REDACCIÓ I COORDINACIÓ: RESIDÈNCIA ASSÍS

LA FAMÍLIA D’ASSÍSResidència Assís - St. Quirze del Vallès Butlletí N. 35 - Febrer 2011

Lʼhivern és just, restitueix la llumal seu límit més pur,

mescla presència i oblit al cor de les donzellesi ens incita quietament a la tendresa.

Tot lʼestiu hem folgati ara els camins sʼafuen i es precisen

i el lladruc dels gossos a la nités colpidorament pròxim.

Tornarem a la perduda intimitati als vells llibres de sempre,

com qui torna de nou a la casa del pare,una mica menys purs

però qui sap si una mica més dòcils al missatge.

Miquel Martí i Pol

El temps és el més fugisser del món. Arriba en molècules devida i fuig ravent. El cas és que tenim un temps curt i un tempsllarg. El curt és el de les estones agradables i el llarg el delsmoments difícils que converteixen uns minuts en segles.

En la vida malauradament no sempre aprofitem el temps.

De vegades faig balanç de la meva llarga vida i ho comprovo. Siara tingués encara aquelles hores de plenitud i aquell cos sa!Però llavors no seria ja una vida sinó el paradís i els humans nai-xem mortals.

El petit trocet de temps que encara ens queda aprofitem-lo!Desitjo una petita il·lusió per cada un dels residents i que no la deixis escapar!

Petitona, senzilla i assequible, us convido a tots a tenir una nova il·lusió. Així sigui companys del meutemps final.

Agraïm a les persones que van acceptar de fer aquestes lectures.

Elvira Ruscalleda, resident

Ja som a lʼAny 2011

Ja som a l’Any 2011

2

Tots sabem la pregària gran de Sant Francesc on la lloança per tota cosa creada per Déu era motiu perfer-ho. Lloem el sol, la lluna, els estels, el vent, lʼaigua, les flors i els fruïts, tot el creat és motiu de lloança.

Aquesta nit, tot sentint les notícies, mʼha vingut al pensament aquesta pregària. Hi pensava després deltsunami, les inundacions, els terratrèmols, els focs, on en tot hi pren part la natura: lʼaigua que inundaper un costat pobles, ciutats completes, amb el contrast dʼon hi ha sequera i ni per beure tenen. El climaque enreda els ocells i no poden arribar al seu nou destí, morint per aquest canvi del medi ambient, etc.I aleshores pensava què en diria Francesc. Primer de tot, i segur, que nosaltres els homes en tenim laculpa.

Jo no hi entenc però potser la naturalesa es queixa també per altres coses que a mi ni em passenpel cap. Desitjaria una reflexió profunda per part de tothom i que cada cosa torni al seu lloc.

Eulària Anglí, resident

La Natura

Em demanen que parli de solidaritat, que ajudem afomentar-la. Sembla fàcil i em dic “Ho faré!”, hotrobo bé i també ho trobo bonic. Ajudo, mʼajuden,ens ajudem. Sembla fàcil poder ajudar, però hofem? Ens ajudem?

Em poso a escriure i ja no ho trobo tan fàcil. No sési sabré explicar-me, doncs ja veig que de solidari-tat en la vida quotidiana nʼhi ha ben poca, poquíssi-ma. Costa tant de desprendreʼs del que és teu icompartir-ho amb els altres? Penses: Ves, a mi noem donen res, per què ho hauria de fer jo? Pocamemòria, doncs alguna vegada sí que nʼhe rebutdʼajuda, i tant que nʼhe rebuda! El que passa és queper algunes coses no en tinc de memòria. Serà queaquesta ajuda no era massa important? Serà queno sabem el que es considera important?

Per què no pensem que el sol fet dʼajudar un invi-dent o a un avi a creuar el carrer, cedir el seient a

un de més necessitat i tantes i tantes coses en què podem ajudar, tant sols aquests gestos ja sónsolidaris. Les persones que, de manera espontània, practiquen aquests actes, són capaces de fer-ne dʼaltres de més importants encara que li reportin sacrificis involuntaris. La solidaritat avui en dianomés se sol practicar quan passen aconteixements de gran ressonància mediàtica com recent-ment els terratrèmols dʼHaití i de Xile. Això està bé, però no ho és tot. Jo entenc que la solidaritatforma part de la nostra vida en comú i que de bon grat hem de practicar sempre, perquè tots neces-sitem de la solidaritat dʼaltres i que dʼuna manera o dʼaltra rebem. El que passa és que no semprelʼagraïm.

Jo diria que la solidaritat és necessària per conviure amb harmonia. Vivim en comunitat, la nostravida social és una cadena, un graó sʼuneix a lʼaltre. Des dels que depuren les aigües que arriben ales nostres llars, lʼequip que, en cas dʼavaria, sʼencarrega que tinguem llum, per no dir dels quetenen cura de nosaltres si estem malalts. Direu que es fa per interès, perquè es cobra un sou, peròjo diria que també es fa per solidaritat si alguna cosa falla en aquest entramat de lʼun ajuda lʼaltre,o al contrari.

Vivim en un món desgavellat. Volem ser perfectes i cada vegada som més imperfectes. Sort entenim que dʼuna manera o dʼaltra som solidaris. Potser, però, que ens esforcéssim a ser-ho més.Crec que ens fa falta.

Joan Mestre (resident)

Parlem de solidaritat

3

Parlem de solidaritat

El nou orgue de Montserrat

El gran nivell musical i litúrgic de les celebracions,el prestigi internacional de lʼEscolania i dels mes-tres i compositors de música de la Comunitatbenedictina i el desgast de lʼantic instrumentdemanaven amb insistència un nou orgue dʼunamajor i gran qualitat, digne de la fama mundial deMontserrat. No és necessari explicar les sevescomplicades característiques tècniques, poc asse-quibles pels profans en la matèria, però sí cal fermenció del seu constructor, lʼorguener AlbertBlancafort, que amb el seu equip de professionalsi associats al projecte, foren els creadors dʼaques-ta magnífica i extraordinària obra ubicada en unlateral de la Basílica, que és in tradicionalment escol·loquen els orgues catalans.

Pel nombre de tubs, 4242 i 63 registres, es tractade lʼinstrument més gran que ha tingut la Basílicaamb una alçada de 12,5m. per 7 dʼamplada i 3 defondària.

En la seva construcció sʼhan esmerçat 22 hores detreball i el seu treball i el seu emplaçament perlʼempresa Urcotex ha comportat més de sis mesosde feina.

La benedicció del nou orgue pel P. abat Josep MªSoler tingué lloc el dia 20 de març durant el cant

de les Vespres corresponents a la festa del Trànsit de Sant Benet.

La inauguració oficial es va celebrar el diumenge 25 dʼabril a les 6 de la tarda. Presidí el concertinaugural el simpatiquíssim Cardenal Tarsicio Bertone, salesià, actualment secretari dʼEstat delVaticà, assistint-hi també les autoritats civils i eclesiàstiques de més relleu de Catalunya.

En la primera de les dues parts del concert actuà el P. Theodor Flury, monjo i organista del mones-tir benedictí dʼEnsiedein (Suïssa) i en la segona part lʼEscolania i la Capella de Música de Montserratjuntament amb lʼOrfeó Català, lʼOrquestra Simfònica Julià Carbonell de les terres de Lleida, solistesvocals que actuaren sota les ordres del director Salvador Mas, antic escolà de Montserrat.

Hi hagué entremig diversos parlaments. Finalment amb unes paraules del cardenal Bertone, es vadonar per acabat lʼacte inaugural del nou orgue de Montserrat.

Lʼactuació de tots els participants i els parlaments foren molt aplaudits amb grans elogis per part del

nombrós públic assistent.

Enric Rovira, resident

4

El nou orgue de Montserrat

Temps era temps. El 1998 celebràvem els 50 anys del nai-xement dʼuna coral formada per antics escolans deMontserrat. Ens reuníem en un local al carrer dels Arcs, elCasal. Les activitats que es feien al Casal (regenerat pelfoc), avui són pretèrites, dʼuns altres temps i situacions:Minyons de muntanya, jocs, campionats provincials dʼex-perts, les reunions i trobades dels dijous, conferènciessovintejades, les Vespres dels dissabtes, continuadesrememoracions de música monserratina, i els primers entu-siasmes per una pròxima coral.

Aquests primers esforçats, van ser els promotors de lacoral, de la que avui segurament avui en disfruten ambperspectiva. No vull dir noms. Que descansin en pau i ensprotegeixin i il·lusionin.

Aquí vull fer un incís. En començar la coral, vam haver decomprar 21 Usualis (col·lecció en llatí de cant gregorià utilitza-

da per l̓Església catòlica romana) Necessitàvem euros, en aquells temps pessetes. La Providència finançà els21 Usualis, matèria prima dels primers temps. La música i melodies no corresponien als sofisticats “cumbayàs”posteriors. Nosaltres cantàvem gregorià i misses, funerals a dojo, setmanes santes multitudinàries i un llarg etc.Ens preocupava l̓ import dels 21 Usualis. Era un problema gros quasi insoluble a curt termini, però que ens vaajudar a pagar-los un monjo, amb lletra majúscula, avui un xic oblidat. Novament “Gràcies P. Abat Aureli”.

Aquesta seqüència fou la primícia i fonament dels primers temps de la Coral.

Ens volem sentir principalment agraïts pel Patriarcat de lʼentitat i de la Coral, Mn. Batlle, i lʼinoblidable Dr.Tarrés. Quantes hores i dies ens feren sentir protegits i dirigits fins a la fita final. Aquí entrà amb força iempenta el P. Ireneu Segarra, al Cel Sia. Lʼexcel·lent treball de la Coral té el segell de la seva entrega.

També hi va haver errades. Com el fet de no haver “explosionat” al seu temps com un nou Silos (a SantoDomingo de Silos es feia cant gregorià amb molt dʼèxit). També el fet que es van quedar al calaix una cinquan-tena o més de Goigs de diferents ermites i devocions que entrellaçats amb els diversos Virolais (nʼhi ha 7 o 8 dediferents, i només un és el conegut) de músics de la terra, quedarien com un referent històric, nostàlgic i valuós.

I ja hi som! El dia 7 dʼoctubre del 1948, després dʼaquesta llarga gestació començàrem amb col·laboracionsdʼantics escolans de Barcelona i dʼaltres poblacions com Vic, Masnou, Vilafranca, Badalona, i... ja no horecordo. Ens acompanyaren molt de temps.

Podríem explicar les primeres cantades. No sé si hi haurà algú que les reconeixerà. Una cantada dins dʼunzulo (similar als actuals) en una Ràdio un matí de diumenge, que ja no deu existir. Una altra cantada en unaera del poble de La Beguda, on la paraula i lʼharmonia del “Ara va de bo” (dʼuna cançó catalana) es va repe-tir fins a lʼinfinit, i no hi trobàvem sortida. Fins que lʼaparició del amic Serra (A.S.C.) ens va ajudar a acabar-la. I les cantades de Festes Majors, misses de Don Laurenzo quasi perpètues. Com sempre diem, eren unsaltres temps.

Final: seria convenient sovintejar el repàs als anys i actuacions pretèrits, perquè ajuden a afermar nousimpulsos després de tants anys. Així és que prenem la voluntat dʼun nou esdeveniment als 75 anys que,dʼuna manera o altra, hi serem presents.

Josep Mª Ximenis, resident (1998)

Coral dʼantics escolans de Montserrat 1998

5

Coral d’antics escolans de Montserrat 1998

El joc de badar, dʼadmirar, de fotografiar les punxes de la SagradaFamília i tots els racons que, de tant originals, a vegades no són creï-bles, però sabent que tot és obra dʼen Gaudí, no ens queda cap dubte.Contemplem l̓obra dʼun geni. Dʼun barceloní que, pensant en Déu, vavoler que la seva ciutat (encara que no hi va néixer) arreu fos conegu-da. Volta el món, països i països, homes i dones de terres llunyanes noen són indiferents, saben que la Sagrada Família i Barcelona estan jun-tes i una abraçada les uneix.

Mentrestant, els ciutadans de Barcelona passen amb indiferènciaamb el cap cot sense mirar la meravella que tenen a tocar mà i noméspensant “ho veuré acabat?”, “què hi fa tant de turista aquí!”. I llavorsrecapaciten: “Si ve tanta gent de fora a veure aquest temple, potserque jo i la família algun dia també el visitem”. I llavors tot canvia, icomencen a sentir-se orgullosos dʼaquest temple que avui en dia jaés l̓ admiració dʼentesos i no entesos.

La Sagrada Família ja és una meravella, una joia de la humanitat i totgràcies a la genialitat dʼun home de casa nostra, de l̓Antoni Gaudí.

Recentment, el temple ha sigut definitivament inaugurat i obert al mónpel Papa. Sʼhan obert portes i hem pogut veure ja acabat tot l̓esplen-dor i grandiositat de l̓obra dʼaquest geni, Gaudí. Les imatges que TV3

va enviar a tot el món causaren admiració i fan que ara ja no diguem més “la veurem acabada?”. Amb el que ara hem vistnʼhi ha hagut prou per deixar d i̓mpacientar-nos.

Joan Mestre, resident

6

La Sagrada Familia

Al llarg de la meva vida he vist molts pessebres a tot Catalunya. Hi ha moltbons artistes que han plasmat a través dels seus pinzells i les seves mansaquestes tradicionals representacions.

A la nostra residència, enguany hi havia una gran escultura, artística i mera-vellosament portada a terme. Representava un pessebre molt especial fetper les mans del nostre company i resident Francesc Almagro.

Per què dic que era especial aquest pessebre? Per la seva originalitat. Almeu entendre, les figures representen la Mare de Déu mostrant el seu Fillacabat de néixer, protegit per Sant Josep. I al costat, a dreta i esquerra,estan mirant emocionats dos avis fent lʼadoració.

Es pot discutir més o menys lʼobra, però aquesta idea dels que mʼhan sem-blat dos avis adorant el Nen Jesús no lʼhavia vista mai enlloc i ha valgut lameva felicitació a lʼartista.

Potser aquesta obra hauria dʼestar present sempre a la nostra capella, pertenir sempre present el naixement de Jesús, que va ser ahir, avui i sempre. La figura dels missatge als méspobres va ser i serà sempre una realitat.

Gràcies, Francesc per la teva obra. Àlvar Garcia, resident

La Sagrada Familia

El Pessebre

7

La Marató

Durant mesos hem sentit pels mitjans de comunicació de TV3 que el dia 19 de desembre sʼorganitzava com cadaany “La Marató”. Aquest any seria per la investigació de lesions medul·lars i cerebrals adquirides.

A tots els pobles de Catalunya es va posar tota la maquinària en marxa. A Sant Quirze del Vallès també onhan tingut un paper molt important les entitats del poble, però el més important és tota la col·laboració delsciutadans, que una vegada més van manifestar la seva solidaritat.

Moltes persones de la nostra residència també sʼhi van voler afegir, unes personalment i dʼaltres ho varen feren grup. Gràcies a la crida de la ONG LʼAteneu del Món, que va celebrar un concert a la sala gran de la patro-nal de Sant Quirze, 15 persones de la nostra residència van col·laborar en lʼacte, unes presencialment i altresnomés econòmicament.

Tal i com estava previst, el dia 19 a la tarda, es va celebrar el concert per part del grup “Voices Club”. La salaestava totalment plena, tant va ser així que es van haver de tancar les portes.

El començament de lʼacte va ser la presidenta, Laura Roger, i la secretaria Laura Clemente, acompanyadespel regidor de cooperació i solidaritat Jose Luis Sagredo que van dedicar unes paraules a tots.

Lʼactuació del grup va ser magnífica i van ser molt aplaudits per tot el públic, unes 160 persones. Al final delʼacte els artistes, que no van voler cobrar res per la seva actuació, van donar les gràcies a tot el públic perla seva assistència. El públic en peu varen agrair la seva col·laboració. Aquest acte va recaptar un total de2135€ integres tots per la marató de TV3.

Finalment, com estava previst, ens varen convidar a una copeta de cava i unes pastes.

Una vegada més la solidaritat de tot un poble i de tota Catalunya varen donar la seva resposta. I és queCatalunya és una de les autonomies més solidàries, les aportacions en total van ser més altes que mai i esvan recaptar més de set milions dʼeuros.

Un poble solidari, serà sempre un gran poble.

Àlvar Garcia, resident

La Marató

Així és com es diu un pi que tenen a Vilanova. El pi gros és un pi pinyoner, té una edat de 250 a 300 anys. L̓alçadaés de 18 a 20 metres, el tronc en fa 4. Té unes caixetes niu per als ocells, per ajudar a eliminar alguns insectes comla papallona mascle de la processionària.

Per abraçar-lo es necessiten els braços de tres homes en cercle. A aquest pi li ha passat de tot, res de bo, peròell va vivint. Ara lʼequip de govern de lʼajuntament de Vilanovafa un temps que el controla, el fumiguen quan és el temps itambé el reguen.

Sembla que en tenen molta cura ja que es diu que està malalt.Algunes persones no el respecten, al seu tronc sʼhi poden veureinscripcions i també perdigonades. Quina gent!

Tinc un amic que és pintor i ha fet dibuixos preciosos del Pi gros.Està pels voltants de la masia Encabanyes. Si no lʼheu vist, valla pena fer-hi una escapadeta. I a Vilanova sʼhi menja molt bé!

Maria Ruscalleda, resident

El Pi Gros

Notícies

8

• Donem la benvinguda a la Dolors Vila i a la Josefa Barba que han vingut a viure a la Residència.

Actes i festes:

• Per Tots Sants, es va organitzar un taller de fer panellets. Al migdia, una resident va disfressar-se de castanyera i va vendre castanyes al menjador. A la tarda es va fer el berenar deCastanyada: castanyes, moniatos, vi bo i panellets.

• Desembre. La Residència es vesteix de Nadal i comencen els actes de les festes. Se celebrenles misses del Gall, de Nadal, de Sant Esteve, Cap dʼAny i Reis. El cap dʼany se celebra al teatreamb raïm, música i animació.

• 3 de desembre. Al teatre vam poder escoltar un bon recital molt divers: nadales, òpera i sarsue-la, entre dʼaltres a càrrec de la soprano Marta Brucart. Es va acabar la vetllada amb una xoco-lata calenta amb melindros.

• 12 de desembre. La Coral Stel·la ens va oferir un nou repertori de nadales en el seu ja tradicio-nal concert de Nadal, i tot seguit va cantar la missa “Agnus Dei” de Gounod.

• Gener. Els Reis de Sant Quirze van venir a visitar lʼàrea de residents assistits el dia 5. I lʼendemàels Reis del SSIM vam repartir els regals: mantes i sabons per a tothom!

Activitats:

• El grup de conversa sʼha trobat mensualment, i han tractat els temes dels valors del Nadal (des-embre), i lʼavortament (gener).

• Sʼinicia un taller dʼàudio lectures pensat per a persones amb dificultats o dèficit visual, però queestà obert a tothom. Es farà setmanalment, i es llegiran tant textos literaris com periodístics, delsque seʼn podrà derivar una conversa o debat.

• El taller dʼArt de la residència ha crescut en participació ja que es tracta dʼuna activitat relaxada,relaxant, i creativa, i això agrada. Es troben els dimarts al gimnàs. Aquest desembre han exposatels seus treballs a les parets del menjador durant dues setmanes.

Necrològiques

• Aquest hivern ens han deixat la Teresa Puig i lʼEngracia Durante. Al cel siguin.

Notícies

La família Serrat vivia en una torreta ubicada prop del mar a Castelldefels. El cap de casa era director dʼuna fàbri-ca propietat dʼuns italians que fabricaven canvis dʼautomòbil, corretges de ventilador, discos de cardan i altrescoses, no era una gran fàbrica però ben administrada donava bons ingressos i pagaven bé a tots els empleats.

La mare era una jove modista molt sol·licitada per tot el veïnat: entre tots dos es guanyaven bé la vida i erenfeliços cuidant la seva filleta de nou anys. Però tenien una “pega”: els hagués agradat tenir un altre fill, peròla dona quedà impossibilitada de fer-ho en lʼúnic part que havia tingut que va ser molt complicat.

Decidiren adoptar-ne un i sol·licitaren un petit baró xinès. La qüestió del paperam resultà molt farregosa i elmarit hagué de fer alguns viatges a Shanghai fins a aconseguir lʼadopció. Molt il·lusionats un dia anaren totala família a recollir-lo, pare, mare i germana.

Es trobaren amb un nano de tres anys ploraner i esquerp que, naturalment, parlava poc i no entenia res delque li deien. Es van capficar una mica, però estaven plens dʼamor i eren intel·ligents. Comptaren que el nensʼadaptaria aviat ja que, de fet, es veia sa i força eixerit.

Era fill dʼun matrimoni de pagesos i sempre havia viscut mig despullat i descalç al camp, no entenia cap mésllengua que una mena de dialecte del xinès. Sʼhavia quedat orfe de pare i mare i havia viscut els últims mesosen una casa dʼacollida oficial en molt males condicions.

Quan el vestiren amb un bon vestit europeu i unes sabatetes de cuir la pobra criatura es trobà terriblement incò-mode i agafà la primera de les pataletes que els Serrat hagueren de suportar contínuament en quan intentavenvestir-ho. En canvi, quan el despullaven per anar a dormir es posava molt content i els saludava donant-los lesgràcies.

Havien arribat a Catalunya pels vols de Nadal, la nena seʼl menjava a petons, però el nano no acceptava lescarícies, es posava en un racó i plorava, semblava que no gosés caminar.

A la casa tenien un gosset, un fox terrier molt juganer i és lʼúnic que sʼentretingué amb el petit Milú, que éscom es deia el menut.

Per al nen, el gos era lo més normal que el rodejava i el gos albirà que el necessitava. Passaren els dies i Milúseguia plorant, però als matins, amb pijama i sobretot descalç sʼescapava de lʼhabitació. Corria al jardí i jun-tament amb el gos es feia uns tips de córrer i reia parlant amb el gos.

Començava a entendre algunes paraules i el pare i la mare es preguntaven si per fi seʼn sortirien per fer-lo unbon fill feliç i estimat.

Arribà el dia de Reis i seguint la costum a la vigília posaren una sabata de cada persona de la família a lʼen-trada de la terrassa. El gosset, quan olorà la sabateta dʼen Milú, lʼagafà i, jugant amb ella, la malmenà i des-prés lʼamagà en una mata del jardí.

Quan lʼendemà al matí recolliren els regals de Reis, trobaren a faltar la sabata dʼen Milú i no tingueren mésremei que, de moment, posar-li unes bambes de la seva germana que li anaven grosses i còmodes.

En Milú, al veure que no li posaven les seves sabates, es posà a ballar de content i per primera vegada omplíde petons a la seva germana. Durant tot el temps que plorava no havia pogut fer entendre que les sabates queli posaven cada dia i feien molt mal.

Per fi ho comprengueren i pensaren que entre el gosset i els Reis havien ajudat a en Milú que, des de que notenia mal de peus, va ser un xicotet fantàstic.

Elvira Ruscalleda, resident

9

El petit xinèsEl petit xinès

Pensaments per meditar• Hi ha tres menes dʼingrats: els que es callen el favor, els que el cobren i els que vengen.

• Sempre que atorgo un càrrec vacant, institueixo descontents i un ingrat

• Qui molt viu, molt infortunis passa

• Les infidelitats es perdonen, però no sʼobliden mai

• Qualsevol xifra és zero davant de lʼinfinit

• La lloança mereix el màxim respecte

• Sigues dolç i indulgent envers tothom i no envers tu mateix

• Ningú no pot sortir de la seva individualitat

• La inconstància escurça els dies de la nostra vida

• Lʼhome inculte és la caricatura dʼell mateix

• Si alguna cosa dol més que la ingratitud és la incomprensió

• La suprema habilitat consisteix a conèixer bé la importància de les coses

• No es pot dir blat fins que està dins el sac i ben lligat i que no estigui foradat!

• Donar paraula i fer promeses són com factures que sʼhan de pagar

• La llengua no té ossos i en trenca de ben grossos

• Les llengües no són tisores, però són talladores

• Mai és abatut un ídol si no és en benefici dʼun altre

• La desitjada igualtat no pot existir en la societat, vist que tampoc no existeix en la natura

Francesc Puig , resident

Pensaments per meditar

10

�

11

Com Ser Testimoni De Lʼevangeli Avui

Per a ser testimoni de lʼEvangeli, el millor,crec jo, és cercar què ens diu lʼEvangeli.Llegim en Mateu 22-36, 40: “Mestre, quin ésel manament més gran de la Llei?” Ell lidigué: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb totel cor, amb tota lʼànima i amb tot lʼesperit;aquest és el més gran i el primer manament.El segon és semblant: Estima el proïsmecom a tu mateix. Dʼaquests dos manamentsdepenen tota la Llei i els Profetes”.

Després dʼaquestes paraules veiem que lʼa-mor és el més gran que existeix. Tot proce-deix de lʼamor: el valor, la inspiració, laciència, la vida. Déu, abans de crear el món,ja lʼestimava. La mare estima el fill ja abansde néixer. Tot ve de lʼamor perquè Déu és amor. Tot amor veritable ve de Déu i ens encamina cap aEll. Per això crec que la manera dʼésser testimoni de lʼEvangeli avui i sempre és estimant. Mirem comens estima Déu, com és lʼamor:

Estimar és donar – Déu ens fa el do de la Creació!

Estimar és parlar amb lʼaltre – Déu seʼns fa Revelació!

Estimar és acostar-se als altres – Veiem lʼEncarnació de Crist!

Estimar és fer el bé als altres – Déu ens redimeix!

Estimar és sofrir pels altres – Crist va sofrir la Creu i el Calvari!

Estimar és unió amb tothom - Crist instaurà lʼEucaristia!

Com ens diu la Primera Epístola de St. Joan 3,18 “Fillets, no estimem només de paraula, sinó ambobres i de veritat”.

Per tot això, ens sembla molt vàlida per a tots nosaltres, franciscans, posar en pràctica la pregària deSt. Francesc “Senyor, feu de mi un instrument de la vostra pau”.

La pau és un do de Déu, hem dʼaconseguir-la primerament en el nostre interior, és una lluita contínuaper vèncer totes les temptacions del món, la pregària constant és lʼajuda que podem rebre i lʼúnicaforça en aquest món debilitat espiritualment, però és que, a més, lʼesperit franciscà, vol que cadascúde nosaltres sigui instrument de pau amb els germans. El tracte amable, un procedir recte i just ambtothom. Evitar disgustos als altres i restar en actitud de servei i alegria a tots aquells que seʼns apro-pin. La paciència davant dels defectes dels altres. Evitar la mentida, lʼenveja, lʼengelosiment, lʼorgull.Perdonar sempre. Amb tot aquest programa podem ser uns bons testimonis evangèlics.

Recordem aquesta pregària i esforcem-nos en fer-la vida. Aquesta és la gran tasca de tot franciscàque vol seguir el camí evangèlic de N.P. St. Francesc. Llegim-la, per acabar:

On hi hagi odi, jo posi amor. On hi hagi ofensa, jo posi perdó. On hi hagi discòrdia, jo posi unió. Onhi hagi error, jo posi veritat. On hi hagi dubte, jo posi fe. On hi hagi desesperació, jo posi esperança.On hi hagi tenebres, jo posi llum. On hi hagi tristesa, jo posi alegria. Amén.

Eulària Anglí, resident

Com Ser Testimoni De L’evangeli Avui

És amb gran goig que avui faig memòria de la personalitatentranyable del P. abat Cassià M. Just, que durant 22 anys regíla comunitat benedictina de lʼAbadia de Montserrat.

El dia 12 de març de 2008, moria a les 5 de la matinada, als 81 anys dʼe-dat, 64 de monjo i 57 de prevere.

Havia nascut a Barcelona el 22 dʼagost de 1926, i en la pila bap-tismal li fou posat el nom de Joan. Poc temps després la sevafamília es traslladava a viure a Igualada. El seu pare, antic esco-là de Montserrat i Director del conservatori dʼIgualada, lʼencaminàde seguida cap a lʼescolania on hi entrà el mes dʼabril de 1939,amb la primera promoció dʼescolans després de la guerra.

Sentint lʼatractiu i crida per a la vida monàstica, feu lʼentrada alnoviciat el 5 dʼagost de 1942. Lʼagost de lʼany següent feia laseva professió temporal i cinc anys després, el 15 dʼagost, festi-vitat de la Mare de Déu Assumpta, feia els vots solemnes que ellligaven per sempre més amb la comunitat de Montserrat.Acabats els estudis corresponents, el 27 dʼagost de 1950 eraordenat prevere.

Assabentats els seus superiors de les dots i talent que tenia per la música, lʼenviaren a estudiar a lʼInstitut Pontificide Música Sagrada de Roma, on es llicencià en Cant gregorià i obtingué el títol de Mestre dʼOrgue.

De retorn a Montserrat, durant dos anys exerceix de sots-prefecte de lʼescolania.

Per indicació de lʼabat P. Marcet, perquè Montserrat necessitava un bon organista, amplia els seus estudis amb lesmillors mestres de París, entre els anys 1955 i 1956.

Seguidament i després dʼassumir altres responsabilitats, cada vegada de major importància, el P. Brasó, aleshoresabat del monestir, el nomena el seu Prior.

Lʼ1 de desembre de 1966, en uns moments molt difícils per a la comunitat, aquesta lʼelegeix abat coadjutor en subs-titució de lʼabat Brasó esdevingut nou President de la Congregació benedictina de Subiaco. Poc temps després,per la renúncia de lʼabat Escarré, passa a ser abat titular de Montserrat.

El seu abadiat sʼesdevé en un temps de grans dificultats en tots els nivells de la vida, dins i fora del Monestir.

El mes de febrer de 1989, havent renunciat per voluntat pròpia el càrrec, el substitueix el P. Sebastià M. Bardolet.

Deixada la responsabilitat abacial, durant els seus darrers anys els dedica especialment a tocar lʼorgue i al conselli guia espirituals. Amb el seu tarannà joiós, la seva generositat i bonhomia ha estat subjecte important per a la vidade la comunitat montserratina.

De les moltes opinions sorgides amb motiu del seu traspàs, podem formar-nos una idea prou exacta de la sevagran personalitat:

Persona entranyable, senzilla, afectuosa i sobretot propera. Compassiva davant el sofriment i les necessitats detothom, dʼuna pau i serenor contagioses. I, dʼuna sensibilitat artística memorable i un excel·lent organista.

Tot el que sʼha dit i escrit arran de la seva mort és evident constatació de la intensitat i riquesa humana del P.Cassià, sempre fidel al seu lema abacial: “Pels meus germans”.

En la carta de comiat adreçada al P. abat Soler i a la comunitat els diu: “que sʼha sentit molt estimat per Jesucrist,per això ha volgut fer conèixer aquest amor a tothom”.

Per acabar, faig meves les paraules de la mare abadessa Gertrudis Nin, del Monestir de Sant Pere de les Puel·lesde Barcelona amb que acabava la seva intervenció en la presentació de la taula rodona celebrada en aquell mones-tir en memòria de lʼabat Just el 5 dʼabril de 2008: “Que el record, lʼestima, la presència i el testimoni de lʼabat Cassià,ens acompanyi sempre”.

Enric Rovira, resident

En Memòria De… Dom. Cassià M. Just, Abat Montserratí

En Memòria De… Dom. Cassià M. Just, Abat Montserratí