fraternidad tripa cat2 · moment l’escala que portava al pis de dalt, amb el pas-samà de fusta que de petit feia servir de tobogan. I el pati del darrere, on l’avi li va construir

1. El fill del mag

L’Óscar va arribar a Orballo de San Buenaventuraun matí assolellat de mitjan juliol. Havien pas-

sat sis anys des de l’última vegada que hi havia estat,però la imatge del poble que guardava en la memòriasemblava coincidir punt per punt amb el que veia ara.El vell cementiri, l’església romànica davant de la plaça,les cases de pedra que s’apilonaven al llarg del pro-nunciat pendent que baixava fins a la platja, els carrersempedrats, els porxos, el petit port de pesca al peu delpenya-segat, fins i tot les gavines que volaven en cer-cles per sobre el moll. Tot seguia igual.

—Ho recordes? —li va preguntar en Carlos, el seupare.

L’Óscar va assentir mentre contemplava el paisatgea través de les ulleres de sol. Seien l’un al costat del’altre, als seients de davant del cotxe. En Carlos ha-via parat al marge de la carretera, en un lloc des d’ones podia veure tota la població. El motor de l’automò-bil roncava suaument.

—És a dir, que vas néixer aquí —va comentar l’Ós-car.

—Fa quaranta-dos anys —en Carlos va dibuixar un

20

fraternidad tripa cat2 4/10/11 15:54 Página 20

somriure somiador—. La meva mare em va tenir a casa,al mateix llit on m’havia concebut. Segons sembla, sino hagués estat pel pare Elías, el capellà, la meva àviahauria preparat un caldo fet amb ossos de difunt i l’hau-ria donat a la meva mare.

—Per què? —va preguntar l’Óscar, alarmat.—Diuen que és bo per al part. Una superstició, no

cal dir-ho; pensa que va passar fa molt de temps.—Però això del consomé de cadàver és una pas-

sada.En Carlos va sospirar.—T’explicaré una cosa: Orballo de San Buenaven-

tura és al racó més apartat de Galícia, enmig de la Costade la Mort. Els seus habitants presumeixen de ser des-cendents directes dels antics celtes i, com ja saps, els cel-tes no tenien manies en això de menjar-se de tant en tantalgun presoner. Doncs bé, jo vaig néixer a Orballo i tuets el meu fill, de manera que et corre per les venes sangde caníbal. Per tant, no t’escandalitzis pels remeis ca-solans de la teva besàvia.

—On és la casa? —va preguntar l’Óscar, desprésd’una pausa.

—No te’n recordes? És clar, eres molt petit —enCarlos va assenyalar amb un dit—. Aquella de la teu-lada vermella, allà, davant de la platja.

L’Óscar va observar en silenci aquell edifici llunyà.Després va elevar la mirada i va contemplar el blanc mo-viment de les onades que trencaven a la platja. Una micamés enllà, el mar adquiria un color intensament blau quea poc a poc es difuminava en fondre’s amb la boira.I darrere la boirina... Què era aquella massa fosca?

21


—Què és allò? —va preguntar l’Óscar—. Allà, almar. Entre la boira.

En Carlos va mirar en la direcció que li indicavael seu fill.

—Ah..., l’illa.—Una illa? No recordo que hi hagués cap illa. Com

es diu?—Xas —va contestar en Carlos mentre arrencava

l’automòbil.L’Óscar va posar el cap al respatller i va contem-

plar el paisatge a través de la finestreta. Els arbres lipassaven pel costat com fugaces taques verdes, ama-gant a vegades el poble, el mar, la boira i la llunyanailla de Xas.

* * *

Tot just entrar a la casa, els records van tornar atro-pelladament a la memòria de l’Óscar. Va reconèixer almoment l’escala que portava al pis de dalt, amb el pas-samà de fusta que de petit feia servir de tobogan. I elpati del darrere, on l’avi li va construir una cabana fetade troncs de pi. I la gran xemeneia de la sala, amb lessalamandres de ferro forjat. I el corral, ara buit, on ha-via passat tardes senceres perseguint les gallines o con-templant com el gat caçava ratolins. Tot allò el retornavaa una època llunyana i millor, quan encara era un neni el món semblava un lloc ple de meravelles i prodigis.

L’Óscar va pujar l’equipatge al pis de dalt i va triarun dels dos dormitoris que donaven al mar. Va obrir lafinestra, per permetre que l’habitació s’omplís de llum,

22


i va desfer ràpidament l’equipatge. Va guardar la robaen un vetust armari de fusta que feia una feble olorde pomes i de codonyat, i va posar els llibres sobre latauleta de nit. Mitja hora més tard es va reunir amb elseu pare a la planta baixa i es van encaminar capa l’única fonda que hi havia al poble. Era un trajectemolt curt, però van trigar gairebé vint minuts a fer-lo,ja que en Carlos es va haver d’aturar a saludar totesi cadascuna de les persones amb qui s’anava trobantpel carrer.

«I doncs, vostè per aquí, don Carlos?» «Quina ale-gria, senyor Leyva!» «Quant de temps sense veure’l.»«Carlitos, rapaz, què carallo hi fas, aquí...?»

Finalment van poder arribar a la fonda, on els vanservir caldo de grelos i un guisat de carn realment gus-tós. A l’hora de les postres, la porta del menjador esva obrir per deixar pas a un somrient capellà septua-genari.

—Carlitos Leyva! —va dir—. Després de tants anysd’absència et presentes a Orballo i ni tan sols vénsa saludar-me.

—Pare Elías! —en Carlos es va aixecar de la taulai va córrer a abraçar-lo—. Com m’alegro de veure’l,pare! Doncs és clar que pensava fer-li una visita. Peròacabem d’arribar i amb prou feines hem tingut tempsde dinar.

—Com diu el refrany: «A una banda l’amistat, i l’in-terès a una altra part» —el sacerdot va donar uns co-pets a l’esquena d’en Carlos i va girar la mirada cap alnoi—. Aquest vailet deu ser l’Óscar. No t’havia vistdes que eres un marrec. Te’n recordes, de mi?

23


—Vostè em donava retalls de pa d’àngel —va dirl’Óscar, somrient.

—Això mateix. I una vegada et vaig deixar provarel vi de missa —es va girar cap a en Carlos i va afe-gir—: Rebaixat amb aigua, no cal dir-ho —va tornara mirar a l’Óscar—. Però ja estàs fet tot un home.Quants anys tens?

—En faré disset per l’agost.—Disset ja...? —va sospirar—. Saps que ets l’únic

Leyva des del segle divuit que no s’ha batejat a la parrò-quia d’Orballo?

—Això no m’ho ha pogut perdonar mai, el pareElías —va intervenir en Carlos—. Tot i que li he ex-plicat mil vegades que, quan vas néixer, érem de viatge,lluny d’Espanya.

—Excuses —va fer broma el capellà—. Mira quebatejar un pobre nen sota la vela d’un circ en un paísmig pagà! —va aixecar les mans, com disculpant-se—.Però us he interromput. Acabeu de dinar i després ve-niu a veure’m. Us esperaré a l’església.

La primera cosa que cridava l’atenció del pare Elíasera el caràcter hiperactiu. A pesar de la seva edatavançada, li sobraven arroves d’energia: sempre estavaen moviment, sempre fent alguna cosa. Les poques ve-gades que aconseguia quedar-se assegut, les mans sem-blaven suplir amb escreix la immobilitat de les cames,i pujaven i baixaven, i es movien d’un costat a l’altrecom esquirols nerviosos.

Així que van acabar de dinar, en Carlos i l’Óscar esvan dirigir al vell temple romànic. L’ancià sacerdot els vaensenyar aleshores, amb orgull, les reparacions i les re-

24


formes fetes a l’església, i també les obres de restauracióque es portaven a terme a la cripta, durant les quals s’ha-vien descobert els basaments d’un temple primitiu, pro-bablement de l’època romana. També els va ensenyar labellíssima creu gòtica que presidia l’altar.

—Pertanyia a l’orde de sant Ambròs, i diu la lle-genda que va protagonitzar un miracle. Es veu queun dimoni va intentar ferir el prior amb una espasa.Aleshores la creu es va posar entre l’arma i el monjo,i li va salvar la vida. Si us hi fixeu, podeu veure el se-nyal que va quedar al costat esquerre de la talla.

—I com li va la feligresia, pare? —va comentar enCarlos mentre s’asseien en un banc situat davant del’altar major.

—Molt revolucionada —va rondinar el sacerdot—.Fa una setmana hi va haver un desgraciat accident.Va morir un foraster, un tal Moisés Abravanel, Déul’hagi perdonat. Sembla que tornava de l’illa, a la nit,la barca se li va tombar, ell va caure al mar i es vanegar. L’endemà, la marea va arrossegar el cos finsben bé la platja d’Orballo. Des d’aleshores, la gentestà aterrida.

—Per què? —va preguntar l’Óscar—. Va ser un ac-cident, oi?

El pare Elías es va aixecar del banc i va començara passejar en cercle, amb les mans al darrere. Després,de cop i volta, es va tornar a asseure.

—Us explicaré la història des del començament—va dir—. Mireu, encara que havia nascut a Polònia,Moisés Abravanel treballava als Estats Units, on eracatedràtic d’Arqueologia a la Universitat de Nevada.

25


Doncs bé, un bon dia de començaments d’hivern, enMoisés es va presentar a Orballo. No he sabut mai quèel va portar aquí, però el cas és que va llogar una casai es va instal.lar al poble. Era un senyor d’edat madura,potser dos o tres anys més gran que jo. Semblava unapersona sensata, però al cap de poc es va enderiar ambla idea d’anar a l’illa. No cal dir que no l’hi va volerportar ningú, de manera que va comprar una barca i sen’hi va anar tot sol. Aleshores va ensopegar amb untresor arqueològic. Es veu que a Xas hi ha els monu-ments megalítics més extraordinaris de tota la Penín-sula, i no ho sabia ningú fins ara —es va arronsard’espatlles—. En fi, el cas és que en Moisés va obteniruna important dotació econòmica de la seva universi-tat, va sol.licitar una llicència d’excavació i va començara treballar a l’illa. Imagineu-vos la repercussió que aixòva tenir al poble: un estranger anant i venint de Xas...La gent va començar a esquivar el pobre Moisés. No hiparlaven, canviaven de vorera quan se’l trobaven pelcarrer, i en algunes botigues fins i tot es van negara vendre-li gènere. Per fer les excavacions a l’illa vahaver de contractar treballadors d’altres pobles...

—Un moment, pare —el va interrompre l’Óscar—.Què passa amb l’illa?

El sacerdot va arquejar una cella i va esbufegar.—Que què passa amb l’illa? Saps què significa xas

en gallec? Fantasmes, això significa! És a dir, que quandius «illa de Xas», en realitat estàs dient «illa dels Fan-tasmes» —va bufar—. Superstició, incultura, paga-nisme; això és el que passa. Cada vegada que hi haalguna cosa dolenta, qui en té la culpa? Les meigas de

26


Xas. Si algú es posa malalt, quina n’és la causa? Ha-ver mirat massa cap a Xas. Si la collita és pobra, a quèes deu? Al vent que havia bufat de Xas. Per l’amorde Déu, som a finals del segle vint i la gent d’Orballocontinua creient que en aquesta illa hi passen tot tipusde fenòmens sobrenaturals.

—Hi viu algú, a l’illa? —va preguntar l’Óscar.—Està deshabitada —va agitar les mans—. Per

l’amor del Cel, si les costes de Xas estan tan plenes demarisc que les llagostes salten totes soles a les xarxes...I no hi va ningú, a pescar! Només l’Isaías «el Negre»i la gent diu d’ell que ha fet un pacte amb el Diable.

—Què va passar amb el professor Abravanel? —vapreguntar en Carlos.

—La Guàrdia Civil va traslladar el cadàver a San-tiago de Compostel.la perquè li fessin l’autòpsia, i elsforenses van dictaminar que havia estat un accident,com tants d’altres que passen al mar. Per alguna cosad’això se’n diu la Costa de la Mort. Però com que enMoisés havia profanat el principal tabú del pobleen anar a l’illa, ara resulta que la seva mort s’ha deguta la maledicció de Xas. Mireu: d’aquí a poc tempsvindrà un familiar del professor Abravanel per ocupar-se de les seves coses, i jo havia pensat celebrar demàuna missa en memòria del difunt. Ja sé que el profes-sor era jueu, però suposo que un funeral cristià no lifarà cap mal. Doncs bé, estic segur que no hi assistiràningú, a la missa. Ningú! Això és el que passa quan lacaritat es posa a prova davant de la ignorància.

—I, exactament, què diuen que hi passa, a Xas?—va preguntar l’Óscar.

27


El pare Elías que, sorprenentment, feia uns minutsque estava immòbil, es va aixecar com una exhalaciói va tornar a passejar nerviosament d’un costat a l’altre.

—Diuen que els diables ballen a les clarianes delbosc i que la Santa Compaña recorre l’illa durant lesnits de lluna plena. Diuen que a les coves hi ha làmiesi lobishomes, i que les meigas es reuneixen sota el vesc—va fer un escarafall—. Supersticions, contes de ve-lles, falòrnies. Però ja n’hi ha prou, de bestieses. Araus ensenyaré una taula romànica que vull restaurar.

El pare Elías es va dirigir amb pas ràpid cap al fonsde l’església. En Carlos i l’Óscar el van seguir en si-lenci. Mentre contemplava el caminar nerviós del sa-cerdot, el noi va pensar que seria divertit visitar aquellailla maleïda.

No sospitava que, més endavant, aquest desig li po-saria seriosament en perill la vida.

* * *

Després de visitar el sacerdot van tornar a casa.La veritat és que l’Óscar no hi tenia res a fer, però enCarlos havia de practicar els habituals exercicis d’en-trenament, és a dir, que durant més d’una hora es de-dicaria a fer girar una moneda entre els dits, primeramb la mà dreta, després amb l’esquerra. Tot seguit vaagafar un joc de cartes franceses i va començar a ma-nipular-les, repetint una vegada i una altra la mateixaescapçada. L’Óscar, avorrit de tot allò, va decidir sor-tir a fer una volta.

Mentre deambulava sense rumb fix pel poble, el noi

28


va descobrir que els carrers estaven adornats amb gar-landes i bombetes de colors. Uns cartells enganxatsa les parets li van revelar que dissabte vinent se cele-braria la festivitat de Sant Bonaventura, patró d’Orballo.

«Una mica de moviment no li anirà malamenta aquest lloc», pensava l’Óscar, quan una veu darrereseu el va sobresaltar.

—Però si tu ets el nét dels Leyva!L’Óscar es va girar i va contemplar el jove de mit-

jana alçada, cabells intensament vermells i faccionsagradables que el mirava fixament amb un somriureals llavis. No tenia ni la més remota idea de qui po-dia ser.

—No et recordes de mi, home? —va insistir eljove—. A veure, a qui li deies «cap de pastanaga»?

Cap de pastanaga...? De sobte, a l’Óscar li van tor-nar els records.

—Crisanto! —va exclamar alegrement.El jove es va acostar un dit als llavis, simulant

alarma.—Xxxst! Ara, ningú em diu així. Cris, aquest és

el meu nom. Cris.Crisanto Touriñán havia estat l’inseparable com-

pany de jocs de l’Óscar durant les vacances que va pas-sar a Orballo quan era nen. Junts s’havien entregat ambentusiasme a la feina d’explorar el poble pam a pam,buscant petxines i còdols a la platja, o recorrent els ca-mins del bosc a la caça de serps i gripaus. Durant unsmesos havien estat com germans, tot i que després eltemps i la distància es van ocupar de separar-los. Peròaquella sobtada trobada semblava haver esborrat de

29


cop i volta els anys d’absència i els dos nois xerraveni feien broma, com si tornessin a ser dos nens que apro-fitaven mandrosament l’estiu.

Mentre recorrien amb lentitud el poble, l’Óscar vaparlar a en Cris dels constants viatges que havia fet,desplaçant-se de província en província, de país en país,sempre al dictat dels contractes que el seu pare firmava.Li va parlar del circ que havia estat casa seva duranttres anys, i de les sales de festes i teatres on el seu parehavia actuat, a Munic, a Marràqueix, a París, a BuenosAires...

—Això de ser el fill d’un mag és una passada —vamurmurar en Cris.

—No t’ho pensis...—Què dius! Has viscut en un circ, has viatjat per

tot el món. I mira’m a mi: només he sortit d’Orballoper anar a estudiar a Santiago. No et sembla trist?

—Però tens una casa que sempre és al mateix lloc,no com els vagons de tren i les caravanes on he vis-cut jo.

—El que he fet ha estat morir-me d’avorriment. Peròel curs que ve ingressaré a l’Escola Superior de MarinaCivil i, quan tingui el títol, recorreré tots els mars delplaneta, i coneixeré les platges de Nova Guinea, i lesselves de Madagascar, i les illes del Carib...

Encara que no ho sabia, en Cris estava embruixatper l’oceà. Era una qüestió d’herència, una cosa gai-rebé genètica; el seu rebesavi havia estat marí, igualque el besavi i l’avi. Els Touriñán procedien d’una llargaestirp de navegants i pescadors, amb uns orígens quees perdien en la broma dels temps. Segons deien, per

30


les seves venes la sang corria barrejada amb aigua demar, i entre els seus avantpassats no seria estrany tro-bar-hi alguna sirena o, almenys, un dofí.

De tota manera, el pare d’en Cris havia trencat latradició familiar. És veritat que de jove va ser patród’un pesquer, però així que va reunir prou diners vaadquirir un nou vaixell, i després un altre, i un altre,fins a posseir una petita flota. Aleshores va deixar de-finitivament de navegar. I es va fer ric, però també ésva ancorar a terra, com un vell vaixell fermament as-sentat sobre el dic sec.

—Com és que heu tornat a Orballo després de tantsd’anys? —va preguntar en Cris—. Des que van morirels teus avis no se us havia vist per aquí.

—El meu pare necessitava descansar. Mira, fa anysque tenia el propòsit de muntar el seu propi negoci, uncafè-restaurant amb espectacle de màgia. Aquest hi-vern es va associar amb un altre mag, van comprarun local i el van començar a reformar. Tot anava bé,però les obres es van endarrerir i... Bé, fa dos mesos elmeu pare va tenir un accident i es va trencar dos ditsde la mà dreta. Fa unes setmanes li van treure el guixi ara ha de dedicar tot el temps a la rehabilitació. Peraixò hem vingut a Orballo: el meu pare necessita tran-quil.litat.

—Doncs aquí en tindrà fins a atipar-se.Eren a la vora del vell molí. Des d’allà es veia una

pronunciada perspectiva de les cases d’Orballo este-nent-se al llarg del pendent que conduïa al mar. Al fonss’aixecava l’enorme penya-segat i, al capdamunt, lamola impressionant de la Casa de l’Indià, una mansió

31


d’estil modernista construïda per un emigrant orballèsque, a principis de segle, havia tornat al poble amb unafortuna amassada en terres de Veneçuela. Es veu quel’indià no tenia família, de manera que, quan va morir,la casa va passar a ser propietat de l’Ajuntament.I així, durant dècades, va estar buida i abandonada.

L’Óscar va alçar la mirada i, després d’advertir queel cel estava cada vegada més ennuvolat, va tornara mirar cap a la mansió. De sobte, allà lluny, va veurecom una finestra del pis de dalt es tancava, i reflectiaper un instant un esclat de llum.

—Hi ha algú a la Casa de l’Indià —va comentar.—És clar. Aquest és el principal esdeveniment que

ha passat aquest any a Orballo. La Drees Nederlanden,una empresa holandesa de prospeccions geològiques,va comprar la Casa de l’Indià i s’hi ha instal.lat —enCris va contemplar els núvols que arribaven del mar—.Vinga, tornem abans no es posi a ploure. Segueix-me,per aquí farem drecera.

Es van internar pel camí que travessava el bosc,entre grans masses d’arbustos i frondosos eucalip-tus. Al cap de pocs minuts va començar a ploure. Pri-mer van caure unes gotes grans i fredes que, de seguida,es van convertir en una densa cortina d’aigua. L’Óscari en Cris van recórrer a carrera feta l’últim tram delcamí forestal, fins a desembocar a la carretera. Erenmolt a la vora del poble, però la pluja era massa intensaper intentar tornar en aquell moment, i van buscar re-fugi en una parada d’autobús que hi havia a prop.

Un quart més tard, la pluja, en lloc d’amainar, sem-blava obstinar-se a batre algun rècord pluviomètric.

32


Aleshores, un cotxe va tombar el revolt en direccióa Orballo i es va aturar en arribar a l’altura dels nois.El vidre del costat del conductor va baixar amb un brun-zit elèctric i la cara d’un home barbut i amb ulleresva aparèixer a la finestreta.

—Això és Orballo de San Buenaventura? —va pre-guntar, amb un lleu accent indefinit.

L’Óscar i en Cris van assentir alhora.—Sabeu on és la casa del professor Abravanel?—Darrere de l’església —va contestar en Cris—. En

un carrer petit, sense sortida. És la casa que té els fi-nestrons verds.

—Anàveu al poble, oi? —va dir el desconegut—.Voleu que us hi porti?

L’Óscar i en Cris, tips de veure caure aigua, no vandubtar ni un segon en acceptar aquella oferta. Vanentrar, doncs, al cotxe i es van acomodar al seient deldarrere. El desconegut els va preguntar els noms i des-prés es va presentar ell:

—Sóc Dante Oberon, el nebot de Moisés Abrava-nel.

Dit això, va arrencar el cotxe enmig d’un estrepitósxerric de pneumàtics i va enfilar carretera endavanta tota velocitat.

* * *

Dante Oberon tenia un aspecte decididamentexcèntric. Alt i prim, aquells cabells foscos semblavennecessitar urgentment una visita al perruquer; de totamanera, la barba que li cobria el mentó estava pul-

33


crament retallada. Però eren els ulls, atrinxerats darrereunes ulleres de vidres circulars, el tret més extravagantde la seva fesomia: l’ull dret era negre i l’esquerre, blau.A banda d’això, en Dante aparentava trenta tants anys,tenia la veu greu i, tot i que era estranger, resultava im-possible deduir-ne la nacionalitat per l’accent.

Quan van arribar a la casa del professor Abravanel,la pluja ja havia amainat. En Dante va aparcar el cotxeal carreró i es va treure una clau de la butxaca.

—Me l’han donada a Santiago; estava entre les per-tinences del meu oncle —va dir, i va afegir—: Hi en-traré un moment i després us portaré a casa. Espereu-meaquí.

L’Óscar i en Cris van observar a través de les fi-nestretes com el nebot del professor entrava a l’edifici.Els llums es van encendre. Amb prou feines un mi-nut més tard, en Dante va tornar a aparèixer per la porta,i els feia senyals amb la mà. L’Óscar i en Cris van sor-tir del cotxe i se li van acostar.

—Passeu, si us plau —els va demanar en Dante,inexpressiu.

Els nois van intercanviar una mirada d’estranyesai van entrar a la casa, on es van trobar de cop i volta unpanorama desolador. La sala estava totalment desorde-nada: hi havia centenars de llibres tirats per terra, pa-pers regirats, calaixos que havien caigut, amb elcontingut escampat sobre les rajoles...

—Teniu idea de qui ho pot haver fet, això? —va pre-guntar en Dante.

—Potser els xavals del poble —va suggerir en Crisamb un sobtat nerviosisme.

34


—O un lladre —va afegir l’Óscar—. Ho hauria dedenunciar, senyor Oberon.

—Digue’m Dante... —va murmurar l’home—.Abans d’anar a la policia hauria d’esbrinar si s’hanemportat res —va contemplar la sala desordenada—.Tot i que aquí hi ha una bona pila de feina —es va tom-bar cap als nois—. Voleu guanyar una mica de diners?Es tracta d’ajudar-me a posar en ordre tot això. No calque em contesteu ara; penseu-hi. Si decidiu d’accep-tar, veniu aquí demà a primera hora de la tarda. Percert: sabeu on puc llogar una llanxa? He d’anar a unailla, em sembla que es diu... Xas.

—El teu pare té vaixells —va dir l’Óscar a enCris—. Potser li’n pot llogar algun.

—El meu pare no lloga els seus vaixells —va res-pondre en Cris, visiblement inquiet; es va mirar el re-llotge—. És molt tard, me n’he d’anar.

—Us portaré amb cotxe —va oferir-se en Dante.—No cal, ja gairebé no plou —va dir en Cris men-

tre abandonava la casa de pressa.L’Óscar es va acomiadar del nebot del professor

i va sortir a buscar el seu amic.—Què et passa? —va preguntar quan el va poder

atrapar.—A mi? Res. Que tinc pressa, això és tot. Escolta,

ens veiem demà al migdia a la plaça. D’acord?En Cris es va acomiadar amb un gest nerviós i va

desaparèixer de pressa i corrents per un dels carrers la-terals. L’Óscar va arquejar les celles amb perplexitati després va començar a caminar lentament cap a casaseva, sense adonar-se que a pocs metres de distància,

35


amagat en l’ombra d’un porxo, algú espiava l’escena.Era un home alt, de pell blanca, cabells rossos i ulls in-tensament blaus. Es deia Lupo, però aquest no era elseu nom autèntic. Al canell, amagat sota el rellotge, hiportava un estrany tatuatge: tres ratlles entrecreuadesque formaven una mena de zeta torçada.

El signe d’Eihwaz.

36


Documents

fraternidad tripa cat2 · moment l’escala que portava al pis de dalt, amb el pas-samà de fusta que de petit feia servir de tobogan. I el pati del darrere, on l’avi li va construir