LA BARCELONA - cossetania.com · detallades de diversos indrets cata-lans. De fet, Defoe ja havia criticat ... la ciutat de Barcelona des d’una mirada britànica i irlandesa, a

LA BARCELONABRITÀNICA

I IRLANDESA

Col·lecció: Barcelona Cosmopolis • 5

JOAN M. SERRA

LA BARCELONA BRITÀNICA I IRLANDESA.indd 1 11/05/17 19:04

Primera edició: juny del 2017

© del text: Joan M. Serra Sala

© de les fotografies: Joan M. Serra, Vicente Zambrano, HEMAV, Antonio Lajusticia, Pepe Navarro,

PHT Air Picture/TAVISA, Ajuntament de Barcelona, CELLS, Reial Club de Polo de Barcelona, CD Borgonyà, Barcelona Gaels, mNACTEC-Ramon Blanch,

Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona)-Jordi Calveras, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Arxiu Fotogràfic

de Catalunya, Diplocat, Fundació Josep Irla, Pérez de Rozas, Jordi Cortils Monné/ La Violeta de Gràcia, Sincrotró ALBA, Miquel González, IEC i Mobilus in Mobili

Coordinador de la col·lecció Cosmopolis: Josep Huguet Biosca

Col·laboració especial: Josep Alert Puig

Procedència de les imatges: base cartogràfica propietat de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) i particulars i institucions esmentats al copyright

© d’aquesta edició: Ajuntament de Barcelona i Cossetània Edicions

Edita:

9 Grup Editorial – Cossetània EdicionsC. de la Violeta, 6 – 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91 – Fax 977 61 43 [email protected]

www.cossetania.com

Ajuntament de BarcelonaPasseig de la Zona Franca, 66

08038 BarcelonaTel. 93 402 31 31

barcelona.cat/barcelonallibres

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona:Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo,

Jordi Campillo Gámez, Joan Llinares Gómez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó

i Anna Giralt Brunet

Directora de Comunicació: Águeda Bañón

Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Anman Gràfiques del Vallès, SL

ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-992-2ISBN Cossetània Edicions: 978-84-9034-605-1

DL T 529-2017

El contingut d’aquest llibre no podrà ser reproduït, ni totalment ni parcialment, sense el permís previ de l’editor

Tots els drets reservats


5

PRÒLEG per Matthew Tree ...........................................................................7

INTRODUCCIÓ .........................................................................................9

ELS INDRETS

1. UN SANT PATRÓ COMPARTIT AMB ANGLATERRA Segles XII a XV.............................................................................12

2. GUERRES, RELIGIÓ I REFUGIATS Segles XVI i XVII...........................................................................22

3. CATALUNYA I ANGLATERRA, ALIADES EN LA GUERRA DE SUCCESSIÓ Segle XVIII ...................................................................................30

4. AIGUARDENT CATALÀ A LONDRES I BACALLÀ ANGLÈS A BARCELONA Segle XVIII ...................................................................................40

5. INDUSTRIALS BRITÀNICS I CATALANS: COL·LABORACIÓ I COMPETÈNCIA Segle XIX .....................................................................................48

6. ORTODOXOS I HETERODOXOS Segle XIX .....................................................................................60

7. ELS CATALANS, ALIADÒFILS I SOLIDARIS AMB IRLANDA 1900-1930 ...................................................................................70

8. REPÚBLICA I GUERRA CIVIL 1931-1939 ...................................................................................80

ÍNDEX


6

9. LA GRAN BRETANYA, REFUGI DE CATALANS PERSEGUITS PER LA DICTADURA 1939-1959 ...................................................................................90

10. DEL “FOOTBALL” AL FUTBOL. CENT VINT ANYS D’ESPORT A BARCELONA ....................................................100

11. UNA CERTA ANGLOFÍLIA LITERÀRIA ................................112

12. CULTURA I ARTS: CINEMA, MÚSICA, TEATRE, ARQUITECTURA I ART ..........................................................122

13. LLEURE, GASTRONOMIA I TURISME .................................132

14. EL CONEIXEMENT: UNIVERSITAT, CIÈNCIA I EMPRESA .............................................................................140

EL REGNE UNIT I IRLANDA A BARCELONA Principals entitats de les illes Britàniques establertes a la ciutat ..............................................................................151

BARCELONA I CATALUNYA AL REGNE UNIT I IRLANDA.......153

AGRAÏMENTS ...............................................................................154

ELS MAPES ........................................................................................155


7

Molt de tant en tant, els an-glesos que residim a Catalunya som recriminats per segons quins catalans per haver traït el país a principis del segle XVIII, quan els britànics van deixar els seus aliats catalans a l’estacada durant la Guerra de Successió espanyola. En la majoria de casos, aquestes recriminacions han estat a tall de broma, tot i que hi va haver una ocasió en què algú em va blasmar personalment (i amb tota seriosi-tat) per la caiguda de Barcelona. Amb la màxima delicadesa de què era capaç, vaig informar el meu in-terlocutor que no només jo no era viu l’onze de setembre de 1714, sinó que els meus avantpassats pa-terns no van arribar a la costa sud d’Anglaterra —de la seva Irlanda nadiua estant— fins a finals del segle XVIII (els anglesos, per cert, en sentir malament el seu cognom —Terry— els van convertir en la família Tree).

Aquests episodis puntuals a part, si parles amb qualsevol cata-là dels lligams entre Barcelona i la Gran Bretanya, el setge de la capi-tal catalana segurament li vindrà al cap sense que hi hagi de pensar gai-re. Es tracta d’una connexió cone-guda. Justament una de les virtuts d’aquesta guia és que va més enllà dels lligams més famosos —per no dir tòpics— entre els dos països i ens forneix un munt de detalls poc o gens coneguts. Per exemple —en el cas de la Guerra de Successió—

es veu que, gràcies a l’aliança an-glocatalana, 350 militars catalans van ajudar els anglesos a prendre possessió de Gibraltar, el 1704; i que un bisbe anglès, el cognom del qual —Trelawny— es conver-tiria després en el títol de l’himne de Cornualla, va batejar una part de les seves terres amb el nom Bar-celona Cross, en memòria d’un fill seu (mort en un naufragi) que havia desembarcat amb les tropes britàniques a Barcelona el 1705; i que, el 1736, un grup de catalans va demanar al rei Jordi II d’Angla-terra que donés el seu suport a la creació d’una república catalana lliure (basant-se, segurament, en la proposta idèntica feta per l’em-perador austríac el 1713 quan es negociava el tractat d’Utrecht); i que, el 1714, va haver-hi uns de-bats ben seriosos al parlament bri-tànic sobre l’abandonament dels catalans per part del govern alhora que a Londres es van publicar dos opuscles que denunciaven aquest abandonament; i que l’escriptor Daniel Defoe parla de la Guerra de Successió en una novel·la seva —The Memoirs of an English Offi-cer— en què hi ha descripcions detallades de diversos indrets cata-lans. De fet, Defoe ja havia criticat el tractament britànic dels catalans al seu assaig The Secret History of the White Staff. (Defoe també és l’autor de Robinson Crusoe, una novel·la que descriu una illa del tot aïllada que un exministre espa-

PRÒLEG


8

nyol d’Afers Exteriors va utilitzar metafòricament el 2015 per des-criure la situació internacional de Catalunya en el cas que esdevin-gués... una república lliure).

I així amb tot. Per exemple, qualsevol aficionat al futbol segur que recorda que al segle passat el Barça tenia un parell d’entrena-dors anglesos (Robson i Venables) però no pas que els tres primers entrenadors del FCB també eren anglesos; o que el primer club de futbol català —el CD Borgo-nyà— va ser fundat a la colònia obrera de l’empresa escocesa J&P Coats, el 1895 (els seus jugadors porten les banderes catalana i es-cocesa a la samarreta); o que els britànics, a més del futbol, també van introduir el golf, l’hoquei, el polo i el tennis a Catalunya.

De la mateixa manera, força gent sap que, al segle XIX, el barri del Poblenou era conegut com el Manchester català, però no pas els detalls intrigants de l’espionatge tecnològic i del contraban de ma-quinària que els catalans van por-tar a terme per fer possible la seva revolució industrial.

Igualment, el llibre Homenatge a Catalunya de George Orwell és conegudíssim, però també hi ha altres autors anglesos que van es-criure sobre la Catalunya (i la Bar-celona) del segle XX tant o més bé

que Orwell: John Langdon-Davies i Edgar Allison Peers, entre d’altres.

En fi, aquesta guia ens ofe-reix molta informació, que so-vint és del tot sorprenent: qui sap, per exemple, que el director català Pere Portabella havia fet dues pel·lí cules amb l’actor mític Christopher Lee (que es va fer fa-mós als films de terror de la pro-ductora anglesa Hammer, un dels fundadors de la qual era d’origen català)? O que un pilot català —Jo sep Maria Carreras— havia transportat Winston Churchill a les conferències decisives de Tehe-ran i Jalta durant la Segona Guer-ra Mun dial? O que...?

Podria continuar “fins que les vaques tornin a casa”, que diuen els anglesos quan volen indicar un període de temps si fa no fa infinit. Tindria més sentit, segura-ment, animar-vos, sense més pre-àmbuls, a llegir (i mirar, ja que ve farcida d’unes fotos i il·lustracions fascinants) aquesta guia detalladís-sima, que informa d’una tirallon-ga de vincles entre Barcelona i Ca-talunya d’una banda, i els països britànics i Irlanda de l’altra. Uns vincles històrics prou forts —espe-ro— per sobreviure ni que sigui el més dur dels Brexits.

Matthew TreeEscriptor


9

Aquesta guia pretén descobrir la ciutat de Barcelona des d’una mirada britànica i irlandesa, a través de les múltiples empremtes que hi han deixat les relacions que des de l’edat mitjana la capital de Catalunya ha tingut amb anglesos, escocesos, gal·lesos i irlandesos i que, amb alts i baixos, arriben ben vives fins als nostres dies. Així doncs, en aquesta obra apareixen tant aquells llocs emblemàtics que molta gent coneix i visita de Barce-lona, com poden ser el Park Güell i la Sagrada Família, com una mu-nió d’indrets que guarden la me-mòria històrica de fets relacionats amb les illes Britàniques i Irlanda.

Els capítols del llibre estan es-tructurats en dues parts: de l’1 al 9 se segueix un fil cronològic que ar-renca de l’alta edat mitjana i arriba als anys cinquanta del segle passat. A través d’aquests capítols anem veient diversos moments i episo-dis històrics en què Barcelona i les illes Britàniques i Irlanda han tin-gut relacions comercials, culturals o bèl·liques i els rastres que això ha deixat en edificis i llocs de la ciutat que es poden visitar. Els cinc capí-tols següents, del 10 al 14, tracten de manera temàtica aspectes diver-sos com els esports, la literatura, el cinema i altres, però ja centrats en els segles XX i XXI.

A cada capítol trobareu un plànol esquemàtic de Barcelona amb un seguit de localitzacions relacionades amb el tema del capí-tol. A continuació, una explicació històrica del tema tractat i, des-prés, una sèrie de petits articles en què es destaquen personatges, fets, edificis i moments que posen en relació Barcelona amb les illes Bri-tàniques i Irlanda. El llibre es clou amb una llista d’entitats i organis-mes del Regne Unit i la República d’Irlanda a Barcelona i una sèrie de mapes de districtes municipals on es tornen a repetir les localitza-cions amb l’objectiu que cadascú pugui confeccionar-se uns itinera-ris cronològicament, per temes o bé per proximitat.

La Barcelona britànica i irlan-desa vol ser una invitació al turis-me de coneixement per a les per-sones que tenen curiositat i interès a descobrir als carrers i places de la capital catalana les empremtes, petites o grans, que hi ha deixat la història de la Gran Bretanya i Ir-landa i els lligams històrics, econò-mics i culturals que ens uneixen.

Aquesta obra forma part de la col·lecció Cosmopolis, promo-guda per l’empresa CatEmocions, fruit de la col·laboració entre Cos-setània Edicions i l’Ajuntament de Barcelona.

INTRODUCCIÓDESCOBRIR LA PETJADA BRITÀNICA i irlandesa A BARCELONA


ELS INDRETS

Escultura de Sant Jordi de la façana del Palau de la Generalitat. Foto: Antonio Lajusticia. Ajuntament de Barcelona


12

Els monarques catalans i anglesos ja establiren aliances

durant el segle XII a partir dels interessos comuns a les

terres del sud de França. Les relacions comercials entre els

comerciants barcelonins i els ports anglesos començaren

poc després, al segle XIII. Aquest recorregut ens permet

resseguir els llocs que recorden la relació entre Barcelona

i les terres britàniques a l’època medieval.

1UN SANT PATRÓ COMPARTIT AMB ANGLATERRA

Segles XII a XV

Sarrià - Sant Gervasi

Horta - Guinardó

NouBarris

SantAndreu

Sant Martí

LesCorts

Eixample

Gràcia

CiutatVella

Sants - Montjuïc

1.4

1.8 1.9

1.3 1.61.5

1.1

1.10

1.12

1.11

1.7

1.13

1.15 1.161.14

1.17 1.191.18

1.2


13

LOCALITZACIONS

1.1 Pintures de Pedret. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Palau Nacional, Parc de Montjuïc.

1.2 Capella de Sant Miquel. Monestir de Pedralbes, baixada del Monestir, 9.

1.3 Retaule de Sant Jaume. Museu Diocesà de Barcelona, avinguda de la Catedral, 4.

1.4 Santa Maria del Palau. Carrer d’Ataülf, 4.

1.5 Portal del Palau del Temple per sortir de Barcelona. Carrer del Timó.

1.6 Palau Reial Major. Plaça del Rei.

1.7 Retrat d’Alfons II. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Palau Nacional, Parc de Montjuïc.

1.8 Tomba d’Alfons II. Catedral de Barcelona, pla de la Seu, s/n.

1.9 Portal medieval del Palau de la Generalitat. Carrer de Sant Honorat, 2.

1.10 Medalló de Sant Jordi. Palau de la Generalitat, carrer del Bisbe.

1.11 Estàtua de Sant Jordi. Palau de la Generalitat, plaça de Sant Jaume.

1.12 Capella de Sant Jordi. Palau de la Generalitat, plaça de Sant Jaume.

1.13 Estàtua de plata de sant Jordi. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Palau Nacional, Parc de Montjuïc.

1.14 Santa Maria del Mar. Plaça de Santa Maria, 1.

1.15 Llotja de Mar. Passeig d’Isabel II, 1.

1.16 Drassanes Reials. Avinguda de les Drassanes, s/n.

1.17 Portal de Santa Madrona. Avinguda del Paral·lel, s/n.

1.18 Santa Maria del Pi. Placeta del Pi.

1.19 Saló del Tinell. Plaça del Rei.

Vegeu-ne la ubicació detallada als plànols ampliats de les pàgines 156-167


14

Les primeres relacions històriques

Barcelona i Londres tenen un origen similar. Són ciutats ro-manes fundades poques dècades abans de la nostra era sobre assen-taments d’ibers i celtes, respecti-vament. Al si de l’Imperi romà les províncies de la Britània i la Tarraconensis (a la qual pertanyia Barcelona) s’intercanviaven plata, mel, alum, cera, safrà, peix, blat, cànem i lli de la Tarraconensis i es-tany i plom de la Britània.

Després de la caiguda de l’Im-peri romà caldrà, però, esperar fins a principis del mil·lenni perquè s’estableixin noves relacions, quan la dinastia normanda instal·lada a Anglaterra s’implanta també a l’illa de Sicília, amb la qual el com-tat de Barcelona ja tenia relacions comercials.

La culminació de la confluèn -cia de les històries polítiques ve

arran del casament d’Enric II Plantagenet amb Elionor d’Aqui-tània, que amplia els dominis de la dinastia Plantagenet al sud-oest de l’actual França, amb els ter-ritoris d’Aquitània i Gascunya. Paral·lelament a aquest fet, el dar-rer comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, instaurador de la dinastia catalanoaragonesa, va ar-ribar a tenir sota control una bona part del Llenguadoc, la Provença i les àrees de Bearn i Cominges. Aquestes darreres feien fronte-ra amb els dominis aquitans dels Plantagenet. Els comtes catalans i els reis anglonormands lluitaven contra enemics comuns: els reis francesos i els comtes de Tolosa.

Sense aquest context geoes-tratègic no s’entendria per què Ramon Berenguer IV va deixar els seus fills en tutoria al rei an-glès Enric II. O que Ricard Cor de Lleó, que escrivia en occità (era fill d’Elionor), fes amistat amb un

Claustre romànic del monestir benedictí de Sant Pau del Camp, construït al segle XII fora muralla. Foto: Antonio Lajusticia. Ajuntament de Barcelona


15

dels primers grans trobadors cata-lans, Guillem de Berguedà.

Catalunya i les illes Britàniques a l’edat mitjana

Entre els segles XII i XIV Ca-talunya és un país que s’expandeix cap al sud, guanyant terres al reg-nes musulmans peninsulars, i cap al mar Mediterrani. La unió amb la corona aragonesa l’any 1137, pel matrimoni entre el comte de Bar-celona Ramon Berenguer IV i la princesa aragonesa Peronella, farà que es formi un potent estat fede-ral amb centre polític a Barcelona, la ciutat on residien els monarques que ostentaven el doble títol de comtes de Barcelona i reis d’Aragó.

La derrota soferta en l’enfron-tament amb França motivarà que els reis catalans decideixin, a partir de Jaume I, expandir els seus terri-toris cap al sud, amb la conquesta, entre els anys 1232 i 1266, dels regnes musulmans de la costa me-diterrània peninsular, fins arribar a Múrcia. També aleshores comen-çarà la conquesta de diverses illes

per facilitar el domini comercial de la Mediterrània occidental. Successivament, aniran caient sota domini català Mallorca (1229), Eivissa i Formentera (1235), Sicí-lia (1282), Malta (1283), Menorca (1287), els ducats d’Atenes i Neo-pàtria (1304) i Sardenya (1324). L’expansió catalana va culminar l’any 1442 amb la conquesta del regne de Nàpols.

Aquesta època coincideix amb la consolidació del regne d’Angla-terra a les illes Britàniques. Enric II incorpora als seus territoris les ter-res controlades per la casa d’An -jou, i l’extens ducat d’Aquitània, en terres actualment franceses, i conquereix l’illa d’Irlanda (1172). L’any 1284 el País de Gal·les fou in corporat a la corona anglesa per Eduard I. El rei Alexandre II d’Escòcia, per la seva banda, el 1263 incorporà al seu domini l’illa de Man, les illes Hèbrides i Caithness, gràcies a una victòria militar contra Noruega; el 1468 el rei escocès Jaume III va obtenir, pel matrimoni amb Margarida de Dinamarca, les illes Òrcades i les Shetland en concepte de dot.

Palau Reial Major, lloc de residència dels comtes de Barcelona i dels reis de la corona catalanoaragonesa. Foto: Vicente Zambrano. Ajuntament de Barcelona


16

Barcelona, capital comercial mediterrània

A mitjan segle XII començà una relació d’amistat entre els mo-narques del Casal de Barcelona i la família reial anglesa. L’expli cació és que tant Ramon Berenguer IV com Enric II tenien interes-sos territorials a Occitània. Per defensar-los, tots dos van pactar una alian ça contra del comte de Tolosa i fins i tot van acordar ca-sar els seus fills Ricard i Elionor, tot i que finalment el matrimoni no es va celebrar. L’aliança entre ambdues cases reials era tan fer-ma que Ramon Berenguer IV, en morir, va deixar els seus dominis i els seus fills, menors d’edat, sota la protecció d’Enric II. Els successors d’ambdós monarques van mante-nir aquesta política d’aliances.

Barcelona, centre del poder politic comtal i de la corona ca-talanoaragonesa, ja era en aquesta època un important centre comer-cial. Les rutes mercantils barcelo-nines s’estenien tant per terra, cap a França i el nord d’Itàlia, com per la mar Mediterrània, a través d’una important xarxa de consolats.

Els contactes comercials amb Anglaterra van començar a so-vintejar, tal com es pot veure en els privilegis que el rei Eduard II va concedir als catalans sobre la venda a la menuda d’espècies i de merceria. Els obradors drapers barcelonins van començar a pro-veir-se de llanes angleses i en el decurs dels segles XIV i XV hi ha referències a les cèdules que con-cedien els monarques anglesos a mercaders catalans, venecians i genovesos.

Sabies que…?

L’any 1282 a Barcelona es va escriure la primera compi-lació europea de dret marítim: el Llibre del Consolat de Mar. Les normes que s’hi recullen, redactades en català, van ser-vir per ordenar el comerç per la mar Mediterrània, primer, i després per l’Europa atlàntica. Fins a mitjan segle XIX va ser acceptat per tots els navegants i comerciants del Vell Conti-nent. A causa de la seva impor-tància, es va traduir a set idio-mes, entre els quals l’anglès.

“Llibre del Consolat de Mar”, escrit a finals del segle XIII


17

Ricard Cor de Lleó, protector de Guillem

de BerguedàEl famós trobador Guillem de Berguedà, vassall del comte de Bar-

celona Ramon Berenguer IV, hagué de fugir a terres occitanes després d’assassinar el vescomte Ramon Folc III de Cardona, l’any 1175. Va freqüentar la cort del duc Ricard d’Aquitània, futur rei d’Anglaterra conegut amb el renom de Cor de Lleó, que parlava en occità i compo-nia poesies en aquesta llengua. L’amistat amb el futur monarca féu que Guillem de Berguedà dediqués versos a Elionor d’Aquitània, germana de Ricard, la qual era casada amb el rei Alfons VIII de Castella. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (1.1) podeu admirar les pintures romàniques de Sant Quirze de Pedret, una església situada a prop del Castell Berguedà, un dels feus de Guillem de Berguedà.

Ferrer Bassa i el Saltiri triple glossat AnglocatalàEl rei Alfons I el Cast era aliat d’Enric II d’Anglaterra i l’ajudà a

Provença quan va ser atacat pel seu fill Ricard Cor de Lleó, aliat amb el comte de Tolosa. Després, quan les lluites civils angleses s’hagueren acabat, Alfons s’alià amb Ricard, per l’acord de Najac de l’any 1185. Fruit d’aquests pactes, entre els anys 1194 i 1196 va ser traslladat a Catalunya el Saltiri triple glossat anglocatalà, un manuscrit il·luminat del llibre dels Salms, en versió hebrea, romana i gal·licana, començat a la catedral de Canterbury per encàrrec de Guillem II de Sicília, cunyat de Ricard Cor de Lleó. Amb la mort de Guillem II, el saltiri inacabat esdevingué propietat d’Alfons el Cast i, per herències successives, va passar a mans de l’infant Pere d’Aragó i Anjou, que el 1346 encarregà al pintor Ferrer Bassa que l’acabés. Es tracta d’un dels millors saltiris de l’edat mitjana, l’original del qual es conserva a la Biblioteca Nacio-nal de França. Ferrer Bassa era el millor pintor català de l’època, amb una reconeguda fama com a miniaturista; podem contemplar pintures seves a la capella de Sant Miquel del monestir de Pedralbes (1.2), i el retaule de Sant Jaume, al Museu Diocesà de Barcelona (1.3).

Enric II d’Anglaterra i Ramon Berenguer IV,

protectors de l’orde del TempleTant Enric II d’Anglaterra com el comte Ramon Berenguer IV de

Barcelona van protegir l’orde del Temple, fundat amb motiu de les croades a Terra Santa. Enric II va protegir els templers a Anglaterra, els va donar diverses terres i el 1185 el centre dels templers anglesos es va situar a Londres, a l’església de Temple Church. A Barcelona, Ramon Berenguer IV pactà cedir al Temple terres arrabassades als musulmans. Els templers construïren a la ciutat un gran convent, conegut com a


18

Palau del Temple, situat on al segle XIV hi hauria el Palau Reial Me-nor. D’aquest palau i convent queden actualment la capella de Santa Maria del Palau (1.4), construïda el 1246 en estil romànic, i la porta per on els templers sortien de la muralla cap a l’exterior de la ciutat (1.5). El recinte de l’antic convent templer estava enquadrat pels ac-tuals carrers d’Avinyó, Gignàs, Ataülf i Templers. El palau comtal de Ramon Berenguer IV era situat al Palau Reial Major (1.6), que durant els segles XIII i XIV fou profundament modificat i ampliat.

Alfons II, casat amb una princesa anglesaAlfons II de Catalunya i Aragó es va casar l’any 1282 amb Elionor

d’Anglaterra. Aquesta era filla d’Eduard I, que va sotmetre el País de Gal·les a la corona anglesa i que intentà conquerir Escòcia. Podem veure el retrat d’Alfons al Museu Nacional d’Art de Catalunya, pintat per Jaume Mateu (1.7), i la seva tomba a la catedral de Barcelona (1.8), dins d’una urna esculpida per Frederic Marès.

Dues tradicions parlamentàries del segle XIIICatalunya i Anglaterra comparteixen dues de les tradicions par-

lamentàries més antigues d’Europa. Tots dos parlaments es van anar consolidant al llarg del segle XIII i al segle XIV ja funcionaven regular-ment. El parlament català, les Corts, va crear el 1365 la Diputació del General com a organisme encarregat de recollir els diners dels impos-tos que aprovaven per a la Corona. Aquest organisme es va ins tal·lar definitivament a principis del segle XV en un nou edifici del carrer de Sant Honorat de Barcelona, i es va convertir en la Generalitat de Catalunya, que actualment és l’òrgan de govern del país. A sobre la porta de l’entrada principal del primer edifici de la Generalitat hi ha l’escut del General (la creu de Sant Jordi) sostinguda per dos àngels (1.9); damunt les altres dues portes veiem la figura d’un macer, amb la maça com a símbol d’autoritat.

Waleys, primer autor gal.lès traduït al catalàJohn Waleys va ser un teòleg franciscà del segle XIII que va es-

criure diversos llibres i que fou professor a Oxford i a París. Francesc Eiximenis, el gran escriptor, teòleg i moralista català del segle XIV, va estudiar a Oxford i allà conegué l’obra de Waleys, que influí de mane-ra important en la formació del seu pensament.

Waleys va escriure obres de gran divulgació, dues de les quals van ser traslladades al català a l’edat mitjana: la Summa collatio num, un manual de conversa per a clergues i predicadors, traduïda al segle XIV; i Breviloquium de philosophia, sive sapientia sanctorum, traduïda al se-gle XV. A Catalunya Waleys era conegut com a Joan de Gal·les.


19

Sant Jordi, un patró compartitEn tornar a Anglaterra de la seva croada a Palestina, Ricard Cor de

Lleó explicava que sant Jordi se li havia aparegut prop de Jerusalem. Això va fer que aquest sant, a través de les croades, es popularitzés a Europa i que sorgissin diverses llegendes en què ajudava els cristians en el moment decisiu de la batalla. A Catalunya es va considerar patró dels cavallers a partir del segle XV; en aquest segle el dia de Sant Jordi els cavallers regalaven una rosa a la seva dama en record de la llegenda en què el sant mata el drac i salva la princesa. A l’actual Palau de la Ge-neralitat podem veure dues magnífiques representacions de sant Jordi matant el drac: un gran medalló gòtic, esculpit a principis del segle XV per Pere Joan, damunt l’antiga entrada del Palau de la Generalitat pel carrer del Bisbe (1.10), i una escultura situada en una fornícula al balcó de la plaça de Sant Jaume, esculpida el 1867 per Andreu Aleu (1.11). A l’interior del palau hi ha la magnífica capella gòtica de Sant Jordi, del segle XV (1.12). Finalment, al Museu Nacional d’Art de Catalunya podem contemplar una extraordinària estatueta de plata de 1425 que representa sant Jordi a peu matant el drac amb una llança (1.13).

Ramon de Perellós, el cavaller que viatjà

a Irlanda cercant el PurgatoriLa mort sobtada del rei Joan I, ocorreguda l’any 1396 durant una

cacera, va desembocar en un procés contra els membres del seu con-sell, els quals van ser acusats d’haver induït el rei a dedicar-se més a la cacera que als afers de govern, cosa que l’hauria portat a la mort sense confessió. El cavaller Ramon de Perellós, un dels acusats, emprengué un trajecte, que relata ell mateix en el llibre Viatge al Purgatori de Sant Patrici, fins al santuari de Sant Patrici, al llac Derg, a Irlanda, en una cova del qual hom creia que hi havia l’entrada del Purgatori. Ramon de Perellós diu que aconseguí entrevistar-se amb l’ànima del rei, que li va assegurar que “era en via de salvació”. No sabem si Joan I anà al cel, però podem assegurar que Ramon de Perellós se salvà del judici perquè el rei Martí I, successor de Joan I, el prengué al seu servei.

el consolat de Barcelona a Londres

a l’edat mitjanaEl port de Barcelona va ser el centre d’una gran activitat comercial

durant la baixa edat mitjana. Les naus catalanes solcaven tot el Me-diterrani i també feien la ruta atlàntica cap a Aquitània, Anglaterra i Flandes. A la capital anglesa hi havia un consolat de Barcelona, que era com s’anomenaven els llocs que servien perquè els comerciants ca-talans descarreguessin les seves mercaderies, s’assessoressin sobre temes


20

legals de comerç i es reunissin en terres estrangeres. La Ribera era on es concentrava tot el tràfic mercantil per mar de Barcelona. En aquest barri nascut extramurs es va construir al segle XIV l’extraordinària església de Santa Maria del Mar (1.14), el temple gòtic més bonic de Catalunya, com també la Llotja, encara que aquesta es va acabar una mica més tard, al segle XV. La Llotja (1.15) era el centre de reunió de la poderosa burgesia comercial barcelonina, on es discutien els preus i es tancaven els negocis; el bell edifici gòtic va quedar envoltat per l’ampliació neoclàssica que se’n va fer entre 1771 i 1819, de manera que l’estructura original es pot contemplar a l’interior.

Les Drassanes Reials de Barcelona, centre de

producció de vaixellsPer mantenir la potència marítima de Catalunya, els monarques

necessitaven un gran centre on es construïssin els vaixells de l’armada. A finals del segle XIII Pere II el Gran inicià la construcció d’unes drassanes per mantenir la flota. Amb diferents modificacions, l’edifici s’anà ampliant fins al segle XV per donar-li la capacitat de construir dotze galeres alhora. Al segle XVI es van enderrocar les naus més pro-peres al mar per posar-les més terra endins a causa del canvi en la línia de la costa. Les noves construccions, però, es van fer seguint el mateix estil de gòtic civil amb què s’havien construït les antigues drassanes (1.16). Dins les drassanes hi ha instal·lat actualment el Museu Ma-rítim de Barcelona. Seguint per la banda esquerra de les drassanes, arribarem al portal de Santa Madrona, bastit el 1378, on podrem con-templar l’únic llenç que es conserva de les muralles medievals (1.17).

Drassanes Reials, lloc on es construïen els vaixells de l’armada catalana. Foto: Antonio Lajusticia. Ajuntament de Barcelona


21

Un impressor d’origen escocès a la Barcelona

medievalSebastià d’Escòcia fou un impressor castellà d’origen escocès que

visqué a Barcelona en diferents períodes entre els anys 1487 i 1500. Es dedicava a la impressió i a la importació de llibres d’Itàlia. Els primers estampadors barcelonins foren d’origen alemany, però en el decurs del segle XVI n’anaren venint molts d’occitans i francesos. El primer impressor català de qui es té notícia a Barcelona fou Pere Posa, que ja imprimia llibres l’any 1481, i tenia la casa i el taller al carrer de la Boqueria, a la vora del fossar dels Cecs (convertit ara en la placeta del Pi), un dels tres petits cementiris que envoltaven l’església gòtica de Santa Maria del Pi (1.18). Un altre impressor català destacat fou Pere Miquel, el qual imprimí en el seu obrador de Sant Domènec del Call la segona edició en català de la novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc, l’any 1497.

Catalans i anglesos units per la Creu

de Sant JordiCatalunya i Anglaterra comparteixen la bandera amb la creu de

Sant Jordi des de l’edat mitjana. Anglaterra va començar a incorpo-rar-la als seus vaixells al segle XII i d’aquí passà a ser la bandera que identificava el país. A Catalunya la creu de Sant Jordi va ser la bandera que va adoptar la Generalitat al segle XIII i també va ser incorpora-da per la marina, l’exèrcit català i els almogàvers, que es llançaven a l’atac amb el crit de “Sant Jordi, firam, firam!”. A Catalunya, per tant, com a banderes representatives van conviure la de les quatre barres, corresponent als comtes de Barcelona, i la creu de Sant Jordi, fins que al segle XIX, amb la Renaixença, s’adoptà definitivament les quatre barres com a símbol nacional. A les pintures murals del Saló del Ti-nell, antiga sala de cerimònies del Palau Reial des del segle XIV, es pot veure l’ensenya de Sant Jordi enarborada per les tropes catalanes que anaven a la conquesta de Mallorca (1.19).

Tirant lo Blanc, un heroi de novel.la a LondresTirant lo Blanc, l’heroi de la famosa novel·la de cavalleries medie-

val escrita per Joanot Martorell entre 1460 i 1464, va anar a Londres, a les festes que es feien pel casament del rei i per rebre l’orde de ca-valleria. Amb aquest episodi Martorell segurament recordava la seva estada a Londres, quan va aconseguir que Eduard VI d’Anglaterra fes de jutge en el desafiament que havia de fer contra el seu cosí Joan de Montpalau per haver trencat el compromís de casament amb la seva germana.


Documents

LA BARCELONA - cossetania.com · detallades de diversos indrets cata-lans. De fet, Defoe ja havia criticat ... la ciutat de Barcelona des d’una mirada britànica i irlandesa, a