[Curs 2018-2019]

Dossier

Leire Sales i Salvatierra

INTRODUCCIÓ A LA FILOSOFIA POLÍTICA: T.HOBBES I J.LOCKE

Unitat didàctica 2n BAT MATERIALS Leire Sales

Unitat didàctica 2n BAT MATERIALS Leire Sales

Unitat didàctica 2n BAT MATERIALS Leire Sales

Unitat didàctica 2n BAT MATERIALS Leire Sales

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

(II) PENSAMENT HOBBESIÀ

EXERCICIS DE REPÀS

A. Quina és la base fonamental de l'estat segons Hobbes? Amb quina finalitat es forma l'estat? Elabora la resposta.

B. Explica amb les teves paraules que és el Pacte social?

C. Esmenta algun dels fets històrics que influeixen en el pensament polític de Hobbes.

D.Completa el text de Thomas Hobbes: De les paraules de la llista següent, presentades per ordre alfabètic, només 14 corresponen als espais que has d'omplir. Hi ha, per tant, 5 que no corresponen a cap dels espais.

"Bé, cardinals, condició, conservar-lo, domini, facultats, guerra, home, injustícia, injust, ment, món, naturalesa, penosa, poder, possibilitat, relatives, sol, virtuts"

"D'aquesta __________ de tot home contra tot ___________ es dona una conseqüència: que res pot ser ___________. Les nocions de __________ i mal, justícia i injustícia, no hi tenen lloc. On no hi ha __________ comú, no hi ha llei. On no hi ha llei, no hi ha __________. En la guerra la força i el frau són les dues __________ cardinals. La justícia i la injustícia no són __________ ni del cos ni de la ment. Si ho fossin, es podrien donar en un home que estigués __________ al món, com es donen els seus sentits i passions. Són, doncs, qualitats __________ a homes en societat, no en soledat. És conseqüent també amb la mateixa condició que no hi hagi propietat, ni __________, ni distinció entre meu i teu, sinó només allò que tot home pugui prendre, i durant el temps que pugui __________. Tot això es pot afirmar pel que fa a la __________ condició en la qual l'home es troba per pura naturalesa, tot i que té una __________ de superar aquest estat, consistent en part per les passions, en part per la seva raó. " Léviatan - Thomas Hobbes - Capítol XIII: De la condició natural del gènere humà

D. Comenta el text següent: La generació d'un Estat

L'únic camí per erigir tal poder comú, capaç de defensar-los contra la invasió dels estrangers i contra les injúries alienes, assegurant-los de manera que per la seva pròpia activitat i pels fruits de la terra puguin nodrir-se a si mateixos i viure satisfets, és conferir tot el seu poder i fortalesa a un home o una assemblea d'homes, tots els quals puguin reduir les seves voluntats a una voluntat. Això equival a dir: triar un home o una assemblea d'homes que representi la seva personalitat, i que cadascú consideri com a propi i es reconegui a si mateix com a autor de qualsevol cosa que faci o promogui qui representa la seva persona, en aquelles coses que afecten a la pau i a la seguretat comuns, que, a més, sotmetin les seves voluntats cada un a la voluntat d'aquell, i els seus judicis al seu judici. Això és més que consentiment o concòrdia, és una unitat real de tot allò en una i la mateixa persona, instituïda per pacte de cada home amb els altres, de tal manera com si cadascun digués a tots: autoritzo i transfereixo a aquest home o assemblea d'homes el meu dret de governar-me a mi mateix, amb la condició que vosaltres

transferiu a ell el vostre dret, i autoritzeu tots els seus actes de la mateixa manera. Fet això, la multitud així unida a una persona s'anomena ESTAT, en llatí, CIVITAS. Aquesta és la generació d'aquell gran Leviatan, o més aviat (parlant amb més reverència), d'aquell déu mortal, al qual devem, sota el Déu immortal, la nostra pau i la nostra defensa. Perquè en virtut d'aquesta autoritat que se li confereix per cada home particular a l'Estat, té i utilitza tant poder i fortalesa, que pel terror que inspira és capaç de conformar les voluntats de tots ells per a la pau, en el seu propi país, i per la mútua ajuda contra els seus enemics, a l'estranger.

Leviatan - Thomas Hobbes - Capítol XVII De les causes, generació i definició d'un "Estat"

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

(III) PENSAMENT LOCKEÀ: Teoria política i teoria del coneixement

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

Selecció de textos de Locke

Segon Tractat sobre el Govern Civil

CAPÍTOL I

1. En el discurs precedent hem vist que:

Adam no tingué, ni sobre els seus fills ni sobre el món, cap autoritat ni cap domini adquirits per dret natural de

paternitat ni per donació positiva de Deu, com s'ha volgut fer veure. Cas que n'hi hagués tingut, fou un dret

que no va passar als seus hereus. Suposant que hagués passat als hereus, no havent-hi cap llei natural ni cap

llei divina positiva que determini quin és l'hereu adient en tots els casos que puguin sorgir, el dret de successió

i, consegüentment, de regnar, no pogué ser determinat amb certesa. Si fins això hagués estat determinat, com

que fa tant de temps que es perdé per complet el coneixement de quina és la línia primogènita d'Adam, entre

les races del gènere humà i les famílies del món no n'hi ha cap en la qual pugui subsistir, per damunt de les

altres, la menor pretensió de ser la casa primogènita ni de tenir el dret d'heretatge. Havent deixat, al meu

parer, ben clares totes aquestes premisses, és impossible que els actuals governants de la Terra treguin cap

profit o obtinguin la menor ombra d'autoritat d’allò que alguns consideren la font de tot poder: eldomini privat i

la jurisdicció paterna d'Adam; de manera que, si hom no vol donar ocasió a pensar que tots els governs del

món son nomes producte de la força i de la violència, i que els homes no conviuen sota altres regles que les de

les bèsties, segons les quals el més fort és qui venç, i assenten els fonaments del desordre i del mal perpetus,

del tumult, la sedició i la rebel·lió (coses contra les quals criden tan fort els seguidors d'aquella hipòtesi), haurà

de trobar necessàriament un altre origen per al govern i per al poder polític, i una altra manera de designar i de

conèixer les persones que l'han de detenir, tal com Sir Robert F.1ens ha ensenyat (Segon Tractat sobre el

Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del Govern Civil – Capítol I § 1).

2. Per a tal propòsit, crec que no fora desencertat de precisar allò que jo entenc per poder polític. El poder

d'un magistrat sobre un súbdit cal distingir-ho del d'un pare sobre els seus fills, del d'un amo sobre el seu criat,

del d'un marit sobre la seva muller i del d'un senyor sobre el seu esclau. Donant-se, de vegades, tots aquests

poders distints en un mateix home alhora, si el considerem sota aquestes relacions diferents això ens pot

ajudar a distingir aquests poders l'un de l'altre i ens pot mostrar la diferència entre un governant de l'Estat, un

pare de família i un capità de galera (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els

fins veritables del Govern Civil – Capítol I § 2).

3. Entenc, doncs, per poder polític, el dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i, consegüentment, totes

les penes inferiors, per a la regulació i salvaguarda de la propietat, i a emprar la força de la comunitat en

l'execució de tals lleis i en la defensa de L’Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament en pro del bé

públic (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del Govern

Civil – Capítol I § 3).

1 Sir Robert Filmer, autor del Patriarca, obra que fou refutada en el Primer Tractat sobre el Govern. Partidari de

l’absolutisme, Filmer havia estat recompensat amb un títol nobiliari per Carles I, i, a l’època republicana, fou condemnat a

presidi. A part d’un llarg tractat sobre la defensa dels interessos dels propietaris, la seva obra es compon, més que res,

d’opuscles i de pamflets. El Patriarca, publicat 27 anys després de la seva mort, és una exposició general sobre política, en

la qual s’identifica el poder amb la potència paterna i fa l’apologia de la monarquia absoluta com el millor dels règims

possibles. Locke el critica amb ironia i duresa. Filmer sostenia exactament el contrari: «Si comparem els drets naturals d’un

pare amb els d’un rei, veiem que són idèntics, sense cap altra diferència que el seu camp o la seva extensió: així com el

pare estén la seva sol·licitud damunt d’una sola família, el rei estén la seva damunt de molts, per salvaguardar, nodrir,

vestir, instruir i defensar la societat política sencera. La seva guerra, la seva pau, els seus tribunals i tots els seus actes

sobirans no tenen cap altre fi que el de conservar els drets i els privilegis a tots els pares de rang inferior que són

subordinats seus i a la seva descendència i repartir-los entre ells, de manera que tots els deures d’un rei queden resumits

en una càrrega paternal universal cara al seu poble» (Patriarca, cap. I, ed. 1680, pàg. 24).

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

CAPÍTOL II

De L’estat de natura

4. Per a entendre correctament el poder polític i derivar-lo del seu origen, hem de considerar en quin estat es

troben els homes naturalment, i aquest és un estat de perfecta llibertat per a ordenar llurs actes i disposar de

llurs propietats i de les persones que creguin convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar

permís ni dependre de la voluntat de cap altre home. (...) És, així mateix, un estat d'igualtat, on tot el poder i la

jurisdicció són recíprocs i ningú no té més que els altres; per tal com no hi ha res més evident que el fet que

criatures de la mateixa espècie i condició, nascudes promíscuament amb els mateixos avantatges naturals

iamb l'ús de les mateixes facultats, han de ser també iguals entre si sense subordinació ni subjecció, a menys

que l'Amo i Senyor de totes, per declaració manifesta de la seva voluntat, en situés unes per damunt de les

altres o els conferís, per clar i evident decret, un dret indiscutible de domini i de sobirania (Segon Tractat sobre

el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del Govern Civil – Capítol II § 4).

6. Però si bé aquest és un estat de llibertat, no és tanmateix un estat de llicència; encara que l'home hi tingui

una llibertat incontrolable per a disposar de la seva persona i dels seus bens, no en té en canvi per a destruir-

se a si mateix o destruir qualsevol altra criatura que li pertanyi, si no és que ho requereix un fi més noble que la

seva mera conservació. L'estat de natura té una llei natural que el governa, la qual obliga tothom. Aquesta llei,

que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d'atemptar

contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d'un altre.Tots els homes són obra d'un únic, omnipotent i

infinitament savi Creador; per tant, tots els servents d'aquest únic amo sobirà, enviats al món per ordre seva i

segons el seu pla, són propietat seva, com a obra d'Ell que són, i no han estat pas creats perquè la vida d'uns

depengui de la voluntat dels altres, sinó perquè la de tots depengui només d'Ell. I éssent dotats amb semblants

facultats, i constituint tots una mateixa comunitat natural, ningú no pot invocar cap mena de subordinació entre

nosaltres que ens autoritzi a destruir-nos mútuament, com si haguéssim estat creats per fer ús els uns dels

altres, com fem amb les criatures de rang inferior. Cadascú està destinat a defensar-se a si mateix, però no a

abandonar voluntàriament el lloc que ocupa; de la mateixa manera, doncs, que és inqüestionable la seva

pròpia protecció, cal que cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la resta de la humanitat, i, si no és per

fer justícia a un malfactor, no podrà arrabassar ni danyar la vida ni res d'allò que tendeix a la protecció de la

vida, la llibertat, la salut, els membres o els bens d'un altre. (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre

l’origen, els límits i els fins veritables del Govern Civil – Capítol II § 6).

7. I per tal que sigui interdit a tots els homes d'envair els drets d'altre i de fer-se mal els uns als altres, i perquè

sigui observada la llei natural, que aspira a la pau i a la defensa de tot el gènere humà, l'execució d'aquesta llei

en l'estat de natura s'ha deixat en mans de tots els homes. D'aquesta manera, tothom té dret a castigar els

transgressors de la llei natural en grau suficient per a prevenir-ne la violació. Perquè aquesta llei, igual com

totes les altres que concerneixen l'home en aquest món, fóra en va si no hi hagués ningú que, en l'estat de

natura, tingués poder per a executar-la, i consegüentment per a protegir l'innocent i reprimir els delinqüents; si

qualsevol, doncs, en aquest estat, pot castigar algú altre per un dany que ha comès, cal que així ho faci. Per

tal com en l'estat de perfecta igualtat, on no hi ha, naturalment, cap superioritat ni jurisdicció dels uns sobre els

altres, tothom ha de tenir dret a fer el que calgui en pro del compliment de l'esmentada llei.

[...] Admeto fàcilment que el govern civil és el remei apropiat per a les inconveniències de l'estat de natura, les

quals, certament, deuen ser molt greus atès que els homes poden ser jutges en llurs pròpies causes, ja que és

fàcil d'imaginar que, aquell qui ha estat prou injust per a perjudicar un seu germà, difícilment serà prou just per

a condemnar-se a si mateix pel que ha fet (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els

límits i els fins veritables del Govern Civil – Capítol II § 7).

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

8. Així és com, en l'estat de natura, uns homes poden adquirir poder sobre uns altres; però no pas un poder

absolut o arbitrari que hom pugui imposar a un criminal, si li cau a les mans, seguint l'exaltació,

l'apassionament o l’extravagància il·limitada de la seva pròpia voluntat, sinó que sigui emprat únicament per

retornar-li, fins on dictin la raó i la consciència, quelcom proporcional a la seva infracció, és a dir, en la mesura

necessària per a la reparació i la repressió. [...]En transgredir la llei natural, l'infractor demostra viure segons

una norma contrària a la de la raó i la comuna equitat, que és la mesura que Déu ha assignat a les accions

dels homes per a llur mútua protecció, i d'aquesta manera esdevé perillós per a la humanitat, ja que ha

menystingut i trencat el nus que protegeix els homes d'ultratges i violències. La qual cosa, essent una agressió

contra la pau i la seguretat de tota l'espècie, prevista per la llei natural, pot ésser reprimida per qualsevol home

pel dret que té a protegir tots els homes en general i a destruir, si fa al cas, tota cosa que els sigui nociva

(Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del Govern Civil –

Capítol II § 8).

Ara no entra dins dels meus propòsits deturar-me en els detalls de la llei natural ni en les seves mesures de

càstig, però és ben cert que aquesta llei existeix, i que és tan intel·ligible i tan òbvia per a qualsevol criatura

racional i per a qualsevol estudiós d'aquesta llei com les lleis positives dels Estats (i àdhuc més clara i tot)

(Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del Govern Civil –

Capítol II § 12).

Però desitjaria que, aquells qui em fan aquesta objecció, recordessin que els monarques absoluts no són més

que homes, i que si el govern ha de ser el remei per a aquests mals que són conseqüència necessària del fet

que els homes siguin jutges de llurs pròpies causes i, en conseqüència, L’estat de natura no és acceptable, em

fessin saber de quina mena és, i fins a quin punt és millor que l'estat de natura, aquell govern on un home que

governa una multitud té llibertat per a ser jutge en la seva pròpia causa, i pot fer als seus súbdits tot allò que li

plagui sense que ningú tingui la menor llibertat per a qüestionar o controlar aquells qui executen els seus

designis, i si cal que hom s'hi sotmeti en tot allò que faci, ja sigui fruit de la raó, de l'error o de l'apassionament

(Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del Govern Civil –

Capítol II § 13).

CAPÍTOL III De L’estat de guerra 16. L'estat de guerra és un estat d'enemistat i de destrucció; consegüentment, qui declari, de paraula o d'obra,

qualsevol intenció—no pas apassionada ni precipitada, sinó equànime i serena— contra la vida d'un altre

home, es posarà en estat de guerra amb aquell contra el qual hagi declarat tal intenció, i exposarà així la seva

vida a ésser-li llevada pel poder de l'altre o de qualsevol que li faci costat i defensi la seva querella; perquè és

raonable i just que jo tingui dret a destruir allò que m'amenaça amb destruir-me. Segons la llei natural

fonamental, cal que l'home es defensi tant com sigui possible, i, quan hom no pot protegir-ho tot, la

salvaguarda de l'innocent ha de tenir preferència. I un hom pot destruir aquell qui li faci la guerra, o hagi

demostrat alguna hostilitat a la seva persona, pel mateix motiu que pot matar un llop o un lleó; homes així no

són vinculats a la llei comuna de la raó, i no tenen altra regla que la de la força i la violència, per la qual cosa

han de ser tractats com bèsties de rapinya, aquestes criatures perilloses i nocives que, si hom cau en llur

poder, el destruiran amb tota seguretat (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i

els fins veritables del Govern Civil – Capítol III § 16).

19. I heus aquí l'evident diferència entre l'estat de natura i l'estat de guerra, els quals, si bé alguns homes els

han confosos, són tan distants l'un de l'altre com un estat de pau, bona voluntat, mútua assistència i seguretat i

un estat d'enemistat, malícia, violència i mútua destrucció. La convivència dels homes d'acord amb la raó,

sense cap senyor comú a la Terra amb autoritat per a jutjar-los, és pròpiament l'estat de natura. Però la força,

o la intenció declarada d'exercir la força contra la persona d'un altre, quan no hi ha cap senyor comú a la Terra

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

a qui demanar auxili, és l'estat de guerra; i és la manca d'aquest auxili allò que dona a l'home el dret de guerra

contra un agressor, encara que sigui súbdit d'una mateixa societat. Així, un lladre, a qui, havent-me robat tot

allò que posseïa, no puc fer cap dany si no és apel·lant a la llei, jo el puc matar en el moment en que

m'escomet, encara que només sigui per robar-me el cavall o l'abric. La llei fou feta per a la meva protecció, i

per això, allí on no pot intervenir per defensar d'una força immediata la meva vida —la qual, un cop perduda,

és irrecuperable—, m'autoritza a la defensa pròpia i em concedeix el dret de guerra i la llibertat de matar

l'agressor, ja que aquest no em dona temps per a recórrer al nostre jutge comú ni per a esperar la decisió de la

llei, com a reparació per a aquells casos en que el dany podria ser irreparable. La manca d'un jutge comú amb

autoritat posa tots els homes en un estat de natura; la força il·legítima damunt d'una persona crea un estat de

guerra, tant si hi ha jutge comú com si no n'hi ha (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen,

els límits i els fins veritables del Govern Civil – Capítol III § 19).

21. La prevenció d'aquest estat de guerra (on no hi ha altre recurs que acudir al Cel, i que pot sorgir de la

menor discrepància, no havent-hi autoritat per a decidir entre els contendents) és una raó cabdal perquè els

homes s'agrupin en societat i abandonin l'estat de natura. On hi hagi un poder i una autoritat terrenals dels

quals hom pugui obtenir reparació mitjançant recurs, la continuïtat de l'estat de guerra hi restarà exclosa i serà

aquell poder qui resoldrà la controvèrsia. Si hi hagués hagut algun tribunal d'aquesta mena, alguna jurisdicció

superior a la Terra per a determinar el dret entre Jefté i els ammonites, no haurien arribat mai a un estat de

guerra; però sabem que ell és veié obligat a apel·lar al Cel. «Que Jahvè, ell que és jutge», diu Jefté, «judiqui

entre israelites i ammonites» (Jt 11:27), i tot seguit, refiant-se d'aquest recurs, prossegueix i mena el seu

exercit a la batalla. Per tant, en aquestes controvèrsies, plantejada la qüestió «qui serà el jutge?», hom no vol

pas dir qui resoldrà la controvèrsia; tothom sap que és el que Jefté ens diu aquí: que «Jahvè, ell que és jutge»,

serà qui judicarà. Quan no hi ha jutge terrenal, cal apel·lar a la Divina Providència. La pregunta, doncs, no pot

pas significar «qui judicarà?». Si un altre home s'ha posat en estat de guerra amb mi, ¿cal que jo faci com feu

Jefté, recórrer al cel? Sobre això, només jo mateix puc ser jutge en la meva consciència, i n'hauré de

respondre, el gran dia, davant del jutge suprem de tots els homes (Segon Tractat sobre el Govern Civil –

Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del Govern Civil – Capítol III § 21).

CAPÍTOL VIII De l’inici de les societats polítiques 95. Tots els homes són, com hem dit, lliures, iguals i independents per naturalesa, i ningú no pot, doncs, ésser

privat d'aquesta condició ni ésser sotmès al poder polític de ningú sense el seu propi consentiment. L’únic cas

en que hom es desprèn de la seva llibertat natural és quan, acordant amb altres homes d'unir-se en comunitat,

estableix els límits de la societat civil, per conviure amb benestar, pau i seguretat, gaudir tranquil·lament de les

seves propietats i protegir-se més fermament d'aquells qui no formin part d'aquesta societat. Això ho pot fer un

nombre indeterminat de persones, ja que no perjudica en absolut la llibertat dels altres: aquests romanen tal

com estaven, en la llibertat de l'estat de natura. Quan un nombre indeterminat de persones s'avenen a formar

una comunitat o govern, passen tot seguit a constituir un sol cos polític, on la majoria és qui te el dret d'actuar i

de decidir damunt la resta (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins

veritables del Govern Civil – Capítol VIII § 95).

97. Així, tot home, pel fet d'avenir-se amb altres a formar un cos polític sota un govern, s'imposa a si mateix

aquella obligació que afecta tots els membres d'aquella societat: la de sotmetre's al determini i a les decisions

de la majoria; altrament, aquest pacte inicial pel qual constitueix, juntament amb altres, una sola societat, no

significaria res i no seria tal pacte si l'home restés lliure i sense cap més lligam que en l'anterior estat de natura.

¿Quina aparença tindria, això, de pacte de cap mena? ¿Quin nou compromís hi hauria si no el regissin altres

decrets de la societat que els que a ell li semblessin i que ell acordés? Seguiria tenint tanta llibertat com tenia

abans del pacte; tanta, doncs, com qualsevol home que es trobi en l’estat de natura, el qual consenteix a

acatar qualsevol decret d'aquest estat si li sembla convenient.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

112. Això ens pot fer veure com és de probable que gent que eren lliures per naturalesa i, per propi

consentiment, es van sotmetre al govern del seu pare o s'agruparen, procedents de diferents famílies, per

formar un govern, posessin el poder generalment en mans d'un sol home i optessin per seguir els dictats d'una

sola persona, sense limitar ni regular gaire aquest poder amb condicions expresses, ja que es refiaven prou de

l'honestedat i la prudència del governant. Però mai no van ni somiar que una monarquia hagués de ser Jure

Divino, cosa de la qual mai no es sentí parlar, dins el gènere humà, fins que ens fou revelada per la teologia

contemporània, ni s'atribuí mai al poder paternal cap dret a la dominació ni a constituir la base dels governs. I

amb això n'hi deu haver prou per a demostrar que, sempre que la història ens aporta alguna llum, tenim motius

per a concloure que l'inici pacífic de tot govern ha estat fonamentat en el consentiment del poble. I dic pacífic,

perquè ja tindre ocasió, més endavant, de parlar de la conquesta, cosa que alguns consideren una forma

d'inici de govern (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del

Govern Civil – Capítol VIII § 112).

«Tots els homes», diuen ells, «neixen sota un govern, i no poden, per tant, començar-ne un de nou. Tothom

neix súbdit del seu pare o del seu príncep, i resta dones, perpètuament, sota el lligam de la subjecció i

l'obediència.» És ben evident que els homes mai no reconegueren ni tingueren en consideració cap tipus de

subjecció «innata» d'aquesta mena, que els lligués, sense el seu propi consentiment, a tal o tal home i als seus

hereus. (...) 115. No hi ha a la història exemples tan freqüents, siguin sagrats o profans, com els dels homes

que defugiren l'obediència a la jurisdicció sota la qual havien nascut i a la família o comunitat on havien estat

criats, i establiren nous governs en d'altres indrets; d'allà van sorgir tot aquell nombre de petites comunitats

dels primers temps de la història, que s'anaren multiplicant, mentre hi havia espai suficient, fins que les més

fortes engoliren les més febles; i aquelles es tornaren a desmembrar, i es van dissoldre en dominis menors.

Tots aquests exemples són testimoniatges contra la sobirania paternal, i demostren clarament que no era pas

la transmissió del dret natural del pare als seus hereus allò que constituïa els governs en un principi, ja que era

impossible, en aquest terreny, que haguessin sorgit tants regnes petits. No hi hauria hagut més que una sola

monarquia universal si els homes no haguessin tingut la llibertat de separar-se de llur família i de llur govern,

fos de la mena que fos, i endegar nous governs i noves comunitats de la manera que els semblés més

convenient (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del

Govern Civil – Capítol VIII § 115).

122. Però el fet d'acatar les lleis d'un país, viure tranquil·lament i gaudir dels privilegis i la protecció que

aquestes lleis li ofereixen, no converteix l'home en membre d'aquella societat; això és tan sols una protecció

local i una deferència deguda i exigida a tots aquells qui, no trobant-se en estat de guerra, venen a viure als

territoris pertanyents a un govern, a qualsevol part on s'estén la força de les lleis d'aquest. Però això no

converteix un home en membre ni súbdit perpetu d'aquella comunitat, de la mateixa manera que un home que

cregui convenient de conviure durant un temps amb la família d'un altre no s’esdevé pas el súbdit. Ara: mentre

hi visqui, estarà obligat a acatar les lleis i a obeir el govern existent. Per això veiem com els estrangers que

viuen tota la vida sota un altre govern, gaudint-ne dels privilegis i la protecció, si bé estan obligats, fins i tot en

consciència, a acatar les seves lleis com qualsevol ciutadà, no esdevenen pas, en canvi, súbdits ni membres

d'aquella comunitat. Res no pot fer d'un home súbdit ni membre d'un Estat, a menys que s'hi incorpori

mitjançant compromís positiu, promesa expressa i pacte. Aquest és el meu parer pel que fa a l’inici de les

societats polítiques i al consentiment que converteix un home en membre d'un determinat Estat (Segon Tractat

sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del Govern Civil – Capítol VIII § 122).

CAPÍTOL XIX De la dissolució del govern 212. A més d'aquest enderrocament des de fora, els governs també poden ésser dissolts des de dins, en els

casos següents: Primer, quan el poder legislatiu ha estat alterat. La societat civil suposa la convivència pacífica

dels seus membres; l'estat de guerra en resta exclòs mitjançant l'arbitratge que han fet recaure en el legislatiu

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

per tal que resolgués qualsevol diferència que pugui sorgir entre ells. És, doncs, el poder legislatiu allò que

uneix els membres d'un Estat i els aplega en un cos únic i coherent, i constitueix l'ànima que dóna forma, vida i

unitat a l'Estat, i d'on aquells deriven llur influència, simpatia i connexió mútues. Per tant, en desintegrar-se o

dissoldre's el poder legislatiu, s'esdevenen la dissolució i la mort de la societat, ja que l'essència i la unió

d'aquesta societat consistien a tenir una voluntat única, i el poder legislatiu, una vegada establert per la

majoria, era qui manifestava i, per dir-ho així, mantenia aquella voluntat. La constitució del legislatiu és l'acte

primer i fonamental de la societat, perquè garanteix la continuació de la unitat entre els seus membres sota la

direcció de determinades persones i cenyint-se a unes lleis dictades per legisladors autoritzatsUn govern no el

constitueixen simples noms, sinól’ús i l’exercici dels poders que es preveien que els havien d'acompanyar, de

manera que tot aquell qui usurpa la llibertat o obstaculitza l’actuació del poder legislatiu en el seu degut

moment, de fet el suprimeix i posa fi al govern. (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els

límits i els fins veritables del Govern Civil – Capítol XIX § 215).

219. Hi ha encara una altra manera de dissoldre un govern, i és quan aquell qui té el poder executiu suprem

negligeix i abandona la seva funció fins al punt que no és possible de seguir executant les lleis ja existents

(Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del Govern Civil –

Capítol XIX § 219).

221. Hi ha doncs, en segon lloc, una altra manera de dissoldre un govern: quan el legislatiu, o elmonarca,

actuen contràriament a la tasca que els ha estat confiada. El poder legislatiu actua contra la tasca que li ha

estat confiada si intenta d'envair les propietats dels súbdits, de manera que els membres d'aquell poder, o

qualsevol altra part de la comunitat, esdevinguin amos o puguin disposar arbitràriament de les vides, les

llibertats o les fortunes de la població (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i

els fins veritables del Govern Civil – Capítol XIX § 221).

222. El motiu pel qual els homes entren en una societat és la salvaguarda de llur propietat, i si designen i

autoritzen un poder legislatiu ésperquè hi pugui haver unes lleis i unes normes que actuïn com a custòdia i mur

protector de les propietats de tots els membres de la comunitat, i que delimitin el poder i moderin el domini de

cada membre i cada part de la societat. A ningú no se li acudirà que la voluntat de la societat pugui ser que el

poder legislatiu tingui facultat per a destruir allò que hom havia previst que protegís, i per la qual cosa els

homes entraren en societat i se sotmeteren a uns legisladors designats per ells mateixos. Sempre que els

legisladors intentin d'arrabassar i de destruir la propietat del poble, o de reduir els homes a la condició

d'esclaus sota un poder arbitrari, es posen en estat de guerra amb el poble, i aquest, a partir d'aleshores, resta

eximit de tota obediència i pot acollir-se al refugi comú que Déu ha ofert a tots els homes contra la força i la

violència. Sempre, doncs, que el poder legislatiu transgredeixi aquesta norma fonamental de la societat, i, ja

sigui per ambició, per por, per niciesa o per corrupció, intenti d'atribuir-se o de lliurar a mans d'un altre un

poder absolut damunt les vides, les llibertats i els bens del poble, haurà traït la confiança atorgada i haurà

posat el poder que el poble li havia concedit al servei d'objectius ben oposats, de tal manera que el poble

recuperarà aquell poder i tindrà dret a recobrar la llibertat inicial, i, amb la designació d'un nou legislatiu (el que

cregui més convenient), procurar per la seva pròpia seguretat i protecció, ja que és amb aquest fi que els

homes són dins la societat. Això que acabo de dir sobre el poder legislatiu en general és igualment vàlid pel

que fa al suprem executor, el qual, tenint assignades dues missions —participació en el legislatiu i suprema

execució de la llei—, actuarà contra totes dues si pretén d'imposar la seva voluntat arbitrària com a llei de la

societat. (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del Govern

Civil – Capítol XIX § 222).

229. Si la finalitat del govern és el bé de la comunitat, ¿que és millor per als homes, que els pobles estiguin

sempre exposats a la voluntat incontrolada dels tirans, o que sempre hi hagi la possibilitat d'enfrontar-se als

governants si fan un ús exhorbitant del poder i el posen al servei de la destrucció en comptes d'aplicar-lo a la

protecciódels bens dels súbdits? (Segon Tractat sobre el Govern Civil – Assaig sobre l’origen, els límits i els

fins veritables del Govern Civil – Capítol XIX § 229).

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

Cap. I. Conclusions del discurs precedent.

1. Quina concepció critica John Locke en l’Apartat 1 d’aquest primer capítol?

2.Intenta formular la tesi crítica central de Locke en aquest primer punt.

3. Què entén Locke per ‘poder polític’? En què es diferencia la seva concepció de latradicional?

Cap II. De l’estat de natura.

4. Com es caracteritza ‘l’estat de natura’en l’obra de Locke? Quina funcióté en l’argument lockeà?

5. Quin és el límitque la llei natural posa a la llibertat de l’individu, segons Locke? Com esformula el

mandat

fonamental de la llei natural? Com es justifica aquesta mandat en darrerainstància?

6. Quina relació mantenen, segons Locke, la llei natural i les legislacions positives dels Estats?

7. Quina és la primera caracterització que dóna Locke del ‘govern civil’?

Cap. III. De l’estat de guerra.

8. Què és l’estat de guerra?

9. En què consisteix la diferència entre l’estat de natura i l’estat de guerra?

10. Garanteix l’existència de l’autoritat per si mateixa, en opinió de Locke, la fi de l’estat deguerra?

11. Com hem d’interpretar el terme de ‘apel·lació al Cel’?

12. En què fonamenta Locke la fi de l’estat natural o la gènesi del govern civil?

Cap. VIII. De l’inici de les societat polítiques.

13. Quina és la base fonamental d’una societat política segons Locke? Amb quina finalitat esformen

les societats polítiques? Elabora la resposta.

14. Quina és la regla de decisió que governa la comunitat política, i que ha de permetre la seva acció

unitària?

Cap. XIX. De la dissolució del govern.

16. Quins casos preveu Locke per a la dissolució del govern “des de dins”, referits a l’exercici del

poder executiu i legislatiu?

17. Quines conseqüències se segueixen de les formes anteriors de ‘dissolució del govern’?

19. Exposa la conclusió de Locke sobre el dret a la rebel·lió.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

1. PRIMER TRACTAT SOBRE EL GOVERN CIVIL (RESUM I RELACIÓ AMB EL CONTEXT

MOSTRAT)

- És un treball polèmic en el qual Locke refuta la doctrina formulada per Sir Robert Filmer en el text

Patriarca o el Poder Natural dels Reis (reeditat el 1680 com a “propaganda” pro-monàrquica, terreny

en el qual es diu que aquest sector era molt més hàbil que el partit whig). El text de Filmer fou

objecte de crítica per part de diversos partidaris dels whigs, entre els quals Locke.

- Tesis de Filmer:

- Els homes no són naturalment lliures

- L’únic govern legítim és la monarquia absoluta, ja que els reis descendeixen del primer home,

Adam, rebent a través d’ell autoritat natural, per generació.

- Locke s’ocupa de negar que les Escriptures suggereixin res similar a això i es dedica a examinar

detalladament alguns passatges bíblics per mostrar-ho. Dels seus comentaris conclou que (I, 1):

- Adam no tingué sobre els seus fills cap autoritat adquirida per dret natural de paternitat ni per

donació de Déu.

- Si hagués estat així, tampoc no hagués passat als seus hereus.

- Encara que sí que passés als hereus, cap llei natural no indica quin és l’hereu adient en cada cas,

de manera que quin sigui l’hereu d’Adam és indeterminat.

- I encara que fos determinat, ja fa temps que hem perdut el coneixement sobre quina sigui la línia

primogènita d’Adam.

- Per tant, és impossible que els actuals governants de la Terra guanyin la seva autoritat del fet de

ser fills d’Adam.

2. LA PREGUNTA GUIA DEL SEGON TRACTAT SOBRE EL GOVERN CIVIL

- Feta la refutació de les tesis de Filmer en el Primer Tractat, ens podem preguntar: i doncs què

confereix autoritat legítima a un governant? Aquesta és la pregunta que ha de guiar l’obra política de

Locke.

- És més: Si no volem admetre que tots els governs del món siguin només producte de la força i la

violència, i que els homes convisquin, com les bèsties, sota la llei del més fort –que té per base el

desordre i el mal perpetus–, diu Locke, hem de trobar necessàriament un altre origen pel govern i el

poder polític i una altra manera de designar les persones que l’han de tenir.

2.1. Definició de poder polític: “dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i, consegüentment,

totes les penes inferiors, per a la regulació i salvaguarda de la propietat, i a emprar la força de la

comunitat en l’execució de tals lleis i en la defensa de l’Estat contra agressions forasteres, i tot això

únicament en pro del bé públic”.

= Poder legislatiu i executiu: defensa de l’Estat d’allò que l’amenaci com a tal, tant des de dins com

des de fora, a través del dictat i l’aplicació de lleis positives.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

3. L’ESTAT DE NATURALESA

- Al Segon Tractat, Locke ja formula la seva teoria positiva sobre el govern. Amb aquesta teoria

pretén exposar quin és el sentit originari del govern civil2. En altres paraules, què fa que qui governa,

qui té el poder polític en el sentit abans definit, el tingui legítimament –d’on el treu i quin ús en pot fer.

- Això passa per determinar quines són les funcions que ha de complir el govern civil –i, en relació a

això, quan podem considerar que el govern ja no compleix les seves funcions i què podem fer al

respecte.

(a) Com començar a elaborar una teoria d’aquest tipus?

- La tasca seria massa difícil si s’hagués d’examinar la varietat de governs existents un per un. A

més, això té poc sentit: que un govern es doni de fet no vol dir que sigui legítim (aquest seria el cas

de les monarquies autoritàries, segons Locke). Per pensar sobre el govern legítim haurem de fer una

teoria general –que després ens serveixi per evaluar els casos–, però no pas una descripció.

(b) Quina és, doncs, l’estratègia de Locke?

- Considerar en quines condicions es troba la comunitat humana quan encara no ha passat a estar

regida per un govern civil (això és, aquesta institució que es fa càrrec del poder executiu mitjançant

l’elaboració i aplicació de lleis positives). Això és el que anomena Estat Natural o Estat de

Naturalesa.

- L’escenari que dibuixa Locke és suposadament més simple que el “civilitzat”, i ha de permetre

veure: quins problemes emergeixen en aquest estrat primari i com el govern civil apareixeria com

una via de solució.

(c) Quin estatut té l’Estat de Naturalesa?

- No es tracta d’una mena d’utopia a la qual s’aspiri.

- Es pot entendre com una estratègia teòrica, un recurs analític que utilitza per mostrar l’origen del

poder polític que, un cop constituïda la societat, caurà a mans del govern civil.

- Ha existit mai aquest Estat? Sí que considera que hi ha comunitats que viuen en aquest Estat de

Naturalesa –això és, que viuen sense estar regides per un govern civil. Locke pensa concretament

en certes tribus americanes. Com veurem, contempla, de fet, que el desenvolupament històric dels

Estats hagi passat pels processos que ell descriurà a partir de l’Estat de Naturalesa. Però en

qualsevol cas, la seva intenció no és explicar com sorgeix històricament l’Estat –tot i que això té

certa rellevància– sinó parlar de la seva fonamentació teòrica.

3.1. NATURALESA HUMANA I PROPÒSITS DIVINS

- Locke parteix de les següents assumpcions:

- Tot home és criatura de Déu, savi i omnipotent, que ens crea per pròpia voluntat.

- En tant que criatura de Déu, tot home és propietat de Déu.

- Déu ens ha creat dotant-nos a tots de les mateixes facultats [potser no en grau de

desenvolupament, però sí en mena i relacions, de manera tal que pertanyem a la mateixa espècie] i

oferint-nos una mateixa comunitat natural = Igualtat natural.

2 Govern Civil: constituït per un conjunt de persones (unitari o no) sobiranes, que estableixen autònomament les lleis

positives (escrites) per les quals el col·lectiu social serà governat.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

- Per tant, no hi ha cap individu que sigui naturalment superior a cap altre, ja que tots disposem dels

mateixos recursos (facultats i entorn).

- Déu vol la nostra supervivència –com a espècie. En tant que productes iguals de la Seva voluntat,

Déu perseguirà el seu objectiu centrant-se igualment en cadascun de nosaltres. Això és, Déu vol la

supervivència de cadascun del individus humans.

- Així, Déu voldrà per cadascun de nosaltres allò que garanteixi la nostra supervivència.

- Què la garanteix? La vida (diguem-ne, el fet d’estar viu); la seguretat (o integritat física en general,

incloent salut); la llibertat; i la propietat. Això és el que Déu vol (almenys) per cadascun de nosaltres.

3.2. DRETS NATURALS I LLEI NATURAL

- En aquest punt ens podem preguntar si, donat el panorama que hem descrit, l’absència de llei

positiva que reguli les interaccions entre aquests homes lliures i iguals implica l’absència de tota llei

amb tal fi. La resposta de Locke és, crucialment, que no: els designis divins en l’estat de naturalesa

impliquen drets (i, en conseqüència, deures) dels individus. En altres paraules, mitjançant l’anàlisi de

l’Estat de Naturalesa ens adonem de l’existència d’una llei natural.

[Notem que estem oposant la llei natural a la llei positiva: llei escrita, dictada per un govern instituït, a

la qual la comunitat que viu sota tal govern està subjecta]

- Això que, per naturalesa, ha de ser garantit a tot home fins i tot en absència d’un govern civil

(perquè Déu així ho vol, en el cas de Locke) pot ser expressat en termes de dret: tot home té dret a

la vida, a la seguretat, a la llibertat i a la propietat. Aquests drets expressen i detallen allò a què tenim

dret com a conseqüència del dret a la supervivència.

- Què implica això, però? L’existència d’una llei que preservi el dret de cadascú de gaudir d’aquestes

coses a les quals té dret –això és, de la vida, la seguretat, la llibertat i la propietat.

- Si el propòsit de Déu per a mi a la terra és la meva supervivència i la de la meva espècie, i els

mitjans per aquesta supervivència són la vida, la seguretat, la llibertat i la propietat, aleshores no vull

que ningú violi els meus drets a aquestes coses. Igualment, he de concloure que, pel que fa a tots

aquells que són naturalment iguals que jo, no he de violar els seus drets a la vida, seguretat, llibertat

i propietat.

- Petit apunt sobre la propietat: cadascú és en primer lloc propietari de si mateix. Aquest apunt

comença a fer-nos notar com, en Locke, tots els drets fonamentals es troben relligats entre si (tal

com es desenvoluparà en el comentari sobre l’Estat de Guerra) i, en últim terme, amb l’objectiu de

supervivència que persegueixen: si bé no podem matar els altres, és clar, perquè resultaria un

atemptat directe contra l’objectiu de la llei natural, podríem fer una segona lectura “indirecta”,

segons la qual matar un altre és atemptar contra el seu dret primordial a la propietat. - Per altra

banda, cal mencionar que Locke condemna el suïcidi, i probablement el raonament podria seguir

també aquests dos camins.

- Apunt important: l’ “he de concloure” subratllat més amunt ens dóna pistes sobre què vol dir Locke

quan diu que la llei natural “es correspon amb la raó” o “és revelada per la raó”. Es tracta d’una

afirmació obscura segons els estudiosos de l’autor, però podríem dilucidar-la com segueix: en l’estat

de naturalesa, mancats d’un grup de governants que concentrin el poder polític, ens guiem per la

raó. I què vol dir això? Recordem que a l’Assaig havia afirmat que la moralitat es pot conèixer per

demostració. Així, si reflexionem sobre què és millor per un mateix i pels altres, donada la nostra

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

igualtat natural i l’objectiu de supervivència –que, direm, es pot deduir del coneixement de Déu*–,

s’arribarà necessàriament a la conclusió que tothom posseeix naturalment els drets esmentats.

L’error en què podem incórrer al fer demostracions explicaria per què sovint no estem d’acord en la

majoria de qüestions pràctiques, i per què sovint hi ha homes que tenen per bones coses que

atemptarien contra la llei natural –no és tan senzill adonar-se del que dicta aquesta llei. Cal dir, però,

que una de les crítiques que se li fan a Locke és que ell no fa una deducció complerta dels preceptes

de la llei natural en els seus textos.

[* Com? Com que Déu ens ha creat per tal que puguem seguir la seva voluntat, la raó divina i la

humana són suficientment similars com perquè la voluntat divina no ens sembli arbitrària.]

- Això també dóna raó que Locke parli de “llei natural” i no de “llei divina”: La llei divina de la tradició

Cristiana es considera revelada per Déu a través dels profetes. La llei natural, en canvi, pot ser

descoberta per la raó sola i s’aplica universalment –no només al poble concret “escollit” per Déu.

Locke la lliga als designis divins, però això fins i tot podria ser contingent a la seva validesa com a tal

llei natural.

[* Es pot dir que en Locke apareix, de fet, un nou autoritarisme, a saber, el de Déu? Locke no és clar

sobre això; a vegades sembla que digui que tenim un deute envers el creador i que hem d’obeir la

seva voluntat; a vegades sembla que parli de la llei natural com estant per sobre de Déu mateix.

Tanmateix, el rellevant és que per Locke la llei natural no és arbitrària, i que és universal]

(a) Elaboració sobre les implicacions de la llei natural

- Tots estem destinats a (tenim el deure i el dret de) defensar-nos a nosaltres mateixos, però cal

també que cadascú, en la mesura del possible, protegeixi la resta de la humanitat.

- Això vol dir que l’execució de la llei natural en l’estat de natura està en mans de tots els homes, en

el següent sentit:

- Tothom té dret a castigar els transgressors de la llei únicament de manera proporcional a la seva

infracció (la proporció també la dicta la raó), tant quan se li causa mal a si mateix com quan se’n

causa a un altre.

- Per què? Perquè qui transgredeix la llei, atemptant contra els drets naturals d’un altre (vida,

llibertat, etc.), mostra viure contràriament a la raó i la comuna equitat (perquè es creu superior a un

altre), i esdevé perillós per a la humanitat –contrari als designis divins.

- El càstig és l’única situació en la qual un home pot legítimament fer mal a un altre, és a dir, és

l’única manera com un home pot adquirir poder sobre un altre legítimament. El càstig ha de tenir per

finalitat el penediment de l’infractor i l’exemple per a la comunitat.

- A més, per Locke, el càstig ha d’anar acompanyat, sempre, de la reparació del dany causat. En

altres paraules, l’individu que, per exemple, ha robat, no només serà legítimament castigat pel que

ha fet, sinó que haurà de retornar d’alguna manera a la seva víctima allò que li ha pres. Per tant, el

càstig no només busca que el transgressor escarmenti i que la comunitat prengui exemple, sinó

també que la víctima sigui compensada pels drets que li han estat manllevats. La persona que rep el

mal té dret a exigir al seu autor aquesta reparació.

- Així doncs, la llei natural aspira a la pau i a la defensa del gènere humà. És la mesura que Déu ha

assignat a les accions dels homes per la seva mútua protecció.

- En la llei natural, doncs, els interessos individuals acaben repercutint necessàriament en el bé

col·lectiu. “Tensió” en aquest sentit; els intèrprets discuteixen sobre què és prioritari.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

4. PROBLEMES EN L’ESTAT DE NATURALESA

4.1. PRIMER PROBLEMA: L’ESTAT DE GUERRA

- En termes generals, podem dir que “Estat de Guerra” es refereix al següent problema: els homes

transgredeixen la llei natural. Desenvolupem-ho:

- L’Estat de Guerra és aquell en què un individu declara, de paraula o obra, la intenció d’atemptar

contra la vida d’algú altre –això és, de violar el seu dret natural a la vida. L’individu que vol violar els

drets de l’altre és un agressor injust, en la mesura que està “saltant-se” la igualtat natural a

l’imposar-se a l’altre. En terminologia de Locke, és l’agressor que es posa a si mateix en guerra amb

l’altre.

- En aquest punt, és rellevant la reflexió que fa Locke sobre com cadascun dels drets naturals

s’entrellaça amb els altres, de manera que l’atemptat contra un dels drets pot interpretar-se com

l’atemptat contra d’altres. Així doncs, si seguim el raonament de l’autor, sembla que l’atemptat

contra qualsevol dels drets d’altri ha de llegir-se finalment com una declaració de guerra, en el sentit

que ens remet en últim terme a un atemptat contra la vida. Vegem-ne un exemple del mateix l’autor:

- Quan algú intenta sotmetre algú altre al seu poder absolut està, és clar, atemptant contra el seu

dret a la llibertat. Tanmateix, diu Locke, això equival a una declaració de guerra. Com? Qui em pren

la llibertat també m’està prenent la seguretat, ja que només essent lliure la puc garantir. I en últim

terme, en privar-me de la llibertat, l’agressor fa una declaració de propòsits contra la meva vida: què

em garanteix que no em voldrà eliminar quan m’hagi fet esclau seu? En definitiva, diu Locke, podem

suposar que qui m’usurpi la llibertat m’ho vol usurpar tot.

- Com s’ha vist, qualsevol situació en què algú empra la força per sotmetre’ns ens dóna motiu per

suposar que aquest algú acabarà prenent-nos la vida. Recordem, aquí, la mecànica del càstig abans

mencionada: d’una banda, (i) hom té dret a castigar l’infractor de la llei de manera proporcional a la

seva infracció; de l’altra, a més, (ii) la víctima ha de rebre reparació pel dany sofert. (i) es pot llegir

com el dret a legítima defensa per part de la víctima, el qual es pot exercir quan l’agressió està tenint

lloc.

Si considerem que tot atac ens dóna motiu per pensar que se’ns treurà la vida, pren sentit la idea

lockeana que qui viola qualsevol dels drets aliens s’exposa a la mort, independentment de les seves

intencions últimes. En altres paraules, la víctima adquireix dret a defensa fins el punt d’ésser legítim

que tracti de matar el seu agressor. En aquest punt, cal notar (i això, a l’aula, ho va fer notar una

alumna), que la característica (i) del càstig sembla perdre valor si, en últim terme, tot dany pot ser

legítimament castigat amb la mort. En aquest sentit, sembla que hem d’interpretar Locke com, en

primer lloc, referint-se amb tot això especialment al dret de defensa que hom adquireix en el mateix

moment de ser atacat (i no pas com dient que qualsevol crim pot ser castigat legítimament, a

posteriori, amb la mort, la qual cosa sembla desencertada); i en segon lloc, com relacionant el dret

de defensa amb el tret (ii) del càstig: en ser atacats, adquirim dret de defensa fins el punt de causar

la mort a l’agressor perquè, de ser-nos causada la mort a nosaltres, aquest dany no tindria reparació

possible.

- La guerra no acaba fins que la reparació del dany no hagi tingut lloc. La part innocent sempre

tindrà dret a castigar l’altra mentre no ho hagi fet –la guerra romandrà oberta fins que això passi, a

menys que desitgi la pau i la reconciliació en uns termes que permetin reparar tot el mal que ha patit.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

- Diferència entre l’Estat de Naturalesa i l’Estat de Guerra: l’un és estat de pau, bona voluntat, mútua

assistència i seguretat; l’altre, de malícia, enemistat violència i mútua destrucció. És rellevant que

Locke traci expressament aquesta distinció i insisteixi en ella: a diferència d’altres teòrics com

Thomas Hobbes, l’estat de guerra no és consubstancial a l’Estat de Naturalesa, no el defineix. Partim

d’una situació d’ “idealitat” natural que, habitualment, esdevé imperfecta, però de la qual es podria

concebre que es mantingués en l’ideal.

4.2. SEGON PROBLEMA: PARCIALITAT EN EL JUDICI

- Si l’Estat de Guerra ens mostrava que, en l’Estat de Naturalesa, el respecte a les lleis pot resultar

problemàtic, hi ha encara un segon aspecte controvertit quant a la “gestió” de la llei, a saber: els

homes no són justos al jutjar-se els uns a altres (parcialitat i venjança). Locke també es refereix a la

dificultat que l’agressor castigat es penedeixi del que ha fet. Cites de Locke:

“...hi haurà qui m’objectarà que no és raonable que els homes siguin jutges en les seves pròpies

causes, perquè l’amor propi els farà parcials envers ells mateixos i els seus amics i, en canvi, la mala

consciència, la passió i l’afany de revenja els durien massa lluny en castigar els altres, i per tant no

se’n derivaria més que confusió i desordre.”

“...és fàcil d’imaginar que, aquell qui ha estat prou injust per perjudicar un seu germà, difícilment serà

prou just per condemnar-se a si mateix pel que ha fet.”

4.3. TERCER PROBLEMA: SOBRE LA PROPIETAT. ELS DINERS3

- Déu ha donat la terra al comú dels homes. Com s’esdevé, doncs, la propietat privada?

- Cadascú és propietari de si mateix. Així, el producte del treball d’un home és la seva propietat

(quan un recull cireres, aquestes cireres pertanyen a la persona que les ha recollides).

- Es podria pensar que hom pot adquirir de la natura tant com desitgés. Però això no és així:

- Provisió de Locke: tothom té dret a fer-se amb el que cregui convenient per les seves necessitats

mentre en deixi per la resta.

Tanmateix, en Locke es dóna un interessant equilibri entre la satisfacció de les necessitats

individuals i el fet de deixar prou “riquesa” per a la resta d’individus. No es tracta d’un càlcul, sinó

d’un equilibri entre les necessitats naturals i la quantitat de recursos. Aquest equilibri fa que els

recursos, si bé són limitats, no siguin escassos. Vegem-ho.

- Primer punt: hom té dret a adquirir tot allò de què pugui fer ús abans no es faci malbé. Per tant, no

podem tenir massa excedent, això és, massa més del que necessitem, perquè el producte es faria

malbé. Per Locke, hom “té massa” quan no és capaç de fer servir tot el que té (abans no es

podreixi).

- Segon punt: el que estigui més enllà d’allò que necessitem/ podem consumir, pertany als altres. És

cert que hem de satisfer les nostres necessitats vetllant sempre perquè en quedi per la resta

3 Les qüestions sobre la propietat no entren a selectivitat. Aquest problema s’inclou aquí com quelcom que pot interessar i fer pensar els alumnes. De tota manera, però, no hi he pensat prou ni insistit massa a classe. Per tant: si bé he plantejat els problemes de l’Estat de Naturalesa en aquests termes per mostrar en quin sentit el govern civil representa una solució, no he aprofundit prou en el cas dels diners com per veure si Locke pensa en el govern com una solució als problemes que impliquen.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

d’homes, però aquest “vetllar” no es basa en un càlcul: si prenem només allò que podem consumir,

les nostres necessitats quedaran satisfetes i quedarà, alhora, prou producte per a la resta.

- En aquest sentit, doncs, podem dir que les limitacions naturals vetllen per mantenir la propietat

com a dret natural (de tots).

- Per tant, sense diner es dóna una condició d’igualtat econòmica, material.

- La introducció del diner, però, comporta la diferència de propietat, això és, desigualtat econòmica.

Per què?

- El diner significa la possibilitat d’acumular la riquesa. Si bé abans no valia la pena posseir tota la

terra, perquè no era possible consumir tot el seu producte abans que aquest es podrís (obeint les

nostres necessitats), ara existeix la possibilitat d’intercanviar el producte de tota la terra per diners.

Dit d’una altra manera, ja és possible que privar els altres del seu dret a la propietat (deixar-los

sense terra) em permeti a mi beneficiar-me de posseir tota la riquesa –perquè tinc manera de fer

que tal riquesa em sigui útil a llarg termini.

- Si el troc posava límits a la capacitat de l’home d’acaparar (no puc canviar cireres per una casa,

perquè en necessito tantes que es podririen abans de poder ser consumides), això no passa amb el

diner.

- Amb la introducció del diner, doncs, els recursos passen a ser escassos (perquè un sol individu pot

voler quedar-s’ho tot).

- Per tant, l’existència del diner implica trepitjar el dret natural a la propietat privada.

5. INICI DE LES SOCIETATS CIVILS

- En la descripció de Locke de com es creen les societats civils, podem distingir-hi tres elements. No

es tracta de moments separats en el temps, sinó de fets que es donen alhora i que, de fet, s’han

d’entendre com formant part d’un mateix moviment. Aquí els separem com a recurs analític, per

entendre bé quins elements entren en joc en la formació de les societats:

(i) Creació del cos social

(ii) Creació del cos social governat

(iii) Creació dels mecanismes pels quals “fem funcionar” aquest cos social.

- A classe vam veure aquests elements i els seus lligams a través del comentari de diversos

fragments del Segon Tractat sobre el Govern Civil.

5.1. EL PACTE (I): FORMACIÓ DEL COS SOCIAL (GOVERNAT)

Fragment: “Qualssevol, doncs, que deixin l’estat de natura per unir-se en una comunitat, s'han de fer

càrrec que cal cedir a la majoria de la comunitat tot el poder necessari per als objectius als quals va

encaminada tal unió, si no és que han convingut expressament d'establir un nombre superior a la

majoria. I per a tal fi n’hi ha ben bé prou d'acordar d’unir-se formant una societat política, únic pacte

necessari entre els individus que constitueixen o que s'incorporen en una comunitat. Així, allò que

origina i de fet constitueix una societat política no és res més que el consentiment de qualsevol

nombre d'homes lliures capaços de formar una majoria per a unir-se i incorporar-se a una societat

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

d'aquesta mena. Això, i només això, és el que dóna o podria donar origen a qualsevol govern legítim

del món”.

• Comentari

- Segons Locke, ens unim en societats mitjançant un pacte que fem amb tots i cadascun dels

individus que formaran part del cos social (i només amb ells). A través d’aquest pacte, acceptem

cedir part dels nostres drets. Per exemple, cedim el nostre dret a ser intèrprets de la llei, així com el

dret a jutjar els altres i a castigar-los. En definitiva, renunciem a tenir el poder polític, tot cedint-lo a

l’organisme concret designat per aquest fi. Notem, per tant, que en el moment del pacte estem

renunciant a la igualtat natural, ja que estem acceptant que algú (el governant) tingui poder (polític)

per sobre la resta d’individus. El governant tindrà aquest poder en forma de tres funcions que

comentarem: legislativa, executiva i federativa.

- Però per què ho fem això? Què hi guanyem?

- Prevenció de l’Estat de guerra: havent-hi un poder i una autoritat terrenals als quals els individus

puguin recórrer quan es violin els seus drets, aquest poder resoldrà la controvèrsia, evitant que

s’allargui l’Estat de Guerra.

- Imparcialitat en els càstigs: quan els individus pacten, fan confiança al govern a l’esperar que serà

just en els càstigs i les reparacions.

- Així doncs, el que els individus fan al pactar és dipositar la seva confiança en un element extern, el

govern, del qual esperen que vetlli per l’objectiu últim de la llei natural: la supervivència. Encara que

els individus que entren en el pacte perdin certs drets, hi consenteixen, esperant que això

repercutirà en una major seguretat per tots els membres del cos social (s’evitaran les guerres i el

desordre interns).

- Per tant, el govern civil té l’objectiu de, mitjançant el seu poder legislatiu i executiu, respectar i fer

respectar la llei natural. Les lleis positives que dicti el govern, així com la seva execució, han de fer-

se en vistes al compliment de la llei natural.

- Fixem-nos que formar societat (punt (i)), i que aquesta sigui governada (punt (ii)), van

necessàriament lligats en la teoria de Locke. L’acceptació, per part de cada individu, de viure en

comunitat amb altres sorgeix, en primer lloc, de la voluntat de cada individu que la llei natural sigui

respectada, i en segon lloc, de l’adonar-se, cada individu, que això només és possible si se sotmet a

un organisme imparcial que vetlli per aquest objectiu.

- Això dóna sentit a la idea, crucial en Locke, que només el pacte, amb l’acte de consentiment que

implica, pot donar origen a un govern legítim. Així responem a la pregunta que, vam dir, guia Locke

en el Segon Tractat (Què legitima el govern?).

- Com veurem, aquest consentiment implica que: el govern deixarà de tenir sentit en el moment que

els membres del cos social deixin de consentir-hi (és a dir, deixin de voler cedir-li els seus drets a

canvi de protecció).

- Mentre en l’Estat de Naturalesa el dret natural vetllava per la perduració de la comunitat humana en

general, quan queda formada la societat civil sota un govern, el dret civil vetlla per la supervivència

dels que formen la societat concreta, això és, per la perduració de l’Estat.

- Pel que fa a la relació entre Estats, aquests es troben, entre si, en l’Estat de Naturalesa. Formades

les societats, ara cadascuna és com un individu, i l’Estat Natural es trasllada a la relació entre elles.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

Això vol dir que la dinàmica entre Estats és la que es donava en l’Estat de Naturalesa: poden entrar

en Estat de Guerra, decidir sobre els càstigs, etc.

5.2. EL PACTE (II): LA FORÇA DE LA MAJORIA

Fragment (a): “L’únic cas en què hom es desprèn de la seva llibertat natural és quan, acordant amb

altres homes d'unir-se en comunitat, estableix els límits de la societat civil, per conviure amb

benestar, pau i seguretat, gaudir tranquil·lament de les seves propietats i protegir-se més fermament

d'aquells qui no formin part d'aquesta societat.”

• Comentari: S’insisteix en la idea que, quan entra en acord amb la resta per formar comunitat,

l’individu perd certes llibertats, però guanya un major gaudi dels drets que li resten.

Fragment (b): “Com que els actes d’una comunitat són fruit de l'acord entre els seus membres, i un

sol cos cal que es mogui en una sola direcció, és necessari que el cos polític segueixi el camí per on

el du la força més gran, és a dir, el conveni de la majoria.”

• Comentari: Locke descriu la societat com un cos que, com a tal, s’ha de moure harmònicament

com un tot. Això el porta a anomenar el cos social “Leviatan” (incloure referència a Hobbes i a la

figura del Leviatan com a recorrent en l’època per mostrar l’Estat com un tot unitari i vigilant). Essent

els individus allò que compon el cos, la voluntat de la majoria (d’individus) es veurà com la part més

potent, amb més força, d’aquest cos.

Fragment (c): “Per això, si els acords de la majoria no poden ser acceptats, a dreta llei, com a

decrets de la totalitat i vigents per a cada individu, res, tret del consentiment de tots i cada un dels

individus, no podrà convertir les resolucions en decrets de la totalitat. Ara: un consentiment

d'aquesta mena és gairebé sempre impossible d'assolir, si tenim en compte que les malalties i els

negocis allunyen forçosament de l'assemblea pública un bon nombre de persones (...) Afegint-hi, a

més, la diversitat d'opinions i l’oposició d'interessos (...) Una constitució com aquesta faria el

poderós Leviatan menys durable que la més feble de les criatures: no sobreviuria ni el dia de la seva

naixença (...) Allí on la majoria no pot decidir sobre la resta, no és possible d'actuar com un sol cos, i

en conseqüència la societat es tornarà a dissoldre immediatament”.

• Comentari: Aquí Locke argumenta per què pren la força de la majoria com la major força que pot

haver-hi en el cos social. Argument: la força més gran seria clarament la totalitat dels individus, però

aconseguir l’acord total resulta simplement impossible.

• Comentari a les tres parts (a, b i c) en conjunt:

- En aquests fragments s’està exposant la qüestió introduïda al punt (iii). Un cop tenim el cos social

format, com el podrem fer funcionar? És a dir, com podrem arribar de manera viable a decisions

concretes dins l’Estat?

- Imaginem un cos amb les seves parts. Si, respecte una decisió, el 41% dels membres del cos

opina A, mentre el 51% opina B, i si ningú no està disposat a acceptar la voluntat de l’altre i tensa el

cos cap a la banda que vol, el cos s’acabarà trencant.

- Per tant, notem el següent: la pròpia decisió de formar part d’un cos polític concret implica

necessàriament comprometre’s a acceptar que, davant qualsevol decisió, s’acatarà la voluntat de la

majoria. Si no fos així, no tindria ni tan sols sentit haver entrat en el cos social: estaríem acceptant,

alhora, (a) entrar-hi i (b) contribuir a trencar-lo a la primera de canvi.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

- Com que acceptar aquestes dues coses alhora no té sentit, Locke diu que, en el mateix moment

d’entrar en el pacte, tots ens estem comprometent a acceptar la voluntat de la majoria en cada

decisió concreta que s’hagi de prendre. Altrament, ja no entraríem en el pacte.

5.3. EL PACTE (III): TIPUS DE CONSENTIMENT

Fragment (a): “... cal que considerem què s'ha d'entendre per declaració suficient del consentiment

d'un home per a ser sotmès a les lleis de determinat govern. (...) Ningú no dubta que el

consentiment exprés de qualsevol home per a entrar en determinada societat el converteix en

perfecte membre d'aquella societat, en súbdit d'aquell govern”.

Fragment (b): “...tot home que posseeixi o gaudeixi de qualsevol part del domini d'un govern ha de

donar, per aquest sol fet, el seu consentiment tàcit, i resta obligat, des d'aquest moment, a obeir les

lleis d'aquell govern, mentre duri el seu gaudiment, com qualsevol altre súbdit; i això tant si aquesta

propietat és de terres que li han de pertànyer, a ell i als seus descendents, per sempre, com si s'hi

ha d'allotjar només per una setmana, o com si ha de viatjar lliurement per les carreteres”.

Implicacions de cada tipus de consentiment: Fragment (c): “... l'obligació que tothom té, en virtut de

tal gaudiment, d'acatar el govern, comença i acaba amb el gaudiment; de manera que, sempre que

el propietari, que no ha donat al govern més que un consentiment tàcit, cedeixi, mitjançant donació,

venda o de qualsevol altra manera, la propietat en qüestió, queda en llibertat per a incorporar-se a

qualsevol altra comunitat o per a acordar, amb d'altres, d'iniciar-ne una de nova (...) En canvi, aquell

qui mitjançant acord específic i declaració expressa ha donat el consentiment per a pertànyer a

determinada comunitat, resta, un cop fet això, perpètuament i indispensablement obligat a ésser i a

romandre súbdit d'aquell Estat”.

5.4. EL PACTE (IV): EL PACTE ENS FA MEMBRES DE LA SOCIETAT

Fragment: “Però el fet d'acatar les lleis d'un país, viure tranquil·lament i gaudir dels privilegis i la

protecció que aquestes lleis li ofereixen, no converteix l'home en membre d'aquella societat; això és

tan sols una protecció local i una deferència deguda i exigida a tots aquells qui, no trobant-se en

estat de guerra, vénen a viure als territoris pertanyents a un govern (...) Ara: mentre hi visqui, estarà

obligat a acatar les lleis i a obeir el govern existent. Per això veiem com els estrangers que viuen tota

la vida sota un altre govern, gaudint-ne dels privilegis i la protecció, si bé estan obligats, fins i tot en

consciència, a acatar les seves lleis com qualsevol ciutadà, no esdevenen pas, en canvi, súbdits ni

membres d'aquella comunitat. Res no pot fer d'un home súbdit ni membre d'un Estat, a menys que

s'hi incorpori mitjançant compromís positiu, promesa expressa i pacte. Aquest és el meu parer pel

que fa a l’inici de les societats polítiques i al consentiment que converteix un home en membre d'un

determinat Estat”.

• Comentari:

- Només el pacte ens fa membres d’una societat. Si no hem consentit en formar part d’un cos social,

no en formem part.

- I doncs, què passa si algú no vol formar part de cap cos social? Ningú no està obligat a formar part

del cos social. Tanmateix, imaginem un individu que, no havent entrat en el pacte, viu fora de la

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

societat. Imaginem que aquest individu fa quelcom que, a ulls de la societat, atempta contra la llei.

Tindrem dos cossos, el social i el de l’individu, enfrontats com en l’Estat de Naturalesa. L’individu pot

intentar defensar-se, però, és clar, això també pot fer-ho la societat. Aquesta, per defensar-se,

podrà, per exemple, fer servir la policia perquè agafi l’infractor de la llei i el tanqui a la presó. És

possible que l’individu consideri injusta la decisió de la policia. Però a qui es queixarà? Si demana

justícia a aquells organismes estatals constituïts per vetllar per ella, aleshores ja estarà acceptant

l’existència del cos social i estarà consentint a entrar-hi (pel sol fet d’estar fent ús dels seus

mecanismes de protecció). Però, certament, si no demana aquest acte de justícia, difícilment es

podrà salvar. La constitució de societats dóna lloc a cossos molt més forts que els individus que, en

un enfrontament d’aquesta mena, sempre tenen les de guanyar.

5.5. OBJECCIONS I RESPOSTES

- Exposat el procés pel qual es passa de l’Estat de Naturalesa a la societat civil, Locke exposa i

respon a dues objeccions que es podrien fer a la seva teoria. Vegem-les.

(a) Primera objecció: Històricament, cap societat no s’ha format tal com descriu Locke.

• Resposta:

- D’entrada, cal notar que aquesta no seria una crítica demolidora a la teoria lockeana: els

arguments basats en allò que ha estat no tenen massa força a l’hora de justificar allò que hauria

d’ésser. Recordem que la teoria de Locke no pretén ser (només) descriptiva sinó (també)

prescriptiva: si aquesta crítica fos certa –i s’estés volent dir, amb ella, que mai cap govern no ha

rebut el seu poder per mitjà de la transferència del poder dels individus– l’únic que podríem

concloure seria que mai cap govern no ha estat legítim.

- Tanmateix, Locke creu, no només que existeixen en la seva contemporaneïtat comunitats que

viuen en estats propers al natural (posa exemples de tribus americanes), sinó també que la majoria

de governs del seu temps (concretament, tots els que no s’han erigit per conquesta) s’han format tal

com ell descriu. Això sembla rellevant, ja que fa palès que, per Locke, l’Estat de Naturalesa no és

una mera fantasia o un simple recurs analític.

- El fet que molts governs siguin unipersonals no vol dir, diu Locke, que els governants en qüestió

tinguin un poder de tipus paternal4. La figura del governant “solitari” no ens ha de confondre: pot

perfectament indicar que el cos social ha convingut que així sigui; el govern d’una sola persona, si és

legítim, té caràcter d’electe d’inici, estant sempre subjecte a canvi.

- En aquest punt, Locke fa una mena de “gènesi” de l’estructura de les societats, des d’un caràcter

primari de societats familiars a les comunitats més grans. La figura del rei governador d’alguna

manera equivaldria a la del pare de família que dirigeix el primer grup.

- Locke veu el creixement de les societats com si es tractés d’unions paulatines de famílies. Quan

això succeeix, la coincidència de diversos caps fa necessari que se n’esculli un, que vetllarà pel bé i

seguretat públics (fixem-nos que aquesta descripció genètica no contradiu en absolut la teoria fins

ara formulada. El cap de la tribu –si la volem anomenar així– és algú escollit per vetllar pels membres

de la comunitat).

- L’autor parla de les primeres societats, reduïdes, com llocs sense massa conflictes, en què la figura

d’un rei es prefereix sobre el dictat de moltes lleis, ja que el que resulta problemàtic per a la

4 Entenem que aquí “paternal” s’associa a “necessari”, en el sentit de conferit pel seu estatus –per oposició al governant que és elegit.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

comunitat no és tant la convivència interna com la defensa d’amenaces externes. En temps de pau,

doncs, el dictat és mínim5.

- Les concep com formades per gent més virtuosa, tant pel que fa als governants com pel que fa als

súbdits. S’hi donava poca voluntat dels darrers de regular el poder perquè la seva relació amb el

governant es basava en la confiança.

- La voluntat d’investigar sobre l’origen del govern, diu, apareix quan aquest ja està corromput i se’n

volen prevenir els abusos. Aquesta és, doncs, la situació de Locke.

(b) Segona objecció: No hi ha llibertat per fer un pacte. Tot home neix sota un govern i s’hi ha de

sotmetre, i no pot començar-ne un de nou.

• Resposta:

- Que els homes avui neixin sota Estats antics i constituïts, amb lleis i formes de govern establertes,

no representa cap impediment addicional per als processos descrits.

- Cap pacte dels pares obliga els descendents; la voluntat del pare, diu Locke, no restringeix la del fill

més que qualsevol altra voluntat. Així, un infant no neix súbdit de cap país o govern. Resta sota la

tutela del pare fins la majoria d’edat. Quan hi arriba, el fill esdevé un home lliure de decidir a quin

govern se sotmet i a quin cos polític s’adhereix.

- Una de les coses mencionades per Locke com implicant compromís del descendent amb l’Estat del

seu pare és que el primer hereti unes terres del segon que es troben en terreny d’aquest Estat.

- En aquest punt cal recordar la qüestió de l’acord explícit i l’acord tàcit. Aquesta disttinció implica,

creiem, força problemes pel que fa a la seva implementació pràctica. Tanmateix, creiem que podem

afirmar, almenys: (i) que l’acord explícit es dóna en el moment fundacional d’una societat i en el

moment en què un home vol, per dir-ho així, “canviar-se de societat” –trencar un pacte i entrar en un

altre; (ii) que l’acord tàcit és aquell pel qual un estranger o un home que fa ús dels recursos propis

d’un Estat, comprometent-se a respectar-ne les lleis; (iii) que és poc plausible que Locke estigui

pensant que tot home, quan assoleix la majoria d’edat, hagi de participar explícitament d’un pacte

que el vinculi a la societat en la qual ha crescut (tot i que potser sí que sigui aquesta la proposta de

Locke...). Sembla que el pacte tàcit també hauria de valdre en aquests casos. Però aleshores (em

remeto al fragment c de 5.3.), sembla que hi ha almenys un tipus de pacte tàcit que seria tan

vinculant com ho és l’explícit –a saber, aquell que no se segueix només de l’ús dels recursos d’un

Estat, sinó del compromís que s’adquireix en la majoria d’edat d’esdevenir membre de ple dret d’una

societat.

5.6. EL GOVERN: FUNCIONS I SEPARACIÓ DE PODERS

- Quant a la forma que han de tenir el governs, cal recordar que fins i tot això està en mans de la

majoria des del punt de vista de Locke. El poble pot decidir si vol un govern unipersonal o no; si vol

intervenir en cada decisió particular i en la confecció de totes les lleis o no, etc. Tanmateix, hi ha un

aspecte formal sobre el qual Locke és concret: en el govern legítim s’hi ha de donar “separació de

poders”. L’autor distingeix els següents tres poders:

5 Aquí que caldria pensar bé sobre com acabar de casar (i) l’exposició que hem fet sobre la creació del cos social com a resposta a problemes tals com l’estat de guerra, i (ii) la idea que les primeres societats creen govern més per protecció externa que interna. L’Estat de Guerra del qual se’ns ha de salvaguardar és aquell que sorgeix respecte individus que no formen part de la nostra comunitat, segons l’explicació genètica; però l’Estat de Guerra del qual hem parlat en l’exposició teòrica era previ a la creació de les comunitats.

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

a. Poder legislatiu: És el suprem, en el sentit de tenir l’autoritat última sobre com s’ha d’utilitzar la

força de la comunitat. Resta lligat a la llei natural i el que fa és, bàsicament, dictar lleis concretes,

positives, que persegueixen les finalitats de la llei natural, i especificar els càstigs adequats.

- Quan parlem de poders parlem de funcions, no de cossos concrets. Quan diu que el poder

legislatiu és “suprem” vol dir simplement que el poder pel qual es donen les lleis perquè siguin

executades és (evidentment) primer que el que les executa.

b. Poder executiu: reforça la llei a l’aplicar-la en casos concrets. És el poder pel qual es fan els

judicis necessaris per aplicar les lleis i administrar la força respecte aquestes.

- Locke diu que les lleis positives hi són només en tant que fundades en la llei natural, com hem dit.

En aquest sentit, el poder executiu ha d’interpretar les lleis positives sota la llum de les naturals.

Alhora, el legislatiu també ha de formular lleis positives que, al ser concrecions de les lleis naturals,

es basen en una interpretació d’aquestes. Notem que cal coherència entre poders en aquest sentit

en vistes a un objectiu comú.

c. Poder federatiu: dret d’actuar internacionalment d’acord amb la llei natural. Com que els països es

troben en estat natural els uns respecte els altres, han de seguir els dictats de la llei natural, i poden

castigar-se uns a altres per tal de protegir els drets dels seus ciutadans.

- Locke accepta que diverses institucions tinguin el mateix poder, així com que una sola institució en

concentri més d’un. En aquest punt ens podem preguntar quin sentit té, doncs, parlar de separació

de poders en Locke. Podem entendre que la seva separació de poders és més aviat de tipus

conceptual: com s’ha dit més amunt, poders equivaldria a funcions, i el que està clar és que un

govern ha d’exercir-les totes tres de forma clara i independent.

- És important que el poder legislatiu contingui representants elegits, però del que ha descrit Locke

no se segueix que aquestsnomés hagin de ser elegits.

- Amb tot, el que més preocupa a Locke en la descripció del govern és que la gent tingui

representants amb prou poder com per bloquejar atacs contra la seva llibertat.

- Repassem: de fet, això és el que se seguia de l’acte pel qual els homes s’agrupaven en societats

civils. I, essent aquest acte de tipus voluntari, és l’únic que pot donar sentit al sorgiment del govern.

Per tant, en últim terme és el grup social, a l’unir-se, que fa possible el govern (sense que això tregui,

notem-ho, que els individus, al formar societat, acceptin la seva “submissió” al govern, trencant la

igualtat natural). Això implica que també en les societats governades, en què el poder polític ha estat

transferit dels individus a l’organisme de govern, és el poble qui continua tenint el poder suprem real

(continua tenint, per dir-ho així, la paella pel mànec). Desenvolupem aquesta idea en la secció

següent.

6. FORMES DE DISSOLUCIÓ DEL COS SOCIAL

6.1. DISSOLUCIÓ DE LA SOCIETAT (“DES DE FORA”)

- “La manera habitual, i gairebé única, de dissoldre aquesta unió és la invasió i conquesta de l’Estat

per una força estrangera”.

- El que passa en aquest cas és, simplement, que la societat “es trenca”: el grup es dispersa

(trencant-se el cos) o se sotmet (acabant-se allò que li donava sentit, a saber, que se li garantissin

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

els drets naturals), però en qualsevol cas queda privat de protecció i de dependència d’aquella

societat que els havia de defensar contra la violència.

- “En aquest cas ... la unió en què es fonamentava aquell cos polític deixa necessàriament d’existir,

de tal manera que cadascú retorna a l’estat en què es trobava anteriorment i recupera la llibertat de

compondre-se-les tot sol i de procurar-se la pròpia salvaguarda, si ho creu convenient, en el si

d’alguna altra societat”.

- “Sempre que una societat és dissolta, és ben segur que el govern no podrà subsistir”

6.2. DISSOLUCIÓ DELS GOVERNS (“DES DE DINS”)

(a) Quan el poder legislatiu [parlem de legislatiu perquè, recordem, era suprem] ha estat alterat

succeïrà automàticament la dissolució del govern (perquè és el que li donava sentit).

- Es considera que s’ha alterat:

- Quan algú no designat pel poble o que s’imposi per la força vulgui dictar lleis.

- Quan el monarca, per exemple, dicti lleix arbitràries no pactades pel poble.

- Tot aquell que introdueixi noves lleis no acatades prèviament oer la societat desfà el poder legislatiu

(i n’implanta un de nou).

- Quan s’impedeix al poder legislatiu de reunir-se i fer-ho en condicions (debat...);

- Quan els mecanismes d’elecció (on n’hi hagi) són alterats sense consentiment popular;

- Quan el poble és entregat a un poder forani (perquè els individus entren en societat per mantenir-

se com una comunitat íntegra, lliure i independent).

- Quan qui té el poder executiu negligeix la seva funció fins que no és possible de seguir executant

les lleis existents (si deixen de regir, el govern cessa).

(b) Quan el legislatiu, el monarca, o l’executiu actuen contràriament a la tasca que els ha estat

confiada.

- Això passa quan el poder legislatiu intenta envair les propietats dels súbdits, podent disposar

arbitràriament de les vides, llibertats o fortunes de la població.

- En aquest moment, els legisladors es posen en estat de guerra amb el poble. Fent això, traeixen la

confiança que se’ls ha fet, utilitzen el poder que se’ls ha conferit per objectius contraris als que

tenien aquells que els el conferien.

- El poble, aleshores, adquireix dret a defensar-se, quedant deslliurat de tota obediència: pot

recuperar el poder cedit.

- Un cop dissolt el govern, per la via que sigui, el poble resta en llibertat per proveir per les seves

pròpies necessitats i erigir un nou poder legislatiu.

- Matisos:

- Quan el poble fa això, senzillament s’allibera d’una càrrega.

- No ho fa gratuïtament. El poble està disposat a tolerar greus errors de qui governa. Però es

desvetllarà si els errors són persistents i deixen molt clar que qui els comet no persegueix un bon fi.

- Per a qualsevol govern, l’amenaça que aquesta dissolució d’origen popular suceeixi fa la tirania

menys susceptible de començar.

- AQUESTA DOCTRINA (A, B) és la millor defensa contra la rebel·lió.

- Recordem l’Estat de Guerra: qui es rebel·lava era precisament qui transgredia drets. Aquest

individu s’estava posant en guerra explícita contra altri. Per tant, aquí seria el govern el que s’estaria

INSTITUT ELS TRES TURONS

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Curs 2019-2020

posant en estat de guerra contra els seus súbdits al trepitjar-los els drets fent ús de la força i traint la

seva confiança. Els culpables, els governants, ho són del delicte de rebel·lió.

- Qui destitueix o modifica el poder legislatiu s’apropia d’aquell poder que ningú no pot tenir si no és

amb el consentiment del poble.

- Locke reconeix que això són molt propensos a fer-ho els que tenen el poder.

- Si bé això pot causar caos i tumults interns en la societat, en tot cas la culpa és sempre del govern

que s’hi ha posat en estat de guerra; la resposta del poble és, simplement, la defensa.

- Per tant, si bé hi ha varietat de formes constitucionals legítimes, la cessió del poder polític sempre

està condicionada al desenvolupament correcte de les funcions del govern.

- En resum, doncs, els individus de la societat mantindran el dret de canviar, totalment o parcial,

l’estructura civil. En la mesura que el govern només té sentit pel pacte social, perd el sentit quan els

individus de la societat decideixen deixar de consentir aquella cessió de drets. Així, en altres

paraules, la societat pot treure el poder al govern al qual l’ha confiat. I això pot passar si es dóna

alguna de les situacions esmentades.

Unitat didàctica 2n BAT MATERIALS Hobbes i Locke Leire Sales i Salvatierra

QUÈ LEGITIMA EL GOVERN?

* És important recordar que Locke planteja aquesta pregunta, que guiarà la seva obra política, situat en el context hist ric que vam veure a classe: l’autor vol mostrar què és un govern legítim amb l’objectiu pràctic de fer veure que les monarquies autoritàries no ho són. * Preguntar-se què fa legítim un govern és preguntar-se d’on treu, el govern, el poder que té, i quin ús pot fer-ne

El fet de ser, el governant, d escendència d’Adam ( poder diví)?

NO

⇓ Primer Tractat sobre el Govern Civil ( c ontra Filmer i la

monarquia dels Stuart )

La força i la violència? NO

Estratègia de Locke: pensar en què passa amb el col · lectiu humà quan encara no s’ha format el govern (és a dir, quan encara no disposem de lleis positives - escrites). En quines condicions ens trobem?

ESTAT DE NATURALESA (EN)

Condicions d’inici - Home com a creació divina: igualtat natural (de facultats i recursos). - Objectiu diví: (almenys) supervivència de l’espècie/ supervivència de cada individu - Mitjans (què garanteix la supervivència?): vida, llibertat, seguretat i propietat.

L’absència de llei positiva en l’EN no implica absència total de llei. En l’EN, els designis divins impliquen drets (i, en conseqüència, deures) dels individus. En altres paraules, mitjançant l’anàlisi de l’Estat de Naturalesa ens adonem

de l’existència d’una...

Unitat didàctica 2n BAT MATERIALS Hobbes i Locke Leire Sales i Salvatierra

Llei Natural

- Tots els individus tenen dret a la supervivència. Per tant: a la vida, la llibertat, la seguretat i la propietat (per designi diví). - Correspondència llei natural – raó: coneixent els designis divins i la igualtat natural, cada individu ha de concloure que no ha de violar els drets dels altres individus. Aquest és el seu deure . - Qui executa la llei natural en l’EN (perquè s’assoleix i el seu objectiu) ? Tots els individus . Cada individu ha de:

- defensar - se a si mateix i a la resta - castigar els transgressors de la llei natural

- Càstig = reparació del dany causat + recepció d’un mal equivalent al mal causat. Cerca l’escarment i l’e xemple.

- Algunes coses no van bé en l’EN:

( i) Els homes transgredeixen la llei

= Estat de Guerra

ii) Els homes no són bons jutges (imparcialitat, ( venjança)

- Finalment, la llei natural no és respectada. - Per aix ens agrupem en societats civils.

[ Com? Què hi guanyem?]

Per ...

INICI DE LES SOCIETATS POLÍTIQUES: EL P ACTE, ÚNICA FONT POSSIBLE DE LEGITIMITAT DEL GOVERN

Què pactem? a) Instituir un organisme de govern al qual (

cedim la nostra llibertat de jutjar i castigar els altres a canvi de:

- Prevenció de l’Estat de Guerra - Imparcialitat en el càstig - Així, en últim terme, cerca dels objectius de la llei natural

b) Acceptar la voluntat de la majoria en cada (

decisió concreta dins l’Estat.

Què implica el pacte? - Acte de confiança - Renúncia a la ig ualtat natural - Vinculació amb la societat (qui no participa del pacte no en forma part) - Creació del cos social = “cos” que es troba en EN respecte altres - Govern ⇔ consentiment popular ( en tot el que hi tingui a veure : estructura, funcions...)

Funcions del govern - Legislativa (lleis positives segons llei natural) - Executiva - Federativa

( ! ) L’única font de legitimitat d’un govern és l’acte pel qual tots els membres de la societat civil consentim en què tal govern existeixi, en tant que entitat que vetlla per la protecció dels nostres drets natural.

[ ] EN

Unitat didàctica 2n BAT MATERIALS Hobbes i Locke Leire Sales i Salvatierra

Donades les condicions que hem descrit per a la formació del cos social, Locke fa notar que aquest també es pot dissoldre.

FORMES DE DISSOLUCIÓ DE LA SOCIETAT CIVIL

Dissolució de la societat (“des de fora”) - Quan es pateix una invasió o conquesta - La societat es dispersa o se sotmet - El govern, sense societat, deixa de tenir sentit. Queda, doncs, dissolt. - Retorn a l’EN

Dissolució del govern [I] (“des de dins”) - Quan el poder legislatiu és alterat - Dissolució automàtica del govern deixen : de donar - se els term e s del pacte .

Dissolució del govern [II] (“des de dins”) - Quan el govern actua contràriament a la tasca que li ha estat confiada (prenent decisions contràries a la llei natural – e.d. als drets dels individus). - El govern esdevé culpable de delicte de rebel · lió, ja que està transgredint la llei (natural)

- Es posa, doncs, en guerra amb els seus súbdits.

- El poble adquireix dret a defensar - se: pot legítimament deixar d’obeir. - Retorn a l’ EN : possibilitat oberta de crear un nou cos social (canviant el govern, etc.)

(!) En últim terme, doncs, la possibilitat de mantenir o canviar un govern sempre està en mans del poble. El consentiment al pacte e stà condicionat que el govern faci bé la seva funció.