Espai polític

59 Espai polític

Els primers anys de la dècada dels seixanta,Barcelona no és la millor ciutat per viure,segons es desprèn de la percepció dels seushabitants. Ni els que viuen als polígons, ni elsque viuen a l’Eixample, es mostren satisfetsamb les condicions dels seus barris. Als polí-gons i barris suburbials, més del 50% dels quehi viuen voldria canviar de residència a causade la insuficiència de l’equipament i de la “faltad’animació”, segons es desprèn de la memòriaque acompanya el pla de 1966 (Comisión deUrbanismo y servicios comunes de Barcelona yotros municipios. Memoria del Plan directo rdel área metropo litana de Barcelona. Barcelo-na, gener del 1966).

El malestar de Barcelona es va manifestar mésen uns barris que en altres i en la dècada delssetanta es va fer públic a carrers i places, a lasala de plens de l’Ajuntament i també al Para-

nimf de la Universitat de Barcelona. Aquí, alParanimf, es van celebrar les Jornades Cata-lanes de la Dona. Era el maig de 1976, pocsmesos després de la mort de Franco. En aque-lles Jornades es va presentar la ponència“Participació de la dona a la vida ciutadana: ladona als barris”.

Al barri és la dona, per la seva condició demestressa de casa, la que pateix més directa-ment tots els dèficits dels serveis col· lectius–s’exposava a la ponència. Per facilitar la vidas’exigia la creació de serveis socials i gratuïtsque substituïssin aquells que la dona feia a casai que tenen caràcter econòmic. L’exigència esva concretar en diversos punts:

- Creació de serveis col· lectius i gratuïts (comara guarderies, bugaderies, menjadors públics,etc.) que permetessin que la dona treballés forade casa, perquè, d’aquesta manera pogués anaraconseguint la independència econòmica, d’unabanda, i la realització professional, de l’altra.

- Participació de la dona en la vida ciutadana,posant al seu abast tots els mitjans perquè s’hiincorporés, al mateix temps que es donés pos-sibilitats d’ocupar llocs de responsabilitat adones capacitades, injustament marginades perla seva condició de dones.

Les vocalies de dones dels barris havien prepa-rat la ponència, que afirmava que a la Trinitat ia la Prosperitat les dones havien encapçalat leslluites reivindicatives; com la dels semàfors, enquè van participar més de 3.000 dones, quevan sortir al carrer, i van afrontar tota menad’obstacles perquè veien que aquesta era laforma de superar-los.

No trobaven els canals de relació amb les insti-tucions per aconseguir qüestions tan bàsiques,tan simples, com posar un semàfor per evitarmorts, per a la qual cosa havien de sortir alcarrer.

Adhesiu de la Coordinadorade les vocalies de dones deL’associació de Veïns i Veïnesde Nou Barris. Il·lustració Núria Pompeia.Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

60

Des de les jornades, es feia pública la participa-ció de les dones en la vida col· lectiva i s’exigiaestablir unes noves relacions entre la ciutadaniai les institucions públiques, especialment ambles institucions de govern municipal.

La participació de les dones en la vida comuni-tària, tenia –té– una l larga tradició i lesJornades Catalanes de la Dona la van voler ferpública, amb la voluntat d’introduir en les agen-des polítiques temes considerats, fins aquellmoment, de l’àmbit privat. En el procés dedemocratització social, de construir la demo-cràcia després d’anys i panys de dictadura, caliaampliar els estrets marges de la política iampliar el concepte de drets humans, a partirde les necessitats i desitjos de les dones.

Francisca Bonet Amela ens explica: “L’any1975, a conseqüència de l’atropellament d’unaveïna del barri del carrer de Ramon Albó, totes

les veïnes i veïns del barri vam fer una manifes-tació al passeig d’Urrutia, entre els carrers dePedret i de Montagut, per reivindicar un semà-for que evités més accidents”. Poc temps des-prés, el semàfor es va instal· lar.

L’abril de 1976, el barri de la Prosperitat esparalitzava per reivindicar semàfors. Durant 28dies, les dones van aturar el trànsit tot el dia i ales vuit del vespre es feia una assemblea. A lesassemblees, hi assistien part de les dones quehavien actuat durant el matí i molts homes.Pitusa, que hem trobat en capítols anteriors, vaparticipar en les mobilitzacions, i comentavaamb alguns homes que les seves dones, quehavien estat als actes diürns, a la nit no assistiena l’assemblea. Recorda que un d’ells li va dir:“No et preocupis, farà el que digui jo”. El sexis-me de la resposta posava de manifest la mane-ra de pensar que hi havia entre els homes mésactius del moment.

Espai polític

Muertes NO, semáforos SÍ,primera manifestació convo-cada per L’associació deVeïns i Veïnes de Nou Barris,a la plaça de Sant Jaume, el 10 d’abril de 1976.Arxiu: Pérez de Rozas, AFB.

61 Espai polític

Semàfors, escombraries, eliminació de plantesasfàltiques, habitatge públic; accés a la salut, al’educació, a la mobilitat pública, a... Tot aixòreivindicava una presència continuada dedones al carrer, és a dir, millors condicions devida als barris.

El diari Tele/eXpres del 17 de novembre de1971 informava del centenar de dones quehavia tallat la circulació al passeig de la Valld’Hebron per mostrar la seva negativa al pro-jecte de construcció d’un abocador a la serrade Collserola, concretament al Forat del Vent.La instal· lació, que, per estar situada en unacollada, permetria la circulació d’aire, afectariaels barris d’Horta, Montbau i la Vall d’Hebron,els tres barris més propers al lloc del futurabocador. Malgrat que l’alcalde va deixar ensuspens el projecte davant la repulsa popular,el moviment veïnal volia que el projecte esdescartés definitivament.

La voluntat popular es va fer palesa quan uncentenar de dones amb les pancartes “Basurasno, firma tu impugnación” i “Basuras en Coll-serola no” van ocupar el passeig i a partir deles onze del matí es van congregar davantl’Institut d’Ensenyament de Montbau, al passeig,i van recórrer part de la via amb la consigna“Basuras, no”.

La protesta va arribar a la sala de plens del’Ajuntament de Barcelona. Nou dones, segonsla nota a peu de foto “Nueve gentiles señorasy señoritas”, en representació dels nou barris,van exhibir samarretes blanques on duienescrit “Ba-su-ra-co-ll-se-ro-la-NO”, per ferpública la seva oposició al projecte. Del tracta-ment sexista que en van fer els mitjans decomunicació n’és una prova l’expressió “genti-les señoras o señoritas”. En cap cas haurien dit“gentiles señores o señoritos”. El sexismeimpregna el llenguatge, i el llenguatge que utilit-zaven els mitjans de comunicació volia restarvalor a qualsevol acció duta a terme per dones.

El sexisme està inscrit en la societat i el movi-ment de dones amb les seves accions i pràcti-ques el denuncia, el subverteix.

A Nou Barris, a diferència d’altres barris deBarcelona, l’avantguarda de la lluita urbanaestava formada per dones que plantaven caraal delegat del Patronat de l’Habitatge, s’enfron-taven amb el governador civil o parlamentavenamb el “gris de torn que es disposava a des-allotjar el carrer”, escrivia Maria Favà al númerotres de V indicación Feminista, el 1976. Resse-guint les cròniques de Maria Favà sobreBarcelona, ens assabentem del protagonisme idel compromís de les dones en la millora de laqualitat de vida als barris i, molt especialment,tal com ella escrivia, a Nou Barris. Cal reconèi-xer la importància dels periodistes que vansituar al centre de les seves cròniques lesdones. Cal reconèixer Maria Favà, que va

María Ángeles Rivas Ureña, activista del moviment veïnali presidenta de L’Associacióde Veïns i Veïnes de NouBarris i de Canyelles, 1975.Arxiu: foto Víctor, AFB.

Dones de la Vocalia de Donesde Nou Barris.Arxiu: Pitusa, Vocalia de Dones de Nou Barris.

62 Espai polític

donar veu i imatge a les dones que, amb nom icognom, s’implicaven en la vida comunitària.

Doncs bé, continuem. Tot això escrivia MariaFavà, en una entrevista a M. Ángeles RivasUreña, que corroborava l’afirmació de la perio-dista: “Sí, en les comissions, en les lluites, en lesreunions, hi ha majoria de dones. Al principicostava molt. Recordo una assemblea en laqual hi havia més de cent homes i l’única donaera jo. Quan vaig preguntar on eren les dones

es va aixecar un i em va dir que allò que fèiemera cosa d’homes. D’això fa quatre anys. Ara, aCanyelles, quan es fa una reunió el percentatgeés molt equilibrat, però quan cal anar a laDelegació del Ministeri, o a fer una ocupaciódel Patronat, la majoria són dones, en part per-què elles no treballen. El cert és que en lescomissions de control la dona és al davant”.

Núria Solà Rubio corrobora les afirmacionsanteriors: “Vaig estar associada a la comissió de

Manifestació davantl’Ajuntament de Barcelona en demanda d’escola i guarderia a Canyelles, 1976.Arxiu: Foto J. Brangulí,AFB.

63

veïns i a l’associació sardanística encara hi sóc.Vaig sortir al carrer en manifestacions perreclamar que urbanitzessin el que avui és laplaça de l’Àngel Pestaña, on vivien diversespersones en habitatges sense els serveismínims. No tenien aigua, només disposavend’una font pública, al carrer de Santa Engràcia.Vam tallar la Meridiana en diverses ocasions,vam anar a la plaça de Sant Jaume, a l’Ajun-tament, i ens van detenir a tots durant uneshores, però no vam parar fins a aconseguir elsnostres objectius. Van construir habitatges alpasseig de Valldaura, on es van instal· lar, i es vafer la plaça”.

Dret a la ciutat, dret al propi cos

A partir de 1977, es creen les vocalies dedones de les associacions de veïns. A Madrid,es va optar per crear les vocalies de la carestiade la vida, però a Barcelona, vam optar –expli-ca Pitusa– per tractar, a més de l’encarimentdel preu de la subsistència, tots els temes quepodien afectar les dones als barris. Vam crearles vocalies amb aquest objectiu. A la mevavocalia, cada quinze dies, ens reuníem amb laCoordinadora Feminista de Barcelona, onmanteníem debats apassionants. Les discus-sions eren “precioses”.

A la vocalia de Nou Barris –continua Pitusa–érem tres generacions de dones que anavendels 18 als 38 anys. Els temes que centraven elnostre interès eren l’ensenyament, la sexualitati el dret. Érem dones de diversa procedència iun dels temes que generava conflicte era el del’avortament. Una dia en què vam parlar-ne,com que hi havia dones de diverses procedèn-cies ideològiques –com ja he dit–, vam prejut-jar que hi podien haver diversos posiciona-ments al respecte i que podia generar conflicte,però la sorpresa va ser quan cadascuna de lesdones reunides va començar a explicar la sevaexperiència. Hi havia una companya que haviaavortat tres vegades i tenia cinc criatures vives.Una altra ho havia fet en dues ocasions.T’adonaves que la teva veïna també haviaavortat. Tot i això, l’avortament era il· legal i nosempre es practicava amb garanties. Totes par-laven d’“el carnisser“ de Sants. Al final de lareunió, totes les dones vam acordar el nostreposicionament favorable a la reivindicació deldret a l’avortament lliure i gratuït i, el dia de lamare de 1979, vam anar a la manifestació con-vocada pel dret al divorci i a l’avortament”.

A Catalunya, durant la Segona República, lesdones podien avortar. El 1937, el ParlamentCatalà va aprovar el Decret de reforma eugèni-ca de l’avortament, que reconeixia el dret a una

Espai polític

Pintada de l’AssociacióCatalana de la Dona, al campde la Muntanyesa, 1977.Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

64

maternitat lliure i el dret a l’avortament lliure igratuït. El decret deixava en mans de les donesla decisió de continuar amb l’embaràs o no.

Aquest dret va ser immediatament abolit pelrègim franquista, que considerava la maternitatcom una obligació de les dones envers l’Estat,motiu pel qual va perseguir de manera ferotgeles dones que avortaven i les persones que elpracticaven. L’avortament clandestí, sensegaires condicions higièniques, cosa que posavaen perill la vida de les dones, va passar a seruna pràctica habitual, especialment en elsentorns amb pocs recursos econòmics. Lesque tenien més recursos viatjaven a l’estranger.

A Canyelles, la Vocalia de Dones va tenir la ini-ciativa de fer una enquesta per conèixer elparer de les veïnes sobre la necessitat de con-siderar les dones subjectes de drets humans.Abans de les preguntes feia aquesta presenta-ció: “Darrerament estem assistint a un procéssocial en el qual la problemàtica de la dona,d’una manera o d’una altra, ha sortit al carrer.El divorci, els anticonceptius, la planificaciófamiliar, els sindicats de les mestresses de casaper a la defensa dels seus interessos, la lluitafeminista per l’alliberament de la dona... sónalguns dels temes d’actualitat. Són temes quefan evident que la situació social i humana de ladona ha de canviar. Ha de tendir cap a una jus-tícia social més gran, cap al reconeixementintegral de la dona com a ésser humà amb totsels seus drets i obligacions.

– Consideres que ha d’existir el divorci?– Creus que seria convenient l’existència

d’un centre de planificació familiar al barri?”

El dret al propi cos i a una maternitat lliure idesitjada es va convertir en tema de debatpúblic. El moviment de dones, a més d’exigiraquest dret amb la presència continuada al car-rer, va crear espais, centres, per tal de facilitarla informació i els mitjans per fer-la possible.

El 26 de març de 1979, es va obrir el primercentre de planning de Barcelona, a TorreLlobeta, al passeig Maragall 242, per iniciativad’un grup de dones. El centre era d’accés gra-tuït i durant els primers cinc mesos va atendre1.500 visites. Aquell mateix any es van obrirmés centres.

El dijous 29 de març de 1979 La Vanguardiapublicava: “Catalunya tendrá diez centros deplanificación familiar. El primero funciona enBarcelona desde hace tres meses y el volumende visitas desborda las posibilidades del cen-tro”.

Fins i tot la revista de gran difusió Garbo vapublicar l’article “Qué es un centro de planifi-cación familiar”, en què explicava: “Garbo,sabiendo que estos son temas candentes en laactualidad [...] quiere informar a todos los lec-tores sobre la existencia de los Centros dePlanificación Familiar”.

Els serveis són informatius de caràcter generalpel que fa a la sexualitat i els mitjans anticon-ceptius. Es facilita assistència mèdica, ajuda psi-cològica i assistència social a qui ho requereixi. En paral· lel a la reivindicació del dret al propicos, les dones participaven en el debat del dreta la ciutat, però des de la perspectiva de lesdones, i qüestionaven el model de ciutat quees volia imposar en aquells anys.

La participació de les dones en els movimentsveïnals per millorar les condicions de vida alsbarris ha estat molt activa. No podem citar-netotes les experiències, tan sols en destaquemalguna.

Veïnes i veïns de Nou Barris ocupen l’hemicicledel públic al saló de plens de l’Ajuntament deBarcelona, el dia 10 de maig de 1973, permanifestar la seva oposició a l’aprovació delnou pla parcial que foragitava un bon nombrede veïns. Amb el nom de Pla parcial Torre

Espai polític

65 Espai polític

Pisos sí, barracas no a l’ac-tual Plaça d’Àngel Pestanya.Foto Kim Manresa, ArxiuHistòric de Roquetes-NouBarris.

66

Baró-Vallbona-Trinitat, elaborat per l’arquitecteJosep Maria Sen Tato, es pretenia actuar espe-culativament sobre 535 hectàrees, cosa quesuposava l’enderroc de 4.370 habitatges. El plaseguia les directrius de l’urbanisme de l’època,donava prioritat a les grans vies de circulació ialliberava espai per a la construcció d’habitat-ges, de manera que facilitava la disponibilitatd’espai a les immobiliàries.

Es va fer una assemblea al cinema Trinitat, esvan presentar més de 3.000 impugnacions i eldia que es preveia l’aprovació del pla més d’uncentenar de veïnes i veïns van ocupar l’hemici-cle de la sala de plens de l’Ajuntament.

En el ple municipal del 10 de maig de 1973, enquè es presentava el pla per ser aprovat, mésd’un centenar de persones van entrar a la salade plens per mostrar la seva oposició. L’11 demaig hi va haver una manifestació silenciosadavant l’Ajuntament.

L’escàndol va ser notori i l’endemà, l’alcaldePorcioles va ser destituït després de 16 anysde mandat i el Pla parcial Torre Baró-Vallbona-Trinitat es va retirar.

Controlar el volum edificatiu i reservar zonesper a espais públics van ser altres reivindica-cions que va comportar el pla parcial.

L’existència d’alguns parcs, com ara el de laGuineueta, ha estat possible gràcies als movi-ments veïnals i a la pressió popular per posarfre a l’ànsia constructora pública i privada, auna pràctica devoradora sens fi de territori quetenia per única finalitat aconseguir la màximaplusvàlua del sol urbà. Però aconseguir-ho nova ser fàcil.

L’Associació de Veïns de Nou Barris té l’origenen l’oposició al pla parcial. L’any 1975, MariaÁngeles Rivas Ureña era la presidenta de l’as-sociació.

En un document ciclostilat podem llegir: “Elsábado día 13 de diciembre, la Asociación deVecinos ‘9 Barrios’ celebraba una AsambleaGeneral Extraordinaria sobre el problema de laAlimentación y el Consumo en los barrios, a laque asistieron 300 personas. Después delinforme presentado por la Junta de la A. de V.acerca del problema de los precios y los ali-mentos y cuando llevaban varias intervenciones[...] el Delegado Gubernativo presente en elacto indicó a la Mesa la necesidad de que nose repitieran intervenciones que se apartabandel orden del día establecido [...] Cuando esta-ba finalizando ya la Asamblea se personó elDelegado Gubernativo con varios miembrosde la Policía Armada comunicando a los veci-nos la suspensión de la Asamblea y en particu-lar a la Mesa que se llevarían detenidas a cua-tro personas”.

Franco feia dies que havia mort i el documentcontinua la narració dels fets. “Mientras se desa-lojaba la sala con todo orden y silencio, se pro-dujo la detención de alguna persona, a la vistade lo cual los vecinos, entre los que se encon-traban muchas mujeres y algún niño, discutie-ron con el Delegado y la Policía Armada el porqué de la detención, elevándose rápidamenteel tono de la discusión, llegando al forcejeoque dió como resultado el intento de deten-ción de otros vecinos creándose una situaciónde desconcierto en la cual el DelegadoGubernativo sacó su pistola apuntando a losvecinos”. Resultat: detencions. La presidenta del’Associació de Veïns, Maria Ángeles RivasUreña, va trucar a comissaria per interessar-seper les persones detingudes. La van requerirper prestar declaració. S’hi va presentar i vaquedar retinguda. Els veïns van anar cap a lacomissaria a portar-li mantes i aliments derègim, ja que estava en un procés postoperato-ri. L’endemà, hi havia 250 persones davant eljutjat de guàrdia interessades per la posada enllibertat de la presidenta fins que va arribar laforça pública i les va desallotjar. A les 13 hores,

Espai polític

67

María Ángeles Rivas Ureña va arribar als jutjatsdes de comissaria, on va fer la declaració i eljutge va decretar-li llibertat immediata.

Abans de ser presidenta de l’Associació deVeïns de Nou Barris, María Ángeles Rivas Ure-ña s’havia compromès amb el seu barri, laGuineueta Vella. El 9 de novembre de 1975,exposava a la premsa la misèria i marginacióque havia sofert el barri de la Guineueta Velladurant cinquanta anys i va desgranar totes lespromeses incomplides per les administracionspúbliques –escoles, institut, ambulatori, zonaesportiva, asfaltat de carrers, etc. Ara que elpolígon Canyelles s’estava aixecant, veïnes iveïns volien intervenir en la gestió del seu hàbi-tat, en tot allò que feia referència a salut, l’edu-cació, el transport i l’esbarjo en el Pla parciald’ordenació de Canyelles, i frenar l’especulació.Hi havia contínues negociacions amb el Patro-nat de l’Habitatge i amb l’Ajuntament per comhavien de ser els habitatges nous i com s’ha-vien de distribuir. Es va aconseguir que el safa-reig sortís de la cuina –tal com ordenava lanormativa ministerial de construcció d’habitat-ge públic– i passés a la galeria, i pressupost perenjardinar i crear àrees de joc infantil. El 1978,quan el barri ja s’havia construït, encara falta-ven per executar llars d’infants, escoles, resi-dències per a persones grans, zones esportivesi accés amb transport públic, un dels cavalls debatalla de molts barris del districte.

Isabel Iglesias Martínez explica “El mes desetembre de 1977, els dos blocs del polígonCanyelles (bloc A) feia dos anys que estavenacabats i encara no s’havien adjudicat. Unescinquanta famílies de tota Barcelona els vanocupar. Van estar catorze dies en els blocs finsque van ser desallotjats per la policia antiava-lots. Van resistir vint-i-dos dies al carrer finsque les pluges de setembre els van obligar arefugiar-se en un barracot de les obres que hihavia al cap damunt del polígon. Setze famíliesvan resistir allà quatre mesos fins que, gràcies a

la intervenció de María Ángeles Rivas Ureña il’Associació de Veïns del polígon Canyelles, vanaconseguir habitatges per a deu famílies, i lesaltres sis van anar a cases de fusta prefrabrica-des a la Trinitat Nova, on van viure sis anys finsa la construcció dels pisos del polígon deRenfe-Meridiana”.

La cultura com a política

La trajectòria vital de María Ángeles RivasUreña, presidenta de l’Associació de Veïns deNou Barris és, fins a cert punt, una història quevan compartir moltes altres dones.

“Mi preocupación era salir de la miseria cultu-ral, que para mí era la base de todas las mise-

Espai polític

Manifestació popular,a la imatge Elsa Plaza.Foto Kim Manresa, Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

68 Espai polític

rias”, declarava a la periodista Maria Favà, fentreferència als anys en què era petita i vivia encondicions de precarietat. La confiança en lacultura, com a element bàsic de la vida persuperar altres misèries, era a la base del seupensament, el qual compartien altres donesque, com ella, havien hagut d’abandonar l’esco-la, ja fos per prohibició paterna –aquest va serel seu cas– com per manca de recursos econò-mics per subsistir. La confiança en la culturacom a element transformador de la societat vaser per a moltes dones nascudes durant la dic-tadura franquista una aspiració. Després d’unsanys de democratització pel que fa a l’accés ala cultura, que les institucions republicanes vanpotenciar, el franquisme, com a arma políticade submissió, va dificultar i menysprear de ma-nera ferotge l’educació i la cultura en general,amb un rígid control tant en l’accés com en elscontinguts. La manca de cultura durant elrègim franquista es va convertir en una armapolítica de submissió.

Aconseguir escoles bressol, escoles i institutspúblics de qualitat, en definitiva democratitzar

l’accés a l’ensenyament públic de qualitat, es vaconvertir en una reivindicació que durant dèca-des va ocupar les energies de moltes personesals diferents barris.

El 1975 hi havia greus dèficits d’ensenyament, el22,7% de nens i nenes estaven mal escolaritzats.

A voltes, iniciatives privades van prendre la ini-ciativa per solucionar els greus dèficits d’ense-nyament, davant la lentitud de la resposta deles institucions públiques per resoldre lesdemandes socials pel que fa a educació. Perexemple, l’escola Ton i Guida va ser creada el1962, gràcies a Maria Antònia Canals, impulso-ra del projecte amb el suport de mossèn Juncà,que li cedí un barracó on a la tarda es feientallers de formació laboral per a joves i al ves-pre, tallers de Natzaret. En aquell moment eldèficit de places escolars era molt elevat. Dosanys després, van llogar uns baixos al carrer deGóngora.

La manca de voluntat política respecte a lamillora de l’ensenyament públic es va traduiren els tramvies-escola del barri de Torre Baró.Montserrat Tey, presidenta de la JuntaMunicipal d’Ensenyament, va optar per aquestasolució provisional i rocambolesca, mentre res-tava pendent la construcció de diverses esco-les. No hi havia pressupost ni per als barra-cons, ni per a noves escoles. Per solucionar-ho,es van comprar dotze tramvies. A cada tramviacabien trenta alumnes. Aquella parada detramvies sense destí es va instal· lar al costat dela Font dels Eucaliptus. I aquella escola surrea-lista es va batejar amb el nom de Grup EscolarSant Joan. No va ser fins al 1971, amb la inau-guració del col· legi Font dels Eucaliptus, que esvan eradicar els tramvies-escola.

Pel que fa a l’ensenyament mitjà, l’institut, cons-truït en terrenys de la fàbrica Harry Walker,era l’institut del districte IX, vàlid per a Sant

Manifestant detinguda per lapolicia, a la manifestació per la inhabilitat del “bloc fantasma”, a la ViaFavència, el mes de setembrede 1988.Foto Kim Manresa, Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

69 Espai polític

Andreu i tots els barris situats al nord d’aquest,és a dir, Nou Barris. Eren barracons prefabri-cats que només van acollir 640 nois i noies,quan calia un institut per a 2.200.

En aquells anys, es construïen polígons habita-cionals, sense tenir en compte els elementsnecessaris per cobrir les necessitats vitals míni-mes per construir una comunitat. A Canyelles,es repetien totes les errades d’experiènciesanteriors. El Mundo Diar io del 27 d’abril de1978 deia: “Canyelles. Se repiten todos loserrores. La Administración ha sido incapaz deprever las necesidades de equipamientos preci-sas para 4.000 familias […] faltan 3.000 plazasescolares”. Fins al febrer de 1977, Canyelles nova disposar de casa escola. La pressió veïnal vaaconseguir que el mes d’octubre s’inaugurésl’Eugeni D’Ors, amb capacitat per a 640 alum-nes, sense parvulari.

Però un nou eix apareixia a l’horitzó. Quanl’ensenyament i formació de les criatures vaestar més o menys garantit, la reivindicació dela creació d’escoles per a les persones adultesva irrompre amb força al bell mig del debatsocial.

Àmplies capes de població, dones en edatadulta en un percentatge més elevat, no havienestat escolaritzades. L’accés a l’educació durantel franquisme no va arribar a tots els sectors.D’altra banda, la precària situació econòmica vaforçar les dones, en aquella època nenes oadolescents, a sortir del circuit escolar abansdels 14 anys. Els seus ingressos, per migratsque fossin, eren necessaris per a la subsistènciadel col· lectiu familiar, i a més la manca de guar-deries, de centres preescolars, va fer que lesfilles grans tinguessin cura de les criatures méspetites, especialment en aquells casos en quèles mares tenien una feina remunerada.

Les escoles de persones adultes van ser espaisde formació de dones i sobretot espais de

relació entre dones. Les escoles de personesadultes va ser un primer pas per a moltesdones que volien abastar noves expectativesculturals i fer realitat el desig de cultura, detenir accés a la cultura.

Maria Barceló explica: “La majoria de les per-sones de la classe érem dones. Jo anava a l’es-cola de persones adultes de la Verneda. Hihavia moltes dones a les nombroses classesque es feien. Per a mi ha estat una de lesexperiències més importants de la meva vida”.Més enllà de l’horari estrictament escolar, cadadissabte es trobaven per comentar l’actualitat igaudir de la companyia. Cada una portava algu-na cosa per a l’esmorzar col· lectiu.

El juny de 1981, el número 0 de la Revista deEscuela. Esco la d’A dults Freire , Marín 555,Verdun podem llegir:

“Soy una persona adulta pero nunca he tenidouna oportunidad de aprender a leer y a escri-

Trobada popular “La cultura va de festa”.Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

Parada de llibres a la TrinitatNova al Centre de VidaComunitària el dia de SantJordi de 1968.Arxiu: Trinitat Nova.

Barracots com a escola, Sant Josep Obrer.On la Neus Puig i la MariaEstrany, Missioneres de laImmaculada Concepció, vantenir, entre d'altres, un paper destacatArxiu: Trinitat Nova.

70

bir hasta ahora [...] venir a la escuela me haservido para mejorar el ambiente de mi casa.Personalmente tengo necesidad de relacionar-me con otras personas y de aprender [...] Esnecesario tener ánimo, fuerza y lucha y que notengamos ningún complejo [...] pienso que estriste que haya maridos que prohíban a susmujeres asistir al colegio, ya que nos suponeun sacrificio venir, por nuestras obligaciones”.

Ho signen el grup B matí, Dolores MartínezGarcía, setze dones més i Manuel.

Les escoles de persones adultes han estat, talcom dèiem, un espai de vital importància per ales dones de diverses generacions i de proce-dències diverses.

Des de l’any 2009, les Germanes Missioneresde la Immaculada Concepció, un cop jubilades,i sensibilitzades amb les noves necessitatssocials del seu barri, han posat en marxa elsCursos d’Inserció Sòcio-Educatius, C.I.S.E.,impulsats per la germana Josefina Ramos Sola iEncarna Luna, amb un grup de voluntàries:

“Estem situades al barri de Ciutat Meridiana, ala Zona Nord del Districte de Nou Barris de laCiutat de Barcelona.

En aquests últims anys la població ha experi-mentat un notable canvi amb un gran traspàsde població. Tenim una forta presència d’immi-grants no comunitaris, amb precarietats notabi-líssimes, patides per causa de la crisis econòmi-ca, que ha deixat a molts d’ells en situacions depobresa i en d’atur de llarga durada. Les dones,arribades pel Reagrupament familiar, han restata la casa. Moltes d’elles de nacionalitat marro-quina, paquistanesa, nigeriana, o ghanesa notenen la possibilitat d’ accedir a altres serveis,como és, en el nostre cas, l’ Escola de Perso-nes Adultes. Detectem la necessitat d’ un pasprevi d’ aprenentatge de la llengua o de instru-ments de relació per accedir a l’Escola, que

nosaltres facilitem perquè els permeti trencarl’aïllament i relacionar-se amb els seus veïns.Algunes d’aquestes dones porten 10, 12 o mesanys a Espanya i son incapaces de comunicar-se amb ningú; sempre han d’anar acompanya-des per altres, inclús per anar als serveis bàsicsde salut, assistenta social o escolars. Tenimtambé alguns homes però formen encara ungrup minoritari.

Fa cinc anys que des de la Parròquia vam pen-sar en la necessitat de realitzar un projecte quepugui donar resposta a aquestes mancances il’hem realitzat en l’horari escolar perquè pugu-in venir més lliures. Hem habilitat també unservei de guarderia perquè les mares puguindeixar les criatures petites que no van a escolamentre duren les classes. Hem escollit comen-çar amb la llengua castellana i com que les cria-tures reben l’escolarització en llengua catalana,hem iniciat també grups per l’aprenentatge delcatalà.

Vam començar l’activitat al març de 2010, amb19 dones. El curs següent ja n’eren 60, i el2012, 120 persones van seguir els cursos. L’any2013, es va parar l’arribada massiva de famíliesi alguns van marxar per falta de treball a altresllocs d’Espanya o d’ Europa. El curs 2014 erenunes 60 persones.

Algunes han passat a l’Escola d’Adults per fercursos de Castellà, Català o informàtica”.

Espai polític

Xerrada sobre legalització imaltractaments, als Cursos d’ Inserció Socio-Educatius,C.I.S.E.Arxiu C.I.S.E.

71

Pel dret a la vida, contra la violència

La violència sexual, la violència contra lesdones, era una més de les violències amb quès’estructurava la societat. La violència era, con-tinua sent, un eix estructurador de la societatque es manifesta en la violència sexual i enmolts altres tipus de violència. La nostra és unasocietat que lloa, rememora, dona valor a laguerra i la guerra, totes les guerres, siguin delsigne que siguin, no són res més que la històriad’un fracàs que porta a la liquidació de videshumanes.

L’associació de dones Acció contra la ViolènciaDomèstica en el seu escrit “Ni una dona mal-tractada més” explica:

“A principis de l’any 1999, a partir de la inquie-tud de diferents entitats de Nou Barris preocu-pades pel tema de la violència domèstica, es vaelaborar el projecte ‘Acció contra la ViolènciaDomèstica: és cosa de totes i tots’, que va ser

guardonat pel jurat i el públic del Premi 8 demarç - Maria Aurèlia Capmany, concedit perl’Ajuntament de Barcelona.

La violència domèstica és un problema com-plex en què influeixen diversos factors que lageneren i la reprodueixen.

La violència envers les dones és una expressióde la relació de desigualtat entre homes i donesi es basa en l’afirmació de la superioritat d’unsexe sobre l’altre. Afecta tota l’organització dela nostra societat i, per tant, s’ha d’analitzaraquests actes violents dins del context social...

Creiem que és vital dirigir les actuacions a labase mateixa de la societat, contrarestant elsvalors tradicionals, canviant la mentalitat socialdes del context més proper, el nostre barri, iincidint en l’educació des de les escoles peroferir un model alternatiu a la violència”.

Una de les associacions que ha lluitat contra laviolència sexista és Les Llunes i MaribelRodríguez, ens explica, de manera resumida,una part de la seva història:

“Les Llunes-Ciutat Meridiana, va començar laseva activitat el 1997, com a vocalia de donesde l’Associació de Veïns Ciutat Meridiana, fentun acostament del seu treball social i polític acinc entitats que treballen en el districte deNou Barris. El seu projecte és de caire preven-tiu i d’acostament a les dones de la zona nord,explica Maribel Rodríguez. Des de la perspecti-va feminista i reivindicativa van aconseguirsuport veïnal cap a les dones que pateixenmaltractaments. Les Llunes, van crear un puntd’informació per a dones maltractades. AnaPicas i un grup de voluntàries, acompanyen,escolten les dones maltractades i les derivencap a professionals, en els casos més violents.

Des de 1997 i fins al 2004, organitzen grupsde dones de la zona nord, activitats ludico-

Espai polític

Acte contra la violènciad’Estat, amb participació deMadres de la Plaza de Mayo,1991.Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

72

reivindicatives per a reflexionar sobre laimportància de la dona en la vida quotidiana icol· labora estretament amb Dones Actives, deVallbona i la Vocalia de Dones de l’Associacióde Veïns i Veïnes de Vallbona.

Les Llunes va participar a la formació d’acciócontra la violència domèstica: és cosa de tots itotes”, conjuntament amb el Grup mixt deCan Basté, Grup de Dones de Nou Barris,Vocalia de dones de l’Associació de Veïnes iVeïns Turó de la Peira i l’Associació Espora.

D’altra banda, Les Llunes ha estat el pont pera la formació del Consell de Dones de NouBarris i també va participar en el I Congrés deDones de Barcelona.

Algunes de les fundadores de Les Llunes vanformar part, durant més de 10 anys, del grupAcció contra la violència domèstica, i continu-en treballant activament”.

L’oposició a la violència s’amplia a una oposi-ció a la guerra, a tota mena de guerres. Unaoposició a les dictadures que, sense cap res-pecte pels drets de les persones, les priven detots els seus drets, fins i tot del de la vida.

Hi ha un posicionament de les dones contratot tipus de violència, sigui domèstica od’Estat. Hi ha un posicionament de les donespel dret a la vida, per unes vides que han creati que ha costat tant de fer créixer i de mante-nir. La defensa enfront l’assassinat, la mort. Unposicionament contra la violència que ve d’an-tuvi, quan a finals del segle XIX es creal’Alliance Universelle de Femmes Pour la Paix,associació pacifista internacional creada el1896, que presideix la princesa Wiszniewska ique té com a delegades per a Espanya Ánge-les López de Ayala i Patrocinio de Biedma, i, alBrasil, l’arpista i compositora catalana ClotildeCerdà i Bosch.

Constructores de ciutat

Fer dels barris espais habitables i transformar-los en espai per a la relació ha estat una de lesconstants de moltes associacions de donesque, al llarg de la història més recent, hanesmerçat els seus esforços i les seves energiesper fer-ho possible.

Hem estat una associació molt guerrera i deles primeres a “okupar”, amb k, una masia comés la Torre Llobeta per evitar que l’enderro-quessin, declarava Fina Sempere el dia que varebre el Premi Nou Barris coincidint amb el50è aniversari de l’Associació de Veïns deTorre Llobeta, en declaracions a El Periódico ,el 26 de juny de 2013.

“Ens vam associar perquè van fer les cases delpolígon i res més. Això era una zona aïllada.Vam aconseguir moltes coses. Van arreglar elscarrers, vam organitzar les primeres festes delbarri i vam aconseguir obrir la masia de TorreLlobeta. L’Ajuntament ens va donar l’espai ivam fer molta feina, però al final ens ho vantreure per convertir-ho en centre cívic”.

En l’actualitat, el centre continua la seva activi-tat i acull diverses associacions, entre d’altresl’Associació de Dones en Forma de TorreLlobeta, grup creat la primavera de 1993, ambl’objectiu de crear un espai per a dones. Tot vacomençar per un grup reduït d’amigues quefeien gimnàstica a Torre Llobeta i van reivindi-car un espai per a elles, un espai per desenvo-lupar activitats culturals. “Tenim desig de cultura.Volíem crear un espai de relació on intercanviarexperiències. Hem gaudit i hem après –afirmenLuisa Roldán i Maria Barceló. Hem participat encongressos, el I i el II Congrés de Dones deBarcelona. Anàvem al mercat i parlàvem ambles dones per informar-les que teníem drets iles convocàvem a assistir-hi”. Poc després de lafundació del grup, van editar una revista de

Espai polític

73

l’associació i, des del 1996, dinamitzen elCentre Cívic de Torre Llobeta. El 2012, l’asso-ciació rebia la Medalla d’Honor de Barcelona.

“Ho hem passat molt bé, ens hem ajudat ihem estat ‘pa las penas y pa las alegrías’”, mani-festen amb rotunditat Luisa Roldán i MariaBarceló, de l’associació Dones en Forma deTorre Llobeta.

I aquesta, ha estat una experiència compartidaper moltes dones de les diverses associacions,tot i que moltes pensen com Pitusa: “Ser mu-jer es complicado en este mundo. Soy cons-ciente de las desigualdades entre hombres ymujeres”.

Recuperar antigues instal· lacions obsoletes i endesús i convertir-les en equipaments per albarri ha estat un altre dels objectius que hamobilitzat persones per fer-ho possible.

Als anys vuitanta, les instal· lacions de cotxeresde Borbó eren obsoletes, amb elements peri-llosos per a la salut -amiant a la teulada. L’espaique ocupaven les antigues cotxeres va serreivindicat per veïnes i veïns. Primer van serescrits als diaris i entrevistes a ràdios per reivin-dicar un ús social de l’espai per al barri. Anys i

anys de promeses sense complir. L’any 2002 esconstitueix la Plataforma Alternativa a les Cot-xeres de Borbó. Es van reprendre les negocia-cions amb l’Ajuntament i les primeres mesuresper fer visible el descontentament de lesveïnes i els veïns va ser penjar pancartes alsbalcons. Tot era anar i venir de la Plataforma ala seu del districte per fer visible la necessitatde diàleg. El projecte presentat per l’Ajun-tament no va satisfer. Es va retirar i, finalment,la negociació continuada va portar a la conse-

Espai polític

Enganxina, Digues no al’OTAN, 1984.Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

Transformar espais per a lavida comunitària va ser undels objectius de les primeresmanifestacions a Nou-Barris.L’antiga planta asfàlticava ser reivindicada com ateneu popular, l’AteneuPopular de Nou Barris, 1975.Arxiu: Foto Víctor, AFB.

74

cució d’un espai amb diversos serveis per albarri. El 2005 el Pla especial urbanístic per al’ordenació dels terrenys de les antigues cotxe-res de Borbó recollia i consensuava entre enti-tats, veïnes i veïns i administracions un progra-ma d’equipaments, entre d’altres una biblioteca,un equipament esportiu, centres de salut, uncasal i un centre de dia. Amb la urbanització dela zona, han aparegut dos passatges, el deMaria Àngels Rivas i la plaça de CarmenLaforet, en reconeixement a dues dones. Laprimera, per la seva dedicació vital a la millorade les condicions de vida. Carmen Laforet, perla seva dedicació a la literatura i al retrat d’unesdones de Barcelona.

Nou Barris, ja ho hem dit, va ser el districteque va tenir un creixement mes ràpid a partirdels anys cinquanta. Nou Barris ha estat desdels seus orígens un espai de residència demilers i milers de persones migrades des d’al-tres zones de l’Estat. Actualment, el districte haacollit persones procedents d’orígens territo-rials diversos, de procedència europea i d’altrescontinents.

9 Barris Acull és una xarxa que integra més de60 associacions i entitats de la confederació debarris. Lourdes Ponce, Pitusa, explica: “En bar-ris que hem estat d’emigració no hi podenhaver brots racistes”.

“Des que emigres i t’estableixes aquí ets unveí, una persona del barri”.

S’organitza el Festival Sopes del Món Mundial,organitzat per 9 Barris Acull i la Xarxa d’Inter-canvi de Coneixements, en què es preparensopes, tantes com grups de gent de procedèn-cia diversa que estableixen contacte i es comu-niquen per mitjà de la gastronomia.

9 Barris Acull és una xarxa integrada en l’actua-litat per més de seixanta entitats, entre lesquals figuren associacions de veïns, associacionsde mares i pares d’alumnes, parròquies, asso-ciacions culturals i esportives, entitats de lleurei de solidaritat, escoles d’adults etc., i tambéestà representat el districte municipal. La finali-tat de la xarxa és treballar de forma coordina-da per fomentar la convivència i facilitar laincorporació als barris dels nous veïns i veïnesque procedeixen de la immigració.

A finals del anys noranta, i arran de les notíciesque arribaven d’altres llocs sobre problemesde xenofòbia i racisme, diferents entitats delteixit associatiu del districte es van plantejar lanecessitat de fer front a la nova realitat socialque estaven experimentant els barris.

Des del principi es va voler treballar de maneratransversal i coordinada, aprofitant l’experiènciaconcreta i el coneixement per part de les dife-rents entitats, i des de la percepció de totes lespersones que conviuen en un determinat terri-tori com a veïns i veïnes, amb necessitats i pre-ocupacions similars.

Per aquesta raó es va optar pel treball enxarxa, de manera que cadascuna de les entitats

Espai polític

Carmen Masons Bueno,Maria Busquet Costa i M. Dolores Millán Garridoen una de les visites d’obra de Cotxeres Borbó al juliol de 2009.Arxiu Plataforma CotxeresBorbó.

75

assumeix la nova realitat des del seu propi ter-ritori i àmbit de treball, i l’afronta de formacoordinada, a través del treball conjunt.

Des de l’any 2004, i després de conèixer l’ex-periència del Festival de Sopes de Li l le(França), 9 Barris Acull i la Xarxa d’Intercanvide Coneixements organitzen el Festival deSopes del Món amb l’objectiu de fomentar laconvivència i les relacions entre veïns i veïnes.Per què un festival de sopes? Primer com unaexcusa per a trobar-se, i segon perquè la sopaés un símbol de barreja i alhora de diferència,d’alguna cosa molt pròpia i alhora molt univer-sal. Totes les sopes comparteixen uns elementsbàsics (el foc, l’aigua i l’olla, etc.), i a partir d’aquíla diversitat és quasi infinita: vegetals, carns,espècies..., i tot allò que cada poble i cada famí-lia tingui a l’abast. Les sopes són, doncs, en

essència, les mateixes i alhora úniques; totesdiferents i totes semblants, com les persones.

El festival és una bona excusa per trobar-nos:els veïns i veïnes tenim l’oportunitat de sortir alcarrer, i compartir tradicions culinàries d’arreu.No hi ha res millor que l’escalfor de les sopesper trencar el gel i per deixar de banda preju-dicis i estereotips, i donar-nos l’oportunitat deconèixer-nos i plantejar plegats noves iniciati-ves perquè l’ebullició actual dels nostres barrises tradueixi en unes condicions de vida millorsper a tothom.

Mirta Manzetti, ens explica la història de la sevaassociació que té per objectiu detectar lesnecessitats de la vida quotidiana: “L’ AssociacióSociocultural La Indomable té una llarga histò-ria. Algunes de les dones que pertanyien a

Espai polític

Anys 90. Aplec de lesRoquetes, Gran Aplec deTardor de Barcelona que orga-nitza cada any al mes d'octu-bre, al Parc de la Guineueta,l’Agrupació Sardanista l’Ideald’en Clavé. La Núria Suriñachi la Roser Monguet comentenque “des del 1961 la vendad’entrepans i begudes refres-cants ha evolucionat cap a unmenú de diada d’Aplec, prepa-rat per les sòcies integrament,algun soci fa un cop de ma...”.Com a comentari divertit, ensfan veure que totes es posen lacòfia i comparteixen el mateixdisseny de davantal que arrosseguen des de 1961, anyen què es va celebrar el primeraplec”. Arxiu: Agrupació Sardanistal’Ideal d’en Clavé.

76

l’Associació Tangent, creada el 1997, queacompanyaven els processos de grups dedones de la zona, vam decidir fundar el 2007l’Associació Sociocultural La Indomable, arrande les transformacions socials i econòmiques -atur, carències alimentàries,...- que patien algu-nes persones que vivien, principalment, aCiutat Meridiana. Des del vessant social, el tre-ball de les seves integrants Alexia Stoll, NoeliaRaposo, Melina Stoll, Maria de los Bueis, AnaVela i jo mateixa, intentem construir ponts perenfortir les relacions de veïnatge, entre les per-sones que fa anys que viuen al barri com els dellarga tradició, especialment dones i criatures.

La nostra associació treballa activament en elgrup motor del Pla Comunitari de CiutatMeridiana i amb diversos grups i associacionsque comparteixen els nostres valors de convi-vència, respecte a la diferència, igualtat d’opor-tunitats i, per damunt de tot, el valor de cadaindividu com a persona.

El nostre treball principal és detectar les neces-sitats de la vida quotidiana i vam crear el Casald’Agost, que va atendre 58 criatures amb riscd’exclusió social l’any 2013. Vam continuar elprojecte el Nadal, i l’agost i el Nadal del 2014.Més de 100 famílies i 190 criatures, entre 3 i13 anys, s’han beneficiat de les activitats. Lesmonitores Alba, Ana, Alexia i Melina, entred’altres, han fet possible que les criatures obli-dessin per uns dies la duresa de les seves vides,tan influenciades pels problemes quotidians.

Alhora, organitzem tallers de Risoteràpia per ales veïnes de la zona implicades com a voluntà-ries, per tal que tinguin un espí de relació i derelaxació. Alhora, col· laborem a “Menjars delMón”. Des del 2010, hem reprès la direcciódel Festival de dansa de Nou Barris, amb lavoluntat de fomentar les relacions de veïnatgeentre les diferents cultures que convivim albarri.

El nostre ferm convenciment com associació icom a veïnes del barri és contribuir a queCiutat Meridiana sigui una ciutat d’oportuni-tats”.

En una línia de treball similar, l’Associació PetitSol, de Ciutat Meridiana, centra la seva atencióen les mancances alimentàries que detecten albarri. L’any 2013, quatre dones compromesesamb el barri constaten el gravíssim problemad’un dels drets fonamentals, el dret a l’alimen-tació i, per tant, a garantir la subsistència de lespersones i, especialment de les criatures. PilarMurteira, amb la germana Encarna, Luna,Noelia Raposo i Mirta Manzetti, trien com asímbol de l’associació el sol, per la calor i elxumet, com a símbol de les criatures. Es posenen acció i reben l’ajut de la Fundació VitaMundi per a la creació d’un espai per a que lesfamílies amb criatures rebin, cada tres mesos,productes bàsics d’alimentació. Treballen encoordinació amb pediatres i infermeres delscentres de salut, Cap de Ciutat Meridiana, i

Espai polític

Cuineres del Festival de lesSopes del Món.Arxiu Nou Barris Acull.

77

realitzen tallers de sensibilització sobre alimen-tació infantil, preparació de biberons, desenvo-lupament cognitiu....

Maria Lledó, infatigable treballadora pels dretsde les veïnes i els veïns de la zona i SuadBouzid, com a traductora, acompanyen el grup”.

Gràcies a l’acció continuada es van aconseguirmillores en salut, ensenyament i urbanístiques;allò que és propi de l’anomenat estat del ben-estar. Cal recordar que aquest estat del benes-tar s’aconseguí a través d’un pacte social entreels diversos actors socials, uns actors entre elsquals hi havia dones. Tanmateix, la societatdemocràtica construïda a partir de 1978 veucom alguns serveis bàsics s’han posat en qües-tió, s’han retallat prestacions i alguns canvislegislatius poden fer perillar o eliminar dretsque les dones hem aconseguit després d’anysd’acció política.

La democràcia ha estat un procés de construc-ció i cal recuperar la memòria de com s’ha fet,de com ho hem fet.

Amb la voluntat de continuar construint lademocràcia, l’experiència de Vallbona Viu, posaen pràctica noves estratègies per millorar lacondició de vida als barris. Aquesta és la sevaexperiència:

“A finals de l’any 2001 un grup de noies joves(Esther Peria, Silvia Mellado, Mireia Peria iZaida Palet) que participaven en activitatssocials i culturals al Districte de Nou Barris, iamb l’esperit del Encuentro Internacional delMovimiento Zapatista i Anticapitalista que esva celebrar a Espanya a l’any 1997 i on vanparticipar activament en l’organització, i sobre-tot cansades de l’immobilisme de la Junta del’AVV, i per canviar la visió externa que estenia de Vallbona (tot negatiu), vam decidirpresentar-nos a les eleccions de la Junta del’AVV, juntament amb cinc persones més

(Maria Elena Mesas, Esther Mesas, Loli Ramírez,Mercè Teruel i David Gonzalez). A gener del2002 vam donar la sorpresa en guanyar leseleccions a la junta de la AVV de Vallbona, apesar de que érem majoritàriament totes noiesjoves amb una mitjana d’edat de 30 anys, i nas-cudes al barri de Vallbona.

Érem hereves d’una generació de lluitadorsveïnals, la qual cosa ens va condicionar, ja queens va fer decantar-nos pel moviment veïnal,enlloc de fer-ho per alguna altra causa teòrica-ment més “pròpia” de dones joves. Però, d’al-tra banda, les nostres feines, les nostres expe-riències, la nostra formació ens fa veure que noes podia continuar treballant amb el model ques’emprava els anys 60 i 70. La sensibilitat i lamentalitat havien canviat, i nosaltres volíemadequar les lluites per millorar el barri i el nos-tre entorn a la nostra manera de fer les coses.L’esperit no havia canviat, però sí la manera defer. Com a dones joves en un món on tradicio-nalment es mouen homes d’edat més aviatavançada, veiem molt clar que s’ha d’actuard’una manera diferent a la que estan acostuma-des les associacions de veïns. Cal evolucionar.

Vam crear comissions de treball dintre de laJunta, un canal d’informació i comunicació ambels veïns, vam canviar la visió externa deVallbona, enfortir i treballar conjuntament ambles dos AVV de Zona Nord (Torre Baró iCiutat Meridiana), col· laborar amb altres enti-tats de Nou Barris (Coordinadora d’AVV ientitats de Nou Barris, Nou Barris Acull,Coordinadora Cultural) i amb la FAVB.

El nostre gran repte era elaborar un projectede futur per Vallbona anomenat VALLBONAVIU, que vam tardar dos anys en redactar-lo ique vam presentar als premis XVIII 8 de marçMaria Aurèlia Capmany en l’any 2004. El nos-tre projecte va quedar com a finalista, però apesar de no guanyar, vam rebre una mencióespecial del jurat.

Espai polític

78

Amb aquest projecte volíem ser testimoni iexemple per altres dones joves, per tal d’ani-mar i promoure la seva participació en projec-tes similars. No volíem que “Vallbona viu” fosun projecte amb final, sinó que partint del seuinici, tingués continuïtat en el futur. I que lanostra experiència fos causa del naixementd’altres projectes més enllà de les fronteres delnostre barri.

El que volíem tractar era el procés que havíemhagut de seguir per crear un projecte globald’intervenció veïnal per millorar les condicionssocio-culturals i lúdiques, integrant els espaisnaturals i no naturals a l’abast, d’un barri. Enaquest cas, un barri de la Zona Nord de NouBarris: Vallbona.

Aquest seria un projecte global, una mena demicromón viu, que creix i que absorbeix a tot-hom que volgués participar-hi. Es tracta d’unteixit que interrelaciona aspectes de la vidaquotidiana tan diferents com educació, sanitat,activitats socials, immigració, medi ambient,urbanisme, infància, civisme...

Degut a les grans carències de tota mena -equi-paments, instal· lacions, serveis, etc.- existents alnostre barri, durant els dos primers anys vanrealitzar un estudi d’aquestes mitjançant en-questes directes als veïns/es. Amb les dadesaconseguides van començar a treballar aquestprojecte, dividint-lo en diferents marcs d’actua-ció: retrospectiva de la infància i l’adolescència,i filosofia d’una proposta urbanística per aVallbona.

El nostre objectiu era intervenir en totes lesfacetes que formaven part del barri per millo-rar el nivell de vida dels seus habitants. Nolimitar-se a actuar en aquells temes on tradicio-nalment es movien les associacions de veïns(urbanisme i serveis), sinó ampliar el nostrecamp d’actuació, incloent medi ambient, con-ceptes com qualitat de vida lligada a l’entorn,un urbanisme humà, consensuat amb els habi-tants del barri i que observés per damunt detot les seves necessitats i la seva comoditat.

Conscienciar a veïns i veïnes que ells eren elsagents principals d’aquest canvi. Implicar-los enel procés creatiu i en el seu seguiment. Iniciartota una sèrie de moviments que arribés a tot-hom, generar una ona expansiva que acabésarribant a tots i totes.

Servir de referència per a altres associacionsque es volien replantejar la seva comesa i ela-borar nous mètodes per dur-la a terme.

Apropar i obrir l’associació a tota la gent delbarri, informant-la de tot el que s’estava fentdes de la seva Junta Directiva i cercant unaimplicació activa i continuada en la nostra feina.Partint de la creença de que l’esforç, el temps, ila energia que hi posem repercuteix directa-ment en nosaltres mateixes, volíem conscien-ciar a la gent de que tothom s’estaria ajudant así mateix amb la seva intervenció. Com? Bé, si -amb aquesta inversió que fèiem- aconseguíemque els nostres veïns, amics i familiars fossin

Espai polític

Cartell projecte VallbonaViu, any 2003.Arxiu: Zaida Palet Montero.

79

més feliços, aprenien a ser més cívics i conside-rats, feien el barri seu i el volguessin cuidar imimar, això faria que la gent que ens envoltafos millor veí, familiar i amic.

Si aconseguíem inculcar a la gent del barriaquesta filosofia, hi hauria més i millor partici-pació, d’una banda, i -com a conseqüènciadirecta d’aquesta participació- una xarxa forta iextensa que faria moure el barri cap al seufutur. Un futur d’acord amb el gust dels seusciutadans, el seu entorn natural i el seu passathistòric”.

A tall de cloenda, Carmen Martínez, de lavocalia de dones de Trinitat Nova, ens diu:

“No es pot perdre el passat, cal recuperar-lo.Ara que ens volen fer un barri nou, de bellnou, no es pot oblidar la memòria, no es potdepreciar la història”.

Espai polític

La junta en ple de l'associacióde veïns i veïnes de Vallbona,2007.Arxiu: Zaida Palet Montero.

Manifestació del 8 de març de 2014, “9 Barris cabrejadadiu: Nosaltres parim, nosal-tres decidim”, a la plaçaLlucmajor.Arxiu: Acció ViolènciaDomèstica - Nou Barris cabrejada.

Nomenclàtor

83

Andròmeda, carrer d’

Figura mitològica grega. Filla de Cefeu i deCassiopea, que la va jutjar més bella que lesNereides. Per ordre de Posidó, va ser abando-nada sobre un escull per tal que fos devoradaper un monstre marí. Perseu la va salvar i s’hiva casar.

Aurora Díaz Plaja, passatge d’

Bibliotecària, escriptora i traductora. Va néixera Barcelona el 1913. Als 20 anys va aconseguirel títol de l’Escola de Bibliotecàries de laGeneralitat de Catalunya, i va dirigir la bibliote-ca de “la Caixa” de Palma. El 1935 es va tras-lladar a la Biblioteca Popular de Canet de Marfins a la fi de la Guerra Civil. Des de la fi de laGuerra Civil publicà diverses guies de lectura imanuals per a l’organització de les biblioteques,entre d’altres Les guies de lectura, 1938, Labiblio teca a l’esco la, 1970. Pionera en la críticade llibre infantil, també va ser autora de biogra-fies i obres teatrals. Va ser traductora, entred’altres de Lola Anglada al castellà. Va morir aBarcelona el 2003.

Carmen Laforet, plaça de

Escriptora nascuda a Barcelona el 1921, als 22anys començà a escriure la seva primeranovel· la, Nada. Va viure a les Canàries de peti-ta i el 1939 va tornar a Barcelona, on va viuretres anys i començà la carrera de Filosofia iLletres. Va canviar de residència a Madrid, onva escriure, en poc temps, la novel· la Nada,que tot i no ser estrictament autobiogràfica, ésel fruit de les seves experiències en aquellsanys. La novel· la va obtenir el premi Nadal i vaser considerada la millor novel· la contemporà-nia del moment. També va rebre el premiFastenrath, de la Real Academia de la Lengua

Española, el 1948. Després de molts anyssense publicar, el 2003 apareix Puedo contarcontigo , les cartes entre Carmen Laforet i l’es-criptor Ramón J. Sender. Va morir a Madrid, el2004.

Diana, carrer de

Divinitat romana que correspon a la deessagrega Àrtemis, abans esmentada.

Isabel de Villena, plaça d’

Va néixer el 1430 i va morir el 1490. Monjadel convent de la Trinitat de València des del’any 1445, del qual arribà a ser abadessa el1463, Isabel de Villena és la primera protofemi-nista de la història de la literatura catalana.

Isabel de Villena escriu la seva obra V ita Christiadreçant-se a les monges del seu convent. Perfer-la entenedora, l’autora adopta un punt devista singular: explica la vida de Crist a partirdels personatges femenins que l’envoltaren iaixí sor Isabel recupera les protagonistes feme-nines de tota la història sagrada, establint unagenealogia, amb l’objectiu de buscar avantpas-sades sagrades que legitimin els seus planteja-ments, els quals no són altres que “afirmar ladignitat i l’altura moral de les dones”.

V ita Christi és el primer text català escrit endefensa de les dones. No és un text aïllat,forma part de la tradició iniciada a Occidentper Christine de Pizan i la seva obra La ciutatde les dames.

El 1990, coincidint amb el cinc-cents aniversaride la mort d’Isabel de Villena, es descobria a laBiblioteca Nacional de París una altra obra,Speculum animae, profusament il· lustrada perella mateixa i que s’havia donat per perduda.

Nomenclàtor

84

Lola Anglada, plaça de

Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1892 -Tiana, 1984). Dibuixant, il· lustradora i escripto-ra. Va fer estada a París, on va col· laborar ambles editorials Hachette, Nathen i Roudanez. Vaser la primera il· lustradora de les revistes Cu-cut¡, En Patufet, V iro let i La Mainada. També vacrear i dirigir una revista amb protagonistafemenina, la Nuri. A més d’ill· lustradora, tambéva escriure, decorar, pintar, va fer escultures iceràmica.

A partir de 1920 començà una sèrie de contes,Contes del París, que va escriure i ill· lustrar ellamateixa.

És una de les il· lustradores més reconegudes,especialment a partir de la creació del seu per-sonatge El més petit de tots, obra editada pelComissariat de Propaganda de la Generalitatde Catalunya, el 1937.

Gran part de la seva producció artística i elsseus béns immobles els llegà a la Diputació deBarcelona, a canvi d’un vitalici i de la construc-ció d’un museu, però el museu Lola Angladaencara no s’ha materialitzat.

El 1982, la Generalitat de Catalunya li concedíla Creu de Sant Jordi.

Luz Casanova, carrer de

María de la Concepción Luz AgustinaRodríguez Casanova y García San Miguel(Avilés, 1873 - Madrid, 1949) formava partd’una família avilesa, els Condes de Mira Sol.Coneguda amb el nom de Luz Casanova, vafundar el 1920 l’Institut de Dames Apostòliquesdel Sagrat Cor de Jesús, institució consagrada al’assistència social. El 1958 s’inicià el seu procésde beatificació.

Madres de la Plaza de Mayo, plaça de les

Aquesta és una plaça en record del movimentintegrat per les mares de les persones desapa-regudes per la repressió a l’Argentina des delcop militar de 1976. Aquest moviment es vacomençar a estructurar el 1977 a partir d’ungrup de dones que es van conèixer en les con-tinuades visites que feien a les dependènciesdel Ministeri de l’Interior, a la vora de la històri-ca plaça, buscant informació sobre els familiarsdesapareguts. Volien fer transcendir a l’opiniópública el seu drama per tal de forçar les auto-ritats a donar resposta a les seves demandesd’informació. Cada dijous, primer un grupreduït, que s’engrandia a mesura que s’incre-mentava la repressió, feia voltes a la plaça.Aquesta fou, durant els anys de la dictaduramilitar, pràcticament l’única oposició organitza-da i amb visibilitat.

Mare de Déu, torrent de la

Fa referència a la mare de Déu.

Mare de Déu de les Neus, carrer de la

Per la mare de Déu de les Neus, nom que vaser posat a petició d’uns veïns i veïnes.

Maria Àngels Rivas Ureña, passatge de

Activista. Va néixer el 1935 a Targist, Marroc.Malgrat que als cinc anys venia als mercats,estudiava d’amagat del seu pare. Amb la com-plicitat de la mare, va marxar a Melilla i va estu-diar comerç. La confiança en la cultura com aelement de transformació total va ser un delseixos de la seva vida. Es va casar als 22 anys iva viure a Casablanca, on va néixer la seva filla.Va emigrar a Suïssa, i va tenir un altre fill. El

Nomenclàtor

85

1968, va emigrar a Barcelona i després de resi-dir en diverses pensions, es va instal· lar a NouBarris.

Va tenir un paper destacar en les mobilitza-cions per aconseguir condicions de vida millorsals barris del districte i de la ciutat, pel dret aun habitatge digne, als serveis de proximitat, al’accés a la mobilitat pública, a la salut i a l’ense-nyament públic i de qualitat. Va participar acti-vament en les associacions de veïns i en elsmoviment de dones. Va ser presidenta del’Associació de Veïns i Veïnes de Canyelles i del’Associació de Veïns i Veïnes de Nou Barris.Va ser detinguda el 1971 en una manifestació, iel 1975 en una assemblea suspesa per la poli-cia, en què es debatia el control sobre elspreus del menjar. El 1976 va participar en lesprimeres Jornades Catalanes de la Dona. Vatreballar en feines molt diverses: amb criatures,de dependenta... Poc abans de morir, el 1996,liderava unes protestes per reobrir un menja-dor benèfic del qual ella també era usuària.

María Zambrano, carrer de

Filòsofa. Va néixer a Vélez-Málaga, el 1904. Vaestudiar la carrera de filosofia com a alumnalliure a la Universitat de Madrid i va participaractivament en alguns moviments estudiantils através de la Federación Universitaria Española.Va col· laborar a diaris, com El Liberal, La liber-tad, entre d’altres. El 1930 va publicar el seuprimer llibre, Horizonte del liberalismo , i l’anysegüent fou nomenada professora auxiliar demetafísica a la Universitat Central. Va col· labo-rar en diverses revistes, com ara Revista deO ccidente, A zo r , entre d’altres i el 1933 vaparticipar a las Misiones Pedagógicas als Pi-rineus i a Càceres. El 1936, va emprendre unviatge amb el seu marit, Alfonso RodríguezAldave, cap a Santiago de Xile, durant el qualva fer una breu estada a l’Havana -ciutat a la

qual tornà sovint-, on va entrar en contacteamb els intel· lectuals de l’illa. Aquell mateix anyva publicar Los intelectuales en el drama deEspaña. Va tornar a Espanya i es va instal· lar aValència, on va col· laborar en defensa de laRepública com a consellera de Propaganda iconsellera nacional de la Infància Evacuada. AValència va conèixer la f i lòsofa francesaSimone Weil, vestida de miliciana. El 1938 esva instal· lar a Barcelona, i va fer un curs a launiversitat de la ciutat. Va publicar Un caminoespañol: Séneca o la resignación i Misericordia.El 1939, va iniciar el camí de l’exili, que la vaportar primer a París, després a Mèxic, NovaYork i l’Havana, on va viure més de deu anys iva desenvolupar una intensa activitat intel· lec-tual: classes a la universitat i a l’Instituto de Al-tos Estudios e Investigaciones Científicas, arti-cles, conferències. A partir de 1953 va residir aEuropa, a Roma amb la seva germana, París,Ferney-Voltaire, Ginebra. Va publicar articlesen diverses revistes. El 1984, va volar des deGinebra cap a Barajas, per instal· lar-se definiti-vament a Madrid. La seva obra poètica i filosò-fica ha anat guanyant reconeixement amb elpas dels anys. Va morir a Madrid el 1991.

Rafaela Serrano, placeta de

Activista per l’accessibilitat de les personesamb mobilitat reduïda. Rafaela Serrano Ruiz(Alcalá de la Real, 1937 - Barcelona, 1997).Disminuïda física, va dedicar-se a atendre lespersones malaltes amb alguna mena de dismi-nució. Va ingressar a la Legió de Maria de laparròquia de Nostra Senyora de la Pau; méstard, a la Fraternitat Catòlica de Malalts, i vaestendre el moviment a Andalusia. De retorn aCatalunya va impulsar la construcció d’una casade vacances adaptada a Castelldefels i una Llarde la Fraternitat al carrer Ciutat de Mallorca.Vinculada a l’Associació de Veïns i Veïnes dePorta, fundà l’associació Minusvàlids Associats

Nomenclàtor

86

per al Transport Adaptat (MATA). Va morir aBarcelona el 1997.

Rosario Pi, carrer de

Directora, guionista, productora de cinema.Rosario Pi Brujas, nascuda a Barcelona el 1899,va ser pionera de la cinematografia. Va crear laproductor Star Films amb el mexicà EmilioGutiérrez Bringas. El 1933 va fer films curts illargmetratges i començà la carrera cinemato-gràfica com a directora. Va dirigir la seva pri-mera pel· lícula el 1935, El gato montés, i ambaquesta, es convertí en la primera directoracatalana i espanyola del cinema sonor.

Va escriure alguns articles amb el pseudònimRizpay i va morir a Madrid el 1967.

Santa Engràcia, carrer de

Santa Engràcia (Graga, 284 - Saragossa, 304)Màrtir portuguesa a mans de Dacià. El nom al

carrer és un homenatge a Engràcia BatistaPlanas (1842-1891), propietària de l’indret queva donar a la parròquia de Sant Andreu dePalomar. Amb una part dels diners es va cons-truir l’església parroquial de Santa Engràcia, quees va inaugurar el 1928. Abans, durant laGuerra Civil, el carrer es va anomenar Rússia iAnarquia. Amb les autoritats franquistes varebre el nom actual, el 1942.

Santa Matilde, carrer de

Santa Matilde (895 - Quedlinburg,968) reinaalemanya, casada amb Enric el Caçador i marede l’emperador Otó.

Santa Úrsula, carrer de

Santa Úrsula (?375 - Colònia, 383) Verge imàrtir. Patrona dels orfes. És venerada aSolsona.

Nomenclàtor

Bibliografia

91

ALABART, Anna; NAYA, Andrés; PLUJÀ, Marta (coord). La Barcelona dels barris. Barcelona:FAVB, 1999.

Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Barcelona, l’Arxiu, 1989.

BORJA, Jordi. Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 2010.

Breu història del barri de la T rinitat Vella. Barcelona: Col· legi Públic Ramon y Cajal, 1988-1989.

BUSQUETS i GRAU, Joan. La urbanización marginal. Barcelona: Edicions UPC, 1999.

CANO ALARCÓ N, Lirba; RO BLEDO , Héctor Eduardo . Memoria metodo lógica de una investiga-ción audiovisual: detrás de la cámara del documental “Latinas Nou Barris”. Barcelona: UniversitatAutònoma de Barcelona, 2010.

CATALÁN i VIDAL, Jordi. Fábrica y franquismo, 1939-1958. El modelo español de desarro llo enel marco de las economías del sur de Europa. Tesi doctoral dirigida per Jordi Nadal i Oller.

FERNÁNDEZ i VALENTÍ, Ricard. Destinació : Nou Barris: un viatge per la història dels transports aNou Barris. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2010.

FERRER i AIXALÀ, Amador. Els po lígons de Barcelona. Barcelona: Edicions UPC, 1996.

FIOL COSTA, Carme. Barcelona perifèrica: paisatges cubistes. Barcelona: Ajuntament, 2004.

GARCIA SOLER, M. Carme. Nou Barris. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1998.

GIMÉNEZ i COMPTE, Carlota. Montbau 50 anys: un barri de Co llsero la. Barcelona: Ajuntamentde Barcelona, 2011.

GUILLÉN ALBERT, Víctor; VIU GONZÁLEZ, Cristina. El Po lígon de la T rinitat Nova (inici 1953)Instituto Nacional de V iv ienda i Patronat Municipal de l’Habitatge . Projecte final de carrera,Enginyeria d’Edificació, UPC, 2012.

http://upcommons.upc.edu/pfc/handle/2099.1/16169

HAYDEN, Dolores. “La participación de las mujeres en la organización de la ciudad”, conferènciadel 4 de maig de 1998, dins el marc del Fòrum Internacional de Participació de les Dones en laTransformació de la Ciutat. Fundació Maria Aurèlia Capmany, Centre de Cultura Contemporània.

HUERTAS, Josep M.; FABRE, Jaume. Tots els barris de Barcelona, vol. VII. Barcelona: Edicions 62,1977.

Bibliografia

92

HUERTAS, Josep M. i Fabre, Jaume. Nou Barr is. La penúltima Barcelona, dins “Els barris deBarcelona”, vol. III. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1991.

HUERTAS, Josep M. i ANDREU, Marc. Barcelo na en lluita. El mov iment urbà 1965-1996.Barcelona: Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, 1996.

LAHUERTA, Roberto. Los C ines en Nou Barris. Barcelona: Arxiu Històric de Roquetes, 2012.

Las casas de papel. Barcelona: Incasòl, 2007. (Enregistrament de vídeo.)

MANRESA, Kim. Nou Barris, 25 anys: document gràfic. Barcelona: Coordinadora d’Associacionsde Veïns i Entitats de Nou Barris, 1997.

Nou Barris: La penúltima Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1991.

PÉREZ, Xavier (coord.) Una il· lusió compartida: A teneu Popular 9 Barris, 25 anys. Lleida: Pagès,2004.

PERNAU, Gabriel. “El combat per la identitat de la perifèrica: Nou Barris: radiografies culturals”,Barcelona metròpo lis mediterrània, núm. 30, març/abril 1996, p. 71-75.

PRADAS, Rafael. Nou Barris, la nova Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2000.

RUBIO MATITO, Rafael. Biblio teca municipal y casa de la vila de Nou Barris. Historia y arquitectu-ra. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, Recurs electrònic, 2012.

SEGURA SORIANO, Isabel. Guia de dones de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona,1995.

TATJER MIR, Mercè. La T rinitat Nova. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1995.

Bibliografia

Don

es d

e N

ou B

arri

sIt

iner

aris

his

tòri

cs

Dones de Nou BarrisItineraris històrics