La Declaració Unilateral d'Independència · per evitar que la nació catalana fos assimilada pel Regne d'Espanya. A les persones que han treballat per apropar el poble català a

La Declaració Unilateral d'Independència

Estratègia per convertir Catalunya en Estat de la Unió Europea

Pròleg de Joan Carretero (Reagrupament)

Cloenda de Carles Mora (Alcalde d'Arenys de Munt)

autor: Josep Pinyol i Balasch

Cornellà de Llobregat, gener de 2010

1

Declaració Unilateral d'Independència Josep Pinyol i Balasch

A Pau Casals i a les altres persones que s'han sacrificat per evitar que la nació catalana fos assimilada pel Regne d'Espanya.

A les persones que han treballat per apropar el poble català a l'estadi de civilització, benestar i justícia de les petites nacions democràtiques d'Europa

2


Índex de continguts

Pròleg per Joan Carretero i Grau.................................................10

Introducció: una cruïlla històrica

Capítol 1. Urgent i a l'abast: Catalunya, Estat europeu..................................13

1.a. L'autonomia constitucional porta a la desaparició com a nació.................131.b. L'oportunitat d'esdevenir Estat de la Unió Europea...................................171.3. Estratègia i model de la Catalunya independent.......................................19

Primera part: L'hostilitat del Regne d'Espanya

Capítol 2. Hostilitat política: reducció a Comunitat Autònoma de règim comú..............24

2.a. El conflicte entre la nació catalana i el Regne d'Espanya continua............242.b. La continuïtat entre el franquisme i la monarquia constitucional.............262.c. La concepció borbònica d'Espanya............................................................282.d. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut...........................312.e. L'Esperit de Catalunya..............................................................................33

Capítol 3. Hostilitat econòmica: espoli fiscal i exclusió dels sectors estratègics............35

3.a. L'economia catalana i el repte de la Unió Europea....................................353.b. L'espoli fiscal i el model de desenvolupament català................................373.c. La nova oligarquia espanyola...................................................................393.d. La provincianització econòmica de Catalunya i la crisi econòmica...........43

Capítol 4. Hostilitat cultural: minorització i banalització.............................46

4.a. Nació i minoria nacional..........................................................................464.b. Un Estat propi per garantir la supervivència de la llengua i la cultura catalanes.........................................................................................................494.c. Llengua i cultura catalanes i les noves condicions culturals mundials.......50

3


Segona Part: De l'autonomia a la independència

Capítol 5. Decadència del catalanisme dins la monarquia constitucional....56

5.a. De l'hegemonia a la decadència................................................................565.b. El malbaratament d'una gran herència.....................................................585.c. Les causes del declivi del catalanisme polític............................................61

Capítol 6. Redreçar el catalanisme: de l'autonomia a la independència.......67

6.a. El fracàs de l'Estatut de 2006 i la resposta nacional..................................676.b. Organitzar l'hegemonia de l'opció per la independència...........................696.c. El moviment sobiranista i la regeneració democràtica..............................72

Tercera part: Estratègia per proclamar Catalunya Estat europeu

Capítol 7. L'estratègia unilateral vers la independència...............................78

7.a. Més de 100 nacions han esdevingut independents des de 1945................787.b. La independència exigeix trencar amb la legalitat espanyola....................81

Capítol 8. Eixos estratègics per assolir la majoria per la independència......84

8.a. L'hegemonia social del sobiranisme..........................................................848.b. Els eixos estratègics per assolir la majoria social per la independència.....85

Capítol 9. Acció a les institucions i majoria per la independència................94

9.a. L'endemà de les eleccions de 2010...........................................................949.b. Exemples internacionals per a les dues o tres legislatures properes..........979.c. Partit de Govern contra partit frontissa.....................................................98

Capítol 10: La proposta d'un ”Acord d'Emergència Nacional”.....................101

10.a. La independència comença per treure Catalunya de l'actual atzucac....10110.b. El Programa d'Emergència Nacional.....................................................10310.c. L'endemà de les eleccions: el pla B.......................................................109

Capítol 11. El conflicte polític amb el Regne d'Espanya..............................111

11.a. Les Corts Espanyoles: un front decisiu per la separació........................111

4


11.b. Objectius de la presència del moviment per la independència al Parlament espanyol.......................................................................................113

Capítol 12: Catalunya dins la gran Europa de les petites nacions...............119

12.a. El canvi d'escala dels Estats a nivell mundial........................................11912.b. L'aportació de Catalunya a la unitat europea........................................121

Capítol 13. Internacionalitzar el cas català.................................................125

13.a. La projecció internacional de Catalunya de l'autonomisme...................12513.b. La projecció internacional de la independència de Catalunya...............126

Capítol 14. Preparats per la desobediència civil.........................................131

14.1. El Regne d'Espanya no és un Estat de tradició democràtica..................13114.2. La desobediència civil es fonamenta en la superioritat moral...............134

Cloenda: Només depèn de nosaltres, per Carles Móra Tuxans.......................150

5


Pròleg

per Joan Carretero i Grau

La llarga història de les nacions té cruïlles que fan decantar el seu futur verssituacions de plenitud o vers a una decadència, de vegades, imparable.

Catalunya viu en aquests temps una situació de crisi intensa que, en funció de laseva resolució, la pot dur a ser una nació lliure en el concert dels estats o, per contra, ala seva assimilació i pèrdua de qualsevol de les possibilitats de desenvolupament.

En primer terme, Catalunya pateix un agut xoc econòmic, indiscutiblementvinculat a la crisi econòmica internacional. Ara bé, la seva profunditat, i cruesa enaquells aspectes que més afecten la ciutadania, tenen arrels més profundes. Espanya, i laseva maquinària estatal, exercint de metròpoli sobirana, ha escanyat, i escanya,Catalunya, jutjada aliena i derrotada, com a font preeminent de recursos. En altresparaules, Catalunya, tractada com un territori colonial, és espoliada, també fiscalment,fet que la condemna a una gairebé impossible sortida d’aquest pou.

Conseqüència directe de la dominació n’és que Catalunya, en els darrers anys,s’ha servit de les pràctiques polítiques espanyoles, amb afegitons autòctons prouremarcables, a càrrec d’una classe política serva d’Espanya. Ha confegit unaadministració pública idèntica a l'espanyola, no ha tingut capacitat, ni tan sols, de dotarse d'una llei electoral. Els partits polítics, lluny d’eines de govern, han esdevingut unesgrans empreses de col∙locació pel sistema de cooptació.

Paradoxalment, Catalunya resta pàtria, cultura, llengua; rius i mar, valls imuntanyes, terra i cel. En no tenir un estat propi, es troba encadenada i sense les einesper garantirse i potenciar, ni pot projectar al món les seves capacitats.

6


Tanmateix, els esdeveniments recents han revifat en milers i milers de ciutadansla voluntat decidida de canviar el rumb del País, d'assolir, sense embuts, un futur dellibertat i de prosperitat.

Durant massa temps, se’ns ha fet creure que érem uns privilegiats, que això del’autonomia era una concessió, i no pas un pacte, que l’estratègia del gradualisme era lacorrecta, i que per tant, qualsevol voluntat dels catalans necessitava explícitament unacord amb Espanya.

Tothom, a Catalunya, té més clar cada dia que cal anar, de manera urgent, a laconsecució de l'estat propi, de tenir les regnes del destí a les pròpies mans, de perdre lapor a ser adults, de no voler ser, per més temps, esclaus sense remei.

Catalunya ha de bastir una majoria política que proclami al Parlament laindependència, de manera unilateral, que trenqui la situació d'estancament actual, quedigui al món que està preparada per avançar i cooperar amb tots els estats lliures, quevol recuperar allò que li fou arrabassat i que ho vol de manera decidida. La llibertat hade ser cercada, lluitada i exigida, mai pidolada.

Ara bé, no ens hem d’enganyar, a aquesta Catalunya lliure no s’hi arriba, i noexistirà sense una majoria política que també iniciï un procés imparable de regeneraciódemocràtica per assolir una democràcia de qualitat. Catalunya, pionera en lespràctiques parlamentàries, no pot ser una democràcia de tercera; ha de fer de la políticauna de les dedicacions més nobles. Cal anar a les més altes cotes de transparència, degestió eficient, d'austeritat; obligarse a fer normes més dures d'incompatibilitats, ambnecessària limitació de mandats, i elecció dels millors candidats perquè la qualitat ha deser l’objectiu.

A les vostres mans teniu una obra d'en Josep Pinyol que fa una diagnosi acuradade la realitat de Catalunya, amb una anàlisi històrica i política rigorosa, cerca les clausper entendre el present, descriu la situació econòmica i les seves causes, ens ajuda aconèixer els punts febles del nostre poble i les nostres fortaleses i, alhora, ens proposaun tractament per a fer possible que els esdeveniments ens portin a tenir una Pàtrialliure, democràtica, pròspera, plena d'oportunitats per a nosaltres i per a les futuresgeneracions de catalans.

Cal endinsarse en aquest assaig per a entendre, una mica més, el que avui ésCatalunya.

Joan Carretero i GrauPuigcerdà, gener de 2010

7


Introducció

Una cruïlla històrica

8


«Quan una llarga rècula d'abusos i usurpacions, totsdirigits invariablement a un mateix fi, palesen eldesigni de subjugarlo amb un despotisme absolut,aquest poble té el dret i, fins i tot, el deure detreure's del damunt tal forma de govern»

Declaració d'independència dels Estats Unitsd'Amèrica. 1776

Capítol 1

Urgent i a l'abast: Catalunya, Estat europeu

1.a. L'autonomia constitucional porta a la desaparició com a nació

La creu i la cara de la situació nacional

El curs dels esdeveniments humans ha volgut que l'amenaça més greu a lasupervivència de la nació catalana coincideixi amb la primera oportunitat de constituirCatalunya com Estat independent des de la derrota de 1714. El perill de desaparició ésla creu de la nostra situació nacional i la possibilitat de la independència n'és la cara.

La societat catalana està immersa en un procés de desnacionalització quemalbarata l'herència de mil anys d'història i dos segles de Renaixença cultural i decatalanisme polític. L'autonomia ha resultat ser impotent davant els grans reptes delsnostres dies; per un costat, les grans transformacions mundials com la globalitzacióeconòmica, les grans migracions intercontinentals o l'impacte de la cultura audiovisual;per l'altre, l'hostilitat estructural de l'Estat Espanyol a la nostra existència com a nació.

9


La combinació de les grans tendències planetàries amb l'animadversió del poderespanyol és una fórmula letal que ens aboca a l'agonia lenta, a l'eutanàsia passiva de lanació catalana. Trenta anys d'autonomia no ha pogut invertir la tendència a l’assimilacióque el Regne d'Espanya ha promogut des del seu naixement i que el franquisme vaaccentuar amb ferocitat exterminadora.

Matemàtica de les catàstrofes i els punts sense retorn

Els matemàtics han estudiat com processos estables i continus, que notrasllueixen canvis, condueixen a eclosions catastròfiques. Una massa d'aigua, perexemple, té una temperatura de 50 graus. Es pot anar refredant de grau en grau senseque un observador llunyà noti cap diferència; però quan arriba a zero l'aigua canviad’estat i es congela: aquesta és la catàstrofe matemàtica, el canvi sobtat. El mateix passasi l'escalfem, no passarà res fins que s'arriba al punt d'ebullició, quan de cop i volta esvaporitza. En la majoria de fets físics aquestes “catàstrofes” són reversibles: el vapor espot liquar i el glaç es pot descongelar. En canvi, en biologia són preponderants elsfenòmens irreversibles perquè porten a la mort.

Abans d'arribar als desenllaços fatals la teoria matemàtica de les catàstrofesestableix l'existència de “punts sense retorn”. Aquests se situen en bifurcacionsdefinitives. Aquestes no són el desastre, però, traspassat el Rubicó, el cataclisme esdevéinevitable. Un tren embalat supera el punt sense retorn quan la seva capacitat defrenada no pot evitar estavellarse.

La nació catalana encara no ha arribat al punt de no retorn, però la combinacióde les grans transformacions socials d'abast mundial amb l'enemistat estructuralespanyola fa que ens hi apropem perillosament. Si agafem el metro, si passegem per uncentre comercial, si ballem en una discoteca, i en molts altres llocs ens pot aclaparar finsa l'angoixa la sensació de ser estranger al propi país. Si parem l'orella als patis de lesnostres escoles i instituts també ens envairan els més foscos pressentiments. L'absènciade la nostra llengua i de qualsevol manifestació de la nostra identitat ens fa sentirforasters a la nostra pàtria. L'escriptor i lingüista Enric Larreula designa aquesta agudaimpressió com a “dolor de llengua”. La mateixa sentida es reprodueix quan pleguencentenars d'empreses catalanes i s'incrementa l'atur a nivell sense precedents en elnostre país que tenia el treball com a signe d'identitat. El patiment similar ens agullonaquan més d'un 30% dels nostres joves acaben en fracàs escolar en una societat quehavia fet bandera de la renovació pedagògica.

Però tenim centenars de milers de raons per afirmar que encara no hem arribatal “punt de no retorn”. Són els centenars de milers de persones que van sortir al carrerel febrer de 2006, de manera gairebé espontània, com a reacció a la retallada del'Estatut i a la campanya anticatalana de la tardor de 2005. Són els centenars de milersde persones que van tornar a mostrar la seva indignació contra el col∙lapse de les

10


infraestructures el desembre de 2007. Cap partit polític no va sentirse amb l'autoritatmoral necessària per convocar aquestes gernacions . Els va haver de suplir la crida d'unaplataforma de diferents entitats a defensar el “dret a decidir”, sense campanyespublicitàries, sense recursos mediàtics. Van sortir catalans indignats de sota les pedres.El moviment de les “consultes populars” ha sorgit del mateix corrent de fons. Tots elspartits polítics representats al Parlament de Catalunya es van negar a tramitar laIniciativa Legislativa Popular que havia reunit desenes de milers de signaturesdemanant la convocatòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya. Laindignació per aquesta negativa va generar la primera consulta a Arenys de Munt el mesde setembre de 2009. Tres mesos després la convocatòria es va estendre a més de 160poblacions catalanes. I el procés va continuar imparable en les onades del mes de febreri abril de 2010.

Els milers de voluntaris mobilitzats i els centenars de mils de votants reafirmenque el poble català ha reaccionat en aproparse a l'abisme de la seva desaparició com anació. No hem arribat al punt de noretorn, i aquest fet ens ha d'esperonar per combatreamb totes les forces la rutina institucional i l'apatia social que ens hi ha apropat tant.

Trenta anys d'autonomia i provincianització

Cada un dels Països Catalans viu un procés de provincianització més o menysavançat. L’Imperi Romà va crear les “províncies” per designar les terres dels poblesvençuts. El provincianisme interioritza la derrota i marca d'una manera profunda lapsicologia de les societats sotmeses. La resignació esquitxa en totes direccions: unasocietat subjugada esmorteeix la iniciativa empresarial, aplana la creativitat artística,envileix la vida política. CatalunyaNord ha esdevingut un departament i només haaconseguit esdevenir perifèria de la República Francesa i l'emigració dels seus joves mésvàlids al centre de l'hexàgon. Aquest és el destí de la provincianització de les nacions.

Fa dos segles el moviment de la Renaixença va aturar i revertir la decadència dela llengua i la literatura catalana a Catalunya, el País Valencià i les Illes. Va recuperar lanostra història i la va desvincular de la mitologia espanyola. Al Principat la recuperaciódel prestigi del català i la història pròpia va portar a la voluntat de recuperar el poderarrabassat el 1714. El catalanisme polític va irrompre electoralment l’any 1900 i vainduir l'explosió de vitalitat econòmica, política i cultural més important de la històriacatalana recent. L'esclat va ser tan potent que quaranta anys d’intent de genocidi delrègim militar franquista no el va poder extirpar. Aquesta supervivència va ser possiblegràcies a la resistència de desenes de milers de catalans que van mantenir la nostracultura i els partits polítics catalans. Gràcies a aquesta lluita el catalanisme polític,aplegat al voltant de l'Assemblea de Catalunya, va aconseguir el miracle de mantenir ales eleccions de 1977 l’hegemonia que havia guanyat des de començaments del segleXX.

11


En canvi, trenta anys d'autonomia dins la monarquia constitucional han afeblitl'esperit de resistència nacional del poble català i han permès la represa de laprovincianització. El restabliment de la Generalitat i l'Estatut de 1979 ens va fer creureque havíem assolit el nivell de poder necessari per garantir la nostra supervivènciadavant les transformacions més importants de la Humanitat. Aquest error ha estatacompanyat per un altre de pitjor: el supòsit que l'Estat espanyol havia canviat denaturalesa i havia deixat de ser hostil a la nostra existència com a nació. A partird'aquestes premisses els partits polítics catalans han actuat com si no existís un conflictedemocràtic entre el nostre poble i el Regne d'Espanya. Sense el tremp de la resistència,el nostre poble ha estat arrossegat com un vaixell a la deriva entre els temporals d'abastplanetari i els fiblons de l'Estat Espanyol.

L’autonomia ens ha deixat en la pitjor indefensió per afrontar els canvis mésprofunds de la nostra història: no tenim el poder d'un Estat català, ni el vigor de l’esperitde resistència. En l'àmbit intern la població de Catalunya ha passat de 3 milions l'any1960 a set milions i mig. Al mateix temps la societat patia canvis sense precedents en lesestructures familiars, en les formes de vida, en els sistemes de valors. La globalitzacióeconòmica, els nous mitjans de comunicació audiovisual, les migracionsintercontinentals són terratrèmols que sotraguegen els nostres fonaments. El món hacanviat radicalment i continuarà fentho. Totes les petites nacions senten els efectes dela tramuntanada mundial. Tanmateix les que tenen Estat propi no veuen amenaçada laseva supervivència.

L'Estat Espanyol ha vist en aquestes turbulències l'avinentesa per reduirCatalunya a una comunitat autònoma de règim comú, per provincianitzar la nostraeconomia mitjançant l'espoli fiscal, per rematar la minorització lingüística i labanalització cultural del nostre poble. El règim autonòmic s'ha revelat un estri debricolatge, quan la situació d'emergència que travessa la nació exigeix einesprofessionals que només proporciona un Estat.

Catalanofòbia: la humiliació dels vençuts

El Regne d'Espanya va néixer amb la monarquia absoluta i mantingut sempreuna matriu autoritària. L'actual monarquia constitucional no ha trencat amb els seusorígens franquistes i aquestes arrels autoritàries necessiten un enemic interior quecohesioni la societat espanyola i permeti descarregarhi les seves tensions. La primerainstitució comuna de la monarquia hispànica va ser la Inquisició espanyola i la sevaprimera mesura va ser l'expulsió dels jueus, l'any 1492. La neteja ètnica va continuaramb els conversos i els moriscos. Després els catalans hem ocupat el seu lloc i hemesdevingut la diana de les seves fòbies. El gran historiador francès Pierre Vilar hadescobert en els textos de Corts de Castella com els catalans hem anat substituint ajueus i moriscs com a enemic interiori. Aquests antecedents en el subconscient espanyolexpliquen la persistència de la catalanofòbia que ha ressorgit amb descarada força en els

12


darrers anys.

L'aprovació del nou Estatut d'Autonomia, el 30 de setembre de 2005, va ser eltret de sortida de la més intensa campanya anticatalana des de la mort de Franco. Totsels seus mitjans de comunicació van competir per vessar la seva bilis contra Catalunya,més enllà de la “Brunete mediàtica”. Era previsible la reacció del Partit Popular i lesseves manifestacions multitudinàries. També entrava dins el que es pot considerarnormalitat estadística les declaracions de líders del PSOE com José Bono, RodríguezIbarra o Alfonso Guerra. Igualment el boicot als productes catalans entrava dins de lesexpectatives.

Però el fet determinant és que totes les institucions de l'Estat Espanyol vanexhibir la seva força per activar el nostre subconscient de poble derrotat. Van sumarse ala campanya contra Catalunya el President del Tribunal Suprem, el Defensor del Pueblo,el Governador del Banc d’Espanya i molts altres destacats alts càrrecs. Per remoure elsestrats més profunds de poble derrotat dels catalans calia la intervenció de l'exèrcitespanyol. A la Pasqua Militar de 2006 el General Mena, cap de l’Estat Major, va alertarsobre els perills per la “unidad de la patria” del nou Estatut. La voluntat dels catalansexpressada pel 89% dels seu Parlament era exclosa de manera espontània d'aquesta“unidad”. L'exèrcit espanyol, com les altres institucions del Regne d'Espanya, deixavaclar que la defensa dels catalans no entrava dins la seva missió. Les reaccions de lapremsa internacional sobre el retorn de la intervenció militar en la política espanyolavan obligar a la destitució del General Mena. Tot i la consolidació de la monarquiapostfranquista, els mitjans polítics mundials mantenen la consciència que Espanya ésl'únic Estat d'Europa on el feixisme no ha estat derrotat.

Un cop aprovat el nou Estatut en referèndum l'escarni ha continuat. S'haaprofitat el seu desenvolupament per perpetrar la reducció definitiva de Catalunya auna “comunitat autònoma de règim comú”. En són la prova el nou sistema definançament que perpetua l'espoli fiscal i l'espasa de Damòcles d'una sentència delTribunal Constitucional sobre l'Estatut, diferida tres anys i mig. L'Estatut de 2006 no haresolt cap dels problemes que van portar a la seva redacció i, en canvi, ha fet més visibleque mai l'hostilitat de l'Estat espanyol. Els anys transcorreguts des de la seva aprovacióha demostrat ser una altra aplicació de la cínica frase de Lampedusa: “A vegades ésnecessari que tot canviï, per tal que tot continuï igual”.

1.b. L'oportunitat d'esdevenir un Estat de la Unió Europea

Esdevenir Estat europeu de manera pacífica

Mentre l'Estat Espanyol retrocedia en el reconeixement de la realitat nacional deCatalunya, el món sencer avançava en la direcció contrària. La desaparició de la Unió

13


Soviètica l'any 1991 va acabar amb la intangibilitat de les fronteres al nostre continent.Desenes de nacions van obtenir el seu Estat. Sis d'aquests nous Estats són membres deple dret de la Unió Europea: Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia i Eslovènia.Aquesta onada de noves nacions independents confirma que aquesta és la tendènciageneral del progrés i de la democràcia. Per primera vegada des dels Decrets de NovaPlanta aquest vent de la història permet separarnos d'Espanya d'una manera pacífica,sense pertorbacions econòmiques i sense fractures internes.

La prepotència i la catalanofòbia han ofuscat els dirigents espanyols. No sónconscients que no podran impedir que Catalunya esdevingui un Estat de la UnióEuropea si els catalans sumen la seva voluntat democràtica als seus drets històrics.L'Estat Espanyol és potent, però no podrà usar la força militar per retenir els seussúbdits catalans. Posarà tots els impediments jurídics, utilitzarà el seu control delsmitjans de comunicació, intentarà dividirnos. No escatimarà esforços per impedirl'avenç de la separació. Però el dia que els electors catalans escullin una majoria alParlament decidida a proclamar Catalunya Estat europeu, Espanya no podrà esclafarnos com va fer el 1714 o el 1939. La situació mundial ha canviat radicalment. Ara elRegne d'Espanya no podrà seure al Consell de Ministres de la Unió Europea i reprimirper la força la separació democràtica del poble català. L'Estat espanyol no podrà retenirCatalunya contra la seva voluntat democràticament expressada. Un nou 14 d'abril,després d'un triomf independentista a unes eleccions catalanes, portarà inevitablement ala separació pacífica del que va ser unit apel∙lant al dret de conquesta.

Esdevenir Estat europeu sense pertorbacions econòmiques

Al segle XXI no existeix l'altre gran obstacle per a la separació d'Espanya que erael tancament de l'economia catalana en el mercat espanyol. Als segles XIX i XX el mónera fragmentat en mercats nacional protegits per altes barreres aranzelàries. Aleshoresl'economia catalana estava condemnada a desenvoluparse dins el mercat espanyol.Avui la integració a la Unió Econòmica i Monetària europea permet el trànsit a un Estatpropi sense pràcticament cap incidència monetària i comercial. Catalunya independentpassaria a ser automàticament membre de la Unió Europea com a Estat successor delRegne d'Espanya. És el que estableix l'article 17 del Conveni de Viena de 1978: «quanuna nació s'escindeix té el dret de subrogarse i assumir les obligacions contretes per l'Estatal qual pertanyia» . . . «només ho ha de notificar a totes les parts». Per tant, el nostre paíscontinuaria dins l'euro i es mantindria la lliure circulació de mercaderies, capitals ipersones del mercat únic europeu.

No s'alterarien les relacions econòmiques de les empreses catalanes amb els seusproveïdors i clients espanyols. Els intercanvis serien tan fluids com ho són ara entreEspanya i Portugal o la resta de països europeus. El mercat espanyol continuaria sent unbon mercat per als productes catalans i el mercat català continuaria sent moltinteressant per a les empreses espanyoles. El Corte Inglès, Carrefour, Eroski, Zara i totes

14


les grans cadenes comercials mantindrien els seus centres a Catalunya. Alhoracontinuarien comprant als fabricants catalans que oferissin productes competitius. Elsconcessionaris de SEAT o Nissan espanyols continuaran venent els cotxes fabricats aMartorell o la Zona Franca i els catalans continuaran comprant automòbils Renault,Citroën o Opel sense preguntarse si estan fabricats a Valladolid, Vigo o Saragossa. Elsbancs i caixes espanyoles mantindrien les seves oficines als nostres carrers i les caixescatalanes farien el mateix a Espanya. D'altra banda, ja fa molt de temps que lesempreses dels Països Catalans venen més a Europa que al mercat espanyol.

Esdevenir Estat europeu sense divisions socials

La por als enfrontaments interns és el darrer fantasma que s'agita davant l'avençde l'anhel d'independència. Però quan hi ha uns interessos antagònics entre l'Estatdominant i els ciutadans contraris a l'opressió no apareixen enfrontaments interns.Sempre hi haurà una minoria que avantposarà el seu sentit de pertinença espanyola aqualsevol avantatge. Però els resultats electorals dels partits clarament espanyolistes nohan superat mai el 20% dels vots.

Els enfrontaments podrien sorgir si l'opció per la independència anésacompanyada d'actituds xenòfobes. Però no és el cas català. A Catalunya hi ha una grandiversitat de sentiments d'identitat i no existeixen grups enfrontats per aquesta causa.Les parelles i famílies que tenen orígens i llengües diferents són tant nombroses que noté sentit parlar de matrimonis mixtos. La “distància lingüística” entre el català i elcastellà és petita si la comparem, per exemple, a la que existeix entre l'èuscar il'espanyol. Per això en tots els ítems que determinen diferències d'identitat sempretrobem una gradació sense talls en tots els sectors socials catalans. Així passa en elconeixement i l'ús del català on la gradació es mou entre el 90% que l'entén i la tercerapart que l'usen com idioma familiar. La mateixa variació cromàtica suau es reprodueixen la identificació nacional: els que només se senten catalans; els que se senten méscatalans que espanyols; els que s'identifiquen tan catalans com espanyols; els que esvaloren més espanyols que catalans; els que s'ubiquen com a només espanyols.

Davant l'avenç de l'opció per la sobirania catalana l'Estat Espanyol incitarà ladivisió entre els catalans. Ho ha estat intentant des de 1981 amb el primer “Manifiesto”que van promoure els defensors del monolingüisme castellà, coincidint amb el copd'Estat del 23F. Però no se n'han sortit, perquè hi ha unes bases sòlides de convivència.

La crisi econòmica accelerarà el decantament vers la independència. Des del2008 l'atur creix més a Catalunya que la mitjana espanyola i més del doble que al PaísBasc i Navarra. La causa és el dèficit fiscal del 10% del nostre Producte Interior Brut. Elscatalans, sense distinció d'origen ni cultura, paguem cada any entre 15.000 i 20.000milions d'euros més dels que ens retorna l'Estat Espanyol. Aquesta descapitalització ésuna de les causes de la davallada industrial i empresarial del país i fa que Catalunyapateixi una triple crisi: la financera mundial, l'espanyola derivada de l'esclat de labombolla especulativa i la catalana fruit de l'espoli fiscal. La realitat escruixidora del'atur, la baixa inversió en infraestructures i la baixa despesa en serveis públics

15


accelerarà l'avenç vers la majoria social per proclamar la República Catalana. I aquestaprogressió es farà sense dissensions internes importants.

El dret i el deure de la independència

Avui coincideixen les pitjors amenaces d'extinció de la nació catalana amb lapossibilitat certa d'assolir la independència. En aquesta situació proclamar CatalunyaEstat de la Unió Europea no és una opció; és un deure!. Els fets, tossuts, repetits milvegades, demostren que només un Estat propi pot proporcionar el que els matemàticsanomenen “estabilitat estructural”. Aquesta proporciona la insensibilitat a lespertorbacions inevitables de tota societat que progressi. Catalunya no necessital'estabilitat estàtica dels cementiris, aquella que tantes vegades ha estat l'excusa per lasubmissió a la monarquia espanyola i que ens porta a l'extinció i l'atur. El poble catalànecessita l'estabilitat dinàmica, la que combina canvi i progrés amb manteniment de laidentitat pròpia, la que tenen totes les nacions que disposen d'un Estat. I la necessitaamb extremada urgència per no traspassar el punt de noretorn.

L'escarni del desenvolupament estatutari, la catalanofòbia en augment i elmalestar derivat d'una crisi econòmica estructural possibilita assolir una majoria social ielectoral per la independència en dues o tres legislatures. Les grans manifestacionssobiranistes del 2006 i el 2007, el moviment de les consultes populars de 2009 i 2010indiquen una metamorfosis en el fons de la nostra psicologia col∙lectiva. L'anomenat“oasi català” ha estat un miratge creat per la connivència entre els professionals de lapolítica catalans i espanyols, els grans mitjans de comunicació d'aquí i d'allà i elsinteressos d'una minoria d'aprofitats de les darreres onades especulatives d'arreu. Lairritació de la gent normal i corrent contra les manipulacions, les estafes, el doblellenguatge, les mentides i en general la baixa qualitat dels actuals dirigents va creixent.El català emprenyat, la desafecció, els alts índexs d'abstenció són símptomes de lamutació de fons del nostre poble. Però aquest malestar no ha trobat fins ara la manerad'expressar la seva indignació. Tampoc hi hagut, fins fa poc, un lideratge alternatiu pertal de canalitzarla vers un nou gran objectiu.

1.3. Estratègia i model de la Catalunya independent

La via unilateral per proclamar la independència

S'està congriant un nou corrent històric. Una part cada vegada més importantdel nostre poble s'adona que l'agonia lenta de Catalunya com a nació coincideix amb lapossibilitat real de la independència. Aquest corriol avui és més gran que uns anysenrere i en els anys vinents encara s'eixamplarà més i més, fins assolir la majoria social.

16


No trigarà el dia que el poble català expressarà la seva voluntat de separarse d'Espanyaen unes eleccions. Ho farà atorgant la majoria a una força política partidària de laindependència. Aleshores el Parlament de Catalunya proclamarà la República Catalana,trencarà unilateralment amb la legalitat espanyola i s'acollirà al dret internacional perconvocar un referèndum d'autodeterminació. L'Estat Espanyol no podrà retenirCatalunya contra la voluntat clarament manifestada pels seus ciutadans.

Aquesta estratègia és la via unilateral a la independència. La Constitucióespanyola no reconeix el dret a decidir com ho fa la legislació canadenca o britànica.Aquest reconeixement permet resoldre el conflicte del Québec o d'Escòcia com un aferintern dels seus respectius Estats. La negativa constitucional espanyola força el poblecatalà a acollirse directament al principi d'autodeterminació proclamat per les NacionsUnides. Catalunya haurà de seguir els passos de les desenes de nacions que han assolitla independència contra la voluntat de la potència que les dominava.

La via unilateral a la independència és l'alternativa al gradualisme que hafracassat. Tot el procés de l'Estatut de 2006 demostra que la pràctica de la “pluja fina”no porta a enlloc. L'estratègia unilateralista, al contrari del reformisme, sosté que calincrementar la tensió democràtica amb l'Estat espanyol fins arribar a la ruptura.L'augment de la confrontació política desembocarà en moviments anàlegs al 14 d'abrilde 1931 o al restabliment de la Generalitat de 1977. La proclamació de la RepúblicaCatalana pel President Macià és un antecedent històric de la culminació de l'estratègiarupturista. La darrera part d'aquest assaig explica com crear les condicions polítiques, delegitimitat i socials per assolir una nova ruptura. Però al segle XXI no hi haurà marxaenrere com el 1931. Ara les circumstàncies internacionals són favorables gràcies a laintegració a la Unió Europea i al reconeixement del dret a l'autodeterminació per lesNacions Unides. Quan la majoria per la independència guanyi unes eleccions i decideixila separació d'Espanya la comunitat internacional forçarà el Regne d'Espanya a acceptarla convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació vinculant. Un cop guanyat aquestplebiscit serem bons veïns amb tots els pobles de la península Ibèrica i compartirem laconstrucció de la Unió Europea.

17


Candidatura transversal per la independència a les eleccions del 2010

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 són una gran oportunitat peraccelerar el progrés cap la majoria per la independència. Es donen les condicions peruna gran sacsejada del somort panorama polític català que ens ha portat a l'actualdecadència nacional. Fets com la consulta popular a Arenys de Munt i les posteriorsdemostren fins a quin punt es va creant els paràmetres necessaris. La reacció de l'EstatEspanyol ens ajuda. Davant la convocatòria de la consulta popular d'Arenys de Munt elsdefensors de la Constitució espanyola, des de la vicepresidenta espanyola al delegat delGovern espanyol, es van haver de treure la careta: van enviar un Advocat de l'Estatfalangista a intentar impedir que les urnes parlessin.

És necessari que a la legislatura vinent catalana obtingui una importantrepresentació una nova candidatura amb una estratègia rupturista vers laindependència. Una força transversal que aglutini als centenars de milers de personesque van reclamar el “dret a decidir” als carrers de Barcelona el 2006 i el 2007 i que hanparticipat en les “consultes” sobre la independència. En aquest assaig mostrarem com lairrupció d'una nova força amb la prioritat de la independència agreujarà lescontradiccions dels partits majoritaris. L'opinió pública s'adonarà que la independènciaés possible i no trobarà cap raó per continuar sotmesa al Regne d'Espanya.

Si a les eleccions de 2010 el moviment sobiranista clava un tascó rupturista al'hemicicle acabarà esberlant el somort panorama polític del nostre país. A les següentsconvocatòries els ciutadans ampliaran la confiança en aquest tascó fins arribar a lamajoria social i política. Quan aquesta arribi la Cambra catalana podrà proclamar laRepública Catalana amb tota la legitimitat democràtica. I l'Estat Espanyol i la comunitatinternacional hauran de reconèixer la voluntat del nostre poble. Perquè en el mónactual no es pot imposar un Estat sense el consentiment dels seus ciutadans.

El model dels petits Estats “nord enllà”

Només amb un Estat propi, membre de la Unió Europea, podrem realitzar lesaspiracions del poeta de Sinera i construir a casa nostra una societat comparable a ladels països del “nord enllà” .. “ on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada ifeliç”ii. Aquestes societats no són modèliques per als seus propis ciutadans queacostumen a ser crítics. Gràcies aquesta actitud crítica s'han convertit en els territoris delplaneta on trobem menys abusos dels poderosos, on hi ha el nivell de renda més elevat ila riquesa més ben repartida, on es dóna el major respecte per la natura, on les doneshan aconseguit el reconeixement més gran dels seus drets, on s'aprecia més la ciència i

18


l'art i on els ciutadans tenen més arrelat el civisme i els valors democràtics.

Defensar els nostres drets històrics, dignificar la nostra llengua, recuperar lanostra història han estat instruments per situar el nostre país entre aquestes nacionsexemplars. El pensador nordamericà Tony Judh s'ha preguntat fa molt poc perquè lasocialdemocràcia no ha arrelat als Estats Units i ha assenyalat: “no és per casualitat quela democràcia social i els Estats del benestar han funcionat millor en països petits ihomogenis”iii. La dimensió del Estat i la cohesió social i, fins i tot, moral, sóndeterminants per configurar una societat avançada. Les potències europees, que havienestat grans imperis, avui han esdevingut massa petites per als grans afers mundials, alcostat dels Estats Units d'Amèrica, la Xina, l'Índia o Rússia. Alhora són massa grans per al'administració del afers quotidians com l'ensenyament, la sanitat o la justícia. El procésde la unitat europea respon a aquest canvi d'escala dels Estats; per aquesta mateixa raóels petits estats de la Unió Europea són els més efectius en democràcia, en economia, encultura i en ètica.

Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears ja formen part de la Unió Europea.Però en són membres com a dominis del Regne d'Espanya i aquesta pertinença indirectaha resultat contraproduent. Tres dècades com a comunitats autònomes espanyoles noens ha permès assolir l'estadi de civilització dels petits països d'Europa. Perquèl'europeïtzació espanyola ha estat superficial, sense penetrar en la medul∙la democràticai ètica del projecte de construcció europea dels seus pares fundadors. Espanya és l'únicEstat europeu que no ha trencat amb la legalitat feixista que representava el franquisme.Aquesta herència autoritària impedeix que s'amari de l'esperit democràtic que ha portatla pau, la llibertat i la prosperitat al nostre continent.

Des de 1986 no hem aprofitat les enormes oportunitats de retornar a Europa, lanostra casa pairal d'ençà que vàrem néixer com a Marca Hispànica de l'Imperi deCarlemany. Al contrari hem anat esllavissantnos, fins i tot, en el rànquing espanyol derenda i cultura. El problema no ha estat la incorporació a la Unió Europea sinó lasubmissió al Regne d'Espanya. La monarquia constitucional li ha proporcionat unafaçana homologable amb les monarquies democràtiques, però no ha alterat la sevanaturalesa autoritària profunda. Ha mantingut les oligarquies que sempre l'han dominati que des de fa segles persegueixen els mateixos objectius amb diferents mètodes. Enaquestes condicions és impossible aproparnos a l'estadi de civilitat dels petits països“nord enllà”. El catalanisme polític ha format part des de la seva aparició dels correntsdemocràtics europeus. Aquesta mentalitat ha xocat de manera ineluctable amb lamentalitat autoritària i oligàrquica espanyola. Aquesta ha combatut sempre la nostraidentitat nacional i ha intentat fernos desaparèixer. En els segles passats ho va intentarusant la violència. Ara utilitza sistemes molt més subtils com els mitjans de comunicaciói els partits polítics sucursalistes. També aprofita les grans transformacions socialsd'abast global.

De manera insospitada l'autonomia i l'entrada a la Unió Europea ens ha acostatal punt de no retorn de la supervivència nacional. Ara no tenim cap altre opció: o bé lareducció definitiva a província que persegueix Espanya o bé la separació. O súbdits

19


submisos del Regne d'Espanya o ciutadans de la República Catalana. Els que, comSalvador Espriu, estimem “amb un desesperat dolor aquesta meva pobra,bruta, trista,dissortada pàtria” no podem tenir cap dubte: la independència.

20


Primera part

L'hostilitat del Regne d'Espanya

21


“L'europeïtzació s'imposa a Espanya d'una manera fatal, osigui de la pitjor manera que un poble es pot europeïtzar:superficialment, a remolc, sense arribar a l'essència. Lapreocupació dels qui tenen a les seves mans els destinsd'Espanya és una sola: viure i viure avui, a despeses de quisigui i com sigui.”

Alexandre Galí: “Història de les institucions i del movimentcultural a Catalunya”.

Capítol 2

Hostilitat política: reducció a Comunitat Autònoma de règim comú

2.a. El conflicte entre la nació catalana i el Regne d'Espanya continua

L'autonomia no ha resolt els drets nacionals del poble català

L'anomenat Estat de les Autonomies no ha canviat la naturalesa autoritària del'Estat Espanyol ni la seva hostilitat a la nostra existència com a nació. Hi va haver unabreu primavera de reconeixement de la realitat nacional de Catalunya a la Transició.Però és impossible saber si era sincer. S'admetia que Catalunya havia patit unapersecució i un intent de genocidi al llarg dels quaranta anys de franquisme. Els partitsantifranquistes, com el PSOE i el PCE, reconeixien el dret del poble català al'autodeterminació. Però a continuació s'invocava la necessitat de no provocar elsanomenats “poders fàctics”, és a dir l'exèrcit que s'havia rebel∙lat contra el règimdemocràtic de la Segona República. Es va restablir la Generalitat i el seu President al'exili va retornar per a presidirla. La Constitució de 1978 va ser ambivalent: establia launitat indissoluble d'una única nació espanyola i alhora reconeixia l'existència denacionalitats al seu interior. Sigui com sigui aquesta florida es va acabar amb el Copd'Estat del 23 de febrer de 1981. Els pactes autonòmics entre el UCD i el PSOE vanengendrar la LOAPA i va començar el procés de reducció de Catalunya a una comunitatautònoma de règim comú.

És molt il∙lustratiu comparar l'evolució del règim constitucional espanyol amb elmateix procés a Bèlgica. L'Estat belga va néixer centralitzat i monolingüe en francès i va

22


continuar així fins a la II Guerra Mundial. Però l'aprofundiment de la democràcia queva portar la pau al continent va despertar la comunitat flamenca. Des de 1945 Bèlgicas'ha transformat en un Estat plurilingüe i federal. El rei dels belgues fa tots els seusdiscursos en les dues llengües majoritàries i al Parlament belga i al Consell de Ministreshi ha traducció simultània. A Espanya no s'ha donat una progressió similar. Tot alcontrari, s'ha produït una involució contra els tímids avenços aconseguits abans del Copd'Estat del 23F.

La involució nacional espanyola

Els trenta anys d'autonomia han demostrat que l'Estat Espanyol no ha assumitl'existència de la nació catalana. Tot el contrari ha cregut tenir les condicionsdemogràfiques, polítiques, econòmiques i mediàtiques per a fernos desaparèixer com anació. En aquests anys s'ha consolidat a Madrid una nova oligarquia formada per lesgran empreses espanyoles, les direccions dels dos grans partits espanyols, els membresdels alts cossos burocràtics de l'Estat i els directius dels mitjans de comunicació estatals.Aquesta oligarquia té enfrontaments caïnites al Parlament i als mitjans de comunicació.És difícil trobar a altres països europeus unes polèmiques tant agres i primàries. A mésaquestes batalles es reprodueixen dins la dreta i l'esquerra amb subgrups periodístics ipolítics regits per fidelitats personals i per lluites per alguna parcel∙la de poderinstitucional i econòmic. Només tenen una aspiració comuna, acaparar el màxim poderpolític i econòmic. Han abandonat tot ideal i han transformat totes les ideologies enretòriques que emboliquen les respectives marques polítiques. Només els que queda unressort capaç d'aglutinar l'opinió pública: la catalanofòbia. Després de trenta anys derègim constitucional, d'integració a la Unió Europea, de modernització cultural elscatalans continuem fent el paper d'enemic interior.

L'afany acaparador de la nova oligarquia espanyola ha incrementat la hostilitatpolítica, econòmica i cultural de l'Estat Espanyol contra Catalunya. En els darrers trentaanys el Regne d'Espanya ha maldat per reduir Catalunya a una comunitat autònoma derègim comú. Ha ignorat, de manera deliberada, que tenim la mateixa història i el mateixdret que Portugal a ser independents i ha volgut equiparar Catalunya a la Rioja oCantàbria. Al mateix temps la nova oligarquia espanyola ha treballat per asfixiareconòmicament el nostre país i convertirlo una “província”, en una terraeconòmicament vençuda. Amb l'Estat de les Autonomies ha continuat el procés deminorització lingüística i de banalització cultural de la nostra societat. El nou règimconstitucional no ha respectat els drets territorials de la llengua i cultura catalana comes fa als Estats plurinacionals com Suïssa, Bèlgica o el Canadà. S'han centralitzat aMadrid tots els nous mitjans de comunicació audiovisuals que han ignorat la llengua i lacultura catalanes. La disposició radial de les televisions i d'altres mitjans portal'eutanàsia lenta i indolora, però terriblement eficaç, de la nostra identitat nacional.

23


El Regne d'Espanya, l'únic país on el feixisme no ha estat derrotat

La continuïtat legal entre el franquisme i la monarquia constitucional ésl'estigma que ha determinat les relacions entre la nació catalana i l'Estat espanyol en elsdarrers trenta anys. L'oposició entre els fonaments democràtics de la nació catalana i lamatriu autoritària del Regne d'Espanya es va amagar durant uns anys, però ha emergitamb força amb el fracàs del nou Estatut.

El Regne d'Espanya és l'excepció dels països europeus perquè és l'únic d'Europaen el que el feixisme no ha estat derrotat militarment. Espanya és l'únic que manté unCap d'Estat i Capità General dels exèrcits nomenat pel responsable dels més grans crimscontra la Humanitat de la seva història com el General Franco. Aquest criminal vafirmar milers de sentències de mort a sang freda fins als últims dies de la seva vida i totsels seus atemptats als drets humans del seu règim han quedat impunes. El successor deldictador, Juan Carlos I, va jurar defensar els “Principios del Movimiento Nacional”, l'any1969. Quaranta anys després el Cap d'Estat es manté sota aquest jurament i a mésobliga a regidors, alcaldes, diputats i senadors com a jurar fidelitat a la seva persona enla presa de possessió. Aquesta aberració de representants elegits democràticamentprometent lleialtat a un Cap d'Estat que ha jurat els principis d'un partit feixista nopassa a cap altre país d'Europa.

El professor Toni Strubell iv ha ressaltat que l'Estat espanyol no ha aplicat al seupassat feixista el mètode per evitar la gangrena derivada de les ferides de guerradesenvolupat pel seu avi, el gran doctor Josep Trueta. Molts països del nostre continentvan patir els règim totalitaris, no només Alemanya amb Hitler o Itàlia amb Mussolini.Així a Portugal Oliveira Salazar, a França el Mariscal Petain, a Bèlgica Leon Degrelle, alNoruega Vidkun Qislling, a Romania, Victor Antonescu, els Ustase de Slavko Kvaternikde Croàcia, monsenyor Tiso a Eslovàquia, Ferenc Szalasi a Hongria. Tots aquests païsoshan extirpat tots els teixits morts del feixisme seguint la tècnica quirúrgica del doctorTrueta. Per aquesta falta de cirurgia Espanya és l'anomalia d'Europa i aquest traumaoriginari incrementa cada any la incompatibilitat entre Catalunya i Espanya.

Tot el procés d'unitat europea, que ha portat la pau i el progrés del continent deldarrer mig segle, s'ha construït sobre la victòria de les Nacions Unides contra el feixismei el nazisme. Tots els pares fundadors d'Europa com Monet, Adenauer, De Gasperi itants d'altres van impulsar la reconciliació entre les nacions europees sobre els principisdemocràtics de la llibertat i dels drets humans per tal que mai més la barbàrie totalitàrias'apoderés dels nostres pobles. La prosperitat econòmica és l'avantatge que més s'haressaltat de la Unió Europea; però el seu fonament, i el seu més gran benefici, és el seufons moral, el tall entre el bé i el mal establert entre la bestialitat de les dictadures i lahumanitat de la llibertat, la cultura i el progrés. Aquesta distinció, fonament de la UnióEuropea, és va difuminar durant la Transició i ha creat l'anòmia ètica característica de lavida política espanyola.

24


2.b. La continuïtat entre el franquisme i la monarquia constitucional

El cost de la noruptura

A la dècada de 1980 Sir Fred Catherwood va popularitzar i quantificar elconcepte del cost de la “noEuropa”. L'Estat Espanyol no ha avaluat mai lesconseqüències de la “noruptura” amb el franquisme. No ha estudiat les conseqüènciesde la seva impotència per trencar amb el règim militar franquista. En especial no hamesurat les conseqüències sobre el fons ètic de la societat espanyola derivades de laimpunitat dels crims contra la Humanitat comesos pel franquisme. A Espanya no hansorgit figures exemplars en defensa dels drets humans com Vaclav Havel, Desmond Tutuo Pérez Esquivel. No ha estat capaç ni tan sols de crear “Comissions de la Veritat” perarribar a una veritable reconciliació. Ha sepultat la seva incapacitat rupturista ambtones de propaganda sobre les virtuts de la “Transició Espanyola” i amb la sacralitzacióde la Constitució vigent.

Però la noruptura amb el règim franquista ha tingut i té uns costos que hanquedat amagats gràcies a la integració a l'Europa democràtica; l'Europa que va derrotarel feixisme i el nazisme. Fabiola Letelier, germana d'Orlando Letelier, el ministre delPresident de Xile Salvador Allende assassinat a Washington per la policia secreta dePinochet, va subratllar: “la impunitat conspira contra les orientacions ètiques....socialitzala perversa idea de que tot és permès i que els delictes més greus no mereixen càstig,fomentant així l'anòmia generalitzada i la corrupció” v. Al cap de trenta anys la feridamal curada del franquisme ha generat putrefacció. Els mals de la corrupció, el cinismepolític, la manipulació mediàtica s'han estès com una plaga. No només entre elsdirigents polítics, sinó que ha infectat tota la societat. La dimissió per motius ètics ésimpensable. El favoritisme, el tràfic d'influències, l'incompliment de les promeses esconsidera normal per a la majoria. Els partits polítics que toleren i fomenten aquestespràctiques són reelegits sense problemes.

La tardor del 2009 la societat catalana ha viscut commocionada pels casos decorrupció. En canvi no s'ha escandalitzat quan ha vist per la televisió com Núria Parlonjurava lleialtat al Rei per esdevenir la nova alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet.No ha establert cap lligam entre aquest jurament i la immoralitat que ha portatl'anterior alcalde a la presó. Ningú s'ha preguntat perquè una jove representant electeha de jurar lleialtat a un polític i militar que no s'ha retractat del seu jurament dels“Principios del Movimiento Nacional”. Començar un mandat democràtic amb aquestvassallatge és immergirse en el poder sense cap protecció ètica davant les temptacionsde corrupció.

Una Constitució búnquer

Els defensors de l'actual règim fan com si la història d'Espanya hagués començatamb la promulgació de la Constitució de 1978. La realitat és tot el contrari: aquesta va

25


ratificar el conjunt de canvis pactats entre els successors de Franco i l'oposicióantifranquista. Tots els trets fonamentals de la Constitució de 1978 es van establir abansde la seva redacció. En primer lloc, el manteniment de la legalitat franquista, lamonarquia i el successor nomenat per Franco. En segon lloc, la impunitat dels crimscontra la Humanitat comesos pel règim militar i la respectabilitat de tots els seus altscàrrecs. Recordem que va ser una de les dictadures més sanguinàries de la història, ambquasi 200.000 afusellats i més d'un milió de presos en camps de concentració. Altresaspectes importants són el manteniment dels grans latifundis i de les grans fortunesacumulades a l'ombra de l'Estat en els quaranta anys de dictadura. L'«AudienciaNacional» va substituir el sinistre «Tribunal de Orden Público» el mes de gener de 1977.El nou Concordat amb la Santa Seu va ser negociat en paral∙lel a la Constitució i signatimmediatament després de la seva aprovació. També el sistema electoral (lacircumscripció provincial, el sistema proporcional i la llei d'Hont) van ser establerts dosanys abans de la Constitució. Igualment el Tractat de Defensa amb els Estats Units queincloïa la continuïtat de les bases nordamericanes és anterior al 1978. Fins i tot el“Concert Econòmic” d'Euskadi és anterior perquè va ser respectat pel règim franquista ales províncies de Navarra i Àlaba. El restabliment de la Generalitat de Catalunya tambéva ser anterior a la redacció i aprovació de la Constitució.

La sacralització de la Constitució

La Constitució Espanyola de 1978 va fossilitzar els avenços aconseguits els anysanteriors. Es tracta de la Constitució més inflexible del món, la que posa més dificultatsa ser esmenada o canviada. La més petita reforma constitucional a Espanya exigeix unamajoria de dues terceres parts del Congrés i del Senat i ser sotmesa a referèndum si hodemana una desena part dels membres d'una de les dues Cambres. Si la reformaproposa la revisió total de la Constitució o afecta aspectes considerats fonamentals, comla monarquia o el dret a l'autodeterminació, és necessària la dissolució de les Corts, laconvocatòria de noves eleccions i que els nous representants elegits tornin a votar lareforma de la nova Constitució amb la mateixa majoria de dues terceres parts de cadahemicicle. Aquest procés és impossible i la converteix en una “Constitucióbúnquer”.

El contrast amb l'evolució constitucional d'altres països fa mal als ulls. L'exemplemés clar és la Constitució dels Estats Units i les seves esmenes constitucionals. A Europa,en el temps de vigència de la Carta Magna espanyola, Bèlgica ha modificat diversesvegades per passar de tenir un Estat francòfon a ser un Estat bilingüe i federal.Modificacions constitucionals són habituals a la República Federal alemanya o laConfederació Helvètica. Les constitucions han d'adaptarse a l'evolució de les societats ino convertirse en unes cotilles al seu progrés com en el cas espanyol.

Els defensors de la monarquia parlamentària espanyola han sacralitzat aquestaConstitucióbúnquer. La consideren l'única font de legitimitat, intocable i intangible. Elpropòsit de la Constitució Espanyola és emmotllar les ideologies dels seus súbdits als

26


preceptes petrificats l'any 1978. La seva principal meta és mantenir la monarquia il'oligarquia espanyoles i inculcar en els cervells dels seus súbdits la concepció borbònicad'Espanya. Amb aquesta finalitat ha aconseguit eradicar el republicanisme, la genuïnatradició democràtica espanyola. El seu caràcter constrictiu queda palès amb eltractament del principi d'autodeterminació. El 27è Congrés del PSOE, celebrat el 1976,propugnava l'exercici lliure del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats de l'EstatEspanyol. Dos anys després l'autodeterminació era anatema, no perquè la història delspobles de la península hagués canviat, sinó simplement perquè la Constitució Espanyolanega aquest principi democràtic.

2.c. La concepció borbònica d'Espanya

No s'ha revisat la ideologia de la “unidad de España por derecho de conquista”

A Europa el triomf dels Aliats sobre el feixisme va anar acompanyada d'unprofund canvi de les mentalitats i de la visió del passat col∙lectiu. La “Declaraciód'Independència” dels Estats Units d'Amèrica va ser l'inici de la nova civilització de lallibertat, abans que la Revolució Francesa. Tot el món dels nostres dies, la democràcia,el progrés científic i moral, ve determinat per aquesta partida de naixement. I aquestarevolució es va consolidar, definitivament, a Europa amb la victòria de les NacionsUnides l'any 1945. L'aspiració de la nació catalana a la independència s'inscriu en aquestgran corrent de la Humanitat que ha escombrat del món els imperis colonials i elsrègims totalitaris.

Derrotades les potències de l'Eix BerlínRomaMadrid, per evitar una novairrupció dels aspectes més bestials de la Humanitat calia revisar les concepcions del mónque havien incubat el feixisme i el nazisme. Per aquesta raó la nova República FederalAlemanya va combatre la “concepció prussiana d'Alemanya” que havia inculcat unavisió autoritària, militarista i expansionista del germanisme. La ideologia nacional del IIIReich era l'exacerbació de la idea de la unitat alemanya impulsada pel II Reich delsKàisers. La ruptura amb el germanisme prussià va fer que el Zentrum catòlic i lasocialdemocràcia, les dues grans forces polítiques perseguides pel canceller Bismark,esdevinguessin les forces hegemòniques de la República Federal. La revisió interna delpassat històric es va completar amb una reconciliació profunda amb la història delspaïsos veïns. En aquesta línia es va crear una comissió mixta francoalemanya que varevisar els llibres de text, en especial la història, per tal d'eliminar qualsevol detall queinculqués enemistat entre els joves de les dues nacions.

Aquesta catarsi històrica no s'ha produït a Espanya. Recordem que Hitler nomésva estar al poder 13 anys, mentre que Franco va governar 39 anys. Tot al contrari, laTransició va exigir interioritzar la concepció borbònica d'Espanya, començant per la sevabandera i la seva indissoluble unitat. Com en el cas dels kàisers la concepció de l'Estatde la dinastia regnant s'insereix en la tradició autoritària de les monarquies absolutistes.

27


«Reducir Catalunya a las leyes de Castilla»

Aquesta visió d'Espanya va néixer al mateix temps que la monarquia espanyolaenviava els seus «Tercios» contra les ciutats dels Països Baixos, on les ciutats mercantils iprotestants s'oposaven a l'absolutisme catòlic. La mateixa batalla de l'absolutisme contrael parlamentarisme va esclatar a Anglaterra entre el rei Carles I i el Parlament anglès.En aquest context va esclatar la Revolta dels Segadors i seixanta anys després la Guerrade Successió. Enfront de l'autoritarisme monàrquic Catalunya va defensar heroicamentla seva tradició parlamentària el 1640. Hi va tornar a començaments del segle XVIII,acompanyada del País Valencià i les Illes Balears, a la Guerra de Successió. Els PaïsosCatalans formàvem part de la coalició europea dels països amb llibertats contral'absolutisme borbònic. La nostra nació s'aliava amb països com l'Anglaterra que haviafet la «Gloriosa Revolució» de 1688 amb el suport intel∙lectual de pensadorsrevolucionaris com Newton i Locke.

El «Gran Memorial» presentat pel Conde Duque de Olivares a Felip IV, l'any1624, exposa per primera vegada d'una manera diàfana el programa de la «unidad deEspaña». Aquest alt càrrec instava al nou monarca a esdevenir «rei d'Espanya» i noacontentarse amb ser rei de Portugal, d'Aragó, de València i comte de Barcelona, ireduir aquests regnes a l'estil i les lleis de Castella. Proposa envair amb tropes cada und'aquests països i «disposar les lleis d'aquests regnes de conformitat amb les lleis deCastella per dret de conquesta». El domini de la corona sobre Castella era absolutista desde la repressió de la revolta dels «Comuneros» per Carles I. Tots els «privilegis» de lesciutats i de les regions del Regne de Castella havien estat suprimits i el monarca podiadictar lleis, establir impostos, reclutar soldats sense sotmetre's a cap Parlament. Aquestabsolutisme era el que la Cort de Madrid volia exportar a tota la península.

La Guerra de Successió va permetre a Felip V imposar el programa del CondeDuque; l'any 1707, després de la derrota d'Almansa, l'abolició dels furs del Regne deValència i d'Aragó reprodueixen els termes del seu Gran Memorial: els Decrets de NovaPlanta s'imposen per «justo derecho de conquista» i mana que els Regnes conquerits «sereduzcan a las leyes de Castilla». El nou règim borbònic va imposar un règim d'ocupaciómilitar encapçalat pels Capitans Generals i va desterrar la llengua catalana del'administració. Aquest origen comú entre el sistema borbònic i el model militar de lescapitanies regionals explica l'estreta relació entre l'exèrcit espanyol i aquesta dinastia.Les ordenances militar de Carles III han regit la vida dels oficials espanyols des del segleXVIII fins l'entrada a l'OTAN. La bandera borbònica creada també per Carles III ha estatl'objecte de culte totèmic a les seves sales de banderes. L'any 1939 quan l'exèrcit alçaten rebel∙lió contra la República entra en territori català s'anul∙la l'Estatut d'Autonomia.Novament el text del decret aplega el domini militar i la reducció de Catalunya a leslleis de la resta de l'Estat: «la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán ...restablecer un règimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de unidad de laPatria, devuelva a aquellas provincías el honor de ser gobernadas en pie de igualdad consus hermanas del resto de España»vi.

El relat històric d'Espanya fabulat per la «Real Academia Española» creada per

28


Felip V ha estat interioritzat per tots els cadets formats a les Acadèmies Militarsespanyoles. Aquesta història no ha estat canviada per la monarquia constitucionalactual, tant en els cercles militars com als llibres de text i al conjunt de l'opinió públicaespanyola. En aquesta permanència es troben les arrels del Cop d'Estat del 23 de febrerde 1981 i de la reacció dels cercles militars a l'Estatut aprovat pel 89% del Parlament deCatalunya.

La conversió del “Reino de Castilla” en “Reino de España”

L'any 1808 els reis Carlos IV i Fernando VII abdiquen a Baiona a favor de José I,germà de Napoleó. El Consejo de Castilla pren el poder i declara il∙legal la renúncia delsreis a la «Corona de España». En aquest moment Castella va canviar el seu nom peld'Espanya, canvi ratificat per la Constitució de Cádiz. Va ser un simple canvi dedenominació, perquè es va mantenir l'estructura, la llengua i la història del Regne deCastella. No es van retornar les Constitucions i Furs que s'havien arrabassat un segleabans a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

En aquell moment Castella encara dominava les colònies sudamericanes. Peraixò la Constitució de 1812, coneguda com «la Pepa», definia «Espanya» com «lareunión de todos los españoles de ambos hemisferios». Pocs anys després argentins,mexicans, peruans i d'altres van optar per no estar dominats pel nou Regne d'Espanya,no enviar cada any la Flota de Índias carregada d'or i plata i deixar de considerarseespanyols. Una colònia castellanaespanyola darrere l'altra van seguir l'exemple marcatper la Declaració d'Independència dels Estats Units.

De la mateixa manera que el Regne de Castella va substituir el seu nom peld'Espanya, un segle més tard es va canviar el nom de la llengua. Fins a començamentsdel segle XX la Real Academia Española havia publicat els diccionaris i gramàtiques de«lengua castellana». L'any 1923 va canviarli el nom i va denominarla «lenguaespañola». Si es mantenia la denominació de castellà era evident que aquest ocupava unterritori que no era el seu quan s'imposava la seva oficialitat als Països Catalans sota eldomini del Regne d'Espanya.

La Transició espanyola no es va plantejar mai revisar la història i els llibres detext com es va fer a la resta de països on el feixisme va ser derrotat. Al contrari, el 1980es va establir l'«Alta Inspección» a l'ensenyament, destinada a censurar els llibresescolars. Aquesta depèn del Govern espanyol i no es permet cap intervenció catalana,basca o gallega. Després de la II Guerra Mundial França i Alemanya van crear unacomissió conjunta destinada a revisar la història que s'ensenyava a les escoles pertreure'n tota hostilitat mútua subliminar. A Espanya mai cap organisme oficial haplantejat una revisió similar de la seva història amb la participació d'historiadorsespanyols, catalans, bascos i gallecs. El règim constitucional ha mantingut el substratintel∙lectual de la concepció borbònica i franquista d'Espanya. Aquest fons intel∙lectual

29


explica la regressió al nacionalcatolicisme que ha viscut l'opinió pública espanyola desde 1996, amb l'arribada al poder del PP encapçalat per un exfalangista.

2.d. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut

Trencament del “pacte estatutari”

La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de 2006 és laculminació de la llarga trajectòria secular per reduir Catalunya a les lleis de Castella.L'article 152 de la Constitució Espanyola estableix que un Estatut aprovat enreferèndum només pot ser modificat en referèndum. El PP i el PSOE han trobat en elTribunal Constitucional la via per alterar l'autonomia de Catalunya sense consultar elpoble català. Ramon Trias Fargas vii ja va assenyalar que aquest Tribunal havia estatconvertit en una tercera cambra legislativa controlada pels partits espanyols majoritaris.Aquesta tercera cambra s'ha convertit en el procediment per reduir Catalunya a unaautonomia de règim comú. Aquestes no són autonomies pactades entre les nacionalitatsi l'Estat espanyol, sinó una descentralització administrativa en règim de concessió. ElsEstatuts de les comunitats autònomes de règim comú no són aprovats en referèndumpels seus ciutadans.

Els partits catalanistes van guanyar les eleccions de 1977 i es van constituir enAssemblea de Parlamentaris per exigir la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia. Elnou règim no esperava aquests resultats després de quaranta anys de persecució i del'augment de 3 a 6 milions d'habitants entre 1960 i 1975. El 80% dels diputats isenadors catalans van exigir la restauració de les institucions i principis configurats enl'Estatut d'Autonomia de 1932, el tercer punt de l'Assemblea de Catalunya, que a mésreivindicava el dret a l'autodeterminació. Per aquesta raó els representants catalans nopodien acceptar una autonomia ordinària susceptible de ser modificada segons lesmajories conjunturals de les Corts Espanyoles. Per la pressió de Catalunya i Euskadi, laConstitució Espanyola va preveure dos tipus d'autonomia, les que es regien per l'article143 i les que s'acollien a l'article 151. Els Estatuts de l'article 143 eren “Estatutsproposats”. Eren lleis orgàniques proposades per les províncies afectades; però un copentraven al Congrés de Diputats eren tractades com qualsevol altre llei orgànica sensecap participació dels proposants.

En canvi, els Estatuts de l'article 151 eren “Estatuts pactats”. La redacció delsEstatuts segons l'article 151 estava disposada de manera que fos inevitable el pacteentre dues parts. En el cas català la redacció inicial era feta pels representants catalans,l'Assemblea de Parlamentaris o el Parlament de Catalunya. Després el projecte d'Estatuthavia de debatre's a la Comissió Constitucional del Congrés que s¡ampliava amb unadelegació de representants de la part catalana. Aquesta comissió es va fer famosa en eldarrer Estatut per les declaracions del seu president, Alfonso Guerra, que va afirmar

30


davant les joventuts del PSOE: «El Estatuto catalán nos lo cepillamos en la ComisiónConstitucional». Aquesta ribotada només va ser possible amb la connivència dels partitscatalans. Perquè l'article 151 només preveu que en aquesta Comissió hi hagi o no acord,no que s'imposi el joc de la majoria i la minoria. Si hi ha acord, el text pactat ha de sersotmès a referèndum del poble català, d'una manera directa, sense passar pel ple delCongrés i del Senat. Si no hi ha acord, aleshores la proposició d'Estatut és tramitat comqualsevol altre llei. Amb aquestes disposicions els catalans crèiem, ingènuament, quehavíem signat un «pacte estatutari».

Per reduir Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú els partitsespanyols no han dubtat a manipular de manera ignominiosa el Tribunal Constitucionali han deixat ben patent que mai ha estat un òrgan imparcial. Els seus membres es vanalinear a favor o en contra dels recursos contra l'Estatut segons el partit que els haviaproposat. Després va començar l'espectacle de les impugnacions creuades dels seusmembres. Més de tres anys s'han allargat les suposades deliberacions, convertides ennegociacions polítiques. A aquest vodevil s'hi va sumar la falta d'acord del PP i el PSOEper renovar els components del Tribunal que havien acabat el seu mandat. Digui el quedigui la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, Catalunya ha estat reduïdaa una comunitat autònoma de règim comú. En els termes del Conde Duque de Olivares ide Felip V ha estat «reducida a las leyes de Castilla».

S'ha perdut el que la generació antifranquista va guanyar gràcies a les gransmobilitzacions de 1976 i 1977: el reconeixement del poble català com a subjectehistòric. En aquells anys el nou règim monàrquic necessitava la legitimació delcatalanisme polític i per aconseguirla va fer concessions. Però un cop consolidat a nivellintern i internacional ha retornat a la seva tradicional posició d'abús de poder. Al capdels anys la naturalesa autoritària del règim s'ha imposat. Els catalans ens vàrem creureque s'instaurava un veritable Estat democràtic i ara som víctimes del nostre propiengany.

Catalunya, l'enemic interior

L'existència d'un enemic interior ha estat sempre un element de cohesió internaimprescindible en els Estats constituïts sobre la força. Els que parlen diferent, els quetenen una altra religió, els que tenen un altre color de pell han estat sempre elselements escollits per exercir el paper d'enemics del poble. Els jueus han exercit aquestrol al llarg de la seva mil∙lenària història. Després de l'annexió forçosa a CastellaEspanya els catalans vàrem ocupar el lloc dels jueus en el subconscient col∙lectiuespanyol. L'anticatalanisme com a substitut de l'antisemitisme va reaparèixer en lesgrans batalles entre lliurecanvistes i proteccionistes del segle XIX. Al segle XX l'espantalldel separatisme català va ser un dels ressorts col∙lectius més poderosos per justificar laDictadura de Primo de Rivera i la rebel∙lió militar del General Franco.

La virulència de la campanya anticatalana al voltant de la proposta de nou

31


Estatut de 2005 només s'entén si es té present el paper dels catalans com a enemicinterior. És un dels trets del patriotisme borbònic amb la més àmplia acceptació al'opinió pública espanyola. No haver superat aquesta herència històrica és un dels costosde la noruptura amb el franquisme.

Existia una concepció republicana d'Espanya que no necessitava Catalunya com aenemic interior, sinó que la integrava en la lluita comuna contra l'autoritarisme. Però elrepublicanisme ha estat una altra víctima de la Transició. Manuel Azaña va elaborar unrelat republicà de la història d'Espanya, alternatiu al monàrquic. És el que va defensaren el discurs de suport a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932 viii. Dins aquestaperspectiva la derrota dels Comuneros a la batalla de Villalar era una desfeta davant eldespotisme monàrquic. La mateixa significació històrica de victòria de l'absolutismetenien l'abolició dels Furs per Felip V després de la batalla d'Almansa i els Decrets deNova Planta. La lluita per la llibertat i la República agermanava castellans i catalans.Aquesta visió ha desaparegut amb l'eradicació del republicanisme espanyol feta a laTransició. A la Pasqua Militar de gener de 2006 el General Mena, en la seva intervenciócontra els perills per la unitat d'Espanya que representava el nou Estatut d'Autonomia,va recordar el discurs d'Azaña. No va ser per casualitat, sinó perquè representava unaalternativa a la concepció borbònica que els descendents dels militars rebels defensen iha esdevingut hegemònica de manera definitiva.

En aquest sentit és molt significatiu que la fallida del nou Estatut hagi estatparal∙lela al fracàs de la Llei de la Memòria Històrica. José Luís Rodríguez Zapatero ésnét d'un oficial espanyol que va ser afusellat per negarse a unirse als militarssediciosos. Li hauria estat molt senzill salvar la vida, però la seva consciència no li ho vapermetre. En el seu discurs d'investidura, l'any 2004, el President Zapatero va acabaramb una cita del testament polític del seu avi, però va ometre les paraules que laprecedien: «que se vindique mi nombre y se proclame que no fuí traidor a mi patria» ix.Molts demòcrates vàrem tenir la ingènua esperança que intentaria acomplir la sevadarrera voluntat: que la història no el considerés traïdor a la seva pàtria. Però aquestavindicació no s'ha produït. La continuïtat legal entre el règim militar rebel i lamonarquia constitucional ho fa impossible: si l'oficial Rodríguez no va ser traïdor aEspanya, els traïdors són els militars que es van rebel∙lar contra la República. Aquesta ésla raó determinant per la qual Llei de la Memòria Històrica no hagi anul∙lat els Consellsde Guerra de desenes de milers d'afusellats.

L'enemic comú de la dinastia borbònica va aplegar les causes catalana i larepublicana fins al 1931. Ha volgut, ara, que el nou Estatut i la Llei de la MemòriaHistòrica fracassessin plegades. Però al segle XXI els camins de la República Catalana ila República Espanyola s'han separat. Només es poden retrobar com a Estats membresd'una Unió Europea reforçada.

32


2.e. L'Esperit de Catalunya

Derrotats el feixisme i el nazisme els Aliats van decidir no enderrocar lesdictadures de Franco i Salazar, que no tenien capacitat de resistència militar. El doctorTrueta, que va salvar la vida de milers de soldats anglesos amb el seu mètode de curarla ferides de guerra, va escriure en anglès el llibre «L'Esperit de Catalunya»x per explicarla nostra història i afavorir la causa catalana. Contra la nointervenció aliada Pau Casals,un altre català amb un reconeixement internacional, va protestar de l'única manera quetenia al seu abast: deixar de fer concerts als països que havien reconegut el règim delGeneral Franco. En el moment culminant de la seva fama internacional es va negar aentrevistarse am el Primer Ministre britànic que acabava de restablir relacionsdiplomàtiques amb Espanya dient: «vostè vol parlar de política i jo vull parlar de moral».I va dedicar tots els seus recursos i les seves hores a ajudar els catalans necessitats al'exili. L'any 1971 Pau Casals va compondre l'“Himne a les Nacions Unides” i va fer unparlament davant el seu Secretari General. En dos minuts va resumir amb gran emociótot el que representa Catalunya: «Sóc català, avui una província d'Espanya...Catalunyava ser la nació més gran del món. Catalunya va tenir el primer Parlament, abans que eld'Anglaterra. Catalunya va tenir un principi de Nacions Unides al segle IX... en lesassemblees de Pau i Treva».

Si és inevitable que tots els països tinguin la seva mitologia històrica, no hi ha unrelat més gloriós per a una nació que l'esbossat per Pau Casals. Fa molt de temps que lahistoriografia catalana ha deixat enrere la simbologia romàntica de Guifré el Pilósmarcant les quatre barres amb la mà xopa sang de les seves ferides o la imatge deRamon Muntaner de tots els peixos del Mediterrani lluint el nostre escut al seu llom. Elrelat històric de Catalunya que va fer el mestre Casals ressalta la recerca de la pau abansque la glòria de les batalles. El nostre orgull del passat prové d'haver constituït unParlament abans que Anglaterra i haver defensat la llibertat contra l'absolutisme a laGuerra dels Segadors i a la Guerra de Successió. La nostra identitat i la nostra llengua,arrelades a la història, indestriables de les nostres actituds bàsiques de treball i d'amor ala pau i la llibertat, conformen l'Esperit de Catalunya. Aquest conjunt de valors transmèsde generació en generació conforma la catalanitat i pot ser adquirit per qualsevolpersona de bona voluntat que arreli entre nosaltres.

L'esperit de Catalunya i la concepció borbònica d'Espanya són com l'oli i l'aigua,tal com va escriure Valentí Almirall. Catalunya, des d'abans de 1640, ha format part delgran corrent mundial de les nacions que han lluitat contra l'absolutisme, la reacció i elfeixisme. En canvi l'Espanya monàrquica va néixer amb la neteja ètnica inquisitorial,l'integrisme, l'enaltiment del dret de conquesta. En els períodes en què la imatgeinternacional l'ha obligat a adoptar una màscara constitucional ha mantingut el seu fonsautoritari. En aquests períodes la violència i els cops d'Estat militars se substitueixen perla compra de voluntats. Va passar amb la Restauració de Cánovas del Castillo i els seusdos partits alternants, liberal i conservador, tots dos caciquistes. S'ha repetit amb l'actual

33


borbó i el règim constitucional i la nova oligarquia que s'ha generat al seu voltant. Laseva continuïtat amb el franquisme ha impedit que es realitzés la catarsi històrica queha tingut lloc en els països europeus on el feixisme ha estat derrotat militarment. Hacontinuat amb la seva essència borbònica, perseguint amb altres mètodes l'objectiumarcat des del CondeDuque de Olivares i de Felip V: reduir Catalunya a una provínciamés d'Espanya.

34


“De segur, existia a Espanya, particularment aMadrid, un medi si no una classe que s'atribuïa pertradició algun dret de dirigir l'Estat Espanyol i per aqui la superioritat econòmica catalana, en llocd'integrarse en aquest Estat, constituïa un destorb”.

Pierre Vilar: “Catalunya dins l'Espanya Moderna”

Capítol 3

Hostilitat econòmica: espoli fiscal i exclusió dels sectors estratègics

3.a. L'economia catalana i el repte de la Unió Europea

Els canvis més importants dels darrers segles

La «Transició» econòmica espanyola ha seguit el patró de la transició política.Per un costat s'han produït grans canvis estructurals, el més determinant dels quals ésl'entrada a la Unió Europea i la globalització. La pressió impositiva es va doblar en moltpoc temps a la dècada de 1980 per establir l'Estat del Benestar; però ha provocat unenorme dèficit fiscal als Països Catalans. En aparença s'ha produït el “miracle econòmicespanyol”: un gran creixement econòmic que ha comportat l'arribada d'una granimmigració extracomunitària. Però, per l'altra costat, les estructures profundes delRegne d'Espanya han continuat inalterables. S'ha mantingut l'estructura oligàrquica enla que es barregen els poders econòmics, burocràtics, polítics i mediàtics, domiciliats ala «Villa y Corte» de Madrid. També ha continuïtat la feble capacitat productiva de gransregions espanyoles, tot i la seva modernització superficial. Sobretot ha continuatl'hostilitat econòmica destinada a provincianitzar la nostra base empresarial.

35


L'economia catalana dins el mercat europeu

L'entrada dels Països Catalans com a regió espanyola a la Comunitat Econòmica iEuropea va acabar amb dos segles de tancament del nostre comerç el mercat hispànic.la substitució de la pesseta per l'euro ha completat el procés. Aquest és el fet mésrellevant de la nostra història econòmica des de la independència de les repúbliqueshispanoamericanes fa doscents anys. Ha representat el canvi estructural més importantdels darrers segles i és una de les raons més poderoses per lluitar per la separaciód'Espanya. Perquè per al desenvolupament econòmic de Catalunya dins la Unió Europapertànyer a l'Estat Espanyol representa un enorme llast, sense cap avantatge nicontrapartida. És un llast que amenaça d'enfonsar la prosperitat de la generació actual ide les futures.

Les èpoques del nostre major puixança econòmica catalana han coincidit amb lanostra obertura a l'exterior. L'esplendor de l'Edat Mitjana coincideix amb l'expansió delConsolat de Mar barceloní a tots els ports dels mars coneguts. La primeraindustrialització catalana al segle XVIII va ser possible gràcies al comerç amb Amèrica.Amb aquests antecedents la integració en un mercat de centenars de milions deconsumidors havia de representar una nova edat d'or per la nostra economia.

Però aquesta vegada l'obertura econòmica a Europa ha tingut els efectescontraris: s'ha produït la desindustrialització, la pèrdua de poder econòmic i el descensen el rànquing de renda per càpita de Catalunya. Als anys 60, en ple franquisme, lesempreses catalanes van bastir centrals nuclears,van introduir el gas natural liquat, vanconstruir autopistes de peatge, van promocionar refineries, entre altres projectes d'altavolada. La base de la nostra economia productiva eren tallers i fàbriques de petita imitjana empresa familiar; però sobre aquest sòlid fonament emergien empreses de mésgran ambició, dimensió i projecció.

El pas d'un mercat petit, tancat i endarrerit com l'espanyol a un de gran, obert iavançat com l'europeu ha exigit una reconversió radical. Moltes empreses i sectorssencers han desaparegut, però el conjunt de l'entramat productiu s'ha renovat imantingut enmig d'enormes penalitats. Perquè els Països Catalans sota domini espanyolhan patit una descapitalització sistemàtica a causa de l'espoli fiscal. A la vegada lesempreses catalanes de més dimensió o bé han estat absorbides pels oligopolis espanyolso bé han estat excloses dels nous sectors estratègics.

La descapitalització de l'economia catalana

Les noves condicions econòmiques del Regne d'Espanya han impedit que elscatalans portéssim a terme la reestructuració ordenada que exigia l'entrada a la UnióEuropea. A la dècada de 1980 la pressió fiscal es va multiplicar. Es va passar del baixnivell impositiu de l'Estat Espanyol tradicional, inferior al 20% del PIB al nivell mitjàdels països avançats, al voltant del 40% del PIB. Fins aleshores els catalans havíemcompensat la inexistència d'un Estat del Benestar amb mútues d'assegurances i escoles

36


privades. Teníem una baixa dotació d'equipaments i infraestructures. El nou sistema definançament es va calcular sobre el cost del traspàs d'aquests serveis i inversions. Totl'increment d'impostos va anar a parar a l'Estat central. Es va multiplicar el dèficit fiscalen el mateix moment en que l'obertura a Europa impedia que el superàvit en la balançacomercial amb Espanya compensés el dèficit en la balança fiscal. El resultat ha estat ladescapitalització sistemàtica del nostre país al llarg de tres dècades.

La sagnia de capitals que ens va imposar el nou règim fiscal espanyol va impedirque nous esperits emprenedors substituïssin els empresaris que no s'adaptaven a lesnoves condicions. Molts propietaris van veure's forçats a vendre les seves empreses amultinacionals. Sectors industrials sencers van caure en mans alienes com les motos,l'electrònica, l'automoció, les companyies elèctriques. A la vegada la privatització de lesempreses públiques creades pel franquisme van anar a mans de la nova oligarquiaeconòmic espanyola. Les empreses catalanes eren excloses dels sectors emergentsregulats per l'Estat com la telefonia mòbil, les telecomunicacions, la televisió privada, eltransport aeri, entre d'altres. L'OPA de Gas Natural sobre Endesa va ser l'episodiparadigmàtic d'aquest refús.

Malgrat aquesta hostilitat les empreses catalanes que han subsistit han fet unaadaptació amb èxit a les noves condicions de competència, d'innovació tecnològica iamplitud de mercat. Catalunya, malgrat l'animadversió estatal, exporta el 28% del totalespanyol. Tot i no tenir els recursos per instaurar un model econòmic propi l'esperitd'iniciativa català ha proporcionat feina a quasi un milió i mig d'immigrantsextracomunitaris. El preu pagat ha estat el baix nivell de qualitat d'aquest creixementeconòmic.

3.b. L'espoli fiscal i el model de desenvolupament català

La deslleialtat fiscal de l'Estat Espanyol

La història de l'autonomia fiscal de Catalunya és la història de l'abús sistemàticde la posició dominant de l'Estat Espanyol. La Constitució de 1978 va establir quel'autonomia política implicava també autonomia fiscal, la qual seria fixada per cadaEstatut i per una llei orgànica, la futura LOFCA. Aquesta llei havia de respectar elfinançament establert a l'Estatut d'Autonomia català, com respectava el ConcertEconòmic del País Basc i Navarra o les peculiaritats fiscals de Canàries, Ceuta i Melilla.Però no va ser així: la LOFCA no va respectar l'Estatut de 1979 i l'Administració centralva mantenir la recaptació de tots els impostos importants i va reduir Catalunya a unacomunitat autònoma de règim comú. Aquest control dels recursos va permetre subsistiruns serveis centrals sobredimensionats, i va imposar un repartiment arbitrari dels fonsper finançar els serveis traspassats a comunitats autònomes que no paguen els impostosnecessaris per cobrirlos.

La perfídia impositiva del Regne d'Espanya ha provocat l'increment de l'espolifiscal de Catalunya fins arribar a 20.000 milions d'euros anuals. El primer govern de

37


Felipe González van doblar la pressió fiscal, del 20% al 40% del PIB, amb la finalitat decrear l'Estat del Benestar espanyol. Però aquest lloable objectiu no va anar acompanyatdel desenvolupament de la base productiva, la única que pot proporcionar els diners perfinançar els nous serveis públics. La instauració d'aquests a totes les regions espanyolesal marge del seu nivell de producció ha exigit un enorme transvasament d'impostos desde Catalunya, Illes Balears i País Valencià vers la resta de l'Estat Espanyol. Perquè capde les altres comunitats autònomes, excepte Madrid, no recapta els impostos necessarisper pagar els serveis que ofereix. El País Basc i Navarra n'han quedat al marge gràcies alConcert Econòmic.

La sagnia fiscal del 10% del PIB ha tingut unes conseqüències letals en l'evolucióde la nostra economia i és incorregible dins de l'Estat Espanyol. El salt de la pressiófiscal del 20% al 40% del PIB va coincidir amb el desmantellament de la proteccióaranzelària espanyola i l'arribada primer de la competència europea, i més endavant lamundial. L'espoli impositiu no era compensat per la reserva del mercat espanyol; elsuperàvit en la balança comercial amb Espanya, que es va reduir al 6% del PIB català, jano equilibrava el dèficit en la balança fiscal. El resultat va ser, i continua sent, ladescapitalització que va forçar la venda de moltes empreses catalanes, com hemesmentat.

Les conseqüències econòmiques i socials de l'espoli fiscal

L'espoli fiscal té greus conseqüències socials. El catedràtic Jacint RosHombravella ha ressaltat que els ciutadans dels Països Catalans destinen un 40% delsseus ingressos a impostos i cotitzacions socials, però, en canvi, només reben serveispúblics i pensions pel 30% del Producte Interior Brut. És a dir, paguem impostos com enun país socialdemòcrata europeu i rebem serveis públics i inversions com en un paísliberal de baixa imposició. Els més perjudicats per aquesta espremuda de les mamellescatalanes són les persones que no tenen cap altra alternativa que la sanitat il'ensenyament públics, en especial el milió de catalans pobres.

L'altre vessant del dèficit en la balança fiscal ha estat la manca d'inversionspúbliques a casa nostra. Al llarg de les tres dècades d'autonomia l'Estat Espanyol hainvertit a casa nostra menys que el coeficient de població i molt menys que laparticipació catalana en el PIB. Aquest dèficit d'infraestructures ha tingut dos resultatsfatals. Per un costat unes comunicacions terrestres, marítimes i aèries deficients deCatalunya amb Europa i la resta del món que han frenat la competitivitat de la nostraeconomia. Per l'altre la manca d'una bona xarxa interior de trens i carreteres haincrementat els desequilibris territorials a Catalunya i ha continuat concentrant lapoblació i l'activitat a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Els efectes de l'espoli fiscal es fan patents quan es comparen l'evolucióeconòmica de Catalunya amb la del País Basc que només té un 3% de dèficit fiscal ambl'Estat Espanyol. Entre l'any 2000 i el 2008 la població catalana censada ha saltat de6.261.999 persones a 7.364.078, un 17,60% més. En els mateixos anys la població delPaís Basc ha passat de 2.098.546 a 2.157.112 habitants el 2008, un increment del

38


2,80%. Catalunya sense recursos públics ha tingut un model de creixement especulatiu,intensiu en mà d'obra barata, mentre que el Concert Econòmic ha permès undesenvolupament de qualitat basat en la innovació i en llocs de treball qualificats. Peraquesta raó la renda bruta disponible per habitant basc s'ha disparat dels 12.617 eurosde l'any 2000 als 18.335 euros actuals, un 45'30% d'increment. En contrast, la renda perhabitant catalana només ha pujat de 11.926 a 15.956 , un 33,80% de pujada, molt€ €inferior a la basca. Les xifres catalanes són inferiors també a l'increment mitjà de larenda espanyola, que ha estat del 37'40%.

El nou model de finançament de les comunitats autònomes

Tallar la pèrdua constant del dinamisme econòmic de Catalunya a causa del'espoli fiscal va ser un dels objectius primordials del nou Estatut d'Autonomia de 2005.Es volia establir un nou sistema de finançament que ens apropés al sistema del ConcertEconòmic. Per aconseguirho s'havia de sortir del sistema de comunitats autònomes derègim comú i retornar a la relació bilateral EstatGeneralitat. S'havia de crear unaAgència Tributària catalana que recaptés tots els impostos i després pagar a l'EstatEspanyol la quota pactada pels serveis generals, més una contribució, també pactada, ala solidaritat entre territoris.

El projecte fiscal de l'Estatut va ser un dels principals desencadenants de la fèrriaoposició de l'oligarquia espanyola, encapçalada pel President del Govern espanyol, Sr.José Luis Rodríguez Zapatero, i el seu ministre d'Indústria, José Montilla. La ComissióExecutiva del PSC, a instàncies d'aquest, va anunciar que esmenaria l'Estatut aprovat pelParlament de Catalunya. La posició catalana, sense el suport dels diputats i senadors delPSC, quedava extremadament afeblida. La campanya anticatalana, amb el boicot alsproductes catalans i les declaracions del General Mena de gener de 2006, va acovardirels cercles empresarials barcelonins. Aquests van pressionar el President deConvergència i Unió, Artur Mas, el qual va pactar amb Rodríguez Zapatero la retalladade l'Estatut, especialment en els aspectes fiscals i financers.

El nou sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comúaprovat pel Consejo de Política Fiscal y Financiera de juliol de 2009 ha demostrat elfracàs del nou Estatut. No s'ha aconseguit cap dels seus objectius: ni relació bilateral, nirecaptació dels impostos, ni reducció significativa de l'espoli fiscal. De fet la proposta delMinisteri d'Hisenda ignora la voluntat del poble català expressada en el referèndum del'Estatut de 2006. La motivació de la reforma és actualitzar el finançament de lescomunitats autònomes d'acord amb l'arribada a l'Estat Espanyol de quasi sis milionsd'immigrants extracomunitaris entre 1999, any base de l'antic acord de 2001, i el 2007,nou any de referència. El ministre Solbes que va confeccionar la base del nou model varebaixar l'Estatut a un paper més dels que s'havia tingut en compte.

Entre 2001 i 2007 els recursos de la Generalitat provinents de l'Estat no s'havienincrementat, malgrat l'augment de les despeses educatives, sanitàries i de tot tipusderivades de l'augment de la població. L'extraordinari “boom” immobiliari haviamultiplicat el rendiment de l'impost de transmissions i d'altres transferits al Govern

39


català. Però l'any 2008 la crisi econòmica va fer caure en prop de 4.000 milions larecaptació de la Generalitat i va crear una situació financera insostenible. Per això elnou sistema no representa cap guany apreciable per a les finances de la Generalitat. Enels dos primers exercicis (2009 i 2010) amb prou feines cobreix la meitat d'aquestacaiguda dels ingressos autonòmics del 2008. Per aquesta causa el Govern de laGeneralitat ha mantingut totes les reduccions de despeses establertes abans del'aprovació del nou finançament. I per a exercicis posteriors tot depèn de l'evolució de lasituació econòmica. Si l'any 2012 s'aconseguissin els 4.000 milions anunciats pelconseller Castells, simplement cobririen la caiguda de recaptació de 2008.

El triomfalisme contraproduent

El president Montilla, reiteradament triomfal, ha proclamat el gran progrés querepresenta l'adhesió de la Generalitat al sistema acordat entre les autonomies de règimcomú. Exactament igual com ho va fer el president Pujol l'any 2001. Ara amb lacircumstància agreujant d'haver seguit tot un llarguíssim procés d'aprovació d'un nouEstatut. Les agències internacionals de qualificació de deute no s'han cregut lacampanya de publicitat del Govern de la Generalitat perquè n'han rebaixat la solvència.

L'augment de la pressió fiscal que el Govern Espanyol ha imposat per a l'exercicide 2010 incrementarà l'espoli fiscal dels Països Catalans. En els propers anys Catalunyapatirà més que mai la sagnia de capital que aquest representa i impedirà superar la crisieconòmica. Perquè, a diferència dels anys 80, ara no hi haurà l'allau d'inversionsindustrials d'empreses multinacionals que ens va treure de l'estancament de la dècadaposterior a la primera crisi del petroli. Tampoc no es reproduirà el flux de desenes demilers de milions d'euros que han finançat la febre d'or immobiliària desencadenadaamb la incorporació a l'euro fins a la crisi actual. Tampoc no podem comptar amb unadevaluació de la pesseta per recuperar la competitivitat internacional de la nostraeconomia. Per sortir de la crisi necessitem íntegres els 20.000 milers de milions d'eurosque cada any paguem en impostos a Espanya i que no tornen a la nostra economia.

3.c. La nova oligarquia espanyola

Els nous poders econòmics nascuts de les privatitzacions i les grans concessions

Sota les aparences modernes de l'actual règim espanyol continuen les estructuresoligàrquiques de sempre. Els latifundistes han estat substituïts pels grans magnats de lesmultinacionals espanyoles. Ha quedat obsoleta l'arnada estampa d'una casta formadaper “señoritos” latifundistes i buròcrates del “vuelva usted mañana”. L'increment delsrecursos de l'Estat amb l'increment de la pressió fiscal fins el 40% del PIB sumada a

40


privatització de les empreses públiques ha configurat una nova oligarquia espanyola. Haseguit el model de col∙lusió d'interessos polítics i econòmics amb que es va portar aterme la desamortització i que va crear l'anterior oligarquia de terratinents. En la novaes barregen les grans fortunes, els alts cossos administratius de l'Estat, els nuclis centralsdel PP i el PSOE.

El pas a mans privades de les grans empreses estatals creades per les dictaduresdels generals Primo de Rivera i Franco havia de significar l'increment de la competènciaen sectors estratègics com l'energia o les telecomunicacions. Però els estrets lligamsentre els dirigents econòmics i l'administració han impedit un autèntic mercat lliure; elresultat ha estat tarifes de telecomunicacions i electricitat més altes que la mitjanaeuropea. Els grans contractes d'obres públiques com les autovies o l'AVE es reparteixenentre les grans constructores en dinars en restaurants selectes, en l'anomenada “Taulade Contractació”xi. Els nous oligopolis privats, al costat dels grans bancs, les empresesconstructores i immobiliàries i les grans cadenes de centres comercials practiquen laconnivència constant entre el poder polític, l'administratiu i l'econòmic. A més aquestesempreses controlen els grups multimèdia que gestionen canals de televisió, cadenes deràdio i els diaris de difusió estatal.

El nucli central de l'oligarquia està constituït per clans familiars propietarisd'enormes fortunes, com els Botín, la família March, els Entrecanales, els Del Pino, lesgermanes Koplowitz, els seus exmarits els Albertos, els Abelló, entre uns pocs mésescollits. Han acaparat les obres públiques finançades amb fons europeus, lesadjudicacions de telefonia mòbil, els grans contractes estatals, entre d'altres “chollos”.No són grans empresaris en el sentit europeu del terme, és a dir, persones per a quiconstruir la seva empresa és l'obra de la seva vida i de les generacions posteriors, onaplicar els seus coneixements científics i la seva tenacitat. Els oligarques tenenmentalitat d'homes de negocis que van de caça major a la cerca de grans trofeus, degrans “pelotazos” gràcies a la seva situació privilegiada.

L'oligarquia dels alts “Cuerpos del Estado”

Al voltant del pinyol oligàrquic dels grans “pelotazos” trobem la segona coronade l'oligarquia espanyola. És constituïda pels alts cossos de l'Administració espanyola:els advocats, economistes i enginyers de l'Estat, els serveis d'estudis del Banc d'Espanya,els més alts magistrats del sistema judicial, els generals de les forces armades i delsserveis d'informació, els cossos diplomàtics, les reials acadèmies, certs nivells decatedràtics d'universitat, etc. D'aquesta pedrera es nodreixen l'organigrama de les gransempreses espanyoles; només cal repassar el currículum dels presidents i consellersdelegats de les grans empreses espanyoles per constatarho.

Els servidors públics que haurien de fiscalitzar els grans oligopolis practiquenuna promiscuïtat amb els qui haurien de vigilar, que escandalitzaria en qualsevol paísde tradició democràtica. El pas de l'administració pública a la representació política i

41


d'aquesta a les grans empreses és constant i ningú no la reprova. Els alts cossos del'Administració espanyola ja ocupaven els càrrecs de responsabilitat de les gransempreses estatals espanyoles. La seva privatització ha estat la gran avinentesa perperpetuarse al capdamunt d'aquests oligopolis i han establert un sistema de cooptacióper succeirse en els càrrecs. Els nous propietaris estrangers han de respectar el sistemaper continuar fruint dels contactes polítics.

Aquesta oligarquia ha heretat els tics del despotisme il∙lustrat i es considera aella mateixa com la única que té una visió intel∙ligent, mesurada i general delsproblemes de la societat espanyola. Troben que l'estructura radial de les autovies i deltren d'alta velocitat forma part de la geografia de la península ibèrica. Ignoren, o ho fanveure, que el principal eix econòmic d'aquesta península és el mediterrani, seguit per lavall de l'Ebre. La nova oligarquia ha convertit la concepció borbònica d'Espanya, la sevahistòria i la seva uniformitat nacional en el puntal de la seva hegemonia política.Disposa, avui, de les potents corporacions periodístiques i audiovisuals per ferlapenetrar a totes les llars.

L'oligarquia dels partits polítics: la teranyina

El PP i el PSOE són els actuals partits «turnantes», conservadors i liberals, de lasegona Restauració borbònica i formen la tercera anella de l'oligarquia espanyola. Elspartits polítics espanyols no tenen implantació militant ni òrgans periodístics ambaudiència. Depenen totalment dels mitjans de comunicació controlats i finançats per lesgrans empreses. A la vegada, en el procés de privatització i de concessionsadministratives han aconseguit col∙locar persones fidels en els llocs clau del sistemaoligopolista.

Si la primera Restauració es va fonamentar sobre l'espessa xarxa del caciquisme,la segona es basa en uns partits polítics que guanyen les eleccions gràcies a la televisió.Viuen aïllats de la ciutadania gràcies a les subvencions públiques i el finançamentil∙legal. El contacte amb els votants es fa mitjançant caríssimes campanyes publicitàries,articulades al voltant dels cap de llista. El sistema de llistes tancades fa que els partitssiguin controlats per reduïts nuclis que utilitzen la cooptació per reclutar tots els càrrecs.Impera el lema establert per Alfonso Guerra: «el que se mueve no sale en la foto». Peraixò els diputats i els regidors es converteixen en simples màquines de votar.

Els partits polítics espanyols han creat una espessa teranyina de clientelisme icorrupció que s'ha estès per tot el territori i totes les institucions, fins als racons mésallunyats i impensables. Allà on arriba una ajuda o una subvenció, allà on pot haverhiuna requalificació urbanística, allà on hi ha una plaça de treball públic de lliuredisposició, allà arriba la teranyina política espanyola. Les enormes masses de ciment ques'han plantat a les nostres costes i a les àrees metropolitanes són la prova dels resultatsd'aquesta llefiscosa xarxa.

42


La cultura de la subvenció ha creat una quarta corona lligada a l'oligarquiaespanyola: àmplies capes de la població, en certs casos regions senceres, que viuen delpressupost públic, sense una economia productiva capaç de sostenir els serveis públicsque reben. Així a Extremadura el 25% dels llocs de treballs són a càrrec delspressupostos públics. Per evitar portar a terme la reforma agrària en els grans latifundises va crear el sistema de les «peonadas»; però l'abast de la transferència de rendes vamolt més enllà d'aquesta assegurança agrària.

L'oligarquia mediàtica

Tota la constel∙lació de les anelles de l'oligarquia espanyola no controlaria lasocietat espanyola sense el domini dels mitjans de comunicació espanyols. A la transicióespanyola els nuclis dominants han continuat controlant els principals mitjans decomunicació. Adolfo Suárez va ser el màxim responsable de Televisió Espanyola iSecretari General del Movimiento Nacional abans de ser President del Govern espanyol.Manuel Fraga Iribarne havia estat Ministre d'Informació amb Franco. Coneixienperfectament els estrets lligams entre els partits polítics i la televisió. Estavenacostumats a dictar la seva voluntat en els mitjans de comunicació públics i en elsprimers anys van descuidar la creació d'estats d'opinió des dels mitjans privats. Quanl'any 1982 el PSOE va arribar al poder la dreta espanyola es va quedar sense mitjans decomunicació afins.

En canvi el PSOE estava estretament lligat al grup Prisa, propietari del diari “ElPaís”, de la Cadena Ser i de Canal Plus, del grup editorial Santillana que editavaimportants escriptors, assagistes i catedràtics d'universitat. Aquest grup va serdeterminant en la configuració del PSOE de Felipe González fins a esdevenirpràcticament indestriables. Quan aquest va arribar al poder va exercir una mena demonopoli intel∙lectual i mediàtic a l'Estat espanyol en els tretze anys de majoriesfelipistes. Abans de fer caure González del govern, la dreta espanyola va invertir unaenorme quantitat de diners a crear i potenciar el diari “El Mundo” dirigit per J.PedroRamírez. Les seves denúncies dels casos de corrupció del PSOE, com els de Juan Guerra,les escoltes del CESID, el cas GAL o els robatoris de Luís Roldan al capdavant de la«Guardia Civil», entre molts altres, per a aquest mitjà van ser decisius per posar fi alstres lustres d'hegemonia socialista a Espanya.

La concessió dels canals de televisió privada també van anar acompanyats d'unabatalla entre grups empresarials. Quan el PP va arribar al poder es va proposar controlarles televisions privades i va esclatar la batalla de la retransmissió del futbol amb elmètode de pagar per veure i pels canals de televisió per satèl∙lit. Aquestes són unespetites mostres del domini que el poder i l'oligarquia exerceixen sobre uns mitjans decomunicació que en teoria han de ser el quart poder amb la missió de vigilar els altrespoders estatals.

A més d'aquesta lluita directa pel poder polític entre els diferents grups de

43


l'oligarquia, les grans empreses necessiten que els seus privilegis no siguin airejats. Peraconseguirho inverteixen grans sumes de diners en despeses publicitàries, fins al puntque empreses elèctriques o petrolíferes que són monopolis de fet es converteixen en elsprincipals anunciants de diaris, ràdios i televisions. D'aquesta manera els propietarisd'aquests mitjans no permeten que els seus empleats, periodistes, molestin els seusprincipals clients.

3.d. La provincianització econòmica de Catalunya i la crisi econòmica

L'exclusió de Catalunya dels sectors estratègics

L'actual règim constitucional ha portat a terme una estratègia econòmicadestinada a reduir l'economia catalana en una economia provinciana. L'espoli fiscal haestat una cara d'aquesta asfíxia premeditada que va denunciar Ramon Trias Fargas.L'altra cara ha estat l'exclusió de les empreses catalanes dels sectors estratègics, com lesempreses elèctriques, la banca, les telecomunicacions, els canals de televisió, entred'altres. Les empreses catalanes han estat excloses en el procés de privatització delsmonopolis públics espanyols creats per les Dictadures de Primo de Rivera i Franco. Elprocés va ser començat pels governs de Felipe González i el va completar el govern deJosé María Aznar. El gruix de les accions d'aquestes empreses estratègiques va anar amans de la gran banca espanyola. Només la Caixa de Pensions va participar en el procésperquè s'esperava que actués com a inversionista passiva sense intervenir en la gestió.Així ho va fer durant molts anys.

La monarquia constitucional ha continuat la política d'exclusió de Catalunya delssectors econòmics estratègics que havien portat a terme els règims militars. L'EstatEspanyol ha preferit que empreses espanyoles estratègiques passessin a mans demultinacionals que no a mans catalanes. El cas de l'OPA de Gas Natural sobre Endesa vaser paradigmàtic: el seu president, Sr. Pizarro, nomenat pel PP, va preferir vendre a unaempresa alemanya, mentre que el Govern espanyol va moure els fils diplomàtics perquèl'empresa elèctrica estatal italiana ENEL acabés comprantla. En aquests anys s'hanimplantat nous grans sectors econòmics que requerien llicències públiques com elscanals privats de televisió o les empreses de telefonia mòbil. També en aquestrepartiment l'Estat Espanyol va concentrar totes les seus socials a Madrid i va excloureles empreses no domiciliades a Madrid.

L'exclusió dels sectors estratègics ha provocat una pèrdua del poder financer iindustrial que Catalunya. Aquesta davallada ha perjudicat l'adaptació de la nostraeconomia a la competència del mercat europeu i de la globalització, on la grandària ésun important factor de competitivitat. Per invertir en recerca, treure nous productes iper obrir nous mercats les empreses necessiten dimensió i una estructura directivacomplexa que només tenen les grans organitzacions. També es necessita un Estat aldarrera que estigui al teu costat, que proporcioni un conjunt d'inputs i de suports detota mena, fins i tot diplomàtics. I les empreses catalanes no han tingut com no hantingut mai aquest recolzament en el transit històric més difícil dels darrers segles. Alcontrari, han tingut un Estat espanyol estructuralment hostil, dirigit per unes oligarquies

44


ressentides contra la bona marxa econòmica de Catalunya.

El fals “miracle econòmic espanyol”

L'any 2005 l'Eurostat, l'oficina estadística de la Unió Europea, va situar elProducte Interior Brut per habitant d'Espanya per sobre de la mitjana europea. Segonsaquesta entitat l'any següent l'economia espanyola hauria superat la italiana. Aquestesdades van disparar l'eufòria del President del Govern Espanyol que l'any 2007 vaanunciar que en pocs anys el PIB per habitant espanyol superaria el francès. Tanmateix,pocs mesos d'aquestes triomfalistes declaracions esclatava la crisi financera mundial i totel castell de cartes s'ensorrava: l'any 2008 l'atur espanyol va passar de dos a quatremilions de treballadors.

Els suposats miracles econòmic són publicitat en estat pur. La darrera “febred'or” espanyola es va produir amb l'entrada del Regne d'Espanya a la Unió Monetària.L'eliminació del perill de devaluació de la pesseta va provocar una allau de capitalsinternacionals a bancs i caixes, que els convertien en crèdits a promotors immobiliaris ihipoteques als compradors de pisos. Els crèdits de la banca al sector immobiliari vaarribar a 470.000 milions d'euros a finals de 2008. Amb aquesta inundació de diners elspreus del sòl i dels habitatges es multiplicaven. La demanda interna creixia cada anyuna mitjana del 4% i multiplicava l'ocupació. Van arribar milions de persones d'arreudel món per treballar a la construcció i els serveis. L'increment de població reforçava lademanda i aconseguia que el creixement del Producte Interior Brut d'Espanya fos delsmés alts d'Europa. L'eufòria econòmica va tornar exemplars les institucions públiquesespanyoles que van passar del dèficit al superàvit fiscal, però sense practicar l'austeritat il'eficiència sinó tot el contrari.

Aquesta cadena virtuosa només tenia una baula feble, el dèficit en la balança depagaments espanyola. L'any 1999 aquest dèficit va ser de 10.545 milions d'euros, l'any2003 de 19.744 milions i el 2007 es va quadruplicar fins assolir els 101.346 milionsd'euros, el 10% del PIB, el dèficit exterior més elevat del món. Acumular dèficitsd'aquesta magnitud any rere any és insostenible; els deutes s'acumulen i els interessos apagar són cada vegada més elevats. L'any 1999 les rendes (interessos, dividends, etc.)pagades a l'exterior del Regne d'Espanya superaven a les cobrades en 11.657 milionsd'euros, però es podien pagar amb el superàvit de la balança de turisme que era de27.037 milions d'euros. En canvi, l'any 2007 el dèficit en la balança de rendes s'haviatriplicat assolint els 31.128 milions d'euros, mentre que el superàvit de la balançaturística havia quedat estancada en 27.810 milions d'euros.

La crisi financera internacional de 2007 va ensorrar el finançament del dèficitexterior espanyol. Tallat aquest flux de capitals, a la segona meitat de 2008 Espanyaentra en caiguda lliure. Els milions de llocs de treball creats des de l'entrada a l'euros'esfumen a gran velocitat i el superàvit en els comptes públics es torna dèficit. La crisieconòmica ha deixat palès que el miracle econòmic espanyol era només un miratge. ElRegne d'Espanya ha malbaratat en inversions especulatives l'enorme flux de centenars

45


de milers de milions d'euros en préstecs. No ha fet inversions productives en els noussectors tecnològics, ha mantingut les gravíssimes deficiències educatives i unaadministració pública fossilitzada.

Ara s'entra en una dimensió desconeguda perquè no es pot recórrer a la soluciótradicional de la devaluació de la pesseta. Amb els nivells d'endeutament existents lacrisi espanyola serà molt més profunda i llarga que la mundial. La manca d'entrada dediners exteriors mantindrà la concessió de crèdits bancaris a baix nivell durant moltsanys. El nivell de preus i salaris espanyols no atreu les inversions industrials que esdirigeixen a països de l'est d'Europa o al nord d'Àfrica. En definitiva el triomfalismeeconòmic espanyol deixarà pas a un estancament resultat de les enormes mancanceshistòriques del Regne d'Espanya, no resoltes amb els governs del PSOE ni del PP.

La sortida de la crisi i l'economia mundial del segle XXI

La crisi financera internacional és un primer avís d'un segle XXI que serà moltproblemàtic en el camp econòmic. La població mundial que era de 6.000 milions depersones l'any 2000 s'ha incrementat en més 800 milions en els primers anys del segle is'espera que arribi a 9.000 milions l'any 2050. Aquest augment de la població estàpressionant a l'alça els preus de les matèries primeres com els cereals o l'energia. Abansde deu anys s'arribarà al pic del petroli, és a dir, començarà a baixar la seva extraccióanual, fet que també repercutirà en augments de preus. El canvi climàtic tindràimportants repercussions en la vida econòmica. Sense catastrofismes cal preveure unesproperes dècades molt difícils i és il∙lusori esperar un retorn a la situació anterior a lacrisi financera.

A l'Estat Espanyol aquest retorn és impossible a causa del dèficit en la balança depagaments. L'eufòria econòmica des de l'entrada a l'euro va ser artificial i no es tornaràa donar. La gran pregunta és com s'ho farà el Regne d'Espanya per crear els milions dellocs de treball que s'han volatilitzat? Quina xarxa empresarial i quins sectors productiustenen competitivitat per donar feina als milions de treballadors que l'han perduda?L'Estat Espanyol després d'asfixiar i escarnir l'entremat d'empreses catalanes es trobasense la base productiva capaç de proporcionar els llocs de treball que es necessiten.

Catalunya no pot sortir de la crisi econòmica sense divorciarse d'Espanya.L'economia catalana no se'n sortirà amb un Estat que l'espolia fiscalment i l'exclou delssectors estratègics. Només amb un Estat català al seu costat, que impulsi la sevareconversió tecnològica, li proporcioni les infraestructures necessàries, i li crei la cohesiósocial podrà fer front als grans reptes econòmics mundials del segle XXI. Estem abocats,d'una manera inevitable, a una dècada d'estancament, com entre 1975 i 1985.Aprofitemla per esdevenir independents.

46


Una nació damunt la terra pròpia no és la majoriani la minoria: és una totalitat, perquè és una ànimaviva que no hem d'esmicolar amb una trencadissaindividualista.

Antoni Rovira i Virgili: “Catalunya i la República”

Capítol 4

Hostilitat cultural: minorització i banalització

4.a. Nació i minoria nacional

Els catalans, minoria nacional a la seva pròpia terra històrica

La recuperació de la Generalitat republicana i la creació de les comunitatsautònomes del País Valencià i les Illes Balears no ha alterat l'estructura políticaespanyola que porta a la minorització de la identitat i de la llengua catalana. Amb elrègim monàrquic la llengua i la cultura catalanes van deixar de ser perseguides, però noes van reconèixer els seus drets territorials, sobretot en els mitjans de comunicació.Després de trenta anys d'autonomia borbònica ha estat impossible recuperar la situacióde la nostra llengua i cultura anterior a la rebel∙lió militar de 1936 i superar les seqüelesde l'intent de genocidi franquista. És més, en els darrers anys no s'ha avançat sinó ques'ha retrocedit.

La causa principal de la feblesa de la nostra llengua i cultura és el marc legaldeterminat per la Constitució de 1978. Aquesta no reconeix la territorialitat lingüística

47


que el flamenc i el francès tenen a Bèlgica, o l'alemany, el francès, l'italià i el romanx aSuïssa. El Regne d'Espanya tampoc no ha implantat el plurilingüisme de l'administraciócentral, ni en la seva projecció exterior com els dos Estats esmentats o el Canadà.Qualsevol suís sap que ha d'aprendre francès si es trasllada a viure a Ginebra o alemanysi s'instal∙la a Zuric. Aquesta situació natural es presenta com un atac als seus drets pera la majoria d'espanyols que volen una plaça de treball a Catalunya.

La Constitució espanyola ha establert una llengua superior, l'espanyola,obligatòria a tot l'Estat, i una llengua inferior, la catalana, voluntària al nostre país. Totsels súbdits espanyols, inclosos els catalans, tenen el dret i el deure de conèixer laprimera, mentre que la segona és només un dret individual a Catalunya, però no undeure. Així els jutges, militars i molts altres funcionaris que s'instal∙len a casa nostra notenen l'obligació de conèixer la llengua pròpia del país. D'aquesta manera la CartaMagna de 1978 tracta els catalanoparlants com a minoria cultural i lingüística aCatalunya mateixa. És a dir, ens atorga l'estatus legal d'una minoria nacional senseterra, no el d'una nació en el seu territori històric.

El marc legal de la televisió és la mostra diàfana d'aquest plantejament: un espaiespanyol unificat de comunicació dins les seves fronteres dominat per cadenes d'abastestatal que només emeten en castellà. El caràcter monolingüe de l'espai comunicatiu al'Estat Espanyol provoca la invisibilitat de la llengua catalana, de manera que elstelespectadors espanyols desconeixen el caràcter plurilingüe d'Espanya. És molt conegutel cas de la cantant Bet al programa “Operación Triunfo” obligada a parlar en espanyolamb el seus pares de Súria. Aquesta invisibilitat afecta els residents dels nostres barrisamb majoria de població castellanoparlant, on els mitjans de comunicació espanyolstenen una audiència majoritària. Dins d'aquest panorama els Governs autonòmics deCatalunya, el País Valencià i les Illes han pogut crear uns canals públics que hauriend'usar d'una manera habitual la nostra llengua, però que no sempre és així. Sense laterritorialitat televisiva els catalanoparlants som una minoria cultural a la nostra terrahistòrica.

Al segle XXI la televisió i els altres mitjans audiovisuals determinen totl'imaginari col∙lectiu, el coneixement i el prestigi social, la informació política, elssistemes de valors, entre molts altres aspectes. La publicitat és la principal font definançament de les cadenes televisives i les grans empreses anunciants lesmultinacionals, les espanyoles i moltes catalanes prefereixen unificar culturalment ilingüísticament el mercat espanyol, aprofitant la superioritat legal de l'espanyol.

La minorització lingüística

Al llibre «Els Altres Catalans» xiiPaco Candel sostenia que a Catalunya hi haviaunes forces tel∙lúriques que s'apoderaven dels residents que s'hi instal∙laven i que demanera insensible els convertien en nous catalans. Jaume Vicens Vives, a la seva obrahavia teoritzat que Catalunya era una «terra de marca», capaç d'integrar noves onadesd'immigrants sense límits. Quan va escriure «Notícia de Catalunya»xiii, aquesta tenia tres

48


milions d'habitants. Prat de la Riba comparava els habitants d'una terra com el nuclid'una perla sobre la qual els anys anaven acumulant capes de nacre d'una manerainsensible. L'assimilació de les persones que van a establirse en un altre país esprodueix de manera natural a tots els països del món. Els Estats Units d'Amèrica en elmoment de la seva fundació tenien set milions d'habitants i han estat capaçosd'incorporat a l'anglès i a la seva identitat trescents milions de persones arribadesd'arreu del planeta. Els milions d'espanyols que van emigrar a França, Alemanya id'altres països europeus els anys seixanta han fet seva la llengua i la cultura dels seusnous països i els seus fills estan integrats a la societat en la qual van néixer.

Catalunya va saltar dels tres milions d'habitants de 1960 als sis milions enquinze anys. Confiava que es repetiria la transfiguració que havia patit la generació dePaco Candel arribada abans de la Guerra Civil i que el restabliment de la Generalitatfacilitaria el procés. Però no ha estat així. No per enfrontaments, ni per mala voluntat deningú, sinó per les proporcions demogràfiques i la falta de respecte a la territorialitatdels nous mitjans de comunicació audiovisuals. L'acció d'aquests darrers és fruit de lavoluntat de minorització de la nostra llengua que és inherent a la concepció borbònicad'Espanya.

Malgrat aquest ambient legal advers, a començaments dels anys 80 la immersiólingüística i la radio i televisió de Catalunya van aconseguir que la immensa majoriadels joves sabés parlar en català. Aquesta habilitat lingüística no garantia el seu usquotidià ni tan sols als patis de les escoles. Però hi havia una mena d'equilibrilleugerament inclinat vers la normalització lingüística. A la majoria de llars bilingües elsfills tendien a comportarse com a catalanoparlants. El procés era molt clar a lescomarques de l'interior i menys definit a les àrees metropolitanes. Aquest equilibriestantís s'ha trencat amb la immigració extracomunitària. En menys de deu anys s'hanincorporat al nostre país un milió i mig de nous habitants. S'han instal∙lat a la nostraterra sense que ningú els avisés que arribaven a un país amb una llengua pròpia. Ni enels consolats, ni en cap tràmit a la frontera, ni en la concessió de permisos de residèncial'Estat espanyol fa aquest advertiment, que seria elemental si realment fos l'Estat delscatalans. Aproximadament la meitat dels nouvinguts tenen l'espanyol com a llenguapròpia i conviuen en barris amb baix nivell d'ús social del català. De fet no el necessiteni pràcticament no el senten a parlar mai. En aquest medi aliè a la nostra llengua icultura les persones amb altres llengües familiars no han après el català sinó l'espanyol.La precària balança s'ha inclinat contra la normalització del català.

Perillosament a prop del punt de noretorn

L'experiència quotidiana ens avisa que ens apropem perillosament al punt de«noretorn» en l'ús social de la llengua catalana. Amb la inexorabilitat de la matemàticaens apropem a la catàstrofe. Als bars i restaurants, als comerços, als grans centrescomercials, als transports públics, a les platges, a totes les grans aglomeracions humanesdels nostres països han desaparegut la nostra llengua i les nostres referències culturals.

49


En termes biològics el català no és encara una espècie en perill d'extinció, però sí unaespècie amenaçada.

L'aritmètica demoscòpica posa xifres al pendent pel qual rodolem. L'enquesta del'any 2008 sobre Usos Lingüístics de la Generalitat de Catalunya assenyala un retrocésde les persones que afirmen saber parlar català, que passa del 81% del 2003 al 78% del'enquesta. També assenyala que només el 31% dels enquestats té el català com aprimera llengua, tot i que el 35% la considera la seva llengua d'ús habitual. Un 12% deles respostes assegura que tant el català com el castellà són les seves llengües habituals,el 46% que ho és el castellà i el 7% restant altres llengües. Si les persones arribades defora de la Unió Europea representen el 16'4% de la població, el 9'4% de la població deCatalunya és hispanoamericana. Molt important és el quadre de la distribució per edatsde la llengua habitual segons el sondeig citat:

Edat Català Castellà Ambdues Altres

Més de 65 anys 45,00% 45'50% 8,00% 1,50%

De 45 a 65 anys 35,80% 49,00% 12,20% 3,00%

De 30 a 44 anys 32,70% 44,70% 14,40% 10,00%

De 15 a 29 anys 31,50% 44,00% 14,40% 10,00%

Destaca la disminució del percentatge de persones que declaren tenir el catalàcom a llengua habitual entre la població més jove, mentre que s'incrementa els quedeclaren usar habitualment les dues llengües i els que tenen altres idiomes d'úshabitual. La influència dels processos immigratoris és clara, tant la que es va produir faquatre dècades com la més recent. També es fa evident el pes creixent de les famíliesbilingües.

Amb aquest panorama si Catalunya tingués reconeguda la territorialitat de laseva llengua, disposés de l'autoritat política que li correspon i controlés l'espai televisiu,la normalització lingüística es produiria d'una manera natural. Però sensereconeixement legal de la territorialitat, immersos en l'espai televisiu espanyol i amb unpoder polític disminuït, l'evolució és extremadament problemàtica.

4.b. Estat propi per garantir la supervivència de la llengua i cultura catalanes

Els Estats són fàbriques d'identitat

Combatre la minorització de la nostra llengua i cultura és el principal repte delcatalanisme al segle XXI, però no es podrà invertir la tendència mentre formem part delRegne d'Espanya. No hi ha cap Estat nacionalment neutre; tots potencien unesdeterminades llengües i cultures i promouen una identitat als seus súbdits o ciutadans.

50


Els Estats són fàbriques d'identitat arreu del món. L'Estat nordamericà, bastit al voltantdel sistema de valors proclamat en la seva Declaració d'Independència, ha estat lacadena de muntatge que ha integrat quaranta vegades la població originària dels Estatsque es van declarar independents l'any 1776. Els instruments que proporciona el marcconstitucional i estatutari són totalment insuficients per invertir el desequilibri contra elcatalà. Les tres dècades d'autonomia han demostrat que no tenim el poder mínimnecessari per promoure la nostra identitat i encomanarla a l'antiga i a la novaimmigració. Al contrari l'Estat espanyol és estructuralment hostil a la normalitzaciólingüística. Avui està convençut que té els mitjans mediàtics dels quals no havia disposatmai per assimilar d'una manera gradual tots els ciutadans de Catalunya i reduir lanostra realitat nacional a restes antropològiques.

El Quebec, com tot Amèrica del Nord, és una terra que ha acollit molta poblacióimmigrada. Quan els quebequesos es van adonar que els nouvinguts es socialitzaven enanglès van fer una autèntica revolució política per reclamar la sobirania. Van denunciarla situació legal i política que els condemnava a una desaparició a llarg termini. L'any1968 es va fundar el “Parti Quebequois” que vuit anys més tard va arribar a la majoria.Aquests triomfs van desencadenar canvis constitucionals al Canadà i canvis al Quebecamb l'aprovació d'una eficaç llei de normalització lingüística. Montreal, que als JocsOlímpics de 1976 apareixia per als visitants com una ciutat anglòfona, al cap de tresdècades el turista la percep com una ciutat francòfona. Aquests canvis demostren queuna legislació adient pot crear l'ambient general capaç de revertir una determinadahegemonia lingüística. Però aquesta no és possible amb la Constitució espanyola de1978.

Normalització lingüística i projecte de futur nacional

La normalització lingüística no es planteja a Catalunya com una lluita entrecomunitats lingüístiques sinó entre dos projectes de futur nacional. A casa nostra no hiha comunitats lingüístiques ni identitàries, només uns clixés falsos. Segons aquestsestereotips hi hauria els practicants de la Diada de Sant Jordi contra els de la Feria deAbril; la burgesia catalana contra els treballadors immigrats. Com hem assenyalat, a lasocietat catalana hi ha una gradació a tots els nivells socials i culturals. Trobemimmigrants encapçalant les principals empreses del país, com els germans Lao que tenenuna gran empresa multinacional en el sector de l'oci. O bé els Andic propietaris deMango, nascuts a Turquia. Josep Lluís Núñez, expresident del Barça, és un dels mésgrans constructors del país, com el Sr. Castro, que a més és propietari de la cadenad'hotels Hesperia. El Sr. Lara va arribar al nostre país l'any 1939 i va fundar el grupPlaneta, una de les grans editorials mundials. L'elecció de José Montilla com presidentde la Generalitat té la virtut, segurament l'única, de demostrar que no hi ha barreressociològiques en el sistema polític català. Abans s'havia demostrat a centenarsd'ajuntaments de centenars de pobles: en l'àmbit més proper els votants han escollitsempre la persona i no el cognom. L'ascensor social català ha funcionat tant com el dels

51


Estats Units.

La batalla no és un contenciós entre parlants d'un idioma o un altre, sinópolítica. La lluita cultural enfronta el projecte de societat de la República Catalana basaten l'esperit democràtic de Catalunya contra el projecte del Regne d'Espanya d'arrelautoritària; les oligarquies madrilenyes contra la xarxa de classes mitjanes catalanes;una economia productiva basada en el treball i l'estalvi contra una economiaespeculativa vivint del crèdit i de l'espoli fiscal.

4.c. La llengua i la cultura catalanes i les noves condicions culturals mundials

Cultura catalana i cultura del màrqueting

Si anem a les aules universitàries, dels instituts i de les escoles comprovaren queaquesta gradació sense barreres és encara més accentuada en les noves generacions. Lesseves preocupacions són immediates, els amics, la parella, la feina, el cap de setmana,les vacances. Tenen un arrelat escepticisme sobre els debats polítics. La culturaaudiovisual els ha proporcionat un quadre mental tan líquid com els canvis deprogramació televisiva. Aquest marc calidoscòpic és l'arrel de l'apoliticisme i del'abstenció electoral més elevada entre els joves que entre els seus pares, encara formatsen les lluites del final del franquisme.

La lluita contra la minorització lingüística va indestriablement unida amb lalluita contra la banalització cultural. La Renaixença va restablir el prestigi de la nostrallengua, va recuperar la nostra història, la nostra creació artística, i les nostrestradicions. Després va reafirmar la nostra única identitat nacional quan Prat de la Ribava deixar clar que “som catalans i només catalans”; més endavant la Renaixença vaarribar a l'escola estretament lligada a la renovació pedagògica. Des d'aleshores hemconstruït una sòlida cultura nacional, comparable a la d'altres petites nacions europeesamb Estat. Com en aquests països aquesta cultura és el fonament del civisme i delsistema de valors democràtics. El Regne d'Espanya no ha pogut combatre'ns en elterreny intel∙lectual, perquè els mètodes repressius són innocus en aquest camp.

Però avui la nostra cultura nacional té el repte de la revolució tecnològicaderivada del pas de la cultura escrita a la cultura audiovisual. Marshall McLuhan, al seullibre “La Galàxia Gutenberg”xiv, va assenyalar que les transformacions provocades per latelevisió i els altres mitjans són tant importants com les que van suposar la impremta il'alfabetització universal. Aquesta transformació ha agafat a contrapèl la culturacatalana.

Els nous mitjans audiovisuals, finançats per la publicitat, regits per l'afany de

52


lucre dels negocis, han creat el que es pot anomenar “cultura del màrqueting”. Aquestaavui està desplaçant les cultures nacionals creades al segle XIX de la mateixa maneraque aquestes s'havien imposat a les cultures teocràtiques cristianes de l'Antic Règim. Al'Edat Mitjana l'Església cristiana dominava tota la cultura, des de l'arquitectura fins alcalendari de festes populars, des de la reproducció de manuscrits fins a la música sacra,des de la pintura i l'escultura a les grans cerimònies. Amb les revolucions de finals delsegle XVIII les cultures dels Estats nacionals van substituir l'hegemonia de les esglésies ivan finançar els grans edificis estatals, les escoles públiques, el teatre, els museus i lesacadèmies nacionals, les biblioteques gratuïtes i finalment les ràdios i les televisionsnacionals abans de l'esclat de les cadenes privades. La successió va ser dolorosa ambuna gran lluita entre clericalisme i anticlericalisme als països catòlics o la“Kulturkamph” a Alemanya.

Als nostres dies les pel∙lícules i sèries televisives, els CD's, els bestsellers, elsvideojocs, els dibuixos animats configuren la cultura contemporània. La seva producció,distribució i finançament és en mans de grans corporacions empresarials. Els fabulosospressupostos dels departaments de màrqueting de les grans empreses multinacionalssón la font de finançament de les ràdios, televisions i, ara, d'Internet. Internet té unaestructura en xarxa que pot alterar aquest panorama, però hi està penetrant d'unamanera massiva la publicitat. L'ús sistemàtic de la imatge de la cultura audiovisualenfront del predomini de la lectura conforma la naturalesa del nou medi. Aquest primal'emoció sobre la racionalitat com era propi de la cultura escrita. A més, l'estructura deproducció, distribució i finançament de la nova cultura audiovisual completa ladiferència respecte a les cultures nacionals i cristianes anteriors.

A l'Edat Mitjana tot el desplegament cultural de les esglésies tenia com a objectiuconformar les consciències dels fidels i salvar la seva ànima. Al segle XIX i XX els Estatsnacionals amb les escoles públiques, els teatres i les acadèmies nacionals, perseguienenaltir la comunitat nacional i formar bons ciutadans. Tant la cultura cristiana com lanacional tenien una actitud de mestratge; en darrer terme, la cultura formava part d'unapedagogia i d'una ètica. En la nova “cultura del màrqueting” la dimensió moral de lacultura cristiana i de les cultures nacionals democràtiques ha desaparegut i no ha estatsubstituïda per res. Aquest és l'ambient en què s'eduquen els joves catalans al marge dela seva llengua familiar.

“Divertimnos fins a morir”

Els productors de continguts, els distribuïdors de productes culturals i lesemissores que es financen amb publicitat no tenen cap objectiu pedagògic com en lescultures anteriors. Cada graó de la cadena només persegueix obtenir el màxim beneficipossible. El pressupost de publicitat d'una empresa està destinat a incrementar les sevesvendes i s'anuncia en els canals que tenen més audiència sense preocuparse delscontinguts. Les emissores de ràdio i televisió programen els espais que els proporcionenla millor relació entre cost i audiència. La diversió, la xafarderia, els esports i l'erotisme,en definitiva la banalitat, atreuen centenars de milers d'espectadors gràcies a programes

53


de baix preu i baixa qualitat.

“Divertimnos fins a morir”, aquest títol d'un llibre de Neil Postmanxv compendial'actitud que promou el “showbusiness” que domina la cultura audiovisual. Comressalta aquest autor la idea de mestratge científic, polític, artístic o moral hadesaparegut de la cultura audiovisual. En canvi, era el centre de la cultura impresa desdel seu naixement quan el primer llibre que va sortir de la premsa va ser la Bíblia i quanCalvino va establir a Ginebra l'ensenyament obligatori perquè tots els nens poguessinllegirla. Tota la cultura occidental fins a la difusió del cinema i la televisió esfonamentava sobre el prestigi sagrat de l'escriptura.

La cultura de la diversió i el màrqueting és extremadament inestable, perquè noproporciona un marc estable de referències ni un sistema de valors sòlid. Els models decomportament se substitueixen seguint les temporades i els canvis de sèries com sifossin la moda de temporada. La cobdícia ha esdevingut l'únic valor reconegut sobre elqual les relacions econòmiques i socials s'assenten. La crisi financera mundial és unaprimera mostra de la fragilitat de l'actual cultura audiovisual fonamentada en l'afany delucre. En aquest assaig no ens podem estendre sobre aquest tema tan important, però ésevident que les societats hauran de reaccionar i impulsar una nova “cultura de laresponsabilitat” adaptada a les noves tecnologies: obligacions envers la comunitat,deures envers el medi ambient. Les cultures sorgides de les nacions nascudes del seuassentament mil∙lenari en una terra encaixaran necessàriament amb la futura “culturade la responsabilitat” audiovisual.

La cultura nacional catalana des de la Renaixença ha tingut els seus pilars enl'escriptura, en la cultura de la «Galàxia Gutenberg». El resultat és que s'editen milers dellibres en català cada any, però només centenars de discs en la nostra llengua i tan solsunes poques pel∙lícules parlades en el nostre idioma. Tenim una xarxa significativa dellibreries i llibreters militants de la nostra cultura nacional, però no tenim la tramaequivalent en sales de concerts i locals de diversió, i menys encara productores decinema i sales de projecció en català. El Regne d'Espanya ha renunciat al combat directeamb la cultura catalana per impotència intel∙lectual. Sap que no pot defensar el seuorigen autoritari i dogmàtic o la seva mitologia històrica sense fonamentshistoriogràfics. Però ha descobert el nostre taló d'Aquil∙les i per això promoul'espanyolisme banal, basat en els èxits esportius i la banalització de la cultura.

L'espanyolisme banal cultural contra la “crosta nacionalista”

Per aquesta raó l'Estat Espanyol vol evitar que la cultura nacional catalana, ambel seu sistema de referències i de valors, faci el salt als nous mitjans de comunicació demasses. Els dirigents espanyols saben que si la llengua i la cultura catalanes no ésnormalitzen en el cinema, la ràdio, la televisió, els videojocs, Internet es morirand'inanició, per inadaptació al nou medi comunicacional. Tant els fa que la nostra culturanacional conservi el prestigi de l'alta erudició i es conservi com una mena de llatí, vestigid'un passat obsolet. Perquè, com en el cas de les llengües clàssiques, el passat

54


esplendorós no evitarà que es desarreli, sobretot entre els joves socialitzats en la culturabanal que els arriba en espanyol i anglès.

La trivialització de la cultura espanyola ataca elements estructurals dels sistemesde valors catalans, com a mostra, capgirant les jerarquies del prestigi cultural. Retenima tall d'exemple, com els “famosos” mediàtics han substituït en renom els veritablesartistes, per no parlar del reconeixement dels grans científics. Per ser “famós” només caldesinhibició i falta d'escrúpols, mentre que arribar a la perfecció artística o intel∙lectualcal intel∙ligència, esforç i tenacitat. L'enaltiment de la futilitat trastorna els models decomportament que els nostres fills admiren. Aquest bombardeig diari d'ones hertzianesfa més mal en la transmissió de la identitat nacional del que van fer les bombes del'aviació franquista a la Guerra d'Espànya.

La llibertat d'elegir individual és el gran argument dels constitucionalistesborbònics per atacar els tímids intents de la Generalitat de Catalunya de fer el que fantots els Estats del món: projectar la cultura catalana, els seus referents i els seus valorsen els mitjans de comunicació audiovisuals o a l'escola. L'Estat Espanyol ho fa d'unamanera constant i barroera. Segons la teoria individualista omplir la programació ambsèries de Hollywood, amb shows dels cantants de les grans discogràfiques, amb dibuixosanimats japonesos és respectar el dret a escollir de cada persona. En canvi, entrevistarpersonalitats amb conviccions nacionals catalanes, passar les poques pel∙lícules existentssobre la nostra història o retransmetre els partits de les seleccions nacionals catalanesés un atac als drets individuals. L'únic que aconsegueix la teoria individualista és deixarinermes les persones davant les grans corporacions multimèdia que controlen tots elsmitjans de comunicació.

Els defensors de la cultura nacional en els mitjans de comunicació són titllats de“crosta nacionalista” per destacats dirigents del PSCPSOE. Els socialistes catalans famolt de temps que van substituir el lema de Rafael Campalans “política vol dirpedagogia” pel títol d'un programa de TV3, “tot per l'audiència”. La seva hegemoniapolítica es basa en l'ús intensiu de la publicitat política. La seva supervivència políticaestà lligada a la supremacia de la banalització cultural espanyola. El seu gran argumentés que la “Catalunya real” no té referents ni valors que transmetre a les novesgeneracions, sinó que està formada per una gran majoria de persones que han fet sevala màxima de “divertimnos fins a morir”. Per això els treu de polleguera el queanomenen “crosta nacionalista”. Aquesta és constituïda pels periodistes, artistes i engeneral totes les persones que mantenen l'actitud de mestratge del catalanisme.

La mateixa teoria individualista és utilitzada contra la immersió lingüística.Aquesta, en castellà, a Sevilla o a Madrid per als fills dels treballadors magrebins oromanesos no és qüestionada per cap mitja de comunicació espanyol. En canvi,ensenyar en català a Catalunya es considerat un atemptat contra el dret individual aescollir. Totes les potències militars, des de l'Imperi Austrohongarès a l'Imperi britànic,han repetit aquest argument contra els seus pobles sotmesos. Antoni Rovira i Virgili,format en el federalisme de Pi i Margall, alhora hereu intel∙lectual de Rousseau,fonament de l'individualisme més extrem, advertia contra el perill d'esmicolar els drets

55


d'una nació en la seva terra secular, amb una trencadissa individualistaxvi.

El fatal desenllaç de congelar la “Catalunya real” d'avui

El nacionalisme català mai no ha acceptat congelar la societat catalana en unafoto fixa, com pretenen els socialistes quan parlen de la Catalunya real. Aquesta tambéés la del 30% de fracàs escolar, dels 600.000 aturats, del milió de pobres, de lesdestrosses urbanístiques, de les duplicitats d'administracions, de l'exasperant lentitud dela justícia, de l'amenaçada situació de la llengua catalana. El catalanisme, perquè volcanviar la societat, sempre ha projectat la pel∙lícula sencera de Catalunya, des de lescauses de la situació actual fins a un futur que no perpetua l'statuquo actual.

Congelar el fotograma actual de Catalunya, amagant el passat i sense un futurdiferent, porta la societat catalana a la catàstrofe. Sense tenir present l'hostilitat política,econòmica i cultural del Regne d'Espanya i la seva oligarquia contra la nostra nació noes pot entendre la seva evolució. El procés de minorització lingüística i de banalitzaciócultural no responen a l'evolució general de la civilització postindustrial, sinó a la nostrasituació dins l'Estat Espanyol amb la monarquia constitucional. La “teoria de lescatàstrofes” ens alerta que l'acumulació de petites variacions pot portarnos a un puntde no retorn, anterior a l'hecatombe. Si no volem viure en una Catalunya reduïda a unaprovíncia en tots els aspectes de la vida, des de la democràcia fins al nivell cultural,passant per l'economia, cal reaccionar des d'ara; ara que advertim el punt de no retorn al'horitzó, però que encara no l'hem travessat. Després serà massa tard.

56


Segona part

De l'autonomia a la independència

57


“Nosaltres sabíem d'un únic senyor i veiem com esdevenia gosenvilit pel ventre,per l'afalac al ventre, per la por”. . .“va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs”

Salvador Espriu: “Indesinenter”

Capítol 5

La decadència del catalanisme dins la monarquia constitucional

5.a. De l'hegemonia a la decadència

La gran sorpresa de 1977

Espanya va tenir una enorme sorpresa a les eleccions de 1977. Després dequaranta anys de persecució política i de prohibició de tota manifestació pública decatalanisme, després de l'arribada de tres milions d'immigrants, a les eleccions del mesde juny els partits catalans membres de l'Assemblea de Catalunya van obtenir el 80 %dels vots.

Els quaranta anys de dictadura militar no van poder estroncar la forta dinàmicanacional desencadenada pel catalanisme des del segle XIX. La minoria activa de laresistència va actuar com un compressor que va elevar la pressió dins el bombí nacional.Al final de la dictadura l'aire comprimit acumulat va impulsar l'èmbol del país i el va

58


dirigir vers la reconstrucció nacional i la recuperació de les institucions nacionals.

En la clandestinitat i en l'exili es van mantenir les nostres institucions polítiques iculturals com la Generalitat o l'Institut d'Estudis Catalans. Malgrat la persecució es vacontinuar escrivint i editant en la nostra llengua. A l'interior de les llars va continuar lafidelitat a la nostra llengua i identitat. En les condicions de la dictadura el catalanismeva resistir les grans transformacions demogràfiques i l'impacte de la televisió en llenguaespanyola. En aquestes circumstàncies adverses una part significativa de la immigracióespanyola va adoptar la nostra identitat, com va explicar admirablement FrancescCandel a “Els Altres Catalans” xvii. Es va reconstruir el moviment de Renovació Pedagògicai milers de pares van crear centenars d'escoles catalanes, pagades de la seva butxaca,amb la col∙laboració entregada de milers de mestres. Van emergir sindicats iassociacions de veïns pertot arreu. Els col∙legis professionals van defensar els interessosgenerals, molt més enllà dels interessos corporatius.

El “problema catalán” que Franco creia haver enterrat va tornar a emergir ambforça per a l'Estat Espanyol. L'eclosió catalanista de finals del franquisme i l'èxit electoraldels partits catalans l'any 1977 van forçar Juan Carlos I i Adolfo Suárez a restablir laGeneralitat i el retorn del President Tarradellas.

La decadència del catalanisme autonomista

En canvi, després de trenta anys d'autonomia constitucional, a les eleccions demarç de 2008 la suma de CiU, Esquerra i Iniciativa no va arribar al 30% de larepresentació popular, mentre que entre el Partido Popular i el PSCPSOE n'obtenien el70%. En els trenta anys de monarquia postfranquista la força del catalanisme s'haesbravat. El restabliment de les institucions nacionals no ha reforçat la potència delcompressor nacional sinó que l'ha afeblit. El moviment nacionalista s'ha esmorteït amesura que els seus dirigents adoptaven actituds institucionals i interioritzaven laConstitució Espanyola. Aquest afebliment ha permès l'increment de l'hostilitat política,econòmica i cultural de l'Estat Espanyol dels darrers anys. També explica la davalladabrutal dels resultats electorals dels partits catalans i la pujada dels partits d'obediènciaespanyola. Sense els diputats i senadors catalans del PSC i del PP mai el Regned'Espanya no hauria pogut reduir Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú,ni imposar l'espoli fiscal en els pressupostos estatals de cada any, ni minoritzar ibanalitzar la nostra cultura.

La LOAPA va encetar la desnaturalització de l'autonomia catalana. El ComitèExecutiu del PSCPSOE va decidir votar en contra de la llei, però el grup parlamentarisocialista català, encapçalat per Ernest Lluch, va decidir votar a favor de la retallada del'autonomia. El PSC(PSCPSOE) havia canviat de bàndol i es posava al servei de l'EstatEspanyol. Fins i tot molts anys CiU i ERC, per ignomínia seva, han votat favorablementpressupostos estatals que espoliaven Catalunya a canvi de petites compensacions. La lleide televisions privades, que tant de mal ha fet a la nostra cultura, va comptar amb elsvots de l'anomenada “Minoria Catalana”, amb la creació del Canal 33 com a torna.

59


L'hegemonia del catalanisme a començaments del segle XX

A començaments del XX el catalanisme havia anat de menys a més. Laconfluència de la Renaixença literària, el republicanisme federal i l'empenta econòmicaen el catalanisme van amarar d'una manera imparable la societat catalana. En unesdècades Catalunya es va omplir d'associacions culturals, casals republicans, escoles,periòdics, orfeons i corals, societats esportives i tota mena d'entitats. Finalment vairrompre el catalanisme polític que va dinamitzar tot el procés.

Al II Congrés Catalanista, l'any 1883, Valentí Almirall va proposar la creació departits d'obediència catalana. S'abandonava el republicanisme federal de Pi i Margall perseguir l'exemple de la minoria irlandesa a la Cambra dels Comuns i dels partits txecs id'altres nacions als Parlaments de l'Imperi Austrohongarès. Tots aquests països són avuiEstats independents i molts són membres de la Unió Europea. Durant dues dècades esvan impulsar diversos manifestos i el Memorial de Greuges, però no candidatureselectorals. Finalment, l'any 1900, Enric Prat de la Riba va impulsar la candidaturaanomenada dels Quatre Presidents que va aglutinar les personalitats més destacades dela societat catalana, la més coneguda de les quals era el Doctor Robert. La diferènciarespecte als partits monàrquics caciquils era abismal: volien el que aleshoress'anomenaven partits d'opinió, en contraposició als oligàrquics.

Set anys després de la primera elecció de diputats i senadors catalanistes es vaproduir el moviment de Solidaritat Catalana, arran de l'assalt de caps militars de lesguarnicions de Barcelona a les redaccions de “La Veu” i el “Cucut”. Va guanyar 40 dels44 diputats escollits. El catalanisme polític va assolir una hegemonia incontestada entots els àmbits del Principat fins a 1938. Només va poder ser anorreada amb la invasióde l'exèrcit que s'havia rebel∙lat contra la democràcia i gràcies a l'ajuda de la Itàliafeixista i l'alemanya hitleriana.

5.2. El malbaratament d'una gran herència

La degradació d'expectatives

L'enorme capital polític, econòmic, social, cultural i moral acumulat des de laRenaixença i mantingut gràcies a la resistència antifranquista s'ha dilapidat en tresdècades de monarquia. S'ha llençat a la claveguera la lluita de milers de persones quevan arriscar la vida, la presó, la carrera professional, la vida familiar per mantenir vivala flama de l'esperit nacional. La falta de lideratge polític ha retroalimentat el que ToniStrubell va qualificar de “cansament del catalanisme”xviii. Els protagonistes de l'oposicióantifranquista, que havien resistit en les pitjors circumstàncies, en condicions favorabless'han enganxat a la teranyina clientelar del règim actual.

60


Des del restabliment de la Generalitat de Catalunya els dirigents polítics,començant pel President Tarradellas, van desencadenar un procés de degradació de lesexpectatives de futur nacional en nom del realisme polític. Calia rebaixar el nivelld'exigència dels catalans per ajustarlo als límits marcats pels anomenats “podersfàctics”. Era la manera el∙líptica d'anomenar l'exèrcit, el rei i l'oligarquia espanyola. Uncop ribotades les aspiracions del nostre poble per l'amenaça del retorn a la dictadura,l'Estat espanyol va constatar que el “problema catalán” no era tan greu. Els seusdirigents eren controlables i es conformaven amb poca cosa..

Aleshores es va produir la nova degradació d'expectatives amb la Constitució de1978. Calia ajustar les esperances de la nostra nació a les estipulacions del nou marcconstitucional. Aquest esdevenia inqüestionable i irreformable i calia suplir les sevesdeficiències a base de voluntarisme i habilitat negociadora. Aquest graó es va degradarde nou amb la mascarada del 23 de febrer de 1981 que va aplegar el temor al copd'estat militar amb l'encaix mental dins la Constitucióbúnquer. Ramon Trías Fargas vadescriure, de manera concisa, la situació: “Catalunya està políticament dividida i les sevesaspiracions s'han revelat, als ulls sorpresos de Madrid, inesperadament modestes. No hacalgut gaire temps per tal que el centralisme comencés a pensar que l'únic problema greuera el País Basc”xix.

La rebaixa del nivell d'exigència del catalanisme respon, en part, al fet que nohem superat la por atàvica a l'enfrontament social i al conflicte amb l'Estat. La dobleexperiència traumàtica de juliol de 1936 encara agarrota el subconscient col∙lectiu d'unapart del nostre poble: per un costat la rebel∙lió militar d'aquell any i, per l'altre, larevolució social i la persecució religiosa que la va acompanyar. Aquest doble drama vaengendrar “la moral de la derrota”, en paraules de Carles Cardó, que algunesgeneracions catalanes encara no han deixat enrere.

El cercle viciós de la claudicació

El procés de degradació d'expectatives crea un cercle viciós irresoluble iinacabable. El punt inicial és la rotunda negativa de l'Estat Espanyol a qualsevol justareivindicació política, econòmica o cultural catalana. El Regne d'Espanya té tot el podermilitar, econòmic, jurídic i mediàtic i pot esperar tranquil∙lament que el poble catalàs'avorreixi de reclamar. Catalunya podria agreujar l'enfrontament polític i ideològic.Perquè això no passi l'Estat Espanyol ofereix un compromís ambigu. Els partits políticscatalans, després d'aparentar una enorme resistència i capacitat negociadora, presentenl'acord d'una manera triomfalista. A l'hora d'aplicar el compromís l'Estat Espanyoll'aplica com vol i assegura que la part catalana n'ha fet una interpretació abusiva.

El finançament fiscal de Catalunya és l'exemple paradigmàtic de la degradaciód'expectatives i del cercle viciós que crea. A l'Estatut d'Autonomia de 1979 no es vaassolir el Concert Econòmic, però el sistema previst al seu article 45 va ser presentat alpoble català com superior al model basc. Però només es va aplicar el sistemaprovisional que havia de durar els cinc primers anys d'autonomia. Però ni aquest primer

61


estadi va ser respectat i el primer acord oficial entre el Govern espanyol i el Governcatalà no va ser respectat per Felipe González i rebaixat quasi a la meitat. L'any 1986s'havia de passar al sistema definitiu. L'Estat espanyol va decidir unilateralment que laLlei de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) prevalia sobre l'Estatutd'Autonomia. Les relacions bilaterals entre la Generalitat i el Govern Espanyol van sersubstituïdes pel mercadeig entre comunitats autònomes en el si de la “Comisión dePolítica Financera y Fiscal”.

Quan la situació va esdevenir tan escandalosa es va tornar a començar amb laredacció del nou Estatut. Novament el text aprovat pel Parlament de Catalunya va serdesnaturalitzat a les Corts Espanyoles. I altra vegada a l'hora de la seva aplicació elGovern espanyol va seguir la tàctica del política dolent, Solbes, i el policia bo, Salgado,per rebaixar les expectatives dels catalans. Per enèsima vegada el govern català de tornha tornat a presentar el nou sistema de finançament de totes les comunitats autònomescom un èxit galàctic i extraordinari, sense saber les xifres que s'aplicaran en la realitat.Quan aquestes es concretin en els pressupostos anuals de l'Estat la decepció tornarà aamararnos.

La degradació d'expectatives ha envilit totes les esperances. Catalunya tenia a lasortida del franquisme un modèlic moviment de renovació pedagògica que aglutinavatotes les potencialitats per implantar un sistema d'ensenyament comparable al deFinlàndia i els altres petits països d'Europa. Després de trenta anys de cercle viciós lasocietat catalana s'ha acomodat al 30% de fracàs escolar i que els nostres alumnesobtinguin les pitjors notes d'Europa, només seguits per Grècia i Portugal. Elrepublicanisme català tenia una tradició de planificació i territorial des d'Ildefons Cerdàfins el grup GATPAC. L'empenta del moviment veïnal a les acaballes del franquismecontra els abusos urbanístics i el paper reivindicatiu dels col∙legis professionals permetiaesperar un urbanisme de qualitat. D'una manera vergonyosa l'especulació urbanística hadirigit el brutal creixement urbà de Catalunya de les darreres dècades. La degradaciód'expectatives s'ha traduït en espantosa degradació urbana.

La baixada del nivell d'exigència afecta tots els camps de la nostra societat, desde la desindustrialització fins a l'esmorteïment del moviment associatiu i cultural. Entots els aspectes la davallada del catalanisme ha arrossegat la societat catalana vers laprovincianització política, econòmica i cultural. La pèrdua de l'hegemonia social delcatalanisme no ha millorat la situació de cap sector de la nostra societat. Només hi hanguanyat les oligarquies econòmica, administrativa, política i mediàtica espanyoles.Només els corifeus a sou d'aquestes oligarquies neguen o minimitzen aquesta davalladai la seva correlació amb la pèrdua de la identitat nacional.

La síndrome Petain

El comportament dels partits catalans antifranquistes a la Transició no escomprèn sense el que podem anomenar “síndrome Petain”. Aquest està enquistat alsubconscient dels nostres dirigents polítics i bona part del poble català. Una síndromeque porta primer a la resignació davant l'abús de la força, apel∙lant a la teoria del mal

62


menor. La resignació nega la viabilitat de la resistència, de la qual afirma que només potdesencadenar mals majors i porta, més tard, a la col∙laboració amb els opressors. Seriauna variant col∙lectiva de la síndrome d'Estocolm que fa que els segrestats s'identifiquinamb els segrestadors.

El mes de juny de 1940 l'exèrcit alemany va destrossar les defenses de França iva entrar a París. El cop psicològic va ser enorme en la confiada societat francesa que elsanys anteriors havia votat reduccions dels pressupostos militars, mentre Hitler esrearmava. Les institucions franceses es traslladen a Burdeus i el parlament francèsnomena President de la República el Mariscal Petain. El gran heroi de la batalla deVerdun, el patriota per excel∙lència, sosté que no hi ha cap possibilitat de combatrecontra la superioritat militar alemanya. S'imposa la recerca del mal menor, l'armistici.Aquest acord, venut com un gran èxit, perpetua la presència de les forces invasores a lameitat del territori gal, manté més d'un milió de presoners com a hostatges i acceptal'espoli de mantenir les tropes d'ocupació. El mal menor és salvar el manteniment del'administració francesa, les forces navals i les colònies. La immensa majoria del'orgullosa societat francesa comparteix el derrotisme de Petain: les institucions i elspartits polítics, inclosos la major part de diputats socialistes voten a favor dels plenspoders del Mariscal. Els comunistes callen a causa del pacte d'Stalin amb Hitler. Tots elsgrans cossos burocràtics de l'estat, començant per l'exèrcit i l'armada de les colònies,fora de l'abast dels carros de combats nazis, fins al darrer funcionari del darrerdepartament de l'hexàgon, fan seva l'actitud del mal menor. L'armistici, la resignació al'abús de la força, va trencar el mur psicològic de la resistència a l'invasor i al cap depocs mesos el nou règim de Vichy va passar a la col∙laboració amb els vencedors nazis.

Enmig de l'esfondrada bèl∙lica i psicològica, només un dirigent, el General DeGaulle, pràcticament sol, va apel∙lar a la resistència dels francesos. Només De Gaulle vacreure que la desfeta francesa no era definitiva, que no s'havia de perdre l'esperança ique calia mantenir encesa la flama de resistència. La seva crida de juny de 1940 vacombinar el càlcul de les possibilitats de victòria amb l'apel∙lació als valors, a l'esperit deresistència. La derrota no era definitiva, perquè la guerra no era només francesa sinómundial i aquesta dimensió global permetia una esperança raonable gràcies a la forçamilitar dels països democràtics.

Les repetides derrotes davant els exèrcits espanyols ens han inoculatl'aquiescència col∙lectiva a l'abús de la força, la síndrome Petain. I de la resignació a lamonarquia postfranquista a la col∙laboració només hi ha un pas. No es va fer de cop,sinó d'una manera gradual. Ja se sap que si llences una granota dins una cassola d'aiguacalenta, reacciona i salta. En canvi, si la poses dins l'aigua i la vas escalfant de mica enmica el batraci no reacciona i mor escaldat. Els partits catalanistes van passar perl'adreçador del nou règim continuista amb el franquisme amb petits passos. Després vanesdevenir els seus defensors amb el fanatisme dels conversos. Finalment socialistes iconvergents, comunistes i republicans s'han barallat per presentarse com els millorsgarants de l'estabilitat dels successius governs espanyols. D'una manera lògical'oligarquia hispànica ha considerat aquesta actitud de congraciament com a feblesa. Lainteriorització de la derrota explica que el Regne d'Espanya hagi perdut el respecte que

63


el poble català s'havia guanyat per la seva lluita als anys setanta.

5.c. Les causes del declivi del catalanisme polític

La legitimació de la monarquia postfranquista

La primera causa del declivi del catalanisme polític ha estat la legitimació de laConstitució Espanyola de 1978. Representa el pitjor pecat contra l'esperit de Catalunya,tal com l'entenien personalitats com Pau Casals o Josep Trueta, per no evocar personeslligades a partits concrets. Legitimar el nou règim va trencar amb la radicalitatdemocràtica del catalanisme, aportada pel republicanisme català. El federalismeespanyol de Francesc Pi i Margall com el catalanisme polític de Valentí Almirall tenienles seves arrels en les concepcions més genuïnes de la llibertat. La Transició espanyolaés l'apoteosi de la concepció de la democràcia com un mitjà per aconseguir una finalitat:la permanència d'una dinastia, la continuïtat d'un règim i d'un sistema econòmic, unaforma d'accedir al poder per assolir ambicions de partit presentades com a interessos declasse, etc.

L'esperit democràtic de Catalunya va molt més enllà de la democràcia formal iaprofundeix la seva concepció ètica. Sobre la concepció profunda de la llibertat i de lainteriorització de la llei com a imperatiu de conducta s'han construït les societatseuropees més avançades. Sobre aquests mateixos ideals es van fonamentar les NacionsUnides i les organitzacions internacionals que treballen per un món en pau i més just. Elcatalanisme polític va perdre el tremp moral que l'havia fet créixer fins al 1977, des delmoment que va abandonar el radicalisme democràtic i va legitimar la democràcia debaixa qualitat de la Constitució Espanyola. Com ha pogut el catalanisme polític legitimaruna Carta Magna que discrimina la nostra llengua i cultura i ens tracta com a minoria ala nostra pròpia terra històrica? Com ha pogut sacralitzar una Constitució ens deixaindefensos davant l'espoli fiscal sistemàtic del fruit del nostre treball?.

L'any 1978 el catalanisme no tenia la força necessària per a la ruptura. Però notenia cap obligació de legitimar la nova constitució. Podia haverla acatat i aprofitar elsavantatges evidents que representava sobre la dictadura militar. Podia acatarla senseabandonar els seus principis, sense ignorar les Convencions de les Nacions Unides sobrela impunitat dels crims contra la Humanitat, sense renunciar al dret al'autodeterminació, ni a la territorialitat de la nostra llengua. Però la majoria de partitsfins aleshores catalanistes van optar per votar afirmativament a la Constitució de 1978.Podrien haver defensat l'abstenció o el vot negatiu i continuar reivindicant la república,la lluita contra la impunitat, el dret a l'autodeterminació aprofitant els nous marges dellibertat. És l'actitud que va prendre el catalanisme al llarg de la primera Restauracióborbònica.

64


Només Esquerra Republicana de Catalunya, encapçalada per Heribert Barrera, vaoptar per aquesta posició. Recordem que la via de l'acatament sense legitimació va serl'escollida pel Partit Nacionalista Basc i l'ha mantinguda durant trenta anys, tot i que haseguit una política molt condescendent amb la monarquia. La il∙legitimació hauria estatla més coherent amb la tradició del catalanisme, hauria afavorit una major penetracióen la societat catalana. A escala pràctica hauria mantingut la seva superioritat moral iaquesta li hauria reportat un major respecte a Catalunya per part de l'Estat Espanyol.

De partits catalans a franquícies

La segona causa de la decadència del catalanisme polític ha estat ladesnaturalització del concepte de partits catalans, que ha fet que acabessin o béconvertintse en la franquícia d'un partit espanyol o bé tenint comportamentsindistingibles dels partits espanyols. Els partits majoritaris de l'Assemblea de Catalunyaque van guanyar les eleccions de 1977 mai no haurien fet seva la Constitució Espanyolade 1978 si no haguessin estat absorbits per partits espanyols. El cas del suport deConvergència Democràtica i d'Unió Democràtica és diferent perquè ho van fer perdecisió pròpia.

Tant el PSUC com el PSC(PSCPSOE) van actuar com a franquícies a Catalunyadel PCE i del PSOE respectivament. Si Santiago Carrillo, secretari general del PCE, nohagués pactat amb Juan Carlos I l'acceptació de la monarquia i la substitució de labandera republicana espanyola per la bandera borbònica, el PSUC mai no hauriaacceptat la Constitució de 1978. Però no era un partit català, sinó la franquícia catalanadel Partido Comunista de España.

Tampoc el Partit Socialista de Catalunya (Congrés)no hauria donat suport alrègim monàrquic si no s'hagués integrat dins el PSOE en el moment de fusionarse ambla seva federació catalana. El PSC Congrés havia elaborat l'estratègia de l'Assemblea deParlamentaris que va permetre el retorn del President de la Generalitat a l'exili i elrestabliment de la Generalitat republicana. Aquest va ser l'únic pas rupturista de laTransició. La integració del PSC dins el PSOE repetia el model de relació del PSUC ambel PCE. El partit amb més vots de Catalunya va renunciar a l'essència del catalanismepolític i va esdevenir la franquícia del PSOE a casa nostra. Aquest pas explica, tot sol, lapèrdua d'implantació electoral del catalanisme polític.

El sistema de franquícia s'ha desenvolupat molt en la moderna distribuciócomercial basada en marques i es distingeix del sistema de sucursals. La franquíciapermet que una societat mercantil local mantingui la seva personalitat jurídica, nomeniel seu personal i porti la seva pròpia comptabilitat. Però a la pràctica l'empresa centraldetermina la marca, la imatge, els productes i els preus que ofereixen tots elsfranquiciats. Seguint aquest model el partit franquiciat constata la seva absolutaimpotència davant la casa central en les grans decisions polítiques, com la legitimacióde la Constitució, el finançament autonòmic, la configuració de la legislació televisiva. Amés l'èxit crea la identificació del seu públic i del seu propi personal amb la marca i no

65


amb l'empresa franquiciadora.

La creació de partits polítics catalans, nascuda al Segon Congrés Catalanista, vaser l'acta de naixement del catalanisme polític. En la segona Restauració borbònicamantenir l'hegemonia dels partits catalans és més important que en la primera. Perquèen el règim ideat per Cánovas del Castillo la representació democràtica s'atorgava a unapersona en cada districte, com a la majoria de països anglosaxons. En canvi, laConstitució espanyola vigent va establir els partits polítics com a intermediarisobligatoris entre els ciutadans i els parlaments. Aquesta disposició ha reforçat latranscendència del fet que no existeixin partits catalans perquè els partits i no elsdiputats tenen la representació democràtica, alhora que desaparèixen els vincles entreels representants i els seus electors.

El model espanyol de partits polítics

En el sistema electoral de llistes tancades els aparells burocràtics tenen el poderomnímode sobre les llistes electorals. Aquesta disciplina de ferro reforça el mètode de lacooptació i anul∙la tota mena de debat intern. Alfonso Guerra va resumirho en unafrase antològica: “el que se mueve no sale en la foto”, referintse als caps dels cartellselectorals. Els diputats i senadors es converteixen en màquines de votar i els partits esrelacionen amb els votants pels mitjans de comunicació amb costoses campanyes depublicitat. Els líders polítics amb projecció mediàtica esdevenen l'element principal de lamercadotècnia política. La seva presència és constant als mitjans de comunicaciód'àmbit estatal i esdevé la causa principal de l'èxit dels partits espanyols a Catalunya.

En aquestes condicions l'esperit democràtic del catalanisme exigeix, més quemai, establir una barrera sanitària entre els partits catalans i els espanyols. Els partitscatalans, avui, no només han de tenir els òrgans de decisió a casa nostra, sinó que a méshan de tenir una estructura interna antagònica a la dels partits polítics espanyols. Lesnostres forces polítiques han de refusar la creació de “nomenclatures” internes, basadesen la cooptació; han d'adoptar els models de funcionament més democràtics, com leseleccions primàries amb debats públics entre els aspirants a candidats i la defensa dellistes obertes, entre altres formes de democràcia interna. Dissortadament els partitscatalans, fins ara, no han diferit del model espanyol. Al contrari, fins i tot partits que esdeclaren “assemblearis”, han interioritzat la necessitat d'esdevenir “partits normals”,entenent com a tals les organitzacions clientelars de la segona Restauració borbònica.

La desaparició de l'abisme moral entre política catalana i espanyola

La tercera causa de la davallada dels nostres partits polítics ha estat la pèrdua dela distància moral que abans de 1936 els distingia de les forces sucursalistes. S'hanconvertit, com els partits estatals, en organitzacions de professionals de la política que

66


se sustenten dels sous, les dietes i les subvencions de les institucions públiques, en laqual hi ha pocs militants que no tinguin càrrecs remunerats, i no tenen movimentssocials al darrere.

El fulgurant èxit del catalanisme es va deure en bona part per l'impacte d'unsdirigents disposats a sacrificar la seva carrera professional com el coronel Macià, el seuorigen benestant com Francesc Layret o la presó i la vida com Lluís Companys pels seusideals. El catalanisme conservador compartia aquest tret diferencial. Francesc Cambó vasacrificar molts anys el seu èxit professional per la seva passió política i va acumular laseva gran fortuna quan va deixar el lideratge polític. Aquesta abnegació contrastavaamb l'actitud dels cacics locals del partit Conservador i Liberal que aprofitaven elsrecursos públics per engreixar la seva xarxa clientelar

L'assimilació amb els partits del règim monàrquic ha corcat el tremp moral delsnostres polítics i els ha tornat indistingibles dels espanyols. Sense el seu exemple s'hadebilitat la consciència ètica del nostre poble i s'ha resignat a considerar inevitable eldesvergonyiment de la classe política. Aquest mateix concepte revela l'enviliment delque haurien de ser els nostres “representants”. La immensa majoria dels nostres joves sesenten aliens als polítics professionals i els que senten preocupació pel futur de la nostrasocietat prefereixen treballar en organitzacions nogovernamentals.

La concepció ètica del poder és una premissa bàsica per a la democràcia dequalitat i es manté en els països de llarga tradició democràtica. Aquesta permanènciaexplica que una ministre de Suècia se sentís obligada a dimitir quan es va descobrir quehavia contractat mainaderes per cuidar els seus fills sense pagar la seguretat social. Sil'alt nivell d'exigència ètica hagués estat el tret distintiu del catalanisme polític, maihauria patit la davallada dels darrers trenta anys. La dimensió moral de les lleis i de lesinstitucions va molt més enllà de la lluita contra la corrupció, el tràfic d'influències,l'amiguisme, la manipulació dels mitjans de comunicació públics. Implica lainteriorització de la llei com un imperatiu moral. El catalanisme polític ha assimilat laconcepció espanyola de la democràcia sense principis. Ha abandonat la política com alluita per uns ideals i l'ha substituït per la crua lluita pel poder. Una lluita senseescrúpols que utilitza totes les manipulacions possibles dels mitjans de comunicació al'abast, de la compra de voluntats o d'utilització de la justícia.

El catalanisme com a regeneracionisme espanyol

La quarta causa del declivi del catalanisme ha estat la creença que la seva missióés modernitzar l'Estat espanyol. Socialistes i comunistes catalans van justificar la sevaintegració en els partits espanyols respectius per contribuir al progrés social d'Espanya,considerat condició ineluctable per a l'avenç de Catalunya. El catedràtic José AntonioGonzález Casanova va teoritzar aquest paper de l'esquerra catalana al seu llibre“Federalisme i Autonomia a Catalunya (18681938)xx. Els governs d'esquerres espanyolshan recompensat aquest suport amb el menyspreu. Avui és indubtable que el PSOEcomparteix la concepció borbònica d'Espanya, té fort lligams amb l'oligarquia espanyola

67


i comparteix amb el PP la mateixa política respecte a Euskadi i els Països Catalans.

El cas de la dreta catalanista és més complex. El proteccionisme va aportar elprojecte de modernitzar Espanya al naixement del catalanisme conservador. AlbertRusinyol i Sebastià Torres van ser dos dels quatre presidentscandidats a les primeres dela Lliga l'any 1900. Presidien el “Fomento del Trabajo Nacional” i de la “Liga de DefensaIndustrial” respectivament. Per aquestes dues associacions patronals treballar pelcreixement del mercat espanyol era un objectiu indestriable de l'afirmació nacionalcatalana. A l'obra de Prat de la Riba “La Nacionalitat Catalana” la modernitzaciód'Espanya es presenta com la influència exterior i forma part de la fase superior d'unanació expansiva, l'imperialisme. L'any 1915 al manifest “Per Catalunya i l'Espanya Gran”,va resumir les seves idees sobre la missió del catalanisme d'europeïtzar Espanya. Aquestmarc conceptual va ser actualitzat a la dècada de 1950 per Jaume Vicens Vives. Al seullibre “Notícia de Catalunya” xxiexhorta els dirigents catalans a perdre el que anomena la“por al minotaure”, referència metafòrica a l'Estat Espanyol i a formar part de les elitsdirigents hispàniques.

Entre la defensa de Catalunya i l'estabilitat de l'Estat Espanyol

Jordi Pujol es va formar en aquesta perspectiva espanyola del catalanisme: ladefensa de Catalunya implicava intervenir a la política espanyola per afavorirl'estabilitat i l'europeïtzació de l'Estat Espanyol.

A les eleccions de 1977 CDC va treure uns resultats molt inferiors als esperats, el15%. Encara pitjor van ser els resultats d'Unió Democràtica, el 5%. El seu líder AntonCanyelles va tirar la tovallola i es va oferir com la franquícia catalana de la UCDd'Adolfo Suárez. Aquesta supeditació era paral∙lela a la del PSC respecte al PSOE i la delPSUC respecte al PCE. En aquell moment una gran part de la classe política catalana vacreure que l'existència de partits catalans no tenia sentit en les condicions polítiques definals del segle XX. En aquesta cruïlla històrica Jordi Pujol i Heribert Barrera van salvarl'existència de partits catalans. Avui quan el catalanisme polític és feble, però consolidat,es fa difícil de valorar en tota la seva transcendència el coratge que van demostrar. AlPaís Valencià tots els polítics valencianistes van integrarse en partits espanyols iaquesta decisió ha marcat l'evolució del valencianisme polític en els darrers trenta anys.

El poble català va premiar el coratge de CDC amb la majoria relativa a lesprimeres eleccions al Parlament de Catalunya i Jordi Pujol es va convertir en Presidentde la Generalitat. També Heribert Barrera va treure molts bons resultats. La tascaportada a terme a la Generalitat (Televisió de Catalunya, immersió lingüística, sistemasanitari català, entre molts d'altres) li van permetre assolir el salt fins a la majoriaabsoluta a les eleccions de 1984. En set anys es va capgirar el panorama polític català ies va fer palès el fons col∙lectiu de resistència nacional que es manté en el país. Aquestesvictòries semblaven recuperar l'hegemonia política del catalanisme, perduda per ladeserció del PSCPSOE. Dissortadament aquesta només es produïa a les eleccions

68


autonòmiques, perquè a totes les altres guanyaven les franquícies dels partits espanyols.

La lògica del catalanisme intervencionista va portar Convergència Democràtica aimpulsar l'anomenada “Operació Reformista”, encapçalada per Miquel Roca i Junyent,l'any 1986. Volia crear un partit centrista d'àmbit espanyol dirigit des de Catalunya. Esrepetia l'estratègia del catalanisme com a regeneracionisme espanyol que va portar al'intent similar de Francesc Cambó l'any 1918. Els resultats van ser els mateixos: aCatalunya Miquel Roca va treure els millors resultats de CDC a unes eleccions a Cortsespanyoles, però a Espanya el Partido Reformista no va aconseguir cap escó. Elsespanyols tenen molt més clar que els catalans que no han de votar partits sucursalistes,en aquest cas la sucursal d'un partit català.

El nacionalisme benestant ha salvat l'existència d'un electorat no sucursalista,però ha esmorteït la conseqüència lògica de la seva existència: plantar cara a l'EstatEspanyol. Jordi Pujol ha estat un defensor acèrrim de l'estabilitat del sistemaconstitucional de 1978. Per aquesta raó el conflicte entre Catalunya i el Regned'Espanya no podia posar en perill el règim. Fracassada l'”Operació Reformista”, el grupparlamentari català a Madrid va reconvertirse en un “grup de pressió” al servei de laGeneralitat amb la coneguda tàctica de “peix al cove”. S'intercanviaven suports políticspuntuals a canvi d'esgarrapar engrunes pressupostàries o competencials. Quan FelipeGonzález va perdre la majoria absoluta o José Maria Aznar no la va assolir, la tècnicadel “peix al cove” va obtenir els majors resultats pràctics, com el desplegament delsMossos d'Esquadra.

Però vinticinc anys d'ambivalència davant l'Estat Espanyol, de còctel devictimisme amb estabilitat del règim monàrquic, havien de desconcertar el poble català.Fent més marrada, el catalanisme polític conservador havia acabat comportantse d'unamanera mimètica als partits espanyols. El pacte de CiU amb el Partit Popular, encapçalatper un antic falangista, va despertar de cop el fons de l'esperit de Catalunya, marejat,però profundament democràtic. Però la quarta causa de decadència del catalanisme jahavia fet molt de camí i el redreçament exigirà canvis molt profunds.

69


«Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut......Caldrà que digui de seguida prou.....Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor»

Salvador Espriu: «Indesinenter»

Capítol 6

Redreçar el catalanisme: de l'autonomia a la independència

6.a. El fracàs de l'Estatut de 2006 i la resposta nacional

El “cop polític”, la traïció

El 30 de setembre de 2005 el 89 % dels diputats del Parlament de Catalunya vanaprovar el nou Estatut d'Autonomia. L'endemà el Secretari General del PSC i Ministred'Indústria del govern espanyol José Montilla va anunciar que el seu partit esmenaria ales Corts espanyoles el text que acabaven de votar els seus diputats al Parlament català.Pasqual Maragall a les seves memòries qualifica aquest fet de “cop polític”. Només hi hauna paraula per descriure la presentació d'esmenes a l'Estatut acabat d'aprovar per partdel PSC: traïció. Aquesta deslleialtat marca el punt més baix de la davallada del sistemade partits a Catalunya.

Els nostres dirigents van deixar el poble català inerme davant l'ofensivaespanyola de la tardor de 2005. Quan l'hostilitat de l'Estat i la societat espanyoless'exhibien impúdicament els caps dels partits catalans es preocupaven dels seus futurselectorals. La resposta del President de Convergència i Unió a les declaracions del

70


General Mena de gener de 2006 va ser córrer a pactar la desnaturalització de l'Estatutamb el President espanyol. A canvi, la promesa de Rodríguez Zapatero que PasqualMaragall no es presentaria a les properes eleccions. La degradació del catalanismepolític semblava haver arribat al punt de noretorn.

La ignomínia acumulada entre el 30 de setembre de 2005 i el 22 de gener de2006 va despertar el fons de dignitat del poble català. Des d'aquests estrats profunds vaemergir l'esperit De Gaulle després de trenta anys dominats pel síndrome Petain.Centenars de milers de persones se sentien humiliades pel cúmul de notícies ideclaracions contra la nostra nació. Els partits polític catalans vivien tancats en les sevestorres de marfil aliens a aquesta indignació callada.

Dos anys abans Esquerra Republicana de Catalunya havia sabut liderar la repulsaque causava la política anticatalana del Govern de José María Aznar. Josep Lluís CarodRovira va ser criminalitzat per la Brunete mediàtica, però va aconseguir més de 600.000vots i 8 diputats a les eleccions espanyoles de març de 2004. Tanmateix, un cop alGovern de la Generalitat la direcció d'ERC no va estar a l'altura de les grans expectativesque havia suscitat. El mateix diumenge del pacte entre Zapatero i Mas el Conseller encap de la Generalitat, Josep Bargalló, d'Esquerra Republicana defensava el “si crític” alnou Estatut retallat. D'una manera accelerada havia esdevingut un “partit normal”segons les normes espanyoles. És a dir, un partit clientelar, amb centenars de personescol∙locades a les administracions públiques i parapetades en les baralles de galls de lapolítica catalana.

La resposta nacional a la traïció

Una humil “Plataforma pel Dret a Decidir” va canalitzar la resposta de la dignitatdel poble català. Aplegava centenars d'entitats escampades arreu del país, quefuncionaven gràcies a la militància altruista dels seus membres. Centenars de milers depersones es van aplegar darrere la seva crida. No es van necessitar pressupostosmilionaris per convocarlos, ni anuncis a la ràdio o als diaris. La fama de la manifestacióva volar de boca en boca dels patriotes. El 13 de febrer de 2006 van omplir la Gran Viade Barcelona des de la Plaça Espanya fins a la plaça de Catalunya. Des de la lluita pelrestabliment de la Generalitat no havia sortit al carrer tanta gent, tret de lesmanifestacions contra la invasió de l'Iraq. Ara el catalanisme tenia un objectiu mésambiciós: “el dret a decidir”. L'èxit va arrossegar les bases d'Esquerra Republicanes aimposar el “no a l'Estatut retallat” contra les actituds ambivalents dels seus dirigents. Elssenadors republicans haurien pogut impedir l'aprovació del nou Estatut, però no ho vanfer. Aquest fet va ser molt important perquè va restar credibilitat al posicionamentd'ERC a favor del “no” en la campanya del plebiscit estatutari.

L'abstenció va ser la gran protagonista al referèndum de l'Estatut i a les eleccionsautonòmiques de 2006. Esquerra havia deixat orfe el moviment sobiranista. Aquestaorfenesa es va convertir en hostilitat quan els dirigents republicans van optar per tornaral Govern de la Generalitat a qualsevol preu. Molts electors socialistes havien castigat

71


José Montilla amb els pitjors resultats electorals del PSC, perquè el consideravenresponsable del “cop polític” contra el President Maragall. Per a la seva vergonya eterna,els dirigents d'Esquerra van fer President de la Generalitat el qui va trencar la unitatcatalana en defensa de l'Estatut aprovat pel Parlament.

L'any 2007 les principals infraestructures de Catalunya es van col∙lapsar:l'aeroport, les autopistes de peatge, el subministrament elèctric de Barcelona, els trensde rodalies, entre d'altres. Novament va emergir la indignació del poble català inovament es va trobar sense el lideratge polític ni institucional. Novament la Plataformapel Dret a Decidir va fer sortir al carrer centenars de milers de persones el desembre de2007. Una nova força s'havia consolidat, potser poc vertebrada i sense una estratègiaben definida; però amb una idea clara: anar més enllà dels límits de la Constitucióespanyola i assolir un Estat propi. La decepció dels resultats de les eleccions espanyolesde 2008 va provocar que no hi hagués reacció popular a la insensata gestió de lasequera d'aquell any per part del Govern tripartit. La incompetència d'un Govern fill dela traïció pot enfonsar tota una nació. La crisi econòmica i l'augment vertiginós de l'aturde la tardor d'aquell any i de tot el 2009 van acabar de revelarho.

L'abstenció nacional va tornar a ser la protagonista a les eleccions espanyoles de2008 i va permetre que Rodríguez Zapatero aconseguís 25 diputats a Catalunya. Tota laseva campanya s'havia basat en la por al retorn del Partit Popular al poder, sense capidea positiva. Va guanyar enganyant la gent, negant que existís la crisi econòmica iregalant 400 euros a l'Impost de la Renda. Com ja hem assenyalat, els partitsd'obediència catalana van treure els pitjors resultats electorals des de 1978. Esquerra vabaixar de 8 a 3 diputats. Es va demostrar que, si el moviment sobiranista no esmobilitzava a les urnes, el catalanisme polític retrocedia un segle.

El moviment sobiranista: el Fènix de Catalunya

El mite de l'au fènix renaixent de les seves cendres ha acompanyat Catalunya desde fa més de trescents anys. Gràcies aquest fons irreductible quan el catalanisme estroba al fons de l'abisme emergeix un nou moviment popular que fa un salt qualitatiu.Quan el Regne d'Espanya redueix la nostra nació a una comunitat autònoma de règimcomú sorgeix l'anhel d'independència amb força renovada. Quan l'espoli fiscal agreuja lacrisi econòmica reneix la determinació de tallar d'arrel aquesta sagnia insu portable.Quan la minorització lingüística amenaça la supervivència de la nostra llengua iidentitat brota la reclamació d'un Estat propi.

Les grans manifestacions de 2006 i 2007 van ser una expressió de la indignaciódels sectors més conscients de la nostra societat, però, sense direcció política, no vanobtenir resultats. L'enorme clam no s'inscrivia en una estratègia capaç d'assolir l'objectiuque reclamava, la independència. A l'Europa democràtica del segle XXI lesmobilitzacions han de traduirse en representació política. La direcció d'Esquerra, elpartit parlamentari que es proclamava independentista, va deixar sense lideratge el

72


naixent moviment des del moment que va fer President de la Generalitat a JoséMontilla. La integració de la direcció d'Esquerra Republicana al sistema establert es vaconsumar amb la formació del segon tripartit. Va començar a insistir en tots elsarguments del mal menor, típics del Sindrome Petain, L'aposta estratègica de mantenirse al poder a qualsevol preu va desconcertar el moviment sobiranista. Aquest va entraren crisi amb una forta divisió dins de la Plataforma pel Dret a Decidir i el naixement deReagrupament a les files d'Esquerra Republicana. Eren els dolors del part d'una nova eradel catalanisme, la de l'hegemonia de la independència.

6.b. Organitzar l'hegemonia de l'opció per la independència

Les consultes populars

La crisi de la Plataforma pel Dret a Decidir va deixar pas a les iniciatives locals.Calia demostrar que l'anhel de sobirania no era patrimoni d'una minoria activa però pocrepresentativa. Es van recollir signatures per reclamar la convocatòria d'una consultapopular al Parlament de Catalunya. Tots els partits de la Cambra van refusar aquestaproposta. Però el Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació va continuar el procésiniciat. Amb el suport de l'Ajuntament d'Arenys de Munt, amb el seu alcalde alcapdavant, va organitzar la primera consulta popular amb una pregunta clara icontundent: “Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent,democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”. El 13 de setembre de 2009 més del40% dels ciutadans amb dret de vot van participarhi i més del 90% dels vots van optarper un Estat català integrat en la Unió Europea.

El Regne d'Espanya es va treure la careta: va encarregar a un “Abogado delEstado”, “peón negro” falangista, l'intent de fer callar les urnes. La justícia espanyola vaprohibir a l'Ajuntament d'Arenys de Munt donar suport a la consulta popular, mentreque autoritzava la manifestació de “Falange Espanyola”. Europa va assistir atònita a lareacció antidemocràtica de l'Estat Espanyol i a la supervivència legal d'un partit feixistaa Espanya. Havien oblidat que Juan Carlos I continua fidel al jurament dels “principiosdel movimiento” feixista i que no ha jurat la Constitució de 1978: s'ha limitat a ratificarla.

L'èxit d'Arenys de Munt va disparar les iniciatives per repetir els referèndumslocals a 160 municipis catalans el 13 de desembre de 2009 i molts més en les tongadesde 28 de febrer i 25 d'abril de 2010. Es van ajuntar forces dels regidors de diferentspartits aplegats en la plataforma “decidim.cat” amb la constel∙lació d'entitats locals quelluiten per l'autodeterminació. Entre aquests municipis destaquen ciutats com Blanes oVic que tenen desenes de milers d'habitants. Mobilitzar un percentatge significatiu del'electorat requereix aplegar molts esforços i capacitat organitzativa. La tasca no és fàcili es comprensible que apareguin divergències. El que cal és trobar mecanismes

73


democràtics de resoldreles. Tanmateix, passi el que passi, arreu del país milers depersones s'han aplegat per portar a terme aquestes consultes. Aquest fet demostra laimplantació d'un ampli moviment sobiranista.

Reagrupament.cat

La participació d'Esquerra en el segon Govern tripartit va provocar el naixementde Reagrupament com a corrent intern del partit. A finals de gener de 2007 l'anticConseller de Governació, Joan Carretero va publicar al diari Avui l'article “ERC, deplaneta a satèl∙lit” que denunciava la submissió d'Esquerra al PSCPSOE. Al Congrés de2008 es van presentar quatre candidatures. La candidatura de Joan Carretero i RutCarandell va presentar una ponència estratègica que contenia un full de ruta que vasorprendre els mitjans de comunicació: la declaració unilateral d'independència. Aquestllibre va ser engendrat aleshores quan el seu autor va redactar el primer esborranyd'aquell document. Partia de la constatació que la legislació espanyola no reconeixia eldret a l'autodeterminació i el gradualisme estava abocat al fracàs i a la frustració. ElRegne d'Espanya no era democràtic com el Canadà i el “dret a decidir” s'havia d'exercirtrencant amb la legalitat espanyola. La nació catalana tenia el dret històric a un Estatpropi. Calia sumar a aquest dret inalienable la voluntat democràtica del poble català.S'havia d'assolir una majoria social per proclamar i defensar la independència. Un copassolida la majoria necessària el Parlament de Catalunya proclamaria unilateralmentCatalunya com Estat integrat en la Unió Europea.

El tàndem Joan Puigcercós i Joan Ridao, que controlava l'aparell administratiudel partit, va guanyar la Presidència i la Secretaria General d'Esquerra amb només el37% de suport. Semblava inevitable refer la unitat interna. Aquesta exigia canviarl'estratègia seguida fins aquell moment i que havia portat a la derrota de les eleccionsespanyoles. Es van marcar unes famoses línies vermelles, que s'han destenyit amb el pasdels dies. Als Congressos Regionals de la tardor de 2008 es va comprovar la voluntat dela direcció d'utilitzar manera sectària l'organització del partit per controlarne el 100% imantenirse al Govern en tota circumstància. Esquerra no només havia perdut el rumbestratègic, sinó que aquest estava determinat pel manteniment de la xarxa clientelar. Ladirecció d'Esquerra havia implantat el model caciquil dels partits espanyols.

Aquesta bunquerització va portar un debat dins Reagrupament entre elspartidaris de mantenirse hivernats dins Esquerra i els partidaris de crear un nou partit.El dilema era greu. Continuar dins legitimava una organització que es definia com aindependentista però que estava satel∙litzada pels socialistes espanyols. No hi havia capperspectiva de canviar la dinàmica creada, ni tan sols un fracàs electoral havia despertatel conjunt dels militants. Crear un nou partit tenia tres grans problemes. El primer era eldesprestigi dels partits. La segona objecció era sumar una nova divisió i la identificacióde la nova força amb les anteriors escissions d'ERC. El tercer problema derivava del'absoluta manca de suports materials i de l'escassa presència als mitjans decomunicació.

74


La Candidatura Transversal

En aquesta disjuntiva l'escriptor d'aquest assaig va proposar al Grup Promotor deReagrupament un plantejament nou. Calia proposar una Candidatura Transversal de totel moviment sobiranista, inclosa Esquerra, a les eleccions al Parlament de Catalunya.Era imprescindible convertir aquesta cita amb les urnes en el punt d'inflexió de ladecadència del catalanisme polític. El nou sistema de finançament i la sentència delTribunal Constitucional havien de desencadenar noves mobilitzacions sobiranistes. A lavegada aquestes noves agressions traspassaven les “línies roges” marcades al Congrésd'ERC i havien de despertar les bases republicanes com havia passat el febrer del 2006.Aleshores el desvetllament havia forçat la direcció d'Esquerra a defensar el “no” al'Estatut. Ara la indignació de la militància d'ERC havia de trencar el Govern tripartit. Larepulsa contra les darreres escorrialles del procés estatutari havia de forjar la mésàmplia Candidatura Transversal, una nova Solidaritat Catalana, encapçalada per lespersonalitats de més prestigi del país. Les eleccions havien d'obrir una nova etapa en lahistòria del catalanisme determinada pel pas de l'autonomia a la independència i per lasubstitució del fracassat gradualisme per l'estratègia de la declaració unilaterald'independència. El Grup Promotor de Reagrupament va fer seu aquest plantejament iva accelerar la seva constitució com una associació més del moviment sobiranista.D'aquesta manera deixaria de ser un corrent intern d'Esquerra Republicana i esdevindriauna entitat com tantes altres que tenien militants d'ERC. La proposta mantenia unitReagrupament.cat perquè uns reagrupats podien defensar la Candidatura Transversalsdins d'ERC, mentre que d'altres treballaven pel projecte entre la resta del movimentsobiranista.

A finals d'abril de 2009 Joan Carretero va publicar l'article «Patriotisme iDignitat», al diari Avui. S'hi analitzava el bloqueig de la situació política, determinadapel nou sistema de finançament i la sentència del Tribunal Constitucional. I feia unadoble proposta: «a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar unacandidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamacióunilateral de la independència de Catalunya». I continuava: «L’altre gran eix que hauria devertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitatpolítica, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans». Aquestplantejament unitari enllaçava amb la tradició més arrelada del catalanisme com lamateixa formació d'Esquerra Republicana de Catalunya el mes de març de 1931.

La direcció d'Esquerra no va estudiar aquesta proposta, que era l'única manerade trencar la seva tendència a la baixa a les enquestes. Només va veure que implicavadeixar el Govern tripartit en el moment d'afrontar el nou sistema de finançament i lasentència del Tribunal Constitucional. A més atacava el nucli mateix del sistemaclientelar en proposar una candidatura en la qual fortes personalitats independentsdesplaçaven els candidats dòcils. Per aquestes raons els líders republicans es vanprendre la proposta del líder de Reagrupament com un atac frontal. I va decidirexpedientar Joan Carretero. Aquest, abans de sotmetre's a un sumaríssim inquisitorial,va deixar la militància.

75


6.c. El moviment sobiranista i la regeneració democràtica

La voluntat popular, l'àmbit de tots els àmbits

A finals de l'estiu de 2009 era clar que el moviment sobiranista havia abandonatla via gradualista de la direcció d'ERC i de CiU. Tant els que portaven a terme lesConsultes Populars com Reagrupament confluïen en la necessitat de guanyar larepresentació democràtica del poble català. No podia ser que l'abstencionisme nacionalpermetés obtenir els resultats que van tenir els partits espanyols a les eleccions del2008.

El 13 de setembre la consulta d'Arenys de Munt obria la porta a una tongada denous plebiscits populars per la independència. El 3 d'octubre se celebrava la primeraAssemblea de Reagrupament Independentista amb l'assistència de 1.200 dels 2.200associats. En ple estiu les propostes de declaració unilateral d'independència iregeneració democràtica de Joan Carretero havien omplert tots els locals on parlava. Enuna època de desencís s'havia produït un miracle de participació. S'havia trencat el murd'escepticisme amb què molta gent havia reaccionat davant la proposta de plantar caraals sistema establert a les eleccions de 2010. Diferents personalitats van acompanyar elsreagrupats al Palau de Congressos com invitades. Salvador Cardús va parlar en nom detotes elles. A la tarda va ser el torn de Carles Mora, l'alcalde d'Arenys de Munt, el qui esva dirigir al miler d'assistents.

A la tardor de 2009 s'han posat els fonaments per convertir les eleccions alParlament de Catalunya del 2010 en una gran batalla: l'estratègia de la declaracióunilateral d'independència disputarà els vots del nostre poble als partits del sistemaestablert. D'aquesta manera deixarà enrere els anys frustrants en què ha intentat influirsobre els diputats del Parlament. Ho ha provat amb tota mena d'iniciatives legislatives,amb manifestacions i altres accions i la resposta ha estat el menyspreu d'una castaprivilegiada que s'ha aïllat del poble. Molts antics militants deixaran d'intentar canviardes de dins la línia política dels partits majoritaris, inalterable a causa del modelespanyol de control intern.

Les forces del sistema establert sostenen que no hi ha la consciència nacionalnecessària per a la proclamació unilateral de la independència. Els centenars de milersde persones que es van manifestar pel “Dret a decidir” l'any 2006 i 2007 desmenteixenaquesta afirmació. A tots els membres de poder establert els alarma que aquestscentenars de milers de desafectes amb el règim constitucional es mobilitzi i porti alParlament de Catalunya una força que aplegui independència i regeneraciódemocràtica. Intentaran impedirho amb tots els seus mitjans al seu abast: l'apagadainformativa, la tergiversació sistemàtica dels nostres plantejaments, la identificació ambl'extrema dreta. Són mestres en l'art de manipular l'opinió pública.

76


Però finalment els representants del moviment per la independència unilateralirrompran a l'hemicicle del Parc de la Ciutadella i faran esclatar totes les contradiccionsdel sistema establert. Constituiran la falca que esberlarà les castes polítiques que des de1977 han desnaturalitzat el catalanisme polític amb el seu suport a la monarquiapostfranquista, amb la seva sistemàtica reducció d'expectatives del nostre poble, amb lesseves pràctiques clientelars i corruptes.

Una nova manera d'organitzar el moviment sobiranista

La Candidatura Transversal per la independència ha de ser l'arrencada delredreçament del catalanisme polític. No és a les seves mans revertir la decadència delspartits catalans, ni de les sucursals dels partits espanyols. En canvi, sí que només depèndel moviment per la independència restablir l'abisme moral entre els partits del règimespanyol i les forces de la independència. El moviment sobiranista ha d'arribar al'hegemonia sense repetir l'acomodació al sistema establert dels partits majoritaris.

Per aconseguir aquesta fita ha de dotarse d'un nou tipus d'estructures defuncionament. No n'hi ha prou amb la integritat de les persones per impedirl'acumulació de poder en un grupet o en un individu. Hem constatat que el podercorromp i que el poder total corromp totalment. Per evitarho hem d'establir un sistemade contrapesos i d'equilibri de poders que faci impossible la concentració de lesdecisions en una oligarquia partidària. Cal impedir tornar a caure en el model espanyolde partits de l'actual règim. La regeneració democràtica ha de començar en la manerade funcionar del moviment per la independència.

La Candidatura Transversal ha de demostrar que és possible una força políticaamb pluralitat, debat intern, transparència i democràcia en l'elecció dels candidats.Abans de les eleccions hem de demostrar que és possible fer a casa nostra les primàriesobertes i els debats entre precandidats que es fan a França o als Estats Units d'Amèrica.Després els càrrecs electes han de poder votar en consciència i no convertirse en robotssotmesos a una disciplina fèrria. Ha de ser possible el que és habitual a la Cambra delsComuns; per exemple que més de 100 diputats laboristes votin contra la guerra de l'Iraqencara que la defensi el seu Primer Ministre, Tony Blair.

La manera d'evitar que una direcció política acabi controlant el moviment per laindependència és que n'hi hagi moltes. Avui un gran nombre d'organitzacions esreconeixen part del corrent sobiranista, dedicades a la defensa de la nostra llengua icultura, a la protecció del territori davant d'agressions urbanístiques, moltes centresd'estudis i d'altres. També a Internet hi ha nombroses pàgines web que defensen aquestaopció. Aquest sistema lax de vertebració política no és únic, sinó habitual a molts païsosanglosaxons. Allà una miríada de grups d'acció política, fundacions, “think tanks”,diaris, d'aspecte calidoscòpic, s'apleguen al voltant d'un programa i d'una candidaturaquan hi ha eleccions.

77


El nou moviment per la independència també ha d'actuar així. Ha d'aplegarl'actual entramat d'entitats que lluiten pel dret a decidir en una gran confederació en laqual les diverses organitzacions mantinguin la seva personalitat jurídica. Quan esconvoquin eleccions caldran uns mecanismes de debat per elaborar el programa comú iper elegir d'una manera transparent els candidats. També caldrà adaptarse a lalegislació electoral espanyola. Per establir el programa per als anys vinents caldriaconvocar una “Conferència Nacional per la Independència” i per escollir els candidatsunes “Primàries Obertes” que elegirien uns compromissaris que es reunirien en unaConvenció Nacional; aquesta proclamaria les llistes electorals definitives.

Aquest sistema ha d'impedir la formació d'una nova “nomenclatura” partidista.La diversitat d'entitats i d'interessos farà imprescindible el debat i obligarà el movimenta mantenir la seva vitalitat intel∙lectual i ètica. La tria de les candidatures en “primàriesobertes” forçarà la transparència en l'elecció dels candidats. El sistema confederalpermetrà mantenir una gran amplitud ideològica i assolir, al mateix temps, lademocràcia de qualitat. Aquesta sempre es basa en els raonaments i no en la disciplina,en la tria de candidats pels seus mèrits i no en la cooptació i la lleialtat tribal.

Conferència Nacional per la independència

En una societat europea per obtenir la majoria per la independència cal definiramb precisió el procés que cal seguir. També s'ha de detallar les propostes deregeneració democràtica, els programes contra la crisi econòmica, les polítiques contraels desequilibris territorials i mediambientals, els plans per combatre el fracàs escolar ielevar el nivell cultural del país. Aquesta és l'estratègia que ha seguit l'Scotish NationalParty i li ha permès assolir la majoria relativa en molts pocs anys. El sobiranisme haacumulat un gruix considerable d'experts i de propostes sobre tots els grans problemesde la nostra nació. La Conferència Nacional per la Independència que es proposa hauriad'aplegar al nombre més gran possible d'aquestes persones i grups amb l'objected'elaborar l'estratègia i el programa de la Candidatura Transversal per a la legislaturavinent.

Aquesta Conferència no hauria de redactar un memorial de tots els greugesacumulats per la nostra nació. Tampoc no hauria de recopilar en un llistat totes lespropostes i reivindicacions locals i generals del moviment sobiranista. Aquest és l'errordels programes dels partits majoritaris que són un simple agregat de reivindicacions ipromeses que després queden oblidades en un calaix. El compromís de complir el queprometem exigeix ser molt estrictes amb les expectatives que suggerim. Hem de trencarla dinàmica d'avui promeses, demà excuses.

La Conferència Nacional ha d'establir les grans línies que ens han de portar al'hegemonia social del sobiranisme i a la declaració unilateral d'independència. A ladarrera part d'aquest assaig es fa una aproximació als grans apartats implicats en la viade la declaració unilateral d'independència: la combinació de la lluita política i l'acció a

78


la societat, l'actuació a les institucions públiques a l'oposició i al govern, el plantejamentpolític en conflicte amb l'Estat Espanyol, la internacionalització del cas català i lapreparació d'una desobediència civil a gran escala si arribés a ser necessària. Sense unconsens intel∙lectual sobre aquesta estratègia és impossible determinar els nostrescompromisos per a la legislatura vinent. De manera col∙lectiva hem d'estudiar quins sónels passos que han seguit altres nacions per aconseguir el seu Estat propi i adaptarlo ala nostra realitat nacional.

El funcionament de la Conferència Nacional per la Independència hauria departir d'unes ponències inicials en les quals s'hauria de demanar la participació i lesaportacions de personalitats sobiranistes de reconegut prestigi. A continuació s'hauriend'articular debats en l'àmbit local i comarcal amb la participació de totes les entitatsadherides a la Candidatura Transversal. Aquestes discussions contrastarien les diferentsmaneres d'entendre el país i el procés històric que porta a la independència. Tambépermetrien enriquir les propostes inicials amb les esmenes acceptades per la majoria.L'acte final de la Conferència Nacional per la Independència ratificaria tot el debat previi les seves conclusions. D'aquesta manera seguiríem el solc obert per la ConferènciaNacional Catalana de 1922 encapçalada per Rovira i Virgili i Nicolau d'Olwer i per laConferència Nacional Catalana de Mèxic de 1953, impulsada per Batista i Roca i amb laparticipació de partits catalans i de personalitats com Pau Casals i Carles Pi i Sunyer.

Primàries obertes

La transparència en l'elecció dels components de la Candidatura Transversaldemostrarà que és possible una altra manera de fer política. Cal impedir el sistema decooptació per part de la direcció que practiquen tots els partits majoritaris. Enl'elaboració de les llistes el sobiranisme s'hi juga la credibilitat de la regeneraciódemocràtica que propugnem. Hem de demostrar que els catalans podem desenvoluparun procés democràtic de la mateixa qualitat que els partits nordamericans, francesos,britànics. I lluny del “centralisme democràtic” de tuf leninista que practiquen els partitsmajoritaris espanyols.

S'han de triar els candidats sobiranistes en un procés de “primàries obertes”. Enaquestes, per un costat, qualsevol persona s'hauria de poder inscriure en el registre devotants i participar en el procés, amb l'única condició d'estar associada a una entitat delmoviment sobiranista. Per l'altra cantó, qualsevol aspirant a candidat hauria de podercrear la seva plataforma, amb el seu programa específic. Cal fomentar el debat i evitarels pactes de passadissos entre les direccions de les diferents associacions adherides.Cada candidat haurà de dirigirse directament als electors registrats. A cada comarcas'hauran de fer debats entre els diferents candidats i després una votació en diesdiferents perquè els candidats puguin fer campanya. En l'àmbit comarcal s'escollirancompromissaris de manera proporcional als vots obtinguts per cada candidat. Aquestsrepresentants comarcals estaran obligats a votar el seu candidat en primera instància.Però en la Convenció Nacional els compromissaris recuperarien la llibertat de vot si el

79


seu candidat es retirava.

En les eleccions vinents al Parlament de Catalunya caldrà adaptarse a la lleielectoral que estigui vigent. Molt probablement es mantindrà el sistema actual, amb lesprovíncies com a circumscripcions electorals. Aquest fet entra en conflicte amb la visióde la majoria del moviment sobiranista que propugna districtes electorals reduïts ambl'objectiu de fomentar la relació directe entre electors i diputats. Sobretot facilita el fetde retre comptes (accountability) dels representants en relació als electors. El reglamentde les “primàries obertes” de la Candidatura Transversal haurà de preveure un sistemaperquè els nostres candidats es responsabilitzin d'una futura circumscripció electoral,encara que la legislació obligui a encaixarlos en una llista tancada d'una provínciaespanyola. També caldrà reglamentar les relacions entre els càrrecs electes i el conjuntdel moviment que els ha elegit, així com amb les entitats adherides a la CandidaturaTransversal.

La limitació temporal de càrrecs és també imprescindible per garantir larenovació constant dels representants del moviment transversal. L'activitat política nos'ha de convertir en una professió. La perpetuació en els càrrecs porta a la creació del'anomenada “classe política”. La regeneració democràtica exigeix que la dedicació a larepresentació del nostre poble torni a ser una obligació moral temporal de les personesamb la preparació i la vocació necessàries.

La Conferència Nacional per la Independència i les “primàries obertes” han depermetre aplegar la major part del moviment sobiranista. També establiria unprecedent molt important de cara al sistema de confecció de candidatures a les eleccionsmunicipals de 2011. Sobretot, la democràcia profunda del moviment per la proclamacióunilateral de República Catalana el farà aparèixer com una força diferent dels partitspolítics dels sistema establert. El seu funcionament transparent li atorgarà la força moralnecessària per liderar la regeneració democràtica.

80


Tercera part

Estratègiaper proclamar Catalunya Estat europeu

81


En pur silenci hem preservat uns àmbits.Edifiquemhi,tenaços, una pàtria, l'àmbit de tots els àmbits.

Miquel Martí i Pol: “L'àmbit de tots els àmbits”

Capítol 7

L'estratègia unilateral vers la independència

7.a. Més de 100 nacions han esdevingut independents des de 1945

La separació pacífica només depèn dels catalans

La principal dificultat per assolir la independència és psicològica: l'arreladacreença que és impossible. En aquest axioma es barregen la por a la reacció de l'EstatEspanyol amb el baix nivell de consciència nacional del poble català. Aquesta mescla depor i incredulitat obnubila la ment de moltes persones, malgrat el fet incontestable quemés de cent nacions s'han declarat independents des de la fundació de les NacionsUnides.

La recança subconscient a la separació d'Espanya és semblant a la que provocaun divorci. Hi ha una resistència emocional al trencament amb la parella i unapredisposició a la resignació i l'acomodament. Si el cònjuge és violent, el pànic a la sevaira se suma al temor pel futur econòmic i dels fills i per la reacció de familiars iconeguts. Però, després d'anys de prohibició, hi ha un procediment judicial iadministratiu ben establert per aconseguir la dissolució del matrimoni: advocats, judici,repartiment de béns, custòdia dels fills, pensions, etc. Aquest camí normatiu fa més fàcilafrontar amb claredat la situació, superar els frens sentimentals i les pors.

82


La independència de Catalunya està prohibida per la Constitució espanyola, comho era el divorci en la Dictadura franquista. Però la via existeix a nivell internacional,encara que el Regne d'Espanya no la reconegui. Les Nacions Unides es fonamenten en eldret a l'autodeterminació, perquè el dret de conquesta ha estat la major causa deguerres al llarg de la història. Cap Estat no té predisposició a donar la llibertat a lesseves colònies o els seus territoris annexats gràcies a la força de les armes. Per aquestaraó les institucions internacionals preveuen procediments per resoldre els casos en quèels Estats dominants no volen reconèixer la independència als pobles dominats. Enaquest procés només cal sumar el dret històric d'una nació amb la voluntat de la majoriadels ciutadans de Catalunya, de la mateixa manera que en un divorci és suficient ladeterminació d'un membre de la parella.

Molta gent veu els enormes avantatges de constituir Catalunya com un Estat dela Unió Europea, i no percep cap benefici pel fet de ser súbdits del Regne d'Espanya.Però no veu el camí que ens pot portar a constituirnos com Estat. No s'adonen fins aquin punt les circumstàncies internacionals permeten la proclamació de laindependència, ni de la feblesa d'Espanya. No són conscients fins a quin punt l'hostilitatpolítica, econòmica i cultural de l'Estat espanyol ha creat les condicions necessàriesperquè la majoria per la independència sigui possible.

Demostrar al món la voluntat de separació d'Espanya

La clau per aconseguir el divorci d'Espanya és demostrar al món la voluntat delscatalans de crear un Estat propi. No s'ha d'aconseguir en primer lloc que l'Estat espanyolreconegui el nostre dret a separarnos d'ell; no ho farà mai!. No és l'hora de lluitar peldret del divorci, perquè la llei del divorci de les nacions ja existeix: és la legalitat de lesNacions Unides. El divorci es demana a un jutge imparcial no a una parella que saps queno el vol concedir.

La separació no és un afer intern de l'Estat espanyol, perquè no reconeix el “Dreta Decidir” com el Canadà o el Regne Unit. Ja hem superat la fase de reclamar el dret adecidir; ha arribat l'hora d'exercirlo. D'altra banda, als ciutadans catalans elreconeixement d'un dret abstracte els interessa poc; només el reclama la minoria mésconscienciada nacionalment. En canvi els avantatges de treure'ns de sobre el Regned'Espanya, la seva democràcia de baixa qualitat, l'espoli fiscal i la seva incultura banalengrescarà a la majoria.

En unes eleccions al Parlament de Catalunya es pot demostrar la voluntat delpoble català de separarse del Regne d'Espanya. Només cal atorgar la majoria necessàriaa una força política que s'hagi presentat amb el programa explícit de la independència.Aquesta majoria ha de proclamar d'una manera unilateral Catalunya com a Estat de laUnió Europea, trencar amb la legalitat espanyola i acollirse als principis de les NacionsUnides. Aquest acte de sobirania desencadenarà el procediment de la separació queinclourà negociacions amb el Govern espanyol, supervisió de tot el procés per lesinstàncies internacionals i un referèndum de ratificació de la proclamació de la

83


República Catalana.

La “Declaració Unilateral d'Independència” és urgent i es pot assolir la majorianecessària en dues o tres legislatures. En aquest temps s'ha d'assolir l'hegemonia socialimprescindible per guanyar el referèndum d'autodeterminació. Cal tenir present que espot obtenir la majoria absoluta al Parlament amb el 45% dels vots emesos, i amb unaproporció menor del cens. Però amb aquest percentatge no es guanya un plebiscit deseparació. Perquè en aquest referèndum la participació serà la més alta de la història.

Per arribar al punt de ruptura es necessita una estratègia que assenyali els passosper assolir la majoria. En els capítols següents esbossarem els grans trets d'aquest pla:els eixos estratègics que convenceran la majoria dels nostres conciutadans; laimplantació de l'alternativa política per la independència a Catalunya; l'afebliment de laresistència de l'Estat espanyol; la internacionalització de les reivindicacions catalanes;la preparació de la resistència pacífica si és necessària per la secessió.

Procediments internacionals de separació

Com hem dit, les Nacions Unides han passat dels 50 membres que la van fundarals 192 actuals. La majoria d'aquestes nacions han aconseguit la independència d'unamanera pacífica: unes amb l'acord amb l'antiga metròpoli i d'altres en conflicte polític.Aquest darrer cas és el que obliga el poble oprimit a la declaració unilateral del nouEstat. La separació entre Txèquia i Eslovàquia l'any 1993 és el paradigma recent de lavia amistosa. També és exemplar la separació de mutu acord de Groenlàndia respecte aDinamarca, l'any 2009. El Quebec i Escòcia plantegen un procés de separació delCanadà i del Regne Unit respectant la legalitat canadenca i britànica. Els quebequesoshan celebrat diversos referèndums sobre la seva sobirania i han guanyat els partidaris decontinuar formant part del Canadà. De manera prèvia el seu Tribunal Suprem haviareconegut el dret a decidir la separació o la unió als ciutadans del Quebec. L'ScotishNational Party va accedir al govern d'Escòcia en minoria amb el compromís de celebrarl'any 2010 un referèndum sobre la seva independència. El Regne Unit està en contrad'aquesta separació, però no ha objectat mai res a la celebració del plebiscit.

Quan un Estat reconeix el dret a decidir i accepta la separació de territoris elconflicte plantejat és un afer intern d'aquest país. Però quan un Estat no admet el dret adecidir cal aplicar el principi universal del dret a l'autodeterminació i el conflicte deixade ser un assumpte intern d'aquell país i esdevé un afer internacional.

En l'opció del desacord també tenim nombrosos exemples de separació unilateralpacífica. L'any 1905 Noruega va esdevenir independent després de la declaració del seuParlament amb l'oposició de Suècia a la qual estava unida. L'Estat suec, malgrat algunsdubtes inicials, va acabar respectant la voluntat dels noruecs i el bon veïnatge va serràpid i intens. L'any 1991 el Parlament de Lituània va declarar unilateralment laseparació de l'URSS. Les altres repúbliques bàltiques van seguir el seu exemple ifinalment la Federació Soviètica es va dissoldre. Eslovàquia també es va separar deIugoslàvia de manera unilateral i contra la voluntat de la Federació Iugoslava. Aquesta

84


va oposar una petita resistència inicial però a continuació la va acceptar.

La variant del desacord i la confrontació ha estat la més habitual al llarg de lahistòria. Desenes d'Estats han negat l'existència de pobles amb dret a l'autodeterminaciódins les seves fronteres. El Regne d'Espanya va ser un dels primers imperis a constatar,impotent, que no era capaç de retenir les colònies heretades del Regne de Castella.Aquesta llarga llista de conflictes han portat a mecanismes per resoldre'ls sense l'esclatd'hostilitats. El reconeixement del dret a l'autodeterminació per les Nacions Unides tél'objectiu d'evitar el recurs a la violència i amb aquesta finalitat ha establert institucionscom el Comitè de Descolonització.

El colonialisme intern

La comunitat internacional ha hagut d'intervenir per garantir les conculcacionsdel dret a l'autodeterminació en les situacions que podem anomenar “colonialismeinterior”. Aquest es dona quan el país ocupat és contigu a l'ocupant i es creen fronteresque tenen l'aparença de correspondre a una nació normal. Un cas paradigmàtic ésl'ocupació del sud del Tirol per les tropes italianes en finalitzar la Primera Guerramundial. Aquest va ser annexat per la força al Regne d'Itàlia sense cap consulta a lapoblació de parla alemanya. Mussolini va fomentar la immigració de població italianaper consolidar la conquesta territorial. En el colonialisme interior no hi ha la distànciahabitual entre la metròpoli i les seves possessions i sembla que no s'hi apliqui el dret al'autodeterminació. Però hi és pertinent, com s'ha demostrat en el cas de Timor, envaïtper Indonèsia i finalment independent gràcies a les pressions internacionals.

Gibraltar està inscrit a l'ONU com un cas de descolonització pendent. Aquest casens interessa perquè prové de la Guerra de Successió espanyola com el cas deCatalunya, el País Valencià i les Illes Balears, ocupats igualment per la força. Ladiferència rau en la distància entre el Regne Unit i el Penyal, mentre que els PaïsosCatalans són adjacents al Regne d'Espanya. El Regne Unit ha convocat diversosreferèndums d'autodeterminació i els gibraltarenys s'han pronunciat contra la sevaintegració a Espanya. En aquest cas els drets històrics sobre el territori són clarament del'Estat espanyol, successor del Regne de Castella. Però no coincideixen amb la voluntatde la seva població. Aquest fet ens alliçona sobre un aspecte de la legalitat internacionalque exigeix que els drets territorials històrics siguin ratificats per la voluntat dels seusciutadans. Catalunya, com el País Valencià i les Illes Balears, poden demostrar els seusdrets històrics sobre el seu territori davant qualsevol tribunal o comitè internacionalimparcial. Tanmateix, a més, han de sumarhi la voluntat d'independència de la majoriadels ciutadans.

El cas més recent d'aplicació del dret a l'autodeterminació a un cas decolonització interior és el de Kosovo. En dissoldre's la Federació Iugoslava, Sèrbia vareduir l'autonomia de Kosovo i va fomentarhi la immigració de serbis. La resposta delParlament kosovar va ser una primera proclamació unilateral d'independència, l'any

85


1990. Aquesta només va ser reconeguda per Albània. L'any 1998 Sèrbia, acabades lesguerres contra Croàcia i Bòsnia, va atacar els kosovars. L'OTAN va intervenir contral'agressor i l'any 1999 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va establir la sevaadministració que es va allargar fins al febrer de 2008. Aleshores, novament, elParlament de Kosovo va proclamar la seva independència sense l'acord de Sèrbia. Peròva ser reconeguda per la majoria de països democràtics, entre els quals no hi ha niRússia, ni Espanya.

7.b. La independència de Catalunya exigeix trencar amb la legalitat espanyola

Gradualisme impossible dins el búnquer constitucional espanyol

La Constitució de 1978, hereva de la concepció borbònica d'Espanya, faimpossible la separació de mutu acord entre Catalunya i el Regne d'Espanya. Noreconeix el dret a decidir i és un text bloquejat i irreformable a la pràctica. El TribunalConstitucional va anul∙lar l'acord del Parlament basc, a instàncies del lendakariIbarretxe, per convocar una consulta sobre la voluntat del poble basc sobre el seu dret adecidir. La sentència nega l'existència del poble basc com a subjecte històric que puguiexpressar una voluntat col∙lectiva. La Constitució Espanyola tanca la via de resoldre eldret a decidir dels catalans dins la legalitat espanyola. El procediment seguit al Quebec ia Escòcia d'un referèndum sobre la sobirania no es pot aplicar a Espanya. És inútilrecórrer a les instàncies polítiques i judicials espanyoles que són alhora jutge i part. Amés l'actual règim monàrquic, fill de la legalitat franquista, no té la tradició democràticadel Canadà o el Regne Unit.

Per justificar l'aposta estratègica de pacte amb el PSCPSOE la direcció actual d'ERC parla de l'assoliment d'”espais de sobirania” a còmodes terminis. Aquest gradualisme també és impossible dins la legalitat espanyola. Antonio Maura, l'any 1918,ja va esclatar amb un rotund “nunca, nada” a les demandes de sobirania parcial que havia presentat Francesc Cambó. Era el debat sobre la petició catalana d'un Estatut d'Autonomia i Cambó era el portaveu de tots els diputats catalans al Congrés de Diputats. El fracàs del procés de l'Estatut d'Autonomia de 2006 ha ratificat la impossibilitat del gradualisme dins el búnquer constitucional espanyol. El Tribunal Constitucional espanyol ha sentenciat a mort el possibilisme català.

Dret a decidir i declaració unilateral d'independència

El bloqueig constitucional espanyol només deixa oberta la via de la declaracióunilateral d'independència. Com hem dit, aquesta arribarà quan una majoria partidàriade proclamar Catalunya Estat de la Unió Europea guanyi les eleccions al Parlament deCatalunya. Aquesta majoria, encapçalada pel President de la Generalitat, haurà de

86


trencar amb la legalitat del Regne d'Espanya i proclamar la República Catalana.

La dependència internacional de l'Estat Espanyol impedirà retenir Catalunyausant la força militar contra les urnes. Si el Regne d'Espanya reaccionés amb violènciacontra la decisió del Parlament de Catalunya, tornaria a esdevenir un pàriainternacional com ho va ser amb el règim militar. Espanya no pot asseure's al Consell deMinistres de la Unió Europea, formar part de l'euro i al mateix temps reprimir lavoluntat del poble català.

El govern espanyol podria optar per la suspensió de l'Estatut de Catalunya i ladetenció del President de la Generalitat, el seu Govern i els diputats secessionistes. Hova fer el govern espanyol el 6 d'octubre de 1934 després de la declaració del PresidentCompanys de l'Estat Català dins la República Federal espanyola. Per impedir aquestareacció és imprescindible dues estratègies prèvies en l'àmbit de l'Estat Espanyol i enl'àmbit internacional, com exposarem en dos capítols propers. El moviment sobiranistaha de portar a terme una actuació a les Corts Espanyoles que deslegitimi la monarquiapostfranquista. Igualment és imprescindible internacionalitzar el conflicte català i situarlo en l'agenda de la diplomàcia i dels mitjans de comunicació internacionals.

La comunitat internacional no mourà abans un dit per nosaltres. La classepolítica de cada país té altres prioritats abans de preocuparse de Catalunya. Nomésreaccionarà davant del fet consumat de la proclamació unilateral de la independència.Aleshores, pressionarà el Govern espanyol per trobar una sortida negociada. Una sortidaque només pot ser la celebració d'un referèndum amb la pregunta que ja han contestatels ciutadans d'Arenys de Munt: “Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret,independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”. Però aquesta vegada laconsulta serà vinculant i tindrà la garantia de les institucions internacionals.

En aquell moment històric s'ha d'haver consolidat la majoria per laindependència. Perquè el plebiscit de separació d'Espanya tindrà la participació mésalta, des dels pobles petits a les grans conurbacions metropolitanes. Però si el poblecatalà ratifica la decisió del Parlament, la Unió Europea haurà de reconèixer que laRepública Catalana és un estat successor de l'antic Regne d'Espanya d'acord amb l'article17 del conveni de Viena. A continuació es negociaran tots els aspectes de la separacióamb el govern espanyol: la retirada de les tropes espanyoles, el traspàs dels béns del'Estat al nostre país, el repartiment del deute exterior, un conveni de doble nacionalitatper als ciutadans que la desitgin, entre moltes altres qüestions.

El 14 d'abril de 1931 i el restabliment de la Generalitat de 1977

Per arribar a aquest estadi de fissió és imprescindible un procés històric quesacsegi tota la nostra societat. El poble català ja ha viscut processos semblants. El mésrecent va ser l'enorme mobilització dels dos anys posteriors a la mort del GeneralFranco al voltant de l'Assemblea de Catalunya creada l'any 1971. El triomf dels partits

87


catalanistes a les eleccions de juny de 1977 i la constitució unilateral dels diputats isenadors electes en Assemblea de Parlamentaris va forçar el Regne d'Espanya a acceptarel restabliment dels principis i institucions de l'Estatut d'Autonomia de 1932. El governespanyol va haver d'admetre el retorn del president de la Generalitat de Catalunya al'exili. Un altre gran antecedent és el 14 d'abril de 1931 quan Francesc Macià vaproclamar la República Catalana, que va desencadenar l'alliberament del Governprovisional de la República espanyola i l'abatiment de la monarquia borbònica.

Conflicte democràtic i tensió democràtica contra pluja fina

No s'arriba a unes jornades històriques com les esmentades seguint la rutinainstitucional i anestesiant el catalanisme. La “tensió democràtica” amb el Regned'Espanya és el fonament d'una estratègia sobiranista. Una nació que s'enfronta ambun Estat que nega la seva identitat no pot actuar a les seves institucions com si no existísun conflicte polític. Un moviment que lluita contra l'opressió d'un Estat que té aspectesdemocràtics, pot aprofitar les escletxes obertes, però no pot legitimar les institucions del'Estat opressor considerantles democràtiques.

La sobirania vindrà d'una manera pacífica, però no sense conflicte. L'Estatutd'Autonomia de 1979 es va guanyar amb la “tensió democràtica” de les gransmanifestacions de l'Onze de Setembre de 1976 i 1977. La mobilització del movimentveïnal va permetre convertir en parcs públics l'Espanya Industrial de Sants, la Pegaso,Can Mercader de Cornellà, i tantes altres finques. En canvi, els trenta anys de“normalitat” institucional han permès la recuperació de l'espanyolisme més caspós, del'especulació urbanística i la degradació de la situació laboral. El gran salt delcatalanisme polític entre 1901 i 1931 no va ser el resultat de la “pluja fina” de l'acció dela Mancomunitat, sinó a la constant “tensió democràtica” al llarg de tres dècades: 1905,assalt militar al diari “La Veu de Catalunya” i el “CuCut” i la gran reacció de la“Solidaritat Catalana”; 1909, la Setmana Tràgica contra la Guerra del Marroc; 1917,l'Assemblea de Parlamentaris i Vaga General; 1918, campanya per l'Estatutd'Autonomia; 1919: Vaga de la Canadenca; 1923: Cop d'Estat de Primo de Rivera; 1931,proclamació de la República Catalana.

Sostenir que la “centralitat” de l'electorat està en “el nostre mal no vol soroll” ésadoptar el pensament dels nostres adversaris. És absurd esperar que la rutina electoralcada quatre anys pugui portar, un dia, a una majoria sobiranista. És més fàcil que elconjunt de càrrecs electes i els seus satèl∙lits s'acomodin a la inèrcia institucional que nopas aconseguir la majoria absoluta en un referèndum d'autodeterminació. Per arribar ala independència es necessiten canvis profunds en les mentalitats del nostre poble iaquests només es produeixen amb els sotracs de la tensió democràtica.

88


“El dia que el dilema entre unionisme i independentisme sigui políticament pertinent, és a dir, que configuri part del marc de referència política i no sigui fàcil mantenirs'hi indiferent, sortiran muntanyes d'independentistes de sota les pedres o, com es diu ara, de dins de l'armari”.

Salvador Cardús, ponència al Tercer Congrés Catalanista

Capítol 8

Eixos estratègics per assolir la majoria per la independència

8.a. L'hegemonia social del sobiranisme

No hi haurà “independència súbita”

La declaració unilateral de la independència no s'esdevindrà d'una manerasobtada, “súbita”, per utilitzar l'expressió llatina. Al contrari serà el resultat d'un procésacumulatiu. Cal aprendre les lliçons de la història. El 14 d'abril de 1931 es van reunir lescondicions necessàries per proclamar la República Catalana i que aquesta iniciativadesencadenés la caiguda de la monarquia borbònica. El futur President Francesc Maciàva sortir al balcó del Palau de la Generalitat hi va catalitzar tots els elements acumulatsdes del refús de l'Estatut d'Autonomia pel Parlament espanyol, l'any 1918. Moltespecialment la deslegitimació d'Alfons XIII a causa del suport a la Dictadura del generalPrimo de Ribera trencant el seu jurament a la Constitució. El 6 d'octubre de 1934 elPresident Lluís Companys va tornar a sortir al balcó del Palau de la Generalitat i vaproclamar l'Estat Català dins la República Federal. Però la II República Espanyola noestava deslegitimada i el President de la Generalitat i el seu Govern van ser empresonatsi la Generalitat i totes les institucions catalanes van ser suspeses.

89


Per proclamar unilateralment la independència de Catalunya no n'hi ha prouamb assolir 68 diputats. Abans cal crear les condicions internes a Catalunya, erosionarla legitimat de l'actual règim espanyol i internacionalitzar el cas català a la UnióEuropea, a les principals potències mundials i a les institucions internacionals.

El primer pas és recuperar l'hegemonia que el catalanisme va aconseguir fa unsegle i que s'ha debilitat a les darreres dècades. Aquest redreçament és inseparable de lasuperació de l'autonomisme i del gradualisme. El catalanisme de començaments delsegle XX va aconseguir alhora eliminar els partits sucursalistes i assolir la supremacia ala vida social i cultural. Només se li va resistir el sindicalisme. El camí de laindependència ha de repetir aquest doble vessant: per un costat, l'acció política i, perl'altre, un fort moviment popular implantat arreu del país i en les organitzacions socialsi culturals.

El camí per assolir la majoria social per la independència

L'objecció més seriosa a la viabilitat de la independència no prové de l'hostilitatespanyola, sinó de la suposada impossibilitat d'aconseguir la majoria necessària. Avuiencara no existeix. Però això ha passat a tots els països que han proclamat la sevaindependència. Quan Mahatma Gandhi va retornar a l'Índia des de Sudàfrica eren unaminoria els que veien possible obligar la Gran Bretanya a retirarse del subcontinent. La“perestroika” de Gorbatxov va despertar les aspiracions nacionals d'Estònia, Letònia iLituània, però ningú no esperava la desaparició de la Unió Soviètica. En definitiva,tenim molts antecedents d'una ràpida evolució social a favor de la independència.

A l'inici d'aquesta obra hem assenyalat que coincideixen el perill de desaparicióde Catalunya com a nació i l'oportunitat de separarnos d'Espanya. La majoria del nostrepoble no s'ha adonat d'aquesta gran oportunitat. Ho retarda la composició demogràficaderivada de l'onada immigratòria de fa mig segle i de la més recent extracomunitària.Però aquesta dificultat no ho fa impossible perquè qualsevol persona que visqui alnostre país està interessada en els avantatges polítics, econòmics, culturals i ètics de laindependència. La corrupció del règim postfranquista, l'espoli fiscal que agreuja la crisieconòmica, el fracàs escolar no fa distincions de llengua familiar. Totes les personesestan més interessades en el futur dels seus fills que en el record dels avantpassats. Laindependència de les repúbliques hispanoamericanes n'és una demostració contundent.

El nivell de consciència nacional catalana és baix. Sobretot està mal repartit.Però encara és més feble l'adhesió al patriotisme espanyol. El Regne d'Espanya ha estatincapaç de generar la identificació política i cívica que han assolit els Estats de tradiciódemocràtic com Anglaterra, Suïssa, França o els Estats Units. Només ha aconseguitdifondre l'anomenat “nacionalisme banal” com la identificació amb les seleccions ialguns “cracks” esportius. Per aquesta raó la causa nacional catalana té un potentmoviment militant, mentre que la concepció borbònica d'Espanya no té un suportcomparable a Catalunya. Aquesta és la seva gran feblesa.

90


8.b. Els eixos estratègics per assolir la majoria social per la independència

El concepte d'eix estratègic

El camí per assolir l'hegemonia social per la independència passa perdesenvolupar uns eixos reivindicatius i programàtics que interessin tots els habitants deCatalunya. Aquests eixos han de permetre combinar la mobilització amb l'acció política;i aquesta tant a l'oposició com al poder.

La denúncia de l'espoli fiscal n'és el millor exemple. L'any 1993 l'autor d'aquestassaig i Carles Bonet vàrem plantejar al secretari general d'ERC, Àngel Colom, lanecessitat de convertir el dèficit fiscal en una reivindicació de llarga durada. Calia afegirels interessos nacionals a les reivindicacions identitàries. Només una minoria eraconscient de la magnitud de l'espoli fiscal. CiU al Govern de Catalunya i els socialistes alGovern espanyol negaven la gravetat de la situació. Els primers mesos d'aquell anyEsquerra Republicana va fer centenars d'actes arreu del país reclamant el ConcertEconòmic que van culminar en una concentració de cent mil persones al Parc de laCiutadella. Aquesta campanya va convertir l'espoli fiscal en el motor del creixement delmoviment sobiranista les dues dècades següents. I continuarà encara que el partit queva impulsar aquest eix estratègic avali, l'any 2009, el nou sistema de finançament.Aquest suport només posa de manifest la incapacitat de l'actual direcció republicana demantenir la mateixa posició a l'oposició i al govern.

L'hostilitat del Regne d'Espanya genera molts altres greuges amb el mateixpotencial de mobilització que el dèficit fiscal. Vehicularlos políticament entre elsnostres conciutadans multiplicarà els partidaris de la independència fins assolir lamajoria. Quedarà palès que continuar sotmesos a Espanya no té cap avantatge per aningú, parli la llengua que parli, tingui els orígens que tingui. Demostrarà que laindependència és la millor herència que tots els ciutadans de Catalunya poden deixar alsseus fills.

La regeneració democràtica

La regeneració democràtica és l'eix prioritari del catalanisme sobiranista.Restablir l'abisme cívic i moral entre el catalanisme i els partits de la Transiciódespertarà les consciències adormides de la majoria del nostre poble. Perquè lacontinuïtat legal entre la monarquia constitucional i el règim franquista ha generat unrègim de baixa qualitat democràtica i corrupció que afecta els partits, les institucions iles administracions públiques. És el resultat ineluctable de la continuïtat amb elfranquisme i la impunitat dels seus crims contra la Humanitat.

Václav Havel era el dissident més conegut contra el règim comunista de

91


Txecoslovàquia i va ser escollit president del seu país. En el primer discurs d'Any Nou vaafirmar: “vivim en un medi moral podrit ... Em refereixo a tots nosaltres, perquè tots enshem acostumat al sistema totalitari i l'hem acceptat com una cosa que no podia canviar”xxii.

La societat catalana també s'ha acomodat a l'atmosfera corrompuda, heretadadel franquisme i la Transició. En els darrers mesos el judici pel cas de corrupció del capd'Hisenda i molts grans empresaris catalans, l'esclat del cas Fèlix Millet, les detencionspel cas Arena i d'altres a Mallorca o la trama Gurtel al País Valencià han evidenciatl'extensió de la contaminació moral. Aquests escàndols han palesat les extensescomplicitats i deixadeses que han fet possible la putrefacció dels nuclis dirigentscatalans.

El sistema polític català no té la noció d'“accountability” pròpia dels païsosdemocràtics anglosaxons. Retre comptes als electors és un concepte desconegut per alsnostres càrrecs electes. Perquè la Constitució Espanyola no permet votar persones sinóque obliga a votar partits. Els regidors, diputats i senadors no han de respondre davantels votants sinó davant del líder del seu partit. És aquest el que decideix si va o no va ales llistes. Ens hem acostumat a veure els nostres representants com a robots mecànicsque voten el que indica el seu cap de disciplina.

El moviment per la independència creixerà imparable com el catalanisme fa centanys si recupera la credibilitat. Per guanyar la credibilitat hem d'oferir compromisosclars al nostre poble, que siguin verificables. El primer compromís del moviment per laindependència ha de ser que la seva paraula tindrà valor, no farà promeses vanes niutilitzarà eslògans publicitaris enganyosos. El segon és retornar la relació directa ambels seus representats, mantenir el contacte amb els electors. El tercer la limitació de ladurada dels càrrecs representatius. Aquests compromisos no exigeixen cap majoria, nicap aliança; només estan limitats per les hores del dia mentre tinguem pocs diputats oregidors.

La reforma de les Administracions i de la funció pública

Els sectors públics espanyol i català són una hidra de set caps que creix sensecontrol. Es multipliquen els nivells administratius que dupliquen, tripliquen,quadrupliquen els cossos burocràtics i les jerarquies. Per exemple, fins a set cossos depolicia coexisteixen a Catalunya: Guàrdia Urbana, Mossos d'Esquadra, “Guardia Civil”,“Policía Nacional” i altres cossos de la Diputació i de fronteres. Hi ha quatre tipusd'agències tributàries: Ajuntaments, Diputacions, Generalitat i Estat, a més de laTresoreria de la Seguretat Social. Els alemanys només han de tractar amb unaadministració tributària, la municipal. La superposició d'administracions representen unenorme malbaratament de recursos i maregen el ciutadà.

El pes de l'oligarquia dels grans cossos estatals ha reforçat l'opacitat del'administració pública espanyola. L'estat de les autonomies ha mantingut la funciópública espanyola tradicional amb el seu sistema d'oposicions, escalafons, jerarquia i

92


autoritarisme. La justícia espanyola, amb la seva oficina judicial antediluviana és elmàxim exponent de l'anquilosament corporatiu i de la ineficiència crònica. El personalde l'administració té una immobilitat funcional, transversal i ascendent, impròpia d'unmón en transformació. No existeixen mètodes d'avaluació de l'eficiència de cadaorganisme administratiu ni dels mèrits individuals.

També hi ha una gran desproporció entre els nombrosos càrrecs directius i elstreballadors públics al seu càrrec. El cas més esperpèntic és el de l'exèrcit espanyol quedurant molts anys va tenir més generals que el dels Estats Units. La situació es repeteixen un nombre increïble de departaments de totes les administracions. Moltsdepartaments destinen la major part del pressupost a pagar les nòmines i queda unaproporció ridícula per invertir en la seva finalitat. A més s'ha creat una miríadad'empreses públiques sense els controls de legalitat de les lleis administratives. Elspartits polítics les utilitzen per expandir la seva xarxa clientelar.

L'administració espanyola és irreformable i el seu cost agreujarà la crisieconòmica. Caldria canviar la matriu mateixa del Regne d'Espanya. L'administraciócatalana tampoc no es pot canviar mentre estigui sotmesa a les lleis de la funció públicaespanyola. La consciència d'aquesta impossibilitat incrementarà el nombre de catalanspartidaris d'una administració nova, sense els vicis de la burocràcia espanyola. Perquènomés un Estat català, construït segons el model de Suïssa, amb només tres nivellsadministratius (municipal, veguerial i estatal) podrà bastir l'administració públicatransparent i eficient que un país avançat necessita.

Espoli fiscal i crisi econòmica

L'eix de l'espoli fiscal es reforçarà en els pròxims anys i el nou finançamentautonòmic es girarà contra els partits catalans que l'han recolzat. Perquè Catalunyapateix una triple crisi: la internacional, l'espanyola i la catalana. La consciència quel'espoli fiscal incrementa l'atur augmentarà la base social de la independència. L'atur del2008 a Catalunya es va incrementar en 204.000 persones, un 81'02%. Aquestpercentatge és un 50% superior a la mitjana espanyola i quasi el doble que al País Basc.A Catalunya més de 700 empreses van haver de recórrer al concurs de creditors l'any2008 i es calcula que les suspensions de pagaments el 2009 arribaran a 1.500.

La comparació amb l'evolució del País Basc és sagnant i posa de relleu l'efectebrutal de l'espoli. En els darrers anys el Concert Econòmic ha permès una importantreconversió de la seva economia. Euskadi ha desenvolupat un model econòmic ambllocs de treball amb alta qualificació professional. Gràcies a ell la població s'ha crescutpoc (de 2.098.546 habitants l'any 2000 a 2.157.112 habitants el 2008) mentre la rendaper habitant s'ha disparat fins al 45'30%. En contrast, a Catalunya la població ha saltatde 6.261.999 persones a 7.364.078 i la renda per habitant només ha pujat un 33,80%.L'increment mitjà de la renda espanyola que ha estat del 37'40%, mentre la poblaciócreixia un 3.5% menys que la catalana.

93


Continuar dins l'Estat Espanyol implica l'estancament econòmic. L'economiacatalana es troba immersa en una crisi estructural, el punt més crític de la qual són lesrelacions fiscals i econòmiques amb el Regne d'Espanya. De l'actual crisi en sorgirà unmón molt diferent de l'anterior, de la mateixa manera que l'any 1945, va emergir unsistema econòmic totalment diferent del que existia abans de la Gran Depressió. Nototes les economies respondran als reptes de la mateixa manera. Els països amb unabase productiva sòlida se'n sortiran millor que aquells que han crescut gràcies al'endeutament. A la segona meitat del 2009 els països amb una base industrial surtenabans de la recessió.

Els governants espanyols esperen, passivament, una reactivació internacional i elretorn dels enormes fluxos de milers de milions d'euros que van arribar gràcies a l'euro.La desaparició del perill de devaluació de la pesseta va permetre una enorme allau decapitals internacionals. Les entitats financeres espanyoles els van vehicular alspromotors immobiliaris, que es van endeutar fina a 470.000 milions d'euros a finals de2008. La demanda interna creixia cada any una mitjana del 4% i multiplicava l'ocupacióen el sector serveis i de la construcció. La baula feble era el dèficit en la balança depagaments que ha limitat, una i altra vegada, el creixement econòmic espanyol al llargde la història. L'any 2007 el dèficit de la balança de pagaments va ser de 101.346milions d'euros, el 10% del seu PIB, el més elevat del món.

La crisi econòmica ha ensorrat el mite del miracle econòmic espanyol. Ara no potdevaluar la pesseta i així fer baixar de cop tots els preus del país (salaris, lloguers,impostos, deutes, etc.) per recuperar la competitivitat internacional. Acabat el crèditinternacional, el consum, la inversió i l'ocupació aniran baixant fins assolir el nivelld'equilibri de la balança de pagaments. La recuperació s'haurà de fonamentar en lespròpies forces. Però aquesta sortida de la crisi requereix una població mentalitzada, unaeconomia productiva, una acció de govern a llarg termini. Sobretot exigeix unslideratges econòmics, administratius i polítics del Regne d'Espanya que mai no hatingut. No hi ha cap força social espanyola capaç d'escometre les reformes estructuralsnecessàries per industrialitzar regions senceres o per transformar les administracionspúbliques.

Un nombre creixent de treballadors i empresaris s'adonaran que la sortida de lacrisi exigeix un Estat català que la lideri. Perquè tenim una base productiva tocada peròno enfonsada. No oblidem que Catalunya exporta el 28% del total estatal. La societatcatalana té les estructures productives i l'entorn d'iniciativa i de valors per afrontar elsegle XXI com ho fan els petits països del nord d'Europa. Només necessita treure's desobre l'incompetent Estat Espanyol.

La justícia social

La societat catalana és lluny dels nivells de equitat dels petits països d'Europa.Tenim el nivell d'atur més elevat d'Europa i el percentatge més alt de contractes

94


temporals. També tenim les diferències salarials i laborals més grans entre sectors i perla mateixa feina. Hi ha grans desigualtats entre els treballadors de l'administració i deles grans empreses, per un costat, i les empreses amenaçades per la competènciainternacional, per l'altre. També entre els assalariats de les empreses matriu i els de lesempreses subcontractades o els autònoms dependents. El conjunt és un enorme desori,injust per a treballadors i disfuncional per a les empreses i per la competitivitatinternacional.

La caòtica situació de les relacions laborals és el resultat de l'aplicació de lalegislació social i sindical espanyola. Aquestes responen als interessos de les empresesoligopolistes amb la connivència dels sindicats espanyols. Les necessitats de l'economiacatalana basada en una xarxa de petites i mitjanes empreses són anàlogues a les delspaïsos industrials europeus i exigeixen un marc social i laboral comparable. Aquestspaïsos han aconseguit combinar el nivell més gran de justícia social amb la flexibilitatnecessària per adaptarse a les condicions mundials.

La desordenada i injusta situació laboral catalana és deguda a la divisió i elsucursalisme dels sindicats i de les organitzacions patronals. Als petits països del nordd'Europa hi ha un sol sindicat i una organització empresarial per cada sector laboral.Allà és impensable que el que passa, per exemple, en un hospital gran com el deBellvitge, on s'enfronten cinc o sis candidatures a les eleccions sindicals. També lesorganitzacions patronals catalanes estan subjectes al poder central a causa del pes quehi tenen les sucursals de les grans empreses espanyoles.

Impulsar la unitat sindical i una organització empresarial, totes duesd'obediència catalana, és una prioritat del moviment per la independència. Fa trentaanys els sindicats espanyols eren majoritaris a Euskadi i a Galícia. Avui els sindicatsbascos i gallecs són majoritaris als seus països. La triple crisi que pateix Catalunya faràque els treballadors i empresaris catalans canviïn de mentalitat i exigeixin un marclaboral propi. També farà canviar el concepte de justícia social, basantlo en la igualtatd'oportunitats i la cultura de l'esforç, i no en les subvencions i la fossilització desituacions de privilegi.

Els desequilibris mediambiental, territorial i de l'habitatge

Els desequilibris territorials, mediambientals i urbanístics no s'han reduït comfeia preveure el fort moviment veïnal de la Transició. Al contrari, s'ha incrementat ladesastrosa situació heretada del franquisme. Ha continuat la concentració de la poblaciói l'activitat econòmica a les àrees metropolitanes i a la costa. El litoral mediterrani i lescomarques de muntanya turístiques han sofert una urbanització salvatge. L'impacte dela activitat humana sobre el medi natural afecta aspectes vitals com l'aigua, l'energia,l'agricultura, les comunicacions i el transport, l'urbanisme i l'habitatge, les deixalles i lacontaminació, el paisatge, etc.

95


El domini del Regne d'Espanya és la causa darrera d'aquest holocaustmediambiental. El seu motor principal ha estat el model de creixement depredador iinsostenible. El turisme de masses de baix cost i la construcció consumeixen unaquantitat ingent de territori i recursos naturals. L'espoli fiscal no permet construir lesinfraestructures i el transport públic que són imprescindibles per equilibrar la població il'activitat per tota la nostra geografia. El sistema polític espanyol hi afegeix la corrupcióurbanística i les seves requalificacions salvatges que han creat una veritable “muralla”de ciment a les costes catalanes.

La democràcia de baixa qualitat ha donat continuïtat a la prepotènciatecnocràtica de les administracions i les grans companyies de serveis públics(electricitat, aigua, constructores, etc). Les seves decisions afecten el territori i el mediambient i s'expliquen amb argumentacions tècniques, però amb total opacitat. Contraaquestes pràctiques han esclatat arreu del país grups d'oposició a les agressionsecològiques i paisatgístiques. Es titlla aquests moviments de formar part d'una suposada“cultura del no”, que no ofereix solucions als problemes. Però és la reacció a laprepotència tecnocràtica d'uns dirigents polítics i econòmics. Només es poden resoldreels enfrontaments amb una cultura de “resolució democràtica dels conflictes”, basadaen la transparència, la igualtat de les parts i la negociació.

La societat catalana pot assolir el model dels petits països d'Europa que facompatible un alt nivell de benestar amb el respecte al medi ambient. Tenen unaconsciència mediambiental molt més alta i la tradueixen en legislació i en fets. No eslimiten a la retòrica publicitària com alguns dels nostres polítics. El poble catalàs'adonarà que és impossible reconstruir l'equilibri territorial i natural dels nostres païsosamb l'autonomia. Només un Estat propi, amb tot el poder legislatiu i econòmic, potportar a terme les polítiques territorials, mediambientals i urbanístiques necessàries peraproparnos al model dels països més avançats del continent.

El moviment per la independència no pot compartir els plantejaments dominantsen infraestructures. Avui el discurs hegemònic és l'elaborat pels serveis d'estudis de lesCambres i d'entitats empresarials. Se centra en les necessitats de grans infraestructurescom el port, l'aeroport, el TGV, autopistes, sense tenir present l'equilibri amb el medinatural i la redistribució territorial. El Pacte Nacional per les Infraestructures deCatalunya signat la tardor de 2009 sintetitza aquesta concepció grandiloqüent i“desarrollista” que ja han superat els països més avançats i respectuosos amb el seuentorn natural.

L'extensió de la llengua i la cultura catalanes

Cada dia més persones arriben a la conclusió que sense un Estat català la nostrallengua i cultura estan condemnades a una extinció lenta. Les persones compromesesamb la nostra llengua a la literatura, a la creació musical en català, als mitjans decomunicació i les associacions de defensa de la nostra llengua constitueixen els nuclis

96


més militants de la societat catalana. La majoria dels que patim el “dolor de llengua” dequal parla Enric Larreula ja formem part del moviment per la independència. Aquestabase social ha de continuar expandintse i no provocarà cap ruptura social.

La societat catalana no està fracturada en dues comunitats identitàries, sinó quees produeix una gradació de l'ús del català i de l'autoidentificació nacional catalana. Lapercepció d'aquesta divisió entre catalanoparlants i castellanoparlants és en gran partuna reminiscència ideològica. La identificació del catalanisme amb burgesia catalana iclericalisme la va sostenir Alejandro Lerroux. Jordi Solé Tura la va ressuscitar en el seullibre “Catalanisme i Revolució Burgesa”xxiii, quan la majoria de grans empresaris catalanseren franquistes. En l'esquema maniqueu de la lluita de classes, de manera implícita,s'identificava la immigració espanyola amb classe treballadora.

El PSCPSOE està interessada en mantenir aquesta bisecció com ho reconeix unestudi intern sobre els resultats de les eleccions municipals de 2007. Aquest treballreconeix: “Es dramática e inquietante y casi dolorosa la correlación negativa (0'58)entre hablar catalán y votar PSC”...”la integración de los immigrantes españoles enCataluña no está funcionando de acuerdo con los intereses de clase o, al menos, con losintereses de nuestro partido”xxiv. Els socialistes estant interessats a perpetuar la percepciód'una societat catalana enfrontada per la identitat per mantenir els seus feus electorals.

El moviment per la independència no pot compartir aquest marc conceptual. Hade ressaltar que la gradació del coneixement i l'ús del català i d'identitat nacional éshabitual en el procés natural d'integració de tota immigració a la nova societatd'acollida. A Catalunya la transició és més lenta i està amenaçada pel domini espanyoldels mitjans audiovisuals. D'altra banda l'arribada de la immigració extracomunitàriaamenaça el fràgil procés d'assimilació dels primers anys d'autonomia.

Al nostre país la llengua és el termòmetre de la identificació nacional. En altresnacions ha estat la religió com a Irlanda. El gran repte del catalanisme del segle XXI ésinvertir la tendència a considerar “irrellevant” l'ús de la nostra llengua i la defensa de lanostra cultura. Aquesta indiferència és la causa del contrast entre el 90% deconeixement del català i el 40% del seu ús social. El progrés d'aquesta actitud ésinquietant entre els adolescents i joves, socialitzats en el nou mitjà audiovisual devideojocs, Internet i en el sistema de valors de la “cultura del màrqueting”. Quan no hiha diferència entre el projecte de futur entre els partits catalans i els partits espanyols laidentitat nacional esdevé intranscendent. Ens passa a tots cada dia amb els canals detelevisió: triem el programa que ens interessa al marge de la llengua que utilitza.

L'èpica de la lluita per la independència ha de decantar les noves generacionsper la catalanitat. Els defensors de la monarquia postfranquista són l'herència d'unpassat fosc i corrupte. El moviment transversal ha d'identificarse amb la regeneraciódemocràtica, el desenvolupament sostenible, el benestar i la justícia social dels païsosdel nord d'Europa. El combat per la República Catalana integrarà les noves generacionsa la llengua i la identitat nacional i no al revés. És a dir, no serà la pluja fina caiguda desdels governs autonòmics la que estendrà insensiblement la llengua i la identitat nacional

97


i al final permetrà la independència. Serà el projecte de futur de l'Estat català el quemultiplicarà la identificació dels joves amb la catalanitat.

Contra el fracàs escolar i la banalització cultural

El 30% del fracàs escolar és, probablement, la hipoteca més gran per al futur deCatalunya com a país avançat. Hipoteca el seu futur econòmic, perquè no es potcompetir sense treballadors ben formats en un món globalitzat amb països amb màd'obra baratíssima. El fracàs escolar és un dels dèficits més dolorosos de l'autonomiaactual i la lluita per la seva disminució un eix estratègic determinant per al movimentsobiranista.

La preocupació per l'educació va ser un dels signes d'identitat del catalanismepolític des del seu naixement. L'escola catalana i el moviment de renovació pedagògicavan ser un dels puntals de l'hegemonia cultural catalanista fins a la dècada de 1930. Elmoviment de renovació pedagògica va ressorgir amb força a les acaballes delfranquisme. En canvi avui la comunitat autònoma catalana té el mateix nivell de fracàsescolar que el conjunt de l'Estat Espanyol. A causa de l'espoli fiscal Catalunya dedica al'educació un percentatge del Producte Interior Brut inferior a la mitjana europea. Peròno és una qüestió només de diners. La causa del fracàs escolar és l'atmosfera cultural imoral en què viu la societat catalana. Un nombre massa elevat de famílies dipositen elsseus fills a les escoles com si fossin un pàrquing, sense parlar amb els professors imestres, sense assistir a les reunions escolars. Un nombre massa gran d'empreses,d'associacions empresarials i sindicats es despreocupen de la formació professional o dela situació de la universitat i la recerca.

La majoria de la població s'adonarà que el fracàs escolar és resultat del'atmosfera cultural creada pels mitjans de comunicació espanyols. Cal reemprendre la“lluita cultural” de la Renaixença i el catalanisme polític contra la banalització quesempre ha caracteritzat Espanya. Ara ens arriba amb una potència inusitada, cada dia ia cada llar, gràcies a les televisions espanyoles. Aquest eix estratègic no és tan fàcild'explicar com l'espoli fiscal, la regeneració democràtica o la defensa de la natura. Peròté una potencialitat més gran perquè afecta els estrats més profunds de les consciènciesi té una influència més poderosa a llarg termini. Per aquesta raó el movimenttransversal per la independència ha de posar l'educació dels joves com a prioritat i had'incidir en els moviments pedagògics i en les associacions de mares i pares. També hade revitalitzar els moviments juvenils; cal recordar el paper decisiu que va tenir elmoviment juvenil “sokol” que aplegava esport i cultura en l'assoliment de laindependència de Txèquia.

La televisió condiciona totalment la resta de la cultura: el coneixement i elprestigi dels músics, dels artistes, dels escriptors,etc. També condiciona la vida políticadel país, doncs imposa el relat dominant sobre la realitat, el coneixement dels dirigentspolítics, etc. La influència es repeteix en tots els àmbits de la vida social. Per aquesta raó

98


és dramàtica la influència que tenen les televisions espanyoles sobre les novesgeneracions catalanes. Els nens i nenes, els adolescents, passen més hores a la setmanadavant la televisió i l'ordinador que a l'escola, o amb la família. Per aquesta raó ésincomprensible el suport de CiU a la nova llei espanyola sobre el sector audiovisual queperpetua la banalització de les noves generacions catalanes. Continua el suport queMinoria Catalana va donar a la dècada de 1980 a la llei de televisions privades que tantde mal ha fet a la nostra llengua i cultura.

El moviment per la independència ha de repetir en aquest camp el mateix procésque es va seguir amb l'espoli econòmic. Hem de fer patent que la nostra supervivènciacultural exigeix la territorialitat de la llengua en els mitjans de comunicació. I com quel'Estat espanyol es negarà en rodó l'única alternativa a la banalització de la cultura i laminorització de la llengua esdevindrà la independència.

Gestió i integració de la immigració

L'any 1960 la població mundial era de 3.000 milions de persones; l'any 2000s'havia doblat i arribava a 6.000 milions. Des d'aleshores s'ha incrementat en 750milions. L'augment de població s'ha concentrat en els països pobres, mentre que lademografia s'ha estancat en els països rics. Aquest desequilibri és la causa profunda delsmoviments migratoris vers els països rics. Tots els Estats europeus tenen polítiques bendefinides que regulen l'establiment de nous habitants. L'any 2008 es va signar el PacteEuropeu sobre la Immigració donada la importància del procés i la visceralitat de lesreaccions que provoca. La finalitat del pacte era fer compatible la dignitat i els drets delsnouvinguts amb la capacitat d'acollida dels països.

A l'Estat Espanyol a la darrera dècada s'hi han instal∙lat 5 milions de personesprocedents de països extracomunitaris. Més del 95% dels nouvinguts han residit itreballat d'una manera irregular durant anys i han legalitzat la seva situació a posteriori.En aquests deu anys les lleis i les normes espanyoles sobre immigració han canviatdiverses vegades. En aquestes condicions molts nouvinguts han estat tractats de formainhumana amb treballs mal pagats i sobreexplotats. La incapacitat de l'administracióespanyola s'ha traduït en cues vergonyoses per fer tràmits burocràtics a les Delegacionsdel Govern. En definitiva el Regne d’Espanya ha estat incapaç d’acomplir una de lesmissions més elementals d’un Estat, la preservació de les seves fronteres. En la gestió dela immigració l'Estat Espanyol ha obviat completament l'existència de la llengua,cultura i identitat nacional catalana.

Aquesta és una de les raons més poderoses perquè Catalunya es doti amburgència d’un Estat propi capaç d'aplicar una política d’immigració. Aquesta ha deregular les condicions de vida dignes dels nous ciutadans, respectant els seus drets. Peròtambé ha de tenir molt present que Catalunya, com tots els països, té una capacitatlimitada d'acollida que afecta tant als serveis públics com a la supervivència de la sevallengua i identitat. Aquesta necessitat portarà moltes persones, incloses les nouvingudes,

99


a defensar la proclamació de la República Catalana. Ara la crisi econòmica afecta ambmés intensitat els immigrats extracomunitaris que pateixen taxes d'atur més altes.Aquesta situació fa més urgent el desenvolupament de veritables polítiques en tots elscamps, des de la creació de llocs de treball i l'habitatge a la normalització lingüística,destinades a la integració dels novíssims catalans. Continuar la “nopolítica” seguida finsara per l'Estat Espanyol posarà en perill alhora la cohesió social i la integració delsnouvinguts en la identitat nacional catalana.

Mentre no aconseguim l'Estat català el moviment per la independència ha depromoure l’aproximació voluntària dels nous ciutadans a la nostra realitat nacional.Programes com els de les parelles lingüístiques en són un bon exemple. Però amb lamateixa fermesa amb que reclamem els drets de les persones hem d’exigirl’acompliment de tots els deures dels nous ciutadans. Deures de compliment de les lleis id’adaptació a les normes de convivència de la societat catalana; deures d’integració a lanació dels seus fills. Aquesta voluntat d’integració inclou l’aprenentatge de la llengua ide la història i és fonamental, com a la majoria de països europeus, per a la futuraconcessió de la nacionalitat catalana per als residents que la sol∙licitin i reuneixin lescondicions.

100


Capítol 9

Acció a les institucions i majoria per la independència

9.1. L'endemà de les eleccions de 2010

La independència a l'agenda política catalana

L'estratègia de la declaració unilateral per la independència exigeix guanyar lamajoria de la representació democràtica del poble català. Com hem assenyalat aquestano arribarà de sobte, d'una manera “súbita”, a les eleccions del Parlament de Catalunyade 2010. L'endemà de les primeres eleccions hi haurà diputats del moviment per laindependència que no tindran la majoria necessària per proclamar Catalunya Estat de laUnió Europea. En canvi hauran de treballar a les institucions per arribarhi a lesproperes convocatòries. A les eleccions municipals del 2011 molts regidors sobiranisteses trobaran en una situació semblant en Ajuntaments limitats per la legislació, elfinançament i les competències determinades per la legislació espanyola.

Tots aquests representants no poden quedarse quiets esperant el gran dia de lamajoria per la independència. No poden limitarse a denunciar els límits de la legislacióespanyola i les febleses dels partits de l'«establishment». Han de seguir l'exemple delParti Quebequois i del Scotish National Party que han aconseguit arribar a la majoriarelativa i al govern en una o dues legislatures.

La primera tasca dels representants independentistes serà posar laindependència a l'agenda de la política catalana. La separació del Regne d'Espanyahaurà d'acaparar l'atenció dels mitjans de comunicació de la mateixa manera que el nouEstatut ho ha fet des de les eleccions de 2004 fins a la sentència del TribunalConstitucional. Hauran d'aconseguir que la sobirania deixi de ser un referent llunyà i

101


esdevingui la pedra de toc de tots els esdeveniments polítics. A cada debat depressupostos, de lleis electorals, de mesures econòmiques, de disposicions televisives, deplans territorials els diputats sobiranistes obligaran els defensors de la permanència aEspanya a justificar els avantatges de formarne part. Cada dia contraposaran elsavantatges d'esdevenir un Estat als inconvenients de ser una autonomia espanyola.

L'agenda de la independència

Posar la independència a l'agenda catalana és posarhi tots els eixos estratègicsque n'han d'ampliar la base social. Com a prioritat ineludible, la regeneraciódemocràtica. Finalment els grans de la corrupció han supurat un pus infecte que harepugnat les fibres més íntimes de Catalunya. Sobretot perquè estem convençuts quenomés han petat uns pocs furóncols d'un cos infectat. Perquè el país és ple derequalificacions urbanístiques i de contractacions públiques opaques que no responen albé comú sinó a les seves enormes plusvàlues. S'addueix que els suborns, com lesinfeccions, han acompanyat la humanitat des del seu origen i per tot el planeta. És cert,però hi ha societats que han creat anticossos per combatre aquest mal i d'altres que hanestat incapaces de ferho. Les nacions amb fortes defenses contra la corrupció hanprosperat i països amb grans recursos naturals tenen un baix nivell de vida a causa de lavenalitat.

També s'ha repetit que Catalunya, si fos independent, tindria el mateix nivell decorrupció que ara. El plantejament és el contrari: la independència només arribarà si lasocietat catalana s'acosta a la transparència dels petits països europeus. Per aquesta raól'agenda de la independència passa per restablir l'abisme moral entre el catalanisme i elspartits espanyols de fa un segle. Hem perdut gran part dels anticossos d'ètica política icivisme que el catalanisme va crear fa un segle i hem de recuperarlos.

L'agenda per la independència ha de posar sobre la taula la reforma de lesadministracions començant per la justícia. En unes setmanes ha coincidit la celebració,amb dotze anys de retard, del judici dels responsables de l'Agència Tributària aCatalunya, el conegut cas Huguet, amb la lentitud del sumari del cas Millet i lesvexacions als imputats en el cas Pretòria. Als Estats Units el cas Madoff, l'estafa mésgran de la història recent, s'ha jutjat en menys de mig any. El més greu és que elsdirigents catalans es desentenen del funcionament de la justícia i de les altresadministracions perquè la regulació de la funció pública no és una competència de laGeneralitat. En canvi es tracta d'un afer tan escandalós i insuportable com l'espoli fiscal.

També caldrà posar al dietari polític l'íntima relació entre la crisi econòmica il'espoli fiscal. Els càrrecs electes de la Candidatura Transversal hauran d'evidenciar quea Catalunya hi hauria 200.000 aturats menys si tinguéssim la mitjana de la taxa d'aturde la zona euro. La lluita contra l'espoli fiscal ha de continuar al centre de laconfrontació amb l'Estat Espanyol perquè l'increment d'impostos del Govern Zapatero haagreujat alhora l'espoli fiscal i la crisi econòmica. La veu de la independència had'aprofitar l'altaveu que és el Parlament per conscienciar el nostre poble que no es

102


crearan els centenars de milers de llocs de treball que necessitem fins que Catalunyaesdevingui un Estat de la Unió Europea.

De la mateixa manera tota la resta d'eixos estratègics que han d'eixamplar labase social de la independència han d'esdevenir l'agenda del sobiranisme. Des delsdesequilibris territorials, mediambientals i urbanístics fins a les amenaces de laminorització lingüística i la banalització cultural, passant pels reptes de la integració dela immigració extracomunitària. Aquests aspectes de la defensa del territori i de lallengua i la cultura catalana formen part de l'ADN del moviment per la independència isón indestriables de l'estratègia de la declaració unilateral de la República Catalana.Com una gota malaia els nostres representants hauran de mostrar que tots els mals delpaís exigeixen la independència. Aquesta insistència acabarà penetrant en l'opiniópública i multiplicarà els resultats electorals a cada convocatòria.

L'alternativa per la independència: ni Tripartit, ni sociovergència, ni retorn al pujolisme

L'agenda de la independència exigeix una alternativa política de govern per a lalegislatura vinent. La Candidatura Transversal ha d'oferir una alternativa tant al Governtripartit i al retorn al pujolisme com a la sociovergència. Ha de presentar la millorproposta de govern per treure Catalunya de la seva profunda crisi política, econòmica icultural. Encara que, probablement, sigui refusada. Catalunya pot sortir del forat en quèes troba amb una altra actitud del Govern de la Generalitat enfront del GovernEspanyol. El govern tripartit no l'ha tingut perquè el PSCPSOE té com a prioritat elmanteniment del PSOE al poder i Esquerra i ICV prioritzen mantenirse al Govern. Enles dues legislatures a l'oposició Convergència i Unió no ha estat capaç de formular capcanvi d'actitud respecte a l'estratègia de peix al cove que va practicar Jordi Pujol. A mésde la confrontació institucional amb l'Estat Espanyol treure el poble català de la crisimaterial i psicològica exigeix mesures valentes en la legislació i l'administració de laGeneralitat. Per començar, donar exemple d'austeritat. Però l'estructura clientelar delspartits majoritaris no permet prendre segons quines mides dràstiques.

La Candidatura Transversal no pot néixer acomplexada pels resultats del seuprimer combat a les urnes. Des de la campanya electoral ha d'actuar amb la mentalitatde primera divisió. Una força que vol portar la nostra nació a la independència en dueso tres legislatures no pot tenir vocació de partit “frontissa” ni de força “testimonial”. Elnombre de diputats al Parlament serà insuficient per imposar la nostra alternativa acausa de la falta de mitjans per donarnos a conèixer i per manca de recursos percontrarestar les tergiversacions dels nostres adversaris. El Partit Quebequès i el PartitNacional Escocès també van començar amb pocs diputats. Van tenir una gran expansióelectoral posterior perquè van transmetre des de la seva irrupció capacitat de liderar elseu país, treure'l de l'atzucac i portarlo a la independència. Mai no es van presentarcom a força subsidiària, sinó com a alternativa naixent, destinada a esdevenirmajoritària.

103


Més enllà de la desafecció per la política, en aquests moments predomina a lasocietat catalana la sensació de “no futur”, la manca de perspectives. Hi ha una majoriacreixent que sent la necessitat imperiosa de desallotjar el Govern Tripartit després ded'uns anys desastrosos. L'esclat d'escàndols de corrupció de la tardor de 2009 culminauna legislatura desgraciada que va començar amb la traïció de José Montilla envers elpresident Maragall, ja esmentada. El President que s'havia de caracteritzar pels fets i noles paraules no ha tingut ni una cosa ni l'altra. El Govern Montilla va ser incapaçd'afrontar el col∙lapse de les infraestructures de l'any 2007: l'aeroport del Prat, lesautopistes, l'apagada elèctrica de Barcelona, el caos dels trens de rodalies. A l'anysegüent la sequera ens va avergonyir amb la seva incompetència: el desmentiment deltransvasament del riu Segre, l'aprovació del transvasament del riu Ebre, l'arribada devaixells carregats d'aigua al port de Barcelona, imatge que va deixar astorada la resta dedirigents del món. A la tardor del mateix any, la fallida de Lehmans Brothers va agreujarla crisi econòmica menystinguda fins aleshores. Va irrompre com una veritableapocalipsi amb la impotència absoluta de la Generalitat: centenars de milers de nousaturats i milers d'empreses en fallida la tardor i la primavera de 2009,. És difícil trobarun Govern de cap nació que hagi deprimit tant l'estat d'ànim del seu poble i la confiançaen ell mateix.

La independència de Catalunya no vindrà del desànim col∙lectiu i el nofutur.Tot el contrari, vindrà de l'actitud col∙lectiva que Winston Churchill va transmetre alsbritànics en declarar la guerra als nazis: “només us puc prometre sang, suor i llàgrimes,però al final la victòria”. Darrere dels discursos hi havia la determinació d'un líder i laseva capacitat de govern. Per això no ens podem limitar a denunciar les febleses delGovern català i l'hostilitat del Govern espanyol, i contraposarhi una esperança llunyanad'independència. El moviment transversal ha d'anar a les eleccions amb un pla debatalla. Una força de llarg recorregut ha de demostrar que és capaç de liderar el nostrepoble des d'ara i guanyar la confiança en la seva capacitat de gestió de tots elsestaments nacionals i internacionals per bastir l'Estat català. Per això ha tenir propostessòlides per treure Catalunya de la situació present d'emergència nacional. Una forçaindependentista més que cap altra ha de tenir “sentit d'Estat”; però sentit d'Estat català ino sentit d'Estat espanyol com confonen massa sovint als catalanistes gradualistes.

9.b. Exemples internacionals per a les dues o tres legislatures properes

L'exemple del Partit Quebequès i del Partit Nacional Escocès

El comportament a les institucions del Partit Quebequès i del Partit NacionalEscocès ha estat fonamental al seu fulgurant ascens fins a la majoria. El movimentsobiranista ha d'aprendre molt de la seva trajectòria, però alhora ha de tenir semprepresents les diferències.

El Partit Quebequès es va fundar el 1968 i va ser un dels primers a plantejar la

104


via democràtica a la sobirania, estratègia seguida després a Escòcia i als Països Catalans.Va néixer de la fusió entre el RN (Ralliement National) i el MSA (MouvementSouverainetéAssotiation). Una tercera força, amb 14.000 militants, el RIN(Rassemblement pour l'independance National) no va poder integrarse a la nova forçaa causa de la diferent posició davant dels drets lingüístics dels anglòfons quebequesos.Pocs mesos després el RIN es va dissoldre i els seus militants es van integrar en el PQ.

El lideratge de René Lévesque, fundador del MSA, va ser decisiu per al ràpidcreixement del Partit Quebequès. Era molt conegut com a periodista de ràdio i televisió ihavia estat ministre de Recursos Hidràulics i Treballs Públics del Quebec en governs delPartit Liberal. Va nacionalitzar totes les empreses elèctriques quebequeses. El nou partitva obtenir 7 diputats l'any 1971. Es va mantenir a l'oposició fins l'any 1976, mantenintmolt clar el seu perfil propi. A l'estiu d'aquest any es van celebrar el Jocs Olímpics deMontreal. A les eleccions de novembre d'aquest any el PQ va aconseguir el 41% delsvots i va formar un govern que va ser conegut com el “Govern dels Professors”, per laquantitat de docents universitaris que tenia. Va aprovar la Carta de la Llengua Francesa,que va transformar la situació lingüística del Quebec. Montreal, la gran metròpoli delQuebec, l'any dels seus Jocs Olímpics era aparentment anglòfona; avui el visitant lapercep francòfona, malgrat el gran percentatge d'immigració d'arreu del planeta que s'hiha establert. El Partit Quebequès va guanyar totes les eleccions de les dècades de 1980 i1990 gràcies a la seva acció de govern. En canvi, no va guanyar els referèndums que vaconvocar l'any 1980 (el 41% a favor de la independència ) i el 1995 (el 49%). Aquestatambé és una lliçó que hem d'aprendre. Però per evitar la secessió el Canadà va canviarcom un mitjó: va “repatriar” una nova Constitució que va establir el bilingüisme delQuebec a Vancouver. És improbable que el Regne d'Espanya faci oficial el català, elgallec i l'eusquera a Valladolid o a Sevilla.

L'Scotish National Party va ser fundat l'any 1934. No va guanyar en capcircumscripció electoral fins al 1970. La seva ascensió electoral va estretament lligada allideratge d'Alex Salmond, elegit diputat a la Cambra dels Comuns l'any 1987. Com adiputat escocès va defensar la “devolution” en el referèndum sobre l'autonomia, pas queva provocar tensions dins el Partit Nacional Escocès. Malgrat el suport a l'autonomia,Salmond ha continuat defensant la independència, insistint en els avantatgeseconòmics. Va oposarse frontalment a Tony Blair en la participació de la Gran Bretanyaa la guerra de l'Iraq. A les eleccions al parlament d'Escòcia de 2007 el Partit NacionalEscocès va obtenir el 32,9% dels vots i 47 escons, un més que els laboristes. Gràcies aaquest diputat va poder formar un govern minoritari, però en solitari. La convocatòriad'un referèndum per la independència l'any 2010 va ser el punt més destacat delprograma del SNP. La primera mesura d'Alex Salmond va ser reduir el Govern de 9 a 6membres. Segons les enquestes la seva acció de govern és més ben valorada que no pasl'opció per la independència. Complir els compromisos electorals és inexcusable alspaïsos anglosaxons. Malgrat no tenir els vots necessaris el govern Salmond ha presentatla llei del referèndum d'autodeterminació, però el Parlament escocès l'ha refusada.

105


El contrast entre el Canadà i el Regne d'Espanya

La societat catalana és similar a la quebequesa i escocesa des del punt de vistaeconòmic, sociològic i mediàtic. En canvi, políticament el Regne d'Espanya és antagònical Canadà o el Regne Unit. Espanya és un Estat de matriu autoritària que no reconeix eldret a decidir dels catalans i s'ha dotat de la capacitat legal per empresonar el Presidentde la Generalitat si convoca un referèndum d'autodeterminació. Aquest fet situa l'acció ales institucions del moviment transversal per la independència en permanentcontradicció. Per un costat, ha de guanyar la confiança de l'electorat d'una societat ambamplis sectors benestants que estan convençuts de viure en un Estat democràtic com alQuebec o Escòcia. Per l'altra ha de combatre un Estat i un règim nascut del franquismeque atorga a l'exèrcit el mandat constitucional de preservar la “unidad de España”.Aquest Estat i aquest règim constitucional tenen la legitimació dels partits espanyols idel principal partit autonomista català.

La contradicció política comença quan els càrrecs elegits han de jurar o prometrelleialtat al Rei; és a dir, fidelitat a un cap d'Estat nomenat pel General Franco i que a lavegada ha jurat els Principis d'un partit feixista com el Movimiento Nacional. Aquestaexigència de fidelitat a un Cap d'Estat juramentat com feixista és l'expressió méspunyent de l'excepció democràtica europea que representa el Regne d'Espanya. AlsEstats Units d'Amèrica es jura fidelitat a la bandera, no pas al President. Tots els partitsmajoritaris han reduït aquest sotmetiment a una pura formalitat, un “jurament perimperatiu legal”. Per al moviment per la independència, que defensa la regeneraciódemocràtica, és el primer trencament de la integritat moral. Potser serà imprescindiblesotmetre's a la força de l'Estat Espanyol, però se n'ha de fer una batalla política. Abansde la independència d'Irlanda el Sinn Fein es presentava a les eleccions i després elsseus representants no prenien possessió dels seus càrrecs. Un comportament d'aquesttipus faria inviable l'assoliment de la majoria necessària per proclamar la independènciad'una manera unilateral.

El jurament de lleialtat al successor de Franco és una de les moltescontradiccions que comporta la via democràtica a la sobirania. Els càrrecs electes de laCandidatura Transversal haurien de presentar batalla cada cop en què s'hi trobin.Ressaltar la continuïtat legal del franquisme contribueix a la seva deslegitimació. D'altrabanda, la paraula dels polítics del moviment per l'Estat Català té valor i les sevespromeses o juraments no es poden reduir a un tràmit. L'estratègia unilateral a laindependència culminarà amb la ruptura amb la legalitat espanyola i cal deixarho clarfins i tot quan els seus representants se sotmetin al seu jou.

106


9.c. «Partit de Govern» contra «partit frontissa»

Per arribar a la majoria social el moviment per la independència haurà de governar

L'estratègia de la declaració unilateral de la independència obliga a treure elsmillors resultats electorals. La naturalesa autoritària d'Espanya obliga també a mantenir,alhora, la dimensió de moviment reivindicatiu. A causa d'aquesta doble dinàmica elmoviment per la independència viurà sempre en tensió interna. La combinació d'acciópolítica i mobilització social només serà viable si es comparteix un plantejament comúsobre l'acció a les institucions en el període previ a la proclamació de la RepúblicaCatalana.

Els independentistes quebequesos i escocesos han assolit el govern autonòmicabans de tenir els vots per separarse del Canadà i del Regne Unit. Aquest fet noplanteja cap problema des del moment que aquests dos Estats permeten la convocatòriade referèndums d'autodeterminació. L'Estat Espanyol prohibeix aquest tipus de consulta.En canvi, el moviment per la independència haurà de governar per arribar a la majorianecessària per a la proclamació unilateral. Haurà d'envoltarse del prestigi del poder perarribar a certs sectors socials. A escala municipal aquest accés al Govern no plantejaproblemes: no s'assolirà la majoria per la independència sense alcaldes del movimenttransversal a les capitals catalanes, inclosa Barcelona. La mateixa situació es pot donar ala Generalitat de Catalunya: ser la primera força del Parlament sense tenir la majoriaper proclamar la independència.

Per guanyar la credibilitat que atorga governar el moviment transversal per laindependència ha de tenir mentalitat de “força de govern”. Per induir els catalans a ferun pas com la proclamació unilateral de l'Estat català és imprescindible un lideratgemolt sòlid. La majoria del nostre poble, des de jubilats fins a empresaris, voldrà tenir alcapdavant de l'operació persones experimentades, capaces de dirigir amb mà ferma elnou Estat català. Aquest haurà de fer front a l'hostilitat espanyola i l'escepticismeinternacional, mentre assegura el funcionament de les institucions i les administracionsen el moment del seu traspàs. Totes les campanyes del Govern canadenc defensant lapermanència del Quebec dins el Canadà van apel∙lar a la por a perdre les pensions i elsdiners estalviats. L'Estat Espanyol actuarà pitjor: combinarà aquests arguments amb lesamenaces militars per acovardirnos. Només una força amb experiència contrastada i lareputació d'una sòlida obra de govern podrà contrarestar la barreja espanyolad'amenaces bèl∙liques i guerra psicològica.

Partit de Govern no és “partit sempre al govern”

Una “força de govern” no és un partit que sempre està al govern; no és un partitfrontissa; no és, tampoc, un partit satel∙litzat. Convé recordarho per la nefastaexperiència de l'actual direcció d'Esquerra que ha malbaratat els 640.000 vots que va

107


obtenir el 2004 en uns anys de Govern. Els actuals líders republicans no han entès quèés un “partit de govern”. Una part d'aquesta direcció ha demostrat una fascinació pelsaspectes exteriors del poder, pel tracte reverencial que comporta. I una altra part hateixit una trama extensa clientelar de persones que viuen dels pressupostos públics.Aquesta combinació letal ha portat Esquerra a aferrarse al Govern tripartit amb unaobsessió fatal, tot i saber que els portava ineluctablement al desastre.

Una força amb mentalitat de govern la demostra tant en l'oposició com al poder.Perquè té un mapa detallat de tots els problemes del país i una estratègia ben definida.Té un model general de país i ha articulat una alternativa sòlida amb programes i equipspreparats per a tots els problemes del país, des de la regeneració democràtica a la crisieconòmica. En cada una d'aquestes polítiques ha establert prioritats i trets clau que eldiferencia dels altres partits. Aquesta alternativa ben travada es defensa a l'oposició i esporta a la pràctica quan s'obté la majoria.

Per elaborar aquests projectes és indispensable formar equips de persones queconeguin a fons tots els aspectes de cada problemàtica. Han d'establir quins canvis calfer en lleis, pressupostos, estructures administratives. Ja des de l'oposició preparenl'opinió pública per assumir els nous plantejaments. Aquests equips es poden formar adepartaments universitaris, a fundacions, a entitats cíviques i en d'altres instàncies. Calestablir la manera com incideixen en l'elaboració d'estratègies i programes delmoviment per la independència. D'aquests grups han de sortir les persones quededicaran uns anys de la seva vida a posarlos en pràctica.

Ni «partit frontissa», ni «partit satèl∙lit»

L'estratègia de la proclamació unilateral de la independència exigeix unamentalitat de govern que no és la caricatura que n'ha portat a terme l'actual direcciód'ERC. Una autèntica “força de govern” és totalment antagònica a la pràctica d'un “partitfrontissa”. Aquest darrer és una organització de polítics professionals amb la finalitatd'estar al govern d'una manera permanent, pactant amb el partit majoritari de cadalegislatura. Els partits frontissa acaben creant una xarxa clientelar que fa el seu “modusvivendi” dels càrrecs de representació, de l'escalafó governamental, de les assessories,dels consells d'administració de les empreses públiques. L'ascensió professional dinsd'aquest tipus d'organització depèn de la quantitat de persones que cada dirigent potcol∙locar en les àrees d'influència del partit. Consideren una ingenuïtat pròpiad'amateurs plantejar l'acció política com un servei temporal a la comunitat per realitzarun projecte al servei de l'interès comú. Els seus dirigents entenen l'acció política comuna carrera professional que culmina ascendint a les més altes magistratures.Normalment són una conxorxa de mediocres que no tenen l'objectiu no és “fer algunacosa” pel seu país, sinó arribar a “ser algú”, reconegut pel seu càrrec.

Amb la finalitat d'estar sempre al govern un partit frontissa ocupa “la centralitat”de l'arc parlamentari per tal de poder pactar en qualsevol direcció. No té una estratègia

108


a llarg termini ni un model de societat. Delimiten un “espai electoral”, un nínxol en elmercat polític, que els permeti conservar els vots necessaris per mantenir els seuscàrrecs. Perquè aquests són, comptat i debatut, els que determinen la part del pastís deles coalicions de govern. Es limita a intentar captar el que preocupa al segment del'electorat que els vota. Per això estan contínuament pendents dels titulars dels diaris ide les enquestes. Sense objectius a llarg termini renuncien a esdevenir majoritaris. Eldestí dels partits frontissa és ser satel∙litzats pels partits majoritaris als quals donensuport. El moviment per la independència ha de ser l'astre rei del firmament polític deCatalunya i no un satèl∙lit.

109


Capítol 10

La proposta d'un ”Acord d'Emergència Nacional”

10.a. La independència comença per treure Catalunya de l'actual atzucac

Despertar el poble català per afrontar els reptes polítics, econòmics i nacionals

Aquest assaig ha començat constatant les amenaces que planen sobre la nostrasupervivència com a nació. Unes provenen de l'hostilitat de l'Estat Espanyol i les altresderiven del procés de globalització. La majoria dels dirigents que ocupen càrrecsinstitucionals, els dirigents de les grans empreses catalanes, els líders socials, la majoriad'intel∙lectuals afronten aquests canvis en una actitud passiva i expectant. Esperen quela situació s'arregli sola. Confien que l'economia millorarà gràcies a la recuperació de laconjuntura internacional. Suposen que el temps farà oblidar els escàndols de corrupció.La minorització nacional no els preocupa i creuen que la banalització cultural tél'avantatge de distreure la gent dels problemes de fons. Aquesta actitud a l'expectativaha destrossat la confiança dels catalans en el nostre futur. Constatem una falta absolutade lideratge per treure Catalunya de l'atzucac en que es troba.

Els partits majoritaris no tenen altra proposta que continuar la rutinainstitucional i política. De cara a les eleccions vinents només hi ha dues propostes: elssocialistes i els seus satèl∙lits plantegen reeditar el Govern tripartit amb la seva mancade lideratge nacional enfront de la crisi econòmica i de l'hostilitat de l'Estat Espanyol.Convergència i Unió aspira a retornar al capdavant de la Generalitat sense haverformulat cap alternativa a l'estratègia de “peix al cove”. Ambdós partits sospiren perengendrar el pujolisme sense Jordi Pujol.

110


Només el moviment per la independència pot desvetllar les energies adormidesdel poble català. Ja ha suscitat l'entusiasme a totes les poblacions en que ha convocat lesconsultes populars. Per aquesta raó ha adquirit una gran responsabilitat i no pot caureen la passivitat, l'endemà de les eleccions. No pot tenir una actitud expectant, a l'esperadel “gran dia” de la majoria absoluta. Per assolir la independència en vuit o dotze anysla Candidatura Transversal ha d'oferir una alternativa de govern per la pròximalegislatura. L'independentisme ha de ser capaç d'elaborar una proposta trencadora, unaalternativa tant a la reedició del Govern Tripartit com al retorn al pujolisme sense Pujol.És una actitud agosarada i molts militants per la independència la consideraran,d'entrada, prematura. Però una reflexió més aprofundida ens farà adonar que lesnacions avui lliures han aconseguit la independència quan els seus líders han ofert alseu poble una sortida a les situacions de crisi profunda.

El moviment per la independència no pot ser només testimonial

El moviment per la independència no arribarà mai a la majoria necessària si eslimita a ser una força testimonial; si redueix el seu discurs a la denúncia profèticamentre espera el gran dia de l'alliberament. El moviment per la independència ha dedemostrar al poble català que està preparat per treure Catalunya de la situació de crisi id'amenaça a la seva existència. Només demostrant aquesta capacitat es guanyarà la sevaconfiança. El moviment unilateralista ha d'introduir nous lideratges i noves alternativesde Govern. La independència va més enllà de l'agitació simbòlica i exigeix treureCatalunya de l'atzucac actual. El nostre país es troba en una situació d'emergèncianacional. Els fonaments polítics, econòmics, socials, culturals i morals de la nostra naciótrontollen. La previsible sentència del Tribunal Constitucional, els escàndols decorrupció, els 600.000 aturats i els milers d'empreses tancades, l'espoli fiscal, el fracàsescolar i el baix ús social del català reflecteixen la gravetat de la situació.

Per aquestes raons la Candidatura Transversal ha d'oferir un “Acordd'Emergència Nacional” al poble català a les eleccions al Parlament del 2010. Aquestacord ha d'aplegar totes les forces catalanistes al voltant d'un Govern format per lespersonalitats independents més rellevants del país amb una agenda per treureCatalunya de la seva situació d'emergència. Aquesta és l'alternativa al Govern Tripartit ial retorn al pujolisme sense Jordi Pujol.

Sense resoldre l'eix nacional no es pot afrontar l'eix social

L'eix nacional és la gran línia divisòria de la política catalana. Cal superar la falsaconfrontació política de les darreres dècades entre, per un costat, una força de gentbenestant d'obediència catalana, Convergència i Unió, i, per l'altra, una força de classespopulars d'obediència espanyola, el PSCPSOE. Aquest fals antagonisme ha determinat

111


totes les aliances a l'hemicicle del Parc de la Ciutadella i als Ajuntaments. També hadeterminat les fílies i les fòbies de periodistes, intel∙lectuals, artistes i molts d'altres.Aquesta partió se sustenta sobre l'inconscient ideològic que identifica el catalanismecom una creació de la burgesia i els partits espanyols d'esquerra com l'avantguarda de laclasse obrera. Aquest és un imaginari ideològic que no quadra amb els fets: el PSOE haestat un puntal de la la monarquia i la nova oligarquia espanyoles; i l'empresariat catalàés molt lluny de formar una classe social homogènia i hegemònica. Els trenta anys demonarquia postfranquista i d'autonomia han desmentit aquest antagonisme artificiós.

La confrontació real és entre el Regne d'Espanya i el poble català. Aquestaconfrontació és la mateixa a Euskadi: allà el PSOE i el PP s'han tret la careta de les sevesbaralles i han pactat una majoria espanyolista a la Cambra basca. Per assolir aquestmajor nombre d'escons no han dubtat a prohibir la presentació de l'esquerra abertzale ales eleccions. S'han aprofitat del sistema electoral basc que prima la representaciód'Àlaba per fer un govern legal però dubtosament democràtic.

A Catalunya no es pot plantejar l'eix social sense haver resolt abans l'eixnacional. El catedràtic Jacint Ros Hombravella ha ressaltat que Catalunya paga impostoscom un país socialdemòcrata, mentre que rep infraestructures i serveis com un paísliberalxxv. Els catalans patim una pressió fiscal del 40% del nostre Producte Interior Bruti, en canvi, només gaudim d'inversions públiques i protecció social per valor del 30%. Enaquestes condicions no es pot redistribuir la renda, que ha estat la principalcaracterística dels partits socialdemòcrates. Però tampoc no es poden rebaixar elsimpostos que és la prioritat dels partits conservadors. Sense resoldre l'espoli fiscal del10% del PIB català és impossible tan una autèntica política social com una políticaliberal.

Pel que fa a Catalunya les dues legislatures amb Governs socialistes a Barcelona ia Madrid han demostrat que el PSOE fa amb amabilitat la mateixa política que el PartitPopular. Ni un aspecte tan menor com les matrícules dels automòbils han variat. Davantl'hostilitat del Regne d'Espanya és ridícul retornar a la política de “peix al cove” dels anysvuitanta i noranta. L'Estat Espanyol se sent fort i consolidat. Els Governs espanyols s'hanimmunitzat contra les pressions de l'autonomisme català i els intercanvis de cromosnomés podran ser sobre partides pressupostàries trivials.

El possible acord entre el PSCPSOE i CiU, la sociovergència, només posaria derelleu que els trets que comparteixen CiU i el PSCPSOE superen el que els separen: lalegitimació de la Constitució i de l'Autonomia; el funcionament dels respectius partits iles seves pràctiques poc transparents.

Un Govern d'Emergència Nacional superaria la falsa divisió sobre l'eix dretaesquerra de les darreres dècades. Un Govern d'homes i dones de trajectòria impecabletrencaria les dinàmiques del clientelisme partidista i acabaria amb l'abisme actual entreels ciutadans i la política. Aixecaria un entusiasme extraordinari i recuperaria ellideratge i la confiança en el futur del nostre poble. Al mateix temps retornaria elrespecte a Catalunya que l'Estat Espanyol ha perdut mentre aconseguia, una i altravegada, dividir els catalans amb pugnes partidistes. La constitució d'un govern d'aquestaambició, amb el suport unitari de les forces catalanistes, escurçaria una legislatura elcamí cap a la independència

112


10.b. El Programa d'Emergència Nacional

Un Govern de grans personalitats independents

El “Govern d'Emergència Nacional” haurà de ser format per personalitats desolvència contrastada que superi els nomenaments determinats per les lleialtatsclientelars dels partits. No fa gaire una delegació d'empresaris catalans va visitarFinlàndia i els va sorprendre la presència al govern d'un alt càrrec de Nokia que haviadeixat l'empresa per exercir un càrrec polític. Els va assegurar que havia fet el pas perpatriotisme, perquè en la feina pública cobrava la meitat que a l'empresa privada.Catalunya necessita una Generalitat dirigida per persones d'aquest nivell decompetència i moralitat. Podem tenir l'absoluta seguretat que existeixen. Només amb unalt nivell de prestigi aglutinarà les complicitats necessàries per treure el nostre país delpou polític, econòmic i moral en que es troba. Recobrar la confiança en el poble catalàés el punt de partida de l'agenda de la independència: sense autoestima no és possiblela dignitat nacional.

El Govern amb el suport de les forces catalanistes només tindrà l'autoritat moralnecessària si trenca amb la dinàmica de la “repartidora”. Aquesta pràctica ha consistit ennegociar en un primer moment les conselleries que corresponen a cada força, esreparteixen els càrrecs, les àrees d'influència i els pressupostos associats. Després esvesteix el resultat amb programes que contenen desenes de pàgines d'acords ambigusdels quals no es preveu retre'n comptes.

No n'hi ha prou amb formar un Govern amb les personalitats més rellevants deCatalunya. L'Acord d'Emergència Nacional s'ha de fonamentar sobre el Programad'Emergència Nacional. Només si ha coincidència plena en aquests apartats el Movimentper la Independència podrà donar suport al Govern d'Emergència que es proposa. Calfer aquesta proposta en positiu, però només pot participar en un Acord de legislaturaen el cas que contingui acords ferms sobre punts innegociables que treguin el país de lafalta de perspectives actuals. Aquests punts formen part de l'agenda de laindependència.

Primer punt: Resposta internacional a la “castració” del Tribunal Constitucional

La pedra de toc de l'Acord catalanista ha de ser la resposta a la sentència delTribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia. L'article 152.2 de la ConstitucióEspanyola estableix literalment: “una vegada hagin estat sancionats i promulgats elsrespectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ellsmateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censoscorresponents” . L'Estatut va ser aprovat en referèndum i el Rei el va sancionar ipromulgar tal com preveu el punt 151.4 de la C.E. La més petita modificació de l'Estatutaprovat pel poble català vulnerarà d'una manera explícita l'article esmentat. L'Estat

113


Espanyol haurà culminat la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règimcomú mitjançant el “diktat” d'un Tribunal polític escollit pel PP i el PSOE.

La sentència del Tribunal Constitucional afectarà la medul∙la mateixa de lademocràcia catalana: la voluntat del poble català manifestada en referèndum.Representarà la fi del suposat pacte de la Transició entre el Regne d'Espanya iCatalunya, si mai aquest va existir. La periodista Victòria Prego va pronosticar que lasentència del Tribunal Constitucional seria “interpretativa”; sense modificar el text del'Estatut, l'interpretaria d'una manera tant estreta que equivaldria a la seva “castracióquímica”. Pel que sembla, hi ha molts magistrats que no en tenen prou, i propugnen la“castració física” de l'Estatut.

La defensa de la voluntat del poble català expressada en referèndum és el primerpunt innegociable de qualsevol compromís de les forces catalanistes. No es pot admetrecap retrocés sobre la sobirania parcial aconseguida amb les grans mobilitzacions delpoble català a la mort del General Franco. Com ha repetit el President Pasqual Maragall,no es pot recular pel que fa al punt 152.2 de la Constitució Espanyola: un Estatutaprovat en referèndum només pot ser modificat en referèndum. Aquesta és una qüestióde principi, al marge de l'aprovació o el refús que cada força tingui respecte a l'Estatutretallat.

Eliminar la capacitat del poble català de decidir en referèndum el seu Estatutpolític és un atemptat contra els drets humans. Quan el màxim Tribunal espanyolanul∙la el resultat d'un referèndum i ignora el text explícit d'un article de la Constitucióes conculquen els drets humans de tots els catalans i es produeix la seva indefensió.L'article 21.3. de la Declaració Universal de Drets Humans proclamada per lesNacions Unides l'any 1948 estableix: “La voluntat dels pobles és el fonament de l'autoritatdels poders públics”. Per aquesta raó l'article primer del Pacte Internacional dels DretsCivils i Polítics dictamina: “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtutd'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seudesenvolupament, econòmic, social i cultural”. El Regne d'Espanya ha ratificat aquestPacte de l'ONU i també el seu protocol facultatiu. Aquest permet que qualsevol ciutadàd'un país signatari pugui apel∙lar directament al Comitè de Drets Humans de les NacionsUnides quan els seus drets fonamentals són vulnerats.

Davant la sentència del Tribunal Constitucional l'Acord d'Emergència Nacionalha d'iniciar la internacionalització del cas de Catalunya a les instàncies mundials. Elproper Govern de la Generalitat ha de deixar clar que el conflicte entre Catalunya i elRegne d'Espanya no és un afer intern espanyol. I ha de traduir aquesta constatació enfets. Els drets històrics dels catalans no poden ser dictaminats per un TribunalConstitucional espanyol que és alhora jutge i part. Un Tribunal nomenat pel PP i elPSOE no està legitimitat per decidir si Catalunya és o no és una nació. El Governd'Emergència Nacional ha d'usar la legitimitat guanyada a les urnes davantl'Organització de les Nacions Unides i la Unió Europea. Ha d'utilitzar tots elsinstruments legals creats per aquestes instàncies internacionals per protegir els dretshumans i democràtics dels pobles. I han estat creats per emparar els ciutadans contra laseva infracció per part dels seus propis Estats.

El Govern Espanyol pot prohibir que el nou Govern català convoqui un

114


referèndum vinculant. Però no podrà impedir que la majoria del Parlament deCatalunya i el nou Govern de la Generalitat presentin un contenciós contra el Regned'Espanya davant el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides i davant delTribunal Europeu de Drets Humans. En aquesta demanda caldrà sol∙licitar laconvocatòria d'un nou referèndum però no sobre l'Estatut, sinó sobre la separació del'Estat Espanyol. Ara és impossible saber el seu desenllaç. Hi ha una altra probabilitat deque les pressions polítiques dels Estats, començant per l'espanyol, congelin la tramitacióde la demanda o impedeixin un reconeixement dels drets dels catalans. Només calrecordar la situació del Sàhara occidental i la incapacitat dels Estats membres de la ONUper acomplir les seves resolucions.

Tot i així, la presentació d'una denúncia contra la sentència del TribunalConstitucional contra l'Estatut davant les Nacions Unides i la Unió Europea serà un pasimportantíssim en la internacionalització del conflicte polític entre Catalunya i l'EstatEspanyol. Sobretot si té la majoria dels diputats acabats d'elegir de manera democràtica.Permetrà que els dirigents mundials i europeus i la seva opinió pública coneguin lesescandaloses maniobres que han envoltat la deliberació del Tribunal Constitucional. Estrencarà la bona imatge del Regne d'Espanya i es faran evidents els seus enormesdèficits democràtics. Les nacions democràtiques han de prendre consciència queEspanya és l'únic país europeu on el feixisme no ha estat derrotat.

Segon punt: Regeneració Democràtica

La proposta de Pacte Nacional només té sentit si aprova les lleis, normatives ipràctiques que impulsin la regeneració democràtica de la política catalana. Nomésaquesta pot retornar el prestigi del catalanisme polític i situarla en les nostrespràctiques democràtiques al nivell d'ètica, responsabilitat i transparència dels petitspaïsos del nord d'Europa. La regeneració democràtica ha de ser completa i abastar totsels camps: la representació política, el funcionament de les institucions, lesadministracions públiques i les relacions amb els mitjans de comunicació.

Després dels escàndols de corrupció que han omplert els espais dels mitjans decomunicació, els partits polítics majoritaris han intentat fer alguna cosa de cara a lagaleria. A la tardor de 2009 han anunciat la redacció d'una nova llei electoral. Ja esveurà quina mena de sistema en sortirà; és difícil que els aparells del partit renunciïn aassegurar llocs de privilegi a les llistes electorals per als seus protegits. La llei electoralnomés és un element de la imprescindible regeneració democràtica. Un altre aspectecabdal és la limitació de mandats per evitar que els polítics es converteixin en una casta.La temporalitat obligatòria és imprescindible perquè apareguin nous dirigents políticsque dediquin els millors anys de la seva vida al servei públic. La regeneraciódemocràtica també és incompatible amb l'elecció indirecta de les Diputacions, elsConsells Comarcals o els Districtes de Barcelona. Sense el debat de la confrontacióelectoral aquestes institucions es regulen per les confabulacions partidistes i esdevenencaus opacs de les més obscures maniobres i interessos.

115


La millora del procés d'elecció dels càrrecs públics no servirà de res si després nohi ha transparència en les institucions i les administracions. La proposta d'Acordd'Emergència Nacional ha d'incloure una Llei de Transparència Informativa que situï lesobligacions d'informar als ciutadans de tota l'activitat pública al mateix nivell que elspaïsos més avançats. Els ciutadans han de poder consultar per Internet totes les dadesdels afers públics. El Parlament i la Generalitat, dels Ajuntaments i Diputacions, totes lesinstitucions i administracions pagades amb diners dels contribuents han de ser de vidre.

La reforma de les administracions públiques és l'altra gran pota de la regeneraciódemocràtica. Els ciutadans no entendrien que es renovessin les institucions polítiques i,en canvi, l'administració de justícia o les gestions per crear una empresa continuessinsent kafkianes com ara. El Parlament de Catalunya no té competències per canviar leslleis que regulen la funció pública espanyola. Tot i així existeix un marge considerablede millora com es demostra al Llibre Blanc de la Funció Pública elaborat per laConselleria de Governació quan Joan Carretero n'estava al capdavant.

Un altre aspecte viciat de la vida política catalana són les relacions entreinstitucions i mitjans de comunicació públics i privats. Som lluny de la situaciód'independència dels mitjans públics de comunicació dels països amb tradiciódemocràtica de la resta d'Europa. Malgrat la creació del CAC, les interferènciesgovernamentals en les emissores de la Generalitat, de les Diputacions i de la majoriad'Ajuntaments són constants. També estan contaminades les relacions amb els grupsperiodístics privats. Les concessions de llicències, les subvencions i altres ajudes fanimpossible que exerceixin el paper de quart poder que tenen a les democràcies.

Tercer punt: La sortida catalana de la crisi

Els 600.000 aturats catalans i els milers d'empreses tancades constitueixen lacara més amarga de la situació d'emergència econòmica. La sortida a la crisi ha deconstituir un altre punt cabdal de l'Acord d'Emergència Nacional. El seu govern ha detenir l'obsessió d'un nou model econòmic que generi llocs de treball de qualitat. Eltreball ha estat i és un signe d'identitat de Catalunya i de cap manera no podemresignarnos a tenir centenars de milers de treballadors a l'atur en els propers anys.Aquesta dèria per l'ocupació estable ha de tenir dos fronts: a l'exterior, la confrontacióamb l'Estat Espanyol a causa de l'espoli fiscal; a l'interior, crear un consens de tots elsagents socials catalans per bastir el nou model econòmic català.

L'Acord d'Emergència Nacional només pot partir de la constatació que la novaLOFCA perpetua l'espoli fiscal de Catalunya. El Govern d'Emergència Nacional had'encapçalar la confrontació sistemàtica amb l'Estat Espanyol i utilitzar totes les viespolítiques i jurídiques al seu abast per reduir aquesta sagnia que dessagna la nostraeconomia. Els partits que sostenen que la LOFCA incompleix l'Estatut d'Autonomia hande portarla al Tribunal Constitucional si confien en les institucions de la monarquiaespanyola. Els incompliments sistemàtics de les inversions previstes per l'Estatut han detenir conseqüències. A les eleccions espanyoles previstes per al 2012 els partits de

116


l'Acord Nacional haurien de reproduir una “Solidaritat Catalana contra l'Espoli Fiscal”.Mentre aquest conflicte no s'hagi resolt els diputats i senadors dels partits de l'Acords'han de comprometre a no donar cap mena de suport a cap Govern Espanyol. Haurand'actuar com la Minoria Irlandesa a la Cambra dels Comuns durant dècades, coms'explica en un proper capítol d'aquest assaig.

A Catalunya l'Acord del catalanisme polític ha d'aglutinar totes les energiesd'empresaris i treballadors com va fer el Govern alemany, un cop acabada la II GuerraMundial. El “miracle català” és possible perquè, malgrat l'espoli fiscal, encara exportemel 28% del total espanyol. Un Govern d'unitat de les persones més capacitadesgalvanitzarà les forces catalanes anestesiades i començarà a bastir amb fermesa elmodel econòmic de Catalunya dins l'Europa del segle XXI.

El punt cabdal és el diagnòstic. Catalunya no es troba en una crisi conjunturalque es resoldrà gràcies a la recuperació econòmica internacional. No tenim els costoslaborals i fiscals de fa vint anys per atreure inversions de poc valor afegit. Al contrari,una part important d'aquelles avui es deslocalitzen als països de l'antic bloc soviètic i ala Xina. Tampoc no continuarà l'allau de milers de milions d'euros que des de l'entradade l'euro van anar al sector immobiliari i s'ha tallat en sec amb la crisi financera. Nomésens queda “la sortida catalana a la crisi”. Hem de deixar enrere el creixement fàcil induïtper dinàmiques internacionals. Hem de retornar al mot d'ordre “Catalunya Endins”aplicat a l'economia. Hem de reemprendre el creixement fonamentat en l'aptitudeconòmica de Catalunya basada en el treball, l'empenta empresarial i l'estalvi. Avuiaquest treball és l'esforç investigador; l'esperit d'iniciativa és la innovació; l'estalvi és elcapital risc.

La sortida catalana a la crisi exigeix reformes estructurals. La Generalitat no técompetències per crear un marc català de relacions laborals, ni per regular la funciópública, ni molt menys per acabar amb l'espoli fiscal. Per això el govern d'unitatcatalanista s'haurà de basar en la seva capacitat de lideratge per dinamitzar elsempresaris i treballadors i oferirlos un horitzó clar del lloc de Catalunya en l'Europa delsegle XXI. L'escassetat de l'energia i de les matèries primeres caracteritzarà les properesdècades; totes les iniciatives empresarials i de recerca destinades a estalviar els recursosnaturals tenen el futur assegurat. També totes les recerques destinades a obtenirenergies renovables i el reciclatge de matèries primeres. En una economia tandiversificada com la catalana aquests principis es poden aplicar en totes les branques dela producció i els serveis.

El Govern d'Emergència Nacional ha de liderar l'esperit de reconstrucciónacional amb l'exemple. L'austeritat és la primera condició per recobrar la confiança delpaís. El Govern de l'Acord Nacional d'emergència ha d'eliminar de manera radical elsassessors, informes i d'altres despeses inútils. S'ha de fer una poda en la miríaded'agències, empreses públiques i organismes de tota mena que han proliferat a lesadministracions. A més de l'exemplaritat l'austeritat alliberarà recursos per despesesútils en la formació professional i la recerca universitària. També per incrementar lainversió en infraestructures, el coll d'ampolla que ens infligeix l'espoli fiscal.

Mentre els nous llocs de treball no arribin, Catalunya té la riquesa suficientperquè tots els seus ciutadans tinguin cobertes les necessitats bàsiques cobertes.

117


Quart Punt: Pla de Xoc per la normalització de la cultura catalana

Combatre l'atmosfera de banalització espanyola en què vivim i substituirla peruna de favorable a la llengua i la cultura catalana és un altre gran apartat de l'Acordd'Emergència Nacional. Cal crear un medi cultural i de valors anàleg al dels petits païsoseuropeus que, alhora, incrementi l'ús social del català. En definitiva, cal actualitzarl'enorme esforç d'europeïtzació cultural que va endegar el catalanisme fa més d'un segle.Catalunya és a gran distància de les nacions europees avançades pel que fa a la culturacientífica i tècnica, als hàbits de lectura, al civisme, a la consideració atorgada a les arts,a l'assaig i al pensament. Aquesta elevació del nivell cultural és indestriable de lanormalització de la nostra llengua en els mitjans de comunicació i el món de l'espectaclei l'oci.

Com en els altres aspectes aquest punt té dues cares: el front estatal i el frontinterior. L'hostilitat cultural espanyola és contínua i creixent. Amb tota probabilitat elTribunal Constitucional anul∙larà o diluirà el deure de conèixer la llengua catalana queestablia l'Estatut aprovat pel poble català. La llei d'Educació de Catalunya també haestat impugnada pel Partit Popular davant el Tribunal Constitucional i el PSOE hi estàd'acord en els aspectes fonamentals. El projecte de llei espanyola sobre els mitjansaudiovisuals s'ha redactat al servei dels grans grups multimèdia espanyols. Vol reforçarl'atmosfera de banalització cultural i d'absència de la llengua catalana als mitjans decomunicació de masses. No es pot repetir l'error del suport de CiU a la llei de televisionsprivades de la dècada de 1980. El Govern d'Emergència Nacional ha de tenir actitudscontundents en defensa de la llengua catalana, perquè hi està en joc la sevasupervivència a llarg termini. El Parlament de Catalunya ha de respondre a aquestaofensiva anticatalana amb l'aprovació d'una “Carta de la Llengua Catalana” anàloga a la“Carta de la Llengua Francesa” del Quebec. El Govern Espanyol i les seves institucionsjudicials la declararien anticonstitucional, però posaria de manifest la seva voluntatd'extermini de la llengua i la cultura catalanes.

En el front interior l'Acord d'Emergència Nacional ha de considerar la culturacom un objectiu prioritari. La cultura ha d'amarar tota l'agenda del Govern d'unitatcatalanista. Aquest ha de desenvolupar un veritable pla de xoc a favor de lanormalització del català i contra la banalització espanyola de la cultura, dues caresd'una mateixa moneda. El pla ha de ser assumit per totes les conselleries i tots elsaspectes de l'acció política, des del combat del fracàs escolar fins a la reforma de totesles administracions incloses les espanyoles.

L'Acord d'Emergència Nacional ha de posar l'èmfasi en la promoció de la creaciópròpia en cinema, sèries televisives, etc. Perquè el doblatge no deixa de ser un malmenor. Hem d'aconseguir que les pel∙lícules i els programes fets a casa nostra, reflectintla nostra realitat i els nostres sistemes de valors, guanyin una quota de mercat. Finsarribar al percentatge de públic que el cinema danès té a Dinamarca, per exemple.Només enaltint les nostres creacions culturals i posantles com a patrons a imitarpodrem combatre el model dels mitjans de comunicació espanyols basats en “famosos” iesportistes.

118


Aquest ambient de prestigi de la cultura, de l'estudi, de la ciència i elconeixement és imprescindible per combatre el fracàs escolar, la hipoteca més gran delnostre futur. Perquè la causa primera d'aquest no és l'escola sinó l'atmosfera imposadapels mitjans audiovisuals espanyols que situen la diversió com a valor absolut. Unaespecial atenció caldrà acordar en relació a l'oci juvenil en la nostra llengua. Des de latasca pionera de Xesco Boix s'ha creat una espessa xarxa de grups d'animació infantil.Després va aparèixer el Club Super3 i d'altres iniciatives. En conjunt els nens i nenes delnostre país gaudeixen d'uns espais d'oci alhora de qualitat pedagògica i en la nostrallengua. Però aquest ambient desapareix quan arriben a l'adolescència. Aleshores l'ofertade diversió és alienant i en espanyol. El cinema, la majoria de concerts de músicalleugera, les discoteques i, en general, tots els espectacles destinats a les novesgeneracions són de qualitat mínima i la llengua catalana no hi és ni se l'espera.

Cinquè punt: equilibri territorial i ecològic

La situació d'emergència nacional també es produeix en el camp dels equilibristerritorial i ecològic. Per aquesta raó posar en marxa un nou model de reequilibriterritorial és una condició indispensable de l'Acord d'Emergència Nacional. Només calvisitar com a turista Suïssa, Àustria, Noruega, Finlàndia, entre d'altres, per adonarse dela distància existent en la cura del paisatge, en la distribució geogràfica de la població il'activitat o en la preocupació de la gent i dels poders públics pel medi ambient. Holandaté una densitat demogràfica molt superior a la de Catalunya, però dues terceres parts dela població no es concentren a l'àrea metropolitana de Barcelona. L'esclat d'escàndols decorrupció lligats a l'urbanisme explica la destrossa efectuada per la febre d'orespeculativa dels darrers deu anys.

Hi ha un enorme camp per córrer en l'estalvi energètic i el foment de les energiesrenovables, en el foment del transport públic, en la disminució i el reciclatge de residus,en l'ús racional de l'aigua, i en molts altres aspectes de les relacions amb la natura i elterritori. En molts d'aquests camps hi ha grups d'interessos econòmics molt poderososque cal regular. També en aquest aspecte hem de recórrer a les polítiques portades aterme en els petits països del nord d'Europa. Ens donen exemple de com fer compatibleel benestar de la població amb el respecte al medi ambient, alhora que mantenen unabona distribució de la població, l'activitat econòmica i els serveis públics.

L'Acord d'Emergència Nacional ha de revisar a fons el Pacte Nacional per lesInfraestructures signat a la tardor del 2009 i que ha de conformar el país fins al 2020,amb una inversió prevista de 100.000 milions d'euros. Aquest pacte va ser, sobretot, unaacció publicitària. Però continua prioritzant el transport privat sobre el públic i unaconcepció del territori centrada en l'àrea metropolitana de Barcelona.

Ja hem assenyalat que l'equilibri territorial exigeix la distribució del poder políticterritorial. Reforçar les competències i els recursos dels Ajuntaments i de les comarqueso vegueries és imprescindible per aconseguir el repartiment de les inversions, i per tantde l'activitat i els serveis arreu de Catalunya. Per assolir aquest objectiu és

119


imprescindible la desaparició de les diputacions i la seva substitució per vegueries. Ladirecció d'aquestes s'ha d'escollir en eleccions directes.

10.c. L'endemà de les eleccions: el pla B

El moviment per la Independència ha de fer la proposta d'un Governd'Emergència per patriotisme. Perquè l'acord dels partits catalanistes en els termesproposats és la millor manera de treure Catalunya de l'atzucac. És també l'única manerad'allunyar les amenaces de mort que planen sobre la nostra nació. En l'estratègiaunilateral aquest Pacte Nacional escurçaria en una legislatura la trajectòria cap a laindependència. El 30% de les persones que, avui, afirmen que votarien sí a laindependència començarien a veurela com una possibilitat real i propera. Sectorssocials, com la majoria dels empresaris o dels sindicats, que mai no han contemplat lapossibilitat de separarse d'Espanya començarien a fer balanços de pèrdues i guanys.Però, com a contrapartida, la coalició amb partits autonomistes i gradualistesdesdibuixarà el perfil d'un moviment transversal acabat de néixer. I pot crear importantstensions al seu interior.

Només uns molt bons resultats de la Candidatura Transversal podran arrossegarla resta de forces polítiques a la proposta d'Acord d'Emergència Nacional. Els esquemesmentals hegemònics, les dinàmiques internes de les direccions i els interessos creatsportaran els partits majoritaris a repetir les fórmules fracassades del Tripartit o delretorn al pujolisme. O bé a intentar allargar la nostra agonia nacional amb lasociovergència. Abans de les eleccions ignoraran la proposta d'Acord d'EmergènciaNacional i en el millor dels casos el menysprearan i el presentaran com immadur iinviable. No hi fa res. Cal posar en evidència la poca ambició tant de la repetició delGovern Tripartit com del pujolisme sense Jordi Pujol. Com més detallada i factible siguil'alternativa d'unió catalanista més posarà denunciarà la poca ambició de les altrespossibilitats.

El més probable és el refús de la proposta de l'Acord d'Emergència Nacional. Elrebuig faria més fàcil el creixement del Moviment per la Independència. Tant el PartitQuebequès com el Partit Nacional Escocès van irrompre al Parlament amb molt pocsescons. Però des del primer moment van actuar com a “partit de govern” i van créixerexponencialment a l'oposició. En condicions de normalitat política i econòmica unaforça que actua com a “alternativa de poder” no pacta si no és majoritària. Només com aforça més votada pot pactar amb d'altres forces més petites per aplicar el seu programa.

No és habitual que una força política que es presenta per primera vegada a leseleccions faci una proposta de govern. Només l'excepcionalitat de la crisi política ieconòmica catalana explica que la perspectiva d'estar a l'oposició, que seria el pla A,passi a ser el pla B. I viceversa una alternativa de govern, que seria el pla B per a unaforça emergent, passa a ser el pla prioritari.

120


Però tot el procés del Moviment Transversal per la Independència surt delsmarcs preestablerts. Amb la proposta d'un Govern d'Emergència Nacional demostrarà laseva maduresa inhabitual, la seva vocació majoritària i la seva preparació per governar,avui, les institucions autonòmiques i municipals i, demà, la República Catalana. Ambuna proposta que concreta per als propers quatre anys l'estratègia de proclamacióunilateral de l'Estat Català s'afirmarà com a força planetària, una força que no té vocacióde partit satèl∙lit.

121


“S’hauria de ser inflexible en l’oposició a tots els governs de Madrid, fossin del color que fossin; s’hauria de renunciar a negociarhi i s’hauria d’abandonar per sempre més la política del peix al cove”

Heribert Barrera: “Les expectatives de futur de Catalunya”. 3r. Congrés Catalanista.

Capítol 11

El conflicte polític amb el Regne d'Espanya

11.a. Les Corts Espanyoles: un front decisiu per la separació

La unitat del catalanisme polític sacrificada als interessos de partit

L'acció política al parlament espanyol és tant important en l'estratègia de ladeclaració unilateral per la independència com l'actuació al Parlament català. Per almoviment per la independència guanyar la representació del poble català a les eleccionsespanyoles enfront dels partits espanyols és tan decisiu com obtenir la majoria alParlament de Catalunya. El catalanisme polític ha envoltat les eleccions catalanes ambtanta adhesió emocional que ha oblidat la importància estratègica d'afeblir el règim il'Estat espanyol des del nucli mateix de la seva sobirania nacional. Les nacions que hanpogut participar als Parlaments de les seves metròpolis han utilitzat a fons aquestrecurs. Ho van fer els irlandesos a la Cambra dels Comuns de Wetsminster i els partitsde les nacions de l'imperi Austrohongarès al Parlament de Viena.

Des de les eleccions de 1900 fins a les de 1977 el catalanisme només podiapresentarse a les eleccions espanyoles, amb l'excepció de les catalanes del temps de laRepública. El Congrés de Diputats era el centre del conflicte democràtic amb l'EstatEspanyol i la principal reclamació era l'autonomia. A les primeres eleccions de lamonarquia postfranquista tots els diputats catalans es van constituir en Assemblea de

122


Parlamentaris amb l'objectiu comú d'assolir la llibertat, l'amnistia i l'Estatutd'Autonomia. El restabliment de la Generalitat republicana amb el retorn del seuPresident a l'exili i l'aprovació posterior de l'Estatut d'Autonomia de 1979 van desplaçarl'eix central de la lluita política del catalanisme a les eleccions del Parlament deCatalunya. En teoria s'havia assolit l'objectiu comú de l'autonomia i, per tant, des de lalògica de partits del règim no tenia sentit mantenir la unitat. L'aflorament de lesdiferents ideologies va ser presentat com un signe de normalitat. L'eix dretaesquerra esva imposar des d'aleshores a Barcelona i a Madrid.

L'èxit del PSC i el PSUC, franquícies del PSOE i del PCE a les eleccionsmunicipals de 1979 va ser seguit del triomf inesperat de Convergència i Unió a leseleccions al Parlament de Catalunya. Aquests triomfs electorals respectius van reforçarla divisió de l'eix dretaesquerra sobre la divisió al voltant de l'eix nacional: partitscatalans conservadors, partits sucursalistes progressistes. La legitimació de la monarquiapostfranquista por tots els partits majoritaris va fer passar a segon terme el conflicte delpoble català amb l'Estat espanyol.

En aquestes condicions les eleccions espanyoles perdien importància per alcatalanisme autonomista. En canvi, motivaven del tot el PSCPSOE que subministravaels diputats imprescindibles per formar els governs socialistes. Les franquícies del PSOEi del PCE desapareixien a les Corts espanyoles i l'anomenada “Minoria Catalana”, elgrup de CiU a les Corts espanyoles, actuava com a “lobby” de la Generalitat deCatalunya i practicava l'intercanvi anomenat “peix al cove”. Els intercanvis de “cromos”entre el partit del Govern espanyol amb el grup parlamentari de CiU van substituir lesrelacions institucionals entre l'Estat espanyol i Generalitat catalana. Aquestplantejament ha fet impossible la unitat de les forces catalanes, la unitat que haviapermès el restabliment de la Generalitat i hauria d'haver acompanyat el desplegamentde l'Estatut de 1979. Aquest plantejament ha afeblit d'una manera estructural Catalunyadavant el Regne d'Espanya.

El moviment independentista a les Corts Espanyoles

La participació d'un partit independentista en els òrgans de sobirania de l'Estatque oprimeix la nació és una contradicció. Pot representar la legitimació indirecta del'Estat amb el qual s'està en conflicte. Qualsevol participació en una institució del Regned'Espanya, des dels Ajuntaments fins a qualsevol altra institució, pot interpretarse comun consentiment implícit del seu domini. Aquesta és la raó del jurament de lleialtat alRei. Tot i això molts dels moviments d'alliberament nacional han participat en elsParlaments de les metròpolis quan aquests els ho han permès.

Quan una força planteja la independència no com una afirmació retòrica, sinócom un objectiu a assolir en el terme més breu possible, l'enfrontament polític ambl'Estat passa a primer terme. En l'estratègia de la declaració unilateral d'independènciacal valorar si s'ha de participar o no a les eleccions espanyoles. Aquesta participació en

123


tot cas serà instrumental i mai no pot implicar el reconeixement de la sobiraniaespanyola; al contrari, només es pot acudir a les eleccions espanyoles si serveix perevidenciar el conflicte entre l'Estat Espanyol i el poble català. Per al moviment per laindependència la representació democràtica del poble català sempre serà el Parlamentde Catalunya.

Però les nocions més elementals d'estratègia porten la defensa del país més enllàde les pròpies fronteres. Per aquesta raó la majoria de moviments d'alliberamentnacional han participat en els òrgans de sobirania de la metròpoli quan aquesta els hopermès. Actualment el Scotish National Party és a la Cambra dels Comuns, elsindependentistes flamencs al Parlament belga i els sobiranistes québequois alParlament del Canadà. Amb tot el Partit Quebequès no participa a les eleccionscanadenques sinó que s'hi presenta una organització subsidiària. És una manera dedeixar clar que només el Parlament del Quebec té la representació legítima del poblequebequès.

La presència continuada dels partits sobiranistes en el Parlament dels Estatsopressors s'explica perquè acompleix tres funcions. En primer lloc, guanyar larepresentació democràtica enfront dels altres partits d'àmbit estatal o dels autonomistes.En segon lloc, per plantejar el conflicte d'una manera democràtica amb l'Estat del quales volen emancipar. En tercer lloc, per defensar els interessos nacionals al Parlament dela metròpoli

10.b. Objectius de la presència del moviment per la independència al Parlament espanyol

Guanyar la representació del poble català

Guanyar la representació del poble català és la principal funció de la participaciód'una força independentista en unes eleccions legislatives espanyoles. De fet hi hapartits independentistes que es presenten a les eleccions i després deixen buits elsescons. Sense la participació del moviment unilateralista els partits espanyols, elsautonomistes i els gradualistes acapararien la representació dels catalans i legitimarienl'unitarisme i l'autonomisme. Com hem vist en un capítol anterior, el 60% dels vots queel PSOE i el PP han obtingut, des de 1982, al nostre país ha estat la causa de la feblesapolítica de Catalunya davant l'Estat Espanyol.

Les eleccions espanyoles són les més difícils de guanyar pels partidaris de laRepública Catalana. Tots els mitjans de comunicació les plantegen com un duel entre elslíders del PP i del PSOE per ocupar la Presidència del Govern espanyol. Les forcesautonomistes no defugen aquest plantejament, sinó que el reforcen d'una maneraindirecta. Es disputen qui farà el paper de complement de la majoria espanyola per

124


obtenir més recursos per a Catalunya, d'acord amb la tècnica de “peix al cove”. Mentrees mantingui la majoria del PSOE i del PP qualsevol dels diputats elegits a les quatrecircumscripcions catalanes podrà aixecarse i afirmar que són majoria, que Espanya és laseva nació, que donen suport a la Constitució espanyola, que l'espoli fiscal es fa amb elseu consentiment i que la llengua i la cultura espanyola i els mitjans de comunicació queemeten des de Madrid són els seus. I els diputats i senadors dels partits autonomistescallaran i el seu silenci serà un consentiment tàcit.

El moviment transversal per la independència ha d'anar a les eleccionsespanyoles amb uns plantejaments antagònics. D'entrada, ha d'intentar formar un blocnacional de tots els partits d'obediència catalana per la defensa dels interessosnacionals, com s'ha exposat en la proposta d'Acord d'Emergència Nacional. La condicióindispensable d'aquesta unitat és l'actitud. Els diputats i senadors catalans no han d'anara Madrid a obtenir cap concessió, sinó a plantejar el conflicte democràtic entre la naciócatalana i el Regne d'Espanya. Han d'anar a les Corts Espanyoles a insistir en la veritatque no volen sentir: que governen una nació que no és la seva; que imposen lleis,tribunals i policies a un poble que no és el seu; que cobren i administren uns impostos iunes cotitzacions socials que són dels catalans; que fomenten una llengua i una cultura ienvaeixen amb els seus mitjans de comunicació un territori lingüístic i cultural que noels és propi.

Per això és fonamental que el conjunt dels partits d'obediència catalanarecuperin la majoria que el catalanisme polític va guanyar el 1907 a les eleccions de laSolidaritat Catalana i que es va mantenir fins a 1977. A les eleccions espanyoles del2012 els representants dels partits espanyols no haurien de repetir la majoria que avuitenen. Aleshores els nostres portaveus podran insistir en la veritat històrica compartidaper tot el catalanisme. I hauran de repetir el paper de la Minoria Irlandesa a la Cambradels Comuns al llarg d'un segle: l'obstruccionisme sistemàtic fins a desbaratar el sistemade partits alternants que s'ha muntat entre el PP i el PSOE. Winston Churchill començauna breu ressenya biogràfica de Charles S. Parnell, cap de la Minoria Irlandesa durantmolts anys, assenyalant que les joves generacions no podien imaginar fins a quin punt laqüestió irlandesa havia pertorbat la vida política britànica, abans de la sevaindependència. Parnell, segons Churchill, va practicar “l'obstrucció com artparlamentari”. En aquest art haurien d'excel∙lir els representants del catalanisme polítical Congrés de Diputats i al Senat mentre el Regne d'Espanya no reconegui el dret al'autodeterminació i continuï l'espoli fiscal.

Deslegitimar el Regne d'Espanya i la monarquia postfranquista

La formació d'una candidatura catalanista unitària a les eleccions espanyolesl'any 2012 és molt difícil. Aleshores el moviment transversal per la independència ha delluitar per guanyar la màxima representació possible del poble català. En aquest casl'actuació dels diputats i senadors inscrits en l'estratègia de la declaració unilateral de laRepública Catalana ha d'estar destinada a evidenciar el conflicte democràtic entre l'Estat

125


Espanyol i la nació catalana. Han de mostrar al Govern, als partits i l'Administracióespanyoles fins a quin punt actuen d'una manera hostil contra Catalunya. Ho fan ambtota naturalitat i inconsciència amb cada llei, amb cada pressupost, amb cada emissiótelevisiva. Ho fan sense ésser conscients fins a quin punt transgredeixen els dretshistòrics dels catalans. Els nostres representants han de ressaltar que aquesta opressióno es pot resoldre ni dins la Constitució de 1978, ni dins el Regne d'Espanya. Quel'única sortida possible és la separació i esdevenir, a continuació, socis i bons veïns comEstats membres de la Unió Europea.

Al llarg dels darrers trescents anys els greuges, menyspreus i humiliacions queel Regne d'Espanya ens han infligit justifiquen el ressentiment i la ràbia. Però no enshem de deixar endur per aquestes passions. El Regne Unit havia causat ultratges demajor magnitud a l'Índia. Mahatma Gandhi no els va respondre amb animadversió sinódes de la superioritat moral, amb la insistència en la veritat, la “satyagrha”. Havia aprèsmolt de la lluita dels irlandesos contra la dominació britànica; en especial el van colpirles vagues de fam fins a la mort que els pagesos irlandesos desnonats de les seves terresfeien a les portes de les seves finques.

Els nostres representants han de posar de manifest, d'una forma pacient, peròconstant que l'Estat Espanyol ha estat hostil a la nació catalana des que Catalunya, elPaís Valencià i les Illes Balears van ser incorporades per la força de les armes al Regnede Castella entre 1707 i 1715. El canvi de nom del Regne de Castella pel de Regned'Espanya no va canviar la naturalesa de l'Estat castellà, només la va emmascarar. Comel canvi del nom de la llengua castellana per de llengua espanyola no va canviar en resaquest idioma. És important desmuntar d'una manera sistemàtica els mites fundacionalsde la “Unidad de España” aprofitant les grans ocasions com les festes nacionals i d'altresavinenteses com el bicentenari de la independència de les repúbliques sudamericanes.També hem de recordar la catalanofòbia, és a dir el paper d'enemic interior que elscatalans ocupem en l'imaginari col∙lectiu, en substitució dels jueus, els conversos i elsmoriscos.

El moviment per la independència ha de recordar que el Regne d'Espanya va serrestaurat pel General Franco; que l'actual rei Juan Carlos està sota el jurament dels“Principios del Movimiento”; que els afusellaments, tortures, presó, exili i altres crimscontra la Humanitat comesos per la dictadura han quedat impunes. Qualsevolavinentesa serà bona per recordarho: quan un cap de premsa del ministre de Treballtorni a amenaçar un periodista amb represàlies professionals com feia Manuel Fraga desdel «Ministerio de Información y Turismo»; quan es destapi un cas de corrupció; quan esrepeteixi una manipulació política d'un Tribunal. La deslegitimació de la monarquiapostfranquista és indispensable per a la separació de Catalunya.

Encara predomina en el nostre poble la idea que la finalitat justifica els mitjans.Felipe González va rescatar un adagi xinès que diu “gat blanc, gat negre; l'important ésque caci ratolins” per justificar la seva falta d'escrúpols ètics. El moviment transversal hade seguir la màxima de Gandhi segons la qual els mitjans contenen les finalitats com lesllavors contenen l'arbre. Per això haurem de mostrar com la continuïtat de l'Estatfranquista ha generat l'oligarquia econòmica, política i mediàtica que domina Espanya.Cada llei, reglament i pressupost que afavoreixi les grans companyies oligopolistes

126


espanyoles amb tarifes més altes, amb privilegis fiscals, amb subvencions encobertes,demostrarà els efectes pràctics del règim postfranquista. D'aquesta manera es posarà derelleu la incompatibilitat entre la matriu autoritària del Regne d'Espanya i l'esperitdemocràtic de Catalunya.

La nocol∙laboració a les Corts Espanyoles

L'actuació del moviment unilateralista a les “Cortes Españolas” no pot proposarse “l'estabilitat de l'Estat Espanyol”, com ha reclamat sempre Convergència i Unió. Fins itot Joan Puigcercós quan era diputat a Madrid per ERC es va vanagloriar de contribuir al'estabilitat del Govern d'Espanya. Donava per entès que aquesta actitud era pròpia departits responsables. Aquesta actitud només revela fins a quin punt ha penetrat en elcatalanisme la dependència dels afalacs espanyols. Els diputats catalanistes han patit elmateix mal que els representants irlandesos a la Cambra dels Comuns fins a l'arribadade Charles S. Parnell. Seguien la màxima d'Isaac Butt, un diputat irlandès decomençaments del segle XIX, acomplexat davant el poder britànic: “primer cavallers,després irlandesos”xxvi.

Per accelerar la separació cal l'actitud contrària: treballar per la desestabilitzaciódel règim monàrquic. Intentar que entri en crisi el règim i amb ell l'Estat espanyol, comva passar a l'URSS i l'antiga Iugoslàvia. Aquestes són expectatives massa altes i per a laindependència de Catalunya no és imprescindible la crisi total del Regne d'Espanya.Però si que és convenient un afebliment estructural com el que pateix, per exemple,Bèlgica.

L'antic President del Parlament de Catalunya Heribert Barrera ha proposat queles forces polítiques catalanistes a Madrid repeteixin l'obstruccionisme de la MinoriaIrlandesa a la Cambra dels Comuns. Fins que l'Estat Espanyol no reconegui el dret al'autodeterminació de Catalunya i mentre continuï l'espoli fiscal la nocol∙laboració hade ser la norma dels representants del moviment transversal. El moviment per laindependència ha d'obtenir la representació del poble català explicant que els diputats isenadors escollits no se sumaran a cap majoria espanyola, ni donaran suport directe oindirecte a cap Govern espanyol. I la unitat dels partits catalanistes s'ha de fonamentarsobre aquesta actitud.

Unitat en la defensa dels interessos nacionals

L'acció d'una força política d'una nació oprimida al Parlament de la metròpoli tédues vessants: la lluita pels seus objectius finals i la defensa dels interessos a curttermini dels seus representants. Un moviment independentista no pot oblidar aquestasegona vessant, sempre que no retardi l'objectiu de proclamar la independència deCatalunya.

La defensa d'interessos nacionals del poble català distingeix els partits catalans

127


dels partits espanyols. Posar en evidència les franquícies dels partits espanyols davantdels electors ha de ser una tasca quotidiana dels diputats i senadors independentistes.Aquests darrers sostenen que no hi ha antagonisme entre els interessos catalans i elsinteressos espanyols. Però en cas de conflicte avantposen la defensa del Governespanyol del seu partit als interessos dels seus electors. Cada any passa això quan elsdiputats sucursalistes voten a favor del pressupost de l'Estat que espolia la nostra terra.

Els diputats i senadors del moviment per la declaració unilateral de laindependència han de tenir una estratègia diferent a la dels partits autonomistes.Aquests conceben la defensa dels interessos nacionals amb l'actuació com un “lobby” enfavor de les institucions (ajuntaments, Generalitat) o dels grups econòmics i socialscatalans. L'actuació de CiU es diferencia de la d'Esquerra en la preferència pels pactesamb les dretes o esquerres espanyoles, més que no pas en la tècnica o els continguts.Fins i tot es produeix una trista competició entre partits catalans per obtenir el títol desoci preferent del Govern espanyol de torn. La principal tècnica de l'activitat com a grupde pressió regional és el mercadeig de concessions pressupostàries i administratives acanvi del vot a determinades lleis, allò que Jordi Pujol va anomenar “peix al cove”.

Aquesta pràctica ha degradat la dignitat dels partits catalanistes a un nivellmercantilista davant l'opinió pública espanyola. En canvi, la reclamació del nostre dret ala separació exigeix acumular el respecte davant un adversari amb un alt nivell moral. Amés és una mala pedagogia política de cara als nostres conciutadans: redueix la defensadels interessos nacionals a arrencar concessions del govern espanyol i a l'intercanvi de“cromos”. Sovint la majoria d'avantatges aïllats i a curt terme assolits d'aquesta maneraes tornen contra els interessos catalans com un boomerang. El cas més paradigmàtic ésl'assoliment del Canal 33 a canvi de votar la llei de les Televisions privades. El cas de laLlei de Dependència n'és una altra mostra: el lloable objectiu d'oferir assistència a lespersones més necessitades de casa va semblar que compensava la invasió decompetències de la Generalitat. Però després la manca de finançament va frustrarl'ajuda prevista.

La defensa dels interessos nacionals a les Corts Espanyoles s'ha de fer amb ladignitat de la unitat nacional. Cal promoure sempre l'acord entre tots els diputats isenadors catalans. En els temes clau com els pressupostos anuals o en les lleis queafecten greument el nostre país el Govern espanyol no pot dividir les forces catalanes,sinó que aquestes han de presentar un front unit. El moviment transversal ha de ferd'aquesta recerca de la unitat en temes essencials la seva prioritat política a Madrid.

La unitat de plantejaments de les forces catalanes posarà de manifest elconflicte d'interessos entre Catalunya i l'Estat Espanyol, al marge de l'eix dretaesquerra.Els catalans hem d'aprendre del PSOE i el PP que aparquen els seus enfrontaments perdefensar els interessos espanyols. Ho han demostrat a Euskadi. Deixen de costat tota lavisceralitat aparent a Madrid per treballar plegats en defensa del seu Estat i el seurègim. Els catalans hem defensar els nostres interessos nacionals de la mateixa manera.La bandera de la unitat davant de l'Estat espanyol ha d'estar hissada d'una manerapermanent pel moviment transversal. Aquesta unitat serà imprescindible en el moment

128


en què la majoria de la població de Catalunya faci el salt i es decanti de cop per laindependència unilateral proclamada per part del Parlament català.

Aliances amb altres nacions ibèriques oprimides

Fins ara els Països Catalans, Euskalherria i Galiza han plantejat el seu conflictedemocràtic i nacional amb l'Estat Espanyol d'una manera aïllada i seguint estratègiesdiferents. Aquesta dispersió ha afavorit l'Estat espanyol i ha afeblit les nacions ibèriquesoprimides. Els desacords i les rivalitats han estat el més habitual entre les forcesnacionalistes de cada nació. El govern espanyol s'ha aprofitat contínuament d'aquestamanca de coordinació.

Cal unificar les estratègies de tots els moviments nacionals de les nacionsoprimides de la península Ibèrica. El Tribunal Constitucional espanyol ha deixat clars elslímits de la Constitució espanyola amb el refús del referèndum sobre el dret a decidirdels bascos que va plantejar el lendakari Ibarretxe. En revenja el PSOE i el PP vanimpedir la participació de l'esquerra abertzale a les eleccions basques i van desallotjar elPNB del Govern basc. La sentència del Tribunal Constitucional retallant l'Estatut deCatalunya acabarà de reduir Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú.També el Bloque Nacionalista Galego ha comprovat els límits de la seva estratègiad'aliança governamental amb el PSOE.

Es donen les condicions necessàries per a una aliança estratègica de tots elspartits que defensen el dret a decidir de les seves nacions. Una aliança en un doblefront: envers l'Estat Espanyol i envers l'opinió pública i les institucions internacionals.Només un front comú de tots els partits sobiranistes pot contraposarse al blocmonolític dels dos grans partits espanyols. L'objectiu comú ha de ser l'afebliment delrègim monàrquic i de l'Estat espanyol. El Regne d'Espanya ha de ser el “malalt d'Europa”com ho va ser en el seu dia l'Imperi otomà. La seva feble posició internacional, causadasobretot per la seva necessitat de capitals estrangers, acabaran d'arrodonir la seva crisi.

En aquest sentit cal tenir present que les ambaixades, que són les antenes delsEstats del món, són a Madrid. L'actuació dels diputats i senadors a les Corts no elspassen desapercebudes i així ho reflecteixen en els seus informes als seus governsrespectius. Igualment la majoria de corresponsals dels diaris i les televisionsinternacionals que cobreixen les notícies d'Espanya són a la seva capital. Estan moltinfluenciats pels punts de vista hegemònics espanyols i és molt difícil d'oferirlosperspectives distintes a les oficials o de l'oposició majoritària. En canvi, l'aliança de totsels moviments sobiranistes de l'Estat espanyol els pot canviar la visió del Regned'Espanya. La unitat estratègica dels partits sobiranistes de Catalunya, el País Valencià,les Illes, Euskadi i Galiza reforçarà la projecció internacional dels respectius movimentsen l'opinió pública internacional. Els mitjans diplomàtics i de comunicació mundials hande veure l'Estat espanyol com a “presó de nacions” com en el seu moment, abans de laPrimera Guerra Mundial, van ferho respecte a l'Imperi Austrohongarès.

129


Amics de la nació catalana a Espanya

Catalunya, com el País Valencià i les Illes, tenen un conflicte amb el Regned'Espanya, amb els seus òrgans de sobirania, les seves forces armades, el seu sistemajudicial, la seva hisenda, els seus cossos burocràtics, amb la seva mitologia històrica,amb les seves fronteres etc. Però no té cap animadversió cap als súbdits espanyols, quetambé són víctimes d'aquest Estat, encara que majoritàriament no en siguin conscients.El moviment per la declaració unilateral de la República Catalana ha de deixar ben clarala distinció entre el Regne d'Espanya i els espanyols reduïts a la condició de súbdits.D'excitar la catalanofòbia ja se'n cuidarà la Brunete mediàtica, com sempre i sensenecessitat de ser independentistes.

En aquest aspecte hem de seguir l'exemple de la Comissió de la Dignitat a laciutat de Salamanca quan reclamava dins aquesta ciutat la devolució dels papersconfiscats pel franquisme. En aparença tos els salmantins estaven en contra de ladevolució. Tots els mitjans de comunicació i tots els partits polítics defensaven que elspapers no havien de ser tornats als seus legítims propietaris. Fins i tot un il∙lustreescriptor va apel∙lar al dret de conquesta. Però la Comissió de la Dignitat, fent honor alseu nom, no estava contra la població salmantina. Va practicar la insistència en laveritat i va trobar dignes ciutadans de Salamanca que van reconèixer el dret delsespoliats a recuperar el que era seu. Aquests homes i dones dignes van haver desuportar tota mena de vexacions en els mitjans de comunicació i represàliesprofessionals. La Comissió de la Dignitat sempre els ha agraït el seu posicionamentvalent.

De la mateixa manera el moviment per la independència ha de buscar ciutadansespanyols que comprenguin i respectin el nostre dret democràtic a separarnos. I elstrobarà. Segurament els doldrà en les seves fibres més íntimes, perquè ens considerenconnacionals; però entendran que aquest sentiment no es pot imposar i ha de serrecíproc. A més, una separació els deixarà més sols en un règim de baixa qualitatdemocràtica; però defensaran el nostre dret a ferla. Encara que siguin testimonials,com en el cas de Salamanca, els homes justos, amics de Catalunya existeixen, ens hemde retrobar i els hem de tenir presents.

130


“No hi ha cap raó per no reeixir a realitzar l'objectiu i a establir l'estructura d'aquesta Europa unida, les concepcions morals de la qual podran recollir el respecte i el reconeixement de la Humanitat”

Winston Churchill, Discurs en l'acte fundacional del Consell d'Europa (1949)

Capítol 12

Catalunya dins la gran Europa de les petites nacions

12.a. El canvi d'escala dels Estats a escala mundial

L'aportació de Catalunya a la Unió Europea

Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears formen part de la Unió Europeaperquè el Regne d'Espanya n'és Estat membre. La Catalunyanord, com a departamentde la República francesa, també és dins Europa. Andorra, l'únic Estat catalàindependent, no és membre de la Unió. Però la nació catalana no ha pogut contribuir ala construcció europea perquè no té un Estat propi. La nostra nació va néixer amb laMarca Hispànica de l'imperi Carolingi, el primer antecedent d'unitat continental a lapart occidental d'Europa. Quan hem retornat a la casa pairal i formem part del granmercat únic i de la unió monetària, quan podem votar a les eleccions al Parlamenteuropeu, no tenim veu pròpia perquè no tenim un Estat.

131


El moviment per la independència ha de tenir una política europea. Aquesta nopot limitarse a demanar respecte i ajuda en la nostra lluita d'alliberament. Les nostresreivindicacions nacionals han de formar part de la contribució catalana al procés deconstrucció europea. Sembla una contradicció voler alhora separarse d'Espanya ireforçar la Unió Europea. Però no ho és. La nostra turmentada història ens ha situat enuna perspectiva òptima en aquest moment del procés europeu. Ens permet ressaltar finsa quin punt les ideologies nacionals de les grans potències europees des de fa seglescom França, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, etc., van ser les causes de les guerresmundials i ara són l'obstacle més difícil de superar en el segle XXI.

L’actual Unió Europea basada en tractats diplomàtics entre 27 Estats ha arribatals seus límits. Des del Tractat de Roma s'ha fet un recorregut extraordinari amb elMercat Únic, les successives ampliacions i la Unió Monetària com a grans fites. Enaquestes dècades pagesos, empresaris i treballadors han protagonitzat unestransformacions econòmiques sense precedents. En canvi les administracions estatals,els cossos burocràtics dels respectius Estats, des dels exèrcits fins als ensenyants, elspartits polítics estatals, s'han mantingut al marge d'aquesta metamorfosi continental. Lesideologies històriques, els marcs conceptuals, els sentiments nacionals, els marcs delsmitjans de comunicació han restat immutables com si fossin realitats geogràfiques. Peraquesta raó el Tractat de Lisboa és tan poc ambiciós i els caps d'Estat han escollit unPresident i una Alta Representant de baix perfil polític. Europa necessita unatransformació de les administracions i les polítiques estatals anàloga a la soferta enl'economia.

Catalunya està ben situada per fer aquesta aportació. Hem hagut de combatre enel camp intel∙lectual i cultural els mites històrics i les identitats que ha fabricat unad'aquestes potències. Els catalans vivim en un constant foc creuat entre les construccionsnacionals espanyoles i la resistència conceptual catalanista. Per aquesta raó tenim unaclara consciència de fins a quin punt les identitats són construïdes des dels Estats. Lanostra vivència pot ajudar a construir la identitat europea necessària per bastir la UnióEuropea del segle XXI. Perquè ens ha tocat viure en un món abocat a gravíssimsproblemes de proveïment d’energia i matèries primeres en els propers lustres. Tambéassistirem a les conseqüències mediambientals del model de creixement econòmicinsostenible. Les dificultats en les relacions energètiques entre la Unió Europea i Rússiaa causa dels conflictes amb Ucraïna són un petit avenç dels maldecaps que proliferarana les pròximes dècades.

Estats massa petits per als problemes mundials

Europa no pot continuar mantenint 27 diplomàcies, 27 exèrcits, 27 bancscentrals, 27 burocràcies, en definitiva 27 Estatspotències. Aquesta divisió condemna elnostre continent a ser irrellevant davant potències com la Xina, l’Índia, els Estats Unitsd’Amèrica, Rússia i d’altres. Si continua fragmentat, un continent que ha contribuït comcap altre al progrés de la civilització, serà incapaç d’influir en la marxa de la Humanitat.Tot i que ha estat capaç de bastir algunes de les societats més lliures, cultes, benestants i

132


justes. A les properes dècades cada vegada serà més patent la necessitat d’un veritableEstat europeu, és a dir, la substitució del Consell de Ministres Europeus i de la ComissióEuropea per un Govern europeu elegit pel Parlament europeu, elegit per sufragiuniversal per tots els ciutadans europeus.

Els grans Estats europeus no són s'han adonat que han esdevinguts massa petitsper als problemes mundials mentre que resulten massa grans per als problemesquotidians de l'administració. Hem repetit diverses vegades que la crisi actual no ésconjuntural, sinó sistèmica. És només un primer avís i se'n fa un diagnostic erroni.Recordem novament que l'any 2000 el món tenia 6.000 milions d'habitants i l'any 2050n'hi haurà 9.000 milions. Aquesta explosió demogràfica es concentra en els països mésendarrerits, fet que provocarà noves grans migracions. Hi haurà greus problemes ambles matèries primeres, en especial els aliments bàsics i els combustibles fòssils. Malgratla crisi actual el preu dels cereals ha continuat pujant per la demanda de la poblaciómundial. Cap a l'any 2015 es preveu el “pic” del petroli; és a dir l'any 2016 el petrolianual disponible serà inferior al de l'any anterior. Això vol dir que els preus esdispararan com ja va passar el 2007, just abans de l'esclat de la crisi de les “subprime”.També serà el segle en què es notaran amb tota cruesa els efectes del canvi climàtic.

Davant de tots aquests canvis els Grans Estats d'Europa són massa petits. Elsgrans Estats europeus de 60 milions d'habitants són petits al costat dels 300 milionsd'habitants d'Indonèsia, els 200 del Brasil, i ja no parlem dels més de mil milionsd'habitants de la Xina o l'Índia. L'Europa dels 27 exèrcits i les 27 diplomàcies, és unanul∙litat en aquest panorama mundial. En canvi l'euro ha estat un element estabilitzadorfonamental per evitar l'enfonsament del sistema financer internacional el setembre del2008. Les principals dificultats de la substitució dels 27 exèrcits i les 27 diplomàcies peruna confederació europea són les mitologies nacionals, la sacralització que els envolta.

Estats massa grans per a la gestió quotidiana

Al mateix temps els grans Estats europeus són massa grans per a la gestió delsserveis públics bàsics com l'ensenyament, la sanitat, l'ordenació del territori, l'habitatge,etc., Finlàndia, Àustria, Suïssa, Dinamarca, Suècia tenen estructures administratives méseficients que França, Itàlia o Espanya. Els petits països fan possible un Estat del Benestarampli, sense ofegar el dinamisme econòmic. Aquest resultat és possible per tres raonsestructurals. La primera prové del fet que amb menor dimensió l'administració té menysnivells jeràrquics i complexitat. La segona rau en la retroalimentació que permet laproximitat entre els ciutadans i els que prenen decisions. La tercera causa és que en elsserveis públics als ciutadans no hi ha economies d'escala.

Però la raó fonamental és democràtica. La democràcia autèntica ha d'anar mésenllà dels mecanismes formals que garanteixen la separació de poders, l'Estat de dret,les eleccions periòdiques, l'alternança en el govern, els mitjans de comunicació lliures,entre d'altres. L'autèntica democràcia comporta un ambient moral, la interiorització del

133


valor de la llei en la ment de tots els ciutadans. Les petites dimensions dels Estatspermeten trencar el cercle viciós entre la corrupció dels que ocupen el poder i lapicaresca dels ciutadans. Aquest ambient moral es genera a les petites nacions ambEstat democràtic d'una manera natural per la mateixa proximitat. Aquest ambient moralalhora profundament nacional i democràtic es genera de manera espontània i nonecessita la inflada retòrica patriòtica dels grans Estats europeus al voltant de labandera i els símbols nacionals. Aquesta parafernàlia grandiloqüent fonamentada sobrela mitologia històrica dels Grans Estats ha portat a totes les guerres europees del segleXIX i XX.

12.b. L'aportació de Catalunya a la unitat europea

La independència de Catalunya i la unitat d'Europa

Les polítiques d'influència a Europa que ha seguit la Generalitat de Catalunya noha aconseguit cap resultat tangible. L'any 1985 es va crear l'Assemblea de Regionsd'Europa amb una enorme publicitat. Però malgrat el seu nom aquesta entitat no té capmena de poder, perquè és una Organització NoGovernamental, un lobby més delsmilers que existeixen a Brussel∙les. A la dècada actual l'ús de la llengua catalana a lesinstitucions europees s'ha plantejat com un gran objectiu del catalanisme. Només se n'haaconseguit el seu ús simbòlic en alguns tràmits, però no al Parlament europeu. Aquestal∙lega, amb tota raó, que normalitzarà l'ús de la nostra llengua quan ho facin les CortsEspanyoles. Fins ara el catalanisme ha enfocat la seva voluntat d'incidir en laconstrucció europea cap a succedanis que no afronten la realitat: la Unió Europea esfonamenta en tractats diplomàtics entre Estats sobirans.

El catalanisme del segle XXI ha de tenir sempre present aquesta realitat.Catalunya ha de combinar la lluita per esdevenir un Estat amb la nostra contribució auna Unió Europea reforçada; una Confederació que superi els 27 exèrcits i les 27diplomàcies. Hem d'esdevenir un Estat perquè la República Catalana és la nostra únicamanera de contribuir a la construcció europea. No podem esperar que la formació d'unEstat europeu dissolgui els Estats actuals i la faci innecessària.

La via democràtica a la sobirania del poble català passa per reclamar alhora laseva independència i la construcció d’un veritable Estat europeu. Aquesta doblereclamació no és contradictòria, però exigeix un replantejament ideològic important. Hade començar per la revisió de la història europea. Hi ha poques històries d’Europa i lamajoria són juxtaposicions de les històries nacionals elaborades per membres de lesAcadèmies i les Universitats estatals fetes des de la mentalitat de les històries estatals.Cal escriure una història europea que mostri el caràcter circumstancial de les potènciesmilitars i polítiques i de les seves fronteres. En canvi ressaltarà el caràcter permanent deles poblacions establertes en els seus territoris històrics que han estat conquerits,sotmesos i repartits com a resultat de guerres i tractats de pau. Aquests pobles han deser els veritables protagonistes de la història.

134


Amb una perspectiva històrica conjunta d'Europa, en la que les potències i lesseves fronteres apareixen i desapareixen, el seu futur no serà inevitablement format pelsactuals 27 estats, sinó que apareixeran molts altres protagonistes, des d’Escòcia aCòrsega, des del Veneto a Galiza, passant lògicament pels Països Catalans. Des d’aquestatalaia dels segles podem veure el Regne d’Espanya o la República Francesa tanttransitòries com l’Imperi Austrohongarès. En aquesta visió a llarg termini les reticènciesdels dirigents i de part de l’opinió pública de les grans potències europees a avançar versuna confederació europea esdevé una reminiscència tan obsoleta com el patriotismeimperial austrohongarès. Amb aquesta mirada secular la independència de les petitesnacions atrapades dins els Grans Estats europeus reforça la conversió de la UnióEuropea en una confederació continental, amb una veritable Constitució i un Parlamentque elegeixi un autèntic Govern europeu. Aquesta nova Unió només es pot fonamentarsobre una nova visió de la història d'Europa, una autèntica història dels pobleseuropeus. Aquests estan formats per les gents que han treballat les terres i els tallers imercats de les ciutats. No han estat configurats pels Estats, els seus exèrcits i lesfronteres establertes per les guerres. La nova Unió exigeix una veritable Constituciód'Europa que no sigui un Tractat diplomàtic, sinó que resulti de la voluntat dels poblesd'Europa i estableixi un govern elegit democràticament pels ciutadans i un Parlamentamb veritable poder.

L'ampliació interior: procediment pautat per la independència de les petites nacions

El moviment per la independència ha d'impulsar al Parlament Europeu unprocediment perquè les nacions que van ser annexades a d'altres Estats puguinrecuperar la seva sobirania. Sobretot si van ser incorporades com a resultat d'unavictòria militar. Les Nacions Unides van establir un procés pautat per a ladescolonització amb la creació del Comitè de Descolonització i la firma de diversosConvenis. Seguint aquest model la Unió Europea hauria de signar un Tractat que reguliels processos d'autodeterminació que han de portar a “l'ampliació interior”.

La independència de Catalunya, Escòcia, Flandes, Còrsega, el Tirol del Sud,entre d'altres, només ha de dependre de l'evolució de la seva lluita política. No podemesperar que existeixin uns camins jurídics europeus que no sabem quan s'establiran.Però el sol fet de defensar l'existència de disposicions per a la separació afavorirà ladesmitificació dels Estats existents i els posarà a la defensiva en el camp de les idees.S'hauran d'establir les aliances necessàries amb les altres forces de les nacions oprimidesdel continent per difondre aquesta iniciativa. I caldrà intentar el suport de moltesnacions europees que havien estat dominades i avui són independents. El debat de laproposta d'”ampliació interior” a nivell europeu ajudarà a la creació d'una opiniópública europea que avui encara és molt feble. Es manté segmentada en opinionspúbliques estatals. L'enfortiment de corrents de pensament d'abast europeu ésimprescindible per bastir una veritable democràcia europea unificada.

135


El fet que existeixi un procés pautat pel qual les petites nacions sotmeses puguinconvertirse en membres de ple dret de la Unió Europea afavorirà la perspectiva dedesconstruir les grans potències dels segles passats. Facilitarà la fragmentació dels GransEstats europeus que no són funcionals. En els Estats que es mantenen gràcies a la forçaimplícita els ciutadans s'adonaran de la falsedat de les mitologies històriques de lespotències militars camuflades de nacions. L'afebliment de les grans potències històriquesfacilitarà la creació de la confederació europea amb un Parlament, un Govern, unadiplomàcia i un exèrcit, tan respectuós amb les cultures nacionals com la ConfederacióSuïssa.

La justícia europea, defensa contra els atacs del Regne d'Espanya

El Consell d'Europa va ser la primera institució europea, creada l'any 1949,quatre anys després del final de la II Guerra Mundial i una dècada abans del Tractat deRoma, origen del primer Mercat Comú. Un dels primers fruits del Consell d'Europa vaser la redacció de la Declaració Europea de Drets Humans i la creació del TribunalEuropeu de Drets Humans. Sean Mac Bride, aleshores ministre d'Assumptes Exteriorsd'Irlanda, en va ser un dels seus principals impulsors. El futur fundador d'AmnistiaInternacional i premi Nobel de la Pau havia estat Cap d'Estat Major de l'IRA fins a 1936.Aleshores va abandonar la lluita armada i es va dedicar a treballar com a advocat demolts presos polítics a la mateixa Irlanda i al Regne Unit. Es va adonar de la sevaindefensió davant els sistemes judicials i penitenciaris estatals i la necessitat d'instànciesjudicials superiors a les estatals. Aquesta experiència va ser el motor de la seva propostad'una instància europea de Justícia, superior a les justícies estatals.

Aquesta justícia europea serà de gran ajuda per al moviment per laindependència de Catalunya, tot i la seva lentitud i l'existència de pressions dels Estats.Les arbitrarietats de l'Estat Espanyol i la seva justícia a Euskadi clamen a lesconsciències dels demòcrates. Totes les pràctiques que va patir Mac Bride a les IllesBritàniques com a advocat de presos de l'IRA fa mig segle han estat repetides aEuskalherria, des de la tortura fins als maltractaments a les presons. Però a més s'hantancat diaris; s'han prohibit partits polítics; es detenen persones pel suposat delicte dereunirse; s'ha jutjat el seu Lendakari per reunirse amb dirigents polítics de Batasuna. ElRegne d'Espanya no es quedarà amb els braços plegats davant l'avenç de l'opció per laseparació. Les pràctiques policials i judicials desenvolupades al País Basc s'intentaranaplicar al nostre moviment per la independència encara que es realitzi d'una manerapacífica.

Quan això passi l'existència de la Convenció Europea de Drets Humans i delTribunal Europeu de Drets Humans tindrà una enorme importància. Potser fins i totabans. El primer cas ens el proporcionarà la sentència del Tribunal Constitucional sobrel'Estatut d'Autonomia i els passos posteriors de les institucions espanyoles. El poblecatalà quedarà absolutament indefens davant aquesta arbitrarietat. Només li quedarà elrecurs a la legalitat internacional i a la justícia europea. Caldrà votar les forcespolítiques que es comprometin a portar la indefensió jurídica dels ciutadans de

136


Catalunya al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides i al Tribunal Europeu deDrets Humans. Aquesta presentació tindrà una gran repercussió en el coneixement delconflicte entre Catalunya i el Regne d'Espanya a totes les institucions europees i enl'opinió pública d'Europa. Aquest efecte s'aconseguirà al marge de l'evolució del cas enles diferents instàncies judicials. Nosaltres sabem que el Regne d'Espanya és l'excepcióeuropea. Però les institucions i l'opinió pública no saben res de tot això i el nostre dret iel nostre deure és que ho coneguin.

137


“L'enfocament més complet és el de definir el lloc i elrol de la nació catalana en el marc universal....l'autèntic test per avaluar les relacions exteriors deCatalunya és l'anàlisi de la participació catalana al'agenda internacional”

Fèlix Martí: “Participació de Catalunya en l'agendainternacional”

Capítol 13

Internacionalitzar el cas català

13.a. La projecció internacional de Catalunya de l'autonomisme

El dret internacional no reconeix la categoria de “nació sense Estat”

Internacionalitzar el cas català és la manera que deixi de considerarse unproblema intern espanyol i esdevingui un conflicte polític sotmès a la legalitatinternacional. Les reivindicacions de Catalunya s'han de sotmetre a la Carta de lesNacions Unides i no a la legalitat espanyola. Les institucions espanyoles són “jutges ipart interessada” i no tenen cap dret a decidir si Catalunya és o no una nació, com hapretès fer el Tribunal Constitucional o el Congrés de Diputats. Són les instànciesinternacionals com àrbitres imparcials les que estimin si el poble català reuneix lescondicions establertes per exercir el dret a l'autodeterminació. Han de ser jutgesimparcials els que analitzin si la incorporació del País Valencià, Catalunya i les IllesBalears entre 1707 i 1714 al Regne de Castella va ser voluntària o bé feta per la força deles armes. I si la nostra nació ha mantingut o no la voluntat de recuperar la sobirania

138


arrabassada.

El catalanisme autonomista i l'independentisme gradualista han fracassat en lainternacionalització del cas català perquè intenten “vendre” Catalunya com una “naciósense Estat”. La Generalitat de Catalunya ha obert delegacions a diferents ciutats delmón com a oficines de promoció econòmica, turística o cultural. Barcelona vaaconseguir una projecció internacional molt important amb els Jocs Olímpics. JordiPujol va dedicar molta atenció a la projecció internacional de la Generalitat. L'any 2008es va destinar un gran pressupost a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Cap d'aquests esforços no han tingut repercussió política. Per adonarse'n noméscal comparar l'activitat arreu del planeta del Dalai Lama que sempre es lliga directamentamb el conflicte entre el Tibet i la República Popular de la Xina. Aquesta associació nopassa en el nostre cas, perquè tota la projecció internacional de Catalunya s'ha fet sensecontradir les ambaixades espanyoles. Amb aquesta companyia s'enviava el missatged'una Catalunya sense conflicte amb el Regne d'Espanya, d'una Catalunya conformada ano tenir Estat; d'una Catalunya conformada a ser una nació sense Estat, contenta amb elreconeixement nominal de ser una nació. En els paràmetres de la diplomàcia no existeixaquesta categoria política. Perquè no hi ha cap nació que renuncii a constituir el seupropi Estat. Les instàncies internacional només atenen conflictes entre nacions i Estatsconstituïts: el reconeixement d'una nació implica el seu reconeixement potencial com aEstat.

La independència depèn només dels catalans

Tot i la importància de la internacionalització del cas català hem de tenir moltclar que la comunitat internacional no farà res pels catalans; la independència l'hem deguanyar amb les nostres forces. Atreure l'atenció de la diplomàcia i dels mitjans decomunicació internacionals només tindrà la virtut transcendental de condicionar lareacció de l'Estat Espanyol als nostres. Si l'opinió pública mundial ignora el conflicteentre Catalunya i l'Estat Espanyol es pot repetir el cas de Timor Oriental. L'any 1975 vadeclararse independent, aprofitant la Revolució dels Clavells. Al cap de nou diesIndonèsia, sota la dictadura de Suharto, la va envair. Hi va haver una mínima protestade l'Assemblea de les Nacions Unides. No es va aconseguir atreure l'atenció davant deles massacres que els indonesis van cometre a Timor fins que el bisbe Ximenes Belo iRamos Horta no van difondre el cas aprofitant la visita de Joan Pau II l'any 1989. Méstard els va ajudar Nelson Mandela que va visitar el país l'any 1997. Dos anys més tardles Nacions Unides van organitzar un referèndum d'autodeterminació i Timor Orientalva obtenir la independència tres anys després.

Catalunya no té gran cosa a oferir a les grans potències

A l'hora de internacionalitzar el cas català el moviment per la independència ha

139


de tenir present la “real politik”. La nació catalana no té gran cosa a oferir al món, comunes reserves petrolíferes o uns jaciments de minerals escassos. No té una situacióestratègica que pugui interessar a les grans potències. Tampoc no té una emigracióimportant com els irlandesos o els jueus tenen als Estats Units, amb una gran influènciapolítica i mediàtica. L'aïllament econòmic del règim de l'apartheid de Sudàfrica es vaaconseguir gràcies a la pressió del moviment de drets civils hereus afroamericà delsEstats Units. L'actuació dels Estats Units contra Sèrbia es va deure a la Secretària d'EstatMadeleine Albright, els pares de la qual havien nascut a Hongria i tenia relació amb uninfluent nucli d'hongaresos que es van exiliar als Estats Units arran de la revolta de1956. Catalunya no té aquesta emigració i l'exili català que havia estat nombrós iinfluent a algunes repúbliques americanes no és operatiu. No tenim res que puguicontrarestar al que els proporciona l'Estat Espanyol com bases militars a l'Estret deGibraltar o soldats en les seves missions internacionals. La immensa majoria de l'opiniópública d'Europa ignora l'existència de Catalunya com a nació, i encara més la delsEstats Units.

La política exterior de la primera potència mundial ha oscil∙lat al llarg de lahistòria entre l'idealisme que lluita per l'expansió dels principis democràtics i la defensadels seus interessos nacionals. Així ho va assenyalar W.W. Rostowxxvii, professord'història, i Ajudant Especial per a Assumptes de Seguretat Nacional del PresidentJohnson. Ara com ara els seus interessos passen per les bases militars espanyoles; elmàxim que els Estats Units faran per Catalunya serà recomanar amb fermesa unasolució pacífica i negociada a l'Estat espanyol.

13.b. La projecció internacional de la independència de Catalunya

El relat internacional del conflicte entre Catalunya i l'Estat Espanyol

Catalunya només pot obrirse un forat a l'agenda de les relacions internacionals iaconseguir una quota de pantalla a les agències de notícies convertint el cas català enuna “causa moral”. Cal retornar al solc marcat pel doctor Trueta explicant al món elrelat contingut a la seva obra “L'Esperit de Catalunya”xxviii. Cal seguir el rastre oberta perPau Casals en el seu discurs a l'Assemblea de les Nacions Unides. És a dir, presentar almón Catalunya com una petita nació mil∙lenària que va tenir les primeres NacionsUnides i el parlament medieval, les Assemblees de Pau i Treva. Una nació que va serannexada per la força a Espanya fa 300 anys i des d'aleshores ha viscut sota règimsmilitars; primer amb capitans generals, després amb dictadures militars. La darrerad'aquestes, la del General Franco, aliat de Hitler i Mussolini, que va afusellar elPresident Companys i milers de catalans més, va torturar, empresonar i en va enviar al'exili desenes de milers més.

Sobretot hem de desmuntar el mite de Juan Carlos I i el règim constitucional queha creat. Cal recordar al món que continua sota el jurament dels principis del partitpolític feixista del General Franco. Que va ser nomenat Cap d'Estat i Capità General delsexèrcits per aquest dictador criminal; i que els crims contra la Humanitat comesos pel

140


règim militar han quedat impunes; que no s'ha constituït mai una Comissió de la Veritati la Reconciliació per ferne una condemna moral. Els catalans hem estat estigmatitzatscom l'enemic interior d'Espanya com a substituts dels jueus, els conversos, els moriscos,els protestants i d'altres víctimes de la Inquisició. Tot i aquesta persecució secular elscatalans s'han mantingut fidels a la seva llengua, cultura i identitat nacional. En unprimer moment vàrem confiar en l'autonomia del nou règim, però l'Estat Espanyol hatornat a les seves arrels d'intolerància.

Catalunya, una causa de la lluita per la llibertat

La causa moral de Catalunya s'ha d'inserir en el gran corrent històric de lademocràcia i els drets de l'home. La Declaració d'Independència dels Estats Unitsd'Amèrica va iniciar una nova era de la Humanitat que va culminar amb la creació de lesNacions Unides. Aquest gran corrent de la història ha promogut la pau basada en elprincipi de l'autodeterminació i ha negat del dret de conquesta. La lluita per la llibertat ila pau ha eliminat els grans imperis i ha portat als actuals 192 Estats membres de lesNacions Unides en diferents onades d'independència (1918, 1945, 1960, 1991).

Aquest gran corrent de la història no es pot confondre amb un succedanianomenat “els valors occidentals”. Oswald Spengler va defensar el concepte d'una“civilització occidental” superior a la resta de la Humanitat amb dret a dominar la restadel món gràcies a l'imperialisme. El seu llibre “La decadència d'Occident” van ser utilitzatpel nacionalsocialisme i el general Franco es definia com a “centinela de Occidente”xxix. Elconcepte de “valors occidentals” s'ha utilitzat per justificar el suport a les dictaduresmilitars alineades amb les grans potències democràtiques per combatre el comunisme.Però no té res a veure amb la civilització de la llibertat nascuda el 1776.

El cas català només pot prosperar despertant el fons idealista somort, però queés l'anima de les institucions internacionals, de les organitzacions nogovernamentals,del periodisme compromès i en general a l'opinió pública mundial. Moltes de les nacionsque han aconseguit la independència han aconseguit sintonitzar amb l'opinió públicamundial apel∙lant al sentiment de justícia. El president de Txecoslovàquia Václav Haveltenia com a model Masaryk, el líder que va aconseguir la independència txeca quebasava la política en la moralitat. Gandhi va galvanitzar la societat hindú apel∙lant a laforça moral de la noviolència; amb aquesta actitud es va guanyar el respecte de tot elmón i de part de l'opinió pública britànica. La dignitat de Mandela, malgrat les dècadesde presó, van ser decisives per eliminar el règim de segregació racial. La projeccióinternacional de l'ocupació del Tibet descansa sobre el lideratge moral del Dalai Lama.Podríem multiplicar els exemples.

Els mitjans de comunicació enquadraran el cas català amb l'escocès i elquebequès a mesura que el moviment per la independència guanyi representacióelectoral. En aquell moment serà molt important transmetre a l'opinió pública mundialla naturalesa autoritària del Regne d'Espanya, el fet que és l'únic Estat europeu en queel feixisme no ha estat derrotat. Aquesta és l'abisme que separa l'Espanya repressora de

141


països de tradició democràtica com el Canadà o el Regne Unit.

El cas català a les Nacions Unides

El 13 de juny de 2006 el Comitè de Descolonització de l'ONU va recomanar al'Assemblea General que reafirmés el dret del poble de Puerto Rico a l'autodeterminaciói la independència. Va demanar als Estats Units l'acceleració del procés perquè els portoriquenys puguin exercir aquest dret. Des de 1952 Puerto Rico té una Constitució pròpia is'han celebrat a l'illa tres plebiscits, els anys 1967, 1993 i 1998. En aquest darrer nomésel 2'5% dels electors van votar per la independència. Dos partits portoriquenys moltminoritaris havien presentat el cas al Comitè de Descolonització de l'ONU.

Catalunya també pot presentar la demanda d'independència a les NacionsUnides. El cas de Puerto Rico mostra que la descolonització no és només un procés devoluntat expressada en un plebiscit, sinó una qüestió de drets històrics. Per això partitsindependentistes minoritaris poden fer els primers passos sense tenir la majoriaelectoral. Només cal mostrar que el seu país va ser annexat per la força a un altre. Ésexactament el que va passar a la nostra nació. El País Valencià, Catalunya i les Illes vanser ocupades, administrades com a regions militars, amb un Capità General com amàxima autoritat, incorporades al Regne de Castella, convertit després en Regned'Espanya, per dret de conquesta. Quan el moviment per la independència tingui unarepresentació popular important els seus diputats al Parlament de Catalunya,acompanyats de tots els càrrecs electes municipals i desenes de milers de catalanshauran de presentar la demanda al Comitè de Descolonització de l'ONU, que té la sevaseu a Ginebra. Aquesta versió corregida i augmentada de la històrica presència dels10.000 a Brussel∙les marcarà la internacionalització definitiva del cas català.

La projecció internacional del cas català

Per presentar el conflicte català al Comitè de Descolonització es necessita l'avald'uns Estats membres. Per aconseguirlo és imprescindible una projecció internacionalplanificada de l'existència del conflicte polític entre Catalunya i el Regne d'Espanya.Aquesta projecció té dues grans vessants: en les organitzacions i institucionsinternacionals i en els mitjans de comunicació globals. En el camp de les organitzacionsinternacionals cal distingir entre les polítiques i la resta (ajuda humanitària, ecologistes,drets humans, etc).

En aquest darrer camp és on s'ha treballat més sobretot en el camp de lesfederacions esportives amb l'objectiu d'assolir el reconeixement de les seleccionsnacionals. Però a la Federació d'Organitzacions Catalanes ReconegudesInternacionalment (FOCIR) hi ha moltes altres activitats, des del cant coral fins a larecerca científica, passant per associacions d'escriptors o de petites i mitjanes empreses,entre moltes d'altres. N'hi falten moltes més. El fracàs més sonor ha estat la

142


impossibilitat de crear una Conferència Episcopal Catalana dins l'Església catòlica.

Per avançar cap a la independència cal sobretot la participació i la incidència enles organitzacions i institucions polítiques internacionals. Des de l'entrada del Regned'Espanya a les Nacions Unides i la UNESCO es van constituir a Catalunya grups dedifusió dels seus ideals fundacionals. Era una escletxa legal que els demòcrates catalansvan aconseguir obrir en plena època franquista per treballar per les llibertats polítiques inacionals. I en el règim monàrquic han continuat treballant pel reconeixementinternacional de Catalunya com a nació.

Els membres de les diferents sensibilitats ideològiques que participin en elmoviment transversal hauran de presentar el conflicte catalàespanyol al nombre mésgran possible de partits polítics d'Europa i del món. També hauran d'explicar la nostrasituació a les respectives “Internacionals” i intentar formarne part com a membres.Caldrà prioritzar els partits de les nacions que han patit una situació similar a lacatalana i ara són independents. Aquests contactes polítics suposaran l'enfrontamentdirecte amb els partits polítics espanyols. En definitiva, planificar la projecció políticainternacional del cas català i organitzar una xarxa eficient de contactes polítics arreu delmón és una tasca prioritària de l'estratègia unilateral per la independència.

La implicació de personalitats catalanes amb prestigi escampades arreu delplaneta pot contribuir molt en la projecció internacional del nostre conflicte. El model aseguir continua sent la trajectòria de Pau Casals, amb el seu alt contingut ètic. Peròtambé hi ajuda la projecció de figures del món de l'esport. Els posicionaments de JoanLaporta, president del Barcelona Futbol Club, a favor de la independència han fetarribar la nostra causa a persones arreu del món que sense ell mai no n'haurien sabutres. En aquesta mateixa línia la recerca de personalitats internacionals que donin suportals nostres drets històrics és també decisiva. La Comissió de la Dignitat és un exemple aseguir: ha aconseguit que centenars d'intel∙lectuals de tot el món donin suport a ladevolució dels papers de Salamanca. Caldrà repetir l'esforç en altres campanyes.

La veu catalana en els mitjans de comunicació globals

Gran part de la lluita per la independència es juga en el tractament del conflictepolític entre Catalunya i el Regne d'Espanya per part de la premsa mundial. El seu enfoccondicionarà la reacció espanyola i de la diplomàcia internacional en el procés cap a laindependència i en la proclamació de la República Catalana. Aquesta no és una anàlisiexagerada sobre la importància dels “media” globals. Per entendre el paper determinantde la comunicació global en els afers polítics només cal recordar la crisi que va provocarl'informe “Veus Múltiples, un Sol Món”xxx de la UNESCO publicat l'any 1980 sobreinformació i els seus condicionants polítics i empresarials. Aquest document, redactatper una comissió presidida per Séan MacBride, va provocar la retirada dels Estats Units ila Gran Bretanya de la UNESCO.

143


Per tant és necessari dedicar tota la intel∙ligència i esforços disponibles per evitarque l'Estat Espanyol distorsioni la imatge del moviment català per la independència iper promocionar el nostre punt de vista. La generació de notícies atreu l'atenció delsmitjans cap al cas català. La manifestació dels 10.000 a Brussel∙les va ser una d'aquestesaccions, però va tenir més ressò a casa nostra que a l'estranger. En canvi, el referèndumper la independència d'Arenys de Munt ha tingut una important repercussió en mitjanseuropeus. Ha estat una mostra de fins a quin punt els esdeveniments són el fonamentde la projecció mediàtica internacional. La imatge de cues pacífiques per anar a votar,mentre els falangistes alçaven el braç a una plaça protestant ja ha fet que algunsmembres de la Comissió Europea es plantegin els problemes que pot comportar“l'ampliació interior” de la Unió Europea. En la consulta popular a la comarca d'Osona ladimensió internacional s'ha tingut present des de la seva preparació, amb la tramesa decartes a diferents organitzacions internacionals, començant per la Comissió Europea.

Fins ara l'Estat Espanyol ha estat molt mal destre a l'hora de tractar el movimentper la independència català. Però segurament millorarà la seva tècnica. Seguramentadoptarà la línia argumental de l'Estat Italià que presenta els partits independentistes deTirol del Sud com a moviments xenòfobs d'extrema dreta. A mesura que la forçatransversal s'implanti les oficines de premsa de la Moncloa, del Ministeri d'AssumptesExteriors, de les agències de premsa estatals i del mitjans de comunicació espanyolsincrementaran les seves maniobres per desprestigiarnos. El tractament informatiu de ladecisió de l'Ajuntament de Vic d'exigir el visat als immigrats extracomunitaris perempadronarlos no es pot deslligar dels resultats de les consultes del 13 de desembre de2009. Altres Ajuntaments a prop de Madrid havien pres mesures semblants i mai havienintervingut en la polèmica el President i la Vicepresidenta del Govern Espanyol.

Entitats com el Col∙lectiu Emma i d'altres han començat a fer el seguiment de lapremsa internacional i envien rèpliques a les informacions que donen una imatgedistorsionada de Catalunya i del catalanisme. Cal multiplicar aquests esforços. Sobretots'hi han d'implicar els periodistes catalans que tenen contactes professionals amb elsseus col∙legues d'altres països. Han d'intentar contrarestar la influència de l'ambientperiodístic madrileny que és la ciutat on viu la majoria dels corresponsals estrangers. Elsperiodistes catalans que treballen a Madrid tenen una posició privilegiada per oferir alsseus col∙legues la visió catalana de les notícies.

En el front de la projecció mediàtica internacional cal pensar en terme de “gotamalaia”. No és possible obtenir resultats tangibles a curt termini, però amb el temps elsesforços combinats de moltes persones acaben foradant la superfície més dura. Els seusefectes són boirosos perquè només tracten de crear una atmosfera. Però precisamentd'això es tracta: de carregar d'una manera progressiva l'ambient de manera que tinguemuna capa de protecció internacional el dia que el Parlament de Catalunya proclami laRepública Catalana. Aleshores la mirada atenta de l'opinió pública internacional hauràde forçar els Governs dels respectius països al reconeixement diplomàtic del nou Estatcatalà.

144


“Crec que, si només es pot escollir entre la covardia i la violència, més m'estimo la violència... Però crec que la noviolència és infinitament superior a la violència”.

“Tot l'esquema de l'alliberament de l'Índia es basa en el desenvolupament de la força interior”

M.K.Gandhi

Capítol 14

Preparats per la desobediència civil

14.1. El Regne d'Espanya no és un Estat de tradició democràtica

L'ambivalència permanent de l'Estat Espanyol

El Regne d'Espanya és un Estat que manté les seves arrels autoritàries malgrat elrespecte formal de les llibertats. És estructuralment ambivalent: per un costat, ésl'excepció europea perquè és l'únic país europeu on el feixisme no ha estat derrotat; perl'altre, es regeix per una Constitució formalment democràtica. Però aquesta CartaMagna té greus reminiscències franquistes. Per exemple quan manté el Cap d'Estatnomenat per Franco amb caràcter vitalici i hereditari en la persona del rei. O quanestableix que la missió de les Forces Armades espanyoles és garantir la integritatterritorial i l'ordenament constitucional. Són dues cares de la mateixa moneda.

Ho demostra l'audiència que l'any 1993 Juan Carlos I va oferir a Pilar Rahola

145


com a diputada electa per Esquerra Republicana de Catalunya. Aquesta periodista vaexplicar al diari Avui ( 812004) que el monarca li va deixar anar la següent frase: “Lehe prometido en el lecho de muerte de mi padre que nunca se rompería España. Y lerecuerdo que soy jefe de las fuerzas armadas”. És a dir, el successor de Franco amenaçavade recórrer a la força militar per impedir la separació de Catalunya. Un Cap d'Estat dementalitat democràtica s'hauria mostrat disposat a fer tot el necessari per congraciarseamb els catalans perquè no desitgessin separarse d'Espanya. Però li va sortir laconcepció d'Espanya fonamentada en el dret de conquesta que va iniciar el seuavantpassat Felip V.

L'estratègia de la declaració unilateral d'independència ha de viure amb lacontradicció permanent de la realitat esquizofrènica de l'Estat Espanyol. Per un costat,ha d'actuar com si Catalunya, el País Valencià i les Illes visquessin en un règimdemocràtic comparable al Canadà, sense amenaces bèl∙liques ni abusos de poder. Perl'altre, ha de ser conscient que tot el substrat autoritari d'aquest Regne es remou quan estracta de la “Unidad de España” i quan l'enemic interior secular, Catalunya, vol exercir eldret a l'autodeterminació.

L'Estat Espanyol no es comportarà com el canadenc o el britànic davant unmoviment per la independència pacífic i democràtic com el català. A Euskadi haaprofitat la lluita contra el terrorisme per allunyar els presos polítics dels seus familiars,tancar diaris en èuscara, prohibir partits polítics i altres mesures que van molt més enllàde la persecució i la prevenció dels crims. El Regne Unit es va comportar d'una manerabrutal contra els nacionalistes irlandesos, però no va prohibir el Sinn Fein ni ha pres lesmesures polítiques espanyoles. Sobretot els dirigents britànics són positivistes i aprenende la història; aprenen a no repetirla. La seva tradició parlamentària i de drets delsciutadans es remunta a la Carta Magna i forma part de la identitat nacional d'anglesos,gal∙lesos i escocesos. Per aquesta raó han resolt el conflicte irlandès sobre la base delrespecte a la voluntat de les parts. En canvi, els dirigents espanyols són dogmàtics i cecsa les lliçons del passat. La “Unidad de España” és el mite fundacional inqüestionable i elgran tòtem del règim borbònic. En canvi la llibertat i els drets humans són una màscarasobreposada al nucli dur de l'Estat Espanyol.

Davant el creixement del moviment pacífic per la independència el Regned'Espanya no es dedicarà a enaltir els grans avantatges de continuar sent súbdits seus.És el que va fer el Canadà i són els arguments de Londres contra els secessionistesescocesos. Tampoc no s'acontentarà amb intentar fomentar una fractura de la societatcatalana abusant de la força mediàtica que li proporcionen la penetració dels mitjans decomunicació estatal. A més, l'Estat Espanyol usarà tots els recursos i totes lesclavegueres de l'Estat contra les organitzacions per la independència. Els seus gensdictatorials els portaran a prohibir i a perseguir el moviment per la independència. Lesdetencions d'independentistes, acusats de terroristes, ordenades pel jutge Garzón l'any1992, són un antecedent de les respostes de l'Estat Espanyol quan perilla la «Unidad deEspaña». També ho és el cas de Joan Rull i Queraltó que es va dedicar a posar bombescom a confident de la policia els anys 1906 i 1907, sota les ordres del Governador CivilOssorio i Gallardo. Aquests atemptats eren l'excusa per perseguir el moviment sindicalllibertari.

146


L'estratègia unilateral per la independència ha de preveure la resposta a ladifamació, la prohibició i la persecució. La resposta la trobem també a la història i mésconcretament l'exemple de la resistència passiva de Gandhi als abusos de l'ImperiBritànic. La resposta noviolenta a l'ús de la força per la policia i l'exèrcit britànics vaunir els hindús i els va retornar la dignitat; va destruir el mite de la superioritat moral ide civilització dels britànics, va dividir els ciutadans de la metròpolis i va atreure lasolidaritat dels demòcrates d'arreu del món. Per aquesta raó el moviment transversal had'estar preparat per respondre amb una ferma resposta noviolenta als atacsantidemocràtics de l'Estat Espanyol.

La reacció espanyola a la declaració unilateral de la República Catalana

Aquesta resposta noviolenta serà decisiva en el moment de la declaracióunilateral de Catalunya com a Estat de la Unió Europea. El Parlament de Catalunyahaurà d'exercir l'expressió suprema de la desobediència civil: trencar solemnement ambla legalitat espanyola i apel∙lar a la legalitat de les Nacions Unides. Aquesta rupturanomés tindrà èxit si els diputats i el President de la Generalitat estan acompanyats alcarrer per centenars de milers de persones al Parc de la Ciutadella i el país es paralitza.Els mitjans de comunicació de tot el món han de retransmetre la nova “revolució devellut” en directe i convertir la notícia en portada de tot el món. El Regne d'Espanya nopodrà recórrer a una intervenció militar immediata pels seus lligams internacionals. Ésprobable que l'Estat Espanyol no engegui processos judicials contra el President de laGeneralitat i els diputats secessionistes mentre la declaració d'independència deCatalunya surti a les primeres planes del periodisme mundial.

La seva estratègia serà allargar el procés i esperar que l'entusiasme popular esrefredi i l'atenció mundial deixi d'enfocar Catalunya. Només desistirà d'aquesta actitudsi comprèn que el temps treballa contra els seus interessos. És a dir, si es convenç queCatalunya esdevindrà ingovernable si no se li retorna la sobirania i s'acata la sevavoluntat democràtica. Només una mobilització ben travada del poble català convenceràEspanya que li convé una resolució ràpida del contenciós. Ha d'arribar a la conclusióque perllongar la paralització de Catalunya a causa de la seva resistència passiva posaràen qüestió el seu creixement econòmic, la seva recaptació fiscal, el seu crèdit i les sevesrelacions internacionals.

La desobediència civil de Catalunya

Per aquesta raó l'estratègia de la declaració unilateral d'independència haurà depotenciar la resistència noviolenta del poble català. El moviment per la independènciano es pot limitar a l'acció política, sinó que ha de mantenir les organitzacions socials. Alllarg de la història la nostra nació ha recorregut a importants moviments de protestapacífica. L'any 1899 la Lliga de Defensa Industrial va convocar el “tancament de caixes”,és a dir es va negar a pagar els impostos a causa d'un increment discriminatori

147


d'impostos. Van ser detinguts diferents industrials i botiguers i va dimitir l'alcalde deBarcelona, el Doctor Robert i també el ministre Duran i Bas. La gran “vaga de tramvies”de 1951va ser un altre exemple de resposta pacífica: el boicot va ser l'única manera al'abast dels barcelonins per respondre a l'augment discriminatori de tarifes en els anysmés durs del franquisme. Les vagues generals són una altra forma de resistència passivaa la qual el poble català ha recorregut al llarg dels darrers segles. L'objecció deconsciència i la insubmissió contra el servei militar obligatori va ser un altre granmoviment de desobediència civil. Desenes de milers de joves a les dècades de 1980 i1990 es van negar al reclutament forçós. L'ocupació pacífica d'edificis oficials permultituds és una altra pràctica que s'ha utilitzat al llarg de la història.

Al costat d'aquestes expressions col∙lectives d'oposició noviolenta hi ha lesprotestes individuals. Molts pagesos irlandesos desnonats de les seves terres esdeclaraven en vaga de fam fins a la mort a l'entrada de les finques dels senyorsanglesos. Mahatma Gandhi va organitzar protestes massives com el boicot als productestèxtils anglesos o l'obtenció de sal del mar. Però les seves vagues de fam, inspirades enles dels pagesos irlandesos, van impressionar encara més els seus compatriotes. Hemviscut fa poc la vaga de fam d'Aminatou Haidar contra la retirada del seu passaport perpart del Regne del Marroc. La seva decisió de morir abans que cedir davant les autoritatmarroquines han tornat a posar en l'agenda internacional el cas del poble saharià.

Ja hem parlat de la indignació de Pau Casals contra la passivitat dels Aliatsvictoriosos contra el règim franquista. L'única forma de protesta que tenia a l'abast erala negativa a fer concerts i així ho va fer. En el moment de la declaració unilaterald'independència també caldrà recórrer a aquestes actituds individuals si l'Estat Espanyoles nega a la separació de Catalunya i intenta allargar la situació fins a podrirla.Personalitats de prestigi internacional en tots els camps hauran de trobar la manera deseguir l'exemple del mestre Casals en suport dels drets democràtics del nostre poble.

14.2. La desobediència civil es fonamenta en la superioritat moral

La insistència en la veritat: la força de la desobediència civil.

Aquest llibre comença amb la frase de la Declaració d'Independència dels EstatsUnits que ressalta que lluitar contra el despotisme és alhora un dret i un deure. A moltespàgines s'ha esmentat la dimensió ètica del combat per l'alliberament nacional. Aquestaspecte d'imperatiu categòric, per dirho en termes d'Emmanuel Kant, es multiplicaquan un poble es prepara per a la desobediència civil. La força de la noviolència provémés de l'impacte en els sentiments morals de l'agressor que en la capacitat de pressiómaterial sobre el poderós. La protesta pacífica es caracteritza per anul∙lar tota amenaçafísica a l'opressor, de manera que no pugui justificarse en nom del dret a la defensa. Had'aconseguir que prengui consciència del mal que infligeix a les seves víctimes.

148


Per aquesta raó Mahatma Gandhi ressaltava que la noviolència era sobretot“insistència en la veritat”, “satyagrha” en hindúxxxi. Aquesta obstinació en la justíciaintenta fer a l'opressor, vulnerable al poder de la veritat. Aquesta actitud suposa,d'entrada, que els teus oponents també són persones amb una estructura moral, encaraque sigui antagònica a la pròpia. Suposa, també, que hi ha una “veritat” objectiva,comuna a tota la Humanitat, i no “veritats” pròpies de cada persona o de cada col∙lectiu.Coincideix, per tant, amb la filosofia de la Declaració d'Independència dels Estats Unitsquan parteix d'unes veritats fonamentals, com que tots els homes són creats iguals idotats de certs drets inalienables; i que els governs i els seus poders deriven del consensdels governats. L'existència d'una “veritat” objectiva fa que cap grup, ni nació tingui eldret a imposar per la força la “seva veritat”, apel∙lant, per exemple, a la supervivènciadels més forts com a llei natural, o a la divisió de la Humanitat en amicsenemics.D'aquesta manera la “insistència en la veritat” coincideix amb el supòsit bàsic de laciència: l'existència d'una realitat objectiva, independent dels investigadors.

La resistència passiva no permet la resignació i la inacció sinó que exigeixcombatre de manera permanent la injustícia i l'opressió. No permet ignorar el mal niacomodars'hi. La resistència pacífica implica la disposició a patir en pròpia carn lesconseqüències de defensar la veritat i no reaccionar amb violència. La capacitat desacrifici és l'altra cara de la lluita noviolenta. Jesús de Natzaret ja va sorprendre elsseus deixebles quan els va manar parar l'altra galta quan els clavessin una bufetada.Aquesta reacció inesperada és la que pot desarmar els armats. Gandhi va declararsediverses vegades en vaga de fam contra els seus mateixos compatriotes quan vanesclatar les matances entre hindús i musulmans. No podia limitarse a les lamentacions iva passar a l'acció amb l'única arma que tenia a l'abast, el seu propi sacrifici.

Aquesta disposició al sacrifici distingeix la noviolència dels actes simbòlics. Elscatalans hem estat molt inclinats a les protestes al∙legòriques amb la falsa esperança quecanviaran els comportament dels nostres adversaris. Un cas paradigmàtic va ser laresposta a la imposició espanyola d'una matrícula unificada d'automòbils i al desdeny deJosé Maria Aznar a les demandes catalanes d'afegirhi un distintiu propi. Va menysprearels sentiments catalans al reduir les nostres demandes a un assumpte de “chapas”. Laindignació catalana es va reduir a posar adhesius amb la C al costat de les matrícules.L'autosacrifici que ha d'acompanyar la desobediència civil, en canvi, hauria exigit anarmés enllà. Els catalans havíem de reprimir les nostres ganes de tenir un cotxe nou i nocomprarne fins a poder matricularlo segons les nostres conviccions. I les persones mésconscients havíem de plantarnos davant dels tallers dels concessionaris per explicarl'ofensa i aconseguir que la majoria dels compradors potencials compartissin la nostraactitud. Les demostracions de capacitat de privació en renunciar als automòbils nous ien presentarse setmana darrere setmana davant els concessionaris barrejada amb lapressió sobre els fabricants hauria tingut eficàcia. En canvi, l'acte simbòlic d'enganxaradhesius no en va tenir i va estendre la sensació d'impotència.

149


Respecte als nostres adversaris espanyols

La monarquia espanyola fa segles que intenta reduir Catalunya, el País Valencià iles Illes a les lleis de Castella, ens espolia fiscalment i busca la desaparició de la nostrallengua i cultura. Amb el pas dels segles els catalans hem substituït jueus, conversos,moriscs i xuetes com l'enemic interior primer del Regne de Castella i, amb el canvi denom, del d'Espanya. Som l'únic ciment que provoca la reacció emocional necessària pera la seva cohesió nacional. La Inquisició ha estat substituïda per l'actual “Brunete”mediàtica i la catalanofòbia d'avui és el succedani de l'antisemitisme d'ahir. Espanyaacumula interessos polítics i econòmics amb una ideologia anticatalana arrelada ipotent.

En aquestes condicions cal preguntarse: és possible fer els espanyols vulnerablesal poder de la veritat com exhortava Gandhi als seus compatriotes? Hem de respondreque estem en millors condicions que els hindús respecte als britànics. Cal recordar quel'únic antecedent del líder pacifista era la brutalitat de l'Imperi britànic contra Irlanda icontra l'Índia. La convicció dels anglesos de representar una civilització superior a lahindú era més forta que la ideologia de la “Unidad de España”. I el manteniment del'Imperi implicava interessos estratègics, econòmics i polítics de dimensions planetàriescomparats amb els espanyols actuals.

L'opció per convertir Catalunya en un Estat de la Unió Europea altera elplantejament del catalanisme polític del darrer segle. El moviment per la independènciano vol regenerar Espanya, no vol proclamar la tercera República espanyola, ni inclinarEspanya a la dreta o a l'esquerra. Amb la separació només vol ser un país veí comPortugal o França i, com aquests, soci de la Unió Europea. Per tant, el catalanismedeixa de ser l'enemic interior. I, malgrat els segles d'opressió, hem d'esforçarnos peractuar amb respecte envers els nostres veïns.

La independència no és una baralla interna espanyola sinó un conflicteinternacional. La “Brunete mediàtica” continuarà utilitzant els mateixos clixés ideològicsdel passat. La resposta del moviment per la independència no ha de ser l'insult ni elmenyspreu sinó la insistència en la veritat. Perquè la veritat objectiva de la història idels drets dels pobles ens dóna la raó i fa inevitable la marxa cap a la independència.Hem de tenir sempre present que la continuïtat entre la monarquia constitucional i elfranquisme debilita la legitimitat del Regne d'Espanya i el fa molt més feble que lesaltres potències i imperis que han caigut al llarg de la història.

150


Cloenda

Només depèn de nosaltres

per Carles Móra Tuxans

Alcalde d’Arenys de Munt

Un poble no ho pot ser si no és lliure. Catalunya no pot arribar a ser un poble enl’actual estat d’atenallament. No és una exageració, sinó la verbalització d’una realitat,la nostra, que pot suposar la desaparició del nostre país a través d’una progressivaassimilació que des de fa trescents anys està practicant amb tota la fatxenderia elgovern espanyol amb la nostra nació.

Només cal estar a l’aguait d'allò que s’ha anat esdevenint en aquestes últimesdècades per entendre que “Espanta” només ens vol per pagar i que menysté d’unamanera graponera el nostre poble. Aquesta qüestió ha estat molt ben recollida per ToniStrubell en el seu llibre “Ara és l’hora de dir prou”, i anteriorment per diversos estudiososcom J.M. Ainaud de Lasarte, Francesc Ferrer i Gironès entre molts altres.

151


El nostre país experimenta un decandiment preocupant: les petites i mitjanesempreses pateixen la urpada d’una crisi ferotge que en el nostre cas s’aguditza pel fet deser catalanes. Els empresaris han de fer mans i mànegues per afavorir la venda dels seusproductes que d’ençà molts anys pateixen un boicot insostenible. Són molts milers les“pimes” que s’han arruïnat (90.000) els aturats sense un horitzó clar de millora (més de500.000), mentre l’espoli per part de l’estat es mostra com una depredació que supera el10% del PIB català. Som, amb escreix, el país de tota la Comunitat Europea que mésdóna i que menys rep. El maridatge amb “Espanta” ens costa entre 22.000 i 20.000milions d’euros anuals, 60 milions cada dia, amb els quals podríem construir 12 escoleso sis geriàtrics diaris. La visualització més grotesca i més constatable de tot plegat sónels peatges. És una de les moltes sagnies a què ens té sotmesos el sistema.

Les nostres administracions estan sobredimensionades. Algunes d’elles s’hantransformat en la perfecta tapadora per instal∙larhi militants i simpatitzants del partit.N’hi ha molts que només passen pel departament a fitxar. D’altres que són beneficiarisd’unes jubilacions “sine die” que serien implantejables en el sector privat. L’eternitzacióde mandats –alguns electes no hi ha manera que deixis la poltrona, l’acumulacióimmoral de càrrecs –molts dels quals oculten dietes, la disciplina mediocritzant delpartit que emmanilla i silencia qualsevol desviació de les línies marcades per la cúpula.

Això ens ha portat a un enfrontament visceral entre els partits, que sobreposen elsseus interessos als del país. Aquest intent de perpetuarse en el poder ha portat aprioritzar el partit abans que les persones i ha motivat una desafectació molt importantper la classe política que ha passat a ser el segon problema del país segons lesenquestes. La retallada infame de l’Estatut, aprovat democràticament pel Parlament deCatalunya, la reacció de José Bono, Rodríguez Ibarra (recentment condecorat per laMinistra de Defensa, Sra. Carmen Chacón), l’actitud desafiant i vexatòria d’AlfonsoGuerra i la passivitat del President de la Generalitat de Catalunya i dels seus socis departit, sobretot d’ERC, no ha estat digerida ni acceptada per la ciutadania, que assisteixestorada a l’espectacle i ha començat a protagonitzar el futur del nostre país.

Aquest és el motiu principal que les Consultes Populars per a l’Autodeterminació,fenomen únic a Europa, hagi pres aquesta rellevança espectacular. La gent fa els deuresque els polítics no volen fer; això els incomode, els ha deixat descol∙locats, els hasuperats. Tots els partits hi han hagut de prendre una actitud, tots s’hi han hagut deposicionar. Alguns s’ho han volgut fer seu barroerament, d’altres han preferit nadar iguardar la roba. El que és una realitat, però, és que res no tornarà a ser com abans. Elpoble pren la brida del futur dels seus fills i dels seus néts. Suspèn els polítics i marca lespautes per fer un nou camí.

L’actitud del govern ha estat irresponsable i covarda: obviar el resultat de lesConsultes, quan el mateix PSC governa amb un 15% i el tripartit ho fa amb un 28%, toti havent tingut tots els mitjans al seu favor enmig d’unes campanyes electorals on handesembarcat tots els barons del PSOE i haventhi abocat estèrilment milions d’euros;quan ha quedat clar que els resultats de les Consultes, que han incorporat la franja de16 a 18 anys i els nous catalans i, per tant, han vist disminuït el percentatge, es mostra

152


clarament superior. Amb 200.000 persones mobilitzades fins a desembre de 2009 i un sía la independència de Catalunya aclaparador. El govern s’ha limitat a amagar el capsota l’ala.

En aquesta mateixa línia s’haurien d’emmarcar la Manifestació pel Dret aDecidir, els Deu mil a Brussel∙les, la Plataforma pel Dret a Decidir i les ConsultesPopulars. És el teixit social que pren el protagonisme i d’una manera totalmentdesacomplexada organitza i decideix què és el millor per al seu país. La distància entreel món polític i la societat ha esdevingut gairebé insalvable. Una classe política a voltesfarcida de privilegis on els cotxes i helicòpters oficials escenifiquen un mar desuperficialitat i mediocritat imperant en les altes esferes del poder, mentre el 92% del’economia catalana, la tan nostrada i admirada microeconomia, se’n va en orris i unapart important dels nostres joves, un preocupant 30%, fracassen escolarment iabandonen i menyspreen la cultura de l’esforç, atenent el que veuen i viuen al seuvoltant.

És clar que la situació ha de canviar i que depèn de nosaltres, els ciutadans, quecanviï i ho faci aviat. Tenim el deure a més de la necessitat de tombar la truita, demillorar el sistema, de regenerar la política, de construir un país lliure on les personespuguin viure amb dignitat, on a gent gran pugui veure satisfetes les seves necessitats, onels joves puguin formarse professionalment d’una manera acurada, on es permeti alsempresaris i emprenedors vertebrar els seus projectes, on s’impedeixi l’especulació il’adinerament immoral. I el futur és esdevenir un país lliure, amb, lluny de les malvolences i del’insostenible espoli de l’estat espanyol. Deixar l’ofec constant, lluitar pel futur dels quevindran. Fer de Catalunya un referent europeu i mundial.

Hi som a prop, ben a prop. Només amb 68 escons hom pot proclamar laDeclaració Unilateral d’Independència. Si extrapolem els resultats de les ConsultesPopulars i de les enquestes que s’han portat a terme en aquests últims mesos, observemuna realitat indiscutible: el món del sobiranisme està avançant d’una manera ferma iclara. L’independentisme ja no és cosa d’uns quants, sinó que s’hi han sumat sectors quehistòricament i globalment s’hi havien mantingut distants: empresariat, juristes,economistes, investigadors,…al costat dels que sempre s'hi havien mantingut fidels i quecomptaven ja amb una base social considerable. Un independentisme intel∙ligent,assenyat, organitzat, dialogant i democràtic que es manifesta pacíficament i amb unargumentari que fa somoure muntanyes i fonaments.

Amb una clara pedagogia, senzilla i pràctica, clara i entenedora, s’aconseguiràferlo entendre als sectors més amplis de la societat. Es calcula a través d’estudiscontrastats i aprofundits, que els vots que pot arribar a moure el sobiranisme oscil∙lenentre els 1.200.000 i 1.800.000, xifra més que suficient per obtenir uns resultatssatisfactoris que ens assegurin una majoria independentista al parlament. Mail’autodeterminació de Catalunya l’havíem tingut tan a prop. Mai la voluntat d’un pobles’havia manifestat tan obertament i desacomplexada. Torna a haverhi alegria imotivació en els rostres dels ciutadans i, sobretot, molta implicació i voluntat generosa

153


amb un objectiu comú: decidir de ple dret el seu destí. Un dret a decidir just idemocràtic que es viu d’una manera natural i es manifesta espontàniament dinsl’associacionisme més arrelat i autèntic del nostre país.

Sí, aviat s’arribarà a la independència. De ben segur, molts en tenim la fermaconvicció; ja no hi ha cap dubte ni existeix cap fissura que faci trontollar aquestaevidència. Amb la presència d’altres alternatives polítiques que facin de catalitzador enel Parlament català, que dinamitzin el desig de tot un poble, que treguin la por i laprudència ofegant del parlamentarisme actual, això serà possible en un termini breu,màxim en dos mandats.

Persones amb conviccions democràtiques, amb voluntat de ferro, amb capacitatde treball, a qui no els requi sacrificar la individualitat pel país, la projecció personal perCatalunya, el partit per la Nació. Persones que facin un jurament hipocràtic, quecompleixin un codi deontològic davant la ciutadania. Un nou estil, coratjós i assenyat,dialogant i engrescador, compromès i implicat. Uns nous polítics que escoltin el poble,que potenciïn plataformes perquè les persones puguin decidir i esposar llurs opinions ivolences. Polítics amb proximitat que representin amb concreció el seu electorat, quecerquin espais de trobada on es pugui discutir, intercanviar i recollir l’opinió dels seusvotants. El pas a la independència ha d’anar combinat amb un procés de regeneració entots els àmbits. Cal construir un país punter on tothom, equitativament i en una claralínia de justícia social, pugui trenar el seu horitzó.

La independència arribarà aviat, la tindrem a tocar, si mantenim una actitud detreball, d’entossudiment, d’esforç i d’intel∙ligència en el que fem. Si adoptem una actitudde respecte i de tolerància –els ponts de diàleg als que al∙ludia el poeta amb els que noopinem com nosaltres. Els nostres objectius són clars, els nostres procediments modernsi democràtics. Treball, Intel∙ligència, Democràcia i Transparència… bons hàbits perconquerir la nostra llibertat.

Estem travessant el llindar. Ja albirem la nostra llibertat. Atansarnoshi ambpassa ferma només depèn de nosaltres. Tenim un dret i ensems un deure moral ambtots aquells que ens han precedit. Tenim l’obligació de construir un país millor per alsinfants i els joves que han posat la confiança en nosaltres.

És l’hora de la nostra llibertat. Carles Móra Tuxans Alcalde d’Arenys de Munt

154


Agraïments

Als companys de Reagrupament.cat que van debatre molts dels gèrmens de lespropostes d'aquest assaig a les dues Comissions d'Estratègia .

A Joan Carretero que n'ha escrit el pròleg.

A Carles Mora que n'ha aportat la cloenda.

Al meu germà Ramon que ha fet valuoses anotacions i una primera correcció del text.

A la meva dona i a la meva filla que han fet possible aquest llibre, sense saberho

155

i Pierre Vilar: “Catalunya dins l'Espanya Moderna”. Volum primer. Edicions 62. Barcelona. 1973. pàgina 73ii Salvador Espriu: “El Caminant i el Mur” (Poema “Assaig de càntic en el temple”). iii Tony Judt: “Què és nou i que ha mort en la socialdemocràcia”. Conferència a la New York University (19

102009). Transcrita per The New York Review of Books. Traduïda per Raimon Obiols al seu blog Notes de Brusel∙les (http:/www.noucicle.org/obiols/?p=2636.

iv Toni Strubell i Trueta: “El moment de dir prou. La manifesta incompatibilitat amb Espanya”. Pagès editors. Lleida. 2008.

v Fabiola Letelier: “Impunidad y sus efectos en los procesos democràticos”. Discurs d'obertura del Seminari Internacional sobre la Impunitat. Santiago de Chile. Desembre de 1996.

vi “Catalunya i l'Estatut d'Autonomia”. Editorial Undarius. Barcelona. 1976. Pàgina 97. vii Ramon Trías Fargas: “Narració d'una asfíxia premeditada”. Tibidabo Edicions, Barcelona. 1985. viii Manuel Azaña: “Defensa de la autonomia de Cataluña”. Editorial Undarius. Barcelona. 1977ix Secundino Serrano: “La Guerra antifranquista en Leon (19361951)” Junta de Castilla y Le'on. 1986,

pag. 335 i seg. x Josep Trueta: “L'esperit de Catalunya”. Edicions 62. Barcelona. 2003. xi Veure el llibre de Juan Carlos Escudier: “Florentino Pérez. Retrato en blanco y negro de un

conseguidor”. Foca ediciones. 2005. Madrid. Pàgina 71. xii Paco Candel: “Els Altres Catalans”. Edicions 62. Barcelona. 1978. xiii Jaume Vicens Vives: “Notícia de Catalunya”. Ancora y Delf'in. Barcelona. 1971. xiv Marshall McLuhan: “La Galàxia Gutenberg”. Edicions 62. Barcelona. 1973.xv Neil Postman: “Divertimnos fins a morir”. Llibres de l'Índex. Barcelona. 1990.xvi Antoni Rovira i Virgili: “Catalunya i la República”. Undàrius. Barcelona. 1977xvii Paco Candel, llibre citat xviii Toni Strubell i Trueta: “El Cansament del Catalanisme”. Edicions La Campana. Barcelona.1997xix Ramon Trias Fargas llibre citat, pàgina xx José Antonio González Casanova: Federalisme i Autonomia a Catalunya (18681938).Curial. Barcelona.

1974. xxi Jaume Vicens Vives, llibre citat, pàgina xxii Václav Havel: “La responsabilidad como destino”. El Pais Aguilar. Madrid. 1991. pàgina 206. xxiii Jordi Solé Tura: “Catalanisme i Revolució Burgesa. La síntesi de Prat de la Riba”. Edicions 62.

Barcelona. 1967 xxiv Arturo Moreno: “Las municipales de 2007 en Catalunya”. PSC (PSCPSOE) Eixample de Barcelona.

Junio 2007. Publicat a la pàgina web de l'esmentada secció del PSC(PSCPSOE). Pàg. 6. Després retirat.

xxv Jacint Ros Hombravella: “Mé s val sols: La viabilitat econòmica de la independència de Cata lunya”. Barcelona. RBA libros, S.A. 2009.

xxvi Winston Churchill: “Grandes contemporáneos”. Ediciones Orbis,S.A. Barcelona. 1982. pàg. 265xxvii W.W. Rostow: “La Difusion del Poder 1957/1972”. Dopesa. Barcelona. 1973xxviii Josep Trueta: obra citadaxxix Oswald Spencer: “La decadencia de Occidente” . PlanetaAgostini. Barcelona. 1993. xxx Sean MacBride i altres: “Un Solo Mundo, Voces Multiples. Comunicación e información en nuestro

tiempo”. Fondo de Cultura Econòmica. Mexico. 1980. xxxi M.K. Gandhi: “La Noviolència en la Pau i en la Guerra”. Ahimsa Edicions. Barcelona. 1983

Documents

La Declaració Unilateral d'Independència · per evitar que la nació catalana fos assimilada pel Regne d'Espanya. A les persones que han treballat per apropar el poble català a