Embed Size (px)
Citation preview
Treball elaborat pels alumnes de 5èB
de l’escola Josep Pallach – Curs 2014-15
HISTÒRIES DE POR
2
Index
- ANY RERE ANY LA MATEIXA HISTÒRIA…….………………… 3 - UN VIRUS MISTERIÓS……….…………………………… …… 5 - « Truco, trato… »..………………………………...................... 6 - l’osset diabòlic………………………...…..................................... 9 - porta núm. 8……………………………….……………..……. 11 - L’Àngel caigut…………………………………..……...……...... 14 - assassinats misteriosos…………..…………………...…..... 16 - un parpelleig misteriós..……………..……...….......................... 19 - mare, on ets ?…………........................................................................22 - LA CASA ENCANTADA..............................…...………………….... 24 - de pedra.......................................................................................................25 - el cementiri dels zombis…….…..…………………….............. 27 - el fantasma blai…………….……….....................................….....29 - A un pas de la mort...………………………………...…......… 31 - l’hospital abandonat……............................................................... 34 - videojoc malèfic……..............……………………... ….............. 36 - el casalot encantat…….....…..........................…...………........ 39 - un esperit solitari.…...…....…..........................................…........... 42 - l’herència maleïda…………………………………...……...…. 44 - unes vacances misterioses…...……………………….....….. 46 - els fantasmes de les golfes…………………………..…..... 47 - les 8 gàrgoles...…...………………………………..…….......... 50 - la metamorfosi d’en jeff………….............................................. 51
3
Ja fa uns quants anys que aquesta història circula pel poble i diuen que és veritat, però jo no ho sé pas.
Cada any, el dia de Halloween, es reuneix tot el poble a casa meva per explicar el succés de la nit de l’1 de novembre de 1999. Per recordar a una pobra senyora que havia viscut on visc jo ara.
Tothom diu que era una senyora molt solitària i reservada, també hi ha gent que diu que estava una mica folla i era molt tètrica.
Així mateix m’han explicat que s’avenia força amb el psicòpata del poble que es deia Joan, era un noi alt i robust, el que li donava un aspecte agressiu. La seva antiga veïna diu que tenia una col.lecció de ganivets i que es passava tot el dia a les golfes escrivint i fent dibuixos misteriosos.
Aquest any les coses aniran una mica diferents, perquè he arreglat tota la casa menys el pati, ja que tindré bessons, un nen i una nena que es diran Aleix i Júlia i, per aquest motiu la tertúlia se celebrarà al pati.
Escolteu bé això que us explicaré !
Era una nit de tots Sants, fosca i tempestuosa, s’il.luminava tot el cel amb uns trons espantosos i tenebrosos. Com era Halloween els adolescents es disfressaven i espantaven els més menuts.
Quan van arribar a casa de la Mariona van picar tres o quatre vegades a la porta. En veure que ningú responia van obrir-la molt a poc a poc i com que era una porta molt antiga va començar a grinyolar. La Mariona va sentir els cruixits de la porta i va baixar a veure què passava.
De sobte, els cinc joves que formaven la colla van començar a cridar com bojos en veure una senyora esquelètica, amb tota la roba esgarrapada i tacada de sang.
Tots e5 van pensar que era la Mariona disfressada, però un no es va quedar molt convençut.
A N Y RERE A N Y L A A N Y RERE A N Y L A
M A TE I X A H I S TM A TE I X A H I S TÒÒR I AR I A
4
La Mariona els va dir que passessin, que havia decorat la casa com un laberint de Halloween i que mai podrien sortir d’allà. Tots s’ho van prendre a broma, però ella ho va dir amb una veu sinistra i malèfica.
Tots junts van entrar a una sala amb ganivets clavats a la paret que portaven missatges escrits que feien posar els pèls de punta. Després de llegir totes les notes van passar a un passadís estret, fosc, tenebrós i esgarrifós que estava ple de botons. En Marc sense adonar-se’n va tocar un botó vermell amb les inicials “P.J.” i, de sobte, les parets es van començar a ajuntar més i més. Tots van poder sortir menys l’Oriol que es va quedar allà dins.
Els adolescents van intentar obrir les portes i no van poder, però en Bartomeu va trobar un botó que deia “RIRBO” i el va prémer. De sobte les parets es van començar a separar i es va veure l’Oriol estossegar tot ple de pols i amb una aranya molt peluda i esgarrifosa damunt l’espatlla.
Més tard, quan l’Oriol es va recuperar de l’ensurt, van passar a la següent habitació, aquesta era grossa i freda amb teranyines, sang i esquelets horripilants.
En Marc, en Bartomeu, l’Oriol, l’Aleix i l’Eduard es van apilonar i, a poc a poc, van anar avançat per l’habitació fins que un noi alt i vigorós va entrar a la cambra amb un pal de beisbol i va preguntar als adolescents què feien a casa de la Mariona.
Els joves van sortir fugint d’en Joan que formava part de la terrorífica broma que havia planejat la Mariona.
Després d’aquest episodi tan espantós per aquells joves, ningú va saber el que havia passat realment amb la Mariona ja que des de llavors ningú la va tornar a veure mai més.
Havia estat realment una broma?
5
UN virus misteriós
La protagonista d'AQUESTA història ÉS la Clara, tÉ 3 anys i ÉS una nena juganera. Les seves amigues dIUEN que ÉS molt presumida. El seu germà Pau tÉ 9 anys més que ella, amb les orelles grans i juga en un equip de futbol que es dIU “”“”Bonchart. La mare té 40 anys, li agraden els contes i mai no ha tingut cap malaltia. El pare d'en Pau va morir quan la Clara encara no havia nascut. L'únic record que té en Pau del seu pare és un medalló antic amb la seva foto. un dia que estaven tots en família. Cap a les 7 de la nit... - Va nens aneu al llit- va dir la mare molt adormida. - D'acord mare. En Pau, la Clara i la mare van anar a dormir tranquil·.lament. Era estiu. En Pau i la Clara van deixar la finestra oberta. - Go pix, go pix, go pix... En Pau i la Clara dormien plàcidament. Al matí Quan es va despertar en Pau va anar a rentar-se la cara i es va trobar unes taques de picades de mosquit. Van anar a l'hospital i el metge els va dir que eren picades de mosquit verinós. « - És un mosquit que si et pica, ràpidament contagies els qui estan a prop teu. és molt perillós.» El van ingressar a l'hospital però no sabien que aquesta malaltia transformava els malalts en una espècie de vampirs. La infermera va entrar a veure com estava en Pau i la va sorprendre amb aquelles dents esgarrifoses de vampir. Quan en Pau anava a mossegar a la infermera, de sobte, la imatge del pare del medalló va començar a plorar gotes de sang que van impedir que en pau acabés fent el que tenia intencions de fer. Per aquest motiu en Pau no va poder matar a la gent, ja que es podia alimentar de les llàgrimes de sang del seu pare. Sempre quan intentava fer mal a algú el pare plorava.
6
''Truco, trato...''
Un dia de Halloween a les 12 de la nit, sis nens van anar a fer ''Truco Trato'' per recollir caramels. Un d'ells es deia Luke i tenia els cabells curts i castanys. No era molt alt i era prim. L'altre es deia Nik, era rosset, alt i primatxó. També hi havia l'Albert que era un set-ciències. Era el més alt del grup, però una mica grassonet. El següent també era un nen. Es deia Marc, però com que era valent i ràpid li deien ''Marktron'', era baix i prim i tenia el cabell castany. Per altra banda hi havia dues nenes. Una es deia Laia, era rossa, prima i alta i tenia un caràcter... L'altra es deia Maria, no era ni molt alta ni molt baixa i tenia el cabell negre. Era molt presumida. I... quasi me n'oblido d'un detall d'en Luke! Li deien 'Cracker' perquè era molt bo amb els esports.
Tot va començar a les 12 de la nit, un dia de Halloween, com ja he dit.
En aquell barri era tot fosc, algunes cases eren una mica velles i feien una mica d'esgarrifança, però per altra banda hi havia cases modernes que no feien tanta por.
La primera era la dels Harry. Ja es coneixien així que no els va fer por.
- Ding-dong!- va fer el timbre.
- ''Truco Trato''!- va exclamar en Marktron.
- Voleu caramels?- va preguntar el Sr. Harry.
- Sí, sisplau!!- van exclamar tots.
El senyor Harry els va donar caramels i tots es van posar molt contents.
- Que recolliu molts caramels, adéu!!!- es va acomiadar el Sr. Harry.
- Bona nit!!- li van dir tots.
Ja havien fet una casa, ara en quedava una de moderna i dues de més esgarrifoses.
- Anem a aquella casa que només de veure-la ja fa por?- va proposar la Maria.
- Sí- va dir en Luke.
- Com vulgueu- va dir en Marktron.
7
- Per mi ,d'acord!- digué l'Albert.
Als altres no se'ls veia molt convençuts.
- Vinga va...- van dir en Nik i la Laia.
L'Albert va anar cap a la casa tot sol.
- Ding,dong!- va fer el timbre.
Ningú va contestar.
- Ai, quina por!- va dir l’Albert.
- Hola- va dir un senyor vellet que sortia de la porta.
Mentrestant un altre senyor va empaitar l'Albert i el va estirar cap a dins d'aquella casa.
- Ahhhh!! Sisplau no em feu mal!- va cridar l'Albert.
Els nens van anar cap allà, però ja era tard, van veure sang per terra.
- Quina por!- digué en Cracker.
Van fer cinc passes endavant, van respirar fons i... l'Albert estava a terra, li havien clavat un ganivet. A la panxa, amb el ganivet, li havien escrit un missatge. Hi posava:
''AQUEST NOMÉS ÉS EL PRIMER, PREPAREU-VOS ELS ALTRES'' Els seus ulls no s'acabaven de creure el que veien. Es van posar a plorar perquè era un gran amic seu.
- Pobret, l'Albert- va dir en Marc.
Tots van pensar el mateix.
- Avui s'ha acabat el Halloween per nosaltres.
En Cracker va trucar a la policia.
- Bona nit agent- va dir en Cracker.
- Hola, què ha passat?- digué el policia.
- Hi ha hagut un accident al carrer ''Los Àngeles''- va contestar.
- Ara vindran unes quantes patrulles- va dir l'agent.
- Ràpid!- va afegir en Cracker.
Al cap d'una estona van arribar tres cotxes de policia.
- Aquí està el cadàver- va ensenyar en Nik.
- Uhh!!- va dir un policia.
- Nens, com us heu adonat que estava mort?- va preguntar l'investigador.
8
- Hem sentit que algú cridava i hi hem anat- va contestar en Marktron.
- Com es deia el pobre noi?- va seguir preguntant l'home.
- Albert- van dir tots.
Els policies els van seguir fent preguntes.
La Laia va anar a veure el cadàver.
- Ahhhh!!!- va cridar la Laia.
Aleshores els policies van anar a veure què havia passat.
Van tornar a veure un altre cadàver que també tenia escrit un missatge.
Hi posava:
''US HO HEM ADVERTIT'' Els agents van sospitar de la casa del davant on s'havien produït els dos assassinats. Els policies van entrar-hi, anaven amb armes per si de cas. Només d'entrar van veure sang al terra i allà van començar les sospites.
Van veure uns homes...
- Mans enlaire!!- digué un policia.
Els policies van emmanillar aquells homes i se'ls van emportar cap a la presó.
Ara es diu que les ànimes dels dos pobres nens encara volten per aquell barri.
9
L'OSSET DIABÒLIC
Fa molts i molts anys en una casa a prop d'un bosc hi vivien una vídua anomenada Raquel i el seu fill anomenat Bernat. Temps enrere també hi havia viscut l'home de la Raquel, que s'anomenava Lluís. Ara us explicaré l'horrible mort d'en Lluís. Un dia en Lluís va decidir anar al bosc. Pel camí va perdre el seu mòbil i la seva brúixola i, per això, no va poder saber per on anava enmig d'aquell obscur, boirós i humit bosc. Sense que se n'adonés el perseguia un osset de peluix diabòlic, amb els ulls vermells com la sang i caiguts. Tenia un pelatge marronós. Al final d'aquell obscur bosc va veure un casalot vell i terrorífic, ple de teranyines per tot arreu i esquelets penjant esgarrifosos. L'osset prèviament amb pintura vermella que semblava sang que brollava de les parets del casalot havia escrit: “Si no vols morir, dues proves has de superar, la primera és molestar el fantasma que dorm a l'habitació de la dreta, BONA SORT”
En Lluís es va apropar lentament a aquella porta atrotinada i descolorida amb el pany daurat com l'or. Quan va entrar dins aquella monstruosa habitació, hi va veure aquell fantasma i el va despertar. Ràpidament va sortir corrents d'aquella estranya cambra. Quan es disposava a sortir, a la cuina va trobar una altra nota que deia:
10
“Si ara no vols morir has d'anar a l'habitació del fons del passadís que posa: NO MOLESTAR”.
En Lluís va entrar en aquella habitació i només d'entrar va veure un vampir pàl.lid amb unes dents blanques i esmolades com un ganivet. També hi va veure un taüt marró amb una creu clavada al davant de color platejat. El vampir en un tres i no res va obrir els ulls com plats i va dir: -Ha estat mala idea molestar el meu son ah,ah,ah, moriràs! Ell havia sentit a dir que els vampirs no toleraven la llum del sol i en aquell moment va obrir de bat a bat la finestra. De sobte, el vampir va començar a cremar per culpa dels raigs del sol i, en qüestió de segons, va quedar desfet.
Quan es disposava a tornar a sortir va veure que feia tempesta, tot i així va sortir corrents per no mullar-se gaire però li va caure un llamp al cap i va morir cremat al terra.
11
PORTA NÚM. 8
Fa molts i molts anys, en una caseta, hi vivia una nena d’’’’’’’’’’’´’’onze anys anomenada Júlia amb la seva família. La nena no era gaire alta, el seu cabell era castany i els seus ulls verds. Sempre estava somrient i era molt juganera. A més, li agradaven molt els vestits, per això sempre en portava. Un dimarts 13 la Júlia va anar sola a un bosc frondós, a collir bolets. El bosc era fred, fosc i esfereïdor. La noia no trobava ni un bolet i no escoltava cap soroll, tot i que en aquell bosc hi vivien molts animals. Tot plegat li semblava molt estrany. Aleshores la joveneta va veure una llum centellejant al final del camí. El cap de la noieta pensava que era millor tornar a casa, però una estranya força l’’’´atreia cap a la claror. Se sentia desconcertada, com si algú l´’estigués dominant. Quan va arribar a la brillantor, va veure una mansió esgarrifosa. La seva mare sempre li explicava que enmig del frondós bosc hi havia una casa maleïda, però la Júlia no se la creia, bé, fins aquell dia. En el moment en què va arribar a la porta de la residència, va tornar a tenir control sobre ella mateixa. “És millor tornar a casa” va pensar la noieta. “””””Però, què hi haurà dins?� Segur que el que deia la mare només era una broma perquè anés amb compte” es va dir. Al final la curiositat la va vèncer i va entrar a la mansió. Tot estava obscur, només entrava una mica de claror per una finestra llardosa. Al final de la sala hi havia un sofà i un televisor plens de pols, però no només n´’hi havia en aquests dos mobles, sinó que tota la casa estava pleeeeeeena de pols. Això indicava que feia anys que ningú vivia allà. Al costat del penjador hi havia una escala atrotinada i quan la Júlia la va pujar es van sentir bastants “CRAC“ que provenien de l’́ escala. Al segon pis hi havia un passadís molt llarg on hi havia moooooooltes i moltes portes. La primera era vermella i li provocava una sensació que no podria descriure. La segona era
12
gran, més ben dit gegant, i de color groc. Quan la noia la va veure es va apartar ràpidament cap enrere i quasi cau per l’́ escala. La tercera tenia un cartell penjat al pany que deia: “ “SI US PLAU NO MOLESTAR, ESTIC TREBALLANT”. La Júlia va pensar que darrere la porta hi devia haver l’'escriptori de la família que havia viscut allà abans. La quarta porta era molt decrèpita, tenia una baula daurada, però molt bruta. La cinquena estava florejada i donava bona impressió, i per això la noia la va prémer, però com que no s´’obria va mirar la següent. Aquella entrada era lila, el color preferit de la Júlia i, per aquesta raó, la va intentar obrir. Però va passar el mateix que abans, no es movia. El color de la setena se semblava tant a la paret que quasi no es distingia, si no hagués estat pel pany no hauria sabut que la porta estava allà. No donava molt bona impressió i per aquest motiu va preferir deixar-la i no intentar obrir-la. La vuitena porta era tan esgarrifosa que a la noia no se li va passar pel cap obrir-la, així que va decidir mirar què hi havia al següent accés. A la novena i última porta hi havia tota mena de dibuixos. La nena va pensar que, potser, aquells dibuixos eren dels nens i nenes que havien viscut allà. També va intentar obrir-la, però li va passar el mateix que amb la cinquena i la sisena, no es desplaçava. Com que no hi havia cap porta més, va decidir tornar a casa, però quan es disposava a baixar les escales, unes mans invisibles la van empènyer cap enrere. Va passar per la primera porta, la segona, la tercera, la quarta, la cinquena, la sisena i quan va passar la setena es va aturar a la vuitena porta. Una força misteriosa va fer que l´’obrís. A dins tot estava obscur i la nena no veia res, però notava una presència estranya. A poc a poc els ulls se li van anar acostumant a la foscor i va veure que aquella habitació havia pertangut a una noia de la seva edat. De cop i volta se li va aparèixer una figura espectral, que es va abalançar sobre ella. Al principi sentia un fred intens, però després el va deixar de sentir, no només el fred, sinó que ja no sentia res. Se sentia molt lleugera, com si estigués flotant. Es va mirar les mans i va veure que eren transparents, igual que tot el seu cos. Era un fantasma!!!
13
L’'esperit que l´’havia convertit li va explicar que era ell qui l’'atreia a l'’habitació i que era perquè s’'havia quedat molt sol i volia jugar amb algú. A partir d'’aquell dia, la Júlia es va quedar a jugar amb aquella noia que al final es va convertir en la seva amiga. Però diuen que tots els dimarts 13 els dos esperits busquen més i més amigues.
14
L'àngel caigut
Vet aquí que en aquell temps dels catorze vents, que set eren bons i altres set dolents, celebraven un dia de Nadal una família formada per dos fills i una nena petita. La mare era una jove de 35 anys i el pare en tenia 39. Ara us descriuré com eren. Els dos nens tenien tots dos 10 anys i un es deia Pau i l'altre Pol. Tots dos feien 5è i, la més petita, es deia Anna. El seu número de la sort era el 3. A ella li feia molta il·lusió tenir un número de la sort perquè pensava que això la protegia ja que fins i tot les pel·lícules dels patufets li feien por. Ella anava a P4. La mare es deia Jana i el pare es deia Miquel. La mare era metge i en el seu temps lliure feia estudis de psicologia avançada. El pare tenia aracnofòbia i vertigen i feia kick boxing. Era campió d'Europa. La família vivia a Sant Petersburg i un dia van decidir marxar de viatge. Ells pensaven que aquest viatge seria normal però ara serà quan descobrireu el que els va passar. Abans de marxar, cada nit a casa seva sonava de forma continuada a l'habitació dels nens una seqüència: “Un, dos, tres... un, dos, tres,... “ i així tota la nit fins que un dia... En Miquel va anar a boxejar al ring i es va emportar la seva filla petita. El dia era molt agradable i en el ring l'Anna es va apropar per demanar-li si podia agafar un gelat de la nevera. El pare li va dir que sí. Va baixar per les escales per anar a aquell soterrani tenebrós on hi havia la nevera amb aquells gelats tan magnífics però dins el soterrani se sentia una veu que deia: “Entra maca, aquí hi ha gelats de franc”. - D'acord- va dir l'innocent Anna que no s'adonava de res. L'Anna va seguir caminant pel soterani fins arribar a la nevera per agafar els gelats, però de sobte...
15
Es va sentir cridar l'Anna per tota la sala d'entrenament. En Miquel va sortir corrents a buscar la seva filla i va poder sentir que la petita cridava. - Em persegueix a mi!- va dir l'Anna tot xisclant. Després d'aquell fet inexplicable que van atribuir a imaginacions de l'Anna, la família va marxar de viatge. De camí a l'aeroport per anar-se'n cap a Mèxic encara rondava un petit dubte a la família sobre la situació que havien viscut. Ja faltava menys d'una hora per arribar al destí que els canviaria la vida de millor a pitjor.
De sobte a l'avió els va acompanyar als seus seients un senyor que va dir a l'Anna: “Te'n recordes de mi?”. En Pau i en Pol estaven jugant mentre apareixia aquell misteriós ésser. L'Anna va quedar esgarrifada en sentir novament aquella veu. Va explicar a tota la família el que li havia passat però ningú se la creia. Quan ja eren a Mèxic tot semblava normal fins que un dia... La mare i el pare van anar a una gala molt important i els anaven a deixar amb la mainadera, que curiosament era un home, per poder estar tranquils a la gala. Inesperadament l'home que els cuidava va dir amb una veu esgarrifosa: “No sortireu mai d'aquí, us quedareu per sempre en aquesta casa”. Unes hores més tard els pares van arribar a la casa i van intentar trobar els seus fills. L'home estrany els va dir que ell era l'àngel caigut i, que si volien tornar a veure els seus fills, l'havien de seguir. Els pares, molt espantats, el van seguir i l'àngel caigut els va guiar mirant-los amb uns ulls molt penetrants. De sobte, els va donar un cop mortal al cap amb un martell. Després d'això no es va tornar a saber mai més res d'aquella família, però encara al terra d'aquella casa hi ha un paper amb un missatge escrit: “Encara sóc aquí, si no us ho creieu apropeu-vos...”
16
ASSASSINATS MISTERIOSOS Fa molts anys hi havia tres nois que un mal dia van anar d’’’´excursió. Dos d´’ells eren germans, un es deia Miquel i l´’altre Joan. El tercer era en Pau, amic de tots dos. En Miquel era alt, valent i divertit. Vestia amb una samarreta verda, un pantaló negre i portava unes sabatilles esportives. En Joan era una mica més baix que en Miquel, més covard i solia portar uns texans negres, unes sabates marrons i una samarreta verda. En Pau deia que era valent, però en el fons era un covard. Portava sempre una gorra, una samarreta blava i vermella, un pantaló fosc i unes sabates negres i blanques. Un dia els tres nois van anar d´’excursió, com he dit abans i a la tornada va començar a ploure. De sobte es van trobar davant una mansió immensa i atrotinada.
- Nois podem quedar-nos a dormir aquí, o teniu por?- va preguntar en Pau una mica insegur.
- A mi no em fa por dormir aquí- va respondre amb valentia en Miquel.
- I tu Joan, què hi dius?- va consultar-li en Pau. - Si vosaltres voleu, jo també- va respondre indecís.
Mentre anaven apropant-se a la mansió, es van adonar que cada vegada hi havia més boira.
- Jo obriré la porta- va explicar en Miquel, tot i que no va poder obrir-la.
Després tots tres van agafar embranzida per llençar la porta a terra, però quan van arribar-hi, la porta es va obrir sola fent que tots caiguessin a dins rodolant de l´’impuls que portaven. Un cop a dins la porta es va tancar de cop.
- Miquel, Joan, marxem que estic molt espantat- va admetre en Pau.
- Sí, ràpid!- van cridar els altres dos. - La porta no s’́ obre- va dir en Pau.
17
Llavors tots tres van notar una presència. - Pau, Joan, separem-nos i qui aconsegueixi sortir que
busqui ajuda. - D’´acord- van dir.
En Pau va pujar les escales i va entrar en una habitació. - Ahhhh!- va cridar en Pau. - Joan pugem a veure què passa! - Mira, la roba d´’en Pau- va explicar en Joan. - Correm, ràpid!- va cridar excitat.
De sobte es van començar a moure les coses. - Baixem i trenquem la finestra.
Quan els dos van ser a baix, alguna cosa misteriosa estirava en Joan cap a l’́ ombra de l’́ habitació de dalt.
- Miquel escapa’´t d’aquí i salva´’t. - No, Joan!!!- va cridar en Miquel molt atemorit.
Tot i així no va tenir més remei, va escapar com va poder, va trencar un vidre i va sortir a buscar ajuda. A través de la finestra va poder veure una foto molt sinistra clavada a la paret amb la imatge d´’un nen. Quan va tornar al lloc, només va trobar la roba d´’en Pau i la d´’en Joan. ----------------------------------- Han passat tres anys d’´aquells terribles fets i en Miquel ha tornat a fer nous amics, després de superar la tragèdia. Curiosament els nous amics es diuen Pau i Joan, com el seu germà. Un dia quan tots tres tornaven de l´’escola van veure la mateixa mansió en la que havien desaparegut en Joan i en Pau.
- Nois no entreu en aquella mansió perquè en aquell lloc van desaparèixer fa tres anys el meu germà i el meu amic- va explicar.
- D´’acord- van dir els dos. - Gràcies- va afegir ell.
Però una força impulsava els joves a entrar a la mansió.
18
Quan van ser a dins, inevitablement van pujar les escales. A dalt hi havia 6 portes. Només una estava oberta, les altres estaven tancades. La porta mig oberta era la que portava a l´’habitació de l´’ombra on havien desaparegut.
- Compte, obriré la porta, però allunyeu-vos- va explicar als altres.
Quan la va obrir només va veure la foto d´’un nen que suposadament havia viscut en aquell casalot abandonat ple de pols. De sobte, van notar que els seus cossos es tornaven molt lleugers. S´’havien transformat en esperits i, per fi, van adonar-se de qui havia provocat totes aquelles coses. En realitat era aquell nen de la fotografia que només volia jugar amb altres nens perquè en tota la seva vida no havia aconseguit tenir mai cap amic. Ara ja té cinc amics que han quedat atrapats per sempre més en aquella casa.
19
UN PARPELLEIG MISTERIÓS
Fa molts i molts anys van construir una casa al costat d'un cementeri, la casa era molt gran i terrorífica. Al cap de dos anys va venir una família a viure-hi, era un matrimoni amb dos fills, en Martí que era alt i tenia 11 anys i deia que mai tenia por, i el seu germà Lluc que ho dubtava molt. En Martí també era amable i divertit, en canvi en Lluc tenia molta vergonya, tenia 10 anys i era ordenat amb les seves coses. La mare es deia Clàudia era alta i amable, el pare es deia Jordi era sincer amb els seus fills i amb la seva dona. Un dia en Martí i en Lluc volien anar al parc que havien construït nou feia poc, la Clàudia els va dir que sí, però que anessin molt amb compte i que no parlessin amb nens desconeguts. Sense fer massa cas del consell, en Martí i en Lluc van fer un amic que es deia Albert, tenia 10 anys com en Lluc, es van fer tan amics que van quedar per sopar aquell mateix dia. A la nit quan va arribar l'Albert acompanyat de la seva mare va dir que la casa era terrorífica, a ell li encantaven les coses que feien por i es volia quedar a dormir. Li va preguntar a la seva mare i li va explicar que era decisió de la Clàudia si es podia quedar a dormir. La Clàudia va dir que sí però amb una condició, que era que es portessin bé. El sopar ja estava preparat, tenien: lluç, pollastre i embotit. El menjar estava boníssim. Es van acabar tot el que tenien al plat.
20
Quan els nens van anar a dormir es va sentir un soroll molt estrany, els nens van anar a baix a veure què era aquell soroll, la Clàudia els va demanar que què passava i els nens li van explicar a la Clàudia que havien sentit un cruixit, les llums de tota la casa es van apagar. - Què està passant?- va dir l'Albert. - No ho sé- va respondre la Clàudia. Les llums parpellejaven. - Deu ser una apagada- va dir en Martí. - On és en Jordi?- va preguntar l'Albert. - No ho sé, deu estar al llit dormint- va respondre la Clàudia. - Anem a veure-ho- va afegir en Lluc. Quan van anar tots junts a l'habitació de la Clàudia i en Jordi, no hi havia ningú, van mirar per tot arreu, pels armaris, ... - Hem buscat per tot arreu- va dir l'Albert. - Heu mirat sota el llit?- va dir la Clàudia. - No- van dir els tres nens. Quan van mirar van veure el cadàver d'en Jordi. - Oh!- van cridar horroritzats. - Hi ha una carta- va dir en Lluc. La carta deia:
Marxeu d'aquesta casa, si no ho feu morireu com en Jordi.
- Hem de sortir d'aquesta casa- va dir l'Albert.
21
Quan van sortir de casa, van decidir anar a casa de l'Albert, van tocar el timbre, però no va contestar ningú. - Jo tinc les claus- va dir l'Albert. Quan l'Albert va obrir la porta, estava tot fosc, de sobte es van obrir totes les llums de la casa i es van sentir dues veus que reien. - Mare? Ets tu?- va dir l'Albert molt espantat. - Sí sóc jo i també en Jordi- va dir la mare de l'Albert. - Però si en Jordi està mort!- va exclamar la Clàudia. - Jajajajajaja, era tot una broma- va dir en Jordi. - Avui és el dia dels Sants Innocents- va explicar la mare de l'Albert. - I doncs qui era el cadàver?- va preguntar en Martí. - Era un maniquí super ben fet- va respondre en Jordi. - Les llums que parpellejaven era en Jordi que tancava i obria els llums, el cadàver era el maniquí i la carta l'hem escrit nosaltres- va dir la mare de l'Albert. - Aaaah!! ara tot té lògica!!- va exclamar en Lluc. Aquella nit van riure una bona estona amb la broma que els havien fet. Però quan tots van anar a dormir, de sobte van començar a parpellejar les llums i ningú podia obrir-les ni tancar-les.
22
MARE, ON ETS?
Hi havia una vegada una casa a les afores de la ciutat on hi vivia una família molt estranya. La casa era gran i esgarrifosa. Era de nit i la mare va obligar al nen a anar-se'n a dormir. Quan estava al llit, el nen va veure una ombra sinistra. Tot espantat va anar a cridar la seva mare. - Mare, mare! Vine! En veure que la mare no responia es va fer el valent i va anar al llit de la seva mare. Un cop va haver entrat a l'habitació de la mare es va adonar que ella no era enlloc. Es va passar tota la nit buscant-la sense descans i l'endemà al matí va continuar cercant altra vegada i es va trobar una caseta de gos al jardí. Va mirar dins i va veure el cadàver de la seva mare amb un ganivet clavat a la panxa amb molta sang pels voltants i amb un missatge al costat que posava: “Vés-te'n d'aquí o et passarà el mateix”. Ell, horroritzat, va començar a córrer sense saber on anava. Pel camí anava pensant quan, de cop i volta, va veure la cara de la seva mare. - Què passa? Què passa?- ningú l'escoltava. Estava tremolant. El cap decapitat de la seva mare estava subjectat per una mena de monstre esgarrrifós. Era alt i alhora prim. El pèl el tenia llarg i verd i per moments se li transformava i passava a ser curt i de color vermell. La cara era triangular, fastigosa i tenebrosa amb moltes arrugues i les orelles li sobresortien punxagudes. El nas el tenia molt gran. El nen va seguir corrents fins arribar altre cop a casa. Pel camí anava cridant desesperadament: - Ajudeu-me! Ajudeu-me! Ningú el va sentir.
23
A casa va escoltar com un xiuxiueig estrany i va començar a recórrer les habitacions per veure d'on provenia. Al menjador es va trobar altra vegada el monstre esgarrifós que el mirava d'una forma molt amenaçadora. Estava a punt de cridar ben fort quan, de sobte, va tornar a sentir aquell xiuxiueig. Era la mare que li deia: - Va aixeca't dormilega que és hora d'anar a l'escola. Encara a hores d'ara es pregunta si en realitat tot va ser només un pervers somni.
24
LA CASA ENCANTADA
Fa molts i molts anys una nena que es deia Paula volia anar a un
castell encantat, que li havien dit que estava al darrere de la
muntanya.
Un dia al matí la Paula va quedar amb les seves amigues a les tres de
la tarda al castell encantat. Quan va arribar va veure la Daniela i
la Xènia. Van entrar al castell i el primer que van veure va ser una
cuina que estava plena de teranyines. Damunt la taula hi havia una
carta que deia:
"Us estaré vigilant".
La Paula i la Xènia es van espantar, però la Daniela no tant. La
Xènia va trobar unes escales que conduien al pis de dalt, van pujar i
es van trobar quatre habitacions. La primera porta era rosa i la Xènia
la va obrir i es van trobar una nena que cridava: “Ajudeu-me".
Les nenes es van espantar tant que van tancar la porta de cop.
La Paula i la Xènia se'n volien anar però la Daniela les va convèncer
que no passava res i mica en mica se’ls va anar passant la por.
Aleshores la Daniela va obrir la segona porta i van veure un
fantasma. En aquell moment la Xènia va fer un crit i la Paula es va
desmaiar. La Daniela li va dir que es tranquil.litzés. Llavors al cap
d'una estona la Paula es va refer i van seguir. La tercera porta deia
"Estudi familiar". La Paula la va intentar obrir però no podia perquè
estava tancada i van decidir obrir l'última porta i es van trobar una
corda i una pedra. A la Daniela se li va acudir una idea, llençar la
pedra contra la finestra i després tirar la corda per baixar. Així
sortirien d'aquell maleït castell. Dit i fet, així ho van aconseguir i no
van tornar mai més a aquell casalot abandonat.
Diuen que la curiositat no sempre és bona.
25
DE PEDRA
Fa molts i molts anys hi havia un nen molt valent i atrevit que es deia Joan. Tenia 10 anys. Els seus ulls eren vius i tendres, amb un nas ample i gros. Els seus cabells eren curts i foscos com la nit. Un dia en Joan, avorrit, va decidir anar a fer un tomb per la muntanya del darrere de l’escola. De lluny va veure una ermita abandonada i s’hi va acostar. En Joan, tot decidit, va voler entrar a l’ermita fosca i tenebrosa. Es va acostar molt a poc a poc a la porta de fusta vella i trencada i sense pensar-s’ho dues vegades va obrir-la. De cop va sortir un ratpenat de color negre amb els ulls vermells, volejant per sobre el seu cap, que li va dir:
- Surt d’aquí, marxa immediatament!!! Aquesta ermita està encantada!!!
En Joan sense fer cas dels advertiments de l’ocell va voler entrar tant sí com no. Un cop a dins, va tenir la sensació que l’estaven observant i, quan es va girar, la porta es va tancar de cop. En Joan es va espantar molt i es va amagar darrere d’un banc que estava una mica trencat. De sobte, tots els bancs es van alçar fins el sostre. Mort de por va córrer fins la porta per intentar fugir, però la porta no s’obria. En Joan desesperat va començar a donar cops a la porta sense parar demanant auxili però ningú va venir a ajudar-lo. En girar el cap va veure una escala de cargol molt estreta que s’enfilava.
26
Va sortir disparat escales amunt, volia anar més de pressa però les cames no li seguien. Quan va arribar a dalt va veure dues gàrgoles clavades a la paret. Una de les gàrgoles era la cara d’un voltor i l’altra era blava amb la cara d’una àliga. -Hola Joan, jo de tu sortiria d’aquí o sinó no viuràs tranquil perquè l’esperit de l’ermita no et deixarà en pau. -Com és que vosaltres podeu parlar?– va preguntar en Joan sorprès. -Perquè quan érem petits nosaltres dos vam entrar a l’ermita i ens vam quedar atrapats i per això ara som gàrgoles de pedra. En Joan espantat i desesperat va agafar un ganivet vell rovellat que s’havia trobat pel terra i va intentar trencar la porta. Nerviós es va girar i va tenir la sensació que les coses s’estaven convertint en pedra. Començà a cridar desesperat a la seva mare, però ja no hi va ser a temps. Ara en aquella ermita abandonada hi ha tres gàrgoles clavades a la paret.
27
EL CEMENTIRI DELS ZOMBIS
Hi havia una VEGADA UNA familia que era feliç, tot anava bé, finS que un dia per problemes econòmics van haver d´anar a viure a una caseta petitona. Aquella caseta estava a prop d´un cementiri. Poc temps després el pare va morir en un accident de cotxe perquè estava absort en els seus pensaments.
Quan la mare i la filla es van assabentar del que havia passat, van anar amb cotxe fins el metge que els va dir que no hi havia solució per salvar-li la vida. Després quan el van enterrar li van portar flors i van tornar a casa.
Tres mesos després van anar a visitar-lo i li van portar un altre ram de flors. La filla va anar a passejar pel cementiri perquè mai l´havia vist tot sencer. De sobte va escoltar un crit d´una persona, va anar corrents al lloc d´un provenia el crit però no va veure res. Llavors va córrer fins on era la seva mare per sentir-se protegida. L`endemà al matí va escoltar més crits que semblaven que la reclamaven, va veure un grup de persones visitant les tombes i va tornar a casa tranquil·.lament i quan va mirar per la finestra va veure com sortien de les tombes unes quantes persones d'aspecte molt estrany. La noia va cridar a la seva mare que va venir corrents per saber què passava. Va mirar per la finestra i va veure una onada de zombis que es dirigien cap a la casa. Les dues Es van amagar a les golfes, però abans d`amargar-se, entremig dels zombis van veure el pare i no van poder resistir la
28
temptació d'anar a buscar-lo perquè el trobaven molt a faltar.
Aleshores, de sobte, un zombi va agafar la mare i se la va menjar. La noia va intentar arribar al cotxe i el va posar en marxa, va intentar dominar el volant però com que no sabia conduir va xocar contra un arbre. L'endemà tothom va pensar que havia estat un desgraciat accident.
29
El fantasma blai
Una nit de Halloween una colla d'amics va decidir anar a trucar la porta d'un casalot vell i atrotinat. La colla estava formada per en Marc, que era el set-ciències de la colla, l'Adrià, que era el més poruc, en Lluís, que era el valent i en Biel, que era el xerraire. Quan van arribar només veure la casa l'Adrià es va amagar darrere en Marc i en Biel. En Lluís, sense por, va anar a trucar la porta, però ningú va obrir. Van empènyer la porta per veure si estava oberta i, efectivament, la porta es desplaçava. Van entrar i aquella casa era tan tenebrosa i esgarrifosa que l'Adrià va començar a demanar si se'n podien anar. - No!- van dir en Marc, en Biel i en Lluís. En Marc i l'Adrià van agafar un canelobre del terra, però quan es van girar en Biel i en Lluís havien desaparegut. - Aaaah!- van cridar en Marc i l'Adrià. - Hem d'anar a buscar-los!- va exclamar en Marc. - D'acord anem, però jo darrere teu- digué l'Adrià. Van començar per la cuina on estava tot ple de teranyines, a la finestra hi havia un missatge escrit amb sang on hi deia:
«Us estaré vigilant» Signat: Fantasma Blai. Els dos nens es van espantar molt i van sortir cames ajudeu-me de la cuina. Després van anar al lavabo que estava ple de pols i aranyes, però allà no hi havia ningú. Quan van sortir del lavabo van pujar per les escales de fusta que grinyolaven. A la segona planta hi havia un passadís llarg, fosc i ple de portes. En Marc i l'Adrià van entrar a totes menys a la porta
del fons perquè hi havia un paper enganxat on hi deia: « Aneu-vos-en, sóc el fantasma Blai i he agafat els vostres amics que ja no tornareu a veure mai
perquè ja han mort. Els dos nens van sortir d'aquell casalot corrents per explicar el que havia passat a tota la gent del poble, però quan van arribar-hi no hi havia ningú, tothom havia desaparegut. En Marc i l'Adrià van tornar a anar al casalot. - Fantasma Blai, Fantasma Blai!- cridaven els nens.
30
De sobte va aparèixer el fantasma. - Què voleu?- va preguntar el fantasma. - On és la gent del poble?- va preguntar en Marc. - No us ho diré fins que no estigui mort l'alcalde- va dir en Blai. Els nens van preguntar-li perquè volia que l'alcalde morís. - Perquè ell em va matar a mi, per això soc un fantasma i ara vull que li passi el mateix. - Però si l'has agafat!- va exclamar l'Adrià. - No, l'alcalde està a l'ajuntament i allà no hi puc entrar- va explicar el fantasma. - D'acord, hi anirem i el matarem però ens has de tornar la gent del poble- van dir els nens. - Sí. Els nens van anar corrents a l'ajuntament i li van explicar a l'alcalde el que havia passat i el que els havia dit el fantasma. - Però no et matarem- va dir l'Adrià. - Gràcies, però com ho farem perquè ens torni la gent del poblat?- va preguntar l'alcalde. - Tu aniràs al poble del costat i nosaltres li direm al fantasma que ja t'hem matat, quan ens torni la gent anirem tots al poble del costat i ens quedarem a viure allà- va explicar en Marc. - Molt bona idea- van dir l'Adrià i l'alcalde. I així ho van fer. Encara es diu que cada any a la nit de Halloween se senten els crits del fantasma Blai enfadat i enfurismat, atrapat en aquell casalot vell i atrotinat.
31
A UN PAS DE LA MORT
En una ciutat vivien dos germans rics. Tenien 10 anys, es deien Marc i Joan. Eren bessons i sempre es posaven la roba igual. Cada dia anaven a la perruqueria per la tarda, eren els més guapos i presumits de tota la classe. La família sovint anava de viatge a Romania, París, Marroc, Londres... Tenien una casa que era la més gran del barri. Una nit de Halloween van decidir en Marc i en Joan anar a un casalot abandonat que sabien que hi havia enmig del bosc. Havien sentit a dir que una vegada una noia atrevida va entrar-hi però mai van saber què li havia passat. Es van
32
carregar de valentia i van anar-hi. Quan hi van arribar la porta estava tancada però la van trencar amb un cop de peu i es va obrir de cop. Van entrar els dos a la vegada. El que van veure primer va ser un sobre ple de sang i al mig una calavera.
El van obrir i a dins hi havia una carta que deia: Si entreu 2 vegades en aquest casalot
els vostres pares... No la van acabar de llegir tota perquè el text estava mig esborrat. Van pujar per unes escales que grinyolaven.
NYAC, NYAC. Quan van arribar al cinquè escaló van veure unes taques de sang.
33
Van tenir curiositat per saber de qui eren les taques de sang i van pensar en aquella noia de la llegenda que explicava la gent. En Marc no parava de pensar en les taques de sang.
Aleshores en Joan va notar que l'esperit de la noia l'estirava. La noia demanava que la traguessin d'allà. Però ningú no l'escoltava. Al cap de 20 segons en Joan, fent un gran esforç per alliberar-se, va caure al terra i va aconseguir separar-se de l'esperit, que en aquell moment es tornava a dirigir cap a ell. D'una revolada van sortir corrent. La noia es va quedar per sempre més allà i ells van decidir oblidar aquell estrany episodi.
34
L' hospital abandonat
Fa tres anys en un hospital es va haver de fer una operació a un senyor de 65 anys.
Necessitava un cor i el transplantament no va sortir bé. El pacient s'estava morint. Tot i que van intentar reanimar-lo, igualment va morir i al cap de dos dies l'hospital va tancar per causes un pèl estranyes.
Inesperadament el pacient va tornar a viure. Es va aixecar i va veure que estava tot sol.
Just en aquell moment va patir en el seu cos una mena de mutació inexplicable.
Un dia uns amics de l'institut van voler entrar en aquell hospital abandonat. Es deien Pau, Marc i Xavier.
L'entrada ja els va donar una sensació de por perquè sentien unes veus com de nenes felices rient. En Xavier, el valent de la colla, va seguir el resplendor que deixava darrere seu una mena de figura espectral que els va guiar fins les golfes de l'hospital. Estava tot cobert de pols.
En Marc va treure una lot sigilosament i es van acostar a l'altra punta de les golfes, allà hi havia una porta. En Pau amb molta cura va obrir-la i va aparèixer una forma misteriosa que va deixar paral·litzada tota la colla. Era una mena d'ogre. L'ogre instintivament es va interessar per en Pau, el va agafar amb compte i aleshores en Marc i en Xavier es van adonar que aquella porta era com l'entrada a l'infern!!!
L'ogre s'havia endut en Pau a través d'aquella porta.
35
En Xavier va tenir una idea extravagant, consistia en agafar una corda, lligar-se-la i entrar. En Marc mentestant s'havia de quedar a vigilar. Aleshores en Xavier va entrar i va trobar folis on hi havia escrit `` Bona Nit ´´.
En Xavier buscava i buscava una porta en concret, havia de dir ``Bona Nit Pau´´. Finalment la va trobar però tornava a sentir aquelles veus.
Silenciosament la va obrir una miqueta i una mà el va agafar de cop. En Xavier va poder veure com un rostre desorientat li deia bona nit.
La mateixa sort va córrer en Marc.
D'aquests tres amics no se'n va tornar a saber mai més res, però de tant en tant de les finestres de l'hospital abandonat es veuen lleugeres resplendors i se senten batecs lleugers de cors.
36
VIDEOJOC MALÈFIC
Fa molts anys al cantó d’un parc hi havia una casa on hi vivien un pare de pell morena i molt elegant, una mare rossa molt bona persona a qui li agradava sempre anar molt coqueta per la vida i, per últim, un nen a qui li encantaven els videojocs de por com per exemple els de zombis i esquelets. Aquells jocs eren a partir de 18 anys i ell només en tenia 12. Els seus pares sempre li deien que no hi jugués tant; ell obedientment els feia cas. Però un dia els seus pares li van haver de repetir de nou que no hi jugués, tot i així com que ell creia que no el perjudicaven no els va fer cas i va seguir jugant més de 3 hores seguides. Des d’aquell dia aquell bon nen no va tornar a ser el mateix. Li feia mal el cap, veia ombres que el perseguien, plorava sense motiu,... Els seus pares estaven molt preocupats per ell i un dia la mare i el pare van decidir anar al metge. Anaven cap el cotxe i el nen va desaparèixer. Els seus pares quan se’n van adonar van trucar a la policia molt desesperats. Al cap d’una estona van trucar a la policia de l’altra ciutat, o sigui la de la ciutat veïna. El van estar buscant durant 3 dies seguits i no el trobaven enlloc. Tornant cap a casa rendits es van trobar una capsa de videojoc amb la cara del seu fill impresa a la imatge de la portada. El títol era: “EL NEN MALEÏT”. Quan el pare es va girar, de sobte, se li va aparèixer una nina que si li apretaves la panxa deia:
37
Mama, Ombra, Ressucitats, Insomnis, Rostres, Esgarrifós, Udol. No van parar atenció a les inicials de les paraules pronunciades i li van tornar a apretar la panxa a la nina però… -Doneu-vos la volta- va dir la nina amb una veu molt greu i sinistra. El pare es va quedar petrificat. Es van donar la volta i no hi havia ningú. Van tancar els ulls, van respirar profundament, van tornar a obrir els ulls i van veure un pallasso malèfic molt esgarrifós. Van parpellejar deu vegades i el pallasso va desaparèixer. Els dos estaven començant a espantar-se de debó. No sabien si tenien al.lucinacions. -‐ Deixant a part això que acabem de veure, on pot ser el
nostre fill?- va preguntar desesperat el pare a la mare.
-‐ No tinc ni idea, però estic molt preocupada- va respondre la mare.
Al cap d’una estona el pare va començar a lligar caps. -‐ Em sembla que el nostre fill, quan va desaparèixer, es va
transformar en videojoc, per això ens l’hem trobat a la portada d’aquell joc!- va exclamar el pare preocupat.
-‐ És una bona hipòtesi, però com ha pogut passar? És una desgràcia!- li va respondre la mare sense esperança i malauradament es va posar a plorar.
-‐ No passarà res- va dir el pare confiat per intentar animar-la.
Però ell en el fons estava molt tocat.
38
Al cap d’una estona, com que ja era tard van decidir anar a dormir tot i que hi anaven bastant preocupats pel seu fill. Anaven cap el llit i a la paret van veure que hi havia unes lletres escrites amb sang que deien:
DORMIU BÉ La mare i el pare es van fregar els ulls per comprovar si era la seva imaginació que els jugava una mala passada, però no, no era la seva imaginació. Aleshores van picar a la porta. Els dos van intentar oblidar-se d’això, tot i que no podien. Van obrir la porta i… Rere la porta hi havia una senyora gran d’uns vuitanta-cinc anys més o menys de rostre molt pàl.lid, que estava també molt freda. -‐ Es troba bé?- va preguntar el pare.
La senyora no el va contestar. Els seus ulls eren bastant blancs i els tenia tan oberts que semblaven plats. Els pares el que no podien imaginar era que gairebé tot el seu entorn s’havia convertit en un joc virtual, amb el seu fill dins del joc com a protagonista. Això explicava l’aparició de la senyora, la nina, el pallasso i les lletres dient “ Dormiu bé”. Tampoc podien saber que el seu fill estava dins del joc lluitant contra les forces malignes per treure l’encanteri i tornar a la realitat. Passat un mes van trucar a la porta, van obrir i davant seu tenien el seu fill. El nen entre plors i rialles els va explicar que havia hagut de lluitar contra les forces malignes i vèncer molts obstacles per arribar a la fi del joc. La recompensa era tornar a la realitat i finalment també ser feliços i menjar anissos.
39
EL CASALOT ENCANTAT
Fa molt i molt de temps, en un casalot vell i atrotinat, vivia una nena anomenada Alexandra, la seva mare i el seu pare. Però quan l 'Alexandra tenia 3 anys els pares van morir en un accident. Ara amb 10 anys encara està trista. Avui era dia de Tots Sants i la nena, molt ensopida, va anar a deixar un ram de flors al pare i a la mare. El va portar al cementiri , estava emboirat, era vell i fosc . L 'Alexandra era molt valenta, però aquell cementiri feia molta por. El cel es tapava, començava a ploure a bots i a barrals , queien llamps i trons… De sobte, la porta que conduia al carrer es va tancar. De l 'ensurt, l 'Alexandra va quedar atemorida. Ella intentava buscar una sortida d 'aquell esgarrifós cementiri , l 'únic que va trobar va ser una porta que conduia a un bosc. Semblava encantat, però el la era molt valenta i hi va entrar. Des d 'allà on estava se sentien unes veus i l 'Alexandra encuriosida les va intentar seguir. Mentre seguia les veus s 'anava trobant rat-penats, gats negres , . . . Les veus la van portar fins a un lloc molt més emboirat i ple d 'ombres. Va veure una ombra gegant, s 'hi va acostar i era una casa. Semblava abandonada, tot i aix í el la
40
va trucar a la porta, el pom es va girar sol lentament i la porta es va obrir. Va començar a grinyolar, no obstant això el la encuriosida va posar el peu al casalot . A dins no hi havia ningú , l 'únic que hi havia era un passad ís que conduia a diferents portes . Va obrir la primera i moltes més , no hi va trobar res . Només li faltava una porta per obrir i el la decidida va entrar. Era un lavabo normal i corrent, ple de teranyines. Quan va voler sortir d 'aquell lavabo, en el mirall hi va veure un missatge misteriós escrit que deia:
"QUE DORMIS BÉ" . La joveneta, de l 'ensurt, va fer un crit ofegat; va sortir corrents del lavabo i va atravessar un altre cop el passad ís infinit . Quan el travessava, va sentir el soroll d 'unes petjades, va mirar enrere i no hi havia ningú ; l lavors va pensar que eren il· lusions seves . En sortir del casalot , el bosc era més fosc i no s 'hi veia res . Va travessar el bosc i va anar a casa a dormir. L 'Alexandra al l l it no parava de pensar en el cementiri , el bosc, el casalot , . . . i totes les altres coses que havia vist .
41
Com que no podia dormir va decidir tornar al bosc per veure si podia saber què passava. En tornar a passar pel cementiri va veure unes ombres i unes ànimes que volaven, la van envoltar i se li van posar a dins. Després va desaparèixer i el la també es va convertir en una ombra. Ara es diu que en aquell bosc encara hi ha una ànima. Aquella és l 'Alexandra. ET
42
UN ESPERIT SOLITARI
Fa molts i molts anys, un home treballava de policia però ell volia ser soldat. Un dia el van trucar i va anar a la caserna a fer de soldat. Es va declarar la guerra i va haver d'anar a lluitar, però malauradament va morir i el seu esperit es va quedar atrapat a la terra. Es va instal·lar en una casa abandonada.
La gent del poble feia temps que veia que en aquella casa passaven coses estranyes. S'apagaven i s'encenien les llums constantment, es veien espurnes de foc flotant, s'observaven ombres fantasmagòriques que apareixien i desapareixien, els aparells s'encenien sols i se sentia un piano que tocava una melodia esgarrifosa.
L'esperit no volia fer mal a ningú només volia fer amics però era tan espantós que fins i tot les formigues fugien d´ell. Es passejava dia i nit tot atormentat per aquella casa abandonada.
Van passar 3 anys i era Halloween i un dia un nen anomenat Gabriel va voler explorar la casa encantada, però era tan gran que es va perdre. Va pasar per una habitació tota plena de ganivets pel terra on hi havia escrit un missatge:
“Vés-te'n d´aquí o patiràs les conseqüències”.
43
Com que el terra era de fusta es va trencar i després l´altre terra de sota també es va enfonsar i en Gabriel va anar a parar a les clavegueres. Va seguir endavant i s'anava trobant canonades i més canonades i més canodades fins que va veure una llum forta.
-‐ Què és això?- es va preguntar el nen.- No sembla perillós.
Però una força estranya l´atreia cap a una porta de color blau amb el pany daurat. Va entrar i escoltava crits d'auxili.
-‐ Ajuda'm si us plau- deia la veu.
Aleshores va veure més portes però en totes hi havia uns botons que tenien escrit: “Perill, no tocar”.
Va seguir avançant pel passadís de portes i al final en va trobar una que no tenia els botons. Hi va entrar i va veure com una silueta blanca que tenia forma de soldat, com si estigués flotant.
En Gabriel es va espantar tant que va sortir de la casa cames ajudeu-me.
I el pobre soldat desgraciat es va tornar a quedar sol.
44
L’herència maleïda
Fa molts i molts anys existien dues nenes, la Cèlia i la seva germana bessona Judit. La Cèlia tenia el cabell ros daurat i la Judit era d’un castany preciós. Elles vivien en una casa immensa però com que anaven malament de diners van decidir anar a mirar cases. Quan estaven a punt de sortir, a la bústia hi havia la carta de l’herència dels pares de la mare de la Cèlia i la Judit que, per desgracia, havien tingut un accident d’avió. A la carta deia que els deixaven la casa. L’endemà van anar a casa dels seus avis, però quan la van veure es van quedar de pedra. Plena de teranyines, vidres trencats, esquelets de rates coloms… Tenien por d’entrar, però tot i així, al final, van passar i hi havia portes que s’obrien soles, també finestres que grinyolaven… Quan eren a dins, de la por, van decidir recular però se’ls va tancar la porta sola. Així que ja que hi eren van decidir anar a investigar. Primer van anar a l’habitació dels seus avis i quan van entrar-hi hi havia un missatge que deia que se n’anessin d’aquella casa. Es van quedar congelades i sentien un calfred i un neguit per tot el cos que no us ho podeu ni imaginar, La Cèlia estava petrificada i tenia ganes d’anar-se’n d’aquella casa i la Judit a punt de plorar com una boja del neguit i la por que tenia. I tant la Judit com la Cèlia estaven suant que van quedar ben xopes. Abans d’anar a investigar una mica més es van haver d’anar a canviar la roba. Van anar al lavabo i amb gotes de sang al mirall hi havia escrit:
“Si voleu quedar-vos, heu de passar 2 proves” La Cèlia i la Judit es van quedar com una casa de ciment, van arrencar a córrer i se’ls va tancar la porta. Després, de fons, van sentir una veueta que deia:
“No les superareu mai”
45
La Cèlia i la Judit es van quedar en el labavo amagades de la por que tenien. Després un xic més refetes, van anar a mirar al menjador. Hi havia un escrit amb unes lletres esgarrifoses que deia que la primera prova era anar al cementiri i desenterrar els seus avis. Elles no ho tenien del tot clar però van pensar que si es volien quedar en aquella casa ho havien de fer. Així que van agafar la pala i se’n van anar cap el cementiri, que era vell i estava una mica atrotinat, a buscar la tomba dels seus avis i la van trobar. Així que van començar a cavar i quan van acabar van veure els avis morts i les pobres nenes de la impressió van patir un ensurt que va fer que se n’anessin del cementiri pitant. Van arribar a la mansió i ja els quedava només una prova. Van anar a la cuina i van veure un altre missatge que deia:
“Molt bé, heu superat la primera prova. Però la segona no la superareu mai perquè… no us atrevireu a matar els vostres pares, oi? I per saber si els heu matat de debó m’heu de portar
els seus cors”. Elles pensaven i repensaven fins que la Judit va tenir una idea refulgent. Matar 2 cèrvols i deixar els cors dels dos animals sobre la taula. Van agafar una llança punxaguda com una agulla i van anar a caçar-los i al final ho van aconseguir, els van arrencar el cor i els van deixar a la taula. I sempre més van viure en aquella casa.
46
UNES VACANCES MISTERIOSES
Una vegada, fa molts i molts anys, una nena que es deia Marta i la seva família van fer unes vacances que mai van poder oblidar. La nit de Halloween van arribar a París i van llogar una casa petita i bonica, segons ells, però quan van ser al davant va resultar tot el contrari que a la foto, era gran i estava pintada de color negre per dins i per fora. Després d'instal·lar-se, van anar a sopar a un restaurant xinès. Els va agradar molt el menjar i més tard van anar a dormir. Quan eren al llit van començar a escoltar el grinyolar de les finestres i les portes de les habitacions. Després la Marta va mirar el quadre de la seva habitació com es movia i l'observava fixament. Al matí la Marta tenia molta por, però se li va anar passant quan va anar arribant la tarda. Va tornar a anar a sopar al restaurant xinès i aquesta vegada quan van acabar de menjar van demanar unes galetes de la fortuna. Va obrir la seva i al paperet posava: “ Et desitjo bona nit “. Quan van sortir els seus pares van anar a donar un volt i li van dir a la Marta que tornés sola a casa. Aleshores li va revenir la por. Mentre anava passant per un carreró estret i solitari va escoltar unes petjades que la seguien. A punt d'arribar va veure una ombra darrere d'ella, es va girar i no va veure ningú. Va pensar que eren imaginacions seves i no en va fer cas. Quan va ser davant la casa, la porta ja estava oberta i va creure que els seus pares havien arribat abans que ella. Va entrar, però no veia res perquè les llums estaven apagades i no trobava l'interruptor. Per fi quan el va trobar es va il·luminar tota la casa de cop i, de sobte, va sortir un cuiner de la sala d'estar i el va reconèixer. Era el cuiner del restaurant xinès i se'n va adonar que estava posseït perquè tenia els ulls vermells com la sang i la mirava molt fixament. La Marta va recordar la galeta de la fortuna que li desitjava bona nit. Aleshores va intentar sortir de la casa però totes les portes es van tancar de cop i, just en aquell moment, van arribar els seus pares. Van entrar llençant la porta a baix, van agafar la Marta, van pujar al cotxe i se'n van anar corrents. Des d’aquell dia van decidir que mai més tornarien a anar de vacances a París. I diuen que el cuiner xinès encara segueix rondant per la casa i qui hi entra mai en surt.
47
ELS FANTASMES DE
LES GOLFES
Escolteu bé això que no podreu dormir.
Hi havia dos nens i una nena que eren germans, el més gran es deia
Jordi i el mitjà es deia Miquel; la petita es deia Siri.
La seva casa era molt gran i tenia unes golfes a dalt de tot.
Un dia van anar a dalt a buscar una joguina i quan estaven a punt
d’agafar-la van veure un forat gran. Li van dir a la mare que hi havia
un forat. La mare hi va anar i va veure que era enorme.
De sota el forat va sortir un fantasma que els va espantar. En Jordi,
en Miquel, la Siri i la mare van córrer com un llamp. Quan van arribar
a baix van veure la finestra i de sobte una cara d’una noia a través
del vidre.
48
Després la imatge va desaparèixer. La Siri va agafar un ganivet i va
trencar el vidre de cop i es va espantar la mare. La Siri va tenir un
atac de cor de la impressió que li havia provocat la cara de la noia.
Llavors la noia de la finestra va entrar dins la casa i va començar a
escriure una carta amb la sang de la Siri que deia: “ Demà et matarem
un dels teus altres dos fills”.
L’endemà en Miquel va morir mentre dormia de forma inesperada i la
mare el va portar al cementiri i li van posar flors.
Ara fa molt que es van morir, han passat sis anys d’aquella desgràcia.
Després de la tragèdia, es van vendre la casa perquè hi havia molts més
fantasmes que sortien d'aquell misteriós forat. Quan se’n van anar van
cremar la casa. En Jordi però ho tenia tot gravat en el cap.
Van comprar una altra casa i un cotxe nou. En Jordi va tenir molts i
molts malsons, cada vegada que li passava anava a dormir al llit de la
mare. Fins que va passar molt temps i ja no ho recordava pràcticament.
La mare, tot i així, estava sempre molt trista perquè havien mort els
seus dos fills petits.
49
Amb el temps, en Jordi va fer un amic que no tenia gens de por i va
voler anar a la casa d’abans d’en Jordi per pujar a dalt les golfes.
Quan van arribar-hi van entrar a la casa i van tornar a veure la cara
de la noia reflexada en el vidre de la finestra. Se'n van anar ràpid com
un llamp i no van tornar-hi mai més.
Diuen que en aquella casa, encara que estigui cremada, segueixen
havent-hi fantasmes.
50
LES 8 GÀRGOLES En un dia tenebrós va néixer un nen que es deia Aleix. Quan tenia 5 anys van morir els seus pares per culpa d'un accident de tràfic mentre ell estava amb la seva àvia i el seu gat negre que tenia de mascota. Ara ja fa 7 anys que van morir els seus pares i a ell el cuidava la seva tia. L'Aleix era baix però ben fort i li agradava estar sol, també estava molt trist. Un dia es va canviar de col.legi. Anant cap a l'escola havia de passar pel costat d'una església abandonada que al teulat hi havia unes gàrgoles mig trencades. Un dia quan tornava a passar per l'església va notar alguna cosa estranya. Al cap d'uns dies a l'escola va arribar un nen nou a classe, el nen nou es va fer amic de l'Aleix. Va passar 1 any i el nen nou li va preguntar si volia visitar l'església de la que tant en parlava. Quan va arribar la nit d'anar a visitar l' església, va començar a fer tormenta i boira que arribava fins els genolls. Quan eren davant l'església se li feien nusos a l'estómac dels nervis que tenia. Era el moment d'obrir la porta, es van sentir diferents sorolls com les canaleres que portaven l'aigua, trons, rates que es passejaven... Mentre estava estirant la mà per fer rodar el pany cap a la dreta, abans d'obrir la porta, l'Aleix va veure que les gàrgoles s'havien mogut de lloc i va obrir la porta de cop perquè volia saber què havia passat amb les gàrgoles. Però en obrir la porta, no podien passar perquè hi havia molts bancs apilonats a les escales. El seu amic va veure unes altres escales, van començar a pujar, però no paraven de xocar amb teranyines i ratpenats. Un cop a dalt només havien d'obrir aquella porta atrotinada amb un pany pintat de color groc fluorescent que grinyolava a causa de la tramuntana que feia obrir i tancar les finestres sense parar. Aleshores va estirar la mà apropant-se al pany a poc a poc i va fer rodar el pany de la porta per obrir-la. Abans d'obrir la porta l'amic de l'Aleix va sentir un aleteig i van obrir la porta de cop. Van poder adonar-se com les gàrgoles els agafaven i se'ls emportaven. La tia de l'Aleix, estranyada que no tornés a casa, va decidir anar cap a l'ecola. Passava per davant de l'església i va veure que amb sang hi havia escrit.
Bona nit La tia va aixecar el cap per veure les gàrgoles que tant li agradaven al nen i va veure les dues cares dels dos amics en dues gàrgoles. Diuen que en aquella església encara se sent cada dia un aleteig.
51
LA METAMORFOSI D 'EN JEFF Heu escoltat la història d 'en Jeff? Era un jove positiu fins que va arribar aquell dia. . . Era un dia assolel lat com qualsevol , en Jeff va decidir anar a buscar pa per la seva fam í l ia però es va trobar amb un home pà l· l id que deia una paraula molt estranya. Aquella paraula era “Trom” , no deixava de repetir-la. Com que en Jeff no la va entendre va decidir seguir. Quan va arribar a la fleca, es va fixar que l 'entrada era estranya, no era com sempre, semblava una casa embruixada i va decidir entrar. Una mica espantat va demanar dues barres de pa a l 'encarregat que era encara més estrany. Quan l 'encarregat va anar a buscar el pa el nen va quedar horroritzat en veure els cadàvers dels nens de la seva edat. Va intentar obrir la porta per sortir però no va poder fer-ho. En Jeff es va fixar que entre els cadàvers hi havia el de la seva germana de nom Iris , tenia la mateixa edat que ell però en Jeff va notar que alguna cosa havia canviat en ella. El cabell s 'havia tornat vermell . De sobte un gas va aparèixer i va envair la fleca. En Jeff no es va poder adonar per la forta impressió que tenia i , quan ho va veure ja era massa tard, el gas l 'havia absorbit per complet . Se sentia malament com si alguna cosa en ell hagués canviat.
52
Després d 'allò en Jeff no va tornar a ser ell . Cada vegada que veia una persona li venien ganes de menjar-se-la. Una setmana més tard en Jeff va fer quelcom que va canviar la seva vida, es va menjar una persona. Després d 'això no el van tornar a veure. Ah! Se m 'oblidava! Jo sóc la persona que va ser devorada per en Jeff . Si heu escoltat bé aquesta història, ara ja no sereu els mateixos.
53
Autors i autores
- ANY RERE ANY LA MATEIXA HISTÒRIA….. Lídia Becerra - UN VIRUS MISTERIÓS ....…..…………........Adnan Bennasar - “Truco, trato…” …………..............................….Pol Bernad - L’OSSET DIABÒLIC ……………………………Brisa Bonachera - porta núm. 8 …..…................................... …... Malena Casale - L’ÀNGEL CAIGUT….…..…….………....………..Bryan Colón - assassinats misteriosos………………Daniel Copajira - un parpelleig misteriós....................…........…Adrià Garcia - MARE, ON ETS?...................................…………Israel García - LA CASA ENCANTADA...........................................Karla Gómez - de pedra…………………………………........Ricard Heras - el cementiri dels zombis……….……......Xavier Jiménez - el fantasma blai…............................................. Paula Juárez - A UN PAS DE LA MORT…………..................Elham Kichouhi - l’hospital abandonat…………..…......Yassin Mahmoudi - VIDEOJOC MALÈFIC…………………….......Quim Mansour - el casalot encantat...............................…Ona Masdemont - un esperit solitari.…...…....…......................Jesús Morales - l’herència maleïda…………………………..…Jana Riera - unes vacances misterioses…......……......Daniela Rivera - els fantasmes de les golfes………………..Pep Saguer - les 8 gàrgoles...…...…………………..……..…..Nil Suñer - la metamorfosi d’en jeff………..….......Norfeu Vergés
54
