La futura llei de biodiversitat i patrimoni naturalweb2.udg.edu/aigua/material/futura_llei_biodiversitat.pdf · Les Jornades de refl exió, participació i debat sobre la futura Llei

La futura llei de biodiversitat i patrimoni natural

LA FUTURA LLEI DE BIODIVERSITAT PATRIMONI NATURAL

Jornades de reflexió, participació i debat

(Universitat de Girona, 14 i 15 de juny de 2005)

Josep Vila Subirós, Diego Varga Linde (eds.)

EDITA:Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (CGPT-UdG)Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH)

AMB EL SUPORT DE:Consell Social de la UdGDepartament de Geografia, Història i Història de l’Art (UdG)Institut de Medi Ambient (IMA-UdG)

Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la Llei, que estableix penes de presó i/o multes, a més de les corresponents indemnitzacions per danys i perjudicis per a aquells que reproduïssin, plagiessin, distribuïssin o comuniquessin públicament, en la seva totalitat o en part, una obra literària, artística o científi ca, o la seva transformació, interpretació o execució artística fi xada en qualsevol mena de suport o comunicada a través de qualsevol mitjà, sense la preceptiva autorització.

© els autors© Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial© Departament de Medi Ambient i Habitatge© Universitat de Girona

©DOCUMENTA UNIVERSITARIA ®[email protected]

Edicions a Pet ic ió, SLCIF B17741240

Pl Ferrater Mora, 1 Pl. Europa, 3, 2on-2a17071 GIRONA 17005 GIRONAtf. +34 972418992 tlf. +34 630608231fax +34 972418978 fax +34 972200049

[email protected]

ISBN: 84-934685-9-2ISBN13: 978-84-934685-9-0

D.L.: XX-XXXX-200X

Imprès a xxxxxxxx

Girona, 2006

La Futura llei de biodiversitat - Patrimoni natural : jornades de refl exió, participació i debat : Universitat de Girona, 14 i 15 de juny de 2005 / Josep Vila Subirós, Diego Varga Linde (eds.). – Girona : Documenta Universitaria : Càtedra de Geografi a i pensament Territorial (CGPT-UdG) ; Barcelona : Departament de medi Ambient i Habitatge, [2006]. – 244 pàg.; 16 x 23,5 cm. – (Documenta Universitaria)

A la portada: “Amb el suport de: Consell Social de la UdG, Departament de geografi a, Història i Història de l’Art (UdG), Institut de Medi Ambient (IMA-UdG)”

ISBN 84-934685-9-2

I. Vila Subirós, Josep, ed. II. Varga Linde, Diego, ed. III. Universitat de Girona. Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial IV. Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge 1. Diversitat biològica – Dret i legislació – Congressos 2. Monuments naturals – Dret i legislació – Congressos 3. Monuments naturals – Aspectes econòmics – Congressos 4. Monuments naturals – Administració – Congressos 5. Diversitat biològica – Conservació – Congressos

CIP 575.858(063) FUT

Dades CIP recomanades per la Biblioteca de la Universitat de Girona

ÍNDEX

Introducció ........................................................................................................................11

Obertura Institucional ............................................................................................ 15

BLOC 1. PRINCIPIS BÀSICS

Presentació de les bases generals de la futura llei .............................. 23Salvador Grau Tort

1. Coneixement ........................................................................................................................ 272. Conservació i ús sostenible ............................................................................................... 283. Aspectes transversals ......................................................................................................... 33

Biodiversitat i patrimoni natural: nous principis, estratègies i experiències per al segle xxi .................................................................................. 37José Manuel Gómez González

1. Introducció .......................................................................................................................... 372. Acotacions terminològiques: juridifi cació conceptual ................................................ 37

2.1. Els diferents conceptes al voltant de la diversitat biològica ........................................... 372.2. La diversitat geològica ................................................................................................... 402.3. La diversitat natural i els conceptes clàssics .................................................................. 41

3. ¿Quines preocupacions existeixen al voltant de la biodiversitat? ............................... 433.1. Toquem de peus a terra ................................................................................................. 433.2. El món científi c com a transmissor del coneixement ................................................... 463.3. Els poders públics com a garants de la qualitat del medi .............................................. 463.4. La percepció ciutadana: receptora de preocupacions, transmissora de demandes ....... 48

4. La conservació de la diversitat natural ........................................................................... 494.1. El concepte de conservació ............................................................................................ 494.2. El marc jurídic internacional ........................................................................................ 50

4.2.1. El conveni per a la Diversitat Biològica de 1992 .................................................... 504.2.2. La protecció fragmentada de la biodiversitat mitjançant altres convenis

internacionals .......................................................................................................... 544.2.3. Mesures internacionals de protecció incidental .................................................... 56

La futura llei de biodiversitat—patrimoni natural

4.3. El marc jurídic a la Unió Europea ................................................................................. 584.4. La normativa estatal ...................................................................................................... 604.5. La normativa a Catalunya ............................................................................................. 61

5. Els reptes legislatius per a la conservació de la diversitat natural .............................. 615.1. ¿Què pretén una llei i més concretament una llei ambiental? ....................................... 625.2. ¿A qui va adreçada una llei i més concretament una llei de biodiversitat? ................... 63

5.2.1. Destinataris primaris ........................................................................................... 645.2.2. Destinataris secundaris ........................................................................................ 655.2.3. Destinataris difusos .............................................................................................. 66

6. Les experiències més signifi catives .................................................................................. 666.1. Les legislacions pioneres ................................................................................................ 66

6.1.1. La via legislativa: experiència en dret comparat ................................................... 666.1.2. La via legislativa: experiència en dret espanyol .................................................... 68

6.2. La via de les estratègies ................................................................................................. 706.2.1. L’estratègia europea .............................................................................................. 706.2.2. L’estratègia espanyola ........................................................................................... 716.2.3. Les estratègies autonòmiques ............................................................................... 72

7. Una refl exió fi nal: l’opció per a Catalunya ...................................................................... 73Bibliografi a ............................................................................................................................... 75

BLOC 2. ESPAIS NATURALS, BIODIVERSITAT I CUSTÒDIA DEL TERRITORI

Espais naturals, biodiversitat i custòdia del territori ...................... 79Josep Germain i Otzet

1. Els diferents components de la biodiversitat .................................................................. 802. De l’Estatut d’Autonomia als tractats internacionals ................................................... 82

2.1. La planifi cació de la conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural .................. 832.2. Gestionar de manera efectiva la biodiversitat i el patrimoni natural ........................... 85

Aportacions de la fi la 0 i debat ............................................................................................ 871. Aportacions de la Fila 0 .................................................................................................... 872. Debat ............................................................................................................................... 97

Índex

BLOC 3.COORDINACIÓ SECTORIAL

Coordinació sectorial ............................................................................................. 107Xavier Carceller i Roqué

1. Sobre la coordinació entre les polítiques sectorials i els mecanismes de coordinació ............................................................................................................................ 1072. Medi ambient i coordinació sectorial ............................................................................1103. Aspectes concrets en l’àmbit de la biodiversitat i el patrimoni natural i la seva regulació legislativa ...............................................................................................................111Aportacions de la fi la 0 i debat ............................................................................................117

1. Aportacions de la fi la 0 ....................................................................................................1172. Debat .............................................................................................................................. 122

BLOC 4. MARC LEGAL I FINANCER

Marc legal i financer ............................................................................................... 133Albert Cortina Ramos

1. Introducció ........................................................................................................................ 1332. El bé ambiental: un actiu intangible .............................................................................. 1343. El fi nançament de la gestió del patrimoni natural ...................................................... 138

3.1. Incentius econòmics per a la conservació ................................................................... 1383.2. Els instruments de compensació territorial ................................................................ 1393.3. La qualifi cació ambiental i els incentius fi scals ........................................................... 1403.4. Els fons privats d’inversió verda ................................................................................. 1423.5. El fons públic per a la conservació de la biodiversitat i la gestió del patrimoni

natural ......................................................................................................................... 143Aportacions de la fi la 0 i debat .......................................................................................... 144

1. Aportacions de la fi la 0 ................................................................................................... 1442. Debat .............................................................................................................................. 156

BLOC 5. CONEIXEMENT, MONITORATGE I AVALUACIÓ

Coneixement, monitoratge i avaluació .......................................................... 163Josep Maria Mallarach i Carrera

1. Consideracions prèvies .................................................................................................... 1632. Coneixement ..................................................................................................................... 1653. Seguiment .......................................................................................................................... 169


4. Avaluació ............................................................................................................................ 1705. Recapitulació ......................................................................................................................174Aportacions de la fi la 0 i debat ............................................................................................175

1. Aportacions de la fi la 0 ....................................................................................................1752. Debat .............................................................................................................................. 183

BLOC 6. CONCLUSIONS I RECOMANACIONS FINALS

Conclusions i recomanacions finals ................................................................ 193

Aportacions de la fi la 0 i debat ........................................................................................... 2031. Aportacions de la fi la 0 ................................................................................................... 2032. Debat .............................................................................................................................. 209

Conclusions. Document fi nal de síntesi .......................................................................... 2231. Generals ......................................................................................................................... 2232. Sobre el plantejament de la Llei presentat pel DMAH ................................................... 2233. Sobre les consideracions que cal tenir presents abans de la redacció de la Llei ............. 2244. Sobre la coordinació, cooperació i internalització ......................................................... 2245. Sobre el marc econòmic, fi scal i fi nancer ....................................................................... 225

CLAUSURA

Clausura de les jornades ........................................................................................ 229Margarida Castañer, Genoveva Català, Joan Batlle

ANNEX

Llista d’inscrits a les Jornades ............................................................................................ 237

INTRODUCCIÓ

Les Jornades de refl exió, participació i debat sobre la futura Llei de biodiversitat i patrimoni natural varen tenir lloc els dies 14 i 15 de juny de 2005 a l’església de Sant Domènec de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Els objectius inicials que es van plantejar a l’hora de defi nir l’estructura, els continguts i el funcionament de les Jornades foren tres:

1. Afavorir la refl exió, participació i debat a l’entorn de la futura Llei sobre biodiversitat i patrimoni natural amb la fi nalitat d’aconseguir el màxim consens possible, un resultat només assolible un cop s’hagin escoltat i debatut els punts de vista del màxim nombre d’agents culturals, econòmics i socials del nostre país que estiguin vinculats amb aquesta temàtica.

2. Conèixer experiències internacionals d’adaptació de la legislació sobre espais naturals, biodiversitat i patrimoni natural als principis i convenis de Rio 1992 i Johannesburg 2002.

3. Aportar un primer document de base, en forma de recomanacions, a partir del coneixement d’altres experiències i el debat entre els convidats i participants, per a l’elaboració de la futura Llei de patrimoni natural i biodiversitat de Catalunya.

Amb aquesta fi nalitat es varen dividir les Jornades a nivell d’estructura en cinc blocs i es varen convidar sis reconeguts ponents per desenvolupar les matèries tractades en cadascun d’aquests blocs i alhora participar activament en la defi nició dels continguts del darrer bloc dedicat a les conclusions. Cadascuna de les ponències a debat era resumida, un cop fi nalitzada la intervenció del ponent, per part d’un relator amb la voluntat de sintetitzar els aspectes més rellevant. Així mateix amb la voluntat d’afavorir el debat, la participació i el màxim consens entre els sectors implicats, un cop acabades les ponències es donava la paraula a una nodrida fi la 0 que volia ser una representació dels principals agents culturals, econòmics i socials del país per tal que aportessin els seus coneixements, experiències i preocupacions prenent com a punt de partida les distintes ponències presentades en cadascun dels blocs. Finalment, i tanmateix en cadascun dels blocs, s’obria un torn obert de paraules entre tots els assistent a les Jornades per garantir que tothom que ho desitgés pogués expressar el seu parer.

El primer bloc, anomenat Principis bàsics, tenia per objectiu presentar, per una banda, les bases generals sobre les quals el Departament de Medi Amabient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya (DMAH) creu que s’ha de fonamentar el nou marc legislatiu; i, per altra banda, pretenia fer un repàs als nous principis i estratègies sobre espais naturals, biodiversitat i patrimoni natural que s’han


anant desenvolupant a partir de Rio 92 i Johannesburg 2002, amb la consideració d’algunes experiències innovadores d’aplicació d’aquest principi i estratègies en l’àmbit legislatiu. La primera part d’aquest bloc va anar a càrrec d’en Salvador Grau, cap del Servei de Planifi cació de l’Entorn Natural de la Direcció General de Medi Natural del DMAH. I la segona part fou desenvolupada pel professor de dret administratiu de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i exdirector general de Biodiversitat de les Illes Balears, José Manuel Gómez González.

El segon bloc, anomenat Espais naturals, biodiversitat i custòdia del territori, tenia per fi nalitat analitzar les distintes fi gures de protecció, així com l’estructura i el funcionament dels òrgans gestors dels espais naturals protegits, i, per altra banda, examinar com es pot millorar la seva efectivitat per assegurar una adequada conservació i millora de la diversitat d’hàbitats i espècies mitjançant noves fórmules de gestió territorial com la custòdia del territori. La ponència d’aquest bloc va anar a càrrec de Josep Germain, representant de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) i un dels coordinadors de l’Estratègia catalana de conservació i ús sostenible de la biodiversitat i de l’Avaluació del sistema d’espais naturals protegits de Catalunya.

El tercer bloc, dedicat a la Coordinació sectorial, abordava un dels principals reptes de la nova Llei, que és com es pot assolir una adequada coordinació entre les distintes polítiques sectorials (urbanística, forestal, cinegètica, pesquera, econòmica, d’infraestructures...) per tal de minimitzar els confl ictes i les possibles incompatibilitats entre elles. Aquest ponència fou desenvolupada pel professor Xavier Carceller, de la Universitat Politècnica de Catalunya, que fou, tanmateix, un dels ponents de la Llei d’espais naturals i del Pla d’espais d’interès natural (PEIN), i durant molt anys va ser el màxim responsable del Servei de Planifi cació de l’Entorn Natural en el Departament de Medi Ambient.

El quart bloc es va centrar en el Marc legal i fi nancer, amb la pretensió de posar sobre la taula els condicionant legals derivats de les legislacions catalana, espanyola i europea, i, així mateix, refl exionar sobre la manera com els distints incentius i «desincentius» econòmics i fi scals existents incideixen i poden incidir en la conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural. Una ponència que fou assumida per l’advocat Albert Cortina, expert en gestió urbanística, del territori i del paisatge, i director de l’Estudi DTUM.

El cinquè bloc, titulat Coneixement, monitoratge i avaluació, examinava les formes més adients d’assolir un adequat coneixement del nostre patrimoni natural, de quina manera es pot fer un seguiment de la seva situació al llarg del temps i, especialment, com es poden avaluar els resultats de la gestió conservacionista, tant a escala dels espais naturals protegits com de tot el país. Aquesta ponència va anar a càrrec de Josep M. Mallarach, exdirector del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, coredactor del Pla d’acció dels espais naturals protegits d’Espanya i un dels coordinadors de l’Avaluació del sistema d’espais naturals protegits de Catalunya.

El sisè bloc tenia per objectiu la defi nició de Conclusions i recomanacions fi nals

Introducció

amb la voluntat de sintetitzar i organitzar la informació aportada i discutida en les altres sessions amb la voluntat de generar un darrer document de síntesi que fos l’aportació fi nal d’aquestes jornades de participació, debat i refl exió.

La cloenda va anar a càrrec de Margarida Castañer, directora de la Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial de la UdG; Genoveva Català, secretària general del DMAH, i Joan Batlle, rector de la UdG.

Des d’aquí volem tornar a donar les gràcies a tots el ponents per la qualitat de les aportacions i per l’interès i suport que hem rebut d’ells en tot moment, així com als distints relators per la tasca desenvolupada; cal apuntar que varen desenvolupar aquest paper Eulàlia Comas, coordinadora de l’Ofi cina de la Reserva de la Biosfera del Consell Insular de Menorca; Rebecca Moreno, de la Xarxa de Custòdia del Territori(XCT)); Josep M. Mallarach, de la ICHN, i Josep Vila, de la Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial de la UdG.

Una menció i agraïment especial mereix també la col·laboració rebuda pels membres de la fi la 0; fi nalment, vàrem comptar al llarg dels dos dies de Jornades amb la participació de: Josep Àngel Alert, de la XCT; Violant Blanco (de l’Associació d’Hotelers Costa Brava Centre; Dani Boix, de l’Associació de Naturalistes de Girona(ANG); Jordi Camprodon, del Centre Tecnològic i Forestal de Catalunya (CTFC); Hernan Collado, de la XCT; Genís Dalmau, de l’Associació Catalana de Muncipis (ACM); Joan Gaya, de la Federació Catalana de Muncipis (FCM); Salvador Grau, de la DMAH; Rafel Margaler, de l’ACM; Manuel Martín Arnaiz, del Consell de Protecció de la Natura; Ferran Miralles, del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP); Núria Morral, de la XCT); Gabriel Palacio, del DPTOP, Francesc Revert, del Departament d’Economia i Finances (DEF); Joan Rovira, del CFC, Lluís Rovira, del Departament d’Universitat, Recerca i Societat de la Informació (DURSI); Ferran Rodà, del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF); Martí Sabrià, de l’Associació d’Hotelers Costa Brava Centre; Lluís Toldrà, de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA), i Josep Villareal, del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP).

Malauradament, a alguns sectors implicats no els fou possible participar-hi (Federació de Pesca de Catalunya, Associació d’Armadors d’Arrossegament de Girona i Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona) i d’altres no varen atendre adequadament les nostres repetides peticions de participació, com fou el cas d’Unió de Pagesos i especialment de la Federació de Caça de Catalunya.

Creiem que abans de cloure aquesta introducció és oportú tornar a remarcar de forma molt especial la gran qualitat de les ponències així com de les intervencions i aportacions fetes pels membres de la fi la 0 i la resta d’assistents a les Jornades. Una qualitat que només s’explica pels coneixements i l’experiència del conjunt dels participants, i, tal vegada, pel seu elevat grau d’implicació i de compromís personal amb una clara voluntat d’ajudar a fer front als reptes de futur analitzats i debatuts al llarg d’aquests dos intensos dies de feina. Sens dubte els 173 inscrits a les Jornades il·lustren perfectament l’interès i l’oportunitat d’aquestes.


Només ens queda agrair molt sincerament i de forma especial el suport i l’ajut rebut des de bon començament per part de la Direcció General de Medi Natural. Un suport i ajut econòmic i logístic que ha estat indispensable per fer realitat les Jornades i el llibre que teniu entre les mans. Tanmateix volem agrair la col·laboració i l’ajut que ens han dispensat la ICHN, el Consell Social de la UdG, el Departament de Geografi a, Història i Història de l’Art de la UdG i l’Institut de Medi Ambient de la UdG.

Josep Vila Subirós i Diego Varga Linde, coordinadors de les Jornades. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG)

OBERTURA INSTITUCIONAL

A càrrec de Josep Vila, de la Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial de la UdG; Joan Pino, vicepresident de la ICHN, i Ramon Luque, director general de Medi Natural del DMAH

Bon dia a tothom i benvinguts a la Facultat de Lletres de la UdG. I benvinguts a les Jornades sobre la futura Llei de biodiversitat i patrimoni natural, que porten un explícit títol de Jornades de refl exió, participació i debat. Aquest seria el màxim objectiu d’aquestes jornades, començar a debatre entre tots quines haurien de ser les grans línies o punts a prendre en consideració respecte d’aquesta llei tan important per al futur de la diversitat biològica del nostre país amb la voluntat de cercar un consens que, segurament, no serà absolut, però que, almenys, volem i necessitem que sigui el màxim d’ampli possible.

D’aquestes jornades que durem a terme aquí a la UdG és important remarcar que coincideixen en el temps amb un moment prou simbòlic com és el fet que ahir es complia el vintè aniversari de la publicació al DOGC de la Llei d’espais naturals. I que, per tant, avui fa vint anys que va entrar en vigor aquesta llei.

El repte de les Jornades és ajudar a posar al dia aquest marc legislatiu, que voldríem que fos ambiciós i ampli. El títol de les Jornades no és un qualsevol, sinó que està buscat premeditadament per part dels coordinadors de les Jornades. El tema del patrimoni natural, per mi, no és un afegitó qualsevol, sinó que creiem que la Llei també hauria de tenir en compte aspectes biòtics, però també abiòtics, que a vegades no es tenen gaire presents. A part d’això, el concepte de patrimoni implica un cert grau de responsabilitat afegida, col·lectiva, envers el manteniment, recuperació o millora d’allò que forma part d’aquest patrimoni.

També voldria recalcar per què aquestes jornades es fan a la UdG. En aquest sentit, des de fa set anys a la Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial, juntament amb la ICHN, hem desenvolupat tot un nombre important d’actes vinculats als espais naturals protegits que no deixen de ser un dels instruments clau per al manteniment de la biodiversitat i el patrimoni natural. Per exemple, a tall de recordatori, l’any 1998 aquí mateix la Càtedra i la ICHN van organitzar el primer balanç sobre el PEIN (El PEIN cinc anys després: Balanç i perspectives); el 2000, un seminari sobre l’adaptació del marc metodològic d’avaluació dels espais naturals protegits de la Comissió Mundial d’Espais Protegits de la Unió Internacional de Conservació de la Natura i els seus Recursos (UICN) a la realitat catalana, i el 2004 vàrem dur a terme les segones jornades sobre el PEIN (El PEIN deu anys després: Balanç i perspectives). És una trajectòria que crec que justifi ca plenament la realització de les Jornades en


aquesta seu, quelcom que encara és més justifi cat si tenim en compte la quantitat i la qualitat de la gent que ens acompanyarà, com a ponents, com a fi la 0 i com a inscrits (més de 170 persones, un nombre realment molt notable).

Només voldria acabar donant les gràcies a tota la gent que ha col·laborat en la realització d’aquestes jornades, i fer un esment especial als ponents, a qui ja tindrem oportunitat de donar-los les gràcies a mesura que vagin desenvolupant les seves ponències, i també als membres de la fi la 0: Lluís Rovira, del DURSI; Josep Vilarreal, del DARP; Francesc Revert, del DEF; Joan Rovira, del CFC; Ferran Rodà, del CREAF; Jordi Camprodon, del CTFC; Martí Cebrià, de l’Associació d’Hotelers de la Costa Brava; Violant Blanco, de l’Associació d’Hotelers de la Costa Brava Centre; Josep Àngel Alert, de la XCT; Hernan Collado, de la XCT; Andreu González, de la Fundació Natura; Núria Morral, de la XCT; Genís Dalmau, de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí; Josep Maria Sala, de l’Ajuntament de Cardona; Joan Gaià, de la Fundació de Municipis de Catalunya; Salvador Grau, que actuarà de ponent i també de fi la 0, del Departament de Medi Ambient i Habitatge; Manuel Martín Arnaiz, del Consell de Protecció de la Natura; Lluís Toldrà, de DEPANA; Ferran Miralles, del Departament de Política Territorial i Obres Públiques; Gabriel Palacio, del DPTOP; un representant d’Unió de Pagesos que encara està per confi rmar, i Dani Boix, de l’Agrupació Naturalista de Girona. A tots ells, moltes gràcies. Hauríem volgut alguna altra persona a la fi la 0, però fi nalment, per diferents circumstàncies, no ha estat possible. Com veieu és una fi la 0 molt àmplia, moltes veus diverses, però segur que hi trobareu a faltar a algú; per això, en aquest sentit, hem volgut que hi hagi una segona part on tots els assistents, vinguin d’on vinguin i representin qui representin, puguin dir-hi la seva, ja que volem que les Jornades siguin el màxim de participatives i obertes.

Ara voldria agrair a la ICHN la seva col·laboració, i desitjar que la relació fructífera que mantenim des de fa ja set anys no només continuï sinó que es reforci. I ja per acabar, he de donar les gràcies molt sincerament a la Direcció General de Medi Natural per la disposició més que positiva que va mostrar des del primer moment el senyor Ramon Luque quan se li va plantejar la proposta de dur a terme aquestes jornades, i per l’ajut que ens ha facilitat sempre en Salvador Grau.

Per part meva, res més. Cedeixo la paraula a Joan Pino, vice-president de la ICHN.

Josep Vila, Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la UdG

Senyor Ramon Luque, Josep Vila. Davant tots vosaltres em toca fer de representant de la ICHN, i el que voldria fer és, senzillament i en primer lloc, agrair a la UdG la seva amabilitat i la seva disposició a hostatjar actes com aquest. Vull agrair la feina feta per la Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial i,

Obertura Institucional

especialment, per en Josep Vila en les tasques d’organització de tot plegat, i també la disposició del Departament de Medi Ambient i Habitatge, amb la seva Direcció de Patrimoni Natural, de venir a participar en un acte com aquest. Com diu el subtítol, són Jornades de participació, refl exió i debat entorn el tema de la futura Llei de biodiversitat i patrimoni natural de Catalunya. De fet, són una continuació molt lògica de la línia de treball que ha portat a terme la ICHN en col·laboració, en molts casos, amb la UdG pel que fa al coneixement dels nostres sistemes naturals, començant amb obres com el Llibre blanc de la natura dels Països Catalans, els estudis d’ecosistemes naturals de diversos territoris, i passant també per l’anàlisi de la situació dels diversos espais naturals, que ja ha comentat en Josep Vila abans, en què, doncs, també cal mencionar treballs com els materials de l’Estratègia catalana per a la conservació de la diversitat biològica a Catalunya. Tot això entenem que podria tenir una continuació desitjable, en una plasmació legal, en aquesta Llei de biodiversitat i patrimoni natural a Catalunya. Sense més, passo la paraula al senyor Ramon Luque.

Joan Pino (vicepresident de la ICHN)

Bon dia a tots i a totes. Crec que és obligat per part del DMAH agrair a la UdG l’encert d’haver organitzat aquestes jornades, perquè va ser la Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial d’aquesta universitat la que es va posar en contacte amb nosaltres per oferir la possibilitat de commemorar els vint anys del PEIN, proposta que s’ha acabat concretant d’aquesta manera. I en segon lloc també vull expressar el meu agraïment a la ICHN, perquè conjuntament amb la UdG s’han encarregat de l’organització de les jornades i els han donat un contingut precís.

En l’estratègia de Göteborg del Desenvolupament Sostenible, la UE ja fa uns quants anys que va establir una sèrie de compromisos encaminats a reduir la pèrdua de biodiversitat del planeta tenint en compte l’horitzó del 2010 per a Europa. És un compromís reiterat al llarg dels anys, i, concretament, en el 6è Programa Marc de la UE, de la mateixa manera que el 2002 es va generalitzar a escala mundial aquest compromís en la cita de Johannesburg. Al juny del 2004 vàrem tenir l’ocasió de conèixer un document molt important, des del punt de vista del compromís polític dels països membres de la UE, en el sentit d’urgir les polítiques de tots i cadascun dels estats, i no només de la UE en el seu conjunt, pel que fa a la responsabilització de tots i cadascun d’aquests estats en la reducció de la pèrdua de biodiversitat abans del 2010. El I Congrés Mundial de Conservació de la Natura, al qual alguns de vostès van tenir oportunitat d’assistir, va establir múltiples compromisos amb relació a la mateixa qüestió. Esmento només aquests esdeveniments com a referències més clares que, efectivament, això ja comença a ser cultura comuna, en referència a l’àmbit internacional, en el qual hi ha una


preocupació creixent pel que és una realitat advertida pel món científi c: la pèrdua de la diversitat biològica amb totes les seves implicacions.

Catalunya és al món i nosaltres tenim aquests mateixos problemes. D’acord amb la informació de què disposa el Departament de Medi Ambient i Habitatge, a Catalunya també es produeix pèrdua de biodiversitat relacionada sobretot amb processos que afecten determinats tipus d’àrees, determinats sistemes naturals del nostre país, determinats espais, hàbitats i espècies. Hi ha sectors del territori de Catalunya, ecosistemes, hàbitats i espècies, que empitjoren en el seu estat de conservació i, per contra, també hem de dir que, afortunadament, hi ha espècies que es troben en una tendència favorable. En aquest sentit, per exemple, ha estat una excel·lent notícia el retorn del llop a Catalunya, concretament a la zona del Cadí-Moixeró; o, més recentment, que un riu que pràcticament es deixava per impossible com és el Besòs, de Granollers enllà hagi vist la recuperació de la llúdriga; o les dades del mes passat sobre l’ós bru, que mostren un increment important del nombre d’exemplars a les comarques pirinenques; o, encara, per fi nalitzar, les referències de les dades de l’Atles ornitològic de Catalunya, que parlen d’una recuperació de les aus al nostre país, a excepció de les aus estèpiques. Però malgrat això, continuem tenim problemes de biodiversitat i de pèrdua d’hàbitats, problemes que s’han posat de manifest durant les darreres dècades i que esdevindran més greus en un futur proper, com són els que es deriven, per exemple, de la introducció d’espècies al·lòctones. Hi ha raons per a l’optimisme, però alhora la necessitat de continuar treballant per recuperar la biodiversitat i evitar la seva pèrdua.

Els factors que infl ueixen en la pèrdua de biodiversitat són prou coneguts per tots vostès, especialistes en la matèria, i tenen a veure amb un determinat model territorial, ho he dit moltes vegades. Amb un determinat model territorial que respon a la vegada a un model de creixement, o potser millor dit, de desenvolupament, que posa en qüestió la recuperació mateix dels hàbitats i sobrepassa el que són els límits suportables a molts indrets. Hi tenen a veure també certs processos productius, amb un cost molt alt en termes de biodiversitat. També a Catalunya, cal dir-ho per trencar aquella imatge que hem heretat que tot funcionava perfectament i que aquest és un país sense problemes mediambientals. Si aquesta és l’herència, jo vull parlar avui de la resposta política que hem de donar a aquesta herència. Em correspon a mi perquè després tindrem ocasió d’escoltar l’opinió del món científi c, dels especialistes, dels tècnics, dels experts.

La resposta que la societat catalana ha de donar al compromís global, perquè així ho reclama la UE, és la conservació de la biodiversitat. Segurament al nostre país aquesta conservació ha de prendre múltiples formes, no es pot articular només un mecanisme, ni es pot resoldre amb la promulgació d’una llei, sinó que exigeix un esforç col·lectiu, un esforç de país que va molt més enllà d’una conselleria o d’una direcció general, de l’esforç d’una determinada institució o universitat. Es tracta d’una aposta de país que ha d’encapçalar el Govern de Catalunya. Com a Departament tenim responsabilitat directa, i des de l’aprovació dels Acords del

Obertura Institucional

Tinell hi estem treballant en tres dimensions: una nova llei, una estratègia global —una estratègia catalana per a la preservació de la biodiversitat—, i una organització administrativa també nova per gestionar el medi natural, la creació de l’Agència de la Natura de Catalunya.

Avui no és el moment d’entrar en el tema de l’agència ni en el de l’estratègia com a document o instrument més global a mitjà i llarg termini, sinó de parlar de la Llei. La Llei la podríem haver plantejada de dues maneres. L’Acord del Tinell deia que féssim una llei, però calia parlar de quin tipus de llei. La primera possibilitat era la reforma de la llei vigent de fa vint anys, la Llei 12/85 d’espais naturals, fent la incorporació del nou marc legal comunitari, modernitzant els instruments que la Llei preveia, desplegant aspectes poc defi nits en el text legislatiu, incidint més en la capacitat i en els instruments de gestió dels espais protegits, etcètera, etcètera. Una llei que proporcionés un marc per a la intervenció de l’administració ambiental en matèria de protecció de la natura. Aquesta era una possibilitat i certament seria una possibilitat positiva, perquè actualitzar lleis de fa vint anys adequant-les al marc europeu, amb directives que es preocupen certament de protegir la biodiversitat, ja és un objectiu important.

L’altra possibilitat era fer evolucionar aquesta mateixa llei cap a una nova llei en el sentit més literal de la paraula. Crear un marc legal més global, un marc legal més ampli que incorpori decididament els objectius de conservació de la biodiversitat en el conjunt de totes les polítiques sectorials de tot el govern i de tota l’activitat del país. Una llei, per tant, més complexa, més ambiciosa, i per tant, també, probablement amb més difi cultats de consens polític i social, però en tot cas capaç d’afrontar-ne els reptes i la magnitud que tenim a hores d’ara. L’any 2010 és molt a prop, i això no ens permet gaires cataclismes. I com que no volem fer curt, des del DMAH i des del Govern hem apostat clarament per aquesta segona opció. Eren dos camins possibles i hem decidit fer el segon. Aquesta és una decisió política presa. Ho fem perquè som conscients que alguns dels projectes que el DMAH ha endegat estan creant polèmica i estan trepitjant més d’un ull de poll, però els tirarem endavant. Són projectes com la Xarxa Natura 2000, un projecte ambiciós de país que està aixecant força polseguera enfront de la qual ens mantenim ferms, convençuts que sí, que hem encertat en el camí. Voldríem trobar un major suport en el món científi c per a aquesta aposta que suposa un salt endavant irreversible. I a vegades només s’escolta el silenci, un silenci que no volem qualifi car d’irresponsable o indiferent, però que no està a l’altura del repte que estem entomant i, sobretot, de l’atac que estem rebent des de molts indrets i àmbits a aquest projecte. O el mateix podríem dir de la Llei de pesca, que ja no és una «llei de la pesca continental», sinó una llei de preservació dels ecosistemes aquàtics de diferent escala i que està rebent atacs importants des dels sectors que se senten amenaçats en alguns dels seus privilegis. O la notícia que el Pla de política forestal per primera vegada incorporarà els boscos com un pla territorial sectorial, o la nova política de l’aigua, per apuntar només alguns dels projectes que té el Departament, no només en l’àmbit del medi natural. Malgrat la reacció que


tots aquests projectes han provocat, això no ens ha portat a dubtar de quin tipus de llei volem tirar endavant. Ho fem perquè ja som conscients que en la reforma estatutària els temes ambientals seran un valor troncal. Penso que el debat sobre el model de fi nançament està ocupant un temps excessiu com a debat monotemàtic de l’Estatut, quan alguns dels paràgrafs més interessants, al meu entendre, d’aquest nou estatut, estan lluny del tema del fi nançament. No dic que no sigui important, que ningú prengui la meva afi rmació com una crítica en el sentit que el tema del fi nançament del nostre país sigui una qüestió menor, prou sabem a Medi Ambient que sense recursos econòmics poca cosa es pot fer, però, certament, moltes de les qüestions d’interès d’aquest país estan avui en els esborranys de l’Estatut, i algunes tenen a veure amb el salt qualitatiu que aquest esborrany d’estatut donarà als temes mediambientals.

La Llei està per fer, el DMAH té el posicionament polític defi nit. Els prego que escoltin atentament l’exposició que en nom del Departament farà Salvador Grau per situar quin és l’estadi de la refl exió del Departament, quin és el sentit del tret de sortida que representa el dia d’avui per a l’elaboració del text. Us presentarà el primer grau de refl exió des d’un punt de vista cientifi cotècnic, però la seva confi guració encara està per fer. És per això que jornades com aquesta —i d’altres que farem més endavant— són tan importants, perquè tenim davant, com a país, la possibilitat d’orientar la redacció d’una llei, almenys en les línies de treball. Per mi aquestes jornades tenen molta importància, les considero com la primera refl exió tecnicocientífi ca amb relació a la matèria que ens ocupa, i a partir d’aquestes jornades i de les seves aportacions, el Departament es posarà a treballar en la redacció concreta del text per tal de tenir un primer esborrany a principis de la tardor, juntament amb un document, ja preparat, de l’Estratègia de la biodiversitat de Catalunya. La tardor serà el nou moment, per tant, d’obrir un ampli procés de participació en tots els sectors del territori. Sé que ens tocarà, amb aquesta llei, anar a explicar molt pel territori les incomprensions, perquè algú dirà que no parem de treure projectes de llei o instruments d’ordenació territorial que estan posant en crisi alguns dels paràmetres d’un determinat tipus de desenvolupament. Doncs sí, és justament això el que pretenem. No hem vingut a generar continuïtats en els temes ambientals, sinó que hem vingut a generar discontinuïtats, convençuts que ja no podem separar desenvolupament de sostenibilitat. I el Govern aprovarà l’estratègia, aprovarà l’avantprojecte de llei per al seu tràmit parlamentari, i espero que si aquest tràmit va en els termes normals, cap a la primavera del 2006 veurem en el DOGC la Llei de biodiversitat i patrimoni natural, del qual aquestes jornades són el tret de sortida i, evidentment, una eina científi ca de primer ordre. Res més. Moltes gràcies.

Ramon Luque, director general de Medi Natural del DMAH

BLOC 1. PRINCIPIS BÀSICS

PRESENTACIÓ DE LES BASES GENERALS DE LA FUTURA LLEI

Salvador Grau Tort

Biòlegi cap del Servei de Planificació i Gestió de l’Entorn Natural de laDirecció General de Medi Natural del DMAH

Bon dia a tothom. Deixeu-me dir primer que em plau molt veure tants amics i col·legues a la sala que ens trobem per treballar per una bona causa, la qual cosa no passa gaire sovint, i que espero que sapiguem aprofi tar el temps que tenim. A mi em toca presentar la refl exió que hi ha hagut fi ns ara en el Departament de Medi Ambient i Habitatge sobre l’abast de la nova Llei. No hi ha un text, com deia abans el director, un esborrany redactat de la Llei, de la qual no s’ha escrit ni una sola línia. Estem parlant d’una presentació sobre l’agenda de la Llei, de què ha de parlar la Llei de biodiversitat i patrimoni natural. Sobre el nom de la Llei, no m’hi vull entretenir ara; n’haurem de parlar i pensar-hi una mica per dues qüestions: primer, perquè si en diguéssim només Llei de biodiversitat, deixaríem de banda els components no biòtics del medi que han de ser objecte també de conservació i ús sostenible, com poden ser els sòls, el patrimoni geològic, etcètera. Per això en aquesta presentació utilitzaré de manera conscient, gairebé com si fossin sinònims, termes que no ho són (medi natural, patrimoni natural, biodiversitat, etcètera), perquè ja el farem el debat dels noms, però no ens hi podem entretenir ara. En segon lloc, pel que fa a termes com protecció, ordenació, ús sostenible, també haurem d’afi nar; penso que la Llei necessita també afi nar molt sobre la qüestió de les defi nicions i la terminologia, però no serà avui que ens hi entretinguem, almenys en aquesta primera presentació ofi cial.

Voldria dir també abans de començar que la Llei no ha de ser només instrumental, és a dir, que prevegi una colla d’instruments per preveure coses sobre el territori; ha de ser una llei que també ha de contenir normes d’aplicació directa, com seria el cas, per exemple, en el marc legal vigent, del règim de protecció de totes les zones humides de Catalunya.

Les dues grans fi nalitats de la nova llei es poden resumir en:- Garantir la conservació i l’ús sostenible del patrimoni natural de

Catalunya. Catalunya és un país amb un patrimoni extraordinari, però alhora amb una transformació galopant del territori per diferents qüestions. De vegades per ocupació, de vegades per abandó (el model socioeconòmic que canvia radicalment), i això provoca tendències de diferent signe pel que fa a la biodiversitat, tal com ha dit el director.


Mentre es recuperen poblacions d’espècies i hàbitats, d’altres es perden d’una manera pràcticament irreversible.

- Aconseguir un impuls de la contribució de Catalunya a l’esforç global de conservació, allò que fem aquí com a contribució a la conservació a escala mundial, però també com aconseguim que allò que fem aquí eviti la pèrdua de biodiversitat allà on la societat catalana ha deixat i deixa una petjada ecològica important. I per tant hem de reconèixer i identifi car la nostra responsabilitat també en aquest esforç global de conservació.

Quan parlem de quin és el marc legal vigent, en termes de patrimoni natural, tenim una llei bàsica a Catalunya que és la Llei d’espais naturals, una llei de la qual ara aquí no podem fer un balanç, que jo crec que no s’ha fet o no l’hem fet. Hi ha, per exemple, un informe del Consell de Protecció de la Natura el qual ja fa un repàs de l’aplicació d’alguns preceptes de la Llei, proposa determinades modifi cacions en alguns àmbits, etcètera, però no hem fet un balanç complet de l’aplicació de la Llei d’espais naturals. Sí que sabem, però, que davant dels reptes i de la situació actual, és una llei insufi cient, és una llei que hi ha moltes qüestions que no hi entra; per tant, tenim un marc legal bàsic que es queda curt. Però el marc legal és molt dispers a Catalunya pel que fa al patrimoni natural. Podem mencionar la Llei de protecció dels animals, la Llei forestal, la Llei d’accés motoritzat al medi natural, la recent aprovada Llei del paisatge. Tot plegat genera un corpus legislatiu una mica dispers que hauríem de mirar d’endreçar en almenys els seus aspectes més generals i globals en la nova Llei.

En el capítol també dels antecedents, abans s’han mencionat alguns dels acords internacionals. Jo només voldria fer referència que la Llei i l’Estratègia de biodiversitat també té alguns elements molt importants de referència als quals necessàriament ens hem de referir: el Conveni de Rio mateix sobre la diversitat biològica del 1992, l’Estratègia de la UE del 1998, l’Estratègia espanyola de biodiversitat, i, deu anys després de Rio, el pla d’acció de Johannesburg, que són fi tes o elements de referència molts importants, òbviament, per al plantejament que podem fer actualment de la Llei. Hi ha un acord recent, de juny de 2004, ara fa un any, de la UE, sobre la reducció de la pèrdua de biodiversitat, al qual abans el director s’ha referit, i que penso que és un acord que val la pena llegir o rellegir per les pautes que dóna per al moment actual, i que urgeix l’acció dels estats membres amb la clau de l’horitzó 2010.

Sense entretenir-nos massa en això, amb un rapidíssim repàs als antecedents i marcs de referència, s’ha treballat molt en els darrers anys a elaborar l’Estratègia de Biodiversitat de Catalunya. Hi ha un document elaborat que seguirà una tramitació i, per tant, un procés de participació paral·lel al de la Llei, que es planteja una colla d’objectius estratègics, uns altres de més operatius, i fi nalment una llista molt llarga d’accions, que comprenen tots els aspectes que tenen a veure amb la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat. Aquesta estratègia, que és el document mare, el que planteja globalment l’acció a Catalunya en matèria de conservació sostenible de la biodiversitat, té alguns aspectes que necessiten normes amb rang de llei, i per

Presentació de les bases generals de la futura llei

tant l’estratègia és una font per a la Llei i per a alguns aspectes en què la Llei ha de posar negre sobre blanc.

Unes pinzellades molt generals sobre un primer aspecte global de la Llei, sobre els seus objectius i sobre els seus principis generals. En primer lloc hem de dir, amb relació a les orientacions generals de la Llei, que volem que tingui una orientació global i integral quant a la protecció, planifi cació i gestió del medi natural a Catalunya. Per tant, per dir-ho més clarament, no vol ser una llei d’espais naturals protegits, tot i que també parlarà d’espais naturals protegits, és clar. Això és un repte perquè no tenim models, o no en tenim gaires, de models d’aquest tipus de llei amb un plantejament més global. En aquests moments, moltes comunitats autònomes de l’Estat espanyol segueixen fent lleis d’espais naturals protegits i ens sembla que és un moment, no per afeblir els espais naturals protegits, que s’han de reforçar, sinó per tenir un marc global que vagi més enllà de les àrees prioritàries de conservació que són els espais naturals protegits.

Un altre principi general que la Llei ha de tenir en compte o plantejar, és que l’acció pública en aquesta matèria ha de ser considerada com un servei de caràcter bàsic, i això no és una qüestió que la puguem despatxar en un moment, sinó que es tracta d’una qüestió realment important. No que la conservació hagi de quedar només en mans públiques, sinó que l’acció pública ha de tenir un rang semblant a les polítiques més importants que es fan a Catalunya.

Una tercera qüestió és la incorporació de tot el cabal legislatiu comunitari. Hem de tenir en compte que quan es va aprovar la Llei d’espais naturals, l’Estat espanyol encara no s’havia incorporat a la Comunitat Europea, i per tant hi ha tota una colla de lleis comunitàries, de directives, de reglaments, que no estan ben incorporats a la realitat de Catalunya. Per esmentar-ne alguns, doncs, les directives més conegudes d’hàbitats i ocells, directament relacionades amb la conservació de la natura, però també legislació en matèria de tràfi c i comerç d’espècies, o legislació sobre els recursos marins vius, o sobre els parcs zoològics, o sobre els organismes genèticament modifi cats. Hi ha una colla de legislació comunitària que només parcialment s’ha incorporat a la legislació pròpia de Catalunya.

I, fi nalment, també tenim una situació, amb relació al marc legal estatal, per exemple la Llei de conservació d’espais naturals, en el qual hi ha determinades matèries que no estan ben articulades tampoc amb la realitat legal vigent a Catalunya i que, per tant, també han de ser objecte d’aquestes orientacions generals de la Llei.

Per tant, la Llei, en primer lloc, ha de defi nir uns objectius globals, que vagin més enllà dels que el marc legal vigent té plantejats, i que per tant s’han d’actualitzar i ampliar, i em sembla que també és molt important fi xar determinades fi tes i determinat calendari de compliment d’aquests objectius. La legislació més moderna, sobretot a la UE, es planteja una legislació que posa fi tes al compliment dels objectius de les lleis, i això vol dir que ha d’incorporar mecanismes, per exemple de fi nançament, que fi ns ara la major part de les lleis del nostre país han obviat.


Un altre aspecte important són les defi nicions dels conceptes clau, que també trobem sovint en la legislació comunitària. Tenir plantejats en la Llei els conceptes clau que llavors es van desenvolupant al llarg de la Llei aporta un element de qualitat i de claredat molt necessari. I uns principis generals perquè, i em sembla que això sí que pot ser objecte de debat en aquestes jornades, segur que tenim maneres diverses d’entendre la conservació i l’ús sostenible del patrimoni natural els que som aquí. I per tant és molt important que en el text legal hi hagi uns principis generals que parteixin d’una realitat àmplia de consens entre tots els sectors implicats. Són aspectes de debat de caràcter general, però molt importants. La Llei d’espais naturals, per exemple, no té un capítol de principis generals, té uns objectius de caràcter global, però no diu quins principis generals ha de seguir després l’acció pública per complir els objectius de la Llei.

Amb relació a l’àmbit que ha de tenir la Llei, hem plantejat tres grans blocs que ara desenvoluparé a continuació:

- Com ja preveia el Conveni sobre la diversitat biològica, em sembla que la Llei de biodiversitat ha de fer referència al coneixement sobre el patrimoni natural i la biodiversitat. Amb relació a la informació, els processos d’identifi cació, d’avaluació, de seguiment, de monitoratge de la realitat del territori, d’incorporació d’aquesta informació i de la transferència d’aquests coneixements a la planifi cació i la gestió del territori.

- Hi ha un segon bloc, potser més ampli, pròpiament sobre la conservació i l’ús sostenible del patrimoni natural, que, a part d’incloure els aspectes més clàssics d’una llei d’aquestes característiques, com poden ser els espais naturals protegits, la protecció de les espècies, pot incloure els hàbitats, el patrimoni geològic, i també ha d’incloure aspectes que en aquests moments a Catalunya no tenen un tractament legal sufi cient o prou global, que són, i ara ens hi referirem, la conservació en el conjunt del territori i en el conjunt de les polítiques sectorials, per una banda, i després una qüestió que està cada vegada més d’actualitat, que és com ordenem l’ús, la regulació dels recursos genètics i especialment dels organismes que han estat genèticament modifi cats.

- Finalment, hi hauria un tercer bloc, que en podríem dir d’aspectes transversals de la Llei, en el qual aquesta jo diria que pot prendre aspectes realment molt qualitatius amb relació al marc legal que tenim ara: els instruments econòmics i fi nancers (ja es veurà en quin sentit ho plantegem), els aspectes de la participació i dimensió social de la conservació del patrimoni natural —en el sentit de defi nir a qui pertoca l’acció sobre la conservació i l’ús sostenible del patrimoni natural (pertoca a tothom, però el marc legal, en aquests moments, és restrictiu en aquests aspectes sobre la participació del conjunt de la societat en l’acció per a la conservació)—, les competències i l’organització administrativa, i, una qüestió important sobre la qual em referiré al fi nal, la dimensió internacional de la conservació.


Per tant aquests tres blocs, coneixement, conservació i ús sostenible, i aquests aspectes transversals, serien les tres potes que des del DMAH plantegem per a aquesta nova llei, a part d’altres aspectes que contenen i han de contenir totes les lleis com un capítol de mesures disciplinàries, etcètera. M’estic referint a continguts i no tant a estructura de la Llei.

Voldria, doncs, repassar ràpidament aquests tres grans blocs de la Llei, per veure amb més detall a què ens estem referint quan parlem de cadascun d’aquests tres blocs.

. Coneixement

Un dels compromisos del Conveni de Rio era la millora del coneixement sobre la diversitat biològica. Creiem que la Llei ha d’incorporar aquest principi i crear els instruments adequats per aplicar-lo. És veritat que s’ha generat molta informació a Catalunya sobre el patrimoni natural en els darrers anys, i per tant hi ha hagut avenços importants, però també és veritat que l’accés a la informació sobre el patrimoni natural no és sempre l’adequat, hi ha passos encara a fer. La Llei ha de crear, des del punt de vista jurídic, encara que hi puguin haver ja peces en funcionament, un veritable sistema d’informació sobre el patrimoni natural, una infraestructura pública de dades, d’accés públic universal, que hauria d’integrar, com a mínim, les qüestions següents:

- La informació que es genera, almenys la que es genera des de l’àmbit públic, sobre el patrimoni natural, i uns certs mecanismes d’incorporació automàtica d’aquesta informació generada, per donar per tancada la porta a aquesta tendència històrica de l’Administració pública de generar informació però guardar-se-la alhora.

- Un segon aspecte, i molt important, i que després ocupa un dels blocs de les Jornades i ja hi podrem aprofundir, són les dades procedents dels processos d’avaluació. Els processos periòdics d’avaluació han de servir per determinar prioritats de conservació, però també per orientar l’acció. Com a exemple es pot mencionar la que es va fer sobre l’efi ciència de les àrees protegides. O les dades provinents dels sistemes de monitoratge i seguiment dels elements de la biodiversitat, com una base fonamental per a la presa de decisions, per saber les tendències que segueixen aquests elements al nostre territori. I tot això sota els principis del Conveni d’Aarhus, el conveni que regula l’accés a la informació ambiental, que em sembla que és d’obligada incorporació en aquest capítol o bloc de la Llei.

En tot això hi ha dos aspectes més que també són importants. En primer lloc, l’impuls de la recerca en matèria de patrimoni natural. Per exemple si llegiu el nou Pla de recerca de Catalunya que s’ha aprovat recentment, trobem a faltar encara, tot i que hi ha aspectes rellevants, un impuls més decidit per a la recerca


en matèria de biodiversitat, i no només des del punt de vista del coneixement, sinó també, molt important, dels efectes que té la dinàmica socioeconòmica en el territori mateix de Catalunya, sobre la conservació de la biodiversitat, sobre el seu ús sostenible, sobre les activitats que la biodiversitat sosté... No oblidem que moltes activitats econòmiques són fruit directe de l’aprofi tament d’aquesta biodiversitat, per exemple la pesca marítima. Hi ha un segon aspecte, que crec que també la Llei ha de mirar d’abordar, que és la transferència de coneixements, perquè tenim un altre problema ben conegut en aquest país, que és que, si bé generem a través de totes les institucions, totes les entitats, uns coneixements gens menyspreables, en canvi hi ha un coll d’ampolla perquè aquests coneixements es connectin amb les necessitats de gestió tant del sector privat com del sector públic. I em sembla que aquí ens hem d’atrevir a fer algun pas més en aquesta direcció de connectar coneixements i aplicació pràctica d’aquests, i, en el cas que ens ocupa, en la gestió del nostre medi natural.

. Conservació i ús sostenible

Un segon gran bloc, doncs, seria la conservació i l’ús sostenible dels recursos naturals, del patrimoni natural, plantejat com a política global. Aquí hauria d’insistir en dues idees que em semblen una aportació ineludible de la Llei.

Per una banda els objectius de conservació s’han d’estendre al conjunt del territori; per tant, insisteixo, no parlem només d’una llei basada en determinats espais, determinades espècies o determinats hàbitats, sinó que estem parlant d’una llei que fi xa els principis per fer un ús sostenible del conjunt del nostre patrimoni natural. I hi ha una segona direcció, que és la integració d’aquests objectius en el conjunt de polítiques que tenen a veure amb el territori, amb el medi natural i amb la biodiversitat. Parlem, per tant, d’extensió en el conjunt del territori i d’integració dels objectius en el conjunt de polítiques sectorials.

Amb relació a aquesta extensió de la conservació en el conjunt del territori, per a la qual el marc legal és pràcticament inexistent, he apuntat aquí algunes qüestions que em sembla que, com a mínim, han de ser objecte de debat i que ja veurem fi ns a quin punt són necessàries o és necessari incorporar normes amb rang de llei com la que estem plantejant. Per exemple, amb relació als processos de fragmentació dels sistemes naturals (que és un dels grans problemes que té un país amb la dinàmica territorial que té Catalunya), o com la llei posa les bases per garantir la permeabilitat ecològica del conjunt del territori i la connectivitat, o si és possible adoptar determinades mesures preventives davant les conseqüències del canvi global, o com podem sistematitzar l’aplicació de determinades mesures compensatòries. Això és un debat que, de vegades, espanta una mica, però crec que s’ha de plantejar quan determinades accions sobre el territori tenen un evident cost en termes de biodiversitat i patrimoni natural, i això no té cap efecte amb relació a les polítiques de conservació. Quan s’arriba a la solució fi nal que una


determinada infraestructura o una determinada activitat s’ha decidit que s’ha de fer, com a mínim s’ha d’aplicar o s’hauria de plantejar una aplicació sistemàtica de mesures compensatòries amb diferents tipologies —sobre les quals, si voleu, al llarg de les Jornades podem entrar—, o crear, per exemple, un marc favorable per a la recuperació del patrimoni natural. En un país com el nostre hi ha molt de patrimoni natural que ha estat degradat, però el marc legal no en parla. Com podem crear un marc favorable per a aquestes iniciatives de recuperació ecològica, de recuperació del patrimoni natural, són alguns aspectes en els quals s’ha d’avançar per plantejar la conservació en el conjunt del territori.

Ens hem d’entretenir una mica en aquest aspecte que ve ara perquè em sembla que és un dels nusos absolutament essencials de la Llei, i és indicat així en tots els documents internacionals. En bona mesura, el fre a la pèrdua de biodiversitat depèn d’una incorporació efectiva dels principis i objectius de la conservació en les polítiques sectorials que hi tenen incidència. S’han de plantejar avenços signifi catius en aquests àmbits d’acord amb les insistents recomanacions i acords, per exemple, en el si de la UE. Això crec que té dues aproximacions possibles:

— Una en el conjunt d’aquestes polítiques plantejades aquí: la política territorial, urbanística, d’infraestructures, la política agroramadera, pesquera, cinegètica, forestal, o les polítiques turístiques, industrials, energètiques o de transports, o en les polítiques i lleis específi ques que hi ha al nostre país per a les àrees de muntanya, per a les àrees del litoral, per als espais marins, per als espais fl uvials, etcètera. Una primera aproximació seria una revisió exhaustiva del seu marc legal vigent a Catalunya, per detectar, en primer lloc, si hi ha normes amb rang de llei l’aplicació de les quals provoca una degradació del patrimoni natural i la biodiversitat, i que, per tant, s’haurien de revisar o derogar.

— Una segona aproximació és la utilització dels instruments de la legislació sectorial. Per exemple, com podem incorporar en els plans territorials, que ara s’estan posant a consulta per part del DPTOP, que els sistemes de protecció que incorporen siguin representatius de la biodiversitat en el seu àmbit regional i, per tant, puguin ser també un instrument de conservació de la biodiversitat. O, un altre exemple, com ho podem fer perquè instruments que s’han plantejat a la política agrària com ara la condicionalitat o els contractes globals d’explotació, juguin un paper important en la conservació de la biodiversitat a escala de fi nca. Podria fer una llarguíssima llista, que l’haurem de fer, sobre com podem utilitzar instruments que es troben en les polítiques sectorials i en el marc legal d’aquestes polítiques sectorials en el context de la nova llei, en favor de la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat.

I una última qüestió que no voldria deixar passar com una línia sense importància, és que em sembla que en aquest context hem de ser capaços de discutir com poder fer una aliança més gran entre els usuaris de la biodiversitat i les polítiques de conservació. Perquè hem de partir d’una cosa òbvia, i és que


l’ús sostenible de la biodiversitat en primer lloc depèn de la seva conservació. Aquests dies veiem en el mitjans de comunicació un exemple dramàtic, en el cas de la pesca marítima, i n’anirem veient més: s’ha arribat a prohibir la pesca al Golf de Biscaia de determinades espècies perquè s’ha arribat a un límit absolutament insostenible. Doncs bé, aquesta mesura absolutament dràstica per a la protecció de determinades espècies, d’aquesta mesura, en depèn un sector econòmic que ha estat incapaç d’assegurar el seu propi sosteniment, i també hi ha una administració pública que ha estat incapaç d’assegurar el sosteniment d’aquest recurs, i un conjunt de consumidors, és a dir, tots plegats, perquè ningú se n’escapa, que ho han estat d’assegurar que hi hagi una explotació adequada, sostenible d’un recurs del qual depèn un sector econòmic, i, en defi nitiva, un conjunt de persones que s’hi guanyen la vida. Si no som capaços d’adoptar polítiques de conservació que garanteixin aquest ús sostenible, fi nalment també en els usuaris directes d’aquests aprofi taments de biodiversitat es pot arribar al col·lapse com passa actualment en el sector de la pesca.

Però a part d’això, i precisament perquè són sectors de vegades en declivi, són sectors febles, també hi ha una cosa certa, i és que no podem carregar els costos de la conservació —que podem valorar en el context d’aquesta Llei— sobre els sectors que directament aprofi ten la biodiversitat. Això no seria just, no és just fer-ho. És el conjunt de la societat que ha d’assumir aquests costos; després ho veurem en el capítol d’instruments econòmics, i això sovint ha passat. Les polítiques públiques han estat febles, dèbils, i qui ha hagut d’assumir determinats costos de conservació de vegades han estat els sectors que més directament estan en contacte, o més directament depenen de l’aprofi tament d’aquests recursos i de la biodiversitat. I em sembla que la Llei aquí ha de plantejar un punt d’infl exió.

Avançant una mica més, i entrant potser més ràpidament en alguns aspectes més coneguts, més clàssics sobre conservació i ús sostenible de la biodiversitat, la Llei ha de modernitzar els sistemes vigents de protecció de les espècies. Cal anar més enllà de la classifi cació de les espècies com a protegides i no protegides, que és el que actualment està vigent a Catalunya, i incorporar un mecanisme tan consolidat com el de la catalogació de les espècies segons el seu grau d’amenaça, de raresa, d’endemicitat, seguint els criteris de la UICN, per, a partir d’aquí, determinar-ne prioritats d’acció i els instruments que cal posar en marxa per cada cas.

De la mateixa manera cal regular, també, una cosa que en el marc legal és inexistent: els centres que treballen en la conservació i la recuperació ex-situ de la biodiversitat, millorar el seu encaix en les estratègies de millora i conservació de les espècies, tant els públics com els privats, i, segurament, intentar millorar la qualitat dels seus serveis.

Un altre aspecte molt important amb relació a la conservació i protecció de les espècies, i que em sembla que en aquest país encara no ens prenem seriosament, és la qüestió de les espècies exòtiques o les espècies al·lòctones, que proliferen en els sistemes naturals del país, i cada vegada més. Per tant és una qüestió que la llei ha d’abordar. La redacció de la llei haurà de refl exionar sobre com es poden establir


mesures per eradicar, per evitar la introducció d’espècies al·lòctones, per prevenir les bioinvasions, paraula que pot fer una mica de gràcia però que en la realitat no en fa gens, de gràcia, i de les quals tenim exemples dia a dia amb l’arribada d’espècies exòtiques per mitjans de transport convencionals que provoquen greus problemes no només ecològics, sinó també de salut i econòmics. O com abordar el control de determinades espècies que provoquen desequilibris en els sistemes naturals o que provoquen efectes negatius.

Aquest sistema de protecció de les espècies basada en la catalogació, que és d’aplicació gairebé generalitzada, però no a Catalunya, ens sembla que també s’ha d’estendre als hàbitats. Ens sembla que també és utilitzable el sistema de catalogació del conjunt d’hàbitats presents a Catalunya en funció del seu grau d’amenaça, d’endemicitat, de raresa, per veure on s’han de concentrar les prioritats de conservació, i també, per altra banda, complementàriament, es pot plantejar, estenent el règim actual que tenen les zones humides, la protecció legal de certs tipus d’hàbitats més amenaçats en el conjunt del país.

La Llei també ha d’incloure com establir mesures de protecció per al patrimoni geològic, que és una qüestió a la qual la Llei actual pràcticament no fa referència, i també sí hem de recol·locar, per dir-ho així, la protecció del patrimoni paleontològic, que en aquests moments està sota la Llei del patrimoni cultural (evident contradicció conceptual però que s’explica per l’evolució històrica de les coses i perquè sempre ha estat una activitat, l’estudi dels fòssils, vinculada a les matèries que tracta la Llei del patrimoni cultural de Catalunya, però que em sembla que també és una ocasió per refl exionar si l’hem de reubicar en el marc legal vigent i què ens hem de proposar per a Catalunya amb la nova Llei).

Una altra qüestió important que la Llei ha d’abordar és el sistema d’àrees protegides. La Llei 12/85 té alguns articles importants d’aplicació al conjunt del territori, alguns per cert encara inèdits després de vint anys, però certament la columna vertebral de la Llei d’espais naturals són els espais naturals protegits. En la nova Llei, les àrees protegides han de continuar sent un instrument central per a la protecció del medi natural de Catalunya, en tant que són àrees prioritàries de conservació; per això s’han triat i se les ha declarades com a tals, amb uns objectius i criteris diversos. Ara bé, el sistema d’àrees protegides ha de quedar contextualitzat, en la Llei, en un conjunt molt més ampli de mesures, tal com hem vist, que més aviat haurien de reforçar-lo per fer-lo més efi cient en el compliment dels seus objectius, més participatiu, més participat, on intervinguin més actors, i més orientat a la gestió. En aquest sentit el sistema d’àrees protegides hauria de combinar dues coses:

— La inclusió de tots els espais que estan declarats a partir de normes diferents, a vegades de caràcter internacional, com poden ser les Reserves de la Biosfera, els espais del Conveni de Ramsar, normes de la UE com ara la Xarxa Natura 2000, normes com les fi ns ara vigents a Catalunya, el Pla d’Espais d’Interès Natural, tots els espais de protecció especial... Ha de combinar això, aquest conjunt d’espais declarats en funció de normes


diferents i, per tant, sovint també amb objectius diferenciats, amb la defi nició d’instruments que siguin útils per al conjunt del sistema i que no ens portin a una realitat enormement dispersa.

— Cal tenir en compte que la major part d’aquests espais o sovint molts d’aquests espais declarats sota normes diferents són els mateixos en realitat, el territori és el mateix; per tant, el sistema d’àrees protegides pot defi nir els instruments de planifi cació, de gestió, de govern, de participació, d’avaluació comuns en el conjunt del sistema, i que comparteixin a través d’un pla d’acció indicadors de seguiment avaluables, revisables periòdicament, i que incorpori també uns àmbits de connexió que atorguin al conjunt del sistema una dimensió veritable de xarxa.

Aquests elements ens sembla que són necessaris per donar més coherència a l’actual sistema d’àrees protegides de Catalunya, des del punt de vista, sobretot, de la seva visió global. Però cal plantejar en la Llei un conjunt de fi tes que orientin més decididament a incrementar els mecanismes de gestió a tots els espais del sistema —per cert, cal recordar que la Llei d’espais naturals, quan parla de gestió sobretot en parla en els espais de protecció especial (en els parcs, a les reserves, etcètera); per a la resta d’espais protegits, la resta d’espais del PEIN, pràcticament no parla de gestió.

Un sistema d’àrees protegides com el que ens sembla que cal plantejar, necessàriament ha de preveure una extensió dels mecanismes de gestió amb la intensitat que calgui per al conjunt d’espais del sistema, i, per tant, també augmentar la capacitat de gestió que s’ha de donar al conjunt de les àrees protegides.

Un altre aspecte important és la defi nició d’estàndards de gestió i de serveis que cal associar als espais naturals protegits segons les seves categories de gestió i protecció. No tots els espais protegits són iguals, no de tots n’esperem els mateixos objectius, no a tots hi hem d’associar els mateixos serveis que hem de promocionar, per dir-ho així, al conjunt de la societat. I en això és important que la Llei hi entri, que ho defi neixi d’una manera més clara que el marc legal que tenim actualment.

La Llei ha de plantejar també un reforç de la capacitat d’intervenció directa dels òrgans gestors dels espais protegits, com ara la capacitat d’autoritzar o de prendre mesures de control i disciplinàries. Hem de pensar que la Llei d’espais naturals, quan parla d’òrgans gestors dels espais protegits, els atorga el mecanisme central de la Llei, que és l’informe preceptiu però no vinculant. Sí que és cert que, per exemple, la Llei del Cap de Creus va introduir ja un canvi en aquest mecanisme, que em sembla que, en el context de la Llei que ens ocupa, s’hi ha de pensar: que els òrgans gestors tinguin més capacitat d’intervenir al seu propi territori i igualmenten les mesures de control de les activitats al territori.

Cal plantejar també una revisió de les fi gures actuals de protecció, segurament no per fer-ne un gran daltabaix, no per plantejar grandíssims canvis, però sí per veure com encaixen amb les més recents classifi cacions dels espais, de les fi gures


orientades a la gestió que planteja la UICN, i per tant, segurament, alguns retocs s’hauran de fer.

I també, una gran tasca a fer, que és feixuga per la realitat que tenim, és la millor organització de les funcions, la composició i l’organització dels actuals òrgans rectors, gestors i assessors dels espais protegits. Tenim una realitat enormement dispersa, diversa i a vegades contradictòria entre uns espais i uns altres. També en aquest sentit caldria posar una mica d’ordre amb la nova Llei.

En relació amb l’ús dels recursos genètics, només aportaré que, com a mínim, la Llei ha de parlar de tres coses:

- En primer lloc ha de transposar els preceptes del Protocol de Bioseguretat que ha entrat ja en vigència. És un protocol que desenvolupa el Conveni sobre la biodiversitat, el conveni de Rio; ha entrat en vigor ara no fa gaire, i, per tant, haurien d’incorporar-se en la Llei els seus principis.

- Un segon aspecte ha de regular l’accés als recursos genètics i al seu ús. Això, a vegades, sembla una cosa molt dels països tropicals, però a Catalunya s’estan utilitzant recursos genètics autòctons en aquests moments sense un marc gens clar d’accés a aquests recursos.

- I, per altra banda, també cal defi nir com regulem o protegim aquelles espècies, aquelles varietats d’ús agrícola, ramader, farmacològic, que s’estan utilitzant en aquests moments a Catalunya i que, sovint, no tenen tampoc una referència legal clara per al seu ús fi nal.

. Aspectes transversals

Entrem en l’últim bloc d’aquesta presentació, d’aquest ventall. Em sembla que la Llei hauria de tenir aquest bloc que deia d’aspectes transversals. Hi ha un aspecte absolutament central que molt poques lleis aprovades a Catalunya tenen, que és la qüestió dels instruments econòmics i fi nancers per a l’aplicació de la Llei en si, en dos sentits. En primer lloc, el fi nançament de l’aplicació de la Llei. Si fem una llei ambiciosa perquè el moment actual ho reclama, ens hem de plantejar com es fi nançarà la seva aplicació. I ens ho hem de plantejar, també, en un doble sentit; la creació d’un fons públic de la biodiversitat i la conservació del patrimoni natural, ¿com es dotarà?, ¿com funcionarà? Però també, i molt important, cal plantejar-se com la Llei pot crear un marc més favorable a través de fi gures fi scals i de foment que afavoreixin la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat en tots els sectors. I això ho dic per allò que dèiem abans, sobretot en aquells sectors que tenen més a veure amb l’ús directe de la biodiversitat, que sovint, també, en alguns casos, són sectors que tenen una important contribució en la conservació de la biodiversitat. O la incorporació del fi nançament privat en els objectes de la Llei. Però també aquest és un aspecte, el fi nançament de les mesures de la Llei, que ha de pensar també en un altre bloc important, que són els instruments econòmics


que tenen a veure amb la conservació i ús sostenible de la biodiversitat. És un debat difícil, absolutament necessari, per exemple sobre com les activitats consumidores de medi natural, transformadores d’una manera radical del medi natural, han de contribuir a la seva conservació. El nostre país és un desert pel que fa a això, però en molts altres llocs hi ha instruments econòmics que introdueixen gravàmens i fi ances sobre les activitats de més impacte sobre el medi natural. El nostre sistema fi scal no ho té en compte, i almenys al llarg dels treballs preparatoris de la Llei, caldrà estudiar-ho.

Un altre aspecte central és això que n’hem dit la dimensió social, la participació en el procés de la Llei, també en un doble sentit:

— En primer lloc les oportunitats per a la conservació a escala local. Si volem més conservació, més gestió del medi natural a Catalunya, això passa necessàriament per un paper més destacat de l’escala local, de les comunitats locals en sentit més ampli. I realment pensem que no és possible ni convenient desenvolupar una política més ambiciosa de manera centralitzada. Cal descentralitzar la conservació; aquest és un debat també que no és fàcil, però cal incrementar les oportunitats de la conservació a càrrec de les administracions locals que al nostre país tenen un paper absolutament episòdic amb relació a la conservació, o altres entitats mixtes. La Llei ha de defi nir un marc favorable per a la custòdia del territori, sobretot pel paper de les organitzacions no governamentals, per la iniciativa social en matèria de conservació, i ha de plantejar com es poden donar condicions per una aliança més reforçada entre tots aquests sectors públics i privats en benefi ci del patrimoni natural, cosa que també al nostre país no estem gens acostumats.

— Hi ha un segon aspecte, que és pròpiament el de la participació. Em sembla que estarem d’acord que estem molt lluny de disposar de mecanismes de participació social amplis, democràtics, amb qüestions que poden tocar tant de prop els ciutadans com les decisions que afecten el seu medi proper. I per tant la Llei s’ha de plantejar molt seriosament l’increment, el reforç en la creació d’aquests mecanismes de participació social en totes les accions de conservació i ús sostenible del patrimoni natural, i també com pot impulsar, per exemple, l’àmbit de l’educació, de la formació en la conservació, que també està, al nostre país, molt poc tractat.

Un penúltim aspecte fa referència l’organització administrativa. Abans deia el director general que hi ha un aspecte paral·lel a la redacció de la Llei, que és la creació de l’Agència de la Natura de Catalunya. Evidentment s’haurà d’articular amb la Llei. I també hi ha un procés que anirà seguint en paral·lel l’elaboració de la Llei, que són les competències pel que fa a la conservació de la biodiversitat que es puguin derivar de l’aplicació del nou Estatut de Catalunya. Perquè hi ha competències que encara no són pròpies de la Generalitat; veurem com es desenvolupa aquest debat, sobre aquestes competències, i sobre d’altres que sí que té la Generalitat però que,


potser, són millorables. L’adscripció d’aquestes competències a l’organització administrativa de la Generalitat, la Llei també l’hauria d’abordar. I segurament, també, un debat sobre el paper del Consell de Protecció de la Natura, creat arran de la llei 12/85, en el qual m’atreveixo a dir que potser s’haurien de distingir dues funcions que ara potser estan una mica barrejades en el Consell, que són, per una banda, el seu paper d’òrgan assessor científi c en les polítiques de conservació i ús sostenible del patrimoni natural, i el seu paper com a òrgan econòmic i social, representatiu de sectors econòmics i socials del conjunt del país relacionats amb la conservació i l’ús sostenible del patrimoni natural. Això em sembla que en aquests moments, en la composició i en les funcions del Consell, es barreja una mica.

I acabo amb aquest aspecte, que no per ser el darrer vol dir que sigui el menys important de la Llei: l’increment de l’esforç que Catalunya ha de fer en la dimensió internacional de la conservació. Per exemple, podríem dir que la cooperació internacional de Catalunya en aquesta matèria és pràcticament irrellevant. No es pot obviar la responsabilitat del nostre país en la degradació de la biodiversitat en altres regions del planeta, i per tant la Llei ha de plantejar com podem reduir l’impacte sobre aquesta pèrdua de biodiversitat introduint algunes mesures, per exemple, amb relació a la importació de fusta tropical i boreal provinent d’explotacions completament insostenibles, per no dir altres coses pitjors que sabem que existeixen en el mercat de la fusta, o per exemple, com podem impulsar codis de bones pràctiques a les empreses que inverteixen en regions del planeta riques en biodiversitat i on tenen un impacte molt considerable, com per exemple empreses del sector turístic. I un tercer aspecte, la cooperació interregional, el treball conjunt en àmbits de bioregió, el treball conjunt en àrees molt importants per al nostre país com poden ser els Pirineus o l’espai marí, en el qual s’ha de reforçar la cooperació amb altres actors públics i privats que intervenen en àmbits més grans.

Aquest és l’abast de la refl exió tècnica i política que el Departament de Medi Ambient ha posat sobre la taula, i que vol ser una primera aproximació al debat que s’obrirà en aquestes Jornades. Gràcies.

BIODIVERSITAT I PATRIMONI NATURAL: NOUS PRINCIPIS, ESTRATÈGIES I EXPERIÈNCIES PER AL SEGLE xxi

José Manuel Gómez González

Professor de dret administratiu de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), assessor jurídic del Consorci del Parc de Collserola (Barcelona), i

exdirector general de Biodiversitat del Govern de les Illes Balears

. Introducció

El present treball pretén ser només una introducció per emmarcar la problemàtica derivada de la dispersió, hipertròfi a i manca d’estructura i de cultura normativa en matèria de conservació de la biodiversitat, de la geodiversitat —com a elements que confi guren la diversitat natural— i del patrimoni natural com a concepte genèric. El plantejament dels nous principis, estratègies i experiències per al segle xxi arrenquen del perfi l dissenyat arran del Conveni de Rio de Janeiro de 1992 per a la conservació de la Diversitat Biològica, però després de més de dotze anys i analitzats els resultats assolits, les perspectives no són excessivament encoratjadores atès el retard acumulat i el cada cop més complex context social, econòmic i ecològic on implantar el nou model. Això no obstant, cal ser optimistes i avançar de manera ordenada; aquesta és la fi nalitat d’aquestes pinzellades de com està avui estructurada l’estratègia normativa de conservació de la diversitat natural i cap a on han d’apuntar les noves línies que s’encetin, tot i esperant no tornar a cometre les errades del passat i confi ant en una millor comprensió de l’abast de la problemàtica, tant per part dels poders públics com per part del conjunt de la ciutadania en general.

. Acotacions terminològiques: juridificació conceptual

2.1. Els diferents conceptes al voltant de la diversitat biològica

Per atorgar valor jurídic al concepte de biodiversitat, caldrà explorar l’ús que se li dóna des del vessant científi c i tècnic. Per a això, és necessari precisar que hi ha moltes defi nicions i una intensa discussió sobre si el terme biodiversitat és


realment un concepte defi nit o simplement una idea genèrica que es va posar de moda i s’ha convertit en un referent que cada persona entén a la seva manera però de forma diferent. En aquest sentit cal apuntar que el concepte biodiversitat és certament difícil d’acotar.1 El més acceptat és que es refereix a la diversitat de formes de vida i sovint es caracteritza pel nombre d’espècies de fl ora i de fauna presents en un indret. Però la diversitat biològica és quelcom més que una llista d’espècies. La diversitat biològica abasta des dels gens fi ns als paisatges. És cert que la biodiversitat és un concepte que ha saltat a les pàgines dels periòdics i al llenguatge col·loquial com a sinònim d’abundància d’espècies. No obstant això, té un sentit molt més ampli i pot aplicar-se també a la variabilitat que contenen altres nivells d’organització com els gens, les poblacions, les comunitats, els ecosistemes i els paisatges. Aquesta perspectiva, més integradora i ambiciosa, reforça la importància de mantenir la biodiversitat com un valor bàsic en polítiques de conservació i gestió de la natura. La diversitat d’espècies pot esdevenir un índex per copsar la qualitat de la conservació d’un entorn, el que permetria extreure conclusions sobre determinades repercussions vers la qualitat d’aqueix medi i com poden incidir-hi en la salut o la qualitat de vida de les persones.

Podem considerar que el concepte tècnic més acceptat és el que permet confi gurar la biodiversitat com la suma d’aquestes tres categories jerarquitzades (Ros i Aragonés, 2004; Margalef i López, 1992),2 que descriuen diferents aspectes dels sistemes vivents i que els científi cs mesuren de maneres diverses:

Diversitat genètica. Per diversitat genètica s’entén la variació dels gens dintre de les espècies. Això abasta poblacions determinades de la mateixa espècie o la variació genètica d’una població. Fins fa poc, les mesures de la diversitat genètica s’aplicaven principalment a les espècies i poblacions domesticades o les conservades en zoològics o jardins botànics, però les tècniques s’apliquen cada vegada més a les espècies silvestres.

Diversitat d’espècies. Per diversitat d’espècies s’entén la varietat

1. Es tracta d’un terme de recent formulació, atès que en un termini relativament curt ha anat articulant nous elements. Així, des de 1980 es va començar a donar mes èmfasi al concepte i es van publicar articles redactats per investigadors, científi cs, biòlegs i altres experts de la matèria com: Lovejoy (1980), Norse i McManus (1980), Walter G. Rosen (1985), Wilson i Peter (1988), Jeff ries (1997), Harper i Hawksworth (1995), Heywood i Watson (1995), Takacs (1996), Gaston i Spicer (1998), Weber i Schell (2001), entre altres. Des de llavors, la biodiversitat com a concepte clau ha guanyat complexitat i s’ha estès més enllà de les fronteres de la comunitat científi ca, mentre que fi ns a la segona meitat dels anys vuitanta, conceptes com diversitat biològica i conservació d’ecosistemes eren d’ús exclusiu de científi cs. Els amplis horitzons científi cs, socials i fi losòfi cs incorporats pel concepte biodiversitat són evidents en gran part de la literatura recent. Per a l’any 1992, la biodiversitat s’havia convertit en un tema clau dels debats de la Conferència de les Nacions Unides sobre Ambient i Desenvolupament, també anomenada «Cimera de la Terra», i va adquirir una centralitat discursiva en la preocupació i interès científi cs i polítics al món sencer.2. Així la gran majoria de textos tècnics analitzats i de les normatives desenvolupades diferencien tres nivells o classes de diversitat biològica: la genètica, la d’espècies i la d’ecosistemes.

Biodiversitat i patrimoni natural

d’espècies existents en una regió. Aquesta diversitat pot amidar-se de moltes maneres, i els científi cs no s’han posat d’acord sobre quin és el millor mètode. El nombre d’espècies d’una regió —la seva «riquesa» en espècies— és una mesura que sovint s’utilitza, però una mesura més precisa, la «diversitat taxonòmica», té en compte l’estreta relació existent entre unes espècies i altres. Cal indicar que és molt major el nombre de les espècies que viuen en terra de les que viuen en el mar, però les espècies terrestres estan més estretament vinculades entre si que les espècies oceàniques, per la qual cosa la diversitat és major en els ecosistemes marítims que el que suggeriria un recompte estricte de les espècies.

Diversitat dels ecosistemes. La diversitat dels ecosistemes és més difícil de mesurar que la de les espècies o de la diversitat genètica, perquè les «fronteres» de les comunitats —associacions d’espècies— i dels ecosistemes no estan ben defi nides. No obstant, en la mesura que s’utilitzi un conjunt de criteris coherent per defi nir les comunitats i els ecosistemes, podrà precisar-se millor el seu nombre i distribució.

Des del punt de vista jurídic, el document internacional més transcendental quant al tema, el Conveni de Biodiversitat Biològica (CDB), defi neix la biodiversitat com:

La variabilitat d’organismes vius de qualsevol font, inclosos, entre altres, els ecosistemes terrestres i marins i altres ecosistemes aquàtics i els complexos ecològics dels quals formen part; comprèn la diversitat dintre de cada espècie, entre les espècies i dels ecosistemes.3

Per tant, els elements de la biodiversitat són: 1) la diversitat d’ecosistemes, 2) la diversitat d’espècies i, 3) la diversitat genètica dintre de cada espècie. D’aquest concepte, la diversitat d’ecosistemes ocupa el lloc primordial en importància, ja que l’ecosistema constitueix l’hàbitat que condiciona l’existència i el desenvolupament de les espècies,4 mentre que la diversitat d’espècies constitueix el concepte central i al qual més esforços de conservació s’han dedicat.

En l’Estratègia global per a la biodiversitat5 s’expressa que la diversitat cultural humana també podria considerar-se com part de la biodiversitat. No obstant això, per a l’anàlisi que fem aquí es prendrà en compte únicament el concepte donat pel CDB, i s’exclourà, per tant, la diversitat cultural humana, tot i reconèixer, no obstant això, que és una realitat que entre home i natura es teixeixen interrelacions que incideixen decisivament sobre la preservació de la diversitat biològica, i això des de temps històrics. La qualitat de la biodiversitat està íntimament relacionada amb l’entorn en el qual es desenvolupa, d’aquí la importància de mantenir

3. Art. 2, Conveni de la Diversitat Biològica.4. El CDB entén per ecosistema un «complet dinàmic de comunitats vegetals, animals i de microorganismes».5. UICN, PNUMA, WRI, de 1992.


les condicions del medi físic i biològic com a estratègia general de conservació (Belshaw, ).

Per la seva banda, a Espanya existeix una normativa dispersa en la qual podem trobar conceptes relacionats amb la biodiversitat, però el concepte bàsic del terme es desprèn i ha estat pres d’aquell establert en el Conveni de Diversitat Biològica.6 La gran majoria de regulacions estatals i autonòmiques associen el terme biodiversitat amb protecció de la natura, de la fl ora i de la fauna.

Si bé aquests debats al voltant del terme biodiversitat poden semblar massa semàntics, en plantejar estratègies per assegurar-ne la conservació, l’amplitud i la complexitat del terme pot presentar barreres pràctiques i difi cultats perquè prengui una dimensió jurídica efectiva. No importa com es vulgui limitar o ampliar el terme biodiversitat, però caldrà emprendre una metodologia distinta per fer el seguiment, estudiar, conservar i inclusivament avaluar un possible aprofi tament econòmic per a cada cas ja sigui a nivell de gens, varietats, espècies, etcètera. Aquesta tasca no és impossible, però requereix d’una delimitació adequada del concepte i pensar a fons les implicacions socioculturals, econòmiques i institucionals que cada cas requerirà per tal de possibilitar la seva conservació 7 a llarg termini.

2.2. La diversitat geològica

D’altra banda, conforme s’estableix en la Declaració de Girona sobre el patrimoni geològic de 1997, el patrimoni geològic i la geodiversitat són:

El conjunt de recursos naturals de valor científi c, cultural, educatiu i/o recreatiu; ja siguin formacions i estructures geològiques, formes del terreny, dipòsits sedimentaris, minerals, roques, fòssils, sòls i moltes altres manifestacions geològiques que permeten conèixer, estudiar i interpretar la història geològica

6. L’Estratègia espanyola per a la conservació i ús sostenible de la biodiversitat s’engega sobre la base de l’article 6 del CDB: «Cada Part Contractant, d’acord amb les seves condicions i capacitats particulars: a) Elaborarà estratègies, plans o programes nacionals per a la conservació i la utilització sostenible de la diversitat biològica o adaptarà per a aquesta fi nalitat les estratègies, plans o programes existents, que hauran de refl ectir, entre altres coses, les mesures establertes en el present Conveni que siguin pertinents per a la Part Contractant interessada; i b) Integrarà, en la mesura del possible i segons procedeixi, la conservació i utilització sostenible de la diversitat biològica en els plans, programes i polítiques sectorials o intersectorials».7. Encara que la idea de conservar és probablement tan antiga com l’espècie humana, l’ús d’aquest terme en el context present és relativament recent. A través dels anys la conservació ha adquirit moltes connotacions: per a alguns signifi ca la protecció de la naturalesa salvatge, per a uns altres el sosteniment productiu de materials provinents dels recursos de la Terra. Sens dubte els termes protecció i conservació estan intrínsecament lligats, ja que en protegir una espècie, o un ecosistema, s’està conservant la biodiversitat. La defi nició de conservació més freqüentment utilitzada i acceptada, va ser presentada en 1980 per la UICN com «La utilització humana de la biosfera perquè rendeixi el màxim benefi ci sostenible, alhora que hi manté el potencial necessari per a les aspiracions de futures generacions».


de la Terra, els processos que l’han modelat, els climes i paisatges del passat i present, i l’origen i evolució de la vida sobre aquest planeta.

Un avanç conceptual ens l’ofereix el fet de la consideració conjunta de geodiversitat i biodiversitat que ens du a considerar integralment la diversitat natural, en el marc de la qual s’estableixen relacions mútues entre ambdós aspectes. Aquesta concepció integral és un primer pas per a la caracterització completa de la diversitat natural com a objecte de protecció jurídica i l’aplicació dels principis que informen el desenvolupament sostenible respecte de la seva utilització —d’aquesta diversitat natural, d’aquest llegat natural heretat.

2.3. La diversitat natural i els conceptes clàssics

La noció de patrimoni natural arrenca del concepte de medi natural i el qualifi ca especialment mitjançant un acte d’apropiació col·lectiva de caràcter immaterial —en uns casos amb predomini de la càrrega patrimoni-llegat i en uns altres, de la de patrimoni-propietat. Així, el patrimoni natural és un medi natural qualifi cat, que sovint s’identifi ca amb els espais especialment sotmesos a una protecció singular, i que hem extret de l’explotació comuna per tal de promoure la seva conservació. Subjau aquí un acte d’apropiació col·lectiva dels valors naturals que un patrimoni material —i moltes vegades sobre un substrat de titularitat privada— aporta de forma gratuïta a la societat. Una aproximació jurídica al concepte ens l’ofereix l’article 2 de la Convenció per a la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural de París de 1972, que estableix:

A l’efecte de la present convenció es considerarà patrimoni natural: els llocs naturals o les zones naturals estrictament delimitades que tinguin un valor excepcional des del punt de vista de la ciència, de la conservació o de la bellesa natural.

La vinculació de la noció a una àrea estrictament delimitada reforça la connotació d’apropiació col·lectiva d’un element perfectament identifi cat; no obstant això, la mateixa Convenció continua dient que pertanyen al patrimoni natural:

Els monuments naturals constituïts per formacions físiques i biològiques o per grups d’aquestes que tinguin un valor universal excepcional des del punt de vista estètic o científi c.

L’apropiació aquí queda més difuminada entre la universalitat i l’excepcionalitat que s’oposa a alguna cosa gens singular. Però la noció torna a donar un gir en completar-se la defi nició i dir, la Convenció, que també són patrimoni natural:

Les formacions geològiques i fi siogràfi ques i les zones estrictament delimitades que constitueixen l’hàbitat d’espècies animals i vegetals amenaçades, que tinguin un valor universal excepcional des del punt de vista estètic o científi c.

Com podem veure, reapareix la vinculació a una estricta delimitació, a un inventari limitat i delimitat i per tant, l’abast real de la protecció de la natura,


mentre que patrimoni queda supeditat a la prèvia concreció geogràfi ca coincident amb uns valors objectius per a la ciència, per a la cultura o per a les fi nalitats de conservació. Aquest ha estat un dels problemes derivats del rumb que ha seguit la substantivació jurídica de la natura, que, com afi rma Ros i Aragonés (2005: 48, 52-ss) ha conduït a un model d’àrees protegides consistents en illes de protecció, petites i aïllades, enmig del mar d’explotació, abandó o degradació de la resta del territori; per a Ros i Aragonés tot el territori és mereixedor de protecció, perquè la biosfera no fa distincions i s’estén per tot l’entorn [medi] (continental, marí, aquàtic, atmosfèric, etcètera); l’única cosa que es pot matisar són els diversos graus de protecció que en cada cas (i en virtut de característiques tals com la singularitat, la fragilitat, la importància ecològica, etcètera) s’ha d’assignar a les diferents parts d’un territori determinat; a més, des d’una òptica ecològica, opina aquest autor que el preferible seria «protegir els processos». Tal vegada en aquesta línia s’assenta la defi nició que la Llei 8/1998, de 26 de juny de Conservació de la natura i d’espais naturals d’Extremadura, adopta per tal de substantivar el «patrimoni natural» extremeny: «el conjunt de recursos naturals, independentment de les titularitats que s’exerceixin sobre ells, existents en un marc territorial determinat, incloent les aigües, els éssers vius, la gea, els sòls i els efectes dinàmics derivats d’ells mateixos o de l’atmosfera».

El segon concepte vinculat a la substantivació jurídica de la natura a què feia esment és el de recurs natural, que, de manera genèrica, defi neix aquells components de la natura que compten amb un valor per a la humanitat, des del moment que poden ser aprofi tats per extreure’n rendiments o satisfaccions i que poden esgotar-se o deteriorar-se per l’acció humana; des d’aquesta òptica les característiques que doten de contingut els recursos naturals són: la seva naturalesa apropiable, el seu potencial aprofi tament i la seva fragilitat —vulnerables i limitats. Per a Martín Mateo (1997: 18) no tots els components de la natura són tècnicament recursos; aquests són només «els que tenen valor per a la humanitat en tant que d’ells es poden obtenir determinats rendiments o satisfaccions, es presenten amb una certa escassesa, poden esgotar-se o deteriorar-se per obra de l’home, i encara que no ens subministrin avantatges immediats la seva desaparició o pertorbació pot causar dislocacions i perjudicis per als sistemes progressivament complexos en els quals s’insereixen». Per tant, podem considerar els recursos naturals com aquells components de la natura que compten amb un valor per a la humanitat, des del moment que poden ser aprofi tats per extreure’n rendiments o satisfaccions i que poden esgotar-se o deteriorar-se per l’acció humana.8

No obstant això la noció de recurs natural que apareix en Cano Murcia (2004), extreta de diferents disposicions de dret positiu, s’identifi ca amb tot element del medi, biòtic o abiòtic, produït totalment o parcialment per la natura, bé d’una manera espontània bé mitjançant la interacció amb l’activitat humana

8. Cal no oblidar el mandat constitucional de l’article 45, amb relació a la utilització racional dels recursos naturals, que vincula tots els poders públics i la ciutadania en general.


—conforme s’extreu de la Llei 8/1998, de 26 de juny, d’espais naturals protegits d’Extremadura. Per la seva banda, la Llei 9/1999, de 26 de maig, de conservació de la natura de Castella-la Manxa, parla de «recursos naturals d’un espai natural» i els defi neix com els ecosistemes, les espècies de fauna i fl ora silvestres, els hàbitats d’aquestes espècies, els geosistemes i els elements geomorfològics que l’espai inclou, així com el paisatge que el caracteritza. El mateix text normatiu considera que «recursos naturals protegits» són les espècies amenaçades i els hàbitats i elements geomorfològics de protecció especial. Curiosament, les nocions transcrites de patrimoni i recursos naturals inclouen un element de gran interès, la geodiversitat, que tradicionalment ha estat marginada per la normativa bàsica de conservació dels espais naturals —llevat pel que fa a les disposicions en relació amb els «monuments naturals»— i que molt poques vegades s’ha tractat adequadament en la planifi cació d’ordenació dels espais sotmesos a protecció especial.

. ¿Quines preocupacions existeixen al voltant de la biodiversitat?

3.1. Toquem de peus a terra

La biodiversitat s’està instal·lant en el nostre sistema jurídic com un element omnicomprensiu, transversal i integrador, cosa que en part pot difi cultar la correcta ubicació normativa i la defi nició de l’abast i el contingut jurídic del concepte. En gran part aquesta difi cultat ve alenada per les prevencions que determinats segments dels poders públics poden adoptar, davant els efectes expansius que la implantació de la conservació de la biodiversitat pot implicar en favor d’una política ambiental més forta. Aquesta resistència pot ser un fi del refl ex de les ja experimentades davant els intents d’aplicar de forma decidida el principi d’integració: principi incorporat al Tractat de la Unió Europea (TUE) que afi rma que «les exigències de la protecció del medi ambient hauran d’integrar-se en la defi nició i en la realització de les altres polítiques de la Comunitat»; principi que, després, torna a incorporar el Tractat d’Amsterdam dient que «els requisits de protecció del medi ambient hauran d’integrar-se en la defi nició i realització de les polítiques i accions de la Comunitat a què es refereix l’article 3 [6 de la numeració concordant del Tractat d’Amsterdam], en particular amb l’objecte de fomentar un desenvolupament sostenible».

Però, a més, una segona difi cultat emergeix de la percepció social mateixa de la problemàtica que pot generar la pèrdua de diversitat natural, percepció que ens condueix a la formulació de qüestions com les següents: ¿existeix una consciència ciutadana generalitzada al voltant de les amenaces que tenallen la biodiversitat? ¿La ciutadania és conscient de les conseqüències reals de la desaparició d’espècies i del deteriorament progressiu de la biodiversitat? Lamentablement és real el problema de manca de consciència vers uns fenòmens de contingut tan tècnic,


cosa que provoca difi cultats de percepció, majoritàriament en cultures urbanes on la gent no es planteja d’on provenen els aliments que consumeix, o com es regula el cicle hídric, o d’altres factors on la natura intervé molt directament. A això cal afegir que les cultures urbanes suposen una enorme majoria de població i l’àmbit on els estats d’opinió d’ampli abast poden resultar més infl uents.

Malgrat tot, n’existeixi o no una percepció diàfana, la pèrdua de la diversitat biològica és un problema real i comporta una de les crisis que podríem qualifi car de greus al món. La viabilitat de determinats processos dels quals poden dependre la nostra qualitat de vida —i la de milions de persones— pot veure’s compromesa si es descuida la política ambiental vers la preservació de la diversitat natural. És obvi que la preocupació sobre l’estat dels recursos biològics dels quals depèn signifi cativament la vida humana està augmentant entre el món científi c, que estima que la taxa d’extinció actual és entre 1.000 i 10.000 vegades superior a la que ocorreria per factors naturals.9 Moltes espècies estan disminuint a nivells poblacionals crítics, hàbitats importants han estat destruïts, fragmentats i degradats, i els ecosistemes han estat desestabilitzats a través del canvi climàtic, la pol·lució, les espècies invasores i l’impacte humà directe. No obstant això, caldrà una major consciència sobre la manera que la diversitat biològica contribueix als mitjans de subsistència, per tal de refermar la idea que una sortida digna a la crisi que es pot esdevenir, caldrà sustentar-la en la correcta interpretació i aplicació de polítiques de desenvolupament sostenible i en la cooperació solidària entre nord i sud.

Actualment la conservació de la biodiversitat és un tema de difícil implantació en les normatives dels diferents països a escala mundial. No obstant això, cal reprendre la concepció del que implica la biodiversitat ja que, pel que sembla, no se li està donant la importància que mereix i les mesures dirigides a protegir-la no estan oferint els resultats esperats ni s’estan aplicant d’una manera efi caç. Lamentablement l’aperduament de diversitat natural és considerat com un tema important, però sembla evident que no es prioritza adequadament.

Tant és així, que només en l’àmbit d’Europa, l’estat de salut de la biodiversitat, després d’elaborar-se la Llista Vermella de la UICN,10 de les Resolucions del

9. Dades extretes de l’últim informe (novembre 2003) de UICN, en el qual s’estima que aproximadament més de 12.000 espècies estan amenaçades per l’extinció, i contínuament es fan actualitzacions d’aquesta estadística que va en augment a causa dels constants canvis en el medi natural i l’estat de les distintes espècies.10. La Llista Vermella de la UICN és l’inventari més complet de l’estat de conservació de les espècies d’animals i plantes a escala mundial. Utilitza un conjunt de criteris per tal d’avaluar el risc d’extinció de milers d’espècies i subespècies. Aquests criteris són rellevants per a totes les espècies i totes les regions del món. Amb la seva forta base científi ca, La Llista Vermella de la UICN és reconeguda com la guia de major autoritat sobre l’estat de la diversitat biològica. L’objectiu general de la Llista Vermella és transmetre la urgència i magnitud dels problemes de conservació al públic i als encarregats de prendre decisions, i motivar la comunitat mundial a tractar de reduir l’extinció de les espècies.


Congrés Mundial d’Àrees Protegides11 i del compte endarrere 201012 per complir amb els objectius del Conveni de Diversitat Biològica, és alarmant.13 El problema és determinar si els europeus són conscients de l’abast de la problemàtica. A títol d’exemple, podem esmentar que molta gent és conscient que els boscos tropicals constitueixen el magatzem clau de la diversitat biològica del món. Aquest hàbitat va ser desenvolupat per 100 milions d’anys d’activitat evolutiva (que van formar un banc genètic irreemplaçable). Malgrat això, aquests boscos ocupen només el 6% de la superfície terrestre, però hi viuen més de la meitat de totes les espècies de la Terra. Si suposem que en el món hi ha dos milions d’espècies als boscos del Tròpic, nombre amb seguretat molt inferior al real, unes 4.000 espècies estarien desapareixent cada any, és a dir deu al dia, a causa de la destrucció dels boscos tropicals. Si aquesta tendència continua, abans de 50 anys podria haver desaparegut la quarta part del total mundial d’espècies. Això recomanaria adoptar també mesures de preservació de la diversitat natural a llocs llunyans, regulant determinades actituds que materialitzem a casa nostra —compra de determinades fustes, o d’animals exòtics, etcètera. Ara bé, el que no podem és exigir que tercers països facin ara un esforç de conservació sense aplicar-nos la conservació de la nostra pròpia diversitat natural i implicar-nos-hi directament i sense cooperar-hi adequadament. Cal, doncs, enfrontar-se al problema «tocant de peus a terra», però aplicant el realisme i el pragmatisme degudament canalitzats vers l’efectiva conservació dels recursos naturals, assumint les renúncies que això pot comportar —que, de ben segur, seran ben assumibles. No podem oblidar que al nostre entorn immediat la riquesa de la diversitat natural també és molt signifi cativa.

11. La Comissió Mundial d’Àrees Protegides –(CMAP) és una de les comissions més antigues de la UICN i fa dècades que treballa en la defensa de les àrees protegides i busca la millora de la seva efi càcia en la conservació de la naturalesa i el desenvolupament sostenible. La Comissió Mundial d’Àrees Protegides reuneix, en tot el món, prop de 1.500 dels millors especialistes en parcs nacionals, reserves i altres àrees protegides. El Congrés Mundial de la Natura se celebra cada tres o quatre anys.12. Una decisió del Consell Europeu, adoptada al juny de 2002, ha donat una nova dinàmica a les activitats de conservació de la biodiversitat. En aquesta data, els caps d’estat i de govern dels 15 van acordar que l’any 2010 hauria de detenir-se la pèrdua de biodiversitat en la Unió Europea per posar fi així en aquest àmbit geogràfi c a la denominada «sisena extinció» (procés d’extinció massiva d’espècies, semblant als cinc anteriors en la història de la Terra, amb la diferència que les anteriors extincions van ser produïdes per causes naturals i, en aquest cas, la seva principal causa és la intervenció directa de l’ésser humà).13. A Europa, l’esturió comú es troba en perill d’extinció a pràcticament tots els països, i altres espècies emblemàtiques sota la mateixa categoria són el linx ibèric, el vell marí o la grua blanca asiàtica. El cas a l’Amèrica Llatina o Oceania resulta potser menys alarmant amb relació als danys que s’han produït en la biodiversitat, amb zones en què encara s’hi conserva inalterada; ara bé, la riquesa natural que posseeixen les regions més ben conservades fan gairebé impossible documentar tota la biodiversitat existent, tot i els múltiples intents que s’han endegat. S’estima que gran part dels ecosistemes menys alterats en la seva biodiversitat de tot el planeta es troben a l’Amèrica Llatina (la Patagònia, l’Amazònia, els boscos tropicals de muntanya, les concentracions de fauna marina atlàntica o del Pacífi c sud i els Tepuyes; a tot això cal sumar-hi, a més, l’Antàrtida) i a Oceania.


3.2. El món científi c com a transmissor del coneixement

Com hem avançat, el debat sobre el deteriorament de la qualitat de la diversitat natural és força complex. El dret pot fer molt poc sense un suport adient de la comunitat científi ca que ha de donar un paper de rigor a la problemàtica plantejada. Aquí tornen a afl orar tota una sèrie de preguntes: ¿Comptem amb un impuls decidit d’I+D+I en la matèria per conèixer l’abast real del problema? ¿Disposem de dades sufi cients per començar a prendre decisions fundades?

Dins del cicle de generació de la norma jurídica ambiental, un dels pilars originaris és la percepció qualifi cada de potencials problemes detectats i defi nits per la comunitat científi ca. La societat percebrà la problemàtica en funció de la versemblança de la informació que serveixi de base per generar el debat escaient. Serà posteriorment que la societat haurà conformat un estat d’opinió prou signifi catiu per ser copsat pels poders polítics que incorporaran a llurs programes i agendes la problemàtica en qüestió. De la qualitat i rigor que es doti el tractament d’una problemàtica com l’aperduament de biodiversitat, dependrà en gran mesura la dimensió de la percepció social del problema. Per això cal programar fi gures estables i continuades d’investigació; cal crear i impulsar inventaris —bancs de dades— oberts i transparents, accessibles i gratuïts; cal una adequada compenetració entre ciència i divulgació, defugint alarmismes, però amb arguments sòlids i contundents.

La comunitat científi ca, amb la complicitat de la societat en el seu conjunt, ha de jugar un paper defi nit com a transmissors del coneixement, de forma tal que els processos de presa de decisions estiguin prou avalats i la normativa que s’hi desenvolupi tingui una direcció diàfana. La rellevància del coneixement científi c pel que fa a la confi guració de la presa de decisions és incorporada a l’article 174.3 del TUE, quan estableix que:

En l’elaboració de la política en l’àrea del medi Ambient, la Comunitat tindrà present: les dades científi ques i tècniques disponibles [...].

3.3. Els poders públics com a garants de la qualitat del medi

No hi ha dubte del paper que ha jugat la Constitució de 1978 en la conformació i afermament d’una funció pública ambiental al nostre país. Molt han canviat les coses, tant des del vessant normatiu com del de l’organització administrativa del medi ambient els darrers vint anys. Dels tres paràgrafs de l’article 45, el primer conté una declaració dirigida a establir el deure de l’Estat de mantenir el medi ambient en un nivell de conservació apte per a l’existència i desenvolupament de l’ésser humà, o, el que és el mateix, per tal de reconèixer i garantir l’existència d’una funció pública dirigida a aquesta fi nalitat; el segon paràgraf estableix el règim fonamental de l’acció dels poders públics que no poden defugir l’obligació que els imposa la Constitució (Escribano Collado i López González, 1980: 371). La identifi cació d’una funció pública de protecció del medi ambient en la Constitució de 1978 implica


el necessari protagonisme de les administracions públiques per a l’acompliment de tal funció, i és que aquesta al·ludeix a una funció pública preventiva, de vigilància, restauradora, i de conservació i millora del medi ambient.

Ara bé, els poders públics, que, segons l’article 45 de la Constitució, han de vetllar per la utilització racional dels recursos naturals, ¿perceben el problema del malbaratament de béns ambientals comuns en tota la seva dimensió? ¿Tenen, aquests poders, la voluntat decidida d’actuar, tot mesurant les conseqüències integrals? ¿De veritat, pel que fa a la problemàtica ambiental, les administracions públiques estan aplicant correctament el principi d’integració que hem vist que proclama el TUE?

Algunes accions procedents dels poders públics semblen donar un no com a resposta, si no, ¿com pot endegar-se una política de protecció del sòl o de compliment de Kyoto mentre es promou la mobilitat en vehicle privat, que al seu torn comporta la construcció sense fre de noves carreteres cada cop més amples i que sacrifi quen més territori i faciliten la utilització d’artefactes que contribueixen seriosament a l’emissió de gasos amb efecte hivernacle? No podem deslligar el que acabem d’enunciar d’una altra obligació constitucional, la derivada de l’article 103, que estableix que l’administració pública ha de servir amb objectivitat els interessos generals.

La natura, i la diversitat natural, són un bé comú; la privatització i el malbaratament s’han de sotmetre a l’interès general o públic. En la seva accepció més general i àmplia, l’interès general es confon amb la fi nalitat mateixa de l’Estat; no obstant això, el signifi cat estricte d’interès general ens condueix a la seva identifi cació amb l’interès públic per contraposició a l’interès privat (Parejo Alfonso, ). Cal, doncs, supeditar l’interès privat a l’interès general o públic també pel que fa a la «natura administrada», i actuar com a veritables usufructuaris dels valors ambientals. I és que, la natura, sense deixar de ser objecte de propietat clàssica o en la seva dimensió de valor intangible, passa a ser administrada de forma compartida entre els titulars dels béns i drets reals i els titulars de la funció pública de conservació del medi ambient, que en el cas espanyol s’ha d’emmarcar en el dualisme contingut en la dimensió com a dret i deure que proclama l’esmentat article 45 de la Constitució. Aquest element que confi gura el que Ost (1996) identifi ca com a «naturalesa administrada», requereix d’una nova visió on les complicitats entre els poders públics i la societat civil confl ueixin en un mateix objectiu general: garantir una responsabilitat compartida en el compliment del règim dels drets i els deures ambientals; i és que, arribats a l’instant de deteriorament ambiental que el nostre entorn natural experimenta en l’actualitat, resulta avui imprescindible que la funció pública ambiental incorpori el principi d’integració, però, alhora, caldrà estendre els efectes dels instruments normatius existents i facilitar la complicitat del conjunt de la societat.

Es coneixen les conseqüències econòmiques d’un canvi de comportament social vers una veritable sostenibilitat, que haurà de comportar una reducció dels hàbits del consum, una millor valorització del temps, de les relacions personals, del menys és més, de «Small Is Beautiful» (Schumacher, 1973), i se sap que no


és impossible la implantació d’un nou ritme de desenvolupament. Com proposa Mayor Zaragoza (1997: 9), cal distingir clarament entre desenvolupament i creixement econòmic, i és que, llevat que arribem a comprendre aquest axioma, «perdrem l’ocasió d’agafar el carrer del desenvolupament sostenible» —i agafar-lo quan encara hi siguem a temps.

3.4. La percepció ciutadana: receptora de preocupacions, transmissora de demandes

El paper de la ciutadania és fonamental en l’àmbit de l’anomenada articulació de solucions jurídiques a problemes percebuts com a tals. La ciutadania exerceix de receptor de les preocupacions de la comunitat científi ca, o de determinats agents qualifi cats per la posició que ostenten. De fet, existeix una ciutadania qualifi cada i una de no qualifi cada davant el reconeixement de la problemàtica ambiental plantejada; com en tot, el grau de coneixement i d’informació és essencial. La transmissió de les preocupacions es produeix en el si de la societat seguint un esquema en arbre, per ramifi cacions expansives. Aquestes preocupacions poden fi nalitzar en processos de reclamacions directes de solucions dirigides als poders públics, que, al seu torn poden contrastar la formulació social amb el recurs a la comunitat científi ca.

Quan la constatació de la crisi ecològica està servida, la valoració qualitativa que es faci d’aquesta crisi i del seu impacte real ja és una altra cosa. Davant la pèrdua de valor de la diversitat natural i l’acceptació com a evidència pels agents socials i l’Administració, cal que s’activi una reacció efectiva; en el cas contrari, tot apunta al fet que el preu que pagarem per no haver afrontat la dimensió real de la crisi a temps pot arribar a ser molt alt. No obstant això, i abans que sigui massa tarda, el repte ara és mobilitzar els canvis necessaris per tal d’adreçar amb solucions efectives els problemes plantejats; és necessari implementar el reclamat gir copernicà com a alternativa a una possible crisi econòmica i ecològica irreversible. És la societat la que ha de dir si està disposada a posar fi al model que condueix a una progressiva destrucció del medi i de la diversitat natural: el denominat progrés cap a l’esgotament a causa d’allò que Ost (1996) denomina pas de la propietat-gaudi a la propietat-especulació. Amb el medi ambient com a bé comú, no es pot especular, però aquest sentiment ha de néixer i créixer des de i per a la societat.

Referent a això Gore (1993: 47) escriu que «tal vegada més perillosa per a la integritat del medi ambient que les mateixes amenaces estratègiques sigui la nostra manera de percebre-les: de fet, la major part de la gent es resisteix a acceptar l’extrema gravetat de la crisi». Apareix aquí la idea de percepció com a premissa de la deguda exigència d’una resposta al problema i alhora el condicionament següent: «per descomptat, les situacions complexes comporten un percentatge d’incertesa i requereixen una avaluació curosa, però amb freqüència es tendeix a exagerar la incertesa i a perllongar a l’excés l’avaluació —que és tot el que fa molta gent— a fi d’evitar o posposar les conclusions desagradables».


Per això, el dret no pot assistir mut a una evolució perniciosa de la problemàtica que es derivarà de la progressiva pèrdua de la diversitat natural, però la societat tampoc pot esperar solucions màgiques d’una norma; així les solucions passen per comptar amb la societat a l’hora de plantejar les solucions, i caldrà exigir a la societat la corresponent quota de responsabilitat davant la problemàtica. Qualsevol norma que s’engegui en la matèria haurà d’identifi car clarament els destinataris de les solucions a uns problemes que, abans, hauran de ser incorporats al conscient col·lectiu, per tal de ser compresos i assumits.

. La conservació de la diversitat natural

4.1. El concepte de conservació

Com a qüestió prèvia, cal distingir entre les diverses nocions que s’utilitzen comunament per identifi car la conservació o la protecció, i és que, encara que la idea de conservar és probablement tan antiga com l’espècie humana, l’ús d’aquest terme en el context present és relativament recent. A través dels anys la conservació ha adquirit moltes connotacions: per a alguns signifi ca la protecció de la naturalesa salvatge, per a uns altres el sosteniment productiu de materials provinents dels recursos de la Terra.

La defi nició més àmpliament acceptada va ser presentada el 1980 per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa i Recursos Naturals (UICN) com: «La utilització humana de la biosfera perquè rendeixi el màxim benefi ci sostenible, alhora que manté el potencial necessari per a les aspiracions de futures generacions». La UICN també utilitza com a noció de conservació la següent: «La gestió de la utilització de la biosfera per l’ésser humà, de manera que es produeixi el major i sostingut benefi ci per a les generacions actuals, però assegurant la seva potencialitat per satisfer les necessitats i aspiracions de les generacions futures. La conservació comprèn accions destinades a la preservació, el manteniment, la utilització sostinguda, la restauració i el millorament de l’ambient natural». Ambdues defi nicions suposen tot un esforç d’integració conceptual per tal de deixar de banda l’anomenada «protecció excloent».

La protecció com a concepte sovint ha implicat una acció —o no-acció— que fi xa un règim estabilitzador, gairebé associat sempre a tendències de «protecció excloent» o a doctrines com la de la «no-intervenció» vers les dinàmiques naturals, les mateixes que donaven sosteniment tècnic al principi del let it burn aplicat pel National Park Service nord-americà i que tan tràgiques conseqüències va comportar a Yellowstone. Aquest mateix principi es va implantar a Suècia: de bon començament, els parcs nacionals van passar a ser gestionats per la Reial Acadèmia Sueca de Ciències (KVA) i, com era d’esperar, l’Acadèmia es va concentrar en els aspectes científi cs i no en els econòmics o turístics que havien dirigit la gestió


dels primers parcs nacionals nord-americans. No obstant això, aquesta arrel científi ca i l’escassesa de mitjans, van propiciar una gestió que després es va acabar generalitzant, i és que, assumint les doctrines científi ques de l’època, l’administració dels espais es va recolzar en una estratègia de gestió passiva consistent a deixar que la natura seguís el seu curs normal, amb la menor intervenció humana possible —simplement van deixar els nous parcs en mans de la natura, com a expressió del model de protecció excloent. El problema és que aquesta doctrina es va aplicar també en llocs on els valors protegits es caracteritzaven per ser el resultat d’una interacció secular entre home i natura; al cap de vint anys es van posar de manifest els perills d’aquest enfocament, especialment en el cas dels Parcs Nacionals d’Ängsö i Garphyttan, que quan es va procedir a la seva protecció eren zones conreades amb prats de fl ors silvestres que confi guraven un paisatge i una natura d’enorme valor; en deixar-se d’actuar sobre aquests ecosistemes, aviat les característiques de tal paisatge es van banalitzar per anar-se poblant d’una vegetació que va acabar per desplaçar la fl ora que el parc estava destinat a protegir.

A la vista dels exemples, resta clar que, molt especialment en el nostre context europeu, fortament antropitzat, cal potenciar una concepció de conservació com la proposada per la UICN, evitant determinades visions excessivament rígides. Això no obstant, en determinats espais sotmesos a protecció estricta sí que pot resultar imprescindible minimitzar la intervenció humana en tots els sentits —menys el científi c.

4.2. El marc jurídic internacional

4.2.1. El conveni per a la Diversitat Biològica de 1992

Els textos legals més rellevants a escala internacional sobre protecció de la biodiversitat es desprenen del Conveni de Diversitat Biològica que és de major jerarquia a nivell internacional.14 Signat per 150 líders de govern, en la Cimera de la Terra celebrada a Rio el 1992,15 el Conveni sobre Diversitat Biològica està consagrat a fomentar el desenvolupament sostenible. Concebut com a eina pràctica per tal de

14. No obstant això, en relació amb altres convenis internacionals, l’article 22 del CDB estableix: «1. Les disposicions d’aquest Conveni no afectaran els drets i obligacions de tota Part Contractant derivats de qualsevol acord internacional existent, excepte quan l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquestes obligacions pugui causar greus danys a la diversitat biològica o posar-la en perill. 2. Les Parts Contractants aplicaran el present Conveni pel que fa al medi marí, de conformitat amb els drets i obligacions dels estats conformement al dret del mar».15. La Cimera de la Terra va tenir lloc entre el 3 i el 14 de juny de 1992 a la ciutat de Rio de Janeiro, on els països participants van acordar adoptar un enfocament de desenvolupament que protegís el medi ambient alhora que assegurava el desenvolupament econòmic i social. En la Cimera de Rio els 178 estats participants van aprovar diversos documents, com ara: el Programa 21; la Declaració de Rio sobre medi ambient i desenvolupament (s’hi defi neixen els drets i deures dels estats); Declaració de principis sobre els boscos; i les Convencions sobre el canvi climàtic, la diversitat biològica i la desertifi cació.


fer realitat els principis del Programa 21,16 el Conveni reconeix que la diversitat biològica no es redueix únicament als vegetals, animals i microorganismes, ni als seus ecosistemes, sinó que es tracta també dels pobles i de la nostra necessitat d’aliments, seguretat, medicaments, aire net, aigua fresca, refugi i un ambient net i saludable on viure.

El Conveni de biodiversitat és el màxim exponent de les estratègies de conservació del segle xx. Suposa la presa de consciència de la biodiversitat com un patrimoni comú de la humanitat, la conservació de la qual constitueix una responsabilitat compartida, la qual cosa suposa que aquesta ha de portar-se a terme en un marc d’ús sostenible.17 Seguint aquests principis, el conveni té com a objectius la conservació de la diversitat biològica, la utilització sostenible dels seus components i la participació justa i equitativa en els benefi cis que es derivin de la utilització dels recursos genètics18 mitjançant un accés adequat a aquests recursos, una transferència apropiada de les tecnologies pertinents i un fi nançament apropiat.

A través del CDB es reconeix, per primera vegada, que la conservació de la diversitat biològica és de l’interès de tota la humanitat i que aquesta, al seu torn, és part integrant del procés de desenvolupament. De fet, la conservació de la diversitat biològica s’ha convertit en part fonamental de les propostes cap al desenvolupament sustentable. El CDB representa la institucionalització del primer règim global de protecció internacional de la biodiversitat. A pesar d’algunes defi ciències i una possible falta d’aplicabilitat en els estats signataris, es tracta d’un instrument internacional de vital importància, ja que, alhora que estableix obligacions de conservació i utilització sostenible de la biodiversitat, conté les bases perquè els estats d’origen puguin implementar mesures nacionals específi ques que permetin una participació justa i equitativa en els benefi cis econòmics derivats de la utilització dels recursos genètics i dels coneixements tradicionals associats a la biodiversitat.

El CDB va quedar obert a la seva signatura en la Conferència de les Nacions

16. El Programa 21 és un programa d’acció. Es va basar parcialment en una sèrie de contribucions especialitzades dels governs i els organismes internacionals, com «Cuidem la Terra»: una estratègia de vida sostenible (IUCN, UNEP i WWF 1991). El Programa 21 és l’instrument no vinculant més important i infl uent en el camp del medi ambient, i s’utilitza com la base de referència per al maneig del medi ambient en la majoria de les regions del món. El Programa 21 es converteix en el pla d’acció que engloba totes les qüestions del desenvolupament sostenible, entre les quals es compten: la contaminació de l’atmosfera, l’aire i l’aigua; la lluita contra la desforestació; la desertifi cació i la pèrdua de terrenys agrícoles; el combat a la reducció de les poblacions de peixos; i la promoció del maneig segur de les deixalles sòlides. A més, el Programa 21 pren en consideració els elements del desenvolupament que afecten el medi ambient.17. Cal tenir present que en relació amb el concepte de diversitat biològica, en l’article 2 del CDB es defi neix utilització sostenible com «la utilització de components de la diversitat biològica d’una manera i a un ritme que no ocasioni la disminució a llarg termini de la diversitat biològica, amb la qual cosa es mantenen les possibilitats de conservar-la i de satisfer les necessitats i les aspiracions de les generacions actuals i futures».18. Per «recursos genètics» s’entén el material genètic de valor real o potencial, segons el CDB.


Unides sobre el medi ambient i el desenvolupament («Cimera de la Terra» de Rio de Janeiro) el 5 de juny de 1992 i va entrar en vigor el 29 de desembre de 1993, amb 43 països que el van ratifi car. Actualment, al voltant de 177 països han ratifi cat el Conveni.19 El CDB constitueix llavors el primer acord mundial integral que aborda tots els aspectes de la diversitat biològica: recursos genètics, espècies i ecosistemes, els mateixos que s’expressen en els seus tres objectius abans resumits.

El CDB es basa en la consciència del caràcter vital que té la biodiversitat per al desenvolupament futur de la humanitat. Així ho expressa el Conveni mateix, el preàmbul del qual comença amb un reconeixement al «valor intrínsec de la diversitat biològica i dels valors genètics, econòmics, socials, científi cs, culturals, educatius, recreatius i estètics de la diversitat biològica i els seus components». Així, des d’una òptica antropocèntrica, la necessitat de protegir la biodiversitat està basada no solament en els seus valors intrínsecs, sinó en «la seva importància crítica per satisfer les necessitats alimentàries, de salut i d’altra naturalesa de la població mundial en creixement...». Qualsevol que sigui el motiu fi nal, no obstant això, s’admet un enfocament global de protecció, donada «la importància de la diversitat biològica per a l’evolució i per al manteniment dels sistemes necessaris per a la vida de la biosfera».20 Efectivament, des del punt de vista ecològic, el conjunt d’espècies i ecosistemes que formen la biodiversitat ofereixen tot un seguit de serveis essencials com la regulació climàtica, el manteniment de la qualitat atmosfèrica, l’absorció de contaminants, la generació i el manteniment de terres, i la captació d’energia solar i la seva transformació, de manera que pugui ser utilitzada pel conjunt d’espècies que habiten la Terra, incloent-hi, per descomptat, els éssers humans».

Per això, no sorprèn que, en el Preàmbul, les parts es manifestin «preocupades per la considerable reducció de la diversitat biològica com a conseqüència de determinades activitats humanes».21 Així la interferència humana ha augmentat el

19. Espanya va signar el CDB el 13 de juny de 1992 i el va ratifi car el 16 de novembre de 1993 .20. La biosfera és la part de la Terra que pot mantenir la vida, i inclou l’aire, la terra i els oceans. És una creació col·lectiva d’una varietat d’organismes i espècies que formen la diversitat dels ecosistemes. El terme va ser encunyat pel geòleg Eduard Suess el 1875. El concepte ecològic de biosfera s’inicia en la dècada de 1920 (Vladimir I. Vernadsky), el qual precedeix la introducció el 1935 del terme ecosistema per Arthur Transley. La biosfera és un concepte de major importància en astronomia, geofísica, meteorologia, biogeografi a, evolució, geologia, geoquímica i en general en totes les ciències que tractin sobre la vida en la Terra.21. Les xifres de pèrdua de biodiversitat són alarmants: un elevat percentatge de boscos han estat destruïts en les darreres quatre dècades al món. En 1989 les selves tropicals de tot el món es van reduir a 8 milions de quilòmetres quadrats, menys de la meitat de la seva extensió primitiva, això, a més, a un ritme dues vegades major que deu anys abans; la destrucció de les selves tropicals comporta una extinció total de les espècies d’entre un 10 i un 22%, amb els càlculs mes optimistes, el número d’espècies condemnades cada any és de 27.000 a un ritme de tres per hora La tala de boscos a causa de l’augment de la població humana es presenta, especialment en les selves tropicals, com una de les majors amenaces a la biodiversitat i és considerada un «holocaust» ecològic, ja que elimina no solament les espècies grans i visibles, sinó els animals més petits, fongs, invertebrats, algues i insectes, que constitueixen la base de tot l’ecosistema.


ritme d’extinció d’espècies (calculat en un milió d’anys en absència d’intervenció humana) en entre 1.000 i 10.000 vegades, solament per reducció de superfície, per això «és evident que ens trobem enmig d’una de les grans convulsions d’extinció de la història geològica», aquesta vegada ocasionada per l’home.

Aquesta situació aconsella prendre en compte el criteri de precaució (Martin-Bidou, 1999). El Preàmbul del Conveni recull el principi en els següents termes:

Quan existeixi una amenaça de reducció o pèrdua substancial de la diversitat biològica cal no al·legar la falta de proves científi ques inequívoques com a raó per ajornar les mesures encaminades a evitar o reduir al mínim aquesta amenaça.

Per falta d’acord polític va restar disminuïda la força obligatòria del principi, que va quedar situat en el Preàmbul i no en la part dispositiva del Conveni.22

D’altra banda, els objectius del CDB —exposats anteriorment— són amplis i, com aconsellava l’informe Brundtland (1987),23 van mes enllà de la conservació. Amb això, a més de l’objectiu conservacionista, el Conveni abraça el concepte de desenvolupament sostenible en relació amb la utilització de la biodiversitat. El Conveni se situa així en la mateixa lògica que la resta dels instruments de Rio, buscant un desenvolupament sostenible a partir del concepte de justícia intergeneracional. A més, busca una nova justícia distributiva pel que toca als benefi cis derivats de la utilització comercial dels recursos genètics, que corregeixi el fet que els països en desenvolupament, a pesar de posseir —i tenir la responsabilitat de conservar— la major part de la biodiversitat mundial, s’han benefi ciat molt poc de l’aprofi tament comercial dels recursos genètics. Per a assolir aquest nou

22. En un primer esborrany del Conveni el principi apareixia en la part substantiva; no obstant això, les pressions dels països en desenvolupament van assolir que se’n retirés i quedés relegat al Preàmbul.23. El concepte de desenvolupament sostenible va ser discutit en les reunions preparatòries de la conferència sobre el medi ambient humà celebrada a Estocolm el 1972 i descrit per alguns autors durant els anys setanta, com R. Dasmann, J. Milton i P. Freeman en el seu llibre «Ecological Principles for Economic Development». Després de la presentació de l’informe de la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament, conegut com «El nostre futur comú» o simplement «Informe Brundtland (1987)» i sobretot després de la Cimera de Rio el 1992, el concepte s’ha difós àmpliament fi ns a arribar a tenir àmplies repercussions polítiques i promoure’s a nivells alts de decisió. Segons la coneguda defi nició de desenvolupament sustentable plantejada en l’Informe Brundtland 1987, el creixement econòmic i l’ús racional dels recursos naturals i el medi ambient estan vinculats. Des d’una perspectiva merament ecològica, el desenvolupament sustentable es percep com la interrelació entre els sistemes econòmics altament dinàmics i els sistemes ecològics menys canviants en la qual: la vida humana pugui continuar indefi nidament; els éssers humans com a individus puguin desenvolupar-se; sobrevisquin les particularitats culturals de les societats, i, els efectes de les activitats humanes es mantinguin dintre d’uns límits que no permetin la destrucció de la diversitat, complexitat i funcionament dels sistemes ecològics suport de la vida (Constanza, 1991). En síntesi, el desenvolupament, per ser sostenible, ha de ser concebut com un procés multidimensional i intertemporal en el qual el trinomi equitat, competitivitat i sostenibilitat, se sustenten en principis ètics, culturals, socioeconòmics, ecològics, institucionals, polítics i tecnicoproductius.


objectiu, el CDB estableix un estatut jurídic especial per als recursos genètics, així com principis fonamentals per tal de regular el seu accés i repartir els benefi cis derivats de la seva utilització.

En síntesi, el CDB instaura el primer règim internacional de protecció global de la biodiversitat, l’abast de la qual depassa els objectius conservacionistes i abasta aspectes com la utilització sostenible de la biodiversitat; la participació justa i equitativa dels benefi cis derivats de la utilització dels recursos genètics; i, l’accés i transferència de tecnologia, incloent la biotecnologia.24

4.2.2. La protecció fragmentada de la biodiversitat mitjançant altres convenis internacionals

La protecció dels diferents elements que confi guren la diversitat natural també s’ha enfocat tradicionalment des d’una dinàmica de dispersió històrica, que el CDB ha vingut a coordinar. Molts convenis internacionals tenen com a objecte la defensa de determinats elements singulars dels compresos en la noció de diversitat biològica defi nida pel CDB. Així, tant la diversitat d’espècies com la d’ecosistemes, han trobat allotjament tradicional en diferents texts de gran importància que requereixen d’una necessària integració, reordenació i atorgament de l’escaient carta de naturalesa normativa a la nostra comunitat autònoma —encara que alguns aspectes ja són objecte de disposicions de dret intern—; entre altres, podríem destacar:

— Convenció per al comerç internacional d’espècies amenaçades d’extinció (CITES). És un acord internacional concertat entre els governs.25 Té per fi nalitat vetllar perquè el comerç internacional d’espècimens d’animals i plantes silvestres no constitueixi una amenaça per a la seva supervivència. La CITES es va redactar com a resultat d’una resolució aprovada en una reunió dels membres de la UICN celebrada el 1963. El text de la Convenció va ser fi nalment acordat en una reunió de representants de 80 països celebrada a Washington DC, Estats Units d’Amèrica, el 3 de març de 1973, i va entrar en vigor l’1 de juliol de 1975.

— Convenció relativa als aiguamolls d’importància internacional especialment com a hàbitat d’aus aquàtiques (RAMSAR). Es refereix al

24. En termes generals biotecnologia es pot defi nir com l’ús d’organismes vius o de compostos obtinguts d’organismes vius per tal d’obtenir productes de valor per a l’home. Un dels assumptes dels quals tracta el CDB és el de la seguretat de la biotecnologia. Aquest concepte pertoca a la necessitat de protegir la salut humana i el medi ambient enfront de possibles efectes adversos dels productes de la moderna biotecnologia. Al mateix temps, es reconeix que la biotecnologia moderna té un gran potencial per promoure el benestar de la humanitat, particularment quant a satisfer necessitats crítiques d’alimentació, agricultura i cures sanitàries. En el Conveni es reconeixen francament ambdós aspectes bessons de la biotecnologia moderna.25. Durant anys el CITES ha estat un dels acords ambientals que ha comptat amb el major nombre de membres, que s’eleva ara a 167 parts.


compromís internacional de protegir llocs humits que són utilitzats per les aus migratòries per descansar. La Convenció sobre els aiguamolls, signada a Ramsar, Iran, el 1971, és un tractat intergovernamental que serveix de marc per a l’acció nacional i la cooperació internacional en pro de la conservació i l’ús racional dels aiguamolls i els seus recursos.26

— Conveni sobre la conservació d’espècies migratòries de la fauna silvestre. (Washington, 1973). El Conveni estableix la prohibició expressa de la captura d’aquelles espècies enumerades en el seu Annex I, llevat d’excepcions com la investigació científi ca, la que es pugui fer amb la fi nalitat de preservar la pròpia espècie, la que consuetudinàriament s’ha dut a terme per pobles tribals i aquella feta per altres circumstàncies excepcionals que la facin indispensable.27

— Conveni de Berna relatiu a la conservació de la vida salvatge i del medi natural. El Conveni té per objecte fomentar la cooperació entre els estats signataris a fi de garantir la conservació de la fl ora i de la fauna silvestres, i dels seus hàbitats naturals, així com protegir les espècies migratòries amenaçades d’extinció.28

— Convenció de Bonn. La Convenció de Bonn pretén impulsar la cooperació internacional per tal de conservar les espècies migratòries de la fauna silvestre.29

— Programa internacional per a la conservació dels dofi ns. El seu objectiu principal radica a contribuir a la reducció de la mortalitat accessòria dels dofi ns ocasionada per la pesca de la tonyina.30

— Declaració sobre boscos. Aprovada durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient i el desenvolupament (14 de juny de 1992). Crida l’atenció sobre la destrucció en massa dels boscos a escala mundial i proclama la necessitat de prendre accions decisives per protegir-los.

26. Hi ha actualment 144 parts contractants en la Convenció i 1.401 aiguamolls, amb una superfície total de 122,8 milions d’hectàrees, designats per ser inclosos en la Llista d’aiguamolls d’importància internacional de Ramsar.27. D’acord amb aquesta Convenció, s’entén per espècie migratòria el conjunt de la població o de qualsevol part d’aquesta, separada geogràfi cament de la població de tota espècie o de tot taxó inferior d’animals silvestres, dels quals una fracció important franqueja cíclicament i de forma previsible un o més límits de jurisdicció nacional.28. A Europa va ser adoptat mitjançant la Decisió 81/72/CEE del Consell, de 3 de desembre de 1981, referent a la celebració del Conveni relatiu a la conservació de la vida silvestre i del medi natural d’Europa (Conveni de Berna).29. A Europa va ser adoptat mitjançant la Decisió 82/461/CEE del Consell, de 24 de juny de 1982, relativa a la celebració del Conveni sobre conservació de les espècies migratòries de la fauna silvestre (Convenció de Bonn).30. A Europa va ser adoptat mitjançant la Decisió del Consell 1999/337/CE, de 26 d’abril de 1999, sobre la signatura per la Comunitat Europea de l’acord relatiu al programa internacional per a la conservació dels dofi ns.


4.2.3. Mesures internacionals de protecció incidental

D’altra banda, també a escala internacional, a més del CDB i de la protecció fragmentada de la diversitat natural, existeixen alguns tractats, convenis internacionals i d’altres instruments31 que incideixen més indirectament, però de manera efectiva, en la conservació de la biodiversitat: Són instruments encaixats dins del concepte més genèric de conservació del medi ambient o de la natura. Alguns dels més rellevants podrien ser:

— Declaració de Rio sobre el medi ambient i el desenvolupament. Durant la Conferència de Rio, van ser aprovats quatre documents: L’Agenda 21 o Pla d’acció, la Declaració de Rio, que conté 27 principis, alguns dels quals comprenen el compromís dels països d’introduir certs instruments de política en el seu dret ambiental intern; la Convenció marc de las Nacions Unides sobre el canvi climàtic i el Conveni sobre diversitat biològica.

— El Programa 21. El Programa 21 és un programa d’acció. Es va basar parcialment en una sèrie de contribucions especialitzades dels governs i els organismes internacionals, com La cura de la Terra: una estratègia de vida sostenible (IUCN, UNEP i WWF 1991). El Programa 21 és l’instrument no vinculant més important i infl uent en el camp del medi ambient, i s’utilitza com la base de referència per al maneig del medi ambient a la majoria de les regions del món.

— Convenció marc de les Nacions Unides sobre canvi climàtic. Aquesta convenció ha estat signada per la majoria de països del món, i subratlla

31. Els instruments legals internacionals sobre protecció del medi ambient comencen a sorgir a partir de l’any 1972 en què la gran majoria de països es veuen afectats seriosament pels danys que ocasiona l’ésser humà al medi ambient i es comencen a prendre mesures internacionals per a la seva protecció. Suècia va ser el país pioner a protegir el medi ambient possiblement a causa del fet que sofria en carn pròpia els efectes dels danys derivats d’un desenvolupament sobtat. El procés jurídic de protecció del medi ambient a escala mundial comença a Estocolm, quan les Nacions Unides es van veure conduïdes a convocar la Primera Conferència Mundial sobre el Medi Ambient, celebrada el 5 de juny de 1972. Arran d’aquí comencen una sèrie de moviments internacionals per a la creació d’instruments legals i mesures que tendeixin a millorar el medi ambient. Quant al tema de la biodiversitat, es comença a partir d’aquest any a tenir-lo en compte en el si de les conferències mundials; no obstant això, és a partir de l’any 1992, amb l’expedició del CDB, que es regulen jurídicament aspectes relacionats amb la seva conservació a escala mundial. Cal indicar que abans de 1972 existien acords importants que àdhuc segueixen en vigència: Reglamentació internacional per a la caça de la balena (1946); Convenció internacional per a la reglamentació de la caça de la balena; la llista d’espècies i poblacions de balenes protegides per la Comissió Balenera Internacional (CBI); els santuaris o refugis baleners. D’altra banda, segueix en vigència la Convenció internacional per a la protecció fi tosanitària (1951); Normes internacionals per a mesures fi tosanitàries; Convenció internacional de protecció fi tosanitària. Finalment cal mencionar: La Convenció internacional sobre la pesca i els recursos marins d’alta mar (1958) i la Convenció per a la protecció de la fl ora, de la fauna i de les belleses escèniques naturals dels països d’Amèrica (Washington, 1940), la mateixa que consisteix en un compromís per protegir àrees naturals i espècies de fl ora i fauna.


que els països industrialitzats tenen una responsabilitat innegable en les emissions de gasos d’efecte hivernacle passades i presents, ja que tant històricament com en l’actualitat, la major part d’aquestes emissions han tingut origen en els esmentats països. Les parts signants de la Convenció es van comprometre a aconseguir estabilitzar les concentracions dels gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera a un nivell que impedeixi interferències antropogèniques perilloses en el sistema climàtic.

— Protocol de Kyoto.32 El 1997, a Kyoto, Japó, es va desenvolupar la Tercera Conferència de les Parts, ocasió en la qual es va adoptar el Protocol que va prendre el nom d’aquesta ciutat. Per aquest acord els països industrialitzats es van comprometre a reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEI) —en el període comprès entre 2008 i 2012— en un percentatge no inferior al 5% de l’emissió de l’any 1990.33

— Conferència d’Estocolm.34 La Declaració d’Estocolm (1972) va reconèixer que la majoria dels problemes ambientals als països pobres són causats pel subdesenvolupament econòmic en què es troben i que per això aquests països han d’incrementar els seus esforços a desenvolupar-se amb precaucions ambientals. La concepció regnant a Estocolm, sens dubte, va ser la d’incentivar el desenvolupament econòmic traient la culpa de la majoria dels problemes ambientals a la pobresa.35

— Convenció de les Nacions Unides sobre el dret del mar de 1982.36 Aquesta Convenció és l’instrument multilateral més important des de l’aprovació de la Carta de l’ONU, i representa el resultat de l’equilibri dels interessos marítims de més de 150 estats. La Convenció és una de les més àmplies i complexes convencions internacionals i procura dirimir punts de gran

32. El Protocol de Kyoto sobre el canvi climàtic va entrar en vigor el 16 de febrer d’aquest any. Es tracta del major acord internacional mai signat sobre la cura del medi ambient.33. El Protocol de Kyoto, un document redactat sota la pressió de forces ambientals i que teòricament tracta de reduir l’anomenat canvi climàtic, va sofrir una severa derrota quan els Estats Units i el Canadà van enervar l’expectativa per a la seva ratifi cació. El 28 de març passat els Estats Units van anunciar un canvi en la seva política ambiental argumentant que abandonava les reunions a causa de tres raons: l’actual crisi energètica, les mancances de fi abilitat científi ca amb relació a la modifi cació de la temperatura de la Terra com a refl ex de l’escalfament global, i, tercer, la falta de tecnologia per quantifi car les emissions de biòxid de carboni, també a escala global.34. La iniciativa més important en la Conferència d’Estocolm va ser la creació del PNUMA (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient) com l’òrgan de les Nacions Unides que vigili i coordini les pràctiques ambientalment sustentables.35. Això va originar les sospites que el Primer Món volia eludir la seva responsabilitat històrica en la crisi ecològica del planeta.36. A partir d’aquest instrument jurídic internacional del dret del mar, es va iniciar una nova etapa en la història de les relacions internacionals en comptar-se amb un instrument que expressa el consens mundial de fer prevaler les relacions de pau i col·laboració posant a l’abast dels països en desenvolupament un adequat marc jurídic per a la defensa dels seus interessos.


confl icte sobre els quals no hi havia hagut abans normes prou acordades. Regula una enorme quantitat d’assumptes vinculats al mar, entre ells: la jurisdicció sobre el mar i els seus recursos, l’accés als mars, la navegació, la protecció del medi marí, la investigació científi ca en el medi marí, i un règim complex de caràcter internacional per a l’explotació minera dels fons marins. A això cal afegir un detallat sistema de resolució de controvèrsies.37

— El sistema de la Convenció de Barcelona de 1976 per a la protecció del mar mediterrani contra la contaminació, amb el marc que crea les Zones Especialment Protegides d’Importància per a la Mediterrània (ZEPIM), per tal de salvaguardar ecosistemes i hàbitats de gran valor ecològic, paisatgístic i cultural de la Mediterrània.

— Convenció per a la protecció del patrimoni mundial cultural i natural. Establerta per la UNESCO el 1972. Estableix un compromís mundial per protegir el patrimoni cultural i natural del món.

4.3. El marc jurídic a la Unió Europea

A escala europea ja el Tractat de la Unió Europea (TUE) a l’actual article 6 [antic article 3], estableix que:

Les exigències de la protecció del medi ambient hauran d’integrar-se en la defi nició i en la realització de les polítiques i accions de la Comunitat a què es refereix l’article 3, en particular amb l’objecte de fomentar un desenvolupament sostenible.

La concreció de la política ambiental de la Comunitat (enunciada a l’article 3.l) ve establerta a l’actual article 174 [antic article 130 R], que incorpora una sèrie d’elements subsumibles dins l’objectiu transversal de conservació de la diversitat natural. Així es compromet a avançar en:

La conservació, la protecció i la millora de la qualitat del medi ambient; la protecció de la salut de les persones; la utilització prudent i racional dels recursos

37. La principal fortalesa de la Convenció sobre dret de mar (CDM) és el seu ampli abast temàtic i el seu enfocament ecosistèmic integral, les seves nombroses disposicions ambientals, el mètode innovador de resolució de controvèrsies mitjançant un sistema global i vinculant, i la seva capacitat d’actuar com a tractat marc, cosa que permet el seu creixement i complementarietat amb altres acords regionals que es portin a terme. Amb anterioritat a la CDM, els governs podien, en el seu propi interès, administrar adequadament els recursos marins dins de la Zona Econòmica Exclusiva (ZEE). La convenció introdueix l’obligatorietat de fer-ho. Per aquest mitjà, els estats riberencs es comprometen a preservar els recursos vius a la seva ZEE impedint un excés d’explotació i a prendre mesures sobre maneres de prevenir la contaminació procedent tant de fonts terrestres com marines. La CDM hauria contribuït a eliminar o resoldre el 35% dels confl ictes entre estats a causa dels usos dels oceans. La seva principal debilitat és que el nivell de fi scalització possible sobre el compliment del tractat és baix. La CDM regula tres grups de temes: els problemes de jurisdicció, la regulació dels recursos vius i la protecció del medi ambient marí.


naturals; el foment de mesures a escala internacional destinades a fer front als problemes regionals o mundials del medi ambient.

En aquesta línia, la Unió Europea ha anat desenvolupant històricament una sèrie de directives i reglaments vinculades a l’objectiu de conservació ambiental de la diversitat natural, entre els quals cal destacar:

— Xarxa Natura 2000. És una xarxa ecològica europea coherent, formada per les zones especials de conservació (ZEC) i per les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA). La xarxa haurà de garantir el manteniment o, en el seu cas, el restabliment, en un estat de conservació favorable, dels tipus d’hàbitats naturals i d’hàbitats de les espècies que es tracti en la seva àrea de distribució natural. La Directiva 92/43/CE del Consell, de 21 de maig de 1992, i la Directiva 79/409/CEE del Consell, de 2 d’abril de 1979, relativa a la conservació de les aus silvestres, són les eines que confi guren normativament la Xarxa.

— V Programa de la Comunitat Europea de política i actuació en matèria de medi ambient i desenvolupament sostenible «Cap a un desenvolupament sostenible».38 El seu objectiu va consistir en la presentació de la nova estratègia comunitària en matèria de medi ambient i de les accions que han d’emprendre per aconseguir un desenvolupament sostenible, corresponents al període 1992-2000.

— VI Programa de la Comunitat Europea d’acció en matèria de medi ambient per a 2001-2010: «El futur està a les nostres mans».39 El mateix que estableix els objectius i les prioritats mediambientals que formaran part de l’estratègia de la Comunitat Europea a favor del desenvolupament sostenible. El Programa exposa els objectius principals de la política mediambiental per als pròxims cinc o deu anys, i descriu les mesures que caldrà adoptar.

Per últim, cal prendre en consideració algunes regulacions adoptades en la Comunitat Europea relatives al tema:

— Reglament (CE) núm. 338/97 del Consell, de 9 de desembre de 1996, relatiu a la protecció d’espècies de la fauna i fl ora silvestres mitjançant

38. Resolució del Consell i dels representants dels governs dels estats membres, reunits en el si del Consell, de l’1 de febrer de 1993, sobre un Programa comunitari de política i actuació en matèria de medi ambient i desenvolupament sostenible. Decisió 2179/98/CE del Parlament Europeu i el Consell, del 24 de setembre de 1998, relativa a la revisió del programa comunitari de política i actuació en matèria de medi ambient i desenvolupament sostenible «Cap a un desenvolupament sostenible».39. L’anterior Programa Comunitari va adoptar noves mesures i va obrir un compromís més ampli per tal d’integrar la dimensió mediambiental en les altres polítiques. L’avaluació global del programa va arribar a la conclusió que, malgrat els resultats aconseguits a l’hora de reduir el nivell de contaminació en algunes àrees, seguia havent-hi problemes i el medi ambient continuava deteriorant-se; calia, doncs, prendre les escaients mesures, per a això es va instaurar el VI Programa europeu ampliant-ne la temàtica i reforçant-ne l’enfocament.


el control del seu comerç. Per conservar les espècies de fauna i fl ora silvestres en perill d’extinció, aquest Reglament té per objecte controlar el comerç d’aquestes espècies establint condicions per a la seva importació, exportació o reexportació i circulació en la Unió Europea d’acord amb la Convenció CITES.

— Decisió 81/691/CEE del Consell, de 4 de setembre de 1981, relativa a la celebració de la Convenció sobre la conservació dels recursos marins vius de l’Antàrtic.

— Directiva 99/22/CE del Consell, de 29 de març de 1999, relativa al manteniment d’animals salvatges en parcs zoològics.

— Directiva 86/609/CEE del Consell, de 24 de novembre de 1986, relativa a l’aproximació de les disposicions legals, reglamentàries i administratives dels estats membres respecte a la protecció dels animals utilitzats per a experimentació i altres fi ns científi cs (Diari Ofi cial L 358 de 18.12.1986, dictamen de rectifi cació: Diari Ofi cial L 117 de 5.5.1987).

— Reglament (CEE) núm. 348/81 del Consell, de 20 de gener de 1981, relatiu a un règim comú aplicable a les importacions de productes derivats dels cetacis.

— Directiva 83/129/CEE, de 28 de març de 1983, relativa a la importació als estats membres de pells de determinades cries de foca i productes derivats.

— Proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell,40 de 30 de juliol de 2004, per la qual s’introdueixen normes de captura no cruel per a algunes espècies animals.

4.4. La normativa estatal

El principal referent sobre la matèria a escala de l’Estat ve confi gurat per la Llei 4/1989, de 27 de març, de conservació dels espais naturals i de la fl ora i fauna silvestres, que, a més de tractar les fi gures bàsiques d’espais naturals protegibles, aborda l’ordenació dels recursos naturals —inclosa la diversitat natural— i transposa les Directives 92/43/CE i 79/409/CEE relatives a la confi guració de la Xarxa Natura 2000.

La Llei reserva un títol a la conservació de la fl ora i fauna silvestres, previsió normativa que es completa amb el que estableix el Reial decret 1997/1995, de 7 de desembre, pel qual s’estableixen mesures per contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i fl ora silvestres [modifi cat pel Reial decret 1193/1998, de 12 de juny].

40. L’objectiu de la proposta de Directiva és aplicar a la Unió Europea la part relativa al medi ambient pel que fa a l’acord sobre normes internacionals de captura no cruel entre la Comunitat Europea, Canadà i la Federació de Rússia.


L’òptica sobre la qual se sustenta la protecció de la diversitat natural fonamentada en aquesta llei i els reglaments esmentats, permet assolir uns nivells de conservació acceptables, però es troba força allunyada de la visió integral que persegueix el CDB. D’altra banda, d’una forma més incidental, la legislació de caça i pesca continental, i la de forest, completen genèricament el marc normatiu amb major incidència sobre la diversitat natural i la seva conservació.

4.5. La normativa a Catalunya

En el cas de Catalunya, la situació és fruit d’una llei postconstitucional però que es va avançar a la legislació bàsica de l’Estat, cosa que provoca tota una sèrie de distorsions comprensibles. Malgrat això la Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals, ha jugat un paper important amb relació a la conservació de la diversitat natural al nostre país. Entre altres motius, per les previsions harmonitzades amb la legislació de política territorial, d’instaurar un pla territorial sectorial adreçat a ordenar i sistematitzar tots els espais considerats rellevants des dels objectius de la mateixa Llei; es tracta del Pla d’espais d’interès natural (PEIN), que estableix una xarxa a Catalunya —a hores d’ara incompleta i que s’haurà d’estendre mitjançant eines d’ordenació territorial— que, a més, te un caràcter temporal indefi nit i una vocació de créixer amb el pas del temps.

L’objectiu d’extensió —tant qualitativa com quantitativa— de la conservació ambiental de base territorial abasta al voltant del 21% del territori català d’acord amb el que estableix el Pla aprovat pel Decret 328/1992, de 14 de desembre —i modifi cat per encabir-hi successives ampliacions. El problema rau aquí en la escassa implementació efectiva del PEIN en tot el que es refereix al desenvolupament de concreció mitjançant plans especials.

D’altra banda, també responent a una confi guració d’estructura dispersa, la diversitat natural es veu expressament afectada per algunes disposicions de la Llei 3/1988, del 4 de març, de protecció dels animals, de la Llei 5/1995, de 21 de juny, de protecció dels animals utilitzats per a experimentació i per a altres fi nalitats científi ques, la Llei 6/1988, de 30 de març, forestal de Catalunya i la resta de desenvolupament sectorial en aquesta matèria. El marc normatiu es completa amb nombroses disposicions reglamentàries en matèria de fl ora i de fauna, sense una visió transversal i omnicomprensiva com es proposa implantar el CDB.

. Els reptes legislatius per a la conservació de la diversitat natural

Resta clar que cal avançar vers una modernització de la normativa existent al nostre país adreçada a incorporar la nova dimensió conceptual de la conservació activa que defuig la protecció excloent, i que cal traçar-la d’una manera integrada sobre la base de l’objectiu general de conservació de la diversitat natural, o del


llegat o patrimoni natural. A hores d’ara per enfrontar-se al nou repte amb la vista posada al segle xxi, cal abandonar alguns esquemes clàssics ja superats i anar a cercar un règim que integri els objectius de conservació i impliqui necessàriament el conjunt de la societat i la faci còmplice de l’interès general o públic. Però per a això caldrà abans fer-se algunes preguntes gens menors.

5.1. ¿Què pretén una llei i més concretament una llei ambiental?

Amb caràcter general les lleis cerquen establir un marc ordenat de relacions entre les persones, es conceben com a instruments que estableixen un ordre determinat en benefi ci del col·lectiu, articulen solucions a problemes que inquieten la societat, estableixen garanties de seguretat davant dels vincles que poden sorgir entre els individus, entre els poders públics, i entre els individus i els poders públics. Però per tal de dotar de dimensió jurídica un tema concret és necessari que la qüestió assoleixi prèviament una determinada rellevància social. Aquesta rellevància, moltes vegades, es limita a l’esfera del coneixement qualifi cat —científi c o tècnic—, en d’altres ocasions l’abast traspassa la frontera de l’àmbit de coneixement i percepció d’una elit de forma que una determinada preocupació davant d’un problema es popularitza fi ns a generar la demanda de respostes efectives i de solucions, demanda que s’adreça als poders públics pels mecanismes habilitats socialment en cada moment, en funció de la percepció variable que comporta la diversitat de segments oberts que conformen la complexa societat actual.41 Sovint el dret forma part de la resposta efectiva a un problema o inquietud, però també és freqüent que el dret s’acabi conformant com una part del problema, la qual cosa exigeix que s’activi l’escaient revisió de la resposta jurídica donada per tal de procedir a corregir aquesta disfunció.42

Un esquema il·lustratiu d’aquesta dinàmica sociològica generadora de respostes jurídiques davant determinades preocupacions ens l’ofereix Serrano Moreno (1992: 48-49); l’esquema descriu el trajecte que ha de recórrer una inquietud de base social fi ns a incorporar-se en el sistema jurídic, a més de plasmar les dinàmiques subsegüents. L’autor ens dibuixa així la manera en què un problema ambiental, que adopta una determinada rellevància social, acaba per confi gurar una resposta mitjançant la prèvia determinació de les corresponents necessitats i objectius socials que, en traspassar la frontera del sistema polític, primer, i del sistema jurídic després, cobra forma de norma jurídica. Així se substantiva jurídicament la contrastada percepció social de l’existència d’un problema ecològic, que al seu

41. En ocasions són els poders públics els que persegueixen la salvaguarda de l’interès general, sense que existeixi una percepció social majoritària i clara que cal prioritzar una determinada acció davant un suposat problema.42. Normalment el dret se substancia com una part preeminent del conjunt de respostes que la societat adopta per aportar solucions a un problema que altera la convivència –com la violència domèstica– o provoca un fort impacte mediàtic –com les morts en carretera– o inquieta a mitjà termini –com determinades alteracions de les condicions ambientals del planeta que incideixen en el canvi climàtic.


torn requereix d’una resposta per part del dret en el moment que els agents socials així ho reclamen als poders públics.

Les lleis, per tant, persegueixen donar resposta a una problemàtica determinada, percebuda i avaluada per la societat. D’aquesta manera, si la natura43 és avui objecte de protecció jurídica, és perquè en algun moment s’ha produït en un determinat sistema social, la convicció que era necessari impedir que es pogués malmetre; en tot cas no estaria de més refl exionar al voltant de les qüestions de quin deteriorament s’estava produint i qui el provocava, qüestions a les quals podem afegir encara la dialèctica pròpia de les relacions que s’han produït entre home i natura, que han conduït a una situació cristal·litzadora d’una percepció social de generació permanent d’un dany o amenaça mereixedora d’una resposta jurídica efectiva. Aquesta qüestió l’he de deixar oberta atès que ultrapassa amb escreix l’abast del present estudi.44

El que sí que podem deixar ara plasmat és que les lleis, com a resposta a problemes percebuts per la societat, es conformen com a instruments normatius que habiliten els poders públics per endegar vies d’acció política —acció reclamada per una part de la societat més o menys àmplia. Així, quan l’article 1 de la Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals, estableix com a objectius «protegir, conservar, gestionar [...] la utilització dels recursos naturals i ambientals, en el marc de la protecció del medi i de l’ordenació racional i equilibrada del territori», està indicant el camí a l’articulació de tot un conjunt de mesures administratives adreçades a garantir una de les múltiples manifestacions d’aquest dret al medi ambient confi gurat al nostre marc constitucional. A la vegada, les lleis establiran el marc normatiu que acota el deure de conservar i utilitzar de manera racional el nostre medi i els recursos que hi conté —com també articula el marc constitucional.

El dret pretén, doncs, crear i instaurar noves pautes de comportament social, que permetin corregir les disfuncions i evitar les amenaces que tenallen determinats valors col·lectius o universals —en el nostre cas el medi ambient—, implantant un règim vinculant —amb efi càcia erga omnes— per a poders públics i ciutadania; tot això va adreçat a assolir els objectius anteriorment esmentats en un marc de respecte als drets de les persones i de compliment dels deures, que la Constitució proclama.

5.2. ¿A qui va adreçada una llei i més concretament una llei de biodiversitat?

Per principi les lleis s’adrecen a una pluralitat indeterminada d’individus i vinculen tothom —amb l’excepció feta de les controvertides lleis singulars. Si

43. Per raons metodològiques adoptarem el concepte jurídic de natura com aquell que s’identifi ca amb el Patrimoni Natural format per: la diversitat natural –biodiversitat i geodiversitat– i els espais naturals i rurals, juntament amb el paisatge natural.44. Per obrir una línia d’aprofundiment en el debat, basta remetre’s al desenvolupament de l’obra d’Ost () i de Belshaw ().


una llei estableix un marc ordenat de relacions entre els individus, entre els poders públics, i entre els individus i els poders públics, podem desprendre d’aquesta afi rmació l’existència de destinataris diversifi cats en funció del paper que les disposicions de la llei li reserven en cada cas. Alhora, també es dedueixen intensitats i graus d’implicació diversos,45 cosa que no sempre es té present en el moment de procedir a confi gurar les bases d’un text articulat normatiu. Per aquest motiu és molt convenient, als efectes d’establir una metodologia d’elaboració de textos normatius, identifi car els diferents subjectes que es veuran majorment implicats per l’àmbit material d’aqueixa normativa per tal d’interactuar-hi convenientment i d’explorar la problemàtica real que pot afectar els destinataris de les mesures a adoptar. Cal tenir present que els continguts materials d’una possible llei ambiental de protecció de la biodiversitat poden incidir sobre interessos molt diversifi cats i en ocasions molt difusos; per això, és necessari identifi car molt clarament els subjectes que es veuran implicats pels continguts i pels objectius del règim de protecció i de regulació que puguin conformar els diferents drets i deures dels destinataris fi nals de la norma així com els graus d’intensitat en què es veuran afectats. Per això distingirem entre destinataris primaris, secundaris i difusos, caracteritzant les relacions que es generen dins cada tipologia.

5.2.1. Destinataris primaris

Davant el repte a endegar a l’hora d’elaborar una llei de protecció de la biodiversitat, caracteritzarem com a destinataris primaris de la norma les diferents administracions que puguin ostentar competències materials sobre els continguts ordenats per aqueixa llei. Cal, en tot cas, aclarir el paper de cada administració amb una òptica de suma d’esforços i d’un escrupolós respecte de les competències de cada administració. És important que s’entengui per les parts implicades que, del que es tracta, és articular un règim efi caç i efi cient de protecció on s’elimini al màxim el llindar d’incertesa i on tothom tingui clar el paper que hi té assignat —cosa que lamentablement no succeeix sempre. Aquest és un primer problema, perquè les primeres tensions no sorgeixen entre administració i administrats, sinó dins l’administració mateix o entre administracions de diferent nivell.

En segon lloc s’inclouran també com a destinataris primaris aquells agents i operadors habituals —altres institucions o particulars— que es puguin veure implicats molt directament pel contingut de la llei, i dels quals s’esperi una especial col·laboració a l’hora d’assolir els objectius previstos. Són agents que intervenen en el territori, i és important copsar la sensibilitat real d’aquests destinataris davant les possibles solucions a adoptar per tal d’aconseguir una elevada implantació de la

45. Així, la legislació de residus, per exemple, diferencia clarament el paper assignat a les administracions públiques, als gestors, als generadors, i entre aquests subjectes, les diferents intensitats de drets i obligacions –com ara els dels generadors de residus industrials o de residus tòxics o perillosos, o els generadors de residus domèstics.


normativa que es vol impulsar.46 Amb això no s’està dient que la norma s’ha de veure condicionada per les objeccions de certes minories —en ocasions amb dirigismes poc transparents—, sinó que cal evitar desembocar en culs de sac que desactivin la viabilitat mateix de la norma que es vol implantar, corregint de manera adient els elements de distorsió o enfrontament —en ocasions basta consensuar les mesures sense restar efi càcia als objectius i aqueixes mesures, o convèncer de llur necessitat i bondat— en la línia de les pràctiques autoreguladores alemanyes que conformen les aliances ambientals. Cal no oblidar que amb una ordenació de la biodiversitat —i del patrimoni natural en general— s’incidirà en activitats del sector primari i productiu que poden afectar molt clarament en la biodiversitat i en la seva qualitat. Ara bé, també és veritat que no es pot supeditar l’interès general a allò que demanin determinats interessos particulars, ja que, com estableix l’article 103.1 de la Constitució, l’Administració està obligada a servir amb objectivitat els interessos generals.47 Normalment, com a persones fortament vinculades als objectius de la Llei cal considerar, «la gent del territori» representats pels col·lectius que hi viuen i extreuen rendiments dels recursos naturals; també la societat civil organitzada al voltant d’organitzacions que persegueixen fi ns d’interès social; i, fi nalment, els col·lectius que treballen amb el coneixement tècnic o científi c, l’opinió experta dels quals permet qualifi car tot procés de presa decisions —especialment pel que fa a la gestió dels problemes tractats per una determinada normativa.

5.2.2. Destinataris secundaris

Un altre grup a tenir present a l’hora de materialitzar els objectius d’una llei, és el d’aquelles persones i agents que poden implicar-se ocasionalment amb aqueixos objectius. Metodològicament cal comptar amb la complicitat d’aquells que aparentment no tindran un paper rellevant però que, amb les previsions escaients, podran coadjuvar de forma important en el compliment de determinades fi nalitats. Aquests destinataris secundaris comprenen col·lectius o persones que van des d’educadors, científi cs o ciutadans que, en un moment donat, es col·loquen en una posició privilegiada respecte al que ateny a la norma a elaborar. És indispensable aconseguir que la societat hi participi, que s’activi una complicitat social privada amb l’objectiu propi de la funció pública ambiental. Molts col·lectius i ciutadans, especialment els organitzats, poden jugar un paper de coadjuvants d’aqueixa funció

46. Lamentablement coneixem moltes experiències de normes jurídiques que s’han intentat implantar sense haver fet un esforç seriós de convèncer els destinataris fi nals de la conveniència d’adoptar-les, i també altres que no han aconseguit ajustar-se a les possibilitats reals d’implantació amb èxit atenent als recursos materials i personals disponibles o a la facilitat de penetració en les sensibilitats socials.47. També s’ha de tenir present que el concepte d’interès general o d’interès públic s’ha considerat sovint un concepte jurídic indeterminat o inaprensible, com el qualifi ca Nieto García (1991: 2187). La concreció de l’interès general s’ha d’observar cas per cas sobre la base del context normatiu dominant, conjuminat amb d’altres elements contextuals socials o econòmics, entre altres.


pública; d’altres vegades gaudiran d’un estatus d’interessat en els procediments que s’esdevinguin de l’aplicació de la normativa que es tracti; en tot cas, cal preveure mecanismes d’implicació i complicitat.

5.2.3. Destinataris difusos

Finalment, cal pensar que una llei sempre té com a destinatari fi nal un conjunt d’elements difusos on la ciutadania en general es col·loca en una posició de privilegi. Per això, no pot oblidar-se l’existència d’una ciutadania en general que hauria de captar, entendre, quins són els objectius reals de la Llei que vol aprovar-se i aplicar-se. En d’altres paraules: què volem fer amb aquesta Llei, què és el que volem protegir, cap a on volem anar amb la implantació d’una estratègia de conservació del patrimoni natural. Potser sigui difícil d’explicar amb paraules senzilles les raons per què hem de protegir la biodiversitat, i aquest pot ser el primer obstacle a resoldre.

És possible que uns dels problemes que plantegi una llei d’aquestes característiques sigui precisament anomenar-la Llei de protecció de la biodiversitat, perquè, no ho perdem de vista, molta gent no sabrà exactament què és el que implica protegir la biodiversitat i caldrà fer una tasca pedagògica en aquest sentit. És per això que s’han de calibrar acuradament els continguts de la Llei per tal que contingui les respostes exactes i adequades per resoldre els problemes reals de la gent amb relació a les problemàtiques amb les quals ens hem d’enfrontar. Això ho haurem d’executar de forma que sigui fàcil d’obtenir la complicitat dels agents implicats en l’objectiu fi nal, i ens resulti també fàcil la conscienciació general.

En tot cas, la ciutadania en general sempre està sotmesa a certs drets i principis generals que podrà reclamar en tot moment: el dret a un medi ambient adequat i el deure de conservar-lo —com estableix l’article 45 de la Constitució espanyola—, el dret de participació o d’accés a la informació ambiental, el dret a rebre una educació adient —també en matèria ambiental. Sovint, del que es tracta és d’articular mecanismes de sensibilització d’aquests destinataris difusos i convèncer-los de la necessitat de conservar la diversitat natural.

. Les experiències més significatives

6.1. Les legislacions pioneres

6.1.1. La via legislativa: experiència en dret comparat

Els primers estats a encetar una via legislativa en desenvolupament del CDB han estat els d’Amèrica Llatina, que han cobert dues etapes perfectament diferenciades: d’una banda les lleis pioneres, que van aconseguir implantar un règim adient als objectius i principis del CDB, i una segona onada de propostes, que s’estan


estavellant contra els interessos neocolonials de les empreses transnacionals que desenvolupen llur activitat amb l’explotació de recursos procedents de la riquesa natural d’aqueixos països, empreses no gaire proclius a acceptar limitacions pel que fa a la modifi cació genètica d’organismes o a la preservació de determinats béns comuns dels pobles indígenes.

L’Equador i la llei de 1996 suposen un primer pas, tímid, amb una llei d’article únic, que pretén fi xar un primer límit a l’espoli de la riquesa genètica equatoriana. Així, aquesta llei, en el seu article 1 es limita a establir que:

Art. 1.- Es consideraran béns nacionals d’ús públic, les espècies que integren la diversitat biològica del país, això és, els organismes vius de qualsevol font, els ecosistemes terrestres i marins, els ecosistemes aquàtics i els complexos ecològics dels quals formen part.48

Malgrat l’anterior, l’Equador està tramitant una extensa llei de 138 articles, que ordenarà i regularà de manera sistemàtica i integral la conservació de la diversitat natural, encara que els problemes polítics al país no afavoreixen un clima adient perquè aquesta iniciativa surti ben parada.

Pel que fa a Costa Rica, aquest país ha estat el que millor ha consolidat un text omnicomprensiu de l’any 1998, que regula aspectes com: el sistema d’àrees de conservació; seguretat ambiental (bioseguretat); conservació i ús sostenible d’ecosistemes; control i protecció dels recursos genètics i del coneixement associat (la seva conversió en béns de domini públic); protecció de drets de propietat intel·lectual; i avaluació d’impactes sobre la biodiversitat.

El marc legal per a la conservació i ús sostenible de la biodiversitat que ja era força ampli al país es va veure enfortit amb la implementació de la Llei de biodiversitat, aprovada el 1998, i la formulació, mitjançant un procés altament participatiu a escales local i nacional, de l’Estratègia nacional de conservació i ús sostenible de la biodiversitat, fi nalitzada i elevada a rang públic el 1999. La Llei de biodiversitat estableix que la Comissió Nacional de Gestió de la Biodiversitat (CONAGEBIO) és també responsable juntament amb el SINAC de l’administració dels recursos naturals al país. Completant la labor nacional en assumptes legals, a escala internacional i regional existeixen diversos convenis signats i ratifi cats per Costa Rica, com el de Diversitat biològica, el qual controla el tràfi c d’espècies en perill, anomenat CITES, i el de zones humides o RAMSAR, entre molts altres.

Bolívia també té una llei aprovada, i representa un cas molt similar al de Costa Rica. La llei boliviana proclama que té per objecte:

la conservació de la diversitat biològica, regulant la protecció i l’ús sostenible dels recursos biològics, en general, i en particular la gestió integral dels recursos de vida silvestre, hidrobiològics i genètics.

48. Basada en els principis del Conveni sobre Diversitat Biològica. Llei 3 (Registre Ofi cial 35, 27-IX-96).


De la llei de Bolívia podríem destacar, d’una banda, la declaració que fa en afi rmar que «és un deure i un dret de tot bolivià participar en la conservació i ús sostenible dels recursos biològics, culturals i dels ecosistemes naturals»; d’altra banda, també és signifi cativa la declaració de «Domini originari» de la diversitat biològica. L’article 2 estableix el següent:

El patrimoni natural i la diversitat biològica són de domini originari de l’Estat, constitueixen recursos d’interès públic i formen part de la integritat territorial de la República.

També la República Dominicana ha traçat una línia similar a la de Costa Rica, amb un Projecte de llei ben articulat i d’una certa ambició normativa.

Del segon grup d’exemples, amb lleis que estan comptant amb el rebuig popular i de determinats grups conservacionistes, podríem destacar els de Brasil i Mèxic (Chiapas).

Al Brasil el març del 2005 es va aprovar la Llei de biodiversitat, que va generar molta polèmica ja que permet el cultiu de transgènics i la investigació de cèl·lules mare, encara que segueix la prohibició de la clonació humana. La Llei, en habilitar l’ús de llavors transgèniques i, en aquest sentit, autoritzar la investigació, el cultiu i la venda d’«organismes genèticament modifi cats», suposa un primer trencament d’una línia molt curosa contra els OMG i la repercussió que aquests organismes alliberats poden comportar en el medi natural i sobre la riquesa biològica.

El cas de Mèxic (una llei per a Chiapas), el Projecte de llei de biodiversitat ha patit rebuig per ignorar els pobles indígenes. L’anomenada Xarxa de Drets Humans de Chiapas s’ha oposat fermament al projecte. El 22 de juny de 2005, en un butlletí de premsa, s’ha pogut llegir que la Xarxa de Drets Humans de Chiapas va anunciar la seva posició de rebuig frontal al Projecte de llei per a la conservació de la biodiversitat i la protecció ambiental de l’Estat de Chiapas, i va sol·licitar al governador de l’Estat d’abstenir-se de presentar el projecte. També va sol·licitar que s’iniciés un procés de construcció d’un nou projecte legislatiu a partir de la consulta als pobles indígenes, a la societat chiapaneca i al moviment nacional i internacional de protecció de la biodiversitat, del medi ambient i dels drets humans.

Aquests grups consideren que, en realitat, estem davant d’una llei de foment dels cultius i comercialització dels productes transgènics en favor de les transnacionals agrobiotecnològiques. També argumenten que aquesta llei deixarà desprotegits els consumidors, aguditzarà la contaminació genètica, deixarà en poques mans el control de les llavors i l’alimentació, i durà a la desaparició de cultures de les zones amb major biodiversitat, com són els boscos blaus de l’Estat de Chiapas.

6.1.2. La via legislativa: experiència en dret espanyol

A l’Estat espanyol, la proposta pionera la va encapçalar la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, amb una proposta transversal, integradora, una espècie de constitució sobre la biodiversitat, que va arribar a ser aprovada com a Projecte de llei


i tramesa al Parlament. Tot i superar el tràmit en el Ple que prenia en consideració el projecte, rebutjava l’esmena de devolució i aprovava la seva tramitació, el calendari parlamentari no va possibilitar que superés la discussió en comissió i una ulterior aprovació com a Llei. La dissolució del Parlament va comportar l’acta de defunció de la iniciativa, tot i tractar-se d’una opció omnicomprensiva a tenir molt present —tot i la manca de maduració d’un text al qual va mancar temps per tal de ser elaborat curosament, si ens atenem a la complexitat i extensió.

El segon intent, amb un tràmit més avançat i amb possibilitats de prosperar dins la present legislatura (2003-2007), és el de les Illes Canàries. La comunitat canària aposta per una proposta temàtica, molt centrada i limitada en els aspectes del CDB. Així, se centra en les espècies silvestres; les races i cultius autòctons; el control de les exòtiques; els recursos genètics; i la investigació en matèria del patrimoni genètic de la diversitat biològica.

El Projecte de llei proclama com a objecte els següents ítems: fi xar el règim jurídic general de conservació de les poblacions i espècies de fauna, fl ora i fongs silvestres, així com de les races i conreus autòctons de Canàries; promoure el coneixement de la biodiversitat i establir el corresponent seguiment de l’estat de conservació dels seus components; constituir un règim de bioseguretat enfront de formes biològiques invasores i organismes modifi cats genèticament; establir els elements fi nancers, orgànics i coercitius necessaris per a la seva aplicació; orientar o regular els aprofi taments dels recursos biològics segons principis de conservació, ús equilibrat i equitat; distribuir les competències en matèria de biodiversitat entre les administracions públiques canàries.

Uns dels aspectes a destacar és el relatiu a la conversió en bé públic d’un important aspecte de la diversitat biològica. Així, l’article 40 estableix:

Els recursos genètics, inclosos els bioquímics, dels endemismes canaris i de les races i conreus autòctons són béns de domini públic reservats a l’administració de la Comunitat Autònoma, la bioprospecció i aprofi tament dels quals podrà assumir directament o cedir en la forma i condicions que s’estableixen en la present Llei.

La Llei fa més d’un any que es troba en tramitació i ha necessitat ja de tres pròrrogues pel que fa a la presentació d’esmenes i la consegüent negociació parlamentària, cosa que dóna una idea de les difi cultats que també a Espanya pot comportar l’impuls d’iniciatives legislatives en matèria de conservació de la diversitat biològica en el marc del CDB.

D’altra banda, el Ministeri de Medi Ambient ha anunciat que presentarà pròximament un Projecte de llei de biodiversitat en desenvolupament del CDB, que, a més, incorporarà les determinacions sobre requisits exigibles a la fi gura de parc nacional en el marc del procés de transferències dels parcs nacionals a les comunitats autònomes; tot això arran de la sentència del Tribunal Constitucional, que va atorgar la gestió d’aquests espais a les autonomies, mentre que a l’Estat li reserva la redacció del Pla director de la Xarxa de Parcs Nacionals. Aquesta nova


Llei de biodiversitat podria rebre l’impuls defi nitiu en el moment que les comunitats autònomes assumeixin les competències de la gestió dels parcs nacionals. Una Llei de biodiversitat en el marc de l’Estat podria alleugerir algunes de les difi cultats apuntades per raons competencials, que difi culten el reeiximent de les iniciatives viscudes fi ns ara —a les quals podem afegir els intents d’altres autonomies que no han arribat a confi gurar un projecte de llei de biodiversitat malgrat haver-ho intentat.

6.2. La via de les estratègies

6.2.1. L’estratègia europea

En desenvolupament i aplicació del CDB, Europa ha anat elaborant tota una sèrie de documents de caràcter genèric que articulen la implementació efectiva per remissió a les estratègies «nacionals» de cada estat membre de la UE. L’abast mundial de la reducció o pèrdua de biodiversitat i la interdependència de les diferents espècies i ecosistemes a través de les fronteres nacionals, exigeixen mesures internacionals concertades, que en el cas de la UE poden articular-se mitjançant l’estructura de política ambiental comuna. El marc d’actuació és el CDB, que va ser ratifi cat per la Comunitat Europea el 21 de desembre de 1993. L’estratègia a Europa s’articula sobre la base dels tres objectius del CDB, a saber: la conservació de la diversitat biològica, l’ús sostenible dels seus components i el repartiment just i equitatiu dels benefi cis derivats de la utilització dels recursos genètics. D’altra banda, l’article 6 del Conveni exigeix específi cament a cada part:

Elaborar estratègies, plans o programes nacionals per a la conservació i l’ús sostenible de la diversitat biològica o adaptar a tal fi les estratègies, plans o programes existents, que hauran de refl ectir, entre altres coses, les mesures establertes en el present Conveni que siguin pertinents per a la part contractant interessada; i «integrar, en la mesura del possible i segons procedeixi, la conservació i l’ús sostenible de la diversitat biològica en els plans, programes i polítiques sectorials o intersectorials».

La Conferència de les parts ha facilitat orientacions addicionals per a l’elaboració d’aquesta estratègia. La Unió Europea podria ocupar un paper precursor a escala mundial en el foment dels objectius del CDB, no només per satisfer les obligacions jurídiques del CDB, sinó també per respondre a les expectatives i aspiracions dels ciutadans, que, a més dels valors econòmics i ambientals demostrats que la diversitat biològica hi conté, cal que incorporin també el principi ètic de prevenció d’extincions evitables. L’estratègia comunitària de biodiversitat ha d’oferir el marc per elaborar les polítiques i instruments a fi de complir les disposicions del CDB. El primer informe de la Comunitat Europea a la Conferència de les parts en el CDB facilità una avaluació succinta de la importància i l’estat de la biodiversitat en la Unió Europea. També va oferir un panorama general de les iniciatives


i instruments de la Comunitat, en curs i prevists, conduents a l’assoliment dels objectius del CDB.

6.2.2. L’estratègia espanyola

En el cas d’Espanya, la situació és força incerta. Espanya, en compartir i perseguir aquests mateixos objectius, va ratifi car dit Conveni el dia 21 de desembre de 1993, integrant-se així en el conjunt d’estats que han vist en ell un estímul per incorporar el principi de la conservació de la diversitat biològica en les seves polítiques sectorials. Per això, i com a resposta a aquesta obligació acceptada, es va elaborar una estratègia nacional. El procés d’elaboració es va desenvolupar sota la idea de la més àmplia participació per part dels col·lectius interessats en la seva temàtica, que, donada la importància de l’objectiu, incorporaven al conjunt de la societat mitjançant representants legals de col·lectius i interessos socials. És així com una sèrie de taules sectorials de treball, constituïdes per l’administració general de l’estat, les comunitats autònomes, l’administració local, els investigadors i centres d’investigació, les organitzacions no governamentals dedicades a temes ambientals i els agents socials van aportar tot un seguit d’idees i informació que serviren per confi gurar l’Estratègia espanyola.

Malgrat tot, sorgeix una problemàtica derivada del caràcter de «soft law» que caracteritza l’estratègia: aquesta no té emparament de norma jurídica i, de fet, ha estat oblidada als calaixos del Ministeri de Medi Ambient. La seva posada en pràctica efectiva és més que qüestionable. Ara bé, a l’Estratègia s’estableix un marc general per a la política nacional de conservació i utilització sostenible de la diversitat biològica, es diagnostica l’estat de la nostra biodiversitat, s’identifi quen els processos que estan causant el deteriorament i els sectors productius que els provoquen, i s’indiquen tant les directrius que per complir amb la fi nalitat proposada hauran de seguir els futurs plans sectorials i programes específi cs, com algunes de les mesures que l’Estat, les comunitats autònomes, les corporacions locals i la societat en general hauran d’adoptar. D’acord amb el nou enfocament marcat pel conveni, es plantegen en aquesta estratègia com a punts fonamentals per a la seva aplicació l’adopció de mesures en relació amb la conservació in situ, ex situ i l’ús sostenible, l’accés als recursos genètics i a la tecnologia, incloent la biotecnologia, i la distribució equitativa dels benefi cis resultants de la utilització d’aquests recursos.

La utilitat, per tant, de l’Estratègia estarà en funció del grau d’infl uència que arribi a tenir en els distints àmbits socials, no només en el desenvolupament dels sectors econòmics, sinó en els camps de l’educació, investigació, oci i cultura, i, en general, en el necessari canvi d’actituds cap a la naturalesa al qual la nostra societat està obligada. El problema és, essencialment, d’estructura i disseny de l’aplicació efectiva que se’n pugui fer.

Per altra banda, l’Estratègia mateix enuncia que no s’ha entendre com un document més, producte d’un altre conveni de conservació sense majors efectes.


El CDB aporta diverses novetats respecte de la llista de convenis internacionals dispersos, que ja hem enunciat. El seu caràcter globalitzador quant al concepte de conservació, com s’ha indicat, el situa per sobre de la resta d’acords en vigor. Per això, l’Estratègia ha de donar resposta no només als compromisos adquirits per l’Estat espanyol amb la ratifi cació del Conveni sobre diversitat biològica, sinó també a tots els que es deriven de la signatura d’altres convenis, d’acords internacionals i de les normes de la Unió Europea, així com els que es deriven del text mateix. L’Estratègia conté les línies bàsiques de la futura modifi cació de la Llei 4/1989, de conservació dels espais naturals i de la fl ora i fauna silvestres, per tal d’incorporar en el seu text els mecanismes per elaborar i aplicar les noves polítiques públiques de biodiversitat, atès que, des de 1989, tot el sector ha variat profundament tant en el seu desenvolupament (eclosió de la biotecnologia) com en les seves concepcions globals (el concepte mateix de biodiversitat es va popularitzar amb posterioritat) i en la seva experiència viscuda a la Unió Europea (la Directiva 92/43/CEE, sobre conservació dels hàbitats naturals i de fl ora i fauna silvestres, o d’hàbitats, la seva peça cabdal, és de 1992) i en les comunitats autònomes i corporacions locals —acció que no s’ha materialitzat.

Finalment, l’Estratègia espanyola s’ha d’entendre com el pont natural entre l’Estratègia europea i les que elaborin les comunitats autònomes com a responsables de l’aplicació de mesures i accions sobre el territori. És necessària l’adient harmonització entre aquesta estructura en cascada —les estratègies autonòmiques, l’espanyola i l’europea han de donar com a resultat un esquema coherent.

6.2.3. Les estratègies autonòmiques

Si bé com ja s’ha comentat la Llei 12/1985, d’espais naturals, va suposar un intent transversal per a la integració de la biodiversitat com a objecte fonamental de protecció jurídica, com establia l’article 1 («protegir, conservar, gestionar i, si escau, restaurar i millorar la diversitat genètica, la riquesa i la productivitat dels espais naturals de Catalunya»), la biodiversitat, com a tal, no ha estat fi ns a un temps molt recent específi cament considerada en les accions que, tant des de la societat civil com des dels governs locals i autonòmic, s’han emprès a Catalunya. Això no obstant, la diversitat natural ha representat uns dels elements que més presents han estat davant els processos de selecció dels espais de protecció especial o d’interès natural inclosos en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN), junt amb d’altres factors socioeconòmics o polítics.

Malgrat tot, com a resposta a l’esquema en cascada que hem comentat, el Govern de la Generalitat va acordar l’any 1996 impulsar l’elaboració d’una estratègia pròpia per a la conservació i l’ús sostenible de la diversitat biològica de Catalunya. En el mateix sentit es va pronunciar el Parlament de Catalunya amb una resolució aprovada el 8 d’octubre de 1997. Amb això, es va encetar un procés participatiu dirigit a l’establiment d’una Estratègia catalana per a la conservació i l’ús sostenible de la diversitat biològica; la participació efectiva de la comunitat


científi ca catalana en les tasques de preparació de l’estratègia es va canalitzar a través de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC-ICHN), que va rebre l’encàrrec d’avaluar l’estat de conservació dels diferents components de la biodiversitat a partir dels coneixements existents. El procés va comptar amb la participació d’una quarantena d’especialistes com a coordinadors i més d’un centenar de col·laboradors.

Està clar que l’Estratègia catalana s’ha d’integrar plenament en els plantejaments de les estratègies anàlogues d’abast territorial superior —com a efectes d’aquesta concepció en cascada. D’altra banda, les propostes s’hauran d’atenir a la realitat i la problemàtica específi ques que la biodiversitat planteja a Catalunya. Un dels problemes per a una correcta diagnosi i consegüent aplicació de polítiques de conservació objectives, rau en el limitat coneixement que se’n té i la feble estructura d’instruments científi cs, tècnics, jurídics, socials i polítics disponibles al nostre país —on la inversió en I+D+I és marginal.

Una de les aspiracions de l’Estratègia és que esdevingui un document operatiu, amb objectius i accions, capaç de ser assumit i aplicat per les administracions públiques i pels sectors socials i econòmics. Per això, l’objectiu bàsic i central de tota estratègia de conservació i ús sostenible de la diversitat biològica, ha de consistir a capgirar la tendència imperant en l’actualitat de la progressiva reducció o pèrdua de la diversitat d’ecosistemes, d’espècies i de riquesa genètica, fi ns a assolir-ne un estat de conservació satisfactori que sigui alhora compatible amb el desenvolupament. Un bon exemple d’estratègia operativa el planteja Navarra, que n’és tot un paradigma i que ha encetat la segona etapa temporal d’aplicació. Pel que fa a la Comunitat de les Illes Canàries, l’articulació d’una llei encara no aprovada i d’una estratègia més avançada, amb el projecte BIOTA ja implantat, que confi gura el Banc de Dades de Biodiversitat, planteja un escenari a observar atentament perquè, almenys com a model formal, pot representar un bon exemple.

. Una reflexió final: l’opció per a Catalunya

A la vista del ràpid repàs fet sobre el marc normatiu que incideix en l’objectiu de conservació de la diversitat natural, podem reprendre ara la pregunta de si el dret pot formar part del conjunt de respostes a la pèrdua de valors ecològics que experimenta el nostre entorn. Evidentment, la resposta és que el dret no pot romandre aliè i ha de passar a formar part, quantitativament rellevant, de les solucions requerides per afrontar seriosament la problemàtica constatada a tots els nivells. La Declaració de Llemotges de 1990, sobre el dret ambiental, va proclamar que «El dret ambiental no és un simple apèndix de les polítiques ambientals, és el mitjà privilegiat per a tota la política en favor del medi».

El problema és delimitar com pot el dret respondre positivament i amb quin grau d’efi ciència i efi càcia, atès que la concepció del dret com a resposta als problemes socials, o millor, com a resposta a determinats fets percebuts com a


problemes per la societat i que esperen una solució, ha variat al llarg de la història i no sempre ha comptat amb la internalització social necessària per resultar una resposta efectiva, alhora que socialment acceptada i assumida. Aquesta refl exió és la que ens pot conduir vers una opció normativa adequada als interessos de la preservació de la diversitat natural de Catalunya, encara que també cal manifestar que la legislació no pot ser l’única resposta ni es pot pensar que amb una llei tot queda resolt, idea que sovint s’imposa quan sorgeix un problema i, en comptes d’atacar-lo amb les eines disponibles, es crea una nova llei que contribueix, de manera ferma, a la hipertròfi a del sistema de normes que s’ha convertit en un signe dels nostres temps.

Ara bé, si es vol contribuir decididament a la preservació de la diversitat natural, caldrà incrementar el nombre d’espais naturals protegits, en els quals caldrà conjugar aspectes de protecció de la biodiversitat amb les activitats de desenvolupament endogen, fi ns i tot amb productes amb identifi cació de marca o etiqueta pròpies que permetin el desenvolupament econòmic de les poblacions locals i dinamitzin el medi social en favor de la conservació. Amb això caldrà obrir les portes a la indispensable solidaritat col·lectiva i a la implicació social en la conservació. Alhora, caldrà articular adequadament els instruments de planifi cació i de gestió, quelcom essencial per assolir aquestes fi nalitats. Un exemple: les grans transformacions agrícoles van en detriment de la biodiversitat, per tant caldrà avaluar clarament aquests efectes, les seves implicacions científi ques, farmacològiques i turístiques, i defi nir possibles alternatives a determinats models de desenvolupament agrícola que no contribueixen a cobrir els objectius d’harmonització entre desenvolupament i conservació.

També la interconnexió dels espais naturals de protecció especial, mitjançant corredors ecològics, és una necessitat a desenvolupar sota una perspectiva social, ecològica i econòmica, en què l’agricultura ecològica pot representar un potencial efectiu per a la implantació d’un desenvolupament rural que aportaria benefi cis en favor de la qualitat ambiental i de vida de les persones a més d’una millora de la qualitat global dels ecosistemes. Tot això comporta abordar temes delicats com el de l’alliberament dels organismes modifi cats genèticament, la pèrdua de la riquesa de races i cultius autòctons, o el de l’acció coordinada en espais sotmesos a competències estatals, com ara el medi marí.

La línia estratègica que s’hauria de dur a terme per afrontar la protecció de la biodiversitat és precisament aquesta: prendre en consideració la protecció de la biodiversitat, en tota la seva extensió. Ara bé, això s’ha de fer d’una manera transversal, incidint en totes les polítiques sectorials de manera que pugui conformar-se una espècie de constitució ambiental amb la protecció de la biodiversitat, de la geodiversitat i del paisatge, com a eixos centrals.


Bibliografia

Belshaw, Ch. (2005). Filosofía del medio ambiente. Razón, naturaleza y preocupaciones humanas. Madrid: Editorial Tecnos.

Cano Murcia, A. (2004). Diccionario legal de medio ambiente. Cizur Menor, Navarra: Th omson Aranzadi.

Escribano Collado, P.; López González, J. I. (1980). «El medio ambiente como función administrativa». Revista Española de Derecho Administrativo. (REDA), número 26, p. 367-385.

Gore, A. (1993). La Tierra en juego. Ecología y conciencia humana. Barcelona: Emecé Editores.

Martin-Bidou, P. (1999). «Le principe de précaution en droit international de l’environnement». Revue Générale de Droit International Public, tom 103, núm. 3, p. 631-666.

Margalef i López, R. (1981). Perspectivas de la teoría ecológica. Barcelona: Blume. (Blume Ecología).

Margalef i López, R. (1992). Ecología. Barcelona: Editorial Planeta.Martín Mateo, R. (1997). Tratado de derecho ambiental. Vol. III: Recursos naturales.

Madrid: Trivium..Mayor Zaragoza, F. (1997). «Prefacio», dins Goodland: Medio ambiente y

desarrollo sostenible: Más allá del informe Brundtland. Madrid: Trotta.Ost, F. (1996). Naturaleza y Derecho. Para un debate ecológico en profundidad.

Bilbao: Mensajero.Parejo Alfonso, L.; Jiménez Blanco, A.; Ortega Álvarez, L. (1998). Manual de

derecho administrativo. Vol. 1: Parte general. 5a edició. Barcelona: Ariel.Prieur, M. (2004). Droit de l’environnement. París: Dalloz.Romi, R. (2004a). L’Europe et la protection juridique de l’environnement. Collection

Environnement. París: Victoires-Éditions.Ros i Aragonés, J. (2004). El segle de l’ecologia. Els problemes del medi ambient (i

algunes solucions). Alzira: Edicions Bromera. Publicacions de la Universitat de València.

Schumacher, E. F. (1979). Lo pequeño es hermoso. Madrid: H. Blume. (La versió original data de 1973 i va publicar-se amb el títol Small is Beautiful: a Study of Economics as if People Mattered.)

Serrano Moreno, J. L. (1992). Ecología y derecho: Principios de derecho ambiental y ecología jurídica. Granada: Comares.

BLOC 2. ESPAIS NATURALS,

BIODIVERSITAT I CUSTÒDIA DEL TERRITORI

ESPAIS NATURALS, BIODIVERSITAT I CUSTÒDIA DEL TERRITORI

Josep Germain i Otzet

Geògraf i diplomat en Enginyeria Ambiental, coordinador de l’Estratègia catalana per a la conservació i ús sostenible

de la biodiversitat i de l’Avaluació del sistema espais naturals protegits de Catalunya, membre de la ICHN

Per garantir la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat, cal disposar d’un ampli ventall de mesures i instruments, entre els quals els de tipus normatiu. És, doncs, necessari comptar amb una normativa específi ca sobre la biodiversitat, però no és l’únic instrument de què caldrà dotar-se si realment es vol aconseguir el difícil repte de conservar-la i utilitzar-la de manera sostenible.

El conveni internacional sobre la biodiversitat, impulsat durant el procés de la Cimera de la Terra de l’any 1992, ja proposa als estats que en són parts contractants que estableixin en el seu àmbit, o en l’àmbit regional, una estratègia per a la conservació i l’ús sostenible de la diversitat biològica, de manera que s’estableixin els objectius que es volen assolir, els actors implicats i els mitjans necessaris, entre els quals cal comptar amb els instruments de caire normatiu.

La Institució Catalana d’Història Natural va coordinar els treballs de base per a l’elaboració d’una estratègia catalana per a la biodiversitat i va lliurar l’any 2000, al llavors Departament de Medi Ambient, un informe sobre l’estat de la biodiversitat a Catalunya i una proposta d’actuacions necessàries per a la seva conservació i ús sostenible. Entre altres mesures ja es proposava l’elaboració d’una llei de conservació de la natura a Catalunya.

Malgrat aquest treball previ, a Catalunya encara no es disposa d’una estratègia per a la biodiversitat, tot i les resolucions del Parlament de Catalunya a favor seu i un parell d’intents del Departament de Medi Ambient que van acabar fracassant per manca de voluntat política de tirar-la endavant.

Possiblement hagués estat més lògic reprendre el fi l de l’estratègia per a la biodiversitat abans de redactar una llei específi ca sobre la seva conservació i ús sostenible, però atès el retard que es porta en relació amb aquesta matèria, el realisme possiblement aconselli començar per on sigui possible i evitar continuar en aquest llarg període d’inacció que ha caracteritzat els darrers anys.


. Els diferents components de la biodiversitat

A l’hora de pensar en el marc en el qual s’ha de situar una futura llei sobre la biodiversitat i el patrimoni natural, caldrà diferenciar tota una sèrie de factors externs que, amb més o menys mesura, afecten la biodiversitat i el patrimoni natural en general, d’aquells altres aspectes específi cs de la biodiversitat que poden ser objecte d’una regulació més concreta per part d’aquesta futura llei.

Entre aquests factors externs —que a vegades poden tenir una incidència decisiva sobre la biodiversitat— es troben les diferents polítiques sectorials (agricultura, urbanisme, transport, etcètera), els aspectes de caire legal i econòmic (competències entre les diferents administracions, fi scalitat, etcètera) i les característiques socials de cada país. Tot aquests elements es tractaran durant aquesta jornada de debat sobre la Llei de la biodiversitat i el patrimoni natural en altres blocs (bloc 3 i bloc 4), però algunes qüestions relacionades amb el marc legal, especialment en tot allò que fa referència als tractats internacionals, i amb algunes qüestions relacionades amb la participació social, es presentaran també en aquesta ponència.

Possiblement no deu ser factible regular des d’una llei sobre la biodiversitat tots aquests factors externs, però sí que es poden establir tot un seguit de directrius o preveure els mecanismes adients per vetllar perquè les diferents polítiques sectorials, econòmiques i socials no incideixin de manera negativa sobre la conservació de la biodiversitat i per garantir que el seu ús es faci de manera sostenible.

De tots aquells aspectes més directament relacionats amb la biodiversitat, els que la Llei sobre la biodiversitat i el patrimoni natural pot regular de manera directa i exclusiva, aquesta ponència tracta de tot allò que fa referència a la planifi cació i la gestió, mentre que el bloc 5 incideix de manera específi ca en el coneixement i la recerca sobre la biodiversitat i en l’avaluació de l’efectivitat de polítiques que s’hi apliquen.

El concepte de biodiversitat va entrar no fa gaires dècades en el llenguatge científi c i progressivament s’ha anat popularitzant fi ns a arribar a ser d’ús habitual en el llenguatge polític i de determinats col·lectius socials. Tot i així, no sempre es comprèn adequadament el seu abast i sovint s’utilitza de manera limitada i sense considerar totes les seves implicacions.

El Conveni sobre la diversitat biològica de l’any 1992 defi neix clarament els tres nivells sobre els quals s’estructura la biodiversitat: ecosistemes i hàbitats, espècies i comunitats i gens i genomes. És, doncs, d’acord amb aquests tres nivells que caldrà estructurar la futura Llei sobre la biodiversitat, ja que tots ells formen part intrínseca del concepte de biodiversitat i no es pot concebre aquesta deixant de banda alguns dels seus components.

En relació amb els ecosistemes i els hàbitats caldrà desenvolupar mesures genèriques d’aplicació al conjunt del territori i mesures específi ques per a determinats espais i hàbitats: espais naturals protegits, hàbitats o ecosistemes

Espais naturals, biodiversitat i custòdia del territori

vulnerables, etcètera. En aquest punt també caldrà tractar totes aquelles qüestions que fan referència a la connectivitat i al manteniment de la funcionalitat dels ecosistemes i a la restauració d’hàbitats, especialment importants aquestes darreres en aquells sectors de Catalunya més densament poblats.

Pel que fa a les espècies i a les comunitats, correspondrà a la futura llei sobre la biodiversitat adoptar, també, mesures de caire general per al conjunt de les espècies, però haurà d’incidir de manera especial en les espècies rares, amenaçades i endèmiques, tant de la fauna com de la fl ora. De manera específi ca caldrà també tenir presents els requeriments de conservació de les varietats agrícoles i les races ramaderes tradicionals, sovint oblidades de les polítiques de conservació.

Aquests mateixos grups d’espècies seran, també, els més importants a l’hora de defi nir les prioritats de conservació del patrimoni genètic. És per aquest motiu que les polítiques de conservació que es puguin adoptar hauran de tenir un clar component de conservació in situ, sobre el terreny, però hauran d’estar necessàriament complementades per mesures ex situ, com és el cas de bancs de llavors o de germoplasma, jardins botànics o parcs zoològics, col·leccions naturalistes, etcètera.

D’altra banda, no s’ha d’oblidar la biodiversitat marina, ja que aquesta sovint ha estat poc considerada per les polítiques conservacionistes, de manera que, a l’hora de regular la conservació i l’ús sostenible de les espècies de la fauna i de la fl ora terrestre o aquàtica continental, també caldrà afegir les pròpies dels diferents ambients marins.

Cal recordar que en el títol d’aquestes jornades es fa esment, de manera conjunta, de la biodiversitat i del patrimoni natural, atès que també hi ha determinats components del medi natural que han de ser objecte de conservació i d’un ús sostenible malgrat que no es tracti d’éssers vius; aquest és el cas dels medis geològic, geomorfològic, paleontològic, i de l’hidrològic.

Finalment, per tancar aquest ràpid repàs de què s’inclou dins els conceptes de biodiversitat i patrimoni natural, cal no oblidar que el conjunt de mesures que es puguin establir han de ser aplicades per cada un dels diferents sectors i agents socials, de manera que mentre determinades normes estaran directament previstes per a la Generalitat de Catalunya, altres aniran dirigides a l’administració local o al cada cop més actiu grup format per les institucions, associacions i empreses amb incidència sobre la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat i del patrimoni natural en general.

De manera esquemàtica, s’expressen en la taula 1 els diferents components de la biodiversitat i els diferents àmbits en els quals es considera que caldria desenvolupar la futura llei de la biodiversitat i del patrimoni natural, tal com s’ha comentat, també, de manera sintètica en els paràgrafs anteriors.


. De l’Estatut d’Autonomia als tractats internacionals

És especialment oportú obrir el debat sobre el contingut de la futura llei sobre biodiversitat i patrimoni natural en el moment que s’està elaborant també la nova proposta d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, atès que l’actual estatut no va esgotar el sostre de competències que en matèria de conservació i ús sostenible de la biodiversitat i del patrimoni natural li permetia la Constitució espanyola.

Mentre que la Generalitat de Catalunya té competències exclusives pel que fa a espais naturals, no és així en altres matèries relacionades amb la biodiversitat, ja que actualment es troba supeditada, en alguns casos, per pròpia voluntat, i en altres, per omissió, a la legislació estatal. És en aquest punt on caldria vetllar perquè en totes aquelles matèries susceptibles de ser regulades per la futura llei de la biodiversitat i el patrimoni natural, el nou Estatut d’Autonomia atorgués a la Generalitat de Catalunya les competències exclusives.

D’altra banda, també caldrà procurar que el nou Estatut d’Autonomia prevegi fórmules permanents de coordinació i cooperació amb altres administracions i organismes d’àmbit autonòmic i internacionals en el marc de les diferents unitats naturals i territorials en les quals es troba inserit el territori de Catalunya.

Una qüestió que mereix una atenció especial des del punt de vista jurídic, té a veure amb els tractats internacionals ratifi cats per l’Estat espanyol i les directives comunitàries que, relacionades amb la biodiversitat, són d’aplicació a Catalunya. En aquest punt convé recordar que nombrosos espais naturals i una llarga llista d’espècies de la fauna i de la fl ora es troben protegits per aquesta normativa internacional o europea sense que això quedi refl ectit de cap manera en la legislació catalana.

Dels molts exemples que es podrien posar sobre la manca de coherència entre el que preveu l’actual legislació catalana en matèria de biodiversitat i patrimoni natural i les obligacions contretes a escala internacional, se’n podrien mencionar alguns de força emblemàtics. Així, es pot recordar que mentre la legislació catalana requereix l’informe preceptiu del Consell de Protecció de la Natura prèviament a la declaració de tot nou espai protegit o a la modifi cació dels seus límits, aquest organisme resta al marge quan es designa un nou espai protegit en aplicació de la normativa internacional.

La futura llei de biodiversitat i patrimoni natural hauria, doncs, de garantir que els objectius de conservació dels diferents tractats internacionals estiguin inclosos dins la legislació catalana, així com cercar una equiparació entre les fi gures internacionals de protecció dels espais naturals i les categories de protecció de les espècies i les fi gures de protecció catalanes i establir els mecanismes de gestió pertinents. I tot això sense oblidar de preveure la seva participació en els comitès estatals i en les reunions de les parts contractants d’aquests tractats internacionals.


2.1. La planifi cació de la conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural

Actualment, la planifi cació i l’ordenació del medi natural fora dels espais protegits es porta a terme predominantment des de l’urbanisme (plans directors i territorials, pla costaner, llei del paisatge, etcètera), mentre que l’administració ambiental no disposa d’instruments de planejament específi cs —ni a escala del país ni a escala comarcal o local— per a la conservació del medi natural. Aquesta situació s’ha accentuat més encara a partir de les recents reformes de la normativa d’urbanisme, ja que cada vegada deixa menys marge d’actuació per a propostes que no estiguin clarament vinculades amb l’urbanisme.

Aquesta situació fa que les polítiques ambientals d’abast territorial acabin subordinant-se a les prioritats d’altres sectors o que s’apliquin a partir d’uns instruments pensats per a altres fi nalitats i que no sempre responen als criteris ambientals. És indubtable que aquesta mancança no respon a una falta de previsió tècnica sinó que és un refl ex clar de la manca de voluntat política que hi ha hagut fi ns ara de dotar les polítiques ambientals dels instruments necessaris per assolir els seus objectius i de fer-ho amb la necessària seguretat jurídica.

Aquesta situació es pot exemplifi car quan es comprova que l’administració ambiental disposa d’inventaris complets sobre les zones humides o els geòtops i les geozones de Catalunya, però que no s’han traduït en un catàleg, pla o altre instrument legal que els doni suport. Una situació similar es podria trobar en els diferents requeriments de protecció general del territori i d’interès per a la conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural, que preveia el Pla territorial general de Catalunya i que tampoc s’han desenvolupat: espais de lligam o de relació entre els espais del PEIN, sòls d’especial interès agrícola o forestal, elements morfològics identifi catius del territori, etcètera.

Algunes iniciatives comarcals i locals de conservació del conjunt del seu patrimoni natural tampoc troben un marc legal —llevat de l’urbanístic— on emparar-se. És per tots aquests motius que caldria disposar d’una fi gura de planejament específi ca per a la protecció del medi natural que sigui d’aplicació al conjunt del territori, no només a un determinat espai natural, sense que calgui fer-ho a través del planejament urbanístic, tot preveient, alhora, les diferents escales a les quals s’hauria de poder aplicar aquesta fi gura de planejament: conjunt del país, una comarca o un municipi.

Si se centra el tema de la planifi cació en els espais naturals protegits, les limitacions de l’actual Llei 12/1985, d’espais naturals, són importants, atès que només preveu que es puguin «formular i tramitar plans especials per a la protecció del medi natural i del paisatge, d’acord amb el que estableix la legislació urbanística», defi nició aquesta que el PEIN desenvolupa una mica més i ha donat peu a l’establiment de la fi gura de Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge, fi gura d’aplicació optativa i poc defi nida que gairebé només ha utilitzat el Departament de Medi Ambient i Habitatge.


La Llei d’espais naturals tampoc preveu que s’hagi d’elaborar un pla de gestió específi c per a cada espai natural protegit, malgrat que, des de tots els àmbits d’expertesa en gestió d’espais naturals es consideren imprescindibles els plans de gestió i els programes anuals d’actuació. Aquestes mancances de la llei d’espais naturals pel que fa a la planifi cació, s’han anat mig superant els darrers anys en les lleis o decrets de declaració de cada nou espai natural protegit, ja que preveuen que es redacti un pla de gestió per al nou espai objecte de protecció. Tot i així, a Catalunya encara hi ha força espais protegits que es gestionen des de fa molts anys i que no compten amb cap pla de gestió.

La futura llei de biodiversitat i patrimoni natural hauria de consolidar un esquema de planifi cació basat en les etapes següents: diagnosi dels valors del medi natural, llei o decret de declaració, pla especial de protecció, pla de gestió i ús, pla anual d’actuacions, memòria anual d’activitats i avaluació de resultats.

Pel que fa a la protecció dels espais naturals, resta comentar que sovint es disposa d’un ampli ventall de fi gures de protecció que van des de les que ofereixen un grau de protecció molt elevat (reserva natural integral, parc nacional, etcètera) fi ns a les que el grau de protecció és menor (parc natural, reserva natural, etcètera) o tenen una fi nalitat bàsicament preventiva (espai d’interès natural, àrea d’infl uència, etcètera). En tots aquests casos cal defi nir clarament quins són els objectius de protecció i els instruments de gestió de cada una d’aquestes fi gures, de manera que es garanteixi que s’apliquin d’acord amb els objectius de conservació que els correspon.

L’actual Llei d’espais naturals no ha desenvolupat de manera prou adequada fi gures de protecció específi ques per ser aplicades i gestionades per l’administració local ni mecanismes per reconèixer les iniciatives privades de protecció d’espais naturals. Aquestes limitacions s’han posat més en evidència els darrers anys, atès que s’han anat multiplicant les propostes i iniciatives endegades per l’administració local i les entitats privades sense disposar d’un marc normatiu i de planejament adequat.

Si en base a la normativa actualment existent i al seu desenvolupament, la planifi cació de la conservació dels espais naturals presenta algunes limitacions, la planifi cació de la conservació de les espècies s’ha d’enfrontar amb uns dèfi cits molt més greus.

La Llei 22/2003, de protecció dels animals, actualitza l’anterior llei del 1988, però bàsicament se centra en les espècies domèstiques i prorroga els articles de la llei del 1988 que fan referència a la fauna autòctona, motiu pel qual resten desfasats. A Catalunya no hi ha cap llei de protecció de la fl ora, solament es regula la recol·lecció o es protegeix un nombre mínim d’espècies. L’administració catalana no ha fet ni publicat cap llibre vermell de cap grup de la fauna ni de la fl ora seguint els criteris de la Unió Mundial per a la Natura (UICN).

D’acord amb tot això, no és d’estranyar que el nombre de programes de conservació d’espècies de la fauna sigui molt baix —els de la fl ora són inexistents—


i, sovint, sense suport legal, de manera que la seva aplicació queda supeditada a la bona voluntat, o possibilitats, dels tècnics responsables. Part d’aquests programes funcionen gràcies al suport econòmic del programa LIFE de la Unió Europea.

La futura llei de biodiversitat i patrimoni natural haurà de vetllar, doncs, per equiparar les mesures de protecció de la fl ora i de la fauna —incloses les varietats agrícoles i les races ramaderes— i consolidar un esquema de planifi cació basat en les etapes següents: catalogació de la fauna i de la fl ora, llibres vermells de les espècies amenaçades, plans de recuperació (mesures in situ i ex situ), decrets d’aprovació i avaluació dels resultats.

Resta solament comentar que les mesures de conservació de les espècies de la fauna i de la fl ora han d’anar aparellades amb les mesures de regulació de la captura o de la recol·lecció i, especialment, del comerç d’espècies, tant pel que fa a les autòctones com de les exòtiques, establint clarament els mecanismes d’aplicació de les previsions dels diferents tractats internacionals a Catalunya i, concretament, del Conveni sobre el comerç internacional d’espècies amenaçades de fauna i fl ora silvestres (Washington, 1973).

2.2. Gestionar de manera efectiva la biodiversitat i el patrimoni natural

Les dades obtingudes amb motiu de l’avaluació del sistema d’espais naturals protegits de Catalunya (2003), mostren que dels 148 espais naturals protegits que existeixen a Catalunya, només 36 disposen d’un òrgan gestor específi c. D’altra banda, a la pàgina web del Departament de Medi Ambient i Habitatge, hi fi guren 27 espècies de la fauna —però cap espècie de la fl ora— en relació amb les quals es diu que es porten a terme o s’hi han portat programes de conservació, tot i que en força casos es tracta només d’estudis i solament s’han aprovat legalment 6 programes de conservació.

Ja s’han comentat anteriorment les limitacions amb què s’ha d’enfrontar la planifi cació de la biodiversitat i del patrimoni natural, però quan es tracta de la gestió, es comprova amb facilitat que els dèfi cits són molt més grans. La futura llei sobre biodiversitat i patrimoni natural haurà de posar les bases per cercar un major equilibri entre la planifi cació i la gestió —és molt més fàcil, i econòmic, planifi car que gestionar—, però la gestió és també una qüestió de voluntats i prioritats, polítiques i socials, i la resolució de moltes qüestions no dependrà només de disposar d’una millor normativa sobre la matèria.

Hi ha, però, alguns aspectes en els quals la futura Llei de biodiversitat i patrimoni natural podrà incidir i, sense cap mena de dubte, fer aportacions especialment signifi catives. Sense pretendre ser exhaustius, tot seguit es presenten alguns exemples de qüestions relacionades amb la gestió dels espais naturals on aquestes millores podrien ser considerables.

Un aspecte essencial de la gestió d’un espai natural és el relacionat amb la participació de les diferents institucions i sectors socials, ja sigui a través del seu òrgan rector o de comissions assessores. Si es fa una valoració de l’existència, o


no, d’òrgans rectors i assessors a cada un dels actuals espais naturals de protecció especial, es veurà que no se segueix un model determinat i que aquesta diferència encara s’incrementa més quan s’analitza la seva composició, ja que tant la presència com el nombre de representants de diferents sectors varien força entre espais naturals protegits, així com la seva implicació real en la gestió, ja que mentre en un espai protegit un determinat sector social pot estar representat en el seu òrgan rector, en un altre no té ni representants en l’òrgan assessor.

Cal que la futura llei normalitzi els òrgans rectors i de participació de cada tipus de fi gura de protecció pel que fa a la seva denominació, estructura, composició i funcions, sempre deixant la possibilitat d’un tractament singular quan sigui justifi cat i procurant evitar caure en un localisme excessiu.

Un altre aspecte especialment signifi catiu a l’hora d’avançar en la millora de la gestió dels espais naturals protegits té a veure amb la capacitat del seu òrgan gestor d’incidir de manera efectiva sobre els projectes promoguts per altres administracions o sectors i susceptibles d’afectar l’espai objecte de protecció. Els òrgans rectors dels espais naturals protegits emeten informes preceptius amb relació a tots els plans, projectes o activitats que es preveu dur a terme en aquests espais, però les autoritzacions administratives atorgades per les administracions corresponents, no sempre inclouen, o respecten, les propostes dels informes preceptius elaborats pels òrgans gestors dels espais naturals protegits. D’altra banda, aquests mateixos òrgans gestors no solen tenir capacitat sancionadora i, sovint, fi ns i tot desconeixen com s’han resolt les denúncies que han tramès als organismes pertinents.

És bàsic, doncs, defi nir i concretar aquells supòsits en els quals, pel fet d’incidir sobre els objectius de conservació dels espais naturals protegits, caldria que l’òrgan gestor hagués d’emetre un informe preceptiu i vinculant en relació amb aquests plans, projectes o activitats. De la mateixa manera, caldria desenvolupar la capacitat executiva dels òrgans gestors en funció dels objectius de conservació de cada fi gura de protecció (decretar la nul·litat d’autoritzacions, ordenar la suspensió immediata d’activitats, disposar de capacitat sancionadora, etcètera).

Finalment, resta fer un darrer comentari sobre la conveniència que en una futura llei sobre biodiversitat i patrimoni natural s’integrin totes aquelles noves fórmules de gestió d’espais naturals i d’espècies que ja s’han començat a aplicar aquests darrers anys i que potser, si no s’utilitzen encara més, és perquè no compten amb un marc normatiu de suport.

Entre aquesta llarga llista de noves modalitats de gestió de la biodiversitat, caldria incloure-hi els diferents tipus d’associacions entre administracions i entitats (consorcis, patronats, etcètera), la delegació de la gestió per part de l’administració titular en organismes col·laboradors (associacions, empreses, etcètera), les iniciatives privades de protecció i el patrocini privat d’actuacions de conservació.

I de totes aquestes noves iniciatives, la custòdia del territori és, possiblement,


la que més impacte ha tingut aquests darrers anys i la que major necessitat té que es defi neixi i concreti el marc jurídic en el que s’ha de desenvolupar, especialment en tot allò que fa referència als contractes i convenis de conservació entre l’Administració i els propietaris privats i als acords entre els propietaris i les entitats de custòdia.

Gen

eral

itat

de

Cat

alun

yaA

dmin

istr

ació

loc

alIn

stit

ucio

ns-A

ssoc

iaci

ons-

Empr

eses

BIODIVERSITAT

CO

NT

INEN

TAL M

AR

INA

(terrestre i aquatica)

in situ ex situ

ECOSISTEMES I HÀBITATS

ESPÈCIES I COMUNITATS GENS I GENOMES

Conjunt del territori

Espais naturals protegits

Ecosistemes i hàbitats protegits

Connectivitat

Restauració d’hàbitats

Conjunt de les espècies

Espècies rares, amenaçades i endèmiques

Varietats agrícoles i races ramaderes

Exemplars singulars

Espècies rares, amenaçades i endèmiques

Varietats agrícoles i races ramaderes

ETNOBIODIVERSITAT

MEDI GEOLÒGIC, GEOMORFOLÒGIC, PALEONTOLÒGIC I HIDROLÒGIC

Coneixement Planificació Gestió Avaluació

Taula 1. Marc de desenvolupament normatiu dels diferents components de la biodiversitat i del patrimoni natural.

Aportacions de la fila i debat

1. Aportacions de la Fila 0

Genís Dalmau(regidor de Turisme de l’Ajuntament de Torroella i l’Estartit i empresari turístic, membre de l’Associació Catalana de Municipis)

Gràcies per convidar-me. Fins ara les intervencions han estat molt interessants i just volia fer una sèrie de refl exions, a escala local i d’altres, de coses que s’han anat dient, des de l’experiència al nostre municipi. El primer que voldria dir és que els ajuntaments volem participar activament en la protecció del territori. Això és molt clar en el nostre cas. El terme municipal de Torroella i l’Estartit té prop del 60% del territori en zona PEIN. El primer propietari és l’Ajuntament; un 20% del municipi és zona urbana i urbanitzable, i l’altre 20% que ens queda és zona agrícola. Tenim diferents zones d’alt


valor medi ambiental, altres zones molt degradades, zones molt protegides, zones que no ho són, i això, tenir unes zones amb diferents nivells de gestió, ens crea força distorsions a l’hora de posicionar-nos com a destí turístic. Tots vostès deuen conèixer les illes Medes, dins el nostre terme municipal, així com el Montgrí, la plana, tot el que és l’antiga desembocadura del Ter, el Ter Vell —on tenim un esquelet d’una urbanització a la qual anaven 450 cases, i que allà és, a la desembocadura del Ter—, la platja i Mas Pinell. Tots aquests espais, a escala municipal, ens trobem amb el problema que depenen de diferents administracions. Fins ara, respecte a tot això que us he dit, depenem de l’Estat —el Ministeri de Foment—, la conselleria d’Agricultura, la conselleria de Medi Ambient... També estem afectats per la zona maritimoterrestre de l’Estat, que depèn de la Direcció General de Costes, de Madrid; també tenim l’afectació del Pla director de protecció del litoral, que és d’una altra conselleria; tenim una zona portuària amb 838 amarradors, que depèn de Ports de la Generalitat, en la qual sembla que tenim tots els números per doblar la superfície d’amarradors si no es fan més ports. Tenim pressions per un costat, per protegir, cosa que ens sembla molt bé a escala municipal, i així hi hem apostat, però també tenim altres pressions perquè acabem de contribuir una mica més al progrés, i això ens crea o crearà problemes.

Sí que, de forma general, volia dir que creiem en la participació del món local en la gestió dels espais protegits, entenent el món local com l’administració municipal i la ciutadania, la gent del territori. En el nostre cas tenim aprovada l’Agenda 21 local. Hi ha tots uns òrgans de participació que ja preveuen tot això. Tenim diferents entitats amb diferents inquietuds al territori. En el nostre cas, és una qüestió de principi. També donem el màxim suport respecte a la gestió del territori al tema de competència i recursos dels ajuntaments. A escala municipal sí que hi ha una aposta clara per seguir endegant programes per la protecció del medi; acabem de tancar un programa Life, i ara n’encetem un altre amb l’Ajuntament de Pals. Estem amb un FEDER; per tant, hi ha una inquietud a escala municipal pel que fa referència a la protecció del territori. Però tothom sap que així que protegim un espai, posem en valor un espai, i nosaltres tenim 35.000 llits turístics, estem al bell mig de la Costa Brava, i, per tant, en posar en valor un espai, estem fent una mena de crida, i, per tant, els visitants s’interessen per aquests llocs. Un exponent molt clar és el de les illes Medes, amb tot el que comporta de coses bones i coses dolentes. L’etern problema de quina és la capacitat de càrrega, el tema del fi nançament, que aquí ha sortit força. Nosaltres tenim una experiència que pot ser interessant; òbviament, l’Administració, ni local ni autonòmica, podran mantenir la quantitat d’espais naturals que hi ha o que es vulguin crear, i per tant l’usuari fi nal, com és en el cas de les illes Medes, ha de contribuir si vol visitar aquest espai. Això ja s’està fent, i sí que s’ha fet una observació de dir si la gent que participa en l’espai ha de ser o no molt localista. Jo hi estic d’acord, però si els ajuntaments o els espais naturals mateix poden aportar més capacitat econòmica per gestionar l’espai; en el nostre cas, com que és una zona de mar, cal dir que al mar les despeses són molt més importants que a terra i la gestió, molt més difícil. Al mar no hi ha ratlles, ni termes, ni fi tes; és una gestió diferent. Com a posicionament turístic, l’espai de les Medes ens ha servit per poder reposicionar-nos; no solament vivim del sol i la platja, sinó que podem allargar la temporada. Òbviament, la gent no ve a la primavera i a la tardor a parar el sol…

La gent que té interès a visitar algun espai natural s’ha hagut d’adaptar a la


disponibilitat de places per poder accedir, diguéssim, a les illes Medes. En posar en valor determinades zones, és molt important de no repetir el que ens ha passat amb les Medes; cal saber ben bé quina és la capacitat de càrrega de l’espai per després poder-lo oferir al mercat. Només això. Els ajuntaments crec que sí que han de participar, tot i que entenem que hi ha l’administració autonòmica que és qui gestiona els espais naturals. Però si els ajuntaments podem aportar un plus de coneixement del territori, o si els mateixos espais que s’estan gestionant poden aportar-lo, en aquest cas lligat a les taxes del que paguen els visitants del parc (a les illes Medes es recapten prop de 210.000 euros l’any sota aquest concepte), doncs és un plus que pot tenir com a destí el mateix espai natural, per poder tenir-hi una sèrie d’equipaments i millores que faran que pugui disposar d’aquest plus per poder fer altres gestions al territori.

De moment, només això.

Violant Blanco(Associació d’Empresaris de l’Hostaleria Costa Brava Centre)

Vinc de l’Associació d’Hostaleria Costa Brava Centre, que aglutina hotels, restaurants i càmpings del Baix Empordà. Voldria manifestar dues idees: per començar, que provinc de l’experiència que estic vivint aquests últims dies arran d’un programa amb la Direcció General de Turisme. Estem recorrent tot el territori català, concretament ens situem als Consells Comarcals, per parlar de qualitat de turisme i també de qualitat integral al territori. L’objectiu és fer una trobada entre el sector privat (l’empresari turístic) i el sector públic (l’administració local). Podem dir que hem tingut èxit en la participació del sector privat, però que hem fracassat en la participació de regidors, alcaldes, tècnics, de l’administració local, en defi nitiva, que tinguin aquesta orientació al turisme i a la qualitat global en el territori. No és el cas del Baix Empordà; hem vist aquí un regidor de l’Estartit totalment implicat en aquesta visió territorial i de com conjugar turisme amb sostenibilitat i territori. Llavors, creiem, en aquest projecte la idea seria participar, que col·laboressin el sector privat i el sector públic per tal d’arrencar projectes de millora que atenguin a la qualitat del territori. En aquest cas, la idea seria potenciar correctament una oferta complementària per a sectors relacionats amb el turisme, sobretot aplicant ordre en l’ús, en l’ús sostenible del patrimoni natural. La idea seria controlar els abusos que hi puguin haver perquè simplement no hi ha control, planifi cació, no hi ha gestió. La idea seria recuperar zones que, d’alguna manera, ho hem dit abans, estan en desús, deixades, i també, d’alguna manera, controlar les accions del sector privat que diguem que es veu lliure per provocar alguns abusos. Simplement voldria refl ectir la idea que així com al Baix Empordà el sector públic té aquesta sensibilitat cap a la sensibilització i orientació del turisme, m’he trobat, en d’altres zones de Catalunya aquests dies, que aquesta sensibilitat de l’administració local no existeix, i que hem de buscar la manera de col·laborar el sector privat en matèria turística i l’administració local. Això per una banda.

Per una altra banda, també crec que l’empresa privada, en aquest cas les empreses turístiques, pot ser un element que doni a conèixer, expliqui, formi, informi, sensibilitzi, els visitants que rebem al territori. Hem d’utilitzar l’empresa privada per donar a conèixer, per informar. La Llei preveu tot un aspecte de coneixement; crec que l’empresa


privada té a les seves mans fer aquesta actuació, i se li han de donar també les eines. Poso com a exemple les actuacions que s’estan fent a la comarca de la Garrotxa. Els hotels de la Garrotxa estan, d’alguna manera, participant conjuntament amb el Parc Natural per tal de controlar les afl uències de visitants. Un hotel pot «vendre» perfectament la idea, un dia de màxima afl uència, a un visitant de no anar al parc natural, perquè així s’estalvia la no-qualitat, la massifi cació, i pot orientar-lo a altres zones, a conèixer altres elements de la comarca. Per tant l’empresa privada pot ser una eina de treball que serveixi per donar a conèixer.

Simplement això, gràcies.

Ferran Miralles(Departament de Política Territorial i Obres Públiques)

I sorprenentment, biòleg. Jo vull apuntar, en relació amb el que ha dit aquí Germain, que estic d’acord amb moltes de les coses que ha dit, però n’hi ha una que em preocupa moltíssim perquè, a més a més, l’estem patint en el doble vessant d’anar alguns dies amb el barret de l’administració de la Generalitat i d’altres de regidor d’un municipi, en aquest cas del Vallès Oriental. I penso que farem parar boig a tothom amb aquesta infl ació de plans i amb aquest permanent desembarcament al territori que fem des d’òptiques molt diferents, i que acabem creant una confusió important.

Es deia aquí d’anar a remolc d’altres planifi cacions. Aquí no es tracta de qui va a remolc de qui, però del que sí que es tracta és que, així com la gestió pot ser diferenciada, i que cadascú faci el que hagi de fer, com tu deies, Germain, la capacitat sancionadora és bo que la tinguin diferents organismes i puguin ser executius i executors i anar per feina. Igual que estic del tot d’acord que cal que hi hagi més informes vinculants en una sèrie de matèries. I, per tant, que cadascú no només pugui dir-hi la seva, sinó que pugui executar polítiques, gestionar i apretar. Però en canvi, amb el tema de la planifi cació, amb el tema de la visió de cap on anem, amb el tema de fer el debat i el pacte entre tots i amb el territori, el pacte de cap on volem anar en una sèrie de coses, aquí, respecte a la planifi cació sí que penso que hauríem de fer un esforç d’integració —que pregonem sovint—, de les polítiques sectorials, ja que després, a la mínima, cadascú vol tenir els seus plans, els seus programes i la seva «cosa».

Cada direcció general en crea, i si la d’Urbanisme ja era complicada, i tenia tota la mena de «nanana», llavors van els de Mobilitat, i també tenen una bateria i una jerarquia de plans, de plans superiors, menors, comarcals i anar baixant, i van els altres i fan el mateix, i quan un dia, l’endemà dels que han passat parlant de la Xarxa Natura 2000, vénen els que parlem del Pla Territorial, i l’endemà els que parlen de no sé què. I nosaltres també «pintem» connectors, i després, al Tinell també hi ha el pla territorial sectorial de connectors, i quan haguem acabat de parlar de la Xarxa Natura i dels connectors que hem dit en el Pla territorial, anirem a parlar d’uns altres connectors que ens hem deixat i això, al fi nal, acaba creant una sensació que aquests, cada vegada em vénen i em fan el PEIN II, el PEIN III, el PEIN IV..., i cada vegada van fent certs desembarcaments, i m’és igual quin sigui el nom del pare de la criatura. Farem una llei que resulta que és de tots, però que, segurament, per a certes visions de territori, caram!, o fem un dibuix una mica conjunt alhora i que s’entengui, i que els municipis i el territori també sàpiguen de


què estem parlant, o si no, penso jo, en aquests moments tenim una autèntica infl ació. I no és un problema entre Medi Ambient, Política Territorial o els altres. No, és que és igual: dins un mateix departament hi el pla director de no sé què —puc parlar de Tarragona i puc parlar de mi—, el Pla director de la indústria i el turisme, i ara estem parlant del Pla director urbanístic, i, alhora, hi ha el Pla territorial sectorial, i alhora vénen uns altres amb un ajut que és el Pla director de la sostenibilitat —i aquí ja saltem a Medi Ambient—, i alhora els altres amb no sé què, i al fi nal tens un pupurri... Hi ha el Pla director del sistema costaner, però després vindran els altres amb el Pla director de gestió integral del litoral, i al fi nal ja no saps, amb la superposició de fi gures, quina fi gura és quina, quina diferència té el PEIN amb l’altre de protecció especial del pla territorial o el que sigui.

Aquí queda apuntat, em sembla que una mica gràfi cament, espero, però realment el tema és perquè el parléssim i ens el prenguéssim seriosament si volem, tots, entendre cap on anem, si volem arribar a un pacte i si volem al fi nal no crear anticossos innecessàriament a coses que, si anéssim tots d’una sola atacada, en segons quins temes quedaríem entesos.

Gràcies.

Manuel Martín Arnaiz (Consell de Protecció de la Natura)

Com tots vostès saben el Consell de Protecció de la Natura és un òrgan col·legiat i, en conseqüència, donat que no hi ha hagut prèviament un debat entre els membres d’aquest col·lectiu, difícilment podré donar-ne el parer. És a dir, moltes de les coses que pugui dir, de manera molt ràpida, perquè el temps està limitat amb raó, seran potser més de caràcter personal que de caràcter d’expressió del que pensi l’òrgan que represento.

Crec que la Direcció General de Medi Natural té la valentia d’impulsar un tema difícil. Com en tots els temes, ha d’explicar de manera rotunda què es pretén: continuar avançant en el tema de la conservació i de la protecció dels valors naturals.

Crec que, respecte a alguns d’aquests aspectes, el Consell ja es va pronunciar, i ara no en faré un resum, ni molt menys; a més, perquè tampoc se n’ha parlat gaire, sobre l’Estratègia catalana de conservació de la natura, ni de la modifi cació de la Llei d’espais naturals. Potser més endavant sortiran alguns temes puntuals amb els quals podrem fer al·lusió a aquests pronunciaments del principi.

El que sí que podria dir, i això és més de caràcter personal, és que he sentit en aquestes intervencions anteriors, em sembla que era en la de José Manuel Gómez, i és molt important signifi car-ho, que cal delimitar molt clarament què és el que es vol regular. Potser fem molta pedagogia sense saber ben bé què es vol regular, perquè si no ens podem trobar que ni tan sols aquells que han impulsat aquest tipus de text puguin tenir una dimensió clara de fi ns on poden arribar.

Entenc que és molt important la semàntica, que, per exemple, perd una mica amb el títol de Llei de biodiversitat i patrimoni natural, perquè no sé ben bé si la biodiversitat forma part del patrimoni natural; jo crec que sí.

No oblidem que el mateix terme medi ambient s’ha imposat en la cultura, i que es


discuteix, però no vol dir altra cosa que ‘medi’, ‘medi ambient’; en conseqüència, no va començar massa bé aquest terme. En altres idiomes, potser, està una mica més delimitat. Però bé, això és anècdota, el terme ha fet fortuna i ja és un fet que, quan tothom parla de medi ambient, ja sap de què parla.

Respecte a l’ús del terme biodiversitat, potser sí, també cal fer un esforç especial per dir què és exactament el que es vol regular. I potser cal no oblidar que el destinatari principal de la Llei, segurament, són els mateixos poders públics, impulsors de coses que han de tenir en compte algun aspecte amb què potser no comptaven en començar la seva iniciativa. Això no deixa de ser un difi cultat gran a l’hora de convèncer tot el Consell Executiu de l’oportunitat d’aquestes mesures. Pedagogia, molta. El que sí que caldrà és intentar veure que aquesta hipertròfi a, o com se’n digui, vaja, aquesta abundància legislativa a tots els nivells, es codifi qui una mica i es faci un esforç, també dins de l’àmbit específi c, tal com s’ha dit en la ponència de Manuel Gómez González, amb les disposicions derogatòries. Em refereixo a coses que he sentit fi ns ara.

Dani Boix(Agrupació de Naturalistes de Girona)

A mi em passa una mica com el meu company anterior, que no hem tingut un debat intern en l’entitat per ara jo aquí expressar l’opinió de la meva entitat; per tant les meves seran refl exions una mica de caire personal. Ens demanen que refl exionem sobre una llei, i no tenim cap text; això és una mica complicat, és a dir, hi ha hagut una presentació. Jo diria que hi ha una mena de «bones intencions». De moment només puc valorar-ho d’aquesta manera: pinta bé, perquè ens entenguem col·loquialment. En general, hi ha alguna cosa que m’he apuntat perquè m’ha sobtat una mica. Es parlava de la problemàtica de la fragmentació i de la necessitat de la connectivitat i, a la següent diapositiva, ens parlava de polítiques específi ques per a les àrees de muntanya, litorals i fl uvials. ¿I la plana? Precisament la plana és la que pateix més el tema de la fragmentació. Hi ha petits detalls, hi ha coses que s’han d’anar polint, com aquesta. Però en general, dic, el tema de la proposta de llei ens sembla bé. Sí que hi ha una cosa que m’agradaria comentar, que és poder donar una mica de dosis de realitat al discurs que estem tenint tots plegats aquí. S’està parlant de biodiversitat, i de fet, si en sabem alguna cosa, de la biodiversitat a Catalunya, és que no en sabem res. Tenim moltes llacunes, tenim molts forats; per tant, primer partim d’aquesta base, que ens podrà ajudar una miqueta a l’hora de planifi car les coses, ja que no coneixem els cromos a nivell d’espècie, no coneixem les espècies. I això ho dic perquè sovint, ¿quins exemples posem sempre? La llúdriga, els ocells grossos, els grans mamífers... A ningú no se li ha acudit mai parlar d’un fong, o mai se li ha acudit a ningú parlar d’un escarabat, per posar un parell d’exemples. ¿Per què ho dic això? Perquè segurament si superéssim aquesta manca de coneixement, que és una veritat «galopant», potser es protegirien coses que sabem segur que són singulars, que són úniques. Em refereixo als hàbitats concrets. Posaré exemples que jo conec prou bé: el tema de les llacunes salines. A Catalunya ens estem quedant sense llacunes salades d’interior, i les poques que hi ha, no tenen cap mesura de protecció; al contrari, fruit d’aquesta esquizofrènia que algú ha comentat, resulta que moltes zones de secà s’estan reconvertint amb zones de regadiu, i això implicarà uns canvis i unes pèrdues d’aquests tipus d’ambients. Estem fent aquí la gran parafernàlia, la gran


llei, la gran cosa, i estem perdent hàbitats, no espècies, no biodiversitat, estem perdent hàbitats. Això vol dir molta biodiversitat. Aquestes dosis de realitat m’agradaria que les tinguéssim tots clares. Resulta que en els parcs naturals —jo col·laboro, he treballat o tinc coneixement de dos parcs que estan en territoris de les terres de Girona, que són el de la Zona Volcànica d’Olot i el dels Aiguamolls de l’Empordà—,si alguna cosa en puc dir, és que els inventaris faunístics estan molt incomplets. Estem parlant de biodiversitat quan els parcs naturals no tenen inventaris ni fl orístics ni faunístics complets. Ja comencem per aquí, ja trontolla tot. Però és que, a més a més, els inventaris que tenen resulta que no estan en una mateixa base d’informació i no és fàcil accedir-hi. Cadascú té la seva eina. Per tant, comencem a parlar que les eines de base ja són completament precàries. També s’ha parlat del tema de les espècies exòtiques, s’ ha fet el comentari que això s’ha de millorar; ha sortit aquí, i, per sort —jo això ho celebro molt—, per la gent que està ara al capdavant del nostre govern, que han fet aquestes sis xerrades públiques en què s’han discutit aquestes coses. El tema de les espècies exòtiques també va sortir quan es va fer la proposta de llei de la gestió de la pesca continental. Però la realitat, ¿quina és? Tenim una espècie que se sap internacionalment que és molt problemàtica, la del musclo zebra, i de seguida tots correm-hi correm-hi. Si vas en barca per Riba-roja, hi ha unes mesures que cal prendre. Aquestes mesures diuen que si tu treus la barca de Riba-roja, has de fer uns quilòmetres per anar a una instal·lació, on has de pagar uns diners perquè et desinfectin la barca. A Riba-roja, però, no hi ha cap guarderia que vigili el compliment d’aquestes mesures, amb la qual cosa ja em direu quina voluntat ha de tenir la gent de complir-les; ja sé que hem de fer confi ança als ciutadans, però jo crec que pequem d’ingenuïtat si pensem que la gent traurà la barca, farà quilòmetres, desinfectarà la barca, i tornarà a casa.

I després, vull dir una cosa a part del fet que estic representant els naturalistes. S’ha fet un comentari sobre el món científi c que jo crec que no és de rebut. Més o menys la cosa deia que el silenci dels científi cs no és un acte irresponsable, però que podríem dir que no han estat «a l’alçada». Bé, jo trobo que aquesta afi rmació és completament injusta. Posaré, com a exemple, el que conec. La Xarxa Natura 2000 fa quatre dies ens va arribar aquí, a Girona, i tothom ens va demanar informació. Jo treballo a la Facultat de Ciències, i tothom corria buscant dades, tothom va treure els seus inventaris... Evidentment, no hem sortit a fer titulars, perquè penso que no és la nostra feina. La nostra feina era aportar aquestes dades. Llavors, què resulta: que si xerrem, xerrem quan no toca, i quan callem, ¿per què callem?, i quan fem feina, doncs ¿per què no cridem més fort?. Jo considero que aquestes coses són molt i molt perjudicials per a la defi nició del paper que pot fer el científi c pel bé de la societat.

També s’ha parlat d’un tema, que és el tema cultural. S’ha demanat com podem arribar a la ciutadania perquè entenguin això de la biodiversitat. Doncs comencem per nosaltres mateixos; no parlem només de les àligues i aquestes coses, parlem de tot en general, és a dir, parlem —ja sé que costa i costa molt—,per exemple, que a Olot hi ha una experiència en la qual van parlar de les nàiades, i que això va servir per als gestors d’allà. Quan ens van dir que havíem de defensar les nàiades, que és un animal tan avorrit, que està allà enganxat i que va fi ltrant... Doncs se n’han sortit, i la gent parla de les nàiades, i qui diu de les nàiades diu de les llacunes salines, que són ambients enrarits. Hem de fer aquestes coses. Hem d’anar a la Selva i poder dir que la llacuna aquella que se’ls asseca


que tenen al costat de casa és tan important com un tros de bosc tropical. I mentre no fem això, és clar que els nostres ciutadans no entendran què és la biodiversitat, perquè som nosaltres els que tampoc li estem donant importància.

I més o menys això és tot.

Joan Rovira (Consorci Forestal de Catalunya)

Intentaré ser breu i fer només tres puntualitzacions o tres comentaris sobre el que s’ha parlat aquí, i primer de tot vull felicitar el Departament de Medi Ambient per una iniciativa tan ambiciosa com la que s’ha exposat aquí a primera hora del matí. ¿Per què dic tan ambiciosa? Dic tan ambiciosa perquè, segons el nostre criteri, la legislació que tenim fi ns a la data pel que fa a tema d’espais naturals ha estat excessivament focalitzada en aspectes proteccionistes i ha deixat en segon terme el que avui és el principal problema d’aquests espais, que és la gestió. O, millor dit, la manca de gestió dels espais naturals. I, ¿per què aquesta manca de gestió? Doncs perquè no tenim professionals, perquè no tenim gent al territori, perquè no tenim administracions amb ganes i voluntat de fer-ho endavant, ¿no? Considero que la manca de gestió ve del problema endèmic i bàsic de la política, no només de conservació dels recursos naturals, sinó de la política mediambiental en general, que és la manca de recursos econòmics i de priorització d’aquestes iniciatives.

S’ha parlat també de la importància que es vol donar a les accions transversals, i, evidentment, a través d’aquestes accions, que entenc que han de ser el cos crític de la llei, es poden aportar solucions a aquest problema.

S’ha parlat també del tema de la participació. Evidentment considero que és essencial establir mecanismes de participació fomentant, primer, la coresponsabilització de la gent del territori, propietaris forestals, pagesos i gent que actualment hi viu i hi treballa. I també una altra cosa que és bàsica: la dinamització de l’entorn rural. Aquí s’ha dit, a la taula, i penso que de forma encertada, que cal diferenciar clarament els afectats dels interessats. Interessats que Catalunya, com a país, progressi de forma sostenible, evidentment, hi estem tots. Afectada per les polítiques de conservació dels recursos naturals ho està, evidentment, una part de la població que ha de ser el nucli central de la Llei. Malauradament, això ni ha estat així, ni és així actualment. S’ha parlat aquí d’una gamma molt important de fi gures de protecció i també de formes de participació a través de la Llei d’espais naturals, a través de consorcis, a través de diferents diputacions. Doncs bé, en moltes de les ocasions els propietaris forestals, els gestors que viuen al territori, no són dins aquests òrgans ni hi poden tenir cap tipus de representació. Com a cas més fl agrant, potser més simptomàtic, posaria el cas del Parc Natural del Montseny, del qual no ha estat creat ni tan sols l’òrgan de gestió. Un altre tema important, penso, és la necessitat de posar en valor el recurs. M’explico: la biodiversitat o el patrimoni natural —no entrarem en temes semàntics—, penso que és un actiu com pot ser-ho aquesta sala, un actiu que cal amortitzar i que, per tant, s’hi han de dedicar recursos. Cal amortitzar-lo i a més a més ha de tenir una rendibilitat mínima per a la persona que la treballi i que la gestioni. ¿Per què una rendibilitat mínima? Perquè al nostre entorn —jo parlo com a representant del sector forestal—, el bosc té una varietat de funcions


molt important i una és la mediambiental. Evidentment, perquè pugui continuar donant de forma sostenible aquest servei, aquesta funció, s’han d’internalitzar, s’han de compensar els costos que generi la gestió, perquè són costos que han augmentat de forma exponencial i avui en dia podem dir que a Catalunya l’activitat forestal, des del punt de vista econòmic, és totalment inviable i insostenible. Només a la demarcació de Girona, els últims deu anys, han plegat tres de cada quatre serradores, i actualment jo conec un bon nombre de propietaris forestals i diria que no hi ha cap dels socis del nostre Consorci que es pugui dedicar i pugui viure de l’activitat forestal.

Acabo remarcant la necessitat de coordinar i simplifi car les fi gures, els instruments i les administracions vinculades a la gestió dels recursos del medi natural. Tenim, a part dels parcs i els òrgans assessors dels parcs, una administració forestal; tenim ja uns instruments de gestió que avui en dia representen la quarta part del territori de Catalunya, que són els instruments de gestió forestal, i penso que, en base a aquests instruments, és a partir d’on s’ha de treballar per establir el que es podria dir una espècie de contracte –socioforestal que aglutini tant el que hem comentat, la participació, amb la necessària valorització del recurs per fer possible la seva gestió sostenible.

Gràcies.

Josep Àngel Alert (Xarxa de Custòdia del Territori).

Com a Xarxa valorem molt positivament la inclusió del concepte de custòdia del territori en aquest primer debat respecte de la nova llei. Però volem fer constar que el moviment de la custòdia a Catalunya és molt jove, i que en aquests moments no està encara del tot consolidat. Sens dubte això repercuteix en la capacitat i en la qualitat d’aquesta actuació en aquest moment, i dels possibles encàrrecs que la Llei pugui arribar a pensar respecte a la custòdia del territori. Dit això, volia comentar també que s’ha fi nalitzat un estudi d’ajuts fi scals per la custòdia del territori. L’estudi ha estat elaborat pel DMAH i el Departament de Justícia. Pensem que pot proporcionar alguns instruments legals dels quals estem mancats, com comentava abans el ponent. A partir d’aquí, vull fer algunes refl exions al voltant de l’estudi jurídic i d’altres documents interns de la Xarxa. Trobem necessari que la nova llei faci un reconeixement legislatiu a les formes contractuals de la custòdia del territori, i que els cerqui un encaix amb l’altra legislació de dret i contractes privats i administratius, amb l’objectiu que l’aplicació d’aquests contractes pugui ser efectiva tant en terrenys de titularitat privada o bé municipal, o d’altres administracions públiques.

D’altra banda també és important el reconeixement, d’una banda, com he dit, de les formes contractuals i de les entitats de custòdia, enteses com a fundacions, associacions, entitats públiques, locals o generals. Cal que aquest reconeixement legislatiu resolgui les difi cultats administratives per a aquestes entitats, sobretot pel que fa a la seva capacitat d’actuar, en fi nques propietat de tercers, amb qui realment manté els acords l’entitat de custòdia. En algun moment s’ha parlat de la creació d’un registre administratiu d’entitats de custòdia; és una acció que es pot considerar positivament, però cal fer-ho amb molta cura, defi nint exactament quins són els avantatges que pot comportar això i, després, quin esforç representarà per a les diferents parts afectades el fet de crear aquest


registre administratiu. En tot cas, el que sí que podria fer la nova llei és fi xar uns criteris bàsics per als acords de custòdia que representin un mínim de qualitat d’aquesta relació entre propietari i entitat de custòdia. Un altre tema que ha anat sortint en les diferents aportacions, basant-nos en el fet que la propietat del terreny a conservar ha de tenir un sentiment voluntari per poder arribar a un acord de custòdia, és el compromís de participar per part de la propietat. És important que reconegui, la propietat que participi en la custòdia, aquest sentiment. I cal fer-ho amb fórmules que no necessàriament han de representar actualment un incentiu econòmic de manera directa. Evidentment, aquest cal que hi sigui, si no a curt almenys a mitjà termini. Pensem que la Llei hauria d’abordar la qüestió del reconeixement del propietari que participa en un acord de custòdia, que participa en la conservació de la biodiversitat, hauria d’abordar el concepte d’aliança d’agents públics i privats de diferent naturalesa. Això és una peça clau en les noves polítiques. Les administracions, les associacions de propietaris del territori, les empreses, la resta de la societat civil organitzada, pensem que ha de tenir un paper en la preservació de la biodiversitat. La nova llei ha de fi xar, pensem, com a principi el treball en aliança i establir els mecanismes perquè aquests agents socials es puguin relacionar en un marc d’igualtat amb l’administració competent pel que fa a temes de patrimoni natural. En aquest sentit les entitats de custòdia del territori han de jugar un paper especialment signifi catiu. L’han de jugar en aquestes aliances, perquè les iniciatives de conservació públiques i privades a Catalunya puguin treballar en base a uns objectius comuns.

El tema dels municipis: des del mateix ajuntament o des d’organismes locals vinculats s’ha començat a veure en la custòdia del territori una via d’acció directa en la conservació del territori i el seu àmbit local. La nova llei és important que prevegi oportunitats per als municipis i les iniciatives ciutadanes de conservació, sovint basades en fórmules molt petites però que cal tenir en compte i potenciar.

I, fi nalment, un tema que en Salvador, amb la seva exposició, ha plantejat, que és el problema en què es troben entitats de custòdia i gestores d’espais naturals. No entraré més en detall perquè altres exposicions tenien en compte aquest punt. Per altra banda, hi ha altres qüestions com poden ser el fi nançament i la capacitació de les entitats de custòdia; em sembla que també és un tema important a incloure en aquests llei.

Gràcies

Salvador Grau (Direcció General de Medi Natural del DMAH)

Només volia dir, sobre aquest bloc 2, amb les apostes que ha fet en Josep amb la seva intervenció concreta, que encaixen amb l’abast que jo he intentat presentar sobre la Llei. El conjunt de les propostes estan d’acord amb aquests principis de la Llei. No vull dir res més, ja he parlat prou; en tot cas després, si hi ha alguns col·legues del Departament que hi ha a la sala que vulguin afegir matisos, doncs que ho puguin fer.


2. Debat

Rafel Margalef (Ajuntament d’Amposta. Associació Catalana de Municipis)

Aquí s’ha nomenat les zones humides, de poder-les ampliar. No es parla mai de la temàtica que forma part del que és la zona humida, l’aigua. Està regulat per llei el que és l’aigua de boca, l’aigua per a usos agrícoles, usos industrials, el cabal ecològic, etcètera, però mai es parla de l’aigua que fa que una zona sigui zona humida. Jo, des d’aquí, el que demanaria és que, dins la nova llei, es pogués tenir en compte que l’aigua que fl ueix estigués sufi cientment protegida perquè continués fl uint i arribar als espais humits. Si no protegim l’aportació de l’aigua a la zona humida, evidentment tota la resta que puguem fer es quedarà en res.

Pol Pérez (Diputació de Barcelona)

Jo tampoc he discutit aquest tema abans de venir, però sí que he sentit una frase referida al Montseny, i m’agradaria especifi car unes qüestions en concret perquè a tots ens quedi una idea molt clara. El parc del Montseny es va crear l’any 1977 i des de l’any 1984 té un òrgan gestor, que algú ha dit que no existia, cosa que no és pas veritat, i un òrgan consultiu. L’òrgan gestor està compost pels Ajuntaments, les diputacions i la Generalitat. Funciona més bé o més malament, però hi és. I després, no ens hem d’oblidar que dins del funcionament del Parc hi ha un pla de gestió, hi ha un pla de seguiment (paràmetres de seguiment ecològics), i que l’any passat se li va donar la Q de Qualitat envers el seu funcionament. O sigui que aquesta declaració que s’ha fet aquí valdrà la pena matisar-la en algunes qüestions.

Referent a la Llei, crec que és la més adequada possible i és el seu moment, però sí que m’agradaria fer una refl exió als que l’han de redactar, i és la següent: qualsevol llei ha de tenir un suport social, tant de la gent que viu del món rural com de la gent que l’utilitza. Sense aquest suport social costarà molt portar la Llei a la pràctica. A vegades les nostres lleis s’han oblidat una mica de la gent. Un dels que ha parlat ho ha dit, però m’agradaria tornar-ho a repetir i deixar-ho molt clar: hem de pensar en la gent que hi viu en el món rural, amb els que hi treballen, amb els que conviuen amb aquest món, sense oblidar-nos de tot el que comporti la Llei, sinó tindrem moltes difi cultats a portar-la a la pràctica.


Només voldria fer una puntualització sobre aquesta intervenció. Evidentment no és la meva intenció fer un debat sobre el tema del Montseny, perquè no és el moment ni el lloc, l’únic que he exposat, que sí que és així, és que el Parc Natural, com a tal, no ha constituït el seu consell assessor. Això és una cosa que, des de la Junta Rectora, es va recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. S’ha continuat amb aquesta situació i sí que és veritat que la Diputació de Barcelona gestiona el Montseny


a través del Pla especial i dels organismes establerts en el Pla especial. Només aquesta puntualització.

Diego Varga

Els demanaria que els temes que poguéssim discutir a la sortida, no els discutíssim dins el marc de les Jornades, perquè tenim poc temps.

Jaume Fustrenga (Escola Agrària de Manresa)

Nosaltres treballem en temes relacionats amb la conservació de la biodiversitat cultivada. Josep Germain ha fet referència a la importància de conservació de races i varietats locals, i també, prèviament, Salvador Grau havia comentat que en la Llei es regularà l’accés als recursos genètics. Ens sembla molt bé. Sovint la legislació proteccionista entra en confl icte amb la legislació de llavors, que és molt estricta en aquests temes, entre altres coses perquè evoca la clandestinitat del patrimoni genètic que no està registrat en el registre de llavors. El que voldríem demanar és que l’Administració prengui la iniciativa d’incloure bona part d’aquest patrimoni genètic dins les varietats de conservació, cosa que permetria la seva comercialització i treure-les una mica d’aquesta clandestinitat. Això, a part de continuar treballant amb els inventaris d’aquestes varietats locals, etcètera, etcètera, i també promoure’n la conservació in situ. Sovint en la legislació es parla de recursos genètics domèstics únicament com a font de gens per a la millora genètica. Nosaltres també voldríem reivindicar els aspectes patrimonials i culturals d’aquestes varietats, promoure’n la conservació in situ per part dels pagesos i que es facilités l’accés als pagesos o la població en general d’aquestes varietats conservades en els bancs de germoplasma locals.

Jordi Garcia Petit (director del Parc Natural del Cadí-Moixeró)

I també director de la Reserva Nacional de Caça del Cadí, director de la Reserva Nacional de Caça de la Cerdanya-l’Urgell, director de tres reserves naturals. Això ho dic perquè veieu com de llarga podria ser la targeta de visita. Com diu en Germain, és important el fet d’intentar buscar fi gures noves de protecció que no se solapin, sinó que amb una mateixa realment puguis fer la mateixa gestió. És un problema que tots ens trobem en el dia a dia. S’ha comentat que es planifi ca més que es gestiona. Haig de dir que realment els equips de gestió dels espais protegits som gent molt motivada i que intentem fer el màxim de gestió, i si a vegades aquesta gestió no arriba a on ens agradaria a tots, és evident el perquè no arribem: recursos. Però bé, hi ha temes que, majoritàriament, dins Catalunya, com ara el coneixement del patrimoni, de la biodiversitat, dins els espais protegits són realment els més elevats que hi ha, més que no pas als espais que queden fora d’aquest àmbit.

També és important un aspecte pràctic, i com a gestió directa del territori, i és el fet que, quan nosaltres gestionem i reunim la gent del territori, en una junta rectora, patronat o consell directiu, i tenim com a interlocutors la població local, els alcaldes


bàsicament, però també els propietaris, els pagesos, els caçadors..., doncs, evidentment per a ells el tema de la biodiversitat és un tema secundari: entenen que cal protegir el bosc i el gall fer, l’àguila daurada... Però el que a ells els preocupa és sobreviure: el fet que l’explotació ramadera s’hagi debilitat, el fet que puguin accedir a casa seva per unes pistes o carreteres en bones condicions, que els arribi la llum; això, a vegades, fa que els espais protegits, els parcs naturals, haguem d’esdevenir, a més a més d’uns gestors del patrimoni natural, també en bona mesura dinamitzadors del paper socioeconòmic del territori. És a dir, hem de fer una mica d’agents del desenvolupament local, cosa que, en un principi, teòricament no ens pertocaria, però que a la pràctica sí que ens pertoca. Jo penso que això és un tema que caldria poder incorporar, i, a més a més, amb una altra refl exió, i és que a vegades es demana per què el parc natural, a més a més de conservar la fl ora i la fauna, no conserva aquell patrimoni històric, aquella església romànica, aquell pont romànic, que cauen. Evidentment, la resposta no és fàcil, dir «no, això depèn d’un altre Departament, depèn del Departament de Cultura» o «depèn del Departament d’Agricultura», segons les competències. El ciutadà sol barrejar. El tema dels departaments també s’ha comentat aquí; bé, el parc és el primer interlocutor de l’Administració, i seria bo que aquest paper realment es potenciés. De l’exposició que ha fet Salvador Grau sobre el que hauria de recollir la Llei, jo crec ho subscrivim pràcticament tots els gestors, en el sentit que recull reivindicacions i conclusions dels de baix que fa molts anys que discutim a nivell intern del Departament de Medi Ambient i Habitatge, les necessitats d’aquests espais. També caldria remarcar aquests aspectes que posen l’accent a intentar que el parc no es limiti a la gestió de la biodiversitat sinó que tingui també molt en compte el tema de la població local, fi ns i tot introduint un aspecte que, a més a més, s’ha comentat aquesta setmana passada en la reunió de la Federació Europea de Parcs, la secció espanyola ESPARC 2005, que és una el d’arribar a incloure aquells valors immaterials o intangibles que també formen part del patrimoni dels espais protegits: l’estètica, llegendes, tradicions, cultura popular, que en alguns parcs ens fan importants, i mantenir o recuperar fi ns i tot la bibliografi a, i que potser no queden prou fi xats amb el que hem parlat fi ns ara, que és una mica —i això ho dic per a en Josep Germain, ja que és com ell creu que hauria de ser aquest paper de desenvolupament— el tenir en compte aquests aspectes més socioeconòmics del territori dintre el que és la gestió dels espais naturals protegits.

Héctor Pipió (DMAH)

He estat funcionari de l’administració ambiental des de l’any 1975. S’han comentat a la ponència del senyor Germain com a possibles solucions, l’admissió de més informes vinculants i el trasllat de la capacitat instructora i adquiridora d’expedients sancionadors a tots els espais naturals. Penso que s’ha de ser curós amb aquest tema, perquè fer informes vinculants suposa traslladar quasi sempre la capacitat de decisió del qui la té a un altre que ha d’informar. Per tant, en aquest tema s’ha d’anar amb molta precaució. És potser millor confi ar en qui ha de decidir, no limitar les seves capacitats i facultats, però donant-li les eines perquè pugui incidir amb la major justícia possible.

El respecte al trasllat de la capacitat sancionadora és problemàtic; és instruir un expedient amb molta complexitat, en el qual es dirimeixen tres idees dels ciutadans,


i penso que això és millor fer-ho no només pel cost, sinó per aprofi tar els recursos en unes unitats més generals que la dels espais naturals de protecció especial.

I amb el terme gestió penso que la Llei ha d’explicar què vol. ¿Què és la gestió? Utilitzem la paraula molt alegrement, però penso que no sabem realment què vol dir i qui l’ha de fer, que és més important. ¿L’ha de fer el propietari dels terrenys? ¿L’ha de fer l’Administració? ¿I què cal gestionar? ¿Parlem de gestió o de control de la gestió, que són coses molt diferents? I aquests aspectes penso que la normativa que ara es presenta els ha d’intentar defi nir. El DMAH té competències en la gestió del Pla d’espais d’interès natural, però realment, ¿té tota la gestió? ¿Només alguns aspectes? ¿Fa informes? Penso que són coses que la normativa ha de concretar quasi a la perfecció.

Xavier Font (Departament de Biologia Vegetal. UB)

I també responsable del banc de bases de biodiversitat, que és un projecte i conveni entre la Generalitat i la Universitat de Barcelona. A mi personalment em sembla molt bé que aquesta nova llei de biodiversitat es desenvolupi, però cal fer també un exercici de realisme, com s’ha dit abans: una dosi de realitat. No s’ha d’oblidar que la llei del 85 no està totalment desplegada. Entre altres coses, molts agents rurals, molts tècnics forestals, no coneixen les espècies protegides dels seus parcs. No diré el parc, però companys meus han vist com amb la desbrossadora s’eliminaven espècies protegides per llei en un parc natural. Segurament, això no era gaire important, perquè aquella espècie devia ser prou abundant, però sí que ho és que aquella persona que desbrossava, no sabia què estava desbrossant. Crec, doncs, que falta una mica de formació a totes les persones de nivells inferiors, especialment pel que fa a la botànica. Això ho he d’«agrair» al Josep Germain, a qui, evidentment, com a professional de la botànica, «agraeixo» que en gran part la Generalitat i el DMAH en concret hagin oblidat bastant les plantes. De fet, perquè té poca gent que conegui molt bé les plantes; té biòlegs, geògrafs, etcètera, o altres professionals, com agrònoms, ho desconec. Però, evidentment, gent que coneguin molt bé les plantes i se les estimin, n’hi ha pocs. De fet, és una mica vergonyós que Catalunya, que és al capdavant de moltes coses, no tingui un llibre vermell de les plantes. La majoria de comunitats que heu esmentat —Andalusia, País Valencià, Canàries, Illes Balears—, tenen llibres publicats a tot color, mapes de distribució. A Catalunya això, que jo sàpiga, està en estudi, però no està en cap cas publicat.

Joan Pino (vicepresident de la ICHN)

El que volia fer ara és una refl exió després d’haver sentit les diverses intervencions, perquè la majoria s’han centrat en una part territorialment rellevant, però no la més important, com són, per un costat, els espais naturals protegits, la seva gestió, les seves implicacions en el dia a dia, etcètera, i, per una altra banda, les espècies i els hàbitats amenaçats. I tant en Salvador Grau com en Josep Germain han fet esment de les intencions de la Llei, l’un, i de la necessitat d’incloure el conjunt de la biodiversitat del territori en la futura llei, l’altre, i això ens genera un problema important, tal com en Dani Boix deia inicialment: no coneixem la biodiversitat de les zones més interessants;


fi xeu-vos com deu estar el coneixement de les zones normals del territori en general, encara en sabem molt menys. I, per tant, ¿com ens ho farem per aproximar-nos a aquesta biodiversitat que hi ha a la resta del territori, la biodiversitat que no té un interès de conservació tan evident però que potser és la més nombrosa i important per al funcionament de tot plegat? A mi m’agradaria sentir algunes propostes, idees, coses al respecte, perquè, francament, no sabria com fer-m’ho així d’entrada. ¿Què farem per conservar les espècies i hàbitats que ho sustenten tot, i no aquelles més anecdòtiques, més amenaçades, més rares, més localitzades? ¿Com ens ho farem això?

Josep Germain (ICHN)

Joan, t’agraeixo que no m’ho hagis preguntat i que ho hagis deixat així. Avançaríem bastant aquests dos dies, sobretot avui, si en relació a això féssim alguna aportació. Potser el que no agraeixo tant és la pregunta que m’han fet abans... La funció de gairebé agents de desenvolupament rural que fan els espais protegits, no deixa de ser una situació una mica atípica, com moltes d’aquestes que estan al voltant dels espais protegits. En el fons, si agaféssim la normativa que hi ha, no toca fer-ho, però es fa perquè es creu que s’ha de fer; en canvi, hi ha altres coses, com això que dèiem dels informes preceptius —i precisament a tu, que ets un agent de desenvolupament territorial, també t’aniria bé que tinguessis aquesta major capacitat d’incidir sobre el territori— que potser no te les deixen fer. Hem estat sempre amb una situació poc concreta, amb una sabata i una espardenya, perquè tampoc no s’ha cregut en la política de conservació del medi natural, sinó que ha estat un pes que calia treure’s de tan aviat com es pogués. Malgrat tot, i amb relació a això que dius, s’ha de tenir en compte una qüestió que està bastant vinculada a les diferents categories de protecció d’un espai, ja que tant ho podem tenir des d’una reserva natural integral en la qual no hi hagi cap activitat rural, fi ns als espais protegits, com els parcs naturals, que són majoritaris al nostre país, en els quals la gestió té també una funció de coordinació de polítiques sectorials, i moltes vegades això es fa perquè t’ho demana la persona que viu i treballa sobre el terreny, no perquè se t’hagi delegat des de cap altre departament ni se t’hagin atorgat els recursos necessaris per poder fer-ho. Per tant aquest és l’altre tema en el qual em semblava que valdria la pena insistir més, i és que, en relació amb les diferents fi gures de protecció que hi ha, es defi neixi de manera molt clara quins són els seus objectius, quines són les funcions que han de desenvolupar i que, per tant, a l’hora de posar-les en pràctica se’ls atribueixin els mitjans i recursos necessaris i que no s’apliquin unes fi gures per raó d’oportunitat, perquè d’aquestes no en tenim gaires, posem-n’hi una de nova, sinó perquè realment el que estàs pretenent és això. El que tampoc podem fer és equivocar-nos i anar al revés. És a dir, crear una fi gura que li diem parc natural i que resulti que allò que es vol fer és promoure el desenvolupament de no sé quin sector. En algun dels últims espais protegits em sembla que fi ns i tot se li atorguen funcions de desenvolupament econòmic d’espais fora del seu àmbit, la qual cosa sobta una mica, potser s’estan «passant»... Per tant aquí no et sabria dir-te gran cosa més. Em sembla que hi ha tota una sèrie de fi gures (com la de parc natural…) en les quals aquestes funcions de desenvolupament rural haurien d’estar delimitades i reconegudes, però de la mateixa manera que abans es parlava sobre com s’han d’articular les fi gures de planejament urbanístic i les de protecció del medi


natural —aquest és un tema que es tractarà en el bloc dedicat a la relació amb altres sectors—, també s’ha de veure com aquestes funcions de desenvolupament rural des dels espais protegits es relacionen amb les funcions que tenen altres departaments competents en la matèria.

Jaume Vicens (Servei de Parcs de la Direcció General de Medi Natural del DMAH).

Només vull fer un dibuix molt ràpid d’alguna de les coses que han anat sortint i que són refl ex del mapa legal que es pretén modifi car, sobretot en temes de gestió. Aquí, i també a nivell de l’Estat com podem veure en els documents que van sortir del pla d’acció, estem tots d’acord a dir que la gestió és la gran assignatura pendent, i per tant m’agradaria que això quedés molt ben refl ectit en les refl exions concretes que poguessin anar sortint al llarg dels diferents blocs. Perquè d’exemples, tots en tenim molts al cap, però aquests exemples que ens estan sortint moltes vegades parteixen d’una cosa que també està sortint de manera molt reiterada, que seria un dels aspectes que jo voldria remarcar: la concreció i la terminologia que emprem, perquè tothom explica des de la seva posició, des de la seva experiència o des del seu grup unes paraules que moltes vegades no són comunes. Quan sortim d’aquesta sala a l’exterior i ens relacionem amb l’Administració, amb el propietari, amb les entitats, amb els professionals, difícilment a vegades ens fem entendre, i difícilment ens entendrem quan no hem posat en comú la terminologia. Per tant hi ha una part important, que ja s’ha refl ectit amb l’exposició mare, però aquesta part de terminologia m’agradaria que ens l’agaféssim seriosament, perquè moltes vegades estem parlant de si tenim òrgan rector o no, òrgan gestor o no, però això no ho hem regulat. Bé, la Llei d’espais ho va regular d’una manera, i, evidentment, ja diferenciava bé l’òrgan rector, l’òrgan gestor i el col·laborador, però les posteriors lleis ho van acabar de complicar bastant. Així, per exemple, els espais que gestionem des del Servei són un paraigua de deu lleis i de vint decrets diferents, i la terminologia s’ha complicat molt. M’agradaria que féssim un esforç a l’hora de parlar, d’intentar precisar o mirar de ser curosos, quin exemple concret ens agradaria, perquè si parlem només de gestió ens confondrem... La realitat és la que tenim; els equips de gestió, els esforços que es puguin fer des de dins, fora, el costat..., legalment no s’han defi nit bé. Com que no s’han defi nit bé, es fa molt difícil que puguin avançar i, aleshores, depèn de la voluntat, de la història que tingui cada territori. I si volem parlar d’integrar, diguem-ho seriosament. És a dir, hi ha una part de terminologia que a la Llei s’ha de treballar molt bé, molt conscientment, perquè si no, tots parlem i ens protegim amb el llenguatge que entenem de cara a l’exterior. Crec que això no s’hauria de permetre.

Hi ha una part d’instrumental de la Llei del qual s’ha fet un esment però que crec que és bàsic. Per a molts d’aquests aspectes —per exemple, estem parlant de tenir més capacitat de sanció— senzillament només demanaria que en funcionés el procediment, perquè ara no està defi nit. Així, cada vegada que s’ha de plantejar algun aspecte sancionador amb la llei existent, aquest no és factible, no és viable, i aleshores moltes vegades volem crear un element nou quan faria falta només que integréssim el que tenim. Hi ha tota una part instrumental en què el dia a dia de la gestió és el que es pateix més. I l’altra és la voluntat d’integració que tenim, és a dir cadascú escoltant la resta que és capaç d’integrar en la seva competència, amb la seva privacitat, amb la


capacitat. D’instruments n’hi ha; moltes vegades cal tenir la capacitat per saber fi ns a on els volem integrar. Podem fer una llei vista només des d’una òptica de medi ambient. Realment, si no integrem el territori i no defi nim bé què entra dins l’àmbit competencial, tindrem problemes. Potser he estat massa genèric, però penso que són tres peces clau.

Ramon Maria Masalles (Departament de Biologia Vegetal. UB)

Sóc professor de botànica a la Universitat de Barcelona. Dos temes només: Un. Hem comentat una mica que si sabíem o no sabíem coses; jo crec que sabem moltes coses sobre la biodiversitat i en falten saber moltíssimes més, però que no estem a les beceroles. El Josep ha estat molt generós amb els botànics i ha dit que quasi ho sabíem tot, i el fet és que sabem moltes coses. El Departament de Medi Ambient disposa d’hàbitats, que deu ser una cosa extraordinària en aquest país i en molts d’altres països d’Europa possiblement més civilitzats que el nostre, i el fet és que hi ha un banc de dades de biodiversitat, que en Xavier Font, a darrera, ha insinuat, i que representa un bagatge de dècades de treball acumulat a disposició de no tan sols l’Administració, sinó de tothom qui el vulgui fer servir. Tenim un petit problema, o no tan petit, i és que aquests estudis que els botànics, zoòlegs, ecòlegs i tota aquesta gent que gastem sabates quan sortim al camp, estem duent a terme un treball que és útil per al país, però que una part de la nostra mateixa Administració no tan sols no premia, sinó que castiga. Aneu al Departament d’Universitats, digueu-li que heu fet la fl ora de no sé què i es fotran un fart de riure, parlant malament, perquè com que és una cosa que no té impacte no existeix, de manera que un dels problemes amb què ens trobarem és que progressivament aquests estudis que tenen un valor directe sobre el coneixement i en conseqüència sobre les mesures de gestió que s’han de fer sobre el territori, progressivament s’aniran morint per raons tan primitives com que allò que per a un Departament de la Generalitat és útil, l’altre considera que no serveix per a res. I una segona cosa: el problema de la gestió és un problema molt complex i heterogeni que penso que en cada moment i en cada lloc s’ha de fer. Abans comentava el José Manuel Gómez que la Llei hauria de ser una mena de constitució. Jo ho he trobat una idea molt brillant, però, si us plau, fem una constitució que no sigui un «mòmium» que no pugui llegir ni entendre ningú; mirar les constitucions d’aquests país i d’aquest continent resulta infumable. Fem una cosa sòlida de principis bàsics, i després —bé, jo no sóc de lleis, ara tiro pel dret i llavors ja ho arreglareu vosaltres— ja aplicarem reglaments i coses per posar-ho a la pràctica.

Una de les coses que jo crec que cal molt que la Llei prengui en consideració són aquests espais que no són ni protegits o aquestes espècies que no estan en perill; els hem de tenir també molt presents, perquè en la gestió del país la ramaderia tradicional, per exemple, ha anat desapareixent com aquell qui no fa la cosa; també han anat desapareixent algunes de les espècies d’algunes comunitats associades a les pastures, i algunes de les espècies que hi estan associades, les dels prats de dall, per exemple, ja no deuen sortir a compte, però curiosament els prats de dall són un dels hàbitats d’interès prioritari de la UE, de manera que, en un moment o altre, algú haurà de dir a alguns pagesos que facin més prats de dall perquè sinó estem perdent un patrimoni d’hàbitats. I una cosa semblant passa amb un dels grups de plantes que rep més, i que sembla que no existeixi, que és el de les males herbes, un grup que, amb la utilització d’herbicides,


amb la neteja de llavors, etcètera, està desapareixent a marxes forçades, fi ns al punt que els britànics, que en aquests aspectes sí que tenen una solera molt notable, tenen plans d’acció associats a la desaparició d’algunes males herbes, com és ara els blauets, la niella o algunes de les plantes que fan 50 anys eren una amenaça. El meu pare, que és pagès, quan sentia a parlar de la niella ja tremolava, i ara el seu fi ll, que és botànic, va pel món i quan troba una niella sembla que li hagin fet un regal extraordinari perquè és una cosa que està desapareixent.

Diego Varga (Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial de la UdG)

Bé, si no hi ha cap més pregunta, donaríem per tancat aquest primer debat.

BLOC 3.COORDINACIÓ SECTORIAL

COORDINACIÓ SECTORIAL

Xavier Carceller i Roqué

Arquitecte i excap del Servei de Planificació del Medi Natural (DMAH), ponent de la Llei d’espais naturals i el PEIN, professor

de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)

Vull, en primer lloc, felicitar els organitzadors per l’encert en el plantejament d’aquestes jornades. Massa sovint, les iniciatives legislatives, i les regulacions en general, són fruit d’improvisacions destinades a donar una resposta urgent, sobre la marxa, a determinades problemàtiques, o bé esdevenen una simple transposició mecànica i acrítica de disposicions de rang superior. En defi nitiva, moltes vegades es legisla sense unes idees prèvies prou madurades ni uns objectius sufi cientment clars, i els textos normatius resultants se’n ressenten força. Per contra, en aquest cas, el procés d’elaboració de la nova llei s’obre amb la participació d’especialistes i de representants dels sectors públics i privats implicats, per tal de desenvolupar una refl exió conjunta capaç de proporcionar al legislador unes recomanacions i pautes sòlides que permetin assolir un nou marc legislatiu de la conservació de la natura al nostre país sufi cientment operatiu per afrontar els reptes futurs. Cal no oblidar al respecte que, precisament aquests dies, la Llei 12/1985, d’espais naturals, compleix els vint anys de vigència. En el seu moment va ser un text capdavanter en molts aspectes, per exemple pel que fa a la consideració de la biodiversitat com a objectiu bàsic de la conservació de la natura. Tanmateix, des d’aleshores han passat moltes coses, fi ns i tot pel que fa als organismes que la mateixa Llei regula, molts inexistents actualment o amb competències modifi cades de forma substancial.

. Sobre la coordinació entre les polítiques sectorials i els mecanismes de coordinació

Entrant en el tema de la coordinació entre les polítiques i les administracions públiques sectorials, cal fer inicialment algunes consideracions sobre el concepte de sectorialitat i de polítiques sectorials. Sovint cada administració considera com a sectorials les altres i parteix de la prevalença de les seves competències sobre les d’aquelles, aspecte que fi ns i tot és recollit moltes vegades en les legislacions respectives i que genera fortes resistències a l’hora de la coordinació administrativa. Crec que tots els àmbits d’actuació administrativa tenen, en distinta mesura, elements


transversals o horitzontals (destinats a orientar els altres o interaccionar d’altres formes amb ells) i sectorials o verticals. Evidentment n’hi ha alguns, entre els quals l’ambiental, en què el vessant transversal o horitzontal és molt més essencial i els caracteritza. Resulta, doncs, lògic que, a l’hora d’establir les formes d’encaix amb les altres polítiques, aquesta funció de transversalitat tingui una rellevància especial. En qualsevol cas, la coordinació no rarament es pot basar en la prevalença absoluta d’un sobre els altres; sovint hi haurà aspectes que exigiran ajustaments i cessions mútues. En general, la qüestió de la coordinació en la relació interadministrativa és complicada: la pràctica administrativa, les competències assignades, el fet que cadascú tingui les seves responsabilitats davant de la societat i n’hagi de donar compte d’una manera o altra, fan que la voluntat o la possibilitat d’arribar a acords amb altres administracions que duen a terme actuacions que concorren sobre el mateix territori resulti, a la pràctica, tradicionalment difícil. No és estrany, doncs, que la mateixa Constitució espanyola estableixi el principi de coordinació com un dels que han de regir l’actuació de les administracions públiques.

En defi nitiva, no podem esperar que la futura llei resolgui tots els problemes de coordinació que es poden donar entre administracions a l’hora d’afrontar la conservació de la natura. No obstant això, a través de la Llei podran assolir-se millors condicions i mecanismes o, al contrari, crear-se nous entrebancs. És important, doncs, incorporar al text un tractament adequat que faci possible un bon encaix de la conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural en general amb les altres polítiques tot superant la tradicional situació de debilitat de la primera. Hem de ser conscients, però, que no es tracta d’una qüestió tan sols ni fonamentalment jurídica, sinó en bona part d’enfocaments polítics, però també d’actituds i d’inèrcies de persones, de tècnics, de funcionaris, etcètera, amb experiències, sensibilitats i formes de treballar molt distintes. Tot i que la coordinació interadministrativa ha millorat progressivament en tots els nivells, cal tenir en compte que cada ens o organisme de l’Administració té assignada la defensa de determinats interessos públics, els quals poden confl uir en un determinat territori amb els d’altres administracions i produir-se incompatibilitats totals o parcials. La qüestió és quin d’aquests interessos públics, tots legítims, preval en cada cas sobre els altres, en quina mesura, o bé com s’harmonitza la seva aplicació. La simple prevalença d’un àmbit sobre els altres pot estar justifi cada en alguns casos, però no pot ser la norma general. Les polítiques eminentment transversals, com el medi ambient o l’ordenació del territori, han de facilitar elements de coordinació des dels nivells més alts possibles que evitin des de l’origen els confl ictes o propiciïn la seva ràpida reconducció. En general, aquests seran més difícils de resoldre com més avançats es trobin els processos. Per exemple, no és el mateix avaluar la conveniència d’una carretera sobre un espai natural quan es decideix sobre la seva futura execució sense precisar encara el traçat (Pla de carreteres de Catalunya), que fer-ho quan es plantegen traçat i altres condicions bàsiques del disseny (estudis previs) o quan es formula el projecte constructiu, moment en què decisions bàsiques hauran estat ja adoptades.

Coordinació sectorial

A la pràctica, els mecanismes de coordinació que trobem són molt diversos. Podem esmentar, en primer lloc, els informes preceptius, pel seu caràcter habitual en moltes tramitacions: abans d’adoptar la resolució fi nal, l’òrgan competent ha de requerir l’opinió de determinats organismes en aquells casos en què la legislació així ho estableix. Les administracions ambientals, en molts casos, han d’informar preceptivament i, paral·lelament, sovint han de sol·licitar l’informe d’altres administracions i organismes abans de prendre les seves pròpies decisions. De vegades, aquests informes tenen un caràcter vinculant per bé que això cada vegada és més infreqüent en les noves legislacions. L’efi càcia dels informes preceptius ve sovint limitada pel fet que normalment són requerits quan en fases anteriors a la tramitació mateix ja s’han adoptat decisions que predeterminen aspectes essencials i també perquè l’informe és demanat en una fase avançada de la tramitació en què qualsevol canvi de certa importància pot ser complicat, traumàtic i confl ictiu.

Existeixen també altres procediments, bastant sofi sticats de vegades, que s’integren dintre dels procediments d’autorització d’altres projectes o activitats. És el cas de l’avaluació d’impacte ambiental, l’avaluació ambiental de plans i programes, etcètera, a què després em referiré perquè algun aspecte té molt a veure amb l’àmbit d’aplicació d’una llei com la que aquí es planteja.

Els òrgans col·legiats presenten bones possibilitats des de la perspectiva de la coordinació. S’hi troben representades diferents administracions i en ocasions també òrgans no administratius, els membres de les quals són coresponsables dels acords presos. Aquests òrgans poden ser de caràcter consultiu, però també plenament executius. Òrgans col·legiats com les comissions d’Urbanisme o determinats òrgans rectors d’espais naturals protegits esdevenen un marc de coordinació interadministrativa força efectiu en alguns casos.

En un altre ordre de coses, un àmbit de coordinació per a mi essencial és l’ordenació del territori i, en concret, el planejament territorial i el planejament urbanístic, en la mesura que alguns dels seus instruments (Pla territorial general, plans territorials parcials, plans directors territorials, plans directors urbanístics, plans d’ordenació urbanística municipal...), des d’una perspectiva integral del territori, han de fi xar uns elements, unes pautes comunes, que canalitzin les actuacions de les diferents administracions que intervenen físicament en el territori i les dels particulars.

Per la seva banda, els instruments de planifi cació estratègica poden tenir un paper molt rellevant, tant si són de caràcter holístic i integrat (les agendes 21 locals, per exemple) com sectorials (les estratègies europea, estatals, regionals, etcètera, de conservació i ús sostenible de la diversitat biològica). També s’ha intentat a escala comunitària, sense èxit excessiu, establir estratègies per a les administracions sectorials destinades a coordinar els aspectes ambientals en la seva actuació.

Per fi nalitzar aquest repàs —forçosament limitat i parcial— de modalitats i òrgans de coordinació administrativa, cal esmentar forçosament els òrgans de govern de les administracions públiques els quals, lògicament, han d’establir les directrius i les mesures necessàries per al bon funcionament dels seus respectius


aparells administratius i arbitrar els confl ictes interns quan no s’hagin pogut resoldre d’altra manera; és el cas, per exemple, de les avaluacions d’impacte ambiental quan l’òrgan substantiu discrepa de la declaració d’impacte formulada per l’òrgan ambiental.

. Medi ambient i coordinació sectorial

Tot i que ja ens hem referit repetidament a instruments i problemàtiques mediambientals, cal fer algunes precisions específi ques al respecte, ja que el caràcter eminentment transversal del medi ambient fa que el tema de la coordinació s’hagi d’enfocar d’una manera diferent, sobre la base que el medi ambient ha d’impregnar les altres polítiques sectorials i el seu desenvolupament. En aquest sentit, a escala comunitària europea, el Tractat de Maastricht va establir a començaments dels noranta el principi d’integració: cal incorporar la dimensió ambiental a totes les altres polítiques; per tant, no es tracta d’un tipus de coordinació més, sinó que implica la necessitat d’ambientalització de les altres polítiques. Quasi simultàniament, el V Programa d’acció comunitària sobre política i acció en relació al medi ambient i al desenvolupament sostenible, va defi nir com a objectiu específi c de la política comunitària la intensifi cació d’aquesta integració, bàsicament mitjançant dos tipus d’accions. D’una banda, estratègies sectorials d’integració, seguides de mesures d’avaluació i seguiment, destinades a la integració ambiental en les diferents polítiques; per exemple, les diferents direccions generals havien d’establir les seves pròpies estratègies ambientals d’integració. Per un altre cantó, una sèrie de mesures anomenades horitzontals, com millorar quantitativament i qualitativament la informació ambiental de base, millorar la planifi cació territorial i sectorial, informació pública i educació, suport fi nancer, etcètera. El VI Programa, actualment vigent, torna a fer èmfasi, entre les assignatures pendents, en l’aspecte de la integració dels factors ambientals, i l’estableix com una de les seves cinc línies estratègiques, tot i que no aporta gaires elements nous.

Sobre aquestes bases comentarem alguns altres aspectes amb incidència sobre el tema que ens ocupa. Tot i la transversalitat de l’acció ambiental i el principi comunitari d’integració, cal no oblidar, com deia anteriorment, que totes les polítiques tenen una component transversal, fi ns i tot essencialment transversal en alguns casos. En concret, el planejament del territori (planejament territorial i planejament urbanístic) també té aquest caràcter clarament transversal d’orientar les altres polítiques entorn un model territorial unitari. Medi ambient i planejament del territori esdevenen dues transversalitats o horitzontalitats paral·leles i resulta indispensable integrar-les degudament per tal que discorrin en el mateix nivell i amb el mateix sentit. Si això no es produeix, l’aplicació d’ambdues polítiques resultarà greument hipotecada. En general, una ordenació del territori que es faci de tal manera que integri els requeriments ambientals i sigui congruent amb la


capacitat de càrrega d’aquest territori, és un afi nament necessari per a una bona gestió ambiental. Per contra, si no és així, el planejament esdevindrà una font d’impactes a gran escala impossible de reconduir amb els instruments d’actuació ambiental. Aquesta unió de les dues transversalitats és un aspecte clau a què després em tornaré a referir.

En qualsevol cas, cal reiterar que la coordinació de la política ambiental amb les altres polítiques ha de passar per la integració en aquestes dels objectius i requeriments establerts per la primera. La mesura en què s’integrin i el nivell d’exigència dependran en cada cas de les disposicions comunitàries i de la importància atorgada al medi ambient en les polítiques dels diversos poders públics.

. Aspectes concrets en l’àmbit de la biodiversitat i el patrimoni natural i la seva regulació legislativa

Globalment, hi ha tres aspectes que al meu entendre resulten bàsics per propiciar una gestió més efi caç i coordinada de l’entorn natural:

– Informació. Anteriorment, m’he referit a la importància atorgada a aquest tema en els programes comunitaris i la futura llei no hi hauria de restar al marge, sobre les premisses següents. Es tracta de generar informació que permeti conèixer l’estat del medi ambient, la seva evolució i integrar millor els aspectes ambientals a la presa de decisions públiques, privades, a qualsevol nivell, facilitant la coordinació. Cal reforçar la línia ja iniciada pel DMAH de generar informació objectiva, científi cament sòlida, actualitzada, transparent i accessible. Cal facilitar-ne la utilització no sols fent-la accessible i gratuïta, sinó també manejable i establir mecanismes de formació per als usuaris quan sigui necessari. Sols en casos autènticament excepcionals hauria de restringir-se l’accés a la informació ambiental. També és important promoure condicions de compatibilitat entre la informació generada per les diverses administracions, universitats, etcètera, que permetin la màxima interrelació.

– Sectors clau. En plantejar, des la perspectiva de la conservació de la natura la coordinació entre administracions, hi ha uns sectors clau en els quals cal posar una èmfasi especial per la seva repercussió sobre la biodiversitat i el patrimoni natural en general: el planejament del territori, l’agricultura, les grans infraestructures i tot allò relatiu al medi marí, encara que sovint aquest darrer es trobi fora de les competències de la Generalitat. Aquests són uns àmbits en què resulta especialment important aplicar acuradament i, si cal, completar els instruments i les mesures de coordinació.


– Simplifi cació. Cal un esforç perquè la millora de la coordinació no comporti més tramitacions, sinó al contrari, una simplifi cació i agilitat més grans. Les duplicitats innecessàries (per exemple, un pla, un projecte o una activitat sotmesos simultàniament o successivament a més d’un procediment d’avaluació ambiental, com succeeix en ocasions) no milloren la qualitat de la gestió ambiental (més aviat l’empitjoren) i esdevenen un obstacle per a aquesta coordinació. Actualment, segons com s’interpreti la legislació urbanística, pot haver-hi plans d’urbanisme que s’hagin de sotmetre, al mateix temps, a avaluació ambiental estratègica i a avaluació d’impacte ambiental. Quelcom semblant es pot donar amb l’aplicació de la Llei 3/1998, d’intervenció integral de l’Administració ambiental, a activitats producte de projectes objecte anteriorment d’avaluació d’impacte. En defi nitiva, la mateixa Administració intervé dues vegades i amb la mateixa fi nalitat, cosa del tot innecessària. En altres supòsits, més d’una administració intervé amb la mateixa fi nalitat, sovint en base a la mateixa legislació, i no és rar que amb posicions contradictòries. Històricament havia succeït amb els departaments d’Agricultura, Ramaderia i Pesca i de Medi Ambient. Actualment, aquest fet pot donar-se en la gestió d’alguns parcs, especialment en relació amb els ajuntaments a l’hora d’informar o autoritzar algun tipus de projecte a partir de normes de contingut idèntic o similar (sovint el planejament del parc i/o l’urbanístic municipal). Cal una delimitació estricta de funcions, competències en aquests casos. El recent projecte de revisió del Pla especial de la Zona Volcànica de la Garrotxa cerca precisament evitar solapaments i contradiccions entre l’ordenació del Parc i la urbanística municipal. La futura llei podria alleugerir aquestes problemàtiques encara que les solucions no sempre es trobaran al seu abast.

Entrant en un terreny més concret, algunes mesures o aspectes més concrets a considerar en la futura llei podrien ser aquests:

– Integrar legislacions. Cal un text unitari que unifi qui disposicions i fi gures jurídiques disperses i que posi coherència en la dispersió d’organismes i models de gestió existents. Pel que fa a la primera qüestió, cal sobretot integrar la part de la Llei 3/1988, de protecció dels animals, que fa referència a la fauna silvestre i unifi car les reserves naturals de fauna salvatge amb les reserves naturals parcials de la Llei 12/1985. És fonamental també transposar les directives comunitàries de conservació de la natura i aclarir el règim d’aplicació, com s’exposarà més endavant, i també incorporar determinats aspectes de la legislació estatal.

– Replantejar els mandats genèrics. La Llei 12/1985 conté una sèrie de mandats (concretament els articles 3, 4, 6, 12 i 13) que fan referència a l’obligació de les administracions de vetllar per determinades qüestions i l’impacte de les infraestructures, les línies elèctriques d’alta tensió, etcètera. Alguns d’aquests mandats, van ser formulats quan encara


no existia l’avaluació d’impacte ambiental i possiblement sols té sentit mantenir-los si aporten elements que possibilitin una aplicació més efi caç d’aquesta o que permetin una aplicació directa.

– Consolidar i racionalitzar la protecció de les zones humides. En canvi, sí que ha tingut aplicació directa i ha estat molt important l’article 11 que es refereix a les zones humides. Tanmateix, la defi nició de zona humida que conté (basada en el Conveni de Ramsar) és poc precisa. Això podria causar indefensió d’aquests espais, però també propiciar una interpretació abusiva per part d’alguns col·lectius, com ja ha succeït alguna vegada. L’Inventari de zones humides de Catalunya, elaborat pel DMAH, va ser un pas per aclarir i racionalitzar l’aplicació de l’article 11. Cal mantenir aquest article i, possiblement, millorar el seu redactat i crear una cobertura jurídica per a l’Inventari que n’eviti en el futur la desvirtuació.

– Consolidar la protecció del patrimoni geològic. Les mesures que determina l’article 8 de la Llei 12/1985, destinades a la protecció de la gea, les pedres i els fòssils que necessiten una preservació especial, no han estat pràcticament aplicades. Cal, per tant, revisar-ne la idoneïtat i, si cal, substituir-les o reforçar-les, i proporcionar una cobertura jurídica a l’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya promogut pel DMAH.

– Garantir una utilització òptima dels instruments juridicoadministratius existents. En línies generals, cal obtenir la màxima efi càcia dels instruments comuns de gestió ambiental pel que fa a la seva aplicació a aquelles matèries pròpies de la nova llei.

Fins ara, l’avaluació d’impacte ambiental ha estat el principal mecanisme de control preventiu dels projectes derivats de legislacions sectorials en el medi natural i, particularment, en els espais protegits, sobretot en els espais del PEIN. Aquest procediment s’ha aplicat amb una sèrie de vicis que fan que moltes vegades les seves possibilitats quedin molt minvades i es converteixi així en un tràmit administratiu enutjós amb uns resultats sovint ambientalment qüestionables, tot i que es tracta d’un dels instruments preventius més complets. Cal establir condicions addicionals per tal de fomentar una aplicació adequada de l’avaluació d’impacte ambiental a aquells projectes que puguin afectar la biodiversitat i el patrimoni natural i articular-la amb les imminents avaluacions ambientals de plans i programes, a les quals em referiré a continuació, per tal d’implementar un sistema d’avaluació «en cascada» més efi cient des del punt de vista ambiental.

En aquest sentit, cal recordar que el DMAH té actualment com a objectiu una implementació adequada de la Directiva 2001/42/CE, d’avaluació ambiental de plans i programes, aspecte amb transcendència sobre tots els àmbits ambientals que afecten directament el territori i, per tant,


sobre la biodiversitat i el patrimoni natural. En aquest context, és el moment de donar una forta empenta a l’ambientalització del planejament urbanístic i, en general, que els requeriments ambientals s’incorporin des del primer moment a la presa de decisions en tot tipus de plans i programes.

Anteriorment m’he referit a la importància d’un bon planejament territorial i urbanístic per a la protecció de la biodiversitat i el patrimoni natural. Els diversos plans territorials parcials i plans directors territorials que actualment s’elaboren presenten inicialment una clara voluntat d’integrar aquests temes; tanmateix, no es pot esperar que els plans territorials parcials resolguin més del que poden resoldre, tant per l’escala d’ordenació, poc precisa, com perquè el seu enfocament restarà restringit a aspectes molt concrets, entre els quals, però, es troben els sistemes d’espais lliures. Pel que fa al planejament urbanístic, normalment ha respectat els espais del PEIN, però resta molt a fer per assolir una incorporació sistemàtica dels requeriments ambientals en general i dels de la conservació de la biodiversitat, la connectivitat ecològica i del patrimoni natural, en particular. Cal, doncs, que la regulació de l’avaluació ambiental dels plans territorials i urbanístics (la qual, probablement, s’anticiparà a la Llei de protecció de la biodiversitat i el patrimoni natural) contingui les mesures adequades al respecte.

– Reforçar els instruments de planifi cació de la biodiversitat i el patrimoni natural. Passa per dotar d’una cobertura jurídica alguns plans, millorar la de les fi gures existents i establir mecanismes d’articulació amb els plans creats per altres disposicions ambientals. Més endavant em referiré al PEIN, però és també el cas, entre altres, del Pla territorial sectorial dels sistemes de connexió biològica entre espais lliures, inclòs en el programa del Govern per a aquesta legislatura, o del Pla general de política forestal, actualment en procés de redacció avançat i que afecta una part majoritària del territori de Catalunya, en l’aplicació del qual tindran un paper decisiu els plans d’ordenació dels recursos forestals (PORF).

Pel que fa a l’ordenació d’espais naturals, cal esmentar molt especialment els plans especials de protecció del medi natural i del paisatge de l’article 5 de la Llei 12/1985. Han estat aplicats pràcticament només per l’Administració de la Generalitat, però poden ser també formulats i tramitats per les administracions locals amb competències urbanístiques. Es tracta d’una fi gura que procedeix de la legislació urbanística, amb una utilització molt arrelada a Catalunya per a la protecció d’espais naturals que la Llei 12/1985 va adaptar dotant-la d’un pes jurídic important; tanmateix arrossega algun buit legislatiu, particularment la manca de concreció en alguns supòsits dels procediments de tramitació. També cal aclarir la seva articulació amb


els instruments d’ordenació de la Llei estatal 4/1989, la qual hauria de passar (com ja ha establert la normativa d’alguns plans especials vigents) per la seva equiparació als plans d’ordenació dels recursos naturals (PORN).

Existeixen altres instruments de planifi cació que cal reforçar i millorar en la seva articulació amb els esmentats anteriorment. És el cas, sobretot, dels diversos plans i programes relatius a aquelles espècies que requereixin mesures específi ques de protecció. Actualment, n’hi ha pocs. Cal dotar-los d’una regulació més acurada dels seus continguts, efectes, tramitació, relació amb altres plans, etcètera.

Òbviament, la nova llei hauria d’acollir l’Estratègia de conservació i ús sostenible de la diversitat biològica de Catalunya com a instrument de planifi cació estratègica fonamental i establir els mecanismes d’aplicació i de seguiment.

– Millorar la integració i l’efi càcia dels espais naturals protegits. En primer lloc s’ha de procedir a una certa integració de modalitats de protecció, unifi cant en una mesura raonable delimitacions, règims normatius i òrgans de gestió. És el cas, per exemple, del PEIN i Natura 2000; tots els espais integrats a Natura 2000 haurien de formar part del PEIN. Anteriorment, m’he referit també a les reserves naturals de fauna salvatge.

També pel que fa al PEIN, un dels aspectes problemàtics a l’hora de la seva aplicació ha estat el desfasament i la insufi ciència d’algunes de les normes generals del Pla establertes a l’article 18 de la Llei 12/1985, de vegades perquè han quedat substituïdes per altres, en altres casos per l’aparició de regulacions posteriors complementàries o de noves fi gures jurídiques que cal articular amb el Pla, etcètera. En particular, caldrà considerar la integració de la normativa aplicable als espais de Natura 2000.

Precisament, pel que fa a Natura 2000, potser l’instrument més essencial dels propers anys a l’hora de desenvolupar la política d’espais naturals protegits, la Llei hauria de desvelar les incògnites sobre el règim general d’aplicació en els espais que hi siguin inclosos (que aclareixi els dubtes suscitats entre les administracions, els propietaris, etcètera) i defi nir clarament els mecanismes utilitzables per garantir l’estat de conservació favorable d’hàbitats i d’espècies d’interès comunitari, així com els canals de fi nançament.

En general, pel que fa referència als espais naturals de protecció especial (parcs nacionals, parcs naturals, paratges naturals d’interès nacional i reserves naturals) cal fomentar una cohesió més gran dels diversos models de gestió. Es fa necessària una refl exió profunda sobre el model de planifi cació, estructuració i gestió que cal aplicar a aquests


espais. Un dels problemes que difi culta la coordinació dels parcs amb les administracions sectorials és la multiplicitat d’organismes i de denominacions d’aquests i de formes de funcionament. És imperatiu promoure una estructura més unitària, tot respectant aquells aspectes històricament característics dels diversos espais protegits. En qualsevol cas, cal també reforçar el paper dels òrgans gestors com a interlocutors fonamentals dels territoris protegits i la seva agilitat i capacitat operativa, tant dins com fora de l’espai en aquells àmbits externs on hi pugui haver actuacions puntuals o processos que afectin l’interior; en aquest sentit els informes preceptius a què fa referència l’article 29.2 de la Llei 12/1985 haurien de ser vinculants quan es fonamentin directament amb la normativa del Parc, tal com disposa la Llei 4/1998, de protecció del Cap de Creus. Ha de quedar clara en aquests espais la prevalença pràcticament absoluta dels seus objectius protectors. Així mateix, cal consolidar els instruments de planifi cació d’aquests espais; el model aportat per l’esmentada Llei 4/1998, adoptat majoritàriament pels parcs naturals posteriors, és la referència a seguir.

Finalment, dues consideracions. Dins de l’Administració de la Generalitat els òrgans dedicats a la conservació de la natura han estat tradicionalment infradotats. Cal disposar d’elements humans i materials sufi cients per poder actuar com a interlocutors solvents i en igualtat de condicions davant les altres administracions actuants. Això resulta encara més important en aquells indrets on els aspectes ambientals hagin de tenir una prevalença més gran. És difícil que aquest tema pugui resoldre’s només amb la nova llei i, probablement, haurà d’anar paral·lel amb la probable creació de l’Agència de la Natura. En qualsevol cas, seran les successives lleis pressupostàries les encarregades de materialitzar la voluntat política de millorar sensiblement la gestió de la natura al nostre país.

D’altra banda, la credibilitat dels òrgans de conservació de la natura no sols depèn de la seva iniciativa, rigorositat i competència en la gestió, sinó també de la capacitat per defensar l’ordre jurídic, restaurar-lo quan sigui necessari i dur a terme les actuacions necessàries contra els infractors. Sense aquesta credibilitat, difícilment podran dur a terme de forma efi caç les seves funcions transversals. És important, doncs, que disposin de mecanismes d’aplicació immediata per aturar les situacions d’alteració de la legalitat ambiental en què les autoritzacions, les declaracions d’impacte, les reglamentacions dels espais protegits, etcètera, no siguin respectats, els quals comportin també la restitució de la realitat física alterada. Cal assenyalar que, a la pràctica, els autors dels incompliments no sols són particulars, sinó de vegades també administracions públiques. El règim disciplinari de la Llei 12/1985 és quasi inexistent i la nova llei forçosament haurà de desenvolupar-lo a fons.



1. Aportacions de la fi la 0

Francesc Revert (Departament d’Economia i Finances de Girona)

Quant al tema que ens ocupa al bloc 3, la coordinació sectorial, haig de dir clarament que aquesta matèria provoca confl ictes d’interessos evidents. La coordinació es presenta bàsica en aquest punt des d’una política de govern fi ns a la seva aplicació pràctica. Els objectius de les diferents polítiques tant econòmiques com urbanístiques, de transport, industrials, de medi ambient, etcètera, poden entrar en confl icte i per això és fonamental que hi hagi una veritable coordinació entre aquestes polítiques per tal de minimitzar els confl ictes i incompatibilitats que poden sorgir. Crec que la futura llei pot ajudar en els problemes de coordinació —no resoldre’ls—, i clarament des del Govern s’ha de planifi car i resoldre el conjunt de problemes que es plantegen en aquesta matèria.

Dani Boix (Agrupació de Naturalistes de Girona)

No sóc la millor persona per opinar sobre aquest tema. La ponència m’ha semblat ordenada i comparteixo la majoria de coses que s’hi han dit. No conec gaire el món de l’Administració i per tant poques coses puc aportar. Respecte al tema de la coordinació, ja aquest matí, quan es parlava del cos legal, s’ha parlat de derogació, és a dir que tenim un cos legal complicat, i el tema dels plans també s’ha dit que comença a ser un excés, hi ha un excés de figures de protecció. Tot apunta a una mena de complexitat que ens està portant a una certa confusió. D’això, des dels grups ecologistes, n’hem parlat sovint i ens sembla perfecte de coordinar una eina per disminuir aquesta complexitat. De totes maneres, no sé si exposar uns dubtes, aprofitant una altra experiència, i no tant abstracta, amb l’Administració: el tema de la gènesi de l’Agència Catalana de l’Aigua, per exemple. L’Agència integra un conjunt de coses que eren volgudes per molta gent. La gent va dir que a l’Agència hi havia massa caps i, a cada cap, un barret. I no ha acabat de funcionar del tot bé. Hi ha ref lexions que poden ser aplicades a una futura llei que ha d’integrar moltes coses diferents. Una és que quedi molt ben establert el tema dels recursos, perquè si no, ja sé que els catalans sembla que estiguem predestinats a parlar del tema del finançament, però és veritat, si no, les coses no funcionaran. Després, una cosa és coordinar i l’altra és implementar aquesta coordinació en el territori. En el cas de l’ACA les delegacions territorials no han acabat de rutllar, de tal manera que el ciutadà, constantment, malgrat que té un únic cap al qual dirigir-se, no el té el costat de casa.

Un altre tema és el tema transversal, una mica de moda avui, el tema de la formació transversal. Molt sovint, la gent que planifi ca té molt clars els canvis d’orientacions i lògiques, però llavors, quan els van transmetent al llarg de tota la gent, el que arriba a la


persona sense formació que ha de fer l’actuació, no és el mateix, i pot ser que formigonin la llera d’una riera en quatre dies, o qualsevol cosa, et poden fer... La formació transversal manca força. Per tant, quan coordinem, fem-ho entre els que estem planifi cant i també amb els que després hauran de portar a la pràctica aquestes coses.

Hi ha una cosa que a mi, personalment, em fa una mica de por, que és la coordinació de grans caps de l’Administració quan es dóna el cas de resolució de confl ictes. El terme ambiental sol ser un terme petit sovint, i per tant, quan hi ha els confl ictes, no es resolen, i tot sovint per passiva, el tema ambiental queda una mica coix. Crec que les coses estan canviant, però d’exemples, n’hi ha els que vulgueu. Un exemple molt i molt concret, que aquest sí que el conec perquè el tinc el costat de casa: hi ha un estanyol temporal que és un petit espai PEIN, al nord de l’estany de Banyoles, del qual l’any 93 ja existeix un escrit en el qual se li fa un pla especial de protecció, però l’any 2005 encara no s’ha aprovat. Van haver-hi tensions internes al Govern, tots ho sabem, però d’això fa una colla d’anys i encara no s’ha aprovat. D’aquest tipus de coses se’ns n’anirien acudint a tots el que som aquí.

Només vull tocar un altre tema: el de la gènesi d’informació. Estic absolutament d’acord amb el que s’ha dit des de la taula. Potser sí que hi ha una mica de por al terme útil; estic d’acord que s’han de generar coses que serveixin. Però s’ha viciat molt el terme útil i sovint s’ha confós útil amb allò que tingui una aplicació directa. A vegades el coneixement del territori no és d’aplicació directa, però serveix de molt, encara que sigui a la llarga. Això, a vegades, no s’ha tingut prou en compte.

S’ha parlat del tema de les metodologies; el comparteixo. Al meu gremi realment tenim una mica de caos, cadascú fa la seva i ho fa de manera diferent. De totes maneres, hi ha una concepció sobre les metodologies en biologia en concret. Sí que és veritat que hi ha una mica de caos, perquè, en part, amb quatre duros, s’intenta fer molta cosa. Mentre que en altres camps és molt més lògic que hi hagi una inversió important per desenvolupar un projecte com Déu mana. En altres camps, en canvi, es creu que posant-hi quatre duros es podrà fer. Potser hauríem de ser els del meu gremi que ens hauríem de plantar una mica i dir que no, que per fer bé segons què cal fer-ho així o aixà, però això no passa.

Rafel Margalef (Ajuntament d’Amposta, Associació Catalana de Municipis).

Voldria insistir una mica en el Pla territorial de les Terres de l’Ebre. Aquest va ser un pla que va arribar a un consens entre tots els agents socials. Quan ja tenim un pla director del Delta, llavors en ve un altre que és de costes. Jo crec que el que no pot ser és que un pla sigui homogeni per a tothom, és a dir, no és el mateix la realitat de les illes Medes que la del Delta de l’Ebre. Sí que els plans han d’estar una mica homogeneïtzats en la base, hi ha d’haver unes premisses, però alhora haurien de tenir trets diferencials per als diferents parcs o ecosistemes. A Amposta tenim el terme municipal dins el Parc del Delta de l’Ebre, estem dins el parc natural. Tenim 15 km de platja. Des de l’ACA, ens diuen que la platja té una mala qualitat; en canvi, des de la perspectiva de les organitzacions ecologistes, ens diuen que és la de millor qualitat de Catalunya, perquè


un criteri mira la brutícia, i l’altre mira la biodiversitat, perquè hi ha una fl ora i una fauna que està allí.

També vull dir que el que és homogeneïtzar una llei, tendeix a llevar la biodiversitat; la realitat, d’un lloc a l’altre, canvia completament. Jo voldria que, quan es fes qualsevol llei, els municipis, el territori, es tinguessin en compte, i es fes participar els municipis, tots els agents socials, perquè la realitat d’aquell territori quedés refl ectida en la llei i que no sigui el «café para todos».


Pel que fa al bloc 3, estic d’acord amb el que ha dit Carceller, perquè la coordinació és necessària, i la planifi cació per fer les coses amb una mica de sentit comú, també. Fa molts anys que estic a l’Administració i he sentit invocar la coordinació tota la vida. Anant una mica a l’objectiu fi nal del conjunt de blocs, que és el d’intentar recollir refl exions i idees respecte a la futura llei de biodiversitat i patrimoni natural —a mi aquest matrimoni no m’acaba de fer el pes—, sento, per una banda, un recull de mancances de la legislació actual al voltant dels espais naturals, etcètera, i per altra banda, l’intent de regulació de la biodiversitat, que és, evidentment, obligat donat que ens ho reclama el concepte mateix i la voluntat mateix de tenir i conservar una riquesa natural. Ara bé, el matrimoni no m’acaba de convèncer. Hi ha hagut un costum moltes vegades aplicat, el d’introduir amb aquella llei de pressupost de l’any que sigui, una sèrie de lleis que no hi tenen res a veure. La mateixa Agència Catalana de l’Aigua que ara mateix s’ha esmentat, va ser amb una llei d’acompanyament dels pressupostos de no recordo quin any que es va crear. Amb aquesta llei d’acompanyament es creava l’Agència Catalana de l’Aigua. Crec que el que sí que cal és decidir una mica el que realment es vol fer. Per una banda, potser no s’ha de fugir de la paraula codifi cació; s’ha de codifi car la normativa actual, s’ha d’actualitzar, s’han de cobrir les llacunes i, a més a més, s’ha de regular tot el que calgui respecte a la biodiversitat. Reiterant una mica l’afany de simplifi cació; simplifi car no vol dir ‘deixadesa’, vol dir, segurament, ‘planifi cació’. És obvi, que la matèria, especialment en el cas de la biodiversitat, requereix un esforç de sensibilització entre tots els ciutadans del país. Però segurament, si en aquest moment féssim una enquesta, això que està tan de moda de fer, i preguntéssim «escolti, dins de les seves preocupacions, ¿quin lloc ocupa la biodiversitat?», la primera resposta seria, «escolti, ¿això què és?». Fa falta un esforç en aquest tipus de matèria de sensibilització per tal que la gent rebi una norma com a necessària, no com a quelcom que es posa enmig de moltes coses i al fi nal no saps ben bé què és el que pot fer i què no pot fer.


En primer lloc vull agrair les aportacions d’en Xavier, molt documentades i amb molts detalls i amb molts matisos i que haurem de llegir quan s’escriguin, perquè em sembla que hi ha molta matèria útil per a la redacció de la nova llei. Jo només volia insistir en un parell de coses i aprofi tar aquesta intervenció de la fi la 0 potser per aclarir algunes coses molt ràpidament de les que he plantejat amb la intervenció d’aquest matí,


insistint en el fet que la incorporació dels objectius de conservació i ús sostenible de la biodiversitat en les polítiques sectorials és essencial i, per tant, serà un dels elements distintius i crítics de la nova llei. La conservació a Catalunya no depèn tant dels instruments propis de la protecció de la natura (espais protegits, plans de protecció de les espècies, etcètera) sinó sovint dels instruments de la política d’urbanisme, la política d’infraestructures, etcètera, és a dir, o hi ha una integració molt clara en totes les polítiques sectorials d’aquests objectius o no ens en sortirem, i això no passa només aquí, sinó en tot el context europeu; també ens ho recorden contínuament els documents de la UE. A part d’això proposava tres aproximacions pràctiques a les polítiques sectorials des del punt de vista de la Llei. La Llei pot fer tres coses en relació amb les polítiques sectorials, que necessiten una anàlisi detallada prèvia que caldrà fer en el procés de redacció de la Llei. Aquestes tres coses són:

1) Valorar el marc legal de les altres polítiques per veure aquelles normes, i de vegades normes d’aplicació directa, que poden ser contràries a la conservació del patrimoni natural. Podria semblar que no n’hi ha, però sí que n’hi ha. Això exigeix ser detallat en tot allò que fa referència al territori, i, per tant, la nova llei pot dir «l’article 23 de la llei tal queda derogat» o bé «es modifi ca» o «es proposa un nou redactat». Aquesta és una via clara d’incorporació dels objectius de conservació en un determinat marc legal que pot ser contrari a aquesta conservació.

2) El mateix, però en relació amb els aspectes econòmics, fi scals, incentius... S’ha de fer una avaluació detallada de tots els incentius econòmics vigents, alguns dels quals són contraris a la conservació, i la Llei pot, si aquests estan fi xats amb rang de llei, introduir modifi cacions, i si estan fi xats per altres normes, pot fi xar un principi de caràcter general de prohibir incentius que vagin en contra de la conservació de la biodiversitat.

3) Anàlisi exhaustiva dels instruments pràctics que contenen les legislacions sectorials. Per exemple, la llei pot dir «Pacte territorial d’explotació», que és un instrument que s’ha creat a Catalunya a partir de la Llei d’orientació agrària del 2001. Doncs, en relació amb aquest instrument concret, en l’apartat de la Llei que faci referència a la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat en les polítiques agràries, pot dir que, a part de les altres qüestions referides als aspectes productius, etcètera, aquest tipus de contracte ha de contenir també aquells aspectes relacionats amb la conservació de la biodiversitat a escala de fi nca. D’una manera obligatòria; la regulació dels contractes no és obligatòria; aquí es podria fer una llista llarguíssima de com introduir determinats elements relacionats amb la conservació en els instruments que estan defi nits per normes legals vigents al nostre país.

En Xavier hi afegia encara una mena de quarta entrada que seria més pròpiament la que parlaria dels instruments de coordinació sectorial, els informes, els òrgans col·legiats, els procediments, etcètera. Però em sembla que aquestes tres entrades directes que exigeixen aquesta anàlisi prèvia del marc legal que tenim són fonamentals, si més no en l’etapa preparatòria de la Llei.



Aquest evidentment és un tema molt complex. Intentaré, des del punt de vista del sector forestal, fer alguna refl exió vinculada a la importància de la coordinació.

Aquest matí en el segon bloc s’ha parlat molt del tema de gestió, que a nivell forestal és el més important. És una qüestió que en l’àmbit forestal s’ha promogut de forma bastant exitosa a través dels instruments d’ordenació forestal, que ara, amb el nou Pla general de política forestal que s’ha comentat aquí, s’han de desenvolupar. Sí que fa falta una coordinació territorial, que es preveu a través dels plans d’ordenació dels recursos forestals, i penso que tant aquests plans com els instruments d’ordenació a nivell de fi nca han de ser un element essencial per a la coordinació de les diferents legislacions, no individuals, per dir-ho així, sinó per a la coordinació a nivell d’usuari fi nal i per simplifi car la complexitat d’aquest seguit d’iniciatives o plans vinculats a un mateix territori. Després hi ha un altre tema, que és coordinar a partir d’una visió àmplia, no tan sols del territori sinó de les activitats que s’hi desenvolupen. El Salvador acaba d’explicar quatre formes d’integrar les diferents legislacions sectorials dins la proposta de la futura llei. Evidentment penso que no són formes excloents, totes quatre són vàlides i s’han de considerar bé. Perquè la futura llei tingui èxit, tenim aspectes pendents ara a escala de país que són essencials. En l’àmbit forestal, la llei forestal de Catalunya, evidentment, és una llei que en molts aspectes segurament s’hauria d’actualitzar i millorar; surt d’una realitat de país que no és l’actual; és creada el 1988 i encara no té Reglament. Una altra és la Llei d’accés al medi natural. Evidentment, tot el tema de conservació ha de tenir com a equacions bàsiques una de les causes principals de la degradació del medi forestal: l’abandonament de les activitats tradicionals; i l’altra, que és l’augment de la fragilitat per la freqüentació cada vegada més intensiva tant del bosc com de l’espai natural. A partir d’aquí, la llei d’accés al medi natural, que va ser un bon plantejament, amb el temps s’ha demostrat que no és aplicable, i una vegada més tampoc té decret per al seu desenvolupament.

Un altre tema molt vinculat a la coordinació sectorial és el que ja havia enumerat abans de coresponsabilització. No tan sols una coordinació a nivell legislatiu, sinó una coordinació amb els agents del territori, que han de ser els protagonistes, juntament amb les administracions, a l’hora de desenvolupar aquesta política activa de conservació dels espais naturals. Per tirar endavant aquesta coresponsabilització poso sobre la taula una proposta concreta. Nosaltres, des de l’Associació, hem defensat sempre l’establiment o la creació de l’estatut jurídic de la propietat forestal, o sigui, establir un règim de drets i deures perquè aclareixin, a la persona que està actuant sobre el territori, per un costat, quines són les obligacions que ha de complir, i per l’altre, quines són també les obligacions de l’Administració, perquè els plans i programes no es quedin només amb una declaració de bones intencions, sinó que es tinguin eines per implementar-los.

S’ha parlat de quatre formes de coordinar les diferents polítiques sectorials. No sé si ja s’inclou dins d’aquestes, però jo aporto la que considero una cinquena: la fi scalitat ambiental. El Salvador parlava, per exemple, de revisar incentius que es donen per a activitats que puguin no ser sostenibles amb l’entorn. Aquest és un plantejament, i un altre seria que determinades activitats no sostenibles, no només no tinguin un incentiu sinó que, si aquestes són consumidores de biodiversitat i patrimoni natural, hagin


d’assumir uns costos que reverteixin d’una altra banda al territori i així facin possible la gestió de l’entorn.

Ferran Miralles (Departament de Política Territorial i Obres Públiques)

Jo volia només insistir en dos aspectes que al meu entendre són importants i que, a més, la praxi em demostra que ho són i que funcionen. Un és el concepte de la coordinació prèvia, no la coordinació a posteriori. En aquest sentit em remeto a la Directiva de l’avaluació ambiental estratègica, aquella que diu que és en les fases inicials que t’has d’entendre amb l’autoritat ambiental, i ara parlo des de l’òptica d’un Departament que s’ha d’entendre evidentment amb el DMAH. És molt diferent discutir quan ja hi ha un projecte començat, quan ja hi ha més friccions i més malentesos, a fer-ho en una fase inicial. En aquests moments, si queden establertes unes qüestions rellevants i signifi catives que especialment s’han de tenir en compte des d’un primer moment, és més fàcil que les coses vagin millor i es planifi quin millor. Això, en certa manera, ja s’està fent, perquè si hi ha alguna cosa que cal reconèixer al DMAH, de les moltes coses bones que ha aportat, és la molta informació que ha posat a disponibilitat de la gent. Els esforços que ha fet per fi nançar projectes, i que puguis anar a la web i baixar-te un grapat de coses, fa que, quan qualsevol planifi ca una cosa, ja tingui uns instruments d’inici. Això ha canviat i ha facilitat coses. La Llei hauria de trobar també aquesta fi gura davant de certs projectes més crítics, més confl ictius; que hi hagués una exigència en la fase inicial de fer un brífi ng pel que fa les qüestions ambientals.

El segon criteri és que la Llei fes un determinat encàrrec a les diferents polítiques sectorials, que no establís simplement els objectius pel que fa a la biodiversitat, sinó que seria positiu que pogués dir «política sectorial x, els propers anys és clau que tingui en compte aquesta qüestió, aquesta altra, etcètera». Això ajudaria a tothom, primer, a poder fer una discussió de realment què pot aportar cadascú a la defensa de la biodiversitat, i, segon, que la llei fos entenedora, no abstracta, que tothom sabés una mica què li toca fer. Hauríem de ser capaços de fer aquesta legislació proactiva, didàctica, que les coses quedin clares.

2. Debat

José Manuel Gómez (UPF)

Jo volia, a la vista del que he escoltat, entrar a plantejar algunes qüestions terminològiques, i és que crec que cal diferenciar entre objectius i instruments. Per a mi harmonització i integració són objectius. Tal com preveu el Tractat de la Unió Europea cal integrar la dimensió ambiental dins les polítiques sectorials; això és un objectiu que ens estan manant. Tenim una sèrie d’instruments per aconseguir aquesta harmonització, aquesta integració: la coordinació, la cooperació i la internalització. La internalització es realitza d’una forma pròpia, sense que ningú ho hagi d’ordenar; qualsevol que estigui realitzant polítiques sectorials a l’hora d’elaborar un projecte


d’una infraestructura, pels motius que sigui, perquè existeixen unes fi gures transversals de control, per la sensibilitat del projectista, aquest integra la dimensió ambiental en aquest projecte concret. La cooperació és quelcom bilateral, quan dues persones sense una vinculació jeràrquica, o dues administracions sense una vinculació jeràrquica, es posen d’acord per mirar d’harmonitzar les qüestions plantejades i assolir així l’objectiu d’integració. En aquests moments la cooperació és marginal. La coordinació sempre exigeix una vinculació jeràrquica, un comú jeràrquic que coordini, siguin persones o instruments. A l’ordenació del territori aquesta vinculació jeràrquica de coordinació sempre ha d’anar de dalt cap a baix. Ho diu molt clar la Llei de política territorial: un pla territorial general amb unes directrius d’ordenació territorial, condicionen els plans territorials parcials, i, evidentment, la coordinació s’està realitzant de dalt a baix, però és que a vegades no se segueix aquest ordre a l’hora de planifi car, i aquí tenim els primers problemes. Després, la planifi cació sectorial, és un element més que hauria de fi xar-se en el que és la coordinació de les eines inferiors, i tampoc s’està fent d’aquesta forma. Quan falla algun dels elements has d’anar a exhaurir les vies de la cooperació, de la internalització a través de previsions de caràcter general. Aquest és un primer problema: que oblidem que la coordinació requereix sempre un element amb caràcter de superior jeràrquic, que és el que coordina; i aquest element de coordinació pot ser una autoritat, una fi gura de planejament, una fi gura que tingui aquesta vinculació.

Per posar un exemple de cooperació en l’àmbit del Consell Nacional de Protecció de la Natura: un dels comitès va desenvolupar una tasca perquè els enginyers de carreteres del MOPU i els biòlegs de medi ambient es posessin d’acord per establir models d’elements integració dels problemes ambientals que generaven les infraestructures lineals. Aquest comitè va assolir unes cotes de fracàs tan impressionants que en la segona reunió, evidentment, els que dissenyaven carreteres no van aparèixer, pels esforços que els devia comportar dissenyar unes coses «molt rares». Si algú hagués exercit la fi gura de superior jeràrquic per coordinar, aquesta via de cooperació s’hauria superat per una altra via.

Albert Cortina (Estudi DTUM)

Una mica per complementar la intervenció anterior de José Manuel Gómez, voldria parlar de quins mecanismes tenim per aplicar allò que els juristes en diem un concepte jurídic indeterminat i que és el principi de coherència territorial, que podria ser el principi de coherència territorial i ambiental. Amb la introducció d’aquest instrument nou de l’avaluació ambiental estratègica per plans i programes, s’afegeix aquest principi de coherència territorial que, d’alguna manera, pretén que la normativa ambiental sigui la clau de volta de les diferents visions sectorials implicades en una ordenació del territori integrada. Aquesta nova dinàmica que s’estableix a partir de l’avaluació integral podria afegir coherència territorial i ambiental, cosa que em sembla que és diferent a la integració metodològica. Estic d’acord amb la intervenció del Xavier Carceller, com d’algun altre membre, que a vegades això és difícil. És a dir, amb les diferents metodologies utilitzades en planifi cació ambiental, els que ens dediquem a la planifi cació física del territori, a vegades ens costa de fer la integració. A vegades no és un tema de coordinació o cooperació administrativa, sinó simplement de manca


d’experiència o de metodologies per saber integrar aquestes diferents cartografi es perquè no siguin simplement un sumatori d’informació posada sobre una cartografi a, sinó que portin a aquest principi de coherència territorial que, en defi nitiva, ens porta el model territorial d’aquell determinat Govern o Administració que està engegant els processos de planifi cació. Això quant als temes de l’Administració. Quant als temes dels ciutadans, els juristes parlem del principi de seguretat jurídica. Aquí sí que potser hi ha un instrument de què podríem parlar, potser demà amb la meva intervenció del matí hi faré algun esment, però no voldria deixar-lo passar ara. Tenim un instrument, una mica clàssic i carca, com és el registre de la propietat, amb el qual alguns dels agents més dinàmics estan intentant refl ectir, amb aquest instrument que només refl ectia informació i seguretat jurídica respecte a altres continguts de la propietat immobiliària, els temes de cadastre i, últimament, informació de la planifi cació urbanística —crec que potser també el podríem utilitzar com a mecanisme de racionalització. El repte actual que té aquest registre públic és donar racionalitat a l’hora d’aportar, per part de les administracions, aquestes categories o aquesta regulació o fi gures de protecció o prohibició a les fi nques concretes. Això obligaria a les administracions a portar realment aquesta informació d’una forma cohesionada o racionalitzada. Aquell titular d’una part del territori tindria una informació des del contingut clàssic civil de la propietat fi ns al contingut de l’ordenació física, territorial i urbanística i, sobretot, del que pretén l’Administració ambiental, les diferents administracions sectorials, per si aquella zona té una determinada categoria de protecció, etcètera. Tindríem una eina, que no sabria com defi nir-la —en Joan Manel és més civil—, però que he volgut deixar en el debat per si, en algun moment, podem establir un vincle amb les refl exions que es fan per modernitzar aquest instrument amb les refl exions que fem aquí.

Josep Maria Mallarach (ICHN)

Parlo en representació de la ICHN. Voldria agrair a en Xavier Carceller la seva ponència, que m’ha agradat molt, sistemàtica i ordenada, i que ha cobert tots els aspectes fonamentals. I també les intervencions de Salvador Grau i Ferran Miralles, que han mostrat aspectes diferents, que penso que l’han complementada. Però hi ha una cosa de la qual no s’ha parlat i que ara voldria comentar breument. És la cooperació entre el poder executiu i el poder judicial a Catalunya, i em refereixo més precisament a la Fiscalia de Medi Ambient. El fi scal de Medi Ambient, des de fa anys, es queixa de la falta de cooperació del DMAH. La meva pregunta concreta a en Xavier Carceller és a veure si considera que aquesta llei marc de patrimoni natural pot contenir determinacions que ajudin a superar aquesta difi cultat sostinguda de cooperació.

Hèctor Pipió (DMAH)

El ponent m’ha semblat que plantejava com un dels dèfi cits de la coordinació la manca de voluntat o capacitat de coordinar-se del personal de base de l’Administració. Penso que això, en general, no és així; només cal que se’ls digui què s’ha de coordinar i com s’ha de coordinar; dir només «coordina», no serveix de res, cal dir de quina


manera. Penso que els tècnics, els llicenciats, en el transcurs del temps han assolit aquestes capacitats de coordinació que abans, potser, no tenien, i també capacitats de comunicació amb l’exterior.

Quant al tema d’accés a la informació com un principi bàsic d’aquesta llei, jo no sé què passa però, malgrat el que s’ha comentat aquí, que és veritat, sobre tota la incorporació de cartografi a a la web del Departament d’usos del sòl, de fl ores gestionades, malgrat aquesta incorporació a la web, moltes empreses que fan estudis encara s’adrecen al Departament demanant aquesta informació per escrit. O falta la difusió d’aquesta informació, o bé es tracta de desídia per part de qui demana aquesta informació; no sé per què, però moltíssimes cartes que són adjudicatàries d’un estudi demanen les vies ramaderes, els espais protegits, etcètera.

Un altre tema, que potser seria millor analitzar demà, però que apunto, és el component demanial d’alguns d’aquests recursos que es poden regular per aquesta llei. ¿Quins d’aquests valors poden tenir caràcter demanial? ¿Això seria una opció d’aquesta llei o és molt ambiciós i potser correspon més a una alternativa de caràcter estatal?

Francesc Còrdoba (Departament de Ciències Ambientals. UdG)

Només volia fer una refl exió a una afi rmació que s’ha fet des de la fi la 0 sobre la invocació a la coordinació que fa anys que s’està produint i que es respira. M’ha semblat notar com un cert cansament en aquesta afi rmació. El que voldria dir és que mentre no es derogui normativa, el marc legal cada vegada serà més complex, perquè és un sistema que anem sofi sticant, posant-ne més, i poca cosa traiem. De manera que l’esforç de coordinació, a mesura que passin els anys, serà pitjor; m’agradaria canviar la paraula i dir «més complexa»; la sensació és que anem afegint i poca cosa traiem.

Una altra qüestió: seria interessant pensar com a hereus i usuaris de la biodiversitat, del patrimoni natural en general; hauríem de poder accedir amb més facilitat a la utilització d’aquest patrimoni. Mentre les coses no canviïn, em fa la sensació que al fi nal haurem de ser juristes per poder accedir a qualsevol de les accions que tinguin algun tipus de vinculació amb el patrimoni natural. Hauríem de fer un esforç important, en la mesura que sigui possible, de baixar al ciutadà perquè és, en defi nitiva, el qui majoritàriament haurà de fer ús de la legislació. Trobaríem molts exemples de moltes de les normatives que existeixen en aquests moments de les quals els ciutadans ni sabem de la seva existència. Posaré dos exemples molt absurds (potser seran molt poc representatius de la complexitat del sistema), com poden ser la recol·lecció de musclos o garotes. M’agradaria saber quanta gent que fa anys que està exercint aquest dret assumit d’extracció d’un recurs té coneixement que no pot fer-lo lliurement. Exemples com aquests en trobaríem moltíssims, i a mi, el que em preocupa, és que a la llarga caldrà saber com transposar tota aquesta legislació al ciutadà, que en defi nitiva haurà de ser el que n’haurà de fer ús majoritàriament.


Miquel Macias (Forestal Catalana)

Volia esmentar el tema que s’ha tocat ara i també al matí: la necessitat d’encaix de tota aquesta futura legislació amb el que és el territori, sobretot el món local, municipal. Entenc que el repte d’aquesta llei seria incorporar a la gestió i a la defensa de la biodiversitat els agents locals, cosa que, fi ns ara, no s’ha aconseguit; només s’ha assolit en aquells ajuntaments amb expressa voluntat de fer-ho. Hem d’entendre que el receptor principal d’aquesta legislació és un territori que normalment el rep a partir d’una estructura administrativa que correspon a municipis petits, els quals veuen com els aterra una superestructura administrativa, moltes vegades amb més recursos que els municipis mateix i amb més capacitat d’intervenció del territori, i la veuen com una estructura parcialment aliena a la que actualment resideix al territori. Aquesta futura llei hauria de tenir molta cura amb aquest tema.

En un principi, en els primers parcs naturals potser sí que hi va haver un excés d’universalisme en contraposició al localisme, però ara, en els darrers consorcis de gestió, aquest potser s’ha accentuat massa; hem passat d’un costat de pèndol a l’altre. Caldria buscar l’equilibri entre la visió lògicament global que hi ha d’haver en qualsevol intervenció al territori i la dels interessos locals. En aquest sentit són bastant perillosos alguns temes que han sortit aquí, com el de la discrecionalitat. La discrecionalitat al territori hauria de correspondre més als poders locals, que són qui realment tenen el mandat del ciutadà per exercir-la . Si l’exerceixen malament, ja seran sotmesos a una votació periòdica. Aquesta discrecionalitat no s’hauria de delegar a gestors tècnics. Més aviat, el que haurien de fer és aplicar una legislació el màxim de precisa possible per estalviar-nos els problemes de gestió que se’n deriven. Personalment entenc que el pas gran que s’ha de fer en aquesta llei és el pas gran de la incorporació del món local en la gestió de la biodiversitat. Si fem una llei molt bona però no n’obtenim més recursos, no podrem avançar gaire més que amb la legislació actual. Hem de fer una bona llei i obtenir més recursos, i per obtenir més recursos s’ha de partir de la pressió ciutadana, la pressió del món local, que faci desviar recursos d’altres departaments cap a la gestió del patrimoni natural. Per això es necessita la complicitat i la incorporació del món local.

Xavier Besora (gestor d’espais ambientals)

Com que avui estem parlant molt de conceptes, doncs crec que n’hi ha un que, de moment, no ha sortit gaire i que és la qüestió de l’ús sostenible dels recursos. És a dir, una cosa és conservar la biodiversitat, no tocar-la, però més important encara és la manera com fer-ho, perquè hi ha uns usos en el territori, i, ¿fi ns a quin punt aquesta llei tindrà capacitat per concretar o defi nir un ús sostenible dels recursos, des de la fusta, l’aigua, la recollida de bolets, etcètera?



Un breu comentari en resposta a aquesta pregunta, en el mateix sentit que abans s’ha dit de verifi car la terminologia. Des de l’any 1980, quan es va aprovar l’Estratègia Mundial de Conservació, el terme conservació inclou el concepte d’ús sostenible. És una defi nició internacional universalment acceptada, a diferència del concepte de protecció, que té restriccions en l’ús, i el de preservació que té un sentit més aviat de «mirar i no tocar».

Xavier Carceller (UPC)

Bé, dos o tres comentaris bastant ràpids, i després una demanda d’ajut als juristes per contestar la pregunta d’en Josep M. Mallarach, que és de codi penal i coses d’aquestes. En tot cas, agraeixo i assumeixo la precisió terminològica d’en Josep Manuel Gómez. És cert que he utilitzat el terme coordinar d’una manera indiscriminada, potser de forma col·loquial, i quan reclamava rigor, en aquest sentit jo no estava en la línia. Seguint el fi l d’en Joan Rovira, quan en la meva intervenció anterior parlava de coordinació, ho feia des de la perspectiva de buscar aquesta coresponsabilització a què ell s’ha referit, mirant endavant, mirant d’avançar, i que les futures actuacions vagin responent a pautes i paradigmes diferents.

D’altra banda, hi ha un aspecte important relacionat amb això que no he tractat, ja que m’he restringit als temes de coordinació administrativa. Es tracta de la qüestió de la participació, que, òbviament, és fonamental; no he entrat expressament en aquest tema, però això no vol dir que no reconegui la seva importància transcendental.

Un altre comentari, en relació amb el que ha dit Ferran Miralles, és que l’avaluació ambiental de plans i programes, amb el tema de l’scoping que introdueix, representa un canvi qualitatiu important en la intervenció de l’Administració ambiental. Signifi ca que l’acció ambiental en aquests casos passa a ser anticipativa i preventiva, tal com postulàvem abans; és a dir, no es tracta simplement d’intervenir al fi nal i dir «vostè ho ha fet malament», sinó de fer-ho al començament i dir «vostè ho ha de fer així». Això és un canvi qualitatiu, molt més complex, molt més compromès, i implica tenir una capacitat propositiva gens fàcil d’assolir. És un repte que s’han de plantejar a partir d’ara les administracions ambientals. La legislació estatal en tràmit a les Corts de Madrid, de transposició de la Directiva comunitària d’avaluació ambiental estratègica, per cert amb alguns continguts molt preocupants, propicia, tanmateix, aquest nou enfocament de l’avaluació ambiental.

Amb llei o sense llei, hi ha un tema que té a veure amb la coordinació, que és la mateixa estructura administrativa de l’Administració ambiental de la Generalitat; n’hem de parlar, tot i que se suposa que quan es promulgui la Llei aquesta qüestió, estretament relacionada, hauria d’estar resolta. Crec que tothom està d’acord que l’actual organització administrativa, heretada d’una altra època i, per tant, amb uns objectius diferents, està desfasada. S’han fet alguns retocs; a l’inici d’aquesta legislatura es van suprimir dues direccions generals, una decisió que a mi em va semblar molt encertada i, en qualsevol cas, resta pendent un nou tipus d’estructuració de l’Administració ambiental que la faci


més operativa i adequada. Això és un tema que la Llei haurà d’assumir, si no s’ha resolt abans, o bé consolidar, també pel que fa a la conservació de la natura.

Finalment passo als juristes que hi ha a la sala, si ho creuen convenient, la resposta que jo no sóc capaç de donar a en Josep M. Mallarach de les qüestions que plantejava sobre la fi scalia i temes penals.


El tema que plantejava en Mallarach és relativament seriós. En un principi els poder públics sempre estan obligats a cooperar, però també és veritat que aquesta cooperació depèn d’una sèrie de qüestions, de factors polítics o capacitat, tots alhora o per separat, però a l’hora de la veritat no cooperen. Hi ha una fi scalia especial de medi ambient, que ja s’ha creat per a aquest camp, que, si ni tan sols rep ajuda dels poders públics que tenen competències en matèria de medi ambient, molt bé no ens anirà. També és veritat que existeixen mecanismes legals perquè aquesta fi scalia, a través d’un jutjat que pugui estar instruint una causa, es coordini amb l’autoritat que està incomplint amb l’obligació d’aportar dades, documents, etcètera, i fi ns i tot als responsables se’ls pot processar per un delicte d’una falta de desobediència. A això no s’hi arriba gairebé mai, però podria passar. Abans d’arribar a aquest últim extrem valdria la pena que ens acostuméssim a perdre la por; si hem fet una cosa i l’hem feta malament, hem de veure com la solucionem, però hauria d’existir aquesta cooperació.

S’ha fet també una pregunta que plantejava una qüestió sobre coordinació. Realment ja existeixen aquestes pressions, existeixen els mecanismes perquè quan no es doni un cas de cooperació es pugui comminar l’incomplidor a fer-ho. Si ho volem col·locar en aquesta llei, estarem establint una tipicitat concreta per a les qüestions en relació amb la matèria que reguli la Llei, de la mateixa manera que existeix en qualsevol altre àmbit ambiental un jutge o fi scal per si requereix informació a algú. És com si et requereixen com a testimoni, que estàs obligat a assistir-hi; en tot cas, després testimoniaràs el que et dicti la consciència, però si no compareixes davant el Tribunal se’t pot imposar una sanció. Ja existeixen formes per garantir això que podem incorporar a la Llei.

I una pregunta que tenia a veure amb la coordinació, precisament, la problemàtica derivada de la progressió de l’ordenació territorial i l’increment de difi cultats d’establir una correcta coordinació jeràrquica entre instruments. En principi amb poques fi gures de planifi cació la coordinació es pot donar bé. Si existeix un pla territorial general i uns plans territorials parcials i algun pla territorial sectorial, la cosa pot anar bé. El que passa és com a conseqüència de la legislació mateix que es va desenvolupar; la planifi cació sectorial s’encarrega, sovint, de provocar fenòmens de descoordinació. Per exemple, la llei forestal bàsica, quan estableix la fi gura del PORF (Pla d’ordenació dels recursos forestals), diu que s’insereix com un pla d’ordenació territorial sectorial dins de cada ordenació territorial de les comunitats autònomes, i li dóna aquest caràcter. Però acte seguit li dóna prevalença sobre l’ordenació de caràcter territorial i la urbanística. Per tant és una fi gura mixta, una coordinació que s’insereix en l’ordenació del territori però preval sobre altres fi gures d’ordenació territorial. En canvi és signifi cativa la manca de rigor de la Llei 4/1989, que no ubica els PORN enlloc, els té com a satèl·lits que pul·lulen,


que sí que és veritat que prevalen sobre l’ordenació del territori i sobre l’urbanisme, però, ¿en quina mesura? ¿Prevalen sobre una llei que aprova les directrius d’ordenació territorial d’una comunitat autònoma? Realment moltes vegades les lleis serveixen, com s’ha comentat aquest matí, no precisament per resoldre els problemes, sinó per acabar formant part dels problemes i anar-los engreixant, de manera que acaben provocant el caos, que és el contrari de la coordinació.

Josep Vila (Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial de la UdG)

Em sembla que ha quedat ben clar que el tema de la coordinació sectorial és un tema complex i que la gran quantitat i diversitat de legislació i de planejament fa realment difícil pensar que una coordinació real sigui possible o efectiva al cent per cent. Ara, ja més com a oient, m’ha quedat el dubte de si la Llei hauria de plantejar la coordinació sectorial des de la coordinació, des de la cooperació o des de la internalització. Em penso que no ha quedat del tot clar, però, en tot cas sembla evident que és un dels temes en què hauríem d’esmerçar més esforços i més temps.


Efectivament, crec que la Llei hauria de fer un esforç d’incorporar els diversos mecanismes d’integració-harmonització, i deixar-los plantejats per escollir-los cas per cas. També la integració subsidiària, si la internalització no es produeix, requereix un posicionament de cooperació, i si això falla, caldria defi nir quins mecanismes de coordinació s’haurien d’establir. Jo crec que això s’hauria de graduar, i ho hauríem de veure cas per cas, veure davant de quina problemàtica s’hauria de plantejar. És una mica la crítica velada a la 4/89 quan deixa els PORN com una fi gura d’ordenació satèl·lit, que està despenjada del que és la lògica de l’ordenació territorial de les comunitats autònomes. Això és una distorsió que genera molts confl ictes. En aquest punt la Llei de biodiversitat i patrimoni natural haurà d’afrontar, tant com sigui possible, la inclusió d’aquests mecanismes perquè siguin escollits cas per cas.

Xavier Carceller (UPC)

Ja que estem en el «tema PORN», afegiré que això respon en part a una polèmica nascuda als anys setanta sobre si la relació entre els instruments urbanístics i els de planifi cació ambiental s’havia de fer en termes d’igualtat de rang o calia buscar una fi gura ambiental que prevalgués sobre l’urbanisme. Hi ha hagut tota una tendència —recordo moltes discussions—, defensora que l’urbanisme està viciat d’origen i que els urbanistes només serveixen per formigonar el territori i que, per tant, el que cal fer és disposar una fi gura de planifi cació ambiental que estigui per damunt i pugui frenar els estralls dels urbanistes. En el fons, la fi gura del PORN de la Llei 4/1989 refl ecteix aquesta fi losofi a. Jo més aviat m’inscric en l’altra, en el sentit que l’urbanisme i la planifi cació ambiental no han de ser antagònics, sinó complementaris, i que la qüestió fonamental no de ser qui


preval sobre qui, sinó com ambdós responen a criteris unitaris i integrats d’ordenació integral del territori congruent amb la capacitat de càrrega d’aquest. De tota manera, la idea subjacent en la fi gura dels PORN d’analitzar globalment els recursos naturals en un territori determinat, i, en funció dels requeriments d’aquells, establir-ne l’ordenació i d’alguna manera esdevenir un marc general de coordinació per a les altres actuacions i administracions, no és dolenta. Tanmateix, la confi guració legal del contingut d’aquests plans és molt desencertada i no facilita gens aquesta funció coordinadora. Si volem fer un pla d’ordenació de recursos naturals de debò, i ens basem sols en la regulació dels PORN de la Llei 4/1989, hem d’anar molt més enllà dels continguts que la Llei preveu, més preocupada en la simple prevalença jeràrquica dels PORN que en la seva efi càcia. Vull recordar, fi nalment, que, com he dit abans, a Catalunya s’han identifi cat els plans especials de protecció del medi natural i del paisatge de la Llei 12/1985 amb els PORN de la legislació estatal, cosa que ha permès reforçar jurídicament els primers i, alhora, superar fi ns a un cert punt les limitacions derivades de la defi cient regulació del contingut dels segons.

BLOC4. MARC LEGAL I FINANCER

MARC LEGAL I FINANCER

Albert Cortina Ramos

Advocat, especialista en gestió urbanística, del territori i del paisatge i director de l’Estudi DTUM

. Introducció

En primer lloc vull felicitar els organitzadors de les Jornades pel seu èxit de participació. Jo no sóc economista ni expert en dret tributari i fi nancer. Crec que he estat convidat a formar part de les vostres refl exions sobre els criteris bàsics per a la futura Llei de conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural perquè, a través de la redacció de diferents estudis i projectes i de la meva participació com a ponent de la Llei 8/2005 de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, he tingut l’oportunitat de refl exionar conjuntament amb altres professionals en alguns dels aspectes que tractaré a continuació i que poden ser útils per a la futura Llei de la biodiversitat.

En efecte, fa uns mesos es va lliurar al Departament de Medi Ambient i Habitatge i al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya l’Estudi d’opcions jurídiques, fi scals i d’ajuts per la custòdia del territori, treball que va promoure la Xarxa de Custòdia del Territori i del qual vaig ser coordinador.

L’Estudi s’aproxima a les diferents opcions legals per a la implementació de la custòdia del territori a Catalunya. Tant en José Manuel Gómez, professor de la Universitat Pompeu Fabra des de la perspectiva del dret comparat, com el doctor Antoni Mirambell, catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona, el doctor Tulio Rosembuj, catedràtic de dret fi scal a la Universitat de Barcelona, i jo mateix, codirector del màster en Intervenció i gestió del paisatge que s’imparteix a la Universitat Autònoma de Barcelona, vam poder fer una refl exió conjunta i integrada sobre els aspectes fi scals i els incentius econòmics per a la conservació del patrimoni natural i cultural un cop analitzades les legislacions d’altres països on la custòdia del territori és un moviment amb molts anys d’experiència pràctica. Tanmateix vam analitzar la legislació bàsica estatal i les normatives sectorials de l’ordenament jurídic de Catalunya en matèries com el dret civil i el dret ambiental, del territori i del paisatge.

Per tant, algunes de les refl exions que exposaré en la present conferència són


fruit d’aquell debat intern entre l’equip de juristes autors de l’ estudi esmentat, els tècnics del Departament de Medi Ambient i Habitatge i el grup de treball de la Xarxa de Custòdia del Territori.

També aportaré algunes refl exions sobre la Llei 8/2005 de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya, a partir del debat jurídic en el qual vaig participar com un dels ponents redactors de l’esmentada norma legal. En efecte, la Llei del paisatge dota d’estatus jurídic el concepte de paisatge, de la mateixa forma que ara, amb l’inici de redacció de la Llei de la biodiversitat es vol dotar de contingut jurídic el concepte de biodiversitat.

El Conveni europeu del paisatge del 2000 tracta el concepte de paisatge d’una forma més àmplia respecte al que estàvem acostumats a tractar en la legislació sectorial vigent. Per tant, en el moment d’abordar jurídicament el concepte de paisatge, partíem d’un desplegament sectorial on el paisatge estava regulat parcialment en una norma jurídica o en una altra, però no tenia aquesta concepció integradora que la nova Llei 8/2005 dona al concepte jurídic de paisatge.

En el cas de la biodiversitat també ens trobem amb un concepte jurídic indeterminat. Tal com ens passava amb el paisatge, hi ha altres àmbits sectorials que incideixen parcialment sobre la biodiversitat, com ara la regulació dels espais naturals, la protecció dels animals, la legislació forestal, de pesca, caça, l’ordenació del territori, o d’altres.

En aquest sentit, un dels aspectes concrets que pretén regular la Llei del paisatge de forma més innovadora ha estat l’anomenat Fons per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge com a instrument fi nancer de l’Administració autonòmica per protegir i dotar de recursos econòmics les actuacions sobre el paisatge. L’experiència de la redacció dels preceptes que regulen aquests fons en els diferents esborranys previs a la versió defi nitiva de la Llei del paisatge serveix de refl exió sobre si la fi gura d’un fons públic fi nalista és interessant o no que estigui regulada en la futura Llei de la biodiversitat.

. El bé ambiental: un actiu intangible

Anem ara a abordar un altre tema important per a la futura Llei: ¿de qui és la titularitat del bé jurídic biodiversitat?

La Constitució espanyola de 1978 estableix uns principis generals respecte al bé ambiental. Actualment comença a haver-hi una jurisprudència on el bé ambiental es tracta com un bé immaterial d’entitat diferent a l’element físic o material que constitueix el seu suport o substrat (aigua, aire, sòl, etcètera) i dóna instruments jurídics per protegir-lo i regular-lo com un bé públic o col·lectiu.

El substrat, el medi físic, el sòl, pot tenir diferents titularitats, però quan parlem del bé ambiental queda clar que és un bé públic o col·lectiu, no és del propietari forestal, no és del propietari individual; aquest bé és de la

Marc legal i financer

col·lectivitat, no és, ni tan sols, imputable a l’Estat ni a l’Administració, sinó a la col·lectivitat en general. Existeix permanentment un interès difús de cadascú de nosaltres que ens permet el seu gaudi, i, alhora, un deure per a la seva conservació. La col·lectivitat pot gaudir-ne, però té uns deures de conservació i continuïtat. Per tant, aquest bé jurídic immaterial, protegit per la Constitució i que té un valor col·lectiu, és digne de tutela jurídica per la seva existència i reproductibilitat.

L’ambient, en general, és un bé immaterial unitari, si bé integrat per diferents elements (els recursos naturals en sentit complex i la interrelació entre ells: l’aigua, la fl ora, la fauna, el sòl i el subsòl), cadascun dels quals pot constituir aïlladament i separadament un objecte de cura i tutela; això no obstant, en substància l’hem de concebre des de l’àmbit del dret com una unitat. La concepció unitària d’aquest bé ambiental és clau per construir la noció d’aquest element, tant com a suport físic material o tangible, com a bé intangible i immaterial.

Ens allunyem, doncs, de la regulació tradicional del dret sobre les persones i les coses, i entrem en els aspectes més innovadors de la regulació dels intangibles, amb tota la difi cultat que suposa per al dret i per a la ciència econòmica aproximar-nos als elements d’aquests intangibles, de donar-los valor, d’incentivar-los econòmicament.

La noció de bé ambiental és clau per defi nir una construcció immaterial que ascendeix des de l’element material a la intangibilitat del bé jurídic protegit, la vocació de gaudi col·lectiu del qual preval sobre l’apropiació i obliga a l’ordenament jurídic que, des del domini de la propietat de l’element, permeti la conservació, la gestió i la valorització del bé ambiental per a la seva satisfacció i ús col·lectius.

A partir d’aquesta premissa el bé ambiental és la unitat la conservació, la valorització, la gestió i la defensa de la qual interessa a tots els ciutadans, de la qual cosa resulta que cal distribuir-ne socialment el fi nançament i sancionar aquells que li provoquin algun dany, entès com a agressió a aquest bé.

La protecció i la conservació del bé ambiental és, per tant, una responsabilitat social i col·lectiva.

El valor constitucional del medi ambient adequat (article 45 de la Constitució) serveix per aconseguir la racionalitat, entesa com a sostenibilitat de l’ordenació del territori i l’urbanisme, de les altres polítiques sectorials i de les polítiques d’incentivació i desincentivació econòmica i fi scal.

De la mateixa manera que l’urbanisme és una funció pública, també és una funció pública vetllar per la utilització racional dels recursos naturals. L’Administració tutela aquest bé i la col·lectivitat també. La utilització racional d’aquests béns ambientals i dels recursos naturals constitueix la forma més adequada de ser propietari d’aquest patrimoni, i s’exclou la llibertat de cadascú de la possibilitat d’utilitzar-lo irracionalment. En aquest sentit, hi ha dues funcions que vénen imposades al propietari: la tradicional funció social i la nova funció ecològica de la propietat.


En matèria d’urbanisme, per exemple, no tothom té dret a tots els aprofi taments edifi catoris. El planejament fi xa límits i determina una equidistribució de les plusvàlues generades per l’acció urbanística que correspon a aquesta funció social de la propietat.

A aquesta funció social s’afegeix en l’actualitat una nova funció ecològica de la propietat. En aquest sentit, la funció social més tradicional dels segles xix i xx de distribució de les plusvàlues, del dret a l’habitatge, se sobreposa a la funció de protecció del bé ambiental més genèric. La utilització sostenible imposa una solidaritat col·lectiva en la conservació i continuïtat del bé ambiental.

L’ús sostenible de la biodiversitat, del patrimoni natural, del paisatge, signifi ca assumir, per part dels ciutadans, el dret al gaudi col·lectiu i el deure de sosteniment de les càrregues públiques per al seu manteniment.

Ser propietari suposa una doble alternativa: la generació d’unes externalitats negatives en molts casos, que signifi ca perjudicis irracionals en aquest ús racional dels recursos, o la generació d’externalitats positives, quan el cost singular signifi ca benefi cis per a la col·lectivitat.

Aquesta solidaritat col·lectiva és l’expressió immediata de la solidaritat ambiental entesa com a pauta per repartir els costos de la protecció ambiental i la compensació als qui contribueixen a la seva valorització i gestió.

La presència d’interessos difusos col·lectius al bé ambiental i del deure de conservació es manifesten de dues formes: en primer lloc en l’ús i aprofi tament racional dels recursos naturals, i en segon lloc, en la funció de contribuir al cost de l’ambient i als benefi cis que originen alguns particulars mitjançant la solidaritat col·lectiva.

L’ordenació del territori o govern del territori (i l’urbanisme) suposa essencialment harmonitzar les externalitats positives i negatives i afrontar les qüestions espacials i temporals de la intervenció de l’home en el territori com a marc físic.

Per assolir aquest objectiu cal que hi hagi coordinació i cooperació, en defi nitiva, que es tendeixi cap a la coherència en l’ordenació del territori, l’urbanisme i els aspectes sectorials. Aquesta harmonia entre externalitats positives i negatives hauria de confl uir en la desitjada coherència territorial i ambiental.

La biodiversitat, el paisatge, són components del bé ambiental unitari. Quan hi ha perjudici a l’ambient «invisible» això es tradueix en perjudici de l’ambient «visible» (paisatge), de la seva forma i percepció per a la comunitat. No oblidem la definició que fa el Conveni Europeu del Paisatge del 2000 quan defineix el paisatge «com la part del territori tal com és percebuda per la població, quin caràcter deriva de l’acció de factors naturals o humans i les seves interrelacions».

La propietat privada rústica o forestal és un element de continuïtat a llarg termini de la memòria i el valor intangible del paisatge. L’extinció dels sòls agrícoles o forestals impliquen no únicament un perjudici particular, sinó col·lectiu; signifi ca


la pèrdua de l’ús i gaudi de formes immaterials que donen contingut a la memòria col·lectiva del territori.

L’interès o expectativa al bé ambiental és propi de la ciutadania: l’Administració és simplement fi duciària, no propietària del bé ambiental, predisposada per a la seva defensa i conservació.

La situació de l’Estat en relació amb un element concret de l’ambient (biodiversitat, paisatge, etcètera) hauria de ser la d’un dipositari que ha de gestionar, és a dir, salvaguardar i fer fructifi car de bona fe l’objecte del bé («trust»).

La cosa comuna («res communis omnium») que no pertany a ningú però de la qual tots som propietaris cal que tingui un conservador («trust») públic o privat habilitat per defensar aquell bé ambiental del qual es fa custodi.

L’adaptació de la fi gura de la fi dúcia a les fi nalitats de la tutela i conservació del territori ens poden servir molt bé si entenem el concepte de desdoblament de la funció jurídica del propietari.

La fi dúcia és un instrument jurídic que permet separar la gestió d’un patrimoni del seu gaudi. Una fi dúcia és un negoci jurídic pel qual s’afecta un patrimoni a una fi nalitat en benefi ci d’algú o de quelcom que és gestionat per un tercer i que es fonamenta en la confi ança mútua.

Actualment en dret urbanístic tenim un exemple de titularitat fi duciària: La Junta de Compensació.

La naturalesa jurídica de la Junta de Compensació oscil·la entre la seva consideració com a organisme públic que exerceix com un organisme d’interès particular a favor dels socis (propietaris) que la integren.

Com hem assenyalat anteriorment, el bé ambiental és unitari i comú, no pertany a ningú, i això no obstant tots som propietaris. El ciutadà col·lectiu és usufructuari del capital ambiental sense que això suposi la disminució o destrucció de la seva potencialitat o naturalesa. Alguns ciutadans poden ser titulars de capital ambiental que interessa a la col·lectivitat en termes de continuïtat i sostenibilitat i la conservació, la valorització i la gestió del qual pot dur-se a efecte mitjançant la intervenció d’agents públics o entitats representatives d’interessos difusos.

La solidaritat col·lectiva no suposa l’expropiació de les expectatives raonables de la propietat privada per l’interès ambiental, sinó que aquestes han de ser objecte d’una adequada compensació, bàsicament perquè ocasionin un retorn positiu, que no negatiu, a la comunitat per la preservació del capital ambiental.

El bé ambiental es així un actiu immaterial fundat en el valor sostenible. El valor sostenible és la garantia de continuïtat i reproductivitat cap al futur de l’intangible ambiental.


. El finançament de la gestió del patrimoni natural

A través del reconeixement de la xarxa d’espais naturals protegits físicament connectats i funcionals contribuïm a la conservació de la biodiversitat. No obstant això, ¿com es pot fi nançar la gestió d’aquest patrimoni natural?

3.1. Incentius econòmics per a la conservació

Segurament l’estratègia fonamental prèvia a qualsevol altra mesura econòmica o fi nancera és la de reduir o eliminar els «desincentius» a la conservació. D’una forma directa, detectant els ajuts a les activitats que tinguin un considerable impacte ecològic i paisatgístic. Indirectament, detectant aquells subsidis a les activitats que potencialment resulten problemàtiques.

Tenim també en el nostre ordenament jurídic una sobredosi i una infl ació normativa que, en molts casos, desmotiva l’objectiu estratègic de conservació. Per això es fa necessari realitzar una avaluació de l’impacte regulador respecte, en primer lloc, a la racionalitat i la coherència de les normes existents per tal de simplifi car; en segon lloc, respecte als efectes econòmics i de recursos necessaris per a la seva implementació, i, fi nalment, respecte al model de sostenibilitat que ens plantegem com a país.

Aquesta avaluació de l’impacte regulador la podem enfocar des de la diagnosi sobre la coherència i la racionalitat de diferents normes que cal simplifi car, però també la podríem abordar des de l’anàlisi dels efectes econòmics i dels recursos necessaris que s’han de preveure a l’hora d’implantar una nova llei.

Per altra banda, cal destacar l’efecte desincentivador de la burocratització i, en canvi, l’efecte incentivador de l’anomenada «fi nestreta única». En aquesta línia, proposem la creació d’una ofi cina de gestió integrada per racionalitzar, homogeneïtzar i gestionar les autoritzacions, les subvencions i els informes preceptius d’altres departaments i administracions en relació amb els tràmits que afectin les actuacions per a la conservació del patrimoni natural.

Quant a la promoció dels incentius econòmics a la conservació enumerem, a continuació, alguns dels que podrien ja aplicar-se de forma immediata:

1. Establir subsidis destinats al foment de pràctiques agropecuàries extensives a l’agricultura o ramaderia ecològica o al foment, la recuperació i la conservació de races animals o vegetals autòctones a través de la creació d’un «fons agroecològic».

2. Adaptar els impostos per tal de penalitzar les principals accions que malmeten els espais naturals.

3. Establir exempcions o deduccions fi scals per a un conjunt d’accions estratègiques amb relació a la conservació.

En aquest sentit, incentivar econòmicament la conservació és crear les condicions bàsiques per tal de fer possible un mercat per als serveis ambientals


que presten determinats propietaris a la col·lectivitat amb l’objectiu fi nalista de conservació del bé ambiental.

Es planteja, des d’una òptica de mercat, la captació d’aquest valor dels serveis ambientals, la creació d’un mercat dels valors intangibles, ja que la conservació de la biodiversitat és un mercat que pot ser local però també és alhora global i, en aquests moments, es fa molt difícil identifi car els benefi ciaris disposats a pagar per aquests serveis ambientals.

En alguns casos, la compra i la venda de serveis ambientals pot convertir-se en un mercat nacional o internacional on la regularitat de les reunions entre venedors i compradors de béns i serveis és essencial.

En aquest sentit, podem enumerar tres tipus de mercats ambientals:1. Un mercat de drets, com per exemple el mercat global d’emissions de

carboni i el mercat de SO2 dels EUA.2. Un mercat de responsabilitats, on es determina un objectiu ambiental a

través de l’Administració i les responsabilitats comerciables per satisfer aquest objectiu, les quals s’assignen a tots els actors importants, com per exemple, el mercat de crèdits comerciables renovables d’energia.

3. Un mercat per al risc ambiental. Aquest tipus de mercat encara no existeix a pesar que el mercat de derivats del clima pot ser un indicador d’un futur mercat.

En aquest tipus de mercats per a serveis ambientals, un només pot vendre el que posseeix, els drets de propietat, protegits per l’Estat i per institucions legals establertes, que són necessaris perquè els mercats funcionin de manera efectiva.

La confi ança en el mercat, la competència, la informació transparent (de les parts, preus, propostes, ofertes, béns i serveis) són fonamentals per a l’operació de mercat.

Si apareixen aquests drets que abans hem dit que eren de tots, però en canvi algú se’ls apropia i els mercantilitza, ¿els hem d’entregar els usuaris com un dret adquirit? ¿O han de ser distribuïts a la societat de manera equitativa?

3.2. Els instruments de compensació territorial

En l’àmbit del sòl urbà, les plusvàlues urbanístiques les genera la col·lectivitat a través del planejament i mitjançant el compliment d’unes càrregues urbanístiques; una part d’aquestes plusvàlues se les apropia el titular del sòl sempre que hi hagi una justa equidistribució entre els benefi cis i les càrregues.

En l’àmbit del sòl rústec, la permanència del sòl amb vocació agrària no transformat conforma un intangible del qual gaudeix la comunitat territorial en el seu conjunt, però els costos resulten exclusivament suportats pel propietari rural. Això suposa la constatació d’un actiu immaterial que és diferent del bé material que li serveix de suport, un intangible que implica un valor d’ús i gaudi per al conjunt de la societat.


L’intangible agrari o forestal és un capital que necessàriament exigeix la seva amortització a llarg termini, la seva vida útil és poc menys que perpètua. L’amortització de l’intangible ambiental del sòl forestal no és sufi cient per establir el cost humà del manteniment i la gestió. Es fa doncs, necessari, establir una justa compensació de les plusvàlues urbanístiques generades pels aprofi taments i usos urbans i periurbans més lucratius a favor de la conservació del valor intangible de la biodiversitat i del paisatge d’aquells espais no urbanitzats que es vulgui conservar. En aquest sentit, caldria fl exibilitzar encara més els conceptes de sector discontinu, transferències d’aprofi taments urbanístics, adscripció de sistemes d’espais lliures als sectors urbanitzables com a càrrega de cessió i conservació, implicació de les entitats urbanístiques col·laboradores i agrupacions d’interès urbanístic en la conservació i la custòdia del territori, etcètera. Per altra banda, donat que el fi nançament municipal prové bàsicament de l’urbanisme, és fonamental avançar en la creació de consorcis territorials i aprofundir en la cultura de mancomunar per assolir el principi de solidaritat territorial.

3.3. La qualifi cació ambiental i els incentius fi scals

També cal introduir els canvis legislatius necessaris perquè, a efectes del càlcul de l’Impost de Béns Immobles (IBI) es tingui en compte l’ús real de la construcció i no tan sols la classifi cació urbanística del sòl en què es troba (urbà, urbanitzable o no urbanitzable).

La pressió fi scal sobre les construccions destinades a usos residencials o altres usos altament lucratius en sòl rústec possibilitaria una major font d’ingressos per a les corporacions locals que podrien destinar-los a un fons públic municipal per a la conservació i la gestió del seu patrimoni natural.

Amb aquestes mesures no es tracta de crear un règim tributari de favor per als propietaris rurals que podria vulnerar el principi d’igualtat tributària, el qual determina que hi ha d’haver paritat de tractament a paritat de circumstàncies de capacitat econòmica. Sí, en canvi, que caldrà marcar una substancial distinció que permeti la conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural i paisatgístic com un avantatge per a l’interès col·lectiu.

La clau de qualsevol ajut o assistència, sigui fi scal o econòmica, depèn, en principi, de l’adequació als programes, projectes, plans territorials que imposin el compliment d’actuacions del propietari a favor del bé ambiental.

La qualifi cació ambiental hauria de ser un signe distintiu del patrimoni natural amb interès col·lectiu.

Una forma de qualifi cació ambiental podria ser el certifi cat de correcció ambiental que permeti l’accés als incentius tributaris, al fi nançament o a les subvencions previstes a la Llei. En aquesta línia, el doctor Tulio Rosembuj a l’Estudi d’opcions jurídiques per a la implementació de la custòdia del territori a Catalunya proposa com a instrument de qualifi cació ambiental i de certifi cació l’«etiqueta verda». La certifi cació de periodicitat anual, segons el doctor Rosembuj, atorgada


per l’Administració ambiental, hauria de permetre adjuntar a la declaració de l’IRPF la corresponent pertinença a una especial classe de propietat ambiental protegida que permet accedir al crèdit fi scal ambiental.

Com ja hem afi rmat anteriorment, no es pot pretendre una deducció o reducció fi scal de caràcter general i universal, donat que a la seva periodicitat ha d’afegir-se que es tracta de benefi cis específi cs i particulars, ajustats a les prioritats del pla o del projecte aprovat oportunament.

Segurament, la persona física propietària preferirà una deducció de la quota o una reducció en la base imposable de l’IRPF, donat que es deté una certesa alhora que s’aplica automàticament a cada autoliquidació anual de l’impost.

La solució fi scal és equitativa sempre que assumeixi que no és sinó una subvenció, i per tant s’ha de formular amb els mateixos criteris que caracteritzen aquest instrument: capacitat d’adaptació a l’interès predominant i fl exibilitat en la seva aplicació.

El titular de la certifi cació pot acollir-se al crèdit fi scal sempre que aquells òrgans públics certifi quin l’esforç ambiental que exerceix, a la vegada que s’estableix un cert control quant al seu compliment i realització. Això no obstant, serà l’Agencia Tributària qui valori discrecionalment des de la perspectiva tributària si hi ha o no compliment efectiu de la certifi cació atorgada per l’Administració ambiental. La certifi cació també podria servir per acreditar les despeses de manteniment, de conservació, així com la inversió amortitzable de l’intangible ambiental, sense perjudici de les despeses d’ordinària procedència previstes en la legislació vigent. En aquest cas, s’ha de preveure introduir una deducció de despeses específi ca vinculada a l’intangible material. L’etiqueta verda, com a certifi cació de la qualifi cació ambiental, podria ser el «passaport» que acredités el valor ambiental del sòl que es gestiona. Algú constata que hi ha propietat el valor afegit de la qual com a capital ambiental intangible es vàlid per a la seva gestió. En aquest sentit, l’Administració pública competent o organitzacions privades ad hoc (com en el cas de les ISO) o fundacions sense ànim de lucre, ho podrien certifi car Aquesta certifi cació podria tenir efectes en la renda de les persones físiques i de les entitats de custòdia del territori, i, tanmateix, podrien fer-ho en la fi scalitat patrimonial, de successions i donacions.

La propietat ambiental tindria una exempció objectiva per al seu titular en l’àmbit de l’impost sobre el patrimoni de les persones físiques, de forma anàloga a la que tenen els béns del patrimoni històric degudament inscrits i catalogats o els béns d’interès cultural.

Cal tenir també present, en relació amb la qualifi cació ambiental, la fi gura dels plans de gestió. Aquests tipus de plans són essencials per a la pràctica de l’explotació ambiental i, al mateix temps, poden acreditar, en el seu cas, els benefi cis fi scals o, al contrari, meritar impostos pel seu incompliment o omissió.

Finalment proposem estudiar la implementació d’instruments fi scals que persegueixin la internalització dels costos ambientals produïts per l’explotació


nociva (ús indiscriminat de pesticides i fertilitzants, generació de purins, contaminació del subsòl, de les rieres, etcètera) provocades per l’explotació agrària i forestal.

3.4. Els fons privats d’inversió verda

La creació de fundacions especialment tutelades (Llei 42/2002) no preveu, i hauria de fer-ho, la constitució d’esquemes d’inversió verda, afectats als projectes del seu objecte social de gestió o custòdia de la propietat ambiental, com a fons d’inversió col·lectiva. Això serviria per a la mobilització de recursos col·lectius destinats a les fi nalitats i la participació social en el fi nançament de la biodiversitat i del patrimoni natural i paisatgístic.

Aquests fons verds d’afectació serien un instrument adequat per solucionar el projecte, pla o programa d’actuació de la fundació sense ànim de lucre o entitat de custòdia.

Els fons d’inversió col·lectiva, en defi nitiva, serien una traducció local de la forma de trust internacional. Els agents serien el gestor, el dipositari, l’inversor o els partícips.

La clau de l’èxit d’aquests fons d’inversió verda seria atorgar avantatges fi scals als inversors o partícips en aquestes entitats annexes i separades de la fundació que les impulsa, estretament vinculades a la promoció de projectes, plans, programes d’actuació col·lectiva per a la conservació, valorització i gestió ambiental prèviament fi xats de forma coordinada amb l’administració competent.

Els benefi cis per la participació en aquests fons verds no estarien gravats. El propòsit concret dels fons d’inversió verda seria l’estímul a la realització de projectes ambientals, plans de gestió forestals, espais naturals, adquisició de propietats, incentius a l’agricultura orgànica i, en general, a l’agricultura preactiva en temes ambientals.

L’instrument que proposem seria una eina molt útil de fi nançament col·lectiu d’aquests espais per als qui en són els principals usufructuaris, que viuen al territori comú i n’asseguren la continuïtat i la sostenibilitat.

D’aquesta manera podrien mobilitzar-se els recursos cap a un àmbit que no assegura alta rendibilitat econòmica per als seus titulars. L’incentiu fi scal per aconseguir-los permetria descarregar el sector públic de les seves restriccions pressupostàries i cicles de mancances fi nanceres.

Si es garanteix al ciutadà un retorn sobre la inversió exempt d’IRPF podria permetre’s que els fons verds competeixin en el mercat fi nancer com a atracció de capital per a la seva aplicació ambiental.

L’esquema legal tributari hauria d’especifi car quins són els requisits que qualifi quen com a ambientals, per tant tutelats, els fons d’inversió col·lectiva, i que fan mereixedors d’exempcions els seus partícips o inversors pels benefi cis que obtinguin.


El fons verd, a més de complir amb les prescripcions de les autoritats fi nanceres i monetàries, hauria d’afectar als projectes ambientals almenys el 70% de les seves rendes i altres ingressos nets que obtinguin, en sincronia amb la Llei de fundacions. El saldo restant podria aplicar-se a altres formes d’inversió.

És imprescindible fi xar la vinculació de la inversió amb el projecte ambiental que es patrocina. Els projectes haurien de ser aquells que són importants per a la gestió de la biodiversitat i del patrimoni natural que, prèviament, hagin estat enunciats per les administracions públiques i els organismes sense ànim de lucre implicats en el seu fi nançament.

Els inversors haurien de gaudir d’exempció de les percepcions que deriven de la seva participació en el fons verd i la implicació pública, tant de la autoritat ambiental com tributària, que posen en evidència la serietat de l’activitat que impulsa.

Un mecanisme alternatiu a l’exempció dels benefi cis derivats per la inversió podria ser la reducció en la base imposable dels seus rendiments del capital mobiliari o la no-integració en aquesta exactament com succeeix amb les subvencions que rep l’agricultor en el marc de la política agrària comunitària.

3.5. El fons públic per a la conservació de la biodiversitat i la gestió del patrimoni natural

En aquest darrer apartat de la meva exposició voldria proposar per a la futura Llei de conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural la creació d’un fons públic com a instrument fi nancer de la Generalitat de Catalunya, amb la fi nalitat de destinar-lo a les actuacions de conservació i millora de la diversitat biològica i de gestió del patrimoni natural que es portin a terme d’acord amb els criteris i objectius de la Llei.

Aquest fons podria tenir per objecte fomentar la realització d’actuacions de conservació dels espais naturals, les fi nalitats dels quals puguin ser:

a) La conservació de la biodiversitatb) La valorització del patrimoni natural mitjançant intervencions

específi ques i integrades.c) El manteniment i la millora dels elements de l’agricultura i la ramaderia

ecològiques.d) La gestió dels espais naturals amb acords de custòdia del territori entre

la propietat privada i les entitats de custòdiae) La subvenció de projectes i iniciatives de conservació del territori.

La dotació econòmica del fons podria establir-se anualment en els pressupostos de la Generalitat de Catalunya.

Per a la dotació del fons també podria establir-se un cànon fi nalista que serveixi


per incrementar les quantitats per a aquest objectiu que anualment es pugui establir a càrrec dels pressupostos de la Generalitat.

El cànon podria aplicar-se sobre la implantació d’equipaments, infraestructures en sòl i vol i instal·lacions d’interès públic o privat (establiments de turisme rural, parcs eòlics, parcs temàtics, etcètera), que es facin en sòl no urbanitzable d’acord amb el planejament, llevat de les explotacions agràries extensives o familiars.

La quantia del cànon podria establir-se en una quantitat mínima de l’1% sobre el pressupost total d’execució de les obres, construccions, edifi cacions i instal·lacions a portar a terme en el sòl no urbanitzable classifi cat en els Plans d’ordenació urbanística municipal.

Podrien rebre fi nançament del fons totes aquelles actuacions que es portin a terme per part d’ens públics destinades a alguna de les fi nalitats assenyalades per la Llei i qualsevol altra actuació que tingués per objecte la conservació de la biodiversitat, així com l’ordenació i la gestió del patrimoni natural.

Haurien de participar d’aquest fons les entitats sense ànim de lucre que portessin a terme actuacions de conservació i custòdia del territori, en els termes i amb les condicions que es fi xin a la Llei i en els convenis que es puguin celebrar per a la seva execució.

Per fi nalitzar la meva intervenció en aquesta Jornada, voldria manifestar que aquest és un bon moment per analitzar els diferents instruments que el marc legal, econòmic i fi nancer posen al nostre abast per tal d’adaptar-los a les necessitats de la conservació de la diversitat biològica i de la gestió del patrimoni natural de Catalunya. Aquests instruments fi nancers i tributaris, així com les mesures d’incentiu econòmic presentades al llarg de la meva exposició, poden ser molt útils si s’inclouen i regulen adequadament en la futura Llei de la biodiversitat. Moltes gràcies.



Manuel Martín Arnaiz(Consell de Protecció de la Natura)

Jo diria que s’han d’analitzar totes les opcions del tema plantejat, i no hi ha dubte que els béns ambientals, de forma genèrica, són objectes de protecció, i que aquesta protecció té un cost. No sóc especialista en la qüestió, però donat que aquest cost és un cost col·lectiu, tant és que s’apliqui a través d’un fons especial com que els pressupostos es dotin de quantitats sufi cients per tenir la cura, i si cal la incentivació, d’aquesta tasca obligada. Però com que és obligada, no deixa de ser una infraestructura de país. Hem de fer, necessàriament, un esforç col·lectiu a través de les institucions establertes, i en


aquest context l’Administració pública és senzillament el braç executor d’aquestes obligacions. Els parlaments legislen, com és natural, impulsats moltes vegades per l’Administració pública mateix, i es generen les intuïcions que cal regular una cosa. Normalment això sempre es fa des la institució que té la responsabilitat sobre allò que es vol regular. En molts casos la institució en qüestió es veu inicialment impotent per posar fre a la degradació del bé que vol defensar. Jo crec que el ponent ha donat una sèrie d’alternatives d’una gran riquesa de possibilitats i es tracta de saber, com a mínim, que existeixen possibilitats per tirar endavant aquesta fase.

Francesc Revert (Departament d’Economia i Finances)

Vull agrair a Albert Cortina que hagi fet una bona dissertació fi scal, que és del que jo vinc a parlar. En principi faria una petita introducció, perquè hi ha molt poca cosa de fi scalitat de medi ambient. Dels impostos que gestiona la Generalitat de Catalunya, només l’impost sobre successions i donacions preveu una bonifi cació fi scal, en el cas de les bonifi cacions per causa de mort, de fi nques rústiques de dedicació forestal que disposin d’un pla tècnic de gestió i millora forestal aprovat pel Departament d’Agricultura o pel DMAH. La bonifi cació consisteix en una reducció del 95% del valor d’aquestes fi nques amb l’obligació de mantenir la titularitat 95 anys. Només s’apliquen les disquisicions a favor del cònjuge, descendents o laterals fi ns al tercer grau. Precisament aquesta reducció fou introduïda mitjançant la llei aprovada pel Parlament català a efectes a partir del 1999 en l’exercici de la capacitat normativa reglada en la Llei de sessió de tributs. El Govern català ara està a punt d’aprovar un nou impost sobre successions i donacions, en tràmit parlamentari, on es manté, millorant-la, aquesta bonifi cació, i sorgeix la possibilitat que la fi nca estigui gestionada en el marc d’un conveni, acord o contracte de gestió forestal formalitzat en l’Administració forestal, o bé que els terrenys hagin sofert incendis forestals durant els últims 25 anys anteriors a la mort del causant. Però la reforma més esperada és la introducció d’una bonifi cació específi ca en l’adquisició de béns del patrimoni natural. Diu l’article 27 del Projecte de llei que en les adquisicions per causa de mort que corresponguin al cònjuge, descendent i ascendent o col·lateral fi ns al tercer grau, es pot aplicar en la base imposable una reducció del 95% del valor de les fi nques rústiques de dedicació forestal que estiguin o ubicades en terrenys inclosos en un espai d’interès natural del PEIN aprovat el 92 o en un espai de la Xarxa Natura 2000.

Bé, això és el que hi ha fi scalment per part del Govern de la Generalitat. En els impostos estatals no hi ha gran cosa, o res. Segons la meva opinió hi ha un camp molt obert en el tema de la fi scalitat per introduir tant reduccions, desgravacions o un cànon amb diferents impostos, tant d’àmbit estatal com autonòmic, que tinguin per fi nalitat la conservació del patrimoni natural.

Per acabar vull dir que és molt interessant la creació del fons de conservació per la biodiversitat, perquè crec que crear un impost és molt complicat; la recaptació, les taxes, les ajudes..., van bé, però un fons de conservació que vingui a través dels pressupostos de la Generalitat, de donacions, de l’Administració de l’Estat, és la millor manera de fi nançar una activitat entorn la biodiversitat que és una cosa comuna per a tothom.


Joan Gaya (Federació de Municipis de Catalunya)

Agraeixo a l’organització la invitació. Voldria dedicar un minut de la intervenció a explicar què és la Federació de Municipis, perquè a diferència de les institucions que representen altres convidats, la Federació de Municipis no és una administració sinó que és una organització que té socis, 550, que són 550 municipis i alguna mancomunitat, comarca, diputació. Però des del punt de vista institucional, la Federació no fa lleis, no dóna ordres, no pren decisions de govern ni té capacitat d’obligar a res els seus municipis. Per tant, ¿què és? És una organització que presta serveis als seus associats —els serveis que els associats li demanen—, coordina posicions en les negociacions institucionals i trasllada informació. Des del punt de vista del que s’està debatent en aquestes jornades, he de dir que la Federació de Municipis no coneix encara els documents que han de constituir la Llei de biodiversitat i que, per tant, he vingut aquí a rebre informació més que no pas a donar la meva opinió. La informació que rebi serà puntualment traslladada als nostres associats a través dels nostres mitjans de comunicació. Per tant, ja he demanat a en Josep Vila que, tan aviat com sigui possible, ens faci arribar el conjunt de les ponències per poder-les posar a disposició dels associats. Dit això, voldria dir també que els instruments ordinaris a disposició dels municipis per poder incorporar totes les qüestions que facin referència a la conservació del patrimoni natural i biodiversitat, són dos, essencialment: un, el compliment de les lleis del Parlament de Catalunya, i l’altre, la incorporació en el planejament urbanístic d’aquelles declaracions que, sigui per imperatiu legal o per decisions individuals de cada municipi, cal incorporar. Més en concret la Federació ha encoratjat sistemàticament tots els seus associats a fer processos d’Agenda 21 local i, si els és possible, a fer-los de forma coordinada amb altres municipis, perquè en defi nitiva la biodiversitat no s’acaba a la ratlla d’un terme municipal i, com ha dit l’Albert Cortina, tenim un mapa tremendament fragmentat, i no només des del punt de vista físic sinó també des del punt de vista dels problemes que afecten cada municipi, de les percepcions que es tenen d’aquests problemes, i de les possibilitats individuals de resoldre’ls.

Jo, senzillament, voldria acabar aquesta introducció coincidint amb ell quan diu que el gran problema serà com trobar mecanismes efectius de fi nançament, ja sigui per la via de la imposició, per la via de l’incentiu —tot i que coincideixo molt amb el que acabem de sentir per part d’Economia i Finances, que crear tributs nous és complicat i que probablement qualsevol via fi nancera que pogués evitar això seria més efectiva, almenys a curt termini.

Josep Villarreal (Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca)

Com han assenyalat altres membres, en primer lloc vull agrair l’oportunitat d’haver participat en aquesta jornada de refl exió. En segon lloc vull subratllar la presentació de la primera ponència; estic impressionat, no sóc expert i, per tant, això condiciona aquesta refl exió.

A tall de debat —perquè malauradament no puc participar al mateix nivell conceptual de la intervenció—,sí que voldria assenyalar algunes qüestions com a representant d’un


departament que té responsabilitats de govern en una àrea que desenvolupa la seva activitat de manera natural des de fa milers d’anys en el medi natural. Permeteu-me un element una mica de debat i que avui és considerat habitualment com a «sospitós». Moltes vegades l’agricultura és sospitosa habitual de tenir una relació punyent amb el medi. A més a més, és sospitosa de rebre recursos fi nancers que avui es comencen a conceptualitzar amb freqüència com a inapropiats, injustos, etcètera, els quals, moltes vegades, en debats de fi nançament, solen ser objecte d’una certa deriva en el sentit de dir: ¿per què no utilitzar una part de l’excés de fi nançament que té l’agricultura per fi nançar mesures de conservació? I sobre aquests elements de debat general, m’agradaria fer algunes refl exions. En primer lloc, m’agradaria que es tingués en compte una visió integral de l’acció que fa l’agricultura al territori. I que ho féssim per una vessant que normalment no es té en compte, que és la que constitueix el factor humà. Aquest factor és el que defi niria un model d’ocupació del territori que fa que, en la nostra organització en xarxa de ciutats i nuclis de població, tinguem zones més denses i zones menys denses; i en aquestes darreres, hi ha activitats que es basen en la relació d’una part de la població amb una activitat que genera més o menys riquesa i que té una relació evident amb el medi. Des d’aquest punt de vista, moltes vegades no es té en compte la necessitat de mantenir una estructura social i demogràfi ca al territori, encara que aquesta tingui una relació amb el medi d’unes determinades característiques. Sovint trobo la crida, poc refl exionada, de demanar l’extensió de certes pràctiques agràries, que seria excel·lent si això fos compatible amb mantenir marges d’activitat que permetin la continuïtat d’aquestes persones en el medi. Reclamar-ho en el món dels cereals és, en la realitat en la qual ens movem, utòpica, per no usar un altre qualifi catiu. Demanar certes pràctiques d’extensió de la ramaderia comporta la condemna de la viabilitat econòmica d’aquelles activitats, si s’entén que la base d’aquesta gent és l’activitat agrària. No es donen les condicions estructurals sufi cients per garantir aquestes qüestions. I, per altra banda, no es té en compte que queda un llarg recorregut de possibilitats, de millorar l’activitat econòmica amb una relació equilibrada amb el medi, que permeti un model d’activitat caracteritzada pel paper que entenem que Catalunya pot aportar en el seu entorn socioeconòmic. Defi nim un model d’activitat agrària orientat a la producció d’aliments que donin satisfacció a la seva població i que donin coherència a la seva localització geogràfi ca. Un entorn, el mediterrani, en el qual la capacitat de produir aliments es veu totalment infl uenciada per l’accés a recursos naturals com l’aigua, totalment desequilibrat en relació amb el nord o en relació amb el sud. Aquí podem desenvolupar models. Moltes vegades no es té en compte la capacitat de l’agricultura de generar aquests models sostenibles, d’ocupació del medi, generant-hi una activitat que sigui sostenible. Perquè suggerim els models de compensacions, però la pràctica habitual és que se sol establir una estratègia de penalització d’aquelles accions que no són favorables al medi però no es recullen en cap cas mecanismes de compensació d’aquelles accions que sí que tenen una relació favorable amb el medi. Hi haurien instruments per fer això; de fet, una part important de la nova conceptualització de la PAC, que és la font d’una part dels recursos que provenen del sector, en aquests moments s’estructura conceptualment en aquesta direcció. Es treuen recursos del pilar dels mercats, decisió que no és neutral des d’un punt de vista de l’acció ambiental; es passa al segon pilar, que és el pilar de les mesures estructurals, i allà es defi neixen tota una sèrie d’elements en els quals l’acció


ambiental és un dels fi ls conductors. La multifuncionalitat reivindicada des de la teoria i la pràctica en l’última reforma de la PAC.

Dit això, fi nalment la meva refl exió vindria a dir: incorporem en la refl exió els instruments que s’usen normalment, perquè parlem d’àmbits fi scals, de la planifi cació, etcètera, i en canvi no incorporem els àmbits sectorials de l’agricultura. Històricament, en el planejament o la gestió del sòl agrari com un bé, s’ha tingut un comportament de conceptualització d’espai de reserva. Ningú no ha tingut en compte de quina manera el creixement de les ciutats afectava, de forma defi nida, els sòls més fèrtils; en cap moment no s’ha tingut en compte el potencial productiu d’aquests espais del no-productiu en termes d’aliments o de recursos estratègics (aigua al subsòl, capacitat de recàrrega, etcètera). En moments com els d’ara, de sequera, tenim una activitat agrària, que normalment està carregada de bones pràctiques i permet millores tecnològiques quant a la capacitat de recàrrega dels aqüífers, la disminució dels índexs d’escolament de les aigües cap a les lleres dels rius i, per tant, quant a la capacitat de retenció de la disponibilitat d’aigua en el conjunt del sistema, i aquestes qüestions normalment no es tenen en compte i en canvi sí que ens plantegem solucions afegides. Hauríem d’establir mecanismes que permetessin sistemes de redistribució de les plusvàlues per la transformació de certs espais, i que cadascú tingui la part de l’acció que li toqui; seria excel·lent, un instrument que permetria una gestió més efi cient i racional de la problemàtica de l’agricultura periurbana, on la tensió dels usos del sòl es veu condicionada per l’enorme valor que té el sòl, no com a base productiva, sinó com a base de transformació urbanística. M’agradaria que en aquests processos de refl exió intentéssim no obviar que, des de l’òptica de la gestió agrària, hi ha piràmides madures, i que s’ha fet un esforç d’adaptació del nombre d’explotacions, dels titulars, de les tècniques, i que avui hauríem de tenir clarament en compte mecanismes més naturals, més directes, si realment es defi neixen voluntats de fi nançar, pagar, transferir recursos des de la gestió d’un bé públic a una activitat concreta, mecanismes directes que resolguessin aquesta fusió no tractada. No hem de perdre el punt de vista que el model que tenim avui d’ocupació del territori exigeix el desenvolupament de pràctiques directament relacionades amb el territori, com les pràctiques agràries, en zones productives, i que en aquests casos, certes regulacions ambientals poden generar efectes contraris. Intentant perseguir una millora en l’acció en el medi ens podem trobar amb un abandonament de l’activitat base i, per tant, amb una pèrdua de capacitat natural.


Aquest és també un apartat molt interessant, molt complex. No sóc especialista ni en dret ambiental ni en fi scalitat. Per tant em perdonareu si cometo alguna incorrecció. Intentaré anar més al fons que a la forma. Primer, un parell de puntualitzacions per al company Revert sobre bonifi cacions ja existents. He de comentar que des del sector forestal i l’associació es treballa, des de fa anys, en aquesta direcció. A escala estatal ja hi ha propostes que actualment són vigents i que es concreten en exempcions fi scals per a fi nques amb plans de gestió vigents, concretament en el cas d’impost sobre la renda i impost de societats. També hi ha, a escala estatal, una reducció del 75% de la base de l’impost tant de transmissions mortis causa com de donacions. Aquesta reducció és del


90% en el cas de fi nques amb un pla de gestió en espais naturals, i aquests entenc que són models que es podrien agafar com a punt de referència. A partir d’aquí, i entrant ja en el tema de la ponència, primer volia fer una petita matisació; davant un tema tan complex com és el fi nançament de la política de conservació dels espais naturals, volia fer dues distincions: hi ha d’haver un debat per al nivell teòric i un altre per al nivell pràctic. M’explico. En el nivell teòric s’ha parlat aquí de propostes molt suggeridores en el camp de la fi scalitat. També s’ha dit que aquestes propostes, en realitat, tot i que són de futur, són difícils d’implementar a curt termini. En aquest sentit, amb el professor Tulio Rosenborg, per exemple, vam tenir una sèrie de ponències molt interessants a Barcelona, i és clar, tot i ser una cosa que sigui de futur, no la tindrem demà passat. Per tant crec que s’ha de ser molt pràctic, perquè la Llei és quelcom que volem i que hauríem de voler implementar a curt termini. I ser pràctics ens porta a ser una mica més conscients dels riscos que tenim. A títol d’exemple, ara està sobre la taula la proposta de fi nançament de Natura 2000. Des de Catalunya han demanat, i des del Parlament europeu, des de tot arreu, un fons específi c per a Natura 2000, però ja sabem que no hi haurà fons específi c, que Natura 2000 sortirà del PDR. Per tant, sortirà de la part de recursos que abans estaven a agricultura i ara haurien d’anar a desenvolupament rural, i com que no hem creat un nou instrument, restem de tot aquest capítol. Si hem de ser més conscients dels recursos i de les limitacions pròpies, primer és molt important —i ho demano— que racionalitzem els objectius de la política de conservació. I torno a explicar-me: racionalitzar no vol dir ‘reduir l’ambició o el nombre d’objectius’, sinó ‘aprofi tar el que ja tenim a casa nostra’, que és la gent del territori, la gent que avui en dia —pagesos, propietaris forestals—, ja està treballant, gestionant a nivell de territori. Penso que aquests han de ser l’eix de la política de conservació d’espais naturals, i que els plantejaments que es facin en matèria de fi nançament han de tenir clar que aquests agents han de ser els fi nalistes dels recursos que es destinin a aquestes polítiques. No tinc les dades exactes, però concretament en l’estudi que es va tirar endavant per part de l’ICHN, em sembla que es quantifi cava que la part més important, de l’ordre del 80% dels recursos, no van als destinataris fi nals sinó a ens municipals i a altres organismes que han de ser canalitzadors d’aquesta actuació però no fi nalistes de l’actuació.

En aquest sentit s’ha parlat també en la ponència de la funció social i ecològica de la propietat. Evidentment, aquesta funció és evident, i, a més, és assumida per la propietat. Som conscients que això és essencial, però demanaria també que es faci més èmfasi en la funció econòmica; on realment tenim problemes, és en la manca de gestió dels nostres espais, i aquesta manca de gestió ve donada per l’abandonament que tenim del territori. Per tant penso que també la política de conservació dels espais naturals hauria de tenir molt clara la funció econòmica, les activitats tradicionals sostenibles que es desenvolupen al medi, per potenciar-les i que siguin generadores d’activitats positives, generadores d’ocupació i riquesa al territori per evitar un dels grans problemes que tenim d’equilibri territorial.

Recaptem els recursos. Evidentment, aquesta és la gran pregunta. Propostes com el fons de la conservació de la biodiversitat penso que són molt positives. De fet nosaltres, com a col·lectiu, això ho hem defensat sempre: un fons, però, ¿que es nodreixi de què? Crec que és un debat molt interessant, perquè al fi nal tenim un munt de fons a Catalunya; de fet ja tenim un fons forestal. L’«únic» que passa és que aquest fons forestal


no s’ha dotat mai econòmicament. Per tant no s’ha pogut fer servir ni ha estat efectiu. Evidentment aquest fons s’ha d’afectar d’ingressos, al nostre entendre d’activitats que són perjudicials o que malmeten el nostre entorn. Aquí, només una puntualització. Revert parlava del cànon sobre l’agroturisme. Compte!, l’agroturisme és una de les activitats que tenim sobre el territori que són un complement a la renda de la gent que hi està treballant; no gravem les poques coses que encara ens serveixen per gravar les pròpies explotacions! ¿Quins altres recursos es podrien afectar? Propostes que hem fet sempre, sobre les quals m’agradaria conèixer el parer de la taula, són, per exemple, el cànon ambiental. És a dir un impost, un percentatge sobre el pressupost de les grans infraestructures construïdes sobre sòl no urbanitzable. Un altre, que tot i que està molt espremut, penso que, lògicament, hauria de revertir en el territori, és el cànon de l’aigua, i un altre que s’ha fet servir també per a fi nalitats que no sempre van vinculades a la naturalesa de l’afectació, és el cànon sobre hidrocarburs.

No m’estenc més, i moltes gràcies.

Hernán Collado (Xarxa de Custòdia del Territori)

Per la nostra banda, en general compartim l’enfocament que l’Albert Cortina ha exposat aquí. Conscients que obre bastants interrogants, en línies generals hi estem bastant d’acord. Em toca defensar el paper del contracte de custòdia del territori en un sentit ampli, en aquesta funció de la defensa de la biodiversitat i valors d’aquest caire. Nosaltres, a través de l’estudi d’opcions jurídiques, hem tingut l’oportunitat de veure diferents maneres de traduir aquest contracte de custòdia del territori en opcions de dret civil, bàsicament. A partir d’aquí hem marcat unes prioritats, una de les quals, la que considerem més remarcable, seria que aquest contracte de custòdia del territori, amb totes les seves possibles formes, des de l’acord escrit totalment atípic que podria ser un contracte en sentit estricte de custòdia del territori fi ns a fi gures tan típiques com un arrendament, tingués un reconeixement legal a partir del qual pogués desplegar uns efectes jurídics, per exemple en el camp del fi nançament. Aquest contracte no deixa de representar aquesta coresponsabilització de tota la societat en la protecció i la conservació del patrimoni natural, i per això creiem que val la pena que una futura llei reconegui l’existència d’aquest tipus d’acord.

Un contracte de custòdia del territori té dues funcions fonamentals. Una de les possibilitats que ofereix un acord totalment voluntari entre propietaris i la societat civil representada per entitats privades de conservació o bé l’Administració mateix, ens pot portar al compliment de mesures que legalment no s’exigeixen de forma directa, és a dir, que no estan dins el marc de les obligacions que la Llei podria preveure quant a la gestió. Podríem anar una mica més enllà en contractes de custòdia del territori que fomentessin de forma voluntària en la propietat aspectes concrets de gestió. Aquesta és una possibilitat. La segona, que se suma a la primera, és que el mateix contracte de custòdia del territori sigui un instrument de protecció, un element que serveixi per quantifi car aquesta qualitat ambiental que ens porta a una qualifi cació ambiental, que seria l’etiqueta que ens permetria l’accés als ajuts, el reconeixement que la propietat concreta està gestionant d’una forma que ens interessa a tots plegats. Aquest és el


paper que voldríem que tingués el contracte de custòdia del territori dins la Llei de biodiversitat, aquest reconeixement. Un reconeixement que, des dels tres anys que fa que funcionem com a xarxa, sembla que té actualment un horitzó més esperançador. Per això vull mencionar dues fi gures que s’estan desenvolupant ara mateix i que tendeixen a aquest reconeixement: per una banda, la Llei de contractes de conreu que està en fase d’avantprojecte, i que ja preveu, en el seu article 41, el reconeixement de l’arrendament amb fi nalitat de conservació. Això ja és un reconeixement jurídic que ens dóna un marc legal, una possibilitat: l’arrendament de terres amb l’objectiu directe de conservació. Així com fi ns ara ens movíem dins una regulació del règim supletori del codi civil, ara ja tenim un règim propi, o el tindrem en el moment que es pugui aprovar aquesta llei. Ja no estarem, doncs, a la base d’un contracte pràcticament atípic. Per tant, ja tenim un primer reconeixement legal i una fi gura de la qual podria estar al cas aquesta Llei de biodiversitat. I una segona bona notícia seria el desenvolupament dels contractes globals d’explotació. Aquesta sí que és una mesura que s’està duent a terme, i és una manera d’anar una mica més enllà. No hi ha una obligació legal directa, ja que podem tenir una protecció addicional basada en la voluntat de les parts.

En defi nitiva aquestes són les fi gures que volia remarcar. Moltes gràcies.

Gabriel Palacio (Departament de Política Territorial i Obres Públiques)

En primer lloc volia disculpar-me pel meu retard; m’he llevat a dos quarts de set però m’ha estat impossible arribar abans. És evident que hem de canviar el nostre model de mobilitat i ja hi estem treballant.

Venia més aviat a sentir que no pas a parlar, però agraeixo molt l’oportunitat que em doneu de fer-ho, i també agraeixo a l’Albert Cortina la seva exposició, amb el seu habitual estil rigorós, clar, i la riquesa d’opcions que ha donat. Potser per deformació professional, perquè és el llenguatge que compartim amb ell, i per les competències que desenvolupo, només vull remarcar la importància dels consorcis. Aquesta fi gura, la dels consorcis urbanístics en el planejament territorial, l’estem introduint en els plans territorials que estem desenvolupant, dels quals tots vostès ja deuen conèixer els avantprojectes, dels del Pirineu fi ns, ara, el de l’Empordà, o el de Ponent, que és el que estic coordinant jo en aquests moments (preveiem tenir-ne l’avantprojecte a fi nals d’any).

Per intentar racionalitzar una miqueta la implantació d’activitats en el territori, amb la fi gura dels consorcis, mancomunitats o alguna de semblant, està escrit en la normativa que els municipis ja no caldrà que desenvolupin en solitari sòls industrials petits i mal posats, sinó que hauran de consorciar-se i compartir benefi cis i càrregues. Això, que des del punt de vista urbanístic i territorial, urbanístic, ja funciona, ho estem introduint en aquest moment en les nostres propostes. Entenc que aquests consorcis ambientals dels quals parlava el ponent tenen bastants possibilitats en aquest sentit, perquè, independentment dels temes impositius i fi scals, respecte als quals sóc absolutament analfabet, és en aquells llocs on es generen plusvàlues on és possible o més fàcil recuperar-les,; una reversió d’una part d’aquestes plusvàlues a la comunitat que és la que, en defi nitiva, les ha generades amb la seva acció mitjançant les administracions


públiques. Això m’ha suggerit algunes idees que podem discutir avui o més endavant. Moltes vegades, l’afi rmació d’aquestes plusvàlues en l’aprofi tament es tradueix en unes cessions de sòls, d’equipaments, etcètera. Moltes vegades són espais verds petits, mal posats, mal cuidats, que, probablement, ubicats en un altre punt amb aquesta opció dels sectors discontinus, tindrien una utilitat més gran. Això, lligat amb el planejament que estem fent del sistema d’espais oberts, i dins d’aquest, els sòls d’especial protecció, podrien donar-nos peu a plantejar-nos la possibilitat que aquestes cessions fossin d’una altra manera i amb un altre objecte.

Finalment, i lligant amb el que han comentat els companys del Departament d’Agricultura sobre l’activitat forestal, estic absolutament d’acord que són activitats bàsiques del nostre territori, que són les que han afaiçonat el nostre paisatge natural —bé, «natural», «natural», a tot Europa tenim el bosc de Bialowieza, a Bielorússia i Polònia, i encara hi podrien haver-hi algunes consideracions i algunes illes hiperbòries. La resta és fruit de la mà de l’home al llarg de mil·lennis. Per tant, són activitats íntimes i lligades les que moltes vegades permeten una riquesa de biodiversitat. ¿Què seria el Delta de l’Ebre sense l’arròs?, ¿què seria dels nostres paisatges i del manteniment de la biodiversitat sense aquestes activitats bàsiques? El que sí que em sembla que cal fer és la refl exió que, a començaments del segle xxi, ja no podem fer la identitat de rural igual a agrari, o almenys no només agrari, agrari entès com a ‘activitats primàries’. Com molt bé ha dit el company del consorci de la propietat forestal, l’agroturisme i altres activitats estan prenent cada vegada més pes.

En el rectangle que podríem dibuixar entre Cervera, Tàrrega, Ponts i Artesa, els pagesos estan guanyant més ara per la caça de la perdiu que no pas pels cereals. Això, traslladat a altres activitats d’agroturisme, d’observació d’ocells, que encara està molt poc desenvolupat al nostre país i que en canvi té unes possibilitats tremendes, sobretot a les planes ponentines, em sembla que aniria molt lligat a això. Podria mencionar diversos llocs coneguts; tots tenim pagesos entre els nostres avantpassats, i si tirem més enrere, caçadors i recol·lectors; el que passa és que alguns els tenim més recents que d’altres. Coneixent una mica el món rural podríem dir uns quants llocs de la Segarra i altres comarques en què totes les terres del poble les menen un pare i un fi ll amb un tractor cadascun. És a dir, l’activitat purament primària ha de ser complementada per altres coses que permetin la permanència d’aquesta activitat i també el manteniment de les rendes de les famílies que viuen pràcticament d’això.


Només volia recordar un parell de coses que ja vaig comentar ahir en la meva intervenció inicial. Catalunya segueix perdent biodiversitat; és a dir, millora l’estat de conservació de determinades espècies, de determinats hàbitats, i alguns espais milloren i altres empitjoren, i per tant s’han de provocar canvis, i la Llei es formula per això; si no, més val no fer-la. La Llei ha de provocar canvis. El dubte que podem tenir és: ¿quins canvis està disposada a acceptar la societat de Catalunya, i quins estaran disposats a pactar els grups parlamentaris en el Parlament de Catalunya? Però davant d’una situació prou contrastada i documentada que el nostre patrimoni natural segueix


perdent determinats elements en determinats llocs, capital natural, és evident que la Llei ha de proposar i provocar canvis. En els canvis s’hi arriba per convicció, perquè es creu que s’han de fer, o bé també a través dels instruments econòmics. És a dir, tenim un ampli camí per córrer, si ens comparem amb altres països del nostre entorn, en dos sentits que ja vaig comentar ahir: primer, en relació amb totes les activitats primàries en general, forestals, que tenen una incidència directa sobre el maneig, l’aprofi tament dels recursos naturals; a mi em sembla que tenim un país que, en general, el que necessita és un marc més favorable per a aquestes activitats. És a dir, que el tractament fi scal i econòmic que tenim a Catalunya dista molt del marc fi scal i econòmic que hi ha en altres llocs que afavoreix que aquest conjunt d’activitats, que són usuàries directes, famílies, explotacions, etcètera, de la biodiversitat, tinguin un marc més favorable, un marc d’instruments territorials, per descomptat no només econòmics, perquè podríem dir allò que dèiem ahir, podríem parlar com a model de territori de Catalunya d’un gran pacte, de fet, entre aquests sectors i els objectius de conservació del patrimoni natural. A mi, per aconseguir això em sembla que encara ens falta córrer molt camí, perquè no tenim el marc sufi cientment favorable per a aquesta aliança natural que és conservar els recursos per poder-los utilitzar de forma sostenible; Catalunya no té encara un marc prou favorable. Però a mi em preocupa més una altra qüestió, que és la que de debò incideix sobre la pèrdua de biodiversitat de Catalunya: em sembla incomprensible que la nostra fi scalitat hagi introduït ben bé a remolc de les circumstàncies i amb desgana el principi de «qui contamina, paga» en una colla d’activitats productives que tenen a veure sobretot amb el tractament de l’aigua, de l’aire i dels residus, i que, per tant, generen uns recursos que s’utilitzen per evitar o restaurar la degradació d’aquests elements, i en canvi les activitats que consumeixen de manera irreversible el medi natural, que l’ocupen, el transformen, no tinguin cap tractament que reverteixi en la conservació d’aquest medi natural. I això que l’aigua i l’aire es poden descontaminar, mentre que la biodiversitat que es perd o el medi natural que es transforma, sovint ho fan de forma irreversible. A hores d’ara em sembla que, per molt difícil que sigui, cal introduir aquests elements. De fet necessitem canvis, perquè si no els necessitéssim, ja anem bé com anem. Necessitem un tractament econòmic diferenciat de les activitats que sovint transformen el medi natural i generen benefi ci en mans privades sense cap repercussió en l’interès col·lectiu. Estem en una situació anòmala a hores d’ara. Insisteixo a fer una mirada ràpida als països que hi ha al nostre voltant; això està molt més ben tractat, també. Per tant, insisteixo en aquests dos aspectes, perquè em semblen fonamentals per abordar l’origen a Catalunya de coses que no funcionen prou bé. En primer lloc, aquest tractament més favorable per a les activitats d’ús dels recursos, i per altra banda, que les activitats que realment transformin el medi natural puguin repercutir favorablement també en la seva conservació.

Lluís Toldrà (DEPANA)

En primer lloc vull agrair als organitzadors que ens hagin convidat. També vull disculpar-me perquè només estaré present a les Jornades avui. I en segon lloc disculpar-me també perquè he arribat tard a la ponència de l’Albert Cortina. A partir de la petita


part que n’he pogut sentir i dels comentaris del companys de fi la 0, faré uns comentaris que espero que siguin d’interès per als assistents i per a la taula.

En primer lloc, un element previ sobre el canvi de la normativa. A mi sempre em fan una certa por els canvis de normativa, perquè no sempre les lleis noves milloren les antigues. No sé si això em passa pel fet de treballar en una entitat de protecció de la natura, però tinc la sensació que les noves lleis no necessàriament impliquen una millora i que de vegades és preferible quedar-se com estàvem. Desconec, perquè no n’he llegit cap esborrany, aquest projecte de llei de biodiversitat. Per tant, parlo amb desconeixement de causa. El que sí que és cert, però, és que la Llei d’espais naturals del 85, que és una llei amb mancances, ha estat una llei molt interessant des de molts punts de vista i amb uns resultats bastant interessants. Això no vol dir que no s’hagi de corregir i millorar, però tinc dubtes que tendir a fer més complexa la normativa en aquest sentit amb una llei de biodiversitat, cosa que és molt ambiciosa, molt interessant, no dilueixi el contingut que, a hores d’ara, ja tenim. Posaré dos exemples del que dic: la nova llei de protecció dels animals del 2003 és menys proteccionista per a la fauna silvestre que la llei del 88. I la llei, més «animosa» i «convençuda» en la conservació de les espècies silvestres és una llei del 1985, la llei «de protección de los pájaros insectívoros», que jo diria que va ser la primera llei ambiental que es va fer al sistema jurídic espanyol i que no ha estat superada des d’aquest punt de vista. Una altra cosa és la seva utilitat, però, si més no des del seu contingut doctrinal, «entrega» i nivell declaratiu, és molt més potent que moltes que s’hagin pogut fer després de l’any 78.

Feta aquesta prèvia —que evidentment en té una altra de derivada, que és que aquests temors que expresso tenen, respecte als qui som conservacionistes i ecologistes, un paral·lelisme amb una cosa que ens passa als catalans quan anem a fora, que és el fet que sempre hem d’estar justifi cant-nos i demanant disculpes pel fet de ser-ho—, jo penso que moltes de les coses o arguments que es defensen o es recullen, en general han de ser, i són, i per això existeixen entitats com aquestes, i que no necessàriament ha d’entendre’s això de la paràlisi del desenvolupament del país com un problema, sinó al contrari, cal entendre-ho com una oportunitat que ha d’apropar-nos als sectors productius molt més que el que arriba a l’opinió pública.

Dit això, respecte al que he sentit en la intervenció de l’Albert Cortina sobre el fons econòmic, és cert que la creació de tributs és complex, que els tributs són impopulars, però que jo sàpiga estem pagant, des de fa un any, sobre el tram autonòmic un impost real sobre l’IPC de la benzina per contribuir a la sanitat, i no ha passat res. No sé pas, si s’introduís un altre tram sobre la benzina, per exemple, si seria tan ben rebut o si no generaria altres problemes. Amb això expresso els dubtes que tinc sobre quin és el compromís social que els catalans tenim respecte al tema ambiental; si passés el que he dit, no sé com s’ho prendria la societat catalana. En qualsevol cas, sí que és un tema que se supera amb voluntat política. No seria tan difícil de dur a la pràctica si hi hagués voluntat de fer-ho.

En l’àmbit jurídic, al contrari del que expressava sobre la modifi cació de la Llei d’espais naturals, sí que és evident que hi ha una llacuna des de fa molts anys, i aquesta és la manca d’incentius fi scals sobre la protecció de la natura. Si no hi ha una política d’incentivació, tota la preservació i la conservació del sòl no urbanitzable, ja sabem que té molts problemes. Davant del principi d’«el qui contamina, paga» hi ha el principi


d’«el qui no contamina, no paga», que es deriva del primer. I en això, no hi ha hagut mai manera d’implementar res.

On també hi ha dues mancances jurídiques clares és, en el primer cas, en temes de tràfi c d’animals, que no ens toca avui, i en l’altre cas, en el tema dels incentius fi scals respecte del no urbanitzable en un sentit ampli. Si aquesta llei pogués introduir alguna mena de mesura en aquest sentit, seria un gran encert.

Sobre el tema del fons econòmic fi nalista: ja ho han dit altres membres; jo diria que és evident que no serà fàcil, però que seria pedagògic que vingués sobre les activitats que consumeixen territori. Sobre aquest punt, ja ho sabeu, i suposo que ho haureu comentat, a França hi ha un impost sobre la llicència d’obres, que és un impost provincial, perquè ens entenguem, i que és entre l’1 i el 2% de cada llicència. Lògicament, segur que el sector concernit no es posarà a fer l’ona quan se li digui això, però certament tampoc no es demana res que no sigui proporcional a les plusvàlues que s’obtenen, que són moltes. Per tant, crec que no patiria gaire; faria el que fan a països de sistema jurídic molt proper com és el francès; no és tan complicat i és important començar-ho a fer, cal que es demostri que és útil i que serveix i contribueix als objectius de conservació.

Lligant amb això i relacionat amb el tema forestal que ha comentat en Joan Rovira abans, certament, amb tot el Protocol de Kyoto ara s’entra en una discussió de quotes, una cosa molt «econòmica» i molt espessa en la qual jo em sento molt perdut —compensacions, compres de quotes entre països... Sigui com sigui, està clar que l’Estat espanyol, a través de les autoritats regionals o autonòmiques o directament, arriba a acords de cessió de quotes o d’equilibri territorial entre les diferents zones del país per establir o objectivar com es contribueix al compliment dels objectius del protocol. Està clar que en aquests acords hi ha uns senyors que són els accionistes, que són els senyors que tenen boscos i que generen i fi xen aquest CO2. A partir d’aquí penso que s’obre una altra oportunitat interessant.

Per no allargar-me massa, sobre el tema de l’agricultura m’ha agradat la intervenció del personal del Departament, perquè és una part important del no urbanitzable, tot i que la més important segueix sent la forestal. Hi ha dos ambients de la nostra diversitat natural que estan molt malament. Uns són els esteparis o de secà, que estan desapareixent físicament. Tal com s’està desenvolupant la Xarxa Natura 2000 i els problemes que hi ha hagut a diferents nivells, no sé si ens en sortirem. Uns altres són els ambients lligats a l’agricultura tradicional. Totes les espècies lligades a l’agricultura han patit un procés de regressió, no tan greu com l’altre, però Déu n’hi do. És evident que l’agricultura i l’agricultor contribueixen de forma decisiva a l’equilibri territorial i són agents de conservació; qui seguirà estant sobre el territori són els pagesos. Sigui com sigui, malgrat tots els esforços, el nombre de pagesos segueix baixant i la superfície agrícola està com està, i, com deia el representant del Departament, les zones periurbanes tenen uns problemes enormes. En favor del debat m’atreveixo a reclamar la importància estratègica i gairebé «militar» de terrenys com el delta del Llobregat, la plana del Vallès, etcètera, que són els que, a molt poca distància d’on viu la població, nodreixen els mercats, i els quals, en cas d’una situació d’emergència, seria importantíssim que no estiguessin «desactivats». En la mesura que aquests terrenys es transformen i deixen de ser agrícoles, es perd aquesta possibilitat d’estratègia de seguretat que, a hores


d’ara, estem perdent a marxes forçades bàsicament per la transformació en terreny urbanístic.


Em preocupa com una llei que prové de l’Administració ambiental abordarà aspectes no tan sols concrets sinó aspectes estructurals. És interessant ampliar el debat i plantejar-se si és convenient o no que els béns ambientals entrin en la lògica de mercat, si creiem que una legislació ambiental ha d’incidir sobre aquest debat.

Cal avaluar si la societat està disposada a acceptar que hem de suportar econòmicament entre tots la conservació del patrimoni natural o si creu que ha de ser l’usuari dels serveis ambientals o del patrimoni ambiental qui pagui. No obstant això, si el debat és sobre la solidaritat entre els usuaris i no usuaris dels serveis que presta l’estat del benestar, aquesta refl exió s’estén a la salut, la cultura, l’ensenyament, etcètera.

Per altra banda, el fi nançament dels municipis via activitat urbanística també és un debat estructural que haurem d’abordar.

Finalment, cal aprofundir la refl exió sobre les formes de nodrir els fons públics a través de cànons fi nalistes. També cal preguntar-se si les fundacions o entitats de custòdia incipients voldran implantar els fons privats d’inversió verda que he presentat a la meva exposició més enllà de l’actual política d’adquisició de fi nques i de gestió indirecta d’algunes d’elles.

Si la Llei vol regular la biodiversitat de forma integral i omnicomprensiva, segurament haurem d’estendre el debat i la refl exió més enllà dels aspectes d’ordenació del territori i sectorials cap a àmbits com els de l’activitat turística, les empreses farmacèutiques, la indústria agroalimentària..., és a dir, altres sectors que incideixen sobre la conservació de la biodiversitat.

2. Debat

Héctor Pipió (DMAH)

De formació sóc enginyer de forests. No sabem molt bé de quin tipus de béns parlem, de qui són, qui en fa la gestió, qui n’és responsable, etcètera. Ahir vaig explicar el nou concepte de propietat d’uns béns intangibles, que són un bé de tots però del qual ningú és propietari. A mi em resulta difícil d’entendre, però en tot cas, aquest bé s’ha de refl ectir jurídicament d’alguna manera; s’ha de refl ectir i defi nir bé. Jo volia aproximar aquest tipus de bé als que estan defi nits pel codi civil, i que són els béns demanials, els béns de domini públic. Com sabeu, hi ha dos grans tipus de béns: els patrimonials i els demanials. Aquests darrers no només són béns públics, sinó que són, a més, adscrits a un ús públic o servei públic. Seria més fàcil fer aquesta aproximació, la demanialitat d’aquest tipus de béns. Ja hi ha precedents d’això. Si no recordo malament, el codi civil diu que les espècies animals que poden ser objecte de caça o pesca ja ho


són, de demanials, encara que després la legislació sectorial els va privatitzar a través de les àrees de caça, etcètera; però el cas és que ja hi ha aquest concepte de demanialitat per a aquest tipus de béns. I recentment, una llei bàsica, la Ley de montes estatal, també ha transformat en demanial un cert tipus de propietat forestal. Això seria una opció, aproximar aquests béns al concepte de béns de domini públic que la legislació actual ja defi neix.

Ferran Rodà (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals)

Mentre ningú s’anima, voldria dir que a mi també m’ha agradat molt aquesta defi nició de bé ambiental com un bé immaterial diferent de l’element material que li dóna suport. Dues preguntes al voltant d’això: ¿quin estatus té? Vull saber si és una defi nició de treball o té alguna acceptació jurídica, i, per comprendre-ho millor, per exemple, em costa entendre el cas de l’aigua. ¿Quin és el bé ambiental que representa l’aigua si «ho posem diferent» de l’element material que li dóna suport que és l’aigua mateixa?


Només un parell de puntualitzacions. S’ha parlat abans del tema del CO2 i del tema de mercats. Concretament, a través d’empreses o accionistes forestals. Jo voldria comentar que aquest és un dels exemples de com el sector forestal i el sector agrari estan marginats d’aquesta incipient economia ambiental. Avui en dia revertir recursos vinculats a la conservació o a la minimització dels gasos que causen efecte hivernacle no és possible a casa nostra. L’únic que sí que és possible és que determinades empreses, que solen ser empreses multinacionals, inverteixin a altres països amb produccions intensives per reduir les emissions que causen aquí, que és el que realment està passant. O sigui, s’inverteix a països de Llatinoamèrica a través d’aquestes concessions. Poden haver-hi unes compensacions que reverteixin a la contaminació que fa el país d’origen, i, evidentment, pel fet de tenir unes plantacions a Llatinoamèrica aquestes empreses poden importar fusta a unes condicions de mercat molt millors de les que tenim aquí.

Et demano a tu, Albert, si s’ha d’intervenir en la lògica del mercat. Pel que conec d’economia, el que s’ha comentat molt bé abans sobre el tema de les externalitat positives i negatives, són una excepció a la lògica del mercat. Hi ha un principi clarament establert per l’economia tradicional que regula quasi totes les activitats i en deixa algunes que queden a part. Evidentment les externalitats són un error del mercat, i és aquí on demano si s’hi ha d’intervenir per part dels poders públics; si això és un error del mercat, jo penso que sí, que s’hi ha d’intervenir. ¿Com? ¿A partir de subvencions? Evidentment, aquesta és la possibilitat que ara s’està explotant més, però no ha de ser l’única. N’hi ha moltes altres a través de primes amb objectius de conservació que no s’han explotat i es podrien explotar, o contractes també per a objectius específi cs. I l’últim tema, respecte al qual es comentava la «demanialització», com comentaves molt bé tu, Hèctor, una possibilitat és la «demanialització» d’aquest intangible. Jo ho veig clar en el cas dels boscos públics i determinats actius físics, però no ho veig tan clar en el cas de béns que


van vinculats a unes determinades activitats que un pagès o propietari forestal pugui fer sobre el territori. M’explico: si jo, per exemple, me’n vaig a l’Hotel Arts de Barcelona i demano una habitació amb vistes a la ciutat, té un preu; si la demano amb vistes al mar, en té un altre, perquè evidentment el paisatge és diferent. Aquí s’està internalitzant el valor d’un actiu ambiental, i ho està fent el qui ofereix aquest servei. Així doncs, i no sé si l’exemple és gaire aclaridor, penso que parlar de «demanialització» d’actius intangibles de la mateixa manera que es fa d’actius físics, pot portar a confusió.

Josep Maria Vila d’Abadal (propietari forestal)

Quan venia cap aquí estava una mica preocupat perquè pensava «una altra llei més». A nosaltres cada dia ens fan una llei nova i ens hem de preocupar de què hem de fer amb els nostres boscos. Acabem de fer la Llei del paisatge, i jo no l’entenc gaire perquè no és executiva, és purament indicativa. M’han dit que no m’afectarà, però normalment sempre acabo rebent per alguna cosa o altra. Però avui estic animat, perquè amb un debat d’aquest estil... Jo participo en debats ambientalistes i forestalistes des dels anys vuitanta. El primer cop que parlem d’economia i compensacions és avui, no n’he sentit a parlar gaires vegades. Realment és important que una llei que es preocupi de la biodiversitat tingui en compte l’economia, perquè sinó, no tindrem cap resultat. Hem d’intentar, entre tots, que la biodiversitat i la conservació del nostre patrimoni natural sigui un actiu positiu, rendible. Fins avui no ha estat així, i com ha dit en Salvador, estem perdent biodiversitat cada dia. A pesar dels moviments ecologistes actius, i d’altres esforços, estem perdent biodiversitat. O posem l’economia en la biodiversitat, o estem perduts. I la manera més directa de posar economia és la fi scalitat. Aquesta refl exió ja la vam començar el consorci forestal fa molt temps: és el que ha explicat en Joan, i també hi ha alguns exemples en temes de renda per les subvencions, etcètera. Però hi ha molt a fer aquí amb la fi scalitat, i s’ha de reconèixer d’una vegada per totes que aquestes propietats realment fan una funció social molt important que no és la productiva. Els propietaris ja vàrem reconèixer fa molts anys que era més important la funció ambiental del bosc més que no pas la productiva. Però això ho hem de transformar en diners, en economia positiva. El sistema fi scal és directe; quan s’aplica, ja actua, és molt positiu. Tot el tema de subvencions i de les taxes és una altra qüestió. Jo voldria aconseguir que, a una generació vista, els boscos fossin rendibles per si mateixos, que no ho siguin per subvencions. La subvenció és voluntat política. Nosaltres hem patit moltes èpoques en què s’han retirat les subvencions perquè no hi havia pressupostos i, encara avui, aquest any patirem, perquè la gestió i l’ecocertifi cació forestal no tindran ajudes perquè no hi haurà pressupost, tot i la promesa d’ajuda!. Per tant, això no funciona. No ha funcionat tot el fi nançament de totes les polítiques forestals a Catalunya. Sempre hem estat els últims, tant quan estàvem a Agricultura com després a Medi Ambient. Això ho hem de solucionar i hem de fer perquè l’activitat en si mateixa sigui rendible. La fi scalitat és una manera. L’altra és tornar a recuperar la possibilitat que l’economia que és intrínseca en el sector forestal, que és la producció de fusta i de llenyes, ben gestionada, sigui rendible. Això sembla una utopia, però amb uns anys de temps i amb una planifi cació industrial forestal, és possible. I això es podria aconseguir com a altres països, si més no en una part del nostre territori. Hem de recuperar la capacitat de cobrar la caça,


la pesca, les activitats que abans es cobraven. I, després, el Govern ha de ser realment solidari amb aquest sector i posar diners fi nalistes. No us equivoqueu, els impostos, si no són fi nalistes per al sector del medi natural i el sector forestal, no cobrarem mai. Sempre hi ha algú que ens passa davant, com, per exemple, la sanitat. La sanitat ens va treure un impost que nosaltres reclamàvem des de feia vint anys, que és l’impost sobre els hidrocarburs. Quan jo vaig sentir el conseller Trias dir que posarien un impost sobre l’hidrocarbur que aniria per a la sanitat... El problema de la sanitat, que jo crec que és gravíssim i que realment s’ha de superar, que es pagui d’altres maneres; aquest impost era nostre, era del medi, som nosaltres que netegem la… Aquest era nostre i ja ens l’han pres. Ara, realment, no podem demanar un altre impost sobre l’hidrocarbur, perquè ens matarien, a més del problema de l’augment del cost del petroli. Això és un exemple: hem de tenir impostos fi nalistes.

Acabaria dient això: endavant la fi scalitat i, sobretot, que hi hagin les taxes fi nalistes, les ecotaxes, i si no n’hi ha, que se’n creïn i que siguin fi nalistes.


Voldria fer alguns comentaris i dues preguntes a l’Albert Cortina. Començant per la pregunta: ¿consideres que seria oportú que aquesta llei marc establís, com han fet altres lleis equivalents a altres estats, que els components clau de la biodiversitat com podrien ser les espècies, els hàbitats, no tenen preu? És a dir, ¿que no poden tenir un valor econòmic assignat? I en connexió a tota la teva exposició, encara que això està menys recollit en textos legals, voldria saber què penses sobre la conveniència d’assignar valor econòmica als serveis ambientals. La distinció entre els valors intrínsecs i els valors funcionals de la biodiversitat trobo que és molt important.

I ara, els. Perdoneu un enfocament una mica diferent a aquest tema de les externalitats que ha sortit diverses vegades. Una altra forma de dir-ho, en llenguatge potser col·loquial, seria parlar d’efectes col·laterals. Jo no conec, ni crec que existeixi, cap política sectorial que tingui el propòsit explícit de destruir biodiversitat. Però, en canvi, n’hi ha força que tenen aquests efectes col·laterals, deleteris. Per reformar les tendències indesitjables cal incidir en els mecanismes que condueixen aquestes polítiques, les forces impulsores subjacents, i, per tant, coincideixo amb el que apuntava en Salvador Grau, que del que es tractaria no és tant d’afegir línies de defensa, sinó, tal com proposa Lester Brown en el llibre Economia de la Terra, fer una transferència, és a dir, treure càrregues d’una banda i afegir-les a una altra, utilitzar els instruments de mercat, els instruments econòmics, tributaris, fi scals, que en aquests moments estan jugant en contra de la conservació del patrimoni natural perquè, de forma gradual, tota vegada que això no es pot fer de la nit al dia però sí de forma incremental, arribin a jugar a favor de la conservació. Hi ha països que ho han fet, i la seva experiència demostra que aquest canvi es pot donar en menys d’una dècada, i sense generar traumes. En connexió amb això, encara que la derivada és una mica indirecta, hi ha una segona pregunta que, de fet, ha quedat implícita, però m’agradaria saber la teva opinió: ¿consideres que un instrument semblant al Conservatoire du Litoral et des Rivages Lacustres de França seria útil al nostre país per salvaguardar el poc que ens queda del litoral?



Intentaré unifi car les dues preguntes que em fèieu sobre la «demanialitat» dels béns materials, tangibles, respecte si això caldria estendre-ho als béns intangibles.

Quan diem «això és de tots» o «l’Estat ha d’intervenir», els experts en dret administratiu diferenciem entre l’Estat aparell i l’Estat col·lectivitat, és a dir la societat organitzada. Quan parlem de béns de domini públic que l’ordenament jurídic estableix per a determinats elements d’alguns d’aquests béns intangibles, segurament aquest mecanisme del bé de domini públic demanial, està més pensat per a l’Estat aparell.

Llavors, aquests intangibles que jo he mencionat en la meva exposició, és a dir el bé ambiental, el paisatge, la cultura, la salut, l’educació, la vida, la biodiversitat, tots aquests intangibles, ¿s’han de «demanialitzar»?, ¿han de ser de l’Estat aparell? Jo crec que no, que aquests béns són de la col·lectivitat.

És més, des d’una visió economicista, ¿tots aquests béns que he esmentat tenen preu? ¿El paisatge ha de tenir preu? De la salut, quan la tenim, diem que no té preu. Per tant, estic segur que podem afi rmar que els serveis sanitaris, educatius, ambientals, si tenen un preu, són avaluables, i són fàcils de quantifi car, però aquests altres béns intangibles no.

¿El coneixement té preu?, ¿el genoma humà te preu? Del que sí que estem segurs és que, després del seu descobriment, el mercat sí que li posa preu. Hi ha empreses que estan patentant, és a dir patrimonialitzant espècies vegetals, i fi ns i tot organismes vius. Algú ha posat preu a apropiar-se del coneixement i d’aquests intangibles, i després es repercuteix en forma de patents, de medicaments genèrics o específi cs.

Jo crec que és un debat que és obert i sobre el qual els juristes haurem de refl exionar molt.

BLOC 5. CONEIXEMENT, MONITORATGE I AVALUACIÓ

CONEIXEMENT, MONITORATGE I AVALUACIÓ

Josep Maria Mallarach i Carrera

Geòleg, exdirector del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, autor del llibre Criteris i mètodes d’avaluació del patrimoni natural (), coredactor del Pla d’acció dels espais

naturals protegits d’Espanya, coordinador de l’Avaluació del sistema espais naturals protegits de Catalunya i membre de la ICHN

. Consideracions prèvies

El bloc que em van demanar de tractar és el que es titula Coneixement, seguiment i avaluació. Personalment m’estimo més el terme seguiment que no pas el de monitoratge, però entenc que són pràcticament sinònims, i és en aquest sentit que els faré servir. Per abordar aquest bloc pot ser útil començar amb algunes preguntes clau vinculades a aquests tres conceptes.

Respecte al primer, podríem demanar ¿quin és el patrimoni natural o la biodiversitat que hem de transmetre? ¿Quin valor té? ¿Quines amenaces l’assetgen? ¿I en quin estat es troba? El segon concepte ens fa demanar ¿com evoluciona, aquest patrimoni natural? ¿Quines tendències dominants són perceptibles? El tercer, fi nalment, escau preguntar quins efectes tenen les polítiques vigents sobre el patrimoni, natural, tant aquelles que vetllen per la conservació com les altres polítiques sectorials. I, fi nalment, ¿quins aspectes caldria millorar per fer-les més efectives en relació amb els objectius de la llei marc que estem debatent?

Intentaré que la meva intervenció doni resposta, tant com sigui possible, a totes aquestes preguntes. Abans, però, hi ha alguns aspectes importants, relacionats amb l’abast dels conceptes clau que utilitzem, que han sortit en intervencions o debats precedents, i que voldria comentar i mirar d’aclarir. Personalment, sóc dels qui consideren que la biodiversitat, és dir la diversitat biològica, és un component del patrimoni natural. Ahir hi va haver un llarg debat sobre aquesta qüestió, i algunes persones varen manifestar la seva preocupació, fi ns i tot perplexitat, davant el fet que els termes patrimoni natural i biodiversitat es juxtaposin en el títol de la Llei. Nosaltres veiem simplement que un és un component de l’altre. Sóc ben conscient que, des d’altres cosmovisions, tot l’univers es considera viu, però la visió científi ca occidental contemporània estableix una distinció entre els


elements biòtics i abiòtics, de manera que la diversitat biològica és una part de la diversitat natural, que inclou també les dimensions que tenen vida, com ara la gea. Per tant, com que patrimoni natural és un terme més comprensiu, l’utilitzaré d’ara endavant donant per entès que comprèn el de biodiversitat.

D’altra banda, cal remarcar la simetria que hi ha entre el concepte de patrimoni natural i el concepte de patrimoni cultural. El Consell d’Europa, entre altres, els considera sovint de forma conjunta. Tot i que la nostra societat té molt més assumit el concepte de patrimoni cultural, hem d’admetre que podríem prescindir fàcilment de molts elements del patrimoni cultural mentre que no podem prescindir del patrimoni natural perquè en depenem vitalment, de forma que ambdós conceptes no són equiparables. Tots dos tenen la seva importància, però objectivament, intrínsecament, en té més, per la continuïtat de la vida, el concepte de patrimoni natural.

La meva preferència pel concepte de patrimoni natural té, però, una altra raó. Escau recordar que és propi de la cultura occidental europea i que sorgeix al segle xviii, bàsicament com una reacció en contra del reduccionisme materialista. És un concepte que s’oposa a la visió utilitarista, pragmàtica i en gran manera irresponsable de la natura, en base a principis ètics o morals. En llenguatge modern, en clau de sostenibilitat, diríem que és un concepte que es basa en els principis d’equitat intergeneracional i de precaució. Tot i que els dos termes que constitueixen el concepte de patrimoni natural són propis de les llengües europees modernes, i són absents en la majoria d’altres llengües del món, vull remarcar, perquè trobo que és un fet cabdal, que hi ha un consens unànime, almenys fi ns allà on sé (i he tingut ocasió de viatjar una mica per tot el món i de conèixer cultures molt diferents a la nostra, tant històriques com prehistòriques, perquè també n’hi ha, i de ben vives, en el nostre món), hi ha un consens generalitzat, deia, a considerar que la nostra generació no és propietària del patrimoni natural, del món, si voleu, sinó, com a màxim, usufructuària. És dir, podem fer usdefruit d’un bé patrimonial que hem rebut i que tenim el deure de transmetre en el mateix estat, o, si és possible, més bé, als nostres descendents. Som, doncs, administradors, custodis, stewards, com diuen els anglesos, o khulafa, com diuen els àrabs, d’un llegat que té un valor intrínsec incalculable. És per això, justament, que apuntava la conveniència que la futura llei especifi qui els valors intrínsecs del patrimoni, a fi de conjurar i evitar possibles amenaces d’aplicació dels mètodes de cost-benefi ci o de cost-efectivitat que poguessin arribar a justifi car, en termes econòmics, la destrucció d’espècies o hàbitats, per posar un exemple.

Hi ha una darrera qüestió, que amb prou feines s’ha tractat, fi ns ara, i que vull esmentar per cloure aquestes refl exions preliminars sobre l’abast d’aquests conceptes. Es tracta de la vinculació o interrelació que existeix entre la diversitat natural i la cultural. Aquesta qüestió ha estat objecte en els darrers anys de molts d’estudis, debats i congressos internacionals, perquè la pèrdua de diversitat natural va lligada a la pèrdua de diversitat cultural, i molt especialment de l’anomenat coneixement ecològic tradicional. Aquest és un fet ben establert i documentat

Coneixement, monitoratge i avaluació

que crec que la Llei hauria de tenir present. Totes les pràctiques agràries així com l’extraordinària cultura pastoral de muntanya, de la qual Pere Montserrat ha parlat i escrit de forma tan eloqüent, és un patrimoni cultural intangible del qual depèn un patrimoni natural molt important, que s’està perdent en aquests moments d’una forma més ràpida i més irreversible, segurament, que la d’altres hàbitats o ecosistemes més publicitats.

Fetes aquestes consideracions prèvies, que tenen un valor general, crec, entro ja més concretament en matèria, centrant-me en el cas de Catalunya. Tots sabem que tenim un patrimoni natural extraordinàriament ric i divers, però de dimensions reduïdes. Ens trobem dins d’Espanya, l’Estat més divers de la Unió Europea, i dins d’aquest Estat, la nostra és una de les comunitats peninsulars més diverses. Però alhora, Catalunya està sotmesa a moltes pressions, perquè, a part dels 7 milions de residents, tenim 15 milions de turistes i una ramaderia extensiva que, si féssim números i la traduíssim a habitants equivalents i la suméssim als residents i als turistes, ens donaria una població equivalent d’uns 20 milions de persones. Si tenim en compte, a més, la baixa efi ciència energètica dels nostres sistemes productius i l’alta producció de residus (1,6 tones per cada tona de producte fabricat) comprendrem fàcilment les enormes pressions i impactes que generem. Això fa que molts dels components del patrimoni natural català siguin, alhora, fràgils, vulnerables i amenaçats.

L’esquema que utilitza normalment l’Agència Europea de Medi Ambient que distingeix entre les forces subjacents, les pressions, els impactes, l’estat del medi ambient, i les respostes —o polítiques— ajuda a entendre que aquesta llei marc que debatem és això, una resposta política institucional per fer front als impactes negatius que generen les pressions i els impactes que afecten el patrimoni natural del país. La petjada ecològica de Catalunya de 2003, calculada per Xavier Mayor, ja era de més de 7 vegades la superfície de Catalunya, i tot i que n’exportem molts, d’aquests impactes (per exemple les emissions atmosfèriques), una bona part recauen sobre el propi territori i les aigües jurisdiccionals. Aquest mapa, publicat per l’Agència Europea de Medi Ambient, mostra en colors més foscos aquelles àrees en què hi ha més coincidència entre pressions i impactes sobre el medi ambient d’Europa. Com podeu veure, l’arc mediterrani comprès aproximadament entre Gènova i València, enmig del qual ens trobem, és una de les àrees més problemàtiques d’Europa. Perquè tenim un patrimoni natural molt ric i divers, i el tenim sotmès a una conjunció de pressions i d’impactes de les més intenses d’Europa. Aquest és, resumit en poques paraules, l’escenari de la futura llei, que s’ha d’enfrontar, per tant, a uns reptes veritablement difícils.

. Coneixement

La diagnosi sintètica que exposaré tot seguit, relativa al coneixement i al seguiment del patrimoni natural de Catalunya, prové, en bona part, dels estudis


previs que, des de la Institució Catalana d’Història Natural, vàrem dur a terme per a l’elaboració de l’Estratègia catalana per a la conservació de la biodiversitat que promou el Departament de Medi Ambient i Habitatge.

En relació amb allò que considerem necessari per al país, o en relació amb allò que altres països del nostre entorn tenen, es considera que es disposa d’un coneixement molt bo pel que fa als hàbitats, les comunitats vegetals i els ocells nidifi cants. El grau de coneixement és bo, també, pel que fa a molts dels vertebrats terrestres, els boscos, les plantes vasculars, els lepidòpters i les platges. Els dèfi cits de coneixement comencen amb els sòls, un dèfi cit greu, aquest, del qual pràcticament no s’ha parlat. I és que, en molts països, l’ordenació territorial es basa, sobretot, en cartografi es de les aptituds i limitacions dels sòls, però al nostre país això no ho podem fer perquè no disposem de cartografi es de sòls a una escala que sigui útil per al planejament territorial ni, menys encara, l’urbanístic. Però, malgrat els avenços efectuats, encara tenim serioses defi ciències de coneixements pel que fa als sistemes hídrics, els aqüífers, els mol·luscs, un gran nombre de races i varietats domesticades (tant vegetals com animals), els tàxons exòtics invasors, o els paisatges —que ara que ja tenim una llei del paisatge, es fan més evidents. I els dèfi cits són encara superiors, segurament, pel que fa al coneixement de geòtops i geozones, malgrat que es disposa d’un inventari, incomplet i fet en base a uns criteris força discutibles. A més, existeix un considerable desconeixement de molts dels aspectes funcionals dels ecosistemes, és a dir, dels vincles de dependència o d’interrelació; per exemple, la relació que existeix entre els insectes pol·linitzadors i determinades plantes vasculars, uns vincles funcionals essencials que, en molts casos, es desconeixen. Igualment es desconeix l’estat de la majoria dels invertebrats i de la seva simple existència, dels serveis ecosistèmics dels quals s’ha parlat a la ponència anterior. Totes aquestes valoracions no les faig des d’un punt de vista científi c o acadèmic, sinó des del punt de vista que seria desitjable per tal de poder aplicar una llei marc com la que estem debatent, per tal de poder utilitzar aquests coneixements de forma preventiva, o proactiva, com s’ha dit, en els processos de presa de decisió. Perquè els dèfi cits abasten aspectes tan necessaris com les llistes vermelles —de les quals no en tenim per a cap dels grups taxonòmics— o les valoracions d’àmbit bioregional. No podem oblidar que Catalunya és un àmbit administratiu que no té relació amb cap regió biogeogràfi ca. Moltes de les valoracions (raresa, representativitat, singularitat, etcètera), s’haurien de fer, en rigor, segons àmbits bioregionals. Però patim una manca de cooperació històrica amb els territoris veïns (Andorra, Aragó, País Valencià, i les regions franceses del Lleguadoc-Rosselló i Midi-Pyrénees), i aquest fet afecta també el coneixement, atès que en molts casos no s’ha aconseguit garantir una harmonització en la recollida i presa de dades, ni tan sols compartir-les, per poder impulsar polítiques de conservació transfrontereres, basades en regions naturals, com ara l’àmbit alpí pirinenc, llevat d’aquells casos, com la Xarxa Natura 2000, en què ens han vingut imposades des de la Unió Europea.

Arribats a aquest punt, voldria remarcar que la biodiversitat no l’arribarem a


conèixer mai del tot, ho puc afi rmar rotundament. Entre altres coses perquè més del 90% dels éssers vivents són microorganismes, pràcticament invisibles, dels quals depenen les formes vives visibles. Dels insectes, en coneixem menys del 10%, i és inimaginable que els puguem arribar a conèixer tots. Cal, doncs, reconèixer allò que és possible conèixer, i fi xar-nos uns objectius realistes en aquest sentit.

El que sí que es coneix força bé són els vegetals superiors, les plantes vasculars, de les quals, a Catalunya, se n’han identifi cat i descrit més de 3.600, de les quals 69 són endèmiques. Sabem que hi ha 12 tàxons vasculars que s’han extingit els darrers anys, que n’hi ha quatre en perill crític i 66 dels quals no tenim dades, és a dir, estan descrits però n’ignorem l’estatus. Dono simplement aquestes dades com a indicació de quina és la situació en relació amb un dels components de la biodiversitat que més bé es coneixen, però no voldria fer la impressió que és el més important, ni suggerir que aquesta proporció de tàxons en perill crític és equivalent en altres ordres de la biodiversitat.

Ahir al matí es parlava de la notícia del retorn del llop. Certament, es tracta d’una notícia remarcable, però, des d’un punt de vista de la biologia de la conservació, la pregunta i la preocupació per a la conservació d’algunes d’aquestes espècies que tenen grans requeriments territorials, és si disposen de poblacions viables, no pas si se n’ha vist un exemplar o alguna parella que entren i surten del territori. Si no són poblacions viables, com és el cas dels óssos dels Pirineus, cal considerar-los morts vivents. És dir, encara que gaudeixin d’una protecció estricta, estan abocats a l’extinció, si no és, és clar, que hi hagi reintroduccions que permetin recuperar la viabilitat de la població. Això passa igualment per a un cert nombre d’espècies vertebrades i fi ns i tot amb un cert nombre de comunitats i hàbitats dels quals queden retalls molt petits, segurament per sota de les seves dimensions mínimes. Caldria impulsar recerques sobre les dimensions viables òptimes d’algunes poblacions amenaçades, així com dels hàbitats i ecosistemes dels quals depenen.

Seguint amb el coneixement, hi ha una sèrie de problemes que ahir es van debatre, i als quals ara em voldria referir. En Ramon Masalles va esmentar la difi cultat que tenen les universitats i centres de recerca per generar informació que sigui útil per a la conservació del patrimoni natural. I això, en bona mesura, es deu al fet que aquesta informació, que tant necessària és per poder prendre decisions fonamentades, resulta que no és publicable en revistes internacionals, que són les que puntuen en els currículums acadèmics. Aquest és un problema greu, que cal abordar, des de les màximes institucions de recerca del país, perquè aquest sistema de priorització penalitza, a la pràctica, la recerca taxonòmica, l’economia ambiental, la recerca en races i varietats domèstiques, la recerca en el coneixement ecològic tradicional o en valors immaterials, que també se n’ha parlat, associats al patrimoni natural. Aquestes són, justament, algunes de les llacunes i buits de coneixement importants que tenim, que, si no podem canviar aquest sistema de priorització, difícilment es podran cobrir.

D’altra banda hi ha també una insufi cient cooperació entre els centres de recerca, la societat civil i els poders públics. No es té prou present que a Catalunya


hi ha també un contingent important d’investigadors privats i d’investigadors afi cionats, independents. Establir vincles efectius de cooperació i sinergies entre uns i altres seria molt important. Som en un país de capelletes, dissortadament, i un dels grans dèfi cits que té la recerca al nostre país, com deia Ramon Margalef, és la falta de teixit conjuntiu.

Ja m’he referit abans als dèfi cits històrics de coneixement de sòls, paisatges i serveis ecosistèmics, però en alguns d’aquests àmbits sí que tenim bons professionals, per exemple de sòls, que com que no tenen feina a Catalunya estan cartografi ant sòls en països africans o llatinoamericans. Però en altres camps, com ara l’economia ambiental, resulta que ni tan sols no tenim professionals. Aquests desincentius han evitat fi ns i tot la formació de professionals en aquesta matèria, de manera que ara tenim un doble dèfi cit: el de coneixements i el dels experts que els podrien generar.

Totes aquestes consideracions porten a una diagnosi que podria resumir en aquests pocs punts. D’una banda hi ha esforços lloables, com els que ha fet el Departament de Medi Ambient i Habitatge, en posar a punt el sistema d’informació ambiental, que ha posat a l’abast de la societat uns bancs de dades i de cartografi es de gran qualitat. La Diputació de Barcelona, algunes universitats i centres de recerca, i algunes institucions privades, també han fet un esforç considerable, els darrers anys, però aquestes dades no arriben a la societat ni, lamentablement, a molts dels destinataris als quals caldria que arribessin. És a dir, s’han de traduir i difondre perquè arribi a la nostra societat de manera clara, entenedora i atractiva. En els 14 anys que fa que existeix, el Departament de Medi Ambient ha publicat únicament dos informes sobre l’estat del medi ambient: ben poca cosa. I en cap d’aquests es parla de l’estat de la biodiversitat. I cap universitat ni entitat privada —llevat de la Institució que represento—, no ha publicat visions de conjunt divulgatives, com el famós Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. No podem, doncs, estranyar-nos massa que la nostra societat desconegui aquesta matèria i no reaccioni de forma proporcionada. I no penso que s’haguessin de limitar a llibres. Hi ha molts mitjans i conductes a la nostra societat que s’haurien d’usar de forma complementària per tal de crear aquesta consciència social de la qual ahir es parlava en diverses ocasions. I si falten coneixement, transferència i difusió en relació amb l’estat del patrimoni natural, aquest dèfi cit encara és més palès pel que fa a les seves tendències. I això és molt important, perquè estem en un país que està canviant molt ràpidament en molts sentits. De manera que les tendències en relació amb el patrimoni, la conservació o pèrdua de patrimoni, s’haurien de documentar i difondre anualment. Estic segur que si ara mateix féssim una enquesta als assistents, la majoria dels quals sou experts i especialistes en la matèria, i demanéssim quines són les deu tendències més preocupants en les pèrdues de diversos nivells estructurals de la diversitat natural, molts tindríeu difi cultats per respondre. Dic això per posar de relleu que la visió de conjunt de quines són les tendències del patrimoni natural del país, no existeix. Per tant, si no es fa un esforç de difusió en aquests sentit, no podem esperar que la societat en


prengui consciència i reaccioni de forma proporcionada. És un requisit sine qua non. Òbviament cal emprar llenguatges diferents, per a diferents destinataris. Però insisteixo que aquest coneixement no hauria de quedar només per als tècnics, sinó que hauria d’arribar a tothom que hi tingui interès.

Finalment, voldria remarcar un punt que es va tocar en diverses intervencions ahir, com les d’en Xavier Carceller o en Ferran Miralles, i és la gran importància de l’acció preventiva o proactiva, és dir, la necessitat que la incorporació dels principis de conservació del patrimoni natural, o fi ns i tot, més genèricament, dels principis ambientals, es doni en els primers estadis, és a dir, just en el moment que es comencin a formular les polítiques, plans i programes. Tots hi estem d’acord, sens dubte, però això em porta a demanar: ¿com es pot dur a terme si no es té un coneixement sufi cient dels elements clau, a una escala adient? Doncs, simplement, no es pot fer. I si és cert que en aquests darrers anys s’ha millorat bastant, hem de ser conscients que encara tenim llacunes importants. Voldria remarcar que aquest coneixement bàsic dels elements clau del patrimoni natural és indispensable per actuar de forma preventiva; no és cap luxe, sinó una necessitat imperiosa, si es vol aplicar el principi de prudència.

De manera que, recollint coses que ja es varen dir ahir, i el que s’infereix del que s’ha exposat fi ns ara, diria que, per poder assolir els objectius de la futura llei, caldrà millorar el sistema d’informació del patrimoni natural per tal que tingui un accés públic i universal i ajudi a identifi car buits de coneixement. És a dir, que en aquells aspectes en què no hi ha coneixement, aquest sistema d’informació ens ho hauria de mostrar, per estimular a superar els buits de coneixement prioritaris, ja que no hi ha pitjor ignorància que la que s’ignora a si mateixa. En aquest punt voldria introduir el concepte d’indicador. Un cop admès que mai no podrem conèixer tota la diversitat natural, cal escollir indicadors que ens puguin donar una imatge aproximada dels valors més remarcables que cal salvaguardar. I vinculat amb aquest sistema d’informació, caldrà posar a punt sistemes efectius de difusió i de transferència.

. Seguiment

En aquest àmbit el repte més important és, segurament, potenciar programes de seguiment estables i de llarga durada, perquè moltes tendències importants no es poden apreciar d’un any per l’altre. A vegades s’aprecien al llarg de quinquennis, decennis, però si no es mantenen aquests programes de seguiment estables no hi ha forma de poder identifi car ni caracteritzar tendències, i, per tant, de poder prendre decisions que hi estiguin fonamentades. I això demana, lògicament, incrementar els investigadors que es dediquin al seguiment del patrimoni natural. Podem aplicar criteris d’excedència, de complementarietat, de cooperació, d’innovació, etcètera, però hem de trobar una manera d’augmentar el nombre d’investigadors i de fer més efectiva la seva tasca, millorant la cooperació, potser amb formes de


coordinació, però cal encoratjar la recerca creativa, innovadora, útil, i prioritària. Hem de reconèixer que a les universitats catalanes, i aquesta mateixa on ara estem, on sóc professor del doctorat de medi ambient, no n’és cap excepció, es fa molta recerca que és molt poc útil per al país. Entenc que hi ha recerca que té d’altres utilitats, però davant dels dèfi cits greus de coneixement del patrimoni natural que patim ens cal trobar una forma de prioritzar les recerques en funció de la utilitat que tenen. Caldrà, sens dubte, incrementar els recursos econòmics que s’hi destinen i també millorar la cooperació i la coordinació, i en defi nitiva, tot allò que permeti millorar l’efectivitat d’allò que ja s’està fent.

A Catalunya s’estan duent a terme pocs seguiments de sistemes naturals i de paisatges, excepte en alguns ecosistemes d’aigua dolça, en què es treballa des de fa dècades. En aquests moments s’estan establint sistemes de seguiment importants tant en les aigües superfi cials com subterrànies. S’efectuen alguns seguiments d’organismes, sobretot d’espècies i comunitats amenaçades o en perill, i la gràfi ca inferior mostra com han anat augmentant, ràpidament, amb un creixement quasi exponencial, des dels anys 1950. En el mapa de la dreta es mostra com es distribueixen territorialment aquests seguiments. Fixeu-vos que es concentren molt en unes poques comarques; en 4 comarques de Catalunya s’hi fan molts de seguiments, en 4 o 5 més se’n fan força, en una dotzena de comarques se’n fan pocs, mentre que en un bon nombre de comarques de l’interior no se’n fa cap ni un. Això hem de tenir-ho present. Dins dels seguiments que es fan, el 75% llarg estan vinculats als ecosistemes terrestres (espècies, organismes d’ecosistemes terrestres), el 23% estan vinculats als ecosistemes d’aigua dolça i només el 2% corresponen als ecosistemes marins. De manera que ja veiem quin biaix hi ha i quina desatenció pateixen els ecosistemes marins de Catalunya. També convé constatar que el 75% dels seguiments es fan a l’interior d’espais naturals protegits, que cobreixen només el 20% del territori de Catalunya, mentre que la resta, el 25%, es distribueix pel 80% del territori.

D’altra banda, molts dels programes de seguiment són de poca durada i n’existeixen molt pocs de llarga durada, la qual cosa explica que s’hagin pogut caracteritzar molt poques tendències de llarga durada. Les conclusions en relació amb el seguiment les he agrupades abans amb les de coneixement, com ja heu vist.

. Avaluació

Aquest apartat és el més desconegut i penso que és el que topa amb més difi cultats en aquests moments. Per aquest motiu m’hi estendré una mica més, tot i que voldria començar amb una refl exió prèvia. Al nostre país tenim una gran complexitat de nivells administratius: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, i de vegades encara hi ha d’altres organismes entremig, àrees metropolitanes o similars, damunt dels quals encara hi ha l’Estat i, per damunt de tot, la Unió Europea. Tenim sis nivells administratius, cadascun amb


les seves polítiques relativament poc coordinades, o poc harmonitzades, per ser més precisos, i dins de cadascun d’aquests nivells també trobem polítiques poc harmonitzades. A vegades, això es deu al fet que els diferents nivells administratius estan regits per governs amb ideologies polítiques diferents, que tenen prioritats diferents. Sigui com sigui, el cas és que les interaccions de les accions promogudes per tots aquests poders públics és molt complexa i en gran mesura, impredictible. És molt difícil de saber realment com incideixen entre si, com interactuen les normes, les polítiques que promouen uns i altres quan resulta que, a vegades, n’hi ha que es promouen des d’un nivell per tal de neutralitzar les que es promouen des d’un altre. Explico això per posar de manifest que la conservació del patrimoni natural és complexa no sols per aquelles raons intrínseques a les quals m’he referit abans (conjunt de valors per una banda i pressions i impactes per una altra), sinó també a causa del sistema de poders públics tan complex i relativament poc harmonitzat que tenim. Tot això justifi ca, encara més, la necessitat d’avaluar les polítiques de conservació i les altres. Perquè si no avaluem els resultats, malgrat que la política que impulsem sigui òptima, no podem garantir que d’aquí a tres, cinc o deu anys sigui l’adequada, i ja no parlem d’aquí a quinze o vint; gairebé segur que haurà deixat de ser-ho perquè l’escenari haurà canviat tant que aquells instruments que ho eren fa deu o quinze anys avui en dia no només no poden ser adequats sinó que, en el millor dels casos, seran neutres, i en el pitjor, fi ns i tot contraproduents. De manera que és necessari avaluar regularment, rutinàriament els resultats, per anar adaptant, corregint, modifi cant aquells instruments que han deixat de ser efectius i aconseguir regular-los i ajustar-los de manera que ho siguin. Ho remarco perquè estem en un país que pateix una manca històrica d’avaluació. Les nostres administracions públiques no avaluen l’efectivitat de les seves polítiques. Tampoc no hi ha tradició d’avaluació externa i gairebé m’atreviria a dir que hi ha una aversió per part de moltes administracions públiques a ser avaluades externament, o, si més no, moltes reticències. La mateixa Sindicatura de Comptes, l’òrgan de control extern de la Generalitat de Catalunya, ha intentat en diverses ocasions fer auditories operatives i no se n’ha sortit. L’actual síndic major de Comptes s’ha queixat públicament que no se l’ha dotat de mitjans per fer auditories operatives, entre altres, en àmbits ambientals, on ell ha declarat públicament que tenia interès d’incidir. En molts països del nostre context, els òrgans de control extern dels governs avaluen l’efectivitat de les polítiques públiques. I això, en vull deixar constància, no s’ha fet mai a Catalunya des de l’organisme que millor podria fer-ho. I poquíssimes vegades s’ha fet, amb rigor, des de sectors externs als poders públics. En relació amb el patrimoni natural se n’han fet algunes d’avaluacions, poques. Algunes de les que s’han fet eren obligades per la Unió Europea, en relació amb els efectes dels seus ajuts, com poden ser els programes LIFE. Des de la Institució Catalana d’Història Natural vam impulsar l’avaluació del sistema d’espais naturals protegits de Catalunya; era la primera vegada que es feia, no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol. Però voldria destacar que fa més de deu anys que a Catalunya no s’ha avaluat l’efectivitat de cap espai protegit individualment; cap dels 36 que tenen gestió no ha avaluat els resultats de la seva acció, l’efectivitat de


la seva gestió, de forma explícita. Tenim, doncs, un dèfi cit important, perquè les avaluacions ben fetes permetrien, o haurien d’ajudar a permetre, a identifi car si les polítiques de conservació vigents són efectives. O, dit amb més rigor, si són efi caces i efi cients. És a dir, si protegeixen realment el patrimoni natural o no, si les normes o lleis que tenim, els instruments, per exemple els espais naturals protegits, estan a l’altura de la seva missió, o si bé, com es deia ahir, hi hauria formés més simples de protegir el patrimoni natural. O, ¿per què tenen tants impactes negatius, tants efectes col·laterals d’algunes polítiques sectorials, com ara les urbanístiques, turístiques o agràries?

Aquesta imatge que hi ha a la dreta és un petit manual d’auditoria de performance, obra de l’anterior síndic major de Comptes, Josep Termes, que recomano a tots els interessats en la matèria, per la seva claredat. Tot i que es va publicar ofi cialment, no ha estat pràcticament utilitzat per l’Administració pública catalana, tot i que va destinat al Govern autonòmic i, per extensió, als altres governs locals.

L’avaluació s’hauria d’entendre que forma part d’un procés continu que comença amb la defi nició d’objectius i segueix amb la planifi cació i la gestió, i que avaluem els resultats de la gestió per tal de retroalimentar aspectes de planifi cació i gestió. S’ha d’entendre que forma part d’aquest procés i que, per tant, s’hi hauria d’inserir de manera rutinària.

Hi ha nombrosos mètodes d’avaluació aplicats als espais naturals protegits. El primer és el marc metodològic de la Comissió d’Àrees Naturals Protegides de la UICN. El vàrem adoptar i adaptar per dur a terme l’avaluació de l’efectivitat del sistema d’espais naturals protegits a Catalunya. El segon és el mètode de reducció d’amenaces. Aquest és un mètode aplicable a tots els components del patrimoni natural, senzill, efectiu, molt més simple d’aplicar que el marc metodològic anterior, i que el proposo com una aproximació efectiva per dirigir o conduir l’acció dels poders públics en relació amb la conservació del patrimoni natural. Aquest marc metodològic consta de sis conjunts d’indicadors: de context, de planifi cació, de mitjans, de funcionament, de serveis i d’accions, i de resultats. L’avaluació que vam dur a terme a Catalunya vàrem decidir realitzar-la en el nivell tres que veieu, el que se centra sobretot en els resultats; de fet, en les activitats, serveis i resultats. Ara bé, tots els aspectes anteriors s’analitzen per tal de poder interpretar, tant com sigui possible, si els resultats tenen relació amb alguns dels aspectes anteriors. És a dir, si hi ha aspectes de planifi cació, de mitjans o de serveis o de funcionament que ajuden a entendre per què determinats resultats són positius, o al revés, negatius, a fi i efecte de poder proposar maneres justifi cades de millorar aquesta efectivitat.

Em salto alguns resultats d’aquesta avaluació i comento aquesta imatge únicament. Vàrem avaluar els canvis ocorreguts en el patrimoni natural dels espais naturals protegits legalment des del moment que van ser declarats com a tals fi ns al moment que es va dur a terme aquesta avaluació, és a dir, un període variable comprès entre els 50 anys del Parc Nacional i els 10 de la majoria d’espais naturals protegits de Catalunya, establerts el 1992 quan es va aprovar el PEIN. Doncs bé, vàrem trobar que dels 148 espais que avaluàvem, només teníem dades


fi ables, segons els indicadors, per a un nombre comprès entre els 21 i els 35. La primera constatació és, doncs, que tenim un dèfi cit molt greu d’informació sobre els elements clau del patrimoni natural dels espais naturals legalment protegits. Per elements enteníem aquells que varen justifi car l’establiment de l’espai protegit. Aquesta és la mateixa constatació a la qual va arribar l’única auditoria que s’ha publicat d’un espai natural protegit a Catalunya, la del Parc Natural del Montseny, l’any 1995, quan es complien vint anys de l’aprovació del seu Pla especial. Quan els avaluadors varen examinar quin canvi s’havia produït en els elements més importants del patrimoni natural des de la seva aprovació fi ns a aquell moment, la majoria varen haver de constatar que no podien opinar perquè no en coneixien l’estat inicial amb rigor i, per tant, no hi havia forma de valorar si havia millorat o empitjorat. Ho remarco perquè quedi ben clar que aquests aspectes de coneixement i de seguiment són indispensables per avaluar. Abans he dit que són necessaris per poder actuar de forma preventiva, proactiva, i ara afegeixo que són indispensables per avaluar si anem, o no, en la bona direcció, si els nostres instruments són efectius o no ho són.

Dels espais naturals protegits dels quals disposàvem de dades fi ables, normalment espais d’especial protecció que tenen un equip gestor i que han tingut mitjans per fer-hi recerca i seguiments, en relació amb els elements geològics clau teníem una situació que és la que veieu representada aquí en termes percentuals. La columna que diu «contraposat» vol dir que hi ha elements que tenen tendència de signe contrari, és a dir, que hi ha elements que han millorat des del període en què l’espai va ser legalment declarat protegit fi ns al present, i al mateix temps n’hi ha hagut que han empitjorat. Cosa totalment comprensible, atès que hi pot haver una espècie que sigui la que havia motivat la declaració de protecció legal de l’espai que hagi millorat, i una altra que hagi empitjorat. Per tant, les tendències contraposades també són problemàtiques, tot i que ho són més quan només hi ha empitjorament. Fixeu-vos que, si sumem tendències contraposades amb les problemàtiques, els percentatges que trobem pel que fa a la gea, la fl ora i la fauna són altament preocupants. Hem constatat entre un 30 i un 40% de resultats negatius en els espais legalment protegits dels quals es disposa informació. En la majoria dels casos, la pèrdua detectada no vol dir desaparició d’espècies, ni extinció, perquè moltes d’aquestes espècies es troben també més enllà dels espais protegits i són recuperables, però els resultats mostren unes tendències oposades al que s’esperava d’aquests espais naturals quan van ser declarats. Ras i curt: aquests instruments no estan funcionant de la manera que s’esperava. Per posar de relleu aquestes coses, i per ajudar a posar-hi remei, són importants, justament, les avaluacions.

Fins ara m’he referit a l’avaluació de l’efectivitat de les polítiques de conservació del patrimoni natural, però ara voldria dir quatre coses de l’avaluació d’impacte ambiental, un altre camp d’avaluació important, sobretot de cara al futur. Fins ara a Catalunya només hem tingut avaluació d’impacte ambiental de projectes, normalment obres públiques, amb molts dèfi cits, tant metodològics com en vinculació amb les obres que es duen a terme realment, com de seguiment i


execució de les mesures compensatòries i correctores. DEPANA va denunciar la baixa efectivitat d’aquest instrument quan va analitzar-ne l’aplicació des de 1999-2002. Però la directiva 2001/42/CE obre un nou camp, més prometedor: l’avaluació ambiental estratègica. És aquella que estén l’instrument de l’avaluació ambiental als plans i programes, que són molt més importants. La primera cosa que voldria assenyalar és que considero que el text del projecte de llei està ben plantejat; si hagués de fer-li un retret, seria només per dir que es queda curt en un aspecte que potser hauria pogut ser més ambiciós: incloure les polítiques i les lleis. Tanmateix, la seva aprovació i aplicació és de preveure que topi amb resistències per part d’aquells agents que no volen que es conegui l’impacte ambiental dels plans i programes que impulsen. Metodològicament, però, l’avaluació ambiental estratègica comporta uns reptes importants, un dels quals és la difi cultat de valorar adequadament els impactes acumulatius i indirectes. Quan estem parlant de plans jeràrquicament vinculats, com és el cas de la planifi cació territorial, on tenim plans d’àmbit regional, i en tindrem d’àmbit comarcal o supramunicipal i de municipals, hi ha tot un efecte cascada, per dir-ho així, de les seves determinacions que obliga a dur a terme avaluacions estratègiques en diversos nivells i a tenir en compte aquests impactes acumulatius. Aquest nou instrument pot oferir, doncs, unes oportunitats importantíssimes per aplicar, sistemàticament, el principi de prudència a l’inici dels plans i programes que més impactes poden tenir sobre la conservació del patrimoni natural.

Durant els darrers anys han aparegut una sèrie de metodologies que poden ajudar a donar-hi resposta. En comentaré només una, per no allargar-me, que hem desenvolupat des de Barcelona Regional, amb la col·laboració del CREAF, UPC i ERF, integrada pels índexs de vulnerabilitat de la matriu territorial, de valor del patrimoni natural, o de connectivitat ecològica. Es tracta d’una bateria d’índexs quantitatius que s’apliquen mitjançant sistemes d’informació geogràfi ca, concebuts per a la planifi cació i l’avaluació estratègiques, els quals permeten, amb agilitat i efectivitat, comparar impactes de diverses alternatives en aquest àmbit estratègic pel qual estan dissenyades. Aquí teniu tota la bateria de components que integren l’índex del valor del patrimoni natural. Encara no s’ha aplicat a Catalunya, però existeix i està disponible. És una eina formalitzada i ja se n’han fet algunes aplicacions a l’àmbit metropolità de Barcelona.

. Recapitulació

En relació al coneixement destacaria la necessitat que la Llei reguli la conveniència de conèixer l’estat del patrimoni natural i els seus valors, així com el deure d’informar honestament i periòdicament la societat, és dir, que estableixi l’obligatorietat d’obtenir i fer públic aquest coneixement, que defi neixi els instruments que es faran servir per generar-lo i difondre’l, entre els quals hi ha d’haver els catàlegs i llibres vermells dels quals parlàvem, i que remarqui la


necessitat de fer-ne un ús responsable per prevenir i incorporar els principis de la futura llei en l’inici de totes les iniciatives públiques o privades que puguin tenir impactes signifi catius sobre el patrimoni natural.

Respecte al seguiment, vull assenyalar la necessitat d’identifi car els tipus de seguiments dels components del patrimoni natural que són prioritaris, i assegurar-ne la continuïtat, la qual cosa requerirà posar-se d’acord respecte dels indicadors clau que s’han de mesurar i difondre, amb l’ajut dels referents internacionals més útils.

I pel que fa a l’avaluació, destacaria sobretot la necessitat de regular la pràctica de les avaluacions operatives i participatives tant en polítiques com en plans (de gestió o d’altra mena) o en d’altres instruments similars, així com la necessitat d’articular aquesta llei marc sobre el patrimoni natural amb la futura llei d’avaluació ambiental de plans i programes i els instruments de seguiment de l’estat del patrimoni natural.




Com que no anem, em sembla, gaire bé d’hora, prefereixo que puguem aprofi tar el temps donant la paraula al públic. Només vull destacar que em sembla que hi ha un consens majoritari respecte a totes les qüestions relacionades amb l’objecte de la ponència. Agraeixo a en Josep Maria la seva aportació sobre el coneixement, l’avaluació i el seguiment, que han de ser uns dels components essencials de la nova llei Caldrà veure quines d’aquestes qüestions corresponen a l’àmbit de l’acció i, per tant, en sentit ampli, al de la política, i quines són incorporables com a principis o instruments a una norma amb rang de llei. En aquest àmbit hi ha un enorme camp tots els dèfi cits del qual, en realitat, correspon a la política i a l’acció de desenvolupament cobrir-los, i, per altra banda, hi ha algunes coses que haurien de quedar fi xades en la Llei, en el capítol que abordi aquestes qüestions com a principis rectors consagrats per la Llei mateix en relació amb cadascuna d’aquestes matèries. Amb coses que podrien ser tan senzilles com, per exemple, l’obligació, amb un termini determinat, que un determinat coneixement generat amb fons públics passi automàticament a formar part del sistema del patrimoni natural accessible de forma universal. Això, que és un principi que la Llei pot fi xar, és una cosa que faria afl orar una enorme quantitat d’informació que en aquests moments es manté oculta dins múltiples institucions, despatxos. Això sol seria una mesura concreta que benefi ciaria l’extensió i la difusió del coneixement que ja es genera; es faria afl orar el que ja es fa. Hem de trobar alguns principis d’aquesta naturalesa que puguin tenir un impacte important en la millora del coneixement, de la transferència, etcètera.


Lluís Rovira (Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació)

En primer lloc vull agrair al ponent l’extensa i detallada presentació que ha fet, molt interessant i difi cultosa pels diferents punts que inclou. Jo em voldria centrar en tres punts: el del coneixement, resseguir alguna cosa de l’avaluació, i fer un comentari general.

Sobre els temes de coneixement, he de dir que afortunadament a Catalunya hi ha molta recerca en temes ambientals; no podria especifi car si en temes de biodiversitat o no, perquè ho desconec, però sí que em consta que en temes ambientals i relacionats, en ecologia, zoologia..., hi ha un bon nivell de recerca, activa i amb força gent implicada. No només a les universitats, que en són l’estructura bàsica; hi ha altres institucions, el CSIC, el mateix CREAF..., a les comarques també hi ha moltes petites associacions, gent interessada, investigadors amateurs... Per tant entenc que el context, en aquest sentit, és bo. El que sí que és cert és que les orientacions d’aquesta recerca són molt diverses i que no és fàcil fer que la gent es dediqui a unes coses molt concretes. Bé és cert que hi ha un pla de recerca aprovat recentment, fa un any aproximadament, el que passa és que els plans de recerca catalans pequen d’una cosa, i amb això voldria ser fi ns i tot autocrític, i és que els plans de recerca catalans tenen unes prioritats marcades tan àmplies que qualsevol recerca hi és inclosa. Això té vessants positius i vessants negatius. En tot cas sí que hi és inclòs el tema ambiental en tota la seva extensió. Una cosa que també volia comentar és que és necessari, pel bé de la recerca ambiental que es fa a Catalunya, publicar internacionalment, com també és necessari fer els inventaris faunístics i de fl ora que calen per conèixer el nostre territori pam a pam. Ambdues coses són absolutament importants, necessàries i imprescindibles, per diverses raons. Una d’elles és, per exemple, que tot allò que es fa aquí cal que sigui comparat amb coses que es fan en altres llocs. Un bon marc de comparació poden ser les revistes científi ques internacionals. Llavors es valoren, des de la conselleria o des dels organismes afi ns, les publicacions i els resultats internacionals que tenen els investigadors catalans, però també es valoren altres coses. És possible que, en algun moment, es tingui la sensació que la gent que només es dedica a fer recerca local o aquests inventaris faunístics no encaixin en les polítiques de recerca de la Generalitat de Catalunya. Jo no voldria donar aquesta sensació, tot i que no descarto que hi hagi algun cas en què hi pugui haver hagut alguna petita cosa. Però en moltes de les convocatòries que té la Generalitat de Catalunya en investigació, es valoren els currículums sencers dels investigadors, en els quals, per una banda, han d’aparèixer aquestes publicacions internacionals, potser de més impacte, però en els quals també es valoren els contractes amb l’Administració o amb l’empresa, o altres tipus d’indicadors que ens donen idea del dinamisme d’aquell investigador o del seu grup, i aleshores es poden mesurar força bé l’activitat, el nivell de qualitat, d’excel·lència que té la recerca d’aquell grup concret. En aquest sentit sí que volia donar un missatge optimista, en el sentit que també totes aquestes activitats més locals són incloses, moltes vegades, en la valoració de les sol·licituds que arriben a les diferents convocatòries d’ajuts d’investigació que té la Generalitat de Catalunya.

Sense ànim d’allargar-me excessivament, una última cosa que volia dir sobre el tema del coneixement és que també cada disciplina científi ca té les seves peculiaritats, i no és fàcil, moltes vegades, mesurar o avaluar aquella disciplina. Això ens passa en temes ambientals, però també en humanitats, o en temes de ciències socials, on moltes vegades


les publicacions científi ques no són l’única via o la principal via d’expressió científi ca. Això ho hem de tenir molt clar. En aquest sentit la Generalitat de Catalunya no té un sistema fi x d’avaluació científi ca, sinó que aquest està en evolució constant. Recentment, per exemple, la Direcció General de Recerca ha publicat unes llistes de revistes científi ques de ciències socials i humanitats, que no coincideixen amb les internacionals, precisament —en algun cas sí, però no pas al cent per cent—, que es consideren més rellevants dels diferents àmbits d’humanitats i ciències socials. És un exemple que no és ambiental, però serveix per il·lustrar això. Per tant, cada matèria té les seves peculiaritats i intentem buscar la millor manera de valorar la recerca que es fa en aquella matèria. Només voldria donar la idea que no estem fi xats sobre una cosa immòbil, sinó que anem innovant aquests sistemes d’avaluació.

Sobre l’avaluació faré una aproximació molt teòrica; hi ha tesis doctorals senceres sobre temes d’avaluació. El que vull dir aquí serà molt breu. Només vull comentar que tota avaluació es pot fer en diferents fases. Una és l’avaluació que es diu ex ante, una altra, l’anomenada in itinere, i encara una altra, ex post. Com ha dit el ponent, no hi ha a Catalunya ni a l’Estat espanyol una tradició d’avaluació de cap política pública, ni en el camp de la recerca ni en el camp ambiental. Per diferents raons; una de fonamental són els costos. Fer avaluació és car, hi ha uns costos elevats i, a vegades, amb prou feines hi ha diners per tirar endavant les polítiques; encara seria molt més difícil, doncs, tenir diners per avaluar-les. Malgrat tot, com a mínim considero que és imprescindible fer avaluació. Si més no a nivell científi c s’està entrant en temes d’avaluació des de la conselleria d’Universitats. L’avaluació més intensa que s’ha fet els últims anys i que se segueix fent és, en aquest primer moment que marcava ex ante, la selecció de projectes que es volen tirar endavant. Aquesta sí que és una avaluació que tenim ben pautada, clàssica, i la qual s’ha fet moltes vegades, hi ha molta expertesa. No n’hi ha tant en els sistemes a mig camí, del tipus inspeccions que poden donar dades, el mateix monitoratge, i molt menys, en temes de valoració ex post d’un projecte o programa ja fi nalitzat o una política o una llei. Aquí encara tenim molt per aprendre. Hi hem d’anar entrant, tot i que sí que n’hi ha algunes experiències: els plans de recerca que comentava anteriorment; els primers sí que s’han valorat ex post, mirant quin impacte han tingut sobre la comunitat científi ca, sobre les universitats, sobre les diferents disciplines. Però encara ens falta un llarg camí per recórrer en aquest sentit.

Finalment, quatre pautes sobre com han de ser les avaluacions. Tota avaluació, perquè es pugui desenvolupar correctament, ha de ser una avaluació independent, externa; ha de tenir en compte que està avaluant, en aquests casos, recursos públics, que per tant són diners públics, i s’ha de veure què ha passat amb aquests diners. Tot això aporta transparència i, sobretot, evita confl ictes d’interessos. Amb això vull dir que cal anar amb molta cura respecte a qui fa i desenvolupa el procés de l’avaluació. Hi han de participar lògicament la gent que són avaluats, perquè han de donar les seves opinions i han de poder dir coses, però cal tenir en compte aquestes pautes que he esmentat ara: la independència, que les persones que avaluen siguin externes, i tenir en compte que tractem recursos públics i per tant no hi ha d’haver cap confl icte d’interessos entre el que avalua i el que és avaluat.



Lògicament m’ha agradat molt la ponència d’en Josep Maria, comparteixo bona part de les seves valoracions i evidentment estic bastant menys capacitat per arribar als diagnòstics a què ell ha arribat. Voldria comentar dos aspectes que em semblen molt interessants. Un és l’aspecte conceptual. La justícia i l’equitat intergeneracional són conceptes sobre els quals es refl exiona molt poc. Des del punt de vista del que surt publicat, radiat o a la televisió, quan hi ha episodis de violència juvenil o domèstica, reclamem un retorn als valors, un retorn al principi de respecte, una recuperació de l’autoritat dels mestres, una recuperació de la capacitat d’admiració per les coses, una reivindicació de la humanitat, en general, i això entra totalment en confl icte i en col·lisió amb el que se’ns explica per una altra banda de la productivitat, de les plusvàlues que s’han de produir, que si no hi ha un contingut econòmic, res no té sentit, que cal fer més infraestructures, que les mercaderies han d’arribar aquí cinc minuts abans que a València o a Marsella... ¿Com podem estar demanant «valors» a la joventut si els adults estem fent tot el contrari, no? Crec que és molt important fer aquesta refl exió sobre els principis ètics que tenen a veure, en aquest cas, amb la biodiversitat, però que alhora tenen a veure amb moltes altres coses, i cal remarcar-la i subratllar-la i, d’alguna manera, començar a aplicar-la en el món dels adults i en el món de la planifi cació i en el món de la juxtaposició de les diferents polítiques. És allò que comentaves dels efectes col·laterals, és a dir, si tenim una formació ètica més generalitzada i més profunda, serà més difícil que hi hagi efectes col·laterals. En qualsevol cas sí que s’ha de dir que el dèfi cit d’infraestructures és fals; més aviat el que succeeix és que les infraestructures són ara una fi nalitat en si mateixes, no pas el que es busca que siguin. Té a veure amb l’activitat econòmica per se.

Vull parlar d’un altre tema, que jo crec que lliga amb l’agermanament esmentat entre patrimoni cultural i patrimoni natural, que realment tenen molts punts en comú, només s’ha de comparar els pressupostos dels dos departaments, s’ha de veure què passa amb els nuclis històrics quan són reformats per millorar-los i el que passa amb el patrimoni històric, què passa en els llocs declarats patrimoni de la humanitat i com s’organitza el seu voltant. Tenen problemes de canvi d’ús i fragmentació idènticament al que succeeix amb el patrimoni natural. És interessant el paral·lelisme. També estan relacionades la diversitat cultural i la diversitat biogeogràfi ca o biològica, etcètera. A mi, quan es parla d’aquesta relació, sempre em genera el comentari que crec que estem sempre una mica per sota del patrimoni cultural en el sentit que el natural, en no tenir un origen antropomorf o directament perceptible, moltes vegades és considerat com el no-res, allò que dèiem abans: que el sòl que està en expectativa de no ser urbanitzat és el sòl no urbanitzable. Això crec que queda il·lustrat amb la polèmica d’aquell senyor candidat comissari de la UE, Rocco Buttiglione, que va ser proposat com a candidat a comissari de justícia i que, com ja sabeu, les seves opinions de determinats col·lectius no precisament ben considerats històricament, va provocar que es revisés la proposta, fi ns que es va arribar a la conclusió que no seria comissari de justícia sinó de medi ambient. És a dir, un senyor que ofenia uns determinats col·lectius era adequat per anar a parar a l’última prioritat. És una construcció difícil, però penso que és interessant: o apel·lem a aquests principis ètics que has expressat com a fonament de moltes altres coses o no situarem la política ambiental en un aspecte central.


Per acabar, vull parlar del tema de la universitat. Quan jo vaig estudiar dret, el dret ambiental no existia. Vam fer un llibret simple ara àmpliament superat que va ser la primera cosa que es va editar a de formació l’any 1991. Des de llavors ja s’han incorporat assignatures, càtedres i tesis sobre dret ambiental, que és la part que a mi em pertoca. La meva demanda, i coincideixo amb el teu diagnòstic, tot i que no sé com caldria fer-ho, és que cal enfocar aquests estudis jurídics ambientals cap a coses més útils. Hem vist a la ponència anterior que hi ha bastants llacunes en el camp de la investigació. Posaré un exemple: si hi hagués un nivell acadèmic més vinculat a la realitat no ens trobaríem amb sentències del Tribunal Suprem que consideren que els estudis d’impacte ambiental no són un procediment avaluable o revisable en via jurisdiccional, sinó que són un mer tràmit. Perquè aquesta doctrina, que és del Suprem, ha derivat en una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de fa dos mesos amb un plet que portava el GEPEC sobre una central eòlica que diu que els estudis d’impacte ambiental no han de decidir a on van les centrals eòliques, sinó que això ho decideix únicament el Departament de Justícia.

Jordi Camprodon (Centre Tecnològic i Forestal de Catalunya)

Demano disculpes per no haver pogut assistir a altres sessions d’aquestes jornades. Potser alguns dels raonaments que faré es limitaran bàsicament al meu àmbit de treball. Voldria fer algunes aportacions, moltes ja fetes al llarg de la ponència, respecte al que seria l’estat de coneixement i seguiment de la biodiversitat. En primer lloc vull destacar que, efectivament, s’estan fent coses de seguiment, encara que sembli que no s’estigui fent res. El que passa és que moltes vegades és un seguiment puntual per a unes espècies molt determinades i no a llarg termini. Per exemple, sobretot en algunes comarques o localitats, hi ha grups de voluntariat que fan seguiments puntuals, però, és clar, com que tenen tants pocs mitjans, no poden anar més enllà de mirar, per exemple, què passa amb la reproducció dels ocells nocturns a la plana de Vic, que s’està notant que estan disminuint. Durant dos anys es va fer un seguiment del que passa, però, és clar, sense cap mena de recursos, només amb els recursos humans voluntaris. Per sort ara al país comencem a tenir alguns plans de seguiment per a alguns organismes que sembla que funcionen, per exemple els lepidòpters; els ocells, amb el programa SOC de la Societat Catalana d’Ornitologia, en seria un altre, que sí que permeten tenir una avaluació més a llarg termini i esperem que tingui els sufi cients recursos perquè segueixi endavant. Però vaja, el mateix SOC es basa en el voluntariat i, bàsicament, en res més. Només hi ha recursos per tenir un coordinador, tota la resta es basa en el voluntariat. Aquesta és una mica la situació actual. També m’agradaria remarcar que a part d’aquest seguiment seria interessant aprofi tar que encara queden —tot i que cada vegada s’estan accelerant més els canvis en el món rural i que el que coneixíem fi ns ara com l’activitat rural tradicional s’està perdent a marxes forçades als Pirineus i que valdria la pena posar les mesures necessàries perquè això, com a mínim, no succeeixi—, deia que caldria aprofi tar el nivell de coneixement d’espècies i organismes, la memòria popular que manté encara el record dels pares, avis, o besavis, de la presència, per exemple, dels últims óssos als Pirineus. És un coneixement valuosíssim que, com a mínim, ens permetria tenir una valoració qualitativa per poder saber, a partir d’ara, el poc que pugui haver-hi de coneixement de


dècades anteriors i així es puguin establir uns programes que permetin, de cara al futur, efectuar una mica de seguiment amb cara i ulls. I és curiós que precisament el màxim coneixement de les poblacions, almenys pel que fa al camp de la zoologia, que és el que conec més, sigui directament proporcional a l’entrada en declivi o en estat de població no viable de moltes espècies. Ara, per exemple, es coneixen molt bé les espècies d’ocells esteparis el coneixement dels quals, fa uns anys, s’havia aconseguit a partir del voluntariat de dues o tres persones. Ara en tenim un bon coneixement, però ens estem adonant que la majoria de les espècies, si no han entrat ja en un estat inviable, hi poden entrar d’aquí a quatre dies amb la conversió en regadius dels pocs secans que queden si no hi ha una bona política de zones d’estepa a tota la plana de Lleida.

Altres coses: justament, ¿què passarà amb aquests paisatges, aquests hàbitats, en relació amb el que comentava abans de l’evolució d’aquesta població rural? Hi ha molts paisatges units a l’activitat ramadera, com passa als Pirineus. Sembla ser que el parc de l’Alt Pirineu una de les prioritats que s’ha marcat és el d’intentar unes polítiques que afavoreixin que es mantingui aquesta ramaderia, que no acabi passant al Pallars el que ha passat a la Vall d’Aran. I, és clar, des d’aquest punt de vista, no només ens hem de fi xar en el seguiment dels sistemes i els organismes, sinó que molts d’aquests sistemes i organismes depenen d’aquesta activitat humana. El que comentava abans dels ecosistemes esteparis de Catalunya també és el mateix. El manteniment de les activitats agràries tradicionals o de pastura d’aquestes zones és el que ha permès històricament mantenir aquests paisatges i aquestes espècies. S’hauria de veure quina és la seva evolució o fer una perspectiva del que passarà amb aquestes activitats rurals tradicionals que ens estan mantenint aquests ecosistemes i aquestes espècies.

Cal destacar també la falta de llibres vermells, o d’una estratègia catalana de conservació de la biodiversitat, que es va començar ja en la legislatura anterior i que ara semblava que era una de les prioritats del DMAH, però que no sé en quin estat està; com a mínim, no palpo que la cosa sigui imminent. Jo crec que hauria de ser una prioritat del país. De fet els informes tècnics que va realitzar la ICHN, que van suposar una feinada monumental, darrere dels quals va haver-hi desenes d’investigadors, molts d’ells ja han quedat totalment antiquats perquè es varen fer entre el 1996 i el 1998. En fi , tampoc no tenim catàlegs de moltes espècies: o no s’han publicat o no estan disponibles els catàlegs d’espècies de diferents grups taxonòmics. Alguns d’aquests grups són més coneguts, com potser el cas de la fl ora vascular o el dels ocells, i també hi ha bases de dades com la Biocat que és, però, insufi cient, perquè té moltes mancances, sobretot pel que fa a fauna. Tot i això, caldria poder oferir més recursos perquè les bases de dades tiressin endavant.

Només per acabar: es comenta que cada vegada hi ha més sensibilitat ciutadana envers els temes de conservació. Però en el dia a dia t’adones que aquesta sensibilitat no es tradueix en polítiques ni en accions diàries, i si anem a moltes zones (sense anar més lluny, aquest matí venia de la Tordera), i veus la conca de la Tordera, la part baixa, que cada dia està més degradada per l’expansió urbanística que hi ha de polígons industrials, de carreteres, perquè hi ha de passar el TGV..., ens trobem en una situació de dir: ¿què passarà amb les zones de més pressió urbana? I una proposta que m’agradaria que es pogués considerar és que es tingués en compte la protecció d’àrees a escala, ja no de grans regions, sinó a escala municipal. Que els municipis que s’ho puguin permetre, o bé mitjançant la mancomunitat de municipis, poguessin tenir tècnics que s’ocupessin de


fer plans de seguiment del patrimoni natural del municipi, catàlegs dels seus elements d’interès, i que això pogués ser vinculant amb els que redacten l’ordenació territorial, amb els serveis tècnics de l’Ajuntament quant a urbanisme. Per ara, ho trobo totalment a faltar. Potser amb una divulgació de tots aquests valors naturals més a llarg termini, fent-los més accessibles a la ciutadania en general, s’aconseguiria que potser a mitjà termini es comencessin a collir alguns fruits.


En Josep Maria Mallarach ens té molt mal acostumats, amb ponències rigoroses, clares, gens complaents. Avui ha mantingut aquest nivell, que li agraeixo. Comparteixo pràcticament tot el que ha dit. Només vull fer quatre comentaris. Un, respecte a la utilitat de la recerca, que és sempre un tema redundant; de fet els acadèmics i investigadors som molt autocrítics en aquest sentit, sempre tenim la sensació que el que fem és poc útil. A vegades tenim aquesta sensació perquè ens ho mirem en una escala temporal molt curta. I el fet mateix que estiguem parlant d’una futura llei de biodiversitat, el fet que el Govern català —i molts altres governs del món— s’hagi fi xat la biodiversitat com un objectiu polític a mantenir i preservar, ara fa trenta anys era impensable. Aquest canvi s’ha produït com el relat d’una recerca bàsica que ha demostrat que la biodiversitat té importància per al funcionament dels ecosistemes naturals, i estem tan acostumats que això hagi passat al llenguatge, a la societat i a la política, que ens costa, en un primer termini, veure que això ve d’una recerca, i bàsicament d’una recerca bàsica no orientada a solucionar un problema de gestió sinó, simplement, a l’afany de coneixement, inquietud intel·lectual que incrementa aquest progrés de coneixement. Aquests són els aspectes a no oblidar i que també es podrien aplicar en temes de connectivitat ecològica que ara torna a estar en l’àmbit polític quan fa vint o trenta anys era un tema absolutament de recerca acadèmica.

En canvi, i per completar el que ha dit el representant del DURSI, aquests dos grans vessants de recerca més bàsica, més científi ca, més, si es vol, de revistes internacionals, amb la més local o més orientada a la gestió, al coneixement de patrimoni local, de fet no són en calaixos estancs. En el nostre despatx i en d’altres hi ha exemples de retroalimentació mútua que crec que seria molt interessant d’anar potenciant. Un exemple: nosaltres hem utilitzat el banc de dades de biodiversitat que va generar la UB amb el suport i fi nançament del DMAH per contestar una pregunta purament acadèmica, ¿què determina que en un lloc hi hagi més o menys espècies de plantes invasores? Per fer-ho, vam analitzar en les quadrícules UTM el nombre i percentatge d’espècies de plantes invasores en funció d’una sèrie d’atributs territorials. Això, tard o d’hora, pot orientar, si més no a nivell general, polítiques per confi nar o contenir aquest problema ambiental. I d’exemples d’aquests de retroalimentació mútua entre recerca bàsica i la generació de bases de dades locals o de patrimoni natural n’hi ha més. No són absolutament caixes estanques.

Estic molt d’acord amb el tema de la incertesa: el coneixement mai no serà complet, però sí que probablement és sufi cient per actuar. En Josep ho sap perfectament, però davant de segons quina audiència, no hauríem de fer la sensació que, com que falten moltes coses per saber, val més esperar o no fer res. Falta molt coneixement, però el que tenim és


sufi cient. I en particular, dels principis generals es poden deduir moltes recomanacions per a una llei o per als plans de gestió que siguin pertinents. No cal haver-ho investigat tot a cada lloc per poder tenir una orientació aproximada del que pot ser recomanable.

La biodiversitat sorprenentment s’assembla a l’Administració perquè, tal com ha dit en Josep Maria que les administracions eren sistemes complexos i per tant poc predictibles, succeeix amb la biodiversitat: els ecosistemes naturals també són complexos i poc predictibles, i encara més pels seus molts components. De manera que fi ns i tot, si tinguéssim molts més estudis, molts més coneixements, els sistemes naturals són intrínsecament poc predictibles, i això és un toc d’humilitat que hem de tenir sempre, ja que difícilment, per molt coneixement que generem, serem capaços de predir amb precisió la resposta dels sistemes naturals a allò que fem o deixem de fer. Hi ha un component d’impredictibilitat, per la seva complexitat, que és intrínsec. Si voleu, com la del temps.

Un punt fi nal molt concret per acabar sobre el tema del seguiment o monitoratge que, evidentment, és molt útil o necessari i cal seguir augmentant, i al qual no hem de demanar més que allò que pot fornir. El monitoratge pot revelar tendències però no causes, podem saber si les coses pugen, baixen o segueixen igual. El perquè no ens el diu el monitoratge. Cal una recerca extra si és que interessa, que és molt més costosa. I de vegades es demana al monitoratge no només les tendències sinó el perquè de les tendències.


Jo diria que l’exposició que ha fet el ponent està ben documentada, i extrec una conclusió pessimista de la situació. Encara que posem una mica de bàlsam a la qüestió en el sentit de dir «com més sé, més sé que no sé res». I és el que possiblement li passa al ponent, donada l’enormement documentada exposició que ha fet. Així i tot, jo entenc que ja convé una mica el fet d’incrementar la sensibilització sobre el problema. Això ajuda, sens dubte, a dir, si es fa documentadament una exposició, que manquen moltes coses; espero que se’n prengui bona nota. Bé, fi ns i tot si la idea que queda és que hi ha una clamorosa manca de coneixement, una clamorosa manca d’auditories, bé ajuda també a aquesta visió de la sensibilització aquesta visió d’en Grau, que sap positivament que hi ha una pèrdua de biodiversitat tot i que potser no coneixem ben bé tots els elements que la componen. Tot sigui en pro de la sensibilització.

Una altra conclusió a què també s’arriba i que crec que és positiva, és que aquesta norma, si arriba a bon port, tindrà com a destinatari principal l’Administració pública mateix. És a dir que per pal·liar el dubte respecte de qui serà el destinatari de les normes, la Llei haurà de contenir alguns articles que facin que l’Administració s’obligui a coses. Bé, jo crec que també és un guany.

Respecte al tema de les auditories: bé, pot ser podríem pensar, i potser és demanar massa, que, de la mateixa manera que en l’àmbit econòmic en l’actuació de qualsevol departament hi ha el procediment d’intervenció prèvia dels fons, potser hauríem de pensar en alguna fi gura delegada dins del departament. Aquí ens trobem amb una qüestió, i és que, orgànicament, els departaments estan a un nivell paral·lel. Llavors, una discussió entre departaments només la pot resoldre, per si un cas, el Consell Executiu. Dos departament es poden barallar entre ells i al fi nal el Consell Executiu haurà de dir


sí o no o donar la raó a un o l’altre. Doncs bé, potser estudiant les possibles iniciatives de manera prèvia, guanyaríem o trauríem pes a la discussió posterior.

Josep Villarreal (Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca)

Jo voldria únicament fer unes breus refl exions a la llum del que la interessantíssima ponència a mi personalment m’ha suggerit. En relació amb els temes, la primera refl exió és que, globalment, crec que accepto i recolzo el sentit global de la ponència, en el sentit de la necessitat de conèixer i fer el seguiment dels impactes. Però vull fer-hi algunes refl exions: en primer lloc, he de dir que cal apropar els mecanismes d’avaluació i seguiment als actors que tenen una relació directa amb l’acció ambiental. Un cas pràctic, el de la imatge que en aquests moments està projectada, el tema del Segarra-Garrigues. És un tema que té una gran controvèrsia dins el món de l’agricultura pels seus efectes, etcètera. Tenim, al respecte, una sèrie de dades sobre espècies afectades, algunes en regressió. La meva prospectiva interessant fóra el de veure la globalitat de l’acció. És a dir, quina és la relació que hi ha entre els actors de l’activitat agrària en aquest territori i, en aquest cas, les aus, i quina relació tenen abans que el Segarra-Garrigues sigui una realitat i sigui només un element en el paper. Avui és un element en un paper, i tenim nou espècies en regressió, és a dir, abans que arribi el regadiu. Jo demanaria una visió global de tots els elements: els que afecten en un sentit i en un altre. En segon lloc: jo crec que seria interessant implicar els responsables sectorials i els organismes que han internalitzat en la seva estratègia aspectes de cura amb el patrimoni natural. Per exemple, si en aquests moments, des del Departament d’Agricultura es treballa en la direcció d’incorporar elements ambientals en les estratègies de desenvolupament rural en el futur —i recupero el que s’ha dit abans en relació amb el tema del contracte global d’explotació, o el que siguin els models de futur, contracte en base als temes de desenvolupament rural—, cal tenir cura que aquests actors que tenen una relació directa amb l’acció ambiental estiguin implicats en les estratègies, en els mecanismes d’avaluació, perquè això serà una garantia que s’implicaran en els temes de difusió. Fóra bo que al fi nal del projecte o procés, després de l’avaluació, tinguéssim algun mecanisme que reaccionés positivament, i això ho vincularia amb les sessions anteriors, amb el tema d’alguna «pastanaga», algun premi, és a dir algun reconeixement, algun element que vagi associat a l’avaluació positiva en reaccions «micro». D’acord que hem de fer avaluacions de caràcter general, però si hi ha compromisos, si establim una estratègia contractual entre actors estratègics en el medi i indicadors objectius, i constatem que hi ha avantatges favorables, cal que això es pugui traduir en un reconeixement, en un premi, en un estímul.

2. Debat

Xavier Font (Departament de Biologia Vegetal. UB)

M’agradaria de fer algun crítica constructiva d’un dels projectes del qual precisament jo sóc coordinador, concretament em refereixo al banc de dades de biodiversitat de


Catalunya. És un projecte que va néixer fa més de deu anys, que en fa sis que té web, i que, de fet, és poc conegut i poc utilitzat. ¿Per què ho dic això? Perquè senzillament cada any doblem el nombre de visites, i això indica que encara hi ha molta gent que el va descobrint, i segona, perquè també faig cursos de doctorat, i pregunto: ¿qui el coneix? Hi ha llicenciats en biologia que el coneixen, i jo diria que només un 10% l’han fet servir alguna vegada, és a dir, que els altres que el coneixen, no el fan servir. A part d’això, més crítiques constructives: aquest banc de dades, malgrat que té un volum d’informació notable d’alguns grups més que d’altres, té un petit biaix, i és que només recull la informació publicada, mentre que tota la informació que tenim en col·leccions —a Catalunya tenim una tradició de col·leccionisme molt gran—, doncs no està recollida ja que totes aquestes col·leccions estan en un altre departament, són de Cultura i, per tant, les hem d’anar a buscar majoritàriament al Departament de Cultura, a més de les col·leccions de l’Institut Botànic, les del Museu de Zoologia, les del Museu de Granollers, etcètera, perquè ara no és qüestió de fer una relació d’entitats que tenen una informació molt valuosa, fi ns i tot a vegades plecs, i per tant informacions molt antigues, que s’hauria de veure què ha passat amb elles, d’espècies molt rares que, evidentment, no surten en el banc de dades i que per tant s’hauria de pensar una mica com cal coordinar aquest banc de dades bibliogràfi c amb un banc de dades d’exemplars d’herbari. A més aquests bancs de dades d’herbari tenen una particularitat, i és que es poden redeterminar. Una observació publicada en un tros de paper, si s’ha equivocat l’autor, s’ha equivocat i no hi ha manera de rescatar-ho; en canvi, si hi ha un plec dipositat o una mostra dins un tub, o una preparació microscòpica, sempre s’ho pot tornar a mirar un especialista.

Pel que fa a informació inèdita, s’ha parlat del que són tesines i tesis doctorals, però em consta que hi ha infi nitat de documents en parcs naturals, o en el mateix DMAH, que potser seria una altra font d’informació notable. I encara tenim informació inèdita i original de gent que té dades i les té en un calaix. Aquest any hem començat a rescatar afi cionats d’alt nivell que ens puguin aportar la seva informació, i aquí estem treballant. Hem començat amb botànica i ocells, que és on hi ha més gent preparada per aportar observacions que puguin anar a parar directament al banc després d’haver estat contrastades per algun responsable taxonòmic.

Un segon ordre de coses, evidentment, d’aquest banc de dades i biodiversitat que ara en diem BDBC i que abans s’havia dit BIOCAT. Ens trobem que, evidentment, podem veure mancances en determinats grups. Falten molts grups, i també hi ha mancances territorials. Per exemple, en botànica, sobre les plantes superiors hi ha molta informació, però hi ha zones que gairebé no han estat visitades perquè els botànics, que no són rucs, en un lloc on hi ha poca diversitat, no hi van. Dit d’una altra manera: a la plana de Lleida gairebé no hi ha observacions i en canvi més al nord, als Prepirineus, n’està ple. De totes maneres, jo si tinc un estudiant no l’enviaré allà, perquè —i ara simplement faig un altre comentari sobre el DURSI, que no sé si toca, però bé, el faig—, llavors no podrà ser mai un professor universitari, perquè malgrat el que s’ha dit, haurà de passar unes proves d’avaluació, i pel que he vist fi ns ara, haurà de passar molts problemes si no té com a mínim cinc o sis publicacions en revistes d’impacte. Per tant, no ens demaneu des de Medi Ambient aquesta feina de fer fl ores o de fer llistes fl orístiques, perquè no seran avaluades per un altre Departament i, per tant, condemnes aquella gent a malviure. Això és tan així que, des de la primera avaluació, diversos catedràtics —Terrades, Vigo, Llimona,


entre altres—, van escriure una carta de «protesta», i va ser contestada pel president de la comissió, concretament catedràtic de genètica, que deia que aquests tipus d’estudis no s’han de fer des de la universitat.

Dani Boix (Institut d’Ecologia Aquàtica. UdG)

Avui s’ha dit des de la taula, i ho comparteixo, que mai no coneixerem tota la biodiversitat. Ahir, d’una manera exagerada i provocativa, algú des de la fi la 0 i jo mateix vam dir que no coneixem res. De fet era una exageració volguda, perquè realment tenim molts forats. També s’ha dit des de la fi la 0 avui que el que tenim és sufi cient per fer coses: absolutament d’acord. Però el que ens hauríem de preguntar tots plegats és si estem dirigint bé els esforços. Ara ja s’ha parlat una mica del tema acadèmic, però a mi em sembla que és evident que no els estem dirigint bé; tenim poc coneixement de grans grups, per exemple els insectes. No m’estic referint als grups més rars —ahir algú em deia: «segur que estàs pensant en els nematodes»—, no, no, estic parlant de grups com els insectes, entre els quals tenim famílies senceres de dípters de les quals no tenim ni idea i que trobem a qualsevol bassa d’aigua, a qualsevol rierol. Realment la magnitud del desconeixement és molt gran. Ara, això no ens ha de fer no fer res. I parlant del desconeixement, arribem al món acadèmic. Sobre el que s’acaba de dir, hi estic absolutament d’acord. Crec que la visió que s’ha donat des del DURSI no és gaire encertada: o bé no toca la universitat de gaire a prop o no sap ben bé com va la cosa, però no va així. També estic d’acord amb el que s’ha dit a la fi la 0, que es poden complementar les dues coses. És evident: podem fer articles d’impacte internacional i, després, amb aquesta informació, podem treure’n coneixement local. Però el problema no és aquest, el problema és si el primer objectiu és generar coneixement local; això és el que no podem fer des de la universitat. No ho podem fer perquè els nostres mateixos caps ens diuen que estem perdent el temps. És a dir, fer els inventaris d’una zona local com pot ser un parc natural, és molta feina i no serveix per a gaire res per al teu futur personal; per tant, no ho facis. Aquí arriba un altre aspecte que també és molt important, i és divertit perquè estem aquí, dins una universitat, i estem dient coses sobre les quals, quan sortim d’aquí, diem just el contrari. Per exemple: el tema del temps. S’ha parlat que és molt important tenir seguiments, sèries temporals llargues, quan això és ridícul dir-ho a la universitat. A la universitat el que «pinta» és que tu facis un any un treball i el publiquis i s’ha acabat. Per tant fi queu-vos al cap que des del món acadèmic sí que podem fer coses, però tal com estan anant les coses, això no va per aquests camins, no s’està afavorint el coneixement de la biodiversitat. ¿Que el podem treballar paral·lelament o col·lateralment? Sí. No s’estan afavorint les sèries llargues. I dos exemples molt concrets: la sèrie de quatre anys que em sembla que portaven a terme a les Medes de seguiment de tots els impactes, l’any passat ja els van retallar el pressupost; aquest any els l’han tret, el pressupost. L’any passat els el van retallar i els científi cs hi van posar hores seves perquè volien continuar la sèrie. És a dir, a sobre encara som tant rucs que fem més feina precisament per continuar les dades. La sèrie de Sau, la sèrie limnològica més llarga sobre la gestió d’un embassament, l’Administració, que hi posava quatre duros per fer-la, la va deixar de fer. O sigui, les poques sèries temporals llargues que tenim es deixen de fer. Es canvien les estacions d’aforament de rius, amb la qual cosa perdem el seguiment any rere any... És igual, hi hauria tants exemples, que és de per riure fer això. És a dir, la


universitat no està per la feina, però és que l’Administració tampoc. Per tant, quan des d’aquí es parla de recerca útil, jo torno a fer el crit d’atenció: anem amb compte amb aquest terme, útil; comparteixo el que s’ha dit des de la taula, avui i ahir, però això no és el que es diu a l’Administració i a la universitat sobre el que és útil. Precisament ens està dient just el contrari del que estem dient aquí.

Àlex Casademunt (professor de Ciència Política. UAB)

Jo continuo amb la idea aquesta de democratitzar el coneixement. Penso que hem de trobar alguna fórmula perquè aquest es democratitzi sense que perdi excel·lència. En això em penso que tots hi estem d’acord i suposo que, sobretot, el representant del DURSI. Però sí que penso que en els darrers temps gran part del coneixement en patrimoni cultural i natural ha provingut —ja no dic que hagi estat creat, però sí si més no induït— de moviments socials. La connexió entre universitat i moviments socials ha d’intensifi car-se. I si això fa més útil la recerca, doncs endavant. Per una raó molt senzilla, no per retòrica, jo, com que sóc professor de política, doncs sembla que queda bé això de la participació ciutadana. No, no; és que hi ha un problema de valors. Vull dir que si no comencem a canviar els valors ja podem anar fent estudis molt excel·lents, que tenim la batalla perduda. Jo llenço un crit d’esperança, com a professor titular, no precari, institucional; penso que la universitat pot fer altres coses.

Jaume Vicens (Servei de Parcs de la Direcció General de Medi Natural del DMAH)

Volia fer una mena d’enllaç i miraré de ser molt breu. No per obvi crec que és bàsic enllaçar amb el bloc 2. L’estat que tenim en aquests moments penso, per enllaçar amb els temes del coneixement, seguiment i avaluació —i en aquest cas per experiència—, mai no podrà estar en una posició o millorar respecte a la posició que tenim si no partim d’encaixar bé les peces. És normal que tinguem el coneixement que tenim dels espais i de l’avaluació que s’hi pugui fer si partim del fet que no hem tingut mai estructurats aquests espais. ¿Què vull dir amb això? Són peces nuclears, el que crec que la Llei ha de refl ectir molt bé; és si tenim una estructura que està ben dimensionada per la categoria que reuneix aquell espai amb el personal, amb les capacitats dels equips o interlocutors que hi hagin, i que això estigui integrat tant en el parc mateix com en el sistema d’espais, quan podrem fer-ne un bon seguiment i avaluació. Mentre tinguem moltes peces, històricament molt desconnectades, difícils d’articular dins el sistema mateix, serà molt més difícil d’articular en els sistemes externs. En el cas de la recerca estem veient una de les pràctiques que potser, en el dia a dia, és molt dur per a cadascuna de les seves bandes. Crec que la Llei és fàcil d’entendre conceptualment i a més a més s’explica d’una manera molt brillant. En tots els aspectes de coneixement, de seguiment i d’avaluació, però, hi ha un gran risc que, si no s’articulen i integren molt bé dins la pròpia estructura i dins la interlocució d’aquesta estructura tant en l’àmbit de l’espai en concret o dels sistemes, no avançarem mai. Això és clau de dir-ho, perquè cal integrar aquestes peces. L’exposició és molt clara, però l’interessant és lligar aquests diferents blocs que estem treballant, i per a


mi això és la peça clau, perquè el que ara estem refl ectint, en certa manera, és el que ha passat en aquests vint anys: aquesta desconnexió.

Per acabar, el risc que podrien tenir aquests temes de coneixement, de seguiment i avaluació, és que, com que els espais moltes vegades, quan els declarem com a legalment protegits és com si féssim la inauguració d’un projecte d’un hospital o d’una escola, pot ser que només avaluem aquells llocs de què, com que ja hi ha una experiència, diem: «mira aquí es moren d’atacs de cor, alerta amb aquest hospital perquè aquí se’n moren tants d’atacs de cor», tot i que pot ser a moltes d’altres bandes on no tenim ni l’hospital ni la dotació ni els indicadors, n’hi ha més que se’n moren, però com que no se sap, ningú no es queixa. Aquest és el risc, i per tant hauríem de ser conscients tots plegats del grau de coneixement que té cadascú, i que hi ha molts àmbits que no tenim identifi cats, i que és vers aquesta integració on hem d’anar pas a pas. No vulguem corregir només l’espai que està donant dades d’un atac de cor mentre se’ns està morint la població de gana.

Lluís Rovira (Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació)

En representació del DURSI. Per al·lusions, bàsicament, i amb això seré molt i molt breu, vull dir que és cert que en les acreditacions de personal acadèmic de les universitats hi ha alguns temes, exposats aquí, respecte als quals s’ha de ser autocrític. Jo també comparteixo algunes de les coses que s’han dit i és possible que s’hagi d’avançar. He dit abans també que no estem en una situació immobilista, sinó que anem innovant les polítiques d’avaluació, i suposo que l’agència de qualitat farà el que calgui per millorar això. Per tant, que ningú no vegi el seu futur apartat de la carrera investigadora perquè alguna vegada no li hagin acreditat la seva trajectòria científi ca.

Per una altra banda volia fer una petita refl exió fi nal, com a mínim per part meva perquè no sé si podré ser aquí aquesta tarda, però si em permeteu, dos minuts i no us molesto més. Pel que he vist al llarg d’aquestes jornades, jo, que sóc biòleg però no sóc expert en biodiversitat, ja que m’he dedicat a altres camps, m’ha semblat clar que hi ha un excés de normativa en tots aquests àmbits; també sembla que hi hagi un cert bloqueig pel que fa als temes de gestió, i també un solapament de polítiques ambientals de diferents administracions. A això s’afegeixen una manca de cooperació i coordinació en alguns aspectes ambientals, i, fi nalment una manca de recursos dedicats a polítiques ambientals. Si no m’equivoco, el que s’ha anat dient aquests dies anava per aquí. Voldria recollir una proposta que es va fer el primer dia, no sé si era del senyor Grau o del senyor Luque, en la qual es comentava, juntament amb la Llei de biodiversitat, una iniciativa que era una agència de natura de Catalunya —no sé si era aquesta la denominació exacta. Aquí volia introduir que, en altres àmbits, com l’universitari i el de recerca, es va fer una experiència interessant quan es va crear l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris de Recerca. Es va crear l’any 2002 al Parlament de Catalunya per agilitzar tota la gestió associada bàsicament als ajuts i subvencions que es donaven en l’àmbit de la investigació. El resultat, jo crec, és més o menys positiu. Caldria acabar de veure què en pensen tots els elements del sistema universitari. En tot cas aplicat a l’àmbit ambiental, jo crec que si es crea una agència d’aquestes característiques i se li dóna força per contribuir a la gestió, pot ser molt positiva en temes de suport jurídic. En aquelles mancances que el senyor Mallarach comentava del


fi scal ambiental que no trobava la seva contrapartida dins de l’Administració, doncs en una agència d’aquestes característiques hi podria trobar un bon suport. I també en temes de gestió econòmica, donant suport als diferents parcs naturals o els diferents elements del sistema. En temes de gestió de la informació, es podria centralitzar molta informació. En gestió de subsidis, en temes tributaris, fi scals, en gestió d’acreditacions, si cal, en temes d’avaluació, en tot això aquesta agència podria tenir un paper rellevant en avaluar alguns programes, algunes polítiques, etcètera; això tindria un avantatge, que és que aquesta agència, segons com es creés, no hauria de dependre únicament d’un sol departament de la Generalitat. Podria tenir un consell de direcció compartit entre diversos departaments. Això podria fer caure barreres de cooperació o de descoordinació. Fins i tot altres administracions com diputacions, ajuntaments, etcètera, crec que podrien ser una bona opció sempre que qui estigui al capdavant de la iniciativa sigui algú realment professional i amb un alt concepte del que ha de ser una tasca executiva, anar per feina, intentar buscar sempre la manera de resoldre problemes i tirar endavant qualsevol iniciativa del departament que sigui.

Josep Vila (Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial. UdG)

Em prenc una petita llibertat. Només volia comentar que, sobretot i de cara a la tarda, en què tractarem el tema de les conclusions, tinguéssim molt present que les Jornades estan pensades per defi nir què ha d’incloure la Llei i com ho ha d’incloure la Llei. Hi ha hagut algunes intervencions que sí que tenen molt a veure amb temes de conservació de la biodiversitat però que potser surten una mica del marc del de les Jornades. Agrairíem molt que, de cara a la tarda, intentéssim incidir molt en el que ha de ser la Llei, què ha d’incloure i com ha d’incloure aquells determinats elements. Només aquest petit aclariment.


Un parell de comentaris lligant algunes de les intervencions que s’han fet que penso que han aportat coses ben interessants. En relació amb l’avaluació de l’efectivitat de les polítiques a les quals m’he referit abans, és obvi que calen fi tes i calendaris. Si l’estratègia no té fi tes ni calendaris concrets, serà molt difícil avaluar-ne l’efectivitat. També és molt important difondre els resultats d’aquestes avaluacions; no només haurien d’estar en domini públic els treballs —que és molt important que hi siguin— sinó que les avaluacions també haurien de ser accessibles de forma generalitzada, com ho són en altres països en què la tradició d’avaluar l’efectivitat de les polítiques públiques està consolidada. Als EUA, on he viscut durant set anys, la General Accounting Offi ce, que és l’organisme d’avaluació extern del Govern Federal que porta a terme centenars d’avaluacions de l’efectivitat dels organismes federals cada any, t’envia a domicili de franc, en 48 hores, qualsevol avaluació que li demanis. També vull remarcar que les avaluacions és important que siguin participatives. Una altra cosa que abans no he tingut temps d’esmentar és que hi poden haver també incentius negatius. Per exemple, hi ha fi gures de protecció que, en determinats supòsits, es poden perdre. És a dir, hi ha llistes negres a més de llistes vermelles. Quan les avaluacions mostren que no s’estan assolint els resultats esperats,


l’espai natural protegit entra en una llista negra, i si al cap d’un cert període de temps (de tres a cinc anys) no s’ha remuntat la situació, es perd aquella designació. Es deixa de ser lloc de patrimoni mundial, o reserva de biosfera. Aquesta és una altra forma d’estimular a actuar bé que la futura llei podria considerar.

En relació amb la recerca voldria afegir dues coses per completar tot el que s’ha dit. En primer lloc, vull remarcar que és important caracteritzar allò que no sabem i fer-ho arribar a aquells que poden cobrir aquests buits. Quan vàrem dur a terme l’avaluació de l’efectivitat del sistema d’espais naturals a Catalunya, vàrem identifi car que en una quarantena d’espais naturals del nostre país no s’ha fet mai cap recerca publicada. La llista d’aquests espais seria bo fer-la arribar a totes les universitats i centres de recerca. Tots sabem que moltes vegades hi ha treballs de recerca que es poden orientar fàcilment per cobrir alguns d’aquests buits.

En segon lloc, i ho dic perquè crec que no he sentit geòlegs a la sala, vull reiterar que hi ha uns buits molt importants de coneixement pel que fa referència al patrimoni geològic. Tenim un inventari de geòtops i geozones molt incomplet i que té una sèrie de llacunes importants des del punt de vista de coneixement però, a més, resulta que no té cap traducció pel que fa a instruments de protecció i gestió. Aquest és un dèfi cit històric que arrossega el nostre país. El Llibre Blanc de la gestió de la natura dels Països Catalans en la seva segona versió té 800 pàgines de les quals molt poques són dedicades al patrimoni geològic, i encara les vàrem introduir in extremis —amb l’Enric Aragonès— perquè inicialment a l’índex no n’hi havia cap. Aquest és un desequilibri greu que és important que la futura llei marc tingui en compte i corregeixi.

BLOC 6. CONCLUSIONS I RECOMANACIONS FINALS

CONCLUSIONS I RECOMANACIONS FINALS

Josep Vila(Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial. UdG)

Un cop contextualitzat novament el marc de la futura llei i el seu abast, passaríem a comentar unes conclusions que hem preparat en tant que document inicial de debat. No hem disposat del temps que seria necessari per pensar-hi prou i ordenar-ho d’una manera més efi cient, i més tenint en compte la gran quantitat de coses que han anat sortint. Penso que a grans trets, i amb l’ajuda dels ponents, de la fi la 0 i del conjunt dels presents, podrem acabar d’afi nar-ne el contingut.

La nostra intenció seria comentar aquestes conclusions. Després demanaríem als ponents presents a la sala que pugessin aquí i que comentessin com veuen les conclusions després d’haver-les comentat nosaltres. Demanarem el parer de la fi la 0, què troben a faltar, què hi afegirien, i tornaríem a obrir un torn de paraules per al públic perquè tots els presents que ho desitgin ens puguin fer arribar les seves impressions. Si consideren que s’han recollit bé les principals aportacions o si trobeu a faltar-hi quelcom o volen que alguna cosa la situem en un altre indret, o que la remarquem més o menys.


Tal com ha dit en Josep, simplement recapitularé i destil·laré breument algunes de les idees que provisionalment considerem més importants de les que s’han exposat al llarg d’aquests dos dies tenint en compte que ja disposem d’uns resums exhaustius que han fet els relators, als quals hem de felicitar sincerament pel treball extraordinari que penso que han fet a partir del qual tant els assistents com nosaltres mateixos podem acabar d’elaborar unes conclusions més completes. Aquestes són unes primeres impressions que no tenen altre propòsit que complementar el que acaba d’exposar en Salvador Grau des del punt de vista dels organitzadors que, com veureu, en gran part coincideix i en alguns aspectes són matisos o són complements al que ell ha dit abans.

Comencem pel principi, és a dir pel plantejament de la Llei. Les idees que hem trobat més importants són el fet que el plantejament que va exposar el DMAH considerem que és adequat, ambiciós, indispensable i urgent per al país, donada la pèrdua progressiva de la biodiversitat al nostre país i fora del nostre país, causada, en part, per les nostres activitats. De manera que, des d’aquesta constatació, encoratgem els responsables a tirar endavant tan aviat i tan bé com sigui possible aquesta nova llei marc.

Les altres consideracions, d’acord amb la línia que el mateix Salvador Grau ens va dir al començament, s’insereixen en aquest esquema, no hi ha hagut cap intervenció que qüestionés l’abast general o conceptual, és a dir l’enfocament de la Llei, de manera que més aviat s’han recollit matisos, complements, èmfasis potser diferents.

Hi ha un punt que ha sortit en diverses ocasions i s’entén que és tan important


gairebé com la llei marc, i és la reorganització administrativa de, si més no, una part del DMAH que tindrà responsabilitat directa en la consecució, la gestió i el desplegament d’aquesta llei. S’ha parlat del nom de l’Agència de la Natura,; aquests darrers anys hem sentit diversos noms; el nom no fa la cosa, però sobre el que sí que hi ha consens és en la necessitat d’aquesta reorganització i que estigui harmonitzada amb les necessitats de la Llei. Aquest organisme ha de superar els problemes d’inefectivitat que tenen algunes unitats d’aquest departament i ha de permetre executar de forma efi cient la llei marc.

La Llei ha d’estar vinculada a l’Estratègia de Conservació de la Biodiversitat a Catalunya. Sobre aquest punt hi ha hagut diversos posicionaments, algunes intervencions anaven en el sentit de dir que l’estratègia havia d’estar dins la llei i altres, al revés, que la llei era una peça de l’estratègia. Sembla que sobre aquesta darrera qüestió hi havia més consens per dir-ho així. Però en tot cas sí que és evident que la llei marc no és sufi cient, que l’estratègia és necessària. Molts dels aquí presents hem contribuït en els treballs previs d’aquests estratègia. Fa anys que es disposa d’una primera versió, crec que d’una segona i potser fi ns i tot d’una tercera. Per tant, la conclusió seria, en la mateixa línia del que abans he dit per a la Llei, que cal encoratjar els responsables del DMAH que acabin i aprovin d’una vegada i despleguin aquesta estratègia amb fi tes i terminis concrets.

Tal com ha apuntat abans en Salvador Grau, aquesta és una idea important i innovadora: el fet de no aturar-se en l’àmbit administratiu de Catalunya. És a dir, els països tecnològicament desenvolupats hem esdevingut experts en importació de recursos de fora i en l’exportació d’impactes. D’això en sabem molt; hem augmentat prodigiosament l’efectivitat en aquest sentit a costa de crear greus injustícies. Es tracta d’intentar corregir-les, certament, des de molts àmbits diferents, i un d’ells és des d’aquesta llei.

Una segona remesa d’aspectes o principis vinculats amb el plantejament de la Llei que considerem igualment important. Hi ha hagut consens, ningú ho ha qüestionat, només hi ha hagut algun toc d’alerta en el sentit de si no seria potser massa ambiciós, però, com a organitzadors considerem que hi ha hagut consens sobre la necessitat d’aquest plantejament comprensiu, transversal, que tingui uns objectius concrets, que disposi d’un conjunt de principis generals clars, que contingui defi nicions didàctiques i entenedores dels termes clau que faci servir, dels quals ja hem vist que hi ha diversitat d’opinions i interpretacions i que, per tant, convé aclarir, que contingui directrius generals, normes d’aplicació directes i indirectes, etcètera.

Un aspecte sobre el qual hi ha hagut nombroses intervencions i en el qual considerem que hi ha consens, és la urgent necessitat de simplifi car i ordenar el marc legal vigent: una hipertròfi a poc endreçada de normes que en alguna intervenció s’ha arribat a dir que formaven més part del problema que de la solució a vegades. I que aquesta llei hauria de posar-hi remei, de manera, que entre altres coses, hauria de contenir tantes disposicions derogatòries com calgui, com més millor. El que voldríem és que simplifi qués i aclarís el marc legal vigent per tal de millorar precisament l’efectivitat de la seva acció.

Pel mateix motiu es considera que és necessari que la llei empri un llenguatge tan clar i tan didàctic com sigui possible. S’ha insistit en la necessitat que defi neixi, i per tant que tingui un capítol de defi nicions com ara acostumen a tenir ja algunes disposicions europees dels termes i conceptes clau. Si volem que la Llei sigui entesa i acceptada hi ha d’haver aquest vessant didàctic, no ha de ser una llei redactada pels advocats, pensant

Conclusions i recomanacions finals

en els advocats i el futur professional d’aquests, com desgraciadament a vegades sembla que algunes lleis hagin estat redactades, amb vaguetats curosament calculades per donar joc, suposo, als litigis, sinó al revés. Aquest esforç de claredat interna considerem que és importantíssim.

S’ha constatat la necessitat d’establir instruments efectius de coordinació, cooperació i internalització. Ahir se’ns va defi nir curosament la diferència entre aquests tres conceptes, per tal d’integrar i harmonitzar els principis de la Llei en les polítiques que incideixen en el patrimoni natural i la biodiversitat. Això, que és fàcil de dir, és enormement difícil de fer, però convé que la Llei es fi xi clarament aquest objectiu i que en el seu articulat i desplegament sigui conseqüent. I fi nalment, per completar la llista d’aspectes fonamentals de plantejament, hi hauria la introducció de la pràctica de retre comptes dels seus resultats. Això pressuposa la necessitat d’establir mitjans per assolir un grau sufi cient de coneixement i seguiment dels indicadors clau, signifi catius, sintètics del patrimoni natural que permetin fer aquestes avaluacions periòdiques per tal d’adaptar quan sigui necessari els instruments de la llei o de les lleis que despleguin, o normes que la despleguin, a una realitat que és canviant, i com ja hem vist en diverses intervencions, extraordinàriament complexa. Estem en un dels llocs d’Europa on els reptes de conservació de patrimoni natural són més difícils, i una llei ambiciosa ha de contenir dins seu determinacions que li permetin una adaptació dels instruments o procediments per tal de garantir la seva efectivitat en un marc canviant.

Hi va haver una altra sèrie de consideracions que pensem que poden ser especialment pertinents per als responsables de medi ambient. Són aquestes aportacions que sobretot des del públic, i algunes també en la intervenció d’en Xavier Carceller es varen fer com a recomanacions del que caldria fer abans de redactar la Llei, és a dir, en aquests moments, aquests mesos en què es començarà a treballar seriosament en la redacció de la Llei. A banda del que hem dit de defi nir i aclarir l’abast de la llei i els seus termes i conceptes clau, una idea molt important que ha sortit és la conveniència indispensable de consensuar l’abast de la Llei amb el que vam acordar anomenar destinataris primaris. Crec que aquest era el terme que vam fer servir. Entre els quals, sens dubte, hi hauria el DPTOP, el DARP, Economia i Finances, i potser alguns altres. Però aquests tres, indiscutiblement. ¿Per què? No crec que calgui que doni gaires explicacions. D’això se n’ha parlat molt, però sí que és clar que si aquests altres departaments que han de ser coresponsables, en gran mesura, d’aplicar o d’incorporar els principis de la Llei en les seves pròpies polítiques i disposicions i praxi quotidiana en defi nitiva, no n’assumeixen l’abast des de bon començament, difícilment la Llei prosperarà. I tots som conscients que una llei ambiciosa com és aquesta no és fàcil, per dir-ho així, que prosperi amb comoditat. I, per tant, s’han de prendre mesures, assegurar que arribi a bon port, i una de les principals és aquesta: consensuar l’abast de la Llei amb els destinataris primaris.

Un altre aspecte d’aquests que caldria dur a terme abans de redactar la Llei és l’anàlisi de l’impacte regulador de les polítiques i normes vigents, començant per les conservacionistes, òbviament, i no només aquestes, sinó les altres que també incideixen en el patrimoni natural, per tal d’identifi car aquelles que són favorables i les que són adverses, i no em refereixo tant a normes, polítiques, decrets..., en fi , el nivell que sigui, sinó més aviat a instruments concrets. Interessa identifi car els que poden actuar com a aliats, per dir-ho així; poden ser instruments útils i oportuns de vincular a la Llei,


com aquells altres que caldrà fer possibles per convertir, modifi car, per neutralitzar en alguns casos o potser per eliminar si realment es veu que són contradictoris. Igualment, i sobre això hi va haver un llarg debat i un consens interessant, és la primera vegada que segurament a Catalunya hi ha un debat d’una certa entitat sobre aquest aspecte, l’anàlisi dels instruments econòmics, fi scals i tributaris relacionats, ja no amb un sector concret, que això potser sí que hi ha estat, sobretot en el forestal, sinó amb el conjunt de la conservació del patrimoni natural per tal d’identifi car sinergies positives i negatives amb el propòsit de reforçar les primeres i reduir o eliminar en la mesura que sigui possible les segones.

Dos punts més de les recomanacions al DMAH per a aquest període d’elaboració:- Cal fer l’anàlisi d’altres legislacions similars que tinguin aquest plantejament

comprensiu, transversal, ambiciós, desitjat per la llei marc del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya, tant si són vigents com si no ho són. És a dir, aquelles que s’han estavellat o fracassat és important que siguin analitzades també per identifi car per quina raó no van prosperar i evitar així ensopegar en el mateix escull.

- Cal que es considerin els resultats, les diagnosis de les poques avaluacions de les quals es disposa de diversos components del patrimoni natural de Catalunya. Hem dit que n’hi ha poques, però tanmateix n’hi ha algunes; hem esmentat, sobretot, la del sistema d’espais naturals protegits. Que les conclusions d’aquestes es tinguin en compte a l’hora de redactar la Llei.

Pel que fa als objectius de la Llei, són els que va exposar el DMAH. Nosaltres, en lloc de dos, n’hem formulat tres, però coincidim perfectament:

- La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. Conservació, des de l’any 80, internacionalment s’entén que inclou l’ús sostenible dels recursos. No és protecció, no és preservació; no confonguem aquests tres termes.

- Incorporar tot el cabal legislatiu de tractats vigents i el marc de les directives europees que és d’aplicació, respecte al qual estem en fals en diversos aspectes.

- Contribuir a conservar el patrimoni natural i la biodiversitat més enllà de les nostres fronteres, sobretot en aquells casos que reben l’impacte negatiu del nostre sistema o model de consum, cosa que pressuposa, com hem dit abans, identifi car on es produeix aquest impacte.

Aquests que he dit ara serien potser els tres conjunts de conclusions més importants. Les que vénen a continuació tenen un abast més parcial, tot i que aquesta primera té també una dimensió especial i el que fa és desplegar una mica més aquesta preocupació reiterada dels dèfi cits de cooperació, coordinació i internalització que són responsables de la poca efectivitat de moltes polítiques de conservació.

Hi va haver, sobretot en la intervenció d’en Xavier Carceller, amb la de José Manuel Gómez i amb d’altres del públic, moltes aportacions aclaridores pel que fa al conjunt d’instruments vigents i els que es podrien posar també en funcionament per tal de millorar aquesta harmonització i internalització dels principis de conservació de forma generalitzada. Aquí tenim una llista dels instruments que varen sortir respecte als quals el que es proposa és que la Llei arbitri formes de millorar-ne l’efectivitat. Són


instruments que ja tenim, d’una manera o altra, però que, en moltes ocasions, són poc efectius. Cal analitzar cas per cas per quina raó són poc efectius. En algun cas pot ser que l’instrument no sigui l’adequat; en altres, és a causa de la forma com s’aplica, o la composició dels òrgans; en fi , la casuística és extremament diversa. En tot cas el que voldríem subratllar és que l’objectiu d’aquests tres eixos és millorar-ne l’efectivitat. És a dir, voldríem, i aquesta és una idea que no està recollida aquí però que ara expresso perquè ha sortit en moltes intervencions diferents, que la Llei no fos procedimental, sinó que voldríem que tingués uns objectius clars als quals pogués retre comptes, i la societat s’hauria d’interessar o preocupar perquè els resultats fossin bons, i exigir que ho siguin, deixant un ample marge de discrecionalitat respecte de la forma més efectiva per aconseguir aquests resultats. No hauria de ser rígida quant a defi nir les formes de procedir; ha de deixar un marge de fl exibilitat important, però ha de ser molt clara respecte als principis, els criteris i els objectius.

Pel que fa als espais naturals protegits, que són una part del territori català que previsiblement augmentarà amb l’aprovació de la Xarxa Natura 2000; si prospera com esperem el Pla territorial sectorial de connectivitat ecològica, augmentaran encara més. Considerem que això està en congruència amb tota una sèrie de disposicions internacionals que ens diuen que, per garantir la conservació sostinguda de la biodiversitat, en tots els nivells, començant amb els ecosistemes i paisatges, és indispensable garantir una xarxa ecològica funcional. Creiem que aquest objectiu operatiu ha d’estar també inclòs en la Llei mateix. S’han d’harmonitzar les fi gures vigents —en tenim una bona colla, però no gaire harmòniques—, cal incorporar les que vénen ara per la legislació europea, i, sobretot, s’han d’harmonitzar els seus òrgans, les seves competències, i dotar-los dels recursos humans, econòmics i d’altra mena de què en molts casos estan dramàticament mancats.

Hi ha hagut un consens clar, encara que no s’hagi desenvolupat gaire la discussió, sobre la necessitat d’incorporar els poders públics locals, de les diputacions cap avall, en la promoció i gestió de les fi gures de protecció. Hi ha un dèfi cit enorme a Catalunya, per exemple, de parcs comarcals que podrien tenir una funció important tant en l’ordenació territorial com a satisfer un ús públic de necessitat vital de contacte amb la natura sense necessitat d’haver de pressionar espais d’especial protecció que, a vegades, són fràgils. I, també, d’adoptar disposicions per millorar l’efectivitat d’aquests instruments. I no ens hem de cansar de repetir que els espais naturals protegits no són una fi nalitat en si mateixa; cap d’aquests instruments que la Llei crea, pugui crear, harmonitzar o modifi car no són fi nalitats, sinó eines, i poden ser adequades o no, i utilitzar-se millor o pitjor segons els casos. De manera que cal avaluar-ne l’efectivitat i aquesta ha de donar lloc a modifi cacions i ajustaments de la planifi cació i la gestió. Aquest és el sentit de l’avaluació: inserir-se en el procés de la planifi cació i la gestió.

Entre altres mesures s’ha apuntat la possibilitat de desclassifi car, és a dir, entendre que les fi gures de protecció són un reconeixement que es rep mentre la gestió que es porta a l’espai protegit és congruent amb la gestió que es porta al territori; quan deixa de ser-ho, la fi gura de protecció d’un determinat espai pot passar a una llista negra temporalment, i, si passat un temps no ha pogut endreçar la seva situació, se li retira la denominació o es canvia simplement.

Un altre conjunt d’aportacions importants són les que han fet referència al marc


legal i fi nancer. Aquest matí hi ha hagut una llarga ponència molt rica de l’Albert Cortina i moltes intervencions del públic. Sembla que hi ha hagut consens en els següents aspectes:

- El principi de la solidaritat col·lectiva, bàsic per repartir costos i benefi cis derivats de la conservació de la biodiversitat, entenent, i això s’ha apuntat, que potser seria oportú que la Llei mateix ho reconegués, que els valors intrínsecs, és a dir els valors d’existència, no poden tenir preu en el mercat, mentre que sí que en poden tenir els serveis ecosistèmics. És una línia importantíssima de treball i regulació amb el suport de l’economia ambiental lligada amb el valor monetari que es pot assignar a determinats serveis ambientals o ecosistèmics.

- Cal facilitar el marc legal per a l’aplicació de fons privats per a això que s’ha anomenat genèricament «inversions verdes»: fundacions, custòdia del territori, mecenatge, un ampli espectre d’inversions que es veuen necessàries, de fet indispensables, per a les quals cal facilitar aquest marc legal que en aquests moments no tenim. No és només una qüestió de sensibilitat o interès, sinó que hi ha d’haver una via que ho propiciï.

- La necessitat de valorar la utilització d’instruments d’ordenació del territori per a la conservació de la biodiversitat. Hi ha hagut una sèrie d’instruments respecte als quals hi ha hagut consens, com és el cas dels de compensació territorial, solidaritat territorial, qualifi cació ambiental, plans especials i les diferents opcions de custòdia de territori.

- En termes d’efectivitat és molt important el fet de transferir gradualment els recursos econòmics que es destinen a activitats, accions o pràctiques que són «desincentius», negatives des del punt de vista de la conservació del patrimoni natural i la biodiversitat, cap a incentius positius. És fàcil de dir i difícil de fer, en som conscients, però estem convençuts que s’ha d’anar en aquesta direcció i fer que els instruments del mercat juguin a favor de la conservació i no pas en contra, com passa en aquests moments, i per tant la Llei ha d’establir unes bases perquè això es pugui produir. La Llei no pot introduir modifi cacions dràstiques en tants fronts com seria necessari, però sí que pot establir uns criteris o principis que permetin incidir amb posterioritat en altres bandes.

- Igualment, pel que fa referència a aquest marc legal i fi nancer que ha centrat moltes intervencions, hi ha hagut consens sobre la necessitat d’establir penalitzacions a aquelles activitats o accions que generen externalitats negatives, és a dir aquells efectes col·laterals no volguts però que, tanmateix, incideixen negativament sobre la conservació, i, al mateix temps, perquè una cosa seria injusta sense l’altra, establir compensacions adequades per a les activitats, propietats, accions o municipis, vist territorialment des de diverses perspectives, que generen efectes positius per a la conservació.

- La necessitat d’establir un fons públic per a la conservació de la biodiversitat i la gestió del patrimoni natural amb caràcter fi nalista. És a dir, que quedi clar que aquests diners van destinats concretament a aquesta fi nalitat. A Catalunya hi ha hagut un dèfi cit històric al respecte, concretament per part


de la Generalitat de Catalunya, que durant molts anys no ha disposat de pràcticament res per adquirir, per exemple, patrimoni natural d’extraordinari valor i a vegades sotmès a amenaces, a pressions o impactes gravíssims, en alguns casos fi ns i tot irreversibles. Aquesta és, per tant, una necessitat imperiosa.

- La necessitat d’establir un cànon complementari sobre activitats que consumeixen territori, i aquesta és l’expressió que s’ha fet servir en diverses ocasions, perquè es considera que a Catalunya segurament els processos d’urbanització i d’ocupació territorial vinculades a infraestructures, creixements urbanístics i comercials, logístics, etcètera, són els que causen impactes més greus en la conservació del territori, no només impactes directes, sinó també de fragmentació o d’isolament biogeogràfi c. En un moment donat també ha sortit la idea, que tot i que no s’ha debatut gaire ens ha semblat interessant de recollir, d’un instrument equivalent al conservatori francès que gestioni aquests fons públics per adquirir aquests espais del litoral que, d’altra forma, no veiem possible de conservar. No hi ha altres recursos, per a aquests casos en què les pressions i les amenaces són tan intenses, que anar directament a l’adquisició pública del poc que queda.

I això és tot el que hem pogut recollir fi ns ara, és a dir, no és exhaustiu, els debats que s’han produït i les aportacions penso que han estat molt riques, els resums dels relators són molt més complets. El que he fet aquí ha estat recollir aquells aspectes que als organitzadors ens han semblat més importants, posant més èmfasi en allò que caldria que el DMAH i els altres departaments amb els quals haurà de consensuar i col·laborar necessàriament han de tenir molt present en aquests moments. És a dir en aquests propers mesos, en el procés d’elaboració i redacció del primer esborrany o projecte de llei.


Ara seguiríem una mica el model del matí, és a dir, donaríem veu als presents; en aquest cas, tal com he dit abans, amb un petit canvi: donaríem veu primer als ponents presents a la sala. Llavors passaríem a la fi la 0 i, fi nalment, a la resta d’assistents.


Les conclusions han incorporat moltes de les coses que fi ns i tot jo vaig dir com a idees generals. En tot cas intercalaria alguna consideració. On es parla de consensuar amb els destinataris primaris de l’Administració, probablement no es tracta tant d’arribar a un nivell de consens, però sí, si més no, d’interactuar amb alguns altres destinataris primaris o amb alguns destinataris secundaris que es veuran importantment implicats en el que seria l’àmbit material de la Llei. Això es podria fer primer amb una enquesta, per copsar les inquietuds, i llavors ja es veuria el ritme de les negociacions. Aquesta observació em semblava rellevant de cara a la viabilitat d’un primer esborrany.



O sigui, canviar interactuar per consensuar.


Jo intercalaria el paràgraf, consensuar em sembla perfecte; potser, entremig, posaria un esment a l’objectiu d’interactuar amb altres agents primaris i secundaris que es veuran realment implicats.

Un oblit o no, que ha sortit aquest matí en el debat, era el recurs de la «demanialització» com un mecanisme de protecció o salvaguarda d’alguns béns. La «demanialització» que hem vist que en un origen s’ha utilitzat com un mecanisme de salvaguarda de béns estratègics. La mineria té aquest primer origen, protegir, salvaguardar d’una manera extraordinària uns recursos naturals d’importància estratègica que ha anat evolucionant cap a la «demanialització» minera; té un contingut ambiental importantíssim, però quan es «demanialitza» la costa, o l’aigua, ja es fa claríssimament per sostreure al mercat uns béns que són ja d’importància estratègica ambiental. Com a mínim, s’ha de considerar la possibilitat d’analitzar si el mecanisme de la «demanialització» es pot utilitzar per complir alguns objectius de la Llei. Sobretot crec que, pel que fa als recursos genètics, aquesta és una tendència que el mateix conveni de la biodiversitat biològica inicia o enceta. Després, molt més difícil des d’un punt de vista tècnic, és el tema del patrimoni immaterial, perquè és que és patrimonial. Aquest matí no he volgut intervenir perquè anàvem molt fora d’hora, però s’ha plantejat una pregunta sobre què era exactament això. El patrimoni immaterial és fonamentalment aquell patrimoni intel·lectual del coneixement; la propietat intel·lectual és patrimoni immaterial. El llibre és un bé perfectament material. El coneixement del xaman d’una tribu que va transferint oralment als seus successors és patrimoni immaterial; algun remei concret que es podria fi ns i tot envasar i vendre, és patrimoni immaterial. ¿Com podríem preservar aquest patrimoni immaterial quan ja són qüestions com el paisatge o coses intangibles com la funció ecològica del bosc com a fi xador de CO2? Això és un valor immaterial, però l’arbre, evidentment, té un autèntic valor material que es pot valorar. Crec que aquestes qüestions s’haurien d’abordar. Algú deia, no recordo qui, «com es pot posar preu al vol d’una àliga». Això no té preu, i si desapareix aquesta espècie, ¿quines repercussions econòmiques té? Sé que això és una tasca molt difícil, però, per contra, crec que és important d’abordar; hi haurà coses que caldrà valorar, perquè si no, tots els mecanismes compensatoris no sabrem com traduir-los econòmicament d’una manera efectiva.

Això eren les dues qüestions que m’han vingut al cap d’entrada, al marge que sortiran moltes altres coses, que deixo a l’Albert, en temes de fi scalitat i altres qüestions jurídiques que tampoc han quedat del tot incorporades.



En primer lloc agraeixo l’esforç tant dels relators com dels qui heu estat aquestes últimes hores fent aquestes conclusions. La veritat és que ens hi veiem bastant refl ectits, i suposo que el públic també. Aquest procés d’encetar una llei és també una mica especial i modèlic. Crec que allò que bé comença, pot acabar bé. El projecte és molt ambiciós tal com ens l’ha presentat en Salvador Grau. Sortim de les Jornades engrescats per aportar idees a la futura llei de biodiversitat. Per a qüestions com la «demanialització» del bé ambiental, el valor dels béns intangibles, si els elements de la biodiversitat i del patrimoni natural tenen preu, valor, etcètera, es fa necessari convocar un seminari per tal d’abordar-les, perquè són prou importants. Cal també implementar metodologies d’avaluació de l’impacte regulador per tal de tenir presents els compromisos econòmics directes i indirectes que la Llei de la biodiversitat estableixi un cop aprovada. Recursos directes i immediats amb què haurà de comptar el Departament de Medi Ambient per tirar endavant els objectius operatius de la Llei, però també per avaluar els recursos indirectes necessaris.

També en la línia de l’avaluació d’aquest impacte regulador de la Llei, i de la simplifi cació, harmonització, etcètera, recordeu que el primer dia plantejava en la meva intervenció aspectes importants d’accés a la informació i de la seguretat jurídica del ciutadà respecte d’algunes de les determinacions que aquesta llei pretén. Per tant, més enllà d’aquesta transmissió de la informació entre tècnics, entre administracions, etcètera, hem de comptar amb un instrument tradicional com és el Registre de la Propietat Immobiliària per donar publicitat dels aspectes ambientals de les fi nques. Ja que estem posats a reciclar, actualitzar i modernitzar instruments, no perdem de vista aquest Registre i explorem les potencialitats que té.

Des de la institució registral em consta que s’estan fent esforços per incorporar en la seva informació no només els aspectes immobiliaris i urbanístics, sinó també ambientals d’una fi nca.

El concepte bàsic sobre el qual treballa el col·lectiu de notaris i registradors —la fi nca—, per a nosaltres és el territori, l’espai, el medi. Aquest col·lectiu professional ens demanarà un procés de racionalització per facilitar aquesta informació en aquest registre públic. Saber-la transmetre, cartografi ar-la, que sigui fàcil per solapar-la amb les altres informacions, a vegades caduques, resultarà molt efi caç. Lògicament les transaccions econòmiques que es produeixen gairebé sempre tenen una via d’informació fonamental en el Registre de la Propietat. Un banc no dóna una hipoteca sense saber quina situació registral i urbanística té. Però és que dintre de poc potser també li interessarà saber quina categoria de protecció té en relació amb els aspectes mediambientals, o quina càrrega li hem donat a partir de legislacions sectorials relacionades amb l’ambient. Per tant, em sembla que hauríem de tornar a explorar i interrelacionar-nos més amb aquest col·lectiu professional, fi ns ara aliè a tot aquest debat, i per això potser valdria la pena identifi car quina gent és la que està explorant aquests temes, i posar-nos a treballar amb ells.

Per no allargar-me massa, la regulació de determinats aspectes que haurà d’abordar la futura llei de la biodiversitat potser requereix un debat més ampli d’experts que


habitualment no estan presents en els nostres debats. Aspectes com la bioseguretat, la modifi cació genètica, etcètera, hauran de ser tractats pels experts nacionals i internacionals que hagin abordat amb rigor aquestes matèries.

Josep Germain (ICHN)

Jo tinc sis comentaris molt breus. El primer m’agradaria enllaçar-lo amb el que comentava ara l’Albert.

- No ens oblidem d’aquests tres components de la biodiversitat: espais, espècies i gens. Pensem que això ja ho dèiem en el primer moment, les primeres intervencions van insistir en aquests aspectes, però després la majoria d’exemples els hem donat per als espais naturals protegits. Per tant, simplement això, recordar que dins la biodiversitat tenim aquests tres calaixos que, si fa no fa, haurien de tenir la mateixa mida.

- La qüestió d’integrar les previsions de les directives europees o de diferents instruments internacionals. Potser també caldria afegir, o recordar, aquestes mesures de coordinació amb les administracions veïnes. Hem comentat més d’una vegada que quan parlem de biodiversitat, o medi natural, les fronteres administratives no tenen sentit, però a vegades ens en refi em massa a l’hora de prendre decisions i actuar.

- No ens oblidem de les qüestions relacionades amb la millora del coneixement de la biodiversitat i dels diferents components del medi natural. Evidentment, totes les mesures fi scals i econòmiques són importants, i jo sóc el primer que, pel fet de ser més noves, m’enlluernen, però no ens hem d’oblidar d’aquestes qüestions més tradicionals en les quals, evidentment, encara hi ha força tasca a fer.

- Pel que fa a totes les qüestions relacionades amb la planifi cació i la gestió, ja s’han anat tractant més a bastament i han anat sortint.

- Cal recordar que moltes d’aquestes mesures haurien d’anar dirigides a tres nivells: l’Administració de la Generalitat, l’Administració local i les entitats i el sector privat. A vegades la mesura pot ser la mateixa però la manera com s’ha d’aplicar per a cada un d’aquests actors és diferent, i això val la pena tenir-ho en compte.

- Vàrem comentar des del primer moment que la Llei de la biodiversitat i el patrimoni natural hauria de ser una peça més d’una estratègia per la biodiversitat; per tant, no vulguem que aquesta primera cosa que fem, que és la Llei, ens ho hagi de solucionar tot i que hagi de donar resposta a tot, sinó que potser hi ha alguna de les coses que hem dit que el lloc específi c on s’haurien d’encabir no és en una llei, sinó en aquesta estratègia. És important, doncs, saber triar el que toca posar a cada banda.





Després del resum magistral que heu fet poc haig d’afegir. Ho heu recollit pràcticament tot. Potser podria carregar les tintes en allò per què estic jo aquí, les competències específi ques de cada departament, però que al fi nal és com un recorregut «clinal». Els límits entre departaments estan desdibuixats, i penso que tots ens hem de posar d’acord respecte a la direcció que cal prendre. Nosaltres ho hem fet i hem demanat suport a Medi Ambient, parlem amb Agricultura, parlem amb tothom; penso que estem oberts i avui som aquí i hi serem sempre que sigui convenient. Sobretot cal aquest abast omnicomprensiu que s’ha dit aquest matí, que potser s’ha dit com si fos massa ambiciós. Jo penso que no ho és. Hem de dotar-nos del màxim d’instruments de cara a aquest patrimoni natural que és el suport d’aquesta matriu biofísica que ho suporta tot, les nostres activitats i aquests artefactes que nosaltres hem creat per a la supervivència de la nostra pròpia espècie, però al mateix temps aquest espai que necessiten les altres espècies, com a valor intrínsec, com a recurs alternatiu a altres recursos que comencen a ser obsolets. Per tant, cal que hi hagi instruments propis sectorials de cadascú però també alguns instruments transversals. Aquest matí parlàvem, a partir dels suggeriments que feia l’Albert Cortina, que això ens donarà bastant per pensar-hi. En qualsevol cas tot està orientat al fi nal cap al producte. Nosaltres fem planejament territorial de cara a la seva aplicació, que no fem nosaltres. La nostra competència és exclusivament intentar donar aquesta visió global en l’escala i en el temps, i llavors la gent que té la competència específi ca des del nostre Departament mateix, les comissions d’urbanisme, la Direcció General de Carreteres, etcètera, les apliquen a partir d’aquesta visió més global. Seria una miqueta el mateix. Si nosaltres orientem el nostre planejament territorial i la seva aplicació i incloem dins d’aquest l’observació i la delimitació d’aquest sistema d’espais oberts, també ens sembla que tot el contingut d’aquesta futura llei de biodiversitat hauria d’anar orientat cap a un producte fi nal que seria la gestió d’aquest patrimoni.


Per fer-ho penso que es podria plantejar o es podria buscar la forma, fi ns i tot, que el mateix objectiu de la Llei s’integri a la dinamització de les activitats tradicionals, o de les activitats sostenibles i evidentment vinculades als objectius de la Llei.

Un últim punt: s’ha parlat molt també aquest matí sobre temes d’economia, de fi scalitat...; en José Manuel ha comentat ara fa poc un tema que és una realitat, que hi ha determinades coses que no es poden valorar, però també és veritat que en castellà hi ha un refrany que parla sobre el tema del valor i del preu. Si realment volem dinamitzar el territori, si realment volem tirar endavant una política ambiciosa que fomenti la gestió,


penso que hi hem de posar economia. Penso que l’economia s’ha d’incorporar a la Llei, i per fer-ho, jo, a la primera ponència parlava de posar en valor l’actiu ambiental. Això és una cosa que des del món científi c ja s’ha fet; s’ha publicat un llibre que considero molt interessant i que pot ser il·lustratiu per als valors de la Llei, que es titula quelcom semblant a «el valor dels boscos a Europa», fet a Itàlia pel professor Mauricio Merlo, i penso que aquest punt, en entrar en la valoració d’actius immaterials per establir les compensacions i la fi scalitat adequada, també seria un aspecte a incorporar.

Martí Cebrià (Associació d’Empresaris de l’Hostaleria Costa Brava Centre)

Jo voldria agrair la invitació a participar, ja que normalment la gent del sector turístic no acostumem a ser invitats en aquest tipus de fòrums. També volia manifestar quelcom que a vegades no s’entén o no s’explica prou bé, sobretot del sector turístic, no del sector urbanístic i de la construcció. A vegades aquests dos sectors es confonen i és necessari separar-los, perquè és important adonar-se que en aquest moment un percentatge que comença a ser important de la població mundial es mobilitza precisament a favor d’accedir a espais naturals. Lamento no haver pogut assistir al conjunt de les Jornades. Altra gent del nostre equip va estar aquí ahir, però la veritat, m’ha semblat que les conclusions són contundents i clares. I només he trobat algunes petites observacions que no sé si poden ser d’interès però que em semblen interessants. Quan el Salvador Grau parlava de l’àmbit geogràfi c, a mi em sembla un tema molt interessant. M’ha preocupat que en algun altre moment es parlés d’una participació dels ens locals. A mi això em preocupa; crec que les experiències que tenim en política urbanística són molt negatives en aquest sentit; per primera vegada tothom està celebrant la formació de plans territorials d’àmbit molt superior i que s’acabin una mica aquests regnes de taifes que moltes vegades han fet del territori un espai en què, d’un costat de riera a l’altre, no som capaços de distingir que allò és un únic espai. Turísticament això ens passa amb molta freqüència. Nosaltres, que treballem una mica en el desenvolupament d’un turisme diferent, d’un turisme alternatiu, portem molta gent a fer senderisme, a fer cicloturisme, a trepitjar el territori d’una manera respectuosa i integrada. En el simple moment del canvi de municipi sembla que hagis canviat de continent. És a dir, d’un camí net, polit i endreçat passes a un espai absolutament abandonat i ple de deixalles. Per tant, en aquest sentit jo crec que seria bo que la Llei preveiés un àmbit d’actuació superior com a mínim al municipal.

El meu també és un sector molt regulat, exageradament molt regulat, i això no és garantia de res. Em sembla molt bé que creem moltes expectatives sobre aquesta futura llei, però tinguem en compte que per mi hi ha un aspecte molt per sobre de la llei. M’ha semblat interpretar durant una de les intervencions de Josep Germain, crec, la demanda de la millora del coneixement. Jo crec que aquest és el repte de tots plegats. Intentar culturitzar una mica la població. Jo que visc en un espai d’interès natural tot l’any, em fa pànic veure la societat urbana en el medi natural. Hauríem de fer un esforç especial de difusió i divulgació d’aquesta cultura. Que vagi una mica més enllà de l’abast que pugui tenir una llei, que al fi nal és del coneixement restrictiu de molt poques persones. També em sembla preocupant que a vegades la legislació, la preservació amb segons quin tipus de sentit, afavoreixi la desertització. És un procés que s’ha donat en alguns


territoris i crec que és una mica trist. Si mirem a prop d’aquí, la situació de les Gavarres, crec que és aquest: d’absoluta desertització —de les persones, estic parlant.

Finalment, coincideixo amb l’última intervenció en la necessitat que qualsevol intervenció que es faci de caràcter jurídic en forma de llei, si no va acompanyada d’una suport econòmic per a la seva correcta aplicació, normalment són lleis que acaben fent fallida.


Tres comentaris: un, potser a tenir en compte en el preàmbul de la Llei. Estaria bé comentar el paper funcional de la biodiversitat, cosa que és diferent al fet que per tal de mantenir-la calgui una xarxa ecològica funcional, com ja s’ha recollit a les conclusions. Entenem que el fet de mantenir una mínima biodiversitat redunda sovint en el fet que els ecosistemes tenen o més capacitat de regulació, o més estabilitat, o més productivitat, és a dir unes característiques desitjables. Això fa que la biodiversitat no sigui només una cosa de col·leccionista, d’afi cionats dels ocells, de les papallones..., sinó que tingui una repercussió en la funcionalitat dels ecosistemes i sobre la seva capacitat de seguir subministrant béns i serveis ecològics i que, per tant, tenen un paper actiu en el nostre benestar. Un segon comentari, en relació amb el que diu en Josep Germain, que si parlem de biodiversitat hem de parlar dels seus tres grans components, és que parlem molt poc de diversitat genètica, i del poc que en parlem quan en parlem, és de la diversitat genètica de races i varietats cultivades o ramaderes. També en les espècies salvatges de plantes i animals la diversitat genètica és molt important. Tant la diversitat genètica dins de poblacions com entre poblacions. Dintre de poblacions vol dir que els individus d’una mateixa població són genèticament diferents, com les persones, i entre poblacions vol dir, per exemple, que el pi roig de Tortosa o el pi roig del Berguedà poden ser genèticament diferents. Aquesta diversitat genètica és la que dóna una biodiversitat genètica que és el substrat de l’evolució. Sense diversitat genètica no hi pot haver evolució. Per tant, comprometem la capacitat futura de les poblacions d’adaptar-se a canvis ambientals. Se sap ja que algunes poblacions d’una mateixa espècie a Catalunya són genèticament diferents. En altres casos, si no se sap, mesurar-ho no és excessivament car. Fins i tot hi ha alguns principis generals aplicables, com que poblacions que estan geogràfi cament aïllades respecte de poblacions de la mateixa espècie, probablement seran genèticament diferents. I això és bo tenir-ho en compte per no dir «oh, és que d’aquesta espècie ja n’hi ha una altra població no sé on». En una espècie hi pot haver molta variabilitat genètica i aquesta és molt important per la seva evolució futura.

Respecte al tercer i darrer comentari, els objectius de la Llei són molt ambiciosos: felicitats al Departament per fi xar-se aquestes fi tes tan elevades. Un inconvenient que ja s’està constatant en aquesta sala és la contínua confusió entre biodiversitat i espais naturals. En Josep Germain ja ho ha dit ara mateix. Si recordeu aquest mateix matí, en els debats de la sala, tant des de la mesa com des de la fi la 0, en dues o tres ocasions s’ha utilitzat gestió o conservació d’espais naturals protegits com a sinònim de gestió o conservació de biodiversitat, quan els espais naturals només són una part de la biodiversitat; n’hi ha d’altres, com espècies, gens, etcètera. En aquest context això serà


una difi cultat de comprensió per part dels usuaris que tindrà aquesta nova llei: molta gent la veurà com una substitució de la Llei d’espais naturals quan pretén ser molt més que això. I en particular dels objectius que se’ns han proposat per a aquesta futura llei, dos dels més interessants i innovadors són els de aplicar aquestes determinacions al conjunt del territori, i el d’impregnar totes les polítiques sectorials. Això per a mi és revolucionari, per a mi té un pes molt més important que totes les modifi cacions en la legislació d’espècies i d’espais. Jo crec que, com que probablement el Departament trobarà moltes difi cultats per tirar endavant aquest projecte ambiciós, segurament dins el mateix Govern de la Generalitat, el que caldrà serà concentrar-se en aquelles coses més innovadores i revolucionàries com són aplicar les determinacions de la Llei a tot el territori i aconseguir que els temes de biodiversitat surtin en totes les polítiques de la Generalitat. Si la legislació d’espècies i espais millora, doncs també, però potser és un objectiu menys revolucionari i més de petites reformes.

Francesc Revert (Departament d’Economia i Finances)

En primer lloc vull felicitar l’organització i els ponents que han intervingut, que a mi m’han ensenyat molt perquè moltes de les coses de què s’ha parlat aquí jo les desconeixia. En referència al tema que em toca, el cas del fi nançament, he de dir que una llei de la biodiversitat sense recursos i fi nançament no seria res. En aquestes jornades de refl exió s’ha parlat de diferents fi gures impositives, de tributs, ja sigui a través d’impostos, taxes o fi ns i tot s’ha parlat d’un cànon, etcètera, per tal de fi nançar aquesta llei. Hauria d’estudiar-los; són opinions. Per a mi, i a tall d’exemple, crear un impost, a part d’impopular, és tècnicament molt difi cultós; per l’experiència que es té a la Generalitat de quan s’ha intentat crear un impost, és molt complicat. Pel que he vist, sóc partidari —no sé què diria el doctor Castells, ja que estem a la universitat, potser sóc molt ingenu— del que s’ha parlat, un fons de conservació; trobo que és molt interessant. Caldria dotar-lo de sufi cients recursos per fer front a les necessitats que aquesta Llei comportarà. Aquest fons, penso, hauria de tenir com a principal partida l’aportació del Govern, no sé si a través del pressupost de la Generalitat o bé a través d’una partida pròpia, per tal de fer front a aquestes coses. A part d’altres aportacions, també s’ha parlat de les administracions públiques, de l’aportació de particulars, etcètera. És a dir, un fons amb sufi cients recursos fi nancers.


Comparteixo pràcticament totes les coses que he sentit i felicito els qui han fet aquest resum en un temps rècord, perquè pràcticament s’ha recollit tot el que s’havia dit. Ara bé, repeteixo aquí que, on no acabo d’«arribar», és al títol de la Llei, del qual no s’ha parlat enlloc. Aquí hi ha dues coses: per una banda hi ha un corpus legal que em sembla insufi cient, que s’ha de modifi car en part, etcètera, i que pretenem modifi car. I, per altra banda, hi ha una legislació ex nuovo que es refereix a la biodiversitat. Llavors, no crec que sigui aquest el títol de la futura llei: «Llei de la biodiversitat-patrimoni natural», perquè jo, una llei titulada així, no l’he vista mai, una llei que es titula «tal-


qual». Llavors, no ho sé, crec que hem de triar el títol, a part del contingut, que aquest ja està bastant triadet, potser només cal acabar-ho de parlar, consensuar. Només volia fer aquest afegitó perquè les altres coses ja s’han parlat; jo, aquesta barreja, aquest matrimoni, no l’acabo de veure. Ja ho vaig dir en un dels blocs i ho repeteixo ara. Si per raó d’oportunitat política cal que la paraula biodiversitat surti, doncs, ens ho hem d’apanyar d’una altra manera. Pot ser una llei de biodiversitat i pot ser un text refós que inclou la biodiversitat també. Sinó, jo això ho veig un xic estrany.


Comparteixo aquesta opinió i l’he expressada aquest matí en la meva intervenció. De fet el propòsit dels organitzadors d’utilitzar aquest títol, en certa manera, era provocar aquest debat. S’havia parlat en alguns moments d’una llei de patrimoni natural, i en d’altres moments, d’una llei de biodiversitat; si vam optar per presentar-ho d’aquesta manera és perquè precisament això pogués ser debatut. Hi ha hagut diverses intervencions, la seva, la meva, i alguna altra que s’han decantat per utilitzar «patrimoni natural» perquè considerem que ja inclou el concepte de biodiversitat. N’hi ha hagut d’altres que s’han expressat en sentit contrari. Com que creiem que no hi ha consens en aquesta qüestió, en les conclusions no hem adoptat una actitud concreta. De tota manera, és un tema a debatre, en podem parlar més o votar si considerem que és convenient ajustar aquest títol, és a dir, si no podem viure en pau amb aquest guionet, amb aquesta ambigüitat volguda per provocar el debat.


Realment les conclusions són bastant completes i realment només faré comentaris redundants. Començant per aquest últim que sí que ja he expressat aquest matí més o menys. L’escepticisme del qual tu mateix, Josep Maria, has parlat, perquè d’una banda s’ha de fer una tasca de refondre textos, d’incorporar el dret internacional amb el benentès que no es diluiran els continguts de sostenibilitat que hi ha implícits. També hi haurà un contingut ideològic important sobre els drets de les generacions futures, sobre conceptes jurídics nous. Realment això de les lleis ambicioses sempre és molt interessant, però també en Ferran recomanava una certa prudència. Jo certament entraria en aquest esquema de la prudència tenint en compte que l’element innovador el centraria més en una llacuna i mancança greu, que és la manca de vinculació entre protecció, conservació i sostenibilitat i l’economia, en el sentit del que dèiem d’incentius, d’avantatges fi scals, de taxes, d’impostos, del que sigui, però que ho vinculi.

Hi ha un altre punt, que no sé si ha d’estar a les conclusions; l’Albert Cortina ha parlat de la importància d’incloure o d’explorar el paper dels registradors de la propietat i del Registre com a tal, per simplifi car. És un tema d’efi ciència ecològica, en defi nitiva —per cert, els registradors tenen uns programes ambientals bastant sorprenents que seria molt interessant vincular. Un altre punt d’efi ciència dels processos és incorporar— un altre col·lectiu importantíssim que és el cos judicial de l’Administració de la jurisdicció, perquè després són els que apliquen les lleis i fan que els conceptes evolucionin o no, que


siguin regressius o que creixin. És important que en aquestes fases inicials en alguna d’aquestes sessions, es pensi en un col·lectiu que és clau i que és el que ha fet gran la Llei d’espais naturals durant molts anys, malgrat que últimament la tornin a escurçar i a fer petita. És molt important sensibilitzar-los fer-los veure que això és un tema nou, un avanç, i que és capital, perquè sinó, algú ha dit que els textos queden malament i els advocats tenim sempre la tendència a fi car-hi cullerada; però, intervinguem o no els advocats, cosa que no ha de fer por a ningú, sí que és important que els jutges n’estiguin al corrent.

Sobre el tema de la «demanialització», crec que, efectivament, dóna per a un debat bastant intens. He treballat i segueixo treballant en la tutela judicial d’interessos difusos. El tema de la «demanialització», en alguns camps, seria un avanç, però sempre recordo que les pistes d’esquí estan gairebé totes en domini públic, i que al Delta de l’Ebre el domini públic ha esdevingut una manera barata de privatitzar terrenys a través de les concessions.

M’agrada que surti l’exemple del Conservatoire Français, lligat al tema del fons econòmic. Està clar que aquest, si ha de dependre dels pressupostos de la Generalitat, no crec que tingui gaire futur. És evident que s’ha de lligar a altres línies i estructures que és la part innovadora de la Llei i que és important que sorgeixi el buit legal que tenim des de fa molt de temps.

Per acabar, bàsicament vull dir que, efectivament, el tema de la simplicitat de la normativa sempre és recomanable i acostuma a ser bastant efectiu.

Núria Morral (Xarxa de Custòdia del Territori)

Com a membre del projecte Rius i com a representant i membre de la Xarxa de Custòdia del Territori m’agradaria fer un parell de puntualitzacions d’aspectes sobre els quals crec que s’ha passat una mica de puntetes. Un és el tema de la participació social, no tant com a fi nalitat sinó com a mitjà i eina, com a instrument transversal que ha de repercutir en la Llei i en cada una de les línies d’actuació i que, per tant, penso que s’ha de refl ectir d’una forma força clara. Dels òrgans o estructures amb què quedarà formalitzada aquesta participació, penso que se’n pot parlar molt extensament. En tot cas, a vegades ens fa por parlar-ne, perquè tots sabem que pot ser un tema lent i feixuc, però és una inversió de recursos que a la llarga pot repercutir molt positivament tant en conservació com en la gestió dels espais. I sobre això mateix, aprofi taria l’ocasió, ja que vinc com a representant de la Xarxa de Custòdia del Territori, per valorar positivament que la custòdia, com a eina de conservació i de gestió, es tingui en compte en la Llei i que es prevegi dins el marc legal, i que els acords de custòdia tinguin aquest reconeixement dins la Llei.


No vull fer cap aportació, ja n’hem fetes prou, però sí expressar la meva satisfacció perquè del plantejament que s’ha reconegut ampli, ambiciós, global que vam plantejar


a l’inici, em sembla que és de rebut dir que entre tots hem aconseguit engruixir-lo, millorar-lo i encara aixecar una mica més el seu sostre. Això és motiu de satisfacció i agraeixo les aportacions dels ponents, dels relators, amb una feina una mica més grisa però absolutament essencial per treure suc després de tot el que hem dit. Perquè un dels objectius dels organitzadors és aconseguir publicar fi nalment els resultats d’aquestes jornades, dels membres de la fi la 0 i dels participants en general. Tots plegats ens podem felicitar del resultat. Tenim un material de partida, no s’ha escrit ni una sola línia sobra la Llei, hi ha persones a qui pot sorprendre, però és que hem fet una jornades per a això, per començar a posar sobre la taula els elements essencials abans que ningú escrigui ni un sol article de la Llei. Ens emportem, perquè hem aconseguit elaborar-lo, un material de molta qualitat sumant-ho tot: ponències, conclusions, etcètera, un material bo de primera mà per començar amb garanties la redacció de la Llei.

2. Debat


Un parell de coses. El títol de la Llei crec, que com passa sempre, es posa al final, cap problema. Ja arribarem al títol en funció dels continguts, que és el que finalment t’acaba inspirant. Per tant ja afinarem aquesta qüestió. Per contra, sí que hi ha una qüestió que no havia introduït en el debat però pel que he sentit crec que seria important abordar, i és el següent: és veritat que és molt complicat fer una discussió de fons sobre continents i continguts i sobre continguts i continents. I m’explico. Si l’Estratègia ha estat per damunt, o si la Llei és un instrument de l’Estratègia, o l’Estratègia ha de ser un instrument de la Llei de biodiversitat. Sense entrar ara a fons en aquesta qüestió, crec que és important que s’abordi en el debat previ a la redacció de la Llei. I és que perquè una eina pugui ser invocada, pugui ser un recurs fins i tot d’aquell que es vegi afectat, o pugui ser reclamada quant a la seva aplicació, és bo que determinades qüestions estiguin avalades per la Llei mateix. Per tant, això es el que es va fer en l’opció del Projecte llei de biodiversitat a les Illes Balears. L’Estratègia balear de biodiversitat es va incloure al començament de la Llei, i se’n van definir naturalesa i continguts, es va dir l’objectiu que tenia, el procediment per a la seva aprovació i quin rang tindria. Perquè d’aquesta forma no ens passaria com ha passat a Navarra, que han fet la Llei, l’han aplicada però no inf lueix gairebé gens, o com a les Canàries, on ja ha generat cinc o sis interpel·lacions parlamentàries perquè és una cosa que ara obro el calaix i el torno a tancar, o com ha passat aquí, que des del 98 o el 99 que hi ha una estratègia elaborada a la qual vàreu contribuir un centenar i escaig de persones i estem exactament igual que abans de fer-la. Em sembla important, sense entrar en la discussió de què és primer, si l’ou o la gallina, que la Llei reculli expressament l’existència d’aquesta Estratègia catalana per la biodiversitat com un desenvolupament de l’Estratègia espanyola o europea o del conveni mateix de biodiversitat, i la defineixi, només l’ha de definir. Els continguts ja vindran de l’estratègia mateix. De la mateixa manera podria ser interessant que el banc de dades que s’ha comentat aquest matí prengués carta de naturalesa jurídica,


i es digués de quina forma s’ha d’elaborar, amb quatre eines de metodologia, i que reglamentàriament es despleguessin els continguts del banc de dades. Perquè si no estarem igual: ningú no podrà reclamar l’existència del banc de dades, continuarà sent un ens que dependrà de la voluntat del que hi hagi en cada moment. Les lleis fixen, com a mínim, un marc de seguretat. I algun d’aquests elements que hem estat reclamant reiteradament estaria bé que fossin reconeguts i prenguessin una certa carta de naturalesa en la Llei. Evidentment coincideixo absolutament a no despistar-nos amb el tema dels espais naturals protegits. Tenim molta tradició, en aquest tema, poca a assimilar al concepte biodiversitat, però la conservació dels espais naturals és una forma de conservació in situ de la biodiversitat a més de moltes altres coses. No ens hem de perdre amb aquesta qüestió i hem de veure un dels elements de preservació de la biodiversitat i allò que parlava de la «demanialització». A què s’han atrevit altres lleis és a «demanialitzar» precisament els recursos genètics com un element de protecció extraordinària, un element que s’ha d’obrir al debat. Quan hem parlat de la «demanialització», justament el recurs genètic no l’heu escrit.

Àlex Casademunt (professor de Ciència Política. UB)

En primer lloc hem de felicitar-nos tots. Penso que és un d’aquells actes que et fan sentir orgullós de ser ciutadà de Catalunya. Com a persona de lletres molt afi cionada al naturalisme, faig molts paral·lelismes amb el patrimoni cultural. Jo no sé si queden prou refl ectits aquests paral·lelismes en aquesta llei, i no sé si això realment és efi caç o no. Jo, quan contemplo una fageda, és com si llegís un poema; per tant, per a mi és un valor cultural. Resumint, no sé si hi hauria la possibilitat de lligar patrimoni natural com una part del patrimoni cultural, i sé que aquest és un debat complicat, però el plantejo. I una altra refl exió és la pota educativa que podria tenir aquesta llei. Potser podria tenir conseqüències a nivell de secundària, plans d’estudis... Desconec el tema, no sé si realment ja se’n parla, però penso que tindria una dimensió pedagògica que penso que és important per tal de fomentar una sèrie de valors que tots compartim aquí.

Àngel Clavería (director tècnic de la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars–Aran, de la Reserva Nacional de Caça de Boumort i de la Zona de Caça Controlada de Pont de Suert)

Quan vaig rebre el programa provisional vaig veure que hi havia un representant dels caçadors, del món agrari, el forestal, el pesquer, l’empresarial, el turístic, etcètera, i és clar, jo ho vaig comentar a l’organització i em van contestar que no hi hauria ningú. En desconec els motius, però és clar, com a tècnic de caça que està gestionant unes 125.000 hectàrees de territori, he de dir que caldria que el tema de la caça s’inclogués en la Llei. La caça hi ha de sortir. ¿De quina manera, com? Cal tenir en compte que tot el territori de Catalunya són vedats, àrees privades de caça, el territori està gestionat per pagesos i també pels caçadors. L’Administració gestiona la caça, té un munt de territori, i hi ha uns ingressos, que són finalistes, a més a més, que donen uns beneficis a molts municipis, consells comarcals..., a tot un gran territori de Catalunya


en el qual intervé aquest tema. M’he adonat, amb els dos dies que he estat aquí, que més o menys se n’ha parlat, però sense mencionar-ho. Crec que jo no sóc la persona indicada per dir-ho, però ho faig, ja que no hi ha el representant dels caçadors, com a part de l’Administració que sí que gestiona, i que gestiona molt de territori, dedicat a aquest tema. Tingueu en compte que les reserves nacionals de caça no solament són caça; acullen les espècies protegides, que també es gestionen per part nostra; hi ha una guarderia específica, a part dels agents rurals, sobre aquests territoris. Crec que molta gent desconeix que hi és. Genera un volum de beneficis per a ajuntaments, propietaris, una sèrie de persones..., i això cal tenir-ho en compte. Fins i tot molts boscos ni es tallen perquè només amb el benefici de la caça, ja no els fa falta. Hi ha un control de les espècies: ara, per exemple, amb les sequeres, deveu haver sentit a parlar molt del senglar. Però la problemàtica del senglar, que destrossa nius d’espècies protegides, de gall fer, etcètera, és tot un món que suposo que, d’alguna manera o altra, cal incloure a la Llei; el com, no el sé. Aquí hi ha especialistes; jo, simplement, sóc un gestor, no sóc un teòric de l’assumpte, però m’agradaria que quedés constància que és un món molt delicat i que s’hauria de tenir en compte.


Un aclariment entorn a aquesta qüestió, perquè així en quedi constància. Nosaltres vàrem convidar la Federació de Caça de Catalunya i li vàrem enviar el programa desglossat, el que s’ha enviat als ponents i relators, i no només això, sinó que se’ls ha trucat unes tres vegades, i sempre m’han dit que sí, que vindria algú, però no hi ha hagut manera. També vàrem convidar gent del sector pesquer, en aquest cas del marítim, i ens van dir directament que no era possible venir per qüestions de la seva pròpia activitat. Fins i tot vàrem convidar els empresaris, un representant de la Federació d’empresaris de les comarques gironines, ens vàrem adreçar a la FOEG —Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona—, i també hi hem insistit diferents vegades, i finalment, ahir al matí vaig llegir un correu que excusava el president, que no li era possible assistir-hi. Ho hem intentat, i sí que voldria constatar que ens ha estat força difícil. Per exemple, en el cas del sector turístic o el sector forestal, tot han estat facilitats, però en algun altre cas, finalment no s’ha pogut acabar concretant la presència d’un representant, tot i la voluntat explícita i que pràcticament la ref lexió que vostè feia jo els la feia per telèfon, i, perdoneu, també ens ha passat el mateix amb el sector agrari. Vàrem convidar Unió de Pagesos, em van dir que vindria algú, i finalment no ha vingut ningú. I que consti que per telèfon se’ls deia explícitament que seria una llei que tindria a veure amb la seva activitat i que podia haver-hi condicionants i que penso que haurien de ser els primers interessats a venir. Ben explícitament, se’ls ha comentat, però no puc dir res més.


Dues puntualitzacions vist el nivell del contingut. Una es va dir, però en els textos s’hauria de poder revisar, que almenys quedés ben clar que en algun moment, fi ns i


tot en les primers diapositives, es parlava del tema del litoral i marí, però fent incís en el tema marí perquè sempre només ens quedem amb el nom. En les conclusions no surt. Cal que quedi constància que en l’àmbit marí tenim un aspecte que la Llei ha de deixar molt ben emmarcat o ben radiografi at. Un segon punt important, que també és col·lateral i que donem per fet, i que quan es redacti la Llei hi serà, però que, com que no l’hem comentat específi cament i crec que és un dels temes que va fer que la Llei d’espais naturals no hagi arribat més lluny, és tot el règim sancionador. És una part instrumental clau en aquests moments, perquè sí que hem fet molt d’èmfasi en els conceptes clau perquè sabem que si aquests conceptes no estan ben radiografi ats en la Llei no funcionen, però si no hi ha un règim sancionador molt més treballat i no hi fem un incís, potser val la pena incorporar que es treballi més i sí que cal recollir molt tot el que un règim sancionador hauria de recollir perquè realment sigui efectiu, perquè si no tot això no arribarà a bon port.


En connexió amb això, ja veieu que anem recollint totes les aportacions que hi ha i que les estem projectant en la pantalla directament, a la vista de tothom. ¿Et sembla [adreçant-se a Jaume Vicens] que en el primer punt de les conclusions, aquest afegitó que hem fet quan parlem de tot el territori de Catalunya i de les seves aigües jurisdiccionals, queda ben recollit o no?


Tot dependrà de si després, competencialment, l’Estatut agafa alguna cosa més, però diguem que sí, en tot el que pugui correspondre en l’àmbit de competència que tingui la Generalitat.


Amb relació al segon punt hi ha un altre aspecte que va sortir tangencialment en alguna intervenció que potser també es podria recollir, i és el fet que sigui pública tota acció encaminada a exigir el compliment d’aquesta llei. Aquest punt ja és a la Llei d’espais naturals vigent i obre la porta a la societat civil a exigir el compliment de la Llei en aquells casos en què les administracions públiques no estiguin «fent els deures que els pertoquen», per dir-ho així.

Jaume Vicens (Servei de Parcs de la Direcció General de Medi Natural del DMAH).

Sí, però aquest aspecte és un aspecte de publicitar el que hi pugui haver, i és un gran pas. El que voldria remarcar, sobretot, és que s’ha de treballar molt tot l’aspecte del règim sancionador, el règim com a tal.



Pregunto: ¿la Llei hauria de permetre, o regular, la via administrativa com la via penal, o no? Jo no ho tinc clar, ho sotmeto a la consideració dels que hi enteneu més.


És interessant introduir el règim sancionador, però deixem clar que estem només en l’àmbit administratiu. Per introduir canvis en la normativa penal s’hauria de fer per llei orgànica, i això no és competència del Parlament de Catalunya, i s’hauria de modifi car el Codi Penal. Sí que és interessant la proposta de l’acció pública.

Manel CunillUn parell de ref lexions sobre temes generals. Jo no comparteixo algunes de les

opinions que s’han expressat aquí. Crec que hi ha un element que hem de tenir molt clar: el context polític en el qual ens trobem. És a dir, jo crec que no és el moment més adequat per fer una llei d’aquesta naturalesa, probablement una llei de 200 –a 250 articles, si tot això anés dins aquesta llei. Com comentava en Ferran, té una part molt innovadora, i en aquest sentit, per aquí hi hauria possibilitats de treballar en profunditat. Hem de procurar que aquesta llei sigui possible i no tornar a perdre quatre anys més. Ens apropem a la meitat de la legislatura actual, i ja veurem què dura aquesta legislatura. En tot cas aquest temps ens ha permès veure quina capacitat política real hi ha en aquests moments per fer complir la Llei, i perquè hi hagin avanços en política de protecció, especialment dels espais naturals protegits i no protegits, el balanç, fins ara, no és gaire positiu. Políticament no estem en condicions de tenir una llei que ens garanteixi, sobretot pel que fa a la protecció dels espais naturals protegits, una protecció sòlida i contundent. En àmbits de biodiversitat, probablement hi ha moltes més possibilitats d’explorar algunes de les coses que s’han exposat i, potser sí, seria una mica partidari de diferenciar el que podria ser la llei de biodiversitat i el que podria ser la llei de protecció d’espais naturals. En aquest aspecte jo crec que un text refós, o una formulació en la qual entressin el PEIN, la Llei d’espais naturals, la possibilitat de donar estris a l’Administració local per crear espais naturals protegits des de la normativa ambiental, no des de la perspectiva urbanística, potser seria molt més efectiva. Ho dic perquè jo entenc la voluntat, però la realitat, probablement, és una altra. Quan es parla de consensuar en política territorial o amb el DARP, jo no sé si s’ha de consensuar o consultar, ¿no? Només us llegeixo les declaracions d’una persona amb un alt càrrec del DPTOP quan diu que hem de posar fi a la pràctica de dir no a tots els projectes que el Govern proposa pel bé de la comunitat, que amb la cultura del no, no arribarem mai enlloc. És evident que hi ha una part molt important de la protecció del territori que, en el fons, és una confrontació entre uns projectes com aquests de què parla l’alt càrrec del DPTOP, i, en contraposició, el manteniment d’uns espais naturals concrets. Quan, arribats a aquest punt, i després de la Xarxa Natura, veus com cau Collserola de la Xarxa Natura 2000, i veus que s’amplien els terminis, no per augmentar el grau de protecció sinó per comentar la inclusió o no a


la Xarxa de determinats espais, probablement seria més partidari que, en l’àmbit de la protecció d’espais naturals, hi hagués modificacions puntuals que en garantissin la protecció, encara que probablement no agradessin a determinats sectors dins del Govern mateix; però crec que, si no ho fem així, no avançarem. Els qui coneixem una mica com ha funcionat el país en el tema ambiental, sabem que quan s’ha avançat en aquest camp —i des del DARP sempre s’ha avançat— no s’ha fet pas, quan s’ha pogut, amb la complaença de la resta del Govern; això vol dir, per tant, confrontació; sense confrontació, no avançarem. Pel que fa a la resta, seria molt prudent respecte a aquesta idea de «fer net» i tornar a fer una normativa que ho inclogui tot, perquè això, lògicament, s’aprofitaria en determinats àmbits d’aquest país per rebaixar el grau de protecció del territori. Tinguem clar, doncs, que a l’hora de defensar el territori, a vegades no és l’Administració qui assumeix aquesta responsabilitat, és part de la societat civil la que llavors, més o menys amb els estris que té, intenta protegir el territori. I, ¿què vull dir amb això? Doncs que hem d’intentar evitar que perdem cos jurídic per tal de defensar el que després, quan realment sorgeixen els problemes, no hi ha capacitat de defensar per part de l’Administració pública. Sobre aquest aspecte només vull dir que la Llei del paisatge crec que és un exemple molt clar de quina és la visió de la protecció del territori per a determinats sectors d’aquest país; una visió molt particular.


Jo he de fer notar una cosa. Aquesta intervenció discrepa de totes les que s’han produït des de l’inici de les Jornades. Ho dic simplement per deixar constància d’aquest fet i, per tant, no la podem recollir; ho sento molt, però no té integració possible perquè proposa un altre plantejament, radicalment diferent de tot el que hem debatut fi ns a aquest moment. Proposo que es reculli com un vot particular que discrepa del plantejament que s’ha consensuat fi ns a aquest moment.


Només vull donar alguna informació: en la pàgina web del nostre Departament des de ja fa unes setmanes hi ha els dos avantprojectes del Pla territorial parcial de l’Alt Pirineu-Aran i del Pla director territorial de l’Alt Empordà. La mevamissió actual és que, cap a finals d’aquest any, el Pla territorial de ponent tingui l’avantprojecte corresponent. Quan vostès, i vostè en particular, senyor Cunill, mirin aquesta informació en particular veuran que un dels tres eixos bàsics d’aquest tipus de plans és precisament el sistema d’espais lliures; l ’altre és el sistema d’assentaments, i l ’altre, el sistema d’infraestructures de comunicació. Dins d’aquest sistema d’espais lliures, o «oberts», com en diem oficialment, distingim tres tipus de sòls que es protegeixen: uns que són els de protecció especial, que són bàsicament tots aquells que la legislació, la normativa sectorial, ja recull, i tots aquells que, en espera de millors aproximacions i amb el referent continu dels companys de Medi Ambient, recull tota aquesta matriu biofísica de connectors biològics i d’espais que


complementen aquesta xarxa que, al final, és l ’objecte de protecció de la Llei de què avui parlem. Nosaltres, en la mesura de les nostres limitades competències, des del punt de vista territorial i urbanístic, ja estem fent una aposta per protegir aquest territori en el qual no s’admetrà cap ús d’artificialització i urbanització; només s’hi admetran el pas d’infraestructures lineals un cop garantida la seva permeabilitat i les edificacions imprescindibles lligades a les activitats primàries. Per tant, aquest és un primer grau de protecció màxima per a una part del territori important. Hi ha un segon grau que seria el dels espais de protecció preventiva, que serien aquells altres que no tenen aquests valors intrínsecs però que tenen problemes de localització poc adequada per tal de ser utilitzats o presenten pendents, etcètera. En aquests territoris, en principi, es manté la limitació d’usos, i exclusivament es permetria, per raons d’interessos estratègics supralocals i sempre que no hi hagués possibilitat d’incloure-les en cap altre tipus de sòls, com a excepció, algun tipus d’intervenció. I, finalment, hi ha els tipus de sòls de protecció preventiva, sòls actualment no urbanitzables al voltant dels actuals nuclis urbans que són els que, en principi, el planejament urbanístic futur pot fer servir a mesura que els necessiti per a l’aplicació de les estratègies de desenvolupament urbanístic que marca el Pla. Per tant, entenem que, des de les nostres limitades competències, hem fet una aposta bastant definitiva per a la protecció del territori del nostre país.

Hernán Collado (Xarxa de Custòdia del Territori)

Aprofi tant que algunes persones han fet una refl exió sobre la importància del Registre de la Propietat i dels professionals del dret, que han de donar valor i aplicabilitat a totes aquestes fi gures de protecció, volia aprofi tar per donar-vos una primícia. Nosaltres, des de la Xarxa de Custòdia del Territori, fa uns mesos que estem preparant amb el Col·legi de Registradors de Catalunya una jornada que tindrà lloc a fi nals de setembre o principis d’octubre —ara està en fase de preparació—, que tractarà, bàsicament, sobre les diferents opcions civils i administratives actuals de protecció del territori, molt especialment en el terreny dels contractes privats de custòdia del territori i també de les últimes novetats pràctiques en formació mediambiental a través del Registre de la Propietat. Volem que sigui una jornada on es barregin aquests dos aspectes i que la participació sigui tant del món dels professionals del dret com de les persones que ens dediquem a la conservació del territori, de manera que sigui un intercanvi i promogui un futur de més contacte entre els dos sectors, i que, d’alguna manera, aquesta institució tan important, que és el Registre de la Propietat, pugui donar valor i rellevància en el terreny pràctic a qualsevol mesura pública o privada de la conservació del territori.


Perdoneu, agraïm aquesta informació però demanem a les intervencions que vénen a continuació que se centrin en les conclusions que estem debatent en aquest moment. Aquest aspecte concret que ha exposat abans l’Albert Cortina l’hem recollit en aquests termes que veieu ara a la pantalla, en aquesta última línia. Si es considera


que és sufi cient ho deixem així. Si s’ha de modifi car o matisar, agrairíem una aportació, però us preguem que, d’ara endavant, us centreu en els punts que hem exposat fi ns ara per mirar de generar el màxim consens possible respecte a aquesta versió, que, tot i que és provisional, voldríem mirar de tancar d’aquí a un quart d’hora si és possible, que és quan hi ha previst l’acte de clausura.

Stefan EsserHe acabat ara un postgrau en estudis internacionals i volia a tornar a fer èmfasi

en el tema de l’educació, tal com ha dit el company, i fins i tot demanar si se’n podria incorporar alguna referència als objectius. Perquè no hem d’oblidar que l’objecte de la Llei, que és la biodiversitat i el patrimoni natural, són un llegat per a les generacions futures i que nosaltres som els seus custodis. Entenc que posar-ho als objectius també aproparia la Llei a les persones, perquè ho veurien més per a les seves generacions futures. Per tant, caldria preparar el terreny, perquè això és un factor clau. Voldria aprofitar, ara que ha començat el decenni (del 2005 al 2015) de les Nacions Unides de la Convenció de l’Educació per a la Sostenibilitat i que justament l’altre dia, en l’acte del Dia del Medi Ambient a Cosmocaixa al qual va assistir ll ’Honorable conseller, per demanar que es faci tot el que es pugui per incloure temes de biodiversitat i patrimoni natural a les escoles i universitats, perquè entenc que si tota la gent estigués conscienciada com nosaltres, la Llei, o no s’hauria de fer, o bé seria molt curta.


Bé, en la ponència d’aquest matí, en què s’han tractat els temes de coneixement, seguiment i avaluació, s’ha parlat una mica d’aquests aspectes d’educació, i si no hi hem entrat més ha estat perquè considerem que haurien d’estar integrats en l’Estratègia per a la conservació de la biodiversitat i no en la llei marc. Els objectius de la llei marc pensem que, com més concrets i defi nits siguin, millor. Aquests aspectes educatius es desplegarien a través de l’Estratègia. Aquesta és la distinció que havíem fet, però no sé si sembla adequat o no. Ho dic per mirar d’aclarir si ho recollim o incorporem en les conclusions que tenim redactades fi ns ara.

Carles Falguera (Unió de Pagesos)

Que consti que la meva intervenció la volia fer abans que la taula hagués intervingut anunciant la nostra organització. La veritat és que sentim molt no haver pogut fer-ho; avui he estat jo aquí tot el dia; ahir no va poder assistir-hi ningú. És l’època de màxima feina en el món de la pagesia i és complicat. Tampoc no he volgut participar a la fila 0 perquè no sóc la persona adequada de l’organització per fer-ho. Sí que voldria, però, fer una sèrie de consideracions que potser no van en la línia que es demanava ara a la taula de centrar-se en les conclusions. Sobre les conclusions, he de dir que si no hi he intervingut abans és perquè m’ha semblat que es toquen força tots els punts que s’han de tocar. Sí que es podria fer alguna matisació. Estic d’acord


que sense finançament, la Llei no funcionarà, i hi haurà tensió entre els pagesos; sense finançament, no cal fer la Llei. Hi ha moltes experiències que ho demostren. En volia esmentar quatre o cinc que fan que, tot i reconeixent que aquesta Llei és molt ambiciosa, el meu parer sigui una mica escèptic. Hi ha algunes qüestions que, en principi, només requereixen de voluntat; altres necessiten una part econòmica, però no gaire important, i semblen tan lògiques i que només requereixin de l’aplicació de la normativa ja existent, algunes d’elles. Una primera seria tot el tema de la Xarxa Natura 2000. Entenem que és increïble que a hores d’ara no estigui decidit quin finançament tindrà i d’on vindrà, i que la principal proposta és que hagi de venir del Pla de desenvolupament rural. És a dir, fer una queixalada dels diners que reben en aquests moments el sector agrari per destinar-los a conservacionisme. Entenem que això és no tenir voluntat de dur a terme aquesta protecció del territori. Per altra part: el cas de les vaques de l’Albera. Fa quatre anys que la Unió de Pagesos lluita perquè quedi clar que no estem en contra que es protegeixin les espècies, i concretament aquesta, tot al contrari. Però sí que s’ha de fer d’una manera racional i sense molestar els veïns i complint la normativa que han de complir tota la resta d’explotacions. En aquest cas penseu que hi ha molts caps que no estan identificats, que pertanyen a una explotació concreta, que l’Administració coneix i respecte a la qual cosa la normativa és molt clara: caps que no estan identificats vol dir que no han passat el control i que poden tenir problemes sanitaris i que, per tant, s’han de sacrificar. Fa quatre anys que batallem en aquest tema i no ens n’hem sortit. És una qüestió de calaix que no es resol. Un altre seria el cas de les construccions fixes que es construeixen d’un dia per l’altre, per exemple, en un territori molt concret com és la plana del Baix Ter, on, senzillament no s’aplica la normativa urbanística, i que ara, a més a més, s’està discutint la possibilitat de protegir declarant-la parc natural. Un tercer exemple seria tot el tema dels estanys de Sils que fa cinc o sis anys es va dur a terme dins el marc d’un projecte Life, amb tota una sèrie d’actuacions que entenem que no han arribat a bon port i on, a més, en aquesta època d’especial sequera, s’estan inundant parcel·les de pollancres veïnes perquè no es desguassa i no es neteja la riera principal. I coses d’aquestes, que tenen un pressupost baixíssim i que són actuacions que s’haurien d’anar fent de manera regular, no ens en sortim que es facin. I, per últim, deu fer uns quatre o cinc anys vàrem intentar que es desclassifiqués un sòl urbanitzable industrial al terme municipal de Sant Joan les Fonts, on, concretament, s’ha construït una fàbrica gegantina de la qual ara no recordo exactament el nom, que està justament a la pujada que, quan baixes, ja veus tota la ciutat d’Olot. Aquesta fàbrica estava en un sòl de molt poques hectàrees que està totalment envoltat de parc natural i que havia estat classificat de sòl urbanitzable just abans que s’aprovés la normativa que declarava el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Que cadascú ho interpreti com vulgui. No vàrem aconseguir desclassificar-lo i el tema encara està en via judicial. I, per últim, reiterar, evidentment com a gestors i propietaris, arrendataris del territori, que ens interessa molt aquesta llei, però que a través de la documentació que ens feu arribar oportunament i pel procés legal que s’estableixi a partir d’ara, farem el debat intern, com fem sempre, i farem les aportacions que l’organització consideri, com sempre hem fet.


Dani Boix (Institut d’Ecologia Aquàtica. UdG)

Hi ha un tema que no sé si ha quedat prou refl ectit en les conclusions i que és motiu de debat. Jo no hi entenc massa de lleis, però a mi, una cosa que em causa sorpresa, és que hem parlat de biodiversitat i ha quedat clar que tenim força llacunes; llavors, fer una llei sobre una cosa que desconeixem en gran part, és un repte, i també ha quedat clar aquest matí que això no és un argument per aturar cap procés. Dit això, i un cop posat de manifest que hi ha molts mecanismes que no estan funcionant, és a dir, que haurien d’anar omplint aquestes llacunes, no sé si caldria recollir la necessitat d’originar alguna mena de creació de coneixement, ja que el món acadèmic no està per aquestes coses. Tinc els meus dubtes al respecte, perquè el problema, suposo, més que motivat per qüestions legals, ve motivat per qüestions d’estratègia de treball; penso que és més aviat per aquí, per on van els trets, però ja que estem fent unes conclusions, caldria, d’alguna manera, recollir aquest apartat de la discussió.


Responc això. Les conclusions de la ponència d’aquest matí relativa al coneixement, seguiment i avaluació, no hem tingut temps material de recollir-les, per això no les heu vistes, per simple impossibilitat pràctica. De tota manera, quedaran recollides en la proposta de conclusions que us farem arribar, i estic d’acord que, pròpiament, pertoca més a l’Estratègia. Aprofito per dir que com a organitzadors ens comprometem a fer-vos arribar, a totes les persones que us heu inscrit i participat en aquestes jornades, la proposta provisional de conclusions que ara estem debatent amb totes les aportacions que hem anat recollint al llarg d’aquest debat, i també els resums que han fet tots els relators. De manera que, si després d’haver-los llegit amb tranquil·litat veieu que hi ha altres aspectes que convindria incorporar a les conclusions, us demanem que ens les feu arribar. És per això que hem posat l ’adjectiu provisional, per deixar clar que hi haurà possibilitat que ens feu arribar més aportacions per escrit que, en la mesura que puguem, intentarem integrar en el document final de conclusions.

Pau Pérez (Direcció de Serveis d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona)

En el capítol d’espais naturals, sí que voldria que, almenys, féssim una refl exió de si creieu convenient posar-ho o no. Heu de pensar que, si realment es tracta de suprimir la Llei actual per avançar, després de dotze anys, i de més temps, amb les experiències que hi ha, d’alguna manera, i com a proposta perquè la Llei intenti d’alguna forma recollir-ho, i després de dues opinions que he sentit ara en les conclusions fi nals, una de turisme i l’altre de caça, sí que intentaria de fer menció a la regulació de l’ús públic. I ho dic així: aquesta menció tant pot ser positiva com negativa, però intentaria afegir-la. En aquests moments el decret que desenvolupa algun tema d’ús públic en els espais naturals és un decret que porta un títol que diu alguna cosa així com «las actividades fotográfi cas


en los espacios naturales». A partir d’aquest títol hi ha una sèrie de coses a dins que serveixen als gestors per regular l’ús públic.

Ramon Luque (director general de Medi Natural del DMAH)

Més enllà de la cloenda formal que farà la secretària general en nom del conseller, voldria fer algunes consideracions. La primera, agrair el treball dels relators de la taula perquè m’ha semblat un esforç important el que han fet de recollir el contingut del conjunt d’aquestes jornades que, per al Departament constituirà, com deia el Salvador Grau, la peça fonamental dels treballs a desenvolupar a partir d’ara. Per tant, expresso el meu agraïment també a totes les persones inscrites i a totes les persones que heu deixat la vostra petjada en aquests treballs.

La segona consideració la vull fer en el sentit que jo vaig venir il·lusionat i me’n torno, d’alguna manera, aclaparat. Perquè si d’una banda el llistó encara s’ha aixecat més, de l’altra DEPANA em demana prudència, i el Ferran Rodà també, i, darrerament, també en Manel Cunill, en un altre sentit. Per això me’n vaig una mica preocupat i us volia dir una cosa molt important: ahir ho comentava en Josep Maria. La ponència d’en Salvador Grau del matí, que avui heu considerat tan fonamental, no és una ponència del cap del Servei de Planifi cació de la meva Direcció, sinó que és un document discutit en el Consell de Direcció del Departament de Medi Ambient que té l’aprovació del conseller i de tot l’equip del Departament. Aquesta és una dada rellevant i no voldria que marxéssiu sense aquest coneixement. Això vol dir coses i genera altres interrogants als quals em referiré.

A mi no em sobren refl exions com les de Ferran Rodà quan parlava de la necessitat de l’aplicació, de la bondat d’aquesta norma per aplicar a tot el territori i alhora de la transversalitat i dels reptes que això signifi ca, o quan vostè manifestava, per exemple, que anéssim amb compte de no cometre un error de pèrdua de cos jurídic. Són, certament, observacions a tenir en compte. Recullo en aquests sentit tant les expressions d’en Manel Cunill com les ben intencionades de DEPANA, i les del Ferran Rodà. Però deixeu-nos, científi cs i tècnics, que els polítics fem l’única cosa que sabem fer. A partir de la vostra refl exió tècnica i científi ca, hi ha una sèrie de consideracions polítiques a tenir en compte.

En primer lloc, tothom coincideix que hi ha dos instruments molt importants: la Llei i l ’Agència de la Natura de Catalunya. Jo vull anunciar-vos, avui i aquí, que al mes de juliol donarem a conèixer al conjunt del món científic vinculat a la natura, del món tècnic, dels departaments, del món econòmic vinculat a activitats dins del medi natural, la creació d’aquesta agència, els seus continguts, els reptes que planteja, la seva organització, l ’estructura interna, etcètera. I, per tant, tots dos instruments caminaran en el debat social i polític conjuntament. I potser correran la mateixa sort, ja que no tindria gaire sentit a nivell polític que tinguéssim un gran instrument sense aquesta llei que vol ser una mica comprensiva de les qüestions que aquí s’han apuntat, o, al contrari, una llei sense sistemes ni instruments de gestió del medi natural. Per tant veig una vinculació directa entre totes dues coses i el DMAH ho entén així.


En segon lloc, també s’ha plantejat un problema que ahir ja em va cridar l’atenció, i que no perquè ja el conegués, deixa de preocupar-me. Certament aquesta és una llei que necessita molt de treball en el si del Govern. Però no hem d’oblidar que el Govern té unes responsabilitats respecte dels seus compromisos, i al Pacte del Tinell es menciona una llei de biodiversitat, i jo suposo que els que van signar el Pacte de Tinell sabien el que signaven. I, per tant, la tirarem endavant. Ara, hi ha dificultats, lògicament, derivades d’un context polític sobre el qual, grosso modo, puc compartir el que s’apuntava, com en el tema de Collserola, però no compartiria, en canvi, la lectura que vostè ha dit que feia de «la cultura del no» un alt dirigent del DPTOP. Però, en qualsevol cas, és cert que hi ha dos factors que començaran a funcionar a partir d’aquesta tarda, quan ja funcionaran alguns mòbils. D’una banda, després de Xarxa Natura 2000, és clar que aquesta llei interessa molt als sectors primaris; de l’altra, després de Xarxa Natura 2000, quan el Departament de Medi Ambient posa una llei sobre la taula, la resta de departaments del Govern se la miren ben mirada, tothom es posa les piles.

Aquest és un fet que Catalunya, com a país, ha guanyat. Per tant, des d’aquest punt de vista, la Llei necessàriament tindrà unes característiques pròpies del funcionament democràtic en el sentit que haurem de discutir molt amb els companys del DPTOP, del DARP, del DURSI, etcètera. Hi haurà molta discussió. Aquests seran els primers actors principals, però després hi haurà altres actors que voldria ressaltar: la gent que té la seva vida vinculada al medi natural, els propietaris d’explotacions agràries, pagesos, ramaders, propietaris forestals, els ajuntaments que tenen terres. Tots aquests altres actors també seran interlocutors principals del debat. De forma destacada, les administracions locals. Perquè és veritat que, a vegades, quan es passa d’un ajuntament a un altre, en temes mediambientals, no se sap si s’ha passat a l’ajuntament veí o a un altre continent, i això és un problema. Però nosaltres hem fet una afirmació en el sentit que això ho decideixin els ciutadans d’aquests municipis. Hi ha d’haver unes lleis que marquin les regles del joc per als ajuntaments, però, si alhora no fem una aposta pels ajuntaments, no ens en sortirem. Malgrat totes les contradiccions, si no fem una aposta forta pel món local, no hi haurà manera de sortir-nos-en. I no pas perquè des del DMAH no siguem conscients d’alguna de les contradiccions que s’han assenyalat, però si no escoltem també els tres actors principals que he assenyalat —els departaments del Govern, els sectors primaris que tenen interessos directes i els ajuntaments—, amb aquesta llei no ens en sortirem. Voldria ressaltar que nosaltres treballarem en aquesta línia.

Finalment, sobre el tema de la participació i de la problemàtica de la participació: també hem après que aquí tenim un repte com a país, perquè la gent no està acostumada a participar. I, quan crides a la participació de la manera més ben intencionada, no sempre trobes resposta de la gent. I no estic parlant només del ciutadà anònim, sinó d’organitzacions econòmiques, gremials, laborals, de pagesia, que els has cridat a processos de participació i s’hi han apuntat ben tard i a sobre amb retrets. Jo espero que aquesta llei, amb un rodatge que, com a país, penso que estem fent, serveixi, en definitiva, per millorar els processos de participació, uns processos de participació que, en definitiva, suposen una eina instrumental molt clara. En aquest sentit tenim un calendari marcat que, espero, estiguem en


condicions de desenvolupar a partir del mes de setembre, amb els seminari parcials que s’apuntaven abans, o d’especialitat, o singulars, o el que sigui, i després d’un descans durant al mes d’agost. El calendari que ens hem fixat és tenir un primer document articulat per al mes d’octubre o primers de novembre, per a l’inici d’un recorregut concret i amb un horitzó de legislatura marcada pel ritme del debat estatutari. Ens hem marcat aquest calendari per posar tots els mecanismes en marxa. Jo espero que de la mateixa manera que agraïa la participació i que tothom ha considerat que aquesta és una bona manera d’iniciar el debat de la Llei —que mostra, per tant, uns canvis també en les formes de fer les coses—, aquest sigui un compromís del Departament en el sentit de tirar endavant els processos d’elaboració d’aquesta. Comptin, per tant, que tindran ocasió de seguir dient-hi la seva des del món plural que ha estat convocat en aquestes jornades.


Conclusions. Document final de síntesi

1. Generals

— L’ elaboració i aprovació de la Llei de biodiversitat—patrimoni natural es considera indispensable i urgent per al país, donada la pèrdua progressiva de biodiversitat.

— L’elaboració i l’aprovació d’aquesta llei, així com la corresponent reorganització administrativa que ha de comportar la creació de l’Agència de la Natura, es valoren com dues de les iniciatives més importants del Departament de Medi Ambient i Habitatge en aquesta legislatura.

2. Sobre el plantejament de la Llei presentat pel DMAH

— El plantejament de la futura llei presentat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge es considera adequat i ambiciós.

— Les refl exions i idees exposades en aquestes jornades s’insereixen en el seu esquema, el matisen o el completen.

— La futura llei hauria d’estar vinculada a l’Estratègia catalana de conservació de la biodiversitat, la redacció de la qual està avançada però encara s’ha de debatre i aprovar.

— Hauria de tenir en compte tant els aspectes estructurals (espais i ecosistemes, espècies i hàbitat i gens i genomes) com funcionals de la biodiversitat, tot incidint en els sistemes i organismes continentals (terrestres i aquàtics) i marins.

— Hauria d’abastar el conjunt del patrimoni natural, no només la diversitat biològica, així com el patrimoni immaterial vinculat a aquest.

— No sols hauria de considerar l’àmbit de Catalunya, sinó que també hauria de tenir en compte les polítiques de conservació dels territoris veïns i la responsabilitat de Catalunya en la conservació global (deute ecològic, petjada ecològica).

— Hauria de fonamentar—se en un plantejament comprensiu, amb objectius concrets, principis generals clars, directrius generals, normes d’aplicació directes o indirectes, i ha d’establir el corresponent calendari d’aplicació. També ha d’incorporar els principis ètics inspiradors (equitat intergeneracional, principi de prudència, etcètera).

— Hauria de contenir tantes disposicions derogatòries com calgui i sigui possible amb l’objectiu de simplifi car i ordenar el marc legal vigent.

— Hauria d’emprar un llenguatge tan clar i didàctic com sigui possible i defi nir tots els termes i conceptes clau.


— Hauria d’introduir la pràctica de retre comptes dels resultats, a més a més dels aspectes relacionats amb el coneixement, la planifi cació i la gestió.

— Hauria d’incorporar els processos participatius com a instrument bàsic per a la seva aplicació i fomentar també el vessant educatiu de la biodiversitat.

3. Sobre les consideracions que cal tenir presents abans de la redacció de la Llei

— Se n’hauria de consensuar l’abast amb altres departaments de la Generalitat (DPTOP, DARP, DEF) que hi tenen una clara incidència, l’Administració local i els diferents agents socials i sectors productius.

— S’hauria d’analitzar l’impacte regulador de les polítiques i normes vigents (incloses les conservacionistes) en la conservació del patrimoni natural, per identifi car les favorables i les adverses i proposar, en conseqüència, les disposicions més oportunes.

— S’haurien d’analitzar els instruments econòmics, fi scals i tributaris relacionats amb la conservació del patrimoni natural, per identifi car sinergies positives i negatives.

— S’haurien d’analitzar les altres legislacions similars, vigents o no, així com també els tractats i convenis internacionals i les diferents directives comunitàries.

— S’hauria de vetllar per tal que el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya consideri com a competències exclusives de la Generalitat totes les relacionades amb la conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural.

— S’haurien de considerar els resultats de les poques avaluacions relatives al patrimoni natural que han estat fetes a Catalunya.

4. Sobre la coordinació, cooperació i internalització

— La futura llei hauria d’establir instruments efectius de coordinació, cooperació i internalització entre polítiques sectorials i entre els diversos àmbits de l’Administració per integrar i harmonitzar els principis de la Llei.

— La futura llei, per tal de complir el propòsit indicat en el punt anterior, hauria d’assegurar la necessària harmonització amb el planejament urbanístic i territorial i amb els àmbits sectorials clau, harmonització que s’ha de plantejar des d’un pla d’igualtat i fent ús de tots els instruments que permetin millorar—ne l’efectivitat, per exemple:


informes preceptius, informes vinculants, autoritzacions (com les AIA, AAE...), òrgans col·legiats, instruments del planejament territorial i urbanístic, instruments de planifi cació estratègica, avaluacions operatives, etcètera.

— La futura llei hauria d’integrar els paràmetres ambientals en les polítiques, plans, programes i normes sectorials, així com en els instruments i els òrgans de govern.

— La futura llei hauria de valorar la utilització d’instruments d’ordenació del territori per a la conservació de la biodiversitat tals com la compensació territorial, la solidaritat territorial, la qualifi cació ambiental i els plans especials.

— La futura llei hauria d’explorar les possibilitats que ofereix el Registre de la Propietat i analitzar la possibilitat de «demanialitzar» certs àmbits especialment amenaçats del patrimoni natural com són el litoral o els recursos genètics, així com emprendre altres mesures de caire administratiu i normatiu que repercuteixin favorablement en la conservació de la biodiversitat.

— La futura llei hauria de donar el marc normatiu per a la consolidació de noves fórmules de col·laboració entre administracions i d’intervenció de la propietat i les associacions en la conservació, com poden ser els consorcis, el patrocini privat, la custòdia del territori, etcètera.

5. Sobre el marc econòmic, fi scal i fi nancer

— La futura llei hauria de considerar la solidaritat col·lectiva com a principi bàsic per repartir els costos i els benefi cis derivats de la conservació de la biodiversitat, entenent que els valors intrínsecs del patrimoni natural no tenen preu.

— La futura llei hauria d’establir un fons públic per a la conservació de la biodiversitat i la gestió del patrimoni natural amb caràcter fi nalista. Hauria d’establir un instrument equivalent al Conservatori francès per a la protecció del litoral, a fi de garantir la salvaguarda de tots els espais naturals que resten en el litoral català.

— La futura llei hauria de facilitar el marc legal per a la provisió de fons privats per a inversions verdes, com ara fundacions, custòdia del territori, mecenatge, etcètera.

— La futura llei hauria de promoure la reducció dels desincentius ambientals, i transferir—los cap a incentius per la conservació.

— La futura llei hauria d’establir les compensacions adequades per a les propietats, activitats i accions que generen externalitats positives.


— La futura llei hauria d’establir les penalitzacions oportunes per a les activitats i accions que generen externalitats negatives en el patrimoni natural.

— La futura llei hauria d’establir un cànon (complementari) sobre les activitats que consumeixen territori.

La futura llei hauria d’introduir un règim sancionador adequat i efectiu, que permeti l’acció pública per fer complir la legalitat vigent.

CLAUSURA

CLAUSURA DE LES JORNADES

Margarida Castañer

Directora de la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la UdG

Genoveva Català

secretària general del DMAH

Joan Batlle

rector de la UdG

Margarida Castañer

Bona tarda, senyor rector; bona tarda, secretària general del Departament de Medi Ambient i Habitatge, i bona tarda a tots plegats. Parlo en representació de la Càtedra de Geografi a i Pensament Territorial de la Universitat de Girona, que és una de les entitats organitzadores de les Jornades conjuntament amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge i amb la Institució Catalana d’Història Natural. Com ja comença a ser tradició des de la Càtedra, hem tingut i tenim interès a organitzar un seguit de jornades i seminaris de refl exió sobre diversos temes relacionats amb el medi natural, des dels temes de refl exió sobre el PEIN fi ns a la Llei que avui s’ha debatut. De fet, com a membres de la Càtedra, com a geògrafs que som i com a universitaris que també som, sempre hem cregut que tenim l’obligació de comprometre’ns a treballar per la conservació i per la bona gestió del territori. A més, tenim clar que la universitat és un dels llocs de refl exió que probablement permet tractar els temes amb calma i serenitat. La universitat és aquell lloc on els agents socials, polítics, professionals i científi cs poden, plegats, refl exionar, discutir i assentar les bases del que ha de ser l’ordenació i la gestió del territori.

És amb aquesta idea de compromís i refl exió serena que hem organitzat les


Jornades que ara anem a tancar i que, probablement, pel que hem anat sentint tant dels ponents, dels membres de la fi la zero i de les diferents persones que hi han participat, han estat una bona base de treball per a l’elaboració de la futura llei. Estem convençuts que aquestes conclusions que s’han anat elaborant avui i que es publicaran, de ben segur, d’aquí a poc temps, serviran als departaments encarregats perquè puguin tirar la Llei endavant.

Voldria donar les gràcies a tothom que ha participat en l’organització de les Jornades, i molt especialment a en Josep Vila, a en Josep M. Mallarach, a en Salvador Grau, a en Diego Varga, a l’Anna Crous i també a l’Anna Liu, que ha estat un bon suport. Evidentment, també dono les gràcies especialment a totes les persones de la fi la zero, perquè segur que no us ha estat fàcil deixar el lloc de treball; per tant, gràcies per la vostra col·laboració, que contribueix que tinguem una llei participada i consensuada pel màxim d’agents possible.

Gràcies.

Genoveva Català

Excel·lentíssim i Magnífi c Rector. Vull, en primer lloc, excusar l’absència del conseller Milà. Avui tenia una compareixença al Parlament sobre un tema d’actualitat aquests dies, que ho continuarà sent tot l’estiu: el Decret de sequera. Entenem, doncs, que no pugui ser entre en nosaltres, perquè és del tot necessari que el conjunt dels representants del poble de Catalunya prenguin consciència de quina situació de risc tenim en aquests moments pel que fa a la sequera d’aquest estiu; i en quins estadis s’aniran produint les diferents alertes i amb quins nivells de coneixement i consens. El Decret s’ocupa de tots aquests aspectes.

En segon lloc, vull agrair a la Universitat de Girona i a la Institució Catalana d’Història Natural que hagin organitzat conjuntament amb el Departament unes jornades que potser no són les primeres de la història, però sí que crec que no és del tot habitual que es faci un debat amb els sectors més coneixedors de la temàtica de què ha de tractar un text legislatiu abans de posar-se a elaborar-lo.

Al Departament hi ha hagut una refl exió profunda i honesta sobre els processos participatius. El director general de Medi Natural ha estat una de les persones que ha defensat amb passió la conveniència d’utilitzar-los en cada un dels estadis d’elaboració de propostes provinents de la seva Direcció General. Amb tot, el més freqüent és que les propostes es discuteixin un cop elaborades, no prèviament. És a dir, que aquest procés que vau iniciar ahir, i que heu continuat avui, no s’havia fet mai, amb aquestes característiques, en altres departaments ni en el nostre en els divuit mesos que som al Govern, tot i que sí que hem elaborat propostes que han sortit de la refl exió dels sectors més implicats. Però, aquest mètode, encara no l’havíem fet servir.

Entenem que ens pot ser molt útil perquè el conjunt de lleis que tenim

Clausura de les jornades

previst d’impulsar, moltes de les quals aborden les diferents temàtiques que són competència del nostre departament, i són ja en procés de debat i anàlisi, tenen un caràcter molt sectorial: la Llei de pesca és una llei molt determinada; els avantprojectes de llei a punt d’entrar en la seva fase fi nal que fan referència als processos de residus, o el mateix avantprojecte de Llei d’habitatge, per exemple, no tenen un caire tan general com el de la Llei de la biodiversitat.

I en un moment en què, a Catalunya, per donar compliment als acords del Tinell, hi ha un gran esforç de planifi cació, hi ha mitjans de comunicació que diuen que l’afany planifi cador del Govern és excessiu. Caldria veure, en tot cas, si el nostre afany planifi cador en aquests divuit mesos és excessiu, o si del que es tracta és de donar resposta a necessitats menystingudes o ignorades durant els 23 anys precedents, ¿oi?

En el supòsit que fóssim en la disjuntiva que acabo d’indicar, entenem que les propostes que puguem fer sobre la Llei de la biodiversitat són un primer estadi, una mica la primera carta a partir de la qual tenim l’ambició de desplegar molts altres planejaments. De fet, estem acostumats a ser els segons. És a dir, el territori sempre està en funció d’unes necessitats que no neguem, però, tot i tenint-les en compte, ens veiem abocats a veure com desviem el riu cap a un altre cantó. Això és el que ha passat sempre fi ns ara; la meva pretensió no és, en absolut, la de seguir una única línia de pensament, però segurament que les coses es poden fer d’una altra manera. No dic que en alguna ocasió no calgui desviar un riu, però cal que pensem el territori en uns altres termes.

Per tant, considerem que aquesta llei, juntament amb una altra que en aquests moments el Departament té sobre la taula de discussió, la Llei d’avaluació ambiental de plans i programes, la qual és de caràcter molt instrumental i de compromís del Govern mateix, són lleis que, d’alguna manera, anticipen altres accions importants d’ús i de desenvolupament del territori. Entenem que lliguen amb la voluntat del Govern d’arribar a un acord estratègic per a la competitivitat a Catalunya; un acord que ja s’ha fet, i en el marc del qual s’ha aconseguit que els sectors econòmics, sindicals i el Govern mateix es comprometessin a accions que, a més a més, seran seguides, avaluades i mesurades pels interlocutors socials.

Això no és gens fàcil, i quan et mires l’Acord estratègic per a la competitivitat, penses que aquí no hi és tot: que hi falten sectors importantíssims de l’activitat econòmica del país, com el sector agrari, tot i que, per insistència diversa —però sobretot per una determinada aliança sindical que hi va poder haver en un moment determinat, pel que fa a accions concretes relatives a competències que puguin ser atribuïbles al Departament de Medi Ambient— hi hagi mesures sobre infraestructures d’aigua, de residus i la potenciació d’algun dels aspectes d’energies renovables, com l’energia solar. I aquestes seran algunes de les accions que seran mesurades amb els interlocutors socials dins de l’Acord estratègic per a la competitivitat.

Però l’Acord estratègic per a la competitivitat ha comportat que es fes un encàrrec a un consell d’experts dirigits per Manuel Castells, el qual ha donat peu al


document Un model de competitivitat sostenible i solidari per a Catalunya. Només us en llegiré l’índex; no us vull avorrir llegint-ne la part que ens pogués interessar del llibre. No sé si l’índex està ordenat d’aquesta manera per alguna raó, però és així. El títol mateix, «Un model de competitivitat sostenible i solidari per a Catalunya», seria, doncs, la introducció al perquè d’«Un model de creixement de Catalunya al principi del segle xxi: expansió, hipoteques i perspectives». Aquesta part va a càrrec del Doctor Josep Olivé. En l’altra, «Fomentar la capacitat per emprendre», va a càrrec de Manuel Castells i Emilio Ontiveros; «Sistemes d’innovació», és de Francesc Santacana, Adolf Todó, Xavier Vives i Jordi Galí. Els títols de la resta de treballs són: «L’economia catalana davant el repte de la globalització, promoció comarcal i promoció de les empreses catalanes a l’exterior», «La deslocalització de les empreses a Catalunya: perspectives, reptes, etcètera», «Educació i formació», «Polítiques d’educació i formació», «Universitats i capital humà», «El mercat de treball a Catalunya: anàlisi, propostes i recomanacions» i «Avançar cap a la qualitat de l’ocupació, polítiques socials per una competitivitat basada en l’equitat», i «Sostenibilitat i la seva aplicació a la competitivitat econòmica de Catalunya», que ha fet Joandomènec Ros.

Quan et poses a llegir les aportacions fetes per Joandomènec Ros a aquest document, sobta el poc refl ex del que diu en el seu treball en els acords concrets de la competitivitat. És a dir, tenim encara, per un cantó, discurs i, per un altre, acció basada en el que podríem considerar com un model més «desarrollista»; i no és pas que no estiguem a favor del desenvolupament. En tot cas, ens l’hem de mirar amb uns altres ulls. I aquest és un repte que el Govern de Catalunya té sobre la taula; un repte, a més, que rep sovint fortes crítiques, i de vegades, des de sectors signifi catius: fortes crítiques, per exemple, dels sectors econòmics, els quals acaben dient que al si del nou Govern de Catalunya hi ha posicions polítiques que poden ser un llast per al desenvolupament, i que, per tant, l’economia catalana, entre tant afany de planifi cació i de preservació, es pot veure frenada.

No és aquesta en absolut la hipòtesi de treball del Departament de Medi Ambient i Habitatge: nosaltres entenem precisament la transició del país cap a la sostenibilitat com una oportunitat per a l’activitat econòmica. Però això requereix fer un nou enfocament de l’activitat econòmica, i entenem que la legislació sobre preservació de la biodiversitat i sobre com ens relacionem amb aquesta, hi contribueixen.

Basant-me en això, vull manifestar-vos la meva satisfacció pel treball que vau iniciar ahir i que heu continuat avui, i transmetre-us el missatge que les propostes que es facin des del Departament seran agosarades, però que seran, en tot cas, propostes concebudes pensant en la realitat que tenim. És a dir, nosaltres, encara que reconeguem en alguns casos les bones herències històriques, i que constatem en d’altres unes greus mancances a l’hora de fer una lectura més global del territori per actuar-hi després de manera local, no tenim cap altra concepció de Catalunya que la d’un país del segle xxi, desenvolupat d’acord amb els principis i els valors culturals de la sostenibilitat.

Clausura de les jornades

Vull donar, fi nalment, les gràcies a totes les persones que heu participat en les Jornades, i, en nom del Departament i en el de la Direcció General que treballa en aquest àmbit, us demano que hi hagi un procés de retorn i de diàleg fi ns que veiem aprovada al Parlament la Llei.

Gràcies per la feina que heu fet en aquests dos dies de refl exió intensa, i molt bona tarda.

Joan Batlle

Moltes gràcies, Excel·lentíssima Secretària General, i segur que Magnífi ca. Jo diria que la Conselleria de Medi Ambient és la més important pel país i segur que és on tindreu més problemes. Heu de lluitar contra tot. En aquest país, no sé què passa, que passes dos anys sense anar a no sé on, a Ribes, per exemple, quan hi tornes, dius: ¿però què estan fent? El problema no és què estan fent, sinó com ho estan fent. És un problema d’ignorància i de cultura que no sé com l’arreglarem. És el pitjor enemic que teniu, em sembla. Poso un exemple —no em vaig posar a plorar de miracle—: vaig tenir la mala idea de fer netejar un bosc preciós d’alzines i roures, per això del risc d’incendi. Vaig contactar amb una empresa de les que netegen, que també fa treballs per a la Generalitat. Escolta, al cap de tres dies era una pena: van entrar amb màquines de cadenes, van xafar-ho tot, van trencar les escorces dels arbres, i per tant la saba ja no puja pels costats trencats, és a dir, era un bosc preciós i ara és un bosc malalt. Fa tanta pena. I penses que això és el que està fent la gent que està netejant boscos malgrat la bona voluntat que tenim tots, el Govern i els particulars, d’intentar salvar el país i fer les coses bé. I és un problema de cultura; hi ha una ignorància increïble. I de la construcció, ja no en parlem, del que està fent en contra vostre; sort que teniu la conselleria junta i potser podreu fer-hi quelcom. Però, ¿oi que es poden aportar idees a la futura llei? Doncs n’aportaré alguna: la primera seria imposar el model francès de contractació i compra d’habitatges directe; dic aquest per no dir-ne algun com el danès o el suec. És molt fàcil: si tu vols comprar un habitatge, hi ha uns contractes molt complicats en els qual intervé el notari sempre; no es pot pagar mai amb diner, és a dir, no es pot anar mai a un notari a França amb diners a la mà, està prohibit, ni una quantitat. Quan es fa aquest contracte, el comprador ha d’enviar tots els diners al notari, tots, i al cap de dos mesos, si hi ha un certifi cat d’Urbanisme, si no hi ha problemes a l’habitatge, sinó hi ha tèrmits, si no hi ha amiant, etcètera, es pot fer l’acta de compra, i no pots retirar-la, és a dir, s’ha d’executar l’acta de compra. Per tant, és impossible que una persona pugui anar a fer una paga i senyal d’una cosa i vendre-la al cap de dos mesos guanyant-hi el doble. Això no està permès, i el diner negre no existeix, està prohibit. Tot ha d’anar amb taló de transferència bancària. Al nostre país, per desgràcia, és un lloc on tota la màfi a d’Europa campa tranquil·lament. Vénen aquí amb una bossa de diners, se’n van al notari, la meitat en negre i la meitat en opac. És així això. Els preus, evidentment, enlaire, i els


perjudicats, els joves, la gent del país que veu com tindrà problemes per comprar l’habitatge. Per tant, un consell, secretària, poseu a partir d’ara tot el sistema de compra d’habitatges en model francès; segur que arreglarem moltes coses per al país. Serà dur i igual ens hi haurem de matar, segons qui ens senti.

Per tant, escolteu, només puc dir: a veure si podem arreglar la cultura. Però això serà molt complicat. Finalment, un pensa, «potser sí que la cultura només la podrem aconseguir a base de sancions». També ensenyen les sancions. I és que les agressions al territori són permanents. És a dir, els caçadors, tots, diuen que ells són molt honrats, però us asseguro que ho maten tot: maten les guineus, maten els lluerts, que ja quasi no n’hi ha, maten els esquirols... És una cosa tan greu el que passa en aquest país, tan greu que, quan tu passes per França i al poble més petit, que no té cap valor de res, diuen, veus que té un circuit de bicicleta, un per anar a passeig, allà tens una bassa, i dius «això és un fàstic», però no, resulta que hi ha uns bancs, passeges... Quan veus aquests models que treuen rendiment de tot i nosaltres tenim un país preciós, extraordinari, però que estem malmetent d’aquesta manera, et poses molt nerviós. Jo, almenys, m’hi poso, perquè veig que tenim molta feina. No sé com us en sortireu, sincerament, però teniu tot el nostre suport, secretària. Que tingueu molta sort en aquest país; que puguem fer canvis importants, que ens convenen.

Res més i moltes gràcies per ser avui aquí.

ANNEX

Llista d’inscrits a les Jornades

Cognoms Nom Lloc de treball

Abarquero Zorrilla FernandoBecari BRAE UdG-Departament Medi

Ambient Generalitat de Catalunya

Agustí Font Mònica AUDING, SA

Alemany i Martínez Francesc ATC-SIG SL

Almazor Escartín Laura ENT Medi Ambient i Gestió (empresa)

Andino Pol Héctor Consorci del Parc Serralada Litoral

Anglès Rosalia Mediterrània-CIE

Antequera i Baiget Josep Càtedra UNESCO, Universitat

Politècnica de Catalunya

Armengol i Catà Laia Universitat de Girona

Artís i Mercader Mireia Universitat Oberta de Catalunya

Ball-llosera Font Marta IAEDEN – Salvem l’Empordà

Barriocanal Lozano Carles Arenales de Mar SA

Bartés i Rica Elisabet DEPLAN, SL

Basora Roca Xavier X3 Estudis Ambientals

Béjar Domingo Xavier TOSCA, Equip d’Educació Ambiental

Biosca i Badia Sara

Blanché i Vergés Cèsar Universitat de Barcelona

Boix Masafret DaniUniversitat de Girona (Institut d’Ecologia Aquàtica;

Dept. de Ciències Ambientals; Unitat d’Ecologia)

Bosch Cuenca Pere Diputació de Girona

Brotons Alabau Lluís Centre Tecnològic Forestal de Catalunya

Bruna Pérez Paula Universitat Autònoma de Barcelona

Brustenga Bort Jaume Escola Agrària de Manresa

Buguñà Laura

Buqueras Carbonell Xavi Dept. Medi Ambient i Habitatge

Bustamante Avelina AUDING

Campeny Valls Roser Minuartia Estudis Ambientals

Caritat Compte Antònia Universitat de Girona



Carnicer i Cols Jofre Estación Biológica Doñana, CSIC

Carrerars Raurell Jordi Universitat de Barcelona

Carrillo Badosa Inés Consorci de l’Alta Garrotxa

Casademunt Monfort Alexandre Dept. Ciència Política i Dret Públic-UAB

Casadevall Margarida Facultat Ciències, Universitat de Girona

Casanovas Cuscó Anna Consorci Parc Agrari Baix Llobregat

Casas Casanovas Joan

Casas i Arcarons M. Carme Universitat de Vic

Chamizo Vaquero Joan Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

Cirera Val Jacob Barcelona Regional

Claret Carles Ariadna

Clavería Aner Àngel Departament de Medi Ambient i Habitatge

Còrdoba i Monturiol Francesc Escola Forestal DARP i UdG

Coromina Roca Jaume Parc Natural Zona Volcànica de la Garrotxa

Coromina Roca Pere Parc Natural Zona Volcànica de la Garrotxa

Cros i Garcia Sebastià Ajuntament de Sant Cugat del Vallès

Crous i Bou Anna Universitat de Girona

Cunill i Llenas Manel

Curcó i Massip Antoni Parc Natural del Delta de l’Ebre

Dacosta Oliveras Josep Maria Departament de Medi Ambient i Habitatge

Domingo Ribary Eugeni Patronat Pro-Europa / Consell Comarcal Gironès

Espigulé i Dalmau Josep Departament de Medi Ambient i Habitatge

Esser Stefan

Estevan de Hériz Helena CREAF

Estruch Guix Josep Departament de Medi ambient i Habitatge

Fabré Dachs Assumpta Consorci de les Gavarres

Fàbregas i TomàsFrancesc Xavier

Ajuntament de Sant Celoni

Feliu i Latorre PonçRegidor de Medi Ambient i Sostenibilitat

de l’Ajuntament de Girona

Feo Quer Carles Museu Darder d’Història Natural i LIMNOS

Fernández Armenta Isabel

Annex


Ferrer i Mora Àngel

Fígols i Querol CristinaDepartament de Política Territorial

i Obres Públiques

Figuerola Ribera Anna Maria Departament de Medi Ambient i Habitatge

Font García Joan Universitat de Girona

Font i Castell Xavier Universitat de Barcelona

Font Rabasseda Eva La Vola, Companyia de Serveis Ambientals

Fontboté Rubió JordiAjuntament de Sils, Àrea del Projecte de Restauració i Gestió de l’Estany de Sils

Forcadell Roig Josep-Maria Parc Natural dels Ports

Garcia Marsol Marc Ajuntament de la Vall de Boí

García Pérez GuillermoMare Nostrum, Consultoria i

Enginyeria mediambiental

Garcia Petit Jordi Parc Natural del Cadí-Moixeró

García Sarrión Raquel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya

Garfella Ruiz Marc Centre Tecnològic Forestal de Catalunya

Gifreu Ferrer David Agència Catalana de l’Aigua

Giró i Amigó Francesc Fundació Natura

Gómez VargasFrancisco Javier

Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals-Universitat Autònoma de Barcelona

González Monfort Erundina Universitat Politècnica de Catalunya

González Moreno Andreu Fundació Natura

Gordi Serrat Josep Universitat de Girona

Gracia Moya Marc CREAF/UAB

Granyer Manyà Oriol Consorci de les Gavarres

Grau Borràs Montserrat Consorci del Parc Serralada Litoral

Grau i López Jaume

Herrando Vila Sergi Institut Català d’Ornitologia

Herrero Martínez Nàdia Departament de Medi Ambient i Habitatge

Hidalgo Colomer Jaume Diputació de Girona

Ibàñez Martí Joan Josep CREAF

Lacera Martínez Patrícia Consorci El Far

León Amat Laura Col·legi Ofi cial de Geòlegs, Delegació de Catalunya



Llausàs i Pascual Albert Universitat de Girona

Llopart Català Pere Departament de Medi Ambient i Habitatge

Llopart Sánchez Xavier Estudiant

Llorens i Ribes Esther Universitat de Pavia, Itàlia

López Sanchis Tomàs Consorci de l’Alta Garrotxa

Lorenzo de Gracia Laura Dept. Agricutura, Ramaderia i Pesca

Macias Arau Miquel Forestal Catalana

Marcer i Batlle Arnald CREAF

Marí Romeo Marc Diputació de Girona

Martí Llambrich Carolina Universitat de Girona

Masalles Saumell Ramon Maria Universitat de Barcelona (Fac. de Biologia)

Mateo Pérez Imma

Mateo Reguilón Maria del Mar Departament de Medi Ambient i Habitatge

Mató Palós Emili Consorci de les Vies Verdes de Girona

Mayor Xavier Estudi Xavier Mayor

Ministral i Masgrau Marta Universitat de Girona

Miralles Cassina Marta Ajuntament de Sant Celoni

Moner Josep-Lluís Universitat Politècnica de Catalunya

Montserrat i RebullFrancesc Xavier

INGECAL, SL

Montserrat i Reig Joan Parc Natural Zona Volcànica de la Garrotxa

Moratonas Hernández

MartaServei de Parcs. Direcció General del Medi Natural.

Departament de Medi Ambient i Habitatge

Morral i Nadal Núria Associació Hàbitats-Projecte Rius

Muñoz Flores Juan Carlos

Ordeix i Rigo Marc Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis

Palau i Gibert Agustí Autoritat Portuària de Barcelona

Pardo Pardo Adelina Departament de Medi Ambient i Habitatge

Pascual i Fabrellas Gemma Universitat de Girona

Pascual Manich Montse IAEDEN-Salvem l’Empordà

Paül i Carril Valerià Universitat de Barcelona

Pedra i Guivernau MontserratServei de Parcs. Direcció General del Medi Natural.


Annex


Peix GemmaConsorci de Medi Ambient i Salut Pública de la Garrotxa (SIGMA)

Pèlachs Mañosa Albert Universitat Autònoma de Barcelona

Pérez de Pedro PauDiputació de Barcelona. Direcció

de Serveis d’Espais Naturals

Pérez Segú Santi Departament de Medi Ambient i Habitatge

Pery Ventosa MariaServei de Parcs. Direcció General del Medi Natural.


Picó i Micaló Marta La Copa SCCL

Pintó Fusalba Josep Universitat de Girona

Pipió i Gelabert Hèctor Departament de Medi Ambient i Habitatge

Pla Zanuy Carles Universitat de Girona

Planas Sabater Àngel Consorci de les Vies Verdes de Girona

Pont Castejón Isabel Universitat Autònoma de Barcelona

Pont Gasau SaraDirecció General de Medi Natural


Portella Codinas Meritxell

Portella Mach Marc

Pou i Riera Quim Universitat de Girona

Prat Vandellòs Mariona Estudi Ruràlia

Puigdevall i Ferrer HelenaConsorci de Medi Ambient i Salut Pública de la Garrotxa (SIGMA)

Puigvert i Picart Teia Consorci Alba-Ter

Queralt i Bassa Arnau Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible

Raurell Solà Montse Centre Tecnològic Forestal de Catalunya

Retana Alumbreros Javier CREAF/UAB

Riera Figueras Pilar Universitat Autònoma de Barcelona

Riera i Aragó Victòria DMAH-Parc Natural Cap de Creus

Riera Raaymakers Clàudia Universitat de Girona

Roca i Acín Joan Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible

Roca Rosell Josep Ramon Departament de Medi Ambient i Habitatge-Lleida

Roda Ferran CREAF

Rodríguez Galindo Ignasi Departament de Medi Ambient i Habitatge



Romero de Tejada Sergi Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà

Ros Baldiri Institut Agrícola

Rosell i Pagès Carme MINUARTIA, Estudis Ambientals

Rovira Solé María José Diputació de Barcelona

Ruiz Olmo Jordi Generalitat de Catalunya

Ruiz Pedreira JacoboGENCAT. Departament de Medi

Ambient i Habitatge

Safont Artal Ester Ajuntament de Mollet

Sala i Martí Pere Observatori del Paisatge

Salada i Rubió Lluís ARDA, Gestió i Estudis Ambientals

Salamaña i Serra Isabel Universitat de Girona

Sánchez Mateo Sònia Universitat Autònoma de Barcelona

Sánchez Olmo Sara Universitat de Girona

Sans Ignasi INSTITUT AGRÍCOLA

Solé Herce JaumeMare Nostrum, Consultoria i

Enginyeria Mediambiental

Solina i Angelet Jordi Departament de Medi Ambient i Habitatge

Suárez i Rovira Marc Esquerra Republicana de Catalunya

Tarrés i Turon Josep

Torres i Culebradas Fina Forestal Catalana

Tusell i Armengol Josep Maria Consorci Forestal de Catalunya

Valdunciel Coll Juli Universitat de Girona

Vayreda i Almirall Marta DEPLAN, SL

Verdaguer Murlà Dolors Universitat de Girona

Vicencs Perpinyà Narcís Consorci de les Gavarres

Vicens i Perpinyà Jaume Departament de Medi Ambient. Servei de Parcs

Vila d’Abadal Serra Josep M.

Vila Gispert Anna Universitat de Girona

Vilabella Pecondón Xavier Parc Natural del Cap de Creus

Vilallonga Vives MariàngelaCàtedra Maria Àngels Anglada

Universitat de Girona

Vilalta i Prat Montserrat Consorci de la Vall del Ges, Orís i Bisaura

Vilella Gámez Antònia Departament de Medi Ambient i Habitatge

Documents

La futura llei de biodiversitat i patrimoni naturalweb2.udg.edu/aigua/material/futura_llei_biodiversitat.pdf · Les Jornades de refl exió, participació i debat sobre la futura Llei