Jacint Verdaguer

Poeta renaixentistaS.XIX

La seva vida.

• És un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença.

• Va néixer a Folgueroles el 17 de maig de 1845 i va morir a Vallvidrera el 10 de juny de 1902.

• Amb deu anys va ingressar al seminari de Vic on va fer els seus estudis.• També se’l coneix com a Mossèn Cinto Verdaguer ja que era sacerdot a

més de poeta.• A l’edat de 48 anys es va instal·lar al santuari de la Gleva (Osona) on va

viure durant dos anys. • Va ser força premiat en els Jocs Florals, uns certàmens literaris en els

quals es premiava les obres de diferents autors literaris.

L’obra

• Jacint Verdaguer fou l'escriptor català més destacat del segle XIX i el més representatiu de la Renaixença literària catalana.

• Va fer moltes obres amb la intenció de transmetre les idees del catalanisme conservador i del catolicisme del seu temps. Va tornar a la llengua catalana el prestigi perdut d'un idioma de cultura.

• Va començar amb unes primeres poesies de caràcter satíric i jocós i més endavant va cultivar la poesia de temes amorosos.

• Durant la seva formació va provar diversos gèneres literaris: narracions fantasioses i escrits autobiogràfics, un poema èpic en prosa sobre la descoberta d'Amèrica (Colom), i un extens poema neoclàssic (dos màrtirs de ma pàtria).

• Va fer un poema èpic molt ambiciós, l'Atlantida. I deprés de la creació de varies obres més, com Idil·lis i cants místics i Oda a Barcelona, va escriure El Canigó, considerat el seu millor poema èpic.

• La seva obra va tenir dues vessants principals: la poesia èpica i la poesia lírica dins la qual destacaven la lírica religiosa i la lírica profana.

• MÈTRICA I RIMA:Versos de 7 síl·labes, heptasil·làbics. Versos d'art menor.Versos solts.Rima assonant en els versos parells i lliure en els senars.

L’Atlàntida• L'Atlàntida (1877) és un poema format per 10 cants, una introducció i una

conclusió, que narra les aventures d'Heracles per Iberia, l'enfonsament del continent dels atlants, la creació del Mar Mediterrani i el descobriment de les Amèriques.

• Abans de donar per acabat el poema Verdaguer havia fet dues proves: els poemes Colom (1867) i L'Espanya naixent (1868).

• En la introducció narra com Colom, encara jove, després d'un naufragi arriba a les costes peninsulars i un ermità li explica la història de l'enfonsament de l'Atlàntida. Aquesta narració ocupa els deu cants. La conclusió del poema inclou el pressentiment de Colom de la futura descoberta d'Amèrica.

• Amb aquest poema va guanyar els Jocs Florals, de tots tres àmbits: fe, pàtria i amor; és a dir, que el nombren Mestre Gai Saber (que és un títol que se li atorgava a qui guanyava els tres premis). Un any després va publicar l'obra.

Fragment de L’Atlàntida

• Vora la mar de Lusitània, un dialos gegantins turons d’Andalusiaveren lluitar dos enemics vaixells;flameja en l’un bandera genovesa,

i en l’altre ronca, assedegat de presa,lo lleó de Venècia amb sos cadells.

Van per muntar-se les tallantes proes,com al sol del desert enceses boes,

per morir una o altra a rebolcons;i roda com un carro el tro de guerra,fent en sos pols sotraquejar la terra,

temerosa com ells d’anar a fons.

Així d’estiu en tarda xafogosados núvols tot just nats, d’ala negrosa,s’escometen, al veure’s, amb un bram,i, atrets per l’escalfor de llurs entranyes,s’eixamplen acostant-se, les muntanyes

fent estremir a l’espetec del llamp.

El canigó• El Canigó (1886) és un poema èpic que es pot considerar un dels poemes clau de

la Renaixença catalana. Aquest poema (que en realitat és un llibre) conté una descripció geogràfica dels Pirineus catalans que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. El mite està basat en el personatge històric Bernat Tallaferro.

• El poema té una gran diversitat de ritmes. L'autor juga molt amb contrast entre les escenes que parlen del tendre i encisador món de les fades i els ferrenys combats entre els guerrers catalans i els musulmans.

• El poema s´obre a l´ermita de Sant Martí, al Rosselló, on el jove Gentil, acompanyat de son pare (el comte Tallaferro) i el seu oncle (Guifré de Cerdanya) és armat cavaller . Mentre s'està celebrant una festa, arriben notícies que els àrabs estant envaint el territori. Tothom es posa en moviment per defensar la terra; entre ells Gentil, enamorat de la pastora Griselda, que seguint les ordres del seu pare, se'n va a lluitar amb el seu oncle Guifré.

El comte Guifré li encomana que vigili el castell de Rià per si arriben els sarraïns. Però, cridat per la màgia del Canigó, abandona la guàrdia i s´enfila a la muntanya on és rebut

per Flordeneu, la reina de les fades, que ha pres la figura i la fisonomia de Griselda. Encisat per la fada, Gentil es lliura a la seva voluntat i Flordeneu se l´enduu al seu

palau per casar-se amb ell. Els dos amants emprenen un viatge per totes les comarques pirinenques, convertides pel poeta en una fastuosa visió, a vol d´ocell, que

culmina a la Maleïda.

Mentrestant, els sarraïns han arribat per aquestes terres i han ferit i fet presonar a Tallaferro, que finalment, els vencerà i podrà escapar-se. El comte Guifré troba Gentil, tres dies després, al cap de la muntanya cantant lànguidament, cobert de flors i encara sota l’encantament. Pensant que és un traidor per haver abandonat la lluita contra els

àrabs sense motiu, Guifré estimba el seu nebot des de dalt del Canigó i les fades recullen el cos sense vida. Davant el dolor i la ira de Tallaferro en conèixer la mort del seu fill, Guifré vol expiar el seu crim i funda, penedit de la seva acció i sota la direcció

de l'abat Oliba, un monestir benedictí sobre la tomba del noi.

Una vegada morts Guifré i Tallaferro, Oliba amb els seus monjos puja al Canigó i allà tenen lloc una sèrie de cants dels religiosos i de les fades, fins que aquestes acaben

fugint i el Canigó queda desencisat després de plantar-hi una creu al cim.

Canigó

Lo Canigó és una magnòlia immensaque en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.

Formen son càlzer (calze) escarides serresque plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,Los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,los Estanyols ses gotes de rosada,i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla.