A continuació es van succeir altres escenes de terror. El foc devorava i s’emportava tot al seu pas i els soldats no enfonsaven els edificis poc a poc, sinó que els tiraven en terra tots junts. Per això, el soroll era molt major i, juntament amb les pedres, queien els cadàvers amuntegats. Alguns estaven encara vius, en especial els ancians, els nens i les dones que s’havien amagat als racons mes profunds de les cases...i deixaven anar grans crits. D’altres, llançats des d’alçades tan grans com les pedres, fustes i foc, van sofrir grans horrors, plens de fractures i trossejats. Ni tan sols això va suposar la fi de les seves desgràcies. En efecte, els encarregats de la neteja del carrers, al moure les escombraries amb destrals, ganivets i piques per tal de deixar-les transitables per les forces d’atac, colpejaven uns amb les destrals, d’altres amb els ganivets els morts, quasi morts o encara vius travessant-los fins al terra. També podien servir com a farciment de fossats, cosa que suposava que sobresortissin caps i extremitats que s’agitaven en convulsions horroroses durant molt de temps. D’altres, aixafats contra el terra, sofrien el pas de la cavalleria que els destrossava la cara o l’encèfal no pas amb voluntat de fer-ho sinó per la necessitat d’anar de pressa. Apià: Sobre Àfrica , 129 (adaptació)