joan salvat papasseit

al llavi una flor i l'espasa ferma ***

Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d'amar no comporta mesura. Deixa't besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l'amor perdura.

***

Visca Catalunya lliure!! Mori la burra Espanya gran! Visca la virilitat dels irlandesos! Abaix la diplomàcia de "La lliga"! Morin els butiflers! Visca el futurisme internacional *** La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de

guanyar. ***

"De La rosa als llavis ha pogut dir-se que és el millor poema eròtic de la poesia catalana. Podem afegir-hi, sense por d'exagerar, que és un dels millors poemes eròtics de la literatura europea." (Joan Fuster)

● poemes en ondes hertzianes

● l'irradiador del port i les gavines (1921)

CANTO LA LLUITA

Cavaller d'un corser qual crinera és de flames só jo l'incendiari de mots d'adolescent. Blasmo els déus a ple vol: l'arraulit bestiari tem el fuet del meu cant!

I he maridat la lluna... (Però no dormo amb Ella, si el filisteu governa els meus domenys)

NADAL

A Emili Badiella

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca Així el grup d'homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa a la cuina prop del braser que crema amb el gas tot encès han enllestit el gall Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena i ells recullen les plomes i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som- Jesús ja serà nat Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar

ENCARA EL TRAM

A D. Carles

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre, i el full s'irisa en veure's cobejat. I el cobrador s'intriga si giraràs el full: sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen i la mitja és ben fina; i tot el tram ets tu. Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara que fa rosa el teu cos de tafetà vermell, i el teu mocadoret ha tornat de bugada. Però els ulls no els sabem!

I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls... Té, ara, ja he baixat!

VIBRACIONS (algunes)

*

Dolça recança: l'anima del Poeta al teu ventall

*

Quin vent que fa, quina pluja més fina! -El tram llampega.

*

Dins de la nit alegria en la casa. Tot és la por.

*

Aquesta flor, del teu pit al meu llavi, flor en el llibre.

*

Volves de zèfir sonorants ones verdes: la Primavera

TOT L'ENYOR DE DEMÀ

A Marià Manent

Ara que estic al llit malalt, estic força content. -Demà m'aixecaré potser, i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror, i unes tanques amb flors sota el sol, sota la lluna al vespre; i la noia que porta la llet que té un capet lleuger i duu un davantalet amb unes vores fetes de puntes de coixí, i una riall fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari, i qui puja als tramvies i els baixa tot corrent.

I el carter que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa perquè no sé el secret de les altres que porta.

I també l'aeroplà que em fa aixecar el cap el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri matineres qui travessen de pressa en direcció al mercat amb sengles cistells grocs, i retornen que sobreïxen les cols, i a vegades la carn, i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer, que treu la torradora del cafè i comença a rodar la maneta, i qui crida les noies i els hi diu: -Ja ho té tot? I les noies somriuen amb un somriure clar, que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat qui mourà tanta fressa perquè serà dijous i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats i els carreters dormits sota la vela en punxa que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa, posat a taula. I l'escudella rossa, fumejant.

I vosaltres amics, perquè em vindreu a veure i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera si m'aixeco demà. Si no em puc aixecar mai més, heus aquí el que m'espera:

-Vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort.

DAMUNT MON VAIXELL

Damunt mon vaixell l'arc de Sant Martí com un gran cinyell. Totes les sirenes engronxant-se en ell.

RES NO ÉS MESQUÍ

Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'istiu. I tot és Primavera. i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí perquè la cançó canta en cada bri de cosa. -Avui demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

● les conspiracions 1922

VISIÓ DEL GUADARRAMA

Serra ferrenya i aspra! D'aquí on jo ara la veig, sembla un rei castellà que jagués amb l'espasa al costat, sota mantell d'ermini. Sembla un rei i un gegant, però jeu. -Té un abís als seus peus de terra calcigada. Castella, el Guadarrama: posta d'or però posta segura d'un vent que haveu sigut! Dormiu la vostra sort: deixeu pas als hispans que ara avancen. Catalans! tots en peu, l'Escorial deixem-los per trofeu: que ara serem nosaltres qui plantarà les tendes.

De tant pecar el rei jeu.

● la gesta dels estels 1922

DIVISA

L’estel d’un esguard i el d’una senyera,

la guerra i l’amar: la sal de la terra.

Al llavi una flor i l’espasa ferma.

BITLLET DE QUINZE

l'autòmnibus correcte ara acull al nadó amb la dida que el porta

el nadó és més petit que la mamella d'ella més petit i més bru:

-tot ell sembla una O de joguina que riu

(la mare deu ser prima -bella com un obsequi!)

a dintre de l'autòmnibus el nadó té olor de la llet matonada

jo penso en aquell temps que anant a cercar pa em menjava la torna si era coca ensucrada

vet aquí que -altre temps- jo també era un nadó

de cop me feia gran i em duien al fotògraf

-recordeu el retrat on sóc dalt de cavall un cavall arrogant alt i net de cartró: i era com al cartell de l'Obiols- aquell que diu:

JA SOU DE L'ASSOCIACIÓ PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA?

vet aquí que la dida en amagar-se el pit ha regada la cara a un senyor de l'autòmnibus

semblava aquelles fulles escurades de nata

MESTER D’AMOR

A Enric Casanoves

Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d’amar no comporta mesura. Deixa’t besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient, mes com vianant a la font regalada; deixa’t besar -sacrifici fervent- com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l’oreig en ta galta? Deixa’t besar, i en el pit, a les mans, amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Deixa’t besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada.

PAISATGE

Ara a les nits al Pirineu sembla nevar de tanta lluna -és cert que als pics hi ha encara neu i és cert també que ho fa la pruna tota florida que ara es veu.

Sembla quieta i va brunzent tota empolvada de fortuna, mira's a l'aigua d'un torrent i es veu ben blancaperò és bruna que els roquissers senten turment.

Diu la granota el seu cant ronc -cant a la molsa i a la runa- i sembla un home cada tronc, fidels soldats que té la lluna: soldats que amaga el núvol bronc.

Cada filera és un camí, llances esteses una a una; si el núvol bronc passa per 'quí cada filera pren tot d'una l'aire d'emprendre un nou destí.

SI JO FOS PESCADOR

Si jo fos pescador pescaria l'aurora, si jo fos caçador atraparia el sol; si fos lladre d'amor m'obririen les portes, si fos bandit millor que vindria tot sol:

-els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra, si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m'enduria les noies, si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals per a prendre'n de nous.

DIVISA

Fem l’escamot dels qui mai no reculen i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: el primer bes que se’ns doni als primers. PLATXÈRIA

Dolça amigueta, jugem a feto a corretgeta, o a bell indret.

Dolça amigueta, no tinguis por:ni he d'allunyar-me ni en cap racófer-te malícies, o bé el distretsi acàs et cremes o ets a l'indreton he amagada la teva flor:si tu ets manyaga jo seré bo.

Dolça amigueta tornem al joc,la teva escala afarà de toc.Si tu m'atrapes no et besaré,si jo t'atrapo perdonaréque no m'estimis. Ja em somriuràs.

Si et cau la trena jo et faré el llaç.

(Musicat per Toti Soler al disc Cançons)

● la rosa als llavis 1923

I EL SEU ESGUARD

i el seu esguard damunt el meu esguard sóc presoner que la vull presonera: aquest matí que una flor m'ha posat li deia així baix baixet a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.

PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia envejosa a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat, bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas -qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar: diré el teu nom i el cantarà l'alosa.

AMO L'AROMA

Amo l'aroma d'aquest brot de menta que duus lligada dintre el teu somrís fés-me'n penyora tu, minyona esquerpa com vela nova que torba el garbí.

Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí; pel brot de menta cap d'elles pledeja- pledejarien si em veien sofrir.

Perquè vindria de la boca teva la posaria al mossec de les dents, fes-me'n penyora, del teu brot de menta: jo, per pagar-la, ja em donaria teu.

SOTA EL MEU LLAVI EL SEU

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa, la seda dels seus rulls com el pecat més dolç -i l'espatlla ben nua ben blanca

l'ombra corba incitant de l'esguard:

encara un altre bes un altre un altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!

QUIN TEBI PLER

Quin tebi pler l'estimar d'amagat tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria -però nosaltres ja ens hem dat l'abraç i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

ÉS FADRINETA I COM UN SOL

És fadrineta i com un sol, ara als meus braços defallia; si duu a les celles mort i dol duu a les pestanyes la metgia.

Si a cada pit porta un robí em diu l'afany: li robaria. -Ella els guardava sols per mi, si ara els volia ara els prenia.

Si l'assentava als meus genolls era una rosa que s'obria.

SI LA DESPULLAVA

Si la despullava oh, la meva amor! un botó que queia ja em donava goig -ara la bruseta i el cinyell tot pret, mel rosada i fresca la sina després:

al mig de la toia clavellets vermells:

Mocador d'olor

Mocador d'olor

que la teva sina

acostava al cor:

com que et sap l'enyor

i et sap la pell fina

tremola d'amor.

Mocador d'olor

fragant tarongina,

com li bat el cor!

VISCA L'AMOR

Visca l'amor que m'ha dona l'amiga fresca i polida com un maig content! Visca l'amor l'he cridada i venia -tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que Ella també es delia:

visca l'amor: la volia i l'he pres.

RAÏLS I MÉS RAÏLS

raïls i més raïls -i més raïls i més raïls- (la xemeneia fa el seu nom blanc en marxa)

jo resto pres per la xarxa dels raïls: cor i desig com unes mans lligades

(si xiula fort penso que m'ha cridat) -perquè enyora l'amant i jo l'amor del cos i el de l'amor només de l'estimada

i ara imagino el seu bes i el seu braç i és sols l'agulla dels raïls i la màquina

MÉS RAÏLS QUE VOLS D'OCELL LA MATINADA CLARA

CAL·LIGRAMA – EL VAIXELL

● óssa menor 1925

NOCTURN PER A ACORDIÓ

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. (Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots, i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa: sota els flandes i els melis, sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit i la volta del cel era una foradada sense llums als vagons: i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però totes les mans de tots els trinxeraires com una fandola feien un jurament al redós del meu foc. I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll. Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells -que són de tants colors com la mar sota el sol: que no li calen veles.

L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA

A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure, mireu l'ésser fuster: -serra que serraràs i els taulons fan a miques, i de cada suada deu finestres ja han tret. Gronxada d'encenalls, et munten una taula; si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert. I caminen de pla- damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans oh, els manyans! De picar mai no es cansen: pica que picaràs i s'embruten els dits; però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten i els galls de les teulades que vigilen de nits. I són homes cepats com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats! Tot el Port se n'enjoia car piquen amb ressò i es diu si neix un peix a cada cop que donen -un peix cua daurada, blau d'escata pertot. Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden: veiéssiu les gavines com els duen claror.

I encara hi ha un ofici que és ofici de festa el pintor de parets: si no canten abans, no et fan una sanefa,

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc: un pis que hom veu al sostre que el feien i cantaven: tots porten bata llarga de colors a pleret.

I encara més si us deia l'ofici de paleta: de paleta que en sap i basteix aixoplucs. El mateix fan un porxo com una xemeneia -si ho volen sense escales pugen al capdamunt; fan també balconades que hom veu la mar de lluny -els finestrals que esguarden tota la serralada, i els capitells i els sòcols i les voltes de punt... Van en cos de camisa com gent desenfeinada! Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

ARQUER D'AMOR

Si et veia la sina veia dos fitons; oh, deixa'm, amiga, que provi el meu pols.

Si un pit et sagnava, beuria ta sang; si et sagnava l'altre, amb les dues mans.

Obre ben bé els braços i acluca bé els ulls: si la carn no es bada la vida s'esmuny.

Quan sentis ma boca aguanta l'alè- t'estremiràs tota i és quan jo et prendré.

Amiga, la vida és una cançó. Jo canto ta sina, arqueret d'amor.

LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC

Aquella verge vinclada als meus braços tota es donava però ha fet un gran crit. -Oh, amat, no temis! - em deia ajocant-se: -No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra que et faci ofrena d'un amor tan pur. No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga: ¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia i els seus cabells destrenava pel coll. La carn, flotant al mossec de la vida, s'enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava ara ja és teu, i elevarà el teu cant?- I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me: -Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia, i jo era alhora l'heroi i l'esclau: -No et deixaré et diré el nom d'amiga. La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços -ja era el seu ventre més alt i més fort. I a cada pit un vermell: dues brases com la punxada del llavi i del cor.

JUNY

Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret si és cas que no venies al festeig que tindrem. Cada noia fadrina demanarà un promès, l'algàbrega i la ruda voldran llum dels estels. Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets. Farem focs d'artifici com no es veu en els cels perquè caiguin estrelles i en bombes de paper pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs -i el teu si t'atrevies que és un prec que conec. Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.

PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent, així l'espurna de mimosa al vent, la teva vida, sota el firmament.

● POEMES DISPERSOS

AMADA, AMADA

Com te veig sense veure't ni tenir-te al davant!

Ara mateix, m'apar com si corressis.

Vers la meva cabana d'il.lusions.

Amada, vas lleugera de roba.

I, en corrent, tos pits saltironegen en son si.

Aprés bojament rius, -en adonar-te'n-, talment com una nena enjogassada.

A prop de la cabana has arribat, amada.

I dolçament m'esguardes.

Per què acotes el cap, avergonyida?

Amada, jo ara et vull fecundar:

Perquè un infant alletis -que sigui com un déu.

I els homes beneeixin els teus sins

i el teu córrer.

(1918)

LES GORGES

A Sant Martí del Canigó la veu ressona que us esglaia. Diu: Catalunya! i la remor sempre contesta: Esclava a Espanya. Si prens coratge els ulls al cel i alces el braç -gest de venjança, a Sant Martí sents una veu i a cau d'orella: També a França.

CANÇÓ FUTURA

Guerra la guerra, fem-nos soldats: serà la terra pels catalans.

Gent de Castella, deixeu-nos pas!

Feu-vos enrera la host vilana. La mar és nostra! La granca ufana que l'estol passa. La malvestat s'és feta eixorca si som triomfants: serà la terra pels catalans.

Duem estrella i penó barrat, guerra la guerra! L'ardit es bat per una engruna dolça de pau: si perd l’engruna vol llibertat. Serà la terra pels catalans.

Gent castellana, l'allau no us val!

● FRAGMENTS

* Quin doll d'aigua a la font ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

* per Catalunya, els vaixells salparan. Guardeu la terra els pagesos germans.

* No hi haurà festa si el foc no és alt, si molt no es besa i l'amor es plany.

* quatre barres de sang l'or del cor que voleia

* Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma, a qui pugui pregar: Jo pecador d'amor; deu-me una santa que hagi estimat força, que per pregar-li calgui un bes i una cançó.

* La meva amiga, quan jo la prenia, tota es vinclava com dofí saltant: si era de nit, com l'estrella glatia; si era a la tarda, de pler tremolant.”

* La carn fa carn el vi fa sang -com és segura l'ombra d'Islam! [...] Voltes de marbre els seus dos pits, mesquita blanca del meu delit.

* Bru mariner d'amor de peu dret a la proa: quina noia no el vol!

● ProsesJ.S.P. Mots-propis i altres proses. Barcelona, Ed. 62, 1975. (A cura de J. M. Sobré)

I. MOTS PROPIS

Ningú vagi a remolc d'allò que pensi aquell del costat seu.

Altrament, mai s'avença.

Podria parlar ara de les curses de braus embrutidores.

Que ningú mai no doni per resolt el problema candent de la instrucció primària. Això es podria fer quan els mateixos nens escollissin un mètode d'autoeducació, ço que no és pas possible, enc que fos un sistema que podria portar-nos a una societat nova verament. Mentrestant, el millor és no deixar els nens abandonats a ells sols, però sense menar-los.

Si en qualque cosa té raó en Marinetti, més que perquè ha exaltat la joventut és perquè ha fet combat a l'esperit dels vells. Perquè el món camini sense obstacle caldrà que els vells s'aprestin a obeir. Els infants, si convé. I que no ens esparverin ni ens eixordin amb consells de prudència

En la meva actuació no em fan por les censures que puguin dirigir-se'm; tinc por més aviat per les debilitats que m'escaigui tenir.

Aconsella’t dels vells, em diuen; ells tenen experiència. A això replico, dic: -No estimo l’experiència, sinó la intel.ligència. Epíctet no ensenyava; obrava solament, i ja n’hi havia prou.

Les mares ignorants són la ruïna del món.

Regularment, en els partits polítics, s’hi apleguen i conviuen aquests dos estaments: els imbècils a baix, a dalt els vius.

Un home lliure? Es sotmet rarament i no es conforma mai.

Hi ha dues menes d’homes perillosos: el sincer i l’hipòcrita. Amb una diferència capital, que mentre l’hipòcrita fa mal a la societat, l’altre, l’home sincer, es fa mal ell mateix, vol dir, s’anul.la.

La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar. Cal ésser l'etern insurgent.

Això, sí; si nosaltres que no estimem els déus no estiméssim els homes, nosaltres pecaríem i seríem culpables que améssim els déus altra vegada. -El qual fóra gros mal, car els homes, alhora, avorririen i desconeixerien llur veritable grandesa, per a entregar-se a una grandesa fantàstica, a més d'aliena.

UN ENEMIC DEL POBLE

Que la vostra labor sigui de joventut, de vera joventut. Sense cridar pas massa, mostrareu als altres com la sinceritat és la forma més forta d'agressió que s'ha conegut mai.

No val sempre parlar com les donzelles. Cal que nostre parlar sigui agre: dir coses agres a aquells que fan nosa.

No camino pels altres ni bellugo els peus si no és per avançar i trepitjar quelcom. M’estimo els insurgents més que no els conformistes i oprimits.

Sóc jo, que parlo als joves Només són Poetes aquells qui canten en la lluita i blasmen en llurs cançons. Sigui la vostra moda tota crua nuesa. Aquell qui de vosaltres, i per la Llibertat, no hagi posat qualque vegada sa llibertat en perill, aquell no és jove; aquell qui per la Vida no s'apresti a morir, aquell tampoc no és jove. Ni ésser lliure ni viure, no és donat a tothom. No poséssiu mai límits a la vostra noblesa; vol dir: no feu el mal en que comporti bé. Odieu el tirà àdhuc si us ha caigut intel.ligent, odieu l’ignorant malgrat que sigui esclau”

LA NACIONALITAT I EL SOCIALISME Les funcions de l’Estat, tal com en nostre temps es realitzen, són una sèrie d’errors criminosos. L’Estat és constituït perquè l’individu pugui fruir de plena llibertat, dels Drets de l’home, i no perquè uns altres el puguin enviar al matadero, a presidi o al pal si demana justícia. A més que, l’Estat, no té drets sinó deures: el deure que els drets de l’individu no es vegin menyspreats per cap raó. D’aquí la policia, aquesta institució que lluny de fer servei als ciutadans, és un ramat de feres famolenques per si cal perseguir-los. Però és perquè l’Estat no fa son deure.

PRÒLEG A "LA BATALLA"

Amb la dominació, millor, amb la corrupció dels espanyols, aquí, els catalans perderen la vergonya i el desig de tenir-ne. Sols va quedar-los viu un sentit d’ésser pràctics, i oblidaren els furs, com primer oblidaren que eren una nació. El sentit d’ésser pràctics els dugué als millors llocs de l’Espanya política, deixant arraconada llur missió veritable. [...] No parlem del temps nostre, on, fins fent-los honor, a tot separatista se li dón el bell títil de boig del patriotisme. [...] Cal que el qui no ha pactat amb l’enemic, el qui no és dispost a donar-li les filles ni el tribut de la sang quan els seus fills són homes, es situï en la guerra. La invasió, no és un fet? ¿L’escarni, no és constant? ¿És que noeu un pas que no sigui traint-vos? ¿Sou boigs perquè us ho diuen quan així us expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d’ésser separatistes.

II. LA PLOMA D'ARISTARC

CONCEPTE DEL POETA (1919)

Dir poeta vol dir exultament, sentir goig en copsar el bé de la blasfèmia. El mal no ha existit mai. Almenys els homes lliures, que són els homes forts, no l’han pogut conèixer. Però existeix la nosa, que és la massa ignorant de la civilitat. Aquesta massa enorme, tota la humanitat esporuguida i tonta, qui viu perquè ha establert com norma social la hipocresia, és ço que el poeta blasma. Per això la reflexió nok té un valor an alt com l’optimisme i d’aquest l’entusiasme.

CONTRA ELS POETES AMB MINÚSCULA. PRIMER MANIFEST CATALÀ FUTURISTA. (1920)

Separats com estem amb la resta d’Espanya per la nostra cultura superior i cremant (cal recordar la influència més que funesta avui als espanyols del Valle Inclan el “chivo” i de Rubén Dario, gats de vi inflats de vent que és tota la cultura hispanoamericana) ens havem deixat dur per la mateixa empenta, i perquè ells no valien, havem també nosaltres prescindit de valer. Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat i representatiu [...] Entre els pecats mortals que els teòlegs castiguen, hi falta aquest enorme que no mereix perdó i que és el convertir-se en homes pràctics [...] Aquests poetes nostres, s’han empenyorat l’espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb un reverència. La suor que acompanya les comoditats els ha ablanit la lira. [...] Si tingúessim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser i tot, fins ni escriuria versos. [...] I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes. Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.

LA PLOMA D'ARISTARC (1921)

Diccionari de rimes vol dir fatalaitat ded l'impotent. Un nostre amic cercava el consonant de "boira" i trobava "xicoira" i no altre consonant. I va posar "xicoira"! Llegíem el poema i el poeta no el vèiem, ni el vuríem mai més. I per què, si el poeta no havia consonant, no inventava el mot? O per què no destruïa el consonant? Perquè el poeta no hi era, simplement. Hi havia un diccionari col.lector de mil menges païdes per tothom.

****************

GLOSAS DE UN SOCIALISTA / HUMO DE FÁBRICA

"Se puede ir con la izquierda y ser ladrón; lo que no puede ser, lo que no ha sido nunca, es ir con las derechas y ser persona honrada" "Els veritables enemics de l'home o, d'una manera més precisa, de la lliure expansió de l'home són quatre: el Capital, l'Estat, l'Església i l'Exèrcit. [...] De tuétano del pueblo el Capital se nutre. Las tropas del Estado y de la Iglesia -millones y millones de homes y mujeres inútiles al bien- así son reclutados de la Humanidad santa y oprimida. La Humanidad malvada y dictadora vence de esta manera. [...] Ciñe nuestra muñeca la honda de David; el Goliat es uno, el Estado burgués con toda su carroña repugnante: Militarismo, Iglesia, Capital [...] En todas las naciones existen dos verdugos: el pueblo y el Poder. El Poder es verdugo, porque siendo Poder necesita de haberlos: sin crimen no hay Poder; y el pueblo, porque siendo poder, ues que todo lo puede, sumido en sus miserias sufre y calla. Mata el Poder porque es Poder. El pueblo muere porque quiere. [...] Las revoluciones sangrientas engendran dictaduras, aún matando tiranos. Yo, teniendo cultura, soy más libre que un pueblo dado a la libertad. De Glosas de un socialista (Sabadell s.a.) o Humo de fábrica (Barcelona 1918), citat per Molas, Joaquim a "Salvat-Papasseit i el Regeneracionisme". Lectures crítiques. Barcelona, Ed. 62, 1975

**************** NOTES AUTOBIOGRÀFIQUES

Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor,esbatanat. Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall. Mai no he tingut fortuna ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços. “Notes autobiogràfiques” (pòstumes)

***************** EPISTOLARI

Epistolari de Joan Salvat-Papasseit. Barcelona, Ed. 62, 1984.

Visca Catalunya lliure!! Mori la burra Espanya gran! Visca la virilitat dels irlandesos! Visca en Soler. Abaix la diplomàcia de “La lliga”! Morin els butiflers! Visca el futurisme internacional. Carta a J. Ventalló (Barcelona, 10 maig 1920)

Vet aquí aquest problema de la nostra nació, sotmesa als castellans [...] Perquè no tenim res, res de comú. [...] Dintre la selecció d’aquesta gent d’aquí, tots els del 98, sols hi ha un incomprensió per al nostre problema i tot problema viu. En això els hem pujat un grapat de mils de colzes. Tots són hijos de España. Que bon profil els faci! [...] Jo us dic, bon amic meu, que no en seré dubtós mai per ami de la vida: no tinc res d’espanyol. Carta a Ll. Plandiura (Cercedilla, 25 desembre 1921)

He fet uns quants versos [...] que titulo Les conspiracions. Són versos de guerra contra Castella. Què hi farem; per què em deixen tantes hores aquí, barrina que barrina... Jo, per no perdre el temps, he conspirat. Carta a Miquel i Laporta (Cercedilla, 10 gener 1922)

Aquí en La rosa als llavis dic la sola tonada de l'amor. No penso que cap jove la pugui dir com jo la vinc ara d'escriure. La forma? cap angúnia [...] amb la vella forma jo puc dir un poema on l'imatge és més viva que ells no l'haurien fet. [...] I encara hi ha molts joves tancats als vents moderns que seguiran fent llibres perquè quan vingui el temps, 50 anys o els que siguin, que es revisarà tot, hom sols tingui la feina de deixar-los per res. Hauran posseït la forma, evidentment, però això té valor entre nosaltres. Dintre de 50 anys només tindrà valor lo que hi hagi de molla i de carn viva en cada plana escrita. Carta a J. Lleonart (El Vernet, setembre 1922)

no tot el món em trobarà com cal: i no pas per la forma, sinó pel contingut. Jo, amic, sóc incapable, i aquí, tots són capats. En el llibre La gesta dels estels faig moltes concessions, però no en La rosa als llavis, que publicaré jo, perquè crec que altrament no tindria editor que volgués exposar-hi. “Carta a J. M. de Sucre” (El Vernet,14 setembre 1922)

ELS NENS DE LA MEVA ESCALA (1921)

Observador, tendre i realista, poeta de la quotidianitat, Salvat-Papasseit va descrivint unes espurnes de la vida dels nens de la seva escala. Els fragments que podeu llegir en primer lloc es van publicar al número 18 de la revista "La Mainada", el 7 d'octubre de 1921. La Salometa és la seva pròpia filla, la font d'inspiració pricipal d'aquestes pàgines, i a poc a poc s'aniran incorporant altres nens i nenes que ens acaben donant una visió de la infància a través dels seus acudits i les seves relacions amb grans i petits. A la revista aparegueren únicament 13 textos seus.

La Salometa és una nena menuda, menuda, però com l'argentviu de bellugadissa i gosada. I amb uns ulls grossos, que és el que se li veu més. Porta unes calcetes curtes, i un vestidet més curt, i ara a l'istiu, amb els cabells tallats, fins sembla un xicotot. No vol que res li facin, sinó que ho vol fer sola, i quan ho aconsegueix exclama:Heus, mama... tota tola he fet! tota tola!La Salometa té ara vint-i vuit mesos. L'altre dia assajava de veure a galet. Té un cantiret de llauna i obria una boqueta que quasi feia por de tant oberta que era. Ui, ui, ui quina por!... El cas és que bevia i no bevia, car si aixecava el broc, no sabia engolir. I així es mullava tota. Però encara afegia:

Heus, mama... tota tola, he fet! tota tola!El diumenge passat l'oncle li feia festes. I jugaven a ponts. La Salometa passava sota les cames de l'oncle, i reia... i no queia. Al vespre, en arribar el papa, la Salometa es posava a peu dret i obria les cametes i saltava:- Pazza, papa, pazza!

A l'August anireu coneixent-lo. És un nen de cinc anys que viu al tercer pis, a vegades rebec, però ja comença d'anar a estudi i es millorarà molt. Porta un davantalet a ratlles, unes espardenyetes, i branda la cartera com si passés molts llibres. Però no en passa cap, que hi duu el berenar només. A vegades s'atura a la font del cantó i es mulla com un peix d'aquells de coloraines. Pel demés, és un bon nen, que no es mossega les ungles, s'acaba totes les sopes i fins sap dibuixar.Mireu si en sap, que n'està segur. No vol que el contradiguin. Ahir mateix dibuixava un cavall. En fer-li observar el seu avi que aquell cavall havia cinc potes, i que els cavalls no en tenen sinó quatre, l'August va replicar:- Oh, quatre, quatre... Els meus cavalls en tenen cinc!

Al número 19 de la revista, a més de la Salometa, que torna a aparèixer, també s'amplia la història d'un altre petit veí, En Ricardet, que abans volia ser "caballo", i que ara Salvat recupera, com en els casos anteriors, a partir d'una anècdota.

El nostre Ricardet, a qui anomenarem des d'ara amb aquest nom perquè si el volem nostre és per lo espavilat, ja no serà caballo. Una bona família de l'escala se'l va emportar a fora, a passar uns quants dies prop d'Arenys, i per quelcom seriós que li va ocórrer ha pogut canviar d'opinió i desig. Ha tornat un xic negre de sol i de serena arran la mar, i amb un bon tros de seny que no tenia, que la gent de la costa catalana són aciençada en tot i es fan encomanar l'enteniment.Ja veureu que una nit (ell dormia a una cambra qual finestra reixada queia a la planta baixa del carrer) feia una lluna plena que semblava un mirall de serafins i entrava la claror dins la cambra mateixa. En el silenci viu de les nits prop la mar, pel nostre eixelebrat fill de Múrcia mateix, cosa mai sospitada, hi havia la remor fremissant i suau de l'ona fregant l'ona. I el petoneig seguit de l'aigua enamorada amb la sorra sedent, li semblava una mà que l'anés adormint, estirada lleument per sa galta. Mes si feien trepig al carrer s'oïa de tan clar que hom diria un martell. El nostre Ricardet cada vespre es dormia d'un cop d'aquest trepig.

Ningú no el sap poruc, però ara es tapava el cap amb els llençols, per mor de no sentir què passava al defora. Un salt al cor el feia desvetllar, i escoltava tement:-Alabat sia Déu!... I l'estel lluminós que ens envia. Les doootze!...El sereno del poble, amb una veu gruixuda de xantre oficiant, declarava als veïns l'hora quieta. Apoiava el seu cos i el seu braç en la reixa mateixa que havem dit, i la seva figura entrava retallada i aparentment sinistre. En Ricardet el veia tocant als peus del llit: amb una barba llarga i una gorra

estrafeta, amb una mà tot d'ossos llarga i prima. Sentia la fredor d'una basarda immensa i no tenia esma de cridar. Per fi va encendre el llum, car penjava una pera sobre el capçal del llit, i tot va esdevenir d'una claror segura i coneguda, i el malastruc sereno ja no hi era.A l'endemà, quan entraren a la cambra, la nitra estava encesa i sota dels llençols, com una muntanyeta que cobria la neu, hi havia en Ricardet. El varen despertar, i abans que el bon dia, esguardant a tothom i amb els braços enlaire, va dir:-Ja tinc ofici! Ara vui ésser guerrrero....?-Sí, ara vui ésser guerrero i sortiré a les nits i mataré serenos.

En el número 20, la Salometa té uns tractes molt singulars amb un gatet. La nena sembla satisfeta, però les associacions protectores dels animals potser no estaven tant cofoies com el pare amb aquesta relació.

La Salometa juga amb el gatet. Després de les nines, que tot just si vesteix amb mocadors i bressola a la falda, no té altre amic més franc i més alegre. El gatet es diuMiau i és negre i blanc. Corre per tot el pis, esgarria la roba apariada en el cove els dies de bugada i es persegueix la cua cargolant-se per terra. No se l'atrapa mai. Llavors la Salometa li enveja el bon jugar i crida:-Miau, aquí!- El gatet no s'atrassa, i

me'ls teniu als dos embrutant-se el vestit i la pell. El vestit del Miau a vegades és net que no té pèl que visqui sense dia de festa. Net com una patena, que diem. I l'un i l'altre corren com dos petits follets.La nostra Salometa l'agafa pel clatell, a voltes per la cua i també per les potes, i l'aixeca molt enlaire i el deixa anar i tot, igual que una pilota. S'estimen tant i tant, que si no fos la mama que ho vigila, fins dormirien junts. El gatet s'acontenta en dormir al llitet de la nena cada volta que pot, però només de dia. La mama no permet que respiri l'alè del Miau. Fora d'això, tots dos fan una sola cosa i una sola persona, i no cal retenir amb quin seny el marruix sap amagar les ungles.Suara la Salometa el tenia pel coll. De tant com l'apretava li prenia el respir. El gatet miolava: méu, meeu, meeeu... Però a la Salometa se li acudia això:Paieet Miau... Canta coses!

I encara dos textos més. En el primer podem llegir com Salometa comença a reconèixer les vocals; aquesta vegada és la O, però l'assimilació de les característiques de la lletra no és tan satisfactòria com sembla en un principi; encara que precisament aquest fet li reporta altres satisfaccions al papa. En el segon text, llegirem com alguns dels nens que havien estat descrits individualment, participen ara d'un esdeveniment comú... I sempre l'anècdota final, que ha estat la que ha captat l'interès de l'escriptor. Els dos textos van ser publicats al número 22.

La Salometa sap la O. Aquesta vegada el fet no és memorable, perquè li ha estat ensenyada, però és d'assenyalar que ella coneix la lletra per tot allà on la veu. Als llibres als diaris, a qualsevol paper on sigui impresa, tant si és grossa com xica. Però només impresa.Pels menesters de casa, el papa té pensada una pissarra negra, i a vegades, amb guix, sol distreure la nena dibuixant-li el porró, el canti, les cadires i tot allò que la nena li va dient:-Papa, fes un puó... papa, fes un cantieet, papa, fes una caïeta...El papa ha fet una O. Damunt d'un fondo negre tot lluent d'atzabeja, una circumferència d'una blancor magnífica. I li ha preguntat: -Salometa: quina lletra és aquesta?I la nena:-No hi és... iétra! La iüna, és !! la iüna!!!

Han pujat al quart pis on tenen un nadó d'ahir vespre. La Montserrat i en Jordi, els germanets, de contents que estan, semblen dos pardalets que corressin pel pis.

La Montserrat pregunta: -Escolta, àvia: com és que tenim un germanet? ¿I per què no tenim una germaneta-. L'àvia ha explicat això:Quan han trucat al pis, jo estava cercant un barret per a posar al Jordi. I vet aquí que ha arribat un menut. Si hagués demanat una escombra, per exemple, el qui trucava hauria estat certament una nena...Al cap d'una estona, En Jordi esguardava el cel, i l'àvia ha inquirit que cercava de veure el forat per on devia

haver passat el marrec, que ha arribat, ves si és prou! sense bolquers i tot.Quan ha entrat la Salometa, ja hi havia qui sap les visites. En Ricardet, l'August, en Lluís, l'Anna Maria, en Miquelet i una nena castellana, si fa no fa com la Salometa, però a qui la nostra nena no entén, perquè a vint-i nou mesos no hi ha cap català que entengui l'espanyol. Per això ha estat possible aquest diàleg:-Sientes, el nene, cómo llora.-Què dius? ... tonta!

De sobte, es va interrompre la col·laboració de Salvat, però al número 23 van sortir, sota el mateix títol i amb la dedicatòria "Amb tota devoció a En J. Salvat-Papasseit", quatre narracions curtes de Pere Pujol Casademont, amb nens nous. Aquesta va ser la darrera aparició d'"Els nens de la meva escala" a "La Mainada".