 15. Citat per Munck, Thomas: Historia social de la !lustración, Critica , Barcelona. 200 1, pàgs 309-310. 16. Cir. Delia. GLSE, abnl de 1996. n'" 31 , pàgs. 9-10. 17. Machado. AnlonlO: Juan de Ma/rena, Losada, Buenos Alfes, 1957, Tomo I. pàg. 16. 18. Que, de vegades, sembla defensar el meu bon amic Javier Otaola [' Ella"icisme francés vist per una mirada estranJera" . a La/cisme, espmtualltats a la ciuta l, Ville de Perpignan, 2004, pàg. 57-62, passl/nJ, per exemple en intentar defensar "ta prelensló dels creients de no deixar-se redUi r a viure com a Iais al fons de les sagnslies", quan nlngu a Europa no ha pretès fer tal cosa ... Reconec. en qualsevol cas. que Otaola va més enllà de la neutra lila t, quan defineIX la lalcllat com una lórmula de mediaCIÓ i de creacIó d'un espai lliure per a la poeSia, la InspiraCIÓ personal o la relig iÓ Estem d'acord, perquè la medIaCió fo rm a pari de l'actIVIsme la ic necessan per a la conslruccló de la Ciutat. Però no comparteixo. entre altres, la seva op inió que el problema del concordat s'hagi superat a Espanya per mi llà dels convenis. perquè l'Església Catòlica Romana segueix regint les seves relaCIons amb l'Estat mItjançant acords Que tenen la naturalesa juridlca de concordat o tractat Internacional. a diferència del que ocorre amb les altres confeSSions. 19. CIr. Saliceti, Claude: Humanisme, franc-maçonnerie et spmtualito. PUF. Paris, 1997, pàgs 63-68 passim. 20. Cir. Beresnlak. Daniel: La la/c/te. Grancher, París. 1990. pàgs. 85·88. 21. Cir. Glick . Cari (ed.), A treasury of masomc lllOugh!. Robert Hale, Londres 1987, pàg 11 2.
el monogràfiC La síndrome de la granota bullida
Jordi Miralles. President de la Fundació Terra
Popularmenl diem que hi ha animals de sang calenta (Iots els mamífers i les aus) i animals de sang freda (e ls amfibis , els rèptils) . Per ser més exactes hauríem de distingir entre animals de temperatura variable com la granota i animals de temperatura constant com els humans. Aquesta diferència respon a un concepte de la fi siologia animal. l'homeòstasi, que no és altra cosa que la capacitat dels animals pluricel·lulars per mantenir el seu nivell d'organització dins d'unes pautes determinades. Per mantenir aquesta estabilitat l'organisme recorre a diversos mètodes físics i químics que compensen les variacions del seu entorn . L'homeòstasi depèn del metabolisme, és a dir, dels mecanismes de manteniment de la vida. La producció de calor és essencial per poder viure en una major diversitat d'ambients. Els arnfibis i la resta d'animals de temperatura variable tenen una capacitat reduïda per generar calor a causa de la discreta eficacia dels seus aparells circulatori i respiratori , que generen un metabolisme lent que els obliga a cercar fonts de calor externes, de tipus ambiental. Precisament, aquesta impossibilitat de mantenir la temperatura constant els fa insensibles a la percepció dels canvis tèrmics ambientals. Per això, la seva vi talitat depèn de la temperatura ambiental.
Si posem una granota al sol i 37 s'escalfa, podrem observar que la seva temperatura co rporal s'incrementa. En canvi , si una 15 persona pren el sol la seva temperatura corporal es rnantindrà constant i, a més, podrà perce-bre aquest increment de tempe-ratura . Per compensar aquest calor extern un huma, per exem-ple, començarà a suar per dissi-par calor i així ajudar al mante-niment de la temperatura interna constant.
Una granota
Si posem una granota en una olla amb aigua temperada aquesta nedara tranquil· lament. Si comencem a escalfar l'olla, la temperatura de l'aigua s'incrernentarà , i la granota continuara nedant sense immutar-se perquè no pot percebre l'augment de la temperatura ambiental. Malauradament, quan l'aigua assoleixi els 42 oC l'animal simplement morira, perquè aquesta és la temperatura a la qual es degraden les seves proteïnes (també les nostres). El resultat és que si li poguéssim preguntar a la granota com se sent entre els 37 i els 40°C, mentre es va incrementant dècima a dècima la temperatura , no sabria advertir-nos de la diferència perquè el seu organisme és incapaç de detectar aquesta variació ambiental. En definitiva, podem bullir una
Sociologia de l'empresa
S\)clolo~la
dt: r l:mprl:'ia
Autors: Màrius Dominguez Salvador Carrasco Andrés Coco L.dia Daza
José L UlS Jlmenez Eduardo Aesbler Montse Simó Concepció Virgili
Editor: Edicions UniverSItat de Barcelona
Coeditor : Escola Umversitàrla d'Estudis Empresarials
ISBN , 84-8338-397-7
Núm. pàg.: 385
Any ed .: 2003
Ressenya: Manual Msic per entendre rorganltzaclo empresanal des d'una perspectIVa soclologlca. Ens presenta els conceptes bàsics de la socIOlogia en general, I de la sociologia d 'empresa en particular. I es desenvolupen els models o formes d'orgamtzacio del treball I de rempr8sa.
Comptabilitat de costos a Catalunya abans de la partida doble: tres recerques
històriques
(·'''''l'l.lht:U.I' ,I.- "I", .1 \. .1:.,IUI1\ .. _,l', .1' .. I.,: 1.1 l'.Inlt/aJ.,r!..- " '-' re-ú'hlUC' In". 'l'''''
Autor: Jaume Fernandez Sevlllano
Editor : EdiCions UnlverSl lal de Barcelona
Coeditor: Escola UniverSllana d'Estudis Empresanals
ISBN, 84 -8338-400-0
Núm. pàg.: 161
Any ed.: 2003
Ressenya: L'oblectll1 baSIC del llibre es presentar tres recerques fllstónques sobre la comptabilitat de costos a Cstalunya abans de fa partIda doble Els Ires casos segueixen la mateixa estructura d'exposlcIO: resum, paraules clau, Introducció, nucli del Ireball, concluSIons, fonts documentals I
bibliografia, Inclou també un glossao de termes comptables. económlcs I/uodics.
Més informació: Programa de Publicacions. Escola Un iversitària d 'Estudis Empresarials. Teff. 934024461 Fax. 93 402 44 74_ E-mail: resp-pub @emp.d2.ub.es
granota i aquesta no adonar-se'n de que li estàvem esca lfant el brou.
Un homínid
Els humans, a més de ser racionals, som capaços de percebre els increments de temperatura i, per tant, prendre les mesures més escaients. Podem cercar una ombra, canviar
l'aparença sana que tenim avui i la mort definitiva, vagi d'unes hores. Aix i doncs, els cientifics amb aquest sim il de la granota bullida adverteixen que ens trobem en un moment prou crit ic com perqu è potser ja hàgim depassat el llindar de la possibilitat d'aturar la pròpia extinció i la de moltes altres formes de vida.
Ara mateix només tenim algunes evidències encara
d'ambient, etc. Tanmateix , els humans no som capaços de detectar moltes de les
Un estil de vida que ens porta a deixar-nos bullir amb alegria ... ? Però encara no som granotes!
no letals , però que, tanmateix, indiquen que estem arribant al "punt
substàncies que respirem o amb les quals entra en contacte el nostre cos. Simplement, aquesles subslàncies interaccionen amb el nostre sistema metabòlic general. L'únic que podem percebre són alguns dels seus efectes, però no pas com s'acumulen. Podem prendre un aliment enverinat amb dioxines i no ho percebem fins que aquestes no generin un efecte fisiològic visible. La contaminació ambiental és, en molts casos, un brou de substàncies, ja siguin a l'ai re, l'aigua o el sòl que ens passen desapercebudes llevat que no emprem tècniques analitiques. Per això, entre una dilució de 5 mg/litre o 50 mg/li tre de nitrats estem tan incapacitats com les granotes per a la percepció de la temperatu ra ambiental. L'única cosa que podem percebre és que emmalaltim , i els desajustos metabòlics producte de l' increment d'una determinada substància tòxica abans de matar-nos. És cert que les tècniques analítiques permeten valorar una determinada concentració de substàncies tòxiques, però no formen part del nostre sistema homeostàtic com passa amb la temperatura.
Bullir-se amb alegria
La síndrome de la granota bullida és un símil per explicar que l'actual situació de contaminació mundia l no ens és perceptible com per determinar-ne l'efecte final i que, per això. pot ser que, entre
d'ebull ició" ambiental. L'augment de càncers, de malalties respi ratòries, d'al·lèrgies, etc., ens haurien de posar en estat d'alarma. Però, curiosament, com granotes dins d'una ol la al foc , ni ens immutem. Sembla que no tinguem cap estimul per sort ir de l'olla com els passa a les granotes. La generació de gasos d'efecte hivernacle, el risc radioactiu , el lorat de la capa d'ozó ens sembla que tenen una probabililat prou baixa com per ser mortals per a la nostra civili tzac ió. Som incapaços , socialment parlant , de percebre aquesta escalada de degradaciÓ planetària que el nostre estil de vida està causant. Usem paper blanquejat amb clor tot i que els subproductes que genera estan emmetzinant aigües i ,terres , a banda de destorestació , que causa greus pertorbacions que afectaran el futur de desenes de generacions. Ja no diguem del fantasma radioactiu que ens va mostrar el 1986 a Txèrnobil del que era capaç.
Continuem "nedant" tranquil,lament sense canviar res. Com els animals de temperatura variable som insensibles als canvis ambientals de les més de 100.000 substàncies quimiques, de la toxicitat de la combustió dels derivats de petroli . Pot ser que la nostra civilització es trobi tan sols a un "grau ambiental" de desaparèixer. L'única estratègia racional i sensata davant d'aquesta incertesa és canviar l'estil de vida sobtadament, i esperar que la pròpia inèrcia que hàgim creat no ens
37 17
18
aca.bi de coure, tot i haver abandonat l'olla perquè la cuina tot ell a ja sigui un pastis de flames.
Estimar la nostra vida
La sindrome de la granota bullida és una metàfora per reflexionar sobre els límits de la vida i la percepció que en podem teni r. Per això , el princi-pi de precaució sobre el risc ambienta l que volem assolir és l'ún ica defensa per sobreviure. Canviar de vida o perdre-la. Aquesta és la qües-
tió. La granota ja està bullida. Volem continuar nosaltres dins el brou tòxic que hem creat i que mal anomenem progrés? La resposta no és al vent sinó dins el co r de cadascun de nosaltres . No és senzill , però hem d'assumir amb humilitat que no hi ha fut ur si continuem com fins ara. La clau per sortir de l'olla és una vida més
simple, més austera. Si no reaccionem ja sabem el fina l: un "planeta ca-
Ient" amb mil ions d'humans "bu llits" mentre celebraven tenir més de tot. La ignoràn
cia és atrevida, però encara
no som granotes • •
el 1ll01l0gl'à rl C La invasió del mosquit tigre i altres alienígenes
Ona Ferrer. Veterinària
Les bioinvasions són el resultat que una espècie com la nostra visqui localment amb insensatesa global. Podríem es· mentar molts alt res exemples d'actualitat i també en el món de les plantes. El resultat d'una bioinvasió és sempre el de pèrdues per als ecosistemes ocupats i una pèrdua de la biodiversitat local i, per tant, de patrimoni biològic. Es cert que algunes de les millores de la nostra alimentació han estat mercès a adoptar plantes i animals d'altres indrets en temps històrics. El problema d'avui és que els bioinvasors actua ls tenen com a denominador comu portar la destrucció i el caos biològic allà on arriben.
estat afavorits per la creixent mobilitat de mercaderies i persones per tot el planeta (com si el globus fos un barri) , així com per la inconsciència a l'hora de fer reintraduccions , A casa nostra els primers aliens assedegats de sang i fetge ja han arribat.
El mosquit tigre , picada ferotge
Per primera vegada a la Península Ibèrica s'ha detectat la
presència de mosquits tigre d'origen asiàtic. En aquesta ocasió , el temible mosquit fou detectat en tres barris residencials de la loca li tat de Sant Cugat del Vallès. Les persones que ja tenen predisposició a la picada de mosquits estaran ben servides,
Per algunes persones l'estiu de 2004 serà recordat com l'any que els va entra r la por al cos davant de les anome-
Amb aquests mosquits han arribat els primers aliens
assedegats de sang i fetge
El mosquit tigre (Aedes albopictus) es un insecte agressiu i que provoca una picada dolorosa.
nades bioinvasions. Els científics de la Unió Intern acional per a la Conservació de la Natura (U ICN) han identificat les 100 espècies alienes invasores més mortals del món. El terror tot just acaba de començar. Aquestes espècies són responsables de l'extinció d'altres espècies, suposen una amenaça per als ecosistemes que colonitzen i poden causar trastorns notables a l'activitat humana. Tanmateix , tots aquests bioinvasors han
Es ca racteritza per tenir un color molt fosc , quasi negre. amb unes bandes característiques de color blanc platejat a les potes (palps i tars) i una ratlla blanca al dors que baixa des del cap fins al tòrax . La seva mida oscil,la entre els 2 i els 10 mm, tot i que normalment fa 6 o 7 mm. A més, té la particu laritat que es tracta d'un insecte força empipador perquè ataca a plena llum del dia, ja sigui en soli tari o en grup i no pas com els comuns que tenen un horari més
37 19
20
restringit. En la seva zona originària el mosquit tigre transmet el dengue, l'encefal itis o la febre groga. Tot i que aquestes malalties, ara com ara, no són presents a Catalunya no es descarta que la població immigrant resident pugui ser portadora d'algunes d'aquestes malalties i que amb aquest mosquit es comencessin a transmetre. Tot és una
Et musclo zebra i un cranc diabòlic
Els primers musclos zebra (Dreissena polymorpha) foren detectats l'estiu de 2001 arrapats al campanar de l'antic nucli de Faió que sobresurt a l'embassament de Riba-roja, a l'Ebre. L'any següent ja se'n comptaven prop de 40.000 per metre
qüestió de temps i de clima (aquestes malalties són microbis que s'estimulen amb les temperatures altes).
Musclos, serps i crancs colonitzadors ... que, a més,
destaquen per tenir molt mala llet!
quadrat i el 2004 el fons de l'embassamen t de Riba-roja semblava una catifa de musclo zebra. La presència d'aquest mol·lusc aug-
L' hàbitat original del mosquit tigre són els forats dels arbres de selves del sud-est asiàtic. Com en moltes altres bioinvasions aquestes són el resultat del transport accidental, en aquest cas d'ous i larves d'aquesta espècie. per mitjà del comerç marítim de pneumàtics i també, en algun cas, pel comerç de partides de bambú de la sort. La seva presència a Europa, de moment, s'ha detectat a Albània , França i Itàlia. A Itàlia, ja fa uns quants anys que tenen aquest problema i, malgrat gastar-se molts diners en intentar combatre'l, el mosquit no para de colonitzar altres zones del país. Som, doncs. a l'inici d'una nova colonització que anirà acompanyada de molta picor. Com tots els mosquits, cria en aigües estancades. A Sant Cugat, en un petit cendrer ple d'aigua s'hi van detectar més de 400 larves.
De moment, els experts i els departaments de la sanitat pública només adverteixen que es tracta d'una picada dolorosa que es pot alleugerir amb els ungüents per a mosquits comuns, i que es prenguin mesures per evitar aigües estancades prop de casa. Atès que tenen un radi d'acció de poc més de mig quilòmetre al voltant de la bassa de naixement, sembla que els llocs més afectats poden ser les urbanitzacions més que no pas els espais urbans.
,
"
menta com menys profunditat d'aigua hi ha i arriba a assolir recobriments la densitat dels quals oscil·la entre els més de 10.000 fins a 41.000 exemplars per metre quadrat. El musclo zebra és un bivalb de petites dimensions (uns 2 - 3 cm) que viu en aigua dolça i que creix molt ràpid. És un animal originari dels mar Negre i Caspi , que fou introduït a traves de les aigües de lIastre dels vaixel ls en diverses zones com els Grans Llacs americans ja en el segle XIX . Avui , aquest musclo, sense valor comercial ni alimentari , constitueix una plaga a França, el Regne Unit i Itàlia. L'evolució del musclo zebra a casa noslra (de moment confinat al riu Ebre) ha estat espectacular. En poc més d'un any ha colonitzat tot el tram català de l'Ebre. En l'actual itat se'n troben al llarg dels més de 120 quilòmetres de riu, compresos entre la desembocadura i el pantà de Riba-roja. Ara ja té les portes obertes per enfilarse riu amunt. La millor forma de combatre aquesta invasió hauria estat buidar l'em-
bassament de Riba-roja , però, per raons polítiques, no es va considerar. Les pèrdues econòmiques que causa co-mencen a preocupar.
Tanmateix , potser la bioinvasi6 més ferotge que pateixen els
nostres rius és la de l'anomenat cranc de riu americà (Procambarus
clarkii) . És una de les majors pla-gues dels nostres rius. Es va
introduir el 1974 amb la intenció de repoblar els riu s per a gaudi dels pescadors. Tanmateix, aquest cran c, de color vermell encès i pinces de llamàntol va aprofitar la debilitat de les poblacions locals per iniciar l'extinció de l'espècie autòctona. Es troba al llarg de les riberes i, a més, té un interessant costum de fer de sapa i minar el terreny de forats. cosa que provoca
les dents ejaculadores les té dar-re ra la boca i és poc probable que pugui emmetzinar una persona adulta. Tanmateix , és molt agressiva i mossega amb delit i resulta un perill per als menuts. Es una serp que li encanta enfilar-se als arbres i els pals de la llum i provocar cu rtcircui ts. A començament dels anys 50 van arribar amb carregaments militars a l'illa de
despreniments i varia l'orografia natural de les vores fluvials. S'ha convertit en un problema greu per als cultius d'arròs del
La producció local i ecològica: la millor garantia per aturar
les bioinvasions
Guam (una illa del Pacific de 549 km2
i uns 160.000 habitants situada entre les Filipines i el
delta de l'Ebre i l'albufera de València, perquè la densitat d'aquests crancs pot arribar a ser de més de 500 quilograms per hectàrea. La seva voracitat amb els brots de l'arròs no té límits. Val a dir també que és un animaló que, tot i ser comestibl e, no té una carn especialment valuosa. Pot viatjar per terra força estona i gasta força mala llet quan se'l vol agafar.
Serps fins a la sopa
Hi ha bioinvasions que aparentment només són sorolloses i prou, com pot ser el de la cotorreta grisa que fou introduïda com a mascota . Malauradament, molts ciutadans inconscients que no podien soportar els seus cri ts estridents les van alliberar i van sociali tza r el problema. Avui , es troba per tota l'area metropolitana de Barcelona i causa estralls a l'agricultura. Però n'hi ha d'altres que són terrorífiques, Aquest és el cas de la serp arborícola bruna (Boiga irregularis) orig inària d'Austràlia , Indonèsia i Nova Guinea Papua que pot assolir els 3 m de longitud (habitualment entre 1 i 2 ml. Es verinosa però
Japó). L'absència de depredadors va fer que es convertis en una autèntica plaga. Primer de tot va eliminar deu de les onze espècies nadiues d'ocells de l'illa. A continuació va començar a atemorir la població local amb les seves mossegades i les constants interrupcions en el fluid elèctric. El problema està sense resoldre i es calcula una població de més de 2.000 serps per qui lòmetre quadrat i en algunes àrees és de més de 12.000 exemplars per km2. El gran perill és que aquesta serp té facili tat per amagar-se en els carregaments d'avió i vaixell. A casa nostra se'n va detectar una en un carregament aeri.
En conclusió , potser hauríem de pensar en tenir menys mascotes exòtiques,
reduir el trànsit de mercaderies del comerç mundial i, per tant , donar suport al comerç local i proper. Probablement, un tomàquet del Prat de Llobregat sigui més car que un de xinès , però potser algun dia amb el
xinès introduirem un invasor que ens farà pagar milions
de vegades més l'estalvi per no donar suport a la producció local i ecològica. Aquesta és la millor garantia per aturar les bioinvasions •
•
37 21
C> FI N
ENTORN, sccl és "no inicialiv. d'espia<, constituida cern a cooperativa nilll de Iretlal assOClal 1 consumidors que ,ealilu sel"i8is SOClOeducaws JM!f ats seus assOClaIS I tert!fS en general.
Iniciativa d'esplac ENTORN "" .. en el SI d'Espiats C."I.ns, • mb el nom d'ESPlASHI cap .l'.ny 1988, AI cap de 4 anys es consrrruBIl com a cOOpel 8uY8 pe, Iai de diferenciar els serveiS plolnslOnals I els voluntaris de l'associacIó, mantenint la vinculació a parlll dels socis consumidors .
El 1993 es fusiona amb AREC. cooperativa de slImlars ObJ8C11US fDfmada enlre esplais de Badalona. adoptanl definitivament el nom d'ENTORN, secl,
DEMOCRATlCA l •• trl ' 0ur.i6 çeqwr" I" IS pou de O*Ilnl en dol. d'Ull ple conlloguI'" !lrP"S demotrh cs 1mb 11 pertitflCl6 ci. UllS Ib IoOCIL
CATALANA r~ '* • I OlS .. ( ",I IIi_ di C-'.!uny. da d. r .rrlllfMlll loul dels nUH. s $In fli I I. ldIr1uhtlci6 tuli ... ! q .. IlIS is 1lf6pll.
INNOVADORA RalIIIm a lbun .Y*l11u IIICt:SJl IJIJ!/UI. cl nm IODOIbga ~ Kluliuant perlTllnen lmllf1t Ib JItIolTIOS 1duu1a1l' Ofg"'I1I1I1S.
EXPERTA Amil l'na! de mb di 10 . nys d'llpenkJal UI ol,"" loluclo nl ea nll nlldu .n .elIVIII II on JO rn
I spetlWIII$.
PROGRESSISTA Par,." I la ,dellcl emplalll . 1 un Idean QUI tnS Id.null" 1mb .1 Mo, ltTlllnl l.lc I PUJoV"UISII
EfiCIENT Ens dot." d'UllI or;-nlua06 allIlCIUfIld. I prolaSlolll! par gll.nl' 11 scMnw dels nDSlJlS ""."
I. Assessoreu vos. Per Iols aquells prolecles professionals que puguem rea litlar amb vosaltres.
2. Participeu . Feu·nos saber les VOSlfes proposI es de servers, ml/lores en els que (f!al;uem, necessitats, ...
3. FeuoflOs ambar els VOSUItS curr lcullJ'Tl.S per pod9f'vos ofelll Ireball.
ENTORN, seel Avinyó, 44 , 2n 08002 Borce lona T.I 93 302 61 62 Fo, 93 301 9694 [email protected] / www.entorn.org
cI monogl'à fi C La primera bomba qUlmica-radioactiva esclata a Catalunya
Josep Puig. Enginyer Industrial, membre del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear
Era sabut de fa anys, però, finalment, les autoritats catalanes han confirmat (setembre 2004) l'existència de la primera bomba químico-radioactiva dotada de mecanisme de retard . No era pas una bomba desconeguda. Alternativa Verda ja la va detectar farà 18 anys (novembre 1986) , quan va denunciar i va fer saber a l'opinió pública de Catalunya "que a la fàbrica Cros de Flix es continuaven fabricant i emmagatzemant PCS's (policlorobifenils)" , malgrat que ja era vigent la prohibició de la seva fabricació a tota la Unió Europea.
És només la primera bomba de les moltes que la poden seguir, ja que incomptables bombes químiques dotades amb mecanismes
els humans en depenem. Aquest és el cas de la planta Erkímia que l'empresa Ercros té a Flix. Durant molts anys ha fabricat tota mena de productes sense ser capaç de demostrar cap mena de cura per l'entorn , abocant directament a la llera del riu Ebre tot tipus de productes tòxics (organoclorats com el DDT i el PCS; radioactius com l'U-238 i els seus descenden ts, Ra-226 i Pb-2 10; metalls pe
sants com ara Hg , Cr, Ni , Cd, Pb, Cu , As, Zn) . Tot plegat no és altra cosa que una evident demostració que els seus sistemes de producció han estat i continuen sent molt poc o gens eficients.
Incapaç de funcionar copiant els cicles de la natura ni de practicar la política de
residu ze ro, de retard s'han anat escampant pel país al llarg de tot el procés d'industrial ització sense
Erkímia va abocar Erkímia va anar abocant ingents quantitats de productes tòxics al riu . Això sí, comptant
grans quantitats de productes tòxics al riu , amb la complicitat
de les administracions cap mirament ecològic. Aquestes bombes no són altra cosa que la prova més evident de la manca de responsabi litat ecològica de nombroses empreses industrials, que gairebé només s'han preocupat de transformar en diners els béns comuns que la natura ofereix generosament als humans, i mai no s'han preocupat de ser solidàries amb els sistemes naturals, dels quals tots
amb la complicitat de totes les administracions (la local, l'autonòmica , l'estatal). Tant l'ajuntament de Flix i els de la seva rodalia , com la General itat i els seus organismes (l'antiga Direcció General de Medi Ambient , transformada després en Departament de Medi Ambient i avui anomenat Departament de Medi Ambient i Habitatge; l'antiga Junta de Residus , avui Agència
37 23
24
Catalana de Residus), com el govern de l'Estat (l'antiga Secretaria General de Medio Ambiente , avui Ministerio de Medio Ambiente ; la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre), tots ells tenen la seva part de responsabilitat en l'ocultació activa i la manca d'acció davant la bomba química. Bomba que, amb retard, s'anava gestant a la riba del riu Ebre, per acumulació de
Aqu ests residus són el resu ltat de l'extracció de l'urani del mineral que el conté , element bàsic per a la fabricació del combustible nuclear i del material emprat per a la fabricació de les bombes atòmiques. A Catalunya no hi ha cap abocador adequat per dipositar-hi residus radioactius , com els produïts en la planta d'Erkímia. Tanmateix, l'abocador del Racó de la
Pubilla continua en residus generats pels seus ineficients processos de producció , just allà on l'antiga Electroquímica de
Els sistemes naturals han estat actiu recollint dia a dia els estèrils d'aquesta indústria contaminant.
destarotats per la dèria de produir d'esquena a la natura
Flix (avui Erkímia) tenia i té la canonada per abocar directament al riu .
Tanmateix, l'abocament a la riba de Flix és només una part de la història bruta de la fabricació per part d'Erkímia.
A partir de l'any 1986 ja no s'abocaren més residus al riu , sinó que es portaven a un abocador. Unes mostres dels residus de l'abocador del Racó de la Pubilla que fa servir Erkímia per dipositar-hi els materials resultants del tractament de la fosforita per a la fabricació de fosfats, recollides per membres d'Els Verds-Alternativa Verda, a la matinada del dia 17 de setembre de 2004 i analitzades en equips de mesura de radiació gamma global del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear, han donat valors de 3.600 Becquerels per litre amb un error de mesura comprés entre +70 i -70 Becquerels per litre. Això representa una radioactivitat de l'ordre dels 3.100 Bq/kg (amb un error de mesura comprès entre +60 i -60 Bq/kg) .
Aquests residus haurien de ser considerats equivalents als residus (anomenats estèrils) de la mineria de l'urani (que conte-nen el 85 % de la radioactivitat original del mineral d'urani) .
Fa vint anys que Els Verds - Alternativa Verda exerciren l'acció penal popular contra l'empresa FECSA pels abocaments d'òxids de sofre sobre els ecosistemes forestals del Portet (Alt Berguedà) per part de la central tèrmica de Cercs (setembre 1984), que va suposar la primera condemna per delicte ecològic de l'Estat Espanyol. És evident que el cas d'Erkímia, més enllà de posarlo sobre la taula, exigeix una querella per
delicte ecològic contra els directius de la planta d'Erkímia i de l'empresa
Ercros, propietària de la ma-teixa, alhora que caldria impli
car la compl icitat en aquest delicte eco lògic de tots els
organismes de les administracions que, assabentats de la si tuació , ho permeteren. Durant anys les autoritats competents no han pres les mesures que haurien hagut de prendre per garan tir la sa lut de les persones i dels sis-
temes naturals. Recuperar la salut dels sistemes naturals, destarotats per la dèria de produir d'esquena a la natura, i ferho tot emprant els mecanismes que la natura ens mostra i ens posa al nostre abast , és un dels objectius que ens hauríem de propo-
sar entre tots •
•
el mOllogl'àl'iC Simplicitat radical, nou estil de vida
Lai; Roca. Llicenciada en Ciències Ambientals
Imaginem-nos que som en un bufet i que som els primers de la cua. El banquet no només inclou aigua i aliments. sinó també els materials necessaris per obtenir roba , refugi , sanitat i educació. Com sabrem quina quantitat hem de prendre de cada cosa? Quina quantitat és suficient per deixar-ne prou per als que hi ha darrera la cua? No només per als altres sis mil milions de persones que hi ha ara, sinó per als que encara han de néixer i per a la resta dels éssers vius que ens acompanyen en aquest planeta. Aquesta és la reflexió que ens proposa Jim Merkel , autor del llibre Simplicitat radical (editat recentment per la Fundació Francesc Ferrer i la Fundació Terra) que ens pro
terminada, el seu consum de recursos, l'a lteració de condicions de l'entorn que comporta i el nivell de l'esgotament que pot suportar el seu territori. En ce rta manera, es pot assimilar al que seria el Producte Interior Brut de l'economia, però en termes de sostenibilitat ambiental. La primera vegada que es va calcular la petjada ecològ ica a Catalunya, al 1998, es necessi-taven al voltant de 3,26 hecta
rees/habitant. El 2001, aquesta relació havia pujat a 3,92 ha/habitant. Als Estats Units la petjada ecològica és de 9,5 ha/habitant i a l'índia de 0,8 ha/habitant. La mitjana planetaria es de 2,2 ha/habitant. Però tornant a Catalunya, a més d'aquest increment d'un 20% en menys
posa un mètode per garantir la supervivència de l'espècie humana.
La petjada ecològica : una mena de PIB en termes
d'un lustre, si tenim en compte el conjunt de la població vol dir que per mantenir l'actual estil de vida Una d'aquestes
eines és l'anomena-
de sostenibilitat ambiental
da petjada eco lògica, que és un indicador que valora la superf icie eco lògica que cal per cobrir les nostres necessitats vitals en consum de recursos i assimilació de residus d'una població determinada en un territori , a fi de sati sfer el seu estil de vida actual d'una manera indefinida. És un càlcul que ens dóna una idea del nostre impacte sobre un territori . Ens ajuda a entendre la relació entre una població de-
necessitaríem una superficie 7,8 vegades l'actual. Això només és possible perquè importem el que necessitem d'altres territori s i hipotecant els recursos de les generacions futures,
Jim Merkel defineix una vida simple com aquella que es pot dur amb una petjada ecològica de 2,43 ha/habitant o menys. És evident que, en el cas de casa nostra , això significa redu ir en un 60% l'actual consum de materials i energia.
37 25
26
Sens dubte, no és una tasca senzilla perquè significa reduir, però no hi ha motiu per pensar que un estil de vida més simple no pot gaudir d'abundor, de comoditat i de progrés. El benestar actual és exagerat i, sobretot , és el resultat d'un sistema altament ineficient i poc eficaç . També sabem que tenim la tecnolog ia per redui r en un factor d'entre 4 i 10 l'actual consum de matèries i ener-
del nostre estil de vida i ser conseqüents per reduir- la fins a les 2,43 ha/habitant o menys. També cal ser conscients de l'impacte de l'actual model demogràfic i de la importància de redui r el consum de carn i de combustibles fòssils de la nostra mobilitat.
Les 2,43 ha/habitant que ens proposa el mètode de la simplicitat radical in-
clouen un estil de vida gia sense perdre benestar. L'exemple més clar el tenim en la il·lu-
Cal aprendre a portar una vida més senzilla
molt sim ilar al que portem ara, però més auster i amb menys residus . Tot i
minació, atès que amb una bombeta d'incandescència fem llum, però essencialment generem calor absurda, quan amb una bombeta fluorescent compacta reduïm per quatre el consum i la calor sense perdre intensitat de llum.
El nostre món es basa en la ineficàcia , és a dir, en un disseny que fomenta els residus i la contaminació perquè no pensem en les conseqüències ambientals i, molt menys, en el llegat tòxic que podem deixar als nostres fill s que amb tant d'amor posem al món. Simplici tat radical o moderada, tant li fa. La qüestió és que siguem conscients que cada objecte que adquirim, potser innecessari , s'afegeix al "pes ambiental" que pertorba el planeta i, per tant, amenaça la nostra existèn-cia. L'actual societat de consum , ba-sada en produir més i més, potser hauria de convertir-se en una societat de serve is dels quals en fóssim usufructuaris i els paguéssim no tant per la seva propietat en exclusiva com pel seu ús racional. Es poden donar molts consell s per portar una vida més simple, però, per da-munt de tot, potser el més important és portar la comptabilitat per ser conscient del que consumim. Aquesta és la fórmula que ens proposa el mètode de la simplicitat radical de Jim Merkel: portar la comptabiltiat ambiental
e
així, amb aquest model la bioproductivitat del planeta es consumeix un 20 % més ràpid del que triga a generar-se. Això vol dir que retardem l'atzucac, però que caldria reduir encara més. Però és evident que cal aprendre a portar una vida més senzi lla per als qui som fills de l'abundor i el malversament. El canvi no es pot fer d'un dia per un altre . La clau és incorporar una nova ètica, uns valors socioecològics que ens permetin va lorar la vida dels éssers futurs i de la resta dels éssers vius. Una ètica en la qual la nostra espècie no és pas el Rei de la creació i que el seu pas pel planeta
no és pas el d'un propietari dès-pota, sinó només el d'un usufructuari que ha de deixar el
patrimoni que ha gaudit com a mínim igual o fins i tot millor que com li han llegat. La moral cris-tiana ha fet molt de mal perquè assumeix l'ésser humà
• com un ésser superior que pot fer el que li doni la gana. La laïcitat és un bon punt de parti da que ho facilita. No és senzil l portar una vida simple, però és l'única possibilitat per
"" no acabar com la granota que cau en una olla amb aigua es
callant-se. Ara hi som a temps i tenim les eines per fer-ho . La irracionalitat és no viu re de forma més simple ~
a
l' cn ll'cvislA Dolors Marín
Vicenç Molina Espai de llibertat
Dolors Marín és doctora en Història. Autora de Clandestinos. El maquis contra el franquismo,
Francesca Bonnemaison, educadora de ciutadanes. Coautora de La Barcelona rebelde. Guia de una ciudad silenciada,
Editorial Nova Terra. 1958-1978. Un referent.
- ¿ Quin és el paper del maquis en la I/uita antifranquista? - En parlar genèri cament de maquis hem de fer una distinció entre el que popu larment s'ano· menaven "huidos" i el que serà pròpiament el moviment dels "maquis". Els "hu idos" són aquelles persones que, com diu el seu nom, es refugien precipitadament , i armats, en les zones més iso lades de l'Estat espanyol. Fugen de la repressió que, des de la zona dels "naciona ls" i des de 1936, s'estén sobre tots aquells cone· guts amplament per "rojos" o republicans. Aquestes persones organitzen la seva re· sistència a les zones rurals i tenen algu·
menen "guerrilleros" i tenen els seus propis òrgans de premsa. La seva lluita s'estén des de Galícia a lleó, les serres de Conca, o Andalusia.
- ¿ Els maquis són un cas més avia t ca talà, doncs? - El fenomen conegut com a "maquis" es més especific de Catalunya, és el producte d'unes accions d'agressió i pro· paganda contra el règim fran
quista. En realitzar la retirada a França, molts antifeixistes van sortir dels camps de concentració francesos i es van afegir al maquis per lluitar contra l'exèrcit alemany. A la fi de la guerra van pensar que
nes "bases" que els donen suport; menjar, armes, propaganda.
El maquis és basat també podrien estendre la lluita a l'Estat espa· nyol i acabar amb el darrer dictador, però no va ser així, ja que els aliats semblaven tenir uns alt res plans per a
En algunes zones aquesta resistència durarà molts anys i estarà coordinada pel
en accions d'agressió i propaganda
contra el règim franquista
Partit Comunista, tot i que les seves ba· ses estan formades per persones de dife· rents ideologies. Tindrà molta importància l'AGLA (Asociación Guerrillera del Levante Español). Ell s mateixos s'ano·
la península, donada la seva situació es· tratègica al Mediterrani i davant el perill que significava un comunisme emergent en aquell moment. En veure que la lluita s'interrompia, molts decideixen no deixar
37 27
28
les armes i segu ir. La majoria dels que resisteixen són llibertaris catal ans instal·lats al sud de França que tenen les seves famílies i amics en la zona ocupada pels franquistes. Tampoc no s'han beneficiat del possible ex ili organitzat cap a Rússia, Mèxic o els països sudamericans. Així, aprofitant el pas fronterer entren i surten repetidament i realitzen una sèrie d'accions agressives que van des de cops econòmics a empreses i interessos
la ruralia i l'acció de propaganda serà més efectiva. Un exemple del que diem és la determinació del nucli de socialistes aragonesos que s'integren dins del grup de Wenceslao Giménez Orive i que actuen a Barcelona i Madrid amb el signi fi catiu nom de "Los Maños". Preveuen que la guerrilla rural està destinada a desaparèixer amb l'increment d'efect ius militars i amb la poca incorporació de resistents. Així decideixen integrar-se sota l'aixopluc de la xarxa dels llibertaris.
del règim relacionats amb Falange o amb els notoris guanyadors, a la distribució de propaganda, accions de sabotatge,
Acció a cara descoberta: Francesc Sabaté exclamava,
en català: Sóc en Quico
- En tot això ¿qué hi ha de fet històric o de llegenda romàntica?
fugues de presos, suborns a jutges i funcionaris , falsificació de documents, i un llarg etcètera.
- ¿Hi va haver relació entre el maquis català i la resta d'Espanya? - De fet no hi havia relació entre ells, és època de clandestinitat i no és possible coordinar accions conjuntes. De fet , ni entre els mateixos llibertaris no hi ha massa possibilitat de fer-les. Només hi ha relacions a nivell de reconstrucció sindical i tot i així la majoria de comitès de la CNT acaben a la presó,
- ¿La ciutat era el lloc d'actuació preferent? - Sí, cal destacar que el maquis català té una característica intrínsecament urbana, el seu lloc d'actuació és la ciutat. Els seus integrants havien format part del proletariat industrial de la corona de Barcelona i es mouen molt millor entre autobusos, línies de metro i l'entramat dels carrers que no pas en els mitjans rurals, El món rural només és el lloc per transitar amb guies autòctons, sovint del Berguedà, fins als transports públics - el tren- que els deixen a les rodalies de la ciutat. L'actuació urbana sempre tindrà més ressò mediàtic que no els actes dins de
- Els guerrillers catalans aviat van tenir una projecció pública notable. El fet que en els seus actes d'expropiacions, sempre a cara descoberta , i sovint fets des de taxis - en què el taxista ignorava el que passava a l'interior del Banc- homes com Francesc Sabaté exclamés en català: "Sòc en Quico!" van fer que aviat s'integressin dins d'un imaginari col·lectiu en el qualla repressió era la pauta dominant de la vida quotidiana dels ciutadans. Els activistes eren descrits amb noms com: "atracadores, bandoleros, malhechores, pistoleros ", o fins i tot "invertidos" - perquè anaven ben vestits'- ... Els vençuts estaven, però, força acostumats a llegir entre línies els mitjans oficials. Funcionava millor el boca a orella popular: a l'endemà d'algun dels fets , tot Catalunya sabia el que havia passat. Els actes de no-conformisme o d'enfrontament directe aviat eren relatats pels mateixos veïns que, en un pacte de silenci impressionant, teixien un altre discurs basat en la resistència . Si no, no ens expliquem com, a les seves zones de naixement , ningú no delatés la presència de Ouico Sabaté en l'enterrament d'alguns amics a l'Hospitalet , on era observat per veïns i amics, on també visitava la seva germana Maria. També el cas de Ramon Vila que treballava a temporades en algu-
nes masies, o el de Marcel·lí Massana que voltava per Berga i fins i tot va convídar a un "carajillo" un guàrdia civil dins el mateix bar. És interessant comprovar que diverses "llegendes" associades al maquis llibertari han estat reals per inversemblants que ens puguin semblar: des dels atracaments amb cotxes de luxe a "meublés" de la part alta de la ciutat, fets per en Facerias, a que Quico Sabaté pernoctés en un lloc tan "segur" com la presó de dones, on no era bus-
també filla de dècades d'història del moviment llibertari català en què l'acció dels grups - armats o no- recolzava l'acció de la central sindical CNT. Dins de la història anarcosindicalista han estat coneguts grups impulsors de diverses publicacions, de teat re, naturistes. ateneistes, creadors d'escoles racionali stes, esperantistes o malthusians. Aquesta estructu ra grupal permet també que els grups revesteixin característiques molt personalitzades a partir precisament
cat per ningú . Potser part del misteri que ha envoltat el maquis català ve d'aquesta fascinació rocambolesca
Calia imaginació i valentia per lluitar contra
dels seus integrants. És per això que alguns grups continuen dins la lluita armada antifranquista encara que, des de l'assemblea majo
el silenci apàtic del règim
per l'acció arriscada i molt imaginativa. De fet, per llu itar efectivament con tra el silenci apàtic del règim calia molta imaginació i valentia.
- ¿Hi va haver planificació política estratègica o més aviat voluntarisme resistent activista? - De fet els anarquistes no en tenen massa de planificadors polítics, però això no vol dir que la seva lluita no estigui basada en un ús de l'estratègia efectiva i en un mètode d'actuació a partir de grups afinitaris d'individus. L'organització dels anarquistes s'estructura a partir de la lliure associació dels
ritària del moviment, es desaconselli seguir en aquesta línia. Aquí entra la part del voluntarisme resistent, de l'anar fins a la fi , encara que tot sembli ja perdut.
- La lluita armada ¿comporta resultats efectius per a la resistència o contribueix a justificar la repressió? - Des del principi penso que era una lluita perduda, però que cercava reconquerir l'espai de dignitat reservat al moviment obrer que havia tingut una llarga trajectòria a casa nostra. Reflexionem si no respecte al que feien els maquis quan editaven Ruta clandestinament: li enviaven un
exemplar al cap de pol imembres que, per raons d'afini tat (i aquí hi cap tot: intel ·lectual, veïnal , d'ofici, familiar,
LA BARCELONA REBELDE
cia de Barcelona, però un altre el deixaven en la bústia de l'Arxiu Històric de la Ciutat. Volien demostrar que seguien aqui, com sempre des de finals del segle XIX. Això demostra que tenien un sentit important de l'esdevenir històric, de que algú algun dia escriuria sobre això.
o afectiva) s'uneixen per fer determinades accions. Un cop l'acció es reali tza el grup pot extingir-se o seguir actuant. Aquesta organització acèfa la i federati va de grups és pròpia de temps de clandestinitat en què una delació pot fer caure tota una estructura piramidal. És -..,.,- ,
De fet, no sé si va incrementar la repressió , ja era molt dura sense
37 29
accions armades, i el que és més important, va caure sobre tothom, tant si eren anarquistes com si no. Fins i tot tocava el rebre a molta "gent d'ordre" o missaires, si eren catalanistes, o sobre "espanyolistes" si eren Iliurepensadors. En això si que van reparti r a gust. van anar mal dades per a tothom.
- ¿Hi ha dones ell la lluita armada? - Sovint tothom pregunta si hi havia do-nes atracadores. És una pregunta tòpi ca.
- Com deia, no entendríem el fenomen dels maquis si no el contextualitzem dins d'una gran repressió exercida pels franquistes sobre les classes treballadores. En el cas de Catalunya la trobem representada en tres nivells importants: el món del treball , les reivindicacions nacionals, i l'emancipació de les dones. En tots tres fronts s'havia avançat força en els anys republicans , i ara s'havia de castigar als culpables, Per tal de retornar a l'estat inicial calia, més que dictar lleis i consolidar
l'aparell repressor, humiÉs inimaginable que dins el moviment llibertari dels anys cinquanta hi hagués dones atracadores. Perquè li donaven a la dona un paper
Massana va pagar un carajillo
liar les consciències i no permetre que afloressin els records del passat reivindicatiu. La tasca a un guàrdia civil!
important dins la societat, però encara no estaven preparats, ni els llibertaris, ni tots els homes de la seva generació, per atorgar a la dona un paper tan "principal" . Però el maquis llibertari estava format tant per homes com per dones. Hi havia dones que creuaven la frontera, dones que abastien de menjar els grups, dones que feien d'enllaços i portaven armes i distribuïen propaganda. Dones, i ... nens i nenes. Tots estaven encabits dins la xarxa anarquista , una xarxa de clandestinitat en que tots col· laboraven perquè els anava la supeNivència. I si els enxampaven tots corrien la mateixa sort: tortures, descrites als diaris com "hàbiles interrogatorios", i a la garjola, o pena de mort . Homes i dones corrien el mateix risc. Un exemple: "Blanca" de Toulouse, va baixar a Barcelona amb una ràdio transmissora amagada entre els seus fills bessons, dins d'un cotxet de bebès. Vaig entrevistar una iaia que em va expl icar que havia tret les armes de la casa en el seu senatxo del cole, davant els policies que la cercaven. Hi ha anècdotes a milers .. , Penso que ser resistents implicava políticament tota una forma de viure , millor dit de sobreviure.
- ¿ La repressió és ben reflectida per la história?
de deconstrucció dels sentiments emancipadors de la personalitat dels ciutadans va estar feta a consciència : educació repressora , paper important de l'església en tots els afers quotidians, retorn de la dona al paper secundari, i misèria econòmica garantida. No podem imaginar el grau de repressió aquel les generacions que no l'hem viscuda de prop. És inimaginable fer història oral i veure corn els nostres protagonistes encara senten un dolor molt viu en evocar els seus records. El que és més fotut és veure que els arxius administratius recullen la major part d'a llò que t'han explicat amb tota la fredor i l'asèpsia possible . Confrontar el drama humà i els papers escrits és molt dolorós per aquells que ens sentim néts dels vençuts, d'aquells que des d'una o altra ideologia estaven per la llibertat i la convivència.
- ¿ Quin missatge transmetries als lectors vinculats als moviments juvenils d'educació en el lleure ? - De fet el que volem atguns historiadors -i entre ell s els que formem part de la Marxa dels Maquis- és que la lluita realitzada no quedi en una història romàntica que es pugui guardar al ca laix de la memòria. Volem que tingui una lectura actual , que sigui un referent historic i alhora que doni impuls ats nous moviments
37 31
32
socials que en són la continuïtat. Pensa que la majoria dels marxaires, a banda dels antics companys que van viure la guerra, són gent molt jove i de tot Catalunya. Es proposen diverses accions molt variades i en diferents indrets al llarg
van resistir en els anys més cruels de la postguerra. És una bona tasca educativa treballar en aquest senti t, fer sentir més propers els nostres avis i allò que els va tocar viu re. Penso que cal treballar en l'educació intergeneracional, això fa valo
de tot l'any en commemoració de les lluites dels resistents antifeixistes. Cada any intentem rescatar de l'oblit alguna nova biografia o
Cal lligar la memòria ritzar els altres, que prenguin importància dins les nostres vides , al territori , fer sentir més
propers els nostres avis - ¿ Qué ens resta
història. I així sovint llegim poemes davant les tombes dels guerrillers, fem xerrades o passem pel·licules. També alguns canten, d'altres pinten murals, o mantenen una pàgina web. Però sobretot investiguem, parlem i intentem explicarho a qui ens escolti. Hi ha una tasca necessària a fer: lligar la memòria al territori. Cal que els nois i noies de Catalunya reconeguin la geografia a partir d'aquells homes i dones que van ser protagonistes de la història col· lectiva. I hem de fer aparèixer els personatges anònims com a exercici de convivència cívica. Com dirien els antics excursionistes del CEC, cal reconèixer i observar per estimar el pais , aquesta tasca la farien els anarco-naturistes als anys vint. I es pot fer ara a partir d'itineraris que segueixin les passes d'aquells que
d'aquesta història? - El que és més important: salvar dins la memòria els llocs i espais col· lectius. Hem de recuperar referents ciutadans que ens facin seguir la història col·lecti va que va passar abans del 1939: aqui hi havia una escola racionalista , allà un grup excursionista-naturista, més enllà una barricada. I també els de després, els periils dels morts del Camp de la Bota, les batalles dels anys setanta a les fàbriques , les trobades de dones, tot el que va ser arrabassat com si mai no hagués existi t, com si la revolta contra el despotisme mai no hagués estat possible. Part d'això és el que vam pretendre fer a La Barcelona Rebelde. Voldríem que d'altres ciutats o col·lectius també ho fessin. Perquè com afirmaven els maquis de debò: una via important és l'autogestió \
la col·labol'aciÓ
Alemanya Amenaça ultradretana? Què passa a llEst del país?
Wolfgang Rad léwitz • Christian Lange
Des de fora - també des d'Espanya o des de Catalunyal'observador es preguntarà: Però què està passant a Alemanya? Una pel·licula sobre Hitler és tot un èxit de cartelle ra des de fa setmanes. Partits ultradretans aconsegueixen representació en parlaments regionals. El PDS, parti t comunista successor del SED (l'antic partit oficial de la RDA) , obté espectaculars èxits electorals a l'Est del pais . Assistim a un ressorgiment dels extremismes? Adquireix per ventura l'antisemitisme carta de naturalesa a Alemanya?
Res d'això no és cert . La pel·licula "Der Untergang" (L'enfonsament) reflecteix la fanàtica obediència al "Führer", un cabdill embogit. cada vegada més allu
orientals estan travessant una fase d'intenses transformacions. L'envelliment de la societat. l'economia globalitzada i un cúmul de mancances en l'àmbit educatiu es fan sentir implacablement. En molts casos les doloroses però ineludibles reformes del mercat laboral i del sistema de la seguretat social , postergades durant dècades. han de ser compreses, acceptades i assumides pels afectats.
És evident que els canvis, sobretot si duen aparellats cà rregues i reta llades individuals, sempre poden generar pors, rebuig visceral i inseguretats en les persones afectades. Aixi, la fusió de les prestacions per atur amb les rendes d'inserció ha causat una gran alarma so
nyat de la realitat, que sense cap escrúpol va abocar el seu poble a la perdició i l'hecatombe. El 25 de gener de 2004 aquesta cinta va
Les transformacions cial fins fa algunes setmanes. La inquietud era perceptible , intenses provoquen pors,
rebuig visceral i inseguretat no només en els nous Estats Federats.
ser seleccionada com a candidata a l'Óscar a la millor pel ·licula de llengua no anglesa per la penetrant i desmitificadora transposició filmica dels l ,ltims dies de Hitler i del Tercer Reich. No es pot parlar d'una creixent fascinació ni . de bon tros, d'una reivindicació del nacionalsocialisme.
El que succeeix realment és que Alemanya en el seu conjunt i, en major mesura encara. els nous Estats Federats
La protesta busca vies d'expressió. cerca portaveus: també des de l'òptica dels politòlegs es constata que el fenomen actual és, abans de res. un vot de càstig per part d'electors que. desencantats dels parti ts populars i governamentals . han girat cap als extrems. ja sigui l'extrema dreta o l'extrema esquerra. assumint les seves consignes demagògiques. Naturalment que hi ha altres valoracions des de distintes perspectives.
37 33
Quan ajuntem les nostres energies, tot costa menys.
Amb les noves t<tn'~s de llum , "ns Gt' FN:sò fndl'<.d (>~rilrv iJC t'I COS(drcl men)') A me~ a me§
no ~I que faCIS cap ("iJnVI pn Iii msrall¿¡oo I ilril er) wnll",-I/)r les gaudIr"., toralment f}flJtlS df"l
5el'Vel de R.ep/Jr'sdons Urgents 24 hores (electnntJt font,meni!, cnstilllerlil , serrallena)
{
sobretot pel que fa a la si tuació a l'Est del país. Per exemple, el prestigiós setmanari alemany Die Zeil (núm. 40/2004) analitza el fenomen en els següents termes: "El diumenge passat l'NPD va obtenir pràcticament un de cada deu vots emesos en les eleccions al Parlament regional de Dresden. El seu èxit va ser especialment notable entre els electors joves. El 21% dels homes
de vots obtinguts per l'NPD, no hauria de ser motiu d'alarma. Però a l'Alemanya oriental la societat no funciona. Molt poca gent s'entronta als ultradretans. A les aules molts docents no s'inquieten davant les consignes racistes . Dels pobles i ciutats petites emigren sobretot els que tenen una millor formació. I bona part dels que es queden no tenen ganes de com
menors de 30 anys va votar l'extrema dreta. Entre els joves d'ambdós sexes que acudien per primera
Una barreja de pop i política: en els patis d'alguns col·legis
és "chic " ser nazi ...
prometre's , perquè el sistema polític procedeix de l'Oest i no ha portat la prosperitat promesa."
vegada a les urnes, el partit va obtenir el 20% dels vots. Per tranquil ·litzar-se , els partits democràtics al ·leguen que l'NPD i la DVU van instrumentalitzar la ràbia contra el paquet de mesures de re forma Hartz IV i van captar el "vot de càstig". És possible. Però aquests votants descontents tenen almenys, en part, una visió del món de signe ultradretà i molts d'ell s votaven abans la CDU . Segons una enquesta postelectoral feta a Saxònia. el 96% dels votants de l'NPD veu en els estrangers un peri ll d' infiltració o d'estrangerització - això en un Estat Federat on els habitants de nacionalitat estrangera només representen el 2,8% de la població total". I afegeix: "Aquesta barreja de pop i política és el que caracteritza específicament l'ultradretanisme en els nous Estats Federats i en ella rau el perill que representa. En els patis dels col·legis és "chic" ser nazi . Per formar part del grup ja ni tan sols cal dur botes de paraca i caçadora bomber ni el cap rapat ... Durant els últims quinze anys s'ha afermat a l'Alemanya oriental una cultura juvenil inquietantment moderna i viva , una amalgama d'esoterisme rúnic i racisme, d'alcohol i de rebu ig de tot el que és forà (on s' inclou deliberadament tot el que procedeix de l'Alemanya occidental). Els estil s es barregen a la babalà, s'esvaeixen les fronteres estètiques ... Si la societat funcionés de debò, la presència de l'extrema dreta al marge del sistema, aquest 9.2%
Encara que aquesta apreciació s'aproximi a la realitat de moltes regions de l'Alemanya oriental , cald ra esperar a comprovar si aquests fenòmens sorgits en el context de les subcultures juvenils. les quals per norma tenen caràcter temporal. arriben a estabil itzarse biogràficament en una majoria. Ara per ara això no es pot pronosticar. No obstant això, si fos així , efectivament hi hauria la possibilitat que a l'Est del país l'espectre polít ic es desplacés cap a la dreta durant algun temps.
AI nostre entendre, en primer lloc es tracta d'un problema conegut i transitori propi de les societats en transformació. No s'ha d'oblidar que els Estats Federats orientals han experimentat i continuen experimentant una "transformació" per partida doble: mitjançant la seva incorporació a l'antiga República Federal , associada a un canvi fonamental de sistema, i alhora perquè, al fil de la globalització, l'''antiga'' República Federal es veu confrontada amb reptes que exige ixen ajustaments urgents i, en part , radicals , els quals van acompanyats de les consegüents friccions i conflictes socials .
El següent cas exemplifica eloqüentment fins a quin punt poden resu ltar con fosos els motius de més d'un votant d'extrema dreta: En una entrevista (Spiege~ un d'aquests electors revela que no confia massa en la capacitat d'actuació de l'ultradretà NPD, malgrat haver-li donat el seu vot. Fins i tot dubta que aquest part',t
31 35
36
sigui realment democràlic. Però el que li importava era la garrotada. Si visqués a l'Estat Federat oriental de Brandenburg, potser hagués votat l'ultraesquerrà PDS. El que compta és la protesta: "Perquè s'espavilin els grans partitsl " I per descomptat que cal acudir a les urnes. És un "deure cívic", afirma l'entrevistat. Això si, no s'alegraria ni de bon tros que l'NPD arribés al poder algun dia.
Sembla que molta gent que vota l'extrema dreta o l'extrema esquerra pensa aixi. Òbviament aquests partits només serveixen de và lvula d'escapament. Segons això, el vot ultradretà és fonamentalment un fenomen passatger i regionalment molt delimitat. L'estat d'ànim que va marcar les eleccions a Saxònia i a Brandenburg, de fet , no es va reflectir per exemple en els comicis municipals de Renània del Nord-Westfàl ia, ce lebrats immediatament després. A l'Estat Federat més gran del pais el potencial de l'extrema dreta és molt minso. Aquest comportament electoral confirma que no existeix una tendència general que apunti a un auge dels partits d'extrema dreta en tot el territori federal. A més, a dilerència d'Àustria , on un partit populista-dretà com l'FPÒ, liderat per J6rg Haider, participa en les tasques de govern a nivell nacional , a Alemanya, l'extrema dreta està fragmentada a escala federal i, a més, no s'albira l'aparició d'un líder ca rismàtic. Sigui com sigui , també aquí val a dir que si ets part its ultradre-tans aconseguiss in preparar un líder carismàtic i superar la' seva fragmentació podrien obtenir representació efectivament a més Parlaments.
Però aquest no seria un problema "típicament" alemany.
Arribats a aquest punt és important deixar clara una cosa: el racisme, l'antisemitisme i l'ultradretanisme afecten tots els països europeus. Existeix un sediment d'entre un 10 i un 15% de la població europea que professa idees ultradretanes, de manera que és cada vegada més important combatre'l sistemàticament a escala europea. És entenedor i comprensible que, per raó de la nostra història , aquest tipus de processos s'observi amb particular atenció a Alemanya. D'això se'n deriva una responsabilitat molt especial, responsabilitat que l'aclaparant majoria dels atemanys assumeix avui amb gran sensibili tat.
També a Espanya existeix aquest sediment. Malgrat això, a causa de les singulars ci rcumstàncies històriques, va ser encaixat sense solució de continuïtat en el si del partit que lins fa poc governava el país, amb la qual cosa no és explíci tament visible en forma de resultats electorals obtinguts per parti ts d'extrema dreta autònoms.
Tot i que actualment es registra un ce rt augment de la militància d'extrema
dreta en els Estats Federats orientals, això no significa en absolut que es
tracti bàsicament d'un problema de l'Alemanya oriental. Per exemple, a Baden-Wurtemberg el partit ultradretà "Die Republikaner" va obtenir, tant al 1992 com al 1996, representació al Parla-ment regional amb més
del 9% dels vots . Posteriorment no va aconseguir tornar a entrar al Parlament regional. entre altres coses perquè els dirigents ultradretans
es caracteritzen, en tots els càrrecs que ocupen, per la
seva ineptitud, la seva inactivitat i la seva ostensible tendència a ficar la
mà a la caixa i autodestruir-se en llu ites intestines pel poder.
En canvi el PDS, part it comunista successor del SED de l'antiga RDA, s'ha convertit en un partit popular regional a l'Est del país. En els Estats Federats occidentals no deixa de ser un grupúscul marginal amb aproximadament l' 1 % dels vots vàlidament emesos, mentre que a l'Est s'aferma com a segona o tercera
front de la ciutadania, traient-se del barret un món mistificat que no té absolutament res a veure amb la realitat, i explotant l'anhel de pert inença i la rece rca d'identi tat de les gents de l'Est.
És ve ritat que també s'escolten veus molt pessimistes sobre la si tuació de l'economia a l'Est del pais . El passat 21 de setembre el diari Financial Times Deutschland va publicar sota el titol
"Sense novetat a fo rça politica de la regió amb més del 20% dels vots. Compta amb representació parlamentària en tots
Vot de càstig per als grans partits, però sense aspiració al poder real
ni lideratge carismàtic
l'Est" una columna on es lleg ia el següent: "Per resoldre de debò
els Parlaments regionals de l'Alemanya oriental. A Berlin i Mecklenburg-Pomerània Occidental el PDS governa en coalició amb l'SPD. A Brandenburg fins i tot va obtenir millors resultats (28%) que la conservadora CDU (19,4%). Aquestes flagrants diferències palesen la regionalització del sistema de partits i apunten a l'existència de disparitats permanents en l'orientació política dels alemanys orientals i occidentals.
El fort increment de la mil itància del PDS a l'Est d'Alemanya pot significar dues coses: d'una banda aquest partit enca rna, per a molts habitants d'aquestes regions, l'enyorança d'empara i de protecció que senten. El PDS assumeix moltes iniciatives sobre el terreny: organitza guarderies infantil s, assistència a les persones grans, ajudes en tràmits burocràtics, coses que la gent accepta amb grati tud . Però, per altra banda, un PDS fort també pot entendre's com a mostra d'una reforçada autoconsciència dels alemanys orientals.
Sense treure importància a la decepció davant l' actual situació econòmica, la ve ritat és que també la gran majoria dels alemanys orientals veu una perspectiva i, com ho demostren enquestes recents, no vol saber res del periclitat dirigisme estatista d'inspiració socialista que va imperar a la RDA. Per això el PDS alhora peca d'irresponsable en la seva conducta en-
els problemes de l'Est no hi ha més remei que fer-se càrrec que la reunificació alemanya ha fracassat econòmicament i co rre el risc de fracassar politicament. El fracàs econòmic no té res a veure amb l'absència de reformes o les rigideses estructurals de l'economia alemanya. Sigui el que sigui el que es propagui en les tertúlies televisives: el sanejament de l'Est ja no és fact ible amb els únics instruments de la política econòmica interna, com per exemple les reformes o les transferències. S'ha acabat el bròquil. " I afegia: "Així doncs, ca l fer-se a la idea que l'Est seguirà estant subdesenvolupat durant un molt llarg periode de temps. Per això cal comptar amb que, a llarg termini, també el panorama polític a l'Est sigui un altre."
Encara que no es comparteixin aquestes consideracions, l'estat d'ànim a l'Est és dolent. El 19 de setembre el mateix diari llançava el següent titular: "A l'Est l'ànim està pel terra. L'estat d'ànim a l'Alemanya oriental està pi tjor que mai des de la reunificació fa catorze anys. AI descontentament s'hi uneixen dubtes generalitzats sobre el sistema occidental en si." En el cos de l'art icle es llegeix el següent: "Segons una enquesta per a l' Spiegel publicada el passat cap de setmana, el nombre d'exciutadans de la RDA que, sense cap esperança d'un futur millor, se senten els perdedors de la reunificació és avui més gran que mai.
37 37
38
A més, el sondeig prova que els alemanys orientals dubten seriosament del sistema politic i econòmic de la República Federal. Amb tot , la majoria no vol tornar als temps de la RDA. Segons les dades de l'enquesta, el 30% se sent perjudicat; segons l' $piegel és la xifra més elevada de totes les enquestes realitzades fins la data. L'any 2000 aquesta
tat ives defraudades: durant anys es va consolar a la gent amb promeses excessivament optimistes. Recordi 's el paper de l'excanceller federal Helmut Kohl , que va fer abellidora la reunificació als alemanys orientals amb aquella fal·laç promesa dels "paisatges florents" .
Avui en dia l'espectre de les valoracions sobre el possible rumb de l'econo
opinió negativa sobre la situació per-sonal era compartida pel 19% dels enquestats. No obstant això, avui el
S'ha estès l'escepticisme davant el sistema occidental ,
després de les grans promeses
mia ja no arriba des de la perspectiva d'un futur "Mezzogiorno alemany" fins als "pai-
54% afirma haver sort it guanyant amb la unificació. Són cinc punts percentuals menys que el 2000. A l'actualitat el nombre d'habitants dels nous Estats Federats que consideren la seva si tuació finan ce ra "regular" o "dolenta" és més gran que mai (44%); el 2000 aquesta opin ió era compartida pel 38% dels enquestats. Segons l' $piegel, gairebé el 60% dels enquestats opina que haurien de passar més de deu anys fins que s'homologuin les condicions econòmiques i les condicions de vida dels Estats Federats orien tals amb els occidentals. A l'octubre de 1993 només opinava aixi la meitat dels enquestats. Mentre que, en els anys immediatament posteriors a l'enfonsament del règim de la RDA, encara es confiava fermament en la fortalesa del sistema occidenta l, ara s'estén l'escepticisme: més entre les dones que entre els homes, més entre els seguidors del PDS que entre la militància d'altres formacions pol it iques. Menys de dos terços de la població alemanya oriental creu que el sistema de la República Federa l pot garantir la prosperitat econòmica i un bon nivell de vida."
Tot això té molt a veure amb les ex pec-
satges florents" com succeïa en els eufòrics temps de la reunificació. Aquells "paisatges" van ser un truc de prestidigitació política.
Avui el que fa falta és una política reali sta . La greu situació que travessa el mercat laboral , sobretot en els Estats Federats orientals, és un fet punyent al qual s'està enfrontant el Govern Federal. Però també és una realitat que els nous Estats Federats, malgrat l'atonia conjuntural generalitzada, han recollit èxits sorprenents en el procés d'homologació econòmica. Durant els últims deu anys la producció de la indústria alemanya oriental va créixer a un ritme mig anual del 5,5%. Des de 1991 la taxa d'exportació s'ha més que duplicat (24,5%). Des de l'any 2000 també s'ha reduït lleugerament, per terme mig, la forquilla dels nivell s de vida . Descomptant el sector de la
construcció, que tra-vessa una crisi estructural, en la mitjana dels anys 1992 a 2003 l'index de crei
xement d'Alemanya oriental s'hauria si tuat en
el 3,7%, xifra molt superior a la registrada en els Estats
Federats occidentals. Però lò-gicament tampoc no es
poden comparar metròpolis occidentals com Munic, Stuttgart o
Düsseldorf amb les re-
gions problemàtiques de l'Est, on l'atur arriba a taxes del 20% i més. Les dades exposades palesen que l'Est del país no pot considerar-se sense més el parent pobre. El desenvolupament de l'economia en regions immediatament veïnes ha estat en part diametralment oposat. Els èxits d'a lgunes regions , per exemple a
transferències socials de l'Oest cap a l'Est. Segons estimacions de l'Institut d'Investigacions Econòmiques de Halle (IWH), en el període 1990 a 2004 el cost brut de la reunificació s'eleva a prop de 1,5 bilions d'euros, incloses les transferències de l'Oest cap a l'Est. És una suma enorme, suportada per les llars ale
l'entorn de Dresden i de Jena i, no en últim terme, també Potsdam, no tenen comparació ni tan sols a la part occiden tal de la
Als alemanys orientals se'ls va vendre la reunificació amb la metàfora il ,lusionant
dels "paisatges florents"
manyes occidentals . Amb aquests recursos no només s'han finançat transferències socials, sinó que també s'han mi-
república. Però, per moltes voltes que se li doni,
la veri tat és que ara per ara en els nous Estats Federats encara no existeix un creixement autosostingut, exceptuant alguns casos puntuals regionalment delimitats. La progressiva aproximació del nivell de vida de la part oriental al nivell occidental es deu , sobretot, a les elevades
llorat les infraestructures i el marc de l'activitat econòmica. En nombroses regions les condicions generals de l'economia són més favorables que en els Estats Federats occidentals, la qual cosa converteix l'Est del país en una localització pràcticament ideal per a l'activitat inversora. Malgrat tot, les inversions a l'Est són més aviat l'excepció i no pas
la regla ~ •
. Christian Lange, Berlin/Backnang Diputal del Bundestag des de 1998 Membre de la Comissió d'Economia i Treball President del Grup de Parlamentaris LusoAlemany President del Grup Regional de BadenWürtemberg en el Grup Parlamentari del SPD Fundador i coedi tor de la revista política bl· mestral Berliner Republik , Wolfgang Radléwitz, Berl in Copropietari i gerent de BBI-Gesellschaft lür Beralung , Bi ldung und Innavalian mbH i de NIVOR digital enterta lnments. Soci-fundador de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Membre del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD). del PSC-PSOE i d'Europagesellschafl . Salzburg
37 39
40
l'apunT Odón de Buen y del Cos
(Zuera, 1863 - México D.F. , 1945)
Joan-Francesc Pont President de la Fundació Ferrer i Guàrdia
Odón de Buen y del Cos va néixer a Zuera, a 25 km de Saragossa, el 18 de novembre de 18631. Els seus pares, Mariana de Buen y Ropín, sastre , de família artesana, i Petra del Cos y Corroza, filla de pagesos acomodats, van instal ·lar·se a la capital aragonesa per facili tar els estudis de batxil lerat del seu fill i van fer grans sacri ficis econòmics, que l'Odón va compensar amb l'obtenció de matrícules d'honor i d'excel·lents. Acabat el batxillerat va ingressar a la Universitat per fer el cu rs preparatori de Medicina, però amb la voluntat d'estudiar Ciències Naturals. Va traslladar-se a Madrid amb l'ajut d'una beca del Ministeri de Foment i una petita subvenció de l'Ajuntament de Zuera. Acabada la llicenciatura i fets els cu rsos de doctorat va ser nomenat membre de la comissió de naturistes que va acompanyar el viatge de la fragata militar Blanca. Va ser el seu primer viatge oceanogràfic. En tornar, va redactar la tesi doctoral i es va concentrar en l'estudi. L'any 1889 va obtenir per opos ició la càtedra d'Història Natural de la Universitat de Barcelona i es va casar amb Rafae la Lozano, filla gran de Fernando Lozano, fundador de Las dominicales del fibrepensamienlo. A la UB, Odón de Buen va ser un dels grans impulsors de l'extensió universitària, cursos i conferències adreçats sobretot als obrers sobre temes de totes
les matèries. Odón de Buen va demostrar a la UB un notori esperit innovador, i va impulsar les pràctiques de laboratori i les sortides al camp amb alumnes, perquè "estudiar la història natural als museus és com estudiar la literatura als diccionaris" . Va esdevenir el paladí del pensament darwinista a les aules universitàries, el que li produirà un seri ós enfrontament amb el fo
namentalisme catòlic. La seva Historia natural va ser una obra pionera de divulgació científica, en la qual subratlla el compromís de la ciència amb el progrés de la història i de les societats, com també l'actitud inflexible de l'Església Catòlica davant alguns avenços científics. El 1893 visita el Laboratori Oceanogràfic Aragó , creat pel catedràtic de Zoologia de la Sorbona Hemi de Lacaze-Outhiers, a Banyuls de la Marenda. Arran de la primera visita s'inicia la col·laboració entre la UB i el Laboratori Aragó, que encara continua avui , cent onze anys després2.
El mateix any 1893 pren possessió de la seva càtedra de Metafísica a la UB el Or. Manuel Sanz Benito, conegut per les seves idees liberals. La majoria del professorat i els estudiants neocatòlics i carlins van conspirar per impedir a Sanz Benito donar classes a Dret i confinar-lo a Filosofia i lletres. Els estudiants liberals van manifestar-se als crits de "visca la llibertat de càtedra
''' , "visca la llibertat
de pensamentl " i "mori l'obscurantisme! ". El rector va fer complir la llei i el 27 de març de 1893 el professor Sanz Benito donava la seva primera lliçó, acompanyat, precisament, del catedràtic Odón de Buen. Però la pressió va ser tan forta , inclosa la visita oficial del bisbe de Barcelona a la UB, que Sanz Benito va cedir i el gener de 1894 va "permutar" la seva càtedra de Barcelona per la de Valladolid , ostentada pel neoescolàsti c Josep Daurella Rull , que seri a elegit en reiterades ocasions senador en representació de la UB3. Odón de Buen havia de ser el proper objectiu de l'Església Catòlica.
Efectivament, des que va arribar a Barcelona , Odón de Buen va ser titllat de Iliu repensador i combatut pel fanatisme. Un dels seus llibres, Geologia, va ser inclòs a l'lndex de ll ibres prohibits de l'Església Catòlica Romana. A l'empara de la Llei Moyano, els neocatòlics van aconseguir l'any 1895 el cessament provisional de la càtedra [una maniobra en la que van implicar-se el bisbe de Barcelona un altre cop i el rector de la UB4] per impartir doctrin es contràries al dogma. La protesta dels estudiants va ser immediata i va durar dos mesos, que van concloure amb el retorn a l'aula i l'inici de la c lasse amb el "decíamos ayer" de Fray Lu is de León. AI parlament, republicans i liberals van censurar el Govern per l'a lac contra de Buen i va destacar la defensa realitzada per Emilio Castelar.
Arran d'aquest intenl d 'expulsió de la Universitat de Barcelona del professor de Buen, el director de La Veu de Catalunya, Narcis Verdaguer i Ca llis, carrega contra la Constitució perquè defensa la llibertat de càtedra, segons ell un
lext hipòcrila de la legislació vigent. Un altre articulista de La Veu va encara més lluny, amb un text que recorda fil per randa les campanyes cont ra la laïcitat que avui mateix menen revistes com Alba o Època, en les que els destinataris són ara, entre altres, la Fundació Cives o la Fundació Ferrer i Guàrdia: "L'Estat, que ha permès que els catedràtics abandonin l'aula per anar-se'n al Congrés, a la lògia i a fer llargs viatges de propaganda per totes les lògies i clubs d'Espanya sense deixa r de cobrar ni un sol dia, ( ... ) no té dret a priva r-los de revolucionar-se sem-pre i quan els vingui bé per implantar les 37 passions sectàries ( .. . )"5.
Qui són alguns dels amics d'Odón de Suen a Catalunya? En primer lloc, sens 41 dubte, Joan Salas Anton, advocat sabadellenc6, que havia treballat al bufet de Nicolàs Salmerón. Però, també, Santiago Ramón y Cajal i la seva tertúl ia del Café de Pelai i després del Continental , a qui coneixia des de nen, i Rossend Arús, c reador a titol pòstum de la biblioteca que porta el seu nom. De Buen, Salas, Cajal, Arús ... tenen entre ells molts punts de contacte, lots són Iliurepensadors i tots han estat iniciats en la Francmaço-neria, circumstància que també es dóna
en altres persones estretament lligades a Odón de Buen com el seu sogre Fernando "Demófilo" Lozano o el propi Nicolàs Salmerón. Odón de Suen va ser un ferm defensor de la necessitat de l'all ibera-ment intel ·lectual de la dona que hauria de produir-se del seu desempallegament de les idees rel igioses, tes i que va sostenir reiteradament davant les lò-gies maçòniques del seu temps? Ja 1'1 de maig de 1892 havia es-crit al pròleg ("La mujer
42
ante la ciencia") d'un fulletó de Cristóbal Litràn titulat La mujer en el cristianismo que l'explotació que pateix l'obrer no té comparació amb la de la dona, victima d'una situació que l'esclavitza i en la qual no ha de cercar suport precisament en l'home, el seu propi tirà , perquè la defensi i la representi.
L'any 1889 Odón de Buen va proposar a la seva Lògia de Madrid, Libertad8 l'ad
sovint a centres o ateneus Iliurepensadors, republicans, maçònics o espiritistes. Així, les cròniques recullen la festa Iliurepensadora del dijous sant de 1894 celebrada al Cercle Federal de Sabadell, en què participaren Àngeles López de Ayala , Angel Rodríguez, Tirso Ortubia, Baldomer Lostau i l'infatigable Odón de Buen . Allà , de Buen propugnà que els lIiurepensadors, com escola militant , han de respon
hesió a la Lliga de la Pau i la Llibertat "Estudiar la història natural
dre a les agressions del clericalisme i matar la superstició i la intolerància, tasques que convertien en
i al seu manifest de l'encontre de Milà del 14 de gener d'aquell any. La proposta va
als museus és com estudiar literatura els dicionaris"
ser aprovada, es consti tueix el Comitè de Pau de la Lògia , format per Fernando Lozano, Miguel Martinez Carranza i el propi Odón de Buen i es publica una crida a la maçoneria ibèrica i universal perquè es formessin a tot arreu nuclis maçònics encarregats de mantenir i difondre la idea de la pau, perquè preparessin els elements socials del seu radi d'acció per respondre quan ca lgués a un pla d'agitació general , perquè atraguessin tots els homes sans de cor, amb independència del seu color polític o religiós, a treballar per tan evangèlica causa i perquè posessin al seu servei els elements de publicitat i acció, conquerint adhesions als casinos, tertúlies i clubs, celebrant banquets, reunions, manifestacions i constituint on fos possible comitès per la pau i la llibertat. AI mateix temps es va constituir a Barcelona la Lliga Internaciona l de la Pau i la Fraternitat dels Pobles, presidida per Rossend Arús , i en la que trobem, entre altres , Eduard Fontserè, Josep Roca i Roca, Agustí Trill a, Joan Salas Anton i Josep M. Vallés i Ribot9
A finals del segle XIX i fins entrat el seg le XX el moviment lIiurepensador promou nombroses activi tats adreçades a la laïcització de la societat catòlica del seu temps , entre les que destaquen els àpats de promiscuació, en què es menjava carn els dies que l'Esg lésia Catòlica ho havia prohibit, i les festes laiques ce lebrades
imprescindible conquerir la República el més ràpidament possible , a fi que el poble fos educat en els principis de l'ensenyament laic i integrat'o.
L'any 1901 Odón de Buen és elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona, un moment d'eufòria lIiurepensadora - lligat a l'ample moviment intel·lectual republicà que va promoure el Manjfjes/o a los españoles, signat entre altres per Odón de Buen, Francesc Pi i Arzuaga, Conrad Roure i Josep M. Vallès i Ribot- que va compo rtar també el nomenament del professor Rafael Rodríguez Méndez com a rector de la UB", que seria, precisament, l'impul sor de l'extensió universitària a la que dedicaria els seus esforços de Buen, com he dit més amunt. Un rector liberal, finalment , després dels anys de control catòlic . La coalició republicana , amb el 36% dels vots, equivalent a 1'11 ,3 % del cens , va aconseguir 11 regidors. La candidatura regionalista, amb el 34,3 % dels vots, equivalent al 10,8 % dels cens. va aconsegui r 11 regidors més, dels quals dos eren de Defensa Social, un grup reaccionari catòlic amb el qual va aliar-se per primera vegada la Lliga per assegurar el seu flanc dretà. Els ministerials amb el 23 % dels vots - el 7,5 % del cens- van obteni r 4 regidories ' 2 .
Odón de Buen va impulsar la participació espanyola (va ser ell qui fletà el vaixell Mallorca pel viatge) al Congrés
Iliurepensador de Roma de 1904, al que van assistir moltes personalitats de la seva època, entre les que cal esmentar Ferrer i Guàrdia, Gonzàlez Prats (catedràtic de la UB), Apel·les Mestres, Belén Sàrraga, Isidre Casanovas (alcalde de Barberà del Vallés) , Josep Roca i Galés i Joan Colominas Maseras (professor de l'Escola de Comerç de Barcelona) 13.
A l'octubre de 1909, Odón de Buen pronuncia el discurs d'inauguració del cu rs 1909-1 910 de la UB i el fina litza, en constatar que els moments són difícils, cridant a la comunitat universitària a demostrar tots plegats que tenim el millor dels remeis per a les crisis socials: la ciència i la Tolerància14
Trobem també Odón de Buen al Congrés Iliurepensador que va començar a Barcelona el 13 d'octubre de 1910, a l'any just de la mort de Ferrer i Guàrdia , durant el qual es va tractar de celebrar la primera manifestació a Montjuïc, impedida per la policia , i es va obrir una subscripció popular destinada a construir un mausoleu per a la tomba de Ferrer15.
Com a seguidor de Nicolàs Salmerón (1838-1909) - de Buen afirma que la seva actuació política comença i acaba amb ell- Odón de Buen participa a la Solidaritat Catalana i durant la campanya electoral viu des del mateix automòbil l'atemptat d'Hostafrancs contra Cambó. El ferit va ser atès pel Dr. Fargas, professor de la UB i avi de Ramon Trias Fargas. De Buen va ser elegit senador per la provincia de Barcelona en la legislatura 1907-1908. En els debats parlamentaris va oposar-se durament al Cardenal Guisasola, per la seva intransigència i per la seva condemna grollera del matrimon i civil. Ha passat quasi un segle, però l'Església Catòlica continua avui els seus atacs contra l'autonomia del Dret civil de familia .
El novembre de 191 1, Odón de Buen pren possessió de la seva càtedra a Madrid i comença una nova època de la seva vida, allunyada, però no desinteressada, de la política; i centrada en la ciència. Es troba l'aula massificada i en els exàmens escrits descobreix que són inqual ificables, sense ortografia , sintaxi ni res que s'hi assembli , amb una lletra in intel·ligible ... Oui ha dit que avui els estudiants estan menys preparats que abans? A la Universitat de Madrid de Buen retrobà Santiago Ramón y Cajal i es va incorporar a la seva tertúlia del Café Suizo.
La gran obra científica d'Odón de Buen és la creació el1 7 d'abril de 1914 de l'Institut Espanyol d'Oceanografia, aixi com una xarxa extraordinària de relacions internacionals. La seva passió i el seu ofici foren el mar. El professor es jubilà l'any 1934 i pronuncià sengles darreres lliçons a Madrid i a Barcelona, on Pere Bosch Gimpera va nomenar-lo professor honorari.
Odón i Rafaela van tenir sis fill s: Demófilo, Rafael, Sadi, Fernando, Eliseo i Víctor. Demófilo va ser jurista i portava com a nom el pseudòním del seu avi matern a Las dominica/es de/ /ibrepensa miento. Va ser catedràtic a les universitats de Salamanca, de Sevilla i Central (de Madrid) 16, conseller d'Estat i president de secció del Tribunal Suprem.
Rafael va seguir la tradició familiar i es va doctorar en Ciències Natural s. Sadí va ser metge, llicenciat a la UB i seria assassinat a Sevilla pels feixistes durant la guerra civil. Fernando, Ciències Naturals. Eliseo, metge, format al costat de Sadí. Víctor, enginyer industrial. La proclamació de la República va fer vibrar d'alegria la llar dels de Buen, però el 18 de juliol de 1936 troba el matrimoni a Palma de Mallorca,
37 43
44
on pocs dies després va ser detingut. Els seus delictes: les seves conviccions lIiurepensadores, la seva militància liberaldemocràtica, el seu combat contra el cleri ca lisme. El 3 de desembre a l'hospital provincial rep la visita del Cònsol de Dinamarca per comunicar-li la concessió del premi Schmidt. El 16 de desembre va avortar-se un intercanvi de presoners,
Puyuelo el 4 d'abril de 2003. El Comitè d'honor de l'homenatge va ser presidit per S. M. el Rei i d'ell en formaven part les principals autoritats aragoneses, els alcaldes de Barcelona i Banyuls, els rectors de les univers itats de Saragossa, Complutense de Madrid i de Barcelona (Joan Tugores) i el president del govern ba lear21 , entre altres personalitats. Els
quan ja era a bord del vaixell britànic Codrington a la vista de Barcelona, per la incapacitat del govern català
"No sembré seus familiars22 van rebre insígnies i diplom'es commemoratius23 AI mausoleu d'Odón de
en arenales estériles"
d'imposar-se a la FAI. Va tornar a la presó a Palma, on va ser testimoni novament dels assass inats feixistes i de la seva crueltat. Finalment, l' intercanvi de presoners va rea li tzar-se amb la germana i la filla del General Primo de Rive ra -amic des de la infantesa d'Odón de Buen- el 8 d'agost de 1937 amb un altre vaixell britànic, l'Aretusa, i a través de València.
A València, troba el president Azaña el 16 d'agost l 7 i els seus amics Diego Martínez Barrio i José Gira!. Recupera la direcció de l' Institut oceanogràfic i el 2 de novembre de 1937 s'instal·la amb la família a Barcelona i s'ocupa de la seva feina al servei de la República, a l'Institut i al Consell Superior de Cultura , així com de protegir els seus néts. El 26 de gener de 1939 és la caiguda de Barcelona i el matrimoni es trasllada a Figueres i a Banyuls de la Marenda, on de Buen continua investigant al Laboratori Aragó . Allà escriu les seves memòries1B, Comença el 17 d'agost de 1940, a la primavera de 1941 passa uns mesos malal t i deu finalitzar-les abans del 23 d'octubre de 1941, data de la mort de Rafae la. Mentrestant, s'ha traslladat a Toulouse, on funcionava un comitè d'auxili als professors espanyols exi liats 19. Circumstàncies prou conegudes farien aconse llable el seu trasllat a Mèxic, on moriria l'any 194520.
Les seves despulles van ser traslladades al municipi natal de Zuera i acompanyades per l'alcalde Francisco Javier
Buen pot llegir-se una frase del darrer paràgraf del seu llibre Síntesis de una vida política y científica: No sembré en arenales estériles • •
Notes
1. Excepte quan indiqui una altra cosa, segueixo en la meva exposició l'autobiografia d'Odón de Buen IMis memorias, Institución "Fernando el Católico" (Diputación de Zaragoza) , Zaragoza , 2003J. 2. La revista La universitat de la UB va publicar un article sobre Odón de Buen l'any 1999 (n. 6, p. 16) del que trec aquestes dades. L'article no anava signat pe rò recentment he entrat en contacte amb el seu inspirador, el Or. Jaume Josa (del Depa rtament de Microbiologia) , arran de la creació de la Sala Odón de Buen a l'Escola de Negocis de la UB. 3. Cfr. Lusa Monforte, Guillermo: "El final de la soledad de la Escuela de Barcelona (1892-1899}" , en Documentos de la Escuela de Ingenieros Indusriales de Barcelona, n. 10. Barcelona. 2000. p. 13-15. Daurella va ser el senador de la UB a les legislatures de 1911 -14, 1914-15, 1916-17, 19 18- 19, 1919-20, 1921 -22 i 1923 (Font: Arxiu del Senat). 4. Cfr. Pérez Ledesma, Manuel: "La sociedad española, la guerra y la derrota", a Mas se perdió en Cuba, Alianza, Madrid, 1989, p. 135. S. Cfr. Sanchez Ferré, Pere: La maçoneria a Catalunya (1868-1936) , Ajuntament de Barcelona i Ed . 62, Barcelona , 1990, p. 75. Les referències són a La Veu de Catalunya, V, núm. 41 , Barcelona, 13/10/1895 , p. 492-93.
6. L'original del seu titol d'acadèmic de Dret es conserva a la Fundació Ferrer, gracies a Jordi Serrano. 7 . Així ho explica un article titulat "Odón de Buen en Malaga" publicat a Las dominica/es dellibrepensamiento (18/9/1908). 8. Es tracta de la lògia Libertad n. 40 , del Gran Oriente Lusitana Unida. 9. Gfr. Alvarez Lazaro, Ped ro: La masonería, escuela de {ormación del ciudadano, Univer· sidad Ponl ificia Comillas, Madrid. 1996. p. 360. 10. Sanchez Ferré, Pere lop. cit. p. 129-130] basa la seva descripció en Barcelona Masónica, III , núm. 17, abril de 1893, p. 10- 11 . 11 . Op. cit .. p. 206-207. 12. Cfr. Balcella, Albert: "Vida i institucions politiques" , a Història de Barcelona, vol. 7, Ajuntament de Barce lona i Gran Enciclopédia Catalana, Barcelona, 1995 , p. 265 . 13. Gtr. Sanchez Ferre. Pere: La maçoneria en la societat catalana del segle XX (1900-1947) Ed . 62 , Barcelona, 1993, p. 24 i Molina Oliver, Vicenç: De la raó practica, Escola Univ. d'Estudis Empresarials de la UB, p. 100-101. 14. La enseñanza de ta geografia en España, discurs inaugural del curs 1909-1910, reeditat per ta Universi tat de Barcelona el 2001, p. 45. 15. Cfr. Sanchez Ferré, P.: Op . cit .. p. 43-46. 16. Sepa rat definitivament del servei i donat de baixa de l'escalafó per Ordre de 41211939, amb vint-i-quatre companys com Fernando de los Rios o Julian Besteiro "por su pública y notaria desafección al nuevo régimen implantada en España" y "por su pertinaz política antinacional y antiespañola en los liempos precedentes al Gloriosa Movimiento Nacional" Iclr. Julià, Santos: Historia de las dos Españas, Tauru s. Madrid . 2004, p. 295J. 17. Cfr. Azaña , Manuel: Memar;as de guerra ( 1936-39). Grijalbo Mondadori, Barcelona, 1996. p. 219-220. 18. Buenaven\ura Detgado l'' La segunda
asamblea unive rsitaria de Barcelona (1905)", a Historia de la Universitat de Barcelona, UB. 1988, p. 658] es refereix a les memòries fragmentàries d'Odón de Buen que han passat d'una en una entre els estudiosos d'aquest egregi científic, i també a la pa rt icipació milita nt del professor De Buen a l'assemblea de 1905. on va defensar les ll ibertats de càtedra i de consciència segons la proposta continguda a la ponència de Miguel De Unamuno, recIor de Salamanca . La seva edició formal hauria d'esperar fins el 2003. 19. El seu fill Demófilo es radica a Paris, on exerceix de jurisconsult i presideix la creació de la lògia maçònica Hispania el mateix any 1939, amb Carles Esplà. Josep Pous i Pagès i Antoni M. Sbert Icfr. Massot i Muntaner, Josep: Anfoni M. Sbert, Serra d'Or, Montserrat . 2000 , p. 301. 20. On també es traslladaria i viuria fins la seva mort el seu fill Demófilo [cir. Mar1inez Saura, Santos: Memorias del Secretaria de Azaña. Planeta. Barcelona . 1999, p. 532J. Rafael va morir a la ciutat mexicana de Morelia el 1966. Fernando també va exiliar-se al Mèxic acollidor de Làzaro Cardenas, així com Sadi de Suen López de Heredia que va ser metge com el seu pare mort a Sevi lla [ci r. Aub, Max: La gallina ciega. Alba, Barcelona , 1995, p. 268. nota 2 I. 2 1. La Mallorca tancada, carca , requeté que va reteni r a la presó Odón de Buen durant un any només perquè era un home ll iure i no catòlic, va ser substituïda quasi setanta anys després per la Mallorca que el nomena fil l adoptiu al setembre de 2004.
• '.
22. Els seus néts Jorge. M!!c Carmen, Ana María, Rafaela, Néstor i Oscar de Buen . 23. I entre el públic van formar una simbòlica cadena d' unió amb el seu germà els francmaçons de la GLSE de les lògies Conde de Aranda i Miguel Servet, de Saragossa.
'.
L' Odón de Buen, vaixell de l'Institut Espanyol d'Oceanografia
37 45
Què els hi deixarem? Llu ís Brunet
la el'caciÓ 7
37 47
48
Ics l'ccoma nacionS
Ilcl-IÍfulcS
Luna de Avellaneda
Una pel· llcula de Juan José Campanella , que es va donar a conèixer, sobretot, amb El hijo de la novia, trencant alguns tòpics sobre la capaci tat ¡ l'e ficàcia del nou cinema argentí. malgrat totes les crisis. Hi actuen, també , Ricardo Oarin ¡ Eduardo Blanca, amb unes interpretacions genials, capaces d'expressar els registres de la vida de veritat, els racons més fOludissims dels sotracs sentimentals i la comicitat surrealista de tantes i tantes oportunitats que no sempre sabem copsar. Es tracta d'uns amics, d'un barri popula r. d'una gent que, enfront de la pèrdua de les segurelats de sempre, enfront de l'impacte dels processos econòmics que els deixen al marge , enfront de la impossibi li tat de poder tenir els recursos, els diners, el trebaU i la força per continuar tirant
endavant vells somnis i antigues associacions - en aquest cas, el club social i esportiu que dóna nom a la pel.líeula- decideixen ser dignes. Dignes d'ells mateixos, dignes per estimar-s8, dignes per continuar imaginant, dignes per resistir, dignes perquè són amics , dignes perquè es creuen el que diuen i el que fan , dignes en un temps de dimissions i de renúncies. Ah! , a més, tot això és explicat amb molta contundència narrativa , amb tocs permanents de gràcia irrefrenable i d'emoció explicita. I amb alguna dificultat de comprensió per l'abundància d'expressions dialectals lunfàrdiques. Comença a ser una tradició de les pel.lis d'en Campanella el fet de no poder-se'n anar - mai no s'ha de fer- fins que no han sorti t tots els crèdits ... perquè hi lla alguna gracieta final. A I-altra cara de la lluna, la dignita!.
(V.M.O.)
lIibrcS
El fibra practico de la Casa Sana
Mariana 8ueno , R8A Integral , 2005.
Guia visual sobre com convertir un pis o una vivenda convencional en un lloc més sà i ecològic. Detalla els aspectes que hem de tenir en compte a l'hora de construi r, distribuir o decorar la casa pe rquè sigui saludable. Ens ensenya com evitar agents contaminan ts i elements que produeixin ones electromagnètiques perjudicials. S'inclouen també idees de decoració i els materials més beneficiosos per a la salut. Associa com fen i tecnologia, promou el coneixement sobre el problemes i els riscos; ofereix solucions. Es complementa amb un directori de serveis i proveïdors de productes per a la casa sana i ecològica.
(G .M.S)
( \
IIN lUïll-\ 11,' i S"I'I'IIIIII"'!',', :l8.'\1!t 'if '11-1 fi"': i S('/'I 'lIlo/'t ... ',
(','IIIIJ('IH'" l ''''l'''U 1i'!(('II"
moviment laic i progressista