La Guerra Civil espanyola (1936-1939) i La dictaduraFranquista (1939-1975)

La Guerra Civil espanyolaEl 18 de Juliol de 1936, el general Franco, juntament amb altres militars (Mola, Sanjurjo) duen a terme una

insurrecció Militar contra el govern legítim de la República. L’intent de cop d’Estat va fracassar i va significar l’inici de la

Guerra Civil espanyola.

L’alçament militar va ser seguit a Galícia, nord de Castella, part d’Astúries i Aragó, illes Canàries, Balears i

part d’Andalusia.

A Catalunya, el País Basc, la Meseta Sud, València i bona part d’Andalusia, el cop militar no va triomfar.

L’Estat espanyol va quedar dividit en dues zones geogràfiques: l’anomenat sector nacional (a favor dels militars) i el

republicà (a favor del govern republicà).

Els sectors tradicionalment dominants de la societat de seguida van donar suport a l’alçament militar, perquè creien

que era la única manera de recuperar els seus antics privilegis davant les reformes republicanes.

La població civil es va veure atrapada entre dos bàndols; algunes famílies van quedar separades.

La guerra civil va durar 3 anys; els objectius prioritaris van ser:

- El front Nord (brutal atac aeri de Guernica)

- Catalunya (El govern real havia quedat a mans del Comitè de Milícies antifeixistes, dominat per la CNT. Els

nacionals primer la van aïllar, després van entrar per l’Ebre el 1938 i finalment, gràcies a l’ajuda dels exèrcits

alemanys i italians, van acabar amb les tropes republicanes i van entrar a Barcelona el gener de 1939)

- Madrid (que resistia fortament i que finalment va ser ocupada pels nacionals el març de 1939 donant fi a la

Guerra Civil)

BRIGADES INTERNACIONALS: Important paper d’aquests grups de voluntaris d’arreu del món, de tendències varies

però d’esquerres (republicans, socialistes, comunistes, anarquistes) que arriscaven la seva pell i lluitaven a favor de la

República, símbol de la llibertat, la justícia i la democràcia. Es calcula que van participar uns 60.000 voluntaris en

l’exèrcit republicà.

Es parla d’uns 500.000 morts en combat més tots aquells que van morir de malnutrició, malalties, ferides de guerra,

etc...

EL FRANQUISMEL’1 d’Abril de 1939 Franco va declarar la fi de la guerra i va iniciar una dictadura que

havia de durar fins 1975. El poder absolut era exercit per Franco, que tenia la capacitat de

legislar (fer les lleis) sense el consentiment del Consell de ministres o les Corts.

Desapareixen així els drets individuals (expressió, associació,...) i col·lectius.

El poder de Franco es fonamentava en 3 pilars: Falange, Exèrcit i Església.

Els vencedors: grans terratinents, bona part del clergat, alta burgesia i militars. Aquests

van donar el seu suport al nou règim franquista.

Etapes de la dictadura franquista (aproximades)

1)1939-1950: La postguerra. Crisi econòmica, crims militars i repressió.

2) 1950- 1970: Certa bonança econòmica del règim. Submissió de la població a la dictadura.

3) 1970-1975: Canvis socials i ideològics. Reorganització de la oposició al règim.

Desenvolupament de la dictadura franquista

-Després de la guerra el país queda totalment destrossat: els camps, les fàbriques, les tendes, etc...la gent,

sense feina i sense aliments, amb el pes d’una guerra a les esquenes (familiars desapareguts, morts,

torturats...) passa per moments molt difícils.

- El govern franquista estableix la Cartilla de racionament que durarà fins 1951 (la gent no podia comprar en

els comerços; tenia una cartilla que donava l’Estat amb uns aliments mínims que sovint no arribaven per

alimentar tota la família). També racionaven el consum d’aigua i electricitat per estalviar. La gent s’havia

d’espavilar per poder sobreviure: ESTRAPERLO (venda il·legal de productes feta per la gent del poble per

poder menjar). Va ser època de molta gana i misèria per part del poble.

-Els grans empresaris i terratinents es va aprofitar de la situació; el règim els permetia importar productes i

vendre’ls més cars, o emmagatzemar aliments, mentre la població no podia comprar res.

- Es fa una llei per retornar als grans terratinents les terres i finques que l’IRA els havia tret durant la República.

- LA REPRESSIÓ: S’elimina o aïlla a totes aquelles persones que pensaven políticament diferent als

franquistes:

• Del 1939 al 1942: nivell més alt de repressió, entraven a les cases i detenien a la gent

impunement, “paseillo”, persecucions i detencions massives. A partir de 1942 hi ha un descens: la

majoria de persones implicades en política, o estan mortes, o a la presó, o exiliades. La resta de

gent aprèn que és millor callar que no pagar-ho amb la mort o la tortura.

• Barcelona i Madrid va ser on hi va haver més repressió física i violència, doncs havia sigut on la

gent havia defensat amb més força els ideals de la República i havia resistit la ofensiva militar amb

més coratge.

•Tortures a republicans, socialistes, comunistes i anarquistes així com intel·lectuals, catalanistes,

estudiants, mestres, professors universitat, artistes, etc...que han estat detinguts durant la guerra.

• Va ser una època en que les detencions, interrogatoris a comissaria i execucions es succeïen amb

gran intensitat i crueltat. La majoria de morts eren homes entre 25 i 40 anys, pares de família i

molts d’ells treballadors del camp i la indústria.

• A tots aquests sistemes repressius s’hi ha de sumar el dels camps de concentració, que ja existien als dos

bàndols durant la guerra civil per als detinguts. Els camps van estar massificats i plens fins 1945, doncs

s’havia de distribuir els presoners i les presons estaven plenes.

• La masacre de republicans efectuada pel Règim en els primers anys del franquisme es transforma en la

dècada següent en una repressió menys cruel però sistemàtica i insistent

A nivell polític Franco elabora varies lleis:

- Supressió dels partits polítics i els sindicats. Només es pot formar part del Partido Unico. No es fan

eleccions. Les veus dels que pensen diferent a Franco i La Falange es fan callar.

- Ley de Depuración de Funcionarios (fan fora de l’Estat a treballadors que no siguin franquistes- mestres,

metges, advocats...)

- Es justifiquen les morts i les tortures a comunistes, anarquistes i d’altres ideologies perquè es consideren un

delicte d’atemptat contra la unitat de la pàtria, de l’Imperi i de seguretat de la nació.

- S’anul·len els contractes laborals fets durant la República

- S’anul·len els divorcis efectuats durant la República

- Es crea un Tribunal d’Espectacles, que s’encarregarà de controlar els mitjans de comunicació i els

espectacles públics. CENSURA.

- Va suprimir la Constitució de 1931

- Va abolir l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el País Basc. Prohibició de les llengües

autonòmiques (català, basc, gallec).

-Restableix la religiositat de l’Estat: l’església catòlica torna a tenir el control de l’ensenyament, torna a ser

obligatori el matrimoni religiós i es recapta un impost per a l’església que és obligatori per tots els

ciutadans.

- Franco recolza els règims feixistes de Mussolini i Hitler (envia les Tropas Azules a l’Est de Russia)

- Economia tancada a l’exterior i controlada per l’Estat, en benefici dels grans empresaris, terratinents i

l’església.

- El paper de la dona

- Adulteri femení penalitzat (el masculí no) amb presó. Els homosexuals també (Ley de Vagos y

maleantes fins 1976)

- repressió sexual de les dones (el sexe era un pecat, no es podia gaudir amb aquest, només era

per tenir fills).

- exaltació de la virginitat

- submissió al marit, impossibilitat de divorci

- dona considerada inferior, depenent, feta per cuidar de la llar i els fills, sense inquietuds

personals fora de la família

- no participaven en política ni en actes públics (només una minoria)

- no existien els anticonceptius femenins (pastilles...) i l'avortament era absolutament il·legal

(podies anar a la presó: a la dona i el metge).

- estava mal vist que les dones treballessin fora de casa, però les fàbriques estaven plenes (les

dones pobres havien de treballar per necessitat).

-La repressió contra els nacionalistes

-Amb l’aplicació de la Llei de Responsabilitats públiques, podien acusar qualsevol persona de

“rebel·lió militar” o “adhesió a la rebel·lió” i la podien posar a presó o condemnar a mort. Aquells

ciutadans que havien defensat els ideals republicans, socialistes, o certa autonomia, van ser acusats

de “traidors” a la pàtria. Entre ells, Lluis Companys, president de la Generalitat, que fugint del país

va ser detingut per la policia nazi i va ser afusellat al castell de Montjuic de Barcelona. També a

Catalunya van afusellar a més de 3.000 persones.

- A Catalunya, la llengua catalana deixa de ser oficial, el seu ensenyament queda prohibit i només se

n’autoritza l’ús en l’àmbit familiar i privat. El manteniment de les tradicions i l’exhibició de símbols

de la identitat catalana també va ser perseguit durament. La intenció era fer desaparèixer els

símbols de la identitat catalana: Catalunya era una regió d’Espanya amb algunes particularitats

folklòriques i prou.

- L’educació

A l’escola, els nens i nenes, per separat (doncs els homes servien per el treball i les dones per la

casa), aprenien una història marcada per la imatge que el règim volia donar. Hi havia la assignatura

Formación del espíritu nacional, que ensinistrava els nois en tot allò que calia respectar: Primer curso. La esencia de lo español, su olvido y su recuperación.

La esencia de lo español. Lo antiespañol en la HistoriaEl Movimiento Nacional, como esfuerzo para la recuperación de lo español.

Els nois havien de fer el servei militar obligatori i les noies havien de fer el Servei Social, on les

preparaven per les tasques considerades en aquella època pròpiament femenines, com cuinar, cosir,

etc..pensant en tot moment en el millor per a ser unes mares de família exemplars (sotmeses,

obedients, tímides, en segon terme).

A aixà s’hi afegien els valors catòlics: la dona ha de ser pura i verge.

-Certa bonança econòmica

-Durant els anys cinquanta es demostra que Espanya no pot sobreviure econòmicament aïllada de

la resta de països (“Autarquia”, que era el que volia el Règim Franquista). No hi havia queviures, els

preus dels productes van pujar desmesuradament i la gent no arribava a fi de mes. Els rics, que havien

pogut fer negocis amb els productes que el règim racionava, s’havien fet molt rics, i els pobres molt

pobres.

-Degut a les penúries econòmiques molta gent del sud d’Espanya va haver d’emigrar al Nord a buscar

feina (hi havia més indústria).

-Durant la dècada 1950-1960 el Règim va permetre la entrada de diners de l’estranger (empreses

que invertien a Espanya, multinacionals sobretot americanes).

-També van començar a deixar entrar turistes i això va animar una mica la economia.

-Es va acabar la cartilla de racionament gràcies a aquestes petites millores econòmiques

-Es van importar els primers 600 de la casa Seat, un petit cotxe que les classes populars es podien

permetre i que donava peu a una nova època més pròspera. Ve augmentar la indústria gràcies a la Seat i

a d’altres empreses de construcció i calçat.

-La entrada de la televisió, sobretot a partir de 1960, a pesar de la censura d’imatges i continguts,

també feia veure a la gent que a fora es vivia millor i els feia plantejar perquè a Espanya no.

-Reorganització de la oposició al règim

-Les noves generacions, que no havien viscut la repressió de la postguerra o la guerra civil, van créixer

amb una mentalitat menys reprimida per la por i per tant, al llarg del pas dels anys, van anar posant en

qüestió el règim franquista. La gent que havia estat implicada d’alguna manera amb la República o amb

el moviment obrer o nacionalista, també va començar a veure que la dictadura s’estava allargant massa i

que s’havia de fer alguna cosa.

Lluita social i política contra el franquisme

Els sindicats obrers

El règim franquista tenia un sindicat únic: la CNS (Central Nacional Sindicalista) que dominava la vida

econòmica i impedia les hostilitats de la classe obrera contra les condicions laborals dures. Malgrat les

condicions adverses, l'oposició al règim reorganitzava les seves centrals sindicals d'una manera clandestina. La

CNT (Confederació Nacional del Treball) disposava de diversos sindicats amb molta força en diferents sectors.

A finals d'aquesta dècada, per la forta repressió es va provocar la desaparició pràctica de la CNT i la FAI.

Al començament dels anys seixanta es va permetre la convocatòria d'eleccions sindicals amb la llei de

Convenis Col·lectius.

Les Comissions Obreres van triomfar en les eleccions de 1966, això va significar una base important per al

moviment obrer català. Aprofitar les poques possibilitats legals que el règim oferia va ser un dels principals

encerts del moviment obrer.

Els estudiants

El mes de març de 1965, per contagi del malestar creat a la Universitat de Madrid, els manifestants i

assemblees demanant la desaparició del SEU (Sindicat Espanyol Universitari, Franquista).

Un any més tard es va fer un pas important en el boicot al SEU i per l'afirmació de les llibertats estudiantils amb

la creació del SDEUB (Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona). Les autoritats van haver

d'acceptar de fet l'existència d'aquesta organització.

Al 1966 es va donar la Caputxinada, una assemblea constituent al SDEUB que es va fer en la il·legalitat i sota

un setge policial espectacular.

Els anys seixanta van ser anys de creixement d'alumnat als centres catalans. Això va obligar a descongestionar

les poques universitats que hi havia. La Universitat Autònoma de Barcelona, amb seu a Bellaterra es va

projectar com a campus de vida comunitària. Aquesta estructura i l'allunyament de Barcelona van afavorir la

realització d'actes de protesta contra el règim.

Els estudiants van protagonitzar moltes mobilitzacions contra el règim franquista (feien assemblees,

manifestacions, actes de protesta...)

La cultura

La cultura catalana aprofita totes les ocasions que tenia per demostrar la identitat nacional catalana. Una de

les primeres grans concentracions catalanistes de l'època franquista va ser a Montserrat, el 27 d'abril 1947,

durant les festes d'entronització de la Mare de Déu unes 100.000 persones eren a la plaça del monestir quan

una senyera (bandera catalana) gegant va ser despenjada des de un pic conegut amb el nom de Gorra Frígia.

La policia i les autoritats presents no van poder fer res per impedir-ho. El fet va costar el càrrec al governador

civil de Barcelona, Bartolomé Barba.

La col·locació de banderes en diversos indrets de Catalunya va ser una de les manifestacions visuals de

protesta contra el règim.

A la resistència cultural hi van participar infinitat de grups i colles d'amics que de manera clandestina

intentaven mantenir, recuperar, o fins i tot crear associacions que volien preservar la cultura catalana malgrat

les prohibicions del règim.

L'edició de llibres en català va ser una aventura força arriscada. Algunes de les mostres d'enginy que feien

servir els editors per salvar obstacles en les èpoques més dures del franquisme van ser aquestes:

Falsificar la data d'impressió. Alguns llibres editats als anys quaranta sortien al carrer amb data de temps de

república.

Falsificar el lloc de l'edició. Molt sovint s'hi feia constar un lloc d'Amèrica del Sud en comptes de Barcelona.

Fer llibres de format petit. Si tenien menys de trenta-dos pàgines, la censura (control dels mitjans

d'informació per tal d'assegurar que són respectats determinats límits morals, religiosos o bé polítics) la feia

la delegació local i no calia anar a Madrid, on era més difícil que fossin autoritzats.

Editar l'exili.

L'any 1959, coincidint amb l'inici de l'època econòmica expansiva, es van iniciar unes campanyes de resistència

cultural amb alguns èxits.

Els fets del Palau de la Música Catalana del 1960 va ser una altra fita del moment. L'entonació del “Cant de

la Senyera” al Palau de la Música en presència de ministres franquistes va ser l'epicentre d'una espiral de

protestes generalitzades.

La política

La resistència política al règim de Franco va sorgir de manera immediata al final de la guerra. La repressió era

tan forta que era més fàcil organitzar-se fora de l'estat que no pas a l'interior.

El mateix any 1939, a França, es va crear el Front Nacional de Catalunya.

A l'interior, diversos partits es van anar organitzant. Miquel Coll i Alentorn va dirigir la resistència de la Unió

Democràtica de Catalunya. El PSUC també va afrontar la lluita antifranquista. El seu òrgan central, Treball, amb

una aparició regular fins als nostres dies, va servir de vehicle comunicador d'aquest partit durant tot el

franquisme.

Malgrat alguns intents d'activitat unitària entre totes les forces contràries al règim, no és fins a finals dels anys

seixanta que sorgeixen amb molta empenta aquests moviments.

S’uneix a la reestructuració dels partits polítics, les lluites del moviment obrer que ressorgeixen de nou en forma

de manifestacions multitudinàries, vagues i mobilitzacions (els obrers de la Seat, els Metges i infermeres als

hospitals, els professors de les universitats i les escoles, els treballadors de la construcció, els miners a Astúries,

els pagesos al camp....)

La gent és conscient que és necessari un canvi del sistema polític i social.

Fins hi tot els sectors més moderats comencen a veure bé una certa obertura política com les veïnes

democràcies europees.

Cal destacar també el paper de les dones joves i la revolució de l’amor lliure!! Maig 68...

La reivindicació de la personalitat nacional de Catalunya i l'antifranquisme eren els dos punts fonamentals

de la coordinació d'esforços dels diferents grups polítics. El 1969 va néixer l'Assemblea de Catalunya. Els

punts programàtics eren llibertat, amnistia, estatut d'autonomia i coordinació amb altres pobles de l'Estat

espanyol.

A la resta de l'estat va aparèixer el Procés de Burgos. Va ser un consell de guerra en què es van imposar

penes de mort. Gràcies a la forta pressió que el règim va rebre d'organismes i de personalitats del país i

internacionals, Franco commutar les penes de mort.

El 20 de desembre de 1973, hi ha un escamot d'ETA (Euskadi ta Askatasuna, que vol dir, País Basc en

llibertat) que va matar el president govern espanyol, Luis Carrero Blanco. Espanya comença a sentir els

primers efectes d'una forta crisi econòmica internacional.

Franco continuava amb la seva dictadura, malgrat l'aparent política d'obertura. Molta gent va morir

mitjançant el garrot (consisteix en un collar mortífer que trenca l'espinada per la part de les cervicals).

El 1974 havien caigut les dictadures de Portugal i Grècia, i la crisi econòmica era cada cop més notòria. La

dictadura de Franco anava empitjorant.

Poc abans de morir Franco, al setembre de 1975, van ser executats encara tres membres del FRAP (Front

Revolucionari Armat Popular) i dos d'ETA.

Això va comportar una repulsa internacional molt forta que va accel·lerar el clam per la democràcia i la

llibertat. El 20 de novembre de 1975 mor Franco.