dossier de premsa

CONTINGUTS DEL DOSSIER DE PREMSA

Introducció, pàgina 1Espais, pàgina 5Programació, pàgina 6Activitats paral·leles, pàgina 23Llistat de convidades, pàgina 28

CONTACTE DE PREMSA Divina Huguet | premsa@dracmagic.cat | 932160004 Material gràfic i programació disponible a www.mostrafilmsdones.cat

INTRODUCCIÓ

Arriba la 18a edició de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

La 18a edició de la Mostra ens portarà durant 10 dies una acurada selecció de més de 40 títols d’entre les millors produccions audiovisuals fetes per realitzadores d’arreu del món. D’entre tota aquesta selecció d’obres, tant de documentals com de ficció, més de la meitat són estrenes al nostre país. Projeccions i activitats paral·leles ompliran durant deu dies la Filmoteca de Catalunya, l’Espai i el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, amb un prèvia el 5 de juny al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). La Mostra vol generar també espais de debat i intercanvi entre realitzadores i públic, per això hem convidat un bon nombre de directores. Ens visitarà Bette Gordon, una de les realitzadores de cinema independent més reconegudes del EUA i estrenarà a la Mostra la seva última pel·lícula Handsome Harry. Una altra figura fonamental en el camp de la creació és Joan Braderman que ens presentarà Heretics. Amb Susana Koska ens aproparem a una de les publicacions feministes emblemàtiques dels 70, Vindicación, i, des de Mèxic i del camp de l’animació comptarem amb Lourdes Villagómez. Anna Sanmartí , Virgínia García del Pino, Angelika Levi o He Xiaodan són altres de les realitzadores convidades que ens mostraran la varietat de perspectives, temàtiques i estètiques que ofereix l’imaginari audiovisual femení.

Inaugurem la 18a Mostra el dia 10 de juny amb cinema a l’aire lliure i gratuït amb el documental Moon Inside You a la plaça de Virreina del barri de Gràcia. Ens presentarà el film la seva directora, Diana Fabiánová. La lluna en tu és una invitació fresca, pedagògica i carregada d’ironia, a combatre les idees preconcebudes sobre la menstruació i a reflexionar sobre per què persisteix l’etiqueta de tabú social.

La cloenda també es farà a l’aire lliure, el diumenge 20 de juny al pati de l’Espai Bonnemaison on veurem The Heretics amb la seva directora Joan Braderman i Susana Torre una altra de les fundadores de la revista The Heresies, el film és un homenatge i celebració d’ aquesta estimulant publicació feminista que va ser referent en l’art i la lluita política de les dones des de la seva fundació el 1977 fins el 1992.

Inaugurem i tanquem la Mostra amb dos treballs de la la Secció Panorama Documentals, selecció de 12 títols entre els que trobem reflexions sobre la memòria com a El General de Natàlia Almada, aproximacions a l’espai i el territori com a La terra habitada d’Anna Sanmartí, amor a la pedagogia El Viaje del Cometa o indagacions sobre la noció de justícia a My Neighbourg my Killer o War Don Don.

El General

Clàssiques Secció en què presentem anualment les produccions d’algunes de les directores de referència de la Mostra. Enguany podem estrenar l’última obra de Chantal Akerman À l’est avec Sonia Wieder-Atherton. Un delit per la filmació magistral de l’art interpretatiu d’una de les violoncel·listes més destacades de l’actualitat, Sonia Wieder. Estudiats enquadraments que aconsegueixen expressar totes les ressonàncies de les melodies del violoncel de l’artista.

El sexe dels Àngels

Secció que ja vam estrenar a la passada edició de la Mostra amb gran èxit de públic. En la selecció d’aquesta 18a edició hem reunit una àmplia mostra de treballs que, un cop més, tenen com a eix comú una reflexió sense prejudicis sobre les sexualitats.Diem sexualitats en plural perquè en aquestes obres s’exploren moltsmatisos, sovint esborrats o negats, de les diferents identitats sexuals delsindividus. Un panorama en el que trobarem des de documents històrics com Before Stonewall de Greta Schiller de 1985, documental que recull els moments clau dels moviments d’alliberament gai, lèsbic i trans durant la primera meitat del segle XX. Fins a les interrogacions sobre el gènere i les polítiques del cos que trobem a Against a transnarrative o a Paris is Burning.

Ens visitarà al directora xinesa-canadenca He Xiaodan que ens descobreix una de les últimes societats matriarcals que resten al món, la de les dones de la cultura Musuo del sud-oest de la Xina. Al seu documental The Fall of Womenland ens aproparem a aquesta cultura resistent i mil·lenària basada la llibertat de les dones i l’amor lliure. Els més de 10 mil vídeos i fotografies d’ella mateixa que va trobar la directora a la mort del seu pare, articulen aquest assaig sobre el voyeurisme i les tendències pedòfiles del seu progenitor. Inquietant i íntim treball

sobre la identitat de Marina Lutz a The Marina Experiment.

Pioneres La Mostra intenta anualment reivindicar i recuperar treballs de realitzadores pioneres. En aquesta edició veurem un document imprescindible, Ostatni Etap de la

directora polonesa Wanda Jakubowska de 1948. Jakubowska va aconseguir rodar la primera pel·lícula de ficció sobre l’Holocaust, basada en la seva pròpia experiència en els camps de concentració d’Auschwitz-Bikernau, rodant-la només tres anys després del final de la guerra. La darrera etapa és una obra cabdal de denúncia de la brutalitat dels crims que van patir milers de persones en aquests camps d’extermini del nazisme.

Imatges del Desig: El cinema de Bette Gordon

La realitzadora Bette Gordon és una figura indispensable del cinema independendent nordamericà, junt amb gent com Jim Jarmusch o el seu primer marit, James Benning. Si bé la seva filmografia no ha estat gaire prolífica, tenim a sort que ens visiti i estreni a la Mostra la seva última pel·lícula Handsome Harry.

També projectarem la mítica Variety. Totes dues obres interessants exploracions sobre la sexualitat i els propis desitjos.

Estrenem 3 pel·lícules a Panorama Ficcions: Dos films que coincideixen en la reivindicació de dues figures històriques, per una nada, el biopic de la de la revolucionària i pedagoga francesa Louise Michel de Sólveig Anspach, i, de l’altra , l’aproximació a la pensadora i mística Hildegarda von Binguen que fa a Vision, Margarethe Von Trotta.

Tanca el capítol d’estrenes de ficcions l’últim treball de la reputada directora Sally Potter, a Rage, aposta per tot un experiment formal i narratiu col·locant a actors de la talla de Judi Dench, Jude Law o Steve Buscemi davant de l’enquadrament fixe d’una càmera de telefon mòbil.

Hem reservat un capítol especial a les Històries del feminisme. Tres títols de total actualitat en un moment de revisió i anàlisi del debat de la lluita de les dones. Diferents aproximacions a la mobilització política de les dones a França (Débout!), Itàlia (Ragazze-la Vita trema) i Espanya (Vindicación) a la dècada dels 60 i 70. Com cada any la Mostra aposta per programar un cinema que arrisca en els seus plantejaments formals i narratius, així Assajos Visuals recull una bona constel·lació de propostes en aquesta línia. Un cinema que es planteja molts interrogants i que aposta per què els espectadors se’n facin partíceps.

DDR d’Amie Siegel s’encara, 20 anys després de la caiguda del mur, amb els vestigis del control de l’antiga RDA.Sobre la culpabilitat colonial vascula la trama de Where is Where d’Eija_Liisa Ahtila. Les vivències de les comunitats de desplaçats palestins i la cartografia de les migracions a X-Mission d’Ursula Bieman i, el terreny de la incomfortabilitat domèstica de la mà de Virgínia García del Pino a Mi hermana y yo.

DDR

Per cinquè any comptem amb la col·laboració de Virginia Villaplana i Montse Romaní a cura de la secció Aprenentatges desplaçats. Els escenaris de la ficció col·lectiva. Cicle que recull quatre treballs entre el documentalisme i la ficció no narrativa.

Comptarem alb la presencia d’una de les directores Angelika Levi que a Absent Present aborda un relat sobre l’estrangeria.

Com a punt de trobada de debat i discussió amb les directores i artistes convidades a la Mostra programem també un conjunt d’activitats paral·leles a les projeccions.

Enguany, tenim una cita prèvia, el 5 de juny, on ja podreu participar d’una sessió especial de la Mostra al CCCB. Projectarem War Don Don un exhaustiu document sobre el judici per crims de guerra a Sierra Leone seguit d’un debat sobre la intervenció de la justícia internacional en aquest cas. Entre els ponents, la directora del film Rebecca Richman Cohen.

Ja dins la setmana de la Mostra, el 16 de juny a les 19 h al centre de Cultura de Dones de l’Espai Francesca Bonnemaison us convoquem a la taula rodona, Feminismes: Circuits de Difusió sobre les polítiques de comunicació dels feminismes. A partir de la reflexió sobre diferents publicacions feministes a Espanya i les noves formes de difusió, tindrem de veure quin és el retrat avui de les diverses pràctiques.

I el dissabte 19 de juny, de 10 a 14h al Centre de dones F. Bonnemaison organitzem el taller “escriure amb llum. Una introducció a l'animació” amb l’animadora mexicana Lourdes Villagómez ens que descobrirà els principis de l'animació mitjançant una tècnica d'animació directa, l'animació amb llum. Just el dia anterior, a la Filmoteca, haurem pogut veure una selecció de part del seu treball i altres obres d’animació de realitzadores mexicanes.

A Curts en Femení el públic podrà gaudir del programa de curtmetratges de realitzadores de l’Estat espanyol elaborat per TRAMA (Coordinadora de muestras y festivales de cine, vídeo y multimedia realizado por mujeres).

El Vídeo del Minut: Un espai propi, és una invitació a totes les dones a que diguin la seva fent cinema. Les participants han enregistrat, en un sol pla seqüència d’un minut de durada, la seva mirada al voltant del tema d’enguany: “Les altres vides”.El projecte té com a resultat final un film col·lectiu compost per aquestes filmacions videogràfiques d’un minut. El podreu veure a la Filmoteca.

La Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona s’organitza des de Drac Màgic (Cooperativa Promotora de Mitjans Audiovisuals), té per objectiu promoure el cinema dirigit per dones i és un esdeveniment no competitiu amb menció de l’audiència al Millor Llargmetratge, el Millor Documental i el Millor Curt. Després de 18 anys d’història, la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona s’ha convertit en un espai cultural estable i una plataforma d’exhibició alternativa cada cop més compromesa amb el debat sobre els processos creatius.

ESPAIS Projeccions: -Filmoteca de Catalunya (Avinguda de Sarrià, 33, Barcelona). -Espai Francesca Bonnemaison (Sant Pere més Baix, 7, Barcelona). -Pati Francesca Bonnemaison (Sant Pere més Baix, 7, Barcelona). -Plaça de la Virreina. Barri de Gràcia

Excepte les projeccions a la Filmoteca de Catalunya, la resta de pel·lícules són d’accés gratuït. Activitats paral·leles: - Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (Sant Pere més Baix, 7, Barcelona). - CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) (Montalegre, 5, Barcelona).

Excepte el taller d’animació impartit per Lourdes Villagómez la resta d’activitats són d’accés gratuït.

PROGRAMACIÓ

PANORAMA DOCUMENTAL

Moon Inside You (La Lluna en tu)Diana Fabiánová. Espanya, França, Eslovàquia, 2009, 75’INAUGURACIÓ DE LA MOSTRA . dijous 10 de juny, 22 h Plaça de la Virreina. Barri de Gràcia. Entrada Gratuïta .AMB LA PRESÈNCIA DE LA DIRECTORA Viatge personal de la directora, construït amb creativitat i humor, a través dels prejudicis i les idees socialment preconcebudes que encara avui giren al voltant de la menstruació. Per què la menstruació ha esdevingut un tema tabú a la societat occidental? Partint d’aquest fet, Fabiánová investiga sobre la manera com les dones viuen la menstruació i com socialment s’ha ressignificat aquest fenomen fisiològic. Per què s’ha de silenciar que una dona està menstruant? Com pot ser que un procés natural sigui considerat inoportú? Per què tants sobrenoms per a denominar la regla? I per què en la majoria de les seves accepcions tenen connotacions negatives? Per a buscar una resposta a aquests i molts d’altres interrogants la directora recorre diversos països per a preguntar-ho a dones i homes del carrer, personal mèdic, professionals dels món de l’antropologia i la filosofia... La realitzadora aconsegueix transportar-nos fins aquelles arrels més profundes de la feminitat i la vida.

El generalNatalia Almada. Mèxic, EUA, 2009, 83’divendres 11 de juny 19.30 h. Filmoteca de Catalunya Retrat familiar i històric de Plutarco Elías Calles, destacat i controvertit general de la Revolució Mexicana i president del país de 1924 a 1928. A partir de les gravacions fetes per l’àvia de la realitzadora es confronta el passat familiar amb la història i el present del país.Plutarco Elías Calles va ser una figura molt controvertida, considerat heroi per “El jefe máximo de la revolución” i “El bolchevique” i gairebé un dictador per molts d’altres, va ser anomenat, també, “el quema-curas” pels crims que va perpetrà contra el clergat.

Natalia Almada, la directora del film és la besnéta de “El general”. El passat i el present queden confrontats en la trama fabricada pels records familiars i històrics. El documental es presenta com assaig sobre les possibilitats de connectar-nos amb el present a través de l’ombra que ha deixat el passat. Les gravacions de la seva àvia, “plenes de dubtes i de silencis”, li permeten interrogar el present, observar-lo i pensar-lo de forma crítica. Natalia Almada va rebre el premi a la millor direcció al festival de Sundance (2009). Almada fa aquesta reflexió sobre els interrogants que aborda el film: “¿Cómo reconciliamos las contradicciones entre nuestra memoria familiar y la memoria colectiva de un país?, ¿cómo se fabrican la memoria y la historia?”

The HereticsJoan Braderman.EUA, 2009, 95’dissabte 12 de juny 17.30 h Filmoteca de Catalunya CLOENDA DE LA MOSTRA!! Diumenge 20 DE JUNY. 21.45 h Cinema a l’Aire lliure al pati de la Bonnemaison AMB LA PRESENCIA DE LA DIRECTORA Joan Braderman i Susana TorreApassionant recorregut per la història i la contribució de la publicació feminista sobre art i política The Heresies (1977-1992), amb seu a Nova York i dirigida per un col·lectiu de dones, del qual destaquen figures cabdals de la cultura contemporània com Lucy Lippard, Su Friedrich, Cecilia Vicuña, Miriam Schapiro o Susana Torre.Quaranta anys després de la seva arribada a la ciutat de Nova York per convertir-se en directora de cinema, Joan Braderman, una de les cofundadores del grup, en repassa la història i viatja arreu del món per seguir les petjades de les companyes i col·laboradores de The Heresies. Un retrat íntim i afectuós sobre el temps que van compartir amb intervencions molt lúcides sobre la seva contribució a la lluita feminista i sobre els reptes de les noves generacions. El col·lectiu amb estratègies polítiques d’intervenció semblants a les d’altres

grups de dones que en el anys de la Segona Onada feminista es van reunir per valorar la seva situació en un món androcèntric i per obrir camins que donessin visibilitat al seu treball i a la seves reivindicacions. Els vint-i-set números de The Heresies els podeu descarregar al web helios.hampshire.edu/nomorenicegirls/heretics/ BIOGRAFIA Joan Braderman Nascuda a Washington i titulada per les universitats de Harvard i Nova York, Joan Braderman porta més de vint-i-cinc anys treballant com a guionista, videoartista, realitzadora, productora i també com a professora. La seves obres es troben en les col·leccions permanents de museus com l’Stedelijk a Amsterdam, el Centre Pompidou a Paris i el MOMA de Nova York

War Don DonRebecca Richman Cohen. Sierra Leone, EUA, 2010, 85’AMB LA PRESENCIA DE LA DIRECTORA Activitat paral·lela. Prèvia a la Mostra. Dissabte 5 de juny al CCCB: Fora de Programa 19.00 hProjecció i debat: Justícia de transició: el judici del Ruff al tribunal especial de per a Sierra Leone.

Seguiment del controvertit judici d’Issa Sesay, comandant en cap del rebel Front Revolucionari Unificat (RUF), al Tribunal Especial per Sierra Leone, on es jutgen els crims comesos durant els deu anys de guerra civil (1992 a 2002). El documental compta amb un accés sense precedents a les diferents figures que intervenen al Tribunal, amb testimonis tant de la fiscalia, com de la defensa, les persones víctimes del conflicte i les acusades, incloent Issa Sesay, en el relat d’un cas que il·lustra tant la complexitat de “fer justícia” com la de fer front al passat traumàtic d’una nació.El documental és el resultat de més de 3 anys de treball de la directora nord-americana Rebecca Richman Cohen, experta en drets humans i defensa penal a nivell internacional. El seu objectiu és donar a conèixer la labor del Tribunal Especial per Sierra Leone per oferir una visió des de dins sobre les complexes qüestions morals, polítiques i legals que sorgeixen en l’ intent de reconstruir les nacions esquinçades per la guerra i obrir així un debat profund sobre el futur de la justícia penal internacional.

Biografia de la directora

Rebecca Richman Cohen és llicenciada en Dret i va conèixer el Tribunal Especial per Sierra Leone treballant com a investigadora en l’equip de la defensa d’Alex Tamba Brima, un del acusats en el judici contra el Consell de les forces armades revolucionàries (AFRC). Durant els seus estudis, també havia participat com a investigadora a Bronx Defenders, una ONG que proporciona defensa legal a persones del Bronx acusades d’algun delicte. War Don Don és el seu primer llarg documental, en el que uneix la seva expertesa i experiència, amb la seva tasca de cineasta. Com a resultat d’això, ha impartit seminaris especialitzats en el tractament dels drets humans i la justícia en el cinema documental en diferents universitats dels Estats Units. En la seva experiència en el treball documental ha treballat en diversos projectes del director Michael Moore. http://www.wardondonfilm.com

My Neighbour, My Killer (El meu veí, el meu assassí)Anne Aghion. França, EUA, 2009, 80’

Dilluns 14 de juny, 19.30 h. Filmoteca de Catalunya http://www.gacacafilms.com/

Seguiment del valuós i arriscat experiment de reconciliació i justícia després del genocidi viscut a Rwanda l’any 1994. Al llarg de gairebé deu anys, Anne Aghion viatja a una petita comunitat rural, molt allunyada de la capital del país, per traçar l’ impacte en el temps de Gacaca, un sistema de tribunals locals a l’aire lliure que jutgen els crims del genocidi i que retornen els assassins a casa seva a canvi de la seva confessió. Aghion evita els fets, les xifres i la narració, i apunta a l’essència del conflicte: com aprens a parlar amb la persona que ha matat algú de la teva família? Per fer-ho, segueix igualment les persones supervivents i les

perpetradores, les acusacions i les defenses, les veritats borroses i el difícil però esperançador camí per recuperar la coexistència.Un valuós document de com s’afronta la reconstrucció de la societat rwandesa i com ha funcionat la implantació d’aquest sistema de justícia intern i local. El documental ha format part de la Secció Oficial del Festival de Cinema de Cannes 2009 i li ha valgut a la directora el premi del Festival Internacional de Cinema Human Rights Watch.

Saint Louis Blues, Un transport en commun (Saint Louis Blues, un transport en comú)Dyana Gaye. França, Senegal, 2009, 48’Diumenge 13 de juny . 19.30 h Filmoteca de Catalunya

El taxi brousse o set places, és el transport més comú per moure’s a Senegal, antics models de cotxes familiars de Renault o Citroen habilitats per encabir-hi fins a set passatgers. Serà en un d’aquest llargs viatges on coincidiran els personatges que ens aniran relatant les seves vides. En aquest context entre els carreteres polsoses i els paisatges urbans, Dyana Gaye situa aquest conte musical i singular roadmovie. Una mescla estils que es mouen entre les convencions dels musicals francesos dels anys cinquanta i seixanta i la tradició oral senegalesa d’explicadors d’històries.La directora fa confluir en aquest transport comú una sèrie de personatges arquetípics, i cadascun d’ells ens dona, en clau personal, una reflexió sobre la realitat del seu país i ho fan cantant i ballant. Així, a ritme de Blues escoltarem el testimoni de la que podria ser una de les moltes dones que aixequen cada dia les economies familiars del país; un twist dels seixanta il·lustrarà l’objectiu d’arribar a Europa de Malick, un dels molts joves senegalesos que decideixen buscar el seu futur fora, i precisament d’aquesta realitat de la migració es lamenta el conductor del 7 places que coreografiarà, enmig d’un altre embús típic de les sortides de la ciutat la cançó més crítica i desencantada amb la situació sociopolítica que viu el país.

Han bombardejat una escola Mireia Corbera, Anna Morejón, Sandra Olsina. Espanya, 2010, 25’Dissabte 19 de juny. 17.30 h Filmoteca de Catalunya

Homenatge al treball pedagògic portat a terme a l’Escola del Mar, fundada el 1922 construïda sobre la sorra de la platja de la Barceloneta per l’Ajuntament de Barcelona, que va ser destruïda per un bombardeig de l’aviació franquista el gener de 1938. Amb un projecte pedagògic es basava en la formació de consciència democràtica en l’alumnat, la vida a l’escola funcionava com una “societat ideal” en la que tots participaven i vetllaven pel seu òptim funcionament. Un dels aspectes més destacats era la coeducació i el desenvolupament de l’autonomia i la responsabilitat.L’aprenentatge no es basava en la repetició memorística dels continguts imposats per l’autoritat dels llibres i els mestres, sinó en la curiositat i el desig de conèixer, promoguts a través d’activitats molt variades, com la dansa, la música, els treballs manuals o la lectura, entre d’altresEls testimonis recollits dels antics alumnes i mestres de l’escola del Mar ens expliquen la seva transcendència social i individual, però, sobre tot, gràcies a les seves vivències podem recuperar uns ideals pedagògics que, encara avui, tenen una absoluta vigència.

El viaje del cometaIvonne Fuentes Mendoza. Mèxic, 2009, 86’Divendres 18 de juny 17.30 h Filmoteca de Catalunya http://www.elviajedelcometa.com/Una parella de mestres jubilats la Mari i l’Enoc transformen un autobús escolar en una casa rodant. Amb l’ajuda d’uns telescopis, inicien un viatge pels racons més remots de Mèxic per ensenyar de manera altruista una mica d’astronomia a les escoles públiques i a les nits, conviden la gent d’aquests pobles remots a sessions astronòmiques.És també un viatge de plaer, que els permet gaudir de les platges, els paisatges i el menjar, però és també una oportunitat per continuar amb la seva tasca pedagògica. Un quadern de viatge en el que es combina el vídeo amb fotografies, animacions i dibuixos, amb la voluntat

d’anar més enllà de l’anècdota del “cometa” i oferir una reflexió sobre el sentit que se li pot donar a una vida. La premissa d’una vida senzilla guia tant la vida de Mari i Enoc com la proposta del film, plena de moments de calma i contemplació. La seva experiència se’ns mostra com la possibilitat de trobar la felicitat en mig del desencís imperant al país.

La terra habitadaAnna Sanmartí. Espanya, 2009, 71’Diumenge 20 de juny 19:00 h Filmoteca de Catalunya AMB LA PRESÈNCIA DE LA DIRECTORA

http://www.facebook.com/pages/LA-TERRA-HABITADA-documental/265736353266

La directora catalana ens mostra una poètica i fascinant mirada de descobriment dels immensos paisatges de Mongòlia. Un exercici de contemplació i alhora d’implicació en la vida de la terra i els seus habitants. Un viatge que iniciarem amb el tren que surt de San Petersburg en direcció a Ulan Bator (Mongòlia). A mida que la mirada s’endinsa en una terra estranya i desconeguda, el paisatge emergeix com un joc de formes, de ritmes i de colors. De la caòtica Ulan Bator arribarem al nord-oest de país a la muntanyosa terra on viuen els Tsaatan (Els genets de rens), una tribu nòmada. L’itinerari que ens proposa la realitzadora comença l’observació estranyada d’unes formes de vida desconegudes, d’una gent que es comunica, sense que puguem entendre el que diuen. La mirada no s’apropia del lloc sinó que succeeix a l’inversa. Qui mira a través de la càmera o qui ocupa el seu lloc, tot contemplant les imatges, es troba posseït i seduït per la cadència de les formes i els sons, pel moviment de les coses enregistrades i pel moviment de les pròpies imatges.

Biografía Anna Sanmartí

Realitzadora nascuda a Barcelona en 1981. Llicenciada en Comunicació Audiovisual per l’Universitat Pompeu Fabra (2004). Ha treballat com operadora de càmera en diferents àmbits i com ajudant de càmera en tv Movies, documentals i films de ficció. Ha col·laborat com assistent personal del director en llargmetratges com Las dos vida de Andrés Rabadán de Ventura Durall.

Koolhaas HouselifeLouise Lemoine i Ila Bêka. Itàlia, 2008, 58’Diumenge 13 de juny 19.30 h Filmoteca de Catalunya

http://www.koolhaashouselife.com/

Koolhaas houselife forma part d’una sèrie de films documentals dirigits i produïts per Ila Bêka i Louise Lemoîne sota el títol: Living architectures; col·lecció que ens acosta al món de l’arquitectura des d’una mirada interior que defuig qualsevol idealització en la representació d’obres arquitectòniques de renom internacional. En aquest cas, una oportunitat per a descobrir la intimitat, vitalitat i flexibilitat de l’espai interior i exterior de la casa dissenyada per l’arquitecte Rem Koolhaas (OMA) entre 1994 i 1998 a les afores de Bordeus. Especialment concebuda per a ser habitada per una persona paraplègica, visitarem el seu interior principalment de la mà de Guadalupe Acedo, persona a càrrec de la seva cura i neteja des de fa més d’una dècada. Serà des d’aquesta quotidianitat, generalment oblidada, com coneixerem la vida dins aquesta fascinant estructura de murs rotatoris, sòls mòbils, finestrals automàtics i vistes impressionants. Un retrat que subratlla la vessant més pràctica d’aquesta obra i diposita el protagonisme, més que a qui l’ha dissenyada, a qui l’utilitza i, per tant, a qui millor la coneix. Un retrat inusual amb el que seguim tots els moviments de Guadalupe, carregada amb les seves armes de neteja, com si seguíssim els passos d’una coreografia. Un esplèndid diàleg entre el què la directora i el director del film anomenen “la vida real de l’arquitectura” i les concepcions del seu arquitecte, qui finalment comenta el film i les seves impressions en una entrevista.

Our City Dreams (Els nostres somnis per a la ciutat)Chiara Clemente. EUA, 2009, 85’ Dimecres 16 de juny 22.00 h Filmoteca de Catalunya http://www.ourcitydreams.com/

Chiara Clemente torna a Nova York disposada a reconciliar-se amb la ciutat de la que va fugir acabada l’adolescència. Un retrobament personal que farà càmera en mà i buscant les veus d’altres dones. Amb aquest pretext reuneix cinc artistes de diferents generacions que han triat Nova York per viure i treballar. La ciutat serà l’escenari i el transfons gens neutre d’aquests retrats íntims de les artistes. La directora va estar durant un any seguint les seves vides i gràcies a aquesta proximitat aconsegueix registrar moments personals i professionals importants. Així, assistirem a la celebració del 80è aniversari de Nancy Spero a la casa dels seus fills a Paris o treballant en la que va ser la seva primera biennal de Venècia. (Spero va morir poc temps després, a l’octubre el 2009). Clemente vol dibuixar, a partir d’íntims relats personals, un retrat coral i generacional. La més jove de les artistes és Swoon, s’interroga sobre el seu futur enmig del salt de l’street art al reconeixement institucional amb una exposició individual al MOMA.Kiki Smith prepara una retrospectiva dels últims 25 anys, no donada a les nostàlgies, ens explicarà el per què del seu interès en explorar el cos humà i el de la dona en particular. I és precisament el propi cos com a instrument i mitjà artístic el camp d’expressió de Marina Abramovic, consagrada perfomer iugoslava que s’estableix a Nova York el 2003. L'artista egípcia Ghada Amer critica tant els patrons occidentals com amb els ideals de la feminitat musulmana amb els seus subversius brodats de cossos de dones en actituds sexualment explícites. Tenim l’oportunitat de veure i escoltar els processos de creació i inspiració d’artistes d’edats, cultures, ambicions i objectius diferents.

70-80-90, Masum, Küstah, Fettan (70-80-90 Innocent, Insolent, Temptadora)Melek Özman. Turquia, 2010, 40’Dimecres 16 de juny 21.45 h Cinema a l’aire lliure al Pati de la Bonnemaison Quin és el paper de les dones dins la indústria cinematogràfica turca? Quins rols ocupen? Sota quines característiques s’acostuma a definir els personatges femenins?Combinant entrevistes, comentaris del públic i fragments de pel·lícules, realitza –amb aguda ironia- un exercici de reflexió crítica sobre el paper i la representació de les dones en el cinema turc de forma específica, però, finalment, també en el cinema occidental en general. Tal i com passa en la majoria de països, les dones rarament són les narradores, relegades a papers secundaris, acompanyants del protagonista masculí heroic. Els personatges femenins són generalment representats sota arquetips binaris: bones - dolentes, mullers complaents -amants seductores... I castigades si transgredeixen l’ordre establert.

De la mà de diferents personatges del món del cinema turc, com el director Ulkü Erakalin, les actrius Arzu Okay i Lale Belkis, el crític de cinema Agâh Özgüç i molt especialment de la crítica Alin Tasçiyan, la directora Melek Özman ens convida a passejar a través de diferents imatges del cinema d’aquest país. 70-80-90, Masum, Küstah, Fettan és, doncs, una oportunitat per a acostar-nos a la realitat turca, retratada des d’una mirada interna, però també per a posar sota qüestionament els valors patriarcals que clarament transcendeixen les fronteres d’aquest país.

El secreto de educar Sonia Tercero, Espanya, 2008 60’Dissabte 19 de juny 17.30 h Filmoteca de Catalunya Documental-homenatge a Jimena Menéndez-Pidal, Ángeles Gasset i Carmen García del Diestro, antigues mestres del Instituto Escuela, que van decidir fundar un centre a Madrid el 1940 que continués el projecte pedagògic que van haver d’interrompre amb la guerra civil. Malgrat l’oposició del règim franquista a tot sistema educatiu que no respongués al seu credo polític, van aconseguir fundar a Madrid el col·legi Estudio. Els alumnes pertanyien a un cercle

de famílies molt reduït i van ocupar diverses cases, entre elles la de Menendez-Pidal. El 1967 van poder ocupar un terreny a les afores de Madrid, en plena natura, on van poder acollir a més alumnes i desenvolupar aquelles activitats al aire lliure, com l’esport i l’observació de l’entorn, que tenien un paper rellevant en el seu projecte pedagògic.A través de 15 entrevistes amb professors i professores, i ex alumnes, entre d’altres Mercedes Cabrera i Javier Marías, s’exposen les principals línies pedagògiques de la seva proposta, basades en la llibertat, el respecte, la tolerància, i l’autonomia del alumnat per organitzar la seva feina.

PANORAMA FICCIONS

Louise Michel (la Rebelle) (Louise Michel (La Rebel))Sólveig Anspach. França, 2009. 90’

http://www.widemanagement.com/fiche.php?id=867Dijous 17 de juny 21.45 h Cinema a l’aire lliure. Pati de la Bonnemaison

Recreació biogràfica de la vida de Louise Michel (1830 – 1905) a Nova Caledònia, on va ser deportada per la seva destacada participació en La Comuna de Paris (18 de març – 28 de maig 1871). La història comença en el procés on va ser condemnada per les seves accions revolucionàries. Malgrat declarar que pertanyia totalment a la revolució social no va ser afusellada i va ser embarcada en El Virginia amb altres persones deportades fins a l’illa de Ducos. Molt aviat va constatar la misèria en la que vivien els Canacs, els habitants d’aquelles terres, sotmesos al domini brutal del govern francès. Va rebutjar els seus privilegis com a dona i ciutadana francesa, i va afiliar-se als grups que lluitaven per la independència de la colònia. El seu treball com educadora i activista política va ser molt intens al llarg dels set anys del seu exili, però no va poder realitzar bona part dels seus somnis com aconseguir crear una escola única per la població melanèsia i europea. Sólveig Anspach ha destacat la gran personalitat d’aquesta lluitadora i els seus múltiples talents com a pensadora, educadora, etnòloga, poeta i infermera. Els Canacs van participar en la realització de la pel·lícula van col·laborar en tot moment per a recrear amb la màxima fidelitat la vida i costums dels seus avantpassats.

VisionMargarethe Von Trotta. Alemanya, 2009. 110’Diumenge 13 de juny 22.00 h Filmoteca de Catalunya Reivindicació de la figura d’ Hildegarda von Bingen (Alemanya 1098–1179), abadessa benedictina, teòloga, científica, mística, poeta i compositora i una de les figures més destacades de la vida política i religiosa del seu temps. El seu pensament crític, va ser particularment incisiu amb aquelles idees que justificaven el domini exercit sobre les dones. La figura d’Hildegarda, interpretada per Barbara Sukowa, una de les actrius més emblemàtiques en la filmografia de la directora, forma part d’aquesta galeria de personatges femenins que protagonitzen tots els seus films. Com Rosa Luxemburg, Hildegarda von Bigen forma part de les figures femenines destacades per la seva intervenció en el procés històric, però la visió que ens ofereix Von Trotta d’aquest personatges s’allunya del estereotips historiogràfics i ens proposa una visió més global de la seva personalitat.En la vida de Hildegarda recreada per Von Trotta es destaca la força del seu pensament i del seu caràcter a l’hora d’exigir el dret a parlar i actuar en nom propi. Com moltes altres dones al llarg de la història, Hildegarda va lluitar contra els prejudicis i els dogmes, reclamant els seus drets i la seva llibertat, però el grau de reconeixement i d’autonomia que va aconseguir va ser realment extraordinari tenint en compte la situació de les dones en aquell temps i particularment la seva condició com a religiosa.

Rage (Fúria)Sally Potter. Gran Bretanya, EUA, 2009, 98’Dissabte 19 de juny 22.00 h Filmoteca de Catalunyahttp://ragethemovie.com/

Un excepcional repartiment Jude Law, Judi Dench, Dianne Wiest, John Leguizamo, Simon Abkarian i Steve Buscemi desfilen per la càmera de Sally Potter, suposadament la càmera del telèfon mòbil de Michelangelo, un jove estudiant que penja les seves entrevistes al seu projecte web. En el context del backstage d’una desfilada a Nova York, aquest repartiment encarna diferents personatges del món de la moda. Enregistats en un pla fix, en format digital i estil falsament naïf, la directora aconsegueix esprémer al màxim l’expressivitat dels seus personatges i l’angoixa d’un marc que els constreny. La càmera, que acompanya els monòlegs, és més que una finestra al món, per a Potter, és un testimoni, i en aquest film, fins a les últimes conseqüències. Des que va començar la seva carrera com a directora, Sally Potter no ha parat d’experimentar amb el llenguatge cinematogràfic, innovadora per la seva manera de mirar i representar allò que veiem. A Orlando (1992) superava els límits de l’espai, el temps i les identitats; a Yes (2004) sorprenia amb una complexa història narrada des de diferents punts de vista i relatada en vers; i ara, a Rage posa sota qüestionament la relació entre qui mira i qui és mirat, trencant les barreres existents entre qui actua, l’audiència i qui mira darrera la càmera. Un discurs mosaic construït a partir del joc constant entre allò que queda dins i allò que resta fora de camp. Gairebé més propera a una peça de videoart que no a un llargmetratge convencional, Rage ens convida a una reflexió sobre les noves maneres de mirar i comunicar i el seu potencial d’interacció, que ella mateixa ha dut als límits estrenant el film al cinema, a internet i via mòbil simultàniament.

EL SEXE DELS ÀNGELS

Secció que ja vam estrenar a la passada edició de la Mostra, amb gran èxit de públic. Enguany, agrupats sota aquest títol hem reunit una àmplia mostra de treballs quetenen com a eix comú una reflexió sense prejudicis sobre les sexualitats.Diem sexualitats en plural perquè en aquestes obres s’exploren moltsmatisos, sovint esborrats o negats, de les diferents identitats sexuals delsindividus i les consideracions no normatives del gènere.

Before Stonewall (Abans d’Stonewall)Greta Schiller. EUA, 1985, 90’Dilluns 14 de juny 22:00 h Filmoteca de Catalunya

Un del documentals fonamentals per reconèixer la història dels moviments d’alliberament gai als Estats Units.Revisió històrica dels antecedents de la revolta viscuda a Stonewall Inn, bar del Greenwich Village novaiorquès, la clientela del qual, l’any 1969, va contraatacar una batuda policial marcant l’inici del moviment d’alliberament gai, lèsbic i trans. Aquest històric documental de Greta Schiller és tot un homentatge a les persones que des del principi de segle fins als anys 50 del segle XX van anar construint la consciència i la lluita pels drets de Gais i lesbianes en un període de gran repressió i persecució de les persones que manifestaven al seva homosexualitat. Un relat de la lluita contra la discriminació i la presa de consciència amb els testimonis de persones clau com Allen Ginsberg, Barbara Grier o Harry Hay entre d'altres, donen fe d'aquest. Temps d'invisibilitat social, ocultació, negació i aïllament, però també de l' inici de la lluita, així, el film repassa moments clau: la primera reunió clandestina el 1950 de la Societat Mattachine, o la fundació de la primera organització de lesbianes, les Filles de Bilitis al 1955. La crònica persona i històrica dels pioners i pioneres de l'activisme gai que ens proposen un discurs polític i social sobre la discriminació que a dia d'avui caldria revisar.

Againts a Trans Narrative (Contra una transnarrativa)Jules Rosskam. EUA, 2009, 61’Dilluns 14 de juny 19 h espai Bonnemaison http://www.againstatransnarrative.com/Documental que investiga i planteja el debat sobre la construcció social dels gèneres i les polítiques del cos. Feministes, queers i trans discuteixen sobre el pes que tenen cultura, raça o classe social en la manera com entenem les identitats.

Un debat que parteix de la pròpia vivència de Jules Rosskam com a trans masculí que comparteix a través del seu vídeo diari. Un films que planteja preguntes com aquestes : Què significa ser trans? Hi ha una percepció idealitzada de la identitat trans? quina és la narrativa dominant? RossKam sosté que no existeix una única identitat trans ni una comunitat cohesionada i ens aclareix aquest against (contra d’una narrativa trans) del títol. Allò que denuncia és que, en gran mesura, la seva història l’ha construïda algú altre. Per això sosté que sovint els i les trans han hagut de presentar-se i definir-se segons uns patrons externs fixats sobretot des dels discursos mèdics i psiquiàtrics que diagnostiquen la seva identitat i regulen l’accés als tractaments hormonals o la cirurgia pels que volen fer aquest pas. Es pregunta fins a quin punt aquesta necessitat d’encaixar tan imposada suposa una pèrdua de part de la seva història personal i la seva llibertat en aquest camí. Amb aquest documental RossKam toca abundant material sensible: el cost social i personal que té transgredir les qüestions que afecten el sexe i gènere i, lligat a això, les mancances de reduir el món a un plantejament binari i normatiu que ens permet definir-nos només, segons uns determinats paràmetres, com a homes o dones.

Paris is Burning (París crema)Jennie Livingstone. EUA, 1991, 71’Dijous 17 de juny 22.00h Filmoteca de Catalunya

Paris is burning va guanyar el premi del jurat al festival de Sundance de 1991, entre d’altres premis. A finals dels anys vuitanta, les sales de ball de Harlem van ser un espai de reunió de col·lectius invisibilitzats. Era el moment de crisi de la SIDA, quan el cossos estaven al centre del debat social, i va urgir repensar els discursos racials, sexuals i de classe. Un documental referent de les noves polítiques d’identitat i la crítica queer.Paris is burning és la crònica de les vivències i de les performances d’alguns dels fantàstics personatges que van desfilar per la sala Imperial Elks Lodge de Harlem entre els anys 1987 i 1989. Gent com Willie Ninja, conegut per ser el pare del ball Vogue, que després va popularitzar Madonna; Venus Xtravaganza, que poc després va ser assassinada, víctima de la transfòbia o Dorian Corey.Són els anys de la crisi de la SIDA on hi va haver una reestructuració dels moviments de lluita política per tal de repensar els discursos racials, sexuals i de classe. I és el moment de la consolidació d’una crítica trans i queer als Estats Units que se situa en l’espai públic i que incorpora el qüestionament de les nocions de sexe i de gènere en el debat sobre la construcció de les subjectivitats polítiques. Bona part de les actuacions i els espectacles de les drag ball i de les competicions entre les diferents “cases de ball” eren paròdies i imitacions de la normes dominants i jugaven a accentuar la masculinitat o la feminitat en el gest, en el caminar o en la indumentària per desnaturalitzar el discurs i les pràctiques heterosexuals. La disfressa i la mascarada s’entenen com a joc i també com a estratègies d’empoderament i de visibilització. El film enregistra la festa, la música, el ball però també inclou les confessions íntimes des dels camerinos i la denúncia per part de les persones entrevistades dels prejudicis i els greuges a que són sotmeses.

The Fall of Womenland (La caiguda del País de les Dones)He Xiaodan. Canadà, 2009, 46'Dijous 17 de juny 20:00 h Filmoteca de Catalunya AMB LA PRESENCIA DE LA DIRECTORA

La minoria Mosuo és una comunitat que viu al sud-oest de la Xina, a la riba del llac Lugu -a prop del Tíbet- i és una de les poques societats matriarcals que queden en el món. L’absència del pare i el marit, i sense contracte matrimonial, la tradició Mosuo construeix relacions basades en l’amor lliure i la satisfacció sexual. Són societats sense violència on les dones són les cap de família i a les nits es reuneixen amb els seus amants amb els que no hi conviuen durant el dia. La directora del documental, He Xiaodan té lligams familiars en aquell territori i hi retorna amb la intenció d’esbrinar quines relacions sexo-afectives hi ha realment darrera d’uns costums sexuals controvertits que la feien avergonyir-se de les seves arrels

quan era una adolescent.Gràcies a l’aproximació que fa el documental a la quotidianitat de la població, i en especial el seguiment a la Bima, sabem que la llibertat sexual i el poder de les dones Mosuo va sobreviure la repressió del govern comunista però que, arrel de la influència del turisme i de la desactivació d’una societat xinesa en plena eufòria capitalista, aquesta forma alternativa d’organització social comença desdibuixar-se.Les imatges de The fall of womenland documenten unes formes culturals. Més enllà de la mitificació d’un sistema de relacions, el relat és la crònica d’una dissipació i d’una societat que fins fa pocs anys vivia emancipada de les pràctiques i les construccions consolidades del patriarcat: el matrimoni, la monogàmia o els règims polítics.

BIOGRAFIA DE LA DIRECTORA He Xiaodan és una cineasta canadenca nascuda a la Xina el 1975. Va estudiar producció cinematogràfica a l’acadèmia de Cinema de Pequín i ha treballat per a l'Estudi de Cinema Yunnan Minority com a ajudant de producció i ajudant de direcció. The fall of womenland és el seu primer migmetratge documental.

The Marina Experiment (L’Experiment Marina)Marina Lutz. EUA, 2009, 18’Dijous 17 de juny 20h Filmoteca de Catalunya

Dotze anys després de la mort del seu pare, Marina Lutz va descobrir una inquietant i alhora fascinant col·lecció de més de 10.000 fotografies, pel·lícules super8 i gravacions d’àudio d’ ella mateixa. El seu pare l’havia observada de forma meticulosa des de la seva infantesa fins a l’adolescència. La seva comunicació pràcticament havia estat mediatitzada per la càmera i el magnetòfon. El resultat, una acumulació d’imatges i sons que han provat l’obsessió voyeurística i paidòfila del seu pare, de professió fotògraf.Utilitzant les imatges que aleshores van servir per a humiliar-la, la directora capgira el seu poder per a expressar la seva creativitat i retratar al seu pare i la seva malaltissa obsessió en el que és el seu primer film. Tal i com afirma ella mateixa: “El meu pare va passar-se setze anys mirant-me a través d’un microscopi. Ara, jo estic fent una crònica de la seva mirada sobre mi a través del meu microscopi digital, i vosaltres podeu mirar-me mirant el meu pare mirant-me”.Un excel·lent muntatge de divuit minuts que combina esgarrifoses imatges i àudios de Marina i del seu pare fent-nos viatjar en la intimitat del passat per acabar retratant la família i exposant un abús que fins avui havia restat paradoxalment invisibilitzat. Un recorregut audiovisual que redefineix la noció que habitualment tenim de les filmacions domèstiques i que ens parla del dret a no ser observada.

CLÀSSIQUES

À l’est avec Sonia Wieder-Atherton (A l’Est amb Sonia Wieder-Atherton)Chantal Akerman. França, 2009, 43’Dissabte 19 de juny 19.30 Filmoteca de Catalunya

Filmació magistral de l’art interpretatiu d’una de les violoncel·listes més destacades de l’actualitat. Chantal Akerman filma el concert de La gran violoncel·lista Sonia Wieder-Atherton, pel que ha elegit una varietat de peces que demostren la seva gran versatilitat i el seu ampli repertori.La relació entre les dues creadores ve de lluny, des de l’escriptura de la música de tres films d’Akerman, fins a l’espectacle-concert d’Est en musique on les sonates de Rachmaninov o de Prokofiev transformen les imatges del film de Chantal Akerman en un dansa de imatges i sons que s’escolten i es miren.En la presentació de la violoncel·lista, Akerman va indicant tot allò que es diu d’ ella i és cert. Entre las qualitats artístiques i intel·lectuals que destaca hi ha un moment en què

descriu la intensitat del seu art musical. Aquesta força de la que ens parla Akerman és la mateixa que trobarem en les imatges que ella crea i que ens arrosseguen per les ressonàncies que Sonia Wieder-Atheton aconsegueix arrencar del seu instrument: “Es diu d’ella també que moltes de les escenes semblen molt estretes quan ella apareix. Es cert. I que ella ens empeny, ens porta amb ella, ben lluny i amb força cap a zones encara desconegudes, de vegades obscures, de vegades lleugeres, antigues o noves, en una barreja de plaer i de tensió”.

PIONERES

Ostatni etap (La darrera etapa)Wanda Jakubowska. Polònia, 1948, 81’Divendres 18 de juny 22.00 h Filmoteca de Catalunya

El film de Wanda Jakubowska és la primera ficció construïda a partir del testimoni de les dones deportades a Auschwitz-Birkenau. El guió, escrit per Jakubowska amb la col·laboració de la també deportada Gerda Schneider, recull les experiències de diverses dones que van patir les terribles condicions del camp d’extermini. Des de la seva entrada al camp, Jakubowska va proposar-se relatar totes aquelles històries que les dones li explicaven quan van assabentar-se de l’ internament d’una realitzadora.La reconstrucció des de la ficció de les experiències viscudes, a través d’una dramatització interpretada per les mateixes protagonistes, qüestiona la veracitat que s’atribueix tradicionalment a les imatges documentals en detriment de la ficció. La proposta de Jakubowska invalida qualsevol diferenciació entre documental i ficció basada en el grau de veracitat de les imatges i desplaça la diferència al punt de vista, ficcional o documental, que s’adopti per relatar els fets, i, per tant, remet al compromís ètic amb les imatges. Annette Wieviorka1, especialista en la història del genocidi i de la construcció de la memòria, indica que la producció del testimoni ha de ser estudiada a partir de la seva evolució en el temps, sobre la seva funció en la construcció del relat històric i de la memòria col·lectiva. Des d’aquesta perspectiva, la ficció documentada de Jakubowska és pionera en un determinada construcció de la memòria del genocidi, basada més en una exaltació del comunisme stalinista que en el testimoni de l’extermini jueu.En el procés de la construcció de la memòria del camp d’Auschwitz el valor testimonial de les imatges ha estat uns dels aspectes més polèmics que afecta directament el cinema com a testimoni privilegiat del segle XX determinat per l’Holocaust. No es tracta tant d’aplicar al cinema la frase d’Adorno sobre la impossibilitat de fer poesia després d’Auschwitz, com de formular el possible fonament d’una ètica de la representació. Jakubowska ens proposa una ètica de les emocions que actualment ens interroga sobre el lloc que té el subjecte que rep les imatges que se li ofereixen.

IMATGES DEL DESIG: EL CINEMA DE BETTE GORDON

BIOGRAFIA Bette Gordon és una de les realitzadores pioneres del cinema independent dels Estats Units , junt amb gent com Jim Jarmusch o el seu primer marit, James Benning. El seu curtmetratge, Empty Suitcases (1980) va rebre molt bones crítiques i premis a festivals d’arreu del món, però des d’aleshores la seva filmografia no ha estat gaire prolífica.Actualment és professora de cinema i supervisora del programa de direcció a la Universitat de Columbia (Nova York). També forma part de la redacció de la revista cultural BOMB.

VarietyBette Gordon. EUA, 1984, 97’Divendres 11 de juny 22.00h Filmoteca de Catalunya AMB LA PRESENCIA DE LA DIRECTORA

La Christine comença a treballar a la taquilla del Variety, una sala de cinema pornogràfic del carrer 42 de Nova York. El seu lloc de treball es troba en una espècie d’espai entremig entre

1 L’Ère du témoin. Pluriel. Ed. Hachette. Paris, 2002

se l’espai públic, de socialització i el privat eminentment masculí. Atreta per les mirades dels homes que li compren l’entrada, decideix entrar a la sala de projecció. La fascinació per les imatges pornogràfiques detonarà una exploració obsessiva i voyeurística sobre els mecanismes que regulen el seu propi desig. El relat capgira els rols i indaga sobre la possibilitat d’un plaer visual femení en una cultura patriarcal on la mirada imposada regula les representacions. Variety explora la sexualitat de les dones sense estigmatitzar-la i és una pel·lícula controvertida perquè a mitjans dels anys 80 està proposant un salt cap a pràctiques de lectura resignificants i performatives.La pel·lícula és considerada un clàssic del cinema independent nord-americà, inclosa dins del moviment No wave i va comptar amb col·laboracions molt destacades: guió de Kathy Acker, fotografia de Tom DiCillo, banda sonora de John Lurie i unes sensuals fotografies del rodatge de la mà de Nan Goldin.

Handsome Harry (Harry el guapo)Bette Gordon. EUA, 2009, 94’Dissabte 12 de juny 22.00h Filmoteca de Catalunya AMB LA PRESENCIA DE LA DIRECTORA

Harry és un atractiu exmarine de cinquanta-dos anys, un pèl lacònic i solitari, que amaga un terrible secret. El retrobament amb un company de l’exèrcit moribund l'obligarà a afrontar la càrrega d'un atac homòfob comès trenta anys enrere.

El dia del seu cinquanta-dosè aniversari del Harry (James Sheridan), rep una trucada que canviarà el curs de la coses El Tommy (Steve Buscemi), un vell conegut de la Marina, en el llit de mort i corsecat pels remordiments, li implora a Harry que vagi a disculpar-se al David (Campbell Scott), un amic que va ser víctima d’un acte brutal, homòfob comès per ambdós amb l’ajut de tres nois més, trenta anys enrere.Comença a partir d ’aquí una road-movie, que assumim com el viatge d’expiació del Harry, que es veu obligat a trencar el pacte de silenci. Seguint la lògica dels ordres narratius (i espirituals) la penitència d’aquest anti-heroi contemporani, en el desplegament de la seva masculinitat, en la seva impertorbabilitat, en el seu domini del món, és una acció honrada que el conduirà a la redempció. Bette Gordon, la directora diu del seu treball : “A Variety vaig explorar nocions de desig i de sexualitat femenina. Handsome Harry m’ha permès explorar la sexualitat masculina a través de la mirada d’una dona”.

HISTÒRIES DEL FEMINISME

Ragazze- La Vita Trema (Noies-La Vida Tremola)Paola Sangiovanni. Itàlia, 2009. 85’Dimarts 15 de juny 19 h Espai Bonnemaison

Memòria de les lluites feministes a Itàlia on quatre dones ens relaten les seves experiències de mobilització política que van portar a terme a Roma, des de finals de 1960 fins a finals de 1970, moment en què es produeix la irrupció de la violència com instrument revolucionari.

Les declaracions de les dones entrevistades s’integren en les imatges d’arxiu que mostren l’amplitud del canvi que les dones van propiciar al sortir al carrer reclamant els seus drets iniciant així una lluita política de gran abast que va implicar tota una generació de dones que van viure aquesta efervescència del canvi que en aquells moments deixava de ser una utopia per a convertir-se en una esperança compartida.

Maria Paola; Liliana Ingarsiola, Marina Pivetta i Alexandra Vanzi guien el relat dels esdeveniments més significatius que es van produir en aquest període. El relat d’un passat que contrasta amb el present i obre un seguit d’interrogants sobre la situació actual de les dones. Com afirma la realitzadora, el documental tracta sobre la memòria i la transmissió i de com buscar aquestes connexions entre les antigues lluites feministes i les noves.

VindicaciónSusana Koska. Espanya, 2010, 60’Dijous 17 de juny 19.00h Espai Bonnemaison . AMB LA PRESÈNCIA DE LA DIRECTORA

Revisió de les principals aportacions del moviment feminista a Espanya a partir de les propostes publicades a la revista Vindicación, una de les més emblemàtiques de les editades després de la mort de Franco. Lidia Falcón i Carmen Alcalde van crear la revista el 1975 per donar veu a totes les dones que lluitaven per aconseguir els seus drets en la recent democràcia. Malgrat la seva curta durada, tres anys, la revista va tenir un paper molt rellevant en la configuració de la praxi política del moviment feminista.Des de les pàgines de Vindicación s’exigia el dret a l’avortament, al divorci, a la igualtat laboral, a disposar de la pròpia sexualitat i, en definitiva, a poder parlar en nom propi respecte a totes aquelles qüestions que directament les afectaven, fora de qualsevol tutela política o sindical, sota la qual, molt sovint, les seves reivindicacions es veien condicionades per las línies programàtiques de les diferents organitzacions.El documental recull el testimoni i les opinions de moltes protagonistes de les lluites; entre d’altres, hi intervenen Carmen Alcalde, Mertxe Agúndez, Carme Freixa, Mabel Cañada, Montserrat Fernández Garrido, Elena Arnedo, Antonina Rodrigo, Sonia Ruiz i Manuela de Madre. Totes elles tracten diferents aspectes del moviment feminista d’aquells moments que han orientat les línies d’intervenció de les dones en els processos de transformació social A partir de les declaracions de les dones entrevistades, el documental expressa la necessitat de vincular el present i el passat més recent del moviment feminista en el nostre país, per tal de poder comprendre la situació actual de les dones i valorar l’eficàcia de les seves formes d’intervenció.

Débout! Une histoire du movement de libération des femmes 1970-1980 (Alcem-nos! Una història del moviment d’alliberament de les dones 1970-1980)Carole Roussopoulos. França, 1999, 90’Dissabte 19 de juny 19 h Espai Bonnemaison

La segona meitat del segle XX va donar lloc al naixement d’un del més extraordinaris moviments socials: el d’alliberament de les dones. Al bell mig del sotrac del maig del 68, a França i a la Suïssa Romande, així com a d’altres països, occidentals o no, petits grups de dones que després van ser centenars i milers, van reunir-se de forma espontània i no jeràrquica. Aquest moviment, que va sotragar profundament la nostra societat, avui encara no és ni conegut ni reconegut. És objecte de paròdia dels mass media, història ignorada, poc reivindicada, i les seves protagonistes, aquestes militants dels anys setanta, van passar de la caricatura inicial a l’oblit. L’objectiu d’aquest film és provocar un exercici de memòria sobre les característiques d’aquest moviment a partir de la intersecció dels materials de l’època i del testimoni directe i actual d’algunes de les protagonistes que, mitjançant una sèrie d’entrevistes, expliquen i valoren les seves experiències durant aquells anys contrastant-les amb el seu present. El film maneja amb intel·ligència, audàcia i humor aquesta visita als primers moments del moviment feminista en els seus debats sobre la igualtat, la sexualitat heterosexual i homosexual, la política i la identitat, que van significar un nexe d’unió entre el moviment sufragista i la lluita de les noves generacions.

ASSAJOS VISUALS

DDR/DDRAmie Siegel. EUA, 2008, 135'Dimarts 15 de juny 19.30 h Filmoteca de Catalunya Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, l'assaig visual d'Amie Siegel rastreja la cultura panòptica i les formes de control de l'STASI a l'antiga RDA. Hi trobem col·lectius sota sospita (psicoanalistes) i fins i tot retrats de dissidències (indis pells roges).

Què tenen a veure les tecnologies de control de l’STASI, la psicoanàlisi i un grup de persones que emulen la cultura i els costums dels nadius nord-americans? Aparentment serien universos sense cap sintonia, tot i que cadascun ens desvetlla aspectes extraordinaris de l’extinta

República Democràtica Alemanya.Un original assemblatge, un assaig visual sobre un territori que ja no existeix, però amb un conflicte no clausurat en relació a la memòria i la història que inclouen processos tan tèrbols com les transicions, les reunificacions o les anexions . DDR/DDR és el resultat del solapament de diverses capes que, tot i la seva heterogeneïtat, acaben excavant en els traumes de la RDA, resultat de l’estat socialista i també del procés de reunificació (Wende): arxius sonors i visuals, entrevistes a subjectes “sota sospita” i a informadors, artefactes analògics, individus sense nom, equilibristes, arquitectures insòlites –edificis buits, plataformes d’espionatge i, fins i tot, tipis-. DDR és un esplèndid exercici conceptual en el que percebem una mirada intencionadament distanciada dels subjectes de la representació i dels instruments de control social, i en el que la directora s’inscriu com a investigadora i mediadora per recalcar que poden haver diferents interpretacions de les traces de la història.

Missaä on misä . Where is Where? (On és on?)Eija-Liisa Ahtila. Finlàndia, 2009, 55'Dimarts 15 de juny 22.00 h Filmoteca de Catalunya

Eija-Liisa Ahtila és una de les artistes visuals i realitzadores més rellevants del panorama artístic contemporani a Missä on Missä en ofereix un relat experimental sobre la culpabilitat inscrita en la situació colonial.

El llibre Els condemnats de la Terra (1961), un dels textos de Frantz Fanon referencial pel pensament post-colonial, recull un episodi esfereïdor de la guerra d’Algèria en el que, com a reacció als crims de la repressió colonial de França, dos nens àrabs van assassinar un company francès de l’escola. Eija-Liisa Ahtila recrea aquest incident violent del passat tot creuant-lo amb el present d’una poeta europea (interpretada per Kati Outinen, actriu habitual del cinema d’Aki Kaurismaki) que vol extreure’n l’essència en termes poètics. La història dels nens es representa com una realitat ficcionada, i la de la poeta es disposa com una escena teatral amb un ingent imaginari simbòlic, ple de referències on fins i tot s’apareix la figura de la Mort. L’articulació del discurs visual- amb la pantalla dividida en quatre parts- proposa una experimentació en la forma del relat i un repte en la lectura de les imatges. Una multiplicitat que, a diferència d’altres provatures contemporànies, serveix per expandir les escenes i no pas per a simultaniejar-les. On és on? és un interrogant sobre l’alteritat i ens interpel·la en una reflexió ben vigent: quines són les preguntes morals, polítiques i filosòfiques que ens hem de fer en l’actualitat per a repensar les atrocitats del passat?

X-Mission (Missió-X)Ursula Biemann. Suïssa, 2008, 40'Dissabte 19 de juny 19.30 h Filmoteca de Catalunya

Vídeo d’investigació sobre les comunitats desplaçades i els camps de refugiats i refugiadespalestins, amb especial esment al camp de Nahr el Bared al Líban. X-Mission planteja un treball acurat i crític sobre diversos dispositius i fonts audiovisuals: diagrames dels desplaçaments i mapejats de les migracions; entrevistes; vídeos extrets d’Internet que se superposen a imatges enregistrades per la pròpia directora i textos sobre la realitat de les comunitats disperses. És un text brillant a l’hora d’abordar conceptes clau per situar-nos en la complexitat del debat geopolític i la realitat de la població refugiada palestina. Apareixen conceptes com pàtria, diàspora, territoris ocupats, fronteres, intervencions militars, comunitats trans-locals, missions humanitàries, etc. En el debat s’insereix també la reflexió sobre la problematització de les representacions d’allò local en el món global, que queda expressada en la crítica a l’ús de les imatges per part dels mitjans de comunicació.La pròpia Ursula Biemann diu: “per tal de fer visible aquesta condició (la dels campaments), he optat per la forma d'una crònica cultural que inclou l’anàlisi local formulat per persones expertes del món del dret, l’arquitectura, l’antropologia, el periodisme i la història, mentre que recorro a les bases de dades i al material de vídeo de YouTube, suggerint un ús dels mitjans de comunicació que connecta els camps amb la distribució global del poder.

Mi hermana y yoVirginia García del Pino. Espanya, 2009, 9’37’’Dimarts 15 de juny 22.00h Filmoteca de Catalunya AMB LA PRESENCIA DE LA DIRECTORA

En forma d’assaig visual, i conservant la contundent senzillesa del seu anterior treball Lo que tú dices que soy, a Mi hermana y yo Virgínia García del Pino ens endinsa en el terreny més simbòlic i sensorial de les experiències familiars. Sense connexió aparent, combina diferents imatges amb la veu en off de personatges que expressen els seus conflictes familiars a partir de les vivències d’altres. No en veiem les cares, ni les expressions, no sabem qui són, però recorda un exercici de teràpia, conduït per una veu femenina. Es tracta d’una mirada externa cap a l’interior de cadascú i, sobretot, cap a l’interior de l’obscur univers de les relacions familiars. Una vivència en la distancia en la mesura en què no hi ha confessions directes, sinó encarnades en l’ altri. I és que, tal i com constaten les primeres paraules que s’escolten al documental: Veo que la atención está demasiado centrada en mi...y me gustaría que no fuera así, és més senzill pensar en una mateixa a partir de les projeccions i representacions dels altres, parlar a través d’altres. Una mirada indirecta que també adopta la mateixa directora, en viatjar cap al seu interior i el dels seus fantasmes a partir d’aquest assaig de ficció, d’aquest món de representació que ens ofereix.

Biografia Virginia García del Pino

Nascuda el 1966 a Barcelona, Virginia García del Pino va estudiar belles arts i cinema. Durant el període 2001-2005 va viure i treballar entre Barcelona i Mèxic, país on realitza gran part de les seves obres audiovisuals. El 2007 va fer el màster en documental creatiu a la UAB, que li produí, juntament amb Localia TV, el seu anterior documental Lo que tú dices que soy.compagina les seves creacions de vídeo amb treballs d’edició i ajudant de realització per a Eulàlia Valldosera, entre altres realitzadors.

APRENENTATGES DESPLAÇATSAprenentatges desplaçats. Els escenaris de la ficció col·lectiva

A cura de Virginia Villaplana i Montse Romaní

Totes les projeccions d’aquest cicle es fan Divendres 18 de juny 19h a l’espai Bonnemaison

Absent Present Angelika Levi. Alemanya, 2010, 85’ AMB LA PRESENCIA DE LA DIRECTORA Divendres 18 de juny 19h a l’espai Bonnemaison

«Barcelona o Barsaak» és una màxima ben coneguda entre els senegalesos que viatgen en cayucos, en al·lusió a un lloc on es dirigeixen els morts i d’on ningú no torna.

La història de Benjis, un emigrant d’origen namibià, és el punt d’inici d’un viatge que ens mena d’Alemanya a Namíbia, passant per Espanya i les Canàries fins al Senegal, que explica la situació de les persones que han de renunciar a les seves identitats nacionals per esdevenir uns apàtrides sense cap dret.

Retorns anhelats i retorns forçats en uns temps en què la ràpida locomoció deixa empremtes tan efímeres com els deixants dels avions.

Aplicant un llenguatge que no delimita, jutja o avalua, Angelika Levi presenta un elaborat assaig documental que ens situa en diferents geografies i espais (països, costes, boscos, fronteres i aeroports), amb unes cruïlles i connexions entre la migració i el turisme —dues de les formes més freqüents de mobilitat— que donen lloc a una reflexió sobre les estratègies biopolítiques actuals, sustentades en renovats processos d’explotació i regulació, per poder transitar per la fortalesa «Europa».

S. Je suis, je lis à haute voix [passing for]Brigitta Kuster. Alemanya, 2005, 17’

S. - je suis - je lis haute voix [passing for] utilitza com a base el llibre Clandestine d’Anne Tristan (Stock, 1993), una recerca periodística que porta l’autora a adoptar la identitat de Sonia (S.), una sol·licitant d’asil dominicana, per reivindicar la història d’aquelles persones que somien territoris sense estats. La noció de passing (“passar com”) és vital en el treball periodístic activista d’Anne Tristan, que no actua «sobre» sinó «amb». Així, aplica un mètode de recerca que li permet inserir-se en una situació, en una identitat, que sobrepassa el llenguatge convencional dels mitjans, per revelar finalment el que vol transmetre.

Facing. A usual story from a nameless countryPia Rönicke i Zeynel Abidin Kizilyaprak. Dinamarca, 2008, 52’Divendres 18 de juny 19h a l’espai Bonnemaison

Facing és un projecte cinematogràfic realitzat per Pia Rönicke en estreta col·laboració amb l’escriptor kurd Zeynel Abidin Kizilyaprak a partir d’un relat breu de l’autor. La història gira al voltant de les experiències de Zeynel a la cel·la d’un centre de tortura a Turquia. Des de 1980, el règim turc ha intentat activament eradicar l’ idioma dels kurds, el seu sentit de pertinença, el seu dret a la terra natal, el seu lloc en la història i la capacitat de fer-se escoltar.

Narrat des de la perspectiva de l’escriptor, el film es planteja a partir d’un encontre entre el narrador i un personatge de ficció: Kadir, un jove revolucionari empresonat que entaula un diàleg amb un vell religiós que viu a la cel·la contigua a través d’una petita escletxa a les canonades. Malgrat que els seus sistemes de creences són molt diferents, les condicions tan extremes que viuen els col·loquen en un mateix nivell com a éssers humans.

La narració es desenvolupa a través de diferents formes d’enunciació que transiten entre la veu en off en primera persona d’un personatge-narrador que conta els fets, i la tercera persona d’un narrador omniscient. La simultaneïtat de discursos i temporalitats —des de l’experiència viscuda per Zeynel el 1980 fins a la seva reconstrucció fictícia, des de l’escriptura de la novel·la fins a la realització de la pel·lícula— interromp la narració lineal tradicional per infiltrar-se en la continuïtat de la història.

Les gardiensFlorence Lazar. França, 2009, 16’ Divendres 18 de juny 19h a l’espai Bonnemaison

Florence Lazar aborda el territori de Clichy-Montfermeil, perifèria situada al nord de París i centre dels disturbis produïts durant l’any 2005, l’imaginari mediàtic del qual ha tingut un efecte devastador en la vida dels seus habitants, sovint estigmatitzats o bé retratats de manera condescendent. Com restituir les representacions visuals que han desidentificat els seus habitants i amenacen la història d’un lloc sacsejat per recents processos de demolició, escenari d’una violència quotidiana?, com apropar-se a les singularitats i comunitats que resisteixen en un terreny pres per una transformació tan radical com brutal?

Després de dos anys i mig visitant Clichy-Montfermeil i conversant amb el seus habitants, Lazar agafa la càmera per iniciar l’enregistrament. I ho fa en col·laboració amb un grup de dones d’origen magribí fortament implicades en les negociacions amb els poders públics.

A LA MEXICANA. DONES I ANIMACIÓ A MÈXIC A cura de Lourdes Villagómez i Los Animantes. AMB LA PRESÈNCIA DE LOURDES VILLAGÓMEZ. Realitzadora Durada aproximada: 77’Divendres 18 de juny 19.30 Filmoteca de Catalunya

Una mostra de treballs d’animadores l’univers de les quals abraça des d’una súper heroïna punk fins a aventures surreals i experiments formals de l’animació digital.

Instantes Andrea Robles y Adriana Bravo, México, 2008 6.30 min Una peça que es mou entre la gràfica, el dibuix i l’animació; imatges traçades amb punts - taca, gairebé evanescents, que es dilueixen i prenen força en l’escena: gotes en moviment que s’expandeixen i es contrauen.

Los Muertitos, Isabel Herguera, EU-España-México, 1994, 10 minUn venedor de fortunes convenç als difunts d’un cementiri, a la ciutat fronterera de Tijuana, perquè travessin la frontera amb els Estats Units i poder gaudir així dels plaers de l’anhelat Nord. Els difunts emprenen un viatge del que mai no tornaran.

La historia de todos Blanca Aguerre, México, 2003, 9 min.Animació en plastilina feta per infants que migren per treballar en el cultiu de tomàquet i altres hortalisses. Expliquen la seva vida als albergs de migrants, parlen dels seus pobles i dels motius que els obliguen a anar-se’n, de les seves pors i dels seus anhels.

Sexo en la cabeza Lourdes Villagómez, México-España, 2008 Pintura sobre una dona embarassada.

Las piernas chiquitas Carolina Esparragoza, México, 1999, 2.00 minCrònica d’amor matern.

Síndrome de Línea Blanca Lourdes Villagómez, México 2006, 8 minBiografia imaginària d’una nena que mor atropellada i s’aixeca, com les princeses dels contes de fades, a la recerca del seu final feliç. El terme línea blanca, a Mèxic, s’utilitza per designar de manera genèrica als aparells electrodomèstics (rentadores, neveres, etc.).

Supergolfa: Capítulo 15 Karla María Téllez Guier, México, 2005, 24 minAventures de la superheroïna que salvarà el món del masclisme.¿Y tú qué tan golfa eres?Karla María Téllez Guier, México 2005 4.30 min Videoclip extraoficial al ritme del grup mexicà d’electropop Maria Daniela y su Sonido Lasser

Bad head day Karen Weiss México-Canadá 2008 , 1.20h Autoretrat en un mal dia.

Niño de mis ojos Guadalupe Sánchez Sosa, México 2009 11min Amor, humor i desig. Història de dos mons, el fantàstic i l’íntim, on els desitjos es viuen intensament, fins a barrejar-se amb la realitat.

Juquilita Karla Castañeda, México 2008 Altar animat en honor de la Verge de Juquila.

Jacinta Karla Castañeda, México, 2008, 9 minQuan en una residència de gent gran rodejada de soledat només queden records, una velleta decideix seguir teixint el seu destí.

Anatomía de una mariposa Adriana Bravo y Andrea Robles, México 2003 Dissecció del recorregut en espiral d’una papallona nocturna (papallona de la mort) cap a la llum.

CURTS EN FEMENÍDivendres 11 de juny 17.30 h Filmoteca de Catalunya AMB LA PRESENCIA DE LES DIRECTORES Dimecres 16 de juny 21.45 h No s’accepten propines Espai Bonnemaison

Programa de curtmetratges de realitzadores de l’Estat espanyol elaborat per TRAMA (Coordinadora de muestras y festivales de cine, vídeo y multimedia realizado por mujeres) cortosenfemenino.netPijamas, Elena Trapé, 14’Luciérnaga, Carlota Coronado, 5’ Mañana, Estíbaliz Burgaleta i Alegría Collante, 10’Lo siento te quiero, Leticia Dolera, 11’ AMB LA PRESÈNCIA DE LA DIRECTORA 9, Peña Sánchez, 9’5 recuerdos, Oriana Alcaine i Alejandra Márquez, 12’Hospital de nines, Clàudia Flores, 9’Un hombre de verdad, Andrea Gautier, 5’La pelota de fútbol, Laura González Fernández, 10’No s'accepten propines, Antònia Amengual, Estefania Saval, Lourdes Mir i Luciana Abranches, 23’

5 recuerdos L’Irma recorre els passadissos d’un mercat repetint una llista d’ingredients per a si mateixa. En recorda els quatre primers, però el cinquè se li escapa una vegada rera l’altra. Així, l’Irma haurà d’emprendre un viatge al més profund de la seva memòria per recuperar aquest record perdut.

9En una reunió d’amics, mentre esperen alguna cosa... conversen sobre un curs al qual un d’ells ha assistit com a alumne.

Hospital de muñecasAnya, una nena de sis anys, viu en un barri marginal d’una ciutat russa. És una nena imaginativa i té molts recursos per afrontar les dificultats de la vida al seu voltant. Un dia, però, descobreix que no va arribar des de París amb una cigonya, i aleshores el seu món màgic comença a ensorrar-se.

La pelota de fútbolUn nen llatí, una nena espanyola i un nen marroquí volen jugar junts a futbol però els seus pares no deixen que es relacionin. Rodat al multicultural barri de Lavapiés, en la producció d’aquest curt han participat professionals de disset nacionalitats, prova del fet que «a través de la integració és més fàcil construir».

Lo siento te quiero

Història d’amor i ciència ficció que narra la vida d’en Toni, un noi especial? normal?, que un dia va ser infidel al seu cor per tal d’encaixar en allò que els altres esperaven d’ ell. Des d’aquell moment, alguna cosa podrida habita dins d’ ell. Ara té l’oportunitat de canviar les coses.

LuciérnagaUna noia amb expressió preocupada travessa la ciutat mentre repeteix constantment la mateixa paraula: lluerna, lluerna, lluerna... Un cop arriba a la seva destinació, es descobreix la raó de la seva inquietud.

MañanaApuntar-se al gimnàs, deixar de fumar, aprendre anglès, començar una dieta, fer parapent, escombrar sota el llit, dir-li a la teva núvia que la deixes... tot, sempre, és millor fer-ho demà.

No s’accepten propines Dimecres 16 de juny 21.45 h No s’accepten propines Espai Bonnemaison Quatre dones activistes ens expliquen la seva visió sobre la transformació social, les seves lluites i els seus somnis, establint un diàleg amb el llibre El cuaderno rojo de Barcelona escrit per Mary Low l’any 1937. Les directores del documental han volgut compartir l’emotivitat i la força del testimoni de Low sobre la Barcelona del 36 amb les vivències de les activistes actuals.

PijamasLa família de la Marta, una nena de vuit anys, es col·lapsa la nit en què rep una trucada de la policia notificant-los que han trobat l’àvia vagant pels carrers. A l’hospital, mentre les persones adultes intercanvien retrets, l’àvia, que ha perdut la memòria, recupera als ulls de la seva néta una cosa molt més important. Això és Pijamas, una tragicomèdia sobre la memòria.

Un hombre de verdad

L’Óscar és un nen de vuit anys. Una nit el seu pare li revela un gran secret: en realitat és un superheroi. A partir d’aquell moment l’Óscar examinarà cadascun dels moviments del seu pare i descobreix, decebut, que en realitat tot és mentida.

El VÍDEO DEL MINUTEs projectaran el dilluns 14 de juny a l’espai Bonnemaison. Aprox. 20H Projecció de la selecció de vídeos presentats a la 14a convocatòria d’aquest projecte, aquest any dedicat al tema “Les altres vides”.Veurem una vintena dels vídeos que han participat en aquesta convocatòria. elvideodelminuto.net

ACTIVITATS PARALEL·LES

WAR DON DONDe Rebecca Richman Cohen+ Debat

Dissabte 5 de juny de 201019.00hENTRADA LLIURE

Sessió dins la 18ª Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona

War Don Don fa el seguiment del controvertit judici d’Issa Sesay, comandant en cap del rebel Front Revolucionari Unificat (RUF), al Tribunal Especial per Sierra Leone, on es jutgen els crims comesos durant els deu anys de guerra civil (1992 a 2002). El documental compta amb un accés sense precedents a les diferents figures que intervenen al Tribunal, amb testimonis tant de la fiscalia, com de la defensa, les persones víctimes del conflicte i les acusades, incloent Issa Sesay.

El documental és el resultat de més de 3 anys de treball de la directora nord-americana Rebecca Richman Cohen, amb l’objectiu d‘oferir una visió des de dins sobre les complexes qüestions morals, polítiques i legals que sorgeixen en l’intent de reconstruir les nacions esquinçades per la guerra i obrir així un debat profund sobre el futur de la justícia penal internacional.

Després de la projecció, el debat:Justícia de transició: el judici del RUF al Tribunal Especial per Sierra LeoneAmb Rebecca Richman Cohen, directora del documental i experta en dret penal internacional, i Solomon Moriba, portaveu del Tribunal Especial per Sierra Leone. Modera: Óscar Mateos, professor de la Universitat Ramon Llull, ha estat investigador sobre conflictes africans de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB (2002-2006) i professor de la Universitat de Sierra Leone (2006-2008).

Feminismes: circuits de difusióTaula rodona sobre les polítiques de comunicació dels feminismes

16 de juny a les 19h Centre de Cultura de Dones de la Francesca Bonnemaison. ENTRADA LLIURE Taula rodona sobre les polítiques de comunicació dels feminismes.

Modera: Meri Torras de la Revista LectoraConvidades:Eva Cruells López, Investigadora social, mediactivista i realitzadora audiovisual. Marian Torres, Parole de queerMercè Nebot Ventura, Mujeres preokupandoElisa Varela Rodríguez, investigadora de Duoda

Exposició sobre la revista Vindicación Feminista .

Dijous 17 de juny 18.15 h Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison Es farà al segon pis del Centre de Cultura de Dones F.Bonnemaison

Visita comentada a càrrec de Carmen Alcalde, confundadora de Vindicación Feminista i Susana Koska directora del documental Vindicación que es projectarà a les 19h .Amb la presencia de Carme Freixa i Manuela de Madre entre d’altres...Després de la projecció es farà un col·loqui. L’exposició es pot visitar del 10 al 30 de juny.

Taller: Escriure amb llum. Una introducció a l’animació Impartit per Lourdes Villagómez

Aforament màxim de 15 personesInscripcions al CCDFB, tf: 932684218, preu: 20€+ info a www.mostrafilmsdones.cat

Dissabte 19 de juny de 10h a 14 h al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (CCDFB)Sant Pere Més Baix, 7

El taller consistirà en descobrir principis bàsics de l'animació mitjançant una tècnica d'animació directa, l'animació amb llum, amb la finalitat de realitzar una petita peça animada. Es visionaran diversos curtmetratges en els quals es mostren els mecanismes bàsics de l'animació, exemples de l'ús de text en animació, i exemples de pixilació (animació amb persones). Després, a partir de les propostes dels integrants del grup, es treballarà el text i elements que seran animats. S'organitzarà la producció de manera que tots els integrants del taller puguin participar animant una part del projecte. Els textos i els moviments del cos traçats amb llum es fotografiaran quadre a quadre, posteriorment es fa la sonorització i la edició per a obtenir un petit curtmetratge.L'edició i sonorització es realitzarà posteriorment i es farà arribar als participants via Internet.

Exemples de la tècnica:

http://www.youtube.com/user/cokerioboo - p/u/6/uZ2khuD8qnk

http://www.youtube.com/user/cokerioboo - p/u/7/3wSRmqHjenA

DIRECTORES CONVIDADES A LA 18a MOSTRA INTERNACIONAL DE FILMS DE DONES D’entre els convidades d’aquesta edició de la Mostra, destaquem:

Bette Gordon .Entre el 10 i el 14 de juny 2010 Handsome Harry+Variety

És una de les realitzadores pioneres del cinema independent dels Estats Units , junt amb gent com Jim Jarmusch o el seu primer marit, James Benning. El seu curtmetratge, Empty Suitcases (1980) va rebre molt bones crítiques i premis a festivals d’arreu del món, però des d’aleshores la seva filmografia no ha estat gaire prolífica.Actualment és professora de cinema i supervisora del programa de direcció a la Universitat de Columbia (Nova York). També forma part de la redacció de la revista cultural BOMB.

Lourdes Villagómez . 18 i 19 de juny Sessió Animació + Taller Animació

Lourdes Villagómez és una animadora el treball de la qual s'ha exhibit en diversos festivals de cinema, incloent el Festival Internacional de Cinema de Morelia. Ha treballat en comercials i animació en la Ciutat de Mèxic i a Los Ángeles. Va treballar com coordinadora d'estudis d'animació en el Departament d'Arts Visuals de la Universitat Autònoma de l'Estat de Morelos. En 1995 va treballar com becària en el Programa Internacional del Museu d'Art Modern de Nova York i va obtenir la beca Fullbright-García Robles per a realitzar els seus estudis de postgrau. Villagómez va realitzar estudis de comunicació social en la Universitat Autònoma Metropolitana-Xochimilco, i té un mestratge en animació experimental pel California Institute of the Arts. En el seu treball mescla diferents tècniques d'animació i imatges de la vida diària en cinema, vídeo i instal·lacions. És fundadora dels Animantes, col·lectiu d'investigació, producció i difusió d'animació independent.

He Xiaodan entre 14 al 20 de juny. The Fall of Womenland

He Xiaodan és una cineasta canadenca nascuda a la Xina el 1975. Va estudiar producció cinematogràfica a l’acadèmia de Cinema de Pequín i ha treballat per a l'Estudi de Cinema Yunnan Minority com a ajudant de producció i ajudant de direcció. El 2002, Xiaodan va dirigir el seu primer llargmetratge de ficció, The Dance of The Star. Aquell mateix any es va mudar a Montreal, Canadá on ha continuat el seu treball com a cineast. El 2006, signa el seu primer curt: El Cairo Calling, amb el que ha rebut diversos premis internacionalsThe Fall of the Womenland és el seu primer documental. Ella pertany a la mateixa etnia dels Mosuo que retrata al seu film. Xiaodan va tornar a la regió on té les seves arrels per indagar sobre la naturalesa dels costums sexuals i d’organització social que d’adolescent l’avergonyien.

Joan Braderman entre el 16 i el 20 de juny . The Heretics

Nascuda a Washington i titulada per les universitats de Harvard i Nova York, Joan Braderman porta més de vint-i-cinc anys treballant com a guionista, videoartista, realitzadora, productora i també com a professora. La seves obres es troben en les col·leccions permanents de museus com l’Stedelijk, a Amsterdam, el Centre Pompidou, a París, i el MOMA, de Nova York.

Diana Fabiánová entre el 10 i el 12 de juny . The Moon Inside You

Llicenciada en periodisme i comunicació audiovisual per la Universitat d’Eslovàquia l’any 2002, el 2004 es va traslladar a Barcelona per cursar un postgrau en direcció documental a l’ESCAC. Ha estat guanyadora de nombroses beques i ha treballat com a ajudant de direcció a la televisió privada eslovaca, així com al departament de documentals de la televisió pública nacional. The Moon Inside You és el seu primer documental i és el resultat d’un major aprofundiment en la idea del seu projecte final del postgrau.

Susana Koska entre 16 i el 19 de juny . Vindicación

Susana Koska va estudiar art dramàtic a la Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid i a l’Estudi Nancy Truñón de Barcelona. Com a actriu, ha participat en diverses pel·lícules, campanyes publicitàries i sèries de televisió. El 2004 va escriure i dirigir el seu primer documental, Mujeres en pie de guerra, que s’ha visionat en diverses mostres i festivals internacionals. Ha participat en diversos seminaris sobre dones, franquisme i exili arreu d’Europa. El 2010 escriu i estrena Vindicación. Una cronologia del feminisme espanyol durant el segle XX que es va estrenar al festival de drets Humans de Donosti. http://vindicacion-koska.blogspot.comJuntament amb la periodista Carmen Freixa escriu el blog “Cicatrices Transgénicas” http://cicatricestransgenicas.blogspot.com

Angelika Levi – Absent Present (Aprenentatges desplaçats)

Realitzadora i productora de pel·lícules de cinema i vídeo. Angelika Levi nascuda en 1961 a Bonn/ Alemanya. Entre 1986 i 1992 va estudiar en l'Acadèmia de Cinema i Televisió de Berlín (DFFB). Actualment viu a Berlín. Filmografia :Ariel (1984); S.A.R.K. oder die blockdurchquerende Fußwegachse als Stationenweg (1987); Faust aufs Auge (Con mano de hierro, 1988); Auf gehts. Aber wohin? (Vamos. ¿Pero a dónde?, 1989); Das kleine Objekt a (El pequeño objeto a, 1990-92); Desireé & Polylepis (1994); Mein Leben Teil 2 (1997-2003); Hay que gastar dinero (2004); Doble escenario (2004); Absent Present (2007-2010).

Rebecca Ritchman Cohen. War Don Don

Llicenciada en Dret, va conèixer el Tribunal Especial per Sierra Leone treballant com a investigadora en l’equip de la defensa d’Alex Tamba Brima, un del acusats en el judici contra el Consell de les forces armades revolucionàries (AFRC). Durant els seus estudis, també havia participat com a investigadora a Bronx Defenders, una ONG que proporciona defensa legal a persones del Bronx acusades d’algun delicte. War Don Don és el seu primer llarg documental, en el que uneix la seva expertesa i experiència, amb la seva tasca de cineasta. Com a resultat d’això, ha impartit seminaris especialitzats en el tractament dels drets humans i la justícia en el cinema documental en diferents universitats dels Estats Units.

Virginia Garcia del Pino , Mi hermana y yo

Nascuda el 1966 a Barcelona, Virginia García del Pino va estudiar belles arts i cinema. Durant el període 2001-2005 va viure i treballar entre Barcelona i Mèxic, país on realitza gran part de les seves obres audiovisuals. El 2007 va fer el màster en documental creatiu a la UAB, que li produí, juntament amb Localia TV, el seu anterior documental Lo que tú dices que soy.

Anna Sanmartí , La Terra Habitada

Realitzadora nascuda a Barcelona en 1981. Llicenciada en Comunicació Audiovisual per l’Universitat Pompeu fabra (2004). Ha treballat com operadora de càmera en diferents àmbits i com ajudant de càmera en tv Movies, documentals i films de ficció. Ha col·laborat com asistent personal del director en llargmetratges com Las dos vida de Andrés Rabadán de Ventura Durall.

Mireia Corbera, Sandra Olsina i Anna Morejón , Han bombardejat una escola

Llicenciades en comunicació audiovisual, Han bombardejat una escola és el seu primer documental com a realitzadores. Anna Morejon, que va cursar el postgrau de reportatge en televisió, ha treballat en el camp de la producció televisiva i des de fa uns anys és redactora de programes de reportatges. Sandra Olsina ha desenvolupat la seva feina en la producció televisiva i actualment és productora del programa de TVC Polònia. Mireia Corbera ha treballat en el camp de la publicitat i a la televisió com a redactora, i actualment forma part de l’equip de continguts de Drac Màgic.

Divina Huguet | Premsa | premsa@dracmagic.cat | 932160004

Directores de la Mostra: Mercè Coll, Blanca Granero i Mireia Gascón

18a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona Del 10 al 20 de juny + 5 de juny del 2010 www.mostrafilmsdones.cat

Organitza: Drac Màgic

Fundada el 1970, Drac Màgic és una entitat dedicada fonamentalment a l’estudi i a la divulgació dels audiovisuals i la seva utilització en diverses activitats educatives, socials i culturals. Una de les seves àrees preferents d’activitat és la representació de les dones en els mitjans de comunicació audiovisual i la seva presència com a autora en el camp de la realització i la crítica.

C/ Sant Pere Mitjà, 66 - 08003 Barcelona tel.: +34 93 2160004 www.dracmagic.cat