El dia tres de juliol va fer cent anys del naixement de Joan Vinyoli (1914-1984), el poeta fill de Barcelona de qui Espriu, arran de la publicació de Realitats (1963), digué que era “un dels més distingits i més importants poetes de Catalunya, i no solament d’aquest temps, sinó de totes les generacions”. Autor d’una obra prolífica, ja de ben jove, Carles Riba, en la dedicatòria a la traducció de les tragèdies d’Èsquil, li oferí tota una benedicció literària (1937): “Aquesta gran poesia, per a un poeta que serà gran, en tinc fe”. L’obra de Vinyoli fou guardonada amb un seguit de premis ja en vida del poeta (se’n destaquen Les hores retrobades, Premi Óssa Menor el 1951; Ara que és tard, Premi Serra d’Or i de la Crítica el 1975; Vent d’aram, Premi Serra d’Or el 1976; i, finalment, A hores petites, Premi Serra d’Or el 1981). La poesia de Vinyoli és un mirall on es veu reflectida tota la percepció d’un món íntim, abocat, sobretot en els darrers anys, en una crisi existencial fosca i profunda (1956-1970), atiada pels excessos addictius, els quals el menaran a la mort, l’any 1984, quan té setanta anys.

A hores petites; Domini màgic; Passeig d’aniversari. Barcelona : Edicions 62, 2013. Alguien me ha llamado. Barcelona . Edicions del Mall, 1986. Antologia poètica. Barcelona : Proa, 1981. Ara que és tard. Barcelona : Edicions 62, 1975.

Tot és ara i res; Encara les paraules; Ara que és tard. Barcelona : Edicions 62, 2013. El Callat. Barcelona : Empúries, 1994. Domini màgic. Barcelona : Empúries, 1985. Poesia. Barcelona : Edicions 62, 1984.

Joan Vinyoli. Barcelona : Zanfonia, 2000.

Núria Candela diu Joan Vinyoli. Terrassa : Temps, 2009. Obra poètica completa. Barcelona : Edicions 62, 2001. Passeig d’aniversari. Barcelona : Empúries, 1984.

Poesia completa. Barcelona : La butxaca, 2008. Poesies. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1993.

Vers i prosa. València : Tres i quatre, 1990. Versions de Rilke. Barcelona : Proa, 1984. Y que el silencio queme por los muertos : antologia poètica. València : Pre-Textos, 2010.

En “L’acte darrer” hi fa una descripció d’ell mateix:

“Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa

de mi mateix, [...] m’adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor [...] que el vell fogó vessa de cendres

Anteriors de focs que s’extingiren.”

La solitud és l’amiga més fidel del poeta, és una constant en els seus versos. Tot aquest món depriment, agreujat per l’addicció, fosc i tèrbol, dens i alienant, es veu contraposat pels records d’una infantesa pura, lliure i feliç:

“Separo la cortina de granets de vidre verd i groc de la gran casa

d’estiu, que en bruscament passar-hi, de nen feia un so clar de llibertat.”

(“La cortina”)