Espineta amb Caragolins núm. 8

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.espinetambcaragolins.wordpress.com

2

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

SUMARIEDITORIAL· Buscant el rumb perdut - pàg.3

· PAH Tarragona. Valoració del 2014 - pàg.5

SINDICALISME· Sindicalismo en modo reflexivo - pàg.6

FEMINISME· Entrevista a Cau de Llunes - pàg.8

ESTUDIANTIL· Una visió, un relat, molts ingredients - pàg.11

· Frente Único de estudiantes de TGN - pàg.12

· Génesis y devenir de una necesidad - pàg.14

PAÏSOS CATALANS· Seguim avançant! - pàg.16

· Revisió de la feina política del nucli d’ARRAN Tarragona en el 2014 - pàg.18

· Com estem les catalanes a finals del 2014? - pàg.20

· Se’ns ha oblidat la vaga - pàg.23

INTERNACIONAL· Nuestro trabajo militante en Madrid - pàg.26

· Plan Colombia, sus objetivos estratégicospara América del Sur - pàg.28

FORMACIÓ· Hipóstasis fetichista y poder en

las metafísicas “POST” - pàg.34

LOCAL· Venen la Sanitat Pública per a fer

el seu negoci privat - pàg.36

MANIFEST D’INTENCIONS

No som avantguarda periodística. No pretenem relatar una veritat tancada i inqüestionable. No la tenim. No prometem res més que esforç, vo-

luntat i, amb ajuda, continuïtat.

Tampoc descartem que se’ns escapi algun error orto-gràfic, però les comes i els punts sempre on correspo-nen: en aquella veritat tan dispar i contradictòria que conviu en cadascun i cadascuna de nosaltres.

Som obrers i obreres, mestresses de casa, estudiants, aturats i aturades, marginats i marginades del siste-ma, som aquells i aquelles descontentes amb els mi-tjans de comunicació massius.

L’olor d’ozó després de les primeres gotes d’aigua anuncia la nostra aparició. Ens sentim còmodes en la humitat però fugim del paper mullat, preferim em-brutar-nos amb terra, caminar en el fang.

Som la carn rebel adherida a l’espinada que resisteix ser arrencada, oblidada, desnonada de la Història.

3


EDITORIAL

BUSCANT EL RUMB PERDUT“General, avancé tanto en campo enemigo que

estoy rodeado”Gila.

S’aprofundeix irresponsable-ment a través dels mitjans de comunicació, que respo-

nen als interessos imperialistes, l’estratègia dels EE.UU i l’OTAN que pretén convèncer a la seva pròpia població i a tots els pobles del món que la Confederació Rus-sa es la responsable de la tensió que es viu a Ucraïna, amb el greu risc de fer saltar l’espurna de la III Guerra Mundial. Tot això amagant que van ser ells mateixos, amb la complicitat de l’administració titella de l’UE, els que van donar al cop d’estat que va enderrocar al president electe d’aquest país,

una nova volta de femella en les seves aspiracions de convertir Rússia en un país “fallit”, tal i com van fer amb Iugoslàvia.

Mentrestant, aquesta mateixa ali-ança imperialista, genocida i de-predadora del medi ambient, no cedeix en la destrucció i massacre dels treballadors i treballadores i la resta de pobles de Líbia, Síria, Palestina, Iemen, Colòmbia.. i se-gueix la llista de la mateixa forma que segueix el bloqueig criminal contra l’heroica Revolució Cuba-na que el seu poble encoratja tot i els anys que porten intentant derrotar-la sense èxit.

A l’Estat Espanyol, la ja famosa frase “Estem sortint de la crisi” en boca de Rajoy és desmenti-da novament per la quotidianitat de les famílies treballadores, les úniques que generen rique-ses: Milions d’aturats sense cap cobertura, desenes de milers de desnonaments, més del 50% dels seus fills i filles a l’atur sense més futur que l’emigració o la lluita anticapitalista.

Coherentment amb la mentida repetitiva de president, el consell de ministres va aprovar, amb la històrica obseqüència i traïció de la cúpula de CCOO i UGT, “l’ajuda per aturats de llarga durada”, que en realitat no és un subsidi als salaris mal pagats de la patro-nal. Cap dubte ens queda quan ens en adonem qui seran el “be-neficiaris de l’ajuda” que, basant-se en les estadístiques oficials, escassament arribaran al 8% del total d’aturats i només arribarà als que són pares i mares i porten més d’un any sense treballar, en-tre altres condicionants.

Simultàniament, segueix el mi-nuet polític estatal i català. Així vam caracteritzar en una edito-

rial anterior la conducta dels que s’ocupen de l’administració dels interessos econòmics del con-junt de la burgesia. Rajoy amb el PSOE buscant com sobreviure a l’esgotament del bipartidisme; el PSOE també a través del seu homònim català que sense rumb està disposat a tot mentre Artur Mas freni el seu oportunisme “in-dependentista” i no trenqui amb Espanya; Oriol Junqueras fent-se el “dur” davant el “príncep pa-triota” i aquest convençut que té totes les de guanyar.

Artur Mas oblida - i creu que els treballadors i revolucionaris que vivim a Catalunya patim el ma-teix – que denominar “Llistat pa-triòtic” a una llista conformada per els i les que han desmuntat la sanitat, l’educació, aplicant sense dir res les privatitzacions decidides a Brussel·les o Madrid, els que van avalar el cop d’estat que va modificar la Constitució

4


EDITORIAL

per garantir els beneficis dels bancs i els que dicten les polí-tiques repressives dels Mossos d’Esquadra contra els treballa-dors mobilitzats en defensa dels seus drets, gent que en el passat no van dir res sobre la destrucció de Kosovo i en el present, actuen amb la mateixa complicitat amb els esdeveniments d’Ucraïna, és, dit de forma suau, un oxímoron.

Res a dir de Podemos. Hi ha gent i opinions de sobres, és a dir, so-bra tot el que nosaltres puguem aportar sobre tot el que fa i deix de fer i el que podrà realitzar i concretar de tot el que prometen si el seu líder arriba al govern i els seus amics ocupen els còmodes poltrones de la gerència general del capitalisme Espanyol.

Per la seva part, amb la mateixa lògica amb que l’extraordinari monologuista còmic va construir l’acudit inicial d’aquesta edito-rial, actua l’esquerra institucional des de l’inici de la Transició fins els nostres dies. El més tràgic és que sembla que la majoria de res-ponsables d’aquesta errada tàcti-ca i estratègica no han tret cap conclusió de la derrota. A aquest conjunt de falses il·lusions a les que estan pujades les esquerres espanyoles cal afegir però, que allò que pot agreujar encara més el futur de la classes populars és que també les Esquerres Inde-pendentistes semblen temptades a imitar a les esquerres claudi-cants si no es dóna ràpidament una forta reacció.

Revolucionàriament i durant dècades van anar “escapant” d’aquesta nefasta lògica les Es-querres Independentistes de l’Estat Espanyol. Aquest compor-tament sembla haver-se arxivat en la pràctica, tot i que algun portaveu faci piruetes discursi-ves per amagar-ho. Aquests ele-ments es resisteixen a acceptar que la realitat acaba marcant els límits i passa factura a les avant-guardes que reivindicant-se re-volucionàries no es preocupen de forma sincera i conseqüent per desenvolupar i ser part de l’heroica rereguarda proletària in-ternacionalista (que existeix, tot i la seva dispersió) en la que han d’exigir solidaritat concreta en els dramàtics moments en que les masses decideixen prendre la iniciativa o replegar-se tàcti-cament. La classe obrera catala-

na, de la mateixa forma que la que habita a la resta de l’Estat Espanyol i Europa reclama un in-ternacionalisme en majúscules, un internacionalisme sense me-diacions teòriques inconscients, que desenvolupi pràctiques cohe-rents i conseqüents amb el destí històric de la classe treballadora i sigui el marc fonamental de per-tinença per a que les avantguar-des revolucionaries, en els seus respectius marcs nacionals evitin desorientacions i/o desviacions que facilitin caure enredades en la teranyines del reformisme ins-titucional, sempre tant seductor.

Amb això exposat en absolut vo-lem negar la participació política institucional de les forces revolu-cionaries, però existeixen contex-tos i contextos. Sense indepen-dència política de classe, sense que existeixi consciència de que la lluita política dels i les revolu-cionaries consisteix en forma ex-cloent l’acció de prendre el poder a la burgesia, és a dir, destruir el seu estat, no existeixen reformes. I per a dur a terme això no n’hi ha prou amb dir-se “rupturista”.

desembre de 2014

5


El 2014 ha sido un año de gran actividad para quienes conformamos la Plataforma de Afectados por la Hi-poteca (PAH) de Tarragona. A partir de Marzo, mes

en el que tras numerosos debates solventamos diversos problemas de organización que veníamos arrastrando desde hacía tiempo, iniciamos una nueva etapa guiada por nuevas directrices, una nueva estructuración interna y fuerzas renovadas para la incansable lucha contra los desahucios en nuestra comarca.

Como es bien sabido, la PAH surge como un movimiento que pretende sumar fuerzas entre todas aquellas perso-nas que se encuentran en riesgo de perder sus viviendas por no poder hacer frente al pago de sus hipotecas.

En la PAH Tarragona hemos trabajado arduamente para formar a las y los afectados, dotándoles de las herra-mientas necesarias para que entiendan su situación y a la vez para que se conviertan ellos mismos en gestores de sus propios problemas. Aunando nuestras fuerzas, he-mos realizado numerosas acciones en diversas entidades bancarias de la ciudad, desde pegadas masivas de carte-les, ocupaciones o las concentraciones realizadas a diario y durante mas de un mes, frente a la sede de Catalunya Caixa en la Imperial Tàrraco. Todas ellas con la intención de presionar a los bancos para evitar que las familias de afectados y afectadas se quedasen en la calle, situación que nosotros consideramos inaceptable.

Así, desde la nueva reestructuración de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca de Tarragona, hemos creado

varias mesas de trabajo y negociación con los diferentes bancos, atendiendo a las particularidades con las que cada uno de ellos gestiona los procesos de desahucio. Hasta la fecha, desde estas mesas de negociación, acom-pañadas por las acciones de presión realizadas, se ha lo-grado que en cada una de ellas, las entidades bancarias sienten a un recuperador por entidad y con ello agilizar las negociaciones. De esta forma, a lo largo de 2014, la PAH Tarragona ha logrado que se firmen 86 daciones en pago a deuda cero, más de 40 alquileres sociales que van desde los 50 hasta los 210 euros, más de 25 condonacio-nes de deuda,...

Aunque cada caso es un gran logro particular, apenas es un pequeño paso entre los cientos de casos que toda-vía quedan pendientes con ejecución hipotecaria en la provincia de Tarragona. Si bien todavía no tenemos cons-tancia de muchos de ellos, la realidad con la que nos en-contramos es que cada semana acuden a nuestras asam-bleas entre 35 y 40 nuevos casos.

Actualmente, además, nos encontramos inmersos en una nueva campaña que nos permita recoger 50.000 fir-mas para presentar una nueva ILP (Iniciativa Legislativa Popular) al Parlament de Catalunya con vistas a conseguir cambios en la ley hipotecaria que mejoren la situación de las afectadas y afectados por esta situación.

Jesús M. SánchezCoordinación PAH Tarragona

pah tarragona.

valorcion

del 2014

6


SINDICALISME6 SINDICALISME

Sindicalismoen modo reflexivoTengo 32 años, soy dele-

gado sindical por CGT y hasta hace dos no había

tenido contacto ninguno con el sindicalismo. Carezco por completo de formación políti-ca y hasta hace poco menos de un año entre toda la literatura que había devorado no consu-mí nada que sonase a Marx, Bakunin, Orwell o Federicci. Me refiero a que esta es la opi-nión de una persona de a pie, de esas que pertenecen al grue-so poblacional que se hipotecó en plena burbuja y a las que el sindicalismo les recordaba a un señor grande con barba y gafas. Estos son mis antecedentes y es en base a ellos que escribo. Cualquier atisbo de rebeldía es debido al desarraigo que he sentido a nivel sistémico y tie-ne más un origen personal que ideológico.

Si se trata de hacer una breve reflexión sobre lo que para mí ha significado CGT en el últi-mo año puedo decir que se tra-duce casi en la totalidad de mi trayectoria sindical. El primer año me lo pasé casi por comple-to intentando adaptarme a un medio que me era por completo ajeno, más perdido que opera-tivo así que apenas lo recuerdo de manera funcional. Montañas de documentación, contratos, decretos, guías de salud labo-ral, guías de elecciones, correos,

más decretos,… El bombardeo de información era tan enorme que en muchos momentos pen-sé que se me quedaba grande, de hecho todavía hay muchos instantes en los que lo creo, aunque en gran parte he pasa-do de la autocrítica destructiva a un modo bastante más hones-to. No tuve apenas contacto con

el sindicato fuera de la sección a no ser que fuera por temas puramente jurídicos. El apoyo de los compañeros y compañe-ras de sección, incondicional en muchos casos, y la sensación de estar haciendo algo realmente útil son las dos mayores moti-vaciones para seguir adelante que he encontrado.

Puede que sea en este punto en el que me encontré con las primeras contradicciones. Y es que el sindicalismo de em-presa difiere mucho de la idea romántica de revolución social. Pasarte gran parte de las ho-ras pegándote cabezazos con-tra el muro insalvable en el que se convierten las reunio-nes de comité y empresa tiene poco de revolucionario, yo di-ría que en muchos casos roza el masoquismo. Y no porque no sea necesario, incluso útil, sino porque la mayor parte de las veces nuestro discurso se queda en una isla. El resto de sindicatos del sistema, corpo-rativos, amarillos, llamémosles como más nos guste porque al final son lo mismo, están bas-tante lejos de tener una actitud combativa fuerte y sincera, es decir, consecuente. El puñeta-zo en la mesa suele servir de poco si no viene acompañado de trabajo, mucho trabajo. No-tas internas, notas de prensa, rondas informativas,… y for-marse, sobretodo formarse. El apoyo de los compañeros y de la local puede ser realmente útil y facilita mucho el trabajo pero la falta de formación es un problema que está muy arrai-gado en este sindicato y creo que puedo decir que también en el resto. Si queremos supe-rar la lucha por los derechos laborales como algo aislado y


7SINDICALISME

fuera de un contexto de cam-bio social es necesaria una for-mación de base, crítica y global que nos permita estructurar la lucha y transmitir un discurso completo y coherente. Poder plantear los recortes salariales en un contexto de pérdida de derechos fundamentales y de opresión es necesario si quere-mos ir más allá de la “simple” reivindicación económica.

Éste está siendo un camino lle-no de contradicciones. Por un lado nos desgastamos en luchas internas, por otro en hostilida-des con los otros sindicatos a nivel de comité, por otro en batallas con la empresa por los recortes y demás modificacio-nes y por otro en conflictos con los trabajadores porque no se movilizan más que cuando les toca el bolsillo y en muchos ca-sos ni eso. Siempre hay excep-ciones, por supuesto, pero son muchos frentes abiertos.

Las dos principales quejas que he encontrado en el último año se basan en la falta de movi-lización de la población y la falta de compromiso y/o de militancia de los delegados. El primer caso invita a una reflexión profunda y muy se-guramente a un cambio de es-trategia. Nos preguntamos por qué somos siempre los mismos, por qué nos cuesta tanto sacar delegados en unas elecciones, por qué los trabajadores no se movilizan, por qué seguimos siendo minoritarios. Evidente-mente yo no tengo la respuesta a estas preguntas pero me las he planteado como creo que la gran mayoría de mis compañe-ras y compañeros. Teniendo en cuenta el desprestigio en el que han caído los sindicatos ma-yoritarios y la resistencia que oponemos a las estrategias de pseudodivergencia, pacto y fir-

ma sería de recibo que nos con-virtiéramos a nivel cuantitati-vo en la verdadera alternativa sindical. Pero no es así. Echar pelotas abogando por la falta de conciencia social de los tra-bajadores también se nos queda bastante corto. Si bien es cier-to que somos una minoría, el ansia de crecer en número de afiliados o delegados no puede hacernos perder el rumbo, aun-que mantenernos en una espe-cia de gueto ideológico tampo-co es la solución. Es mucho más complejo y encontrar nuevas estrategias de acercamiento sincero implica un verdadero ejercicio de honestidad, de re-conocer errores y de reformu-lar objetivos.

Por lo que respecta a la falta de militancia, podría hacer un análisis bastante similar. Creo que ambos nacen de la falta de compromiso social. El tiempo es limitado y muchas veces la prioridad la marca la urgencia. Reuniones preparatorias que se extienden durante horas y semanas, disputas estériles y en muchos casos recurrentes, tareas rutinarias y en muchos casos con unos objetivos poco definidos hacen que el tiempo se esfume generando desgaste y frustración. No es la primera persona a la que escucho hablar de déjà vu en manifestaciones, conferencias y talleres. Las mismas caras y las mismas ideas dejan poco es-pacio a la

evolución.

Para acabar, replanteando la idea de la función del sindicato, reconozco que mi pensamiento ha cambiado desde mi primer contacto hace dos años. La vi-sión como una herramienta de cambio social no puede ser li-mitante, no es el único modo ni el único espacio.

Tejer redes de cooperación y so-lidaridad con otros colectivos, crear y compartir espacios cul-turales y de debate y potenciar una formación crítica y global son tareas que requieren de mucho tiempo y mucha dedica-ción pero que creo deberían ser cruciales en nuestra agenda si queremos ir un poco más allá.

Difícil siendo tan pocos y con tanto por abarcar pero creo que no nos queda otra que replantearnos a donde queremos llegar y si el cami-no que hemos escogido es el más idóneo. O replanteamos los objetivos o quizás proba-mos algo nuevo y si no sirve, volvemos a empezar.

Mario Peri


7


SINDICALISME6 SINDICALISME

Sindicalismoen modo reflexivoTengo 32 años, soy dele-

gado sindical por CGT y hasta hace dos no había

tenido contacto ninguno con el sindicalismo. Carezco por completo de formación políti-ca y hasta hace poco menos de un año entre toda la literatura que había devorado no consu-mí nada que sonase a Marx, Bakunin, Orwell o Federicci. Me refiero a que esta es la opi-nión de una persona de a pie, de esas que pertenecen al grue-so poblacional que se hipotecó en plena burbuja y a las que el sindicalismo les recordaba a un señor grande con barba y gafas. Estos son mis antecedentes y es en base a ellos que escribo. Cualquier atisbo de rebeldía es debido al desarraigo que he sentido a nivel sistémico y tie-ne más un origen personal que ideológico.

Si se trata de hacer una breve reflexión sobre lo que para mí ha significado CGT en el últi-mo año puedo decir que se tra-duce casi en la totalidad de mi trayectoria sindical. El primer año me lo pasé casi por comple-to intentando adaptarme a un medio que me era por completo ajeno, más perdido que opera-tivo así que apenas lo recuerdo de manera funcional. Montañas de documentación, contratos, decretos, guías de salud labo-ral, guías de elecciones, correos,

más decretos,… El bombardeo de información era tan enorme que en muchos momentos pen-sé que se me quedaba grande, de hecho todavía hay muchos instantes en los que lo creo, aunque en gran parte he pasa-do de la autocrítica destructiva a un modo bastante más hones-to. No tuve apenas contacto con

el sindicato fuera de la sección a no ser que fuera por temas puramente jurídicos. El apoyo de los compañeros y compañe-ras de sección, incondicional en muchos casos, y la sensación de estar haciendo algo realmente útil son las dos mayores moti-vaciones para seguir adelante que he encontrado.

Puede que sea en este punto en el que me encontré con las primeras contradicciones. Y es que el sindicalismo de em-presa difiere mucho de la idea romántica de revolución social. Pasarte gran parte de las ho-ras pegándote cabezazos con-tra el muro insalvable en el que se convierten las reunio-nes de comité y empresa tiene poco de revolucionario, yo di-ría que en muchos casos roza el masoquismo. Y no porque no sea necesario, incluso útil, sino porque la mayor parte de las veces nuestro discurso se queda en una isla. El resto de sindicatos del sistema, corpo-rativos, amarillos, llamémosles como más nos guste porque al final son lo mismo, están bas-tante lejos de tener una actitud combativa fuerte y sincera, es decir, consecuente. El puñeta-zo en la mesa suele servir de poco si no viene acompañado de trabajo, mucho trabajo. No-tas internas, notas de prensa, rondas informativas,… y for-marse, sobretodo formarse. El apoyo de los compañeros y de la local puede ser realmente útil y facilita mucho el trabajo pero la falta de formación es un problema que está muy arrai-gado en este sindicato y creo que puedo decir que también en el resto. Si queremos supe-rar la lucha por los derechos laborales como algo aislado y


7SINDICALISME

fuera de un contexto de cam-bio social es necesaria una for-mación de base, crítica y global que nos permita estructurar la lucha y transmitir un discurso completo y coherente. Poder plantear los recortes salariales en un contexto de pérdida de derechos fundamentales y de opresión es necesario si quere-mos ir más allá de la “simple” reivindicación económica.

Éste está siendo un camino lle-no de contradicciones. Por un lado nos desgastamos en luchas internas, por otro en hostilida-des con los otros sindicatos a nivel de comité, por otro en batallas con la empresa por los recortes y demás modificacio-nes y por otro en conflictos con los trabajadores porque no se movilizan más que cuando les toca el bolsillo y en muchos ca-sos ni eso. Siempre hay excep-ciones, por supuesto, pero son muchos frentes abiertos.

Las dos principales quejas que he encontrado en el último año se basan en la falta de movi-lización de la población y la falta de compromiso y/o de militancia de los delegados. El primer caso invita a una reflexión profunda y muy se-guramente a un cambio de es-trategia. Nos preguntamos por qué somos siempre los mismos, por qué nos cuesta tanto sacar delegados en unas elecciones, por qué los trabajadores no se movilizan, por qué seguimos siendo minoritarios. Evidente-mente yo no tengo la respuesta a estas preguntas pero me las he planteado como creo que la gran mayoría de mis compañe-ras y compañeros. Teniendo en cuenta el desprestigio en el que han caído los sindicatos ma-yoritarios y la resistencia que oponemos a las estrategias de pseudodivergencia, pacto y fir-

ma sería de recibo que nos con-virtiéramos a nivel cuantitati-vo en la verdadera alternativa sindical. Pero no es así. Echar pelotas abogando por la falta de conciencia social de los tra-bajadores también se nos queda bastante corto. Si bien es cier-to que somos una minoría, el ansia de crecer en número de afiliados o delegados no puede hacernos perder el rumbo, aun-que mantenernos en una espe-cia de gueto ideológico tampo-co es la solución. Es mucho más complejo y encontrar nuevas estrategias de acercamiento sincero implica un verdadero ejercicio de honestidad, de re-conocer errores y de reformu-lar objetivos.

Por lo que respecta a la falta de militancia, podría hacer un análisis bastante similar. Creo que ambos nacen de la falta de compromiso social. El tiempo es limitado y muchas veces la prioridad la marca la urgencia. Reuniones preparatorias que se extienden durante horas y semanas, disputas estériles y en muchos casos recurrentes, tareas rutinarias y en muchos casos con unos objetivos poco definidos hacen que el tiempo se esfume generando desgaste y frustración. No es la primera persona a la que escucho hablar de déjà vu en manifestaciones, conferencias y talleres. Las mismas caras y las mismas ideas dejan poco es-pacio a la

evolución.

Para acabar, replanteando la idea de la función del sindicato, reconozco que mi pensamiento ha cambiado desde mi primer contacto hace dos años. La vi-sión como una herramienta de cambio social no puede ser li-mitante, no es el único modo ni el único espacio.

Tejer redes de cooperación y so-lidaridad con otros colectivos, crear y compartir espacios cul-turales y de debate y potenciar una formación crítica y global son tareas que requieren de mucho tiempo y mucha dedica-ción pero que creo deberían ser cruciales en nuestra agenda si queremos ir un poco más allá.

Difícil siendo tan pocos y con tanto por abarcar pero creo que no nos queda otra que replantearnos a donde queremos llegar y si el cami-no que hemos escogido es el más idóneo. O replanteamos los objetivos o quizás proba-mos algo nuevo y si no sirve, volvemos a empezar.

Mario Peri


8


FEMINISME

S- Si quereis comenzamos con uno de los últimos actos en los que habeis participado, la manifesta-ción del 25N contra la violencia de género. Cuál es vuestra valoración de este acto?

Ma- Valorem la manifestació positivament, sobre tot per-què només fa dos anys que es fa manifestació, abans sem-pre havien sigut concentracions. Pensem que és una bona manera per intentar arribar a més gent, de distanciar-nos d’altres concentracions que fan altres col·lectius o les ins-titucions. [...]

E- Quan vam fer la preparació almenys de la nostra assem-blea, quan vam plantejar-nos que volíem fer, un dels punts per fer manifestació va ser intentar asseure el precedent de donar-li importància a una diada que la té i col·locar-la en la mateixa igualtat que el 8 de març. És una feina continuada, intentar portar reivindicacions a l’àrea més pública, a una àrea més extensa de la ciutat. És compli-cat arribar a la gent però és complicat en totes les temàti-ques, o totes les reivindicacions que surtin una mica del més mediàtic. Llavors crec que és una cursa de mig-llarg termini. En el qual a poc a poc, des que vam començar Cau de Llunes fins ara la gent s’ha anat conscienciant molt més i ha anat molt més a les concentracions del 25N i fent molt més actes previs, etc. Crec que és una cosa que exponencialment anirà creixent. Des de les primeres con-centracions fins a la que estàvem parlant hi ha hagut un creixement. I no només un creixement en el dia de la ma-nifestació, sinó també en els mitjans digitals. Jo he notat molt la diferència d’any en any, com a augmentat la vin-culació o almenys de passar a no tindre cap repercussió

a passar a ser almenys un dia que ha d’aconseguir que els altres 364 dies també siguin això... Però almenys un dia, ja és un paset mes fins a tot el canvi que pretenem fer.

S- Y cuanta gente de esta se engancha en CdL? O en la EI?

E- Poca.

Mi- Penso que és amb comptagotes. Parlo per experiència pròpia. Jo portava des de 2006 anant al Casal, al principi em vaig anar informant dels col·lectius que hi havia i vaig començar militant el 2011 a 2012 a Endavant, ara també estic a Cau de Llunes. És una trajectòria de temps. Suposo que depèn de quines persones no tant. [...]

Eli- És amb comptagotes, però crec que és molt ge-neralitzat. Anar a contracorrent és difícil i que la gent et segueixi a contracorrent és difícil. Però bé, la meva meta és molt llarga i a poc a poc anirem arribant a més gent. Quan vaig arribar a Cau de Llunes, a l’EI, va ser molt a poc a poc, desde llavors he vist molt canvi, so-bretot en l’àrea d’acció. Clar que voldríem anar més ràpid, voldríem arribar a més gent, voldríem que el nostre discurs arribés a moltíssima més gent. Però cada cosa té el seu ritme.

S- Las manifestaciones son una parte importante de vuestra práctica, como pensáis que las manifesta-ciones son un medio de cambiar las cosas?

E- Penso que és una manera més de visualitzar un discurs, una manera efectiva de deixar veure almenys la punta de llança però que ’hi ha moltíssima més feina darrere i moltíssima més que la que ara podem fer. Però penso que una manifestació (i si no es pot fer una manifestació, una concentració) t’ajuda a visualitzar. I a partir d’aquesta vi-sualització, gent que no t’havia vist o no s’havia fixat o no s’havia interessat mai per aquest tema, que vingui i vagi estirant el fil. Potser perquè a mi és el que em va passar.

S- Y como esto después se realiza en la EI? CdL forma parte de la EI desde hace unos años ya, ha habido un cambio? Cuales son los objetivos de trabajo? Se con-siguen o no?

Eli - Jo sí que he vist molt de canvi. Perquè l’eix feminis-ta apareixia ja des del principi, però no hi havia una rea-lització pràctica. Penso que el paper de Cau de Llunes és burxar. Que nosaltres des del nostre eix principal que és el feminisme burxéssim perquè tots els col·lectius que es

El pasado día cuatro de diciembre pudimos entrevistarnos con Cau de Llunes en las voces de tres de sus miembros: Eli, militante del colectivo desde hace cinco años, Miriam desde hace dos y

Mar desde hace uno. Cau de Llunes es el colectivo feminista de la EI de TGN, nacido hace ya varios años. Son participantes que encajan en el perfil

medio de una militante de Cau de Llunes: entre 25 y 30 y pocos años, con estudios universitarios.

ENTREVISTA A:

Cau de LlunesAssemblea Feminista Revolucinaria de Tarragona

9


FEMINISMEdiuen feministes o antipatriarcals ho siguin realment. I que això passi del paper a una materialització clara. Ens queda molta feina a fer, això està claríssim però d’on venim hi ha recorregut. Crec que al principi vam haver de guanyar-nos molt el fet de ser una assemblea de dones no mixta, tractar com a eix principal el feminisme però a poc a poc això s’ha anat integrant dins de l’EI, dins del casal i dins de l’espai anticapitalista de la ciutat. [...]

S- Os imaginais un CdL mixto?

Ma- Podria donar-se, ara mateix potser no és el moment però podria donar-se, clar que sí.

Mi- Voldria posar una miqueta la referència d’aquestes ultimes preguntes que has fet. Perquè evidentment a l’EI tots els col·lectius són antipatriarcals sobre paper, això és un gran pas que han aconseguit totes les militants que porten set anys a Cau de Llunes i que van tenir una feina molt dura al principi. Perquè com explica l’Eli no s’entenia això d’un grup de dones. Tota aquesta feina que han fet s’ha vist sobre paper. Evidentment que en la pràctica en-cara queda molta feina a fer, molta. Perquè sembla que quan un col·lectiu es diu antipatriarcal ja està tot fet, i no és així. Realment a les assemblees mixtes ja es veu com el paper dels homes és molt més important. En l’ultima xe-rrada que vam fer el 21 de novembre, que estava emmarca-da en el 25-N, va venir el col·lectiu “Aliats pel feminisme”. I només que ens poséssim a contar el temps d’intervenció de cada persona en algunes assemblees mixtes, el temps que parla un home és brutalment major del que parla una dona; triplica o quadruplica el temps que parla una dona.

S- Cuales deberían ser los objetivos antipatriarcales de la EI? Más allá del trabajo en el seno de la EI, que también es importante.

E- Això és llarg. O sigui, el resum seria lluitar per una so-cietat lliure de l’opressió patriarcal en totes les seves ves-sants.

S- Claro, pero cómo concretamente.

E- Això el resum. Concretament és molt complicat de de-finir. Perquè aniríem a mesures molt concretes. Mirar per exemple, qui fa determinades feines dins del context mi-litant. Qui té més feines de cara al públic i qui de cara a l’espai privat o intern, quin tipus de feines són, per exem-ple. Són coses molt concretes.

S- Para mi eso sigue siendo trabajar en el seno de la EI. Más de cara afuera, cuales serían los objetivo para luchar contra el patriarcado, por una sociedad feminista o que se encamine hacia el feminismo?

Mi- Cap a la societat? Jo crec que el pilar més gran se-ria l’educació, els mitjans de comunicació. Penso que aquests pilars serien els primordials per poder començar a fer un canvi. Per exemple, en l’àmbit de l’educació hi ha l’anomenada coeducació. Però en la pràctica encara se sent dir que el nen no plora perquè és molt fort i la nena pot plorar perquè és dèbil, no? Però la plasmació d’un canvi en l’educació i com a exemple concret en els mitjans de co-municació, seria que no apareixi la típica noia que té un

cos perfecte i que s’ocupa de totes les coses de la llar, de totes les coses de la feina i sembla una super-dona, no? Canviant tota aquesta mentalitat, tots aquests missatges podríem començar a parlar.

S- I com?

Ma- Això no ho sabem. Això és massa complicat. No sa-bem com fer-ho. L’únic que sabem és que el llenguatge és sexista, o sigui, que hi ha molts eixos a treballar. Però si encara quan hi ha diades feministes hem de ser nosaltres les que tirem del carro, si encara pensem algunes vega-des en un entorn proper que encara no està sensibilitzat, passar-ho a la resta de la societat implica molta feina du-rant molts anys, sobretot en el tema de l’educació. Està tot vinculat, vinculadíssim.

S- Pasando a otro tema, nos resultaría interesante saber cómo incluis el tema independentista, femi-nista, anticapitalista en general en vuestra práctica.

E- Intentem participar de tots els espais comuns dels col·lectius i dels grups que treballen en aquests eixos. No pots arribar a tot de manera centralitzada. Així que almenys és desitjable teixir la xarxa, perquè així totes les iniciatives anticapitalistes, d’alliberament nacional, poden partici-par-hi i a partir d’aquí també anar construint-te a mesura que teixeixes una xarxa. Més que proposar iniciatives, se-cundar les iniciatives que ja estan naixent, que estan fun-cionant en els espais en els quals es treballa és la clau per a poder canviar aquests tres eixos. I crec que intentem tre-ballar en el màxim d’espais possibles, dintre de les nostres possibilitats actuals.

Ma- Nosaltres intentem treballar tot conjuntament. Sí que ho separem a vegades perquè ens hem de centrar a vegades en una cosa més pràctica, però no entenem un feminisme sense un alliberament nacional o un alliberament de classe. S- Por llevarlo a una cosa más práctica, por ejemplo en el 25N como se incluye...

Ma- En el discurs, clar. El 25N com treballes l’alliberament nacional o l’alliberament de classe? Jo crec que l’única manera de fer-ho és en el discurs, d’intentar que el discurs reflecteixi tot el que nosaltres pensem i tot per el que no-saltres intentem lluitar. Ara mateix no se m’acut cap altra manera de fer-ho.

10


FEMINISMES- Y en el manifiesto estaba incluida la cuestión de clase, la cuestión de liberación nacional?

E- Sí, perquè per això és un manifest conjunt, perquè sinó s’hauria llançat un manifest fix. En el sentit que treballant des d’un grup de col·lectius pots fer un discurs molt més ric en aquest sentit, perquè moltes coses que potser a no-saltres se’ns escaparien, doncs evidentment hi ha grups i col·lectius que ho estan treballant més a fons i és el seu eix principal i és el toc de... us heu deixat això, us heu deixat això. Que en realitat és el que construeix un discurs. Igual que nosaltres farem en un manifest d’un 1 de maig, posar la perspectiva de gènere que considerem que és necessària.

S- Y como intentáis incluir la cuestión de clase, la cuestión de liberación nacional en el resto de vues-tra práctica? Pensáis que lo conseguis, teneis difi-cultades, hay contradicciones?

E- Sempre hi ha contradiccions, en totes les àrees hi ha contradiccions perquè vivim en un estat capitalista i en un estat espanyol i a partir d’aquí has de lluitar continua-ment; igual que estem en una societat patriarcal. Crec que una eina de lluita és intentar anar identificant aquestes contradiccions i anar treballant-les a mesura que les vas identificant i a mesura que et van arribant els estímuls de tota la resta de gent que treballa amb tu. No entendria Cau de Llunes aïllat d’un moviment.

Mi- I aquí pren un paper molt important la formació. No-saltres com a dones i com a nenes en el seu moment vam ser educades, i ara estem vivint, en una societat patriarcal, capitalista i a l’estat espanyol. Per tant a partir de la for-mació vas adquirint diferents discursos, diferents punts de vista.

S- Organizáis formación anticapitalista para las in-tegrantes de Cau de Llunes?

E- Intentem, més que organitzar-la nosaltres, unir-nos a les que n’organitzen. És qüestió de temps més que d’altra cosa. Llavors intentem formar-nos individualment en tots els aspectes que podem i això portar-ho a l’assemblea i fer debats i intentar construir algo comú.

S- Nos gustaría que hicierais una valoración política del año pasado, que fue bien, que no fue bien, que pensáis que hay que cambiar, si hay que cambiar algo.

E- Reforçar la cohesió, reforçar la cohesió de discurs.

S- Pero quizás eso es una falta de formación interna.

E- Sí, sí, per motius diversos, per entrades, per sortides de militants, per moments de molt ritme i molt poc ritme. Pots tenir molt de ritme de treball pràctic i això... fer ballar més la formació i la part més teòrica. Però tenim moments de molt baixa activitat perquè som molt poques i amb vi-des molt incompatibles. Hem de retornar, que és una mica el que ja estem intentant fer, a debats, tornar a tenir debats perquè Cau de Llunes ha canviat molt. Tenim la necessitat de tornar a replantejar-nos-ho tot i de tornar a debatre-ho.

S- Cuál es la prioridad de Cau de Llunes?

Mi- la prioritat és enfortir-nos nosaltres per a poder fer un discurs potent i que faci pensar. Crec que amb això, que faci pensar i que faci aturar-se un moment i dir «Ostres! Pot ser que això que jo veig tan normal, no sigui tan nor-mal. Per exemple que el meu home s’assegui al sofà i esperi que jo faci el dinar.» O sigui totes aquestes coses que les dones d’una certa edat i d’altres més joves veuen com la cosa més normal.

S- Bueno la cuestión es puede haber discurso sepa-rado de la práctica? Y qué es la práctica? La práctica es hacer manifestaciones?

Mi- La pràctica també és fer tallers al carrer perque la gent pugui arribar, és fer xerrades, és fer activitats com fem el Correllengua.

E- I fer pràctica personal.

Ma - I col·lectiva. Una assemblea és una pràctica.

S- Qué esperáis para los años próximos? Que espe-ráis que viene, como os preparáis, como os proyec-táis?

Ma- Estem més acostumades a treballar a curt termini, tampoc no sabem que traurà el futur. Podem intentar des-envolupar una línia de treball, de coses a fer, sabem que hem de continuar treballant en tots els eixos fent el que fem, tampoc no tenim una línia d’acció clara.

E- Crec que la societat no es convertirà en feminista d’un dia per l’altre. El context nacional pot canviar però sinó hi ha un treball feminista no serà una societat feminista, no serà una societat antipatriarcal. Vull dir que la lluita fe-minista deu ser intrínseca a tots els escenaris que puguin succeir perquè no hi haurà un canvi de mentalitat. A llarg termini pot ser, però a molt llarg termini, vull dir, genera-cional. Crec que és una de les bases culturals en el qual la cultura és molt complicada de canviar a curt termini.

S- Esperáis que la cuestión antipatriarcal vaya a me-jor o a peor en los próximos años?

E- Jo crec que pel context a pitjor. Per això és més ne-cessària que mai la feina; com en el camp econòmic, en el camp social, com en tot. És una realitat. Aleshores tu o Cau de Llunes lidiaràs contra aquesta realitat i intentaràs construir un discurs alternatiu a aquesta realitat. Però la realitat és la que és i no té visos a millorar sinó a pitjor, si els plans surten com sembla.

...Nos quedamos hablando de como llegar a esa

sociedad donde no exista la opresión de género, pero este es un tema lo suficientemente amplio e

importante como para dejar que sean ellas quienes lo expliquen en un próximo artículo

para Espineta, si así lo desean.

...

11


ESTUDIANTILESTUDIANTIL25

Una visio, un relat, molts ingredients

És possible que aquest escrit no sigui un retrat prou acurat de la realitat universitària, tampoc ho

pretén ser ja que cada persona que hagi passat per la universitat té un relat únic i irrepetible. Així que en aquest escrit exposaré el que ha suposat per a mi i el meu entorn més immediat aquests anys de vida universitària, també un seguit d’aspectes que crec que val la pena desta-car dels diferents àmbits de l’experiència acadèmica i extraacadèmica.

Primer m’agradaria fer una retros-pectiva al començament de la carre-ra, en el meu primer any, va suposar l’experiència de entrar en un nou espai totalment diferent a l’institut. El primer tema que he cregut necessari comen-tar, és el tema econòmic que és el que més mals de cap genera a un estudiant i en molts casos també a la seva famí-lia per la qual sovint resulta un esforç considerable, a més a més la conjun-tura econòmica encara agreuja més la situació. En el meu cas concret, he tin-gut la gran sort que la meva família ha pogut pagar-me sempre la matricula, no es perquè sobressin els diners preci-sament i no suposés un esforç de certa magnitud, tot i que en aquest aspecte he estat tranquil al llarg d’aquests anys, no ha vol dir que hagi estat una situació fàcil, ja que tenint en comte que quan es forma part d’una família d’autònoms sempre ha estat necessari que tota la família col.labori alhora de tirar enda-vant l’economia familiar dia a dia i mal-grat que cada any hagin pujat el preu de les taxes fins a uns preus totalment indecents per a una universitat que en teoria és “pública i universal”. També m’agradaria fer un esment a la qüestió del nou pla d’estudis que obliga a una assistència continuada i un seguiment

obligatori dels plans de treball marcats que fa encara més difícil compaginar els estudis amb una feina que a més és escassa i mal pagada, per aquesta raó voldria deixar clar el meu respecte i la meva admiració per als companys que es veuen obligats a estudiar i treballar a la vegada, que poden ser considerats vius exemples de dedicació.

Seguint amb aquesta qüestió, va ser un dels primers aspectes que em vaig adonar als primers dies de començar, la varietat de situacions en les que es trobaven altres estudiants, encara que en tònica general estaven en situacions bastant apurades en els pitjors casos. Com he dit abans cada estudiant té una historia única sobre la seva experiència universitària i observant to en conjunt des de la meva òptica particular he po-gut observar diferents comportaments dels més variats, dels quals podria es-criure línies i més línies sobre innu-merables anècdotes de tot tipus, però m’agradaria centrar-me concretament en el paper que desenvolupa la universi-tat com a espai de socialització política.

Per què em refereixo d’aquesta manera a l’espai estudiantil, dons per la senzilla raó que és quan vaig entrar a la universi-tat va ser quan vaig començar a formar-me políticament, no vull dir que arribes sent un analfabet polític totalment però he de dir que fins aquest moment la po-lítica havia resultat bastant aliena a la meva vida i així ho vaig veure en molts dels meus companys, una altre qüestió envers això és com vaig percebre que la meva generació, per dir-ho de certa manera, ha estat educada d’una manera que provoca un rebuig de la política. No vull dir que no hi hagi gent implicada i compromesa, si fos així no estaria es-

crivint aquest article perquè no hauria trobat un ambient políticament actiu i mobilitzat que m’hagués permès for-mar-me en aquest sentit.

Naturalment que la situació estudiantil ha canviat molt respecte a altres èpo-ques com serien els anys 70 i 80 quan hi havia mobilitzacions estudiantils massives en contra el govern franquista on els estudiants tenien un paper des-tacat en les manifestacions. Avui en dia no és així i quan un escolta aquelles his-tories de lluita i reivindicacions, moltes vegades explicades amb un to romàntic i nostàlgic, no és estrany sentir admira-ció o enveja, he de reconèixer que més d’una vegada he tingut un o els dos sen-timents, però si una cosa he aprés de la meva curta formació política és que en-cara que no hi hagi un govern dictatorial i un clima revolucionari en ebullició no vol dir que no sigui necessària la forma-ció política a la part que la intel.lectual, més he de dir cada cop estic més con-vençut de que la formació d’una cons-ciencia política individual i col.lectiva és més necessària que mai.

Per concloure la meva exposició m’agradaria dir que malgrat les difi-cultats viscudes al llarg d’aquests anys, personalment no penso que hagi es-tat una època fosca ja que tot el seguit d’experiències han estat molt enriqui-dores, sobretot les diferents persones que he conegut que m’han ajudat a créi-xer com a persona i es que quan estàs rodejat de tantes persones que demos-tren tenir tanta determinació en el dia a dia tu no pots fer menys per molt dura que sigui la pujada.

El noi del Pa


12


ESTUDIANTIL

Nos están diciendo cada día que los jóvenes de hoy son los mejor preparados de la

historia, sin embargo somos los peor preparados políticamente. Esto que parece un juego de pa-labras, representa un gran peligro. Desde la FJCC entendemos que los únicos que pueden hacer políticas en beneficio del pueblo, somos no-sotros mismos, la clase trabaja-dora. Es un gran problema pues la falta de conciencia política en nuestros jóvenes porque involun-tariamente se ponen al servicio de las políticas de los explotadores.

La organización del movimiento estudiantil en Tarragona destaca precisamente por su desorganiza-ción, prácticamente inexistente y que sigue a los organizadores po-líticos al servicio del estado, muy lejos de la lucha práctica por sus propios intereses.

Las diferentes agrupaciones sin-dicales estudiantiles, lejos todavía de actuar como vanguardia del movimiento se ponen a la cola del movimiento espontáneo. La situa-ción es que las diferentes organi-zaciones revolucionarias, por falta de experiencia o de coordinación entre nosotros, dejamos que el Sindicato de Estudiantes vaya en cabeza del movimiento e impide que este avance hacia una organi-zación real del estudiantado y que luche por sus propios intereses, en definitiva seguimos las directrices de lucha dadas directamente de un órgano del estado. Y por supues-to, impide que el estudiante se organice como clase ‘’trabajadora’’ en los centros de estudio para sus intereses directos, y tomando sus directrices de lucha como sí que está empezando a suceder en otros puntos del estado español.

Tenemos el ejemplo de Aragón, donde este último 20 de Noviem-bre, se ha realizado una huelga es-tudiantil con la unión de todos los colectivos revolucionarios que par-ticipan en el movimiento, dejando de lado a sindicatos del estado. (Obviamente no se ha dado nin-guna difusión en los medios). Esta huelga, sobretodo en Zaragoza que es donde se tiene una fuerza real ha conseguido cerrar las aulas. ‘’Se ha conseguido un seguimiento del 90% en enseñanzas medias y del más del 80% en universidad. Po-demos afirmar sin miedo que he-mos dejado las aulas vacías. Esto ha sido gracias a un mes de pre-paración concienzuda, que ha con-seguido aglutinar en un comité de huelga a todo el movimiento estu-diantil. Es aquí donde encontramos los beneficios de la unidad cuando esta se consigue desde la base y sin renunciar a la pluralidad en los objetivos y discursos. La unidad de acción nos ha permitido demostrar que en Aragón no necesitamos de ninguna estructura ajena ni de sindicatos vendidos al gobierno, te-nemos un movimiento estudiantil fuerte y autónomo.’’-extracto de un artículo del FES ZGZ.

Esto es posible, ya que en Zara-goza en casi todos los centros de estudios hay formada una estruc-tura de asambleas de los mismos estudiantes, que se entrelazan unas con otras donde los diferen-tes colectivos dan forma a un mo-vimiento de clase. El poder de esta huelga proviene de la unión de es-tudiantes como clase trabajadora, organizando el poder popular y no por la unión de siglas. El estudian-te organiza sus propias acciones y huelgas según los propios inte-reses del movimiento, estudiando tácticas y como hacerlo de mane-ra efectiva. Donde el seguimiento

es real, porque sale de los mismos estudiantes, ellos mismos cierran las aulas y tienen la fuerza para montar piquetes y garantizar el día de huelga.

En cambio, convocando huelgas de 3 días marcadas arbitrariamente en un calendario desde una orga-nización totalmente jerárquica y sin ningún contacto con el estu-diante, donde este, no toma nin-gún tipo de decisión, se ve claro el seguimiento de estas…

FRENTE ÚNICO de estudiantes de Tarragona

13


ESTUDIANTIL

El Sindicato de Estudiantes se pone en frente del movimiento es-pontáneo, únicamente para ser su cara visible y retrasándolo, donde su principal función es impedir toda organización horizontal de este, haciendo que el movimiento no pueda elevar nunca su lucha mas allá de lo espontáneo.

Como la conciencia política de la lucha por el socialismo no surge espontáneamente de las masas dado que los medios de comunica-ción capitalistas controlan el pen-samiento dominante y parasitan con su ideología burguesa los mo-vimientos, es necesario introducir la conciencia política desde el co-lectivo comunista.

Todavía lejos de organizar a nadie, aún mas lejos de transmitir ningún tipo de conciencia socialista a los jóvenes estudiantes o trabajado-res.

Debemos tomar los estudiantes las riendas de nuestro propio movi-miento para que sirva directamen-te nuestros propios intereses y no ponernos a la cola de un sindicato parásito al servicio del estado. Y para ello es absolutamente necesa-rio crear en este momento, nuestra propia estructura de asambleas es-tudiantiles, inexistente por ahora en Tarragona.

Y no suficiente con eso, el sindi-calismo estudiantil es impotente de ningún tipo de cambio político por si mismo. La educación toma parte directamente en la econo-mía, ya que es una inversión del estado capitalista para imprimir la ideología burguesa en las masas populares y seguir sin cuestionar el modo de producción capitalista, evitando que se pueda atisbar por si mismo ningún otro tipo de siste-ma político.

Por otra parte, la educación bur-guesa lejos de formar un pensa-miento libre se centra en formar a los futuros obreros, que desarro-llaran trabajos muy específicos en puestos de trabajo muy concretos donde se pondrá de relieve la ex-plotación capitalista, devolviendo al estado burgués todo lo inver-tido en esta educación previa al servicio de los explotadores. Y este estudiante moldeado durante toda su vida se limitara a traba-jar obedientemente bajo los sa-larios precarios que disfrutamos actualmente. Como dijo Marx: ‘’El sistema capitalista no precisa de individuos cultivados, sólo de hom-bres formados en un terreno ultra-específico que se ciñan al esquema productivo sin cuestionarlo’’.

Por lo tanto no solo basta con de-fender la educación pública, -para evitar mayores desigualdades en-tre clases- sino que es necesario un cambio político donde la edu-cación no esté al servicio de los explotadores. Y este cambio pasa por la unión de lucha con todos los sectores populares de la sociedad, que debe de ir al unísono con la lucha de los trabajadores por el so-cialismo.

Se pone de manifiesto que sin un trabajo de base, toda organización efectiva es imposible y seguirá los intereses de la clase dominante. Unidad de estudiantes como clase trabajadora por encima de las si-glas de partidos.

Desde la FJCC- Tarragona estamos a favor de crear asambleas que de-ben de funcionar como órganos in-dependientes y de poder popular facilitando la expansión a todos los centros de estudios de la zona. Con el fin a corto plazo de dotar al movimiento de una estructura sólida para su organización y au-mentar el poder de convocatoria para actos concretos.

Y entendemos que las condiciones objetivas para la revolución están dadas en nuestro país desde hace ya un largo tiempo, el capitalismo alcanzó su última fase de desarro-llo y únicamente queda su lenta agonía en su proceso de muerte que sólo traerá penuria a la clase trabajadora. No hará más que re-plicarse una y otra vez, y en esa lucha por su supervivencia genera-rá la miseria que se volverá con-tra si mismo inevitablemente. La burguesía se llevará por delante todo lo que precise en su lucha por sobrevivir, y nunca entregará nada si no lo exigimos nosotros mismos. El régimen capitalista esta herido, no permitamos su reanimación mediante reformas. La lucha por el socialismo pasa a ser una nece-sidad, no es una opción más.

¡Todo el poder para la clase trabajadora!

¡Por la construcción de un Frente Único del Pueblo!

FJCC -

TarragonaFederació de Joves Comunistes de Catalunya

14


GÉNESIS Y DEVENIR DE UNA NECESIDAD

- Necesitamos una revista

- ¿…..?

- ¡Que se llame “Espineta amb Caragolins”!

- ¿….?

- Fue la comida de los trabajadores de Tarragona, ahora sólo se come para Santa Tecla

- ¡Así sea!

Fue cópula y moteo. Fue de noche en una de las tantas terrazas que frecuentábamos al-gunos de los militantes del 15M ya en dis-

persión, algo más de un año después de aquellos atardeceres febriles que duraron semanas, donde los tarraconenses celebrábamos el sano ejercicio de la democracia popular en asambleas.

Nos seguía picando y guiando el deseo ilusiona-do de aquellos días, que no se esfumaran sin de-jar rastro, que a toda esa energía democrática y voluntarista liberada le ofreciéramos un cauce por el que pudiera discurrir hasta hacerse rela-to y andamio organizativo nuevo, de lo obrero y popular. Nada de “poner vino nuevo en odres viejas”. De clase, esta vez en serio y nada bana-lizado como nos tienen acostumbrados la buro-cracia sindical de UGT y CCOO.

Diseño. Contenidos. Secciones. Redactores. Ti-raje. Distribución. ¿Página Web? ¿Carta de lec-tores? Todo eso vino después. No las finanzas, que a contracorriente de todos los proyectos de base, desde el inicio estuvieron cubiertas por el aporte voluntario de quienes impulsábamos la idea- proyecto.

Al volver la cabeza atrás pensando aquellos días, nos resulta innegable el fetichismo que nos guia-ba: maduramos que una invitación a comer un guiso de lenteja casero a los tres compañeros con los que habíamos sostenido un par de encuentros en los que expusimos nuestro propósito, basta-ba para que se integraran al núcleo que tiraría para adelante. El intento no resultó infructuoso del todo: de esos cordiales topetazos quedó lo esencial del diseño de la portada de la actual Espineta amb Caragolins y el cordial y sincero elogio del guiso.

Siguieron dos años de un rumiar a eufórico la mayoría de las veces, pero también cundía el sen-timiento opuesto. Era una fluctuación casi dia-ria en la que sufeabamos individual y conjunta-mente entre los pocos que conservábamos firme la idea y necesidad de que naciera –la ya signifi-cada para nosotros y allegados-, “Espineta”.

Simultáneamente éramos concientes que andába-mos sin sombra en el acontecer diario y lo mis-mo observábamos acontecía en las agrupaciones sociales y políticas de la ciudad que en forma particular a veces y agrupados en plataformas en otras, convocaban a movilizaciones o con-

“Los peces muertos son los únicos que nadan a favor de la corriente”

Aforismo popular

15


centraciones que el pueblo trabajador respondía cada vez en forma menos masiva en la medida que corroboraba que su participación no opera-raba cambios sustanciales en la correlación de fuerzas con el enemigo de clase y tampoco abría sitios para la participación permanente, quedan-do supeditado a lo que se decidiera en espacios a los que no tenían, ni aún tienen cabida.

No es que se nos pasara por la cabeza que la aparición de la revista por si misma, y en forma inmediata, pudiera cambiar el estado de cosas y el nivel organizativo existente al interior del es-pectro militante de la ciudad. Nada que ver con soluciones mágicas.. Pero sí, presentíamos que a partir de aparecer constituiría un paso impor-tante para crecer en la formación política y en la organización frentista y en tanto y en cuanto lográramos comprometer a los colectivos, a los militantes independientes, a todo aquél o aque-lla persona que tuviera algo que decir, debatir, criticar desde el mismo origen de la “Transac-ción” hasta la fecha.

Detrás de ese objetivo nos dimos a la tarea de explicitar a los interlocutores que nos interesa-ron sumar. Fue ese intercambio entre nuestros pareceres y el de los escuchas que cada “espina” de “la Espineta” se fue afilando para mejor pi-car a los “Caragolins” poniendose en movimiento con su conocido ritmo de andar lento y de largo aliento con el que fueron perfilando el lado in-ternacionalista, el clasista, el anticapitalista, el antifascista, el antiburocrático, el antipatriarcal, lado que cierra el perímetro en el que vamos cap-turando, en la medida de nuestro crecimiento, los múltiples descontentos populares que produ-ce esta sociedad al repartir en forma cada vez mas venal las riquezas producidas socialmente.

Nos queda por delante mucho por hacer. Sin duda que los ocho números que nos anteceden han servido para trazar una geografía sobre la cual, viene ahora, levantar los cobertizos en don-de, es nuestra aspiración, quepa toda la militan-cia que idóneamente aspira a sentar las bases de una nueva sociabilidad, caracterizada por una solidaridad que apunte a recrear el tejido social que el individualismo capitalista, hora a hora, día a día se empeña en romper para mejor do-minarnos.

Como ves estimado y valorado lector esto inten-to ser un balance. Nada original y en occiden-te muy generalizado. Llega diciembre y todo el mundo a inventariar lo ocurrido, acontecido en el finalizante año. Nosotros también, para no ser menos…ni más que nadie, o sí.

Hasta el año que viene.

16


PAÏSOS CATALANS 16


PAÏSOS CATALANS

SEGUImAVANcANT!

El 2014 ha estat un any en el que la CUP de Tarragona hem

consolidat la direcció po-lítica i la línia de tre-ball que havíem pres des de feia un parell d’anys, i avui podem afirmar que hem esdevingut un referent polític rupturista a la ciutat. Hem aconseguit que gran part de la població tarragonina ens conegui i vinculi el nostre projec-te amb la denúncia políti-ca i la reivindicació dels drets de les classes po-pulars. El més important és que hem desenvolupat aquestes tasques combi-nant la lluita en el marc de les Institucions (el Consistori, els Jutjats,...) amb la lluita al carrer.

La CUP ha estat capaç de desenvolupar un discurs i una pràctica rupturis-ta des dels nostres eixos ideològics: independèn-cia, socialisme i femi-nisme. Algunes vegades ho hem fet soles, com és el cas de la majoria de de-núncies polítiques que hem realitzat als mitjans de comunicació en rela-

ció a tot tipus de temes d’actualitat; les pregun-tes i propostes de mocions al plenari, les denúncies a la fiscalia o els ac-tes polítics que hem dut a terme. D’altres, ho hem fet de la mà del conjunt de l’Esquerra Independen-tista (EI), o de l’esquerra anticapitalista (EA), com són les manifestacions de diferents tipus i actes al voltant de les Diades, o espais de treball com el de sanitat. En aquest sentit, la CUP de Tarragona ha demostrat que és capaç de desenvolupar un activis-me propi, alhora que està realment imbricada amb el conjunt del moviment. En un moment en el què es parla tant sobre ruptu-risme i candidatures rup-turistes (ara que s’apropen eleccions municipals i, molt probablement, au-tonòmiques), la pràctica de la CUP de Tarragona esdevé paradigma d’aquesta con-signa. Tres han estat els nostres eixos de treball principals: el seguiment de la política municipal (presentant més oposició

des de fora del Consistori que partits que hi són a dins), la lluita pels drets de les classes populars, i la implicació amb els mo-viments socials i polí-tics de la ciutat. Aques-tes línies de treball ens han permès demostrar que és possible practicar una política rupturista en el marc municipal. La lluita municipalista, de fet, no és res més que això, em-prar el marc administra-tiu més proper per a dur a terme una transformació de la societat, des d’una perspectiva nacional.Mitjançant el seguiment de la política municipal, en primer lloc la CUP de Tarragona ha posat so-bre la taula, entre al-tres qüestions, la man-ca de transparència del Consistori i les minses (o nul·les) possibilitats que tenim les classes popu-lars per a participar de la gestió de la ciutat. En aquest sentit, hem seguit reivindicant uns pres-supostos municipals par-ticipatius, proposta que podria ser assumida pel partit que governa la

17


PAÏSOS CATALANSPAÏSOS CATALANS

ciutat, ja que a altres municipis n’ha estat im-pulsor, però que tot i no ser en cap cas una mesu-ra radical, sembla que no desperta el menor interès.En segon lloc, hem vol-gut trencar amb el silen-ci davant la corrupció, la malversació dels fons pú-blics, els interessos lu-cratius a costa del poble, els càrrecs a dit, etc. A la CUP de Tarragona no ens ha tremolat el pols a l’hora de posar en mans de la Fiscalia casos com el de la Xarxa Santa Tecla o el de FCC. Sabem que la justícia pertany al siste-ma que volem transformar, però no per això deixarem d’utilitzar aquesta eina.

En tercer lloc, hem volgut trencar amb el discurs patriarcal i denunciar les contínues agressions al medi ambient. Les pro-postes per a combatre la reforma de l’avortament del PP, o les mesures per a eradicar la violència de gènere i l’homofòbia en són exemples. De la ma-teixa manera que les de-núncies públiques contra agressions al territo-ri com són el BCN World, el clúster químic o la contaminació atmosfèrica. Fins i tot s’han organit-zat les primeres jornades d’ecologisme revolucionari. En quart lloc, val a dir que no només hem dut a terme amb comunicats, mo-cions, i denúncies, sinó que hem engegat propos-tes a peu de carrer com la de les Grans Runes (hem

editat un llibret amb Lo Diable Gros i hem dut a terme dues passejades per alguns d’aquests monu-ments vergonyosos), o bé els itineraris en favor de la memòria històrica.En quant a la lluita pels drets de les classes popu-lars, volem destacar que per a nosaltres és im-prescindible la presència a peu de carrer, i en el nostre cas, l’hem practi-cat a través de la defen-sa de la sanitat pública, fonamentalment. La nos-tra implicació en el Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública, així com amb la feina nacional en aquest àmbit, ha estat un dels puntals que hem fet servir per a combatre la brutal agressió con-tra les classes populars. Aquest eix de treball ens ha permès arribar als ba-rris perifèrics, així com proporcionar una eina per a les persones que esta-ven patint, a partir de la campanya «No marxis sense hora!», que s’ha es-tès a tot el territori.

Per acabar, hem seguit consolidant la vincula-ció amb els moviments so-cials de la ciutat, que és fonamental per a assegu-rar que la CUP pugui es-devenir una eina al seu

servei. Entre d’altres, la lluita per aconseguir la nostra independència l’hem desenvolupat de la mà de tota l’EI, reivin-dicant la totalitat dels Països Catalans així com la desobediència com a

via per a assolir-la, o la campanya en favor del re-ferèndum i del 9-N. Tam-bé hem tirat endavant el Casal Popular Sageta de Foc, que enguany ha can-viat d’ubicació, o la Crida Popular Municipalista, un exemple de la voluntat de proporcionar espais de de-bat i participació genuïns per als moviments socials i polítics de Tarragona.

Ens queda un llarg reco-rregut en el camí cap a l’alliberament del nostre poble i cap una societat més justa i igualitària, i la CUP de Tarragona te-nim clar que aquest camí s’ha de recórrer amb un peu dins del Consistori i l’altre al carrer, que és on realment pot tenir lloc la lluita. Aquest recorre-gut, a més, sabem que l’hem de fer en companyia de tot el teixit combatiu de la nostra ciutat, un teixit que cal engruixir a cos-ta de despertar la cons-ciència revolucionària de les classes populars.

17


PAÏSOS CATALANS16


PAÏSOS CATALANS

SEGUImAVANcANT!

El 2014 ha estat un any en el que la CUP de Tarragona hem

consolidat la direcció po-lítica i la línia de tre-ball que havíem pres des de feia un parell d’anys, i avui podem afirmar que hem esdevingut un referent polític rupturista a la ciutat. Hem aconseguit que gran part de la població tarragonina ens conegui i vinculi el nostre projec-te amb la denúncia políti-ca i la reivindicació dels drets de les classes po-pulars. El més important és que hem desenvolupat aquestes tasques combi-nant la lluita en el marc de les Institucions (el Consistori, els Jutjats,...) amb la lluita al carrer.

La CUP ha estat capaç de desenvolupar un discurs i una pràctica rupturis-ta des dels nostres eixos ideològics: independèn-cia, socialisme i femi-nisme. Algunes vegades ho hem fet soles, com és el cas de la majoria de de-núncies polítiques que hem realitzat als mitjans de comunicació en rela-

ció a tot tipus de temes d’actualitat; les pregun-tes i propostes de mocions al plenari, les denúncies a la fiscalia o els ac-tes polítics que hem dut a terme. D’altres, ho hem fet de la mà del conjunt de l’Esquerra Independen-tista (EI), o de l’esquerra anticapitalista (EA), com són les manifestacions de diferents tipus i actes al voltant de les Diades, o espais de treball com el de sanitat. En aquest sentit, la CUP de Tarragona ha demostrat que és capaç de desenvolupar un activis-me propi, alhora que està realment imbricada amb el conjunt del moviment. En un moment en el què es parla tant sobre ruptu-risme i candidatures rup-turistes (ara que s’apropen eleccions municipals i, molt probablement, au-tonòmiques), la pràctica de la CUP de Tarragona esdevé paradigma d’aquesta con-signa. Tres han estat els nostres eixos de treball principals: el seguiment de la política municipal (presentant més oposició

des de fora del Consistori que partits que hi són a dins), la lluita pels drets de les classes populars, i la implicació amb els mo-viments socials i polí-tics de la ciutat. Aques-tes línies de treball ens han permès demostrar que és possible practicar una política rupturista en el marc municipal. La lluita municipalista, de fet, no és res més que això, em-prar el marc administra-tiu més proper per a dur a terme una transformació de la societat, des d’una perspectiva nacional.Mitjançant el seguiment de la política municipal, en primer lloc la CUP de Tarragona ha posat so-bre la taula, entre al-tres qüestions, la man-ca de transparència del Consistori i les minses (o nul·les) possibilitats que tenim les classes popu-lars per a participar de la gestió de la ciutat. En aquest sentit, hem seguit reivindicant uns pres-supostos municipals par-ticipatius, proposta que podria ser assumida pel partit que governa la

17



ciutat, ja que a altres municipis n’ha estat im-pulsor, però que tot i no ser en cap cas una mesu-ra radical, sembla que no desperta el menor interès.En segon lloc, hem vol-gut trencar amb el silen-ci davant la corrupció, la malversació dels fons pú-blics, els interessos lu-cratius a costa del poble, els càrrecs a dit, etc. A la CUP de Tarragona no ens ha tremolat el pols a l’hora de posar en mans de la Fiscalia casos com el de la Xarxa Santa Tecla o el de FCC. Sabem que la justícia pertany al siste-ma que volem transformar, però no per això deixarem d’utilitzar aquesta eina.

En tercer lloc, hem volgut trencar amb el discurs patriarcal i denunciar les contínues agressions al medi ambient. Les pro-postes per a combatre la reforma de l’avortament del PP, o les mesures per a eradicar la violència de gènere i l’homofòbia en són exemples. De la ma-teixa manera que les de-núncies públiques contra agressions al territo-ri com són el BCN World, el clúster químic o la contaminació atmosfèrica. Fins i tot s’han organit-zat les primeres jornades d’ecologisme revolucionari. En quart lloc, val a dir que no només hem dut a terme amb comunicats, mo-cions, i denúncies, sinó que hem engegat propos-tes a peu de carrer com la de les Grans Runes (hem

editat un llibret amb Lo Diable Gros i hem dut a terme dues passejades per alguns d’aquests monu-ments vergonyosos), o bé els itineraris en favor de la memòria històrica.En quant a la lluita pels drets de les classes popu-lars, volem destacar que per a nosaltres és im-prescindible la presència a peu de carrer, i en el nostre cas, l’hem practi-cat a través de la defen-sa de la sanitat pública, fonamentalment. La nos-tra implicació en el Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública, així com amb la feina nacional en aquest àmbit, ha estat un dels puntals que hem fet servir per a combatre la brutal agressió con-tra les classes populars. Aquest eix de treball ens ha permès arribar als ba-rris perifèrics, així com proporcionar una eina per a les persones que esta-ven patint, a partir de la campanya «No marxis sense hora!», que s’ha es-tès a tot el territori.

Per acabar, hem seguit consolidant la vincula-ció amb els moviments so-cials de la ciutat, que és fonamental per a assegu-rar que la CUP pugui es-devenir una eina al seu

servei. Entre d’altres, la lluita per aconseguir la nostra independència l’hem desenvolupat de la mà de tota l’EI, reivin-dicant la totalitat dels Països Catalans així com la desobediència com a

via per a assolir-la, o la campanya en favor del re-ferèndum i del 9-N. Tam-bé hem tirat endavant el Casal Popular Sageta de Foc, que enguany ha can-viat d’ubicació, o la Crida Popular Municipalista, un exemple de la voluntat de proporcionar espais de de-bat i participació genuïns per als moviments socials i polítics de Tarragona.

Ens queda un llarg reco-rregut en el camí cap a l’alliberament del nostre poble i cap una societat més justa i igualitària, i la CUP de Tarragona te-nim clar que aquest camí s’ha de recórrer amb un peu dins del Consistori i l’altre al carrer, que és on realment pot tenir lloc la lluita. Aquest recorre-gut, a més, sabem que l’hem de fer en companyia de tot el teixit combatiu de la nostra ciutat, un teixit que cal engruixir a cos-ta de despertar la cons-ciència revolucionària de les classes populars.

18


PAÏSOS CATALANS 18


PAÏSOS CATALANS18

Aquesta crònica té l’objectiu de dur a terme un repàs

del que ha estat la feina po-lítica del nucli d’ARRAN Tarra-gona el 2014, com també fer unes reflexions sobre els punts forts i dèbils que aquests or-ganització juvenil es troba en el seu dia a dia a l’actualitat. L’any 2014 començà amb la campanya Antifeixista que des de el nostre propi nucli d’ARRAN havíem impulsat. Una activitat molt important

va ser la xerrada que dos mi-litants de la nostra assemblea van anar a fer als i les alum-nes de l’institut Martí i Fran-ques el dia 9 de Gener, xe-rrada vinculada a la temàtica de la campanya on es va fer un recorregut històric per les diverses experiències feixis-tes, les seves conseqüències i

les relacions d’aquestes amb el sistema econòmic capita-lista. Més tard, l’11 de Gener vam dur a terme tant una vi-sita guiada per els principals llocs de repressió franquista a Tarragona (ruta duta a terme per el nucli de la CUP de Tarra-gona), com també una poste-rior xerrada sobre l’actualitat del moviment feixista als Paï-sos Catalans com a l’Estat Espanyol, amb la presència de l’expert Bertran Cazorla, tots dos actes amb força par-ticipació. Per acabar amb la Campanya, el dia 15 de Ge-ner, coincidint amb el 75è aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat vam dur a terme una Mar-xa de Torxes en record a les víctimes d’aquest episodi ne-gre en la història de la ciutat.

Un cop acabada aquesta cam-panya, la militància juvenil de l’Esquerra Independentista va centrar els seus esforços dins del projecte del Casal Popular Sageta de Foc de se-guir la seva activitat política i cultural a un nou espai al C/ la Nau, un espai més gran i més ben situat que l’anterior, des d’on aquest projecte ha pogut créixer i consolidar-se, tot i les obligacions econòmi-ques i materials que aquest nou espai provoca. Els esfor-ços de la militància en aquest projecte, no sempre del tot

engrescador per a les perso-nes més joves del moviment, va fer que la capacitat pràcti-ca del conjunt de l’assemblea baixes força, fent que fins les activitats prèvies a l’1 de Maig el col·lectiu esteu un temps sense molta activitat.

Després del 8 de Març, el nu-cli va dur a terme el seu De-bat Intern per tornar a traçar les línies per els propers 6 mesos. En aquest DI va que-dar plasmat el canvi genera-cional que s’estava duent a terme a l’assemblea, on les persones que portaven més temps de militància tenien no més de 22 anys, i on el gruix de l’assemblea estava for-mat per noies i noies d’entre 18 i 21 anys. Aquest factor es determinant per entendre les dinàmiques que ARRAN Tarragona ha dut a terme du-rant tot l’any, en la constant recerca d’un equilibri entre el nombre de militància, la seva praxis i el nivell d’implicació de les seves membres.

REVISIÓ DE LA FEINA POLÍTICA DEL NUCLI D ARRAN TARRAGONA EN EL 2014.

“Declararle la guerra al forma-

lismo, a todos los tipos de

formalismo”.Ernesto Guevara.

19


PAÏSOS CATALANS18


PAÏSOS CATALANS18

Aquesta crònica té l’objectiu de dur a terme un repàs

del que ha estat la feina po-lítica del nucli d’ARRAN Tarra-gona el 2014, com també fer unes reflexions sobre els punts forts i dèbils que aquests or-ganització juvenil es troba en el seu dia a dia a l’actualitat. L’any 2014 començà amb la campanya Antifeixista que des de el nostre propi nucli d’ARRAN havíem impulsat. Una activitat molt important

va ser la xerrada que dos mi-litants de la nostra assemblea van anar a fer als i les alum-nes de l’institut Martí i Fran-ques el dia 9 de Gener, xe-rrada vinculada a la temàtica de la campanya on es va fer un recorregut històric per les diverses experiències feixis-tes, les seves conseqüències i

les relacions d’aquestes amb el sistema econòmic capita-lista. Més tard, l’11 de Gener vam dur a terme tant una vi-sita guiada per els principals llocs de repressió franquista a Tarragona (ruta duta a terme per el nucli de la CUP de Tarra-gona), com també una poste-rior xerrada sobre l’actualitat del moviment feixista als Paï-sos Catalans com a l’Estat Espanyol, amb la presència de l’expert Bertran Cazorla, tots dos actes amb força par-ticipació. Per acabar amb la Campanya, el dia 15 de Ge-ner, coincidint amb el 75è aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat vam dur a terme una Mar-xa de Torxes en record a les víctimes d’aquest episodi ne-gre en la història de la ciutat.

Un cop acabada aquesta cam-panya, la militància juvenil de l’Esquerra Independentista va centrar els seus esforços dins del projecte del Casal Popular Sageta de Foc de se-guir la seva activitat política i cultural a un nou espai al C/ la Nau, un espai més gran i més ben situat que l’anterior, des d’on aquest projecte ha pogut créixer i consolidar-se, tot i les obligacions econòmi-ques i materials que aquest nou espai provoca. Els esfor-ços de la militància en aquest projecte, no sempre del tot

engrescador per a les perso-nes més joves del moviment, va fer que la capacitat pràcti-ca del conjunt de l’assemblea baixes força, fent que fins les activitats prèvies a l’1 de Maig el col·lectiu esteu un temps sense molta activitat.

Després del 8 de Març, el nu-cli va dur a terme el seu De-bat Intern per tornar a traçar les línies per els propers 6 mesos. En aquest DI va que-dar plasmat el canvi genera-cional que s’estava duent a terme a l’assemblea, on les persones que portaven més temps de militància tenien no més de 22 anys, i on el gruix de l’assemblea estava for-mat per noies i noies d’entre 18 i 21 anys. Aquest factor es determinant per entendre les dinàmiques que ARRAN Tarragona ha dut a terme du-rant tot l’any, en la constant recerca d’un equilibri entre el nombre de militància, la seva praxis i el nivell d’implicació de les seves membres.

REVISIÓ DE LA FEINA POLÍTICA DEL NUCLI D ARRAN TARRAGONA EN EL 2014.

“Declararle la guerra al forma-

lismo, a todos los tipos de

formalismo”.Ernesto Guevara.

19



La següent fita a destacar va ser la celebració d’una As-semblea Nacional Extraor-dinària d’ARRAN, en la qual s’establia com a temàtica principal el Procés sobiranista català. En aquesta assemblea, on estaven cridats a partici-par els més de 700 militants de l’organització, va que-dar demostrada la divergèn-cia estratègia existent dins l’organització respecte aquest tema, així com la falta de sen-tit crític i autocrític de les se-ves participants. Un cop més, la falta de formació política deixava en debat estèril el conjunt de formulacions i teo-ries que es van quedar sobre la taula com a paper mullat. En la celebració del 1r de Maig la Plataforma Anticapitalis-ta, de la qual ARRAN en for-ma part, va convocar la ma-nifestació més nombrosa de la ciutat. Tot i la importància de la diada, la feina política d’ARRAN es va limitar a dur a terme agitació les setma-nes anteriors, com la partici-pació activa durant la mani-festació. El 26 de Maig, amb l’intent de desallotjament i posterior enderrocament del CSO Can Vies a Barcelona van començar unes setmanes de forta activitat a tot el país. Les mostres de rebuig vers el desallotjament i de solidaritat amb el CSO es van donar des del primer dia, consolidant-se amb 2 grans concentra-cions davant la seu de Con-vergència Democràtica i diver

ses accions durant les nits d’aquells dies. Un cop més, la militància d’ARRAN partici-pà en el conjunt de mobilitza-cions i en la seva organització.

Arribats als mesos d’estiu, la militància d’ARRAN tornà a fer una baixada en la seva activitat, tot i dur-se a terme diverses sessions de forma-ció interna, en els quals es van tractar temàtiques tant diverses com l’auge de Po-demos, l’estructura i les li-mitacions emancipadores de l’ANC, el poder adult com a estructura d’opressió pa-tida per el jovent i per últim un debat sobre la prostitució.

Un cop tornada a la frenètica activitat militant que tots els Setembres té l’Esquerra Inde-pendentista, el nucli d’ARRAN Tarragona tingué diverses bai-xes de militants per motius estudiantils, tot i entrar du-rant l’estiu alguns militants. Durant el Setembre, ARRAN vam participar tant en els actes de commemoració de l’11 de Setembre com tam-bé amb la proposta lúdica i popular que representen Ba-rraques Tarragona, durant les festes de ST Tecla. Amb tot això, ARRAN no va saber tro-bar el seu espai i trencar amb les dinàmiques ja establer-tes dins del moviment, sense poder dur a terme una feina efectiva de conscienciació de cara les joves de la ciutat, tot i començar a dur a terme feina amb el SEPC, dinàmica

molt positiva per a enfortir el moviment juvenil a la ciutat.Cal destacar també l’episodi de repressió patit per 3 mili-tants juvenils de l’Esquerra In-dependentista de la ciutat, 2 dels quals militants d’ARRAN en el moment dels fets. Són acusats de cremar la fotogra-fia del rei Felip VI, en aquell moment encara Príncep, en les concentracions posteriors a l’abdicació de Juan Carlos I. Aquest cas no és un cas aï-llat, ja que altres membres d’ARRAN tenen casos similars en altres ciutats per els ma-teixos fets. La repressió acos-tuma a atacar aquells mem-bres juvenils més implicats en les lluites per l’emancipació so-cial i nacional del nostre país. Com a conclusions és impor-tant remarcar que la feina po-lítica d’ARRAN està tot just co-mençant. Després d’any sense organització juvenil unificada, ARRAN té l’objectiu d’arrelar-se arreu del territori i conver-tir-se en el referent de la po-blació juvenil, tant per aquella que pretengui començar a mi-litar com també per a les per-sones ja militants que enten-guin la lluita juvenil d’ARRAN com a estratègica dins l’estructura del moviment. Aconseguir establir les dinà-miques necessàries per a ca-minar cap aquest objectiu és clau: Hem de poder construir el nostre oci sense violència de gènere i alliberat dels ta-bús sexuals imperants, hem de posar la formació com a punt central en la nostra mi-litància, hem de construir xarxes de suport mutu entre nosaltres, solidaries i huma-nes, en definitiva, fer de la militància motor i vida alhora.

Marc Olivé, ex militant d’ARRAN.

20


PAÏSOS CATALANS20


PPCC

Mentre es redacten aquestes línies enca-ra no s’ha acabat el

novembre de 2014, tot i així hi ha prou material i experiències per fer un balanç crític del des-envolupament del poble tre-ballador dels Països Catalans aquest any.

En el que va de 2014 als Països Catalans el feminicidi s’ha co-brat la vida de 22 dones. En te-rritori ocupat per l’estat espan-yol segueixen la resta de dades: l’explotació capitalista ha pro-vocat que només de gener a març hi hagi hagut 28 mil ac-cidents laboral, a hores d’ara s’han assassinat més de 90 treballadores degut a aquesta manera de produir, el terroris-me patronal. La taxa d’atur que patim és del 16,4% i del 50% per a la joventut. De gener a juny de 2014 hi ha hagut uns 10 mil desnonaments per a la mateixa part fraccionada del país així com 703 (542 homes i 161 dones) suïcidis. Aques-tes dades han estat extretes de les webs d’UGT i de l’INE així com de les companyes de la COS. Però això només és la manifestació última i fetitxit-zada del problema, l’explotació de cadascuna de nosaltres i les relacions que establim i repro-duïm és la viva expressió de les opressions nacionals, de classe i patriarcals que patim.

L’ Esquerra Independentista, com a espectre polític am-pli que orgànicament seria l’MCAN, pretén doncs treba-llar per la Independència, el Socialisme i el Feminisme als Països Catalans. Els proble-mes apareixen quan intentem concretar aquests enunciats ideològics en un mètode cohe-rent en la situació actual.

Podem dir que encara estem molt lluny d’esdevenir un sub-jecte conscient dels nostres ob-jectius històrics, que sigui dit de passada l’imprescindible és la presa del poder per assalt per part de la classe obrera acom-panyada per la resta del poble treballador. L’hegemonia ideo-lògica de la burgesia al si de la nació treballadora és immensa (amb totes les conseqüències que se’n deriven en l’àmbit de la lluita, de l’epistemologia, de l’organització de combat,...) per tant, el subjecte que ha d’aconseguir la victòria encara és molt dèbil. La nostra inde-pendència, que només es rea-litzarà quan la llibertat de tots els pobles del món sigui efec-tiva, en el comunisme, no serà si no establim, comprenent els ritmes desiguals i combinats, una estratègia internacional per destrossar les principals formes polítiques del Capital, i pel que fa a la regió del món en la que malvivim, aquestes

són, a part dels propis estats opressors, la Unió Europea i l’OTAN. No ens estem prepa-rant per a la presa del poder ni a nivell nacional ni a nivell internacional, no ens estem preparant per a una guerra a mort, brutal i prolongada. En-cara estem en etapes més pri-mitives i no està gens garantit que la manera de construir avanci cap allí.

Endavant (OSAN) hem ana-litzat correctament (en el lli-bret publicat i disponible a la xarxa “El procés sobiranista i l’Esquerra Independentista”) la caracterització del moment, hem llançat consignes relati-vament encertades com ara la campanya “Desobeïm” i la seva corresponent explicació a les “reflexions sobre l’escenari pre i post 9N i el paper de l’esquerra independentista” (que podem trobar a la web de l’organització, www.endavant.org) tot i que resulta evident que aquesta explicació, aquest raonament de la consigna que anima a la desobediència, ha calat molt poc en la conscièn-cia del nostre poble, resultat del grau minúscul en que es troba el desenvolupament de l’organització i això a permès que hagi estat tergiversada i en certa manera assumida per la burgesia, fet que posa de manifest les limitacions de la

COM ESTEM LES CATALANES A FINALS DE 2014?

21


PAÏSOS CATALANS20


PPCC

Mentre es redacten aquestes línies enca-ra no s’ha acabat el

novembre de 2014, tot i així hi ha prou material i experiències per fer un balanç crític del des-envolupament del poble tre-ballador dels Països Catalans aquest any.

En el que va de 2014 als Països Catalans el feminicidi s’ha co-brat la vida de 22 dones. En te-rritori ocupat per l’estat espan-yol segueixen la resta de dades: l’explotació capitalista ha pro-vocat que només de gener a març hi hagi hagut 28 mil ac-cidents laboral, a hores d’ara s’han assassinat més de 90 treballadores degut a aquesta manera de produir, el terroris-me patronal. La taxa d’atur que patim és del 16,4% i del 50% per a la joventut. De gener a juny de 2014 hi ha hagut uns 10 mil desnonaments per a la mateixa part fraccionada del país així com 703 (542 homes i 161 dones) suïcidis. Aques-tes dades han estat extretes de les webs d’UGT i de l’INE així com de les companyes de la COS. Però això només és la manifestació última i fetitxit-zada del problema, l’explotació de cadascuna de nosaltres i les relacions que establim i repro-duïm és la viva expressió de les opressions nacionals, de classe i patriarcals que patim.

L’ Esquerra Independentista, com a espectre polític am-pli que orgànicament seria l’MCAN, pretén doncs treba-llar per la Independència, el Socialisme i el Feminisme als Països Catalans. Els proble-mes apareixen quan intentem concretar aquests enunciats ideològics en un mètode cohe-rent en la situació actual.

Podem dir que encara estem molt lluny d’esdevenir un sub-jecte conscient dels nostres ob-jectius històrics, que sigui dit de passada l’imprescindible és la presa del poder per assalt per part de la classe obrera acom-panyada per la resta del poble treballador. L’hegemonia ideo-lògica de la burgesia al si de la nació treballadora és immensa (amb totes les conseqüències que se’n deriven en l’àmbit de la lluita, de l’epistemologia, de l’organització de combat,...) per tant, el subjecte que ha d’aconseguir la victòria encara és molt dèbil. La nostra inde-pendència, que només es rea-litzarà quan la llibertat de tots els pobles del món sigui efec-tiva, en el comunisme, no serà si no establim, comprenent els ritmes desiguals i combinats, una estratègia internacional per destrossar les principals formes polítiques del Capital, i pel que fa a la regió del món en la que malvivim, aquestes

són, a part dels propis estats opressors, la Unió Europea i l’OTAN. No ens estem prepa-rant per a la presa del poder ni a nivell nacional ni a nivell internacional, no ens estem preparant per a una guerra a mort, brutal i prolongada. En-cara estem en etapes més pri-mitives i no està gens garantit que la manera de construir avanci cap allí.

Endavant (OSAN) hem ana-litzat correctament (en el lli-bret publicat i disponible a la xarxa “El procés sobiranista i l’Esquerra Independentista”) la caracterització del moment, hem llançat consignes relati-vament encertades com ara la campanya “Desobeïm” i la seva corresponent explicació a les “reflexions sobre l’escenari pre i post 9N i el paper de l’esquerra independentista” (que podem trobar a la web de l’organització, www.endavant.org) tot i que resulta evident que aquesta explicació, aquest raonament de la consigna que anima a la desobediència, ha calat molt poc en la conscièn-cia del nostre poble, resultat del grau minúscul en que es troba el desenvolupament de l’organització i això a permès que hagi estat tergiversada i en certa manera assumida per la burgesia, fet que posa de manifest les limitacions de la

21


PPCCconsigna. En tot cas el repte de qualsevol organització que es pretengui d’avantguarda re-volucionària és reunir en ella una perfecta combinació de l’estratègia amb la tàctica, cosa que aquesta consigna i el seu plantejament han aconseguit.

La situació viscuda a la comu-nitat autònoma espanyola de Catalunya, on el discurs sobi-ranista ha pres força, ha pro-vocat que vora 2 milions de persones que fins al moment estaven disperses o no eren actives políticament es mobi-litzessin. Aquesta mobilització popular, com si de la setmana santa es tractés, no està orien-tada cap a la presa de conscièn-cia de la nació treballadora. Per molt que aquesta massa informe bordi, no s’està en-trenant per mossegar. Aquest fenomen de masses, interclas-sista, és a dir, dirigida i poten-ciada per sectors la burgesia catalana, ha desorientat als qui ja estaven prou desorientats, i per tant això ha augmentat el caos al si de l’MCAN on ja n’hi havia prou.

Conegut és que al si de l’MCAN hi ha, a part d’un gran gruix que bascula entre un i altre pol, dos corrents enfrontats: per una banda hi ha el sector que aposta per construir un front nacional interclassista per tal d’aconseguir la independèn-cia dels Països Catalans, even-tualment per parts i en etapes diferenciades. Segons aquest sector, en aquesta aliança amb la burgesia, l’única garantia de la construcció paral.lela del socialisme ha de ser un movi-ment popular aixoplugat per (o subordinat a) una organit-zació pensada per a la lluita al camp de la burgesia, la institu-

ció de la civilització burgesa, a hores d’ara aquesta organit-zació seria la CUP. Hi ha un altre corrent: Només el poble en lluita es pot construir a si mateix com a subjecte. El po-ble conscient i organitzat con-tra les urpes de la burgesia, la seva ideologia i les seves ins-titucions és la font indestruc-tible que garanteix que, entre d’altres, puguem pactar i in-filtrar-nos en aquelles evitant degenerar en el reformisme, és a dir, cal crear una organit-zació d’avantguarda que cohe-sioni el poble treballador dels Països Catalans amb cons-ciència de tal, el lideri cap a la seva emancipació i això es farà actuant al si d’un moviment més ampli, creant espai propi per a la classe treballadora de la nació, desenvolupant poder popular i avançant cap a una situació de doble poder com-petint amb el poder burgès, no només al marge sinó contra l’interclassisme que recorda massa la fracassada estratègia de Front Popular formulada per la Internacional Comunis-ta al 1935, en que la classe tre-balladora es posava en mans de la burgesia, o encara pitjor, l’estratègia de la Coexistència Pacífica.

Només des d’aquest punt de vista i sense afegir-hi moltes de les dificultats que caracte-ritzen l’etapa històrica (oblit i menyspreu de l’estudi del marxisme, fracassos històrics i manca de referents, des-viacions ideològiques,...) es constata que anem molt enda-rrerits. En algunes organitza-cions de l’MCAN, i de manera encara més complexa degut a la dificultat per expressar i divulgar amb claredat els dos enfocs enfrontats explicats més amunt, s’hi reprodueix

aquesta lluita entre tendèn-cies i fins i tot passa quel-com encara més preocupant: la més total ignorància, des-orientació i deixadesa. Aques-ta lluita interna dificulta re-flectir una acció de conjunt coherent, això provoca una desorientació majúscula en els sectors del poble que en-cara no estan organitzats però que són susceptibles a ser-ho, amb raó no comprenen aquestes diferències internes i rep estímuls contradictoris i difosos dins del bombardeigs d’informacions i desinforma-cions de la societat capitalista d’ara i aquí, tot plegat acon-segueix que la gran majoria del poble treballador català se-gueixi mantenint-se al marge de l’organització conscient.

Les nostres organitzacions, si ho fan, creixen molt a poc a poc quantitativament, i les que creixen amb regularitat no és degut a una fortalesa de la ideologia proletària sinó preci-sament per l’avanç que ha fet la ideologia burgesa al si de les organitzacions de les nacions treballadores. Sovint això suc-ceeix en les organitzacions que treballen la vessant institucio-nal, organitzacions que malau-radament encarnen la nefasta dinàmica que quanta més

22


PAÏSOS CATALANS22


PPCC

energia dediquen en apropar-se a les masses més menys-preen la teoria marxista, més es converteixen elles mateixes en massa, confonent-se elles mateixes en les marees de sani-tat o educació de torn, anant a corre-cuita d’explosió social en explosió social, estan desorien-tades i desorienten, desitgen i potencien l’amuntegament inconnex i quantitatiu de gent, d’opinions i projectes que no porta enlloc, obstaculitza qual-sevol rigor teòric i/o ideològic pel bé d’una suposada unitat i per tant impedeix avanços qualitatius pel que fa a la presa del poder per assalt de la classe treballadora i enviem el capita-lisme a l’armari dels records. Per molt positiu que sigui que hi hagi 3 diputades de la CUP al parlament burgès de Cata-lunya, reconeixent els justos mèrits i beneficis, no hem de deixar d’alertar sobre la seva vessant negativa.

Un exemple de la desorienta-ció que patim podria ser el de les jornades de lluita que va or-ganitzar el SEPC per a princi-pis d’octubre per acumular for-ces de cara la consulta del 9n. El subjecte al que es va apel.lar va ser al de “catalans i catala-nes per a votar”, es va apel.lar al xovinisme burgès tant ben expressat en l’abraçada Mas-Fernández, es va apel.lar a “la democràcia” a seques, buscant aliances amb l’FNEC,... el re-sultat va ser desastrós, no hi ha hagut lluita, no hi ha hagut ocupacions de facultats, no hi ha hagut nova gent que s’ha incorporat a militar, no hi ha hagut res de res, s’ha fet la fei-na a la burgesia, i el que encara és pitjor: s’ha fet la feina de la burgesia. També podríem par-lar del baix nivell que patim

pel que fa a la identificació de la lluita comunista amb la fe-minista, tenim un moviment difós pel que fa aquest tema: per una banda hi ha un sec-tor que aposta per crear una organització única feminista dels Països Catalans però hi ha lluita degut als diferents ritmes del país i als mètodes utilitzats per a convèncer, per altra banda tenim tot un se-guit d’expressions orgàniques atomitzades que són camp regalat a la ideologia burgesa, en la mesura que la simple lluita antipatriarcal no suposa la lluita comunista, i per tant l’hegemonia burgesa en el camp del pensament campa amb plena llibertat en aquests col.lectius, per mot que for-malment arribin a criticar el post-modernisme. Un altre exemple contrari podríem bus-car-lo en la lluita que a partir del 26 de maig va mantenir un barri treballador contra la pro-pietat, la legalitat, la violència i la ideologia burgeses: la defen-sa de Can Vies. Superant en la pràctica el mite burgès del pa-cifisme, es va avançar moltes lliçons pel que fa a la gestació d’un veritable subjecte de llui-ta: durant més d’una setmana la classe treballadora que ha alliberat espais per esquerdar l’hegemonia cultural burgesa va posar a prova la feina feta i va superar amb un excel.lent. Les treballadores de Sants van desenvolupar l’heurística de la violència revolucionària amb una victòria con-tra el Capital per la via de les armes en plena Barcelo-na de 2014, en-senyança que no hem d’oblidar. Els límits de la ci-

vilització burgesa s’expliquen clarament amb el balanç re-pressiu de l’episodi: 81 de-tingudes, el company Sergi va estar-se 22 dies a la presó i després va ser absolt, un al-tre company, l’Ivan va estar 41 dies en presó preventiva, el proper 19 de desembre té ju-dici i li demanen 15.000 euros de multa i 9 anys de presó. Hi ha altres encausades als que els demanen 2’5 anys de pre-só, 3 anys, 4 anys i 10 mesos, i a nou persones els demanen 5 anys i 10 mesos de presó.

En la mesura en que no avan-cem cap a la creació d’una estratègia única de combat, en la mesura en que no avan-cem cap a la fixació d’uns ob-jectius i el camí a recórrer, en la mesura que no planifi-quem els passos a fer per a desenvolupar l’estratègia de capçalera de qualsevol comu-nista, la presa del poder per part del proletariat interna-cional, les organitzacions que es pretenguin d’avantguarda i l’Esquerra Independentista seguirem retrocedint en la mediocritat política, organit-zativa i ideològica del nostre moviment i del nostre poble, seguirem explotats per man-tenir la civilització burgesa que s’està carregant la huma-nitat i el planeta.

Jordi Romeu

23


PAÏSOS CATALANS22


PPCC

energia dediquen en apropar-se a les masses més menys-preen la teoria marxista, més es converteixen elles mateixes en massa, confonent-se elles mateixes en les marees de sani-tat o educació de torn, anant a corre-cuita d’explosió social en explosió social, estan desorien-tades i desorienten, desitgen i potencien l’amuntegament inconnex i quantitatiu de gent, d’opinions i projectes que no porta enlloc, obstaculitza qual-sevol rigor teòric i/o ideològic pel bé d’una suposada unitat i per tant impedeix avanços qualitatius pel que fa a la presa del poder per assalt de la classe treballadora i enviem el capita-lisme a l’armari dels records. Per molt positiu que sigui que hi hagi 3 diputades de la CUP al parlament burgès de Cata-lunya, reconeixent els justos mèrits i beneficis, no hem de deixar d’alertar sobre la seva vessant negativa.

Un exemple de la desorienta-ció que patim podria ser el de les jornades de lluita que va or-ganitzar el SEPC per a princi-pis d’octubre per acumular for-ces de cara la consulta del 9n. El subjecte al que es va apel.lar va ser al de “catalans i catala-nes per a votar”, es va apel.lar al xovinisme burgès tant ben expressat en l’abraçada Mas-Fernández, es va apel.lar a “la democràcia” a seques, buscant aliances amb l’FNEC,... el re-sultat va ser desastrós, no hi ha hagut lluita, no hi ha hagut ocupacions de facultats, no hi ha hagut nova gent que s’ha incorporat a militar, no hi ha hagut res de res, s’ha fet la fei-na a la burgesia, i el que encara és pitjor: s’ha fet la feina de la burgesia. També podríem par-lar del baix nivell que patim

pel que fa a la identificació de la lluita comunista amb la fe-minista, tenim un moviment difós pel que fa aquest tema: per una banda hi ha un sec-tor que aposta per crear una organització única feminista dels Països Catalans però hi ha lluita degut als diferents ritmes del país i als mètodes utilitzats per a convèncer, per altra banda tenim tot un se-guit d’expressions orgàniques atomitzades que són camp regalat a la ideologia burgesa, en la mesura que la simple lluita antipatriarcal no suposa la lluita comunista, i per tant l’hegemonia burgesa en el camp del pensament campa amb plena llibertat en aquests col.lectius, per mot que for-malment arribin a criticar el post-modernisme. Un altre exemple contrari podríem bus-car-lo en la lluita que a partir del 26 de maig va mantenir un barri treballador contra la pro-pietat, la legalitat, la violència i la ideologia burgeses: la defen-sa de Can Vies. Superant en la pràctica el mite burgès del pa-cifisme, es va avançar moltes lliçons pel que fa a la gestació d’un veritable subjecte de llui-ta: durant més d’una setmana la classe treballadora que ha alliberat espais per esquerdar l’hegemonia cultural burgesa va posar a prova la feina feta i va superar amb un excel.lent. Les treballadores de Sants van desenvolupar l’heurística de la violència revolucionària amb una victòria con-tra el Capital per la via de les armes en plena Barcelo-na de 2014, en-senyança que no hem d’oblidar. Els límits de la ci-

vilització burgesa s’expliquen clarament amb el balanç re-pressiu de l’episodi: 81 de-tingudes, el company Sergi va estar-se 22 dies a la presó i després va ser absolt, un al-tre company, l’Ivan va estar 41 dies en presó preventiva, el proper 19 de desembre té ju-dici i li demanen 15.000 euros de multa i 9 anys de presó. Hi ha altres encausades als que els demanen 2’5 anys de pre-só, 3 anys, 4 anys i 10 mesos, i a nou persones els demanen 5 anys i 10 mesos de presó.

En la mesura en que no avan-cem cap a la creació d’una estratègia única de combat, en la mesura en que no avan-cem cap a la fixació d’uns ob-jectius i el camí a recórrer, en la mesura que no planifi-quem els passos a fer per a desenvolupar l’estratègia de capçalera de qualsevol comu-nista, la presa del poder per part del proletariat interna-cional, les organitzacions que es pretenguin d’avantguarda i l’Esquerra Independentista seguirem retrocedint en la mediocritat política, organit-zativa i ideològica del nostre moviment i del nostre poble, seguirem explotats per man-tenir la civilització burgesa que s’està carregant la huma-nitat i el planeta.

Jordi Romeu

23 PPCC

SE NS HA OBLIDAT LA VAGAHem perdut l’opció de la re-

volta potser el moment més idoni en anys com en

aquests cinc últims.

La revolta de les treballadores no s’ha produït perquè l’esquerra revo-lucionària no l’ha anat a buscar es-tratègicament. Un cop més, hem de-legat l’organització obrera en mans dels sindicats i els partits del règim mentre les treballadores perdien els seus estalvis de subsistència, la seva feina, la seva llar, la dignitat de la unitat familiar, el benestar i fins i tot la vida, aquesta que moltes s’han auto arrabassat malgrat sigui el ca-pitalisme en la seva versió espanyola (i catalana) les qui les hi va obligar.

Part del descontent civil al Principat ha passat aquest temps per un altre clam que ha semblat ser més majoritari, i l’anhel de justícia social el busquen ara les principatines en un estat català independent, per motius pràctics i pragmàtics en el sac de l’economia de mercat i l’estat del benestar que aquest estat podria oferir, però delegat per contra se-guint la mateixa recepta del capita-lisme més ferotge.

Bona part del sobiranisme identifi-ca exclusivament la culpa de les des-gràcies que sofrim sobre l’estat es-panyol, i en la seva figura de partit, en el PP de Rajoy, d’Aznar i de Fraga Iribarne com l’herència del franquis-me, oblidant moltes vegades que la monarquia, el PSOE i l’esquerra estatal postcarrillista també ho és, l’herència de les republicanes as-sassinades pel feixisme que l’estat mai ha deixat de practicar, sen-

se parar gaire compte que aquests personatges organitzats només són les titelles de la gran burgesia. Clar que Espanya és un país antidemo-cràtic i una presó de pobles medi-tadament cimentat pels interessos econòmics de la burgesia espanyo-la, però cal no oblidar-ho, amb la total col·laboració i conformitat de la burgesia resident als PPCC. Cal doncs continuar propagant que CiU, ERC, PSC i qualsevol altra organit-zació política social«democrata» també és i serà un putxinel·li dels interessos dels qui viuen entre luxes gràcies a l’explotació de la classe tre-balladora catalana, dels animals no

humans i del nostre medi natural.

L’ocasió es mereixia l’eina de la Vaga General Indefinida (VGI), que potser per una optimista sensació del descontent general, ens hagués pogut portar a un procés de ruptu-ra democràtica del capitalisme i a la revolta com l’avantsala d’un apode-rament popular dels mitjans de pro-ducció i com a prolegomen d’una revolució.

Pot semblar simplista aquesta re-flexió, però ho és per la simplicitat de no haver d’adornar el que no hem fet i estàvem obligades a fer sabent que era l’oportunitat de revolta per a vàries generacions. «La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general» que li subscric a Mar-

garit si aquesta és indefinida.Si les mateixes persones que es van mobilitzar aquests darrers tres anys, haguessin participat activament d’una VGI, si l’ANC no utilitzés la transversalitat ideològica com una premissa contra els interessos de classe de la immensa majoria de les principatines que la formen, ara, amb les treballadores al front d’una suposada Unitat Popular, crec que estaríem immerses en una Procla-mació Unilateral d’Independència, davant la pugna per una repúbli-ca popular i socialista, i preparant aquest tros de país per una estratè-gia reunificadora dels PPCC.

Són moltes les catalanes que s’han mobilitzat du-rant els darrers 11-S, un gran nombre d’elles ens explicarien que han es-tat i continuen sent víc-times d’algunes de les misèries a les que les ha empés l’imperialisme capitalista amb la co-participació i corespon-sabilitat que se li ha d’atribuir a ERC, PSC-

PSOE, Ciudadanos, PP, i en lloc destacat de culpa a CiU, en la seva forma de govern retallador de vides i de somnis.

El seny immobilista, com que és una altra de les imposicions amb les que la burgesia barretinaire ha aconse-guit definir el caràcter col·lectiu de les catalanes, ha estat present en tot aquest procés sobiranista que con-tinua, ja veurem com, a la manera de fer que més li interessa als nos-tres hisendats: la paciència, la galta (l’altra), la por i la submissió. I així és com hem demostrat de cara a la comunitat internacional que som un poble civilitzat i gran defensor de les llibertats i la democràcia, però la que és entesa com el règim liberal que fa les delícies de l’oligarquia.


24


PAÏSOS CATALANS 24PPCC

En trobaríem molts de motius pels quals la majoria de les treballadores no secunden una vaga, ni que sigui d’una sola jornada. Per les actuals, com que la vaga costa diners i els sindicats majoritaris fan el joc als amos, i com que la maquinària pro-pagandística del sistema dominant ha calat, tot sabent que els tarats de la banca tenen amenaçada la classe treballadora, l’obrer/a sovint aban-dona la idea de l’acció, havent de fer front als seus companys llepes del patró (els que sortiran de l’armariet disfressats d’esquirol), de caps i d’encarregats/des que viuen endeu-tats/des per desitjar emular l’estil de vida dels seus estimats i envejats explotadors del temps i la força de treball de la immensa majoria. A les corporacions, les fàbriques i les mitjanes i grans empreses quasi bé sempre ha estat així.

A les petites, l’empresari juga amb el xantatge emocional, com si el capitalisme no anés amb ell. I la treballadora acaba cedint, perquè sovint li diuen que és com de la fa-mília, menys a l’hora de repartir els beneficis, és clar. Per l’avarícia po-dem trobar l’autònom a comissió, i sens dubte un dels pitjors al meu parer, potser per ser-ne professio-nal, però sobretot per la gran res-ponsabilitat social que hauria de comportar la seva tasca, la de la ma-joria d’educands, tancats en claustre dient que mai de la vida s’exposaran a perdre 100 euros per dia, els ma-teixos que gosen dir que formen i avaluen les més joves com si aques-ta afirmació fos general, però sí, són formadors de clons i titelles com-petitives i futurs esclaus a mans del capital. Mestres i professors admi-nistratius, sense més vocació que mantenir i preservar l’estatus quo, aliens, alienats i alienadors de les greus dificultats sociolaborals per les que passen els pares i les mares dels i les alumnes que diuen tenir.

Però no cal posar més exemples dels motius sistèmics i les motivacions personals en diferents sectors i àm-bits laborals. On volia anar a parar

és a dir que si hagués prosperat una VGI per reclamar una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), s’hagués pogut comprovar com el president Mas, esperonat per l’Iceta i la Camacho, hagués acabat fet cas dels qui li mouen els fils i ens ha-guessin enviat el «glorioso ejército español» a falta de suficients efec-tius policials. I l’adveniment més tenebrós: quin paper hagués jugat l’ANC en tot això?

En aquest tros de país, si no treus al carrer a milions de persones, la so-cialdretocràcia no reacciona, tenint en compte que si ho ha fet aquest cop, tot seguint la voluntat popu-lar independentista, és perquè no creu perillar els seus privilegis i els dels amos de l’oligarquia i la banca. Això ve a dir que la independència, si no és per a ells (pels rics), no la voldrien mai de la vida, perquè pri-mer que tot sempre ha estat la pre-servació i l’augment de xifres del seu compte corrent. Oi que si Pujolet? Els amants del capital no s’estimen la terra, la destrueixen; no s’estimen a les catalanes, les exploten i les condemnen a les moltes misèries que fan existir. Com a polítics po-den tenir somnis romàntics sobre patriotismes i diverses fórmules de benestar social, però no perquè mirin pel nostre confort, sinó per mantenir aquest sistema i estalviar-se la revolta; ens han de mantenir lobotomitzades i fent circular el seu diner amb el consumisme i la pro-ducció com a leitmotiv.

Que tot això passi és culpa de l’actual sistema dominant o bé de l’esquerra anticapitalista? La classe treballa-dora sempre ha de quedar exonera-da de les seves obligacions socials i morals? Quin és el nostre paper en el recular de la seva por i ignoràn-cia? Nosaltres com a militants, quan pensem que fem tot el que podem, hauríem d’avaluar els resultats im-mediats, perquè és en base a la im-mediatesa que sorgeixen les revoltes populars, i feina nostra planificar l’eina de la vaga. Cau la proposta que potser els esforços donarien (més) rèdit si féssim activisme als llocs de

treball més que al carrer, sense mor-molejar ni «mormonejar», donant resposta a les inquietuds i les neces-sitats de les operàries mentre fan un descans a la freda sala d’un barracó. L’ANC ho va tenir molt clar i es va llençar al carrer a fer proselitisme casa per casa.

La nostra millor contribució hagués passat sens dubte per incorporar dins el procés sobiranista, almenys, una proposta ben cuinada de jorna-da/des de vaga com a superació de la desobediència, doncs si aquest procés l’ha endegat el poble treba-llador català i no s’ha delegat encara a les elits polítiques del Principat, el proselitisme dels nostres principis i ideals de lluita de classes haurien calat, aconseguint, potser, un per-centatge de participació superior a altres vagues, posant a debat pú-blic la conveniència de deixar-se d’emmirallar amb la troika de la UE i deixar el nostre estat del benestar en mans dels nefastos projectes so-cials i econòmics als que mai hem deixat d’estar sotmeses.

Perquè em refermo en la idea que ens cal ser molt fortes i conscien-ciar a les treballadores que un su-posat estat principatí ens pot inte-ressar a les classes populars per a apuntalar consideracions romàn-tiques com la preservació i poten-ciació de la llengua, la identitat i la cultura mil·lenàries, per a que les nostres contribucions individuals o col·lectives portin la nostra senya i signatura a nivell internacional com una finestra directa a les nostres aportacions culturals, esportives, científiques, tecnològiques o políti-ques entre moltes altres; però mai ens durà, per si sol, i en aquesta ma-teixa conjuntura globalitzada del ca-pitalisme, a disposar d’un país lliure d’explotació i discriminació.

Les treballadores catalanes no som cornudes, no venim d’una relació lliure i consentida; ens van agafar per l’ànima i ens van violar per da-vant, per darrere i per l’orella, però en canvi sí que paguem el beure, perquè sí que som una colònia.


25


PAÏSOS CATALANS24PPCC

En trobaríem molts de motius pels quals la majoria de les treballadores no secunden una vaga, ni que sigui d’una sola jornada. Per les actuals, com que la vaga costa diners i els sindicats majoritaris fan el joc als amos, i com que la maquinària pro-pagandística del sistema dominant ha calat, tot sabent que els tarats de la banca tenen amenaçada la classe treballadora, l’obrer/a sovint aban-dona la idea de l’acció, havent de fer front als seus companys llepes del patró (els que sortiran de l’armariet disfressats d’esquirol), de caps i d’encarregats/des que viuen endeu-tats/des per desitjar emular l’estil de vida dels seus estimats i envejats explotadors del temps i la força de treball de la immensa majoria. A les corporacions, les fàbriques i les mitjanes i grans empreses quasi bé sempre ha estat així.

A les petites, l’empresari juga amb el xantatge emocional, com si el capitalisme no anés amb ell. I la treballadora acaba cedint, perquè sovint li diuen que és com de la fa-mília, menys a l’hora de repartir els beneficis, és clar. Per l’avarícia po-dem trobar l’autònom a comissió, i sens dubte un dels pitjors al meu parer, potser per ser-ne professio-nal, però sobretot per la gran res-ponsabilitat social que hauria de comportar la seva tasca, la de la ma-joria d’educands, tancats en claustre dient que mai de la vida s’exposaran a perdre 100 euros per dia, els ma-teixos que gosen dir que formen i avaluen les més joves com si aques-ta afirmació fos general, però sí, són formadors de clons i titelles com-petitives i futurs esclaus a mans del capital. Mestres i professors admi-nistratius, sense més vocació que mantenir i preservar l’estatus quo, aliens, alienats i alienadors de les greus dificultats sociolaborals per les que passen els pares i les mares dels i les alumnes que diuen tenir.

Però no cal posar més exemples dels motius sistèmics i les motivacions personals en diferents sectors i àm-bits laborals. On volia anar a parar

és a dir que si hagués prosperat una VGI per reclamar una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), s’hagués pogut comprovar com el president Mas, esperonat per l’Iceta i la Camacho, hagués acabat fet cas dels qui li mouen els fils i ens ha-guessin enviat el «glorioso ejército español» a falta de suficients efec-tius policials. I l’adveniment més tenebrós: quin paper hagués jugat l’ANC en tot això?

En aquest tros de país, si no treus al carrer a milions de persones, la so-cialdretocràcia no reacciona, tenint en compte que si ho ha fet aquest cop, tot seguint la voluntat popu-lar independentista, és perquè no creu perillar els seus privilegis i els dels amos de l’oligarquia i la banca. Això ve a dir que la independència, si no és per a ells (pels rics), no la voldrien mai de la vida, perquè pri-mer que tot sempre ha estat la pre-servació i l’augment de xifres del seu compte corrent. Oi que si Pujolet? Els amants del capital no s’estimen la terra, la destrueixen; no s’estimen a les catalanes, les exploten i les condemnen a les moltes misèries que fan existir. Com a polítics po-den tenir somnis romàntics sobre patriotismes i diverses fórmules de benestar social, però no perquè mirin pel nostre confort, sinó per mantenir aquest sistema i estalviar-se la revolta; ens han de mantenir lobotomitzades i fent circular el seu diner amb el consumisme i la pro-ducció com a leitmotiv.

Que tot això passi és culpa de l’actual sistema dominant o bé de l’esquerra anticapitalista? La classe treballa-dora sempre ha de quedar exonera-da de les seves obligacions socials i morals? Quin és el nostre paper en el recular de la seva por i ignoràn-cia? Nosaltres com a militants, quan pensem que fem tot el que podem, hauríem d’avaluar els resultats im-mediats, perquè és en base a la im-mediatesa que sorgeixen les revoltes populars, i feina nostra planificar l’eina de la vaga. Cau la proposta que potser els esforços donarien (més) rèdit si féssim activisme als llocs de

treball més que al carrer, sense mor-molejar ni «mormonejar», donant resposta a les inquietuds i les neces-sitats de les operàries mentre fan un descans a la freda sala d’un barracó. L’ANC ho va tenir molt clar i es va llençar al carrer a fer proselitisme casa per casa.

La nostra millor contribució hagués passat sens dubte per incorporar dins el procés sobiranista, almenys, una proposta ben cuinada de jorna-da/des de vaga com a superació de la desobediència, doncs si aquest procés l’ha endegat el poble treba-llador català i no s’ha delegat encara a les elits polítiques del Principat, el proselitisme dels nostres principis i ideals de lluita de classes haurien calat, aconseguint, potser, un per-centatge de participació superior a altres vagues, posant a debat pú-blic la conveniència de deixar-se d’emmirallar amb la troika de la UE i deixar el nostre estat del benestar en mans dels nefastos projectes so-cials i econòmics als que mai hem deixat d’estar sotmeses.

Perquè em refermo en la idea que ens cal ser molt fortes i conscien-ciar a les treballadores que un su-posat estat principatí ens pot inte-ressar a les classes populars per a apuntalar consideracions romàn-tiques com la preservació i poten-ciació de la llengua, la identitat i la cultura mil·lenàries, per a que les nostres contribucions individuals o col·lectives portin la nostra senya i signatura a nivell internacional com una finestra directa a les nostres aportacions culturals, esportives, científiques, tecnològiques o políti-ques entre moltes altres; però mai ens durà, per si sol, i en aquesta ma-teixa conjuntura globalitzada del ca-pitalisme, a disposar d’un país lliure d’explotació i discriminació.

Les treballadores catalanes no som cornudes, no venim d’una relació lliure i consentida; ens van agafar per l’ànima i ens van violar per da-vant, per darrere i per l’orella, però en canvi sí que paguem el beure, perquè sí que som una colònia.


25 PPCC

Per tant, la ruptura democràtica amb Espanya no es tracta d’un divorci, no és la separació d’una unió pac-tada, volguda i consentida. No som Escòcia, en el nostre cas no anem a finir un contracte «matrimonial», es tracta de fer fora un intrús, un monstre genocida que va accedir si-multàniament a casa nostra a cop de ràtzia per a assassinar, per saquejar, per violar, per torturar; un ocupant que no ens permet exercit cap dret social o nacional i que ens separa de les germanes valencianes i insu-lars, tot venint d’amputar parts de la nostra persona política de l’altre amic i soci-òpata genocida francès, a imposar-nos les seves lleis, la llen-gua i les costums de l’amo, empreso-nar-nos,castigar-nos, fustigar-nos, obligades a servir-los, a cuidar-los i finançar-los les seves incursions im-perialistes. Com a contrapartida no en rebem més que destrucció neoli-beral, saqueig i l’anorreament de la nostra personalitat col·lectiva i an-hels de llibertat sota aquests règims imperialistes espanyol i francès.

Ja no cal parlar-ne més de la VGI en aquest procés sobiranista i de saqueig, oportunitat perduda, de moment. Però a la següent es-tem obligades a aprofitar-la, tot considerant que una altra crisi capitalista es podria donar en les primeres dècades del funcio-nament del nou estat català que s’espera; i si tot va com esperem és clar, perquè la llengua i la cul-tura catalana fora del Principat no resistiran gaire més. Per tant, els propers anys són crucials per la reunificació. O nació o mort, perquè això és el que ens espera si no reac-cionem com cal: la mort de la cultura catalana constructiva, la mort de les esperances d’esdevenir lliures per la via rupturista pacífica, mort de les oportunitats de desempallegar-nos de la burgesia i el seu imperi finan-cer, la mort del medi ambient, del territori, dels animals, la mort a les esperances de la federació i la reuni-ficació dels PPCC, la mort clínica de la llengua i de la nostra via i aporta-ció específica al món...

Per dignitat nacional i per la me-mòria de les lluitadores per les lli-bertats d’aquest poble, cal aprofitar aquest procés per no quedar defini-tivament engolits per uns estats tan bàrbars i nauseabunds, cal guanyar el referèndum que haurà de fer-se, per la pervivència del Principat, i per recobrar-nos posteriorment en la nostra unitat i no ser destruïts com a poble. Pensem en les aporta-cions de Fuster i si ens calen aques-tes de guia.

Vingui el que vingui, sigui el que si-gui i el que surti d’aquest procés, cal resistir, cal lluitar, cal plantar cara, desobeir, cal mostrar-nos dignes i orgulloses com a nació, i per ara, cal treballar-nos i defensar el referèn-dum definitiu i les seves urnes, sigui davant les armes d’imposició i atac espanyoles que siguin, si cal, parlant el llenguatge de l’opressor, la digni-tat no passa pel pacte polític «a des-aparèixer» ni per la floreta front el canó.

Reflexionem-hi, perquè no hem sabut aprofitar novament la greu situació d’enderrocament dels ser-veis públics, de pobresa i exclusió social que podien haver servit com a germen per poder guiar a les clas-ses populars a plantejar-se l’anàlisi de la conjuntura d’aquest saqueig malgrat els esforços de moviments socials especialitzats i organitzats en plataformes específiques que treballen sobre algunes de les con-seqüències d’aquest robatori fet passar per crisi. No hem acompan-yat suficientment els sentiments de frustració, d’odi i indefensió social

d’un gran nombre de catalanes víc-times d’aquest sistema cap a una revolta organitzada, i no s’ha fet perquè moltes de nosaltres encara pensem que la casserola i la protesta puntual no són expressions ni eines balmades. Trobo en falta l’actitud de valor en les accions polítiques que hauria d’acompanyar els ideals revolucionaris, que no la localitzo en la militància més formada i si en canvi en les treballadores amb les que he coincidit en les diverses fei-nes precàries que he anat realitzat, que n’està molt menys o bé en fase desalienant sobre alguns dels aspec-tes polítics i socials que més influei-xen en el seu dia a dia, però amb una personalitat forta i marcada per la resistència vital a aquest món cons-truït a base de sang i psicopatia.

Per la reunificació federal dels PPCC necessitarem la independència del Principat, i pel socialisme neces-sitarem molt de valor i coratge per la lluita en majúscules, però seiem-nos a analitzar la conjuntura his-

tòrica i material abans, perquè situacions com les que estem vivint triguen molt a repetir-se si no l’accelerem nosaltres ma-teixes des de la revolta, i per començar-la cal acostar-se a les treballadores més que esperar-les als casals i ateneus per tal de proposar la conveniència impe-riosa de la mare de les vagues.

Aquesta és la reflexió i les lletres que m’han convidat

a deixar caure les companyes en aquesta necessària revis-ta que porta per nom una de les receptes gastronòmiques tradicionals tarragonines, i a prendre’m l’ultima llibertat mi-litant d’acabar advertint que l’espineta que metafòricament s’ha de servir en safata és la dels burgesos saquejadors, i els ca-ragolins retornats al seu medi, traient banya i pujant per la muntanya!

Toni Teixidó


26


INTERNACIONAL 26


INTERNACIONAL

NUESTRO TRABAJO

MILITANTEEN MADRID

Las Marchas de la Dignidad sin duda supusieron un hito en Madrid: una mo-

vilización de más de un millón de personas con una consigna que, sin ser revolucionaria en sí misma, es ahora mismo ina-sumible por las clases domi-nantes: No al Pago de la Deuda.

Sin embargo, la realidad es ti-rana y está en continuo movi-miento, y no espera a las revo-lucionarias y revolucionarios por mucho atraso que llevemos con respecto a las necesidades que esta realidad nos impone. El momento político ha cambia-do, especialmente a raíz de las elecciones europeas: la gente ha avanzado al punto de em-pezar a pensar en disputar el poder político (aunque, de mo-

mento, sólo por cauces electo-rales). Las esperanzas puestas en las opciones electorales han llevado a un lógico desinfle del ciclo de movilizaciones que du-rante tanto tiempo ha hecho presión en las calles, con el consabido desgaste a las acti-vistas del movimiento popular. Estas ilusiones electorales tie-nen fecha de caducidad, pues ya sabemos que no se puede ganar jugando con las reglas del ene-migo, y debemos trabajar para la creación de comités populares que organicen las luchas de los barrios y pueblos. Con este ob-jetivo estamos realizando nues-tra intervención en los comités de preparación de las Marchas de Noviembre, una movilización que tendrá lugar en Madrid el día 29 como continuación de las Marchas del 22-M. La pre-sencia del sector reformista que pretende reducir las exigencias a peticiones asépticas e inofen-sivas se ha visto reforzada por la proximidad de las elecciones municipales, pero aún así se-guimos reforzando en esos es-pacios la reivindicación del No

al Pago de la Deuda, para usar la preparación de las Marchas como trampolín para el proceso de formación de comités popu-lares que coordinen las luchas locales. Por muchas limitaciones que pueda tener, y por jugoso que resulte para las intenciones electorales del reformismo, si-gue siendo un espacio en torno al que se articulan las diferentes luchas. Esto se enmarca dentro de la estrategia revolucionaria de acompañar a la gente des-de la exigencia de una refor-ma inasumible por el gobierno de turno hasta la lucha por la conquista del poder político.

NO A

L PAGO DE LA DEUDA

27


INTERNACIONAL26


INTERNACIONAL

NUESTRO TRABAJO

MILITANTEEN MADRID

Las Marchas de la Dignidad sin duda supusieron un hito en Madrid: una mo-

vilización de más de un millón de personas con una consigna que, sin ser revolucionaria en sí misma, es ahora mismo ina-sumible por las clases domi-nantes: No al Pago de la Deuda.

Sin embargo, la realidad es ti-rana y está en continuo movi-miento, y no espera a las revo-lucionarias y revolucionarios por mucho atraso que llevemos con respecto a las necesidades que esta realidad nos impone. El momento político ha cambia-do, especialmente a raíz de las elecciones europeas: la gente ha avanzado al punto de em-pezar a pensar en disputar el poder político (aunque, de mo-

mento, sólo por cauces electo-rales). Las esperanzas puestas en las opciones electorales han llevado a un lógico desinfle del ciclo de movilizaciones que du-rante tanto tiempo ha hecho presión en las calles, con el consabido desgaste a las acti-vistas del movimiento popular. Estas ilusiones electorales tie-nen fecha de caducidad, pues ya sabemos que no se puede ganar jugando con las reglas del ene-migo, y debemos trabajar para la creación de comités populares que organicen las luchas de los barrios y pueblos. Con este ob-jetivo estamos realizando nues-tra intervención en los comités de preparación de las Marchas de Noviembre, una movilización que tendrá lugar en Madrid el día 29 como continuación de las Marchas del 22-M. La pre-sencia del sector reformista que pretende reducir las exigencias a peticiones asépticas e inofen-sivas se ha visto reforzada por la proximidad de las elecciones municipales, pero aún así se-guimos reforzando en esos es-pacios la reivindicación del No

al Pago de la Deuda, para usar la preparación de las Marchas como trampolín para el proceso de formación de comités popu-lares que coordinen las luchas locales. Por muchas limitaciones que pueda tener, y por jugoso que resulte para las intenciones electorales del reformismo, si-gue siendo un espacio en torno al que se articulan las diferentes luchas. Esto se enmarca dentro de la estrategia revolucionaria de acompañar a la gente des-de la exigencia de una refor-ma inasumible por el gobierno de turno hasta la lucha por la conquista del poder político.

NO A

L PAGO DE LA DEUDA

27


INTERNACIONAL 8

Otra de nuestras líneas de inter-vención es la Campaña ¡Abajo el Régimen!, la denuncia del régi-men del 78, no para denunciar la ruptura del pacto de la Transi-ción, sino para mostrar el recha-zo hacia la Transición misma y todo lo que ello conlleva: reivin-dicar el derecho de autodeter-minación, exigir la derogación de las leyes represivas, denunciar la traición de las luchas y con-quistar la amnistía de las presas y presos políticos. En esta línea se enmarca la manifestación del 6 de Diciembre, de importancia histórica en Madrid por ser una movilización que parte en origen de la izquierda revolucionaria y que no simplemente conmemo-ra una II República ya perdida, sino que llama a la construcción de una nueva República popu-lar y denuncia el origen fascista de nuestro Estado. En esta ma-nifestación del 6-D, la Coordi-nadora Republicana de Madrid -de la que formamos parte-, ha mantenido durante una década los lemas del rechazo al régimen del 78 y el derecho de autode-terminación de los pueblos opri-midos por el Estado español.

También como parte de esta campaña estamos realizando una serie de actos en los barrios y pueblos donde podemos rea-lizar un trabajo de intervención. Un ejemplo de ello es el acto rea-lizado en el CS Cantalarrana de Torrejón bajo el título ¿Casta vs sistema? Desde la Transición a la actualidad. ¿Cómo construir la resistencia?, de gran importan-cia para señalar que “de aquellos polvos vienen estos lodos” en re-lación a la oleada de agresiones fascistas que vienen sucedien-do en esa zona últimamente.

En el barrio madrileño de Valle-kas también tenemos organiza-do un acto el día 4 de diciembre sobre las luchas históricas en ese barrio, la autoorganización popular y el movimiento vecinal.Para este balance hemos elegido hacer énfasis en dos líneas de in-tervención, y cuando te centras en algo es natural dejarse algo en el tintero, pero no podemos dejar de mencionar aunque sea de pasada y sin entrar en deta-lles, la actividad de solidaridad internacionalista que pone én-fasis en las intenciones crimina-les del agresor y no en los lími-tes del agredido, tan importante ahora que las potencias imperia-listas en decadencia no parecen tener reparo en incendiar me-dio mundo con tal de intentar frenar la caída de sus beneficios.

Coodinadora Madrid de Núcleos de Red Roja

28


INTERNACIONAL

PLAN COLOMBIA:sus objetivos estratégicos para América del Sur

Durante el gobierno del liberal Ernesto Samper Pizano, las relaciones con Estados Unidos se de-terioraron a partir de las acusaciones que dio a

conocer su oponente Andrés Pastrana de que en la cam-paña presidencial del candidato liberal ingresaron dine-ro del narcotráfico, específicamente del cartel de Cali. Samper fue absuelto en el juicio político que se le abrió en el Congreso de la República, pero siempre quedó la duda y una sombra cubrió toda la gestión del mandata-rio colombiano. En ese contexto crecía la corrupción dentro de las Fuer-zas Militares y sus vínculos con los carteles de la droga y su brazo armado las llamadas Autodefensas Unidas de Colombia (AUC) o paramilitares, que tenían en algunos funcionarios y dirigentes de gobernaciones departamen-tales como era el caso de Antioquia, Sucre, Córdoba, Ce-sar, Boyacá y Casanare sus más fieles aliados.En ese marco la guerrilla de las FARC y del ELN acre-centaron su accionar, pero principalmente la primera, asestando golpes demoledores a las Fuerzas Militares, tales como la toma de la base de Miraflores, la derrota de las Delicias y el Billar, Puerres y la toma de la base de Patascoy. Y al inicio del gobierno de Pastrana la toma de Mitú, capital del departamento de Vaúpes.Todas estas derrotas militares tuvieron que ver con ese resquebrajamiento e incidió en la moral de las Fuerzas Militares, que puso en alerta al poder oligárquico co-lombiano pero mucha más preocupación causaba en el gobierno de los Estados Unidos, Colombia era y es uno de sus más importantes aliados y enclave en su sistema defensivo regional.Es en ese marco que se celebran las elecciones de prin-cipios del 98 en Colombia y el conservador Andrés Pas-trana Arango, triunfa en esas elecciones, con el tácito apoyo de las FARC organización insurgente que aceptó conversar con delegados de la campaña presidencial de Pastrana y acuerdan trabajar de conjunto por ponerle fin al conflicto social y armado. En el discurso de campaña en el Hotel Tequendama, el candidato presidencial Andrés Pastrana, propone el tema de la paz y la necesidad de llevar a cabo un Plan Marchall, sugerido por el exministro conservador Álvaro Leyva Duran y que obviamente requería de un fuerte apoyo financiero. En la visita a Washington antes de la toma de posición el 3 de agosto, Pastrana fue recibido por el presidente Wi-

lliam Clinton, a quien le plantea el interés de apoyo para el llamado Plan Marshall y es así como Estados Unidos se inserta en esa coyuntura y a propuestas de Andrés Pastrana comienza a implementar lo que inicialmente se denominó Plan Colombia para la Paz. El Plan fue presen-tado por las administraciones del presidente colombiano Andrés Pastrana Arango y estadounidense William Clin-ton con los objetivos específicos de generar una revitali-zación social y económica, terminar el conflicto armado y crear una estrategia antinarcóticos. Con ese avance de las fuerzas guerrilleras y la crisis ins-titucional colombiana, el gobierno de Estados Unidos a mediados de 1997, comienza a través de sus think tank cercano al Pentágono, particularmente la Corporación Rand a elaborar ideas y proyectos “defensivos” de ca-rácter regional, con varios objetivos estratégicos, así lo comentó un funcionario de dicha corporación durante una conferencia en la sede de FESCOL en Bogotá, Co-lombia.Las ideas manejada por esta conocida Corporación, como un laboratorio de ideas de trabajo de alto secreto para las agencias de inteligencia y seguridad del gobier-no de los Estados Unidos y especialmente para el Pentá-gono, explicaba este funcionario, que el Plan Colombia en su carácter estratégico estaba diseñado con un crite-rio regional para Sur América y sus objetivos inmediatos eran:

a) Evitar el desarrollo y auge de la guerrilla de las FARC y ELN, bajo el pretexto de la lucha contra el narcotrafico, ocultando el verdadero carácter y alcance del plan militar contrainsurgente y el multimillonario apoyo financiero, en medios, logistico y entrenamiento estadounidense para fortalecer a las Fuerzas Militares colombianas, incluso con su participación activa en la dirección y actuación en acciones combativas, clara-mente manifiestas en el llamado Plan Patriota.

b) Frenar las posibilidades de expansión de la iz-quierda en América Latina al surgir un popular dirigen-te izquierdista en Brasil, cuyas posibilidades de acceder al poder eran ciertas, se refería a Luis Ignacio Lula da Silva y el temor de la influencia política de este impor-tante lider sindicalista en la región y evitar el expansio-nismo económico brasileño hacia el norte. Lula ganó la presidencia y su gobierno y su continuadora Dilma Rouseff aplicaron una política interna de corte asisten-cialista social y una política exterior de corte integracio-

29


INTERNACIONAL

nista y fuerte aliada de los países latinoamericanos y ca-ribeños, jugando un papel destacado en el MERCOSUR, integrante del BRIC y de la CELAC. El triunfo de Dilma el pasado 26 de octubre le da un mandato importante para continuar una política independiente y fortalecer este nuevo escenario latinoamericano y caribeño que si bien no es adversario de Estados Unidos, y desea una relación de iguales, pero para nada obsecuente, esos tiempos han quedado atrás.

c) Controlar las enormes reservas de gas y pe-tróleo venezolanas especialmente, pero tambien las de todo el sur.

d) Preservar para sí la segunda reserva mundial de agua potable en las cuencas del Amazona y la Orino-quía.

e) Los grandes recursos minerales y energéticos de Colombia y Venezuela, que incluye el oro, coltán y uranio.Unos años más tarde durante el gobierno de George W Bush el plan se devela en lo que era y estaba concebido, cuando pasa a convertirse en la Iniciativa Regional Andi-na y los presupuestos millonarios de guerra que inicial-mente se invertían en Colombia pasaron a distribuirse en otros países del área, especialmente Ecuador y Perú dos de los países que en aquella época tenían en su te-rritorio bases militares norteamericanas, me refiero a la base de Manta, Ecuador.

La base de Manta fue desmantelada cuando el presiden-te Rafael Correa lo ordenó, luego del artero ataque a un campamento guerrillero de las FARC en territorio ecua-toriano fue bombardeado y ahora se sabe y así lo publicó el Washington Post que fueron aviones norteamericanos que despegaron de dicha base y a gran altura dejaron caer su mortífera carga. Perú aún mantiene bases mili-tares estadounidenses en su territorio. El elemento más controvertido de este plan en Colombia ha sido la fumigaciones aéreas para erradicar los cul-tivos de coca. Esta actividad ha sido blanco de críticas porque además de las matas de coca produce daños a otros cultivos, la flora y fauna y tiene graves consecuen-cias de salud sobre aquellas personas expuestas a los herbicidas, que también afectaron el territorio ecuato-riano. Los críticos de esta iniciativa también alegan que parte de la ayuda del Plan le ha llegado también a elementos de las fuerzas militares y de seguridad que están com-prometidos con grupos paramilitares en crímenes de lesa humanidad contra sectores de la población y orga-nizaciones de izquierda.La versión original del Plan Colombia según la ideó el ex ministro Álvaro Leiva Duran y la presentó al presidente Andrés Pastrana Arango en 1998, una semana después de la primera ronda de las elecciones presidenciales,

30


INTERNACIONAL

consistía en un Plan Marshall para Colombia, pero era absolutamente con un contenido social y no militar.El argumento de Leyva a Pastrana y este al presiden-te Clinton fue que “la coca era un problema social cuya solución debía incluir resolución del conflicto armado; los países desarrollados deberían ayudar a implementar una especie de Plan Marshall para Colombia, el cual permitiría desarrollar grandes inversiones en el campo social, con el fin de ofre-cer a los campesinos alternativas diferentes a los cultivos ilícitos”.Después de la posesión de Pastrana, uno de los nombres dados a la iniciativa fue “Plan Colombia para la Paz”, el cual según Pastrana “era un conjunto de proyectos de desarrollo alternativo que canalizarían los es-fuerzos de las organizaciones multilaterales y go-biernos extranjeros hacia la sociedad colombiana”. Cuando el Plan Colombia fue presentado inicialmente, este no hacía mención al combate del narcotráfico a tra-vés de un incremento en la ayuda militar y en las cam-pañas de fumigación, sino que enfatizaba la erradicación manual de los cultivos como una alternativa mejor.Durante una reunión de Pastrana con el presidente Wi-lliam Clinton en agosto de 1998, este presentó la idea del plan y “la posibilidad de asegurar un aumento en la ayuda para los proyectos antinarcóticos, de-sarrollo sostenible, la protección de los derechos humanos, ayuda humanitaria, estímulo a la inver-sión privada y unión con otras naciones donantes e instituciones financieras internacionales para pro-mover el crecimiento económico de Colombia”.El gobierno colombiano también consideró que había que arreglar las relaciones bilaterales que se habían de-teriorado durante la administración de Ernesto Samper (1994-1998). Según Pastrana, el subsecretario de esta-do Thomas Pickering eventualmente sugirió que, inicial-mente, los Estados Unidos podrían proporcionar ayuda por un periodo de tres años, en lugar de continuar con paquetes anuales.Como resultado de este contacto, la influencia de los Es-tados Unidos fue extensiva, lo cual llevó a que el primer borrador oficial se escribiera en inglés y no en español, y la versión en español no estuvo lista sino hasta varios meses después que la versión final en inglés estuvo lista.

Hubo realmente tres versiones del Plan Colombia, el presentado al Congreso de los Estados Unidos; el pre-sentado ante el Congreso colombiano y el presentado al Parlamento Europeo.El presentado al Congreso colombiano preveía un ma-yor aporte del plan a lo social y solo un 30 por ciento a lo militar, similar fue el presentado a los europeos, ambos diferían sustancialmente del que aprobó el Congreso de los Estados Unidos, el Plan Colombia siempre apunto a salvaguardar los intereses norteamericanos en la región andina y por ello siempre tuvo un alto contenido contra-insurgente.Estados Unidos y sus principios doctrinarios hegemóni-cos siempre apreciaron en las guerrillas colombianas y especialmente las FARC un peligro que podrían ser un mal ejemplo para sus vecinos, en un principio el Plan Colombia apuntaban a Brasil, teniendo como base la in-certidumbre de lo que sería el gobierno de Luis Ignacio Lula da Silva.Años más tarde ese peligro se multiplicó según la ver-sión del Departamento de Estado por las definiciones cada más claras y revolucionarias del presidente vene-zolano Hugo Rafael Chávez Fría. Pero el peligro para los pueblos suramericanos era real, cuando el Plan Co-lombia comenzó apuntar para las fronteras venezolanas a raíz de la radicalización del proceso bolivariano y se eleva la preocupación estadounidense con el auge de-mocrático y progresista que comienza a emerger en Bo-livia con la elección del dirigente sindical cocalero Evo Morales y Rafael Correa como jefe de Estado en Ecua-dor. Los que con un criterio integracionista se unen a la Alianza Bolivariana de los Pueblos (ALBA) que integran, Venezuela, Cuba, Nicaragua, Bolivia, Ecuador, San Vi-cente y Dominica, entre otros. En la actualidad ese peligro está en la agenda de Wash-ington y no ha desaparecido ni para, Ecuador, Bolivia, pero muy significativamente para Venezuela y Brasil, es preocupante las bases militares estadounidenses en Co-lombia, cercanas a la fronteras venezolana como el caso de la base de Marandúa en Arauca, y para Brasil las de Larandía y Tres Esquina en el sur colombiano y las que tienen en Perú, en Iquitos y una de ellas cercana a la triple frontera en el amazonas peruano. (Hasta el mo-mento no existe ninguna información que en Perú estas bases militares hayan sido desmanteladas).

31


INTERNACIONAL

El petróleo brasileño y sus grandes riquezas son muy apetecidas por las transnacionales estadounidenses, el espionaje electrónico, telefónico y de su sistema de In-ternet por parte de Estados Unidos a esta gran nación suramericana así lo demuestran, operaciones que han provocado la condena del Gobierno de Dilma Rouseff y solicitud de explicaciones al gobierno de Barak Obama. La suspensión de la visita de la Jefe de Estado a Wash-ington a fines del 2013 es una expresión de la molestia brasilera.Peligro que va a seguir existiendo para el gigante sureño y que se puede tensar a partir del triunfo en segunda vuelta de Dilma Rousseff el pasado 26 de octubre frente a la extrema derecha y la derecha brasileña, muy espe-cialmente la derrota sufrida por los grande medios masi-vos de comunicaciones que realizaron una guerra brutal contra la presidenta Rousseff, incluyendo calumniosas acusaciones en su contra y el Partido de los Trabajado-res. Cuando los críticos y observadores se refieren a las di-ferencias entre las primeras versiones y los últimos bo-rradores señalan que originalmente el énfasis era el de lograr la paz y acabar la violencia, dentro del contexto de mantener las conversaciones de paz con la guerrillas de la FARC siguiendo el principio de que la violencia del país tiene raíces profundas en la exclusión, la desigual-dad y la pobreza. El enfoque del Plan en la versión final era totalmente diferente y se había trasladado a comba-tir el narcotráfico y fortalecer las fuerzas militares.Ese fortalecimiento de las Fuerzas Militares colombia-nas en los primeros momentos del Plan entre 1999 y el 2000 se concreta de acuerdo a lo divulgado por el Jefe de Estado colombiano en la entrega por parte de Es-tados Unidos “en desarrollo del Plan Colombia, 74 helicópteros – de los cuales 72 fueron para la avia-ción del Ejército y 2 para la Policía así: 16 Black Hawk U-H 60, 33 U-H IN y 25 Huey II. Actualiza-ción y modificación de aviones de la Fuerza Aérea, incluyendo la entrega de cinco nuevas aeronaves Schweitzer y la capacitación y entrenamiento a los tripulantes”. “La armada recibió cuatro buques patrulleros Point Class para el cuerpo de guarda-costas”. (La Palabra bajo Fuego. Ed. Planeta. 2005. pág. 265). Según la investigadora del Center for Internacional Poli-cy, Ingrid Vaicius “el Plan propuesto por el presiden-te Pastrana que incluía cinco estrategias básicas, nunca llegó a despegar ya que no fue recibido con entusiasmo en Europa y especialmente en Estados Unidos”. Para los estadounidenses, “el plan era demasiado vago e utópico y no ofrecía una solu-ción rápida a los intereses de Estados Unidos: la guerra antidrogas, el estrechamiento de los lazos militares y la estabilidad de una región de países con gobiernos elegidos, capitalistas y abiertos a la economía mundial”. (Plan Colombia y la intensificación de la Guerra. Ed. Universidad Nacional de Colombia. 2002 pág 21).

El embajador Robert White afirmaba: “si usted lee el Plan Colombia Original, no el escrito por Washing-ton, sino el original, no hay mención alguna sobre

los motivos contra los rebeldes de las FARC. Por el contrario, (Pastrana) dice que las FARC son parte de la historia de Colombia y un fenómeno históri-co, que ellos deben ser tratados como colombia-nos... vienen y piden pan y usted Estados Unidos les da piedras.”El presidente Pastrana admitió que la mayoría de la ayu-da de Estados Unidos estaba enfocada hacia la esfera militar y antinarcóticos (en un 68%), pero argumentó que eso era un 17% del monto total de la ayuda pre-vista para el Plan Colombia. El resto, según el presi-dente, sería donado por otras naciones e instituciones internacionales y seguiría enfocado al desarrollo social y económico, por lo tanto Pastrana consideraba injusto que los críticos se enfocaran exclusivamente en la ayuda de Estados Unidos y por ello le llamaran “militarista” al Plan Colombia.El plan original tenía un presupuesto de US$7,5 mil millones de dólares de los cuales un 51% se dedicaría al desarrollo institucional y social, un 32% para com-batir el narcotráfico, un 16% para revitalización social y económica y un 0,8% para apoyar los procesos de ne-gociación política con los grupos guerrilleros. Pastrana inicialmente solicitó US$4,864 mil millones de dólares provenientes de fondos colombianos (65%) y solicitó US$ 2,636 mil millones a la comunidad internacional (35%).La administración Clinton en Estados Unidos apoyó la iniciativa asistiendo con $1,3 billones de dólares y 500 miembros de personal militar para entrenamiento de las fuerzas locales. Además 500 “civiles” fueron envia-dos para apoyar las actividades de eliminación de los cultivos de coca. Esta ayuda fue una ayuda adicional a los US$330 millones de dólares de ayuda militar previa-mente entregados a Colombia. La suma de US$818 mi-llones fue destinada en el 2000 y US$256 millones en el 2001. Estas apropiaciones convirtieron a Colombia en el tercer mayor receptor de ayuda de los Estados Unidos.Estos fondos fueron destinados para entrenamiento y equipamiento de los nuevos batallones antinarcóticos, para la compra de helicópteros, para apoyo de inteli-gencia militar y para suministros para la erradicación de la coca. Por lo tanto la ayuda financiera de Estados Unidos, se devuelve al país del norte, pues se utiliza en el pago de entrenamiento y la compra de armamento, aviones helicópteros, uniformes, botas, municiones y otros aprovisionamientos militares, que van a parar a las arcas del complejo militar industrial norteamerica-no. Por tanto la ayuda estadounidense es por decirlo en términos colombianos “una buena carreta”.Aunque Colombia había buscado apoyo adicional de la Unión Europea y otros países, con la intención de finan-ciar el componente social del plan original, en un princi-pio ha encontrado poca cooperación de los potenciales donantes de la ayuda debido a que estos tienen poca intención de invertir dinero en iniciativas que ellos con-sideran como inciertas, y además consideraron que la ayuda militar proporcionada por los Estados Unidos es indebidamente sesgada.

32


INTERNACIONAL

Algunos países han enviado ayudas de unos cientos de millones de dólares (Aprox. US$128,6 millones, 2,3% del total) pero la mayoría evitan ser públicamente asociados con el Plan Colombia, por lo tanto las sumas recogida resultaron mucho más bajas de lo que inicialmente se había propuesto.Aunque el Plan Colombia tiene algunos componentes que buscan fomentar la ayuda social y la reforma institu-cional en Colombia, la iniciativa es ampliamente consi-derada como un programa fundamentalmente de ayuda militar y antinarcóticos.La justificación oficial en Estados Unidos es que este plan es parte de la Guerra contra las drogas. El Plan Colombia ha tenido un gran apoyo entre miembros del congreso de Estados Unidos, quienes argumentan que los logros de este programa incluyen la fumigación y erradicación de 1300 km² de plantaciones de coca en el 2003, lo cual ha prevenido la producción de más de 500 toneladas métricas de cocaína, agregando que se le habría negado un ingreso de más de $100 millones a los narcotraficantes y a las organizaciones ilegales conside-radas como terroristas por Colombia, Estados Unidos y la Unión Europea. De gran importancia dentro del paquete de ayudas apro-badas por el presidente Clinton es la denominada “avan-zada dentro del sur de Colombia”, un área que por dé-cadas ha sido el fuerte del movimiento guerrillero más grande de Colombia, las FARC, y es también una impor-tante región productora de coca. En esta zona el Comando Sur estableció sus bases mili-tares, primero en la base de Larandia y luego en Tres Esquina, ambas en el departamento del Caquetá, esta última es una de las unidades más selecta de las tropas norteamericanas asentadas en Colombia, desde esas bases salieron las tropas aerotransportadas para ocu-par una parte del territorio ecuatoriano, para atacar el campamento de Raúl Reyes luego que aviones nortea-mericanos a gran altura dejaran caer sus bombas inteli-gentes según reveló el Washington Post el pasado año.Al mismo tiempo que la asistencia es denominada como ayuda antinarcóticos, en realidad se usa prioritariamen-te contra las FARC. Los que apoyan el plan argumentan que tal acción ten-dría sentido puesto que la diferencia entre guerrilla y traficantes de droga es cada vez menos notoria y ven lo que se podría considerar como parte de la misma cade-na productiva, elemento totalmente falso, se sabe que el 90 por ciento de las 700 toneladas métricas que produce Colombia anualmente, está controlada por los carteles de la droga que manejan los paramilitares. En junio del 2000, Amnistía Internacional emitió un comunicado en el cual criticaba la implementación del Plan Colombia.“El Plan Colombia se basa en un análisis que enfo-ca las raíces del conflicto desde el punto de vista de las drogas y la crisis de los derechos humanos e ignora completamente las responsabilidades histó-

ricas del propio estado colombiano. También igno-ra que las raíces profundas del conflicto están en la crisis de los derechos humanos. El Plan propone principalmente una estrategia militar para atacar los cultivos ilícitos y el tráfico de drogas a través de una sustanciosa asistencia militar a las fuerzas armadas y a la policía”.“Los programas de desarrollo social y humanitario que el programa incluyen no alcanzan a disfrazar la naturaleza esencialmente militar del plan. Ade-más, es aparente que el plan Colombia no es el resultado de un proceso genuino de consulta con los organizaciones no gubernamentales nacionales ni internacionales que se espera implementen los proyectos, ni con los beneficiarios de los proyectos humanitarios, de derechos humanos y de desarro-llo social. Como consecuencia, el componente de derechos humanos del plan es defectuoso.”En el 2004, Estados Unidos asignaron partidas de apro-ximadamente $727 millones para la iniciativa, $463 de los cuales eran destinados para el plan en Colombia.En octubre del 2004, el Senado estadounidense aprobó una ley de compromiso, incrementando el número de asesores militares que podían operar en el país como parte del Plan Colombia de 400 a 800 y el número de contratistas privados de 400 a 600. Pero al concluir Uribe Vélez su mandato en agosto del 2010, las cifras de contratistas y militares estadouniden-ses, sobrepasaban los tres mil efectivos.El 22 de noviembre de 2004, el presidente Bush visitó Cartagena de Indias y respaldó las políticas de seguri-dad del presidente Uribe y manifestó su apoyo por la continuación de la ayuda para Plan Colombia en el fu-turo. Bush dijo que la iniciativa disfrutaba de un “am-plio apoyo bipartidista” en Estados Unidos y que el año siguiente el congreso renovaría su apoyo y así sigue siendo, ambos Partidos apoyan decididamente el Plan Colombia, por la sencilla razón de que este es un plan bipartidista para la región, su alcance es mucho mayor y ahora más con el surgimiento de gobiernos contestata-rios como es el caso de Ecuador, Bolivia y la radicaliza-ción del gobierno venezolano.Una de las consecuencias del Plan Colombia es el des-plazamiento de miles de campesinos colombianos como refugiados al Ecuador y a Venezuela. La Comisión de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos esti-ma que aproximadamente 180.000 colombianos han buscado refugio en el Ecuador y se han establecido en campamentos a lo largo de la frontera de ese país con Colombia.Un apretado resumen del análisis de Jorge Rojas, incan-sable luchador por la paz y los derechos humanos en su país, sobre lo nefasto que ha resultado el Plan Co-lombia, publicado por la Universidad Nacional advierte que:“El Plan Colombia ha operado justamente en con-tra de los objetivos anunciados:

33


INTERNACIONAL

- Agudizó el conflicto armado interno porque gene-ró un desequilibrio militar que motivó reacciones de la guerrilla como el cobro de impuestos de gue-rra, el incremento del secuestro. El reclutamiento masivo y la intensificación de su preparación mili-tar para enfrentar la intervención de los Estados Unidos.- Incentivó medidas de militarización de las fronte-ras por parte de los países vecinos que expresaron preocupación por la intensificación del conflicto y el posible ingreso de actores armados o de narco-traficantes a sus territorios.- Obstaculizó los esfuerzos de paz del presidente Andrés Pastrana y de las FARC porque generó pro-fundas desconfianzas en un proceso llevado a cabo en medio de la confrontación armada sin referen-tes humanitarios y con la intensa agudización y ex-pansión en el territorio nacional.- Despertó el entusiasmo de los sectores del Estado y la sociedad colombiana que creen en una eventual victo-ria militar y no la solución po-lítica y las negociaciones para construir la paz.- Incrementó la crisis de los derechos humanos y dere-cho internacional humani-tario porque promovió, con las fumigaciones una nueva categoría de desplazados, expandió el problema de los refugiados a las zonas de fronteras, especialmente con Ecuador y Venezuela, y forta-leció unas Fuerzas Militares cuestionadas por el propio Departamento de Estado nor-teamericano por su récord en violación de derechos huma-nos y por sus omisiones fren-te al paramilitarismo.- Provocó una expansión de los cultivos de uso ilícito, que se ha multiplicado por cuatro en los últimos diez años, toda vez que pasaron de 40 mil hectáreas en 1991 a 160 mil hectáreas en el 2001, constatación matemática de la ineficacia e inutilidad de las fumigaciones.- Limitó la democracia porque el Plan fue impuesto y no concertado ni con las comunidades obligadas por la pobreza y la exclusión a cultivar coca y ama-pola, ni con las autoridades regionales elegidas de-mocráticamente en los departamentos del sur del país, escenario de la aplicación del componente militar y de las fumigaciones. Los pactos sociales para la erradicación manual de cultivo de uso ilí-cito no se han cumplido en el departamento del Putumayo, en un hecho que genera desconfianza

en el Estado y deslegitima los procesos de concer-tación local.- Afectó el medio ambiente y la salud humana por-que el uso de químicos por aspersión aérea alcan-zó fuentes de agua, cultivos lícitos e ilícitos de manera indiscriminada y personas que han denun-ciado ante las autoridades locales enfermedades cutáneas y respiratorias como consecuencia de las fumigaciones. La biodiversidad y el equilibrio ecológico son afectados tanto por el uso de los productos químicos para cultivar coca y amapola como para su uso de erradicación.” (El Plan Colombia y la intensificación de la guerra. Ed.Universidad Nacional. Pág. 339)

En resumen, el Plan Colombia cuyo objetivo esencial era supuestamente la guerra contra los sembrados de coca, lejos de disminuir aumentaron y se extendieron a otras zonas del territorio nacional, especialmente al sur del departamento de Bolívar, Santander y otros territorios

en el norte del país por obra y gracias al crecimiento del narco-paramilitarismo. La guerrilla de las FARC-EP no fue exterminada y aunque en estos años de gue-rra sin cuartel se usaron todos los medios combativos y fuerzas especializadas lejos de debilitar-se se ha fortalecido. Hay que señalar que al concluir el pasado año (2013) el monto invertido alcanza los cerca de 12 mil millones de dólares, las Fuerzas Militares colombianas han recibido un enorme apoyo en asesoramiento en lucha contra-insurgente, inteligencia técnica y la preparación de grupos para la realización de operaciones es-peciales, a cargo de instructores de la CIA, de los servicios israeli-tas y británicos.Los objetivos del Plan Colombia siguen vigentes, en esta ocasión, además de tener como blanco de

su política militar a las guerrillas colombianas, manten-drán en su agenda la intención de intervenir en cual-quiera de los países poseedores de grandes riquezas energéticas y mantengan una posición política contraria a los intereses geoestratégicos, como es el caso de Vene-zuela, Ecuador y muy especialmente Brasil.

José L. RodríguezLA HABANA

34


FORMACIÓFORMACIÓ12

Hipostasis fetichista y poder en las metafisicas

postUno de los mecanismos discursivos reconocibles,

bastantes pueriles por cierto, que a partir de la di-fusión de las metafísicas “post” se pusieron de moda en las ciencias sociales, en los estudios culturales y en los escritos políticos (incluso aquellos con pretensiones de izquierda), consiste en reemplazar los nombres sin-gulares por los plurales... como si el simple y mecánico agregado de un letra “s” proporcionara una nueva ma-nera de comprender el mundo.

De esta forma, la resistencia se convierte en “las resis-tencias”; la alternativa en “las alternativas”, la domi-nación en “las dominaciones”, la emancipación en “las emancipaciones” y así de seguido. La moda de las “s” —que se agregan arbitrariamente en cualquier lugar, cuando hacen falta y son pertinentes y también cuando no los son o no vienen al caso—, al oscurecer en lugar de aclarar, constituyen uno de los tantos síntomas de frivolidad y superficialidad típicos del pensamiento po-lítico que viene asociado a las metafísicas “post”. (Ha-blamos en este caso de “metafísicas” en plural, no por seguir esta moda que describimos, sino porque en este caso realmente son muchas, aunque todas se estruc-turan sobre un patrón similar). Frivolidad y superficia-lidad donde “el estilo es el mensaje” ya que la forma literaria, muchas veces informal, revulsiva e iconoclas-ta, termina por opacar el tímido, moderado y mundano contenido político de fondo.

Pero no todo es cuestión de estilo. Parte de la opera-ción fetichista presupuesta por las diversas metafísicas “post” remite a una cuestión de índole más teórica. Ese contenido que excede la mera forma literaria con-siste en hipostasiar diversas instancias de la vida y las relaciones sociales, aislándolas, separándolas del resto, otorgándoles un grado superlativo de existencia y, en lugar de ubicarlas como parte integrante del conjunto de las relaciones sociales y de la totalidad social, se las termina convirtiendo en el único Dios todopoderoso que en su absoluta exclusividad explicaría la reproduc-ción del orden social. Ese mecanismo de pensamiento

que genera la hipóstasis fetichista está presente en to-dos los emprendimientos “post” nacidos en París y en New York en los años ’70, consolidados durante los ’80 en Europa occidental y difundidos por todo el orbe —América Latina incluida— durante los ’90.

En cada una de las metafísicas “post” esa hipóstasis su-perlativa asume un nombre distinto (cada pensador, a su vez, se siente único pastor del pueblo elegido, la sec-ta académica que lo sigue), pero la operación teórica presupuesta es la misma. Puede llamarse Ideología (en el Althusser tardío); Poder (en Foucault); Discurso (en Laclau); Diferencia (en Derrida); Poder-potencia cons-tituyente (en Negri), Interpretación (en Vattimo, antes de su reciente autocrítica), Deseo (en Deleuze y Guatta-ri), etc., etc. Siempre escrito con mayúsculas.

Todas estas metafísicas se quejan, critican y polemizan contra un supuesto reduccionismo marxista (típico en todo caso del viejo stalinismo, hace años devaluado y sin grandes representantes en el mundo de los debates científicos) que estaría centrado en “La Economía” (con mayúsculas). Sin embargo, por vías y caminos diversos, estas metafísicas terminan reemplazando el reduccio-nismo de “El Factor Económico” [con mayúsculas] por otros reduccionismos homologables y equivalentes, sin lograr superar el desmembramiento fetichista que en su calculada dispersión impide comprender el capitalis-mo como una totalidad (articulada e histórica) de rela-ciones sociales.

La discutible metáfora arquitectónica de “la base y la su-perestructura” — bastante inoperante, por cierto, dado su dualismo entre economía y política y su esquematis-mo, como más adelante analizaremos— fue reemplaza-da por otro tipo de metáforas igualmente cuestionables cuyos términos ya no reconocían ningún centro, ninguna condensación de enfrentamiento ni planificación estra-tégica de los encuentros y confrontaciones frente al po-der, enjercidas dentro de las coordenadas del tiempo y el espacio. Toda planificación de los encuentros y toda estrategia a largo plazo se tornó (no sólo política sino también lógica y ontológicamente) imposible.


35


FORMACIÓFORMACIÓ 13

Es más. Las representaciones teóricas y políticas de ese período ya ni siquiera reconocían un poder central con-tra el cual confrontar. Llevando al extremo ese ejercicio teórico, la lógica política se transformó en un racimo infinito de lógicas diversas, fragmentadas, brutalmente desperdigadas y estructuradas sobre lenguajes recípro-camente intraducibles. ¡No hay poder, hay poderes!, se gritaba con énfasis desde las proclamas teóricas post ’68 que, como bien demostró David Harvey abrieron la puerta —con un ademán contestatario y una jerga de izquierda— al conformismo posmoderno1.

Si ya no hubiera un poder central contra el cual con-frontar, si ya no existiera un espacio privilegiado de enfrentamiento donde el variado conjunto de explota-dores y opresores encuentra una trinchera común para garantizar la reproducción del orden social, entonces no habría manera de proponer una oposición radical y cambios totales de sistema. Ya no habría posibilidad alguna de revolución. Esa posibilidad estaría cancelada de antemano. La razón no residiría en que, momentá-neamente, las clases explotadas y subalternas y sus mo-vimientos sociales carecen de suficiente fuerza. Para el discurso de las metafísicas “post” la imposibilidad no pertenece al orden terrenal de la historia o coyuntural de la política, donde se miden las relaciones de fuerza, sino al orden de la lógica y la ontología. La revolución —esta es la conclusión de fondo— es... ¡lógica y onto-lógicamente imposible!

¿Qué le quedaría entonces a la disidencia de este or-den social? Pues sólo restaría el ensimismamiento de cada movimiento social dentro de su propio circuito y el reclamo por reformas puntuales en esos ámbitos. La política se privatiza y pierda capacidad de genera-lizarse y de luchar por una emancipación totalizante e incluyente para todos y todas. Las reformas (institucio-nales) se convierten en el máximo horizonte observa-ble e imaginable. Con gestos “libertarios” y con argot contestatario se terminan reflotando las antiguas aspi-raciones y apolilladas doctrinas del reformismo social.

¿De qué modo retorna el viejo reformismo? Pues con otra vestimenta y disfrazado para la ocasión, argumen-tando que como no hay manera de enfrentar al poder, entonces... convendría eludir toda confrontación. Dado que no hay modo de construir una estrategia de cam-bios radicales, entonces... se tornaría necesario confor-marse con lo que existe o, a lo sumo, ir avanzando muy lentamente de reforma en reforma. Las metafísicas

“post” llaman “radicales”... a estas reformas puntuales, como si un mero ejercicio nominal pudiera cambiar su carácter político.

Pero, al menos, debemos reconocer que el anti-guo reformismo finisecular —por ejemplo de signo bernsteniano— era más honesto: admitía su debili-dad frente al poder del capital argumentando que su estrategia evolutiva evitaba “la violencia en la historia” y la persecución del movimiento obrero o su ilegalización. En cambio, las nuevas formulacio-nes posmodernas ni siquiera tienen la franqueza que todavía conservaba Bernstein (quien, como buen re-formista, era también un férreo opositor al método dialéctico...como más adelante analizaremos). Elu-den la realidad y la transforman en un mero discur-so, haciendo de la necesidad virtud, de la debilidad fortaleza, metamorfoseando el más puro reformis-mo en una supuesta... “nueva radicalidad” (pura-mente terminológica, sin fuerza política real).

Néstor Kohan

Véase David Harvey: La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural. Obra citada. p. 55.-Extracto del libro “Nuestro Marx”


FORMACIÓ12

Hipostasis fetichista y poder en las metafisicas

postUno de los mecanismos discursivos reconocibles,

bastantes pueriles por cierto, que a partir de la di-fusión de las metafísicas “post” se pusieron de moda en las ciencias sociales, en los estudios culturales y en los escritos políticos (incluso aquellos con pretensiones de izquierda), consiste en reemplazar los nombres sin-gulares por los plurales... como si el simple y mecánico agregado de un letra “s” proporcionara una nueva ma-nera de comprender el mundo.

De esta forma, la resistencia se convierte en “las resis-tencias”; la alternativa en “las alternativas”, la domi-nación en “las dominaciones”, la emancipación en “las emancipaciones” y así de seguido. La moda de las “s” —que se agregan arbitrariamente en cualquier lugar, cuando hacen falta y son pertinentes y también cuando no los son o no vienen al caso—, al oscurecer en lugar de aclarar, constituyen uno de los tantos síntomas de frivolidad y superficialidad típicos del pensamiento po-lítico que viene asociado a las metafísicas “post”. (Ha-blamos en este caso de “metafísicas” en plural, no por seguir esta moda que describimos, sino porque en este caso realmente son muchas, aunque todas se estruc-turan sobre un patrón similar). Frivolidad y superficia-lidad donde “el estilo es el mensaje” ya que la forma literaria, muchas veces informal, revulsiva e iconoclas-ta, termina por opacar el tímido, moderado y mundano contenido político de fondo.

Pero no todo es cuestión de estilo. Parte de la opera-ción fetichista presupuesta por las diversas metafísicas “post” remite a una cuestión de índole más teórica. Ese contenido que excede la mera forma literaria con-siste en hipostasiar diversas instancias de la vida y las relaciones sociales, aislándolas, separándolas del resto, otorgándoles un grado superlativo de existencia y, en lugar de ubicarlas como parte integrante del conjunto de las relaciones sociales y de la totalidad social, se las termina convirtiendo en el único Dios todopoderoso que en su absoluta exclusividad explicaría la reproduc-ción del orden social. Ese mecanismo de pensamiento

que genera la hipóstasis fetichista está presente en to-dos los emprendimientos “post” nacidos en París y en New York en los años ’70, consolidados durante los ’80 en Europa occidental y difundidos por todo el orbe —América Latina incluida— durante los ’90.

En cada una de las metafísicas “post” esa hipóstasis su-perlativa asume un nombre distinto (cada pensador, a su vez, se siente único pastor del pueblo elegido, la sec-ta académica que lo sigue), pero la operación teórica presupuesta es la misma. Puede llamarse Ideología (en el Althusser tardío); Poder (en Foucault); Discurso (en Laclau); Diferencia (en Derrida); Poder-potencia cons-tituyente (en Negri), Interpretación (en Vattimo, antes de su reciente autocrítica), Deseo (en Deleuze y Guatta-ri), etc., etc. Siempre escrito con mayúsculas.

Todas estas metafísicas se quejan, critican y polemizan contra un supuesto reduccionismo marxista (típico en todo caso del viejo stalinismo, hace años devaluado y sin grandes representantes en el mundo de los debates científicos) que estaría centrado en “La Economía” (con mayúsculas). Sin embargo, por vías y caminos diversos, estas metafísicas terminan reemplazando el reduccio-nismo de “El Factor Económico” [con mayúsculas] por otros reduccionismos homologables y equivalentes, sin lograr superar el desmembramiento fetichista que en su calculada dispersión impide comprender el capitalis-mo como una totalidad (articulada e histórica) de rela-ciones sociales.

La discutible metáfora arquitectónica de “la base y la su-perestructura” — bastante inoperante, por cierto, dado su dualismo entre economía y política y su esquematis-mo, como más adelante analizaremos— fue reemplaza-da por otro tipo de metáforas igualmente cuestionables cuyos términos ya no reconocían ningún centro, ninguna condensación de enfrentamiento ni planificación estra-tégica de los encuentros y confrontaciones frente al po-der, enjercidas dentro de las coordenadas del tiempo y el espacio. Toda planificación de los encuentros y toda estrategia a largo plazo se tornó (no sólo política sino también lógica y ontológicamente) imposible.


36


LOCAL

Venen la Sanitat Publica per a fer el seu negoci privatNI PLANS FUNCIONALS NI CONSORCIS ENCOBERTS!

Diferents organitzacions polítiques i sindicals, de treballadors i d’usuaris de la sanitat de les co-marques del Baix Penedès, el Camp i les Terres

de l’Ebre impulsem una campanya de conscienciació i agitació ciutadana per denunciar l’aplicació dels plans funcionals del Tarragonès i el Baix Penedès, impulsats per ICS, GIPSS i la Xarxa Santa Tecla, que consideren què és el primer pas cap a la creació d’un Consorci Sanitari de Tarragona.

Denunciem que després del fracàs del Consorci Sani-tari de Lleida, la Conselleria de Sanitat de la Generali-tat de Catalunya amb Boi Ruiz al capdavant, ha canviat d’estratègia, per tal d’anar creant aquests consorcis de forma progressiva i opaca, per tal d’evitar la reac-ció dels professionals i els usuaris de la sanitat.

En aquest sentit, les entitats que impulsen aquesta campanya a les nostres comarques, considerem que la lluita de la societat i els professionals sanitaris de Ponent i Pirineus contra el Consorci Sanitari de Lleida, ha estat el que ha aconseguit frenar el pla de la Con-selleria d’impulsar aquests ens arreu del territori, i en conseqüència, aquí han preferit parlar del consorci sota el nom de «PLANS FUNCIONALS I CONVENIS DE COL.LABORACIÓ».

Aquest plans per desmantellar la Sanitat Pública, i més concretament l’ Institut Català de Salut, utilitzen la crisi econòmica com excusa, mentre s’està alimen-tant i utilitzant per a un procés irreflexiu i accelerat de privatització del sistema sanitari públic, no derivat de l’evidència empírica, sinó de la combinació d’una ideologia dogmàtica que santifica el privat i condem-na el públic, al costat de la recerca de benefici i àrees de negoci per part de determinats grups.

Aquestes polítiques neoliberals s’han vist accelera-des, des que va ser nomenat Boí Ruiz, Conseller de

Sanitat, expresident de la Unió Catalana d’Hospitals, i que amb l’ajuda de Josep Prat, President de l’ ICS i conseller de USP Hospitals, alhora, al mes de març de 2012 va encarregar a l’empresa Pricewaterhouse la realització de mitja dotzena de treballs, per preparar la divisió de l’ ICS i la creació de nous consorcis sani-taris.

La comunitat autònoma que més ha utilitzat aquesta figura jurídica és Catalunya, on l’existència de nom-brosos centres sanitaris de titularitat de les corpora-cions locals ha afavorit aquest procés. En la major part dels supòsits, la Generalitat de Catalunya ha aportat les inversions i el finançament ordinari mitjançant la compra de serveis.

Observant la composició del Consell Rector, que és el màxim òrgan de decisió, n’hi ha prou per a veure a qui vol beneficiar aquest Consorci encobert.

37


LOCAL

COMPOSICIÓ DEL CONSELL RECTOR:

Dr. Josep Ramon Fuentes i Gasó, en representació de GIPSS, ostenta la Presidència del Consell Rector, professor titular de Dret Administratiu a la Facultat de Dret Públic de la Rovira i Virgili i President de GIPPS (Gestió i Prestació de Serveis de Salut), nomenat pel director Territorial de Sanitat Josep Mercader, l germà de mossèn Manuel Maria Fuentes, vocal del patronat de la Fundació Hospital Sant Pau i Santa Tecla. Final-ment, la seva dona, Victòria Forns, és la portaveu a l’Ajuntament de Tarragona de CiU.

Dr. Joan Maria Adserà Gebellí vocal en nom i repre-sentació de la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla, director general i gerent de la Xarxa Santa Tecla des del 1993 fins a l’actualitat, va ocupar el càrrec de

gerent de la Regió Sanitària de Tarragona del Servei Català de la Salut entre els anys 1994 i 2000. També ha estat vicepresident de la patronal Unió Catalana d’Hospitals. Adserà és militant de Convergència De-mocràtica de Catalunya. El seu germà Xavier és presi-dent de BCN World, el macro complex d’oci previst al costat de Port Aventura.

Dr. Francesc Pujol Inglés, Gerent de l’Hospital Santa Tecla i apoderat de diverses empreses de la Xarxa Sa-nitaria Santa Tecla, actua com a vocal en nom i repre-sentació de la Fundació Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.

Dr. Pere Soley, Gerent de l’ Institut Català de la Salut, l’únic en representació de l’ICS, i que va ser subge-rent del Consorci Hospitalari de Vic i Director Gerent de Hospitals de Barcelona de la Quinta de Salut “La Alianza”.

38


LOCAL

Cal destacar una peculiaritat, que demostra la manca de transparència i la opacitat, amb la que es duu a terme la creació d’aquest Consorci i és què “les en-titats es comprometen a guardar estricta confiden-cialitat sobre la informació que es derivi de les seves relacions”. L’àmbit d’aplicació d’aquest conveni podrà abastar qualsevol dels àmbits en els què desenvolu-pen les activitats les entitats que formen part, pel que fa a:

- Atenció Hospitalària- Atenció Primària de Salut- Atenció Sociosanitaria- Salut Pública, docència i recerca- Serveis logístics i de suport- Servei i programes assistencials i Sociosanitari

Que aconseguiran els membres del Consell Rector, i dirigents del futur Consorci de la sanitat tarrago-nina?:

- El control d’una càpita econòmica, amb la inte-gració dels recursos derivats de la cartera de serveis que es posaran en comú.

- Establir de línies de coordinació i cooperació en-tre els centres, serveis i programes, evitar duplicitats innecessàries i racionalitzar la utilització dels disposi-tius.

- La gestió de serveis de suport a l’activitat assis-tencial i Sociosanitaria (logística, emmagatzematge, les compres, la neteja, la bugaderia, la cuina, el man-teniment general i informàtic, la comptabilitat i la fac-turació i la gestió dels recursos humans.

Darrera de paraules tan boniques com «col·laboració, cooperació estable, millora de la qualitat assistencial, eficàcia, eficiència, optimització dels recursos, etc.» no hi ha res més que INTERÈS LUCRATIU, BENEFICI a COSTA de la SALUT, CÀRRECS a DIT i PRIVATITZACIÓ i DESMANTELLAMENT de la SANITAT PÚBLICA.

Quan hi ha una gestió privada de la sanitat, es priorit-za el benefici econòmic i els interessos empresarials, en detriment de l’atenció als pacients, per la qual cosa cal esperar una pitjor atenció a la salut de les perso-nes i estar atents als índex de morbiditat. A més, si en el sistema de Sanitat Pública ja és difícil la trans-parència de la gestió i el control econòmic (al menys al Parlament s’han de donar comptes i se’n poden exigir explicacions), amb la privada, com el seu propi nom indica, desapareix totalment la transparència de la gestió.

Els efectes reals d’aquests PLANS FUNCIONALS són els derivats de la participació de empreses privades en la gestió de la sanitat pública:

PER ALS USUARIS I USUÀRIES:

L’ús d’hospitals i de treballadors/es per generar una doble llista d’espera, pública i privada, què segons les possibilitats econòmiques dels pacients, farà que si-guin atesos abans o després.

Priorització del benefici econòmic i els interessos em-presarials en relació a l’atenció als pacients.

Major opacitat en la gestió i el control econòmic.

Múltiples estudis internacionals demostren que la mortalitat és superior en pacients atesos/es en cen-tres sanitaris amb ànim de lucre (2% en adults, 8% en pacients crònics i 9,5% en nadons.

PER ALS TREBALLADORS I TREBALLADORES:

Prestamisme laboral encobert. Amb l’excusa de no desplaçar als pacients, es desplaçarà als treballadors; en principi seran els metges, però desprès veurem al-tres col·lectius laborals.

Augment de la precarització i la inseguretat jurídica dels treballadors/es del futur consorci.

Que el personal que treballi al nou ens, amb idèntica categoria professional i fent la mateixa feina, tindrà drets, deures, i remuneracions econòmiques diferents segons la titularitat del seu centre de procedència.

La Sanitat Pública és l’única que pot assegurar la qualitat i la universalitat de l’assistència, per això hem de denunciar que es desviïn els diners públics de la nostra assistència sanitària a cap empresa.

Per tot plegat emplacem a usuaris/es i a treballa-dors/es de la sanitat a exigir la retirada del Consorci Encobert, com a mesura imprescindible de defensa d’una sanitat pública, de qualitat i universal!

Secció Sindical de CGT a l’Hospital Universitari

Joan XXIII de Tarragona

39


Amic, tu que ens tens entre les teves mans, comprendràs que hem arribat a una posta d’un

mateix camí. No sé tu, però nosaltres ho hem fet pas a pas i deixant senyals tal com ho fa l’explorador per retro-bar la tornada i perquè si l’infortuni el sorprèn, es puguin orientar els que vagin a la seva recerca. Potser, mai se sap, tu hagis arribat a aquest punt d’una sola gambada, és a dir, obrint la revista per la darrera pàgina. No seria estrany, en canvi, que hi hagis arribat saltant algunes planes o, cosa que ens plauria molt i ens agradaria saber, havent-la llegit íntegrament, pel que et demanem que ens escriguis donant-nos el teu parer, enviant-nos un article, una foto, una crònica del teu barri o del teu poble, del teu treball o si se’t dóna, una escriptura poètica o un con-te breu. Com que necessitem el teu suport vivificador, ens comprometem per endavant a respondre’t sobre quan publicarem el teu enviament o, en el seu defecte, donant-te les raons per les quals no ho farem. La nostra adreça és:

[email protected]

AGENDA:

19 de desembre a les 19:00h:Xerrada: “El paper de les esquerres a Cambrils”.Al Centre Cultural de Cambrils. Carrer de St.Plàcid núm.18-20Organitza: Casal Popular de Cambrils

19 de desembre a les 19:30h:Xerrada: “La situació actual del procés català”A Ca Cosme. Plaça Cosme Vidal núm.5Organitza: CUP

21 de desembre a les 19:00h:Projecció del reportatge: “Planta una llavor”A l’Orfeó Canongí. Plaça Mestre Josep GolsOrganitza: LaCanonja3

27 de desembre a partir de les 20:00h:IXè Sopar de Nadal del Casal Popular Sageta de Foc.- 20h Actuacions musicals- 21h Sopar amb opció vegetariana- 23h Bingo Pongo- 24h Tió Al local de la Colla Jove de Tarragona. Cos del Bou núm.23Preu: 12€ - 10€ sòcies, aturades i menors de 20 anys

Benvolguda lectora, com ja deus saber, aquesta revista es sos-té gràcies al treball voluntari i

entusiasmat de diverses persones. Aquesta nota és per fer-te saber que cerquem il·lustradores i dibuixants que vulguin col·laborar amb nosal-tres acompanyant gràficament els ar-ticles d’aquesta revista. Contacta’ns:[email protected]

A L’ATENCIÓ DEL/LA LECTOR/A: AMB LA FINALITAT D’ABASTAR

LA INFORMACIÓ I PUNTS DE VISTA QUE S’ESCAPEN A L’ACTUAL EQUIP

DE REDACCIÓ D’ESPINETA AMB CARAGOLINS I QUE CONSIDEREM

CLAU PER A LA COMPRENSIÓ DEL CONJUNT DE LA REALITAT

POLÍTICA D’AQUEST TERRITORI, ES FA UNA CRIDA TANT A LES

ESTUDIANTS COM A TOTA QUI ES PRESTI PER A COBRIR CORRESPON-

SALIES A BARRIS I COMARQUES DE TARRAGONA I SUMAR-SE

A AQUEST PROJECTE!

Esta epopeya que tenemos delante la van a escribir las masas ham-brientas de indios, de campesinos sin tierra, de obreros explo-tados; la van a escribir las masas progresistas, los intelectuales

honestos y brillantes que tanto abundan en nuestras sufridas tierras de América Latina. Lucha en masas y de ideas, epopeya que llevarán adelante nuestros pueblos maltratados y despreciados por el imperialismo, nuestros pueblos desconocidos hasta hoy, que ya empiezan a quitarle el sueño. Nos consideraban rebaño impotente y sumiso y ya se empieza a asustar de ese rebaño, rebaño gigante de doscientos millones de latinoamericanos en los que advierte ya sus sepultureros el capital monopolista yanqui.

La hora de su reivindicación, la hora que ella misma se ha elegido, la vienen señalando con precisión también de un extremo a otro del Continente. Ahora esta masa anónima, esta América de color, sombría, taciturna, que canta en todo el Continente con una misma tristeza y desengaño, ahora esta masa es la que empieza a entrar definitivamente en su propia historia, la empieza a escribir con su sangre, la empieza a sufrir y a morir, porque ahora los campos y las montañas de América, por las faldas de sus sierras, por sus llanuras y sus selvas, entre la soledad o el tráfico de las ciudades, en las costas de los grandes océanos y ríos, se empieza a estremecer este mundo lleno de cora-zones con los puños calientes de deseos de morir por lo suyo, de conquistar sus derechos casi quinientos años burlados por unos y por otros. Ahora sí la historia tendrá que contar con los pobres de América, con los explotados y vilipendiados, que han decidido empezar a escribir ellos mismos, para siem-pre, su historia. Ya se los ve por los caminos un día y otro, a pie, en marchas sin término de cientos de kilómetros, para llegar hasta los «olimpos» gober-nantes a recabar sus derechos. Ya se les ve, armados de piedras, de palos, de machetes, en un lado y otro, cada día, ocupando las tierras, afincando sus garfios en las tierras que les pertenecen y defendiéndolas con sus vidas; se les ve, llevando sus cartelones, sus banderas, sus consignas; haciéndolas co-rrer en el viento, por entre las montañas o a lo largo de los llanos. Y esa ola de estremecido rencor, de justicia reclamada, de derecho pisoteado, que se empieza a levantar por entre las tierras de Latinoamérica, esa ola ya no para-rá más. Esa ola irá creciendo cada día que pase. Porque esa ola la forman los más, los mayoritarios en todos los aspectos, los que acumulan con su trabajo las riquezas, crean los valores, hacen andar las ruedas de la historia y que ahora despiertan del largo sueño embrutecedor a que los sometieron.

Porque esta gran humanidad ha dicho «¡Basta!» y ha echado a andar. Y su mar-cha, de gigantes, ya no se detendrá hasta conquistar la verdadera independencia, por la que ya han muerto más de una vez inútilmente. Ahora, en todo caso, los que mueran, morirán como los de Cuba, los de Playa Girón, morirán por su única, ver-dadera e irrenunciable independencia.»

Todo eso, Señores Delegados, esta disposición nueva de un continente, de América, está plas-mada y resumida en el grito que, día a día, nues-tras masas proclaman como expresión irrefuta-ble de su decisión de lucha, paralizando la mano armada del invasor. Proclama que cuenta con la comprensión y el apoyo de todos los pueblos del mundo y especialmente, del campo socialista, encabezado por la Unión Soviética.

Esa proclama es: Patria o muerte.

““

FINAL DEL DISCURS DE CHE GUEVARA A LA ONU, 1964

Documents

Espineta amb Caragolins núm. 8