9

S U M A R I . Palsatges espirituals. Aspiració, per Oriflarna. — El* tudena, per Prudenci Ser-trana. — El comerciant, per Roc de Montserrat. — Poesia Catalana : Elogi de la bellesa, per Ra-mon Ribera. La nit 1 el vent, per Joan Arts. —La filla del cel, per Josep Cardona, pure. — Locaricatura 1 el caricaturista J. Saulie l (San), per Joan Matas.—Bibllografle, per Esteve SerraTrias. — Musicals. — Noticiari.

L,

ANY 1. SABADELL , 15 NOVEMBRE 1920 NúMM. 4.

PAISATGES ESPIRITUALS

ASPIRA CIÓ

axlcom el bloc de pedra tanca 1'estàtuá,.i l'extensió enclou el paisatge, aixtma-

teia dins la nostra còrpora hi viu un esperit que ens fa sensibles i una intel-

ligència que ens mostra el privilegi del raonament. Cal, però, amb fretura modelar

la nostra imatge petrificada i cal explorar el paisatge dels nostres sentits per tal

de fer-nos lliberts de la feixuga nosa que ens obscureix.

L'àuria florida d'un arbricell ens donará el goig de la renovellança; el fontinyol

sonor el ritme intruncable del nostre desig perdurant; una volior d'ocells el raude

feliç instant dels nostres pensaments escàpols; l'udol del vent l'entenebrida quimera

que ens abat; el panteig de l'ona la força prepotent de la nostra volença; la corba

de les muntanyes la beatitud; l'estança tranquilla el descans, el suau abandó i una

germinadora creixença d'insospitades amors; el corrent del riu l'obstinat impuls

de les nostres idees; 1'immensitat del blau un insadollable desig d'eternitat...

Llavors la nostra vida haurà el ritme mateix de la Natura i podrem folgar joio-

sament pels camps humits de rou amb el cor a la mà i l'ànima voladora.

La corcada gent de ciutat ens miraran estranyament—sens avenir-se de la cursa

triomfal que farem a voladúries —, junyits traidorament pel seu esperit mesquí

tancat dintre el matosser bloc de pedra del seu cos.

Nosaltres, deslliurats, passarem i desapareixerem. Darrera nostre es percebrà

l'harmonia plena d'humanitat d'un imprecís chor de violoncels i en l'aire hi restará

una estela lluminosa que es farà seduïdora d'empendre-la en ruta.

ORIFLAMA.r &:.

2 GARBA

ELS TUDONS*o

Quan jo era un jove gosat i fantasiós, lavida dels tudons m'obsessionava com

un ideal de solitud i esquerperia.Els tudons!, la sonoritat adusta d'aquest

mot encara em desvetlla imatgeries i re-cords plaents. Cap ocell de la muntanyahavia defraudat en tanta manera les me-ves il'lusions destructores, però cap comel tudò, reblí el meu esperit d'engresca-ments imponderables. En les coloracionsde son plomatge jo hi veia el reflexe muscdel torb estival i l'atzurada transparènciade les boires esmotxant espadals i boscú-ries. Eren aquells colors colors d'abisme,d'infinit, de celistia i vèrtic.

Admirava demés el poder astorador deson esguard infal'lible, la fermesa de soncos harmònic, de son pit herculi, de lesseves ales incansables!, més que res, l'am-plària i magnificència dels seus dominis.

Des dels feréstecs i abscondits ajocs dela muntanya el veuríeu llençar-se a lesfrondes atapeïdes dels baixos, d'una solaembranzida , dreturer com un projectil.Ningú matineja com ell. És fosc encaraquan el seu aletejar percudeix el fullamde les rouredes sòpites, on l'auba empenyla nit branca per branca, soca per soca, ion resta per tot el dia un vagorós alenarde frescor i de tenebres. El tudó situat enels cimals atalaia les rostellades de laplana. En daurar-les el sol s'hi deixa cauresenzillament amb un esvolategar apenessorollós. Va espigolant el blat. Camina,s'atura, becarreja entre el gram i les cal-cides. Sos moviments tenen una impen-sada elegància i una certa blanura gron-xadissa. Fa les passes curtes acompas-

• Premi en el Certamen Literari d'enguany a Sabadell

sant -les amb un vaivé de gorja i unasubtil inclinació de cap ple d'encís reial.Talment diríeu que es lliura a repetidesafirmacions d' optimisme bo i saludantgràcilment a la minúscula població delrostoll, donant-li assegurances de no agre

-dir-la ni inquietar-la.De tant en tant devé iinmòbil, allar-

gassa el coll i fita son esguard en les llu-nyanies; en les clarianes dels boscos, enles ombres dels marges, en les atapeïdesvorades del moresc... Va destriant amb lapoderosa energia dels seus ulls tots elsinteriors que el rodegen. Un moviment,un brill, un esclat de color, un impercep-tible bellugueig , qualsevol traspuar decosa perillosa, el més insignificant indicide sorpresa el determina a enlairar-se deuna sola pitrada ferma i resolta. I és lla-vors quan les ales esbateguen de faisócaracterística, com un repicar breu, sensesonoritat, de fusta seca.

$s, però, el toc de sometent de totes lesaus que pasturen. El tudó vigil'la per tot-hom i fuig primer que tothom, i ben aviatla seva prodigiosa trajectòria el situa enl'atzur hospitalari.

En quant les rostollades de la plana,amarades de sol, exhalen flaires xardoro-ses, el tudó les deixa de bon grat.

Remunta per les valls; boga i giragonsaen la roentor de l'aire fins assolir una ri-bera. S'abeura en un bassiol del sorral itorna a la muntanya. Ha fet tan de camícom un home pot fer en una jornada; hagaudit de l'espai, de les intimitats volup-tuoses de les frondes, del mannà del bonDéu, de l'aigua transparent filtrada perles arenes entre policromada i lluenta pe-druscalla; ha vist el pagès llaurant, el ser-

GARBArador atuïnt pollancres, el carboner asse-gut a l'ombra, la pastora enclenxinant-sesota el cirerer; ha creuat per damunt deles masies i poblets, arran de l'ermita so-litària, dels quintanars i dels artigots...

Tots els panorames d'un bon mati d'es-tiu li han sigut familiars i ha endavinat lamort en l'espessor d'unes branques mus-tinades on s' amagava la negra espin-garda d'un caçador d'aguaits.

Més, molt més, ha viscut el tudó en po-ques hores , i ara parrupeja sos amorsentafurat en la sureda espaventable.

Cal oir aquest cant en l'atuïdora caldadel migdia, mentre la fullaraca es retorça punt d'inflamar-se, mentres les serpstroben virior per a caminar redreçadespels esqueis i bardisses, i suen reïna elspinatells, i les perdius, amb el bec esba-dellat, romanen ajocades en les ubagorsdels castanyers 1 rasquen llur plectre, fu-riosament, les cigales. Llavors experimen-tarfeu un enyor pregon de tots els erotis-mes remots. Us sembla que els heu fruïtmassa depressa, que sols en aquell lloc igronxats per aquella melodia greu, ruda-ment apassionada, l'estimar, les carícies iel morir haurien sigut complerts, intermi-nables i exhauridors.

El tudó construeix el niu barroerament.Uns quants brocs que recull de terra, en-creuats sense art ni traça en el forcat dedues branques sostenen els ous, i, méstard, la bessonada.

Aquests fills són deformes, pesats i es-túpids. Mostren impudorosament la carnllur fins a devenir grandassots; una carntova, moradenca, mal coberta de borrissoli de canonets gelatinosos. Solament enles ales i la cua les plomes hi grillen es-paiades i simètriques, com rengles de pin-zellets d'aquarel'la clavats en l'epidermis.

Semblen en conjunt ocells escaldufats, 1en tocar-los es troben llefiscosos i cre-mants, i llur contacte us esgarrifa.

El tudó peixa la nissaga d'una faisóentendridora. Arriba al niu amb el guierple, i, encaixant el bec en el bec del fill,regurbita l'aliment.

És més que treure's el mos de la boca;és pairar-se'n a mitja digestió.

Mentres dura la cria, el tudó limita unpoc les seves excursions. És en un tempsque les garberes són als camps i s'apro-fita de les que té més a la vora, rossejanten el pendís d'una artiga o en la feixaescaducera d'un masic abandonat.

Teniu un pressentiment de la felicitatdel tudó amant i procreant en la mun-tanya ?

Sols de tard en tard el colpeix la des-gràcia. Això esdevé quan un fill li passaper ull en l'enteixinat del niu o quan unpastor o un llenyataire el descobreix, se-grestant-li la cria.

Els cerca nius es consideren sortosos enatalaiar-ne un de tudons.

Àdhuc al bosquerol no li reca enfilar-sea un pi o al cimal d'un suro enorme, perheure aquells novells que omplenen lacaçola. Embasarda presenciar les tals as-censions. Sovint l'arbre es troba situat alcaire d'un abisme o assoleix altures verti-ginoses i la soca és d'aquelles que no espoden embraçar. Llavors el caçador eslleva els espardenyots de betes o se'ls en-tregira a fi d'alliberar-se el peu. Aqueixospeus de bosquerol tenen aptituds premsilsextraordinàries. El dit gros tanteja l'es-corça, es clava en les rugositats i clivellesgarfint i test, mentres les mans s'afermencom ventoses i carnes i braços executenformidables contraccions per a assolir elsbrancatges.

GARBA

Fins que els novells no són assaonatsel segrestador repeteix aqueixos escala-ments temeraris. El tudó se n'adona, vi-gil'la, pena silenciós, inerme, ocult en elsramatges veins, i segueix peixant als pre-destinats, possiblement ferit d'un averanymartiritzador com la mare que alleta sonfillet sota les negres ales de la Intrusa.

A 1'hivernada els tudons s'acoblen for-mant exèrcits. De dia s'abaten allí on lesglans són assolades. Els oiríeu fressejaren la fullaraca, el mateix que una ramadade moltons. Pelluquen f es passegen asso-leiant-se, confiant en els gaigs, l'escridas-sament deis quals els avisa la proximitatde l'home, del ca i de la guineu.

També cerquen les terrassades. El tudómenja greda talment com una damisePlahistèrica. Però ell pla sap el qué li convé.Les glans i la greda l'enforteixen 1 el fanapte per a resistir totes les inclemències.Vola a travers de l'huracà, perfora la neu,viatja a incalculables distàncies i portauna vida trashumant.

Un dels espectacles més grandiosos quees poden fruir a muntanya és el contem-plar una volada de tudons com cerca 1'a-joc en caure la tarda. En 1'indecisa celistiadels dies brúfols comenceu per obirar-loscom un pampellugeig importé. Creuenl'infinit i avancen en corrúa com una te-nue fumera. Després, en regolfar, l'estoldevé compacte; un glop de brunesa benperceptible que s'esfilagassa altra volta;més tard ja es destrien amb llur carácterde voladors terribles . Descendeixen enespiral; s'ajunten i separen el mateix quesi els de la rerassaga no logressin aturara temps Llur embranzida, per a coordinarl'evolució.

A sota negreja el pinar fantàstic. Laboira s'arrossega pel fons; un vent gelin

traspua per l' immensa xarxa del bran-catge i munta per la serra un murmuribruelant, pregon, somort, que oneja a lesoïdes el mateix que la ressaga d'un marllunyà tempestejat.

Entre el verdejar dels cimals dels pinssuperposant-se, s'obiren ensulciades d'om

-bra carminosa, cabarques tenebroses, vas-tíssims interiors inquietants i enigmàtics.

La voladúria de tudons sembla capbus-sar-hi. L'eixam que obscuria el cel es des-taca per ciar sobre la muntanya. L'encer-cla de dalt a baix, vaga pel llarg i tornaa remuntar-se en una interminable ex-ploració.

La llum minva, el vent referma, el fredés viu... Els tudons ajusten la trajectòriaLlur; cenyeixen un grup de pins alterosos;s'hi arranen... ja hi són. Mes de sobte, al-.tra volta, guanyen el cel; aixamplen lacorba de llur vol i es disgreguen per ajun-tar-se desseguida. La maniobra es repeteixtres o quatre vegades. Per fí, un escamotdavalla audaciosament i es posa. No tardamolt en llençar-s'hi tota la facció. Lescapsades dels pins s'abranden d'un fla-mejar lletós d'ales vibràtils.

S'inicia en cel i terra la quietud de lanit. Diríeu que el pinar no esperava mésque l'ajocada dels tudons per adormir-se.

l s en aquest temps i en aquestes horesquan esdevenen les grans matances delsbraus i indomables prínceps de les selves.La desvaga i gasiveria dels pagesos ini-cien, llavors, una persecució traidora icontínua : 1' aguait dintre barracons enl'espessa trama dels quals el tapaboquesde l'assassí es fa invisible. a D'una perdi-gonada se'n poden matar un futral »; i elstudons ho saben.

PRUDENCI BERTRANA.

GARBA

EL COMERCIANT

Fos el que fos, o per sort o intel'ligència,el nostre home havia establert un ne-

goci poc abans d'esclatar la formidableguerra. En acabar la tragèdia universal,el tractant en desperdicia varis , haviareunit uns quants milers de durus querepresentava una suma considerable.

Amb l'afany de guanyar diners feu enaquest temps—malgrat les insistències dela seva esposa que veia que pujaven l'es-cala social que era un enamorament

—una vida metòdica i de continu treball,cuidant-se només del negoci. Però aca-bada aquesta febre de treball, veient elquè feien els demés burgesos de nou, aprecs de sa muller que li predicava unaoctava més alta que ço de regular, decidídoncs instal'lar-se convenientment ambtot el confort modern propi d'un burgèsde la seva talla.

A dit efecte es construí de bell i de nouuna casa en un punt cèntric, naturalmentsota les ordres d'un arquitecte de nome-nada ; no faltava més, complint tot çoque li deia aquest, quedant meravellatdels aparells que aquest li posava de lamagnificència de la seva pròxima estança.No em cal pas ressenyar totes les es-cenes i vulgaritats que fou protagonistanostre comerciant i llur familia, perquètots les hem viscudes en aquest temps, hohavia hagut esment més o menys. Comtots passaren els seus mals de cap en allòde com farien els oferiments de la casa,si en català o castellà, a quina hora dina-rien i quin dia o dies fixarien per a rebreen sa casa, o si el saló de la senyora odel senyor quin tenia de ser a la dreta o al'esquerra, etc., etc. Preguntat indiscreta-ment a un antic aristòcrata parent seu, elshi aconsellà que l'oferiment de la casa el

tenien de fer segons la llengua que esparlava en la terra que era sentada i laque es parlava en ella, i del demés elsdigué que fessin lo que els hi semblès, iaixí ho resolgueren.

Però sí que em plauria consignar unaanècdota del bon comerciant.

En els aparadors vistosos de les boti-gues vegeren els ulls intel'ligents del co-merciant l'anunci d'una exposició de pin-tures que se celebraria rescentment, d'unartista qualsevol per ell desconegut i en-terant-se de la importància i que els seusnous amics li havien recomanat, pensàque un dia hi hauria d'anar a veure-la.Tal dit tal fet, s'enterà de l'hora que estancava, i cap als últims dies, poca estonaans d'aquesta entrà solemnement, baixantde l'auto a l'exposició.

La seva presència fou rebuda com ésde suposar.

Contemplà les teles i vegé en algunesd'elles que eren adquirides per personesque se'n feia cas en la ciutat i cregué queera una obligació que ell també n'adqui-rís una. A dit efecte, se li presentà el pin-tor, es plantà davant d'un quadre de deumil colors i digué:

—Aquest.—Mercès, feu l'artista. Aquest és de mil

cinc-centes pessetes.—Ja... — feu aquest, i a l'entrar en pes-

setes fugí l'home enamorat del quadre itornà a ser el comerciant; i tot serio, decara a l'artista, li digué : —Ja és l'últim ?

—Miri que aquest del costat és el doblegros, i només en val vuit centes.

ROC DE MONTSERRAT.

POESIA CA TALAN AELOGI DE LA BELLESA

A MESTRE JOAN VILA TOBÁ

Per una llei humana ens sia dadala justa comprensió de tota cosa,no solament per fer-la als ulls venustasí que també per la emoció interna.

Segons l'estat de l'hom, segons la vidaque el condueix, esguarda a la Bellesai no l'abasta aquell qui contemplant-laés tot indiferent i esquerp es mostra.

Artistes som de la Naturalesai com a tals devem seguir la ruta,empesos per la força idealistaque vencedora és per l'entusiasme.

Que no existeixi el terme de les cosesi que la perfecció mai es limiti,ja que segons la llei de la Bellesaaquesta no será solament una.

Bellesa en tot, Bellesa gran i humana,—que sia en els sentits ben generosa-¡ així en la concepció del jove artistas'abrandarà la flama que t'exulta.

Cal prescindir de normes i rutinesque emmenen l'art als horitzons poc amples;cal destruir els motllos acadèmicsque són per la Bellesa un cercle impropi.

Que coli l'esperit i es purifiquien les regions de la Bellesa augusta.Que cerqui l'esperit l'idea novaper a deixar les coses més perfectes.

Els forts depenen forts si en l'art hi plasmenla joventut, la força innovadora,tota l'ardència de les sangs inquietesper la virtut de la Bellesa altiva.

Que lluiti cada hu segons les gràciesrebudes de les fonts meravelloses,i en cada nou esforç, la recompensa

í serà un major impuls per als artistes.

Olr, la Bellesa que viu dins de l'homecom un desig de llum! Ditrós qui en servaun rajolí només i sap guardar-locom un tresor per l'ànima fecunda!

RAMON RIBERA.

LA NIT 1 EL VENT

Passa la nit arnb un gran pom floritd'estrelles. I de por que les esfulli el ventaixeca el pom enlaire, que es bada a l'infinit,i el vent, de gelosia devé més furient.

JOAN ARÚS.

4

8 GARBA

LA FILLA DEL CEL

E n mig del tràngol de la ciutat jo cone-

guí una matrona que per a no ésseralabada en son obrar es tapava amb unvel la seva faç i recorria tots els carrerscom una inspectora de misèries.

Un vespre d'hivern quan les altres se-nyores abrigades amb riques pells, repa-pades en l'envellutat seient de sos cotxestirats per troncs flamants, es dirigien alteatre sense recordar-se dels deheredatsque a la nit dormien al ras, sofrint la cre-mor del gel i les inclemències de la Na-tura, ella, la compassiva matrona es pa-rava sota d'un dels fanals del primer pas-seig de la gran urbs, veient com sobre ladura pedra, com si fos un flonjós llit demolsa, tremolava de fred una familia d'a-quelles tan desheredades que no tenenllit, ni casa, ni poble, i que tot lo que pos-seeixen ho porten al damunt. Eren un noi,un vellet i una pobre cegueta.

La matrona, la noble dama, es llençasobre ells com sobre un tresor. Prenguéen sos braços al noiet de cabells rossos imolls del rellent de la nit, allargà una màal pobre jaio que tantost si es sostenia, iamb l'altra feia de guia a la desventuradacegueta que no sabia on posava els peus.Els tranzeunts s'hi encantaven encurio-sits... i s'allunyaven; mentre ella sentia laveu d'aquells desheredats que a chor lideien: Sóu nada a la terra o heu davallatdel cel ?

Era ja al cor de la nit i la matrona estornava a veure pels carrers com una ins-pectora de misèries. No portava ja aquelladolça càrrega. La familia errant plegadaper ella del carrer, dormia a cobert i enbon son, mercès a son cor compassiu;quan a un extrem de la ciutat, una mare

sense entranyes, llençava, la mala pècora,a un fill seu tantost nat. La matrona sentíels primers gemecs, aquell huec de plorde criatura mancada de confort maternali s'abaixava fins a terra per a plegar-la ise la posava a ran del cor i l'escalfava iretornava tot cercant per ella bon acolli-ment i bon pit per a alletar-la i nodrir-la,mentre... tot dormia en la ciutat.

En mig del silenci, semblava dir el res-pirar de l'orfe de naixença que havia tro-bat una segona mare: Sóu nada a la terrao bé heu davallat del cel ?

El jorn començava a clarejar. Els quihavien de guanyar el pa amb el suor deson front, es creuaven pels carrers, quepoc abans havien deixat deserts els quivenien de tertúlies i comèdies, quan desobte es desmaiava un esllanguit obrercaient sense forces al peu d'una acera. Altornar en si, es trobava amb la mà fina dela mateixa matrona que li aixugava elfront, que l'enflairava amb èter, que li ser-via amorosa un glop de vi confortador ique posant-lo en cadira emmatllevada alprimer veí, el feia dur a sa llar, proporcio-nant-li tot lo necessari per a refer-se. L'o-brer agraïnt tanta generositat es deia, notreient-se de la pensa a la matrona : Seránada a la terra o haurà davallat del cel ?

Era ja dia fet. El sol petava per tot. Unafinestra aquell jorn no s'obria, perquè unamare malalta no tenia pa pels fillets. Lamatrona se n'ha adonat, truca a la porta;quasi arrossegant-se, la mare va obrir i alveure que la falda de la matrona ve plenaper ella de tan bé de Déu, com sentint-securats tots els seus mals, sospira : Sóunada a la terra o heu davallat del cel ?

Passa el jorn; la matrona, com una ins-

GARBA

pectora de misèries, darrera els deshere-dats i desvalguts. Veu el contrast que fala ciutat que es diverteix, enfront de lamisèria que plora i ella també arrenca aplorar. Veu desheredats de riquesa i tain-bé, i encara més, desheredats de seny, decor i de fe. I queixant-se dels egòlatresque no pensen més que amb ells, entra ala sala deis hospitals, dels llatzarets, de

les cases de maternitat, com a la cambraesquifida i plorosa del pobre vergonyant;i al posar sa mà fina i blana sobre el frontdels desgraciats, s'ou entre les veus delsqui beneeixen la Caritat el sospir d'unnon creient que se la mira i diu : Pla béconec que no ets nada en la terra. Tu etsfilla del cel.

MOSS1 N CARDONA.

La caricatura i el caricaturista J. Sanllehí (San)

La caricatura no és, corn molts suposen,un epigrama càustic, car la veritable

naturalesa del càustic epigrama, que és lasàtira, fustiga i fereix; i l'element principalde la caricatura, que és el bon humor, riui fa riure.

Caricatura i sátira s'excloeixen. És peraixò que marcant la distinció deguda,anomenem sempre periòdics satírics i pe-riòdics humorístics. Els primers marxenvers una finalitat política i combatent. Elssegons no es mouen d'un terreny exclusi-vament festiu i rialler.

La caricatura se serveix de les faccionsde l'individu per a donar-les-hi una si esvol estrafalària ponderació . La sátira,agafa per element ponderatiu el càsticmoral, basant-se en misèries i rencúniesi fins i tot en les baixes passions del serhumà.

La sátira pot esdevenir una espècie decorrossiva anatema. La caricatura. no. Lacaricatura no és més que una modalitatartística, i la més simpática.

El difícil cultiu d'aquest art especialis-sim, ve d'algun temps en aquesta bandadonant justificat prestigi al jove dibuixantsabadellenc En Josep Sanllehí Alsina ,San, el sistema personalíssim del qual,revestit de certa intenció incisiva, peròmai tacat de mortificadora ni taladrantmalavolença, respon d'una manera exactaa l'essència veritat de la caricatura, queen el fons no és més que un instrument desana i divertida comicitat. Existeixen víc-times de la sàtira, però no de la carica-tura. Una víctima que fa riure, no és talvíctima. I En Sanllehí no cerca, amb sescaricatures, sinó la manera ingènua d'ex-terioritzar alegria. Les característiques més

GARBA

l'estructura total de les mateixes, senseque per això en valgui de menys la llurexpressió de vida ni que tampoc apareixidesmerescuda la predominant idiosincrà-cia de pose de les persones per ell tandestrament caricaturitzades.

L'art d'En Sanllehí, per tant, ofereix lavitalitat i el carácter d'una obra conscient-ment cultivada.

No pot dir-se que aquest artista saba-dellenc hagi arribat encara, ambses caricatures a l'altura del po-

derós Grandville, però el seu

relievants del físic, visiblement exagera-des pel delicat enginy i la fina ironia denostre jove artista, aconsegueixen perfec-tament la sorpresa de contrast i de sem-blança en forma que en ésser les preditesexageracions del festiu dibuixant, compa-rades amb el físic natural de les personesde les quals han sigut admirablement ins-pirades, susciten idees d'enlairat bon hu-mor, sovint promotores d'una expansivai a voltes esclatant rialla.

Altrament cal assenyalar en aquests di-buixos d'En Sanllehí, un altre mèrit, ipotser el mèrit més capdal i definitiu. Ensreferim a la tendència que la seva inimi-table sobrietat d'estil, mostra a simplificarles figures fins a reduir en una sola ratlla

Uart, ben espedit i notable, acusa majordistinció i més alt refinament, que no elspuerils i amanerats dibuixos de certs ni-notaires en boga i revestits de pomposaexcel'lència.

Aquesta exposició de San, podem ano-tar que ha constituït un veritable triomfen el doble sentit artístic i de venda, car,de quasi la totalitat de les obres en pen-java el lletreret meravellós de adquirit.

D'aquesta manera s'ha palesat com elbon gust va entrant poc a poc en el pú-blic i com aquest ha apreciat l'obra del'artista.

JOAN MATAS.

GARBA

11

BIBLIOGRAFIA

ELS HEROIS, de Prudenci Bertrana.

No fa molt que ha sortit un llibre deproses, continuació de les Proses Bàrba-res, podríem dir-ne, d'aquest formidableprosista que ocupa un dels primers llocsentre els escriptors catalans.

Com ell diu, austerament ha cercat enla Naturalesa, les vibracions d'ella, per çoens descriu tan bellament tots sos encisosque atreuen tant a l'autor. Les hores pas-sades dessota els pins, ens ho diu d'unafaisó tan extraordinària, que la més vivarealitat s'ensenyoreix de la pensa.

Les bones vulgaritats recollides de lagent senzilla, posades a temps, en l'oraciómagnífica de la prosa d'En Bertrana, ésd'una valor artística insuperable. A 1'apa-rèixer aquest llibre, un seu admirador emdeia que no creia que superés a les cele-brades Proses Bàrbares, i si jo ara Ii con-testés li diria que el fons sí que potser nol'ultrapassarà mai, però que la prosa ésmolt més refinada i elegant i ho assegurosense cap temença.

En Els Herois, En Bertrana ens esplicacoses més de la seva vida d'aventures hu-

mils, amb tina gràcia que enamora; elspersonatges, els herois, que ell els quali-fica amb tota justícia — encara que llurheroicitat sigui moral — ens els presentasenzillament com ells i com l'autor, queho és per excel'lència, aquí està son mè-rit, entre la gent humil s'hi troba a pler iamb ella ha compartit el jaç i la minestra,i més tan elegantment com ell sap expli-car-ho a la gent allunyada del seu campd' acció , aquests habitants de les urbsgrandioses on les heroicitats són més refi-nadament cruels.

Tota la beutat de la Naturalesa, i totala senzillesa dels seus devots, enclou l'à-nima d'En Bertrana, per això sa cara res-plendeix beutat i sa persona una senzi-Ilesa que enamora.

Aquest és, vist ràpidament, nostre amicestimat, En Prudenci Bertrana, qui des deara comptem amb la seva esplèndida col-laboració i ell amb l'amistat sincera detots els que componem GARBA.

La nostra humil felicitació per l'èxit deEls Herois potser serà irònica, però nopot pas faltar, així és que li endrecem benafectuosament.

ESTEVE SERRA TRIAS.

12

Q A RB A

MUSICALSLa simpàtica Associació de Música ens ha

obsequiat amb un esplèndit concert.Fou el cèlebre violinista Francesc Costa,

que debutà en el concert inaugural de curs.Aquest nom i dient que estigué molt bé, ens

estalvia de tota crítica.

—La próxima temporada del Liceu de Bar-celona ha despertat molt interès entre els fil-harmònics. El tema de] dia en els centresartístics és la discussió de] repertori que hade cantar-se, i són, per ara, assabentats quehom donarà « Quo Vadis ? », l'òpera de JeanNougués, la qual serà presentada amb la fas-tuositat que tant cridà l'atenció del públic pa-risenc. «Fidelio», la més gran de les produc-cions de Beethoven. «L'Étranger», de l'il-lus-tre mestre Vincent D'Indy, i « Febo », deisnostres compatriotes Salvador Vilaregut iEusebi Bosch Humet, ultra el repertori jaclàssic en el Liceu.

La temporada s'inaugurarà amb l'estrenade « Quo Vadis ? »

— Pròximament es posarà a la venda enl'establiment de música de Ferran Gausente,el vals boston per a cant i piano «Assumpció »,lletra de nostre apreciat company, En Salva-dor Sabater, i música de la gentil senyoretaAssumpció Rectoret.

— El mestre Jaume Pahissa ha acabat laseva òpera «Marianela », sobre l'escenifica-ció del drama d'En Pérez Galdós, feta pelsgermans Quintero.

^Ic ^k 1e

NOTICIARIContinúen amb èxit extraordinari els tre-

balls per a la formació d'una biblioteca cata-lana que serà oferta a la ciutat de Perpinyà.El nombre de llibres rebuts a tal objecte, pujaja a una xifra crescudíssima, figurant-hi lesobres dels nostres millors escriptors.

—Està a punt de sortir un llibre de poesiesde N'Angel Guimerà.

— En els Jocs Florals Infantils de Girona,ha obtingut un premi nostre amic En MiquelCarreras.

— Nostre estimat company En Ramon Ri-bera, té un llibre de poesies en premsa.

—Ha sigut expedit el següent telegrama:« Ajuntament de Cork. Irlanda. — «Garba»,

revista catalana de Sabadell (Barcelona), seassocia al dolor immens per la mort delsferms defensors de la llibertat d'Irlanda. —Josep Cardona, pvre. »

— Ha quedat constituït el Consistori delsJocs Florals de Barcelona.

— El poeta En Joan Arús prepara per apublicar en breu la traducció dels «ldil'lis iElegies» de André Chénier.

— «La Revista» ha fet menció de la nostra.Ho agraïm moltíssim.

—A Barcelona s'inaugurarà, el dia 20, unaexposició de pintures de nostre cosnpatriciVila Puig.

—Ha sortit « El Retorn », de J.-M. LópezPicó. En el número vinent en parlarem.

44

Impremta LA NO O G R A F ¡C A : Rambla, 127 : Telèfon 922 : Sabadell.

4 4 4

o