Upload
25684jje
View
148
Download
2
Embed Size (px)
Citation preview
L’ORIGEN DEL MON
Jordi Capó Calabuig
IMPERI ROMÀ
Després de la caiguda de l'imperi Romà en els
segles VI al XIX es va creure que va ser fruit de la
màgia i va sorgir espontàniament.
GRÈCIA ANTIGAHi ha una hipòtesi anomenada panspèrmia
còsmica que es fonamenta en el fet que l'essència de
la vida ronda per tot l'Univers i a la Terra ha estat
possible gràcies a l'arribada de aquestes "llavors de
vida" de l'Univers. Aquesta hipòtesi fou defensada
per Arrhenius, un dels pares de la química de l'edat
moderna, però és la una de les primeres que deixà
de banda la relació entre l'origen de la vida i els
déus o la màgia que alguns pobles li atribueixen.
Aquesta hipòtesi va ser ideada pel filòsof grec
Anaxàgores que va viure entre els anys 500 aC i 428
aC.
HINDUISMEAls textos vèdics es parla de "creacions" en plural, ja que tot
segueix un cicle imparable de reencarnacions, per tant hi ha
diversos mons que apareixen, duren un cert temps (un dia de
Brama, equivalent a 4320000000 anys terrestres) i es
destrueixen per donar llocs a uns altres. Aquest procés es
repetirà fins a cent vegades (sent una xifra metafòrica per
indicar multitud).
La creació suposa posar ordre en un caos primordial, en el que
ni hi ha ni deixa d'haver-hi res, en una concepció típica de la
filosofia oriental, que fuig del dualisme extrem. Dins cada
creació apareixen els diversos déus, que al seu torn originen les
espècies, costums i objectes.
MÓN MAIAEl Popol Vuh és el text sagrat que narra la creació maia. El déu
original (del que no se sap res) conviu amb dos déus, Tepeu i
Gucumatz, amagats en un caos blau i verd (per tant dins de l'aigua,
com a la majoria de tradicions). Aquests dos dialoguen i arriben a
l'acord de crear tot el que existeix. També és a partir de la paraula
que comencen a sorgir les coses i omplen el buit que hi havia abans.
Intenten que les noves criatures els respectin i els preguin però els
animals no saben parlar. Intenten crear els homes de diverses
matèries, entre elles fang (una altra constant mitològica) i fusta,
però les races no són apropiades i les destrueixen o converteixen en
micos. Llavors demanen consells als seus avantpassats (dels que
tampoc se sap l'origen) i aquests aconsellen usar el blat de moro per
crear l'ésser humà.
ELS INQUES
De les tenebres inicials, Viracocha va emergir del llac Titicaca amb uns
quants éssers humans (de nou els homes són éssers similars a la divinitat i
diferents de la resta d'animals) i llavors va crear la llum, el món i les
diferents espècies. Del sol va descendre l'Inca primer, que es va aparellar
amb les dones originals. La raça humana va oblidar, però, agrair al creador
la seva existència i aquest va detenir la pluja, fent impossible la vida.
Un nou déu va sorgir, Pachacamac, i va convertir totes les persones en
micos (una tradició semblant a una de les races fallides dels maies) per
tornar a començar la seva pròpia creació després d'haver fet fugir
Viracocha, que va anunciar que tornaria de més enllà de les aigües (això
explica en part la relació dels inques amb els colonitzadors espanyols, que
venien travessant l'oceà d'aquest indret indeterminat). Pachacamac i la seva
família divina van convertir-se en els amos de Cuzco, amb la seva raça de
gent que els adorava
LA XINAEls primers escrits xinesos no tenen cap mite de creació pròpiament dit. Més
endavant, el daoisme proposà que el Dao era la força creadora, en un paper similar al
arché grec i lluny del paper de la divinitat monoteista. Aquest Dao va fer que del no-
res sorgí l'existència, entesa com a principi metafísic, en la línia de l'ésser de
Parmènides. L'existència va donar lloc al Yin i al Yang, que al seu terme van crear la
resta de coses existents. Cal subratllar que aquest mite és força conceptual, allunyat
de la majoria de tradicions que identifiquen els objectes creats amb objectes realment
existents, a mode d'arquetips.
LA XINAPotser per aquesta vaguetat va sorgir una versió
alternativa, que conviu amb aquesta. L'univers va
néixer d'un ou, dins el qual vivia un déu. Quan aquest
va néixer va trencar l'ou en dues meitats; la superior va
esdevenir el cel i la inferior la terra i el mar. El déu va
viure i quan va morir va esclatar en diferents trossos,
que van donar lloc a la vida. Aquest mite recull la
creença panteista, segons la qual la vida és sagrada i
per tant tots els éssers tenen alguna cosa de la
divinitat, creença estesa en moltes comunitats. Un ou
similar es troba a una cultura força allunyada: la finesa.
ÀFRICALa majoria de cultures africanes creuen en un
demiurg que crea els homes a partir d'una
matèria comuna, com el fang, l'aigua o la fusta.
Els massai, per exemple, descenen d'un arbre. El
demiurg va donar als tres homes cap de tribus
tres trossos de la fusta primera, amb els quals es
van fer armes i eines per dominar la natura. Això
és una constant en els mites africans, els homes
descendeixen de coses que usen al seu temps per
sobreviure en el món. Aquesta íntima connexió
amb la natura, de la qual provenen, explica la
quantitat de ritus destinats a mantenir
l'harmonia amb l'entorn.
ÀFRICA
Els mandinka, que viuen al sud de Mali, creuen que el
déu creador, Mangala, estava dividit en quatre trosos que
simbolitzen les quatre estacions (pas del temps), els
quatre elements clàssics (la matèria), els quatre punts
cardinals (l'espai) i quatre éssers vius que vivien al seu
interior en forma de llavor. Va expulsar tot el contingut
del seu ventre, cansat de tant pes, donant lloc al món i a
la vida. Els quatre humans primigenis formaven dues
parelles de bessons (es casaven amb l'altra parella,
justificant mític del tabú de l'incest que porta a
l'exogàmia de les tribus).