1

Conte escrit i il·lustrat pels alumnes del primer curs de primària de l’Escola LAMARTINE.

2007-2008

LA PAU DELS COLORS LA PAU DELS COLORS LA PAU DELS COLORS LA PAU DELS COLORS

I DE LES PEDRESI DE LES PEDRESI DE LES PEDRESI DE LES PEDRES

2

Ont participé à l’écriture et à l’illustration du c onte :

Les élèves du CP monolingue de Monsieur Cédric BONTHOUX

Lucas E M’hamed K Kenza El A Naym K Charlotte G Jade P Kenza F Houzia A Abdessamad L Alicia O Mouna D Sofian B Stella A Vanina A Amina A Maël C Maëli G Léa D Diogo De A Jennifer M Maïdine B Mohammed L Killian V Inès M Bilal A

Les élèves du CP bilingue de Madame Marie-José ANCEAU

Carmen B Julien C Jordan C Gwendoline C Hugo D Tiffany M Christelle M Mélanie M Samuel M Francisco J Elodie H Jeremy H Hasna El K Tristan V Thibault W Naomie T Dorianne L Angelina D Kenzo D Enzo I Maxime S

Remerciements : Madame Coleta PLANAS – Conseillère Pédagogique de catalan, poète. Monsieur Joan TOCABENS - Ecrivain Monsieur Manu CLABECQ – Illustrateur Madame Christelle PHILIPPE Le CONSEIL GENERAL des Pyrénées-Orientales

3

LA PAU DELS COLORS I DE LES PEDRESLA PAU DELS COLORS I DE LES PEDRESLA PAU DELS COLORS I DE LES PEDRESLA PAU DELS COLORS I DE LES PEDRES Hi havia una vegada sobre el Planeta de la Pau dos països gelosos l’un de l’altre. El primer era tot de diamant amb la riquesa de les pedres precioses; el segon, tot de color, tenia la riquesa dels prats i dels camps. Un era tot blanc, centellejava i enlluernava però… ni un sol bri d’herba, ni una sola flor, ni un sol hortet per cultivar.

L’altre era ple de fruita i verdures, amb colors variats : blau, verd, taronja, vermell, lilà, marró però… ni una sola pedra preciosa, ni una sola joia, ni un sol diamant per lluir. Un tenia per nom la Diameria, l’altre la Vall Multicolor.

4

Al país de la Vall Multicolor vivia el príncep Víctor. Era alt i fort. Els seus cabells eren negres com la nit, els seus ulls eren verds com la maragda. Era jove i estimava el seu poble. Li agradava visitar la seva gent, conèixer-la i escoltar-la. Al país de la Diameria vivia el príncep Djamítor. Baixet, tenia les espatlles amples, els cabells rossos com els blats i uns ulls que brillaven com diamants. Coratjós i treballador, li agradava cercar robins, pedres d’ambre i topazis.

5

Malauradament, com que l’home vol sempre més que el que té, el príncep Víctor volia els diamants i el príncep Djamítor volia el poder de cultivar unes terres de color per a alimentar el seu poble. Un bon dia que en Djamítor rebuscava en el seu país la més bella pedra preciosa per oferir-la a la seva princesa, va trobar enmig del seu tresor blanc, un escrit antic amb una pedra negra que llançava uns reflexos violents.

6

Ell ignorava que aquella pedra tenia dos poders: -el primer, de tornar molt dolent qui la tocava; -el segon, d’esborrar els colors dels paisatges més bonics inundant-los de nit fosca. Quan el desgraciat Djamitor la va agafar, tot seguit es va transformar en un home dolent, violent, gelós i destructor. Els seus cabells es tornaren negres i un floc de cabells blancs li va tapar un ull. El seu esguard perdé tot l’esclat mentre els seus ulls es tornaven rojos. Es va posar a riure, amb un riure baix, espantós. Va agafar el llibre màgic i va llegir que aquella pedra el podia ajudar a atacar el país veí robant-li tots els seus colors.

7

Per casualitat la pastora de la Diameria, Maria, passava per allà. Ella acostumava a fer pasturar les seves ovelles per la Vall Multicolor, perquè era el sol indret on l’herba fos fresca. I, tot fent camí, esfereïda, va apercebre en Djamítor que agarrava una pedra negra. No el va reconèixer d’entrada. Estava recargolat sobre ell mateix. El seu riure ressonava com el d’un bruixot. La pastora va comprendre que estava llegint en un llibre antic, en veu alta, els poders de la pedra malèfica perquè cridava:

« Pedra, pedra, pedra, Pedra malèfica,

Atorga el meu desig Que és de fer, fer, fer De la Vall Multicolor

Un passadís sense color! »

8

Tot seguit, de l’altre costat, al país de la Vall Multicolor, tot es va tornar tenebra! El príncep Víctor i els habitants del país es van retrobar en el negre.

9

Cançó del NegreCançó del NegreCançó del NegreCançó del Negre

Un núvol negre a l’horitzó prop de la Vall Multicolor

de pujar i pujar no para i del país canvia la cara.

Tot es tenyeix de negre ara! Negre, ben negre i negra nit!

Tothom corre i corre amb delit! De gris les fulles s’han vestit. Flors, papallones, han fugit.

Negre i més negre que la pedra, aquest riu negre és la ribera!

Víctor es demanava per què i qui havia pogut causar aquella barbaritat. Desesperat, anava i venia per l’ampla vall de la felicitat esdevinguda vall de la infelicitat. Què havien pogut fer de mal ell i el seu poble per merèixer un tal càstig? Tot d’una, quan se sentia més desesperat, la pastora Maria va aparèixer. Tan desesperada com ell feia pasturar les seves ovelles en un camp negre.

10

-Bon dia, pastoreta bonica! Em sembles tan trista com jo…però...que plores? Ho saps per què tot s’ha tornat negre? Ella li va contestar: -Sí que ho sé. El responsable és en Djamítor amb la seva pedra malèfica qua ho ha fet tot negre. -Gràcies pastoreta! A desgrat de la teva pena et trobo bellíssima. No t’oblidaré mai i et guardaré en el meu cor per sempre més!

11

- Espera’t, té, pren això -féu ella. I li va allargar una armadura, un casc i una espasa, tot desitjant-li molta sort per arrestar la Guerra del Negre.

Víctor va decidir d’anar tot seguit a la Diameria per castigar el culpable. Per desgràcia la pedra malèfica tenia el poder de les boles de cristall i a dintre s’hi podia llegir l’avenir.

El príncep Djamítor va veure en els reflexos malfaents de la pedra com el príncep Víctor s’encaminava cap a la Diameria per revenjar-se. Llavors va pensar en Bubullà, la seva bruixa preferida. La va fer cridar i li demanà d’anar a combatre el príncep enemic.

Sense perdre temps la bruixa va preparar un elixir màgic per a transformar-se en drac, perquè era important que ningú no la reconegués:

Elixir de la BruixaElixir de la BruixaElixir de la BruixaElixir de la Bruixa Una gota de baba de cargol, Un llimau cuit en un perol,

Un troç de dit, Un cuc ben eixerit,

Una mosca verda enfadosa, Una petita aranya verinosa,

De la tortuga sols un ull, Un pinyol d’oliva en remull, Un pols de lava tret d’un sac,

i una llàgrima de drac.

12

Enfront d’en Víctor, Bubullà es va empassar d’un glop l’elixir i va pronunciar la fórmula:

Dracotís Dracotàs

Paf! En Drac

Em transformaràs!

13

En Víctor es va trobar de sobte a davant d’un enorme drac. Era un gegantàs cobert d’escates verdes amb espines vermelles que li sortien de l’esquena. Tenia una gran cua punxeguda, potes musculoses amb unes urpes acerades, banyes negres, ulls petits ataronjats i ales amb reflexos verds i blaus. Però el príncep podia comptar amb l’ajuda de la pastoreta Maria que en realitat era la germana d’en Djamítor. Ella estimava el seu germà però desestimava la seva maldat. D’ençà que s’havien trobat al prat negre, la Maria s’havia enamorat d’amagatotis d’en Víctor. Aleshores havia decidit d’utilitzar els seus vells poders de fada per restablir la pau. En efecte, les armes que havia regalat al príncep de la Vall Multicolor eren màgiques.

14

I així : Quan el drac el foc llançà L’espasa aigua llançà. Quan el drac avançà L’armadura esquivà. Quan el drac avançà El casc d’or l’enlluernà. Quan el drac avançà L’espasa li plantà… I el drac es desinflà. En Víctor no volia perdre temps. Es va dirigir cap el castell, però el seu combat contra el drac l’havia esgotat.

15

De sobte, quan es trobava perdut, va topar al peu d’un arbre amb un cavall abandonat. Va cavalcar-lo sense saber que Plomall Blanc coneixia de memòria el camí que menava a la Diameria. Quin cavall més extraordinari era Plomall Blanc! Després d’una cavalcada boja, l’animal es va parar a davant d’un vall on es veia un forat que semblava ésser un passadís secret. I prou que ho era! En Víctor va entrar en el castell per allí, mes sabia per la seva amiga la fada pastoreta que la pedra malèfica es trobava al bell cim de la torre de l’homenatge. Havia de pujar per la immensa escala de cargol sense fer-se agafar.

16

Quan quasi era a dalt, va caure sobre en Djamítor. Aquell portava, penjada al coll al cap d’una cadena d’or, la pedra malèfica que llançava reflexos virulents. Però el casc màgic que havia fet recular el drac es posà a llançar uns llampecs encara més potents, enlluernant en Djamítor. Sorprès, aquest es va fer enrere i el príncep de la Vall Multicolor se n’ aprofità per tallar d’un sol cop d’espasa la cadena de la pedra negra. La cadena es va desfer I l’encanteri també!

17

Tot va caure en cascades i rebots pels graons de l’escala… Els esclats de la pedra que s’anava rompent recobraven mil colors, i al mateix moment en uns llampecs fulgurants la Vall Multicolor va retrobar la seva bellesa.

18

En Djamítor, tot tornant en si, no comprenia per què en Víctor l’havia atacat. Estaven gelosos l’un de l’altre, és clar, però potser hi hauria una manera de reconciliar-se, tant més que vivien sobre el Planeta de la Pau. Es van saludar. En Djamítor va dir : -Te demani perdó d’haver transformat la Vall Multicolor en un món ben negre. No he comprès el que em passava. En Víctor li explicà : -És la pedra malèfica que t’ha tornat dolent. I l’altre va comprendre tot el que havia arribat…

19

Però com que sempre és més fàcil de fer la guerra que la pau, van decidir de firmar un pacte: Mai més guerra. Mai més armes. Unir-se perquè no hi ha millor manera per fer la pau. Intercanviar riqueses: diamants blancs contra raïms blancs, robins contra taronges sanguines, pomes verdes contra maragdes, melons grocs i mongetes tendres contra topazis… Calia fer la pau de les pedres i dels colors. Llavors van convidar tots els habitants, els amics dels dos països, i van organitzar una gran festa entorn d’una taula de metres i més metres de llarg. Van menjar una sopa de llegums descomunal i una enorme macedònia de fruita de la Vall Multicolor, així com un pastís gegant amb una grossa cirera al cim. Totes les dames portaven anells, collars i arracades de diamant, tant les de la Diameria com les de la Vall Multicolor.

20

Però a la festa hi faltava algú: la pastora!

Havia marxat a la Vall Multicolor per fer pasturar les seves ovelles i arribava cansada. Però tot seguit va comprendre que la Guerra dels Colors i de les Pedres s’havia acabat.

21

El seu germà Djamítor, tot content, va dir a Víctor: -Et presento la meva germana. En Víctor estava enamorat de la fada pastoreta que li havia donat l’armadura el casc i l’espasa… No es podia avenir que fos la germana la que havia traït una mica, el seu germà. Mes al fons, tots dos havien fet la guerra a la dolenteria… Li besa la mà, fascinat per tanta bellesa, i el cor batent li demana : -Senyora fada pastora, voleu ser la meva princesa, Us voleu casar amb mi? -Sí!

22

I de sobte, d’un cop de vareta màgica, la festa es transforma en cerimònia. Amb milers de persones s’organitza un sumptuós casament. Caiguda la nit, en Víctor i la Maria es fan un llarg petó sota la lluna plena.

I la felicitat es convidà al País de la Pau dels Colors i de les Pedres.